BENZINA 50

3€

10 ESPAI BENZINA

David Centol Editor centol@ comunicacio21.com

B

Benzina, Cinquanta litres al cervell, si us plau 20

24

FlyHard 30

Flux, festival de vídeo d’autor

Nelly Blue Esteu a punt per la televisió?

56 www.revistabenzina.cat Nº 50 Editor: David Centol i Lozano Columnistes: Lluís-Anton Baulenas, Ricard Biel, Lluís Cabrera, Daniel Condeminas, Montse Gispert-Saüch i Viader, Albert Lladó, Vicenç Llorca, Xavier Marcé, José Antonio Pilar, Lluís Tolosa Col·laboradors: David Caño, Ricard Mirabete, Neus Miró, Oriol Osan, Eva Serra, Tort Yscla Fotografia: David Campos, Eduardo Benito Portada: Marga Moreno Disseny Gràfic: Marga Moreno

Amb la col.laboració de:

Màrqueting: Eva Serra 93 519 43 93

subscripcions@comunicacio21.com marqueting@comunicacio21.com

DIPÒSIT LEGAL B-5052-2006 ISSN1885-8589

ENZINA va néixer per amor. És veritat que al darrere hi havia un plantejament editorial sòlid i una profunda reflexió sobre l'espai que una publicació “d'excepcions culturals" havia de cobrir. Però la veritable raó va ser que va néixer per amor. La primera portada d'un madur Morrissey era el reflex d'aquest sentiment cap a un home (també excepcional) de qui fa temps no en sé res. L'amor va desaparèixer però la revista ha continuat, com un vell record que s'allunya cada vegada més, i que deixa pas a una certa nostàlgia serena, com totes les relacions que s'esgoten sense esgotar el sentiment...

I des de l'amor a la crua realitat.

Del projecte editorial al projecte empresarial. De les raons sinceres, a les pràctiques. Del romanticisme, a la trinxera. Del color rosa de l'aventura al vermell del dia a dia. No tinc especials motius personals per celebrar cap aniversari. Qui em coneix sap que ja fa temps vaig deixar pel camí l'editor pseudoadolescent, necessari per somiar i per creure que tot és possible.

Però una de les virtuts de madurar en aquest sector és que les hòsties t’enforteixen i et fan ser més responsable, o potser, més realista, qui sap. Sóc dels que penso que des del realisme no hi hauria nous projectes i les aventures quedarien limitades a les impulsades pels altres amb diners aliens. Per això, calen nous somiadors, que amb el temps, es converteixin en emprenedors; i d'aquí, en gestors de dificultats.

Aquesta és la seqüència correcta i, si és possible, amb el mínim d'errors previsibles.

M'obligo a celebrar aquesta modesta efemèride per recordar-me justament que la batalleta continua però que parar de tant en tant, uns minuts, per contemplar el que s'ha fet o aconseguit és bo i necessari. Aturar-se per continuar en moviment. Reflexionar amb certa tranquil·litat per valorar el que s'ha fet bé, no només el que s'ha fet malament. I sí, amb l'estímul per arreglar allò espatllat, per recuperar confiances, restablir ponts, superar punyalades i no caure en la rancúnia dels que aconsegueixen coses deixant pel camí un preu inassumible. Un preu massa elevat que no compensa cap esforç i per tant, més que prescindible, necessàriament oblidable.

BENZINA_3

BENZINA_4

/// Opinió / Barra lliure

L’horror de dependre A

Aquest és un món de cadires de rodes fetes per homes inexistents.

La matèria s’imposa a la carn. La carn està al servei de la matèria per oblidar-se que és carn. La dependència, sobretot cal preservar la dependència, aquí sinònim de placenta. La llibertat fa por, ja ho deia Eric Fromm, i ho dic jo i ho diu qualsevol amb dos dits de front.

[[

l film Testimoni de càrrec, de Billy Wilder, Charles Laughton encarna un advocat murri i amb caràcter feble de salut, a qui la infermera que el cuida fa pujar de la planta baixa al primer pis en una cadira salvaescales. A mesura que avança el film, la personalitat indomable del bon vivant Sir Wilfrid Roberts (Laughton), plena d’un humor constant que es barreja amb la diligència i l’aguda perspicàcia amb què porta el cas, atrapa l’espectador fent-lo oscil·lar en aquesta magistral distensió i tensió constant dins la trama, fins al punt que el fa oblidar dels murs físics del veterà advocat. La indefensió, la vulnerabilitat de la persona depenent, queda eclipsada per la força d’un caràcter que no només es limita a la proesa de sobreviure en la dependència sinó que, pel seu propi ofici i l’excel·lència en exercir-lo, capgira la seva circumstància fent que la vida de l’acusat depengui de com mou els fils l’advocat de físic vulnerable.

Aquesta ironia que ens parla de la superació de l’ésser humà, i de com la mancança o fins el dolor pot suposar aspectes positius, també pot negar-los totalment quan el marge de maniobra del depenent és molt més estret o nul directament. Aquest no és el cas de Sir Wilfrid, que compensa les dificultats físiques amb intel·ligència i un sentit de l’humor negre i alhora vital, però sí que ho és el de moltes persones físicament sanes però carregades de barreres mentals, aquelles que al capdavall acaben sent les pitjors. Si som tot cervell, quan no hi ha res al cervell perquè tals esculls no permeten la cabuda de res més, no som res.

Dependre quan no cal anul·la, i dependre dels homes quan no cal és la pitjor tortura.

Sovint aquest articulista té la impressió de caminar sol pel carrer, fins i tot quan ho fa pel carrer Pelai un dissabte a la tarda abans de Nadal, i de tenir la intolerable sospita que potser ni ell mateix existeixi i en realitat es trobi fos, sense adonar-se’n, entre aquella mateixa gent que no veu al seu entorn.

Tothom està d’acord que la dependència és indesitjable, i tanmateix la majoria fan tot el possible per no desempallegar-se’n. Una vegada més, la raó es desentén de l’emoció, de la por. Dependre no només és terrible pel que suposa de privació de llibertat, sinó sobretot perquè estar en mans del bitxo humà és la garantia d’un drama més gran que el de l’absència mateixa de llibertat. De manera que l’home s’avé a lliurar-se a mans de l’home, com qui se sent reconfortat tallant-se un braç a condició que el veí també se’l talli. La neurosi, els efectes de la por que tenalla té conseqüències tan absurdes com dramàtiques, les

[[

Ricard Biel quals no esdevenen la part del tot sinó el tot directament: l’anul·lació de l’home com a tal.

La interdependència obligada resulta no tan sols necessària sinó també saludable per allò que té d’humana en la convivència. Però quan la interdependència és el resultat de la relació basada en la por, aleshores l’efecte és letal. Veig homes i dones que omplen els carrers, i cada cop més se’m presenten en cadira de rodes que xoquen entre elles perquè les voreres no són prou amples per encabir-los. I a les cadires de rodes m’adono que no veig ningú que les ocupi.

Només veig rodes i la carcassa. Només queda això. Cap home no les ocupa i em provoca inquietud veure com les cadires es desplacen soles. Queda la roda, queda el metall, però no hi ha vida que ho dirigeixi. Els homes no són homes i per tant han desaparegut, obsedits en la seva absurda dependència. I tal vegada s’han fos en el metall, o més aviat en la goma de les rodes deixant-se esclafar voluntàriament a terra, embrutint-se, desapareixent més i més, fonent-se en el desgast de les rodes a mesura que avancen per les voreres.

Lamentable. L’home vol ser esclafat a canvi de seguretat.

L’home és una criatura poruga que juga a ser home. Curiós, tot plegat. Aquest és un món de cadires de rodes fetes per homes inexistents. La matèria s’imposa a la carn. La carn està al servei de la matèria per oblidar-se que és carn. La dependència, sobretot cal preservar la dependència, aquí sinònim de placenta. La llibertat fa por, ja ho deia Eric Fromm, i ho dic jo i ho diu qualsevol amb dos dits de front.

Ho diuen quatre gats. Què no donaria jo per un món ple de cadires de rodes amb un Laughton que les ocupés. És impensable que els homes desapareguts s’adonin de la seva inexistència. Mentre idolatren, mentre estan entretinguts a dependre d’aquells que els fan desaparèixer, se senten confortats. Es reconeixen entre ells. El bitxo humà està encantat d’ignorar que s’odia, és gelós de la seva mediocritat en la infelicitat. Però és el que coneix i té por al desconegut. Està encantat de viure i fomentar el més gran dels horrors: la dependència. Aquest espai on tan segur se sent. No en vol conèixer d’altre.

L’acusat d’homicidi, Leonard Vole (Tyrone Power), es lliura a mans del depenent Sir Wilfrid, i aviat, atesa la forta personalitat de l’advocat i la circumstància adversa de Vole, en el nostre inconscient la cadira on s’asseu el gras advocat per pujar les escales bescanvia l’amo. Als nostres ulls, Sir Wilfrid s’ha aixecat de la cadira, i Vole, el benplantat acusat, s’hi ha assegut. Però l’espectador no el veu desaparèixer. La dependència de Vole és obligada. El personatge de ficció no tria dependre perquè s’hi juga haver d’anar a la garjola. En canvi, els fantasmes que diàriament ens envolten trien la dependència per no renunciar a la por d’haver de viure en llibertat.

Ricard Biel és escriptor

BENZINA_5

BENZINA_6

` /// Opinió / Imaginarium cultural

Sobre els qualias i altres plataformes culturals

L’

Sitges posa a disposició dels creadors i productors culturals una gran quantitat de metres quadrats al voltant de tres idees bàsiques: formació artística, espais per a emprenedors i festivals de prestigi, o sigui la cadena de valor del sector sense aparadors innecessaris basats en la competitivitat dels espectacles i l’efecte atractiu dels grans pressupostos.

[[

ajuntament de Sitges acaba de posar en marxa un projecte de desenvolupament cultural al qual ha posat per títol Qualia.

El nom, un tant sinèrgic, vindria a definir aquelles emocions que ens sobrevenen quan veiem una obra d’art, és a dir, els efectes immaterials que ens provoca una idea o una proposta creativa. Qualia, per tant, és un nom adient per explicar els beneficis dels intangibles. És curiós, que en un món tan economicista, farcit d’anglicismes per explicar la multitud de procediments que generen les modernes tècniques de comunicació, haguem de recórrer a un mot grec per definir una realitat tan òbvia.

Qualia és, en darrera instància, una emoció.

Ara està de moda parlar de l’economia de les emocions. Matteo Motterlini, expert en economia cognitiva i psicologia social, publica l’economia emocional intentant explicar les raons profundes per a la presa de decisions insistint en una idea central: són les idees les que mouen el món, no pas l’economia; o plantejat d’altra manera, si l’economia mou el món, les idees se’n ressenten.

La debilitat del mercat immobiliari, és a dir, l’economia pura i dura, posa en valor la imaginació, i de sobte es parla d’economia creativa, nova economia i tangencialment de cultura i indústries culturals. És una mena de silogisme, la constatació efectiva que la cultura i l’economia no són exactament el mateix. Hi ha altres raons, evidentment, per parlar de cultura creativa, però la crisi l’afavoreix com a nínxol d’oportunitats i la col·loca progressivament en el centre de moltes estratègies municipals.

Sitges posa a disposició dels creadors i productors culturals una gran quantitat de metres quadrats al voltant de tres idees bàsiques: formació artística, espais per a emprenedors i festivals de prestigi, o sigui la cadena de valor del sector sense aparadors innecessaris basats en la competitivitat dels espectacles i l’efecte atractiu dels grans pressupostos. És una aposta arriscada, però intel·ligent. A Catalunya en general i a Sitges en particular, es manté una profunda relació amb la cultura. Deu ser perquè la manca d’Estat ens ha obligat a aprofundir especialment, en la creació de sím-

[[

Xavier Marcé bols i elements de valor afegit. En qualsevol cas, de talent no ens en falta i de capacitat per atraure talent de fora ens en sobra.

La qüestió és saber si d’una vegada per totes, empreses i institucions, es posaran d’acord per convertir aquesta equació en una peça central del nostre model de societat. És evident que Catalunya no tindrà mai –mai?– una gran major amb capacitat per distribuir de manera hegemònica a tot el món. Tal com evolucionen les coses, aquest és un privilegi reservat a les grans multinacionals hipercapitalitzades. Però res ens impedeix d’esdevenir una potent factoria per a generar, empaquetar i sumar talent creatiu.

El debat interessant és conèixer quines són les possibilitats de tractar el talent just abans que una major el coapti per raons d’estricta economia a escala. I aquí apareixen dos arguments inapel·lables.

El primer, fa referència a la concentració d’espais de formació i de generació de primeres oportunitats. És a dir, TICS de la cultura, ordenades i organitzades al voltant de les fàbriques de la creació i les transferències de tecnologia (no únicament tècnica) que poden aportar les universitats i els centres d’investigació.

El segon, fa referència a la gestió del prestigi, a través essencialment, de la posada en marxa de programacions, festivals o altres esdeveniments molt selectius i altament coordinats amb els creadors d’opinió i els mitjans de comunicació, no només d’aquí sinó de tot el món.

Temporada Alta a Girona, La Fundació Barcelona Media al 22@, les inicials fàbriques de la creació de Barcelona, Roca Umbert a Granollers, el BZ a la Zona Franca, apunten en aquesta direcció. El problema és que actuen desgavellats, no formen part d’un pla estratègic, la gent d’Economia no se n’assabenta.

Qualia va en aquesta direcció. I l’encert de la proposta és construir-la sencera. Òbviament a Sitges li serà molt complicat resoldre-ho tot sol. Aquest és el problema català: tothom juga més sol que l’una. Potser caldria una plataforma social de projectes selectius d’economia emocional per convèncer a qui toca que no hi ha altre camí.

Xavier Marcé és economista cultural

/// Opinió / Diafragma obert

Reptes per al nou Govern L’

BENZINA_8

Apuntem dos aspectes: un, deixar de considerar la plantilla de TV3 com un llast, quan el que caldria és valorar l’actiu de talent i creativitat que representa. I dos, treure el màxim rendiment de les potencialitats de la marca TV3

aspectes: un, deixar de considerar la plantilla de TV3 com un llast, quan el que caldria és valorar l’actiu de talent i creativitat que representa. I dos, treure el màxim rendiment de les potencialitats de la marca TV3 alhora que acompanyar la producció independent a l’exterior, ja sigui pensant en comercialització o en coproduccions. La televisió nacional ha d’alinear-se estratègicament amb la resta del sector, per obrir més portes en el dificilíssim mercat internacional.

I l’educació. Incorporant el llenguatge audiovisual a l’aprenentatge de nous coneixements, a partir de la implantació dels equips informàtics a les aules com el programa Educat 1x1. I això necessita temps, decisions innovadores i majors recursos, per no quedar-se en la presentació en pantalla dels continguts que fins ara els alumnes trobaven impresos en un llibre. I en paral·lel, treballar pel prestigi i interès per les obres fetes a Catalunya i Europa, si volem que aquestes produccions formin part de les futures pautes de consum d’oci dels joves i infants, que tan hàbilment monopolitzen les grans corporacions internacionals. Lleis aprovades en l’anterior legislatura, com l’abans esmentada del Cinema o la mateixa d’Educació de Catalunya que així ho recullen. Ara, caldria passar del negre sobre blanc del DOGC a l’infinit ventall cromàtic de l’audiovisual.

Complicitats no hi mancaran.

alhora que acompanyar la producció independent a l’exterior.

[[

any s’iniciarà amb un nou Govern, després d’un resultat electoral tan incontestable com previsible. El 2011 ens arriba amb una agenda atepeïda de temes per resoldre i, lluny de cap originalitat, la resposta a l’atur i a la crisi requeriran mesures a mig i llarg termini.

Recolzar l’educació, la innovació i els emprenedors és un triplet conceptual apte per a totes les indústries, però encara més en les culturals i especialment en les audiovisuals, per la seva estretíssima implicació amb el sector de les TIC. Parlem d’un dels principals motors en la generació de riquesa, des de la revolució digital inciada els anys 90 del segle passat i que preveu ser determinant en el disseny de les societats industrials dels propers decennis.

Des del convenciment que els actuals i futurs professionals i empreses del cinema, els videojocs i la resta dels sectors audiovisuals seran protagonistes d’un país més culte, desenvolupat i pròsper, em permeto apuntar alguns dels principals reptes que el President Mas i el seu equip de govern haurien de poder encarar amb èxit.

Desplegar el Pacte Nacional per a la Innovació, amb projectes que vinculin les TIC amb l’audiovisual. En aquest àmbit, els enginyers de telecomunicacions i d’informàtica i els professionals de comunicació audiovisual han de trobar vies de desenvolupament que vagin més enllà de les que ja tenim. Els col·legis professionals que representen aquests tres col·lectius ja varen signar l’adhesió a aquest pacte estratègic que, inicialment, semblava destinat només al sector de les enginyeries clàssiques. Les bases estratègiques per a l’enlairament d’aquests projectes ja estan posades.

Des de la represa del diàleg amb els diferents sectors implicats, redactar i aplicar el reglament de la Llei del Cinema. Més enllà del doblatge al català, la petjada d’aquesta llei passarà pel suport i foment industrial i financer que es pugui oferir a les empreses catalanes de la producció, la distribució i l’exhibició, davant un panorama ple d’incerteses.

La continuïtat de la CCMA com a clau de volta del sector. Deixant de banda les insubstituïbles funcions de servei públic d’un país amb llengua pròpia, l’espai de l’article no permet aprofundir-hi, però apuntem dos

[[

Daniel Condeminas

Daniel Condeminas és degà del CPAC

BENZINA_9

BENZINA_10

Per Ricard Biel

C

inc anys. Cinquanta números de BENZINA. És molt? Poc? Cal celebrarho? No ho sé. De fet, no entenc massa la celebració de gaire res. Tampoc la celebració de la mort en determinats països orientals. Si m’agrada celebrar res és per endrapar l’àpat de la celebració en qüestió.

Però per endrapar, francament, a mi no em cal cap pretext. Tanmateix, si la celebració serveix per posar de relleu un fet meritori, aleshores potser la cosa cobra cert sentit.

Potser.

BENZINA és una revista cultural i té un cost, el compliment del qual costa mans i mànigues de satisfer. I més en una colònia, en un país espoliat, de misèries com el nostre, on les subvencions a la cultura acaben semblant almoines perquè és l’últim mico de les prioritats, i per tant on de moment estem condemnats a ser un ramat d’analfabets en nom de l’atenció a les necessitats bàsiques del poble. L’alfabetisme, el foment d’un país de ciutadans amb criteri, es veu que no és una qüestió de primer ordre. Com que es dóna per fet que la cultura és en el fons prescindible, queda clar que és possible fer avançar un país des de la incultura. És el peix que es mossega la cua atès que, naturalment, és només des de la incultura que es pot arribar a aquesta estúpida conclusió i, el que és més greu, a la situació de decadència que patim. Sense cultura no hi ha ni present ni futur, això ho sap fins el més ruc de la classe. Però tant se val, només cal anar repetint a tort i a dret que “a la gent l’interessen els problemes reals”, perquè al final no sàpiga quins són –o més aviat quin és– el problema real. La veritat s’acaba ocultant en nom d’un sagrat ordre de prioritats, sent urgent, per exemple, proveir amb barracons els equipaments d’ensenyament o ocupar-se de posar a la venda bons de la Generalitat com a pegat desesperat per evitar que aquesta institució de fireta no s’acabi de tancar per bancarrota. Tot s’hi val menys admetre que el problema és en l’arrel i no en

les branques. I són esforços certament inútils. Amb un espoli fiscal de 22.000 milions d’euros anuals, la sagnia és massa bèstia per poder-la cicatritzar a còpia de patètics pegats. Com em diu un amic, “no és veritat que Espanya ens robi, som els catalans que ens deixem robar”. No li trec la raó, és clar, i menys quan penso que només des de la incultura –digueu-ne aquí ignorància–, et pots deixar entabanar encara per l’estafa de l’estampeta.

Quan el lector rep a casa el BENZINA o la troba en determinats quioscs, ha de saber que està davant d’un miracle. Un servidor és ateu, i cada mes, quan veu el sobre blanc sobresortint de la bústia, el primer que pensa –més aviat que sent– és això, que es tracta d’un fet extraordinari, fins al punt que està temptat de convertir-se a la fe catòlica i deixar córrer l’escepticisme.

M’emociono, i per diverses raons, a banda de l’esmentada del miracle econòmic que ha fet possible la publicació de la revista.

M’emociono perquè la bústia és al carrer, i Sant Llàtzer ha fet possible que cap espavilat em foti el BENZINA. I també perquè sóc vanitós i abans d’arribar a dalt, a casa, ja he obert el sobre i he llegit d’un cop d’ull les meves peces del número per comprovar absurdament que hi són i fan goig. I m’agrada de no dir quan un cop a casa, assegut al sofà com si no tingués res millor a fer, m’entretinc tocant, flairant i llegint les pàgines del BENZINA. Sobretot les meves, que per alguna cosa no escapo de l’estupidesa i m’encanta sentir-me el rei de l’univers. Estúpid, sí. I quanta covardia la meva, quanta necessitat d’impossible transcendència i quin desig tinc de morir-me i quina por em fa morir-me, redéu. Quanta contradicció m’envaeix. Un presoner, atrapat dins i fora dels barrots. Sort que ja tinc una edat i cada cop em queda menys per alliberar-me’n. Els més grans em diuen que encara sóc molt jove, però no els faig cas: també els vells de noranta anys titllen de criatures els de vuitanta.

En fi.

BENZINA_11

“ Seria injust i mesquí no apuntar-se a la celebració dels cinquanta números de BENZINA. Cadascun dels cinc anys que han passat des del primer número, em consta que han estat una gran victòria per a l’equip que impulsa la revista. Gairebé una heroïcitat.

M’admira l’aposta de qualitat i de risc en temps tan mediocres, tan temeràriament conservadors; i m’admira perquè no sóc un emprenedor.

BENZINA_12

”

Desconec les raons que menen els col·laboradors d’aquesta revista a escriure-hi, i per tant em guardaria prou de jutjar-les. Només conec les meves, i puc dir que si hi escric és perquè em sento presoner, igual de desesperat que el personatge K d’El procés de Kafka penetrant un mur de l’absurd rere l’altre en l’absurd general, com una capa de ceba infinita. En un objectiu que no arriba. Per això em fa més por llegir el txec que veure Pinotxo quan era petit. Kafka em dibuixa davant dels nassos el terrible espectre de mi mateix.

No, preferiria no haver d’escriure, i per dues raons de llibertat: em sentiria lliure, tant existencialment com econòmicament.

Escric, doncs, per necessitat i per diners.

Això sí, si no hi hagués calés pel mig, la necessitat me la ficaria al cul. Perquè per sobre de tot hi ha la dignitat. Escric per diners, i de moment BENZINA em paga.

El que pot, i puntualment. Durant un temps no em pagava i vaig deixar d’escriure-hi.

Quan em va tornar a pagar, hi vaig tornar.

Cap problema. Sense rancor. El meu estómac i la propietària del pis on visc no entenen de rancúnies. L’un es vol omplir i l’altra vol cobrar. Punt final. BENZINA em paga, i sent una revista cultural en català sembla prodigiós en els temps que corren. Jo només escric si cobro, tret de quan es tracta de qüestions de país en altres mitjans.

Aleshores escriure és una qüestió d’obligació moral. No m’agraden les obligacions, però hi són. Tampoc no m’agrada la gent i sóc aquí, oi? Rodejat cada cop de més gent i de menys persones. I a sobre havent de suportar la insofrible crueltat, la broma macabra de pertànyer a la seva mateixa espècie en què sóc tan estúpid de no saber-m’hi reconèixer, i això que ho intento des que tinc ús de raó.

Potser aquest és el problema: que no he tingut mai ús de raó, i per això penso el que penso. Tant de bo sigui així. Ja veieu quanta tristesa en aquesta presó.

Parlava de la necessitat de diners, de pagar el lloguer i d’omplir l’estómac. No sóc precisament ric i n’he de guanyar. Però aquesta no és de fet la qüestió. Encara que fos deliciosament ric –sovint es diu fastigosament, no entenc per què i concloc que el fastigós és qui ho diu: fastigosament envejós–, no escriuria sense cobrar. La dignitat no té res a veure amb la riquesa econòmica, sinó amb la nostra condició d’homes i dones. Hauria de cobrar per la feina feta, ni que fos simbòlicament. Tot i que no és veritat que l’esclavitud sigui cosa del passat, i que mai ho hagi estat, malgrat que molts ingenus ara s’ho creguin a còpia de sobredo-

sis de somriures cretins televisius, res no excusa l’absència de la dignitat. La dignitat ha d’estar per sobre de qualsevol circumstància i consideració. Ha de prevaldre, i és bàsic que prevalgui en el treball. Si Primo Levi deixa clar en els seus llibres que fins i tot en els camps d’extermini hi havia qui preservava la dignitat, res no excusa de perdre-la mai. I és precisament pel caràcter d’imprescindible que té, que actualment és ignorada a força de silenciar-la i, doncs, amb sort menystinguda quan algú gosa pronunciar el terme. El valor més fonamental que fa als humans dir-se humans sense haver d’enrojolar-se, resulta que ha acabat sent sinònim de beneiteria. Dignitat equival avui a beneiteria, a una ingenuïtat que provoca el somriure de l’interlocutor quan la sent pronunciada per una mena d’extraterrestre no pas procedent de cap futur de ciència ficció, sinó del passat més ranci i anacrònic. És el món a l’inrevés.

En fi.

M’esforço per escriure amb dignitat en una revista que, des de fa cinc anys i fins a aquest número cinquanta, mira de sobreviure amb dignitat i des de la dignitat. Miro de no prendre el pèl al lector; miro de convertir la meva lletra en benzina perquè és la meva obligació i perquè, com el lector, estic tip de buidor, de banalitat sense cap intenció més enllà d’entabanar el lector i d’entabanar-se el mateix que escriu; l’entabanat que, de tant masturbar-se amb la buidor de les paraules, talment com un mag foll, s’acaba creient que els seus trucs no són trucs sinó màgia. I més s’ho creu, més infla el pit com un gall com més apareix als mitjans. Ah, i la cosa és dramàtica si veiem que, com més banal sigui el que diu, més hi apareixerà. “Bé s’ha de guanyar la vida”, em diu la víctima d’aquest mateix ofensor. “Bé hi ha infinitat d’altres oficis on no caldrà que perdi la dignitat”, responc. Però somriu per sota el nas. Un clàssic, el somriure del cretí. Què hi farem.

Només hi ha una cosa més violenta, més patètica, que un graciós sense gràcia, i és el babau que li riu la gràcia. I d’aquests, els mitjans i el país en van plens. Abans que ser escriptor s’ha de ser persona. Abans fins i tot que agafar el tros de pa que t’ha d’omplir l’estómac, t’has de poder mirar al mirall. El problema és quan fins t’has oblidat que no tens mirall, de tan brut de merda com està a còpia d’embrutir-te i, en conseqüència, d’embrutir el que t’envolta. La merda emmerda. Els objectes, les persones. Tot, tot ho acabes embrutant. T’has convertit en una ruïna, per a tu mateix i per a l’entorn.

Crec que BENZINA, més enllà de la

seva voluntat de cobrir l’oferta cultural en un país i en una llengua orfe en publicacions amb cara i ulls d’aquesta mena, té l’autèntica voluntat de guarir el poble estupiditzat, el paradís del no res en què Catalunya s’ha convertit. Algun setciències em podrà dir que no és només aquesta nació la que pateix aquest problema, i jo li diré que tinc un veí que s’ha tirat a l’alcohol, però que a mi m’abelleix més tirar-me als dònuts de xocolata.

Aquest algú, no cal dir que no podrà ser altre que un ciutadà de tants afectat pel virus de la banalitat, la plaga televisiva que extermina neurones amb l’eficàcia d’un fumigador.

Faig equilibris per aconseguir escriure una frase amb sentit, i és possible que no ho aconsegueixi. De la mateixa manera, BENZINA fa esforços no pas perquè la seva funció teòrica d’oferir al mercat aquest producte tingui sentit, que és evident que en té, sinó per dotar-ne amb el resultat de cada número publicat, mes rere mes. Hi ha números pitjors i d’altres de millors, com és natural. John Ford va dirigir films magistrals i d’altres de prescindibles, però sempre, en tots ells, hi havia dignitat, i era això el que els salvava. Hi havia una diferència tempo-

ral, però. A l’època de Ford, la ignorància feia que el poble en desconegués el sentit teòric, però tanmateix, ni que fos migradament, l’exercia. I hi havia dignitat per començar en el món del cinema, que, com tot l’art, no és res més que el reflex del moment social en què s’exerceix. Cinquanta anys enrere la humanitat també era miserable, i tant, però una mica menys, perquè hi havia espai per a la dignitat. Ara no n’hi ha, i quan emergeix és esclafada perquè posa en perill la bona premsa de la normalitat, és a dir, de la mediocritat general; l’egoisme extrem que, de tan espavilat, resulta cretí. És la misèria sense atenuants dels temps.

BENZINA és ara mateix seixanta esforçades pàgines en temps adversos també, i sobretot, per a la cultura. Són anys d’engrunes en què s’han de fer equilibris de tota mena, i per bé que es facin sempre seran vistos per algú com a desequilibris, fins i tot com a despropòsits. Amb això s’hi ha de comptar. Malament si agrades a tothom.

Qüestió de gustos, sí, però també d’enveges.

En aquest cas, concretament l’enveja que genera el nostrat autoodi.

En una societat com l’actual, no hi ha res

“

BENZINA, amb tots els seus defectes, sent cultura és, doncs, la flor que no fa estiu, però al capdavall fa una bona feina.

Imprescindible, atesa precisament la desoladora situació.

”

BENZINA_13

Núm 1

que m’obsedeixi més que mirar de caure malament com a més gent millor. Si mai m’adono que agrado massa, a fe que em deprimiré. Per això acabo de donar la clau a la legió dels que no em poden veure. Si em volen enfonsar, només cal que m’adrecin elogis. Això sí, amb l’art dels grans actors, que beneit tampoc ho sóc, caram. Agradar a tothom? Parlo amb un conegut expert en música moderna i em diu que només va comprar el primer número de BENZINA, ara fa cinc anys, perquè trobava insatisfactori l’espai que la revista dedica a la música. És natural. Dins de la cultura, la revista aposta per un eclecticisme que mira d’abraçar tot de gèneres artístics. BENZINA és una revista especialitzada en cultura, però no especialista en cap gènere cultural. Això, és clar, no justifica la qualitat de la revista en un o altre sentit. Només vol dir que és la seva proposta. I no és estrany que sigui aquesta. Jo diria que té com a objectiu cobrir dignament –altre cop la dignitat– els camps artístics més estesos per tal d’arribar al major nombre de lectors. D’aquesta manera s’intenta que econòmicament pugui tirar endavant, ni que sigui a còpia del mereixement de subvencions, i alhora fer un servei al país.

Qui esperi amb la revista aprofundir en cap art concret, s’equivoca. En canvi, l’encerta qui espera informar-se de què s’hi cou en el BENZINA_14

Núm 12

món de la cultura nacional, rebent també cinc cèntims del que passa en aquest terreny al planeta.

Al pomer, pomes.

Personalment, no sé si compraria aquesta revista. Ara no la compro perquè hi escric i la rebo gratuïta per gentilesa de la casa. De tant en tant la pago al quiosc per regalar-la, i així ajudo a la causa i de passada faig país.

Es noten els esforços fets amb pocs mitjans, i és d’agrair. El que més m’agrada llegir són els articles dels col·laboradors. Sobretot els meus, naturalment. Altrament no els signaria. Si com a articulista no pensés que els meus articles són els millors, seria una estafa per a mi mateix i per al lector. I és que la vanitat és bona, imprescindible per a la superació de l’artista. Sense vanitat no hi hauria superació, perquè és allò que ens fa creure que, per bé que fem la nostra feina, sempre la podem fer millor; és a dir, que encara som millors del que ens pensem. Però és vanitat o més aviat humilitat? No sé, vés a saber si les dues coses. És interessant la seva ambigua frontera. És imprescindible la inseguretat de l’artista com a motor per a la superació. En canvi, calen molts pebrots per tirar endavant una revista cultural en un país miserable com aquest. Admirable. Sí, suposo que només per això compraria BENZINA. I pensant-ho millor, per una altra raó

Núm 5

més, i no menys poderosa. Sent escriptor, no és casual que acabi de dir que el que més m’interessa de la revista són els articulistes.

Podrien, tanmateix, no interessar-me. Però m’interessen. Això pot ser indicador d’alguna cosa. Pot significar que la gent del món de la pintura, del teatre, etcètera, poden opinar el mateix respecte el que la revista els ofereix en els seus camps de preferència.

Però la naturalesa eclèctica de BENZINA pot no satisfer-los plenament com li passava a l’expert en música moderna, de la mateixa manera que a mi no em satisfà la secció literària. No perquè la trobi dolenta ni fluixa, sinó perquè aquesta no és una revista de literatura. Tracta de literatura entre altres arts.

Per satisfer a tothom caldria publicar moltes revistes. Però per això caldrien calés i un nombre raonable de lectors per fer-les rendibles, oi?

Diners i cultura. Les relacions entre la cultura i el diner sempre han estat difícils.

Són dos termes aparentment antagònics vistos des de l’òptica dels nostres temps, però és indiscutible que, per més elevat que sigui el punt de la seva dificultat, aquests lligams no han deixat mai de ser imprescindibles.

No sembla que capitalisme i cultura vagin precisament agafats amistosament de la mà, però si mirem enrere ens trobem que en el segle XV l’Humanisme ens ofereix el que

Núm 9

avui resulta una gran paradoxa. L’artista no era considerat com a tal, sinó com un artesà.

Des d’aquesta perspectiva no hi ha dubte que era una consideració injusta, i que de fet es va superar el segle següent. Però més enllà d’aquesta consideració, que poc intuïa en aquell moment l’artesà del segle XV que, precisament, gràcies a no ser considerat artista, ningú no posava en dubte la seva remuneració. I això no ho dic en relació al segle XVI, quan per primer cop l’artista va ser considerat com a tal i algun privilegiat va començar fins i tot a enriquir-se amb la seva obra. No, em refereixo al que segles després esdevindria la consideració de l’artista o de tot allò que tingués a veure amb l’art, com ara pot tenir aquesta revista mateix. L’artista s’ha convertit, si més no en aquest país, a banda d’algú que fa nosa malgrat que s’ha oblidat que la seva obligació de trepitjar ulls de poll, com és la seva obligació, en algú que viu de l’aire, de les muses o de vés a saber què. I en consonància amb aquesta mentalitat, l’editor d’una revista cultural és poc menys que un il·luminat romàntic en vies d’extinció. Algú que per la seva follia va a la seva i que, a còpia d’insistència, rep algun ajut públic perquè així, el departament de cultura del país, curiosament limitant-se a complir amb l’obligació que li pertoca, se’l treu de sobre.

Núm 30

Si en el Renaixement la cultura era un triomf de l’home, al segle XXI és el reflex del seu fracàs. La cultura ha esdevingut un fet pregon, inabastable a la seva comprensió i apte només a l’ús i la joia de les elits. Elits?

No cal ser ric per accedir a la cultura, però desgràcia ben pocs hi accedeixen. Una porta oberta a tothom que travessa una minoria.

Per què? Només cal voluntat per travessarla, però per accedir a la pròpia voluntat, primer hi ha d’haver educació que generi el desig de tenir-la. La cultura és avui i aquí un mer adornament, en consonància amb la mentida nacional general del país de fireta que hem construït. No hi ha res que em violenti més que agafar el tren de rodalies i haver d’escoltar la música clàssica del fil musical, pura ficció en un país on el ciutadà mitjà no sap ni on té la mà dreta. Perquè aquí el que cal analitzar no és la bondat que exerceix aquesta música en la sensibilitat del ciutadà. No, no ens enganyem. Quan al tren de rodalies ens fan sentir Schubert, és per fer-nos creure que el servei de trens espanyol és el paradís. Pretenen amansir l’inconscient de la fera ciutadana pel que fa al preu escandalós del bitllet, al mal servei que condemna el ciutadà a convertir-se en peix blau en els vagons convertits en llaunes a les set del matí. En definitiva, a la indigna vida d’esclau que porta, ben eloqüent en el seu rostre.

Per si fos poc, val a dir que l’engalipada musical no va tant destinada als ciutadans nacionals com al turista estranger. L’obsessió del mal anomenat socialisme d’aquí és, atès el seu profund complex provincià, fer creure al turista que som un país culte i civilitzat. I a tot això s’hi suma el seu altre complex: per més que s’hi esforcin, no poden deixar de comportar-se com patètics nou-rics. Una malaltia incurable.

El cert és que entre el gruix de la població catalana molt pocs coneixen BENZINA mentre que, curiosament, en general el món adult està d’acord que la cultura és important. Per al poble inculte, per aquest poble que malda per aprendre anglès, mentre amb sort escriu i parla la llengua pròpia tan bé com jo el mandarí, referir-se a la cultura és com posar-se seriós en un enterrament. Per avorrit o malparit que fos el difunt, s’imposa la gravetat en el semblant. La majoria considera la cultura avorrida, però, tret de bona part de la joventut, ningú no ho diu perquè seria com fotre’s del mort en plena missa. Potser només algun adult sense fills s’atrevirà a menysprear la cultura, perquè no és exemplar ser pare i donar mal exemple a la criatura. El pare analfabet callarà, perquè no es pot permetre parlar de cultura si no vol posar en evidència la seva ignorància.

Callarà, sí, però actuarà en sentit contrari. El BENZINA_15

seu exemple es limitarà al silenci, perquè l’acció davant del fill serà no agafar mai un punyeter llibre, escoltar Schubert, visitar cap museu o llegir aquesta revista per tal que el fill l’imiti. Ja tenim, doncs, un futur cretí més en el relleu infinit.

Mireu el telenotícies de TV3, aquesta màquina implacable d’idiotització del poble, i comprovareu el que dic. Després de passarse tota la setmana parlant de futbol, un dia es despengen per fer una pinzellada de cultura –al final de l’edició, després de parlar de futbol, per descomptat. Resulta violent comprovar, tal com passa als trens de rodalies, que de cop i volta es tracta l’espectador com un ciutadà intel·ligent i culte d’un país culte, en una mostra d’hipocresia sense precedents en el món civilitzat de veritat. I el pitjor és que aquesta nota cultural, aquesta flor que no fa estiu, molt em temo que serveix per netejar la consciència no només de qui manega els fils de la cosa pública audiovisual, sinó també de l’espectador mateix, que quan al telenotícies veu el tall breu sobre una obra de teatre, un concert en un auditori, o un poeta –sovint espanyol– recitant un parell de versos, se sent satisfet per a tota la setmana, com aquell que es pren el cafè amb sacarina abans d’entrar amb els licors en un àpat nadalenc.

BENZINA, amb tots els seus defectes, sent cultura és, doncs, la flor que no fa estiu, però al capdavall fa una bona feina.

Imprescindible, atesa precisament la desoladora situació. M’imagino una rosella en un camp d’ordi. L’únic que podem fer per no deprimir-nos és mirar la rosella de ben a prop, fins que el vermell ens encegui. Així no veurem l’ordi. És bonic, l’ordi, però no ens agrada quan evidencia l’absència de roselles.

Amb la rosella a dos dits del nas serà l’única manera de fer-nos la il·lusió que contemplem un camp de roselles. Això és el que ens passa quan llegim –ep, llevat, naturalment, que llegim la Maria de la Pau Janer o el colon d’en Falcones, posem per cas. Quan llegim oblidem l’entorn, perquè el full és el centre d’atenció i l’entorn a l’hora, fins que amb la bona lectura desapareix; el full i nosaltres. Ja no hi ha full, ja no hi ha suport, s’ha fos amb nosaltres i ens trobem en una altra dimensió. És veritat que hi ha molta oferta cultural, però de res sembla servir quan des dels mitjans oficials es desvia l’atenció del ciutadà perquè els ignori. Feta la llei feta la trampa. I aquesta és la gran trampa del mercat anomenat lliure. Som lliures de triar, però a la praxi el sistema tria per la majoria. Ningú no pot negar la llibertat i la pluralitat del mercat, oi?

L’invent és perfecte. De tant en tant hi ha una excepció, però no us feu il·lusions, perquè l’excepció posa encara més trist que la norma. Parlo d’aquelles obres clàssiques, tan BENZINA_16

universals que no cal publicitar-les per esprémer-les comercialment. Però compte, perquè no n’hi ha prou amb la seva universalitat.

Han de ser també fàcilment digeribles per al gran públic. No és el mateix haver-se d’empassar una òpera de Wagner que fotografiar un quadre amb una càmera digital.

M’imagino per exemple la Gioconda al museu del Louvre. El quadre és massacrat cada dia pels flashos dels milers de visitants.

Quanta gent culta que hi ha al món, oi? Ni parlar-ne. La immensa majoria dels qui fotografien la Gioconda no ho fan perquè els agradi, i ni tan sols perquè els hagin dit que el quadre és magistral. Ho fan perquè el quadre és famós. La Gioconda, que com que de pintura no hi entenc ni fava m’he de creure que és alta cultura, posa de relleu el fracàs actual de la cultura, ves quines coses.

Si Da Vinci alcés el cap i veiés que s’utilitza la seva obra com a tòtem per fer negoci, exactament al mateix nivell que es pretén amb Eurodisney, crec que es penediria d’haver-lo alçat o vés a saber si desitjaria haverse estalviat de pintar el quadre. Perquè no deu ser gaire gratificant per a un artista adonar-se que el seu llegat, en aquest cas un quadre, és elogiat inopinadament per milers de persones que, si anessin de visita a casa d’un amic que el tingués penjat al menjador, probablement ni se n’adonarien i, en cas de veure’l, arrufarien el nas. El trobarien ranci, que és exactament com trobo jo la Gioconda.

En fi, així les coses, ben mirat seria injust i mesquí no apuntar-se a la celebració dels cinquanta números de BENZINA. Cadascun dels cinc anys que han passat des del primer número, em consta que han estat una gran victòria per a l’equip que impulsa la revista. Gairebé una heroïcitat. M’admira l’aposta de qualitat i de risc en temps tan mediocres, tan temeràriament conservadors; i m’admira perquè no sóc un emprenedor. No impulso res tret de la meva lletra, i, com deia, ni aquesta impulsaré si mai deixo de cobrar per la feina feta. Dignitat, sí, la mateixa que mou BENZINA a superar-se amb els escassos mitjans de què disposa. I en la recerca d’aquesta dignitat, entre bastidors no sempre l’ha aconseguit.

Hi ha hagut noves incorporacions i desercions que mai no s’haurien d’haver produït, però que vist en positiu han donat cabuda a noves bones firmes. I tot, per la tensió que generen els minsos recursos. Ai, els diners. És lamentable que sigui així, quan la cultura hauria de ser una prioritat en un país normal. Però tenim el que tenim. I fet i fet, tenim la sort que hi hagi BENZINA. Enhorabona, i que per molts anys continuï cremant.

BENZINA_17

BENZINA_18

/// Opinió / Delirium tremens

Breu elogi de l’actualitat S

Hi ha més realitats latents que manifestes i, desfer-nos del vel, desvetllar-nos, ens fa més intel·ligents però, sobretot, més lliures. Un periodista que observa, que interpreta, que proposa, ens hauria d’ajudar a mirar.

Kapuscinski reflexionava sobre aquesta idea en un diàleg amb el reporter mexicà Gilberto Meza, el 1987: “No crec en el periodisme que es diu a si mateix impassible, tampoc en l’objectivitat, en el seu sentit formal. El periodista no pot ser un testimoni impassible, ha de tenir això que en psicologia es diu empatia... el que vull dir és que per tractar de ser objectiu, en realitat es desinforma”.

Actualitzar i comprometre’s, cercar i enfocar, vers descriure el que hi ha més d’evident en la fotografia del moment. No ens enganyem. Tothom ho sap. Qui té més pressupost per dedicar a comunicació –posem per cas un teatre públic o una gran empresa de producció audiovisual– té més possibilitats, estadísticament, de sortir als diaris. Cal amagar el que fan? Evidentment, no. Això no és una guerra. L’única batalla que cal guanyar és la lluita contra la inèrcia, el gran truc a partir del qual el màrqueting entra a casa nostra i ens fa còmplices.

A Barcelona, des de l’estiu, un grup de professionals estan reunint-se esporàdicament per tirar endavant un projecte encapçalat per Toni Iturbe, de la revista Qué Leer, que, tot i que encara és embrionari, podria culminar-se com l’Associació de Periodistes Culturals de Catalunya. Potser no és mala idea. Cal reflexionar sobre la pròpia feina, l’especificitat del sector, i els reptes a superar. Seure, escoltar i discutir és, en aquests moments, més important que mai.

No ens juguem poca cosa. Passar de la societat de la (sobre)informació a la del coneixement, només depèn de nosaltres. I, també, de la nostra forma de fer periodisme. Que l’actualitat sigui moviment, passió i descobriment. Segur que val la pena.

[[

i cerquem el terme “actualitat”, al diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, trobarem l’accepció que ens explica que és una “cosa d’ara, del moment, de moda”. I, si el periodisme l’entenem com la Història del present, i per tant allò que s’ocupa de l’actualitat, cal preguntar-se, immediatament, què fem quan fem periodisme?

La qüestió pren encara més força avui, quan allò immediat ha esdevingut un valor per si mateix. Els hi diu algú que treballa en premsa digital. Podríem pensar, doncs, que la funció del periodista, sigui cultural o no, és la de descriure la realitat de l’avui, el que està passant exactament en aquest moment.

Però això de la realitat –estaran d’acord amb mi– és una qüestió francament complicada. El que surt als diaris és un reflex de la societat? Som un mirall, precís i exacte, del nostre entorn?

Com a mínim, hi ha dues formes d’entendre l’actualitat. No cal negar-li mèrits a aquell periodista que sap, abans que ningú, què es publicarà aquest any, quines pel·lícules seran nominades als principals premis internacionals o quina obra de teatre serà la més vista. Parlar de tendències té la seva dificultat, és cert. És el periodisme “reproductor”, el que creu que el seu ofici té com a principal objectiu la descripció del món on viu. Però el món és molt gran, i té molts matisos. L’actualitat pot ser el que està de moda, però també pot ser allò que nosaltres “actualitzem”.

Cal deixar espai, reivindicar, al periodista “prescriptor”.

Aristòtil defineix el moviment com el pas de la potència a l’acte. “Actualitzar” un missatge, un autor, o una obra que està oblidada, i que ens pot servir per entendre una mica millor el present, igualment és parlar de l’avui. En el mateix diccionari, se’ns diu que l’actualitat també és allò “que interessa ara”. És molt possible que, constantment, se’ns estiguin escapant propostes que ens atraurien. Hi ha més realitats latents que manifestes i, desfer-nos del vel, desvetllar-nos, ens fa més intel·ligents però, sobretot, més lliures. Un periodista que observa, que interpreta, que proposa, ens hauria d’ajudar a mirar.

De fons, segurament, hi ha el problema de l’objectivitat. Aquesta farsa, aquest malentès, ens convida a confondre el que hauria de ser rigor, honestedat, amb el que només és neutralitat, indiferència i, per tant, automatització d’un procés.

[[

Albert Lladó

Albert Lladó és periodista i escriptor

BENZINA_19

Los Tigres assalten les Rambles Després d’una llarga gira per més de trenta-cinc ciutats de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears arriba a la cartellera teatral de Barcelona

Nelly Blue,

una comèdia musical que barreja humor,

ironia i cançó melòdica. Estrenat a la Fira de Tàrrega 2009, es podrà veure a la Sala 2 del Club Capitol del 23 de desembre al 20 de febrer.

Per Oriol Osan Fotografia de David Ruano

E

l 15 d’abril de 1973 moria estúpidament en un revolt de carretera Luis Manuel Ferri Llopis, altrament conegut com Nino Bravo, nascut 28 anys enrere a Aielo de Malferit, a la comarca de la Vall d’Albaida, a València. Va ser un dels cantants espanyols més populars a la dècada dels setanta, autor de cançons tan conegudes com ‘Libre’, ‘Ésta será mi casa’ i ‘Un beso y una flor’. Aquesta data i aquest personatge són l’epicentre de Nelly Blue, la nova proposta de T de Teatre i Los Tigres, la companyia fictícia –i no tan fictícia– formada pels actors Xavi Mira i Albert Ribalta.

Aquesta és la història de Ximo Llorens i Ricard (Rocco) Amigó, dos perdedors a qui la vida els fa coincidir perseguint un somni: esdevenir cantants professionals. Ens trobem a la dècada dels setanta, on abundaven els concursos televisius com ‘Pasaporte a Dublín’, que catapultaven el representant espanyol al festival d’Eurovisió. Són els anys en què Amparo Muñoz era Miss Espanya, cantants com Karina, Junior, Rocío Jurado o Camilo Sesto editaven les cançons en singles, i triomfaven les fotonovel·les de Corín Tellado. Nelly Blue és la història agredolça de dos personatges tragicòmics que troben en la música i els cantants melòdics la manera de fugir de la realitat i volar. Alhora, és un homenatge a aquesta època que, a data d’avui, quaranta anys després, encara mou i remou tot tipus de generacions.

BENZINA_20

Xavi Mira explica que l’espectacle va néixer a partir d’un fet real: fa lustres es va apuntar a un concurs de karaoke perquè necessitava un cotxe, i el premi l’era. Eren uns concursos que se celebraven un cop l’any i on acudia gent de tots els confins només per cantar un repertori que ara ens semblaria desfasat i decadent però que a aquelles ànimes les feia sentir, ni que fos durant tres minuts, “cantants de veritat”. No sabem si Mira va fer-se amb el vehicle, però sí que va

topar-se amb un univers i amb uns personatges –dos, en concret– tan peculiars i rics com per traslladar-los al teatre. Anys després, durant el rodatge de la sèrie televisiva Jet Lag, va comentar l’experiència al seu amic i company de repartiment Albert Ribalta, i de seguida es van engrescar a donar-li forma teatral. Més endavant s’hi sumaria Marta Pérez, i tots tres ja van teixir el primer esborrany de l’espectacle, que ha desembocat en aquest Nelly Blue, que pretén

“mostrar el món del karaoke i reflexionar sobre l’èxit”.

“Si l’haguéssim adaptat a l’actualitat ens hagués obligat a parlar d’OT, i ens feia molta mandra”, expliquen Mira i Pérez, que en aquesta ocasió abandona la faceta d’actriu i exerceix de directora. De manera que van preferir centrar-se en els setanta, en què l’estètica de l’època i el romanticisme que es buscava en aquells concursos musicals els anava molt bé, així com l’esperit del moment i aquell món d’envelats i de gales de festa. “Si guanyaves algun d’aquells concursos realment hi havia la possibilitat de ser algú, molts cantants van sortir d’allà, en tenim referents”, afegeix la Marta.

Aquells dos nois del karaoke valencià s’han traduït en en Ximo (Xavi Mira) i en Rocco (Albert Ribalta), a qui els autors han traçat unes biografies de detall, “per orientarnos nosaltres i l’espectador”. Ximo neix (casualment?) al mateix poble que Nino Bravo i ja des de petit despunta al cor parroquial per la seva veu. Arran d’un desafortunat accident amb un pot de laca, la seva mare (d’una gran bellesa i caràcter) queda completament impedida. Son pare, gran aficionat al Bel Canto, mor enmig d’una actuació.

Llavors comença unes oposions a notari que mai acaba... fins que coneix en Ricard, natural d’Osona. Fart d’esquilar ovelles, l’home

de la plana de Vic baixa a Barcelona a provar sort en el món de la música, però acaba fent de perruquer a La Rambla. La comèdia, com un es pot imaginar, està servida.

Aquesta és una amistat nascuda en el marc dels concursos de cançó que pivota al voltant de Nino Bravo, per qui en Ricard té una autèntica devoció, i l’imita tant en els gestos com en la manera de cantar. Perquè s’ha de subratllar que a Nelly Blue Mira i Ribalta canten en directe, res de playbacks.

Els nostàlgics podran deixar-se portar per ‘América’, ‘Libre’, ‘Noelia’ i ‘Un beso y una flor’, de Nino Bravo; ‘Sono tremendo’, de Rocky Roberts; ‘Pregherò’, d’Adriano Celentano; ‘Et maintenant’, de Gilbert Bécaud; ‘Tu vu fa l’americano’, de Renato Carosone, i l’encara més clàssica ‘Volare’, de Domenico Modugno.

Malauradament, cap dels dos aconseguirà el seu somni –tenir èxit– perquè, malgrat tenir aptituds, la vida no els deixarà triar ni el moment ni el camí adequat. Però què és l’èxit en realitat? “L’èxit moltes vegades no sempre és com et veuen els altres sinó com vius tu la teva història. I si tu la vius de forma plena, no et sents perdedor”, explica en Xavi. Aquells dos nois del karaoke que cantaven davant d’un públic entregat el tenien mentre durava la cançó. Amb tot, en Ximo i en Rocco creen un grup, Los Tigres,

i ningú diu que el duo neixi i mori a Nelly Blue. N’hi ha qui li augura molta vida per endavant...

“Aquest és un espectacle divertit perquè la gent s’ho passi bé”, resumeix l’Albert: “I hem aconseguit molt més del que esperàvem!”. Agrada a un públic molt ampli, i les seixanta sessions que han fet fins ara els avalen. A la gira de València hi van anar les filles i el nebot de Nino Bravo, i en van sortir encantats, diuen, així com també el seu club de fans. “Ha estat molt fàcil treballar amb ells dos”, confessa la Marta, “perquè ens coneixem molt i són uns figures. No m’atrevia a fer de directora, però era inevitable: estava ficada en el projecte, i m’hi vaig llançar. Però ha estat una experiència molt gratificant”.

Nelly Blue és el fruit d’una comunió entre moltes persones que hi han abocat tones d’il·lusió, cosa que passa molt poques vegades quan s’arriba a un estadi de professional, asseguren. Però en aquesta ocasió, segurament pel carisma dels tres actors, les col·laboracions i aportacions desinteressades de molta gent del ram han donat llum a aquesta petita joia. Així que, si l’estrena a Barcelona surt bé –tot i que les vuit setmanes que estaran a Les Rambles, “un lloc que ni pintat”, diu la Marta, imposen–, l’èxit serà col·lectiu.

BENZINA_21

BENZINA_22

, /// Opinió / Cabaret d ombres

Insatisfets crònics

U

Al cap d’una estona va desitjar sexe. Va demanar les dones més maques, de pell clara i de pell torrada, rosses i morenes; d’una a una, de dues en dues, de tres en tres i en grups; joves i més grans, per provar.

I ho va fer en totes les postures que coneixia.

[[

n home devot i temorós de Déu, que regia la seva existència segons els principis religiosos més ortodoxos, va morir als quaranta anys i va despertar flotant en el no res. Es va sentir confós, alhora que agraït, perquè estava bé allà on fos que estigués, en aquell espai indefinit: es trobava còmode en aquella sensació d’ingravidesa, és a dir, en aquella situació d’absència de pes, com els astronautes que tripulen satèl·lits en missions orbitals. Vessant, a estones, estats d’ànim que no entenia, que no volia entendre.

“Potser no estic mort, potser tan sols estic vivint un somni i he de dormir més fins a despertar-me de nou, potser en un altre lloc”.

Al cap d’una estona, mig avorrit mig atrevit, va voler trepitjar terra ferma a fi i efecte de sentir-se més sòlid ell mateix, i com per art de màgia, es va trobar dempeus, a terra ferma, com ell havia desitjat.

Els dogmes de fe aleshores es van barrejar amb els del desig, i ell ho va acceptar amb complaença. Tant, que al cap d’una estona va voler veure-hi i va desitjar llum, i aquesta va aparèixer; però ell no volia qualsevol tipus de llum, volia la del sol de dia, amb totes les seves gammes de color, des de l’infraroig fins a l’ultraviolat; i la de la nit, però no qualsevol tipus de llum, volia la de la lluna, la de la foscor més brillant, dissolta, mai sola i sempre tendre.

Al cap d’una estona va desitjar herba, ja que li agradava la sensació de trepitjarla (sobretot si estava acabada de tallar), i així va ser. I en veure’s envoltat va pensar que herba o planta herbàcia és qualsevol planta que té fulles i tiges i que desapareix al final de la temporada de creixement fins a nivell del sòl. Aleshores va pensar: “Les plantes herbàcies anuals moren completament al final de la temporada de creixement o quan han florit i fructificat i aleshores tornen a desenvolupar-se a partir de les llavors”. I va desitjar gespa, nom comú que es dóna a una

[[

José Antonio Pilar desena d’espècies de poàcies, utilitzades com a ornamentals per formar una coberta densa, curta i uniforme a prats i jardins. També utilitzada en els estadis de futbol. Com que no sabia si estava en un clima humit o sec, va demanar uns quants exemplars de cadascuna, només per tornar a sentir el plaer de trepitjar-les: cumberland, agróstide comuna, festuca alta, canyola vermella, anglesa, poa dels boscos, poa dels prats i poa comuna, en el primer grup; i past de les Bermudes, herba badia, kikuyu i Zoysia japonica, en el segon.

Al cap d’una estona va voler roba, però no qualsevol sinó de la més pura seda natural. Segons la tradició xinesa, la història de la seda va començar el segle XXVII a.C. Va prosseguir durant tres mil·lennis d’exclusivitat durant els quals la Xina va exportar teixit preciós sense revelar mai el secret de la seva fabricació. L’art de fabricar seda es va transmetre després a altres civilitzacions gràcies a mercaders, lladres i espies de tot tipus, com monjos i diplomàtics.

Al cap d’una estona, un habitatge, però no qualsevol sinó un gran palau amb enormes escales i sòl de marbre del més pur, de color blanc i compost fonamentalment per calcita. I menjar, el millor menjar que ningú pogués somiar amb les més exquisides delicadeses preparades pels cuiners més excel·lents del panorama gastronòmic mundial, tant per esmorzar, dinar o sopar; i per descomptat, els millors vins, els millors xampanys i els millors licors; tot plegat amb les millors companyies possibles.

Al cap d’una estona va desitjar sexe. Va demanar les dones més maques, de pell clara i de pell torrada, rosses i morenes; d’una a una, de dues en dues, de tres en tres i en grups; joves i més grans, per provar. I ho va fer en totes les postures que coneixia, en totes les que va poder imaginar i en totes les que va aprendre a través d’una ràpida i incipient lectura del Kamasutra: el Molí, l’Alineació Perfecta, la Dansa del Missioner, la Gran Apertura, Andromaca, la Cortesana, de la Indra, de les Culleres, de l’Amazona, del Loto, de la Balança, de la Boa, de l’Estrella, de la Lluna, de la Papallona, de la Tortuga...

I al cap d’una estona es va avorrir. I ho va barrejar tot: sexe amb aliments, dones amb herba, terra amb seda… I una estona després es va tornar a avorrir. Els dies se li feien interminables. Haver de pensar en noves opcions es va convertir en una feina també avorrida. També li avorria el fet que qualsevol cosa que demanés li fos concedida.

Un dia, ja fart, es va encarar amb Déu i li va dir que ja no podia suportar més aquella situació. “Preferiria estar en qualsevol altre lloc, fins i tot a l’infern!”, va cridar. I Déu li va replicar: “I on creus que estàs?”.

José Antonio Pilar és escriptor i periodista

BENZINA_23

FlyHard s’emancipa “La dramatúrgia catalana actual ha arribat a un punt molt gran de maduresa, qualitat i quantitat com per nodrir tota la cartellera de Barcelona”. Qui afirma això és

Jordi Casanovas,

director de la companyia FlyHard. Així que, per contribuir a ampliar aquest ventall escènic, acaben d’inaugurar el seu propi espai a la ciutat. Apartada del circuit tradicional, la SALAFlyHard, situada al barri de la Bordeta, aposta pels autors de casa i trenca amb la dinàmica de supeditació dels petits creadors.

Per Oriol Osan Fotografia de David Campos per a BENZINA

BENZINA_24

La companyia al complet: Sergio Matamala, Pablo Lammers, Jordi Casanovas, Roser Blanch i Clara Cols

BENZINA_25

Actors i director reben el públic al vestíbul de la nova sala.

F

lyHard ja no ha de demanar permís a la mama per sortir de festa, ni ha de pactar l’hora de tornada.

Tampoc cal que avisi si porta amiguets a casa, o s’escapi a fer trencalls perquè el pis està ocupat. Perquè FlyHard s’ha independitzat i ara pot fer el que vulgui sense donar explicacions a ningú. Encara que mantingui bon rotllo amb la família, s’avingui amb la tieta i pugui visitar els cosins quan sigui necessari, ha decidit tallar el cordó umbilical de la dependència i buscar-se la pròpia llar.

“Hi ha molta gent fent coses i no et poden estar programant a tot arreu”, exposa la Clara Cols, una de les cinc integrants de la companyia, rotunda i sense embuts: “Nosaltres necessitem fer obres i actuar, així que, en lloc de quedar-nos a casa queixantnos i lamentant-nos, amb aquest rol victimista que adopten alguns de ‘ai, no m’agafen, o a mi no em volen, o no em contracten, o no tinc feina...’, optem per muntar-nos una sala, en la mesura que poguem i, almenys, tenim assegurades unes funcions”. Dit i fet.

Coincidint amb el seu cinquè aniversari, FlyHard va aprofitar l’estiu per reconvertir la seva sala d’assaig ubicada al carrer d’Alpens, al barri de la Bordeta –la germaneta petita de BENZINA_26

Sants-, en la seva seu permanent i en un teatre. El resultat és la SALAFlyHard, un espai íntim i acollidor de només 70 m2 i quaranta localitats on els amfitrions et reben a la porta i fins i tot t’ofereixen un got d’aigua si tens set.

La inauguració va tenir lloc el passat divendres 15 d’octubre amb l’estrena de l’última creació de la companyia, Un home amb les ulleres de pasta, una obra 100% FlyHard, és a dir, escrita i dirigida per Jordi Casanovas i interpretada pels seus inseparables mosqueters: Roser Blanch, Clara Cols, Pablo Lammers i Sergio Matamala (per rigorós ordre alfabètic). Una peça que recupera, cinc anys després, els personatges de Tetris, tot i que en un estadi diferent de les seves vides.

“Ara tenen altres preocupacions, però algunes es repeteixen, com la incapacitat de prendre decisions o les ganes de triomfar ràpidament”, explica l’autor. Una comèdia (que desemboca en un conte de terror) que narra les ganes de realitzar-se creativament d’una generació, la que supera, per poc, els trenta anys (la mateixa edat que tenen si fa no fa tots ells), i l’enaltiment dels falsos artistes de l’anomenada Barcelona moderna. Dubtes existencials, fracassos amorosos, incapacitat pel compromís, apatia, desil·lusió, inestabilitat econòmica... Amb tot, en Jordi és del

“

Aquí no tenim calendari. Podem fer el que vulguem, fins i tot programar l’obra, si té èxit, cinc anys seguits sense problemes, com ja passa a altres països!

”

parer que no saps de què va realment una obra fins que no passen, com a mínim, dos anys. És llavors quan, ja relaxat i des de la distància, la pots descriure.

Decidir instal·lar-se apartats del circuit tradicional de teatre a la ciutat és una aposta arriscada però buscada?, els pregunto a tots cinc, reunits al bell mig de l’escenari on, un parell d’hores després, es desenvoluparà la funció. “Vam escollir Sants perquè era la porta d’entrada a Barcelona venint de Vilafranca del Penedès, d’on som originaris la majoria”, explica en Jordi, “i perquè al barri tampoc abunda aquest tipus d’oferta.

Psicològicament queda lluny, però un cop se supera aquesta barrera...”. En Pablo, afegeix: “teníem també el referent de sales més allunyades del centre, com pot ser la Beckett o el Versus i que han aconseguit, després d’anys i anys de programar obres de petit format, un públic fidel”. La Clara reconeix que també volien que vingués la gent del barri, del carrer, amb qui tot just estan començant a teixir vincles, després de tants anys de compartir assajos.

I és que l’antiga sala d’assaig havia perdut la seva raó de ser, perquè cada vegada les produccions de FlyHard eren més espaiades. A més, buscaven controlar no només l’exhibició, sinó tot el procés de la Companyia, amb un ritme que no sempre s’ajustava al dels altres teatres a les portes dels quals es veien obligats a trucar per estrenar els seus muntatges. També trobaven a faltar un espai d’ultraproximitat amb el públic, confessen, perquè les últimes produccions van ser a escenaris més grans, com la Villarroel. I van decidir arriscar-se, encara que perdessin quatre duros.

Aquesta nova sala de petit format recorda els malaguanyats Malic i Artenbrut, platees on l’espectador palpa la respiració dels actors i nota com gairebé li escupen l’alè a la cara. Si estires la cama perquè no se t’adormi, corres el risc que l’actor ensopegui. Olores què mengen, i sents la fressa de les dents esfilagarsant la carn (en el seu cas, pastís de tonyina i salmó, que és el que mengen en el seu frugal sopar).

Fins i tot, assegura tot rient el director, “si et ficaves a l’última fila del Malic, ja estaves més lluny que aquí!”.

Un home amb les ulleres de pasta està funcionant molt bé gràcies al boca-orella i s’ha prorrogat fins a mitjans del proper mes de gener.

Es representarà tantes vegades com faci falta i el públic demani.

La peça, la que fa deu en la curta història de FlyHard, res-

pon al segell de la Companyia i, de pas, el que volen imprimir al seu coliseu: consolidar un teatre de text contemporani amb arguments pròxims i sorprenents per a un públic que tingui ganes d’escoltar una història d’ara i aquí. Només programaran autors catalans.

El següent muntatge, que s’estrenarà a principis de febrer –també dirigit per Casanovas– serà Els últims dies de Clark K, la primera obra del desconegut Alberto Ramos, “un autor inèdit d’El Papiol amb una línia molt afí a FlyHard, és a dir, que explica històries d’ara, pròximes i que enganxen, i que defugen la part més cerimoniosa del teatre”, relata el director. Els últims dies de Clark K és una comèdia protagonitzada per personatges mítics contemporanis, com Superman, Lois Lane i Clark Kent. I més endavant, encara sense data, arribarà Candela, de Cristina Clemente. I si Un home... té demanda, per què no tornar-lo a repescar a la primavera?

Ells són els amos, ells decideixen.

Com a sala, voleu configurar una programació estable?

La idea és donar continuïtat a les obres de teatre, que és una mancança que tenim a casa nostra. Poder fer un treball continu amb muntatges perquè no s’esgotin. Als teatres públics les obres duren tres setmanes o un mes, a tot estirar, i els privats poden allargar

una mica més, però són en comptades ocasions i amb productes molt concrets. En canvi, que una companyia pugui tenir una continuitat de mesos fa que aquest treball, que potser ja funcionava des d’un bon principi, acabi arribant a una qualitat a la qual no s’hi arribaria si no fos per anar fent funcions, adquirint experiència i anar sabent de què parla l’obra. I això és a base de fer, de fer i de fer. Quan ens vénen muntatges de fora tenen un rodatge espectacular, i la gent es pregunta “com ho han fet això? Són meravellosos!”.

Home, són meravellosos perquè els han deixat estar dos anys fent la funció, i després d’aquest temps la peça és una maquinària invencible! Només tenint un lloc propi pots garantir la continuïtat i definir encara més el teu estil. Artísticament és indispensable.

Obres sense data de sortida, llavors?

Aquí no tenim calendari. Podem fer el que vulguem, fins i tot programar l’obra, si té èxit, cinc anys seguits sense problemes, com ja passa a altres països! Ens agrada que arribin obres de Buenos Aires que porten cinc anys fent-se i, en canvi, aquí no hi ha la possibilitat [podríem exceptuar El mètode Grönholm, incombustible]. A la SALAFlyHard aquesta possibilitat la tenim garantida. Si estem disfrutant d’una obra i la podem fer fins que ens n’afartem, és el màxim! Això és gaudir del teatre! Tornar a rebre la gent, estar amb ells al principi, per donar la sensació que anem a fer una cosa conjunta.

No busquem fer negoci, perquè els números no quadren. Però hem ficat tots els elements perquè això es produeixi: que vingui el màxim de gent, el màxim de dies i que poguem gaudir-ne al màxim amb un públic que tingui ganes d’escoltar aquest teatre, no que busqui una altra cosa, que sigui feliç veient-lo...

En Jordi, la Roser i la Clara van néixer a la capital del vi (1978, 1981 i 1982, respectivament), on van començar a fer teatre i a estrenar alguns muntatges amb vocació professional, el primer dels quals va ser Gebre. Després, el grup es va ampliar amb en Pablo (Buenos Aires, 1974) i en Sergio (Barcelona, 1976) i ja, sota el nom de FlyHard, van estrenar junts Wolfeinstein. Era l’any 2006. Des de llavors, la cascada de produccions ha estat constant: Tetris (2006), Andorra (2006), City/Simcity (2007), La ruïna (2008), Volem anar al Tibidabo (2008), Lena Woyzeck (2008), La Revolució (2009) i Julia Smells like teen spirit (2009).

BENZINA_27

Totes estan batejades com ‘obres actuals’, i tot i que han recollit èxits desiguals, han marcat un segell propi: “Seguirem treballant per saber quin és la mena de món on vivim. I no un món qualsevol, sinó el nostre, aquest que tenim més a prop, aquest que viuen els nostres veïns, aquest que ens fa estremir i mantenir esperances alhora”, manifesten sense contemplacions. Sempre treballen de la mateixa manera: Casanovas va escrivint el text a mesura que van assajant. Ni actors ni autor saben el final de l’obra ni com continua.

Tot es va construint a mesura d’anar descobrint què explica la història que han iniciat.

“ Des de la butaca on estic, la vista se’m clava al rètol que hi ha a la porta d’accés, i que en lloc de ‘Sortida’ o ‘Exit’, posa ‘Aplauso’.

Tret d’una escenografia anterior, en la funció d’avui no fa pampallugues ni incita el públic a posar-se dempeus i picar de mans. És un dels molts detalls que omplen aquest niu acollidor, que FlyHard ha engalanat perquè et sentis com a casa.

BENZINA_28

”

La inauguració de la vostra pròpia sala significa que a partir d’ara FlyHard només estrenarà aquí?

No necessàriament. Perquè hi poden haver obres de diferents formats que necessitin més espai i un altre teatre. Ara bé, sí que totes les obres que s’estrenin aquí seran producció de FlyHard, tot i que no vol dir que sempre estiguem implicats els mateixos. Les combinacions poden ser infinites: una obra escrita o dirigida per mi però interpretada per altres actors, o els actors de la Companyia, sols o acompanyats, interpretant una obra d’un altre autor, etc. Però sempre hi haurà un vincle i una línia molt definida i molt clara. El públic sabrà perfectament què ve a veure sense haver de llegir la sinopsi. I com a espai d’assaig es mantindrà, és clar. És la consecució d’un somni anhelat?

Tenir una sala és quelcom necessari i vital per una companyia. Ho deia des d’un primer moment, i em prenien per boig. [Tots riuen].

Ara els bojos som tots. [Tots callen].

Actualment una companyia no té les mateixes possibilitats que tenia abans. Jo espero que hi hagi molts més casos a partir d’ara, i tinc la sensació que serà així. No sé si som pioners, però a veure si la gent s’anima, perquè és l’única manera de trencar una dinàmica: hi ha unes sales alternatives que són fantàstiques però que fa vint anys que es van crear i, per tant, no són fruit de l’ara mateix, del que es necessita ara i que responguin a la demanda que hi ha ara.

I aquest ara, per FlyHard significa autogestió. Desapareixen molts intermediaris, controlen tot el procés, la producció i, fins i tot, la taquilla, que és inexistent. Són ells, els mateixos actors, qui reparteixen les entrades a l’espectador quan arriba, que prèviament haurà hagut de fer la reserva per internet i esperar la seva confirmació. El públic també decidirà què vol pagar, si cinc o deu euros.

Preus mòdics en temps de crisi. “No estem lligats a ningú, juguem a casa i tenim una implicació absoluta”, manifesta la Roser: “Fins i tot rebem el públic, el podem tocar, el

tenim a prop... i això, a nivell personal, et dóna un benestar molt càlid, perquè fas una cosa per a ells i no només per a la crítica o per a tu”. Una obvietat que a més d’un i d’una se li oblida i que faria molt bé de recordar.

Realment, és un valor afegit arribar a la sala i trobar-te que els actors et reben al vestíbul. També ho és l’aposta que han fet per a les funcions: dilluns –dia tradicional de descans en el món teatral– i divendres, a les nou, i dissabtes a l’última sessió, a dos quarts d’onze, ideal per anar-hi havent sopat i com a prèvia de la copeta posterior. Representar els dilluns els està funcionant de meravella, i les entrades s’esgoten una mica abans que per a la resta de dies. “És fabulós i ho seguirem mantenint tant de temps com puguem. No tenim competència els dilluns, sóm els únics que fem funció!”, exclama en Jordi. “És que fa menys mandra venir els dilluns que els diumenges!”, afegeix en Sergio, rient.

“Et salvaré de la mediocritat”, li etziba en Marcos (inquietant Sergio Matamala) en un moment de l’obra a un dels seus companys. Sembla el crit de guerra de FlyHard i la seva declaració d’intencions. També sembla un crit de supervivència, de reinventar-se o morir. D’independitzar-se dels grans, d’escapar dels esculls del sistema i de no haver de pidolar un espai on poder mostrar la teva feina. De fugir de les peripècies que suposa estrenar al nostre país, i això que, a ells, no els ha anat precisament malament. El cinquè aniversari de la companyia els ha portat un bonic regal: sala pròpia.

Des de la butaca on estic, la vista se’m clava al rètol que hi ha a la porta d’accés, i que en lloc de ‘Sortida’ o ‘Exit’, posa ‘Aplauso’. Tret d’una escenografia anterior, en la funció d’avui no fa pampallugues ni incita el públic a posar-se dempeus i picar de mans. És un dels molts detalls que omplen aquest niu acollidor, que FlyHard ha engalanat perquè et sentis com a casa.

Com també ho és el lavabo, on recomano acostar-s’hi, encara que no es tingui ganes de fer res. Només per la decoració paga la pena treure-hi el nas: parets folrades amb retalls de diari proporcionats per les mares respectives, ja se sap, d’aquells amors incondicionals que mai caduquen. Una verdadera hemeroteca de la història de la Companyia en forma de collage enganxat als murs. I el mirall, emmarcat amb les clàssiques bombetes dels camerinos, et converteix, momentàniament, mentre els aplaudiments ressonen a l’habitació annexa, en un artista de la faràndula. I reacciones quan, de sobte, et descobreixes a tu mateix fent ganyotes i dient-te “gràcies, gràcies, però els autògrafs, després”. Tant de bo l’auguri llançat al vol es materialitzi i que aviat proliferin iniciatives similars.

Jordi I el Productiu Compte si en Jordi Casanovas us convida a sopar a casa seva, perquè últimament tots els que organitza acaben com el rosari de l’aurora. Si el d’Un home amb les ulleres de pasta fa que se t’indigestin les postres, el de Sopar amb batalla finalitza com el seu títol indica. I es queda curt, perquè no se salva ni l’apuntador! I és que el dramaturg de Vilafranca és un dels homes de teatre que pot presumir de tenir més d’una obra simultàniament en cartell. Estrenada el passat mes de novembre, Sopar amb batalla estarà al Versus fins el proper dia 12 de desembre.

La peça és una comèdia dramàtica, negra, en paraules de l’autor, que, partint d’un fet real, narra com una vetllada entre amics que es desenvolupa de forma tranquil·la pot degenerar en un escenari bèl·lic. Així es genera una guerra civil?, es preguntarà més d’un.

Sopar amb batalla va néixer com un encàrrec de l’escola Eòlia a Casanovas, que va rebre el projecte amb entusiasme, pel fet de tractar-se d’una companyia, Batallerus Teatre, formada per actors

“frescos” acabats de formar: Per a molts d’ells aquesta és la seva estrena professional, per això “desborden passió, ganes de menjar-se l’escenari i una gran complicitat”.

Autor d’una trentena de textos, Jordi Casanovas, a part de tota la producció de FlyHard, també ha participat a l’espectacle Dictadura-Transició-Democràcia, estrenat al Teatre Lliure el 2010. Ha obtingut el Premi Ciutat de València per Estralls, el Premi Ciutat d’Alcoi 2005 per Beckenbauer, el Premi Marquès de Bradomin 2005 per Andorra i el Josep Robrenyo 2002 per Les millors ocasions.

La trilogia composta per Wolfeinstein, Tetris i City/Simcity ha rebut el Premi de la Crítica de Barcelona a la revelació de la temporada 2006-07, el Premi Crítica Serra d’Or al millor text teatral de 2006 i nominacions als Premis Butaca i als Premis Max. La Revolució ha rebut el Premi Butaca al millor text teatral 2009.

Ara, Un home amb les ulleres de pasta i Sopar amb batalla se sumen a la seva ja productiva trajectòria.

BENZINA_29

Flux 2010 Festival del vídeo d’autor

Per David Caño

D

el 9 al 12 de desembre torna el Flux, i ja en són sis edicions. Aquest festival sempre s'ha carecteritzat per oferir una programació dedicada a diversos autors que centren la seva obra artística en allò que s'ha anomenat vídeo de creació (documental de creació, vídeo art, vídeo instal·lacions...). És a dir, mentre altres festivals es dediquen a projectar una obra concreta (missió divulgativa i fragmentada) de cada autor, el Flux ordena la seva programació a partir d'una sèrie de sessions monogràfiques que ens apropen globalment a l'univers creatiu de cada artista.

D'aquesta manera, i gràcies a les projeccions, col·loquis i autoretrats, enguany podrem (re)descobrir creadors tan interessants com: Nora Ancarola, Carles Congost, Núria Font, Joan Morey, María Ruido i Mireia Sallarès. Tan lliures com diversos ens oferiran les seves visions/reflexions sobre/a través de l'art, la vídeo creació, la vídeo instal·lació, la vídeo dansa, la performance i el documentalisme.

ALTRES RECOMANACIONS Altament recomenable, també, resulta l’estrena dels Autoretrats que tindrà lloc el BENZINA_30

primer dia de festival. Cadascun dels sis creadors seleccionats oferiran la projecció d’un autoretrat inèdit acompanyat d’un col·loqui que servirà com a presentació –o primera presa de contacte– amb el públic no habituat al vídeo d’autor.

Una altra mostra de la vitalitat i originalitat de la qual gaudeix el festival és la vídeo instal·lació col·lectiva que es podrà veure a l’espai balcó del Centre d’Arts Santa Mònica i que duu per nom Flux Vídeocapsa. Aquí podrem tenir un encontre íntim amb una sèrie de vídeos inèdits pensats per ser vistos a través d’una capsa –petita pantalla LCD col·locada en posició horitzontal– i uns auriculars. Les deu creacions/capses són de Xavi Casadesús i Pablo Paz, Lis Costa, Elena Ferrer, Joan López Lloret i Meri Collasos, Sílvia Mestres, Tommaso Pedone, Toni Serra, Jacobo Sucari, Eugenio Tisselli i Ester Xargay (que ens ha regalat aquesta petita joia creativa que podeu disfrutar a continuació).

I per acabar, no podem deixar de destacar i congratular-nos per la inauguració del Flux Club, continuació natural del Flux.

Un club de vídeo que, amb periodicitat setmanal, oferirà una programació de qualitat on es podrà notar la vitalitat i l’empenta que el vídeo de creació està prenent a la nostra ciutat de Barcelona.

Qui és qui?

NORA ANCAROLA (Buenos Aires, 1955). Des de 1991 ens ofereix una obra integrada en l’espai, on la intereacció entre ficció i realitat respon a una intenció reflexiva sobre el temps present.

Sovint les seves vídeo creacions resten obertes (sense principi ni final) convertint l’espectador –en paraules de Carles Hac Mor– en expectador (expectant davant allò que la raó no li permet entendre). La seva insistència a sobreposar unes imatges damunt les altres, a fer transparències, fa palès el seu interès a no consolidar una imatge sola a la pantalla, sinó a generar una plurivalència sincrònica. Una manera de fer coherent i sincera en la seva recerca singular.

JOAN MOREY (Sant Llorenç des Cardassar, 1972). Com a artista explora principalment el llenguatge de la performance i el seu enregistrament en vídeo i fotografia. D’entre els seus projectes sitespecific sorgeixen multiplicitat d‘obres derivades en altres suports i mitjans com la instal·lació, el so, la intervenció plàstica o l’edició impresa en diversos formats. La seva obra es caracteritza per ser un complex sistema de referències en superposició, juxtaposició o en paral·lel, en què res no és banal, i que aconsegueix un efecte de capes amb gestos represos i paraules repetides en múltiples idiomes. El cos és usat com a paraula i la música també pren un paper protagonista, en un intent que el llenguatge subverteixi la comunicació i elimini la seva capacitat funcional; tot com una lletania que defuig la paraula parlada, la paraula escrita i la imatge plana.

CARLES CONGOST (Olot, 1979). Ha exposat individualment en alguns dels museus i centres d’art més rellevants del nostre país. La seva obra es caracteritza per una particular mirada a diferents subgèneres de la cultura popular, a partir dels quals fa una dissecció dels mecanismes imperants de l’art dels nostres dies. La desinhibició amb què integra molt diferents llenguatges en el seu discurs artístic, com ara la música pop, els còmics, la televisió o el cinema fantàstic; així com la seva ironia i el seu sentit de l’humor especial, donen cos a una obra marcada pel seu caràcter desmitificador.

MARÍA RUIDO (Ourense, 1967). Artista, productora cultural i investigadora, desenvolupa –fonamentalment a traves del vídeo i l’escriptura– projectes interdisciplinars sobre l’elaboració social del cos i la seva ubicació en els imaginaris del treball, així com els mecanismes de construcció de les memòries i la seva relació amb les formes narratives de la història. La seva obra narra les condicions globals que demostren les representacions sobre la classe, la raça i el sexe mitjançant la generació de narratives documentals. L’ús del documentalisme i la pràctica del desmuntatge de l’art contemporani enllacen i vinculen la funció de la imatge documental, la recuperació dels processos col·laboratius del cinema polític i les narratives de gènere. Recuperant així, alguns trets distintius del cinema compromès de finals dels 60 com el sabotatge a través de la desertització, el fora de camp i la insistència en el temps real del pla seqüència.

NÚRIA FONT (Capellades, 1958). Realitzadora de vídeo i directora de projectes culturals relacionats amb el vídeo, la vídeo dansa i les arts digitals. Apassionada per les arts del moviment troba en la càmera una altra manera de ballar. Les seves obres han estat sempre fruit de col·laboracions estretes amb coreògrafes com Àngels Margarit i María Muñoz, i se li fa difícil signar les peces de vídeo en solitari. En aquests últims anys, a més dels vídeos monocanal, ha realitzat treballs videogràfics que conviuen i dialoguen en escena amb els intèrprets.

MIREIA SALLARÈS (Barcelona, 1973). La seva obra es va teixint a partir de la seva pròpia experiència, subratlladament femenina, que sedueix i es deixa seduir pel contacte amb les vides dels altres. En els seus vídeos la seva participació mai no és passiva sinó que intervé, matisa, riu i transforma les seves vivències en un tema de conversa i reflexió. D’aquesta manera els documentals, les instal·lacions, els llibres, els cartells, les intervencions, les taules de debat, les referències cinematogràfiques, les seves estades a França, EEUU i Mèxic, les seves relacions personals, amors i amistats són les que van conformant una trajectòria creativa global i laberíntica que es mou a la frontera de la realitat i la ficció en un intent clar de polititzar el fet femení.

BENZINA_31

BENZINA_32

BENZINA_33

BENZINA_34

Visc(qui) a l’Alternativa!!!

Per David Caño

SP_Panorama_Finisterrae

S

i Barcelona no gaudís d’un Festival de cinema independent com l’Alternativa frisaria per inventar-lo.

Com sinó podríem xalar, de la manera que ho hem fet, amb l’obra del gran Alexander Kluge? A pocs –a banda d’ell i potser de Godard– se’ls acudiria fer realitat el projecte titànic de Serguei Eisenstein: filmar El Capital de Karl Marx. I només els meravellosos programadors de l’Alternativa s’envalentonarien a projectar aquest film de nou hores en forma de marató intel·lectual altament saludable. Llàstima que al final es dividís l’empenta inicial, en dues sessions de tres i sis hores, però això no treu mèrit al risc de l’aposta.

Per altra banda, sense l’Alternativa tampoc no hauríem pogut escoltar les polèmiques declaracions de l’imprescindible Arturo Ripstein: “Iñárritu, Cuarón, Arriaga...? Són gringos nascuts a Mèxic per accident. Sempre van somniar anar-se’n...” ni hauríem desempolsegat la recomanable filmografia de l’admirat Raymond Depardon, ni ens hauríem emocionat recordant la follia de José María Nunes, ni hauríem quedat pensatius després de les paraules sàvies del triomfador de l’any: el productor Lluís Miñarro.

Dividit en quatre seccions (Oficial, Secció i Activitats Paral·leles, Pantalla Hall i Escoles de cine del món) l’Alternativa ha rebut 51 films de 28 països i ens ha deixat un palmarès que inclou: Viajo porque preciso, volto porque te amo de Marcelo Gomes i Karim Äinouz com a millor llargmetratge de ficció.

Glubinka 35X45 d’Evgeny Solomin com a millor film documental. Time’s up de Marie-Catherine Theiler i Jan Peters i també Triumph of the wild de Martha Colburn com el millor (ex aequo) curtmetratge. I Un monde pour soi de Yann Sinic com a premi del públic al millor curtmetratge.

D urant deu dies el cinema més compromès, experimental, atrevit i reflexiu –discursivament, però també estèticament– ha omplert diversos espais de Barcelona; convertint el CCCB, el Cinema Maldà, l’Institut Francès, la Casa Amèrica, la Filmoteca de Catalunya i l’Auditori Macba en una sort d’Àgora pública abocada a la reflexió i a la formació mútua de la nostra mirada, que en definitiva és la nostra forma-de-vida.

Caldria destacar, també, la bona acollida que han tingut les novetats d’enguany: Petits experiments, onze curts

d’animació que buscaven la participació activa dels més petits i la Col·laboració amb el portal Filmin, i altres plataformes com Hamaca o Dailymotion que es dediquen a la difusió i accessibilitat del cinema independent on-line.

Tampoc no podem deixar de remarcar, pel seu risc i innovació, el Festival Internacional de Cine Invisible “Filme Sozialak” de Bilbo o “L’arròs Movie” del Col·lectiu Compartir Dóna Gustet, que presentaren un projecte audiovisual a partir del finançament col·lectiu. Tot dins la programació ininterrompuda del Pantalla Hall del CCCB. I per finalitzar, hem d’esmentar –és de justícia– la ja clàssica Secció Panorama on es presentaren propostes –no per conegudes menys interessants– com Finisterrae de Sergio Caballero, Ori de Miguel Ángel Jiménez o el segon film com a director de Lluís Miñarro, Blow Horn.

En definitiva, l’Alternativa és la seva festa de clausura, el risc que li manca als cinemes de casa nostra, la salut d’unes imatges que empelten esperances, la plasmació que la creativitat i l’expe rimentació perduren en l’anonimat que potser esdevé també imprescindible, i la plena convicció que l’acció de la mort (Godard dixit) està ben viva, encara.

BENZINA_35

BENZINA_36

/// Opinió / Guirigall

Pirateria consentida: El cante flamenc com a exemple D

El flamenc, des de fa un temps, està sotmès a un assetjament per quatre espavilats que, amb la complicitat d’alguns artistes, s’encarreguen de donar d’alta a la SGAE obres que són de domini públic, o el que és el mateix, no generen drets d’autor. Pirateria consentida, pirateria legal, pirateria amb còmplices que tenen noms i cognoms.

[[

es de fa uns anys ens bombardegen contínuament amb la pirateria, el top manta, les descàrregues i altres martingales perquè l’opinió pública s’apiadi dels perjudicats. Artistes mediàtics apareixen de tant en tant als mitjans apel·lant a la comprensió de la ciutadania perquè actuïn amb rectitud i intentant que els seus discursos siguin compartits per la resta dels mortals.

L’omnipresent SGAE, en les liquidacions dels seus socis, s’encarrega d’efectuar els descomptes de sempre per la gestió dels drets d’autor i, a més, n’imputa un altre, el corresponent a la lluita contra la pirateria. Suposo, que amb aquest muntant econòmic, la poderosa societat sufragarà les despeses ocasionades per les campanyes de conscienciació: anuncis, seminaris, ensinistrament d’adeptes, etc.

Hi ha una o vàries cares ocultes. Avui, però, escriurem sobre el que està passant amb el patrimoni clàssic i tradicional del flamenc. Un art sorgit de l’encreuament entre diverses cultures, on el folklore andalús ha tingut molt a veure, i que va cristal·litzar en art per l’aportació del poble gitano i es desenvolupà a partir de l’oralitat. Un art que no es mereix que li robin l’ànima. El flamenc, des de fa un temps, està sotmès a un assetjament per quatre espavilats que, amb la complicitat d’alguns artistes, s’encarreguen de donar d’alta a la SGAE obres que són de domini públic, o el que és el mateix, no generen drets d’autor. Pirateria consentida, pirateria legal, pirateria amb còmplices que tenen noms i cognoms.

“El llest de torn”, que en sap de música, passa el xifrat d’un determinat cante a partitura i li canvia el text. Un atemptat al qual també se li pot dir picaresca. En aquest tripijoc se li posa títol i autor, es dóna d’alta a la SGAE, passant a formar part del repertori que controla la societat de gestió i comença a generar drets d’autor. Senzill, legal i oportú. En ocasions coincideix qui s’ha convertit miraculosament en autor amb l’artista que actua a sobre dels escenaris, en d’altres no.

La majoria dels cantaores del món flamenc són intèrprets que fonamenten el seu repertori en els cantes de tradició oral. Això és el que fan a les seves actuacions en concerts i festivals, emparar-se amb els clàssics, amb els de sempre, amb els de domini públic que disposen d’amplitud per oferir suficient corda, no avorrir-se repetint sempre el mateix i guanyar-se la vida amb dignitat. Aquesta és la tònica

[[

Lluís Cabrera imperant, però què passa: en emplenar la fulla d’autors, en una de les caselles posen els títols declarats a la SGAE i a l’apartat de l’autoria col·loquen el seu nom i cognoms. Un detall, no menor, que els permet ingressar un complement a la seva activitat artística.

Els artistes que no combreguen amb aquesta pràctica, a la qual han accedit alguns dels seus companys, emplenen els fulls de la SGAE i a l’apartat de l’autoria escriuen “popular”, així es mantenen fidels a la veritat i no estan disposats a fer trampa.

La majoria sí participen d’allò que denomino pirateria del flamenc, impulsada per persones que es guanyen la simpatia dels artistes no autors mitjançant una pràctica fraudulenta que s’ha estès entre la professió amb gran rapidesa.

A continuació, una cantarella que abunda entre els aduladors, els que pul·lulen al voltant del món del flamenc i que es creuen més llestos perquè saben música: "Tú canta lo que quieras, no te preocupes... sólo has de tener en cuenta que al rellenar los papeles de la SGAE, firmes los temas que tienes declarados en la sociedad que defiende tus derechos". A primera vista aquesta complicitat els uneix i es converteix en una espècie d’amistat d’interessos. Una paradoxa que soscava el respecte al repertori tradicional, que és patrimoni de tots i al qual gairebé tots recorren per actuar en directe, ningú fa escarafalls i com el comercial de zona de la SGAE que assisteix al festival ni en sap ni distingeix el que es projecta des de l’escenari... Agafem doncs l’engany com a norma i a viure que són dos dies.

La SGAE coneix perfectament aquesta pràctica però no actua. Segons els responsables de la societat de drets d’autor, aquestes cornades no pertanyen al camp de la pirateria i no es necessari perseguir-les. El sotasignant creu que sí és una forma de pirateria, la consentida i emparada per massa socis de la impertorbable SGAE. Molts artistes, els quals no han sigut, ni són, ni seran mai autors, han trobat una drecera indicada pels seus amics, uns saberuts als quals se’ls coneix com “els que en saben de música”. Sense aquests còmplices no seria possible perpetrar el daltabaix de la pirateria en el flamenc. És necessari compilar tot el patrimoni de la tradició popular flamenca, fer-la pública i no permetre que el domini públic es privatitzi.

Lluís Cabrera és fundador del Taller de Músics

Crítiques de música PUNK-HARDCORE. És una de les formacions amb més força de l’escena catalana actual. Amb aquest segon disc acabat de sortir al mercat, els Bullitt han pogut enregistrar deu temes que transpiren energia i emoció a parts iguals. El grup de Sant Feliu de Guíxols ha desenvolupat a la perfecció el seu punk-hardore lluminós, trepidant, a la línia dels Bad Religion, per exemple. Ens porten de nou cap al rock independent dels anys noranta, amb les guitarres i els jocs de veu que apunten al so dels Weezer i d’altres grups americans. Ens quedem amb el tema que obre el disc i que alhora dóna el títol al disc i d’altres cançons, com Survivors o Don’t ever fail, que són instantànies musicals que ens transporten cap a una llarga platja a ple estiu, amb el volum al màxim, i corrent nosaltres cap als anys lluminosos de la joventut més indomable. Tots els temes demostren una bona dosi de rock vitamínic. La producció del disc compacte corre a càrrec de Santi Garcia i va ser enregistrat a un dels estudis musicals principals de l’escena independent del nostre rock; es tracta dels estudis Ultramarinos Costa Brava a Sant Feliu de Guíxols. Tots els temes estan interpretats íntegrament en anglès.

Love or die BULLITT BCore

POP. Cats from cat presenta aquest disc compacte amb el format musical d’una banda de set músics amb el rostre de Víctor Alcaraz (veu i guitarra) al capdavant. Ell és l’autor de la lletra i la música dels catorze temes del disc. Els membres que l’acompanyen són els guitarristes Evandro Correa i Francesc Ubanell, Santi Escura (piano), Miguel Izquierdo (bateria), Enric Canada (percussió) i Gemma Gregori (veus). Les lletres giren a l’entorn de l’amor i als sentiments que deixen pòsit als records. Hi trobem el cant a l’estimada en un dels temes més rodons com ara De matinada i també el record en forma de cançó dedicat al pare de Víctor Alcaraz, 19 de març. La seva proposta musical es mou entre la balada pop i el so acústic dels temes més dylanians. Algunes cançons remeten al rock clàssic, amb aclucades d’ull a un blues insinuat a No cal i al rock dels setanta amb 666. La temàtica del disc s’obre a la crítica social amb Avui és un dia tranquil, que és un retrat de la realitat política i social del nostre món: guerres, assassinats, atemptats al medi ambient...

Cats from cat recupera la sonoritat acústica i melòdica de grups catalans com els històrics Ia & Batiste, que combinen la cançó amb la poesia quotidiana.

Cats from cat CATS FROM CAT Picap

CANÇÓ BOHÈMIA. Darrere de Le Croupier hi ha un cantautor gironí que tempteja els escenaris de la bohèmia nocturna i dels tripijocs teatrals. La seva proposta és una mena de cabaret de clubs i tavernes en el qual les composicions de Carles Cors –Le Croupier- són peces que van del swing cabareter a la poesia francesa en forma de cançó. La seva veu i posada escènica remet als discos cabareters i espectacles de circ de Bunbury, però en Le Croupier hi ha d’altres aspectes que cal valorar: la seva cançó busca l’intimisme dels locals petits i la interpretació d’històries de personatges simbòlics que tenen un punt màgic. El tema insígnia del disc és el que dóna títol a l’àlbum; Presunto tocador és la cançó que ens duu cap al seu terreny de balada melangiosa. Compta amb la segona veu de Shuarma que també interpreta la versió en català d’aquest tema. És bo de destacar la versió del clàssic de Lluís Llach La Madame, que dóna encara més l’ambient bohemi i parisenc a aquest disc. En aquest tema Marc Parrot hi posa veu i en tot l’àlbum hi trobem col·laboracions de luxe. Va ser enregistrat a l’estudi 44.1 d’Aiguaviva i mesclat a Grabaciones Silvestres per Marc Parrot i Joel Condal.

Presunto tocador LE CROUPIER Mass Records

Per Ricard Mirabete

FOLK-POP. Després d’una llarga gira per les comarques catalanes durant els dos últims anys, Narcís Perich acaba d’enregistrar aquest treball amb la seva banda, la Caravana de la Bona Sort. Les onze cançons del disc beuen del country i del folk americà. A més, les bandes sonores dels westerns són també un terreny per on transiten les seves composicions hereves d’un regust dylanià. L’arbre amb fruits és un disc que combina l’intimisme existencial de temes rurals com Els camps de lli i les recreacions sonores dels westerns de l’Ennio Morricone. La vall dels perdedors explica la història d’un dels homes fora de la llei intemporals en un format de country. Tots els temes del disc, el cantautor d’Alella juntament amb la seva banda els ha rodat per places i carrers de Catalunya i reflecteixen l’esperit de carretera i manta de la seva darrera gira. En els temes que parteixen del rock americà dels anys cinquanta, com ara Ulls brillants i Pica de mans, el paper que hi juga els cors vocals de Laia Juncà i Agnès Fort és determinant. La veu de Perich guanya en intensitat amb els seus cors i la banda es mostra sòlida com a grup. Jordi Sendra al baix i Xavier Soler a la bateria són la part rítmica que dóna consistència a les melodies composades per Perich. Un dels temes cridats per ser un dels clàssics del seu repertori és el cant a la il·lusió que és Albada. És una de les seves millors cançons. La lletra i la música es fusionen amb força emotiva i poesia. Amb aquest disc, el cantautor d’Alella supera amb escreix el seu treball anterior, Versos i acords (Picap, 2009), en què musicava poemes d’autors catalans del segle XX. Era un disc en solitari que no signava amb la seva banda i amb el qual feia un recorregut poeticomusical des de Salvat-Papasseit a Maria Mercè Marçal. Cal dir que amb Arbre amb fruits ha aconseguit donar profunditat i equilibri a la seva proposta musical.

Perich es mostra madur, versàtil i la seva veu ha guanyat en registres vocals.

Sobretot amb el Blues dels foragitats el grup transmet la frescor i la força del seu directe. Les col·laboracions de músics com Josep Morera a la guitarra i de Miquel Brugués al piano són tot un encert i donen al disc aquest aire de carretera que tant celebrem.

L’arbre amb fruits NARCÍS PERICH I LA CARAVANA DE LA BONA SORT Picap

POP. Eduard Canimas és un esperit lliure incansable. El seu Sagrat cor talent compositiu va néixer CANIMAS amb el grup Zitzània que tan Música Global sols van editar el disc La peixera dels tòtils (Música Global, 1997). A l’escena musical gironina Canimas ha tingut un paper determinant però d’incidència intermitent. En ell la recerca musical ha transitat pels viaranys de la poesia i del rock d’autor. En les seves lletres hi batega un cor que aquest cop s’obre a l’amor i a una concepció totalitzadora de l’ésser humà com a ànima que estima.

Sagrat cor és el títol del seu darrer treball que inclou setze instantànies musicals de llarg abast, cançons que remeten a atmosferes i sonoritats que duen a la fusió de lletra i música com una meditació espiritual. Després dels seus discos en solitari anteriors, Canimas ha trobat la seva fórmula més condensada: bellesa i espiritualitat, música per a l’ànima. En la seva proposta musical, la veu és un instrument que va molt més enllà de relatar una lletra. En els temes més intimistes sap dotar la seva música d’un contingut plenament espiritual. Per exemple, a Amor etern l’embolcall sonor ens transporta a la meditació gràcies a sonoritats hindús; a Hi ha una font, les flautes i la distorsió harmònica ens acosta a un so proper a una idea de l’univers. Canimas no deixa el rock i en ocasions algunes composicions ens fan retrobar el so Zitzània: a On Nama Shivaya extreu l’essència rock d’una lletra amb fragments de textos de la tradició hindú. El conjunt d’aquest disc compacte és d’una extrema bellesa que va calant com pluja menuda. La producció musical corre a càrrec de Canimas i de David Ibañez, que també forma part del grup d’instrumentistes com a guitarrista. Va ser enregistrat des de l’hivern a l’estiu d’enguany en diversos estudis catalans. Sagrat cor és un trajecte cap a la vivència absoluta de l’amor en què, com escriu ell mateix, no es tracta d’explicar-lo sinó d’entrar-hi. Cal destacar la qualitat dels músics i dels col·laboradors. Farem esment de Miriam Encinas (flautes i percussions), Ivette Nadal (veu a Un moment, sisplau) Xavi Lloses (piano i acordió), Emilio Hernández (taules hindús) i Albert Gumí (clarinet). Amb aquest disc, Canimas ha trobat l’equilibri formal i la intensitat poètica que es proposava.

El Far del Rock

Inspira

DISCOGRAFIA Cova Placenta (Cydonia, 2008) Escapistes (Amniòtic, 2010) ENLLAÇOS http://www.amniotic-records.com/ http://www.myspace.com/inspirabcn

D

arrere d’Inspira hi ha un cantautor inquiet que collabora creativament amb Pau Vallvé. El seu nom és Jordi Lanuza i en el seu segon disc Escapistes mostra les seves composicions intimistes, amb molts matisos harmònics i amb lletres oníriques i tendres. Ell i Pau Vallvé són els responsables de la producció d’aquest disc que crea atmosferes embriagadores de sensibilitat ben destil·lada.

El primer senzill és Focs i brases que compta ja amb la transposició visual del videoclip que ha realitzat Lyona (Marta Puig). El podeu visionar a la pàgina d’Inspira a Myspace.

Per què estàs en el món de la música?

Perquè m’aporta una estabilitat emocional quan la necessito o senzillament un benestar durant el procés de creació d’una cançó.

Per a mi ha estat necessari plasmar en

música i textos diferents etapes de la meva vida. Però em costa definir un motiu principal del per què sóc on sóc, i la força que té la música en el meu dia a dia és desmesurada.

fer-ho, sempre tinc la necessitat de compartir-ho.

Quin espai ocupes en l’escena musical catalana?

Doncs amb aquest disc Escapistes, el projecte ha crescut i podem arribar a més gent, gràcies al suport d’Amniòtic Records i Música Global.

Quina importància li dónes a les lletres de les cançons?

Són molt importants com a encarregades de verbalitzar les sensacions i el món oníric d’una determinada harmonia. El missatge sigui quin sigui és molt important per mi.

Intento donar una forma lírica a moments, sensacions o anècdotes que la vida ens posa davant. Llavors el procés és sovint difícil perquè et trobes amb les infinites maneres de fer-ho i n’has de triar una.

Enregistres discos per fama, diners o fans?

Bàsicament per necessitat de plasmar tota una etapa de vivències, llavors allò pot arribar a ser compartit i es genera un públic, que et pot ajudar econòmicament a fer el següent treball. Pensem que és important acollir el màxim nombre de seguidors i de gent que la nostra música li pugui modificar, en un moment donat, l’estat anímic, si és necessari per l’oient. Si a mi m’ajuda a

Recomana’ns tres músics o grups catalans Standstill, Pau Vallvé i Maria Coma.

En quin projecte estàs treballant ara?

Doncs ara mateix, formo part de la banda en directe de Maria Coma, comencem la gira catalana amb Inspira i sóc el propietari del Bar Vinil de Gràcia.

BENZINA_39

BENZINA_40

El rebost de Benzina

Fotofòbia

1991

Creuer de luxe

JORDI BATISTE Música Global pop

LA MADAM Discmedi pop

DETECTORS Transdisc rock

D

es dels anys setanta del segle passat, Jordi Batiste ha anat consolidant i ampliant una llarga trajectòria musical. Les seves experiències i aventures han estat lligades a projectes en solitari i alhora en grups que han marcat un alt nivell qualitatiu i de recerca. Per una banda, el 1972 treu el primer disc amb Ia Clua i debuten discogràficament com a Ia&Batiste amb l’àlbum Un gran dia, en què hi ha temes en anglès i en català. Per una altra banda, és el cantant i l’ideòleg de Màquina!, que és un dels grups amb més ressò els anys setanta com a pioner de la música Progressiva. El seu sempre ha estat un pop lligat al folk en alguns projectes, i en d’altres s’ha mogut per un rock avantguardista i tenyit de surrealisme. El seu primer grup va ser Els Tres Tambors i formà part també del Grup de Folk. En solitari enregistrà un disc el 1980 com a Rocky Muntanyola.

Convé emmarcar el disc que ens ocupa avui com un dels seus treballs en solitari. Fotofòbia és un àlbum magnífic. Conté onze cançons que supuren poesia i bellesa; tots els temes són seus excepte l’excel·lent versió que fa de la Cançó de capvespre (poema de Salvador Espriu amb música de Raimon) i el primer senzill del disc que era Cada dia és més difícil.

Ambdues cançons són esplèndides i de la segona en trobareu el videoclip a la xarxa. Batiste és un músic inquiet i amb un talent poètic innegable. Al final dels anys noranta va enregistrar amb Gerard Quintana dos àlbums que recollien una selecció de temes de Bob Dylan passats al català amb un format acústic: Els miralls de Dylan (Música Global, 1998) i Sense reina ni as (Música Global, 2000). En les composicions de Fotofòbia la part melòdica admet harmonies electròniques, efectes com ara samplings i loops, que donen un to de pop avantguardista. També l’orquestració i arranjaments són rics en matisos: el violí i la mandolina de Simone Lambregts, la trompeta de Mathew Simon, la guitarra elèctrica de Francesc Bertran a Hotel de la Confusió donant el contrapunt rocker psicodèlic a la veu de Jordi Batiste. Convé destacar alguns dels millors temes del disc com l’homenatge a la Barcelona llibertària i poètica a Rosa de foc –que és una crítica a la BCNeta de façana– i el seu clàssic Radioaktivitat, cançó també inclosa a l’àlbum Esfera Malheur d’Ia&Batiste. R.M.

É

s un dels grups més representatius de l’escena catalana dels anys vuitanta del segle XX. Nascut a Sabadell i amb una llista de tres discos editats entre el 1987 i el 1991. Òbviament, el disc que ens ocupa és el darrer de la seva trajectòria.

Després vindrien projectes en solitari de dos dels seus membres: Josep M. Llongueres (Llongue) i Aleix Creus. Els altres dos membres de La Madam eren Ricard Alvarez (baix) i Eliseu Fornells (bateria).

Llongue i Aleix Creus eren els compositors del grup.

Els temes que composava cadascú els cantava ell mateix. D’aquesta manera, podem detectar que els temes més pop són de l’Aleix i els més rockers del Llongue. El grup era molt original, tenien molta versatilitat estilística i amb aquest disc d’avui ho podem constatar. 1991 és un àlbum que conjumina la cançópop amb temes més ballables. Un dels temes més coneguts és Tu, Tu, Tu, que fou el primer senzill i que juga amb el pronom personal i amb el so del telèfon. És un tema brillant, divertit i amb un format de rock clàssic sense estridències. La Madam cuidava molt el so del grup; es proposava d’aconseguir un so net, pulcre, brillant i ple de matisos. Musicalment cal dir que ho van aconseguir. D’altres temes del disc són també brillants com ara Figures de cera i Lupe Dalí. Són una mostra del seu pop melòdic, fresc, amb unes lletres poètiques i divertides, a voltes surrealistes. La secció de vents i cors era un dels seus punts forts i donaven un conjunt harmònic a les guitarres i teclats del duet compositor Llongue / Creus. El primer disc va ser Sense pressa (1987) i el segon Micos i mones (1989).

Aquest darrer contenia el seu èxit Els esclaus que desenvolupava en la lletra tot un seguit de jocs lingüístics imaginatius. La Madam no va arribar a tenir un gran públic. Eren massa tous per alguns i massa dispersos per a d’altres. Eren un grup massa influenciat pel pop britànic i poc receptiu al rock més contundent. El 1991 després d’editar aquest tercer disc es van dissoldre. A partir del final dels anys vuitanta pujava la generació del que s’anomenava rock català i Sangtraït i Sopa de Cabra atreien molt més jovent als seus concerts. De La Madam ens queda el record d’haver tingut en català un seguit de temes pop ben fabricats i ben produïts musicalment que mantenen la frescor del primer dia. Ricard Mirabete.

A

questa nit pot ser gran!

Aquest era el crit de guerra dels Detectors i també el títol d’un dels seus èxits musicals durant els anys vuitanta. Van començar el 1981 com a banda i el primer enregistrament va ser el maxi-SG Suïcida infantil. Amb títols així posaven les cartes damunt la taula. Després arribarien tres àlbums sonors fins a la seva dissolució com a grup el 1993. Grup provinent de Molins de Rei que comptava amb la veu de Magda Cruells i la guitarra de Joan Calduch.

Els altres músics eren el Xavier Homet (baix), Josep Pons (bateria) i Nando Cortés (teclats). La seva etapa més prolífica és anterior al boom del rock català dels primers noranta. La seva proposta era un pop-rock amb influències del punk. Al llarg de la seva trajectòria, cançons com ara No es pot fer res, Cop de sort o Quan l’alba queda lluny són la seva carta de presentació i mostren un rock que persisteix el pas del temps. En directe tenen una posada a escena amb molta força i l’actitud rebel de la seva cantant atrau totes les mirades. Amb Creuer de luxe (Transdisc, 1991) posaven punt final a la seva existència. El productor del disc fou Santi Picó i van aconseguir un seguit de cançons madures i emotives. Cal destacar Roses negres i Perdent el nord, que eren alguns dels temes més representatius de la seva proposta musical i artística. La veu de Magda Cruells és un dels punts forts, juntament amb les guitarres de Joan Calduch. Relataven escenes de la vida moderna, incertesa existencial, festes i rutina.

Un dels seus clàssics que perviuen és No es pot fer res, que amb Quan l’alba queda lluny els podem tornar a escoltar al Myspace. En el seu primer disc homònim les connexions amb el rock sinistre són ben clares i adapten a l’escena catalana el so de Siouxsie and The Banshees o els The Pretenders.

La línia que els lliga també al punk dóna una cert paral·lelisme musical amb les influències britàniques d’altres grups com ara els Kitsch, per exemple. Detectors són també un grup de culte tot i ser un dels grups que feien un pop-rock aparentment accessible. La història ens va demostrar que de vegades el que és accessible i ben fet no sempre arriba a l’èxit de públic. Però els motius són uns altres i no estan a les mans dels grups. R.M. BENZINA_41

BENZINA_42

Aparador

Rius paral·lels Jordi Estrada Edicions de l’Albí

Som al sanatori antituberculós de Puig d’Olena a les darreries de l’any 1942.

Davant la proximitat de la mort d’en Màrius, un jove poeta republicà, els seus amics més íntims evoquen vivències i episodis, llums i ombres d’un passat en què les adversitats personals i col·lectives condicionen la vida diària del sanatori i els seus malalts. Si bé el personatge d’en Màrius és inspirat en Màrius Torres, aquesta novel·la no pretén ser un relat biogràfic del poeta lleidatà, sinó una ficció lírica en què es barregen fets i personatges reals i imaginaris, la vida dels quals transcorre com una successió de rius paral·lels sense possibilitat de convergir en una sola i harmònica existència.

Los supervinos 2011 Lluís Tolosa Los libros del lince

Premiada com la Millor Guia de Vins d’Espanya pel jurat dels prestigiosos premis Gourmand, és una edició actualitzada de la guia editada l’any passat. Es tracta d’una selecció de vins i caves que poden trobar-se fàcilment en tots els supermercats i que presenten una excel·lent relació qualitat-preu. El tast s’ha efectuat rigorosament a cegues, per tal que en la selecció no interferissin criteris de marca. Es recomanen un total de 120 vins, tots bons i alguns molt bons. Respecte l’edició de l’any passat, incorpora noves recomanacions, en desestima d’altres i inclou a la introducció alguns consells gens sibarites per aprendre a apreciar el món del vi. És una guia ideal per anar a fer la compra.

L’Exili violeta

Marta Pessarrodona Editorial Meteora Pessarrodona ens apropa al paper de la dona en l’exili republicà de 1939, l’exili de les dones intel·lectuals catalanes que, en solitud o amb els seus familiars, van haver de marxar cap a altres terres o amagar-se i autoexcloure’s de la societat per la por a la represàlia i, en la major part dels casos, amb l’ànima i l’esperança esmicolades. Viurem de prop les històries d’escriptores, artistes i polítiques tan destacades per a la cultura d’aquest país com Lola Anglada, Clementina Arderiu, Aurora Bertrana, Francesca Bonnemaison, Roser Bru, Núria Folch, Rosa Leveroni, Frederica Montseny, Anna Murià, Teresa Pàmies, Irene Polo, Mercè Rodoreda, Teresa Rebull, Maria Teresa Vernet i Margarida Xirgu.

El mar de la tranquil·litat David Castillo Editorial Proa

L’Àngel, sense feina i sense nòvia, decideix tornar al barri que el va veure créixer. El seu paradís perdut són els solars abandonats de Vallcarca i el Carmel, on jugava a futbol, es barallava amb les colles rivals i on entre tots feien explotar bombes de carbur de fabricació casolana. Eren els anys en què l’home posava els peus a la Lluna i els hippies arribaven a Eivissa. Trenta o quaranta anys després, el panorama dels turons de Barcelona és un altre. L’Àngel reprèn el contacte amb el que ell en diu «els supervivents» i inicia una relació amb una prostituta de luxe que el farà aferrarse de nou a la vida. Reivindicació del valor de l’amistat a partir d’una mirada nostàlgica i crítica a Barcelona.

Per Eva Serra

Els Robayat

Omar Khayam Quaderns Crema El poeta, matemàtic, astrònom i filòsof persa Omar Khayam (Nixabur, Iran, 1048-1131) és conegut arreu del món pels seus cèlebres Robayat. Un robaí –robayat en plural– és una estrofa genuïnament persa, formada per quatre versos, dels quals rimen el primer, el segon i el quart, tot i que de vegades també rimen tots quatre. Els poemes d’Omar Khayam conviden a viure amb alegria cada instant, no solament perquè la vida és breu, sinó també perquè l’existència és plena de misteri i de bellesa. Magnífica edició bilingüe de Quaderns Crema que conté els 178 poemes atribuïts a Omar Khayam, juntament amb la traducció del persa directa i en vers.

Arròs covat

Juanjo Sáez Editorial Reservoir Books El llibre de la premiada sèrie d’animació de producció catalana Arròs covat.

L’argument gira a l’entorn del conflicte de fer-se gran i tenir la sensació que les oportunitats et passen pel davant. En Xavi Masdéu, el protagonista, té trenta anys i una sensació constant que se li cova l’arròs. És un dissenyador d’èxit, modern, cosmopolita, que té un estudi de disseny gràfic. És reflexiu i intel·ligent, però un absolut incompetent sentimental, cosa que amarga l’existència a la seva xicota, la Sònia, de qui està completament enamorat, tot i que no para de mirar amb desig totes les noies amb qui es troba, en especial la Luz, una noia que és pura temptació per a ell. Serà en Xavi capaç de madurar?

Manual de supervivència Jordi Dausà Editorial Montflorit

En Matt, deprimit i ja a la trentena, sobreviu servint copes en un local d’espectacles eròtics, provant medicaments en un laboratori i fent donacions en un banc de semen. Comparteix pis en un barri perifèric de la ciutat amb en Xavi, un jove obsessionat en triomfar en el món de la televisió costi el que costi, i amb en Borja, un informàtic obès que viu en el món virtual dels jocs de rol on-line.

Manual de supervivència és una novel·la incisiva plena de pastilles de colors, càmeres de vídeo, gent esdentegada, sectaris, barriades, consells per estalviar, cops de puny i sexe tàntric escrita en un estil àgil i divertit. Ha estat guardonada amb el Premi de Novel·la Montflorit 2010.

Dona i art o la dansa de Lilâ Teresa Costa-Gramunt Editorial Cossetània

Recopilació de reflexions i comentaris al voltant d’obres d’artistes femenines.

L’autora creu necessari reivindicar la situació de l’art femení en l’espai de l’activitat artística que homes i dones compartim, per això les cròniques d’aquest llibre versen només sobre creacions femenines. Pintores, ceramistes, fotògrafes, cineastes, escriptores, en definitiva, dones artistes, són l’objectiu de les profundes reflexions de l’autora, que analitza també la figura de la gran Frida Kahlo i el seu paper com a dona dins del món de l’art. Per a Costa-Gramunt, “el femení no és exclusiu d’un sexe ni d’un gènere, sinó que és una característica pròpia de la naturalesa humana. Darrere de cada dona hi ha una manera de ser pròpia”.

BENZINA_43

BENZINA_44

` Crítica literaria Octubre Ricard Biel

T

erra, foc, cel i agua són els elements naturals que aborda Miquel Pairolí a Octubre per parlar-nos sobre el pas del temps i els seus cicles; sobre la vida i, doncs, sobre la mort. Amb una prosa planera, precisa i rica en llenguatge més enllà dels termes específics com les aus, els vents o la vegetació de qui coneix la naturalesa de la vall de Quart que descriu, les descripcions mai no són gratuïtes per minúscul que sigui l’objecte d’anàlisi, sinó que obeeixen a la finalitat de reflexió existencial. Pairolí es demana constantment qui som i per què hi som, de manera tant tàcita com explícita al llarg d’aquesta obra magistral, d’un rigor i honestedat argumental que només pot ser concebuda des de l’autèntica humilitat. Els capítols estan marcats per les estacions, que subratllen la idea clau de la vida com una successió de cicles repetits i que troba el sentit en la immanència d’aquesta repetició –el sentit de la vida és generar vida.

Malgrat l’eclecticisme temàtic que facilita el gènere del dietari, que aquí inclou reflexions sobre arts com la música clàssica, la pintura, l’arquitectura o la literatura –Pairolí no s’està de criticar, quan ho troba escaient, el seu mestre Pla–, dins l’esmentat denominador comú l’autor aconsegueix allò que en principi sembla impensable en el dietari: crear un món propi, talment com en les millors novel·les.

L’escriptura d’Octubre és producte de la immersió en un món que embolcalla el propi autor, i per contagi al lector.

Brillant.

Si comparem el primer Paisatge amb flames amb el recent Octubre, pot semblar-nos que Pairolí ara ha derivat cap a un vitalisme que substitueix la rebel·lia de joventut.

Tanmateix, la insistència en la temàtica existencial ja ens indica que els dos dietaris són de fet les diferents cares de la mateixa moneda. Tant en l’un com en l’altre, l’autor no es resigna a rendir-se davant l’absurd existencial. En el primer hi buscava un sentit, mentre que a Octubre la resignació en la maduresa, que confessa a través del capítol “Desig de l’impossible”, ens indica una altra mena de rebel·lia, consistent a aliar-se amb l’inevitable efímer. Per a Pairolí és l’epicureisme la manera de dotar de sentit l’absurd, un cop assumida l’obligada resignació existencial. Perquè admet resignar-se quan diu en referència a Calígula, l’obra de Camus: “tal vegada només podia ser un jove (Calígula), que encara ignora la resignació, el que fos capaç d’alçar aquesta obra”. I això després d’haver parlat de Calígula com “un cop de puny fort en una època de pensament feble i optimista, per a un públic d’obedients pagadors resignats d’hipoteques”. Més clar, l’aigua.

Miquel Pairolí Miquel Pairolí va néixer a Quart (El Gironès) el 1955. Octubre és el seu tercer dietari després de Paisatge amb flames (1990) i L’enigma (1999). Com a novel.lista ha publicat El camp de l’ombra (1995), El convit (1998), El manuscrit de Virgili (2004) i Cera (2008). Com a dramaturg és autor d’El retrat de Voltaire (1997), i com a assagista ha escrit sobre els escriptors Josep Pla i Tomasi de Lampedusa. El 2006 va aplegar articles i entrevistes de temàtica literària a Exploracions. És columnista al diari El Punt, a la secció L’escaire.

Títol_Octubre Autor_Miquel Pairolí Preu_18 euros Editorial_A contravent Pàgines_296

BENZINA_45

Avancçeditorial ,

Crims.cat Edició i selecció d’Àlex Martín Escribà i Sebastià Bennassar Alrevés

U

na de les molèsties del fet que et detinguin és haver-te de recol·locar els cordons de les bambes a la sortida del jutjat.

Passes la nit a la comissaria dels Mossos, pudor de pixum i policia insomne, i has de cagar davant del company de garjola, parapetat darrere d’un mur que no aixeca dos pams de terra. Et donen una manta quan fa calor i aigua ben fresca quan et glaces. Com a contrapartida, pots colpejar les barres i cridar cada dos per tres demanant cafè i entrepans que no et portaran. Però com a mínim tindràs els policies entretinguts una bona estona.

Et despertaran de matinada per tacar-te els dits i tocar el piano. A mi ja ni això, que sóc veterà i fa més anys que passo per comissaria que els nanos que hi treballen. Tenen tantes fotos meves que podrien muntar una exposició i encara cedir-ne les que sobressin.

Fotos amb melena i amb el cap rapat, sense afaitar, amb bigoti o amb borrissol de la manta enganxat als narius. Fotos frontals, de perfil, de semiperfil, de la palmera dibuixada a l’avantbraç i dels puntets talegueros al dors de la mà. Fotos de dia i fotos de nit, però això no es nota perquè quan estàs detingut sempre fa la mateixa llum, i preguntes als policies: «agents, quina hora és?» I ells et responen «quarts de cinc», però no saps si de la tarda o de la matinada. I aleshores aprofites i els demanes un altre entrepà, o la metadona. Que no la vull mai per a res, la metadona, que ja fa temps que vaig deixar el cavall.

Al matí et porten fins als jutjats en una furgoneta que està tota l’estona aturada en BENZINA_46

semàfors, i t’entaforen en una altra garjola més gran però igual de mal ventilada, a l’espera que el jutge es molesti en escoltar-te.

Allà la fas petar amb la gent amb qui t’ajunten. Els més veterans jaiem i parlem de coneguts comuns. Tots ens coneixem, en aquesta mala vida. Els novells estan nerviosos i volen parlar amb el seu advocat cada dos per tres, com si hagués de venir el Perry Mason i salvar-los de la injecció letal a pocs segons de mitjanit.

–Què has fet? –li pregunto a un nano que té mig quilo d’ungles a l’aparell digestiu.

–Anava en un cotxe robat, amb un amic.

–I a ell, l’han enganxat?

El xicot tremola, vestit de nit de festa amb plans per menjar-se el món.

–No. Un clàssic.

–No t’amoïnis.

–Entraré a presó?

Sempre ho pregunten, els nous, això.

–En aquest país l’has de fer molt grossa per entrar a presó.

Però no sembla que un exionqui com jo el pugui convèncer, i busca complicitat en algú de la seva espècie amb la mirada. No en troba.

Les meves preferides són les romaneses.

Aquestes sí que en saben. Furten carteres i coneixen els límits. Mai no s’arrisquen que les enganxin amb res que no es pugui solventar amb una multa insignificant. Davant el jutge ploren i munten un drama, propi d’Oscar de Hollywood. A mi me l’han fet unes quantes vegades. «N’hauríeu d’aprendre», diuen amb riure de dents separades i queixals d’or.

Ara sóc al carrer amb la bossa blava que conté els meus objectes personals a la mà, els cordons de les bambes a la butxaca del xandall i una reprimenda del magistrat passant d’orella a orella. «No ho tornaré a fer, senyor jutge», he dit amb gran penediment. I ell ha fet cara de bona acció i m’ha deixat anar amb un gest cervical de condescendència. A cagar, gilipolles.

Assegut en un banc del passeig Lluís Companys trenco el precinte de la bossa.

Em costa molt perquè està lligat amb brides i les meves dents sempre estan en un concurs de ball com per mossegar res. El frego contra el cantell d’una barana fins que la brida es torna blanquinosa i cedeix. Busco dins, que els policies no m’hagin tret res.

Faig inventari. Un rellotge Casio, una cartera amb targetes d’advocats als quals no trucaré mai, un telèfon mòbil, unes ulleres de sol brutes que no deixen passar cap mena de llum i un paper doblegat que no reconec.

Què cony és això? El desplego i crec que deu ser un error. Això no és meu. Jo no ho portava en entrar a comissaria. És una llista mecanografiada de quatre punts. I quan dic mecanografiada em refereixo a una màquina d’escriure d’aquelles antigues que surten a les pel·lícules de gàngsters. Una Olivetti de les que escriuen com si disparessis. Llegeixo amb deteniment la llista, i encara ho entenc menys:

«1- Liquidar deute amb Furbie.

2- Robar Renato.

3- Ensenyar Yasim a nedar.

4- Seguir Abdul.»

Crema catalana

Per Tort Yscla

Neus Canyelles

De què va el teu últim llibre? És una novel·la a l’estil de Dickens traslladada als nostres dies, amb un personatge principal femení atabalat per una sèrie de problemes (econòmics, familiars...) i que pateix crisis de migranya durant les quals té unes visions molt peculiars. Aquest fantasma li canviarà la vida. Així, arribarà a produir-se una situació contradictòria, perquè ella arriba a desitjar tenir migranya i trobar-se malament per poder estar amb ell, i a pronunciar la frase “no pensava que els fantasmes podien ser tan necessaris en la vida dels humans”.

He tornat a escriure relats; supòs que acabaran sent un llibre. Sempre he considerat que el relat és el gènere més difícil, aquell en què tot ha de ser en el seu lloc i encaixar com en un complicat mecanisme. Poder escriure un relat rodó, perfecte, és la glòria.

Què aporta el teu nou llibre al lector? Què li ofereixes?

Això ho han de dir els lectors, el que els aporta. Però tal vegada podria dir que els oferesc una història que sembla molt senzilla i que després no ho és tant. M’han dit que és com si estigués escrita en un “to menor deliberat”. També m’han dit que és una història de vides corrents, de situacions quotidianes, molt contemporània, en la qual ens podem veure reflectits molts de nosaltres.

Vull dir que és una història molt propera, tot i que té un toc de “fantàstica”.

Deixaràs llegir a la teva mare el llibre que acabes de publicar? Per què?

El va llegir quan encara no estava publicat.

Forma part del petit cercle de persones que llegeixen els meus originals. Quan acab un llibre el deix llegir a quatre o cinc persones, sempre les mateixes (alguns amics escriptors o professors de literatura, la meva mare i la meva germana). Són les persones que em coneixen millor i l’opinió de les quals m’importa més.

gost. Un llibre de memò-

Què vols aconseguir amb l’edició dels teus llibres? Fama o diners?

He guanyat alguns diners amb els premis.

Però si volgués guanyar diners de debò o fama, m’hauria dedicat a una altra cosa.

Palma 2002) i L’alè del

Ens pots dir quins són els tres escriptors que més t’agraden de la literatura catalana?

Mercè Rodoreda, Josep Pla i Gabriel Ferrater.

Premi Llibreter 2007).

Què t’ha portat a presentar-te públicament com a escriptora i a publicar els teus escrits?

Et pots passar la vida escrivint i dient que ets escriptora, però fins que no publiques ningú no et pren seriosament.

Quin és el teu proper projecte? En quins de nous treballes?

Neus Canyelles (Palma, 43 anys) és

Sobre què no escriuries mai? Per què?

Més que sobre un tema, no escriuria sobre res que no em cregués. He deixat moltes històries començades perquè no me les creia.

Crec que tampoc no escriuria mai una novel·la històrica. Ni poesia.

articulista, escriptora i professora de català per a adults. Ha publicat els llibres Neu d’a-

ries (Premi Bearn de Narrativa 1997), Els

vidres nets i altres contes (2002), i les novel·les Cap d’Hornos (Premi Llorenç Villalonga Ciutat de

búfal a l’hivern (Premi El lector de L’Odissea 2006 i finalista del

Acaba de publicar a Proa

La novel·la de Dickens.

BENZINA_47

Crítica de poesia Ahir d’amor i avui encara Ricard Mirabete

D’

un amor que no es deixa emmotllar en un llast del passat. D’un amor cantat en terra ferma, abocat als dies i a les nits viscudes amb l’estimada. Ahir d’amor i avui encara és el recull de poemaris d’amor que restaven inèdits. Hi trobem la poesia amorosa de l’autor que no constava encara a enlloc i, també, alguns poemes esparsos que només s’havien recitat o bé cantat amb la música d’Àngels Rius, Josep Pons o Mercè Madolell. Ricard Creus és un dels nostres poetes amb una trajectòria més bregada en el temps i en els llibres. Començà a publicar a la meitat dels anys setanta del segle passat. Des d’aleshores la seva poesia ha anat bastint una casa acollidora on sojornar-hi l’amor i el seu revers; és a dir, els durs treballs d’estimar. Es declara deutor dels mestres d’amor com ara Ausiàs March o Joan Salvat-Papasseit. El poeta es llança a explicar-se el sentiment amorós amb una nova esperança.

L’amor no es pot pas demostrar si no és per mitjà del cos, escriu Creus al pròleg del llibre. Reprèn el vers decasíl·lab amb cesura d’Ausiàs March i el modula amb nova saba poètica.

Al llarg de tota la seva obra, en els versos de Creus hi brota l’apunt quotidià, el dir mesurat per la contenció i l’experiència de vida. Recorrem el trajecte líric que va de l’amor al desamor al primer poemari d’aquest recull: Fruites del temps collides amb desgana (1975). És un dels llibres més rodons d’aquest volum i alhora d’una bella intensitat. Els versos són una confessió i també una reflexió sobre l’amor no correspost.

Llisquen amb el dir clar i lluminós d’un diamant: No és l’amor la moneda, amb la qual / es pugui, veus, comprar ni canviar. / L’amor del bo no es cotitza, fa nosa, / s’usa si es pot i un cop usat es llença. / L’enamorat, com rosegó sobrer, / es queda buit i, a l’amat, fa nosa. El poeta explica el seu sofriment amb versos colpidors que detallen la seva nafra, el seu dolor. L’expressió poètica va de la mà de la més alta i humil sinceritat possible: Perquè sóc viu et penses que tu no / m’has malferit; mai més viuré sencer, / t’ho dic a tu i encara que t’ho sembli / no em queixo, saps.

En la poesia de Creus el to de confessió i de proximitat cap a la destinatària de tots els poemes és sempre germà de la sinceritat moral. En el segon llibre del volum, avancem amb l’autor fins a la comprensió d’allò que entenem per amor. Els dubtes i certeses configuren l’itinerari cap a la consecució del fi amorós. Celebrem l’edició d’aquest volum per part de l’editorial Meteora, que fa justícia a la trajectòria i al saber poètic de Ricard Creus. És un dels poetes més consolidats de la nostra tradició viva i que avui, i encara, roman lluny de les places públiques més transitades. La seva poesia no entén de quotes ni d’homenatges, sinó que és prova de la seva vida i del seu talent.

BENZINA_48

Ricard Creus Ricard Creus (Barcelona, 1928) és poeta i pintor. Estudià Belles Arts i emprengué el camí de les arts plàstiques, matèria de la qual ha estat professor del Taller d’Arts Visuals L’Arc. Cendra i foc del 1975 va ser el seu primer llibre de poesia publicat. Després, amb 36 poemes a partir del 36 del 1978, va assolir un notable èxit de crítica i de públic.

Sortosament, aquest llibre va ser reeditat el 2004 mitjançant Curbet Editors de Girona. Una de les seves constants temàtiques és la concepció de l’amor viscut i pensat. Amb aquest volum que avui presentem hi aplega la seva poètica sobre el sentiment amorós.

Títol_Ahir d’amor i avui encara Autor_Ricard Creus Editorial_Meteora Barcelona, 2010 Preu_14 euros Pàgines_111

Crítica de poesia El laberint de Filomena Ricard Mirabete

L

a poesia neix just abans del poema. En el moment d’escriure i tot just després d’enllestir finalment el poema.

Per tant, podem aventurar-nos a creure que la vida és anterior a l’escriptura i també posterior a l’acció d’escriure. La literatura pot molt bé ser aquesta mena de trànsit per dins de l’instant de la vida. Josep-Ramon Bach n’és prou conscient del valor de les experiències com a matèria literària.

En El laberint de Filomena, que és l’obra que ens ocupa i que va guanyar el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni del 2009, l’autor hi vessa la matèria existencial del seu viure.

Sota la forma de retrat social d’un entorn quotidià i d’una època ben concreta –la postguerra– hi llegim la seva concepció de la vida i els seus records d’infantesa. Cal dir que vist des d’un prisma que transforma la realitat per mitjà dels ulls d’un infant, és a dir, de l’autor en la seva primera joventut. Cal afegir que en molts dels poemes hi despunta un cert existencialisme moral a l’hora de construir el retrat del seu entorn social. No hi falta un to sentenciós propi de la maduresa; un to cru i explicat des de la claredat expositiva. Hi ha certes al·lusions al passat comú de la postguerra que va marcar la seva infantesa. Al poema Metàfora de la part inicial del llibre escriu: Quan vaig néixer / l’aire encara pudia / a cadàver i les paraules / sobrevivien arrapades / a la pell de la metàfora. Més endavant, el poeta ens va mostrant els efectes del seu creixement humà i com el dolor i el desig determinen les seves vivències íntimes.

L’estructura de l’obra és un dels seus punts forts ja que divideix l’obra en un format literari que s’allunya dels estàndards dels poemaris, i s’acosta a l’estructura d’altres gèneres com ara el narratiu i el dramàtic; és a dir, es divideix en les seccions següents: Pròleg, Primera part, Mitja part, Segona part, Cloenda i Epíleg. També cal fer esment de la inclusió, al final del volum, de tres poemes en prosa que tenen un caràcter autobiogràfic. Aquests poemes permeten a l’autor revelar certes confessions sobre la seva família, o si més no, sobre familiars del jo poètic. Tot plegat és un mosaic de persones i personatges de qui l’autor en sap donar la vida al llarg de l’obra. Des del sabater a qui el jo poètic anava a veure algunes tardes al capellà amb el qual es confessava de petit, són referents indissolublement lligats a la seva infantesa. La transmissió dels sentiments de quan era infant, l’autor els sap descriure i expressar amb la innocència i pensament de la primera joventut. En el poema Somnis se’ns explica el record del que seria el primer amor dels joves amants: Mentre nosaltres, / a la fresca, / imaginàvem / com seria la vida / a partir del dia / que Déu / ens deixés fer l’amor.

Josep-Ramon Bach Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg.

Entre els seus llibres més recents, ha publicat els poemaris Reliquiari (Edicions de Gràfic Set, 2008) i Versions profanes (Pagès Editors, 2010).

Cal destacar també que és autor d’obres d’altres gèneres literaris com ara Kosambi, el narrador (Proa, 2006), en el terreny de la narrativa, i de La dama de cors se’n va de copes (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2009) en el de teatre. La seva trajectòria poètica començà als anys seixanta del segle passat i ha consolidat la seva obra amb el reconeixement de diversos premis literaris catalans importants.

Títol_El laberint de Filomena Autor_Josep-Ramon Bach Editorial_Proa Barcelona, 2010 Preu_15,50 euros Pàgines_130

BENZINA_49

BENZINA_50

/// Opinió / Seduccions

Luxe, calma i voluptat E

La calma amb què la poesia lluita, d’una manera gairebé miraculosa, per no ser una expressió humana fora del món, sinó, contràriament, per col·laborar activament i decisivament en la utopia de la humanitat per aconseguir la millor expressió del món.

[[

n un d’aquells versos cisellats amb el mestratge elegant que caracteritza un dels millors llibres de poemes mai escrit, Les flors del mal de Charles Baudelaire, llegim: “Là, tout n’est qu’ordre et beauté, / Luxe, calme et volupté.” (“Tot, allà, és ordre i beutat, / luxe, calma i voluptat.”) Es tracta d’un fragment del poema “L’invitation au voyage” (“La invitació al viatge”), una vertadera perla lírica que no abandona mai més el lector després de llegir-la i que, de fet, tampoc no va passar desapercebuda al geni d’Henri Matisse qui el 1904 feia un quadre inspirant-se en el vers del poeta francès i posanthi el mateix títol en homenatge.

En certa mesura, a l’hora de reflexionar sobre l’exercici poètic i el seu paper en el món actual, diverses vegades se m’ha imposat aquest vers. La paraula “luxe” sembla remetre’ns a un feix de significats pel qual la poesia adquireix una dimensió especial.

Entre altres raons perquè, tal i com ja he afirmat en alguna ocasió, a diferència d’altres manifestacions artístiques i gèneres literaris de caràcter comercial que vénen determinats per les condicions de mercat, la poesia esdevé el luxe de la llibertat. Una llibertat que es fonamenta en el luxe també en què s’ha convertit avui dia la recerca de l’expressió intel·ligent, la capacitat d’entrecreuar els camins dels somnis amb el desig racional de verbalitzar el món per ser el món. A la fi, la poesia regala la possibilitat de fer-la servir com a font inaudita de sentit fins a convocar l’ésser a través de la paraula. I, segurament, aquí trobem el luxe de la invitació al viatge que ens brinda l’humanisme, en tant que concepció que ha anat estenent ponts entre la ment i el cor (la raó i la follia de Foix) en la ment i el cor mateix dels segles.

La calma amb què la poesia lluita, d’una manera gairebé miraculosa, per no ser una expressió humana fora del món, sinó, contràriament, per col·laborar activament i decisivament en la utopia de la humanitat per aconseguir la millor expressió del món.

Paradoxalment, tot i el seu aparent distanciament amb l’actualitat, acaba constituint

[[

Vicenç Llorca la mostra més pregona d’un present. Gràcies a aquesta capacitat de captar l’instant en la seva condició eterna, la poesia posa en funció d’eternitat la història i, d’aquesta manera, l’expressa en profunditat. Sempre m’ha colpit pensar que no ens ha quedat res del que es discutia a les àgores de Grècia com a temes de rabiós interès per al dia a dia dels homes de llavors. I, tanmateix, els versos de l’Odissea basteixen en canvi una metàfora poderosa de la civilització greco-clàssica, fins al punt que l’obra la podríem definir com el Partenó verbal de Grècia. En aquest cas, la poesia sembla poder-se comprendre com història en calma. I, a títol individual, l’ànima sembla compartir aquest estat d’asserenament del flux del temps: els nostres instants troben la seva permanència a través de la paraula poètica.

I finalment voluptat. La capacitat de fluidificar l’existència a partir de la poesia, de convertir en un projecte de bellesa allò que ens envolta o bé fins i tot, i sovint sobretot, nosaltres mateixos. Una eròtica vital que tot ho inunda per guanyar en la invitació del viatge de Baudelaire el plaer de llegir d’una banda, mitjançant la síntesi de sentit que suposa la metàfora poètica, la realitat exterior en la seva complexitat d’ones i energies diverses. I, d’una altra, llegir també el mapa del nostre interior amb l’altitud que marquen les muntanyes del desig; amb la llunyania que acoloreixen les planes de les nostàlgies; amb l’oceà on navega el vaixell del nostre dol i de la nostra capacitat de reiventar, però, el plaer de viure i l’alegria. S’objectarà amb raó que aquest estat sensual no pot evitar el desembarcament final, però certament fluidifica el fet d’existir i sembla fer possible el que un altre gran escriptor, Miquel Àngel Riera, escrivia a la novel·la Els déus inaccessibles a propòsit d’un personatge, l’adolescent Alexis: “...li vaig veure un altre gest tan bell, tant el resultat de segles d’avançar l’ésser humà cap a la pura essència de la gràcia...”

Luxe, calma i voluptat, tríade perfecta que ofereix la poesia per simbolitzar la nostra necessitat de llibertat, d’eternitat i de bellesa.

Vicenç Llorca és poeta i docent

BENZINA_51

BENZINA_52

/// Opinió / Entre copes

La primera guia de vins del supermercat Lluís Tolosa

A

cabo de publicar Los Supervinos 2011, la primera guia dels vins del supermercat, i el tema és molt més interessant que la simple recomanació de 120 vins bons per sota dels 6 euros.

Alguns que em coneixien pels premis internacionals del meu llibre Vinos y Bodegas de Rioja se sorprenen que “hagi baixat el nivell”, i que després de recomanar grans vins de Rioja a 40 i 50 euros l’ampolla, ara em doni per recomanar bons vins del supermercat a 3, 4 i 5 euros l’ampolla. Els explico que la majoria de gent no compra vins de 40 euros, ni van a botigues especialitzades de vins, que la majoria de gent compra els vins al supermercat, quan fan la compra de la setmana, i que al supermercat hi ha vins excel·lents a molt bon preu.

Els explico també que les seccions de vins del supermercat han millorat molt en els darrers anys, i que els supermercats d’El Corte Inglés, Hipercor, Carrefour, Alcampo i d’altres s’han convertit en autèntiques botigues especialitzades.

Gairebé tots ells tenen un responsable de la secció de vins, i cada vegada que he preguntat per ells m’ha sorprès el bon assessorament que he rebut.

A més, també hem de ser una mica clars. Comprar els vins al supermercat no és cap vergonya. Jo he visitat personalment més de 200 bodegues nacionals i internacionals, escric articles sobre vins, imparteixo conferències sobre enoturisme i he publicat mitja dotzena de llibres de vins, i tota la vida he comprat vins als supermercats. És una qüestió de comoditat i també d’estalvi. El Corte Inglés té molts vins amb la segona unitat a meitat de preu, i Carrefour té molts vins en oferta especial de 3x2 ampolles.

Encara més interessant l’impuls que en el darrer any s’està donant a les marques pròpies i a les marques exclusives.

Tots estem acostumats a veure marques blanques en les llaunes de tonyina, les olives i els pots de llegums, per exemple a Mercadona o a Bon Preu, però amb el vi hi havia un cert respecte i pocs s’atrevien a etiquetar el vi amb el nom del supermercat.

Això s’ha acabat. Carrefour té desenes de vins etiquetats amb el seu nom, vi Carrefour, sense complexos. He tastat potser uns 30 vins diferents seus, sorprenentment econòmics, molts d’aquests al voltant dels 2 euros, però no sempre de bona qualitat. El problema més habitual que he trobat és l’oxidació d’aquests vins, així que cal anar amb compte.

Recordeu que els vins joves tenen una vida d’un any, especialment el vins blancs i els rosats. En les etiquetes dels vins no és legalment obligatori posar la data de caducitat, així que per norma general no compreu blancs i rosats del 2008 o anteriors.

Alcampo no utilitza marques pròpies tant evidents, però identifica les seves marques pròpies amb una caputxeta de

color, i és sobre aquests vins que concentra les seves ofertes, algunes ben irresistibles. Molt més discrets són Caprabo-Eroski, que no identifiquen les seves marques exclusives tant clarament, però sí ho fan constar a les seves etiquetes en lletra petita.

Estic pendent de fer una bona incursió a Lidl, perquè m’han dit que hi ha bons vins a preus increïbles, però fins avui la millor estratègia d’exclusivitat que he vist en la franja baixa de preus la té Mercadona, amb la seva oferta imbatible del Castillo de Liria a 1,49 euros l’ampolla. Aquest vi l’elabora Bodegas Gandia, la bodega més gran de València, i com que Mercadona també són valencians han fet un bon acord de col·laboració per tenir aquest vi en les seves 1.200 botigues. El tenen en negre, rosat, blanc sec i blanc afruitat, i amb aquest últim he jugat més d’una vegada a portar-lo a un sopar sense dir el preu i a tothom li ha semblat un vinet molt bo. De fet, ideal per grans dinars familiars i festes amb amics, perquè compres quatre ampolles per menys de 6 euros.

De tota manera, qui millor està treballant el tema de les marques pròpies i exclusives és el Grup El Corte Inglés. Primer ho va fer molt discretament, però des de fa un any ja col·loquen cartells de “marca exclusiva” davant dels seus vins en tots els centres El Corte Inglés, Hipercor i Opencor. Els seus acords directes amb algunes bodegues i distribuïdors els han permès comptar amb una bona gama de marques exclusives, i enlloc de concentrar-se en la franja més baixa de preus, han aprofitat per fer-se en exclusivitat amb vins de qualitat mitjana-alta. Potser el seu cas més destacat és el Pradonovo, un excel·lent albariño de la DO Rías Baixas a 6,95 euros, molt aromàtic, sofisticat i elegant, bastant carnós i amb un suau gust a canya de sucre. Espero que aquest cap de setmana poseu unes quantes ampolles de vi al vostre carro de la compra, i sobretot a bon preu.

Luís Tolosa és sociòleg i escriptor

BENZINA_53

, , /// Per l’ull de l’art

Joan Crous, poesia de vidre Montse Gispert-Saüch i Viader

J

oan Crous, nascut a Banyoles, s’ha format entre Barcelona, Estrasburg, Montreal i Praga, fins instal·larse a Bologna, on impulsa la seva etapa més creativa.

La proposta original i suggestiva de Joan Crous, única, s’articula amb vidre, que manipula segons una tècnica particular, i reinterpreta el gènere de natura morta, amb unes escenografies espectrals de sopars i restes d’objectes gastats i viscuts. Enfoca els objectes sota una nova llum, tamisats pel temps i les catàstrofes naturals, que transforma en fràgils escultures sorrenques, deixalles poètiques atemporals.

Per Joan Crous l’art és una eina poderosa de comunicació que pot jugar un paper important en la societat.

I així, paral·lelament a la seva obra, ha desenvolupat juntament amb la seva dona Giovanna Bubbico, psicòloga i llicenciada en filosofia, un centre d’arteràpia, una cooperativa social que ajuda a inserir gent amb dependències a través de l’art (ceràmica, vidre i mosaic).

Fins ara Crous insistia en els seus peculiars banquets i cenae vitrificats, començant per congelar el banquet del seu propi casament el 1997, àpats d’Itàlia, Israel, França o Canadà, fins al gironí Cenae & Sopar Pla el 2007 al Celler de Can Roca, que representa la tornada als orígens, a la terra catalana, amb un homenatge gastronòmic a Josep Pla, on es barrejava tradició i actualitat. Crous instaura un diàleg entre cuina i art, i pretén suggerir sentiments i evocar l’atmosfera en la disposició final de les taules, sovint il·luminades. Però ara li interessa investigar més àmpliament la idea de vestigi.

Ruïnes i vestigis és un projecte que s’inspira en el terratrèmol que hi va haver a l’Achila (Itàlia) l’abril del 2009 (on l’artista col·laborà en les feines de desenrunament), com anteriorment a l’exposició Transforma,

BENZINA_54

havia evocat Pompeia sota les cendres del Vesubi.

Taules parades i utensilis senzills glaçats, parlen de la decadència de la societat contemporània, però també de la bellesa de les petites coses, de la càrrega emotiva dels objectes i dels hàbits que donen sentit al discórrer de la vida. Posa l’accent en la cultura del menjar, la història petita que no surt als manuals, i el llegat de les runes, pòsit de les civilitzacions.

El microcosmos trencadís de Joan Crous és un bell exercici de memòria del quotidià, on el pas del temps dibuixa una partitura blanquinosa, de pols i vidre. Cerca les traces del viscut, la grisalla decadent, les restes.

Crous reprèn el gènere clàssic de natura morta que dota d’un nou sentit, ja que proposa una arqueologia contemporània, una combinació contradictòria, que fossilitza objectes actuals.

Acompanya les seves escenografies objectuals amb fotografies de ruïnes, que reforcen la idea d’esmicolament i fragilitat del present.

Mitjançant les tècniques més innovadores en el procés d’elaboració del vidre, que recicla i redueix a pols, sorra, aigua i altres elements, construeix un món de petits objectes trencats, torts o foradats, textures llamineres que conviden a jugar i reflexionar. Fa la impressió que si els toques s’engrunaran i deixaran un rastre de pols, un fulgor poètic.

A cavall de l’escultura i la performance, aquests Morandi congelats parlen de l’ànima i el fulgor d’una societat, de desigs, de celebracions, d’intimitat, de petits ritus entranyables i de l’instant fugisser.

Fins el 29 maig de 2011 a Can Mario, Plaça Can Mario 7, Palafrugell.

Per Neus Miró

H

om podia pensar que l’època dels Festivals havia passat a millor vida, la celebració recentment però del “Europes” demostra que estàvem equivocats. Del 21 d’octubre al 14 de novembre ha tingut lloc a Barcelona la primera edició del Festival denominat “Europes” que es presenta com un Festival de cultura contemporània amb la voluntat de prendre el pols a la creació de l’Europa d’avui. Ha estat organitzat per La Fábrica i s’ha extès per més de 200 espais de la ciutat, i els àmbits incorporen des de les arts plàstiques, les escèniques, el cinema o la gastronomia.

El programa estava dividit en tres blocs: el programa oficial, el programa off, i el tercer denominat Welcome Europes. El programa oficial, que és on es troba el gruix de les activititats, aglutina els espais de referència de la ciutat tals com el TNC, el Liceu, etc. i que bàsicament, en la major part dels casos, s’hi han afegit amb allò que ja formava part de la

seva programació; per si algú no s’havia adonat formem part d’Europa. Amb els mateixos criteris es confecciona el programa off que es concentra en els espais més vinculats als barris tipus Galeries d’art, la Xarxa de Biblioteques, llibreries, etc. El que es diferencia una mica per tenir projectes propis o nous és el darrer apartat, el denominat Welcome Europes amb iniciatives com el Campus de Creació o el Bed Sharing.

El vídeo que acompanyava aquesta primera edició com a publicitat i que encara es pot veure en el web s’articula a partir d’una sèrie de termes que per torns van apareixent en la pantalla; termes com “intercanvi”, “innovació”, “diversitat”, “experimentació”, “creativitat”, etc. Tots aquests apareixen de manera individual i aïllada.

“Europes” ho ha acollit, tot però no ha donat opció a res; és excessiu en el seu plantejament i pobre en la seva articulació, bàsicament perquè es vol parlar de tot sense aprofundir en res. I si això fos poc, recorda massa events anteriors que van tenir lloc en aquesta

mateixa ciutat de Barcelona, i on encara ens preguntem de què van anar, a part de l’oportunitat de construir certes infraestructures en determinades zones de Barcelona.

La vella Europa és extremadament complexa i amb nombrosos reptes per afrontar, tal i com vol abordar un altre projecte amb seu a Utrecht (Holanda). En el centre d’art i pensament contemporani BAK es va iniciar el 2009 un projecte que porta per títol “Former West” i que en el decurs de cinc anys es desplegarà en simposis, publicacions i finalment un projecte expositiu que es durà a terme en en el centre BAK durant el curs 2012-2013.

Aquesta proposta, de naturalesa molt diferent, està integrada per diferents centres d’arreu d’Europa, així com per col·laboradors de diverses disciplines. Òbviament les comparacions no són factibles perquè és com comparar una pera i una patata, però li cal a Barcelona un Festival d’aquestes característiques, que fonamentalment sembla funcionar com a paraigua-màrqueting?

BENZINA_55

Esteu a punt per a la televisió?

Per Neus Miró

A

tès els canvis que s’han produït i els que es preparen per a la televisió –malgrat el fracàs estrepitós de la tdt– no hi ha cap mena de dubte que és un dels àmbits que canviarà profundament la seva natura. Com ja sabem però d’altres vegades, per altres premonicions (pintura, fotografia, cinema,…), res no mor ni desapareix, només es transforma. Possiblement perquè s’aproBENZINA_56

pen canvis, perquè la televisió deixarà de ser allò que ha estat, ha passat a ser objecte d’estudi i exploració per part del museu, i la prova la tenim en el nombre d’exposicions temporals que se li està dedicant. El MuMOK de Viena li dedicava una mostra sota el títol Changing Channels. Art and Television 1963-1987 la primavera passada; en la Kölnischer Kunstverein encara es pot veure fins a mitjan desembre Forbidden Love. Art in the Wake of Television Camp, en

l’Arts Santa Mònica de Barcelona trobem TV/ARTS/TV. La televisió presa pels artistes, i en el MACBA s’ha inaugurat fa poc Esteu a punt per a la televisió? que es podrà veure fins el 25 d’abril de 2011.

L’exposició del MACBA pren el títol d’un eslògan que va utilitzar la firma Westinghouse per a la campanya publicitària de 1954 en la que anunciaven els primers televisors en color. Un dels aspectes que diferencia aquesta proposta de la resta però

és justament l’absència d’aparells de televisió en el sentit més familiar, tampoc no trobarem instal·lacions “televisives”, ni re-creacions d’espais domèstics.

Esteu a punt per a la televisió? comissariada per Chus Martínez ha comptat amb la col·laboració i contribucions de Dora García, Johan Grimonprez, Félix PérezHita, Isidoro Valcárcel Medina i Alexander Kluge, en diferents capítols o aspectes de la mostra. L’exposició està dividida en deu seccions, i cada secció adopta el format del que podria ser un plató. Cadascun d’aquests mòduls està integrat pel que s’ha denominat com a Gran TV, que és un dispositiu que s’assembla a un televisor de darrera generació i de mida gran (245 x 300 cm), davant del qual se situen cadires que en ocasions es distribueixen en una graderia, i en algun dels laterals es pot trobar una altra pantalla de dimensions regulars com a perllongació d’una cadira. I si bé des de la Gran TV la programació és contínua i unilateral, i en aquest sentit s’assembla a una televisió en el sentit que sempre hi ha alguna cosa, en la petita pantalla el visitant accedeix a un menú des d’on selecciona allò que vol veure.

Els deu apartats en els quals es divideix el recorregut de l’exposició segueixen la mateixa formulació espacial; un dispositiu que s’allunya de l’espai domèstic, de l’espai habitual de recepció de la televisió, i en comptes de sofàs l’espectador es trobarà cadires de plàstic, en comptes de llums de peu, hi ha focus. S’ha canviat el lloc de recepció de la televisió, pel de producció (però només parcialment i/o en aparença) i seguint aquesta premisa, el museu es converteix en plató estricte per a una de les peces que es poden veure. Aquest és el cas de la peça que el cineasta Albert Serra ha realitzat expressament per aquesta ocasió. Serra ha filmat una minisèrie en els espais del MACBA sota el títol Els noms de Crist, on seguint el seu interès per qüestions religioses explorades en els seus films anteriors, s’endinsa en l’acció de nomenar i l’exercici de traduir a partir de l’obra homònima de Fray Luis de León. La minisèrie resultant es pot veure en la primera sala que porta per títol Una tribuna per ocupar.

Des de la mateixa posada a escena de l’exposició és clar que Esteu a punt per a la televisió? no pretén abordar la televisió com a tema, o no només, sinó com a lloc de producció. En la guia que acompanya l’exposició es pot llegir “Aquesta no és una exposició sobre la televisió, sinó des de la televisió” i des d’aquestes premises la proposta analitza la relació que aquest mitjà ha establert amb l’art i el pensament; de quina manera s’han mantingut els diàlegs entre uns i els altres. Òbviament s’ha produït nombroses migra-

cions de formats i continguts entre la televisió i l’art que són objecte dels deu apartats que estructuren el recorregut de la mostra sota títols com Dead Air: aquell indesitjable silenci, L’impacte d’allò nou o On TV: l’esperit de la mimesi. Les hores de visionat excedeixen per la pròpia naturalesa de la mostra els temps als quals l’espectador pot estar més habituat, però aquesta és una de les conseqüències de portar la televisió al museu.

L’exposició, dèiem abans, no incorpora instal·lacions i en aquest sentit tampoc es poden veure obres d’artistes que varen treballar justament les possibilitats del circuït tancat i el feedback com a aspectes que defineixen la tecnologia de la televisió (del vídeo). Treballs com els de Dan Graham, sobretot els que va denominar Delay Rooms, aconseguien mitjançant l’ús de la televisió –la seva possibilitat de crear circuïts tancats i feedbacks immediats– fer conscient el públic de la seva identitat com una entitat atomitzada i no com una falsa comunitat homogènia que és la que la televisió pretén conformar i interpel·lar.

Fins el 25 d’abril de 2011 al MACBA BENZINA_57

` /// Opinió / Amagat al matalas

Com un porró de vi negre

A

BENZINA_58

En determinats mitjans intel·lectuals, socials i polítics de Madrid hi hagut sempre una veritable paüra a deixar entreveure de cara a l’exterior que les coses dels catalans i dels bascos són alguna cosa més que política interna regional espanyola.

[[

mb les eleccions ja passades i amb més tranquil·litat, siguin els resultats quins siguin, podem tornar a les obvietats: ningú no ens pot dir quina és la nostra nació. La nació catalana ja existia abans de la constitució espanyola democràtica, existeix ara i, probablement, continuarà existint en un futur quan, potser, el mapa d’Europa no s’assemblarà gens a l’actual. Per això, que siguem o no una nació, continuem amb obvietats, tampoc no depèn del fet que ho reconegui l’actual administració espanyola a través d’una de les seves lleis orgàniques (la de l’estatut d’autonomia de la comunitat autònoma de Catalunya) ni que ho interpreti un tribunal espanyol, constitucional o no. Encara més: si es donessin les corresponents circumstàncies polítiques i socials, els catalans (i això s’ha debatut prou en aquestes passades eleccions) podríem aspirar a tenir un Estat propi encara que no s’hagués fet constar públicament mai, de manera textual (tant se val que fos en un cos legislatiu espanyol o en un manga japonès), que Catalunya fos una nació.

Ara bé, per les mateixes raons (i cal recordar-ho perquè els partits polítics independentistes catalans se n’obliden) Espanya tampoc no és pas una nació perquè ho digui la constitució actualment vigent. Ja ho era abans, també. Espanya no és un cos administratiu buit format per cossos units temporalment per l’interès. La consciència de nació a la francesa, és a dir, amb sentiment profund de pertinença, simbologia, mites, sang vessada, etc, existeix d’una manera natural, fixa i antiga en la majoria d’espanyols. El problema és que la nació espanyola no coincideix amb l’actual Estat denominat Regne d’Espanya. I aquí incloc una part dels ciutadans de territoris nacionalment més complexos: a Galícia i al País Basc hi ha molta gent que sent que Espanya és una nació i que és la seva nació. I atenció, a Catalunya també. I no cal que anem a buscar-la entre la massa de població d’origen castellanoparlant. Només cal fer un cop d’ull a la xifra i l’origen catalaníssim dels votants del Partit Popular de Catalunya, un partit que parteix de la base que la seva nació és Espanya. Igualment, aquestes darreres eleccions al Parlament de Catalunya, han mostrat que zones majoritàriament castellanoparlants del cinturó de Barcelona tenen un vot de caire catalanista que va fer-se present fa quatre anys i que ara no ha baixat especialment. Tenim, doncs, catalans de tota la vida que se senten nacionalment espany-

[[

Lluís Anton-Baulenas ols i d’altres de més recents que se senten nacionalment catalans. I entremig, tot el ventall de possibles opcions. La pertinença nacional és una qüestió bàsicament volitiva i que depèn de la conjuntura històrica. Un se sent del país on ha nascut, del que l’ha acollit en moments difícils, del lloc on ha format la família, etc. Per això, aquest sentiment té una força formidable. I si no troba una sortida justa i de mútua conveniència, desitja cristal·litzar en forma d’Estat independent.

Igual que jo respecto i accepto que Espanya és una nació, també voldria que respectessin i acceptessin que jo pensi que Catalunya és la meva nació. No vull que ningú em digui a mi qui sóc i d’on sóc. Ja ho sé prou. I un cop establert això, ens posem a discutir com ens ho fem per viure junts, respectant-nos (i que consti que quan dic això, també ho aplicaria a la Vall d’Aran: ¿Que fan un referèndum i volen ser independents, o espanyols, o francesos o part d’un nou Estat Occità? Doncs molt bé). En determinats mitjans intel·lectuals, socials i polítics de Madrid hi hagut sempre una veritable paüra a deixar entreveure de cara a l’exterior que les coses dels catalans i dels bascos són alguna cosa més que política interna regional espanyola. Intenten mantenir un cop i un altre una façana institucional i nacional unitària.

Lluiten i lluiten per mantenir un miratge nacional inexistent. I no comprenen que Espanya no és el que ells voldrien que fos, sinó el que és. Tot i amb això, no s’hi resignen. Què hi farem, perquè nosaltres, tampoc. No tinc res contra Espanya, al contrari. Els segles passats convivint ens han marcat. Per exemple, per a mi, el castellà no és una llengua estrangera. No és la meva, però tampoc no la sento com l’anglès o el francès. Per això, a molts dels que ens hem imaginat alguna vegada una Espanya a la suïssa o a la belga no ens han deixat cap altre camí: som l’única minoria nacional europea sense Estat que manté una vitalitat prou raonable en termes de massa crítica per constituir-ne un de nou de ben arregladet de la mena de Bèlgica o Holanda. És així de simple. Endavant, doncs.

Han passat unes eleccions i en vindran de noves.

Però hi ha un fet, amb referèndum, concert o el que vulguin, que ja ha quedat fixat: ha calgut esperar més de cent anys però sembla que el tancament definitiu dels serrells que encara pengen de la crisi de 1898, la liquidació de l’imperi, comencen a tenir dia i hora de venciment.

Lluís-Anton Baulenas és escriptor i periodista