Llibre "Un mar d'històries" by Institut Torre del Palau

CURS 2016-2017

ALUMNES DE SISÃ&#x2C6; CEIP ABAT MARCET

IKER

L’INSTITUT I JO

ALEJANDRO VILLAROEL

Hola, em dic Arianne, tinc 11 anys perquè vaig néixer al desembre, sóc de les petites de la classe. Físicament no sóc ni molt alta ni molt baixeta, sóc de les mitjanes. Tinc el cabell una mica més avall de les espatlles, el cabell de color marró, encara que em vaig fer unes metxes i ara el tinc mig ros, mig marró. També tinc un serrell que m’arriba per sota dels ulls, ja m’ha crescut i no me’l tornaré a fer perquè em queda molt malament. Porto ulleres, només per llegir, les ulleres són bastant grans per fora, negres i per dins blau fosc. Els meus ulls són de color verd i marró. Em vesteixo amb roba normal, porto alguns pantalons trencats pels genolls, les samarretes curtes, però ara ja no, perquè fa bastant de fred. La meva manera de ser és bastant alegre, simpàtica, de vegades bastant sincera i riallera. Quasi sempre estic somrient, em fa molt de mal quan em deixen de banda, encara que no em sol passar massa, ja que sempre tinc algú amb qui estar. M’agrada moltíssim la música, estic apuntada al conservatori des de fa molt de temps i allà m’ho passo molt bé, encara que els dies dels controls no m’agraden tant. M’encanta conèixer gent nova, sóc molt sociable. L’institut m’agrada bastant. He conegut gent nova molt bona que m’han encantat. És molt gran, quan entres es veu a l’esquerra la cantina, on venen llaminadures molt grans i molt bones, si continues caminant recte, unes passes més et trobaràs amb el pati, a baix hi ha les pistes de bàsquet i de futbol. Més endavant hi ha l’institut (les classes) al principi del tot, a mà dreta, hi ha la sala de professors, consergeria, l’aula de convalidació i la de música, més endavant hi ha un passadís on hi ha una altra aula de música, al final del tot a mà dreta hi ha la meva classe. Quan surts del passadís, hi ha un camí més ample i llarg que porta al gimnàs, encara que a l’esquerra hi ha la classe de tecno i alguna altra. L’institut és molt vell, ben al contrari que la meva antiga escola. Em fa molta gràcia quan hem d’obrir les finestres perquè fa calor i fem una super rotació, les guixetes m’encanten perquè allà deixo les coses i així no porto tant de pes a la motxilla. ARIANNE AYLLÓN 1A

ANA WISWELL

UNA NOVA ETAPA Hola, em dic Sara! Tinc dotze anys i sempre he viscut a Terrassa. El meu pare es diu Lluís, la meva mare Maite i no tinc germans ni germanes, però tinc un ocellet molt petitó que es diu Rio i es molt graciós. Jo sóc més aviat primeta, porto el cabell llarg i ondulat de color castany, com els ulls. Sempre porto una polsera de plata que em va regalar la meva besàvia, és com el meu amulet. Sóc simpàtica, alegre, divertida, i tímida al principi, però després molt extravertida. M’encanta la gimnàstica rítmica, és la meva passió, vaig estar des dels tres anys fent ballet però fa un any vaig canviar a la rítmica per veure com era i per provar, i ara que fa un any que en faig, s’ha convertit en la meva principal afició... També m’agrada molt jugar als Sims 4, que és un videojoc que simula la vida, ballar, cantar a la coral del meu institut, escoltar música i sortir amb els amics. M’agrada tot tipus de música, però sobretot la pop. A mi, m’agradaria ser metge, però quan vagi a la universitat, per continuar amb la rítmica, m’agradaria poder ser entrenadora, com la meva. Jo vaig a l’institut de la Torre Del Palau, que està situat a dalt d’una muntanya. És un institut molt gran on els nois i les noies poden estudiar durant l’ESO i el Batxillerat. Té diferents pisos i hi ha moltes aules diferents, la meva, està a la planta baixa i es diu A, primer A, però hi ha quatre aules més només de primer ... és com un laberint!. Té un pati molt gran amb una pista, una cantina, i taules per poder menjar. També es poden fer extraescolars com futbol, bàsquet i coral, és molt divertit! A mi l’institut m’agrada força tot i que s’han de pujar tantes escales... fas amics molt ràpid i els professors són molt divertits. T’ho passes molt bé! SARA ROMEO 1A

MARTA GARCIA

UNA MIQUETA SOBRE MI I EL MEU INSTITUT

Hola! Si has començat a llegir això és per alguna cosa, potser, això que explicaré ara, no t’importi molt, però ja que has començat a llegir-ho, podries continuar oi? Bé, tot va començar el 7 de juliol de 2004 exactament a les 9 am. No vaig tardar ni 30 minuts a néixer, i les infermeres li preguntaven a la meva mare que com ho havia fet. Vaig anar creixent més i més, fins que va arribar l’hora d’anar a l’escola. Després vaig créixer més, i encara més fins que va arribar l’hora d’anar a l’institut. No tinc moltes experiències de l’institut, ja que porto molt poc temps, però puc explicar una mica sobre ell: El que més m’agrada de l’institut és la diversitat de persones, la diversitat de gustos, opinions... Hi ha molta gent diferent, cosa que m’agrada molt. El meu institut no és molt gran, per això gairebé cada dia tenim horaris diferents. Té un pati bastant gran amb taules per poder dinar i esmorzar. La pista sempre està plena de nois i noies jugant a futbol o bàsquet. Tinc un germà gran, que està fent 1r de batxillerat científic. Els meus pares es van separar quan jo tenia 6 anys. El meu pare toca molt bé la guitarra, i com a mi, li agrada molt la música. Amb la meva mare anem a la piscina a nedar, i m’ajuda molt a organitzar-me. Les meves principals aficions són coses relacionades amb l’art (cantar, fer teatre, dibuixar...). Cada tarda vaig al conservatori, on estudio guitarra i teatre, cosa que m’encanta, i a casa estic tot el dia cantant. Ara, ja saps una miqueta més sobre mi, i realment espero que t’hagi agradat el que has llegit, i ara sí que sí, s’ha acabat. AITANA YESTE 1 A

DESCRIPCIÓ DE MI MATEIXA

En el primer lloc, un vull explicar com sóc. Jo sóc una noieta atrevida, prima i amb uns cabells no gaire llargs del color d’un jove tronc d’arbre, amb uns ulls, ni gaire grans ni gaire petits, de color marró brillant. Els llavis iguals que els ulls, amb un color rosat com una rosa. El nas una mica més gran que els ulls i les orelles arrodonides i petites. A més, calço un 36 de peu, tinc les cames petites i uns braços ni gaire llargs que arriben fins a la cuixa.

LIDIA SÁNCHEZ

Sóc una noieta aficionada al waterpolo i a llegir Harry Potter. Em diuen divertida, amable...i moltes coses més. Però no me’n recordo, perquè soc molt despistada. Tambe soc una persona alegre e activa. Sóc una persona una mica maniàtica de la neteja, millor dit...molt. Si veig quelcom desordenat ja m'estresso molt. Sóc molt activa, i alegre, Tant pel waterpolo, com per l’institut. Jo a mi mateixa em veig una persona amable, que quan s’enfada, s’enfada i molt, em veig estudiosa i bona estudiant encara que a vegades em despisto, rs, una miqueta però el cas es que em despisto. El meu somni sempre ha estat ser Astrofísica. Ara per acabar, us explicaré el que no m’agrada gens. Odio la xocolata tant la blanca com negra, i la veritat esque no odio res mes , perquè soc una persona molt comprensiva. I això és tot. NOA BORONAT 1B

DESCRIPCIÓ DE MI MATEIXA

LAIA VÁZQUEZ

Com sóc? Hola! Em dic Berta Pastor, tinc dotze anys i vaig a 1r de l'ESO a l'institut Torre del Palau. Em primer lloc, us explicaré com és la meva fisonomia de la cara. Sóc una barreja entre morena i rossa, la meva cara és allargada i rodoneta, els meus ulls són grans i marrons, el meu nas és de mida mitjana i ampla i els meus dos llavis són diferents. El de dalt és petit i estret i el de baix és petit i molsut. Les meves dents són petites, i porten bràquets perquè tinc una dent on no ha de ser. A continuació, us explicaré el meu físic. Sóc alta i prima, tinc els peus i les mans molt grans (diu la meva mare que és perquè haig de créixer). També porto un corsè ortopèdic per l'esquena perquè tenia molta desviació de la columna vertebral i l'haig de portar vint-i-quatre hores al dia menys quan faig Waterpolo. També psicològicament sóc molt alegre i simpàtica, però també sóc una mica "borde" ja que a vegades m'enfado per tot. Sóc una noia treballadora i coherent que m'encanta ajudar la gent. Sóc molt optimista i també molt tossuda. M'agrada molt l'esport, estar amb amics i estic enamorada de tot el que està relacionat amb el Harry Potter. També m'agrada el color negre i lila i la música rock. Però en aquest món no tot m'agrada, no m'agrada la gent que es riu dels altres, ni la gent que es creu perfecta (ja que és impossible). Les meves aficions són el Waterpolo, escoltar música i anar d'excursió. Finalment, us explicaré la meva família. A casa meva vivim el meu pare, la meva mare i la meva germana, els estimo molt són genials! Així sóc jo! BERTA PASTOR 1C

DESCRIPCIÓ DE MI MATEIXA

NOELIA RÍOS

dotze anys perquè vaig néixer al 2004 , i avui Hola , sóc la Naiara . Tinc em descriuté tant físicament com psicològicament. Primer de tot, sóc una mitjaneta , el meu cabell és ros noia d'una alçada com l'or, encara que a les estacions més fredes se'm posa d'un color molt extrany. Tinc els com el meu avi ulls blaus i grans matern, el nas rodonet i la boca , mmmmmmm , no savia descriure -la. El meu cos no està encara ben format, el així que millor no descriure'l. Després de descriure meu rostre, us parlaré de com em vesteixo, que m'agrada i que no, m' amb malles i samarretes molt agrada vestir-me neutres, ja que odio les samarretes amb estampats , la roba apretada i els vestits . em considero persona d'un caràcter no gaire fort Personalment, una , generosa i molt nerviosa . , sensible per unes coses, social , amable aficions llibres . Des que tenia anys m' Les meves són els uns vuit llegir, ja que descobreixes uns mons màgics i plens d'aventura. encanta m'agrada veure vídeos de consells a Youtube. També a xinès des que tenia tres anys Quan sorto de l'escola, els dilluns, vaig , perquè m'encanta la cultura xinesa en general i la manera com parlen. agradat la meva descripció Per acabar , espero què us hagi tant com psicològicament. Recordeu-ho si em veieu, no us oblideu de saludar me.

NAIARA FERNANDEZ 1C

DESCRIPCIÓ DE MI MATEIX

Jo sóc un nen amb els cabells llargs i rossos. Els meus ulls són de color blau i verd. Medeixo un metre i quaranta-vuit centímetres. Els meus amics diuen que sóc baixet, però a mi m'agrada l'alçada que tinc. El meu esport preferit és el futbol. Jo em considero una persona elegre i rialler. A mi el menjar que m'agrada més són espirals amb ou ferrat. Les meves aficions són: els esports i col·leccionar xapes. A mi m'agraden els esports en general però n'hi ha alguns que els prefereixo abans que altres, com: el futbol, tir amb arc, rocòdrom, tennis de taula i el badminton. De tots els esports que he citat, com a mínim, els he practicat o fet alguna vegada. Tots aquests esports els faig sovint menys el rocòdrom perquè es necessita coses molt difícils d'aconseguir, ja sigui perqu valen molts diners o perquè es necessita molt d'espai. BERNAT SERRA 1C

ÁLVARO RUIZ

INS TORRE DEL PALAU L’institut Torre del Palau és un centre d’educació secundària que està al camí de Can Boada del pi s/n de Terrassa. Per contactar amb l’institut es pot trucar al telefon 937 33 06 61, per correu electrònic a804501@xtec.cat, o bé per la pàgina web www.iestorredelpalau.cat. El director del centre es diu E. G. i la coordinadora de 1r d’ESO M.L. La meva tutora F.G. és la professora amb la qual fem tutoria i socials. L’edifici està ubicat en un entorn natural i per arribar s’han de pujar unes escales o anar-hi en cotxe. L’institut està construït de totxos d’obra vista i té diferents patis i racons on a l’hora del pati i del dinar els alumnes hi poden estar. Al pati de l’entrada i a l’esquerra hi ha secretaria i la biblioteca, i a la dreta la cantina. El gimnàs és gran, el terra és marró i té dues cistelles de bàsquet a cada costat, i a més a més, hi ha espatlleres. En aquest institut hi ha uns 761 alumnes i 56 professors i professores que estan repartits en dos pisos. Quan entres a la primera planta, es veuen molts passadissos on hi ha moltes aules per donar classe. Les parets estan plenes de dibuixos que han fet els alumnes de diferents cursos. Al final d’aquesta planta hi ha una porta que dóna a un dels patis. Per arribar a la segona planta, has de pujar per unes escales i allà et trobes amb unes taquilles de color blanc que serveixen per guardar coses. A la segona planta, també hi trobem diferents aules com el departament d’idiomes, les aules 2.18, 2.15, 2.16, 2.19, 2.22, 2.21, 2.20, l’aula USEE, els lavabos, etc... Per arribar a l’aula 2.13, la meva, s’ha de pujar a la segona planta i has d’anar mirant els rètols fins a trobar-la. L’aula és espaiosa, amb les parets de color verd i blanc i amb un canó per projectar feines o projectes. També hi ha un suro on es poden penjar informacions com els horaris i els calendaris. A més a més, al fons de la classe hi ha unes taquilles de color gris. Els alumnes de primer d’ ESO i altres cursos poden baixar per unes escales de color vermell que donen a un dels patis. És més còmode baixar per aquestes escales. En conclusió, és un lloc tranquil i amigable on pots aprendre i estudiar tranquil·lament, però sobretot, és un lloc per fer-hi noves amistats. JOANA PEÑARROYA 1D

XAVI TELLO

L'INSTITUT TORRE DEL PALAU L'Institut Torre del Palau està situat al Camí de Can Boada del Pi al barri de Can Boada del Pi s/n 08225 Terrassa, Barcelona. El telèfon de l'institut és 937 33 06 61. Té una pàgina web, és: www.iestorredelpalau.cat, allà els alumnes, els professors i els pares hi poden trobar molta informació del centre. L'Institut es va construir l'any 1988. Abans de ser un institut va ser una escola de primària. Al centre hi ha 727 alumnes i 54 professors. El seu nom es deu a una torre molt important de Terrassa que encara es conserva. Per arribar-hi a peu has de pujar moltes escales. Està envoltat d'un prat sec amb cactus, recorda a un desert. A vegades hi pasturen cabres i les escales queden plenes de boletes de caca de cabra i és difícil no xafar-ne cap. Un cop passes la primera porta trobes el pati, si tires cap a la dreta trobes uns bancs i unes pomeres que fan unes pomes molt petites. Allà al costat també hi ha la cantina. I si tires cap a l'esquerra passes una font i unes taules de pícnic per dinar al costat de secretaria, el despatx del director i la biblioteca. Llavors, si baixes unes escales, trobes la pista, amb cistelles de basquet i porteries. Si arribes al fons de la pista i puges quatre escales arribes als vestuaris i al gimnàs. El gimnàs és ple d'espatlleres a banda i banda. És un espai força gros. A davant hi ha mòduls on hi ha tres classes de batxillerat. Tornant a l'entrada, recte hi ha consergeria. A l'institut hi ha dos conserges. Un cop entres al «hall» a la dreta, al costat de consergeria hi ha la sala de professors i, al davant, l'aula de convalidar, que és on van els músics o esportistes quan convaliden entre hores. A part de les aules on s'hi fan diverses assignatures com: català, mates, castellà, anglès... També hi ha aules per a una sola assignatura com per exemple: tecno, VIP, música. L'institut té planta baixa i primer pis. Les aules de la planta baixa es diuen 1.(el número de l'aula) i les del primer pis es diuen 2.(el número de l'aula). La meva classe és la 2.15; pujant les escales al primer passadís a l'esquerra. Som 24 alumnes a la classe. La classe és de color verd. Tenim un projector i una pissarra. La nostra tutora és molt amable i tenim uns professors genials. Les hores de visita de la nostra tutora són els dilluns entre les 12:45h i les 13:45h. I així és l'Institut Torre del Palau. JORDINA SUBIRÀ 1E

EL MISTERIO DEL INSTITUTO ¡Hola, Carol!

ALEJANDRA DEL AMO

Te estoy escribiendo esta carta porque en primaria me dijiste: “Acuérdate, Imane, cualquier cosa emocionante que te pase en el instituto, envíame una carta explicándomelo”. Pues aquí estoy, cumpliendo mi promesa, ya que me pasó algo increíble la primera semana de clases. Es el 12 de septiembre, el primer día de clases. Estoy muy emocionada, pero a la vez estoy muy nerviosa. Tengo mucho miedo y miles de preguntas me rondan en la cabeza: ¿me pondrán con mis amigas?, ¿me irá bien?, ¿los profesores serán malos o buenos?… Preparo la mochila, desayuno y me lavo los dientes. Mi madre me desea buena suerte, doy un enorme suspiro y decido dar el primer paso hacia un nuevo reto que debo superar. Mi instituto está en la montaña, así que voy subiendo por la cuesta y la imagen del colegio se está haciendo más y más grande. Cuando más crece la imagen, más crece mi miedo. Llegué al instituto. ¡¡Es increíble!!. Al entrar te encuentras un enorme patio y a la izquierda hay unas escaleras seguidas de una puerta (creo que es secretaría) y a la derecha hay como una pequeña cantina. Sigues recto y entras en el recibidor de instituto. Delante hay unas escaleras que conducen al piso de arriba (hay dos pisos) y un pasillo que te lleva al exterior. A la derecha hay un pequeño pasillo donde está conserjería, la sala de profesores y un par de aulas más. A la izquierda hay otro pasillo, que es donde se encuentra mi aula, y bueno, ¡¡aún tengo todo el año para conocer mi nueva casa!! Pasé los tres primeros días muy bien, ya que me tocó con unas amigas con las que sin ellas no podría vivir (Carla y Alba), pero el cuarto día se estropeó la armonía, ya que una chica se quejó de que le falta el ordenador. Dijo que lo había dejado encima de la mesa y que ahora no está. Se ve que los profesores se preocuparon así que organizaron una reunión donde asistirían todos los profesores. Tras este incidente, al llegar a clase nuestra profesora, parecía un poco nerviosa y me preguntaba por qué. Al final de la clase le pregunté: - Alba – se llama así - ¿Qué le pasa? La veo muy… muy extraña. Me miró de reojo y luego miró hacia la puerta para asegurarse de que no había nadie. Ella pensaba que no había nadie, pero yo sabia que Carla y Alba estaban escondidas debajo de la mesa. - Mira, Imane – dijo al fin la profesora – no encontramos al director por ninguna parte. Ayer no vino a la reunión y por mucho que lo llamamos no aparece.

Intenté animarla un poco, pero lo que pretendía era que saliese antes que yo de la clase, así podría dejar que Carla y Alba salieran sin que la profe se enterara. Me intrigaba mucho el asunto. Un ordenador, el director… Di un gran salto hacia las chicas y les grité: - ¡¡A INVESTIGAR!! Nos toca mates, pero no presto atención. Estoy pensando mucho en lo del misterio del robo y la desaparición. Miro a toda la clase con desesperación por encontrar una pista. De repente, veo a un compañero llamado Luis que tiene una funda de portátil en la mano y no es la suya, ya que su ordenador es mucho más grande. Me levanto, la profesora me está gritando, pero me da igual, pienso encontrar al ladrón (y puede que también secuestrador): - ¿¡De dónde has sacado esa funda!? - he gritado más fuerte de lo que pretendía. - ¿Qué funda? - dice, intentado esconderla. Sin pensarlo dos veces le quito la funda de la mano y Alba y Carla se levantan también. Y después digo entre dientes: - ¿Dónde esta el ordenador? – no se lo preguntaba, se lo ordenaba. Carla ve algo blanco a través de las respiraderos de las puertas de las taquillas. Yo no paro de gritar a Luis. Ella, muy sorprendida, le toca el hombro a Alba para que mire también, y hace lo mismo conmigo. No le hago caso y me pongo a gritar. - ¡¡¡PARA YA, ALBA, NO VES QUE ESTOY FURIOSA!!! - Pero es que… - replica ella. - ¡¡¡NADA DE PEROS!!! - le grito. - He encontrado el ordenador- dice, y mis ojos se han puesto como platos. Vamos a la taquilla y se casi me cae la alma a los pies: ¡¡Es mi taquilla!! Las chicas se quedan con la boca abierta y todo el mundo me mira. - Enton… entonces – trago saliva – la funda de Luis… - él me interrumpe. - Se la guardaba a mi nov... a mi hermana – me mira con cara falsa. De repente se abre la puerta, ¡¡es el director!!. - Perdona, Alba. No pude venir porque me fui de excursión con mi hijo a la montaña y nos perdimos. Lo único de lo que me acuerdo es de la cara del director y luego me desmayé. Espero que te haya gustado saber de mí. Con cariño, Imane. IMANE DAITH 1A

MIS PRIMEROS DÍAS DE INSTITUTO Hola, Álex:

JUDIT ANTOLÍN

Soy yo, Sara, esa niña de la cual fuiste profesor en su primer año de primaria, ¿te acuerdas?... Me enseñaste muchísimas cosas: a leer, a escribir… Pero te recuerdo a ti especialmente por lo cariñoso, amable y, a parte de profesor, amigo, que para mí fuiste. Sé que ahora vives en Argentina, y no estoy segura de si nos volveremos a ver, pero te quiero mandar una carta sobre mis primeros días en el instituto ya que tú mismo me pediste que lo hiciera cuando fuera “mayor” y estuviera a punto de cambiar a la secundaria . Los primeros días me sentía muy nerviosa… Era la única niña que venía de mi colegio, y no podía evitar sentirme un poco insegura ya que no conocía a nadie… También estaba intranquila porque venía de Barcelona y, como el instituto está en Terrassa, no conocía nada de la ciudad. Mi clase es 1 A. Somos dieciséis niñas y nueve niños, y nuestra tutora se llama Alba. Los profesores en general son bastante aburridos.. Pero hay alguno que nos gusta por sus expresiones, sus gestos o la forma en la cual habla… Al principio pensé que me costaría bastante hacer amigos nuevos, pero al fin y al cabo todos estábamos en la misma situación y hablando día tras día nos fuimos haciendo amigos, algunos más que otros, como siempre, pero en general somos una clase bastante guay. El instituto es súper chulo. Es muy grande, con dos plantas, y tiene muchas aulas distintas: las de tutoría, de música… etc. También tiene un patio muy grande, con una cantina y una pista donde podemos jugar a fútbol, baloncesto, y otros juegos. Al principio pensaba que me perdería entre los pasillos y llegaría tarde a clase, y que los profesores serían muy malos y te pondrían incidencias por todo, pero en realidad son muy majos. Una vez, cuando en clase me sangró la nariz y la profesora de inglés me dijo que fuera a la sala de profesores, un profesor que se llama Raimundo me ayudó mucho, y como tu bien sabes, me pongo muy nerviosa al ver sangre, me tranquilizó y estuvo conmigo todo el tiempo hasta que me paró de sangrar y me acompañó de vuelta a la aula. Ahora que ya llevo casi un mes en el instituto y ya lo conozco más o menos bien, estoy muy contenta de haberlo escogido, ya que me han pasado anécdotas y nuevas experiencias que nunca antes había vivido: como cuando en clase de ciencias, estábamos trabajando con ranas y de golpe todas saltaron a fuera de sus jaulas y nos pusimos todos a gritar y a saltar. O también cuando en clase de matemáticas entró una abeja por la ventana y sembró el pánico en la aula y nos quedamos sin clase porque nuestra profesora les tenía fobia a los insectos…

Me encanta mi instituto, me lo paso súper bien, puedes hacer extraescolares como fútbol o baloncesto, y también te puedes apuntar a la coral del instituto, como he hecho yo. Me encantaría que algún día vinieras de visita a Terrassa y lo pudieras ver… Seria fantástico… De todas formas te mandaré fotos y te iré escribiendo a menudo, Un abrazo, Sara. SARA ROMEO 1A

YA NO SOY TRANSPARENTE Hola, Seguro que todos pensáis que le escribo esta carta a alguno de mis antiguos profesores. Pero no. Se la escribo a una amiga muy especial, que hice durante mi último año en el colegio. Cabe decir que no es que eche mucho de menos a mis profesores, pero por una parte sí que echo de menos ser de las más grandes de la escuela. El primer en el instituto día lo pasé bastante mal por el mero hecho de que no conocía a nadie. Iba yo sola, con mi mochila y mis botines de piel. Una profesora vino a buscarme, a mí y a un grupo de chicos y chicas que no conocía, y aquí viene mi historia: No voy a contar una historia increíble ni nada por el estilo, solo voy a contar algo. Algo que tal vez te sorprenda. Amada Caroline, un día estaba yo tan tranquila en las escaleras del patio. Intentaba socializar con cualquier persona que pasara, preguntándole si quería sentarse conmigo a comer el bocadillo, pero todos los que pasaban, o me ignoraban, o me miraban con una cara rara y continuaban caminando como si nada, como si fuera un mendigo pidiendo limosna. Eso me pasaba día tras día, semana tras semana, hasta que una chica pelirroja, de unos 12 años como yo, con unos ojos muy peculiares, se acercó a mí. Me preguntó amablemente si quería ir con ella a jugar al baloncesto. Al hablar, realmente su acento no parecía español, parecía británico. Yo, como no tenía otra opción mejor, acepté su propuesta y pasé los últimos 10 minutos del patio jugando al baloncesto. Yo iba a primero “A” y ella iba al “B”. Pasamos los primeros meses del cole todas las horas del patio, jugando al baloncesto y charlando sobre chicos, deberes… llegué a pensar, que podría ser tu sustituta, y no me equivocaba. Fueron pasando los meses y nos fuimos conociendo mejor. Fui descubriendo cosas de ella, algunas me gustaban mucho, y otras no tanto. Acabamos siendo muy pero que muy amigas. Hacíamos fiestas de pijama, quedábamos los fines de semana, hacíamos los deberes juntas y todo era perfecto. Ya sé, Caroline que esto puede que no te importe, pero a mí sí. Y como sé que somos buenas amigas, yo te lo cuento. Esto no es una historia increíble, no es un sueño hecho realidad, pero es que necesitaba contarle a alguien que por fin no me siento sola en el mundo, no me siento marginada, ya no me siento invisible. Dejando un poco a parte este tema, ¿qué tal estás tú? AITANA YESTE 1A MARÍA CANO

NO ES MÁS DIFÍCIL NI MÁS FÁCIL... DIFERENTE Me han hecho escribir una carta a mi antiguo colegio. Vaya coñazo. Tengo la teoría de que a los profes les gusta vernos así. A mí me encanta escribir, lo hago desde los 7 años. Y tras haber dicho esto, os pongo en contexto de lo que nos dijo la dictadora de castellano: -Tenéis bla, bla, bla escribir una historia… - Bueno, eso es lo que recuerdo. ¡Y no me forcéis a recordar más! Porque lo que queda esta borroso. Y si con eso no basta, nos echó media hora de sermón sobre qué letra poner, el tamaño, el margen y mil cosas más que quería mi profesora maníaca. Después de eso pensé (debido a mi intuición y la mirada asesina de la mandamás) que era mejor prestar más atención. Cuando se fijó en que ya estaba atento, siguió explicando: - Pero no podréis escribir una historia divertida y entretenida sobre lo que queráis, sino que tendréis que escribir sobre un tema aburrido y trivial que os pondremos los profesores. - Cuando dijo esto último se le escapó una risita malvada. ¡Hostia! Mierda, se me había olvidado que tenía que escribir mis primeras impresiones del insti, estoy jodido. Es que siempre me voy por las ramas. Ahora tengo que borrar esto y volver a comenzar. Espera, los llantos y las lágrimas me han inspirado. Puede y solo puede que le ponga la excusa a la profesora de que esto es una introducción y encima ya tengo media página escrita. Es que soy un genio, no entiendo porque me suspenden. La primera sensación que transmitió este centro milita… Quiero decir centro de educación secundaria, no fue exactamente el instituto en cuestión, sino la montaña la cual tenía, atentos, que subir cada día. Vamos, que no soy arquitecto ni tengo idea de cómo estaba el mercado en aquella época… pero, ¿no había más sitios dónde construir? Por ejemplo, hay una hermosa parcela delante de mi casa y todos saldríamos ganando. Ningún niño tendría que subir la cuesta del diablo y los profes no tendrían que hacerlo tampoco, es que lo de la localización no hay por donde cogerlo… Después de subir esa maldita montaña y acabar más sudado que un polo en la playa de verano, pensé que me sentaría tranquilo en clase y practicaría la mirada de interés falsa que tanto entrené en primaria. Nos soltaron la típica charla de dos minutos (para mí 30) sobre cómo nos organizaríamos y cosas más triviales. Yo ya semimuerto de aburrimiento, pensando cuando nos darían la clave wifi de una vez por todas, se acabó el sermón y tocaba Educación Física. Cuando entré por la puerta del vestidor me pareció escuchar susurrada la palabra muerte. No le presté atención, grave error. Cuando pasé, una voz potente me dijo que me sentara. Le hice caso. Miré la

procedencia de la voz. Vi a una mujer musculosa, con ojos azul brillante y más tarde descubriría que también era letal. Y con la misma voz que me había gritado antes dijo: - Soy la profesora de Educación Física y he sudado más, he escupido más sangre y machacado más adversarios que todos vosotros juntos. Entonces un valiente dijo: - Esto ha sido un error, yo hago deporte extraescolar y no necesito esta clase. Y mirándolo con la que luego nos acostumbraríamos le respondió: - Mira, niñato, a partir de ahora me vas a necesitar hasta para mear y esta clase no se la salta nadie porque me dedicaré yo misma a que no pases de curso. ¡Entendido, cadete! - El muchacho atemorizado no respondió. Pasado este drama estiramos (dolorosamente) media hora y corrimos cinco minutos. Después de aquello nos tocaba Música, la cual ya llevaba mal desde sexto. Deambulé un rato pedido por el enorme centro. Al llegar a la sala me sentí incómodo. No solo por llegar tarde sino por las estatuas de caras de madera mirándome. Al profesor parecía que le diera igual que llegara tarde y me dijo: - Siéntate, hijo, siéntate. Vamos a comenzar con un calentamiento de voz así que golpearos el brazo. ¡Qué sentido tiene! Es que… He visto de todo, pero nos hagan golpearnos el brazo y lo último que necesitaba después de Educación Física. Es que hay que tener un poco de sentido común… Bueno, no soy expertos en finales y lo haría mejor si no se me acabara la página. Y si me preguntáis por mi opinión, no es más difícil ni más fácil es… Diferente. PAU JORNET 1B

CARTA A MI COLEGIO Más bien esto es un trozo de diario personal y no una carta, pero me gusta ser creativa y escoger cosas diferentes para no ser del montón. Se te tiene que conocer por lo que eres y por lo que haces, no por ser normal. Tampoco quiero ser la mejor del instituto, pero que se me conozca, y “ser alguien”. 11 de septiembre Diario, la verdad es que no estoy nada emocionada por empezar el instituto y no creo que ninguna persona de este planeta quiera hacerlo. Lo único que me preocupa es con quién me va a tocar. Quiero lejos a la niña “criticadoradepersonas 3000” del colegio, no creo en Dios, pero por favor Señor, no me hagas sufrir más, solo pido que no me toque en la misma clase que la del el mismísimo Satanás reencarnado en una niña de 12 años. Tampoco quiero a las “pijas” de turno, son muy pesadas con que si mi padre me ha comprado unos zapatos nuevos o que, como ellas dicen, “he arrasado con el "Zara" con el dinero que me ha dado mi madre… bla, bla, bla” y más rollos suyos. Ni a los pesados de los ordenadores, que si se han descargado el “Minecraft” en el ordenador, o cosa por el estilo, eso me pone muy nervios. Bueno que me voy a la cama, que tengo mucho sueño. 12 de septiembre

LUCÍA CHACÓN

Hola, Diario. Hoy ha sido el primer día de clase, y ni te cuento. Había cada niño más raro… Con mi clase estoy bastante contenta, me ha tocado con gente del colegio que me cae bien, pero hay cada “friky”, “pufff...” Hoy ha sido una auténtica “m*****”, no hemos hecho nada, solo ha dado la lata el tutor durante media hora para luego irnos a casa sin haber hecho nada. Hay más niñas que niños y espero que ninguna sea “pija” porque no soporto a la gente así, pero en cambio hay gente que tiene pinta de ser maja, como la niña que se sienta en última fila, que creo que se llama… ¿Jana?...¡no! Julia, creo. Hasta mañana. 13 de septiembre Hola de nuevo. Hoy te voy a hablar de los profes, cada uno tiene su qué. Lo único que hemos hecho es escuchar y callar. Han presentado el plan docente que explicaba rollos de las notas, los exámenes y tal. El de VIP es muy serio, la de Mates está medio loca y la de Inglés impone mucho, y me han hablado de la de Castellano, dicen que esa si que esta loca del todo. Hasta mañana.

12 de octubre Querido Diario, ha pasado un mes desde que empecé el instituto, y la verdad es que una vez empiezas no es tan aburrido como crees, solo que ahora es época de exámenes y no quiero estudiar, no me gusta nada. Considero que con lo que se hace en clase es más que suficiente. Adiós que mañana tengo un de examen, un palazo increíble. LUCÍA CHACÓN 1C

EL INSTITUTO

ENCARNI ESPEJO

Hola, Lola: Soy Gabriel transmitiendo un mensaje de socorro desde el Instituto Torre del Palau, que he descubierto que realmente es un centro de reclutamien... ¡ejem! yo no he dicho nada. La primera impresión que me llevé de esta cárce...¡ejem! - ¿no hace calor aquí?- de este instituto no fue la acertada: yo pensé que era un bonito centro educativo en el que los niños podían desarrollar su pasión, por ejemplo, por la tecnología y debatir durante horas el tema de si Colón descubrió realmente América o no (yo pienso que no, porque ya vivía gente allí y porque descubrieron que era un nuevo continente años después de la muerte de Colón.) Resultó que no. Sólo te encierran en una habitación y te obligan a copiar durante horas, mientras te dicen “nunca saldrás de aquí,¡ja ja!” Después de aceptar eso, te das cuenta de que hay una brigada de robo de objetos. Simplemente son un montón de alumnos de segundo, que si te dejas algo en la clase cerrada. ¡Zas! Lo hacen desaparecer. ¡Grrrr ,malditos! Bien, una vez dichos (no todos) los inconvenientes de este instituto, pasemos a las ventajas: está en una montaña, por lo tanto, si nieva, llueve mucho o cae un árbol, ¡¡¡se suspenden las clases!!! jeje. Otra cosa interesante es que tienes taquilla propia y, en el patio, no hay abuelos gruñones que te roben las pelotas y los juguetes. Pero si estuviera a salvo de los males que acechan en este sitio, no transmitiría un mensaje de socorro. Tengo que estar constantemente alerta porque si bajo la guardia un segundo de nada, “me hacen desaparecer”. Nota personal: creo que en este centro, todos los profes tienen una especie de poderes mutantes para fastidiar a la juventud y...ejem ejem, este malentendido (traspapelado) que termináis de ver... no tiene nada que ver conmigo. Fin de la nota personal. Bueno como iba diciendo ¡¡¡tienen poderes mutantes!!! La humanidad está perdida: 1. Los profes de guardia tendrán súper voz. 2. Los conserjes súper velocidad. 3. Los profes normales visión de rayos X ( eso no me extraña). Estoy a punto de finalizar esta transmisión y quiero decirte que... ¡por favor sácame de aquí me habíais dicho que era horrible, pero esto estaba fuera del alcance de mi imaginación! En qué punto de la historia el ser humano ha sido tan estúpido - en todos los puntos- como para crear el instituto.

Y además... ñeeeeeec... ¡Oh no, oh no, me han encontrado! Ayuda Lola por lo que más quieras ayúdame... ¡¡¡Argh aaaaaaa!!!! enviar, enviar, ¡enviarrrrr! GABRI CLARES 1C

INVENCIBLE Farta , farta de tot. De tolerar el meu passat , el meu present i el meu futur , saber que encara que lluiti per la meva vida tot acabarà. Necessito sortir d ©aquí , de la meva vida inútil i estúpida , poder saber que passi el que passi les coses estaran bé . Ho penso , penso com puc solucionar els problemes de la meva vida, com poder seguir endavant encara que la meva autoestima estigui pel terra. Potser us explico el perquè de les meves raons ,dels meus arguments , fins i tot dels meus comentaris , però si un no sent el que sento jo cada dia no pot entendre el que se sent quan ningú et fa cas, quan sents que el teu camí és seguir endavant encara que sàpigues que pots caure i que no podràs aixecar -te. No saber què fer en tot el dia a part de seguir i seguir sense cap destí . Sentir-te tan sola que ni tu mateixa et pots aguantar, capficar-te en un món ple de llàgrimes i mentides que ni tans sols entens. No puc més , llàgrimes i més llàgrimes caient per les meves galtes, que toquen els meus llavis i acaben desfent-se, desapareixent. Un pensament de violència contínua passa pel meu cap cada cop que hi ha un silenci , un moment on el temps no existeix , el moment oportú per deixar -ho tot, absolutament tot, i caure. Caure en un buit on poder morir i deixar aquest món cruel e injust. Sóc aquella classe de maldestres que no ho intenten un altre cop, que tenen por de caure i no poder aixecar -se. Deixar de pensar el que pensa la gent de mi, estimar-me molt més i pensar més en si sóc feliç o no, en si ho estic fent bé o m’estic equivocant en tot.

IRENE ROIG

Arriba el dia, el dia en el que m’atreveixo, surto de casa i corro, corro fins que els meus músculs no poden més i les meves venes bombegen àcid de bateria . Arribo, arribo al meu destí , el pont on tot començarà . La meva vida passa per tot el meu cap, els meus problemes, les meves caigudes, els plors que duraven tota la nit, els enganys i les mentides. Tot, absolutament tot , passa en aquell moment pel meu cap, tinc ganes de llançar -me al buit i no tornar a aquesta vida injusta, on les persones són egoistes i no saben estimar. Pujo al reixat d’ aquest pont que veig a la meva ment cada cop que no puc més , cada cop que deixo d’estimar-me. Miro cap a baix i veig la meva intenció, morir d’un cop, ho penso molt, necessito tirar-me i deixar-ho tot. Però per un moment penso, per què ? Per que deixar -ho tot? Recordo tot el que e lluitat fins aquí , solament pensar que això és una baixada, que tinc dret a estar enfonsada algun cop amb la condició de què quan surti no oblidi créixer . Seguir endavant perquè puc, perquè

res és impossible, perquè sóc invencible. Somriure perquè jo he tingut por i l’he vençut . Perquè avui comença el primer dia de la resta de la meva vida, una vida on res és impossible , on puc lluitar contra tot, perquè no em penso fondre encara que vinguin onades. AINA HERRERO 2A

ATRACCIÓ MORTAL On sóc... Què és això?... Per què estic sol... Aquestes són les preguntes que em feia fa mig any, ara segueixo aquí, solitari, sense ningú amb qui parlar. Encara , a hores d©ara no sé on sóc . Malgrat això no és suficient , estic lligat a una espècie de corda que limita tots els meus moviments . He fet expedicions però res, sempre anava a parar a una espècie de membrana, la qual, per més cops que li donés, no s©estripava. He arribat a pensar que això ha sigut algun càstig diví o alguna cosa d© aquestes , personalment ja començava a creure que m©havia tornat boig . Em fa por quedar -me aquí per sempre i crec que és el que passarà , em passo els dies dormint i intentant investigar alguna cosa més sobre on sóc. Desesperat he decidit que avui sortiria sí o sí d©aquesta presó sense barrots , no vull estar ni un minut més aquí dintre . Amb totes les meves forces , he donat cops una i una altra vegada sense resultat , de sobte tot ha començat a moure ©s la membrana s©ha estripat i la corda juntament amb mi ens hem precipitat cap al terra , m©he adonat de la presència d©un forat per on jo podia passar perfectament , m©he endinsat i he començat a caure, sembla que aquesta espècie de conducte no acaba mai.

SILVIA TORRES

Caient he vist una llum vaig directament cap a ella . De sobte he sentit que algú m©agafava de les cames , venia d©aquesta gran llum, jo no podia oferir resistència , era massa fort. M©ha xuclat cap a dintre d©aquesta gran i nova llum. He sortit i he vist que el que m©estava agafant eren unes mans gegants! Ja estava dictant el meu testament, em pensava que aquest monstre m©anava a fer mal. Però no, tots són molt amables amb mi, he començat a plorar de felicitat després de sortir d©aquella presó tan solitària , a més m©han tret aquella incomoda corda que estava lligada a mi. No sé ben bé el que estaven dient , solament he entès una paraula « bebè ». Jo, instintivament , ja sé que avui comença el primer dia de la resta de la meva vida. Aquests monstres m© han portat a un lloc on tinc un amic una mica diferent a mi: és pelut, té una cara molt estranya, però és molt bon amic meu i això és el que m©importa. A vegades m©enfado perquè els monstres no hem deixen anar a veure món però estic content perquè m©estimen i em cuiden. MARC ALCÁNTARA 2A

MAR DE NIT Era un matí assolellat , la nostra protagonista , la Bruna, anava de camí cap a una nova llibreria que havien obert al seu carrer , era una llibreria bastant estrafolària , tothom qui tenia un mínim interès per a la lectura n©havia sentit a parlar . La Bruna , que és tota una aficionada als llibres antics , no podia resistir la temptació d©anar-hi. Mentre s©hi dirigia anava rumiant quin tipus de llibres es podria trobar . Quan va arribar a la botiga el primer que li va cridar l©atenció va ser el nom, quin nom que tenia aquella botiga , Bombolla de lletres es deia, un nom que li inspirava curiositat. Va decidir-se per entrar, i només obrir la porta , com si hagués estat abans dins aquella estància , va dirigir- se a la prestatgeria del final, allà hi havia el llibre més bonic i estrany que havia vist mai: la portada era tota ella un mar d©estrelles , un cel de nit estrellat, semblava tant real... La Bruna el va mirar la contraportada, però no hi havia res, va mirar a l©interior del llibre , allò sí que li va agradar , el llibre estava escrit a mà, amb unes il·lustracions sorprenents, hi havia plantes folrades que semblaven acabades de collir, no va voler mirar més per no fer-se spoilers de la història . Va agafar el llibre, va anar a la caixa i el va pagar. Tot va anar tan ràpid que no va tenir temps de fixar -se en més detalls . Quan va arribar a casa, la seva mare li va preguntar què s©havia comprat , la Bruna li va ensenyar el llibre, la mare el va obrir i va exclamar tota furiosa:

MAR MORAL

-Bruna, es pot saber per quins set sous t©has comprat un llibre buit? La Bruna no va dir res, només va pensar que la seva mare devia estar cega, però va mirar el llibre i no hi va veure res, que estrany, l©havien estafat. Enfurismada , es va dirigir amb el llibre a la mà a la seva habitació, ella estava segura que havia vist text en aquell llibre. Va tornar a obrir el llibre i va veure tot el que havia vist a la botiga. Directament, gairebé a la velocitat de la llum es va dirigir on era la seva mare i li va ensenyar el llibre i, per segona vegada, no hi van veure res. Allò l©estava posant molt nerviosa, així que va tornar a l© habitació i va començar a llegir. El llibre era el diari personal d©un home anomenat Ricard Portí , un viatger que havia descobert un món màgic on regnaven la Nit i el Dia, una parella encantadora segons el narrador . El Ricard va tenir el gran honor de veure néixer i créixer els dos fills del rei i la reina, eren el Sol i la Lluna. La Lluna sempre havia estat molt gelosa, el Sol era tan feliç, tan alegre que queia bé a tothom. La Lluna en canvi era més reservada i les seves úniques amigues eren les estrelles del mar.

estrelles del mar. Al final del llibre hi havia un mapa molt estrany , devia ser del món fantàstic , va pensar la Bruna , i no s©equivocava . L© endemà va descobrir que el llibre només el podia veure ella i que la portada semblava tenir coincidència amb el mapa . La portada , però , va patir un petit canvi, en acabar la lectura del llibre hi va aparèixer una brúixola . La Bruna, després de les classes, va decidir dirigir-se on apuntava la brúixola , era la botiga on havia comprat el llibre. Va entrar-hi i va seguir la brúixola fins a una porta , la va travessar i va arribar a aquell món màgic que descrivia la història d©en Ricard. El món, però, semblava que havia perdut tota aquella alegria . La Bruna , que no es creia el que veia , va girar cua però no s©hi va trobar la porta , sinó una platja , on l©aigua semblava un mar de nit, on en comptes de peixos hi havia estrelles. Va pensar que era molt bonic , però l© única cosa que volia era tornar a casa . La Bruna , contagiada per l© aire de malenconia , va caminar sense rumb resseguint els límits de l©aigua o cel, tot era tant confús... Al cap d©una bona estona caminant la Bruna va veure una silueta empresonada que brillava i va pensar que devia estar delirant. Aquell home podia ésser el Sol? L© home va alçar la vista i va dir: -Hola, sóc el Sol, encantat de conèixer-te, sembles perduda, com et dius? -Hola, sóc la Bruna. Com és que aquest món està tant apagat? I què hi fas tu aquí empresonat si ets el príncep? -Bones preguntes - va fer el Sol encantat - Al morir els meus pares jo m© havia d©encarregar del regne i això suposava molta feina, per això, la meva germana, la Lluna, em va dir que em donava unes vacances a la platja, però en comptes d©això em va empresonar aquí i dia rere dia aquest món s©ha anat tornant més fosc. -Doncs jo et trauré d©aquí i et portaré al castell. Va agafar una petxina i va trencar els barrots de corall . Junts van anar fent camí cap el castell. Un cop allà van entrar al saló reial disposats a lluitar contra la reina . El Sol va començar el pla A, dialogar i aconseguir regnar junt amb la Lluna. -Lluna, sóc jo, el Sol, i vull que em tornis el que és meu i que regnem junts . -Ni pensar-ho. Ara és meu i per fi tothom m©estima. -No és veritat- va dir un dels seus majordoms, que era un peix amb camestots li tenen por sa majestat. -Què? I com és que no se m©havia informat d©aquest fet?- va saltar la reina , que d©un to pàl ·lid havia passat a un to vermell com un tomàquet .Si ningú no m©estima no val la pena viure. -No, si regnem junts tothom t©estimarà.- va dir el Sol preocupat.

-D©acord germà. Sento haver estat tant dolenta amb tu. Ara, tornem aquesta humana a casa seva. -Gràcies Bruna i bon viatge! La Bruna va aparèixer al seu llit amb el llibre i una petxina amb un sol dibuixat a la mà . Va pensar que si no hagués estat per la lectura d©aquell llibre mai hauria viscut una aventura tan extraordinària. CARLOTA FARRERAS 2B

CANVI DE VIDA Quan em vaig assabentar de la notícia , vaig anar corrents a la meva habitació , i vaig donar un cop de porta que el meu gat va donar un salt tan perfecte que podria haver guanyat els Jocs Olímpics . Quan em vaig asseure al llit, no podia aguantar la impotència que sentia dins del meu cos, i de cop, vaig començar a plorar com si s©acabés el món, vaig mullar tant el llit, que semblava una piscina , que em podria tirar i capbussar -me dins . Les meves llàgrimes sabien a tristesa , a un sentiment que no havia tingut mai . Ah , que encara no us he explicat la notícia ? Doncs mireu , estava tan tranquil .la asseguda al sofà , quan els meus pares van venir i es van asseure al meu costat , van agafar el comandament de la televisió i la van apagar . Els vaig mirar, i la meva mare va començar a explicar-me que jo de petita era molt guapa, que se©n recordava de quan van comprar la casa , de quan vaig entrar per primera vegada sola a la guarderia, etc. Em semblava molt estrany que comencés a explicar-me tot allò , però no li vaig donar molta importància . De cop i volta , després de tota aquella explicació, la mare va dir: - però... Quan la meva mare va dir això, jo li vaig tallar amb la mateixa paraula, però?... Ella sempre em diu que és de mala educació tallar a les persones quan estan parlant , però jo li vaig insistir perquè em digués què passava . Em va agafar la mà i em va dir: - Marina, hem d©anar a viure a Madrid. Quan el meu cervell va processar el que va dir, se©m va quedar la cara feta un quadre . Li vaig començar a cridar , a dir -li que estava boja , que no podíem marxar , que aquí tenia amics , una família ... Per cert , em dic Marina , tinc 14 anys i la meva súper colla d©amics és diu ©©El Club de los Incomprendidos ©© ( ja ho sé, ens hem copiat de la pel·lícula, però no se©ns acudia un altre nom per a la colla). IVAN RAMOS

Després d©escridassar tant a la meva mare, vaig anar corrents cap a l©habitació ( i vaig fer tot el que ja us he explicat al principi ). Havien passat uns 10 o 15 minuts quan la meva mare va venir a l© habitació a parlar amb mi . Li vaig preguntar per què volia que ens traslladéssim a Madrid si aquí s©estava molt bé i ella em va dir que a la feina l©havien ascendit i que havia de treballar en unes oficines allà. De veritat que estava molt contenta per la meva mare, s©ho havia currat molt tots aquest anys i estava molt il·lusionada, però jo no volia deixar ni el meu institut ni als meus amics . Vaig mirar fixament a la mare . Tenia un somriure a la cara que ho deia tot, vaig pensar en ella, en tot el que

havia treballat i que per ella faria el que fos, perquè l©estimo. Ens vam donar una abraçada molt emotiva . Quan estava a punt de marxar de l© habitació, em va dir que marxàvem el dissabte. Vaig estar una bona estona pensant en els meus amics , quan em vaig adonar de què era dijous i l© endemà divendres era festa . Vaig anar corrents a pel mòbil i vaig trucar a la Laura, la meva millor amiga, li vaig explicar tot el que havia passat i vam quedar el Divendres per veure a tota la colla i per acomiadar -me d©ells. Em vaig despertar al matí , eren les 10:50, mai m©havia aixecat tan tard. Quan vaig mirar l©hora gairebé em dóna un atac de cor. Vaig quedar amb els meu amics a les 11:15 i només quedaven 25 min. Vaig anar corrents a esmorzar , vaig agafar un plàtan i m©ho vaig menjar d©una sola mossegada . Vaig anar corrents a les escales i les vaig pujar en un tres i no res . Quan vaig arribar a l© habitació , vaig obrir la porta de l©armari i vaig agafar un pantaló negre i una camisa de color rosa . Em vaig posar una colònia d©aquelles barates i vaig marxar corrents cap al lloc on havíem quedat. Eren les 11: 12 , quedaven tres minuts . Per fi vaig veure la meva colla , vaig anar corrents cap a ells i els hi vaig donar una abraçada tan forta que per poc els deixo sense respirar. Vaig parlar amb ells, de com els estimava i els hi vaig dir la notícia. Es van quedar molt tristos. Ja era l©hora de marxar, els hi vaig donar una última abraçada molt i molt forta. Quan vaig arribar a casa, la meva mare em va dir que preparés la maleta i que posés tota la roba a dins . Vaig estar tota la tarda fent - la i endreçant tot. La meva mare em va dir que deixàvem gairebé tot a la casa, per sort, així no havia de portar tantes coses. De tan cansada que estava , em vaig estirar al llit i em vaig quedar dormida . Al dia següent , la mare em va despertar cridant i no m©agrada gens que em despertin així . Vaig obrir el ulls , i de cop vaig recordar què avui ens canviàvem de casa, de ciutat, d©institut i d©amics. Per una part estava molt trista perquè trobaria a faltar molt Barcelona , però per una altra part volia visitar Madrid i també estava feliç per la meva mare . Va arribar l©hora de pujar al cotxe. El meu pare el va arrencar , vaig mirar per la finestra i veia casa nostra , la trobaria molt a faltar . Després de mirar-la uns 10 segons, em va caure una llàgrima per l©ull esquerre, però la vaig netejar molt ràpidament . Ja portàvem unes dues hores amb el cotxe, i vaig anar pensant en el que faria a Madrid i de cop i volta no em va semblar gens malament que ens traslladéssim . Després d©unes quantes hores de viatge, per fi vaig veure el rètol que posava ©©Madrid ©© i sense voler vaig somriure.

Quan vam arribar , el meu pare va aparcar justament a la porta de la nova casa , semblava molt gran i nova , la primera impressió va ser molt bona . Vaig obrir la porta i el primer que vaig veure va ser un gran menjador amb un sofà negre molt gran i davant un moble amb una televisió. A la dreta hi havia la cuina molt gran, els mobles eren de color vermell i blanc . Si pujàvem a dalt ens trobàvem dues habitacions i un lavabo. La primera habitació era la meva i la de la meva germana. Hi havia dos llits i un armari per a les dues. Després hi havia l©habitació de la mare i el pare. Si baixàvem a baix, a fora hi havia un balcó i des d©ell es veia la piscina comunitària . Després d©endreçar tot, es va fer molt tard i ja era hora d©anar a dormir. El dia següent se©m va passar molt ràpid, vam anar a la piscina, vam donar una volta, etc. El dilluns, la meva mare em va dir que havia d©anar al nou institut. Tenia molta por però em vaig vestir, vaig fer la motxilla i la mare m©hi va portar. Quan vam arribar, la mare em va desitjar molta sort i que fes moltes amigues, jo li vaig donar un petó i vaig baixar del cotxe . Hi havia molta gent . Després de cinc minuts va sonar un timbre, això volia dir que havíem d©entrar a les classes. Em vaig quedar mirant el rellotge que hi havia a dalt de tot de l©edifici i vaig pensar : avui és el primer dia de la resta de la meva vida. MARIA ABAD 2C

MARTÍ I FIRNEN, UNA NOVA AMISTAT Per a en Martí, era un dia normal, havia anat a l’institut, com sempre. Les hores passaven ràpid per a ell ja que l’institut era una cosa que li agradava. Potser no era el millor de la classe, però sí el que més s’aplicava. Però per a ell, això estava a punt de canviar. Quan el rellotge donava les onze, la seva vida va donar un tomb inesperat. Va ser cridat a direcció. Ell es va preocupar, ja que no recordava haver fet res dolent. Va picar suaument a la porta, atemorit pel que pogués passar, però mai no s’hagués esperat el que li van dir a l’entrar. El van fer seure i, en el moment en què li van dir aquella terrible notícia, el temps va parar de córrer. El van informar, que els seus pares havien mort en un terrible accident de cotxe. Anaven a treballar quan un camió va impactar contra el seu cotxe. En Martí no es volia creure el que havia acabat de escoltar, els seus pares havien mort? No podia ser, no podien haver mort, es repetia una i una altra vegada. Finalment va acabar acceptant la realitat, i una pregunta va assistir als seus pensaments, què seria ara d’ell? Es quedaria sol? Com si l’haguessin llegit la ment, una persona que hi havia al costat del director va dir que ara anirien a casa seva a agafar tot allò que pogués necessitar, i després el portaria a un lloc on es podria quedar. Al cap d’una estona van arribar a una casa, segurament l’orfenat. Semblava massa trista, no era molt acollidora. Li van ensenyar la seva habitació, massa trista, massa negra. S’hauria de passar els propers anys allà? No ho volia pas. Els dies passaven, i ell es tancava en la més absoluta tristesa. Un dia, un pensament va néixer, fugiria lluny, on pogués ser feliç. Va decidir que aquella nit era perfecta, hi havia poca lluna, no el veurien anar-se’n, a més, hi havia una festa, tots serien fora. Va sortir , va anar tot recte pel carrer, i va arribar a un solar. Hi havia una pedra rodona, d’una mida una mica més gran que ell. Tenia un dibuix estrany, un cercle amb diverses figures dins i unes lletres a dalt. Les va llegir, i de sobte la pintura de la pedra es va il·luminar, va caminar cap a ella i la va travessar. Aquell dibuix tan estrany era un portal.

Quan va obrir els ulls es va trobar a un lloc estrany. El solar on es trobava havia desaparegut, en el seu lloc hi havia una vall que estava delimitada per arbres, un bosc que semblava immens. Sobre seu, de sobte, passà volant una cosa, que resultà ser un drac, un immens i preciós drac blau. A sobre seu, un genet, que semblava ser humà. En veure visita, el genet, baixà des dels cels, i en Martí va descobrir que no era una persona com ell, és més, semblava una elfa, amb aquelles orelles acabades en una forma tan estranya. L’elfa s’anomenava Ayla, en veure que ell no es cap amenaça, li va explicar la situació del regne, tots els genets de dracs han hagut de fugir i amagar-se del govern d’un terrible tirà. De sobte escoltaren un rugit, i van decidir que és millor anar-se’n d’allà. Es van dirigir al bosc i de sobte es trobaren en un campament. Una vegada allà, amb les presentacions fetes, li expliquen que estan plantejant un atac, per aconseguir els ous de dracs que tenen al palau. Que amb el que tenen al campament, són els únics que queden. Li ensenyen un ou de drac, i en tocar-lo, emet una intensa llum, i l’ou comença a trencar-se. Els elfs li expliquen que el que ha passat és que el drac que hi ha dins, l’ha escollit a ell com a genet. En tocar el drac acabat de néixer, una marca li apareix a la mà, una marca que el permet escoltar els pensaments del drac, que anomenen Firnen. En lloc de fer la batalla quan tenien previst, la posposen per quan Firnen i Martí puguin participar en ella, i així tenir més possibilitats de guanyar. Finalment arriba el dia de la batalla, i en arribar de sorpresa, aconsegueixen entrar dins el castell, i allà, adormir al turmentat drac del tirà i atrapar el propi home. Els elfs decideixen que el seu nou rei sigui en Martí, ja que ell ha aconseguit derrotar a l’antic. Ell, en el dia del seu nomenament, pensa: avui és el primer dia de la resta de la meva vida, ara podré ser feliç. LAIA DEL AMO 2C

UNA PROVA A LA VIDA Tot va començar quan... Ni tan sols ho recordo , segurament quan encara era una llavor al ventre de la meva mare. No és pas una exageració . Si no recordo malament , la meva mare em va dir fa un temps , que quan hi era a la seva panxa, em posava peces de Vivaldi, Mozart i d©altres. Des que tinc consciència he començat a tocar el piano . En tocar el teclat de tecles de neu i de nit, sempre m©esgarrifo . Així com quan escolto a Mozart o Txaikovski . Quan ja tenia 7 anys la meva mare em va parlar d©una escola per a músics experts que era la millor de tot el país i des d©aquell dia, vaig començar a preparar-m©hi. La prova per entrar -hi l©hauria de fer quan tingués 16 anys . La meva vida estava centrada a tocar el piano i treure deus en tot el relacionat amb l© estudi.

JULIANA MAFLA

Per fi va arribar el dia de l©audició, em sentia com si estigués a un auditori ple de jutges molt seriosos i imponents . Ah, clar, és que era així ! De sobte vaig començar a tremolar i tot va començar a girar com una baldufa. "Turkish March " que era la peca que estava interpretant va ser totalment distorsionada . El rostre dels jutges em comunicava que havia elaborat un feixuc intent de nova composició . Vaig recordar el consell de la meva mare : imaginar -me un prat verd amb cadells petits, peluts i bells. Però després recordava la pressió que el meu avi inconscientment havia abocat sobre mi. Tot va començar de nou . Estava decidida a marxar -me però vaig inspirar i em vaig refer . Vaig emprendre un viatge dins dels meus records, aquells moments tocant el piano a casa . Un dels meus records més importants , que guardava des que el meu pare havia mort a causa del càncer , era una imatge de les mans de mon pare ajudant -me a tocar "Nocturne ". Era pràcticament l© únic que recordava, això i la seva olor i tendresa que em transmetia. Vaig disculpar-me davant els jutges i vaig iniciar el segon intent. M©inquietava i m©afligia la idea de què semblés que jo no havia tingut cap figura paterna , el cas és que sí l© havia tingut , però l©egoista malaltia que afecta a milions de persones , va apoderar -se d©ell. Tret d© això , em reconfortava pensar que potser no era perfecte però dins dels meus records sí que ho és . A l©instant en què vaig tocar l©última nota, la meva galta va ser sobresaltada per la rosada dels meus ulls. El meu cor bategava a una velocitat vertiginosa, la meva ment repassava cada nota , cada moment . Tot era un cúmul de sentiments , estava : inquieta, nerviosa, engrescada , però el més important, era que estava molt satisfeta. Hi havia la possibilitat de què no li hagués agradat a ningú, però això no seria del tot cert perquè a mi sí que m©havia agradat i ho vaig gaudir.

Finalment avui m©han enviat el veredicte via e-mail. La resposta és negativa , però la seguretat que havia adoptat durant la prova persisteix . Jo continuo estant ben satisfeta i si segons el seu criteri no sóc prou bona, no és el meu problema . Ho podria tornar a intentar però , ho vaig fer de cor i crec que no ho sabré fer millor . No entenc per què , però des d©aquella audició sóc més feliç , potser és perquè he estat tot aquest temps sotmesa a molta pressió i m©he alliberat d©aquest pes immens. He deixat de preocupar -me excessivament per tot. Sento que avui comença el primer dia de la resta de la meva vida. CARLA VÉLEZ 2D

AL LÍMIT Les parpelles em pesen, estic cansada. M©he llevat del llit amb un gest de fàstic , com cada dia. Aquesta nit ha sigut estranya , no sé , he notat una sensació de xafogor, nervis i angoixa que el meu cos no havia experimentat mai. Ha arribat el dia en el que he pres la decisió i us vull explicar per què. A tu mama, a tu, papa, a tu, Guillem, a tu, Berta, i a tu Tobi, m©agradaria poder-vos explicar com em sento i per què he decidit deixar-vos. Com a pares sou genials i us he estimat molt, però he sentit que vosaltres a mi no. El Guillem sempre ho fa tot bé. Va a la universitat, té nòvia i li compreu de tot. La Berta us necessita sempre perquè l©heu de portar a les sessions de quimioteràpia, espero que algun dia se©n surti d©aquesta. La Berta us necessita més que jo i jo no necessito a ningú . Estic dins d©un pou d©aigua en el qual va augmentant la seva quantitat. Porto uns mesos que aquest pou ja és ple , ha arribat al seu límit, família, no sé si m©enteneu, espero que sí. Tinc quinze anys, i sé que vosaltres penseu que em queda molta vida per endavant, però jo ja no tinc ganes de continuar en aquest món. Ningú em vol, no m©accepten. Em veig massa prima , no tinc l©atratctiu que té la Irene . Cap noi es fixa en mi, només els professors en els meus exàmens , ja que trec excel .lents a totes les matèries . Tots em pregunten per la Berta, però ningú s©interessa per com estic jo. En Carles se©n riu de mi, i no m©estima de la mateixa manera que jo a ell. Estima la Irene. A tu Guillem, que sempre has estat amb mi, que m©has portat a l©escola i m© has posat el menjar a la boca, et dedico aquestes línies per dir-te que quan va néixer la Berta et vaig perdre. Sé que tu no comparteixes la mateixa opinió , et conec molt bé, germanet. Però n© estic segura de què és el millor que puc fer. T©estimo, cuida a la mama, a la Berta i al papa, que ells ara mateix deuen estar molt malament, diga©ls que no es preoucupin, que jo ja descanso. A tu, petitona meva , no eliminis aquest somriure del teu rostre cada cop que surts de l© hospital, cuida©m al Tobi. Recorda preparar-li el pinso a la mateixa hora cada nit, i no vagis a dormir gaire tard. L©únic que us demanaria a tots vosaltres i a l©Ona, ja que ella m©havia arribat a entendre algun cop, és que deixeu la meva habitació intacta , i no toqueu el bolígraf amb el qual he escrit aquesta carta . Crec que era la millor forma d© adreçar-me a vosaltres. He pogut explicar com em sento. Escriure aquesta carta m©ha produÏt un cúmul d© emocions: tristesa, plors i alguns records.

Bé, ja ho he dit tot. No us preocupeu per mi, estic on vull estar, com ja us he dit us estimo molt . Pero això és un túnel sense sortida . Encara que el Tobi no ho entén , el meu reietó , el meu petit, el que aconseguia dibuixar un somriure al meu rostre, m©agradaria dir-li que mai deixi de bellugar la cua. Ho deixo aquí, vaig cap a l©estació... Avui comença el primer dia de la resta de la meva vida... JÚLIA RIPOLL 2D

QUALSEVOL NIT POT SORTIR EL SOL Un ocell tafaner em va despertar amb els seus refilets de bon matí . Vaig provar d©aixecar -me del llit, però se©m van enganxar els llençols . A la fi em vaig aixecar del llit, i em vaig vestir . Era el primer dia de curs i feia un sol espaterrant . Al bell mig del carrer vaig veure les meves amigues , que em van saludar entusiàsticament. Després vam anar cap a l©institut. Quan vam arribar -hi, en Jaume , un noi burleta i fatxenda , em va dir que m© havia engreixat . Vaig obrir uns ulls com unes taronges i em va caure l©ànima als peus, de tal manera que vaig plorar hores, hores i més hores. A partir d© aquell moment tota la meva vida va fer un gir de tres-cents seixanta graus, a una velocitat supersònica . Vaig passar de ser una nena encantadora a ser una adolescent tímida i pansida. D© ençà del comentari d©en Jaume la meva vida va canviar moltíssim . Ja no tenia a les meves amigues que em recolzaven sempre, cada vegada li dedicava menys un "t©estimo " a la mare , tots els dies eren foscos i lents , molt lents . Fins i tot aquell matí, quan era al lavabo, vaig sentir que venia algú i com que per sota la porta es podien veure els meus peus, els vaig amagar dins de la jaqueta, per tal de no ser descoberta. Eren les meves antigues amigues que parlaven de deixar- me en ridícul davant de tota la classe. Ja ho deia la mare, que per a ella l©adolescència va ser molt difícil. Al cap d©uns dies d©aquest fet, quan estava al menjador , sola, van venir les meves ex-amigues a seure amb mi. Jo ja m©imaginava que no tramaven res que de bo i així era. Va venir la Núria i em va deixar anar tota la seva safata plena de la famosa crema de carbassó fastigosa de l©escola. Vaig quedar tota empastifada d© aquell suc horrible i tothom va començar a riure desesperadament . Em sentia sola i destrossada , m©havien humiliat davant de tota l©escola. Vaig marxar amb la cua entre les cames cap al lavabo.

SANDRA MOLINA

Després d©aquest fet vaig anar a veure unes noies de l©altra classe perquè a la meva no hi havia ningú que volgués estar amb mi. Vaig anar a trobar -les i van fer com si sentissin ploure. Per sort, quan ja marxava decepcionada cap a la meva classe altra vegada, una de les noies de la qual no recordava el nom, em va xiuxiuejar a l©orella que les meves antigues amigues havien fet córrer

una notícia per tota l©escola, segons la qual, si algú es relacionava amb mi, li farien la vida impossible, fins a deixar-lo sense amics ni amigues. Vaig córrer cames ajudeu-me fins a no poder més. Em trobava a sobre d© un pont que em provocava vertigen , perquè semblava que en qualsevol moment cauria dins del precipici . Pensava que ja no valia la pena viure en aquest món, que ningú m©estimava. Estava sola, era com si estigués a dins d©un remolí que volia acabar amb mi i que m©anava absorbint poc a poc, sense que en pogués sortir . Una idea terrible va passar per dins meu: el suïcidi . Una esgarrifança em va recórrer tot el cos i vaig pensar que jo ja no tenia lloc en aquest món . Vaig acostar -me a la vora i ja anava a saltar pel precipici avall, quan vaig sentir una veu que venia de dins meu. Aquella veu em va dir que no ho fes, que al món hi havia molta gent que m©estimava i que em necessitava a prop seu; que per culpa d©aquella gent indesitjada no m©havia de treure la vida , no m©ho mereixia . Alguns s©havien equivocat al precipitar -se a prendre la mateixa decisió. Tot seguit vaig reaccionar i vaig comprendre el que em volia dir. M©estava equivocant i vaig apartar -me de la vora del precipici . Una mica més i tota la meva vida s©hauria acabat. Li vaig dedicar a tota la gent que m©estimava dues paraules molt importants: "Us estimo". Avui en dia penso que allò que semblava que no tenia remei sí que en tenia, i que si tots miréssim les coses des dels ulls d©una altra persona , no diríem tot el que diem i no pensaríem tot el que pensem. Sempre hi ha moltes solucions i sortides alternatives al suïcidi, el problema és que a vegades no les veiem perquè estem tancats dintre de nosaltres mateixos. OLÍVIA MAGRIÑÀ 2D

TORNAR A COMENÇAR -Estic super nerviosa, aquí m©ho jugo tot. Des dels altaveus se sent el comentarista: -3, 2, 1, 0! La Mireia passa el primer obstacle sense cap dificultat , el segon també i finalment el tercer. Increïble , ho ha fet perfecte ! Ara veurem si s©ha pogut classificar per als Campionats Internacionals d©Esquí. -Ha estat impressionant , estic molt emocionada , em posaré a plorar !- crida la Mireia. -La primera classificada d©aquest campionat d©Espanya i que podrà anar directament cap als Campionats Internacionals d© esquí ha estat...la Mireia del Club Ceretà- se sent des del l©altaveu. -No m©ho puc creure que hagi entrat pels Campionats Internacionals d©Esquí , estic super emocionada! La Mireia, molt contenta, va cap al seu entrenador. Ell l©abraça i el seu equip l©aplaudeix . Aquella tarda tota la seva família van a celebrar-ho. Molta emoci ó però no sap a què s©haurà d©enfrontar en el seu futur immediat. Al cap d©uns dies la Federació Espanyola d©Esquí va comunicar a la família de la Mireia que podia entrar a l©equip , entrenar amb ells i preparar -se pels Campionats . La Mireia va acceptar molt satisfeta . Els seus pares estaven molt orgullosos.

CARLA MARTÍNEZ

Ella va anar corrents a explicar -ho als seus amics . Es va parar en el semàfor i quan es va posar verd va travessar el carrer, però un cotxe va passar molt ràpid i es va endur la seva cama per davant . La Mireia va fer un crit impressionant en veure tanta sang i es va desmaiar . Els pares , en sentir el crit , van baixar corrents i van veure la seva filla estirada a terra , tota plena de sang i és van adonar horroritzats que li faltava una cama . Ràpidament , van trucar a l© ambulància. La Mireia es va despertar en una habitació i va veure els seus pares parlant amb molts metges, i plorant. Estava molt espantada. -Vull que m©expliqueu què ha passat-va exigir la Mireia. -Mira filla, ens sap molt de greu, van començar a dir sanglotant i plorant , has patit un accident, un cotxe s©ha saltat el semàfor vermell, t©ha atropellat i t© ha amputat la cama dreta. Quan va sentir aquesta frase, es va quedar paralitzada. - Això no pot ser veritat !-es va queixar , incrèdula . Però , lentament va anar baixant el braç fins arribar on hi hauria d©haver la cama i va notar que no tenia res. -Per què m©havia de passar això a mi?...A més a més ja no podré anar

als Campionats Internacionals , ja no podré tornar a esquiar ni a fer vida normal!- va dir plorant. Els metges i els seus pares van intentar calmar -la però ella tenia tanta ràbia i tanta tristor que va ser impossible. Van anar passant els dies i la Mireia seguia igual, però amb un petit canvi : -Crec que m©he de començar a posar al cap la proposta dels meus pares d ©anar al psicòleg- va pensar. Els primers dies amb el psicòleg estava molt nerviosa , però de mica en mica va començar a sentir -se còmoda . Ell li va dir que podria fer vida normal i tornar a esquiar un altre cop, però la Mireia va pensar que això seria molt més complicat . El psicòleg va aconseguir que tornés a confiar en ella mateixa i que es convencés que tenia moltes coses per fer. Com que ja estava recuperada emocionalment ara li tocava anar a rehabilitació i a partir d©aquí va començar el primer dia de la resta de la seva vida. Al principi li va costar molt, sobretot perquè no podia aguantar l©equilibri , es cansava molt ràpid perquè només podia fer força amb una cama. Com que ella estava tan convençuda que se©n podria sortir , quan queia , s©aixecava decidia sense por . Finalment , va poder aguantar l©equilibri i tornar a esquiar, va competir en esqui adaptat. Primer es va classificar pels Campionats de Catalunya , desprès pels d© Espanya, els Europeus, els Internacionals, fins arribar a les Olimpíades. -Ara és el moment de la Mireia, a punt de començar el descens -diu el comentarista del canal d©esports. -Gràcies als esforços que he dedicat, ara sóc aquí, a les Olimpíades , a punt de llençar-me a la pista i tornar a viure una nova experiència. YAO SÀBRIA 2D

NUSFJORD Estimat diari, torno a ser jo la Laia, i avui t©explicaré com va començar tot.

TONI LIZARTE

En aquell temps jo tenia 7 anys, i arribaven les festes blanques al meu poble Nusfjord, Noruega, unes festes on la gent surt al carrer vestit amb els vestits típics de la seva regió i banderetes per celebrar la signatura de la Constitució de Noruega. Jo havia quedat amb el meu avi per passar el dia a fora gaudint de l©arribada del bon temps i la llum , visitant tot tipus de paradetes que hi havien pel carrer. El meu avi em va explicar que a aquestes festes se©ls hi diu «Blanques » perquè de nit hi ha gairebé tanta llum com durant el dia. Era el dia 22 de juny, el dia amb més llum de l©any. Després de molts mesos del fosc i fred hivern , era tot un gust poder sortir al carrer sense fer petar les dents del fred, i això la gent ho aprofitava , així que la ciutat tenia més vida que mai! Ja feia una estona que caminàvem i jo començava a estar cansada així que li vaig dir al meu avi que si podíem anar al parc a descansar . Uns minuts després ja estava cansada de descansar (si, bé , eh... era petita ). Així que vaig deixar al meu avi assegut al banc i vaig endinsar-me cap a un espès bosc que hi havia prop del parc . Caminava una mica despistada , observant els matolls que es movien a causa d©algun esquirol poruc i sentint les branques d©aquells alts avets, que es movien al so de la brisa càlida del juny . De sobte vaig notar que els peus em quedaven penjant al buit i jo queia darrere d©ells , per un llarg , negre i profund pou . Vaig quedar una estona inconscient , quan vaig tornar en si estava completament desorientada, només recordava la sensació de caure al buit. A poc a poc vaig intentar refer-me i buscar la manera de sortir d©allà dins. Amb unes lianes i unes arrels que sortien de les parets vaig aconseguir escalar fins al cap damunt i veure de nou aquella llum que tan desitjava . Al sortir d©aquell maleït pou vaig pensar «aquest és el primer dia de la resta de la meva vida». La meva sorpresa va ser immensa al veure una colla de barbuts pudents i agressius homes que celebraven alguna cosa . Tot encuriosida m©hi vaig acostar i els hi vaig preguntar què feien i què celebraven. Em van preguntar d©on sortia jo, com podia anar vestida d©aquella manera i com era que no sabia quin dia era. De sobte em vaig adonar que aquella colla no eren de la meva època ! Per això sense respondre cap de les seves mil preguntes, els hi vaig demanar la data . Dijous , 22 de juny del 1258 ! Em respongueren , estem adorant al déu Thor, pel bon temps que ens ha enviat i per fer fora la foscor i el fred. Ho començava a entendre tot,

aquell Thor em sonava d©alguna cosa... l©avi me n©havia parlat, era un déu Viking! Havia anat a parar a l©època vikinga i estaven celebrant el mateix que celebràvem al meu poble! L©arribada del bon temps! Aquella colla de barbuts eren molt animats , una mica salvatges , tot s©ha de dir , però divertits , ballaven danses i bevien una cervesa calenta i espessa , ecs ! No em va agradar gens!. Vaig mirar l©hora al meu rellotge, vaig pensar en el meu avi, segur que estava molt preocupat per mi! Em vaig acomiadar dels meus nous amics i vaig pensar com podia tornar al meu poble . Sense pensar -m’ho dues vegades em vaig tornar a tirar al pou, em vaig esperar uns minuts i vaig intentar sortir pel mateix lloc que ja havia sortit. Vaig treure el cap pel pou i em vaig trobar el meu avi cridant per el bosc el meu nom desesperadament i molt preocupat. En aquell moment em vaig sentir una mica malament, perquè havia fet patir al meu estimat avi. Ens vam retrobar , ens vam fer una llarga i calorosa abraçada , i vam decidir tornar a casa ja que jo feia una lleugera olor de cervesa calenta . Pel camí li vaig explicar tota la meva aventura , no sé si em va creure, però jo us puc assegurar que es ben veritat. LAIA COURAULT 2E

UNA MAR D©ESTRELLES El sol despuntava sobre les teulades de les cases i foragitava el mantell brodat d ©estrelles de la nit. Sota la tranquil ·litat de la matinada , una figura va sortir a la llum tènue del sol i s©encaminà per un camí fet de silenci i herba coberta de rosada. A la plaça no hi havia ningú , i tots els carrers estaven deserts, la figura caminava amb pas decidit cap al dibuix que els dits pàl ·lids de l©aurora havien traçat al cel . Les passes del caminant de la matinada no s©aturaren fins arribar al bosc . A l©entrada de l©espessa boscúria , es girà i mirà la ciutat silenciosa que el sol il·luminava a mesura que pujava en una escala de núvols que travessava un cel encara sembrat d©estrelles que es resistien a desaparèixer . Va abaixar una mirada resignada i continuà el seu camí entre la verdor de l©espès alzinar que s©estenia fins arribar al mar. I el mar s©estenia fins a l©horitzó. El penya-segat feia que el bosc acabés en sec i que les pedres es precipitessin a l©abisme fet d©escuma de color ivori i roques esmolades . La noia no es va detenir davant d©aquest obstacle , va vorejar el penya - segat i va aconseguir baixar fins a una cala secreta plena de la boirina que l©escuma del mar havia dipositat a la sorra. Hi havia una barca pintada de blanc i blau, amb dos rems i una àncora lligada a la proa de l© embarcació . La noia va arrossegar la petita barca fins on trencaven les ones i es va asseure al banc de fusta. Va començar a remar , l©aigua la portava a ella i l© embarcació cap a les roques , però poc després ja eren a mar obert i el sol, que ja arribava al seu zenit, escalfava molt més, llançant rajos d©or que travessaven la cristal·lina superfície del mar, «Avui comença el primer dia de la resta de la meva vida » es deia la noia mentre remava cap al seu destí . Poc després del migdia, la noia va deixar els rems i va mirar en totes direccions, no es veia terra per enlloc, va deixar que els corrents marins la portessin. En els seus ulls brillava el color del mar i restà mirant-lo. El capvespre va arribar poc a poc, el sol va anar baixant fins a quedar en un bes infinit amb les aigües tranquil·les. Algunes estrelles començaven a brillar en la immensitat crepuscular i van ser testimonis de com la figura de la noia llançava l©àncora i s©asseia a mirar la posta de sol. La noia s© estirà a la barca i mirà com la seda negra del cel s©anava omplint dels petits diamants de les estrelles . Va pensar en la ciutat adormida i en el bosc d©alzines, va pensar en el mar, la sorra i la rosada de l©herba d©un camí. Va sentir la carícia del fred de la nit al rostre i va sentir ganes de nedar fins a la lluna que començava a sortir, tímida , quan el sol desaparegué darrere l©horitzó . Aleshores , va obrir els ulls fins aleshores tancats recordant sentiments , va llançar -se a l©aigua i va nedar cap a la lluna, cap a les estrelles , cap a un mar de nit on els pescadors portaven espelmes i les encenien quan marxava el sol.

El sol del nou dia que va apagar les espelmes dels pescadors va trobar la barca deserta en la immensitat del mar. LILĂ&#x20AC; RUBĂ? 2E

EL MANTELL NEGRE DE LA NIT Obro els ulls en la foscor de la nit, un mantell negre ple de punts brillants , crec que aquests punts són persones que s©han anat volant deixant tot enrere; l©estimada família , els valorats amics... l©anterior vida. Com deia, he obert els ulls , avui és el primer dia de la passada a la ESO , tinc una inquietud indescriptible. - Hola em dic Sergi , Sergi Folch . Vinc de l©escola Maria Auxiliadora de Terrassa , tinc 12 anys i jugo a hockey herba perquè ho trobo molt divertit , em considero molt rialler i simpàtic - dic presentant-me davant de tota la classe. Em sento insegur ja que hi ha milers d©ulls observant cada petit moviment meu, cada paraula que surt des de dins de la meva boca envoltada per uns llavis ressecs i arrugats . Observen tot el que faig . Fa molt que no tenia aquest sentiment de fer-te petit i de preocupar - te de què diran els altres sobre tu. Per sort, sona el timbre , és la meva salvació per escapolir -me d© una situació tan incòmoda. Passen els dies i per fi ens donen els resultats de l ©examen de Física i Química , l©assignatura que , en general , costa més . Aquell examen em va sortir bastant bé , me©l donen i... he tret un 10! La meva família em felicita i el meu avi es posa a ballar fent -me esclatar de riure. De cop i volta, la nostra casa es converteix en un circ i jo em sento el més afortunat del món per tenir aquell avi, i a la vegada, millor amic.

AIDA GUMIEL

Al matí següent m©adono que el meu avi és mort. El meu avi... aquell que em cuidava com si jo fos el més important del món , aquell que em donava les caloroses abraçades quan ho necessitava , aquell que em portava uns boníssims croissants per esmorzar i el meu millor amic, s©ha anat volant cap al mantell negre de la nit. Anant -me a dormir , veig una llum que destaca molt més que les altres, és gran i brilla moltíssim, sembla que totes les altres llums depenguin d©ella , aquesta llum es diu Lluna , m©ho va dir l©avi . Pensant en ell em vessen quatre llàgrimes que recorren la meva trista cara, primer , vessen del meus ulls vermellosos amb un iris marronós , després , recorren el meu senzill nas amb algunes pigues , que són el camí cap a les galtes, finalment, cauen una a una provocant un bassal on es reflexa la meva imatge d©ira i tristor. Jo aixeco breument el cap del bassal i veig una corda, me la quedo observant amb atenció , sense dir res, només observant -la, una corda forta i gruixuda amb fibres tèxtils trenades. No puc suportar-ho més, vull estar amb l©avi, al seu costat, al mantell negre de la nit, em dic per dins. Agafo la corda, i pujat a una cadira, la lligo fortament al dèbil sostre, envolto el meu coll amb ella,

només em falta un sol pas per brillar al costat de l©avi, el faig, la corda s© estira al màxim i bloca el pas d© oxigen cap als meus diminuts pulmons. Malauradament, això només és el començament, m©ofego, moc tot el cos per treure©m la maleïda corda del meu coll, no hi puc fer res. Veig un fosc túnel sense final , sense límit , m©adono que no estic volant cap al mantell negre de la nit, m©adono que no estic volant cap a la lluna, m©adono que no estic volant cap al meu avi, m©adono que no puc brillar al seu costat, s©ha anat i punt. S©obre la porta de l©habitació , i jo estic sense consciencia del que està passant , noto unes mans suaus i càlides que em deslliguen la corda, també noto una pluja de llàgrimes que proveneen d©uns núvols en forma d©ulls. Veig a la meva mare a sobre meu pensant-se que ja no hi sóc, que he desaparegut. -Sergi! Sergi! Desperta!! - Crida la meva mare cada vegada més fort i més trista. De cop i volta, obro els ulls en la foscor i immensitat del buit, agafo una gran onada d©alè. -T©estimo, estàs tan guapa com sempre.- Li dic amb els meus últims esforços. En aquell moment decideixo que avui comença el primer dia de la resta de la meva vida... SERGI FOLCH 2E

DESTINO INDEFINIDO Por fin se acabaron las clases, ahora dentro de unas horas cogería mi avión hacia Irlanda, iba a pasar las navidades ahí, donde compartiré piso con un chico, que no conozco de nada, ¿quién haría tal tontería? Pues yo Eleanor Sanchez una chica universitaria que quiere cambiar su rutina. Al salir del edificio vi el coche de mi madre aparcado en la entrada. Lo que me extrañó fue no verla en él. Me acerque al coche y me quedo apoyada en él, cuando veo a mi madre hablando con mi profesor de Historia, al acercarme, se separan. - Estábamos hablando de tus notas - dice mi madre mientras andamos hacia el coche- últimamente tus notas están bajando. -¿Para ti bajar es que mi nota media sea un 9? Lo que me preocupa a mí, es que papá no sepa que estás quedando con el profesor de Historia- dije bromeando, pero hice que mi madre no hablara en todo el camino.

LAURA HERÈNCIA

Al llegar a casa agarré mis maletas, me despedí de mi gato: Draco, y junto a mi madre y mi padre nos dirigimos al aeropuerto. En dirección al aeropuerto mi madre no nos dirigió palabra. Al llamar al timbre, un chico alto y con cabello castaño abrió la puerta. - Hola, ¿quieres algo?- preguntó - Hola, soy Eleanor; la chica que estará aquí dos semanas - dije tímidamente - ¡Ah ! - me invitó a entrar- solo tengo cinco minutos, te enseño la casa y me voy. Y así fue, me enseñó la casa, cuarto por cuarto, excepto uno, que estaba cerrado con llave, me dijo que no entrara nunca en él. Y desapareció. Me entró curiosidad sobre lo que habría en esa habitación, pero aunque lo intentara no podría entrar, estaba cerrada con llave. Me dirigí a la que sería mi habitación, y comencé a guardar mis cosas. Bajé a la cocina, no sabía que cenar, así que pedí pizza 4 quesos. Tardó 10 minutos en llegar, comencé a cenar, decidí poner la televisión pero no

funcionó, fui cambiando de canal pero solo salían rayas, miré mi móvil que no tenía cobertura. Qué sitio más entretenido… Estaba agotada así que no me moleste y fui a tumbarme, la cama es terriblemente cómoda. Por fin algo bueno. Me despertó el sonido de la lluvia contra el cristal, eran las 11:48 ¡qué tarde se me había hecho! Ya hace una semana que estoy aquí, es un sitio relajante pero algo dejado. Hoy empecé a limpiar la casa, ya que no tenía otra cosa que hacer. Llegué a la puerta en la que el me dijo que no entrara. Pero estaba abierta y por curiosidad entré, como dicen ‘’la curiosidad mató al gato’’ En la pared un tablón con policías con su nombre y localización. Esparcidos por el suelo había diarios uno de ellos explica la desaparición del diamante que he encontrado. Salí sigilosamente de la habitación, cierro la puerta con cuidado, al girarme me doy contra el pecho de aquel chico. Lo miro a los ojos mientras él me pregunta que, qué hacía yo allí. - Solo estaba limpiando - dije titubeante y asustada - ¿Qué has visto? - pregunta en tono serio -Na….Nada, ¿por...porque? -No te puedo creer. Mira, creo que debo decírtelo, soy Brandán O’Brien, el actual ladrón más buscado en el mundo.- empiezo a caminar hacia atrás con miedo cuando chocó con la pared. El lentamente se va acercando hasta que choca con mis labios. Quedé perpleja a tal acto. -¿Ese es el diamante que hace un mes robaron en Canadá? - Puede ser- dice sonriente-¿Me ayudas? -¿Ayudarte? - Sí princesa, aquí no me puedo quedar y ahora que la policía te ha visto aquí no puedo dejarte sola. ¿Me ha llamado princesa? No puedo negar que me ha gustado, pero no

nos conocemos. -¿Y hacia dónde nos dirigimos? - A una casa que tengo en Bélgica. -¿Cuántas casas tienes? - No hagas tantas preguntas. Prepara la maleta, nos vamos. Me quedo atónita, pero me dirijo hacia el cuarto y comienzo a guardar mis pertenencias en mi maleta. Cuando voy al comedor, lo veo guardando armas, y el al sentir mi presencia me mira, quedamos mirándonos a los ojos cuando él rompe el silencio. -Vámonos, no queda tiempo. Le sigo hasta su coche, se pone unas gafas de sol y me obliga a ponerme unas para que no nos reconocieran cuando llegásemos al aeropuerto. - Dame la mano - ¿Qué? ¿Por qué? - Para pasar desapercibidos.-susurrándome en el oído. -¿Y no nos pillaran al pagar los billetes? -Ya los tengo -¿Como has hecho para que no te pillen? -Tengo un DNI falso. -¿Cómo lo has hecho? -¿Cómo puedes ser tan pesada? Le respondo con una mueca asesina. Montamos en el avión, y aún me pregunto que como no nos han descubierto, durante el viaje me explicó por qué robó aquel diamante y el por qué no me podía dejar ir, el trayecto fue de dos horas pero realmente me parecieron muy cortas, aparentaron ser 30 minutos. Al llegar a Bélgica, me lleva a rastras hacia un coche, me obliga a entrar. Dentro hay un chico. - El es Nathan, un amigo. -Hola, ¿esta es la princesa de la que me has hablado?- dice Nathan mirándome. -¿Le has hablado de mí?- ambos pasaron de mi pregunta. -Sí, ni se te ocurra acercarte a ella -contesta Brandán seriamente.

-Vale fiera, vale- dice Nathan vacilón. Hasta llegar a casa de Brandán nadie habla. Entramos para acomodarnos, Brandán desaparece y nos deja a su amigo y a mí solos, Nathan se va acercado a mí, asediador, doy pasos hacia atrás -¿Qué te he dicho?- aparenta cabreado, Brandán se acerca a Nathan, lo engancha contra la pared y le dice algo que no logro escuchar. Brandán se acerca a mí y me besa, quedo sorprendida y mientras le sigo el beso Nathan viene a despedirse de nosotros. Me da dos besos y un gran abrazo del cual no comprendí el porqué. Después de un par de horas estando solos me doy cuenta de que ha sido el momento que más tiempo he estado con él. -Y, ¿cómo es que me has seguido el beso?- Quedo sorprendida tras esa pregunta salida de la nada. No contesto, pero siento su calor cada vez más cerca de mí hasta que sus labios se posan en los míos. Ya hace tres días que estamos aquí y oímos a alguien dar fuertes golpes en la puerta, Brandán mira por la mirilla, echa el cerrojo, se gira y lo primero que hace es coger mi mano y la bolsa donde lleva las armas, el diamante,miles de llaves y documentos, y alguna de nuestra ropa, salimos corriendo por la puerta trasera. Ese día la policía no nos cogió. -Ahora sí ya no puedes irte, si te vas ahora para volver a tu curso te perseguirán. - Y ahora¿ qué hago con mi carrera? -Si es por dinero, tranquila tengo de sobras. - No es por dinero, es si lo dejamos, ¿cómo voy a tener yo dinero? - No te preocupes. Ahora nos dirigimos hacia Austria, te puedo dejar ahí y acabas ahí tus estudios… - No, ¡da igual! -¿Segura?, ¿me vas a acompañar en todas mis aventuras? -¡Sí! ''Y ahí dejé mi carrera para irme con Brandán.''

hasta chocar contra el sofá y caigo tumbada, cuando el empieza a acercarse más a mi, vuelve a aparecer Brandán y se aleja pegando un salto.

LEA BEVÁN Y NAIARA ENRIQUE 2A

SUSPIRO ¿Es esto un sueño? - pienso en mi cabeza mientras no asimilo que está pasando.¿Debería empezar por el principio? Quizá sí. Hikari es mi nombre aunque obviamente, no pega nada conmigo. Yo nací en un pueblo donde la brisa era suave,las personas reían constantemente de cosas que, todavía hoy, no llego a entender. La noches eran oscuras y largas, pero en el cielo siempre habitaba mi única amiga, la luna. Yo era, soy y siempre seré solitario, por el simple hecho de ser diferente a los demás, algo que... ni yo me explico. No consigo entender porque todos me tratan como un bicho sin sentimientos. Mis padres murieron en un incendio y todo ese estúpido pueblo me culpa. Desde aquello el pueblo dejó de ser risueño y alegre para ser grisáceo y oscuro, por lo menos desde mis ojos. Las estrellas en ese enorme y curioso cielo me observaban, y yo a ellas, es la única razón por la que sigo vivo, sin motivo alguno, sigo adelante por ellas pese a siempre tener obstáculos en mi camino. Ese ojo me duele tanto que quisiera quitármelo, cada vez que lo cerraba me dolía como si tuviera a un dios y a un diablo luchando en su interior ¿Conseguiré encontrar a alguien que me haga sonreír? me pregunto; mi subconsciente contesta antes que yo con un rotundo no. Cuanto más negativo soy, más me duele ese ojo izquierdo tapado por un parche, más se apagan las estrellas en el cielo y menos me afectan esas cosas. Capítulo II: diferente

HELENA LAGUNA

Todo empezó una de esas noches en las calles, buscando algún lugar donde refugiarme de la lluvia; esa lluvia cristalina que tapa de neblina las montañas. Los pájaros callan y los habitantes cierran sus ventanas, no sea caso que alguien como yo pueda entrar por ellas. Vuelvo a ese orfanato, el último sitio al que me apetece ir. Era un gran portal, que a mis ojos parecía una cárcel. Un verdadero horror me esperaba allí, ese lugar en el que las almas sin hogar entraban. Adentrándome, vi pasar a chicos riendo y corriendo de más o menos una edad similar a la mía, chicos y chicas que llevan toda la vida en el mismo

orfanato, y con los que nunca me he atrevido a hablar por miedo a parecer un estúpido. Ahora me siento idiota por no hablarles y mi negatividad aumenta al contrario que mi autoestima. Ese orfanato guarda historias sobre mi que nadie podría imaginar; desde mis fugas de ira en forma de sangre proveniente de mis venas, a intentos de dejar marchar lo que me queda de vida por una ventana o una carretera. Intentos de los que me he arrepentido, ya que por mucha desesperación que haya en mi, siempre que viva con una mínima esperanza de que todo cambiara, habría arrepentimiento . Ahora ya no hay arrepentimiento, no hay tristeza, no hay dolor, no hay nada.

Comenzó con una pequeña introducción, contando de dónde venía, cosa que, ahora que recuerdo, no me hicieron hacer a mí, quizá porque era demasiado pequeño. Despertándome de mis pensamientos, ella se sienta a mi lado mientras tararea con dulzura. No puedo evitar sonreír, emite una onda de felicidad que me envuelve en una sensación que no había experimentado.

Pasan los días, no consigo tener una mínima esperanza más, mis suspiros son cada vez menores, noto que mis ganas de continuar respirando disminuyen lentamente.Hoy es distinto, noto que todo es diferente, parece cambiado. Se respira otro aire,aire de tranquilidad. Para la sorpresa de todos, los profesores nos llaman hacia el salón de actos. Presiento que pasará algo que cambiará el rumbo de mi vida. Noto una presencia peculiar, mejor dicho, mi ojo inyectado en sangre nota algo fuera de lo normal.

Me desperté por culpa de ese maldito timbre que sonaba cada día a las 8 en punto. Medio aturdido todavía por el estridente sonido recordé todo lo que pasó el día anterior: a sí, ella… - me recordó mi subconsciente. Bajé a desayunar después de asearme, justo cuando la vi a ella, mirando desconcentrada y pensativa mientras miraba su plato todavía lleno. Clavó su mirada en mis ojos y me sonrió, esa sonrisa suya que hace que todos mis problemas parezcan vacíos. Me senté a su lado cuando de repente, noté un nudo en el estómago, un nudo de presión que, para mi sorpresa,no era nada desagradable. Entonces, bajé la guardia un solo segundo y me di cuenta de que ella tenía algo que decirme. De alguna manera, estaba conectada conmigo, o eso sentía en mi interior.

Capítulo III: Ella

Capítulo IV: Vuelo

Me adentro a la oscura y grisácea sala, aunque una silueta irradia luz, una silueta desconocida, una silueta nueva para mi. Mechones rubios, rizados y sedosos pasan por delante de mi cara, junto con ese alma cándida que emite felicidad. Sorprendido estaba al ver que ella, al igual que yo, tenía un parche en el ojo derecho.Tenía una sonrisa que igualaba el mismo poder que mi tristeza, solo que al contrario. Mientras ella caminaba hacia el escenario donde los monitores le esperaban, sonrió generalmente, aunque me pareció que iba hacia mí. Parecía que me animaba, como si todo se solucionara gracias a eso, y lo cierto es que lo hizo. Con una dulce y agradable voz, subió al escenario dedicando una sonrisa con la que inició su pequeño discurso: Mi nombre es Kuraidesu, pero suelen llamarme Kurai, ¡encantada! - dijo con su apacible y siempre tranquilizante voz que me cautiva.

Los días pasaron, y contra más amigos se hacían, más cambian las personalidades. Ella; una chica alegre y radiante, parecía caer en las enfermizas garras de él, en cambio, él; un chico colmado de tristeza y depresión, parece ser feliz por una vez en la vida. Solo había algo que no podían soportar; sus ojos. Ambos sentían que en cualquier momento les iban a estallar, dejando ir todo su sufrimiento así. Hasta que ese día llegó, el día en el que su parche blanco dejó de serlo, para convertirse en un rojo intenso, rojo sangre. En ese momento, ambos se miraron y sonrieron con dulzura para dejarse caer en en el suelo, una mano con la otra, les producía una sensación inexplicable. Caminaron hacia un sueño profundo del que nunca despertaron, dejando ir así, su último suspiro.

EVA TARRIAS Y MARIA BOU 2C

ADOLESCÈNCIA Amb ràbia, amb molta ràbia, llençava la motxilla contra la paret de la meva habitació. Havia tornat a suspendre cinc assignatures, igual que l'any passat. No podia més. No m'agradava estudiar. Com sempre, els meus pares em renyaven i em castigaven sense mòbil. No podia viure sense mòbil, no seria ningú, no em coneixeria ningú, sense mòbil seria bàsicament invisible. Els meus pares no m'entenen, és com si visquessin en un altre món. No entenen el fet de l' adolescència. M'acabo de mudar a Girona i he entrat a un institut nou, sense cap amiga, sola. Com ja m'imaginava, la secundaria és difícil i no trec bones notes. Ara mateix porto un trimestre allà, i crec que he empitjorat en molts aspectes; tant com a estudiant i com a persona. Ara fumo, em salto classes sense que els meus pares ho sàpiguen, no respecto els professors, tinc diverses expulsions, arribo molt tard a casa. A part, no m'agrada el lloc on ens hem traslladat. És un pis vell i lleig, amb poca llum i està en un barri espantós. La meva mare no pensa en mi, no va pensar que per mi seria molt difícil canviar, fer noves amistats, relacionar-me amb altra gent. Res de tot això no se l'hi va passar pel cap. No suporto els meus germans, no em puc creure que siguem de la mateixa mare. Són uns salvatges molt pesats, no sé com encara no he marxat d'aquesta casa. Amb això m'assemblo al meu pare, però ell va marxar sense dir res. Jo tenia uns cinc anys quan va desaparèixer i fins ara no en sé res més d'ell. I crec que la meva mare tampoc. No sé on viu, ni amb qui està, si té fills, si em troba a faltar. Aquestes són preguntes que m'he començat a fer des que em vaig trobar una fotografia vella a una caixa de la mudança. M'he la vaig trobar arrugada, en blanc i negra. Ara, la meva mare té un marit, insuportable, es pensa que és el meu pare de veritat. No suporto quan em diu que ell és el meu pare actual, que l'hi he de fer cas perquè ell és l'adult i jo la nena i haig de complir les seves obligacions. En definitiva, els adults no ens entenen, som fora del seu món. Ells ens demanen que donem sempre de la nostra part però ells no fan l'esforç d'entendre'ns amb els problemes que tenim. És com si estiguessin en contra nostre perquè és una posició que prenen sense justificar-la. Com si l' adolescència fos alguna cosa dolenta, que en realitat, només és una etapa de la vida. Bàsicament, els adolescents, som complicats i estem en una època en què necessitem ajuda i confiança. CLARA SANTACANA 3A

TENIR UN BON CUL IMPORTA?

JOEL DOSTA

Adolescents. Aquells que en aquesta etapa busquen el seu primer amor, una relació de pel·lícula. Busquen que la gent els conegui. Són els que critiquen qualsevol persona o cosa que passi per davant seu. Volen tenir el cos perfecte i agradar a tothom, es passen tot el dia mirant culs, pits o el físic en si. La Valèria Ros és una nena de setze anys molt simpàtica amb uns ulls blaus com el cel. Ella sempre ha sigut una nena excel·lent que mai ha defraudat els seus pares. Però ells no saben el que passa dins del seu cap. La Valèria ho passa molt malament. No s'agrada a si mateixa, i per això s'odia. Compara el seu físic amb una taula de fusta. Pensa que si tingués més pits i fins i tot més cul, agradaria als nois. Un dia a classe, la Valèria va estar imaginant com els seus companys la veurien a través dels seus ulls. Si veurien la taula que pensa que és ella, o també, si s'imaginaven una Valèria amb pits i cul. De veritat, que per un cul o uns pits, deixes de viure la teva pròpia vida? Els preocupa més el seu físic que la seva felicitat? Donen més importància a la imatge que al seu futur? Malauradament, en aquesta societat, sí. Els adolescents estan completament aterrits pel que la gent pensi d'ells. No volen sofrir, no volen passar per tot el que ara mateix està ocurrent al món per culpa de la importància d'un físic o per ser més conegut. Molt d'ells estan passant per casos similars al de la Valèria, però els hi fa vergonya fer-ho saber a la gent pel que puguin dir o opinar. Sincerament, em sembla horrible que pel físic, molts dels adolescents deixin de ser feliços per agradar als altres. L'opinió de la resta, és això, una opinió, una opinió que no t'ha d'importar en absolut perquè ningú és millor que ningú. Tothom és com és, i tothom s'ha d'estimar pel que ha aconseguit ser. NAIARA TAMAYO 3A

ANNA CÁRDENAS

LA CASA ENCANTADA La pilota em va caure a l'entrada d'aquella casa tan estranya. Vaig pensa d'anar a buscar-la, però estava molt espantat, tant que em tremolaven les cames. Aquella casa tenia un aspecte terrorífic i a les nits s'escoltaven molts sorolls i molts crits. Al final em vaig decidir i vaig anar a buscar la pilota. Estava ja travessant el carrer quan vaig escoltar un crit d'una dona dins d'aquell habitatge tan estrany, cada vegada estava més espantat i tenia més por. Vaig pujar l'esglaó de la porxada i em vaig dirigir cap al petit banc que hi havia al costat de la finestra, sota aquest banc es trobava la meva pilota preferida, em vaig ajupir i de sobte la porta de l'entada es va començar a obrir i va sortir un home bell, arrugat i canós. Va venir cap a mi i em va treure la pilota de les mans i es va tancar a casa amb ella. Em vaig quedar de pedra, no sabia que fer així què vaig decidir tornar a casa. Aquella nit quan tornava de casa del meu amic vaig veure la porta d'aquella casa oberta i vaig decidir anar per la meva pilota. La casa per dins encara feia més por que per fora, tenia totes les finestres baixades i tot fosc, les úniques llums que tenia eren espelmes. Vaig decidir pujar al pis de dalt i mirar on era la pilota, ja que al primer pis no hi havia res. Quan estava a punt d'entrar en una habitació vaig escoltar un cop fort darrere meu i em vaig girar a l'instant, no hi havia res així que vaig seguir buscant. Al cap de pocs segons la porta es va tancar darrere meu, em vaig espantar molt. La porta no es podia obrir, m'havia quedat atrapat. L'endemà la porta es va obrir i vaig córrer cap a casa. La mare estava molt preocupada, perquè no sabia on havia estat aquella nit, li vaig explicar tot però ella no s'ho creia completament, així que a la nit ella i jo vam sortir al nostre jardí i vam observar una estona aquella casa per tal de sentir algun soroll estrany però no vam escoltar res, així que la mare es va cansar i es va dirigir cap a casa. Just en aquell moment la casa va començar a tremolar i s'escoltaven molts crits de desesperació procedents d'aquella casa. La mare es va girar sorpresa. Després de dos minuts d'escoltar aquells crits la casa se'n anar a baix. Amb aquest fet la mare em va creure i els sorolls tan espantosos d'aquelles nits finalitzar. JUDITH LLAMAS 3B

GUILLERMO CÓRDOBA

L'ART DE MENTIR Era l'any 2057 i feia vint anys que havia arribat al poder el dictador Lucius Umbridge. Amb la seva investidura també va arribar la instauració d'una nova religió: la Maquiavèl·lica. Aquesta prenia com a Déu omnipotent i teocentrista a Nicolau Maquiavel i les seves creences. Amb la crispació creada cap a la religió cristiana i amb la dictadura instaurada al país, la majoria de població es va convertir a la religió maquiavèl·lica. Aquesta defensa un model polític absolutista i una societat plana on es pot passar per sobre de tothom amb l'objectiu d'obtenir una finalitat. Umbridge no va escatimar en la seva religió. Va manar construir temples d'or massís per tot el país. Els temples eren alts, cada un amb una gran torre que finalitzava amb una cúpula de vitralls. Dintre, tot era de minerals tan bells com l'oligist, l' espectrolita o l'osmi. Al fons hi havia un altar fet litosiderit amb una imatge de Maquiavel culminant-lo. El dictador va prendre com a residència oficial una ciutat a l'est de Veigar. Va manar demolir les cases dels ciutadans d'aquell municipi, alguns van morir sepultats. Però a ningú li va importar, ja que el seu fi justificava el com ho va fer. Dos mesos després ja era construït el seu palau de marbre, envoltat de verds prats amb arbres trasplantats de totes les parts del país. Amb el model capitalista que instaura la religió maquiavèl·lica el país va gastar tots els seus fons en aquests luxosos temples milionaris. Això va desagradar encara més a tots els ciutadans de Veigar que començaven a no aguantar aquestes mesures de govern. A poc a poc, hi va haver molt vandalisme cap a la religió i van aparèixer pintades als temples que deien: "el fi justifica els mitjans". El dictador no li va donar gens d'importància però el que no sabia era que el cop d'estat era imminent. Una nit, mentre dormia, un grup d'opositors van entrar al dormitori de Lucius Umbridge, el van lligar a una cadira i van retransmetre en directe el seu segrest per totes les televisions i ràdios. Van pronunciar unes paraules de protesta cap a la població i al cap de poc temps tots a l'hora van sentenciar: -El fi justifica els mitjans-. Seguidament li van rebentar el coll amb un ganivet i la sala es va tenyir de vermell. És irònic com la seva pròpia proposta de religió. Se li va tornar en contra, i el fi d'acabar amb la religió maquiavèl·lica va justificar els mitjans de l'assassinat del seu propi promulgador. ALEJANDRO PRIETO I MARC MIRANDA 3B

AQUELLA NIT

Era de nit, quan aquella llum que entrava per la finestra de l'habitació de la Lídia, la va despertar. Va gratar-se els ulls intentant desfer-se d'aquella intensa son que en aquells moments governava al seu cos, quan de sobte, aquella llum que en aquells moments era un fil que il·luminava la seva habitació, s'havia intensificat de tal manera fins el punt d’encegar els seus ulls verds. En aquells moments, la Lídia es va plantejar vàries coses que podrien estar passant, com per exemple, estar somiant. Però es va adonar que estava ben desperta. Ràpidament, va aixecar-se del llit d'un salt i va obrir la finestra. En treure el cap, va poder observar amb els seus propis ulls un objecte volador semblant a un ovni amb aspecte similar al de les pel·lícules de ciència-ficció. Just quan va reaccionar, la llum va anar disminuir fins a apagar-se completament, i amb ella, l'ovni. Acte seguit, va pensar que el millor que podia fer era anar a dormir per l'endemà al matí explicar-ho al pares, però mai més s'ha tornat a saber d'aquella nena, que va desaparèixer després de veure un ovni una nit de novembre. JÚLIA BOTÉ 3C

EVA CRESPO

IRENE BOADA

LA INCREÏBLE LLEI D'ATRACCIÓ Mai us heu qüestionat com moltes persones arriben a assolir les seves metes i objectius sense ser grans especialistes? Això li va passar a diversos esportistes, ja que van poder aconseguir objectius com sobreviure. Un noi al qual el van desnonar, vivia al carrer sense res per menjar, ni veure. No tenia un lloc fix, vivia en uns cartons i demanava almoina i diners a tothom qui passés pel carrer per poder sobreviure. L'home, malgrat la seva desgràcia, pensava en el seu interior pensava que era ric. Confiava i tenia fe que sortiria d'aquella situació de pobresa. Un dia qualsevol es va trobar a terra un bitllet de 10€. Penseu que se’l va gastar en menjar o beure? La veritat és que no, se’l va gastar en un cupó de loteria que hi havia a prop de la cabana que ell tenia. Després d'una setmana, l'home, mort de gana, va decidir anar cap a la botiga de loteria. En aquell moment aquest no sabria que aquell cupó i aquesta fe li canviaria la seva vida. Li van tocar al sorteig 200000€! L'home va aconseguir aquell objectiu, sortir de la pobresa, gràcies a la llei d'atracció, que consisteix en mai perdre l'esperança i apropar a la nostra vida real els nostres pensaments. Així doncs, el nostre afortunat va continuar endavant amb una ment positiva, i posteriorment va arribar a aconseguir la salut física, amb els 200000€. Un altre cas va succeir quan una jugadora de bàdminton va guanyar les olimpíades. Carolina Marín, jugadora espanyola que perseguint els seus somnis finalment, els va aconseguir. Carolina, a les olimpíades, no tenia a ningú al partit en qüestió que la recolzés. Era ella sola contra l'objectiu. Aquesta es deia a si mateixa: "Sóc més bona que ella, jo puc ser la nova guanyadora olímpica". No era fatxenderia, simplement era la llei d'atracció la qual va fer efecte i els pensaments positius de la Carolina es van fer realitat. Va guanyar les olimpíades, va guanyar la gran competència asiàtica i va canviar els seus somnis a la realitat. Jo ja començo a aplicar aquesta llei, intento omplir-me de pensaments positius per tenir una salut mental positiva i salut física positiva. I simplement la llei d'atracció actuarà per si sola. SANDRA PARRAS 3D

LAURA BERMEJO

SALTS... EN EL TEMPS? Era un dia com qualsevol altre quan vaig descobrir que era una temporal. Feia l’aire de sempre, les classes eren tan avorrides com sempre, els amics feien les bromes de sempre... En fi, tot com sempre. Però jo em notava estranya. Feia uns mesos que em passava això de veure visions. Si mirava fixament una cosa, se m’apareixia durant uns segons com havia sigut temps enrere. Això, clarament, no ho havia explicat a ningú, perquè no em creia ni jo mateixa. Però, aquella tarda sense res d’especial em feia estar neguitosa. I en tenia motius. Estava jugant amb la meva cosineta a fet i amagar, i em tocava a mi anar-la a buscar. De cop, però, em vaig sentir atreta cap a la rampa del parc. El cas és que inconscientment vaig caminar cap allà. I... no sabria com dir-ho, però vaig caure. Queia i queia però semblava que no arribés enlloc. I de cop, tot fosc. Vaig notar un terra sòlid sota els meus peus, però era estrany, havia aterrat suaument. Vaig obrir els ulls, i vaig veure que era al mateix lloc des d’on havia caigut, però era tot tan nou... Podia ser que... no, no crec. Però semblava que jo hagués... No ho se, reculat en el temps. Em trobava al parc, uns 10 anys enrere aproximadament. Observant el que m’envoltava vaig trobar una carta sota un banc. Un vague record em va passar fugaçment per la ment, on jo i el meu pare, quan jo tenia sis anys, vam veure una dona que deixava una carta en aquell mateix lloc. No et sabria dir exactament el perquè de tot el que m’estava succeint, però sense explicació un altre cop, vaig obrir la carta i llegir. “Si has trobat aquesta carta, és perquè ets de la següent generació de temporals . Bàsicament, només els temporals poden veure una carta d’instant , el que vol dir que tu en deus ser un. El primer viatge en el temps sempre és aquí i en l’any 2000. Sabem que deus estar encuriosit del que t’està passant. Vés a la Catedral Cronada i digues al pany de la porta: D’ànima temporal. T’esperem.” No. Va ser l’únic que em vaig poder dir a mi mateixa. Tu no ets una d’aquestes temporals ni cap altra bestiesa, ets la Diana, tens 16 anys i... Has viatjat en el temps. No ho volia ni pensar però sabia que ho havia fet. Em sentia tan perduda... Necessitava respostes. I pel que sabia, només a la Catedral Cronada me’n donarien. Vaig dirigir-me cap allà, seguint totes les instruccions. Quan em vaig assegurar del fet que no hi hagués ningú i de què cap persona em veuria parlant amb un pany vaig dir “D’ànima temporal”, i la porta es va obrir. La

llum em va engolir i vaig entrar cap a dins, amb un fort cop de porta tancant-se rere meu. Una senyora, exactament la mateixa que vaig veure al parc feia 10 anys, o feia uns minuts quan en tenia 6... No ho sabia ben bé, però el cas é que era la mateixa dona, i em va donar la benvinguda amb els braços oberts. “Diana, aquests són, com tu, de la nova generació de temporals. Compartiràs amb ells la formació. Són en Thalio, l’Aravis, en Wyn i la Lèlia. Una malformació genètica psíquica que es troba en la sang, o més fàcil, un do, se us ha atribuït des de naixement. La vostra missió serà millorar el passat cenyint-vos a les nostres ordres. Podeu triar no formar part d’aquest esquadró, ja que no podreu tornar a tenir una vida normal. Però els salts en el temps aniran a més, i aquí us ajudarem a controlar-los i a aprendre a conviure amb ells. És el millor per a vosaltres i per a tothom. Doncs bé, aquí comença la vostra aventura.“ ROSA ROY 3D

EL REY ENRIQUE “EL CALVO” Bienvenidos al espectáculo de este juglar cuyo nombre no conocerán y esta historia os contará. Esto todo empezó cuando ejercí en el castillo del rey Enrique IX “El Calvo” se llama, la razón de su falta de cabello os contaré y la causa no es una bella dama. Tal día como hoy me hizo llamar Roy, el mayordomo de Enrique. Acudí a dar palique. La representación comencé y a Enrique agradé. Al día siguiente me hizo volver, llegaba tarde y tuve que correr. Pasaban meses y aun acudía más veces. El Rey reía cada segundo con su tono rotundo. Le alerté de que su pelo desaparecería y que nunca jamas volvería. Al cabo de una semana calvo se ya quedaba. Pasado un mes calvo seguía, motivo por el cual bebía. Aquella no era la solución, por suerte apareció un mercader sin parangón. Por fin todo se arregló cuando el mercader le ofreció una enorme peluca para poderse tapar la nuca.

IVÁN ARTERO 3A

UN AMOR NO CONSIDERADO Con temor a amarte yo me enamoré, de tus ojos de color diamante. No podía tocarte, solamente podía soñarte. Tu corazón reinado ya estaba por un rey que no te amaba y yo esperando con los brazos abiertos, pues tú me los cerrabas. Llegó el momento, nos vimos. Mi corazón no lo esperaba, tu mirada me transmitió la lujuria de un deseo el cual ansiaba . Por fin en tu habitación, mirándonos a los ojos, los dos disimulando un amor infinito, me convencí de que querías formar una batalla. Una batalla con sudor y pasión, nuestros cuerpos fundidos en uno solo gritaban: ¡Hasta que salga el sol! Besar tus labios fue una sensación de batalla ganada, tocar tu cuerpo, una desesperación inhumana. Hicimos el amor y acabada la pasión, unas almas derrotadas por amor. El momento de la despedida, que yo jamás desearía, de tus ojos lagrimosos salían palabras que no querían que llegase el momento de la partida. Nuestro amor no pudo ser correspondido, no podía funcionar, la historia de una princesa y un caballero y un amor derrotado por la desigualdad. CRISTINA MAGDALENO

HUGO MORALES 3A

LOS PASAJES DE SIR STARK Eran las tantas de la noche de cuando, Javier llegaba a casa después de un largo día de Instituto: había tenido dos exámenes, una redacción y, para acabar, lo habían echado del equipo de fútbol. Lo único que quería era irse a dormir, y así fue. Cuando despertó, no estaba en su cama habitual. Estaba en una especie de cueva y llevaba unos ropajes extraños. Sin saber qué pasaba decidió levantarse, y de repente vio que a la cueva entraba un joven y fuerte hombre. Iba vestido como un caballero medieval. Javier se asustó, no había visto jamás a un hombre de su tamaño y mucho menos a un hombre con una armadura y una espada de metro y medio. Javier se echó hacia atrás, se escondió como pudo y cogió lo que parecía una espada. El hombre se alarmó y corrió a esconderse junto a Javier. Ambos se miraron. Javier no entendía nada. Tras unos minutos en silencio, Javier habló: - ¿Quién eres?- preguntó enfadado. - ¿No me reconoce, Sir Stark? Soy Tirion, su fiel escudero- Respondió el hombre. - ¿Qué dices ahora? Si yo no soy señor de nada ni tengo escudero. - ¿Entonces qué hago aquí?, ¿qué llevamos haciendo las últimas semanas si no estamos llevando el ataque en la Reconquista? - ¿Me estás diciendo que estamos en la Edad Media? ¡Me estás vacilando!- dijo Javier con enfado. Tirion no entendía a su señor. Javier no entendía a Tirion. Nadie entendía nada. Después de unos minutos hablando, Javier se dio cuenta de que estaban de verdad en la Edad Media. No sólo tenía una armadura, un escudero y un caballo llamado Godofredo, sino que también dirigía el gran ejército castellano. Tras pensarlo detenidamente decidió que estaba soñando y, como tal, decidió vivir la historia que se le había puesto delante. Javier se puso su pesada armadura con la ayuda de Tirion y después subió a Godofredo. Galopó tras su escudero mientras este le mostraba el camino hacia el gran campamento del ejército de Castilla. Cuando llegaron, Javier no creía lo que veía, había unas veinte milicias en aquel campamento y se distinguían unos cinco estandartes distintos. Más tarde, se enteró de que aquel ejército estaba formado por el reino de Portugal, el de Navarra y el de Castilla. Todos ellos tenían como objetivo ir a una gran batalla contra los musulmanes. Todos

ellos, a las órdenes de Sir Stark. Cuando Javier se dio cuenta de la importancia de la situación decidió tomarse en serio su sueño. La batalla se libraría al día siguiente a pocas leguas del lugar en el que estaban. Javier decidió crear una estrategia de ataque. Durante muchas horas había jugado al Risk con sus amigos, así que aquella batalla no podía ser mucho más difícil. Durante varias horas Javier estuvo encerrado en su tienda de campaña planeando la estrategia. Cuando acabó, un hombre llamó a su tienda. - Hola, Sir Stark- haciendo una reverencia-, soy Fernando, un humilde juglar. ¿Le gustaría escuchar mis historias? - Por supuesto, me gustaría despejar la mente un rato- dijo sin saber lo que era un juglar. Enseguida descubrió lo que era un juglar. Este se pasó cerca de una hora contando una historia de un tal Cid Campeador. ¡Un aburrimiento para él! Cuando por fin acabó, Javier le dio las gracias y se fue a dormir. Al día siguiente Javier se despertó temprano. Tirion lo ayudó otra vez a ponerse la armadura y ambos salieron de la cabaña. Cruzaron todo el campamento a pie para ir a ver a los generales y que Javier les explicara la estrategia de batalla. Mientras caminaban por el campamento se oían gritos y halagos hacia Javier. Algunos gritaban «Javier el valeroso, el apuesto»... Javier no pudo aguantarse la risa. Cuando llegaron a la cabaña de los generales, Javier expuso su plan. Todos se quedaron sorprendidos con él. Había trazado un plan perfecto: atraerían a los musulmanes hacia el valle de la zona y empujarían piedras desde el monte. Una idea sencilla pero eficaz. Durante la batalla contra los almohades, así se llamaba el ejercito musulmán, Javier optó por estar en retaguardia. Aunque fuera un sueño, prefería no morir. Por desgracia, aun estando en retaguardia, recibió un fuerte golpe en la cabeza que le dejó inconsciente. Cuando despertó volvía a estar en su habitación. El sueño que tuvo fue divertido, se lo pasó muy bien en la batalla. Por desgracia era tarde y tenía que ir a la escuela. A primera hora tenía historia y no quería retrasarse. Para su sorpresa aquel día tocaba hablar de la Reconquista. Javier no se lo creía, no sabía cómo pero lo de aquella noche no había sido un sueño, todo lo que había «soñado» era cierto: Sir Stark y su caballo Godofredo, su escudero Tirion, la innovadora estrategia... Para acabar de alucinar la profesora explicó que tras la batalla del Valle nunca se volvió a ver a Sir Stark. ÀLEX FERNÁNDEZ 3B

LA VERDAD DETRÁS DE LOS IDEALES Hace dos días murió mi padre, el rey de Triganda. Ahora las tierras nos pertenecen a mí y a mi hermano, Zuan, con el que comparto una relación bastante disfuncional. Él cree en los ideales que mi padre le implantó, ideales a los que yo me opongo. Sin embargo aun estando en tal puesto de poder, no puedo luchar por una verdad justa e imposible ya que toda la realeza, junto con el egoísmo que les caracteriza, se volvería contra mí. Pero, en cuanto nos repartimos los territorios, se me ocurrió, no lo había pensado antes: las tierras que me pertenecen podrían ser el comienzo de una patria pacífica e igualitaria, como el resto del pueblo quería. Inicié mi reinado en la parte norte de Triganda, llamándola Triganda del Norte. Escogí esa parte del reino porque siempre había vivido en el sur donde aún se podía sentir la etérea presencia de mi padre, y, con él, todos aquellos recuerdos que deseaba olvidar. Digamos que mi infancia no fue muy feliz; quiero decir, tenía todo lo que quería, pero siempre faltaba algo: mi padre. Él estaba siempre ocupado. Lo veíamos poco, muy poco, y los ratos en los que él se encontraba ahí, nos solía contar sus proezas. Mi hermano, como mi padre, veía gloria, riqueza, alegría, lo veía como cuentos de esperanza. Yo también lo veía así, sin embargo, además veía algo que ellos no podían apreciar, un pueblo asustado y moribundo. También recuerdo que durante mi adolescencia, mientras Zuan se preparaba para el reinado que le esperaba, yo escapaba del castillo con bolsas de fruta y, mientras paseaba por el pueblo, las regalaba a los campesinos que más famélicos parecían. Ellos me aclamaban y glorificaban, pero yo siempre les decía «Si queréis agradecérmelo, no oséis hablar sobre mis actos». Siempre veía a los niños corretear, aunque a veces, cuando un juglar llegaba al pueblo, los niños se quedaban quietos, frente a él en una pequeña plaza. Niños y adultos se reunían para disfrutar de las alocadas y fantasiosas historias que hacían rebosar de júbilo el lugar y hacían regocijar a los allí presentes. Yo veía a aquellos hombres como heraldos de las sonrisas, y por ello sentía una indudable admiración por estos. Fue entonces cuando decidí que quería que la vida de los campesinos debía tener más de esos joviales momentos, ya que solían ser cada varios meses, y me prometí a mí mismo que cuando fuera rey lucharía para que ese ideal se convirtiera en verdad. Cuando alcancé el trono no quise contar con demasiada gente, prefería que nadie estropeara lo que tenía preparado. Anhelaba alcanzar el poder absoluto para construir mi sueño tal y como yo soñaba, tal y como creía que los demás agradecerían. Comencé a cambiar leyes y a centrar el reino en la igualdad, de manera alocada y sin sentido.

Mis ansias por acabar con el sufrimiento de las clases bajas terminaron por amenazar a la seguridad de estas cuando mi hermano me atacó, y el sueño que construí se hundió hasta dormir con los peces. Pero antes de rendirme me reuní con Zuan. - ¿Por qué me haces esto? ¿Crees que nuestro padre se enorgullecería? - Le dije con ira - ¿Acaso crees que se enorgullecería de ti? Esto estaba planeado desde antes de que él muriera, siempre tenías que salirte con la tuya, te escabullías de las clases, ibas al pueblo y te hacías amigo de los míseros campesinos. ¿Creías que no lo sabíamos? Pero si desaparecías sin más... Además, tus queridos vagabundos lo explicaban todo allá donde iban. Desde pequeño nos traicionaste a todos y ahora debes pagar por ello. - Soltó firme y tajante. - De la única cosa de la que me arrepiento es de no haber asistido a las clases, ¡porque entonces hubiera sabido vencerte en esta guerra! - Entonces cogí una espada colgada en la pared, y antes de que pudiera suplicar clemencia, lo decapité sin más. La furia me corroía y, al mismo tiempo me carcomía la culpa. Decidí huir para escapar de la muerte como cualquier otro habría hecho. De manera que esta historia quedó cerrada por dos hermanos enfrentados, el que quiso la guerra y terminó muerto, y el que quiso la paz y la felicidad, con una espada manchada en sangre en una mano y la culpa en la otra. MARIO LÓPEZ 3B

COMO UN JUGLAR Adrián, un historiador de veinte años, decidió el mes pasado emprender un viaje que le cambió la vida. Creó una máquina del tiempo, con la cual viajó al siglo XIII, a la Edad Media, para documentarse sobre los juglares y escribir un libro sobre ellos, ya que no se sabe gran cosa. El 23 de noviembre, fue el día en que viajó en el tiempo, y también el día en que regresó. Al llegar, revisó sus notas de voz, y estas es la transcripción de ellas:

ELISABETH MORENO

Hoy, cuando he acabado la máquina, he programado la hora de salida. La he puesto al mediodía, para que me dé tiempo a prepararme todo lo que me tengo que llevar, y para encontrar una ropa con la que parecer un habitante de la Edad Media. Aun no tengo muy claro si el viaje saldrá bien, y si entenderé el castellano medieval, pero lo voy a intentar. Ya he llegado. Veo una iglesia, solo tiene una nave con bóveda de cañón y reforzada por tres arcos. Juraría que es la iglesia de Sant Cristofol de Tavertet que visite el año pasado con mis padres. Me encuentro en la plaza principal del pueblo. Está llena de gente sentada en el suelo, observando a alguien a quien no logro divisar. Me he acercado y he podido ver a un grupo de hombres. Junto a una pandilla de niños veo a uno que está haciendo malabares, al lado tiene a otros dos tocando instrumentos. Rodeado de hombres y mujeres, hay otro que está explicando una historia, casi cantada. Al acercarme un poco más y poder escucharlo mejor, confirmo que es un juglar y que está recitando una de las partes del Cantar de Mio Cid, uno de los cantares de gesta más famosos en la época. La gente lo observa con asombro y, al acabar, después de una media hora, se levantan y muchos le dan unas monedas, que me parecen croats. Me aproximo al juglar que recitaba, quiero saber si puedo actuar con ellos. Él me mira, parece que ha entendido mi castellano medieval, y me pregunta que qué se hacer. Yo, que me había preparado la primera parte del Cantar de Mio Cid, la he empezado a recitar. Tras escucharme unos minutos, me ha dicho que podía ir con ellos. Hace media hora que andamos por la montaña, vamos dirección a Rupit, un pequeño pueblo donde haremos la próxima actuación. Les he hecho varias preguntas para mi libro. Me han dicho que ellos son independientes y libres, que no viven en ninguna parte y que siempre se les encuentra donde hay fiesta. También, que con lo único que se ganan la vida es con el dinero, los croats, que les da la gente. Por actuación suelen sacar unos 20 croats. Se dedican exclusivamente a entretener a la gente, pero me han dicho que otros juglares trabajan a sueldo para un trovador principal, que viajan con él y lo preceden o acompañan en sus visitas a las Cortes del rey. A diferencia de estos, Juan, Francisco, Pedro y Martín, los juglares a los que yo acompaño, viajan solos y casi siempre por la montaña o caminos que hay

entre los pueblos que visitan. Una de las cosas que más me ha impactado ha sido cuando me han dicho que ellos habían aprendido a cantar, tocar, hacer malabares y recitar por sus padres que les habían enseñado, y sus abuelos habían enseñado a sus padres y así sucesivamente. Las ropas tan peculiares que llevan son de colores vivos, anchas y con cascabeles. Son así para llamar la atención y que la gente se fije en ellos. Estas también las han heredado, aunque algunas son recompensas de algunas actuaciones. Sin darme cuenta, ya han pasado más de dos horas y hemos llegado a Rupit. Allí hemos repetido la actuación que han hecho en el anterior pueblo, y yo he ayudado en algunas ocasiones a Juan, que era el que recitaba. Cuando hemos acabado nos han aplaudido, y algunos nos han recompensado. Mientras recogíamos, les he comentado que lo habían hecho exactamente igual que en el otro pueblo. Me han dicho que no, que ni por asomo, ya que en ocasiones se lían o no se acuerdan de detalles y entonces improvisan. Más tarde, hemos instalado en una de las posadas del camino de un pueblo, tiene un gran patio, y tenemos que compartir habitación con otros viajeros, incluso algunos tienen que compartir cama. Me han dicho que dormían muchas veces en las posadas, pero que cuando hacía buen tiempo dormían al raso, en la montaña. Cuando todos estaban dormidos, he cogido todas mis cosas, y antes de regresar, he pensado que la labor que hacían aquellos hombres humildes y muchos más era muy significativa para la vida de las personas de la época, ya que la mayoría era analfabeta, y ellos les transmitían cultura, les entretenían y enseñaban. Al cabo de un año, Adrián, publicó su libro titulado “Como un juglar”. Fue uno de los libros más vendidos en todo el año, y todo el mundo se preguntaba en qué se había inspirado para poder escribirlo. La única persona que lo sabía era Adrián, que siempre se acordará de aquellos juglares, que le enseñaron tanto. JUDIT MOLINA 3B

UN CUENTO DIFERENTE

CRISTINA PASTOR

– Había una vez, en un reino muy lejano, un príncipe enamorado de una joven doncella. Todos los días el chico salía a pasear y la veía, ya fuera comprando, recogiendo flores o simplemente paseando. Tanto pensaba él en ella que un día decidió declararse. Fue a recoger flores e hizo el ramo más bonito que se hubiera visto nunca. También le compró un vestido burdeos con detalles de encaje, un vestido digno de una princesa. Cuando la vio, se acercó decidido a hablarle, y se sorprendió al ver que ella también se acercaba con intención de saludarle. Fue un cruce incómodo, primero se miraron y seguidamente, cogieron aire a la vez haciendo amago de hablar. Él le dijo: “Habla tú primero”. Ella respiró hondo y le contestó: “Sé que llevas un tiempo observándome, no creas que no me he dado cuenta. También sé que hoy te has levantado temprano y has ido a recoger esas flores para mí. Y ese vestido...sé que es un vestido caro. Pero créeme que nada de lo que has hecho hace falta. Has arrancado esas flores dejando un espacio sin ellas del que probablemente saldrán otras, pero si todo el mundo hiciera como tú no existirían esos preciosos prados a los que tanto me gusta ir. Y en cuanto al vestido... ¿no crees que es un poco arriesgado gastarte tanto dinero en una desconocida?” El chico asintió, triste y desconcertado por lo que ella le estaba diciendo. Pero ella siguió hablando: “Lo único que te quiero decir es que no hace falta que arranques flores ni que me compres cosas caras, eso lo único que me hace ver de ti es que crees que me puedes comprar. Inconscientemente ves a las mujeres como objetos que puedes conseguir con unas pocas flores y algo caro. Solo quiero hacerte ver que no es así, que con un ramo y un vestido conmigo no harás nada.” Justo cuando ella iba a concluir pasó un juglar y todos callaron para escucharle, decía algo así como que un héroe, al que nadie conocía pero del cual todo el mundo había oído hablar, había sido desterrado. Mientras el juglar hablaba, la chica se despidió con la mano y se fue. Él nunca más volvió a saber nada de ella, ni la volvió a ver. - ¿Así acaba la historia, papá?- preguntó Ron desconcertado. – Sí, hijo. - le contestó su padre. - ¿Y no sabes que pasó con la princesa? - Nadie lo sabe. - Creo que la princesa tenía razón. El príncipe podría haber ido a hablar con ella o le podría haber recitado un poema. Yo lo habría hecho. - Dijo el niño con seguridad. - No lo dudo, Ron. Buenas noches, cielo. - El padre le revolvió el pelo con una sonrisa - Buenas noches, papá. NEREA MORENO 3C

EL CÍRCULO

DIANA PÉREZ

Mi historia comienza un tranquilo día de verano. Estaba en mi habitación cuando me dio por mirar mis redes sociales y pude observar que en una de ellas había un test. Como estaba tan aburrido, me dio por hacerlo. El test decía así: "¿Realmente tienes amigos de verdad?". Era obvio que tenía curiosidad, pero nunca llegué a pensar que el resultado sería el que finalmente resultó ser: negativo. Sin embargo, una pequeña parte de mi cerebro ya lo tenía asumido. Nunca tuve las ideas claras y mucho menos sabía si mis "amigos" eran realmente amigos o gente conocida que me utilizaba por mi dinero, bueno, el de mis padres. Aún hoy día, soy incapaz de definir mi personalidad, pero puedo afirmar que en aquellos momentos de mi vida era muy egoísta y mala persona. Sobre todo con mis padres, no paraba de gritarles y enfadarme con ellos, pero eso era porque nunca intentaron saber sobre mis emociones ni sentimientos. A causa de eso, mis progenitores y yo no teníamos demasiada buena relación. Aquella misma tarde me enfadé muchísimo por razones que actualmente desconozco, pero seguro que fue una estupidez como que no funcionaba en GPS de mi iPhone, cuando jamás lo llegué a utilizar. O quizás fue que se me había descosido un botón de una camisa nueva, que se podía arreglar con una simple puntada... El caso es que me fui de casa para pasear en el hermoso bosque que tenía justo al lado. Pasadas unas horas, ya era de noche y, sinceramente, tengo que admitir que me perdí. Aunque ahora que lo recuerdo, lo hice a posta para saber si alguien me echaría de menos. Pero no fue el caso. No me quedaba nada, ni amigos ni familia. Como había aceptado que nadie iba a venir a buscarme, intenté encontrar el camino de vuelta. No tuve demasiada suerte, pero descubrí algo muy misterioso. Era un círculo con setas alrededor, estaba en el suelo y lo más extraño era que su interior parecía una especie de espejo. Cuando me asomé, repleto de curiosidad, me vi a mi con ropas antiguas, rodeado de gente y animales en lo que parecía un poblado. Estaba tan extrañado que decidí pisarlo con un pie y, para mi sorpresa, acabé entrando dentro de aquel insólito espejo. No me lo pensé más y me adentré de cuerpo entero, no tenía nada que perder. Aparecí en la Edad Media, en un pueblo, había animales en la calle y esta no estaba asfaltada, era más bien una especie de barro putrefacto. A mi lado me encontré con un chico que se me asemejaba en todo, era el mismo que había visto a través de aquel espejo, tenía la misma cara e incluso hacía las mismas muecas que yo, parecía realmente asustado. Comenzamos a hablar y nos dimos cuenta de que éramos exactamente iguales, salvo porque nos costaba

un poco entendernos por los diferentes castellanos que hablábamos. No sé cómo, acabé comiendo en su casa con sus padres, que se parecían ligeramente a los míos, pero estos sentían mucho más cariño hacia su hijo. Vivían todos juntos en una granja, a unos seis kilómetros de la iglesia. Tenían vacas, ocas, gallinas, conejos, cerdos y cultivaban maíz. Pasaban los días y cada vez me gustaba más estar en aquel lugar, donde cuando te levantabas toda la familia se reunía y desayunábamos juntos, trabajábamos en equipo para conseguir alimentos de la granja y cuidar de los animales... Además, al fin tenía la familia que siempre había deseado y el mejor amigo o hermano que tanto necesitaba. Trascurrido el tiempo decidí quedarme a vivir allí, dado que me gustaba más la vida en la granja, ayudando con los animales y el campo y con una familia que siempre estaba allí para lo que necesitaba y no con la vida que había llevado hasta entonces. CLAUDIA PERICAS 3C

DESDE EL ALMA Todo empezó por esa carta. La carta que ha hecho que pueda inspirarme en mi primer libro que se publica el próximo siete de marzo en las librerías. No sé mucho de ella, solo que se escribió hace mucho tiempo, rondando el siglo XIII y que el autor es un antepasado mí, según me contó mi abuela cuando la encontramos limpiando el desván. Gracias a esa carta estoy cumpliendo mi sueño. Y bien, ¿os gustaría leerla? Ahí va.

Soria, 11 de noviembre de 1220 Andaba yo rondando a una doncella en flor. Encomendándome a los santos para que me diera su amor. Florencia era su nombre. Por ella vivía en sueños. Moría por ser su hombre, moría por ser su dueño. Mas perdido en mis deseos, cuenta no me supe dar: jamás serían míos sus besos, ya pasó por el altar. ¡Ingenuo de mí! ARIADNA QUINTEROS

Era cruzada imposible; él, caballero armado, yo, campesino desgarbado. ¿Y si pudiera rezar,

para que de alguna batalla, él no pudiera regresar? ¡Cortejaría a mi dama, dejaría de soñar! Mas el destino quiso, que fuese yo a la lucha. Sin más arma que una espada y el amor por mi amada. ¡Ni país, ni religión, ni fe! Solo en su nombre pensaba, cuando me atravesó una flecha en el corazón que ya sangraba. Adiós a mis plegarias, adiós a mi cobardía. Los dioses fueron justos por rogar con osadía. La luz se desvanecía, como puesta de sol en invierno. Una última cosa pensaría antes de llegar al infierno: Que moría por no ser tu hombre, que moría por no ser tu dueño. DUNA SÁNCHEZ 3C

GOTISLAVALCÁNTARA

MARINA QUIRÓS

-Buenas noches familia Lewis – dice Gotislav Alcántara haciendo una reverencia - es para mí todo un honor estar esta noche con sus majestades...” En este mismo momento decido desconectar. Gotislav Alcántara es el mejor juglar de nuestra provincia, por lo que, cuando su presencia nos honra mi hermano y yo intentamos prestar la máxima atención posible. Pero para mí la verdad es que es imposible. Lo veo una total y tremenda pérdida de tiempo. ¿Para qué escuchar historias que eran inventadas? ¿por qué escuchar historias que algún plebeyo se habría inventado sobre las artes arcanas? Lo que decía, una total pérdida de tiempo. Miro por el rabillo del ojo y observo a mi hermano. A mi lado Elric, tiene los ojos llameantes de curiosidad, pero aun así consigue mantener el rostro sereno. Mantiene las manos en el regazo y no creo equivocarme al pensar que está disfrutando este relato tanto como yo lo aborrezco. ¡La verdad es que su pasión por los juglares a veces me pone de los nervios! ¿Y porque no? También me pone de lo más celosa. ¿Por qué el si es capaz de disfrutar de estos relatos y yo no? Frustrada decido intentar concentrarme en el relato. “- ...en los tiempos en los que nuestra señora patrona Santa María estaba en los mejores lechos de su muerte, hubo una pequeña pero divertida historia que hoy en día los juglares ya no cuentan, no porque no les guste, sino porque el tiempo ha hecho mella en sus mentes haciéndola olvidar completamente. Sin embargo, la historia ha sido memorizada y transmitida en mi familia haciendo frente al olvido. Y yo, mis majestades, tengo el enorme placer de poderla retransmitir – dijo Gotislav Alcántara y se paró un momento para empezar a hacer malabares mientras proseguía con el relato- - Se dice que hace un par de décadas una pequeña familia de juglares tuvo un sano y encantador hijo. El niño, cuyo nombre se ha perdido al pasar los años, se llevaba bien con todos y a todos hacía reír. Los padres,

encantados con su pequeño decidieron así, enseñarle todos los trucos de la juglaría, su amada afición, ya que tenían el presentimiento de que su hijo tenía un gran potencial - Hizo una pequeña pausa y prosiguió su relato. - los padres le fueron enseñando diversas actividades: malabarismo, narració, contar chistes... y radiaron de orgullo al ver que todos y cada uno de los procedimientos le salían con éxito. Por primera vez, creo que estaba empezando a entender a mis padres y a Elric. Si alguna vez hubiera prestado verdadera atención a los relatos de Gotislav, podría haberme dado cuenta que los relatos eran extraordinarios y entender porque era el mejor del reino. Sus relatos eran cautivadores, pero tenían un aura de misterio que te impedía dejar de escuchar. Intrigada por cómo continuaba la historia seguí manteniendo atención. - Lo que los padres menos pensaban es que un día su hijo sería víctima de un secuestro. Los secuestradores, unos malos mercaderes, cogieron al joven juglar y lo revendieron en el mercado negro como un gran producto, ya que podía hacer muchas cosas y tenía un gran poder de convención. Al momento le compró un viejo carnicero por muy poco salario. Sin saberlo el juglar acababa de irse con su salvación. Después de alejarse del mercado, el carnicero le confesó que él no lo quería para nada. Había visto un gran talento en el chico y no quería que fuera desperdiciado limpiando casas, así que lo llevó con una familia de campo. Esta le acogió sin pensarlo y él pudo ser feliz durante mucho tiempo. Pero el pasado pesaba sobre sus hombros haciéndole preguntas. ¿De donde provengo? ¿Quién es mi familia? ¿Quiénes son mis verdaderos padres? - se preguntaba continuamente. Así que el mismo día en el que dejó de ser un niño, abandonó a su querida familia dispuesto a encontrar sus verdaderas raíces. En estos momentos estoy que no puedo más. Necesito saber ya qué pasa con el joven juglar! Nunca había pensado que una de las historias de Gotislav me pudiera atrapar tanto pero en fin, aquí estoy esperando a que prosiga con su relato.

Durante el camino el chico tuvo que buscarse la vida para poder conseguir asilo donde dormir y apropiarse de algo de comida. Descubrió que se le daba de maravilla inventarse relatos de la nada y lo agradeció durante el resto de sus vidas. Poco a poco fue dándose a conocer y se dio cuenta de que la gente se peleaba por conseguir puesto en las primeras filas de la plaza cuando alguien de familia adinerada pagaba para que actuara en alguna fiesta. Poco a poco descubrió que su nombre se escuchaba por todas las calles y salía en todas las conversaciones de los comercios de los pueblos. - Un buen día un rey reclamó su presencia en palacio. El joven juglar estaba encantado- hizo una pausa y se dirigió a papá - A decir verdad su majestad, estamos hablando de su mismo tatarabuelo el rey Jan IV – dijo Gotislav con una mueca graciosa. En ese mismo momento pude notar como el pecho de papá se hinchaba de orgullo por el simple hecho, de que alguien de su familia, concretara una cita a palacio con un juglar, Pero también pude notar como mamá y Elric le dedicaban una cálida sonrisa, Así que yo también lo hice. - Hizo llamar al ya no tan joven juglar para ver si los rumores eran ciertos, que un joven juglar tenía el don de las palabras y que era capaz de embarcar a alguien al preciado mundo de los sueños con solo su voz. El juglar sin saber que hacer decidió hacer la cosa más simple de todas. Le contó su propia historia, claro que omitiendo el detalle de que era él y no un personaje ficticio. El rey quedó maravillado y le invitó a quedarse a vivir a palacio. El juglar con el corazón en un puño tuvo que rechazar la tentadora oferta pero le propuso un acuerdo. Cada vez que el rey necesitará espectáculo para una gran audiencia el acudiría sin rechistar y encantado con poderle complacer. Y así fue. El juglar alcanzó un éxito inigualable acabándose por declarar el mejor juglar de las tierras y de todas las provincias juntas, siendo así declarado como el mejor juglar del país.

Mi pecho se acaba de romper de la emoción contenida. La historia tal vez sí que puede ser verdadera. Así que saltandome toda las reglas de protocolo que una princesa debe seguir me pare de mi silla y me acerque a Gotislav. - Buenas noches mi alteza Edith - dice haciendo una suave reverencia - Buenas noche Gotislav. - hago un gesto con la mano dándole a entender que puede levantarse - me preguntaba si sabe usted de algún descendiente de este misterioso juglar. - Claro que si princesa, pero tengo prohibido darle información a una persona que crea que el relato no es verídico. ¿lo cree usted milady? - Claro que si! La historia debe ser tan cierta como tu y yo. - Me encanta que piense así alteza pero juré con mi propia sangre no decir nada a nadie. Lo siento. Desanimada me despido de él intentando saber si he hecho lo correcto o no. Sin embargo, cuando me estoy a punto de marchar, Gotislav me llama. - Tenía toda la razón alteza. Este relato es tan cierto como yo – y guiñándome un ojo y haciendo una reverencia se marchó. Entonces lo entendió. Él era el joven juglar de la historia. No acababa de contarnos cualquiera de sus historias. Nos acababa de contar su historia. IRIS BENCOSME 3D

UNA PROFESSIÓ A MIDA

Sóc un nen que ara mateix no té les idees molt clares. Segurament el fet de no tenir ni idea de res, ara mateix, és a causa de la meva edat. Per cert, tinc 15 anys. Tot i que no tinc idea de res, penso que la meva professió a mida seria el tema de la psicologia. És una mica contradictori, perquè si no tinc les idees gaire clares, com puc saber el que vull ser de gran? Però en definitiva el que vull dir és que jo no sé quina és la meva professió a mida, encara que digui que seria la psicologia. La idea de voler estudiar psicologia és pel fet de saber perquè els humans fem unes coses i no unes altres o perquè ho fem en aquell moment. M'agradaria estudiar el perquè de les actituds de les persones. Per això dic que voldria estudiar psicologia, perquè penso que la millor manera de saber el perquè de les actituds de les persones és estudiant, observant o identificant les persones, i això és el que fan els psicòlegs. Els meus pares a vegades riuen, de broma, perquè ells diuen que els psicòlegs no estan molt bé del cap, i riuen irònicament pensant que si jo vull ser psicòleg és perquè també estic una mica sonat. I a mi això em fa pensar, perquè em fa gràcia que les persones que intenten arreglar els problemes dels altres, els psicòlegs, siguin els que estan malament del cap. La raó perquè em faci gràcia és perquè ho trobo un sense sentit i a la vegada una contradicció.

MARINA CANDELA

Amb aquesta redacció us he volgut explicar els meus pensaments sobre el meu futur. I com heu vist és què per una banda sé el que vull fer en el meu futur i per on encarar-me, però per l'altra banda no. GERARD DIESTRE 4A

CANTAR PER A ESCRIURE, I ESCRIURE PER A SER FELIÇ

MARINA SALVADOR

Quan som petits ens pregunten que és el que volem ser de grans, i nosaltres donem respostes aleatòries com: astronauta, futbolista, model, actriu, mestra, o metge. No sabem quantes coses hi ha per a triar fins que madurem, ens fem grans i pensem: és massa difícil, no m’agrada res. A mi en canvi, em passava tot el contrari. Només sabia una cosa: volia ser famosa. No famosa per a guanyar tenir molts diners, ni per tenir fans, ni per ser popular, no. Volia triomfar en el meu treball, volia ser reconeguda fes el que fes. Volia que la gent fos feliç gracies al meu treball. Però no sabia com fer-ho. Mai t’ha passat que una part de tu vol fer una cosa i una altra part vol fer una altra? Doncs això és exactament el que em passa a mi. Porto cantant des de que tinc memòria, mai he fet cant, ni música, ni res semblant, simplement sempre m’ha agradat posar la música al màxim volum i cantar per tota la casa. Des que era petita, el meu somni sempre ha estat aquest: triomfar al món del Pop-Rock anglès, però, el meu voltant m’ho ha anat posant molt difícil, sempre dient-me: “Has de ser molt bona per a aconseguir-ho” “Això no és per a sempre, necessites un treball de veritat” “No sempre és tan maco”. Després d’uns anys vaig acceptar que mai seria cantant, al final em vaig creure tots aquells comentaris. I no havia trobat res que em fes sentir com la música, fins ara. Per a mi, la música és una forma d’expressió meravellosa, tens total llibertat i estils per a triar. Si estic trista, canto i em sento millor, si estic feliç, canto per a intentar fer feliços els altres. Avui farà dos anys des que vaig començar a escriure novel·les. Al principi, escrivia perquè m’avorria a l’escola, i sempre m’havia agradat escriure redaccions a l’escola, així que vaig pensar: “I perquè no?”. L’avorriment es va convertir en felicitat, poder escriure tot allò que volguessis o que sentissis, i poder compartir-ho amb altra gent, que et donava suport i gaudia del que jo escrivia. Simplement em feia sentir molt bé.

Els meus pares, van posar la mateixa cara que van posar quan els vaig dir que volia cantar. Em van mirar amb tristesa quan es van assabentar de que volia ser escriptora, i van tornar a fer aquells comentaris tan desagradables per a mi. Ara però, jo era més gran, i tenia arguments. -És el que vull fer, no m’oblidaré d’aquest somni com vaig fer amb la música. -Encara ets jove, trobaràs alguna cosa millor. -No es tracta que sigui millor, mama, es tracta que em faci sentir bé i em faci feliç. No sabeu el que se sent podent inventar-se un món diferent a aquest, crear els teus problemes i les teves solucions, crear personatges que et representin, que representin la teva vida, és una forma d’expressió que em fa sentir viva, és com cantar, mama. -I com penses viure? Això no dóna diners. És veritat que costava molt viure de l’escriptura, però hi havia opcions que ells encara no coneixien. -Escriuré pel·lícules – vaig assegurar – Tot el que faig és estudiar, cantar, escriure i veure series de televisió, estudiaré això. -A Espanya no hi ha bones oportunitats al món del cinema – va dir el meu pare amb els braços creuats. -Ningú ha dit que pensi quedar-me aquí. Marxaré als Estats Units si és necessari, perseguiré els meus somnis. -¿Que vols dir amb “els”? Són més d’un? -Oi tant, no sé si te n’has adonat, mama, però encara m’encanta cantar. I quan escric, sempre canto o escolto música. Canto per escriure, i escric per a ser feliç. Ho tenia clar, i els meus pares ho sabien, no podien dir res, no canviaria d’opinió. Era una feina feta a la meva vida. Era el meu somni. NEREA GARCÍA MARTÍ 4A

UNA PROFESSIÓ A MIDA

ANDREA EXPÒSITO

Des de temps immemorials, l'home ha intentat mostrar-se per sobre de la resta, ha intentat destacar de mil maneres. Combats, demostracions absurdes,... Però, d'entre totes elles, una era diferent; l'home, buscava destacar mitjançant la seva indumentària, un escàs reflex de l'ànima entre fibres de teles. Tot i així, pocs aconseguien realment "donar la talla". És per això, que la meva família, des d'aquests mateixos temps immemorials, es dedica a vestir aquells indecisos, que realment volen expressar el seu caràcter. Som sastres des del 1847; o és des d'aquest el punt des del qual nosaltres comencem a contar legalment com a negoci. Encara rememoro aquelles èpoques en què jo mateix feia de sastre a la nostra sastreria familiar Needle, on tota la burocràcia londinenca, així com altres individus d'alt estatus social, fugien de les modes ordinàries que inundaven els carrers, i acudien per fer-se un vestit a mida, que anunciés la seva excentricitat o peculiaritats sense dir cap tipus de paraules. Les nostres teles de qualitat arribaven des del port de Londres en grans vaixells de mercaderies on, curosament, s'hi descarregaven les caixes que, delicadament, portarien les nostres suaus teles, amb perfums exòtics, que demostraven les seves peculiaritats, llestes i esperant, a la persona que les escollís per fer-se un vestit a mida. Encara ho recordo com si fos ahir, l'instant en què jo mateix, firmava el paper que aquell xicot, amb una boina grisa, i una jaqueta color ocre (que no s'avenien amb la seva personalitat nerviosa), m'oferia. Recordo, encara, el moment en què obria les caixes suaument, i revelava les fibres esponjoses, arribades des d'algun indret llunyà, esperant a ser confeccionades. La franel·la, que donava un toc càlid i formal alhora; la llana, l'ingredient essencial per a cada recepta, llana d'angora i de cashmere ; o el lli, per aportar un toc tropical i atrevit... Totes elles esperant que algú les enllestís en una obra única.

Teníem tot tipus de clients, amb tot tipus d'exquisits i diferenciats gustos per la roba, i la manera de vestir; des de joves que cercaven vestits de cotó (per tal de donar una impressió diferent de l'esperada), que volien fer comunions que quedessin com un record únic entre els quatre cantons del marc d'un quadre; fins a dones que cuidaven l'últim detall, per a què aquell vestit de delicada llana d'angora, amb aroma a vainilla com a regal perfecte per a un marit excèntric sense massa idees. M'encantava prendre les mesures de cada persona al moment de fer els vestits; fer-ho, em demostrava com de diferents podrien ser les persones entre elles, com, la minúscula variació de les mesures, feien única a aquella persona, i, a la vegada, feien únic el meu treball. Causàvem furor a tot Regne Unit, teníem reconeixements més que suficients, que destacaven el nostre treball i esforç. Una recompensa ben merescuda, que no feia més que informar a la resta del món de la nostra existència i laboriositat. És una llàstima, que, per la meva part, hagués de dir adéu a aquell esplendorós negoci, però ja no era el meu torn, el millor segle d'esplendor que havia vist aquella botiga, ja havia passat. Els temps canvien, i nosaltres canviem amb ells, i tot i ser ja un home vell envoltat de pastilles i arrugues, recordo molts dels meus millors moments de la meva vida a Needle, amb records a tot color dels dies que passaven envoltat d'agulles, cintes mètriques i teles. Envoltat de personalitats horribles i meravelloses, a l'espera d'alguna de les meves confeccions úniques. Potser la meva jubilació i elevada edat, m'impedeixin passar més temps allà, però encara busco a algú que comparteixi amb mi les mateixes ganes per dedicar-hi a la sastreria, amb sentiments de franel·la i lli. Ningú ha aconseguit realment "donar la talla" encara, però encara tinc temps per buscar. Qui podrà ser el següent? IVAN LUQUE 4B

3RD STREET PLOU SOBRE LA WEST

Aquesta ciutat m'absorbeix. La Gran Poma es vesteix de gala cada nit, i els locals s'omplen a vessar. La música sembla ser l'eix d'aquest peculiar ecosistema, i sota els grans gratacels, als soterranis més inesperats, la vida de la gent s'escriu en tinta sobre pentagrames en clau de Sol. El Blue Note, local estrella de la West 3rd Street té un convidat especial al bolo d'aquesta nit. Sí, avui toco amb els "Jazz Messengers". Els hi falta un trompetista i es veu que tenen bones referències de mi. Aquesta feina és així de fantàstica, un dia et trobes en la misèria i al següent toques amb les estrelles del moment. L'Art Blakey, líder d'aquest combo, és un bateria al·lucinant, però com a persona deixa molt a desitjar. El mateix Charlie Parker va ser rebutjat per ell i després esdevingué el músic més bo d'aquesta ciutat. Sembla que ha parat de ploure i sobre la vorera, dins dels bassals entre rajoles mal posades, es reflecteix la meva vida. Com he acabat així? La música és l'únic de bo que conservo en aquesta vida, i és alhora el que m'ha comportat perdre tot allò que algun cop he estimat... Però no hi ha res que no s'oblidi amb una o dues copetes de brandi, oi? El carrer és pràcticament buit i a l'entrada del Blue Note gent engalanada s'aglutina per entrar al local. Carai, si van tots més ben vestits que jo! Alguns m'increpen perquè no entenen com algú que no ha fet la cua els passa per davant sense ni tan sols constar a la llista de músics. Però que no veuen la trompeta? Aquesta és la pega de ser un músic convidat; suportar que et diguin de tot fins que surt en Blakey i et dona suport. No trobo res millor en aquest món que la sensació d'entrar a un pub de Jazz. L'olor és com una mescla entre humit i tabac. El meu nas es refreda i m'envaeix un calfred d'allò més agradable; aquesta nit serà un èxit. Les llums sempre són tènues abans que comenci la música. El contrabaixista, que està escalfant i reafinant em crida:

- Ei Lee, al « Tunisia» improvisacions de tota una roda... T'hi veus amb cor? - Sí, avui sembla que en Blakey està de bon humor, no trobes? -Ja saps com és... Però si toques com als assajos, avui triomfem. D'aquí a la sala de Bèlgica. Au vinga nano, escalfa! Després de fer uns quants arpegis afino amb el pianista, que sembla que avui no té el dia, perquè es confon i em fa afinar amb un Fa en comptes de tocar el La, fins que reacciona i comencem a riure pels descosits. Em comenta que la seva mare té problemes amb el lloguer del pis. Li han apujat el preu i necessita els diners ja. Ser músic no vol dir precisament feina constant, i sustentar dos pisos a ple centre de Nova York no és cosa fàcil. La seva dona treballa, per sort. Però ja me'l conec a aquest; quan comença a tocar se li oblida tot i gaudeix com un condemnat. És com si de cop se li esvaïssin tots els problemes: - Vols esnifar una ratlleta, Lee? - La proposta és temptadora, diuen que va genial per destensar els nervis... Però no, gràcies. No vull acabar com en Chet Baker. - Com en Chet Baker, dius... Ja. Tu mateix... El local es ple a vessar, i aclucant els ulls puc entreveure el cartell que anuncia el concert. Sobre el fons en blanc i negre d’en Blakey, sota la llista oficial de músics, retallat i enganxat amb cinta adhesiva esgrogueïda es pot llegir: «Lee Morgan, trompeta». És increïble com aquest petit acte pot fer-me sentir tan enormement bé. L'Art Blakey ja presenta. Comencem amb «A night in Tunisia» i seguim amb «Moanin'». Perfecte. Gairebé em sento com si fos feliç. Com si ella no hagués marxat... Com si no l'hagués perdut. Mirar al no-res em desconcentra, així que busco una persona en qui fixar-me durant la primera melodia. Uns ulls coneguts em neguitegen. Allà, asseguda amb un vas de tònica a la mà, em mira fixament. Ara mateix no sé si és una al·lucinació o és que realment ha vingut a veure'm. L'Art Blackey comença el seu solo i jo segueixo mirant-la fixament. Em bambolejo uns instants, i somriu. Queden quatre compassos per la melodia. Aquesta nit toco per ella. ALBA RUIZ TORRES 4B

CLARA MORAL

UNA PROFESSIÓ A MIDA Avui és dilluns. Un dilluns com qualsevol altre, i em trobo a casa meva (un bonic dúplex situat al centre d’Estocolm, la capital de Suècia) preparant l’esmorzar, el qual només tracta d’un cafè amb llet i unes galetes molt típiques de Suècia. En una hora hauré d'estar a la feina. La veritat és que estic una mica cansada d'estar en una oficina calculant i corregint errors per al que serà el nou concessionari de cotxes que en sis mesos començarà a construir-se en països com els Estats nits, Alemanya, entre altres. Fins ara els nous models estan tenint molt èxit, i això ens beneficia per la quantitat de diners que guanyem mensualment. Però m’avorreix. Estic cansada. I tampoc no m’agrada el fred. Estic aquí perquè és el que vol el meu pare, i em va dir tants cops que guanyaria tants diners, que al final vaig acceptar estudiar i treballar per això. Mentre seguia pensant sobre el meu ofici, vaig rebre un whatsapp de la Laura (una gran amiga que vaig fer a la universitat). Vaig començar a riure. La Laura m'havia enviat una foto en la qual sortíem ella, uns amics i jo a una discoteca quan vaig fer 23 anys (fa dos anys). A la foto surt la Laura borratxa i jo somrient amb els ulls tancats. Quan vam veure la foto l'endemà de la festa, ens va fer riure tant que la considerem especial, única. Vam estar parlant una bona estona i em va preguntar per la meva feina. - I què? Com va la feina, allà per Suècia? - Doncs bé, la veritat és que no estic gaire contenta. - No? Però si tinc entès que treballes en un increïble concessionari de cotxes, i que guanyes molts diners. - Sí però no em fa feliç. M'he adonat que hauria preferit treballar d'alguna cosa que no fos monòtona, que encara que facis la mateixa feina aprenguis coses noves, que m'interessi i que cada matí quan m'aixequi pensi: És un bonic dia per aprendre coses noves, però que sigui la meva estimada feina. I, fins i tot, m'agradaria treballar de vegades a casa meva. I poder dormir molt. Però treballar com tothom. És una mica estrany d'explicar. - Mmm… La veritat és que més o menys entenc el que m’expliques, però no és fàcil el que dius. Però Carlota, tens 25 anys, res és impossible, recorda-ho.

- Ho sé Laura. Bonica, parlem després que vaig a treballar. Es va acabar la conversa. Vaig estar tot el matí a l’oficina, i cap a les dues del migdia vaig rebre una trucada d’Espanya (el meu país de naixement). Era la Laura. - Laura?- vaig dir confosa a través de la línia. - Sí, Carlota! Volia parlar amb tu.- se l’escoltava exaltada pel telèfon, de veritat que estava molt confosa. - Amb mi? Sobre què? - Doncs mira… Te’n recordes, del que hem estat parlant fa unes hores? Que no t’agradava gaire el que estaves fent i que volies canviar? - Sí clar, me’n recordo. Però què té a veure això amb la teva trucada? ara sí que no entenc res. - He escrit un llibre. Un llibre que s'està popularitzant molt a la nostra estimada Catalunya, i ara l'estan traduint al castellà, però m'agradaria traduir-ho a altres idiomes, i quan anàvem a la universitat em vas dir i sé que et fascinen les llengües i en saps moltíssimes, i, per tant... Vols que et contractin en una editorial per traduir el meu llibre? - De veritat m'ho estàs dient? - estic molt sorpresa. - De veritat ho dic! Sé que potser és precipitat, però he pensat que podria agradar-te la idea. Podries treballar de vegades a casa teva, a Barcelona. No fa falta que em diguis ara una resp... - li vaig interrompre. - Quan agafo l’avió? - estava molt contenta. La Laura va començar a cridar de l’emoció. Vam estar parlant una estona. Vaig decidir que ja pensaria què faria amb casa meva quan ja estigués a Barcelona. 6 mesos després… Acabo d'aixecar-me, són les onze del matí. Avui puc estar a casa tot el dia, però m'he d'afanyar perquè encara no he traduït ni la meitat del segon llibre de la Laura. La veritat és que els seus llibres són molt macos. M'agrada com escriu. Fa uns dies em va portar una gran sorpresa, que era que està escrivint el seu tercer llibre explicant el que va succeir-me a mi, i el fet que canviïn tant les coses. Això va fer-me pensar. Sí que canvien les coses si, moltíssim, per tu, per un altre, o perquè sí. De vegades és tan fàcil com explicar-li a la teva amiga el que està passant i agafar l'avió a l’endemà. De vegades pel que sigui és necessari triar el teu destí, i seguir el que el teu cor et demani. ESTHER GARCÍA 4C

UNA PROFESSIÓ A MIDA

Al món hi han moltes professions , les "heroiques " com la policia , els per ajudar, que són ajudant bombers... També estan les que són com els a persones discapacitats, les grans o als professors...

A mi personalment m 'agradaria ser alguna cosa amb la qual pogués de expressar -me. Ara vull estudiar audiovisuals , m'he estat informant i he , però intentaré forces fer batxillerat artístic . Difícil amb totes les meves per fer el que realment m'agrada. aprovar, fotografies, La meva professió a mida seria anar viatjant, fent dibuixant el veig i el que m'agrada, tot, per poder compartir que després de gravar-ho - Aquesta professió ideal per mi, sense la casa, ho amb la gent. seria trepitjar viatge descobrint, vivint noves experiències i compartint-les. sempre de No així, ho sé, només és un somni de viure la vida, perquè hi ha cap professió una a casa veient la televisió no sóc persona a la qual li agrada estar , estar a una muntanya fent la gamba amb amigues prefereixo unes , descobrint les coses que hi ha allà. ben dit, somni), Sí m'agradaria tenir aquesta "professió" (més però mai faria necessito amb gent que m'inspiri Que això sola, estar amb gent, a fer coses. dic d'agafar una furgoneta i anar a Galícia diguin que sí. En si demà em professió necessito viatjar , crear , necessito que sigui a la aquesta , viure meva mida.

NEREA LINDEZ GIL 4C

MARINA SALVADOR

RECUERDOS DE ANTAÑO “Aún recuerdo ese dulce e irritante perfume de chocolate que la envolvía cada mañana... Ese horrible pintalabios color frambuesa que hacía resaltar los cortes en sus rugosos labios ... Y, cómo no... Esas espantosas medias de abejitas que solía combinar con toda su ropa... Sin importar si los colores combinaban o si el clima le era favorecedor ... De alguna manera , aquellas cosas que me resultaban tan irritantes... Se volvieron pequeños detalles que me ayudaron a amarla mucho más ... De lo que habría podido imaginar...”

JOAN RIBÓ

- ¡¡Abuelo !! Sabemos que estás despierto , no te hagas el dormido -Dijeron mis pequeñas y tiernas nietas , que como cada martes venían de visita para poder probar el delicioso estofado de Marta, mi mujer. - Estoy despierto , simplemente no estoy presente -Dije de una forma bastante perezosa mientras giraba sobre mí para ver la cara que tendrían aquellas dos. Como de costumbre sus mejillas se encontraban repletas de aire y sus brazos cruzados , dando a entender su molestia , siempre que lo hacían intentaba mantener la respiración para evitar reírme , pero me era imposible , probara lo que probara , aquellas dos pequeñas siempre lograban hacerme explotar en carcajadas, logrando así levantarme de la cama. - Bien, ya estoy despierto, y ahora ¿Cuál es el plan de hoy? -Les pregunté mientras se acomodaban a mi alrededor. - Queremos saber cómo conociste a la abuela -Dijeron las dos pequeñas mientras no dejaban de mirarme fijamente con sus enormes ojos castaños. - Está bien , ahora escuchad con atención , no quiero que ninguna de las dos se pierda a la mitad... A diferencia de vuestra abuela, yo era un hombre de negocios, el cual solía estar rodeado de gente muy influyente en la sociedad, a medida que mi experiencia aumentaba mis habilidades iban creciendo , me convertí en una persona muy peligrosa , capaz de tomar un arma en sus manos y no dudar a la hora de apretar el gatillo... Aún ahora puedo sentir las innumerables heridas causadas en mi cuerpo por armas de fuego ... O el pequeño olor que desprende un arma al ser disparada... Digamos que no era una buena persona, pero todo eso cambió el día en que conocí a vuestra abuela, por aquel entonces era conocida como Miki o al menos así la conocían en su trabajo , ella era una joven fotógrafa con un objetivo muy pulido , ya que a la hora de tomar una fotografía siempre tenía claro cuál era el punto que quería resaltar. Aún recuerdo cuando me encontraba en mitad de un

contrato muy importante con una empresa extranjera y su abuela fue capaz de tomarnos unas fotografías algo comprometedoras , minutos después de su intento de huida la atraparon, en aquel momento a mis ojos no era una mujer muy importante , pero en cuanto intenté tomar la cámara que portaba en su cuello ella logró soltarse del agarre de mis guardias para después saltar desde la ventana del edificio cayendo sobre un póster, fue ahí cuando sentí que había cometido una equivocación , no era una mujer cualquiera... Era... -¡¡La abuela !! -Dicen las pequeñas mientras corren a abrazar a su abuela la cual estaba escuchando la historia desde un rincón de la habitación . Mi pequeña Miki… ITZIAR HERNÀNDEZ GÓMEZ 4A

Mi abuelo tenía una familia bastante peculiar ya que su madre estuvo casada con un hombre que hacía boxeo y las cosas no es que fueran muy bien. Su madre se quedó embarazada de él y en cuanto el hombre con el que estaba casada lo supo se marchó una noche sin ni siquiera despedirse. Ella lo pasó muy mal porque tuvo que criarlo sola hasta la adolescencia donde él ya creció y cogió suficiente conciencia como para saber que no tenía padre porque les había abandonado. Eran una familia bastante pobre y mi abuelo tomó la decisión de viajar hacia el extranjero para encontrar algún trabajo y poder mantener a su madre.

EMMA RODRÍGUEZ

Pensó en irse a Estados Unidos , concretamente Florida , le llevó mucho tiempo encontrar un trabajo estable donde le pagaran suficiente como para poder mantenerse y dio por perdida su búsqueda . Fue entonces cuando decidió hacerse surfero y apuntarse a algún concurso en el que pudiera ganar dinero , no es que fuera muy bueno por no decir que no lo era porque no tenía nada de experiencia , pero el concurso era al cabo de dos meses eso le supuso empezar a practicar y así poder intentar ganar, se apuntó y por fin llegó ese día en el que o perdía poco o ganaba mucho y por mucha suerte y bastante práctica ganó ese concurso en el que el premio era un cheque con dinero , con el que pudo enviarle dinero a su madre y poder empezar una nueva vida allí en América. SANDRA LÓPEZ 4A

MIS ABUELOS

BERTA RULL

Sonó el timbre. Era jueves. Me moría de ganas de ir a su casa, como siempre. Mi abuela es una excelente cocinera, no os imagináis lo bueno que está todo lo que hace. Todos los jueves mi hermano mayor Bernat y yo, después del instituto, vamos a comer a casa de mis abuelos, que siempre nos esperan con tantas ganas y tanta ilusión de vernos. De camino, me vienen a la cabeza un montón de recuerdos con ellos, especialmente con mi abuelo, con quien siempre he mantenido un vínculo muy especial. Recuerdo cuando era pequeña y los hombros de mi abuelo eran el lugar más alto y él era el héroe de mi mundo. Cuando lo que más feliz me hacía era que me comprara un helado de dos bolas en verano. Cuando dolor solo significaba mis rodillas heridas. Cuando él hacía ver que me quitaba la nariz y me la escondía y yo siempre me enfadaba, aunque mis enfados no duraban demasiado porque terminaba riéndome a carcajadas por alguna tontería. Cuando me quedaba en casa de mis abuelos a dormir y siempre les hacía mirar en el armario y debajo la cama por si había algún monstruo, o me hacía la dormida para que me llevara a coscoletas hasta la cama. También recuerdo cuando hacíamos carreras y me dejaba ganar para que no me enfadara, o cuando esperaba detrás de la puerta para darle un susto pero pronto me iba porque tardaba mucho tiempo en acercarse. Me acuerdo de cuando venía mi abuela a buscarnos a mí y a mis hermanos al colegio y nos llevaba al CNT para ir a entrenar. Nos traía la merienda: un bocadillo y un trozo de la coca que ella hacía para cada uno. Muchas veces, cuando estaba en su casa, mi abuela me daba un trapo blanco y una aguja. Me daba a elegir un hilo del color que yo quisiera y cosía mi nombre en el trapo. Cuando recuerdo todo esto, tengo un sentimiento de nostalgia y a la vez de felicidad. Ahora soy mayor y no puedo hacer muchas de las cosas que hacía con ellos y que tanto echo de menos. Pero hacemos otras cosas juntos como jugar al Rummikub, porque les encanta, o comer higos con mi abuelo en las tardes de verano. Siempre me dice que un higo le da mil vueltas a un bombón, y estoy de acuerdo en eso. A mí también me encantan los higos. Cuando llego a su casa y abro la puerta, siempre me saludan de la misma forma, diciéndome cómo estoy de guapa ese día. Yo siempre les sonrío y les abrazo muy fuerte, como esos abrazos que me da mi madre cuando algo no va bien.

Entonces me dirijo hacia el comedor donde ya está la comida preparada y mi hermano me espera en la mesa, porque siempre soy l'última en llegar. Mi abuela siempre come ensalada o verdura porque le encanta, no le gusta la carne, aunque no es vegetariana ni nada de eso. Después de comer, mi abuelo tiene la manía de recoger las migas de pan de la mesa de una forma muy peculiar, las aparta del mantel con la ayuda de un cuchillo arrastrándola hasta su mano, y entonces, las tira. A mí siempre me ha hecho mucha gracia que hiciera eso, y de pequeña me gustaba imitarlo. Una vez hemos terminado de comer, nos sentamos todos delante de la televisión y vemos La Riera, porque mis abuelos la siguen y les gusta mucho. Cuando termina la serie, mi hermano se va a casa pero yo normalmente me quedo un rato más hablando con ellos de nuestras cosas. Porque aunque son mayores, a mis abuelos les interesan todas las cosas que me pasan, me escuchan y me aconsejan. Tengo mucha suerte de tener unos abuelos así y ojalá pueda guardar en mi memoria todos estos recuerdos y muchos más para cuando no estén conmigo. Les quiero mucho. NONA MARCILLA JIMÉNEZ 4B

EL DÍA DE MIS SUEÑOS -

RAQUEL SANCHEZ

¡Buenos días princesa! Levanta que tu abuela ya tiene el desayuno listo.

Hoy es el cumpleaños de mi abuelo, y voy a pasar todo el día con él. Después de diez minutos consigo levantarme de la cama. Voy hasta el comedor y ahí está mi abuela, con una sonrisa como siempre y con todo el desayuno en la mesa, y a su lado ahí está mi abuelo untando la mantequilla en sus tostadas. Lo primero que hago és darles un beso a los dos, y lanzarme a los brazos de mi abuelo para desearle un feliz cumpleaños. Me siento y cojo un trozo de bizcocho y me lleno el vaso de zumo. Al igual que cada día que me quedo a dormir ponen en la televisión un programa de comedia de su quinta, a ellos les encanta y siempre se ríen, pero yo solo me río porque ellos lo hacen. Acabo de desayunar y me voy a vestir y a maquillar para llegar al centro a las diez en punto y que así mi abuelo no se agobie con toda la gente que hay. A las nueve y media salimos de casa. Damos una vuelta por todo el centro, y a media mañana le invito a comer su helado favorito. Él me sonríe y asiente, le encanta todo lo dulce. Como siempre entro a todas las tiendas que se me pasan por delante y él no pone ningún “pero” a la nieta obsesionada con las tiendas que tiene. Es ya la hora de comer así que me lo llevo a comer. Ahí nos esperan mis padres, mis tíos y mi abuela. Lo llevamos al Foster's Hollywood, un sitio de comida rápida que hay justo al lado del cine. Creo que no le gusta excesivamente lo que está entrando por la boca, pero no se queja en ningún momento. Una vez ya hemos comido, mis padres se van y llevan a mi abuela a casa y mis tíos se van al partido de fútbol de mi primo. Yo llevo al cine a mi abuelo ya que hoy echan una película de cuando él era pequeño. Pasamos en el cine casi dos horas riendo ya que la película era de comedia. Salimos del cine casi a las siete, así que cogemos ya el bus y volvemos a casa, ya que nos espera casi media hora hasta la Francesc Macià. Llegamos a casa y ahí está mi abuelo preparando la cena. Hace marisco que le encanta a mi abuelo. Cuando hemos acabado lleva a la mesa un pastel para que mi abuelo sople las velas. Sobre las diez mi abuela nos priva de su compañía y nos dice que se va a dormir ya que está muy cansada así que me da un beso en la mejilla, y al amor de su vida le da un beso, un beso de esos que dices: eso es amor verdadero.

Nos quedamos mirando la televisión, los dos no decimos ninguna palabra, porque no hace falta, sabemos que los dos estamos bien. Ya no aguanto más y me voy a la cama, pero antes de dormirme le digo: - Abuelo, dame un beso que mamá me va despertar ya. Así lo hace, sonriendo como siempre, me da un beso en la frente, y me da las buenas noches. - Buenos días, levanta que tienes que ir a clase. Miro el despertador, son las seis y media de la mañana de un lunes cualquiera. - ¿Qué te pasa? ¿Estás llorando? -

Si mamá, pero créeme, es de felicidad.

“L'amor és més fort que la mort.” Dedicada a Josep Boixader Cavanes, Te quiero. AIDA BOIXADERAS 4C

UNA VIDA UN TANTO COMPLICADA

MIREIA SIMÓN

- ¡Hola abuela! Qué ganas tenía de verte. - Hola tesoro – siempre me llama así, y lo adoro – parece que estás más alta. - No mientas abuela, yo ya no crezco. – Río. - ¿Quieres merendar? Vamos a hacer torrijas – siempre que voy a su casa acabo comiendo torrijas, yo creo que son las mejores torrijas del mundo, porque ella pone un ingrediente imprescindible, que mucha gente olvida, el amor. Ella bate los huevos mientras yo la miro atentamente y escucho como me explica los pasos a hacer, aunque ya lo haya hecho trescientas veces, no me molesta. - Oye, abuela, a ti ¿quién te enseñó a hacerlas? - Mi madre. – siempre que habla de ella se le ilumina la cara. - La abuela María… ¿por qué no me cuentas algo sobre ella? - La abuela María vivía en el castillo de Lucubín, en su casa eran cinco hermanos, cuatro niñas y un niño. Todo el mundo decía que María era la más guapa, y no solo de las hermanas, sino del pueblo. – se ríe – Tenía muchos pretendientes en el pueblo, pero el que más destacaba era Carlos, su vecino. Éste era un muchacho proveniente de un buena familia, guapo y buena persona, pero a mi madre no le gustaba. Mi abuela siempre decía que se casara con él, a lo que mi madre le contestaba que si tanto le gustaba se casase ella con él. Su padre, mi abuelo, murió en la guerra, cuando ella apenas tenía 14 años. Después de aquello tuvo que ir a trabajar a Lucena, otro pueblecito. Allí trabajaba en el campo, cogiendo aceitunas. Un día vio pasar a un galán encima de un precioso caballo, galopando por aquellas magníficas tierras, y se quedó prendada de él. Cuando él la vio, sucedió exactamente lo mismo, se enamoró perdidamente de ella. Poco después se enteró de que el galán del hermoso caballo era el hijo del dueño de las tierras en las que ella, tan duramente, trabajaba. Dos años después, y dejando atrás una historia muy bonita de novios, decidieron casarse y empezar una vida juntos. - ¡Qué bonito! - Tuvieron cinco hijos en Lucena, Antonio, yo, Ramón, Joaquín y Manolo. En 1956 emigramos a Cataluña porque todas mis tías y mi abuela vivían aquí. Tuvieron dos hijos más, Paco y Ángel.

La vida nos sonreía, estábamos de maravilla, hasta que mi padre cayó enfermo de la espalda y mi madre tuvo que empezar a trabajar, a pesar de las muchas discusiones que tenía con mi padre, que estaba totalmente en contra de que su princesa trabajase. En 1959 murió mi hermano Antonio, el mayor, a causa de un derrame cerebral, con 16 años y toda una vida por delante. Yo por aquel entonces tenía unos 13 años, y como mi madre, después de aquello, no estaba en condiciones de trabajar, no me quedó otra que empezar a hacerlo yo, puesto que era la mayor de los hijos. El tiempo pasaba con mucha fatiga y pocas alegrías, y justo cuando parecía que la familia, y sobre todo mi madre, estaba pasando el luto, muere Ramón, con 20 años, de lo mismo que Antonio. Yo me iba a casar, pero atrasamos la boda, porque además del fallecimiento de Ramón, mi padre estaba muy grave. Meses después me casé con tu abuelo, y aquello más que una boda parecía un velatorio. – una pequeña lágrima cae sobre su mejilla, y se esfuerza en no romper a llorar – A mi padre le gustaban mucho los niños, y por eso yo quise darle un nieto enseguida. Pero cuando me estaba embarazada de apenas un mes, murió. - ¿Embarazada de mi padre? - Sí, y se llama Ramón por mi difunto hermano. - ¿Y qué pasó después? - Mi madre cayó enferma de demencia y yo creo que fue debido a que los médicos le habían dicho que la muerte de sus dos hijos podía ser hereditaria y podría sufrirla todos sus hijos varones. Ella se pasó la vida padeciendo cuando mis hermanos cumplían años. Yo empecé a notar que estaba enferma porque olvidaba cosas que nunca había olvidado, iba a comprar y no se acordaba el que, se dejaba el horno o la cocina encendida, etc. Pero más adelante empezó a olvidar los nombres de mucha gente, hasta el punto de no acordarse ni de sus familiares más cercanos. Olvidó hablar, comer, andar… Después de 27 años de mucho dolor, murió. Yo la cuidé media vida, y volvería a hacerlo mil veces más. - Que historia más triste abuela. - Más que triste es una historia dolora, hija, su vida, y la mía, fueron un tanto complicadas. Pero lo importante es que supimos como tirar hacia adelante, y por muy mal q ue fueran las cosas, siempre con una sonrisa en la cara. ARIADNA GÓMEZ 4C