Benzina55

Espai

10

BENZINA David Centol i Lozano Editor centol@comunicacio21.com

E

Antònia Font

26 20

Pau Miró

Cinema en català al Festival de Màlaga

Ricard Biel,5 Xavier Marcé,7 Daniel Condeminas,9 Pablo Ley,15

Companyia Cavalls,16 Vinyet Panyella,19 Lluís Cabrera,25 Kitsch,30 El Far del Rock: Bikimel,33 Crítiques de música,34 Lolita Bosch,35 Crema Catalana: Cesc Martínez,36 Crítiques literàries,38 Crítiques de poesia,40 Avanç editorial: Honorables,42 Aparador llibres,43 El color de les vocals: Vicenç Altaió,44 Lluís Tolosa,45 Tres caps, un barret: LA PINTURA,46 Clarobscurs encesos,47 Perspectives d’un horitzó subjectiu,48 Vinyeta,50 Editor: David Centol i Lozano Director editorial: Oriol Osan

93 593 93 39 subscripcions@comunicacio21.com marqueting@comunicacio21.com

Columnistes: Ricard Biel, Lolita Bosch, Lluís Cabrera, Daniel Condeminas, Pablo Ley, Xavier Marcé, Vinyet Panyella i Lluís Tolosa Col·laboradors: David Caño, Xavi Duran, Patrícia Font, Carles Mercader, Ricard Mirabete, Eva Serra, Pepa Sobredo, Òscar Villalibre, Ester Xargay, Joan Yago i Tort Yscla

Amb la col.laboració de:

Fotografia: David Campos i Eduardo Benito Fotografia Portada: David Campos Vinyeta: Aleix Saló

www.revistabenzina.cat Nº 55

Disseny gràfic: Marga Moreno Màrqueting: Eva Serra

DIPÒSIT LEGAL B-5052-2006 ISSN1885-8589

l correu destil·la força mala llet i ens retreu que només promocionem autors "catalanets" amb poca audiència i "justets de qualitat". El sorprenent del correu que rebo –força llarg– és que està magníficament ben escrit en català, sense cap falta d'ortografia (ni una) i amb una sintaxi ben estructurada. A més, el seu autor té un nom que podria ser originari de l'Alta Ribagorça... Tot plegat em fa rumiar, ja que l'autor de la missiva fa ús d'un to despectiu però ben estudiat i articulat i basa la crítica en l'encotillament cultural de la publicació, limitada només a la producció cultural en català i menysprea la que es fa en castellà. Si disposés de més espai el publicaria íntegrament.

Penso que pot perfectament criticar una decisió que és estrictament editorial (o lingüística) però jo també tinc el dret de recordar-li que a BENZINA fem la revista que ens ve de gust, o com ell mateix diria "sense contemplar altres autors que també conformen el nostre espai cultural català". És legítim de forma bidireccional. El convido, doncs, que ell mateix impulsi una nova publicació que promocioni altres autors que no tenen cabuda en les nostres limitades 52 pàginetes mensuals.

Al nostre amic lector no li agradarà massa que dediquem la portada al dramaturg i director Pau Miró, un dels noms imprescindibles de l'escena teatral catalana. A part de parlar-nos de la propera obra que està escrivint, i que s'estrenarà la temporada vinent, fa una reflexió del món escènic a casa nostra.

Tampoc li farà gràcia (qui sap!, potser sí) l'entrevista a la companyia teatral Cavalls, una de les formacions emergents a Catalunya o al grup mallorquí Antònia Font, arran de la publicació del seu últim treball, Lamparetes.

Per cert, el correu va ser enviat de matinada i observant la data vaig caure amb la coincidència que probablement es va elaborar la nit de la victòria del Barça al Reial Madrid. Em temo que barrejar les emocions estomacals del futbol amb la identitat cultural no deu ser una bona idea. Però a BENZINA estem molt contents de tenir un més que probable lector merengue. Accepto que això sí que és una provocació per part meva, encara que sigui simplista.

BENZINA_3

BENZINA_4

/// Opinió / Barra lliure

Prou de rock insofrible

É

No m'he cregut mai el moviment del rock en català perquè a Catalunya no hi ha tradició d'aquest gènere musical i, per tant, per bons que fossin els grups catalans sempre serien una imitació dels anglosaxons, aquells que sí que tenen al darrera la tradició del gènere.

Per què volem una còpia si ja tenim l'original.

[[

s bo per a la llengua que es canti en català, però que la música pop-rock en català és aspirant a mediocre no és res que se li escapi a cap orella mínimament sensible. Sort que sabem que el poder de la idiòcia pot arribar a negar qualsevol dels sentits, perquè altrament no ens sabríem avenir. És l’únic consol que em queda després de veure la reacció que ha provocat el retorn del grup Sopa de Cabra. TV3 ha dedicat un programa a la “mítica banda”, aquesta formació que de fet no és ni mítica ni banda perquè sabem que els Beatles són un grup mític, i perquè sempre havia cregut que les bandes només eren un col·lectiu de delinqüents o bé la banda municipal, la del bombo i els platerets a les festes majors. Més enllà d’aquestes consideracions, em sembla molt bé que els Sopa –tal com, seguint la mateixa línia, amb babau esnobisme se’ls anomena– s’hagin decidit a retornar per fer calaix. Mentre hi hagi rucs no anirem a peu, oi?

No m’he cregut mai el moviment del rock en català perquè a Catalunya no hi ha tradició d’aquest gènere musical i, per tant, per bons que fossin els grups catalans sempre serien una imitació dels anglosaxons, aquells que sí tenen al darrere la tradició del gènere. Per què volem una còpia si ja tenim l’original? I com es pot mitificar una còpia?

Els rucs. Només als rucs els cau la bava amb una còpia i, a més, dolenta. Els catalans tenim punts realment forts, però entre aquests no hi ha precisament la música rock. I ni Manels ni Antònies.

Admetem-ho, i a partir d’aquí que la gent s’ho passi bé amb els Sopa, els Avecrem o els Gallina Blanca si és menester.

Quant temps cal que passi perquè a un grup musical se’l consideri mític? A l’estranger sabem que cal que passin uns anys, indefinits. Però aquí queda clar, la cosa està perfectament definida: a Catalunya un grup esdevé mític quan els mitjans decideixen que és mític. La seva qualitat?

Carisma? Significat històric? Res, no hi fa res. Un cop presa la decisió, els mitjans repeteixen a tort i a dret la parauleta dels pebrots, i de Nadal a Sant Esteve un grup català de quatre dies pot esdevenir mític perquè un dia dóna per a molt: permet repetir més de mil vegades que el grup de torn és mític.

Algú pot pensar que, com que ja tinc una edat –hi ha algú que no la tingui?– no entenc la músi-

[[

Ricard Biel ca dels joves, o que sóc un dogmàtic. Però no.

Deixem-nos d’estúpids relativismes. Ah, els relativistes, aquesta plaga que tanta al·lèrgia em provoca! No falla: el relativista sistemàtic és un integrista dogmàtic amb cervell de mosquit, l’única neurona del qual és, a més, gandula. Per això no es treu mai la disfressa del relativisme.

No m’han agradat mai els Pets, els Sopa de Cabra, els Sangtraït, ni cap d’aquests grups que ens han encalçat al cervell amb insistència delictiva. Mai. Ni quan era adolescent a final dels vuitanta, quan va començar aquest malson dels rockers catalans. Me n’anava a dormir. Ho feia cada vegada que algun amic d’algun amic em deia excitat que avui hi ha concert dels Pets o de no sé quin grup català a no sé on. Perquè naturalment no era mai un amic meu directe qui m’ho proposava atès que, en aquest cas, ja no hauria estat amic. Però és clar, el fet que la proposta fos d’un amic del meu amic em feia qüestionar la meva amistat amb aquest. Ja veieu com de perillós pot arribar a ser això del rock en català, que fins i tot va fer trontollar la tendra psicologia d’un indefens adolescent, a més de posar en escac les seves relacions socials i fins amoroses. Traumàtic, sí, a fe que el rock en català, a banda d’un conyàs, resulta traumàtic.

L’haurien de prohibir, mira què et dic.

En fi.

Arriba un punt que ja no saps si qui tens davant pensa el que pensa perquè ell ho pensa o algú altre pensa per ell. I el més fotut no és que no li ho pots preguntar perquè no el vols ofendre, sinó perquè encara que no s’ofengués ni ell mateix no sabria la resposta. I sovint em pregunto si la gent està segura que li agrada el que creu que li agrada.

Saben el que els agrada? No podria ser que no els agradés allò que no es qüestionen que els agrada?

Encara més: no podria ser que els agradés allò que de fet els desagrada però que no els pot agradar perquè es contradiria amb allò que els agrada perquè els han dit amb insistència que els ha d’agradar?

Quan tinc algú davant, primer el veig a ell, però sovint així que obre la boca començo a veurehi algú altre, i un altre i un altre, fins que ja no sé qui és. Recordeu la portada de l’esplèndid Paranoid de Black Sabbath? Doncs això. Ah, els Black Sabbath, quin grup de rock!

Ricard Biel és escriptor

BENZINA_5

BENZINA_6

` /// Opinió / Imaginarium cultural

Sequera cultural

` O

Mantenir el pressupost de cultura seria un acte de grandesa política del president Mas. El reconeixement més important que un país sense Estat pot fer als seus ciutadans donada la dificultat per generar polítiques paral·leles de finançament cultural.

No hi ha alternatives.

[[

bviament, les retallades en els pressupostos culturals no són de rebut. La Conselleria ens diu que hem d’apretar tots plegats per tal d’aconseguir que el Govern ho entengui. Sovint la complicitat dels responsables de cultura amb els agents del sector pot arribar a formular demandes tan particulars com aquesta, com si la cultura es governés per delegació dels seus agents i no pas per l’acció d’un Govern.

En qualsevol cas, la cultura no s’escapa de la trista situació de les finances públiques i baixa per primer cop en els darrers anys (en termes absoluts, que no percentuals). A França no; és clar però, que al país veí i especialment a París la cultura és un poderós vector turístic a més d’un element essencial per mantenir i administrar el paper que França juga al món –allò que ells anomenen la francophonie.

Catalunya també saliveja quan parla del seu genoma cultural. És una estranya construcció metafòrica que ens fa sentir diferents de tothom i especialment cofois d’una llarga tradició de creativitat i activisme cultural. Tant se val si és del tot certa o forma part del mite continuat i recorregut que ens identifica i ens reconeix com a poble. Ho repetim constantment: som un país de cultura, ens agrada ser un país de cultura.

El que passa és que sense diners la creativitat es marceix com una flor en època de sequera.

Mantenir el pressupost de cultura és una qüestió de 40 milions d’euros: un parell de rotondes, un quilòmetre de carretera, alguns centenars de metres d’AVE, una petita part d’una subvenció qualsevol a una multinacional en procés de fugida. Amb una mica menys de propaganda per aquí i amb algunes reduccions protocol·làries per allà també hi arribem. Poca cosa; res.

Per què baixa el pressupost de cultura, doncs?

Fàcil: perquè l’hem tractat com un servei públic i hem convertit les polítiques culturals en l’administració que els aprovisiona.

Els serveis públics s’estiren i s’aprimen com xiclets. A una classe de 20 alumnes n’hi posem 25 i aguantem uns anyets. A la consulta del CAP gestionem 8 visites per hora en lloc de les 6 òptimes.

Reduïm les escoles taller i els plans d’ocupació de 9 mesos a 8 i mig. Tot plegat estalviem diners i passa poca cosa. Passa poca cosa si dura poc, és clar.

La cultura no funciona així. Podem optimitzar la gestió, però no pas el consum, la qual cosa val per a tota mena d’activitats. No podem reduir les funcions

[[

Xavier Marcé teatrals amb la finalitat d’omplir les que quedin, no podem demanar als creadors que desenvolupin idees més econòmiques, no podem fer llibres de menys pàgines o concerts amb la meitat de cançons.

La cultura no és exactament un servei públic.

L’accés a la cultura potser sí, la producció cultural en absolut; però el fet és que la cultura és la suma exacta de les dues coses. La cultura és l’engranatge que ens configura socialment, el petit matís que ens diferencia dels demés més enllà de les pures disquisicions fiscals i econòmiques, el que sustenta el diferencial polític català i la peça bàsica de l’atractiu turístic del país (més enllà del que no està a la nostra mà millorar o multiplicar: sol i platja). Fer-ho saber, no admetre que algú ho posi en dubte, val 40 milions d’euros.

No és gran cosa.

Mantenir el pressupost de cultura seria un acte de grandesa política del president Mas. El reconeixement més important que un país sense Estat pot fer als seus ciutadans donada la dificultat per generar polítiques paral·leles de finançament cultural. No hi ha alternativa, no hi ha aprofitaments marginals, no hi ha plans b, ni incentius fiscals que valguin. Altra cosa és demanar-li al Conseller que la gestioni millor, que redueixi despesa supèrflua, que aprofiti cada euro el que val en plena crisi.

Podem discutir moltes coses sobre la cultura a Catalunya: si destina massa diners a normalitzar la llengua, si és elitista, si els cantants d’òpera cobren molt, si els teatres públics tenen un excés de personal... Tot plegat té poca importància quan se’ns proposa rebaixar el pressupost un 10%.

Tornem a la qüestió central: es rebaixa el pressupost de cultura perquè és un servei públic i el conjunt dels serveis han d’apretar-se el cinturó de manera més o menys lineal. Què passa amb tot allò que per militància, vocació o aptitud esdevé un deure cultural? Quina inversió fem en emotivitat i progrés social? Quin missatge enviem a tots els ciutadans que gratia et amore dediquen el seu temps a crear valor afegit per enviar-lo al món des de la civilització i la modernitat?

No és una qüestió de negoci o d’empresa, atès que les indústries culturals catalanes reben menys diners del Govern que el Barça de TV3. El diner públic que pot substituir el mercat és irrisori. En realitat, conservar el pressupost de cultura és essencialment mantenir viu l’esperit del país.

Xavier Marcé és economista cultural

BENZINA_7

BENZINA_8

/// Opinió / Diafragma obert

Internet: canvi de paradigma per al cinema Daniel Condeminas

A

les portes de l’aplicació de la primera mesura estatal contra les descàrregues il·lícites de continguts amb drets de propietat intel·lectual protegits, però també del reglament que ha de començar a aplicar la llei del cinema de Catalunya, convindria i molt que la gran finestra de comercialització que és internet fos contemplada, no com un aliat del cinema, sinó com a peça fonamental de l’estratègia de tota la seva indústria. I som molt lluny d’apropar-nos a aquest objectiu. Cal començar a córrer: la irrumpció de les tablets com a pantalla personal que t’acompanya a tot arreu, i la propera generalització de les televisions híbrides –o sigui amb connexió a internet– als menjadors familiars, reforcen definitivament internet com a canal de difusió de continguts audiovisuals directament i de forma personalitzada a cadascun dels potencials consumidors.

Certament, han sorgit plataformes de comercialització d’obres cinematogràfiques a internet molt ben elaborades i amb una clara vocació comercial, com Filmin o Wuaki.tv. Portals web que ofereixen una usabilitat, una comoditat de compra o lloguer per part de l’usuari i una qualitat de consum que està molt per davant d’algun dels seus precedents, com seria el cas de Filmotech. Però, a diferència d’altres territoris, aquí i a la resta de l’Estat tenim un públic que s’ha acostumat a internet de fa molt de temps. Aconseguir gairebé tot el que vol de forma gratuïta. I si volem que pagui per veure un contingut, caldrà superar amb nota tres reptes: que el producte sigui conegut i que generi moltes expectatives per a molta gent abans de la seva comercialització, fet que obliga a un pla de comunicació molt sòlid i gens improvisat; que el producte sigui accessible de forma senzilla, i a uns preus i amb un sistema de pagament molt i molt còmode; i finalment, que el contingut estigui disponible immediatament després del seu passi per les sales de projecció. I compte! Aquest temps de guarda, ja existent en l’època del VHS i dels contractes de les televisions de pagament, ja ha saltat pels aires als EUA, on ja es poden fer estrenes simultànies a les sales de cinema i a internet.

I cal superar apriorismes del passat. Algunes distincions acadèmiques, que volien diferenciar entre cinema i audiovisual, pensant sobretot en la televisió, fa temps que van caducar. El fals dilema entre continguts amb l’etiqueta de cultural i altres amb la d’entreteniment ja no funciona. Si tot acaba distribuint-se –també– a internet i tot pot ser visionat a les mateixes pantalles domèstiques o personals, deixem estar classificacions inservibles i pensem en continguts que puguin ser d’interès per al públic... com un bon llargmetratge.

Davant l’increment d’ofertes i la necessitat de situar-se en el mapa mental dels consumidors, cada cop és més imprescindible aplicar les eines del màrqueting aplicats a la resta de productes de consum... perquè la cultura també es consumeix. I un dels principis de la mercadotècnia és la creació i consolidació de marques.

El branding no és cap novetat tampoc en aquest sector, encara que a vegades s’hagi generat de forma espontània: des del cine-

ma d’autor –els films de Ventura Pons en serien un exemple– fins als continguts emesos per una cadena –TV3 com a televisió de qualitat. La dimensió de marca, doncs, va molt més enllà d’un producte individual. Per això, tot i que els productes singulars tenen i han de tenir una especial protecció, els continguts que puguin reformular-se en diversos formats, individuals o seriats, generen unes sinergies de gran valor en un sector més i més competitiu. Sense entrar en profunditat, parlaríem de dos plantejaments que, a més poden anar plegats.

Un ja existent de fa anys, però que cada cop és més present i que adopta noves fórmules que van més enllà de passar d’una sèrie de TV a un llargmetratge o a l’inrevés. Parlem de continguts multiplataforma, on s’afegeixen formats clàssics com els llibres o els còmics, o més nous com els videojocs. Les tres bessones en serien un clar exemple amb la pel·lícula que s’està preparant, com també ho és Águila Roja, amb tot un seguit de continguts derivats de la sèrie televisiva que emet TVE. I un segon, amb pocs anys de vida però d’importància definitiva: la presència als social media i les opcions crossmedia. Tot aquest món va més enllà de les fórmules clàssiques del màrqueting: el consumidor cultural es relaciona directament amb el producte, dialoga amb els seus creadors, i pot acabar participant en el procés de generació de nous continguts. Ràdios i televisions ho tenen cada cop més assumit a l’hora de fidelitzar audiències i reforçar la notorietat d’alguns dels seus continguts. L’èxit de sèries arriscades com Polseres vermelles de Filmax per a TV3 demostraria el poder d’aquesta sintonia entre creatius i públic.

Davant d’aquest transcendental canvi de paradigma en l’explotació de les obres audiovisuals, caldria que governs i parlaments afrontessin amb valentia i sense més demores tres qüestions cabdals.

Sumar els consums legals a internet definitivament al costat de les vendes de taquilla o compra o lloguer de DVD. Deixant de banda les condicions visualització d’unes finestres respecte les altres –la sala de cinema és encara imbatible– i el preu que s’ha de pagar en cada cas, estem parlant d’espectadors i espectadores, no?

Plantejar-se obertament si l’audiovisual català ha de tenir una plataforma a la web pròpia i distintiva i/o se suma a la que aconsegueixi major tràfic. El tema no és menor, i menys davant d’una situació de màxima simplificació en les opcions de la gran majoria d’internautes del nostre voltant: Google com quasi únic cercador, Facebook com a xarxa social...

I a nivell tecnològic, és una oportunitat estratègica comptar amb empreses catalanes que ja han desenvolupat sistemes de visualització en streaming segurs, sense caigudes i en qualitat HD garantida. A banda de l’experiència d’un gran grup com és el cas d’Abertis Telecom, tenim iniciatives nascudes directament del món audiovisual, com les que s’ofereixen des de Vircas, que haurien de poder jugar un paper protagonista en aquesta nova etapa de les indústries culturals.

Daniel Condeminas és degà del CPAC

BENZINA_9

UN MIRÓ A ESCENA

Per Oriol Osan. Fotografia de David Campos per a BENZINA.

L'actor, director i dramaturg Pau Miró, al Teatre Lliure de Montjuïc.

Després d’un parèntesi de divuit mesos, que ha aprofitat per a dirigir espectacles aliens i per assaborir els èxits que li ha reportat la trilogia sobre la família, Pau Miró (Barcelona, 1974) està immers en l’escriptura de la seva nova obra, que s’estrenarà la temporada vinent “en un teatre important i amb intèrprets molt potents”. Una peça que versarà sobre els moments convulsos que estem vivint i la transformació de les relacions. En aquesta entrevista, l’actor, dramaturg i director ens parla de l’ofici teatral, de la creació en temps de crisi, de la crítica, de la censura, de la llibertat d’expressió i de l’onada

neocon que ens està arribant.

F

a poc més d’un any, vaig acudir a la Beckett disposat a veure Elèctrics, un monòleg per a una actriu que Pau Miró havia escrit el 2002 i que havia romangut amagat en un calaix. La peça, curta, una obra breu de deu pàgines, va arribar a les mans de la sala de Gràcia que, amb intel·ligència, va decidir exhibir-la públicament durant quatre dies. Ingenu de mi, vaig fer el viatge en va, perquè les entrades per a totes les funcions estaven ja esgotades.

“Home, és que és un Miró!”, em va etzibar la taquillera, sorpresa per la meva candidesa, quan li vaig manifestar el meu disgust. Un Miró, vaig repetir-me. Quatre lletres que significaven un reclam més que sòlid per a garantir el ple total cadascun dels dimarts que es representava. És aquest Miró una marca que es ven sola? Val tant com un Picasso, un Renoir o un Van Gogh? Pel que sembla, sí.

El magnífic Elèctrics ens narra la vida de l’Agnès, que als trenta anys decideix suïcidar-se. Així acaba aquesta història. O així comença. Depèn de com es miri, resumia la directora que la va dur a escena, Glòria Balañà, en el programa de mà. “L’Agnès és diferent, ja de ben petita ho era, però no ho sabia. El seu gran error és provar de ser normal, l’ànec lleig que intenta camuflar-se en aquesta societat mediocre. Per sort no ho aconsegueix”, explica l’autor, parlant del personatge. És Agnès Pau Miró?, li pregunto a l’interessat, tot prenent un cafè al Lliure de Montjuïc, on ens ha citat per a l’entrevista.

[Riu] Sí, és un àlter ego! El vaig escriure a raig, i m’ha sorprès que, temps després, me’l miro i veig clarament que, tot i haver estat escrit per a una actriu, parlo de mi i d’etapes de la meva vida, de la meva adolescència. A aquella edat entens que hi ha algu-

na cosa estranya, que no encaixa. Que tu siguis un marginat, no saps ben bé què és.

Ho vas entenent amb el pas dels anys, i al final ho encaixes.

Et consideres un marginat?!

Quan ets petit o adolescent vols ser com els altres, i t’emprenyes, però després ja assumeixes el que ets. Ara em considero més normal, però es veu que d’adolescent era més raret...

El raret Pau Miró, de moment, i ja supera els trenta, encara no s’ha suïcidat, per sort de l’escena catalana. Llicenciat en interpretació per l’Institut del Teatre, ha tingut temps d’escriure una desena d’obres, de fer d’actor al teatre i a la televisió i també de participar en ràdio. Durant la temporada 2008-2009, i ja amb una sòlida carrera a les espatlles, va dur a terme una trilogia «animal» formada per Búfals (Temporada Alta, 2008), Lleons (TNC, 2009) i Girafes (Festival Grec, 2009), que va rebre el premi de la Crítica al millor text. La trilogia va recollir tals aplaudiments i reconeixements que algú del seu entorn m’explica que li va causar un cert estupor, fins al punt de perdre una mica el nord. El Miró tel·lúric va decidir desaparèixer del circuit un temps per tornar a tocar de peus a terra.

Com has viscut els èxits de la trilogia sobre la família?

Mira, m’han fet molta il·lusió! Perquè fa deu anys que escric teatre i tinc la sensació que he crescut. Crec que fins a la trilogia no se m’havia reconegut, no havia assolit aquest creixement. I he pogut relaxar-me. I ara estic en un altre punt, no sé si millor o pitjor, però en un altre punt. I n’estic molt content, de la repercussió, i dels premis que m’han donat... Aquestes cosetes sempre alegren! [I riu] Però mai econòmicament! Són aliment per l’ànima.

Després de les tres obres, però, has estat un any i mig parat. Casual o buscat?

Ha estat buscat. Perquè portava un ritme molt alt i perquè escriure teatre t’obliga a fer aquestes pauses. Per no repetir i per fer una mica de silenci penso que és imprescindible mirar-se les coses des d’un altre punt de vista. I estava una mica saturat de teatre. He escrit algun conte, he dirigit algun text que no he escrit jo... i ara ja he descansat i m’he donat una mica el temps que m’agrada per escriure un text. El moment en què disfruto més no és tant el procés d’escriure a l’ordinador, d’execució, sinó les prèvies: prenent notes en una llibreta, tenint idees, generant un univers, tot això em fascina! La part d’executar el text, organitzar-lo, la part tècnica... és una etapa que també m’agrada, però la que realment m’apassiona és la d’engendrar una història, un univers. M’agrada dedicarhi temps. I a vegades, per la inèrcia, no tens prou temps, i has de treure històries que no estan prou madurades. I ara, després de tot aquest temps de maceració, ja estic escrivint.

La nova serà un Miró reconeixible?

Sí, perquè no sé fer-ho d’una altra manera. Sí que al principi fas la trampa i et poses una mica d’imposicions: que funcioni bé, que vingui molta gent, que agradi, que fins i tot tingui una mica de comèdia... però no funciona mai així. En realitat hi ha un tio molt pesat dintre meu que no em deixa fer tot això i que em fa fer el que ell vol, que són coses millors, pitjors, estranyes, més previsibles...

I aquest tio tan pesat què vol explicar?

Aquest tio pesat sempre s’està qüestionant coses i com dir-les. I va reflexionant. A mi cada cop més em fascina explicar històries, senzilles, situacions concretes, posar els personatges en una situació i deixar que parlin, servir tan com pugui a la situació i no volerme agradar a mi. I equivocar-me! Però tot i

així no és fàcil. Cada vegada és una lluita per fer el que tu vulguis fer, no voler agradar.

Ningú t’obliga, però sembla que hi hagi una conspiració que t’indiqui un camí a seguir, i dius, no, no, no, el meu camí és estar perdut i anar trobant coses en aquesta pèrdua. No és el que m’esteu suggerint. La meva ambició és la simplicitat. M’agradaria arribar al màxim de gent possible però cada cop veus que els teus gustos tenen una tendència i una direcció, i que coincideixen amb un determinat grup de gent. I no hi pots fer res. Crec que seria antinatural tractar d’intervenir-hi.

La peça s’ambienta al Raval, la teva Ciutat Vella, o canvies d’univers?

Canvio una mica d’escenari. Crec que el Raval és el meu paisatge diari [Hi viu des de fa anys, tot i que ja pensa a mudar-se], m’alimento molt del Raval, li robo moltes històries, és molt ric, és molt fèrtil, encara que a vegades em satura i em cansa. Hi ha molta realitat i per la gent que escriu està molt bé connectar-se a la realitat. Però també és asfixiant i crec que ja ho he fet, això, ja he passat aquesta etapa. Ara m’interessa entrar en altres territoris, en altres paisatges. Sortir del Raval i de les seves dinàmiques i la seva foscor.

Als teus textos parles molt de les absències, de la pèrdua d’éssers estimats, i retrates, en certa manera, societats desangelades... És veritat que l’absència és molt fèrtil, com el conflicte. He passat una etapa en què m’ha agradat molt investigar sobre el silenci, l’absència, les mancances, les precarietats emocionals, quan de sobte desapareix algú...

M’ha interessant molt, tot això. Ara estic en un altre territori. Les estructures socials i econòmiques, i també de relació personal, s’estan transformant i crec que no ens n’estem adonant –potser la gent lúcida, sí–, i costa molt parlar-ne. Però, per una altra banda, crec que és obligatori fer una mirada a tot el que està passant a nivell econòmic i que transforma les nostres vides. És una mirada que em ve de gust fer i trobo que els autors del país, o almenys jo, hem de canviar una mica el xip. La cosa lleugera està molt bé, que la gent vagi al teatre a divertir-se és fantàstic, la cosa argentina és fascinant, i molt divertida, i hem après molt, i l’aire fresc que va representar en el seu moment va ser collonuda, i bla, bla, bla, però crec que és un moment per mirar què està passant i com la societat s’està transformant, com estan canviant les relacions personal i íntimes.

Apostes per un canvi temàtic.

Almenys ho intento. Fixar-me en altres problemàtiques: en una qüestió més social, més política, una mica més econòmica, com això BENZINA_12

incideix en els universos íntims i familiars.

Sempre des d’aquest punt de vista. Perquè el meu teatre no és pamfletari ni de discurs, ni d’alliçonament, perquè no puc fer-ho, perquè no en sé ni m’interessa. Però sí com això influeix en la quotidianitat. Però sí com aquest bombardeig mediàtic, tot aquest apocalipsi, està calant. Tot és terrible, tot és horrible, tot ho hem fet malament...! I estic investigant per aquí.

Has tocat moltes tecles: actor, dramaturg i director. Amb quina et quedes?

A mi el que em fascina és escriure teatre i escriure històries. M’assec amb una llibreta i un ordinador, i una mica d’aigua, i sóc feliç.

Però dirigint un text que no sigui meu també m’ho passo bé, m’aporta coses, és dinàmic, i també m’aporta diners per arribar a final de mes! I fer d’actor, de tant en tant ho he de fer perquè em connecta molt amb el que és realment aquest ofici: com funciona realment un text, què molesta o què facilita el treball dels actors, mirar-s’ho des de l’altra banda. Quan fas d’actor veus els problemes que ha tingut el director o el productor. I és interessant mirar-s’ho des d’aquesta barrera.

A la revista Pausa declaraves que t’interessava créixer com a dramaturg i com a director, però sobretot com a creador en el sentit més ampli. Quin és aquest sentit?

Moltes vegades reduïm les nostres expectatives a agradar més, i crec que créixer va una mica més enllà d’això: consolidar la teva veu, cada vegada que et planteges un nou text, arriscar-te, equivocar-te, anar pel camí menys fàcil... I això cada vegada cal prendres’ho com una dinàmica obligatòria. Perquè escriure realment és un infern. Sí, t’ho passes molt bé i tot el que vulguis, però és un infern.

Per això he estat un any i mig parat. Perquè jo no tinc la facilitat d’escriure com a xurros, a nivell de quantitat i no de qualitat, o em surt de dins i tinc ganes d’explicar alguna cosa o no sé escriure. Escriure és qüestionarse moltes coses, i això cansa.

Comentes que ets un caos.

Conec el caos, he tractat amb el casos i tracto amb el caos cada dia. L’univers està ple de desordre i el nostre dia a dia, també. I les històries que podem explicar, també. Jo mai tinc tinc un problema de bloquejar-me, per mi això de la pàgina en blanc no existeix. El meu problema és que tinc massa possibilitats, tinc una saturació d’històries possibles que surten d’una idea. D’una idea me’n surten moltíssimes. I això és el caos. I és un procés que també el disfruto. Genero el caos i m’agrada seleccionar. M’agrada ser-ne un aliat, portarm’hi bé i dialogar-hi. Tractar de mirar el caos i d’organitzar-lo.

“

En aquests moments de crisi pesa molt més el seny que la rauxa, i tendim molt més a valors i continguts segurs, pensant que així omplirem teatres.

” De moment, l’ha organitzat amb bona nota.

Cinc de les seves obres, Elèctrics, Somriure d’elefant, Plou a Barcelona, Singapur i Búfals han saltat les nostres fronteres i han format part del CatalanDrama, la plataforma que L’Obrador de la Sala Beckett i l’Institut Ramon Llull van crear per a difondre internacionalment la dramatúrgia catalana. Sense anar més lluny, Plou a Barcelona (Sitges Teatre Internacional i Sala Beckett, 2004), “l’epicentre del terratrèmol Pau Miró”, en paraules del també dramaturg Esteve Soler, l’entranyable història d’una encara més entranyable prostituta que col·lecciona aforismes, ha estat traduïda a set idiomes i va rebre 5 nominacions als premis Butaca, entre els quals destaquen al Millor Text i al Millor espectacle de petit format. Ha estat la més representada i la més internacional de totes.

A Londres, per exemple, el passat gener, una de les places més difícils, i de la qual n’està especialment orgullós.

“El que està fent L’Obrador de la Sala Beckett és perquè els donin, com a mínim, la Creu de Sant Jordi!”, manifesta Miró. “El

Miró és un home solitari a qui li agrada mirar-se les coses a distància.

que realment està passant amb la dramatúrgia catalana a Europa no és un conte, és real.

S’estan representant molt autors, de la meva generació, de l’anterior i de la posterior, a molts teatres. I no només autors consolidats, sinó molts altres. A Europa es pregunten i s’interessen per la dramatúrgia catalana, i si ho fan és perquè realment ens hem posat en un aparador. I ha interessat el que expliquem. Però si no hi hagués hagut aquest aparador, no hagués passat res. Catalunya és un país molt petit. I que tants autors s’hagin traduït i representat no és normal. Tampoc és un fenòmen, però vol dir que s’estan fent algunes coses bé. I hem de valorar-ho molt positivament”.

T’afecten les crítiques?

Sí, molt. Però després de portar uns quants anys arribes a la conclusió que en realitat la gent que es dedica a fer crítiques forma part de l’ofici teatral, i intento mirar-me-les amb distància en el sentit d’entendre si hi ha alguna cosa que pugui deduir d’aquella crítica, si hi ha alguna valoració o conclusió que em serveixi per aprendre i que pugui créixer com a dramaturg. I hòstia, deixes de

banda el teu ego, el teu orgull i la teva vanitat i penses que igual el crític té raó. Has de separar el seu gust personal de l’opinió objectiva d’aquesta persona que ha vist tants espectacles. Me les miro sempre així, però, home, vols que totes siguin fantàstiques! [I riu amb ironia].

Ets un valor segur. Estrenes i omples. Això és una càrrega a l’hora d’afrontar-te a un nou text?

Sí. En general, les últimes que hem fet han anat bé, en aquest sentit. Sí que hi ha una part que et tranquil·litza. Penses ‘ets raret però més o menys hi ha gent que s’està interessant pel que dius o proves de dir’. Però també és molt important, i això no pot pesar més que el veritable compromís de l’escriptura, que és descobrir coses. Ara estem en crisi, i una idea que planeja en general a tots els teatres és ‘ja tenim prous problemes, anem a explicar coses senzilletes, que la gent no vol complicacions’... i no sé si és així, però a mi, això, no m’interessa. No crec que haguem de caure en complaure, en ser frívols, banals i cada vegada més idiotes perquè estem passant una mala època, doncs anem a

exigir-nos cada vegada menys... al contrari!

Crec que és un moment fèrtil per a plantejar-nos coses. I jo ho entenc així.

En els moments de crisi surten valors nous i la gent s’esperona...

Sí, però en aquest país no ho veig tan clar, que la gent sigui així. En aquests moments de crisi pesa molt més el seny que la rauxa, i tendim molt més a valors i continguts segurs, pensant que així omplirem teatres.

Crec que la gent està convulsa, té ganes que li expliquin coses des d’un altre punt de vista.

Evidentment que les comèdies són imprescindibles, i no cal ser dens, però també és important que no ens creguem el conte que hem de fer comèdies perquè si no la gent no vindrà al teatre, si li exigim massa...

Tens algun sostre? Algun punt sobre el qual no escriuries mai?

Moltes vegades ens autocensurem a nosaltres mateixos, i aquest és el principal problema. Fins i tot quan he escrit encàrrecs, per teatres comercials, sempre ho he intentat evitar. Cal que hi hagi alguna cosa impúdica, ens hem d’arriscar. No crec que jo tingui cap BENZINA_13

sostre, no crec que no es pugui parlar de tot.

Sí que he après que, si bé a l’inici podia parlar amb més frivolitat, ara, quan parles d’alguna cosa, t’hi has de comprometre, has de saber de què parles i ho has de fer amb respecte. Sense censura, però amb respecte, no buscant l’efectivitat dramàtica. Per tant, parlar de segons quins temes em fa molt de respecte: algunes malalties, el terrorisme, les violacions...

Com a dramaturg i director, com has viscut la polèmica que s’ha organitzat al voltant de Gang Bang, del teu col·lega Josep Maria Miró? On ha de començar i acabar la llibertat d’expressió i de creació?

Ho he viscut de prop i l’he patit. I és molt injust el que li ha passat, perquè em sembla que ell no ho pretenia. I encara que és veritat que es podria preveure que passés alguna cosa, crec que se li ha fet un flac favor. En realitat és un dramaturg que estem coneixent, que està començant. Ha fet moltes coses i estupendes, però que s’ha donat a conèixer al Nacional, en un gran teatre. I posar-li tan de focus i tanta exigència és molt perillós, perquè es pot cremar una veu, per mi, molt independent i molt lliure. D’altra banda, crec que estem retrocedint. En quin país vivim? Què està passant? Però ja no només pels fatxes que van a interrompre un espectacle, o per ECristians, que ens diuen què hem de pensar però nosaltres no podem opinar sobre res.

Sinó fins i tot pels mitjans de comunicació!

Ningú s’ha plantejat que hi ha una veu que està sortint, que s’ha de respectar, que està traient el cap, i que l’estem coneixent. La notícia ha passat per davant del seu autor.

Quin missatge estem donant? Però des de tots els àmbits: des d’un conseller que truca per preguntar què coi passa amb aquesta obra, des d’una associació tan conservadora que es fica amb el que hem de veure els altres... escolta si no ho vols veure, no hi vagis! I amb una premsa que no sap discernir ni separar el que és una veu que comença d’unes expectatives estúpides que s’han generat i que no les ha generat el propi autor.

Hagués passat el mateix si l’obra s’hagués representat en un teatre privat?

Teatre públic o privat, tant li fa. Hagués passat exactament el mateix. Crec que hi ha una onada estupidíssima de conservadurisme recalcitrant que va a més. Espero que això ens esperoni, ens motivi i ens estimuli.

Pringarem molt perquè en etapes de crisi, el que fa aquest país, en lloc de créixer i arriscar-se, és tancar-se i anar a valors, ja no segurs, sinó hiperbòlicament segurs.

A Somriure d’elefant (Biblioteca de BENZINA_14

Catalunya, Festival Grec de 2006), una obra que m’agrada especialment, un dramaturg jove, però consolidat, conversa -gairebé és un monòleg- amb una vella patum a qui admira i venera. En un moment donat el jove autor diu que que no podria viure sense el teatre. Pau Miró opina el mateix. Si més no, totes les obres tenen una mica d’ell. Però el personatge també comenta que “ara mateix tinc un encàrrec del Nacional. M’encanta treballar al Nacional. Paguen molt i exigeixen molt poc”. Pau Miró opina això?, li pregunto. “Noooo, és un comentari molt injust!

No és veritat que exigeixen molt poc! Jo he treballat amb en Sergi Belbel i et dóna molt de suport”, s’afanya a puntualitzar. “El que sí que és veritat, i és el que costa una mica en aquest país, és l’originalitat, la singularitat.

Realment l’ofici d’autor també consisteix a no voler satisfer el teatre on treballes. Que si estàs al Nacional escriuràs d’aquesta manera perquè saps que és el que li agrada a la direcció artística i al públic, que si ho fas pel Lliure escriuràs d’aquesta altra i no sé què, i a la Beckett, el mateix... En aquest sentit, si t’exigeixen poc, arrisques poc”.

Qui és Pau Miró?

Crec que és algú que ho intenta, que s’equivoca molt i que vol aprendre dels seus errors.

Que cada vegada té menys por a equivocarse, i que té més ganes d’aprendre, que està descobrint la seva veu narrativa, que cada cop està escrivint més contes, i que això el fa molt feliç. I t’adones cada vegada que ets com ets, i que ja no hi ha marxa enrera, que tens unes tendències, el teu caràcter, una manera d’afrontar la vida, que sí, que pots corregir, però que ja estem encaminadets.

[Riu] M’agrada molt escriure, estar sol, mirar-me les coses amb distància, des de fa molt anys. Vol dir que igual aquest és un camí. I és el meu.

Què vols que l’espectador s’emporti a casa després de veure una obra teva?

M’agradaria que s’emportés un matís. Una idea subtil. Que no li fos fàcil parlar del que ha vist, però que necessités parlar-ne. Dir alguna cosa, encara que sigui bona o dolenta, però que necessiti verbalitzar. Que li costi trobar les paraules, la categoria, adjectivar.

Però que necessiti fer-ho.

Un Pau Miró melancòlic? Un tipus solitari que s’aboca a l’escriptura com a un ferro roent? El nostre Edward Hopper de la dramatúrgia? Aquests dies, l’autor a qui li agrada passar desapercebut, però que no pot evitar ser el centre de les mirades, es tanca jornades senceres, aïllat del món, per embastir la seva última creació.

“

Escriure realment és un infern. Jo no tinc la facilitat d’escriure com a xurros, a nivell de quantitat i no de qualitat, o em surt de dins i tinc ganes d’explicar alguna cosa o no sé escriure. Escriure és qüestionar-se moltes coses, i això cansa.

”

, /// Opinió / La punta de l’iceberg

Un art per a temps de crisi E

L'art, qualsevol art, ha de parlar amb el llenguatge de la saviesa. No ha de deixar-se vèncer per l'afalag de la subvenció, ni ha d'espantar-se per la manca de recursos. És hora de fer art amb les mans despullades. I, amb les mans despullades, assenyalar els culpables de la fallida i exigir responsabilitats.

[[

ra d’esperar. Entre tots ens toca pagar la crisi.

Una crisi provocada per un selecte club de jugadors professionals d’elit en una timba financera.

Polítics cràpules, banquers cràpules, un col·lectiu d’aprofitats i pocavergonyes que es van fer d’or i ara ens fan creure que salvar el sistema que ells van arruinar mereix l’atenció de tots i la màxima prioritat. I el més trist és que tenen raó. Caldrà pagar la crisi. I pagar la crisi vol dir, essencialment, estalviar, cosa que, traduïda en termes socioeconòmics, significa retallar l’estat del benestar. Aquesta és la manera com s’evidencia que, si la riquesa és elitista, la misèria és democràtica. Tots serem una mica més pobres. I els que hagin perdut la feina, la casa i arrosseguin deutes multimilionaris, que no són pocs, aquests seran fabulosament, immensa, insuportablement pobres.

De moment ja s’ha anunciat la retallada general i també, òbviament, la de la cultura. Desconec les xifres concretes, les partides, la comptabilitat menuda, les maneres que les administracions tindran “d’estalviar, de retallar, d’escapçar, d’escarbotar, d’arreplegar les engrunes i portar-les a l’ombra” (és el llenguatge meravellós de Rusiñol a l’Auca del Senyor Esteve). Francament, el que menys em preocupa és que retallin els diners. Em preocupa molt més que retallin la intel·ligència. Que oblidin què és la cultura, per què existeix. Que aconsegueixin fer-nos oblidar a nosaltres, i parlo ara dels creadors, que tenim un compromís alhora ètic i estètic –que compartim simètricament amb el nostre públic– que ens obliga a aportar el nostre gra sorra a la saviesa col·lectiva d’aquesta societat que, justament per una frívola manca de saviesa, ha fet fallida. Però què és la saviesa?

Perquè és de vital importància que, en aquest punt, definim acuradament aquest concepte.

Diu Bertrand Russell a La perspectiva científica que “perquè una civilització científica sigui una bona civilització, és necessari que l’augment de coneixement vagi acompanyat d’un augment de saviesa.

Entenc per saviesa una concepció justa dels fins de la vida. Això és una cosa que la ciència, per ella mateixa, no proporciona”. Així de simple, així de clar. Això és el que li ha mancat a l’economia que (malgrat semblar, en aquests darrers temps, un art de xarlatans) és, com tota ciència, “un coneixement que busca lleis generals relacionant determinats fets particular”.

Em sembla, la de Russell, una excel·lent definició de saviesa: “una concepció justa dels fins de la vida”.

De manera que, del que parlem quan parlem de

[[

Pablo Ley saviesa, és dels desiderata que orienten la nostra mirada cap el futur, que és com la ètica anomena allò que volem (o que no volem) per a nosaltres i per als altres, és a dir, aquells amb qui compartim aquest espai d’interacció que anomenem societat. La saviesa no és una cosa que es pugui “estalviar, retallar, escapçar, escarbotar”. No es paga. És una cosa que tenim el deure d’anar fent dia a dia, individualment, a cada minut del dia, cadascú de nosaltres, amb cada decisió que prenem. I no s’hi val pensar només en les conseqüències immediates, sinó que cal situar-se més enllà d’un mateix, en la perspectiva que contempla la nostra absència, i que està, per això mateix, mancada d’egoisme. És, en definitiva, una perspectiva estrictament ètica.

L’art i la cultura escapçats, escarbotats, retallats... que sortiran de la crisi hauran de plantejar-se la part de saviesa que els pertoca. El veritable art és sempre transcendent, és sempre ètic (no val la pena entrar en diatribes inacabables sobre la moral particular del creador, és el cas de Céline). Però en un temps de ceguesa interessada, d’egoisme desenfrenat, de manca de valors indiscutibles en una política feta a curt termini (curtedat de mires que és, per essència, la mateixa negació de la saviesa), al pensament i a l’art els toca erigir-se en guardians del futur. L’art, qualsevol art, ha de parlar amb el llenguatge de la saviesa. No ha de deixar-se vèncer per l’afalag de la subvenció, ni ha d’espantar-se per la manca de recursos. És hora de fer art amb les mans despullades. I, amb les mans despullades, assenyalar els culpables de la fallida i exigir responsabilitats. És l’hora de tornar a fer ideologia, d’utilitzar l’art com a arma ofensiva. Aquesta no ha estat una fallida exclusivament econòmica. Ha fallat el sistema polític, ha fallat la justícia, ha fallat l’educació, han fallat les universitats, els diaris, però han fallat, sobretot, els mecanismes de la cultura a l’hora de crear i d’imposar uns criteris sòlids de saviesa: ètica i estètica. És el que passa quan la cultura i l’art abdiquen de la seva màxima responsabilitat. M’imagino que aquesta és, en el fons, la polèmica que va travessar la societat grega del segle V a.C. referida als sofistes. Al capdavall un sofisma és un argumentació capciosa que intenta fer passar com una veritat allò que és fals. Una excel·lent definició de la nostra crisi.

Hem de tornar als grecs. Els nostres contemporanis. Justament per allò que tenen de furiosa saviesa.

Una saviesa polèmica de màxima actualitat.

Pablo Ley és dramaturg

BENZINA_15

Companyia Cavalls: A la recerca d’un discurs generacional Per Joan Yago

Una escena de Cavalls salvatges no m'arrancarien d'ací .

P

oques setmanes abans de l’estrena a la Nau Ivanow de Escritos desde el fuego, segon espectacle de la Companyia Cavalls, aquest grup d’exalumnes de l’Institut del Teatre demostra tenir prou clar quin teatre vol fer i es reafirma en els seus plantejaments. “No cerquem definir el nostre treball a partir d’una línia estètica en concret –diu l’autor i director Víctor Sánchez Rodríguez– sinó a partir d’una ideologia i d’una determinada manera de fer”. Cavalls proposa textos contemporanis i compromesos en els quals el contingut social, el discurs històric i l’imaginari oníric trobin un espai de coexistència. Igualment aposta per un sistema de treball participatiu i no centralitzat en el parer del director.

CAVALLS SALVATGES NO M’ARRANCARIEN D’ACÍ Tot i que alguns dels seus integrants ja havien col·laborat anteriorment, la compaBENZINA_16

nyia neix l’any 2009 amb l’espectacle Cavalls salvatges no m’arrancarien d’ací. Una història d’outsiders que es llencen a un “passeig pel cantó fosc” a fi de descobrir noves experiències i conèixer els seus propis límits.

L’espectacle va estrenar-se a l’Institut del Teatre i s’ha pogut veure en distints escenaris de Barcelona, Granollers, Vic o Sagunt. “És un text sobre gent jove, escrit i interpretat per gent jove –diu en Víctor– trobàvem a faltar històries que parlessin de la joventut des de la joventut, en present, sense el component nostàlgic o crític que dóna el mirar enrere”.

L’Emili (Albert Pérez) és un estudiant de filosofia de vint-i-quatre anys que viu amb la seva germana gran, Rita (Núria Gómez). Té una relació convencional amb Laura (Cinta Moreno), una noia de bona família. Sembla que tota la seva vida està en aparent ordre, però fa temps que l’Emili “no aconsegueix sentir-se satisfet” i necessita trencar amb la vida que porta. Un dia coneix la Graciela (Mima Riera) i comença amb

“

T'adones que qui realment s'esforça, obté resultats. Fa dos anys no podíem trobar una sala a Barcelona, avui dia estem treballant a dues.

”

ella un frenètic viatge cap a la nit, el plaer i la droga conduïts per la Pilar (Laura Pla), l’últim ocell nocturn de la ciutat.

L’actor Albert Pérez comparteix edat amb el seu personatge “L’Emili és un personatge amb tanta inquietud i fam de coneixement que va costar-me empatitzar amb ell, entendre què el movia. Poc a poc l’he anat omplint amb les meves pròpies experiències”. Albert Massana, codirector de la companyia, continua: “Emili és víctima d’una adolescència allargassada i representa a tota una generació de joves que han perdut el referent davant la immensa quantitat de possibilitats que els ofereix la vida”.

“La societat del benestar –continua Sánchez Rodríguez– ha democratitzat la idea baudeleriana del mal de vivre. El tedi, que era fins fa poc un concepte genuïnament burgés, ha arribat fins a les classe mitjanabaixa. Jo no sóc ric, però m’he avorrit molt a la vida”. Ja ho va dir Andy Warhol: l’objectiu de la democràcia és fer a tothom artista.

Dubtes, necessitats, sensació de buidor, insaciabilitat... Aquests són els sentiments que acompanyen als personatges en la seva baixada als inferns. És una història de drogues? “Jo crec que no –diu l’autor– seria injust dir-ho. L’obra parla sobre la necessitat d’arribar a un límit per tenir una certesa.

Quan l’escrivia no tenia al cap Trainspotting, sinó Txèkhov”. “Els personatges depenen els uns dels altres –afegeix l’actriu Cinta Moreno– no només hi ha addicció a les substàncies, hi ha addicció emocional a les persones i a costa de les persones. El meu personatge no pren cap droga però també té la seva baixada als inferns”.

La música rock té una forta presència en l’espectacle, no només en el títol homenatge al tema dels Rolling Stones. Bandes dels setanta i vuitanta com Plastic Bertrand o Jesus and Mary Chain acompanyen als personatges en el seu viatge iniciàtic cap a la zona més fosca i crua de la cultura underground.

Cavalls salvatges no m’arrancarien d’ací es podrà veure tots els dimarts i dimecres del mes de juny al Versus Teatre de Barcelona.

donen suport als projectes de nous creadors.

Amb direcció d’Albert Massana i basada en textos breus de Víctor Sánchez Rodríguez, Escritos desde el Fuego explica la història de cinc personatges que es reuneixen per plantejar-se les seves insatisfaccions “El que han fet malament, el que no han fet o el que no volen fer en la seva vida –explica Massana– continua intentant respondre la pregunta de qui som com a generació”.

Escritos desde el fuego es representarà a la sala Warhol de la Nau Ivanow del 26 d’abril a l’1 de maig.

EL LLARG CAMÍ CAP A LA PROFESSIONALITZACIÓ Tothom apunta una trista rialla quan surt el tema dels diners. “Costa trobar sales d’assaig i exhibició. A dia d’avui som una companyia amb saldo positiu, i això ja és molt –diu l’escenògrafa i figurinista Nadia Balada– el més difícil és compaginar aquesta professió amb l’altra feina, la que s’ha de fer per pagar el lloguer”. “Tots treballem en altres coses per poder fer teatre –assenteix Cinta Moreno– i això genera incompatibilitats

horàries, manca de temps, refredats malcurats, etc. El problema és no poder-hi dedicar més temps –continua Albert Massana– però t’adones que qui realment s’esforça obté resultats. Fa dos anys no podíem trobar una sala a Barcelona, avui dia estem treballant a dues”. I és que treballar en un sistema precari els ha obligat a aguditzar els sentits i treballar d’una manera més concreta, clara i finalment professional. Han hagut d’aprendre a fer pressupostos, gestionar subvencions i a viure sense el recolzament de l’Institut del Teatre. “Ens ho fem amb un pal i una pedra, però estem disposats a compartir-los –sentencia Massana. Som moltes companyies desenvolupant projectes molt diferents i apostant per un llenguatge propi en condicions penosament semblants. És important que ens mantinguem units i treballem junts. És la única manera”.

S’ha acabat el temps i, efectivament, alguns han de continuar l’assaig i altres han de marxar corrents cap a la feina. Esperem que a aquests Cavalls –que ja tenen en ment un tercer projecte– no els falti mai espai per córrer.

L'actriu Mima Riera, en un assaig d'Escritos desde el fuego.

ESCRITOS DESDE EL FUEGO El segon projecte de la companyia s’estrenarà el proper dia 26 d’abril a la Nau Ivanow de Barcelona. Aquest nou projecte “Semblant i diferent a Cavalls salvatges...” va guanyar l’accèssit de la Beca Desperta 2011 amb la qual la Nau Ivanow i A Portada BENZINA_17

BENZINA_18

/// Opinió / Balconades

On queda, la literatura?

Vinyet Panyella

S

ant Jordi sempre em deixa el regust de l’agredolç però el dolç sempre acaba guanyant-me. Hi fan les roses: d’un braçat de roses a una rosa, i un llibre. Hi fan els llibres, els que trio perquè els vull i els que l’atzar i l’aventura me n’han convertit en autora; llavors, la festa és encara més festa. Però entre els dies abans i l’endemà, enmig de les apostes i presagis i el balanç final de la diada és quan sorgeixen interrogants que a còpia de temps ja han esdevingut endèmics. Són interrogants que comparteixo amb amics poc o molt vinculats, com jo mateixa, a la creació literària, a l’edició i a l’univers de la lectura, incloent-hi els bibliotecaris. I és que des del manifest dels escriptors que denunciaven que el drac s’havia cruspit Sant Jordi fins al triomf indiscutible d’obres que tothom sap que són més fruit de l’ocasió que de la voluntat creativa, una de les preguntes que més sovint em faig és on queda, la literatura.

Les campanyes de màrqueting del producte editorial aposten pel valor segur, que és el que suma nom i oportunitat. Dic producte editorial, i no llibre, perquè és així com el tracten les editorials per a les que publicar es resumeix en la relació entre inversió i compte de resultats. Pels volts de Sant Jordi hi ha llibreries que mostren unes piles altíssimes de llibres amb el mateix títol com a reclam abundós d’una oferta que cerca la demanda massiva en justa correspondència. Premis literaris, autoajuda, mediàtics i autors de moda constitueixen les diverses variants del producte que des de setmanes abans van apareixent als mitjans de forma directament proporcional a les respectives campanyes de màrqueting i al treball ingent no sempre prou agraït dels responsables de comunicació dels imperis editorials. Sempre recordaré l’article d’un conegut crític literari a les pàgines literàries d’un dels diaris de més tiratge del país comentant la novel·la guanyadora d’un d’aquests guardons que asseguren glòria mediàtica i vendes substancioses. L’home descrivia l’obra amb un entusiasme relatiu i educat, sense ni grans ni petits elogis i acabava dient que en parlava perquè n’havia de parlar, no pas per cap altre mèrit destacable, i jo li vaig agrair aquella sinceritat tan diàfana perquè em va immunitzar enfront de lectures similars.

D’entre els productes editorials de la pila, els premis literaris són una espècie característica. Sobre premis se n’ha dit de tot i força: des dels que configuren la marca de les editorials que els paguen i gaudeixen d’escuderia pròpia a tots els efectes, qualitat literària a part, fins el que la respectiva organització fa confiança a uns jurats que malden per conservar la seva independència en tant que garantia del seu prestigi. La divisòria és simplista però en

línies generals és un retrat força fidel a la realitat, sempre amb matisos, dels premis literaris en l’actualitat. El binomi quantitat-triomf i la qualitat esdevenen els dos plats de la balança de la panòplia dels guardons que, al capdavall, acaben per obrar la consolidació d’autors i títols i que van teixint el sistema literari des de fa una cinquantena d’anys.

En el sedàs del temps i de la recepció crítica, no la de la recent immediatesa sinó la que sorgeix de la reflexió i el contrast, les coses sempre acaben al lloc adient amb les corresponents excepcions. Per exemplificar-ho amb un valor literari inqüestionable com és Mercè Rodoreda: La plaça del Diamant no va obtenir el premi Sant Jordi, sí que el va obtenir El carrer de les Camèlies i Quanta, quanta guerra va obtenir el de la Crítica Serra d’Or, i totes tres obres són tres pilars de la literatura contemporània en llengua catalana.

Sant Jordi fa evident una altra realitat, com és la divisòria dels gèneres, visible també en els premis literaris.

Mentre que els premis de prosa i narrativa gaudeixen d’un tracte econòmic i promocional gairebé exquisit, els de poesia queden en un discret segon, tercer, quart o enèssim lloc.

Les llargues i interessants llistes dels suplements de cultura dels diaris són reveladores perquè la desproporció entre l’oferta prosística i narrativa, incloent-li la literatura infantil i juvenil, és de deu a dos o tres, posem per cas. No s’hi val a adduir que la poesia és minoritària i que no ven perquè són dos arguments tòpics. La poesia és una manera diferent de fer literatura i, com a tal, requereix un tracte també diferent que inclou tant l’edició i la promoció com la recepció. L’assaig, que és la forma literària del pensament segons Lukáksi i que no s’ha de confondre en cap cas amb l’autoajuda ni amb els comentaris de l’actualitat, té una presència més aviat escassa.

Per tot plegat, l’endemà de Sant Jordi, a l’hora dels balanços i del rànquing, m’agrada rebuscar entre el que els lectors han adquirit dins i fora de les llistes dels títols guanyadors de la cursa. Hi ha literatura, llibres que també han omplert llibreries i pàgines de diari i fins i tot alguns segons de glòria televisiva, escrits per escriptors amb voluntat creativa i expressiva. Són els altres que també han triomfat. Hi trobo títols de tota mena, que és el que el dia abans he vist també a les parades de llibres; escriptors que lluiten per guanyar un públic amb la creativitat la qualitat com a eines i estratègies, editors que creuen en els llibres com a eina de cultura, lectors que trien més enllà de la immediatesa pel gust i plaer de llegir. I constato, un any més, que la literatura hi és present perquè, d’haver-n’hi, n’hi ha.

Vinyet Panyella és escriptora

BENZINA_19

Per David Caño

En aquest darrer

Festival de Cine de Màlaga la presència catalana ha estat considerable.

Ramon Térmens

i

Carles Torras

–recordem que van

debutar plegats amb Joves– han presentat a la secció oficial a competició les seves darreres pel·lícules

Catalunya über alles! i Open 24h, respectivament.

Però, i a banda dels cinc documentals catalans a concurs, també hem volgut destacar

Catalunya per sobre de tot “Deutschland, Deutschland über alles, / Über alles in der Welt”. Així comença la polèmica Cançó dels Alemanys escrita per Hoffmann von Fallersleben, i a qui Ramon Térmens ha manllevat aquest Catalunya über alles! I dic polèmica perquè fou escrita el 1841 amb la intenció de reclamar la creació d’un estat Alemany, però a partir del III Reich va quedar associada a la glorificació de les ànsies imperialistes BENZINA_20

La sombra del sol de

David Blanco

que ha guanyat la Biznaga de Plata dins de la secció Zonacine.

Catalunya über alles! s’ha endut el premi especial del Jurat, el premi del jurat jove i una menció especial per l’actor Babou Cham.

dels nazis i les seves tesis de supremacia racial (només cantaven la primera estrofa).

Finalment, l’himne actual alemany només ha mantingut la tercera i última estrofa –ja que la lloança a les dones i el vi alemanys de la segona també els semblava políticament incorrecta.

Ramon Térmens, doncs, comença la seva provocació –que intentaré explicar que no és tanta– des del mateix cartell: Catalunya per sobre de tot! Però, la grandesa i encert del títol no rau en aquest element polèmic –que segurament animarà a més d’un a anar al cinema–

sinó en la intenció i clarividència que amaga.

Catalunya per sobre de tot! sembla una consigna feta a mida per tots aquells que reclamen un front patriòtic que ens ha de dur a la independència. La cosina germana d’aquell altre vell leitmotiv: “Primer la independència, i després ja ens barallarem entre nosaltres...” Però la subtilesa del director ens duu a obviar aquest debat tan repetit i situar-nos a l’epicentre del conflicte, al rovell de l’ou, al centre d’una Catalunya que no parla ni s’emmiralla amb Espanya perquè ja l’ha superada o senzillament la ignora. El director ens parla de la

al Festival de Cine de Màlaga.

L’actor Babou Cham, menció especial

Biznagas amb accent obert

construcció permanent d’una Catalunya que amaga o veu aflorar conflictes diversos, que es va conformant i s’articula a partir de la pròpia gent que l’habita. És a dir, a partir de nosaltres, els d’ahir i els de demà-passat.

PÒLEMICA O DISCUSIÓ?

Són moltes les virtuts de Catalunya über alles! però la principal, potser, és dur el debat al centre d’aquest sentiment de pertinença que a voltes ha estat massa autocomplaent i benèvol en sí mateix. Així, el tercer llargmetratge de Ramon Térmens –Joves i Negro Buenos Aires– pretén generar un debat, en clau de present i de futur, que ens dugui la sempre necessària autocrítica i que provoqui més discusió que polèmica, més construcció que destrucció.

Algú podrà acusar la pel·lícula de reduccionista o estereotipada però qui és capaç de copsar en 90 minuts tots els matisos inacables d’un país? O d’una classe social? O d’un poble? Aquesta mateixa crítica se li podria fer a la totalitat de la filmografia de Ken Loach, d’Alejandro González Iñárritu o de Laurent

Cantet –tres directors amb qui la pel·lícula comparteix elements, intencions o afinitats comunes. Ramon Térmens s’afanya a explicar-nos que les tres històries que configuren el film i s’entrellacen –en un present, passat i futur– han estat elaborades i inspirades a partir de tres notícies reals. I és evident que aquest fet dota de realisme i veracitat el film, però si no fos així tampoc no passaria res.

Aquells que hem viscut força anys lluny de la metròpoli sabem reconèixer-nos en aquests personatges que apareixen ampliats a la pantalla gran. I aquest és un altre dels elements a destacar: la Catalunya de Ramon Térmens és rural, petita –també de mires– i carregada de prejudicis producte de la por, de la supervivència depredadora i de l’egoisme. Alhora que fuig de la superpoblació de la ciutat comtal i del seu cinturó metropolità –i aquest és un tercer element interessant de debat, certa referencialitat que s’atribueix el film. “És evi-

dent que aquesta pel·lícula només pot funcionar si parlem de la Catalunya interior, si m’hagués desplaçat a la ciutat el film hauria estat un altre”.

HISTÒRIA 1: EL PRESENT De la primera història caldria remarcar l’inici.

Un home silenciós, esquerp, dur, ens condueix fins a un poble imprecís i a la seva gent. No en sabem res d’ell, només que torna a casa de la mare, que persegueix les dones amb la mirada... fins que la televisió del pub ens informa que és un violador que acaba de sortir de la presó. És en aquest instant que una noia s’acomiada de les amigues i ell comença a seguirla. És fosca nit i s’amaga entre les ombres de les parets, de les entrades mal il·luminades, seguint el rastre innocent d’unes sabates de taló... Arriba al portal, puja les escales silenciosament, sap molt bé que ella es troba sola, dubta si prémer el botó, la porta s’obre i... se saluden efusivament.

neu-vos què passa als pobles. Allà, on tothom es coneix i passeja la seva creu de per vida –per ser un arrauxat, un lladre, un mantingut o un calçasses. I la de violador és la pitjor de les castes, fins i tot pels que estan entre barrots.

Una de les victòries del sistema capitalista és haver-nos introduit la por fins a l’ADN. La por cap allò que ens sembla perillós, la por cap allò desconegut, la por cap el que ens priva de la nostra comoditat. Com, si no podríem acceptar aquest ordre de coses que no ens deixa ni viure –tots a la feina dins d’un horari, tots a comprar als mateixos llocs, tots al cinema el cap de setmana, a la discoteca el dissabte a la nit... tots els mateixos hàbits, tots els mateixos gustos, tots plàcida i excel·lentment ordenats... i la policia que ens manté segurs s’encarrega d’ordenar les ovelletes despistades.

I és clar, si sumem la por amb la desconfiança arribem al desenllaç final. Segurament,

s! nya Über alle l film Catalu Fragments de

Amb aquest inici, el director ha aconseguit injectar-nos el prejudici fins al moll de l’os. El protagonista ha acomplert la totalitat de la condemna però nosaltres tornem a fer-lo culpable; pressuposem que tornarà a reincidir i així ens convertim en la majoria desquiciada que acabarà apallissant-lo al bell mig d’aquell carreró sense sortida. La por que ens governa i l’instint més animal de protecció.

El primer conflicte que ens ofereix el film, doncs, és la reinserció. Creiem, realment, que qualsevol persona –sigui culpable del delicte que sigui– és socialment recuperable? Aquest element és cabdal, sobretot si tenim en compte la sobresaturació de les nostres presons.

Evidentment, si confiéssim en aquest sistema de reinserció el primer argument del film no tindria sentit, però jo ja he escoltat massa vegades aquell: “Viuen com reis, amb televisió, gimnàs i quan surten... au, tornem-hi!”. I si recuperar la quotidianitat ja és prou complicat en l’anonimat de les grans ciutats, imagi-

la complexitat del tema i la necessitat de condensar el desenvolupament –sobretot si tenim en compte que hi ha dos capítols més– fan que la història es precipiti i en alguns moments sembli una mica forçada malgrat ser possible. Amb més minuts, s’hauria pogut aprofundir en aquest sentiment in crescendo de rebuig de la majoria del poble, amb la por de la companya que decideix abandonar-lo, amb la seva relació amb l’adolescent (passa de fugir-ne a perseguir-la), amb les situacions quotidianes que ha d’afrontar la mare, i amb aquesta sensació d’ofegament continu que l’acabarà estre-nyent massa fort. En positiu, però, cal destacar la relació del protagonista amb el gos –un gran encert ja que hauria pogut caure fàcilment en el tòpic.

HISTÒRIA 2: EL PASSAT La segona part, parteix d’un conflicte ben actual –i global– la immigració i la seva integració dins les societats d’acollida. De l’arribada d’una família immigrant, amb la seva precàBENZINA_21

ria feina de temporada i la casa compartida, a la creació d’una empresa pròpia: el cobrador del frac català negre. I entremig, les burles dels familiars, l’explotació dels autòctons i la referencialitat d’un polític d’ultradreta amb un discurs molt ben articulat.

Aquesta és, al meu entendre, la part més atractiva del film. Fàcilment, s’hauria pogut caure en un to demagògic, moralista o alliçonador, però Ramon Térmens ho resol magníficament gràcies a aquests surrealistes i nostrats cobradors del frac negres i a un Jordi Dauder immens fent de polític ultradretà amb un discurs clar i eficient (ja li agradaria a en Josep Anglada assemblar-se una mica al polític de la pel·lícula). Però, anem a pams, del que parla el capítol és de dignitat i d’abús, de superació i d’utilització, d’alegria i de rencor. La família de nouvinguts tenen molt clar que la seva feina és d’explotació de temporada, malgrat tenir tots els papers de necessitat en regla, però el protagonista es nega a acceptar aquesta conjuntura, o més aviat necessita un treball estable per anar tirant endavant... i aquí és on aconsegueix la feina del cobrador del frac català. El surrealisme del plantejament no evita la reflexió al voltant dels interessos dels empresaris autòctons: “Amb un negre vestit de català pagarà tothom!!!” I així és com, gràcies a l’enginy i el valor del protagonista, acaba pagant fins i tot

el polític corrupte. I l’empresari content i agraït mentre l’amic immigrant no decideix muntar-s’ho pel seu compte (és a dir, mentre aporta beneficis) perquè llavors passa a ser la bèstia de fora (el “mico dels arbres”) que ve a robar-nos la feina i ens fa més pobres a tots plegats. Paral·lelament a aquest èxit, que aconsegueix omplint de menjar i electrodomèstics la cuina, trobem el polític que brama el seu discurs entre elogis i aplaudiments: “Catalunya catalana! Catalunya pels catalans!!!” un lema típic de l’extrema dreta catalana.

El punt clau serà la trobada entre el polític i el cobrador. El polític, que es dirigeix al cobrador en un perfecte castellà, no dubta en proposar-li un pacte que pugui beneficiar-los als dos i li eviti pagar el deute, però el cobrador demostra ser molt més íntegre fent-li una promesa que acabarà marcant el seu destí: “No faré cap tracte amb vostè, i si guanya marxaré jo mateix, no haurà de ferme fora”. És així com acaba la història, amb la celebració de l’ultradreta i la família tornant a marxar (tot i que ara, amb la mateixa dignititat però amb més recursos). És evident que els cobradors del frac (com una mena de morenetes de Montserrat del deute) traspuen cert bonisme en contraposició als veïns autòctons que apareixen com uns usurers arrauxats en la defensa del seu sant fet nacional.

Però, aquest és el reflex d’una Catalunya que malauradament creix i que és molt bo que es vegi reflectida de forma tan seriosa (en conec alguns de força més caricaturescos i menyspreables) a la pantalla.

I arribats a aquest punt, potser caldria parlar d’alguns elements que planen de forma transversal a tot el film i que el doten de profunditat i realisme. Com per exemple, el fet que tots els autòctons (aquells qui fan guanyar l’ultradreta) es dirigeixin als nouvinguts en castellà..., o la crítica als mitjans, més subtil quan els futurs cobradors del frac bromegen dient que a l’era d’internet els diaris serveixen per eixugar el terra... o més explícita al capítol final.

HISTÒRIA 3: EL FUTUR El futur són un Joel Joan

BENZINA_22

i una Belén Fabra fent de família burgesa feliç i hipòcrita. El jove apoderat, que feia donatius a la campanya del polític de dretes, resulta que té un vici ben car i amagat, la prostitució de luxe. Sembla que tot funciona a la perfecció dins del seu món de cartrópedra fins que són seleccionats per una màfia albano-kosovar que els farà trontollar la seva tranquilitat benpensant. Aquí el debat que se’ns presenta és conegut però complicat. És legítim liquidar un delinqüent per protegir la família? Fins on arriba l’impunitat dels sectors dirigents de la nostra societat? Aquesta història, en alguns moments, torna a pecar de precipitació ja que ha de condensar molts factors, però introdueix elements ben interessants com la utilització dels mitjans a l’hora de crear estats d’opinió favorables, o fins on pot arribar la desesperació d’un home quan veu trontollar els pilars fonamentals on sempre s’ha recolzat (aquest fet s’evidencia al final del film).

I aquesta història ens duu a pensar que tots els personatges de la pel·lícula són comprensibles i fins i tot raonables. Podem posar-nos a la pell del violador i estremir-nos per la injustícia que li toca viure, però també entenem les pors del poble que vetlla per la seguretat dels seus sers estimats. Podem posar-nos, i compartim, les conviccions i l’enteresa dels saharians que lluiten per fer-se un camí en aquesta petita terra d’acollida nostra però també entenem l’home que veu tancar el seu negoci davant l’èxit de la versió original dels nous cobradors del frac (impossible posar-nos a la pell del polític però més fàcil entendre com una gent desesperada es creu la demagògia enverinada d’un mentider i decideix votar-lo). I per últim, podem posar-nos a la pell de l’home que reacciona amb violència davant de certs furts que sovint diuen són executats amb agressivitat extrema, però la impunitat que planteja el film juntament amb certs conflictes de caire moral fan que el personatge tampoc resulti lloable ni exemplar.

Per acabar, només vull destacar dues seqüències que m’han semblat excepcionals i que he reservat pel final. La primera és la pujada al turonet amb la bandera catalana a la dreta i el poble als peus (una bella metàfora dient-nos que tot depèn de nosaltres; que tot és possible però que cal posicionar-nos) i la segona, un Joel Joan final interpel·lant-nos directament als ulls.

Catalunya über alles! és una pel·lícula inqüestionable, valenta i necessària. És un invitació al diàleg imprescindible, un desafiament a combatre la por i els prejudicis, la demagògia i l’egoïsme tenyit de negoci o d’odi irracional i menyspreable, una carta d’amor cap aquesta pàtria que som tots nosaltres mirant-nos directament al mirall i reconeguent-nos. Caminant ferms cap al present que hem de forjar.

Open 24h Un cartell lluminós i un final inesperat.

Camèra fixa i algú que surt del pla, marxa a l’espera de conseqüències imprevisibles, embogeix o torna a la lucidesa de la desesperació?

Cal començar pel final per entendre l’inici i emprendre el bucle de la vida contemporània. Cal submergir-se en la rutina matinal de tots els desheretats per trobar excel·lent l’elecció del blanc i negre. Cal haver patit el silenci eixordador de la maquinària industrial per poder apreciar el xiuxueig de la nit en la feixuga monotonia.

Cal haver estimat per entendre l’opressió asfixant de la familia. I, sobretot, cal haver

Les nits a la deixalleria amb els sorolls preocupants i imperceptibles, el sandwich doble amb coca-cola de cada nit a la gasolinera i el xarrup del germà a la canyeta de la casa que s’ensorra amb tot perfectament ordenat. Fins on podem suportar la pressió d’aquest sistema espectacular que ens tracta com a meres mercaderies de canvi? A on se’ns focalitza la pressió?

Per on podem esclatar? El protagonista del film veu com els acomiadaments improcedents s’acumulen perquè les empreses no temen les conseqüències de la seva mentida sinó la pèrdua de beneficis, i se sap víctima d’un sistema jurídic que vetlla més pels interessos dels qui manen –i per no acumular més expedients al calaix de les tasques pendents– que per fer justícia al seu nom. Com pensar en un mateix si el pes de saber-te imprescindible –per aguantar els fonaments d’una família que potser mai no ha existit del tot– t’oprimeix el cervell com una llosa?

Un pare que acumula vicis i desficis i l’estima incondicional per un germà que esdevé càrrega de forma involuntària i irracional.

Com no refugiar-se al consol d’un karaoke

Fragments del film Open 24h.

baixat a les golfes del jutjat per compartir la impotència del protagonista davant la justícia i els seus mercaders de l’uniforme eixamplat.

Si Ramon Térmens arriba a Màlaga amb una pel·lícula on les propostes de debat i les notícies candents es relacionen de forma ben explícita, Carles Torras ens mostra la metàfora punxant d’aquest deliri social que ens manté endormiscats. Durant els noranta minuts que dura el film acompanyem a Hèctor (fantàstic el treball d’Amadís de Murga) en la grisor de la seva vida quotidiana que transcorre entre les seves feines de vigilant nocturn i una família composta per un pare egoista i un germà minusvàlid, totalment dependent.

Les imatges ens retornen dotant el film d’aquest ambient claustrofòbic i repetitiu.

alcoholitzat per entendre la inutilitat dels refugis artificials i les alegries petites? Com no vomitar quan l’alegria s’abraona i el desig sembla que sura? Per què no es multipliquen més els Hèctors de cada dia en aquesta mena de ficció real del desengany que compartim?

Aquesta és la conclusió en forma de dubte que m’ha assaltat al final del film. I de sobte, he recordat el cas de l’olotí que aquest desembre va cometre un quadruble assassinat i va estendre l’alarma. Primer va disparar a l’empresari i el seu fill que volien acomiadar-lo i seguidament es va dirigir a una sucursal bancària on va disparar a la caixera i al subdirector de la oficina. Quins fets mesquins van provocar que aquest home es

posés l’uniforme de caçador i agafés el seu Suzuki? Amb quina actitud submisa la caixera de la gasolinera li reclama els cinquanta cèntims a l’Hèctor que ha de trencar la seva rutina i suprimir el gas?

Fa alguns anys, Iñaki Gil de San Vicente afirmava que no entenia com aquella minoria de joves radicals bascos alliberava la seva ira de foc contra els caixers i les seus bancàries. Deia que no entenia que només fossin aquella minoria de joves i no la totalitat dels joves, la totalitat de la societat qui ho fes... I aquesta és la reflexió més interessant, des del meu punt de vista, d’Open 24h. Fins quan suportarem el pes d’aquesta crisi que recau, com sempre, sobre les nostres espatlles de precaris i assalariats? Fins quan renegarem moderadament sense donar el cop de puny definitiu sobre la taula? De forma espontània, individual o organitzada, tant se val.

Fins on està disposat a aguantar el pols del conflicte aquesta societat malalta? Serà el límit de la nostra inconsciència explosionant qui marcarà l’inici de la nostra venjança? És que no vivim ja en la barbàrie?

Carles Torras ha tornat –després de Joves i Trash– amb un altre personatge al límit, però aquesta vegada lluny de les drogues i amb un clar posicionament vital (o político-

social). Open 24h és una gran pel·lícula, ja sigui pel que ens ofereix com pel que ens insinua. Pel que ensenya com pel que amaga.

Pel que ens fa sentir com pel que ens duu a pensar. Celebrem aquesta aproximació del director al cinema d’autor, així com l’aprofundiment d’una proposta que arrisca i no es queda amb la comoditat de repetir amb una altra Trash.

On s’amaga l’ombra de l’estel de foc? En quin clarobscur abandonat es refugien els qui han estat condemnats als anònims marges de la correcció mesella? Quina és la frontera entre l’art, la comercialitat i el sobreviure?

Quines relacions viuen a les entranyes rovellades d’aquesta ciutat que som nosaltres?

BENZINA_23

L’ombra del sol A La sombra del sol –poètic joc de paraules– David Blanco ens acompanya pels carrerons més mal il·luminats del casc antic de Barcelona. De la ma d’en Pelé –un ser humà que renega de l’enveja de l’espècie humana, vell anarquista hippy– i en Claudio –un disminuït psíquic, artista solitari, que ha viscut reclòs amb l’única companyia dels seus amics imaginaris que invoca gràcies al bon art de les seves mans i d’una vella llanterna– iniciarem un periple que ens durà als menjadors socials, a les sales d’espectacles decadents i a la nit de tots els vagabunds que trepitgen aquest mateix terra que tots els defensors del “Posa’t guapa” i el design.

Lluny de moralismes o estudis antropològics, David Blanco situa la càmera entre la innocència infantil de Claudio i la picaresca de Pelé que frisa per fugir a Goa, víctima del clam comercial d’una agència de l’engany.

i el menjador social seran els punts d’encontre de tota aquesta fauna (a partir de la seva definició més instintiva) que lluiten per sobreviure dignament en aquest món pensat pels ramats que segueixen les normes marcades i no s’han quedat despenjats.

Una de les virtuts de la pel·lícula –i que l’allunya positivament de cert cinema social tremendista i de llagrimeta fàcil malgrat ser, en el fons, tan inofensiu com qualsevol altre– són certs moments poètics i tràgico-comics que eleven el film fins a un sol d’experiència metacreativa que moltes vegades ha desaparegut del cinema actual. Estic parlant de la introducció de les ombres xineses com una part important del film, però també de la fixació de Claudio per les ombres, pels reflexos de llum que t’interpel·len directament la mirada, per la recuperació d’una forma d’espectacles cabareters que semblen extingits entre centres culturals amb noms de bancs poderosos, i per la reivindicació de cert art i actituds de carrer que són tan dignes com les d’aquells que es creuen refinats i pulcres...

Suposo que La sombra del sol és la visió inevitable d’algú que trepitja diàriament el Raval o l’antic Xino o la nova Ciutat Vella i que, igual que Joaquim

Pelé o el matís de l’obrer que va acomiadar-se amb gratitud del menjador social.

Potser l’únic element que, al meu entendre, trontolla una mica és que en certs moments la pel·lícula agafa un to de faula (degut a la inclusió de certs elements que apel·len directament a la poètica de la fantasia) que l’allunya d’aquest tractament realista i bell alhora. Em refereixo, per exemple, quan se’ns explica els silencis i la innocència de Claudio fruit d’un retard mental i d’un modus vivendi durant la seva infantesa, però després ell mateix és capaç de teixir una història narrativament impecable de la seva infància. I aquest no és l’únic moment en què el personatge de Claudio entra en contradiccions malgrat la pel·lícula no se’n ressenti sinó que, senzillament, prengui aquesta dimensió fantasiosa que fa creïble el personatge des d’una dimensió onírica o fabuladora. Per tant, no és que aquest fet disminueixi la qualitat del film sinó que el dota d’una altra mirada. Qüestió de gustos. I pel meu gust, potser la forma de vida dels vagabunds que reflecteix el film està una mica edulcorada (em refereixo a la traquil·litat de les nits o

. del sol L’ombra e d s e Imatg

Serà així com anirem descobrint la bellesa d’uns carrerons prou coneguts i d’uns personatges invisibles amb qui ens creuem habitualment, però que mai no ens hi aturem a parlar. L’heroïnòmana que gairebé sembla una anacronia en l’època de la farlopa, el basuco i les pastilles ambulants; el fatxa ultrapassat que segurament seria liquidat per aquells generals a qui contínuament exalta; l’home de negocis vingut a menys –és l’únic que parla català, no sé si per aquella idea de la burgesia catalana– que acabarà sumant-se al club dels vagabunds; els punkis italians amb els seus gossos indissociables i les monges del menjador social sempre tan acollidores, assistencials i amb aquest to alliçonador.

El carreró on s’ajunten tots a passar la nit BENZINA_24

Jordà quan va tornar de Madrid, necessitava parlar d’aquesta vellesa irresistible que acull milers de móns en aquest món –petit i ultralocal. I d’aquí, que els obrers en moments de crisi es trobin amb els vagabunds, i les prostitutes i els heroïnòmans dinin amb els joves viatgers i comparteixin tots plegats la nit i l’asfalt dels carrers de vida plena. Caldria destacar, però, que La sombra del sol no és només un recorregut pels espais vitals d’aquests personatges i els seus dubtes sinó que les seves passions afloren en cadascuna de les seqüències aconseguint, així, una sort de mapa sentimental dels ignorats de la ciutat.

Aquí trobem els clarobscurs de cadascun dels personatges, amb les seves contradiccions i virtuts, amb els seus sentiments i les seves derrotes. Especialment remarcable és el tractament que se li dóna a l’aparició del fill de

la festa a la platja) si ho comparem amb alguns documentals que també han tractat el tema o amb la secció de successos dels diaris. I és en aquest sentit, que també s’hauria pogut introduir algun contrast més evident entre les diferents formes de vida que conviuen al Raval, malgrat que l’aparició del fill de Pelé ja encamini el film cap aquesta direcció.

Amb tot, vull deixar ben clar que l’arribada de La sombra del sol és una gran notícia.

Perquè recupera a un Bruno Bergonzini impecable i meravellós. Perquè l’actuació de Pep Cortés està al nivell del regal del seu personatge. Perquè és la demostració que la realitat pot ser poètica i crítica alhora. Perquè el món en què vivim és gris, salvatge i avorridíssim. I sobretot, perquè de la honestedat i les ànsies d’un artista com David Blanco només en pot sorgir una pel·lícula bella, sincera i necessària.

/// Opinió / Guirigall

Societat General d’Autors i Editors Lluís Cabrera

N

o hauríem d’oblidar que no fa massa temps la SGAE va canviar la lletra E d’Espanya per l’E d’Editors. Una jugada ben pensada que ofereix cobertura a la unió de treballadors i empresaris, o dit d’una altra manera, que perpetua el sindicalisme vertical de la dilatada època dictatorial franquista.

En moltíssimes declaracions públiques, als autors i artistes coneguts, mediàtics i d’èxit (qui no ho és, sembla que no hagi de tenir res a opinar) se’ls omple la boca de satisfacció anunciant que ells són treballadors de la cultura i que a més la representen. Doncs caldria recordar-los que en la mateixa societat de gestió de drets d’autor, conviuen i es donen la mà els qui es consideren treballadors i també els responsables de les empreses editores dels seus treballs musicals, les que es dediquen a l’edició de partitures i/o les que reben un percentatge dels drets d’autoria dels artistes en signar la sortida al mercat d’una obra discogràfica. Empreses petites o mitjanes, però també les lligades a les multinacionals que posseeixen les espirals del negoci.

Si tenim en compte que el grapat d’artistes i autors més conegut, famós i mediàtic d’Espanya disposa de les seves pròpies empreses editores de música, entendrem el canvi en la lletra E. Una bona estratagema per situar-se als dos costats de la taula negociadora, segons convingui i segons quins interessos toqui defensar. Públicament defensen la cultura des de la bondat de sentir-se treballadors; dins de la SGAE, gairebé amb tota seguretat, exerciran una defensa visceral de la seva condició d’empresaris.

Per tant, que consti que la SGAE, des que l’E de la seva marca va passar a significar Editors, es va convertir en el (únic) sindicat vertical que actua sota la premissa d’unir el món del treball i el de l’empresa.

La SGAE reparteix de forma piramidal entre els seus associats el còmput generat per drets d’autor. Lògicament, qui més aporta a la caixa comuna, més remuneració ingressa en el seu compte corrent. Sembla ser que a partir d’aquesta premissa, el model de repartiment del cànon per còpia privada es regeix pel mateix barem. Però, en les proclames aparegudes a la premsa a favor de la supervivència de la cultura i en defensa del cànon digital per còpia privada, no figura la posició que cada artista ocupa en la piràmide, ni els vots sindicats que posseeix en les assemblees de socis de la SGAE. La propietat del número de vots és proporcional al muntant econòmic que cada qual genera. I ja se sap que la propietat no es reparteix. L’intent de la SGAE de convèncer les bones ànimes que la supressió del cànon perjudicaria per igual a tots els seus socis i a la totalitat de les persones que treballen en l’àmbit de la cultura, és un sermó demagògic dirigit a remoure consciències i tocar la fibra sentimental de la població.

La SGAE, locomotora del tren on viatgen les societats de gestió, és una de les empreses més potents d’Espanya. El seu immens poder econòmic li permet connexions i complicitats amb la política. Els seus dirigents mantenen relacions privilegiades i magnífiques amarres amb els dos bucs que es disputen cada quatre anys la supremacia política.

Els caps executius de la SGAE es deuen als seus accionistes majoritaris. Per aquest motiu, uns i altres reivindiquen públicament lleis que protegeixin els seus interessos. Aquesta simbiosi es comença a esquerdar. D’un temps ençà, la imatge corporativa de la SGAE ha empitjorat. Diversos mitjans de comunicació han informat i segueixen informant en profunditat sobre els aspectes interns que en altres temps no s’airejaven. La SGAE ja no disposa de patent ni és capaç d’emmordassar periodistes de llinatge. Gabinets jurídics de contrastada vàlua, que no fa tant es tallaven els dits per defensar la societat de gestió en el raïm de litigis que manté amb diversos col·lectius, en l’actualitat li fan el salt i prefereixen mantenir-se al marge.

Els promotors musicals espanyols estan reflexionant sobre si el 10% dels ingressos (quota SGAE) de cada concert és ajustat o no. Els informes en poder del col·lectiu bufen en una altra direcció: els seus homòlegs europeus paguen entre un 2 i un 4%, bastant menys que el percentatge que s’aplica a Espanya.

La SGAE, amb la seva política d’acumular patrimoni, en base a la compra de locals que hauran de sotmetre’s a obres d’adequació, una despesa que cal sumar al cost inicial, es troba absorbida per l’ànsia i la prepotència. Els blocs coberts de ciment i sorra solen arrossegar els pitjors companys de viatge per al sector de la cultura i la creació.

I si no, temps al temps.

Sense obertura de mires no donarem pas als nous talents, no fomentarem la creativitat i estarem obrint la comporta que posarà els joves autors en la picota. Els artistes situats al voltant del vèrtex de la piràmide de la SGAE haurien d’exercir l’estímul solidari amb els qui aviat agafaran l’ascensor. L’art estancat, el que per la seva endogàmia aparta la frescor i espontaneïtat dels més nous, acaba girant al compàs d’una roda que grinyola per no tenir engreixats els eixos. Els moviments de rotació i translació són necessaris, i els més interessats en què es produeixin haurien de ser aquells que disposen de més experiència. La seguretat que ofereix l’arrogància és una virtut inherent als qui construeixen torres amb artèries de sorra, edificis que el vent s’encarregarà d’enderrocar, cases sense contingut, palaus mancats de passió i harmonia.

Lluís Cabrera és fundador del Taller de Músics BENZINA_25

Antònia Font “Lamparetes és un homenatge als homes pioners que creen ciutats” Per Ricard Mirabete. Fotografia de Biel Santandreu.

Amb Lamparetes, l’esperat nou disc del grup de Mallorca, Antònia Font torna a l’escena musical amb un conjunt de catorze magnífiques cançons, tan sorprenents com característiques del seu so original. Tot plegat ben amanit amb una excel·lent producció que segueix configurant la seva personalitat sempre en expansió, i amb apunts mítics i simfònics.

Parlem amb el compositor del grup, seu cantant

Pau Debon,

Joan Miquel Oliver,

i amb el

que ens avancen els secrets de la seva nova

aventura, després de quatre anys de silenci creatiu com a grup.

A

l vostre nou disc Lamparetes quins són els elements que donen unitat al disc? Potser la temàtica de les ciutats?

Joan Miquel: Més que sobre les ciutats, és un homenatge a la civilització en contraposició a la naturalesa hostil. És un homenatge als homes pioners que tenen la iniciativa de conquerir la naturalesa i crear ciutats.

A la cançó Pioners feu un homenatge als immigrants?

J.M.: No és així. Els pioners són aquells homes que més que immigrants són colons; és a dir, és el fenomen contrari. No és gent que emigra perquè ve d’un país pobre sinó que és gent que va a conquerir els països pobres per treure’n partit, per explotar-los. És la imatge dels missers, que surt a la cançó Boreal, de gent en un poblet nòrdic que intenten assecar un pantà per construir una població, que compra i ven terrenys...

BENZINA_26

Heu abandonat la temàtica dels viatges a l’hiperespai?

J.M.: Sobretot al disc Taxi hi havia molt aquesta temàtica amb l’Astronauta rimador o Robot, per exemple. Al Batiscafo Katiuskas era una altra mena de viatge, un viatge interior a les profunditats marines... però estem parlant del mateix.

Els altres membres del grup com desenvolupeu la vostra creativitat a partir de les composicions del Joan Miquel?

Pau Debon: Les cançons són del Joan Miquel però cadascú hi posa el seu instrument i proposa un arranjament que es debat en el local d’assaig. Després a nivell de producció gravem el disc i cadascú hi diu la seva.

J.M.: Tots opinem sobre tots els instruments, sobre un teclat, o la meva guitarra... quan una cosa no ens agrada intentem saber per què no ens està agradant, què és el que estem fent malament, i això ho fem conjuntament. Tots provem de pujar la cançó.

P.D.: Tots caminem cap al mateix lloc. Si una guitarra no m’agrada i ho dic, és perquè el tema quedi el millor possible.

En aquest disc hi ha una preeminència de les guitarres...

J.M.: Això passa perquè en aquest àlbum he escrit les cançons a partir de la guitarra. En altres discos els arranjaments els havia fet de cap, només pensant, amb un joc de paraules o una melodia. I aquí no, han estat compostes amb la guitarra i un puntejat.

Hi ha certes referències musicals dels anys vuitanta... En què us distancieu d’aquella música?

J.M.: En tot. El so no és una cosa premeditada, és una cosa que surt espontàniament.

O sona o no sona...

P.D.: Nosaltres no sabem fer un so en concret. Quan en el local d’assaig endevinem el to de com queda, de conya, ara ens agrada... i de vegades són quinze proves. I per això no sabem com hi arribem, però hi arribem!

“

Si alguna cosa és Antònia Font, en aquest disc hi ha tot el que pot donar de si el grup: repertori, producció, veu, conjunt. En aquest disc hi ha pinzellades de rock progressiu potser, simfònic... Tot plegat és el nostre so característic.

”

Pere Debon, Pau Debon, Joan Miquel Oliver, Jaume Manresa i Joan Roca, els membres de la formaci贸.

En algunes cançons heu fet la música en grup abans de la lletra del Joan Miquel?

P.D.: En aquest disc sí que vam anar al local abans que ell tingués tots els temes i en les proves que fèiem vam arribar a sonar com som. En aquesta ocasió teníem temps per fer-ho.

J.M.: Fins i tot Es canons de Navarone, per exemple, ja sonava súper bé i la lletra que estava fent no m’agradava gens i vaig estar a punt d’abandonar-la, i no ficar-la. Però el Jaume, el pianista, em va dir “escriu el que sigui, el primer que se t’ocorri però aquesta cançó ha de sortir al disc, és molt bona”.

Lamparetes és el setè disc de la formació mallorquina.

És el vostre disc més malencònic...

J.M.: Es repeteix molt la idea de l’home solitari, que ho enyora tot: enyora la seva dona, casa seva... això és trist, no? Carreteres que no van enlloc és força trista també.

Continueu fent una paròdia de la visió turística de Mallorca en algun tema.

P.D.: Sí. A Islas Baleares, per exemple. Les frases de la cançó al final del tema són passades al revés. I tenen un aire magribí, àrab, en la veu. L’efecte sonor que resulta té aquest aire d’idioma estrany i dóna un toc mediterrani.

“ Nosaltres no sabem fer un so en concret.

Quan en el local d’assaig endevinem el to de com queda, de conya, ara ens agrada... i de vegades són quinze proves. I per això no sabem com hi arribem, però hi arribem!

”

Heu volgut potenciar els cors en les cançons?

J.M.: Sí. En Pau sempre ha cantat solet.

Abans no en teníem mai en cap cançó i vam pensar que en aquest disc, que va d’homes, volíem que cantéssim uns quants també.

Hi ha algun estil musical que no hagueu tocat encara?

J.M.: Nosaltres quan tirem d’un estil sempre ho fem irònicament. El nostre repertori vertader no té estil: per exemple, Islas Baleares la vam fer així perquè ens feia gràcia que a un arxipèlag mediterrani en fem un ritme tropical. També hi ha aquesta confusió en la gent de la Península entre Palma i Las Palmas...

Nosaltres som d’una illa i per això volíem fer la cançó a l’estil tropical... El so del castellà que surt és la veu d’un guiri cantant així.

Hem volgut recuperar la tradició dels cantants mallorquins d’hotel, que cantaven en un castellà amb aquest accent guiri...

Per què heu triat Clint Eastwood com a primer senzill?

P.D.: L’hem escollida perquè quan una cançó de zero, des del primer moment funciona i ens agrada, és per alguna cosa. A tots nosaltres ens va agradar de bon principi, ja des del local d’assaig.

Teniu decidit el segon tema que representarà Lamparetes?

J.M.: Això de fer senzills ja està passat de moda. Clint Eastwood era com un avançament només. Un segon senzill ja no sortirà...

Com va dir Llorenç Santamaria: “En els discos d’Antònia Font, totes les cançons són singles!” (somriuen amb ironia).

Considereu les bandes sonores com una influència vostra?

J.M.: No. Tot i així sí que hi ha les músiques de les pel·lícules dels germans Coen, que sempre són del mateix compositor, que m’agraden molt i són boníssimes però no són una influència. Per exemple, la banda sonora de Fargo és brutal, i la de Crueldad intolerable també!

En alguna ocasió heu declarat que Mike Oldfield us agrada...

J.M.: És que ara tots vénen a viure a Mallorca: en Paco de Lucía viu a Mallorca, en Mike Oldfield també... Ell ha viscut a Eivissa entre d’altres llocs. I a mi em van demanar una col·laboració amb ell, i com que és un músic instrumental sempre és més fàcil col·laborar amb la guitarra que no amb la veu... vaig dir que sí (somriuen els dos).

Què guanyeu havent creat la vostra pròpia discogràfica Robot Innocent?

J.M.: Guanyem que ara no tenim caps que ens facin fer coses de promoció en les quals no creguem. Quan et compromets amb una discogràfica, t’avancen una pasta i et sents moralment obligat a col·laborar a què els discos es venguin, però saps que amb algunes d’aquestes coses ni vendran discos ni fan cap mena de gràcia a ningú. Però ara fem les entrevistes que ens vénen de gust i les coses amb les que creiem. Ara ja estem parlant entre nosaltres de fer només una campanya de publicitat pel proper disc i que el disc funcioni tot sol.

Sempre heu estat vivint a Mallorca?

J.M.: Sí. I no tenim previst de marxar-ne. Ja tenim família i jo ja estic esperant el meu segon fill... i no me’n puc anar. Quan agafes la rutina de l’aeroport hi tens molt guanyat. Ja et coneixen, sempre tens els mateix equip humà i de material i la cosa va més polida...

P.D.: Evidentment, viure a Mallorca sempre ens suposa un llast però l’assumim per poder viure on som feliços.

Com definiríeu el disc?

Si alguna cosa és Antònia Font, en aquest disc hi ha tot el que pot donar de si el grup: repertori, producció, veu, conjunt. En aquest disc hi ha pinzellades de rock progressiu potser, simfònic... Tot plegat és el nostre so característic.

BENZINA_29

Kitsch, l’hora fosca que continua Per Xavi Duran. Fotografies de Marc Torregrosa i Iris Pagès.

La il·lusió i el nerviosisme es palpen a l’ambient. Lluís Costabella (veu i guitarra) i Joan Pairó (baix), els fundadors de

Kitsch

i les

ànimes de la banda, escolten els dos nous temes, Mala idea i Col·lapse, que han vist la llum a mitjans d’aquest mes d’abril. Fixes, estàtics, amb la mirada enigmàtica i fixant-se en cada detall de les cançons que sonen, procuren identificar qualsevol imperfecció que pugui sorgir. “Tenim un elevat grau d’exigència”, afegeix Costabella mentre sonen amb força les darreres notes de Mala idea.

“

Són només dues cançons, però ens han aportat una il·lusió que feia temps que no sentíem”, assegura el cantant del grup amb la seva mirada profunda, a través de les seves característiques ulleres rodones que ens recorden al dramaturg nord-americà Arthur Miller. A més, el títol del single Mala idea els agrada molt, ja que pot indicar moltes coses: mala idea de deixar-ho, mala idea de continuar incordiant...

BENZINA_30

és un títol que dóna moltes interpretacions.

Ningú diria que els dos músics porten més de 25 anys al capdavant d’un grup que actualment no té comparació possible, tant en l’estil de la seva música com en la foscor de les seves lletres. Al final de l’audició, el balanç dels dos nous temes: molt bo, són dues cançons amb molta energia, que “fan trempar” i que suposen la resurrecció del grup, després del seu darrer disc, el Kitsch 10, que semblava anunciar l’adéu definitiu del grup.

LLARGA TRAJECTÒRIA Kitsch va editar el seu primer disc l’any 1985 –tot i que Costabella i Pairó ja tocaven des dels 14 anys– i segurament és un dels pocs grups catalans que tenen una trajectòria tan llarga i sense interrupcions en la història de la música del nostre país. Durant aquest temps, han editat quinze discos i han tocat en més de 200 concerts, repartits al llarg de tota la geografia catalana, Comunitat Valenciana, Múrcia, Madrid, Moscou, entre d’altres. Fins i tot tenien prevista una

gira per la Xina, però que finalment no va prosperar per motius polítics.

Potser sorprèn que un grup amb tants anys de vida hagi passat una mica desapercebut i hagi estat al marge del moviment conegut com a rock català, tot i que l’estil dels Kitsch és a les antípodes de Sopa de Cabra, Sau o Els Pets. Per a ells, “la música és una vocació, una part molt especial i única i no una manera de guanyar-se la vida”, assegura Joan Pairó, baixista del grup.

Potser per això, viuen de feines normals, com la majoria de la gent, i eviten precisament ocupacions relacionades amb el món de la música per evitar la saturació. “Des del principi varem escollir la música com una via d’escapament, una part que ens aporta energia i que ens omple”, diu Lluís Costabella, cantant i guitarrista de la banda.

“Teníem molt clar que no volíem ser professionals de la música”, apunta, per la seva banda, el baixista Joan Pairó.

ENERGIA I FOSCOR Un dels trets característics del quartet de Banyoles (David Zamora a la guitarra i Jordi Farreras a la bateria complementen la formació actual) és la força de la seva música.

Guitarres contundents, una base rítmica sòlida i unes lletres rodejades d’ombres i penúries. “La gent pensa que a les nostres cançons es reflecteixen les nostres vivències personals, però en realitat parlem de les coses que a tots ens rodegen i que a ningú li agrada esmentar”, assegura Lluís Costabella.

I aquesta afirmació és certa, ja que les lletres de Kitsch parlen d’angoixes, la por, la frustració, el fracàs, la bogeria, temes que no agraden però que estan presents a les nostres vides. No és una moda, no es tracta d’expressar una postura, “fem la música que ens surt en cada moment, no la busquem”, diu Costabella. “Agafem la guitarra i fem el que sabem fer i el que ens surt en cada moment”, afegeix el cantant del grup.

Independentment d’això, Kitsch és un grup diferent a la resta. Camaleònic, s’adapta als temps i canvia en funció de les coses que passen al seu voltant. “Cada àlbum suposa la superació d’una crisi”, assegura Joan Pairó. Per aquest motiu, potser, no hi ha dos discos iguals en la trajectòria de Kitsch. La força i la contundència queden reflectits en el Kitsch IV i en el Kitsch 10, el to pausat i melòdic en el seu Kitsch Elektrokàustic, la part més introspectiva en el Kitsch 8… Sempre s’han reinventat i han fet allò que han volgut, sense estar lligats a les exigències d’una discogràfica o a la necessitat d’un èxit comercial.

BENZINA_31

El grup ha estat poc amant dels convencionalismes i ha decidit estar aïllat de la resta per conviccions pròpies.

A CONTRACORRENT El poeta sabadellenc Pere Quart va dir en un dels seus poemes que tot allò que als altres els hi agrada a ell li desagrada. Nedava a contracorrent. Aquesta mateixa frase la podríem posar en boca dels propis Kitsch. Poc amants dels convencionalismes, sempre han decidit estar aïllats de la resta, per conviccions pròpies. No esperen el reconeixement continu dels fans ni l’elogi de la crítica. Fan música com una necessitat personal, com una manera d’expressar el que porten a dins.

Tot i no buscar-ho i de declarar-se “una mica antisocials”, els Kitsch tenen al darrera un important grup de seguidors, que s’han mobilitzat a través de les xarxes socials per donar suport al grup. Precisament en els darrers concerts que el grup ha fet, s’ha vist un important grup de fidels que es desplacen per tot el territori amb el propòsit de veure al grup en directe.

EL DIRECTE, UN LUXE Vaig veure als Kitsch en directe, per primera vegada, l’any 2004, amb motiu de la presentació del seu disc Kitsch 8. El concert era a Banyoles, la seva ciutat natal, i tot feia pensar que seria una nit antològica. Les expectatives es van complir, sobretot perquè abans de començar el concert, la majoria de seguidors afirmaven que veure els Kitsch en directe era un luxe que calia aprofitar. I realment, no em van defraudar.

BENZINA_32

Considero que un grup que en directe millora les cançons d’estudi demostra una vitalitat única. I per a ells, cada directe és com si fos l’últim. “Sembla una frase feta i de cara a la galeria, però toquem sempre com si fos l’últim concert perquè no sabem mai si n’hi haurà un proper”, assegura Lluís Costabella.

25 ANYS GEMEGANT...

“Crèiem i creiem en el destí”. Amb aquesta frase resumeixen els seus plans de futur.

Tothom pensava que amb el Kitsch 10, el grup abandonaria els escenaris. Lluís Costabella assegura que en aquell moment ell estava vivint un dol, per diverses vivències i també per un replantejament personal. Ara, amb la presentació del seu nou single, demostren que continuen vius i amb nous projectes que volen desenvolupar, sempre que el temps ho permeti i que el destí així ho determini. Això sí, “amb ganes de fer coses noves i diferents”, conclou Costabella.

Passi el que passi, els seguidors de la seva música sempre podran gaudir dels seus grans himnes, música que surt de les entranyes i que reflexa les foscors de la condició humana. Segurament no és ni serà mai un grup de masses, però ara com ara Kitsch és un dels petits tresors del nostre país que cal mimar i seguir de prop, ja que mai deixaran de sorprendre’ns.

Kitch va editar el seu primer disc l'any 1985 i, segurament, és un dels pocs grups catalans que tenen una trajectòria tan llarga i sense interrupcions en la història de la música del nostre país.

El Far del Rock

Bikimel DISCOGRAFIA : Stat Jònic (Temps Record 2010) ENLLAÇOS www.bikimel.com www.myspace.com/bikimel www.facebook.com/bikimel www.twitter.com/bikimel www.youtube.com/bikimel

P

er què estàs en el món de la música?

La música és una part de mi, que s’ha enfortit dins meu més que d’altres, i sembla que també hi ha hagut resposta; pertànyer a aquest món no és una cosa que depengui només de tu. De petita sempre em sentia en una bifurcació artística, com si m’hagués de decantar o per l’art visual, pictòric o bé pel musical, tots tres representaven un refugi, una diversió, la comunicació amb un mateix de manera individual. Durant l’adolescència em va semblar més atractiu el factor social que acompanyava al món musical, més divertit que l’aïllat món dels pintors i l’estressant dels dissenyadors. Tot i que la part de la composició sempre quedava a la rereguarda en papers o gravacions de casset, jo on em desfogava era amb el blues i el rock als escenaris. Quan vaig tenir la primera targeta de so Mbox (2005), vaig veure la llum, tenia l’eina perfecte de creació! Per fi tenia el control de les meves cançons i podia jugar amb elles sense necessitar a ningú. Al cap d’uns anys en una de les gravacions vaig provar d’incorporar el català i va sortir La Mel del

Meu Rebost; buscant un so més simple i acústic allà va néixer Bikimel. Ara per ara no sé què em depararà el futur: si la gent prefereix la veu o les meves cançons, si en anglès o en català, si m’agrada més dissenyar o produir temes, però sí que tinc clar que em costa separar la meva feina de la meva vida.

entrades gratis als concerts? Per presumir amb les xatis que coneixes algun músic reconegut...?

Quin espai ocupes en l’escena musical catalana?

Vinc de la música nord-americana, quan vaig començar amb Bikimel, al 2007, no era una aposta gaire corrent, ara ja n’hi ha més de grups amb aquestes sonoritats.

A més de molts altres factors, la part més important per triomfar i mantenir-se, també està en el management i la promoció. Fins ara m’ho havia portat tot jo sola i crec que em podria haver anat millor, però he preferit el camí d’anar poc a poc i poder experimentar pel camí i sense disc.... Tot i així, als inicis de bikimel, se’m feia estrany no tenir ofertes de management amb una cançó sonant diàriament a les radiofórmules... és l’anti-promoció que en dic jo. El disc va sortir un any més tard.

Quina importància li dónes a les lletres de les cançons?

A vegades la composició no es pot explicar en paraules, té un punt abstracte interessant, que no m’agrada racionalitzar massa. Però és clar que et pots guiar més per la sonoritat de les paraules o pel que vols dir. Si aconsegueixes les dues coses, posar-li acords i melodia, seria la part fàcil per mi. Però el millor que et pot passar és tenir alguna cosa a dir ja sigui en la música o en el missatge.

Enregistres discos per fama, diners o fans?

I tu ets periodista musical perquè així tens

Recomana’ns tres músics o grups catalans.

Blue Heart, Alls Nous Piquen, Òxid, Aleix Garriga, Rosa Pou...

En quins projectes estàs treballant ara?

Estic iniciant el format acústic Racons amb celo i viola; on Bikimel agafa un so més intimista i la veu pren més protagonisme. Tinc les cançons del proper disc compostes i començaré a gravar-lo aviat. I també estic acabant una col·laboració per al nou disc de Guillamino.

BENZINA_33

Crítiques de música ROCK. Ramon Faura prem amb força les fórmules del rock i les transforma en un folk psicodèlic, tenyit per les arrels del blues i ens presenta un àlbum ben destil·lat.

Hi ha una continuïtat conceptual amb l’anterior disc Acusticus replica (Bankrobber, 2009) però en aquest hi havia més punk en les bases de les composicions. En el disc compacte que avui comentem el predomini del blues és esclatant però amb tots els matisos que hi incorporen els altres dos membres de la banda: per un cantó, Elvis JV amb el cello hi aporta una densitat harmònica ben sorprenent i, per un altre cantó, Xavi Tasies amb tot un seguit de percussions imaginatives. Alguns temes aconsegueixen l’aprovació incondicional com ara Autoretrat a les 3 i d’altres no poden desempallegar-se d’una certa espontaneïtat que els juga en contra, com ara No sóc prou. Faura segueix oferint-nos les seves cròniques urbanes sobre individus petits de ciutat. A Idiotes ens deixa entreveure la força de la seva poètica autoparòdica i sarcàstica. Amb aquest disc no abandona el seu posat d’enfant terrible i de punky convençut.

Seguirà agradant als seus seguidors i, fins i tot, alguns més es posaran a les primeres files dels seus concerts. R.M Brou LE PETIT RAMON Bankrobber

ROCK. Hom pot no estar bé de moltes maneres.

Una d’elles pot ser del cap. I en aquest cas la manca d’anormalitat mental pot ser negativa o positiva. En el cas dels Amics del Bosc aquesta hi és i és de la bona. Si llegim el títol del seu segon àlbum, Fluctuacions de l’Apòstol/Flam, ja s’entenen (o desentenen) moltes coses. Aquests quatre nois de Barcelona, liderats per l’assilvestrada veu de Josep Torelló, presenten onze temes carregats de rock i de lisèrgica psicodèlia. Classicisme en les formes i actitud escènica.

La guitarra pren el paper de narradora en les melodies, on també cal destacar la tasca de Guillem Caballero als teclats, ja que el paper d’aquest dóna consistència, varietat tàctica i estilística al conjunt. Els Amics del Bosc parlen d’amor i d’estats mentals d’altes capes atmosfèriques. “Genoflex a terra amb màscares d’ou dur. Et beso l’esquena i somnio per tu.” Sentències com aquestes, de la juganera Petita Cecília, són l’emblema de l’esperit eteri de la banda. Dóna’m la mà o Dies de massa calor són la vessant amb més lògica rock del grup.

D’altres, com Blues dels cretins, donen el contrapunt i serveixen per desengreixar el repartiment de les onze impetuoses cançons. I és que Fluctuacions de l’Apòstol/Flam desprèn energia, i demana ser escoltat amb les finestres obertes. Les mentals i les de casa. Ò.V. Fluctuacions de l’Apòstol / Flam ELS AMICS DEL BOSC Casafont Records

RUMBA-ROCK. Després de quatre anys sense editar un disc amb cançons noves, ens arriba el seu cinquè disc. Els ha anat bé aquest temps de silenci creatiu. En aquest disc compacte hi trobem alguns temes que són dels més bons de la seva trajectòria. Ens sorprenen amb Satinfecció i amb T’aprenc, la primera és una reelaboració d’un rock clàssic en una cançó amb nous matisos, per exemple.

Hi ha alguns temes en castellà però la majoria són en català. És un disc amb dotze cançons obertes al ball, sempre amb una base i uns apunts de rumba, que són la marca de la casa de Gertrudis. La producció musical corre a càrrec del mateix grup i de Roger Rodés. S’han esforçat en oferir un ventall estilístic més ampli que en d’altres discos. Han convidat d’altres artistes com ara Roger Mas, Óscar D’Aniello de DelaFé y las Flores Azules i Winston Ducati. La fusió d’estils arriba al seu punt culminant amb la bella La marrana del jersei de llana: rumba, reggae i aires de música centreeuropea a partir de violins.

Gertrudis mostra les seves armes amb una rumba que admet melodies llatinoamericanes, rock, pop, reggae... i recuperen en certa mesura algunes de les troballes musicals dels històrics Dusminguet. R.M Tripolar GERTRUDIS Música Global

BENZINA_34

Per Ricard Mirabete & Òscar Villalibre

FOLK. Litoral fa estiu. Tant si ens referim al genèric com a la banda llevantina que ha pres aquest nom per nomenar la seva proposta. Litoral sona als mesos que s’escriuen amb jota, a mediterrani (amb minúscules i/o majúscules), a camises blanques de cotó, a barrets de palla coronats amb cintes negres. Tot un farcell d’aromes conceptuals que han donat lloc a #1, un EP de quatre cançons amb el que la banda debuta amb el segell Limbo Starr. Litoral compta amb una formació de luxe liderada pel cantant Ivan Cuevas, i nodrida de representants d’altres grups com el guitarra Pau Roca (La Habitación Roja), Pablo Magariños (Abraham Boba), el baixista Edu Baos (Tachenko) i Manu Moreno (Autumn Comets), entre d’altres. Una mena de selecció talentosa posada al servei d’aquesta proposta basada en la qualitat i la proximitat, i en particularitats amb encant, com que tots els instruments de la banda han de poder ser transportats pels propis intèrprets, el que explica la seva vocació acústica. Aquest tastet de quatre pistes (que editen en format vinil de 12” i CD) podem emmarcar-lo dins la nova onada de folk català, que pren la llengua vernacla com a eina comunicativa de forma còmode i desinhibida. Mètriques que parlen d’instantànies quotidianes, però sense exercir un costumisme pur, sinó un imaginari ampli relligat amb metàfores i intuïts noms de dona. Les melodies fràgils i asserenades són la constant de #1. Guitarres, ukeleles i caixes de ritmes prenen el protagonisme en aquest viatge pausat. La de Litoral és una música sincera, sense pretensions de talla ni grandiloqüències formals. Un segle de paisatges, el primer tall, aconsegueix una atmosfera apropiada pel sud italià i per captivar les oïdes. Un violí exerceix de mestre de cerimònies enfilant la cançó a paisatges més clàssics, tot rebent l’acompanyament juganer d’un xilòfon. Altres peces, com A la vora del mar, supuren estiu amable per tots costats. Percussions notables, veus corals i un tornada de senzillesa acadèmica. Amb tot, Litoral deixen una bona sensació de presentació ben feta. Formes i maneres correctes que caldrà veure si tenen continuïtat i coherència en el futur, dins un llarga durada que reafirmi aquestes expectatives. Ò.V. # 1 (EP) LITORAL Limbo Starr

FOLK-ROCK. Tot un seguit de cançons que ens transporten a estats d’ànim i de recerca existencial. Atmosferes obsessives i unes veus que ens transporten bosc endins. Els dos cantants d’Animic es reparteixen la veu principal: el Ferran Palau obre el disc amb Trenco una branca i segueix la Louise Joanne Sansom amb el segon tema del disc, Blue Eyed Tree, extremament lluminós perquè procedeix de l’extrema foscor d’harmonies espectrals.

Tornen amb el seu tercer disc compacte en el qual aconsegueixen dotar les seves composicions de la màxima intensitat melòdica: incorporen una magnífica secció de corda en quatre dels deu temes que constitueixen Hannah.

El grup de Collbató s’ha autoproduït aquest àlbum que serà un dels millors discos d’enguany. Per aquells que encara no hagin pogut escoltar cap d’aquestes cançons, quan ho facin cauran ben endins dels seus encants. La seva música parteix d’un folk d’arrels que sap conjuminar les atmosferes musicals amb la dicció melòdica dels instruments lírics, com ara la veu i les guitarres.

També cal destacar en aquest disc les percussions, en concret a 1979, un dels temes que mostra cap a on van els nous Animic del 2011. En els temes més delicats, quant a la construcció de les composicions, destaca el so més poderós de la banda. A la cançó Taüt la melodia es vesteix damunt d’un vals crepuscular, sobre el tema de la mort en un cementiri. Aconsegueixen una gran densitat sonora a partir de múltiples matisos harmònics. La conjunció vocal dels dos cantants és precisa i enriquidora. És una mostra més que ens fa adonar-nos que el fet que tinguem una banda com Anímic al nostre país és un luxe majúscul. No tenen res a envejar a les bandes britàniques del folk més avantguardista i modern. La producció és excel·lent i la millor frase que podem escriure és que és un disc inoblidable, permanent: no hi trobem punts febles. L’orquestració demostra un equilibri ben executat. En qualsevol cas, al llarg dels deu temes del disc hi trobem cançons de folk calmós, a estones obsessiu i abassegador. Les lletres del disc van cap al fons d’un mateix i cerquen la certesa de la vida. Aquest mes presenten el disc a la sala Bikini de Barcelona dins el Festival de Guitarra. R.M. Hannah ANIMIC Les Petites Coses / BCore

/// Opinió / Els nostres Déus

Abans de la revolució Lolita Bosch

K

atmandú és un lloc de color taronja i cel de color blau on els mandrils roben coses en els temples dels monjos i seuen als porxos a treure’s els polls. Gairebé no somriuen. I fins i tot, si t’hi acostes massa, t’ataquen. Aixequen un braç com si fos una ungla d’acer, amaguen els llavis com si es mengessin qualsevol deix de tendresa i mostren una mandíbula afilada i de color rosa que ve anticipada per un crit. Un rugit profund i gutural que aconsegueix amenaçar-ho tot. En aquesta ciutat on no recordo haver-hi vist mai cap gat i que cada mes de gener es buida per la festa de Shiva: el de l’alè de color violeta, quan els habitants de Katmandú pugen a les muntanyes a adorar un déu antic mentre els turistes passegen impunement pels carrers de la capital. Finalment buida. És llavors quan els viatgers gosen observar, per primer cop i sense por a ser jutjats, els cossos dels animals morts que pengen coberts d’espècies estranyes d’un color encès a les carnisseries tancades. Cap per avall.

Molt a la vora d’allà, i també a la vora dels temples plens de flors seques que mai no s’acaben de podrir del tot, les deeses nenes es mantenen en silenci durant tot el dia de Shiva: el de l’alè de color violeta i els tibetans exiliats repeteixen un mantra nostàlgic i cansat amb una fe insòlita en el passat i una fe insòlita en el futur. Exactament aturats en un present terrible.

En aquesta estranyíssima ciutat protegida per una muralla fictícia que impedeix que els autobusos que pugen de la frontera índia puguin entrar-hi abans de les set del matí: prohibit despertar els que dormen. Després el xivarri esclata de cop, tots els autobusos entren alhora i Katmandú es converteix gairebé de sobte en un lloc meravellós, escrit. On hi passa tot això i hi passa el dia fins que es torna a fer de nit i un munt de ratpenats fugen dels seus amagatalls en el arbres gegants dels parcs i s’afanyen a refugiar-se en algun lloc ignot. Tapant literalment el cel. Com un poderós eclipsi animal en front del qual sucumbeix la ciutat i, per un moment, aquesta ombra immensa sembla capaç de dominar-ho tot.

D’empassar-nos.

I això crea un instant d’emoció absoluta.

I va passar aquí, en aquesta ciutat irreductible i escrita, fa més de quinze anys, que vaig tenir por d’un mandril. Un matí que vaig anar d’excursió a un temple que havia estat d’uns monjos budistes fins que els micos el van ocupar i el van començar a fer servir per seure a la fresca i treure’s els polls els uns als altres. Amb un posat relaxat i contemplatiu que es podria confondre fàcilment amb el taral·leig gairebé inconscient d’una cançó de la infantesa. En això pensava el dia que hi vaig anar. Ho recordo perquè ben bé després de decidir quina era la cançó que taral·lejaria si segués on seien els micos, va voler atacar-me un mandril embogit que va deixar

anar un crit ensordidor que a mi, incomprensiblement, em va fer pensar en la Castafiore de l’Hergé. Tan lluny de casa. I llavors, ben bé quan el mandril era a punt d’abalançar-se sobre el meu cos desprevingut, un amic se li va enfrontar: “Què!?”, li va cridar. I el mandril va abaixar el cap en actitud de venjativa derrota, ens va ensenyar l’esquena peluda i el cul vermell, es va allunyar empipat i jo em vaig enamorar. Era l’hivern de l’any 1990 i jo estava vivint a Katmandú. M’estava en el primer pis d’un petit hotel de color blau cel i marcs escrostonats de color blanc. Un lloc envellit. Un lloc amagat al darrera de la casa on vivien les nenes deeses Kumari que es veneren fins la seva primera menstruació: aleshores es converteixen en serventes de les nenes que les substitueixen. Les Kumari que només estan soles el dia de gener que es fa la festa de Shiva i la ciutat es buida. I fou allà, en aquell hotel blau i blanc, al costat d’unes nenes que gairebé mai no estan soles, on jo vaig estimar ben bé abans de la revolució juvenil que va sacsejar els fonaments del sistema polític nacional i va espantar el rei com si estigués contemplant un eclipsi animal al darrere d’un altre. Era l’any 1990 i pel matí vaig pujar a un autobús color plata amb lletres de color vermell que anava al temple que s’havien quedat els micos. No recordo haver preguntat què deien aquelles lletres escrites en un abecedari absolutament desconegut, però aquell va ser el dia en què un amic em va protegir de l’atac d’un mandril embogit i jo em vaig enamorar de manera irreversible.

Pocs dies més tard va esclatar la guerra al Golf Pèrsic i alguns turistes ploraven espantats als carrers de la capital nepalí perquè volien tornar a casa, amb les seves famílies.

Katmandú es va convertir aleshores, de manera inesperada, en una ciutat trista, més aliena que mai. I tot i així: jo, prenent una decisió irreflexiva i enamorada, vaig decidir perdreho tot: el bitllet d’avió de tornada, el quartet de l’hotel blau amb marcs escrostonats de color blanc i el veïnatge amb les Kumari. I sense pensar-hi dos cops vaig pujar a la gepa màgica d’un animal mort que penjava cap per avall pintat de foc i vaig sobrevolar la ciutat suspesa en un eclipsi animal que repetien, un cop i un altre, una immensa bandada de ratpenats. Com havia fet el petit príncep de Saint-Exupéry quan va decidir, finalment, enlairar-se.

Així que vaig estimar a Katmandú mentre passava tot això dins i fora de la ciutat. I el món, no obstant, des d’allà em va semblar un lloc meravellós. Fins que Àsia es va fer més gran i em vaig allunyar del Nepal, lentament, en un viatge molt semblant al pas pausat del temps al damunt de les coses petites. I vaig llegir, quan ja era fora, que després d’aquell amor absolut, la ciutat va sucumbir a una revolució juvenil que, de lluny, jo vaig confondre amb el final de les coses eternes.

Lolita Bosch és escriptora

BENZINA_35

Crema catalana

Per Tort Yscla

Cesc Martínez

Cesc Martínez (Manresa, primavera del 1974, 37 anys) De què va el teu últim llibre?

D’una foto extraviada que és recuperada anys més tard a dins d’un llibre, a l’oficina d’objectes perduts. Hi surten uns individus comuns i desconeguts, un dels quals, però, està marcat amb una X vermella a la cara. La recerca del protagonista per saber qui eren i què van fer per rebre aquesta amenaça el porta a descobrir fins a quin punt la història té parts clares i racons foscos. Com les persones mateix.

Què aporta el teu llibre al lector? Què li ofereixes?

Intriga, uns grams de desconcert, força imatges (que no necessàriament són visuals o cinematogràfiques) i una exploració més sensorial que racional de l’individu: el seu passat, el present, les relacions amb els altres, el futur... No li ofereixo una novel·la històrica, encara que part de la investigació porti el protagonista a la Barcelona i la Catalunya anteriors al 1992.

Què t’ha portat a presentar-te públicament com a escriptor i a publicar els teus escrits?

No acabo d’entendre la pregunta. No sóc prolífic, però si escric és per necessitat.

Publicar deu ser l’última fase de l’escriptura, quan el text deixa de ser teu i pots, fent una imatge fàcil, amb perdó, passar pàgina.

Quin és el teu proper projecte? En quins de nous treballes?

BENZINA_36

Encara no té forma. Tot allò que constituirà el meu proper treball ara per ara només són una colla d’idees mal connectades, esbossos que no porten enlloc i residus diversos que encara no he endreçat. Pel que començo a intuir, però, em sembla que anirà sobre un gran viatge.

Sobre què no escriuries mai? Per què?

No ho sé... No escriuria sobre temes que no tingués ni idea de què van. D’histologia, per exemple.

Deixaràs llegir a la teva mare el llibre que acabes de publicar? Per què?

Com que per què? Primera que ja se’l va llegir abans que sortís i segona que, si el llibre està publicat, ja no em pertany. Qualsevol pot anar a una llibreria i comprar-se’l! A més a més, ja no tinc quinze anys. La meva mare coneix gairebé tots els meus vicis i no escric d’amagat.

Què vols aconseguir amb l’edició dels teus llibres? Fama o diners?

No existeix una fórmula per fabricar un bestseller. És a dir: els best-sellers solen seguir una única fórmula, però no tots, ni tots els que estan escrits seguint aquesta matemàtica són un èxit. Per tant més val deixar-ho estar. Per mi es tracta de fer el que vulgui i de la manera que em vingui de gust. Això pot tenir un cert reconeixement públic: benvingut.

és escriptor, professor, periodista, traductor, corrector i, diu, el que faci falta.

La Magrana acaba de publicar el seu primer llibre, Opi i sardines.

Ens pots dir quins són els tres escriptors/es que més t’agraden de la literatura catalana?

Suposo que és un tòpic, però jo també vaig passar uns anys de febre caldersiana. Després em va venir la de Trabal, i a Opi i sardines hi ha una petita referència (també n’hi ha a Pla, Rodoreda i d’altres de més lluny). Miquel Àngel Riera potser continua sent un dels meus preferits. Dels vius, ara mateix em quedo amb Ramon Erra i Francesc Serés, malgrat que sigui tan seriós. I també és molt important la poesia. Dels poetes actuals, Víctor Sunyol, que també escriu seriosament, és un destil·lat de vell i dolç, i Víctor Verdú, a qui conec molt bé, té una potència difícil de trobar en altres escriptors.

LA CULTURA A PANTALLA GRAN I A PREUS PETITS!!!!

El primer i segon dijous de

CADA MES Fes-te soci/a ara gratuïtament del Club C.G. al nostre web i gaudeix del PREU DEL DIA DE L’ESPECTADOR TOT L’ANY

1er FESTIVAL DE

CINE NOVA ESPIRITUALITAT Dissabte 7 i diumenge 8 de maig

Els millors videos d’Internet CADA MES A LA GRAN PANTALLA!!

PARTICIPA-HI!! www.cinemesgirona.cat C/ Girona nÂş 175, BARCELONA ( METRO: L4/L5 Verdaguer i L3 Diagonal ) tel. 93 118 45 31

NOVETAT AL CLUB DE LECTURA DE COSSETĂ€NIA

I UN COP DE VENT ELS DESPENTINA Autor: JesĂşs Maria Tibau Nombre de pĂ gines: 120 Preu: 11,90 euros ISBN: 978-84-9791-861-9

Amb el cinquè recull de relats, Tibau continua una estreta relació amb el gènere, i aprofundeix en la capacitat de síntesi pròpia del seu estil. I un cop de vent els despentina ens presenta històries senzilles, capaces de despertar-nos emoció i tendresa en poques línies, o un somriure de complicitat.

De vegades, la vida sacseja els personatges de dalt a baix; altres, mÊs sovint, pren forma de cop de vent que no els fa caure, nomÊs els despentina, i ens fa reexionar sobre el sentit de tot plegat.

El tĂ­tol del llibre fou escollit per votaciĂł dels seguidors del seu blog.

http://www.cossetania.com/premsa/club-de-lectura http://www w..cossetania.ccom/premsa/club-de-lectura # DE LA 6IOLETA s 6ALLS 4EL s &AX COSSETANIA COSSETANIA COM s WWW COSSETANIA COM

BENZINA_37

` Crítica literaria Natura quasi morta Pepa Sobredo

Q

ue els catalans som escatològics de mena, ja ho teníem clar, però que, a més, demostrem un gust especial per la “sang i el fetge” i els misteris es fa més palès ara que tot just fa dos mesos de la darrera Trobada de Novel·la Negra a Barcelona, que enguany ha celebrat la sisena edició. Aquesta trobada ha gaudit des dels seus inicis d’un gran èxit de crítica i públic, amb la presència d’autors com Henning Mankel, Alicia Giménez Bartlett, Sue Grafton o Michael Connelly.

Carme Riera, present també en aquesta trobada, ha estat l’última a endinsar-se en el gènere noir ni que sigui amb una simple capbussada, fins i tot ens atrevim a dir que com a una mena d’homenatge a un gènere que, tot i no ser-ne consumidora habitual, respecta, diu, per la seva complexitat. Riera hereta així una tradició que a Catalunya va encapçalar Manuel de Pedrolo (va crear la col·lecció La cua de palla i ens va donar a conèixer clàssics com Dashiell Hammett o Ross Mcdonald) i que varen continuar altres autors com Jaume Fuster, Joaquim Carbó o Andreu Martín, inspirador de la novel·la de Riera com ho han estat també Donna Leon, l’esmentat Mankel o Andrea Camilleri, aquest darrer amb una legió d’admiradors a casa nostra.

I precisament com fa Camilleri amb el seu comissario, a qui bateja Montalbano en honor a un altre autor clàssic del gènere, Manuel Vázquez Montalbán, Carme Riera ens presenta la inspectora Manuela Vázquez, una dona rodanxona i no gaire agraciada, però d’una perspicàcia i una intel·ligència a l’alçada de tots els seus companys perdiguers literaris.

Riera situa la història de la seva novel·la a la UAB (com feu també el seu homenatjat Montalbán a La vida privada del doctor Betriu), en el moment en què, al març del 2009, els estudiants l’havien pres a l’assalt per protestar contra les reformes del Pla Bolonya. Basada en la desaparició real d’un estudiant Erasmus dos anys abans, recrea el món universitari i en fa rodar uns quants caps: els dels estudiants, afectats per una pèssima reforma educativa, però incapaços de trobar una via de diàleg; el del típic professor dedicat a seduir jovenetes de primer curs i tot allò que li passi pel davant sense gaires escrúpols; els dels professors trepes, més amoïnats a fer carrera dins el claustre que a actualitzar les seves assignatures, i d’altres especímens. Tots, en definitiva, personatges estereotipats que serveixen, en l’estil més clàssic del gènere, de contrapunt del personatge principal, dibuixat d’una manera més precisa, com a una dona plena d’inseguretats i contradiccions, però capaç d’entendre les misèries humanes i de resoldre el trencaclosques.

A cavall entre la novel·la negra anglesa, on l’important no és el qui sinó el què, on les motivacions del criminal són més aviat psicològiques o passionals, i l’americana, més sagnant, Carme Riera construeix una trama plena de morts macabres, de mentides i de mitges veritats, i ens presenta una novel·la honesta, sense pretensions, ben construida (com deia Hitchcock, per a què la història funcioni, l’argument ha d’estar sincronitzat com les busques d’un rellotge suís de precisió), fàcil de llegir i de digerir, àgil, i que és ideal per passar una bona estona. Gens fàcil, creguin-me.

BENZINA_38

Carme Riera Carme Riera (Palma de Mallorca, 1948) és escriptora i professora a la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1974 publica Te deix amor la mar com a penyora, amb un gran èxit de crítica i públic. La seva primera novel.la, Una primavera per a Domenico Guarini, va guanyar el premi Prudenci Bertrana de novel.la el 1980. Des d’aleshores, s’han anat succeint les novel.les i els més importants guardons literaris del país: el premi Ramon Llull, el Josep Pla, el Joan Crexells o el Premio Nacional de Narrativa, entre d’altres. Ha festejat diversos gèneres, com ara l’escriptura de guions per a ràdio i televisió, el conte infantil i l’assaig literari.

Títol_Natura quasi morta Autora_Carme Riera Preu_21 euros Editorial_Edicions 62 Pàgines_256

` Crítica literaria No és el que sembla Ricard Biel

A

cavall entre Pere Calders i Raymond Carver, No és el que sembla resulta irònic des del mateix títol, encertat pel que suposa de denominador comú en el recull de relats, inclòs el to, d’una ironia tan refinada que gairebé provoca el dubte. Des del realisme fins a la ciència ficció, passant per l’onirisme, cada relat breu, narrat amb tècniques postmodernes –ha arribat ja el moment d’anomenar-les postpostmodernes o caldria buscar un nou terme, ni que sigui per distingir la cronologia del propi terme?–, amb un ritme trepidant i eficaç senzillesa, colpeja el lector pel cop d’efecte que demana el gènere, però sobretot pel cru retrat de la condició humana, inserit aquí en temes contemporanis.

Josep Igual pot provocar el somriure en el lector estúpid, el somriure amarg en el lector beneit i el somriure amarg i la reflexió en el lector una mica o molt intel·ligent. Per això la seva proposta agradaria, si la llegissin, a un ventall ampli de lectors.

El pas del temps vist com un bucle absurd, la rutina expressada en la relació en parella o els anys de treball, l’home convertit en un animal petit esclafat per l’home, simbolitzat per un gegant en forma d’ombra, són exemples dels temes recurrents a l’obra, que reflecteix l’embut de deshumanització actual des de la mirada de l’escèptic, per no dir del cínic, amb una mirada humorística que insinua la impossibilitat que res de fet podria ser diferent de com és atès l’atzucac existencial. És precisament la ironia per l’acceptació de la realitat amarga el que endolceix la resignació dels relats a l’hora d’afrontar-la, i el marc absurd pel que fa a situacions i personatges lluny de morir en si mateix transcendeix en fer que el lector reconegui les problemàtiques tractades. I sovint la ironia té un doble component. És el cas del recurs de personatges robots –una ciència ficció avui ja no tan fictícia–, d’un costat reflex de la pretensió d’un món millor a través de la tecnologia, i de l’altre de la desesperació en la contradicció que suposa la deshumanització gràcies justament a l’abandonament de l’home quan l’home està al servei de la màquina. En aquest sentit, Igual rebla el clau en el senzill relat Gràcies pel ball, una excel·lent concentració del patetisme a què mena la contradicció del sistema de vida present: la deshumanització a través de la màquina que ha creat l’home com a pretensió de font d’afecte per a l’home.

En els contes realistes, Igual defuig el maniqueisme pel que fa als personatges i a les idees de fons. Si bé les situacions de vegades ens poden semblar exagerades en la seva constant negativitat, no és en això on hi posa èmfasi. La mala ratxa del personatge del relat Ganes de plorar resulta humorística pel que fa a l’atzar negatiu, però si quan el lector acaba de llegir-lo se sent commogut no és per l’empatx d’humor, sinó per la versemblança de la narració reflectida en la mesquinesa dels personatges. De l’home.

Molt recomanable. I més ara, un cop passat el demencial Sant Jordi.

Josep Igual Josep Igual (Benicarló, Baix Maestrat, 1966) viu a Sant Carles de la Ràpita, Montsià, i és periodista.Va fundar les revistes Raval de lletres i Passadís. Conrea diversos gèneres literaris, com la poesia, el conte, l’articulisme, la cançó, el dietari i la novel.la. Ha rebut diversos premis, com el Ciutat de València de poesia o el Sebastià Juan Arbó de narrativa. Entre altres obres, ha publicat 35 poemes (1988), Lector d’esperes (1990), El cor cansat (1997), Cabotatge (1997), L’any de la fi del món (1999), Torn de nit (2005), Poemes escollits (2007) i les recents Uomo qualque i Fugida en cercles.

Títol_No és el que sembla Autor_Josep Igual Preu_12,00 euros Editorial_Cossetània Pàgines_126

BENZINA_39

Crítica de poesia Solsticis en minúscula

E

Ricard Mirabete

l solstici és un dels moments culminants de qualsevol cicle. És el punt més alt de la declinació solar, ja sigui en el seu valor de màxima expressió, ja sigui en el seu valor de mínima presència. Laura Dalmau ha estructurat aquest volum tenint en compte el correlat objectiu de les quatre estacions de l’any. El llibre comença a la primavera i acaba a l’hivern, i consta de quatre parts que porten el títol de cada estació amb un apunt referent al contingut poètic de cada secció. Ja als primers poemes ens presenta com el desig és la principal motivació del poemari i alhora del fet d’escriure.

Més endavant, prenent una citació de Paul Claudel ens mostra per on van els trets constitutius de la seva poètica: Claudel escriu que l’obra és el resultat de la col·laboració de la imaginació amb el desig. El jo poètic prova de conèixer-se íntimament per mitjà del que viu com a desig, com a anhel, com a mancança. Des del moment que el tu dels poemes és determinant en l’expressió de cadascun dels poemes, la recerca íntima i essencial de la jo poètic esclata en funció de l’altre; d’aquell amb qui la poeta es confronta i que, finalment, li permet desenvolupar-se com a persona desitjant, com a dona.

Al llarg del poemari hi ha un to de confidència amb si mateixa. Hi ha lloc per l’erotisme de reconèixer el seu cos bategant, tant en acte com en pensament, en la seva pell que escriu cadascun dels seus punts vitals i emocionals. La lectura de l’obra ens permet rebre de primera mà l’expressió de la feminitat en constant recerca de sentit i d’essència. En què es configura el desig de les dones? Què busca la dona mitjançant el desig? Aquest volum ens fa possible compartir l’experiència i participar d’algunes constatacions líriques. La veu poètica sempre és un emissor del seu desig; no hi trobarem en els seus poemes les idees sobre la feminitat imposades per la tradició eminentment masculina, i masclista ben sovint. A més, els poemes més aconseguits del llibre com ara –per citar-ne només alguns– L’origen de l’egoisme i Refracció són creacions estètiques que ens fem nostres cadascun dels lectors. En el primer citat, ens obre els ulls i la pell per començar a entendre alguna cosa sobre el sentiment amorós, que no hauria de ser possessiu: les paraules creixen sense adonar-se’n, / s’afanyen com cucs temorosos, arrugats, / encara adormides en una mena de dol. / Volen ser ànimes de punt i seguit, / en majúscula –això sí, sempre mirant-se el melic. Quan l’amor és oposat al dol, quan la vida plena és l’acció d’estimar, sense paraules sinó amb gestos; les paraules dites creixen, s’amunteguen, però ofeguen allò íntim compartit i viscut. En bona part dels poemes hi trobem motius poètics deutors de Gabriel Ferrater, símbols com els cucs, les mans, que ressonen de nou en els poemes de Laura Dalmau.

BENZINA_40

Laura Dalmau Laura Dalmau (El Masnou, 1970) és estudiant de Grau de Llengua i Literatura Catalana a la UOC. Està implicada en la promoció i difusió de la poesia, i en les activitats artístiques de Gràcia. Ha estat inclosa en diverses publicacions col.lectives com ara Erotisme som tu i jo (2007), La Catosfera Literària (2008) i Volen versos (2009).

Actualment edita la pàgina web És l’hora d’hissar els somnis. L’obra que comentem va ser finalista del Premi de Poesia Joan Llacuna d’Igualada 2009 i compta amb les belles il.lustracions d’Ignasi Blanch. És un poemari que va de la imaginació al desig.

Títol_Solsticis en minúscula Autora_Laura Dalmau Editorial_Viena Barcelona, 2010 Preu_10 euros Pàgines_85

Crítica de poesia Mala memòria

L

Ricard Mirabete

a literatura construeix una memòria, individual i col·lectiva. I el desig l’enderroca. La memòria configurada en els versos és un lloc de conflicte, inestable i expansiva, que admet el passat i també el present; fins i tot, el futur també s’anuncia en l’avís dels dies que arribaran en la maduresa, en la vellesa. De tot plegat, Ferran Archilés farceix els seus poemes que recorden ciutats i estableixen un present continu, és a dir, perviuen en la ment d’aquell que les transita i les connota amb la seva mirada reflexiva, emocional i feta d’instants viscuts. El poemari compta amb trenta-set poemes, alguns força breus i sintètics, i d’altres més complexos i narratius. La seva llengua literària es vesteix de realisme i alhora és ben propera a l’expressió pictòrica: els colors són una part que configura la realitat, no tan sols la descriuen: en un dels poemes breus, L’aire blau, assaja l’impressionisme pictòric per mitjà de la paraula poètica: Riu el sol en el teu rostre, / l’aire dibuixa un mocador escapantse, / l’aquarel·la dels teus ulls blaus. Mitjançant el recurs de la personificació del sol, de l’aire, el moviment expressiu i líric capta la realitat d’una instant viscut. Les referències pictòriques són constants, des de Hooper a Modigliani, per exemple.

Al llarg de tot el poemari les operacions poètiques que desenvolupa el poeta remeten a aquest dibuixar la realitat amb la descripció d’un estat emocional i vital que configura la seva vida i la seva memòria. A més, cal afegir que és un recorregut per diverses ciutats –sobretot València, però també París, Dublín, Torí– en les quals la petjada del poeta és vital però també utòpica: escriu l’asfalt de les ciutats però també l’aspresa del seu transitar individual per places i carrers. Els poemes van anunciant l’estat futur que viurà el poeta: la maduresa i la vellesa. A Plaça de Santa Margarida el poeta escriu sobre l’efecte de l’espera quan habitem llocs coneguts, i n’assenyala la nova dimensió que prenen en la nostra consciència: i és el moment / de descobrir en els vells sentiments / l’avís primer de les decadències que ens esperen. La ciutat que ens configura també és presagi del que serem, no tan sols memòria del nostre passat sinó una forma del nostre temps individual. El poeta ha escrit allò que ha volgut comprendre del conflicte que provoca el viure i habitar ciutats que cal integrar dins d’un mateix. En aquest llibre de debut, Archilés dóna una mostra d’allò que els llocs i les ciutats han deixat escrit en ell i que ha sabut integrar en la seva consciència i en el desig perenne que comanda la seva mirada. Ens dirà que la vida fa el seu curs i construeix una memòria –individual i col·lectiva– però que, tanmateix, el desig no té memòria sinó un present que cal saber viure amb intensitat.

Ferran Archilés Ferran Archilés (Castelló de la Plana, 1971) és historiador i treballa com a professor al Departament d’Història Contemporània de la Universitat de València. Mala memòria és el seu primer recull de poemes i va merèixer el Premi de Poesia Manel Garcia Grau 2010, convocat per la Universitat Jaume I de Castelló. Els poemes d’aquest volum parteixen sovint de referències literàries, musicals i pictòriques (des de Philip Larkin a Modigliani, passant per Bob Dylan) i construeixen una memòria sobre les ciutats, entre les quals València. A banda de la poesia, Archilés escriu proses i un dietari.

Títol_Mala memòria Autor_Ferran Archilés Editorial_Perifèric Catarroja, 2011 Preu_12 euros Pàgines_53

BENZINA_41

Avancçeditorial ,

Honorables Cartes a la pàtria perduda Quim Torra Editorial Acontravent

“S

empre he dit que jo no sóc catalanista perquè visqui en un país d’un clima benigne i d’un paisatge oscil·lant 1}i bellíssim. Jo sóc catalanista perquè aquí van viure un dia uns homes que m’interpel·len, que em criden a seguir-los, que m’exigeixen fidelitat a una tradició, a una llengua i a un país.La valentia de Carrasco i Formiguera, la tossuderia de Pau Casals, la tenacitat de Rovira i Virgili, la feina callada i constant de Trias Peitx i Pau Romeva, la brillant intel·ligència d’Hurtado i Nicolau, la falta de prevencions de Xammar, la tendresa de Folch i Torres, l’elegància de Pi Sunyer, el liberalisme de Trueta, el treball infatigable i ardit de Soldevila, Fabra i Coromines, el seny de Prat de la Riba, la ironia de Pla i Cabot, el pragmatisme i la modernitat de Cambó, la intransigència feréstega de Patxot i Macià. Molt bé, ara eliminem-los per un moment, com si mai no haguessin existit.

Què ens queda? Què seríem? Qui es reconeixeria en una Catalunya sense ells? Aviat ja no serem capaços d’entendre res si no ens adonem que en aquest país van viure uns homes que van fer tot el que van fer senzillament perquè els movia el patriotisme.

Durant molt de temps, durant massa temps, fins la paraula pàtria ens l’han volgut fer avorrir i amagar, com un fruit inabastable, verinós, prohibit. Uns, perquè els sona-

BENZINA_42

va burgesa i reaccionària; uns altres, perquè la seva pàtria té vocació imperial i vol acabar amb la nostra. Durant molt de temps, durant massa temps, s’ha volgut banalitzar el naufragi que va suposar per a Catalunya la dictadura de Franco,l’ensorrament d’un model de país que es volia culte i civilitzat, impertinentment noucentista, obert al món.

Durant molt de temps, durant massa temps, fins han volgut fer-nos oblidar que senzillament si som catalans és que no podem ser una altra cosa.Gairebé se’n surten. El miracle de la supervivència del catalanisme és una qüestió que escapa a la lògica més complexa, perquè és molt simple: si només volem sentir-nos pàtria! –que vol dir sentirse part d’una terra on els avis dels nostres avis treballaven a la fornal, la farmàcia, la botiga, la fàbrica o les vinyes.Sentir-se pàtria és sentir-se hereu de la República Catalana, dels valors cívics i ètics del republicanisme, de l’austeritat, de la virtut civil, de la igualtat, la llibertat i la caritat (entesa com a tenir cura dels béns públics). Sentir-se patriota és entendre el patriotisme com la passió per la llibertat, i per això una pàtria lliure, com diu el professor Viroli, només pot comptar amb la força i l’esperit cívic dels ciutadans desitjosos de ser lliures. Per això el patriotisme civil es contraposa al nacionalisme ètnic. Per això, seguint encara el professor Viroli, el

patriotisme no demana una lleialtat cega sinó una lleialtat crítica. Estudiant aquests honorables m’he adonat del que ha significat el seu combat per unes idees i un país: treball, esforç, sacrifici, mort, exili, vides escapçades, oblit.

Ells i gent com ells han obert el camí.

Tan diferents, però que jo veig tan iguals: l’orgull de ser i de sentir-se català, i actuar en conseqüència. Es tracta d’això i només d’això, de recuperar un patriotisme que és civisme, cultura i compromís, de deixar de fer-nos perdonar ser catalans. Si ho som, siguem. I vulguem seguir essent-ho i que ho puguin ser també els nostres fills. Cadascú a la seva manera i com pugui. Tots amb el mateix objectiu: Catalunya, només, sempre.La meva llista d’honorables és tremendament parcial, ho reconec i no me n’amago, però és la meva, l’únic cànon que he sabut estudiar amb una certa honestedat. I l’he volgut acabar amb el meu avi i amb l’últim alcalde republicà del meu poble, dos dels catalans anònims que ens van permetre aguantar en la llarga nit del franquisme. Només em queda per dir que la història del moviment catalanista és una història honorable.

No hauríem d’oblidar-ho”.

(Pròleg del llibre HONORABLES. CARTES A LA PÀTRIA PERDUDA, de Quim Torra).

Aparador

Per Eva Serra

Txernòbil Confessions d’un reporter

L’alquímia del mercat d’alquímies

Hòmens i falagueres i altres relats

Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos

Igor Kostin / Editorial Efadós

Maurici Pla / Quaderns Crema

Toni Cucarella / Editorial 3 i 4

Joan-Lluís Lluís / Editorial La Magrana

Commemorant el 25è aniversari de la catàstrofe nuclear de Txernòbil i de malaurada actualitat, l’Editorial Efadós publica Txernòbil Confessions d’un reporter. Igor Kostin fou el primer reporter que es va exposar a la radioactivitat per mostrar al món la catàstrofe. El llibre, escrit en primera persona, ens explica a través de paraules i imatges com es va viure el desastre. Kostin es trobava a Ucraïna en el moment de l’explosió i el mateix 26 abril de 1986, tan sols unes hores després, va sobrevolar la central. La radioactivitat va ser tant forta que totes les seves pel·lícules es van tornar negres, i només en va poder salvar una. Sorprès per la magnitud de la tragèdia i el silenci de les autoritats, decideix quedar-se allí. Kostin va guanyar el World Press Photo el 1987.

Excursions per la història de Catalunya Gener Aymamí i Domingo / E. Cossetània Una de les millors maneres d’entendre un país és desxifrant la seva història i una de les millors maneres de conèixer-lo és caminant. Això és el que proposa aquesta guia d’excursions, on es recullen dinou itineraris a peu per recórrer el país tot gaudint de l’entorn i coneixent-ne la història. Així doncs, aprendrem que pels camins que ara trepitgem abans ho feren romans, pelegrins, traginers, carlins, soldats francesos, i hi passà la Guerra Civil espanyola, l’exili, i potser també alguns maquis, que formaren part d’episodis de la nostra història. En aquests itineraris no s’explica “la gran història del país” sinó anècdotes, episodis i fets poc coneguts o pels quals la història ha passat “de puntetes”.

Àlex Khan és l’administrador del museu d’art modern de la ciutat de K. La seva dona, Helena, té una pastisseria que l’ajuntament li vol expropiar per ampliar el museu on treballa el seu marit. La relació entre ells dos i amb la seva filla Kristina, de set anys, comença a esmicolar-se en el moment en el qual Khan inicia la recerca de la versió original de Ciutat amb talaies, un dibuix de Paul Klee. Trobar l’obra autèntica no serà fàcil i els protagonistes descobriran que n’existeixen moltes falsificacions. Amb una tècnica paral·lela a la del còmic de línia clara i un humor maliciós i juganer, L’alquímia del mercat d’alquímies explora els límits i el valor de les coses i les relacions humanes, de l’engany, l’estafa i l’estupefacció.

Espanya, capital París Germà Bel La Campana Germà Bel ha entès que la manera més eloqüent de posar en evidència l’obsessió centralista de l’Estat espanyol no és amb discursos ni opinions, sinó repassant amb gran rigor i precisió la història de les infraestructures. Escrit amb una prosa amena i suggestiva, viatjarem pels camins de posta, les carreteres de Ferran VI i Carles III i l’Espanya del ferrocarril del segle XIX. Ens són revelats secrets sobre les autopistes, l’AVE –la gran obra faraònica de l’Espanya contemporània–, i la gestió dels aeroports. ¿Té solució el desequilibri dels peatges a Espanya? ¿Exercim la solidaritat aèria o Palma de Mallorca paga els aeroports de Madrid i Barcelona? ¿L’AVE servirà per potenciar les ciutats per on passa?

Aplega nou relats a través dels quals Toni Cucarella insisteix a recrear un món que té la seva pròpia manera de viure, creure i morir. Cucarella descriu com les identitats col·lectives, part essencial de la construcció de la identitat individual, estan en procés d’extinció, en especial en el món occidental i en particular en el dels valencians. Viatgem de la nit de la postguerra franquista a la nit de la victòria electoral d’Obama. Hòmens i falagueres, un dels relats del llibre i el que li dóna el títol, explica la història d’Errol Flynn, nascut a Xàtiva, i com és que va arribar a convertir-se en un actor tan famós. O la història de Polifemo del Olmo, l’home més forçut del món que renegà dels seus orígens a canvi de la glòria franquista.

El preu de la memòria El cas de l’Arxiu Centelles Ramon Alberch / Editorial Pagès En els darrers temps, el conegut com a cas Centelles, ha tingut un ressò extraordinari als mitjans de comunicació. La història d’un arxiu amb imatges excepcionals de la segona república i la guerra civil preservat pel fotògraf Agustí Centelles que finalment ha anat a raure a Salamanca per decisió dels fills, ha generat l’interès de molts ciutadans. Ramon Alberch, que fou subdirector general d’Arxius i Gestió Documental de la Generalitat, va ser l’encarregat de negociar amb els fills d’Agustí Centelles la compra de l’arxiu que finalment va adquirir el Ministeri de Cultura. En aquest llibre ens apropa a les claus del debat i ens desvetlla algunes de les incògnites d’aquest controvertit afer.

Només algú com Joan-Lluís Lluís, nascut a França i de nacionalitat francesa, però reclamant-se d’una altra cultura, podia mostrar-se tan despietat amb l´autoproclamat «país dels drets humans».

Manipulació de la història, rentats de cervell, matances i colonitzacions, política totalitària de destrucció lingüística, aquest llibre és un catàleg esfereïdor que no deixa gaire lloc als dubtes: França és un engany. Joan-Lluís Lluís no ha trobat ningú més per confiar-se que el seu gos, un bastard tafaner que li sap portar la contrària. L’autor el sabrà convèncer?

Llegiu aquest llibre i ho sabreu. Però atenció: és probable que mai més no pugueu passar la frontera del nord sense un petit calfred. Potser un calfred de disgust.

Història d’un Estat clandestí Jan Karski Quaderns Crema Jan Karski feu de correu entre el govern polonès a l’exili, instal·lat a Londres, i la resistència interior, després de la invasió alemanya de Polònia. Així comença una història trepidant d’espionatge, detencions, lleialtat i camaraderia que el va fer recórrer Europa en plena guerra, i que s’acaba amb una sorprenent visita al gueto de Varsòvia i el descobriment, quan va entrar clandestinament en un camp de concentració, de l’existència del terrible pla d’assassinat sistemàtic del poble jueu. Aquest llibre, escrit al cap d’un any de les seves extraordinàries aventures, recull amb una enorme capacitat narrativa, tots els detalls i les històries que li van sobrevenir i es va convertir en el primer que va anunciar la barbàrie.

BENZINA_43

El color de les vocals

Fotografia de Carles Mercader

Vicenç Altaió, poeta: "En l'avantguarda hi ha més rastres de passat que en una obra clàssica"

BENZINA_44

/// Opinió / Entre copes

Tenen més, només tenen això

E

Aquí no ens atrevim a incloure els castellers, la música tradicional catalana i altres elements culturals en els nostres cellers, i la prova més evident és que tenim literalment abandonats més de la meitat dels cellers modernistes catalans, fins i tot davant l'evidència diària de les llargues cues de turistes davant la Sagrada Família i la Pedrera.

[[

ls darrers quatre mesos he donat la volta a Espanya visitant cellers i entrevistant emprenedors del sector del vi.

A la tornada he escrit i he explicat en diferents conferències la inversió milionària de la Ribera del Duero en la promoció del turisme del vi, el premi d’enoturisme que ha guanyat González Byass a Jerez, i la distinció de l’Hotel Wine Oil Spa Villa de Laguardia, a la Rioja alavesa, com el millor establiment enoturístic de l’Estat.

He preguntat a diferents amics i professionals catalans perquè creuen que altres zones vinícoles treballen millor que nosaltres la promoció dels seus vins i de les seves rutes turístiques del vi. I la resposta sempre ha estat constant: ells tenen més diners, i a més, només tenen el vi, per això se centren en promocionar-lo.

Totes dues respostes, a més, venen sòlidament argumentades. Ells tenen més diners perquè l’Estat explota fiscalment Catalunya i deriva els recursos cap a aquestes regions. I aquestes regions es concentren en la promoció del vi i l’enoturisme perquè no tenen altres sectors econòmics importants.

La doble explicació és comodíssima, perquè si agafa despistat pot semblar veritat. I a més, encaixa de ple amb el discurs dominant de l’espoli fiscal. Però les coses són una mica més complicades.

D’entrada, González Byass té una identitat històrica, estètica, arquitectònica i cultural que no he vist mai en un celler català. La seva imatge del Tío Pepe i el seu vincle amb el flamenc, amb el cavall andalús i amb altres elements de la cultura andalusa és total, i encara que la seva oferta turística pugui recrear-se en certs tòpics, la seva autenticitat atrau visitants fins al punt que és el celler més visitat d’Espanya i uns dels cellers més visitats del món.

Aquí no ens atrevim a incloure els castellers, la música tradicional catalana i altres elements culturals en els nostres cellers, i la prova més evident és que tenim literalment abandonats més de la meitat dels cellers modernistes catalans, fins i tot davant l’evidència diària de les llargues cues de turistes davant la Sagrada Família i la Pedrera.

Davant l’argument que ells tenen més diners, he de dir que ells aconsegueixen més diners perquè s’ajunten i fan uns plans estratègics que donen mil voltes als nostres, si és que en tenim algun. És

[[

Lluís Tolosa una qüestió d’ordre: primer fan una bona planificació, i amb això comencen a buscar recursos.

Veure-ho d’una altra manera, és com aquell nen, que quan suspèn diu que el profe li té mania.

Mireu un exemple: les dues mencions especials concedides a cellers enoturístics en el I Premi Rutes del Vi d’Espanya han estat per Bodegas de Aranda i Bodegas y Viñedos Comenge, totes dues de Ribera del Duero. I les dues mencions especials per a establiments enoturístics se les han emportat el Restaurant El lagar de Isilla, de Ribera del Duero, i l’Hotel Eguren Ugarte, de Rioja alavesa.

Qualsevol podria pensar que ja estem de nou, sempre els mateixos. Però el problema real és que de les trenta candidatures, només dues eren catalanes. Si no ens presentem al concurs més important de l’Estat en matèria d’enoturisme, com volem guanyar alguna cosa? I com a membre del jurat, com puc defensar les candidatures catalanes si ni es presenten.

El Celler La Gravera, de Lleida, és l’únic celler petit que es va presentar, i es va portar la menció especial a la Innovació, Qualitat i Desenvolupament Sostenible. I Miguel Torres, intel·ligent, sempre present, va guanyar el Premi Especial al Mèrit Enoturístic. Però on eren la resta de cellers, de restaurants i d’hotels de les nostres zones vinícoles?

La conclusió em sembla senzilla: si no et presentes, la probabilitat de tenir premi és molt baixa, o nul·la. Doncs d’una forma similar, Ribera del Duero té un pressupost de promoció de l’Enoturisme que en aquests moments és de 4,5 milions d’euros perquè se l’ha guanyat. El seu pla estratègic està a anys llum de tot el que he vist a Catalunya en la darrera dècada. És una partida íntegrament destinada al Pla de Dinamització Turística de la seva ruta del vi, per una durada de tres anys. Un terç del finançament ve del consorci format per cellers, hotels, restaurants, museus, botigues de vi, una cinquantena d’ajuntaments, les quatre diputacions (Burgos, Soria, Segovia i Valladolid) i el Consell Regulador de la DO Ribera del Duero. Un cop organitzat això, el segon terç el posa la Junta de Castilla y León, i terç restant és una aportació del Ministerio de Industria, Comercio y Turismo. Fem el primer pas, que només depèn de nosaltres, i veure-ho com vénen el segon i el tercer.

Lluís Tolosa és sociòleg i escriptor

BENZINA_45

Tres caps, un barret:

LA PINTURA Conjuncions (Àlex Pallí, Pablo Rei i Luis Trullenque).

Per Ester Xargay

Conjuncions (Àlex Pallí, Pablo Rei i Luis Trullenque).

R

oland Barthes, al seu assaig El grau zero de l’escriptura, diu: “L’única utopia rau en el llenguatge, en l’acte poètic (...) La multiplicitat de les escriptures institueix una literatura nova en la mesura que inventa el seu llenguatge només a fi de ser projecte: l’escriptura esdevé la utopia del llenguatge”. Als anys seixanta el textualisme va indagar en aquest fet estètic pel que fa a la literatura. També el grup de pintors francesos Support-Surface, coetani del textualisme i de la revista literària Tel Quel, reivindicaven aquestes idees, que van aplicar amb radicalitat al llenguatge plàstic. Aquests pintors interpel·len la tela i el bastidor, i ho fan amb els valors intrínsecs a la pintura, com ara la materialitat i el color. Ells només es permetien les implicacions emotives que les combinacions cromàtiques poguessin despertar en l’espectador. Estructura i textura, doncs, com a únics portadors de la totalitat del missatge. Claude Viallat, un dels coneguts membres d’aquest grup, diu: “Convertir-se en la mà que actua sense cap control de la voluntat o el desig.”

A l’exposició Conjuncions, igualment s’hi branden els valors principals de la pintura amb l’aposta que fan els artistes Àlex Pallí (Sant Feliu de Guíxols, 1972), Pablo Rey (Barcelona, 1968) i Luis Trullenque (Alcañiz, 1968). Les obres que s’hi exposen són el resultat del treball que han fet tots tres plegats, de pintar a sis mans sobre una mateixa tela. Tot un repte que ha reeixit, esplendorosament, gràcies a una filosofia de BENZINA_46

Conjuncions (Àlex Pallí, Pablo Rei i Luis Trullenque).

l’art afí i compartida fins a la fusió plàstica dels seus respectius llenguatges en un mateix suport.

En resulta una exposició impactant i vital, d’alt voltatge pictòric. Grans teles riques en continguts dinàmics, generats per les formes i els colors tractats com a elements que s’estructuren dins les grans superfícies, tot configurant cercles, línies i altres grafies.

S’hi posa en joc un ventall de possibilitats expressives, hàbilment combinades i explotades, que es desprenen sota la força i la implicació de la personalitat pictòrica de cadascun dels tres autors. S’hi plasmen l’expansió i la contenció, l’acumulació i el despullament per mà d’un rastre que denota el fer per pregonament desfer, tot íntimament compartit en el saber refer arran de la desfeta.

D’aquestes pintures se’n desprèn quelcom d’equilibrat que atrau i captiva la mirada en l’aparent desordre cromàtic que exhibeixen amb orgullosa llibertat. És el

substrat del temps de l’elaboració, que hi batega amb la complicitat de qui viu el mateix procés de negacions que no resten pas, sinó que sumen, com en un palimpsest on conviuran taques i regalims, agressions o aplicacions amb pinzellades suaus i delicades, des del gest més arrauxat fins a la ratlleta més insòlita que qualsevol dels tres s’hagi tret del barret, de la pintura.

Talment és com Viallat ens descriu la pintura: “una tremolor, una incertesa interior, un compromís amb el canvi, amb infringir, amb subvertir el coneixement i la consciència. Treballo sense voler, sense saber, només utilitzant el mecanisme dels gestos (...)“.

Conjuncions. Tres pintors sobre una mateixa tela.

Fins el 20 de maig de 2011.

Sala d´exposicions de la Casa de Cultura de Girona.

Plaça de l´Hospital, 6. Girona.

EX?. Oli sobre tela. 200x90. Isidre Manils.

Clarobscurs encesos Per Ester Xargay

I

sidre Manils (Sabadell, 1948) torna amb obra nova després de l’esplèndida exposició doble del 2008, Cine Ateneo: La seqüència, al Museu Abelló, de Mollet del Vallès, i La visió, al Museu d’Art de Sabadell, a cura del crític d’art Jesús Martínez Clarà, que va fer una tria d’obres amb les quals, a través d’un original plantejament expositiu, hom podia seguir el fil d’una poètica pictòrica de divuit anys amb una trajectòria impecable.

D’aquesta retrospectiva, se’n va editar un catàleg excel·lent, que recull gran part de l’obra exposada, amb una entrevista i un bon un ventall de textos que ens endinsen en els fonaments del peculiar treball pictòric d’aquest artista de mirada cinèfila. Diu Manils, a la conversa amb Clarà: “Al cinema vaig aprendre què pintar, però no en el sentit literal, de temes, sinó més profund; el ‘què’ seria el tema principal de la meva pintura, el ‘com’ és el que m’ha donat més guerra (...)”.

I aquest “com” ha fet d’aquest artista un corredor de fons de la pintura, per a qui l’art de pintar és l’essència del seu llenguatge, com una gramàtica estricta que ho estruc-

tura tot fins a interpel·lar l’inefable. Amb els estris de pintor, Isidre Manils elabora la seva sintaxi, on tot és subjectivat per la tècnica i on la pensa predica l’atzar, que s’activa amb el verb compondre. En resulta una locució pictòrica, una composició on el subjecte verbalitza, amb una fidedigna precisió qualsevol element representat, tot generant així contrastos entre volums il·luminats i d’altres d’enfosquits.

Ara Manils, sota el títol de Palimpsest, exposa les seves darreres pintures, fruit de tot un any de treball laboriós, constant i rigoròs. Són quatre úniques obres, una de les quals és un gran mural fet d’un centenar de petits formats en paper, cadascun dels quals té vida pròpia i es pot independitzar de la resta.

En l’elaboració d’aquestes obres, Manils ha continuat exercint la seva idiosincràtica tasca de recol·lecció d’imatges de tota mena, del cinema, de la televisió i, en aquesta ocasió, de revistes. Ell les ordena, meticulosament, seguint els registres que li interessen, les sotmet a l’atzar del tall de la guillotina i, a les teles i papers amb què treballa, hi incorpora els retalls d’imatges diverses (cabells, cossos, collarets, objectes brillants,

cortines de vellut vermell, etc...) i les integra al negre i, amb gomes i pinzells, els farà ressorgir a la llum, ben manilsianament, tot deixant així aparèixer el substrat iconogràfic i cromàtic que caracteritza la seva obra.

Es tracta d’unes pintures que l’artista ha situat en una sala fosca, com al cinema. Són fons negres on la llum es revela bel·ligerant en esventrar la foscor a fi de configurar la imatge. En aquests clarobscurs manilsians, la llum conceptual emana pels esvorancs del negre, diàfana i envolvent, a cops direccional com la llum d’un projector de cinema, i a vegades com a focs incandescents sortits de la foscor, bo i conferint-li colors, matisos i volums, i accentuant d’aquesta manera el potencial del negre, magma d’on tot pot aparèixer. Diu Manils: “Jo cada vegada gaudeixo més en anar a trobar la imatge que s’amaga en la tela. M’agrada aquesta reflexió que se sol fer sobre l’escultura: que el marbre ja conté la imatge i que cal anar-la a treure, a buscar-la, a alliberar-la”.

Isidre Manils, Palimpsest.

Fins el 14 de maig de 2011.

Galeria SIS. Travessia de la Borriana, 6, Sabadell.

BENZINA_47

Per Ester Xargay

Perspectives d’un horitzó subjectiu Vista d’una sala de l’exposició. Fotografia de Marcelo Isarrualde, 2011.

Y

amandú Canosa (Montevideo, 1954), resident a Barcelona des del 1975, amb l’exposició retrospectiva El árbol de los frutos diferentes, ha assolit, ben reeixidament, de defugir la cronologia. Hi proposa un recorregut lliure, en mostrar les obres com un rizoma, sense jerarquies, la qual cosa li permet de prioritzar la filosofia intrínseca de cada peça per tal d’evidenciarne els fruits –com el títol de la mostra suggereix–, la varietat dels quals s’hi ramifica. Així mateix, per tal de copsar l’estructura d’on parteix el ric imaginari estètic exposat, l’espectador pot establir les relacions que susciten tota una àmplia diversitat de formats, suports, estils, tècniques i gèneres.

El conjunt de l’exposició ofereix tota una composició espacial, on cada obra és autònoma, però situada estratègicament en un lloc des d’on estableix vasos comunicants amb la resta de la constel·lació de peces. Així com habitualment Canosa comença les seves obres traçant-hi la línia h, l’horitzó, com a base compositiva, igualment ha dissenyat la mostra tot pintant aquesta línia h a les parets de la Fundació Sunyol, bo i dividint-les en dos hemisferis acolorits, on BENZINA_48

situa les obres segons els continguts corresponents al cel, al mar, a la terra, entre altres elements més subjectius, ja que ell s’autodefineix com a un paisajista del llenguatge.

D’aquesta manera, en recórrer l’espai expositiu, l’espectador s’integra dins la composició global, com si caminés pel paisatge intel·lectual on Yamandú Canosa ensinistra la mirada, i talment hom pot aprehendre cada peça en el context del seu paisatge mental. L’horitzó, doncs, com a eix del llenguatge pictòric de l’artista, en el qual destaca el seu gust i la reflexió pel que fa al dibuix, fruit de procediments matemàtics que creen efectes òptics, com ara l’anamorphosi o els isoformismes. Per això retrobem sovint l’equema d’un arbre que, invertit, esdevé una arrel o uns llamps, segons com l’artista l’hagi situat en relació a l’horitzó traçat. També hi anem veient figures com ara els icebergs, sota la punta dels quals les formes es desfermen tot generant tensions.

Cal esmentar l’espai que Yamandú Canosa endreça a la poetessa uruguaiana Amanda Berenguer. La força i l’experimentació, tant textual com visual, dels seus poemes adquireix, en mans de Canosa –que els desplega a gran escala–, tota la dimensió

plàstica que ella suggeria potencialment a les pàgines del llibre. I val a dir que s’hi fan ben paleses les afinitats i inquietuds ben compartides entre tots dos, com ara als llibres Las nubes magallánicas o La cinta de Moebius, on Berenguer plasma la seva personal contemplació de l’univers i dels seus plecs inquietants.

En aquesta mostra tan personal, no hi podien faltar referències al mestre uruguaià, vinculat a Barcelona, Joaquim TorresGarcia, al seu compàs àuric i al seu famós mapamundi invertit, que ara Yamandú Canosa, a la seva manera, recontextualitza amb grans dosis de finíssima ironia.

Vet aquí tots els fruits d’un treball acurat, intel·ligent i sensible, on bateguen neguits, obsessions i reflexions íntimes. Un tot personal en què aflora la psicoanàlisi com a quelcom indesxifrable i tèrbol, que l’artista plasma tot transmetent, paradoxalment, una inexplicable sensació de pau i serenor, per mà d’un bell equilibri geomètric.

El árbol de los frutos diferentes.

Retrospectiva de Yamandú Canosa.

Fins el 10 de setembre de 2011.

Fundació Sunyol. Passeig de Gràcia, 98.

Barcelona.

BENZINA_49

Tranquil, pernil

BENZINA_50

Per Aleix Sal贸