Benzina 47

Benzina 路 N潞 47

De tinta se始m taquen els dits de les mans quan evapores les lletres

3e

10

Editor

David Centol centol@comunicacio21.com

ESPAI BENZINA ull agrair la col·laboració d’en Pau Riba, la Lulú Martorell i l’Eduard Voltes que han volgut participar en la publicació de l’excel·lent peça que obre la revista d’aquesta temporada. No és pas fàcil escriure d’algú que ja no hi és i és per això que la seva contribució es fa especialment valuosa. Morir de dia és una pel·lícula documental que s’estrenarà les properes setmanes i que ens descriu a quatre personatges de la contracultura catalana que ens ofereixen el relat de la seva vida amb una dosi de compromís i sinceritat.

BENZINA recupera firmes perdudes i els lectors es podran retrobar amb l’escriptor Lluís-Anton Baulenas a qui també vull agrair la seva empatia permanent amb el projecte de construir (i mantenir) una revista com la que teniu a les mans.

També disposem de la lucidesa de l’escriptor i periodista Albert Lladó, home orquestra amb una enorme capacitat per tocar piano, flauta i trombó i, a més, (important) fer-ho bé. Us recomano el divertidíssim article de Lluís Tolosa, a qui hem de felicitar per l‘edició d’un nou llibre (Catalunya no és Califòrnia, LTA edicions) que recopila les seves millors columnes publicades a BENZINA al llarg dels últims anys.

En Tolosa ja és indissoluble de la publicació i som conscients que la seva secció Entre copes és de les més llegides i valorades: introduir el món del vi en una revista de producció cultural no deixa de ser una excepció dins l’excepció que és, en si mateixa, la pròpia revista.

Aquest número 47 és també el final d’una transició que BENZINA va iniciar ara fa més de dos anys.

José Antonio Pilar continuarà com a columnista permanent però altres tasques absorbents dins la mateixa empresa editora l’apartaran de la direcció d’una BENZINA que ha estimat tant com la va estimar el seu predecessor.

V

L’altra cara de la contracultura 22

48

El mètode Galceran Joan Maragall

54 Benet Rossell

57 Pipilotti Rist www.revistabenzina.cat

Nº 47 Editor: David Centol i Lozano Columnistes: Lluís-Anton Baulenas, Ricard Biel, Lluís Cabrera, Eugeni Casanova, Daniel Condeminas, Albert Lladó, Vicenç Llorca, Xavier Marcé, Montse Gispert-Saüch i Viader, José Antonio Pilar, Lluís Tolosa Col·laboradors: David Caño, Ricard Mirabete, Neus Miró, Oriol Osan, Eva Serra, Tort Yscla Portada: Il·lustració de Pau Maragall Disseny Gràfic: Marga Moreno (cap) Albert Baldó Màrqueting: Eva Serra

Amb la col.laboració de:

93 519 43 93 redaccio@revistabenzina.com publicitat@revistabenzina.com subscripcions@revistabenzina.com marqueting@comunicacio21.com

DIPÒSIT LEGAL B-5052-2006 ISSN1885-8589

BENZINA_3

BENZINA_4

/// Opinió / Barra lliure

La doble mort Ricard Biel

Si Manuel de Pedrolo avui no existeix no és només perquè va morir fa vint anys, sinó perquè era ciutadà d’una nació dependent, o sigui malalta, que va cometre el dubtós pecat de denunciar insubornablement aquesta malaltia

[[

cabo de fer quaranta anys, i aquest fet importa un rave al lector, perquè per començar m’importa un rave a mi mateix, el mateix rave que el de les fulles que m’hi he de posar perquè de res no serveix capficar-s’hi. Tinc aquesta edat i punt. És inútil alegrar-se’n ni fer-se mala sang. És un fet implacable i que seria irreversible si no fos perquè l’única manera de deixar de tenir-ne quaranta serà tenir-ne quaranta-un. En fi. Que sigui l’edat, que sigui la vellesa el que em faci caure per no aixecar-me més. Terrible aspiració, oi? Bé, doncs convé recordar que, a excepció dels suïcides, aquesta és l’aspiració de tot mortal.

A partir de certa edat em vaig començar a preguntar per què se celebren els aniversaris. Fins aleshores no hi havia espai per a preguntes, tot es reduïa a la fal·lera de rebre regals. Després vaig continuar esperant els regals, però amb la pregunta fent-me ballar el cap. Tot i que ja no va ser el mateix, vaig passar d’una innocència a l’altra. Una nova innocència perquè ningú no sap per què se celebren els aniversaris, i quan ho preguntes et miren com si fossis marcià.

Per això no cal dir que de petit no vaig fer mai la pregunta el dia del meu aniversari: no era tan burro d’arriscar-me que em retiressin els regals.

El juny va ser l’aniversari dels vint anys de la mort de Manuel de Pedrolo, i deu ser perquè les institucions oficials es fan la mateixa pregunta que jo, que han silenciat aquest fet. I encara amb més motiu, suposo, perquè si ja és incomprensible que una persona viva celebri el seu aniversari, encara deuen trobar que ho és més celebrar que va morir la persona en qüestió —perquè és lleig celebrar la mort d’algú, i per solidaritat, atès que la persona no està en condicions de celebrar res. Com més es pot justificar si no el silenci cap a l’autor? Podria ser que no se n’hagi dit ni gall ni gallina perquè les institucions no saben qui va ser Pedrolo malgrat la ingent obra que va deixar; o bé que sí que sàpiguen qui va ser però no n’han llegit mai res i els fa vergonya reconèixer-ho; o bé que saben qui és, el van llegir i no el van entendre i el silencien perquè els costa reconèixer-ho; o bé el silencien perquè el van entendre massa bé i no interessa recordar-lo.

Potser és això, sí. En fi, jo només sé que aquest escriptor enorme que en qualsevol país normal del món tindria un monument a cada poble, aquí, sent català, amb prou feines se sap que va ser l’autor del Mecanoscrit del segon origen, una novel·la menor que va escriure pensant en el públic adult, però que natural-

[[

A

ment va ser malinterpretada i associada a l’acte com una novel·la juvenil, ideal com a lectura obligatòria als instituts catalans. I tant se val que, per exemple, el seu conte El regressiu, inclòs al recull Trajecte final, sigui molt superior al conte del gran Scott Fitzgerald El curiós cas d’en Benjamin Button. Tan se val perquè això ho sabem quatre, i si sempre ha estat així per què hauríem de faltar ara al respecte al difunt removent les coses, oi?

Sovint es diu que aquest país té per costum aplicar allò del nostre mal no vol soroll. I és clar, això vol dir amagar la merda i, entre la merda, espurnes de sabó com ara Pedrolo, un sabó que ens convindria, i molt.

Amagar la merda en comptes de netejar-la vol dir ser brut, i a més de collons, perquè en el cas català no es tracta de negligència, sinó de voluntat expressa. Ah, però resulta que aquesta obvietat no només passa per alt, sinó que a sobre a la nostra manca d’higiene l’anomenem seny, cosa que, com es veu, a més de bruts ens convertiria en cínics si no fos perquè ens converteix en imbècils.

I el problema és quan intento suavitzar aquests qualificatius per no ser massa sever amb el nostre país, i m’adono que l’únic que se m’acut és la paraula “covards”. Els catalans som covards, em dic, i penso que l’única manera de superar aquesta covardia d’una vegada és tenint un Estat propi que ens elevi l’autoestima exactament al mateix nivell que els països normals del món, és a dir, aquells que no endebades disposen del seu Estat propi, aquelles nacions que, sent madures, no accepten tuteles ni pluges daurades constitucionals del veí. Desitjable, natural i higiènic. Però tenim un problema de cercle viciós, i és que sense coratge no s’aconsegueix un Estat.

Aleshores, com trencarem aquest cercle? Doncs amb l’aigua al coll i la merda ingent emergint per acumulació de sota la catifa, inundant la nostra presó. Però ja serà massa tard. Penós.

Comprenc que, havent llegit l’anterior paràgraf, hi haurà algun lector que es preguntarà què coi té a veure el silenciament de Pedrolo amb el fet de tenir o no un Estat. A aquest lector, sentint-ho molt i sense ànim d’ofendre’l, li diré que, en el seu cas, a aquestes altures de la història no puc saber si és covard, però no puc dubtar que és imbècil. I és que si Manuel de Pedrolo avui no existeix no és només perquè va morir fa vint anys, sinó perquè era ciutadà d’una nació dependent, o sigui malalta, que va cometre el dubtós pecat de denunciar insubornablement aquesta malaltia. Per això continua encara doblement enterrat: a causa d’una mort natural, i per excés de salut mental. Miserables.

BENZINA_5

BENZINA_6

` /// Opinió / Imaginarium cultural

Quelcom està canviant per sempre a la cultura Xavier Marcé

Cal que tots entenguem que el negoci de la cultura requereix dinàmiques comercials i perspectives empresarials, i cal promoure un negoci i unes empreses fortes capaces de donar resposta sostenible al màxim nombre possible dels nostres creadors

[[

oure’s a les fosques és complicat. Així és com es troba el sector cultural darrerament, amb la incertesa que dóna la nova onada d’ajustos pressupostaris, però sobretot pel convenciment que alguna cosa està passant en un sector que ja no pot dependre dels diners públics.

Els circuits teatrals que depenen de les contractacions municipals es reduiran dràsticament. El Ministeri anuncia una baixada del 50% dels pressupostos de suport a la producció de cinema, qualsevol canvi en el mapa polític afavorirà un tractament més comercial de la cultura, reduint el terreny de joc de la inversió pública (coses de la dreta) i sectors industrials tradicionals com la música o l’editorial hauran de seguir afrontant els canvis propis de la transició digital amb escassa comprensió i ajuda del govern. És cert que bona part dels canvis provenen de la crisi financera però seria absurd no entendre que aquesta crisi ho és també de model econòmic i no és estrany que afecti a la cultura essent com és una peça emblemàtica de la nova economia. Som al bell mig d’això que anomenem societat de la informació i a ningú ha d’estranyar que li afectin de manera especial les seves característiques.

La cultura viu en un entorn global. La lectura senzilla és que tenim el mercat universal més a prop, la complexa és que som terreny abonat per a les grans corporacions multinacionals. Tot es transmet a velocitat digital la qual cosa simplifica i optimitza la comunicació i la mercadotècnia, però ens fa igualment més sensibles als grans fenòmens planetaris del consum de masses.

La societat de la informació és una benedicció per a la modernitat, per a la democràcia, per a l’educació, però un escenari complex per a la cultura i especialment per a les cultures locals. I és curiosa la manera com posa a prova la fortalesa de les polítiques culturals tradicionals incapaces d’entendre quin és el seu paper en les modernes societats occidentals. Si alguna vegada havien sorgit dubtes sobre la honestedat intel·lectual de les nostres estratègies culturals públiques, ara s’ha fet evident que caminen a les fosques. En realitat l’Administració cultural no treballa pels ciutadans sinó pels artistes i els productors de continguts.

En un món globalitzat el canal és més important que el contingut, en primer lloc perquè sense l’un, l’altre esdevé una peça incerta del mapa cultural. En

[[

M

segon lloc perquè a la llarga el canal es converteix en el productor del contingut. Aquesta és la manera com funciona el sistema. Fixem-nos en la poca importància que se li dóna a la gestió de la informació i a l’administració dels espais públics de la comunicació, quasi bé tots privatitzats i sovint reactius a l’emissió dels continguts del propi país.

El resultat final és paradoxal. L’Estat s’ha convertit en el primer productor de continguts culturals (directament o a través de les seves polítiques de subvenció), tothora que destina minsos recursos a assegurar-ne la mínima finestra corresponent. La vitalitat dels continguts culturals catalans i espanyols s’assembla a la vida dels insectes: néixer, reproduir-se i morir després d’una curta i escassament productiva vida.

L’actual crisi fa evident que estem davant d’un canvi de paradigma. Catalunya pot tenir, i serà bo que així sigui, tants creadors com sigui possible, tants artistes com éssers imaginatius siguem capaços d’acollir. El que no podem és tenir tantes empreses com creadors, tantes distribuïdores com empreses i tantes propostes reclamant que l’ajuda pública els hi permeti sobreviure. Cal que tots entenguem que el negoci de la cultura requereix dinàmiques comercials i perspectives empresarials, i cal promoure un negoci i unes empreses fortes capaces de donar resposta sostenible al màxim nombre possible dels nostres creadors.

Quedaran pel camí projectes interessants, però no més que ara, amb el benentès que un 40% de les peticions de subvenció no són ateses per manca de fons i amb el benentès, igualment, que un altre 40% dels fons va a mans de projectes que haurien de ser (si estiguessin correctament plantejats) perfectament rendibles. A la fi cal que els ciutadans tinguin més cosa a dir en els afers culturals, tal com succeeix en altres sectors igualment creatius i innovadors.

El problema rau en saber qui prendrà la iniciativa, qui li posarà el cascavell al gat. Serà l’Administració qui reunirà programadors públics i productors privats per tal que redissenyin els circuits de teatre? Serà l’Administració qui avalarà els crèdits necessaris per transformar el nostre sector fonogràfic? Serà l’Administració qui vetllarà perquè les nostres pel·lícules tinguin assegurada la finestra imprescindible per aspirar a ser rendible? O serà el mateix sector qui agafi el bou per les banyes i forci les úniques solucions possibles?

BENZINA_7

/// Opinió / Diafragma obert

Invertir en cultura per sortir de la crisi L

BENZINA_8

Cada cop es fa més evident que un dels motors estructurals d’una economia competitiva passa per tenir al costat un sector cultural potent i diversificat

[[

a Comissió Europea ha llançat una consulta oberta per rebre aportacions del que han de ser els eixos de la seva política d’ajuts i inversions adreçats a la producció cultural al continent. Amb la voluntat de formular un llibre de ruta per a les indústries culturals fins a la propera dècada, la Direcció General d’Educació i Cultura va fer públic fa un parell de mesos un document que –sense cap concreció– aposta perquè la cultura se situi al centre de les estratègies de la societat del coneixement a Europa, un cop ja s’ha posat en marxa l’Agenda Digital que té programats una sèrie d’eixos per implementar les TIC en tota l’estructura social i econòmica dels Estats membres, per tal de no quedar endarrerits davant l’impuls que les economies asiàtiques i també els EUA hi estan imprimint.

El procés de debat d’aquest document ha fet tornar a aflorar diverses qüestions claus per al desenvolupament del que anomenen a Europa indústries culturals i creatives, pensant tant en l’estructura empresarial com amb els professionals i creadors que les conformen. És molt important que afirmacions com que les indústries culturals tiren de la creativitat i de la innovació de la resta dels sectors econòmics siguin difoses arreu... i assumides pels responsables governamentals. En uns moments de retallades inversores, esdevé un clàssic ben negatiu que les retallades passin sempre pels pressupostos de suport a la cultura. Cada cop es fa més evident que un dels motors estructurals d’una economia competitiva passa per tenir al costat un sector cultural potent i diversificat.

Dins aquest sector econòmic, les indústries audiovisuals per la transversalitat dels seus continguts i pluralitat dels seus equips, poden oferir un plus beneficiós si aconseguim coordinar-les bé amb les indústries TIC emergents.

Altres aspectes que el document apunta, i que caldrà que es desenvolupin en programes concrets de la UE que arribin a casa nostra són claus per a aquest sector; n’apuntem només dos: primer, dotar el sector d’un accés específic al finançament, ja sigui de crèdit o de capital-risc. I segon, afavorir amb recursos específics la innovació i l’experimentació; aquest R+D+I cultural requereix espais i infraestructures que la gran majoria d’empreses vinculades no tenen; per això caldrà també el suport institucional. No parlem de subvencions, sinó d’inversions: afavorir el dinamisme empresarial i l’impuls en el coneixement, ens són vitals per competir en un món globalitzat, on les ofertes d’oci cultural audiovisual

[[

Daniel Condeminas arriben directament a casa... o al mòbil. Per això cal, i molt, donar eines als creadors; eines que les TIC ens fan més accessibles, però que no arriben soles... cal programes i projectes concrets.

No m’oblido de les problemàtiques sobre la defensa dels drets d’autoria i producció dins l’oceà de la www, però ho deixarem per un proper article, aprofitant la represa del debat sobre la mal anomenada “pirateria” a Internet que arribarà al Congrés de Diputats aquesta tardor.

Finalment, hi ha el tema recurrent de la diversitat cultural. La UE n’ha fet en aquests anys bandera en les negociacions de l’OMC davant tercers països –sobretot els EUA. Però com en d’altres qüestions, això de la diversitat cultural no vol dir el mateix segons qui ho expliqui. En una recent intervenció d’un alt càrrec del Ministeri de Cultura, quan va fer referència a la diversitat cultural va afirmar que “l’aposta espanyola” passava per una llengua “parlada per 500 milions de persones”; de la resta de llengües i cultures existents a l’Estat, ni mitja paraula. I això ho deia en un acte públic a Barcelona sota el paraigua de la UE. Si més no cal agrair-li la seva sinceritat; millor això que no les quatre magarrufes dialectals que alguns ens dediquen quan vénen per aquí, i que encara enganyen algú. Ens queda molta feina –també diplomàtica– a fer a Europa.

BENZINA_9

Morir de dia,

de Laia Manresa, és una pel·lícula sincera que ens obre la porta a uns anys desconeguts carregats d’experiències, de vivències i sobretot de compromís i sinceritat. De la mà dels quatre protagonistes, Pau Maragall, Mercè Pastor, Pepe Sales i Juanjo Voltes –tots morts entre el 1991 i el 1995– reflexionarem al voltant del que va ser i no ha estat però inevitablement haurà d’esdevenir. Un documental imprescindible d’un temps imprevisible ple de talent i patiment, de creació i engany, de llibertat i resignació, d’utopia i crua realitat que t’esclata al bell mig dels morros.

L’altra cara de la

contracultura Per David Caño

N

o deixa de ser paradigmàtic signar un article com aquest l’any en el qual des dels organismes políticoculturals oficiosos i oficials s’ha decidit aixecar acte de defunció a això que s’ha anomenat “contracultura” i també a la Nova Cançó de casa nostra. Funerals amb bombos, aplaudiments i copets a l’espatlla dels qui han acceptat posar la galta i el cul perquè els donin la darrera patacada. No deixa de ser curiós, deia, parlar sobretot ara que fa quatre dies que ens han tapiat la universitat lliure i autogestionada, La Rimaia, del que alguns voldrien enterrat i ben barrat i altres ens entossudim a voler conèixer per seguir exemples i teixir noves realitats pràctiques i encara desconegudes.

MORIR DE DIA Diu la Laia Manresa que durant el procés de gestació i gravació de De nens l’heroïna apareixia contínuament de forma transversal però potentíssima i que amb Joaquim Jordà comentaven que el tema mereixia una pel·lícula sencera. I així ho anuncià el mateix Joaquim al MACBA uns mesos abans de la seva mort. És per això que considero que Morir de dia és un documental cronològicament anterior a De nens i ho ratifica el final on els Jocs Olímpics, i sobretot l’aclucada d’ull als plans d’higienització municipal a Ciutat Vella, fan acte de presència. És a dir, que mentre uns s’esforçaven a netejar els carrers de prostitutes, ionquis i camells, tot traslladant-los de barri en un magnífic exercici de maquillatge urbà, altres s’arrossegaven per hospitals, farmàcies o entrades fosques a la recerca de la gloriosa metzina que els mantenia vius... Això sí, en ambdós casos, els mateixos de sempre s’omplien hipòcritament les butxaques dels seus pantalons nets i ben planxats, impecables.

BENZINA_10

LA COMPLEXITAT DEL DOCUMENTAL També diu molt encertadament Pau Riba que en Sergi i la Laia, com jo mateix, no hem viscut l’època i per tant l’aproximació al material sensible tot i ser subjectiu no pot ser tan emotiu o passional (entenent la irrupció de les emocions/passions compartides) com ho hauria estat si ho hagués fet en Joaquim Jordà. Sens dubte, esteu davant d’una recerca, d’un encontre fascinant, d’una insinuació que t’enganxa i et condueix a noves persones i a més referències que et remeten a nous encontres i a llargues converses i més dubtes... però poques conclusions, poques afirmacions taxatives.

D’aquesta manera arribem als quatre protagonistes del film –Pau Maragall (Pau Malvido), Mercè Pastor, Pepe Sales i Juanjo Voltas– que ens oferiran les seves creacions artístiques i un gran ventall de converses al voltant de la llibertat, la creació, les pràctiques revolucionàries, l’experimentació, els tractaments de desintoxicació, les ànsies per deixar el tatano, les relacions personals i familiars, la pèrdua o la mort dels éssers estimats, l’alegria de viure en coherència...

Aquesta és la complexitat del documental, encarar-se sense concessions a l’època oblidada, a l’època amagada, a l’època proscrita de la nostra història més recent. Una època que s’ha endut una part important de la generació anterior a la nostra i que sobretot ens ha deixat orfes d’unes formes de vida i de la rauxa d’unes conviccions pràctiques i reals que feien trontollar l’ordre amansit amb què se suposava que s’havia de superar la grisor putrefacta de la dictadura feixista.

PRIMER TRIPLET DE POSSIBILITATS I davant aquesta situació els creadors del documental haurien pogut prendre tres postures:

A. Mitificar les paraules i les restes del naufragi.

B. Mantenir el tabú i reafirmar allò de “les drogues són letals”, “eren quatre marginats penjats que s’ho van passar de puta mare fins que va durar la broma”.

C. Seguint la tradició del mestre, posar senzillament la polèmica damunt de la taula perquè sorgeixi el debat.

L’HEROÏNA A DEBAT? Tornant a De Nens, en Joaquim Jordà i la Laia Manresa ja van utilitzar el documental per dur a l’epicentre de l’opinió pública unes reflexions, un punt de vista, al voltant de la pederàstia i també de la violència immobiliària, així com la interconnexió existent entre els mitjans de comunicació i els processos policials i judicials. Un tema cru com també ho és el de l’heroïna. No oblidem que, i com molt bé es diu a la pel·lícula, el consum es filtra a tots els ambients i classes socials provocant morts ja sigui al si de les famílies del lumpen com dels prohoms de la cultura catalana.

Però Morir de Dia no es queda només amb aquesta dicotomia sobre el consum de drogues i ens ofereix un gran i impagable ventall d’imatges fins ara inèdites com el Pau Malvido de Video-nou o del Grup Sensenom, les Jornades Llibertàries, l’Ocaña al Mec Mec, en Pau Riba al Price o a la Mola amb la Mercè Pastor, en Jordà a Formentera gravant escenes quotidianes o curtmetratges... i evidentment totes aquestes seqüències ens aporten nous debats i noves reflexions –algunes vegades de forma explícita i altres en forma d’insinuació perquè nosaltres també puguem gaudir del gust de l’autodescobriment.

“Aleshores encara no sabíem res del que es feia a San Francisco de Califòrnia ni del que es preparava a París, però vivíem una aventura espiritual i vital que certament surava o flota-

Pau escoltant la ràdio, de Pau Maragall

va en l’aire, com en la famosa cançoneta. La història començava el dia d’avui i començava amb nosaltres. Que alguns autors del passat com Wilde, Jarry, Saroyan o qui fos ens hi fossin favorables i que la nostra guerra ja hi hagués sigut des de sempre no volia dir res, perquè sentíem que ara sí, que aquest any sí.” Així parla l’Enric Casasses d’aquell temps que alguns n’han dit Contracultura. I com en Pau Riba també utilitza el mot guerra. Una guerra contra el sistema, un combat a mort entre els defensors de dues formes oposades d’entendre la vida. La teoria no era res més que una pràctica coherent i espontània, havien optat per l’alliberament total i això implicava certa coherència. Entenien la vida com una obra d’art i per això la seva creativat era permanent i deixava rastres en forma de cançó, fanzine o poema al darrere de la porta de qualsevol lavabo (sobretot els de Plaça Catalunya o de la UB on sovint s’hi deixaven caure Nietzsche, Moctezuma o Lezama de Lima). Malgrat que l’art també podia ser tan qualitatiu com efímer salvant-se així dels horribles m(a)us(ol)eus.

Calia establir noves relacions antiautoritàries, fora jerarquies!, trencar rols carques i dogmes rígids i caducs per així crear nous models de convivència, experimentaren amb les comunes (pre-moviment okupa) i entengueren que la crítica havia de ser global, però també local i personal.

Denunciaren la crisi ambiental, la crisi individual, la crisi social, la crisi econòmica i la crisi cultural... però no des de tribunes altives ni boiroses sobretaules de cafè i cigarro sinó a través del subjectivisme radical. Es llançaren a excercir allò que predicaven i aquesta fou l’amenaça real que no els perdonaren mai.

Perquè arribada la “Transacció” alguns dels antifranquistes s’integraren còmodament a canvi d’un bon salari base (sobretot a partir de la legalització del comunisme i de la posterior victòria de les “esquerres”) i altres pactaren –amb el diable– la seva independència silenciosa a canvi de confort i tranquil·litat. Tot amb ordre. Excepte els visionaris que havien aconseguit arrossegar milers de persones a Montjuïc i al Parc Güell, que s’eixamplaven gràcies a substàncies psicotròpiques i que s’interessaven per les filosofies orientals i viatjaven a països llunyans en el seu afany de descoberta...

SEGON TRIPLET DE POSSIBILITATS Bé, conscient que tot això són generalitzacions i que de ben segur hi deuria haver diferents corrents de pensament, de maneres d’enfocar les pròpies vivències... Sí que em permetreu afirmar, sense por a caure en el reduccionisme, que la fusió entre la revolució social i el canvi individual és el que més

ha fet perillar l’ordre econòmic imperant. I que per tant, els esforços del capitalisme per liquidar qualsevol opció real de canvi són més que comprensibles i evidents.

Així doncs és més que probable que: s’adulteressin i es prohibissin certes substàncies per aconseguir uns beneficis dobles (econòmics i liquidacionistes).

Que la societat de consum i de l’espectacle intentés absorbir i mitigar aquestes opcions revolucionàries tot integrant-les al sistema a canvi d’uns pocs doblers.

Es presentessin els pocs resistents que han sobreviscut als xantatges, a les addiccions i a les malalties... com un reducte de marginats il·luminats, ganduls i paràsits socials.

Malgrat que als prestatges de les biblioteques i les llibreries, de les botigues de discos i de les filmoteques, sobrevisquin tantes paraules empolsegades i imatges virginals, no està de més recordar que tot això només podrà ser pres en consideració si es fa a peu de carrer i amb la camisa de botons mig descordada, i amb la corbata de la por a la butxaca... preparada per ser llançada a la primera cantonada.

Morir de dia s’estrenarà durant el mes de setembre i participarà al proper Festival de Cinema de Venècia.

BENZINA_11

BENZINA_12

Morir de Dia? Cap als anys vuitanta, jo tenia vint anys i encara quedava molt jaco per prendre.

Molts bells ionquis feien feines molt ben fetes a televisions, productores, tallers d’arquitectura, estudis de pintors conegudíssims, bars, restaurants, gabinets d’economia, despatxos d’advocats, estudis de gravació, escenaris, sobretot a dalt i a baix dels escenaris.

De fet, els mercaders (i després la sida) encara no s’ho havien papejat tot.

Encara quedaven espais o actituds on deixar un rastre personal, un cert perfum nou a ser possible, un repte prioritari, permanent. I en aquests espais hi havia cavall, molt cavall. I no sempre era dolent, ben al contrari. La droga en qüestió es deia heroïna, s’assemblava molt a una idea ideal de llibertat, i no era perquè sí.

Tots vivíem amb el cavall d’una manera o d’una altra. Per un mateix, per un familiar, el pare, la filla, un col·lega, els col·legues, la penya, el cap, l’amant, el veí… Fins i tot els tontos ens equivoquem, pensàvem en silenci obligat. I també ¡a quién le amarga un dulce! (*) Van ser moments de glòria, de pujada, hereus dels primers que havien estat al lloro, dels més enterats, els pioners, els escollits, els que havien sigut pocs però bons. Días de vino y rosas, més aviat. I després la clatellada.

La baixada. La caiguda.

Molts d’ells van ser exemplars pels seus, pels Altres. Exemplars perquè van mostrar una creu, el camí que costa la costa d’una Creu, de tal manera que els altres, els que no havien caigut pels putos pèls, se la van poder estalviar. I amb el seu exemple i amb els seus mals van obrir moltes portes a aquests Altres, i per això hi havia un cert respecte, una certa sacralitat, i uns certs drets, sobretot quan l’actitud ho acompanyava.

Beckett, a Esperant Godot ho broda quan Estragon li demana a Vladimir: És que potser hem perdut tots els drets?

I Vladimir li respon: Tots els drets? Nosaltres ens els hem polit els nostres drets!

Després el tornado Sida va acabar amb les darreres ànimes sensibles i va acabar amb els últims drets que ens quedaven. Toque de queda, tu tuut tururut, tothom a casa, tothom assenyalat, i dosis de por, i de més por.

De terror, diria. De pla dirigit des d’un despatx que no podia ser més que el despatx del Mal, així amb gran i terrorífica majúscula. I tot acordonat. Res d’intercanviar fluxos, líquids, humors o emocions. Tot precintat i apa, a relacionar-se de lluny, sense moure’s

ni de la pantalla i a crear riquesa, que és el que suma. I l’antivirus ben incrustat al cervellet, i en obligada actualització permanent i automàtica.

Crec que el malaguanyat amic Francisco Casavella (com m’havia destornillat amb ell per allò de la desafortunada Cecilia!) en el seu gran Día del Watusi, explica meravellosament això que sento. Perquè veu en l’Elsa, l’exemplar i clavada ionqui de l’idioma imposible que es mou pel xino com peix a l’aigua, com una mena de Crist que redimeix. I que desprèn una tendresa immensa.

En paraules del Dylan, una forever young, igual que el Pepe, el Pepe Sales.

Així els veig jo, així de grans i mítics. I em sembla que la pel·lícula del Sergi i la Laia, també ho mira així. I per això ens hem entès i per això han entès tan bé al Pepe Sales. Tot i que el títol, Morir de dia, a més de tètric, em sembla de mal rotllo d’hospital, i que no té res a veure amb la vidilla del que ens expliquen al documental. Fins avui no sabia ben bé per què no m’agradava el títol, però escrivint això ho he entès. Per a mi la pel·lícula no parla de mort sinó de vida. Tots morirem algun dia o alguna nit, però alguns segueixen i seguiran vius. Parlo del Francis, del Pepe, del Pepus, del Joaquim Jordà, del Pau, de la Mercè, del Juanjo… de tants i tants. La Humanitat, em recorden, sempre més poblada de morts que de vius.

També hi va haver molta merda, ja sé.

Però a mi em passa que tots els meus amics em semblen guapos. I per a mi el Pepe Sales va ser un mestre de vida irrepetible i incommensurable. Setze anys després de la seva mort encara l’admiro cada dia més i més. I la meva relació amb ell, afortunadament, està viva. Per sempre viva, com la flor. I li dono vi de palma perquè també el tasti.

Perquè ara visc a l’Àfrica de l’oest entre animistes de pura raça i ells sí que m’entenen perfectament. Oi que és així, Pepe? Explica’ls com mola tot això de les ànimes en dansa, que a tu et faran més cas que a mi.

Vinga, va, fes de bon ancestre, i per favor ajuda’ns que ja ens cal.

Lulú Martorell Djimbering, juliol de 2010 (*) Aprofito per recomanar als interessats la reveladora lectura de Morfina de Mihail Bulgakov, el de El Mestre i Margarida. Una mena d’autobiografia dura i punyent a fons, per a mi, el millor text sobre l’addicció. Una novel·la vertiginosa, tan lúcida que quasi fa por.

Pau Maragall BENZINA_13

EL DARD DEL JOAQUIM Per Pau Riba

els darrers anys, amb el joaquim (jordà, amic a qui considerava un segon pare i a qui mai no havia anomenat joaquín, tot i que sabia que tenia un però al respecte, no recordo quin) la relació s’havia distanciat una mica. ens veiem allò que se’n diu de uvas a peras, raó per la qual la primera notícia que vaig tenir de morir de dia va ser el dia en què, en ple triomf de les seves tesis, va venir al teatreneu a veure el jisàs i em va dir que volia fer una pel·lícula amb mi sorpresa, alegria, orgull, una sentida abraçada… però els detalls quedaren per més endavant. i aquest més endavant fou el dia en el qual, asseguts en un banc de la rambla del raval, el meu segon pare, hiperlúcid, amb autoimposada determinació però ja poderosament consumit pel retrocés del cranc, em concretà el projecte: homenatjant les figures de la mercè (pastor, la mare dels meus dos grans) i la núria (ponsa, amiga de l’ànima de la mercè, i aquella a través de la qual el joaquim s’enfrontà a un dolorós dilema que el deixà marcat de per vida), ambdues ionquis i víctimes del silenci assassí dels anys que van des de l’aparició real de la sida, amb la seva assegurada transmissió a través del costum fraternal dels ionquis de compartir xeringa, fins a la divulgació de l’epidèmia i les seves característiques en l’àmbit públic mundial, en memòria de totes dues volia fer un reportatge sobre la forma i les circumstàncies en les quals es donà la irrupció del cavall i la consegüent aparició de la sida a les nostres llars. ¿i jo què hi pintava? el meu paper era el del supervivent: la persona que hi va ser, que hi va estar implicada, i que en l’actualitat és capaç de donar-ne testimoni. per partida doble, a més a més, ja que ell tenia bastant de material meu rodat a l’època material sensible, tot plegat; ultrasensible (i no precisament, ni tan sols, el cinematogràfic): desenterrar records, sentiments, íntims moments, fets dolorosos; reeditar la ràbia, la indignació, no és qualsevol cosa… però jo sabia que el joaquim trempava amb aquesta mena de reptes i que ningú com ell era capaç de tocar aquests temes —temes delicats, temes tabú, aquells que per les raons que sigui ningú no s’atreveix a tocar— amb la naturalitat i la conBENZINA_14

fiança que ell sabia posar-hi i que li permetien passar-hi sense estralls. la seva habilitat i la seva eficàcia al respecte eren dignes de la meva més absoluta admiració la propera ja va ser la notícia de la seva mort caient com una bomba en ple rodatge de deixa’m en pau i acte seguit l’enterrament, on vaig conèixer a la laia (manresa, durant anys guionista i estreta col·laboradora del joaquim, i la que, en col·laboració amb el sergi dies, ha dirigit morir de dia), que allà mateix plantejà la possibilitat de continuar el projecte i em demanà si jo m’hi implicaria. jo volia dir jo; la meva història; els meus paisatges; els meus amics; la meva família; el meu arxiu… una porció important de mi. així i tot, al principi m’hi vaig implicar. malgrat ser un tema molt enrevessat que per motius gairebé de supervivència tenia tancat amb pany i clau i sense ganes ni necessitat de reobrirlo, vaig pensar que no deixa de ser un tema pelut sobre el que hi pivota una gran confusió: molt de malentès, molta mixtificació, molta injustícia —i un munt de falsedats, i molta mala fe—, i que si el joaquim m’havia llançat aquest dard just abans de morir, ho havia fet perquè jo no pogués estar-me de respondre-hi: dir la meva, que pel cas seria també la seva ara la pel·lícula ja està feta i estrenada, i té la virtut de ser una sincera, àmplia i ben estructurada panoràmica sobre el tema del cavall —bastant menys el de la sida— des del punt de vista d’una generació posterior que no hi va ser, que no ho va viure, i que ara es fa preguntes. la laia i el sergi han fet el que honestament podien i crec que havien de fer: deixar-se dur pels seus interrogants i assumir sense manies que quan un projecte canvia de mans, esdevé un nou projecte. fer-lo seu. però el joaquim sí que hi va ser, i a més de tenir un bon cap, va tenir temps sobrat d’extraure’n conclusions. i estic segur que en lloc de fer-se preguntes el que en realitat volia era donar respostes, encara que fos fent preguntes… donar respostes per fer callar una mica tot el xivarri sentimental —o folklorico-sentimentaloide, ratllant el ridícul— que envolta la qüestió: la barreja de pietat i fàstic que aquesta mena de qüestions sol provocar en la nostra

Il路lustraci贸 de Pepe Sales BENZINA_15

Il·lustració de Pepe Sales

societat benpensant… que a l’hora de la veritat prefereix no pensar gaire d’entrada hauria defensat la droga, en abstracte. com a recurs amb efectes positius, i perfectament legítim, utilitzat per la raça humana des que el temps és temps. sempre ens hem drogat —sí: a efectes mèdics, lúdics, místics, civilitzadors… amb control i racionalització adequada a l’ús de cada substància, o sense (això ja és cosa de cada quisqui)— i sempre ens drogarem. per tant, hi tenim dret. és un dret amb independència de si —o a qui— agrada o no agrada. i no hi ha dret ni fonament racional que permeti justificar que una droga val i una altra droga no val, o que una droga pot ser legalitzada i una altra no (els motius per la il·legalització sempre son arbitraris i interessats, per molt que es disfressin de perillositat social, problema sanitari… bé comú). cascuna té les seves coses i cascun de nosaltres té les seves. la qüestió és trobar-se acte seguit, hauria defensat la droga en concret: el cavall. hauria cantat les seves virtuts, sempre tan inconfessades — potser pel pes que comporten—, però virtuts, efectes positius i plaents, en definitiva, per fer entendre que els que hi entren no són bojos inconscients i temeraris sinó persones normals que cerquen un determinat sentit o estat d’ànim a un risc raonablement controlable (en aquest sentit cal dir que l’alcohol és pitjor que el cavall —com també el delirium tremens és pitjor que el mono— i que tot i amb això es compten per centenars de milers els alcohòlics que cada dia van a l’oficina… cosa que vol dir que en similars condicions de legalitat els ionquis també podrien fer-ho; vull dir que no és la droga la culpable del sancristo sinó que ho són la llei, la política, el negoci, l’entorn social, la propaganda en contra, la mala fe, la badoqueria general…), hauria cantat les seves virtuts per exculpar els ionquis d’entrada i per fer entendre també que si el cavall s’implantà amb aquella facilitat és perquè és una bona droga: un no torna a allò que no li agrada després hauria assenyalat el parany que li van posar. l’arbitrari i luctuós parany de la prohibició amb el triangle nefast que se’n deriva. això és: prohibició-especulacióBENZINA_16

marginació —marginació i delinqüència—. l’estat decreta la prohibició; la prohibició, a banda d’impedir el control sanitari, facilita l’especulació; l’especulació, gràcies al mono, a la necessitat urgent, posa els preus pels núvols; davant els preus desorbitats, l’addicte no pot assegurar-se la dosi diària —que l’alcohòlic obté a qualsevol botiga per quatre quartos—si no és a través d’una o altra dedicació delictiva, la més digna de les quals és el tràfic mentre que les més habituals són la prostitució i el robatori; la delinqüència i tot el llòbrec teatre de la venda clandestina el duen finalment a la marginació i automàticament li cau l’estigma: la societat el rebutja, el considera un indesitjable, el tem… o s’apiada d’ell, i arriba l’exagerat tremendisme: índex de perillositat, alarma social, consideració epidèmica, quantitat de morts. aleshores esdevé una lacra; una lacra de la qual s’alimenta, malgrat tot, un dels negocis multinacionals més lucratius que existeixen, tant pels particulars com pels governs com per determinades tribus: a més de fomentar l’especulació, la prohibició manté el narcotràfic i a partir d’aquí, establerts aquests quatre punts fonamentals, entraria finalment en tema: l’arribada a espanya del cavall… que, amb el seu acostumat dilei, cal relacionar directament amb la implantació mundial d’aquesta droga entre la joventut a finals dels 60 principis dels 70, depenent dels països. així; tot de cop. impulsada o si més no consentida pels propis governs —hi hagué propaganda, se’n parlava molt, sense més ni més n’hi havia gran abundància i era fàcil i barat aconseguir-la (encara hi ha testimonis del fet que al principi era la pròpia policia qui fornia als camells o la que oferia als ionquis la possibilitat de convertir-se en dilers… per no parlar de clans i màfies aconxorxades amb l’autoritat i altres herbes); a l’hora de cercar els coms i els perquès apel·laria a la manifesta voluntat política de sufocar una revolta juvenil amb la inhumana i despietada estratègia d’introduir entre els rebels, amb traïdoria i sense escrúpols — recolzant-se, lògicament, en els distints estaments del narcotràfic… a canvi de no espatllar-los un negoci on sovint acabaven, o començaven, entrant—, primer LSD adulterat amb speed, per tallar el rotllo, per matar el tripi i anar preparant el terreny, i

després el cavall, la droga dura, il·legalitzada a posta, que els estigmatitzarà i els convertirà en marginats, o —i més encara amb la providencial aparició de la sida— els durà a la tomba perquè aquest és un altre aspecte, per no dir el segon acte, la segona part, d’aquest pla estratègic de terrorisme d’estat, corrupció despietada, fumigació ciutadana i contaminació social: la sospitosa aparició de la sida i, sobretot, la encara més sospitosa tardança en publicitar-la, de manera que en conèixer-se el perill ja molts —moltíssims— estaven infectats (una gran part dels ja desapareguts és filla d’aquesta tardança). això completa el quadre social: la por a la xeringa, la por al sexe, a tot el que de bo tenen les relacions carnals, la por acerva, la ira, la desconfiança, la paranoia, els problemes de convivència, els plans d’assistència, els equips de sanació, els programes de desintoxicació, les obres de beneficència… quadre que totes dues plagues juntes — cavall i sida— van plantejar a una societat estupefacta i aliena als veritables motius d’aquesta epidèmia sobtada i múltiple que sense més ni més li caigué al damunt, generant alarma social, rebuig i discriminació, a part de tota una indústria medico-assistencial en què s’hi han acabat colant no pocs aprofitats i estafadors. problemàtica que va aparèixer per quedar-se i entrar a formar part d’una rutina que ningú no sembla interessat a trencar… en fi… es miri com es miri, la cosa pinta com una gran i despietada conxorxa amb multitud d’interessos interrelacionats, concebuda i amanyada a les més altes instàncies i orquestrada sense presumpció d’innocència —allunyem de nosaltres la temptació de pensar que tot plegat pogués ser fruit de la inconsciència, que alguna cosa els va sortir malament i tingué conseqüències que no esperaven, que potser l’atzar els va jugar una mala passada—, que va causar un gran deteriorament tant físic com moral a una generació en particular —o dues— i a la societat en general. conxorxa que segueix en peu i segueix impune. ningú no l’ha analitzat, ningú no l’ha destapat, encara crec fermament que això és el que volia explicar el joaquim a morir de dia BENZINA_17

Juanjo

BENZINA_18

Feia molta pena veure’l allà al llit de l’hospital, tan disminuït, tan prim, tan fràgil al final com ho va ser durant tot el seu malaguanyat viure. En una de les visites dels meus pares, els va dir referint-se al virus: “a mi, aquest bitxo no em matarà”. Vam interpretar aquestes paraules com una demostració de voluntat de viure, de ganes de lluitar, de sortir-se’n. No les vam saber interpretar bé. El Juanjo volia dir-nos una altra cosa. Aquella mateixa matinada, es va arrencar les vies dels braços, es va aixecar del seu llit, es va dirigir al lavabo de l’habitació i es va tirar per la finestra. El bitxo no el va matar, es va matar ell. I amb aquesta

Il·lustració de Pepe Sales

El meu germà és la història d’una absència. Probablement el primer record conscient que tinc d’ell és vestit de militar al replà de l’escala de casa, esperant l’ascensor per marxar a fer la mili com a “voluntari”. Ho escric entre cometes perquè de voluntari no en tenia res. Van ser els meus pares que el van enviar quan van tenir constància que prenia drogues.

Devien pensar que la disciplina militar ho arreglaria. Els meus pares han canviat molt, però en aquella època eren conservadors. Era l’any 1977, el meu germà tenia 17 anys, i jo en tenia set. Es va ficar dins l’ascensor i va desparèixer. Només aleshores, quan les portes eren tancades, el papa va plorar.

Així doncs, el primer record que tinc d’ell és marxant, desapareixent. Amb el pas dels anys va tornar a marxar diverses vegades: per ingressar en granges de desintoxicació, per anar a treballar de mosso de quadra en una escola de nens pijos al sud de França, per sumar-se a la secta del Patriarca, finalment per casarse i establir-se a Banyoles. El Juanjo no hi era mai, a casa. Sempre era fora. O almenys aquest és el meu record.

L’absència.

La distància física, la diferència d’edat i l’heroïna van fer molt difícil la connexió entre el germà gran i el petit. Ho vam arreglar cap al final, quan vivia a Banyoles amb l’Anna i ja li havien diagnosticat el VIH. Aquells dos o tres anys puc dir que vaig tenir un germà. Ell havia tallat amb l’heroïna i vivia la malaltia des d’un misticisme creixent.

Vaig descobrir una persona bona i fràgil, molt fràgil. Un tio extremadament reflexiu, que li donava voltes a tot. Un jove de quasi trenta anys en un cos de vell pels efectes del cavall. Quan jo pujava a Banyoles vèiem el futbol junts a la tele, sortíem a sopar amb la seva companya...

Un germà! Tenia per fi un germà.

Però el VIH de finals dels vuitanta no era el d’ara. El d’ara no mata. I poc a poc es va anar acostant el moment. Ell havia aconseguit feina a l’hípica de Banyoles, com sempre de mosso de quadra. Era una feina molt dura, molt més dura del que la prudència aconsellava. Es va anar aprimant, i aprimant. Un dia va agafar unes febres molt altes i va haver de baixar a l’Hospital Clínic. El van ingressar i de seguida la família vam entendre que allò seria el punt i final.

decisió va fer un últim gest de dignitat i independència. El cavall i les seves conseqüències l’havien dominat tota la vida, però l’últim moment, el moment suprem, el dominaria ell. Juanjo guanya, heroïna perd.

Aquest va ser el seu missatge, i així el va entendre la família. Tenia 31 anys i faltaven pocs dies perquè Barcelona entrés a l’any de la glòria olímpica. La ciutat es mostraria al món absolutament radiant, i al cementiri de Cerdanyola el Juanjo Voltas, per fi, descansaria.

Eduard Voltas Barcelona, Juliol de 2010

BENZINA_20

/// Opinió / Delirium tremens

Dublín i altres invents francesos

E

No ens hem deixat il·luminar massa, i durant massa temps, per l’esteticisme del Maig del 68 i la Nouvelle vague? La mort de l’autor és una promesa, com tantes altres coses, incompleta. Tots som massa autors, en el fons, com per anar morint en vida

[[

l soroll de les maletes i un llibre. El viatge, el doble viatge, el físic i l’intel·lectual. El nom de Dublín en els bitllets i l’última novel·la d’Enrique VilaMatas entre la roba arrufada de l’equipatge.

Buscar a través de les ciutats i els personatges.

Això són les escapades, o el rastre que deixen en la nostra memòria oblidadissa.

El protagonista de Dublinesca és Samuel Riba, un editor retirat, que convenç a uns amics per anar a la capital de la República d’Irlanda, el major bressol d’escriptors de l’Europa moderna, per celebrar un curiós funeral. Cal enterrar l’era Gutenberg, que ha estat abolida per una nova generació digital, i de la que ell se sent l’últim representant. Per sort, aquesta història no té res a veure amb cap apocalipsi. Que cada fi de cicle ha tingut les seves tragèdies. I no estem per dramatitzar.

Però no ens escapem a Dublín únicament per llegir a Vila-Matas, com altres vegades vam fer a París, sinó per ser còmplices d’aquest estrany joc de nines russes amb el qual alguns autors fan les seves literatures.

Riba tria el capítol sisè d’Ulysses de James Joyce per recrear el funeral de Paddy Dignam, i el naixement de la novel·la contemporània. O la seva culminació. És tan insuportable mirar el propi enterrament que ens passem la vida imaginant el dels altres.

D’aquesta manera, els seus companys d’aventures, Javier, Ricardo i el jove Nitzky, es converteixen en Simon Dedalus, Martin Cunningham i John Power, acudint tots al cementiri de Glasnevin.

Riba se sap vell. Ha deixat l’alcohol, i la sobrietat, com no podia ser d’altra manera, li fa veure tot excessivament sobri. Per això, busca els fantasmes que recorren els carrers de Barcelona i Dublín per trobar el genial autor que mai va editar. També busquem als genis en els altres, perquè mirar cap a dins és bastant incòmode, i sol portar més temps. El protagonista, com el mateix Vila-Matas, és un gran coneixedor de la cultura francesa i ja se sent cansat. Vol donar, d’aquesta manera, el “salt anglès”. No hauríem tots de donar

[[

Albert Lladó aquest salt de tant en tant? No ens hem deixat il·luminar massa, i durant massa temps, per l’esteticisme del Maig del 68 i la Nouvelle vague? La mort de l’autor és una promesa, com tantes altres coses, incompleta. Tots som massa autors, en el fons, com per anar morint en vida.

El cert és que si ens preguntem si Sartre o Camus han estat tan importants a l’hora de construir els nostres existencialismes, més enllà de la terrassa del cafè de torn i del “prohibit prohibir”, també ens hauríem de qüestionar per què tots els autors de Dublín es van escapar tan aviat d’aquesta ciutat. Cal fugir, sortir de la matriu, per treballar la nostàlgia. No hi ha cel tan gris i melangiós, ni una pluja amb un ritme tan semblant al de teclejar una prosa, que el d’aquestes terres. Potser l’amor, a les ciutats, a les dones, als amics, tan sols es pugui modular des de la distància. O des de les lletres, sempre tan allunyades d’allò concret. El diccionari, un altre cementiri.

El narrador de Dublinesca fa referència als “procediments” de Godard. Aquest art de citar les paraules d’altres, que també són les nostres, que el cineasta tant utilitzava en les seves primeres pel·lícules. És que escriure no és això?

No estem permanentment teixint una herència cultural assimilada sense previ avís? La intertextualitat, i la metaliteratura per tant, és un dels grans èxits d’Enrique Vila-Matas, molt més digital -que no digitalitzat- que algunes literatures que corren amb segells que no li corresponen. Per això passegem -aquest gran art tan literari- seguint a Joyce, a Wilde, a Yeats, a Shaw, a Beckett. Però tant “salt anglès”, i tanta cervesa negra, ens ha marejat una mica.

Creuem el Liffey travessant el pont O’Connell, sense veure cap cavall blanc, passem el Trinity College com qui pot obviar la formació abans de tenir-la, i pugem per Grafton street, plena d’estudiants, botigues i músiques. A l’esquerra, de fons, veiem l’església de St. Ann’s. Al mateix carrer, Dawson street, trobem el Cafè en Seine.

Per fi, modernisme per tot arreu. Estem fora de perill. Acabem de complir 30 anys i ens agradaria el mateix regal que va tenir Joyce per celebrar el seu quarantè aniversari, la primera edició d’Ulysses. També va ser a París.

BENZINA_21

El mètode Galceran

Torna. Per enèssima vegada torna El mètode Grönholm, de Jordi Galceran, als teatres de Barcelona. Una obra que, set anys després de la seva estrena, no perd actualitat, i menys encara ara, en què la crisi econòmica esquitxa tots els sectors. Què estaries disposat a fer per aconseguir una feina? La peça ha demostrat que un text d’un autor català té possibilitats de funcionar comercialment com qualsevol altre autor mundial. Les xifres, de vertigen, ho demostren: representada a 35 països, des de Xile fins a Estocolm, passant per Corea del Sud i Austràlia, traduïda a desenes de llengües, i més de dos milions d’espectadors. Algú en dóna més?

Per Oriol Osan Fotografia: David Campos per a BENZINA

E

ncara hi ha públic a Catalunya per veure El mètode Grönholm... per cinquena vegada?

Els productors diuen que sí, però jo no ho sé! Però sí que és una funció que té un puntet per veure-la una segona vegada. Perquè quan la veus per primer cop et sorprèn i tal, però quan la veus de nou, coneixent els secrets dels personatges, veus una altra funció, i pot tenir una certa gràcia. Hi ha més gent que pot anar a veure l’obra? (Riu i s’arronsa d’espatlles). Jo no he decidit reprogramar-la!

Jordi Galceran (Barcelona, 1964) ens demana permís per encendre una cigarreta. “Com si fossis a casa teva”, li responc. No som a casa seva, però sí al seu estudi, en un àtic de l’Esquerra de l’Eixample, que té des de fa onze anys i on es refugia per treballar. Quan va deixar la plaça al Departament d’Ensenyament de la Generalitat, primer com a professor d’institut de llengua i literatura catalanes i després amb altres responsabilitats, i va decidir de provar a dedicar-se només a escriure va voler mantenir la mateixa disciplina de treball: llevar-se a les vuit i anar a pencar. De manera que a les nou s’hi posa, a les dues plega per anar a dinar, a quarts de cinc hi torna i acaba a les set. “El que no faig és emportar-me la feina a casa”, assegura. I és que a casa, a més, la temptació d’escriure en pijama al sofà i llegir en veu alta tot allò que produïa no s’acabava d’entendre... i més si cal compaginar-ho amb engegar una rentadora o posar les llenties en remull. “Per això tinc aquest estudi. Vinc aquí i treballo les meves hores. A vegades condeixen més i a vegades condeixen menys, tot i que la feina sempre la porto al cap. Però quan vaig a casa, vaig a casa. Allà no tinc ordinador ni tinc res. I amb aquest sistema, BENZINA_22

per poc que facis, vas fent, ni que sigui un parell de paginetes cada dia”, riu.

Galceran gairebé no necessita presentació. Però pels neòfits direm que, a part de cultivar altres disciplines vinculades a l’escriptura, com la narració, la traducció, o els guions per a cinema i televisió, és un dramaturg, autor de més de mitja dotzena d’obres, una de les quals, El mètode Grönholm, va rebentar qualsevol pronòstic que algú mai hagués gosat aventurar. La peça, que desgrana la batalla de quatre candidats a un lloc de feina, en un peculiar procés de selecció de personal, està inspirada en un fet real: van aparèixer llençats en un contenidor d’escombraries els currículums d’uns aspirants a treballar en una gran superfície comercial, ple d’anotacions, moltes d’elles despectives.

L’obra es va estrenar el maig de 2003 al TNC, dins del programa T6, i va obtenir un èxit sense precedents, malgrat representar-se només durant dues setmanes. L’any següent la va repescar el Poliorama, on s’hi va estar ja tres temporades. I el mateix va passar a Madrid. El mètode ha rebut un premi Max a la millor obra, l’Ercilla a la millor creació dramàtica i el premi Mayte al fet teatral més destacat. El monstre estava creat.

L’obra, que ara torna al Teatre Poliorama, ha batut rècords de representacions i espectadors, en un còctel de xifres que mareja. Agafeu-vos. Més de 2 milions d’espectadors, pel cap baix, l’han vista a 35 països, des d’Estònia fins a Islàndia. Aquest mateix setembre també s’estrena a Costa Rica. El mètode Grönholm s’ha representat a tots els continents, excepte a Àfrica. “És impossible saber la quantitat de gent que ha anat a veure-la”, explica l’autor, que sens dubte ha sabut connectar amb els gustos d’un públic majoritari i que ja havia rebut premis, reconeixements i versions en castellà a Madrid per Dakota i Paraules enca-

denades, les seves anteriors obres abans de l’apoteosi: “He enviat correus electrònics a tots els productors que l’han fet arreu del món, i n’hi ha que et contesten i n’hi ha que no. Altres ni tan sols saps si t’enganyen.

Perquè aquest món del teatre i dels drets d’autor és així. Nosaltres cobrem un percentatge sobre els espectadors que van a veure les obres, i de segons quins països t’arriba un número d’espectadors que et fan dubtar. A veure, vosaltres heu fet tres anys aquesta obra i només han vingut 27.000 espectadors?, em vaig preguntar davant la resposta d’un productor. Això fa una mitjana de vint i escaig espectadors diaris! I amb vint i escaig espectadors diaris heu aguantat aquesta funció durant tres anys????? De manera que tens la sensació que hi ha alguna cosa que no encaixa... però en fi, sí que és cert que l’ha vista moltíssima gent, s’ha fet a molts països, es continua fent, i hi ha hagut indrets on l’èxit ha estat una exageració, com a Alemanya”.

Galceran ja ha perdut el compte d’on s’està representant. Quan li preguntes s’ha d’aturar i pensar a quins països està present. És una criatura que corre sola. “El mètode va fent la seva vida i jo miro d’anar cuidant les produccions i controlar allò possible”, diu a manera de disculpa. Fins i tot només ha pogut anar a set estrenes, l’última a Moscou, fa uns cinc mesos. Però la que li fa una especial il·lusió és la representació de Melbourne, a Austràlia, “perquè és la primera estrena en anglès, i ha anat molt bé. El que li falta a El mètode és el salt al món anglosaxó, que per diverses circumstàncies, malgrat intentar produir-la un munt de vegades, encara no s’ha aconseguit. Ara, amb aquesta entrada a Austràlia, estic esperançat, perquè vulguis o no ja surten crítiques en anglès, s’editen vídeos, la gent ho pot veure...”. També li encantaria que es representés al Japó.

BENZINA_23

Què se sent quan un dels teus fills literaris té aquest èxit en detriment dels altres? És una qüestió que s’escapa del teu control. És una cosa que et passa. Jo ho comparo a què et toqui la loteria. Tu compres números i hi ha algú a qui li toca la grossa. Doncs és el que a mi m’ha passat. M’ha tocat la grossa amb aquest número, en canvi amb els altres no. Òbviament, amb totes les obres que escric ho intento fer el millor possible, perquè vagin molt bé, agradin molt i tinguin èxit. I amb aquesta ha funcionat i s’ha convertit en un fenomen. Però en teatre mai se sap perquè es crea un fenomen. I si tu penses amb els grans autors de teatre, sempre et vénen al cap una, dues, tres, potser amb els grans, grans autors, quatre obres, i igual BENZINA_24

n’han escrit quaranta! Sempre hi ha alguns textos, que no saps ben bé perquè, perquè s’estrenen en el moment adequat, perquè tenen una producció adequada, en fi, que passen una sèrie de coses que els converteixen en fenomen. I amb El mètode ara ja puc dir que el text deu tenir alguna cosa que el converteix en un fenomen, perquè si només hagués passat a Barcelona, o a Espanya..., però allà on s’ha estrenat ha anat bé, a tot arreu. I fins i tot produït de mil maneres diferents, sempre ha funcionat!

Ets conscient que has despertat moltes enveges, i no precisament de les sanes.

No. Almenys en el meu col·lectiu, que és el col·lectiu d’autors, no. O potser no en sóc

conscient. Però no tinc cap sensació d’enveja. A Catalunya el col·lectiu d’autors ens coneixem gairebé tots, gairebé tots som amics i gairebé tots ens alegrem molt dels èxits dels altres. Perquè l’èxit crida a l’èxit. I si li va bé als teus companys també t’anirà bé a tu. Jo crec que si hi ha enveja, és una enveja sana.

que era una cosa que no podia passar, que te n’havies d’anar a fer obres estrangeres, o clàssics... Crec que el més important que ha fet El mètode és demostrar que un text d’autor català, sigui quin sigui, té possibiliats de funcionar comercialment com qualsevol altre autor mundial. I jo és del que més orgullós em sento.

T’han felicitat per l’èxit obtingut?

Sí. Jo crec que la gent està sincerament contenta que una obra d’un autor català hagi tingut aquest ressò de públic, sobretot. I crec que ha trencat una idea que hi havia entre els productors, especialment els privats però també els públics, que amb una obra d’un autor català era impossible tenir ressò ampli,

No hi ha precedents d’aquest èxit d’un autor català?

Potser com a text sí, però com a autor no.

Sergi Belbel o Josep M. Benet i Jornet han estrenat a l’estranger molt més que jo. Però com a text potser sí que és el que ha tingut més èxit... de públic. Però crec que en el teatre català hi ha 25 obres millors que aquesta!

Després d’El mètode Grönholm Galceran va escriure Carnaval i Cancún, amb repercussions desiguals. Ara n’ha escrit una altra, però està convençut que no li estrenarà ningú “perquè és una comèdia sobre el terrorisme, sobre ETA. Ja he fet els primers contactes amb productors, però ningú s’ha mostrat entusiasmat per estrenar una comèdia sobre aquest tema, explica rient. “Això va com va. És una idea que em voltava pel cap des de feia molt temps. Es pot fer una comèdia sobre el tema més calent i més anticòmic que et puguis tirar a la cara com és el tema del terrorisme? Almenys ho vaig intentar. Que es pot fer ho he demostrat, perquè l’he escrita, però que es pugui estrenar? Això encara no ho he demostrat!”. Per això s’ha posat a escriure’n una altra, amb l’esperança que algú li estreni.

Malgrat la disciplina, aquest autor que de jove devorava les novel·les d’Emilio Salgari, Jules Verne, Agatha Christie o els còmics de Moradelo y Filemón assegura que li costa molt de temps escriure una obra de teatre. Per ser precisos, trobar una idea que li agradi el suficient com per fer-ne una obra de teatre, perquè el que és el procés físic d’escriure-la li costa molt poc. En comença moltes i n’acaba molt poques.

“Tinc una manera de treballar que només puc saber si una idea és bona escrivint-la.

Molt poques vegades a la meva vida he tingut idees que s’hagin convertit en obres de teatre”, reconeix. Una altra cosa són els guions i serials per a la televisió, però el teatre, per ell, té certa importància, i no qualsevol cosa és vàlida: “trobar una bona idea per a fer una bona comèdia, que et soni original, que no l’hagis vist mai, que tingui un interès, que sigui humana, que toqui els sentiments de la gent... no és fàcil. La meva manera de treballar no és organitzada, ni em faig escaletes, ni res, em poso a escriure i a veure què passa...”.

Excepte Cancún -representada al Teatre Borràs amb gran èxit la temporada passadaque és una comèdia, les altres peces que ha escrit no ho són. Una aposta deliberada?

“Quan escric no em plantejo mai qüestions formals: vaig a fer una comèdia, vaig a fer un vodevil, etc.”, manifesta el dramaturg, que procura triar per les seves obres títols que no pressuposin res i no donin cap pista sobre el contingut. “Jo escric històries, el que em tira són les històries. Si se m’acut una bona història, l’escric, i aquesta història tindrà el to que li toqui tenir, i ja està, tiri per la comèdia o tiri pel thriller. El que jo sempre escric són comèdies “realistes”. La meva feina no és mai d’experimentació formal: recerca de nous llenguatges, buscar noves maneres d’explicar les coses... No em preocupa gaire, BENZINA_25

per no dir gens, el format teatral que hagi de tenir l’obra. El format teatral ha de ser l’adequat a la història que estic explicant. Jo escric teatre per agradar als espectadors, perquè la gent que vingui a veure una obra meva rigui si és còmica, s’emocioni si és tendra, pateixi si és un thriller... La meva obsessió és no avorrir i que la gent s’ho passi bé, i que estigui pendent de què passarà després.

Aquesta és la meva obligació com a dramaturg. Si a més a més aconsegueixes altres coses, són de més a més. El més important és explicar un conte que sigui apassionant”.

“ No tinc cap sensació d’enveja.

A Catalunya el col·lectiu d’autors ens coneixem gairebé tots, gairebé tots som amics i gairebé tots ens alegrem molt dels èxits dels altres

BENZINA_26

”

He llegit que en el teu procés d’escriptura t’acompanyes sempre de manuals. Un de medicina i un de psiquiatria.

Va molt bé quan busques coses! És un catàleg de malalties mentals. És una lectura que he fet mil vegades. Sempre et van bé perquè les malalties mentals en el fons són metàfores de malalties socials. Tots els problemes mentals que té un individu acostumen a ser un reflex de problemes socials, i a l’hora d’explicar històries, va molt bé perquè ja parteixen d’un conflicte potent. M’agrada també molt llegir les pàgines grogues perquè hi ha totes les professions del món. Vas passant les pàgines i tot són històries breus, jo què sé, afinador de violins, saps? I t’imagines coses. I la feina de buscar històries és aquesta: ajuntar a vegades una obsessió compulsiva per les escombraries amb un afinador de violins. I ajuntes aquestes dues coses i a vegades et surt una historieta. Miro aquestes coses i també m’agrada molt mirar llibres de cinema, com aquest (i me l’ensenya) de les 1.001 pel·lícules que has d’haver vist abans de morir, on hi ha els arguments de les millors històries que s’han explicat mai en el cinema. I a vegades d’un fil d’una història te’n surt una altra.

Que Jordi Galceran és un fan del cinema ningú ho discuteix. La seva pel·lícula de capçalera és Blade Runner, admira David Mamet, i es confessa més espectador del setè art que dels escenaris. No és d’estranyar, doncs, que les seves obres traspuïn una estructura que les fa fàcil traslladar-les al cinema: espai únic, i tancat, molt claustrofòbic, pocs personatges... Dues peces han estat portades a la pantalla gran: Paraules encadenades, amb el títol de Killing words (Laura Mañà, 2003), premiada al Festival de Cinema de Màlaga del mateix any, i, com no, El mètode Grönholm, que el director argentí Marcelo Piñeyro va adaptar al cinema al 2005 amb l’abreujat títol d’El método.

Escrius teatre cinematogràfic? “M’ho han dit molt. Jo m’he fet la reflexió que potser

s’assemblen temàticament, però mai formalment. Quan vaig començar a escriure vaig arribar a la conclusió que no havia de lluitar contra el cine. Que lluitar-hi, des del punt de vista formal, és una lluita perduda. A les meves obres mai hi ha moltes petites escenes, ni moltes localitzacions. A mi sí que m’agraden les bones històries, i al cinema hi són totes, però ara les haig de convertir al teatre, i per a mi el teatre vol dir intensitat i concentració, i si puc ficar la història en una sola habitació, si la puc ficar en temps real, si la puc fer amb tres personatges en comptes de vuit, com més petit i intens ho faci més teatre serà, perquè més s’allunyarà del cine.

Shakespeare escrivia de l’altra manera, per entendre’ns: localitzava les coses ara en un castell, ara en un vaixell, ara en una illa, en escenes diferents... perquè quan Shakespeare escrivia no hi havia cine, i aquella manera de narrar era molt atractiva. Però avui dia no pots competir contra el cine utilitzant les seves armes formals, has de competir utilitzant les armes del teatre. I per això la meva obsessió sempre és fer-ho el més concentrat possible. Com menys elements faci servir, més intensa i més teatral serà la història”.

En una de les parets de l’estudi -vell, desmanegat i atrotinat, com si fos un avís per foragitar els intrusos, però amb una terrasseta estupenda que il·lumina el despatx on escriu-, hi ha un enorme paper d’embalar que ocupa tot el mur. A mode de pissarra hi ha apuntades anotacions dels primers capítols d’El cor de la ciutat, del qual va ser guionista durant unes temporades, amb post-its de colors per a cada personatge. A l’extrem oposat, un plafó de suro on hi té enganxats programes d’El mètode Grönholm en altres llengües i retalls de diari.

Fa relativament poc, han sorgit iniciatives per crear una associació de dramaturgs de Catalunya. Galceran, referent inevitable, n’és escèptic: “He vist per Internet alguna cosa, però no en sé massa res. No em sembla malament però tampoc tinc la sensació que tinguem grans problemes a reivindicar ni grans greuges pels quals lluitar. La vida del teatre és diferent a la del món del guió, que treballes amb unes determinades condicions econòmiques, productors que et collen menys, productors que et collen més, i és important treballar units perquè no s’aprofitin de nosaltres.

Un autor l’únic que pot fer és mirar d’escriure la millor obra possible i que li produeixin de la millor manera possible. Els teus guanys econòmics són un tant per cent de la gent que et vingui a veure: si et ve a veure molta gent guanyaràs molts diners, si vénen pocs, en

guanyaran pocs. Pot ajudar estar units en una associació de cara a aconseguir això? Que t’estrenin millor les teves obres, que s’arribi de manera més senzilla als productors? Que es fixin més en el que escrivim? És possible, mal no farà. És com si em diguessin que hi haurà una associació de novel·listes per reinvindicar els seus drets. O una associació de poetes”.

Quina funció social compleix el teatre?

Que la gent pugui viure altres vides. La ficció serveix per això. Que la gent pugui experimentar sensacions i emocions que en la seva vida real mai podrà experimentar. I això serveix com a aprenentatge per a les pròpies emocions: per aprendre coses, per ser persona, per aprendre a empatitzar amb el patiment dels altres, i per això serveix la ficció i per això la necessitem. Els éssers humans necessitem menjar, necessitem reproduir-nos, i necessitem la ficció, alguna cosa que li doni sentit a una vida que és absurda. A la ficció les coses tenen un plantejament, un nus i un desenllaç lògic, cosa que a la vida no passa. I per això necessitem les religions, que no és una altra cosa que contes explicats d’una manera que donen sentit a la vida.

En aquests moments de crisi, representar de nou El mètode que no fa res més que explicar fins on estem disposats a arribar per aconseguir una feina, sembla ni fet a posta.

Una de les raons de perquè l’obra ha tingut èxit és que parla d’un sentiment que tots coneixem. Tots hem hagut de passar en algun moment de la nostra vida per un procés de tria, per un procés de selecció, una vegada o moltes. I tothom entén aquest patiment que té el personatge per intentar agradar a la persona que t’ha de triar, intentar fer-ho el millor possible. I l’obra planteja això. Fins on estàs disposat a arribar. I tot i que estigui portat al límit, tothom entén el patiment dels personatges, perquè d’una manera o una altra tothom hi ha passat. I per això crec que s’entén a tots els països i a tot arreu. I si es continua fent, es continuarà entenent: sempre haurem de buscar una feina i sempre t’haurà de triar algú.

De moment, el públic i la crítica ja l’han triat.

I també el món editorial, perquè aquest setembre, coincidint amb la reestrena, Edicions 62 ha publicat Sis comèdies, una antologia de les sis peces teatrals més destacades de l’autor: Dakota (1994), Paraules encadenades (1994), Fuita (1994), El mètode Grönholm (2003), Carnaval (2005) i la inèdita Cancún (2007).

BENZINA_27

BENZINA_28

/// Opinió / Sobre el terreny

El robatori més gran de la història Eugeni Casanova

U

n espectre recorre la historiografia catalana. Jordi Bilbeny n’ha presentat una esmena a la totalitat segons la qual Castella hauria suplantat l’alta literatura i fets històrics cabdals protagonitzats per catalans. Fins ara, la visió més o menys oficial s’havia mirat aquestes teories per sobre de l’espatlla, però les contradiccions són tan flagrants, les evidències, tan abassegadores, que els dubtes comencen a penetrar per les escletxes mal segellades de les càtedres. En pocs mesos tot ha canviat i pocs qüestionen ja, per exemple, la catalanitat de Cristòfor Colom. Un país que havia dominat la Mediterrània, que va imposar al món la seua llei marítima i que va generar la gran novel·la o els versos més delicats de la literatura europea, es fon en una dècada. Com és possible?

Jordi Bilbeny fa pedagogia des de les beceroles i ha presentat una ponència sobre la censura moderna a la Universitat Catalana d’Estiu per exposar proves irrefutables, com ara les lleis dictades. El segle XVI és recorregut de dalt a baix per disposicions reials que estableixen un control ferri sobre les idees i les publicacions, un fenomen habitual a les dictadures però que pocs s’han cuidat d’extrapolar a èpoques llunyanes.

El 1503, els Reis Catòlics dicten una pragmàtica sobre el control de les impremtes i l’estampació de llibres. El 1556, una reial cèdula de Felip II prohibeix, entre altres matèries, la impressió dels llibres que tracten d’Amèrica. El 1556, una altra reial cèdula del mateix monarca ordena als oficials reials dels ports americans que reconeguin els llibres que arriben en els vaixells i que requisin els que es troben a les llistes de la Inquisició. El 1558, aquest rei mana imprimir un catàleg de tots els llibres prohibits perquè siguin cremats públicament.

Dos anys més tard, reforça aquesta disposició amb una reial cèdula.

Els càstigs per contravenir aquestes normes eren severíssims, inclosa la pena capital. Els oficials reials exercien un control estricte a les duanes i als ports, i existien brigades que recorrien viles i ciutats i buscaven sovint un sol document allà on pogués ser amagat. Bilbeny esmenta el cas de funcionaris enviats expressament a Amèrica per localitzar un llibre prohibit.

Aquesta era la part policial, però hi havia tot un estol de censors que eren funcionaris reials i tenien per ofici corregir i esmenar textos. La monarquia hispànica no era un cas excepcional, a Europa sencera, amb els papes al capdavant, es van dictar centenars de lleis que prohibien i orientaven.

Aquests funcionaris haurien protagonitzat la tasca de suplantar la presència pública i documental d’una nació sencera. Els títols de propietat d’un continent acabat de descobrir s’ho valien. És un cas habitual en la història, Franco va escometre una tasca anàloga amb èxit i avui mateix, en plena democràcia, impera una visió unidireccional d’Espanya impo-

sada per l’Estat que costa molt d’esbotzar. Al segle XVI la feina era molt més senzilla: en va haver prou, possiblement, amb traduir unes 150 obres i alguns milers de documents, una feina que es va abordar en diferents generacions.

Bilbeny ha llegit centenars de textos on les dades que apareixen són un desgavell total. Es traduïen noms de lloc, però es conservava la resta del text, de manera que, per exemple, a El Larazillo de Tormes (Llàtzer de Tormos, un poble de la Marina Alta, segons la interpretació de Bilbeny) o a la crònica de l’arribada de Carles V apareixen llimones a la Meseta i a Astúries.

Pere Antoni de Beuter escriu a la seua Historia de Valencia, publicada en castellà el 1546: “S’imprimí en llengua valenciana com jo la componguí (...), sent jo valencià natural i escrivint de València”. L’edició original, però, no s’ha conservat.

Aquest seria el cas de molts llibres dels quals hi va haver una primera edició que ha desaparegut, com ara el Quixot, on Cervantes –Miquel Servent, segons els estudis de Bilbeny– fa constar: “Nos han prohibido la lengua, pero no la pluma”. La fe de baptisme d’aquest autor està grollerament adulterada i algú hi ha escrit a sobre en una lletra totalment diferent.

València era en aquell moment el gran centre cultural dels estats catalans. “¿Com pot ser que personatges monolingües en un país monolingüe escriguin no només en castellano perfecto, sinó que regenerin la prosa en aquesta llengua?”, es pregunta Bilbeny. L’historiador explica que el segle XVI està ple de llibres on apareix “nuevamente publicado” en les edicions més antigues. Un cas obvi seria el de Joan Timoneda (València 1518/20-1583), del qual es conserven majorment textos en castellà en els quals consta “ahora nuevamente sacado a la luz” o “nuevamente compilado”. “Ell va escriure sobretot obres de teatre que van tenir un èxit clamorós, però si el poble no entenia el castellà!”, diu Bilbeny.

Philippe Berger, que ha estudiat el Renaixement a València, constata que a partir del 1540 els editors ja no poden publicar en català pressionats pels censors reials i inquisitorials. Existeix el cas notori del dominic lleidatà Jeroni Taix, que va donar a la impremta un llibre sobre la Mare de Déu del Roser en castellà el 1549 per ordre dels seus superiors i, considerant-ho una aberració, ell mateix es va pagar l’edició en català el 1556.

Però la censura i la traducció no només haurien afectat la literatura. La Decadència hauria estat un invent per justificar la desaparició d’un país sencer. “Segons els documents, tot el comerç amb Amèrica passa per Sevilla, però això és impossible perquè allà no hi havia llotja, ni consolat, ni casa de contractació, ni cosmògrafs, ni drassanes, ni tan sols port. I quan cal produir ducats d’or, s’encunyen a Barcelona”. Canviant Sevilla per Barcelona en alguns documents tot encaixa.

BENZINA_29

/// Opinió / Guirigai

Dilemes i contradiccions Il·lustracions de Carlos Sánchez

A

Catalunya disposem d’un bon nombre de festivals que abracen o mesclen una pila d’estils de música. Innecessari nomenar la quantitat de festes majors que se celebren ja que no trobarem localitat, poble, ciutat o districte que no mostri amb orgull el seu esdeveniment.

Està acceptat que els espectacles musicals (ball, concert, recital) que es programen dins dels actes de la festa major siguin gratuïts per a la població, és a dir, que els assistents no passin per taquilla. Molt al contrari que en aquells festivals on el caixet dels artistes es cobreix, en part, amb els ingressos de la venda d’entrades. En ocasions passa que festivals que van començar la seva etapa dins del registre assumit pel sector, després van derivar en un amulet de festa major.

Programar publicitant, sota el paraigua d’un festival, a l’aire lliure, a places, jardins o parcs, sense que el públic hi col·labori mitjançant la seva butxaca per sufragar un bloc del cost de l’organització del concert o cicle, és una paradoxa que hauria d’abocar a totes les persones o organismes implicats en l’àmbit de la gestió cultural a una rigorosa reflexió.

Una altra qüestió que topa amb el concepte de festival és que la gratuïtat devalua la proposta artística per diverses raons i també per les condicions tècniques en què es desenvolupa: assistència d’un públic on es barregen els que tenen interès i els que hi passegen fent una ullada, moviment continu de persones que, amb tot el dret del món, vagaregen per l’espai públic, murmuri de fons a

causa del servei a clients de bars contigus al recinte, i, de vegades, contaminació acústica provocada pels automòbils que circulen per avingudes i rondes adjacents. En una tessitura com aquesta, un festival s’ensorra, i el promotor, normalment el municipi, hauria de repensar el plantejament.

Dóna la impressió que es vol emmascarar la manca de públic de determinats festivals que, tot i havent començat en locals tancats i cobrant entrada (auditoris, teatres, centres culturals), per seguir caminant necessiten el trasllat a espais de festa major sota el fals vernís de la socialització de la cultura i el dret a aquesta sense que hi hagi participació en el dispendi. Un posicionament més proper a polítiques paterno-populistes que a un tractament seriós d’un festival amb personalitat.

Als gremis corporatius, associacions professionals o sindicats que es mouen dins l’àmbit musical els hauríem de preguntar al respecte. La realitat dura i pura constata que aquestes agrupacions s’acosten a grans passes a la dita popular: “pa per avui, gana per demà”. El bolo pel bolo, l’alimentós (el que s’entén en termes de subsistència), sense distingir entre allò que es presenta sota l’epígraf d’un festival però que utilitza els paràmetres d’una festa major, condueix a la confusió i al desgavell.

Per prestigiar la música, excepte en les festes majors, s’ha de procurar el pagament mitjançant la venda d’entrades entre aquells que tenen curiositat o interès per gaudir, escoltar, participar.

Determinats llenguatges musicals s’utilitzen, a causa de la seva cobertura cultural, per amenitzar el vermut d’aquells que a la sortida de concerts “d’alta costura” prefereixen asseure's en un cercle al voltant d’una taula abans que desaparèixer per altres zones de la ciutat on la tapa i el vi perfumat no vénen acompanyats d’un saborós concert de música popular gratuïta.

Igual que músics que accepten, a canvi d’un caixet, només faltaria, tocar als llocs assenyalats, es queixen de la mancança de clubs en el territori i de l’augment de la demanda de grups per amenitzar recepcions d’empresa o actes socials de caràcter institucional. El fotut mercat marca la pauta;

Lluís Cabrera

aquesta, la partitura, i la hipoteca, la necessitat. Això és així, consumir i consumar, per això als músics els toca de vegades ballar sense ritme.

MUSICALS A BARCELONA En la frontera entre segles, al voltant de l’any 2000, el consistori barcelonès, animat per les forces vives de la societat teatrera, transforma, arregla i adapta l’antic Palau dels Esports del carrer Lleida en allò que es començaria a conèixer sota tres majúscules: BTM, Barcelona Teatre Musical.

Per a l’operació, els nostres responsables municipals van utilitzar l’empresa BSM, Barcelona de Serveis Municipals, la mateixa que gestiona aparcaments, el recinte del Fòrum i alguna que altra activitat relacionada amb la cosa pública.

La idea, amb una gran dosi de bones intencions, pretenia sedimentar a partir del BTM una sèrie de musicals amb marca pròpia per, un cop rodats a la nostra ciutat, viatjar a Madrid i a diferents territoris europeus.

Una teoria, la que defensa que per actuar globalment s’ha d’emfatitzar el que és local, que, tot i estant ben pensada, en el cas que analitzem no es va poder afermar.

L’estratègia empresarial se sostenia sobre una taula de quatre potes: BSM-BTM, el binomi municipal; Focus, la productora privada; ICIC-Generalitat de Catalunya, inversió pública a recuperar a través de crèdits reintegrables, i SGAE-Fundación Autor, aportació privada a pèrdues i guanys.

Durant una llarga temporada, els mitjans de comunicació van informar amb amplitud sobre un projecte que ens col·locaria en els circuits internacionals del musical amb obres d’autoria pròpia. Si tinguéssim temps, un rastreig per les hemeroteques confirmaria la veracitat d’aquest fet. Però en les societats líquides com la catalana, la memòria està submergida en el fons del pantà. Per això avui ningú se’n recorda de la bona nova que en el seu dia es va anunciar a so de bombo i platerets.

La cosa bona és antiga i, en adjectivar-la com a nova, els operadors van oblidar que el més interessant del teatre musical que s’ha parit a Catalunya des de la transició ja ho van

El fotut mercat marca la pauta; aquesta, la partitura, i la hipoteca, la necessitat.

Això és així, consumir i consumar, per això als músics els toca de vegades ballar sense ritme

inventar Dagoll Dagom amb Antaviana i Flor de nit i La Cubana amb Cómeme el coco, negro.

El periodisme lleuger oficial, el que escriu, emet i projecta imatges parlants, no es va preocupar d’informar sobre les possibles causes de l’ensorrament, molt menys del muntant de les pèrdues. Ni l’ICIC, Institut que es nodreix de l’erari públic, va poder recuperar els crèdits reintegrables ni ho faria la SGAE-Fundación Autor, amb uns pressupostos que sumen els ingressos dels autors però també els d’altres mecanismes legals que faciliten la recaptació pel cànon per còpia privada, un sistema que obliga a passar per caixa a tota la ciutadania.

No obstant això, el musical global de franquícia, o el producte internacional que s’adquireix per adaptar-lo al que és nostre, va arrelar a Barcelona. Recordem la quantitat de públic que va passar per taquilla i comprovarem aquesta realitat: Grease, Teatre Victoria; Cabaret, Teatre Apolo; Mamma mia!, BTM. Ens queda un sospir: la reposició, vint-i-cinc anys després, de Cómeme el coco, negro per La Cubana en el Coliseum de la Gran Via, i que va tornar a disposar de l’estima del públic català.

Ja va quedar anotat que els pilars del teatre musical d’aquí els van construir Dagoll Dagom i La Cubana. Si les bones intencions d’allò nou haguessin guardat a la memòria als pioners, potser ara estaríem comentant sobre exportació i circuits internacionals o, si més no, no hauríem fet front a la pèrdua d’uns quants euros, els que es van diluir igual que ho fa un terrós de sucre en un got d’aigua calenta, la que bull i trenca el vidre en mil trossos.

EDUCACIÓ MUSICAL Per experiència he detectat que quan es parlamenta sovint d’un tema, és que l’assumpte roman submergit dins l’estany.

L’educació musical és recurrent en aparèixer com el remei de tots els nostres mals. Ens hem cregut que conversant molt sobre la divinitat pedagògica, l’excels de la didàctica i la plenitud que atorga una bona estratificació dels nivells d’un formidable programa d’estudis, la humanitat caurà rendida als nostres peus.

La música com a socialització d’hàbits comunitaris, l’ensenyament musical a primària i secundària, les escoles municipals de música, les d’iniciativa privada, els centres especialitzats per a la professionalització, els conservatoris, els centres superiors de l’excel·lència, la universitat i els seus doctors,

la pràctica musical per pur plaer, las guarderies artístiques de les activitats extraescolars, representen unes quantes parcel·les del debat.

Excés de retòrica, justificació de la nostra mediocritat culpabilitzant el públic per no estar preparat per entendre el que composem. Pobres genis incompresos! Els mateixos que responsabilitzen el món per la seva manca d’educació musical. Una potinga condimentada segons els criteris del pontífex de torn.

No oblidem que la música va de l’oïda a l’ànima i no al revés. Deixem en el bagul dels records la nostàlgia dels temps en què es cantava en família, a tort i a dret, durant les trobades festives. Més greu encara: rebutgem la transmissió oral en el procés d’interiorització de les claus musicals.

La major part de les cançons, i gran part de les obres musicals, no estan plasmades en una partitura. És després de creades que algú “que sap música” les trasllada al paper per donar-les d’alta a la societat de gestió.

Hi ha la creença generalitzada, entre aquells que invertim temps en l’educació musical, que l’esforç ens faculta també per a un altre hàbit: el del redemptor que ajuda a la salvació de les ànimes. Prefereixo l’apel·latiu de mestre abans que el de professor i el de deixeble abans que el d’alumne. A l’espai pedagògic no hi ha mestres sinó deixebles i a aquests no els salva ni Déu, sobretot a aquells mancats d’oïda i als que la cultura de l’esforç els sona a cantarella antiga.

Hem creat una aristocràcia didàctico-professoral, fruït de rebuigs tardans causats per la manca de costum escènica, que ha fet de la docència una decència; un fracàs i a la vegada un error, una espècie de barbàrie -espero que passatgera-, un mal ús del sentit comú.

A l’art i a la creació alguna indecència els ha d’acompanyar, encara que sigui de tant en tant. Les societats líquides, com la catalana, prefereixen la higiene, l’ordre, la seguretat, el tibat confort i que l’espai públic es mantingui innocu, inodor i insípid. La gent passejant, la contemplació, els jardins vius, el paisatge contaminat, l’agitació del batec dels carrers, els fica la por al cos.

Vivim temps poc propicis per escenaris de ruptura, els del “déjame vivir a mi manera y a mi aire, que yo no me meto con nadie”.

Potser una frase molt usada, no per això un lema, que va íntimament lligada a un aprenentatge musical que tregui la cera de les orelles, que valori la intuïció i que no prohibeixi el seguir fent una miqueta el gamberro a aquells que encara ens agrada la indecència de les aventures.

BENZINA_31

Crítiques de música CANÇÓ-CABARET. Òscar Briz és un artista de llarg recorregut. Després de pertànyer a uns quants grups des del final dels anys vuitanta, el cantant i guitar rista de l’Alcúdia ens lliura aquest treball en directe. Hotel Paraiso aplega un seguit de cançons que van des del tango als boleros passant per la cançó brasilera. Cal remarcar que en aquest disc compta amb la presència determinant de la cantant Cristina Blasco i que Briz li cedeix la veu principal en tots els temes.

Blasco pren el paper de Victoria en les cançons. Interpreta els monòlegs lírics que ha escrit Briz per mitjà del personatge de Victoria. Ella és una dona de quaranta anys separada que treballa a l’Hotel Paraiso. Sota l’atmosfera de cabaret, els temes giren a l’entorn de l’amor i el desamor, de la tristesa i la sordidesa del present dels derrotats. Tots els temes són interpretats en castellà. La connexió amb la sensibilitat femenina queda palesa en les composicions poètiques del disc. La banda que acompanya el duet interpretatiu dóna color i permet acostar la seva proposta a una actuació d’orquestra íntima i experimentada. Hojas secas vuelan hastat tí o Hotel Paraiso són dues de les millors peces d’aquest espectacle de cabaret musical.

Hotel Paraiso CRISTINA BLASCO & OSCAR BRIZ Picap

CANÇÓ-JAZZ. És un dels nostres cantautors i estudiosos de la cançó catalana i francesa més importants. Escriptor i filòleg, a més de cantautor, publica amb aquest treball discogràfic el seu quinzè disc. A contraveu ha estat arranjat i dirigit musicalment per Esteve Molero, que és especialista en big-bands, que ha dotat la seva música d’un regust jazzístic d’alta intensitat. Pujadó ha comptat amb la intervenció de músics de primera fila com ara Jordi Bonell (guitar ra) i Eduard Altaba (contrabaix) entre molts d’altres. Es tracta d’un treball que viatja des del lirisme i l’humor cap a paisatges físics i mentals que caracteritzen l’ésser humà: les pors, l’estupidesa, l’amor i la mort. Hi trobem temes de crítica social i política a Plou sobre Europa, que és una cançó que alerta dels perills de l’ultradreta europea. O també fa referència als costums i les rutines que abasseguen l’individu a Aigua estancada. És un gran coneixedor de l’obra de Georges Brassens i ha estat autor de discos monogràfics sobre aquest cantautor francès. Pujadó ha sabut dotar les seves composicions d’un estil versàtil que incorpora la crítica i l’humor en la seva proposta de big-band jazzística. A contraveu és una manera de tenir el bo i millor de la seva música.

A contraveu MIQUEL PUJADÓ Columna Música

CANÇÓ.

Després d’una estada a Glasgow, Rafa Andanes Xambó ens porta aquest disc RAFA XAMBÓ que ja ha rebut alguns prePicap mis. Andanes inclou deu cançons que voregen l’intimisme i no deixen de banda la crítica social. Nascut a Algemesí és professor de Sociologia a la Universitat de València, a més de cantautor compromès amb el nacionalisme valencià. El seu tema principal del disc és A Glasgow, que ha rebut el premi de Millor Lletra als Premis Ovidi 2010. És el seu quart disc i reincideix en la seva proposta poètica intimista i de crítica social. Cal dir que també se serveix de textos poètics per a les seves cançons. Incorpora poemes de Manel Rodríguez-Castelló i d’Isabel Garcia Canet. Andanes té una atmosfera de malenconia enamorada. Hi col·labora, per una banda, el gran Miquel Gil, de veu profunda i combativa i, per una altra banda, Albert Ortega s’ocupa dels arranjaments i la mescla final de l’enregistrament discogràfic. És un disc amb deu temes intensos, de passió i memòria; Vestit de neu, Aiguacels i Assassins del sud són peces rodones d’una lírica ben destil·lada pel sentiment de pervivència i humanitat. En les dues darreres cançons esmentades, la veu de Miquel Gil acompanya a Rafa Xambó.

BENZINA_32

Per Ricard Mirabete

ROCK. Aquest és un disc extens i ambiciós, on Àlex Torío agrupa divuit composicions escrites entre el 2004 i el 2008. L’obra funciona com una mena d’enciclopèdia personal en què Torío amplia els seus horitzons musicals i lletrístics. La totalitat dels temes són interpretats íntegrament en anglès i les connexions amb el rock i la cançó americana són més que presents en cada composició. És el seu quart disc enregistrat i després del seu anterior treball The lame fiancée (Sinnamon Records, 2006) ens porta cap a terrenys àrids en els quals l’aspresa és bellesa abassegadora. La seva veu rugosa, els arranjaments granítics i alhora sinuosos de les seves millors cançons, sedueixen pel seu so compacte i madur. Temes com ara Tonight we stay home que atresoren l’alè dylanià en la seva melodia, o bé Portrait en què el piano i la seva veu profunda i aspre revisita els paratges sonors de Tom Waits. Torío no prova de recrear la música dels seus mestres esmentats anteriorment sinó que s’afegeix amb honestedat i talent a una manera de fer cançons atemporals, clàssiques. Principia Mathematica és un àlbum que transita per les cançons d’amor i existencialistes, de motius urbans i sobre el sentit de la vida. El títol del disc fa referència a l’obra Philoshophia Naturalis Principa Mathematica d’Isaac Newton que recollia les seves conclusions sobre el comportament matemàtic de la natura. Aquesta referència s’explica pel fet que Torío és físic i professor de matemàtiques. Tots els dibuixos que il·lustren el disc són originals d’Evru, l’artista abans conegut com Zush, que ha il·lustrat discos de Peter Gabriel i Pascal Comelade, per exemple. Al llarg de les audicions d’aquest disc compacte, podem detectar la maduresa creativa i compositiva de Torío, qui per cert s’ha ocupat de la producció i l’enregistrament de tot l’àlbum. Cal destacar que temes com ara Ugly in the city i The farm of horrors –que compta amb la veu de Maria Bennassar- són perles sonores per a oients exigents.

Principia Mathematica ÀLEX TORÍO Picap

POP D’AUTOR. Un cert minimalisme en una proTenir-ho tot posta que prova d’acordar SENYORS la tendresa de les seves TRANQUIL lletres amb el format de Música Global dues veus i guitarra.

Tenir-ho tot és el disc de debut d’aquest tàndem que forma Senyors Tranquil: David Amills i Gad Sans són els dos cantants i guitarristes del grup. Es fan acompanyar per les percussions i el piano de Pau Vallvé, qui és també el productor del disc. El referent immediat de la seva música és Simon & Garfunkel.

Perquè el duet compositiu se serveix dels recursos harmònics i els jocs de veus a què ens tenien acostumats els artistes esmentats anteriorment. Senyors Tranquil incorporen les melodies lluminoses i intenses de certes referències d’alt nivell internacional, com ara el vessant harmònic de Portishead o d’estils càlids com la bossa nova. Aposten per la senzillesa i el caliu de la guitarra acústica. Pau Vallvé ha inserit petits detalls que fan de les 12 cançons del disc compacte una proposta musical més contemporània. La tendència general del disc és el sentiment de malenconia que podem detectar en alguns dels millors temes: Tenir-ho tot –cançó que dóna títol al disc i que és una declaració sobre els lligams entre l’amistat i l’amor- i Somiador –tema que reincideix en el després de la ruptura amorosa. La temàtica urbana, els retrats socials i les relacions entre l’amistat i l’amor són els motius poètics del seu treball compositiu. Són cançons tranquil·les però no pas absolutament calmoses. La intensitat en les seves veus donen un to personal a aquest disc que és una de les bones sorpreses de la música del nostre país. Per acabar el disc, el duet inclou una versió acústica del tema dels The Cure In between days. És una manera excel·lent d’obrir noves possibilitats melòdiques als seus propers treballs. Els Senyors Tranquil són una versió renovada dels duets catalans que ja ha conegut el mercat català en la pell dels recordats Ia & Batiste, per exemple.

sc ex mel bra na nal tat mb ió. he ds els ns, tay en ors es a pia isdel ca taue usue Al uroom de

ert rodar es de ra. de ad per del el. cs orde mòla its sta ties: bre en als reent est Per he bina alà

El Far del Rock

Espaldamaceta

P

er què estàs en el món de la música?

Per salut mental. És un món molt saludable per un boig. Molt més saludable que el món de la droga. Però menys saludable que el món de l’esport. És un món sobrevalorat sovint i, de vegades, màgic quan assajo sol, molt sol a casa o en alguns concerts (però això pregunta-ho al públic).

Quin espai ocupes en l’escena musical catalana?

Un espai molt petit, toco sol a l’escenari; és un espai petit però molt acollidor, sempre m’hi trobo genial i m’ha creat addicció.

L’espai de la mida que hi caben els que em vénen a veure. Si vinguessin a milers, necessitaria un estadi de futbol.

Enregistres discos per fama, diners o fans?

Per aprendre aquest ofici. Per aprendre de micros, de mescles, de compressors, de reverbs, panoràmiques... pregunto moltíssim però després m’adono que la meva feina és cantar i tocar i que a enregistrar, que s'hi dediquin els que en saben. La fama la regalo, els diners me’ls gasto en instruments i dels fans no en parlo perquè no sóc jo.

Recomana’m tres músics o grups catalans Manel, Za i Nueva Vulcano.

Quina importància li dónes a les lletres de les cançons?

La justa i necessària, mai més que això. O perdó, molts cops menys. Sempre faig el que puc però n’estic orgullós perquè són les que són, i les passejo amb orgull poruc i encongit.

Espalmadamaceta

En quin projecte estàs treballant ara?

En el de sempre, fer més cançons, repassar les que tinc, explorar les il·limitades possibilitats de dos instruments que sonen a la vegada: guitarra i veu. I que bé que m’ho passo! Pateixo quan la veu se me’n ressent o quan no puc tocar. M’encanta el so del piano però no puc abandonar la guitarra, és molt gelosa. Ara tinc un gran projecte, una catedral, una piràmide: ser pare. Però tocar i cantar sempre m’acompanya com una passió, com una obsessió, com sempre, com mai.

neguit i una angoixa que

Amb només una veu i una guitarra, les cançons de José Juan González flueixen amb un cert

supura pels racons del seu nou treball Miedo

al silencio. El disc l’ha produït Arnau Vallvé qui també s’ha ocupat juntament amb Aleix Sons de les mescles a l’estudi Can Sons. És autor de cançons denses, d’atmosferes ben sovint fosques i melangioses.

DISCOGRAFIA Madera y poca luz (Bankrobber, 2008) Cae algo al suelo (Bankrobber, 2009) Miedo al silencio (Bankrobber, 2010)

A BENZINA ens ofereix un tast de la seva visió

ENLLAÇOS www.myspace.com/espaldamaceta www.bankrobber.net/web2/ca/espaldamaceta

de les coses. Per ell la música és més que una obsessió.

BENZINA_33

El rebost de Benzina

Aigua del Carme

Nascuts en la boira

L’últim concert

ALTA TENSIÓ Al.leluia Records pop-rock

PEP SALA Blanco y Negro pop

SANGTRAÏT Picap rock

E

ls Alta Tensió van començar a fer música el 1990 pel barri de Sants de Barcelona.

Van debutar amb un disc compartit amb els Whisky’ns collons i els Impresentables que duia el títol d’Els joves (Al·leluia Records, 1993). Des d’aleshores van editar aquest Aigua del Carme (1994) i Homo sapiens (Al·leluia Records, 1996). El seu poprock de tall clàssic assimilava referències del country i del blues, principalment. La portada il·lustra l’estació de Sants als anys seixanta i reprodueix un anunci de l’època. De fet, aquest disc és un homenatge al barri de Sants i amb alguna al·lusió concreta al districte, com en el tema Tancat a Montjuïc.

Les cançons tenen l’energia i la frescor dels bons inicis. Van comptar amb Ricky Gil dels Matamala per compartir la veu en un dels seus millors temes del disc: Em torna boig. Aquesta cançó recrea el so dels Rolling Stones i apunta bones maneres en la veu del cantant del grup, Joan Pàmies. El nucli original manté un equilibri harmònic amb els teclats de la Núria Martí, la guitarra esmolada d’Enric Ciurans i el baix de Josep Lluís Perpinyà. Dos anys més tard van aconseguir un so més depurat amb el treball següent, Homo sapiens. És un disc que significarà la seva consolidació com a grup de pop rock amb un estil propi. Van trigar uns anys a desempallegar-se de les influències musicals més marcades i a aconseguir un so més personal. El seu rock és hereu del rock dels setanta del segle passat. Les seves composicions acullen la duresa rockera ( Amb l’aigua al coll ) i la millor tradició del rock melòdic i agressiu (El somni d’una nit d’estiu). Les cançons componen un mosaic d’instantànies musicals, ric en detalls melòdics i amb lletres intimistes i poètiques.

Tot és dintre meu, per exemple, és una apologia de la imaginació com a via cap a un estat de felicitat.

Finalment, l’any 2000 van produir-se ells mateixos el seu darrer treball discogràfic que contenia les seves últimes composicions. El disc duia el títol d’Àngel salvatge i cada cançó tenia el seu to de veu adient. Aquest àlbum era format per deu temes que van ser produïts per Richi Roquer i ells mateixos.

Durant el 2000 van estar fent una extensa gira per bars presentant aquestes cançons i, en certa manera, acomiadant-se dels seus fidels seguidors. R. M.

D

esprés del final forçat de Sau, Pep Sala va reprendre amb força el seu treball en solitari. La desaparició de Carles Sabater un any abans de l’enregistrament d’aquest disc, permet resseguir les petjades de l’amistat que els unia als dos més enllà de ser el duet de Sau. Pep Sala ja havia editat un parell de discos amb La Banda del Bar i és bo de recordar el doble disc Històries d’Old John/Mardi Gras (Picap, 1997). Amb Nascuts en la boira (2000) Pep Sala demostra àmpliament el seu talent creatiu. El disc manté una unitat temàtica i musical fora mida, composa cançons que recreen la malenconia i la tristesa dels moments que viu després de la mort de Carles Sabater al febrer de 1999.

Recordem algunes de les seves millors peces com ara Si no fos per tu i Deixeu que toquin les campanes. Són homenatges a la persona, al músic, amb qui va tocar el cel amb Sau. El disc l’obre amb un tema que reprèn al final com una mena de continuació i cloenda: Suite de la boira. Pep Sala reflecteix el seu temps vital i alhora el seu paisatge natural tot fent referència a la Plana de Vic. Es mou entre la melodia del pop i els apunts de rock que fan de la seva proposta una fusió musical que arriba d’una manera directa al seu grup de seguidors. Ell mateix en fa la producció, com en la majoria dels seus treballs, i s’aventura en provatures més electròniques i personals com en el tema Hores d’insomni i rom. La columna vertebral del disc estructurarà des d’aleshores molt dels seus concerts ja que un dels temes més celebrats que conté aquest treball (Fes-me un lloc al teu costat) obrirà moltes actuacions al llarg d’aquesta dècada del segle XXI. La música celta serà molt més que un referent en tots els seus discos i les balades d’arrel irlandesa serà un dels punts forts de la seva aventura musical. En els temes esmentats, Sala arriba a mostrar-se com un músic i lletrista d’alt nivell, amb les seves constants compositives, però dotat de la capacitat creativa per arribar directament cap a l’emoció. Dels seus treballs següents, esmentarem el concert en directe Una nit amb orquestra (Picap, 2003) i Un petit moment de dubte (Picap, 2006) que fan palès el seu talent per aconseguir un so nítid i convincent, amb una atenció acurada per la melodia i els bons arranjaments musicals. R. M.

E

l grup de l’Empordà van acabar la seva trajectòria amb aquest últim concert enregistrat a Barcelona el desembre de 2001. El seu primer disc compacte datava de l’any 1988, quan a l’escena catalana hi havia el pop suau i melòdic dels Duble Buble o quan encara els Sopa de Cabra no havien aixecat el teló del seu rock. Els Sangtraït van tirar pel dret i es van afirmar com l’aposta pel rock dur i el heavy en català. La banda va debutar amb Els senyors de les pedres (Picap, 1988) que incloïa un parell de temes que es van convertir en èxit més endavant. De fet, aquestes dues cançons han estat la seva carta de presentació al llarg de la seva carrera: Els senyors de les pedres i El vol de l’home ocell. Ambdós temes els recuperen al final d’aquest disc doble de l’últim concert. Al llarg dels anys noranta del segle passat, van editar un parell de discos que recreaven els contes i llegendes medievals i mostraven la cara fosca del rock dur.

Tanmateix, no és fins al 1999 quan editen un disc compacte que convida a pensar que ampliarien horitzons musicals. Ens referim a L’altre cantó del mirall (Picap, 1999) que és un disc en què la força de les guitarres i la construcció de temes rockers arriba a un alt nivell d’emotivitat. Això es deu a l’excel·lent producció del Jordi Armengol que dóna noves sonoritats a la banda de La Jonquera. Són els temes d’aquest disc que el grup els reprèn amb encert en aquest testament musical que significa aquest disc en directe. Recordem l’energia poètica d’un dels seus millors temes El bosc de formigó o bé la tendresa de la balada-rock Lluna negra. Al llarg dels 32 temes que conformen L’últim concert Sangtraït van retre un homenatge als seus fidels donant-los allò que amb ells compartien: rock energètic, duresa en l’expressió i força emotiva. Els membres del grup que acompanyaven el cantant i baixista Quim Mandado donaven un contrapunt vitalista al grup: la Lupe Villar (guitarra) i el Papa Juls (harmònica i veus), a més del Josep Maria Corominas a la guitarra i del Martín Rodríguez a la bateria. Ben sovint jugaven la carta de les connexions amb els jocs de veu i posada escènica dels Queen i, per exemple, els cors de veus recordaven la proposta dels anglesos esmentats anteriorment.

BENZINA_35

BENZINA_36

, /// Opinió / Cabaret d ombres

No llegiu llibres sense ànima

S

M’agrada anar a les llibreries i envoltar-me de llibres, admirar-los a les prestatgeries, agafar-los i fullejar-los, llegir alguns paràgrafs, acariciar-los, fer cua a la caixa, pagar-los i fer-los meus per sempre

[[

embla ser que els dies del paper es van quedant enrere. Un dels senyals més evidents és que Amazon, la botiga online més coneguda a tot el món, ja ven més ebooks per Kindle (un e-reader) que llibres de tapa dura. La seva aposta pels llibres sense ànima, s’ha vist recompensada amb aquesta singular fita, que per als més avanguardistes ha estat motiu de satisfacció i pels més tradicionalistes, una raó de dol.

L’empresa va anunciar al juliol que, en el segon trimestre de l’any, havia venut 143 llibres electrònics per cada 100 en paper, incloent-hi els títols que aleshores encara no estaven disponibles al Kindle. I això no és tot: sembla ser que la tendència afavoreix clarament el nou format ja que, en les quatre setmanes prèvies al mes d’agost, la proporció va pujar fins a 180 a 100; durant l’estiu, els ritmes de descàrregues s’han accelerat. Tant és així, que el líder de la companyia, Jeffrey Bezos, va qualificar el canvi d’”espectacular” ja que porten 15 anys venent llibres de tapa dura i només 33 mesos per a Kindle, amb un patrimoni llibreter de més de 630.000 títols, a més d’altres 1,8 milions lliures de drets d’autor.

Els lectors es van dividint entre els que defensen el món virtual i el físic, amb arguments ben diferents. Els primers, partidaris del desenvolupament de les noves tecnologies, s’han convertit en viatgers que ocupen un seient preferent en el tren de la modernitat. Consideren que l’accés universal els permetrà, mentre tinguin accés a Internet, arribar a qualsevol obra de forma immediata i rápida (que no és el mateix que tenir-la a les mans), sense dependre de les existències a les llibreries i sense haver de portar al damunt un número infinit de publicacions (no conec ningú que vagi per la vida carregat de llibres). També donen raons de mobilitat, ja que pots portar el teu e-book en una memòria i llegir-lo a qualsevol sistema digital (no és possible això mateix amb un llibre tradicional?); de protecció del medi ambient (el e-reader només consumeix bateria quan es passa la pàgina) i estalvi de paper. També

[[

José Antonio Pilar de comoditat (amb només uns clics és possible tenir el llibre desitjat sense haver de desplaçarte) i econòmic, ja que els preus de compra són molt més assequibles i, per altra banda, és possible la descàrrega de títols gratuïtament, sense haver de pagar.

En el segon grup, el dels escèptics, en el qual em trobo, hi ha els que pensen que la lectura d’un llibre a través d’un suport digital no equival a la d’un llibre tradicional, que és molt més personal i més propera ja que permet que el lector es mimetitzi amb l’obra i amb la història que està llegint. La lectura a través d’un dispositiu digital pot produir cansament en la visió i problemes de lectura; pot violar els drets d’autor ja que algunes de les obres són digitalitzades i publicades sense cap tipus d’autorització. El mitjà virtual, a més, no ofereix garanties que la informació sigui autèntica, ja que qualsevol pot modificar una obra i “penjar-la” a Internet. I per últim, condueix a la feblesa dels processos de publicació de noves obres, ja que ningú les compra perquè se les pot baixar d’Internet.

Afortunadament, la compra d’un e-book no està a l’abast de totes les butxaques.

Jo estimo els llibres, els tradicionals.

M’agrada anar a les llibreries i envoltar-me de llibres, admirar-los a les prestatgeries, agafar-los i fullejar-los, llegir alguns paràgrafs, acariciarlos, fer cua a la caixa, pagar-los i fer-los meus per sempre. M’agrada la sensació de portar-ne algun exemplar a la motxilla, saber que en qualsevol moment el puc treure i practicar amb ell una immersió literària a qualsevol lloc, sense haver de dependre de cap font d’alimentació alternativa; m’agrada llegir-los a qualsevol racó de casa, olorar-los, mimar-los. La lectura d’un llibre requereix una litúrgia que es transforma en quelcom religiós, amb el tacte de les pàgines autèntiques i el moment de tancar-los quan arribo al final. El contacte físic. Em nego a llegir cap e-book i convido des d’aquí a tothom –tot i el risc que es pugui considerar un acte quixotesc– a fer el mateix. El dia que tots els llibres deixin de tenir ànima, que siguin electrònics, serà un bon moment per retrobar-me amb els que ja he llegit i donar-los una segona o tercera vida. Tantes com ells m’han donat a mi.

BENZINA_37

Aparador

Per Eva Serra

Lolita Bosch

Oriol Illa

Riccardo Petrella

Casimiro Torreiro

Veus de la nova literatura catalana Editorial Empúries

Independentisme català Editorial Angle

Una nova narració del món Editorial Tres i Quatre

{Joaquín Oristrell} L’ofici en plural Editorial Filmoteca de Catalunya

Veus és un antologia que reuneix textos de quaranta-un autors que escriuen en llengua catalana i vénen d’una tradició comuna: la de Francesc Trabal, Caterina Albert, Mercè Rodoreda o Llorenç Villalonga. Però no està feta amb criteri acadèmic o vocació canònica, sinó que neix de la curiositat lectora de Lolita Bosch i de la seva voluntat d’observar de la vora una literatura que a vegades ens sembla poc visible i sovint és rebuda, fins i tot a casa nostra, amb estereotips literaris sense fonament. Així que Veus és, sobretot, una invitació a fer una immersió insòlita i poc freqüent en la nova narrativa catalana. I és també el resultat d’un procés de recerca independent, meticulós, honest i molt gratificant. La possibilitat de descobrir una literatura amb voluntat universal, arriscada i viva.

Independentisme català explica minuciosament i sòlida com l’independentisme a Catalunya és avui una alternativa versemblant que ha estat capaç d’integrar un espectre prou plural de la societat catalana, com per sobrepassar el llindar de la utopia per ser una proposta absolutament realitzable. Aquesta obra aconsegueix, amb perspectiva històrica, desgranar amb precisió les dificultats que suposa crear un estat propi avui, però també les oportunitats i fortaleses de què gaudeix Catalunya perquè esdevingui un nou estat reconegut per la resta d’estats del món. És una obra consistent, crítica i d’actualitat, que respon amb rigor i arguments al viu debat de la independència de Catalunya. Una obra sòlida que esdevé un full de ruta per avançar en l’independentisme català del segle XXI.

El capitalisme i el sistema liberal tendeixen a convertir en mercaderia tot allò que els envolta, fins i tot els béns comuns, aquells que no són propietat de ningú sinó que han de ser fruïts i respectats pel conjunt de la humanitat. La privatització de l’aigua o de l’aire (espais de control d’aerolínies, etc.) és un element de poder: qui controla l’aigua, com a bé vital, controla la vida. L’or blau, per contrast amb l’or negre, és essencial per a la subsistència dels éssers vivents. El seu control i l’escassetat futura deguda a l’escalfament global i a la desertificació, desencadenaran conflictes bèl·lics en un futur no massa llunyà i gens optimista. La idea global del llibre és que contra la mercantilització i la privatització de la vida, cal reivindicar la humanitat com a figura jurídica.

Breu biografia i repàs a la trajectòria professional del guionista, productor, escriptor i director barceloní Joaquín Oristrell, a càrrec del professor i crític de cinema Casimiro Torreiro. Dotat d'un peculiar sentit de l'humor que no defuig la crítica social i política, Oristrell és una de les figures clau en el desenvolupament del gènere de la comèdia amb títols com Los abajo firmantes, Sin vergüenza, Novios o Inconscients i un dels realitzadors de televisió i cinema més prolífic i polifacètic del país. El llibre inclou la filmografia del director, bibliografia i hemerografia, un índex onomàstic i un altre de títols.

Pertany a la col·lecció Cineastes que publica la Filmoteca de Catalunya amb l’Institut Català de les Indústries Culturals dedicada a conèixer i difondre l'obra de cineastes catalans.

Xavier Carmaniu

Marta Torres

Helena Buffery

Elizabeth Strout

Història amb pilotes Editorial Meteora

Barcelona Metro a Metro Un viatge històric

Shakespeare en català Editorial Eumo

Olive Kitteridge Edicions de 1984

Xavier Carmaniu, historiador i periodista, ens brinda l'ocasió d'acostar-nos a les biografies d'onze personatges les vides dels quals han transcendit el món del futbol i han entrat de ple en la Història en majúscules, i no pas per motius esportius sinó per poderoses raons humanes.

Gràcies al llibre Història amb pilotes viatjarem de Palamós al Tibet, passant pel Brasil, Anglaterra, França... i saltarem en el temps fins a la Guerra dels Balcans, la descolonització del continent africà, l'URSS de la Guerra Freda, l'Alemanya de Hitler, l'exili de l'Espanya republicana... per arribar a l'any 1895 i comprovar que les dones ja jugaven al futbol! Carmaniu aconsegueix descriure de manera didàctica i atractiva cent anys de la història.

BENZINA_38

Editorial AlRevés Marta Torres ens demostra amb aquest llibre que un dels llocs més interessants de Barcelona és el metro, ja que cada estació amaga un pessic d’història de la ciutat. Per exemple, Horta era on es rentava la roba de les famílies de classe alta i l’estació de Fontana deu el seu nom a una antiga finca de Gràcia que comptava amb jardins i una bonica font. Barcelona metro a metro no és només una guia. És un llibre per ser viscut, per conèixer l’origen del nom de cada estació, per apropar-se a llocs d’interès des d’un punt de vista inèdit. La guia fa que cada nom d’estació destapi una plètora d’històries, persones, episodis íntimament lligats tots ells de maneres diferents a la vida passada –i per tant, present– de la ciutat.

És el mateix Shakespeare el que llegim en anglès que el que llegim en català?

Fins a quin punt les traduccions d'un autor tan cabdal marquen tendències en els escriptors i els dramaturgs nacionals?

Quan es va començar a tenir Shakespeare com a la figura més important de les lletres i el teatre universals? Com és que Catalunya és una de les cultures amb més devoció per Shakespeare? En aquest llibre, l’autora ens explica la història de la traducció i la recepció de Shakespeare a Catalunya, analitza el viatge de les obres de l'autor des de la seva Anglaterra nadiua cap al català i estudia la influència que va exercir en la regeneració cultural catalana del segle XIX i el seu paper en la cultura catalana contemporània.

L’Olive Kitteridge, protagonista que dóna nom a l’obra, és testimoni de la vida quotidiana dels habitants d’un poble de la costa est dels Estats Units. Mestra d’escola jubilada, observa en la proximitat i en la distància els canvis, petits i grans, els tràngols dolorosos i les alegries més íntimes que es produeixen dins seu i en els seus veïns. La novel·la està estructurada en capítols que són com històries independents i el fil conductor és l’Olive, que surt a cadascun d’ells amb més o menys protagonisme. Strout basteix les històries d’aquesta novel·la coral de fina irona, de moments sorprenents i d’emoció intensa.

Pulitzer 2009 a la millor novel·la i més recentment ha guanyat també el Premi Llibreter 2010.

` Crítica literaria La terra blanca Ricard Biel

E

splèndida i exemplar aquesta novel·la, a partir d’ara llibre de capçalera pels qui tinguin interès a saber què és una obra insofrible de solemnitat, per què ho és i, sobretot, com es pot escriure i publicar-la sense enrojolar-se. Si algú dubta del propi gust literari, només cal que llegeixi la carrinclona La terra blanca, d’ínfules simbòliques des del títol mateix, i se li acabaran els complexos de cop, entenent ja a la primera pàgina que es troba davant d’un artefacte concebut a cop d’estil a manca de tenir res a dir. I és que l’estèril virtuosisme formal i lingüístic acaba i comença en si mateix, cosa que suposa que el mèrit principal de la novel·la sigui escriure un enfilall de pàgines sobre res que de fet no s’hagi dit abans, però aquí sense la força de la veu narrativa autèntica que, per tant, sent allò que diu i per això ho diu com ho diu. Parlo d’una Víctor Català, d’alguna obra existencialista de Simone de Beauvoir, del simbolisme de Beckett o fins de Camus. La diferència és que algunes de les obres d’aquests autors són fatalistes, mentre que la de Cortadellas és fatal.

Un terrible secret familiar en un entorn rural, que esdevé previsiblement i des de l’inici un personatge més de la crua història, determina l’empremta indeleble que perseguirà els personatges, alguns d’ells d’una mesquinesa i covardia extremes, miserables trets humans dels quals l’autor demostra un sorprenent coneixement. El problema és que quan ja no hi ha més estil estira com un xiclet l’agonia del full en blanc a costa del suspens, que Cortadellas mata justament a còpia de dilatar-lo a la manera d’un Henry James d’estar per casa i, per tant, de fer perdre la paciència al lector, que veu que només pot treure profit del vocabulari més enllà del cartó pedra amb què se l’entabana. Però és clar, si volem vocabulari ja tenim el diccionari, i si volem estil preferim llegir Flaubert, francament. Per tot plegat, és curiós que l’autor ens informi en una sorprenent declaració als mitjans que “a la literatura catalana hi ha molt bons escriptors, però sobra ego i falten històries”. Deu ser per això que, mancat com es veu d’ego i sobrat de filantropia, Cortadellas ens regala aquesta suada història, abusiva en simbolisme i ambiciosa des de la impostació, no pas des de l’impuls honest de l’obra concebuda amb l’ànima. I és que no hi ha ni un bri de veritat en aquesta veu narrativa. Amb tot, llegiu, llegiu La terra blanca. Sort que amb el món rural de les Gavarres que a la novel·la s’acaba, s’acaba també el llibre.

Concretament, a la meritòria pàgina 200. Però jo per res del món no me la perdria. La sensació d’alliberament en acabar-la és indescriptible.

Xavier Cortadellas Xavier Cortadellas (La Bisbal, 1956) és periodista i professor d’institut.

Columnista al diari El Punt, fins al 1999 va dirigir la revista Les Gavarres.

Actualment és director de la Revista de Girona. La terra blanca és la seva primera novel.la, després de vuit anys de silenci, havent publicat els llibres de relats Primer senyal, Lleis binàries i el recull de llegendes inèdites El poble dels cent focs.

Llegendes de les Gavarres. És crític literari del suplement Presència i de Caràcters.

Títol_La terra blanca.

Autor_Xavier Cortadellas Preu_18 euros Editorial_Columna Pàgines_200

BENZINA_39

Avanc, literari

L’estany de foc Silvestre Vilaplana BROMERA

L

a nit era freda, no obstant això ell ja feia temps que havia deixat de notar-ho. En aquell moment, una lleu pàtina de suor, fruit de l’esforç continuat, se li congriava en el front. Es canvià de mà amb rapidesa el fardell voluminós que transportava i mogué la mà lliure enèrgicament fins que va notar la sang corrent-hi de nou.

Aquell paquet li engavanyava la carrera, sobretot perquè a més de la pesantor intentava ocultar-lo de mirades indiscretes envelant-lo amb el capot que l’abrigava. No havia tingut temps d’agafar res més acuitat per les circumstàncies, però realment tampoc no hi havia cap altre objecte que necessitara dur. El que encobria sota aquell embalum era el més important.

Encara no sabia molt bé com li havia arribat l’avís que l’havia fet fugir ni per què.

Malgrat que feia temps que temia que podia tornar a estar en perill, s’emparava en l’esperança infantil que al capdavall el deixarien tranquil. Es deia a ell mateix que ja l’havien fet patir prou i que arribat a aquella edat començava a meréixer una vida serena, lluny dels patiments i de les preocupacions que havien travessat els seus dies fins llavors. La innocent creença que el podrien oblidar, que seria capaç de viure la resta de la seua existència en paus, s’havia esvanit just quan la filla petita del seu parent Enric March havia trucat a mitjan nit a la porta de casa seua i li havia donat un escrit. Hi havia poques paraules en aquell paper, a penes una adreça i una indicació, però suficient perquè Daniel Vives començara a plorar amb desesperació

allí mateix. Sabia perfectament què significava aquella nota.

Sabia que no tenia temps a perdre, que cada segon que s’estava en aquella casa el perill que els soldats anaren per ell augmentava. Però malgrat això, no pogué evitar d’obrir l’embolcall una vegada més i d’assegurar-se que hi era. Havia d’estar-hi, no podia ser de cap altra manera, però sentia un estúpid temor supersticiós que no silencià fins que descobrí el que amagava el sac obscur.

Malgrat la dèbil llum que produïa la metxa d’oli, Daniel Vives pogué veure el llibre perfectament. Amb la mà acaronà el color roig de les tapes, les lletres daurades del títol, la pell tibant del llom i, finalment, l’obrí gairebé a l’atzar per llegir un passatge del començament. Tal com imaginava, se’l sabia de memòria.

Però no era moment de lectures.

Introduí el llibre en la seua funda, tornà a posar la fusta al lloc i dissimulà l’amagatall bufant la pols dels voltants. No es donà per satisfet fins que aconseguí oferir una aparença homogènia al terra. Sabia que quan ells arribaren escorcollarien tota la casa a consciència i no volia que trobaren aquell amagatall perquè això els faria sospitar que ell podia tenir el llibre. Per un instant tornà a sentir que les llàgrimes pugnaven per eixir-li dels ulls. Pensar en les seues coses regirades per aquells maleïts li feia venir basques, i pena, i ràbia, i impotència.

D’una revolada s’aixecà, empenyé el llit fins al seu lloc i eixí de la cambra. En el pis de sota, embolicà el volum amb una tela i hi

posà alguna roba per encobrir-ne les formes.

No volia que si algú el veia pel carrer poguera intuir que duia un llibre a les mans. La ciutat era plena d’espies desitjosos de parlar sobre gent com ell i no podia córrer cap risc.

Es vestí amb rapidesa i embotí en una petita bossa de cuir les escasses monedes que guardava i les pertinences que tenien algun valor. La resta no podria anar amb ell. A la biblioteca, s’acumulaven molts llibres i molts escrits, però n’hi havia alguns que eren especials i que estaven dissimulats entre les pàgines de les desenes de volums dels prestatges. Agafà aquests escrits i els llançà a la llar de foc. Les flames els devoraren ràpidament com si les brandes ataronjades de la xemeneia estigueren delitoses d’alimentarse d’aquell paper prohibit. Daniel Vives observà amb tristesa com els documents prenien les formes arrugades de la descomposició i com, al capdavall, esdevenien pols.

Després, agafà un dels volums de la biblioteca. A les tapes deia que es tractava d’un llibre de cavalleries, però Vives sabia que el seu contingut era un altre. Arrancà les cobertes i llançà les planes que contenia al foc. Hagué de serrar amb força les mandíbules per a no plorar.

Abans d’abandonar definitivament l’habitatge, féu una mirada al seu voltant. Sabia que mai més no hi tornaria, que tots aquells objectes que havia aprés a considerar seus deixarien de pertànyer-li tan bon punt posara un peu fora d’aquella casa, que mai més no podria recórrer les pàgines amigues dels seus llibres, ni sentir l’olor familiar....

BENZINA_41

BENZINA_42

Crema catalana De què va el teu últim llibre?

Es diu Bestioles i és un llibre de relats que conta històries de personatges molt diversos: un poliglot que domina cent vint llengües, un inspector d’hisenda enamorat dels galls, un comte desenfeinat a la recerca d’aventura, una dona que es dedica a alimentar moixos abandonats, un pederasta inofensiu, un professor obsessionat amb les metamorfosis, una escriptora sense ordinador propi... i així fins a quinze personatges que res tenen a veure l’un amb l’altre. A més, pel mig hi surten cans, moixos, peixos, rens, tortugues, galls, grumers... tot un enfilall de bestioles que donen unitat al recull i que m’ajuden a endinsar-me en una temàtica profundament humana com és la solitud, la vellesa, la vacuïtat, la indiferència o la bogeria.

Què aporta el teu nou llibre al lector? Què li ofereixes?

Malgrat que alguns contes susciten un gran desconcert de desolació i estranyesa, crec que Bestioles és un llibre divertit i amè. La ironia hi és present en tots els relats i fa l’ullet al lector en tot moment. La veu narrativa, sense parti pris, planeja immutable per damunt els personatges i, a vegades, desemboca en un paratge de total indiferència. A més, oferesc al lector un llenguatge senzill i planer molt treballat i dotat d’una fredor narrativa i sentimental bastant amarga que descriu l’absurditat de la vida quotidiana i la buidor extrema d’uns personatges que no acaben de comprendre la seva problemàtica existencial.

Què t’ha portat a presentar-te públicament com a escriptora i a publicar els teus escrits?

Quan una persona escriu se suposa que ho fa perquè algú ho llegeixi, sigui son pare, l’amant, el fill o la societat en general. Un escriptor és, en realitat, un exhibicionista que li agrada contar històries i somia que a la gent també li agradi llegir-les. Doncs bé, la necessitat de tenir receptors de les meves històries és el que em va portar a presentarme públicament com a escriptora. A més, un manuscrit dins el calaix no hi té cap feina. Així que, una vegada enllestit el primer recull, vaig decidir enviar-ho a dues editorials i ambdues em digueren que el publicaven. Això em dugué a pensar, erròniament, que publicar era facilíssim i ser escriptora estava a l’abast de tothom. Amb el segon recull no hi va haver tanta sort. Va ser rebutjat per dues editorials i em va fer baixar els fums de cop. Ara mai no em presento com a escriptora sinó com a mestra que escriu algun conte de tant en tant.

Per Tort Yscla

Tana Marcé

Tana Marcé (Palma de Mallorca, 1960) Quin és el teu proper projecte? En quins de nous treballes?

Actualment tinc un llibre en espera a l’Editorial Moll que es diu L’illa de Mallorissa. És un llibre infantil que tracta de la degradació mediambiental de les Illes Balears i de passada toca el tema de l’homosexualitat. És irònic i divertit. També estic treballant en un projecte didàctic i literari consistent en un recull de contes infantils que tenen la particularitat de treballar cada un d’ells un so de la llengua catalana. Pretén ser una eina d’ajuda per als mestres en l’ensenyament de l’ortografia i de divertiment literari per a l’infant. A part, també seguesc escrivint relats per a adults.

Sobre què no escriuries mai? Per què?

Mai no s’ha de descartar cap tema. Potser no m’agradaria escriure un llibre de ciència ficció on hi hagués una gran batalla de monstres siderals a galàxies molt llunyanes.

Tampoc no escriuria narrativa de terror amb esquitxos de sang per totes les pàgines.

Són gèneres i temes que no m’atreuen.

Deixaràs llegir a la teva mare el teu últim llibre? Per què?

La meva mare va morir fa poc i hagués pogut llegir Bestioles, però no ho va voler fer. La història del meu braç, el meu primer llibre, ho va llegir i li va encantar (era un llibre infantil), però el segon Sortir de rutina la va defraudar una mica. Era el primer llibre per a adults que llegia en la seva vida.

Em va dir que no li havia agradat perquè hi sortien massa brutors (vaig suposar que es referia a sexe) i el tercer ja no el va obrir. Li vaig explicar que quasi no hi havia brutors, però li va ser igual: no li va interessar.

és mestra i contista.

Multipremiada, ha publicat tres llibres: La història

del meu braç (Res Publica, 1998), amb el qual guanyà el Premi Ciutat d’Eivissa de narrativa infantil; el recull de narracions

Sortir de rutina (Quaderns Crema, 1999); i Bestioles (Editorial Moll, 2006).

A més, ha publicat una vintena de llibres conjuntament amb altres autors on ha participat amb relats curts.

Què vols aconseguir amb l’edició dels teus llibres? Fama o diners?

A mi m’agrada passar desapercebuda, per tant, la fama sé que no m’agradaria. Guanyar diners amb la literatura catalana està reservat a una minoria molt petita, que, a més, sol ser mediàtica. Si, a això afegim que el conte és un gènere poc reconegut i ven poc, no em queda més remei que pensar que tampoc no escric per diners. Per què escric? Suposo que perquè m’agrada i em diverteix.

Ens pots dir quins són els tres escriptors/es que més t’agraden de la literatura catalana?

Mercè Rodoreda, Quim Monzó i Josep Pla. BENZINA_43

Crítica de poesia Gramàtica de l’equilibri Ricard Mirabete

D

e quin cantó mor l’aigua del desig? En una relació de parella les friccions i els apropaments van d’un cantó a l’altre en un mateix futur present. Sonia Moya ha construït un poemari que relata la vivència determinant que és la construcció d’un amor amb dos vasos comunicants: el desig cap a l’altre i la pròpia llibertat. El trajecte poètic busca l’equilibri a què apel·la el títol de l’obra a partir de la consciència d’un amor que es manifesta en els petits gestos de la vida quotidiana. La poeta se serveix dels elements del seu món particular: la seva llar amb tots els rellotges, taules, plats i forquilles possibles que remouen la sintaxi personal de les seves pors i incertesa. Gramàtica de l’equilibri és un conjunt de trenta-set poemes amb títols quotidians i sorprenents com ara Miopia i altres dolences, Galledes o Tupper-where.

L’obra s’estructura en tres parts ben diferenciades. Les referències filològiques donen títol a les seccions i a les parts centrals del llibre. Hi trobem una mena de morfologia geogràfica i la semàntica d’un escenari. Tot plegat per explicarse a si mateixa cap a on dirigir les seves paraules i el seu destí. En el poema Itinerari que inaugura la segona part la poeta escriu: Segueixo les indicacions / que em porten al meu destí: / no hi ha dreceres. / Em mena al teu revolt / la rigidesa de la soledat / i aquesta mà dreta / que es recargola i reinventa / cada cop que agafa el llapis... Mentrestant els poemes relaten les petjades de les besades i les paraules en la memòria.

La incertesa i les pors, les friccions i les trobades, arriben a l’assumpció plaent del desig acomplert i feliç. Al llarg de la tercera part, els poemes arriben a una certa declaració pública de confessions i certeses. El jo poètic es deixa anar per mitjà d’una ironia desacomplexada, que voreja el sarcasme en ocasions. Sonia Moya ha aconseguit d’escriure un llibre que relata la història d’un amor, amb els seus orígens i les seves destinacions. L’amor és la peça clau de l’escenari vital que configura el seu present. I el correlat de l’escriptura és l’artefacte emocional que vehicula la seva passió. Allò que entrevèiem al poema citat anteriorment es confirma en l’esclat d’escriptura i vida de l’amor viscut i explicat. Com en el poema Tinta de la tercera i última part: De tinta se’m taquen / els dits de les mans / quan evapores les lletres, / i em despullo miqueta a miqueta, / cos a cos, braç a braç... Full en blanc, DIN A4... sense forats? La puresa més obscena. I acaba el poema amb la confirmació del lligam absolut entre amor i escriptura: Tanta tinta / que em suarà la pell. Com apunten els membres del jurat del Premi Amadeu Oller en la introducció de l’obra, Sonia Moya construeix uns poemes que doten de plena significació poètica els objectes quotidians del seu viure.

BENZINA_44

Sonia Moya Sonia Moya (Cerdanyola del Vallès, 1981) és llicenciada en Filologia hispànica i treballa com a professora de llengua i literatura castellanes. Pertany al corpus de Quark Poesia i va ser poeta del mes de la revista Ciutat Oci el febrer de l’any passat. Interessada en el vessant oral de la poesia, ha recitat la seva obra en tot tipus d’actes a Barcelona, el Vallès, el Bages i Osona. Sovint recita acompanyada a la guitarra per Pau Ruiz. Aquest poemari ha merescut el prestigiós Premi Amadeu Oller de Poesia per a autors inèdits d’enguany. Amb la seva poesia dóna un nou impuls líric a la poesia d’arrel quotidiana i elabora una radiografia del real a partir de la vivència concreta de cadascun dels sentiments del seu paisatge interior.

Títol_Gramàtica de l’equilibri Autor_Sonia Moya Editorial_Galerada Cabrera de Mar, 2010 Preu_15 euros Pàgines_78

Crítica de poesia A Laura, potser Ricard Mirabete

D

es del recer àlgid i apassionat de la vivència d’un amor infranquejable, que no es deixa posseir per la reflexió sinó pel vers, Jordi Cervera ens lliura aquest poemari-tractat d’amor. A Laura, potser és un conjunt polièdric i multiforme de 43 poemes que assaja les modulacions del vers transformant-se en instantànies o epístoles d’un amor i una passió esclatants. Les diverses intensitats líriques expliciten la certesa del sentiment amorós. Al llarg de l’obra hi trobem la gamma de colors, de matisos, que agombolen el neguit de l’amant i el seu anhel incondicional per a l’estimada. L’amor es mostra d’una manera acurada, transparent, per mitjà d’uns versos que són tota una declaració d’intencions.

Cervera es deixa portar per l’expressió lliure i desacomplexada, en què cada paraula evoca un vincle particular amb la Laura destinatària dels poemes.

Al pròleg de l’obra, el poeta Ponç Pons ens anticipa bellament les coordenades líriques per on transita el poeta i el seu recorregut líric. Pons escriu: Jordi Cervera no amaga el seu amatori desfici i el va exposant i el verseja com qui en escriure es va obrint les venes del sentiment.

La major part dels poemes participen del moment viscut en què neix l’emoció i la seva plasmació en el vers.

Cervera es declara trobador cibernètic i els seus poemes són una carta cadenciosa a l’amant, que el llegeix des de la distància. Són molt més que una confidència; són una mena de radiografia de l’amor que van construint de manera original i particular tots dos.

El títol de l’obra remet al nom de l’estimada però també a la Laura de Petrarca. El poeta no defuig les referències clàssiques i se’n serveix per acompanyar als lectors en la seva certesa amorosa. Mostra la seva versatilitat lírica i plasma en diferents gèneres de composicions poètiques la unicitat del seu neguit i anhel.

Convé destacar la seva capacitat per oferir-nos un tast de composicions breus (com ara la tanka i el haikú) i també composicions llargues, com la sextina o proses poètiques. El vers lliure domina en els poemes més llargs que prenen la forma semblant a una carta poètica en vers. Després dels primers poemes del llibre –A Laura, potser i Princesa de fum- que són una invitació a endinsar-nos de ple en l’estat d’amor-passió que destil·la tot el poemari, el poeta arriba al punt en què el vers és pura confessió i ofrena: Ara que sé que t’agrada, / només vull que el teu cos, / de princesa i de fum, / que segur té gust de sal / i perfum de cotó fresc, / sigui la moixaina falaguera / del futur que lliuro... A Laura, segur.

Jordi Cervera Jordi Cervera Nogués (Reus, 1959) és periodista. Responsable de llibres a iCatfm/Catalunya Ràdio i del blog http://blogs.ccrtvi.com/jordicervera en què fa una dissecció de la cultura del nostre país. Difon la tasca d’editors i comenta les novetats literàries de narradors i poetes. És novel.lista, assagista i poeta de llarga trajectòria. A Laura, potser és la seva darrera obra poètica. El 1991 publicà el seu primer poemari Pintallavis i des d’aleshores ha conreat amb èxit la novel.la –va ser el Premi Edebé de literatura juvenil 2009 amb La mort a sis vint-i-cinc- i la poesia.

El seu poemari anterior va merèixer el Premi Recull de Blanes: Tanta xerrameca cansa (Pagès Editors, 2007).

Títol_A Laura, potser Autor_Jordi Cervera Editorial_Témenos Barcelona, 2010 Preu_12 euros Pàgines_87

BENZINA_45

BENZINA_46

/// Opinió / Seduccions

L'Estat Apoètic Vicenç Llorca

V

a ser Plató qui, ni més ni menys, va expulsar al poeta de la seva República. Resulta paradoxal que un dels filòsofs que més han influït en el desenvolupament de la lírica occidental decidís exiliar el poeta del centre neuràlgic de la seva utopia.

Especialment pel fet que l'estil de les obres platòniques es fonamenten en un extraordinari domini de la metàfora. Avui dia resulta impensable parlar del pensament occidental sense referir-nos als mites platònics, tan plens de força expressiva. Ni l'estil ni el contingut de la filosofia platònica són contraris a la poesia.

I, tanmateix, Plató desconfia dels poetes. Hom diu que va actuar per ressentiment en no ser valorat com a tal. Sense negar-ho, més aviat crec que cal cercar la raó en la natura mateixa de la República que proposa. Afirma Emanuele Severino en el llibre Filosofia antiga que “la veritat té un caràcter pràctic”, per la qual cosa “La història de l'episteme és la història mateixa de l'“Estat ètic”, o sigui de l'Estat que tendeix a la realització del Bé i del qual Plató ha proporcionat la imatge més gran”. I, en tant que el filòsof és qui coneix la veritat, és ell qui ha de fer de guia dels Estats. De fet La República sembla a voltes una obra escrita per a desprestigiar la poesia i, més concretament, la influència d'Homer. En el llibre Desè afirma sense pietat: “Diguem, per tant, de tots els poetes, començant per Homer, que tant quan tracten en els seus versos de la virtut com de qualsevol altra matèria, no són més que imitadors de fantasmes, sense arribar mai a la realitat”. Plató no tan sols no resol l'encaix del poeta en la Polis, sinó que el problematitza. Sortosament, la Grècia clàssica no va seguir aquest camí i, com aprecia Wladyslaw Tatarkiewicz en la seva brillant Història de l'estètica “Els arguments de Plató van resultar poc convincents. Sobretot no van aconseguir convèncer als artistes grecs que, sense fer-li cas al filòsof, van seguir desenvolupant el seu art”. I no cal que ens referim a la canonització d'Homer com un dels pares de la literatura occidental. O, si volem, encara derrota més amarga, a la mateixa influència platònica, malgré lui, en el decurs de la poesia posterior.

Ara bé, segles més tard, resulta interessant reprendre aquest fil de pensament per examinar si en la societat actual en certa mesura s'ha acomplert o no l'expulsió del poeta de la República. I, certament, observem arreu d'occident el que gosaria anomenar un “estat apoètic”. No és que el poeta hagi estat

exiliat, ni molt menys per raons racionals. Sinó senzillament està “aprestigiat” per un malentès pragmatisme de les coses.

Ningú no l'ha expulsat, però ningú l'acaba de voler. Ni tan sols dins el reialme del mateix sector literari. Obsedit pel mercat i per gèneres concrets dins la pràctica de la novel·la, el sistema literari no deixa gaire marge a la poesia. No em refereixo a un marge comercial, sinó a un espai de prestigi, de poder coronar d'alguna manera l'edifici literari des de la mateixa grandesa expressiva i moral que la mateixa poesia significa. I això, amb intensitats i matisos diversos, succeeix per igual a totes les nostres literatures.

He de confessar que tampoc no tinc molt clar fins a quin punt el mateix sector poètic ha contribuït, encara que en menor grau, a aquest estat. I és que algunes pràctiques de la poesia contemporània semblen abocades a l'expressió platònica d'“imitació de fantasmes” més que a la creació de realitats líriques i a l'expressió dels seus matisos. Sigui com sigui, el cert és que la poesia, en el seu conjunt, viu en la societat occidental, i la nostra no és pas una excepció, una situació que podríem qualificar de simpàtica indiferència. La qüestió és fins quan la llei del pèndol que sembla determinar l'evolució de les arts i les lletres en la història de la humanitat marcarà territoris nous? I, a l'inrevés, també caldria demanar-nos fins quan “el poeta” mantindrà actituds ètiques i estètiques més pròpies de finals del segle XIX que de principis del XXI? Mentrestant, sense ser bandejada plenament de la República, la poesia resisteix amb més força del que podríem suposar, entre d'altres trinxeres curiosament en el cor mateix de la revolució cultural que està significant la xarxa, dins l'Estat Apoètic.

BENZINA_47

“L

a sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”. Així comença el popular poema del poeta, periodista i traductor Joan Maragall, inclòs en el recull de poemes Visions i cants, obra de maduresa i probablement la millor que va escriure, la qual em van fer llegir a l’institut i en aquell moment em va deixar indiferent. Suposo, però, que algun pòsit inconscient en quedaria, no endebades quan em vaig casar vaig triar la poesia L’esposa parla del recull perquè un amic la llegís a l’inici de la cerimònia. El que és bo sempre queda, llevat que el receptor tingui la sensibilitat d’un cactus, i per tant és de justícia recordar el poeta ara que s’acosta el centena-

ri de la seva mort. No sé si li hauria fet il·lusió el record a la seva persona, però no dubto que, sent un amant de l’autenticitat que “només pot emanar el poble”, adonar-se que la sardana no només no és bella, sinó que de tan lletja va ser totalment menyspreada al Fòrum de les Cultures de Barcelona 2004 per ser curiosament, segons el govern dit socialista de la ciutat, la dansa més provinciana de totes les que es fan i es desfan, no li hauria fet gens de gràcia. Ja es veu, doncs, que Joan Maragall no era un home modern malgrat viure en ple modernisme. En canvi, el seu nét Pasqual, que no va conèixer el seu avi, va creure tenir-ho clar liderant el partit més modern imaginable; multiculti, universalista, promotor de la ciutadania del cosmos, és a dir: de totes les

Joan Maragall i l’etern retorn Per Ricard Biel

BENZINA_48

nacions llevat de la pròpia, no caldria si no.

Fantàstic. No es pot demanar més. Però és clar, igual que el seu avi, deu ser perquè la sang influeix que el nét no va resultar ser prou modern, i la secta —perdó, el partit— li va acabar clavant una puntada al cul.

En aquest país només es valora un autor a cada generació tot menyspreant-ne la resta, i val a dir que en els últims temps el gurú referencial encarna de fet l’anti-referència. A manca de cultura al carrer, un cop silenciats els autors propis, el nostrat statu quo fabrica o potencia per al poble el referent més convenient. Són altres temps, més miserables en aquest sentit. Per sort, aquest aspecte de la nostra misèria nacional no va afectar Maragall a cavall de finals de segle XIX i inicis del XX.

El poeta va viure la Renaixença, el Modernisme i el Noucentisme, amb el qual no va encaixar i se’l menyspreà, per bé que Eugeni d’Ors n’acabés reconeixent l’excel·lència. I és que, en el país del reduccionisme més idiota, si no estàs amb mi estàs contra mi. Però bé, siguem justos.

Arreu, històricament un moviment cultural contradiu l’altre, talment com passa amb l’alternança política. Aquesta és la història de la humanitat; anar donant pals de cec davant l’eterna ignorància—i arrogància—, per finalment adonar-nos que tot acaba retornant cíclicament. Això, però, no significa estancament intel·lectual. Hermann Hesse deia que de veritat només n’hi ha una, però és polièdrica. Cada artista, cada pensador, cada moviment cultural complementa allò preexistent, fins i tot —o sovint precisament— perquè ho contradiu. Però no sempre aquesta contradicció suposa una variant complementària, sinó que de vegades el complement és la correcció d’un error. Quan Maragall escriu Oda a Espanya en plena etapa vitalista, no sap que anys més tard acabarà acomiadant-se del país a qui havia ingènuament saludat. Per aconseguir l’encert final li va caldre passar per l’error inicial. I és precisament això el que fa que l’artista es guanyi l’afecte del poble.

L’home perfecte no agrada perquè no és humà, i el poble vol referents, algú amb qui identificar-se, i això passa per reconèixer en l’altre les pròpies febleses i contradiccions. Parlo, és clar, de misèria, de covardia, de mesquinesa. D’insignificança.

Joan Maragall alterna etapes vitalistes i decadentistes, i llevat d’algun moment puntual en què la curiositat l’empeny a interessar-se per l’onada decadentista, no hi ha vel·leïtats en la seva trajectòria artística. Tot el que escriu té com a motor el seu sincer i entusiasta —ingenu— amor a la vida, sobretot amb la natura i la pàtria, i val a dir que també el sentiment de culpa per la seva condició burgesa, que el porta a criticar la burgesia per haver-se rentat les mans en l’afer de la Setmana Tràgica. I tot plegat ho manifesta amb seny, rauxa i religiositat catòlica tanmateix gens metafísica —no oblidem que és l’autor de La vaca cega. Aquest tarannà suposa una inquietud vital que, en el seu cas, el porta a teoritzar sobre la importància de la paraula per articular les emocions. És seva la “teoria de la paraula viva”, la paraula que ha de ser compresa pel poble per cobrar sentit. El que no pot evitar Maragall, però, és l’oblit de la paraula, de la qual, tractant-se d’aquest des-

graciat poble, posats a oblidar ni tan sols quedarà el nom del poeta, tret que considerem que la seva presència a l’estació del Metro de Barcelona, o a les places i carrers d’arreu del país, pugui considerar-se memòria; jo més aviat en diria fossilització.

Perquè se m’entengui: Joan Maragall, com la resta de personatges insignes del país, és avui dia per a la massa que vegeta per Catalunya el nom d’un carrer, no el d’un poeta. De fet, ni tan sols és el nom d’una persona. És un fòssil. És una llàstima que un neoromàntic com Maragall es vegi en l’ostracisme de l’imaginari col·lectiu, perquè aquest, assedegat com està d’herois que facin la feina per ells, potser estaria encantat de conèixer-lo.

Potser. Perquè posats a reconèixer el nivell sota zero de dignitat nacional actual, encara es veuria l’heroi com una amenaça; el mirall que evidenciaria la nostra misèria moral.

Sigui com sigui, imaginar-lo en el context actual és erroni fins i tot com a exercici d’ucronia, atès que perquè un poble reconegui un seu prohom, primer cal naturalment que aquest poble es reconegui com a tal. I és clar, és contradictori demanar que una nació reconegui els seus homes referencials quan aquesta a penes té consciència de si mateixa, i que quan hi pensa s’avergonyeix d’existir.

Malaguanyada tasca la de Maragall pel que fa a la influència que hauria de tenir avui dia. Perquè precisament el poeta, epígon de l’individualisme de Nietzsche i alhora lliurat a la causa col·lectiva nacional —és seva la superba lletra d’El cant de la senyera—, comprèn per aquesta atractiva contradicció els excel·lents elements referencials que haurien d’esperonar la nació. Home d’ordre i serè, posseïa alhora un romàntic esperit anàrquic que treia de polleguera l’ordenat noucentisme, per a qui el país era la ciutat, el domini de l’home sobre la natura. Maragall en canvi, creu que l’home està lligat a la natura com l’arbre a la seva arrel. Per això el poeta se centra en l’observació exhaustiva del camp, la naturalesa, allò que segons ell determina i fa transcendir l’home més enllà de la vida i davant de Déu. És una visió radicalment diferent al noucentisme, i, sobretot, molt personal. El caos del poeta és perfectament ordenat, coincident amb el noucentisme amb aquesta paradoxa. Va dirigit a la cohesió de tot un poble. Joan Maragall és la bellesa de la concreció del caos. Un volcà en erupció. L’any vinent se’n parlarà una mica. Perquè no sigui dit.

“ Joan Maragall, com la resta de personatges insignes del país, és avui dia per a la massa que vegeta per Catalunya el nom d’un carrer, no el d’un poeta.

De fet, ni tan sols és el nom d’una persona. És un fòssil.

”

BENZINA_49

/// Opinió / Entre copes

Cara i creu de la Terra Alta Lluís Tolosa

E

ls darrers mesos estic visitant les diferents denominacions d’origen catalanes per veure com estem promocionant el turisme del vi a Catalunya.

L’enoturisme és una excel·lent font d’ingressos per a molts cellers francesos, alemanys i californians, on la gent fa estades enoturístiques de cap de setmana complet, i fins i tot allarguen les seves rutes durant 4 o 5 dies, i gasten entre 60 i 90 euros per bodega visitada. Això inclou l’entrada per la visita guiada, el tast de vins, la compra d’unes ampolles per emportar-se o l’estada per dinar o dormir a la pròpia bodega.

Aquesta vegada em tocava visitar la Terra Alta, i l’experiència és una bona mostra de com tenint vins d’alta qualitat, un gran paisatge i un excel·lent patrimoni arquitectònic, encara estem funcionant a dues velocitats.

D’entrada, el Consell Regulador de la DO Terra Alta és un exemple de modernitat. L’Espai del Vi i de l’Oli, ubicat a Gandesa, és un bon exemple d’un bon centre de recepció i informació, amb un bon audiovisual de presentació de la zona i una excel·lent botiga amb gairebé tots els vins de la denominació d’origen, ben classificats per tipologies i per preus.

Però el factor més destacat és l’atenció de la Raquel Estrada, simpàtica, eficaç i ben formada, amb capacitat d’organitzar-nos la ruta completa del dia des del Consell Regulador, atendre’ns personalment en la visita a l’Espai del Vi i l’Oli, i recomanar-nos els millors vins de la Terra Alta amb la justa objectivitat per exposarnos les virtuts de cada vi i no beneficiar ningú en concret .

La veritat és que es nota quan un Consell Regulador aposta per tenir una tècnica de Màrqueting a primera fila, en contacte directe amb els visitants. De la mateixa forma que és percep el dinamisme d’una persona jove, emprenedora i ambiciosa, com en Jaume Marí, secretari del Consell Regulador, que vaig tenir el plaer de conèixer en la meva anterior visita a la comarca, durant la Fira de la DO Terra Alta. Aquests són dos exemples clars de com només dues persones poden projectar una imatge jove, dinàmica i moderna de tota una denominació d’origen.

La nostra creu va ser la visita al celler cooperatiu de Pinell de Brai. La gran joia de l’arquitectura modernista de la Terra Alta està en un estat de conservació lamentable. Si França, Alemanya o Califòrnia, o simplement Rioja, tinguessin un edifici monumental com aquest, us puc assegurar que no estaria així. I a més, la visita guiada és de les més desastroses que he fet en els darrers anys, i això que porto visitades més de 200 bodegues.

Per començar, quan vam arribar ens van dir que no podíem entrar a fer la visita, perquè en tot el matí només hi havia una reserva i el grup acabava d’entrar. Vam haver d’insistir que el propi Consell Regulador ens havia fet la reserva, precisament a aquella hora. Per demostrar-nos que estàvem equivocats ens van mostrar la llibreta de reserves, i allà estava clarament la nostra reserva, al nostre nom. Sorprenentment, ens van insistir en què la reserva era BENZINA_50

de l’altre grup, però quin altre grup? Doncs el grup que acaba d’entrar.

I el tema no es va aclarir fins que vaig avalar la nostra reserva mostrant el meu carnet d’identitat. Només llavors van accedir a deixar-nos entrar, però el to ja estava contaminat, perquè per ells, el més normal és que marxéssim, i punt. Era evident que la cosa no començava bé.

Però pitjor va ser dintre. Ens vam incorporar al famós grup que s’havia fet passar per nosaltres, i va resultar que era un grup multitudinari d’una quinzena d’adults, que portaven deu meravellosos nens en aquella fantàstica edat que són els 7 o 8 anys.

La nostra entrada quan la visita ja estava iniciada va molestar visiblement a la guia, que ja estava dels nervis perquè els nens no paraven de fer soroll i es pujaven per tot arreu.

Jo vaig patir bàsicament per tres coses. La pols i la brutícia que cobria tot l’edifici s’enganxava a les mans dels nens, que eren d’aquells que es fiquen el dit al nas, després es rasquen un ull i després es fiquen el dit a la boca, per aquest ordre. En segon lloc vaig patir per la seva integritat física, perquè quan vam pujar a la segona planta les baranes eren inestables i tant lleugeres que qualsevol nen podria caure amb facilitat des de vuit metres d’alçada. I en tercer lloc perquè la guia va insistir vàries vegades que costava aguantar els “monstruets” i que “allà hi ha una porta per on pot marxar qui vulgui”. Quina tensió per un dissabte al matí en un tranquil poble de la Terra Alta. Mira que era fàcil dividir-nos en dues visites, una darrera l’altre, si no hi havia més visites en tot el matí.

Però els nens no tenien la culpa de tot. Els pares eren indiferents a tota aquella festa infantil. I la mateixa guia aportava la seva pròpia tensió. “La cooperativa la portem tres dones soles”, repetia. I “farem el possible per conservar-la, i si cal ballarem jotes”. I sobretot “no deixarem que caigui en mans del capital privat”, insistia. Massa sentiments a flor de pell. Sens dubte allà hi havia moltes històries i moltes ferides que mai sabrem, i que ben segur es remunten ben enrere. Tot el cor posat allà, totes les energies, tot el dolor, així ressonava la visita entre tristos dipòsits de ciment abandonats i racons plens de trastos, tot plegat il·luminat per la tètrica llum que es colava pels forats del sostre.

Una joia del modernisme català on vaig fer el ridícul amb el grup que vaig portar. I on no podré enviar ningú més de visita, ni amics, ni familiars, ni companys periodistes. En el propi llibre de visites, per dirho així, perquè era una petita pissarra mig tirada al terra, lluïa una frase lapidària d’un visitant: “pèssima visita!”, sentenciava, ras i curt.

I certament, els amics que m’acompanyaven, una arquitecta especialitzada en restauració, un importador de vins italians, dos amics de la política catalana, la majoria d’ells nacionalistes aferrissats amb ganes de conèixer i estimar encara més el nostre país, tots ells van coincidir en marxar, abans d’acabar la visita, sense ni tan sols tastar els vins, amb una sensació de brutícia i amargor que mostrava la Catalunya rural, abandonada i decadent, la que no volem veure perquè ens va fer mal al cor. La sensació d’una majestuosa catedral del vi, única al món, atrapada en la foscor d’un poble perdut enmig del no res, la vella imatge d’una Terra Alta tancada i amb dècades d’endarreriment, on tres dones

hi posen el cor i es deixen la pell, segurament heroicament, però amb un resultat fatal. Tot el contrari que jo volia mostrar als meus convidats.

Sort que després ens esperava l’altra cara de la Terra Alta. La visita al celler Edetària va ser extraordinària. Un magnífic edifici funcional i modern, amb unes fantàstiques vistes sobre les seves pròpies vinyes, en un meravellós paratge entre la plana de Gandesa i la serralada dels Ports, en la carretera de Vilalba.

A Edetària vam poder gaudir de l’atenció del jove Josep Maria Castellanos, apassionat pel celler i pels seus vins, que ens va explicar fins l’últim detall del curós procés d’elaboració dels seus vins. Vam fer un tast realment excel·lent, començant amb el seu blanc Vinya d’Irto, fet amb garnatxa blanca i una mica de macabeu i muscat de gra petit, un vi net, fresc i amb personalitat.

Vam seguir amb el negre Via Edetana, fet amb garnatxa peluda, garnatxa fina i samsó, d’aroma ben arrodonit per la seva criança de 12 mesos en roure francès. I vam tancar amb un extraordinari vi dolç, fet amb garnatxa fina i cabernet sauvignon, amb raïms que es deixen sobremadurar de forma natural al propi cep, i que ens va enamorar a tots, perquè a l’olfacte no sembla un vi dolç, sembla un vi negre, i en boca és golós i tímidament dolç, de manera que no és estrictament un vi de postres, sinó un vi per

maridar amb foie, amb formatge o amb magret d’ànec amb confitura.

Amb ell vam parlar sobre la gran qualitat dels vins de la Terra Alta, sobre els premis i les grans puntuacions dels seus vins, sobre l’orgull de la nostra garnatxa blanca i sobre les possibilitats d’exportació a Bèlgica, a Mèxic i a d’altres països.

Vam mirar el món des de Catalunya, vam veure un món obert, un mercat global i una època d’oportunitats. Amb en Josep Maria vam aixecar el cap i vam veure que en el mapa planetari hi ha un lloc que es diu la Terra Alta, amb identitat i sense complexos. I llavors tot allò tenia sentit i alçada. La conservació del paisatge, el cultiu de la vinya, l’aposta dels joves per la vida rural i l’esforç constant per millorar la qualitat dels nostres vins. Tot allò valia la pena i tot era possible.

La visita a Edetària pot impressionar a un nord-americà o a un francès. I no per l’edifici, que és senzill, modern i funcional, sinó per les seves fortes arrels locals i la seva gran visió global. Jo per al meu país vull aquest mateix discurs, però des dels nostres edificis centenaris, que és el que ens fa diferents i millors que els californians. Només així sobreviurem en el món actual. I així vam marxar d’Edetària, amb la imatge, l’esperança i la confiança en una comarca que pot ser moderna, segura i ambiciosa. Al final vam marxar orgullosos de la Terra Alta i orgullosos de Catalunya, però allà tenim encara ferides obertes que cal tancar.

BENZINA_51

BENZINA_52

, , /// Crítica / Per l’ull de l’art

Lartigue, a l’encalç de la felicitat Montse Gispert-Saüch i Viader

A

rriba a Barcelona Un món flotant.

Fotografies de Jacques Henri Lartigue (1894-1986), la primera gran antològica que es fa d’aquest autor a l’Estat espanyol.

La fotografia de Jacques Henri Lartigue és un afany insaciable de retenir els bons moments, de copsar la fragilitat de la felicitat i de la memòria, un exercici que exigeix una mirada atenta i meravellada al que esdevé a l’entorn.

Jacques Lartigue fou un nen malaltís, que provenia d’una família benestant i unida, àvida de novetats, i des de ben petit sent el cuc de la fotografia per fixar l’esplendor d’instants fugissers i donar testimoni de les innovacions tecnològiques que revolucionen la vida, la ciència i l’art.

Entotsolat en el seu món personal, que arrenca d’una infància feliç, una època daurada a la qual sempre recorrerà, es llança a la persecució d’instants bells per bastir la memòria en un desig llarg d’inventariar la seva vida al detall, de construir una vida feliç. Perquè per ell, la felicitat és indissociable de la seva conservació. Però rere la gràcia i lleugeresa de les seves imatges plana una inquietud, una fina angoixa pel pas devorador del temps, una ombra sinistra que amenaça la felicitat.

El món de Lartigue és un bell jardí o recés que construeix amb imatges, pintures i paraules, un work in progress que durarà tota la vida. Anota la ruta del seu esperit i fina sensibilitat en diaris, agendes i àlbums en un esforç titànic i inútil per conservar el “rastre de la seva felicitat”. I la fotografia esdevé una pròtesi ocular, necessària, per fixar l’instant, capturar el moviment, allargar el plaer efímer. Però aquest desfici col·leccionista amaga una desesperació: “Per a mi, la fotografia és provar d’apaivagar el sofriment que sento en no poder atrapar i retenir les coses”, diu al final de la seva vida, conscient de la desaparició d’una època i d’una manera de viure. Perquè tot i els 130 àlbums, el seu projecte fotogràfic persegueix un impossible. Percaça

un món flotant, a la manera de l’ukiyo-e japonès (estampes d’un món actiu i ociós, fet de petites coses, de plaer, elegància...) -d’aquí el títol de l’exposició-, l’intangible i eteri, el que desafia les lleis de la gravetat i de la geometria, amb una fixació pels salts, vols i envols, cabrioles i estats de suspensió: El meu gat Zizi, La meva cosina Bichonnade, Golo i Simone, Francis Pigueron...

Jacques Lartigue és el Proust de la fotografia, a la recerca del temps perdut, les imatges del qual, com les olors, suggereixen i activen la memòria. Però una memòria tergiversada, corregida, que defuig el costat fosc de la vida, d’un període de grans conflictes internacionals. La fotografia li permet inventar-se un món a mida, que reté als seus Àlbums: “Totes les coses boniques, curioses, estranyes o interessants (...)

M’agraden tant que em torno boig d’alegria (....) Una col·lecció fantàstica que vaig començar amb 7 anys!” (Diari, 1907). La felicitat esdevé aquesta col·lecció de bells instants conservats que, en reviure’ls, es duplica, segons Lartigue. Embelleix el record, enganxat a l’opi de la bellesa i cada fotografia du impregnat, com una aroma, el sentiment o estat en què la va fer. S’emmuralla en els records acumulats, en el màgic “com abans”, i rebutja els canvis i transformacions, la pèrdua i el sofriment.

Retrata l’alegria del joc, la gràcia del moviment, el dinamisme de l’esport, l’èxtasi de la velocitat, la bellesa indolent (Renée), la dolça intimitat i el sentiment sublim de l’home perdut en la immensitat de la natura (deliciosa Biarritz, la corredissa d’un nen sortint de l’aigua).

Conscient de la fragilitat i impotència humanes enfront de la llei de la gravetat i del temps, no deixa de lluitar, però, per preservar un món bell, que vol etern: “La vida és quelcom meravellós que balla, salta, vola, viu i passa. I aquesta matèria animada, canviant, jo la vull immobilitzar, prendre’n al vol la imatge (feliç) d’un instant, un petit fragment de temps que a partir d’aleshores designarà quelcom etern”.

El consol de l’art, la llum de la fotografia li permet aturar aquests instants escadussers, esclats per degustar en hores baixes, mogut per la dèria d’“atrapar l’ocell blau”. L’ocell màgic i escapadís del talent” (Diari, 1963).

BENZINA_53

Benet Rossell -en paral·lel Per Neus Miró

E

l problema de ser discret és que passes desapercebut.

Per sort, –de tots nosaltres– la discreció no ha estat tan extrema i de caràcter mortífer en el cas de Benet Rossell, i ara el MACBA acull una singular exposició de l’obra d’aquest artista sota el títol Paral·lel Benet Rossell, que romandrà oberta fins al principi de gener de 2011.

Benet Rossell (Àger, 1937) és un homeorquestra, tal i com s’hi refereix Eugeni Bonet amicalment en una entrevista reproduïda en el catàleg, i com era d’esperar la seva obra és ingent. En el decurs de la seva carrera ha fet de tot: poesia, dibuix, pintura, gravat, cinema, teatre, còmic, etc. etc. i aquesta sobreproducció és un dels elements que la caracteritza en tant que defuig qualsevol possible acotació; és excessiva, dispersa, fragmentària, polifònica, possiblement incongruent. La necessària delimitació per part de la institució ha fet que la mostra es concentri fonamentalment en dos aspectes de la seva producció, la caligràfica i la cinematogràfica, si bé aquests dos àmbits permeten establir vincles amb altres àrees i l’univers a l’engròs d’aquest artista.

Com no podia ser de cap altra manera Rossell és un etern estudiant i una de les primeres escoles que li van impactar va ser l’Université du Théâtre des Nations de París, al final dels anys seixanta, on va sentir a parlar per primer cop d’un “teatre total, BENZINA_54

com a teatre que aportava el concepte de festa i ritual a la dramatúrgia”, d’experiències, “més a prop de la representació sígnica que no pas textual. Aquell contacte amb uns llenguatges els codis dels quals m’eren del tot desconeguts, per tant, llenguatges sense codi per a mi, em fascinaven i possiblement foren l’origen del llenguatge que he conreat durant tota la meva trajectòria d’artista i que parteix d’una infinitat de signes, d’icones, de micrografies o cal·ligrames o benigrames sense codi, irrepetits e irrepetibles, que conviuen, s’articulen i es manifesten d’una manera sempre única, sempre reinventada, i que acaben conformant un microteatre o representació cal·ligràfica del gran microteatre del món (…)”. El teatre, la teatralitat, la posada a escena amb el que això implica en el sentit d’assumpció d’un paper, i d’una certa distància respecte la realitat, és el que Rossell transfereix de forma directa a la seva obra i el que li permet tractar la realitat com quelcom mal·leable, i com a objecte d’estudi. Aquesta qualitat “teatrera” és un dels aspectes que impregnarà tota la seva obra.

Aquesta distància és el que li permet tanmateix la construcció de tot un univers paral·lel al real a partir de les micrografies, gestos fets amb tinta, de mida petita que proliferen per tot tipus de suports i formats, i que si bé no esdevenen del tot personatges, tampoc son dissenyats sense entitat orgànica, més aviat tot el contrari. El format petit, allò fins i tot minúscul, és una derivació perspicaç d’una necessitat, o dues. Per una

banda, l’escassetat de mitjans, l’extrema precarietat amb la que en ocasions realitzava l’obra, i per l’altra, la seva timidesa, segons manifesta ell mateix en alguna ocasió.

Benet Rossell és un autor que es manté atent a allò que l’envolta, i malgrat la terra, la vinculació amb els seus orígens, hi és present de forma constant en la seva obra a través de l’ús d’elements com les garrofes, les nous, etc. El que actua com a revulsiu en el seu treball és la realitat urbana, que es converteix en un objecte d’estudi constant. Una de les peces que mostra aquesta observació concreta de l’entorn urbà és la que porta per títol Rambla 24h (1980-2009) realitzada en col·laboració amb Antoni Muntadas. La instal·lació que es pot veure en el MACBA consta de dues imatges juxtaposades: a l’esquerra una projecció en blanc i negre, mentre que a la dreta la projecció és en color. Les dues gravacions s’han realitzat des del mateix balcó situat en un dels laterals de la Rambla, i cadascuna de les imatges proporciona en un plànol fix la visió de la Rambla durant el primer minut de 24 hores consecutives. La instal·lació mostra els canvis que han esdevingut en aquesta artèria principal de la ciutat de Barcelona; com els ramblaires cada cop són menys mentre el contingent turista cada cop és més nombrós. Tot això des de la distància que Rossell imposa a la realitat, des de la distància del voyeur.

Fins al principi de gener de 2011 al MACBA.

BENZINA_55

L’

artista suïssa Pipilotti Rist (Grabs, Suïssa, 1962) va ser la guanyadora del Premi Joan Miró l’any passat, en la seva segona edició, i ara correspon veure l’exposició que li dedica la Fundació Joan Miró, la mostra més àmplia d’aquesta artista presentada mai a Espanya i que es podrà veure fins a l’1 de novembre.

L’exposició ha estat organitzada per la Fundació amb el patrocini de Fundació Caixa Girona i el suport del col·leccionista Han Nefkens.

A través de deu peces, dues d’elles han estat realitzades expressament per aquesta ocasió, l’exposició ens ofereix un recorregut per l’obra d’aquesta artista que submergeix l’espectador en un caleidoscopi visual. El recorregut s’inicia amb dos treballs que comparteixen sala i que podríem dir són els més discrets, pel seu tamany i per la relació que estableixen amb l’espectador; tots dos estan conformats per pantalles petites, inserides en plataformes des d’on la imatge interpela el visitant, li demana que s’apropi, que no tingui por a mirar, premisa que es podria aplicar a tot el recorregut expositiu.

Les vídeo instal·lacions de Pipilotti Rist submergexien l’espectador en experiències visual i sonores que l’hipnotitzen. Les imatges que se succeeixen no construeixen cap narració ni història, ofereixen perspectives de paisatges i de cossos, fonamentalment del femení, poc o gens habituals. A tot això cal afegir que el tractament visual -els plànols en picat i contrapicat, així com els colors saturats- i les músiques de naturalesa electrònica que conformen la major part de les bandes sonores generen una atmosfera, una bombolla de la qual el visitant difícilment es pot escapar; les imatges animen les parets i els atorguen una qualitat fluïda, líquida. En aquest sentit també, Rist té molt en compte l’articulació de l’espai expositiu, el trànsit d’un espai a l’altre i que la relació física de l’espectador amb les peces sigui diversa; en l’exposició de la Fundació Miró l’espectador no només es troba envoltat per imatges sinó que cal que s’estiri per veure com les imatges li cauen del sostre, o es troben al seus peus en altres ocasions. Un altre element que cal considerar en l’articulació d’espais és l’ús que ha fet l’artista de les cortines de gasses que dolcifiquen els trànsits, permeabilitzen l’espai, i en alguns casos l’assimilen als plecs de l’interior del cos. En d’altres ha utilitzat aquestes membranes com a pantalles, com és el cas d’un dels treballs produïts per aquesta mostra, el que porta per títol Temps Lliure, i on es poden llegir en les gasses frases com “you are fair” o “la teva suor fa bona olor”.

Pipilotti Rist Per Neus Miró

L’aigua i la terra són elements omnipresents en els treballs de Rist. La primera instal·lació on l’espectador es troba submergit en aigua es troba al principi del recorregut.

Es tracta de la peça titulada Sip My Ocean (1996) on la banda sonora està basada en el tema de Chris Isaak, Wicked Game interpretat per la mateixa artista.

Desprendre’s de la força de la gravetat, capgirar l’ordre de les coses, es troben en el centre de la doble instal·lació titulada Tyngdkraft, var min vän (Gravetat, sigues amiga meva, 2007), en la qual es convida l’espectador a estirar-se i mirar cap al sostre on dos panells amorfs ofereixen imatges de paisatges, de flors, d’aigua que se’ns vénen al damunt.

Els paisatges de Rist no tenen horitzó, defugen la representació habitual. Les vistes de la naturalesa que ofereixen aquests vídeos emfasitzen el detall ampliat, la proximitat de les fulles, de la terra, els primeríssims plans.

A Lungenflügel (Lòbul pulmonar, 2009) l’espectador es troba de nou amb una vídeo instal·lació-embolcall en la qual una noia i un porc es passegen per un camp i on tots dos mengen dels fruits de la terra. La visió que Rist ofereix de la natura i dels humans s’ubica en un ordre totalment harmoniós, que s’escapa de possibles tensions i interessos contraposats, que és fins i tot anterior a l’expulsió del paradís.

El darrer treball que es pot veure en aquesta mostra és resultat del diàleg entre Rist i una peça de Joan Miró, Femme, un bronze de 1968. L’escultura de Miró malgrat ser un treball en bronze no brilla, és una peça sòlida, rotunda, plena de rugositats i cavitats, clarament terrenal, a la que Rist li afegeix la lleugeresa de la llum que s’escola pel forats i es projecta juganera per les seves superfícies.

A la Fundació Joan Miró fins l’1 de novembre BENZINA_57

` /// Opinió / Amagat al matalas

De qualsevol cosa se’n dirà llegir

C

BENZINA_58

La relació amb el llibre sempre ha estat interactiva, n’és la raó de ser, però amb l’únic filtre de la imaginació del lector. Si quan llegeixes un llibre en suport electrònic, les interferències possibles són tantes i tan llamineres, necessàriament estem anant cap a una altra mena d’acció que s’assembla més, jo diria, a un joc

[[

omença un nou curs i en el món editorial europeu continua amb força la implantació del llibre digital. No cal ser endevinaire, en aquest cas, per saber què passarà: només cal fer un cop d’ull als Estats Units i ho coneixerem, tenint en compte que sempre hi anem a remolc. Aquí continuem empenyent endavant amb la idea marc: un suport nou per llegir. Però, per llegir com? Aquesta és la pregunta. Després ja ens informarem de les plataformes que comercialitzen, dels drets d’autors, del possible pirateig, etc. Però d’entrada, cal preguntar-se si tot plegat acabarà sent un simple canvi de suport o durà aparellat un canvi d’hàbits. A hores d’ara, qualsevol ciutadà occidental no es fa il·lusions respecte al propi dret a decidir. No ens confonguem: pot ser que als catalans no ens deixin decidir el nostre destí com a nació, però també pot ser que ens creguem que ens deixen decidir com duem a terme l’acte de lectura. I no seria veritat. La indústria imposa els seus criteris comercials. En tecnologia, ja som veterans: sabem que el model que comprem, sigui del que sigui, d’aquí no res serà obsolet. Això vol dir que, no solament n’hi haurà un al mercat de millor i més barat, sinó que el teu, que et funciona perfectament, acabarà no sent útil. En el llibre electrònic passarà igual. Ja està passant, de fet. Per això costa tant d’arrencar, a casa nostra. Perquè el mateix suport, l’aparell, evoluciona constantment. I és clar, una de les raons per les quals et volen convèncer de la bondat de l’invent (fes una inversió ara en l’aparell que, com que els llibres electrònics són molt més barats, en un no res, l’amortitzaràs i la lectura et sortirà molt bé de preu) trontolla. I en plena crisi, costa molt de fer el pas d’invertir-hi diners fins que la cosa no estigui clara i estabilitzada. L’aparell, si n’han vist algun, és perfecte. Res a veure amb llegir en un ordinador. La lectura s’hi fa sense problemes, ja que la pantalla no està retroil·luminada. El que en podríem dir “tinta digital” permet una visualització òptima sense cansar la vista. A més, podem engrandir i empetitir la lletra al nostre gust. Però tornem a la pregunta bàsica: és un simple canvi de suport? Es tracta tan sols de poder dur al damunt la biblioteca sencera (el sistema pot emmagatzemar centenars d’obres, milers) i oblidar per sempre més les polsegoses llibreries de tota la vida? Deixant de banda nostàlgies i sentimentalismes, llegir el llibre electrònic és el mateix que llegir el llibre de paper? En principi, sí. La cosa es complica quan l’aparell no es limita a ser una fotocòpia

[[

Lluís - Anton Baulenas electrònica del seu antecessor en paper. Imaginem que estem llegint una novel·la i que quan el protagonista està escoltant una cançó, nosaltres, amb un simple clic, també ho poguem fer. A l’instant. O que una descripció determinada, amb un altre clic, la puguis visualitzar de trenta maneres, des de trenta angles, alhora que l’autor ens l’explica. O fins i tot, si la pantalla és tàctil, que tocant-la suaument amb el dit, et faci un desplegament de suggeriments (propaganda inclosa, és clar) per gaudir de la lectura del llibre. Des del millor còctel que pot acompanyar-la, fins a una relació de bibliografia relacionada, ordenada al teu gust, per temes, per personatges que portin ulleres, per escenaris muntanyencs, etc.). O que puguem consultar al moment la versió original si es tracta d’una traducció. Només cal posar-hi imaginació i demanar. I segur que t’ho donaran. Això és tota una altra cosa, ja. No es tracta de la pura transposició de suports. I si no és així, què fem, doncs?

Llegir només, segur que no. La relació amb el llibre sempre ha estat interactiva, n’és la raó de ser, però amb l’únic filtre de la imaginació del lector. Si quan llegeixes un llibre en suport electrònic, les interferències possibles són tantes i tan llamineres, necessàriament estem anant cap a una altra mena d’acció que s’assembla més, jo diria, a un joc. D’altra banda, estem segurs que, en qualsevol cas, el llibre electrònic més sofisticat, el que t’ofereixi més prestacions interactives, t’oferirà la possibilitat de desconnectar-les totes, o una part, a voluntat. Com els cotxes automàtics: si vols, pots continuar conduint-los a la manera tradicional. Coneixen cap propietari de cotxe automàtic que canviï manualment, ni que sigui de tant en tant per recordar vells temps? No, oi? Doncs jo, tampoc. Amb el llibre electrònic passarà igual. Estem tan acostumats a assimilar totes les innovacions que, sense adonar-nos-en, consumarem la veritable revolució en la lectura. No pas pel canvi de suport, sinó pel canvi d’actitud a l’hora d’enfrontar-nos al llibre. Jo mateix, n’estic segur que hi sucumbiré. I que, si en tinc l’oportunitat, pitjaré tots els botonets interactius durant la lectura. Però també estic segur que me n’avorriré bastant aviat. I acabaré deixant aquest estri per a lectures especialitzades: enciclopèdies, guies de viatge, etc. Ja fa temps que he après a no jutjar les grans transformacions del nostre temps. Amb això, igual. Seuré a veure què passa, amb curiositat activa. Això sí, quan vulgui llegir una novel·la, me n’aniré al paper. O a una versió obsoleta de llibre electrònic, la que només em doni lletres, negre sobre blanc.