Benzina 46

Benzina · Nº 46

Quan el teu somriure em mira poc a poc, el meu neguit sʼacaba

3e

Carme Pla Jordi Rico

Àgata Roca Marta Pérez

Albert Ribalta Mamen Duch

Espai Benzina

10

R

ebo amb sorpresa el correu d'una lectora que em fa el següent comentari: “Us vaig deixar de comprar i llegir, tot just, amb el canvi de paginació i perquè vaig trobar la publicació sensiblement inferior al nivell que ens vau donar durant els dos primers anys. Descobreixo avui amb satisfacció que em torna a venir de gust llegir-vos malgrat l'inexistència de continguts internacionals. […] La revista m'agrada, la valoro i aquest gir catalanocèntric és més idoni que mai […]. Només una última apreciació: si torneu a tenir problemes financers em vindria de gust poder col·laborar i evitar-vos noves relliscades. Us deixo les meves referències i em poso a la vostra disposició. Podeu confirmar que sóc una persona seriosa". La insòlita lectora em prega no desvetllar el seu nom i, prudent, li faig cas no sigui que truquin a la seva porta els 120 editors de revistes en català que també han patit, pateixen i patiran el mateix mal víric.

Diners. Imprescindibles per tirar endavant un projecte editorial cultural (i de fet qualsevol cosa que vulgui tenir vida exterior més enllà de les parets dels somiadors que pareixen idees i que, posteriorment, xoquen amb la realitat dels fets i dels bancs). Impulsar BENZINA ha estat una experiència personal duríssima. Tan insòlita com la carta de la lectora X que tan amablement ens ofereix un futur ajut financer.

Lògicament, i per raons que no acabem d'entendre, declinem la seva proposta però li agraïm la predisposició i, sobretot, li fem saber la satisfacció que ens dóna el fet que ens torni a llegir: és el millor premi que ara mateix podem rebre.

Conciliar. Un terme també imprescindible per mantenir un determinat projecte. Conciliar somnis, persones, projectes, pressupostos...

Conciliar diners (una altra vegada) que han d'arribar de la coherència d'un pla de negoci (el més normal), o d'uns estalvis (poc aconsellable) o d'un mecenatge (insòlit veient el panorama).

Però amb franquesa, a BENZINA sí ens encantaria ser receptors de l'herència d'algun mecenes.

Llàstima que n’hi hagi tan pocs i que, sovint, es detecti que després de les pertinents defuncions les herències acabin en mans de la familia reial espanyola, per exemple... Potser la lectora X sap apreciar el comentari i d'aquí uns anys (esperem que molts) BENZINA torni a recuperar les 140 pàgines perdudes.

Mentre arriba o no aquesta herència, ens acomiadem amb aquest número d'estiu fins a finals de l'agost. Massa temps pels lectors, sí, però un temps necessari per recuperar l'alè desprès d'un exercici exhaust i poder afrontar la recta final dels mesos que ens queden per cel·lebrar els nostres primers 50 números.

Director

Delicades

José Antonio Pilar 19

Cristina Cervià

centol@comunicacio21.com

REALITATS i ha una realitat que ens sacseja gairebé a diari, la que expliquen els mitjans de comunicació després de transformar-les en notícies serioses. Però hi ha una altra realitat, una veritat paral·lela que sovint cau en l’oblit perquè es consideren notícies absurdes i no sempre troben l’aparador necessari per presentar-se com cal al món, i que formen part de la dimensió desconeguda que hi ha al darrere dels grans titulars.

Passin i vegin, si no és així: “Un mort guanya les eleccions per alcalde en un poble de Tenessee”, “Un home fa servir una serp per colpejar a un altre”, “Una dona comet una infracció de trànsit a Palamós i n’inculpa l’anarcosindicalista argentí Simón Radowitzky, mort el 1956”, “Un veí de Perpinyà no entén per què el jutgen a Girona amb un intèrpret de francès si ell parla català”, “Apareix una publicació pornogràfica per a cecs”, “Els gols de Messi posen fi a un matrimoni sud-africà”, “Uns pistolers compren 1.600 exemplars de la revista amb el reportatge del capo”, “Un avió amb cartells contra Tiger Woods, obligat a quedar-se a terra”, “Els treballadors d’Ikea a Milà protesten per haver d’anar al bany amb cronòmetre”, “Un centre posa a dieta els eriçons grassonets perquè puguin fer-se una bola”, “Un ‘penis’ és confiscat per la policia”, “Le Monde converteix els bombers de Girona en pompiers de Gijón”, “Operen el cervell d’un violinista mentre toca per eliminar el tremolor de les seves mans”, “Enxampen uns lladres perquè duien bolígrafs de promoció del restaurant d’Aiguaviva on havien robat”, “Detenen dues dones a Gran Bretanya per intentar pujar un cadàver a un avió”, “Un diari causa pànic a Jordània per una broma d’extraterrestres”, “Un policia dels EUA multava als automobilistes disfressat de conill de Pasqua”, “Un doctor paquistanès fa servir una ambulància per transportar una vaca”. Han vist? La realitat paral·lela supera la realitat de ficció. Això és real.

H

25

Guillem Clua 32

Sónar Kids

54

Els vaivens del CoNCA

28

Konrad Fischer

www.revistabenzina.cat

Nº 46 Editor: David Centol Lozano Director: José Antonio Pilar Columnistes: Víctor Alexandre, Ricard Biel, Lluís Cabrera, Eugeni Casanova, Daniel Condeminas, Vicenç Llorca, Xavier Marcé, Montse Gispert-Saüch i Viader, Lluís Tolosa, Enric Vila Col·laboradors: David Caño, Ricard Mirabete, Neus Miró, Oriol Osan, Eva Serra, Tort Yscla Portada: Fotografies de David Ruano Disseny Gràfic: Marga Moreno (cap) Albert Baldó Màrqueting: Eva Serra

Amb la col.laboració de:

93 519 43 93 redaccio@revistabenzina.com

Editor David Centol

joseantonio@comunicacio21.com

publicitat@revistabenzina.com subscripcions@revistabenzina.com marqueting@comunicacio21.com

DIPÒSIT LEGAL B-5052-2006 ISSN1885-8589

BENZINA_3

/// Opinió / Barra lliure

Sobre la lletjor

E

No podem anomenar cultura allò que el llibreter posa a la venda per fer l’agost un 23 d’abril. Un llibreter vocacional, dels de debò i per sort encara presents a Catalunya, que per tant ven sobretot llibres de fons i novetats de qualitat, em deia abans de Sant Jordi que lamentava haver de vendre’s l’ànima fent l’excepció d’oferir aquest dia només les novetats, i sobretot llibres mediàtics

[[

ntenc —sento— que la lletjor més punyent és aquella que parteix d’un concepte estètic o ideològic que destaca per la seva bellesa. És aleshores quan el mal gust aflora amb tot el seu potencial. I observo que quan es dóna el cas de sublimació de la lletgesa sempre hi ha la mentida interessada darrere, cosa que rebla el vergonyant desastre.

Per desgràcia, hi ha molts casos que ho poden exemplificar. Puc parlar de la perversió que suposa des de fa anys la pretesa esquerra política pel que fa a la descarada acumulació de riquesa dels seus càrrecs, gràcies encara avui dia al seu discurs de política social que tant entabana el populatxo. I en aquest mateix terreny, podria analitzar la contradicció dels suposats progressistes que quan s’omplen la boca de democràcia, atribuint-se-la en exclusiva a si mateixos com a prova de superioritat moral, mentre que a la praxi confonen governar amb manar, o sigui decidir a dit totalitàriament, sempre molt més fàcil i prova del nou de la mediocritat del manaire esquerranós amb xofer a la porta, altrament i de manera eufemística anomenat dirigent. Hi pot haver més lletjor sota la premissa de bellesa?

Cal que continuï? Cal que posi l’exemple del funeral de Samaranch, ep, sobretot amb “ch” final, que sempre queda más fino? Oh, la mort, mai prou tan bella com el sentiment, com el dol de les persones que queden. I més quan s’expressa com pertoca, en el majestuós Saló de Sant Jordi de la Generalitat a fi de retre els honors que mereixia el difunt franquista que, com a tal, va treballar intensament per escopir les parets que van acollir el seu fèretre. Oh, quanta bellesa en aquells rostres compungits de representants i esportistes agraïts a l’encomiable tasca del fatxa grimpaire, ferm defensor d’un valor tan noble i saludable com l’esport. Ben espanyol, això sí, com els Jocs Olímpics que simpàticament va atorgar a Barcelona, aquesta ciutat capital del no-res durant els jocs, on la paraula Catalunya curiosament va brillar per la seva absència, cosa que és com parlar de fer una truita sense utilitzar en cap moment la paraula ou. Oh, quanta bellesa en aquest recurs d’omissió. Quanta distinció en aquesta ciutat única en el món pel seu apàtrida multiculturalisme.

I parlant de Sant Jordi, de fet el primer exemple que m’ha vingut al cap en abordar aquest article, i suposo perquè la passada data no queda lluny, és el 23 d’abril. Llibres i roses, cultura i amor. Hi ha res més

[[

Ricard Biel bell per a l’ànima humana que això? Bé, doncs he de dir que no hi ha res que em violenti més per la seva repugnant lletjor que el Sant Jordi actual, atès el que l’han arribat a convertir entre tots plegats; mitjans, editors, llibreters i ciutadans, amb igual repartiment de responsabilitats.

No podem anomenar cultura allò que el llibreter posa a la venda per fer l’agost un 23 d’abril. Un llibreter vocacional, dels de debò i per sort encara presents a Catalunya, que per tant ven sobretot llibres de fons i novetats de qualitat, em deia abans de Sant Jordi que lamentava haver de vendre’s l’ànima fent l’excepció d’oferir aquest dia només les novetats, i sobretot llibres mediàtics, cosa que esperava que es traduís en negoci fins al 20% del que vendria la resta de l’any.

Comprensible, sí, però com es veu també lleig si del que es tracta és de trobar arguments per a la suposada bellesa de Sant Jordi. No parlàvem d’un dia bell, paradigma de la cultura? De moment, doncs, ja veiem que es tracta justament del dia més inculte de l’any, i això sense comptar que la turba de gent al carrer fa que la data sigui la menys indicada per mirar els llibres amb calma i deixar-se aconsellar pel llibreter. Només cal veure’l atabalat anant amunt i avall darrere el taulell de la parada, per entendre que és el pitjor dia imaginable per demanar-li consell. De fet, si l’hi demanessis probablement es faria l’orni, sabent que el temps invertit aconsellant-te deixaria de vendre uns quants llibres. És a dir, el llibreter veu capgirat el seu paper. Mentre que la resta de l’any té interès a invertir temps en tu aconsellant-te per vendre’t potser un punyeter llibre, per Sant Jordi té interès a no aconsellar a ningú en particular per vendre’n molts en general. Romàntic, oi? Pels collons, sí.

Continuem? Cal que parli de la rosa, on l’amor s’hi posa? En fi. Si l’amor és un fet meravellós fonamentalment pel seu desinterès i espontaneïtat, aleshores que el lector m’expliqui quin desinterès és aquest que floristes i l’entranyable intrusisme esperen com aigua de maig per fer l’agost el 23 d’abril, quan venen les roses tres vegades més cares que la resta de l’any. I que m’expliqui també el lector quina espontaneïtat generosa de l’amor autèntic és aquesta que consisteix a comprar una rosa a la persona estimada quan tothom ho fa perquè és el dia que es fa i quedes malament si no ho fas.

La meva companya i jo no sortim de casa per Sant Jordi i no ens regalem ni rosa ni llibres. Per respecte i amor per nosaltres i entre nosaltres. Perquè ens estimem.

Per amor a la bellesa.

BENZINA_5

BENZINA_6

` /// Opinió / Imaginarium cultural

Intangibles Xavier Marcé

No diem cap animalada quan reivindiquem un tractament jurídic, fiscal i comptable específic pels intangibles i és fàcil observar que el sector cultural ho necessita de manera immediata. El treball cultural necessita d’un procés llarg d’experimentació i consolidació

[[

arrerament està de moda parlar de capital intangible, és a dir, del conjunt de béns immaterials que formen part dels actius d’una empresa: el prestigi, la credibilitat, la confiança, les estratègies de fidelització de clients, etc. Sovint no tenen una consideració econòmica i per tant no formen part de la comptabilitat empresarial, però són decisius perquè li funcioni el seu compte d’explotació.

El món de la cultura és terreny abonat pels intangibles. Hi ha exemples ben clars: jo per exemple, compro els llibres de la col·lecció groga d’Anagrama quasi bé sense saber res d’alguns dels seus escriptors.

Hi ha qui va al Lliure amb independència del que hi programin, o qui es trauria l’abonament al Sónar molt abans de conèixer la programació de cada any. Són casos de credibilitat extrema que afegeixen a la solvència tècnica d’una empresa un plus de confiança immaterial.

Els intangibles en el món de la cultura no sempre juguen a favor de l’empresa. A vegades cal donar-li la volta a trajectòries ferides de mort i no pas perquè s’hi facin coses dolentes, sinó per errors de comunicació, d’ubicació o simplement de planificació. Hi ha teatres maleïts o cinemes que “no van ni amb rodes”. La cultura és un món d’intangibles, fins al punt que el valor econòmic real de les empreses i companyies del sector té poc a veure amb el seu valor comptable.

Ara bé, quan parlem d’intangibles no parlem de fets casuals, d’esdeveniments que sorgeixen per atzar, sinó de pautes de treball, plantejaments estratègics i sobretot actituds personals molt concretes. Alguns parlen d’intel·ligència emocional, altres de passió... en qualsevol cas la creació i la gestió dels intangibles no es produeix sense una especial determinació per generar valor afegit en un determinat conreu econòmic.

No diem cap animalada quan reivindiquem un tractament jurídic, fiscal i comptable específic pels intangibles i és fàcil observar que el sector cultural ho necessita de manera immediata. Tret d’algunes excepcions que normalment provenen d’una voluntat especulativa o d’una motivació inversora i que no poques vegades acaben malament, el treball cultural necessita d’un procés llarg d’experimentació i consolidació.

Una companyia de teatre, per exemple, es fa amb el temps i madura amb una successió d’espectacles. El mateix li passa a una productora de cinema, a una editorial o a una empresa de disseny. En alguns casos les peces creades esdevenen un producte objecte de

[[

D’

drets, és a dir un futurible, que guanyarà valor a mida que passi el temps i a mida, igualment, que el seu creador o productor guanyi prestigi, acumuli experiència i millori els seus resultats.

Aquesta realitat funciona per a la major part dels productes culturals; òbviament es multiplica quan són digitalitzables, però és una pauta de comportament que identifica als continguts creatius. Fixem-nos què passa amb les primeres pel·lícules d’un director de cinema que guanya un Òscar, amb quina és la revalorització d’un autor teatral que aconsegueix estrenar al West End o a Broadway, en com canvien les tarifes d’un fotògraf que ha col·locat una peça a la portada del Vanity Fair o Rolling Stone.

Imaginem-nos ara si aquesta realitat, tan certa com imprecisa, tingués una translació econòmica en la manera de comptabilitzar les nostres empreses, si existís la manera de tractar jurídica i fiscalment aquest conjunt d’expectatives difoses que anomenem intangibles i que converteixen el món de la cultura en un sector econòmicament particular. Doncs passaria que el seu valor econòmic es multiplicaria exponencialment, que la seva capacitat d’inversió milloraria i que la seva competitivitat s’ampliaria.

No calen massa coses. D’entrada que una part de les inversions en producció de continguts fos considerada com un procés d’investigació i desenvolupament. Aquest fet, tan simple com regulable, permetria amortitzacions més lentes i un estalvi fiscal important, la qual cosa ajudaria a augmentar el capital social de les empreses més ràpidament, tot hora que una major capacitat d’endeutament financer o sigui un major accés al crèdit bancari.

Però hi ha un altre factor igualment important com és la progressiva consideració dels drets (o si volem dels continguts susceptibles d’esdevenir objecte de drets) com a actius financers aptes per aconseguir avals, obtenir finançament públic i privat i en definitiva per sostenir un creixement ordenat de les empreses.

Quan parlem d’intangibles, no podem aturar-nos únicament en la magnífica promoció estètica que atorguen al sector de la cultura. Queda bé dir i repetir que som l’aliment de l’esperit, que relliguem la societat amb elements de progrés, que constituïm les identitats i que fonamentem la democràcia. Queda bé perquè, tot i que manipulables i utilitzats, som això, però també som un sector productiu que vivim en un món de competència ferotge on la capacitat de protegir-nos de l’entrada dels productes forans és cada cop més petita.

Reforçar el capital social de les empreses culturals és augmentar el seu capital creatiu i per això cal jugar amb el nostre millor avantatge competitiu.

BENZINA_7

BENZINA_8

/// Opinió / Diafragma obert

Catalunya 3D Daniel Condeminas

T

ot i que l’estereoscopia s’acosta als dos-cents anys d’història, i que el cinema d’efecte tridimensional ja va iniciar-se amb el fotoquímic mux en blanc i negre, és en aquests darrers dos anys que el 3D ha esdevingut el vector protagonista de l’evolució tecnològica del món audiovisual, accelerant la –necessària– digitalització de les sales de cinema, saltant ràpidament a la televisió i adaptant-se a la resta de pantalles a gran velocitat. I si és ben cert que aquest impuls té molt a veure amb l’aposta feta per part de les majors alhora d’atraure el públic jove novament a les sales de projecció cinematogràfica, tenim al nostre país un seguit d’iniciatives, de creadors i d’investigadors que haurien de fer possible un salt endavant del sector professional i industrial català. Més que parlar del 3D com a artefacte tecnològic, convido a compartir algunes reflexions d’actualitat sobre tres “D”: la del desenvolupament, la de la digitalització, i finalment la de la decisió, tant de caràcter empresarial com del sector públic.

PRIMERA “D”: DESENVOLUPAMENT La presa de consciència de les virtuts de vincular en centres de R+D+I el talent sorgit del món universitari amb la prospectiva del que necessitarà l’empresa punta d’avui i demà no és cap invent català, però sí que la seva concreció és en gran mesura recent. Un d’aquests centres punters, Barcelona Media, ha impulsat un laboratori d’audio 3D, que està a punt de posar a disposió del mercat eines que permeten generar sons en qualsevol posició al voltant de l’espectador, originant ambients molt més rics i naturals per l’oïda; fa possible generar espais virtuals gràcies a les reverberacions enregistrades o provocades Aquestes noves tecnologies de postproducció d’àudio, no només dotaran de noves experiències les futures sales de cinema, sinó que tindran segur moltes aplicacions en el món del videojoc 3D: gaudir de la doble experiència de l’àudio i el vídeo envolvent, combinat amb la interactivitat generada pel jugador o jugadora... o molts jugadors alhora.

SEGONA “D”: DIGITALITZACIÓ I parlant directament de cinema en 3D, cal subratllar l’estrena de la pel·lícula Viatge màgic a l’Àfrica, pel·lícula pionera a nivell europeu, i que ha estat fruit d’una enèrgica suma de talents i empreses catalanes; que van des de les qui han protagonitzat la seva producció, fins a la seva distribució, com és el cas de Filmax. Fa dos anys, en el 2n Congrés dels professionals del cinema i l’audiovisual organitzat pel CPAC, en Josep Maria Aragonés ja ens va traslladar en primícia els seus treballs en estereoscopia, que han estat la base de la pel·lícula. Sumant tant de talent català –Pladevall, Giró, Llompart...– em permeto apuntar un petit però: s’hagués pogut oferir un excel·lent resultat en el disseny d’animació i creació de personatges virtuals, si s’hagués escollit alguna empresa del ram que tenim a casa. En això també tenim gent molt i molt bona.

TERCERA “D”: DECISIÓ O determinació, entesa com a voluntat de transformar la realitat i

de fer créixer les potencialitats existents. Hem fet esment a projectes i obres que situen Catalunya en una bona posició internacional, però com a qualsevol país europeu, els poders públics tenen un especial protagonisme com a motors del sector audiovisual. La llei del cinema, que en el moment d’escriure aquestes ratlles està a punt de ser aprovada pel Parlament, ha vist avançar el seu redactat en favor de promoure la digitalització de les pantalles de cinema, preveient –com demanàvem molts– un suport específic per aquelles sales amb menors possibilitats de recórrer als crèdits comercials o els potencialment perillosos fons privats basats en el sistema del Virtual Print Fee (VPF) que aporten les grans distribuïdores a canvi de poder intervenir la programació de l’exhibidor. Amb tot, paga la pena apuntar que molts preus que s’estan divulgant estan molt per damunt dels costos reals i que, per tant, el volum d’inversions està sobrevalorat. Aquesta digitalització en l’exhibició és una eina d’estalvi de les còpies que, juntament amb l’aposta de no deixar fora de joc les sales més allunyades de les grans conurbacions, han de representar que els beneficiaris siguin les empreses del país, no només les majors. No oblidem que Europa tem que sense suport públic prop del 20% de les pantalles de cinema haurien de tancar per no poder-se pujar al tren de la digitalització de les projeccions. Aquest pas és un benefici per al conjunt d’empreses exhibidores, que podran optar per millorar els seus comptes d’explotació ampliant horaris i oferta de continguts amb altres produccions en digital i 3D, des de les ja famoses retransmissions de futbol a grans actuacions musicals en directe de tota mena.

En altres qüestions cabdals, malauradament, la llei catalana no quedarà gaire per davant de l’estatal del 2007 respecte les necessitats futures del sector: ni s’ha copsat la importància estratègica de donar suport a les sinergies entre els videojocs i les obres audiovisuals d’animació –com si estan fent de fa temps els francesos– ni s’ha plantejat obertament que cal dotar d’eines eficaces la difusió i exhibició dels continguts audiovisuals per un canal de distribució que comença a ser “el canal”: Internet. Usuaris d’Internet –que ho som totes i tots– professionals de l’audiovisual i empreses del sector hem de poder superar el debat entre el trànsit lícit o il·lícit de continguts dins la xarxa, i poder garantir unes regles de joc comercials en benefici de tothom; perquè sense diners no és possible la creació artística i cultural, especialment l’audiovisual pels seus elevats costos de creació, producció i postproducció. I en aquest àmbit d’oferir instruments vàlids de negoci a Internet, caldria no perdre de vista eines com les desenvolupades per empreses d’aquí com Vircas, que permeten oferir pel·lícules en streaming en resolució HD, no des de connexions de fibra òptica, que no tindria cap mèrit, sinó via les xarxes d’aquest caríssim i molt limitat ADSL que tenim en aquesta zona del món occidental.

Desenvolupament tecnològic i creatiu, digitalització de tot el cicle de les obres audiovisuals, des del seu origen a les seves diverses pantalles d’exhibició, i decisió a l’hora de fer apostes estratègiques i posar a disposició els instruments jurídics i financers necessaris, són les 3 “D” que Catalunya ha d’acabar de fer créixer si volem que la participació de l’audiovisual en el nostre PIB arribi als nivells d’alguns països europeus. Talent i ganes no en falten.

BENZINA_9

Delicades

Per Oriol Osan Fotografia: David Ruano

un caramel agredolรง

Després d’un any i mig, les T de Teatre, segell de prestigi i popularitat, es tornen a reunir per presentar el seu nou espectacle, Delicades, “una història d’històries” que farà treballar l’espectador. Escrita i dirigida per Alfredo Sanzol i amb la incorporació per primera vegada en la seva trajectòria de dos actors en el repartiment, l’obra s’estrena el proper 25 de juny al Teatre Poliorama dins la programació del Grec Festival de Barcelona 2010, i es podrà veure fins l’1 d’agost.

A

rribo a les tres de la tarda a la Fàbrica de creació Fabra i Coats, a Sant Andreu, sota un sol agradable d’una primavera que no acaba de despuntar. El vigilant de la porta m’indica com accedir a l’edifici central d’aquest enorme complex fabril (12.000 m2) propietat de l’Ajuntament i futur laboratori de creació artística multidisciplinari. A la tercera planta d’una nau diàfana, de 10 del matí a 4 de la tarda, i només amb una petita pausa per a fer un mos frugal, cada dia, des del passat 19 d’abril, les T de Teatre assagen el seu vuitè espectacle, Delicades. Després de deambular per espais deserts –amb prou feines m’he creuat amb dues ànimes-, recalo al meu destí. No hi ha ascensor, sinó un muntacàrregues que no es pot utilitzar, així que pujo a peu, i com que estic refredat, arribo a dalt esbufegant. Sento veus a l’altra banda de la paret i prefereixo esperar uns segons al replà, més que res per recuperar l’alè i no interrompre l’assaig amb la meva expiració sincopada.

Només creuar l’ampit –gairebé de puntetes, per no fer soroll i evitar una esguerrada entrada triomfal- escanejo la sala buscant la mirada còmplice de l’Eli Iranzo, l’ajudant de direcció, i apuntadora, que m’espera.

Inevitablement, la meva irrupció interromp la sessió. De forma absurda, intento fer via i no destorbar els artistes més temps del necessari. Encaixo d’una volada la mà de l’Alfredo Sanzol, l’autor i director de l’espectacle, que seu a primera fila, i amb un cop de cap i un ‘hola’ en playback saludo la resta de la Companyia, mentre amb la mà els faig un gest que intenta dir “feu, feu”. A dalt d’una tarima hi ha l’Albert Ribalta i la Marta Pérez enmig d’una escena, a baix, rere una taula, observant atentament, la Carme Pla, l’Àgata Roca i en Jordi Rico, i una mica més enrere, dormitant en un sofà, la Mamen Duch. La Míriam Iscla, la fins ara cinquena integrant de les T de Teatre, ha emprès el vol en altres direccions (actualment forma part de la companyia resident del T6, al TNC). Per primer cop en els dinou anys d’història de la Companyia el repartiment inclou dos actors.

A la tarima, l’Albert i la Marta són un pare i una filla. Ell li demana que l’agregui al Facebook. S’enyora d’ella, pel que sembla, perquè ja ha crescut: “no sé com aturar la nostàlgia de quan eres petita”, li diu emocionat. I la filla, desmenjada, mentre mastega avellanes i xarrupa d’una llauna, li etziba floretes del tipus “Em fa pena que vulguis BENZINA_11

“

La companyia ha trobat una nova línia de treball. Lluny de les pressions d’haver d’estrenar cada temporada, esperen el temps que faci falta a tenir un bon material entre les mans. Llavors s’agrupen de nou i s’hi posen. Una companyia que no caduca però que permet a les seves integrants endegar carreres en solitari o en altres formacions sense la cotilla d’haver de fer-ho totes a la una.

BENZINA_12

”

ser amic meu. No ho entenc” o “No tinc cap necessitat d’estar amb tu”. Recoi, penso jo, quin bon rotllo! Aquest és el nou humor que gasten les T de Teatre?

Refullejo d’una ullada el dossier de premsa, per saber si se m’ha escapat una acotació imprescindible que justifiqui el gir que acabo de presenciar. M’han enredat? On queda l’època de Petits contes misògins, Homes!, Criatures o la sèrie televisiva Jet Lag en què et recargolaves de riure a la butaca?

L’enigma –que aviat tindria respostacontinua una estona més. L’Alfredo fa quatre observacions i ordena repetir el bloc sencer (format per quatre històries), “d’una tirada”. Els sis actors es mobilitzen i en un

tres i no res comença una breu funció ininterrompuda, de la qual en sóc un espectador privilegiat.

Enceten amb una escena familiar, tots drets a l’escenari. Elles, amb un paraigua de color blau, obert. No sé de què va, però les cares i els posats em traslladen a la guerra, o a l’exili, i m’imagino els refugiats travessant a peu els Pirineus nevats.

Resulta que són unes germanes que s’acomiaden del seu germà, que marxa al front.

La peça amb prou feines dura uns minuts.

Desapareixen tots i es queden tres actors: l’Albert, la Mamen i la Carme. Ara és una família catòlica, apostòlica i romana que recrimina a la minyona, anomenada Maria, perquè, diuen, inculca al seu fill pensa-

Rico, Duch, Roca, Pérez, Ribalta, Sanzol, Pla.

ments de “rojos”. “No som intel·lectuals, fem negocis. Som tractants de bestiar” li engalta la mestressa. I li diu al seu marit: “Aquesta tarda anem a missa, perquè ens vegin!”. I el matrimoni deixa la pobra Maria, interpretada per la Carme, palplantada dalt de l’escenari i eixugant-se les llàgrimes amb un mocador que instants abans s’ha tret de sota la màniga. Llavors, de cop, la Maria revifa transformada en la Margarita, que narra un amor furtiu amb un peixater de la vila. Acaba el monòleg, entre llucets i sardines, concloent que “sobre els secrets se sosté un poble!”. És el primer cop que somric. I ella, que m’ha observat mentre interpretava, sembla que m’ho agraeixi, perquè quan baixa de la tari-

ma per deixar pas a la següent escena em busca amb la mirada en senyal d’aprovació.

Això és Delicades, una història d’històries (18 en total), construïda amb fragments i trossos, amb elements que en aparença no tenen relació però que configuren un univers particular que faran treballar l’espectador. Delicades juga amb els contrastos. Et porta a llocs on no esperaves, et descol·loca. Comences a veure coses des d’un altre cantó, des d’una òptica diferent. Viatges en un temps emocional, no necessàriament cronològic.

I és que Delicades havia de ser un llibre de contes que mai va veure la llum. Una obra dedicada a una àvia i les seves germanes –i també als seus marits-, dones d’una

generació dura i difícil, la de la guerra, a qui precisament les circumstàncies no van deixar ser delicades. “El llibre no es va arribar a fer, però vaig conservar-ne el títol, que m’agradava”, explica Alfredo Sanzol. I el títol ha donat peu a una obra de teatre, amb idèntica filosofia, formada per aquestes històries enllaçades que homenatgen Guadalupe, Gervasia, Isabel, Filomena, Trinidad i María Luisa, l’àvia del director.

“El material el vaig treure dels records que jo tinc d’elles, d’allò que elles m’explicaven i del que la meva mare m’explicava d’elles... i d’ells”, desglossa l’autor. Però no s’amoïnin, Delicades no és un espectacle en blanc i negre, ni tant sols en sèpia, no és un espectacle fosc sobre la guerra civil espanyola, sinó un espectacle d’humor –singular, això sí- que té la sang de color.

“L’obra no té un sentit de l’humor tant obvi, tant palès, tant evident, com poden tenir altres funcions, sinó que és més implícit i has d’entrar més en el joc. I els actors sortim a jugar a això”, explica Marta Pérez: “Delicades és humor, però no comèdia, sinó un humor agredolç. T’agrada i et fa reflexionar. És molt interessant i gratificant, perquè treballes l’humor des d’un punt de vista molt profund, des de la veritat, des de dins, i et sorprens més a tu mateix. Llegeixes l’obra i t’adones que té moltes capes, es veu només la punta de l’humor, com en un iceberg, però hi ha més pòsit... està molt equilibrat”. L’Albert Ribalta assenteix i afegeix: “és un espai molt suggerent. Són uns llocs que et queden més llunyans i, per tant, pots tenir la mirada neta, i això fa que pots observar l’obra des de la tendresa, i la vas descobrint a poc a poc”.

Aquest és el segon espectacle de les T de Teatre escrit i dirigit per una mateixa persona, una fórmula de col·laboració que la Companyia va encetar amb Javier Daulte en el seu exitós Com pot ser que t’estimi tant. De fet, van ser elles mateixes qui, després de veure Sí, pero no lo soy al Teatre Lliure durant la temporada 2008/2009 van anar a buscar Alfredo Sanzol. “Ens agradava com a autor, ens agradava el seu sentit de l’humor i crèiem que podíem funcionar amb ell, que ens podíem entendre”, continua la Marta. I no s’han equivocat. Delicades manté els trets més característics que han definit el segell i la trajectòria de T de Teatre i que es resumeix en set espectacles, una sèrie de televisió, més de 2.000 funcions i més de 820.000 espectadors. El 2006, en motiu del seu quinzè aniversari, traduït, precisament, en l’espectacle 15 -un trencaclosques d’esqueixos recuperats de totes les seves obres anteriors- van rebre el BENZINA_13

Premi Butaca Honorífica a la Trajectòria Professional.

“Tot es crea a partir del que proposa l’Alfredo”, comenta Ribalta, content del retrobament amb les seves ex-companyes de Jet Lag : “una forma molt creativa amb uns rols que no són els actuals”. No menys curiós és el procediment que Sanzol utilitza en el seu procés creatiu. Tant bon punt té clar els personatges i el material recopilat, tecleja el títol de l’obra al cercador Google (en aquesta ocasió ho va fer tant en castellà com en català) i es queda amb les primeres entrades que li surten. Llavors fa una original barreja i creuament d’informació entre una cosa i una altra, amb un resultat més que sorprenent. Per raons òbvies totes les històries tenen un nexe en comú però el seu desenvolupament és d’allò més heterogeni. Si no, com s’explica que en un mateix muntatge es parli d’un roser que era mort i que sobtadament ressuscita? O d’una costurera que enganxa un crucifix a la paret amb ciment perquè no li prenguin els milicians? O d’una pintora que intenta amb tota la seva ànima vendre un quadre? O d’una dona que necessita l'ajuda heroica dels seus veïns per matar un ratolí? O d’un percussionista d'una banda

militar que ofereix un concert de platerets?

O d’un soldat que envia un amic fotògraf a casa de la seva xicota perquè la fotografiï nua? O d’una àvia que narra al seu nét el conte de Santa Casilda, que va convertir les roses en pans...?

La companyia ha trobat una nova línia de treball. Lluny de les pressions d’haver d’estrenar cada temporada, esperen el temps que faci falta a tenir un bon material entre les mans. Llavors s’agrupen de nou i s’hi posen. Una companyia que no caduca però que permet a les seves integrants endegar carreres en solitari o en altres formacions sense la cotilla d’haver de fer-ho totes a la una. Ara mateix, per exemple, Carme Pla pràcticament empalma aquests assajos amb les representacions de Tres dones i un llop, a La Villarroel (“els dilluns, que no hi ha funció, vaig més descansada!”, diu rient, sabedora que no es pot fer fàstics a les ofertes laborals, perquè mai se sap), i en Jordi Rico al Romea amb The Hamlet’s circus.

Com pot un madrileny criat a Navarra seguir sense problemes un assaig en català i donar les indicacions oportunes si alguna cosa no va a l’hora? Sanzol va entrar en contacte amb la llengua de Ramon Llull el

2003 durant el festival de teatre contemporani València Escena Oberta per qui va escriure i dirigir l’espectacle de carrer Móviles. Els anys següents va fer Calleidoscopio i Cómo levantar piedras sin hundirte en las aceras per al mateix festival.

El cuquet va anar a més fins al punt de començar a llegir llibres en aquesta llengua i arribar a entendre-la amb una normalitat envejable i gairebé establir-hi una relació familiar. Els actors ho corroboren, perquè no els en deixa passar ni una! A més, Sanzol està especialment satisfet i orgullós de la traducció al català, ja que “manté tota la sonoritat del llenguatge, i també l’emoció”.

Per avui ja n’hi ha prou. L’Alfredo dóna per acabada la sessió, i cadascú comença a recollir les seves coses. Algú apunta que fóra bo començar a venir als assajos amb alguna peça del vestuari. En breu es traslladaran a assajar a Rubí, al Teatre La Sala, per encarrilar la part tècnica. Recta final d’un procés que acabarà al Teatre Poliorama el proper dia 25, on estrenaran enmig d’una gran expectació. I és que cada dia no arriba un nou espectacle de les ‘T Girls’, com les anomena amb simpatia més d’un...

La quadratura del cercle Alfredo Sanzol (Madrid, 1972) va estudiar Dret i als vint-i-tres anys va decidir canviar de rumb i dedicar-se a la direcció teatral. El seu primer muntatge Como los griegos (1999) va ser nominat als Max com a Millor Espectacle Revelació. L’any 2005 va iniciar una estreta col·laboració amb el reconegut director de teatre Gerardo Vera com a ajudant de direcció a l’espectacle La voz humana (Teatro de la Zarzuela) i Divinas palabras (Centro Dramático Nacional). L’any 2007 exerceix d’ajudant de direcció de Vera a Un enemigo del pueblo (CDN). Entre d’altres, ha escrit i dirigit Sí, pero no lo soy (4 nominacions als Premis Max 2009) al Centro Dramático Nacional i ha estrenat les seves obres Risas y destrucción (2005) i Días estupendos (2009) a la Sala La Cuarta Pared de Madrid.

Amb Delicades es tanca un simpàtic cercle. Sanzol va tornar a Madrid el 1995 per estudiar direcció d'escena a la RESAD, el mateix any en què les T de Teatre van aterrar-hi amb Homes! “Jo llavors tenia 23 anys”, explica, “i quan vaig veure aquelles dones, tan bones actrius, tan gracioses, tan intel·ligents, tan moderBENZINA_14

nes i tan de tot, fent anar i venir el tema dels “homes” amb humor àcid, que sortia del dolor i de la compassió, una sàtira humana, amb una interpretació seriosa, amb la qual et parties de riure, amb aquell espai on no hi havia res, i no hi feia falta res, elles que es movien per allà com si haguessin nascut allà, com si fossin éssers creats per la nostra imaginació, que ens parlaven sense afectació, de veritat... Allò era de debò”. Homes!, de la qual se’n van fer més de 850 funcions amb prop de 350.000 espectadors, estava

dirigida per Sergi Belbel, i va ser una de les raons per les quals Sanzol es va aventurar a escriure Delicades: “Em van agradar aquelles històries curtes”, confessa. Ara, ha estat precisament el mateix Belbel qui ha traduït la seva obra al català i Sanzol ha pogut dirigir, quinze anys després de veure-les embadalit al Teatro Marquina, aquell grupet de noietes que pràcticament llavors començaven. Una bonica simbiosi a tres bandes que quadra el cercle iniciat una pila de temps enrere.

BENZINA_15

BENZINA_16

/// Opinió / Sobre el terreny

Joan Colom, la mirada del barri Xino É

És un testimoni crucial de la Barcelona d’aquells anys, tenia una mirada única, captava l’instant decisiu de què parlava Cartier-Bresson, allò que molts busquen però que pocs saben trobar.

Retratava la realitat, no manipulava res.

Va fer una feina de documentalista excepcional

[[

s el patriarca de la fotografia de reportatge a Catalunya. Un clàssic gràcies a unes poques imatges de finals dels anys cinquanta del barri Xino que s’han convertit en l’encarnació d’aquell lloc i d’aquell temps.

Putes i mariners, proletaris i infants mocosos, carrers amb llambordes, façanes descrostades i senyores rotundes als portals. Molta gent imagina el barri més mitificat de Barcelona a partir d’aquestes instantànies.

Com alguns personatges de García Márquez, Colom viu retirat i, passats els anys, no se sap del cert en quins llimbs ha caigut. He trobat persones a qui sorprèn que els sigui contemporani. Tan en blanc i negre, tan en un altre món queden els instants que va captar. El seu hàbitat natural ha perdut fins i tot el nom. Fa anys que es diu Raval.

Retratant la Barcelona humil del franquisme els caps de setmana, Colom va esdevenir un avantguardista. Ell no ho sabia, s’ha mogut per instint i mai ha practicat la retòrica ni la teoria. Pedro Madueño, un dels fotoperiodistes actuals més reconeguts, explica que té el respecte de tots els que han vingut després: “És un testimoni crucial de la Barcelona d’aquells anys, tenia una mirada única, captava l’instant decisiu de què parlava Cartier-Bresson, allò que molts busquen però que pocs saben trobar. Retratava la realitat, no manipulava res. Va fer una feina de documentalista excepcional”. El posa al nivell de Centelles, a qui la guerra va convertir en un gegant. Colom va saber treure or a un temps anodí.

Madueño parla en passat. Coneixem les fotografies clàssiques del Xino i poca cosa més. I encara gràcies que la sala Aixelà de Barcelona les va recollir el 1961 en una exposició que van titular La calle. El 1963 va retratar personatges del mercat del Born en companyia d’Ignasi Marroyo, integrant com ell del grup El Mussol, i l’any següent El Correo Catalán el va forçar a sortir del límit de les muralles quan li va encarregar un reportatge de les barraques del Somorrostro, que el suplement gràfic del diari va publicar en quatre lliuraments. No és fàcil trobar més coses.

Aquell mateix 1964 l’editorial Lumen va aplegar les fotografies de La calle en el llibre Izas, rabizas y colipoterras, amb text de Camilo José Cela. La publicació va generar una polèmica ferotge i Colom va optar per sortir d’enquadrament. Silenci total durant tres dècades. Ell va ser tota la vida laboral comptable en una empresa tèxtil, des del 1945, quan va completar tres anys de servei militar, fins que es va jubilar el 1986.

[[

Eugeni Casanova Colom s’ha acostumat a la discreció i se li han de treure les paraules amb fòrceps. “Passejo, camino, observo i plasmo el que veig”. Parla en present. El seu teatre d’operacions únic és el nucli històric de Barcelona. “És l’escenari de la meva infantesa, jo vaig néixer al carrer Ponent –bé, ara es diu Joaquim Costa-, era la Bonanova del Raval, ja tocant a la ronda. Més amunt de Canaletes no hi he pujat mai”. Es refereix a la fotografia, perquè viu a Vallcarca.

“M’agrada captar la vida de la meva ciutat tal com és, és la meva dèria i la meva il·lusió. Sempre ho he fet per distreure’m, he treballat pel meu goig personal”. Assegura que no ha deixat mai de ser un aficionat. No ha cobrat per la fotografia i ha publicat només quan algú li ha demanat o li ha agafat, “exactament com vostè m’està traient aquestes paraules”.

Explica que mai ha fotografiat paisatges ni bodegons, “gent, sempre gent”.

Es va iniciar quan tenia ja 36 anys i no sap explicar per què. “A casa no hi havia antecedents de cap classe”. Ni un sol moment des que el 1956 es va comprar la primera càmera ha deixat de fer fotografies, ni tan sols quan es va fer fonedís per la maltempsada franquista. Durant 35 anys va fer servir una Leica M2. “Sóc un admirador entusiasta de la Leica”. Avui té una Nikon, forçat per les innovacions tècniques, i es continua passejant pels seus escenaris urbans de sempre, “però cada dia és més difícil prémer el gallet”. Sempre que surt de casa porta la càmera, però fa poques fotos. Molts dies, cap. “La vida en aquesta ciutat ha canviat molt, i jo també he canviat molt, i ja no t’hi poses si no hi veus el mèrit suficient”.

El 1999 el MNAC va reproduir amb exactitud l’exposició La calle. Això el va exhumar. El 2001 José Luis Guerín va incloure en el seu premiadíssim documental En construcció una seqüència del Raval que ell havia rodat en 8mm el 1960.

L’any següent li van donar el Premio Nacional de Fotografía.

De cop, va saltar a l’escena pública, on els darrers anys ha hagut de comparèixer regularment molt a pesar seu: medalla d’Or de Barcelona (2003), Premi Nacional d’Arts Visuals de la Generalitat (2005), creu de Sant Jordi (2006), exposició Joan Colom. Les gens du Raval a la fundació Cartier-Bresson de París i a la Lawrence Miller Gallery de Nova York (2006)... Tres anys abans, el nonagenari Cartier-Bresson havia demanat conèixer-lo en una visita a Barcelona.

Ell assegura que no ha fet res per tenir aquests reconeixements i es nega a sortir del catau. “El mes passat vaig complir 89 anys i no s’hi val a badar”. Vol deixar ordenat l’arxiu i prepara una antologia de tota la seua vida fotogràfica. La feina és ingent, hercúlia, i no vol fer res que l’aparti de l’objectiu. Recalca que no té un minut per perdre, “si no acabo avui, demà ja no podré”. Són 54 anys de passejar per la Barcelona vella, observar i plasmar.

BENZINA_17

BENZINA_18

Per Oriol Osan Fotografia: Marc Faro

Cristina Cervià

Accent de comarques

“S

i no passes per Barcelona no existeixes, ets com una cosa exòtica, residual”, manifesta Cristina Cervià. I és que hi ha vida més enllà de la capital, encara que alguns no ho creguin. Ella, nascuda a Girona, n’és un exemple. Algú pot pensar que és una dona que de tant en tant fa teatre, però resulta que fa 25 anys que està damunt dels escenaris, i amb un reconeixement fora de dubtes. A més, pot presumir de ser l’única actriu que ha treballat cada any de forma ininterrompuda al Festival Temporada Alta.

“No em passejo pel món amb l’estigma de ser gironina, però tampoc ho trobo tan exòtic! Hauríem de tenir una mica superat, això de la cosa geogràfica”, exposa: “Però bé, sí que és veritat que he desenvolupat la meva activitat artística amb projectes que han nascut a Girona i que, des d’allà, s’irradien a tot arreu. Reconec que durant uns anys això em suposava un cert complex, com si fos d’una divisió B, però ara no me’n suposa cap perquè la qualitat del producte no té res a veure

amb els seus orígens. El que sí que es necessiten són els mitjans per ensenyar-ho, mostrar-ho i donar-ho a conèixer. Si fas temporada a Barcelona tens més possibilitats que et vegin que si estrenes a Girona, on com a molt, treballaràs un cap de setmana. I la repercussió també és menor, fins i tot per la crítica, que és local i comarcal”.

Cristina Cervià és una dona de teatre.

Tot i que ha tingut alguns papers al cinema i a la televisió, bàsicament desenvolupa la seva carrera damunt dels escenaris. El 2007 va rebre el premi de la crítica teatral de Barcelona com a millor actriu de la temporada 2006/07 pel seu paper a Lúcid, de Rafael Spregelburd -una producció, precisament, de la sala La Planeta de Girona-, i la nominació com a millor actriu als Premis Butaca 07 per la mateixa obra. La premsa gironina es va sorprendre i va aplaudir el guardó amb titulars de l’estil “La crítica barcelonina premia la gironina Cristina Cervià com a millor actriu de l’any”, com si això no fos possible.

Igualment, al Festival de Cinema de Girona’03 va rebre el premi Interpretació pel curt Dues Amigues, i el premi millor especta-

“

A vegades aquest ofici té allò de ‘ai nena, fas teatre, què divertit!’ i potser això fa que no se l’agafi com una professió seriosa del tot.

Senyors, que jo m’aixeco a les sis del matí per anar a treballar!

”

BENZINA_19

cle de la xarxa de teatres públics de les Illes Balears 2008 per Cos de Dona, muntatge que ha adaptat i dirigit i que li ha aportat moltes satisfaccions.

La distància que separa Barcelona de Girona té també els seus avantatges. És més fàcil, per exemple, explica Cervià, trobar una sala d’assaig a Girona que a Barcelona, “perquè som menys”. A ella, a més, li ha permès desenvolupar projectes, en principi tant allunyats del seu registre habitual, com ser durant vuit anys ajudant de direcció de la companyia de dansa Mal Pelo –“que són els number one no només de Catalunya, sinó d’Europa!”, assegura-, només pel fet d’estar instal·lats a Celrà, al Gironès. Estar allunyat cent quilòmetres del centre de poder també reporta les seves petites compensacions, com treballar cada any al festival Temporada Alta, fins i tot en una ocasió en més d’una producció. “Físicament estàs allà, i tiren de tu”, explica, traient-se mèrits. “Per tant, tot té el seu estira i arronsa. Ser de comarques a vegades és contradictori i a vegades és beneficiós”, remata.

Un dels seus últims espectacles –que el Teatre Tantarantana va programar el mes de març- va ser Alaska i altres deserts, un plat combinat que Xicu Masó va elaborar relligant en un sola funció tres de les millors peces breus de Harold Pinter: Una mena d’Alaska (1982), Victoria Station (1982) i Nit (1969), ja estrenat al festival Temporada Alta el passat mes d’octubre, i que exploraven alguns dels abismes de l’experiència humana: la pèrdua, la solitud, el fracàs de la comunicació i el territori desconegut que hi ha entre la vida i la mort. Ella protagonitzava la primera de totes, Una mena d’Alaska, “un text molt complex que requeria un treball bastant intens. Fer creïble la història d’una dona malalta que es desperta d’un coma després de 29 anys no és fàcil! Estava cinquanta minuts estirada en un llit. Encara que sembli contradictori, vaig poder agafar experiències dels meus anys a la companyia de dansa per incorporar al meu personatge, com la qualitat del moviment, encara que fos només per aixecar un braç!”.

Aquest treball li va comportar, a més, tornar a coincidir, després de deu anys, amb Xicu Masó, amb qui ja havia treballat durant una dècada al Talleret de Salt, “una companyia històrica, o més ben dit hauria de dir prehistòrica! La dissolució de les companyies teatrals no s’anuncien, sinó que es van diluint i deixen de fer coses. Jo vaig estar més de deu anys al Talleret, i amb en Xicu tant de companys d’escena com ell de director”. Precisament, l’últim cop que la va dirigir va ser al mateix Tantarantana a Rèquiem. El teatre del carrer de les Flors, per tant, els va tornar a unir.

A part de Pinter, ha fet Shakespeare, Voltaire, Foissy, Txèjov, Molière o Woolf, a més d’autors catalans. “M’agrada tocar diferents disciplines, i de totes n’aprofito.

M’agradaria molt, per exemple, tornar a fer una alta comèdia de Shakespeare, o de Dario Fo”. És més difícil la comèdia que el drama?, li pregunto. “La comèdia ben feta és molt difícil. No val quedar-se en una primera lectura”, contesta sense dubtar. Confessa que li faria gràcia treballar amb Mario Gas, a qui considera una persona “amb una saviesa i intuïció teatral molt gran” i tornar a ser dirigida per una dona, “perquè dirigeixen de forma diferent”. I subratlla amb devoció l’experiència que va tenir amb Rosa Maria Sardà, que la va dirigir el 2008 a Petó Públic.

Ella, en canvi, la faceta de directora l’ha tocada més aviat poc, només amb peces de petit format. “No sé si m’atreviria amb espectacles més grans, perquè m’agraden els projectes de laboratori, de taula, de text, amb el treball d’actors”, diu. De moment, a part de fer molt teatre escolar i de firmar la direcció de Cos de Dona, ha fet una adaptació del Diari d’Anna Frank –que la seva companyia, Mentidera Teatre, ha rebatejat amb el títol de La casa del darrera- que fa cinc anys que volta per Catalunya, “en aquests circuits que ningú se n’assabenta”, reconeix, i ha estat al capdavant de molts projectes d’espectacles de poesia -gènere que li apassiona-, entre els quals destaquen dos cicles: ‘Temps de poetes’, de les biblioteques de La Caixa, i ‘A pas de poetes’, promogut per l’Ajuntament de Girona.

El cinema encara se li resisteix. “Allà vas més venut, ets una peça més de l’engranatge”, descriu: “És la meva assignatura pendent, i també, crec, l’assignatura pendent del país”. També costa trobar papers per actrius més grans: “A partir dels cinquanta, la cosa baixa molt, això m’ho deia la Sardà!

L’avantatge del teatre és que no hi ha el primer pla, cosa que sí que passa al cinema!”, es lamenta tot rient.

Amb tot, no canviaria d’ofici per res del món, i vol subratllar la seriositat amb què es dedica: “M’agradaria recordar a la gent que aquest ofici nostre és molt, molt, molt difícil, no s’ho poden arribar a imaginar! Pujar a un escenari i fer creïble que et passen coses, bones o dolentes, fantàstiques o divertides o patètiques... requereix un esforç molt gran cada dia quan surts a l’escenari i durant els minuts que hi siguis. A vegades aquest ofici té allò de ‘ai nena, fas teatre, què divertit!’ i potser això fa que no se l’agafi com una professió seriosa del tot. Senyors, que jo m’aixeco a les sis del matí per anar a treballar!”. Incansable i resistent. De Girona, al món!

, /// Opinió / L’horitzó

Mitjans catalans o mitjans catalanocèntrics?

Víctor Alexandre

La nostra autoestima com a poble pujaria de nivell si, com passa arreu del món, els nostres mitjans de comunicació fossin autocèntrics.

Catalanocèntrics, en aquest cas.

Però en tenim molt pocs. Tenim mitjans en català, sí, però catalanocèntrics...

[[

o fa gaire, una persona em deia que la majoria dels meus articles són políticament incorrectes. M’ho deia com un retret, i vaig pensar que era el retret més amable que m’havien fet mai. En primer lloc, perquè m’han dit coses molt pitjors, i, en segon lloc, perquè m’amoïnaria profundament que cap altar de l’ortodòxia els pogués considerar correctes. Sempre m’ha agradat parlar clar i català i em posa malalt la gent que no ho fa. Per això m’estimo més algú allunyat de les meves idees, però honest en l’expressió, que no pas aquell que em diu “endavant” a cau d’orella. El primer, dintre de la discrepància, em mereix un respecte, el segon, malgrat la sintonia, m’entristeix. Aquest article, per tant, també és políticament incorrecte, perquè parla de coses que es pensen però que no es diuen. Ja se sap, Catalunya és un país de dimensions modestes i a l’hora de guanyar-se la vida hom sempre acaba trobant-se les mateixes cares a l’altra banda de la taula. Especialment pel que fa a l’àmbit dels mitjans de comunicació. I això fa por. Por perquè som humans, i els humans hem de menjar. Tanmateix, la nostra autoestima com a poble pujaria de nivell si, com passa arreu del món, els nostres mitjans de comunicació fossin autocèntrics. Catalanocèntrics, en aquest cas.

Però en tenim molt pocs. Tenim mitjans en català, sí, però catalanocèntrics...

El primer que a molta gent li ve al cap en parlar de catalanocentrisme és la llengua, com si ambdues coses fossin indestriables. Però no sempre és així, perquè una cosa és l’adscripció administrativa –són mitjans catalans tots aquells que tenen la seva seu central als Països Catalans– i una altra l’adscripció ideològica. La prova és que hi ha mitjans en català descaradament hispanocèntrics. La Vanguardia i El Periódico, per exemple, són mitjans amb la seu central a Catalunya, però ideològicament espanyols, la qual cosa fa que la seva manera de narrar-nos l’actualitat sigui sempre hispanocèntrica. “I El Periódico en català?”, preguntarà algú. El Periódico en català també, perquè no estem parlant de la llengua en què se’ns transmet la notícia, sinó del marc polític referencial que hi ha en la seva elaboració i en el seu redactat. De fet, en el cas de la versió catalana d’El Periódico, la llengua és un element sense vida pròpia, una pura

[[

N

estratègia de mercat, com ho demostra el fet que la immensa majoria dels textos que s’hi publiquen són redactats originalment en espanyol i traduïts mecànicament al català. És a dir, que estem parlant de periodistes catalans que escriuen en espanyol per a un mitjà en català. És tan grotesc que sembla un acudit. Però no ho és.

Tampoc no és un acudit que un dia un redactor d’El Periódico va escriure “las tropas judías” i la versió catalana del diari va parlar de “les tropes mongetes”. Dintre d’un temps, quan Catalunya sigui un Estat independent, els futurs estudiants de periodisme se’n faran creus que el país fos capaç d’evolucionar amb una premsa tan hispanodependent com aquesta.

Això no treu que sigui molt millor tenir una versió en català d’El Periódico que no tenir-ne, és clar que sí, però aquest fet no canvia la realitat, només la revesteix tot amagant el problema de fons. Recordo que quan va néixer aquesta versió molta gent va preguntar al diari per què no es deia El Periòdic, en comptes d’El Periódico, i el diari va contestar que El Periódico era un nom propi i que els noms no es tradueixen. Molt bé.

Aleshores, com és que l’edició d’Andorra d’El Periódico es diu El Periòdic? Com és que la regla sobre el nom propi només regeix a Catalunya i no pas a Andorra? Com és que un diari com El Periódico, que es proclama universalista i enemic de posar fronteres, es mostra tan curós amb la frontera administrativa entre Andorra i Catalunya tot i que la llengua és la mateixa? Com és, en definitiva, que algú que s’autoproclama amic dels pobles es mostra tan respectuós amb els Estats i tan desdenyós amb els pobles mancats d’aquest atribut?

La llengua, ja ho veiem, no és garantia de res. De vegades –només cal parar atenció en els referents nacionals de certes informacions per adonar-se’n– fins i tot és un parany. I això és així perquè els qui volen una Catalunya subordinada a Espanya han après que la llengua catalana pot ser un magnífic esquer per rentar-nos el cervell.

Aquesta és la raó per la qual resulta tan difícil sentir veus desacomplexades i fortes que ens treguin la son de les orelles. Resulta difícil, perquè ja fa molts anys que tant els qui manen com els qui controlen aquests mitjans són sempre els mateixos.

BENZINA_21

BENZINA_22

Guillem Clua

Sota el signe de Marburg Una monja que es dedica al narcotràfic per pagar un orfenat, un capellà immers en una crisi de fe, un adolescent gai que vol infectar-se del VIH, una mare que ‘mata’ el seu fill, un matrimoni de científics que agonitza... L’apocalipsi ja és aquí?

Segons Guillem Clua no, però gairebé. La fi del món –un món malalt- arriba per a tots els personatges a Marburg, l’última obra del dramaturg, i que es pot veure al TNC fins el 20 de juny. Una reflexió que planteja dilemes ètics sobre el poder, la malaltia, l’instint de supervivència o l’atracció de la mort.

Per Oriol Osan Fotografia: David Campos per a BENZINA

‘M

arburg, Alemanya.

Agost de 1967. Un virus desconegut per la humanitat es desferma i mata vint-i-tres persones de manera fulminant. Des de llavors, el nom d’aquesta pintoresca població ha quedat associat per sempre als seus terribles símptomes’. Així arrenca Marbug, l’última obra de Guillem Clua (Barcelona, 1973), un començament inquietant i expectant, quasi premonitori, que condueix deu personatges a una espiral de destrucció. “De vegades, l’única manera de fer feliç la gent és fent-los mal”, diu un d’ells.

“Durant la meva etapa de periodista, treballant per a una revista científica, vaig topar-me amb el cas de Marburg, i se’m va quedar gravada la història i vaig pensar que algun dia hauria d’escriure alguna cosa sobre aquesta ciutat”, explica quan se li pregunta com se li va acudir plantejar-se aquest argument. Dit i fet. El maig de 2008 Clua es va instal·lar durant una setmana en aquesta localitat universitària -que en el seu dia va acollir els germans Grimm i on es va concebre l’embrió de La Ventafocs o La Caputxeta Vermella- per estudiar com respiraven els

habitants d’una localitat el nom de la qual ha quedat per sempre més associat a un dels episodis més “horribles i desconeguts de la medicina del segle XX”. Allà va gargotejar una de les quatre històries que conformen Marburg: el Marburg alemany.

Però hi ha tres Marburgs més. Tres ciutats del món, repartides per tres continents, que comparteixen el mateix topònim: als Estats Units, a Sud-àfrica, i a Austràlia. En total, quatre punts geogràfics on, en el transcurs de 40 anys i en quatre moments del temps, es desenvolupa el drama que Guillem Clua ha embastat: Alemanya (1967), Estats Units (1981), Sud-àfrica (1999) i Austràlia (2010).

Tal i com diu el dramaturg nord-americà Martin Sherman –l’autor de l’aclamada Bent, nominada als premis Tony l’any 1980al pròleg de l’edició del text (Proa), Clua segueix un rastre d’epidèmies universals (intolerància, por, desesperació i una actitud curiosament ambigua envers la mort) que infecten els seus personatges a través de les dècades i els continents. El món que ens descriu està infestat de virus per als quals no hi ha cap cura. Els vells guardians del sistema immunològic de la civilització (la religió, la família, els codis d’honor) s’han esfondrat.

“La malaltia, o el que és el mateix, la falta de salut, forma part inherent de la nostra existència. Sovint evitem pensar-hi, però a la mínima que agafem un refredat o hem de passar pel quiròfan, ens hi hem d’enfrontar. Tots podem recordar quants cops hem estat en un hospital, hem tingut un ensurt de salut, o fins i tot, hem estat a punt de morir. I aquest moment, o millor dit, com reaccionem en aquest moment, és un tret que ens defineix com a individus, però que també reflecteix l’època en què vivim. Un esternut al metro el 2008 no significava el mateix un any després, en plena psicosi de la Grip A. Un condó constituïa la barrera que separava la vida i la mort als anys 80, mentre que avui, tres dècades després, molts joves hi veuen una molèstia més que una protecció”, explica el propi Clua.

Aquesta és, de lluny, la més ambiciosa, llarga i complexa de totes les obres que ha escrit fins al moment. “Per què el teatre català es dedica a ser tan introspectiu, tan enigmàtic, tan misteriós?”, es pregunta: “Per què no mira més enllà del saló que tenim a casa? No pot ser un teatre que miri al món?

Que prengui posició, per exemple, del que passa a Israel, o de la guerra a l’Iraq?”. Amb BENZINA_23

Marburg, l’autor –que ha viatjat a les quatre localitats per empapar-se de l’ambient- volia perfilar un text diferent al que havia vist o llegit fins llavors, que mirés fora del país.

“He trigat dos anys a escriure l’obra”, assegura. “Alguns diuen que destil·la una visió desesperançadora del món i em titllen de pessimista. En canvi, tu mires la televisió o un diari i veus desgràcies i la gent no diu que els mitjans siguin pessimistes. Si aquesta realitat la trasllades al teatre, se’t titlla d’això”, es queixa. El Marburg australià és, potser, el més frapant de tots. “Austràlia representa el món occidental en general, la globalització, representa l’ara i l’avui en què es frivolitza la mort, ja no se li té por. La gent li ha perdut el respecte”, manifesta Clua”. El cert és que en aquesta peça la fi del món arriba d’una manera o una altra a tots els personatges, ni que sigui una fi del món moral, i els fica a tots en un carreró sense sortida.

“A mi m’agrada fer teatre polític, que no vol dir que parli de política, sinó que prenc un posicionament ideològic, i m’agradaria obligar el públic a posicionar-se. Prefereixo que el públic no surti bé de la sala, que li toqui la fibra, que no surti indiferent, que se li remogui alguna cosa. Vull generar preguntes a l’espectador, no donar-li respostes. No vull adoctrinar”. En qualsevol cas, una cosa és segura: Marburg no és teatre d’entreteniment ni una funció per distreure les tietes una tarda de diumenge.

“Potser vaig tenir l’arrogància de pensar que a algú li podria interessar la meva opinió sobre temes del món, i em vaig tirar a la piscina. Vaig escriure aquesta obra pensant que no es faria mai enlloc, per la temàtica i la complexitat, i perquè surt molt cara!”, reconeix. Així que si es representa “és mèrit absolut de Sergi Belbel, que se la va llegir, li va agradar, i hi ha volgut apostar. Apostar per la creació contemporània local, més enllà del T6. Jo sóc el primer de la nova generació de dramaturgs catalans que ha entrat a la Sala Petita”. I amb un repartiment de luxe!

Qui li havia de dir, vuit anys enrere, el 2002, quan va guanyar el premi Alcoi amb la primera obra que va escriure, Invisibles (“arqueologia teatral”, tal i com la bateja carinyosament) que arribaria fins aquí.

Aquell premi va representar un punt d’inflexió que li va capgirar la vida, un canvi que ja no té marxa enrere, perquè una cosa en va desencadenar una altra fins al punt de poder deixar la feina que tenia i dedicar-se en exclusiva al teatre i als guions per a televisió: “Vaig adonar-me que amb l’escriptura de ficció em podia guanyar la vida”.

BENZINA_24

I és que abans que dramaturg, Clua va ser periodista, durant deu anys. “M’agrada escriure des que tinc ús de raó, i estudiar Periodisme era el que més s’acostava al que jo volia. Després, dins la professió, ja em vaig anar especialitzant en allò que més m’agradava, que era la cultura en general i les arts escèniques en particular. Però llavors només parlava del que feien els altres. I pensava “jo això ho vull fer algun dia”. Era més una fantasia que no pas un somni real!

Passar del periodisme a escriure teatre va ser, per tant, un pas natural, una evolució natural de la meva persona”.

I ho ha aconseguit. Josep Maria Benet i Jornet, en el seu molt recomanable Material d’enderroc (Edicions 62), ja l’esmenta, d’entre una vintena d’elegits: “Tenim una llarga llista de noms d’autors que han estrenat una o unes quantes obres, que investiguen sovint per camins ben oposats, que suen la samarreta, que en alguns casos també han estat traduïts... i la gran majoria dels quals no ho tenen, tanmateix, gens fàcil (...) L‘allau d’autors joves (de moment) i interessants creix com l’escuma; és una enorme, una magnifica eclosió. Que no sembla haver-se d’aturar mai. Un fenomen enlluernador. Duri el que duri, això haurà passat”.

“Formar part del què se’n diu la nova dramatúrgia catalana no em molesta, tot i que odio les etiquetes, perquè és veritat: som nous”, exposa Clua. “Abans eren quatre i prou, i ara som uns quants. El que em molesta és la representació que ens volen adjudicar i que jo no vull tenir: volen que siguem els salvadors del llegat dels que ens van precedir i que ens ha vingut donat. I no, els nous estem fent la nostra feina, amb el nostre llenguatge i les nostres temàtiques.

Actualment hi ha una pluralitat que mai abans havia existit. Avui, per primera vegada, s’està escoltant tothom. I això és nou.

Potser trobo a faltar, però, un suport institucional més gran”.

Amb tot, aplaudeix sense concessions la iniciativa endegada ara fa dos anys per L’Institut Ramon Llull i la Sala Beckett –a través de l’Obrador Internacional de Dramatúrgia- que, amb el nom de Catalan Drama, pretén promoure i difondre textos dramàtics d’autors catalans i donar-los a conèixer als escenaris internacionals. Un text seu, La pell en flames, va ser l’escollit per ferne una lectura dramatitzada a finals del passat mes de març a l’Studio Mavromijali d’Atenes, dins del cicle de lectures ‘Dos dies de teatre català’, juntament amb Dues dones que ballen, de J.M. Benet i Jornet, i Après moi, le déluge de Lluïsa Cunillé. Les lectures,

a càrrec de la companyia Neos Logos, van anar acompanyades d’una taula rodona amb els autors i la presència dels traductors de les peces al grec.

La pell en flames, la seva segona obra (amb què va guanyar el Premi Ciutat d’Alcoi per segona vegada i el Premi de la Crítica Serra d’Or al millor Text Teatral del 2005) no és una ‘obra’ més dins del seu repertori, és, de moment, ‘l’obra’, perquè l’ha catapultat i perquè, sense dubte, és fins ara el seu text més internacional. A més de la versió en castellà i de l’experiència hel·lènica, a la tardor viatjarà a Polònia, dins del mateix cicle, traduïda, òbviament, al polonès. Però on ha trobat una difusió important ha estat als Estats Units. Skin in flames s’ha representat a Philadelphia, St. Louis, Dallas, Atlanta, Salt Lake City i Chicago, on el fracàs va ser tal, en paraules del propi Clua, que no va possibilitar la seva estrena a Nova York.

“Però no desisteixo”, assegura, somrient. La seva agent, que va buscar durant el 2006 mentre vivia a la ciutat dels gratacels, per “moure i estrenar l’obra” (figura indispensable als EUA si es vol estrenar alguna cosa), hi segueix treballant. A Nova York també va presentar la versió en anglès de Gust de cendra. Per si de cas, Marburg ja està traduïda al castellà i a la llengua de Shakespeare.

Mentrestant, compagina la dramatúrgia amb els guions per a televisió, on continua vinculat (actualment col·labora en la telenovel·la de TV3 La Riera i durant cinc anys ho ha fet a El cor de la ciutat, de la qual en va arribar a ser director argumental les temporades 2005/06 i 2007/08). “No li faig fàstics a treballar per a la televisió, al contrari!”

Abans hi havia una mena d’elitisme que ho condemnava, com si fos un producte de segona: “Què va! És un llenguatge diferent però t’aporta moltes coses i és una font inesgotable d’aprenentatge”, sentencia.

Aquest 2010 és un bon any per a Guillem Clua. A part d’entrar al Teatre Nacional de Catalunya per la Sala Petita i no per la Tallers (fins ara la via habitual d’accés dels denominats valors autòctons en alça), al setembre estrenarà a la Sala Trono, a Tarragona, Killer, un thriller musical, la primera obra que escriu d’aquest gènere, que li apassiona. “En sóc un fan de tota la vida”, reconeix, “però mai n’havia escrit un”. Fins ara. Clua ha decidit tastar nous formats i obrir noves finestres a la seva carrera. Així, mentre devora tots els musicals que pot sempre que trepitja el West End o Broadway, haurà d’anar pensant quin serà el següent de propi que portarà a l’escenari.

Abans no arribi la fi del món, és clar.

BENZINA_25

Jo cuino i ell renta els plats Per Oriol Osan

Fotografia: David Ruano Ros Ribas

Aquesta és la famosa frase que Merce Cunningham li va contestar a un periodista quan li va preguntar quina era la seva relació amb el músic John Cage, la que va ser la seva parella artística i sentimental durant 40 anys.

Aquesta també és la frase que va escollir el Mercat de les Flors per anunciar el cicle dedicat al coreògraf americà.

Ara que la temporada teatral barcelonina s’acaba,

BENZINA ha volgut desgranar totes aquelles produccions que, aquest curs, des d’una òptica o una altra, han tractat aquells amors que, com deia Oscar Wilde, no gosen dir el seu nom.

BENZINA_26

E

l proper dia 28 de juny es commemora el 41è aniversari de la revolta d’Stonewall, aquell bar gai de Nova York que va plantar cara a la policia, i que, simplificant, va representar l’inici del moviment pels drets dels homosexuals als Estats Units i, de retruc, a la resta del món.

Quan arribem al desenllaç de la temporada teatral barcelonina, i quan encara ressonen els talons que Ocaña i la seva troupe van fer retronar per les Rambles i a qui La Virreina li ha dedicat una exposició, hem fet un repàs d’aquelles produccions que han trepitjat els escenaris de la ciutat i que han aportat visions polièdriques del col·lectiu. Només aquest mes en coincideixen tres a la cartellera: Silenciados, Marburg i Coses que dèiem avui. Cal seguir reivindicant? Què es reclama? O, per contra, el ‘fet homosexual’ ja està tan plenament normalitzat que no cal incloure temàtiques ad hoc? Es busca el drama o la comèdia? Quins són els arguments? N’hi ha d’específics o són reconversions gratuïtes en clau homo d’històries ja vistes anteriorment en clau hetero?

“Cal visualitzar allò que passa, i explicarho! Hi ha molts països on l’homosexualitat està condemnada, i molts d’altres on hi ha pena de mort! És molt fàcil representar l’obra a Chueca el dia de l’Orgull Gai, però en un entorn rural...”. Així de contundent s’expressa Gustavo del Río, director de la companyia madrilenya Sudhum Teatro i autor,

director i un dels intèrprets de Silenciados, el drama que explica la història –real-, a mode de rèquiem, de cinc persones assassinades per la seva orientació sexual: un presoner al camp d’extermini nazi d’Auschwitz, un activista gai mexicà, una dona transexual guatemalenca, un gai cristià i una víctima de bullying. L’obra va estar al Teatre del Raval durant la temporada passada, i ara hi torna, del 3 al 13 d’aquest mes. L’any passat va tenir una acollida tan excel·lent que Barcelona els va servir de trampolí per voltar pel món. “Amb Silenciados vam poder viatjar a Llatinoamèrica o a països ultracatòlics com Irlanda, i les coses allà t’asseguro que són molt diferents”, afegeix del Río. Desenterrats per explicar la seva vida i la seva mort, i tornar a ser enterrats i, per tant, silenciats, la peça critica la repressió, la marginació i la violència contra tot allò homosexual. Els autors diuen que no és una obra gai, sinó que parla sobre el món gai, sobre “sentiments, emocions i, sobretot, la falta de llibertat”.

La segona producció que roman a la cartellera és Marburg, de Guillem Clua (al TNC fins el proper dia 20). Ja en parlem sobradament en una entrevista amb l’autor, però si ens aturem en una de les quatre peces que conformen l’obra -el Marburg australià, la història més contemporània de totes- descobrirem en Buck (Ferran Vilajosana), un jove de 17 anys que es cita per internet amb Dundy (Eduard Farelo) per fer sexe. Sabedor que Dundy és seropositiu, Buck vol que l’in-

fecti. És l’únic personatge que enlloc de fugir de la malaltia, busca tot el contrari.

Aquest va ser un dels punts, juntament amb l’eutanàsia, que va fer que Rafael Duran acceptés dirigir l’obra: “m’agrada molt el teatre contemporani, el teatre que provoca, fins i tot veure coses que em fan un mal moral”, explica. Aquesta encaixa de ple: “Pensar que hi ha gais que es reuneixen en grups, alguns membres dels quals són seropositius, i follen els uns amb els altres sense condó a veure qui s’infecta, és una aberració! Es com jugar a la ruleta russa! Estan malalts!”. Tant autor com director volien reflexionar sobre aquesta nova i salvatge moda, importada d’Estats Units i que ja ha arribat a casa nostra, i sobre com unes persones aparentment sanes, lluny de respectar una malaltia, busquen voluntàriament contagiar-se per trobar un inexplicable estat d’autocomplaença com a membres d’un estrany i selecte grup d’elit.

La Sala Beckett, en un to menys dramàtic, aportarà el seu gra de sorra (del 29 de juny fins al 25 de juliol, en el marc del Festival Grec 2010) amb Coses que dèiem avui, tres peces breus i inèdites del nordamericà Neil LaBute. Romance, Helter Skelter i The Furies, que així es titulen les obres, parteixen del curs que el dramaturg va impartir durant l’Obrador d’Estiu del 2009, i que van ser interpretades pels actors que assistien al seu taller. Aquest espectacle -dirigit, com no, per Julio Manrique- narra tres històries de tres parelles que viuen situacions íntimes, delicades o decididament violentes en un bonic i sofisticat restaurant, a la vista de tothom. Una d’aquestes parelles, concretament la de Romance, la primera peça de totes, és la formada per Norbert Martínez i Andrew Tarbet, dos nois que havien mantingut una relació ja fa algun temps i es retroben després d’anys de no veure’s.

La que va sorprendre, i molt –amb elogis unànimes de la crítica- va ser la fugaç història d’amor entre Ezequiel (Nao Albet) i Aritz (Marcel Borràs) a la irregular Dictadura-Transició-Democràcia, que es va poder veure al Teatre Lliure tot just fa dos mesos. El duet Albet&Borràs va escriure, interpretar i dirigir la part de Democràcia, on feien de jove parella gai (un abertzale i un estudiant d’art) a l’Euskadi de l’any 89, abans de ser abatuts per la policia i iniciar la impactant dansa de cadàvers al so de Dos gardenias, una de les imatges més belles de la temporada.

Una vegada li van preguntar a David Lynch què es necessita per tenir una bona història i ell va respondre “noi coneix noia,

les coses es compliquen i al final l’autor decideix”. Laura Freijo va recollir la frase i la va capgirar quan va escriure la ‘comèdia erràtica’ ¿Te Enrollarías con Woody Allen? on una dramaturga s’enamora d’una actriu que no té feina i per intentar lligar-se-la comença a escriure una obra inexistent. El problema rau en què l’actriu és... heterosexual.

“L’obra oscil·la entre la comèdia més esbojarrada i les escenes més tendres. Amb un to pretesament naïf, la història que s’explica és la d’un procés creatiu teatral que navega a la deriva”, explica l’autora. La presentació en públic de ¿Te Enrollarías con Woody Allen?, interpretada per la mateixa Freijo i per Carme Poll, es va fer en forma de lectura dramatitzada el 16 de novembre de 2009 a la Sala Mompou de la seu de la SGAE, dintre del festival Novembre Vaca’09.

Aquesta és una pinzellada d’homosexualitat femenina a escena, amb una visibilitat més aviat escassa, mentre la masculina continua guanyant de golejada. Amb tot, Ever Blanchet, el director del Versus Teatre i del Teatre Gaudí, va voler fer la seva particular contribució al col·lectiu lèsbic amb Desiguals, que narrava la vida de dues dones que s’estimaven però que havien decidit separar-se i viure sense compromisos ni lligams. No obstant, la seva gran estima i els atzars de la vida les portava constantment una en braços de l’altra. Amb elles hi havia l’Alícia, una periodista de tendències sexuals dubtoses que ansiava trobar un amor etern i perdurable que l’omplís i la fes feliç. Tres dones que se sentien desiguals a la resta, però que en el fons només desitjaven el mateix: tendresa i llibertat. La peça, dirigida pel mateix Blanchet, va ser interpretada per Maria Clausó, Karme Málaga i Laura Sancho, i es va poder veure al Teatre Gaudí durant el mes de març.

I si dos dels grans teatres públics del país, el TNC i el Lliure, han programat peces on la presència de l’homosexualitat hi té un pes destacat, el tercer, el Mercat de les Flors, no ha volgut ser menys. Tot i que la dansa no és gaire narrativa, sí que propicia que dos homes o dues dones ballin junts d’una forma més íntima. Un bon exemple d’això va ser V.I.T.R.I.O.L., de Jordi Cortés. Estrenada al Temporada Alta de Girona el 4 de desembre de 2009, va aterrar al SAT!-Teatre de Barcelona (dins de la programació del Mercat de les Flors) al gener d’enguany, i el teatre de Montjuïc la va reprogramar durant dos dies del passat mes d’abril coincidint amb la celebració del Dia Internacional de la Dansa. Cunningham n’estaria content.

Mentre cuina, això sí.

“

I si dos dels grans teatres públics del país, el TNC i el Lliure, han programat peces on la presència de l’homosexualitat hi té un pes destacat, el tercer, el Mercat de les Flors, no ha volgut ser menys. Tot i que la dansa no és gaire narrativa, sí que propicia que dos homes o dues dones ballin junts d’una forma més íntima.

”

BENZINA_27

El naixement i els primers mesos de vida del CoNCA hant estat convulsos.

El Parlament de Catalunya –i les formacions polítiques que el conformen- va trigar més temps del que reclamava el sector, agrupat a la Plataforma de Sant Boi, i dels primers somnis, quasi es demanava la desaparició de la Conselleria de Cultura, a allò que finalment ha estat la criatura, hi ha una gran distància. El primer president, Xavier Bru de Sala, pocs mesos després del seu nomenament va presentar la dimissió i al darrer trimestre del 2009, el president Montilla la va fer efectiva.

Els vaivens del CoNCA Per Lluís Cabrera

S

i anem enrere i recordem quan al principi del mandat del president Maragall, aquest li encarrega a Josep Maria Bricall que fes un informe sobre les competències que hauria de tenir un futur CoNCA a Catalunya, el que signa, entre moltes altres persones, va poder escriure el que pensava al respecte. No cal que repeteixi, novament, que mai he estat un entusiasta defensor d’aquest organisme, motiu pel qual no vaig participar a la Plataforma de Sant Boi, una agrupació de persones relacionades amb el món cultural: artistes, creadors… que donava impuls a la necessitat que els assumptes que tinguesin a veure amb la cultura i l’art, els havia de gestionar el propi sector, al marge de les cojuntures polítiques.

Una vegada posat en marxa, superada la crisi i nomenat l’actual president, Francesc Guardans, el Consell Nacional de la Cultura i les Arts ha iniciat el seu camí i sembla que entre els membres de l’organisme es percep més cohesió interna que en l’etapa anterior.

Malgrat això, el CoNCA, amb bona intenció, i per mostrar un model transparent utilitza a les comissions d’experts com a suport de les seves funcions.

Segons la meva opinió, aquestes comissions són una eina que empra el poder per eludir responsabilitats. Si el CoNCA disposa d’un organigrama que es concreta a partir d’una llei aprovada pel Parlament de Catalunya i d’un equip tècnic i de gestió BENZINA_28

qualificat, no entenc perquè cal contractar persones externes a les quals se’ls atorga poder de decisió. Al meu entendre, el CoNCA ha comès el mateix error que altres organismes institucionals vinculats a l’art i la cultura en tant que perpetua l’herència de l’Entitat Autònoma depenent de la Conselleria de Cultura. És probable que existeixi alguna merla blanca, hi hagi àngels immunes, ànimes càndides o persones no contaminades. Si fos així, em comprometo de bon grat a reconèixer el meu error en aquesta apreciació que mostra el meu prejudici davant la figura de l’expert cultural.

Prejudici que no neix de l’acritud ni de l’atac buit envers una institució com el CoNCA, que actualment sí crec necessària, però que ha iniciat el seu camí amb certs condicionants.

El fet que la seu d’aquest organisme se situï en unes dependències que el món de la cultura relaciona directament amb la Conselleria de Cutura i Mitjans de Comunicació -CCMC-, com a mínim sorprèn. A hores d’ara i fins que no siguin palpables actuacions de caràcter estratègic, el CoNCA és percebut com un altre braç de la CCMC: ICIC, CPCPTC, Institució de les Lletres Catalanes, etc.

Com que una de les primeres accions davant del sector ha estat la convocatòria de concessió d’ajuts, s’ha visualitzat públicament que el CoNCA manté els mateixos esquemes, és a dir, idèntica relació entre les institucions públiques i el que coneixem

“ Catalunya és terra de genis incompresos, aquells que creuen que les seves desgràcies són responsabilitat de la societat en el seu conjunt, mentre que els seus excessos han d’ésser finançats per les arques públiques.

”

com el sector de la cultura i l’art. Suposo que aquesta convocatòria de subvencions es justifica perquè el CoNCA ha estat receptor de la quantitat econòmica que abans administrava l’Entitat Autònoma.

L’antiga Entitat Autònoma, tot i que globalment va realitzar una actuació lloable, va tenir el seu punt dèbil en les subvencions concedides als grups de dansa contemporània. Algunes companyies van rebre l’ajut i no van arribar a estrenar ni l’espectacle pel qual havien estat subvencionades. D’altres, que sí van exhibir-lo a l’escenari, van finalitzar amb la mateixa estrena la gira que proposaven en les peticions de la convocatòria.

Puc assegurar que alguna figura reconeguda de la dansa contemporània, amb companyia associada a un dels grans contenidors de cultura de Catalunya, ni tan sols va fer acte de presència ni per assajar ni per visitar el despatx que van habilitar-li per tal de desenvolupar la direcció de la companyia que suposadament liderava. No vull tirar sorra damunt un sector que necessita replantejarse el seu futur amb un grau màxim de realisme i detectant els mals endèmics que l’acompanyen. Creure que només cal una pota de la taula, la que s’anomena subvenció pública, per tirar endavant la reconversió d’un sector professional, s’ha demostrat que és del tot inoperant.

El CoNCA s’incuba mitjançant un procés que quan neix ve acompanyat del dolor i de l’anar i venir del joc polític i parlamentari, així com de la il·lusió col·lectiva que aixoplugava la ja esmentada Plataforma de Sant Boi. Una unió d’associacions d’artistes que, segons els seus portaveus, representava uns 6.000 creadors. Agrupacions que, com tantes altres, es donen cita quan convé i quan els interessos gremials ho demanen.

Segments sindicals que intenten ‘sovietitzar’ el mercat. Que jo sàpiga, excepte les associacions d’escriptors, la resta de col·lectius professionals associats al sector cultural estan convençuts que amb les subvencions directes a l’artista, per part de l’administració, tots els problemes queden resolts. Amputen d’aquesta manera la cadena de distribució i es queden tan amples. El més curiós és que les formacions polítiques enyoren els gremis dels ‘treballadors de la cultura’ en fases de necessitar assessorament i, no obstant això, continuen sense convocar gairebé mai les associacions representants de les estructures empresarials.

Em referiré tot seguit a la primera convocatòria de subvencions que ha promocionat el CoNCA. En el llistat de guardonats es pot comprovar que una gran majoria dels

receptors són individus a títol personal. Ells sí compleixen els requisits i sumen la puntuació necessària per a l’obtenció dels ajuts.

Fent un cop d’ull a la documentació, queda certificat el preuat enllaç i estima per allò que és directe: l’artista crea i investiga, l’administració avala. És probable que alguns projectes amb un percentatge subvencionat romanguin tancats a casa del seu creador. És fins a cert punt graciós això de col·laborar en una part del cost total de la proposta. Em pregunto com valora l’artista el seu treball creatiu que conclou en escriure una obra nova sobre paper pautat. I encara vaig una mica més enllà: de què serveixen unes partitures guardades en el calaix del geni incomprès? Sí, Catalunya és terra de genis incompresos, aquells que creuen que les seves desgràcies són responsabilitat de la societat en el seu conjunt, mentre que els seus excessos han d’ésser finançats per les arques públiques.

Intèrprets que es consideren artistes, plagiaris que s’autoanomenen autors. A Catalunya ens hem cregut que disposem d’un percentatge alt de grans creadors. Ens ho hem cregut i, per tant, hem d’assumir-ne les conseqüències. També artistes i creadors catalans són proclius a un raonament horrible: ‘és clar, el nostre país no té educació artística, per això la meva obra no l’entén ningú’.

Subvencionar directament el compositor artista músic creador, sense assegurar un mínim circuït que faciliti la rendibilització de l’ajut atorgat i el contrast amb el públic, és poc menys que una mala estratègia. Mals averanys si el CoNCA cau en els errors del passat. Si almenys les obres i els projectes tinguessin la certesa de ser estrenades en alguna de les nostres mostres expositives, ens quedaria el consol que els programadors les poguessin incloure en cicles futurs.

S’imposa un esforç de coordinació, no hem de seguir resignant-nos a administrar un tram econòmic cada institució a la seva manera, al seu aire. No es justifica el treball mostrant un llistat llarg de noms i cognoms al costat de la quantitat assignada.

Una política de sostenibilitat de l’artista mancat de bolos hauria de ser assumida des del departament de Treball, en recompensa a les temporades fluixes de feina derivades de la pròpia activitat. Parlo d’un PTA, Pla de Treball Artístic, una mena de PER (Plan de Empleo Rural), seguint el model que s’aplica als jornalers del camp d’Andalusia i Extremadura. Una qüestió que caldria tractar a partir de la cruesa seqüencial amb què es produeixen els daltabaixos en els ingressos d’aquells que es dediquen a fer feina amb les BENZINA_29

“ El CoNCA ha comès el mateix error que altres organismes institucionals vinculats a l’art i la cultura en tant que perpetua l’herència de l’Entitat Autònoma depenent de la Conselleria de Cultura.

”

“ Creure que només cal una pota de la taula, la que s’anomena subvenció pública, per tirar endavant la reconversió d’un sector professional, s’ha demostrat que és del tot inoperant.

”

BENZINA_30

Co eines de l’art. Un tema a tractar seriosament amb Treball, conselleria que hauria d’assumir el cost del total de dies a l’atur –anualment- que afecten el músic, l’artista, l’investigador, el creador, l’autor. No sóc partidari de fer substitucions: ni Cultura ni naturalment el CoNCA han d’assumir els sous que permetran als receptors de les subvencions pagar els lloguers de les seves vivendes durant sis, nou o dotze mesos.

Siguem sincers i oblidem les duplicitats del llenguatge. Reconeguem que 6, 9 o 12.000 serveixen per cobrir temporalment certes urgències, poc més que un pedaç, tot i que ningú renuncia a un ajut, per menor que sigui. Un creador, lligat a qualsevol branca artística, està obligat a pensar noves obres i liderar projectes. Ho fa per ell mateix o perquè assumeix encàrrecs. Aquesta sí és la realitat de cada dia, subvencions al marge.

L’activitat individualitzada, el tancament amb una sola joguina en allò que anomenem laboratori de creació, no crec que sigui el millor recolzament per tal d’aportar nous aires al panorama artístic català. Són les plataformes comunitàries, els projectes compartits, la trobada constant i el contrast amb els ulls de l’altre, els factors que poden possibilitar que ‘la teva inspiració’ respiri d’acord amb els impulsos col·lectius. No m’imagino un savi de la investigació biomèdica aïllat juntament amb el seu intel·lecte en un compartiment tancat, obtús, tot esperant que, de sobte, aparegui la solució a una malaltia fins llavors incurable. Els processos d’investigació són molt més complexes, contradictoris i paradoxals que la intel·ligència creadora d’una sola persona. Les infraestructures, els equips de coordinació, les dotacions pressupostàries, garanteixen que el terreny que sembrem doni resultats.

Altrament, aquesta cadena perdria tot el seu significat.

Penso que en l’art les individualitats són importantíssimes, però també ho són el context i l’entorn. L’espurna salta treballant en terrenys abonats. El ‘bram’ no es produeix de manera espontània, sinó que dóna fruits quan les llavors troben rec, calor i ambient propicis. I per fer quallar tot el procés és imprescindible que existeixin estructures col·lectives i teixit empresarial que impulsi les iniciatives i idees dels artistes. Calen professionals que sentin la necessitat d’exposar, estrenar, circular, girar, viatjar, conèixer, contrastar. Si no valorem la funció comunitària i social del treball del creador no ens en sortirem.

Sí és cert que la història ens regala el retrat d’uns quants genis incompresos a cada segle. Però fa de mal empassar que a Catalunya n’hi hagi tants per metre quadrat.

Una mica d’humilitat ens aniria bé.

No m’imagino un artista plàstic o un escriptor treballant a casa seva només sota la (in)seguretat de les subvencions públiques.

Suposo que els professionals d’aquestes dues branques de l’art inverteixen el seu temps en pintar o escriure, en paral·lel a la tasca que desenvolupen els seus agents, les galeries o les editorials, en la línia de facilitar-los l’accés al públic gràcies a la divulgació de les seves obres. De nou remarco la importància de l’empresa en el procés de distribució de l’activitat artística i de creació dels ‘treballadors de l’art’. Sembla mentida que a Catalunya, on –teòricament- els empresaris són respectats, escoltats, consultats... no se’ls vinculi al món de la cultura. En aquest camp, s’ha imposat la bilateralitat entre els organismes institucionals públics i els artistes.

Probablement aquest matrimoni sigui conseqüència de la debilitat de les empreses culturals. No obstant això, Catalunya fa gala, posa en boga i en solfa, l’exaltació de la

NC A petita i mitjana empresa com una de les bases que sustenten i mitiguen les dificultats de la societat actual. Per tant, no s’entén la tendència del CoNCA a ‘sovietitzar’ i a no respectar la cadena natural de distribució dels projectes, que s’hauria d’impulsar a través de la xarxa empresarial existent en el sector.

El CoNCA es deu a un mandat que emana d’una llei del Parlament de Catalunya, màxim òrgan legislatiu i de representació popular del nostre país. És a partir dels conceptes que desenvolupa aquest mandat, que el CoNCA exerceix la seva funció. Ara bé, normes, lleis i ordres poden ser interpretats amb més o menys flexibilitat. És per això que, tot i que el CoNCA pugui considerar que no em pertoca opinar sobre aquestes qüestions, voldria plantejar algunes preguntes, incògnites i dubtes que em ronden pel cap.

Si el CoNCA no substituirà la CCMC, per què ha d’ocupar-se de tasques tan semblants? Per què el nou organisme s’ha contaminat tan ràpidament de la criticada ‘repartidora’, atorgant subvencions fragmentades en xifres petites amb la voluntat que arribin a molts receptors?

No seria més rendible, donada la capacitat de les persones que componen el CoNCA, teoritzar, marcar criteris, prendre posicionament davant la política cultural del Govern de la Generalitat i del rol jugat pels ajuntaments en aquesta matèria? Les corporacions locals encara no disposen d’una llei que les obligui i faciliti recursos per tenir cura de la cultura -només tenen competència en allò que afecta les biblioteques-, dificultat que no els ha impedit de convertir-se en la patronal del sector. Els ajuntaments han estat i segueixen sent la institució de proximitat dels ciutadans i l’ens al qual aquests s’adrecen en demanda de serveis que en molts casos no són de competència local. Han jugat i seguei-

xen jugant un paper fonamental en la transformació de pobles i ciutats, això és innegable. Ara bé, reconeguda la seva vàlua també hem de dir que són regnes de taifes que amb les seves actuacions en matèria cultural poden posar pals a les rodes als programes impulsats i defensats pel propi Govern.

Ara voldria emplaçar als membres del CoNCA i en especial al seu president, Francesc Guardans, a manifestar-se públicament sobre la piràmide que sustenta la cultura i l’art a Catalunya. M’explico: Quin pressupost administra la CCMC? I d’aquest, quin tant per cent correspon a Cultura? I quin a Mitjans de Comunicació?

D’aquesta quantitat, quin percentatge té hipotecada la punta de la piràmide? Parlo de l’aportació als consorcis públics: Liceu, l’Auditori, OBC, MNAC, MACBA, Teatre Lliure, Teatre Nacional, entre altres.

Un cop efectuada aquesta inversió, quina quantitat reben cadascuna de les institucions situades per sota del punt àlgid de la piràmide? Em refereixo a la Fundació Orfeó Català–Palau de la Música, la Fundació Miró, el Museu Picasso, la Fundació Tàpies.

Continuant amb altres hipoteques de la zona mitjana, quin tram econòmic es destina a la resta d’orquestres simfòniques disseminades pel territori: Orquestra Simfònica del Vallès, la de Cadaqués, la de Sant Cugat, la de les Terres de Ponent i altres de característiques similars?

Un cop realitzat l’exercici i havent atorgat a cadascú la seva xifra, de quants diners disposem per atendre la demanda de la base de la piràmide cultural?

Quines músiques creades i amb plataformes de promoció i exportació amb residència a Catalunya, treballen de manera constant fora del nostre territori, contemplant que la pregunta abasta la totalitat del globus terraqui?

Quins líders, solistes o grups tenen entitat musical suficient com per justificar que s’aposti fermament per ells i puguem, d’aquesta manera, competir en el mercat internacional?

Disposa el CoNCA d’un estudi detallat del nombre de bolos que fan els grups o artistes catalans a Catalunya, Espanya, Europa, els Estats Units d’Amèrica, el Japó, la Xina, l’Amèrica Llatina i l’Àfrica?

Quin repertori seria adequat per tal que l’OBC fes gira pel nostre continent, si és que els seus responsables contemplen que aquesta formació sigui competitiva en l’àmbit europeu?

Ha detectat el CoNCA en quins llenguatges musicals prolifera el nombre major de joves talents, aquells que gràcies a la seva excel·lència seran els ambaixadors del paisatge sonor català?

A qui signa l’assalten moltes paradoxes, i a l’uníson també multitud de preguntes, però solucions poques. La realitat del moviment de l’activitat cultural i artística, la mobilitat en aquest camp i l’ajuda i l’anàlisi de les estadístiques podrien servir-nos per pensar estratègies, realitzar apostes i oferir guies. Meditava i vaig arribar a creure que aquests passos previs i altres, aquest tocar de peus a terra, serien prioritats per al CoNCA. Tal vegada ja estigui previst treballar en aquesta direcció. Em fa ser optimista el gir que en tan poc temps el CoNCA ha estat capaç de donar a una convocatòria a la qual la inèrcia havia tenyit de grisor com la dels Premis Nacionals de Cultura. Bona feina.

També les trobades conjuntes iniciades des de primers de març, entre responsables del CoNCA i persones relacionades amb el sector cultural, incloent-hi representants de l’empresariat, fa pensar que estem a la recerca d’una via unitària i de consens. Bones perspectives.

BENZINA_31

El festival dels “kids”

ja es fa sonar Per José Antonio Pilar Fotografia: SónarKids

Q

uè fa que un festival de música sigui bo? Són diversos els factors que hi intervenen des del punt de vista del públic. La programació: cercar una alineació d’artistes que coincideixin amb les inclinacions personals és clau.

L’ambient: a ningú no li agrada sentir-se com una sardina enllaunada. La recepció a les àrees locals: tampoc no li agrada sentir que no és ben rebut per la població autòctona i sentir-se com un invasor. El lloc: un escenari especial ajuda que l’experiència sigui grandiosa. La despesa: l’esperit festiu s’esfuma quan es té la sensació que, amb el que es paga per un entrepà i una beguda, es podria haver comprat un ordinador portàtil.

I l’organització: que faciliti als assistents l’accés a coses tan bàsiques com menjar, beguda i banys, entre d’altres. Ahir vaig tenir un somni. Vaig somiar que reunir tot això en un sol festival és possible.

MÚSICA: ACTUACIONS I DJ’S El meu somni dibuixava un festival on la música era la protagonista principal; que els reconeguts artistes que formaven part de la seva programació adaptaven al públic familiar el discurs musical que habitualment mantenen damunt l’escenari.

Alguns d’aquests artistes eren el músic mallorquí Joan Miquel Oliver (alma màter dels populars Antònia Font), que després de BENZINA_32

demostrar el seu talent amb la formació, ja ha publicat dos discos en solitari (Surfistes a Càmera Lenta i Bombón Mallorquín) en els quals ha pogut expandir com a solista el seu particular món ple de marcians, arbres que cobren vida i contes infantils de final inesperat.

The Pinker Tones farien una sessió especial. Els tres membres d’aquesta formació –Professor Manso, Mister Furia i Dj Niño– es disfressarien de The Pinker Selectors i preparien una selecció de temes molt particulars, en la qual incorporarien dos tipus de bandes sonores: la de la seva pròpia infància i les dels “kids” del 2010. A tan saborosa barreja hi afegirien, a més, beats i ritmes de tota condició.

Electrotoylets sorprendrien pares i fills amb la barreja d’electrònica i música tradicional catalana a partir d’instruments de joguina i altres andròmines. Armats amb el seu habitual arsenal d’instruments, joguines i andròmines elèctriques (de banjos a casiotones passant per vocoders i guitarres en miniatura), presentarien una versió molt especial de Volempamboli, un divertit disco-espectacle que parteix de melodies tradicionals del folklore català per arribar a curioses cançons a mig camí entre la música per a videojocs, la improvisació i el sentit de l’humor.

També hi intervindria Markooz, el mag del beatbox (la tècnica de crear sons amb la

“

El certamen està concebut per a una generació de pares i mares que volen compartir amb els seus fills una manera de viure el temps lliure, i està pensat perquè els nens aprenguin gaudint de la música més avantguardista i l’art d’una manera nova, creativa i original.

Un somni.

”

pròpia veu), que amb els vibrants i sorprenents ritmes oferiria tot el seu arsenal de ritmes (tecno, hip-hop, rock… i així fins a l’infinit) en un espectacle que deixaria amb la boca oberta tant a grans com a petits.

I el multi-instrumentista finès Jimi Tenor, un dels més personals i originals creadors europeus, que s’envoltaria dels seus habituals sintetitzadors dels vuitanta, caixes de ritmes primitives i altres estris antics (també toca saxo, piano i flauta, entre altres instruments), per oferir un repertori pensat especialment per a l’ocasió, en el qual cantaria temes de totes les seves èpoques (recuperant joies de discos com Intervision, Organism o Out of Nowhere) i alguna altra sorpresa.

El dissenyador gràfic, col·leccionista de vinils, radiofonista, productor, dj i gran expert en rumba catalana i gypsysoul Txarly Brown, responsable dels dos excel·lents àlbums recopilatoris Achilifunk, que apropen al públic a l’edat d’or de la rumba-funk ibèrica, repassaria el millor de la rumba d’ahir en una sessió especial plena de “palmas”, guitarres autòctones i clàssics del gènere per a tots els públics.

I els dj’s Undo, SeñorloboFeroz i El Chavo escollirien de manera minuciosa la seva música amb la missió de fer ballar tota la família. Músic experimentat, responsable del segell Factor City i un dels djs més respectats de l’escena nacional, el primer oferiria una sessió molt especial, dirigida tant a pares com a fills, barrejant l’electrònica més assequible amb “edits” de pop creats especialment per a l’ocasió. Amb més de deu anys d’experiència punxant als clubs més importants del país (i del món: Detroit, Tòquio, Dubai), el segon brindaria una sessió lúdica a partir de melodies infantils i samplers de dibuixos animats amb la intenció d’apropar-se als més petits (i als grans d’esperit jove). Meitat del duet de djs i productors Debilorithmicos i enamorat de la música negra, l’electrònica contemporània i la tradició jamaicana, el tercer punxaria temes infantils editats i samplejats als quals afegirà beats i breaks de bateries, percussions, acapellas de contes clàssics, raps i tot el que se li passi pel cap al moment.

El ball tindria un paper important al festival, amb actuacions de dues companyies de gran èxit entre el públic juvenil: Unity Common, que mostrarien alguns passos bàsics de les seves coreografies al públic; i Brodas, que oferiria una adaptació de la seva reeixida obra “Brodas Bros Snippet”, amb la qual han triomfat aquest any als escenaris de Barcelona. Seria un espectacle d’alt nivell en el qual combinarien dansa, hip-hop, humor i música en directe amb grans dosis d’energia, precisió tècnica i creativitat.

EXPERIÈNCIES CREATIVES Ahir vaig tenir un somni. Vaig somiar que el festival comptaria també amb un gran nombre d’activitats, classes i tallers creatius, pensats perquè pares i fills poguessin divertir-se i jugar aprenent, apropant-se a diferents disciplines artístiques d'una manera nova i original.

Cadascuna d’aquestes experiències creatives estaria dirigida i organitzada per artistes i especialistes en les diferents disciplines a les quals s’hi sumarien el dissenyador de moda Josep Abril, l’il·lustrador Jordi Labanda, els artistes Jordi Ferreiro, Fito Conesa i Lolo, els col·lec-

Brodasbros

tius Eina Skateboard i Fingerskate, les dissenyadores de complements SirenaConJersey, els responsables de la revista Apartamento, l’escola de so Microfusa, el beatboxer Markooz i la masterclass de ball de la companyia Unity Common. Cadascun aportaria la seva experiència en tallers que busquen estimular la creativitat dels més petits de la família.

Els tallers estarien gairebé tots situats a cobert, a l’interior del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), amb aire acondicionat per fer més còmoda l’experiència. L’excepció serien els espais dedicats a l’skate, situats al Pati de les Dones, amb grans recorreguts i circuits segons les edats dels nens. En el seu objectiu de fer més còmode el festival, hi hauria diversos informadors resolent els possibles dubtes dels assistents, i els responsables dels tallers comptarien amb monitors preparats per poder col·laborar en el treball dels artistes, així com assegurar la diversió de tota la família.

El dissenyador català Josep Abril, reconegut més enllà de les nostres fronteres, ensenyaria als “kids” de més de 6 anys com es modela, es cus i es redissenya una peça de roba (una camisa, una samarreta, un polo…) a partir d’una altra ja existent, perquè cada participant tingui la seva peça dissenyada al seu propi gust.

El popular il·lustrador Jordi Labanda disposaria de tota una paret del MACBA per dibuixar els seus reconeixibles, populars i contemporanis personatges, perquè els nens poguessin pintar i posar color a les il·lustracions com ells volguessin. A més, hi hauria espai perquè els més petits de la família formessin part del mural i per poder-se fotografiar i endur-se el record a casa.

Jordi Ferreiro i Fito Conesa, dos artistes sense límits i experts a donar noves formes a l’expressió artística, convidarien tota la família, des dels més petits fins als més grans, a utilitzar els seus propis cossos com a eines per a l’art contemporani, en un taller que també seria una minigimcana plena de jocs i diversió.

La revista Apartamento s’inspiraria en els jocs de construccions de Charles i Ray Eames per proposar un taller d’arquitectura i construcció en el qual els nens tindrien l’oportunitat de construir, jugar, pintar, decorar i fins i tot amagar-se dins de les seves pròpies estructures.

Lolo, un gran especialista en l’art d’embellir la ciutat amb les seves intervencions públiques, faria justament això amb una de les parets del MACBA i amb la inestimable ajuda dels nens i nenes, servint-se de tot tipus de tècniques pròpies de l’street art i els BENZINA_34

grafits: plantilles, retoladors, adhesius, postits, pintures.

Alicia i Elisa, de SirenaConJersey, proposarien noves idees i formes per customitzar les clàssiques bosses de cotó a través del vinil (el material amb el que estan fets els discos).

Cada “kid” podria retallar el vinil com vulgui i planxar-lo a la bossa per endur-se a casa un model únic i de disseny totalment exclusiu.

Els especialistes d’Eina Skateboards proposarien dos circuits diferents d’skate, un per als més petits (d’1 a 8 anys) i un altre per a més grans i iniciats (de 9 a 16 anys). Tots podrien gaudir amb les pistes i les rampes preparades perquè s’ho passessin molt bé i aprenguessin a moure’s sobre rodes. El festival animaria a tots els que tinguessin el seu propi skate que el portessin per practicar amb ell. En aquest àmbit, hauria un espai dedicat al fingerskate (disciplina de l’skate en miniatura que es practica amb els dits), amb la instal·lació de quatre pistes, inclosa la nova i impactant maqueta hiperrealista, construïda per transportar tots els participants a una ciutat pràcticament idèntica a la vida real.

El taller de djs estaria format per sis cabines perfectament preparades per aprendre totes les tècniques possibles darrere la taula de mescles i que oferirien la possibilitat de punxar a partir de diversos formats (disco, mp3’s, ordinador, cd, etc.). Tot plegat amb l’ajuda dels experimentats professors de l’escola de so Microfusa.

Després d’un període de temps en el qual diversos dels seus membres han estat actuant en obres i espectacles diversos, els nois i noies de Unity Common, especialistes en estils com el breakdance, el funk o l’street dance, es reunirien de nou per ballar i fer ballar el públic, tant els més joves com els més grans, perquè no cal no oblidar que alguna vegada ells també van ser nens.

Markooz, el rei del beatbox al nostre país, ensenyaria tots els trucs d’aquesta tècnica que consisteix a fer qualsevol so o ritme imaginable a través de la pròpia veu. Per a ferho, se serviria tant de la teoria com de la pràctica, intentant que tots els assistents participessin activament d’una disciplina en la qual tots portem ja l’instrument incorporat.

TriNa retria un homenatge als videojocs de la nostra infància (la dels pares, s’entén) convidant a tota la família a divertir-se jugant a clàssics de sempre. Seria una oportunitat perquè els pares recuperessin els jocs amb els que van créixer i ensenyessin als seus fills a divertir-se amb ells.

TALLERS DE COMPOSICIÓ Ahir vaig tenir un somni. Vaig somiar que una de les novetats més interessants podria

dir-se “0 > 100” i consistiria en una experiència musical electrònica interactiva que s’allargaria durant dos dies, ideada i coproduïda per l’organització del mateix festival i l’Anella Cultural del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, dirigida pel músic Guillamino.

Aquesta nova experiència comptaria amb la participació simultània de quatre músics a quatre ciutats catalanes: Koulomek a Granollers, Cauto a Lleida, Drome a Olot i Guillamino a Barcelona, on estaria instal·lat el centre d’operacions. El públic estaria convidat a participar portant els seus propis instruments a qualsevol de les quatre localitzacions. Els quatre músics treballarien conjuntament amb els nens, ensenyant-los com es composa la música. Les obres que sortissin podrien ser compartides i elaborades simultàniament amb els nens de les altres ciutats connectades a través del sistema de telepresència.

“0 > 100” explicaria als més petits de la fa-

mília com es fa la música electrònica en temps real i mitjançant la seva participació activa en tot moment, gràcies a la telepresència, una manera nova d’unir a participants que es troben en localitzacions remotes d’una forma tan real com si estiguessin presents en una mateixa sala.

També fomentaria la participació activa dels nens que assistissin a les quatre ciutats.

El públic estaria convidat a participar portant els seus propis instruments a qualsevol de les quatre localitzacions, des d’un saxo de plàstic a una guitarra de joguina, passant per triangles, harmòniques o panderetes. Tot valdria! Amb aquests, els quatre joves productors catalans treballarien, cadascun des del seu lloc, els sons extrets pels nens amb els seus instruments. A cadascuna de les quatre seus hi hauria dues pantalles: una connectada a l’ordinador de cada músic, perquè el públic pogués observar i entendre com treballen les cançons; i una altra que mostraria el que va passant a les altres ciutats, a la manera d’una retransmissió audiovisual.

El resultat final, que recopilaria totes aquestes cançons en les quals haurien participat els nens en les quatre ciutats, es podria escoltar en dies posteriors al festival a la web.

LA REALITAT Avui m’he topat amb la realitat. He obert el correu electrònic de la revista i ho he vist clar. Aquest festival ja existeix: es diu SónarKids, el Festival de música i experiències cretatives per a nens i pares. La primera edició, celebrada l’any passat, va aplegar uns 5.300 visitants. La d’enguany tindrà lloc els propers dies 12 i 13 de juny al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) i al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

El certamen està concebut per a una generació de pares i mares que volen compartir amb els seus fills una manera de viure el temps lliure, i està pensat perquè els nens aprenguin gaudint de la música més avantguardista i l’art d’una manera nova, creativa i original. Un somni.

Joan Miquel Oliver

BENZINA_35

El Far del Rock

Universal Rockers

P

er què esteu en el món de la música?

Essencialment per amor a aquest art-medicina i per voler compartir-lo; el portem a dins. De forma natural, tots els integrants del grup ens veiem ficats en el món de la música.

Quin espai ocupeu en l’escena musical catalana?

Som una banda de reggae amb un repertori propi en anglès (ara per ara) que partint del roots reggae fa aproximacions al dancehall, l´ska o el dub. Hi ha molt poques bandes amb aquest format ara mateix a Catalunya, així que ocupem un espai particular. De mica en mica, i a base de lluitar, el projecte es va consolidant i va fent-se un lloc i un nom tant a nivell català com estatal.

Quina importància li doneu a les lletres de les cançons?

Doncs òbviament molta. Les lletres reflecteixen sentiments, pensaments, vivències, que poden tocar l´ànima de la gent perquè han viscut o meditat coses similars. Creiem que els missatges que les lletres contenen són importants, no per il·luminar, ja que no som profetes, sinó per recordar el que molts sabem.

El que és inevitable és que acabem notant la barrera del llenguatge i, per això, tot i que estilísticament i per sonoritat l´anglès ens agrada molt, estem pensant en començar a escriure en castellà i català.

Avui dia hi ha molta gent que entén bé l´anglès, però no és la majoria, i voldríem que en els bolos hi hagués el màxim de complicitat possible amb el públic. De moment, hem penjat les traduccions del EP Clear&low al nostre myspace.

Universal Rockers Des del 2007 els Universal Rockers apunten com una de les bandes de reggae catalanes amb un directe més fresc i potent. El grup està format per una dotzena de músics que han recorregut amb èxit moltes sales de concert i festivals de reggae d’arreu del país. Els recordem de la seva actuació a l’Apolo, La Mirona o, més recentment, al Rock Bulevar de Granollers.

Enregistreu discos per fama, diners o fans?

Fins ara ho hem fet per aportar al món la nostra creativitat i la música que ens agrada, perquè sabem que si a nosaltres ens posa catxondos a més gent també. Els diners els guanyem a l´escenari, la fama és un efecte secundari, i els fans són símptoma de bona salut.

Recomaneu-nos tres músics o grups catalans.

Te’n direm quatre si no t´importa i ens sap greu deixar-nos a tanta gent, però aquests, dins del món dels sons jamaicans, són interessants per la diversitat d´estils: Roe Delgado & the Wild Stlyle, Black Ghandi, Thorpedians i La Familia Torelli.

BENZINA_36

En quin projecte esteu treballant ara?

Ara mateix estem centrats en el directe, actuant tot el que podem. Així, a més de seguir perfeccionant la posada en escena, esperem estalviar la pasta necessària per poder grabar el primer disc de llarga durada a la tardor que ve.

Durant aquest any estan presentant en directe el seu primer EP editat Clear & low.

DISCOGRAFIA -Universal Rockers (Reggaebeats,2008) -Clear & low (Reggaebeats, 2009) -Clear & low Dub Edition (Reggaebeats, 2010) ENLLAÇOS www.universalrockers.com www.myspace.com/universalrockers

Aquí els teniu, amb el seu reggae de llarg abast. Les composicions són de l’Uri Green, que és la veu principal del grup, i ens permeten comprovar com el seu estil es deixa seduir per la sensibilitat i les arrels jamaicanes.

Crítiques de música POP. Des del 2006 funcionen com a banda de pop propera a l’escena indie del rock peninsular. Tenen com a referents immediats als catalans Love of Lesbian i Sidonie. La producció del disc corre a càrrec del duet The Blind Joes, que són els responsables de la sonoritat musical dels Sidonie. Animalia conté tretze temes interpretats en català. Alternen les melodies d’un pop cristal·lí amb apunts del rock britànic d’ara. És el seu disc de debut, dos anys després de l’edició d’un EP autoeditat del 2008, Modernitat, que els va permetre guanyar el Premi Votació Popular del concurs SONA9 el mateix any. Juguen amb l’electrònica a Space invaders, s’endinsen en territoris sonors efectistes a Puça, que és un dels temes més frescos i atractius. El grup prové de Blanes i renova l’escena gironina amb el seu rock equidistant entre l’efectisme electrònic i el rock de guitarres lluminoses. Cal destacar l’ús constant de programacions i sintetitzadors, que els permet trepitjar fort en el terreny de l’avantguarda musical. La veu de Toni Sánchez es mostra segura i dóna color a les composicions del duet que formen els germans Ricard i Francesc Borrell. Wantun va batejar el nom del grup a partir del conegut menjar xinès que es diu així i apunta bé a l’hora de trobar el seu lloc en el rock del nostre país.

Animalia WANTUN Picap

ROCK. Cris Joanico des de sempre ha alternat els projectes en solitari amb aventures col·lectives que han donat els seus fruits en discos prou diferents.

Recordem la col·laboració amb l’Orquestra del Taller de músics posant la veu al servei dels estàndards del jazz traduïts al català. També cal destacar el seu paper com a membre dels Menaix a truà i l’edició del disc de cançons tradicionals menorquines Memòria (Música Global, 2004). Tanmateix, el referent directe a aquest àlbum que comentem és el disc que inaugurà la seva carrera com a rocker en solitari, Jocs d’amagat (Música Global, 2005).

El d’avui és un disc de rock, de pinzellades de soul i rhythm’n blues, sense perdre l’ànim mediterrani i el pop dels desapareguts Ja t’ho diré.

Les cançons se succeeixen seguint una línia melòdica força constant.

S’atura es temps és una cançó que reprèn el vol dels temes dels Ja t’ho diré, però fent incidència al pop i a la new wave britànica. Joanico sap portar-se el rock cap al seu terreny i demostra una vegada més la seva qualitat com a solista. Totes les cançons són composades per ell mateix però compta amb la col·laboració efectiva de la seva banda musical, Els Mags de Binigall. És un disc que ens transporta a terres menorquines, de nou.

Pedres que rallen CRIS JOANICO RGB Suports

POP. Si bé Lluís Cartes va guanyar el concurs SONA9 Permís de fuga de 2005 en la categoria de LLUÍS CARTES cançó d’autor, amb aquest Picap Permís de fuga despunta com a rocker eclèctic. És el segon disc que enregistra. El primer va ser Camina descalç (Picap, 2007) i ens oferia un so acústic proper a la cançó melòdica. Ara el trobem amb el vestit del rock amb aclucades d’ull al pop, jazz, funk o la new age. És un disc eclèctic, de lletres inconformistes i que busca l’acceptació popular d’un públic jove i ampli. Cal destacar que ha introduït en el disc un poema de Joan Brossa que pertany a un dels seus llibres de poemes més contestataris, El saltamartí. La cançó és El porc gros i esdevé una mostra del rock experimental del cantant andorrà. Hi ha diverses tonalitats i intensitats sonores. Els apunts electrònics juguen fort en aquest tema. La producció del disc corre a càrrec de Cartes però ha estat mesclat i masteritzat per Marc Parrot als seus estudis Grabaciones Silvestres.

Per Ricard Mirabete

CANÇÓ. És un recorregut pels temes més representatius d’aquesta Mediterrània musical i personal que Maria del Mar Bonet ha anat bastint al llarg dels més de quaranta anys de trajectòria. Bonet pren la màgia de les cançons gregues, turques, sardes, italianes, i les acosta a les terres catalanes. En concret, les peces mallorquines agafen l’esperit atemporal de la cançó popular i les trasllada al bell mig del castell de Bellver. En aquesta ocasió, l’Orquestra Simfònica de Balears acompanya la seva veu emotiva i majestuosa. La seva sensibilitat és embolcallada per l’orquestració exquisida que dirigeix Salvador Brotons. Sovintegen les jotes i les composicions eminentment de música clàssica, en un format de veu amb orquestra que no deixa lloc a la instrumentació supèrflua. Amb la Maria del Mar Bonet tenim potser la millor intèrpret dels Països Catalans. Les modulacions constants de veu, el pòsit dels segles de la música popular recauen amb bonança en aquestes peces de música clàssica, serenates i danses. Destaquem Abril, amb lletra i música de Mikis Theodorakis i Les illes –poema de Vicent Andrés Estellés amb la música de la mateixa Bonet. No podem obviar la inclusió de les peces clàssiques del seu repertori; és a dir, La dama d’Aragó i La Balanguera sobretot. Tanmateix, potser les cançons i danses gregues són les que més bé aconsegueixen transmetre el plaer marí de navegar per aquest disc amb la mà dolça i la veu de la cantant mallorquina. Al final de l’hivern de 2007, Toni Cuenca va acabar les partitures que podem escoltar a Bellver. Els seus arranjaments donen profunditat i bellesa, paisatges mediterranis i màgia a totes aquestes cançons. El concert del juny de 2007, al Palau de la Música de Barcelona amb l’Orquestra Simfònica del Vallès va ser determinant per assaborir avui el treball exquisit que significa aquest disc.

Bellver MARIA DEL MAR BONET Picap

FOLK. La voluntat harmònica del primer disc de Els patis interiors Mireia Madroñero és MISS CARRUSSEL abassegadora. Li permet Sones traspassar la línia original del folk domèstic, fet a casa, cap a sonoritats que omplen el teixit musical primigeni. Les seves composicions neixen amb una guitarra acústica o un piano, però es deixen transformar en una matèria sonora d’alt voltatge. A Com els crancs la distorsió guitarrera converteix el so acústic original en una cançó fosca i densa. És un dels contrapunts musicals a la versió fresca i delicada de les altres cançons més amables. La producció i els arranjaments musicals que signa el Ferran Palau i el Roger Palacín –els dos són membres d’Anímic- són la prova que Els patis interiors de Miss Carrussel és un conjunt de temes ben elaborats. Mireia Madroñero combina els temes en català amb algunes peces en castellà, com ara Mis faltas i Listado de urgencias. El disc és un mapa emocional farcit de versos i d’imatges mentals. La seva traça en la composició musical està al mateix nivell que les lletres.

Totes les cançons són creades per ella mateixa. Estem d’enhorabona per la gran qualitat de les nostres compositores i intèrprets catalanes. Miss Carrussel s’afegeix a la llista compartida amb Maria Coma, Anna Roig i Maria Rodés. Totes quatre prenen el relleu als cantautors masculins de fa uns anys, i val a dir que les seves propostes ens acosten a la modernitat de la cançó anglosaxona actual. Les connexions que mantenen amb P.J.Harvey o amb Beth Gibbons, de Portishead, són germanes d’una manera de fer cançons d’una alta qualitat lírica i musical. Els onze temes d’aquest disc despunten per un ús encertat de la imaginació i de les possibilitats harmòniques que els ofereix una guitarra o bé un piano. Obre el disc Faldilla curta, que és un exercici de com la percussió pot donar una harmonia superior a la de molta instrumentació supèrflua. Després de tot és una audició plaent.

BENZINA_37

El rebost de Benzina

Te mandaré mi corazón caliente

Ordinàries aventures

Joguines d’època i capses de mistos

ADOLFO OSTA I TONI XUCLÀ Ventilador Folk

COMPANYIA ELÈCTRICA DHARMA PDI Rock tradicional

PAU I JORDI Picap Cançó tradicional

L

a paraula del poeta diu i canta, transcriu un sentiment en versos que poden ser cantats i interpretats per la veu i la música d’esperits inquiets, com ara Adolfo Osta i Toni Xuclà. En aquest disc de 1998, que nasqué com a sincer homenatge a la figura del poeta García Lorca en el centenari del seu naixement, hi trobem el vers que sofreix de tant enamorat del poeta de Granada. Per un cantó, Adolfo Osta posa veu a aquests magnífics poemes de Lorca. Per un altre, Toni Xuclà cedeix la seva guitarra acústica per aquestes composicions que regalimen bellesa per tots costats. La proposta del duet transita des del folk mediterrani a la música tradicional peninsular, passant pel flamenc –tan proper a l’autor del Romancero gitano- i la música medieval.

Osta és un dels millors representants i revitalitzadors de la música medieval europea, junt amb Rosa Zaragoza, per exemple. El vers de Lorca li dóna el punt de bellesa lírica adient per mostrar la seva veu sofrent, delicada i intensa. Xuclà s’ocupà de la producció musical del disc i va signar un treball exquisit.

En les composicions combina la guitarra clàssica amb l’acústica i enregistra uns arpegis esplendents i densos. La fusió musical entre els dos és una de les simbiosis interpretatives més impactants de l’escena catalana. Convé remarcar que també la col·laboració de músics d’instruments de corda com ara el violí i el violoncel donen la densitat lírica i profunditat harmònica que vesteixen totes les peces. Des de les primeres cançons de l’àlbum –la magnífica De la terrible presencia i la melangiosa Canción del muchacho de 7 corazones- podem gaudir d’una audició sense traves culturalistes, quant a la música i a la lletra. Els poemes de Lorca tenen la màgia de la lírica popular tradicional. Expressen els motius temàtics cardinals –l’amor, la mort, el dolor- que arriben al fons del cor de cadascú, i són fàcils de compartir i d’assaborir-los amb tendresa. Adolfo Osta es deleix per extreure allò tradicional de les composicions poètiques i al llarg dels seus treballs següents sempre partirà de poemes i músiques tradicionals. Toni Xuclà aconsegueix traduir musicalment la cadència de la paraula poètica en uns arranjaments que donen un to i una intensitat rítmica determinant. A les seves mans, la veu secreta de Lorca es transforma en paraules que són la música de la rosa i de l’espiga. Ricard Mirabete.

E

ls seus primers discos dels anys setanta són íntegrament instrumentals, tanmateix cap al final de la dècada esmentada ens lliuren aquest àlbum sonor mig cantat. Ordinàries aventures incorpora alguns temes cantats com ara La nit és el teu cos, amor que amb la lletra de Josep Fortuny provaven de transmetre més energia i vitalitat a la seva proposta.

La Dharma són un dels representants de l’Ona Laietana que s’articulà al voltant de l’antic Zeleste del carrer de l’Argenteria. Al llarg dels seu trentacinc anys de trajectòria, han bastit potser una de les carreres més personalíssimes del rock facturat al nostre país. El seu estil es projecta des de la música tradicional catalana a d’altres latituds geogràfiques del planeta, amb el contacte sonor ininterromput amb la música africana i europea, sense oblidar que el seu llenguatge musical beu en tot moment del rock anglosaxó. Aquest disc és del 1979 i els va permetre confegir un àlbum sonor que recreava atmosferes urbanes que naixien de la rítmica rockera i d’un cert regust a danses populars catalanes. Aquests anys el grup és format pels tres germans Fortuny –Joan al saxo, Josep a la bateria i l’Esteve a la guitarra- i el Carles Vidal al baix. Les cançons amb lletra com Les aventures del Petit Príncep i Com un wàter embussat dibuixen un rock més clàssic i guitarrer. Hi ha la rebel·lia contestatària i la crítica al conservadorisme burgès, tot plegat en un compendi d’actitud alternativa i poètica, per davant de tot. Un dels mèrits més reveladors d’aquest disc és la sàvia combinació de tradició popular catalana amb estructures de la música negra i el rock. A la meitat dels anys vuitanta, la Dharma és associada a un públic més jove i independentista que els segueix d’una manera incondicional.

En el seu origen, el grup del barri de Sants proposava una música d’avantguarda i al marge de la immediatesa juvenil. Tot i així, durant la seva trajectòria han anat entrant i sortint dels índexs de popularitat, sense perdre en cap moment l’anarquia sonora que els caracteritza. Els discos següents a Ordinàries aventures van significar un retorn a l’enregistrament de discos instrumentals: per exemple, L’Atlàntida (Divucsa, 1981) i Al Palau de la Música (Divucsa, 1982), aquest darrer va comptar amb la Cobla Mediterrània per remarcar l’actualització de la sardana catalana amb el flabiol i la gralla. R. M.

P

au i Jordi és el duet més sorprenent que ha donat la música moderna en català.

Recordem també Ia&Batiste, com a tàndem original i determinant del pop català. Pau i Jordi va sorgir amb el Grup de Folk, durant els anys 1967 i 1968. D’existència efímera però ben productiva, el duet és Pau Riba com a Pau i Jordi és l’artista teatral Jordi Pujol. De Pau Riba direm que el 1967 no va ser acollit pels Setze Jutges per suposades divergències estètiques... i el 1968 amb Jordi Pujol va enregistrar un EP amb versions divertides i trencadores, quant a estètica musical, de quatre temes tradicionals: La pastoreta, La viudeta, La llebreta i En Pere Gallerí. Aquest disc que comentem és, doncs, un recopilatori de cançons populars catalanes amb vestits de folk americà, que sobretot segueix les petjades de Bob Dylan. Convé remarcar el toc naïf que dóna la inclusió de la flauta dolça i de les panderetes. Jordi Pujol ha desenvolupat durant molts anys una carrera teatral amb Titelles Marduix i la seva experiència dóna màgia escènica al duet amb Pau Riba. Els dos interpreten junts la majoria del temes i les cançons prenen un vol autoirònic i burlesc, que traspassa el missatge innocu en aparença de les cançons infantils. Els excessos vocals de Pau Riba són el contrapunt de les línies melòdiques més suaus de Jordi Pujol. Joguines d’època i capses de mistos va tenir la seva versió teatral com a espectacle musical al final dels anys noranta. Van projectar la seva reaparició pública als escenaris de Catalunya amb l’edició d’aquest àlbum. Alguns dels temes destacats són Roseta d’olivella i Les pometes que són incorporats al disc després d’haver estat editats al disc Folk 2 del Grup de Folk. Cal dir que la primera part del disc compacte aplega les cançons de Pau Riba que van ser publicades com a senzills, com ara Taxista, Aquest carrer m’és prohibit o Els morts de l’any 40, entre moltes d’altres. Des de sempre, la poesia musical de Pau Riba ha transitat carrers poc fressats per la tradició de la cançó catalana; des del folk amb Pau i Jordi a les sobredosis rockeres dels seus discos en solitari. Recordem que un dels seus treballs més celebrats és de poc després d’aquest duet amb Jordi Pujol: l’àlbum és l’inoblidable Dioptria, que és del 1969 i ja obre tota una altra història... més crua, més salvatge, més rock. R. M. BENZINA_39

BENZINA_40

/// Opinió / Seduccions

I déu encara entre les coses!

Vicenç Llorca

E

n la introducció a la meva poesia reunida, Les places d’Ulisses, afirmo amb rotunditat: “mai no ha passat un dia de la meva vida sense pensar un vers, recitar un vers o escriure un vers.”

La frase ha motivat reaccions, ja que en un moment no sé si de desprestigi, però si més no d’“aprestigi” de la poesia, una declaració que posa l’activitat poètica -com a lector i escriptor- per damunt d’altres activitats professionals o intel·lectuals té alguna cosa d’irreverent. Però és que jo ho he viscut i ho visc així. Considero que la poesia habita “en” i “amb” nosaltres, de manera que ens ajuda a conèixer-nos millor, a trobar l’expressió de sentiments que hem tingut o de sensacions difícils de limitar en una frase en prosa. La lírica constitueix un dels miracles en el món, i hauríem d’esforçar-nos a explicar-ho perquè molt sovint trobem sorpreses entre els lectors. La meva experiència com a professor m’ha donat fe d’això que dic. Quants alumnes aparentment insensibles a tot han reaccionat positivament quan han vist potenciada la seva sensibilitat i la seva creativitat a través de la descoberta del vers? Cal això sí, creure-s’ho i saber transmetre aquest entusiasme.

M’agrada sentir de prop l’alè de la frase poètica, mastegar pensaments lírics, deixar-me seduir pel gir d’una metàfora... Al llarg del temps, he procurat tenir en la ment versos com emblemes.

Darrerament, un poema que m’ha impactat i m’ha fet ballar el pensament ha estat la relectura de Criatura en dissabte de Vicent Andrés Estellés (Ciutat a cau d’orella (1953), dins Les Homilies d’Organyà, O.C. 6.) És una poesia plena d’encant i de màgia expressiva, que resumeix el bo i millor de la sensació d’alegria d’un matí de dissabte associat a la potència existencial d’un infant. Hi ha molts aspectes que valdrien la pena comentar, però em vull quedar amb un dels sintagmes que no he pogut oblidar: “i Déu encara entre les coses”. No l’he volgut pas entendre, sinó viure’l, o millor, entendre’l més enllà del raciocini.

D’aquesta manera em ressona fort, em transfigura, m’obliga a saber veure aquest Déu que resta “encara” entre les coses de la vida quotidiana, entre els lligams amb la vida segellada en l’amor d’una criatura. No cal dir que aquesta línia casa perfectament amb el sentit del meu llibre De les criatures més belles on parlo de l’amor com a força de donació i de reconeixement entre les genera-

cions des de la fascinació per la paraula “criatura”, des de l’insòlit diàleg entre els que han estat i els que vindran. Però més enllà d’això, m‘agrada gaudir aquest Déu que Estellés veu i viu com una transcendència de les coses, fins i tot de les més petites, des de la vibració de l’amor per una criatura.

No sé si el món seria millor amb més poesia, però n’estic segur que seria menys tosc, menys rudimentari, menys sorollós. I més transparent com aquest dissabte de Vicent Andrés Estellés.

BENZINA_41

Aparador

Per Eva Serra

Salvador Cardús

R. Masip, F. Montardit, D. Prenafeta.

Ferran Suay, Gemma Sanginés

Mar Jiménez

El camí de la independència Editorial La Campana

Lo nou diccionari Lleidatà-Català Editorial Alfazeta

Sortir de l’armari lingüístic Editorial Angle

L’economia a examen. Respostes a una crisi Editorial Malhivern

Salvador Cardús és des de fa molts anys un referent clar i segur quan es tracta d'analitzar els problemes de la societat catalana. En aquesta ocasió, el sociòleg ens exposa una visió raonada del desig d’independència. L’escriptor assegura que cada dia més catalans compartim la certesa que l'únic horitzó de dignitat nacional possible que ens queda és el de la independència, però que els camins que ens hi han de portar s'han de començar a dibuixar amb claredat. El llibre, així doncs, desplega i posa sobre la taula tots els arguments i les raons per les quals l'autor creu que Catalunya ha d’esdevenir una nació amb Estat propi. Està dividit en dues parts: la primera escrita en format d’assaig i la segona és un recull dels articles publicats a diferents mitjans.

Saps què és sisquere? I ambaparà? Si algú et diu porta’m lo pot de bicarbonat que m’ha vingut com una colagró, sabries què li passa? Aquest llibre és el resultat d’anys de treball dels autors del famós Diccionari Lleidatà-Català que es va començar a gestar el 1998 i que es va difondre, amb un èxit sense precedents, a través d’Internet. El format paper és deu vegades més extens, passa de les 3.000 paraules i expressions genuïnes del lleidatà dels pobles i la capital, en una versió molt millorada d’aquell recull inicial.

Els autors han estat dotze anys parlant amb gent de tota la geografia de Lleida per confeccionar aquest volum, que en to humorístic i distès vol ser també una recopilació de mots i frases fetes del dialecte lleidatà.

Malgrat estimar la nostra llengua i reivindicar-la es donen múltiples situacions en les quals canviem cap al castellà amb gran facilitat, sense que hi hagi una raó coercitiva per fer-ho. Molt poca gent manté la llengua, i qui ho fa ho viu com una situació de lluita constant, de combat continu que perjudica l’estat d’ànim.

Per què ens sentim malament en aquestes situacions? Aquest llibre fa una aproximació a la situació sociolingüística dels Països Catalans des de la psicologia, i més concretament, des de la psicologia social. Un llibre curiós, divertit i molt amè on s’exploren diferents casos de diferents parlants: l’estranger, el cremat, el tímid, el militant… Els autors han fet una tria de casos amb els quals ens sentirem identificats i ens proposaran solucions.

Aquest llibre inclou una selecció de les entrevistes que la periodista i economista Mar Jiménez ha fet durant l'últim any als millors economistes, empresaris i experts del país. En les vint converses incloses en aquest volum, que conté també un pròleg del president del Cercle d'Economia, Salvador Alemany i un epíleg amb una entrevista al conseller d'Economia i Finances de la Generalitat, Antoni Castells, es repassen les tres crisis que afecten el país des de múltiples perspectives: l'econòmica, que ha revel·lat les debilitats que va amagar l'espectacular creixement de l’última dècada; la del propi sistema democràtic, que es tradueix en una creixent desafecció de la ciutadania cap a la política; i la de les relacions entre Catalunya i Espanya.

París essencial

Salvador Espriu

Araceli Bruch Pla

Quim Torra

Editorial Cossetània

La pell de brau Editorial Mina

Em sento estafada Arola editors

Viatge involuntari a la Catalunya impossible / Editorial Proa

Cossetània ha iniciat una col·lecció de guies de viatge en català anomenada Essencial. La selecció de guies turístiques arrenca amb les ciutats de Nova York, Londres, París i Roma. La iniciativa és remarcable ja que ara mateix són les úniques guies de viatge que es poden trobar al mercat en català. Per poder editar les guies, Cossetània ha arribat a un acord amb AA Publishing, una prestigiosa editorial vinculada a The Automobile Association, del Regne Unit. Les guies es divideixen en diversos apartats que proporcionen informació sobre els llocs més importants per visitar, els possibles itineraris, l’allotjament, la restauració, i fins i tot la personalitat dels habitants i de la mateixa ciutat.

BENZINA_42

No es tracta d’una simple reedició d’aquest clàssic d’Espriu, sinó que és un compendi de diferents lectures de l’obra.

Inclou un pròleg de Josep Maria Castellet, els pròlegs del mateix Espriu a les diferents reedicions del poema, el poema sencer i set articles de columnistes de renom analitzant el poema i la visió Espanya-Catalunya. Coincidint amb el cinquantè aniversari de la primera edició del llibre, Mina el reedita amb el propòsit de reivindicar-ne la validesa poètica i, també, de plantejar-ne la vigència ideològica en el context actual de les relacions entre Catalunya i Espanya. Les propostes de lectura han estat fetes per Àlvaro, Bru de Sala, Cuyàs, Juliana, López Burniol, Puigverd i Rahola.

Aquest llibre no és una simple biografia, es tracta d’una àgil narració que ens situa la vida personal i artística de l’escriptora Simone de Beauvoir en un context històric i social. Està farcit de textos originals que permeten seguir millor la trajectòria vital i creativa d’una de les dones més remarcables i avançades del segle XX, autora de llibres com ara Los mandarines, Memorias de una joven formal i El segundo sexo. Aquest recorregut per la vida de l’autora, des dels seus èxtasis a les seves convulsions, no només resulta informatiu, sinó que també resulta creatiu, perquè fa el crescendo dramàtic de la progressiva noció d’estafa i triomf que circulen en paral·lel des del principi fins al final.

És un recorregut apassionat i excitant per la història del periodisme català. Barrejant realitat i ficció, l’autor reconstrueix un món extingit, el de la premsa catalana d’abans de la guerra. Un món en què uns periodistes escrivien amb llibertat, compromesos amb el seu país i el seu temps.

Amb l’excusa de l’elaboració d’un llibre sobre Eugeni Xammar, s’expliquen tres vides trencades per l’exili i engolides per l’oblit, les de Lluís Capdevila, Àngel Ferran i Francesc Madrid. Amb ironia i tendresa, desfila davant nostre la història d’un país que volia ser culte, civilitzat i cosmopolita, un projecte que va acabar esdevenint impossible. Premi Carles Rahola d’assaig 2009 que convoca la Fundació Prudenci Bretrana.

` Crítica literaria El Rus. La mort del pronom feble Ricard Biel

J

a en el títol intuïm que l’amargor plana en forma d’ironia sobre aquesta esplèndida novel·la, honesta i de contundent veu narrativa. Sí bé la ironia és el recurs dels impotents, val a dir que en el cas de l’escriptor pot ser, com és el cas, la mostra de talent de qui sap canalitzar el desencís de manera que sigui el lector qui jutgi allò que l’obra exposa. Roger Tartera ho fa en tot moment mitjançant la història d’un escriptor amb el sobrenom de Rus, que en el passat ha viscut temps de glòria venent llibres de poesia en català pels descosits — gran ironia—, i que cau en l’ostracisme arran d’una declaració televisiva escandalosa per a una societat catalana amb el cervell degudament rentat, o sigui pueril, idiotitzada fins a extrems desesperants com la mateixa desesperació del Rus, que acaba sent víctima de la situació nacional. Aquesta contradicció flagrant —com pot llegir massivament poesia una societat idiotitzada com la catalana o cap altra?— és una llicència que, és clar, demana la complicitat del lector.

També és irònic, i alhora tràgic, el subtítol de la novel·la. Amb la mort del pronom feble Tartera deixa clar la decadència de la nació, on impera la llei no escrita de la mediocritat, fins al punt que és aquest estat de coses allò que l’empeny a fer-se passar per mort per crear-se el propi mite i retornar a l’èxit. La trama, atractiva per al lector i eloqüent, és també, i sobretot, el motor que permetrà a l’autor reflectir la desesperança i situació de solitud afectiva del desorientat Rus, personatge narrador i fals aspirant a misantrop nihilista, atès que en realitat persegueix desesperadament l’afecte i comprensió que li han estat negats, per començar, pel seu pare. D’una banda, el Rus descriu el pare com un mediocre fracassat amb menyspreu, però de l’altra amb tàcita indulgència. Talment com Txejov o Proust, capaços de descriure a la perfecció i sense concessions la psicologia i la societat hipòcrita on inscriuen els seus personatges, però tanmateix febles, pobres d’esperit, incapaços de reconèixer en si mateixos l’evident efecte anorreador d’allò mateix que denuncien a les seves obres, essent víctimes de l’absorbent i abusiva figura paterna, a qui per no haver d’admetre el seu nul afecte i comprensió intentaven justificar mitjançant l’autoengany que els feia eternament dependents, cosa que no era més que una dissociació cognitiva de manual, el desorientat Rus sentint-se absurdament culpable passa de puntetes sobre el pare i, covard, desvia l’odi que sent per ell canalitzant-lo cap al germà, a qui reveladorament anomena “fill de puta”. No endebades, el germà, a diferència del Rus, sintonitza amb el pare.

A banda de la malaltissa relació familiar, la constant impossibilitat de rebre de l’altre queda també reflectida a l’obra amb l’altre sexe. I és que més enllà de la companyonia és significatiu el lesbianisme de la Noe, companya d’aventures del Rus. Interessant, oi? Doncs llegiu la novel·la, coi.

Roger Tartera Roger Tartera (Tiana, 1972) és historiador de carrera, però d’entrada es declara escriptor. Ha treballat en tota mena de feines demencials no cal dir que demencialment mal pagades a fi de poder sobreviure mentre escrivia, cosa que de retruc, i per sort per al lector, li ha proporcionat experiència vital sobre la qual escriure. Ha guanyat entre altres premis literaris el ‘Premi Ciutat de Badalona’ amb Quan es fa clar (Columna, 2002) o el ‘Premi Ciutat d’Eivissa 2009’, amb La noia de les estrelles (Mediterrània Eivissa, 2010). El 2003 va ser escollit Autor Jove del Sant Jordi pel diari La Vanguardia, i el 2004 nou talent FNAC. Ha col.laborat als diaris Avui com a crític literari i a El Punt com a columnista.

Títol_El Rus. La mort del pronom feble Autor_Roger Tartera Preu_19 euros Editorial_Al revés Pàgines_190

BENZINA_43

Crítica de poesia El retorn dels titans Ricard Mirabete

U

na força poderosa que vol traspassar les tanques i les estructures que tenallen la condició humana. Com els titans de l’antigor, fills del Cel i de la Terra, amb la presència abassegadora i imponent d’aquells qui es proposen d’esvanir del seu voltant qualsevol mena de construcció física immòbil. Hèctor Bofill segueix amb aquesta obra la seva recurrent recerca de trobar el punt estètic que pugui agermanar èpica i lírica en versos que declamen un discurs sobre la condició humana. Des de sempre, la seva poesia es proposa de subvertir la prosa amb la dalla d’un vers punyent. Tanmateix, la seva expressió lírica cau més a la vora del gènere dramàtic que a la dels poetes llatins que deixa intuir la seva poètica. També cal remarcar la inclusió de versos que d’una manera massa previsible mostren la seva davallada en un romanticisme gairebé delirant. En aquest aspecte, la seva poesia esdevé poc contemporània tot i que la intenció última sigui la d’actualitzar un discurs argumental clàssic i presentar-lo amb un lèxic nou i amb referències patriòtiques.

Amb El retorn dels titans, l’autor construeix una al·legoria de la condició humana en què l’amor i el sexe, el desamor i la lluita, són vida devastada i alhora regeneració vital. En el pacte amorós –o unió sexual- la consciència del jo poètic estableix un paral·lelisme transcendent entre els dos cossos que s’atrauen i els cossos celestes que donaren origen a l’univers. En el poema El pacte, el poeta descriu bellament les raons de l’encontre amorós dels amants i com, de fet, aquest és una col·lisió que genera un origen primer per a la seva acció titànica com a individu: Així ens vam oposar / assedegats amb l’orgull d’atacar / primer com si sorgíssim de l’argila, / nus de força: la matriu exacta entre / la violència de la solitud / i la metzina de trobar-nos. (...) el moment primigeni que un eclipsi / ajuntà el sol, la lluna i les estrelles. La relació del jo poètic amb el personatge de Thalassa –l’amant- es va dilatant entre les demandes del poeta, que s’inclina cap a un lligam amorós efectiu, i la voluptat promíscua de l’estimada que no es vol sotmetre a ell. Tot seguit, al llarg de la major part del poemari, el jo poètic transita des del desamor fins a la vivència del dolor més salvatge i alhora més assenyat. L’orgull titànic del jo poètic no es deixa vèncer i encara mostra el seu afany vital i desig perpetu en cadascun dels poemes. Després de la ruptura i de l’enyor, el poeta declama en el Segon poema d’hivern: No hem deixat que es glaci cap fruit aquest / hivern. El nostre desamor només / és una paròdia del dolor. El vitalisme del poeta imposa la seva llei: la llei de la força i la consegüent violència, la determinació del desig i la vivència extrema. Tot plegat en una història dramàtica, de vers sincopat i esquerp en la forma, que relliga el dir del gènere dramàtic amb el to sentenciós dels poetes llatins. Alguns dels poemes ens remeten a l’afirmació severa de Catul i als romàntics del segle XIX. BENZINA_44

Hèctor Bofill Hèctor Bofill (Badalona, 1973) és doctor en Dret. Exerceix com a professor de dret constitucional a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Col.labora sovint en els mitjans de comunicació i ha publicat llibres de poesia, novel.la i assaig. Amb aquest El retorn dels titans ja suma cinc obres de poesia que han merescut premis importants dels Països Catalans. El 1995 publicà el seu primer poemari Poema de Calipso gràcies a guanyar el premi Maria Ribas i Carreras. L’obra que presentem va merèixer el Premi Mallorca de Poesia de l’any passat. La seva poesia s’insereix de ple en la poesia catalana que busca en el romanticisme i en els referents clàssics de la cultura occidental les seves motivacions estètiques.

Títol_El retorn dels titans Autor_Hèctor Bofill Editorial_Moll Palma, 2009 Preu_8 euros Pàgines_78

Crítica de poesia Després del tacte Ricard Mirabete

D

esprés del tacte de les coses queden les ditades, la senyal, el rastre de la vida. D’aquí prové el títol d’aquest poemari de Jordi Roig que arriba a la plena complicitat amb els lectors.

Al llarg dels més de cinquanta poemes presents en aquest recull, el poeta ens fa pública la seva visió i comprensió del seu entorn immediat i, sobretot, de les circumstàncies vitals que conformen la seva realitat: les emocions i els dubtes, els amors i els silencis... els silencis que basteixen el seu itinerari vital. Des de la maduresa personal i d’un bon saber fer, l’obra va classificant els aspectes que expliquen les seves vivències determinants: l’amor sobretot, la vida amb els altres també. Després del tacte s’estructura en tres parts que mantenen un to i una entitat prou remarcable. Per una banda, les dues primeres seccions apleguen cadascuna gairebé la meitat de tot el llibre. Per altra banda, la tercera part funciona com un epíleg existencial i rememora en un sol poema llarg el pas de la vida a la mort: mitjançant el paral·lelisme imaginari entre l’hospitalització del fill i els focs de la nit de Sant Joan.

Comença el llibre amb un seguit de poemes que estan ordenats seguint l’abecedari i cada poema té el títol de cadascuna de les lletres del nostre alfabet. El lligam amb la segona part ve determinat per aquesta motivació lingüística com a efecte ordenador, ja que la segona part duu el títol explícit de Faltes d’ortografia. El pròleg del llibre el firma el també poeta Francesc Garriga, que en destaca el diàleg del poeta amb el lector, i alhora amb si mateix com a poeta en actiu. La primera part relata la ruptura amorosa que dirigeix les seves passes i el seu sentiment de pèrdua inevitable. L’escriptura com una aventura per salvarse; els poemes com una pàgina existencial que dóna sentit als records. Hi trobem el record d’escenes definitives de la seva ruptura: un dels moments de la separació dels dos en llevar-se del llit ens és explicada al poema Ve doble: Voltes i gires i gires i voltes. / De cop t’aixeques quan ja no et faig falta / i abandones la partida que tu / vas començar. (...) i tancaré / la porta amb les paraules justes. / Et perds i em perdo i em perdo i et perds.

Al llarg de la segona part se succeeixen els poemes que versen sobre el desamor i la solitud. També hi ha espai per la crítica cap als poetes presumptuosos, recargolats i artificials. La maduresa li dicta una consciència de sentir-se vell i alhora desitjós de sortir del pou del sofriment i de la solitud. L’esperança s’amaga sota el pes de l’enyor, escriu al poema Balancí. I un altre cop se li mostra el valor del fet d’estimar a Desperfectes, que és un dels seus millors poemes: Provo quanta estona / puc viure sense estimar / sota l’aire tarat del present. Amb aquest poemari Roig ens acosta cap a una reflexió des de la maduresa i de tot el que incloem en el mot amor. Amb versos que ressonen amb la tendresa i les empremtes de l’enyor.

Jordi Roig Jordi Roig (la Palma de Cervelló, Barcelona, 1957) és tècnic de Cultura i Comunicació de l’Ajuntament de la Palma. Fins ara ha publicat cinc llibres de poesia entre els quals aquest Després del tacte, que va merèixer el Premi Manel Garcia Grau 2009. Ha rebut d’altres premis com ara el de l’Òmnium Cultural del Vallès Oriental de 2006 amb El melic de les teranyines. La seva poesia assaja un discurs líric proper a la poesia de l’experiència, amb la quotidianitat i els seus problemes com a font d’inspiració. Hi trobem jocs de llengua que creen nous sentits, amb una expressió planera i plàcida que convida a la confidència i a la complicitat amb els lectors.

Títol_Després del tacte Autor_Jordi Roig Editorial_Perifèric Catarroja, 2010 Preu_12 euros Pàgines_84

BENZINA_45

Avanc, literari

La mulata Penèlope Ramon Vinyes Edicions de l’Albí

L

a mulata Penèlope —carn de cinquanta anys, abundosa i enxarolada; flonjor madura de figa de coll llarg i flaire de rebost ben proveït— té una casa galant, com diu ella, als afores d’una bonica capital de país sud-americà.

Calen influències valuoses per ser admès chez la mulata. La casa té clients principalíssims del món diplomàtic i del món de les finances; rep ministres del país i governadors en exercici; literats no bohemis; ambaixadors extraordinaris; metges il·lustres i algun comerciant dels rics, al qual hagi donat per treure el nas a una mena de món que té per lema elegància, higiene… i seguretat.

La primera sorpresa de la vetlla de la meva introducció a l’establiment galant de la mulata me la dóna l’amic que em ve a cercar i ha de fer la meva presentació: vesteix esmòquing. M’excuso de no vestir-me com ell per la raó decisiva que no tinc roba per a fer-ho.

L’amic presentador és autòcton i un dels principals puntals d’un govern que es diu democràtic, però que només ho és vagament, com tants i tants a l’Amèrica. Pujo al seu auto —l’amic és ric de debò—, giravoltem un xic per la ciutat, respiro una nit embaumada de gessamins i fresca de vent del Carib i ens enfilem vers els suburbis, cercant una carretera que circumval·la i ens porta a la pomposa quinta de la mulata Penèlope.

Hi arribem en un tres i no res, car l’establiment és fora de la ciutat, però a prop d’ella, i ens anuncia una negreta que em recorda les olives d’olivera arbequina: pinyol petit i negror llustrosa. En acabar-se l’anunci — BENZINA_46

rapidíssima i ja llesta—, la mulata ens dóna la benvinguda, fent-nos una reverència de cort anglesa, més legítima que les mateixes inclinacions de lords i de pars.

La Penèlope vesteix roba blanca, fulgurant. Va molt escollarada, escollaradíssima, i llueix un gran collar d’astèries autèntiques, que ploren groc, humitejades pel devessall de llum.

Ja dintre i en plena escena de saló, eixarrancadament senyorívol, l’amic em presenta, com si diguéssim en definitiva i de faisó oficial, a Madame Penèlope, la dama d’upa.

Darrere el meu nom —coses de l’especial comerç i del tròpic—, hi posa la cua que cal a tot estel de paper: fixació de mèrits: «Gran literato internacional.» Inclino el cap, acceptant el títol i sense ruboritzar-me. (Em vaig sentir major d’edat el dia que em vaig saber riure de mi mateix.) La mulata Penèlope assegura que ha llegit moltes coses meves i que li han plagut: —¡Qué lindas! ¡Qué penetrantes!

Jo xiulo la mentida a llavis muts i prometent elucubrar en honor de la mulata una oda que comptarà entre les més llargues i molsudes que s’han fet.

—També ha arribat fins a mi, allà a Europa —li asseguro— la fama de la Penèlope.

La mulata no es mama el dit, i anota que es deu tractar de la fama de la Penèlope de l’Odissea, no de la seva.

Com que al saló de la casa hi ha altres visites, toca ara a la mulata presentar-me als amics i a afavoridors. En dir el meu nom, cap

vegada no negligeix afegir-hi allò de gran literato internacional, com tampoc no omet posar requincalla al nom dels altres; «ambaixador suec, i filatèlic»; «gerent d’una companyia de vapors fruiters i amador de lo bello»; «general retirat, conspirador i bardo»; «centaure i amo d’un Departament dels Andes»; «folklorista i xardorós, condecorat a Rio de Janeiro (Brasil) i a Mendoza (Argentina)», no sé ben bé si com a xardorós o com a folklorista.

Es veu que a la casa no hi ha incògnits; al contrari; tot és esbalandrat. Els noms dels clients van seguits pels noms de les dames; aquests sense afegitons, perquè és possible que portin el sofregit en ells mateixos: Pimpinella Escarlata, Nati de Fontanyac, La Peli, Dorotea Rondón, Margarida d’Àustria.

Reverències i més reverències. Tot sembla un saló ple de Madames Récamiers de cromo i de figures de cera abillades de personatges.

El capteniment que els esmòquings imposa al concorriment masculí —tots el vesteixen, llevat de jo—, els automatitza i enrigideix.

Elles juguen a alta societat de teatre, pepes grotesques als meus ulls. Ells fan visites quiquiriqueres, molt més enravenats i amb més cimerol que quan visiten el president de la República. L’únic que discrepa un xic en el concert de la correcció, a violí, fagot i clavicordi, és el general retirat, conspirador i bardo, una mena de matalasser capaç d’aixecar en sopols un tronc de ceiba mil·lenària.

Cal afegir-me en l’excepció. En preguntar el militar si he vist escots tan abundosos com el de la mestressa...

Crema catalana

Per Tort Yscla

Andreu Gomila

De què va el teu últim llibre?

De la relació de tres personatges (Maria, Orestes i Arnau) entre ells, amb el lloc on viuen (El port) i amb el món que els ha tocat viure. Parla de la desil·lusió d'una generació i de l'eterna esperança en el canvi.

Què aporta el teu nou llibre al lector? Què li ofereixes?

El gust pel so de les paraules, una panoràmica sobre un món tancat, real o irreal, i una bona estona als llimbs amb el cervell activat.

Què t’ha portat a presentar-te públicament com a escriptor i a publicar els teus escrits?

He publicat ja tres llibres de poesia i la novel·la és una peça més en la construcció, mica en mica, d'una obra que tengui sentit en el seu conjunt. Amb tot això cerc, sí, canviar el món.

Quin és el teu proper projecte? En quins de nous treballes?

Tenc un llibre de poemes enllestit, que es dirà 'Carrer dels dies'. Estic traduint el llibre 'Questions of travel', d'Elizabeth Bishop. I m'agradaria completar la meva tesi doctoral, que va sobre la influència de la insularitat en la literatura occidental a través dels poetes Joan Alcover i W.B. Yeats.

Sobre què no escriuries mai? Per què?

No hi ha res sobre el que no escriuria. No escriuria mai un pamflet polític, de cap mena.

Deixaràs llegir a la teva mare el llibre que acabes de publicar? Per què?

I tant. El que no sé és sí tendrà cap interès en allò que dic. O si li agradarà.

Què vols aconseguir amb l’edició dels teus llibres? Fama o diners?

Com a escriptor català, només pots aspirar a una certa autosatisfacció i, evidentment, que et llegeixi el màxim nombre de persones possibles. Ni fama ni diners.

Ens pots dir quins són els tres escriptors/es que més t’agraden de la literatura catalana?

J.V. Foix, Blai Bonet i Mercè Rodoreda.

Andreu Gomila

(Palma, 1977) és periodista

i crític literari, especialment de poesia. Ha publicat tres llibres de poemes: Un dia a l’infern dels que

són (La Magrana, 2001), que va obtenir el premi Amadeu Oller 2001 i posteriorment el premi Memorial Anna Dodas 2003 a la millor ‘opera prima’ del bienni;

Diari de Buenos Aires (Moll, 2007), i Ara i aquí (El Gall, 2007). Aquest 2010 acaba de treure El port.

No serà res de mi

(Editorial Moll). Ha estat

traduït al castellà, al francès i a l’estonià.

BENZINA_47

/// Opinió / Entre copes

Aquell estrany ésser anomenat enoturista Lluís Tolosa

E

ls anys que m’he dedicat a la sociologia de la joventut sempre m’ha sorprès com es parla dels joves en general. Hi ha tot un sector professional i mediàtic, que inclou des del sector de l’educació fins als sectors de la salut, el treball i l’habitatge, que es pregunta contínuament com són els joves.

I normalment aquests mateixos professionals es responen que els joves fumen, beuen i es droguen, atrapats en la nit i en la festa, i que finalment es maten en accidents de trànsit. Això quan no estan practicant sexe de risc per pujar les xifres de sida i les estadístiques d’embarassos no desitjats. I això passa perquè els joves no volen treballar, no volen marxar de casa dels pares i viuen tancats a la seva habitació, addictes a Internet i als videojocs, que són la causa principal del fracàs escolar i la obesitat infantil. Al final, tot es resumeix en què els joves han perdut els valors. Tot plegat conforma una visió catastrofista, que com no acaba de quadrar amb la realitat, acaba marejant als propis professionals que han creat aquest discurs, i davant el seu propi desconcert tornen a preguntar-se com són els joves. És un cercle viciós de desconcert total.

Un cas similar està passant en el sector del vi amb la pregunta continua de com són els enoturistes. Sembla que estiguem parlant d’extraterrestres, d’estranys éssers que fan una cosa raríssima que és visitar un celler un dissabte qualsevol.

Els experts en màrqueting ens han dit que s’ha de conèixer bé al consumidor, descobrir les seves inquietuds i després oferir productes per satisfer les seves necessitats. I com que sembla que el turisme del vi es va consolidant com una nova línia de negoci per al sector del vi i el cava, llavors ara tothom vol saber com és l’aficionat al vi i com és l’enoturista, i cada vegada apareixen més tipologies i més definicions que no fan més que complicar la cosa.

Per posar un exemple, una tipologia utilitzada per l’Observatori Espanyol del Mercat del Vi (OEMV) classifica als aficionats al vi en sis grups: els consumidors tradicionals més conservadors, els urbanites inquiets que busquen novetats, els trendy seguidors de les modes, els rutinaris que beuen vi de tant en tant i sense més interès, els consumidors ocasionals que tenen un cert interès, i els consumidors socials que només beuen vi quan se’l troben en reunions socials.

Cada tipologia té una àmplia definició, segons l’edat, el nivell adquisitiu, els hàbits de consum i d’altres variables, però la realitat és que cada vegada que he intentat explicar aquesta classificació a un celler que m’ha demanat assessorament, m’han dit que no m’enrotlli.

Fixeu-vos en un altra classificació que utilitza l’OEMV específicament per conèixer com són les dones aficionades al vi. Són també sis tipologies: la consumidora tradicional, la curiosa, la lleugera, l’entusiasta, la juvenil i la indiferent. Jo, com a dona que no sóc, només acceptaria ser classificada en la primera categoria, i en qualsevol de les altres cinc categories em sentiria realment insultada.

A vegades és millor no intentar classificar les persones, ja que no ens agrada que ens pengin etiquetes, i és millor classificar els segments de mercat de forma més senzilla. L’amic Manel Colmenero ho fa més fàcil i més pràctic. En un primer nivell situa el públic amant del vi, que de tant en tant compra alguna guia de vins i alguna revista especialitzada, que compra i s’informa a les botigues especialitza-

des de vins, i que té una cultura del vi que el pot portar a visitar cellers, per conèixer millor els sistemes d’elaboració, per veure les vinyes on es fan els vins, o per conèixer personalment les famílies que hi ha darrera les seves marques preferides. En un segon nivell està el públic interessat en el món del vi, que és una gran part de la població, però que encara no tenen molta informació i estan una mica cohibits perquè encara no saben gaire, però que els agradaria saber més, perquè el vi està present en els dinars de feina, els sopars d’amics, les celebracions o simplement amb la paella del diumenge. I tercer, el consumidor ocasional, que no té un interès especial en el món del vi, però que de tant en tant se’l troba a la copa i el pren sense més.

Aquesta classificació de Manel Colmenero és la més senzilla i pràctica a l’hora de parlar de turisme del vi, i és la que més recomano als cellers que vulguin preparar una bona oferta d’enoturisme. Jo oferiria tres visites diferents, depenent d’aquestes tres tipologies de públic.

Una visita més completa per als amants del vi, que és molt probable que ja hagin visitat altres cellers i altres zones vinícoles, i moltes vegades són professionals relacionats directament o indirectament amb el sector del vi, així que no cal explicar-los les coses bàsiques de l’elaboració dels vins, ja que se’ls fa molt repetitiu a cada celler, sinó que cal entrar més a fons en els factors realment diferencials de les nostres vinyes, el nostre celler i els nostres vins. Així que no podem incloure’ls en una visita amb un grup juntament amb una família que va amb els sogres, els avis i els cunyats.

En segon lloc ha d’haver una visita de nivell mig, pensada per el gran gruix de la població que estan interessats en el món del vi, però que no tenen molta informació i potser no han visitat un celler mai o en comptades ocasions.

I finalment, programaria una visita de nivell zero, simplement d’introducció al món del vi, adequada per grans grups de no aficionats al vi, que inclou grups escolars, grups de jubilats i d’altres col·lectius no iniciats, una visita molt més senzilla i pedagògica, fins i tot sense tast.

Visites a la carta, per tant. Adaptades al nivell de coneixement de cada públic, molt econòmiques en la tarifa bàsica de visita al celler, i amb complements de visita contractats segons el gust i el nivell de cada visitant. Així es pot ampliar la visita voluntàriament, en packs a mida que poden incloure recorreguts per la vinya, participació en les tasques d’elaboració dels vins, cursos complets de tast, estades al celler en temps de verema, sortides de senderisme entre vinyes, sortides a cavall, recorreguts en bicicleta, vols en globus, avioneta o helicòpter, dinars al fons de la cava, esmorzars enmig de les vinyes, reunions d’empresa al celler i d’altres.

Tot això precisa d’una infraestructura turística ben planificada i personal professional, i potser així passem dels sectors primari i secundari al negoci emergent del sector terciari, amb més valor afegit i amb bons resultats a d’altres països. Per fer-vos una idea, a les rutes del vi i el cava del Penedès estem aconseguint estades mitges de menys d’un dia, i una mitjana de despesa al celler inferior als 10 euros per enoturista. Mentre, a Napa Valley (Califòrnia) es fan estades mitges de 3 dies i una mitjana de despesa al celler de 90 euros per enoturista. A Alsàcia (França), estades mitges de 4 dies i una mitjana de despesa al celler de 90 euros. I a les rutes del vi d’Alemanya, estades mitges que arriben fins als 6 dies, i una mitjana de despesa al celler de 80 euros per enoturista. Hauríem d’aprofitar més aquesta línia de negoci.

BENZINA_49

La tendra bellesa del nu

Per David Caño

-Però si tu no ets crític d’art!!!

- Bé, però també puc opinar, no?... també tinc opinió pròpia, jo.

Així dialoguen els pares de Lluís Miñarro al veure el retrat que els ha fet el pintor Francesc Herrero al final de FamilyStrip. Una conversa espontània, senzilla, que amaga una reflexió interessant i profunda al voltant de la funció de l’art. Per què creem? I aquí entraríem en una llarga disquisició sobre les formes d’expressió, de comunicació, el cànon, les avantguardes, les emocions, l’ego, el mercantilisme, la sinceritat, la impostura o els formats nous. Però jo tampoc no sóc un crític de cinema, així que només puc oferir-vos la meva modesta opinió. O recomanació. Que en aquest cas són dues pel·lícules que s’estrenaran durant aquest mes de Juny: FamilyStrip de Lluís Miñarro i Mi vida con Carlos de Germán Berger-Hertz.

BENZINA_50

TOTALMENT NUS Després de visionar les propostes de Germán Berger-Hertz i Lluís Miñarro te n’adones que el que tenen en comú és la nuesa inevitable que t’ofereixen. Ambdós directors han decidit obrir les finestres del que els artistes solen guardar més gelosament, la seva intimitat familiar. En el cas de Lluís Miñarro gràcies al regal-tribut que vol oferir als seus pares i a les generacions futures; i en el de Berger-Hertz a causa de la necessària voluntat d’exorcitzar un passat punxant i impossible d’esborrar -i del que encara no s’ha fet tota la justícia necessària.

Històries personals que prenen una volada col·lectiva. La quotidianitat de la història amb les seves conseqüències i anècdotes...

LA FAMÍLIA No deixa de ser curiosa la reivindicació d’aquests dos films en un temps de relacions virtuals, d’intercanvis fugaços, de mobilitat líquida i d’hiperrealitat accelera-

da. Però ells ens parlen de família, concepte del qual últimament s’ha apropiat la facció més reaccionària de la societat postmoderna. De l’amor a la família. De la tendresa de les relacions familiars i el dolor per les pèrdues. Famílies. Famílies siguin com siguin i prenguin el nom que prenguin.

FAMILYSTRIP La pel·lícula del fins ara productor Lluís Miñarro ens ofereix un retrat dels seus progenitors. Un retrat complet gràcies a la plasmació plàstica del pintor Francesc Herrero –i excusa del film– i la gravació de les càmares que complementen l’obra pictòrica i salven els esculls propis d’aquesta disciplina. Els matisos de la imatge. Un recorregut per la fisonomia i les interioritats de la família Miñarro. Així, i gràcies als dos mesos que dura el retrat, podem conèixer la casa de Maria Luz Albero i Francesc Miñarro, la seva arribada a Barcelona, el seu casament, la relació

durant la guerra civil, el pas pels camps de concentració, el naixement dels fills, la pobresa i la gana en la infància, les vivències sota el sol del Garraf, els viatges, el descobriments del propi cos i el sexe, les aficions compartides, l’alegria de les seves paraules... i Lluís Miñarro els acompanya i els acarona amb imatges en blanc i negre carregades de llum. Un recorregut vital que no té res de particular i que per això traspua sinceritat i tendresa. Algú s’ha preguntat per què Lluís Miñarro ha decidit debutar al cine amb una obra com aquesta, i la resposta possiblement sigui per amor. O per respecte. O per gratitud i reconeixement. Però FamilyStrip també amaga la mirada particular de qui ha acompanyat a directors com Marc Recha, Albert Serra, José Luís Guerín o Manoel de Oliveira. I és cert que jo tampoc no hauria pensat mai que el seu previsible debut cinematogràfic es mogués en aquests termes, però potser ell tampoc, i ho demostra quan assegura que en principi l’objectiu d’aquestes gravacions era estrictament familiar.

Així doncs, per què ha decidit portarho al cinema? I la resposta és fàcil i evident. Perquè de sobte les imatges prenen força, i les converses empatitzen amb altres vivències i s’universalitzen... i tot pren un interès nou com la metàfora de l’aigua i la terra que inicia i clou el film mentre la banda sonora ens transporta...

MI VIDA CON CARLOS Germán Berger-Hertz no és un director novell i aquesta no és la seva primera pel·lícula. Per tant, no estem descobrint a ningú. I aquest fet, és significatiu si tenim en compte la seva biografia personal i el tipus de pel·lícula que ens presenta. És a dir, tot indicaria que per algú que va patir la dolorosa pèrdua del seu pare a mans dels assassins d’una dictadura militar sanguinària, per algú que va veure com el seu tiet fugia als EEUU i l’altre germà petit del seu pare patia l’hermetisme de la pèrdua i la depressió, per algú que cresqué a l’empara de la tendresa d’una mare implicada molt activament en la defensa dels drets humans i en la recuperació de la memòria històrica d’un país orfe de justícia... aquest hauria de ser l’obligatori film de debut.

Però Germán sabia que aquesta pel·lícula només podia arribar en el moment just i necessari. I ell s’encarrega de fer-nos-ho conèixer a l’inici del film. “El meu pare va morir als trenta anys, just quan jo en tenia un. Ara que tinc trenta anys...” BergerHertz necessitava madurar fins a la joventut del seu pare plena d’anhels i esperances per poder retrobar-se amb els fantasmes del seu passat. I aquesta és la finalitat de

Mi mida con Carlos, un viatge cap al seu Xile natal acompanyat per la tornada dels absents i la seva mare. Un dolorós recorregut per la vida del seu pare gràcies als records de qui el van veure créixer i estimar. Però aquest documental també és una excusa per tornar a reunir la seva família paterna a Santiago de Chile. I resseguir el territori fins arribar a la terra que es tenyí amb la sang dels valents defensors de l’única justícia possible. I és un enfrontament amb les pors interiors i un cant a la vida que es plasma en les llàgrimes de l’emotiva carta que Germán li llegeix al seu pare Carlos al final del film. I és un retrobament i un exorcisme. És una declaració d’amor i una arma carregada de futur que diria el poeta. I és una mostra particular de com la violència d’un cop d’estat no només assassina als innocents sinó que també destrueix a generacions senceres. És una oportunitat i un recomençament. És un acte de valentia i un xiuxiueig tremolós i sincer. I també és el clam universal d’un país en imatges personals, quotidianes, plenes d’intimitat. Una petita joia sense pretencions que encara la fa més valuosa.

Germán Berger-Hertz estrena Mi vida con Carlos a París el proper 9 de juny. I ho fa amb la participació del director CostaGavras. Una estrena a França que constrasta amb les dificultats que està trobant el film per fer-ho a Barcelona. Dificultats extensibles a tots els directors catalans que no signen un cinema més comercial.

LA BELLA TENDRESA Per acabar, i com ja ha quedat força clar en les paraules anteriors, el fet destacable i essencial d’aquestes dues propostes no és la novetat del format ni el discurs o contingut. Tots hem escoltat les anecdòtes dels nostres avis i hem vist els reportatges de la guerra civil i la postguerra.

Tots hem escoltat Víctor Jara i hem conegut les horribles barbaritats de Pinochet i la Caravana de la mort. Tots hem llegit Quilo Martínez i ens hem emocionat amb les últimes paraules d’Allende, tots ens hem sentit identificats en els records que algú bonament ens ha explicat. I aquí rau el fet destacable, per senzill, per sincer, per veritable i per valent. Ho dèiem a l’inici, no hi ha cap necessitat de portar les vivències més íntimes a la gran pantalla amb aquesta nuesa, amb aquesta transparència, si no és per enaltir una declaració d’intencions.

Per establir un diàleg sincer amb l’espectador. Per oferir la plàcida complicitat de les confidències... Esteu davant la victòria de la tendresa. De l’amor. Espero que sapigueu gaudir-ne.

“Algú s’ha preguntat per què Lluís Miñarro ha decidit debutar al cine amb una obra com aquesta?

I la resposta possiblement sigui per amor.

Per respecte.

O per gratitud i reconeixement.

”

BENZINA_51

` Vu Déja

Per David Caño

Pau i el seu germà

E

de Marc Recha

(2001)

t despertes. Algú al teu costat. T’aixeques. Sona el telèfon. La teva mare no hi és. “Passa’t pel dipòsit quan puguis”. El teu germà és mort.

Així comença el tercer llargmetratge de Marc Recha, cent sis minuts carregats d’insinuacions, d’indicis, de metàfores, de sobreentesos, de reflexions i nostàlgia, de cants a la vida i de silencis talment poesia visual en moviment.

Amb la seva obra cinematogràfica Recha subverteix la velocitat d’aquest món sobresaturada d’imatges hiperaccelerades per aturar-se en la realitat de la nostra vida

Deia que el director de l’Hospitalet insinua, no sabem què ha passat amb la dona que dormia amb Pau a l’inici de la pel·lícula, ni quina era la relació de la mare amb qui s’ha suïcidat –sí que sabem que ell fa més d’un any que no hi parla- ni què va dur al seu germà Àlex ha deixar la feina de pescador i fugir cap a la Serra del Cadí, ni què el féu tornar i l’abocà al suïcidi... tampoc no sabem què va portar a l’Emili a deixar Toulouse ni què ha fet tornar a la seva filla Marta, ni el perquè de la incomunicació i la ruptura de Sara i la seva mare... insinuacions, sobreentesos, elements desconeguts,

intensitat d’un batec cardíac, el moment en què l’Emili retrobarà la seva filla Marta enmig d’un soroll intens producte de la construcció d’una carretera nova –aquí fuig de l’encontre bucòlic entre verdor frondosa i fresca. L’objectiu és dotar la pel·lícula de veracitat i sinceritat per això opta per filmar la història de forma lineal, vol que els actors integrin i visquin el seu personatge, no hi ha decorat, no hi ha vestuari especial...

quotidiana. És a dir, el procés d’incineració d’un ser estimat és lent, i dolorós, i el Marc deixa que la càmera ho reculli tal i com nosaltres acaronaríem amb els ulls el germà que ja no hi és. Durant el film, però, el germà, l’Àlex, el difunt, pren un significat metafòric en forma de presència que t’acompanya com un record i va observant cap a on desemboca la seva fugida... és per això que ens apareix nu, silent, dins el vagó de metro, o en una seqüència que ens recorda aquells quadres del romanticisme que intentaven plasmar el sublim –tons blaus i la diminuta vulnerabilitat humana en relació a la grandesa de la natura incontrolable.

i segurament superflus, que no impediran introduir-nos en un fragment de vida curt però intens dels protagonistes que sentim ben coneguts.

Marc Recha juga amb els símbols, les fotografies, els objectes o les filmacions ens ajuden a reconstruir la història personal dels protagonistes, alhora que integra el paisatge com un personatge més. Els elements urbans de l’inici i el final ens duen a la intimitat, als espais tancats que contrasten amb l’obertura i la immensitat de la muntanya o el mar. Pel que fa al so tampoc no introdueix cap element artificial, en aquest sentit el realisme és absolut. El traqueteig del metro que es confon amb la

viatgen fins a la Catalunya rural i interior per retrobar-se amb els records de qui ja no pot tornar. Allí trobaran noves persones que havien estat ben importants i que han de reconèixer que no coneixien tant. Sara la seva companya, Toni l’amic enamorat de Sara, Emili que li feia com de pare, i Marta que fuig de Toulouse embarassada a la recerca precisament d’un pare -Emili- que ja no hi és.

Així doncs, i juntament amb la família de l’Àlex, descobrirem uns pobles, unes persones i les seves relacions condicionades per la mort –que és el que els uneix. Una casa plena d’absències quotidianes, un retorn a la infantesa en forma de tenda d’a-

BENZINA_52

Pau i el seu germà ens proposa un viatge de descobriment. Una mare i un germà que

campada i sobretot una nit on tots els sentiments continguts flueixen a la vora del foc, al voltant de la foguera de la passió i les confessions... evidentment res després d’aquesta nit podrà tornar a ser el mateix.

Ha mort l’estimat i de retruc ha cobert de llum la nit de tots els que l’envoltaven.

Sara decideix seguir el consell de Marga –la mare de Pau i l’Àlex– i deixar la grisor de la seva vida rural per anar a cercar el desconegut perfecte, Pau i Marta intentaran reconvertir el desig en convivència, Emili abandonarà la maleïda carretera... la vida s’ha traslladat a Barcelona, i les experiències es multiplicaran, cadascú seguirà el seu camí, Marta tornarà a fugir, Marga retornarà als seus salts entre matalassos de gimnàstica i els vincles que els uneixen a tots previsiblement es trencaran. Un fragment de vida compartit que esdevé record.

Però resta l’arbre que van plantar tots junts i on van abocar-hi la cendra –la cendra com a material vulgar i com a metàfora del record. Toni el rega, el fa créixer, davant l’omnipresent mirada d’Àlex i s’acaba el dol. La pel·lícula. “Tot això ja ha passat “ diu Marga a Pau. Res més a explicar. Per això la càmera s’apaga.

Fitxa tècnica

“Arribar a la idea de cinema global on la història, amb els seus personatges, la llum, el so i el paisatge, es posicionen en un mateix pla narratiu.”

Any de producció: 2000.

Any de l’estrena: 2001.

Direcció i argument: Marc Recha.

Marc Recha parlant de Pau i el seu germà

Col·laboradors: Joaquim Jordà.

Fotografia: Hélène Louvant.

Muntatge: Emest Blasi.

So: Albert Manera Mescles: Ricard Casals.

Productor: Antonio Chavarrías.

Productora delegada: Àngels Masclans.

Director de producció: Pascual Otal.

Coproductor: Jacques Bidou.

BENZINA_53

En els temps de Konrad Fischer Per Neus Miró

K

onrad Fischer va ser una de les persones més influents en el panorama artístic dels anys 70 i 80. Això però, va ser abans d’Internet, abans de la globalització, i abans també dels nous rols i funcions adoptats per l’art contemporani. Ara el MACBA en l’exposició “Amb la probabilitat de ser vist. Dorothee i Konrad Fischer.

Arxius d’una actitud” acull una part del seu arxiu i col·lecció, en consonància amb altres mostres similars anteriors tals com la col·lecció Onnasch que es va presentar el 2001, o la Herbert que es va poder veure el 2006.

El cas però, que va protagonitzar Konrad Fischer i la seva muller Dorothee destaca sobretot per ser pioner en pràctiques i formes de pensar que tindrien un impacte i ressò indiscutibles en els formats expositius posteriors, i en la seva producció.

Konrad Fischer va iniciar la seva carrera com a pintor amb el nom de Konrad Lueg (el cognom de soltera de la seva mare). La primera sala de l’exposició està dedicada a BENZINA_54

aquesta etapa, on es mostra una selecció d’obres produïdes entre el 1964 i el 1969 caracteritzades per temes del món de l’esport, per l’ús de motius seriats i per teixits industrials. A partir de la segona sala, l’espectador trobarà una selecció de la col·lecció privada construïda, en part, a través de la singular relació que els Fischer van establir amb els artistes amb qui van treballar; moltes de les peces estan dedicades a membres de la família Fischer, fet que indica la complicitat i natura dels vincles que mantenia amb els autors.

Konrad Fischer va obrir una galeria el 1967 a Düsseldorf. Un espai que es trobava en el centre de la ciutat, en un passatge interior, i que media tres metres d’ample per onze de llargada aproximadament. La seva intenció des bon principi va ser mostrar artistes pertanyents a l’art minimal americà, molt poc conegut aleshores a Europa, i a Alemanya. Fischer va saber transformar les limitacions -els alts costos de transport i la manca de recursos econòmics- en virtut, i la major part de les peces que es van mostrar en uns inicis es van fer

específicament per aquell espai. En l’exposició del MACBA es poden veure dos clars exemples d’aquest procediment ja que en dues ocasions s’ha reproduït a escala 1:1 l’espai de la galeria; per una banda, per la peça que es troba en el hall, de Richard Long, i ja en la segona planta, en una de les sales, l’espai es torna a reproduir per tal d’ubicar la peça de Bruce Nauman titulada 6 Day Week-6 Sound Problems.

Un altre dels aspectes destacables de la col·lecció és la important quantitat d’esbossos i croquis de construccions que aplega, i que el mateix Fischer faria construir més tard a Düsseldorf. En l’exposició es poden veure una selecció d’aquests croquis realitzats per Bruce Nauman, per exemple. Per altra banda, es tanmateix rellevant la compilació d’obra primerenca dels artistes britànics Gilbert & George.

La galeria de Konrad Fischer es va inaugurar amb una exposició de Carl Andre però tot seguit hi passarien Sol LeWitt, Robert Morris, Dan Flavin, Lawrence Weiner, Douglas Huebler, etc. artistes tots ells poc o gens visibles a Alemanya i a

“

Fischer va tenir una enorme influència en la renovació de l’escena artística europea, ja que va actuar tot sovint com a frontissa entre institucions, galeries, comissaris i artistes. “Feia que les coses passessin” va comentar en una ocasió Bruce Nauman.

Europa i, en aquest sentit, Fischer va tenir una enorme influència en la renovació de l’escena artística europea, ja que va actuar tot sovint com a frontissa entre institucions, galeries, comissaris i artistes. “Feia que les coses passessin” va comentar en una ocasió Bruce Nauman.

La mostra reuneix peces emblemàtiques dels artistes mencionats més amunt així com de Mario Merz, On Kawara, etc. i que en la sala tercera de l’exposició, la més àmplia, s’exposen com poques vegades s’han situat les peces en el MACBA; es combinen les peces sense divisions entre elles, en un espai únic, un format d’exposició que pot recordar els formats expositius dels anys 90.

Per aquells que visitin l’exposició, que romandrà oberta al públic fins el 12 d’octubre, no es poden deixar una de les darreres peces en el recorregut que pot passar desapercebuda. Es tracta d’Habitació per un dia de Gregor Schneider, una de les peces més recents de l’arxiu i absolutament memorable.

Fins el 12 d’octubre al MACBA.

”

, , /// Crítica / Per l’ull de l’art

Infància Montse Gispert-Saüch i Viader

I

nfància és un projecte artístic solidari per commemorar 20 anys de la Convenció dels Drets del Nen, un bell exercici d’art i implicació social, on l’estètica no està renyida amb la realitat marginal. L’exposició, organitzada per UNICEF i la Fundació “La Caixa”, vol conscienciar, informar i emocionar, de la situació i drets dels nens i adolescents arreu del món, atorgant-los veu i presència. Textos de periodistes i audiovisuals complementen la mostra fotogràfica, que es pot veure fins al 29 d’agost a CaixaFòrum de Barcelona, i a Madrid a partir del 15 de setembre.

La mirada atenta, sensible i profunda d’Isabel Muñoz dibuixa un mapa de la infància del segle XXI sense artificis ni sensacionalismes, retalls de vides que ha capturat viatjant mig any per vint països d’Àsia, Àfrica, Europa i Amèrica; una selecció de vuitanta imatges de nens i adolescents marcats per un món desigual i contradictori, que parlen, però, d’esperança i futur.

La majoria són retrats frontals i de gran format, per retratar la grandesa i autenticitat dels petits, la mirada viva, neta i inquisitiva dels quals impacta i qüestiona. Imatges poderoses d’Àfrica, del desert o de la selva, que emmarquen històries dures, de supervivència, i solidaritat.

Isabel Muñoz els retrata amb dignitat i bellesa en el seu món, amb les seves joguines o llocs preferits: mares cangur que incuben nens prematurs arran del cor, com deesses imponents d’eben; Rozi, una nena índia perduda als 3 anys, que somnia ser professora de ball; Oualid Idris, marroquí de 13 anys, retratat d’esquena mirant l’horitzó, amb una pissarra que diu llibertat; les mans ferides de Paul, africà de 17 anys, torturat; Gigdem Sen, la tendresa en persona, tota ulls, que regala una flor; Gita, de 7 anys del Nepal, que treballa durament picant pedra i ho troba divertit; el somriure de Santoshi B.K, una nena de 8 anys, d’una família intocable; Nouhou Yacouba, nigerià de 14 anys que esnifa goma d’enganxar per oblidar i no sentir gaire la gana; Luís Pérez, filipí de 13 anys, víctima d’abusos sexuals, que ha après que té dret a dir no.

Isabel Muñoz es pren temps per capturar el que no es veu, perquè surti la singularitat i bellesa de cada ser: terriblement observador, tímid, trist, pensarós, tendre, simpàtic, somniador, desemparat, enigmàtic, alegre o afectuós.

Una pilota, una nina, un os, un cargol de mar o un estel... És un tresor que els manté infants. “Cada nen té el seu propi palau, encara que sigui un riu de pedres” diu la fotògrafa.

Nens conscients del món a cap edat, inconformistes i que coven somnis, a pesar de tot.

Un dels punts de la Convenció dels drets dels nens reconeix el nen com un individu complet, com a titulars de drets i no com objectes de caritat ni “súbdits sota el regnat dels pares” sinó que són actors actius i capacitats per intervenir en el seu propi desenvolupament d’acord amb la seva edat i maduresa. Reconeix al nen el dret a participar i exigeix que BENZINA_56

s’escolti el seu punt de vista en relació a totes les qüestions que l’afecten, cosa que ha multiplicat diferents iniciatives, com cims internacionals amb delegats menors d’edat, parlaments infantils que debaten sobre els seus drets, etc.

Perquè com van dir ells mateixos el 2002 en una Sessió Especial de Nacions Unides, “Nosaltres no som el problema, som la solució”.

Isabel Muñoz apunta al somni dels més petits, per plantar un futur millor, posa llum a les seves vides de la mà de la fotografia, simplement llegint la seva mirada i el llenguatge del cos, respectuosa i receptiva a la saviesa d’aquests nens, que parlen de ser millor persona. La intensitat d’aquestes imatges tradueix l’experiència forta que ha representat aquest projecte per a la fotògrafa catalana, que qualifica com el treball de la seva vida: un mapa de la infància desvalguda, desfavorida, majoritàriament, però que conserva un deix d’il·lusió que iguala tots els nens, vinguin del desert, la selva o el suburbi.

BESTUÉ-VIVES

G

ran part de l’obra d’aquest duet artístic s’ha caracteritzat per un cert grau d’artificiositat, de teatralització. Les peces es basen tot sovint en propostes enginyoses, lúdiques; per posades en escena i/o escenificacions de dispositus on la sofisticació és totalment absent. Fidels a aquesta manera de fer, les peces, que es poden veure en la galeria Estrany-de la Mota fins el 26 de juny, es despleguen en totes les seves possibilitats.

Un dels primers treballs que es poden veure és el vídeo Ralf & Jeanette resultat de la gravació de l’acció/intervenció que David Bestué i Marc Vives van realitzar el dia de Sant Valentí d’enguany, per encàrrec de Creative Time, en la pantalla digital que es troba a Times Square. Una pantalla per on han passat periòdicament artistes d’arreu des de mitjans dels anys 70, data en la qual aquesta agència, Creative Time, dedicada a l’art públic, va iniciar la seva trajectòria. Per aquesta ocasió, Bestué i Vives van escriure el guió i dirigir dos actors que interpreten, enmig del carrer, a Broadway, entre els carrers 44 i 45, una història d’amor completa en deu minuts. A partir d’un encontre fortuït al car-

Per Neus Miró Fotografia: Galeria Estrany-de la Mota

rer, se succeeixen l’enamorament, l’estabilització, els fills i el desencís, el trencament final i la separació. Si bé els actors estaven enmig del carrer, no portaven micròfons ni res que els pogués identificar com els intèrprets del text que apareixia de forma simultània en la pantalla digital. De tal manera que, en el vídeo resultant, es pot veure clarament com els vianants s’aturen per llegir la pantalla sense prestar gaire atenció als performers. A Ralf & Jeanette se separa físicament la part visual de la part textual, i com a resultat una de les parts substancials de l’acció queda en un segon i discret terme. El text, si bé correspon a una acció que s’està executant de forma paral·lela, adquireix un caràcter autònom i independent, convertintse en el densencadenant de tantes altres possibles històries en la imaginació dels vianants.

La disfressa, el truc, l’engany, la capacitat de transformació constant han estat presents en l’obra d’aquests dos artistes des dels seus inicis i el vídeo Proteo (2009) és un bon exemple d’aquest tret singular en el seu treball. El títol i personatge que protagonitza el vídeo identifica justament un antic Déu grec a qui, entre altres habilitats, se li atribuïa la capacitat de canviar de forma constantment.

En aquest cas, una doble pantalla mostra un actor disfressat, que va mutant d’home, a animal i a màquina successivament, mentre descriu un moviment circular en una esplanada a l’aire lliure.

L’espai principal de la galeria està ocupat pel nou treball de Bestué-Vives i que amb el títol Sabadell es desplega en una sèrie d’objectes, collages i un vídeo. Els objectes són part dels materials utilitzats en el vídeo, mentre que els collages aporten informació addicional, esquemes, etc. El projecte se centra en les relacions que s’estableixen entre personatges tant dispars com una dona burgesa, l’empleat d’un banc, una nena, un avi, una perruquera, un adolescent, un ionqui, i un musculós de gimnàs. De nou, l’actuació dels personatges es caracteritza per una posada en escena com “de broma”, artificiosa, on l’absurd hi és present de forma constant. Una encadenació de trobades fortuïtes entre personatges que no comparteixen res, com tantes vegades ens ha mostrat el cinema desde Short Cuts, exempt però en aquest cas de qualsevol signe de pathos, heroïcitat o melangia.

A la Galeria Estrany-de la Mota fins el 26 de juny.

BENZINA_57

/// Opinió / Plou i fa sol

Dietari (Per què t’estimo) Enric Vila

Una cosa que m’ha ensenyat l’amor és que la majoria de persones tenen vocació d’esclaves.

Observo que, en general, la gent prefereix l’esclavatge que la llibertat.

La llibertat és dura, no et deixa descansar.

A més és una gran cura d’humilitat perquè et deixa sol davant dels teus fracassos.

[[

BENZINA_58

[[

D

imecres Sovint (sobretot quan estic fomut) em sento culpable. Em sap greu que, a aquestes alçades, encara no hagi estat capaç de comprometre’m amb una dona de per vida. La primera reacció és donar les culpes a l’atzar. Em pregunto, per exemple: “Quina culpa en tens, que les dones que més t’han agradat hagin triat sempre opcions més pràctiques?”

O: “Si em sobren els dits d’una mà per comptar les dones que m’han interessat més enllà de l’erotisme, no seria demanar massa que s’hagués produit la coincidència d’oportunitats?”

El problema del discurs de l’atzar és que obvia el paper del talent i de la voluntat en la vida. La sort també es fa. L’únic sentit que té la vida, probablement, és la sort que som capaços de convocar. De vegades lamento la quantitat d’energia que he vessat inventantme dones que no eren, negant l’evidència.

Però tard o d’hora també he de reconèixer que no ha estat pas una despesa inútil perquè algunes coses sí que les he après i, a més, m’he distret molt.

Una cosa que m’ha ensenyat l’amor és que la majoria de persones tenen vocació d’esclaves. Observo que, en general, la gent prefereix l’esclavatge que la llibertat. Tots tenim una part de nosaltres que vol les coses fetes, una part fosca i feble que ho aguantaria tot per poder donar la culpa als altres. La llibertat és dura, no et deixa descansar. A més és una gran cura d’humilitat perquè et deixa sol davant dels teus fracassos. Una amiga em va dir una vegada: “El teu problema és que no entens que les dones volen que les dominis, no pas que els donis llibertat”. Això lliga amb un altre amic meu, segons el qual al llit sempre hi ha un moment en què l’anus de la dona parla i diu: “vine, vine”.

Tots tendim a buscar amos, i la manera com ens enfrontem a aquest anhel d’autoritat marca molt la diferència entre les persones. Una forma típica de sublimar aquest anhel és la voluntat de poder. Posseïm en la mesura que no som posseïts, i com més intens és el desig que ens posseeixin amb més ràbia i menys criteri posseïm. La reacció

contrària és la moral. Per satisfer el nostre anhel d’autoritat ens sotmetem a una moral, com més estricta millor, i deixem que ens fuetegi i ens faci la cura d’humilitat que hauríem de rebre de l’experiència.

Jo he preferit sempre la moral que la voluntat de poder, però també la moral comença a cansar-me. Les coses que fem bé es justifiquen per elles mateixes, senzillament el temps els dóna la raó. De fet, només el desig i la ignorància donen prou seguretat per fer coses importants, la moral autèntica de les coses sempre es revel·la al final, quan ja no hi ha res a pelar. Les cures d’humilitat controlades són més agradables a la vanitat, però a la llarga només compliquen la ferida.

A mi la cultura de la possessió que envolta l’amor, amb tota la retòrica de xantatges emocionals, imposats o autoimposats, que sol generar, em toca els ous. Acceptar que en el fons necessites poques coses, i que no hi ha tantes coses que poden ferir-te ni que són obligació, a la llarga et dóna força per apostar més fort.

T’ajuda a basar l’amor més en la llibertat que en la possessió. L’amor hauria de segar cadenes, no pas construir-les; hauria de formar-nos, no pas deformar-nos. No s’hauria de basar en la compassió sinó en l’interès i la generositat honesta que ens fa créixer i ens dóna la imatge de la nostra mesura. Hauria de promoure el vincle entre iguals, i ajudar-nos a separar el gra de la palla.

No vull pas eliminar les cadenes ni la compassió de les relacions humanes, déu me’n guard. Però hem de vigilar on posem els accents. L’amor que no cura, que no fa créixer; l’amor que no t’ajuda a superar els teus fantasmes, val poqueta cosa. Tenir fills deu ser bonic, però els fills haurien de ser un producte de l’amor, no pas la seva finalitat. La finalitat de l’amor, de les coses que fem per amor, qui la sap.

L’important és saber què estimes; donar massa importància al per què sempre és enganyós i una font de disgustos. Les palles mentals m’ajuden molt a escriure, però a la vida real sempre acaben amb un somriure irònic davant l’evidència muda i pelada dels fets. The answer, my friend, is blowing in the wind. Això que tots sabem, no hauríem de voler oblidar-ho.