Premis Literaris
PREMIS LITERARIS Modest Salse 2016 Aquests són els textos d’alumnes del nostre centre que han guanyat els Premis literaris Modest Salse 2016 del dia de Sant Jordi. Els premis estan convocats per la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament d’Hostalric, la Biblioteca Modest Salse i l’INS Vescomtat de Cabrera.
NARRATIVA Categoria B1: juvenil 1r i 2n d’ESO Títol: Les tres flors vermelles Autora: Melissa ARANDA
LES TRES FLORS VERMELLES #Felicitat #Generositat #Esforç #Unmilerderondalles Un conte us explicaré, tan bé com jo sabré, si l’escolteu el sentireu, qui no el sentirà no el sabrà. Hi havia una dona vídua que tenia dues filles, la primera filla, la Sílvia, era igual a la seva mare, arrogant i antipàtica; en canvi la seva filla petita, l’Alícia, era la viva imatge del seu pare, agraïda, simpàtica i alegre. Vivien en una caseta rústica feta de pedra. Semblava acollidora i agradable, estava situada en un poblet petit envoltat per un gran bosc. L’Alícia anava cada dia dos cops al bosc a agafar aigua de la font, però un dia es va trobar amb una dona gran i amb dificultats per caminar, ja que portava un bastó. Aquesta li va demanar a l’Alícia si li podia donar una mica d’aigua que portava a la galleda. L’Alícia, encantada, li va donar tota la que va necessitar. La senyora gran li va concedir un do, que va ser que per cada paraula que digués li sortirien flors vermelles de la boca. Quan va arribar a casa, la seva mare estava molt enfadada perquè havia arribat molt tard d’anar a agafar aigua. Ella li va respondre, i en fer-ho, li van començar a sortir flors vermelles de la boca com li havia dit la dona gran. Llavors la mare, envejosa, en veure com li queien totes aquelles flors precioses, va voler que anés l’altra filla,
la Sílvia. Ella no volia, però al final la seva mare la va convèncer. Quan va anar a la font l’esperit del bosc es va convertir en una jove bonica i vestida com una princesa, que li va demanar aigua i la Sílvia li va dir que s’espavilés a agafar-la tota sola, per això l’ esperit del bosc li va concedir el do que per cada paraula que digués li sortiria un insecte per la boca. Quan va arribar a casa la seva mare l’esperava ansiosa per veure el seu do i quina va ser la seva sorpresa quan va veure com sortien els insectes per la boca de la seva estimada filla. Així va ser com, mortes de la vergonya, es van traslladar mare i filla a una casa enmig del bosc i aïllades de tot i de tothom. Des d'aquell dia, l’Alícia va començar a vendre flors pels carrers del seu petit poble per poder sobreviure. Tots comptaven amb ella per triar les millors flors per regalar o simplement per adornar els seus balcons o finestres. Les seves flors tenien un efecte màgic, ja que feien feliç a tot aquell que les comprava. La seva fama creixia més i més, venia gent d'altres pobles i ciutats expressament per comprar les seves flors. Va ser tal el seu reconeixement que cert dia va aparèixer a la seva humil casa un emissari que li portava una carta molt especial. L’Alícia la va obrir Premis Literaris I 3
amb molta cura i nerviosisme. Era una invitació formal per visitar el gran Palau Ducal, un honor reservat només per a uns pocs privilegiats. Ella va dubtar si anar o no, però la curiositat va poder més i armant-se de molt valor es va presentar al gran Palau Ducal el dia i l'hora que apareixia al missatge. L’Alícia s’hi va sentir com l'ésser més petit, se sentia tan fora de lloc!, un saló tan immens ple d’objectes de vidre i miralls meravellosos que feia por tocar, així que va decidir anar-se'n però en aquest precís instant, sabeu el que va passar...? Les portes del saló es van obrir de bat a bat i per la porta va entrar una dona gran que li va explicar com els meravellosos jardins que tenia el palau s'havien assecat i totes les seves flors eren marcides, cap jardiner dels que havia cridat havien aconseguit recuperar els jardins, i ella era la seva única i última esperança, seria l'Alícia capaç d'aconseguir tornar les flors als jardins ?
bosc on anys enrere l'esperit que hi vivia li havia recompensat la seva generositat i aquesta vegada... la noia va tornar al palau i la màgia del bosc es va fer realitat a cada planta i en cada flor. Noves espècies de flors apareixien cada dia, semblava un miracle veure tanta bellesa sortir del no-res. Els anys van anar passant i la noia a poc a poc va anar envellint envoltada de les flors més boniques que ningú ha vist, mai fins al dia que va morir. Però el més increïble de tot va succeir després, i sabeu què va ser...? La seva tomba sempre està envoltada de flors que mai es marceixen i cada aniversari de la seva mort, apareixen tres flors vermelles que guarden al seu interior una bonica pedra preciosa perquè sempre estigui viva en el nostre record... I tot això és tan veritat com que la rondalla s'ha acabat. I si us ha agradat bé, i si no, també.
Ella va acceptar encantada l'encàrrec, però aquell era un repte difícil, per això es va endinsar a l'espés
DDD
Categoria B2: juvenil 3r i 4t d’ESO Títol: Mira’t, mira’m Autora: Lídia CARRETERO
MIRA’T, MIRA’M (ELVIRA) I ja hi torna a ser. Arriba tard, no em sorprèn; sempre arriba tard. És increïble com pot ser que malgrat ser tan descuidada i despreocupada caigui tan bé a la gent. És més, fins i tot diria que aquest caràcter oblidadís, aquesta deixadesa, la fa encara més atractiva. La manera de caminar, els gestos, com s’aparta el cabell de la cara... és harmònic, manté l’atenció fixada. I ja és aquí; s’asseu just a la taula adjacent a la meva. Sempre he sentit allò de “tot perd atractiu quan es mira de prop”, com en les pintures, que de lluny són tan nítides i tan detallades i quan t’hi acostes veus els traços, veus que el que de lluny semblaven figures definides, ara tot plegat només són pinzellades, disposades d’una manera concreta perquè et facin una impressió, però que al cap i a la fi, no deixen de ser això, pinzellades. En ella no és així. En ella, quan t’hi acostes només perceps amb més claredat la seva perfecció. Olores el seu perfum, la seva suor suau, sents el moviment del seu cos, de Premis Literaris I 4
les seves espatlles, veus de reüll els tics nerviosos que té a les mans i com li tremola el genoll quan recolza d’una determinada manera el peu al terra. Et fixes en com procura amagar les seves pigues de la vista de la gent. Els detalls que a simple vista podrien passar fins i tot com a imperfeccions, si t’hi fixes, només contribueixen en fer-la més perfecta. Tant de bo fos només el seu físic, el que admirés... però no, això no és tot; per dins és encara millor. Tan sociable, tan extravertida, tan dolça. Quan la sento parlar amb els seus amics, fins i tot quan de tant en tant parla amb mi, salta a la vista que sap com tractar amb la gent, és hàbil, sap què dir i quan ho ha de dir; què vol escoltar i quan ho vol escoltar cada persona. No hi ha res que m’agradaria més tenir que aquesta proesa; és extraordinària. I no sóc jo l’única que se n’ha adonat, d’això. Les mirades furtives d’admiració que de tant en tant s’endú en un mateix dia són incomptables; jo les veig des del meu punt de vista. El millor és que
ella ho ignora, i això la fa encara més atractiva, si és que això és possible. No m’agrada dir-ho, però... com l’envejo. Jo, en canvi, sóc ben diferent... qui sóc? La xerrameca, l’amiga dels professors. Ni tan sols sóc intel·ligent; només em cremo les celles fins a saberme el temari per treure bones notes. Estudio, xerro pels descosits i algunes vegades faig veure que no noto les expressions dels meus companys en mirarme, amb cara d’estar-ne farts, de mi. I això és tot. No sóc ningú massa especial. Crido l’atenció, però no de la mateixa manera que ella; jo sóc escandalosa, i la gent no té altre remei que no sigui mirar-me, i ella és subtil i és la gent que l’envolta que decideix clavarli la vista... Per això l’envejo. Perquè al seu costat, jo només semblo la noia que intenta fer amics però no pot; la noia que s’esforça a semblar atractiva però es queda curta; la noia eclipsada per la llum encegadora que s’asseu al seu costat, aquella de la dreta. Tot i que si ella no hi fos, jo tampoc destacaria més que els altres; ja he dit que sóc més aviat una persona mediocre. Tampoc és ben bé atenció, el que desitjo, sinó més aviat... admiració. O, bé, ni això; no sóc tan ambiciosa. Em conformaria amb la meitat del carisma que té ella. (LAURA) Uf, ja hi sóc. Suada, amb els cabells rebregats i amb la motxilla balancejant-se en una espatlla que em fa estar en una posició estranya. Obro la porta. La classe ha començat. Maleeixo per dins la meva peresa matinera que em fa romandre al llit fins mitja hora després que soni el despertador. Intento ser discreta, somric al professor suplicant la seva comprensió. Em torna el somriure, tinc sort. Tanco la porta procurant no fer més soroll i la classe prossegueix sense més dilació. La gent em mira i em saluda amb el cap. Busco el meu lloc, m’assec. Ella ja hi ha arribat; no m’estranya: sempre és tan pulcra, tan ordenada, tan responsable... semblaria impossible que arribés tard. La professora m’ha deixat l’examen corregit sobre la taula; no vull mirar la nota, em temo el pitjor, però la miro igualment; es confirmen les meves sospites; un suspès més per la col·lecció. Em sembla impossible que recuperi a aquestes alçades del curs. Si tan sols tingués una quarta part del caparró que te la noia de la meva dreta... és que no només és que tingui un expedient acadèmic brillant, ni que les seves notes freguin la perfecció, això no és el més important... és com parla, com intervé. Xerra molt, però tot el que diu té un repunt d’ironia, d’humor intel·ligent, d’aquell anglès, o només fa uns comentaris ... com dir-ho... precisos, en el moment precís; no importa
que la conversa no anés amb ella, en el moment en que ella hi participa, quan ho fa, sembla que el diàleg estigués esperant, necessités la seva intervenció. La seva presència dona fluïdesa, fa que les coses vagin més de pressa, siguin més senzilles. O potser no més senzilles, sinó més encertades. És a dir, més raonades, amb més sentit comú; en certa manera, les seves paraules aporten seny. Jo ho veig així; quan hi ha una discussió, per exemple, ella sempre és la portaveu d’un dels bàndols, sigui quin sigui el subjecte del que es tracti; la gent que està d’acord amb el seu parer només s’aferra als seus arguments. És increïble, la força que pot arribar a tenir; i com ho diu tot, així, de cop, sense pensar si ofendrà a ningú o si complaurà a algú altre; és la transparència personificada. Mirant-la als ulls negres hi pots veure reflectit tota la realitat amb total nitidesa, sense mentides piadoses, sense vels per protegir orgulls ni egos. Però el que vull dir no és que sigui una malcarada ni una bocamolla, més aviat al contrari; ella diu tot el que pensa quan ho pensa, però ho fa amb un tacte i una delicadesa envejables; no és que maquilli les paraules, per res, és que ho diu amb educació, amb humanitat; tal i com s’han de dir les coses, quan són negatives, i sense exagerarles quan són positives. Tant de bo tingués prou força per fer això. Però no; jo sóc el pol oposat, jo dic el que es vol sentir, i ho sé. Que no vol dir que menteixi, i ara! Vol dir que, jo sí, decoro una mica la realitat; la faig atractiva o menys desagradable. Pot semblar compassió o simpatia però és molt més egoista; és por, por a perdre els que em valoren perquè descobreixin que no penso com ells. Sóc una noia sense criteri, sense voluntat, sense paraula. En els moments en que faig aquestes reflexions el mot hipocresia pul·lula pels meus pensaments, i no m’agrada, perquè em dol i em fa sentir bruta i lletja. ELVIRA: Si només fos més com ella... més despreocupada... LAURA: Seria feliç amb el seu ordre, la seva correcció... ELVIRA: Voldria ser menys escandalosa... LAURA: Si tan sols pogués deixar de preocupar-me per la opinió dels altres... ELVIRA: És perfecta... LAURA: Estic bruta. ELVIRA: Tant de bo estigués en el seu lloc. LAURA: Ho té tot. ELVIRA: No sóc ningú...
Premis Literaris I 5
Categoria B3: juvenil batxillerat i cicles formatius Títol: El tímid Pol Autor: Roger PLA
EL TÍMID POL En Pol La nostra història comença en un institut en la província de Girona i el quid del relat és en Pol, un alumne acabat de sortir de la escola primària per a començar una nova etapa en la seva vida, coneixent noves persones a part de les que ja coneixia des de la seva infància i preparat per a enfrontar-se a noves situacions que posaran a prova la seva maduresa. Ell és un noi prim i de cabells castanys, ulls marrons i aspecte ordinari, és a dir, sense cap característica que el faci destacar físicament. En el seu aspecte emocional és un noi més aviat calladet i tímid, la típica persona que tria molt bé la seva companyia i essent així posseeix un cercle d’amistats reduït, parlem de 2 o 3 amics de veritat en els qui pot confiar plenament. El començament de l’institut era estressant per a ell i des del primer moment la idea d’estar en una aula envoltat de desconeguts li oprimia l’estómac i el feia patir en silenci. Però tampoc era tan dolenta la situació ja que va adonar-se que la resta d’alumnes es miraven entre ells confosos, amb mirades tímides i a vegades desafiants, intentant crear-se una primera idea. Una opinió sobre quí era la persona i jutjarla en primer lloc per l’aspecte físic.Durant el curs, a partir de les seves actuacions i comportaments per a determinar-ne una imatge formal. En Pol detestava cridar l’atenció i mai participava a classe si no era que la seva opinió fos reclamada i, així, parlava amb les persones d’una en una acostant-se a elles quan veia una oportunitat de gaudir d’un moment més íntim i aprofitar a conèixer a poc a poc com eren. Moltes de les vegades les conversacions eren de temes banals o sense gaire profunditat, sempre ho feia per temptejar el terreny per més endavant atrevir-se a ser més com era ell i compartir idees i experiències íntimes. Des d’aquell primer dia d’institut va començar a créixer en ell, sense que ho sabés, una profunda i fosca crisi existencial del propi jo. És a dir, a en Pol li costava molt comportar-se com era ell realment i el que deia ho feia amb prudència i vigilava molt: el que Premis Literaris I 6
ell volia era sentir-se estimat i caure bé però sense mullar-se a donar la seva opinió en la major part de les ocasions. El que ell no feia era anar un per un xerrant una mica amb tots i cada un dels companys de classe i ja està, només un grup de persones curosament elegides eren dignes d’escoltar-lo parlar, i bé que ho feia poc. Només ho feia amb aquelles persones amb qui ell compartia algun atribut, com no destacar gaire o voler caure bé a tothom. Aquells udolaires, amants de cridar l’atenció i burlarse d’algunes persones ‘amistosament’ per a caure bé a la resta i típics intervencionistes en les classes, aquells eren l’arquetip de persona que més detestava i més l’oprimia. El fet de ser objecte de burla o ser observat per més de quatre ulls a la vegada li feia bullir la sang i es posava nerviós amb el consegüent humitejament de les mans, per l’ansietat. Però, com podia enfrontar totes aquelles batalles a les quals s’havia d’encarar diariament? Gràcies al cannabis. La curiositat de provar una planta tan al·lucinant com era la marihuana era present i va tenir oportunitat de provar-la des de ben jove. En Pol, en adonar-se dels seus efectes, va tornar-se boig per conèixer més sobre aquest món tan perillós que era el d’estar col·locat. L’efecte de plaer que li proporcionava era increïble i li feia oblidar totes les preocupacions interiors que ell tenia. Com a conseqüència va cultivar unes companyies que tenien el mateix grau de curiositat que ell en aquella planta psicoactiva. Així doncs va aficionar-se a consumir-ne com a mètode recreatiu i d’evasió al món real al qual s’enfrontava i, així, la utilitzava per calmar-se el dia abans de fer una exposició oral: vint-i-quatre persones, quarantavuit ulls mirant-lo fixament i jutjant-lo en silenci. Per a ell, aquell era el més gran dels seus problemes, juntament amb el de comunicar-se amb les persones per tal de caure bé, allò que li causava tanta ansietat. Del que en Pol no s’adonava era que el temps passava i cada cop s’anava fent més gran però seguia prenent
cannabis com el qui es prenia un cafè i la realitat que se li estava creant davant seu estava alterada de tal forma que veia les coses diferents. Ell veia el cannabis com una eina molt poderosa que l’havia ajudat a estar més calmat en les classes, però la seva manera de ser no era real, sinó alterada pels efectes secundaris d’allò que s’estava fumant. Lent però inexhorable, el temps va avançar i va fer transcórrer els quatre anys d’institut con una exhalació. En Pol havia madurat a la seva manera i durant el curs havia millorat lentament en les relacions socials. Una nova etapa començava: el batxillerat. Aquesta va ser sense dubte la millor època de la seva adolescència i de creixement personal. Per fi va aprendre a controlar el consum de cannabis i va ser en aquell moment quan va començar a ser, des de l’inici del primer curs fins al final del segon , qui ell era realment. El fet de veure el món exterior més clar li va donar més confiança i així va aprendre a millorar en tots els seus aspectes emocionals a passos agegantats. Havia avançat tant que va decidir deixar de consumir marihuana i tabac, tirant-ho tot a les escombraries d’un dia per l’altre i sense dubtar. Va sentir-se tan imbècil en mirar enrere i veure que podria haver fet les coses d’una altra manera, sense evadir-se de la crua realitat amb drogues: haver conegut molt més aquells companys
de classe, buscar-se una amant amb qui passar bons moments, entre d’altres coses. Però aquell no va ser moment de desgràcia sinó de felicitat. Va sentir-se satisfet d’haver après una de les més importants i difícils lliçons de la vida que és l’autoconeixement i l’acceptació de la pròpia identitat. Tot el que havia viscut havia succeït per unes circumstàncies donades i les decisions que va prendre durant el transcurs el van portar per un camí amb infinitud d’opcions a triar. Va aprendre que havia errat, s’havia equivocat, però això era donat per la ignorància i el desconeixement propi de la vida, ja que quan un es troba en l’ adolescència s’adapta a la seva manera i és de molt fàcil influència. No és que el que havia viscut no li servís de res; de tot se’n pot aprendre alguna cosa i l’experiència sempre és benvinguda. En Pol havia superat finalment la part més tímida d’ell mateix i s’acceptava. El camí que havia agafat en el passat no va ser dolent ja que havia après molt en el trajecte i l’havia fet madurar Després d’haver arribat als divuit anys i abans d’acabar el batxillerat va passar per un dels moments més emotius i d’autosuperació que li va donar la confirmació de la seva maduresa. Va ser un dimarts que li tocava fer una exposició oral i la va fer, la va gaudir mentre la feia i s’hi va sentir a gust. Quí hauria imaginat que un adolescent insegur de si mateix acabaria demostrant seguretat i tranquil·litat en una exposició oral, finalment?
Premis Literaris I 7
POESIA Categoria B1: juvenil 1r i 2n d’ESO Títol: Sobretot estimada Autora: Susanna ORTEGA
Categoria B2: juvenil 3r i 4t d’ESO Títol: La meva reina Autor: Gerard ÀLVAREZ
SOBRETOT ESTIMADA
LA MEVA REINA
Deixant enrere la infantesa, aprenc a viure, a riure, m’hauré d’omplir de valor, que difícil serà tot. Tan bonic era no pensar, com bonic ara és començar. Amors i desamors, amics i rivals, tot serà una experiència que la vida m’haurà de donar. Tant sols demano que el camí sigui fàcil i dòcil. Se que m’hauré d’equivocar i aprendre a estimar, estimar amb el cor, amb el cap, amb l’ànima, amb tot el que sóc.
Mirada subtil, ànima dolça, paraules que em sonen amb la suavitat d’una rosa. En l’art de l’amor ella és la reina. Oh, si m’ensenyés! N’aprendria tant d’ella... I si no fos real? I si els ulls que miro cada matí, i que em fan embadalir desapareguessin cada cop que me’n vaig a dormir. On són els records? On son les manies? Aquelles que abans teníem, i que ara només són plors?
Sé que pel camí alguns amics marxaran i d’altres arribaran, però els de veritat es quedaran.
Com expressar amb oracions els sentiments que jo sento? Que ni potser les cançons mostren l’amor que tant temo?
Sé que no tot el que faci serà correcte i que no tot el que vulgui es farà realitat. Sé que potser tot es tornarà gris, que faré mal i que me’n faran, però que potser els colors tornaran.
Amb les llàgrimes dels núvols cau la meva vergonya, volia el sol i ara només tinc sorra.
Penso que sé moltes coses que no sé com seran... Però quan tot hagi passat espero arribar a ser una persona com cal. Feliç, lliure, despreocupada, i sobretot estimada. Premis Literaris I 8
Categoria B2: juvenil batxillerat i cicles formatius Títol: Als pares Autora: Maria SÀNCHEZ
ALS PARES No sé si te’n recordes, però també havies estat jove. No se si te’n recordes, però també volies canviar el món. Les teves batalles, les teves banderes: força i entusiasme. Ara em toca a mi, només voldria dir que confiïs en mi. Les meves batalles, les meves banderes: força i entusiasme. Confia en mi, sé que m’equivocaré, però així aprendré. Ja m’arribarà, la meva maduresa. Ja m’arribarà, la meva grandesa . Sé que no és fàcil, no crec que ho sigui. Saps que és difícil, no perd qui no jugui. A vegades l’amor pot ferir. A vegades l’amor pot guarir. Això forma part de la veritat, que cercava i ja tenia
Premis Literaris I 9
CONCURS LITERARI Selva Sud 2016 Aquest text és d’una alumna del nostre centre que ha guanyat un dels Premis Selva Sud 2016 del dia de Sant Jordi, el referit a prosa categoria B. També va guanyar una altra alumna, Lídia Carretero, en la categoria A2 prosa, amb el mateix conte que ja hem pogut llegir en aquestes pàgines. Els premis estan convocats per la mancomunitat de municipis de la Selva Sud i compten amb la col·laboració de l’INS Vescomtat de Cabrera.
Categoria B En la modalitat de prosa: Arrels Autora: Eva MÈNDEZ
ARRELS Després de tant de temps fora, per fi, me’n havia adonat… el cor m’anava a deshora, la pell de gallina era el símptoma més normal de tots els que en aquell moment em travessaven el cos, l’ànima i paralitzaven el temps amb una decisió que des d’aleshores quedava gravada sense necessitat de tinta o d’una fotografia; me’n vaig. Me’n torno a buscar-me, on realment mai m’havia perdut, al lloc que em va veure créixer, el lloc que em va fer ser qui realment sóc. Vull posar un punt i final a aquesta petita història, vull saber com sóc, perdre’m on tant meva em sentia i d’on tant confosa me’n vaig anar, potser aquesta serà la manera de retrobar-me, potser així podré reviure tot allò que tant m’havia fet gaudit però alhora fugir, me’n torno a casa. Ja fa temps que ho penso i sé que he estat fugint, no sé de què però alguna cosa em perseguia; aquesta em creava l’anhel d’amagar-me, d’esfumar-me i no deixar rastre, d’esborrar tots els records físics que havia anat vivint, és clar, menys els de la memòria d’aquests per molt que vulgues persistien i persistien en mi. T’escric per demanar-te perdó, per explicar-te que tu no en tens la culpa, amb tu tot era perfecte, però Premis Literaris I 10
potser massa perfecte per a mi. Si et sóc sincera, enyoro la meva infància, enyoro el vent que feia girar aquell vestit marró amb detalls daurats, juntament amb les dues bandes que explicaven a tothom d’on venia, enyoro els meus ulls plens de llàgrimes quan descobria els secrets més íntims d’aquells petits pobles plens de gent autèntica, amb aquests els viatges en cotxe per tot Catalunya, però sobretot aquelles mirades de complicitat, aquells instants de joia, aquella màgia que el meu cos dia rere deia em demana tornar-la a sentir... Em sento lligada, arrelada a la meva terra que ara tant sols puc gaudir amb imatges, em sento d’allà, no d’aquí. Aquest no es el meu lloc. Vull tornar a sentir que em perdo per el paradís mentre passejo pel litoral de la Costa Brava, o per la plana o la zona del Ter Brugent... Fins i tot vull tornar a sentir la satisfacció d’arribar al cim més alt de les Guilleries, gaudint així del meu estimat Montseny. Mai hauria imaginat que la meva estimada terra catalana fos la protagonista d’ensenyar-me que la mescla dels elements com els somriures, les vivències, la complicitat i l’amistat sigui el resultat d’un còctel perfecte. Sé que pensaràs que sóc una egoista, però aquest
cop he mirat per a mi, vull seguir descobrint indrets, paisatges, històries i tradicions que m’omplin de coneixement i vitalitat, aquí em sento morta, buida. No puc plasmar en paraules que és per a mi adonarme’n que sóc d’allà, i no d’aquí, ja que com l’art, és un grapat de sensacions molt subjectives i personals, jo només et puc prometre que anar-me’n no va ser la millor opció, culpar a tothom del que va passar aquell dia no va ser el correcte... Aquell home era la meva vida, però va ser ell qui va decidir marxar, va ser ell qui em va abandonar, però jo no era ell, el meu lloc era aquell, la meva felicitat no era ell, sinó aquell lloc. Decidir marxar en busca de la felicitat em va fer adonar que marxant havia perdut el que realment era felicitat. Abandonar aquells ulls blaus, aquelles mans calentes i tendres, aquells cabells blanquinosos... Aquella parla tant peculiar, abandonar també aquells consells que tant sols una mare pot donar,
no escoltar les paraules del que realment es l’home de la meva vida, mostrar indiferència a les paraules del meu germà... Tot allò era allà, allò i aquell indret eren la meva felicitat, ara me n’adono, potser m’he fet gran, potser necessitava marxar per veure que sense ells la meva vida no tindria color, que seria del mateix color que veig el cel dia a dia des de que sóc aquí, dies plujosos, dies tristos... Ells feien els dies de colors, ells omplien qualsevol buit, i jo els vaig abandonar. Tancar-me en mi i decidir fugir no va ser la decisió encertada, ara sento que vaig ser covarda, em sentia petita, sentia que era un avió de paper que poc a poc s’anava fent feble respecte les adversitats, aquest cop fujo d’aquestes terres que no em pertoquen, retorno i m’arrelo per sempre a casa meva. Deixo d’enganyar-me, de torturar-me, encara sóc a temps de recuperar tot allò que he perdut, d’endinsar-me en aquella petita comarca catalana, aquella on l’aigua acapara gran part d’ella. El meu petit poble, la meva calorosa llar, la meva infinita felicitat.
Premis Literaris I 11
Premis 2016 CONTES CIENTÍFICS Us presentem els contes que han guanyat aquest premi que organitzen al centre els departaments de ciències, tecnologia, català i clàssiques, castellà i llengües estrangeres.
CONTE EN CATALÀ Títol: No ets tu, sóc jo Autora: Anna BENAVENTE
NO ETS TU, SÓC JO Em dic Bea, tinc 16 anys; i no sóc normal. O això és el que estic acostumada a sentir des que sé entendre el que em diuen. Medeixo 1’90 i a vegades utilitzo paraules que no vénen al compte mentre parlo; excusa per criticar-me i insultar-me les 24 hores del dia? Sí. Justificadament? No. Mai he sigut una mala persona, mai he criticat a ningú sense motiu, mai he fet mal a ningú, però tothom sempre ha sigut així amb mi per una simple diferència: no ser igual que ells. A vegades no entenc com la gent pot arribar a ser així o com pot arribar a fer coses de les que m’han fet. No tinc cap amic, ningú s’atreveix a estar ni parlar amb mi. Mai ningú m’ha volgut conèixer; algú va començar a discriminar-me i des de llavors porto l’etiqueta de “bitxo raro”. Resulta que el mot ‘diferent’ per algunes persones és sinònim de ‘raro’ o ‘estrany’. Pateixo de síndrome de la Triple X, que és una mutació tipus el síndrome de Down, el síndrome de Klinefelter, el de la doble Y o el de Turner. És una mutació genòmica, que afecta a l’alteració del nombre de cromosomes i en aquest cas dels heterocromosomes. Per tant, en comptes de tenir només els heterocromosomes XX com una noia normal, en tinc un de més: XXX. Com us deia he passat molts mals moments a l’institut. Per exemple l’altre dia; era l’hora d’educació física i per primer cop vam fer una classe de balls de saló. Com és d’esperar, ningú va voler anar amb mi de parella i desgraciadament a la classe som 25 alumnes; em vaig quedar sola. El professor, que no tenia pensat haver de ballar, va haver de fer-ho amb Premis Literaris I 12
mi. M’ho estava passant fenomenal ballant amb el profe, fins que de cop, sense adornar-me’n, vaig fer un mal gest amb els peus i vaig entrebancar-me amb ells. No us podeu imaginar la bona estona que van passar els meus ‘companys’ de classe rient-se de mi i del meu problema. Però això no va acabar aquí. Jo com sempre vaig aixecar-me sense fer cap gest amb la cara i vaig continuar ballant amb el professor escoltant la música amb les rialles de fons. Intentava tranquil·litzar-me, ja que no m’agrada posar-me agressiva. La meva mutació també comporta uns graus d’agressivitat que poden sorgir quan em poso molt nerviosa o quan m’enfado molt i els metges sempre m’han dit que haig d’intentar controlar la meva bipolaritat. Quan la classe va haver acabat, tots vam anar camí al vestuari que ens tocava. Aquell dia la cosa va canviar una mica. Un cop vaig haver entrat al vestuari les noies van començar a insultarme; que si ‘Bea la fea!’, ‘plana’, ‘taula de surf ’ i mil insults més que no tenen cap gràcia. Però no va acabar aquí… Van voler fer-me fora del vestuari ja que deien que no era una noia com elles, i també em deien que havia d’anar al vestuari dels nois. Em van empènyer contra la porta fins que em van tenir fora del vestuari, estirada al terra. Llavors vaig aixecarme, amb impotència i sense poder controlar-me vaig començar a repartir coces i bufetades a totes les que vaig poder fins que va arribar el professor. Quina ironia, no? Els professors sempre arriben al pitjor moment. Ningú va veure el que elles m’havien fet, físicament i psicològicament, i la que va rebre finalment vaig ser jo. Aquell dia vaig deixar de
creure en un futur millor per a mi en aquell institut i amb aquelles persones, si és que se’ls pot dir així. Des d’aquell dia no vaig a l’institut. La meva mare em deia contínuament que havia de tornar-hi i que algun dia hauria de fer-ho, però jo tenia una cosa clara: a aquell institut no volia tornar-hi més. Al cap dels dies la meva mare va començar a adonar-se que el meu problema no era solament amb l’institut i la gent d’allà, sinó que al cap i a la fi ni jo mateixa estava bé amb mi. Un dia vam parlar seriosament sobre com em sentia i em va insistir en si ella podia fer alguna cosa perquè jo estigués millor. Ella i jo sabíem la resposta; cap de les dues tenia la solució. Vam decidir anar a diversos metges a informar-nos sobre si hi havia alguna cura per la meva malaltia i també vam visitar cirurgians per consultar-los si a la meva edat podia operar-me diferents parts del cos que volia diferents. Volia canviar, ser diferent. Porto uns dies medicant-me per eliminar la X que em sobra del meu ADN. Em prenc unes
pastilles molt fortes que em va recomanar el metge, però que són eficients 100%. Tot i així, és un tractament molt llarg, per tant durant uns mesos i potser un any o més no aniré a l’institut. M’operaré el pit i la cara segurament perquè no se’m noti el meu passat com a malalta del Síndrome de la triple X i quan el tractament hagi acabat (eliminació de la X i operacions) tornaré a fer vida normal. Realment, després d’uns dies de tractament i tant sols pensar en el meu futur, em fa estar més feliç i segura de mi mateixa. Quan sigui una nova persona, començaré a estudiar en un nou institut on el més probable és que pugui fer amigues i portar una nova vida. Abans de que penseu que m’he deixat emportar per la societat i els seus estereotips, enteneu que no em sentia bé amb mi mateixa, i que si no hagués estat així no hagués volgut canviar. Si vols canviar fes-ho perquè tu ho vols fer, no perquè els altres vulguin que ho facis. DDD
CONTE EN CASTELLÀ Títol: Vernietiging Autora: Marina RUIZ
VERNIETIGING Diciembre de 2022. En el refugio se pasa mucha hambre, la caza escasea, muchos de los cervatillos, conejos, jabalíes, y ardillas están infectados por ese virus que lo destroza todo. Carlos, el que había sido biólogo en los buenos tiempos, era el que se encargaba de tomar pruebas y hacerles análisis a los animales para ver si tenían el virus de “vernietiging”. Carlos también tenía algunas nociones de medicina, y si no fuera por él, mucha gente del refugio habría muerto. El refugio había sido construido hacía un par de semanas, para salvar a la poca humanidad que quedaba. Cuando yo llegué eran unas veinte personas como mucho, aunque ahora algunas de ellas habían muerto y solo quedábamos dieciséis. Mi familia había muerto, mi madre, mi padre, mi hermana Patricia, todo el mundo había sido
aniquilado a causa de ese virus proveniente de los países del tercer mundo en África. Esa era la única información de la cual yo disponía, el virus era africano. Deambulé por mil poblaciones, solitarias y vacías, ya no quedaba gente, los pueblos estaban abandonados. Caminaba día y noche con la esperanza de encontrar a alguien de mi especie. Estuve siete días sin comer prácticamente nada por miedo a infectarme y me racioné una botella de litro para que no se me agotara, dormía en edificios abandonados y a la mañana siguiente volvía a emprender mi viaje. Recuerdo no decaer, no puedo decir que pensaba en positivo porque mentiría, simplemente no pensaba, no me aferraba a la vida, solo intentaba sobrevivir porque no quedaba otra, porque no tenía las agallas suficientes para acabar con ella yo mismo, y así me Premis Literaris I 13
consumía. Pero cuando llegué al pie de los Pirineos encontré a los demás, estaban cazando perdices en un bosque frondoso. El señor más musculoso, de unos cuarenta años, estaba acechando a la pequeña perdiz con un arco de madera bellamente tallado, con formas delicadas de motivos campestres. Él otro, en cambio, era panzón y bajito, con un rostro simpático y con las mejillas rosadas a causa del frío, debía tener veinticinco años como máximo. Hice un intento de aproximarme a esos dos hombres, pero el sonido de las hojas me delató y me miraron horrorizados para seguidamente salir corriendo. Pensé en ese momento que no los volvería a ver, que se habían asustado. Había perdido la oportunidad de rehacer mi vida, las únicas personas que había visto se habían esfumado como la neblina de la mañana. Me arrodillé en el suelo y comencé a llorar como un niño, desesperadamente, sentía como mi respiración se iba entrecortando y me picaba la nariz y finalmente acabé tumbado en la fría y húmeda tierra, cubriéndome el rostro con mis manos sucias y ásperas, deseando desaparecer. Pero para mi sorpresa los dos hombres que había visto, volvieron con un traje herméticamente cerrado. - ¿Cómo te llamas, chico? –preguntó el hombre musculoso. - Marcos. –Respondí yo, secándome las lágrimas con la manga de mi jersey sucio. - Yo soy Damián, y este de aquí se llama Fabio. No es muy hablador. Después de haber perdido a su mujer e hijos no volvió a articular palabra. Acto seguido ese hombre me cedió su brazo en un gesto de amabilidad para que me levantara del suelo y ahí pude vislumbrar el tatuaje que poseía en la muñeca aquel hombre. La silueta de una cucaracha horrenda y desagradable. Me acogieron para llevarme al refugio que habían construido. En él disponían de suficientes alimentos para sobrevivir durante unas semanas y el sitio era cómodo y cálido. Un par de niños pequeños me miraban con asombro y curiosidad, mientras que los adultos tenían el terror instalado en sus pupilas. Al cruzar la puerta principal, me cubrieron la nariz y la boca con una mascarilla de papel y una vez en el establecimiento, me hicieron miles de pruebas para corroborar que no estuviese infectado. Me inyectaron agujas para hacerme analíticas, me tomé millones de antibióticos, me sometí a “tests” Premis Literaris I 14
y demás. Todas salieron negativas y realmente no sé si me alegré, o hubiese preferido acabar con esto. Lo había perdido todo, había perdido mi familia, mis amigos, mi vida entera se había derrumbado y lo único que me quedaba eran los recuerdos. Hasta el día de hoy, mi adaptación fue asombrosa. Damián y yo nos hicimos inseparables y después de un año lo hacemos todo juntos. Él para mí es como un hermano mayor, un ejemplo a seguir, es un hombre fuerte y de carácter severo, pero es muy agradable cuando lo conoces bien. Sin ellos no podría haber sobrevivido a la intemperie ni un solo día más. Se lo debo todo a Damián y Fabio, los dos hombres que me hicieron volver a nacer y les estaré eternamente agradecido. Pero ahora tengo millones de preguntas, dudas sin aclarar, necesito apaciguar mi curiosidad por saber de dónde proviene esta destrucción masiva, lo que acabó con todo lo que yo era. Toco dos veces la puerta de la cabaña de Damián pero antes de obtener respuesta entro y me siento en su cama con los codos apoyados en mis rodillas. Él está delante del espejo afeitándose la cabeza con una navaja oxidada. - ¡Algo te está rondando por la cabeza, pequeñuelo! Y créeme, no hay nada que me aterrorice más afirma divertido. - Es cierto, he estado pensando e intentando dar una explicación del porqué de este virus. Cómo se originó, la razón, las consecuencias... Y lo peor es que no he logrado llegar a ninguna conclusión, de la noche a la mañana yo ya no era un chico de quince años con una vida normal. Damián me mira con comprensión, se enjuaga el rostro velozmente y se aproxima a mí pasándome su brazo por mis hombros mientras me muestra su muñeca. -¿Ves esto? - me dice mostrándome su tatuaje de la cucaracha. -¿Te lo hiciste borracho en una fiesta? - digo con una sonrisa. Él responde con una risa cómplice y me acaricia el cabello. -¡No, graciosillo! Este es el causante del virus, una gran plaga de estos “bichejos” propagó este virus que te provoca fiebres, grandes pústulas y vómitos con sangre.
-¿Por qué lo tienes tatuado? - Es una marca de guerra, por culpa de esto perdí a lo más importante de mi vida. Ella era hermosa, tenía el cabello largo, ondulado de un naranja fuego hermoso, su tez era pálida pero siempre tenía sus mejillas rosadas, parecía un ángel. Se llamaba Victoria. En ese instante me sentía culpable por haber frivolizado con el tatuaje. Es increíble que Damián haya amado con tanta pasión, nunca lo hubiera dicho de él. - Yo solo te puedo decir esto Marcos, si quieres detalles ve a hablar con Carlos. Está anocheciendo y aún no me he atrevido a dar ni un paso hasta el laboratorio de Carlos. Estoy delante de él y tengo miedo, parece irónico que tenga miedo de saber la verdad, pero a veces es mejor vivir ignorando a que la verdad te duela. Un escalofrío recorre mi espalda, alguien me ha dado un empujón, me giro y veo el rostro de Fabio sonriente. - Corre, ve. No me lo puedo creer, me quedo inmóvil. ¡Fabio ha hablado! Mi cara es de asombro total y él, al percatarse, no puede evitar soltar una carcajada. Asiento con la cabeza y acto seguido me doy la vuelta rápidamente para dirigirme corriendo al laboratorio de Carlos. Antes de tocar a la puerta respiro hondo y cierro los ojos unos instantes, pero al abrirlos Carlos se me ha adelantado y me ha abierto la puerta. - Pasa, chaval. Me adentro en la sala que tiene un aspecto limpio, hacía un año que no pisaba ese espacio que no me produce buenos recuerdos. Está llena de “cachivaches”. Unos tubitos de plástico llenos de líquido alguno azul, otro verde y morado logran cautivar mi atención. - Se les llama “tubos de ensayo”, y lo que contienen es la búsqueda de la vacuna contra “vernietiging”. Pero claro, viendo lo que ha ocurrido con las cobayas, me da a mi que aún no he hallado la cura... - dice señalándome a unas cobayas muertas.- ¿A qué has venido? - Carlos, tengo dudas. Y quiero que tú me las resuelvas. - Cuidado que no soy un genio, quizá no pueda ayudarte.
- Estoy seguro que sí, nadie sabe más sobre el tema que tú. - Arranca Marcos, que me tienes intrigado. - Bien, iré al grano, quiero saber el porqué y el cómo se creó ese virus. Se acaricia suavemente la barba blanca y espesa mientras me observa. - Eres curioso, y eso es un defecto. ¿Quieres que te lo explique todo? La respuesta quizá decepcione. - Nada me gustaría más Carlos. - Ese virus lo hemos creado nosotros. Tú, yo, Damián, toda la gente del mundo. Mi cara es de total incomprensión. ¿Cómo iba yo a crear algo que me destruyera? Es algo totalmente estúpido. - Déjame contarte, esto remonta al año 2020, algunos países africanos del tercer mundo, se unieron para hacer una manifestación contra la globalización, defendiendo sus derechos, suplicando igualdad y que no fueran más explotados por el Occidente. Y te puedes imaginar qué ocurrió. No fueron escuchados, aun habiendo sido una de las mayores manifestaciones a nivel mundial, nadie escuchó sus palabras. Y entonces unos rebeldes, revolucionarios, radicales, empezaron a maquinar la venganza, pues tenían algo que nosotros no tenemos. Las ganas de sangre. Escogieron un animal que pudiera subsistir a cualquier clima y circunstancia, la “Blatta orientalis” o comúnmente llamada cucaracha, la mutaron genéticamente para que el único objetivo de ese animal fuera salivar en tu piel y contagiarte el virus que acabaría contigo. Y entonces, enviaron grandes cargamentos con estos animales y los desprendieron en Gibraltar. No pasaron ni cinco días y el virus ya había llegado hasta aquí, Cataluña. Y actualmente ha arrasado con todo occidente, quien sabe si somos la única humanidad que queda... - Pero, es estúpido. El virus va a acabar llegando hasta África y ellos mismos morirán. - Marcos, ellos tiene algo que nosotros no, por suerte o por desgracia. Un sistema inmune a ese virus. Mi expresión es totalmente seria y relajada. ¿Cómo el ser humano ha llegado a ser tan ruin que ha acabado autodestruyéndose? Quizá todo esto no sea el fin, sino un nuevo comienzo.
CONTE EN ANGLÈS Títol: Worlds Collide Autora: Cristina LAMAS
WORLDS COLLIDE A telescope could see it all. As the daylight fell, the lens could behold an awesome prodigy that would change the whole world vision. Scientists weren’t there; everyone was celebrating New Year’s Eve, everyone but Alexei. His colleagues used to call him “Alex the loner”. He was a blondhaired guy with bright green eyes, which were usually covered by myopic glasses. When Alex saw the alert, he ran to see what was going on. The following day, Alex’s partners noticed he wasn’t in his office, working as hard as he used to. He never missed at work, even if it rained or snowed, he had an illness or he fractured one of his bones, what used to happen really frequently. Automatically, everyone went mad about the situation. What on earth could have happened to Alexei? John, his best and only truthful friend, was calling him for the third time in an hour, when suddenly the door opened completely. Behind it, a group of white-coated people, who were dragging Alex appeared. -What’s going on here, guys? Why have you joined this room without calling before? It’s forbidden to enter this restricted office without a special permission.-Screamed John. One of the mysterious man started talking in a rare language, which John thought was Russian. After that, he answered Alex’s best friend’s question -We’re just looking for help. We’re following Alexei’s progress since he’s a child, and now we want to take merit about it. He’s special, believe in me. We’re sent by the Russian Federal Space Agency, and we MUST save the world. Your partner Alex told us you were the best specialized team about antimatter, and for this reason we are here. -Then, are you telling us that Earth is about to be annihilated and we are the only ones who can prevent humanity from disappearing?-Said John. Premis Literaris I 16
After that, Alexei seemed to wake up, and he stood up while he was starting to talk. -That’s the point, my friend. We’re the only ones; we’re the only amount of people able to rescue our reality. But don’t worry, the mission has already started and NASA and the Roscosmos have already planned the mission. Yesterday night, while you were all celebrating New Year’s Eve, I was here. I saw an alert, and then I tried to see the origin. The signal was confusing, but I could determine it was an antimatter sensor. After noticing the problem, I ran out the office, where these guys were waiting for me. First I was bewildered, but while time was passing by and Vladimir, the man who was speaking before, told me the situation, I calmed myself, even though the problem was serious. Our world is going to collide in three days with an antimatter planet with the same proprieties as the Earth, and only coordinating people from the AntiEarth and us, we can save the world. -That’s right- Said John, -When do we start? -Now. Squeezing his pencil, which was about to break, John sat down his chair, and started calculating. Robert, Anderson and Lysa, the other three people working in the office, helped him. Together, the Russian and the NASA group reached the only possibility to save the world. One of the members of this curious team had to sacrifice himself going to the magnetosphere, reaching the Van Allen belt, and capturing antiparticles with a special storage. Then, he had to find the Anti Matter astronaut somewhere in the middle of both of the planet’s gravitational force and join the antiparticle with the other astronaut’s particle, creating the particleantiparticle annihilation. This will detach a high amount of energy and gamma-rays, which is going to make the two planets separate. Taking this into account, both astronauts were going to die.
After contacting with the AntiEarth, Alexei decided that should be him the one to sacrifice, as he didn’t have any family or someone beloved. No one expected this, but accepted Alex’s conditions, everyone except for John, who was the only one who reproached, even though he finally faded. At 9.00am of the second day of 2016, the rocket with Alex and his special storage took off to this crazy mission, the last hope of any being. While he was collecting the nanoparticle, he realised that maybe this was the last time he would be able to admire the world. Without any regrets, he saved a nanoparticle and moved around the space with his propelling backpack, until he found another astronaut moving around. Both moved closer to each other, and before completing their mission, the anti-astronaut talked. -Aren’t you scared? - A woman’s voice could be heard. –These are our last minutes alive. Everyone is afraid of death. I’ve never had a complete life, and here I am. Going to save the world that never gave to me any opportunity of being completely happy. I’ve always been locked up, hanging onto my work to forget my poor social life, and now I have to save all those people who have bullied me. But do you know something? I don’t regret anything. I can’t consider this mission, my death, a mistake. A person can’t be selfish when seven hundred million people is about to die, together with animals and plants. You could think I’m crazy, but you’re here with me. So, what do you think?
After those three words, the astronauts joined the two particles, which made a little reaction; little energy separated the man from that mysterious woman. As they knew they would both die anyway, they decided to hug each other, and when they touched, a big amount of energy started expanding. The world and the anti-world never reached the other. In the lab, Russian and American started celebrating, but John knew that salvation came because of the sacrifice of two innocent people. Even if that was true, the plans went well, and there was nothing left to fear. A week after that, The USA president gave honours to Alexei Bladmer and his team, and also to the Roscosmos. In the antimatter world, the Tatun president, the most powerful man in that planet, gave merits to Irene Mancisty and her best and only friend, Alexa, to work together and save everything that was known. Every single human life has value. Everyone’s got the right to choose their destiny. Making a sacrifice to save lots of lives is alright, but it’s better to find other solutions. Every single lonely life’s got a weight; we mustn’t look down on anybody.
THE END
-I never expected to find someone so confident when they are about to die. I didn’t have a perfect life either, but I’m happy with what I’ve done. I think my best friend is the only one who will cry my death, but that’s all I need. We’re going to save millions of lives; we’ll be remembered as heroes. That’s what we are, and nothing else. Before concluding our mission, would you like to tell me your name? – Said Alexei, while he started crying silently. -My name is Irene, a pleasure to meet you, despite the conditions. I can’t touch you, you can’t touch me, but what I know is that you’ve caught my eye. Can I hear your name, your voice, for the last time? - She smiled, but nothing could be seen behind the spatial helmet, which hid a brown haired woman, with big caramel eyes. -Mine is Alexei. Premis Literaris I 17
Premis Literaris I 18