Tdr filosofia i holocaust 2018

FILOSOFIA​ ​I​ ​HOLOCAUST

Julia​ ​Puerta​ ​García​ ​i​ ​Berta​ ​Posas​ ​Rodríguez 2on ​ ​​ ​Batxillerat​ ​Social INS​ ​Torre​ ​del​ ​Palau Treball​ ​de​ ​Recerca Tutor:​ ​Josep​ ​Sales​ ​Inglès Curs​ ​2017-2018

“Questi​ ​sono​ ​i​ ​fatti;​ ​fatale,​ ​sporca​ ​e​ ​sostanzialmente​ ​incomprensibile.

Perché,​ ​come​ ​sono​ ​arrivati​ ​a​ ​essere​ ​prodotti?​ ​Saranno​ ​ripetuti?”

“Estos​ ​son​ ​los​ ​hechos;​ ​funestos,​ ​inmundos​ ​y​ ​sustancialmente​ ​incomprensibles. ¿Por​ ​qué,​ ​cómo​ ​llegaron​ ​a​ ​producirse?​ ​¿Se​ ​repetirán?”

-

Primo​ ​Levi

2

ÍNDEX ………………………………………………………….…………..……….….

Pàg.​ ​4

​ ​Context​ ​historicointel·lectual ………..……………….………….……...…...…...

1.1.

Antecedents:​ ​l’antisemitisme​ ​secular​ ​a​ ​Alemanya ….…………...

1.1.1.

Antisemitisme​ ​religiós​ ​o​ ​antijudaisme …………………….…..

1.1.2.

Antisemitisme​ ​racial​ ​o​ ​antisemitisme​ ​tout​ ​court ……………….

Pàg.​ ​6 Pàg.​ ​6 Pàg.​ ​6 Pàg.​ ​7

Introducció 1.

1.1.3.

1.2.

1.3.

1.4.

Antisemitisme​ ​ideològic​ ​o​ ​neoantisemitisme

………………. Pàg.​ ​10

Antecedents​ ​immediats:​ ​emergència​ ​de​ ​la​ ​ideologia​ ​nazi ………….....… Pàg.​ ​12 1.2.1.

La​ ​ideologia​ ​cabdillista:​ ​el​ ​Führerprinzip.​ ​El​ ​Führer​ ​com​ ​a font​ ​de​ ​dret​ ​…………………..………..…………………………..... Pàg.​ 1 ​ 2 1.2.2.

Irracionalisme​ ​i​ ​decadència​ ​enfront​ ​de​ ​la​ ​ideologia​ ​il·lustrada del​ ​progrés​ ​a​ ​través​ ​de​ ​la​ ​raó:​ ​Oswald​ ​Spengler.​ ​La​ ​"Revolució conservadora"​ ​i​ ​el​ ​"socialisme​ ​prussià"​ ​-Arthur​ ​Moeller​ ​van​ ​den Bruck,​ ​Ernst​ ​Jünger,​ ​Carl​ ​Schmitt………………..……..... Pàg.​ 1 ​ 3 La​ ​confluència​ ​ideològica​ ​en​ ​el​ ​Mein​ ​Kampf La​ ​planificació​ ​de​ ​l’Holocaust.​ ​La​ ​Solució​ ​final

…………………......…. Pàg.​ ​15 ​…………….……….…. Pàg.​ 1 ​ 6

Filosofia​ ​i​ ​Holocaust …………………...……………………………………...…..

2.1.

Filosofia​ ​alemanya​ ​i​ ​antisemitisme ………………………….….……

2.1.1.

Fonts​ ​intel·lectuals.​ ​La​ ​filosofia​ ​clàssica​ ​alemanya:​ ​Kant​ ​i​ ​Hegel 2.1.2.

Dos​ ​filòsofs​ ​nazis:​ ​Heidegger​ ​i​ ​Schmitt …………………......….

2.1.3.

Contrapunt:​ ​Klemperer​ ​i​ ​el​ ​llenguatge​ ​del​ ​Tercer​ ​Reich ..........

Pàg.​ ​19 Pàg.​ ​19 Pàg.​ ​19 Pàg.​ ​21 Pàg.​ ​22

2.2.

El​ ​“material​ ​de​ ​la​ ​reflexió​ ​filosòfica”:​ ​el​ ​fenomen​ ​concentracionari​ ​……..

2.2.1.

Els​ ​guetos ………….…………..……………………….….….

2.2.2.

La​ ​“vida”​ ​als​ ​camps …..……………..……………………...….

2.2.3.

Testimonis …………….…………..………………………...….

Pàg.​ ​23 Pàg.​ ​23 Pàg.​ ​24 Pàg.​ ​25

2.3.

Una​ ​primera​ ​reflexió​ ​sobre​ ​el​ ​fenomen​ ​concentracionari…………..…...

2.3.1.

Una​ ​reflexió​ ​plural …………..………………………...….…

2.3.2.

Protagonistes​ ​de​ ​la​ ​reflexió​ ​sobre​ ​el​ ​terreny: col·laboracionistes,​ ​supervivents,​ ​intel·lectuals​ ​encegats, exiliats,​ ​avisadors​ ​d’incendi ………….…..…………………..

2.3.3.

El​ ​testimoni​ ​de​ ​les​ ​víctimes:​ ​Primo​ ​Levi,​ ​Jean​ ​Améry​ ​…………..

2.3.4.

La​ ​filosofia​ ​immediatament​ ​després​ ​de​ ​l’Holocaust​ ​(I): H.​ ​Arendt,​ ​judaisme,​ ​totalitarisme​ ​i​ ​mal​ ​radical …………….…

2.3.5.

La​ ​filosofia​ ​immediatament​ ​després​ ​de​ ​l’Holocaust​ ​(II): K.​ ​Jaspers​ ​i​ ​El​ ​problema​ ​de​ ​la​ ​culpa ………………....……..

Pàg.​ ​28 Pàg.​ ​28

3.

Reflexió​ ​de​ ​les​ ​autores ……………………………………….…………….

3.1.

Interpretacions​ ​principals​ ​de​ ​l’Holocaust ………………..……...…......….

3.2.

Punts​ ​de​ ​consens​ ​i​ ​punts​ ​de​ ​discrepància …………….……….….

3.3.

Cap​ ​a​ ​una​ ​visió​ ​global​ ​(personal)​ ​del​ ​fenomen …………....…………..

Pàg.​ ​47 Pàg.​ ​47 Pàg.​ ​52 Pàg.​ ​53

4.

Conclusions

Pàg.​ ​57

5.

Bibliografia​ ​/​ ​Webgrafia​ ​/​ ​Fonts

2.

………………………………………………………………..…….... ………………………………...…………

Pàg.​ ​29 Pàg.​ ​37 Pàg.​ ​40 Pàg.​ ​45

Pàg.​ ​59 3

INTRODUCCIÓ Aquest treball presenta una pluralitat d’objectius destacables. En primer lloc i com a base del projecte, es pretén estudiar diferents pensadors, filòsofs i personalitats que es veuen relacionats directament o indirectament amb els fets de l’Holocaust, tant a favor com en contra. Mitjançant la lectura de nombroses obres dels pensadors esmentats durant el treball, s’ha investigat sobre les idees d’aquests autors, les seves ideologies i les seves creences i aportacions per establir una relació entre les seve​s tesis i el fenomen concentracionari que es va dur a terme durant el Tercer Reich. En el treball, aquestes personalitats es troben ordenades en una classificació determinada basada en l’ordre cronològic d’abans, durant i després dels fets. Aquesta part del treball en la qual recopilem informació sobre diferents pensadors i les seves aportacions sobre l’holocaust es podria denominar la part més teòrica del projecte, seguida d’una part ben diferent, que deixa enrere les tasques d’investigació per posar a prova la nostra capacitat de reflexió. L’objectiu d’aquesta segona part és, com diem, posar-nos a prova i examinar la nostra capacitat de reflexió a partir de la informació recopilada anteriorment. En aportar-hi el nostre punt de vista i l’esperit crític, analitzem les tesis exposades en la primera part del treball i extraiem la nostra pròpia classificació, arribant a les nostres pròpies conclusions i posicionant-nos a favor o en contra d’algunes de les tesis filosòfiques estudiades. Així, arribem a la nostra pròpia visió -visió primerenca, sens dubte- sobre el fenomen concentracionari i el que va suposar l’Holocaust per a la història, posant en dubte algunes de les més importants​ ​tesis​ ​relacionades​ ​amb​ ​els​ ​fets.

Pel que fa a la nostra ​hipòtesi​, partim de la idea que després que es produïssin els fets de l’Holocaust la primera reflexió es va fer des d’una perspectiva molt propera a la brutalitat dels esdeveniments, mancada, doncs, de perspectiva històrica. Aquesta reflexió primerenca és la que volem que sigui l'objecte de la nostra anàlisi, si més no, fragmentàriament, abastant únicament alguns dels pensadors més destacats que de manera més immediata i amb posterioritat a l’Holocaust, van exposar les seves​ ​reflexions​ ​amb​ ​un​ ​objectiu​ ​molt​ ​diferent​ ​del​ ​que​ ​tindran​ ​reflexions​ ​més​ ​tardanes.

Abans d’iniciar el treball pròpiament dit, cal que en destaquem un aspecte fonamental: l’​abast d’autors i les seves respectives obres i tesis per a aquest projecte ha hagut de ser necessàriament restringida, per motius de volum del treball. L’Holocaust és un fenomen molt important en la nostra història i, per consegüent, el camp de la filosofia i dels pensadors en general se n'ha ressentit molt i continua ressentint-se'n. Per tant, el nombre d’intel·lectuals que reflexionen i publiquen obres sobre aquests fets és molt ampli i impossible de cobrir en un treball de recerca com el nostre. Així doncs, es podria dir que aquest document recull els personatges més relacionats amb el fenomen a tractar i esdevé un estudi primerenc i, per tant, superficial del tema, sobre el qual es pot aprofundir mitjançant abundants lectures complementàries. Per a les autores, aquest treball significa un primer tast sobre un tema que és de gran interès per a nosaltres i, per tant, s’anirà complementant amb lectures i reflexions posteriors a l’entrega d’aquest projecte de recerca. La selecció d’autors per a aquest treball s’ha fet mitjançant diferents criteris com llur importància incontestable i incontestada, la disponibilitat de les seves obres o la relació més directa amb els fets de l’Holocaust, però seguint suggeriments de posicions ben consolidades com la gran classificació de pensadors d’Enzo Traverso, autor d'algunes obres​ ​cabdals​ ​que​ ​hem​ ​llegit​ ​i​ ​estudiat​ ​amb​ ​més​ ​profunditat.

En relació amb la ​metodologia que hem utilitzat, el desenvolupament del nostre treball requeria en primer lloc la lectura de diverses obres, partint sobretot d'autors com Enzo Traverso o Reyes Mate.

Aquests autors, ben actuals, realitzen una anàlisi global del fenomen de l'Holocaust que ens ha orientat a l'hora d'aconseguir informació necessària per a la línia que seguirà el nostre treball. A partir d'aquestes lectures més globals, les hem contrastades i complementades, ampliant el ventall de fonts, tant bibliogràfiques com webgràfiques, en funció del que hem considerat més adient o important d'explicar. Això ens ha permès verificar la informació que primerament havíem obtingut i anar-hi afegint allò que crèiem necessari d'explicar per ampliar el treball, cohesionar-lo i donar-li així 4

un sentit més global i complet. Un cop feta la recerca i comptant amb tota la informació necessària per tenir una visió general pròpia, hem procedit a l'elaboració de la nostra pròpia classificació d'autors, partint dels que hem tractat al llarg del treball, i finalment hem passat ja a la redacció de la nostra​ ​pròpia​ ​reflexió​ ​i​ ​les​ ​nostres​ ​conclusions​ ​sobre​ ​l'Holocaust.

A banda de la distinció entre una part teòrica i una altra de pràctica, l’​estructura ​d’aquest projecte està​ ​dividida​ ​en​ ​tres​ ​parts​ ​fonamentals,​ ​seguint​ ​un​ ​ordre​ ​cronològic​ ​que​ ​es​ ​veu​ ​reflectit​ ​a​ ​l'índex.

En primer lloc, el context historicointel·lectual en el ​primer capítol​. Aquí estudiem i expliquem el marc històric del fenomen de l'Holocaust. En aquest capítol trobem els orígens de l'antisemitisme a Alemanya, tant els antecedents seculars com els més immediats i, per tant, més propers als fets. Així ens podem fer una idea de la situació en què es trobava la societat alemanya de l'època, com pensaven i quines eren les seves creences més generalitzades. En aquest punt coneixerem també les tesis i teories que van recolzar l'antisemitisme abans de l'ascens al poder del partit nacionalsocialista, i com aquestes van influenciar la població i van marcar les creences i tradicions d'aquell moment. Finalment, s'explica la planificació del fenomen concentracionari, l'Holocaust i la solució final, començant per Adolf Hitler i la seva obra, el ​Mein Kampf i acabant per la teorització i la posada en pràctica de les ideologies nazi i antisemites que acabarien donant cobertura teòrica a l'Holocaust​ ​tal​ ​com​ ​nosaltres​ ​el​ ​coneixem.

Seguidament i com a continuació d’aquest primer punt, trobem el ​segon capítol​, on s’explica l’antisemitisme nazi en el seu conjunt: els pensadors que hi van col·laborar, la filosofia clàssica alemanya que en va servir d’inspiració i una explicació completa del que va suposar per a les víctimes la vida als camps de concentració. Juntament amb això també hi podem trobar un recull de testimonis i les seves experiències, juntament amb les reflexions filosòfiques de molts pensadors que es van veure involucrats en els fets. Aquests filòsofs s’han estudiat seguint la classificació d’Enzo Traverso i les seves obres. Per tant, en aquest capítol es troben les reflexions immediates després dels fets, juntament amb les de les víctimes. La immediatesa als fets era precisament la delimitació que​ ​ens​ ​havíem​ ​fet​ ​a​ ​nosaltres​ ​mateixes.

Per acabar, el ​tercer capítol​. Aquest comprèn la part més pràctica del projecte en la qual nosaltres, les autores, ens posem a prova i creem la nostra pròpia classificació dels autors més importants que hem estat estudiant en els punts anteriors del treball. Juntament amb aquesta classificació, també analitzem les tesis estudiades per trobar punts de consens i discrepància segons les nostres opinions personals. Per acabar, reflexionem sobre el fenomen de l’Holocaust en el seu conjunt, extraient-ne les nostres pròpies conclusions i tenint en compte els nostres punts de vista i la realitat històrica en què​ ​ens​ ​trobem.​ ​Per​ ​tant,​ ​es​ ​podria​ ​dir​ ​que​ ​aquesta​ ​part​ ​del​ ​projecte​ ​és​ ​un​ ​capítol​ ​de​ ​reflexió.

Aquest treball no hagués estat possible sense la col·laboració del nostre tutor Josep Sales Inglés, qui ens ha guiat i marcat les pautes per assolir un bon treball. Gràcies per la seva paciència i el seu seguiment constant, aconsellant-nos i fent les correccions pertinents en cada moment. A més, ens ha confiat un gran nombre de lectures de la seva biblioteca personal que ens han ajudat en la recerca d’informació i en l’elaboració del nostre treball, tot recomanant-nos-en d'altres i facilitant-nos-en l’accés.

5

1.​ ​CONTEXT​ ​HISTORICOINTEL·LECTUAL 1

1.1.​ ​Antecedents:​ ​l'antisemitisme​ ​secular​ ​a​ ​Alemanya

Es​ ​poden​ ​distingir​ ​tres​ ​períodes​ ​en​ ​la​ ​història​ ​de​ ​l’antisemitisme​ ​alemany: 1.1.1.​ ​Antisemitisme​ ​religiós​ ​o​ ​antijudaisme El cristianisme, que va començar com a moviment dins del judaisme, va demonitzar el jueu a través de tota classe d'escrits i va fomentar durant segles l'odi contra els jueus per tot Europa (els jueus van "assassinar" Jesucrist). A més de l'hostilitat religiosa, es van produir conversions per la força. Molts jueus expulsats es va traslladar a terres de l’Islam, on van ser menys perjudicats, tot i que alguns també​ ​van​ ​ser​ ​convertits​ ​a​ ​la​ ​força.

La paraula alemanya ​Volk –de la qual deriva l'adjectiu ​völkisch – significa ‘gent’ o ‘poble’. Amb el canvi d'actituds i mentalitat del romanticisme a Alemanya (durant la primera meitat del segle XIX), la paraula va passar a significar la condició molt desitjable d'un poble arrelat en el seu entorn natural. La cultura del ​Volk​, que viu en harmonia amb la naturalesa, va ser contrastada amb la civilització corrupta i mecanitzada de la ciutat moderna i. amb el temps, va passar a denotar una condició idealitzada: la unió extraordinària d'un poble tant amb els seus paisatges naturals com amb la llarga successió​ ​de​ ​generacions​ ​que​ ​el​ ​van​ ​precedir.

En la propaganda nazi, que va adoptar diversos temes del romanticisme alemany, Volk i les moltes paraules derivades del terme van adquirir la condició d'un concepte ideològic radical. Durant el Tercer Reich, la ​Comunitat (Gemeinschaft) Volk es va convertir en la denominació oficial per a la “comunitat de sang” i en la raça que el nazisme es va esforçar a instituir. La veritable ​Comunitat Volk​, segons Hitler, s'elevaria per sobre de “classes i ordres socials, ocupacions, denominacions religioses i qualsevol habitual confusió de la vida”. Des del començament, un element central d'aquesta comunitat mítica seria l'exclusió –en última instància, l'extermini físic— d'aquells sectors socials que, pel fet de tenir la sang contaminada, és a dir, no ària, eren inadequats per formar part de la comunitat. D'aquesta manera el terme “​plaga del Volk​” va passar a ser en el discurs nazi una denominació corrent dels jueus i d'altres "indesitjables" socials. En el mateix sentit, la “​fúria Volk​” era l'explicació comuna de la propaganda nazi per als crims comesos durant la Nit dels Cristalls Trencats en​ ​novembre​ ​de​ ​1938.

Encara que podem trobar rastres de conceptes ​völkisch fins al moviment romàntic de començaments del segle XIX, la utilització significativa del pensament ​völkisch es va produir a finals del segle XIX i durant​ ​el​ ​període​ ​de​ ​la​ ​República​ ​de​ ​Weimar,​ ​entre​ ​les​ ​dues​ ​grans​ ​guerres​ ​mundials.

Els prejudicis antisemites del pensament ​völkisch van ser reforçats pels prejudicis cristians tradicionals, ja que el cristianisme tenia les seves pròpies tendències antijueves, a les quals no va renunciar quan es va conferir als jueus igualtat de drets en moltes regions d'Europa. Amb el creixement del moviment ​völkisch i la consolidació sistemàtica de les seves idees, l'antisemitisme religiós tradicional va ser absorbit pel pensament ​völkisch​, donant per resultat una síntesi de pensament coneguda pels historiadors com a “germanisme cristià”. Segons els seus seguidors, el jueu era un ésser sense ànima, consumit per la luxúria i la cobdícia, incapaç d'adoptar un comportament​ ​moral.

En contrast amb la visió germànicoromàntica del moviment v​ ölkisch​, que va ser mística en els seus orígens, el racisme va sorgir del món de la ciència del segle XIX. L'antisemitisme alemany va

​ ​D.​ ​Fraenkel,​ ​"La​ ​ideología​ ​nazi​ ​y​ ​sus​ ​raíces",​ ​a: file:///C:/Users/Jose/Downloads/la%20ideologia%20racial%20nazi%20(1).pdf 1

6

esdevenir realment aterridor quan es van fusionar en ell aquests dos corrents de pensament: les visions místiques de la grandesa del passat germànicoari i les especulacions pseudocientífiques sobre​ ​els​ ​fonaments​ ​racials​ ​de​ ​la​ ​civilització.

L’adjectiu "semític" va ser utilitzat en primera instància per fer referència a un grup de llengües denominades així (l’arameu, l’hebreu o l’àrab entre d’altres). Aquesta significació de la paraula va ser emprada per molts lingüistes fins al segle XIX, en què va passar de l'àmbit merament lingüístic al racial. Es va deixar enrere la noció de llengües semítiques i es va començar a utilitzar l'expressió “raça semita" per oposar-la a la “raça” indoeuropea o ària, fet que s'esdevé lligat al naixement del racisme.

1.1.2.​ ​Antisemitisme​ ​racial​ ​o​ ​antisemitisme​ ​tout​ ​court A finals del segle XIX, quan els prejudicis religiosos comencen a quedar desacreditats gràcies al liberalisme i a les idees de la Il·lustració, sorgeix a Alemanya -i després a França- una nova fase de l'antisemitisme, aquesta vegada vinculat a la noció de raça i a la construcció de les nacions, sense connotacions religioses, sinó nacionalistes i racistes, i circumscrit principalment a Europa. Va tenir la seva màxima expressió, és clar, durant el nazisme. Per tant, el naixement de l’antisemitisme com a corrent de pensament modern es va produir conjuntament amb la puixança dels nacionalismes al segle XIX europeu, uns nacionalismes que defensaven la idea “d’un poble, un Estat”. Paral·lelament al desenvolupament de les idees nacionalistes va anar-se configurant l’antisemitisme modern que, en essència, considerava els jueus com un poble “apàtrida”, aliens a la nació i enemics potencials d’aquesta.

Com han destacat molts autors, recórrer a la paraula "antisemitisme" per designar el rebuig racial als jueus "no deixa de presentar una contradicció interna: l'antisemitisme ve dirigit únicament contra els 2 jueus,​ ​quan​ ​tan​ ​semites​ ​són​ ​els​ ​àrabs​ ​com​ ​els​ ​jueus".

Ja al segle XVIII, ​Franz Joseph Gall (1758-1828) s’havia encarregat de classificar racialment les nacions, tot defensant la possibilitat de conèixer el caràcter i les capacitats mentals d’una persona per la​ ​forma​ ​i​ ​la​ ​mida​ ​del​ ​seu​ ​crani.

Però no va ser fins més tard que sorgiria el que anomenem "racisme científic", amb ​Joseph-Arthur de Gobineau (1816-1882) que, tot i no ser obertament antisemita, fou el primer a defensar aquesta posició amb la publicació del seu ​Assaig sobre la desigualtat de les races humanes (1853-1855), obra en la qual afirma la superioritat dels pobles aris sobre els pobles semites. Gobineau deixa de banda factors com la religió, els governs i les idees per fer de la raça l'únic factor determinant de la història humana. Considera que la humanitat és intrínsecament desigual i està formada per races "inferiors" -negres i semites- i "races superiors" o "més pures" -aris i centreeuropeus- i que el lloc que ocuparan les diferents races a la història dependrà de la seva puresa, però aquestes poden desaparèixer​ ​si​ ​queden​ ​contaminades​ ​per​ ​les​ ​races​ ​"inferiors".

Podem dir que el terme semita va transferir-se, doncs, des del seu significat lingüístic original a un de nou,​ ​racial.

La difusió dels escrits de Gobineau a Alemanya es deu a ​Ludwig Schönmann ​(1865-1938), traductor de Gobineau i activista völkisch ​que defensava que tots els mals que ell associava a la modernitat i la influència jueva podien corregir-se mitjançant l‘aplicació dels principis racials de Gobineau. Schönmann va fundar la ​Societat Gobineau en 1894 i la va presidir fins al 1920, amb 2

​ ​“Antisemitismo”,​ ​a:​ ​https://es.wikipedia.org/wiki/Antisemitismo​​ ​de​​ ​Pérez,​ ​2009​,​ ​pp.​ ​85-86.

7

l’objectiu de recaptar fons per a una nova traducció de l'​Assaig sobre la desigualtat​. La societat va cridar ràpidament l'atenció dels polítics i intel·lectuals alemanys. Les seves accions van tenir gran influència en certs medis socials i va donar una nova expressió racial al nacionalisme pangermanista (moviment nacionalista basat en una ideologia política partidària de la unificació de tots els “pobles alemanys”,​ ​com​ ​ara​ ​Alemanya​ ​i​ ​Àustria)​.

Poc després de l'aparició de l'obra de Gobineau, en la qual postulava que la història consistia en la lluita entre les races, apareix l'obra de Darwin ​L'origen de les espècies ​(1859). En ella, el biòleg anglès dirà que en la naturalesa es dóna una lluita entre espècies per l'existència, una “batalla per la vida” en la qual triomfen “els més forts” i pereixen “els més febles”. Aquesta lluita per l'existència constituirà​ ​el​ ​“motor​ ​de​ ​l'evolució”​ ​i​ ​és​ ​el​ ​signe​ ​del​ ​progrés​ ​humà.

Alguns historiadors asseguren que tant Hitler com Mussolini van ser influïts en les seves polítiques racials per la teoria del ​darwinisme social,​ una adaptació de la teoria de Darwin a objectius socials i polítics. Aquesta teoria assegura que les societats sobreviuen en funció de si són les més fortes. El darwinisme social es vincula amb el racisme, la posterior creació del nacionalisme, la propagació de la política neoimperialista i la incorporació d'ideologies feixistes i nazis, que van derivar en conseqüències fatals en aplicar-se políticament la idea de la superioritat del més fort. Per exemple, Hitler creia que els jueus i altres grups ètnics estaven afeblint la salut de la nació alemanya i posaven en perill la seva supervivència i el seu desenvolupament. A més, alguns membres del partit van ser autoritzats a aplicar de manera secreta l'eutanàsia en centres de malalts mentals, fet que es pot atribuir​ ​també​ ​a​ ​la​ ​voluntat​ ​de​ ​millorar​ ​la​ ​salut​ ​de​ ​la​ ​societat​ ​germànica.

En 1850 el compositor alemany ​Richard Wagner ​(1813-1883) va publicar ​El judaisme en la música sota el pseudònim de ​K. Freigedank (K. Lliurepensament). L'article començava amb un atac als compositors jueus, particularment els contemporanis (i adversaris) de Wagner, però va estendre l'acusació als jueus considerant-los un element nociu i estrany en la cultura alemanya. Wagner sostenia la tesi que «el jueu és intrínsecament incapaç d'expressar-se artísticament a través de la seva aparença exterior, ni pel seu discurs i encara menys pel seu cant». Va argumentar que, pel fet de no tenir connexió amb l'esperit alemany, els músics jueus només podrien estar capacitats per produir música superficial i artificial. És a dir, que componien música per aconseguir popularitat i, per 3 tant,​ ​èxit​ ​financer,​ ​en​ ​comptes​ ​de​ ​crear​ ​autèntiques​ ​obres​ ​d'art.

Alguns biògrafs de Wagner asseguren que en els seus anys finals va començar a creure en la filosofia racista d'Arthur de Gobineau. El cert és que no va mostrar interès significatiu per Gobineau fins al 1880, quan va llegir ​Assaig sobre la desigualtat de les races humanes​. Tot i així, no va acabar d’estar del tot d’acord amb el biòleg. L'antisemitisme de Wagner va transcendir, però, fins al segle XX i Hitler en va ser un gran admirador. ​Alguns autors consideren que el nazisme no només es va apropiar del seu art, sinó també de les seves idees, ja que fins als seus escrits, les raons de l'odi als jueus no eren biològiques, sinó de caire religiós, polític o econòmic, mentre que és ell qui introdueix la pretensió que els jueus són intrínsecament irredimibles. Del seu racisme i odi als jueus en donen testimoniatge nombrosos escrits. D’altres, en canvi, opinen que en el cas d'existir una veritable connexió entre Wagner i les idees antisemites, aquesta s'ha produït amb posterioritat a la seva mort, a través de l'anomenat ​Cercle de Bayreuth​. Així és com es coneixen els seguidors de la música del compositor alemany, alguns dels quals van abraçar les polítiques nacionalistes alemanyes i d’altres van ser partidaris d'Adolf Hitler a partir de la dècada de 1920, raó per la qual se'ls va associar amb l'auge del nazisme. En aquest cercle es varen introduir les idees del racisme biologitzant de Gobineau​ ​i​ ​Houston​ ​Stewart​ ​Chamberlain.

​ ​Wagner,​ ​Richard.​ ​El​ ​judaísme​ ​en​ ​la​ ​música,​ ​Hermida​ ​editores. https://www.scribd.com/document/139503580/El-Judaismo-en-La-Musica 3

8

Houston Stewart Chamberlain ​(1855-1927), gendre de Wagner, fou un dels defensors més aferrissats de la doctrina racial a Alemanya i va esdevenir un dels precursors ideològics del nazisme.

En la seva publicació de 1899 a Alemanya, ​Els fonaments del segle XIX​, utilitza idees de Gobineau, les amplia i exposa el principi del pangermanisme. En l'obra propugnava la conservació de la cultura alemanya gràcies a la lluita per mantenir controlats tots els elements estranys, inclosos els judeocristians,​ ​és​ ​a​ ​dir,​ ​els​ ​jueus​ ​convertits​ ​al​ ​cristianisme.

El terme "antisemitisme" reapareix amb el periodista alemany ​Wilhelm Marr ​(1819-1904), que en 1873 l'utilitza per desqualificar als jueus, definits com un grup ètnic, és a dir, com una "raça" i no pas com els seguidors d'una determinada religió, raó per la qual per a Marr i per als antisemites posteriors un jueu seguiria essent un jueu tot i haver-se convertit al cristianisme. Aquest concepció distanciava clarament l'antisemitisme de l'antijudaïsme tradicional, defensat pel cristianisme des dels seus inicis, pel qual un jueu convertit al cristianisme deixava de ser jueu i esdevenia cristià. Marr publicà un pamflet que incitava a una actitud hostil contra els jueus i que va tenir molt d'èxit. Poc després es fundaria l'Antisemiten-Liga (Lliga dels antisemites), la primera organització explícitament dedicada a la​ ​difusió​ ​de​ ​l'antisemitisme​ ​que,​ ​a​ ​més,​ ​mantenia​ ​vincles​ ​estrets​ ​amb​ ​el​ ​moviment​ ​völkisch​.

Amb la consolidació del pensament antisemita, la naturalesa perversa del jueu descrita per la ideologia ​völkisch va ser reflectida també en el seu estereotipat retrat físic. Els trets canviants dels jueus es contrastaven amb l'ideal de bellesa alemany: la seva figura rabassuda i grotescament retorçada, amb cames curtes i un nas típicament "jueu", era l'oposada a la simetria idealitzada de l'home nòrdic. La por a la corrupció racial, amb les seves associacions eroticosexuals, es va convertir en una obsessió dels pensadors ​völkisch​. La imatge dels defensors del Volk alemany era la del jueu fosc,​ ​astut,​ ​luxuriós,​ ​que​ ​sedueix​ ​la​ ​innocent​ ​i​ ​rossa​ ​donzella​ ​alemanya.

D'altra banda, al segle XIX el corrent ocultista també va sortir de l'ombra i fou promogut públicament, especialment entre la classe alta i mitjana. Entre els seus principals promotors va destacar ​Helena Petrovna Blavatsky ​(1831-1891), la fundadora de la Societat Teosòfica. L'obra de Madame Blavatsky va jugar un paper molt important en la configuració de la ideologia nazi pel fet que atorga un lloc important al concepte de raça. Blavatsky va descriure tota l'evolució humana en termes de la revelació mística de set races originals, cadascuna amb la seva pròpia subraça. Segons ella, cada raça original està constituïda per una combinació única d'ingredients físics i espirituals. En els primers temps l'home era esperit pur, amb poders psíquics sobrenaturals que havia perdut però que estava destinat a recuperar en completar-se el cicle de desenvolupament. La present era la cinquena etapa del desenvolupament, en la qual la raça ària ocupava el primer lloc del progrés cultural i espiritual i representava tot el que és humanament valuós. En finalitzar la setena fase l'home tornaria a l'etapa inicial de pura existència espiritual, que seria també un estat d'unió amb la naturalesa. Per a la Blavatsky, el jueu era la culminació de tot el negatiu: l'encarnació del materialisme, del racionalisme astut​ ​i​ ​de​ ​la​ ​sensualitat​ ​vulgar.

Així i tot, existien importants diferències entre la teosofia i la doctrina racial nazi que cal destacar. En primer lloc, Blavatsky no identificava a la raça ària amb els pobles germànics de la seva època. Més important encara és que la seva era una visió essencialment pacifista: no propugnava la violència racial​ ​ni​ ​la​ ​derrota​ ​de​ ​les​ ​races​ ​inferiors.

La relació entre la violència i la ideologia nazi podria haver estat proveïda per ​l'ariosofía​, una filosofia de​ ​l'ocult​ ​que​ ​combinava​ ​les​ ​seves​ ​idees​ ​amb​ ​el​ ​nacionalisme​ ​i​ ​el​ ​racisme​ ​völkisch​.

La figura central de l'ariosofía fou l'escriptor ocultista ​Guido von List ​(1848-1919), que va comptar amb seguidors com ​Jörg Lanz von Liebenfels ​(1874-1954), l'autodenominat "investigador racial, filòsof de la religió i místic sexual". En 1903, els adeptes de Von List van fundar a Viena la Societat

9

Guido von List. Cal esmentar l'estreta relació entre la teosofia i l'ariosofia: molts dels simpatitzants de Von​ ​List​ ​eren​ ​també​ ​admiradors​ ​de​ ​Mme.​ ​Blavatsky.

Von List va escriure sobre les seves idees ocultistes i els seus llibres van esdevenir els principals textos ideològics de l'ariosofía. D'acord amb les seves idees, només els aris, la raça més allunyada de la societat moderna racionalista i materialista, era capaç de percebre la força espiritual vital que s'expandeix per l'univers. En canvi, els jueus eren el principal exemple d'un poble apartat de la naturalesa, infectats per l'excessiu materialisme i el racionalisme de la civilització moderna. Von List arribaria a proposar l'establiment d'un Estat Ari-Germànic que reflectiria en la seva constitució i organització la superioritat innata de la raça ària. En aquest estat utòpic futurista, només els arigermànics podrien ocupar posicions de lideratge, i la puresa de la raça ària estaria protegida per mitjà de lleis apropiades que prohibirien els matrimonis interracials. Von List, que es va interessar en símbols ocults, va descobrir l'esvàstica (que ell creia el símbol secret de la salvació) i la va interpretar com a símbol de la victòria de la raça ària sobre les races inferiors, símbol del qual més tard s’apropiaria​ ​Hitler​ ​com​ ​a​ ​emblema​ ​nazi.

4

Jörg Lanz Von Liebenfels , admirador de Von List, presenta en les seves obres encara més similituds amb el programa nazi. Liebenfels identificava els jueus amb animals i va promoure un acoblament selectiu per als jueus “a fi d'extirpar l'home animal i propagar l'home nou” per mitjà de l'esterilització, la deportació, la liquidació a través del treball forçat, i encara de l'assassinat. A l’obra d​’Els orígens zoològics i talmúdics del bolxevisme Von Liebenfels identificava el judaisme amb el bolxevisme, aspecte​ ​típic​ ​de​ ​la​ ​concepció​ ​del​ ​món​ ​de​ ​Hitler.

Guido Von List i Lanz Von Liebenfels són considerats els creadors de l’ariosofía, que podem definir com una reelaboració nacionalista alemanya de la teosofia. Tots aquests corrents de pensament i especulacions ocultistes van desembocar finalment en el nazisme, quan el partit nacional-socialista assumeix com a propi el corrent ariosófic. D'aquesta manera, el partit reuneix aquestes dues ideologies i crea un vincle fonamental entre el renaixement del germanisme i la ideologia mística del Tercer​ ​Reich.

5

Encara més íntima és la relació entre ​La Societat Thule i la ideologia de base del partit nazi. Aquesta representa la continuació directa de la ​Germanen Order​, un grup alemany ocultista que predicava la supremacia germana. ​La Thule era una organització rebel de militants ​völkisch que van desplegar la seva activitat a Munic a l'època immediatament posterior a la Primera Guerra Mundial. Va participar en la fundació dels ​Freikorps​, unitats paramilitars voluntàries compostes per exsoldats i exoficials alemanys, i va publicar un diari antisemita que es va acabar convertint en el mitjà informatiu principal del​ ​partit​ ​nazi.

1.1.3.​ ​Antisemitisme​ ​ideològic​ ​o​ ​neoantisemitisme Després de conèixer-se en què va consistir l'Holocaust i després del Concili Vaticà II, l'antisemitisme tradicional, basat en la raça o en la religió, pràcticament sembla desaparegut. Alguns autors defensen que sorgeix llavors un nou antisemitisme, que estaria associat a la nova esquerra postmoderna i al món islàmic, i se centra en la legitimitat de l'Estat d'Israel i del conflicte territorial a l'Orient Mitjà.

Segons aquests autors, aquest nou antisemitisme demonitza el sionisme en convertir-lo en sinònim ​ ​“Las​ ​raíces​ ​oscuras​ ​del​ ​nazismo”. http://fritzspringmeier.bligoo.com/las-raices-oscuras-del-nazismo#.Wf2sTLY-9mB 4

​ ​Vid.​ ​"Las​ ​raíces​ ​oscuras​ ​del​ ​nazismo"​ ​(sense​ ​autor),​ ​ ​al​ ​blog: http://fritzspringmeier.bligoo.com/las-raices-oscuras-del-nazismo#.Wf2sTLY-9mB 5

10

de colonialisme, imperialisme, supremacisme i racisme i presenta Israel com a abstracció que encarna novament el mal absolut, el “judaisme mundial” i l’”etern jueu”. Encara que no tot l’antisionisme​ ​és​ ​antisemita,​ ​aquest​ ​concepte​ ​ha​ ​servit​ ​com​ ​a​ ​refugi​ ​d'un​ ​nou​ ​antisemitisme.

Tornant a la segona fase de la història de l’antisemitisme, que se centra en els segles XIX i començaments del XX, trobem que s'hi desenvolupen diferents aspectes que van afavorir el desenvolupament del nazisme dotant-lo d’una base ideològica. Un en particular: la idea d'"espai vital".

6

Nota:​ ​les​ ​ideologies​ ​del​ ​territori

El concepte del ​Lebensraum​, “espai vital”, va ser utilitzat per primer cop pel geògraf alemany Friedrich Ratzel ​(1844-1904). Aquest nou concepte establia la relació entre espai i població, assegurant que l’existència d’un Estat quedava garantida quan disposés del suficient espai per atendre les necessitats d’ell mateix. Aquesta idea pren forma en l’àmbit polític gràcies a Rudolf Kjellén, qui encunya el terme "geopolítica" amb referència a la influència dels factors geogràfics sobre les relacions de poder a la política internacional. Més tard, l’anglès MacKinder elaborarà una tesi per la qual es considera que al globus terraqui només importa una massa de terra, el conjunt d’Europa-Àsia-Àfrica al qual denomina ​Worldisland​, “l’illa mundial”. Defensa que la regió clau, que es troba al centre i representaria “el cor” de l’illa, correspon al territori rus i l’anomena Heartland​.

MacKinder​ ​diu​ ​que​ ​qui​ ​domini​ ​el​ ​Heartland​ ​dominarà​ ​el​ ​Worldisland​.

Karl Haushofer ​(1869-1946), exgeneral i geògraf, després la imposició del Tractat de Versalles (1919) va adduir que la base de tota política exterior era l'espai vital del qual disposés el cos nacional.

L'acció de l'Estat consistiria a defensar aquest espai i a ampliar-lo quan fos massa estret. Un dels seus alumnes, Rudolf Hess, posarà en contacte Haushofer amb Hitler, el qual visita per últim cop durant​ ​l’estada​ ​d’aquest​ ​a​ ​la​ ​presó​ ​mentre​ ​escriu​​ ​Mein​ ​Kampf​.

El ​Lebensraum era considerat per Ratzel una necessitat per restablir, a Alemanya, l’equilibri entre el desenvolupament industrial i una agricultura amenaçada. La idea de “l’espai vital” encoratjava el corrent pangermanista que aspirava a convertir Alemanya en una gran potència europea, com ho eren​ ​ja​ ​França​ ​i​ ​Gran​ ​Bretanya.

Imatge​ ​representativa​ ​del​ ​Heartland​ ​de​ ​la​ ​tesi​ ​de​ ​MacKinder​ ​sobre​ ​el​ ​Worldisland7 ​ ​Sobre​ ​aquesta​ ​temàtica,​ ​cfr.​ ​Korinman,​ ​M.​ ​i​ ​M.​ ​Ronai,​ ​“Las​ ​ideologías​ ​del​ ​territorio​”​,​ ​a​ ​F.​ ​Châtelet​ ​ ​i G.​ ​Mairet​ ​(eds.),​ ​“Historia​ ​de​ ​las​ ​ideologías​”,​ M ​ adrid,​ ​Akal,​ ​1989,​ ​pp.​ ​560-580.

7 ​ ​Imatge​ ​recollida​ ​de:​ ​Europa​ ​Soberana.​ ​“Heartland—​ ​el​ ​corazón​ ​de​ ​la​ ​tierra​ ​firme​ ​(III​ ​deIII)”.​ ​2013 6

11

1.2.​ ​Antecedents​ ​immediats:​ ​emergència​ ​de​ ​la​ ​ideologia​ ​nazi 1.2.1.​ ​La​ ​ideologia​ ​cabdillista:​ ​el​ ​Führerprinzip​.​ ​El​ ​Führer​ ​com​ ​a​ ​font​ ​de​ ​dret Führerprinzip és un terme ​alemany traduïble com principi d'autoritat, principi del cap o principi de supremacia del cap, "​cabdillisme​", "obediència absoluta". Aquest terme fa referència a un sistema jeràrquic de líders (similar al sistema militar) que tenen una absoluta responsabilitat en l'àrea de la seva competència i que han de respondre només davant d'una autoritat superior pretenent l'obediència absoluta dels seus subalterns. El ​Führerprinzip va ser un concepte polític i propagandístic del Nacionalsocialisme alemany. Segons aquest principi polític, el Führer (Cabdill) quedava identificat amb el poble ("és" el poble), per tal com només ell coneixia i representava l'interès nacional. Aquesta representació del poble pel líder era essencial: no suposava cap procediment de consulta​ ​i​ ​delegació​ ​del​ ​poder.

El ​Führerprinzip​, sostenien els seus ideòlegs, reemplaçava un govern irresponsable i impotent, el parlamentari, per un altre poderós i en el qual la responsabilitat requeia en una sola figura. L'aplicació d'aquest principi va resultar en formes totalitàries de control i repressió, ja que qualsevol oposició als designis del ​Führer ​era, per definició, antinacional. Així, la voluntat del ​Führer es transformava en la llei.

Respecte a la idea de la llei i del poder de la justícia, ​Karl Larenz ​(1903-1993), als inicis de la seva carrera, mostrava un sentiment totalment contrari al de l’antisemitisme, ja que el jurista afirmava que tots els éssers humans tenen el dret de ser respectats com a persones, de no ser perjudicats en la seva salut, de poder conservar intimitat i honor... i comportar-se de forma correcta davant de totes les altres persones, sense especificar cap mena d’excepcions. Els seus escrits varen tenir molt de ressò a la seva època, ja que pretenien deixar enrere un temps durant el qual es van dur a terme moviments com el nacionalsocialista, el comunista o totalitari. Tot i això, poc temps més tard, es pot veure un gir complet en els pensaments del professor, que es van tornar notablement antisemites durant​ ​el​ ​nazisme.

Paradoxalment,​ ​Larenz​ ​va​ ​dir: "La submissió del jutge a una llei de l'època anterior a la presa del poder, que encara segueix vigent, no pot anar tan allà, com perquè el jutge hagi d'aplicar-la fins i tot quan la seva aplicació portarà a un resultat inacceptable des del punt de vista de l'ordre popular general. En aquests casos, en els quals la incompatibilitat entre el Dret i la llei és evident i en els quals aquella no es pugui eliminar a través d'una interpretació conforme al seu sentit, el jutge deu i pot, com a custòdia dels principis fonamentals de la nostra vida comunitària, 8 no​ ​solament​ ​completar​ ​la​ ​llei,​ ​sinó​ ​també​ ​corregir-la".​ ​ Amb aquestes declaracions, Larenz dòna a entendre la diferència entre els jueus i l'anomenada raça ària i la capacitat i el dret del governant de canviar les lleis que els afecten. Larenz creia que era just que les lleis canviessin en favor dels aris i fossin més dures pel que fa als jueus, ja que, segons ell, aquesta​ ​era​ ​la​ ​voluntat​ ​del​ ​poble.

Ernst Rudolf Huber ​(1903-1990) va ser un jurista alemany nascut en 1903. És conegut per intentar donar una base jurídica i legal al règim nazi. Per tant, va intentar fer costat a la legalitat de les accions del règim de Hitler. A les acaballes del 1930, la feina i la investigació de Huber s'havia centrat

http://europasoberana.blogspot.com.es/2013/08/heartland-el-corazon-de-tierra-firme.html 8 ​ ​Lanrenz,​ ​Karl.​ ​“Metodología​ ​de​ ​la​ ​ciencia​ ​del​ ​derecho​”​,​ ​Editorial​ ​Ariel 12

en el dret constitucional de la història d'Alemanya. Va culminar en la seva obra ​Història constitucional alemanya​ ​des​ ​de​ ​1789​,​ ​que​ ​reunia​ ​les​ ​lleis​ ​constitucionals​ ​de​ ​Prússia​ ​del​ ​1789​ ​fins​ ​al​ ​1933.

Un altre dels juristes alemanys més destacats pel seu suport al règim nacionalsocialista va ser ​Carl Schmitt​,​ ​les​ ​idees​ ​del​ ​qual​ ​s'expliquen​ ​més​ ​endavant.

1.2.2. Irracionalisme i decadència enfront de la ideologia il·lustrada del progrés a través de la raó: Oswald Spengler. L'anomenada "Revolució conservadora" i el "socialisme prussià" -Arthur Moeller 9 van​ ​den​ ​Bruck,​ ​Ernst​ ​Jünger,​ ​Carl​ ​Schmitt-.

La ​Revolució Conservadora (​RC​), període que comprèn de 1918 a 1932, engloba una sèrie de corrents de pensament, on destaquen pensadors com Oswald Spengler, Ernst Jünger, Carl Schmitt i Moeller van den Bruck, entre d'altres. Es tractava d’una “revolta cultural” contra els ideals il·lustrats i la civilització moderna, contra el racionalisme, la democràcia liberal i el predomini del material sobre l'espiritual. Així i tot, trobem que un altre dels punts comuns de la RC és l’autoconsciència dels qui hi pertanyien de no ser merament conservadors. És a dir, el que buscaven era “combinar les idees revolucionàries amb les conservadores” o “impulsar-les d'una manera revolucionària-conservadora” com proposava Moeller van den Bruck. Per això procuraven distanciar-se dels grups considerats representants del “vell conservadorisme” i de les idees dels “reaccionaris” que només desitjaven “restaurar”​ ​l'antic.

Oswald Spengler ​(1880-1936) fou un dels filòsofs més importants que es va posicionar en contra de la República de Weimar. Al seu llibre ​La decadència d’Occident defensà la idea que el cicle de decadència i renaixement de cada cultura era comparable al cicle vital dels organismes, que té un començament i un fi determinats. Va presentar la història universal com un conjunt de cultures que es desenvolupaven independentment i que, en cadascuna de les etapes que conformaven el seu cicle vital, cadascuna presentava una sèrie de trets distintius que es manifestaven per tot arreu d'igual manera emmarcant els esdeveniments particulars. Aplicant un mètode que va anomenar “morfologia comparativa de les cultures” situava la cultura europea en l’etapa final de la seva existència, la decadència, després d'un període d’expansió tecnològica i política, i va afirmar que era possible predir els fets que s'esdevindrien en la història d’Occident. Aquesta concepció cíclica, no lineal, de la història enfront de la lineal del cristianisme, el liberalisme i el marxisme, ja havia estat introduïda per Friedrich Nietzsche ​(1844-1900) originalment i era compartida per la majoria dels pensadors de la RC​. Segons Nietzsche, es tracta d’un “etern retorn”, ja que la història no té la forma d'un progrés infinit​ ​i​ ​indefinit.

Resulta, doncs, que Nietzsche constitueix no només el punt de partença, sinó també el nexe d'unió dels protagonistes de la ​RC​, el mestre d'una generació que rebutjava el vell ordre per substituir-lo per un nou renaixement. Aquesta generació inclouria Spengler i Moeller van den Bruck, en primer lloc, i Jünger​ ​i​ ​Heidegger,​ ​posteriorment.

​ ​“Tribulaciones​ ​Metapolíticas.​ ​Filosofía​ ​perenne,​ ​historia,​ ​tradicionalismo​ ​postmoderno,​ ​socialismo antimaterialista”​ ​(2012),​ ​a: https://adversariometapolitico.wordpress.com/2012/12/09/la-revolucion-conservadora-alemana-19191932/ 9

13

L'escola de pensament revolucionari-conservador va defensar un conservadorisme i un nacionalisme "nous", específicament alemanys, o encara més concretament prussians, basats en una concepció orgànica,​ ​és​ ​a​ ​dir​ ​estructurada,​ ​de​ ​la​ ​societat.

Així és com Oswald Spengler entén el socialisme. Per a ell no consisteix en la uniformització de tots els individus sota un col·lectivisme absolut, sinó en el fet d'aixecar un Estat en forma de cos orgànic.

Es tracta d'un Estat ​total​, no totalitari, el qual haurà d'agrupar els diferents òrgans productius, professionals, territorials, i en el qual cadascun d'ells vetllarà per un estricte manteniment de la seva identitat, però, alhora, per una submissió al superior. En la seva obra Spengler aposta per la instauració d'una societat vertical, jeràrquica, essencialment antidemocràtica, que ressuscitaria el vell tipus del guerrer germànic. Basant-se en la doctrina militarista prussiana, proposava un corporativisme social que seria el punt de partida comú del feixisme i del nacionalsocialisme. No hi hauria partits organitzats, polítics professionals ni eleccions. En el cim d’aquesta estructura trobaríem un ​Führer (ja que així ho requeria la veritable tradició prussiana) i suplantaria, doncs, el sistema liberal-democràtic, invertebrat, inorgànic, amorf i al servei de les forces pertorbadores antialemanyes, tant exteriors -les potències vencedores de Versalles, que ofegaven Alemanya amb els seus triomfs econòmics i les seves imposicions polítiques i militars– com interiors –els cercles financers jueus i els grans monopolis industrials-. Els prototips d'aquesta nova Alemanya somiada per Spengler i un gran nombre de nacionalistes de la dreta serien, igual que els del nacionalsocialisme, el soldat i el camperol, que reuneixen la vella tradició germànica amb un nou socialisme, un socialisme de tall “prussià”, que era l'únic possible per a Alemanya. No obstant això, ell es mantenia en una postura relativament reaccionària, ja que només aspirava al restabliment de la monarquia com a única força capaç​ ​de​ ​portar​ ​a​ ​la​ ​pràctica​ ​“des​ ​de​ ​dalt”​ ​els​ ​seus​ ​ideals.

Arthur Moeller Van den Bruck ​(1876-1925), en la seva obra mestra ​El Tercer Reich,​ augurava allò que Hitler va portar a la pràctica. El llibre està dedicat en part a refutar algunes de les tesis de Spengler. A la inevitable decadència spengleriana Moeller contraposa la “voluntat inesgotable dels pobles” que pot superar qualsevol estat de decadència, superació que dependrà de la integritat, o no, d'aquesta voluntat. Per aquest motiu va insistir a ressuscitar el nacionalisme alemany com a antídot contra la decadència. Tal com Moeller diu, Alemanya es constitueix com el “país del mig”, ​Mitland​, l’únic fonament sòlid de l’equilibri europeu. D’aquesta manera el nacionalisme alemany es fixa com a objectiu el d'aconseguir la unificació d’Europa. Segons Moeller, Europa unida només és concebible sota el domini alemany, i per a això recolza en tesis geopolítiques i en la situació continental d'Alemanya com a Mitland​. La unitat europea haurà de passar, consegüentment, per una Alemanya forta.​ ​Aquest​ ​“europeisme”​ ​és​ ​el​ ​que​ ​Moeller​ ​denomina​ ​“supernacionalisme​ ​orgànic​ ​i​ ​organitzador”.

Carl Schmitt ​(1888-1985), d’altra banda, ​va ser un dels principals ideòlegs del Moviment Revolucionari Conservador d'Alemanya. La seva teorització es basa en la necessitat d'instaurar un poder de decisió adequat que acabi amb la guerra interna, la qual cosa no és possible en un Estat liberal en què no es pot justificar l'exigència del sacrifici de la vida en favor de la unitat política.

Schmitt proposa una pluralitat, amb l'Estat com a comunitat suprema i més intensa. Concep la idea de ​comunitat ​amb “persones essencialment lligades” i no una societat de “persones essencialment separades”. Schmitt va mantenir una polèmica amb Hans Kelsen sobre la concepció de l'Estat, la defensa de la Constitució i altres formes jurídiques democràtiques. Segons ell, aquesta ​comunitat és la que pot portar a superar la degradació que ha provocat en l'Estat el liberalisme que, amb la seva negació de la política, l’ha convertit en un “servent burocràtic armat”. El seu rebuig a les democràcies parlamentàries pluralistes, en tant que incapaces de controlar els nous potencials sorgits de la socialització​ ​creixent​ ​del​ ​segle​ ​XX,​ ​li​ ​faran​ ​optar​ ​per​ ​la​ ​dictadura​ ​com​ ​a​ ​forma​ ​de​ ​govern.

Ernst Jünger ​(1895-1998) va situar-se més enllà de la majoria dels autors i és conegut per defensar els efectes positius de la guerra i la batalla, havent-los experimentat ell mateix durant la Primera Guerra Mundial. No només la preparació per a la guerra i l'acte de la guerra exercia una funció 14

social integradora, contribuint al sentit positiu de la comunitat i la consciència política, sinó que veient la civilització burgesa de la comoditat i la seguretat com a feble i moribunda, va posicionar-se a favor de l’enduridora i “magnífica” experiència en guerra, que transformarien l'home del món burgès​ ​en​ ​un​ ​“guerrer”.

1.3.​ ​La​ ​confluència​ ​ideològica​ ​en​ ​el​ ​Mein​ ​Kampf Mein Kampf és un llibre escrit per ​Adolf Hitler (1889-1945) durant la seva època a la presó de Landberg a partir de 1924, després de realitzar un cop d’Estat fallit en 1923. En aquest llibre, Hitler explica les bases del que més tard arribarà a ser el règim nazi. L’autor exalta el seu amor cap al poble alemany, denunciant i rebutjant els jueus i argumentant la idea nacionalista del ​Lebensraum​, la necessitat del poble alemany de guanyar territori cap a l’Est, especialment cap a Rússia. Hitler hi parla​ ​també​ ​de​ ​una​ ​conspiració​ ​jueva​ ​per​ ​dominar​ ​el​ ​món,​ ​fet​ ​que​ ​justificaria​ ​el​ ​seu​ ​odi​ ​cap​ ​a​ ​ells.

Part de l’obra és autobiogràfica i explica detalls de la infantesa de Hitler i del seu procés personal cap a l’antisemitisme i el militarisme.

En el segon capítol, Hitler explica com ell es preguntava si els jueus eren realment alemanys mentre passejava pels carrers de Viena en la seva​ ​joventut.

Pel que fa a les teories polítiques, Adolf Hitler les basa en el seu odi cap allò que creu que és el mal més gran del món: el comunisme i el judaisme,​ ​i​ ​manifesta​ ​la​ ​seva​ ​voluntat​ ​d’eliminar-los​ ​de​ ​la​ ​terra.

També anuncia la necessitat d’Alemanya d’obtenir un nou territori: el Lebensraum per al poble alemany, amb l’objectiu de convertir en territori alemany tots els països en què l’alemany és la primera llengua.

Més tard, la voluntat expansionista passa a tenir com a objectiu controlar tot Europa. Aquesta meta explica perquè Hitler envaeix Europa​ ​tant​ ​per​ ​l’est​ ​com​ ​per​ ​l’oest,​ ​abans​ ​d’atacar​ ​la​ ​Unió​ ​Soviètica.

Mein​ ​Kampf,​ ​d’Adolf​ ​Hitler10 En aquesta obra, Hitler es presenta a ell mateix com el “superhome”. terme emprat anteriorment pel filòsof Friedrich Nietzsche. Es dubta que el ​Führer ​llegís amb profunditat Nietzsche, ja que no fa servir​ ​el​ ​terme​ ​“superhome”​ ​amb​ ​el​ ​mateix​ ​sentit​ ​que​ ​li​ ​donà​ ​el​ ​filòsof​ ​de​ ​Röcken.

Una part molt important del contingut del ​Mein Kampf és l’explicació del racisme del seu autor, que decideix classificar els éssers humans entre els pur o aris, que són superiors i amb cabell ros i ulls blaus (patró que no encaixa, ja que ell mateix no tenia els ulls blaus). i la resta dels humans, entre els quals hi ha els jueus, eslaus, gitanos… que són inferiors als aris i han de ser eliminats. A més, afirmava que els jueus estaven conspirant per evitar que la raça ària dominés el món, fet que seria natural​ ​i​ ​totalment​ ​necessari​ ​segons​ ​ell.

A partir de l’ascensió de Hitler al poder i la consolidació del règim nazi a Alemanya, el llibre va augmentar enormement les seves vendes i va esdevenir virtualment la Bíblia de qualsevol nazi. Es va arribar a exigir que cada parella que es casés en tingués una còpia. Tot i això, una quantitat considerable de les còpies del Mein Kampf ​venudes no van ser llegides pels seus propietaris, però la ​ ​Adolf​ ​Hitler,​ ​Mein​ ​Kampf,​ ​ORIGINAL​ ​ISSUE,​ ​721-725​ ​AUFLAGE​ ​FROM​ ​1942,​ ​a: http://www.aboutww2militaria.com/adolf-hitler-mein-kampf-original-issue-721-725-auflage-from-1942.h tml 10

15

seva adquisició era una manera d’estalviar-se problemes amb la ​Gestapo​, mostrant fidelitat al ​Führer, i guanyar posicions en el NSDAP. Al final de la Guerra es calcula que s’havien distribuït uns deu milions​ ​d’exemplars​ ​del​ ​llibre​ ​arreu​ ​d’Alemanya.

Després que el partit perdés les eleccions del 1928, Hitler va creure que una de les raons per les quals havien fracassat era que no s’havia entès bé el missatge de ​Mein Kampf​. Decidit a fer que el seu missatge militarista i antisemita arribés a més ciutadans i els convencés, va començar a escriure’n una segona part, més centrada en la política exterior i que no es va arribar a publicar a causa del baix índex de vendes del seu primer llibre o perquè revelava massa aspectes dels seus plans.​ ​El​ ​llibre​ ​el​ ​va​ ​guardar​ ​el​ ​seu​ ​editor​ ​i​ ​no​ ​va​ ​ser​ ​descobert​ ​fins​ ​al​ ​1958.

11

1.4.​ ​La​ ​planificació​ ​de​ ​l'Holocaust .​ ​La​ ​Solució​ ​final El setembre del 1919, Adolf Hitler va escriure el seu primer document polític, en el qual assenyalava que la "qüestió jueva" s'havia de solucionar mitjançant l'expulsió dels jueus d'Europa, no pas de forma​ ​emocional,​ ​sinó​ ​amb​ ​una​ ​planificació​ ​eficient.

La segregació i persecució dels jueus a Europa va ser duta a terme en diferents etapes. Després que els nazis arribessin al poder, el racisme imposat pel partit es va veure reflectit en les ​Lleis de Nuremberg, aprovades el 15 de setembre del 1935 i que negaven la ciutadania del ​Reich als jueus alemanys i prohibien els matrimonis mixtos entre jueus alemanys i no jueus. A poc a poc, els jueus es van veure privats de tots els seus drets com a ciutadans. Els boicots més importants van ser els de la nit del 9 de novembre del 1938, coneguts com la Nit dels vidres trencats. Els negocis dels jueus van ser sabotejats i uns 30000 jueus deportats en massa als camps de concentració de Sachsenhausen, Buchenwald i Dachau. Aquesta política del terror tenia com a objectiu accelerar el procés d'expulsió dels jueus. Es va segregar i aïllar sistemàticament als jueus de la resta de la societat alemanya i després​ ​se'ls​ ​va​ ​forçar​ ​a​ ​sortir​ ​del​ ​país.

Després que en 1939 Alemanya annexionés al seu territori Polònia, fet que va iniciar la Segona Guerra Mundial, la política antisemita va desembocar en un pla molt detallat per concentrar i aniquilar als jueus europeus. Primerament es van crear guetos al Govern General, un territori situat entre Polònia central i el Warthegau, una zona de Polònia oriental annexionada a Alemanya. Els jueus de Polònia​ ​i​ ​d'Europa​ ​occidental​ ​van​ ​ser​ ​deportats​ ​a​ ​aquests​ ​guetos.

També és important per entendre l'Holocaust l'expressió "treballs forçats", que es va popularitzar més tard, amb la pèrdua de les condicions de vida dels obrers i amb l'objectiu de l'Estat de convertir el treball disciplinari o penal en útil. A més, així les indústries en sortien beneficiades. Ja entre 1914 i 1918 l'expressió "camps de concentració" va començar a circular arreu dels països occidentals, tot i que es tractava de camps de presoners de guerra, sobretot durant la guerra contra els bòers a l'Àfrica austral. Un dels antecedents més pròxims a l'Holocaust és el creixement gairebé paral·lel entre 1860 i 1890 de noves disciplines científiques que van crear les condicions necessàries per a una barreja entre ciència i política, amb la consegüent medicalització de les estratègies de poder, fet que va quedar​ ​reflectit​ ​en​ ​la​ ​política​ ​nazi​ ​i​ ​va​ ​permetre​ ​l'eficiència​ ​mortífera​ ​que​ ​caracteritzarà​ ​l'Holocaust.

La decisió nazi de dur a terme el genocidi va ser presa a finals de l'estiu i principis de la tardor de 1941. El projecte va arribar al seu punt àlgid en la primavera de 1942. Les víctimes eren transportades en trens i, si sobrevivien, eren exterminades sistemàticament en cambres de gas.

Traverso, E., “La violencia nazi. Una genealogía europea​”, ​Madrid, Fondo de cultura económica, 2003.

11

16

Heinrich Himmler estava a càrrec de la planificació, l'organització administrativa i la supervisió dels camps.

Després de la invasió per part dels alemanys de la Unió Soviètica en 1941, es van iniciar operacions de matança adreçades contra comunitats senceres de jueus. Aquesta va ser la primera vegada que es feu servir l'extermini massiu i organitzat com un mètode per resoldre la "qüestió jueva". Durant la invasió de la Unió Soviètica, uns equips mòbils anomenats Unitats de Tasques Especials (​Einsatzgruppen​) seguien les tropes disparant a matar contra tots els jueus que es trobaven pel camí.

Amb el temps, aquests equips es van anar tornant més durs amb la població fins al punt que disparaven indiscriminadament a nens i a dones. Es calcula que van matar al voltant del milió de jueus.

Les SS van organitzar els mètodes dels equips mòbils, entre els quals predominaven afusellaments o camions de gas anomenats "camions fantasma", que ja s'havien utilitzat en 1940 per exterminar els malalts de determinats hospitals psiquiàtrics. Tot i això, es van considerar ineficients i "psicològicament​ ​difícils"​ ​per​ ​als​ ​executants.

El 31 de juliol de 1941, Reinhard Heydrich, comandant de les Oficines Centrals de Seguretat de Reich va rebre una ordre de Hermann Göring per preparar la "solució final de la qüestió jueva". En la carta, que segons Adolf Eichmann va ser redactada pel mateix Heydrich, s'ordena que es presenti un pla global de les mesures organitzatives, pràctiques i financeres necessàries per a l'execució de la solució final. Tot i que els assassinats en massa de jueus ja havien començat amb la invasió de la Unió Soviètica, encara no es podien incloure en el marc de la planificació i la premeditació que tenia com​ ​a​ ​objectiu​ ​l'extermini​ ​total​ ​dels​ ​jueus​ ​europeus.

A la tardor de 1941, Heinrich Himmler, que va idear el pla per exterminar gran part dels jueus europeus, va donar l'ordre al general de les SS d'aplicar un pla per matar de forma sistemàtica els jueus residents al Govern General. ​Aktion Reinhard ​va ser el nom en clau de l'operació per Heydrich, que va ser encarregat de preparar la "solució final" i va ser assassinat pels partisans txecs el maig del 1942. Per dur a terme ​Aktion Reinhard​, es van crear tres camps de concentració a Polònia: Belzec, Sobibor i Treblinka. El setembre del 1941 es van dur a terme les primeres operacions d'extermini amb l'ús​ ​del​ ​gas​ ​Zyklon​ ​B. El gener del 1942, les SS van començar les deportacions en massa cap als camps d’extermini. Les evacuacions, un eufemisme emprat pels nazis per referir-se als exterminis, començaren a Warthegau i van continuar al Govern General a mitjans de març del mateix any. Les famílies traslladades eren conduïdes directament a les càmeres de gas. Fins a setembre del 1942, 310.000 persones van ser deportades des de Varsòvia. Els únics treballadors dels camps de concentració que van quedar-se provisionalment​ ​a​ ​les​ ​fàbriques​ ​foren​ ​els​ ​que​ ​treballaven​ ​per​ ​a​ ​la​ ​indústria​ ​bèl·lica.

A la Conferència de Wannsee, celebrada a Berlín el 20 de gener de 1942 i liderada per Reinhard Heydrich, un grup de funcionaris del govern nazi alemany i caps de les SS van fixar la coordinació de les autoritats per a la “solució final de la qüestió jueva”. Es preveia investigar a fons tot Europa i deportar a totes aquelles persones d’ascendència jueva als camps de concentració i extermini.

Aquesta reunió destaca pel fet que va ser la primera en què es va discutir la “solució final”. Algun temps després, Hitler va ordenar a Himmler que expliqués la veritat sobre el destí dels jueus deportats a les altes esferes del partit nazi. El primer dels discursos explicatius es coneix amb el nom de Discurs de Posen. Avui en dia es coneix el resultat de la solució final com a Holocaust i no es considera una massacre ritual, sinó un crim contra la humanitat per la gran quantitat de persones que van​ ​morir.

17

A Auschwitz-Birkenau el procés de la Solució final es va iniciar el gener de 1942, quan les SS van començar a gasejar gent en una granja que havia estat reformada per al propòsit. A partir del 26 de març de 1942 diàriament arribaven a Auschwitz nombrosos transports de jueus, organitzats per Eichmann, però va caldre reformar una altra granja per continuar amb el procés degut al gran nombre de persones a les quals es gasejava diàriament. El juliol de 1942, Himmler va ordenar ampliar el camp de Birkenau per poder tenir la capacitat d’internar 200.000 presos i construir quatre càmeres de gas​ ​més,​ ​amb​ ​els​ ​seus​ ​respectius​ ​crematoris.

L’octubre de 1942 Himmler va ordenar que tots els jueus havien de ser traslladats a Auschwitz o a Majdanek. Allà es van dur a terme execucions massives entre el 8 de maig i el 29 de juliol de 1944.

Rudolf Höss, per ordre de Himmler, havia de gasejar més de 400.000 jueus hongaresos a Auschwitz.

En alguns dies concrets es van arribar a assassinar prop de 24.000 persones, moltes de les quals van​ ​ser​ ​cremades​ ​en​ ​fogueres​ ​a​ ​l’aire​ ​lliure​ ​per​ ​la​ ​incapacitat​ ​dels​ ​crematoris.

Els nazis van utilitzar altres camps d’extermini per eliminar els jueus a Polònia, entre els quals cal destacar Majdanek i Chelmno. A Majdanek, grups de jueus que eren considerats “incapaços de treballar” van ser portats a les càmeres de gas. A Chelmno, es van utilitzar camions per gasejar-los.

De forma sistemàtica, van ser assassinats pels nazis més de tres milions de jueus als camps d’extermini.

Durant el seu procés portat a terme a Jerusalem el 1961, Eichmann va confessar públicament que durant la Conferència de Wannsee “es van estudiar amb rigor els mètodes més efectius per 12 exterminar​ ​tot​ ​el​ ​poble​ ​jueu​ ​que​ ​vivia​ ​a​ ​Europa”.

En total, la solució final comportà l’extermini del poble jueu europeu per gasejament, afusellament i altres nombroses mesures d’assassinat en massa. Uns sis milions de jueus van morir, és a dir, dos terços​ ​de​ ​la​ ​població​ ​jueva​ ​europea​ ​que​ ​existia​ ​en​ ​1939.

13

Entrada​ ​del​ ​camp​ ​de​ ​concentració​ ​d’Auschwitz

12

​ ​El​ ​judici​ ​d’Eichmann​ ​https://www.ushmm.org/wlc/es/article.php?ModuleId=10007185#

​ ​Camp​ ​d’Auschwitz,​ ​Polònia.​ ​Imatge​ ​recollida​ ​de: https://www.101viajes.com/cracovia/campo-concentracion-auschwitz-birkenau 13

18

2.​ ​FILOSOFIA​ ​I​ ​HOLOCAUST 2.1.​ ​Filosofia​ ​alemanya​ ​i​ ​antisemitisme Els orígens del racisme i els termes que constituiran la base de la idea de raça els trobem al segle XVIII, en el pensament il·lustrat, la qual cosa pot semblar contradictòria. D'una banda, es defensa el caràcter universal dels drets humans, però, per l'altra banda, s'afirma que la civilització i el progrés solament pertanyen a una petita part de la humanitat per tal com la resta és considerada salvatge, primitiva,​ ​infantil,​ ​o​ ​“inferior”.

El Segle de les Llums, caracteritzat pel seu racionalisme antireligiós, aposta per l’ús de la raó amb vista a un món de fraternitat. Per això pensadors il·lustrats arribaran a atacar les tres religions monoteistes, cristianisme, judaisme i Islam. Per tant, no hem de confondre l’antisemitisme que es va desenvolupar al llarg del segle XX a Europa amb l’antisemitisme que ja s’havia donat dos segles abans.

Entre el final del segle XVIII i l'inici del XIX, els jueus havien assolit, en general, una posició d'igualtat en relació amb els altres ciutadans de la majoria dels Estats europeus, i un bon nombre d'ells va arribar a exercir funcions importants en la societat. Però amb el creixement d’un fals i exasperat nacionalisme en arribar el segle XIX i en un clima de tensió econòmica, política i social, va començar a difondre's, amb graus diversos, en la major part d'Europa, un antijudaisme, més sociopolític que no pas​ ​religiós.

Durant el període de la Il·lustració, doncs, es va tractar d’un conflicte religiós mentre que, com hem vist, en èpoques més recents s’atribuirà als jueus la condició de raça inferior, la qual cosa els posava en​ ​el​ ​punt​ ​de​ ​mira​ ​de​ ​qualsevol​ ​política​ ​d'Estat​ ​basada​ ​en​ ​una​ ​biologia​ ​de​ ​la​ ​raça.

2.1.1.

14

F​onts​ ​intel·lectuals.​ ​La​ ​filosofia​ ​clàssica​ ​alemanya:​ ​Kant,​ ​Hegel

Pel que fa als pensadors il·lustrats i centrant-nos en els representants alemanys, cal destacar les figures​ ​d’​Immanuel​ ​Kant​​ ​(1724-1804)​ ​i​ ​G.​ ​F.​ ​W.​ ​Hegel​ (​ 1770-1831).

En 1785 Kant realitza un treball titulat ​Determinació del concepte d'una raça humana​. En ell explica que el concepte de raça permet veure les diferències a l'interior d'una mateixa espècie perquè aquesta ha desenvolupat una sèrie de caràcters necessàriament hereditaris. Aquestes diferències, segons Kant, són les que justificaran la classificació de les races. Encara que postula un mateix tronc comú per a tota l'espècie humana, afirma que aquesta es divideix en quatre branques: la raça blanca, la negra, la raça dels huns (eurasiàtics) i la raça hindú. Kant afegeix que a partir d’aquestes quatre races​ ​pures​ ​se​ ​n’ha​ ​derivat​ ​la​ ​resta​ ​de​ ​característiques​ ​hereditàries​ ​dels​ ​pobles​ ​purs​ ​o​ ​mestissos.

En l’obra ​Lliçons sobre Geografia física, de 1804, no va dubtar a presentar un esquema jeràrquic racista amb afirmacions clarament precursores del racisme. En el punt més alt de la jerarquia racial va situar els homes blancs que encarnarien tots els talents necessaris per a la “cultura de la civilització”; només ells podien produir canvi i progrés, només ells podien obeir i liderar. En la “raça blanca” es trobava la possibilitat de la més alta perfecció. Kant, a més, considera els membres d'aquesta com «més bells físicament, més treballadors, més alegres, més moderats en llurs passions i més intel·ligents que cap altra raça humana al món», ​a més d'estar dotats d’un “caràcter innat, natural” existent «en la composició de la sang dels éssers humans» que es diferencia de “les característiques adquirides de les nacionalitats”. Aquesta afirmació dóna lloc a la seva convicció que la barreja de 14

Elía Marcos, José Alfredo, "El peligroso mito de la raza y la falaz ideología del determinismo biológico. La judeofobia ilustrada" (Blog "Las mentiras del racismo"), 2016, a: https://lasmentirasdelracismo.wordpress.com/2016/01/13/14-4-la-judeofobia-ilustrada/ 19

races resulta perjudicial per a l’home blanc. ​Aquesta manera d’entendre les relacions humanes acabarà servint per justificar la submissió imposada als pobles considerats inferiors que, en cas de no ser​ ​dominats,​ ​quedarien​ ​aixafats​ ​per​ ​la​ ​força​ ​del​ ​progrés.

A banda de defensar la superioritat dels blancs respecte dels negres, Kant també va ser l'autor d'algunes fórmules antisemites (la seva antropologia deixa "fora" els jueus de la jerarquia de les races, ni tan sols els reserva el lloc inferior), però també fou, com és sabut, un gran defensor de l'obediència cega en matèria moral (una acció és moral, no pas si s'adequa a un objectiu exterior a ella, sinó si és conforme al deure), preguntant-se, doncs, pel sentit últim de màximes com l'obediència a la llei i l'autoritat. No és llavors d'estranyar que figures com Adolf Eichmann, un dels responsables de​ ​la​ ​Solució​ ​Final,​ ​sobretot​ ​a​ ​Polònia,​ ​manifestessin​ ​llur​ ​admiració​ ​envers​ ​el​ ​filòsof​ ​il·lustrat.

Il·lustrat i luterà, Kant també podia trobar un preclar precedent en l'obra del mateix Martí Luter, el qual, en 1543, havia publicat un pamflet, ​Von den Juden und ihren Lügen ​(Sobre els jueus i llurs mentides), d'una violència inoïda: mentiders, impossibles de convertir, tergiversadors de les Escriptures amb llur exclusivisme (es consideren el "poble escollit"), el que cal fer amb els jueus és "destruir-ne i desmantellar-ne les cases (...), arrabassar-los els llibres de pregària i els textos talmúdics (...), abolir-ne el salconduit dels camins" i, en fi, "calar foc a les sinagogues o escoles i cobrir de terra i 15 sepultar tot allò que es resisteixi a ser cremat" . Amb manifestacions tan rabioses com aquestes, tampoc no ens hem de sorprendre pel fet que, en abril de 1946, davant del tribunal de Nuremberg que el jutjava, l'editor del setmanari nazi ​Der Stürmer (L'ariet), Julius Streicher, manifestés que "avui, al 16 meu​ ​lloc,​ ​hauria​ ​de​ ​ser-hi​ ​el​ ​doctor​ ​Martí​ ​Luter" .

Per la seva banda Hegel, també luterà ​sui generis, ​va manifestar sentiments antisemites i va considerar els jueus com l'antítesi de la humanitat. Abans de parlar de Hegel, però, cal esmentar un altre filòsof que resulta clau en el desenvolupament del pensament antisemita germànic: Johann Gottlieb Fichte. Ideòleg nacionalista, defensava l’excel·lència de la nació alemanya, a la qual atribuïa trets divins. Segons ell, el poble alemany ha conservat una puresa original i una frescor específica gràcies a la seva llengua i la seva cultura, no contaminades pel món oriental (Fichte arribarà fins a defensar un Crist pur, ari, despullat d'elements asiàtics) ni pel llatí. També explica que el poble alemany posseeix, més clarament que cap altre poble, "el germen de la perfecció humana" i que, per tant, té una missió universal: és per això que, en la història de la humanitat, la "potència" li pertany i el seu destí ha de determinar el destí del món sencer. Aquest nacionalisme es combinarà a la perfecció amb un antijudaisme furibund ("pel que fa a atorgar-los drets civils, jo almenys no hi veig més solució 17 que tallar-los el cap a tots una nit i canviar-los-el per un altre en què no hi hagi cap idea jueva" ), bo i alertant​ ​contra​ ​un​ ​suposat​ ​complot​ ​d'aquest​ ​"Estat​ ​dins​ ​de​ ​l'Estat".

També Hegel va centrar la seva antropologia en la distinció entre cinc races (caucàsica, etiòpica, mongòlica, malaia i americana). Les caracteritza seguint mètodes anatòmics de mesurament del crani, parant especial esment en la prominència dels pòmuls i la convexitat i amplària del front. En considerar el cristianisme en la seva variant luterana la religió per antonomàsia, jutja des d'aquí el 18 judaisme i, és clar, "tot els clixés de la retòrica antijueva hi apareixen des de bon començament" : poble errant i d'esclaus que només poden sentir-se lliures no estimant res ni ningú, enemic de tothom perquè s'aïlla de tothom, inintegrable enlloc, poble, en definitiva, "exterior" a ​la ​història. Hegel Luter, ​Sobre els jueus i llurs mentides​, citat per D. di Cesare, “Heidegger y los judíos”. Los Cuadernos​ ​negros,​ ​Barcelona,​ ​Gedisa,​ ​2017,​ ​p.​ ​48.

15

16

​ ​Citat​ ​per​ ​D.​ ​di​ ​Cesare,​ ​op.​ ​cit.,​ ​p.​ ​43.

17

Ibid.,​ ​p.​ ​55.

18

​ ​Ibid.,​ ​p.​ ​68.

20

desenvoluparà, a més, un nacionalisme encara més estricte que el de Fichte. Per a ell, en cada època hi ha un Estat predestinat a imposar-se sobre els altres i a imposar-los el seu model de civilització, més avançat. Aquest Estat era, segons ell, sense cap dubte l'Estat prussià, ja que representava l'encarnació política de l'Esperit del món en el seu àmbit racional darrer. Per a aquest Estat la conquesta és una obligació i totes les guerres estan plenament justificades pel mateix fet d'aconseguir la victòria. Els seus triomfs, en suma, són al mateix temps el triomf de la humanitat en el progrés​ ​de​ ​la​ ​civilització.

2.1.2.

Dos​ ​filòsofs​ ​nazis:​ ​Martin​ ​Heidegger​ ​i​ ​Carl​ ​Schmitt

La publicació dels ​Quaderns Negres de ​Martin Heidegger (1889-1976) ha anul·lat qualsevol dubte que el seu compromís amb el nazisme pogués ser una casualitat, una equivocació o un accident, com havien dit els seus defensors o la mateixa Hannah Arendt, que va ser-ne alumna i amant alhora.

El seu odi envers el judaisme és un dels nuclis de la seva filosofia, ja que aquest pensador creia en un​ ​"ressorgiment​ ​de​ ​l'Ésser"​ ​per​ ​al​ ​qual​ ​seria​ ​imprescindible​ ​acabar​ ​amb​ ​l'esperit​ ​jueu.

Personalment, Heidegger no tenia res en contra dels jueus. De fet, ell va començar com a ajudant del filòsof, d'arrels hebrees, Edmund Husserl i alguns dels pensadors més rellevants del segle XX (no només Arendt, també Karl Lôwith, Hans Jonas, o Herbert Marcuse) van ser alumnes seus i en van rebre una forta influència. Per a Heidegger, la Segona Guerra Munidal no era una lluita de la llibertat contra l'opressió, sinó de l'Ésser (Alemanya) i l'entitat (l'esperit del poble jueu en el seu doble vessant capitalista i bolxevic). Ell mateix li va explicar a Hannah Arendt en una de les seves cartes que no practicava un "antisemitisme militant". L'antisemitisme acadèmic, universitari i cultural ("metafísic" l'anomena D. di Cesare) que practicava clarament Heidegger tenia relació amb el que ell anomenava "judaïtzació" de la universitat. Segons ell, calia que la cultura alemanya pura resistís en contra d'aquest​ ​fenomen​ ​per​ ​preservar​ ​els​ ​seus​ ​trets​ ​característics​ ​i​ ​mantenir-se​ ​autèntica.

El problema jueu era metafísic, segons Heidegger. El judaisme mundial no tenia cap mena de vinculació amb cap Estat, la qual cosa provocava que els jueus fossin estrangers respecta a l'Ésser que segons el filòsof s'encarnava en Alemanya. Per al pensador, la falta de propietats del poble jueu feia que no només no tingués un Estat propi, sinó que fos incapaç d'aconseguir formar-ne un.

Retrobem, doncs, alguns dels vells tòpics de l'antisemitisme i el germanisme dels filòsofs clàssics alemanys.

Mentre que els grecs clàssics habitaven l'Ésser, els jueus sobrevivien en el no-res. En el context de l'època, en què els alemanys suposadament aris es proclamaven hereus de la cultura grega clàssica, la judaïtzació de la cultura alemanya podria arribar a significar la intoxicació de l'Ésser, és a dir, l'equivalent a posar en perill la gran cultura alemanya hereva dels antics grecs per culpa d'un poble que no té arrels clàssiques i que sobreviu sense cap propietat. D'aquesta manera, segons Heidegger, aquesta intoxicació podria provocar l'eliminació total d'occident, per culpa de les dues manifestacions judaiques més importants del moment: el capitalisme americà per la dreta i el bolxevisme soviètic per 19 l'esquerra.

Al principi de la seva carrera com a jurista eminent, ​Carl Schmitt destacava per ser contrari a l’antisemitisme, tot i que els seus ideals van anar canviant amb el temps i es va acabar unint al grup de juristes antisemites per raons de la seva particular visió catòlica, no pas en funció de creences ​Vid. ​Navajas, Santiago, “Filósofos contra judíos​”​, a: ​http://elmed.io/filosofos-contra-judios/​. També: M.​ ​Gestenfeld​ ​entrevista​ ​a​ ​R.​ ​Wistrich,​ ​ ​“Intelectuales​ ​y​ ​antisemitismo:​ ​ ​una​ ​tradición​ ​milenaria​”​, https://es.gatestoneinstitute.org/10155/intelectuales-antisemitismo​. Sobre els ​Quaderns negres i la visió​ ​renovada​ ​que​ ​exigeix​ ​de​ ​l'antisemitisme​ ​heideggerià:​ ​D.​ ​di​ ​Cesare,​ o ​ p.​ ​cit.

19

21

20

vinculades a la biologia . Representant de l'anomenat "realisme polític", Schmitt subratlla que tot l'àmbit de la política descansa sobre la distinció entre ​Freund (amic) i ​Feind (enemic), de la mateixa manera com la moral ho fa sobre la distinció entre bo i dolent i l'estètica sobre la diferència entre bonic i lleig. La conseqüència que n'extreu és que a l'esfera pública no hi cap el manament cristià d'estimar el qui ens odia (vàlid, en canvi, per a l'esfera privada), sinó només la seva eliminació. Ara bé, qui és l'enemic? Segons Schmitt, depèn del moment, de l'època: l'amic d'ahir pot esdevenir avui l'enemic a abatre, i viceversa. Fins aquí, podria situar-se el pensament d'aquest autor en una línia que podria remuntar fins a Maquiavel, si no fins al mateix Plató. No obstant, ben aviat identifica un enemic "etern", no temporal, i "intern", no pas extern com els anglesos o els francesos: és el jueu, el 21 "jueu assimilat" que, per la seva condició de compatriota, "mina la frontera identitària" . Però els jueus no són compatriotes de debò, ja que l'única pàtria que coneixen és la llei: no tenen una terra, ni un Estat, ni una Església, només existeixen ​en la "llei"​. I aquest argument lliga a Schmitt al vell tòpic segons el qual els jueus són esclaus d'un legalisme formal, afeblint així el vincle entre dret i terra.

Apàtrides, els jueus han de ser identificats i delatats. Conseqüència: en 1935 Carl Schmitt va legitimar​ ​les​ ​lleis​ ​de​ ​Nuremberg​ ​al​ ​seu​ ​assaig​ ​La​ ​constitució​ ​de​ ​la​ ​llibertat​.

2.1.3.​ ​Contrapunt:​ ​Klemperer​ ​i​ ​El​ ​llenguatge​ ​del​ ​Tercer​ ​Reich Victor Klemperer fou un filòleg que va patir les conseqüències del règim nazi per la seva condició de jueu. Utilitzant els seus coneixements en el camp de la filologia alemanya, en la seva obra ​La Llengua del Tercer Reich es proposà analitzar “l'emmetzinament” que va patir la llengua alemanya a causa de l'ascens del nacionalsocialisme. En aquest llibre, l'autor ens explica com, a través de l'ús freqüent de diferents partícules en el llenguatge, l'alemany es va anar intoxicant i va anar perdent qualitats que tenia fins llavors, convertint-se cada cop més en una llengua simplificada per motius polítics,​ ​ja​ ​que​ ​el​ ​llenguatge​ ​va​ ​ser​ ​un​ ​dels​ ​ingredients​ ​principals​ ​de​ ​la​ ​política​ ​nazi.

En el context del nou règim i de la guerra a què va conduir, es va haver de crear vocabulari nou, ja que la situació requeria paraules que no s’havien hagut d’utilitzar mai abans. Per exemple, davant del perill dels bombardejos aeris, les finestres s’havien de tapar, enfosquint-les. Així, doncs, en acabar-se el perill, s’havia de procedir a l’acte de “desobscuriment”. Les castanyes d'índies, que eren amargues, van passar per un procés de “desamargació”, ja que la població havia de buscar noves fonts d’aliment. Un dels exemples més significatius d'entre els que ens proporciona l'autor és precisament el de l'ús del prefix alemany ​ent (des-, de- en català) Així van sorgir paraules tan gramaticalment simples com ​desamargada o desobscuriment​, que acabem d'esmentar i que van ser utilitzades llavors​ ​i,​ ​de​ ​fet,​ ​han​ ​marcat​ ​la​ ​llengua​ ​alemanya​ ​per​ ​sempre.

Klemperer ens explica també que el ​Führer utilitzava moltes paraules d'origen estranger per tal de fingir l'amplitud del seu lèxic i el seu nivell cultural, per bé que no en tenia tanta, només l'aparentava.

Hitler se sentia orgullós d'haver adquirit la cultura per ell mateix, evitant la que anomenava “cultura d'abans”. Del que no s'adonava, però, el cap del Tercer Reich era que la nova cultura que estava creant estava formada per mots molt simples i gramaticalment buits, que marcarien per sempre la llengua​ ​de​ ​la​ ​qual​ ​ell​ ​estava​ ​tan​ ​orgullós.

La decadència de la llengua també es veu reflectida en ​Mein Kampf. En aquesta obra el ​Führe​r dóna importància a un model concret d’educació, tot i que sempre predomina la importància d’utilitzar l’educació per fomentar la potència física. Així, situa l’educació física de caràcter militar per sobre de 20

Fdez.-Crehuet, Federico, "Carl Schmitt y el antisemitismo: los discursos del congreso organizado por la Asociación Universitaria Nacionalsocialista para la defensa del derecho", ​Anales de la Cátedra Fco.​ ​Suárez,​ ​47​ ​(2013),​ ​pp.​ ​301-305​ ​(​http://revistaseug.ugr.es/index.php/acfs/article/view/2168/2312​) 21

​ ​D.​ ​Di​ ​Cesare,​ ​op.​ ​cit.,,​ ​p.​ ​194.

22

l’educació convencional, que impulsaria l’ús de la llengua i la creació cultural. D’aquesta manera dóna suport,​ ​de​ ​forma​ ​indirecta,​ ​a​ ​la​ ​decadència​ ​i​ ​la​ ​simplificació​ ​de​ ​la​ ​llengua​ ​alemanya.

Klemperer denomina aquesta llengua, amb els canvis que se li van imposar, com a ​LTI, ​Lingua Tertii 22 Imperii,​ ​Llengua​ ​del​ ​Tercer​ ​Reich .

23

2.2.​ ​El​ ​"material​ ​de​ ​la​ ​reflexió​ ​filosòfica”:​ ​el​ ​fenomen​ ​concentracionari

A Alemanya el fenomen concentracionari abasta dos processos: l'agrupació dels jueus i la separació d'aquests​ ​de​ ​la​ ​població​ ​alemanya.

Els jueus alemanys, a causa del seculars moviments migratoris, ja es trobaven agrupats a les ciutats.

Més de la meitat vivien a Viena i Berlín abans que el règim nazi no iniciés el procés de guetització, un procés molt ben estudiat i planificat. A Alemanya, tot i que no es va arribar a constituir cap gueto tancat com a tal, a diferència de Polònia o d'altres països ocupats, els jueus ja vivien sotmesos a restriccions​ ​pròpies​ ​del​ ​gueto.

El procés de guetització es va dur a terme progressivament. El primer que els nacionalsocialistes van emprendre fou la separació de la població entre jueus i alemanys, per tal que les següents mesures de segregació poguessin tirar-se endavant amb èxit. Es van imposar mesures contra els jueus, però aquestes també van afectar els alemanys, ja que es van restringir les relacions entre els dos grups.

Després de la imposició de la Llei de Sang i Honor als Alemanys, una llei que establia els tipus de relacions i matrimonis permesos, la població va quedar perfectament classificada. Aquest fet va facilitar el segon pas, seleccionar quins serien els habitatges dels jueus i traslladar-los-hi. Les restriccions no només es van limitar a l'habitatge, sinó també als seus moviments i les comunicacions. Posteriorment, el règim nazi va procedir a la imposició de mesures d'identificació dels jueus, des de la documentació fins a la vestimenta, de manera que fossin perfectament identificables per la policia i visibles per a tothom. El procés de guetització finalitzarà amb la implantació d'una estructura administrativa jueva, la Reichsvereinigung. Aquesta organització de representació dels jueus alemanys era el mitjà a través del qual els alemanys podien exercir el seu poder sobre la població​ ​jueva.​ ​El​ ​Reichsvereinigung​ ​esdevindria​ ​una​ ​eina​ ​fonamental​ ​en​ ​la​ ​deportació​ ​dels​ ​jueus.

2.2.1.

24

Els​ ​guetos

La creació de guetos tancats on residien els jueus no era més que una solució provisional per concentrar-los mentre es duia a terme la massiva deportació dels jueus als camps de concentració i extermini. Els guetos es van establir als països ocupats pel règim nazi, a l’espera, com diem, de ser enviats​ ​als​ ​camps.

Amb la creació dels guetos, les condicions de vida dels jueus van esdevenir molt dures.

L'amuntegament era tal que en un mateix apartament podien viure diverses famílies senceres. Quan les canonades es trencaven, les deixalles humanes eren tirades als carrers juntament amb les escombraries. En habitatges tan freturosos d'espai i higiene les malalties contagioses es propagaven Klemperer, Victor, ​LTI. La lengua del Tercer Reich. Apuntes de un filólogo,Barcelona​, Círculo de Lectores,​ ​2005.

22

23

​ ​Hilberg,​ ​Raul,​ ​ ​La​ ​destrucción​ ​de​ ​los​ ​judíos​ ​europeos,​ ​Madrid,​ ​Akal,​ ​2005.

24

​ ​La​ ​destrucción​ ​de​ ​los​ ​judíos​ ​europeos.​ ​Cuestiones​ ​de​ ​antagonismo,​ d ​ e​ ​Raul​ ​Hilberg.​ ​Akal,​ ​2005.

23

amb rapidesa. Entre els pobres la fam s’estenia i la mortalitat era molt alta. Els nazis només els permetien comprar una petita quantitat de pa, patates i greix. Alguns residents tenien una mica de diners o objectes de valor que podien canviar per menjar a través del contraban dins del gueto; uns altres es veien forçats a demanar al carrer o a robar per sobreviure. La violència dels nazis era un fet diari al gueto i es podia manifestar en qualsevol moment i per qualsevol motiu, o, fins i tot, sense cap motiu​ ​aparent.

Durant els llargs hiverns, el combustible per a calefacció era escàs i molta gent mancava de roba adequada, ja que no s’ho podien permetre. La gent, afeblida per la gana i l'exposició al fred, emmalaltia fàcilment. Estaven infestats de paràsits, la roba de la gent tenia polls i les malalties i epidèmies es contagiaven entre la població. D’aquesta manera, desenes de milers van morir als guetos​ ​per​ ​malaltia,​ ​fam​ ​o​ ​fred.​ ​D’altres,​ ​mancats​ ​d’esperança,​ ​es​ ​van​ ​suïcidar.

25

Imatge​ ​de​ ​ ​la​ ​vida​ ​diària​ ​al​ ​Gueto​ ​de​ ​Varsòvia​ ​on​ ​és​ ​visible​ ​la​ ​vigilància​ ​sobre​ ​població​ ​dels​ ​jueus

Tot i que la idea inicial de Hitler era traslladar els jueus a l’illa de Madagascar un cop aquesta hagués estat cedida per França mitjançant un tractat de pau, els plans van fer un tomb. Hitler estava disposat a utilitzar tota la flota alemanya al servei del trasllat, però no podia permetre perdre les seves tropes mentre aquestes duien a terme el projecte enmig d’un món en guerra. Hitler va procedir, doncs, a la concentració dels jueus als camps, on els explotaven laboralment per, finalment, procedir-ne a l'extermini.

2.2.2.

26

La​ ​vida​ ​als​ ​camps

L’eliminació dels jueus es va dur a terme sobretot en sis camps situats a Polònia, on durant tres anys van arribar transports d’arreu d’Europa amb un tràfic de gairebé tres milions de jueus, mentre els transports retornaven buits als seus punts de partida. Aquests camps treballaven de manera eficaç, fruit d’una gran planificació prèvia. L’estructura dels camps va estar determinada en gran part per l’evolució​ ​i​ ​les​ ​funcions​ ​d’aquests.

25

​ ​Imatge​ ​recollida​ ​de:​ ​http://www.eurasia1945.com/acontecimientos/crimenes/gueto-de-varsovia/​.

26

​ ​La​ ​destrucción​ ​de​ ​los​ ​judíos​ ​europeos.​ ​Cuestiones​ ​de​ ​antagonismo,​ ​de​ ​Raul​ ​Hilberg.​ ​Akal,​ ​2005.

24

El personal administratiu dels camps estava format, d’una banda, per un grup d’homes de les SS identificats amb el moviment i, d’altra banda, per un conjunt de buròcrates especialitzats en finances i assumptes administratius. El nombre d’administratius era molt més reduït que el de les forces de vigilància. Com a conseqüència de la guerra, havia augmentat el nombre d’homes necessaris al front i l’augment també de presoners als camps, alhora que augmentava el gruix de treball i el personal dels​ ​camps.

El nombre de presoners superava consideradament el nombre de funcionaris del camp per la necessitat de mà d’obra esclava per a la construcció, el manteniment dels camps o per a les indústries privades (recordem el cas d'Oskar Schindler), explotats, treballant a ritmes molt intensos, abans de procedir a llur eliminació. Els administratius d’aquests camps van haver d’afegir a la seva planificació previsions d’habitatge bàsiques, menjar de subsistència i un servei mínim mèdic per als treballadors.

Els pressupostos destinats al manteniment dels presoners del camp era molt limitat, per això les seves condicions de vida eren les mínimes. Els barracons on dormien de vegades estaven inacabats, i sovint les finestres o el sostre estaven trencats. A més, el material del qual estaven fets era molt feble i a l'hivern les temperatures eren molt baixes, tenint en compte que no hi havia calefacció ni aigua calenta, si és que tenien aigua. Pel que fa a la higiene, no se'ls donava cap tipus d'article indispensable com mocadors o paper higiènic. L'amuntegament als barracons era un fet habitual, ja que no existia un nombre màxim de persones que poguessin ocupar una barraca. Els seus "llits" consistien en taulons de fusta units anomenats Pritschen, no disposant en molts casos ni de mantes ni​ ​de​ ​coixins.

La situació pel que fa a la vestimenta encara era pitjor. Un cop els presoners arribaven al camp les seves pertinences eren confiscades, incloent-hi la roba que duien, que era substituïda per un uniforme de presoners. En febrer de 1943 es va establir que els treballadors havien de portar roba comuna, tot i estar pertinentment marcada, mentre que els uniformes ratllats serien únicament utilitzats​ ​per​ ​aquells​ ​treballadors​ ​que​ ​necessàriament​ ​haguessin​ ​de​ ​sortir​ ​del​ ​camp.

27

Jueus​ ​presos​ ​al​ ​camp​ ​d’Auschwitz​ ​amuntegats​ ​en​ ​les​ ​barraques

Durant l'any 1944 les condicions van arribar a tal extrem que molt presoners havien de desplaçar-se nus​ ​pels​ ​camps. ​ ​Imatge​ ​recollida​ ​de: https://motivationinspirationandlife.wordpress.com/2012/06/02/the-sadness-of-reality/holocaust/ 27

25

La dieta dels presoners podia consistir, a tall d'exemple molt comú, en sopa de rave aquosa complementada amb un tros de pa i margarina o, si es tenia sort, melmelada i embotit en mal estat. Òbviament les racions eren insuficients i la gana arribava fins a tals extrems que la gent sovint moria per​ ​malnutrició.

A causa d'aquests factors les malalties i epidèmies com el tifus, la disenteria i malalties cutànies de tot tipus es contagiaven molt fàcilment entre els presoners. El sabó i d'altres articles de neteja escassejaven i pràcticament mai es prenien mesures de desinfecció. A més, les rates corrien lliurement per les instal·lacions i tant els barracons com els uniformes es trobaven infestats de paràsits. Els presoners metges de professió exercien la seva feina amb els recursos mínims i assistien a la resta de presoners en hospitals que consistien en barraques adaptades. De vegades, si els hospitals estaven plens, els SS inspeccionaven els malalts i, per tal de fer lloc al camp, enviaven els​ ​casos​ ​més​ ​greus​ ​a​ ​les​ ​càmeres​ ​de​ ​gas.

Als presoners els empenyia l'esperit de supervivència. Intentaven sobreviure a tot preu, tot i que d'altres, vençuts per la situació d'horror que estaven vivint, desistien apropant-se als filferros per tal de morir electrocutats, si no els havien abatut d'un tret abans. D'altres que resistien procuraven robar menjar​ ​o​ ​aconseguir-ne​ ​al​ ​mercat​ ​negre.

L'objectiu dels SS no era el manteniment dels presoners, sinó el seu control. Per aquesta raó es van establir sistemes de control interns, així com obstacles físics i l'ús de vigilants. El punt de partida per dur a terme un bon control intern era partir de la idea que els presoners no es resistirien individualment, sinó si s'agrupaven en moviments de resistència. Per tal d'evitar la formació de tals moviments organitzats, els comandants feien ús de delators i establien una jerarquia racial de presoners que atorgava certs poders i privilegis a alguns sectors, fet que dificultava l'organització de la​ ​resistència.

Una mesura utilitzada com a mitjà de control intern era l'obligació dels presoners de dur a la roba l'estrella de David de sis puntes. A Auswitchz, a més, se'ls tatuava un número a la pell. Les revistes, que consistien en la revisió d'assistència aleatòria dels presoners, també eren utilitzades pels guardians​ ​del​ ​camp​ ​amb​ ​la​ ​intenció​ ​de​ ​dur​ ​a​ ​terme​ ​un​ ​seguiment​ ​acurat​ ​de​ ​cada​ ​un​ ​dels​ ​presos.

Com a mètode de represàlia, entre d'altres, els guardians penjaven els presos públicament, i tot això amb​ ​la​ ​intenció​ ​de​ ​frustrar​ ​els​ ​intents​ ​d'organització​ ​de​ ​moviments​ ​de​ ​resistència.

Com ja hem comentat, però, el control intern no era l'únic mecanisme preventiu. Els camps estaven envoltats d'alts murs amb filferros electrificats a cada banda, a més d'estar vigilats per gossos ensinistrats capaços de perseguir i matar aquells que procuressin escapar-se. També comptaven amb un sistema d'enllumenat que il·luminava el camp durant la nit. L'exterior dels camps, a més, estava​ ​minat.

A l'interior dels camps era necessària la presència de vigilants armats que poguessin exercir la força en​ ​cas​ ​d'haver​ ​de​ ​fer​ ​front​ ​a​ ​alguna​ ​situació​ ​inesperada.

La utilització dels presos, tot i que van ser majoritàriament explotats laboralment, no es va limitar tan sols a la mà d'obra, sinó que alguns van ser exposats a aberrants experiments mèdics. Tots aquests eren realitzats per metges, però alguns van anar molt més enllà, ja que no es duien a terme amb la intenció d'ajudar al pacient, sinó que s'identificaven amb l'objectiu nazi del procés de destrucció dels jueus. La tasca dels metges del règim no es reduïa a la modificació dels presos, sinó a trobar mitjans perquè Alemanya pogués governar Europa per sempre. Alguns d'aquests experiments estaven destinats a ajudar al personal militar alemany en situacions de combat, o en la recuperació de personal militar que havia estat ferit, i a la defensa de la superioritat racial ària recolzada pel Tercer Reich. També es van realitzar experiments amb dones embarassades, nens, discapacitats o 26

presoners homosexuals en un intent per "guarir-los" l'homosexualitat. En general, els experiments van resultar en la mort, en desfiguracions o en discapacitats permanents i, per tant, són considerats com a exemples​ ​de​ ​tortura​ ​mèdica.

L'ús dels reclusos com a treballadors i la realització d'experiments mèdics no formaven part de la finalitat pròpia dels camps, l'extermini dels jueus, sinó que eren interrupcions del procés amb finalitats principalment​ ​econòmiques​ ​i​ ​d'altres​ ​propòsits​ ​aliens.

2.2.3.

28

Testimonis

El procés de deshumanització era una part molt important i molt cruel del conjunt d’actes que es van dur​ ​a​ ​terme​ ​als​ ​camps​ ​de​ ​concentració​ ​durant​ ​l’Holocaust.

Un dels testimonis del documental ​Shoah, de Claude Lanzmann, explica el seu cas: era perruquer al seu poble i el van enviar al camp de concentració de Treblinka. Allà els treballadors de les SS van cridar a tots els perruquers disponibles explicant-los que tenien feina per a ells. Abraham Bomba, el testimoni, no s’imaginava que la seva fenia seria aquella: la de tallar els cabells de les dones que entraven a Treblinka abans que fossin assassinades a les cambres de gas. L’home refereix el patiment i el dolor que sentia fent-ho, ja que tenia prohibit revelar el que els passaria a les dones, que es pensaven que anirien a parar a una dutxa per desinfectar-se. Explica també que el cabell que ell tallava era enviat posteriorment a Alemanya on s’utilitzava de matèria primera com si es tractés de llana. També relata detalladament la seva vivència i les seves emocions en veure que algunes de les dones​ ​que​ ​passaven​ ​pel​ ​seu​ ​lloc​ ​de​ ​treball​ ​eren​ ​conegudes,​ ​amigues​ ​o​ ​familiars.

Un altre dels testimonis, Richard Glazard, va ser destinat al camp d’Auschwitz, on va poder comprovar en primera persona la mortalitat dels camps, ja que molts dels passatgers dels trens no n’arribaven a sortir vius. La seva “feina” era portar en carretes els cadàvers de les víctimes de les cambres de gas i transportar-los fins a un camió que els duia fins al crematori. El més dur per a ell era el moment en què s’obrien els portes de la cambra de gas: tenien capacitat de fins a 3000 persones amuntegades, fet que produïa que els cossos morts es desbordessin cap a fora en obrir-se les​ ​portes.

Un altre dels testimonis entrevistats per Lanzmann per al seu documental és el de Filip Müller, que va ser membre del ​Sonderkommando del camp de concentració i extermini d’Auschwitz. En formar part d’un dels primers transports que van arribar a Auschwitz, Müller va ser destinat a instal·lar les càmeres de gas i a construir el crematori. Un cop realitzat això, la seva feina va ser la de classificar els cossos de les víctimes i portar-les al crematori, igual que Glazard. Segons explica en el llibre que va escriure després de la guerra, la duresa de la seva fenia i del que havia de veure cada dia el van portar a l un intent de suïcidi. Un dia es va provar d'integrar-se en un grup de jueus polonesos que estaven entrant a la càmera de gas. Mentre ho intentava, una noia va parlar amb ell i li va dir que ells moririen segur, però que ell tenia l’oportunitat de viure per explicar la seva història a tot el món. Així va ser com Filip Müller va decidir lluitar per la seva vida i fer veure al món les atrocitats de què estaven​ ​essent​ ​víctimes​ ​els​ ​jueus​ ​als​ ​camps​ ​de​ ​concentració.

​Informació extreta de l'impressionant documental de Claude Lanzmann, ​Shoah (1985). Esfereïdor i tot​ ​un​ ​clàssic.

28

27

2.3.​ ​Una​ ​primera​ ​reflexió​ ​sobre​ ​el​ ​fenomen​ ​concentracionari 2.3.1.​ ​Una​ ​reflexió​ ​plural 29

Un dels pensadors més destacats que han reflexionat sobre l’Holocaust és ​Enzo Traverso (1957).

Autor de llibres que tracten el tema de l'Holocaust nazi i el totalitarisme, així com la relació dels intel·lectuals amb aquests processos històrics, fa una interessant reflexió a ​La violencia nazi, una 30 genealogia europea . ​Amb el temps, diu, l’odi contra els jueus es va anar convertint no només en un corrent de pensament en l’àmbit ideològic, sinó també en l’àmbit cultural, afectant així totes les classes socials i tots els ciutadans de l’Alemanya moderna, que es veia afectada en aquell moment pel desenvolupament industrial desenfrenat. Diferents corrents de pensament com l’antisocialisme, l’antiliberalisme, l’anticapitalisme conservador... van coincidir en l’antisemitisme. Els jueus eren, segons ells, els vertaders causants de la desestabilització de les diferents classes socials que s’estaven veient afectades per la urbanització i la industrialització massives. És així que es va començar a culpar els jueus de tots aquests canvis socials i a afirmar que el poble jueu no pertanyia al​ ​Volk​ ​alemany.

A partir de l’últim quart del segle XIX l’oposició entre el judaisme i el germanisme va arribar a inspirar la literatura antisemita. Aquestes reflexions van afectar la literatura d’escriptors romàntics pessimistes, protestants i cristians conservadors, pangermanistes fanàtics i teòrics del nacionalisme popular, fins i tot els partidaris de la “revolució conservadora” a partir del segle XX, entre els quals es trobava Carl Schmitt. Tot i la gran influència de l’antisemitisme en la literatura alemanya de l’època, alguns autors només eren partidaris de l’antisemitisme cultural, no pas del biològic. L’antisemitisme cultural era el que havia d’ajudar a l’Alemanya del moment a crear una identitat nacional en temps difícils i unificar la nació en oposició al “cosmopolitisme jueu”. D’aquesta manera, la societat germànica va començar a culpar el poble jueu pel malestar social que, en realitat, havia estat creat pel​ ​desenvolupament​ ​industrial​ ​i​ ​econòmic​ ​boig,​ ​que​ ​va​ ​fer​ ​que​ ​es​ ​trenqués​ ​l’ordre​ ​social​ ​tradicional.

Un altre autor que porta molts anys reflexionant sobre el fenomen de l'Holocaust és ​Reyes Mate 31 (1942). L'obra que hem estudiat d'aquest autor reclama el compromís de la memòria, una memòria responsable que es faci càrrec de les víctimes. Aquesta reflexió avança de la mà de la imatge de l'​Angelus Novus de Walter Benjamin, la imatge del progrés que ens mostra l'horror davant dels enderrocs​ ​i​ ​cadàvers​ ​que​ ​jalonen​ ​la​ ​seva​ ​marxa​ ​triomfal.

A Auschwitz no només va morir el jueu, sinó també l'home, fent miques el vell imperatiu categòric kantià, racional, i obligant a establir un nou imperatiu categòric que, com diu Adorno, orienti el pensament i l'acció dels homes de manera que Auschwitz no es repeteixi. Aquest imperatiu ha de néixer des de la negativitat, perquè tal com afirma Adorno, «no podem saber què són l'ésser humà, o 32 l'humà, i la humanitat, però sabem perfectament què és l'inhumà» . La intenció és evitar que Auschwitz es torni a repetir. Reyes Mate afirma que Auschwitz es constitueix no només com un esdeveniment singular, sinó com el resultat d'un procés que, fa pensar pel fet de ser impensable.

Aquest és el punt de partida de la reflexió de Reyes Mate, que no pretén més que fer justícia a les

29

​ ​ ​Veu​ ​"Enzo​ ​Traverso"​ ​a​ ​Wikipedia​:​ ​https://es.wikipedia.org/wiki/Enzo_Traverso​.

Traverso, Enzo, ​La vi​olencia nazi, una genealogía europea, ​de Madrid, Fondo de cultura económica,​ ​2003.

30

31

​ ​ ​Reyes​ ​Mate,​ ​Manuel,​ ​Memoria​ ​de​ ​Auschwitz.​ ​Actualidad​ ​moral​ ​y​ ​política,​ ​Madrid,​ ​Trotta,​ ​2003.

Theodor W. Adorno a ​La historia desgarrada, ensayo sobre Auschwitz y los intelectuales, ​d’Enzo Traverso,​ ​ ​Barcelona,​ ​Empresa​ ​Editorial​ ​Herder,​ ​2001.

32

28

víctimes, justícia que passa necessàriament per la memòria i per «reconèixer l'actualitat de la 33 injustícia​ ​comesa» .

Aquesta obra de Reyes Mate s'inicia amb l'examen d'un article del filòsof jueu (francès, d'origen lituà) 34 Emmanuel Levinas «Algunes reflexions sobre la filosofia del hitlerisme» , de 1934, un article ben matiner i per això ens interessa. Segons Levinas, el hitlerisme es constitueix com una política del camp, una biopolítica, que despulla i redueix l'home al seu cos, unint sang i terra i trencant així amb els valors que havien estat considerats civilitzadors fins al moment. Aquesta reducció és la característica, no només del feixisme, sinó de la modernitat. Per la seva banda, Reyes Mate sosté que, per tal de superar aquesta biopolítica, cal que el retorn a la política es dugui a terme situant la memòria al centre, una memòria que porti sobre si la càrrega de la justícia com a resposta al fracàs del​ ​coneixement.

D'aquí la importància del testimoniatge i dels testimonis. Hi hauria d'haver, ens diu, una teoria de la veritat (que falta en filosofia) que mantingués una relació directa amb els testimonis, perquè, tot i que hi ha hagut "avisadors d'incendi" que van alertar de la catàstrofe abans no es produís, el testimoni ha de convertir-se en memòria present. Per a això cal que es digui "jo era aquí", com fa Simon Srebnik a Shoah. I és que el testimoni és qui té la clau per obrir-nos la porta de la part fosca de la realitat. Això sí, tal com deia W. Benjamin, un testimoni es dissol si no produeix altres testimonis que l'actualitzin, raó per la qual no podem arrencar la nostra reflexió d'Auschwitz, perquè Auschwitz no parla per si mateix, sinó que posa la veu als qui ja no poden parlar, que són els qui hem d'escoltar perquè se'n faci​ ​justícia.

Precisament en la seva reflexió sobre la justícia Reyes Mate en proposa una de nova, la justícia per la qual cal lluitar, una justícia "anamnètica". Aquesta es caracteritza pel fet que es basa en el concepte de "responsabilitat" (equivalent a "respondre a la injustícia"), no com ho fan d'altres, que prenen com a punt d'inici el concepte d'"imparcialitat". La justícia anamnètica es fa càrrec del passat absent i declara la vigència de la injustícia alhora que reconeix el dret a la reparació, únic camí per reconèixer​ ​les​ ​víctimes​ ​mateixes.

A més, afegeix que perquè el testimoniatge es converteixi en memòria viva, present, cal que qui escolta es responsabilitzi de la memòria. Aquest és l'imperatiu categòric al qual abans es feia referència; es tracta de la responsabilitat de tots pel que s'ha esdevingut i pel present, però no només pel​ ​que​ ​és,​ ​sinó​ ​pel​ ​que​ ​va​ ​poder​ ​ser​ ​i​ ​es​ ​va​ ​frustrar.

Allò que proposa Reyes Mate és, en definitiva, no oblidar, però sense que la memòria quedi petrificada,​ ​ans​ ​al​ ​contrari​ ​mantenint-la​ ​viva,​ ​desinstrumentalitzant-la.

2.3.2.​ ​Protagonistes​ ​de​ ​la​ ​reflexió​ ​sobre​ ​el​ ​terreny 35

En un altre llibre, ​La historia desgarrada , Enzo Traverso reflexiona sobre l'oblit del genocidi jueu per part dels seus contemporanis, però examina també el paper d'aquells que de diferent manera es van

​La historia desgarrada, ensayo sobre Auschwitz y los intelectuales, ​d’Enzo Traverso, Barcelona, Herder,​ ​2001.

33

​ ​Un​ ​article​ ​que​ ​es​ ​troba,​ ​en​ ​versió​ ​castellana,​ ​a: https://repositorio.uam.es/bitstream/handle/10486/173/22014_Algunas%20reflexiones%20sobre%20l a%20filosof%EDa.pdf?sequence=1 34

Traverso, Enzo, ​La historia desgarrada. Ensayo sobre Auschwitz y los intelectuales, Barcelona, Herder,​ ​2001.

35

29

comprometre, o no, amb els fets que acabaren amb l'extermini de milions de jueus. Així, distingeix els​ ​següents​ ​tipus​ ​d'intel·lectuals: Els​ ​col·laboracionistes En primer lloc esmenta els que denomina col·laboracionistes o "muses enrolades", els qui estan al servei dels perseguidors, aquells intel·lectuals que són el pensar del règim, fascinats per la visió del nacionalsocialisme i embardissats en la missió del règim hitlerià. Les seves idees i devoció contribueixen a la consolidació de la política criminal i a silenciar els qui estan en contra. No són necessàriament feixistes, sinó persones que, per motivacions diverses, bé sigui el sentiment del deure o el pur oportunisme, van sotmetre's a l'autoritat nazi i hi van col·laborar activament. També van trobar en l'Europa ocupada pels exèrcits alemanys les condicions més favorables per al desenvolupament​ ​d'un​ ​antisemitisme​ ​patològic.

Per tant les "muses enrolades" abracen casos molt diferents d'intel·lectuals arreu d'Europa, tot i que en moltes ocasions la seva adhesió al règim nazi es va deure a la fascinació estètica que desprenia el nazisme, més enllà de qualsevol ideologia, i que s'estengué durant els anys trenta entre amplis sectors cultes. Per a aquests intel·lectuals, el nazisme encarnava una visió apocalíptica d'un món vitalista i irracional, així com el triomf simultani de la natura i la tècnica, la força i el mite, és a dir, tots aquells elements que poden seduir davant del desastre de la guerra i l'enfonsament de l'antic ordre europeu.

No podem dir que aquests intel·lectuals fossin executors del règim nazi, però sí que, de diverses maneres i en diferents graus, van contribuir a la instil·lació i la consolidació del nazisme, ja que la seva​ ​posició​ ​davant​ ​del​ ​genocidi​ ​jueu​ ​va​ ​anar​ ​des​ ​de​ ​l'​ ​aprovació​ ​fins​ ​a​ ​un​ ​silenci​ ​còmplice.

Traverso, que considera aquest grup incapaç d'intentar fer una reflexió sobre Auschwitz, troba més adient aprofundir en l'experiència dels supervivents per trobar una explicació històrica i sociològica que​ ​ens​ ​ajudi​ ​a​ ​comprendre​ ​alhora​ ​l'actitud​ ​dominant​ ​de​ ​silenci​ ​i​ ​la​ ​vidència​ ​d'alguns​ ​exiliats.

Els​ ​supervivents Aquest grup ens ofereix la seva pròpia experiència, viscuda des de l'interior dels camps de concentració com a víctimes del nazisme, escriptors i testimonis que van ser deportats o que van sobreviure als camps de concentració nazi. En tractar-se d'experiències pròpies, totes són diferents i trobem, per tant, que no ens ofereixen una visió general del fenomen concentracionari sinó que es tracta més aviat d'una versió parcial i limitada, totalment subjectiva, però sempre extrema. En aquest grup trobem autors com ​Primo Levi​, Jean Améry ​i ​Paul Celan ​(1920-1970). Levi, poc després de ser alliberat començà a utilitzar la literatura com a teràpia, en sentir que aquesta li proporcionava un sentiment d'alliberament i d'alleujament. Améry, en canvi, trigarà més a plasmar en un full el seu dolor. Celan, d'altra banda, sobreviu gràcies a la poesia que escriu en alemany, llengua que li pertany i​ ​que​ ​al​ ​mateix​ ​temps​ ​percep​ ​com​ ​a​ ​enemiga.

Traverso considera important centrar-se en aquests tres autors perquè les seves obres neixen de l'experiència d'Auschwitz, que utilitzen com a font inspiradora i de la qual no se'n poden desfer.

Traverso afegeix que els textos dels supervivents no són fruit d'una reflexió col·lectiva. Si mes no, l'escriptura de la memòria requereix soledat per expressar la "desolació" de l'experiència viscuda.

Així, doncs, partint del fet del pràcticament inexistent contacte entre els autors, Enzo Traverso defineix el grup com un cercle secret i invisible unit per afinitats electives, més enllà de fronteres i llengües,​ ​per​ ​una​ ​solidaritat​ ​i​ ​complicitat​ ​que​ ​impliquen​ ​la​ ​distància.

30

Tots tres autors acabaran suïcidant-se, com molts altres supervivents de l'Holocaust, perseguits per un​ ​sentiment​ ​de​ ​vergonya​ ​i​ ​culpabilitat.

Els​ ​intel·lectuals​ ​encegats També trobem un grup intermedi, el dels intel·lectuals encegats, que té el seu auge durant i després de les guerres mundials, pensadors que analitzen el nou ordre i les noves formes de poder que estan sorgint, però que conscientment obliden o silencien les situacions que estan vivint i es neguen a visualitzar el genocidi jueu a mans dels nazis. Aquests van ser incapaços de veure la ruptura civilitzatòria​ ​que​ ​varen​ ​suposar​ ​les​ ​cambres​ ​de​ ​gas​ ​i​ ​els​ ​camps​ ​d'extermini Traverso en destaca la figura de ​Karl Jaspers i Thomas Mann, als quals fa referència com les dues expiacions alemanyes. Jaspers escriu ​La cuestión de la culpabilidad​, on parla de la història d'Alemanya tractant-hi de manera només implícita el genocidi jueu. Tot i que l'Holocaust és un temps sempre present, mai no arriba a citar-lo, incapaç a causa del fort sentiment de culpabilitat i vergonya que arrossega pel fet d'haver viscut la persecució i massacre jueva sense mostrar oposició al règim per tal de salvar la seva vida. Jaspers considera que la seva mort no hagués servit de res, però, tot i així, admet el seu sentiment de culpabilitat per no haver ajudat amics i veïns jueus i que el fet que ell continuï en vida el fa sentir-se profundament humiliat. Arribarà a considerar necessari assumir "la 36 culpabilitat​ ​dels​ ​nostres​ ​pares" .

Thomas Mann (1875-1955) es posiciona aviat en contra del projecte nazi d'extermini del poble jueu a Europa i expressa de manera clara aquesta oposició. El seu objectiu en adreçar-se a la població alemanya és sacsejar la seva consciència i despertar en la gent un sentiment de penediment i vergonya davant d'un esdeveniment que considera horrorós i especialment tràgic per a Alemanya, per​ ​tal​ ​com​ ​significarà​ ​la​ ​seva​ ​marginació​ ​respecte​ ​al​ ​món​ ​civilitzat.

Traverso, quan contextualitza l'actitud dels intel·lectuals antifeixistes europeus i nord-americans, explica que, en un període en què l'actitud predominant és la del silenci, l'actuació dels intel·lectuals i la dels aliats no es diferencien: es limiten a fer la història sense mirar-la i, sobretot, "esquivant l'infern" 37 .

Els​ ​exiliats Aquest grup de jueus alemanys instal·lats als Estats Units trenquen amb el silenci predominant i dediquen nombrosos escrits al nacionalsocialisme i a l'antisemitisme durant i després de la guerra.

Esdevenen un grup d'intel·lectuals que, tot i haver viscut una sort completament diferent de la de les víctimes i supervivents de l'Holocaust, seran, juntament amb aquests, pràcticament els únics a "pensar Auswichtz". Traverso considera aquest fet com una singularitat mereixedora de ser tinguda en compte i proposa diverses hipòtesis per explicar que no només es tractés d'una qüestió de sensibilitats individuals, sinó també d'altres possibles afinitats. Traverso exposa, en primer lloc, que tots aquests intel·lectuals pertanyen a una mateixa generació intel·lectual, la que va néixer amb el canvi de segle i va viure la desgràcia de la Primera Guerra Mundial, creixent en el context de la República de Weimar i posteriorment obligada a exiliar-se amb l'arribada de Hitler al poder. Una de les característiques essencials que els és comuna és l'inconformisme cultural i llur marginalitat social, que contribueix a dotar a la República de Weimar del seu vertader esperit, l'exili, que sens dubte suposa un gran trauma per ells, abandonant el seu país natal i tot el que això comporta. D'ideologia clarament d'esquerres, dubten si adherir-se al comunisme. Consideren la socialdemocràcia una 36

​ ​Frase​ ​que​ ​utilitza​ ​Enzo​ ​Traverso​ ​a​ ​La​ ​historia​ ​desgarrada​ ​de​ ​Karl​ ​Jaspers​ (​ ibid.,​ ​p.​ ​88)​ ​pp.​ ​32.

37

​ ​Metàfora​ ​de​ ​Shoshana​ ​Felman​ ​que​ ​utilitza​ ​Enzo​ ​Traverso​ ​a​ ​La​ ​història​ ​desgarrada​ ​cit.

31

forma política conformista, a més de vinculada a una república fracassada, i el liberalisme com una ideologia poc atractiva que, a més, no va saber fer front a les dictadures feixistes. D'altra banda, aquests intel·lectuals tampoc no consideren el sionisme com una alternativa, per tal com se senten fortament​ ​arrelats​ ​a​ ​la​ ​cultura​ ​europea.

Molts d'ells es reuneixen al voltant de revistes com ​Aufbau i d'associacions i institucions científiques, com ara la famosa Escola de Frankfurt, formant xarxes i cercles que constitueixen un vertader medi intel·lectual de l'exili. Traverso coincideix amb Georg Simmel quan aquest diu que l'anticonformisme, la inquietud existencial i la ment oberta dels intel·lectuals els situa en una posició distant del món que els envolta mentre l'observen de manera crítica. Compara la figura de l'intel·lectual exiliat amb la de l'estranger. També coincideix amb Siegfred Kracauer, escriptor i crític jueu exiliat a París i Nova York, quan diu que aquests pensadors semblen personificar el "tipus ideal" dels intel·lectuals, el d'aquells que es mouen de manera independent i lliure en l'àmbit social. Traverso els considera un grup social vulnerable per culpa de llur condició d'apàtrides, però amb l'avantatge de poder escapar de les mentalitats dominants i les visions tradicionals. Retornant a la marginació social que els caracteritza, Traverso defensa que aquesta els aboca de forma pràcticament involuntària a pensar críticament, a desenvolupar​ ​l'autèntica​ ​funció​ ​de​ ​l'intel·lectual,​ ​l'heterodòxia,​ ​el​ ​pensar​ ​diferent.

La visió que comparteixen no és ni americana ni alemanya, però tampoc jueva, sinó que és la del jueu​ ​apàtrida,​ ​una​ ​minoria​ ​de​ ​jueus​ ​apatriats​ ​que​ ​fugen​ ​de​ ​la​ ​massacre​ ​que​ ​té​ ​lloc​ ​a​ ​Europa.

Els​ ​avisadors​ ​d’incendi La categoria decisiva per a Traverso és la dels "avisadors d'incendi", que engloba aquells que, abans no es produís el fenomen de l'Holocaust, van posar la qüestió al centre dels seus escrits. No eren profetes, sinó analistes com Benjamin i Kafka, pensadors de ments lúcides i premonitòries, que van veure​ ​indicis​ ​del​ ​que​ ​podria​ ​arribar​ ​a​ ​succeir.

Benjamin -ho hem esmentat abans- va deixar constància de l'ambigüitat radical del concepte de progrés, tan fonamental per al pensament il·lustrat. La barbàrie, en general, i el feixisme, en particular, no són l'oposat al progrés sinó una de les seves possibilitats. Aquesta fatal possibilitat és, per a la víctima, la norma. Kafka copsa anticipadament la reducció feixista de l'home a la nua vida en la recurrent animalització dels seus personatges, així com la negació de l'altre en figures víctimes de la​ ​incomunicació.

"Avisadors de l'incendi" és una expressió benjaminiana amb la qual designa els qui avisen de catàstrofes imminents per impedir que es compleixin. Es pot considerar que són aquells que, havent escrit​ ​abans​ ​de​ ​la​ ​catàstrofe,​ ​sembla​ ​que​ ​ho​ ​haguessin​ ​fet​ ​després,​ ​essent-ne​ ​testimonis.

Max Weber (1864-1920) és el primer a manifestar les conseqüències catastròfiques de la racionalització moderna del món. Weber no va viure el període de la Segona Guerra Mundial, però, en reflexionar sobre el futur de la civilització, va ser el primer a posicionar-se en contra del procés de modernització que, segons ell, avocaria la civilització a crear una aliança entre la racionalització i la barbàrie. Aquesta racionalització condueix a un "desencantament del món" i pot acabar produint l'ofec de la societat per una "màquina burocràtica", representada per l'Estat, o fins i tot pot conduir a la "dominació mundial de l'enemistat". Aquestes reflexions sobre el futur, al qual Weber es refereix com un infern, és fruit de la il·lusió positivista d'una felicitat posterior creada per la societat industrial.

Weber, a més, considera que no hi ha cap escapatòria possible a aquesta civilització racional-utilitarista​ ​que​ ​comporta​ ​la​ ​mort​ ​de​ ​l'esperit.

32

Aquesta visió de Weber d'un món que s'aproximava irrevocablement a la catàstrofe va ser amb la visió amb la qual es va familiaritzar ​Franz Kafka ​(1883-1924), sobretot en relació amb el fenomen de la​ ​burocràcia.

Les obres de Kafka acostumen a ser classificades com a realisme premonitori, d'una banda, perquè la maquinària que començava a dominar el món occidental anunciava amb dècades d'antelació la política nazi i, d'altra banda, per la presentació que fan de la incompatibilitat dels individus amb un món administrat per lleis impersonals, a manera de representació anticipada de la condició dels jueus en​ ​l'Europa​ ​de​ ​Hitler.

Walter Benjamin ​(1892-1940) també va rebre la influència de Max Weber. Igual que Weber o Kafka, les seves obres presenten un caire premonitori que adverteix sobre la imminent amenaça del nazisme i la guerra i la catàstrofe a la qual s'anava abocant la civilització. Tot i que els indicis eren pocs i no gens clars, Benjamin va preveure el desastre s'anava a produir; de fet, se'l considera com un​ ​dels​ ​primers​ ​que​ ​anuncien​ ​la​ ​Solució​ ​final.

En el seu escrit sobre el feixisme, publicat en 1930, parla de la imminència de la guerra. Ell, de la mateixa manera que Kafka, va captar prematurament la novetat de la nova configuració mundial. La guerra estava servida, ja que aquesta es produeix quan les estructures economicosocials no són capaces d'adaptar-se al desenvolupament tecnocientífic. És llavors que l'excés de progrés científic es tradueix en destrucció. Precisa, a més, que l'origen de la guerra no resideix només en una inadaptabilitat funcional entre forces productives i relacions de producció, sinó en el decalatge entre desenvolupament​ ​científic​ ​i​ ​desenvolupament​ ​moral​ ​de​ ​la​ ​societat.

La novetat d'aquesta guerra imminent era que, per primera vegada, el determinant no serien els homes sinó els materials. Seria una "guerra de materials" i no una "de soldats" (curiosament, Benjamin subratlla l'ús del gas). La capacitat letal d'aquests nous materials anunciava una guerra total enfront de la qual no valien defenses. Segons ell, enfront d'una "guerra del gas" de res servirien les màscares antigàs ni els drets humans. El primer, perquè seria com combatre el càncer amb una aspirina i el segon, perquè davant la volatilitat del gas o la magnitud de les noves armes, desapareixien la distinció entre població civil i població armada, que era el fonament del dret de gents. Per això la nova guerra tindria un específic caire competitiu o esportiu, en el sentit que l'única reacció vàlida davant de l'eficàcia d'una arma era aconseguir-ne una altra de major impacte o una que​ ​neutralitzés​ ​la​ ​de​ ​l'enemic.

Que la nova guerra fos "de materials" no significava la marginació de la població civil, com si la guerra fos assumpte de professionals. ​Benjamin assenyala un aspecte que és consubstancial a la utilització feixista d'aquest factor competitiu: el fet de viure l'última guerra com una guerra perduda, prevalent per tant el desig de revenja sobre el sofriment d'una guerra. Per això calia conrear en el poble​ ​l'esperit​ ​bèl·lic.

Hi ha un quadre de Klee que es diu Angelus Novus. En ell es representa un àngel que sembla com si fos a punt d'allunyar-se d'alguna cosa que el té esbalaït. Els seus ulls estan desmesuradament oberts, la boca oberta i esteses les ales. I aquest haurà de ser l'aspecte de l'àngel de la història. Ha girat el rostre cap al passat. On a nosaltres se'ns manifesta una cadena de dades, ell veu una catàstrofe única que amuntega incansablement runa sobre runa, llançant-les als seus peus. Bé volgués ell detenir-se, despertar als morts i recompondre l'esbocinat. Però des del paradís bufa un huracà que s'ha embullat en les seves ales i que és tan forta que l'àngel ja no pot tancar-les. Aquest huracà li empeny irrefrenablemente cap al

33

futur, al que dóna l'esquena, mentre que els munts de runes creixen davant ell fins al cel.

38 Aquest​ ​huracà​ ​és​ ​el​ ​que​ ​nosaltres​ ​anomenem​ ​progrés.

Aquesta tesi de Benjamin es presenta com una descripció comentada del quadre ​Angelus Novus​, de Paul Klee, un àngel que Benjamin decideix batejar com "l'Àngel de la història". La idea de progrés que exposa en la tesi IX cal entendre-la fonamentant-la​ ​en​ ​la​ ​idea​ ​de​ ​la​ ​catàstrofe.

El prestigi de les tesis benjaminianes sobre la història rau precisament en el fet que hi incorpora la crítica de la idea de progrés en un moment en què aquesta gaudia d'un prestigi difícilment​ ​igualable​ ​en​ ​els​ ​medis​ ​intel·lectuals.

Pel que fa a Kafka, les seves obres no destaquen pel fet de centrar-se a intuir la naturalesa destructora de la tècnica moderna, sinó perquè basa la seva obra en un món que ha estat transformat i ha esdevingut un univers opressor i incomprensible​ ​on​ ​l'individu​ ​queda​ ​eliminat.

39

Angelus​ ​Novus,​ ​de​ ​Paul​ ​Klee.​ ​1920 40

Benjamin troba que el tema fonamental de Kafka és la manera en què la vida i el treball en la comunitat humana s'organitzen com a destí, en una època en què la vida comunitària és sacrificada al domini de la tradició. Creu que en Kafka es representa "una malaltia de la tradició" per causa de la qual de l'antiga saviesa només queden les restes, les restes de la seva descomposició. En la modernitat, els homes manquen d'una tradició que els reuneixi i són incapaços de fundar una altra, la qual cosa els condueix a l'estranyament mutu. Aquest és precisament el tret més típic del món de Kafka. El personatge kafkià, no lligat als altres homes per cap experiència, només pot sentir cap a ells​ ​por​ ​i​ ​indiferència.

Pel que fa als individus de les obres de Kafka, no encaixen a la societat i estan condemnats a viure sota la condició d'expatriats, com a ​El castell​, o són eliminats, com a ​El procés​, i, a més, són incapaços de trobar-se. Cadascun excava la seva particular pàtria subterrània, el seu laberint solitari, com el protagonista de ​La construcció​. Aquest home-talp creu sentir un altre ésser humà amb el mateix afany excavador, però mai no es troba amb ell, raó per la qual arriba a dubtar fins i tot de la seva existència. De vegades, un personatge kafkià creu pertànyer a una comunitat, però resulta ser 41 un​ ​il·lús​ ​envoltat​ ​per​ ​una​ ​multitud​ ​que​ ​no​ ​l'entén,​ ​com​ ​Josefina,​ ​la​ ​cantant .

Aquests aspectes són visibles en les narracions de Kafka, com en ​El procés​, on des del principi descriu una estructura burocràtica en la qual els funcionaris es redueixen a obeir ordres i a executar-les i exercir les seves funcions sense qüestionar-se mai la finalitat de la seva feina. Aquesta obediència cega és fruit del sentit del deure, i aquest criteri de racionalitat és el que acaba ​ ​Benjamin,​ ​W.,​ ​"Tesis​ ​de​ ​filosofía​ ​de​ ​la​ ​historia",​ ​a​ ​(mateix​ ​autor),​ ​Angelus​ ​novus,​ ​Barcelona,​ ​La gaya​ ​ciencia,​ ​1970,​ ​p.​ ​82.

38

39

​ ​Imatge​ ​recollida​ ​de:​ ​http://www.eamonn.com/2016/07/01/angelus-novus-on-the-somme/​.

40

​ ​Benjamin,​ ​Walter,​ ​"Kafka",​ ​a​ ​op.​ ​cit.,​ ​pp.​ ​91​ ​ss.

​ ​Kafka,​ ​Franz.,​ ​Josefina​ ​la​ ​cantora​ ​o​ ​el​ ​pueblo​ ​de​ ​los​ ​ratones​ ​(1924).​ ​Es​ ​pot​ ​llegir​ ​a: http://www.biblioteca​ ​org.ar/libros/130801.pdf​.​ ​La​ ​major​ ​part​ ​dels​ ​relats​ ​de​ ​Kafka​ ​es​ ​troben​ ​a​ ​la​ ​xarxa.

41

34

desencadenant la violència, sense que pugui trobar cap obstacle de tipus ètic. El personatge obedient, eficaç i violent és justament aquell que Günter Anders relacionarà amb els oficials SS dels camps​ ​de​ ​concentració.

La inversió de la culpa, procediment pel qual un poder arbitrari transfereix a les seves víctimes la responsabilitat dels seus crims, és un element també central en la literatura de Kafka. La condició jueva sota el Tercer Reich sembla endevinar la culpabilitat inexistent i la dominació d'un ordre absurd i destructor en el fet que, lluny de representar la salvació, oprimeix el poble com un misteriós i temible poder burocràtic, un gegant brillantment organitzat i jerarquitzat basat en una lògica impenetrable i hostil.

Els individus de la novel·la pateixen l'estranyament propi dels personatges kafkians sobre el desemparament​ ​en​ ​què​ ​cada​ ​home​ ​és​ ​deixat​ ​pels​ ​altres.

Un cos vulnerable és, així mateix, el protagonista del relat ​En la colònia penitenciària,​ ja esmentat, que sembla escrit durant o després, no pas abans de l'Holocaust. El condemnat d'aquest relat no té oportunitat de defensar-se davant d'un jutge que només ho és perquè coneix millor que ningú la màquina del càstig i que basa els seus judicis en el principi que "la culpa està sempre fora de tot dubte".​ ​Kafka​ ​descriu​ ​a​ ​aquest​ ​condemnat​ ​submís​ ​com​ ​un​ ​gos.

A ​En la colònia penitenciaria Kafka presenta la figura del funcionari insensible a la sort del condemnat i lliurat plenament al correcte funcionament de la maquinària executora de la pena, personatge que es pot identificar amb la figura d'Adolf Eichmann, membre de les SS responsable directe de la Solució final​ ​i​ ​dels​ ​transports​ ​de​ ​masses​ ​humanes​ ​als​ ​camps​ ​de​ ​concentració.

L'aspecte més revelador en relació amb la realitat que es desenvoluparà a l'Europa de la Segona Guerra Mundial és la descripció que realitza Kafka del procés de destrucció sense subjecte, és a dir, dut a terme per una màquina sense que la víctima pugui veure l'executor de la seva mort. A partir d'aquesta descripció, ​La colònia penitenciaria semblava anunciar les massacres anònimes que es van produir a Europa al segle XX, quan l'assassinat esdevé una operació tècnica on cada cop és més reduïda​ ​la​ ​intervenció​ ​de​ ​l'home.

D'altra banda, Kafka també descriu la marca que es gravava a la pell dels membres del camp amb la qual se'ls s'assignava la seva sentència de mort, descripció que coincideix de manera sorprenent amb el tatuatge dels presos a Auschwitz, aquell número que Primo Levi descriu com "la seva 42 condemna​ ​escrita​ ​a​ ​la​ ​seva​ ​carn" .

Allò que Kafka no revela, i que suposa la diferència principal entre el seu univers premonitori i els camps d'extermini nazis, és l'ocultació dels crims que es van realitzar en aquests. Els forns crematoris van esdevenir el sistema més habitual per a l'eliminació de les empremtes de la massacre mentre​ ​aquesta​ ​es​ ​produïa,​ ​esdevenint​ ​així​ ​anònima​ ​i​ ​oculta​ ​als​ ​ulls​ ​del​ ​món.

Tant ​La metamorfosi ​com ​La colònia penitenciaria presenten amb exactitud el vocabulari, la tecnologia i la política utilitzades pel règim nazi. El primer d'aquests relats revela una íntima relació amb el genocidi jueu perquè descriu les etapes de deshumanització d'un individu. L'extermini dels jueus parteix de la seva consideració com a insectes, considerats un tipus d'individu privat de la humanitat i sovint comparat amb un "paràsit", terme ben present en el vocabulari nazi. Perquè justament això és el que els nazis van fer amb els jueus: els van atribuir la culpa com un fet propi del seu ser, defensant que la seva sort venia condicionada pel seu origen, com un "pecat original", tal

42

​ ​Levi,​​ ​Primo,​ ​Els​ ​enfonsats​ ​i​ ​els​ ​salvats,​ ​Barcelona,​ ​Eds.​ ​62,​ ​2000,​ ​p.​ ​96..

35

43

com el descriu Benjamin en el seu assaig sobre Kafka . Totes les víctimes d'aquests relats estan secretament​ ​emparentades​ ​pel​ ​fet​ ​de​ ​ser​ ​culpables​ ​des​ ​del​ ​seu​ ​naixement.

En Kafka la innocència mai no resulta dels procediments legals. Ben al contrari, el dret condueix inevitablement a la culpabilització. En aquest sentit diu Benjamin que en Kafka el càstig resideix precisament en el procediment legal. Kafka i els seus "herois" renuncien a negociar amb el poder.

Dediquen totes les seves forces a apartar-se'n, la qual cosa implica restar-se poder a si mateixos.

Tant com els és possible, Kafka i els seus herois desapareixen. En aquest esforç, la seva vulnerabilitat​ ​esdevé​ ​tenacitat,​ ​però...​ ​mai​ ​no​ ​s'és​ ​prou​ ​petit.

Del que es tracta és de trobar una perspectiva capaç d'organitzar el pessimisme. Una perspectiva des de la qual poder fer una política que impedeixi l'anihilació moral i física dels éssers humans, llur animalització llur reducció a cos vulnerable. Segons Benjamin, aquesta perspectiva és la dels vençuts, no pas la del progrés, que és la del poder, la del guardià del continu mític. Per tal de superar aquesta darrera i assolir la primera, l'home té, segons Benjamin, una sola força: la memòria del seu passat fallit. Benjamin reconeix que es tracta d'una força petita, però diposita en ella tota la seva esperança. ​"Nur um der Hoffnungslosen willen ist uns die Hoffnung gegeben"​, "només gràcies a aquells sense esperança ens és donada l'esperança", una frase de Benjamin que recolliria més tard Herbert Marcuse com a cloenda de la seva obra cimera ​L'home unidimensional​, també molt impregnada​ ​de​ ​Kafka.

Walter Benjamin preveia que l'absurda teoria sobre la condició humana desenvolupada per Kafka podia reflectir la realitat d'una experiència col·lectiva durant el segle XX, i escriu ​Experiència i pobresa 44 el 1933 , on albira la possible anihilació a degolla de milions d'éssers humans, radicalment empobrits en experiència i reduïts a la condició de cossos vulnerables. Kafka, llavors, va prefigurar l'essència del nacionalsocialisme, un règim que no deixava lloc a l'home, un règim on la llei estava absent o s'oposava​ ​al​ ​perdó​ ​com​ ​la​ ​seva​ ​negació​ ​més​ ​radical.

Igual que Benjamin, Kafka escriu com si el foc ja estigués allà. Com si la catàstrofe fos ja el quotidià.

La seva obra representa un món en el qual cada home està tot sol amb el seu cos vulnerable. La civilització no és l'escut que el protegeix de la naturalesa; ella mateixa s'ha naturalitzat i, d'aquesta manera, ha esdevingut la major amenaça per a l'ésser humà. En aquest sentit, i contra el que a primera vista pogués semblar, l'Holocaust és gairebé més identificable a través d'​El procés –gairebé una novel·la realista– que no pas en un tractat tan extens i sistemàtic com ​La destrucció dels jueus europeus de Raul Hilberg.. El que fa de Kafka un visionari és la intensa penetració de la seva actualitat. Aquesta és la força del veritable profeta: la intensitat amb què mira el seu present. I en el seu present, Kafka descobreix que la mitificació del dret emmascara l'eliminació de tota garantia.

Descobreix que la mitificació de la humanitat emmascara l'animalització de l'ésser humà. Descobreix que la mitificació de la tècnica emmascara la mecanització de la mort. Kafka presenta una societat inequívocament europea, avançada, en la qual l'ésser humà –també el jueu, però no només ell– és reduït a mera ocasió per a l'autoexpressió del poder. Una societat en la qual la vida de l'home només té​ ​el​ ​valor​ ​potencial​ ​del​ ​seu​ ​sacrifici.

43

​ ​Benjamin,​ ​Walter,​ ​"​Franz​ ​Kafka",​ ​op.​ ​cit.,​ ​p.​ ​105.

44

​ ​Disponible​ ​en​ ​castellà​ ​a:​ ​https://semioticaenlamla.files.wordpress.com/2011/09/experienciabenj.pdf 36

2.3.3.

​El​ ​testimoni​ ​de​ ​les​ ​víctimes:​ ​Primo​ ​Levi​ ​i​ ​Jean​ ​Améry 45

Jean​ ​Améry​ ​(1912-1978)

Tot i que Améry no es definia com a jueu, ja que no participava de la religió i la seva mare era catòlica, la seva ascendència jueva per la banda paterna el va fer convertir en una víctima del nazisme i de l'Holocaust. A causa de la seva relació distant amb el judaisme i a la seva participació en la resistència antinazi belga, es pot dir que Jean Améry va pertànyer tant al grup dels internats als camps​ ​com​ ​a​ ​pres​ ​polític​ ​com​ ​al​ ​grup​ ​de​ ​víctimes​ ​jueves.

Amb les seves obres, en les quals explorava el fenomen de l'Holocaust i la naturalesa del Tercer Reich, Améry es va arribar a convertir en un dels autors més importants sobre la temàtica de l'Holocaust. Comparant el règim nazi amb un govern de sàdics, Améry suggereix que la naturalesa sàdica és voler "anul·lar el món". Segons ell, per a un torturador nazi, ​"una pressió lleugera de la mà que du l'eina és suficient per convertir l'altre (juntament amb el seu caps, en el qual potser emmagatzema​ ​Kant​ ​i​ ​Hegel,​ ​les​ ​nou​ ​simfonies...)​ ​en​ ​un​ ​porquet​ ​xisclant​ ​pel​ ​sacrifici."

Més enllà de la culpa i l'expiació és segurament l'obra més destacada d'aquest autor. Com ell mateix explica en el pròleg del text, l'obra no va adreçada als seus companys del camp de concentració, ja que ells ja saben com eren les condicions de "vida", sinó als qui no ho van viure, per explicar les seves vivències i que l'espectador pugui ser conscient del que comportava el fenomen concentracionari per a les víctimes. En concret i segons les seves paraules, Améry dirigeix la seva obra als alemanys que poguessin haver deixat de sentir-se responsables dels actes del Tercer Reich.

A l'obra, l'autor eludeix freqüentment a la culpa i l'expiació, ja que explica les seves vivències sense censures ni miraments envers la seva sensibilitat o la del lector. L'autor té com a objectiu el d'influenciar la societat utilitzant com a instrument principal les seves vivències als camps de concentració,​ ​per​ ​mantenir​ ​la​ ​memòria​ ​històrica​ ​i​ ​exposar​ ​al​ ​món​ ​els​ ​fets​ ​de​ ​l'Holocaust.

L'autor, en diverses obres, s'empipa perquè no s'hagués previst des del 1933 el que passaria uns anys després i no s'hagués actuat contra el nacionalsocialisme amb més antelació. El ressentiment constant de l'autor és degut al fet que la història va arribar a superar els límits de la racionalitat i la moral humanes. Per poder "moralitzar-la" no s'havia de passar pàgina ràpidament, sinó assimilar al màxim el que s'havia esdevingut i ser capaços de "pensar després d'Auschwitz", és a dir, seguir endavant​ ​sense​ ​oblidar​ ​els​ ​fets​ ​ni​ ​passar-los​ ​per​ ​alt.

46

Aixecar la mà sobre si mateix: discurs sobre la mort voluntària és un assaig que analitza en profunditat "l'instant abans del salt", és a dir, el moment anterior al fet que es produeixi la mort.

Segons l'autor, la mort és completament il·lògica, ja que la lògica que segueixen els éssers humans és una lògica de la vida i, per tant, la mort no es pot arribar a considerar "natural". Améry assegura que l'home és totalment incapaç de conèixer els enigmes que trobem darrere del fenomen de la mort, però és l'home que "aixeca la mà sobre si mateix", és a dir, el qui es lleva la vida a ell mateix, qui està més a prop del coneixement sobre la mort, ja que és capaç de conèixer el que passa abans, perquè és ell mateix el que ho busca. Aquest assaig està fortament relacionat amb la biografia de l'autor, que ​ ​Sobre​ ​Jean​ ​Améry: http://www.lecturalia.com/autor/3875/jean-amery https://en.wikipedia.org/wiki/Jean_Am%C3%A9ry#Literary_and_philosophical_legacy https://auladefilosofia.net/2010/08/21/jean-amery-mas-alla-de-la-culpa-y-la-expiacion/#comment-2788 8 http://www.filosofia.net/materiales/resenas/Res-Amery.htm https://escritoresquenadielee.com/2015/09/22/jean-amery-repudiar-la-historia/ 45

Levi, Primo, ​Levantar la mano sobre uno mismo: discurso sobre la muerte voluntaria. ​Pre-Textos, 2005​.

46

37

en 1978 va entrar a formar part dels que "aixequen la mà sobre ells mateixos", ja que es va suïcidar mitjançant​ ​una​ ​sobredosi​ ​de​ ​barbitúrics​ ​(també​ ​es​ ​llevaren​ ​la​ ​vida​ ​Levi​ ​i​ ​Celan).

Améry reivindica el ressentiment com a reacció més que normal davant dels fets que es van produir als camps de concentració, i opina que donar sentit als fets com a part d'un procés d'expiació no és una​ ​opció.

L'obra ​Més enllà de la culpa i l'expiació està composta per cinc assaigs, juntament amb dos pròlegs del​ ​mateix​ ​autor.

Al primer dels assaigs, "En les fronteres de l'esperit", Améry busca marcar les distàncies entre ell i alguns dels seus companys de camp de concentració, com podria ser Primo Levi. Al llarg del text, l'autor assenyala les diferències que el separen dels altres, centrant-se en moltes ocasions en el punt de vista de Levi, que era molt diferent del seu. Al contrari que aquest, Améry afirmava que ni l'art ni la bellesa no podien ajudar a superar o tornar més lleugera la vivència d'haver estat internat intern en un camp de concentració com Auschwitz. Per a ell, l'home comú hi resistia millor que l'intel·lectual, ja que aquest darrer tendia a fer-se més preguntes, a reflexionar freqüentment sobre el que estava vivint i no tenia cap mena de defensa davant dels seus exterminadors. La religió i la fe en general, diu, ajudar molt els presoners, però ell no tenia cap creença religiosa que l'assistís en aquells moments tan difícils. A Améry no li preocupava la mort -va deixar-li de preocupar-, sinó la manera en què hauria de morir. Per acabar, l'autor deixa molt clar que, en sortir del camp, els captius no eren homes​ ​més​ ​savis​ ​ni​ ​moralment​ ​més​ ​madurs,​ ​sinó​ ​"nus,​ ​espoliats,​ ​buits​ ​i​ ​desorientats" Améry recomana abandonar la teoria de Hannah Arendt de la "banalitat del mal", segons al qual els torturadors o col·laboradors del règim no són més que individus inconscients. Explica que, reduint a les víctimes a carn i dolor, se'ls va espoliar de tota humanitat i així els torturadors i assassins van arribar a tenir tot el poder contra els presos. Améry recorda amb vergonya el respecte que va arribar a sentir cap als seus torturadors. Explica la seva experiència als camps de concentració com una ferida que no va arribar a cicatritzar mai, ja que els sentiments d'angoixa, ressentiment, desesperació i​ ​set​ ​de​ ​venjança​ ​no​ ​desapareixen​ ​mai.

En un altre dels assaigs Améry es pregunta (és el títol de l'assaig): "quanta pàtria necessita un home?" Per a ell, la resposta és ben clara: "​tanta com no se'n pugui endur amb ell"​. Per a algú com ell, la seva única pàtria era el seu coneixement sobre la cultura alemanya, de la qual s'havien apropiat​ ​els​ ​nazis.​ ​Així​ ​és​ ​com​ ​Améry​ ​va​ ​arribar​ ​a​ ​adonar-se​ ​que​ ​no​ ​tenia​ ​pàtria.

Ressentiments és segurament l'assaig més dur de tot el llibre. En ell, l'autor reconeix que li resulta impensable i impossible contemplar com alguns dels seus companys jueus dels camps de concentració podien intentar trobar el perdó i la reconciliació. Ell només podia experimentar rancúnia i ressentiment cap al país que l'havia destruït completament. Améry assegura que el seu ressentiment serveix per fer que el delicte comès adquireixi una realitat moral per al criminal i aquest es vegi obligat a enfrontar la realitat del seu delicte. Renunciar al ressentiment és sinònim de mirar cap al futur per intentar sobreviure, però no té res a veure amb la justícia, segons Améry. Per a ell la reconciliació és impossible, ja que només seria venjança reprimida o renúncia a la individualitat de pobles com el jueu. Insisteix que el nazisme no es pot esborrar, ja que va passar a formar part de la història del món i d'Alemanya des del seu moment de creació i en van formar part tot el poble alemany que hi va arribar a participar i va ser còmplice dels delictes que es van cometre. Així és com Améry​ ​manté​ ​la​ ​seva​ ​rancúnia​ ​per​ ​obligar​ ​el​ ​poble​ ​alemany​ ​a​ ​recordar​ ​les​ ​atrocitats​ ​comeses.

L’últim assaig del llibre es titula "Sobre l’obligació i la impossibilitat de ser jueu", on es tracta la paradoxal condició jueva de l'autor. Ell no va tenir cap mena de formació religiosa durant la seva infantesa i no compartia ni llengua, ni creences ni tradicions amb la comunitat jueva. Tot i això el

38

número d’Auschwitz tatuat al braç era una marca jueva. La solidaritat amb la comunitat jueva va sorgir​ ​en​ ​l’autor​ ​davant​ ​l’amenaça​ ​constant​ ​en​ ​què​ ​vivia​ ​el​ ​seu​ ​poble.

47

Primo​ ​Levi​ ​(1919-1987)

La seva obra literària, on testimonia de la barbàrie nazi, és transcendent i humanament inclusiva per la vocació antifeixista de Levi. La seva veu no s'eleva en defensa de les identitats de grup, no és l'exclusiva defensa de les víctimes del nazisme alemany: ell es presenta, abans que res, com un antifeixista​ ​conscient,​ ​rigorós,​ ​compromès.

Si això és un home​, primer lliurament del que es coneix com a ​Trilogia d'Auschwitz, està considerada com una de les obres més lúcides de tota la literatura sobre l'Holocaust per la seva sinceritat, la seva no victimització (ni la d'ell ni la de ningú) i pel sentit analític i racional amb què va ser escrita. És per això que el llibre és un testimoniatge sobri i objectiu dels fets. Com que Levi no tenia tradició jueva, comprèn la barbàrie com una cosa genèrica de l'home contra l'home i no es queda només en la denúncia específica de l'antisemitisme. Medita, dialoga, discuteix sobre temes de no fàcil resolució, que​ ​exigeixen​ ​rigor​ ​de​ ​pensament,​ ​superació​ ​de​ ​contradiccions​ ​i​ ​d'interessos​ ​individuals​ ​i​ ​sectorials.

Primo Levi inicia el debat sobre el "perdó" als culpables. No exculpa els responsables, rebutja de plànol l'obediència deguda, encara que reconegui les “zones grises”. Levi no accepta la coartada de la ignorància per part d'amplis sectors de la societat dels horrors del nazisme, censura el "facilisme" de refugiar-se -abans i després- en la comoditat del no saber, que exorcitza l'angoixa i és la reassegurança del no compromís. Per tant, podem dir que Levi no banalitza, sinó que assenyala, acusa,​ ​responsabilitza,​ ​estudia.

Primo Levi exigeix i s'exigeix conèixer. Conèixer significa, no només indagar en la memòria de víctimes i en els records, sinó exigir els documents, descobrir les xarxes de complicitat, desvetllar el sistema educatiu, les xarxes bancàries, els compromisos de les altes esferes internacionals. No obstant això, per a Levi, com per a les persones honestes, el nazisme té una mica d'inexplicable en el seu deshonor: "​en l'odi nazi no hi ha racionalitat: és un odi que no està en nosaltres, està fora de l'home, és un fruit verinós nascut del tronc funest del feixisme, però està fora i més enllà del mateix 48 feixisme" .

Segons explica en aquesta obra, durant la seva estada a Auswitchz va descobrir que el pitjor no era la violència, ni la gana, ni tan sols la mort. El pitjor era la degradació de l'ésser humà fins a convertir-lo en un número, sense nom: ​“la nostra llengua no té paraules per expressar aquesta ofensa, la destrucció​ ​d'un​ ​home”

​ ​Sobre​ ​Primo​ ​Levi: https://www.elconfidencial.com/cultura/2015-11-14/asi-fue-auschwitz-los-testimonios-ineditos-del-sup erviviente-primo-levi_1095640/ http://www.rebelion.org/hemeroteca/opinion/030408leiva.htm https://delpergaminoalaweb.wordpress.com/2013/09/12/trilogia-de-auschwitz/ http://desdelaciudadsincines.blogspot.com.es/2015/11/la-trilogia-de-auschwitz-por-primo-levi.html http://www.forosegundaguerra.com/viewtopic.php?t=15223 http://www.revistadelibros.com/articulos/trilogia-de-primo-levi https://auladefilosofia.net/2008/10/29/levi-si-esto-es-un-hombre/ 47

Així diu Primo Levi a ​Si això és un home, ​versió catalana de: ​Levi, Primo​. Si esto es un hombre, Giulio​ ​Einaudi,​ ​Turín,​ ​1947.

48

39

Primo Levi és un referent ètic i un pensador crític. Considera que la recuperació de la humanitat dels presoners d’Auschwitz, en general, ja que la inhumanitat del sistema nazi es contagiava també als presoners, es dóna amb la recuperació de la solidaritat. A més, afegeix que la victòria de l'ésser humà que advoca per l'esperança no li dóna la victòria definitiva ni plena al racisme, al colonialisme, o a la humiliació.

El missatge de Primo Levi és de coratge, d'honestedat, de denúncia del feixisme i del nazisme de la Segona Guerra i del nazisme infiltrat al món de la postguerra. Levi denuncia el nazisme de Treblinka, Dachau i de Auschwitz, però també -amb força i dolor- les crueltats que es van produir al marge d’aquest,​ ​en​ ​un​ ​marc​ ​mundial​ ​de​ ​conflictes.

La treva comença allà on acaba ​Si això és un home​: Levi es troba al gener de 1945 en la infermeria del Camp de concentració de Buna-Monowitz. Els nazis han abandonat el camp, a causa de la imminent arribada dels russos. Setmanes abans Levi havia contret l'escarlatina, la qual cosa, paradoxalment, li salvarà la vida (i no serà el primer cop). Quan els nazis inicien l'evacuació del camp, els presos sans marxen amb ells, amb la idea de traslladar-los a un altre camp i d'esborrar la presència de testimonis. Gairebé tots els jueus que van fer aquesta marxa van morir pel camí, entre ells l'Alberto, el company inseparable de Levi. Molts són també els malalts que romanen al camp i hi moren.​ ​Levi​ ​sobreviu​ ​una​ ​altra​ ​vegada​ ​més​ ​i​ ​acaba​ ​caient​ ​sota​ ​la​ ​tutela​ ​dels​ ​russos.

A les primeres pàgines de ​La treva parla dels nens que apareixen entre els supervivents; però en el tercer capítol la tensió dramàtica es relaxa i Levi ens explica les peripècies que viu a l'Est d'Europa fins que pot tornar a la seva casa de Torí, gairebé un any després de l'alliberament d’Auschwitz. El to és​ ​més​ ​alegre,​ ​més​ ​novel·lesc,​ ​amb​ ​gust​ ​per​ ​la​ ​pura​ ​narració.

Els enfonsats i els salvats és l'últim llibre de la trilogia, publicat ja en 1986. És un assaig en el qual Levi parla sobre algunes qüestions fonamentals de la seva experiència, unes reflexions que tanquen interrogants oberts en els llibres anteriors. Una de les idees més importants al voltant de les quals gira aquest llibre és la que ell anomena la “zona grisa”, la constatació que no es pot distingir de forma clara i precisa entre els executors i les víctimes, entre el bé i el mal, que les fronteres de vegades són difícils​ ​de​ ​determinar.

En definitiva, i a diferència d'Améry, Levi intenta la superació del trauma i la humiliació a través de la paraula escrita i de la construcció dolorosa i sincera d'una visió coherent de la història. En aquesta trilogia l'autor analitza l’univers dels camps de concentració i reflexiona sobre la seva experiència com a supervivent de l'Holocaust, tot relacionant-la amb experiències anàlogues de la història recent, com la​ ​dels​ ​gulags​ ​soviètics.

2.3.4.

La​ ​filosofia​ ​després​ ​de​ ​l’Holocaust:​ ​Hannah​ ​Arendt

Hannah Arendt ​(​1906-1975) es va formar en la tradició filosòfica alemanya durant l’època de l’ascensió del totalitarisme al país. El desconcert dels filòsofs del moment fou gran, en no saber què passava amb el govern ni amb la mentalitat de la gent. Això va provocar que Arendt desenvolupés un sentiment de desconfiança envers la filosofia alemanya, alhora que assolís una motivació extraordinària​ ​per​ ​tal​ ​d'explicar​ ​un​ ​fenomen​ ​tan​ ​important​ ​com​ ​el​ ​totalitarisme​ ​o​ ​l'Holocaust.

Altres filòsofs van viure també els efectes de l'ascens de Hitler al poder, essentMolts filòsofs com Hannah Arendt van viure també les conseqüències del règim i de l’Holocaust, essent un dels més clars exemples el d’Emmanuel Lévinas, al qual ja hem al·ludit anteriorment. Afegim tan sols que, per a ell, el hitlerisme era una filosofia primària per tal com desperta sentiments elementals, però es torna terriblement perillós amb el temps. Les reflexions sobre l'Holocaust foren molt variables i amb 40

49

nombrosos matisos i la producció intel·lectual, molt variada i contrastable . Així, per exemple, Arendt i Jean-Paul Sartre pertanyen a la mateixa generació, però les visions sobre els fets i les posicions filosòfiques són molt distants (Arendt arribà a acusar a Sartre d'aprofitar les circumstàncies per 50 difondre​ ​la​ ​seva​ ​obra​ ​i​ ​fer-se​ ​conegut​ ​entre​ ​els​ ​intel·lectuals​ ​més​ ​destacats).

El​ ​totalitarisme​ ​com​ ​una​ ​nova​ ​forma​ ​de​ ​govern Hannah Arendt considera que el totalitarisme no és comparable i/o equiparable a altres formes de govern com el despotisme, la tirania o la dictadura, sinó que es tracta d’una forma de govern totalment nova i sense paral·lels històrics. Considera que les primeres mostres de totalitarisme són el bolxevisme a partir de 1930 i el nacionalsocialisme a partir de 1938. Aquestes formes polítiques es diferencien de la resta perquè governen i s'afirmen mitjançant el suport de les masses, justament amb​ ​l'objectiu​ ​d'organitzar-les​ ​i​ ​conformar-les​ ​com​ ​un​ ​conjunt​ ​d'individus​ ​atomitzats​ ​i​ ​aïllats.

El líder d'un govern totalitari no sent normalment cap afinitat envers la població que controla, podent arribar a considerar-les com una part de la civilització decadent que s'afanya a dirigir. Per tal d'aconseguir el control o dominació de la massa utilitza mentides generalitzades fins que són vistes com la veritat absoluta, i és que les pròpies mentides, presentades reiteradament i de forma fanàtica, poden arribar a arrelar en la societat. El terror és un altre dels instruments utilitzats per mantenir la 51 població​ ​sotmesa​ ​i,​ ​en​ ​el​ ​cas​ ​de​ ​l'enemic​ ​intern,​ ​sempre​ ​hi​ ​ha​ ​el​ ​recurs​ ​dels​ ​camps​ ​de​ ​concentració .

Reflexió​ ​sobre​ ​els​ ​camps​ ​de​ ​concentració Segons Arendt, el descobriment de les atrocitats dels camps de concentració va dividir en dos la seva 52 biografia i a partir de llavors va començar a analitzar el fenomen de l’Holocaust amb més profunditat Ella va intentar comprendre de manera racional el que havia succeït dins dels camps d'extermini, sense negar, però, que la seva reacció en conèixer-ne l'existència va ser d'incredulitat tant com de tristesa.​ ​Vint​ ​anys​ ​després​ ​de​ ​la​ ​revelació,​ ​el​ ​fenomen​ ​encara​ ​li​ ​seguia​ ​semblant​ ​incomprensible.

Per a ella, un dels trets més importants d’aquestes “fàbriques de la mort” era la seva modernitat, ja que els nazis havien unit la suposada ciència de la biologia racial i el consegüent antisemitisme amb una tecnologia eficaç com la que es va posar en funcionament a les instal·lacions dels camps de concentració i extermini. A la vegada que destacava aquestes característiques, Hannah Arendt va negar-se a considerar el fenomen com un genocidi únicament jueu, sinó com un crim contra la

​ ​ ​Loyola​ ​Berguño,​ ​Francisco​ ​Javier,​ ​"Levinas,​ ​el​ ​nazismo​ ​y​ ​Heidegger".​ ​Pot​ ​llegir-se​ ​a: http://www.academia.edu/11792799/Levinas_el_nazismo_y_Heidegger 49

​ ​Arendt​ ​contra​ ​Sartre: http://www.academia.edu/20337464/Arendt_contra_Sartre._Revoluci%C3%B3n_di%C3%A1logo_o_c onflicto Sartre,​ ​el​ ​impostor​ ​comprometido:​​ ​https://www.elmanifiesto.com/articulos.asp?idarticulo=3810 50

​ ​Esquirol,​ ​Josep​ ​Mª,​ ​"Hannah​ ​Arendt​ ​y​ ​el​ ​totalitarismo:​ ​implicaciones​ ​para​ ​una​ ​teoría​ ​política",​ ​a: http://www.raco.cat/index.php/convivium/article/viewFile/73280/98713 51

​ ​Lasaga,​ ​José,​ ​"Hannah​ ​Arendt​ ​o​ ​el​ ​valor​ ​de​ ​pensar.​ ​Una​ ​introducción​ ​a​ ​su​ ​obra",​ ​a: http://www2.uned.es/dpto_fim/InvFen/InvFen05/pdf/04_LASAGA.pdf 52

41

humanitat en general, ja que tot i que la majoria de les víctimes van ser jueves, els camps també van afectar​ ​altres​ ​comunitats​ ​com​ ​la​ ​gitana​ ​i​ ​les​ ​conseqüències​ ​es​ ​van​ ​estendre​ ​per​ ​tot​ ​el​ ​món.

Una altra de les característiques dels camps destacada per Arendt és el seu caràcter burocràtic, industrial i administratiu. Subratllà l’absència de comportaments fanàtics en el funcionament dels camps, el compliment de la feina de manera escrupolosa i sense dubtar per part dels treballadors. La filòsofa afirmava que la Solució final no es va basar principalment en el sadisme, sinó en la normalitat de​ ​les​ ​persones​ ​que​ ​hi​ ​participaven​ ​i​ ​que​ ​seguien​ ​les​ ​ordres​ ​de​ ​Himmler.

La filòsofa afirmava que el totalitarisme tenia dues eines per aconseguir dominar les masses i eliminar l’espontaneïtat i la particularitat i així convertir els éssers humans en coses. Aquestes eines van ser l’adoctrinament i el terror. El terror va ser la base de la dinàmica i el funcionament dels camps de​ ​concentració,​ ​que​ ​segons​ ​Arendt​ ​eren​ ​les​ ​institucions​ ​centrals​ ​del​ ​poder​ ​organitzador​ ​totalitari.

Per a Arendt en el totalitarisme es duia a terme un procés que tenia tres passos: a) l’anul·lació dels drets cívics i la creació d’una categoria d'apàtrides per a les víctimes, que passaven a viure al marge de la llei, b) la privació de la dignitat moral de l’individu i c) la destrucció de la seva autonomia personal, és a dir, de la seva capacitat de pensar i jutjar. En el cas del règim nazi, aquests passos es duien a terme mitjançant les vexacions que es feien patir als interns als camps de concentració. Com afirma Arendt en la seva magna obra ​L'origen del totalitarisme​, l’eliminació total de l’espontaneïtat només es pot assolir en un lloc com un camp de concentració, ja que seria impossible eliminar-la totalment en circumstàncies normals en què la víctima estigués connectada amb la llibertat humana o 53 simplement​ ​amb​ ​la​ ​vida .

Arendt negava rotundament qualsevol semblança entre les morts als camps de concentració i els assassinats en massa, ja que en els camps de concentració es pretenia esborrar per complet l’existència de la víctima i els camps posseïen un caràcter deshumanitzador molt més marcat. També destacava el caràcter impersonal dels homicidis que s’hi produïen, ja que es tractava d'un terror aplicat de forma efectiva sobre éssers humans que havien passat per un procés deshumanitzador i eren escollits per morir de forma totalment arbitrària. Totes aquestes característiques dels camps de concentració conformaven el que la filòsofa va anomenar “mal radical” o “banalitat del mal” després de​ ​la​ ​seva​ ​obra​ ​Eichmann​ ​a​ ​Jerusalem.

Segons el punt de vista de Hannah Arendt, els fets dels camps de concentració són totalment inimaginables per a qualsevol persona que no en sigui víctima, ja que va més enllà de les nostres capacitats de comprensió i no té cap paral·lel històric. Fins i tot per a algunes víctimes de l’Holocaust els fets eren impossibles d’entendre, ja que durant el procés de deshumanització s'aconseguia anul·lar-los​ ​el​ ​sentit​ ​comú​ ​fins​ ​a​ ​fer-los​ ​dubtar​ ​de​ ​si​ ​el​ ​que​ ​estaven​ ​vivint​ ​era​ ​la​ ​realitat​ ​o​ ​un​ ​malson.

Per tant, Hannah Arendt va captar les principals bases del funcionament dels camps de concentració i extermini: el seu caràcter industrial, la seva complexitat burocràtica, la normalitat dels seus executors i la finalitat d’eliminar la condició humana de les víctimes. Així és com es va crear, segons ella, un fenomen incomparable amb altres massacres i episodis violents de la història: la Solució final era​ ​impossible​ ​de​ ​definir​ ​de​ ​forma​ ​racional.

​ ​ ​di​ ​ ​Pego,​ ​ ​Anabella,​ ​Los​ ​ ​derroteros​ ​ ​de​ ​ ​la​ ​ ​política​ ​ ​en​ ​ ​la​ ​ ​modernidad:​ ​ ​totalitarismo​ ​ ​y​ ​ ​sociedad de​ ​masas​ ​a​ ​través​ ​de​ ​los​ ​escritos​ ​de​ ​Hannah​ ​Arendt​ ​(Tesis​ ​de​ ​Maestría.),​ ​a: http://www.memoria.fahce.unlp.edu.ar/tesis/te.1111/te.1111.pdf 53

42

El​ ​jueu​ ​com​ ​a​ ​apàtrida El 1933, Hannah Arendt va començar a definir i retratar la figura de l’apàtrida amb la biografia de Rahel Varnhagen, que no es va editar fins al 1958. Tot i això, les referències al terme "apàtrida" van anar en augment a partir de l'estudi del fenomen concentracionari. Entre els anys 1933 i 1941 Arendt començà​ ​la​ ​seva​ ​reflexió​ ​sobre​ ​el​ ​poble​ ​com​ ​un​ ​poble​ ​apàtrida.​ ​Ella​ ​mateixa​ ​es​ ​considerava​ ​apàtrida.

En general, es denomina apàtrida aquella persona exiliada que no té res i que se sent perseguida.

Per tant, aquest terme comporta exclusió i marginació, per bé que Arendt destacava personatges com Charles Chaplin o Rosa Luxemburg, que van rebutjar aquesta consideració i van intentar, i fins i tot aconseguir, integrar-se en una societat (en el primer cas, la societat nord-americana, ni més ni menys). Des del seu punt de vista, el jueu expatriat es caracteritzava per no tenir drets i estar mancat d'una pàtria pròpia: se sent exclòs de la societat, però alhora és víctima de totes les crisis socials que es donen als països on viu exiliat. En resum, per a ella els apàtrides eren individus sense Estat. No obstant, la filòsofa pensava que aquests individus tenen una sensibilitat extraordinària envers les injustícies, així com una gran generositat i manca de prejudicis, característiques que ella considerava positives.​ ​També​ ​es​ ​caracteritzen​ ​per​ ​llur​ ​despreocupació,​ ​humor​ ​i​ ​intel·ligència​ ​vivaç.

La vergonya que sentien els jueus apàtrides era també un dels seus trets més característics, segons la nostra autora, encara que l'amaguessin. La impossibilitat de sortir del poble jueu i, alhora, la impossibilitat de viure la religió i la cultura jueva com un fet natural provocava en els apàtrides una vergonya que no es podia superar. Un exemple d'això era l'anonimat en què van pretendre viure molts escriptors jueus alemanys que podien haver estat uns referents culturals, però que van veure acabades llurs carreres en les fogueres on els nazis cremaven els seus llibres. Els jueus apàtrides, exclosos del món, només podien definir-se a ells mateixos per llur condició de pertinença a la comunitat jueva, mancats de cap nacionalitat i descartats de cap altra comunitat que no fos la religiosa. Però aquesta condició també tenia una part positiva: la perspectiva que assolien davant la realitat era àmplia, en no estar condicionada per cap mena de nacionalisme ni pel fet de pertànyer a un​ ​Estat. És important remarcar que, per a Arendt, els apàtrides no eren només els pobres, sinó la gent sense 54 drets i sense pàtria que recorrien Europa durant la primera meitat del segle XX . Tot i que aquesta situació dels jueus com a apàtrides es va intensificar a causa del nazisme, ja havia anat en augment durant tot el segle XIX, amb l’ascensió de l’imperialisme, que va relegar els drets humans i va fer incrementar-se el nombre de persones sense pàtria. Per a Arendt, el problema principal dels apàtrides no consistia precisament en la pèrdua del dret a una nacionalitat, sinó del dret a actuar de forma lliure i a tenir una opinió pròpia. Els nazis bé coneixien la condició d'apàtrides dels jueus: sabien perfectament que cap Estat ni cap comunitat reivindicarien com a ciutadans propis els 55 individus​ ​morts​ ​en​ ​les​ ​càmeres​ ​de​ ​gas .

El​ ​sionisme Entre 1933 i 1939, Arendt va estar vinculada a organitzacions favorables al sionismes, tot i que ella en tenia una visió ben diferent a la d'altres pensadors de l'època. La filòsofa creia en un projecte d’autoemancipació del poble jueu per tal com no tenien una pàtria pròpia i l’havien d’aconseguir. La seva idea per assolir aquest objectiu era la mobilització dels jueus oprimits, unint-los i formant un Traverso, Enzo, ​Los judíos y Alemania. Ensayos sobre la “simbiosis judío-alemana", ​València, Pre-textos,​ ​2005,​ ​p.​ ​112.

54

55

​ ​ ​ ​Traverso,​ ​Enzo,​ ​La​ ​historia​ ​desgarrada​,​ ​cit.,​ ​p.​ ​82.

43

“exèrcit jueu” que pogués lluitar contra les forces nazis. Amb el pas del temps, però, aquesta opció de lluitar contra el nazisme de forma directa es va anar fent més difícil, a causa de l’aparició dels camps de​ ​concentració​ ​i​ ​la​ ​reducció​ ​massiva​ ​de​ ​la​ ​població​ ​jueva.

Igualment, després de la guerra, Arendt seguia creient en l’autoemancipació del poble jueu, aquest cop de forma més clara, ja que els jueus es començaven a instal·lar a Palestina. Però ella no creia que la millor idea fos l’ocupació de territoris de Palestina, sinó que defensava el diàleg i la col·laboració entre àrabs i jueus amb vista a determinar les particions del territori de forma pacífica i ordenada. A partir del 1948, quan Arendt parlava de pàtria als seus escrits, es referia a la dels palestins.

Per a la filòsofa, la revolució dels apàtrides era la millor opció i era totalment necessària per aconseguir que deixessin de considerar-se com a tals, és a dir, per poder entrar en societat i pertànyer a un Estat. Tot i això, Arendt no relacionava mai la revolució dels apàtrides amb el moviment obrer ni amb el socialista. De fet, Hannah Arendt no arribà a parlar de socialisme en els seus escrits fins que no va conèixer la figura de Rosa Luxemburg. Per a ella, la revolució necessària comportava la instauració de la llibertat, no la realització de la felicitat. Pretenia fer visibles a la 56 societat​ ​els​ ​exclosos,​ ​potenciant​ ​la​ ​seva​ ​entrada​ ​a​ ​l’esfera​ ​política​ ​i​ ​la​ ​participació​ ​en​ ​la​ ​vida​ ​pública .

El​ ​mal​ ​radical​ ​i​ ​la​ ​vida​ ​política Segons Hannah Arendt, el mal és l’atròfia de les facultats humanes de pensament i acció. A part, els executors del mal radical es caracteritzaven per la seva falta de voluntat pròpia i per la seva superficialitat, per tant estaven totalment sotmesos al règim totalitari. Des del punt de vista de la filòsofa, el mal prové de la privació de tot allò que es considera humà, que és la llibertat que s’obté a través​ ​de​ ​l’acció​ ​i​ ​el​ ​pensament,​ ​és​ ​a​ ​dir,​ ​els​ ​elements​ ​principals​ ​que​ ​conformen​ ​la​ ​vida​ ​política.

A partir d’aquesta relació entre el mal i la vida política, Arendt va començar a fer una profunda reflexió sobre la importància de la participació en la vida política per part de tots els ciutadans com a forma d’evitar o contrarestar el totalitarisme. Segons ella, el pensament i l’acció lliures són fonamentals per a la vida humana, ja que aquests comporten el reconeixement de la pluralitat entre tots els humans i la finalitat de la vida en comú viscuda des de la diversitat, és a dir, l’acceptació dels diferents pensaments lliures i les diferents opinions sense perdre la voluntat de viure en comunitat i mantenint la diversitat. Aquest valor del manteniment de la diversitat és el que es va perdre en els règims totalitaris com el nacionalsocialista, ja que es va suprimir completament la capacitat de generar opinions diferents, o fins i tot contràries. i la capacitat dels ciutadans d’expressar aquestes opinions i, per​ ​tant,​ ​de​ ​participar​ ​en​ ​la​ ​vida​ ​política.

Hannah Arendt va definir la vida política com un espai en el qual es pugui dur a terme l’acció de cada individu. Per tant, la supressió d’aquest espai conforma la base del totalitarisme i la pèrdua de la llibertat, de la manifestació de la individualitat i de la individualitat en si mateixa. La filòsofa considerava també que l’existència de la pluralitat en un món comú hauria de ser el primer de tots els 57 drets​ ​humans .

Arran del judici a Jerusalem contra Adolf Eichmann, Hannah Arendt va crear el concepte de “banalitat del mal”, que passava a substituir el que ella mateixa havia considerat més oportú, "mal radical". El canvi es va produir en veure que Eichmann no sentia cap mena de remordiment de consciència 56 57

​ ​Traverso,​ ​Enzo,​ ​Los​ ​judíos​ ​y​ ​Alemania​,​ ​cit.,​ ​p.​ ​115. ​ ​ ​Esquirol,​ ​Josep​ ​Mª,​ ​"Hannah​ ​Arendt​ ​y​ ​el​ ​totalitarismo",​ ​cit.,​ ​p.​ ​6.

44

davant dels crims que havia ajudat a cometre, com si gairebé no s'adonés del que havia fet per tal com​ ​durant​ ​el​ ​nacionalsocialisme​ ​el​ ​mal​ ​era​ ​la​ ​llei​ ​i​ ​no​ ​podia​ ​ni​ ​imaginar-se​ ​que​ ​pogués​ ​violar-la.

En una carta al seu amic Gerchom Scholem, que es queixava de les seves afirmacions sobre la “banalitat del mal”, Arendt va admetre que amb el temps havia canviat d’opinió sobre el “mal radical”, ja que l'Holocaust constituïa en realitat un mal tan extrem que no es podia arribar a considerar radical: li mancava profunditat i dimensió per ésser admès com a radical. Tot i això, la filòsofa va admetre que aquest mal sí que és capaç d’afectar tothom, ja que es propaga de forma ràpida i desafia el pensament que no és capaç d’entendre de forma racional l’origen o l’objectiu d’aquest mal.

Segons​ ​ella,​ ​només​ ​el​ ​bé​ ​tenia​ ​prou​ ​profunditat​ ​com​ ​per​ ​arribar​ ​a​ ​considerar-se​ ​radical.

Per a Arendt, la tesi sobre la “banalitat del mal” no tracta de banalitzar els crims comesos amb la Solució final, sinó que mira d'entendre el fet que aquests crims van ser duts a terme per persones totalment normals, ni cruels ni sàdics, simples funcionaris del règim. Per tant, el que considerava banal​ ​no​ ​era​ ​el​ ​genocidi,​ ​sinó​ ​la​ ​naturalesa​ ​dels​ ​executors.

2.3.5.

Karl​ ​Jaspers 58

El​ ​problema​ ​de​ ​la​ ​culpa

Seguint Hannah Arendt i la tesi de la “banalitat del mal” segons la qual el mal es pot expandir de forma ràpida i indiscriminada, ​Karl Jaspers (1883-1969) va plantejar l'espinosa qüestió de la complicitat​ ​ciutadana​ ​alemanya​ ​en​ ​els​ ​crims​ ​de​ ​l'Holocaust.

Per a Jaspers, la responsabilitat del desastre polític i moral alemany en què va consistir l'Holocaust no es podia adjudicar únicament als governants nazis, sinó que s’havia de responsabilitzar també la població, ja que totes les dictadures necessiten de la complicitat, activa o passiva, d'una gran part de la ciutadania que legitima el poder del cap de l'Estat. Jaspers, com Hannah Arendt, remarca la inversemblança que ciutadans de carrer com podien ser pares de família o persones totalment corrents, assassinessin de forma totalment conscient en camps de concentració. El filòsof afirma que en el cas de la població, el mal que li pertoca sí que es pot denominar “mal radical”. Assegura també que la legitimació del poder del Führer per part de la població es degué al fet que molta gent no volia ser responsable dels fets del seu país. Amb la seva obra, Jaspers no pretén apel·lar als sentiments del lector, ja que segons ell són poc fiables, sinó que té com a principal objectiu consolidar la raó com a guia del comportament dels humans. Els pilars fonamentals de l'obra de Jaspers són: la distinció entre quatre tipus de culpa i responsabilitat, el rebuig a entitats col·lectives com a portadores de decisions i accions i el paper que desenvolupa el ciutadà en la democràcia. Jaspers escriu ​El problema de la culpa com una incitació a l’autoreflexió, com un camí per recuperar la dignitat per mitjà de la responsabilització de cada individu, el qual ha d’assumir la seva part dels terribles fets.

Segons ell, Alemanya i la població alemanya estan sotmesos a l’acusació mundial pels fets ocorreguts, raó per la qual se’ls assenyalaria sempre com a exemple d’una societat que va permetre les majors atrocitats humanes. Jaspers convida els alemanys a responsabilitzar-se'n, ja que tots, a través de la seva posició política, han estat còmplices, col·laboradors o espectadors del que s’ha dut a terme en el seu nom Per això Jaspers troba necessari un examen de la consciència històrica amb la finalitat de no repetir tals crims, mai registrats fins aleshores, per haver estat realitzats amb una planificació​ ​inhumana.

Jaspers, Karl, ​El problema de la culpa. Sobre la responsabilidad política de Alemania. (1946)​, Barcelona,​ ​Paidós,​ ​1998.

58

45

Jaspers, per tant, reafirma, com a alemany, la necessitat que la població analitzi la seva culpa i extregui les conseqüències pertinents. És la dignitat del poble alemany el que està en joc i és el que han fet pensar a la resta del món allò que els ha d'empènyer a un autoexamen exhaustiu, un autoexamen que s'ha de realitzar de manera individual per tal que sigui possible un canvi real en la consciència​ ​de​ ​cadascú.

59

Jaspers, com hem dit, distingeix quatre tipus de culpa .. En tots ells parla de la ​Instància​, per referència als graus jurisdiccionals que la llei estableix per examinar i sentenciar sobre causes determinades;​ ​la​ ​instància​ ​representa​ ​una​ ​cosa​ ​o​ ​una​ ​altra​ ​en​ ​funció​ ​de​ ​la​ ​culpa​ ​de​ ​què​ ​es​ ​tracti. a) La culpa criminal: és aquella que s'estableix a partir de la demostració objectiva que l'acusat ha infringit la llei. És atribuïda al responsable mitjançant un procés formal dut a terme pels tribunals -la "instància"-​ ​que​ ​actuen​ ​d'acord​ ​amb​ ​la​ ​llei. b) La culpa política: ​parteix del fet que cada persona és corresponsable de com és governada (en això consisteix precisament la responsabilitat política) i la ​instància és la força i la voluntat del vencedor, tant pel que fa a la política interior, com a l’exterior. Aquesta culpa implicaria responsabilitat de tots els ciutadans per les conseqüències de les accions que pren l’Estat. Sobre aquesta culpa, doncs,​ ​només​ ​pot​ ​decidir​ ​el​ ​vencedor. c) La culpa moral: ​si abans parlàvem de responsabilitat política, ara la responsabilitat que acompanya l’individu en qualsevol de les accions que realitza és la responsabilitat moral, independentment de l'àmbit en què es desenvolupin aquelles accions. Per tant, segons Jaspers, no hi ha lloc per a l"obediència deguda", ja que, encara que els crims hagin estat ordenats, aquests i qualsevol altra acció que duem a terme estaran sempre sotmesos al judici moral de cadascú. Per això la instància és la consciència mateixa i d'aquesta culpa només se'n pot parlar durant una discussió​ ​amistosa​ ​entre​ ​individus​ ​solidaris. d) La culpa metafísica. ​De solidaritat entre els individus també en parla Jaspers quan diu que és ella la que responsabilitza a aquells que no impedeixen els crims o injustícies que succeeixen al món, i més encara quan tenen lloc en la seva presència o en són coneixedors. El fet de no actuar davant d'aquestes injustícies o crims per tal d’evitar-los ens converteix a nosaltres també en culpables, carregant consegüentment amb el pes de la culpa. El fet, però, que impedir aquestes accions no depengui​ ​de​ ​ningú​ ​fa​ ​que​ ​només​ ​Déu​ ​sigui​ ​instància​.

Karl Jaspers considera que la culpa és inevitable en l’home perquè forma part del destí de les persones​ ​trobar-se​ ​dins​ ​de​ ​les​ ​relacions​ ​de​ ​poder​ ​per​ ​mitjà​ ​de​ ​les​ ​quals​ ​viu.

59

​ ​Jaspers,​ ​Karl,​​ ​El​ ​problema​ ​de​ ​la​ ​culpa,​ ​cit.,​ ​pp.​ ​53​ ​ss.

46

3.​ ​REFLEXIÓ​ ​DE​ ​LES​ ​AUTORES Un cop recopilada i processada tota la informació que hem condensat en els punts anteriors del treball, hem decidit enfocar la part pràctica del nostre treball de recerca establint una classificació alternativa de tots els protagonistes de l’Holocaust i elaborant una reflexió en forma de breu ’assaig sobre​ ​diferents​ ​punts​ ​tractats​ ​en​ ​el​ ​projecte.

3.1.​ ​Interpretacions​ ​principals​ ​de​ ​l’Holocaust Traverso, de la mateixa manera que d'altres autors que han reflexionat sobre l’Holocaust, realitzà una classificació sobre el paper que van jugar els intel·lectuals davant del fenomen de l’Holocaust. Ara, però, la nostra classificació va més enllà, recopilant tot un conjunt de personatges, des d’aquells que segles anteriors van anar configurant i servint d’inspiració al règim nazi, fins a d’altres, visionaris aquests, que van preveure el desastre al qual s’abocava la humanitat. També repassarem aquells que van inspirar de manera indirecta la creació de les arrels antisemites del règim hitlerià i aquells que van prendre partit tot recolzant la seva ideologia o elaborant-ne la base teòrica. D’altres que van formar part de l’oposició i van ser crítics amb el règim, dels quals la majoria eren jueus, hagueren de marxar a l’exili, des d’on van elaborar les seves reflexions. Altres pensadors, però, no van tenir la mateixa sort i van caure a les mans dels nazis, resultant-ne víctimes i, en el millor dels casos, supervivents​ ​de​ ​l’Holocaust.

Totes aquestes personalitats, d'ideologies diverses, acabarien per configurar un grup molt nombrós d’implicats en els fets de l’Holocaust. Constituirien el punt de partida per a pensadors posteriors que van qüestionar-se fins a quin punt és capaç d'arribar la humanitat i van intentar entendre com fou possible la planificació de l’execució de sis milions de jueus, homosexuals, gitanos i altres grups minoritaris. Resulta, certament, contradictori parlar d’humanitat quan la violència que el règim nazi va exercir no sembla pròpia de l’home, sinó d’una màquina exempta de qualsevol mena de valors ètics i morals.

En la següent classificació situarem els pensadors en grups tot organitzant-los en funció, com hem dit,​ ​del​ ​paper​ ​que​ ​van​ ​jugar​ ​abans​ ​i​ ​durant​ ​l’Holocaust.

INFLUÈNCIES​ ​INTEL·LECTUALS Antigues Les influències antigues de la qüestió de l’Holocaust són diferents personalitats que van servir d’inspiració per al règim nazi, les teories dels quals van servir per donar suport teòric a l’antisemitisme nacionalsocialista. Tot i que són molt anteriors a l’època dels fets, les seves teories van tenir gran importància, ja que van constituir, en moltes ocasions, les bases, no sols de les idees antisemites,​ ​sinó​ ​també​ ​de​ ​les​ ​lleis​ ​i​ ​les​ ​creences​ ​del​ ​règim​ ​d’Adolf​ ​Hitler.

Charles Darwin va exposar la teoria de la selecció natural basada en la supervivència dels forts (individus o espècies) a costa dels més dèbils. Aquesta teoria va ser utilitzada pel seu creador per explicar l’evolució biològica, però més tard va servir als nazis per justificar el genocidi de pobles com el jueu. Segons ells, l'ària era la raça dominant que eliminaria, seguint un curs natural totalment inevitable, les races inferiors, com ara els jueus, els gitanos, però també malalts mentals i físics…, fins que s’estengués i regnés per tot el món. I és que la teoria de Darwin va evolucionar cap a l'anomenat darwinisme social, que busca aplicar els conceptes biològics a la sociologia i la política amb l’objectiu de procurar el progrés social posant els grups superiors o més ben preparats per sobre 47

dels altres. Actualment el darwinisme social té un significat pejoratiu, ja que es relaciona directament amb​ ​el​ ​nazisme​ ​i​ ​els​ ​fets​ ​de​ ​l’Holocaust.

Gobineau està entre els primers autors moderns a parlar de les races tot fent diferències entre aquelles que ell considerava superiors i aquelles inferiors, negres i jueus. Fins al moment cap científic no havia establert (sí alguns filòsofs) tan clarament diferències entre races en funció d’aquests paràmetres de “superioritat” i ”inferioritat”, i és per això que se’l considera com el primer representant del racisme científic. Gobineau, tot i no ser antisemita, en establir aquesta divisió va permetre als nazis utilitzar la seva teoria per justificar l’extermini dels jueus, per tal com els situaven a la part inferior de la jerarquia racial. El fet que els nazis consideressin els jueus innatament inferiors justificava que exercissin contra ells una violència inoïda i indiscriminada, tot reduint-los a deixalles o cossos​ ​no​ ​mereixedors​ ​del​ ​dret​ ​a​ ​la​ ​vida.

D’entre els que van realitzar aportacions filosòfiques en un sentit similar destaquen l’il·lustrat Immanuel Kant, que adoptà una posició clarament antisemita, i Friedrich Nietzsche, el qual, tot i que distingia entre forts i febles, homes superiors i inferiors, no establí aquestes distincions sobre criteris de​ ​caire​ ​racista-biològic.

Kant, per la seva banda, va manifestar la seva convicció que la raça blanca dominava sobre qualsevol altra per les seves capacitats i, per això, no podem considerar-lo com un científic cultivador de l'antisemitisme, sinó tan sols com un defensor del racisme. Per a ell la raça humana estava dividida en subraces de les quals en derivaven d'altres definides per unes trets hereditaris. La raça blanca se situaria al cim pels seus caràcters innats (majors capacitats i habilitats intel·lectuals) i, per tant, és l'única capaç d'assolir el progrés. Kant considerava fins i tot que la raça blanca era més afable (qualitat moral) que la negra, la qual cosa recorda la imatge que el pensament antisemita va difondre​ ​del​ ​jueu​ ​com​ ​a​ ​encarnació​ ​del​ ​mal,​ ​del​ ​materialisme​ ​i​ ​l'avarícia,​ ​així​ ​com​ ​de​ ​la​ ​perversió.

Pel que fa a Nietzsche, sabem que Hitler, durant la seva estada a la presó, temps en què escriu ​Mein Kampf​, va llegir alguns dels escrits del filòsof de l'etern retorn en les quals es va inspirar. Entre les idees que li va manllevar, destaca la del "superhome", però orientant-la en un sentit ben diferent al que li havia donat el seu creador: ara esl superhome era l'home que, amb el poder de la seva voluntat, seria capaç de canviar el món i guiar el poble cap a un món millor. Com sempre, el Führer deformava els pensaments dels altres per acomodar-los als seus propis interessos. Friedrich Nietzsche tornarà a aparèixer com a inspirador d’un grup que afavorirà amb la seva ideologia l’ascens​ ​del​ ​règim​ ​feixista​ ​de​ ​Hitler.

Inspiracions​ ​immediates Ens referim aquí a autors, també anteriors a l'Holocaust, si bé no tan llunyans (deixem de banda el cas de Nietzsche), que recolzaren l'antisemitisme, així com la necessitat de transformar Alemanya en una dictadura, enfront de la República de Weimar. Les seves idees van impregnar bona part de la societat​ ​fins​ ​al​ ​punt​ ​d'oferir​ ​la​ ​victòria​ ​a​ ​Hitler​ ​en​ ​unes​ ​eleccions​ ​democràtiques.

Pel que fa a la qüestió racial, cal esmentar, en primer lloc, un important i influent grup que es va perfilar al voltant del músic Richard Wagner, el conegut com a Cercle de Bayreuth, en què van participar personalitats que, més endavant, acabarien simpatitzant i fins i tot afiliant-se al partit d'Adolf Hitler. Wagner sostenia una ideologia amb un fort component antisemita que el va portar a afirmar que la naturalesa materialista i avariciosa que caracteritzava els jueus feia que la música que aquests eren capaços de produir no era sinó pura imitació al servei de finalitats estrictament econòmiques.

Mancada de significat i sentiment, no sorgia de manera natural com a resultat de la inspiració del jueu i, per això, no mereixia ser escoltada. Els nazis van trobar en la figura de Wagner l'encarnació de l'artista de sang germànica, un artista ​pur que componia música ​pura​, plenament identificada amb 48

l'estètica de l'època, en particular amb l'estètica nacionalista. És per això que la música de Wagner seria​ ​utilitzada​ ​pel​ ​règim​ ​nazi​ ​en​ ​les​ ​seves​ ​celebracions​ ​i​ ​campanyes.

La filosofia de Nietzsche va esdevenir el punt de partida i la inspiració per al sorgiment de l’anomenada Revolució Conservadora, amb la seva idea de l’“etern retorn” que inspira aquest grup a deixar enrere la situació de decadència social i a promoure un nou renaixement. La Revolució Conservadora va ser promoguda per un conjunt de pensadors units per la seva oposició al model i l'estructura de la República de Weimar. Tots ells van coincidir en la idea que el model parlamentari era una forma política molt feble que no podia fer front als problemes que estaven enfonsant Alemanya i que el país necessitava un govern autoritari fonamentat en una rígida estructura que permetés reconduir la situació crítica tant en l'àmbit polític com en el social. Aquests pensadors, no obstant, no van defensar, almenys inicialment, que aquest règim que ells promovien hagués de tenir un caràcter marcadament antisemita, sinó que van difondre la idea que existia una correlació entre la forma republicana i un sistema insuficient i dèbil. En tot cas, l'extensió d'aquestes idees en el període en què un partit de nova creació, confluència de diversos grups extremistes, prometia solucions populistes a problemes de caràcter general, com la inestabilitat econòmica i social, afegida a la indignació per les resolucions del Tractat de Versalles, va afavorir, sens dubte, el ràpid ascens i la presa​ ​del​ ​poder​ ​per​ ​part​ ​dels​ ​seguidors​ ​de​ ​Hitler.

AVISADORS​ ​D’INCENDI El grup d’avisadors d’incendi està constituït per pensadors que, abans dels esdeveniments protagonitzats pels nazis i abans de l’Holocaust, van preveure, a través de la reflexió filosòfica sobre el suposat progrés de la humanitat, els fets devastadors que assolarien Europa tan sols uns anys després.

Entre aquests visionaris destaquen Franz Kafka i Walter Benjamin. El que resulta més curiós de tots dos és que expliquen la seva visió futura de la humanitat a partir d’obres de creació: mentre Benjamin realitza una interpretació personal del quadre de Paul Klee ​Angelus novus ​i la projecta sobre la història de la humanitat, Kafka elabora en els seus propis contes situacions i personatges que s'assemblen sorprenentment als personatges i esdeveniments clau de la II Guerra Mundial. Kafka i Benjamin foren tan capaços d'analitzar el seu present d'una manera tan crítica i profunda que van arribar a plasmar una realitat en els seus escrits que semblaria impossible que pogués arribar a materialitzar-se en la barbàrie que assolaria Europa uns anys després. El que cap d'ells no va preveure és que les víctimes directes serien els jueus, en primer lloc, i altres grups i ètnies minoritàries,​ ​després.

EXECUTORS En aquest apartat trobem els culpables directes de l’Holocaust. Entre ells, trobem personalitats que van idear les teories nazis i el genocidi dels jueus i d'altres pobles, així com les lleis que empararien els crims contra la humanitat duts a terme durant el Tercer Reich. Entre ells cal destacar i distingir, certament, el mateix Adolf Hitler. Però també hem d'incloure aquí aquells individus encarregats de l'execució​ ​de​ ​les​ ​ordres​ ​del​ ​govern​ ​alemany,​ ​camps​ ​i​ ​genocidi.

En primer lloc, podem esmentar els teoritzadors, al capdavant dels quals se situa Hitler que, recolzant-se en una interpretació particular del superhome nietzscheà, s'autoproclama líder d'Alemanya.

49

Després d'un cop d'estat fallit (el Putsch de Munic​), Adolf Hitler és detingut i ingressa a la presó de Landsberg, on es dedica a llegir assaigs filosòfics i altres obres. La inspiració desemboca en la seva obra: ​Mein Kampf​. Bona part és autobiogràfica, però la més remarcable és aquella en la que exposa la seva ideologia fortament autoritària i racista. A partir de seu odi envers el comunisme i el judaisme i de la seva voluntat d'eliminar-los de la terra, Hitler adopta el concepte de ​Lebensraum​, o espai vital on els qui són veritablement alemanys (aris) puguin viure sense el risc de la contaminació racial.

Aquest espai, segons la teoria hitleriana que després es posaria en pràctica, s'ha d'anar estenent i ampliant-se. Una política exterior expansionista és la que durà a terme tan aviat com es faci amb el poder, l'any 1933. Pensadors potents com Carl Schmitt i Martin Heidegger -deixem de banda d'altre molt​ ​menors-​ ​no​ ​trigaran​ ​a​ ​recolzar-lo.

Schmitt fou un jurista molt cèlebre que, al començament de la seva carrera, rebutjava les idees nacionalsocialistes. Tot i així, acabaria essent reconegut com un dels principals ​supporters del règim en proporcionar-li fonaments jurídics. Va participar en el moviment de la Revolució Conservadora, com ja hem vist, per acabar amb la guerra interna que esquinçava Alemanya i va elaborar la seva pròpia concepció de l'Estat, de la Constitució i de les diverses formes de democràcia. Tot i que no participava públicament en actes del partit nazi, va militar en aquest i hi va exercir diversos càrrecs entre​ ​els​ ​anys​ ​1933​ ​i​ ​1936.

La filosofia de Martin Heidegger ha estat sempre marcada per la polèmica, sobretot des que es va conèixer que havia estat afiliat al NSDAP des de 1933 fins al final de la guerra. Aquest fet ha suscitat una gran discussió que dura ja molts anys i que encara sembla lluny de tancar-se. Tant els seus escrits -públics o privats-, com el cèlebre discurs del rectorat, com l'entrevista que concedí al diari alemany ​Der Spiegel pocs anys abans de la seva mort, indiquen que la carrera del filòsof va estar molt marcada per uns ideals polítics afins al règim d'Adolf Hitler. Finalment, la publicació dels seus Quaderns negres ha acabat per allunyar qualsevol dubte sobre si el seu compromís amb el partit nazi podia​ ​haver​ ​estat​ ​merament​ ​accidental.

Segons Heidegger, estem a les portes d'un "ressorgiment de l'Ésser", però aquest no serà possible sense l'eliminació de l'"element jueu" que entorpeix el pensament. Per a ell, la guerra havia d'entendre's com una lluita entre l'Ésser (Alemanya) i l'entitat (el judaisme en el seu vessant doble de capitalisme i bolxevisme). I és que el problema jueu era ben profund, metafísic, ja que del que es tractava​ ​era​ ​d'evitar​ ​la​ ​intoxicació​ ​de​ ​l'Ésser.

D'altra banda trobem el grup que podríem denominar dels realitzadors, els qui, seguint les ordres del Führer, feren realitat l'Holocaust. En aquest grup hi ha Adolf Eichmann, responsable de la logística de les deportacions, amb un paper cabdal en la Solució Final. Per a ell els jueus eren simples estadístiques (per més que assegurés que tenia alguns parents jueus). Durant el judici es va exculpar, com molts d'altres, adduint que no feia res més que seguir les ordres dels seus superiors, una declaració que va resultar ensorrada tan aviat com es va saber que, quan ja es varen aturar les ordres de realitzar matances massives de jueus als camps, ell ordenava que se seguissin produint.

Fou coronel de les SS i va participar en la Conferència de Wansee. També va ser un dels creadors dels ​Judenräte​, o "Consells jueus", que col·laboraven amb l'enemic facilitant informació sobre els jueus​ ​que​ ​vivien​ ​als​ ​guetos​ ​i​ ​ajudant​ ​en​ ​els​ ​processos​ ​de​ ​deportació.

A continuació trobem Heinrich Himmler, un altre dels personatges més importants en la planificació i la posada en pràctica de la Solució final. Fou un dels principals líders del NSDAP i va ser ell qui va idear la construcció dels camps de concentració. Algunes de les ordres que va emetre Himmler van ser l’ampliació del camp de Birkenau, el trasllat de presoners de camps més petits al d’Auschwitz i l’extermini​ ​de​ ​més​ ​de​ ​400.000​ ​jueus​ ​l’any​ ​1944.

Per últim, en aquest grup destaquem a Rudolf Höss, militar i oficial de les SS que va comandar el camp de concentració d’Auschwitz. Höss ingressà en les SS per recomanació de Himmler i l’any 50

1936 va ser traslladat al camp de concentració de Sachsenhausen, per acabar essent nomenat comandant del nou camp d’Auschwitz l’any 1940. En acabar la guerra, Höss va caure en mans dels aliats, però es va poder alliberar utilitzant un nom fals. La intel·ligència britànica el va seguir buscant fins que se’l va poder jutjar a Polònia per crims de guerra. La sentència de mort se li va aplicar al mateix​ ​camp​ ​de​ ​concentració​ ​d’Auschwitz.

VÍCTIMES Primo Levi i Jean Améry ens ofereixen la seva perspectiva com a víctimes i supervivents del camp de concentració. La seva experiència els marcaria per a la resta de les seves vides i generaria reflexions alhora interessants i importants. Tots dos, com d'altres jueus, perseguits pel sentiment de culpabilitat -havien sobreviscut-, van acabar optant pel suïcidi. Víctima també de la persecució, Hannah Arendt acabaria exiliant-se als EE.UU., on va publicar obres i articles molt crítics, no sols contra el Tercer Reich, sinó també contra la manca de resistència i fins i tot la col·laboració de molts jueus sota el règim​ ​nazi.

Supervivents Tot i que Primo Levi i Jean Améry no seguien la tradició hebrea ni van tenir una relació estreta amb les seves arrels jueves, tots dos van ser presoners a Auschwitz i van tenir una trajectòria molt semblant.

Pel que fa a les seves reflexions, hi trobem punts comuns com la qüestió del perdó. Levi responsabilitza i assenyala als culpables, incloent-hi tant els qui van col·laborar directament com els qui, tot i saber el que estava succeint, van decidir ignorar-ho. Améry, per la seva banda, se sent incapaç de trobar el perdó i la reconciliació, però considera que la rancúnia i el ressentiment que experimenta envers els culpables ha d'aconseguir que aquests es vegin obligats a enfrontar-se als actes​ ​que​ ​van​ ​cometre,​ ​així​ ​com​ ​a​ ​la​ ​seva​ ​responsabilitat​ ​moral.

Exiliats Hannah Arendt pertany a un grup molt diferent de supervivents: els exiliats. Ella, com molts d'altres, va marxar del seu país d’origen fugint del règim nazi. Va arribar als Estats Units, on va publicar gran part de les seves obres. Aquestes tracten temes com el totalitarisme en tant que a nova forma de govern, el sionisme, el jueu com a apàtrida, el mal radical, la “banalització del mal” i la vida política i reflexions variades sobre els camps de concentració, el descobriment dels quals va marcar la seva biografia.

Per a Arendt, el totalitarisme és una forma de govern totalment nova, que no es pot comparar amb formes com la tirania o la dictadura. En aquest govern, el més important és el control de la massa i aconseguir-ne​ ​el​ ​suport​ ​incondicional.

La filòsofa va mirar d'entendre el fenomen concentracionari de forma racional, però li semblava incomprensible. Va intentar explicar els camps de concentració equiparant-los a fàbriques de la mort, descrivint-ne el funcionament i els seus processos burocràtics. Tot i així, l’excepcionalitat dels fets convertí la tasca en una empresa molt difícil i ella mateixa va assegurar que descobrir els camps de concentració​ ​i​ ​extermini​ ​va​ ​suposar​ ​un​ ​abans​ ​i​ ​un​ ​després​ ​en​ ​la​ ​seva​ ​carrera.

A partir de la figura de Rahel Varnhagen, Arendt va elaborar la seva concepció de l'apàtrida, amb les seves característiques principals, els seus defectes, les seves virtuts... Evidentment, degut a

51

l'antisemitisme del règim nazi, la definició i l’explicació de la figura de l’apàtrida per part de Hannah Arendt​ ​se​ ​centra​ ​en​ ​els​ ​jueus,​ ​i​ ​en​ ​concret​ ​en​ ​els​ ​exiliats.

Relacionat amb el concepte d’apàtrida, Arendt reflexionà molt sobre el sionisme i Palestina. El projecte d’emancipació del poble jueu va ser una qüestió molt important per a ella, ja que significava que​ ​els​ ​jueus​ ​deixarien​ ​de​ ​ser​ ​apàtrides​​ ​per​ ​tenir​ ​una​ ​pàtria​ ​pròpia.

La “banalització del mal” és un dels pilars principals de la seva obra, L'expressió va arribar a ser molt discutida​ ​i​ ​va​ ​esdevenir​ ​motiu​ ​de​ ​controvèrsia​ ​entre​ ​els​ ​pensadors​ ​mes​ ​importants.

3.2.​ ​Punts​ ​de​ ​consens​ ​i​ ​punts​ ​de​ ​discrepància La culpa és un tema molt discutit pels pensadors de l’Holocaust. La qüestió que els ocupa és arribar a explicar en quina mesura els alemanys com a ciutadans, el partit nazi des del poder, els jueus com a víctimes, o les potències europees i mundials, es poden arribar a considerar culpables, i quin és el seu grau de responsabilitat. Coincidim amb Karl Jaspers quan afirma que tota la població alemanya que va contribuir a la legitimació del poder del partit nacionalsocialista alemany hauria hagut de prendre consciència de la seva culpa i assumir així la seva responsabilitat. Considerem, a més, que la distinció dels diferents tipus de culpa resulta molt útil a l’hora d'assenyalar els involucrats, ja que no tota la població va formar part de la policia nazi, però sí que van donar suport i van permetre l’arribada del partit nazi al poder. D’aquesta manera, des del nostre punt de vista i d’acord amb la nostra concepció de ​justícia, ​a l’hora de jutjar i mesurar el grau de culpabilitat que correspon a cadascú, caldria tenir en compte els quatre tipus de culpa que proposa Jaspers, ja que permeten distingir els crims que cadascú, com a individu, va cometre, i alhora com a societat alemanya (i mundial​ ​també).

Jean Améry, en els seus escrits, critica Hannah Arendt i la seva “banalitat del mal”. Encara que ambdós dos pensadors formen part del grup de les víctimes, les diferències entre ells són notables.

Mentre Hannah Arendt pertany als exiliats, Améry va patir el fenomen concentracionari en primera persona, va viure l’Holocaust i les seves conseqüències. A partir d’aquestes diferències, Jean Améry opina que no es pot “banalitzar” el mal ni intentar justificar els crims com sembla que fa Arendt, ja que el sentiment que queda a les víctimes sobre els nazis és d’una rancúnia que no es pot eliminar, un mal incurable que no pot consentir el perdó i una responsabilització dels nazis pels fets de l’Holocaust que​ ​no​ ​es​ ​pot​ ​arribar​ ​a​ ​banalitzar​ ​o​ ​passar​ ​per​ ​alt.

Tant Karl Jaspers com Jean Améry discrepen amb Hannah Arendt sobre aquesta qüestió de la banalitat del mal, i de la mateixa manera que ho van fer ells, també ho fem nosaltres. Amb la seva tesi, Arendt pretén mostrar que els autors dels crims de l’Holocaust no van ser bojos fanàtics ni monstres,​ ​sinó​ ​individus​ ​comuns​ ​que​ ​acataven​ ​ordres​ ​sense​ ​tenir​ ​una​ ​actitud​ ​crítica​ ​cap​ ​a​ ​elles.

Segons el nostre punt de vista, ser un fanàtic o un sàdic no t’exculpa dels teus crims i, consegüentment, tant els botxins com la gent normal són igual de culpables davant la llei. Un crim comès per una persona qualsevol no és menys il·legal que si l’hagués comès un boig. Pot variar, en tot​ ​cas,​ ​la​ ​pena,​ ​en​ ​tipus,​ ​en​ ​qualitat​ ​i​ ​en​ ​durada.

En segon lloc, tots tenim un mínim d’esperit crític. Ens sembla impossible mostrar conformitat i submissió davant d’ordres com les que es van arribar a donar durant el règim nazi, que van provocar milions de morts. Els individus corrents que, segons Arendt, van cometre els crims de l’Holocaust de forma inconscient, tenien també uns valors de justícia, bondat... que no es poden deixar enrere pel fet de seguir ordres. Per tant, creiem tan culpables els individus corrents que van complir aquestes ordres sense remordiments i sense qüestionar-les com els que les van donar, ja que ambdós grups 52

són conscients del que estan fent: violar els drets humans. Seguint la classificació de Karl Jaspers, els executors de les ordres tenen una quantitat de culpa molt superior als qui donen les ordres. Tot i així, creiem que els dos grups són culpables, ja que el grup dels dirigents van planificar totes les operacions contra les persones, una planificació sense la qual els executors no haurien acabat amb un nombre tan elevat de jueus. Es podria dir que els executors tenen una culpa moral i criminal, mentre​ ​que​ ​la​ ​culpa​ ​criminal​ ​és​ ​menor​ ​en​ ​el​ ​cas​ ​dels​ ​dirigents.

Creiem que és important remarcar la nostra disconformitat amb les teories de filòsofs que van demostrar tenir un fort component antisemita. És el cas de Heidegger. Aquest filòsof, tot i que afirmava no tenir res contra els jueus, assenyala en els seus escrits que el judaisme podria ser un factor que impedís el progrés de la nació alemanya, fent un paral·lelisme entre Alemanya i l’Ésser i afirmant que la judaïtzació de la cultura alemanya podria arribar a intoxicar l’Ésser. Des del nostre punt de vista, la pluralitat de cultures en una mateixa nació n'enriqueix el patrimoni i és un tret molt positiviu. Creiem que la tolerància entre diferents grups és essencial en un país per arribar a acords i poder avançar cap al progrés, al contrari del que van fer els alemanys en el seu moment, rebutjant tots els pobles que no fossin el tradicional o ​völkish​, fet que, segons nosaltres, reduí la riquesa cultural del país i feu que Alemanya esdevingués un país endarrerit i amb una mentalitat molt tancada.​ ​Per​ ​a​ ​nosaltres,​ ​la​ ​creença​ ​en​ ​la​ ​inferioritat​ ​dels​ ​jueus​ ​constitueix​ ​l’error​ ​principal.

3.3.​ ​Cap​ ​a​ ​una​ ​visió​ ​global​ ​(personal)​ ​del​ ​fenomen Després de l’estudi dels diferents pensadors i les seves idees pensant sobre l’Holocaust, hem estat capaces​ ​de​ ​recollir​ ​prou​ ​informació​ ​per​ ​formar-nos​ ​una​ ​opinió​ ​pròpia​ ​sobre​ ​els​ ​fets.

Tot i així, és molt evident que la perspectiva que prenem analitzant els fets avui en dia és molt diferent de la que tenien els pensadors que hem citat anteriorment i, per tant, hi ha d'haver necessàriament​ ​una​ ​gran​ ​diferència​ ​en​ ​els​ ​punts​ ​de​ ​vista.

Molts dels pensadors que van viure el fenomen, ja fos des de dins dels camps de concentració com des de fora del país, a l’exili, han reflexionat sobre les tendències que van permetre l’ascens del nacionalsocialisme, la seva política expansionista i estructura dictatorial, així com el desenvolupament de la seva ideologia antisemita i la incidència i l’arrelament d’aquesta en la societat alemanya.

Per començar, opinem que un dels pilars bàsics del pensament sobre l’Holocaust i les conseqüències del règim nazi és la mentalitat de la societat que va viure aquell període històric. Ens sorprèn molt la reacció de la població davant d’un govern que pretén espoliar a part de la ciutadania dels seus béns i dels seus drets més fonamentals, la qual cosa avui es veu com un fet gairebé impossible i impropi d’un país avançat com ho era Alemanya en el seu moment. La incredulitat davant la conformitat i l’acceptació del règim nazi per part dels alemanys està molt estesa actualment, fins i tot es pot dir que és generalitzada, i és per això que, en fer aquest treball, no hem pogut deixar de plantejar-nos quins van poder ser els factors que van provocar que la societat alemanya sota el Tercer Reich acceptés de bon grat la marginació i l'eliminació d'un poble sencer com el jueu. Enfrontades a aquesta qüestió, hem seguit informant-nos sobre el tema i la situació de la societat de l’època fins a poder​ ​arribar​ ​a​ ​una​ ​conclusió​ ​i​ ​una​ ​opinió​ ​pròpies.

El pensament i la cultura de la població alemanya en el moment dels fets de l’Holocaust és un dels punts dels quals parla Daniel Goldhagen al seu llibre ​Els botxins voluntaris de Hitler. ​En aquesta obra 60 , Goldhagen expressa la seva opinió i el seu punt de vista sobre la qüestió que ens hem plantejat; 60

​ ​La​ ​versió​ ​castellana​ ​és:​​ ​Los​ ​verdugos​ ​voluntarios​ ​de​ ​Hitler​,​ ​de​ ​ ​Daniel​ ​Goldhagen​,​ ​1996.

53

nosaltres coincidim amb la visió que té l’autor sobre el tema i compartim la major part de la seva opinió. Goldhagen explica que el que avui veiem com impossible, la possibilitat d’un règim com el nazi que emprengui un genocidi i acabi amb els drets humans de milions de persones, en realitat no va semblar tan increïble en el seu moment. Segons aquest autor, en el període en el qual es produeix l’Holocaust, l’antisemitisme estava molt estès entre la població, fins al punt que formava part de la seva cultura i es veia com una concepció totalment normal, pràcticament evident. Aquesta mentalitat, gairebé inacceptable avui en dia, va ser la que van catapultar el partit nacionalsocialista fins al capdamunt del govern alemany i va permetre a Adolf Hitler iniciar el seu règim dictatorial amb el suport​ ​d'una​ ​majoria​ ​de​ ​la​ ​població.

Complementant l'explicació de Goldhagen, hem intentat traslladar-nos mentalment a l'època en què l'antisemitisme era tan normal i hi dominava la cultura del ​Völk​. El cert és que després de la Gran Guerra, Alemanya es va veure marginada i dèbil davant la resta de potències europees, fet que va accentuar el sentiment generalitzat de fracàs. Si a aquest component hi afegim l’orgull ​völkish ​i nacionalista dels alemanys, és molt probable que, directament o indirectament, la societat busqués un responsable pel fracàs i la decadència del seu país i la seva nació. Així és com s'hauria anat estenent la culpabilització dels jueus, un poble marginat de forma secular, que no comptaria amb el suport d’altres països i que anava totalment contra de les tradicions, la cultura i els valors pròpiament alemanys. Aquesta culpabilització acabaria desembocant en l’acceptació de l’antisemitisme i, posteriorment, en la voluntat d’exterminar el poble jueu. Com ja creia Hannah Arendt, els nazis coneixien la condició d’apàtrides dels jueus, raó per la qual van creure que cap comunitat ni país en reclamaria​ ​els​ ​cadàvers.

L’antisemitisme com a component de l’esperit alemany tradicional ja era una realitat segles abans que Hitler arribés al poder i es produïssin els fets de l’Holocaust, tot i que no es manifestava de forma directa. L’antisemitisme formava part dels valors tradicionals dels alemanys, però es va començar a accentuar a partir del període immediatament posterior a la Primera Guerra Mundial, amb la desesperació, la decadència i el fracàs com a desencadenants. Els prejudicis que tenia la majoria de la població contra els jueus es van anar transformant en accions amb el suport (ideològic) d'elements més​ ​o​ ​menys​ ​científics​ ​extrets​ ​d'autors​ ​com​ ​Darwin​ ​o​ ​Kant.

Es desconeix fins a quin punt els ciutadans alemanys i les potències europees coneixien les atrocitats a les quals s’estava sotmetent al poble jueu. Tot i això, se sap que els rumors sobre el que els succeïa als jueus era molt estès i generalitzat. Malgrat aquesta informació mínima que tenia la població sobre el que estava passant al seu país, els alemanys no van mostrar el més mínim interès per conèixer la veritat o per saber si el tracte que estaven rebent els jueus estava violant els drets humans fonamentals. Això ens demostra fins a quin punt el sentiment antisemita s'havia normalitzat en​ ​la​ ​fibra​ ​moral​ ​alemanya.

Davant del genocidi que s’estava produint, la indiferència, la no oposició i la inacció van ser els elements clau que van afavorir el desenvolupament de les polítiques antisemites, així com la concentració i l’extermini de fins a sis milions de persones. Està clar, però, que aquests elements van ser afavorits per la por que el règim del Tercer Reich va estendre entre la població. El comportament de la gent estava regit per les amenaces, doncs, d’un govern que pretenia el control total i absolut de la​ ​societat​ ​amb​ ​vista​ ​a​ ​la​ ​consecució​ ​dels​ ​seus​ ​fins​ ​antisemites.

Si ens traslladem a l’actualitat, el fenomen de l’Holocaust ha estat reconegut internacionalment i s’ha tractat de crear consciència entre la gent, reflexionant, com hem mostrat al treball, però també informant, explicant i mostrant en què va consistir i què va suposar. Aquesta recuperació de la memòria històrica obliga a fer una mirada al passat per conèixer els fets que han succeït, el genocidi jueu, en èpoques de conflicte, durant la II Guerra Mundial, en un país, Alemanya. Això ens permet alhora entendre millor el present. Nosaltres creiem necessari conèixer tot allò que va desembocar en 54

unes conseqüències tan i tan negatives per tal de prendre consciència de les coses que no es poden tornar​ ​a​ ​repetir.

A més, considerem que a través de la recuperació de la memòria estem fent un acte de justícia, ja que no deixem en l'oblit els desapareguts que van lluitar pel que consideraven una causa justa, i alhora​ ​significa​ ​mostrar​ ​el​ ​nostre​ ​respecte​ ​per​ ​les​ ​víctimes.

Monument​ ​de​ ​l’Holocaust​ ​(Berlín),​ ​en​ ​representació​ ​de​ ​les​ ​cendres​ ​dels​ ​jueus​ ​morts​ ​durant 61 l’Holocaust

Ara bé, tot i que trobem que aquest esforç de conscienciació ha de ser reconegut, encara en l'actualitat se segueixen produint moltes injustícies que, des del nostre punt de vista, permeten traçar un paral·lelisme amb la situació dels jueus. Pensem que aquest s’establiria entre la situació de marginació i abandó de la societat cap al col·lectiu jueu durant l’Holocaust i els refugiats de guerra que arriben a les costes europees i són amuntegats i retinguts a les fronteres en camps de refugiats sense​ ​que​ ​cap​ ​país​ ​mostri,​ ​de​ ​manera​ ​significativa,​ ​la​ ​intenció​ ​d’acollir-los.

Analitzar el passat és una manera de donar explicació a canvis socials que s'han anat produint i que repercuteixen​ ​en​ ​el​ ​present.

Les conseqüències de l’Holocaust avui es veuen molt clarament en el fenomen del sionisme i en els conflictes​ ​israelià-palestí.

El sionisme és un moviment polític que afirma el dret a l’existència d’un Estat jueu. Es va desenvolupar durant la segona meitat del segle XIX, sobretot entre els jueus d’Europa Central i d’Europa de l’Est sota la pressió dels pogroms i de l’antisemitisme estès per aquestes regions. Per tant, no és d'estranyar que, després de la Segona Guerra Mundial, molts dels jueus exiliats que s’havien​ ​repartit​ ​pel​ ​món​ ​somiessin​ ​a​ ​construir​ ​un​ ​Estat​ ​propi.

L’any 1947, després de la retirada britànica de Palestina, l’ONU va determinar la seva partició en dos: un 55% del territori seria un Estat jueu, Israel, i l’altre 45% restant seguiria essent Palestina. Aquesta resolució no va ser acceptada pels Estats àrabs, que demanaven que es respectés el territori palestí.

Monument memorial als jueus assassinats a Europa ​(Denkmal für die ermordeten Juden Europas), Memorial​ ​de​ ​l'Holocaust​ ​(​Holocausto-Mahnmal​).​ ​Imatge​ ​extreta​ ​de: http://gonback.com/berlin/berlin02.html 61

55

L’any 1948 es va declarar la independència d’Israel i aquest fet van desencadenar nombrosos conflictes​ ​que​ ​encara​ ​perduren.

Després de les matances perpetrades per grups paramilitars sionistes, milers de palestins van ser expulsats de les seves terres, que van ser expropiades i ocupades pels israelites. En conseqüència, centenars de milers de palestins van passar a viure en camps de refugiats. El nombre de refugiats palestins després de la guerra del 1948 era de 726.000, però el nombre ha anat augmentant fins a 4.255.120.

Entre els conflictes més importants que aquest fet ha originat trobem la Guerra dels Sis Dies, l’any 1967 i una altra guerra que, intermitentment, s'ha anat produint des de 1973 fins al 2006. Tot i així, els conflictes pel repartiment de terres entre els israelians i palestins encara continua, i els dos pobles lluiten per establir Jerusalem com la seva capital, ja que és una ciutat molt important, sobretot en el plànol​ ​simbòlic,​ ​per​ ​a​ ​les​ ​dues​ ​religions​ ​que​ ​representen,​ ​la​ ​jueva​ ​i​ ​la​ ​musulmana.

Aquests conflictes continuen des de llavors i es veuen agreujats per la mala gestió que n’estan fent països desenvolupats com els europeus i els Estats Units. Com a exemple trobem el reconeixement de Jerusalem com a capital d’Israel per part del president nord-americà Donald Trump el proppassat sis de desembre, que ha provocat reaccions violentes per part de grups palestins que no estan d’acord​ ​amb​ ​les​ ​seves​ ​declaracions​ ​i​ ​opten​ ​per​ ​l’acció​ ​directa​ ​i​ ​les​ ​amenaces.

56

CONCLUSIÓ Aquest treball ha estat tota una experiència per a nosaltres, una indagació en el món de la filosofia que fins ara no havíem realitzat. La nostra dedicació a aquest treball ha estat de moltes hores, durant mesos,​ ​i​ ​el​ ​resultat​ ​ha​ ​estat​ ​la​ ​recerca​ ​més​ ​gran​ ​que​ ​hem​ ​dut​ ​a​ ​terme​ ​mai.

A les autores sempre ens ha interessat el món de la filosofia i la història. Per això, des d’un inici vam tenir clar que el nostre treball havia de reunir aquests dos vessants. La qüestió era triar el tema. De fet, no ens va resultar difícil escollir-lo i posar-nos d’acord entre totes dues, la decisió va estar presa en qüestió de pocs dies: la filosofia i l’Holocaust, aquest seria el nostre repte durant els propers sis mesos.

Aquest treball, doncs, ha suposat tot un desafiament a la nostra capacitat de comprensió i redacció. A més, la densitat i la complexitat d’algunes obres han requerit una gran dedicació a la interpretació, per posar a prova tot seguit la nostra capacitat de reflexió. Aquestes dificultats, però, han fet que el resultat hagi estat molt gratificant i que aquesta primerenca experiència filosòfica ens hagi semblat molt​ ​interessant.

Cal remarcar que ha estat una recerca que, tot i ser la més extensa realitzada per nosaltres fins ara, segueix essent molt fragmentària, ja que havia d'adaptar-se a les nostres competències i al model de treball establert. A més, durant la recerca hem descobert aspectes que, tot i no tenir cabuda al nostre treball, han enriquit la nostra visió sobre alguns autors o sobre la immensitat de la influència històrica de la filosofia. Per aquest motiu, podem dir que no només s’han complert amb escreix les nostres expectatives sobre el que representaria posar en relació la filosofia i els seus autors amb la història, que en el nostre cas es reuneixen en el fenomen de l’Holocaust, sinó també sobre la nostra capacitat de treball, que havíem de posar a prova. Personalment ens va sorprendre trobar el costat més ​fosc de la Il·lustració en autors que, d'una banda, defensaven el coneixement i la raó, però que, de l'altra, van​ ​contribuir​ ​a​ ​la​ ​divulgació​ ​de​ ​l'odi​ ​contra​ ​els​ ​jueus​ ​a​ ​través​ ​de​ ​la​ ​reelaboració​ ​de​ ​tòpics​ ​seculars.

La nostra hipòtesi de partida (història i filosofia poden anar plegades) s’ha vist molt confirmada per la nostra experiència intel·lectual, ja que hem pogut evidenciar les diferències entre els pensadors que van reaccionar directament davant dels fets i els qui varen trigar més a fer-ho. Hem pogut comprovar que les reflexions més tardanes tenien una perspectiva històrica que mancava en els relats més primerencs. Les diferències que hem trobat entre els dos tipus de pensadors es veuen reflectides en molts autors, però es pot posar com a exemple la comparació de Jean Améry amb Enzo Traverso. El primer es veu molt afectat pels fets de l’Holocaust, ja que n’és una víctima, i reflexiona des d’aquesta situació, donant molta importància a la rancúnia que sent i a la impossibilitat de perdonar i oblidar.

En canvi, Traverso, amb una perspectiva històrica més àmplia i menys afectat pels fets, escriu d’una manera molt més objectiva sobre el fenomen, tenint la capacitat de buscar antecedents, motius i impulsors dels fets a ​La violència nazi i forjant una classificació pròpia, però objectivitzant, d’alguns dels pensadors involucrats en l’Holocaust a ​La història esquinçada. Amb aquests dos exemples hem pogut refermar la nostra hipòtesi i confirmar les diferències entre els pensadors més afectats i propers​ ​als​ ​fets​ ​i​ ​els​ ​qui​ ​no​ ​ho​ ​van​ ​ser​ ​tant,​ ​per​ ​tal​ ​com​ ​els​ ​tenien​ ​molt​ ​més​ ​lluny.

Com ja s’ha esmentat a la introducció, aquest treball es pot considerar un tast inicial sobre la filosofia que envolta l’Holocaust, ja que els autors i les respectives obres que tracten aquest tema són molt nombroses. Per tant, en voler seguir aprofundint sobre el fenomen i totes les tesis que ha suscitat, el proper que caldria fer és seguir llegint més obres dels autors ja tractats, ja que no totes les que varen escriure sobre la nostra problemàtica apareixen en aquest treball. Per prosseguir la recerca és recomanable llegir ​Els botxins voluntaris de Hitler de Goldhagen en la seva totalitat, una obra molt extensa, però amb una informació molt clara. Caldria aprofundir també més en altres obres com la trilogia de Primo Levi o els escrits de Hannah Arendt, molt més feixucs, més filosòfics que no pas 57

biogràfics. I, sobretot, caldria llegir molts més testimonis directes, i no sols les reflexions dels filòsofs professionals,​ ​els​ ​que​ ​hem​ ​tractat​ ​aquí​ ​i​ ​molts​ ​d'altres​ ​als​ ​quals​ ​ni​ ​tan​ ​sols​ ​ens​ ​hi​ ​hem​ ​referit.

Prosseguir​ ​la​ ​línia​ ​de​ ​recerca​ ​aquí​ ​iniciada​ ​podria​ ​ben​ ​bé​ ​ser​ ​el​ ​nostre​ ​proper​ ​repte.

58

BIBLIOGRAFIA​ ​/​ ​WEBGRAFIA​ ​/​ ​FONTS Fonts​ ​audiovisuals Lanzmann,​ ​Claude.​ ​SHOAH,​ ​França​ ​1985.

Fonts​ ​bibliogràfiques Traverso, Enzo. ​La historia desgarrada, ensayo sobre Auschwitz y los intelectuales, ​Empresa Editorial​ ​Herder,​ ​2001.

Traverso, Enzo. ​La violencia nazi, una genealogía europea. Fondo de cultura económica, Buenos Aires,​ ​2003.

Sherratt,​ ​Yvonne.​ ​Los​ ​filósofos​ ​de​ ​Hitler.​ ​Editorial​ ​Cátedra,​ ​Madrid,​ ​2014.

Lilla,​ ​Mark.​ ​Pensadores​ ​temerarios,​ ​los​ ​intelectuales​ ​en​ ​la​ ​política.​ ​Ed​ ​Penguin​ ​Random​ ​House,​ ​2017.

Traverso, Enzo. ​Los judios y Alemania, ensayos sobre la “simbiosis judeo-alemana”, ​Editorial pre-textos,​ ​Barcelona,​ ​2005.

Mate,​ ​Reyes.​ ​Memoria​ ​de​ ​Auschwitz,​ ​actualidad​ ​moral​ ​y​ ​política.​ ​Ed​ ​Trotta,​ ​Madrid,​ ​2003.

Arendt,​ ​Hannah.​ ​Los​ ​origenes​ ​del​ ​totalitarismo​.​ ​Alianza​ ​Editorial,​ ​2006.

Goldhagen, Daniel Jonah. ​Los verdugos voluntarios de Hitler, los alemanes corrientes y el holocausto.​ ​Ed​ ​Taurus,​ ​Madrid,​ ​1997.

Hilberg,​ ​Raul.​ ​La​ ​destrucción​ ​de​ ​los​ ​judíos​ ​europeos.​ ​Akal​ ​Ediciones,​ ​Madrid,​ ​2005.

Mayorga, Juan. Mate, Reyes. ​Los avisadores del fuego: Rosenzweig, Benjamin y Kafka. Instituto de Filosofía,​ ​CSIC​ ​y​ ​Escuela​ ​de​ ​Arte​ ​Dramático,​ ​2000.

Lasaga,​ ​José.​ ​Introducción​ ​a​ ​la​ ​obra​ ​de​ ​Hannah​ ​Arendt.​ ​Instituto​ ​universitario​ ​Ortega​ ​y​ ​Gasset,​ ​2007.

Esquirol,​ ​Josep​ ​Mª.​Hannah​ ​Arendt​ ​y​ ​el​ ​totalitarismo:​ ​Implicaciones​ ​para​ ​una​ ​teoría​ ​política,​ ​1991.

Di Pego, Anabella. ​Los derroteros de la política en la modernidad: totalitarismo y sociedad de masas a​ ​través​ ​de​ ​los​ ​escritos​ ​de​ ​Hannah​ ​Arendt.​ ​Tesis​ ​de​ ​Maestría.​ ​Universidad​ ​Nacional​ ​de​ ​La​ ​Plata, La Plata,​ ​2010.

Klemperer,​ ​Victor.​ ​LTI,​ ​La​ ​lengua​ ​del​ ​Tercer​ ​Reich.​ ​Apuntes​ ​de​ ​un​ ​filólogo.​ ​Circulo​ ​de​ ​lectores,​ ​2005.

Larenz,​ ​Karl.​ ​Metodología​ ​de​ ​la​ ​ciencia​ ​del​ ​derecho​.​ ​Editorial​ ​Ariel,​ ​2001.

Fonts​ ​webgràfiques https://lasmentirasdelracismo.wordpress.com https://adversariometapolitico.wordpress.com/2012/12/09/la-revolucion-conservadora-alemana-19191932/ 59

http://www.lasegundaguerra.com/viewtopic.php?t=1848 http://historia-filosofia-religion.blogspot.com.es/2010/03/la-teosofia-y-los-nazis.html http://fritzspringmeier.bligoo.com/las-raices-oscuras-del-nazismo#.WWT-ahXyjIU https://es.wikipedia.org/wiki/Ontolog%C3%ADa https://es.wikipedia.org/wiki/Adolf_Eichmann https://es.wikipedia.org/wiki/Franz_Kafka https://es.wikipedia.org/wiki/Am%C3%A9rica_(novela) http://joseantoniobru.blogspot.com.es/2009/09/nietzsche-fundamentos-del_14.html http://cultura.elpais.com/cultura/2015/02/11/babelia/1423652868_762987.html https://gredos.usal.es/jspui/bitstream/10366/80063/1/El_nacionalismo_radical_aleman_y_la_cues.pdf http://blogs.larepublica.pe/libre-pensador/2012/04/14/hitler-y-la-moral/ http://www.libertaddigital.com/opinion/libros/nazismo-y-comunismo-hermanos-de-sangre-1276239588 .html https://www.ushmm.org/outreach/es/article.php?ModuleId=10007704 https://www.ushmm.org/wlc/es/article.php?ModuleId=10007789 https://es.slideshare.net/filosofboig/reflexin-filosfica-sobre-el-holocausto https://historiaybiografias.com/darwinismo/ http://revistadeletras.net/para-no-olvidar-mein-kampf-historia-de-un-libro-de-antoine-vitkine/ http://www.rebelion.org/noticia.php?id=58198 http://decadenciadeeuropa.blogspot.com.es/2012/02/la-decadencia-del-alma-faustica.html http://www.dlmcn.com/spwebspeng.html http://www.lasangredelleonverde.com/la-decadencia-de-occidente-de-oswald-spengler/ http://lamaldiciondespengler.blogspot.com.es/2008/12/nietzsche-y-el-irracionalismo.html https://esilvia.wordpress.com/2009/06/17/hitler-y-sus-filosofos-spengler/ https://www.scribd.com/document/139503580/El-Judaismo-en-La-Musica https://adversariometapolitico.wordpress.com/2012/12/09/la-revolucion-conservadora-alemana-19191932/ http://www.forosegundaguerra.com/viewtopic.php?t=15558 http://biopoliticayestadosdeexcepcion.blogspot.com.es/2009/07/rodeos-oscuros-1-schmitt-y-el-discurs o.html http://www.telam.com.ar/notas/201411/87182-enzo-traverso-final-modernidad-judia.html http://www.milenio.com/firmas/hector_raul_solis_gadea/Enzo-Traverso-intelectuales_18_700909961. html https://www.scribd.com/doc/185530706/resena-del-libro-la-historia-desgarrada http://blogs.lavanguardia.com/diario-de-futuro/el-fin-de-la-responsabilidad-en-hannah-arendteichmann-en-el-casino-global-35104 http://www.rebelion.org/noticia.php?id=206664 http://www.elmanifiesto.com/articulos.asp?idarticulo=4066 https://books.google.es/books?id=6P9kI0AbTsEC&pg=PA103&lpg=PA103&dq=schmitt+y+la+revoluci on+conservadora&source=bl&ots=SjnW2NTr_W&sig=Q_IiDcv4cB-vknyM0NUVUmelNys&hl=es&sa= X&ved=0ahUKEwicmYf-35LWAhXGOxQKHXN7AtQQ6AEITDAG#v=onepage&q=schmitt%20y%20la %20revolucion%20conservadora&f=false http://criticamodernidad.blogspot.com.es/2015/11/arthur-moeller-van-den-bruck-y-la.html https://pancriollismo.com/2015/07/08/la-revolucion-conservadora-alemana-una-introduccion-2/ file:///C:/Users/E4310/Downloads/Dialnet-SobreLosFundamentosDelNacionalismo-27327.pdf https://issuu.com/sebastianjlorenz/docs/elementos_n__42_autores_kr_i http://decadenciadeeuropa.blogspot.com.es/2012/12/el-socialismo-de-oswald-spengler.html https://elpais.com/cultura/2015/02/11/babelia/1423652868_762987.html http://05racismo.blogspot.com.es/2009/04/132-la-judeofobia-ilustrada.html http://www.libertaddigital.com/opinion/libros/es-necesario-repensar-a-kant-1276237760.html

60

http://www.vozpopuli.com/altavoz/cultura/Filosofia-Libros-Ediciones_Catedra-nazis-filosofos_nazis-ad olf_hitler_0_761023942.html https://es-es.facebook.com/notes/universo-paralelo-1-4/el-antijuda%C3%ADsmo-de-hegel-kant-y-volt aire/10151562016336415/ http://elmed.io/filosofos-contra-judios/ https://es.gatestoneinstitute.org/10155/intelectuales-antisemitismo https://books.google.es/books?id=U0EiDgAAQBAJ&pg=PT817&lpg=PT817&dq=hegel+y+fichte+antis emitismo&source=bl&ots=iusfa_OooV&sig=CJ_MNz5nvEj8dzBfiBzDUQ5n1xE&hl=es&sa=X&ved=0a hUKEwi9sbyA0anWAhVqDsAKHbYZBsoQ6AEIOzAE#v=onepage&q=hegel%20y%20fichte%20antise mitismo&f=false https://lasmentirasdelracismo.wordpress.com/2016/01/13/14-4-la-judeofobia-ilustrada/ http://chiwulltun.blogspot.com.es/2011/08/georg-wilhelm-friedrich-hegel-el.html http://www.magicasruinas.com.ar/revistero/aquello/revaquello087.htm http://www.forosegundaguerra.com/viewtopic.php?t=3275 http://roderic.uv.es/handle/10550/15467 http://www.eumed.net/libros-gratis/2008a/349/La%20teoria%20de%20la%20Personalidad%20autorita ria.htm https://www.biografiasyvidas.com/biografia/l/levi_primo.htm http://www.lecturalia.com/autor/3558/primo-levi https://www.aech.cl/2011/09/reflexiones-partir-de-primo-levi-el/ http://www.lecturalia.com/autor/3875/jean-amery https://en.wikipedia.org/wiki/Jean_Am%C3%A9ry#Literary_and_philosophical_legacy http://www.pre-textos.com/escaparate/product_info.php?products_id=639 https://escritoresquenadielee.com/2015/09/22/jean-amery-repudiar-la-historia/ https://auladefilosofia.net/2010/08/21/jean-amery-mas-alla-de-la-culpa-y-la-expiacion/#comment-2788 8 http://www.filosofia.net/materiales/resenas/Res-Amery.htm http://www.rebelion.org/hemeroteca/opinion/030408leiva.htm https://www.elconfidencial.com/cultura/2015-11-14/asi-fue-auschwitz-los-testimonios-ineditos-del-sup erviviente-primo-levi_1095640/ https://delpergaminoalaweb.wordpress.com/2013/09/12/trilogia-de-auschwitz/ https://auladefilosofia.net/2008/10/29/levi-si-esto-es-un-hombre/ http://desdelaciudadsincines.blogspot.com.es/2015/11/la-trilogia-de-auschwitz-por-primo-levi.html http://www.forosegundaguerra.com/viewtopic.php?t=15223 http://www.revistadelibros.com/articulos/trilogia-de-primo-levi http://biopoliticayestadosdeexcepcion.blogspot.com.es/2009/07/rodeos-oscuros-1-schmitt-y-el-discurs o.html http://www.forosegundaguerra.com/viewtopic.php?t=15558 http://www.catedrahendler.org/doctrina_in.php?id=168 https://www.ushmm.org/outreach/es/article.php?ModuleId=10007754 https://www.ushmm.org/outreach/es/media_list.php?MediaType=oh http://www.academia.edu/4174372/113380529_Karl_Jaspers_El_problema_de_la_culpa http://elhogardelaspalabras.blogspot.com.es/2012/03/el-problema-de-la-culpa-1946-de-karl.html http://ebiblioteca.org/?/ver/25057 http://www.academia.edu/11792799/Levinas_el_nazismo_y_Heidegger http://www.academia.edu/20337464/Arendt_contra_Sartre._Revoluci%C3%B3n_di%C3%A1logo_o_c onflicto https://www.elmanifiesto.com/articulos.asp?idarticulo=3810 https://www.theatlantic.com/international/archive/2014/09/paris-alive-jean-paul-sartre-on-world-war-ii/ 379555/

61

http://www.aboutww2militaria.com/adolf-hitler-mein-kampf-original-issue-721-725-auflage-from-1942.h tml https://motivationinspirationandlife.wordpress.com/2012/06/02/the-sadness-of-reality/holocaust/ http://www.eamonn.com/2016/07/01/angelus-novus-on-the-somme/ http://premiumincoming.com/noticias/berlin-mi-primera-visita-vol-i/ https://www.berlin-tours.es/berlin/que-ver-en-berlin/monumento-al-holocausto-de-berlin.html https://www.ushmm.org/wlc/es/article.php?ModuleId=10007185#

62