Benzina 51

3€

Espai

10

BENZINA David Centol i Lozano Editor centol@comunicacio21.com

D

Cesk Freixas

36 22 Ever Blanchet

Daniel Ferrer

Ricard Biel,5 Xavier Marcé,7 Daniel Condeminas,9 Albert Lladó,19 José Antonio Pilar,21

Daniela Feixas,28 Pablo Ley,29 Claudio Tolcachir,30 Vicenç Llorca,35 Lluís Cabrera,39 Crítiques de música,40 El Far del Rock: Maria Coma,41 Lolita Bosch,43 Carles Porta,44 Aparador Llibres,46 Crítica literària,47 Crítiques de poesia,48 Avanç editorial: 1001 Curiositats de Barcelona,50 Crema Catalana: Quimantú Segura,51 Lluís-Anton Baulenas,53 Lluís Tolosa,55 L’art batega a Granollers,56 Vinyeta,58 Editor: David Centol i Lozano

93 519 43 93

Director editorial: Oriol Osan subscripcions@comunicacio21.com Columnistes: Lluís-Anton Baulenas, Ricard Biel, Lolita Bosch, Lluís

marqueting@comunicacio21.com

Cabrera, Daniel Condeminas, Pablo Ley, Albert Lladó, Vicenç Llorca, Xavier Marcé, José Antonio Pilar i Lluís Tolosa Col·laboradors: David Caño, Ricard Mirabete, Narcís Presas, Eva Serra, Ester Xargay i Tort Yscla

Amb la col.laboració de:

Fotografia: David Campos i Eduardo Benito Vinyeta: Aleix Saló Portada: fotografia de Juan Miguel Morales

www.revistabenzina.cat Nº 51

Disseny gràfic: Marga Moreno Màrqueting: Eva Serra

DIPÒSIT LEGAL B-5052-2006 ISSN1885-8589

e la cançó protesta a la cançó proposta. Ens ho repeteix l'incansable Cesk Freixas, el jove cantautor que més ha reivindicat la recuperació de la Nova Cançó i que ara, amb 700 concerts a l'espatlla, prepara nou treball. L'amic Freixas ens regala, en exclusiva pels lectors de BENZINA, una cançó inèdita: es tracta d'un tema que l'autor de Sant Pere de Riudebitlles va escriure pels fills que encara no ha tingut.

La BENZINA post 50 porta nombroses novetats. És un plaer poder recuperar la firma de l'escriptora Lolita Bosch. Una advertència a tots els qui llegeixin La Lolita va morir per salvar una vaca: la frase no s'escriurà finalment al damunt de la seva tomba, com suggeria la mare, però potser sí que constarà a la de molts que perden per voluntat pròpia el dret social a maltractar cruelment tots els animals "que no són jo". Qui vulgui saber de què va tot això, directes a la pàgina 43. Abans, però, han de saber que disposem de la ploma del dramaturg Pablo Ley, tot un luxe per una revista que aixeca el vol després de dos anys a les fosques.

Més novetats? Recuperem la secció de còmic, amb un Àleix Saló genial i incisiu que tancarà la revista, amb permís d'en Baulenas, que corona la secció literària. Ens acomiadem de l'excel·lent crítica d’art Neus Miró, que ens ha acompanyat fidelment durant 50 números. L'Ester Xargay la substitueix buscant aquesta transversalitat cultural: o és que l'art no és també poesia?

Un últim apunt: admetre al número 50 que BENZINA va néixer per amor ha disparat els mails a l'Editor.

La sorpresa m'arriba d'un altre enamorat de Morrissey que em pregunta el nom de l'afortunat que va inspirar la publicació. Sap perfectament que la discreció m'impedeix desvetllar-ho però em proposa irònicament que no em torni a enamorar, no sigui que em vingui de gust inspirar una nova publicació amb tot el que s'ha patit amb aquesta. Em temo que la seva observació arriba massa tard.

BENZINA_3

BENZINA_4

/// Opinió / Barra lliure

El lliure desgraciat J

Les males llengües, però, diuen que si Jo Jo no demana mai res a ningú, en realitat és per no haver de fer mai res per a ningú. Res. Ni el més mínim sacrifici.

[[

o Jo és totalment lliure perquè és radicalment gelós de la seva llibertat. Té per premissa sagrada no passar per cap adreçador que no li mani la voluntat. Per això és extremament calculador, conscient que el càlcul és l’eina que el condueix pel camí recte de l’alliberament. Li sap greu haver de recórrer al càlcul fred, deshumanitzat, però no perd de vista que tota empresa valuosa té les seves servituds. Jo Jo es capté de manera elegant, discreta i sibil·lina, i es comprèn: sense semblar tot un cavaller no es podria permetre anar totalment a la seva. I és que, per no renunciar al seu principi de llibertat total no pot aparentar ser l’egoisme personificat.

Tanmateix, malgrat el seu esforç de formes, no pot evitar la incomprensió dels qui creuen veure-li el llautó i el titllen –sempre a l’esquena– de miserable pel seu suposat egoisme integral.

Per no oblidar el seu objectiu, el moralista Jo Jo escriu meticulosament un dietari on reflexiona sobre l’ètica, la dignitat i la llibertat. És sens dubte brillant, teoritzant, i té una màxima fonamental profundament assumida, com un dogma religiós: no demanar mai res a ningú per no comprometre la seva llibertat devent res a ningú. Així, ni retreu ni li poden retreure res. No és això ser lliure? Les males llengües, però, diuen que si Jo Jo no demana mai res a ningú, en realitat és per no haver de fer mai res per a ningú. Res. Ni el més mínim sacrifici. Sigui com sigui, el fet és que tot allò que Jo Jo pugui fer per als altres és fruit del càlcul més escrupolós d’home-calculadora que el caracteritza, inclosos els gestos obligats de cortesia. Conscient que la seva llibertat penja sempre d’un fil amb tot de llops amatents a violar-la, la relació de Jo Jo amb els altres és purament transaccional –“nòrdica”, perquè si més no, nòrdic és com ell mateix defineix el seu caràcter–, i per això les males llengües la qualifiquen d’interessada. Però com pot ser interessat algú que no demana mai res, oi?

A Jo Jo aquest matí li ha trucat un amic a l’atur que temps enrere li va procurar un parell de feinetes per ajudar-lo a tirar endavant. Ara l’amic li ha demanat un cop de mà i, clar i ras, Jo Jo li ha contestat que no el pensa ajudar perquè li suposaria un sacrifici. Un deu en assertivitat, doncs, i admirable –les males llengües en dirien mesquí– el mecanisme automàtic d’eliminació dels fets de la memòria. I és que Jo Jo no es pot permetre reconèixer que deu res a ningú, perquè abans d’haver de fer res ni per a un amic es clavaria un tret. I quan ha penjat l’auricular, ha pensat “aquest s’ha emprenyat perquè no faré el que ell volia que fes. Que previsibles, els humans...”. Ha fet un somriure murri i ha anat cap al quadre emmarcat de la paret del menjador, on entre

[[

Ricard Biel tot de ratlles esbiaixades de mil colors hi ha una sentència que resa: “Llibertat, el bé suprem”. Jo Jo hi ha atansat els llavis, ha fet un petó intens sobre la sentència amb els ulls tancats i ha dit en veu alta: “sóc lliure de decidir, no?” Tot seguit, s’ha assegut a l’escriptori i s’ha posat a escriure brillantment sobre la llibertat de l’home. Ah, riu-te’n d’Els camins de la llibertat de Sartre. Entre les coses que ha escrit, anoto: “la majoria d’homes són egoistes. S’indignen quan els altres els contesten que no faran allò que els han demanat que facin per a ells”. L’argument li sembla impecable, no dubta de la seva evidència, i per celebrar la troballa s’aixeca i se’n va a la nevera a agafar una cervesa negra d’alta graduació.

Quan l’acaba, se sent animat i torna a l’escriptori per continuar el que ahir va deixar a mitges. Ara escriu esquemàticament, abans de desenvolupar les tesis que esbossa: “L’orgull no serveix de res. Les obsessions són perilloses. Tots som excel·lents jutges de nosaltres mateixos. Quan se sent al·ludida, la gent llegeix amb prevencions i reacciona pixant fora de test”. Interessants reflexions, ja ho crec. I quan una hora i mitja després acaba d’escriure, diu en veu alta: “Que s’ha cregut, aquell espavilat! Una merda, faré el que ell vol!

Ha!” Naturalment, Jo Jo està més sol que la una i no té amics perquè no en vol tenir. Passa que això dels amics no ho sap.

De fet, encara que ho sabés no faria res per canviar les coses, atès que la seva tossuda lleialtat als principis llibertaris l’impedirien violar-los. A Jo Jo li agrada el concepte d’amistat, sobre el qual tampoc no dubta a teoritzar, i quan es refereix als molts coneguts que té a causa de la seva feina de representant freelance, parla d’amics sense dubtar que ho fa amb propietat. Malgrat tot, no és perfecte.

Com que la llibertat té un preu molt alt, Jo Jo viu en l’austeritat. Encomiable. Per això, quan l’acusen d’egoista es defensa ofès dient que si de veritat ho fos no dedicaria bona part de la seva vida a fer altruistes aportacions a l’oprimit tercer món. Qui creu conèixer-lo, però, li rebat que, tractant-se d’ell, si ho fa és només perquè va curt d’armilla i se sent personalment afectat per la causa. Aleshores, el digne Jo Jo li salta a la jugular acusant-lo de fer judicis d’intencions i d’acusar-lo del seu propi defecte.

Com que la vida sovint és injusta, Jo Jo no rep mai res de ningú que el conegui de veritat. Amb tot, ho comprèn i no se’n queixa. Només respon quan se sent agredit. “Cap agressió sense resposta” és un dels seus lemes de capçalera.

Demà al vespre escriurà l’epitafi que voldrà a la seva làpida. Dirà: “Aquí reposa Jo Jo, un home lliure. Un home sol”. No sabrà que un any després d’enterrat, amb la làpida coberta de pols, un cretí hi escriurà amb el dit: “aquí reposa un miserable egoista”. Aleshores Jo Jo ja no hi serà per somriure i pensar: “sí, he estat totalment lliure. Diana!”

Ricard Biel és escriptor

BENZINA_5

BENZINA_6

` /// Opinió / Imaginarium cultural

Wikileaks de la cultura

Hem d'amagar les opinions o hem d'aprendre a conviure amb elles? I, malgrat les abismals diferències de grau i d'intensitat política i social, en el món de la cultura aquesta pregunta és extremament pertinent.

[[

?

Què passaria si, de sobte, sortissin publicades les converses que es tenen al Departament de Cultura, a l’ICUB, a l’Associació d’Actors o a Proa (empresaris de l’audiovisual)?, només per citar alguns espais on l’anàlisi fred de les polítiques culturals i les opinions subjectives sobre persones, institucions o empreses es barregen constantment.

Certament, el sector cultural no envia per escrit documentació formal o informal per tal de mesurar les característiques personals dels seus agents o per prendre decisions en funció de circumstàncies conjunturals. Però a poc que li donéssim valor a la lletra no escrita, a la conversa perifèrica però no necessàriament menys influent, ens trobaríem en una situació bastant similar.

Que els americans ens jutgen des de la centralitat de l’imperi i amb la impunitat de qui se sent responsable de mantenir segures les seves aparents fronteres és cosa sabuda. Que per fer-ho val tota mena d’aliança i que la diplomàcia és una convenció de formalitats radicalment allunyades del pragmatisme polític, també. L’única cosa que em sorprèn dels documents publicats per Wikileaks és justament que siguin documents. El que diu no és excessivament novedós.

Però, de tot plegat sorgeix una qüestió inquietant.

Hem d’amagar les opinions o hem d’aprendre a conviure amb elles? I, malgrat les abismals diferències de grau i d’intensitat política i social, en el món de la cultura aquesta pregunta és extremament pertinent.

La cultura reivindica constantment un paper de centralitat a la política. Parlo de la cultura entesa en majestàtica, és a dir, com a espai de debat i articulació de les idees que configuren el model de tota societat.

En la dimensió, igualment majestàtica, on es planteja aquesta qüestió sempre es clarifica que la manera d’evidenciar aquesta centralitat és aconseguir una major autonomia respecte de la classe política.

En resum, major centralitat política i major autonomia respecte de la política, amb benentès que la paraula política adquireix en cada cas una ressonància diferent: primer, la política com a espai fundacional i, segon, com a exercici del poder.

Cal dir, en primer lloc, que aquest exercici li convindria a la mateixa política, excessivament segrestada de l’àgora social i confinada a una dialèctica entre partits que sovinteja l’espectacle (no sempre de bona qualitat). Però apuntat això, el que ens hem de preguntar és ¿quines serien les característiques que hauria de

[[

Xavier Marcé tenir l’espai de la cultura i els seus agents, per aconseguir aquest estatus autònom i prestigiat? Probablement, com diria Foucault, esdevenir un vector homologat de guia social en la mesura que els seus predicamenst estètics són admirats i els seus postulats ètics indiscutibles.

La qüestió és saber si avui dia l’espai de la cultura ens ofereix això. Que la política és un batibull amb escassa credibilitat ho sabem. De la cultura no podem dir, amb certesa, tot el contrari.

El cert és que la cultura s’ha convertit en un espai de negoci amb tres enormes llacunes. Primera: una autèntica guerra per accedir a les ajudes públiques. I aquí, cal dir-ho, s’hi val quasi bé tot per aconseguirles. Segona: una gran confusió entre l’intel·lectual i el predicador, entre el pensador i l’opinador, entre l’artista i l’estrella mediàtica. Cert que el trànsit digital hi contribueix però tampoc ens esmercem a tapar la boca de l’il·luminat o del fantasma televisiu. Tercer: un escassíssim relleu cultural que condemna als artistes més atrevits, als pensadors més reeixits o als intel·lectuals fora-acadèmia a un permanent i estable off-sistema. Està bé, molt bé fins i tot, tenir un viver de talent actiu i potent; el que resulta inusual és l’extrema dificultat existent per construir els imprescindibles ponts que el comuniquen amb la cultura mainstream.

Vist a l’inrevés: poca autonomia econòmica, escassa rellevància intel·lectual i minsa generositat generacional. Magre equipatge per negociar amb la política les qüestions d’statu quo que ens afecten. Per això, l’enveja, l’opinió poc documentada, el prejudici o el judici intencionat troben un excel·lent espai on parasitar-se amb la certesa que no hi ha a la vista cap wikileak que ho denunciï.

Tot i així, no és una situació massa diferent de la que afecta al conjunt de països occidentals. Vivim un canvi de paradigma que cimentarà de nou les nostres societats amb paràmetres diferents i sorgiran espais de renovació i referència que encara resulten poc creïbles i limitadament efectius. Com sempre, la qüestió remet a llegir la jugada anticipadament i a teixir adequadament els vímets que fan el cistell.

Mentre seguim reclamant el nostre lloc a l’olimp social, els que vivim en el món de la cultura faríem bé destriant el gra de la palla. Els americans ens porten avantatge perquè han après a diferenciar socialment i semànticament l’art de l’entreteniment.

Xavier Marcé és economista cultural

BENZINA_7

BENZINA_8

/// Opinió / Diafragma obert

De la Vega, tot un (mal) exemple

L

Daniel Condeminas és degà del CPAC (Col·legi Audiovisual)

En el món de la comunicació audiovisual, l'aplicació sistemàtica del principi de la debilitat amb els forts i el menysteniment amb els dèbils ha estat una constant d'aquells que deien defensar els interessos públics.

[[

a tràgica mort del càmera José Couso, i de dos professionals de la comunicació més el 8 d’abril de 2003 a l’Iraq, ha vist enllaçar-se-li una llarga i esgotadora successió de decebedors capítols amb les actuacions dels àmbits judicials i polítics espanyols. Decepcions que, amb les revelacions de Wikileaks –desmentides amb força desgana– han tornat a la primera palestra pública; mostrant el rostre fosc de les “raons d’estat”. Gairebé vuit anys després de la canonada a l’hotel, tot continua quasi igual...

I una de les persones esmentades al famós cable diplomàtic és l’exvicepresidenta Fernández de la Vega. Si en aquest cas, és escrupolosament necessari aplicar totes les reserves deontològiques sobre la veracitat d’aquest afer, n’hi ha d’altres que no deixen cap ombra de dubte sobre la contradicció entre determinats discursos governamentals i la seva praxi. En el món de la comunicació audiovisual, l’aplicació sistemàtica del principi de la debilitat amb els forts, i el menyspreu amb el dèbils ha estat una constant d’aquells que deien defensar els interessos públics.

I l’any que ens ha deixat fa poc ens dóna dues mostres d’actuacions ben llunyanes respecte a principis tan bàsics, com el de la protecció i foment del pluralisme cultural i lingüístic de l’Estat. Principi que hauria d’anar al capdavant de qualsevol regulació de l’oferta televisiva, sense oblidar mai el negoci que representa. La tristament coneguda Llei General de l’Audiovisual, de la qual ara només en parlen bé un parell dels seus protagonistes, evidencià cruament com una de les parts interessades –els mitjans públics– ni tan sols van tenir l’oportunitat de reunir-se a la Moncloa.

Ja a la tardor, se li ha sumat l’intent de bloqueig a la tramitació de la ILP Televisió sense fronteres, iniciativa de la societat civil que pretén –simplement– que l’Estat espanyol reguli per llei allò a què s’ha compromès en tractats internacionals. Sota l’argument de no entrar en repartiments de l’espectre radioelèctric que es pretenen destinar a tapar algun forat financer, es vol mantenir la negativa a atorgar a les expressions televisives en català una eina de mínims per arribar per les ones a tots aquells territoris on si dius “bon dia”, sona com ha de sonar; normal.

Resten obertes esperances i compromisos perquè algunes d’aquestes greus qüestions no es quedin aquí, que aquest no sigui el seu darrer frame. Tan cert és això com que seria injust que ella restés com a darrera responsable.

Com en el malaurat cas del càmera gallec, ningú no ha actuat en solitari, i sempre hi ha una indicació que ve de dalt de tot... això sí, amb “mucho talante”.

[[

Daniel Condeminas

BENZINA_9

El cantautor del Penedès, al carrer de la Lluna, a Ciutat Vella

Cesk Freixas: La tendra coherència de la revolta Per David Caño Fotografia de Juan Miguel Morales

É

s dijous, la porta s’obre, i entra en Cesk armat amb una guitarra i un manat de nervis guardats a la butxaca. Arriba sol. Es presenta.

Demana una aigua. Les cadires encara no són a lloc. La sala del bar va condicionant-se. El sopar ha acabat fa poc. Conversa animada. De seguida endevinem, sorpresos, que la sala del bar es farà petita. Santa ignorància. Quan sonen els primers acords, el ventet –portes obertes de bat a bat– ve a visitar-nos. La gent continua acumulant-se a peu de carrer. Canta la matinada.

Així va ser com vaig conèixer en Cesk Freixas. Giravoltava l’any 2004 i segons m’ha confirmat el mateix cantautor aquest fou un dels primers concerts que va fer. El bar no era ben bé un bar, sinó que era l’Ateneu Popular La Barraqueta del barri de Gràcia i el concert s’emmarcava dins els dijous gastronòmics i de formació-reflexió que s’hi programaven. És a dir, a partir de xerrades, presentacions de llibres o concerts de petit format es preparava un sopar amistós en un espai de trobada obert al barri. Del Cesk Freixas interessava aquest projecte que tot just començava a idear: la recuperació de la Cançó d’Autor Compromesa. Passats set anys, i amb el terme Cançó Proposta socialitzat, és habitual sentir cantants que s’autodefineixin com a cantautores i/o cantautors: Pau Alabajos, Josep Romeu, Jordi Montañez, Verdcel, i fins i tot, i salvant les distàncies, Ivette Nadal, Roger Mas, Bikimel, Eduard Canimas, Sanjosex... Però

BENZINA_11

Dins els sectors més polititzats triomfaven les propostes musicals contundents, ja sigui pel que fa al contingut com la forma, i la proposta del Cesk es rebia com una versió descafeïnada i tova dels projectes ja existents. Una mena de rock català alentit i ideologitzat. “En alguns escenaris fins i tot algú em cridava marica...” explica el cantautor.

BENZINA_12

en aquells temps en Cesk semblava una illa de fang enmig del desert, sempre amb el permís del primerenc Feliu Ventura, és clar.

Explico tot això –no perquè vulgui sumarme a l’estès esport del “nosaltres ja ho dèiem”, o del “jo el vaig veure quan encara no el coneixia gairebé ningú”– sinó perquè em sembla interessant retrocedir a l’origen del projecte i destacar la incomprensió i la solitud que, en alguns moments, pot haver sentit en Cesk Freixas en la defensa del seu projecte personal (que sens dubte esdevé col·lectiu).

ELS INICIS Caminant pel centre d’aquesta ciutat, que ens estima com un maltractador, el Cesk m’explica quan va decidir aquesta bogeria meravellosa que ha anat gestant. Un dels primers culpables fou el carrer Tallers i la troballa d’un disc de Víctor Jara. Cal dir que en aquell moment les referències del jovent compromès i/o militant eren el punk i el rock combatiu de dins i fora de casa nostra: Kortatu, Negu Gorriak, Inadaptats, KOP, La Polla Records, Brams, Obrint Pas, RIP... i és clar, el Cesk va besllumar una nova via, més íntima, més tranquil·la, més poètica i reflexiva: la cançó d’autor. La setmana següent va tornar a l’escenari del crim i hi va descobrir el Feliu Ventura. I d’aquí les referències van anar multiplicant-se i expandint-se com una universitat popular del compromís: Sílvio Rodríguez, Ovidi Montllor, Quintín Cabrera, Violeta Parra,

Raimon, Jorge Drexler, Ismael Serrano, Javier Álvarez, Lluís Llach... D’aquesta manera en Cesk enllaçava les conviccions i referències del jovent amb la tradició de la cançó militant; a més, de vincular-ho a la seva participació real en els moviments polítics radicals que anaven creixent al nostre país. El projecte musical ja estava embastat, només hi havia un problema, no sabia tocar la guitarra. Així doncs, i demostrant una altra de les seves virtuts evidents –la dedicació i la constància– va començar a passar llargues jornades davant l’ordinador imitant acords, aprenent a tocar cançons senzilles, i escrivint lletres potents que contrarrestessin les seves limitacions de guitarrista novell.

També cal dir que no tot fou així de senzill i tendre. El procés d’aprenentatge va durar mesos, anys, encara dura, i l’acceptació per part del públic al qual es dirigia tampoc no va ser un camí de flors i violes.

Hem d’entendre que dins els sectors més polititzats triomfaven les propostes musicals contundents, ja sigui pel que fa al contingut com la forma, i la proposta del Cesk es rebia com una versió descafeïnada i tova dels projectes ja existents. Una mena de rock català alentit i ideologitzat. “En alguns escenaris fins i tot algú em cridava marica...” m’explica el mateix cantautor. Senyal inequívoca de la ignorància homòfoba d’aquells qui pretenien incomodar-lo.

En aquell temps era habitual veure’l actuar després d’un dinar o sopar popular perquè amenitzés una jornada reposada i de

baix pressupost (un bitllet de tren, la gasolina i el peatge...). Però el Cesk sabia que necessitava tocar, que necessitava espais on poder explicar el seu projecte musical, i es va fer un fart de fer concerts i viatjar pel país (és així com podem entendre els més de 700 concerts que ja duu a les espatlles; és aquest el secret que fa que conegui tan bé cada racó d’aquesta terreta nostra).

ELS PRIMERS DISCS Però malgrat aquestes petites mostres d’incomprensió, no voldria presentar un Cesk Freixas arrossegant-se indefens pel llarg Viacrucis dels circuits alternatius... sinó que les seves cançons arribaven a la gent –en un principi a les generacions més joves– i omplien espais de reflexió i lluita, i els col·lectius el programaven moltíssim i quedaven encara més sorpresos quan veien arribar persones desconegudes que s’asseien al terra de les places i no paraven de cantar, o preguntaven vergonyoses pel bar on es feia el concert... La seva música s’infiltrava en estímuls i sensacions, es popularitzava, emocionava, i obria noves perspectives; mentre una part s’hi anava acostumant, altres ja desitjaven seguir la seva estela.

D’aquesta manera, els cartells dels actes polítics, les jornades reivindicatives, les festes majors, van anar omplint-se de tota una generació encapçalada pel Cesk que ha fet de la cançó d’autor compromesa la seva contribució al lliure moviment pel canvi radical i possible.

Recordo també una trobada pels carrerons del Born. Llavors el Cesk ja havia enregistrat el seu Set voltes rebel, amb evidents referències a aquell poema de l’estimada Maria-Mercè Marçal i on també hi col·laborava el Feliu Ventura. Doncs bé, aquell dia de llum tènue i carrers amb noms d’oficis desapareguts, vam intercanviar complicitat que durarà anys –que diria l’Ovidi. I així arribaria la poesia, les vivències imprescindibles, els canvis de domicili, els llargs trajectes en tren, més descobriments musicals, els col·lectius de músics, les cançons escrites a peu d’aeroport... i El Camí cap a nosaltres que és el salt qualitatiu del cantautor del Penedès. Amb ell va aconseguir captar l’atenció de certa crítica sempre reticent, el premi Enderrock per votació popular com el millor artista de cançó d’autor, i el va consolidar com l’hereu natural i modern de la Nova Cançó, i l’artífex de la Cançó Proposta.

Des de sempre, el Cesk havia tingut el propòsit de vincular les utopies amb la forma de vida quotidiana i coherent imprescindible per fer-les possible. Havia decidit defugir l’estètica punxant per oferirnos la tendresa de la revolta que ens ha d’agermanar per multiplicar-nos. Estava convençut que els actes més radicals podien anar acompanyats d’un somriure, d’una abraçada sincera, d’una melodia agradable, com si d’una carícia inevitable i sensual es tractés. Aquest era l’esquema ideològic del que es definiria com a Cançó Proposta, i aquest disc venia a corroborar-ho.

Una altra de les curiositats que acompanyen els treballs del cantautor són els canvis de residència.

Cada disc ha estat confeccionat en una ciutat diferent.

El primer, en el seu Sant Pere de Riudebitlles natal; el segon, a Girona; i el tercer, a Barcelona.

BENZINA_13

LA MÀ DELS QUI T’ESPEREN Una altra de les curiositats que acompanyen els treballs del cantautor són els canvis de residència. Cada disc ha estat confeccionat en una ciutat diferent. El primer, en el seu Sant Pere de Riudebitlles natal; el segon, a Girona; i el tercer, a Barcelona. “Sempre he marxat d’un lloc fugint d’alguna cosa” em confessa en Cesk entre cerveses i fum dins un cafè ben margaritià. I segurament aquesta fugida li oferia noves troballes que amb el temps el feien tornar a fugir. De la vida plàcida del poble a les cases de colors del costat de l’Onyar. I del misteri de la Devesa i els concerts habituals al Cercle a la Rambla del Poble Sec i la Bohème (on comença el carrer Blai). La mà dels qui t’esperen és la consagració d’en Cesk Freixas. És la inauguració del Barnasants a l’Auditori. És l’arribada del seu projecte a les ràdios, a les televisions, i els primers intents de boicot dels sectors més reaccionaris de la política caduca i arnada (intent de censura al ser programat a l’Acústica de Figueres). És la popularització de la seva cançó de combat, és el reconeixement de la crítica, i l’ocasió idònia per demostrar que els seus fonaments ideològics i postures vitals no s’han mogut ni un pas (ni un pas enrere, volem dir).

Amb aquest disc el cantautor afina i poetitza més les lletres, introdueix la música electrònica, treballa més els arranjaments... tot defugint la consigna fàcil per introduirnos en un món de reflexió, dubtes i conviccions sempre dins de la quotidianitat del nostre sobreviure. Potser la sonoritat és més comercial, i això confirma la seva intenció d’arribar al màxim de gent possible, a fer una música realment popular, d’estendre el discurs més enllà dels sectors més polititzats... però també cal dir que és el seu disc més radical. Ell i el seu petit nucli d’afinitat han decidit realitzar totes les tasques de gestió, de contractació, de distribució, i han finançat el disc tot defugint els canals de contractació i difusió oficials.

Les cançons d’en Cesk Freixas parlen d’amor, de tendresa, d’esperances, d’encontres, d’inconformisme, de denúncia, de llibertat. I l’espai on transcorre la vivència sempre pren un paper protagonista. Un vagó de tren, un aeroport, les places de Gràcia, la universitat, el carrer Blai, l’Onyar... fusionant així, el coneixement del territori, l’estima com a ser individual i les ànsies d’alliberament col·lectiu. I és a través d’aquestes cançons que el cantautor va configurant el seu discurs, però aquest només pren el BENZINA_14

màxim sentit quan coneixem els entra-isurts de la seva pràctica diària. Des dels inicis tenia molt clar que aquest projecte musical havia de ser col·lectiu i aquest és un altre dels factors que voldria destacar.

No és estrany trobar-te en Cesk Freixas a les manifestacions en defensa dels nostres drets més legítims, als actes de solidaritat laboral o antirepressiva, a les jornades per la llengua, signant manifestos... però també, i aquí rau la sorpresa que no hauria de ser, muntant actes, carregant neveres, penjant pancartes i/o sucant pa amb tomàquet pels ponents o cantants convidats. En Cesk creu en allò que fa, per això mai no té un no per resposta, per això sempre et rep amb una paraula amable, per això els seus concerts traspuen sinceritat. És el Cesk del dia a dia, amb tota la seva humilitat, el que puja a l’escenari per establir un diàleg estètic i profund. I quan baixa continua el concert sense la guitarra. És l’únic cantant que conec que quan el truquen per un concert pregunta abans qui l’organitza que el preu que poden pagar. És el cantant que conec, que dedicant-se professionalment a la música (treballador cultural, li agrada dir), que més concerts sense cobrar ha realitzat. És la demostració real que les idees polítiques i els actes individuals no sempre són incompatibles.

I aquest darrer disc ve a plasmar tot això.

La quotidianitat de la revolta, l’anàlisi radical des de la tendresa, l’amor que ha de venir per sobre de la rancúnia de la història. La música acompanya, amplifica el discurs, el fa més digerible... i d’aquí que també, en aquest darrer any, li hagin obert les portes dels teatres i els centres culturals. En aquests set anys el cantautor ha fet ofici, l’hem vist créixer damunt dels escenaris, ha foragitat les seves mancances, i ara ens ofereix uns directes que llueixen denúncia, emotivitat i qualitat a parts iguals.

I EL FUTUR? Aquest que comença serà un any de canvis.

El primer és que en Cesk ha marxat a viure a Santa Eulàlia de Riuprimer. “Aquesta és la primera vegada que no fujo sinó que arribo per construir” matisa el cantautor. “Trobo a faltar les relacions de proximitat de poble, la convivència veïnal, la rutina canviant dels mateixos espais. No he tingut massa temps per descobrir Barcelona, però me’n duc una sensació de relacions distants, fredes”.

El segon és el canvi de banda, Els altres Bandais. Amb La mà dels qui t’esperen s’ha tancat un cicle i ara arriba el moment de la reflexió. “Hem reduït la banda a quatre per

intentar potenciar més el directe, tot i que no vull deixar de fer concerts de petit format, són més íntims”. En aquest sentit –i sense perdre mai de vista els col·lectius i espais que ja fomen part del seu jo i que, per tant, sempre hi són presents– es vol aprofundir en aquesta via d’entrada als teatres, sales i espais culturals que li permeten eixamplar les relacions i infiltrar el seu discurs a totes les capes de la societat.

El tercer és el nou disc. En Cesk ja té compostes unes sis o set cançons noves que formaran part del seu proper disc.

L’enregistrarà durant el 2012, i hem d’agrair-li que ens hagi regalat una lletra inèdita per a BENZINA. I el darrer canvi és una reflexió profunda del projecte. Una altra de les virtuts d’en Cesk, que espero haver sabut transmetre, és la seva curiositat per aprendre. Per descobrir nous poetes, músics, artistes, veïns, en definitiva, persones que l’omplin. Alhora que el seu qüestionament per allò que fa i allò que l’envolta és total. Pujant pels carrers més il·luminats i comercials de la ciutat, comentem vies i resultats electorals, dominis capitalistes globals i salvatges. Crisis que provoquen crisis i estenen la misèria. “Una de les preocupacions que més em turmenta és si tot això que faig arriba a provocar canvis reals, a modificar conductes”. Aquest és l’objectiu i la preocupació de qui confia incondicionalment amb la cançó. “Una de les coses que més em sobten –continua– és que em passo la vida dient que cal trencar estructures i conductes caducades, que ningú és més que ningú, ni jo per cantar ni tu per ser forner o dentista... I llavors a la sortida del concert sempre hi ha algú esperant per fer-se fotos amb mi, perquè li signi el disc... El dia que a la sortida no hi hagi ningú estarem començant a fer les coses bé”.

L’últim tram de conversa el dediquem a comentar el model d’oci al qual ens condemnen. O discoteques i bars alienadors, o cinema i/o teatre com a divertimento. Tot està molt premeditat dins la societat de l’espectacle. Treballa tant com puguis per mantenir els luxes superflus que et venen com a necessitat. Evadeix-te amb la teleporqueria i espera frisós que arribi divendres o dissabte per anar al sopar i al concert (o film) de rigor.

Un petó i les escales del metro.

Sort que ens queden les places, la conversa, Internet, el dubte, la creació, l’inconformisme i aquest esperit indomable que fa que en moments de crisi (i aquest ve a ser una constant permanent dins la història de la humanitat) sobresurti el talent.

Salut!

Cartell del concert de celebració del cinquè aniversari del projecte

Les cançons d'en Cesk Freixas parlen d'amor, de tendresa, d'esperances, d'encontres, d'inconformisme, de denúncia, de llibertat.

BENZINA_15

Discografia

Maqueta, en directe (2004)

Set voltes rebel (2005) Bullanga Records

Les veus dels pobles lliures (2006) Autoeditat

El camí cap a nosaltres (2007) RGB Suports

La mà dels qui t’esperen (2009) Temps Record

Maqueta enregistrada en directe el 23 d’abril de 2004 a Sant Pere de Riudebitlles, a l’Alt Penedès, poble natal del cantautor.

Concert realitzat en motiu de la diada de Sant Jordi, juntament amb el cantautor de Xàtiva, Feliu Ventura, amb qui l’uneix una gran complicitat i hi continuaria treballant.

Primer treball de Freixas.

Onze temes, cantats en català, que es mouen entre la cançó i la rumba, arribant, fins i tot, al chillout. La claredat de les lletres i la melodia deixen entreveure el compromís vers les lluites socials i l’afinitat amb el procés d’alliberament dels Països Catalans.

En aquest recull interpreta, en solitari i amb Els Altres Bandais, cançons de cantautors catalans i internacionals: Silvio Rodríguez, Víctor Jara, Bob Marley, Ovidi Montllor o Raimon. Hi apareixen set temes que conformen aquesta aproximació cap a la cançó de protesta d’arrel més tradicional.

Segon treball discogràfic.

Dotze temes on el cantautor aprofundeix encara més en les arrels de la cançó tradicional i explora altres terrenys poc explotats fins avui, amb temàtiques molt més personals i uns arranjaments musicals molt més minimalistes, amb lletres tan intimistes com crítiques.

Tercer disc. Apareixen elements per ajudar-nos a entendre que la cançó d’autor i de protesta és una eina, encara vigent, per explicar històries.

Amb un llenguatge entre la prosa i la poesia, reflexiona sobre la realitat més immediata, la que conviu amb els problemes, els carrers i les persones.

Per David Caño

De part dels bons

N

o serem gens originals si diem que hi ha intents de censura per part dels sectors més reaccionaris de la política catalana i espanyola. Com tampoc no cal remetre’ns sempre, com sovint ho fan les ben pagades publicacions oficials, a grups musicals de països veïns (Barricada, Negu Gorriak, Kortatu, S.A...). Als Països Catalans hi ha gent i partits polítics que es dediquen, sistemàticament, a intentar silenciar la veu d’aquells qui no comparteixen les seves idees pudents i sectàries. Serien molts els afectats que podríem posar com a exemple. Des d’aquella Mi novia es una terrorista d’Albert Pla fins als Verdcel, Obrint Pas, Brams, Inadaptats, Atversaris... I també, el mateix Cesk Freixas. Sense anar més lluny, aquest estiu, una conxorxa entre PP i Ciutadans volia impedir la seva participació a l’Acústica de Figueres.

Així doncs, sembla que la caverna –amb ambdues cares del seu revers– retorna a les velles estratègies de la seva època més gloBENZINA_16

Doncs altre cop de part dels bons, segurament com sempre passa, els diran que són dolents, que són DOLENTS.

riosa. I no deixa de ser curiós que l’objectiu sigui el jove que més ha reivindicat la recuperació de la Nova Cançó. De la cançó protesta a la cançó proposta repeteix l’incansable Cesk. Com xalarien alguns si encara parléssim de cadenes que s’han d’estirar, de matinades convulses i de vents del món que no arriben... però fa temps que el mestre ens digué –amb tota la incorrecció del vers– que si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol, i així és com hem de suportar la retrògrada argumentació dels botxins de la llibertat. Perquè el cas que ens ocupa és un atemptat, amb tota la violència implícita possible, a l’epicentre de la llibertat d’expressió. És la prova més evident de l’estranya por que senten alguns davant les paraules entenedores i belles; perquè el cantautor del Penedès llança sagetes de tendresa que s’apuntalen a la raó, a la reflexió més radical de la nostra vida quotidiana. I ja sabem, per sort, que alguns sempre s’han mostrat reticents a fer memòria, i al coneixement. I no penseu que el poeta no sigui un alumne avançat en la metàfora, però ells el voldrien

OVIDI MONTLLOR

mesell, amansit, correcte. Ells el voldrien veure marxar a peu, ferit d’un amor senzill i tendre, o embadalit per la immensitat dels monts d’una pàtria global i líquida. Però resulta que el noi els ha sortit tres voltes, o quatre, rebel; diuen que barreja l’amor per l’estimada amb el de la justícia necessària; que ens parla de genocidis a Palestina i de la rumba resistent al Poble Sec. I això, evidentment, no agrada als uniformitzadors del pensament, als enemics dels drets més elementals de les persones. I si no, ja m’explicareu amb quina justificació es pretén arrasar el debat que és dóna a l’àgora que són les nostres places; quin motiu ocult pot haver-hi al reclamar la castració del diàleg que s’estableix entre acords que t’acaronen i breus aplaudiments; perquè aquesta és la veritable intenció de Cesk Freixas, establir una comunicació perdurable amb aquells que, com ell, comparteixen l’anhel per la veritable vida; i aquesta no és res més que la significació més àmplia de la paraula llibertat.

Amb quin silenci còmplice podem deixar de censurar aquesta censura miserable?

Cançó per l’Abril

16 de maig de 2010. Riudebitlles

[Cançó inèdita que formarà part del seu proper disc. Un tema que l’autor va escriure pels fills que encara no ha tingut, i que ha avançat en Com puc explicar-te exclusiva per a BENZINA] que el temps empeny els anys,

i que el rellotge repeteix les hores com ho fa la història amb les batalles.

Deien, dels nostres dies, que amb democràcia parlava el poble, però jo he vist tanta misèria que he deixat de mirar els mapes.

Hem sortit al carrer tants cops, hem cridat tantes injustícies, que el crit ens ha fet muts i ja ningú escolta a ningú.

No és això pel que lluitàvem, no és això pel que cantàvem.

Un país mai no serà lliure si no ho és la seva gent.

Com puc explicar-te que també aixecàvem els llibres quan rebíem cops de porra i estudiàvem lluny de casa.

Com puc explicar-te que sabem què és la tortura, i que tortura ho pot ser tot, i que encara ho recordo ara.

Hem sortit al carrer tants cops, hem cridat tantes injustícies, que el crit ens ha fet muts i ja ningú escolta a ningú.

No és això pel que lluitàvem, no és això pel que cantàvem.

Un país mai no serà lliure si no ho és la seva gent.

No hi ha millor anestèsia que les raons del guanyador.

Ens fan falta tantes mans com anys té la història; cal parar el rellotge, no repetir els mateixos errors.

Concert a l’Arc de Triomf de Barcelona, l’11 de setembre de 2008

BENZINA_18

/// Opinió / Delirium tremens

Enrique Morente, la recerca de la “Gesamtkunstwerk” E

Hi ha una mena de sinestèsia en Morente. La seva veu és blava, negra, verda. La seva veu fa olor a sorra, a roses i a lluna. La seva veu acaricia Granada, i la memòria dels que han patit durant segles. La seva veu mira de cara. La seva veu trepitja els camins per fer-los menys rígids. La seva veu, com no podia ser d'una altra manera, desafia les estructures.

[[

l somni romàntic. Richard Wagner utilitzava el terme alemany “Gesamtkunstwerk”, traduïble com a obra d’art total, per referir-se a un tipus d’obra que integrava la música, el teatre i les arts visuals. De fet, defensava que la tragèdia grega fusionava tots aquests elements fins que es van separar en gèneres diferents. Però les classificacions, les taxonomies, només ens serveixen per explicar les realitats massa complexes, aquelles que s’escapen de les paraules i, fins i tot, de les idees. A vegades se’ns oblida. La creació és, hauria de ser, molt més ambiciosa. Només es traspassen fronteres quan s’està convençut que, en essència, no existeixen.

En un context on s’ha abusat, una vegada i una altra, de la paraula fusió, més per a vendre que per establir connexions, Enrique Morente representava aquest creador lliure que sap que, per creuar el pont, només cal començar a caminar. Primer cantaor en guanyar, el 1994, el Premio Nacional, es va formar amb els millors per començar a desaprendre. Que la tècnica només és tècnica, i que, com menys es faci present, més s’està a prop del misteri. Una veu, la de Morente, que viatja des del passat per construir sonoritats radicalment noves. “La originalitat consisteix en tornar a l’origen”, deia Gaudí. Un art que viu en el risc perquè és l’únic lloc on es pot viure.

Reconegut pels més puristes, i després d’haver actuat per tot el món, Enrique Morente no tenia cap necessitat de jugar-se la carrera. Però les necessitats de l’home comú no són les mateixes que les del creador. Llavors, el 1996, enregistra, amb el grup de rock granadí Lagartija Nick, Omega, i canvia la història del flamenc i, segurament, la de la música contemporània. No estaven sols. Els hi acompanyaven artistes com Vicente Amigo, o Tomatito, per adaptar poemes de Federico García Lorca i temes del cantautor canadenc Leonard Cohen. El que podria haver estat rebut com un atreviment, o un simple experiment, va concloure en una obra mestra. De fet, Morente ha donat veu, i vida, a poetes com Miguel Hernández, Machado, Lope de Vega, Al-Mu’tamid, Rafael Alberti o Hierro, entre molts altres. La música i la literatura, de la mà.

L’apropament de Morente a les altres arts no és, com passa molts cops, per il·lustrar un poema, per acompanyar-lo, per donar-li color. Lletra, guitarra, cant i interpretació, es converteixen en un sol discurs.

Res té dependència de res perquè cada element forma part d’un tot.

[[

Albert Lladó I els seus gestos. Hi ha una mena de sinestèsia en Morente. La seva veu és blava, negra, verda. La seva veu fa olor a sorra, a roses i a lluna. La seva veu acaricia Granada, i la memòria dels que han patit durant segles. La seva veu mira de cara. La seva veu trepitja els camins per fer-los menys rígids. La seva veu, com no podia ser d’una altra manera, desafia les estructures.

La identitat. Morente i el barri d’Albaicín. I l’Alhambra. No pots sortir al món si no saps que el món està en cada baixada, en cada casa, en cada veí.

Un pot ser cosmopolita, ciutadà del món, només quan nota que forma part d’un passat que, evidentment, ens parla. Per fer el pas a allò universal cal que hi hagi individus, autors, creadors lliures i sense prejudicis.

I la joventut. Saber que és en els joves on un es fa jove. El cantaor, expliquen els qui més el coneixien, sempre estava disposat a escoltar. Entre molts d’altres, va col·laborar amb Amaral, en el disc Pájaros en la cabeza, enregistrant No soy como tú, o amb el grup Los Planetas, amb Tendrá que haber un camino, en l’àlbum La Leyenda del espacio. També ha cantat amb el grup indie Sr. Chinarro i, fins i tot, va tornar a interpretar Omega al Primavera Sound del 2008. No des de la posició de mestre, que la tenia, sinó d’algú que cerca incansablement les possibilitats que existeixen damunt d’un escenari.

Enrique Morente, doncs, és l’artista que, segurament de manera inconscient, encara creu en el “Gesamtkunstwerk”. Amb el disc El pequeño reloj, editat el 2003, s’interroga sobre el temps, unint de nou poesia i música, i posant en tensió la profunditat de la tradició amb els recursos que ofereix la tecnologia.

Però encara pot anar més enllà. El cantaor pinta amb la seva veu. I cada vegada s’apropa més a l’obra de Picasso. En els estudis literaris, es coneix la “hipotiposi” com la representació viva i immediata d’un objecte. És, un cop més, fer veure amb la paraula.

Ell ho aconsegueix des de la seva recerca. Reviu cada pinzellada a través del cant.

El seu últim disc, editat el 2008, es titula Pablo de Málaga i, quan la mort el va sorprendre, estava preparant El barbero de Picasso. De fet, un dia abans de ser ingressat, enregistra unes imatges davant del Guernica, al Museu Reina Sofía, per a un documental d’Emilio Ruiz Barrachina. Sense que el director li ho demani, s’estira al terra, amb la mateixa posició que algunes de les figures retorçades que apareixen en el quadre, i canta. Simplement, canta. Dóna veu al dolor.

Els seus ulls brillen. I es fa el silenci a la sala.

Albert Lladó és periodista i escriptor

BENZINA_19

BENZINA_20

, /// Opinió / Cabaret d ombres

Qüestió d’amor

F

BENZINA va néixer per amor. Més de quatre anys després, això és precisament el que ens nou a molts a omplir cada mes, unes vegades amb més originalitat que d'altres, l'espai que tenim adjudicat entre aquestes pàgines. Un amor que, almenys en el meu cas, es transforma en un cabaret amb més ombres que llums.

[[

eia només uns dies que havia sortit publicat el número 50 de BENZINA quan vaig rebre la trucada de la responsable del disseny gràfic de la revista, Marga Moreno, preguntant-me quan li enviaria l’article del mes de gener. La meva sorpresa va ser majúscula i no vaig poder respondre-li amb una pregunta: “Ja?” Em va dir que estava tancant l’edició, així que em restava poc temps per reaccionar i tenir a punt alguna cosa.

Primer havia de pensar el tema i després, desenvolupar-lo. Res complicat amb una mica de temps de marge, però no en disposava gaire, de manera que vaig haver de pensar… i actuar ràpid.

Vaig pensar que podria escriure, des d’una barra lliure, sobre l’horror de dependre. L’article hauria de deixar negre sobre blanc pensaments com que la interdependència obligada resulta no tan sols necessària sinó també saludable per allò que té d’humana en la convivència, però que quan aquella és el resultat de la relació basada en la por, aleshores l’efecte és letal. També hauria de fer menció als homes i dones que omplen els carrers i que, cada vegada més es presenten en cadires de rodes que xoquen entre ells i elles perquè les voreres no són prou amples per encabir-los. I que molta gent no veu persones assegudes, sinó carcasses de cadires de rodes. Però repassant números anteriors de la revista em vaig adonar que això ja ho ha fet Ricard Biel.

La segona idea per a l’article d’aquest mes, dins d’un imaginàrium cultural, era escriure sobre els qualias i altres plataformes culturals, en referència a un projecte de desenvolupament cultural que acaba de posar en marxa l’Ajuntament de Sitges, batejada precisament amb el nom de Qualia. L’argument del text seria més o menys aquest: començaria referint-me al nom, qualificant-lo de “sinèrgic” i intentaria definir-lo com un concepte que aglutina aquelles emocions que ens sobrevenen quan veiem una obra d’art, és

[[

José Antonio Pilar a dir, els efectes immaterials que ens provoca una idea o una proposta creativa. Qualia seria, per tant, segons la meva opinió, un nom adient per explicar els beneficis dels intangibles. Malauradament, sobre aquest tema ja ha escrit Xavier Marcé.

Aleshores vaig rumiar una tercera opció: Reptes del nou Govern. En l’article que faria apuntaria que el 2011 s’iniciarà amb un nou Executiu, després d’un resultat tan incontestable com previsible. També faria referència al fet que el 2011 ens arriba amb una agenda atapeïda de temes per resoldre i, lluny de qualsevols originalitat, la resposta a l’atur i a la crisi requeriran mesures a mitjà i llarg termini. Després destacaria la importància de recolzar l’educació, la innovació i els emprenedors, un triplet conceptual apte per a totes les indústries, però encara més en les culturals i especialment en les audiovisuals, per la seva estretíssima implicació amb el sector de les TIC. Sí, n’estava convençut que seria un bon tema. Però just un minut després de tenir la idea, vaig adonarme que Daniel Condeminas ja havia escrit sobre el particular amb el diafragma obert.

Aleshores vaig patir un delirium tremens en tota regla. La conseqüència no va ser cap altra que la idea de fer un breu elogi de l’actualitat. Si cerquem el terme “actualitat” al diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, trobarem l’accepció que ens exxplica que és una “cosa d’ara, del moment, de moda”. Aleshores em preguntaria: si el periodisme l’entenem com la Història del present, i per tant allò que s’ocupa de l’actualitat, què fem quan fem periodisme? Això mateix és el que es va preguntar Albert Lladó, de manera que jo no podia repetir la mateixa qüestió; no al menys sense donar-hi resposta: el que fem és fer de notaris del dia a dia, que no és poc.

He d’admetre que, després de donar-hi moltes voltes al tema per a l’article del gener, no vaig trobar cap tema al qual donar-hi voltes. L’editor de la revista, David Centol, va escriure al número 50 que BENZINA va néixer per amor. Més de cinc anys després, això és precisament el que ens mou a molts a omplir cada mes, unes vegades amb més originalitat que d’altres, l’espai que tenim adjudicat entre aquestes pàgines. Un amor que, al menys en el meu cas, és transforma en un cabaret amb més ombres que llums.

José Antonio Pilar és escriptor i periodista

Ever Blanchet

El director i dramaturg a l’escenari del Teatre Gaudí Barcelona

“M’hagués agradat ser un pensador” Per Oriol Osan Fotografia de David Campos per a BENZINA

Blanchet aposta per l’autoria contemporània

V

a arribar a Barcelona el 1978 per a passar-hi només un cap de setmana i ja s’hi va quedar. Ever Blanchet (Uruguai, 1947) és un home d’objectius, persistent i lluitador, que, com en Ramonet de l’Auca del senyor Esteve, s’ha volgut dedicar a una activitat que va contracorrent, lluny dels dogmes que la família –d’una llarga tradició industrial– li tenia designats.

Empresari i dramaturg a parts iguals, és autor de 24 obres i alhora director de dues de les sales alternatives amb més trempera de la ciutat, el Versus i el Teatre Gaudí Barcelona (TGB), on ha estrenat algunes de les seves peces.

Després de dos mesos, acaba de baixar el teló al TGB Pasta fullada, la seva penúltima creació. És la història de dos matrimonis que ronden els seixanta i de com viuen i afronten el sexe a la tercera edat. Una obra que va convertir en amants Carme Sansa i BENZINA_24

Margarida Minguillón, i que és la segona part d’una trilogia sobre la llibertat sexual que s’inicia amb Desiguals i finalitza amb Balla amb mi, encara pendent d’estrena. La trilogia, però, és a punt de convertir-se en un quartet, ja que quan la donava per tancada, la seva ment inquieta ja n’ordia una altra part. La nova, de moment, no té títol, però promet ser “brutal i molt pertorbadora”.

L’afició pel teatre li va néixer al quart curs de primària, quan va tenir una mestra que li va ensenyar a fer putxinel·lis i el va empènyer a crear un espectacle. “Jo era un nen una mica tímid i no volia fer la representació, sinó que el que m’agradava era construir les titelles i escriure els guions”, confessa. Ja llavors tenia certa facilitat per la narrativa i la poesia, i havia començat a escriure quatre coses. Però el salt definitiu, i irreversible, li va arribar als 14 anys, quan va degustar a Montevideo una obra de teatre “com cal”, una versió d’Arturo Ui, de Bertolt Brecht. “Al veure allò em vaig dir: “vull

escriure coses així”. I va córrer a compondre’n una versió en vers. A partir d’allà ja no va parar mai.

Potser el fet d’haver-se criat a Rivera, una ciutat fronterera amb el Brasil, “una zona franca, una mena d’Andorra, plena d’aparadors, cartells fashion i free-shops”, explica, on conviuen dues llengües i situada enmig de l’eix que tracen els vincles entre Sao Paulo i Buenos Aires, i haver crescut en un entorn, familiar i social, i en un període de la història llatinoamericana molt concret, l’Ever Blanchet és el que és.

El cop d’estat a l’Uruguai, però, va capgirar les coses: “Com que jo tenia alguna responsabilitat política dins del partit comunista (de fet, no hi havia ningú que no la tingués), vaig marxar a Porto Alegre, al Brasil, on un grup de gent ens vam ajuntar i vam muntar un moviment artístic. Alguns fèiem teatre, d’altres cinema, o música o pintura.

Jo, naturalment, m’encarregava de la part teatral”. Eren joves entre els 25 i els 30 anys.

Molts d’ells s’han quedat al Brasil, fins i tot encara conserven lligams amb el govern de Lula i ara continuen amb el de Dilma Rousseff, però d’altres, com Blanchet, van venir a Europa. Lisboa, París... i Barcelona, on vivien molts exiliats uruguaians.

L’aterratge a Catalunya el va fer deambular per diferents ajuntaments, des de Terrassa fins a Granollers, desenvolupant tasques de gestió vinculada a temes culturals, sobretot els teatrals. Va voler entendre el país i va estudiar i crear dramatúrgies al voltant de les patums autòctones, és a dir, Carles Riba, Víctor Català, Mercè Rodoreda o Miquel Martí i Pol. Només va quedar pendent Salvador Espriu, assegura. Però fastiguejat dels tripijocs i els amiguismes de la política, es va plantejar una altra opció.

Com arribes a tenir el teu propi teatre?

Gestionar cultura no era nou per a mi, ja que ho havia fet a Porto Alegre. I em pensava que gestionaria empreses públiques però, és clar, això entrava en contradicció, perquè jo el que volia era estrenar les meves obres!

Vam crear dues companyies, amb les quals fèiem gires i bolos per representar aquestes dramatúrgies catalanes, una d’elles es deia Versus. Què passa? Que al tenir aquesta companyia va començar a haver-hi certa contradicció perquè jo llavors estava portant un festival i una escola de teatre.

Així que abans del 92 Ever Blanchet ja estava buscant un espai a Barcelona, dins del radi d’acció d’una de les dues grans àrees que estaven pendents de desenvolupar a la ciutat: al voltant de la plaça de Les Glòries, on s’havia de construir el TNC i L’Auditori, o bé a Montjuïc, on hi hauria la Ciutat del Teatre.

“Però tot era caríssim! Jo feia els projectes de viabilitat i els números no sortien!”, exclama.

I a finals del 93 va aparèixer un local al carrer de Castillejos, una antiga fàbrica d’ascensors. Dos anys després, el 18 de desembre de 1995, va inaugurar-se el Versus Teatre, una sala de 128 localitats, amb Adorado Borges.

Blanchet va fer el mateix que Sanchis Sinisterra amb el Teatro Fronterizo i la Sala Beckett: fundar un espai on representar les pròpies obres.

Però no en va tenir prou. Va considerar que programar Rodoreda era tasca del teatre públic, i que la seva missió impossible havia de consistir a fer un lloc als autors joves i d’aquí, que llavors no abundaven. I el Versus va començar a apostar per ells. “Hi havia molta gent de teatre, però sense ajudes”, recorda.

La decisió, com és natural, aviat va comportar un altre dilema: si s’obrien les portes del Versus a la gent jove, ells es quedaven sense poder representar les seves peces. O acollirlos o no donar suport a ningú? Heus aquí la qüestió! La dialèctica va durar uns quants anys, però va tenir el seu lògic desenllaç. Per què triar? “No vaig tenir més remei que obrir una altre teatre”, explica, resignat però satisfet. “El que havíem engegat ja no ho podíem parar. Ens vam haver de retirar del Versus per poder fer allò nostre”. D’aquesta manera, el 20 de febrer de 2008 es va inaugurar el Teatre Gaudí, amb 195 localitats i dos espais. Des de llavors, totes les obres d’Ever Blanchet s’estrenen a la sala de la Dreta de l’Eixample.

La línia de programació del Versus es mantindrà?

D’entrada, el Versus necessita una nova seu, amb dues sales, que potser no la farem nosaltres. Aquest relleu l’ha de fer gent jove.

Hem de duplicar la programació. Hem estat fent 450 funcions l’any, i això és un desgast de material impossible! Volem fer un acord de col·laboració amb Eòlia per donar sortida als seus alumnes. Agafar un director i la seva obra, i que els estudiants de l’últim curs la representin, perquè puguin estrenar fora de l’escola. [La primera pedra d’aquest projecte s’acaba d’escenificar amb Jordi Casanovas i Sopar amb batalla]. Això crea un diàleg amb els creadors, hi ha una sinergia.... Surten del Versus i fan 50 bolos de gira! Hem intentat fer el mateix amb l’Institut del Teatre, però no ens n’hem sortit.

I la del TGB? Hem fet teatre musical, òpera i volem que sigui un lloc de dramatúrgia de Catalunya contemporània, perquè pot ser en català, en castellà o en portuguès. La generació del TGB no és la del Versus. Vull programar

“ L’Àlex Rigola i en Calixto Bieito han tingut com a escola el Bagdad!

Tenen aquesta referència. Però en el fons, fons, no s’ha pensat molt en la sexualitat.

”

BENZINA_25

autors més grans, que tenen obra, però que no han tingut l’oportunitat d’estrenar fins ara. I n’hi ha que ningú sospita, i amb obres bastant sòlides! Obres que queden dins del calaix perquè quan han volgut sortir no es podia, i ara no la poden representar perquè la sínia ja està molt repartida.

Agafant paraules d’altres dramaturgs, “ens hem de pensar nosaltres mateixos”, reconeix l’Ever. “No hi ha mala voluntat, però és una inèrcia! És més fàcil portar Agost o Rock & Roll, que m’encanta, eh!, que fer una inversió gran per una autoria d’aquí. Per dir-ho clar, estem en una àrea geogràfica, que és la nostra, i hem de pensar què fem per a nosaltres mateixos. Em preocupa la manca d’inversió en l’autor català contemporani. Aquí hi ha potencial, però s’ha de treballar en aquesta direcció, i no tenir-los tancats en el T6 o en sales alternatives”. En definitiva, tenir una posició com a dramaturg, i no estar pendent del suport intel·lectual estranger.

LA LLIBERTAT SEXUAL Com avançàvem al principi, Blanchet ens apunta que la peça on està immers serà la bomba. Persuasiu en un ric món interior que

va més enllà dels convencionalismes, el nostre home explora la sexualitat, sobretot la femenina, amb absoluta franquesa. “El tema de la llibertat sexual és inabastable”, confessa. Blanchet fa temps que s’endinsa en aquesta temàtica: “La sexualitat de la gent ha canviat molt. Darrera de qualsevol ésser humà hi ha una fantasia o una manca de lliberat amagada que va en direccions inexplorades. Cada vegada la sexualitat és més lliure, però hi poden continuar havent-hi tics.

Tots hem tingut una fantasia, que si trios, o quartets, o el que sigui... tothom té coses latents”. L’obra, molt freudiana, versa sobre tres dones empresonades arran d’una retuda, i l’autor explora punts que no havia tocat mai. La peça acaba amb un striptease d’una de les presoneres.

Què fa que el sexe mogui el món?

“L’Àlex Rigola i en Calixto Bieito han tingut com a escola el Bagdad!”, exposa Blanchet.

“Tenen aquesta referència. Però en el fons, fons, no s’ha pensat molt en la sexualitat.

Quin és el desassossec, la felicitat interior que produeix la relació sexual? Això ens pertorba a tots, i no només de joves, sinó tota la vida! El sexe dóna plaer, i dóna moltes més coses que plaer si hi ha realment un vincle. I

Gerard Vázquez, per partida doble Qui vulgui acostar-se al gener tant al Versus com al TGB tindrà l’oportunitat de degustar dues facetes de Gerard Vázquez (Barcelona, 1959). Com a dramaturg, l’autor de l’aclamada Uuuuh!, de la qual se’n va fer una adaptació cinematogràfica, entre altres peces, estrenarà al TGB Els antiquaris.

Dirigida pel mateix Blanchet, aquesta obra amb una pàtina mafiosa, versa sobre un negoci d’antiquaris que serveix de tapadora a la família Caspelino per dur a terme altres negocis molt més rendibles. Fa molt temps que les dues branques de la família (l’una a Barcelona i l’altra a Madrid) estan engrescades en rivalitats desmesurades, amb interessos econòmics de per mig.

L’aparició d’un personatge amb una gran semblança amb el don de la branca catalana, farà que els cosins castellans posin en marxa un pla per aconseguir el seu objectiu: que la família continuï sent només una.

En canvi, el Vázquez traductor aterrarà al Versus amb l’obra In on it, del

BENZINA_26

reputat dramaturg canadenc Daniel MacIvor, un dels més prolífics del país nord-americà. Avalada per l’èxit al Festival d’Edimburg del 2000 i pels diversos guardons que ha rebut des de la seva estrena (com el reconegut Village Voice OBIE Award), estarà dirigida per l’Òscar Molina i protagonitzada per Roger Pera i Xavi Casan. El secret de l’èxit d’In on it rau en la seva intel·ligentíssima narrativa, un joc metateatral que aconsegueix endinsar l’espectador en tres realitats diferents dins un mateix muntatge i amb tan sols dos intèrprets i un escenari quasi nu. D’una banda, la història d’un home a punt de morir que mira de fer els últims plans de la seva vida; de l’altra, la història d’amor entre dos amants que miren de fer-la funcionar; i de l’última, dos homes mirant de crear un espectacle. Al cap i a la fi, un exercici magistral de dramatúrgia i interpretació que ha estat considerada la més enginyosa del dramaturg canadenc.

Un text original on la direcció del Teatre hi té dipositades moltes esperances.

això genera molta inseguretat. Segons com vagi, la persona està molt bé o molt malament”.

Qui és Ever Blanchet?

[Pensa, i somriu] No ho sé. Sóc un lluitador, però m’hagués agradat ser un pensador. El que més m’agrada és pensar. Però per circumstàncies de la vida he hagut de fer coses que no m’han deixat pensar el suficient, i per això ho trasllado en la dramatúrgia.

T’afecten les crítiques?

No. El que m’afecta és la desigualtat d’oportunitats. Em fa ràbia que hi hagi gent amb moltíssim talent i que ho tingui tan difícil!

Això em rebel·la molt!

Què vols que el públic s’emporti a casa després de veure les teves obres?

Una mica d’oxigen. Que es ventili, i que s’emporti alguna cosa que l’alimenti i el faci pensar en els dies que vindran. Una cosa alliberadora, que no se’n vagi buit. No m’agrada el teatre indigest, aquell que explica la realitat tal com és perquè tu et trituris i t’immolis. Que el teatre sigui una aventura, un punt de llibertat del qual no penedir-te.

BENZINA_27

La solitud contemporània Per Oriol Osan Fotografia de David Ruano

El Bosc és la nova proposta de la dramaturga i actriu

Daniela Feixas.

Amagada rere la que podria semblar una història de suspens o un thriller, la peça, que s’estrena a la Sala Beckett, s’endinsa en l’espinós tema dels abusos sexuals dins de la pròpia família, els ròssecs que pateix la persona que els va rebre i el dolor que causa el silenci de la gent que l’envolta.

U

na nit, després de dos anys buscant intensament la seva germana petita, la Judith localitza l’Adela en una cabana enmig d’un bosc. Aquest encontre suposa un xoc per a l’Adela, que porta una vida solitària i mig salvatge i que no confia en les intencions de la seva germana gran.

No han sabut res l’una de l’altra durant els últims quinze anys, i a mesura que avanci la nit s’adonaran que tampoc no en sabien res ni tan sols quan vivien sota el mateix sostre.

La trobada servirà per desenterrar la veritat, que dorm al cor d’aquest bosc solitari.

Aquesta és la sinopsi d’El Bosc, que juga amb alguns elements comuns del gènere de terror, però que en realitat parla de l’horror de la víctima i del silenci on està immersa, que la fa, per tant, doblement víctima.

L’obra, que va guanyar el 50è Premi Andorrà de Teatre 2010, està dirigida per Ramon Simó i interpretada per la mateixa Feixas i per Montse Esteve.

“Tenia ganes d’escriure una obra sobre la violència i els seus efectes” –explica l’autora– “sobre la malesa, sobre la capacitat de l’ésser humà de fer mal, tot i tenir consciència”.

Dels malauradament múltiples exemples de salvatjades que impregnen la nostra civilitzada societat, va acabar escollint, després de BENZINA_28

meditar-hi, la dels abusos sexuals: “Em vaig adonar que encara pitjor que el propi abús és el silenci del testimoni, que ho veu i no fa res. Patir una injustícia i no tenir el dret de ser reconegut com a víctima! Si algú fa mal, aquest és ‘el dolent’, tothom l’identifica.

Però, i l’altre? El silenci destrossa la víctima i la desterra”. No som ermitans, tot el contrari. Som una espècie gregària que, malgrat viure envoltats de persones, sovint estem més sols que mai. Aquesta soledat, aquest individualisme de “mirar cap a una altra banda i no fer res”, interessa l’autora, que està estudiant Psicologia i va quedar frapada pel cas Catherine Genovese, la història real d’un assassinat, que s’estudia a les aules, i que ha donat en Psicologia a batejar la passivitat de l’espectador davant l’horror com la “síndrome Genovese”.

Daniela Feixas compagina la dramatúrgia amb la interpretació. Autora també de L’últim cigarro, Només sexe, Un lloc conegut i La dolça Sally (encara no estrenada), dels quatre textos muntats, ha actuat als quatre, tot i que no ha estat premeditat. “Penso que ho porto prou bé –diu rient. Quan estic als assajos bàsicament sóc actriu, a no ser que algú em consulti!”. Ja li ve de gust mirar-s’ho des d’un altre angle. Com a intèrpret de textos aliens, però, l’experiència és dilatada: ha participat en produccions dirigides, entre

altres, per Ricard Salvat, Juan Carlos Martel, Carme Portaceli, Carol López, Àlex Rigola, Ramon Simó o Manel Dueso, a més d’actuar en sèries de televisió i pel·lícules.

Amb un d’aquests directors, repeteix.

Ramon Simó explica que “tots, en algun moment, busquem viure en companyia per allunyar la por, per no sentir-nos tan febles ni desemparats davant d’un món que no sempre ens tracta prou bé. Moltes vegades, però, som nosaltres mateixos que ens tanquem la porta a una possible ‘salvació’: no sabem si tenim dret a destorbar l’altre, si la nostra demanda de companyia serà ben rebuda, si serem capaços de suportar un possible fracàs. La precaució ens condemna, massa vegades, a la solitud, fins i tot en un món hipercomunicat com el nostre. La ‘bona educació’ ens converteix necessàriament en individus independents, capaços de plantar cara al món sols, sense necessitat d’haver de conviure en famílies, grups d’amics, comunitats o societats”.

Daniela Feixas parteix d’aquesta solitud d’avui dia i de l’impuls que tenen els seus personatges d’enfrontar-s’hi, de sortir-se’n, de ser capaços de reconèixer que es necessiten, ni que només sigui per poder recolzar el cap sobre una espatlla humana.

A la Sala Beckett del 13 de gener al 6 de febrer

, /// Opinió / La punta de l’iceberg

La dramatúrgia a Catalunya: un discurs fragmentari

S

[[

Pablo Ley

[[

túrgia, al final del camí, és una interpretació de la reaorprèn constatar que, després de més de 30 litat que ens envolta: la realitat psicològica, sociològianys de democràcia, després de més de 20 anys ca, política, econòmica... del nostre país. Es barreja de normalitat teatral i d’haver consolidat una xarxa amb totes les altres interpretacions d’aquesta mateixa teatral considerablement densa per tot el territori, hi realitat que rebem al llarg del dia a través de diaris, hagi encara pendent alguna assignatura tan essencial Els nostres teatres televisió, llibres, cinema, art, música... De la qualitat com és, per exemple, la de l’insuficient desenvolupad’aquestes interpretacions superposades depèn el nosment de la dramatúrgia en el nostre país. Dramatúrgia –i especialment els tre correcte ancoratge en aquest món. Són, com diria entesa en la plenitud del concepte, que és, segurament, Georges Perec, la vida, instruccions d’ús. el primer que cal explicar. públics– són Catalunya compta, efectivament, amb un col·lectiu Massa sovint el concepte de dramatúrgia és reduït que ultrapassa els 150 dramaturgs de totes les edats i a la forma que inclou només l’autor teatral i el resultat sistemàticament condicions que escriuen textos originals, realitzen s’assimila a l’escriptura del text tal com es coneix des adaptacions i intervenen en processos de creació. Són de la tragèdia grega. Dintre d’aquesta definició queden subsidiaris del teatre professionals que han demostrat la seva capacitat de fora de quadre gran part de les millors experiències generar espectacles de qualitat en teatres instituciodramatúrgiques del teatre actual, des del més fascinant teatre de director, a la dansa contemporània, el teatre fet, pensat i escrit en nals, privats i alternatius. Són presents al llarg i a l’ample del teixit teatral de la nostra societat: a escoles de aliè a tot diàleg o que considera el text com un element no determinant de la forma escènica. altres països. Patim un teatre, al front de teatres institucionals, en revistes, en centres de creació, en la política, per tot arreu.

Recapitulem. Dramatúrgia, en el sentit complet de Tot i així, i a banda d’iniciatives més o menys aforla paraula, és el procés de pensament que porta des de injustificat complex si enfins Jordi Casanovasacabat. us conviacabats de formar: Per a molts tunades, mai no s’ha fet l’esforç real d’impulsar el disla Compte primera idea a l’espectacle És una “frescos” poèdaque a sopar seva, perquè últimad’ells aquesta és la seva estrena professiode la dramatúrgia d’aquest país d’una forma sistica travessaa elcasa procés sencer de creació i s’estableix d'inferioritat cultural curs ment tots els que organitza acaben com de i global. Els nostres teatres –i especialment en el diàleg ininterromput entre tots els creadorsnal, queper això “desborden passió, ganestemàtica rosari de El l’aurora.

Si el dramatúrgic d’Un home amb l’escenari i una gran compliciels nostres teatres públics– són sistemàticament subsihi el participen. pensament afecta elmenjar-se tre–que ens arriba d'una diaris del teatre fet, pensat i escrit en altres països. lesde ulleres de pasta fa que se t’indigestin ball l’autor, del director i del seu equip.les Hi ha tat”. drapostres,deell’espai, de Sopar amb elbatalla finalitza Patim un injustificat complex d’inferioritat cultural matúrgia la llum, vestuari...

Hi ha drama-Autor d’una trentena de textos, Jordi transició política, com el seu títol indica.

I es queda curt, a part de tota la producció–que de ens arriba d’una transició política, social i cultutúrgia de l’actor. I, al capdavall, la dramatúrgia Casanovas, es fa ral -que encara s’ha d’acabar– que ens priva de generar perquè se salva –que ni l’apuntador!

I és amb totes no les paraules rarament es conserven per FlyHard, també ha participat a l’espec social i cultural que un pensament escènic original, les nostres pròpies insescrit– donen contingut, pes i densitat que que el dramaturg de Vilafranca és una cadascun tacle Dictadura-Transició-Democràcia, d’ús. dels escènics es presenten, als ullsestrenat del delselements homes de teatre que pot presumir de al Teatre Lliure el 2010. truccions Ha encara s'ha públic, significant sensorialment complex. tenir com més un d’una obra simultàniament en obtingut el Premi Ciutat de València perÉs evident que aquesta és una feina de molts. En primer lloc, dels propis dramaturgs, que haurien d’aPerò, si Estrenada la dramatúrgia això, què aleshores, el cartell. el éspassat mesés, de Estralls, el Premi Ciutat d’Alcoi 2005 a veure’s com una part fonamental de la dramaturg?

El veritable dramaturg és bàsicament un d'acabar– que ens novembre, Sopar amb batalla estarà al per Beckenbauer, el Premi Marquèscostumar-se de creació escènica.

Però també de la professió, que hauconceptualitzador.

La seva feina és generar significats Versus fins el proper dia 12 de desembre.

Bradomin 2005 per Andorra i el Josep ria d’entendre que el futur del nostre teatre només pot deLa tal manera que impregnin tots els elements escènics unocasions. peça és una comèdia dramàtica, Robrenyopriva 2002 de pergenerar Les millors passar pel desenvolupament de la dramatúrgia autòcennegra, una trama compacta d’idees.

Es pot situar a l’inici en paraules de l’autor, que, partint La trilogia composta per Wolfeinstein, tona. I de les institucions teatrals, que haurien de del procés i acabar la seva feina conceptualitzadora pensament escènic d’un fet real, narra com una vetllada Tetris i City/Simcity ha rebut el Premi de potenciar la presència de la nostra dramatúrgia a les amb un text convencional. O situar-se al costat d’un entre amics que es desenvolupa de forma la Crítica de Barcelona a la revelació de sales grans dels nostres teatres. I dels estaments polídirector o coreògraf i contribuir a la construcció d’un original, les elnostres tranquil·la pot degenerar en un escenari la temporada 2006-07, Premi Crítica tics i culturals, que haurien de comprometre’s a pensar espectacle amb o sense text. O col·laborar en la refleAixí es civil?, es Serra d’Or al millor text teatral de 2006 el nostre món, el nostre futur. I del públic, que hauria xióbèl·lic. conceptual engenera diàleg una ambguerra l’escenògraf, l’il·luminapròpies preguntarà més od’un. i nominacions als instruccions Premis Butaca i d’adonar-se als que moltes de les seves millors nits teador, el compositor l’actor. El treball del dramaturg és Sopar amb batalla va néixer com un Premis Max. La Revolució ha rebut el han estat possibles gràcies al treball d’uns profestrals sempre el mateix: donar sentit al signes que seran, dalt d'ús.text teatral 2009. l’escola Eòlia a Casanovas, Premi Butaca al millor sionals que són –entre d’altres d’igual importància– els deencàrrec l’escenari,degestos, colors, objectes, accions, sons... que va rebre el projecte amb entusiasme, Ara, Un home amb les ulleres de pasta i dramaturgs. És aquí, en la construcció de l’univers de sentit que pel fet de tractar-se d’una companyia, Sopar amb batalla se sumen a la seva jaMentre no sigui així, el nostre país patirà d’un disens permet comprendre el nostre món, on hauríem Batallerus perla consolidació actors productiva trajectòria. curs fragmentari o, dit amb altres paraules, d’immadud’haver trobat Teatre, les raonsformada per afavorir del resa. col·lectiu més feble de la professió escènica. La dramaPablo Ley és dramaturg

BENZINA_29

Per primera vegada, la companyia Timbre 4, referent del teatre independent i de l’escena argentina, amb el seu director al capdavant, , farà una temporada de quatre setmanes a Barcelona.

La omisión de la familia Coleman, un autèntic fenomen teatral a Buenos Aires, representada a més de 30 països amb un èxit unànime i que acaba de triomfar al Festival de Tardor de París, es podrà veure al Teatre Borràs del 9 de febrer al 6 de març.

laudio Tolcachir (Buenos Aires, 1975) és molt més atractiu al natural que en fotografia. A les imatges de promoció sembla un galant de telenovel·la, però a mig metre de distància, sense maquillatge i photoshop, refredat, mocant-se, abrigat sota un jersei de coll alt negre, amb barba de dos dies –retallada i cuidada, això sí–, a mig camí entre un to ros i pèl roig, i amb ulleres, esdevé persona.

Són les quatre de la tarda del primer dia de desembre. Ens trobem al bar de l’Ateneu Barcelonès, on aquest director i dramaturg argentí ha acudit a (re)presentar La omisión de la familia Coleman, la seva primera obra, carregada de premis, i que ha arrasat allà on s’ha vist. El Teatre Lliure la va programar el 2009 només durant cinc dies –amb totes les entrades esgotades– i ara el Teatre Borràs, per satisfacció col·lectiva, la recupera durant quatre setmanes. Un restringit i escollit grup de mitjans participem en una bateria d’entrevistes. Abans de BENZINA, Tolcachir ha atès els companys de Hamlet, i després de nosaltres l’espera un taxi per marxar pitant cap a TV3. A la nit, s’escaparà a Girona per veure El viento en un violín, la seva última peça, que s’ha estrenat a tot l’Estat espanyol al Temporada Alta. Tenim mitja hora per despatxar amb ell.

Atent i sol·lícit, ens regala un somriure i es brinda a explicarnos, entre altres coses, perquè el teatre del seu país té tanta bona acollida i prestigi a casa nostra.

El que fa singular aquest home, que parla

amb rapidesa, són, segurament, dues coses.

D’una banda, només ha escrit tres obres, que ell mateix anomena la trilogia sobre la família –La omisión de la familia Coleman (la primera), Tercer cuerpo (la segona) i El viento en un violín (la tercera)– però que s’han menjat el món i, d’una altra, la seva companyia, Timbre 4, fundada com a cooperativa: “tot el que entra al grup, es reparteix a parts iguals”, explica. Tolcachir, com molts coetanis seus, va transformar casa seva, al número 640 de l’avinguda de Boedo, al barri del mateix nom de la capital argentina, en un laboratori teatral. Perquè Timbre 4 és una casa particular i una escola de teatre. Es diu Timbre perquè és on has de prémer per a poder entrar a la casa, al fons de la qual, rere una porta verda i després de recórrer un llarg passadís, hi ha una escola de teatre i un home que fa classes d’interpretació. Sí, i també és un teatre. No un teatre convencional, però un teatre: el teatre de Timbre 4.

Ah, i qui vulgui entrades per veure la funció les ha de comprar a una altra porta, la del costat, la vermella. Durant un temps Tolcachir va penjar un rètol a la famosa porta demanant silenci als espectadors que acudien a veure l’obra per tal de no molestar els veïns. Batejar-lo com a ‘teatre off ’ seria quedar-se curt. És cert, com vaig sentir dir a un col·lega seu, que a Buenos Aires hi pot haver fins a 400 sales de teatre?

Sí, i és meravellós! I el que és més meravellós és que hi ha públic que hi va, a qualsevol barri! És un costum social i habitual: la gent va al teatre des de petit. A les platees hi ha una mescla generacional súper interessant: professionals, jubilats, estudiants, gent jove... Hi ha sales per 20, 50, 70 o 100 espectadors. En el nostre cas, que no hi ha ni cartell, n’hi caben 50. Aquest passat mes de maig vam trobar una nau abandonada, just al costat de casa meva, i en vam obrir una altra, on n’hi caben 200.

Com sorgeix aquest fenomen i s’arriba a crear aquesta immensa xarxa?

Des de sempre, a Argentina s’han creat teatres fins i tot als soterranis: cabarets, cafèconcerts... Sempre hi ha hagut molt moviment, també durant la dictadura, en què molta gent realment es va jugar la vida, i alguns la van perdre, per fer teatre. El moment que em va tocar a mi, el 2001, va ser quan va caure el model econòmic neoliberal i es va esfondrar tot. Molts dels meus companys se’n van anar a viure a fora, molts aquí, els de la generació anterior, com els meus vells, es van quedar sense feina... es va desplomar el projecte ‘país’. No podíem

esperar res, ja. I com que el teatre té aquell punt generós en què jo m’ajunto amb vós, pensem alguna cosa, ho fem allà, i quatre s’asseuen aquí, i ja és teatre, doncs abans de quedar-nos plorant o de suicidar-nos a casa, vam iniciar un projecte per sentir que podíem estar vius, que podíem generar i concretar des del fang, des del no-res, sense llei. I vam començar a crear espais allà on fos per fer teatre, ajuntant-nos. Total, perdut per perdut... Si el panorama és el no-res, doncs comencem a construir des del no-res! I així va néixer aquest moviment. I això és el que ens va passar a nosaltres. Timbre 4 es va fundar el 2001, en plena hecatombe.

En moments de crisi, la creativitat es dispara i es multiplica.

Clar! En tota la història d’Argentina, en els pitjors moments de crisi, fossin dictatorials o econòmics, hi ha hagut una explosió de teatre. Independent, sobretot. Culturalment, és un refugi del pensament, de la llibertat, de la unió de la gent per a pensar, per a sentir que no estan sols. Es va tornar al teatre argentí, que estava semiabandonat.

I quin és aquest teatre?

A la dècada dels noranta a Argentina es feia teatre a l’europea, o almenys allò era el que ens arribava, a grans trets. Després, van començar a aparèixer nous dramaturgs, nous treballs sobre els actors, molts directors treballaven amb els seus propis grups, escrivint per a ells, i es va tornar als personatges, a les històries que tenien a veure amb la nostra Argentina, amb allò que érem, que si llatinoamericans, que si pobres, que si diferents... que no érem aquell primer món que havíem tractat d’imitar o esgarrapar. Va aparèixer, en definitiva, una identitat. Que estàvem parlant de nosaltres, i nosaltres érem particulars, no una imitació de res.

I aquest és el secret? Aquest és l’ingredient perquè agradi tant?

Tant de bo el sabés, l’ingredient! [riu] Crec que fem el que ens surt dels collons [i ho diu baixant la veu]. Si jo pogués definir el teatre argentí, no el meu, sinó el que veig, és que no és un teatre per encàrrec, sinó que el fem perquè si no moriríem, emmalaltiríem!

Potser per això, l’obra del seu debut, aquesta desequilibrada família Coleman que es desintegra, i que ja s’ha representat més de mil vegades, s’ha guanyat tothom. “Ningú ocupa el rol que suposadament hauria d’ocupar dins d’una família –explica Tolcachir: La mare, més que mare, és filla dels seus fills, que encara viuen a casa. Un d’ells directament no en surt, ni es treu el pijama ni es BENZINA_31

banya, una altra de les filles va ser criada per un dels diferents pares de la mare... L’única que posa certes regles és l’àvia, però que, a la vegada, permet certes coses només perquè la família continua junta. Tampoc hi ha pares presents... és a dir, res està al seu lloc. Els vincles quotidians d’aquesta família tenen més a veure amb la incomunicació, la violència i el no poder escoltar, que amb la comprensió. Jo crec profundament que el que succeeix és que és tan terrible veure el que passa, que prefereixien tancar els ulls i ignorar. Per això m’agrada la paraula omissió, perquè no és negar, sinó veure però no voler veure i, per tant, no fer. I sembla que sigui un pecat menor. La casa s’enfonsa. El trasfons de l’obra és sobre una família que està junta però no se sap ben bé perquè. Han d’ingressar l’àvia en un hospital, i mica en mica tots els membres s’hi traslladen i el que fan és regenerar a l’hospital aquesta mateixa família. Estan més còmodes que a casa. Tot això que t’explico, que sona molt terrible i ho és, i que és un panorama extrem de l’egoisme i la incomunicació que hi pot haver en una família, té moltíssim humor, transiten l’horror amb tota naturalitat, i es plantegen situacions molt absurdes. El públic no sap si riure o plorar, i si riuen no saben ben bé de què. Els espectadors poden riure intel·ligentment de l’horror i de la incapacitat dels personatges”.

“Des d’Èdip fins aquí –continua– a través de la família hem pogut parlar de la societat i el món, i és cert que jo, a través d’aquesta família, veig el meu país i la meva societat, sobretot en aquell moment”.

BENZINA_32

Aquesta dissecció s’ha reproduït a les tres peces que el dramaturg ha escrit fins ara i ha dirigit, tot i que la primera i la tercera són dues mirades totalment diferents al clan, amb els mateixos actors però fent personatges absolutament distints i explicant dues històries diverses. Faltarà veure com continua la nissaga, i si s’emmarquen en un mateix estil o no.

Timbre 4 i La omisión de la familia Coleman, plena d’humor negre, a qui al director li encanta, van néixer d’aquella pobresa.

Tolcachir volia treballar amb el seu grup, i en no trobar cap obra per a representar, es va decidir a escriure’n una, sobre “aquesta família un pèl boja”. Tota la companyia va estar assajant, primer improvisant, entre nou mesos i un any, totalment gratis, en horaris que les feines respectives els ho permetessin, la qual cosa significava des de les 12 de la nit a les quatre de la matinada, de dilluns a divendres.

En acabat, cadascú se n’anava a treballar de nou o a atendre les seves obligacions. “Era moltíssim esforç”, recorda Tolcachir. “I amb l’expectativa de fer dos mesos de funcions!

Així que fixa’t quina ambició més noble tenia tota aquella gent, de matar-se, de no dormir, de no menjar... només per assajar una obra que no els donaria diners ni prestigi. Era només per fer teatre!”.

Després, per sort, aquella obra els ha retornat amb escreix tota l’energia dipositada, sobretot reconeixement i premis, en plural majestàtic, més d’una dotzena: als actors, a les actrius, al director, al millor espectacle del circuit no comercial, a la millor obra ori-

ginal... i un llarg etcètera. Tal i com explica el seu autor, l’obra no va néixer de l’especulació de “haig de fer teatre”, sinó de la vocació: “Si algú s’ajunta a les tres del matí per fer teatre, és que darrere hi ha d’haver un foc... Penso que potser aquesta és una característica que ens uneix als teatristes”, confessa.

A l’estar lluny de les ajudes públiques, et garanteix una llibertat aboluta.

Absoluta, i això no té preu. I és contradictori, perquè jo no li recomano a ningú estar assajant fins a les quatre del matí i després se’n vagi a treballar! Però, és clar, alhora apel·les a la creativitat i inventes del no-res...

A Timbre 4 les dimensions de la sala eren mínimes, i els llums eren els interruptors de la paret, com en una casa... ja veus la realitat!

Per descomptat, després intervingué l’estat i ja et fa fer un seguit de coses. I és que quan intervé l’estat, no sé quant de bé fa...

Claudio Tolcachir viu el teatre des de petit.

Era un nen extremament tímid i a través de les arts escèniques va trobar un canal d’expressió i comunicació, assegura. Ha estat actor abans que dramaturg i director. Porta des dels 17 anys actuant en el circuit, tant independent com comercial, de Buenos Aires. No és estrany, just al contrari, fer quatre obres diferents a la vegada, anant d’un teatre a l’altre. De fet, es considera afortunat per haver estat sota la batuta de directors “meravellosos” com Javier Daulte, Daniel Veronese, Norma Aleandro, Gandolfo, o

Roberto Villanueva... “Tots dirigeixen de forma diferent, i de tots n’aprens”, reconeix.

De fet, com a intèrpret ja va poder visitar Barcelona fa un grapat d’anys amb Un hombre que se ahoga, de Veronese. El salt a la direcció va venir sol. La primera obra la va dirigir al 1998, quan tenia 23 anys, “jovenet i inconscient. I no vaig esperar a què em cridessin, t’autogestiones...”.

Què és per a tu el teatre independent?

La llibertat i la possibilitat d’assumir riscos.

Mai cap productor m’hagués dit “a veure si pots escriure alguna obra i agafa’t nou mesos per assajar-la”. Timbre 4 és per provar, i si proves, et pot anar bé o malament. No hi ha més interès que el desig. El teatre independent no està fet per guanyar o perdre molts diners. El que guanyes o perds són les expectatives que tu poses en la teva feina.

El risc el tornen a assumir com a cooperativa, de nou i amb ganes, en la seva estada de quatre setmanes a Barcelona “una bogeria i alhora una meravella”. El tast del Lliure va saber a poc, i ara al Borràs podran degustar l’àpat sencer. Claudio Tolcachir confessa que l’excitació que li va produir el teatre quan el va descobrir de petit, encara la manté ara. Per ell, un dels moments de més màgia a la vida és quan s’asseu en una butaca i comencen a apagar els llums de la sala: “m’encanta, i em dic ‘mmm, ara m’explicaran una història’”.

Que s’apaguin els llums, doncs, i que comenci la funció.

BENZINA_33

BENZINA_34

/// Opinió / Seduccions

La força dels lectors L

En un moment determinat, la professora que dirigia la sessió em va demanar què més podíem fer per guanyar lectors en el món. Jo podia haver apel·lat al tòpic discurs de la llagrimeta davant tant analfabetisme funcional que ens envolta.

[[

a Feria Internacional del Libro de Guadalajara (Mèxic), coneguda familiarment com la FIL, constitueix una d’aquestes notícies per ella mateixa important. No tan sols perquè es tracta d’un dels esdeveniments professionals més importants del llibre al continent americà, sinó també perquè representa una eina extraordinària de foment de la cultura del llibre i de l’activitat lectora. De fet, és un d’aquests moments en què l’ideal de crear, o bé fer créixer i fidelitzar lectors, es concreta en el temps i en l’espai. Sens dubte, el fet que l’entitat creadora i organitzadora de la fira sigui la Universidad de Guadalajara determina bona part d’aquesta dimensió educativa entorn de la literatura. Però el que resulta inqüestionable és que el certamen visualitza la força de la figura del lector, el qual esdevé un vertader protagonista. S’hi congreguen així lectors incipients, nens i joves que vénen amb familiars o en visites escolars; lectors madurs a la recerca dels seus escriptors predilectes, o bé lectors professionals –crítics, editors, periodistes, escriptors...– que plantegen un diàleg mentre donen a conèixer els seus punts de vista sobre la pàgina escrita, o fins i tot en blanc.

Al capdavall, tot un àgora que, en el cor de Jalisco, simbolitza la festa del lector en el món.

Aquest objectiu és tan important que, entre les nombroses activitats organitzades, destaca una preservació de l’espai de trobada entre poeta i lector –fet aquest cabdal per a un gènere tan minoritari com aquest– a través del programa diari “Salón de la poesía”. En el saló Tequila, un poeta recita els seus versos per acabar conversant amb els assistents, mentre, en efecte, un tequila acaba donant sabor a una trobada en un ambient relaxat on la paraula pren tot el protagonisme.

L’altre cicle singular s’anomena “Ecos de la FIL”.

El que es pretén és que el mateix autor, que ha tingut un contacte amb un lector normalment d’alt nivell dins el recinte de la fira, surti i es trobi ara amb els alumnes i els professors de batxillerat, el que a Mèxic anomenen “preparatòria”, dins les mateixes aules. Es tracta d’una idea excel·lent, ja que projecta la mateixa Fira en el cor mateix del sistema educatiu, no ja esperant que vinguin els alumnes al recinte ferial, sinó anant-los a cercar en el seu propi medi, alhora que es dóna un protagonisme a la tasca, sovint

[[

Vicenç Llorca tan poc valorada però tan important en la creació de futurs lectors, dels docents. Amb temps, preparen una lectura de poemes del poeta convidat, alhora que plantegen un diàleg amb ell. La “Prepa”, com abreugen ells el terme institut, acull l’acte com un esdeveniment important en el seu calendari acadèmic, mentre que l’escriptor té l’ocasió de compartir un moment de la vida quotidiana de Guadalajara a través del centre escolar.

Enguany, he tingut ocasió de participar en ambdós esdeveniments i, certament, han estat positius. Al “Salón de la poesía”, em va presentar Martín Almádez, poeta mexicà que l’any 2000 em va incloure en l’antologia De la transparencia el presagio. Poesía de España (Mantis Editores), on va donar a conèixer diverses veus líriques de la poesia actual castellana, gallega, catalana i basca.

Entre els assistents a la lectura, hi havia diferents tipus de lectors, molts d’ells poetes, periodistes i editors, que estaven interessats a apropar-se a la nostra realitat lingüística i cultural. Vaig fer un recorregut a través de la meva poesia per centrarme en la darrera etapa on, certament, el tema de la poetització de la paternitat a través de l’adopció, els va sorprendre positivament, i vam aconseguir crear un clima de vinculació autor/lector certament remarcable. Als “Ecos de la FIL” em va tocar anar a la “Preparatoria 4”. Tot i que el nom no resulta gaire poètic, en canvi l’entusiasme amb què els alumnes i el professorat em van acollir va marcar una tarda intensa, en què durant una hora i mitja vam establir un pont entre Catalunya i Mèxic tot compartint versos i, sobretot, una idea fonamental. En un moment determinat, la professora que dirigia la sessió em va demanar què més podíem fer per guanyar lectors en el món. Jo podia haver apel·lat al tòpic discurs de la llagrimeta davant tant analfabetisme funcional que ens envolta. Però, en canvi, vaig afirmar una cosa que ja fa temps que penso: que si bé és veritat que no hem aconseguit el grau de lectura que ens agradaria, nogensmenys és molta la gent que arreu del món creu en els valors humanistes de la literatura, que comprèn la força creativa de la lectura i que, sovint, si penséssim més en això, guanyaríem més energia per adonar-nos de l‘enorme força que els lectors tenim en el món. Una força que ajuda a reanomenar aquest món i a fer-lo, així, més ric en continguts i més bell en forma.

Vicenç Llorca és poeta i docent

BENZINA_35

Resseguint el traç convuls de Van Gogh Per David Caño

Q

ui ha estat Vincent Van Gogh? Un mite? Un geni incomprès? Un avantguardista enfollit? Un boig? Un il·luminat? Potser només un pintor. “El pintor que més ha fet oblidar que estiguéssim davant de la pintura” –en paraules d’Antonin Artaud. I continua: “Van Gogh és pintor perquè va recol·lectar la natura, que la va com retranspirar i fer suar, que va fer esquitxar en feixos sobre les seves teles, en garbes com monumentals de colors, la secular mòlta d’elements, l’espantosa pressió elemental d’apòstrofs, d’estries, de comes, de barres, amb què després d’ell no es pot creure que els aspectes naturals no estiguin fets”. Artaud mai no va conèixer Van Gogh. És més, quan el pintor postimpressionista es va disparar el tret al pit que acabaria amb la seva vida, el poeta encara no havia nascut. Però de seguida s’hi sentí identificat. Ell també era un marginat, un despreciat, un orfe de la societat que es negava a acollir-lo. I coneixia a la perfecció, igual que Van Gogh, el tracte que les clíniques mentals donaven als inadaptats, sobretot els nous tractaments basats en electroxocs.

Casualment, o potser no tant, el darrer llibre que escrigué Antonin Artaud –uns mesos abans de la seva mort– es titulava: Van Gogh, suïcidat per la societat. La inspiració de Van Gogh n’és el complement perfecte.

BENZINA_36

UN DOCUMENTAL

UNA REFLEXIÓ

El primer llargmetratge de Daniel Ferrer ens proposa perseguir les vivències del pintor durant la seva estada al sud de França –entre 1888 i 1890– i confrontar-la amb les formes de vida i el paper de l’art en l’actualitat. Dividit en apartats, com set títols de blanc sobre negre intens i fos, trobem: 1. Un passeig per la inspiració 2.

Thimothée Polad, Catedral de les imatges 3. Els paisatges d’avui 4. La nit de les inquietuds 5.

Retrat i reflexions d’una societat 6. El Dr Boulon i l’arteràpia 7. Estimat Vincent, què vols?

Només amb el títol de cada capítol ja podem fer-nos una idea del contingut de cada apartat, malgrat que la transversalitat i la unitat conceptual del projecte faci, deliberadament, que alguns temes se superposin, es complementin o s’enllacin amb agilitat i continuïtat evident. També s’agraeix que el documental estigui íntegrament gravat en alta resolució, perquè evidentment aconsegueix ressaltar la bellesa del paisatge, els colors, absorbir la llum que tant va buscar Van Gogh durant la seva estada a la Provença (grocs, verds i blaus combinats amb el vermell de la seva passió) i fusionar l’art del cinema, amb l’obra d’art que fou la vida intensa i creativa de Vincent Van Gogh.

La càmera ens va aconduint a tots els paratges que van veure Van Gogh consumir-se d’inspiració i engrandir-se en l’anonimat que se l’hi imposava. Mai no va ser reconegut ni per la crítica ni pels habitants dels pobles que l’acolliren, i encara menys per París, Amsterdam, Anvers o Arles.

Així doncs, entre quadres i paisatges, viatgem a Sainte Marie de la Mer, Arles i Saint Rémy de Provence per conversar amb els seus habitants sobre el fruir de la seva quotidianitat i sobre el llegat que ha deixat el pintor en els pobles on malviví durant els dos darrers anys.

I al parlar de la rutina del sobreviure automàticament sorgeix la reflexió al voltant del treball, la societat, la cultura, l’art, l’economia i la resignació o el combat. Resulta interessant el contrast entre les dues ciutats que van acollir Van Gogh en la seva darrera etapa. Mentre l’Arles que tant el va menystenir (atenció a l’anècdota que es va repetint fins a esdevenir gairebé una llegenda urbana) ara viu abocada al turisme, en una mercantilització absoluta del llegat de Van Gogh, el Saint Rémy de Provence que el va acceptar viu amb l’austeritat del qui ha estimat.

La inspiració de Van Gogh, doncs, no és un documental estricte sobre la vida d’un

dels pintors més cars del món. No és una tirallonga d’entrevistes d’experts ni una exposició retrospectiva filmada. Sinó que és una reflexió, ben estètica, del que resta viu després de la mort de l’artista (això potser no és tan bonic). És la plasmació evident que el temps esborra el nostre pas, encara que siguis un referent de la història de l’art, i s’entrega a l’esdevenir dels canvis inevitables. Alguns acaten aquestes imposicions amb resistència, altes s’hi lucren, molts s’hi mostren indiferents i la majoria hi sobreviuen com poden.

Més previsibles resulten les preocupacions del jovent i els treballadors tot demostrant la globalitat del sistema que ens governa. L’angoixa per la desaparició del món agrícola, la precaritat laboral, les dificultats per accedir a un habitatge digne, els preus dels productes, el paper cabdal que pren l’economia i les noves tecnologies en les nostres relacions, la incertesa davant del futur... són dificultats intercanviables amb les de qualsevol persona de Barcelona o de Berlín.

Tampoc no sorprèn la utilització de la mentida per tal de generar diners. En un moment del documental s’afirma que el turista només hauria de visitar Arles per cercar la inspiració de Van Gogh no la seva història. Perquè la història es mostra falsejada per generar diners. El Pont de Langlois no és El Pont de Langlois, el cafè de la Gare tampoc no és tal i com s’hi inspiraren Van Gogh i Gauguin (Le café de nuit i Café de Nuit, Arles respectivament). “A Arles, materialment, no en queda res de Van Gogh” s’afirma.

Resulten interessants, però, les reflexions al voltant de la creativitat, els mitjans de comunicació i el mercadeig que l’art genera.

Tothom coincideix que Van Gogh, al superar certs cànons, va restar al marge per avantguardista fins que algú va decidir que ja era el moment de valorar l’extensa obra del geni incomprès que s’havia suïcidat (900 pintures i 1600 dibuixos). D’aquí a extrapolar la vida del pintor a les dificultats que pateixen els artistes en l’actualitat només hi ha un pas. El paper que juguen els mitjans de comunicació i els grans imperis econòmics a l’hora d’enaltir o silenciar qualsevol creador d’art (censura per excés, la dictadura dels mitjans de difusió i sobresaturació...).

Els models d’oci que ens injecten en forma de publicitat (unes expressions artístiques lleugeres, entenedores, divertides i alienadores dels mals rutinaris que ens toca patir. El moviment i l’espectacularitat per damunt de la reflexió i la crítica. El control dels mitjans de producció, de l’oci i del pensament). Les

ànsies d’alguns creadors per obtenir reconeixement, fama o possibilitats de dedicació plena. L’hedonisme i el patiment. Les mitificacions i les renúncies. Les concessions i les excepcions. El paper que les noves tecnologies poden prendre en la difusió de qualsevol expressió d’art en el futur.

Així com també sorprenen les reflexions sobre l’arteràpia. En aquest sentit seria interessant contrarestar les afirmacions del psiquiatra sobre els transtorns bipolars i els atacs epilèptics amb les argumentacions dels qui acusen directament al doctor Gachet com un dels responsables indirectes de la mort de Van Gogh. Estava malalt per culpa del seu cos o per culpa d’una societat que no podia comprendre? En aquest capítol potser també hauria estat pertinent una referència a Theo Van Gogh (el suport real de Vicent al llarg de tota la seva vida) i la mort d’aquest només sis mesos després del suïcidi de Vincent (quina fou la causa: sífilis o remordiments?).

UN CINE-FÒRUM La inspiració de Van Gogh s’emmarca en aquella categoria de pel·lícules imprescindibles. Aquelles que ens mantenen fixats a la cadira, i corrent incansables pels camps del

pensament. Les que quan acaben t’encomanen xerrera. I com ja he comentat, són molt diverses les temàtiques que ens ofereix el documental.

Quan en alguna sala comercial de cinema es programi La inspiració de Van Gogh acompanyada d’un cinefòrum atemporitzat i espontani (perquè tothom hi té quelcom a dir, sigui artista o contrabandista) el cinema estarà avançant. Es prendrà en consideració.

Serà imparable.

UN..FRAGMENT DE VAN GOGH, SUICIDAT PER LA SOCIETAT Perquè no és pas per aquest món, no és mai per aquesta terra que sempre hem treballat, lluitat, bramat d’horror, de fam, de misèria, d’odi, d’escàndol i de fàstic, que tots vam ser enverinats, tot i que per ella fóssim tots embruixats, i que al final ens hàgim suïcidat, perquè ¿no som tots com el pobre Van Gogh suïcidats per la societat?

Antonin Artaud.

BENZINA_37

BENZINA_38

/// Opinió / Guirigall

Repensar el Mercat de Música Viva de Vic Lluís Cabrera

D

esprés de 22 edicions crec que ha arribat l’hora d’analitzar la situació del Mercat de Música Viva de Vic (MMVV). Si bé el certamen va complir durant la meitat de la singladura la seva funció, és a dir, posar en contacte l’oferta i la demanda del sector musical, en els últims deu anys l’esdeveniment ha entrat en una fase, diuen els directors artístics, de “consolidació“. Però els que no hem faltat a la cita des del seu inici, el 1989, creiem que el MMVV està hospitalitzat en una àrea que porta per nom “desorientació“. És urgent i necessari reposar el ferit, exposar els dubtes que sorgeixen en les converses que mantenim els agents que intervenim al Mercat i que evidencien una notable inquietud.

Per què celebrar el MMVV? Perquè els organitzadors de concerts puguin veure i escoltar el que presenten els artistes, iniciar els contactes amb les empreses de representació i que uns comprin i altres venguin. I, a més, per internacionalitzar la música feta a Catalunya. Quins errors han provocat l’actual situació? Els continus canvis produïts en la direcció artística, la manca en la concreció d’un model i la manca d’interès per construir un relat.

L’excés d’oferta, agreujada per la concentració de la majoria dels concerts en tres dies, provoca cansament entre els professionals acreditats al Mercat. Una programació inflada –amb gairebé cent espectacles!– en què es barregen tres interessos contraposats: showcases, festival de música i programació de festa major. Sense distingir entre les tres facetes en què es divideix el Mercat i oferint-les en un mateix (paquet) programa, els interessos no s’amalgamen, al contrari, provoquen que l’esdeveniment es dilueixi com un terròs de sucre en un got d’aigua.

Una desmesura que no pot continuar el seu camí si no rectifica. Un Mercat desvirtuat on, tant els que busquen feina (músics i empreses de representació), com els que anhelen contractar (programadors públics i privats), es veuen sotmesos a un desgast innecessari. La possibilitat d’actuar al MMVV hauria de donar-se sempre que tinguis obra nova a oferir (estrena absoluta).

El Mercat no caminarà si s’aferra a viure de rendes, ja que aquestes són escasses. La direcció artística està obligada a seleccionar entre propostes noves que no hagin estat estrenades amb anterioritat en cap lloc. No serveix l’autoengany de començar al setembre la temporada de bolos, primer a l’Altaveu de Sant Boi, després al MMVV i seguir en les festes de la Mercè a Barcelona. Sense criteri i afegint sumands l’únic que aconseguirem és vendre fum i inflar globus sonda que sense rumb aniran a la deriva.

Catalunya no produeix més de dues dotzenes anuals de projectes musicals que es puguin presentar com a novetat.

Això és el que hauria d’acollir el MMVV i així crear expectació en la demanda i per extensió en els seus tècnics responsables.

Això vol dir que no s’han de programar els concerts del festival de música i els de festa major? Un no rotund. És factible mantenir els tres elements però anunciar-los amb especificitat i sense indici de confusió. El que passaria és que les formacions seleccionades per participar en el festival i en la festa haurien de cobrar, sense discussió possible, el seu caixet professional. I una altra puntualització, el preu de les entrades posades a la venda per al festival hauria d’estar d’acord amb l’import que s’aplica en cicles de la mateixa o semblant categoria.

Hi ha una constant que es repeteix en cada edició i que va en augment: el recinte firal és terreny abonat perquè les persones que romanen en cadascuna de les barraques (estands) rebin una ingent quantitat d’artistes i músics joves o poc coneguts, a la recerca “d’una oportunitat”. Ofereixen el seu dossier acompanyat de CD o DVD, expliquen el seu projecte i demanen pertànyer a la teva escuderia. Són moments d’inquietud, converses en les quals no saps què dir, si més no crear expectatives i la desesperació del comiat per, a continuació, rebre un altre cas igual o semblant.

En els estands aquest treball ocupa bona part del temps que romanen oberts, característica en auge en contraposició a la que anheles: que s’acostin persones interessades en els grups que fan pinya amb la teva empresa. A aquests cal buscar-los, fins i tot perseguir-los.

A Catalunya disposem de dues (importants) fires o mercats de música que són les potes que sostenen l’aparador expositiu del nostre esdevenir artístic musical: el Mercat de Música Viva de Vic i la Fira Mediterrània de Manresa. Les formacions musicals, en bastants casos, són intercanviables, és a dir, poden actuar en un lloc o en un altre. És una contradicció o una divisa de la diversitat? És sostenible o caldria delimitar el camp d’actuació de cada un dels esdeveniments?

La direcció artística del Mercat ha de ser activa, fixar la mirada en els caladors on neixen idees, incentivar-les i potenciar-les. Ha de ser propositiu i no acomodatici, interactuar i no estar a l’espera de rebre centenars de propostes, ordenar-les en carpetes i després segellar amb un sí o un no, però al no disposar de criteri ni haver creat el relat, també podrien ser intercanviables.

El MMVV ha perdut l’ànima, el sentit, el relat. Per això, l’actual director artístic hauria de deixar pas a un altre, a algú que ajudés a recuperar el sentit, l’ànima. Sense ànima, el Mercat no té sentit i sense sentit no té raó de ser, d’existir. I sense relat, Vic concentra uns quants centenars d’ànimes en pena. Quina pena més gran!

Lluís Cabrera és fundador del Taller de Músics

BENZINA_39

Crítiques de música POP-PUNK. És una de les formacions amb més força de l’escena indie catalana actual. Arriben amb aquest al seu quart disc compacte.

Van començar el 2004 i els seus membres han iniciat molts projectes musicals: Joan Colomo (veu i guitarra) duu una existència discogràfica en solitari, Inés Martínez (baix i veu) i Narcís Prat (bateria) són el tercet de l’actual formació. Ens porten un so de pop de garatge, amb línies de punk i de cançó mediterrània. Provenen de Sant Celoni i són una de les bandes més inquietes de l’escena del rock independent. El joc de les guitarres i la combinació de les veus de Colomo i d’Inés Martínez aconsegueixen un dinamisme i una força interpretativa brillant. Ens trobem davant d’una breu col·lecció de deu temes vitamínics de curta durada. Alguns dels temes més rodons són Gastronomía, Canción póstuma o Carnaval. Són instantànies musicals d’una gran precisió rítmica. Tots els temes demostren una bona dosi de rock en càpsules vitamíniques. La producció del disc compacte corre a càrrec de Santi i Víctor Garcia i va ser enregistrat a un dels estudis musicals principals de l’escena independent del nostre rock; es tracta dels estudis Ultramarinos Costa Brava a Sant Feliu de Guíxols.

Disco póstumo LA CELULA DURMIENTE BCore

POP. Després d’editar treballs sota altres noms i projectes com Estanislau Verdet, u_mä o Oak, Pau Vallvé ens lliura aquest treball en solitari. Expert productor i músic inquiet, Vallvé interpreta tots els instruments del disc. Hi ha onze temes seus més una versió de All is full of love de Björk. Ha estat gravat als seus estudis, publicat a la seva discogràfica i tot el que sona prové de les seves mans i veu. És un disc introspectiu, d’atmosferes denses i plenes d’harmonia. És un disc fresc, de sonoritats imaginatives i contemporànies. Els temes més rodons són Amics dels cirerers, L’àvia ha fet nevar i la sorprenent Vacances. És un d’aquells discos que trenquen la concepció d’un disc fet de trossos –és a dir, de cançons isolades– i permet una audició sencera plaent. Vallvé és un mestre en la producció i els arranjaments, i ho demostra a bastament. Se sent lliure en la interpretació vocal, sobretot, ja que no segueix un text establert en les lletres, sinó que es pren les paraules com un so suggeridor. Amb aquest disc aconsegueix una obra que transita per un cel de possibilitats harmòniques i dibuixa esbossos per on anar en el futur. Hi ha uns certs ritmes tribals, melodies al voltant de l’electrònica i bella nuesa acústica.

2010 PAU VALLVÉ Amniòtic

CANÇÓ POP. És el seu primer disc, acabat d’enregistrar i amb el qual prometen ser una de les revelacions del 2011. Tenen un so molt cuidat, que tenen la capacitat d’atrapar l’oient des dels primers acords. La seva és una cançó extremament melòdica en què les veus de Pere Jou (també guitarra i percussió), de Joan Canals (també al piano) i d’Aleix Perdigó (també al baix) són un dels punts forts del grup. Les cançons llisquen amb suavitat, bateguen i darrere l’aparent senzillesa hi ha l’elaboració compositiva experimentada. Els tretze temes del disc van des de la quotidianitat al surrealisme.

Cançons com ara Segona mà o El Capità Poc recuperen la línia melòdica i jocs de veus dels Beatles. 4t 1a és un grup que se suma als millors representants de la cançó-pop del nostre país. La producció musical corre a càrrec de Santos Berrocal i va ser enregistrat als estudis Blind Records. Totes les composicions són en català i tenen com a únic autor en Pere Jou. En la instrumentació cal destacar el piano de Joan Canals, que demostra una formació clàssica en les seves intervencions. Els instruments de vent donen intensitat lírica a aquestes composicions que sonaran força durant aquest any.

El món en un cafè 4T 1A Satélite K

Per Ricard Mirabete

FOLK-PSICODÈLIC. Des de Guissona, dalt de l’altiplà de la Segarra, Joan Pons dissenya aquesta nova col·lecció de cançons. Fa dos anys debutà discogràficament amb el seu primer treball I les sargantanes al sol que va rebre una molt bona acollida per part del públic i la crítica especialitzada. El seu folk d’arrel pop i tradicional, a parts iguals, es va definint progressivament cap a un so orgànic i naturalista, d’extrema bellesa. La seva proposta conjumina els ressons rurals amb la psicodèlia més moderna.

L’entorn rural crea una atmosfera onírica gràcies a flautes melòdiques, xilòfons, mandolines, que donen un so càlid i d’un alt grau d’experimentació harmònica. Les dotze cançons transpiren la cadència sorprenent de les composicions originals. En aquesta ocasió, Joan Pons incorpora dos textos poètics de Pere Quart del llibre Les decapitacions. La resta dels temes del disc compacte són seus, lletra i música. Vol i dol és un disc que recorre des de la introspecció el motiu temàtic de la mort. Hi trobem cançons reposades i cançons que ens esclaten a les mans com Busca i captura i Cendres, que són de les millors del disc. La banda que acompanya a Joan Pons destaca per la seva versatilitat i talent: David Paco (baix), Càndid Coll (bateria) i Lluís Rueda (guitarra elèctrica), són els altres músics del grup. Aquest és un disc fosc que, des dels primers acords als darrers, remou la sensibilitat dels oients i projecta un cert magnetisme emocional. Joan Pons hi posa tots els dubtes que li desperta el tema unitari del disc: la mort. L’esquelet musical és la veu i la guitarra de Pons, però el teixit musical és determinant. I un dels encerts d’aquest treball és la producció musical. Pons s’ha encarregat de la producció i ha comptat amb Santi Garcia en les mescles i masterització del disc. El primer senzill és Cau la neu, en què la tensió del text arriba al seu màxim d’esplendor musical amb la distorsió adequada. Celebrem aquest nou lliurament d’El Petit de Cal Eril, perquè és una de les bandes amb més projecció estètica del nostre país i perquè fan del folk la més alta psicodèlia. Joan Pons ha aconseguit superar el seu primer disc i no ho tenia gens fàcil.

Vol i dol EL PETIT DE CAL ERIL Bankrobber

ROCK. Aquest és un retorn a l’escena catalana per part d’un dels grups històrics dels anys noranta. Van debutar el 1989 amb el seu primer disc La gran aventura I. Després el seguiren Líders i adeptes (Sony, 1992) i Triangular (K-Indústria, 1995). El grup de Sabadell va agafar el vol amb les influències britàniques del rock èpic dels U2 i dels Simple Minds. Després tot va ser una recerca musical que va apostar per un rock experimental, amb unes grans dosis de guitarres i de distorsió electrònica. La veu de Xavi Vidal sempre ha buscat l’èpica del futur, amb una certa tendència a fer de la seva veu una transmissió electrònica desesperada. Una bona síntesi de la seva proposta és el tema Aerostàtic, de la meitat d’aquest disc. En ells la conjunció entre el rock i l’electrònica ha estat una de les seves constants. També cal fer esment dels moments lírics, en especial de l’intimisme acústic d’una altra de les cançons més rodones del disc: Alter ego. Han tingut l’encert de fer una bona tria com a carta de presentació de l’àlbum: Una nova vida, és el tema escollit com a primer senzill i compta ja amb un videoclip magnífic. Aquesta cançó ja justifica l’enregistrament d’aquest disc. Permet connectar les sonoritats del rock britànic actual i dels anys noranta amb un format que a l’escena catalana no ha estat prou explotat encara. D’altres cançons del disc transmeten força i inspiració plenament rock com ara Interferències i El vaixell s’enfonsa. La banda funciona com un tot orgànic en què els quatre membres hi han treballat de valent. El duet compositiu de Xavi Vidal (veu) i Jean P. Dupeyron (guitarra) és acompanyat per part de Nat Compte (baix) i Marc Martín (bateria) i aconsegueixen dotar la seva música d’una consistència gens menyspreable. Aquí control és un disc compacte dens, amb alternances melòdiques i diversitat estilística, que parteix dels acords del rock clàssic i arriba a sonoritats plenament contemporànies. Incorporen el blues a Un àngel (a la carretera) i el duen més enllà transformant-lo en una peça d’èpica psicodèlica. El disc conté un seguit d’instantànies musicals que vivifiquen el rock en català dels darrers anys. Un bon retorn del qual en tenim la mostra discogràfica en aquest treball.

Aquí control LA GRAN AVENTURA Música Global

El Far del Rock

Maria Coma

DISCOGRAFIA Linòleum (Amniòtic Records, 2009) ENLLAÇOS http://www.mariacoma.com

A

mb el seu debut discogràfic en solitari, Maria Coma va tenir una gran acollida per part de públic i crítica. És compositora, pianista i cantant, i demostra en tots els temes del seu disc Linòleum un alt nivell compositiu i interpretatiu. Durant aquest 2011 enregistrarà el seu nou àlbum sonor. El concert de tancament de la gira serà al C.A.T de Gràcia (Centre d’Art Tradicionàrius) el dijous 3 de febrer, on tocarà amb la banda habitual, amb cordes i algun convidat.

Per què estàs en el món de la música?

Des de molt petita que faig música, vaig començar als 6 anys estudiant piano clàssic i des de llavors que he anat evolucionant en el món de la música. He passat per la música clàssica molt de temps, la moderna, el jazz, he tocat en grups, he fet bandes sonores i finalment he engegat el meu projecte en solitari. Poder composar, arranjar i interpretar les meves cançons en directe és el que més m’agrada, és on em sento més còmoda.

Quin espai ocupes en l’escena musical catalana?

No em preocupa massa quin espai ocupo en l’escena músical catalana. La música que faig crec que no té massa a veure amb cap moda, ni cap tendència. Tinc la sensació

d’anar una mica en paral·lel als estils que sovint marquen tendència. En totes les èpoques hi ha unes modes que van marcant tot el que seria més popular i paral·lelament hi ha músics que fan la seva pròpia línia i evolució. A mi això és el que em preocupa; anar evolucionant seguint una mica el meu instint i les influències que de debò m’arribin a marcar, que normalment no acostumen a seguir cap moda.

Enregistres discos per fama, diners o fans?

En absolut. Si en algun moment ho faig per aquests motius el que sortirà serà música que no me la sentiré meva. Suposo que és qüestió de maneres de ser. Quan composo la meva música ho faig perquè sento que necessito explicar alguna cosa, em surt d’algun lloc amagat, des de la sinceritat, potser és això de la inspiració. Quan he hagut de composar per altres motius, com per feines (un anunci) o bé per treballs de composició per l’escola de música ho he fet, però el resultat no me l’he acabat de sentir meu del tot.

Recomana’m tres músics o grups catalans Recomano molt anar a veure en directe a la Sílvia Pérez amb el projecte Llama, em sembla preciós el que fan amb un Hang i una veu la Sílvia i el Ravid.

També al Pau Vallvé, com a compositor, instrumentista i productor. Crec que en totes les seves facetes ho fa molt bé. Ell toca

amb mi la bateria i ha estat productor del Linòleum, el meu primer disc.

I per acabar al Joan Colomo, pels seus directes i les seves cançons que m’encanten.

Quina importància li dónes a les lletres de les cançons?

Molta gent que conec que és de fora de Catalunya i que no entén el català, em diu que els encanta la meva música. Diuen que és perquè noten que li dono molta importància a la part musical, la melodia, l’harmonia, les textures... i llavors no els importa no entendre el que dic. Tot i que crec que això és cert i que per mi la música és primordial, les lletres són també igual d’importants. El que no he fet mai és fer una cançó on la lletra sigui més important que la música. Crec que ho han de ser per igual.

En quin projecte estàs treballant ara?

Estic a punt d’acabar la gira del meu primer disc, de més de 60 concerts, i a punt per gravar el segon disc. Ja el tinc tot compost i tinc previst començar a gravar a partir del febrer de 2011. El concert de tancament de la gira serà al C.A.T de Gràcia (Centre d’Art Tradicionàrius) el dijous 3 de febrer, on tocaré amb la banda habitual, amb cordes i algun convidat. També estic assajant amb la banda de Pau Vallvé, de la que formo part, i amb la que començarem la gira de presentació del seu nou disc 2010 a partir d’aquest mes.

BENZINA_41

BENZINA_42

/// Opinió / Els nostres Déus

La Lolita va morir per salvar una vaca Lolita Bosch

E

m dic Lolita i vaig créixer en un poble.

Ho explico: L’escena sembla d’Astèrix i Obèlix: tinc nou anys, vaig d’acampada als Pirineus Aragonesos amb el meu pare i uns amics, cacem un porc senglar, l’escorxem entre uns quants i el rostim a foc lent. Sis hores de brasa.

Això és una excepció: 1979.

L’any següent celebro la matança del porc. En una granja del meu poble, propietat de la família d’unes amigues, s’espera el dia amb entusiasme. Això és una celebració anual: com les comunions. Una festa que en el meu poble es converteix en un esdeveniment popular, gairebé divertit. Algú degolla el porc al davant de tothom, ens quedem tots quiets mirant la sang que cau en un cubell, s’escolta un lament insuportable, etern, absolut, gairebé infantil i després res. El cloc cloc de les darreres gotes i l’esbardellament brutal del cadàver. En acabar anem a casa l’àvia de les meves amigues i passem la tarda fent botifarres i fuet amb l’ajut d’una màquina rovellada que mol la carn fresca per una banda mentre que a l’altra aguantem un tros de budell que anem farcint. Cada vint centímetres, si fa o no fa, tallem el budell, fem amb habilitat un nus i apilem les botifarres en una safata que més tard deixarem al congelador del soterrani. I res més. Passem la tarda parlant d’altres coses. Com si féssim bunyols de Setmana Santa o disfresses de Carnestoltes. Perquè aquests són dies especials que nosaltres passem junts. I perquè sembla que no hi ha res que ens impressioni massa. Els altres dies, quan hi ha escola, en sortir anem a buscar llet a una altra granja, la del nostre amic Miquel, on les vaques viuen enganxades l’una a l’altra. Sense aire.

I al costat de casa meva si neixen molts gats la nostra veïna els rebenta contra la paret o els torça el coll sota l’aigua tal i com se sol fer amb els conills. A tots ells, els hem escoltat lamentar-se.

Això és un poble.

I jo vaig créixer en un lloc així fins que vaig tenir 14 anys: 1984.

Després em vaig traslladar a la ciutat i vaig voler riure’m dels nens urbans i babaus que pensaven que les hamburgueses creixien al supermercat i que la llet era una barreja d’aigua i productes químics. Que els animals són éssers estimats, els cadells bons, gairebé submisos, i el camp un lloc tranquil, silenciós i plàcid on les relacions entre les persones i els animals és pràcticament bucòlica.

Això és una ciutat.

I jo vaig ser en un lloc així fins els divuit anys: 1988.

Després vaig anar a passar l’estiu a la Costa Brava amb una colla d’amics i vaig trobar feina en una hamburgueseria al davant del mar.

Això ja és ara, tot i que seguim a 1988.

I una tarda la propietària de l’hamburgueseria ha d’anar a l’escorxador però no es troba bé.

- Hi pots anar tu, Lolita? –em demana.

I jo pujo en un cotxe blanc que no és meu i que sembla una ambulància, condueixo fins a Sant Feliu de Guíxols i aparco en un descampat molt gros on hi ha uns quinze camions i una flaire molt estranya que si jo sabés dibuixar tindria forma d’arrel.

Jo sóc de poble, penso, no m’espantaré pas per un grapat d’animals morts, penso, tots riurien de mi, penso, i en veritat res de tot això no deu ser tan important si tots podem fer com si no estigués passant de debò, penso.

Així que baixo del cotxe i entro en un cementiri al revés, d’on pengen cap per avall gairebé tres-cents porcs: freds, no congelats. Els treballadors de l’escorxador duen bates de color blau, van amb presses, i han d’empènyer els cossos dels animals per obrir-se pas. No els miren i al moure’ls xoquen uns contra els altres com si volessin, tot i el seu pes. Tot i mantenir-se penjats d’uns ganxos d’acer inoxidable: amb el cos obert en dos, els ulls fora d’òrbita i la pell que era rosa ara de color gris.

Això té un nom que jo sabré després. Es diu especisme: una paraula que va inventar el psicòleg Richard D. Ryder l’any 1971 per a definir la discriminació humana contra totes les espècies que no són la nostra. Abans, l’any 1931, Mahatma Gandhi havia dit a la Societat Vegetariana de Londres que la base del seu vegetarianisme no era física, sinó moral. Encara que jo això encara no ho sabés. Perquè ara tot just és 1988 i jo fujo sense entendre res.

Ara surto a corre-cuita de l’escorxador, pujo al cotxe ambulància i m’allunyo plorant d’aquell descampat immens amb color d’arrel. Ara m’avergonyeixo de no haver-me avergonyit abans, de no voler veure res, del meu poble, de tots nosaltres.

Me n’avergonyeixo i ho busco i llegeixo amb perplexitat tot allò que els babaus habitants de les ciutats i els pobles s’estimen més oblidar. Llegeixo i ho deixo tot. No menjo més carn ni peix ni ous ni llet ni productes preparats amb greix animal durant els propers vuit anys. No torno a fer servir cosmètics testats amb micos de laboratori, ni sabates amb pell animal ni crema de la cara feta amb fetus de mamífer ni pintallavis provats amb els conillets d’Índies. Perdo per voluntat pròpia el meu dret social a maltractar cruelment tots els animals que no són jo.

I durant vuit anys aconsegueixo evitar-ho, encara que la meva mare ho resumeixi amb una frase de conte quan em diu que el que menjo no és sa i que si vull seguir menjant així l’he de deixar esculpir una frase al damunt de la meva tomba: LA LOLITA VA MORIR PER SALVAR UNA VACA. I jo ric i suggereixo que em deixi dibuixar una vaca per quan arribi el dia i fins i tot proposo que reprodueixin el meu dibuix en el recordatori del meu enterrament.

Lolita Bosch és escriptora

BENZINA_43

Carles Porta Per Narcís Presas

Carles Porta (Vila-sana, Pla d’Urgell, 1963) ens rep a la seu de la seva productora,

D

iuen que el llibre alimenta però no engreixa, com una amanida. Per què?

Perquè és light. Aquí hi ha una mica el pes de Tor. Després de Tor havíem de dirigir-nos al lector possible que vulgui comprar el llibre perquè el firma en Carles Porta. No li podem vendre una cosa molt potent, perquè no cal. Aquest llibre és molt lleuger. Són 140 pàgines, sense pretensions.

Com una amanida, que et serveix per anar a dormir sense atipar-te i tenir una bona digestió. Però no és un gran àpat.

El llibre es basa en una vivència personal seva i del seu oncle. Com és que va decidir plasmar per escrit aquella setmana en un balneari de la Costa Brava?

Jo vaig anar a aquell balneari amb la idea de començar a escriure un llibre sobre Fago, el poblet d’Osca on van matar un alcalde del PP. He estat uns anys seguint la història, tirant-me quatre anys anant cada dissabte a la presó a parlar amb el detingut, i ara condemnat, i aquest serà segurament el meu proper llibre. Vaig anar al balneari amb la idea de començar a endreçar la informació i començar a escriure, però totes les sensacions que vaig rebre em van adduir i van ser tan inspiradores que vaig començar a escriure un diari del que anava vivint cada dia. Al BENZINA_44

cap d’un temps ho vaig deixar llegir a la gent de confiança, i els hi va fer molta gràcia. Es van fotre un tip de riure i, mira, ho vaig anar transformant i arrodonint amb aquest llibre.

Antàrtida. És l’hora de dinar, l’únic forat que hem trobat per parlar del seu nou llibre, El club dels

Un hotel spa no és el paradís que podria semblar a priori?

Aquest tipus de llocs tenen tres tipus de públics: un públic per necessitat, persones que tenen realment un problema greu de sobrepès, d’addicció al tabac o de bulímia, i han de recórrer a un lloc d’aquests a on tot l’entorn t’ajuda a intentar solucionar o pal·liar el teu problema; un públic de temporada o que passa per allí, com ara jo, que n’hi ha que són de cap de setmana i n’hi ha que són esporàdics; i després hi ha els obsessionats amb aquests entorns perquè tenen diners o dèries cap al culte al cos. Quan hi vas perquè vols i saps que t’hi estaràs una temporadeta perquè et ve de gust, trobo que són llocs bastant divertits.

perfectes, obra guanyadora del 24è premi Pere Quart d’Humor i Sàtira. Per ara, la trajectòria literària d’aquest home de televisió està íntimament vinculada a tres lletres i una muntanya maleïda: Tor. Encara ara parla amb orgull i emoció de la seva primera criatura literària, i recorda que el 30 minuts de Tor és un dels

Quins personatges coneixerem?

Al llibre hi ha de tot. Destaquen les dues veteranes que van molt passades de quilos i que tenen colesterol, i que cada any repeteixen. I a més són molt divertides, i parlen sense problemes de les seves qüestions, de les seves deficiències, i de les seves imperfeccions, que les converteixen en les presidentes del “Club dels Perfectes”. Després hi ha

més visionats a la història del 3alacarta i que TV3 el va haver de reemetre per aclamació popular. Però avui toca parlar de balnearis.

dues germanes que van anar allà a deixar el tabac, i ho van passar molt malament, pobretes. Després també hi ha d’altra gent més col·lateral, amb menys pes al llibre que també obeeixen a uns retrats, que segur que més d’un identificarà a un amic o conegut.

Per tant, creus que els lectors s’hi trobaran reconeguts o identificaran a perfils que coneguin?

Segur. Segur que tots coneixem a algú altre dels que descric al llibre, i que són reals. És cert que alguna escena l’he ficcionada, i que algun personatge l’he portat més a l’extrem per acabar-lo d’arrodonir. Fins i tot m’he inventat a algun personatge per donar més salsa a la situació. Penso que és una llicència que em podia permetre i que no fa mal a ningú. Però sí que estic segur que qui hagi estat en un spa es fotrà un tip de riure perquè se sentirà identificat amb la seva primera vegada i qui no hi hagi anat segur que veurà personatges que directa o indirectament li sonen.

Tot i que hi vas anar per altres raons, vas acabar sortint del balneari més “perfecte” del que hi vas entrar?

La veritat és que sí, sobretot perquè vaig aprendre a menjar i a treballar el cos en el lloc oportú. Unes vegades perquè no tens temps, d’altres perquè no et ve de gust, per una cosa o per una altra, no acabes dedicant al teu cos l’atenció que es mereix. I jo allí que durant una setmana no vaig fer res més que prestar atenció al meu cos. Penso que ara sóc molt més conscient de la importància que té, i t’asseguro que em trobo molt millor, perquè sóc molt més prudent a l’hora de menjar i beure i perquè faig molt més esport, cosa que abans no feia. Per mi va ser un punt d’inflexió, no buscat sinó trobat per casualitat. A partir d’aquell moment te n’adones que el cos és la teva principal eina i l’has de tractar bé. I no la tractem bé. Una altra cosa és aquells que ho porten a l’extrem i que només viuen per un puntet de maquillatge, un centímetre de panxa o un mil·límetre. Però jo que em considero un paio normal, que vaig anar allà com a experiment, t’asseguro que em va ser altament satisfactori.

T’has trobat a gust amb la teva primera incursió a la literatura d’humor i sàtira?

Jo sempre he estat un paio bastant de la broma, i si algú ho recorda, a Tor hi ha molts moments que són bastant divertits. El que passa és que a Tor tot estava tacat de sang, i això sempre ho tenyeix d’un vermell que

tapa moltes coses. També és veritat que quan comences a escriure el llibre, no ho pots fer d’una altra manera si no és amb conya. Me’n foto molt de mi mateix. No li recomano a la gent que em coneix molt perquè em fa una mica de vergonya, perquè es fotran un tip de riure a la meva salut. La qüestió és que riguem junts.

Darrere l’humor i la sàtira del llibre, pretenies fer alguna crítica a la importància que des de la societat donem a la imatge i l’estètica?

Amb tot el que faig intento ser bastant objectiu, i a l’hora de fer una fotografia procuro que tingui pocs adjectius per part meva, i que sigui el lector qui jutgi. En aquest cas, evidentment hi ha crítica al món de l’estètica, en tant que hi ha gent que fa d’això una raó de viure o la raó principal de la seva vida.

Però no és un llibre fet per criticar aquest món, és un llibre que neix sense pretensions, un diari d’una experiència viscuda. Es parla del menjar, dels excessos del menjar i del no menjar, dels quilos, i les dietes. I ho fa gent que ha viscut molt en primera persona aquests excessos. Tot això surt, el que passa és que no hi ha cap crítica descarnada.

Vivim en una societat plena de complexos i aquests llocs són per sentir-te més bé?

Sí, hi ha de tot. Però també hi ha gent que va a aquests llocs de teràpia. En tot cas, no es tracta d’un llibre d’autoajuda, ni un assaig al voltant d’aquests camps. És un llibre per somriure, per divertir-se. Si parléssim de televisió seria un programa d’entreteniment.

Com veus, amb la perspectiva dels anys, la vida de Tor, tretze cases i tres morts, un llibre per cert, èxit de crítica i lectors, i estudiat i analitzat a les facultats de periodisme...

Per a mi continua sent una sorpresa enorme perquè no m’esperava com ha arribat a créixer. És una satisfacció increïble però també em fa un punt de mal perquè sé que mai més tornaré a repetir una cosa com Tor. Ni com a llibre, ni com a experiència. Aquest segon llibre també em feia una mica de por, perquè publicar, darrere de Tor, un llibre de conya, penses, “com et rebrà la gent?”. Però les circumstàncies i la vida m’han portat a escriure això i crec que el lector és prou llest de preguntar-se ‘què “escriu aquest ara”. I també penso que, qui hagi llegit Tor, encara s’ho passarà millor. El personatge és el mateix i la manera de treballar el llibre és la mateixa.

Una experiència viscuda, i narrada en primera persona. L’essència és la mateixa, el contingut molt diferent. Tor ha crescut

molt, ara mateix tinc material per fer un altre llibre i a vegades penso que potser estaria bé que fes una segona part, però també em fa una certa mandra perquè hi ha una cosa que la gent no n’és conscient i és que la majoria dels personatges de Tor estan vius, i això vol dir que quan surt Tor en un titular em truquen, i encara n’hi ha que m’amenacen i que em busquen les pessigolles. Però, per altra banda, és fantàstic perquè encara ara em trobo un munt de gent que va a Tor i el llibre encara es ven, i que avui dia un llibre en català encara es vengui a bon ritme cinc anys després de sortir, és una cosa que no hauria somiat ni en el millor dels meus somnis.

Quines novetats ens explicaries a la segona part de Tor? Home, podríem parlar de qui és l’assassí [somriu] No sé si ho faré. Els propers anys segur que no. Haurien de passar moltes coses. Més aviat és una reflexió per la quantitat de material que he recollit. En tots aquests anys he conegut molta gent, he fet moltes xerrades i m’han explicat una barbaritat de coses noves. La carpeta Tor ha crescut i s’ha triplicat.

Amb una paraula, has passat de la muntanya maleïda al balneari.

No sé qui va dir que havíem passat de la sang a la suor, però no me l’he fet aquest plantejament. En un cas hi ha morts, assassinats, contraban i situacions de por i pressió, i en aquest cas anem a un altre extrem que és més divertit i que busca fer somriure.

Jo intento pensar molt en el present i gaudir del que estic fent en aquest moment. Del passat no en puc viure, no em dóna rèdits, no em satisfà, i el futur ningú et garanteix que arribarà. I ara vull gaudir dels balnearis i de fer riure a la gent. Ja vivim en una època prou seriosa i convulsa! Podem riure de la vida quotidiana i d’uns quilos de més, que no passa res.

Tindrem pel·lícula de Tor? Crec que sí, però haurem d’esperar un parell d’anys perquè ara toca l’adaptació cinematogràfica del Mecanoscrit del Segon Origen, dirigida pel Bigas Luna i, després, segurament, farem Tor. I el proper llibre sobre Fago?

Sí, el més lògic seria que l’any que ve publiqués el llibre de Fago. Tinc molta feina feta, al llibre li queden dues bullides però no és cap ciència exacta. Per sort, no tinc calendaris de lliuraments i vaig al meu aire.

BENZINA_45

Aparador

Per Eva Serra

Allò que brilla com el mar

A reveure, Espanya

No parlis de mi quan me’n vagi

Una història avorrida

Hiromi Kawakami Quaderns Crema

Jordi Cussà Edicions de l’Albí

Mercè Ibarz Editorial Empúries

Anton Txèkhov Editorial Minúscula

En Midori Edo és un nen en trànsit cap a l’edat adulta. Viu amb l’Aiko, la seva mare soltera, i la seva àvia Masako, i rep visites del seu pare biològic. En Hanada, el seu amic de l’escola, vol vestir-se de dona per anar pel carrer «com si m’estiguessin apunyalant». I la Mizue, que està enamorada d’ell, li demana més proximitat física. Crònica subtil del canvi, la recerca de la identitat sexual i l’amistat, Allò que brilla com el mar és una història en què flueixen amb naturalitat els aspectes més recòndits de l’ànima. Segon llibre de la japonesa Hiromi Kawakami traduït al català després de l’èxit d’El cel és blau, la terra blanca publicat també en una magnífica edició per Quaderns Crema.

Any 2038, Estat sobirà de Catalunya.

L’acció se situa enmig d’un drama familiar: la que va ser la primera presidenta de l’Estat català es retroba amb la seva néta Sophie arran de la mort en un accident de la seva filla. La néta està preparant un guió per a un film sobre els esdeveniments que, el 23 d’abril de 2018, van desembocar en la proclamació unilateral d’independència del Parlament de la Ciutadella. Novel·la de políticaficció que, partint sense embuts de la realitat actual, cerca les coordenades del GPS independentista. Gràcies a un ritme de cine i un esquema amb ressons de thriller, la trama dels personatges resol els interrogants del present amb un signe d’admiració futur.

La fotògrafa Valentina Morera té gent a sopar. Una trucada del Rat, un incòmode espectre dels anys setanta, esdevingut un politicastre que entra i surt dels jutjats per corrupció, ha fet que ressorgissin moltes coses. I avui Valentina el rebrà a casa, amb altres vells amics amb qui també fa temps que s’han deixat de veure. Hi seran la preciosa fugitiva basca, la buròcrata autonòmica i el dibuixant àcid i famós. Els fantasmes protectors de la llar de Valentina, Fluxus i la senyora Cogito, preparen el terreny. Una novel·la irònica i colpidora, que s’estructura en variacions i fugues, i en què la veu narradora es va fent plural, acompanyada de cançons, mentre trena passat i present.

Recull les notes d’un dels personatges més entranyables de Txékhov: el vell professor de medicina i reconegut científic Nikolai Stepànovitx, que, víctima de l’insomni, ja no és capaç de copsar el sentit de la seva vida. Tot i que si mira enrere la veu «com una bella composició realitzada amb talent», no pot evitar que una malenconia silenciosa i gairebé imperceptible s’apropiï dels seus últims dies i el faci dubtar de la seva visió del món. Relat d’humor subtil en què el distanciament irònic i el dramatisme íntim s’imposen sobre qualsevol possibilitat de rebel·lió. Aquest conte del 1889, que inicia l’etapa de maduresa de l’autor, és un mirall de l’univers txekhovià i de l’època.

El lector obsedit

Un amor d’en Swann

Converses d’emigrats alemanys

Llegir Maragall, ara

Ignasi Aragay Editorial Acontravent

Marcel Proust Viena edicions

J.W. Goethe Editorial Alpha

Sam Abrams Editorial Proa

Text bastit de molts retalls que prodigiosament van enllaçant-se els uns amb els altres, amb el resultat d’un assaig fet a pedaços, un patch-work literariopolític que recull una tria de cinc anys d’articles d’opinió, quasi dos centenars de peces breus publicades entre finals del 2004 i mitjans del 2009 a les pàgines de cultura del diari Avui. El llibre, l’ànima del qual és la incitació a la lectura, vol ser un homenatge al periodisme cultural i una reflexió a la pèrdua de pàgines de cultura a la premsa actual. En paraules d’Aragay: “És un llibre de lectures, perquè el meu articulisme parteix gairebé sempre de lectures. Sóc un lector obsedit amb el món de la lectura i obsedit amb el país”.

BENZINA_46

Charles Swann, un home faldiller i ben relacionat amb l’alta societat parisenca, coneix un dia al teatre la bella Odette de Crécy, amb la qual coincideix després regularment al saló de la senyora Verdurin. Al principi, en Swann no se sent particularment atret per ella, però a poc a poc se li desperta un sentiment amorós. Després d’una nit en què ell la busca per tots els restaurants i bars de París, en Swann i l’Odette esdevenen, finalment, amants. Però la gelosia es converteix en el motor de la seva relació, especialment quan en Swann descobreix que l’Odette duu una vida que ell ignora.

Magnífica reedició dels llibres segon i tercer d’A la recerca del temps perdut amb una fantàstica traducció.

L’exèrcit revolucionari francès irromp en terres germàniques. Una família de la baixa noblesa alemanya es veu forçada a abandonar casa seva i a instal·lar-se a l’altra banda del Rin. Reunits sota un mateix sostre tots els membres de la família, no triguen a fer-se sentir les diferències entre els uns i els altres, entre els defensors aferrissats dels ideals de la Revolució i els qui la combaten amb contundència. Quan la política amenaça d’enemistar-los, els personatges decideixen explicar-se històries, i les paraules els porten per camins inesperats, per camins en què de vegades és difícil distingir la realitat de la fantasia.

Celebrem la reestrenada col·lecció de clàssics de la prestigiosa editorial Alpha.

Sam Abrams comenta poema a poema i llibre a llibre tota la producció lírica de Joan Maragall, el primer poeta modern de Catalunya. Des de l’«Oda infinita» de Poesies (1895) fins al «Cant espiritual» de Seqüències (1911). Aquest estudi, adreçat tant al públic lector en general com a l’especialista, és una de les principals aportacions a l’Any Maragall, que commemora el centenari del naixement i el cinquantenari de la mort del poeta. L’estudi de Sam Abrams, escrit amb passió i rigor, té com a objectiu oferir una visió completament nova de l’obra poètica de Maragall i reivindicar-ne el mestratge artístic, la intel·ligència, la humanitat i la plena modernitat i vigència.

` Crítica literaria Aigua bruta Ricard Biel

E

n l’actual devorador món editorial els llibres caduquen de la llum pública al cap de poques setmanes, empesos per l’allau de novetats, amb independència del seu valor artístic. Per això cal posar fre des de la crítica a aquest voraç sistema piconador de la memòria, i aturar-nos a fer esment a les obres que no mereixen l’oblit. Aquest és el cas d’Aigua bruta, la novel·la amb què Pau Vidal va guanyar el Premi de Literatura Científica 2006, i que ha estat recentment reeditada en butxaca.

Si bé a Aigua bruta la ciència és abordada per partida doble, Vidal aposta per una història d’intriga detectivesca de la mà del personatge narrador, Camil, el filòleg caçador de mots que rep l’encàrrec d’un mediocre –i reconegut– estament oficial i que, per un gir atzarós, s’acaba enfrontant a un cas de delicte mediambiental. Vet aquí les dues branques científiques de la història: la ciència mediambiental i la filològica. Totes dues suposen, en la galopant degradació del cas català narrat, la gran metàfora de la novel·la. Mentre que un riu és contaminat pels vessaments tòxics, la llengua és contaminada per la trampa del bilingüisme, que només pot ser acceptada o projectada des del cinisme o la ignorància. No en va Camil ens diu: “no s’acaba mai, amb la llengua (...) Els que no hi entenen diuen que és perquè evolucionen. Les llengües, volen dir. La típica afirmació buida de sentit dels qui no pateixen per la seva”. Li sona, això, al lector?

A banda de l’enorme riquesa i domini lingüístic de Pau Vidal, que fa de la llengua una eina perfectament esmolada i en diferents registres segons els personatges, la seva prosa és àgil en la mateixa mesura que se succeeixen els fets. I si aquest és un aspecte clau de la novel·la, una altra de les troballes és la gran sensibilitat de Camil, tanmateix encoberta pel desmenjament que emfasitza la prosa directa i franca del personatge. Aquesta encertada dualitat provoca l’empatia del lector. Així, per exemple, el motorista Camil resulta entranyable en l’episodi en què s’indigna per la incomprensió dels qui no creuen que les motos tinguin ànima.

Però Aigua bruta és molt més que una novel·la d’intriga basada en les esmentades ciències. El seu ritme frenètic pot resultar enganyós tenint en compte l’amarg contingut de les reflexions que va esquitxant Camil sobre el país degradat on viu i la malalta societat global, d’un irònic escepticisme que frega la misantropia. A tall d’exemple, és dramàtica aquesta conclusió: “Si no hi havia calés pel mig no es podia parlar pròpiament de becaris. És ben cert que la realitat va per davant dels diccionaris; i la realitat capitalista encara més”. I és que Aigua bruta no és en cap sentit una novel·la d’una sola peça, cosa que no impedeix que l’autor no deixi de cenyir-se a les lleis del sovint injustament menystingut gènere detectivesc, i que no dubti a adoptar el suat recurs de l’investigador accidental. I precisament, per aquest perfecte joc d’equilibris, parlem de literatura. Vet aquí el gran mèrit d’aquesta novel·la.

Pau Vidal Pau Vidal (Barcelona, 1967) és filòleg, però es presenta com a lingüista. És traductor de l’italià d’autors com Camilleri, Tabucchi i Erri de Luca. Autor de la sàtira El parevostre (2000), va guanyar el Premi Documenta 2002 amb el recull de narracions Home les, i ha publicat En perill d’extinció. Cent paraules per salvar (2009). Ha estat presentador a Barcelona TV del concurs Joc de paraules. És autor dels mots encreuats en català del diari El País, i a l’estiu dirigeix el programa de llengua del Matí de Catalunya Ràdio.

Aigua bruta és la seva primera novel.la.

Títol_Aigua bruta Autor_Pau Vidal Preu_9,95 euros Editorial_Edicions 62/La Butxaca Pàgines_192

BENZINA_47

Crítica de poesia Parlo d’Aloma Ricard Mirabete

E

l poeta ha donat nom de dona a la seva creació.

Devotament lliura la seva emoció poètica a l’estimada, que en l’obra que ens ocupa, es diu Aloma i ens remet a un parell de referències literàries més enllà d’altres connexions possibles. Josep Fàbrega i Selva retrata un paisatge que va creant per mitjà de la paraula i el sentiment. En l’esplèndid pròleg del llibre, Montserrat Altarriba dóna moltes claus de la gènesi del poemari i alhora mostra bells detalls de la plasmació final en els poemes de Parlo d’Aloma. Aquest llibre va merèixer el Premi de Poesia Marià Manent de Premià de Dalt 2009 i confirma la destresa de Fàbrega per escriure un seguit de poemes rigorosos quant a forma i rics en imatges.

Aquest és un poemari d’amor, amb la cadència dels versos clàssics llatins i amb els colors sempre vius dels paisatges. El vers és com un perfum que s’exhala i s’inspira, que va sedimentant una imatge o un record i donant forma a un estat anímic. Hi trobem el vers decasíl·lab, que és sempre sentenciós i penetrant. Llisca pels elements del paisatge que es transfiguren en la matèria del poema, sense tancar la possibilitat d’esdevenir també imatge poètica de l’estimada.

Aloma ens remet a la novel·la homònima de Mercè Rodoreda. I com destaca Altarriba al pròleg, Aloma és també la mare de Blanquerna en el clàssic de Ramon Llull Llibre d’Evast i Blanquerna. Les dues Alomes es contraposen segons una concepció de la dona: l’Aloma de Rodoreda viu unes relacions amoroses desgraciades i la maternitat no és pas un factor positiu en la seva vida; en canvi, a l’Aloma de Ramon Llull hi veiem com ella es realitza plenament mitjançant el matrimoni i la maternitat. Partint d’aquestes connotacions literàries que duu el nom, Josep Fàbrega escriu aquest poemari que és dedicat completament al tu femení, és a dir, a l’estimada del jo poètic. Ella s’integra en el paisatge, és l’element vital que desencadena allò que el poeta expressa i que viu plenament dins seu: Aloma és en els blaus i els verds, i en l’aigua / i arreu on he mirat. Potser caldria / llegir els colors i els sons amb la mirada / i no amb l’enyor: la llum feta carícia. Quan el poeta s’adona que el seu afany de posseir Aloma no troba el camí adient per abastar-la, s’adona que la perd, que viu en l’enyor i en la penombra. El seu viure és en la foscor, malgrat que la presència constant del mar omple els seus dies i li permet tenir accés a un sentiment de bellesa. La lluna és la seva confident però ja no li duu cap paraula d’ella: és òrfena de sons i malastruga / i no sap dar-me llum ni fer miracles. / Tan lluny de mar els somnis s’acorruen / empaitats per uns dits que me’ls dessagnen. Aquest llibre és una aventura que configura un paisatge amb l’amor, amb l‘Aloma, amb la natura.

BENZINA_48

Josep Fàbrega i Selva Josep Fàbrega i Selva (Súria, 1947) fins fa poc era professor de literatura en actiu. Des del 2007 ha aconseguit una llarga llista de premis literaris en certàmens d’arreu del país. Entre d’altres, ha merescut el Premi de Poesia Jordi Pàmias amb Sis dies d’agost (Pagès Editors, 2010) i el Goleta i Bergantí del Masnou de l’any passat amb D’aquí estant (no) es veu el mar (Viena Edicions, 2010). Amb el volum que comentem avui, es completa un any ple de novetats poètiques de Josep Fàbrega i Selva: el 2010 és l’any de l’esclat editorial de la seva obra poètica i a BENZINA ens en fem ressò.

Títol_Parlo d’Aloma Autor_Josep Fàbrega i Selva Editorial_Viena Barcelona, 2010 Preu_10,50 euros Pàgines_84

Crítica de poesia Els dies a les mans Ricard Mirabete

E

ls versos declamen la permanència del desig. El poeta prova d’encabir aquesta partícula intangible de què és fet el sentiment amorós en versos que retenen i alhora donen impuls a l’esclat emocional. El poeta es deixa interpel·lar per la natura silenciosa i, fins i tot, es deixa prendre per un cert estat espiritual receptiu. Però cal afirmar que aquest desig de comprendre l’entorn i els sentiments que ens somouen l’ànima, també és una via lliure perquè el dolor s’integri a la persona com una part de si mateix. El desig permet amb gosadia sumar dies de treballs d’amor però també d’espines. Santi Borrell debuta al món editorial amb aquest poemari que és el relat d’un amor del passat que es configura amb el temps.

El seu vers dibuixa els trets que marcaren l’experiència amorosa concreta per mitjà d’un estil directe, concís, que suggereix tot el que hi ha darrere del que no s’expressa clarament.

Dels sentiments en sabem ben poca cosa, tret que siguin com aquelles línies permanents de les mans. El poeta se serveix de Ramon Llull per avançar al lector pels camins inescrutables de l’amor: i caigué entre espines / i li semblaren que eren flors.

Santi Borrell ha confegit un poemari que aprofundeix i dóna una perspectiva múltiple del que amb la poesia podem afirmar de l’amor. L’ambivalència d’estats d’ànim, les contradiccions i injustícies que es comparteix quan s’estima, són trets definitoris del seu dir poètic. El seu vers és un fraseig que esclata contínuament, que sembla no acabar, que no dóna per finalitzat l’anhel i el desig d’arribar a l’altre, ni tan sols quan ha interioritzat la seva plenitud. I és que en el fons, el desig és una de les vivències, potser la que més, que ens permet mantenir l’esperança, la il·lusió, la vida. Els éssers humans volem desitjar. Volem el desig com el cos demana l’aire, com la ment demana una altra ànima amb qui compartir la il·lusió de viure.

Amb aquest poemari d’amor apassionat i sorprenent, Borrell ens ofereix a les mans els seus dies. L’autor vol augmentar en extensió un estat emocional concret, que es va desenvolupant en una gran part de poemes. Potser seria bo que el volum integrés d’altres modalitats del sentir humà però el lector, que no és ingenu, es deixa convèncer per seguir avançant en la vivència inesgotable del desig. En un dels poemes més representatius, el jo poètic ofereix la clau que lliga tot el llibre: l’amor desencadena totes les possibilitats humanes de cadascú. El poema és La primera dona i l’autor declara: L’amor és la paraula del temps / la paraula exacta del temps. Amb aquesta obra queda inaugurada una nova editorial de Vilafranca del Penedès que posa al servei de tots els amants de la poesia un seguit de poemes que esclaten davant nostre.

Santi Borrell Santi Borrell i Giró (Vilafranca del Penedès, 1972) ha promogut diversos festivals de poesia, llibres col.lectius, muntatges poètics, així com d’altres iniciatives per Internet. La seva implicació en el món cibernètic ha donat forma a un llibre editat conjuntament amb Violant de Bru, que aplega diversos autors que mantenen blogs poètics des de fa anys. El llibre duu el títol de Poems&Blogs. Poetes a la xarxa (Vilafranca del Penedès, 2010) i inclou poemes i textos d’una trentena d’autors i autores blocaires. També se’l pot llegir al seu blog Santi B. (http//:poesiasantib.blogspot.com).

Títol_Els dies a les mans Autor_Santi Borrell Editorial_Edicions de Pedra Vilafranca del Penedès, 2010 Preu_11 euros Pàgines_65

BENZINA_49

Avancçeditorial ,

1001 Curiositats de Barcelona Silvia Suàrez i Anna-Priscila Magriñà Editorial Robinbook

E

L PAGÈS QUE VA INTENTAR MATAR FERRAN II Era un divendres del desembre de 1492 i feia dos mesos que Colom havia arribat a les costes americanes. A Barcelona, Ferran II el Catòlic (1452-1516) sortia tranquil·lament de la capella de Santa Àgata amb la seva muller Isabel de Castella (1451-1504). De sobte, però, un home armat amb una espasa es va atansar al matrimoni i va atacar el monarca.

Per sort de Ferran, els guàrdies van aconseguir aturar l’assaltant a temps, tot i que aquest va arribar a esgarrinxar-li el coll amb la seva arma blanca. El causant de tal ensurt va ser Joan de Canyamars (?-1492), un pagès de remença boig per uns, defensor dels drets de la terra pels altres.

Per mostrar què li passava a qui intentava atemptar contra el rei, Ferran va ordenar un càstig de la més refinada perversió.

Despullat dalt d’un carro, Canyamars va ser passejat per diversos indrets de la ciutat. En cada plaça on paraven, a l’home li arrencaven una part del cos: ulls, mugrons, extremitats... Cap al final del dia se’l va lapidar i, finalment, van calar foc al carro amb el pobre dessagnat a dalt.

El detall: comenta Joan Amades que hi ha qui diu que encara es poden veure tres gotes de sang del coll de Ferran II al tercer graó de l’escalinata de la capella de Santa Àgata. Hi són?

EL CARRER AMB MÉS FESTA DE TOTS Encara que les butxaques estiguessin buides, persones de totes les edats i condició anaven BENZINA_50

a passejar al Paral·lel. En un dels pocs carrers on s’hi transitava sense fre, ells mateixos eren l’espectacle.

El seu primer traçat data dels volts de 1830. Algunes de les indústries de Barcelona s’havien instal·lat fora de les muralles i els calia una via poc transitada per a la circulació dels carros que transportaven material.

Així neix un camí ample que voreja les muralles des del Portal de Santa Madrona fins al final del carrer Sant Pau. En molt poc temps, les ribes d’aquesta carretera s’omplirien de barriades dels obrers de les indústries més properes.

Fins als anys 70, l’Avinguda del Paral·lel va ser el carrer dels teatres, dels bars i de les sales de música per antonomàsia de Barcelona. Amb deu teatres i tres sales de music-hall, aquesta via era sinònim de diversió, copes i picaresca.

Segons la nombrosa documentació municipal de l’època, es decideix batejar l’avinguda amb el nom de Paral·lel, perquè el seu traçat coincideix amb el d’un paral·lel terrestre: el 41º22’34’’ nord. Coneixedor d’aquest fet, es diu que va ser Ildefons Cerdà el que va triar la denominació. L’ampli camí de ronda, que ja tenia identitat, veïns i trànsit, es va convertir en avinguda dins del «Pla General de l’Eixample de Barcelona». La seva inauguració data del 1894.

LES RAMBLES: DE CLAVEGUERA A ESPINA DORSAL DE BARCELONA El que ara és un dels carrers més emblemàtics de la ciutat, la Rambla, en el seu moment van ser, segons les cròniques de Jeroni Pujades del segle XVII, unes clave-

gueres. Es tractava d’una construcció romana feta amb pedres tallades per la qual hi passaven elements, diguem- ne, poc solemnes per a un futur carrer amb tantes instal·lacions luxoses. Més endavant, la claveguera es convertiria en una riera que, amb la construcció de la muralla del Raval del segle XIV, es va desviar cap a un altre cantó.

Entre els segles XIV i XVII una febre de construccions religioses s’esdevé al Raval: jesuïtes, carmelites, trinitaris, agustins... tots hi tenen cabuda. Entre tanta espiritualitat també hi haurà lloc per a l’edifici de l’Estudi General, el Teatre de la Santa Creu i, tocant gairebé a mar, la fosa que avui suporta el pes de lesDrassanes Reials.

Amb la crema de convents del 1835 i la desamortització de Mendizábal de l’any següent, s’enderroquen molts convents. A això cal sumar-hi la destrucció de les muralles dels anys 50 del mateix segle. La Rambla queda plena de forats que s’aniran omplint amb edificis de vivendes o amb construccions més espectaculars com les de l’Hotel Orient, el Gran Teatre del Liceu, el mercat de la Boqueria o la Plaça Reial. A més, es trasplanten arbres plataners del Parc de la Devesa de Girona per donar ombra fresca a l’antiga claveguera, que comença a perfilar-se amb la forma de carrer.

Amb aquests canvis, la Rambla es converteix en un passeig obligat per als habitants de Barcelona, que s’asseuen a xerrar en seients de pedra anomenats canapès o en cadires que poden llogar des del 28 de juliol de 1781, quan s’instal·len 300 seients de palla al llarg del carrer.

Crema catalana

Per Tort Yscla

Quimantú Segura (Barcelona, 1975).

Escriptor i antropòleg.

La seva professió actual De què va el teu últim llibre? És una novel·la disfressada de diari d’algú que busca trobar sentit en un present difícil, amb la particularitat que el diari no només recull l’experiència i els records de la vigília sinó també els dels somnis. En el fons he volgut pensar en el paper que la memòria, aquella cruïlla entre la memòria individual i col·lectiva, té en el significat de les coses per a una persona en el present, de com de manera soterrada però inexorable determina qui som i què escollim. Crec que el passat i el present s’alimenten mútuament, vull dir que no només entenem el present des del passat sinó que, moltes vegades, un fet inesperat en el present ens pot fer replantejar-nos tota la nostra comprensió del passat.

Què aporta el teu nou llibre al lector? Què li ofereixes?

Em sembla que malgrat tot dec ser una mena de romàntic: he volgut pensar en la possibilitat d’escriure èpica en la Barcelona contemporània –si és que aquesta ciutat existeix!– i, a més, fer-ho de cara a la muntanya (Collserola) en comptes de fer-ho de cara el mar. Reconec que d’entrada l’intent estava abocat al fracàs, cosa bastant romàntica segons com es miri. Però s’havia de fer, no? Crec que aquells que hem crescut a Barcelona hauríem de fer el possible per fer visible tot allò que sabem que hi ha amagat sota el pes de la postal turística.

Què t’ha portat a presentar-te públicament com a escriptor i a publicar els teus escrits?

Tinc molts dubtes sobre què és el que entenem per escriptor i encara més si jo en sóc un. Pel que fa a la publicació he de dir que, a risc de passar per presumptuós, crec sincerament que el que escric pot interessar a algú –sinó us ho hauria estalviat! Personalment ha estat un repte trobar un equilibri entre el propi convenciment que tota escriptura és en última instància autobiogràfica, i no cometre l’error d’escriure una versió de mi

mateix que només em concerneixi a mi, la qual cosa seria d’un mal gust imperdonable, a més d’un avorriment insofrible.

Quin és el teu proper projecte? En quins de nous treballes?

Sempre he estat ficat en el món del hip hop i la poesia; ara mateix estic enllestint un àlbum musical en el que la paraula hi té molt de pes. També tinc entre mans molt de material que vaig escriure durant els dos anys que vaig viure a Guinea Equatorial; crec que serà una novel·la. A més, m’agradaria fer alguna malifeta de l’estil L’assassinat considerat com una de les belles arts de De Quincey. Tot això si guanyar-me el pa em deixa temps, és clar...

Sobre què no escriuries mai? Per què?

No escriuria mai res que fos avorrit, però alhora detesto els textos fàcils que no exigeixen que el lector hi posi de la seva part.

Deixaràs llegir a la teva mare el llibre que acabes de publicar? Per què?

Ja se l’ha llegit i encara em dirigeix la paraula, de fet em va dir que li va agradar...

Mmmm, dec haver fet alguna cosa malament, doncs.

és la de tècnic de so. Ha publicat la novel·la

La

memòria del ferro (Premi Benvingut Oliver 2007) a l’editorial Perifèric de Catarroja (València). Va créixer a Sant Cugat però actualment viu a la vila de Gràcia. Prepara una nova novel·la que parteix de la seva estada a Guinea Equatorial. La família i els amics li diuen que hauria de buscar-se una feina seriosa. Mentrestant es dedica a llegir i escriure.

Què vols aconseguir amb l’edició dels teus llibres? Fama o diners?

Pobre ja ho sóc, infame també; això ja ho tinc guanyat. A partir d’aquí et diré que, des del meu punt de vista, la literatura i la cultura en general no són la millor manera de fer diners o fer-se famós. Recomano muntar una fundació per finançar campanyes a partits polítics a qui es vulgui fer ric, i mantenir una relació entretinguda amb un futbolista a aquell que vulgui fer-ser famós.

Ens pots dir quins són els tres escriptors/es que més t’agraden de la literatura catalana?

Són quatre: Antoni Martí Monterde, J.V. Foix, Núria Martínez Vernis i Salvat Papasseit.

BENZINA_51

BENZINA_52

` /// Opinió / Amagat al matalas

Bany literari de testosterona

C

Que facis una biografia d'algú no implica que hagis de ser objectiu i neutral.

Al contrari. Això, aquí, encara no ho sabem apreciar... però no ho podem evitar. I així surten un munt de biografies suposadament imparcials. Però si volen veure com s'ho fan els anglosaxons, llegeixin Un adúltero

americano i ho veuran. El llibre-novel·la vessa sexe i malaltia per totes les pàgines.

[[

ada any deixa literàriament parlant molts de records. És obvi que el fet lector varia en cada persona. I per molts anys. És la gran defensa de la lectura (en format paper o electrònic) contra els nous formats d’entreteniment: la privacitat i l’opinió pròpia. Però també és veritat que hi ha modes que és difícil d’evitar. Igual que hi ha llibres difícils de trobar. I la quantitat de material que es publica és tan gran que fins i tot estant força atent a les novetats, és impossible abastar-ho tot. En aquest punt voldria comentar precisament una de les publicacions del 2010 que, si bé no ha passat desapercebuda, sí que és veritat que no ha tingut tanta repercussió com pensem que hauria hagut de tenir. Ens referim al llibre American Adulterer (2009), Un adúltero americano, (Anagrama, 2010), de l’escriptor anglès Jed Mercurio (Sttafordshire, 1966).

En poques paraules, s’hi fa el retrat del John Fitzgerald Kennedy de l’època de la presidència des d’un punt de vista pertorbadorament humà.

La forma utilitzada és la del relat de no ficció.

Truman Capote a A sang freda (In Cold Blood, 1966) utilitzava un succés desgraciat, un assassinat múltiple, i l’explicava utilitzant la forma de la novel·la, però amb el contingut totalment verídic.

Després, els deixebles del “nou periodisme” amb Tom Wolfe al capdavant, van fer-ne bandera: vet aquí una altra manera d’explicar les coses, encara que calgués inventar diàlegs i muntar una mica unes quantes escenificacions. El gran fixador del gènere ha estat l’insuperable Norman Mailer, que s’ha centrat més aviat –tal com fa Mercurio a Un adúltero americano– en la novel·lització de biografies. Sense anar més lluny, el seu treball dedicat a la infantesa i la primera joventut de Hitler (The Castle in the Forest, 2007; El castillo en el bosque, Anagrama, 2007) és tan extraordinari que fa por. És sabut que els anglosaxons s’estimen a mort el gènere biogràfic. Els lectors menys exigents gaudeixen més amb recreacions novel·lades com aquestes (a les quals estan molt acostumats) i els altres amb les biografies més clàssiques.

Tanmateix, sobretot per part dels escriptors nordamericans, tant els que treballen un model com l’altre són tremendament subjectius. Sembla una contradicció? Doncs per a ells no ho és: que facis una biografia d’algú no implica que hagis de ser objectiu i neutral. Al contrari. Això, aquí, encara

[[

Lluís-Anton Baulenas no ho sabem apreciar… però no ho podem evitar. I així surten un munt de biografies suposadament imparcials. Però si volen veure com s’ho fan els anglosaxons, llegeixin Un adúltero americano i ho veuran. El llibre-novel·la vessa sexe i malaltia per totes les pàgines, per exemple. L’autor, que és metge de formació i ha servit a les forces aèries del seu país, sap de què parla. I quan es posa a burxar en testimonis antics i nous, el que descobreix és el que tothom sabia, però multiplicat per mil: Kennedy necessitava follar contínuament tot i el dolor intens i inhumà a l’esquena que el torturava la major part del dia. I això no és el que sorprèn més (Clinton i la seva becària quedarien com angelets, al seu costat) sinó el fet que el president americà, incapaç de controlar els impulsos, en plena crisi, havia de prendre greus decisions que podien significar la pau o la guerra.

L’FBI es veia incapaç de controlar-lo i alhora evitar que la primera dama se n’adonés.

Pateixes més tu, com a lector, per aquest home encisador i també implacable egoista, hipòcrita i alhora sincer, que ell mateix.

De debò, Un adúltero americano no és un llibre més sobre Kennedy. A part de donar-te enfocaments nous sobre uns quants aspectes de la seva vida (per exemple, la cort de metges, gelosos entre ells, pugnant per veure qui li ficava més productes mèdics al cos) val molt la pena perquè et fa estar tota la lectura a l’aguait. Però el millor, repetim, no és això sinó el fet de comprovar un cop més que el gènere biogràfic és molt mes flexible del que pensem. Per casa nostra, un exemple semblant el tindríem en el justament guardonat Anatomía de un instante de Javier Cercas, que novel·la el cop d’estat frustrat del 23 de febrer de 1981. És Premio Nacional de Narrativa de l’any passat. Sí, sí, de narrativa.

Perquè tant l’aproximació de Cercas a un fet –com Capote– com les de Mailer o Mercurio a persones, ens descobreixen una altra manera d’acostar-nos a la biografia o a la crònica. Els defensors de la mort de la novel·la no compten amb el fet que el gènere es reinventa tot solet a través de fórmules com aquesta, que resulten d’una eficàcia i d’una contundència aclaparadores. Encara que, en el cas de Mercurio, sigui a base de fer regalimar testosterona.

Lluís-Anton Baulenas és escriptor

BENZINA_54

/// Opinió / Entre copes

Canàries tampoc és Califòrnia Lluís Tolosa

Q

uan em van proposar impartir la conferència inaugural del I Workshop dels Vins de Gran Canària, em van demanar que el màrqueting del vi fos el tema central de la meva presentació.

Ràpidament em vaig posar a redactar les que considero les lleis fonamentals del màrqueting del vi, i en uns dies tenia estructurada una conferència amb un cert marc teòric i alguns exemples de diferents zones vinícoles nacionals i estrangeres.

Però quan repassava el guió de la meva conferència en ple vol cap a Gran Canària, em vaig adonar d’un detall important que m’havia passat per alt. Els darrers anys he tastat diferents vins de Lanzarote, però mai havia tastat un vi de Gran Canària.

Segurament, no era un requisit imprescindible per la meva conferència, però aprofitant que la tripulació de l’avió tenia accent clarament canari, vaig demanar la carta de vins amb la intenció de tastar algun vi grancanari. I quina va ser la meva sorpresa quan l’únic vi disponible a bord era un criança de Rioja d’aquells que coneix tothom.

Vaig pensar que ja trobaria algun vi grancanari en arribar a l’hotel, així que després de registrar-me a recepció vaig pujar ràpid cap a l’habitació, vaig deixar la maleta sobre el llit i me’n vaig anar directe cap al moble bar. I agafat a aquella petita porta, no em podia creure el que hi havia allà dins: un altre criança de Rioja dels que coneix tothom i un conegut vi blanc del Penedès.

Vaig aixecar el cap amb la determinació de qui no es rendeix fàcilment, i tot d’un salt em vaig enfilar sobre la taula de l’escriptori i vaig enganxar la carta del servei d’habitacions com qui atrapa un ocell al vol. La carta em tremolava entre les mans mentre mantenia la respiració i, fins i tot, em va semblar sentir uns tambors de fons que posaven emoció al moment, però en un atac de valentia la vaig obrir de cop i què em vaig trobar? Més d’un criança de Rioja d’aquells que coneix tothom, acompanyats d’algun Ribera del Duero, algun rosat de Navarra i uns quants vins blancs catalans i gallecs. Ni rastre de vins canaris.

Vaig aixecar el cap i vaig buscar un punt llunyà en l’habitació per fixar la mirada, a veure si l’ull dret em deixava de tremolar.

Estava disposat a trobar un vi de Gran Canària, així que vaig sortir de l’habitació com un coet i vaig baixar les escales amb mirada encesa. Vaig anar directament al restaurant, vaig seure en una taula i vaig demanar urgentment la carta de vins. Quan me la van portar, vaig mirar de reüll als dos costats i al darrere per si hi havia càmeres ocultes. Pensava que allò no podia ser real, però ho era. Vaig obrir la carta i per primera vegada m’hi vaig trobar el que m’esperava: més d’un criança de Rioja dels que coneix tothom, rosats de Navarra i blancs catalans i gallecs.

No pensava rendir-me tan fàcilment, així que vaig saltar de la taula i sense dir res a ningú vaig sortir del restaurant, vaig abandonar l’hotel i vaig enfilar el passeig marítim a la recerca d’un restaurant mariner, si pot ser amb pinta de restaurant típic canari. I allà estava, davant meu, amb la barca pescadora dibuixada a la façana i la pissarra que anunciava els seus plats típics. Vaig córrer a seure a la terrassa, vaig demanar el peix del dia per no per-

dre temps i ràpidament vaig demanar un vi grancanari. I la resposta va ser immediata: “mire, los vinos de Gran Canaria son muy malos, pero le puedo traer uno de Lanzarote...”.

Se’m van caure a terra, i em va tornar la tremolor a l’ull dret.

Em vaig menjar aquell peix com ànima en pena, amb la mirada perduda en l’horitzó, i vaig tornar a l’hotel arrossegant els peus i murmurant coses que ni jo entenia. Vaig entrar com vaig poder a l’habitació, amb certes dificultats em vaig enfilar al llit i em vaig quedar dormit amb un mitjó posat i la mirada perduda al sostre.

Al matí següent encara em costava controlar la maleïda tremolor de l’ull dret mentre em presentaven per donar la conferència inaugural. I no podia deixar de mirar la fila zero, on hi havia una col·lecció impressionant d’autoritats, del Govern insular, de la cambra de comerç, dels gremis d’hostaleria, del sector de restauració i d’altres institucions. I darrere, més d’un centenar de professionals. No ho vaig poder evitar. Vaig apartar el meu guió i els hi vaig explicar igual que a vosaltres el que m’havia passat la nit anterior a la recerca desesperada d’un vi grancanari. I els hi vaig confessar que l’única cosa que veia clara dels vins de Gran Canària és que són vins invisibles. Per tant, si volien parlar de màrqueting del vi havíem de partir d’aquesta premissa: per molts milions de turistes que passin cada any per l’illa, cap d’ells se n’assabenta que hi ha vins grancanaris. Així, no es tracta de si són vins bons o dolents, sinó de què no hi són.

Estava previst que les conferències del Workshop s’allarguessin tot el matí i després tots plegats faríem un dinar conjunt. I els hi vaig preguntar si el menú previst era paella valenciana, bacallà a la biscaïna i de postres crema catalana. Es va fer un silenci, llarg, i per un moment em va semblar que només se sentia el tic tic del tremolar del meu ull dret. Però els silencis a vegades van molt bé, i crec que tots vam veure clar que és realment estrany que una illa amb tradició vinícola de més de 500 anys estigui conquerida pels vins de la Península. Com estrany seria fer el tast dels vins de Gran Canària amb morcilla de Burgos.

Vaig desglossar llavors les que jo considero les lleis fonamentals del màrqueting del vi, i després vaig treure ferro a la situació amb l’autocrítica que exposo al meu decàleg Catalunya no és Califòrnia, publicat en aquestes pàgines l’any passat, on explico les deu diferències entre la promoció del vi i l’enoturisme a Califòrnia i a Catalunya. Nosaltres tampoc ho fem tant bé com podríem, així que finalment els errors van quedar prou compartits com per no sortir d’allà estomacat. Tot el contrari, he fet molts bons amics.

Al dia següent la premsa insular es feia ressò a pàgina completa de la celebració del I Workshop dels Vins de Gran Canària, amb un titular prou il·lustratiu: Canarias no es California. Ara només em queda veure si fan cas del meu consell quan em van demanar una estratègia concreta. Els hi vaig dir que, per exemple, demanessin a algun dels seus sommeliers que pensi un bon maridatge i comencin a servir una copa de vi grancanari amb cada tapa de papas arrugás. Simplement vendrien un milió d’ampolles sense sortir de l’illa. Més fàcil, impossible.

Luís Tolosa és sociòleg i escriptor

BENZINA_55

L’art batega a Granollers

Per Ester Xargay

Acció de Jordi Benito Diapason, 1972. Fotografia Joan Tintó / Fons Ajuntament de Granollers / AMGr-Arxiu d’Imatges

V

et aquí una exposició importantíssima, pel que fa a la recuperació d’obres d’art i d’arxiu fotgogràfic i cinematogràfic, que ofereix tot un desplegament de ben interessants treballs artístics efímers, environaments, accions, happenings que han fet història, instants insòlits de l’època, cinema experimental i audiovisuals amb imatges, d’autèntic culte, d’aquestes peculiars efemèrides.

Una mostra que ret tribut a un cúmul d’inquietuds i d’esdeveniments artístics realitzats amb determinació i transgressió, amb una valentia engrescadora i contagiosa BENZINA_56

que va fer possible que, aquests anys, a Granollers hi bategués l’estètica més radicalment contemporània del context artístic internacional. Tota una generació que, ben pacíficament, es va erigir artísticament per traspassar les fronteres de la repressió i la grisor d’un tot paralitzat pel franquisme.

Així, un Granollers castigat aixecava el cap de sota una llosa d’anys de postguerra que reprimí els vincles republicans i les ideologies llibertàries de la seva gent, i que havia estroncat de soca-rel les inquietuds innovadores de tota una fornada d’arquitectes, artistes, fotògrafs i dissenyadors que, abans de la guerra, anaven marcant una nova estètica.

El ceramista Antoni Cumella, gran amic i col·laborador de Joan Miró, va anar atiant aquest caliu artístic tot fent de catalitzador d’iniciatives expositives d’art contemporani, com ara la Mostra Internacional d’Art Homenatge a Joan Miró, acompanyada del I Concurs d’Art Jove de Granollers, que farà de punta de llança de molts artistes locals, com ara Jordi Benito o Vicenç Viaplana que, posteriorment, formaran part de les mítiques exposicions d’art conceptual a la Galeria “G” de Barcelona.

Pilar Parcerisas –crítica i historiadora de l’art conceptual català–, que ha tingut cura d’aquesta mostra, escriu: “no és a l’atzar que un dels crítics amb més visió del país i

artífex de les mostres, Alexandre Cirici, titulés “El meridià de Granollers” un dels seus articles a la revista Serra d’Or. I és que el I Concurs d’Art Jove de l’any 1971 va reunir per primera vegada un gruix important dels artistes que formarien part de la generació de l’art pobre i conceptual a Catalunya: Carlos Pazos, Ferran Garcia Sevilla, Joan-Pere Viladecans, Sílvia Gubern, Lluís Utrilla i Josep Ponsatí, entre altres, als quals se sumen els artistes joves de la ciutat del panorama de l’art alternatiu del moment, com Jordi Benito, Vicenç Viaplana, Xavier Vilageliu, Francesc Sastre, Lluís Peñaranda, Magda González, Paco Merino i Albert Granado, entre altres.

La mostra, dissenyada per Vicenç Viaplana –testimoni actiu de moltes de les manifestacions artístiques presents a l’exposició–, va endinsant ben hàbilment l’espectador en l’atmosfera d’aquesta època reveladora i transmet l’esperit, la ironia punyent i la llibertat que emanen obres i imatges. S’hi viu tot un art d’ocupació d’espais públics, de reivindicació de l’absurd com a buidat de sentit on l’humor guillotina totes les convencions. S’hi veuen instantànies dels moments en què els granollerencs visqueren aquesta epidèmia del lliure albir creatiu que s’estengué per tots els àmbits de la ciutat, també en forma de happenings, com ara l’impulsat per Dalí o l’ideat pel tàndem Arranz-Bravo/Bartolozzi, els quals van incitar tothom a recórrer els carrers de Granollers bo i arrossegant, cadascú, alguna cosa.

I val a dir que el magne contingut recuperat en aquesta exposició aporta molts elements que ara s’introdueixen en la història d’aquest país, tot induïnt a incorporar obres i artistes encara mai tinguts en compte, o a induir que la Filmoteca de Catalunya s’hi interessi i eixampli els seus arxius amb el ben interessant cinema experimental que es va conrear en aquesta època a Granollers (a la mostra, s’hi projecten onze films d’autors com ara Joan Corbera, Albert Granado, Jaume Ortuño, Jordi Pagès, Josep Circuns i Lambert Botey, entre altres).

Cal destacar l’acuradíssim llibre-catàleg contenidor d’un feix, ben valuós, de material gràfic, artístic i testimonial.

ROCA UMBERT, FÀBRICA DE LES ARTS I perquè hom vegi que Granollers no vol deixar de ser un epicentre artístic viu i actiu, aquest municipi ha obert, amb la reconversió de l’antiga fàbrica tèxtil de Roca Umbert, un gran centre cultural adreçat a la producció, formació i difusió de la creació artística, que consta d’un espai de 21.000 m² al centre de la ciutat, i on la cultura, la participació, l’art, el pensament i les noves tecnologies són les matèries primeres.

Actualment Roca Umbert té en funcionament la Biblioteca, el Centre Audiovisual, els Tallers d’Artistes, el Bar, la Nau Dents de Serra i l’Espai d’Arts, on aquest gener s’exhibirà Trilogia de la privadesa – Sibil·la – Domus Aurea – Antikeres de les artistes Nora Ancarola i Marga Ximènez. És una mostra que comporta una reflexió pregona sobre el subjecte femení: la dona, el seu cos, la seva funció de gerència i cura en una quotidianitat que l’empara i alhora l’aliena, que tan aviat pot ser entesa

com a refugi o com a presó. Ancarola i Ximènez ens revelen aquesta condició, vista a través de la mitologia clàssica, com una relectura dels mites grecs i romans que situen la dona en l’espai íntim, a la llar, portes endins. Ho comenta Nora Ancarola en relació a l’apartat de La Sibil·la “la nostra preocupació es va centrar en la imatge oracular de les dones dins l’àmbit personal de la quotidianitat (l’oracle privat) en contraposició amb la norma (l’oracle públic).

Vam decidir treballar amb dos conceptes que es pronuncien de manera semblant: ‘vellesa’ i ‘bellesa’, com dos paradigmes significats. També vam decidir fer ús de referències clàssiques que, al nostre criteri, posen en evidència les contínues contradiccions dels mons grec i romà com a fonaments de la cultura occidental”.

L’exposició Trilogia de la privadesa de Nora Ancarola i Marga Ximènez es pot veure del 27 de gener al 26 de febrer 2011, a Espai d’Arts de Roca Umbert (c/ Mare de Déu de Montserrat, 36, Granollers).

L’exposició Meridià Granollers anys 70. Art de concepte i acció es pot veure al Museu de Granollers (c/Anselm Clavé, 40) fins el desembre del 2011.

BENZINA_57

Tranquil, pernil

BENZINA_58

Per Aleix Sal贸