Va per tu

Hi ha persones que es veu d’una hora lluny que són cretines. La vida te’ls planta al davant, però el detector d’estupidesa es dispara automàticament a la primera de canvi. A vegades no cal ni que obrin la boca. No hi ha perill; saps que més d’hora que tard el seu cretinisme acabarà florint. És com aquells castells de cartes, que ja preveus la desplomada. El problema són els altres. Els que t’acaben decebent, aquells amb qui hi confies, hi diposites les esperances i al final, en un gir inesperat dels esdeveniments, acaben fallant. Te’ls pots trobar a la feina, en l’amistat, a l’amor… i m’han dit que fins i tot dins de la família -hi ha casos descrits que fan esgarrifar-. Amb els anys, vas aprenent a digerir aquestes decepcions, però mai les acabes de tolerar del tot. El més fumut és que saps que en tornaràs a tenir una altra; no saps ni amb qui, ni quan, però tens la certesa que tornarà a passar. Que malparida, la vida, i que bonica a la vegada.