Josep M. Merca dé

El Dr. Josep Maria Mercadé i Santacana (Barcelona, desembre de 1939) viu a Sant Cugat des que es va casar amb la seva dona Conxita. El Dr. Pere Salavert li va oferir portar el seu laboratori d’anàlisis clíniques i va decidir aprofundir en els seus coneixements. Sense deixar la seva feina de farmacèutic i ja amb quatre fills, es va llicenciar en la carrera de Medicina. Va dirigir durant més de tres dècades un dels dos únics laboratoris de proves clíniques de Sant Cugat . Abans de jubilar-se amb 75 anys, pel seu centre mèdic de l’avinguda Rius i Taulet van passar milers de santcugatencs i santcugatenques.

L’univers sempre m’ha impressionat, hi veig la nostra petitesa davant l’infinit.

Què trobes a faltar del Sant Cugat de fa uns anys? L’esperit de poble.

Dreta o esquerra? Tots els extrems són dolents. Què et fa riure? La supèrbia i l’estupidesa.

Amb qui et faries un selfie? Amb la meva dona i els meus fills. Religió? Espiritualitat pròpia. Amb quin polític te n’aniries a sopar? Amb cap, tots m’han defraudat.

Per què creus que t’ha escollit el Dr. Jaume Ros? Perquè som amics.

Un llibre: “El Petit Príncep”. Una cançó: “L’Oratori de Nadal” de Bach.

Una pel·lícula: “Carros de foc”. Una frase: Només s’hi veu bé amb el cor, l’essencial és invisible als ulls.

Una anècdota: Un mossèn en acomiadar-se em va dir “doni records a la seva esposa” i jo li vaig contestar: “Gràcies, igualment”. A quina hora et lleves? 7.30 h.

Què és el primer que fas quan et lleves? Abans de la dutxa, 30 minuts de bici estàtica amb música barroca.

Què és l’últim que fas abans d’anar a dormir? Un petó a la meva esposa.

Un carrer: Santiago Rusiñol. Si no visquessis a Sant Cugat… M’agradaria viure a Castellterçol, el meu poble.

Què és el que més t’agrada de Sant Cugat? Collserola. I el que menys? El soroll.

Una festa: Una nit estelada.

Un hobby: Jardineria i bricolatge. El teu plat estrella: Com a màxim una truita a la francesa. Un restaurant: L’antic El Mesón. Convidar o que et convidin?

Convidar.

Un defecte: Soc molt nerviós. Una virtut: La constància.

Una mania: Rentar-me les mans. Si et busquem on et podem trobar? A casa.

Un consell: Aprofiteu el temps, és l’únic que no es repeteix. A qui t’agradaria que féssim aquest qüestionari? Al pare Lluís Victori, que a més de jesuïta és químic i va ser director de l’Institut Químic de Sarrià.

ens estan disparant” , i ells van respondre: “No, si érem nosaltres, que us hem confós amb l’Ajuntament” . Text: adaptació Postals i Fotografies antigues de Sant Cugat del Vallès van treure un drap blanc en senyal de rendició i van aconseguir que cessés el tiroteig. Quan els guàrdies es van acostar, la mare els va dir: “Entreu, entreu que riera” . Així doncs, van creure que Can Quitèria era l’Ajuntament i sense pensar-s’ho van disparar. Els membres de la família Pahissa, quan van sentir els trets, escamot de Guàrdies d’Assalt amb ordres de disparar contra l’edifici, que segons algú els va indicar era “la primera casa gran, després del pont al costat de la

De la seva història cal destacar el succés del 6 octubre 1934. Els revoltats del Bloc Obrer i Camperol van assaltar l’Ajuntament, i la Generalitat va enviar un municipal de la mà de l’última hereva de la saga, Maria Pahissa. Construïda per Josep Pahissa Claret, li deu el seu sobrenom al costum que tenia el fill d’aquest,

Joan Pahissa Casamitjana, d’invocar sovint la santa en qüestió, exclamant “Valgui’m Santa Quitèria” cada vegada que algú el sorprenia amb alguna nova notícia.

La Masia De Can Quit Ria

(dreta) va ser construïda entre els anys

1879-1884 per la família Pahissa, qui la va habitar fins que va passar a titularitat