Àngels Ribé

Imponent, mesurada i observadora, així és Àngels Ribé (Barcelona, 1943). L’artista conceptual catalana, considerada una de les més rellevants de l’art conceptual, serà nomenada filla predilecta de la ciutat aquest mes d’abril. De formació autodidàctica, va marxar del país en època franquista per estudiar sociologia a París. Tot plegat una excusa, per acabar trobant el seu camí en el món artístic. Va fer el salt a Nova York durant els anys 70, i gairebé una dècada més tard va canviar l’efervescència i els grans edificis per la natura de La Floresta. Veure passar els núvols o escoltar el cant dels ocells són les petites grans coses que agraden a l’Àngels.

Àngels, com et definiries?

Em dic Àngels Ribé Pijuan i soc una persona normal, que es diverteix i s’ho passa molt bé observant i creant coses.

Com comences en el món de l’art?

D’una manera natural, perquè penso que les persones tenim inclinacions genuïnes innates que es poden desenvolupar o no. A vegades es té sort i es donen les circumstàncies perquè tiri endavant. Jo n’he tingut: de petita ja era molt observadora i filla única, passava moltes hores sola, però no m’avorria: estava molt activa, observant i interactuant amb objectes. De més gran em vaig interessar molt per les exposicions, la ceràmica…

Vas decidir cursar estudis d’art?

No, de sociologia a París, però no era el que m’agrada ni m’omplia, no em podia expandir com a persona.

Per què a París?

Ideològicament m’interessava. Aquí no es podia estudiar sociologia en plena època franquista. Va ser una excusa perfecta per marxar.

Va ser complicat marxar?

La família s’hi va oposar molt, però jo ho tenia molt clar. Barcelona era molt gris, la situació aquí era molt trista, sense futur. Una situació molt tancada i més sent una dona. I París va ser tot el contrari: una ciutat oberta, la gent era normal, va ser molt agradable i molt apassionant. A París vaig ser assistent d’un escultor, no vaig acabar sociologia, però vaig trobar el meu camí.

Et vas guanyar la vida amb l’art?

Per mi l’art és una actitud de cerca, d’investigació d’un mateix, d’observació de l’entorn i de les estructures amagades. El que et dona vida és el que t’interessa. Si la gent es dedica a l’art d’entrada (no dic de sortida), com a carrera professional ho té complicat perquè el que mana és el mercat i hauran de fer coses que agradin al mercat. Podran ser uns bons artesans, però difícilment arribaran a cotes més profundes, més gratificants en l’àmbit personal.

Aleshores mai ha sigut una feina convencional per tu?

En el passat sempre he fet feines, feinetes, feinasses que m’han permès no deixar de fer art. M’he guanyat la vida amb altres coses, però el que m’ha interessat és fer diners per sobreviure i després continuar fent el que volia.

Tornant a París... Després què?

Torno aquí i aleshores me’n vaig als Estats Units i m’hi estic de l’any 72 al 80. A Nova York és on vaig viure principalment i hi havia una escena artística molt activa, van ser uns anys molt creatius i interessants.

Per què tornes l’any 80?

Arriba un punt que allà sempre és el mateix. La ciutat o la situació no dona per implementar el que jo vull, es queda estancat tot plegat. No només per mi mateixa, sinó pel que està vivint la societat.

I directa a La Floresta, oi? Sí, m’hi instal·lo directament. El grup d’amics de la colla de Barcelona va decidir venir a viure a La Floresta l’any 69 i tot i que en aquell moment jo vivia a Nova York, cada vegada que venia de visita, anava a la Floresta.

Com era La Floresta?

Era deliciosa, fantàstica. El casino, tot en marxa, molt preciosa, molt maca. Tots érem joves, sempre a casa de tothom, les portes obertes, s’hi organitzaven coses contínuament.

Ha canviat?

És difícil de jutjar perquè va molt relacionat amb l’edat. Quan ets jove fas una sèrie de coses i a mesura que et fas gran unes altres. El que sí que ha canviat és que l’habitatge s’ha posat tan car que la gent jove ha de marxar.

Com diries que és la teva obra?

No t’ho puc definir. Si ho pogués explicar segurament no faria art, escriuria, però no tinc aquesta qualitat. Per tant, faig obra. Puc treballar amb qualsevol cosa: una fotogra- fia, una acció i fer-ne documents, una performance, una instal·lació… Depèn del que vulgui dir.

Un referent artístic?

M’agraden molt les pintures prehistòriques, les trobo extraordinàries.

T’ha perjudicat ser dona?

Evidentment que sí. En l’organització d’exposicions o en la compra d’obres els meus companys homes han sortit sempre més beneficiats. Però també he de dir que mai he sentit discriminació pels meus companys homes, al revés, hi ha companyonia i amistat.

El món de l’art és masclista?

El món de l’art que jo he viscut no és masclista, sí que ho és la societat. Cada vegada més subtil, però és qüestió de resistir.

I ara et faran filla predilecta de Sant Cugat! Com ho has rebut?

Amb molta il·lusió, amb molt agraïment, i a més amb orgull florestà. Sempre he agraït els premis professionals, però penso que és injust per les persones que també fan una feina ben feta i no tenen aquests premis. Intervé molt el tema de la sort.

Què fas amb el temps lliure?

Per mi tot és lliure. I el faig servir com em ve de gust. A vegades he de fer coses per sobreviure, però tan important és veure passar els núvols com escoltar el cant dels ocells.

Això no és perdre el temps?

És guanyar temps! Hi ha un llibre molt bonic que es diu ‘L’enamorat de l’Ossa Major’, que vaig fer una expo al Centre d’Art Tecla Sala fa un parell d’anys. Estava basada en la història d’un contrabandista que mentre passava bultos entre països es dedicava a mirar l’ossa major. És un llibre que recomano llegir.

D’un llibre a una pel·lícula... Dublinesos (The Dead, 1987), l’última película del director John Huston basada en ‘Els morts’ de James Joyce.

Un desig? Que continuï lluint el sol, perquè ho tenim bastant fumut.