Benzina 49

3€

10 ESPAI BENZINA

Editor

David Centol centol@comunicacio21.com

A

Carles Xuriguera i Rafel Faixedas 22

16

Josep Galindo i Pablo Ley 20

Nagore Passin i mengin!

32 www.revistabenzina.cat Nº 49 Editor: David Centol i Lozano Columnistes: Lluís-Anton Baulenas, Ricard Biel, Lluís Cabrera, Eugeni Casanova, Daniel Condeminas, Montse Gispert-Saüch i Viader, Albert Lladó, Vicenç Llorca, Xavier Marcé, José Antonio Pilar, Lluís Tolosa Col·laboradors: David Caño, Ricard Mirabete, Neus Miró, Oriol Osan, Eva Serra, Tort Yscla Fotografia: David Campos, Eduardo Benito Portada: Fotografia de David Campos Disseny Gràfic: Marga Moreno (cap), Albert Baldó Màrqueting: Eva Serra

Amb la col.laboració de:

93 519 43 93

Lucky Guri

redaccio@revistabenzina.com publicitat@revistabenzina.com subscripcions@revistabenzina.com marqueting@comunicacio21.com

DIPÒSIT LEGAL B-5052-2006 ISSN1885-8589

un mes de publicar els 50 números de BENZINA, em vénen al cap una muntanya de records, sensacions i anècdotes. Complir cinc anys en aquest sector tampoc és per tirar coets però el lector sabrà apreciar que els primers cinc anys de BENZINA no han estat precisament normalets. Potser el que permetria definir aquest període ha estat una constant: incredulitat... quan presentem el projecte d'editar una revista que es dirà BENZINA. Més incredulitat quan passen els mesos i la revista no baixa la persiana, com era preceptiu i esperable... Incredulitat quan la publicació supera la marxa del seu primer director i ideòleg, Àlex Gutiérrez, reinventantse enmig de la pitjor crisi econòmica que ha viscut aquest país.

Incredulitat ara també perquè arribem al número 50. Incredulitat, segurament al gener, perquè editarem el número 51...

A un mes de complir aquesta efemèride vull aprofitar per demanar excuses. A tots els que ja no pertanyen a la família de BENZINA, pels motius que siguin; per tot allò que com a editor autodidacte no he sabut fer bé; i per la sensació que tinc (amb una certa buidor) que els projectes –construïts gràcies a les persones i a la seva confiança– són també motiu de discrepància, conflicte i crisi. Projectes que, en definitiva, han de continuar fent el seu camí malgrat que algú injustament es quedi fora o hagi estat incomprès.

Però aquest és el peatge ineludible de tots els projectes i BENZINA no podia ser una excepció.

Així doncs, des de la incredulitat i les excuses només em queda la intensitat viscuda d'una etapa professional extremadament complicada on la paraula repte variava de significat d'un dia per l'altre. En aquests cinc anys sí he après el següent: així com la incredulitat aliena pot ser una motivació aliada, les excuses no serveixen de res si no són sinceres i van grapades amb el tiquet del peatge pagat i amortitzat.

BENZINA_3

BENZINA_4

/// Opinió / Barra lliure

Vertiginós T

La mala llet m’anava pujant per moments.

Ara ja no sentia marejos sinó que estava a punt d’explotar en haver-me d’empassar aquests pensaments, conscient que només em podia permetre tenir-los al cap perquè l’últim que havia de fer era publicar-los si no volia, sent jo escriptor, ser titllat d’envejós

[[

inc vertigen, i això resulta car si vas al teatre. No vagis al galliner perquè et passaràs l’obra patint.

Et veus obligat a comprar entrada de platea, tret, naturalment, que et regalin l’entrada i vagis on t’acompanyi la sort.

Això em va passar en l’última obra de Carles Santos, de la qual no recordo ni vull recordar el nom.

Uns amics ens van convidar al teatre municipal de Girona. El lloc era bonic, però em sentia com una gallina penjada dalt d’un pal en fràgil equilibri en el solemne galliner. Mentre escric, la meva companya esclafeix la llengua i em recrimina que no era un galliner, sinó una llotja del segon pis, i que simplement quedava alta. Alta com un galliner, dic jo, però ella diu com una llotja. Suposo que té raó, perquè així que vaig creuar la porta de la llotja alta per seure a la butaca vaig perdre el món de vista, i no sabia el que veia ni el que em feia. El que em passava pel cap devia ser el més semblant a l’efecte de l’àcid lisèrgic, i per consolar-me vaig pensar que aquell estat havia de ser el més adequat per suportar el nyap de Santos.

La presa de pèl va durar una hora i deu minuts, i si ho sé amb exactitud és perquè abans d’entrar a la llotja alta vaig llegir-ho en el fulletó, i val a dir que no per curiositat, sinó perquè em temia el pitjor. Sabia que Santos és un excel·lent pianista i provocador. Llàstima que no vaig veure ni el pianista ni el provocador, sinó una noia vomitant, una altra traient llet pels pits a doll i uns paios escopint sang per la boca sense parar. I mentre la noia vomitava el cap se me n’anava, em marejava i em provocava vòmits, i per distreure’m de l’escena i del mareig anava pensant en coses inconnexes, entre les quals en Sergi Pàmies i l’enorme difusió que els mitjans dediquen al seu nou llibre, fins al punt que, als Matins, en Cuní li va dedicar més d’una hora, superant amb escreix el programa sencer que “la seva” dedica setmanalment als llibres, i tot perquè Pàmies és col·laborador de la casa pública que sufrago amb impostos, si no m’erro, i que per tant no és el ranxo privat de ningú. I tot seguit vaig recordar que en Pàmies també havia sortit al programa Divendres, també de “la seva”, mentre que encara era –i és– hora que convidessin al mateix programa l’antologia de joves autors catalans de la Lolita Bosch, cosa que, ben pensat com sóc, em fa concloure que els de Divendres no consideren que Pàmies sigui escriptor.

La mala llet m’anava pujant per moments. Ara ja no sentia marejos sinó que estava a punt d’explotar en haver-me d’empassar aquests pensaments, conscient que només em podia permetre tenir-los al cap perquè

[[

Ricard Biel l’últim que havia de fer era publicar-los si no volia, sent jo escriptor, ser titllat d’envejós i exposar-me a l’escarni de tothom, inclosos els declarats amants de la literatura. El moment de màxim perill d’explosió es produí quan, a l’escenari, l’actriu buidava les mamelles sense aturador. Per sort, a l’últim vaig evitar el desastre. Va ser gràcies a un sobtós rampell de consciència. Els de la platea haurien opinat que empastifar-los des de dalt seria per pura enveja, i jo no volia ser titllat d’envejós i exposar-me a l’escarni de tothom per no poder ser a baix amb ells a la zona noble; per no tolerar haver de suportar la innoble incomoditat de les altures del galliner, que no són precisament gallinàcies.

Ah, però tenir aquest pensament no va ser una bona idea, perquè la sang no va trigar a tornar-se’m a encendre.

Em va tornar a venir al cap això d’en Pàmies i vaig pensar que també en l’antologia, encara que sigui en una altra escala, al capdavall s’està fent exactament el mateix que amb el cas d’en Pàmies. També a l’antologia s’està promocionant els autors que menys ho necessiten, amb el benentès que tots ho necessitem per raons òbvies del país que tenim i la llengua en què escrivim. A l’antologia es veu que no només s’inclouen escriptors de primera i de segona –curiós, tractant-se d’una antologia–, sinó que els suposats de segona no mereixen ni ser anomenats enlloc, i a tot estirar se’ns requereix per fer de mariachis a les presentacions, i encara per justificar que se’ns té en compte. Per què, doncs, se’ns hi va incloure? La consciència d’aquesta comèdia, d’aquest capteniment tan previsible i ofensiu per part de la instigadora del llibre, lluny de consolar-me em va encendre més i més.

Suposo que devia estar vermell per la mala llet que se m’acumulava a la cara, però que per sort no se’m veia perquè el teatre era fosc i la companya i els amics feien veure que miraven l’obra amb uns ulls que, de tant en tant, se’ls aclucaven en intervals cada cop més sospitosament llargs. I quan ja em pensava que anava a explotar havent d’empassar-me aquest pensament que, per descomptat, ni em passava pel cap publicar-lo per no ser titllat d’envejós i exposar-me a l’escarni de tothom, es van encendre els llums. Es veu que l’obra havia acabat. Part del públic aplaudia amb entusiasme i aclamava els actors, cosa que m’hauria deixat trontollat, per no dir esparverat –o directament garratibat–, si no fos perquè m’ensumava que els aplaudidors i aclamadors eren els mateixos esnobs que al llarg de l’obra reien de coses que no feien gràcia, i no perquè ho digui jo, sinó perquè el nen que s’asseia a prop meu no va riure en cap moment, mort de fàstic.

Em vaig aixecar feixugament de la cadira, suposo que a causa del pes de tanta merda no alliberada amagada dintre meu, però si més no ara fora de la consciència, i vaig abandonar la llotja alta, que per a mi era el galliner.

Ricard Biel és escriptor

BENZINA_5

BENZINA_6

` /// Opinió / Imaginarium cultural

Per una cultura més social Xavier Marcé

S

i haguéssim de definir amb poques paraules els objectius bàsics que expliquen l’evolució de les polítiques culturals europees, ens posaríem d’acord en dos conceptes essencials: patrimoni i accessibilitat; és a dir, conservació i difusió.

Al llarg de la història, els Estats han mantingut polítiques actives que s’han anat sofisticant i democratitzant en la mesura que s’ha construït i consolidat la moderna societat del benestar.

L’església, les monarquies absolutes, les aristocràcies il·lustrades van ser grans acumuladors d’art i és a partir de la Revolució Francesa quan, poc a poc, se superposa en aquesta idea conservadora una creixent mirada socialitzadora. Entre les dues grans guerres del segle XX, l’èxit del pensament keynessià provoca les primeres polítiques culturals públiques (national endowment for the arts), a l’empara d’una fiscalitat ascendent i la necessitat de rearmar, moralment i culturalment, una ciutadania europea devastada per la gran guerra.

L’educació popular a França, les “misiones culturales” a una república espanyola tràgicament atropellada pel fantasma del feixisme o els Consells de les Arts anglosaxons, són expressions d’una voluntat pública de relligar aquestes dues idees centrals: acumulació d’art i coneixement i major socialització.

Històricament, la socialdemocràcia europea ha fet gala d’aquests principis. No sempre, cal dir-ho, amb èxit. Els principis d’accessibilitat social a la cultura, han topat amb certs maniqueismes que no són del tot estranys a les característiques intrínseques del sector: tendència a l’elitisme, manteniment de certes minories il·lustrades, dependència dels artistes o fins i tot la manca d’una solució clara al vell conflicte entre cultura popular i alta cultura.

Curiosament, ha estat la tecnologia i no pas la política qui més ha contribuït a socialitzar la cultura. Les indústries culturals i sobretot internet, han generat un mercat i un espai comú de participació cultural inimaginable fa únicament vint-i-cinc anys. Certament, els conflictes inherents a la cultura i a les polítiques culturals tradicionals segueixen existint, de tal manera que algunes de les contradiccions del sector, lluny de minvar, s’han incrementat.

Avui dia fins i tot els ciutadans del Nepal (on no hi deu haver cap cinema) poden veure tranquil·lament la major part de la producció cinematogràfica que es distribueix en els circuits comercials del món; els ciutadans afgans poden escoltar la música underground americana amb relativa seguretat (ateses les indicacions estètiques i ètiques del talibà de torn), o els pseudointelectuals occidentals poden construir la seva enciclopèdia popular (la wikipedia) amb discutible rigor però amb un admirable sentit de la participació cultural.

Si ens ho expliquen l’any 1960 haguérem pensat que era un

escenari de ficció. Si fem una metàstasi de l’evolució de la cultura i juguem a atribuir-nos resultats, la socialdemocràcia cultural ha estat un gran èxit.

Quin és el problema de les polítiques culturals, aleshores?

Doncs justament el contrari: aprendre a administrar el fracàs.

Si el mercat funciona i òbviament discrimina en funció de la seva rendibilitat, si l’Estat destina els seus recursos a promoure l’excel·lència i a afavorir l’esclat dels creadors emergents i, òbviament, discrimina en funció de la qualitat: què cal fer amb tots els que no són comercialment sostenibles i competitius i alhora no són artísticament interessants? És a dir, què fem amb tots aquells que han fracassat?

En primer lloc cal relativitzar la paraula fracàs. És útil en la mesura que les regles del joc són rígides i els escenaris del sector limitats. De fet és el parany on ens han situat unes polítiques de suplència cultural passades de rosca. Però no és terreny inamovible.

Caldria en segon lloc represtigiar un seguit d’espais d’actuació social associats a les arts i la cultura i donar-los, en la mesura del possible, valor econòmic. No té cap mena de sentit que les professions de la cultura estiguin al marge de tots els plans de formació ocupacional i foment de nous nínxols de treball, tot i que és acceptat de manera general que configuren un àmbit laboral creixent.

Animadors culturals, tallers als centres cívics i culturals, treball associatiu, projectes escolars, animació a hospitals i centres residencials, turisme, hostaleria, cooperació internacional, etc... configuren alguns dels múltiples escenaris de treball on la cultura és present, fins i tot on es configura i es manifesta de manera central, que estan infradotats i gestionats des d’altres àmbits de l’actuació social.

La gent de l’art i la cultura tenen un enorme component vocacional. A vegades, fins i tot, una extraordinària resistència al fracàs que se sustenta en una inabastable capacitat d’autojustificació. És una virtut, certament, però també és el signe inequívoc d’una irreversible tendència a consolidar la mediocritat. És una funció pública dotar de prestigi aquestes activitats, generar mecanismes per fer-les sostenibles (hi ha molta més demanda potencial de la que imaginem) i promoure-les com a signe de progrés i civilitat.

Els ajuntaments catalans varen ser molt actius al respecte al llarg dels anys 80. Després varen anar plegant veles. El pressupost per activitats d’un Centre Cívic de Barcelona o una Aula de Cultura de l’Hospitalet era més gran l’any 1985 que ara. Senyal que les grans infraestructures i les programacions finalistes s’han menjat el terreny que abans ocupaven aquests programes socioculturals.

Doncs cal recuperar-los. Perquè ho exigeix l’enorme quantitat de professionals ben formats que aboquem cada any al sector, perquè ho reclama la reconversió comercial de la cultura i l’espectacle i perquè cal rearmar-nos culturalment per afrontar, amb millors garanties, el repte d’interpretar correctament els potencials que ens ofereix la societat de la informació.

Xavier Marcé és economista cultural

BENZINA_7

/// Opinió / Diafragma obert

La “riojitis” cinematogràfica té cura Daniel Condeminas

BENZINA_8

Massa sovint s’associa el cinema català a producte per a minories o sense interès.

I alguns crítics d’aquí no han ajudat precisament a trencar aquesta penalitzadora associació d’idees

[[

a temps, l’encarregat d’un celler explicava, mig dolgut, la queixa d’un client: “he dit vi negre (...) vull un Rioja!” va exclamar quan se li oferí un bon vi del país. Han passat els anys, i encara que falten moltes coses per fer, els vins catalans no només són reconeguts internacionalment, sinó que comencen a esdevenir opció de compra natural a casa nostra. Però encara patim un excés de “riojitis” i “riberadueritis” que penalitza, injustament, els bons productes de les distintes DO que tenim a Catalunya. Un cas relativament similar pateixen els formatges davant l’omnipresent manxec o les versions industrials dels típics noms francesos o suïssos; tot i que la irrupció en els últims anys de noves formatgeries artesanes, amb molt de treball de recuperació de fórmules tradicionals i també d’innovació, estan trencant aquest eixorc domini de productes lactis foranis, de qualitat ben dubtosa en força casos.

No pretenia obrir una línia de reflexió socioenològica –que especialistes com Lluís Tolosa saben tractar excel·lentment– sinó establir un símil amb la percepció que pateix el cinema català per part de molts ciutadans. Més d’un cop i de dos ens trobem amb què l’interès ciutadà amb el cinema en català és sinònim de cinema doblat al català, no pas de cinema fet a Catalunya. El discurs majoritàriament expressat –a favor i en contra– de la nova llei de cinema ha alimentat aquesta equívoca assimilació. Massa sovint s’associa el cinema català a producte per a minories o sense interès.

I alguns crítics d’aquí no han ajudat precisament a trencar aquesta penalitzadora associació d’idees.

El cas és que aquesta tardor s’ha produït un fet que hauria de servir per impugnar aquest perillós tòpic: estrenes catalanes com Pa Negre que estan funcionant bé a la taquilla. I quina diferència hi ha respecte pel·lícules anteriors? És que no eren “bones”? No!... Què està passant llavors? Doncs que a més de l’encert en el guió, direcció i altres aspectes fonamentals de tota obra cinematogràfica, s’hi han sumat dos elements indispensables per a què funcionin comercialment: uns pressupostos suficients per poder afrontar unes produccions mínimament ambicioses i, sobretot, una estratègia de promoció de llarg recorregut en el temps i de plantejaments desacomplexats.

Si volem que la ciutadania vagi a veure tal o qual pel·lícula cal dir-li-ho molt abans de la seva estrena, insistir-hi, i oferir-la com una gran pel·lícula... que a més és catalana, no a l’inrevés. I aquí ha tingut un paper fonamental la decidida acció comunicativa dels mitjans de la CCMA; promoció que molts altres haguessin agraït en el seu moment. Però que pensant en el futur,

[[

F

demostra la necessitat de continuar a fons en aquesta implicació dels mitjans de comunicació audiovisuals nacionals en favor de la normalització de l’explotació en sales del nostre cinema. No és cap estratègia novedosa: el que és normal arreu és que les televisions promocionin decididament la cinematografia que coprodueixen, des del Canal + francès al Tele 5 espanyol. El dia que finalment s’emet per la seva pantalla, tots hi tornen a guanyar altre cop i, abans, les vendes exteriors poden acabar funcionant.

Així mateix, cal garantir que aquests èxits no siguin un fet conjuntural, més o menys extraordinari, sinó que esdevinguin cada cop més normals. I això passa per solucions estructurals. I la necessitat de consolidar el sector no és per a demà, sinó per avui. Per això és ara un excel·lent moment per ajudar, a qui pertoqui, a prendre consciència de la necessitat urgent i imperiosa de reforçar industrialment l’entramat de l’audiovisual, pensant especialment amb les PIME. Unes empreses –amb molts grans professionals al capdavant i al darrere– que pateixen de forma extremament dura la crisi, i les conseqüents tallades d’aixeta de les entitats financeres i de contractació de noves creacions. Un sector tan brillant en talent com el de l’animació és un exemple ben dramàtic del que diem. Alguns ja hi han apuntat propostes de solució, com la d’afavorir les sinergies entre les empreses creadores de videojocs i les d’animació, com fa temps promouen els francesos amb les seves.

L’ecosistema industrial i de generació i promoció de talent com és l’audiovisual i cinematogràfic requereix tant de grans empreses, amb musculatura financera pròpia, com de petites i mitjanes que dependran en bona mesura de l’encert en les decisions públiques sobre el sector. Començant per les polítiques de crèdit... i dic crèdit i no pas subvenció. Com tot negoci, aquest ha de ser sostenible.

Podria semblar que ens oblidem del cinema català fet en altres idiomes. I no, de cap manera, però és important anotar que no és plantejable voler consolidar una cinematografia nacional, si no té una producció significativa i exitosa en la llengua pròpia del país. Aquí i a Suècia.

Si el món del vi ha hagut de lluitar amb innovació, qualitat i molt esforç de promoció al desavantatge dels anys perduts venent vins a doll, mentre els cellers de la Rioja embotellaven amb vistoses etiquetes, al món del cinema li toca fer molts deures encara. De l’encert dels pròxims responsables de la política cultural del país en dependrà el futur d’aquesta estratègica indústria cultural.

Daniel Condeminas és degà del CPAC (Col·legi Audiovisual)

BENZINA_9

Dos còmics que fan drama L’antic Teatre de Guerrilla s’ha dissolt i dos dels seus

Carles Rafel Faixedas han format

integrants han emprès un vol en parella.

Xuriguera

i

nova companyia i ja tenen nou espectacle, que fa uns mesos que volta per Catalunya. No som res, una road

movie teatral sobre (aparentment) dos cosins que van a l’enterrament del seu avi, arriba el proper 19 de novembre al SAT!, en la seva estrena a Barcelona.

Per Oriol Osan Fotografia per a BENZINA: David Campos

D

urant la primavera de 2009, Rafel Faixedas i Carles Xuriguera, només amb dos dies de diferència, van decidir posar punt i final a dotze anys com a membres de Teatre de Guerrilla, la companyia de teatre “antropològic d’humor corrosiu” nascuda a Arbúcies i que, amb cinc espectacles a la seva esquena (dos dels quals adaptats al castellà), els ha reportat èxits, reconeixements i, sobretot, un segell còmic inconfusible. Però després de més de dos lustres, 1.000 representacions arreu de la península, i la participació a festivals internacionals de Lisboa i París, la il·lusió es va anar esllanguint a poc a poc, expliquen, i quan s’arriba al punt en què fins i tot es perd la trempera per pujar a l’escenari, el millor és fer les maletes. “És el final d’una etapa, com tot a la vida. En tanques una i en comences una de nova”, confessa Faixedas, sense acritud.

Així, mentre Quim Masferrer continua l’aventura en solitari, i amb el nom de l’antiga companyia, els altres dos, ara ja exguerrillers, després d’un primer moment personal d’incertesa, en aquell punt en què hom es planteja “faré una cosa, però no sé quina, no sé amb qui, no sé què, no sé on”, han decidit seguir col·laborant plegats, formar societat i tirar endavant els seus propis espectacles. No som res és el primer de tots.

Ildefons Cerdà, des de la tomba, ens mira. Ens trobem a la plaça de l’Esperança, BENZINA_10

al cementiri de Montjuïc, a Barcelona, on l’il·lustre urbanista, pare de l’Eixample, comparteix repòs amb Rafael de Campalans, Francesc Cambó i l’inefable alcalde Porcioles. Carles Xuriguera i Rafel Faixedas han arribat puntualíssims a la cita per a la sessió fotogràfica, que es desenvolupa entre nínxols, panteons, creus i àngels modernistes. Un indret que, d’entrada, pot semblar poc càlid i acollidor, però que és molt indicat com a al·legoria no tan sols de la peça que interpreten sinó també de l’inici de la seva nova vida professional. A poca distància d’on som, la marionetista Herta Frankel, amb el seu company Artur Kaps, somriu, mentre la seva gosseta Marilín, el caniche impertinent i replicaire que la va fer entranyable, ens porta la contrària.

Els dos clowns originaris de la falda del Montseny van anar a buscar Francesc Serés, l’autor dels Contes russos –a qui consideren un dels noms més potents de la literatura catalana actual– perquè els escrigués la primera obra d’aquesta nova etapa. Un text per a dos actors, per a dos pallassos, expliquen.

A Serés no només li va venir de gust la idea, sinó que s’hi va abocar amb cos i ànima. “Ell va proposar la temàtica, la dramatúrgia i els personatges, i nosaltres el que fem és acostar-lo a la nostra manera de fer”, declaren els intèrprets: “Podem dir, per tant, que Xuriguera, Faixedas i Serés es troben a mig camí per a fer No som res”.

L’autor, que coneixia els ‘guerrillers’ com a espectador, va rebre l’encàrrec amb un

enorme agraïment i una gran alegria per poder aprendre d’aquests dos pallassos que “en saben un niu” i que volien buscar idees noves. La segona reacció va ser reconèixer les facilitats que hi ha hagut en la producció de l’obra. I no s’està de tornar la floreta als dos intèrprets: “A part de la complicitat, m’han donat un material enorme, una llibertat total, hi ha hagut molta entesa. Hem pogut discutir, canviar coses, retocar el text, i això no es paga amb diners!”. Aquesta és la primera peça teatral que li encarreguen. I a fe que no serà l’última.

Eduard Tolrà s’ho mira a pocs metres i decideix regalar-nos una melodia amb les notes sorgides d’un violí, acompanyat d’Isaac Albéniz i Frederic Mompou, que vénen corrents a la trobada. Més amunt, Raquel Meller, amb el vist-i-plau dels presidents Macià i Companys, sempre a l’aguait, s’agafa la faldilla i ens canta La Violetera, mentre Montserrat Roig s’afanya a redactar-ne una crònica i Isidre Nonell neteja amb cura els pinzells per immortalitzar-ho en un llenç.

No som res no és únicament la història de dos cosins que van a l’enterrament del seu avi, tenen pana, i han de continuar a peu el camí fins al cementiri. No som res també és un viatge cap a l’interior de dos homes fracassats, de quaranta anys, i una mirada irònica i esperançada sobre el nostre pas per aquest món. En un escenari auster –ideal per temps de vaques magres- els dos actors caminen sense parar per una cinta, de tres metres de longitud, en moviment. Mentre caminen, parlen, s’expliquen coses, es retreuen fets, i s’adonen, o s’acaben adonant, que s’equivoquen i que hi ha altres maneres de viure la vida, molt més bones o satisfactòries per ells, lluny dels prejudicis i de l’estil que tenia l’avi. “La corona de flors que carreguen tota l’estona, i que els pesa durant el viatge”, indica Xuriguera, “serà una metàfora del que els passa. Fins que se’n desfan i la deixen, els dos personatges no s’adonen que potser no són tal com els havien dit que havien de ser”. Descobrirem les relacions, les vivències i les personalitats marcades d’aquests dos homes i com la vida arrauxada del difunt projecta una ombra allargada que continua determinant el present, el passat i el futur de tota la família.

“El dia de l’estrena estàvem doblement nerviosos: no només pel debut d’un nou espectacle, sinó per l’inici d’un nou projecte!”, explica Faixedas. “No som res representa dos camins: els personatges que fan un viatge, que és l’obra de teatre, i el nostre propi, com a artistes, que també n’hem encetat un”. El quid de l’obra no és que s’espatlli el motor del cotxe: el que s’ha espatllat és l’interior de les persones i cal començar de zero i tornar a caminar, puntualitzen BENZINA_12

els dos actors com si narressin la seva pròpia trajectòria. És evident que Xuriguera i Faixedas ni són uns principiants ni comencen de zero, però tampoc comencen des del pòdium on s’acomoden les dives intractables. Han esporgat el pallasso que els ha acompanyat tants anys i se submergeixen a treballar d’una manera diferent, i amb nous recursos.

“Jo em sento còmic i no vull renegar-hi”, diu Xuriguera: “M’hi sento còmode. Però sí que vull buscar-hi altres cares i portar-lo a llocs on fins ara no l’havíem portat. Penso que podem endinsar-nos en altres territoris més dramàtics, fins i tot més tràgics, i entrar-hi amb la fórmula del còmic i del pallasso”.

Tota una declaració d’intencions que ha coincidit en un moment decisiu de la seva vida professional i personal: Rafel Faixedas té 40 anys i Carles Xuriguera, 38.

L’espectador que acudeixi a buscar la rialla que abans, en els espectacles de Teatre de Guerrilla, trobava de seguida, en aquesta nova proposta no ho aconseguirà a la primera, tot i que la peça estigui carregada d’humor. “Tenim una herència que no podem esborrar, no hi podem renunciar, no ho podem evitar”, diuen els protagonistes. Així que, d’entrada, el públic reconeixerà amb facilitat els seus tics i la seva manera de fer.

Però a mesura que avança la funció, el somriure es converteix en un silenci, en el millor dels casos, o en un riure glaçat, en el pitjor. És llavors quan l’espectador queda desubicat i es pregunta: “Què passa, aquí?”. “Això ens agrada molt, és el que busquem”, resumeixen. Aquesta és la metamorfosi d’en Carles i en Rafel. Aquesta és l’evolució que pocs s’imaginen d’en Xuriguera i d’en Faixedas.

Xesco Boix decideix agafar la guitarra i musicar l’oda que Mossèn Cinto acaba de compondre per a l’ocasió. Margarita Xirgu de seguida vol interpretar-la, sempre i quan Adrià Gual n’escrigui la dramatúrgia i Mario Cabré, en absència d’Ava Gardner, que descansa molt lluny, li faci de partenaire.

Immediatament, Emili Vendrell i Francesc Viñas s’ofereixen a cantar-la a duo. Llàstima que Pablo Gargallo i Joan Miró estiguin fent una capcinada, perquè sinó en farien una escultura a quatre mans, segur.

Els dos actors no volen quedar-se en el clown clàssic que els caracteritzava fins ara, sinó que pretenen avançar una mica més.

“Busquem dotar el pallasso d’una càrrega més psicològica”, argumenten, “que la dramatúrgia estigui una mica més treballada, que sigui més complexa, que hi hagi uns personatges...”. No som res podria tenir una altra lectura, seria una altra obra, si l’interpretessin dos altres actors. “A partir de la nostra màscara –més nostra i del nostre passat–, ens carreguem de la psicologia dels dos cosins i, a mesu-

ra que avança l’espectacle, anem perdent aquest clown i avancem per un nou camí que ens sembla molt interessant”, manifesten.

La mutació no ha estat fàcil. Tot i que després d’una vintena d’actuacions han trobat la fórmula i el ritme que volien de l’espectacle, durant la gestació –“com un part, nou mesos, des que l’autor ens dóna el text fins a l’estrena”, comenten– es van encallar i van haver de demanar ajuda exterior. El ‘salvador’ va ser l’actor de text Hans Richter, alemany resident a Barcelona, que els va fer durant l’últim mes l’ajudantia de direcció. Richter els va donar unes eines que ells no coneixien, i els va descobrir una

nova manera de fer arribar l’humor a la gent.

Després d’una gira per diferents ciutats de Catalunya, i d’haver torejat amb bon peu a les places del Temporada Alta, El Jardí de Figueres i L’Atlàntida de Vic, entre altres escenaris, la peça, amb música de Dr. Mashirito i Sanjosex, arriba ara –i durant tres setmanes– al SAT!, en la seva estrena a Barcelona, que l’emprenen amb molta il·lusió i respecte.

La complicitat amb l’autor de Matèria primera o de La força de la gravetat és tal que Serés es va embalar i ja els ha escrit la segona obra, “bastant arrodonida”, que segueix un

camí similar a No som res i que, previsiblement, es podria estrenar a finals del 2011. “I en té una tercera a punt!”, exclama Xuriguera, desitjós d’incorporar dramatúrgies alienes: “Estava inspiradíssim!”. La tercera, en paraules de l’autor, està encara en estat embrionari. “Treballar amb en Carles i en Rafel”, continua, “és una meravella, un gran estímul, un privilegi. Podem construir plegats! El fet d’escriure sabent d’entrada qui interpretarà els papers t’acota molt la feina, és cert, perquè ja saps qui són i com són, però alhora et dóna molta llibertat”.

Josep Carner, Josep M. de Sagarra, Manuel de Pedrolo i Joan Salvat-Papasseit,

de tertúlia literària, segueixen de reüll la comitiva, mentre observen com Ramon Casas, absent a tot, intenta versionar La càrrega. Sort en tindrem una estona després, quan Àngel Guimerà i Santiago Rusiñol, a la rampa de Santa Eulàlia, ens apadrinen, i fan d’intermediaris amb els difunts perquè ens deixin fotografiar els seus àngels de marbre.

Des del món dels vius, en canvi, Rafael Faixedas, Fel, i Carles Xuriguera, Xuri, els guerrillers de Teatre Total, Som i Serem, El Directe, EEUUROPA i Fum enterren una part del seu passat i inicien un nou viatge cap a un territori desconegut on els còmics juguen a seduir amb el drama.

BENZINA_13

BENZINA_14

/// Opinió / Delirium tremens

Maragall versus Maragall Albert Lladó

C

AP DE SETMANA, I AL TEATRE El TNC obre temporada amb Joan Maragall, la llei de l’amor, dirigida per Joan Ollé. I ho fa a la Sala Gran, amb totes les parafernàlies necessàries per donar a aquesta Catalunya la imatge d’un poeta nacional, espectacular, però desconegut per la majoria, a part de la caricatura que de petits en fèiem de La vaca cega. Però el mateix Ollé reconeix, en el programa de mà, que fins ara no havia entrat mai “en la seva escriptura més enllà dels seus versos més coneguts... que em sonaven a jocs florals, a englatina i a flor natural, a apocat, a cursi, a passat...”. L’encàrrec de l’obra, un exercici pràcticament arqueològic, és un repàs per la vida i els textos de l’avi de Pasqual Maragall.

Dividida en dues parts de 50 minuts cadascuna, la proposta d’Ollé - que indiscutiblement és un dels millors directors que tenim - no funciona des del primer moment. No emociona. En poques ocasions abandona aquesta olor a naftalina, aquest vellut vermell que ho inunda tot, aquesta imatge de despatx tancat al món i a les idees. Sembla una obra escolar, que ens vol explicar tot el que ha fet el poeta, però sense riscos, sense entrar a fons en el missatge profund que Joan Maragall ens deixa com a herència. Ollé, com ho ha fet tantes altres vegades, podria haver sigut molt més radical, haver-se tirat a la piscina, però no sabem per què, s’ha frenat, mostrant simplement un bon home que pensa i escriu en català, i poca cosa més.

Catalunya ha volgut convertir en mite a Joan Maragall.

Però, per fer aquestes coses, cal respectar els mites, primer.

Calia fer-ho recitant en una Sala Gran, amb una acústica preocupant, com si només així es fes més gran al poeta?

Calia cantar La ginesta amb aquesta imatge d’una natura falsament innocent i pulcre? Calia insistir en el Comte Arnau més decadent? Calia passar, només de puntetes, per la modernitat de Maragall? La sensació és que el personatge polièdric que era, amb aquest cristianisme que admirava la vitalitat de Nietzsche, i la seva complicada relació amb Espanya però amb la complicitat d’Unamuno, queda en un segon pla. Aquí estava la radicalitat. Aquí Ollé podria haver gratat. De fet, quan ho intenta tímidament, al principi de la segona part de l’obra, apareix un creador valent, amb una intel·ligència que va de la mà del compromís amb la cultura i la societat. És el Joan Maragall periodista, el de l’article “La Ciutat del Perdó“, amb el que intenta salvar a Ferrer i Guàrdia tot i el seu anticlericalisme, quan el país mirava a una altra banda. El Maragall veritablement patriòtic, el que insistentment ens intenten vendre, és el que és capaç d’escriure “Ah! Barcelona”, enmig de la Setmana Tràgica, i acusar a la seva ciutat de matar a gent indefensa.

CAP DE SETMANA, I AL CINEMA El que ha fet Carles Bosch amb Bicicleta, cullera, poma és tot el contrari. Aquí hi surt un Pasqual Maragall que, amb el principal objectiu de conscienciar sobre la malaltia de l’Alzheimer, desplega totes les cares de la seva personalitat, possiblement de les més atractives que ens ha tocat viure últimament. Un símbol ha de ser complex per definició, per poder-se actualitzar constantment. Aquell Maragall es despulla, trist, alegre, eufòric, confós, determinat, però mai abatut. La pel·lícula parla de moltes coses però, per damunt de tot, de la llibertat.

Maragall, aquest Maragall, és un home que pateix, però també que entén la vida de forma àmplia, que la partida s’ha de jugar fins al final, que no cal teoritzar sobre què és ser valent, sinó simplement ser-ho. I l’humor, com a estratègia per aprimar, per moments, una realitat massa ràpida. Aquí hi ha risc, la possibilitat del fracàs i, per tant, es construeixen aquelles escletxes per les quals un personatge pot passar a formar part –sense voler-ho, possiblement– de l’herència sentimental d’un país. De cara, sempre fugint de la mediocritat.

Pasqual Maragall obre la seva casa i el seu estudi, no per recrear-se en un acte d’aïllament, sinó per ensenyar la seva força. El pis és una extensió, un braç o una cama, de la ciutat per on tant li agrada caminar. I la música, el llenguatge més directe i reconeixedor, és un fil que el connecta amb tot un experiment anomenat vitalisme. No és perfecte, perquè els mites - ignorants de la seva condició - no ho han de ser. No és inamovible, perquè els exemples només serveixen quan es poden adaptar. No és unívoc, perquè res és unívoc.

Les cultures han de tenir retrats, tòtems, personificacions d’elles mateixes. Una cultura ha de poder ser un home o una dona que camina, que escriu, que pensa. I la catalana, també.

Però el veritable logos, aquesta intel·ligència que tot ho ordena, ha de construir-se des de la llibertat. Nosaltres hem de crear els nostres símbols sense imposar-nos més paternalismes dels que ja ens vénen donats pel dia a dia, a la feina, a la família o a les administracions. I és que els mites ploren, i pateixen, i no parlen en vers, per molt poetes que siguin. Per això són tan propers. Per això són nostres. Si creiem que els podem recuperar només amb simples jocs d’artifici, sigui damunt d’un escenari o darrera d’una càmera, és que no creiem en la seva versemblança. Encara no els hem fet nostres del tot. I a la nostra cultura li pot passar el que li passa a Pasqual Maragall en un moment del film, que té por a mirarse al mirall, i no reconèixer el que té davant seu. Una cultura de cap de setmana també necessita fer-se la foto per saber qui és.

La memòria serà arriscada, sincera, o no serà.

Albert Lladó és periodista i escriptor

BENZINA_15

Alícia al país de l’oncle Paco Josep Galindo

i

Pablo Ley

formen un sòlid tàndem

creatiu. Director i dramaturg, en un exercici de memòria històrica, han teixit la crònica de la vida de la dona a l’Espanya franquista a

Alícia ja no viu aquí. El Teatre Tantarantana recupera, del 19 de novembre al 12 de desembre, el que va ser el seu gran èxit de la temporada passada.

Per Oriol Osan Fotografia de David Ruano i Badia Casanova

E

n aquesta Alícia no hi ha una reina de cors, ni un lleó, ni un espantaocells de llauna, ni tan sols un conill blanc. En canvi, sí que hi ha un viatge de quaranta anys de repressió cap a la dona en les seves múltiples formes i possibilitats. És un retrat impressionista de la imatge de la dona durant el temps de domini franquista, des del 1939, moment de la derrota de la República i, per tant, de la pèrdua dels seus drets, fins el 1981, quan hi ha l’intent del cop d’estat del 23 F. És un calidoscopi que ressegueix la seva història al nostre país al llarg d’unes dècades de submissió als poders fàctics: a l’home, a la família, a l’església, a la

policia, a l’estat, a la premsa i, fins i tot, a la publicitat.

Alícia ja no viu aquí és una obra senzilla però honesta. Tan simple, petita, humil i justa de recursos, amb un vestuari i attrezzo que sembla recuperat de les golfes de la iaia, que a voltes pot donar la impressió de ser una funció de fi de curs. Però tot el contrari.

Un servidor feia temps que no abandonava un pati de butaques amb tan bon sabor de boca. Un d’aquells diumenges en què tornes a casa havent posat una excel·lent cirereta de pastís a una setmana que esgota les últimes hores. Alícia és un bon exemple de com amb una bona idea, una bona direcció, i un més que solvent grup d’intèrprets es pot gestar un digne espectacle que dóna deu mil voltes

Pablo Ley i Josep Galindo, ànimes del Projecte Galilei BENZINA_16

al projecte més ambiciós i amb ínfules de grandesa parit en un escenari de renom i amb un excés d’egos que embafa.

Pablo Ley i Josep Galindo, dramaturg i director, són les ànimes de l’obra. Quan el 2008 van fundar la seva companyia, Projecte Galilei, es van marcar com a fita treballar amb la memòria històrica “de debò”, subratllen: “Tenim una orientació temàtica clara que sempre es mou en temes històrics i socials vinculats a la realitat, que ens motiven i ens desperten per aixecar-nos amb armes creatives”. A Homenatge a Catalunya, el seu primer espectacle junts i sols per primer cop –tot i que col·laboraven plegats des de feia temps–, ja s’hi van endinsar: a través dels ulls de George Orwell van submergirse en el món de la guerra civil espanyola.

“Per nosaltres”, explica Ley, que encara paga les conseqüències de quan va ser crític a El País (1995-2004), “la memòria històrica és el record col·lectiu. No volem ser partidistes ni pamfletaris, però sempre tindrem un plantejament d’esquerres. Tot i així, l’obra està feta amb honestedat i sense voler orientar l’espectador. Vam voler fer una mirada neta a aquest període. No ens posicionem, però deixem que la gent ho faci”.

El projecte va aparèixer com un encàrrec de treballar amb set alumnes de finals de curs de l’Escola Superior d’Art Dramàtic Eòlia, de la qual Galindo n’és codirector i Ley professor, però amb la màxima exigència i ambició de fer un producte acabat i professional per poder ser representat a sales comercials. “Ho vam plantejar com

un work in progress”, explica Galindo: “Vam fer un treball de recerca d’un any, en el qual les alumnes van aportar el 90% del material amb què es treballa”. Tanta documentació van recollir –de fet, alguna provenia, descartada per manca d’espai, de La maternitat d’Elna, el seu primer espectacle com a companyia i que donava veu a les exiliades de la guerra civil–, que Alícia en un origen durava tres hores i mitja. Però després d’una profunda síntesi, la peça va quedar escurçada.

El grup de set actrius, quatre d’elles amb formació de cantants –no en va la història del país també es pot resseguir a través de cançons, des de Un rayo de sol a Què volen aquesta gent–, nascudes després del 23-F, porten la batuta i el ritme d’una funció que no descansa, i que enllaça una escena amb una altra de forma sinuosa i bilingüe, embolcallant els sentiments. La seva joventut, com manifesten els artífexs, no és una dada anecdòtica, sinó que és una premissa dramatúrgica essencial del projecte. El fet que totes siguin nascudes a la dècada dels vuitanta i que hagin viscut tota la vida en democràcia i gaudeixin d’uns drets que igualen l’home i la dona, fa que, amb Alícia, les pròpies actrius hagin pogut entendre la història de les seves mares o àvies i comprendre la cotilla on estaven atrapades. Un interessant viatge a la recerca del reflex de si mateixes i per esbrinar d’on vénen. Què hi ha rere el mirall?

Els investigadors buscaven mirar la dona després d’haver-la estudiada, no abans, fora dels prejudicis. Recrear quaranta anys de repressió sense nostàlgia, i amb un ventall de sentiments, no és tasca fàcil. Són moltes formes d’entendre la dona. La mirada panoràmica que han realitzat els ha portat a capbussar-se en material fet per elles: revistes fetes per dones o revistes per a dones, però fetes per homes des d’una òptica de l’Església o la Falange. “La veritable repressió en el fons és l’educació, el que s’engendra. La influència de les pròpies mares a les pròpies filles, perquè les mares han mamat allò i estan programades amb allò. Aquesta és la perversió del sistema: no és només una dominació d’home a dona, sinó que, en el fons, es genera una ideologia que s’inculca a les pròpies dones, i elles són les encarregades de seguir inculcant aquestes idees a les mateixes dones”, explica Galindo.

Qui valorarà més l’obra, la gent gran que ho va viure o la gent jove per aprendre? “Són dos paladars diferents pel mateix plat”, asseguren. I també cal recordar els paladars masculins, apunten, perquè tot i que l’espectacle parli de la dona del carrer, de la dona quotidiana, l’home se sent tocat irreversiblement: “ostres, no parlen de mi, però sóc el centre

d’atenció constant”, reflexionarà més d’un.

“Sota aquesta aparença innocent, d’un espectacle gairebé de varietats, que passa molt bé, que és fresc i és simpàtic, s’amaga una obra que no és fàcil”, revelen els autors, que ja estan preparant el seu proper projecte, que girarà al voltant de la figura de Pau Casals.

La direcció del Tantarantana ha tingut l’encert no només de programar-la sinó de reprogramar-la (fet poc habitual en aquesta sala) per a tots aquells a qui se’ls escapés la primera vegada, o per qui vulgui repetir l’experiència. La peça es va representar la temporada passada –fa tot just nou mesos, del 4 al 28 de febrer–, i va tenir una ocupació de gairebé el 90%. De 125 butaques que té la sala, n’omplien 111 cada nit! Experiències similars van recollir a Girona, Figueres, Granollers o Móra d’Ebre, abans d’aterrar a

Barcelona per primer cop. Ara, després d’un breu període de maduració, aquesta Alícia, que no viu al país de les meravelles, torna a la sala del carrer de les Flors durant poc més de tres setmanes.

Alícia ja no viu aquí pretén ser una reflexió i una investigació. “Això no vol dir que fem teatre nostàlgic, tot al contrari, perquè intentem buscar una estètica i una pulsió de treball totalment contemporània i directa”, afirma Galindo, que no busca fer alta filosofia. La peça només intenta remoure i aportar una seguit de materials que despertin consciències en funció del receptor, i permetre que la memòria històrica ben entesa treballi en el conscient i en l’inconscient del públic que hi entri en contacte. Perquè, tal i com resumeixen els promotors, oblidar és el perill més gran. I aquesta Alícia, la que ja no viu aquí, no s’ho pot permetre.

BENZINA_17

BENZINA_18

,

/// Opinió / Cabaret d ombres

Saber conèixer o conèixer el saber?

José Antonio Pilar

H

o va dir fa el filòsof grec Sòcrates: “Jo només sé que no sé res”. I continuem igual, malgrat els anys transcorreguts. No sabem res, tot i l’allau de coneixement que hem acumulat al llarg de la Història. Encara ens resta molt per saber, la qual cosa requereix d’una dosi de coneixement que encara no estem preparats per ingerir des del punt de vista intel·lectual. O sí. Depèn del prisma des del qual es miri, però també de la perspectiva.

No existeix una única definició de “Coneixement”, però sí que abunden les perspectives des de les quals es pot considerar. Tot i que la reflexió filosòfica i de la ciència sobre la condició de la seva funció i el seu fonament ha estat una problema històric, el mot podria definir-se de tres formes diferents: 1) conjunt de fets o dades d’informació adquirits per una persona a través de l’experiència o l’educació, la comprensió teòrica o pràctica d’una qüestió o objecte de la realitat; 2) allò que s’adquireix com a informació relativa a un camp determinat o a la totalitat; i 3) conciència o familiaritat adquirida per l’experiència d’un fet o situació. Com va dir l’actor Manuel Manquiña a Airbag, “el concepte és el concepte”.

Tradicionalment, el coneixement s’ha presentat com quelcom específic de l’home en relació a la “creença” en l’existència de l’ “ànima”. Els éssers materials, inerts, sense vida i sense ànima, no tenen cap mena de coneixement ni informació sobre el seu entorn, sinó que són éssers completament passius, només sotmesos a la causalitat mecànica material. I pel que fa a la informació, respecte de l’home, es feia una diferenciació entre coneixement sensible o de l’experiència, comú amb els animals superiors dotats de memòria, i coneixement intel·lectual de la mateixa manera que entre motivació, comú amb els animals superiors, i voluntat i llibertat. Tant l’enteniment com la voluntat es consideren facultats actives de l’ànima específica humana. “No permetis que ningú et digui que ets incapaç de fer quelcom, ni tan sols jo. Si tens un somni, has de conservar-lo. Si vols quelcom, surt a buscar-ho, i punt. Saps? La gent que no aconsegueix els seus somnis acostuma a dir als altres que tampoc compliran els seus”, com va dir Will Smith a En busca de la felicidad.

Tant el coneixement sensible (experiència com a coneixement de percepcions emmagatzemades en la memòria) com la motivació (els afectes o sentiments considerats com a passions) es consieren fruit de l’acció material de l’entorn sobre l’ànima (l’ànima rep passivament aquestes dades), mentre que la conceptualització i l’acció lliure és fruit de l’acció immaterial pròpia de l’ “ànima racional humana”.

Això és possible perquè l’ànima és espiritual i independent

d’allò material. Aquesta concepció, però, està avui dia completament al marge de la ciència. Però aquesta manera de situar el coneixement i la voluntat i la llibertat continua estant molt present en les creençes socials. “Hi ha moments en els quals un home ha de lluitar, i hi ha moments en els quals ha d’acceptar que ha perdut el seu destí, que el vaixell ha sortit, que només un il·lús seguiria insistint”, segons Albert Finney a Big Fish.

Actualment, es considera que una activitat essencial de qualsevol individu en la seva relació amb el seu entorn és captar o processar informació sobre tot el que l’envolta. Aquest principi fonamental situa l’activitat humana del conèixer en l’àmbit general propi de tots els èssers de la natura. El coneixement, en el cas de l’home, consisteix en la seva activitat relativa a l’entorn que el permet existir i mantenir-se i desenvolupar-se en la seva existència. El cas específic humà inclou l’aspecte social i el cultural. “No es veu bé amb altra cosa que amb el cor, el que és essencial és invisible als ulls”, va dir Tom Hanks a Forrest Gump.

Avui dia es considera que el coneixement és, a priori, independent de qualsevol experiència, veritat universal i necessària; i que a posteriori deriva en l’experiència dels sentits (pot rebutjar-se sense necessitat d’una contradicció). Pot ser codificat si es pot emmagatzemar o especificar formalment de tal manera que no es perdi cap informació. Pot ser públic si és fàcil de compartir. Pot ser local quan es creua amb la localitat espaial i l’ecologisme. Pot ser orientat si fa referència a les relacions causals entre conceptes o axiomàtic quan es refereix a explicacions de causes finals o a priori de successos. Pot ser explícit si pot ser transmès d’un individu a un altre a través d’algun mitjà de comunicació formal. Pot ser empíric si s’obté de l’experiència.

O pot ser cultural quan en una organització es fan servir termes, nomenclatures i procediments que hagin estat acordats internament. I el millor de tot, és que pot existir en un àmbit individual o col·lectiu. A Seven Morgan Freeman deia: “L’apatia és la solució, és a dir, resulta més fàcil abandonar-se a les drogues que enfrontar-se a la vida, robar el que hom vol a guanyar-s’ho, pegar a un nen que educarlo. L’amor requereix esforç, treball”.

Igual que el coneixement, no?

“Jo només sé que no sé res”, va dir el filòsof. La frase està molt bé, però jo em quedo amb la del meu amic Pepe, que té com a filosofia de vida la sentència que assegura que el saber no ocupa lloc. Ho diu ell, que té més de 800 metres linials de prestatgeries plenes de milers de llibres en un pis de 70 metres quadrats. Una vegada li vaig preguntar si els havia llegit tots i, sense immutar-se, em va respondre: “No, home, no, hi ha dos o tres que encara no he tingut temps de llegir”. Com va dir Walter Matthau a El genio del amor, “prefereixo un optimista boig que un pessimista assenyat”.

José Antonio Pilar és escriptor i periodista

BENZINA_19

Passin i mengin!

Avís pels gurmets sense manies: s’acaba d’inaugurar al Raval de BCN un restaurant efímer que no deixarà indiferent ningú. Al menjar, menjar, s’hi menja poc, però

Sergi Ots

Copacabana , hi embasta un espectacle que,

com a mínim –i ja és molt- et garanteix marxar a casa amb un agradable regust al paladar. Un xou difícil de catalogar, que fusiona, en un entorn poc habitual, diferents disciplines, com el teatre gestual, la cuina en directe, el circ, el mim, el cabaret, la manipulació d’objectes i la música. Els aficionats a noves experiències tenen una cita a la Biblioteca de Catalunya, del 4 de novembre al 5 de desembre.

Per Oriol Osan Fotografia d’Eva G. Alcántara

S

ergi Ots (Santa Coloma de Gramenet, 1985) reivindica la perifèria i reivindica la seva ciutat. Els municipis que envolten la cosmopolita (?) Barcelona, allà on comencen i acaben les línies de metro, quan surten a la premsa sovint és per escàndols de corrupció urbanística o per problemes derivats amb la immigració, com si la gran capital quedés exempta d’aquestes foteses! Però si es busca, la perifèria també té el seu glamur i les seves sorpreses. Hi ha artistes anònims, involucrats fins al moll de l’os, que fan coses admirables, només cal que algú es prengui la molèstia de trobar-los i exaltar-ne les seves virtuts. Ots n’és un d’ells.

El proper 30 de novembre farà els 25 anys, i els farà damunt l’escenari. Malgrat la seva insultant joventut, arrossega una trajectòria professional que tira d’esquena: el seu primer bolo professional el va fer als 13 anys, fent de xanquet, en una gira amb furgoneta pel País Basc, amb la família, i va acabar integrat al poderosíssim Cirque du Soleil (fent gira per Japó i Austràlia amb l’espectacle Dralion), La Fura dels Baus, El Gran Teatre del Liceu, i als Comediants, on continua, entre moltes altres companyies i activitats.

“Feia molt de temps que treballava amb companyies i espectacles macro”, explica Ots: “Al Cirque du Soleil érem 4.000 persones cada dia, fent dues funcions al dia! I arriba un moment en què amb tanta gent, tot es difon i quedes dispers. No aplaudeixen el teu treball, sinó el d’un nom potent, una marca, BENZINA_20

en aquest cas, Cirque du Soleil. Amb Comediants passa una cosa similar: També fem molts macros, amb espectacles de carrer que reuneixen set o deu mil persones... I jo feia molts anys que vivia fora de Barcelona, i tenia moltes ganes de tornar, canviar, i de fer una cosa més petita, més íntima. En definitiva, tenia ganes de fer la meva pròpia història”.

Així que el gener del 2009 va crear la seva pròpia companyia, Ponten Pie, i va idear el seu primer espectacle, aquest Copacabana que ara podrem degustar a la Biblioteca de Catalunya. Un espectacle que ja fa més d’un any que volta per Espanya, per Irlanda, per Anglaterra i per França però que, sorprenentment, encara no havia aterrat a Barcelona, ni pràcticament al nostre país, exceptuant la Fira de Tàrrega, on va guanyar el premi “Laboratoris de Creació’09” i al Festival Escena del Poble Nou, on es va endur el premi al millor projecte escenogràfic NOF’09. A part, és clar, de fer un bolo al perifèric Teatre Sagarra de Santa Coloma, escombrant cap a casa, “per raons òbvies!”.

Copacabana no es pot etiquetar. És circ, cabaret, clown, titelles, teatre contemporani?

L’actor i director reconeix que no és un espectacle de sala pur i dur, sinó que té molts elements de teatre de carrer, cosa que li agrada, i que fa que es converteixi en una mena de laboratori de nous llenguatges escènics, tota una declaració d’intencions. La premissa és molt simple: tres cuiners de pa sucat amb oli –la Rita (Natàlia Méndez), la Laura (Emilie De Lemos) i en Marco (el mateix Ots)–, intenten tirar endavant un restaurant atrotinat amb els pocs recursos que tenen.

Els mesos passen i ningú entra al Copacabana, fins que una nit, per sorpresa, un grup de noranta comensals s’hi presenta i, malgrat no tenir menjar suficient ni taules per a tothom, els tres xefs intenten trobar una sortida honrosa a una situació caòtica.

El públic assisteix a l’espectacle, per tant, com a client del restaurant, i no com un espectador habitual. A mesura que la vetllada avança, l’espai es va transformant en un autèntic cabaret. D’aquesta manera, la Companyia busca endinsar l’espectador en un món on la realitat i la teatralitat es barregen constantment. Tot, encapsulat en una hora i quinze minuts de sorpresa i diversió.

“El públic està en contacte directe amb l’actor, pot mirar-lo directament als ulls, veu com sua, com respira...”, explica Ots. Això fa que cada bolo sigui molt diferent segons el

públic que hi hagi, perquè no hi ha un guió tancat, fet que proporciona una frescor inaudita.

La gran novetat és que l’espectacle incorpora la cuina en directe. “Però que quedi clar que el públic no ve a sopar, no és un sopar! És un espectacle que té un component que és la cuina”, puntualitza en Sergi, amant confés dels fogons. Ponten Pie ha comptat amb la col·laboració i assessorament del cuiner Víctor Quintillà (que va fer una estada al Bulli), amic de la infància d’Ots, natural també de Santa Coloma, i que regenta un restaurant, el Lluerna, “espectacular, de cuina d’autor” al mateix municipi. “Li vaig proposar, va acceptar de seguida la idea, i vam estudiar què podíem fer com a plats, basant-nos en la sanitat, i anàvem provant, fins que ens vam quedar amb allò més visual”.

Aquesta multidisciplinarietat ha fet possible que Copacabana s’hagi pogut programar arreu, perquè encaixa en molts formats.

De fet, Ponten Pie ha treballat més a fora i la prova és que l’espectacle ha trigat més d’un any a arribar a Barcelona. “Ha anat així”, resumeix Ots. “No m’agrada dir-ho –continua–, però està costant molt treballar a Catalunya. Ens pensàvem que aquí s’apostaria per una obra innovadora i sorprenent, però estem treballant més a la resta d’Espanya, fins i tot en poblets que ningú coneix però que arrisquen per una proposta com aquesta. No sé si em molesta, em decep o em sorprèn, però sap greu. No és que no apostin per nosaltres, però el cert és que a nivell europeu estem nominats a molts premis, i aquí, que es presumeix de la creació contemporània i tota la pesca, no trobem cabuda enlloc! I si realment Catalunya no està apostant per les companyies joves i de casa? Ens hauríem de plantejar què passa”.

Potser per això l’estrena a Barcelona, “important i potent”, se l’agafen amb molta il·lusió, i alhora com un gran repte, ja que estaran cinc setmanes en cartell.

“L’espectacle és molt difícil de concebre si no tens públic. Sense públic, no existeix!”, argumenta l’autor, amant dels silencis i les pauses. Que s’animin, doncs, els comensals, devots de les sensacions diverses! I que no pateixin: no cal que es portin la carmanyola, perquè al Copacabana s’hi serveix alguna cosa més que crispetes. Tampoc cal que ho entenguin tot. Amb disfrutar-ho n’hi ha prou. Relaxin-se, per tant, passin... i, si poden, mengin. L’objectiu és gaudir d’una estona agradable.

El dia 7 de Juliol

Laffage ,

Nagore

estudiant de

segon curs d'infermeria a la Universitat de Navarra, s'arreglà i sortí al carrer -acompanyada d'unes amigues– disposada a donar la benvinguda a l'esperat San

Fermín. Amb el mocador vermell al coll, Pamplona era una riuada de festa, desinhibició i alegria.

Convereses amagades o cridades, corredisses i carícies, encontres i desencontres, sang accelerada i distorsió. Per què no convidar les amigues i el germà tenint un pis d'estudiant com aquest? Per què declinar la possibilitat d'una coneixença mútua si la nit és tan agradable? I unes quantes hores després la van trobar morta en una zona boscosa prop d'Orondritz, a la vall d'Erro, a 35 Km de Pamplona.

Per David Caño

A

les sis del matí del dia 8 de Juliol Nagore Laffage i les seves amigues es creuen amb José Diego Yllanes, psiquiatra resident a la clínica universitària de Navarra, i com ve sent normal en els Sanfermines inicien una animada conversa.

Nagore coneix de vista José Diego perquè els dos coincideixen a la mateixa clínica, on ella fa pràctiques. Finalment, decideixen deixar el grup i marxar plegats a un pis propietat del psiquiatra. El que passarà a partir d’aquí només ho pot explicar ell, però ja no li interessa fer-ho.

RECONSTRUCCIÓ DEL CAS Durant els setze mesos que han transcorregut des de l’assassinat de Nagore a la sentència del jurat popular, s’ha intentat reconstruir uns fets que només compten amb les proves físiques aparegudes i l’estratègia de la defensa del jove acusat. Ningú més que José Diego Yllanes sap què va passar aquella BENZINA_22

matinada. Les càmeres de seguretat d’un caixer ens mostren les últimes imatges de Nagore agafada de la cintura pel psiquiatra però aquí es difumina la història. Què va induir a aquesta noia de vint anys a pujar al pis de José Diego Yllanes? Què va passar perquè el passadís, el menjador i el bany del domicili apareixin tacats de sang? Quan va fer el tomb la situació? Per què s’han trobat els pantalons, el sostenidor i sobretot el tanga (per tres llocs) que duia la jove estripats? Hi va tenir alguna cosa a veure el fet que el jove tingués parella estable? Que estigués immers en una carrera professional d’èxit? Que no pogués acceptar la negativa d’una jove menor que ell?

Perquè malgrat, i això només és una hipòtesi, la jove pugés al pis per pròpia voluntat, cal afirmar amb tota la rotunditat del món que ningú no pot obligar ningú a actuar o a quedar-se en un lloc contra els seus desitjos. I menys de forma violenta. I això és el que està provat, a partir de la seva pròpia declaració, que va fer José Diego

Yllanes. No sabem com van transcòrrer els fets, ja que el jove de 27 anys diu haver-ho oblidat tot producte d’un estat d’embriaguesa, però el que sí que és del tot cert és que el cos de Nagore va aparèixer amb evidents hematomes i cops per tot el cos, amb el dit índex tallat per impedir la identificació i, tal com van determinar els forenses, amb el gest d’una mort per estrangulament i asfixia.

Durant el judici també es va saber que l’agonia fou llarga. Després de ser colpejada repetidament, i en un estat d’indefensió absoluta, Nagore aconsegueix trucar al 112 per demanar ajuda –el seu fil de veu és una de les coses més punyents que es van poder sentir durant el judici. Possiblement, després d’aquesta trucada, és asfixiada pel psiquiatra amb només una mà.

A partir d’aquí, què farà el jove psiquiatra? Lluny de penedir-se dels fets, intenta impossibilitar la identificació del cadàver (d’aquí el tall del dit índex) però se li fa molt difícil. Seguidament, amaga el cos de Nagore sota d’un llit i es dirigeix a la Clínica

Universitària de Navarra per aconseguir el telèfon d’un amic –que casualment té un 4X4. I aquí rau l’error més important de José Diego Yllanes. Malgrat confiar en l’amic i preguntar-li si havia vist la pel·lícula Very bad things, no va comptar que l’estava implicant en un fet delictiu de primera magnitud i que ja no hi havia volta enrere. L’amic li diu que no el delatarà perquè l’acompanyarà a comissaria però ell s’hi nega tot amenaçantlo que si parla se suïcidarà. Hores més tard, José Diego Yllanes, recollirà el cotxe del seu pare, abandonarà el cos i les pertinences –uns metres enllà– de Nagore i netejarà el pis.

Quan uns veïns de la zona troben el cos mort de Nagore i donen l’avís a la policia foral –i el company de clínica també confessa la trucada del jove Yllanes– comencen a encaixar les peces i el psiquiatra acorralat confessa el crim.

HOMICIDA O ASSASSÍ?

Així doncs, i amb la confessió de José Diego Yllanes, tot el judici va girar entorn a convèncer al jurat popular que fallés en pro d’un homicidi i no d’un assassinat –i així reduir la condemna. La durada dels fets –més de tres hores–, la violència extrema en què va morir Nagore –fugint a diferents estances del pis i perseguida per Yllanes fins que la va estrangular, la trucada d’auxili– prova que evidenciava que no havia estat una mort ràpida i fortuïta, els esforços de l’acusat per eliminar el cos i les proves físiques de l’assassinat, l’acusació particular, la del fiscal i les quatre acusacions de les diferents admi-

nistracions públiques, la condemna jurídica i moral que mereix la violència de gènere, l’esforç de la família per mediatitzar el cas i crear un estat d’opinió favorable... Tot feia pensar que el jurat popular consideraria que José Diego Yllanes era un assassí però incomprensiblement les sis dones i els tres homes que formaven el jurat popular van determinar que era un homicida amb l’agravant “d’abús de superioritat”.

Una condemna de 12 anys i 6 mesos –la màxima que podia demanar el fiscal– i dos recursos d’apel·lació. Un de la defensa demanant que es retiri l’agravant i que la condemna es redueixi a set anys. I el de l’acusació i les institucions públiques que reclamen que es reconsideri l’assassinat i se li pugui aplicar una condemna d’aproximadament vint anys.

NAGORE: LA PEL·LÍCULA Vuit-cents són els metres que separen el pis d’Helena Taberna –directora de pel·lícules com Yoyes, Extranjeras o La Buena Nueva– de l’escenari del crim. I ella, com qualsevol altra veïna de Pamplona, va quedar glaçada al sentir la notícia punxant que va esclatar en aquell San Fermín. Fou en aquell mateix moment que la directora navarresa es preguntà com podia contribuir en aquesta història i es plantejà un projecte com aquest.

Després de descartar la ficció i la sèrie televisada es decantà pel documental i es posà en contacte amb Asun Casasola, la mare –coratge– de Nagore.

El documental, doncs, ens ofereix dues línies ben marcades. Per una banda, presen-

ta el cas de Nagore –mostra la reconstrucció dels fets, les proves visuals i sonores, les imatges del judici (el President del Tribunal va decidir que tot el judici podia ser retransmès pels mitjans) i per altra, introdeix una vessant més emocional a partir de les anècdotes i reflexions dels familiars i amics de la víctima– element que té un efecte gairebé terapèutic i d’homenatge.

Al documental no apareixen declaracions dels familiars de José Diego Yllanes però sí del seu advocat. Helena Taberna admet que va descartar la família de l’acusat ja que volia plasmar la realitat tal i com s’havia viscut i que també volia respectar la postura d’anonimat que havia pres la família.

En definitiva, volia que l’espectador es posés a la pell dels membres del jurat popular tot rebent els inputs i la informació de la qual disposaven per prendre una decisió tan transcendental com aquesta.

ALGUNA CONCLUSIÓ I MOLTS DUBTES Al finalitzar el visionat del documental el primer dubte que se’ns presenta és si un tribunal popular és el més indicat per jutjar un cas com aquest. És sabut que ni la defensa –espantada pel ressò mediàtic que havia adquirit el cas a Euskalherria– ni l’acusació estaven massa d’acord amb aquesta elecció.

Fins a quin punt es influenciable, manipulable, un jurat de no experts? A més, quin és el sistema de majories que hauria de donar-se perquè la sentència fos realment justa?

Serveix un quatre contra cinc o cal que la majoria sigui àmplia? Realment van estar

“

Vuit-cents són els metres que separen el pis d’Helena Taberna -directora de pel·lícules com Yoyes, Extranjeras o La Buena Nueva- de l’escenari del crim. I ella, com qualsevol altra veïna de Pamplona, va quedar glaçada al sentir la notícia punxant que va esclatar en aquell San Fermín.

BENZINA_24

”

aïllats les 24 hores des de la composició del jurat fins a l’anunci de la sentència, o hi pogueren haver elements externs que condicionessin la presa de la decisió? No resulta inexplicable que en un cas evident d’assassinat per motivacions sexuals i de violència de gènere un jurat compost majoritàriament per dones prengui una decisió com aquesta?

I aquesta pregunta ens duu al segon dubte. La majoria de familiars i amics ens presenten Nagore com una jove de caràcter fort, de conviccions clares, segura dels seus actes i les seves eleccions. Si Nagore hagués cedit davant les pressions de José Diego Yllanes no estaria viva encara? És evident que hi hagué un primer interès de la jove cap al psiquiatra i que enmig de l’encontre canviaren les coordenades. Però si Nagore no hagués avorrit tant la submissió i la subordinació no ens podria estar explicant ara els fets concrets d’aquella nit? No és aquesta sentència una clara derrota dels arguments dels qui reclamem la igualitat i el dret de totes dones a decidir per elles mateixes què fan o deixen de fer amb el seu cos? No és una trista ensenyança a les joves d’aquest país que val més la pena ser submises que rebel·lar-se contra la violència masclista? No és una nova mostra de la indefenció legal en la qual es troben les víctimes de l’abús repugnant producte d’un excés de força? No és una nova injecció de temor que els defensors de l’ordre agraeixen?

I aquest darrer dubte ens duu una tercera pregunta. Si fins ara l’imaginari popular ens deia no marxis amb desconeguts, vigila amb qui et relaciones... no introdueix aquest cas un nou element a debat? José Diego Yllanes era un jove prometedor, amb un currículum admirable, de família benestant, d’ofici respectable... han pesat tots aquests elements en la decisió del jurat popular? No oblidem que durant el judici se li va preguntar a la mare de Nagore si la seva filla era “lligona” però es va obviar que l’acusat reconegués que tenia nòvia formal i que no era la primera vegada que cometia una infidelitat.

I això admetent que la funció del jurat és realitzar judicis morals i no penals. Hauria estat la mateixa la sentència si l’acusat hagués estat un jove precari, d’infància difícil, família depauperada i barri miserable?

Ha estat aquesta una victòria d’Eduardo Ruiz de Erenchun –el penalista més conegut de Pamplona i professor de la mateixa universitat on estudiava Nagore Laffage?

Hauria estat diferent la sentència si l’advocat hagués acceptat dur el cas de l’acusació –també se li va proposar– i no de la defensa?

I una quarta pregunta producte de tant dubte. Com pot, moralment, un advocat com aquest –excel·lent professional– dubtar de la convicció d’una mare (i en extensió de

la seva família) al sentir les lleus exclamacions d’auxili de la seva filla? I el que és pitjor com s’ho poden creure els membres d’un jurat que han escoltat els gemecs? Com pot un advocat com aquest dirigir-se amb tota la fredor del món davant d’una càmera i recriminar les exigències econòmiques compensatòries de l’advocat de la família? Malgrat que una mare (la de l’acusat) vulgui protegir el seu fill –emparant-se amb el seu dret a mentir– afirmant que no recorda la trucada d’un dia tan important com aquell però sí recorda que l’ampolla de rom era plena –el pèrit va reconèixer que ni Nagore ni José Diego havien obert l’ampolla aquella nit.

Com pot un jurat no prendre en consideració totes aquestes contradiccions? Quins arguments o motius han dut als membres del jurat popular a arribar a aquestes conclusions?

El documental respon algunes d’aquestes preguntes però moltes altres queden sense concreció, i el que és pitjor, aviat seran oblidades per la majoria. Potser, acostumats com estem als documentals de Joaquim Jordà –el referent més immediat és De Nens–, es troba a faltar un posicionament més clar de la directora. Introduint elements d’investigació més punyents, gratant més la pols superficial que ja ha sortit a la majoria de mitjans de comunicació i intentant aprofundir en els fets, el caràcter de José Diego Yllanes, la seva família. A nivell formal també s’hauria pogut ser més ambiciós, malgrat que aquest documental sigui més informatiu que creatiu.

Amb tot, també és cert i lloable, l’oportunitat que Helena Taberna ha donat a la família per tal que poguessin parlar, recordar, donar a conèixer la seva estimada Nagore. Aquest és, sense cap mena de dubte, un homenatge pòstum. Però repeteixo, potser hauria estat més valuós cinematogràficament i també per la família, un documental que desemmascarés la defensa, els criteris del jurat popular i el futur de José Diego Yllanes.

Perquè en un cas com aquest és molt fàcil la falsa objectivitat informativa però el que és difícil és prendre una postura clara, ferma, posicionar-te, investigar els rumors (és cert que la família Yllanes té possibilitats d’oferir un bon futur a José Diego a l’altra banda de l’Atlàntic?), demanar als membres del jurat popular que argumentessin la seva decisió... parlar amb José Diego Yllanes i la seva família un cop coneguda la sentència... d’això en Joaquim Jordà n’era un mestre.

Com et trobem a faltar, Joaquim!!!

Nagore s’ha pogut veure a la Seminci de Valladolid i s’estrenarà a les sales comercials a partir del 12 de novembre

BENZINA_25

La veritat, no sé ni com començar a escriure el que sento des d’aquell 7 de juliol. Per ser sincers, aquell dia va canviar la meva vida i la de tota la família. Des d’aleshores ni som els mateixos ni ho serem. Tenim un buit enorme, impossible d’omplir. És aclaparador pensar com et pot canviar tot d’un dia per l’altre, de tenir germana a no tenir-la; tot per un home, algú de qui mai no havia sentit parlar, però de qui mai no em podré oblidar: José Diego Yllanes Vizcay. Un home que pels seus actes sabia el que feia i com fer-ho.

Només pensar en com va actuar m’esgarrifa.

Possiblement li hauria sortit tot bé si no hagués estat gràcies a dues persones: Guillermo Mainer, qui el va denunciar a la

vaig creure. A partir d’aleshores no van ser més que estratagemes i teatre de la defensa per tractar de reduir anys de condemna, aconseguint que semblés un circ televisiu en lloc d’un judici per assassinat. En la meva opinió, ni el jutge, ni el fiscal, ni els lletrats haurien d’haver permès certes frivolitats.

Hauria d’haver estat seriós, però no ho va ser.

Però hi ha més, i és que, a diferència d’altres països, l’acusat pot mentir al seu favor i els familiars tenen dret a no respondre, cosa de la qual va semblar no assabentar-se el jurat, doncs una de les proves, potser la més important, la de la trucada de telèfon, va ser absolutament menyspreada. A partir d’ella, s’extrau que hi pot haver traïdoria. Però aquesta prova és rebutjada, després que uns experts diguessin que era veu de

fil de veu. No era més que la veu d’algú que era a punt de morir, exhausta i colpejada pertot arreu. Per a més inri, l’advocat d’en José Diego arriba a esmentar que qui va trucar podria ser l’Yllanes, però, per on se sustenta aquesta teoria si més tard, el propi José Diego, amenaça el seu amic Guillermo Mainer amb què si el delata a la policia pujaria al tercer i se suïcidaria?

Cada dia que transcorria ens feia sentir, en certa forma, alleugerits després de més d’un any d’espera perquè l’assassí de la meva germana fos jutjat. Però els membres del jurat no en van tenir prou amb escoltar el relat dels fets, ni amb escoltar la seva veu, ni amb contemplar les imatges del cos de la meva germana embolicada en bosses d’escombraries, ni el seu rostre desfigurat pels cops que va rebre, ni el seu cos mutilat per

policia (malgrat que en José Diego l’advertís que si ho feia se suïcidaria), i la dona que va trobar la Nagore, que gràcies als seus gossos va descobrir el cos i va avisar la policia. Tot i que gràcies a un jurat popular completament inexpert, manipulable i influenciable, a qui s’adverteix que davant de qualsevol tipus de dubte s’ha de posicionar a favor de l’acusat, aquest home en pocs anys serà al carrer. I és que, lamentablement, els magistrats, quan es troben amb una sentència basada en el veredicte d’un jurat popular, són extremadament remisos a tornar a jutjar-los. Així que, per molt que es recorri, no es jutjarà per les proves i fets provats per policia, forenses i psicòlegs, sinó pel que el jurat popular va voler entendre.

Amb franquesa, durant el judici hi va haver moltes coses que no em van agradar gens, però estava esperançat, ja que després de l’exposició i reconstrucció dels fets per part de la policia foral estava tot vist. O això

dona i la meva mare reconegués la veu de la Nagore. Així com ella la va reconèixer, puc jurar que no tinc cap dubte que aquella era la veu de la meva germana. Van al·legar que no va ser ella qui va trucar perquè no hi havia traces de sang al telèfon. Sembla que cap d’ells no es va adonar de les circumstàncies en què es trobava la meva germana, la qual cosa probablement li va impedir mantenir el telèfon enganxat a la seva cara. Així que, segons el jurat, va ser en José Diego qui va trucar. Per a aquells que llegiu això, segons abans de la trucada realitzada al 112, la mare d’en José Diego el truca al mòbil. La trucada dura nou segons. L’anecdòtic és que en el judici la mare no recorda la trucada, no recorda ni si es va despenjar el telèfon (aferrant-se al seu dret a no contestar).

Segurament va ser la Nagore qui va agafar el telèfon en sentir-lo sonar i, en veure que la mare d’en José Diego no l’anava a ajudar, va trucar al 112. Tots vam poder escoltar el seu

tal de retardar la investigació. Podria intentar fer una descripció completa del que Yllanes va fer amb ella, però no he pogut suportar el conèixer tots els detalls.

Aleshores, què és el que els feia falta?

Des del dia de l’assassinat, tots els que formem en algun moment part d’ella hem canviat. Jo era el seu germà gran i l’estimava amb bogeria; sabia que l’estimava, però mai me’n vaig adonar de com fins que la van arrencar de la meva vida. Tenia cura d’ella, la protegia, intentava que no cometés errors o fes estupideses que jo podia haver fet abans, tot i que sempre haguessin estat petites ximpleries. Per la seva personalitat, valors i maneres d’afrontar la vida, estic i estaré molt orgullós d’ella. Si ell la volia violar, o el que fos que el va enfurismar davant de la seva negació, si ella s’hagués deixat, si no hagués tingut aquesta forma de pensar de la qual estic tan orgullós, avui la Nagore seria aquí, amb un mal record, però hi seria.

CARTA OBERTA A BENZINA de Javier Laffage

BENZINA_26

Recordo perfectament aquell 7 de juliol.

Era a la platja amb uns amics i vam quedar en anar l’endemà a Sant Fermí. La Nagore m’havia estat insistint en què aprofités que ella tenia pis, que podíem quedar-nos a dormir a casa seva, per la qual cosa aquella mateixa nit, després de sopar, la pensava trucar per dir-li que l’endemà hi aniríem. Però mai vaig poder ni podré parlar amb ella. En aquell instant obria la porta de casa quan la meva mare em va trucar al mòbil gairebé cridant “ens l’han matat, ens han matat la Nagore”. Em vaig quedar glaçat, vaig llançar el mòbil contra la paret, vaig tancar la porta i des de llavors no he tornat a ser el mateix.

No hi ha dia en què no la recordi, no hi ha nit que no li enviï un petó de bona nit i li demani que no es preocupi per nosaltres, que sigui on sigui gaudeixi del que entre nosaltres no la va deixar gaudir ni viure un desgraciat. Tenia tan sols vint anys, una família i uns amics que l’estimaven i recolzaven en tot. Tenia moltíssimes ganes de viure, però sobretot tenia dret a fer-ho i gaudir-ho, però en José Diego Yllanes no la va deixar.

Aquell dia no solament va morir la Nagore, va morir una família. És evident que continuem vius, però des de llavors l’ambient que hi ha a casa no és el mateix.

Cadascú l’afronta d’una manera diferent. La meva mare necessita parlar de la Nagore a tothora. Suposo que sent que l’únic que pot fer per les dues és mantenir el seu record viu.

Al meu pare i a mi ens passa el contrari. A ell li ha canviat el caràcter completament.

Abans era un home tranquil, a qui amb prou feines el molestava res, i ara converteix qualsevol ximpleria en una discussió. Cap hem après a portar-ho de millor o pitjor manera,

però ens estimem i s’ha de viure amb això. I és que saps que absolutament tot ha canviat: coses tan simples i que donaves per fetes com la que els teus fills tinguessin una tieta, o tenir nebots, o infinitat de petits detalls als quals probablement la majoria no atén, saps que ja no seran possibles.

Quant a mi, noto que jo també he canviat. Ara em preocupo per coses que abans ni tenia en compte. Temo un simple viatge amb cotxe en el qual vagin els meus pares. Sembla una ximpleria, però ja he perdut la meva germana i em terroritza la idea de perdre’ls a ells també. Sento un buit enorme i la recordo en qualsevol moment. No suporto ni tan sols que els meus amics parlin de les seves famílies, i menys dels seus germans o germanes, perquè tot ho associo a la Nagore i sé que ella no tornarà. Ho noto fins i tot a les pel·lícules que veig, sobretot si algú mor estrangulat, o simplement quan hi ha un mort, o fins i tot quan es trenca alguna família. La veritat és que és una forma rara de viure. Quan surto al carrer i veig la gent que sé que la va conèixer i va formar part de la seva vida, i quan m’adono que no són pocs, perquè sempre et creues amb algú, fa mal, fa mal perquè em recorda la Nagore i em pregunto per què, per què la va matar, per què sembla que s’hagin encarregat de jutjar un altre cas enlloc del de la meva germana, per què la justícia no rectifica. I és quan m’adono que amb totes aquestes preguntes és difícil seguir endavant. Però sempre hi ha algú que en els moments més fluixos t’empeny i t’ajuda a fer un pas.

Gràcies a ells i a tots els que ens han recolzat, hem aconseguit recuperar una part de les nostres vides. A totes aquestes persones, simplement donar-los les gràcies.

La mosquitera (o un suc de llimona sense sucre) Aquesta va ser la comparació que féu el productor Lluís Miñarro quan li van preguntar per la pel·lícula

La mosquitera

en la Seminci de

Valladolid. I penso que la metàfora és encertada. Perquè el segon llargmetratge del director Agustí Vila ens ofereix l’ensulsiada d'una família -gens tipus- i la seva reconciliació. Entremig coneixerem l'amic del fill únic (Àlex Batllori), la germana de la mare (Anna Ycobalzeta), els avis (Geraldine Chaplin i Fermí Reixach) i la noia del servei (Martina García).

Per David Caño

D

iu Jesús Lizano en un dels seus poemes més coneguts “ A mi me gustan las personas curvas / las ideas curvas / los caminos curvos / porque el mundo es curvo / Y la tierra es curva... A mi me gustan las personas curvas / Y huyo, es la peste, de las personas rectas.

Així doncs, penso que el poeta admiraria els personatges de La Mosquitera. Perquè una de les virtuts més destacables de la pel·lícula és fugir dels personatges plans i injectar els mil matisos de l’ésser humà a cadascun d’ells. En la família que ens presenta Agustí Vila no hi ha bons ni dolents. No hi ha els sensibles contra els grollers, o els autoritaris que sotmeten els obedients, o els egoistes que subordinen els estimats. Tots els personatges de La Mosquitera desperten una tendresa amarga i alhora una repulsió exquisida i aquest, com ja he dit, és un dels grans encerts del film (potser l’excepció que confirma la regla seria l’àvia malalta d’Alzheimer).

Com s’ha pogut arribar a conviure amb set gossos i tres gats en un pis de Barcelona?

Quan fou que la protecció maternal (Emma Suárez) es convertí en subordinació? Quan una qualitat com la sensibilitat i l’estima pels animals es tornà malaltia? Per què no vam adonar-nos del forat profund que la distància anava obrint entre nosaltres?

Aquestes són les preguntes que ens assalten en les primeres seqüències del film.

Un fill (Marcos Franz) que recull animals del carrer i es troba immers en l’obscur atzucac de tota adolescència. Una mare il·lustradora que no pot publicar i viu per sobreprotegir el fill amb totes les seves forces. Per

amor. Un pare deslegitimat i sol que conviu amb el rebuig i la seva pròpia impotència.

Un dona jove del servei que claudica per necessitat fins arribar a enamorar-se. Una tieta aprenent de mare soltera, llunàtica i amant de la disciplina. I un avi ventríloc que juga amb l’àvia malalta.

Aquest seria el resum i la columna vertebral d’aquesta comèdia dramàtica d’Agustí Vila. O hauríem de dir d’aquest drama absolutament còmic?

ELS CONFLICTES Però la pel·lícula no només ens presenta aquests personatges hiperbòlics que viuen amb naturalitat i realisme sinó que introdueix una sèrie de conflictes que es troben ben presents en les formes de vida actuals.

Qui té la recepta perfecta per educar els fills? Aquí ens ofereixen dues formes radicalitzades. La mare que ho consent tot per aconseguir l’estima incondicional del fill, i la mare que des de la infància vol introduir el compromís, la coherència, la disciplina, la conseqüència... Una mare capaç de tallar els cabells a la filla perquè aquesta també ho ha fet a la nina o que obliga a la filla a menjarse el tercer gelat de xocolata perquè senzillament l’ha demanat i se l’ha d’acabar (això sí, després l’ajudarà a vomitar amb carícies i petons). En aquest sentit, també cal destacar una de les primeres converses entre les dues germanes: “Malgrat haver-li tallat els cabells o haver-li donat un tranquil·litzant –la seva filla té sis anys– perquè la noto molt nerviosa no l‘he pegada mai”. No us sembla un bonic exemple d’una aplicació metodològica tan estesa com errònia? I amb això no vull dir que s’hagi de tornar al càstig físic contra els infants (que considero abominable) sinó que moltes vegades s’ha adoptat un model pedagògic interessant però s’ha aplicat de forma molt errònia.

I relacionat amb aquest primer tema trobem el segon conflicte. La mare que de tant justificar, acceptar i posar-se a la pell del fill ha volgut esdevenir amiga –amb totes les contradiccions que això comporta. És d’aquesta manera que es pot entendre l’escena del dinar, la borratxera compartida amb el fill i l’amic d’aquest, i la posterior relació sexual que acabarà amb violència.

Un tercer conflicte ben present en els nostres dies és el distanciament de la parella protagonista i el posterior refugi del pare en la noia del servei. Quantes baralles han vingut provocades per maneres distintes d’entendre l’educació dels fills, per problemes de convivència familiar, per creació de mons paral·lels com a refugi? I és en aquest sentit, que també sorprèn l’elecció final del pare (Eduard Fernàndez). Quan sembla que ha complert els seus desitjos més íntims, que ha

Fotograma de La Mosquitera.

aconseguit una situació familiar envejable, que torna a gaudir de la credibilitat que qualsevol pare pretén... rep una trucada i ho deixa tot per retornar a la cova fosca i carregada que l’ofegava. No és aquesta una decisió inesperada, caòtica, sorprenent i meravellosa? Un gir de guió esplèndid. Gairebé tan esplèndid com el rol que ha adoptat l’avi després de tants anys de convivència amb la companya.

I el quart conflicte és el nihilisme del fill i el seu flirteig amb les drogues per amor als animals i cert despit. Descobreix que ha estat covard a l’hora de no oferir estima a un gat que agonitza, descobreix que la seva mare té relacions sexuals amb el seu millor amic, descobreix com un dels seus gossos estimats llepa el preservatiu usat que regalima frustració. I és en aquest punt on no puc deixar de destacar l’escena de Collserola, on s’atropella tres vegades el porc senglar perquè no pateixi.

REALISME HIPERBÒLIC És evident que Agustí Vila es deixa influenciar per Luís Buñuel. Només ell era capaç de presentar els personatges i situacions més surrealistes amb la naturalitat fresca de la vida quotidiana. Com si no passés res. Una altra de les influències que es poden apreciar a la pel·lícula és la de l’Àlex de la Iglesia més

esbojarrat i àcid; i potser també hauríem de connectar-la (malgrat que el to sigui molt diferent) amb aquella joia francesa que ens va regalar Arnaud Desplechin fa un parell d’anys: Un conte de Noël.

Conclusió. És dins un enfocament exagerat, a voltes caricaturesc, dut a l’extrem, que hem d’acollir la proposta d’Agustí Vila.

Evidentment, que un sopar com el que se’ns ofereix al final de la pel·lícula (només de veure la gent asseguda a taula ja fa riure) és impossible. Però no ho era també aquell magnífic dinar caòtic que ens va regalar Thomas Vinterberg a Festen?

En aquesta combinació rau l’èxit del film i per això el recomanem. I perquè també estem convençuts que passareu una bona estona al cine. I perquè posteriorment us oferirà bones converses i debats. I per l’elecció dels actors i el seu treball. I perquè obre una nova línia de cinema fet a casa, i això sempre és una bona notícia. I perquè...

La mosquitera ha guanyat el gran premi (millor pel·lícula) del Festival de Karlovy Vary. I també el premi al millor director (Agustí Vila) i el millor actor (Eduard Fernández) a l’Art-House Film Festival de Batumi.

S’estrenarà en sales comercials el dia 5 de novembre BENZINA_29

/// Opinió / Guirigall

Mànagers i artistes Lluís Cabrera

E

L BON MANAGER Un bon mànager és aquell que l’únic que fa es “suportar” l’artista, en el sentit, és clar, de donar suport a les seves necessitats.

Això implica dir-li gairebé sempre que no als seus capricis i intentar que de tant en tant es puguin pactar qüestions de feina.

LA DIFICIL TASCA D’UN MANAGER La part més difícil és convèncer la institució, l’entitat, l’ajuntament, el promotor, qui organitza una festa o un festival, qui gestiona un circuit… que val la pena que programin els artistes que tu creus que han d’estar allà.

REPARTIMENT DE TASQUES Tenir idees, compartir-les i que els artistes escoltin i n’agafin alguna. Donar forma, posar en marxa i col·locar en els circuits aquelles que es considerin viables. Del que es tracta és que els projectes tinguin demanda, si no és així, per molt bones que siguin les intencions, això s’acaba ràpid.

CAL DISPOSAR DE MANS LLIURES Sí, perquè si les mans no estan lliures significa que estan lligades. I si estan lligades, millor no moure’s. Hi ha mànagers i artistes que haurien de visitar cada mes la sastreria, així els podrien fer un vestit a mida.

IMPLICACIO PERSONAL O RELACIO PURAMENT COMERCIAL T’impliques i et compliques. No hi ha més remei, perquè si no hi ha aquesta entesa, aquesta trobada i aquests préstecs entre uns i altres, és molt difícil treballar. Els acords i els ajustaments han de ser previs. Així i tot apareix el caos, les coses s’emboliquen i es barregen sentiments i negoci: primer avís de l’explosió. La química és important i la física, imprescindible. Són matèries a estudiar per ambdues parts, en cas contrari, les relacions es curtcircuiten: per gaudir, és necessari fregar-se.

EL MANAGER A LA RECERCA DE L’ARTISTA Normalment la trobada es produeix en el fons del mar. Qui aguanta la pressió de l’aigua i surt il·lès, és un bon artista. A vegades ensopegues amb algun personatge amb ínfules de geni incomprès. Artistes i creadors, no molts. Que tinguin àngel com per omplir un escenari amb la seva presència, menys. Hi ha un gran planter de bons intèrprets i competents directors, però àngels, pocs. Mentre un s’ho pugui manegar tot sol, millor. Al cap i a la fi, mànager ve de manegar… així doncs, és millor no ficar-se en camisa d’onze vares i que l’artista s’ho munti tot sol, evitarem problemes. Ara bé, quan l’art genera feina suficient com per necessitar un cop de mà, llavors sí, encara que n’hi ha que no es refien de ningú.

CONVE TENIR CONFIAN²A EN EL MANAGER En el moment en què hi ha diners pel mig, el tema ha d’estar molt clar i els contractes ben supervisats per les dues parts. I millor no signar exclusives amb cap artista, encara que aquest ha de tenir total accés al que es negociï en el seu nom. La confiança s’explicita en el contracte verbal, que en realitat és l’únic que serveix, perquè quan es trenca la baralla tant se val, s’ha trencat i punt.

QUE L’INTERESSA A UN MANAGER D’UN ARTISTA Que olori a si mateix, que tingui sabor propi, que traspui personalitat, caràcter i que no mimetitzi però sí es fixi en els mestres. Que pugui robar però mai copiar. Un ser singular que sigui capaç de beure del seu propi brou.

BENZINA_30

UN MANAGER POT MODELAR EL CONCEPTE D’UN GRUP Millor que no el modeli. Fins i tot el pa es queixa quan se sent assetjat.

L’ideal és l’entente cordiale, que les coses funcionin mitjançant la trobada. La gent és molt difícil modelar-la, especialment l’artista que té personalitat pròpia. Si t’ofereixen or i la possibilitat de guanyar molts diners, no t’ho creguis, la loteria toca però és un fet extraordinari que s’acosta a allò dels pans i els peixos. Ser creient costa molt i de miracles n’hi ha pocs. En aquest tinglado veus passar vaques grasses i vaques magres, si vols munyir molt la vaca, la llet s’acaba i el negoci se’n va en orris.

COM ES REPARTEIXEN ELS DINERS Depèn. Si l’únic que té és un despatx i es dedica a rebre trucades per contractar artistes, el mànager se sol portar un percentatge que oscil·la entre un deu i un vint per cent. Ara bé, si els acords amb l’artista van més enllà i inclouen administració, gestió econòmica, assumptes de la seva carrera professional, imatge, promoció… aleshores la cosa canvia.

Perquè es tracta de donar cops, unes vegades dónes cops a la taula i d’altres dónes cops als morros. A base de cops vas aprenent. Això significa que hi ha mànagers que poden portar-se fins al vuitanta per cent.

Aquesta és l’espècie que es creu que en poc temps pot fer-se milionària a costa dels artistes. Després acaben corrent per creuar la frontera amb Portugal.

QUANT COSTA UN ESPECTACLE Quan ofereixes, marques un caixet, i si no te’l discuteixen, queda fixat l’import. No és aconsellable marcar en funció de qui sigui el sol·licitant.

En aquest aspecte s’ha de ser molt seriós. El ritme el marca la demanda.

SOLUCIO ALS DESACORDS En una reunió a l’Hospital Clínic, connectats a un munt de gomes, amb respiració assistida i tots dos fets una piltrafa. No s’ha d’arribar a aquest extrem, abans s’ha de parlar, s’ha d’acordar i saber tallar a temps. Millor prevenir, perquè a vegades és pitjor el remei que la malaltia. A l’hospital gairebé mai hi ha remei.

ELS BONS NOUS GRUPS Hi ha bon planter i gent que no se n’assabenta. Un grup nou ha de

tenir uns ancoratges artístics i musicals molt potents com per poder diferenciar-se en aquest món que tendeix a fer-nos a tots iguals en el pitjor sentit de la paraula. Iguals en gustos, en estètiques, en la forma de vestir, de cantar, de sentir. Hi ha cada vegada més pressió. El curiós és que segueix havent-hi joves que creuen que per autoconsiderar-se artista, el país on ha nascut o resideix, ha de mantenir-lo i pagar-li el pis i les seves guilladures. A aquests talents algú els hauria d’explicar la duresa del sector.

IMATGE I ART La imatge el que dóna és son. La imatge desprèn unes partícules que fan que la gent es quedi fregida. Hi ha molt artista que només sap mirar-se al mirall, arrissar-se el cabell o posar-se perruquins. Qui és de veritat i busca mostrar-se i compartir no és un model. Els models, a la sastreria perquè els prenguin mides.

EL FUTUR DE LA INDUSTRIA CULTURAL El futur està lligat als objectes voladors no identificats. Alguna cosa s’haurà de fer, perquè el problema és que molts es moren d’avorriment i no tenen imaginació per inventar-se coses que aportin res de nou a la faràndula. S’imposa la trempera a la ganduleria. Preferible treballar passant-s’ho bé que passar l’estona treballant. Ara les grans companyies ho integren tot, però s’ha d’estar a l’aguait perquè pot ser que hi hagi gat amagat en aquestes corporacions. I alerta, perquè els gats es posen rabiosos i fan por. Compte amb els experiments de laboratori!

DEFINICIO DEL SECTOR És un caos organitzat que consisteix en compatibilitzar una dosi d’anarquia constructiva amb cert rigor i que no té res a veure amb la rigidesa. Es mantenen els qui practiquen la flexibilitat, la que permet adaptar-se a cada moment. També influeix el factor sort. A aquells que gosen muntar empreses de tracte amb artistes els ha de beneir el destí, exactament igual els ha de passar als artistes que miren de tirar endavant amb l’empenta de les empreses del sector de la cultura.

PERSPECTIVES DE FUTUR Les perspectives, tal com van les coses, són que la SGAE ho compri tot, que segueixi amb la seva política d’expansió competint a tort i a dret amb la seva idea d’assegurar-se una llarga vida. Ja que han adquirit l’Scènic de Barcelona, farien una gran labor quedant-se també amb el Palau, el Liceu i L’Auditori, i que aquests consorcis passin a

mans de la Fundació Autor o de l’Acadèmia de la Música…, així podrien aguantar les embestides que portarà la crisi i els seus ajusts.

EL NEGOCI DE LA MUSICA El negoci de la música es clavarà una trompada contra el mur de Berlín. El mur va desaparèixer el 9 de novembre de 1989, encara que roman dins dels límits dels nostres caps. La pitjor presó és la que et tenalla en el teu interior i el policia perfecte és aquell que està dins de nosaltres. No creiem en la llibertat, ni en la creativitat, ni en la bogeria. Els mateixos gossos amb diferents collars continuen portant les regnes del negoci. Ells van en busca del precipici, darrere anirem tots els demés. No es poden vendre duros a quatre pessetes i aquest joc ha estat l’habitual. Estem en un moment

de canvi molt important. Avui la indústria discogràfica està en franca decadència. No sabem què ens portarà Internet i les noves tecnologies, tampoc si és possible que els governs, siguin del color que siguin, donin l’abast per seguir mantenint artistes sense públic. Cada vegada hi haurà més diferències entre qui és famós i qui és un mestre.

L’excés de professionalisme ha perjudicat el negoci tant com la desmesura de l’amateurisme venut com excels. La tendència política, a més, sembla que només avala com a cultural allò que fa l’Estat. I segments socials de pes creuen que no, que els estats han de potenciar allò que emergeix de la base. ¡No tenim prou recursos per mantenir tanta mole sense vida i tants espais sense encant!

Lluís Cabrera és fundador del Taller de Músics

Lucky Guri Per José Antonio Pilar Fotografia d’Eduardo Benito per a BENZINA

L’

any 1972, poc després de la separació dels Beatles, i quan la mitificació del grup de Liverpool encara estava molt llunyana en els calendaris del temps, el prestigiós pianista català Lucky Guri va tenir l’encert d’enregistrar un disc de versions de temes dels Fab Four. I ho va fer trencant convencionalismes i sense deixar-se impressionar pels vestigis de la llegenda que ja aleshores començaven a forjar-se al voltant del quartet musical més famós de la història, l’ombra del qual ha arribat fins a l’actualitat amenaçant amb sobreviure a tots els contemporanis de Paul McCartney, John Lennon, George Harrison i Ringo Starr.

Prenent com a referència el jazz –gènere del qual n’és un mestre– i acompanyant-se d’una formació de luxe, aquell treball discogràfic es va convertir en pioner en molts sentits.

Diferents circumstàncies, però, van fer que We are digging the Beatles restés pràcticament inèdit: en el seu moment, poc després de la posada a la venda, va haver de ser retirat i descatalogat per pressions de la discogràfica dels Beatles (algú es va oblidar de demanar els corresponents permisos), que no va autoritzar la seva comercialització. Ara es presenta totalment renovat, però mantenint la seva essència efervescent. És una reedició actualitzada i remasteritzada però, amb BENZINA_32

els seus antecedents, es podria dir que ha sortit al mercat per primer cop. Tot gràcies al segell Picap i a Àlex-Gómez-Font, que han recuperat aquelles gravacions i han fet possible que després de 38 anys d’una dictadura de silenci imposada, vegi la llum una obra indispensable. La sorpresa no ha estat només per al públic en general, sinó també per als aficionats als Beatles –i a la música de qualitat– i als col·leccionistes; també per a algun professional.

CAFÈ AMB LLET, COCA-COLA I TALLAT DESCAFEÏNAT DE MÀQUINA. Divendres 15 d’octubre. Després de diverses jornades d’intenses pluges a tot Catalunya, les tempestes donen una treva i places i carrers de pobles i ciutats s’omplen d’esperits mortals que no volen deixar fugir l’oportunitat de gaudir, en plena tardor, d’un regal meteorològic com un bon dia. A Palamòs (Baix Empordà) la situació no és gens diferent a la de bona part de la resta del país. Són les dotze del migdia i aquí també el sol llueix més per la seva presència que per la seva absència. Here Comes the Sun...

Assegut a la terrassa del bar L’Avi, Lucky Guri acapara per a si mateix una part dels raigs de sol que cauen a aquella hora. Prèn un cafè amb llet. Ens espera. Tenim concertada una entrevista amb ell amb motiu de la reedició del seu mític disc de versions de

temes dels Beatles. Després de les presentacions i salutacions de rigor, el pianista torna a seure. Jo em quedo dret mentre em trec l’americana. M’assec enfront d’ell, col·loco la gravadora i els papers que he utilitzat per documentar-me sobre la taula i inspecciono l’horitzó. Faig una repassada visual de dreta a esquerra i arribo a la conclusió que l’entorn no pot ser millor: estem al passeig Marítim i a uns metres hi ha la platja; al mar, un petit vaixell deixa una estel·la blanca en el mar blau tallant en dos el reflex del sol, mentre les gavines canten la seva monòtona cançó.

Guri, nascut el 1950 a Calella (Maresme) amb el nom de Joaquín Luis Guri, té un apartament en aquesta vila. Com més tard em confessarà, la seva és una ànima de costa. És aleshores quan descobreixo que tenim una altra cosa en comú, al marge de la passió pels Beatles. Per edat i coincidència, Guri va créixer escoltant la música dels Beatles (jo els vaig descobrir més tard pels mateixos motius). I va ser un d’aquells milions de joves de tot el món que es van sentir tocats per l’impacte que produïa el quartet de Liverpool.

Deborava cada nou treball que sortia al mercat amb sorpresa, plaer i alhora admiració.

Fins i tot, com feien molts als anys seixanta, els imitava en la manera de vestir i en l’estètica. “Ens agradava tot d’ells: la música, la roba, les sabates...” I el cabell també?, li pregunto. “Per desgràcia, el meu és arrissat i no

em podia pentinar com ells; això em va fer molta ràbia”, respón resignat.

Un tallat descafeïnat de màquina per al fotògraf que m’acompanya, Eduardo Benito, i una Coca-Cola de llauna amb gel i sense llimona per a mi. “Tenia dotze o tretze anys quan els vaig sentir per primer cop –recorda Lucky Guri– i m’hi vaig enganxar. Tenia un tiet que treballava a la Phillips i viatjava sovint a Holanda. Em va dir: “He comprat un disc d’uns anglesos...” i era A Hard Day’s Night. Me’l va regalar”. De sobte, l’ambient canvia a millor: comencen a sonar els primers compasos del disc de Lucky Guri. Tot un detall per part dels propietaris del bar. Tot sembla adquirir una dimenssió diferent.

DINS DE L’ESTUDI DE GRAVACIÓ.

L’any 1972 Lucky Guri era un jove pianista de jazz que havia après de Tete Montoliu, considerat el mestre de mestres. Treballava a la Cova del Drac, alternant les seves actuacions amb l’acompanyament d’intèrprets de la cançó i les principals figures internacionals de jazz. La seva passió pels Beatles el va portar a traçar un projecte per versionar en clau de jazz alguns dels temes del quartet de Liverpool, amb la premisa d’aportar al resultat final un segell personal, fent passar els temes pel seu sedàs però respectant l’essència i la melodia de l’original. Tenia la idea, la música i la visió dels arranjaments, però li mancava la formació per dur a terme la seva fita i experiència a l’estudi de gravació.

La segona persona que es va unir al projecte va ser el saxofonista alemany Peter Roar, un vell conegut de la progresia catalana ja que aleshores era membre de Màquina! i el complement perfecte gràcies a la seva experiència en enregistraments sonors. Al voltant d’ells es va agrupar un planter de músics impressionant i referències imprescindibles en la història de la música moderna: Salvador Font, fill del mític Mantequilla, un dels millors bateries del moment, amb un tempo perfecte a les baquetes; Carles Benavent al baix elèctric, del qual cal destacar que la seva aportació en aquest treball és del tot sorprenent i presagia que acabaria sent un dels baixistes amb més projecció internacional del segle XX; i Max Sunyer, un guitarrista amb una energia i un carisme especials.

La històrica gravació es va fer a la factoria d’Als 4 Vents, de Barcelona. Pel que fa a la tria dels temes, Guri i Roar es van decantar pels que els semblaven més adients pel treball, sense cap mena d’intenció concreta, sinó cercant que el resultat fos interessant i de qualitat. La direcció musical del primer d’ells es va limitar a donar les instruccions justes, només insistint en el respecte vers l’essència de les cançons. Amb aquesta premisa, cada un dels intèrprets va posar culle-

rada i va donar un matís personal, amb cert esperit d’improvisació i experimentació, tot evitant que les versions es desdibuixessin o acabessin essent una simple imitació.

Guri assegura que els Beatles són una formació irrepetible, amb molta força i que van marcar les pautes musicals de tot el que vindria després. Curiosament, és el mateix que Lennon va dir d’Elvis Presley. Quan el pianista català va entrar a l’estudi de gravació per enregistrar el seu disc de versions dels Beatles, tenia 22 anys, la mateixa edat que Paul McCartney quan va escriure Yesterday.

Ahir tots dos eren uns joves a la recerca de quelcom, avui tots dos tenen al seu darrere seu una història per explicar des de la seva maduresa. Algunes històries comencen pel principi, però aquesta ho fa pel final.

LET IT BE. És el tema que dóna títol al darrer LP dels Beatles com a grup i va sortir a la venda al Regne Unit el 8 de maig de 1970. Es tracta d’un àlbum controvertit des de la seva concepció: feia anys que el grup ja no actuava en directe i es va proposar enregistrar un disc per a un últim concert (el títol provisional era Get Back, perquè representava el retorn a les arrels musicals). Per primera vegada, el treball a l’estudi va ser més una feina individual que col·lectiva i els assajos van ser tensos, amb constants discusions entre Lennon, McCartney, Harrison i Starr.

Res a veure amb l’ambient que es va viure durant la preparació de la gravació de Lucky Guri: “Tothom es va implicar molt”, recorda.

Mentre els Beatles enregistraven aquest disc, Guri, amb 20 anys, alternava els seus estudis de Dret (que no va acabar perquè el seu interès era minso i només es va matricular a la facultat per complaure a la seva família, que li exigia una formació més seriosa) i al conservatori. “Vaig començar piano de molt jovenet, així que la part més feixuga, que són les escales i els arpegis, ja la tenia superada. Als 10 o 12 anys ja sabia fer música i als 15, era el Rei del Mambo”, explica.

Durant la gravació de les sessions de Let it Be als estudis cinematogràfics de Twickenham (a l’enregistrament del disc se sumava un documental), que es van iniciar el 2 de gener de 1969, les discusions van ser tan dures que George Harrison va anunciar el dia 10 que deixava el grup. La situació es va reconduir amb dos canvis importants: el trasllat als estudis de gravació del número 3 de Savile Row, on els Beatles tenien la seva empresa Apple, i convidar al pianista Billy Preston a unir-se al grup.

Li pregunto a Guri si es podria catalogar com el Billy Preston català i la resposta és la que, indefectiblement, donaria qualsevol persona que estima el que fa. “Jo sempre faig música amb molta intensitat i moltes ganes.

Abans dels Beatles ja m’agradava el jazz, que

“

Per ell, seure al piano esdevé una mena de sessió de psicoanàlisi però també de via d’escapament, ja que per l’espai que hi ha entre les tecles blanques i negres s’hi colen totes les seves preocupacions.

”

BENZINA_33

és la base de la música del segle XX. Els negres sempre m’han semblat musicalment més interessants que els blancs. Les cançons que vam incloure al disc permeten investigar i algunes d’elles faciliten la improvisació”.

“

Vaig odiar profundament a Yoko Ono -intervé Guri- perquè va ser la culpable que els Beatles s’anessin a la merda. Sota el meu punt de vista, ella va ser la responsable de la ruptura.

BENZINA_34

”

STRAWBERRY FIELDS FOREVER. La cançó, escrita per John Lennon el segon semestre de 1966 a Almeria durant la gravació de la pel·lícula How I Won the War, i inspirada en la casa de l’Exèrcit de Salvació en Beaconsfield Road (Woolton, Liverpool), a prop on va viure de petit, es va publicar al Regne Unit el 17 de febrer de 1967 com a cara A d’un senzill que a la cara B presentava Penny Lane. És una de les obres incloses dins del gènere rock psicodèlic i ha estat versionada per molts artistes, entre els quals Lucky Guri. “Aquest tema em va impressionar des del primer moment”, diu el pianista.

Tant aquest tema, com Penny Lane, tots dos de McCartney, comparteixen el tema de la nostàlgia dels primers anys. Quan li pregunto si aquest és també el seu cas, respon: “Més que nostàlgia d’aquell temps, em quedo parat de l’atreviment que tenia quan era jove per fer certes coses”. “Els grans personatges –segueix– ho són ja de jovenets. Per exemple, Joan Manuel Serrat va fer les millors cançons quan tenia 20 anys. I el Tete Montoliu? Tothom deia que tocava molt bé, però és que ja ho feia molt bé quan era jove!

Nosaltres vam fer quelcom diferent al que es feia aleshores”.

Els Beatles van enregistrar tres versions diferents d’aquest tema. Igual que feien Lucky Guri i els seus amics de totes les peces que apareixen al seu disc. “Improvisàvem molt a mesura que anàvem gravant. Quan acabàvem, escoltàvem les preses que feiem, un màxim de tres per cançó per no eternitzar les sessions, i després triàvem la que més ens agradava”.

THE FOOL ON THE HILL. La cançó, escrita per McCartney, tot i que acreditada amb la marca Lennon/McCartney, està inclosa en l’àlbum Magical Mistery Tour, publicat el 8 de desembre de 1967; també està inclosa a la pel·lícula del mateix títol. Compta amb una variació de climes que flueixen a partir de la modulació (de tonalitat major a menor) entre el pont i la tornada. A Guri li agrada especialment perquè està plagada de compasos molt diferents entre si i no permet que qui l’escolta caigui als braços de la monotonia. “Sóc molt maniàtic –explica– i penso que la música ha de tenir melodia, harmonia i compàs. Si les tres coses estan perfectament alineades, aleshores és música”.

Màgic i misteriós viatge el que narra la cançó dels Beatles i el que va viure el disc de versions d’en Lucky Guri, ara recuperat després de molts anys d’oblit. I màgic i misteriós viatge és el que el grup va emprendre a partir d’aquella època. El 25 de setembre, durant una de les sessions de gravació d’a-

quest tema, va aparèixer Yoko Ono. Aquesta va ser probablement la primera visita que va fer la futura esposa de John Lennon als estudis on treballava al grup. “La vaig odiar profundament –intervé Guri– perquè va ser la culpable que els Beatles s’anessin a la merda.

Sota el meu punt de vista, ella va ser la responsable de la ruptura”.

TICKET TO RIDE. És una de les versions del disc que brilla amb llum pròpia, gràcies a què a la melodia traçada per Guri s’hi afegeix el magistral tempo de Salvador Font, el baix endimoniat de Carles Benavent i la subtilesa de la guitarra de Max Sunyer.

El tema és de l’any 1965, el mateix que els Beatles van fer la seva actuació a la plaça de toros Monumental de Barcelona. Lucky tenia aleshores 15 anys, massa jove perquè li permetessin l’entrada, lamenta. Aquest petit detall, però, no li va impedir escoltar el concert... des del carrer. “Em vaig situar en un lloc que tenia més o menys bona acústica i vaig poder seguir la música, al costat dels cavalls de la Guàrdia Civil, que no paraven de cagar. Aquell moment i la pudor de les cagarades ho recordaré tota la vida”.

Aquell any, aprofitant el viatge segurament convençuts que el règim de Franco no els concediria una segona oportunitat, els Beatles van fer dues actuacions a l’Estat espanyol: una a Barcelona i l’altra a Madrid: a la primera de les capitals, segons Guri, la plaça estava plena de públic; “però a Madrid gairebé ningú es va assabentar, ja que el règim de Franco es va encarregar de fer poca publicitat perquè no li interessava que s’escoltés el que venia de fora. Al país se sentien altres tipus de músiques...”.

Com si aquestes paraules fossin una clau que obre la porta a un temps en blanc i negre, el fil musical del local canvia de sobte.

Pels altaveus se sent Antonio Molina cridant allò de “Yo no maldigo mi suerteeee porque minero nasíííí, y aunque me ronde la muerteeee no tengo miedo a moriiiir”. Tots riem per la coincidència. Quan recuperem el ritme de l’entrevista, Lucky Guri sentencia: “Doncs això va estar molt de moda, era el que agradava a Espanya”.

THE LONG AND WIDING ROAD. McCartney va composar aquest tema en una granja escocesa, inspirada per la creixent tensió entre els Beatles. Inclosa al disc Let it Be, la cançó es va publicar el 8 de maig de 1970, convertint-se així en el darrer llançament mentre la banda seguia unida. La versió editada com a senzill va ser molt exitosa. i, com ha passat amb moltes de les obres dels Fab Four, s’ha convertit en un clàssic; mai millor dit en aquest cas.

McCartney va dir en una ocasió que simplement va seure al piano, va començar a tocar i la cançó va sortir. Li pregunto a Lucky Guri si aquest instrument és capaç d’obrir d’aquesta manera, aparentment tant

senzilla, portes a la inspiració. La resposta és afirmativa: “A mi m’ha passat. A vegades descobreixo un acord, començo a estirar, a investigar i, depèn del moment, surten coses”. I normalment això succeeix quan el seu estat d’ànim es troba en un punt baix, perquè és en aquests moments quan té més antenes connectades per rebre els senyals de les musses i quan apareix davant seu, com una holografia, la deessa de la inspiració.

Per ell, seure al piano esdevé una mena de sessió de psicoanàlisi però també de via d’escapament, ja que per l’espai que hi ha entre les tecles blanques i negres s’hi colen totes les seves preocupacions. “Hi ha gent que per relaxar-se es pren una dutxa, jo m’assec al piano”, diu. En la gravació d’aquest tema per al disc de versions, a més dels músics que acompanyaven Guri, també hi intervé Miguel Garriga (banjo).

WHEN I’M SIXTY FOUR. La cançó, escrita per Paul McCartney com un regal d’aniversari per al seu pare (que poc abans havia fet 64 anys) i pensant en l’any 2000, quan ell mateix arribaria a aquesta edat, està inclosa a l’àlbum Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band, considerat un dels millors de la història de la música.

Quan Guri la va enregistrar en el seu disc de versions tenia 22 anys i ara ja només el separen quatre. Com es veu el pianista en aquest punt de la seva vida? “Una de les coses que no he sabut fer mai és ser llest per fer plans que em permetessin guanyar diners. Sóc un desastre en aquest sentit. Amb 64 anys m’agradaria estar millor econòmicament, és a dir, tenir feina. I això passa perquè hi hagi locals amb piano per tal que els músics com jo puguem fer bolos.

En la gravació d’aquest tema al disc de versions, també hi van intervenir Oriol Carreras (banjo), Carlos Avallone (trompeta) i Ricardo Solís (trombó).

HERE, THERE AND EVERYWHERE. Els Beatles van enregistrar aquest tema del 14 al 17 de juny de 1966 a EMI Studios i es va incloure a l’àlbum Revolver, publicat el 5 d’agost d’aquell any. En la seva biografia Many Years From Now McCartney –que és el seu autor– diu que la cançó és una de les seves preferides. També ho és per a Lucky Guri, que en el seu disc de versions exhibeix un brillant minimalisme amb una forta dosi de sensibilitat quan, tot sol davant del piano, dibuixa un univers on resulta fàcil somiar. “És molt bonica i no li vaig fer res de particular. Al final sí que vaig incloure uns acords que són propis per donar-li una melodia especial, ja que era el preàmbul cap a la segona part”.

Hi ha música que se sent amb més d’un sentit, música que s’escolta, es toca, es veu, s’assavoreix i s’olora. I això és, precisament, el que succeeix amb moltes de les cançons dels Beatles. “Hi ha cançons per tenir-les al

costat del llit i experimentar amb elles un munt de sensacions”, apunta Guri. Música aquí, allà i a tot arreu. El pianista descriu amb emoció la primera vegada que va escoltar Eleanor Rigby (la taral·leja en diferents moments de l’entrevista), i la manera en què Paul McCartney va resoldre els arranjaments, substituint el típic acompanyament de guitarra elèctrica per violoncel i un violí que sonen penetrants i colpidors. Per al pianista, McCartney va ser l’autèntic músic del grup; Lennon va ser, amb les seves declaracions, unes vegades punyents i d’altres desencertades com la coneguda “Som més populars que Jesucrist”, el relacions públiques.

A HARD DAY’S NIGHT. A l’estudi de gravació, Lucky Guri va decidir que alguns dels temes els vestiria de llarg, amb la incorporació d’una secció de metall. La idea va acabar sent una delícia ja que, amb la presència d’aquests instruments, aquesta versió es transforma i agafa una força i una personalitat sorprenents. També hi van intervenir Tomás González (saxo tenor), Ricard Grill (trompeta).

El títol de la cançó es va originar a partir d’un comentari de Ringo Starr. En una entrevista amb el discjockey Dave Hull l’any 1964, el bateria de la banda va descriure el fet de la següent manera: “Nosaltres estàvem fent una feina en la qual haviem treballat tot el dia i la nit. Se’m va ocòrrer pensar que encara era de dia i vaig dir: “Ha estat un dia dur (It’s been a hard day) i vaig mirar al meu voltant i vaig veure que estava fosc i vaig dir:

“... De nit! (night)”. Així vam arribar al títol A Hard Day’s Night”.

Si el tema fos original de Lucky Guri, el títol hauria d’haver estat A Hard Night’s Day. En el seu cas, el dur van ser les nits, ja que les sessions d’enregistrament començaven a les dotze de la nit i es perllongaven fins a les sis del matí. Sense pressupost, ell i els seus còmplices ocupaven l’estudi fora de l’horari de treball, quan les instal·lacions estaven oficialment tancades. “No teníem diners, així que només podíem gravar d’una manera, a la nit. Per això encara té més mèrit el disc.

Diria que vam estar una setmana, més o menys”.

El tema es va publicar el 10 de juliol de 1964 com a cara A d’un senzill que a la cara B tenia Things We Said Today. El 1965, els Beatles van guanyar amb ella un premi Grammy per la Millor Interpretació d’un Grup Vocal. “És una cançó de banda –apunta Guri– i em dóna la sensació d’estar sentint una Big Band a l’estil de Glenn Miller, per això la vaig fer amb una orquestra. Recordo que vam improvisar molt, i no només en aquest tema sinó en tot el disc en general.”.

NORWEGIAN WOOD (THIS BIRD HAS FLOWN). El tema va aparèixer per primera vegada a l’àlbum Rubber Soul, publicat el 3 de desembre de 1965. És una de les primeres cançons occidentals en incloure un instrument indi: el sitar. L’exòtica instrumentació i curioses lletres va ser una de les primeres indicacions per als fans d’ampliar el vocabulari musical i enfocament experimental que el quartet de Liverpool estava adop-

tant ràpidament. I George Harrison, que començava a interessar-se per la meditació i va adoptar la cultura hindú en la seva vida, va tenir molt a veure amb aquesta metamorfosi: “Va fer unes músiques molt maques –apunta Guri en referència al guitarrista.

Després de marxar a l’Índia es va notar un canvi; fins aleshores tenien una filosofia musical, que van canviar des d’aquell moment: van millorar”.

Per què la va incloure al disc? La pregunta té una resposa immediata: “Perquè és una cançó per somiar. Té les caracteristiques pròpies d’una pintura. Et permet veure muntanyes, però també podria ser el mar; jo sóc un maniàtic del mar, per això estem aquí”.

ALL MY LOVING. A hores d’ara, divuit anys després, encara estar per evaluar si Los Manolos van perjudicar o van beneficiar el llegat dels Beatles amb la versió que van fer d’aquesta cançó amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona; del que no hi ha dubte, però, és que van popularitzar el tema fins a límits impensables: “All my loving, nai no nai no naaaaaaaa”. Vint anys abans, Lucky Guri el va incloure en el seu disc, tot i ser “una de les cançons més tontes” dels quatre de Liverpool. “Una de les caracteristiques del grup –segueix– és que els temes més tontos des del punt de vista musical són els que acostumen a agradar més a la gent; els més ben fets no solen ser entesos i això es nota”. El més simple és el que acapara més atenció per part del públic? “Sí, i això és també el més difícil; triomfar amb temes tontos és molt complicat”. Eren els Beatles uns genis? “És molt

possible. La seva música és molt simple, no és gens complicada. Però éren una novetat, i això també és complicat”. Per refermar les seves paraules, a tall d’exemple, Guri cita la cançó protesta i la Nova Cançó “que, tot i tenir bons textos i ser importants pel moment social i polític en què van sorgir, musicalment van ser una merda; per a mi no han tingut mai cap interès”.

El tema va ser enregistrat el 30 de juliol de 1963 i es va editar a l’àlbum With the Beatles el 22 de novembre d’aquell mateix any: mentre milers de joves compraven el disc, el president Kennedy era assassinat a Dallas.

La cançó va formar part del repertori en directe del grup durant el 1963 i 1964 i va ser una de les cinc que van tocar en el famós concert del London Palladium (on Lennon va dir que el públic de la graderia podia aplaudir i el de les llotges podien agitar les seves joies) i una de les quatre que van interpretar durant la seva primera aparició a The Ed Sullivan Show.

AND I LOVE HER. La balada és el cinquè tema de l’àlbum A Hard Day’s Night. Es va publicar com a senzill el 10 de juliol de 1964.

Als Estats Units es va publicar deu dies més tard a la cara A d’un senzill (la cara B va ser If I Feel) i va arribar al lloc número 12 en el Billboard Hot 100.

En opinió de Lucky Guri és una cançó que incita al ball: “Un home i una dona surten a ballar després d’un sopar amb espelmes, amb uns bons vins o un bon cava... Es miren als ulls, a la boca, als cabells... La figu-

ra de la dona... Uns pits durs com una pedra, un culet finet... i al final, fan l’amor. Tot això és el que em suggereix”. És un bon punt de partida per a establir les bases d’un joc de seducció? “Sí”. Una música per tenir-la al costat del llit? “Això mateix!”.

FOTOS I APLAUDIMENTS. La sessió de fotografies per a la caràtula del disc, en la qual apareixen Guri i Roar obrint un bagul ple de discos dels Beatles, com si es tractés d’un cofre del tresor, es va fer a prop del Tibidabo, a La Floresta. “En aquella època, la zona estava molt de moda per les comunes de hyppies que hi havia i eren la modernitat”, recorda el pianista.

Si als seus enregistraments els Beatles van tenir al darrere persones tan importants com George Martin, Guri va tenir a Àngel Fàbregas que, fent gala per captar i donar sortida a propostes importants, va tenir l’encert i la visió de donar cobertura a tot el projecte. We are digging the Beatles és una obra vital i pionera en el fet de versionar cançons dels quatre de Liverpool amb un estil molt personal. També hi va jugar un paper important el saxofonista alemany Peter Rod, el primer que es va unir al pianista català per fer realitat el seu projecte, i de qui des que va finalitzar l’enregistrament no han tornat a saber mai més res d’ell: “Sabem que es va traslladar a viure a Austràlia, però res més. Suposo que ara, amb Internet, descobrirà que s’ha reeditat un disc que ell va ajudar a fer i ens dirà alguna cosa”. Ni que sigui per reclamar la seva

part dels drets, no?, pregunto. I Guri riu.

En acabar l’entrevista, el mateix bar serveix d’escenari improvisat per a la nostra sessió de fotografies. L’establiment té un piano. Lucky Guri posa mentre Eduardo Benito s’encarrega d’immortalitzar el moment amb la seva càmera. En un moment donat, veient que les imatges queden massa estàtiques, el repto obertament: “A veure com sonen els Beatles!”. Aleshores, els seus dits es passegen pel teclat encenent la foguera de les vanitats del pianista.

Prenen forma els primers compasos de Let it Be i, segons després, el tema es converteix en un torrent. La cara de Lucky Guri es transforma. La música en directe il·lumina l’establiment. I tothom s’hi afegeix amb palmes, tot seguint el compàs. En un moment com aquest és fàcil arribar a la conclusió que el protagonista d’aquesta història va fer allò correcte penjant la seva toga. Difícilment hauria estat en un jutjat més feliç que ara.

Lucky Guri és d’aquí, d’allà i de totes parts. Nascut a Calella (Maresme), viu habitualment a Barcelona (Barcelonès) i passa temporades a Palamós (Baix Empordà). Un cop acabada l’entrevista (durant la qual són moltes les persones que s’aturen per saludarlo) anem a dinar al ‘xiringuito’ l’Onada.

Allà, a escassos metres del mar, també disposen d’un piano i aprofitem per fer noves fotos. Aquesta vegada, interpreta Ticket to Ride. Un grup de turistes s’arrenca de forma improvisada i la canta. La música és un idioma universal. També les cançons dels Beatles.

Crítiques de música CANÇÓ PROMÍSCUA. Al voltant de Màrius Belles (Divide) i Eixarc Escaramís (Wenceslao) sorgeix aquest grup de Barcelona, que sovint actua com a tàndem acústic. S’han recorregut locals nocturns de mal nom de tota la geografia metropolitana, des de la Barcelona canalla fins als seus voltants. Aquest és un disc compacte en el que apleguen les seves cançons bastardes, que arrenquen d’uns apunts de guitarra acústica i admeten tota mena d’influències, des del mestissatge de Manu Chao a la irreverència acústica de l’Albert Pla. Aquestes són tan sols una mena de referències circumstancials. En temes com ara El poeta del hormigón o El fantasma de Lloret de Mar, que són dues de les peces més aconseguides, hi traspua un so fresc i murrieria compositiva. Si alguna cosa us assegura l’audició d’aquests temes és una revetlla musical en què el pop acústic, el reggae i ritmes caribenys donen la mesura del seu humor més descarat. El tàndem compositiu es deixa acompanyar per músics com Nicarne (clarinet) i Nipescado (cajón i percussió) que donen matisos i densitat a les seves composicions. No us perdeu Un mariachi en el IKEA, que amb humor relaten les aventures del bricolatge modern a ritme de ranxera.

Canturreos promiscuos para un mundo peor DIVIDE & WENCESLAO Autoeditat

JAZZ-ROCK. La Dharma se’n va anar a la ciutat de Memphis, a Tennessee, a la riba del Mississipí, a fer un parell de concerts i com aquell que no vol la cosa se’ls va oferir l’oportunitat de passar tres hores al llegendari Sun Studio per enregistrar alguna peça. A banda d’actuar al Memphis in May International Festival, durant l’estada en aquest mític estudi de gravació van enregistrar els tres temes que formen aquest disc compacte. Val a dir que en aquest estudi un jove Elvis Presley el 1954 participava en sessions musicals. La Dharma es deixa imbuir per aquesta atmosfera de blues i rock del sud dels Estats Units i enregistra Mompou’s Mood, Patum Jack Blues i Mariagneta, que són les tres noves composicions del grup de Sants. Mompou’s Mood comença amb un ritme de blues i es deixa amarar de jazz intens. La banda se sent molt còmode i tots els membres assagen un solo, ara el piano, després la guitarra, i la trompeta i el saxo del Lluís i el Joan Fortuny imposen les melodies característiques del so Dharma. Els altres dos temes són també memorables. La cadència virtuosa de Patum Jack Blues és esclatant i Mariagneta és una balada-jazz que remou la melangia dels temes clàssics de la banda com Catalluna.

Mompou’s Mood CIA ELÈCTRICA DHARMA Picap

ROCK-FUSIÓ. La banda d’Ulldecona ha enregistrat el seu disc més potent. Des del 1999 funcionen com a grup i amb aquest ja sumen quatre discos compactes, a banda d’haver compost la banda sonora del documental Sin piedras. La seva fórmula admet tot tipus d’estils i demostren una versatilitat interpretativa original.

Combinen la seva música amb una posada a escena festiva i de caire teatral. Les seves lletres són de caire humorístic i reivindicatiu. En aquest Qui no plora no mama han comptat amb les col·laboracions de membres de Las Migas i de La Carrau, per exemple, i junt amb la producció musical de Miguel Pino fan d’aquest àlbum sonor un disc ambiciós i ben enregistrat. Per un cantó, hi trobem el reggae de Me moles i el fado-tango de Vinc d’una vall, que són dos dels temes més celebrats d’aquest disc. Per un altre cantó, la paxanga i el rock també van de la mà de la rumba i de les sonoritats mediterrànies. Pepet i Marieta han aconseguit de conjuminar el seu talent creatiu amb una bona dosi de qualitat instrumental. A Sóc un animal ens ofereixen una bona mostra del seu blues-rock i el conjunt del disc guanya en pluralitat estilística.

Qui no plora no mama PEPET I MARIETA La Produktiva

Per Ricard Mirabete

POP. Ramón Rodríguez acaba d’estrenar aquest disc compacte de llarga durada que inclou els seus dos últims EP, que complementen els seus àlbums de llarga durada editats els darrers dos anys. Està en un estat dolç de creativitat. Aquest recull discogràfic que permet tenir en format de disc compacte dos dels seus enregistraments editats en vinil: La invasión de los ultracuerpos (BCore, 2008) i Cuaresma (BCore, 2009). A més, i aquí rau encara més l’interès d’aquest disc, The New Raemon ens ofereix un tema inèdit ¡Retirada! i un seguit de versions de temes de músics amics i admirats.

Hi trobem la seva aclamada versió del Que tinguem sort de Lluís Llach, que ben sovint interpreta en els seus concerts, i alguna sorpresa plaent com la revisitació d’un dels millors temes d’Els Pets: Aquest cony de temps. Aquesta cançó la interpreta conjuntament amb el líder de la banda de Constantí, en Lluís Gavaldà. Ambdós músics li saben donar una altra atmosfera. La cançó davalla cap a l’intimisme suau i alhora dens, quant a harmonies i arranjaments, característic del so New Raemon. El minimalisme harmònic que sap desenvolupar amb talent el músic de Cabrils rep la intervenció musical d’altres músics i productors amics com ara Pau Vallvé i Ricky Falkner. Cal destacar la versió que fa Manos de Topo d’un dels seus millors temes (Sucedáneos) per cloure el disc com a bonus track final, junt amb Aquest cony de temps.

Ramón Rodríguez segueix en el seu trajecte sonor acumulant lletres intimistes en un format del tot dissenyat per mitjà de la seva sensibilitat i creació originals. El tercer EP que inclou aquest disc és tota una novetat: Líneas convergentes. Són sis temes entre els quals el tema inèdit ¡Retirada! i composicions d’alguns amics que ell enregistra segons el seu estil peculiar: interpreta Pollo frito escrita per Manos de topo i Silencio que és de Jordi Gil i Miguel Rivera (Maga). Per aquells que encara no us heu deixat seduir per The New Raemon amb aquest disc compacte podreu entrar al seu univers sonor, de paraules i melodies que proven d’ampliar cap amunt el cel dels dies laborables de tardor. L’embolcall físic de l’àlbum és una recreació dels jocs de taula amb il·lustracions de Martín Romero.

Epés reunidos THE NEW RAEMON BCore Disc

POP. Els barcelonins Mine! han enregistrat aquest disc que ofereix la seva carta de presentació actual. Estem a la segona etapa del grup. El 2008 van debutar amb el seu primer llarga durada, Villa Antonieta (Laura R:Perkins), en el qual interpretaven cançons en català, castellà i anglès. Ara trobem el quartet barceloní amb tota la seva personalitat. S’han centrat en donar un so unitari que remet al pop dels anys seixanta –Els Beatles, sobretot– i cuiden els arranjaments fins a l’últim detall; cal dir que la producció de Ricky Falkner és determinant ja que els permet explotar la seva part retro sense semblar antics. El pop britànic és el terreny del qual parteixen i en el qual s’adapten per mitjà d’harmonies i cors vocals ben resolts.

Els quatre membres composen i el resultat és un disc lluminós i fresc. Les influències britàniques són ben clares: a Manatís l’ombra dels Blur ens retorna al pop dels anys noranta. També David Bowie deixa el seu llegat en aquestes composicions que relaten el pas de l’adolescència a la joventut des d’una mirada irònica i també màgica. El tema que clou el disc, Aquest matí, ens dóna una bona mostra del desconcert juvenil davant la vida que passa davant.

Convé assenyalar que un dels temes més rodons i que alhora és un dels seus èxits és Els amics de la cigonya. Aquest és un dels temes que els va permetre la bona acollida per part de la crítica i el públic al concurs Sona9. De fet són els guanyadors de l’edició de l’any passat i, per això, han pogut enregistrar aquest disc compacte. És un encert el fet de comptar amb instruments de corda i de vent que donen color i sensibilitat a les composicions. Si alguna cosa ens ofereixen els Mine! és un joc de veus dinàmic i efectiu; els quatre músics interpreten la part vocal dels temes i en les seves cançons hi destaca un cert desvergonyiment i la recerca contínua dels seus punts forts: frescor, harmonia i màgia instrumental. Aquest àlbum sonor és un altre treball enregistrat pel productor de moda a l’escena catalana, Ricky Falkner. Va ser enregistrat a la primavera d’aquest any a Manresa, a Kay Studios, i permet comprovar que els grups que aposten per les veus són els que fan més forat a casa nostra, com els Manel i Els amics de les arts.

Un brindis pel nen androide MINE! Música Global

El Far del Rock

Maria Rodés

DISCOGRAFIA Una forma de hablar (BCore, 2010) ENLLAÇOS www.myspace.com/mariarodes http://bcoredisc.com/bandasBD.php?id_grupo=120

A

mb el seu primer disc en solitari, la jove compositora i cantant proposa un folk proper al pop fet a casa, amb imaginació i talent. Les seves composicions són oníriques, suaus, embriagadores.

Tenen la dolça sensibilitat d’allò fet amb cura i dedicació. Amb el seu primer disc confirma que el seu lloc a la nostra escena està ben consolidat. A més, com a novetat, en els seus concerts ja interpreta algunes composicions en català i el conjunt segueix sent harmònic i seductor. Darrerament la vam veure a l’Altaveu de Sant Boi de Llobregat.

Per què estàs en el món de la música?

Perquè la música és la meva vocació i em fa sentir realitzada. La veritat és que no va ser una cosa que decidís premeditadament... fent el que m'agrada, de sobte m'hi vaig trobar a dins. Tot i que encara no hi porto

massa temps, començo a entendre que serà difícil sortir-ne.

Quin espai ocupes en l’escena musical catalana?

No sé quin és el meu espai però el que si sé és que estic molt contenta d'haver-ne trobat un i que a poc a poc es vagi definint més.

Cada vegada ve més gent a veure els concerts i la veritat és que fa molta il·lusió experimentar l'evolució, sobretot tenint en compte que vaig començar fent concerts per a quatre amics que em venien a veure!

Enregistres discos per fama, diners o fans?

Per amor a l'art! Per diners segur que no perquè costa molt treure diners de la venda de discos i de la música que faig, en general.

Crec que si volgués diners la música seria la meva darrera opció....i si volgués fama o fans em presentaria a OT! Recomana’m tres músics o grups catalans Espaldamaceta , Anímic i Joan Colomo són

alguns dels músics/grups que més m'interessen actualment. Tots tres són per mi excel·lents compositors de cançons.

Quina importància li dónes a les lletres de les cançons?

Al principi, quan composava en anglès, em preocupava menys de la lletra i em fixava més en la música. Però amb el pas al castellà, i darrerament al català, la lletra ha passat a primer pla juntament amb la música.

Amb una bona lletra tens molt guanyat perquè la música es pot anar transformant amb el temps –pots anar canviant la manera de tocar-la– però les paraules queden.

En quin projecte estàs treballant ara?

Ara estic treballant en el nou disc que encara no sé quan ni com enregistraré. Em trobo en ple procés creatiu... composant cançons i enregistrant una maqueta. Fa uns mesos vam actuar amb la banda al Festival Altaveu de Sant Boi. BENZINA_39

BENZINA_40

El rebost de Benzina

Dos

Segueix el joc

A contracorrent

MATAMALA Al· leluia Records pop

I-6 Picap pop

D’ESTRANQUIS On the rocks rock

E

l grup format pels germans Albert i Ricky Gil van fundar els Matamala després de l’experiència amb Brighton 64 durant els anys vuitanta del segle passat. El nom de Matamala remet al segon cognom dels germans Gil. Van debutar amb el disc compacte U (Audiovisuals de Sarrià, 1992) i un any després van enregistrar Dos, que és el disc que ens ocupa. Se’ls coneix com el grup mod català, experts hereus dels grups anglesos The Who i The Jam al nostre país. Amb el seu primer disc ja van mostrar les seves cartes musicals: bones lletres pop, instrumentació acústica i cançons madures. Però Dos és un dels seus millors treballs.

S’acosten a una sonoritat més rockera i aconsegueixen un seguit de temes que perviuen i aguanten amb frescor el pas del temps. La seva música es tenyeix de blues i soul –convé recordar la cançó Mama Montse que és un dels millors temes soul en català– i el country és omnipresent en les seves balades d’amor. Cal destacar Nostàlgia i Junts fins a la mort, que per si soles ja justifiquen el seu disc Dos i que formi part del nostre rebost musical. Els Matamala van editar set discos durant els anys noranta. Després dels tres primers treballs en català van passar a composar en anglès i la seva música es va anar acostant a l’escena mod de la península.

També van flirtejar amb ritmes ballables i de discoteca. Els germans Gil van aconseguir un pop-rock de qualitat però la seva proposta no va tenir tot l’èxit popular que es mereixien. Tenien cançons rodones, un directe potent i ocupaven un espai propi dins l’escena catalana. No hi havia la competència d’altres grups que poguessin fer ombra al seu pop vitamínic i trepidant. En aquest disc tenen el rock com a base de composició en molts temes com ara Negre, curt i arrissat i Barcelona Blues, que ja formava part del seu repertori amb Brighton 64. Aquí en fan l’adaptació al català i manté tota la seva força.

També cal que fem esment d’un dels senzills del disc que va ser més conegut: la versió de la cançó tradicional L’Exprés de mitjanit i de la qual se’n va realitzar un video. Les deu cançons del disc són del millor que els Matamala van composar. Al final dels anys noranta van signar el seu darrer treball Extra Ball (Bip Bip Records, 2000). R.M.

A

quest és un disc del qual no hi ha rastre a la major part de discoteques privades d’arreu ni tampoc a les botigues de discos del país –però en queda alguna encara?– però alguns encara el recordem. Els i-6 era un grup de Banyoles que va sorgir als anys vuitanta. Van editar aquest disc el 1991 i una de les còpies en casset està a disposició de tothom a la redacció de BENZINA. Si us agraden les cançons de pop-rock emocional i ben interpretat, amb aquest disc podreu recórrer tot de paisatges sonors que es deixen estimar. Els seus temes més coneguts eren Vas bé i Segueix el joc, però d’altres se’t graven a la pell amb el seu rock d’influències de la música negra. El soul pren partit en Segueix el joc i el seu ritme encomanadís és una bona manera d’entrar a la seva música. El disc compta amb onze temes que donen dinamisme musical gràcies als tocs de country i de bluesrock. Hi trobem la declaració d’amor El món és el teu cos i la melodia inoblidable de Si tu vols. Pep Sala va col·laborar en aquest disc aportant teclats i veus en alguns temes i, a més, va ser el productor. Va saber treure-li tot el suc al talent compositiu del duet Tomàs González (guitarres i veus) i Ramon Quintanas (guitarres). Segueix el joc és un bon treball discogràfic que per mitjà d’un pop de guitarres i melodies encomanadisses sap fer fàcil el més difícil: un rock de qualitat i també comercial, atractiu per una gran part de públic jove.

L’escena musical de Banyoles sempre ha donat bons grups de música i juntament amb els Kitsch, per exemple, han sabut donar varietat estilística al rock en català. Els i-6 van saber completar la seva trajectòria amb un dels millors intents per agradar, és a dir, construir bones cançons i que passi el que l’atzar vulgui. De temes amb ganxo en van saber fer i potser el moment històric de competir amb els Sopa de Cabra i Sau no els va anar del tot bé. Eren els anys de l’esclat del mal anomenat rock català i sortien tants grups com bolets al Berguedà. Els recordem com una història breu però intensa. Van intentar fer-se un lloc als escenaris catalans i no van arribar a l’èxit massiu. Però ens queda aquest disc per qui el vulgui recuperar.

Ricard Mirabete.

V

an començar durant l’esclat del rock català dels anys noranta. El seu primer disc és del 1991 quan es celebra el concert multitudinari del Palau Sant Jordi amb Sopa de Cabra, Els Pets, Sau i Sangtraït. El seu és un rock que parteix de la música negra amb el blues al capdavant i amb cançons properes al folk-rock de Bob Dylan i al country americà. Van debutar amb Ja t’ho miraré (Urantia Records, 1991) que és un recull de cançons pop amb les inquietuds d’una adolescència rockera; és a dir, de carretera i birres.

Hi ha el cant a la rebel·lia i a la joventut a Ara i encara, que és una cançó de pop-rock estàndard.

Però és al segon disc i últim en el quAL trobem un rock més consistent i amb més determinació. A contracorrent és el disc que ens ocupa i del qual en farem cinc cèntims: és una col·lecció de dotze cançons en què destaquen els mitjos temps de Somrient, que era un dels seus èxits i on la guitarra de Jaume “Peck” Soler s’imposa amb una intensitat pulcra. Cal dir que Jaume Soler uns anys després entrarà a formar part dels Sopa de Cabra i hi estarà fins al final de la banda gironina. Un altre dels temes importants és el que dóna títol al disc.

A contracorrent és una mena d’himne a la seva actitud vital. De rebel·lia constant i de voluntat de viure plenament. És un rock de guitarres on la veu de Jaume Romagosa troba el seu punt més compensat. El disc el va produir l’incombustible Pep Sala que també el va editar per mitjà de la seva discogràfica On the rocks. Hi trobem les col·laboracions de músics com el Dani Nel·lo i el mateix Pep Sala, a més de les veus de Mariona Font i de Meritxell Sust. La temàtica de l’àlbum gira a l’entorn de l’amor i del desig perpetu, de les desesperacions i desenganys amorosos. Quan se’n va és un dels temes que tracta de tot això, per exemple. El grup era format per David Puig (baix), Francesc Bertran (guitarres), Jaume Soler (guitarres), Jaume Romagosa (veu) i Xavi Fortuny (bateria). Van aconseguir oferir un rock americà amb apunts acústics i balades country que no van acabar de destacar a l’escena catalana. Aquest segon disc aporta molt més que no pas el primer, però tampoc va acabar d’arribar a l’èxit de públic. R.M. BENZINA_41

BENZINA_42

/// Opinió / Sobre el terreny

Periodisme? Permetin!

Eugeni Casanova

“L

a meva empresa havia estat atacada per la febre obsessiva de crear cultura corporativa i sinergia entre les seves market units i s’havia constituït un grup de projectes per a senior managers amb futur. Malgrat aquests requisits, vaig ser escollit.” Total, que a Quim Torra el van enviar a la head office de Winterthur Insurance, vora Zuric. “A mi em van assignar el projecte d’outsourcing.

També ho desconeixia tot del Project Methodology Standardization o dels Human Resources Key Performance Indicators”.

Veient-li la cara, se sap immediatament què pensa Torra de totes aquestes paraulotes i els individus que les profereixen. Va passar el que havia de passar: “El mes de març del 2007 vaig sentir el mateix que Maria Antonieta uns quants segles abans, entès en termes laborals. Un cop sec, destre, net. Un tall perfecte.”

En definitiva, l’ex-directiu es va trobar a Suïssa amb uns mesos balders perquè la canalla hi havia d’acabar l’escola, quan “la relectura aquells dies per catorzena vegada de Seixanta anys d’anar pel món, d’Eugeni Xammar, m’havia fet tornar a la memòria una vella obsessió”. Torra havia cercat la tomba del periodista al cementiri de l’Ametlla del Vallès, “ni rastre”, o vestigis del temps que va estar a Perpinyà, “un fracàs absolut”.

“Ara podia cometre la darrera bogeria: visitar els arxius de la Societat de Nacions [a Ginebra], on ell deia que havia treballat als anys vint.” Total, que es va capbussar en la vida i l’obra del que considera el millor periodista català del segle (amb el permís d’una dotzena de noms més) i ja no ho va poder deixar. En va sortir, el juny del 2008, Periodisme? Permetin!. La vida i els articles d’Eugeni Xammar (Símbol Editors). Paral·lelament, el nou escriptor es va revenjar del tall estil Maria Antonieta amb una feina fina de bisturí: Ganivetades suïsses (Símbol Editors).

Però, endut per la rissaga Xammar, va descobrir un món inèdit. Del solitari de l’Ametlla va passar al corpus global del periodisme català dels anys vint i trenta, i es va adonar de la grandesa d’un col·lectiu del qual s’havia esborrat tot vestigi. I no eren només els periodistes, “que són potser els millors de l’Europa de l’època”: metges, arquitectes, polítics... Trueta, Reynals, Gaudí, Jujols, Prat de la Riba, Rovira i Virgili, Macià... els professionals d’un país sencer que havia estat ambiciós i havia arribat als nivells més alts de creació.

Tornat a Barcelona, li van fer a mans les cartes de Just Cabot (“si hi ha algú més agut que Xammar és ell”).

Les va rebre en divendres i diumenge trucava per dir que fundava una editorial per a publicar-les. Així va nàixer Acontravent, amb la idea de recuperar el patrimoni

literari oblidat, “perquè tots aquests periodistes formen un autèntic patrimoni literari català”. Francesc Canosa li va parlar poc després dels articles “genials” de Domènec de Bellmunt..., i a poc a poc els títols van anar sorgint, “el 70% me’ls han suggerit persones mig desesperades perquè ningú tenia en compte certs autors”.

Torra explica que la Renaixença havia recuperat l’ànima catalana, però el periodisme va avançar a les palpentes fins que Pompeu Fabra va aconseguir una llengua ordenada, polida i clara. Immediatament (les Normes són de 1913), un país en marxa va entomar els mots reestrenats i en va començar a fer meravelles, amb revistes i diaris com Mirador, La Nau, La Publicitat, El Be Negre... Catalunya s’expressava amb normalitat per primer cop. Hi va haver dues generacions de periodistes que van actuar sense complexos i van arribar a un nivell altíssim: “Ho llegeixen tot en francès, anglès i alemany; viatgen pertot arreu, són realment cosmopolites, el seu escenari és el món, no com ara”.

El nou editor passa a viure a les hemeroteques i exhuma, i publica, Francesc Madrid, Carles Sindreu, Jaume Passarell, Josep Maria Francès, Àngel Ferran, Miquel Joseph, Joan Granés... Segueix els vençuts republicans i rescata també una literatura periodística de la diàspora. “A l’exili hi ha una eclosió de revistes i diaris que aguanten la llengua, amb noms mítics com Quaderns de l’exili, a Mèxic, o la revista Catalunya, a Buenos Aires”. Xavier Benguerel, Joan Sales, Joan Oliver, Lluís Ferran de Pol o Raimon Galí van assolir la maduresa literària en aquest període i en aquests mitjans. Les seues recerques li valen el premi Carles Rahola d’assaig 2009.

Torra diu que la baula es va trencar i que no veu renàixer el geni de la crònica periòdica fins a Ramon Barnils, un home que, de nou, s’oblida de les cotilles i explica Catalunya tal com la sent. Acontravent complementa les velles obres amb autors contemporanis que mostren una visió nova del periodisme i el país, com el mateix Canosa o Enric Vila.

L’editor clou la seua etapa Xammar trobant el seu nínxol –sense nom i també oblidat– al cementiri de l’Ametlla i organitzant un petit homenatge amb una colla d’amics i les autoritats locals. A la làpida que li posa, hi escriu una frase del vell llop que ell ha convertit en divisa vital: “Tractant-se de les coses de Catalunya, jo no prenc mai precaucions”.

Acontravent celebra ara dos anys i 22 títols amb Últimes notícies!, d’Evelyn Waugh. “Les traduccions són arriscades perquè cal pagar-les”, diu Torra. La feina d’hemeroteca i recopilació la fa ell i les hores –i els diners- no compten. El difunt directiu d’assegurances entén aquests dos anys com d’inversió. Ara comença una etapa decisiva en què cal veure si la generació actual és digna dels precursors retrobats.

Eugeni Casanova és escriptor i periodista

BENZINA_43

Aparador

Per Eva Serra

Aristòfanes

Sonallah Ibrahim

Jordi Cornudella

Montserrat Abelló

Lisístrata Adesiara Editorial

Mirades furtives Edicions de 1984

Les bones companyies. Poetes i poemes Galàxia Gutenberg / Cercle de lectors

Cares a la finestra Galàxia Gutenberg

Magnífica edició bilingüe en grec i en català d’aquest clàssic de la literatura grega traduït per Cristian Carandell. A l'Atenes clàssica, els polítics incompetents, moguts pels seus interessos de sempre, han tornat a portar la ciutat a fer la guerra contra Esparta. Com que ells són del tot incapaços de sortir-se'n, les dones de tot Grècia, encapçalades per Lisístrata, decideixen aturar el conflicte amb l'únic mitjà que tenen al seu abast: abstenir-se de mantenir relacions sexuals amb els homes fins que no es firmi la pau. Representada per primera vegada l'any 411 aC, aquesta comèdia genial ens demostra irremissiblement que les coses, després de tants anys, almenys en política, no han canviat pas gaire.

Obra de frases curtes, sense floritures i d’una extraordinària precisió, que conformen un estil impactant. L’autor ens transporta al Caire l’any 1948, on la vida transcorre davant els ulls d’un nen de deu anys, fill de Khalil bei, un home jubilat de la feina i sembla que també de l’existència. El nen ens descriu els fets, els objectes de l’època i la gent que l’envolta, i furga en la memòria passada i recent que li és pròpia i que és de tots els egipcis. Privat de l’escalfor de la mare, el nen intenta comprendre la soledat i la pèrdua inherents a la vida.

Tènuement, en el rerefons, la novel·la traspua les acaballes d’un règim i el seu col·lapse social, situació que l’autor ens ve a dir que tampoc no és tan diferent de l’actual.

Aquest llibre és un assaig sobre les diverses maneres com els poemes fan companyia als lectors en el curs del temps.

Es tracta d’un recull de poemes i autors amb acotacions i reflexions de Cornudella, confegint un orgànic conjunt. La protagonista és, sens dubte, la tradició poètica occidental; l’autor es fixa en la manera com aquesta tradició afecta tant els poemes mateixos com els lectors que els llegeixen, de vegades a una distància de molts segles. Representa, així doncs, un recorregut ampli i detallat que ens convida a llegir amb atenció molts autors: des dels lírics grecs arcaics i els poetes romans, fins als poetes catalans del vint, passant pels medievals i per alguns dels grans noms de la poesia internacional.

Reedició d’una antologia imprescindible en poesia. Abelló aplega i tradueix versos de vint dones poetes de parla anglesa del segle XX. Vint escriptores d’arreu del món –Gran Bretanya, Estats Units, Canadà o Nova Zelanda– i una petita mostra de la seva obra poètica. Seguint aquest patró invariable, Montserrat Abelló ens ofereix una panoràmica de la millor lírica anglosaxona feta per dones aquest darrer segle.

Sylvia Plath, Margaret Atwood, Anne Sexton o Alice Walker s’apleguen per reivindicar la sensibilitat i el talent, sovint menystingut o amagat per raons de gènere, d’una poesia escrita per dones però llegida per tothom. Una edició bilingüe que inclou un breu apunt biogràfic de les vint autores i una tria acurada d’alguns dels seus poemes més emblemàtics.

Patrick Dennis

Josep Maria Figueres

Varis

Vincent Van Gogh

La tieta Mame Quaderns Crema

Pau Casals, escrits i discursos: pau, pau i sempre pau! · Editorial Angle

Joan Solà 10 textos d’homenatge Editorial Empúries

Cartes a Theo Editorial Tres i quatre

Amèrica l’any 1920. Un nen de deu anys es queda orfe i és posat sota la potestat d’una dama excèntrica, obsessionada per estar à la page, vital, capritxosa, seductora i adorable. Al seu costat, passarà els trenta anys següents immers en una espiral incessant de festes, amors, aventures i diversos cops de fortuna. El lector, atònit, viurà la comicitat en tots els seus registres, «des del dickensià fins al pastís llançat a la cara» (en ajustades paraules de Pietro Citati). I tot això per obra i gràcia d’una de les tietes més inoblidables que hagi concebut mai cap escriptor modern, el perfum de la qual sentim surar en l’aire, amb les llàgrimes presents encara als ulls, molt després d’haver tancat el llibre.

BENZINA_44

La vida i l’obra de Pau Casals són conegudes internacionalment per la categoria d’aquest català universal que esdevingué un dels músics més destacats del segle XX i alhora un dels personatges públics amb consciència cívica més rellevant. El llibre presenta, per primera vegada, un recull dels textos de Pau Casals més compromesos a favor de les llibertats i contra la intolerància. L’historiador Josep M. Figueres ha compilat un centenar de cartes, escrits i parlaments que mostren la trajectòria pública, social i musical de l’etapa madura de Casals, dels anys vint fins a la seva mort, centrant-se especialment en l’exili.

Un centenar de textos que ensenyen el Pau Casals més compromès i lluitador en pro de la llibertat i fraternitat entre els pobles.

A les llibreries i les biblioteques s’hi poden trobar molts llibres de Joan Solà, però aquest és el primer llibre sobre Joan Solà, una figura cabdal de la lingüística catalana d’avui. El volum conté les contribucions de dotze col·legues que glossen la seva figura des de punts de vista diversos, alhora acadèmics i personals. Joan Solà, que ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, entre moltes altres distincions, ha contribuït decisivament, amb la seva dedicació, al coneixement de la llengua catalana. Els textos inclosos en aquest llibre ofereixen unes perspectives inèdites sobre la seva obra i sobre la seva manera de ser i treballar. Edició a cura de Neus Nogué, Emili Boix, Sebastià Bonet i Lluís Payrató.

Van Gogh ha passat a la història per la seva obra pictòrica, però sovint es desconeix la seva passió escriptora, que el portà a escriure un extens epistolari. En destaquen les cartes al seu germà Theo, escrites des de l’entrada del pintor en l’edat adulta fins al seu suïcidi. Un document íntim que permet als lectors d’avui copsar la injustícia d’un destí que deixà un home en la misèria per després pagar sumes astronòmiques pels seus quadres, alhora que dóna claus per aspirar a respondre alguns dels interrogants d’un home marginal i misteriós que es lliurà amb força a la vocació religiosa, a l’amor i a l’art. Selecció de fragments, anotacions i traducció del francès a cura de Xavier Marzal i Doménech.

` Crítica literaria Desirée Ricard Biel

N

o hi havia res de patètic en el Frankenstein de Mary Shelley, aquell monstre que es rebel·lava contra el seu creador per haver-se atorgat el paper diví. Podíem sentir, això sí, compassió pel monstre i el destí a què se’l condemnava. En canvi, no podem dir el mateix de Lluís Pascal, el personatge narrador autocondemnat de Desirée, aquesta novel·la que suposa la segona part d’una interessant trilogia sobre personatges pusil·lànimes.

A Desirée, la prosa llisca amb efectivitat, ara en la reflexió existencial, ara en l’acció que fa que el lector no perdi en cap moment de vista la història. L’ambició de la novel·la queda reflectida des de la primera pàgina, i si és d’agrair és perquè, a diferència del narrador Pascal, Miquel Cerdà reïx a evitar en tot moment el seriós perill de caure en el patetisme del fracàs per excés de pretensions. A Desirée, en tot moment tenim la impressió que ens trobem davant una obra de primer nivell, si bé és una llàstima que la correcció pel que fa alguns aspectes semàntics i gramaticals no sigui acurada com es mereix. Si ens sap greu en comprovar-ho, és precisament perquè suposen màcules excepcionals dins del pulcre llenç narratiu global. Però que el lector no es faci enrere a l’hora d’abordar aquesta lectura. Les errades són escasses i minses en comparació amb la mitjana de novel·les publicades actualment.

Lluís Pascal, intel·lectual sensible, estudiós de Trakl mentre escolta Bach, es troba atrapat per la lucidesa que el converteix en un pobre diable. L’obsessió per atrapar la vida i convertir, doncs, l’intangible i fonedís en tangible i etern, el porta a malbaratar-la i a convertir-lo en un patètic i irritant dictador de la seva Desirée, a qui malda per manipular com a una titella. Per això el seu amor per ella pot entendre’s com una ironia, tractant-se Pascal d’algú incapaç d’enamorar-se, encaparrat com està en la reflexió existencial. Contràriament al que suposa l’autèntic amor, el protagonista utilitza la dona per a fins intel·lectuals onanistes, que aquí significa neuròtics. La novel·la oscil·la brillantment entre un fals onirisme potenciat a voltes per una encertada prosa poètica, i la realitat més prosaica. I és aquest contrast de reeixits mons creats –no és aquest l’objectiu que persegueix tot escriptor en abordar la ficció?–, juntament amb la barreja contradictòria d’impressions que provoca el narrador, allò que fascina el lector i fa que no pugui abandonar la novel·la en cap moment. El fracàs de voler comprendre el sentit de l’existència i alhora gaudir-la; l’intent tossut de substituir Déu; la utilització de l’altre, motllurant-lo egoistament a les pròpies necessitats per emmirallar-s’hi i sadollar els dubtes més profunds, i la paradoxal possibilitat d’esdevenir un cretí a través de l’agut intel·lecte, són alguns dels aspectes més interessants d’aquesta suggestiva i recomanable novel·la.

Miquel Cerdà Grau Miquel Cerdà Grau (Pollença, 1955) ha col.laborat en diverses publicacions, i ara escriu al Punt Informatiu Pollença en els gèneres de narrativa, poesia i assaig. A l’editorial El Gall Editor ha publicat Corsaris sobre el pont de Brooklyn (2003) i la trilogia Diari de pusil.lànimes, que comença amb La vida considerada i clou amb Lluny del paradís. Desirée n’és la segona part.

Títol_Desirée Autor_Miquel Cerdà Grau Preu_12 euros Editorial_El Gall Editor Pàgines_134

BENZINA_45

Avancçeditorial ,

El secret del meu turbant Nadia Ghulam / Agnès Rotger Columna edicions

L

a mare xiscla mentre em treu amb mans frenètiques els trossos de guix i de ciment que m’han caigut al damunt. Els seus ulls plens de pànic busquen algun indici de vida al meu cos de vuit anys. Acaba de caure una bomba a casa. I ella es llança a apagar amb el seu cos les flames que encenen el meu, amb una abraçada en què em vol tornar a donar la vida. Ignora que ella també s’està cremant, ignora que és una dona feixuga i poc àgil, ignora el fum i la runa i em treu a coll, i en pocs segons, del que podia haver estat la meva tomba. Només després de veure’m fora d’allà, i de comprovar que encara respiro, a la mare l’abandonen les forces. Llavors es posa a tremolar descontroladament i a repetir el meu nom com si no pogués parar mai més: «Nadia, Nadia, Nadia, Nadia». Serà l’última vegada que la mare em dirà Nadia a la nostra casa de Kabul. El proper cop que tindrem una casa, jo seré l’home de la família.

EL PARADIS PERDUT A mi no m’agradava gens dutxar-me. Però la mare no estava per punyetes: —Que no saps que a les nenes que no es renten se les emporten els polls mentre dormen i les llancen al riu?

Aquesta història dels polls em feia tanta angúnia que claudicava cada dia. Seguia la mare al bany, em deixava treure la roba i tancava els ulls amb força mentre ella em posava un rajolí de xampú al cap i m’hi abocava aigua per fer força escuma fregant fort amb els dits. Quan ja estava la rentada venia un moment pitjor: el de raspallar-me. Sempre he tingut els cabells molt rinxolats —herènBENZINA_46

cia paixtu del meu pare— i quan la mare m’hi passava la pinta per desenredar-los era com una tortura. Ella cantava per distreure’m, i jo feia la tornada entre ais ais ais.

Fèiem un duet bastant còmic.

A casa no hi havia aigua corrent, però anàvem sempre nets com una patena gràcies al nostre rudimentari, però eficaç, sistema de dutxa amb aigua calenta. Quan m’alliberava, amb un gran sospir, del ritual de neteja diari, corria cap al jardí a trobar-me amb en Zelmai, que m’esperava amagat entre magraners i pins pinyoners. A vegades, si feia calor, ens esquitxàvem l’un a l’altre a la font que hi teníem. Altres cops jugàvem a vacunar les pobres granotes que pescàvem.

Aquell jardí tan gran, ple de flors, plantes i arbres, d’amagatalls i de bestioles, era el nostre univers privat. Només entràvem a casa quan no hi havia cap altre remei, quan la mare ens cridava perquè el jardiner, el nostre estimat oncle Ayub, ja havia dut el pa calent per a l’esmorzar.

Els afganesos estem molt orgullosos del nostre pa, el naan, que és pla, flonjo i olorós com cap altre. A en Zelmai li agradava ferne trossos i sucar-los a la tassa de te ensucrat, i a mi m’agradava imitar-lo. Menjàvem asseguts a la catifa, al costat del pare, i miràvem els dibuixos que feien a la tele. Al nostre voltant, la mare no parava de feinejar: donava l’esmorzar a les meves dues germanes petites, preparava els nostres uniformes de l’escola, la maleta del pare, el dinar...

Suava.

—Digues, Zelmai jan, quina és l’arrel quadrada de 39?

En Zelmai jan («estimat») feia cara de

pòquer i cuitava a posar-se un altre tros de pa a la boca, que amb la boca plena no es pot parlar...

El pare vigilava de molt a prop els seus estudis, però al meu germà, que era llest com una fura, li interessaven molt més les pel·lícules de Bollywood que les matemàtiques. A vegades m’ensenyava balls que havia vist a les pel·lícules que feien els divendres a la nit per la tele. Ell sempre representava que era un príncep indi fort i atractiu, i jo el mirava embadalida. El pare, si ens veia, s’enfadava molt amb en Zelmai, perquè deia que en lloc de jugar tant amb una nena petita hauria d’estar estudiant i treballant. Que per això estava matriculat a l’escola, i per això havia quedat d’acord amb el seu amic i soci Korban perquè fes d’aprenent a la botiga de catifes. En Zelmai deia que sí, que sí, pare jan, però quan estàvem sols sempre em repetia que no tenia cap ganes d’enterrar-se en una cova fosca com la botiga de catifes, i buscava qualsevol excusa per escapar-se’n i córrer cap a casa a escoltar els contes de l’oncle Ayub o a escarxofar-se a mirar la tele. A mi, en canvi, l’escola m’encantava.

M’encantava tenir el meu llapis i els meus quaderns, m’encantava la meva veïna de taula, que es deia Nadia com jo i portava els cabells recollits en dues trenes. I a totes dues ens encantava escoltar com la senyoreta Shikebà recitava poesies d’antics escriptors perses que no oblidàvem mai més: Tinc per a tu una sorpresa, ha arribat la primavera, els jardins són florits de roses l’aigua ja brilla al riu i els ocells canten el seu piu-piu.

Crema catalana

Per Tort Yscla

Isabel Franc

De què va el teu últim llibre?

Es tracta d’una novel·la gràfica sobre el càncer de mama. O, millor dit sobre com és la vida desprès d’una situació similar; amb un lema molt clar: “La vida després del càncer mai no torna a ser igual... però si fa no fa és el mateix”. L’obra ha comptat amb la col·laboració de la dibuixant Susanna Martín, qui ha fet alguna cosa més que donar forma a les meves idees, en justícia hem de dir que som coautores.

Què aporta el teu nou llibre al lector? Què li ofereixes? És el llibre que a mi m’hagués agradat tenir a les mans quan vaig patir la malaltia i els seus tractaments. Aporta una visió desdramatitzadora, una crítica a la pressió estètica que suportem les dones i una òptica diferent de l’entorn familiar posant el protagonisme en la “família escollida” en front de la consanguínia.

Ofereix (espero) acompanyament en el periple, tant per a les persones que el pateixen com per a aquelles que hi són a prop; amb l’esperança de provocar, al menys, un somriure.

Què t’ha portat a presentar-te públicament com a escriptora i a publicar els teus escrits?

No t’ho sabria dir. Escriure és un impuls, i no crec en l’afirmació “jo escric per a mi”. No cal escriure per a una mateixa, ens podem parlar i punt, si s’escriu és amb la intenció (conscient o no) que algú ho llegeixi. D’altra banda, pot-

ser hi ha un desig inconfessable de ser valorada socialment, la necessitat de rebre admiració i elogis. I, és clar, t’emportes cada bufetada... !!!

Quin és el teu proper projecte? En quins de nous treballes?

Em sap greu però... hasta aquí puedo decir.

Isabel Franc (nascuda a Barcelona durant el segle XX, diu) s’autodefineix com a còmica de la ploma. A part de col·laborar en molts

Sobre què no escriuries mai? Per què?

No m’atreviria mai a escriure sobre la gènesi del materialisme dialèctic en contraposició a les teories ontològiques des d’un punt de vista epistemològic al llarg de la historia del pensament. Bàsicament perquè no ho trobo gens divertit.

Deixaràs llegir a la teva mare el llibre que acabes de publicar? Per què?

No, per una simple raó: no hi és entre nosaltres.

Què vols aconseguir amb l’edició dels teus llibres? Fama o diners?

Vull fama, diners, luxe, sexe esbojarrat, glamur i èxit. Per això faig parodia lèsbica i tinc la major part de la meva obra en una editorial minoritària. No entenc per què encara no m’ha arribat tot això.

altres projectes, ha publicat els llibres Entre

todas las mujeres (Tusquets 1992), la trilogia de Lola Van Guardia:

Con Pedigree (1997), Plumas de doble filo (1999) i La mansión de las

Tríbadas (2002), totes a l’editorial Egales; No me

llames cariño (Egales, 2004, i Premi Shangay a la millor novel·la de l’any).

Aquest 2010 ha publicat

Ens pots dir quins són els tres escriptors/es que més t’agraden de la literatura catalana?

Uf! No m’agrada gens fer llistat d’aquest tipus, sempre et deixes algú al pap i no és just.

Alícia en un món real (Norma Còmic).

BENZINA_47

Crítica de poesia Com l’últim joc de mai Ricard Mirabete

E

ntre la capacitat d’expressió per mitjà de la paraula i del gest, la personalitat individual de cadascú es va configurant amb la seva veu pròpia. Montserrat Garcia Ribas amb aquest poema llarg fragmentat en seccions de poemes breus i concisos construeix una mena de trajecte líric que prova de portar la paraula escrita a un nivell originari; és a dir, força l’expressió, sovint trenca la sintaxi per recuperar el sentit d’una expressivitat que sorgeix sense marques d’ordre i, d’aquesta manera, se’ns mostra com un seguit d’enunciats que el lector ha d’interioritzar i anar assimilant per dotar-los d’un sentit propi per a si mateix.

Com l’últim joc de mai és un sol poema fragmentat enmig de silencis, els espais en blanc de les pàgines, que també signifiquen. Els versos mantenen una autoreferència molt marcada entre ells, i els uns i els altres van explicant-se mútuament. És una obra que arrenca de la incertesa davant la vida i de la consciència interna de qui sap que és ell mateix qui ha de confegir sentit –i ha d’explicar-se– la seva pròpia vida espiritual. El poemari consta de quaranta-vuit poemes dividits en tres seccions i un poema final. Ja des del començament del llibre la poeta inicia el seu trajecte líric des de la incertesa davant del present que viu, dels dubtes que sorgeixen després de les nostres accions, i de l’espera i el desencís davant la vida. El desconcert és allò que ens configura: Torno d’on l’instint devotament obscur és cicatriu de desconcert, escriu la poeta amb una dicció lírica propera a Salvador Espriu. Més endavant, el jo líric es mou des del desconcert vital fins al neguit per trobar la paraula que pugui transmetre els moviments de l’ànima que se sent desposseïda i incerta. Aquests poemes s’inscriuen de ple en la tradició poètica de la paraula i el silenci, en la qual compta tant allò que es diu com allò que se suggereix: és a dir, en aquesta poesia d’arrel mística les pauses, els blancs de la pàgina, recreen el silenci anterior a l’expressió i, alhora, el silenci de tot allò que és viu i que no té la capacitat de manifestar-se. Aquest és un do dels ésser humans, la paraula i el gest que explica una vivència interior.

El poemari de Montserrat Garcia és una obra que amb la mínima quantitat d’expressió té l’objectiu de transmetre la màxima expressivitat. Reprèn la poesia del silenci que, ja des del simbolisme francès del segle XIX amb Stéphane Mallarmé, continua en diferents moments del segle XX en la veu de poetes europeus i catalans com ara Paul Celan i Salvador Espriu. És una poesia que arrenca d’un cert misticisme i que prova de trobar una llum espiritual mitjançant la paraula escrita.

BENZINA_48

Montserrat Garcia Montserrat Garcia Ribas (Castellbell i el Vilar, Barcelona, 1964) és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona, i llicenciada en Psicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona. Treballa com a psicòloga del treball i les organitzacions en una empresa. Des del 1972 resideix a Manresa. Aquesta obra ha merescut el Premi Bernat Vidal Tomàs que convoca l’Ajuntament de Santanyí (Mallorca) cada any, i és el seu primer poemari. La seva poesia és una recerca de les paraules essencials enmig dels silencis i les pauses que les envolten. Hi ha un vers breu, intens i que busca anar més enllà del primer sentit que s’imposa en la lectura.

Títol_Com l’últim joc de mai Autora_Montserrat Garcia Ribas Editorial_Moll Palma, 2010 Preu_8 euros Pàgines_77

Crítica de poesia El carnisser del fred Ricard Mirabete

A

mb la valentia de qui se sap feble però agosarat fins a fer-se sang a les mans. Imprevisible com aquell qui sap d’on prové el dolor i s’hi llança al damunt a veure què passa; Marc Masdeu ens porta la veu poètica d’algú que sap quina mena de cosa és el dolor humà, massa humà, però sempre des del seu prisma personal. La partença del llibre és la constatació del món que s’enfonsa, contemplada des de la Collada dels Malhiverns –que és també el títol de la primera part del volum. El jo poètic és una veu que se sap al marge de la comunitat, que travessa els racons de la vida humana amb l’ànsia d’ofegar la trista remor dels seus habitants. El poeta-carnisser del fred és un home que no es perd del tot sinó que vagareja. És també un home que invoca a Déu, al seu déu, però no li ret comptes. És també aquell qui fa passar les lleis i els sacrificis segons les seves taules morals.

Marc Masdeu amb aquesta obra s’apropa encara més a la poesia de l’expressionisme alemany. De fet, les referències estrangeres es concentren en autors expressionistes com Georg Trakl o en autors de parla alemanya que en certa manera són continuadors d’aquest moviment, com ara Thomas Bernhard. L’autor també incorpora cites de poetes d’altres latituds com T.S.Eliot o el nostre estimat Blai Bonet. La poètica de l’autor es basa en una multiplicitat de veus i de referents interns del poema que fa que el lector hagi d’aventurar-se a detectar a què o a qui es refereix el jo poètic en els versos. El plaer rau en la força de l’expressivitat i en la forma de mostrar el dolor humà amb una ràbia irracional. El poeta incorpora al llarg del llibre un sentiment espiritual que parteix de la teologia cristiana però transformada i particular; en certa manera, les referències a la religió són com contrapunts a la seva passió. Al llarg de les seves rondes per la ciutat el dolor el fa insensible. Se separa dels altres i els escomet amb venjança: És malalt, el malalt, i encara encara / hores sordes i ensurts que el manen massa. / (...) i llavors s’ensuma la gran venjança: / Jo sóc el carnisser, el fred perfecte.

Aquesta crònica o confessió lírica és un retrat d’una persona que s’ha nodrit del dolor i el canalitza en l’acció d’esventrar bèsties a cops elèctrics. A la darrera part del llibre, hi trobem la veu del personatge que ens arriba sense interferències líriques. Ens explica els seus orígens, la seva infantesa i confessa els seus temors. Declara en un dels darrers poemes: Em refugiava al món, / gaudint de les preguntes / sense creure en no-res. El final del carnisser és un dels seus finals predilectes. I en un mateix hi ha el pitjor enemic.

Marc Masdeu Marc Masdeu (Castellar del Vallès, 1976) és periodista i l’ànima durant molts anys, amb Pere Ejarque, del Nopotsermentida de Ràdio Matadepera, programa dedicat a la poesia. Amb els seus tres llibres anteriors ha merescut premis de poesia importants com ara el Premi Josep Maria López Picó, el Parc Taulí i Les Talúries. La seva poesia és crua, d’una intensitat gairebé macabra en ocasions, directa i efectiva com un bon crit o com la burxa lenta i constant de les entranyes del poema. Amb aquest poemari –que té la satisfacció de ser una obra publicada sense premi literari– ens porta cap a les avantsales del carnisser del fred.

Títol_El carnisser del fred Autor_Marc Masdeu Editorial_Labreu Barcelona, 2010 Preu_13 euros Pàgines_72

BENZINA_49

BENZINA_50

/// Opinió / Seduccions

La força de l’esperit E

La contradicció és que, fins i tot, certs gestos, paraules i actituds semblen voler convertir el laicisme en un dogma equivalent al religiós. I el laicisme, entès com a dogma de fe, és sens dubte un retrocés en el progrés humà

[[

n el final de la primera dècada del segle XXI, ens han deixat dues persones que compartien, si més no, dos aspectes interessants que els definien.

D’una banda, la força de l’esperit esdevinguda motor i primer pla alhora de les seves vides. D’una altra, la intersecció entre la tradició cristiana i la identitat espiritual de l’Índia. La primera d’aquestes persones és Vicenç Ferrer (Barcelona, 1920-Anantapur, 2009). En el seu cas, això ha volgut dir partir del cristianisme –provenia dels jesuïtes– per reinterpretar l’acció missionera a l’Índia, i trobar-hi nous camins d’acció solidària des de la laïcitat. D’aquesta manera, la biografia de Vicenç Ferrer ha significat definir un punt altíssim d’humanitat i saviesa en el dia a dia d’un racó d’aquest fascinant i complex país que és l’Índia a través de l’obra extraordinària que ha desenvolupat la seva fundació. La segona persona que se’ns ha acomiadat és Raimon Panikkar (Barcelona, 1918-Tavertet, 2010). En aquest cas, la fusió entre cultures i tradicions espirituals s’ha produït ja des de la seva pròpia identitat personal. De pare hindú i mare catalana, Panikkar ha conduït la força de l’espiritualitat cap a l’acció del pensament.

Els llibres i les reflexions que ha dut a terme han influït damunt l’ànima dels lectors i de la gent que s’ha acostat al mestre de Tavertet.

La desaparició física d’aquests dos homes, d’aquests homenots com diria Josep Pla, m’ha fet meditar en els darrers temps sobre la seducció que comporta per a la consecució de la felicitat humana aprendre a obrar el bé a la terra, saber obrar el bé sobre els altres. Fonamentalment perquè en una societat mancada de referents ètico-cívics, aquests són personatges que ocupen, o haurien d’ocupar, un lloc central malgrat que el soroll quotidià, a desgrat que la necessitat periodística de narrar a cada moment les diferents formes del mal que ens envolta sovint oculta el que hi ha sota d’aquestes vertaderes puntes d’iceberg: el gran patrimoni que significa per a la subsistència de la humanitat com a espècie la bona voluntat de les persones damunt el planeta.

Ja fa temps que dono voltes a la idea que, si més no pel que fa a la nostra civilització occidental, la manca de sensibilitat davant aquesta força i la seva expressió debilita les nostres vides i la nostra capacitat de realització personal. En certa mesura, cal tornar al principi de la nostra constitució com a societat per retrobar el sentit dels nostres valors que, tot i ser-hi, resten com amagats. I per fer-ho cal despren-

[[

Vicenç Llorca dre’s de prejudicis ideològics i morals. Sempre he estat plenament convençut que la fe és una qüestió personal i que hem d’acceptar l’espai laic inherent a la democràcia com l’espai de tots on tots contribuïm al benestar comú amb les nostres diverses creences i conviccions. Ara bé, avui dia sovint hom té la sensació que aquest és un espai buit que es tanca en ell mateix i que, a voltes, s’alimenta de la seva pròpia retòrica. La contradicció és que, fins i tot, certs gestos, paraules i actituds semblen voler convertir el laicisme en un dogma equivalent al religiós. I el laicisme, entès com a dogma de fe, és sens dubte un retrocés en el progrés humà.

A Catalunya, hi ha una certa autocomplaença pel que fa a aquests tipus de laïcitat elevada al quadrat.

Detalls, per exemple, com el de la proposta de canviar en el calendari escolar la denominació de les festes d’arrel cristiana, resulta altament significatiu d’aquesta confusió entre l’espai laic i el laicisme militant.

Negar la pròpia tradició cultural cristiana de la nostra societat és un error molt greu des de molts punts de vista. Entre altres coses perquè se’ns fa difícil entendre ja no tan sols la nostra identitat, sinó fins i tot el nostre art i el seu sentit d’evolució. Per l’estrany efecte de la llei del pèndol hem passat d’una societat on el catolicisme asfixiava la mateixa societat a què volia en teoria servir, a un furor laic que sembla condemnar els homes i les dones de fe a un estadi marginal. Però ves per on que el símbol internacional de Barcelona és la Sagrada Família, concebuda per un dels genis més grans que han nascut a Catalunya: Antoni Gaudí, que imprimeix en la seva arquitectura la força espiritual de què parlava al començament de l’article. O que l’obra de Panikkar és, com resa un dels seus llibres, una vertadera invitació a la saviesa i al diàleg intercultural i religiós. O que Vicenç Ferrer ha fet una mica millor aquest món. Personalment, sempre he parlat de la plaça en la meva obra com el símbol de la trobada entre els homes. M’apassiona allò que els altres puguin pensar perquè em fa pensar. Respecto les creences dels altres perquè no crec que hi hagi una raó absoluta, sinó que, en tot cas, la compartim i això ens fa partícips de Gaia. I em disgusta per això que intel·lectualment es qüestioni els qui senten la transcendència en les seves vides. I, potser, qui sap, aquest hagi estat un dels errors més grans de la contemporaneïtat a Occident: haver negat, més enllà de les creences personals, la dimensió transcendent de l’home i la seva força espiritual.

Vicenç Llorca és poeta i docent

BENZINA_51

BENZINA_52

/// Opinió / Entre copes

Viticultura heroica Lluís Tolosa

A

quest mes d’octubre s’ha celebrat a Cangas del Narcea, Astúries, el VIII Congrés de Museus del Vi, que ha reunit una trentena de museus i centres d’interpretació de la vinya i el vi d’arreu de l’Estat espanyol.

L’elecció de la petita localitat de Cangas del Narcea com a seu del Congrés té molt a veure amb el tema d’aquest any, que ha estat el vi, el paisatge i la naturalesa. És un tema de màxima actualitat, i no només pels reptes del canvi climàtic sobre el cultiu de la vinya i el tipus de vins que podrem elaborar els propers anys, sinó sobretot pel valor que té el paisatge i el tipus de cultiu tant en la qualitat dels vins com en la promoció del turisme del vi.

Dit d’una altra manera, aquells que veuen més enllà de demà passat estan entenent perfectament que l’espectacularitat de l’arquitectura del vi és un gran reclam per als consumidors i els enoturistes, però que estem arribant a un punt que els impactes sobre el paisatge són brutals i els mateixos arquitectes fan bodegues similars a Rioja, a Austràlia i a Sudàfrica. Això provoca una certa despersonalització del paisatge, i més encara quan les varietats franceses i els moderns sistemes de cultiu de la vinya també s’estan igualant arreu del món.

Per això és un plaer trobar alguna zona vitivinícola que aposti per conservar el paisatge del vi com a principal valor per als seus vins i per al seu enoturisme. A Catalunya el millor exemple d’aquesta aposta pel paisatge del vi és el Priorat, amb iniciatives prou conegudes i amb un gran èxit.

Però el cas de Cangas de Narcea té algunes peculiaritats que pot ser interessant observar, perquè ens poden ser d’utilitat a l’Empordà, la Terra Alta, les vinyes de Costers del Segre que s’enfilen pel Pirineu o a d’altres zones rurals catalanes.

En primer lloc, cal destacar la viticultura heroica que fan els asturians, que cultiven la vinya en forts pendents, sovint sense esglaonar el terreny, sobre durs sòls de pissarra, amb l’hostilitat del clima atlàntic i un especial microclima que fa que tinguin unes hores de sol similars a les del clima mediterrani, fet que provoca fortes oscil·lacions tèrmiques. Perquè us feu una idea, es tracta de petites vinyes penjades en el pendent de majestuoses muntanyes verdes per on pasten lliurament les seves famoses vaques. A vegades, aquestes petites vinyes ocupen les zones més altes, on no es podrien assentar altres cultius, i sovint s’ubiquen en petites parcel·les entre casa i casa per tenir la vinya ben a prop.

La tradició vinícola d’aquesta zona està documentada des del segle IX, i fins i tot la catedral d’Oviedo tenia vinyes en aquesta zona. Alfonso García Leal, catedràtic de llatí de la Universitat d’Oviedo, està fent una feina

excel·lent de recopilació i traducció dels documents medievals del monestir de Corias, que centralitzava la producció de vi de la zona, per conèixer els cens de vinyes de l’època i d’altres informacions que puguin ajudar a recuperar la veritable tradició asturiana de cultiu de la vinya. I per cert, molta d’aquesta documentació es troba arxivada al monestir de Montserrat, on aquest catedràtic fa visites freqüents.

L’altre treball heroic és el de Carmen Martínez, del Grup de Viticultura de la Missió Biològica de Galícia, integrat en el Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), que porta anys investigant, identificant i classificant les varietats de raïm autòctones de Galícia i d’Astúries. I precisament en aquest Congrés, la Dra. Carmen Martínez ha donat al Museu del Vi de Cangas del Narcea tot el material científic recopilat durant aquests anys. Això inclou la identificació clara de quatre varietats autòctones, de les que aviat sentireu parlar. La més especial de totes és l’albarín blanc, que dóna uns vins d’una riquesa extraordinària d’aromes i sabors. I després les tres varietats negres autòctones, albarín negro, verdejo negro i carraspín, que combinades en la ja coneguda mencía estan començant a donar alguns vins interessants.

En tot cas, la cessió d’aquest material científic inclou fotografies i dibuixos de cada una d’aquestes varietats de raïm, i sobretot la identificació del codi genètic d’aquestes varietats autòctones, perquè la gent gran de Cangas del Narcea utilitzava diferents noms per referir-se a les mateixes varietats, hi havia discussions sobre si eren unes varietats o unes altres, i també s’havien produït amb els anys creuaments de plantes que no les feien del tot autèntiques.

Ara aquests dubtes han estat solucionats, i la zona treballa conjuntament amb vivers que permeten reproduir només les varietats realment autòctones, tot plegat sota la supervisió del Consejo Superior de Investigaciones Científiques (CSIC).

Aquesta feina ha despertat l’interès dels principals estudiosos del paisatge del vi, d’aquí que Luis Vicente Elías, el prestigiós antropòleg riojà que està fent l’atles de la vinya a l’Estat espanyol, i documentant i classificant les tipologies del paisatge del vi al món, s’hagi estat tots els dies del congrés escoltant ponents i visitant i fotografiant les principals vinyes de la zona per la seva singularitat.

La zona fins i tot ha seduït Rafael Ocete, del departament de Fisiologia i Zoologia de la facultat de Biologia de la Universitat de Sevilla, que es dedica a identificar els últims llocs de la península on encara es pot trobar vinya silvestre. La veritat, és tot un plaer passejar amb ells per la vinya, escoltant les seves explicacions i veient com posen en valor el paisatge del vi. He vist ciència i autoestima, combinades amb una gran estratègia de promoció turística i dels seus vins. Vinyes petites i pensament gran, una bona fórmula.

Lluís Tolosa és sociòleg i escriptor

BENZINA_53

, , /// Per l’ull de l’art

La maga Amèlia Riera Montse Gispert-Saüch i Viader

N

ovament es pot veure a Barcelona, fins a l’11 de desembre, el món enigmàtic i tenebrós inconfusible d’Amèlia Riera.

Amèlia Riera, una de les veus més singulars i suggestives de l’art contemporani, està considerada una de les pioneres de l’informalisme català, que després es decantà cap un art més intimista, una figuració metafísica.

La mostra de la Fundació Vila Casas recull peces dels anys 60 als anys 90, centrant-se més en les estances esotèriques que no pas en la faceta crítica i irònica de les nines manipulades i els artefactes de tortura.

Amèlia Riera pinta vitrines oníriques que combinen mesura i màgia, marcades per una rigorosa simetria i llums somortes, un joc d’estances dins estances, connectades per fils de llum misteriosos, on conviuen elements heterogenis: llàgrimes o gotes de sang suspeses, cadires buides, llits i banyeres, copes, taules transparents, portes obertes o entreobertes, rat-penats i fragments de cossos.

Després d’una breu introducció amb algunes peces representatives de l’informalisme, l’exposició proposa entrar en aquestes cambres a poc a poc, espais oberts a l’horitzó, escenografies de rituals secrets, ofrenes i tributs a la religió personal, talment una festa privada portes endins.

Són estances íntimes i aristocràtiques atemporals, que parlen de por, incomunicació i solitud, emmarcades per esveltes columnes, on no hi falten canelobres, domassos, làmpades, catifes, llibres i fins i tot arbres. Un món fred i geomètric, amb perspectives que subratllen la importància del motiu central: un arbre solitari, un Catre pit, l’amenaça del mar, la promesa d’una nova estança, un rat-penat que plana sobre una butaca, una porta tancada a Tríptic del demà, un tabernacle eròtic, un llibre, dues butaques contraposades o un sofà buit sideral.

Simbolismes que l’artista no vol desvetllar, perquè Amèlia Riera pinta el misteri, somnis i al·lucinacions que només plàsticament es poden dir. Quan li pregunten “què vol dir aquest raig?” l’artista contesta: “Te’l regalo, és per a tu. Pensa, emociona’t!”

Amèlia Riera obre les seves portes secretes i convida a recórrer les de cadascú, per escalinates que duen a finestres i portes infinites, perquè parla de temes universals: Eros i Tànatos.

Dos autoretrats desvetllen diferents facetes: el núm. 1 és una visió fantasmagòrica d’un rostre abstret i una mà espiritual, filiforme, que apunta cap amunt, als rat-penats de la imaginació en la nit espectral, amb el mar de fons; i el núm. 2 és una dissecció, que parla de dolor i solitud, i d’una mà que busca arrelar.

El poder de la seva pintura rau en l’ambigüitat i seducció, en crear atmosferes, climes en una gamma fosca, partitures grises, blaves o negres (Permanyer parla del negre Amèlia), greus i solemnes, que atrapen l’espectador.

Pinta la llum del desig, l’horitzó controvertit, la dimensió de la nit, el silenci, la consciència crepuscular, laberints emocionals.

Fins l’11 de desembre a la Fudació Vila Casas BENZINA_54

BENZINA_55

David Maljkovic Per Neus Miró Fotografia de Roberto Ruíz

D

avid Maljkovic (Rijeka, 1973) és un artista croat que revisa en la seva obra aspectes i elements concrets del passat del seu país, i que insereix narratives que poden ser properes a aquelles que utilitza la ciència-ficció. Maljkovic fa ús del futur com a estructura narrativa per tal de parlar de les “runes” del passat com a troballes que ens poden donar les claus per entenBENZINA_56

dre el present. En una ocasió comentava ell mateix “el meu treball és sobre el futur, sobre l’amnèsia col·lectiva, sobre el que passarà i sobre si la gent crearà un nou patrimoni per ells mateixos… El teu moment és el teu patrimoni. M’agradaria crear una amnèsia col·lectiva completa, que obriria noves possibilitats per al museu del no-res, on tu podries portar allò que vulguessis.”

En aquesta voluntat de recrear la memòria del seu país, Maljkovic fa ús de les

“runes” existents, i la runa física per excel·lència és l’arquitectura, els edificis alçats en temps passats per glorificar personatges, moments, activitats, etc. i que posteriorment han estat abandonats i degradats.

Aquests vestigis arquitectònics, que romanen en el paisatge com encara reconeixibles monumentalitzacions de temps pretèrits, són els escenaris dels seus films i amb els quals es relacionen els seus personatges d’una manera alienada.

La seva obra es va poder veure al MACBA l’any passat formant part de la mostra col·lectiva titulada Modernologies, i ara és objecte d’una exposició individual en la Galeria Nogueras-Blanchard que romandrà oberta fins el 13 de novembre. La instal·lació que presenta en aquesta ocasió porta per títol Lost Cabinet i recrea els gabinets que el col·lectiu EXAT 51 (Experimental Atelier) format per arquitectes, dissenyadors, artistes, etc. realitzaven pels pavellons de Iugoslàvia a fires i exposicions universals. El fet que el títol incorpori el terme “gabinet” el vincula de manera immediata amb els gabinets de curiositats, els primers dispositius d’exposició i estructures que més tard s’incorporarien en el museu. El Lost Gabinet es mostra com un aparador, i en el seu interior es poden veure tota una sèrie d’elements com ara plantes, una cortina, etc. que acompanyen o emmarquen el gruix del contingut que són unes planes d’una revista d’arquitectura dels anys 50. La revista ha estat recuperada pel mateix Maljkovic a partir de les seves visites a antiquaris i l’exposa en forma de collage i a la vegada de forma incompleta ja que ha retallat algunes parts.

Lost Gabinet tal i com el seu nom indica té l’aparença d’una troballa, de quelcom que ha estat oblidat, i que ara ha estat recuperat al cap del temps, ens parla d’un passat totalment estrany i allunyat, per un possible museu del no-res.

A la Galeria Nogueras-Blanchard fins el 13 de novembre.

BENZINA_57

` /// Opinió / Amagat al matalas

Sobre genocidis Llu l´s - Anton Baulenas

T

itllar la celebració del 12 d’octubre, festa nacional d’Espanya, de genocida és, com a mínim, tècnicament incorrecte. A casa nostra, de cara a un futur independent, cal ser el màxim de curós en les apreciacions. I el que no es pot fer és adjudicar al passat ja força remot conceptes legals i humanístics dels segles XX i XXI. Altrament, tal com es dóna amb les acusacions contínues de feixista o nazi, les paraules perden força i contingut. Com que en el fons, el que hi ha és una voluntat de donar relleu a l’acció destructora dels colonialistes espanyols a Amèrica (i una de secundària, errònia, subjacent, de no involucrar-hi catalans, cosa incerta ja que els nostres compatriotes, durant el temps que hi van ser, no van tenir cap problema, per exemple, per explotar fins a l’extenuació cubans i portorriquenys) hi hauria altres maneres de fer-ho. Perquè si no, ja que les pràctiques genocides, tal com ho entenem avui, són una dissortada constant en la història de la humanitat, resultaria que hauríem de qualificar de “genocidi” qualsevol acció humana anterior al segle XX. Com per exemple, l’habitual dels exèrcits cristians davant dels musulmans peninsulars entre els segles VIII i XV. Recordem que al segle XIII, quan Jaume I conquereix València i Mallorca es troba amb comunitats arabitzades que hi són des de fa segles, amb la seva cultura pròpia.

I les obliga a canviar de religió, o les expulsa, o les mata i les saqueja. I després, les priva dels drets bàsics i les aculturalitza mitjançant la repoblació. No era pitjor Jaume I que els seus col·legues reials coetanis d’altres països. Això és així perquè era pràctica habitual a tot arreu. És a partir del segle de les llums, que l’intel·lecte humà, l’humanisme, comença a parlar de drets humans. I és a partir d’aquell moment, doncs, en què qualsevol acció d’aquestes característiques podria començar a ser qualificada, si no de genocidi, sí de massacre injustificada i reprobable: Assassinats en massa de membres d’un grup (país, raça o religió), sotmetiment a condicions que n’impossibilitin la supervivència, o pràctiques adreçades a impedir-ne la reproducció, ja sigui per mitjans científics o la pura separació dels infants per tal d’aculturar-los. Així mateix, el protocol de l’ONU estableix que l’acusació de genocidi mai no pot fer-se a un poble o col·lectiu, sinó a persones concretes. Per això no es diu que els alemanys siguin –o vagin ser– un poble genocida, sinó els nazis, representats en elements individuals susceptibles de ser jutjats.

Per aquesta raó, entre d’altres, seria genocidi, si apurem molt, l’extinció dels indis nordamericans. I van ser genocides l’acció del rei de Bèlgica sobre el Congo, l’anihilació dels armenis a mans dels turcs i la de vint milions d’ucraïnesos a mans dels soviètics.

També seria genocidi la massacre japonesa de xinesos als anys trenta, la pràctica exterminadora dels nazis sobre els jueus i d’altres col·lectius, així com l’extermini de milions de persones durant els experiments col·lectivitzadors a Cambodja pels seguidors de Pol Pot. Serien genocidi les terribles accions de la guerra de l’exiu-

goslàvia així com els assassinats en massa de Rwanda i Burundi als anys noranta… Fins i tot, podríem arribar a tractar de genocidi l’acció sense pietat continuada al llarg de la història moderna del govern australià sobre els pobladors originaris de l’illacontinent. Això són genocidis perquè el mateix terme no fou inventat fins el 1944 pel jurista polonès jueu Raphael Lemkin en el seu llibre Axis Rule in Occupied Europe i ratificat per l’Assemblea General de l’ONU el 1948 i plenament en vigor des del 1951.

La inconsciència, la ignorància, la incultura i la immensa supèrbia de creure’s superior va provocar que la corona de Castella dugués a terme una política cruel en els territoris “descoberts”, ocupats i explotats, que no era sinó la mateixa que havien aplicat durant les guerres contra els moros. Però sobretot, la corona castellana és culpable que, a Amèrica, s’hi apliqués i fes perdurar la terrible diferenciació de classes que, no solament ha arribat fins avui, sinó que conforma la mateixa base de les societats iberoamericanes actuals: el menyspreu per l’indígena, la seva “evaporació” i el domini polític de les classes poderoses procedents del mestissatge i de l’elit colonial. I que són d’altra banda, les mateixes, que un cop independents, van continuar amb la política de menyspreu, aculturització, disgregació i eliminació respecte als pobles natius. No tots van matar-los els castellans, doncs. I no pas tota la culpa de la manca de dignitat que tenen aquests grups humans es deu tampoc als castellans.

Si l’acció colonial de la corona espanyola fos un genocidi hauria de poder dur-se davant d’un tribunal internacional per ser jutjada, cosa que sembla impossible, no pas perquè no fos justa, sinó perquè no està contemplada legalment i per anacrònica. La conquesta castellana va ser feta a base de matances terribles (cosa denunciada, per cert, ja des del començament), però no menys terribles que les dels romans conquerint Hispània.

Parlem, doncs, amb propietat. Els mots són importants. I mots com “genocidi” mereixen respecte.

El 12 d’octubre té tres components. Un de respectable, que és el religiós: Dia de la patrona (falsa) d’Espanya (l’oficial n’és la Immaculada Concepció). Molt bé. A qui li interessi, que el gaudeixi. Un de patriòtic espanyol. Molt bé. A qui li interessi que el gaudeixi. I un d’històric, el de la Hispanitat, que respon a una mena d’enyorança pel passat imperial perdut, que és una mascarada. Molt bé. A qui li interessi, que el gaudeixi.

Espanya no té ni força ni esma per inventar-se una Commonwealth. Entre d’altres raons perquè ni ella mateixa sap exactament de què consta.

Expliquem què va passar durant la colonització espanyola, expliquem si la “llegenda negra” era tan negra, expliquem-ne tot el que volguem, fem-ne, si volem judicis “històrics”, però el mot “genocidi” deixem-lo per allò que de debò ho és, que prou feina (i vergonya) ens dóna.

BENZINA_58

Lluís-Anton Baulenas és escriptor i periodista