BENZINA 52

3€

Espai

10

BENZINA David Centol i Lozano Editor centol@comunicacio21.com

U

Marcel Borràs

20

Blog : Elena Trapé

Dani Flaco

32

Ricard Biel,5 Xavier Marcé,7 Daniel Condeminas,9 Pablo Ley,15 Albert Lladó,17 José Antonio Pilar,19

Sobre (Viure a) Barcelona,24 Vicenç Llorca,27 Barcelona TM,28 Lluís Cabrera,31 Crítiques de música,36 El Far del Rock: Gespa,37 Lolita Bosch,39 Biel Barnils,40 Crema Catalana: Roger Tartera,45 Crítiques literàries,46 Crítiques de poesia,48 Avanç editorial: El desgavell,50 Aparador Llibres,51 Lluís-Anton Baulenas,53 Lluís Tolosa,54 Art i territori, El Priorat prioritzat,56 Vinyeta,58 Editor: David Centol i Lozano

93 519 43 93

Director editorial: Oriol Osan subscripcions@comunicacio21.com Columnistes: Lluís-Anton Baulenas, Ricard Biel, Lolita Bosch, Lluís

marqueting@comunicacio21.com

Cabrera, Daniel Condeminas, Pablo Ley, Albert Lladó, Vicenç Llorca, Xavier Marcé, José Antonio Pilar i Lluís Tolosa Col·laboradors: David Caño, Patrícia Font, Ricard Mirabete, Narcís Presas, Eva Serra, Ester Xargay i Tort Yscla

Amb la col.laboració de:

Fotografia: David Campos i Eduardo Benito Vinyeta: Aleix Saló Portada: Fotografia de David Campos

www.revistabenzina.cat Nº 52

Disseny gràfic: Marga Moreno Màrqueting: Eva Serra

DIPÒSIT LEGAL B-5052-2006 ISSN1885-8589

na lectora força emprenyada diu que no ho entén. "Us compro puntualment al quiosc i avui, per casualitat, m'he adonat que la mateixa revista la teniu penjada a Internet: aleshores per què haig de pagar tres euros si la doneu de franc a la xarxa?". La resposta només es pot entendre en el marc de l'actual revolució que vivim (o patim) els mitjans de comunicació: els tres euros només serveixen per no renunciar al paper. Diguem que es tracta d'un petit cànon o cost industrial que permet col·leccionar la revista, interactuar amb ella, olorar les seves pàgines impreses; en definitiva, gaudir d'un cultiu de la lectura més clàssica. Però els continguts són els mateixos i a BENZINA ens hem proposat que arribin a la major quantitat de lectors possibles. I, és clar, Internet és clau en la difusió. La pregunta la faig a la inversa: per què els lectors a la xarxa han de rebre una publicació un mes després que els lectors en paper? Dues opcions, dos models de negoci i els continguts a l'eix de tot i sempre guanyant.Un altre lector (aquest no està emprenyat) m'informa sorprès que ha trobat BENZINA, també de franc, per cortesia de la llibreria Laie. I em pregunta si la publicació serà gratuïta a partir d'ara.

La resposta és no. ¿Però per què no fer un ús selectiu dels excedents de l'edició i una vegada retirats del quiosc els subministrem –previ conveni– a entitats, universitats o fundacions? La difusió dels continguts tornen a guanyar i afortunadament, la temàtica de BENZINA, relativament intemporal, ens permet no cremar l'edició massa aviat. I parlo de cremar en el sentit literal de la paraula. Mireu, a les centrals de distribució de revistes estan farts d’incinerar milers i milers de publicacions en català que no s'han venut. Això és un drama.

Segurament necessari per mantenir el valor del preu de la revista al quiosc però és molt discutible l'extinció de tant esforç, paper i cultura reduïts a una muntanya de brossa que acabarà en un contenidor. Tot això sembla més propi d'un model industrial del segle XX i no pas de l'actual. Em sona a naftalina; a vella escola; a model caducat. El lector que vulgui llegir BENZINA sap que la pot trobar a la xarxa, o si forma part d'algun col·lectiu adscrit, la pot aconseguir en paper de franc un pèl més tard. O simplement, sap que pot anar a l'Fnac o a La Central i comprar-la, dominant i personalitzant l'acte de fer-ho si li ve de gust en el format que ha escollit i que li és més còmode amb la intenció de col·leccionar-la o regalar-la perquè un altre la llegeixi. Però de BENZINA no se’n tornarà a cremar ni un sol exemplar més.

Paraula d'Editor.

BENZINA_3

BENZINA_4

/// Opinió / Barra lliure

Un editor no és un gall dindi H

Publicar és tan fàcil com engendrar un fill; editar és molt més difícil, perquè equival a educar-lo.

[[

e aconseguit que em publiquin alguns llibres guanyant petits premis literaris. Només així, perquè si fujo de la gent com de la pesta, imagina’t com m’allunyo de les capelletes. I només així perquè per descomptat defujo la idea de fer la gara-gara a ningú, i encara menys quan sé que probablement sabrà el mateix de literatura que jo de tauromàquia. I jo no és que en sàpiga gaire, de literatura. De fet funciono per intuïció, que d’això no me’n falta. No llegeixo tot el que voldria perquè no puc concentrar-me gaire en res, i vaig estudiar filologia anglesa per adonar-me que la majoria de professors tampoc no sabien gaire literatura però havien de fer veure el contrari parlant-me de teories delirants sobre l’obra de la Virginia Woolf, que, pobra dona, crec que d’haver-les sentides s’hauria suïcidat molt abans del que ho va fer, o vés a saber si hauria trobat el costat humorístic de l’existència, s’hauria estalviat ofegar-se al riu i ens hauria pogut regalar moltes més novel·les que la seva mort prematura va avortar. Com més saps de literatura més seriós és el risc de passar-te de la ratlla i veure coses allà on no hi ha res més del que l’autor exposa; més risc, doncs, corres d’arruïnar allò poc d’enraonat que has après.

He dit que m’han publicat alguns llibres, però això no significa que me’ls hagin editat. Perquè per a això cal un editor, i avui molts editors fan de publicadors-facturadors, i més passa com més gran és l’editorial. Per desgràcia, fins ara jo només he tingut un editor, la Lolita Bosch, i sempre li estaré agraït per haver-me corregit qüestions narratives que altrament hauria anat arrossegant potser per sempre i que m’adono que, en bona part, van incidir en la meva tendència a la dispersió per manca de concentració. Per primer cop vaig disposar de la crossa que necessito com el pa.

Un editor de veritat és l’equivalent al productor musical. Aconsella, pot fins i tot aportar idees per potenciar l’obra; en definitiva, la poleix. Una mala obra continuarà sent dolenta per més que es poleixi, però un diamant en brut brillarà si se’l poleix. Per això és una pena veure una bona obra publicada que no ha comptat amb l’ajut de l’editor, aquell que llegeix l’obra amb la distància necessària per aportar la sempre relativa objectivitat que l’autor no pot tenir. Per tant, l’editor no es limita a lluir el seu ofici tot agombolant-se estúpidament en l’endogàmia suposadament elitista del ram, passejant-se per les festes literàries com un gall dindi amb una copa a la mà, repartint targetes i parlant de manera falsament distesa amb altres editors sobre qui la té més llarga en matèria de venda de llibres.

L’editor edita, no només publica. Publicar és tan fàcil com engendrar un fill; editar és molt més difícil, perquè

[[

Ricard Biel equival a educar-lo. És una feina certament més grisa i feixuga, perquè només la reconeix ell i l’autor. No hi ha lluïment públic, només hi pot haver la satisfacció personal per la feina ben feta, i això només és possible si hi ha una vocació al darrere que genera autèntic coneixement d’aquest pou sense fons que és la inexistent veritat literària –sense que això signifiqui donar llum verda al relativisme.

Un editor no és algú que es limita a consultar les xifres de vendes de les obres estrangeres per saber què decidirà publicar. Aquest és un mediocre, altrament dit palangana. Un editor no és algú que es dedica a omplirse la boca per exhalar expressions tant pretensioses com suades i fossilitzades del tipus “aquesta novel·la no és rodona” o “els personatges no estan ben definits”, i tot per no haver de reconèixer que si ho diu és per una barreja de justificació professional i d’esnobisme, i perquè de fet veu les novel·les quadrades i la seva personalitat és indefinida, o sigui immadura. Un editor és algú que hauria de saber que fins i tot un fenomen com Dostoievski no va escriure en sa vida una novel·la del tot rodona, perquè ni tan sols ho va aconseguir amb la magistral Crim i càstig, que és la que potser més s’acosta a la famosa i desitjada rodonesa. Un editor no es limita a continuar explotant el que ja funciona comercialment fins que deixa de fer-ho i creua els dits, perquè si pot ser ell –per penjar-se la medalla i gallejar-ne–, o algú altre, trobi un nou filó temàtic per explotar. No es limita a llançar com més hams millor al mercat, amb el denominador comú de ser comestibles per a indigents mentals, per tenir amb tot plegat més possibilitats que hi hagi sort.

Un llibre sobre el suïcidi, Thirteen reasons why, del nord-americà Jay Asher, està sent un èxit mundial.

L’autor no trobava cap editor que li publiqués la novel·la perquè consideraven que la negativitat del tema no vendria. Estúpid i típic error de prejudici. Mentrestant, el món literari en català, tret de comptades excepcions se sent curiosament consolat davant la caiguda de vendes, amb l’argument que és natural que sigui així atès que el mercat espanyol també va malament. Sí, ben curiosa la comparació. Més que res perquè el mercat francès i l’alemany, sense tirar coets, no van tan malament. En fi.

Avui mateix m’encarrego de preguntar a un editor francès si també se sent consolat per la baixada de vendes editorials a Alemanya, tenint en compte que allà també hi ha crisi. Per no haver de passar vergonya, però, em presentaré amb un embut al cap i una careta de Bugs Bunny. I és que un editor és algú universalista de veritat, no un imbècil provincià amb el cervell colonitzat i amb més fums que el 25 de desembre, fum, fum, fum.

Ricard Biel és escriptor

BENZINA_5

` /// Opinió / Imaginarium cultural

El problema de la llei Sinde

U

Moltes d’aquestes persones es plantegen de manera sensata que la xarxa és un espai de convivència amb un extraordinari factor multiplicador on hi poden conviure perfectament els dominis públics i les franquícies comercials.

[[

na de les característiques de l’estat del benestar és l’aparició d’una important quantitat de feines no productives, és a dir, tasques destinades a la provisió de serveis de valor afegit, finançades en bona part per excedents econòmics o suportades per sobrants econòmics que no es destinen a la compra de béns de primera necessitat.

Entre molts d’altres, un gruix important d’aquestes funcions han pres el nom de serveis culturals, englobats enmig de dos grans vectors; la creació i producció de continguts i la gestió de serveis per a l’accessibilitat cultural.

Un dels col·lectius més remarcables dins aquest espai econòmic és el dels creadors i al seu voltant tot un conjunt d’agents que produeixen, empaqueten, distribueixen i comercialitzen les seves creacions. La creació és un fenomen particular que ha pres valor econòmic en la mesura que una part de la societat ha estat capaç d’utilitzar-la per generar fets diferencials i en la mesura que ha esdevingut un factor de creació de riquesa ha calgut protegir-la per evitar que els diferents moviments especulatius que l’afecten puguin deixar desvalgut al seu creador original.

Justament aquest procés és el que diferencia en termes econòmics l’art de l’artesania, o la impromta creativa de l’amateur de la voluntat laboral de l’artista professional.

Dit això no ens ha d’estranyar que els governs dels països que mantenen i defensen polítiques de benestar tinguin l’obligació moral de protegir els drets de propietat intel·lectual i artística dels creadors, exigint a tots aquells que gaudeixen de les seves obres i, especialment, a aquells que intermedien amb elles que col·laborin a abonar el que podríem denominar salari artístic del creador. Costa d’entendre, doncs, perquè no ha estat possible consensuar una qüestió tan òbvia al nostre país.

Certament, els avenços tècnics han facilitat en extrem l’accés lliure a tota mena de continguts. Al voltant d’aquesta possibilitat tècnica hi naveguen tota mena d’empreses, interessos molt diversos i ideologies de major o menor intensitat intel·lectual, d’ampli registre. En aquest context és fàcil observar els interessos de les empreses de telecomunicacions, amb la indissimulada complicitat del ministeri d’indústria, afavorint el creixement del parc de la telefonia mòbil amb ofertes indiscriminades de continguts culturals de baixada lliure, o la transformació de

[[

Xavier Marcé la telefonia fixa en una infraestructura per a la connectivitat a internet amb més ofertes de dubtosa legalitat pel que fa als drets dels creadors.

A la xarxa s’hi configuren igualment espectaculars monopolis de la distribució amb notable capacitat per influir en els hàbits de consum i òbviament moviments antisistema, tecnològicament legitimats per facilitar la lliure accessibilitat a tota mena de continguts.

També hi ha molta gent, responsable i racionalment preocupada per interrogar-nos sobre les possibilitats democratitzadores de la xarxa i per evitar la seva transformació en un vector econòmic afegit a les tendències de consum integral que afecten de manera creixent la circulació dels continguts culturals.

Moltes d’aquestes persones es plantegen de manera sensata que la xarxa és un espai de convivència amb un extraordinari factor multiplicador on hi poden conviure perfectament els dominis públics i les franquícies comercials, generant unes regles particulars que no es limitin a aplicar linealment els criteris que regulen el mercat tradicional.

Plantegen que no són les prohibicions, ni les taxacions (quotes) les que permetran desencallar el problema sinó una regulació nova que s’adeqüi a les característiques d’un nou espai de trobada i intercanvi social i econòmic.

Es tracta d’un debat essencial. Si ens ho mirem des del punt de vista del que ens aporta la frustrada (de moment) llei Sinde, la resposta és clara: el Ministeri té raó però proposa solucions antigues de dubtosa eficàcia i estètica incomunicable. Els crítics seriosos, defensors dels creatives commons i de la convivència entre els drets legítims i els dominis públics, també tenen raó, però no saben definir quina és la fórmula que faciliti un acord entre institucions, creadors i consumidors.

Certament la llei no s’ha aprovat per altres raons.

De fet el PP s’apunta a la contra per estrictes raons d’oportunisme electoral, sense voler veure l’extrema importància d’aquesta qüestió que afecta de manera notabilíssima la capacitat d’inversió d’un sector que ja mou més del 4% de l’economia nacional.

Des del meu punt de vista el pacte interessant i la solució de futur no prové únicament d’un acord polític entre el PSOE i el PP, sinó de l’organització d’un debat seriós sobre el paper que tindrà la xarxa en l’organització propera de la nostra societat.

Xavier Marcé és economista cultural

BENZINA_7

BENZINA_8

/// Opinió / Diafragma obert

Videojocs: poca broma!

E

El sector dels videojocs passa per un moment molt dolç, especialment en aquells països com Canadà o França que han tingut governs que hi han apostat fort. Aquí, els deures per fer són molt importants, però no hem de començar pas de zero.

[[

l ràpid desplegament de noves pantalles d'ús personal, tant a nivell de nous equipaments, com de la creixent millora en l'experiència que ofereixen –tant a nivell de la qualitat de la imatge com de la reproducció d'arxius fa ben poc només reproduïbles en consoles o PC domèstics– està canviant molt també els consums de continguts que tenim a disposició a la xarxa. Per la seva usabilitat en qualsevol lloc i moment, les opcions més vinculades a l'oci i directament al joc tenen un grandíssim recorregut en aquests dispositius. De fet, les descàrregues d'advergamings (jocs vinculats a accions publicitàries) són el contingut més descarregat ja en dispositius mòbils.

En un anterior article havíem assenyalat que el paradigma de “l'aquí i ara” com a primera norma dels nous hàbits de consum per al creixent col·lectiu d'usuaris d’smartphones i tablets. El mòbil ja ha deixat de ser només un instrument de contacte amb l'exterior per passar a esdevenir una interfície d'oci cada cop més sofisticada. El món de la cultura, i especialment les seves indústries i creatius han de reformular les seves ofertes en aquest àmbit, adaptades a uns formats temporals i espacials especialment breus... però no per això de sensacions menys intenses. I a més molt personals, ja que entren en el territori íntim de la persona que les gaudeix; fet que generarà llaços d'empatia i fidelitat amb les marques o productes vinculats, tan ben explotats des de molts sectors del mercat del consum de productes no culturals.

El negoci de l'oci interactiu, dels videojocs, ha arribat a unes xifres de facturació mundial impensables fa només uns pocs anys. 45.000 milions l'any 2009 per a tot el món, i amb unes taxes de creixement al nostre voltant d'un 10% anual. Les dades del baròmetre apunten en la mateixa direcció, tant si es contempla la penetració dels videojocs com a consum cultural individualitzat, com si mirem quins continguts es busquen a la xarxa, ja que superen els visionats de TV o escoltar canals de ràdio per Internet. Pocs sectors poden somiar el mateix. I si bé és cert que el target és majoritàriament jove, la generalització d'aquests aparells mòbils té unes franges molt més extenses, i les ganes de jugar no coneixen edats.

El sector dels videojocs passa per un moment molt dolç, especialment en aquells països com Canadà o França que han tingut governs que hi han apostat fort. Aquí, els deures per fer són molt importants, però no hem de començar pas de zero. Un

[[

Daniel Condeminas reduït, però no minúscul, feix d'empreses del país ja fa anys que està produint continguts d'èxit en un sector especialment competitiu. No deixava de ser gratificant de veure aquest Nadal que la revista de promoció d'una de les grans multinacionals del sector de l'electrònica de consum, dedicava el mateix espai a un videojoc fet aquí que a les estrenes de cinema en blu-ray de la seva major.

Ja sigui vist com a eina de màrqueting promocional; ja sigui com a desenvolupament d'una oferta pròpia de producte; ja sigui com a projecte associat a altres continguts audiovisuals –des de l'animació a altres gèneres– ja sigui com a eina pedagògica de primer ordre aprofitant la penetració dels ordinadors a les aules, els videojocs han de deixar de ser vistos com una cosa simpàtica però aliena a les estratègies de foment del consum cultural de continguts fets al país, per passar a esdevenir una peça fonamental de cara al futur.

Mentre alguns sectors encara estudien com anar naturalitzant-se dins els hàbits d'ús dels equips mòbils, els videojocs ja hi són des del primer dia. La potència narrativa que es pot esprémer darrere d'una experiència lúdica com aquesta ha de ser aprofitada en benefici del conjunt de les arts i la creació cultural. Per això, caldria construir espais de col·laboració entre les empreses i professionals de dins i fora del sector dels videojocs. Interessos comuns n'hi ha molts... no només perquè tots plegats rebin les conseqüències de les descàrregues il·lícites a la xarxa.

Arribar a la cultura i al coneixement des del joc és una praxi tan antiga com la mateixa humanitat.

Ja fa anys que, sense complexes, anomenem oci cultural a bona part del consum cultural de les nostres societats. Ara, tenim unes eines poderosíssimes a la butxaca o la cartera, que també s'estan instal·lant amb molta força al menjador de casa. Que els altres no ho facin per nosaltres. El futur desplegament de la Llei del cine català hauria de tenir present aquest àmbit, al marge que el text no en faci un esment explícit; no pas de rivalitzar en els recursos econòmics disponibles, sinó per treure el màxim profit a les sinergies que es puguin establir entre empreses i creatius. Per posar un exemple ben proper, el CNC francès hi té línies de suport específiques i ningú s'ha posat les mans cal cap pel fet que a les sigles de la institució només es mencioni el cinema.

Daniel Condeminas és degà del CPAC

BENZINA_9

Encara que faci cara de nen bo, a aquest actor camaleònic li agraden els papers poc convencionals

Marcel Borràs L’elixir de la insaciable joventut Actor, creador i director volcànic. Amb tot just 21 anys, aquest post adolescent sorgit de la Garrotxa tanca el 2010 amb cinc pel·lícules i enceta el 2011 abocant-se a un joc sàdic i pervers a Íncubo, una faula de vampirs, por, sexe i violència que es pot veure a La Villarroel fins el proper 6 de març.

Per Oriol Osan. Fotografia de David Campos per a BENZINA

U

n refugi perdut a la muntanya. Un poble invisible i anònim encara més aïllat i més tancat, amb una atmosfera asfixiant que recorda Dogville. Els habitants beuen i s’espien rera els porticons. I xiuxiuegen mentre la vila sucumbeix a la desídia. Un inquietant triangle amorós. Tres personatges desubicats, farcits de contradiccions, sense futur, perquè la seva vida comença i acaba el mateix dia que neixen. El tedi els ofega i la necessitat d’escapar és tal que maten l’avorriment fent coses que legalment no estan permeses. En aquest marc emergeix Gunter, el xaval que interpreta Marcel Borràs, que no té més amics que els dos amb qui comparteix la història. Potser és l’únic que intenta aportar energia positiva al grup. Tot això, i més, és Íncubo, el nou muntatge del dramaturg i director barceloní Àlex Mañas.

Marcel Borràs no va néixer a Dogville, sinó a Olot (encara que alguns cretins podrien entestar-se a buscar-hi similituds), deu dies després de la caiguda del mur de Berlín. Fill d’un pallasso i d’una assistent social contacontes que havien fugit de Barcelona, ja des de petit estava predestinat

a la interpretació. Els pares el van incitar a jugar amb la màgia del teatre apuntant-lo dues hores a la setmana com a activitat extraescolar. Un dia, quan tenia 12 anys, un home va trucar a la porta i va dir que buscava nens per a un espectacle. Aquest home era Pere Planella i va ser el primer director que li va donar l’oportunitat de treballar professionalment. Nits de Basora, un obra en motiu del centenari de la mort de l’escriptor Marià Vayreda, feta amb actors de veritat i representada al Teatre Principal d’Olot, va ser el seu primer muntatge, ens explica mentre mossega dues peces de fruita i un cafè amb llet.

Ha arribat puntual a la cita, però sense esmorzar, i ens demana un temps per a fer un mos. De seguida es presta al joc que li proposem: que dues gotes de sang li regalimin pel coll, pit avall. No ens vol revelar els secrets d’Íncubo però l’estètica, ens promet, s’hi ajusta. En Marcel, però, té fam de més, molt més. Vessa energia, i la seva rabiosa joventut fa que no quedi mai saciat. Per què només dues gotes si es pot aconseguir un efecte més impactant? Així que, després de consultar amb la mirada, i sense fer massa escarafalls -més aviat el contrari- agafa el pot que fem servir pel maquillatge, se l’abo-

ca sencer a la mà i s’unta el cos, cara i cabells, com si l’hagués atacat una bèstia assedegada de sang. O la bèstia és ell, i no ho sabem, camuflada sota l’aparença de nen que no ha trencat mai cap plat i disposada a devorar la següent víctima?

Perquè en Marcel, de moment, encara no ha fet de nen bo amb cara angelical, que la té, si s’ho proposa. Escull o li arriben –tampoc els rebutja– papers torturats, transgressors, gamberros, poc convencionals.

Segurament són més agraïts per a un intèrpret, no ho dubtem. Després d’aquelles Nits de Basora va participar a Sis vides d’altres persones, del videoartista olotí Job Ramos. Un paper fet a la seva mida, esbojarrat pel nen que era i contraposat al teatre de text, on cada coma va darrera de cada paraula, del seu debut. Allà saltava, ballava, feia el cabra i pronunciava malament les frases, tot un alliberament per a qui, potser abans, s’havia sentit encotillat. Borràs, de fet, mai ha abandonat del tot el gènere. El 2006 va participar en el vídeoart de Roger Bernat per a l’exposició El rei de la Casa, a la Sala de La Virreina (on també hi col·laborava el seu company de batalles i fatigues, Nao Albet, esnifant espaguetis. Però això són figues d’un altre paner).

“

Crec que és important que un director aposti per ensenyar la seva ànima.

I l’Àlex aquí ho ha fet, ha aconseguit que l’espectacle tingui ànima. Ara el públic, és clar, haurà de decidir si vol veure o no l’ànima de l’Àlex!

”

Als 15 anys, arran de la separació dels seus pares, el germà gran d’aquesta família de la Garrotxa, que cursa Estudis Literaris i llegeix Flaubert, Henry Miller, Sòfocles, la generació Beat i Bukowski, va marxar d’Olot per anar a viure a l’Empordà. Aquest trasllat va coincidir amb el seu primer espectacle teatral a Barcelona, Tot és perfecte, sota la direcció de Roger Bernat, que l’havia vist fent el boig a Sis dies... i el va fitxar, després d’un càsting al Teatre Lliure. El seu primer càsting! “Em sembla que em va agafar perquè era el pagesot de poble, amb un accent molt més marcat que el que tinc ara! I ja em veus, jo allà, enmig del pijos de Barna!”. Allà va coincidir amb en Nao Albet, i aquell va ser un dels moments importants que ha definit la seva carrera com a actor fins ara.

UN NOU TIPUS DE TEATRE I és que des de llavors, la carrera de Borràs es creua constantment amb la d’Albet, amb qui ha compartit i comparteix nombrosos projectes. El 2007 van debutar plegats com a creadors al cicle Radicals Lliure amb Teenager Experience: Straithen con Freigthen, i el 2009 van codirigir junts Guns, Childs and Videogames, dins el mateix cicle, on també va fer d’actor. La temporada passada, també amb Albet, va escriure, interpretar i dirigir la part de Democràcia dins l’obra DictaduraTransició-Democràcia, (DTC), que es va poder veure al Teatre Lliure i que va rebre el premi a la categoria de millor text teatral als Premis Butaca del 2010.

“Quan ens asseiem a fumar porros i a escriure els textos diem que ens agradaria fer un nou tipus de teatre”, explica rient, però seriós. Un Marcel visionari s’imagina els titulars de les ressenyes del futur. Dirien: ‘Fa x anys, Nao Albet i Marcel Borràs van inventar un nou tipus de teatre’, però a nivell mundial, eh, universal! A vegades penso que és impossible, però som uns al·lucinats... Últimament, sempre que pensem escenes ens plantegem com fer-les perquè siguin úniques, especials i innovadores”.

La seva aportació a DTC –el primer esborrany de la qual el van escriure durant una escapada de quinze dies a Londres, on van aprofitar per engolir vuit espectacles– va ser unàniment elogiada i aplaudida, i va significar passar pàgina a les paranoies adolescents, malgrat tot celebrades, que havien caracteritzat els anteriors muntatges del duet. “Cada cop tinc més ganes de fer personatges similars als de l’any passat”, ens confessa aquest ja actor, director i guionista.

Sempre escriuen partint del que volen fer a escena i no tant del que volen explicar, que és el que s’acostuma a ensenyar en una escola de guió o de dramatúrgia. Aquest mètode els dóna respostes molt inconnexes i el que

fan després és buscar la manera de connectarles. Professionalment, Marcel Borràs busca personatges emocionalment carregats, que ho passin molt malament, que siguin sensibles i, si pot ser, que transitin per llimbs de la foscor i alhora de la llum. El màgic viatge de la creació i dels desitjos. “Un dia m’agradaria fer un personatge feliç i normal”, reconeix quan se li fa veure la seva fresca tendència a les tenebres.

Pel camí han quedat dues peces de les quals se’n sent molt satisfet: Èric i l’exèrcit del Fènix, un bonic retrobament amb el seu ‘descobridor’ Pere Planella –i el seu primer personatge de text constant–, i Germanes, de Carol López, presentada a La Villarroel el 2008 i reposada al 2009 i per la qual va estar nominat al Millor Actor Novell als premis Butaca.

Carol López ha tornat a dirigir l’actor, en aquest cas en la versió televisiva de la mateixa obra, pràcticament idèntica al muntatge escènic original i amb el mateix equip artístic (només l’actriu Nora Navas substitueix Montse Germán), i que s’estrenarà a TV3, però encara sense data. En té un record molt sentit: “Vaig veure per primera vegada en Marcel a les proves de Germanes.

Era desembre del 2007. No vaig dubtar en escollir-lo. Era jove, tenia poca experiència però ja brillava amb llum pròpia. Durant els assajos vaig descobrir un tipus intuïtiu, que treballava des de la veritat i amb una enorme capacitat per emocionar-se. Entenia aquesta feina com un joc i jugava com un nen. Amb aquest espectacle vam fer llarga temporada i gira i ens vam convertir en una família, així que he pogut conèixer més profundament al Marcel i, sobretot, l’he vist créixer. Ara, tres anys després, durant el rodatge del telefilm, segueix brillant amb llum pròpia i crec que pot arribar molt lluny com a actor. Només em preocupa que la seva agenda plena de projectes i el reconeixement que està obtenint (no només com a actor, sinó també com a autor i director dels esplèndids treballs que fa conjuntament amb el Nao Albet) puguin fer-li perdre la seva capacitat de jugar. Això seria una llàstima.

Però confio en el seu cap ben moblat, perquè com sempre li dic a la Paula, la seva mare, que bé l’has parit!”.

Borràs ha vingut per quedar-se. O no.

Potser d’aquí a un temps, posem deu anys, s’embarca en un veler, com va fer el seu oncle, i es perd horitzó enllà, a fer la volta al món. Com els seus cinc cosins, que van néixer cadascun en un punt diferent del planeta. Sovint es planteja si realment vol dedicar-se a això. És un cul inquiet, explica que diuen les persones que l’estimen. Només té 21 anys i moltes ganes d’aprendre. De la vida. De tot. Disfruta aprenent. Vol fer de l’aprenentatge, el seu ofici.

L’ANY DEL CINEMA L’any passat va ser, sens dubte, el seu any. El 2010 es van estrenar cinc pel·lícules on ell intervé –tres personatges petits i dos més grans, i tots diferents, un regal per a un actor. Hi ha una part important de sort, és evident, però també l’inequívoc signe de la intel·ligència per, en determinats moments, saber dir que no o anar a full –com diu ell tot parafrasejant la seva admirada Carol– als projectes que li han arribat. A tres metros sobre el cielo, de Fernando González Molina, és la darrera pel·lícula on ha participat.

Aquest amant del cine –com a consumidor, sobretot–, fan de Todd Solondz i del seu Happiness o de Chen Kaige i del seu Together, somia amb Robert De Niro, Dustin Hoffman i Al Pacino: “em semblen els amos. Ho fan de puta mare!”. De fet, ens avança que De Niro rodarà aquest mes a Barcelona amb Rodrigo Cortés, l’aclamat director de Buried, una pel·lícula que es dirà Red Lights, i que tindrà la Sigourney Weaver com a companya de repartiment. Expliquem tot això perquè, per una carambola de simpàtiques casualitats, i cenyint-nos a la teoria dels sis graus de separació, podríem dir que en Marcel Borràs tindrà accés directe al seu ídol. I ell, i la resta de companys d’Íncubo, li volen fer arribar una carta convidant-lo a veure l’obra. Prometen que li faran un passi privat, sobretitulat, és clar. “Potser som una mica mitòmans”, reconeix. Un bon repte: portar en De Niro a La Villarroel. “Si ve a veure’ns, ja em retiro!”, remata.

On t’agradaria arribar?, li pregunto. “Per mi, un estat ideal seria poder treballar com a actor en projectes que em flipessin i amb directors súper guais i poder destinar un temps important a seguir creant. Fer un mig-mig que no em suposés estrès. Ara me’n suposa, però estic en una edat que m’és igual però quan en tingui 40, no sé... [I en David, el fotògraf, i jo ens mirem, perquè un ja pentina canes i l’altre, directament, gairebé ni es pentina]. I viatjar molt, és clar”.

Alguns d’aquests directors guais que segueix amb deler perquè es deixen la pell a l’escenari són Rodrigo García i Angélica Liddell, un binomi afí al seu esperit transgressor. “M’agrada la gent que intenta experimentar”, reconeix. Borràs, que va poder presenciar a Portugal l’obra en què el polèmic creador cuinava en directe un llamàntol per després menjar-se’l (peça prohibida a Barcelona, recordem-ho, pel mateix ajuntament que sí autoritzava llavors les curses de braus, i que ha esdevingut, per més inri, el logo identificatiu del cicle Radicals Lliure –un teatre públic, recordem-ho també, que rep diners del consitori que va censurar l’escena. Beneïda esquizofrènia per poder encaixar les embestides dels polítics!), li

Professionalment, l’actor busca personatges emocionalment carregats, que ho passin molt malament, que siguin sensibles i, si pot ser, que transitin per llimbs de la foscor i alhora de la llum.

“

S’hauria d’intentar trobar un espai a Barcelona que permetés la creació constant de gent que vingués amb idees noves, impulsives, del moment, on tot fos totalment legal.

Trobar un espai on la gent pogués anar a crear de forma directa i en el dia a dia.

BENZINA_14

”

agradaria veure més risc dins i fora dels marcs regulats o subvencionats, que alguns autors anéssin més enllà del teatre. “S’hauria d’intentar trobar un espai a Barcelona que permetés la creació constant de gent que vingués amb idees noves, impulsives, del moment, on tot fos totalment legal. Trobar un espai on la gent pogués anar a crear de forma directa i en el dia a dia”.

L’ÀNIMA D’ÍNCUBO Àlex Mañas explica que Íncubo és un homenatge al cinema de terror, a aquells thrillers de terror psicològic on res és el que sembla.

Diu també que és un viatge als inferns on l’única possibilitat d’escapar és enfrontar-se a un mateix. També diu que indaga en la perversió de les persones. Retrata un univers de pors, venjança, traumes, mentides, jocs maquiavèl·lics, reis, botxins, innocents i, sobretot, víctimes. Marcel Borràs el defineix com un espectacle “molt estrany i retorçat”.

Una ànima turmentada?

El que sí que és segur és que aquest és un gènere poc explotat a nivell teatral a Catalunya. “Íncubo està explicat des d’un punt on l’imaginari de l’Àlex ho tenyeix

tot”, relata Borràs. “I que vegis la identitat d’una persona en un espectacle passa poc.

Li ha sortit de dins, d’un lloc molt i molt obscur, molt autèntic. S’hauria de veure més a escena! Crec que és important que un director aposti per ensenyar la seva ànima. I l’Àlex aquí ho ha fet, ha aconseguit que l’espectacle tingui ànima. Ara el públic, és clar, haurà de decidir si vol veure o no l’ànima de l’Àlex!”.

La sessió de fotos ha acabat amb en Marcel més vermell que un crustaci. El pobre està a cavall de Braveheart i un turista anglès després d’un dia de platja amb excés de sol. Necessita urgentment una dutxa i una bona frega amb sabó. Tant, que accepta que l’acompanyem a casa en moto perquè no l’assenyalin pel carrer. I no per vanitat, tot el contrari: ha viscut la fama de prop (no ell, de moment, però sí amics que l’envolten) i no l’atrau especialment. Així que ens entaforem els cascs i ens endinsem a l’Eixample. En aquest Eixample on, amb una mica de sort i si els astres es confabulen i la teoria dels sis graus realment funciona, igual podrem veure Robert De Niro a la platea de La Villarroel.

, /// Opinió / La punta de l’iceberg

Shakespeare o el gran error de les polítiques teatrals

P

[[

Pablo Ley

[[

aquesta grandesa còsmica en els teatres. Shakespeare i, arlar de Shakespeare és, per molts, parlar de en general, el teatre elisabetià serien, doncs, el resultat l’únic clàssic indiscutible de la història de la d’aquesta necessitat substitutòria. D’alguna manera, el literatura universal, el veritable geni. I, tot utilitzant la teatre de l’època aprofitaria les eines escèniques que paraula geni, no ens adonem que, fent això, caiem en l’Església havia afinat en llargs segles de representació considerar només la seva excepcionalitat i, per tant, la El teatre que avui del seu propi poder i de l’enormitat de Déu i que ara impossibilitat, per part nostra, d’assolir els cims des s’havia vist obligada a abandonar. És la lluita de la llum dels quals ell observa la humanitat. Acceptar la geniaes fa a Catalunya contra les tenebres palpable en l’obra de Shakespeare. litat de Shakespeare és perversament tranquil·litzaLa segona hipòtesi, més decisiva pel que fa al dedor: perquè sabem que la genialitat és un do que els és infinitament senvolupament de l’obra de Shakespeare, és que 1599 déus atorguen als elegits. Aquesta mirada –la mirada marca el punt d’inflexió en la seva producció teatral romàntica sobre el geni– ens priva d’entendre els persuperior al que es perquè des d’aquell any serà copropietari, amb altres quès del talent d’un creador enorme (si voleu), però, i membres dels Homes de Chamberlain, del teatre The això és l’important, un creador que és, essencialment, feia, no ja quaranta, Globe. Des d’aleshores, Shakespeare ja no serà un un home corrent. actor-autor que passa d’una companyia a una altra ofeLlegir i rellegir el seu teatre ens obre les portes de la veritable comprensió del que realment va ser sinó vint anys enrere. rint el seu talent. Des d’aleshores, un Shakespeare actor, autor i empresari escriurà sempre per uns mateiShakespeare. De sobte tenim la clara percepció que, al xos intèrprets, per a un mateix espai, per a un mateix darrere de moltes decisions genials hi ha la solució a No ha passat el públic. Shakespeare desenvoluparà un estil lligat a una un error previ de plantejament, al darrere de parlaments deliciosos o terribles hi ha la insistència d’un mateix, en canvi, amb forma de pensar, a una mentalitat, a una societat.

Compteactor si enque Jordi Casanovas convi-al darrere “frescos” acabats de formar: Per a molts No es difícil extreure, d’aquestes circumstàncies, company li donarà el tous escènic, da a sopar a casa seva, perquè últimaalgunes lliçons per al teatre actual. En els darrers quad’estructures formals d’una eficàcia indiscutible d’ells hi ha aquesta és la seva estrena professioels companys ment tots els que organitza acaben com nal, de anys, hem vist com, a poc a poc, la professió les provatures d’obres anteriors, al darrere de moltsper això “desborden passió, ganes ranta el rosari de l’aurora.

Si el d’Un home amb menjar-se l’escenari i una gran complici–actors i directors, sobretot– anava afermant el seu salts mortals hi ha un treball sotmès a la crítica crealesd’un ullerescol·lectiu de pasta fa se t’indigestin tat”. dramaturgs, gran part talent en la continuïtat del seu contacte amb el públic. tiva deque professionals que les han aportat postres, el de al Sopar ambdebatalla finalitza Autor d’una trentena de textos, Jordi És evident que, pel que fa a la qualitat de factura, a la infinitat d’idees, darrere tota obra hi ha la sensidel talent dellaquals com el seu títol indica.

I es queda curt, Casanovas, a part de tota producció professionalitat de del resultat, el teatre que avui es fa a bilitat del públic de l’època, un públic no necessàriaCatalunya és infinitament superior al que es feia, no ja perquè no se salva ni l’apuntador!

I és ment refinat, però sí essencialment inquiet.

FlyHard, també ha participat a l’especs’ha anat dilapidant quaranta, sinó vint anys enrere. No ha passat el mateix, Leselobres de Shakespeare no sónésobres que dramaturg de Vilafranca un escrites tacle Dictadura-Transició-Democràcia, en canvi, amb els companys dramaturgs, gran part del d’una sola volada, malgrat l’evident facilitat d’escripdels homes de teatre que pot presumir de estrenat al Teatre Lliure el 2010. Ha de forma absurda en talent del quals s’ha anat dilapidant de forma absurda tura que mostra en cada vers.

Ni són obres que van tenir més d’una obra simultàniament en obtingut el Premi Ciutat de València per en una sagnia constant cap a altres professions relacionéixer sobre el paper.

Shakespeare és un creador fet a cartell. Estrenada el passat mes de Estralls, el Premi Ciutat d’Alcoi 2005 peu d’escenari.

Dramatúrgicament obsessiu.

Incapaç una sagnia constant novembre, Sopar amb batalla estarà al per Beckenbauer, el Premi Marquès nades de amb el teatre o cap al no-res. deVersus deixar fins capselper lligar quan del que es tracta és de proper dia 12 de desembre. Bradomin 2005 per Andorra i el Josep Igual que el director, que l’actor, el dramaturg necessita d’aquesta continuïtat. Però a Catalunya no ferLa funcionar la màquina conceptualitzadora. cap altres peça és una comèdia dramàtica, Robrenyo 2002 pera Les millors ocasions. l’han tinguda ni tan sols els dramaturgs més solvents, Shakespeare és, més que res, un creador d’ofici. negra, en paraules de l’autor, que, partint La trilogia composta per Wolfeinstein, els de més èxit, els de més talent. ¿Per què se suposa Coneix les eines de la seva professió i les utilitza amb professions. d’un fet real, narra com una vetllada Tetris i City/Simcity ha rebut el Premi de que un director pot fer dos, tres, quatre muntatges precisió extrema. Però abans va haver d’aprendre a entre amics que es desenvolupa de forma la Crítica de Barcelona a la revelació de l’any i un dramaturg no? Curiosament, les idees neixen utilitzar-les, i això és perceptible no només en les tranquil·la pot degenerar en un escenari la temporada 2006-07, el Premi Crítica de les idees, és un magma continu que es percep de seves primeres obres. bèl·lic. esque genera una civil?,Un es añoSerra forma transparent en l’obra de Shakespeare. El dramaEn unAixí llibre porta perguerra títol 1599. en la d’Or al millor text teatral de 2006 preguntarà més d’un. i nominacions als Premis Butaca i turg, als al nostre país, cada cop ha de començar de nou. vida de William Shakespeare (Ediciones Siruela, Sopar amb batalla va néixer com un Premis Max. La Revolució ha rebut el un discurs interromput, boicotejat. I aquest és el És Madrid, 2007), James Shapiro, l’autor, planteja dues encàrrec de l’escola Eòlia a Casanovas, Premi Butaca al millor text teatral 2009. mal. Perquè encara que hi hagués la mateixa llum i les hipòtesis fascinants. La primera és que, a causa de la que va rebre el projecte amb entusiasme, i tenebres per descobrir que en l’època de prohibició –deguda a la reforma protestant– delsAra, ritus Un home amb les ulleres de pastamateixes pel fet de tractar-se d’una companyia, Sopar amb batalla se sumen a la seva ja Shakespeare, mai hi ha hagut la continuïtat per a catòlics a l’Anglaterra elisabetiana, prohibició que Batallerus Teatre, formada actors iproductiva trajectòria. aconseguir-ho. És un error enorme. El gran error de despulla l’església anglicana de per tot efectisme tota quaranta anys de polítiques teatrals insuficients. magnificència, el públic buscarà un substitutiu a Pablo Ley és dramaturg

BENZINA_15

BENZINA_16

/// Opinió / Delirium tremens

Sinde, l’apocalipsi i el secundum quid Albert Lladó

E

ns sobta molt això de les “noves tecnologies”. Noves, de quan? Viquipèdia acaba de complir deu anys, edat suficient com per fer la primera comunió i confessar els seus pecats. YouTube va ser creat el 2005, Myspace supera també el lustre, i Napster –potser el pioner de les xarxes que compartien música a través del P2P– és un dinosaure que es va fer popular al 2000 gràcies a l’habilitat d’y. És per això que fa mandra escoltar a Ángeles GonzálezSinde, la ministra de Cultura, i haver d’aguantar, una vegada i una altra, tots els tòpics i prejudicis repetits per la màxima responsable política. Ara li ha donat per escriure a la premsa i el passat 18 de gener ens va il·lustrar amb un text publicat per El País i que va titular El adversario es otro. I cansa perquè, tot i que sembla que intenta la reconciliació, segueix demostrant que és la directora d’una orquestra que toca uns instruments que ella no coneix.

González-Sinde seguirà –ara ja no hi ha qui l’aturi– criminalitzant als milions d’usuaris que comparteixen arxius a la xarxa. No hi ha paraula que li agradi més que “pirata”. És per això que un es pregunta si un ministre de Cultura és necessari.

Perquè és cultura una fira internacional, però també el que passa cada dia als centres cívics. És cultura la programació teatral de tota una nació, però també els músics que trobem tocant al carrer. És cultura allò que ens ve donat com a tal, però també el que nosaltres decidim que ho sigui. Són cultura els toros? És cultura la cuina? En cada afirmació, i sobretot en cada negació d’aquests interrogants, ens estem responent a nosaltres mateixos què som i què volem ser com a comunitat.

El polític pot dirigir, fomentar, articular un ecosistema, però no és el creador d’un magma que bull molt més enllà dels seus despatxos i els seus pressupostos. De totes formes, si la política cultural és quelcom, és afrontar els reptes. GonzálezSinde cau, conscient o inconscientment, en el que els filòsofs que treballen en el camp de la lògica anomenen secundum quid, o sigui, una generalització induïda basada en molt poques evidències. Creu que hi ha un gènere –rígid i ortodox– d’éssers humans que s’anomenen “internautes” i que es dediquen, en exclusiva, a guanyar-se la vida robant a qui ella considera creadors. I de fet, és cert que hi ha algú, dins dels milions de persones que comparteixen informació i coneixement a través d’Internet, que té un Web des del qual difon pel·lícules que ha enregistrat il·legalment i, d’aquesta manera, es lucra. Però fer veure que tots, pel fet de connectar-se a la xarxa, són delinqüents, és el mateix que pensar que el cent per cent de jubilats cobra de mitjana el que s’emportarà mensualment Teddy Bautista, el president de l’SGAE, superant els 24.500 euros mensuals. Sembla que els serveis prestats a la societat s’ho valen.

La ministra arriba a dir en l’article citat que els internautes

–aquella massa uniforme de la qual parlàvem– creuen que “la xarxa és de les poques coses que no tenen amo” i que –pobre gent– “per a molts les seves vides virtuals són millors que les reals”. L’anàlisi, però, arriba a la seva màxima profunditat quan assegura, fent un gran exercici per a la posteritat, que el debat ha generat una confrontació de “la gent de la cultura versus las gent de la tecnologia”.

Evidentment, no podem preguntar a la ministra qui és “la gent de la cultura” per a ella, perquè segurament ens diria que aquells que multen per fer música en directe, els que fan cobrar un cànon que viola el dret fonamental de la presumpció d’innocència –paga per si de cas còpies...– i que ha estat declarat abusiu per la Unió Europea, o els que la pròpia competència –que depèn del mateix estat– ha qualificat de monopoli.

El debat és un altre, és clar. És provar fórmules, arriscar-se, cercar altres models de negoci, quan es vulgui fer negoci, i compartir informació quan només es vulgui compartir. Per què no publicar sota Creative Commons quan es vol difondre sense cobrar drets d’autor? Cal recaptar milers d’euros en un acte com la Marató de TV3? Cal moure’s, perquè la cultura és moviment.

I tecnologia. No hi ha una escletxa. Avui, el tecnòleg no és un robot que no sap llegir, sinó algú que consumeix cinema, literatura, música i que dinamitza moviments que tenen molt més a veure amb l’art i la creació que algunes propostes institucionals, com les subvencions milionàries que s’emporta cada pel·lícula on participa la ministra com a guionista.

Construir camins, trencar rutines, mai ha sigut fàcil. Però els defensors de la teoria de l’apocalipsi cultural –¿com poden dir que avui es fa menys música que mai o que la gent no llegeix tant com abans?– ho tenen cada cop més difícil. Les noves aplicacions no són del futur, ja hi són aquí.

Spotify, per una banda, ha demostrat que pot existir un sistema híbrid, on el servei pot incloure publicitat o no si l’usuari paga mensualment. La majoria de discogràfiques i autors estan d’acord. Tothom hi guanya. O el cada vegada més utilitzat crowdfunding, on és el potencial públic qui financia les iniciatives a través de petites aportacions. A Mataró, una família ha creat el Web Verkami.com, un bon exemple a casa nostra.

Podem posar centenars més de casos, on la tecnologia va de la mà de la cultura, hi forma part com sempre ho ha fet, com en la impressió de llibres sota demanda que proposen portals com Bubok.com. De fet, Hollywood ja ho ha entès, i acaba d’anunciar la fi del DVD, posant en marxa l’UltraViolet, un sistema que permetrà a l’espectador, pagant una quantitat raonable, veure una novetat per mitjà d’aquesta plataforma, i compartir-la entre els seus amics i coneguts.

Es tracta d’estar als núvols. Però no exactament com ho entén la nostra estimada ministra.

Albert Lladó és periodista i escriptor

BENZINA_17

BENZINA_18

, /// Opinió / Cabaret d ombres

Dret a equivocar-me

N

En el repartiment dels papers que ens toca interpretar a diari, tots som actors que sortim a l’escena de la vida amb les il·lusions a flor de pell.

[[

o resulta fàcil escollir. Una mala decisió pot costar cara. Per això una elecció comporta sempre un risc. Sobretot d’equivocar-se. Ja se sap: qui té boca, s’equivoca. I tothom ho ha fet en alguna ocasió, això d’equivocar-se. En el repartiment dels papers que ens toca interpretar a diari, tots som actors que sortim a l’escena de la vida amb les il·lusions a flor de pell. I sota l’escalfor dels focus del gran teatre que és el món, cadascú fa el que pot, com bonament sap.

Actors i actrius que tots coneixem també han comès errors a l’hora d’escollir si ficar-se o no en la pell d’un determinat personatge. I molts d’ells s’han equivocat estrepitosament en l’elecció o el rebuig de determinats papers, sempre en base al que sospitaven que seria el criteri de la crítica i, sobretot, del públic.

Julia Roberts, tot i encertar amb la comèdia romàntica Pretty Woman a l’inici de la seva carrera, va perdre l’oportunitat de protagonitzar pel·lícules que han quedat a l’imaginari col·lectiu: Alguna cosa per recordar, que va interpretar Meg Ryan (després de rebutjar l’oferta d’interpretar a una singular prostituta al film de Garry Marshall), Shakespeare enamorat, que va acceptar Gwyneth Paltrow, i Mentre dormies, que va fer Sandra Bullock. L’actriu amb les cames més llargues d’Hollywood també va respondre amb una negativa a Instint bàsic per considerar-lo massa eròtic.

Bruce Willis no va voler protagonitzar Ghost juntament amb Demi Moore –que després es convertiria en la seva dona– per considerar que interpretar un fantasma era quelcom estrany. Suposo que va aprendre la lliçó –o potser és que en el moment que li van oferir passava per un mal moment econòmic–, quan li va arribar el guió d’El sisè sentit, pel·lícula que té un dels finals més sorprenents i inesperats dels darrers anys. No ho va dubtar i va acceptar. Per cert, Jungla de cristall li va arribar de rebot: el guió havia de ser utilitzat per Arnold Schwarzenegger per Commando 2 però el va rebutjar. Com es veu, el flamant governador de Califòrnia, a qui no li tremola el pols a l’hora de signar ordres d’execució als centres penitenciaris d’aquell solejat estat nord-americà, també s’equivoca.

Joaquín Phoenix, abans de rebre tota mena de lloances per la seva actuació a Gladiator, tenia clar que volia prendre’s la seva carrera interpretativa molt seriosament. Tant, que a la dècada dels anys 90 no li va importar dir “no” a les dues primeres entregues d’Scream en considerar que era un producte adreçat a

[[

José Antonio Pilar un públic massa jove i –potser– no gens exigent. Aquest no va ser, però, l’únic projecte al qual no va fer cas: Boogie Nights, on Mark Wahlberg va donar vida a l’estrella porno, i American History X, el protagonista de la qual va ser qualificat per Phoenix com “de mal gust”, van ser d’altres que va rebutjar.

Harrison Ford ha d’estar molt agraït a Alec Baldwin.

Després de protagonitzar La caça de l’Octubre Roig l’any 1990, va considerar que els resultats a taquilla no havien estat els esperats, que la saga no tenia potencial i que no tornaria a ficar-se dins la pell de l’agent de la CIA Jack Ryan.

Aleshores, Ford el va rellevar en les dues seqüeles que es van rodar i que, per als molts seguidors de l’escriptor Tom Clancy i molts aficionats al cinema d’acció, s’han convertit en objecte de culte. Però això no és tot: l’ex de Kim Basinger també va rebutjar El fugitiu, que també va fer Ford.

Va haver-hi una època en la qual Sean Connery tenia llicència per a matar i permís per a equivocar-se. Això és precisament el que va fer quan va dir que “no” a la proposta d’interpretar el mag Gandalf a la trilogia d’El senyor dels Anells: no entenia del tot la història de Tolkien, de manera que aquesta incomprensió va beneficiar en el darrer moment Sir Ian McKellen. Connery, igual que Dinio, viu confós: també va rebutjar el paper de Morfeo a Matrix perquè el guió era profundament entremaliat. Veient els resultats d’aquestes pel·lícules, l’exagent 007 va decidir provar sort en aquest tipus de films i va acceptar participar a La lliga dels homes extraordinaris... i va rebre una batacada comercial.

Tom Hanks també té les seves espines clavades. Li van oferir Camp de somnis i Cadena perpètua i les va rebutjar.

Posteriorment li van fer arribar el guió de Jerry Maguire, on havia d’interpretar l’arrogant representant esportiu que acabaria fent Tom Cruise.

David Schwimmer, el còmic que els anys 90 va triomfar amb la sèrie Friends va ser la primera opció de càsting per a Men in Black, però en l’últim moment va creure que el paper del jove agent J no era per ell i el va agafar Will Smith, convertint-lo en tot un èxit.

Hi ha molts més casos: Mel Gibson no va voler protagonitzar Gladiator, Tom Selleck va renunciar a ser Indiana Jones, Gwyneth Paltrow a embarcar en el Titanic, Mike Myers a ser Willy Wonka a Charlie i la fàbrica de xocolata i Michelle Pfeiffer a posar-se a la pell de l’agent de l’FBI Clarice a El silenci dels anyells.

Si ells i elles tenen tants dubtes a l’hora d’escollir un projecte, com espera algú que jo no dubti a l’hora de triar cada mes un tema sobre el que escriure? Com a català, tinc dret a decidir. I també a equivocar-me, si cal.

José Antonio Pilar és escriptor i periodista

BENZINA_19

El valor de l’amistat (o un blog que no ha sigut) Per David Caño

Una notícia escandalosa, la voluntat de fer una

Elena Trapé presenta la seva “òpera prima”

pel·lícula sobre l’adolescència amb adolescents reals, un càsting llarguíssim, un taller de personatges que aglutina, un guió en construcció permanent, la normalitat quotidiana en l’ús de les noves tecnologies, una reflexió sobre el valor de l’amistat i la sexualitat que es desperta, el sentiment de pertinença, les distàncies generacionals, la incomunicació familiar, l’amor i un gran pacte que combati l’avorriment... tot això és BENZINA_20

Blog.

L

A NOTÍCIA Al juny de 2008 va esclatar la notícia. En un poble de gran tradició catòlica de Massachussetts (Gloucester) disset noies de setze anys havien quedat embarassades. Totes les alarmes van saltar quan les dades van confirmar que en menys d’un any més d’un centenar de noies s’havien realitzat el test d’embaràs, i que en alguns casos ploraven si el color evidenciava respostes negatives. El cim mediàtic, però, es va assolir quan algunes de les embarassades van afirmar que això podia respondre a un pacte. A partir d’aquí totes les informacions es van anar superposant: que si alguns pares podien ser majors de vint anys i això era una acció penada a l’estat americà. Que si existia un pare múltiple que podia ser un sense sostre major de 24 anys.

Que si els motius que havien induït el pacte

eren les ànsies de maternitat, d’esdevenir adultes, i d’assegurar-se algú que les estimés tota la vida. Que si aquesta decisió, clarament subversiva, era producte de la precarietat laboral i econòmica en què malvivien les famílies del poble pescador. Que si la castració moral que sobrevolava Gloucester n’era la responsable. Que si el metge i la infermera del centre educatiu havien dimitit al serlos prohibida la possibilitat de subministrament de mètodes anticonceptius als i les alumnes. O que en les ja previstes festes de naixement i batejos hi havia una clara voluntat de projecte de criança fraternal i comunitari.

EL PACTO Coneguda la notícia, Fernando Colomo i Telecinco s’hi van inspirar per estrenar la telemovie El Pacto el gener passat. Un telefilm que duia a la gran pantalla el cas de

Massachusetts de la mà de set adolescentsactrius ben conegudes pel públic en general.

I que fou estrenada, amb polèmica inclosa, als EEUU. Amb tot, El Pacto no té res a veure amb Blog, malgrat que coincideixin en la referència evident. Igual que tampoc no és cert, malgrat que Blog arribi molt més tard a les sales de cinema, que una sigui precursora de l’altra. En aquest sentit, cal explicar que en un primer moment Telecinco es va interessar per Blog però a l’estar en desacord amb el tractament formal i de contingut del film van desistir, preferint impulsar el que després va ser la seva telemovie.

BLOG He volgut començar l’article amb els antecedents perquè penso que condicionen –es vulgui o no– a l’hora de rebre una proposta com aquesta. L’impacte de la pel·lícula sense l’avançadeta del totpoderós imperi comunicatiu de Telecinco i El Pacto hauria estat diferent. És per això que Blog esdevé un veritable MacGuffin –perquè la intriga ha desaparegut al saber-se la notícia i el desenllaç des de bon començament– tot centrantse en els valors de l’amistat i el sentiment de pertinença a un grup. Però tampoc no podem negar que l’impacte mediàtic i comercial no és el mateix que si la història es desenvolupés en una ciutat qualsevol o entre les amigues d’un equip de bàsquet. Amb això vull dir que, malgrat que l’inici i el desenllaç no siguin el nucli central que motiva la pel·lícula, és evident que la curiositat de la notícia fa més atractiva la proposta. Malgrat que aquest efecte, repeteixo, s’ha vist disminuït pel ressò que ja va tenir l’aposta de Telecinco.

EL PROCÉS L’element més destacable de l’òpera prima d’Elena Trapé és el procés d’elaboració del film. La convicció plena que per fer una pel·lícula sobre l’adolescència havia d’incorporar adolescents de veritat, així, ras i curt.

Totes les setmanes de càstings amb la voluntat que les protagonistes fossin actrius no professionals. El taller de personatges que li va permetre conèixer les seleccionades i incorporar elements de la seva vida quotidiana al film. La possibilitat d’entrar a la vida real de les protagonistes gràcies a unes webcams instal·lades a les seves habitacions durant mesos. La participació dels progenitors veritables en algunes seqüències del film... En definitiva, aquesta fusió de ficció i realitat duta fins a la sala de muntatge.

Un cop finalitzat el càsting, i a l’inici d’aquest taller d’interpretació, les noies no es

coneixien entre elles. Fóu a partir de les hores compartides que s’anaren establint vincles, experiències i lligams que superaren el projecte cinematogràfic per traslladar-se a la seva realitat diària. I és gràcies a aquesta forma de treball, com ja va demostrar Laurent Cantet a Entre les murs, que l’Elena Trapé ha pogut aprofundir en certs aspectes del caràcter i de les experiències personals de cada una de les actrius debutants per dotar el film de més vericitat i autenticitat. El fet que les noies s’il·lusionessin amb la proposta i l’enriquissin a partir de les seves emocions i conviccons, que es pogués filmar les habitacions autèntiques de cada una d’elles i que els seus pares veritables participessin al film reforça aquesta idea de fusió, frescor i sinceritat que traspua durant tota la pel·lícula.

Un altre element a destacar és la incorporació de les noves tecnologies com un element habitual en les relacions socials de les protagonistes. L’Elena Trapé ho té claríssim: “No és pot realitzar una pel·lícula sobre adolescents obviant que aquests elements esdevenen un element comunicatiu clau en la seva realitat immediata”. El gruix del film està construït a partir de les declaracions de les noies a la webcam que es troba instal·lada a la seva habitació (com si d’un diari postmodern es tractés), del text del xat que se’ns mostra sobreimprès a la pantalla i de les imatges que les protagonistes van gravant amb una càmera domèstica –i que ens mostra el seu dia a dia, dins i fora de l’institut.

Però les noves tecnologies no només han servit per dotar el film d’una estètica concreta i plasmar de manera clara les noves formes de relacionar-se dels adolescents actuals sinó que la directora també les ha utilitzades per anar descobrint altres elements de la personalitat i/o de la quotidianitat de les joves actrius que pels motius que fos no havien aparegut en els tallers –un exemple seria el text/poema de Marta que incorpora el film o la cançó final que compon una de les protagonistes. Novament, realitat i ficció es barregen.

El que no s’acaba d’entendre és el títol de la pel·lícula. Per què Blog si no n’hi apareix cap? Tampoc cap de les protagonistes escriu ni parla de blogs. En cap moment de la pel·lícula no es fa esment a aquestes pàgines personals. I ni tan sols hi ha hagut un blog que parli de Blog. A què es deu aquesta opció? Per què es va seleccionar aquest títol davant els possibles: Webcam, Xat o HD... ?

LA FEMINITAT, L’AMISTAT Un altre dels triomfs d’Elena Trapé és haver aconseguit dur el film dins la mirada i el cor

L’impacte de la pel·lícula sense l’avançadeta del totpoderós imperi comunicatiu de Telecinco i El Pacto hauria estat diferent. És per això que Blog esdevé un veritable MacGuffin, perquè la intriga ha desaparegut al saber-se la notícia i el desenllaç des de bon començament.

BENZINA_21

La directora ha volgut fer una pel·lícula blanca i innocent

de les joves protagonistes. Molt sovint les pel·lícules d’adolescents i/o joves delaten els prejudicis, desitjos o intencions comercials dels guionistes adults, els quals demostren certa llunyania respecte les situacions i/o vivències reals on volen contextualitzar les seves obres. En aquest sentit, Blog estableix un precedent qualitatiu que interpel·la directament als adolescents i joves amb el convenciment que s’hi veuran reflectits.

El fet de dur fora de camp els nois i els pares, denota la intencionalitat de la directora de centrar-se bàsicament en les noies d’aquesta etapa evolutiva que és l’adolescència, i sobretot en les relacions d’amistat que se’n deriven. S’agraeix que –a diferència de El Pacto– es despulli la pel·lícula de relacions familiars estereotipades i de relacions amoroses més tòpiques que la pròpia definició d’amor que podria realitzar una persona de quinze anys. En aquest sentit, interessa poc –i així ho evidencia la càmera tot allunyantse’n– com els pares reben la notícia final o com reaccionen els protagonistes masculins l’endemà de la materialització del pacte i al conèixer la sorprenent notícia de la seva futura paternitat. És dins aquestes coordenades que la pel·lícula esdevé coherent i clara.

Blog és, sens dubte, un retrat –evidentment subjectiu i generalitzat– d’un grup de noies de classe mitjana-alta en plena adolescència. Les seves motivacions i preocupacions estètiques, amoroses, familiars, creatives; la seva quotidianitat a l’institut, a les sortides escolars, a la pista de bàsquet; i els seus espais familiars i privats que ens acondueixen a un despertar sexual i al gran pacte que planejarà durant tot el film com un fantasma.

També cal deixar constància que Elena BENZINA_22

Trapé ha afirmat repetides vegades que volia fer una pel·lícula molt blanca, molt innocent. I és en aquest desig on potser s’evidencia la primera mancança. Penso que més que una pel·lícula blanca li ha sortit una pel·lícula del tot transparent. Lluny dels referents més irreverents, provocadors i polèmics (Larry Clark, Todd Solondz, Gus Van Sant) la directora arrisca poc a l’hora de configurar les relacions i rols que s’estableixen en el grup. Si bé és cert que hi ha personalitats i fisonomies ben distintes al final aquesta ingenuïtat, aquesta innocència acaba esdevenint una impostura. Massa fixació per l’acceptació del propi cos que divergeix dels cànons que se’ns imposen, massa avorriment generalitzat de les protagonistes i enaltiment de grup com a forma superficial i repetida. Massa ignorància, desconeixement i rebuig pel que fa a les relacions i pràctiques sexuals (recordem que no tenen dotze sinó setze anys). Massa diari personal davant la webcam que se superposa i fa decaure la pel·lícula... En definitiva, massa acomodament i sobreprotecció de casa bona.

PROBLEMÀTIQUES REALS I l’espectador ens podria interpel·lar dient que aquestes són problemàtiques reals de les noies catalanes de setze anys. Però remetent-me a l’opinió d’un dels periodistes que també va assistir al passi de premsa: “No pot ser que el pati estigui tan malament”. És evident que el retrat és fresc i sincer, elaborat conjuntament amb les noies, i que aquestes qüestions plantejades segurament les han preocupat o preocupen; però no és menys cert que hi ha moltes més qüestions a tractar, moltes més tipologies de noies amb els

seus interessos i neguits; i en aquest sentit, la pel·lícula segurament ha quedat limitada a la idea i l’experiència d’adolescència de l’Elena Trapé i el reduït grup de noies participants.

Sense anar més lluny, a la roda de premsa, la Candela Antón (Marta a la pel·lícula) afirmava que li apassionava la història i que per això s’havien introduït els referents de les societats secretes, els Illuminati... només una mostra que hi havia molt més camp per córrer enllà de les assignatures difícils i l’avorriment generalitzat (cap lectura apassionada, cap música que les transportés, cap interès exagerat... Ni tan sols un msn múltiple amb els seus intents de seducció virtual evidents) L’altre element que volia destacar, i que ja hem comentat, és la plasmació del valor de l’amistat i les ànsies de pertànyer a un grup. En el film només es necessita una idea –per més rocambolesca que sigui– per despertar aquesta bèstia inherent a l’adolescència i la joventut que és l’amistat. És en aquest punt que la relació entre el guió i la notícia en què s’inspira trontolla. Caldria saber si el pacte de Massachusetts fou motivat per aquesta necessitat de col·lectiu o més aviat per les ànsies de maternitat (entre altres factors). El que evidencia la pel·lícula, però, és que la maternitat no esdevé ni una concreció real inspirada en la notícia ni una metàfora encertada. És només l’excusa que permet parlar d’aquest sentiment de pertinença al grup que les ha de diferenciar de la resta de noies de la seva edat. Segurament aquest fort sentiment d’amistat, a l’adolescència i la joventut, rau en el fet de créixer junts, d’experimentar plegats, de compartir vivències noves i apassionants en un

espai de temps curt... i no en anhels de societats secretes que desitgen obtenir “el poder”. És més, tampoc s’aprofundeix en cap pràctica d’aquest estil més enllà del jurament iniciàtic. Aquest fet denota que la introducció de la societat secreta no és res més que un recurs per dur-nos a la notícia de l’embaràs, però que no hi ha cap voluntat d’aprofundir-hi... Les noies no seran més amigues del que ja eren, ni aniran més enllà de la decisió que ja han pres col·lectivament (formin o no formin part d’un grup tancat que es va obrint a passos de gegant). I és aquí on decau el discurs general del film; perquè les noies no necessiten cap pràctica concreta (i menys un embaràs) per anar forjant i enfortint les seves relacions d’amistat.

Malgrat que sigui evident que una acció d’aquesta importància uneix moltíssim, no hem d’oblidar que en el cas real foren múltiples les circumstàncies que desembocaren el fet.

I per cloure aquest apartat, tampoc estaria de més comentar que, des del meu punt de vista, la pel·lícula dóna un tractament perillosament reduccionista i superficial al tema de l’embaràs. Afirmar que un grup de noies acceptarien quedar-se embarassades com a conseqüència d’un pacte i del seu desig de pertànyer a un grup social denota molt poca confiança en la formació del pensament crític i la intel·ligència emocional dels joves del nostre país.

ALGUNA CONSIDERACIÓ MÉS Un altre element que trobo que fluixeja és el sorteig, l’assignació de nois i el viatge de final de curs. La història de seducció en la distància de Román i el posterior contacte amorós al vaixell és impecable, alguns encontres també són força acceptables... però el fet que la totalitat de les noies aconsegueixin establir relacions sexuals amb el noi que s’han sortejat i sotmetre’l al seu acord secret no resulta gens creïble. Dóna la sensació que aquesta decisió de guió es recolza en el vell tòpic que diu: “Quan la dona vol l’home ja corre” i això és una fal·làcia. Sobretot en aquestes edats on el despertar sexual resulta igual d’intens que el seu sistema de judici crític.

I la darrera consideració que voldria fer se centra en la qüestió idiomàtica. Si el que es pretenia era un vertader reflex d’un grup de noies a la Barcelona del segle XXI no entenc com s’imposa el castellà com única llengua d’expressió i comunicació. En algun moment de la pel·lícula es fa molt evident que alguna de les protagonistes respondria o s’expressaria millor (més espontàniament)

en català. Cal seguir demanant una mica més de valentia als nostres cineastes encara que això suposi entrar en conflicte amb certes multinacionals i les seves raons comercials.

En definitiva, la vàlua de Blog respon més a una manera de plantejar-se l’art de fer cinema que en el resultat que se’ns ofereix.

Cal valorar el risc d’introduir, descaradament, les noves tecnologies com un element comunicatiu més (malgrat que les imatges de la videocàmera domèstica resultin massa nítides i clares allunyant-se així de certes experiències més radicals); el fet de treballar amb actrius amateurs i barrejar la ficció amb

la vida real fins a l’extrem de filmar els pares i les seves pròpies cases; l’intent de retratar una generació a partir d’una excusa qualsevol fugint del sensacionalisme i la demagògia; i aquesta metodologia de treball lliure i espontani que permet anar deixant fluir les idees perquè es configuri el film de forma natural, multiplicadora i qualitativa.

Per tots aquests motius –i els que de ben segur ens deixem– celebrem l’arribada d’Elena Trapé al nostre cinema, essent plenament conscients que les també debutants Roser Aguilar i Mar Coll havien deixat el llistó als llimbs del que es pot considerar una bona òpera prima.

BENZINA_23

Ara que s’acosten les eleccions municipals i els polítics de torn s’esforcen a escenificar primàries, a jurar mà dura i/o comercialitzar amb models de ciutat que no es creuen ni ells, no estaria gens malament fer un breu repàs de les pel·lícules que ens han acompanyat i parlat d’aquesta

Barcelona

nostra durant els darrers anys.

Ingr

id,

ritu

ez nzál

o ro G jand

e

ul,

if Biut

d’Al

BENZINA_24

Iñár

d’Ed

uard

Cort

és

Sobre (Viure a) Barcelona

Per David Caño

J

a he comentat alguna altra vegada, que Barcelona s’ha convertit en un personatge més de les moltes pel·lícules que es filmen a la nostra ciutat comtal. Per imprescindibles, potser hauríem de començar parlant de les ja referents De nens de Joaquim Jordà i d’En Construcció de José Luís Guerín –amb la seva plasmació conseqüent dels tripijocs i casaments especulatius entre grans imperis constructors i les instàncies municipals. Després arribaria el declivi, amb l’estratègia comercial de Woody Allen i el seu nyap més antològic Vicky Cristina Barcelona.

Una pel·lícula clarament pensada en clau espanyolista i que originariament contenia tots els referents típics del cinema veí –el torero, la dona diguem-ne “apassionada” i les turistes americanes desubicades i interessades per la cultura local (i ja sabeu què significa això per un americà: tapes, flamenc i Gaudí). I precisament és gràcies a l’arquitecte, que Barcelona tingué l’oportunitat d’aconseguir el gran boom mediàtic, tot comprant el director novaiorquès amb una única recomanació: calia adaptar lleument la pel·lícula (o el que ve a ser el mateix, canviar el “traje de luces” per les teles i els pinzells; les tapes pels correfocs; i la cultura del “macho ibérico” pel nostre nostrat català postfabrià –que casualment no apareix en tot el film). Per això la pel·lícula trontollava més del compte; perquè els caràcters mostrats eren aliens a les nostres formes de viure.

Perquè els referents propis apareixien impostats. I perquè Woody Allen demostrava un clar desconeixement del terreny i dels referents culturals en què s’inspirava (vergonyosa la seqüència amb el diàleg entre Bardem i les prostitutes del carrer de Sant Ramon).

I si ens referim a directors internacionals que han gravat a Barcelona, hem de comentar la hiperbòlica Biutiful –de la qual alguns han considerat que conté tots els elements

del que no hauria de ser el cinema social i/o per extensió, el cinema en general. A mi, personalment, l’afirmació em sembla massa dura. Si bé és cert, que Iñárritu arriba amb una proposta exagerada, desequilibrada, i sobretot amb voluntat d’erigir-se com el defensor del nou cinema sensacionalista, demagògic i típicament americà. Malgrat això, cal valorar l’esforç i la valentia de qui ha volgut representar o denunciar una ciutat amagada, silenciada, que les administracions frisen per maquillar –que no vol dir fer desaparèixer. La Barcelona dels pisos pastera i dels tallers clandestins. La Barcelona asil de marginats que s’acumulen en zones molt concretes des d’aquell “èxit” de Jocs Olímpics. La Barcelona del patiment i la roba estesa en el barraquisme vertical, les construccions econòmiques i les cases barates. La Barcelona que mostrava el meravellós documental Can Tunis o que també recorden Dan Ortínez i Mario Osorio en la seva recent, Per un ull de la cara. La Barcelona dels que viuen a la perifèria –i aquesta no té perquè ser sempre l’extraradi urbà.

I parlant d’extraradi urbà i personatges reals no podem obviar l’extraordinària Petit Indi de Marc Recha. Un altre exemple impecable del que podria arribar a ser (o com a mínim, hauria d’aspirar a ser) el cinema fet a Barcelona. El guió va ser escrit durant l’any 2004 però al començar a rodar-se quatre anys després la fisonomia caraterística del barri ja havia canviat. L’arribada de l’AVE no havia tingut compassió dels hortets, dels veïns... del canòdrom que també ja era història... Però amb tot, el paisatge s’erigia com un secundari imponent. Aquest contrast entre la massificació urbana i els sons de la llibertat feréstega, que sempre ha caracteritzat el cinema de Marc Recha, ara se’ns feia ben evident sense haver de sortir de la gran ciutat. El riu Besòs, unes pràctiques que semblen desaparegudes entre tanta estètica postmoderna i disseny benpensant, de luxe...

una reflexió al voltant de la solitud, la supervivència i l’amor incondicional.

A l’esmentar la història i les formes de vida quotidiana, hem de deixar constància de Barcelona era una festa i de Venid a las cloacas.

Dos documentals estrenats enguany dins el Festival In-Edit i que han dirigit Morrosko Vila-San-Juan i Daniel Arasanz, respectivament.

El primer dóna la sensació que ve a completar aquella programació-funeral que fou Rambleros, i a la qual BENZINA ja vàrem dedicar un reportatge complet. La idea del documental és repassar l’underground barceloní dels 1970-1980. Així doncs, desfilen davant de la càmera tertulians assidus com Nazario, Quim Monzó, Pau Riba, Pepe Ribas, Mariscal, Racionero... per transmetre’ns l’esperit del que fou, podia haver estat, però no va acabar d’esdevenir. La creació permanent, l’amor lliure, l’experimentació vital, l’eixamplament de mires, la revolta col·lectivament subjectiva, la diversió enfront de l’avorriment i la grisor generalitzada, la caiguda al buit i la integració al sistema, les renúncies o la marginació... una aportació més que se suma a la recomanable Morir de dia de Laia Manresa i Sergi Díez –de la qual també ja hem parlat. Potser més que els testimonis, que resulten força coneguts, el que ens sembla més interessant són les imatges històriques que se’ns ofereix –Les Jornades llibertàries, Els inèdits de Videonou, El gran Ocaña...

I la segona, Venid a las cloacas, reprèn el fil conductor on l’havia deixat el documental anterior. De l’alliberament total –de l’amenaça constructivament destructiva– al punk.

El film signat per Daniel Arasanz –Millor documental musical nacional 2010– ens repassa la història de La Banda Trapera del Río, i la d’una generació nihilista que comprèn el final dels 70 fins al principi dels 90. El documental combina l’opinió d’alguns experts i protagonistes de l’època amb la BENZINA_25

Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen

conversa animada dels que foren integrants de la banda de Cornellà (per tots és sabut: Banda (pel que eren) Trapera (perquè es posaven la roba que recollien dels contenidors) i del Río (pel Llobregat, evidentment).

Fills de barri immigrant i obrer, sense asfaltar i carregat de fang i substàncies alienadores, la Trapera van ser punks molt abans que l’etiqueta arribés a Barcelona. Traficants polititzats i salvatges van convertir els seus concerts en autèntiques batalles campals i en una amenaça contínua per la Nova Cançó i el Rock Laietà. Autors de cançons tan mítiques com Regla, Ciutat Podrida o Curriqui de barrio (“Soy un curriqui de barrio / Soy amigo del obrero / Soy enemigo del sistema / Y le voy a pegar fuego”) van coquetejar primer amb el PSUC i el PCE per després rendir-se a l’alcohol, l’heroïna i la confrontació amb el sistema des del punt de vista més autodestructiu i letal (només cal analitzar el motiu que provoca –per primera vegada– la desintegració de la banda). El documental és, doncs, una gran ocasió per descobrir (o recordar) els episodis més antològics de la Trapera, com per exemple les seves actuacions a Canet o a Madrid. Cal recordar també que enguany (i per tercera vegada a la seva història) La Banda Trapera del Río va reaparèixer dins el marc de Rambleros (evidentment, sense una de les seves ànimes indiscutibles, el Tío Modes –mort un dia de novembre de 2004– però amb els històrics Morfi Grei i Raf Pulido. I també ja vam afirmar taxativament en el seu moment, que és molt millor alimentar la llegenda i gaudir de documentals com aquest, que no veure la caricatura decadent amb la que s’han convertit els que foren un referent indiscutible per moltes bandes d’avui o de les que encara han de venir.

I no directament relacionat amb La Banda però sí –en certa manera– connectat territorialment, ens arriba Flors per al Pedro.

Un petit documental on s’explica la història de Pedro Álvarez de la mà dels seus pares, amics i demés solidaris amb el cas. Pedro Álvarez era un jove de l’Hospitalet que BENZINA_26

enguany ha fet disset anys que fou assassinat a peu de carrer. Un desconegut, després d’una discussió de trànsit, li va disparar un tret mortal al cap. Els fets van succeir a l’Avinguda de Catalunya de l’Hospitalet de Llobregat en presència de la seva companya i d’una acompanyant de l’assassí. A les poques hores de la letal agressió un sospitós va ser detingut. Se’l va identificar com un agent de policia adscrit a la Brigada de Seguretat Ciutadana. Però al cap de set dies va ser posat en llibertat argumentant falta de proves concloents. Des de llavors la família i els amics de Pedro no han deixat de reclamar que s’investiguin els fets, que es faci justícia i que, en definitiva, s’apliquin les lleis democràtiques que han de defensar a la ciutadania enfront de qualsevol violació dels drets humans elementals.

I en darrer lloc, i per cloure l’article des dels nostres dies, m’agradaria comentar dues pel·lícules que també hem vist estrenar aquest 2010. Ingrid, d’Eduard Cortés i Circuit de Xavier Ribera Perpinyá. Amdues vénen a evidenciar una estètica molt actual, molt concreta, molt moderna però des de prismes ben diferents.

Ingrid segurament peca d’una certa estètica de videoclip, d’un deix d’anunci i promoció cultural, d’una versió mimètica i qualitativa del que ve a ser aquest programa insuls que és Bestiari Il·lustrat. Però també hem de dir que conté elements ben interessants que cal destacar. Sense anar més lluny, el procés de selecció dels personatges que apareixen al film –la majoria foren seleccionats a partir de les eines que ens ofereix la xarxa (Myspace i Fotologs)– i la seva qualitat artística. Així, en aquest pis sense portes on viu la protagonista, trobem performancers, músics i artistes plàstics de la talla de: Krakovia, Russian Red, Manos de Topo, Love of Lesbian, Micka Luna, MagicoMora, Cordelia, Lenoir, MuteBox, LadyPain o Lyona. En aquest sentit, el film connecta amb l’esperit de Barcelona era una festa però sense polititzar i en versió moderna. Ingrid –que en alguns moments

recorda els films de David Lynch– és el sobreviure dolorós i creatiu d’una noia que ha vist morir el seu estimat a París i que ara frisa per descobrir totes les possibilitats de la vida i l’imperatiu dels seus límits impossibles. El dolor, el sexe, la intriga, la passió i l’amor es presenten embolcallats d’un ambient d’alliberament artístic i vital. En aquest sentit, és una esbiaixament voluntari de la vida quotidiana per centrar-se en un grup de joves que viu pel fet creatiu. Només per algunes seqüències com les performances i l’actuació de Ladypain ja val la pena mirar-la.

I la creu seria Circuit. La pel·lícula de Xavier Ribera Perpinyá conté algun element interessant com ara dur les localitzacions a la part més industrial del port de Barcelona, l’enquadrament de les xemeneies de la cimentera de Sant Adrià al fons, és a dir, cert lletgisme; alguns diàlegs molt ben aconseguits, la integració d’elements quotidians com Youtube o el Myspace a la pel·lícula, l’aposta per una estètica moderna i atractiva, l’inici intrigrant amb un punt de sarcasme vers la cultura i els referents postmoderns... però de sobte el guió decau per acabar convertintse en un tòpic d’història repetida embolcallada de luxe i aclucades d’ull a la cultura ultracapitalista i alieanadora. La frivolitat amb el que és tractat el món de la moda i de la fama –amb les seves marques ben explícites– podria fer-nos dubtar de si amaga certa voluntat de denúncia però l’admiració amb la que avança –i sobretot acaba– apaivaga qualsevol bri d’esperança que, innocentment, haguéssim pogut projectar.

En definitiva, aquí us deixem una bona panoràmica d’algunes de les pel·lícules que reflecteixen o s’integren dins aquesta ciutat que –durant els propers dies– s’esforçaran a convèncer-nos que volen millorar o canviar.

Jo, per si de cas, intentaré allunyar-me dels debats televisius i dels mítings de claca exportada. Ben segur que el dia 22 de maig trobarem mil i una possibilitats més interessants que anar a legitimar el domini d’aquesta mediocritat que ens té la llibertat robada.

/// Opinió / Seduccions

Efímers D

Personalment, no sóc dels que pensen que qualsevol passat va ser millor. En primer lloc, perquè costa molt distingir entre la idealització dels nostres records i l’experiència objectivament passada. I, en segon lloc, perquè en aquella època de què parlava, hi havia grans dosis d’hipocresia, crueltat encoberta, manca elemental de llibertat o desequilibris socials intolerables...

[[

e nen, cap al tomb dels anys seixanta als setanta, recordo haver sentit sovint l’expressió “això és per tota la vida”. Tant era si es tractava d’un vestit, com d’un moble o d’un electrodomèstic: la perdurabilitat constituïa un valor inherent a la mateixa creació d’un producte i a la seva comercialització. És clar, en proporció als sous de l’època, l’esforç de pagament pel preu demanat resultava en general alt. Ara bé, si no volies –o podies– arribar a la xifra que et demanaven, sempre quedaven solucions no tan definitives a través, per exemple, de les botigues de barri o dels encants setmanals. En certa mesura, hi havia unes regles de joc conegudes per tothom que ajudaven a organitzar la vida personal.

Això mateix s’estenia a les relacions humanes.

“Aquest és un amic per tota la vida”, o la cèlebre frase de les cerimònies catòliques de casament “fins que la mort us separi”, eren sentències que se sentien amb freqüència. I l’art no s’escapava d’aquest anhel de supervivència. Més encara, en certa mesura coronava l’anhel humà d’expressar i assolir alhora, com a objectiu definitiu, l’eternitat. Fer una novel·la, escriure un poema o pintar un quadre, per exemple, constituïen activitats creatives que representaven un acte de seriós enfrontament amb el pas del temps.

La condició perquè tot aquest sistema d’anhel perdurable funcionés se centrava en un concepte inequívoc: la qualitat. Si un teixit no era bo i ben tallat; si no es cuidaven les relacions humanes; si no hi havia una certa capacitat de sacrifici en la convivència diària; si no s’esmerçaven hores de treball i de formació en la dimensió artística d’una persona, l’afany de la perdurabilitat s’esvania per ell mateix.

Cristal·litzava així el tòpic que ens ha arribat en versió llatina de l’original grec d’Hipòcrates: Ars longa, vita brevis. És a dir, l’art és perdurable, però la vida és breu, de manera que qualsevol comesa d’envergadura requereix un gran esforç humà.

I, tanmateix, en poques dècades, hem passat a un món en què la nostra capacitat de compra o de relació humana és enorme en comparació amb els nostres avis o, fins i tot, els nostres pares, a canvi de viure abocats, això sí, a una pràctica i a una mística de l’efímer. Sovint, quan he d’adquirir un producte, el mantinc a la mà i em demano a la manera de Hamlet: “funcionarà o no funcionarà: vet aquí la qüestió”. Igualment, veig desfilar amics amb una velocitat d’entrada i sortida vertiginosa, i no cal dir

[[

Vicenç Llorca que les relacions de parella pateixen una crisi pregona. També l’art ha assumit, de vegades amb un coratge desconcertant, aquesta característica d’instantaneïtat tot esdevenint ell mateix un estel fugaç, com ha succeït en la deriva cap a les instal·lacions de diversa índole. És com si, de sobte, s’hagués transformat la dita clàssica que hem citat anteriorment i diguéssim ara: Vita brevis, ars brevis. Es tractaria, doncs, d’un pensament que, en el fons, proclamaria que, si la vida és breu, hem de fer un art breu.

Personalment, no sóc dels que pensen que qualsevol passat va ser millor. En primer lloc, perquè costa molt distingir entre la idealització dels nostres records i l’experiència objectivament passada. I, en segon lloc, perquè en aquella època de què parlava, hi havia grans dosis d’hipocresia, crueltat encoberta, manca elemental de llibertat o desequilibris socials intolerables... D’altra banda, poc o molt ens hem hagut de preparar per al que podríem anomenar l’aprenentatge de la immediatesa, i que resumiria amb les següents paraules: ara i aquí, i ràpid. Una immediatesa a què ha contribuït determinadament la velocitat de l’ordre que volem projectar i de l’escriptura que necessitem realitzar a través d’una tecla o d’un botó. I, tanmateix, el que em sobta de debò és la pèrdua en tot aquest canvi cultural, en tot aquest batibull transaccional del valor de la “qualitat”.

Puc ser, jo i la meva circumstància com diria el filòsof Ortega y Gasset, tot l’efímer que es vulgui, però per què he de renunciar a la qualitat no ja com a projecte, sinó com a mateixa condició de vida? Dit d’una altra manera, per què no podem aspirar a una certa qualitat de les coses per damunt de la quantitat com a concepte?

Al capdavall, les coses tangibles que conformen el meu entorn voldria que duressin raonablement, o si voleu que ho digui en termes més moderns, amb sostenibilitat; el fet que, d’entre el meu nucli relacional pugui dedicar més temps a uns mateixos amics, se m’acut un vertader luxe; i potser alguna cosa de ressò en el temps i en l’espai m’agradaria confiar que resta en allò que hem creat i en allò que escrivim dia rere dia sota la creença de la bellesa. Ni que sigui per poder tornar a pronunciar algun dia amb Hölderlin, sense por a equivocar-nos, les seves cèlebres paraules: “el que, però, perdura ho funden els poetes”.

Vicenç Llorca és poeta i docent

BENZINA_27

H On la Vicky

i la Cristina arrufarien el nas Per Oriol Osan

BENZINA_28

i havia una vegada un grup d’amics que quedaven per dinar. Cada dimecres. Durant deu anys. Van començar sent tres i van acabar sent-ne trentatres. Tots dibuixaven, o feien guions de còmic. A vegades en venien pocs, a voltes n’eren més, i fantasiajaven que algun dia publicarien les seves historietes de forma col·lectiva. Però com sol passar, la idea flotava però no es concretava.

Quedaven, endrapaven, solucionaven el món, els veterans donaven consells als novells, intercanviaven experiències, compartien inquietuds, en una mena de clan endogàmic i autobatejat friki. Fins que un dia, un d’ells, va llençar un cop de puny damunt la taula i va dir que ja n’hi havia prou. Es van marcar una data i tots a treballar.

Un any i mig després apareix aquesta Barcelona TM (Norma Editorial), una compilació de 27 relats curts en forma de còmic que té la ciutat comtal com a protagonista. “La participació ha estat voluntària i l’única de les premisses és que Barcelona fos l’escenari, l’excusa. A partir d’aquí, llibertat absoluta!”, explica Josep Homs, un dels guionistes i aglutinador del projecte.

La Barcelona resultant és més propera a aquella que surt a Biutiful que no pas aquella on la Vicky i la Cristina s’hi sentirien còmodes. “Veiem l’enemic des de dins!”, explica rient Sagar Forniés, l’autor del metafòric cop de puny, per justificar aquest punt de vista. I és que malgrat que en aquest volum hi ha lloc per a tots els gèneres, des de la fantasia –amb una espectacular resurrecció dels dracs de habiten la metròpolis– l’humor –la comunitat italiana exiliada a casa nostra i les seves epopeies per trobar pis–, el drama social –els menors magribins que pul·lulen per les Rambles–, la ciència ficció, la denúncia o el terror, predomina la pàtina d’una Barcelona poc amable. Fins i tot n’hi ha una d’apocalíptica, amb una estàtua de Colom víctima d’un cataclisme.

“La ciutat s’ha convertit en un lloc molt comercial”, continua Homs, “el romanticisme dels 80 s’ha anat perdent. La idea era convertir Barcelona en un objecte.

BCN com a marca comercial (TM)”. D’aquí el títol.

Un dels punts engrescadors del projecte ha estat la barreja entre els seus autors, ja que hi ha hagut una gran flexibilitat entre guionistes i dibuixants. Tot i que no tots són versàtils, cadascú ha pogut fer el que realment li venia de gust. No sempre s’ha coincidit amb la parella creativa habitual i s’han hagut d’encaixar parelles no naturals, donant fruit a equips molt potents. Aquest mètode ha posat en valor el treball en equip, aspecte que tots valoren enormement. “La gent jove ha donat la talla”, expliquen els que ja tenen una trajectòria, molts d’ells professors de l’Escola de Còmic Joso, que fa més de trenta anys que es dedica a la formació de dibuixants i guionistes. Al final, tot i la llibertat creativa, s’han polit les històries perquè hi hagués un mateix criteri, i que dins del llibre no hi hagués cap nyap.

Els dinars frikis continuen, asseguren els autors, i n’hi ha que aventuren un segon volum, amb els que s’han quedat fora o de nous que puguin incorporar-s’hi.

O per què no, agermanar-se amb els frikis d’altres ciutats, que també celebren els seus dinars rituals i veure com proliferen les visions polièdriques de les urbs d’Occident.

ler de Rau

i Homs

Buenos días B arcelo na, de Damián i José Mª Mar tín Sa urí

lano, de Rel Amores

Al fin al

del tú nel,

de Jua n Sanm igue

l

amián , de D

Khalid Larraz i Pepe

BENZINA_29

BENZINA_30

/// Opinió / Guirigall

Gestors culturals: professió en alça D

Avui, administracions públiques i empreses privades del sector cultural, mantenen un acord tàcit que cal disposar de titulats per gestionar en òptimes condicions les àrees de projectes, idees, innovació i desenvolupament.

[[

iferents universitats ofereixen estudis, màsters i postgraus que faciliten un títol amb el nivell adquirit i dues paraules màgiques: gestió cultural. És de sentit comú que amb el pas del temps, en el camp de la cultura, així com en altres nascuts a l’atzar de les societats líquides, desaparegui l’autodidacta i floreixin els estudis reglats.

L’extensió i empenta d’aquesta nova professió titulada ha estat tan important que s’ha hagut de fundar una associació de gestors culturals, a manera dels arrelats col·legis professionals. Un col·lectiu agrupat que treballa de valent i permet, abans de la celebració d’eleccions al Parlament de Catalunya, conèixer de primera mà els postulats en matèria de cultura de les diferents forces polítiques en competició.

El gestor cultural ha de saber situar-se, percebre l’alè i rondar a la classe política, la que necessita el vernís i la brillantor de la cultura per poder apostar per la modernitat. Llàstima que aquestes trobades periòdiques es duguin a terme en un recinte del Passeig de Colom, que indica terra a la vista, però que d’un temps ençà, està esquitxat d’una ona expansiva descontrolada i alguna artèria amb dificultats de fluïdesa. Algun imant té la seu de la SGAE, la casa nostra que opera i inverteix allà on apareix un solar o edifici deteriorat que necessiti ciment i sorra.

“Maons en solfa” seria un encertat títol per a una trencadora òpera prima a estrenar al Barcelona Teatre Musical, creada i dirigida per autors novells de talent i la producció anés a càrrec dels cadells sorgits de les aules on es donen cita l’excel·lència de la gestió i la cultura.

Avui, administracions públiques i empreses privades del sector cultural, mantenen un acord tàcit que cal disposar de titulats per gestionar en òptimes condicions les àrees de projectes, idees, innovació i desenvolupament.

En cas contrari, el marasme i la manca de lideratge ens enfonsarien en el pou de la desesperació.

Si fa uns anys, bona part dels titulats en gestió cultural dipositava els seus anhels professionals en la possibilitat de pescar per a alguna institució de caràcter públic o en empreses consolidades del sector, actualment haurà d’albirar altres senders, ja que la cruesa de la crisi econòmica, que entre altres voluntats imposa la retallada de la despesa, no permet somiar despert. Una de les sortides seria, títol en mà, col·locar-se a la SGAE i ajudar-lo a sortir del laberint, el que va provocar el cobrament indiscriminat del cànon digital i que ha fet miques el Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

[[

Lluís Cabrera CULTURA OFICIAL VERSUS CULTURA MARGINAL En estaments on diuen adorar la modernitat de la societat catalana, encara persisteix la idea que només mereix categoria de cultura la que s’organitza des d’alguna institució oficial. Pot semblar un anacronisme però el concepte de cultura encara està subjectat per una pinça que posen els que ocupen el tron que els va ser llegat o pels que el sorteig de la loteria política ha afavorit.

Per a aquest conglomerat social el que no pertany a un consorci no val la pena. També a certs polítics institucionals els va bé aquesta desconsideració. Formulant la cultura mitjançant aquests termes, passen a formar part de l’elit, la que decideix qui mereix el preuat consorci. Cal congraciar-se amb els poders, però encertant molt bé per què.

Per tant s’amalgamen interessos que casen a la perfecció i couen un pa la mar de gustós.

Sota aquesta premissa apareixen al cistell de la cultura oficial via consorci unes quantes sopes de lletres, uns mots encreuats estructurat i participat per les institucions públiques catalanes i amb aportacions d’organismes de l’estat.

Sembla ser que únicament el que emana d’aquests prestigiosos contenidors culturals té valor, i de passada, pinta l’intel·lecte dels dirigents polítics que estan al capdavant de les administracions. També els actes culturals que són pensats i realitzats des dels ens públics obtenen el beneplàcit d’interès general, circumstància que els faculta per ser percebuts com a cultura oficial.

En una altra balança posem l’eteri, el que a primera vista no té pes real. Aquí va a parar la resta, la considerada cultura marginal. La base de la piràmide funciona al marge de l’oficialitat i de vegades a contracorrent. A més no existeix un diàleg fluid entre la cultura oficial i la marginal. Per això el que s’inventa, organitza i desenvolupa en les vessants socials, no és reconegut, no se li atorga el segell de qualitat i creix a mercè de la voluntat d’uns quants il·luminats que amb l’apagada de la crisi i amb els “chuzos de punta” que estan caient, tenen els ploms fosos.

Lluís Cabrera és fundador del Taller de Músics

Dani Flaco

El corsari de Bellvitge

Per Ricard Mirabete Fotografia d’Eduardo Benito per a BENZINA

“Un avantatge de jugar a la segona divisió, o tercera, és que no sóc famós”. Dins el món de la música,

Dani Flaco

es mou entre els locals on ha actuat sempre i en

escenaris d’arreu de Catalunya i d’Espanya. La seva música connecta amb tots aquells que busquen emocionar-se –ens diu tot prenent una cervesa a L’Oncle Jack, el pub de L’Hospitalet de Llobregat dedicat íntegrament a la famosa marca Jack Daniel’s. L’Oncle Jack és la seva segona casa, desprèn l’esperit de les begudes destil·lades amb temps i encant. Dani Flaco hi actua sovint i, per descomptat, hi pren copes amb els amics.

Amb el disc Xarnego va adaptar al català un conjunt de cançons dels seus primers discos.

I l’experiència va ser tot un encert. Enguany està acabant la gira que presenta el seu darrer àlbum Secretos de sumario. A BENZINA és el nostre moment perquè en Dani ens faci una valoració de la seva trajectòria i ens expliqui com va començar tot.

BENZINA_32

A

mb la versió que vas enregistrar del Que tinguem sort de Lluís Llach vas arribar al gran públic...

Per a moltes persones va ser la cançó amb la que van conèixer-me. La vaig enregistrar el 2006 pel disc Cantautar en què participàvem castellanocantants adaptant temes en català. També la van incloure al disc de La Marató de TV3. A la ràdio sonava molt.

Quan em vaig proposar de fer-la vaig intentar portar la cançó original al meu terreny però no volia fer una bestiesa. Volia fer-la amb les meves armes.

Et va sortir de manera natural?

Bé, estava gravant el meu primer disc Salida

de emergencia (Vicious, 2006). Un dels pocs dies que no havia d’anar al meu estudi per seguir amb la gravació d’aquest disc vaig anar a l’altre estudi a gravar aquesta versió.

Vaig enregistrar només la referència del que seria el tema, amb veu i guitarra. En vaig enregistrar dues versions: una era lenta i l’altra encara més... (riu) La segona, de velocitat era com la que fa el Llach. Em vaig quedar amb la primera que és la que m’agradava més... amb veu i guitarra, a la línia de Jorge Drexler... És un dels músics que t’agrada, oi?

Sí. Drexler m’agrada, sobretot el seu disc Eco... És un músic que arrisca molt.

A quins músics i cantants valores?

A Javier Krahe. M’ha donat molts consells i vaig tenir la sort de conèixer-lo. A més, m’exigeix moltíssim artísticament. I això està molt bé! (somriu) I el Lichis de La Cabra Mecánica amb qui som amics i, de fet, l’últim disc el vaig enregistrar a casa seva...

Sempre és una mica de pressió donar-li a conèixer però com que el vaig fer a casa seva no vaig haver d’ensenyar-li... (torna a somriure).

Va col·laborar-hi?

No va poder col·laborar en aquest disc; ell estava a punt de començar la gira amb Fito y Fitipaldis i no podia. Tampoc sabia en quin tema posar-lo i no va sorgir d’una manera natural. En els discos anteriors hi havia la idea de col·laborar però tampoc va poder ser.

BENZINA_33

Del Sabina què en penses?

M’agrada molt i n’he après molt de tots tres.

Per mi són tres mestres. Quan una cançó que escolto m’agrada me n’adono que aquí hi ha una feina darrere. Es tracta de plantejar-te una mica com pots millorar algun vers de la lletra que escrius. Cada cop és més complicat escriure temes perquè tens la sensació que aquesta història ja l’has escrita i cal donar-li la volta i pensar en d’altres desenvolupaments per a cada cançó. La majoria de les meves cançons són d’amor i desamor...

D’amor en tens una...

Sí (somriu) és Quizá sea el mar, que és la cançó que tanca el primer disc. Quan intento escriure’n una d’amor tinc por que sigui cursi... Aleshores, en aquest cas, em va venir la imatge d’una parella mirant el mar i vaig donar la volta al tòpic d’una parella mirant el mar i vaig pensar: ara és tan bonic el que està passant a les roques que serà el mar qui mira a la parella! Crec que la lletra no queda tòpica perquè estic parlant de l’entorn i de tot el que implica aquesta situació tan maca i tan romàntica.

Parla’m d’altres cançons teves com ara Llegó la primavera...

Està dedicada a la meva ciutat, L’Hospitalet de Llobregat. Ja ho tenia al cap des de feia temps i quan em va trucar l’Ajuntament per proposar-m’ho va ser un repte per mi. Fins aquell dia no m’havia sortit una cançó així.

Em va venir al cap l’associació de la rima entre la Rambla Just Oliveras i la primavera, i tot va ser molt fàcil. També esmento llocs de Bellvitge que és el meu barri.

La llei de l’última copa té molta força. Hi parles de la marginació...

Aquesta cançó parla de quan els bars tanquen les portes a la nit i encara queda gent a dins... No és que no te la vulgui explicar però la definició d’aquest tema és com allò del futbol que es diu, “allò que passa al camp queda al camp”. La sensació que tot allò viscut en aquells moments queda entre les persones que ho han compartit.

Quina valoració fas de la teva trajectòria musical després de quatre discos?

Sóc un privilegiat. Ara fa cinc anys que no treballo a la Seat i que va sortir el meu primer disc. Des del moment que em guanyo la vida amb la música estic molt satisfet. No tinc pretensions d’arribar a tocar a grans escenaris perquè només vull guanyar-me la vida. Un avantatge de jugar a la segona divisió, o tercera, del món de la música, és que no sóc famós. Això em deixa viure molt tranquil i treballar en allò que m’agrada.

“

Llegó la primavera està dedicada a la meva ciutat, L’Hospitalet de Llobregat. Ja ho tenia al cap des de feia temps i quan em va trucar l’Ajuntament per proposar-m’ho va ser un repte. Fins aquell dia no m’havia sortit una cançó així.

”

El cantautor artesanal, a la Sala Buks, de Granollers, el dia 15 de gener

Què penses de la fama?

Va directament relacionada amb els diners que guanyes. Però si tens suficient per viure, ja està bé. A l’hora de tocar en grans escenaris t’ho passes bé però tocar aquí –a L’Oncle Jack, la seva segona casa- no té preu. Aquí acabes de tocar i després segueixes fent una copa amb la gent i sembla com si no has acabat el concert. Forma part de la meva vida.

Recordem que Dani Flaco ha actuat sovint davant d’un gran públic, com a la Plaça Catalunya durant les Festes de la Mercè, però segueix preferint els locals en els quals la comunicació amb el públic és propera i constant.

Quins adjectius et poses com a cantautor?

Honest i, sobretot, molt artesanal. Amb la llibreta, un bolígraf i la guitarra em proposo d’emocionar a la gent cantant. I més artesà que això, què hi ha? –em pregunta satisfet.

Pots enregistrar discos però si jo m’ho passo bé la gent també s’ho passarà bé.

La temàtica de les cançons gira a l’entorn de la realitat social. És premeditat?

No, en absolut. No és premeditat. No és que m’interessi escriure sobre això. Si vaig pel carrer i observo un home que “em fa llàsti-

ma” em plantejo quina vida deu portar, on viurà, i la comparo amb la meva. No vull fer una cançó pamfletària ni presentar-me com el que escriu sobre els marginats... De fet, a l’últim disc Secretos de sumario (Vicious, 2010) totes les cançons són de desamor. Perquè en aquella època de la meva vida m’interessava més el que em passava de portes cap a endins.

I el que ha passat és que com que parlo d’una cosa que ha viscut tothom la gent el veu com el meu disc més personal.

quatre anys de diferència, per exemple. El sentiment hi és i pot referir-se al passat.

L’amor és una il·lusió...

Si és correspost és real. No hi ha una sensació millor que quan t’acabes d’enamorar i ets correspost per l’altra persona. Descobreixes que tens mans i que ella també... i comences a flipar.

Sortida d’emergència és ja un clàssic...

Ja tinc clàssics! –somriu llargament. És una cançó molt important per mi. Ja estava en la segona maqueta que vaig treure. Quan la començo a tocar en directe la gent es posa a aplaudir. Té un riff de guitarra molt característic i sabia que dins del meu univers era molt bona i no podia fallar.

Fins a quint punt hi ha autobiografia en les lletres de les teves cançons?

N’hi ha bastant; però no sempre la interpretació de la gent és la correcta. I això és allò bonic, que cadascú se l’adapti a la seva experiència. No sempre ha de ser una biografia al moment, és a dir, immediata. Puc escriure un sentiment que vaig tenir fa quatre anys però adaptat a la situació d’ara. No és aquesta nit, m’enamoro i demà em deixa ella... En una cançó puc parlar de dues dones amb

Del teu disc Xarnego (Vicious, 2009) quin record en tens?

Molt bo. M’han dit que és un dels discos més venuts en català. Vaig adaptar al català cançons meves dels discos anteriors i em va agradar posar aquest títol. Em sento orgullós de ser de L’Hospitalet i em veig com a xarnego; i sóc molt feliç de viure aquí.

Digues una bona sortida d’emergència per viure la vida amb il·lusió...

Per mi la música. Aquest mes passat he fet una sèrie de concerts a Madrid i a Andalusia i segueixo actuant als locals de sempre, com l’Astrolabi de Gràcia i L’Oncle Jack de l’Hospitalet, que són com casa meva.

Darrerament vam actuar tres nits seguides el Pancho Varona i jo a L’Oncle Jack.

BENZINA_35

Crítiques de música ROCK. És una de les formacions amb més força de l’escena indie catalana actual.

Arriben amb aquest al seu tercer disc compacte. Van començar el 2002 i han editat un EP (Es veu pluja des de dins, 2003) i dos LP (Plouen Catximbes, del 2006 i Telescopi del 2008) tots publicats a la mateixa discogràfica manresana. Ens porten un so de pop-rock de guitarres i de distorsions provinents de les guitarres i dels sintetitzadors, amb línies d’electrònica mesclades amb un rock punyent. En aquesta línia destaquem Amants del destí i Arc de Triomf, que són dues de les seves millors cançons i que ens fan connectar la seva proposta amb grups com ara Yo la tengo i Los Planetas. És un disc molt unitari i compacte, de rock cru molt ben enregistrat.

Provenen de Manresa i són una de les bandes més inquietes de l’escena del rock independent. El joc de les guitarres i la veu de l’Albert Palomar aconsegueixen un dinamisme i una força interpretativa brillant. Ens trobem davant d’una col·lecció d’onze temes vitamínics d’alçada. D’altres temes destacats de l’àlbum és el primer senzill Bon vent i l’acústica 4 elements. Són instantànies musicals d’una gran precisió rítmica. Un bon pas endavant.

Ancoratge PLOUEN Propaganda Pel Fet

POP. Debuten amb aquest disc de llarga durada. És una banda barcelonina que té amb Adrià González la veu i guitarra del grup, a més de ser el compositor de tots els temes de l’àlbum. La producció del disc compacte corre a càrrec de l’Adrià González i de Pere Aguilar i va ser enregistrat als estudis de la discogràfica Nómada 57. En aquest disc hi ha dotze cançons que assagen la manera de construir temes pop perfectes, amb arranjaments de vents i cordes que acosten el grup a sonoritats del pop britànic. És un disc fresc, de melodies imaginatives i contemporànies, que remeten al pop clàssic, al rock i fins i tot al folk. Els temes destacats són Porter-davanter, El copilot suïcida i la sorprenent Malaguanyat. Amb aquest disc Samitier ens mostra un pop elegant, amb lletres cuidades, que relaten vivències quotidianes i ben escrites. És un disc madur que conté dotze temes que ens empenyen a una idea comuna: com enfrontar-se a un mateix. I de l’autoafirmació personal davant les pressions del dia a dia i del nostre entorn. El nom del grup evoca el famós porter del Barça i alhora el poble que té aquest nom, que actualment està mig abandonat. Samitier és un grup que fa un pop amb detalls barrocs i que puja amb força.

Missatges de l’aigua SAMITIER Nómada 57

FOLK TRADICIONAL. Aquest és un tetradisc que compta amb les cantades i actuacions que durant quinze anys s’han celebrat al Bisaura; és a dir, als pobles que conformen la subcomarca del Bisaura (Sant Quirze de Besora, Montesquiu, Sora, Vidrà i Santa Maria de Besora). El cicle de folk tradicional del CantaBisaura va començar el 1995 i compta amb un reguitzell de grups i cantants del millor folk tradicional dels Països Catalans. El cicle inclou actuacions i tallers de danses i se celebra cada mes d’octubre. Aquesta col·lecció de quatre discos compactes permet l’audició d’actuacions en directe per part d’un gran nombre de cantadors i cantadores com ara Jaume Arnella, Pep Gimeno “Botifarra”, Ramon Manent, M. Mercè Gost, Els Tranquils, les Cantadores d’Alpens, i un llarg seguit de músics i cantants catalans. Hi trobem clàssics del cançoner popular català que gràcies a la interpretació d’aquest conjunt de veus demostra que és un material musical de gran qualitat. Aquest disc és l’expressió d’unes quantes maneres de cantar que avui, feliçment, són ben vives. Des del 1998 una colla d’apassionats per cantar s’han trobat a l’entorn de la taula del Cantabisaura per compartir any rere any aquestes cançons.

Cantada al llevant de la taula CANTABISAURA Cívica Bisaura

Per Ricard Mirabete

POP. Tot un seguit de cançons que ens transporten a estats de bellesa contemplativa i alhora que et canvien el rumb d’un dia mentre les escoltes, n’hi ha ben poques al marge d’aquest disc compacte. És una selecció de temes del programa d’iCatfm que dirigeix l’Albert Puig. Cada cançó omple un dels espais lírics del programari habitual de Delicatessen. La melangia de Nantes, la cançó de Beirut, i les perles de dos dels franctiradors poètics de nova fornada creativa; per una banda, Joan Colomo amb El camí i per l’altra The New Raemon amb Tú Garfunkel. L’antologia de cantants i grups es completa amb músics internacionals com ara Richard Hawley, Ferraby Lionheart o Bon Iver, que és el pseudònim creatiu de Justin Vernon. Skinny love és l’excel·lent cançó de Bon Iver que inclou aquest àlbum. Ens endinsa cap al fons d’un mateix i demostra poèticament com de vegades la mala passada que suposa una separació amorosa és una més que perfecta font d’inspiració, com queda escrit a les notes que acompanyen el disc. Mentre avança l’audició ens quedem bocabadats amb la successió de màgia musical per part de Mishima, Sanjosex i Adrià Puntí. Després treu el cap Maria Coma amb Mil orelles i ens deixa embruixats. Amb el seu primer disc Linòleum la figura de Maria Coma va creixent amb el pas dels dies i cada nova audició d’aquest tema ens afirma la seva inspiració creativa. També hi ha lloc per als nous grups que a BENZINA també ens n’hem fet ressò els darrers mesos: 4t1a amb la cançó 8 punts, Espaldamaceta amb El partisano i Inspira amb Focs i brases. I així fins a completar aquest esplèndid àlbum d’instantànies musicals i, fins i tot, també extremament líriques. Delicatessen és un disc compacte necessari perquè és bell, en el format, en el contingut, en el que suggereix... i allò bell és necessari. Albert Puig ha sabut confegir l’equilibri en la tria i alhora permet l’obertura inesgotable cap a una multiplicitat de possibilitats harmòniques.

Mesura i contenció, raó i follia –com defensen els Mishima. Aviat acabareu el disc i se us hauran passat algunes cançons mentre miràveu per la finestra de casa; mentre una corrua de pensaments us omplien aquests minuts de llibertat creativa.

2005-2010 DELICATESSEN Música Global-iCat fm

CANÇÓ. La compositora i intèrpret valenciana Clara Andrés (Oliva, 1977) ha aplegat vuit cançons en aquest segon disc.

Enrere queda el seu debut Dies i dies (Fourni Records, 2008) que va merèixer un reconeixement unànime. Va rebre dos premis Ovidi Montllor 2008 als millors arranjaments i a la millor cançó. En aquell disc hi trobem la cançó Hui fa vent que va formar part de la banda sonora de la pel·lícula Dies d’agost de Marc Recha.

A Huit la seva veu plena de matisos harmònics i la seva guitarra versàtil condensen una bellesa destil·lada en dosis suaus i persistents. Ens trobem amb un disc gestat des d’unes lletres despullades de retòrica artificiosa. Els temes avancen amb una cadència melodiosa que se’ns arrapa a la pell, com l’arena al palmell de la mà. La cançó que obre el disc és esplèndida: Fàcil és una síntesi musical i conceptual de la seva proposta extremament personal. Els matisos harmònics embolcallen la seva veu i guitarra, amb dolçor i serenitat.

Clara Andrés tempteja terrenys sonors del pop i del jazz. La temàtica del disc apunta cap a la transmissió de sensacions i sentiments amb un to de proximitat i d’intimitat verdadera. No hi ha artifici: la veu dibuixa el fraseig de les paraules dites i la musicalitat de les entonacions naturals ens arriba sense cap impostació interpretativa. D’altres cançons com ara Perfils o Som riu incorporen variacions sorprenents en la modulació de la veu. Andrés es fa acompanyar de la seva banda habitual per enregistrar aquest àlbum sonor: Dani Portavella (guitarra acústica), German Ycobalzeta (guitarra elèctrica), Iu Boixader (contrabaix), Marià Roch (baix elèctric), Meritxell Maza (viola) i Xarli Oliver (percussions). El disc trasllada al pentagrama les influències constants al jazz. Va ser enregistrat a la Fournier a la primavera de 2010 i recull vuit cançons teixides per mitjà de la senzillesa i la discreció en el detall; de fet, aquest n’és el seu propòsit principal. És un gran pas endavant i la mostra discogràfica de la seva solidesa interpretativa. El seu projecte gira a l’entorn de la consecució d’un folk contemporani que es deixa seduir pel pop i el jazz.

La seva petjada musical és la d’un nou horitzó particular per a la cançó d’autor dels Països Catalans.

Huit CLARA ANDRÉS Chesapik

El Far del Rock

Gespa

DISCOGRAFIA La distància farà la feina bruta (Música Global, 2010) ENLLAÇOS http://www.myspace.com/gespa

D

arrere de Gespa hi ha un músic inquiet: Gerard Alegre és l’autor dels textos i les músiques d’aquest primer disc compacte. Ha tingut un llarg procés de gestació. El Gerard va començar a enregistrar-lo el 2007 i ara és un dels projectes musicals més ambiciosos i originals. El disc en qüestió duu el títol de La distància farà la feina bruta i el van presentar durant les Festes de la Mercè al festival BAM de Barcelona de l’any passat. Alegre ha compartit la producció del disc amb Pau Vallvé.

El seu primer èxit és Gespa –la cançó que dóna nom al seu projecte musical– que explica els efectes de la introspecció interior en els safarejos de l’amor. En aquest disc, hi ha col•laborat el propi Pau Vallvé tocant bateries i fent veus, així com Maria Coma que també ha fet cors. La Nuria Maynou ha gravat els violoncels.

Per què estàs en el món de la música?

Podria haver estat un llibre, una instal·lació,

un vídeo, segar un camp abans d’hora o bé un salt des d’una roca al mar; però en aquest cas, el que tenia necessitat de pensar i d’explicar havia de ser en forma de música.

Quin espai ocupes en l’escena musical catalana?

Hi ha molta gent que em comenta que formo part “de la nova fornada de grups una mica més independents”; però la veritat més subjectiva és que per mi ha estat una necessitat vital fer això. Necessitava que les sensacions que tenia es poguessin palpar, encara que fos per les orelles, tenia ganes de sentir-les sense haver-les de pensar cada vegada; o sigui que la pregunta bona seria: “Quin espai ocupes en l’escena actual del teu cervell?”

Enregistres discos per fama, diners o fans?

Com ja he dit, per necessitat i reconeixement (que no és el mateix que la fama). Sóc incapaç d’escoltar un disc sencer; a la tercera cançó ja he premut l’standby per posarme a fer música jo. Amb l’art plàstic em

passa el mateix, i amb la literatura és directament exagerat! O sigui que per necessitat.

Recomana’ns tres músics o grups catalans.

Recomanaria a El Guincho, a Standstill i a Joy Division, si cantessin en català. He de demanar perdó pel meu possible egocentrisme, no ho faig amb cap tipus de malícia ni d’exclusió, però escolto música en català des que escolto les cançons que vaig fent.

Quina importància li dónes a les lletres de les cançons?

El 100%. Igual que tota la resta.

En quin projecte estàs treballant ara?

En el segon disc de Gespa, en una exposició d’instal·lacions, en un llibre i guió titulat “Tu habitación llena de ciervos” i en la nova escenografia pels concerts del primer disc de Gespa, titulada “La parcela”. Si em fas la pregunta demà, hi posaré més coses. Si em fas la pregunta demà passat, hi posaré més coses. Si em fas la pregunta demà passat no l’altre, hi posaré més coses, i així successivament.

BENZINA_37

BENZINA_38

/// Opinió / Els nostres Déus

Tlaloc, l’aigua o la simetria de l’art Lolita Bosch

V

aig anar a Mèxic i vaig entrar en un mural: vaig baixar per unes escales metàl·liques i m’hi vaig endinsar. Estava amb la meva amiga Alejandra que em va dir: entra tu primera. I jo vaig posar un peu sense mirar a baix i vaig baixar i baixar i baixar fins que de cop era en una cisterna d’aigua que semblava una peixera que semblava un somni que semblava un dibuix impossible. L’havia pintada el muralista mexicà Diego Rivera cap el 1950 per a rebre, vessar i distribuir un 30 per cent de l’aigua que arribava a la Ciutat de Mèxic: l’aigua del Riu Lerma, que neix a l’Estat de Mèxic. La perifèria. El caos. Perquè dins no és així: Mèxic capital és un lloc simètric. El caos a la ciutat no es nota com un embut d’asfíxia perquè aquí l’art és un espai endreçat. O hauria de dir: Que endreça. Un espai gairebé bonic. Gairebé plàcid. Emocionalment real, cruel, etern.

De fet podríem, qualsevol de nosaltres, aturar-nos en qualsevol racó d’aquesta Ciutat Espai Temps i observar l’ordre, la vocació inevitable de l’univers de posar-nos en prestatges, la pau inimaginable al damunt de la qual s’hi està la Terra. El Bressol. La construcció constant i imprescindible que ens fa fer, tota l’estona, qui som. Des de qualsevol perspectiva. Per això vaig anar a visitar la cisterna de Diego Rivera. Perquè aquí l’ordre que rep i l’ordre que expulsa no té cap filtre. I a més està protegit per un déu que té la capacitat d’englobar-ho tot: Tlaloc. I Tlaloc, aquí, en aquesta ciutat que l’art endreça i en aquesta cisterna on vaig ser, és el Déu de la pluja i la fertilitat humanes de la religió mexicana. Representa l’aigua que toca la Terra i que es contraposa a la serp emplomada: l’aigual del cel. Per tal d’evitar les sèquies en els cultius, els mexiques sacrificaven nens en el seu honor durant el primer mes de l’any –d’un calendari diferent, un altre: igualment simètric. El nom de Tlaloc deriva de tlali (terra) i octli (nèctar, pulque). I fa referència al nèctar de la terra: a l’aigua quan entra en contacte amb el món quan el penetra. L’aigua que tots nosaltres ja hem deduït que no és la mateixa aigua que és aquí: la dels rius o els llacs, que en nàhuatl és l’aigua de la Deesa Chalchihuitlicue: falda de jade. Tlaloc no. Tlaloc és més. Tlaloc és moviment entre el cel i la terra, és contacte, construcció, continuïtat, amor. És un dels déus més importants de l’altiplà, un dels més representats, uns dels més antics. I sigui on sigui, sempre, mostra el seus millors atributs de Déu Fantàstic i Estimat: llargavistes de serps enllaçades amb ullals, un llavi superior prominent que representa l’entrada a l’inframón, rostre

negre o blau o verd: que correspon als tres colors de l’aigua, una llança d’or amb forma de serp d’on en surten llamps i trons i un vestit amb taques que representen les gotes. I avui, com ahir, Tlaloc és un déu brutal i adorat en moltes comunitats indígenes. Per amor, per por, per saviesa. Perquè a més de l’aigua de la qual en surten les llavors, Tlaloc és també la llum dels llamps i el so ensordidor dels trons, el responsable de les granissades, les inundacions, les sèquies i les gelades. La mort de la naturalesa. El seu risc. El nostre. Tal i com ens passa a la Ciutat de Mèxic.

I tal i com passa en el nostre cos: que és ple de vida i necessita encaixar amb sí mateix en alguna banda. La nostra estabilitat i la nostra fermesa també obeeixen a la necessitat d’algun tipus de simetria al damunt de la qual dipositar el caos.

Baixo, crida la meva amiga Alejandra des del cel.

Baixa, faig jo.

I l’espero amb la mirada alçada. Com si de sobte l’Alejandra i jo haguéssim fet el mateix recorregut que fa Tlaloc: del món, la perifèria, fins la Terra. Fins la nostra llavor. De la perifèria a l’art, a l’ordre, a la pau inevitable damunt de la qual vivim.

Baixa, li crido a la meva amiga Alejandra amb entusiasme. I ella posa un peu al darrere de l’altre i baixa per una escala metàl·lica que entra en la terra, s’hi endinsa: I s’acosta a la llavor de tot, ha tocat l’aigua.

Aquí neix l’ordre, xiuxiuejo mentre l’Alejandra no em sent. Aquí neix l’ordre que nosaltres confonem amb prestatges i amb calaixos i amb processos mentals que no som capaços d’entendre però sí de fer servir. Aquest és l’ordre de les coses!, dic en veu alta sense adonarme’n. És art, fa l’Alejandra. Això és exactament el que estava dient: que som en l’art. Que quan més gran és una ciutat més ordre involuntari crea, que quan més lluny tenim al cos més busquem en el nostre interior el bressol on ens van dipositar quan vam néixer. Som així, sospiro. Som exactament així: anem i tornem sempre a guardar-nos en aquesta bellesa que ens sembla plàcida i ens sembla segura i ens sembla incomprensible però que alhora, inevitablement, confonem amb el millor que podem fer amb nosaltres mateixos. Això: art, riu l’Alejandra. I jo provo de buscar la primera pinzellada, la primera esquerda que es va obrir per fer-ne un forat i llavors un túnel i després revestir-ho tot amb unes canonades immenses de color granat que semblen un pinyol descarnat i que ens fa pensar que nosaltres, tots nosaltres, si ens ho proposéssim sabríem nedar. I fins i tot volar.

Lolita Bosch és escriptora

BENZINA_39

Biel Barnils: “Parlar de llibres és una orgia” Per Narcís Presas

A L’Orgia verbal coneixes més detalls sobre la vida i el pensament de

Serra

Màrius

però també descobreixes al seu interlocutor i autor del llibre, Biel Barnils

(Barcelona, 1976). Fill del periodista Ramon Barnils, ha treballat en el món de la televisió i ara fa de llibreter a La Tralla de Vic. La seva passió són els llibres. A

L’Orgia verbal, el seu debut literari, ha procurat no ser el protagonista però a la vegada fotre-hi cullerada. El resultat: quinze hores de converses d’alt nivell intel·lectual entre un verbívor i un lletraferit. Preguntes i respostes interessants en el decurs de nou dilluns entre dues persones que veuen el món d’una manera molt semblant.

Q

uinze hores és una bestialitat per transcriure...

Sens dubte, ho és. Però el Màrius Serra és una persona que parla molt però diu coses, tan a l’hora d’escoltar com a l’hora de transcriure. Transcriure quinze hores de gent que no diu res, que n’hi ha molta de gent que parla molt i no diu res, és fantàstic. És una feinada, però ha estat una orgia, fins i tot transcriure quinze hores.

En Màrius Serra és un verbívor. No el descobrirem ara. Però tu també ets un lletraferit –treballes en una llibreria, tens un bloc de literatura...– i per moments les converses agafaven un elevat nivell literari i cultural...

Sí, però t’he de confessar que el Màrius Serra em citava noms que jo desconeixia del tot, cosa que m’ha agradat perquè m’ha obligat a buscar-los i per tant he descobert a autors que no coneixia de res. Està clar que tan ell com jo som uns malalts de lletra i per tant ha estat un plaer. A mi m’agrada molt parlar de llibres amb tothom. La meva típica pregunta és: ‘quin llibre estàs llegint ara?’

Encara que sigui parlar de llibres que no m’interessen. Però parlar de llibres per a mi és un plaer, és una orgia. I parlar amb algú que en sap tant com en Màrius Serra, orgia triple.

Tu contraatacaves, també li parlaves de Sagarra, Nabokov...?

La gràcia és aquesta. He procurat que no fos BENZINA_40

pregunta resposta perquè crec que hauria estat molt avorrit pel lector, tot i que evidentment en alguns capítols només podia preguntar. He procurat buscar un equilibri.

Creia que intervenir era interessant, perquè quan parlem de literatura o de llengua tinc idees pròpies i m’agrada contrastar-les amb ell, però no massa perquè aquí el protagonista no era jo sinó el Màrius Serra.

Màrius Serra recorre a vegades als enginys verbals, la seva especialitat, per respondre les teves preguntes. Què suposa fer-li una entrevista a algú que té tanta facilitat verbal?

En aquest llibre hem rigut molt amb la llengua. El Màrius aconsegueix una cosa que no és gens comuna: escoltar. Crec que un dels grans mals d’aquesta societat és que la gent no escolta. El Màrius escolta. Per què?

Perquè ha respost totes les meves preguntes, no ha fugit d’estudi i ha estat valent. Alguna de les meves propostes eren agosarades, i en canvi ell ho ha respost tot i no ha reescrit res, cosa que diu molt a favor seu. Quan transcrivia me n’adonava que a vegades en les respostes semblava que fugia d’estudi i a l’última frase que jo ja no recordava la pregunta, em responia. Diu coses, i escolta. Quan anem a fer un cafè amb la meva companya i demana un cafè amb llet amb la llet freda, la llet freda no li posa ningú: la gent no escolta.

Quinze hores de conversa amb un enginyer

verbal i estudiós de les paraules de la talla d’en Màrius han de ser molt enriquidores.

A part del que diu, com ho diu...

En Màrius Serra és un grandíssim comunicador. Oralment fantàstic pel seu enginy, la seva manera de parlar, el seu humor. Fins i tot més que l’escriure. Per tant, escoltar-lo ha estat un plaer.

A l’apartat de literatura parleu de molts llibres de Màrius Serra. Permet al lector descobrir el personatge i obres que desconeixia, i que li entrin ganes de llegir-les...

Deixa’m fer de llibreter i recomanar-te dos llibres d’en Màrius. Els seus dos millors llibres són de no ficció: Quiet i Verbàlia. La majoria de la seva obra és ficció però a mi el que més m’agrada d’ell és la no ficció.

Em consta que vol seguir escrivint ficció però m’emprenyaré si no torna a fer no ficció.

Una floreta al Màrius Serra.

Ell és un personatge públic, per tant sense conèixer-lo ja el coneixes. Però jo que l’he conegut de força a prop puc dir que hi ha poca diferència entre el Màrius Serra públic i el que coneixes personalment. Cosa que m’alegra. A vegades estem obsessionats a semblar més del que som. En el cas de Màrius Serra, el personatge públic i el personal són molt semblants. I això és fantàstic perquè hi ha gent que quan la coneixes et decep, o al revés, que et semblava que eren uns cretins i que milloren.

El llibreter de Vic ha passat quinze hores dialogant amb el “verbívor” Màrius Serra

I alguna queixa?

Sí, sens dubte. Un retret al llibre. M’hauria agradat discrepar més de Màrius Serra. En aquest llibre estem d’acord en moltes coses i jo no vaig pensar de fer el llibre amb ell per això, ans al contrari. M’hauria agradat discrepar més. Estem d’acord en moltes coses essencials. Per exemple, una resposta que em va deixar glaçat és que ell no va fer la mili per les mateixes raons que jo: per militars i per espanyols. Em va deixar acollonit coincidir perquè hi ha moltes raons per no fer-la (et fa mandra, por, vols estar amb la nòvia, etc). Per tant l’única crítica, i és bo fer autocrítica, és que discrepem poc. Però això no és culpa de cap dels dos. No som dos col·legues que fan un llibre junts, que no m’hauria agradat, sinó dues persones que es cauen bé i que fan un llibre junts.

Al llibre preguntes a Màrius Serra quins són els seus referents. Quins són els teus?

Josep Pla. M’agradaria pensar des del punt de vista més literari i romàntic que m’agrada llegir gràcies a Josep Pla. Vaig començar a llegir Pla a l’adolescència i em va fascinar

tant que no he deixat de llegir-lo. Però no sóc un planià d’aquells que l’imiten i que estan constantment adorant-lo. Crec que també té coses molt dolentes. A vegades els planians em foten molt nerviós, no els hi pots tocar ni una coma al Pla. I en Pla, com tothom, és criticable. Però reconec que la prosa d’en Pla em fascina. M’agrada pensar, tot i que és mentida, que llegeixo Pla i a vegades altres coses. Però sí que sempre torno a Pla, és una prosa neta, poc barroca.

que haguem aconseguit arribar a la pell de Màrius Serra. Però sí que penso que molta gent que el segueix per la ràdio, pels llibres, pels mots encreuats, en aquest llibre descobrirà coses de Màrius Serra que no sabien.

I de l’actualitat? Que estigui viu o sigui coetani teu...

Llegeixo molts morts, ara que ho penso...

Llegeixo molta poesia i crec que tenim un exèrcit de poetes i escriptors catalans fantàstic. Laia Noguera i Mireia Calafell són joves poetes que empenyen amb força. La poesia jove en català empeny molt fort.

Més enllà de la família i els amics íntims, coneixes a algú amb més profunditat que Màrius Serra després de parlar-hi quinze hores?

Crec que en Màrius Serra el conec una miqueta més que abans. En el segon capítol que parlem de la seva obra literària, jo vaig agafar els seus més de vint llibres que ha publicat classificats per any d’edició i per premi literari. Ell gairebé ni els recordava.

Potser sí que en aquell capítol i per unes dècimes de segon sabia més coses que ell, però en Màrius té una memòria prodigiosa i de seguida va agafar el fil.

Per què serveixen quinze hores de conversa amb algú?

En Pla deia que era impossible conèixer a una persona. Crec que té part de raó, per tant penso que amb quinze hores no crec

Ja coneixes en Màrius des de 2005 però quin aspecte has descobert que t’hagi cridat l’atenció?

Anècdotes divertides de la seva vida, tot i que personalment no és el capítol que m’aBENZINA_41

grada més. Com ara com es va casar: en un teatre. No es va voler casar ni per l’església ni per l’estat, tot i que ho va haver d’acabar fent. També em va divertir que tenia un oncle monjo cartoixà que el va influir molt.

Era un republicà que aixecava el puny i que un bon dia no se sap per quina raó es va tancar com a monjo de clausura. Aquest personatge em fascina.

agafo o consultar un diari d’Estats Units.

Per tant, per a mi Internet ajunta tots els mitjans de comunicació en un. A la ràdio no hi ha la dictadura de la imatge perquè només hi ha paraula. També pot ser molt perillosa, depèn de com es faci servir. Però la ràdio em sembla més interessant perquè de la mateixa manera que la literatura, la porta verda te l’has d’imaginar tu. És més divertit.

I parlar d’en Llullu què ha suposat?

En parla amb molta naturalitat, i és molt d’agrair. Vaig notar que en parlava amb molta naturalitat i em va dir que fins i tot necessitava parlar-ne. Per això al final del llibre vull parlar de la mort, no només del seu fill sinó de la mort en general. En parla amb naturalitat, i crec que fins i tot de la mort d’un fill ha de ser així perquè no parlar-ne no soluciona les coses, tampoc. És precisament parlant-ne que les coses s’entenen encara que puguin ser dures. La mort és el gran tabú, i precisament per això l’he volgut ficar al llibre, i com que vaig veure que ell era del mateix parer que jo –tornàvem a coincidir–, endavant.

Amb Màrius Serra coincidiu que no us agraden els autors que s’obliguen a escriure cada any tot i que no tinguin res interessant

Per deformació professional he llegit amb especial atenció el capítol dedicat als mitjans que anomenes de (des)informació. Us mostreu, tant tu com en Màrius, molt crítics amb el periodisme...

La meva crítica és cap a la llengua que fan servir els periodistes. Entenc que un periodista no és un Josep Pla però un periodista es guanya la vida comunicant, per tant la seva eina de feina són les paraules. Si no sap comunicar ni oral ni escrit, que es dediqui a una altra cosa. La meva crítica als mitjans en general és aquest mal tracte constant a la llengua catalana. Entenc que a un periodista se li ha d’exigir que l’eina de feina l’utilitzi correctament. No cal que faci floritures, però sí que tingui cura de la llengua. Pel que fa a la crítica a la televisió, té massa poder la imatge, és la dictadura de la imatge. Té massa pes la imatge i això va en contra de la paraula.

De mitjans, et declares enamorat de la ràdio, utilitzes molt Internet i els diaris, dius, per fregar el terra...

Això és una ironia. Ara, comprar un diari de paper... Ho faig els diumenges, però crec que per una visió romàntica. La informació la vaig a buscar a la ràdio, que puc fer altres coses i rebre informació, i a Internet. Per Internet, puc mirar un programa que està penjat a Internet d’una televisió que no BENZINA_42

a dir. Per quan tindrem el pròxim llibre de Biel Barnils?

No ho sé. No vull caure en aquest parany. Si mai més torno a publicar cap llibre, no passarà res. Sincerament, no m’obsessiona gens el meu segon llibre. No és falsa modèstia.

Per a mi era important que es fes un llibre d’aquesta mena sobre el Màrius Serra. No tant que el fes jo. En aquest país estem acostumats a dir: “s’ha de fer” i nosaltres no fem res. Si realment creus que s’ha de fer, fes-ho tu! I això és el que vaig fer en aquest llibre.

Creia que s’havia de fer, amb els anys he guanyat confiança i he tingut experiències amb entrevistes i mitjans de comunicació que m’han donat eines per aprendre a fer entrevistes, que no és gens fàcil. I aquest llibre que no es feia, l’he fet jo. Si mai més torno a publicar cap llibre, no serà cap drama. Estic molt content d’aquest llibre, tant de bo totes les primeres vegades fossin tan glorioses com aquesta primera vegada meva. Però no em vull forçar la màquina, sincerament. Segurament en publicaré d’altres, però si no en publico no passarà res.

Aquest escriptors que estan obligats per contracte o perquè són uns cretins a publicar cada any un llibre és terrible, perquè és

gent que escriu molt i no diu res, o que es repeteix. No diré noms perquè no em vull guanyar més enemics dels que m’he guanyat publicant aquest llibre, però tots tenim noms al cap d’escriptors que dius: hi tornen, però si és més del mateix!

No et vols obligar a escriure, però hi ha algun gènere que et cridi especialment l’atenció per fer-hi una incursió?

Novel·la poc, en llegeixo poca tot i que formo part d’algun premi literari i en llegeixo per ofici, però sóc poc de novel·la i de ficció en general. Els dietaris m’interessen moltíssim, suposo que per culpa d’en Pla. De fet, n’escric un. El que passa és que no tinc cap intenció de publicar-lo perquè em tancarien a la presó i l’hauria de reescriure perquè fa molts anys que l’escric i seria una feinada escollir quins fragments publico.

Poesia n’escric poca tot i que en llegeixo molta. M’agradaria fer com Ferrater, escriure només un llibre i que fos fantàstic, per tant encara tinc molts anys per fer això. Si fes alguna cosa, per tant, seria no ficció, que són els gèneres en què em moc més.

Dietaris, poesies, però això serà d’aquí a cinquanta anys quan hagi triat les meves millors poesies. Fer un altre llibre d’aquesta temàtica, una conversa, per què no?

Amb qui t’agradaria tornar a conversar durant quinze hores?

Aquest país està ple de personatges interessants. Falta una mica d’autoestima. No ens adonem que tenim molts Màrius Serres. Per exemple, Matthew Tree, Quimi Portet... Hi ha molta gent interessant, només fa falta ser valent.

N’heu parlat amb el teu germà de tornar-hi?

Sempre en parlo amb ell, d’això. No tant per fer-lo jo, el llibre, sinó perquè ho provi amb d’altres autors. Però sí, aquest país està ple de talent, només fa falta algú com jo que digui m’hi poso, m’arremango i un editor que s’hi vulgui arriscar.

Una família compromesa amb la cultura...

El meu pare hauria volgut fills de ciències, però pobre, va tenir mala sort: tres lletraferits. El meu germà gran que és editor, l’Andreu que va fer de periodista a Vilaweb i jo que sóc llibreter. Ha tingut molt mala sort, en aquest sentit. Però és clar, amb una casa amb tants llibres era inevitable. No és una regla de tres, però en el meu cas n’hi havia tants i tant variats que era impossible no començar a llegir i no poder parar.

BENZINA_43

BENZINA_44

Crema catalana

Per Tort Yscla

Roger Tartera (Tiana, 38 anys). És escriptor i historiador. La seva primera novel·la, El rus,

la mort del pronom feble, va veure la llum l’any passat, publicada per Alrevés, i la mateixa editorial li treurà el De què va el teu últim llibre?

De la resurrecció d’una persona que ho havia estat tot i que en el moment d’iniciar-se l’acció ja no és res.

Què aporta el teu nou llibre al lector? Què li ofereixes?

Una visió corrosiva de la societat catalana i els seus valors més hipòcrites. He presentat un personatge que intenta viure el més honestament possible amb els seus principìs, uns principis que xoquen frontalment amb l’imaginari moral dominant i que ell desafia constantment.

Què t’ha portat a presentar-te públicament com a escriptor i a publicar els teus escrits?

Tinc una necessitat vital d’imaginar mons paral·lels i explicar-los, primer a mi, i després als que ho vulguin llegir. Escriure és l’única ocupació amb la que gaudeixo treballant i, si a més, puc guanyar uns quants diners i que la societat reconegui aquesta feina, el meu rol dins el sistema queda justificat i jo sóc la mar de feliç.

Quin és el teu proper projecte? En quins de nous treballes?

Estic escrivint una novel·la d’amor, desamor i alienació laboral. La visió del món i les relacions de les persones continua sent crua però la història no està envoltada de drogues i sexe explícit, que sempre eren presents a la meva obra. No he forçat aquest canvi, sinó que ha arribat com una nova necessitat.

Per primera vegada surto de registres autobiogràfics més o menys ficcionats per acostar-me a uns personatges que no tenen tant a veure amb mi mateix.

Sobre què no escriuries mai? Per què?

Mai m’ha atret la novel·la històrica tot i que sóc historiador. Penso que és un gènere sobreexplotat actualment i en canvi trobo a faltar històries sobre el que passa actualment a la societat. Jo sempre intento parlar de temàtiques que em resultin properes en el temps i sobre les que no hagi de fer investigacions esgotadores. Penso que si els escriptors escrivim sobre l’època que ens ha tocat viure podem deixar un testimoni molt vàlid per entendre la realitat.

proper mes de març Que es

cremin els cossos. Ara, acaba de sortir del forn

La noia de les estrelles (Editorial Mediterrania Eivissa, 2010), que va guanyar el Premi Ciutat d’Eivissa 2009.

Deixaràs llegir a la teva mare el llibre que acabes de publicar? Per què?

La meva mare no és gaire amant de la lectura però alguna vegada ha llegit els meus llibres. No tinc cap problema en què ho faci, no obstant. El meu pare, en canvi, es llegeix els meus treballs fins i tot abans que es publiquin.

Què vols aconseguir amb l’edició dels teus llibres? Fama o diners?

Mentiria si et digués que no vull cap de les dues coses. Però el que sempre anhelo és que es reconegui el que faig i que les meves obres tinguin el màxim de difusió possible. Escric per pur instint però m’agrada saber que quanta més gent em llegeixi més satisfet estaré.

Ens pots dir quins són els tres escriptors que més t’agraden de la literatura catalana?

Em costa molt trobar autors catalans que em sacsegin i m’aportin punts de vista originals.

Abans llegia molt a Quim Monzó i m’interessava Pere Calders. Darrerament he connectat molt bé amb la narrativa de Marc Romera.

BENZINA_45

` Crítica literaria Ànima de gos Patrícia Font

I

també la part del cos: ulls de gos, pèl de gos, morro de gos… l’ànima d’un animal narrada en primera persona, en primera bestial, millor dit, per explicar-nos la història del seu amo: un assassí en sèrie de dones. Un gos que ensuma més coses que nosaltres, els humans, i que ens borda, millor dit, ens parla, perquè ens adonem que de la trinxada combinació de paraules “assassí en sèrie” allò terrorífic és concebre la mort en manufactura dins una cadena invisible i inalterable de producció del no res. Allò animal és haver-ho passat per alt igual que passem per alt, nosaltres, els humans, altres horrors construïts en sèrie i imperceptibles als nostres sentits. O això fem veure.

L’escriptora mallorquina Antonia Vicens situa l’acció d’Ànima de gos en una ciutat de mar amb urbanitzacions i carrers de cases en filera –baixetes, de finestres petites. L’argument parteix de la vida de Tòfol, aturat, que passa els dies sense cap altra activitat que passejar el seu gos. La narració discorre amb intel·ligència i mestratge, amb una seqüenciació d’una realitat que ni tan sols l’assassinat aconsegueix alterar. Hi ha un sentiment aclaparador d’impotència. Hi ha una consciència que el dia a dia de tots els personatges és moribund: els companys de Tòfol; els bessons; John Smith; la doctora Cortés i la seva visió del budisme; Maud.

Les dones. Hi ha un sentiment doblement aclaparador en el fet de ser sempre elles les víctimes i ells els botxins. Una fatiga intergeneracional i interclassista. I el gos. Ell és la clau perquè entenguem la tragèdia dels personatges humans. La seva realitat no l’escull ell; és Tòfol que diu “anem!” o “atura’t”. La seva vida no és la seva vida. La seva naturalesa consisteix a seguir algú. Darrere.

Tot i això té ànima.

L’autora construeix la narració amb doble ritme; sincopat, expressat en una frase curta, un sol mot, una ordre; o bé fluid, amb una prosa pausada que discorre per vivències passades, confessions dels personatges dites en veu alta i escoltades només pel gos, fórmula que esdevé una original superació del monòleg interior.

Les descripcions s’orquestren al voltant d’olors i sorolls; crostes de silenci, trons que lladren, renou de genives, baf de superioritat o l’olor de pa ranci de l’assassí ens guien al llarg de la novel·la. Lluny de recolzar l’escriptura en el seu talent literari, Vicens sap posar el fre de mà i mantenir un estil fred, quirúrgic, asèptic. És una combinació difícil i aconseguida, de força visual i imatges líriques que recorda clàssics literaris com Víctor Català però que, alhora, és esfereïdorament neutral, objectivament esgarrifosa i connecta, en aquest distanciament estilístic, amb una altra dona escriptora: Elfriede Jelinek.

La naturalesa del gos consisteix a seguir l’amo. Darrere. Però i l’ànima? Antònia Vicens atorga identitat pròpia a aquell que és nascut per seguir. I ho fa amb un final esplèndid, un final exponencial, un final de miralls en què el lector no ha d’escollir un reflex sinó que els veu tots de cop.

BENZINA_46

Antònia Vicens Antònia Vicens (Santanyí, 1941) té, entre altres reconeixements, la Creu de Sant Jordi (1999) i el premi Ramon Llull (2004) al conjunt de la seva obra literària. Va donar-se a conèixer el 1967 amb un altre guardó, el premi Sant Jordi per 39º a l’ombra. De formació autodidacta, durant més de quaranta anys de carrera literària ha publicat, entre les més destacades, les novel.les La festa de tots els morts (1974), Terra seca (1987) o Ungles perfectes (2007). Alguns dels temes vehiculars de la seva obra són la condició de la dona, el poder destructiu del turisme, la identitat pròpia o les renúncies morals dels més desfavorits.

Títol_Ànima de gos Autora_Antònia Vicens Preu_12 euros Editorial_Moll Pàgines_97

` Crítica literaria Dobles parelles Ricard Biel

C

artó pedra. Aquesta és la deshonesta proposta de Montse Banegas després d’haver-nos regalat Temps de por, un conte notable inclòs a la recent publicada antologia Veus. És una sort haver-lo llegit per saber que literàriament Banegas té una veu pròpia. Per això sabem que remuntarà el vol.

A Dobles parelles la manca d’estil és alarmant, i passa perquè no hi ha ànima. És natural que no n’hi hagi quan no hi ha res a dir i per tant tot s’ha d’impostar. Aleshores l’estil no té cabuda en l’obra, llevat naturalment que consisteixi a copiar i enganxar veus ja conegudes amb un resultat que hauria de conformar un pastitx si no fos perquè la barreja té una concreció: el text anodí. I és que ja a la primera pàgina el lector s’adona del naufragi que l’espera.

Impostació, plàstic, superficialitat disfressada de transgressió i que inevitablement té com a resultat tot el contrari, la correcció política que tan bé s’empassen els babaus nostrats. Amb molt de gust, doncs, s’empassaran aquesta novel·la, convençuts de la seva rebel·lia. En definitiva, hi ha manca de veritat literària en la proposta. L’única veritat que se’n deriva és que actualment la indústria editorial catalana està obsedida a publicar aquesta mena de llibres de pa sucat amb oli, perquè considera que generarà més vendes que la literatura. Però què ve abans, l’ou o la gallina? Si creiem en el respecte al lector, n’obtenim la resposta.

Una família de classe arreglada barcelonina, amb una mare submisa que s’allibera de cop arran de la mort del marit, i dos germans bessons amb bones feines, tot allò material al seu abast, però en canvi fastiguejats de l’existència no se sap gaire bé perquè, com no sigui que ho tenen tot i no troben estímuls, o vés a saber si perquè qualsevol ésser humà, amb independència del seu estatus social, en més o menys intensitat “oscil·la entre el tedi i l’angoixa”, com deia Schopenhauer. Més enllà d’això, no hi ha dubte que qualsevol tema és susceptible de ser convertit en bona literatura.

Però és clar, la qüestió és l’estil, la mirada de l’autor.

Hi ha humor a Dobles parelles, sí, però resulta que l’humor posa el lector de mal humor. I és que no li fa punyetera gràcia quan de seguida s’adona que li prenen el pèl, i no pas en l’humor en si mateix, sinó en la intenció de l’obra. Ens sentim enganyats pel suposat gran missatge, que no és més que un pretext per justificar i conduir-nos al mer entreteniment de les intrigues de banyes. I aquí passa amb una trama previsible i teixida amb descripcions estereotipades, i per tant no menys previsibles. Banegas ens explica una història coherent, sí, però el problema és que la necessitat de ser escrita no se la creu ni ella. Són més efectives les revistes del cor, que ens parlen de les mateixes misèries de la gent benestant i almenys tenen la delicadesa d’estalviar-se cap moral de fons.

No sabem ni ens interessa si el motor de Dobles parelles és la vanitat o la concessió editorial en ares a la comercialitat. Només lamentem que no veiem la veu de l’autora enlloc. I la volem veure.

Montse Banegas Montse Banegas (Flix, 1974), va créixer en aquest poble de la Ribera d’Ebre que avui experimenta un interessant dinamisme cultural. Ara viu a Barcelona. És llicenciada en Ciències polítiques i postgrau en Teoria política. Ha publicat Una dona incòmoda (Proa, 2008), i acaba d’aparèixer amb una narració breu a l’antologia de joves autors catalans Veus (Empúries, 2010). Dobles parelles és la seva segona novel.la.

Títol_Dobles parelles Autora_Montse Banegas Preu_18 euros Editorial_Proa Pàgines_232

BENZINA_47

Crítica de poesia Llum, encara

U

Ricard Mirabete

na lleu nostàlgia acompanya la saviesa del poeta.

Sempre. Encara. Jacint Sala construeix el poemari Llum, encara amb la doble referència explícita a l’espai i al temps.

Per un cantó, la llum com a espai extern que és captat pel sentit de la vista, amb múltiples connotacions estètiques i alhora existencials –ja sigui per l’ús que d’aquest concepte n’han fet totes les religions i també perquè és un motiu temàtic de llarga tradició poètica. Per un altre cantó, l’adverbi encara ens remet a la vivència del temps sota la forma absoluta del present. A més, aquest adverbi és un dels més complets que tenim a la nostra disposició –gairebé el podem considerar un substantiu en si mateix– ja que ens transmet, i alhora engloba, la pervivència, l’esperança, la resistència.

Aquests tres estats de vida, de consciència i d’actitud són tres dels mots que ens vénen al cap després de llegir aquest volum de poesia i de conèixer la indispensable i del tot necessària obra poètica de Jacint Sala.

La seva obra mostra les qualitats més preuades de qualsevol poeta que esmerci els seus anys i la seva capacitat de comprensió de la vida en escriure poesia permanent.

Compromís, seriositat i autoexigència. A Llum, encara Sala sap combinar la passió amb la reflexió, l’emoció amb la contenció. En paraules de Miquel-Lluís Muntané, que en firma l’excel·lent pròleg del llibre, Sala viu la poesia “com una mena de poció guaridora feta d’aprenentatge vital, sensibilitat receptiva davant els estímuls del món i profunditat de pensament”. El poeta osonenc, plenament consolidat a les lletres catalanes com un dels seus poetes més importants, ha aconseguit que aquest llibre aplegui un conjunt immillorable de vint-i-cinc poemes més un monòleg inicial escrit en prosa. Cadascun dels poemes duu el títol del primer vers, o bé de la part semàntica més connotada del primer vers.

Ens convida a situar-nos dins del poema, a entrar-hi, amb la complicitat i confiança amb la qual l’autor també ens dirigeix la paraula i el vers. El llibre és una aposta pel present, per l’espai i el temps en què vivim, pels moments viscuts amb la seva plena intensitat, i les seves tendreses sinceres. Al llarg del poemari, l’autor es dirigeix a l’altre ell, és a dir, a si mateix i alhora a tots aquells que mantinguin un diàleg –o bé un monòleg a dues veus, com a l’autor li agrada dir- amb si mateixos: Potser tot el que hi ha només és l’ara. / Aquest ara que està / fet de nosaltres dos, sota unes formes / a estones prou difícils. Podem dir-ne / punyal o vassallatge, plor o crinera. Assaja la màxima complicitat amb el lector, acondueix la mirada i el sentit del lector cap a la vivència extrema d’un capvespre, o l’amor ardent, o cap a la plenitud. Sala ens escriu sobre el desig, la tendresa, l’espant; i sobre... L’adverbi que ens fa ser protagonistes / de més silenci: encara.

BENZINA_48

Jacint Sala Jacint Sala (Manlleu, 1945) dedicà un grapat d’anys a estudis d’humanística, filosofia i teologia al Conciliar de Vic i a la universitat.

Després d’un llarg període de silenci editorial –setze anys sense llibres publicats– el 2009 va significar el seu rescat a l’escena pública.

Va guanyar dos premis de poesia importants i, a més, va publicar un altre poemari, Manicomi (Ed. Emboscall, 2009). El 2010 han estat publicats els dos llibres esmentats: Marlí (Ed. 3i4, 2010), guanyador del Premi Festa d’Elx 2009, i també el volum que comentem: Llum, encara (Premi de poesia Mn. Narcís Saguer de Vallgorguina).

Títol_Llum, encara Autor_Jacint Sala Editorial_Témenos Barcelona, 2010 Preu_12 euros Pàgines_55

Crítica de poesia Sobreàtic/Soterrani

E

Ricard Mirabete

l poeta i la musa, dues formes creadores que escriuen la seva memòria particular per mitjà dels versos soterrats i dels que rasen la superfície. La paraula és més que un gest de l’esperit; el desig s’acreix amb l’expressió lliure i lligada a la més absoluta vivència possible: el sexe compartit.

Compartir és viure, ens avança la poeta en un dels poemes culminants d’aquest orgasme líric fet paraula totalitzadora: gràcies per conduir-me a través del meu cos / i redescobrir cada racó i omplir-lo d’esgarrifances / i fer ballar la meva pelvis sinuosa / i omplir-me de tu / (...) gràcies per destapar la sensualitat de cada segon / i moure’t incansablement i salvatge / (...) gràcies per compartir el teu sexe amb mi. La vivència del sexe com a procés mental i alhora físic de desvetllament i descoberta essencial; ens acondueix a una baixada als secrets i possibilitats de l’ànima. El plaer viscut és la màxima experiència –molt més que hedonisme, molt més que una via mística, molt més que una delectança humana– i per això la jo poètic agraeix l’experiència sexual, i de coneixement, a l’altre.

Més enllà de les normes socials acceptades per la por, les convencions que soterren les emocions; ençà de les accions alliberadores d’una ment creadora. Sobreàtic està més amunt, és un estadi de consciència de plena lucidesa; hi trobarem el gaudi, hi trobarem també l’èxtasi de sentir-se ànima plena i completa. D’aquí prové el misticisme que hem enunciat anteriorment La primera lectura d’aquest llibre bimembre corre el risc de conformar-se a fer-ne una aproximació estrictament eròtica. Tanmateix, tothom que ja intueix que el sexe no és només sexe en podrà treure un fruit existencial per a si mateix i per a la seva comprensió íntima i humana. L’atracció per allò bestial, profund, secret i obscur ens configura com a éssers plenament desitjants. Volem desig; comuniquem desig; compartim desig. A Soterrani la poeta ha construït l’altra visió de les coses per confluir en el missatge global del primer volum que avança des de l’altre cantó del llibre. La unió dels dos volums és el nexe central del llibre, que manté simetria per mitjà del punt empíric de la pàgina del mig del volum. Soterrani dóna claus de comprensió i d’aprofundiment per a Sobreàtic. Hi ha referències a elements i versos de l’altre volum. És el relat de l’experiència global de tot el llibre: M’ha costat d’entendre que el teu nom és sagrat / i que encara que en tingui la boca plena, / ni les dents ni els llavis ni la llengua et diran. El teu nom, no pronunciat. Paraula. I al poema següent: I el meu nom és silenciós. A Sobreàtic llegíem que el desconegut encadena l’home i la dona als seus instints. La unió sexual és una oració, una llibertat. Podrem afirmar que nosaltres no som un destí; som un instint final, un instint sense fi. Com déus creadors de la nostra essència.

Judit Ortiz Judit Ortiz Cardona (Barcelona, 1971) és llicenciada en Psicologia. És editora i redactora-correctora en diverses publicacions. El 2004 el seu poemari Sobreàtic va ser guardonat a la XV Festa de les Lletres Catalanes del Vallès Oriental per Òmnium Cultural. Ara el recupera en aquesta segona edició que incorpora el volum inèdit Soterrani, que és el contrapunt complementari del primer. La seva poesia fa confluir l’erotisme i el misticisme; esdevé una mostra excel.lent de poesia eròtica i humana, massa humana. El seu blog és: letters, words and poetry (http://sigorgik.blogspot.com).

Títol_Sobreàtic/Soterrani Autora_Judit Ortiz Editorial_Arola Tarragona, 2010 Preu_12 euros Pàgines_131

BENZINA_49

Avancçeditorial ,

El desgavell Ferran Planes Club Editor

T

ornava a descobrir Madrid –un Madrid diferent del que tres anys abans havia conegut. De l’estació d’Atocha a la Casa de Campo hi ha un bon tros de camí.

Com que jo era jove i estava reposat, ni me’n vaig adonar.

Vaig localitzar el tinent González i els meus companys de mili en una petita esplanada de la Casa de Campo. L’entrada era per la Puerta del Ángel, tocant a la carretera d’Extremadura, passat el Manzanares, girant cap a la dreta. Val a dir, de passada, que la Puerta del Ángel era plena de tavernes. I com que jo, en aquell temps, ni fumava ni bevia, hi anava a prendre gasoses. La CocaCola encara no s’havia inventat.

M’acolliren tots com un bon company, amb efusions i abraçades, dins una tenda de campanya on es reunia una mena d’Estat Major que aleshores, per seguir la moda, anomenaven «Comité de jefes y soldados».

Tot seguit me’n feren membre. I els vaig preguntar: —Pero ¿qué hacéis aquí?

M’ho explicaren amb una certa calma.

Ells tampoc no ho sabien del tot. Però, ja que a Guadalajara no sabien què fer i estaven en vaga, el tinent González tingué la lluminosa idea d’agafar la guarnició addicta i els globus del Parque de Aerostación Militar i emportar-se’ls a Madrid. Com que no podien pas aparcar ni fer bivac a la Puerta del Sol ni a la Cibeles, cercaren un lloc més adient: la Casa de Campo. Allà, com que el rei ja feia uns quants anys que n’era fora, els van acollir benèvolament.

A partir de la primera nit, més avall, vers l’indret de la Cuesta de las Perdices, sentia com detonaven trets. Quan ja era fosc o de BENZINA_50

matinada, espetegaven més fort. Cada un d’ells era un drama que s’acabava; però també una tragèdia que començava. Hi havia moltes llars, a Madrid, que portaven dol per dins. Per fora, no en podien portar. Un vestit negre era, en aquells moments, delatador.

Durant aquells dies, l’antifeixisme es posava al mateix nivell que el feixisme, també feia crims i malvestats.

A la Casa de Campo posàvem en una casa molt gran que abans, en temps del rei, servia de residència al «majoral», a l’esclau de més categoria. ¡I qui sap si la reina Isabel II hi havia anat a cometre algun pecat venial!

Com que era una dona ardent i romàntica a la vegada, no hauria estat pas massa estrany.

La nostra missió al servei de la República era massa càndida perquè pogués ser eficaç.

Es tractava, senzillament, d’inflar cada matí, amb balons de gas que arribaven de Flix, els globus que procedien de Guadalajara.

S’enfilaven dos o tres-cents metres amunt.

Des de baix, els lligàvem amb cables metàl·lics estacats a terra. Cap al tard, quan començava a fer-se fosc, tirant les cordes i tallant el gas, els desinflàvem i els fèiem baixar. (Em feia pensar en les tardes de dijous, quan a can Jorba repartien globus als infants).

Jo no ho acabava d’entendre. Trobava aleshores més interessant el front d’Aragó, on, almenys, hi havia masculinitat i brega. Al Centre, la lluita es localitzava, de moment, als cims de la Sierra, on cada dia hi havia soroll. De fet, les unitats nacionals no van poder passar i els soldats i milicians de Madrid van imposar amb llur coratge que la capital de l’Espanya franquista havia de continuar essent Burgos. Madrid, l’havien de

mirar des de lluny. El van ocupar quan ja s’acabava la guerra.

De fet, aquells globus que inflàvem, encara que no servissin per a cap funció concreta, aixecaren la moral del poble madrileny.

La gent creia en miratges. Quan nosaltres, vestits amb una granota blava i presumint amb una ensenya on figuraven unes ales d’avió, anàvem a Madrid, pels tramvies o al carrer, amb cert orgull proclamàvem que érem els encarregats dels globus. Amb aquella cordialitat tan pròpia dels madrilenys, però també amb un cert afany de xafarderia, ens preguntaven què hi havia, quina era la missió dels globus.

La resposta depenia de l’humor o de la gent amb qui parlàvem. Feien preguntes de tots els calibres.

—Oiga, ¿es verdad que arriba hay rusos que vigilan si se acercan aviones fascistas?

O bé: —¿Eh que hay cañones que apuntan a Burgos?

Les nostres respostes eren també variades. Als uns, els dèiem que era «secreto militar». Als altres, que hi havia canons molt moderns que apuntaven als avions que es poguessin acostar. I a molts, que hi havia observadors que, amb binocles, miraven permanentment si s’acostava l’enemic. A algú, antifeixista convençut, vaig confessarli: —Mira, eso de los globos es una fanfarronada; no sirven para nada; pero la gente cree que sirven para algo. Haz, pues, circular la consigna de que estos globos constituyen la vigía permanente de la lucha contra el fascismo. Eso, no lo entenderá nadie. Y, no entendiéndolo, sé quedaran contentos.

Aparador

Per Eva Serra

1Q84 Llibres 1 i 2

El lladre de cervells

A la intempèrie

Camp d’Argelers 1939-1942

Haruki Murakami Editorial Empúries

Pere Estupinyà Editorial La Magrana

Patrícia Gabancho Editorial Mina

Felip Solé i Grégory Tuban Editorial Cossetània

Amoame és una misteriosa jove d'uns trenta anys que mata al servei d'una organització secreta i que, quan comença la novel·la, està atrapada en un embús, dins d'un taxi, camí de cometre un dels seus assassinats. Tengo, un jove escriptor que no ha publicat mai i es guanya la vida fent de professor de matemàtiques, es troba atrapat quan un editor prestigiós li demana que reescrigui l'obra d'una jove promesa. A partir d'aquí, les vides d'Amoame i Tengo aniran creuant-se sense arribar a tocar-se mai, en una novel·la al més pur estil Murakami. La novel·la versa sobre l'enfrontament de l'individu amb la societat i amb el sistema imperant i reprodueix la llum, la foscor i l’originalitat habituals de l’autor.

Arrepapa't al sofà i prepara't per emprendre un viatge inoblidable pels desafiaments més apassionants de la recerca científica actual. Ens disposem a entrar als principals laboratoris i centres d'investigació del món per conèixer de primera mà les qüestions més candents en terrenys com la neurociència i l'estimulació i el perfeccionament de les capacitats humanes, l'astronomia i la carrera espacial, la genètica i la biologia sintètica, el canvi climàtic... Aquest és un llibre per a lectors curiosos que se saben gratar on no els pica i volen saber de què estem fets, per què som com som, on vivim i com serà el món del futur. Aquí i qui sap si en d'altres planetes lluny del sistema solar.

El 1976, Patrícia Gabancho era una noia molt jove, acabada d'arribar a Catalunya des de l'Argentina. Com bona part dels joves d'aquell temps, era extremadament radical i, en el seu cas, independentista.

Durant els tres anys que s'escolen fins el referèndum de la Constitució del 1978, va militar en l'independentisme radical.

Això li va permetre viure en primer pla la transició a Catalunya, participant de tots els organismes unitaris i de l'organització d'esdeveniments històrics, com ara la manifestació de la Diada del 1977. En aquest nou llibre, Gabancho desmunta mites, explica com la Transició va ser un projecte contrari a les aspiracions de Catalunya i dóna una visió crítica i fascinant d’uns anys fundacionals.

El camp d’Argelers és, avui dia, una icona viva en la memòria col·lectiva catalana, tant per les famílies que van viure a la Catalunya franquista com per les que van estar a l’exili. «El camp era sorra, només sorra; el camp era la tramuntana terrible que et clivellava la pell; el camp eren tancats de filferro, quilòmetres de filferro, i molta gana…». El camp de concentració era palpitant, dur i inhòspit; en definitiva, viu. Els que el van viure són, en part, un producte d’ell i el llibre satisfà la necessitat de donar a conèixer-los. L’obra és la suma de dos centenars de fotografies perdudes entre mitja dotzena d’arxius i també de centenars de documents que mostren com es viva als camps de concentració.

L’arrencada del periodisme liberal

El meu don Joan Maragall

Josep Pla o la raó narrativa

El català al carrer

Jaume Guillamet Eumo Editorial

Josep Pijoan Quaderns Crema

Josep M. Castellet Editorial Destino

Josep Maria Aymà Aubeyzon Editorial UOC

Descriu la peripècia vibrant dels diaris polítics en els anys centrals del segle XIX a Catalunya. Guillamet se centra en el període 1833-1874 i analitza l’efecte de les successives legislacions d’impremta sobre el desenvolupament de la premsa, en un procés accidentat i tardà en relació als principals països europeus.

Estudia l’aparició i l’existència dels periòdics sota el règim liberal i com exerceixen una doble funció informativa i política, la formació del mercat de premsa, i la figura professional i política del periodista. L’autor explica com sorgeix un sistema de premsa propi de Catalunya en el conjunt espanyol fins a 1874, moment en què la llibertat d’impremta havia assolit la plenitud.

Pijoan va ser una de les veus més lúcides i fines d’aquell extraordinari moviment de regeneració espiritual que va viure Catalunya a començaments del segle passat. Filòleg i arquitecte, va ser també un dels col·laboradors més actius i eficaços de Prat de la Riba i un dels fundadors de l’Institut d’Estudis Catalans. Va abandonar Barcelona el 1913 en circumstàncies poc amables, i va començar un «exili voluntari» al Canadà. Les seves obres, la majoria compendis sobre art i història, són encara avui volums de referència. Pijoan rememora, en aquestes pàgines lúcides i emocionades (publicades per primer cop el 1915), l’amic mort, en un retrat d’extraordinària qualitat.

La primera edició de Josep Pla o la raó narrativa va sortir el 1978, quan Pla encara era viu. En la commemoració del trentè aniversari de la seva mort, l’editorial Destino recupera aquest clàssic de l’estudi de l’obra completa de Pla amb una nova edició de l’escrita per Josep M. Castellet i que va obtenir el Premi Josep Pla en la convocatòria del 1977. El llibre de Castellet continua sent la invitació més intel·ligent i atractiva a la lectura de Pla i, tants anys després, constitueix encara una aportació indispensable a la bibliografia planiana. A finals de 2010 Destino també va començar a recuperar tots els volums de l’obra completa de Pla, encapçalada per El quadern gris i que feia anys que alguns eren introbables.

Josep Maria Aymà estudia en aquest llibre l’ús veritable de la llengua catalana al carrer. Assegura que el català sempre es troba en desavantatge, primer pel nombre d’habitants que utilitzen el castellà pel fet de ser nouvinguts i en segon lloc per l’hàbit dels catalanoparlants de parlar en castellà als qui aparentment no parlen català. L’autor presenta un treball de camp en què per primer cop es publica de forma científica el descens del català sentit al centre de Barcelona. També proposa mesures per aconseguir que els catalanoparlants superin l’hàbit de parlar en castellà amb els qui no parlen català amb l’objectiu preeminent de fer-los-el sentir, ja que és la millor manera, o l’única, que el parlin.

BENZINA_51

BENZINA_52

` /// Opinió / Amagat al matalas

Esgarrifosa memòria de peix A

Oblidem fets i gent.

Oblidem, per exemple, escriptors que van ser molt estimats. Sembla com si, també amb el simple canvi d’una generació, se n’esborri el record.

Manuel de Pedrolo, la mateixa Montserrat Roig, fins i tot Salvador Espriu… Fa quatre dies bellugaven i deien la seva, però la mateixa societat que va contribuir a fer-los visibles, els ha llençat al pou negre de la desmemòria.

[[

,vui en dia, el temps útil de memòria social es redueix progressivament. No recordem allò de fa quinze anys. Però tampoc allò de fa quinze dies. La immediatesa mana i ens ofega.

D’exemples, en tindríem tants que no es podrien ressenyar. El cas de la política és paradigmàtic.

La immediatesa fa que es reivindiquin coses ja reivindicades i acceptades. Però la desmemòria i l’avidesa dels vots fan que, de cara a noves generacions, surti a compte desenterrar qüestions antigues i tornar-les a posar en primer pla. Ningú se’n recorda. Un exemple típic és la discussió sobre el català i la immersió lingüística. No solament és un debat que es va donar en tota la seva extensió i profunditat en el seu moment, al final dels vuitanta i principi dels noranta, sinó que es va tancar d’una manera general i satisfactòria. I qui no va estar-hi d’acord, ho va impugnar i el Tribunal Constitucional espanyol va emetre un veredicte que retallava allò aprovat pel Parlament català. Pel que es veu no va servir de res. Partit Popular i Ciutadans han tornat a la càrrega en aquesta qüestió (una qüestió tancada i més que tancada políticament i administrativament) aprofitant la desmemòria general i el canvi generacional. En qualsevol cas, una cosa és el pas del temps i una altra la desmemòria, que ve afavorida pel món actual i la seva dinàmica d’immediatesa. I no cal referir-se als grans fets, ni tan sols a la patètica pràctica política quotidiana, sinó als més normals i corrents. Oblidem fets i gent.

Oblidem, per exemple, escriptors que van ser molt estimats. Sembla com si, també amb el simple canvi d’una generació, se n’esborri el record.

Manuel de Pedrolo, la mateixa Montserrat Roig, fins i tot Salvador Espriu… Fa quatre dies bellugaven i deien la seva, però la mateixa societat que va contribuir a fer-los visibles, els ha llençat al pou negre de la desmemòria. I això, en un país com el nostre, petit i amb pocs referents, és gairebé suïcida. En la mateixa direcció però amb un matís diferent hi ha els casos d’oblit instantani que afecten la gent més comuna, persones anònimes que, per la causa que sigui, són notícia un dia i després ja no se’n sap res mai més. Molt sovint són casos dramàtics i alhora alliçonadors que desapareixen sota l’allau informatiu diari. En triarem un de petit. Fa relativament poc temps, el mes de novembre proppassat, va produir-se un

[[

Lluís-Anton Baulenas drama humà que s’ha diluït en la desmemòria sense més problema. Parlem de l’home que va suïcidar-se a l’Hospitalet davant l’amenaça d’Adigsa de fer-lo fora d’un pis que havia ocupat amb la seva família.

Es va penjar (una de les formes de matar-se més antiga i, alhora, més feréstega i agra) d’un arbre gairebé davant d’ells.

Culpable, histèric, tip de tot, va matar-se i això pràcticament no s’ha comentat i, encara menys, ha perdurat mínimament. Han vist llargs debats a la tele o enceses tertúlies a les ràdios sobre aquest suïcidi? És obvi que, entre d’altres actors del drama, a Adigsa no li interessava aquest debat, que fatalment hauria anat a parar a la ineficàcia d’un ens administratiu incapaç d’alleugerir les entregues de pisos buits a la gent a qui pertoquen. En fi, el cas és que l’esmentat debat, ni es va donar en el seu moment, ni es donarà ja mai més. En aquest sentit, el fracàs del suïcida és espectacular. Va immolar-se i no solament no li ha servit de res a la seva família, sinó que ni tan sols ens en recordem. Fins i tot en un cas desgraciat com aquest, en què s’ajunta la crònica negra i la crònica social, l’impacte de la notícia no dura gaire enllà d’unes quantes hores, d’uns quants dies.

Se’ns pot dir: Què vols, que n’estiguem parlant contínuament? No. El que vull dir és que vivim tan de pressa que, de la vida, només ens n’interessen els titulars. No donem l’abast, però ja en tenim prou.

Ràpid , ràpid… Titular: “Un aturat es penja perquè el fan fora del pis que havia ocupat”. Ai, sí, quina pena, pobret. I l’endemà ja no ens en recordem.

Encara més, tal com van les coses, haurem d’implorar que no es pensi: “que es foti, per inútil”. El valor de la mort (fins i tot de la mort propera, com és aquest cas) perd pes a una velocitat extraordinària, empès tot plegat per aquest món estrany on vivim, en què l’ahir no existeix. I així, aquest segle XXI ja és el de la memòria de peix: Més informació que mai, servida de totes les maneres possibles, però amb caducitat instantània.

Vivint així, sense memòria, tot és nou i alhora, tot s’ha de replantejar contínuament (tot és “líquid”, en diuen els entesos). L’experiència compta poc i tots plegats comencem a ser com aquells vells primers ordinadors AMSTRAD, que no tenien disc dur. No guardaven res i cada vegada que els obries era com si fos la primera. Beneït món de beneits, tots plegats.

Lluís-Anton Baulenas és escriptor

BENZINA_53

/// Opinió / Entre copes

Ribera’t Lluís Tolosa

A

rrenca aquests dos fulls, doblega’ls bé i guarda-te’ls a la butxaca. D’aquí dos mesos, quan arribi la primavera, serà la teva guia per passar un cap de setmana collonut a la Ribera del Duero.

La Ruta del Vi de Ribera del Duero està impulsada per 33 bodegues, 16 hotels, 18 restaurants, 8 botigues de vins, 6 museus del vi, el Consell Regulador de la DO Ribera del Duero i 53 ajuntaments. Impressionant. S’han constituït en un consorci i ha signat un conveni multilateral amb les diputacions de Burgos, Valladolid, Soria i Segovia, amb la Junta de Castilla y León, i amb el Ministerio de Indústria, Turismo y Comercio. El resultat: 4,5 milions d’euros per a la promoció de l’enoturisme en els propers tres anys. Cordeu-vos el cinturó, perquè iniciem el viatge: PRIMER DIA 10:30h. Oficina de Turisme d’Aranda de Duero És fàcil de trobar, està a la plaça major. D’allà sortireu ben equipats. Una “Guia Enoturística” amb un mapa complet i totes les dades de contacte per consultar horaris i fer reserves, una “Guia Gastronòmica” i les entrades per al CIAVIN, el Centre d’Interpretació de l’Arquitectura del Vi. Ja ho tenim tot.

11:00h. Visita al CIAVIN El Centre d’Interpretació de l’Arquitectura del Vi és un espai pensat per explicar les bodegues subterrànies que es van construir entre els segles XII i XVIII en el subsòl del casc urbà d’Aranda del Duero. S’hi expliquen els sistemes constructius, però sobretot s’evidencia la gran quantitat de vi que s’elaborava i s’emmagatzemava en aquesta població ja a l’Edat Mitjana, i la transcendència social i econòmica del vi a la Ribera del Duero. La Maricarmen us farà una visita impecable.

11:30h. Visita a la Bodega de las Ánimas L’entrada al CIAVIN inclou la visita a un parell d’aquestes bodegues subterrànies, i aquí és on flipareu.

Normalment visitareu La Navarra, que conserva molt bé la seva estructura original, i la Bodega de las Ánimas, més museística, que mostra els antics oficis vinculats a aquestes bodegues subterrànies, des del picapedrer fins al cisteller i el boter. Penseu que la vila va arribar a tenir més de 300 bodegues subterrànies, es deia que es podia travessar tota la ciutat per sota. Avui, moltes estan enfonsades, però hi ha censades 127 bodegues subterrànies, amb un recorregut total de 7 quilòmetres sota la ciutat. El que veureu és un patrimoni històric i cultural impressionant. I sobretot una arquitectura del vi única al món.

BENZINA_54

13:00h. Visita a PradoRey Bodegas Real Sitio de Ventosilla, més coneguts per la marca dels seus vins, PradoRey, es troba a 20 minuts d’Aranda de Duero. És la superfície de vinya més gran de Ribera del Duero i la finca més gran del nord d’Espanya. Són 3.000 hectàrees repartides al llarg de set quilòmetres del riu Duero, amb 520 hectàrees de vinya que s’estenen durant quatre quilòmetres de carretera. Isabel la Catòlica va incorporar aquests terrenys a la Corona de Castella, i si voleu podeu dormir a la Posada Real de Ventosilla, on Felip III convidava a Lope de Vega, Rubens i Pío Baroja. La finca és un model de sostenibiltat, totalment autosuficient, amb una granja de vaques per elaborar llet i formatges, i grans ramats de corders per a subministrar el millor lechal als mesones d’Aranda de Duero. La finca inclou grans cultius de cereals per al menjar dels animals i drets reals sobre l’aigua del Duero per proveir la seva pròpia central elèctrica i el reg de tota la finca. Tot això ho veureu en un tour en jeep d’un parell d’hores que us farà la Tamara. Mengeu qualsevol cosa, no us atureu, ja soparem bé.

16:30h. Visita al Castell de Peñafiel Mitja horeta de cotxe i passem de la província de Burgos a Valladolid. Quan arribem a Peñafiel ens trobem amb la impressionant silueta del castell, que s’alça majestuós sobre la població. Els orígens del castell de Peñafiel són del segle IX, però la seva estructura actual és dels segles XIV i XV. La seva localització estratègica proporciona vistes magnífiques, claus per la defensa de la vall del Duero durant la Reconquesta. Monument Històric Nacional des de l’any 1917, avui és la seu del Museu Provincial del Vi. Dedicar un edifici d’aquesta magnitud a fer un museu del vi demostra què és cultura del vi a la Ribera del Duero.

17:30h. Visita a Bodegas Protos Just al peu del castell de Peñafiel trobareu Bodegas Protos.

Primer visitareu l’antiga bodega, que s’enfonsa en amples passadissos muntanya endins. I després veureu la nova bodega, dissenyada per Richard Rogers, l’arquitecte de la T4 de l’aeroport de Madrid, amb moltes similituds constructives. La visita és una mica turística, però s’ha de visitar per conèixer la nova arquitectura del vi. Abans de marxar de Peñafiel, passeu per la plaça del Coso.

19:00h Allotjament a Bodegas Arzuaga Navarro A 15 minuts de Peñafiel trobareu Bodegas Arzuaga Navarro.

Per allotjar-nos podeu triar entre les habitacions clàssiques castellanes i les habitacions modernes, amb alguna suite de 200 metres quadrats. El tema es arribar, deixar les coses a l’habitació i baixar al seu Wine Spa a fer algun tractament de vinoteràpia per reposar-nos del dia. Després, un sopar típic castellà al restaurant i a descansar, que demà hem de veure moltes coses.

SEGON DIA 10:00h. Visita a la Finca La Planta Bodegas Arzuaga Navarro té una de les finques més espectaculars de la Ribera del Duero. Són 150 hectàrees de vinya en una finca de 1.500 hectàrees, on la major part de les terres són una reserva de caça major. Flipareu quan baixeu del cotxe enmig de la finca i tingueu al voltant un centenar de cérvols o una cinquantena de porcs senglars a tocar de mà.

Parleu amb el Jesús, té alguns dels millor paquets d’enoturisme de la Ribera del Duero, per exemple visites guiades a l’abadia cistercenc de Santa Maria de Valbuena, casa mare dels monjos benedictins que van introduir l’elaboració dels vins negres en aquesta zona, procedents de la Borgonya francesa. De fet, si només llegint el ritme de visites que us proposo ja us maregeu, quedeu-vos en aquesta bodega els dos dies i us ho organitzaran tot.

13:00h. Productes típícs a El Ventorro Torneu cap a Aranda de Duero, són només 45 minuts de cotxe per bona carretera, i una mica abans d’entrar a Aranda trobareu El Ventorro. És un mesón enorme en plena carretera, aneu directes a la botiga de productes típics i de gourmet i porteu-vos una morcilla de Burgos, un formatge de torta del casar i tot allò que us recomani la Teresa.

14:00h. Lechazo al Lagar de Isilla Al carrer principal d’Aranda, per on ja vau caminar ahir, trobareu el Lagar de Isilla, on podeu menjar el típic lechazo al horno. Abans de seure a taula, baixeu a veure la seva bodega subterrània, té una estructura circular molt funcional i és de les poques que encara conserva els dipòsits d’elaboració de vi. És un exemple de com sota cada casa hi ha

una bodega subterrània, hi baixen a veure-la 33.000 persones cada any. Saludeu al Juan i atreviu-vos amb les postres, estan innovant molt, excel·lents els pebrots del piquillo dolços farcits de formatge.

17:00h. Visita a Bodegas Portia Us la deixo pel final perquè és la joia de la corona, a només 15 minuts d’Aranda de Duero. S’acaba d’inaugurar i pertany al Grup Faustino, originari de Rioja, i és obra de l’arquitecte Norman Foster, més conegut per la Torre Agbar de Barcelona. La bodega és impressionant, per l’envergadura de l’edifici, per la seva funcionalitat i sobretot pel disseny d’interiorisme. Possiblement té el boteller més bonic que he vist. Pregunteu per la Loreto, us farà una bona visita, i doneu-li records. Després seieu-vos al Wine Bar a contemplar la posta de sol sobre les vinyes de la Ribera del Duero, i demaneu al meu amic Alfonso que us prepari uns formatges i uns talls de pernil.

21:00h. Sopar a Casa Florencio De nou al centre d’Aranda, just al costat del Lagar de Isilla, ara soparem a Casa Florencio. També fan un excel·lent lechazo, però són molt bones les seves chuletillas, arriben a taula amb la graella i les brases i es mantenen tendres i calentes. Una bona amanida i ja està. La carta de vins és excepcional, deixeu-vos aconsellar. Doneu records al Rafa.

Amics, no sé si morireu en l’intent, però jo m’ho vaig passar de puta mare. Si us ho voleu preparar per endavant, consulteu, i si podeu aconseguiu l’excel·lent Guia d’Enoturismo en la Ribera del Duero, publicada per Duco.

Sobretot, feu reserva de les visites uns dies abans. Bon viatge.

Art i territori.

El Priorat prioritzat Per Ester Xargay

A

SSOCIACIÓ COMISSARIAT. EL SEGELL D’UNES FORCES VIVES

Vet aquí els fruits que donen molts anys d’empenta ideològica, de lluita i perseverança en l’afany de crear, divulgar i fins i tot de produir propostes artístiques d’alt voltatge, estètiques experimentals, actituds radicals de la contracultura més rabiüda i marginal, així com projectes compromesos amb el territori.

Aquesta és la tasca que, des dels anys vuitanta, va fent una parella d’artistes reusencs per les terres del Baix Camp, per BENZINA_56

tota la geografia tarragonina, pel Delta de l’Ebre i, aquests darrers anys, pel Priorat.

Es tracta de Francesc Vidal i Montserrat Cortadellas, factòtums de l’Associació Comissariat, una entitat amb la qual han tirat endavant un ventall de reeixides singladures editorials i artístiques diverses –que Vidal ha sempre personalitzat amb la petja inconfusible dels seus originals dissenys–, entre les quals destaquen les ja mítiques revistes Fenici i Esquerp, i les excèntriques iniciatives d’art postal, com SIEP (Sàpigues i Entenguis Produccions), o bé les provocadores sèries de targes postals Fills Putatius De Miró I Fills Putejats De Gaudí (que en el seu moment van fer tremolar molts capitosts de

les arts i de les lletres); i cal destacar també les interessants graelles de programacions artístiques i musicals de Talp Club i de Grau Zero. I val a dir que moltes d’aquestes aventures han esdevingut autèntics referents culturals, plataformes per a l’art i també per a la música més experimental i alternativa, que Vidal i Cortadellas sempre han impulsat amb una entossudida voluntat “ultralocalista” –bo i seguint el concepte dalinià que parteix del paisatge local i la seva gent per obrir-se a una dimensió universal–, un plantejament empeltat de l’esplendor creativa del Grup Modernista de Reus i de la dimensió internacional del llegat de la ruta mítica i popular de “Reus, París i Londres”.

PRIORAT CENTRE D’ART. L’ENCERT D’UNA PROGRAMACIÓ NÒMADA L’any 2006 l’Associació Comissariat crea el projecte Priorat Centre d’Art (PCd’A) amb el ferm propòsit d’activar les neurones de tothom que s’hi acosti, bo i fomentant tota mena d’esdeveniments artístics innovadors i implicats en el context geogràfic i cultural d’aquesta comarca vinatera que gaudeix d’un bell entorn natural. Aquest centre, en un primer moment, havia de tenir la seu en un gran edifici modernista –l’antiga casa senyorial de les mines de galena Bellmunt del Priorat, la rehabilitació del qual va derivar més cap a la idea de fer-ne un hotel de luxe, que no pas cap al Centre en qüestió. Tanmateix, el fet de patir aquest desencís va determinar que s’iniciés un PCd’A nòmada, sense seu fixa, amb una programació itinerant per molts indrets de la comarca, i talment que és com el centre s’ha acostat a la gent.

Així PCd’A ha realitzat un reguitzell d’actes, exposicions i concerts, en uns 25 espais públics i privats, com ara el Museu de les Mines de Bellmunt del Priorat; el Casal de Marçà, els Antics Trulls del Celler el Masroig, o Ca la Càndia i els Antics Rentadors de Masroig, entre altres indrets singulars i emblemàtics d’aquest territori, on la tradició vinícola ha afaiçonat el paisatge, l’arquitectura i els costums.

I en aquesta línia, de compromís cultural amb el territori, PCd’A acull propostes com ara Esculpir ceps alhora que forma part de les diverses edicions de Idensitat, un projecte d’art que fa una recerca de les maneres d’incidir en l’àmbit de l’espai públic mitjançant propostes creatives en relació amb el territori i arran de la dimensió física i social d’aquest.

Daltra banda PCd’A ha creat l’Oratori d’Experimentació Sonora, Protosò –un programa dedicat a la recerca en la creació sonora i visual–, allotjat als Antics Trulls del Celler el Masroig, un espai subterrani molt especial, que el Centre ha dotat d’un bon desplegament d’altaveus i acondicionaments acústics. Aquests dies, l’equip resident a l’Oratori Protosò ha realitzat la instal·lació sonora Els moixons canten la mateixa tonada en situació de risc? (gravacions de cants d’ocells, en recordança dels canaris que eren baixats a les mines i a les caves per detectarhi el nivell tòxic dels gasos). La instal·lació

constava d’una connexió telemàtica que permetia als artistes comunicar-se i combinar el so, en directe, amb els músics d’un taller de Can Xalant Centre de Creació i Pensament Contemporani de Mataró, el qual oferia també aquest concert –a dues bandes– (amb sons d’ocells creats informàticament).

D’aquesta manera se sumaven dos actes en l’espai-temps, en dos centres alhora, en dues comarques i per a dos públics.

DO La Más Bella és una realització que encara batega, en la qual encara pot participar tothom qui s’engresqui a passejar pel Priorat. Es tracta d’una iniciativa, produïda per PCd’A, de la revista madrilenya La Más Bella, una aventura editorial creativa que destaca per la qualitat artística de les seves propostes de reflexió, acció i experimentació tocant a l’edició d’art contemporani. S’hi han confeccionat un conjunt de tres bosses de paper, tres models diferents que ens interroguen sobre el nostre grau de pertinença a la comarca. Una nota escrita sobre la bossa i un full d’instruccions a l’interior d’aquesta, conviden a un joc plantejat per La Más Bella, el qual reconvertirà la bossa en un sobre on cal introduir qualsevol cosa que es faci o que es reculli, en qualsevol format, i que, segons el parer de cadascú, es relacioni amb el Priorat. La bossa, amb la mostra, cal enviar-la anònimament a l’adreça de correus facilitada, sense cap despesa de franqueig. Amb les mostres rebudes es realitzarà una edició. D’aquestes bosses de paper, se n’han distribuït 3.000. I es poden trobar en comerços i establiments diversos del Priorat.

El mes de febrer, PCd’A, als Antics Trulls del Celler El Masroig, exhibirà la instal·lació Cities of the red night de l’artista Marcel Pey, una obra produïda pel centre i concebuda especialment per al lloc on s’exposa i en el qual l’estètica urbana i burroughsiana de Pey transgredeix el context rural bo i creant una forta tensió descontextualitzant.

Amb un conjunt de neons de colors, Marcel Pey desplega lumínicament la foscor pròpia del llenguatge que el caracteritza, i ens aboca a les ciutats de neó, a les armes, les ombres i els búnkers de l’underground.

Per a més informació de les activitats i exposicions: www.prioratcentredart.cat www.comissariat.cat www.idensitat.net BENZINA_57

Tranquil, pernil

BENZINA_58

Per Aleix Sal贸