benzina 54

3€

Espai

10

BENZINA David Centol i Lozano Editor centol@comunicacio21.com

L

Clara Soley

26

Ventre blanc

Miquel Abras

30

Ricard Biel,5 Xavier Marcé,7 Daniel Condeminas,9 Vinyet Panyella,15 Albert Lladó,17 La Passió d’Esparraguera,18

Raimon Molins,22 Pablo Ley,25 Vicenç Llorca,29 Lluís Cabrera,35 Crítiques de música,36 El Far del Rock: Bullitt,37 Lolita Bosch,39 Crema Catalana: Teresa Roig,41 Crítiques literàries,42 Crítiques de poesia,44 Avanç editorial: Jocs d’infants,46 Aparador llibres,47 El color de les vocals: Tomàs Arias,48 Lluís-Anton Baulenas,49 Lluís Tolosa,51 Excentricitat subversiva,53 L’art de l’acció a Girona,54 El dit a la llaga d’una economia cega,56 Vinyeta,58 Editor: David Centol i Lozano

93 519 43 93

Director editorial: Oriol Osan subscripcions@comunicacio21.com Columnistes: Lluís-Anton Baulenas, Ricard Biel, Lolita Bosch,

marqueting@comunicacio21.com

Lluís Cabrera, Daniel Condeminas, Pablo Ley, Albert Lladó, Vicenç Llorca, Xavier Marcé, Vinyet Panyella i Lluís Tolosa Col·laboradors: David Caño, Patrícia Font, Carles Mercader, Ricard Mirabete, Narcís Presas, Eva Serra, Pepa Sobredo, Ester Xargay i Tort Yscla

Amb la col.laboració de:

Fotografia: David Campos i Eduardo Benito Fotografia Portada: David Campos per a Benzina Vinyeta: Aleix Saló

www.revistabenzina.cat Nº 54

Disseny gràfic: Marga Moreno Màrqueting: Eva Serra

DIPÒSIT LEGAL B-5052-2006 ISSN1885-8589

a BENZINA que esteu llegint està plena de passions. No només perquè publiquem l’entrevista de portada a l’escriptora Clara Soley (bellíssima, per cert) que ens parla de les passions de l’ànima, sinó perquè hi ha un reportatge sobre La Passió d’Esparreguera des d’una altra òptica, la dels cartells que la il·lustren.

Fins i tot en reproduïm un en exclusiva, que va estar censurat i el dissenyador ens ha cedit. La vinyeta de l’Aleix Saló ho aprofita i ens fa una sàtira sobre l’espectacle de La Passió.

Delirant.

El cantautor de La Bisbal Miquel Abras també ens parla amb el seu to habitual (apassionat) i donem bona cura de l'impuls (més passional que econòmic) d'en Raimon Molins, el coordinador general de la Sala Atrium, l’últim teatre inaugurat a BCN. Un reportatge sobre la pel·lícula Ventre Blanc, de Jordi Lara, arrodoneix una edició carregada d'emocions a flor de pell. Com tot últimament.

Rebem una cordial carta d'un eximpressor. Un maquinista de la vella escola ja retirat que ens detalla totes les imperfeccions tècniques de la BENZINA 53, poc afortunada amb l'ús del color i de la guillotina que talla el paper i permet l'enquadernació de la revista. Li responc donantli la raó, sense pal·liatius.

Accepto la crítica amb el convenciment que la feina mal feta s'ha de depurar. I l'estímul per millorar és l'únic antídot per solucionar els errors, en aquest cas d'impremta, que no haurien de succeir a aquestes alçades del joc. En fi...

A BENZINA sempre ens estem auto-psicoanalitzant. Pot ser fins i tot ens mirem masa el melic, així que no ens vindrà d'una crítica més. Ni de dues. Benvingudes siguin totes les cartes dels lectors i lectores que ens posen de volta i mitja o ens admiren.

Amb els primers tocarem de peus a terra. Amb els segons, somiarem una estona. Que tampoc va malament amb els temps que corren.

BENZINA_3

BENZINA_4

/// Opinió / Barra lliure

Monzó: el que li devem i el que no D

Tothom el coneix, però curiosament pocs l’han llegit, si més no en ficció.

Amb tot, entre tots el converteixen en Déu.

Ell, estupefacte davant de tanta estultícia, només ha de seguir la veta i parar la mà. L’hauria de dir molt grossa per veure’s perjudicat; és a dir, hauria de disparar amb bala de veritat, sense el fum dissuasori de la ironia sistemàtica.

[[

ec molt a Quim Monzó. A mitjan anys vuitanta jo era un adolescent i en aquella dècada ell va modernitzar el llenguatge en la literatura catalana, dotant-la, a més, d’un estil també fresc i inconfusible. La coincidència temporal em va marcar perquè va ser amb la seva obra que vaig començar a llegir llibres. Fins als divuit anys havia estat un devorador de còmics, i va ser a partir d’aquesta majoria d’edat que vaig començar amb la narrativa. Mai no he estat un devorador de llibres, tret de quan aleshores endrapava els d’en Monzó. És lamentable el lector que presumeix de devorar llibres mentre el seu capteniment evidencia que devorar no significa entendre. En canvi, és lloable que un autor conegui els seus límits, sàpiga treure el màxim profit de les seves virtuts i, sobretot, no s’esforci a dissimular-ho. Aquest és el cas de Monzó.

Monzó fa molts anys que va decidir deixar de ser escriptor. Treu al mercat un llibre molt de tant i en tant i encara així acostuma a ser en forma de recull d’articles publicats a La Vanguardia, on cada mes li paguen una escandalosa pasta per escriure de rutina una banalitat rere l’altra que, això sí, aquí passa per transgressió. És el país covard i mesquí que tenim.

Mesquí? Mireu si no: un únic poeta, un únic arquitecte, un únic pintor...

Aprecio la conyeta de Monzó, però, és clar, per graciós que sigui l’home la mateixa gràcia repetida durant anys acaba sent una desgràcia. I el planyo quan ha de sentir dir que és l’escriptor català actual per excel·lència. Uf, em poso en el seu lloc, intel·ligent com és, i l’últim que voldria ser és un impostor i, el pitjor de tot, malgrat jo mateix. No voldria ara fer un judici d’intencions psicoanalític, però, com que som allò que fem, ell bé ha de saber que la seva obra no és exactament excel·lent, com per cert no ho va ser el seu discurs a la Fira de Frankfurt. “Genial, extraordinari, original, transgressor!”, van dir els mitjans d’aquí, amb la idiòcia provinciana i babaua que els caracteritza. En fi. La icona Monzó fa bé d’aprofitar-se de l’infantilisme imbècil català, que l’encimbella als altars celestials. Tot el que diu i fa és ben acollit. Tothom el coneix, però curiosament pocs l’han llegit, si més no en

[[

Ricard Biel ficció. Amb tot, entre tots el converteixen en Déu. Ell, estupefacte davant de tanta estultícia, només ha de seguir la veta i parar la mà. L’hauria de dir molt grossa per veure’s perjudicat; és a dir, hauria de disparar amb bala de veritat, sense el fum dissuasori de la ironia sistemàtica. Per deixar de ser de cop l’escriptor català per excel·lència hauria d’invertir el to, que és allò que defuig com la pesta, i no només per no alterar l’estat de les coses que tan bé li rutlla, sinó perquè detecto que té un singular sentit del ridícul que fa que confongui seriositat –intenció transparent amb voluntat de transformació– amb transcendència.

Monzó, que és una persona seriosa i responsable, tem semblar transcendent perquè tant qui mana com el lector babau arrufarien el nas i se li acabaria el xollo, però també perquè la conya constant en públic el fa sentir protegit en el seu amor propi. Per a ell, mostrar indignació és sinònim de posar-se en ridícul. I passa que, en no avenir-se a discutir públicament sobre res sense el condó de la conyeta, abarateix la seva sistemàtica ironia. Llàstima d’intel·ligència malbaratada. Però res a dir. Té tot el dret a preferir engreixar el seu compte corrent a canvi de renunciar a posar l’intel·lecte al servei de cap altre compromís. I és que si digués realment alguna cosa no escriuria a La Vanguardia ni col·laboraria en cap altre mitjà colonial amb què se’ns delecta. I lectors, creieu que a cap escriptor se’l pot qualificar d’excel·lent sense que digui res substancial en allò que escriu?

Mentrestant, a manca de compromís, ni institucional ni dels qui el podrien exercir amb certa influència, el país va tirant gràcies al voluntariat, un teixit associatiu català dispers però potent que treballa amb un pal i una canya.

Com a exemple excel·lent, atès que actua en el terreny més dur on fer forat, penso en l’associació político-cultural Identitat, de Cornellà de Llobregat. “Pensa, observa, actua” és el seu lema.

Catalans honestos i coratjosos. Hi vaig ser convidat fa unes setmanes a fer una xerrada dins la seva activitat mensual Cava&Mots. És només gràcies a aquesta mena de ciutadans que el país sobreviu; és gràcies a la passivitat dels seus teòrics excelsos que el país només sobreviu. Fins quan?

Ricard Biel és escriptor

BENZINA_5

BENZINA_6

` /// Opinió / Imaginarium cultural

Censures i autocensures culturals

E

Hi ha una altra mena d’autocensura pitjor, fins i tot inacceptable, estesa per desgràcia, que acomoda l’art a les corrents d’opinió, que sorgeix de la por a perdre el plàcet crític o fins i tot la subvenció.

[[

l que diferencia l’art de l’artesania és que deixa de banda el valor utilitari per construir imaginaris simbòlics sobre la realitat viscuda o pensada. Per això l’art és intrínsecament transgressor, per això l’artista viu immers en una llibertat que té escasses limitacions i per això l’art frega constantment les fronteres morals que regeixen la formalitat quotidiana.

L’artista s’aplica sempre una inevitable autocensura, la que el confronta amb una ètica individual i social perillosa de traspassar, no tant perquè existeixin codis infranquejables sinó perquè més enllà del pensament controlat, resulta fàcil caure en la vacuïtat absurda o en la transgressió banal. Es tracta d’una autocensura legítima, que el talent i la profunditat aprima i que només en casos extraordinaris pot resultar imperceptible.

Hi ha una altra mena d’autocensura pitjor, fins i tot inacceptable, estesa per desgràcia, que acomoda l’art a les corrents d’opinió, que sorgeix de la por a perdre el plàcet crític o fins i tot la subvenció.

L’art és inevitablement incòmode, posa en dubte tota mena de convenció, remena allò que guardem a les golfes del cervell i ens demana respostes a preguntes que no ens fem. I encara que sigui difícil quantificar-lo i molt més qualificar-lo, i malgrat que resulti impossible (com a mínim en la curta distància) separar el gra de la palla entre tanta abundància d’artistes que genera la societat occidental, si alguna cosa permet identificar-lo d’entre qualsevol altra activitat humana és justament el seu caràcter heterodox.

Deu ser per això que em sorprèn que qualsevol persona civilitzada (i utilitzo la paraula en el seu més estricte sentit etimològic), s’escandalitzi davant d’una manifestació artística. Òbviament, deploro que intenti prohibir-la i per suposat que em provoca un enuig insuportable que la judicialitzi.

Certament, les lleis senyalen fronteres precises més enllà de les quals la llibertat d’expressió esdevé apologia de la il·legalitat, o incitació al delicte. Totes elles són postures censurables, però també són figures intrínsecament incompatibles amb l’art. Aquest és un vell debat que sovint la historia s’encarrega de jutjar: qui és el culpable: l’art o l’artista? I quina classe de judici mereix aleshores l’obra?. L’art tendeix inevitablement a fer de jutge. Mala sort per aquells a qui de natural els agrada jutjar.

Amb certa freqüència apareixen episodis dialèctics que reobren aquest debat, quasi bé sempre rela-

[[

Xavier Marcé cionats amb qüestions d’ordre moral sobre les quals el lliurepensament i la irreverència molesten profundament a un pensament ortodox convençut que ha establert amb generositat els límits màxims per a la crítica i la transgressió. Quasi bé sempre és la religió i el sexe; si van junts el resultat és letal.

A la calaixera dels nostre desordres ètics, altres qüestions més rellevants (ni que sigui perquè ocupen un preeminent espai social) com la corrupció, totes les formes de violència legal o la insuportable evidència del subdesenvolupament humà, ocupen un espai marginal. La religió i el sexe, ambdues afortunadament cenyides a l’àmbit més personal de la nostra existència, segueixen ocupant els calaixos de dalt.

Perillosa circumstància en mans de qui, de natural, li agrada jutjar.

Darrerament ha ressorgit el tema amb una posta en escena de Josep Maria Miró al TNC. La peça es diu Gang Bang i l’ha escrita ell mateix. Com sempre les crítiques varen començar abans de veure l’obra i com sempre el jutjador no va tenir en compte una de les més extraordinàries possibilitats que ens regala qualsevol creador: el dret a no veure la seva obra. És tan senzill com això.

Amb independència de qualsevol criteri crític, cal senyalar que la peça no té res de gratuït, ni tan sols és en essència anticlerical. Però amb això també s’ha de ser radical: tampoc crec que els capellans pederastes (quan es demostra que ho són) siguin anticlericals, en general són simplement uns delinqüents. Que jutgem doncs, l’art o l’artista, als capellans o a l’església?.

Per raons diferents, però que ens remeten al mateix anàlisi, l’Angel Sala director del Festival de cinema de Sitges podria acabar encausat per programar una pel·lícula (A Serbian Film) que des de la ficció reflexiona sobre la barbàrie dels Balcans a partir del descens als inferns d’un ex director de cinema porno.

Qüestionables o no des de la perspectiva del bon gust, les imatges de la pel·lícula ens remeten a una realitat ben present al clavegueram d’una societat aparentment tranquil·la i ordenada. O és que hem de girar l’esquena al tràfic d’òrgans, a l’explotació sexual, o a l’esclavatge infantil?

L’opinió que li pugui merèixer a qualsevol un artista, un pensador, un creador és respectable. Dirho, criticar-lo, rebatre’l, legítim. Intentar prohibir la seva obra, lamentable.

Xavier Marcé és economista cultural

BENZINA_7

BENZINA_8

/// Opinió / Diafragma obert

El risc del monopoli digital... al cine

F

El cinema català i, especialment el cinema en català, necessita tenir unes regles del joc que no li siguin desfavorables a la seva exhibició a la gran pantalla.

Amb ell, tot el sector de l’audiovisual també en sortirà beneficiat.

[[

a uns anys un dels debats més intensos al món de les tecnologies de la comunicació va ser per la garantia de la neutralitat de les xarxes de transmissió i difusió; és a dir, que per les infraestructures per on passen els senyals i les dades, tots els qui les gestionen tinguin les mateixes condicions. Fent un símil amb el transport rodat, serviria allò que coneixem com a codi de circulació: que tothom ha de conduir amb les mateixes limitacions de velocitat i de prioritat de pas i, quan toca, pagar els mateixos peatges.

El debat no és pas casual en el temps, sinó que es va originar amb l’accelerat procés de digitalització del conjunt de transmissions telemàtiques, amb independència del canal utilitzat. Aquesta homogeneïtzació de qualsevol informació o contingut en codis de sistema binari ja és una realitat a quasi tot el món dels mitjans i obres audiovisuals, però encara queda un territori on el procés resta lluny d’haver-se culminat: les sales d‘exhibició cinematogràfica.

El canvi tecnològic als cinemes no és pas un tema sense importància econòmica. Són molts diners –menys però que algunes xifres que corren– i que normalment no poden ser assumits pels exhibidors, de cap manera. D’aquesta necessitat de finançament ens ha arribat a Europa un mecanisme originat als EUA, el Virtual Print Free (VPF) que consisteix, bàsicament, en que una entitat interposada entre distribuïdors i exhibidors, ofereix aquests recursos econòmics, a partir del rescabalament de l’estalvi que suposa als primers passar de les costoses bobines fotoquímiques de 35mm als arxius digitals. El que passa és que aquestes entitats –conegudes com integradores– tenen en la majoria de casos els mateixos protagonistes nordamericans a l’altra banda. Aquest disseny permet a les majors de Hollywood consolidar o fins i tot augmentar la seva influència en la programació de les sales; ara mitjançant els contractes de finançament del nou equipament digital: diners a canvi de monopolitzar els passis.

Tot i que fa ben poc la Comissió Europea ha arxivat una investigació antimonopoli en relació a la temença que aquest sistema podia impedir l’accés de les obres que anessin de bracet de distribuïdores independents, ja que les majors haurien modificat voluntàriament els contractes de VPF que els hi donaven drets avantatjosos, l’últim que hauríem de fer és dir “tranquils, no passa res”. No, no fer res és deixar fer.

Aquí les normatives, també, són molt importants.

Ho demostra el fet que la major integradora existent a

[[

Daniel Condeminas Europa, Arts Alliance Media, a l’Estat francès ha hagut de fer pactes de bracet de distribuïdors locals, per tal d’acomplir una legislació que “prohibeix tota pràctica” que pugui crear dependència entre el finançament d’instal·lacions digitals a les sales de cinema i la programació que acabin oferint. Convé assenyalar que Arts Alliance Media té al darrera, o millor dit al costat, cinc de les majors nordamericanes. Així ens entendrem tots millor.

Catalunya té l’oportunitat de poder aplicar mesures que impedeixin el risc de pràctiques monopolístiques en l’oferta als cinemes. El futur reglament de la Llei del cinema que ha d’aprovar en els propers mesos el Govern té, entre d’altres, aquesta assignatura per aprovar; amb nota esperem. A més, aquesta futura normativització catalana podria, hauria, de servir per a la necessària actualització de la llei estatal del cine, que no contempla res al respecte.

Del diàleg amb el sector, la Generalitat té la responsabilitat de dissenyar una eina financerament útil per als exhibidors, que doni joc als distribuïdors independents i, especialment, permeti que els nostres productors trobin pantalles per a les seves obres. No sé si li hem de dir neutralitat del circuit de comercialització, però el que és segur és que amb independència del nom que li posem, ens ha de servir per tombar, aquí casa, una pensada i contundent estratègia monopolística. França ho ha fet.

La llei aprovada l’any passat permet acostar-noshi: la previsió d’una xarxa concertada de pantalles cinematogràfiques, a partir d’uns requisits de programació; i la creació d’un fons per al foment de l’exhibició, definit com una eina al servei de la modernització de les sales, són dues figures normatives que poden ser de gran utilitat per aquest lloable objectiu.

Seria terriblement perillós que el procés de canvi tecnològic no tingués mecanismes que garantissin el ja prou delicat ecosistema de sales sobre el territori. Si tot queda en mans de les prioritats comercials d’alguns, moltes sales allunyades dels grans centres urbans –i més d’una de les que hi ha al seu interior— quedarien fora de joc el dia que la major part de les estrenes deixés d’arribar en bobines. No hem d’esperar aquell dia.

El cinema català i, especialment el cinema en català, necessita tenir unes regles del joc que no li siguin desfavorables a la seva exhibició a la gran pantalla. Amb ell, tot el sector de l’audiovisual també en sortirà beneficiat.

Daniel Condeminas és degà del CPAC

BENZINA_9

Clara Soley “Les enemigues de l’ànima són les passions inconfessables” Per Ricard Mirabete. Fotografia de David Campos per a BENZINA.

En els contes que aplega el seu darrer llibre Enemigues de l’ànima,

Clara Soley

(Sabadell, 1967) hi tracta tota mena de passions humanes.

De les passions més belles i de les passions que no se solen reconèixer en públic. No cal pensar en baixes passions, ni en altíssimes voluntats de desig: tan sols cal cercar la part humana, la més humana, en els retrats literaris i en les històries quotidianes en les quals una gran part de lectors se sabrà reconèixer i protagonitzar: en l’enveja i la tendresa, entre la ràbia i el desig, de la por i l’esperança, Clara Soley escriu aquest recull de contes extremament unitari. Amb ella hem mantingut una conversa sobre el fet d’escriure i sobre el fet d’ensenyar literatura des dels instituts d’educació secundària, atesa la seva vocació com a escriptora i docent.

E

nemigues de l’ànima és el tercer llibre que publiques… És el segon de narrativa curta. El primer de ficció va ser de contes que es deia El vestit d’Emilie Flöge (2001), després va venir una novel·leta d’encàrrec que era Beatus: l’avarícia de la sèrie Els 7 pecats capitals (2003) i aquest que comentem és el tercer de ficció. També he anat publicant algun conte en reculls com ara en el Fets pols! (2004).

En Els 7 pecats capitals tens l’oportunitat d’escriure sobre un tema amb molta força.

El tema és l’avarícia i era l’últim que quedava. La sèrie té set novel·les curtes de set escriptores. I suposo que no el deuria voler ningú... [somriu] Vaig estar pensant en totes les possibilitats d’avarícia que hi havia: des de L’avar de Molière, L’argent de Zola, L’escanyapobres de Narcís Oller... L’avarícia BENZINA_10

pot ser molt còmica, és molt patètica, i és un dels pecats més tristos... [somriu de nou] De què va aquesta novel·la curta? És la història d’un personatge que és professor d’institut. L’avarícia era aquesta mena de col·leccionisme. Es considerava un erudit, que col·leccionava llibres de Beatus, precisament, i està totalment fora del temps. Ell és un professor maltractat. El seu món on s’aïlla és la seva casa i els seus llibres, i la seva formació clàssica llatina. Aquest món és el que el compensa de tots els desastres del dia a dia. Llavors, un dia s’assabenta que rep l’herència d’una senyora que pateix la síndrome de Diògenes, com si fos una altra forma d’avarícia, i a partir d’aquest moment la seva vida acaba sent una peripècia molt esperpèntica.

Les enemigues de l’ànima amb què ho hem d’associar? En baixes passions?

Amb les passions inconfessables que veus a

L’escriptora de

Sabadell, fotografiada a l’Ateneu Barcelonès.

fora però que en realitat són un reflex del que tenim a dins. Pensava en l’enveja, l’odi, la gelosia i una mena de tristesa, com la por també.

De vegades les relacions personals són ambigües.

En el conte D’ombres, que per cert clou el volum, surten les paraules “enemigues de l’ànima” i està encara més justificat que no pas en el conte que duu el títol del llibre. El personatge narrador, que és la germana de l’altra personatge, se suposa que vol salvar-la però la seva actitud és ambigua. És salvadora però hi ha una ambigüitat que pot fer pensar al lector que és enemiga, realment. No sabem si la germana és feliç, la vol “salvar” però sembla més que ella projecta la seva pròpia por en l’altra personatge. Perquè de fet la seva intenció és arrabassar-li la llibertat i endur-se-la a Creta. Ens movem en un terreny de penombres, que tot no acaba d’estar massa clar.

Al conte Enemigues de l’ànima hi ha la relació entre dues amigues i un testimoni que participa del distanciament entre elles.

El narrador és com un testimoni extern però que després el lector veu com ell té un interès particular i manté una relació entre les dues. Les voldria reunir i les manipula. Aquí surt el tema de la rivalitat, vista amb comicitat, ja que les descriu com a gosses afamades, i se’n riu de la vanitat d’elles dues però ell se n’aprofita. I hi ha una sorpresa final.

En aquest recull, també hi he trobat el tema de les oportunitats perdudes al llarg de la vida. La vanitat és un motiu per no fer un pas cap a l’amor?

No. A Sortint del teatre, per exemple, els personatges són dues amigues que han viscut l’amor però que s’han trobat amb aquestes edats, ara que tenen seixanta anys, que l’amor ha passat. Que aquells amors viscuts molt fort han acabat amb un desencant. I no perquè s’hagin allunyat de l’amor per vanitat sinó perquè la vida al final ha estat un desengany. Al final són elles dues que parlen i l’amistat és el que queda entre elles.

Recorden amb cert dolor com si les haguessin fet fora de les possibilitats amoroses i veuen amb certa nostàlgia aquelles noies joves que sembla que estan lligant amb aquell actor del teatre i se senten com a dones invisibles, que ja no se senten desitjables. En aquest sentit no hi veig la vanitat, potser sí en aquelles noies joves que estan flirtejant, si de cas...

Amb Enemigues de l’ànima l’autora ha guanyat el XIX Premi Ciutat de Badalona de Narrativa i el XXIII Premi Literari Països Catalans Solstici d’Estiu 2010

El desamor és un altre dels temes molt presents al recull.

Sí. El tema del desamor hi apareix bastant al llibre. En el primer conte, Després de l’enterrament, es veu com l’amor passa i fins i tot l’amor més sublim també acaba passant.

Queda com aquell record que després ni la ferida fa mal. Ni els personatges recorden la intensitat perduda en aquell amor. A l’altre conte, amb el personatge del Viatge a l’Índia, hi ha la idea que el suposat amor d’ell és la paranoia que es munta per justificar el seu desengany amorós. El xicot planeja un viatge a l’Índia, però tot és una construcció mental. Tot ha estat una invenció ja que la seva estimada ha passat a l’acció i la seva construcció mental queda al descobert.

“

La literatura ha de fer-te reaccionar.

També ha de divertir, donar-te plaer, però també et fa prendre consciència i et dóna una altra visió de les coses. Et permet reconèixer mancances que tens, i possibilitats, i conèixer-se un mateix millor.

”

Escrius sobre els venedors de creences alternatives... És que alguns casos són una estafa. A Els Facilitadors, per exemple. Segur que hi ha gent carregada de bona fe i que ho fan molt bé, però també hi ha aquests tipus de personatges que se n’aprofiten i que no deixen de ser una superstició i alhora estan jugant amb la salut de la gent. Ells exigeixen que tinguis fe i d’aquesta manera no es responsabilitzen de res, ja que si no et cures és el teu problema... En aquest conte ells no es responsabilitzen del procés de curació del malalt, i em feia gràcia utilitzar aquest llenguatge pseudomístic. D’aquesta manera elimines la compassió i culpen a aquells que van a aquells llocs i els condueixen cap a la desesperació.

A l’Habitació 324 vas més enllà de l’erotisme explícit. És sexe per compassió? És un conte una mica bèstia. Tothom es queda una mica sorprès quan el llegeix.

Primer, el personatge femení sembla una noia que conegui al malalt de l’hospital a qui li fa una visita. Però al final hi ha indicis en el desenvolupament de la narració que fan veure que és la mort; ella no es veu en un mirall, no és vista per ningú tampoc i, en realitat, és la figura femenina de la mort com a ésser desitjable. No sé si és versemblant però és un bon final pel conte. Ella ofereix l’últim plaer a aquest moribund. La història manté fins al final, en la interpretació dels lectors, aquesta ambigüitat de no saber si el personatge és real o no.

Com a narradora, el teu propòsit principal a l’hora d’escriure quin és?

Parteixo de la construcció de personatges.

M’agrada molt fer la descripció de personatges i a partir d’aquí generar la història i explorar possibilitats narratives del que podria passar a aquests personatges.

Has tingut la temptació de fer un novel·la a partir d’algun argument d’aquests vint-i-un contes?

De l’últim conte, sí. D’ombres podria haver estat un relat llarg. No una novel·la però sí que una narració curta. És el que veia que podria haver-lo desenvolupat més i m’hagués agradat fer-ho. Però tinc més tendència a tancar la història i a suggerir. M’agrada més la brevetat i una visió més fragmentada de la realitat. Que un conte sigui com un episodi amb un final sorprenent.

I sovint aquests contes són també un seguit d’episodis humorístics. Quins són els més còmics o sarcàstics?

Sobretot Els Facilitadors, el Viatge a l’Índia en el qual vaig divertir-me molt escrivint-lo i es nota; també el de la Física quàntica, que és una flipada ja que hi ha una tertúlia que es proposa explicar física quàntica i ningú no entén res de res. A El suïcidi col·lectiu l’he fet rient. Potser als lectors no els farà gràcia aquesta història... però m’imagino que sí [somriu amb modèstia] Tracta d’una obra de teatre que és una ximpleria, una bestiesa de teatre contemporani; en el sentit de teatre de l’absurd de l’absurd, des del punt de vista del desconcert del públic. El públic són amics i familiars i no acaben d’entendre tots els despropòsits de l’obra... Em feia gràcia fer venir a la iaia i a la tieta a veure una obra de teatre contemporània i profunda, i veure com reaccionen...

Com a narradora, fins a quin punt tens compassió per als personatges?

Depèn dels personatges. Hi ha alguns per als quals els tinc més ràbia... però per exemple el personatge de la noia que avorta a Un moment de no res m’inspira compassió, per la sensació de soledat total a la nit. També a Els Facilitadors el personatge de la noia en qui no hi veus cap sentimentalisme però la meva compassió és cap a ella perquè amb tot el seu sentit comú i la seva intel·ligència s’adona que el guru no li endevina res... [somriu] I potser cap a aquest que intenta ajudarla amb tota la seva bona fe i qui sap si el visionari no és ni conscient que és un estafador. A l’Habitació 324 també hi ha molta compassió amb la figura d’aquesta mort eròtica del personatge. I en d’altres com ara Les mentides bones és la compassió absoluta ja que són mentides pietoses.

Per què la literatura ha de fer mal, com has afirmat alguna vegada?

Bé, els amics se’n van riure molt quan ho vaig dir en una entrevista... [riu llargament] BENZINA_13

i és que si et cau un súper volum al cap sí que te’n farà, no? [torna a riure]. La literatura ha de fer-te reaccionar. També ha de divertir, donar-te plaer, però també et fa prendre consciència i et dóna una altra visió de les coses. Et fa veure unes coses que no sabies que sabies. T’il·lumina, te n’adones d’alguna cosa o sentiments que estaven a la penombra i que tenim a dins. Et permet reconèixer mancances que tens i possibilitats, i conèixer-se un mateix millor.

no hi és aquesta idea. És cert que la dificultat que tenim el professorat és intentar que els alumnes es puguin identificar amb algun text literari, que allò els ressoni a dins i els hi pugui comunicar alguna cosa. Alguns textos els són molt aliens a allò que ells viuen. Hi ha experiències d’escriptors que els semblen remotes; per exemple, ara estem tractant a classe l’obra de Màrius Torres i l’experiència de la malaltia i de la mort els és desconeguda.

En un parell de contes tractes el món de l’ensenyament.

A Els fruits saborosos hi ha una conversa entre el tutor i l’alumne. Explica que hi ha tota una història al darrere del fracàs escolar.

Volia descriure aquest sentiment tan difícil que és una mena de depressió i el no trobar sentit a res. Davant d’aquest no sentit a la vida es mostra la impotència del professor per ajudar-lo. L’alumne ja ha descobert la tristesa, la desesperació, després d’un desengany amorós i aquesta vivència contrasta amb la bonhomia i la visió carneriana d’un món que té sentit, ordenat i plàcid. I fins i tot la literatura tampoc pot salvar-lo.

Quins narradors t’agraden més?

Ja de petita, i durant els anys d’institut, em va impressionar molt el Pere Calders. Va ser un descobriment total, una sorpresa. I també recordo la Mercè Rodoreda, a partir de l’institut i després pel meu compte, i va ser un empatx. Vaig haver de parar perquè sinó mentalment rodoreges... Més tard, als anys vuitanta i noranta el Quim Monzó va ser per mi un descobriment i un plaer. Per la seva manera d’escriure... era un divertiment, la seva frescor i ironia també. D’autors estrangers, els contes de la Katherine Mansfield i del Txèhov. En la novel·la i els contes de Salinger, Tolstoi, també Dickens.

De Tolstoi m’agrada molt la compassió que comentàvem, la seva mirada cap al món. És molt trist però hi ha una bondat. De contistes actuals m’agrada molt John Cheever i Raymond Carver. Aquest últim és molt dur,

Creus que hi ha un distanciament cap a la literatura per part dels alumnes adolescents?

Sí que hi és, però en aquest conte crec que

molt desolat i la seva mirada cap al món és terrible. Et quedes gelat llegint-lo. Un altre que vaig descobrir és el Francesc Trabal. Va ser durant la carrera de Filologia catalana quan el vaig començar a llegir i és impressionant la seva prosa i el seu humor.

En quin projecte narratiu treballes ara?

Estic treballant en una història que es va allargant. No sé si serà un relat llarg o què hi farem. Combinar l’escriptura amb la feina de docent és complicat perquè si no estàs fresc és difícil. El que mana és l’estat mental i no pas el temps que tens per escriure. Amb aquesta narració porto sis pàgines escrites...

Què valores en un escriptor?

Sobretot l’estil, aquella mirada, la cadència d’aquella frase, la imatge i el com ho encadena. Això és el que vull aconseguir: trobar una manera personal d’escriure. Quan vaig començar a escriure era una mica terapèutic, era una manera d’expressar-te. Després t’impacta una imatge literària o la manera de dir-ho. Buscar les paraules adequades és un treball molt bonic. El que és difícil és que les frases tinguin intensitat i alhora bellesa. I això és el que vull aconseguir. Quan trobes aquella frase impactant és un plaer, però escriure és una murga també. A part d’una passió de l’ànima... és clar!

“

La dificultat que tenim el professorat és intentar que els alumnes es puguin identificar amb algun text literari, que allò els ressoni a dins i els hi pugui comunicar alguna cosa.

”

, /// Opinió / Balconada

Cultura = repte + compromís Vinyet Panyella

F

a poc que amb David Castillo i Xavier Bru de Sala parlàvem des d’Òmnium Cultural sobre la cultura en tant que un dels reptes de futur que el país té plantejats.

Si és que creiem, i ho creiem, que és un repte un cop certificada la pèrdua de presència social i la manca de presència mediàtica llevat dels casos en què la indústria hi juga fort. Hem constatat com la cultura ha estat la gran absent de l’atenció electoral en les passades eleccions al Parlament i que l’atenció que s’ha dedicat a les propostes dels diferents partits ha estat més que discreta. ¿És un indicador de la situació real? ¿A qui importa, la cultura? Un dels retrets que es fan als polítics és que per a ells la cultura és estratègia i no finalitat, l’aparador i no la carrera de fons, eina de propaganda i lluïment però no treball de fonament. I en ple segle XXI, en una societat globalitzada regida per les diferents praxis de l’economicisme, ¿quins plantejaments de polítiques culturals prevalen? ¿Serveixen els models que hem admirat durant unes quantes dècades dels que fins i tot hem copiat, malament, alguns esquemes i principis?

Hem creat un CONCA que va funcionar per a la circumstància britànica i postbèl·lica per a una Catalunya del segle XXI que no ha sabut vertebrar un Departament de Cultura amb coherència política i administrativa i que quan ha convingut s’ha desvertebrat en favor de les quotes de poder polític. Els interrogants, i no les asseveracions, constitueixen elements de reflexió i de debat que afecten els sectors i elements implicats i que obren clivelles.

La resituació de la cultura al centre de la societat, convençuts que més enllà de les intencionalitats d’immediatesa política, la cultura és un dels elements primordials de socialització i de cohesió, la mostra de l’imaginari col·lectiu i de la rica complexitat del país, un factor de desenvolupament i un mitjà de progrés individual i col.lectiu, és i hauria de ser un propòsit social i nacional. Des d’un sentit d’estat ha de ser una marcada prioritat del govern. Des de la convicció de la seva necessitat ha de ser un principi assumit per part de la mateixa societat. Ho és per a Òmnium Cultural, que sintetitza àmbits i objectius de la seva actuació en el trinomi llengua, cultura. La recent creació del Cercle de Cultura obeeix al propòsit de situar l’anàlisi, la reflexió i el debat cultural en l’epicentre de la consciència cívica i social.

De cara al sector públic hauríem d’analitzar on se situa en aquests moments de crisi econòmica el posicionament entre essencialistes i gerencialistes, dues actituds que han planat per les administracions sense intentar, en la major part dels casos, una actitud de síntesi que permetés un exercici de poder cultural amb eficàcia, generositat i coo-

peració més enllà de les relacions i vinculacions políticament monocolors. Des d’aquest vessant, la província de Barcelona ha estat durant dècades un autèntic mostruari d’essencialisme ara i gerencialisme adés que ha impregnat i fragmentat les polítiques culturals dels que hi han exercit el poder.

Si torno a aquestes reflexions, que no són precisament noves, és perquè el moment postelectoral ens situa en un nou punt de partida i davant de noves oportunitats. No perquè els problemes endèmics s’hagin resolt, perquè, precisament, les retallades pressupostàries anunciades a les “grans” infraestructures culturals preocupen perquè, en alguns casos, la seva situació de funcionament ordinari no és precisament galdosa i perquè el sector cultural vist en el seu conjunt mostra desequilibris i assimetries. La situació econòmica és preocupant perquè la cultura de la crisi en la que estem immersos no ens aboqui la crisi de la cultura en termes generals. Noves oportunitats són les que podríem arribar a albirar si el sentit d’Estat amb què cal emprendre qualsevol política cultural a Cataluna portés a una reordenació del sector, començant pel del govern i seguint per les administracions locals. Això des del sector públic.

També el sector privat hi té deures inexcusables, com fer avançar el país treballant per l’excel·lència i exercint de consciència crítica. Que s’esvaeixin els efectes anestesiants de la democràcia, com diu David Castillo, i s’obri pas a un posicionament eficaçment crític. Bru de Sala fa servir la imatge gràfica d’arrissar els pèls del llom del gat referintse a la necessitat que la cultura esdevingi coneixement i crítica del present. Ambdues reflexions m’agraden i les comparteixo des de la convicció que només equilibrant els dos plats de la balança, el del posicionament i principis del sector públic i de la societat, es pot arribar a recompondre un terreny que massa sovint ha estat, alhora, camp de batalla, feu d’uns quants i terra de ningú.

Les polítiques culturals de les administracions han de demostrar que la cultura és més que un valor instrumental útil per a l’assoliment i la perpetuació del poder polític.

Entrem en una època adient perquè es demostri. La refundació de la política cultural no és fàcil perquè més enllà de declaracions de principis s’han de construir, reutilitzar i recompondre les vies que han de portar a l’hora de les concrecions. La rearticulació i vertebració de realitats que de vegades han semblat irreconciliables és un dels reptes i oportunitats més difícils i, potser per això, amb més capacitat de crear expectació. Tindrem ocasions per constatarho al llarg dels propers mesos. En tots dos àmbits, el repte assetja i el compromís urgeix.

Vinyet Panyella és escriptora

BENZINA_15

BENZINA_16

/// Opinió / Delirium tremens

Això no és un títol SEO Albert Lladó

E

l genial Groucho va deixar reflectida la seva “visió marxista” de la vida al divertidíssim llibre Memòries d’un amant sarnós, traduït al català per Màrius Serra per a Columna.

Tot i que el títol podia prometre una confessió tèrbola, no és més que d’un ganxo, una broma al lector, que el mateix autor, en un “pròleg advertència”, deixa clar: Qualsevol que compri aquest llibre s’ha de considerar espoliat si s’ha deixat entabanar pel títol. Jo bé voldria haver escrit un bon llibre eròtic que motivés un escàndol majúscul... . Però no. Era un reclam, un ham.

I és que això dels llibres, i de la literatura, en general, té molt a veure amb la seducció, amb el joc. Aquí no hi ha una manual d’instruccions, ni una recepta. El títol no ha de ser un resum del que vindrà –o sí– ni ser fidel a res més que a l’artifici que hem creat. Pot ser una conclusió, l’anècdota que ens desvetlli el secret del relat, o la combinació de diversos elements de la novel·la. El títol d’un llibre, d’un poema, o d’un conte, no només és important perquè és el que ve primer, sinó perquè és tan literatura com el que vindrà després. Forma part del tot i, per tant, hi és dins.

Alguns creuen que el periodisme i la literatura no tenen cap relació, per allò que un cerca la veritat i, l’altra, la ficció. Com si la veritat fos quelcom palpable, mesurable mitjançant litres o quilos. O com si el fet literari es limités, només, al terreny de la faula o la fantasia. Tot sabem que del que es tracta és d’explicar històries. A vegades, des del rigor dels fets. A vegades, des de la seriositat que suposa inventar-se’ls.

El periodisme digital ha esdevingut una revolució. En la possibilitat de crear nous mitjans amb menys recursos, o d’utilitzar més canals, més enllà del text i de la imatge fixa. En la immediatesa informativa. En la manca de censura. O en la relació entre el periodista i el lector, que deixa de ser passiu per participar de la notícia, directament. Però, com en tota transformació profunda, hi ha perills, terrenys en els que podem retrocedir, camps que cal protegir. Avui, el periodista digital no només ha d’estar atent a la seva prosa, als enllaços que hi col·loca, o als elements gràfics que acompanyaran el seu article. També es veu obligat a calcular, com si tingués una balança on pesa la llonganissa, quantes visites tindrà el que està escrivint. I, per això, és fonamental pensar quanta gent buscarà aquest tema, i com, als diversos cercadors de la xarxa.

El posicionament SEO (per les sigles en anglès, de Search Engine Optimization) és el procés de millorar la visibilitat d’un Web – o un article, en aquest cas – en els diferents cercadors, com Google o Yahoo. De com hagis posicionat el teu text, a través de les etiquetes que li hagis posat, però sobretot del títol que triïs, dependrà l’èxit que tinguis. Un èxit, aquest sí, mesurable en usuaris únics i pàgines vistes.

El problema fonamental és com hem aixecat la indústria periodística a la xarxa. En un món que encara vol viure, quasi en exclusiva, de la publicitat, la manera de vendre els espais dedi-

cats als banners ha marcat la tendència que manté, en una mena de “tirania”, la forma de titular les nostres cròniques.

Normalment, els preus de les tarifes es calculen pel CPM – cost per mil impressions– o pel CPC –cost per clic–. Això fa que els nostres periodistes es vegin forçats, directa o indirectament, a pensar més en què s’està buscant a la xarxa que en com empènyer al lector a què entri en les nostres propostes.

D’aquesta forma, els titulars, en comptes de convidar a la sorpresa, a la interpretació, a utilitzar la metàfora o la polisèmia, tendeixen a ser merament descriptius, intentant encabir – amb fòrceps, si cal– tots els elements que ja trobarem dins.

Posem un exemple. Un títol com ‘(És)cultura a l’aire lliure’ –que aprofita l’element formal del parèntesi per incrementar la informació– hauria de convertir-se en ‘La proposta pel cap de setmana: exposició d’escultures als carrers de Barcelona’. D’aquesta manera, els lectors que cerquin “Barcelona”, “escultures”, o “exposició”, ens trobaran fàcilment. Però ens haurem convertit en un servei, més que en un periodista que vol conquistar lectors a través del text i de totes les seves possibilitats. Hauríem de començar a tenir clar que no som les pàgines grogues. És com quan feies exàmens imaginant de quina corda era el professor, quan adaptaves el teu estil, i el teu discurs, depenent de la ideologia de qui t’examinava, sent un alumne aplicat, estúpid i eficaç. Descriure tot el que creus que l’altre vol escoltar, què busca en un examen o en un article, sense capacitat pel desconcert, el debat o la provocació. Convertir les dades en un producte ben empaquetat, amb un embolcall que diu, exactament, les calories d’allò que et menjaràs. Amb la por a engreixar-se amb noves veus i noves preguntes.

Podríem deixar-nos d’hipocresies, i oferir els sous depenent de les visites. Tu has fet X articles, que han tingut Y pàgines vistes, doncs el teu sou és de Z euros. Periodistes a comissió, i punt. I, si no ens agrada, doncs en preguntem quin és el nostre rol dins de tot això. El periodisme és literatura o màrqueting? La resposta és tan senzilla que ho fa tremolar tot.

Tenim totes les eines al nostre abast, i calculem el miracle de la comunicació com si fossin grans d’arròs. Estem a l’alçada d’aquesta revolució tecnològica?

El títol pot informar, és clar, però també suggerir, atraure, captivar gràcies al doble sentit, dir i mostrar, o cap de les dues coses. El títol pot ser un resum, però també una pregunta, o el millor desenllaç.

Groucho Marx diu al començament de les seves particulars memòries que de sobres sé que el títol d’aquest llibre és capciós, però la veritat és que hi ha mil maneres de vendre un llibre, com n’hi ha d’escorxar un gat. També hauria d’haver-hi, sense tenir una calculadora al costat, mil formes de convidar a llegir un article.

Albert Lladó és periodista i escriptor

BENZINA_17

Les passions d’Esparreguera (s.XXI després de Crist) Per Oriol Osan.

Els seus organitzadors no escatimen ni xifres ni adjectius.

Asseguren que la seva passió és un espectacle de dimensions èpiques únic a Europa: 5 hores de teatre, 300 actors, orquestra i cor de 50 veus en directe, 700 tubs d’un orgue, un auditori per a 1.700 espectadors, i 400 anys d’història per a una història universal.

L’entrada al segle XXI també ha fet que els seus cartells –alguns no exempts de polèmica i, fins i tot, de censura- hagin esdevingut una icona de transgressió i impacte visual.

E

sparreguera, el municipi del Baix Llobregat capitanejat per l’alcaldessa i expresentadora de TV3 Francesca (Paca) Fosalba, té 24.000 habitants.

Aquests mesos, gairebé un 5% de la població s’aboca amb fervor a La Passió. Pot semblar una xifra minsa, però són un miler de persones que, d’una forma totalment altruista i voluntària, mantenen la flama d’una herència cultural -que es remunta ja a quatre segles!- per representar la vida, la mort i la resurecció de Jesucrist. Cada temporada, més de 15.000 espectadors, tot i saber el final de l’obra, premien aquesta constància i converteixen aquesta història en l’argument teatral més representat a Catalunya. També cada temporada, centenars d’ulls expectants esperen a l’aguait quin serà el nou cartell que sortirà d’impremta i representarà arreu el seu misteri. Més que res per si cal esmolar els ullals i sortir en la seva defensa davant les ordes d’enemics.

Vicky Martínez, a més d’actriu, ha estat els últims quatre anys la directora artística de l’espectacle, i l’ajudant de direcció els dos anteriors. Actualment és la gerent del teatre La Passió, inaugurat el 1969 i dissenyat expressament per acollir la macro producció que competeix cada any amb les d’Olesa, Cervera i Ulldecona. Els que hi participen neguen aquesta rivalitat, però és inevitable mirar de reüll el que fan els altres. La Passió d’Esparreguera, declarada d’interès nacional l’any 1983, té un caràcter genuïnament esparreguí, assegura. I quin és aquest caràc-

ter? “Totes les passions tenen trets en comú, no en va expliquen la mateixa història, la de Jesucrist. Però nosaltres hem de destacar els punts forts que tenim, i és la manera de veure i viure l’obra. No només no reduïm la seva durada, sinó que dibuixem una experiència diferent i més completa: disfrutar de l’espectacle tot el dia. Convidem la gent a què vingui a Esparreguera al matí, vegin la primera part, dinin i, a la tarda, vegin la segona. [I és que aquesta Passió ha mantingut al llarg dels anys la seva estructura original i es representa en 38 escenes dividides en dues parts]. Després fins i tot hi ha la possibilitat de veure el teatre per dins”. En resum, convertir La Passió en una festa popular per gaudir durant tot el dia.

Enric Martínez ha agafat el relleu de la Vicky i des d’aquest any dirigirà el macroespectacle. Durant els darrers nou anys hi ha hagut sempre directors professionals. “Agafo el relleu amb molt de respecte i molta cura.

Sóc prou consient que agafar aquesta batuta reporta molts maldecaps”, assegura. Mig any de dedicació no és pas poc. “El director de La Passió –continua- ha de procurar deixar l’espectacle ni que sigui una mica més amunt del que el va trobar. Cadascun li dóna el seu punt de vista, la seva empenta. L’adreces cap al camí que tu creguis més adequat. El nostre muntatge està viu. No és una figura estàtica que cada any li treus una mica la pols, li poses un vestit i apa, a córrer! La història, òbviament, és la mateixa, però vista des d’un altre angle. No ens preocupa massa el que poden oferir els altres, a veure si poden superar la nostra Passió. Encara que

tots expliquem la mateixa història, cadascuna té el seu segell, la seva identitat pròpia”.

LA RELIGIÓ Tant la Vicky com l’Enric coincideixen en què l’obra s’ha adaptat als nous temps, per imperatius socials. Desenganyem-nos: el tema religiós no té la tirada que tenia abans.

La Passió, encara que sembli contraditori, ha anat perdent la part creient, i el públic no necessàriament hi pelegrina per una qüestió de fe, com feia fa cent anys. La càrrega religiosa és important, òbviament, però La Passió va molt més enllà. “Ja no és el leit motiv per anar-la a veure”, apunta la Vicky, “sinó que és el fet de gaudir d’un espectacle de dimensions colossals, d’una història universal i d’un fet cultural associat a Catalunya”. L’Enric afegeix: “els nostres avantpassats el veien com un espectacle religiós, però nosaltres no tant. Jo sempre dic que tant els col·laboradors com el públic el vegin i que es formin la seva pròpia opció.

No és una doctrina obligada, nosaltres no proclamem res de res. El públic religiós veu un espectacle religiós, i el públic que ve a veure una altra obra, veu una altra obra, independentment de les creences de cadascú”.

INNOVACIÓ I MODERNITAT I amb el tombant de segle i, lògicament, de mil·leni, com si visquessin el seu propi ‘efecte 2000’, els cartells que la pregonen es van capgirar de cop i van començar a oferir aquesta altra mirada. I és que en dos mil onze anys, la iconografia de Crist en l’art

s’ha anat desenvolupant a mesura que s’ha desenvolupat la religió cristiana, si bé ha mantingut trets prefixats (com la barba o el cabell) o una imatge divina que és humana (l’exaltació dels dos costats inherents a una figura). El mateix passa amb les escenes de la seva vida, que varien segons l’aproximació literària o religiosa que es desitgi. Les imatges en si són iguals, però els detalls medievals o els detalls barrocs s’expliquen pel seu context. On sí que hi ha hagut el canvi important és en la seva representació. Si en el romànic podem parlar d’una imatge entronitzada i hieràtica, en el gòtic d’una humanització, en el barroc d’una exaltació del dramatisme, i en l’art contemporani d’una sacralització. “El cartell és la imatge que volem oferir a fora”, sentencien de forma rotunda. “Busquem la innovació i la modernitat”. I a fe que ho han aconseguit, malgrat que a voltes hagin generat controvèrsia i provocació, potser per una peculiar sacralització.

L’alma mater de la decisió va ser en Manel Roca, president de la Junta del Patronat de La Passió, i que aquest any deixa el càrrec. Ell va tenir la idea de buscar, i trobar, nous espectadors. “Volia donar a conèixer l’espectacle des d’un altre punt

de vista, perquè la imatge que es transmetria a fora no era ben bé el que es veia a dins. Qui som nosaltres i cap a on volem anar?, em vaig preguntar. Doncs cap al futur, sinó estem acabats! Hem d’evolucionar! Havíem de buscar un determinat públic, i per fer-ho havíem de buscar una determinada estètica. I vam iniciar una nova era de cartells, de format més realista, trencadors i impactants, que defugissin dels estereotips”.

Al principi la metamorfosi va costar una mica d’acceptar, però va anar quallant. El primer de tots, l’any 2000, mostrava un Crist mort reposant en un mar de butaques vermelles, que recordava els rossetons que Perejaume va pintar pel Liceu. L’any següent, una corona d’espines gotejant sang. El 2002, l’ull de la verge Maria fitant el cel. El 2003 va arribar la primera polèmica: la nova voluntat estètica va reproduir un Jesucrist crucificat nu i amb una corona d’espines tatuada al braç. La imatge va aixecar força polseguera, però la sang no va arribar al riu (per cert, que el cartell de La Passió d’Olesa d’enguany hi té una més que coincident retirada). El 2004, una mà ferida, i el 2005 un anyell de Déu amb la corona i un regalim de sang devallant pel front.

Els cartells del nou mil路leni

Cartell any 2000.

Cartell any 2001.

Cartell any 2002.

Cartell any 2003.

Cartell any 2004.

Cartell any 2005.

Cartell any 2006.

Cartell any 2007.

Cartell any 2008.

Cartell any 2009.

Cartell any 2010.

Cartell any 2011.

Però al 2006 va arribar l’escàndol. I la censura. “Aquell any hi va haver un dels cismes més grans que hi ha hagut mai a La Passió”, recorda Roca. El cartell representava una pietat al revés: la Mare de Déu, despullada, estava en braços de Jesús. “La pròpia junta va dir que no. Es va considerar que la imatge podia ofendre”, explica el seu autor, Olivier Grau, que fins al moment havia tingut plena llibertat creativa. El cartell es va haver de substituir per un de més inofensiu –dos innocents claus en forma de creu–, i va provocar que Grau, que havia dissenyat la pràctica totalitat dels cartells d’ençà de la nova era, desaparegués de la circulació una temporada.

“Des del 2006 van tornar a uns esquemes més conservadors i infinitament més clàssics, no tan provocadors”, apunta l’antropòleg Llorenç Prat, que el 2001 va formar part d’un grup heterogeni de teòrics que van analitzar l’evolució estètica de la cerimònia de La Passió des del segle XVIII fins avui. I encara més, trencant el patró, van incorporar-se artistes no locals, ja que fins al moment la tradició marcava que tots els fotògrafs havien de ser d’Esparreguera mateix. És el cas de Joan Fontcoberta, que va fer-se càrrec del cartell de l’any següent del cisma, retratant Jesucrist convertit en Superman. Aquest 2011, en el seu últim exercici de mandat, Manel Roca, després d’uns anys de transició, ha volgut recuperar Olivier Grau, l’artista amb qui havia iniciat la trajectòria. “Havíem de treure’ns de sobre el llastre de ser fonamentalistes!”, expressa.

Grau, però, s’ha moderat. “La intenció de fer alguna cosa trencadora no ha estat prioritària, i potser és l’any en què he tingut més bona acollida, tant de detractors com de defensors. I encara no sé si això és bo o no”, medita tot rient. Aquest 2011 el cartell és un pèl continuïsta però reflecteix un factor diferencial: Jesucrist al matí, abans d’anar a la creu, i Jesucrist a la tarda, un cop crucificat.

“Dos personatges en un”.

Olivier Grau (Esparreguera, 1977), publicista, que fa anys que està vinculat amb el fenomen, molt abans de ‘parir-los’ a nivell conceptual i de fer-ne el disseny i la direcció

d’art, analitza l’evolució estilística dels cartells: “La Passió és en sí un espectacle amb una estètica determinada. Ja des de l’any 96 s’havia volgut innovar i trencar amb el que s’havia fet anteriorment. Fins llavors eren imatges inspirades en l’espectacle, però no eren pròpiament de l’espectacle. Eren una mena de reinterpretació, una fase prèvia a la meva incorporació. Quan vaig intervenir-hi vaig plantejar un altre punt de vista. Vaig voler fer un pas més, pujar un graó.

D’entrada, canviar el format del cartell i aconseguir una unificació estilística. Imatges d’estudi, en fons negre i un denominador comú: es tractava un element de la passió, però que no sortia a La Passió. No ens inspiràvem tant en les imatges de l’espectacle, sinó que buscàvem més el concepte publicitari. Volíem generar imatges que et fessin

parar un moment i plantejar-te el que estaves veient. I vam començar a impactar. N’hi ha que diuen que sempre estem buscant la polèmica, i no és cert. El que busquem és l’impacte visual. En pocs diners s’ha d’aconseguir molt. Alguna cosa que soni fort! I senzillament li vam donar un gir”. Ignasi Ruiz, el fotògraf, comparteix amb Grau el mèrit de les peces i els ressons d’aquest impacte.

Els col·leccionistes de cartells poden donar fe que aquest és un espectacle totalment viu i que, malgrat que només es representi una desena de vegades cada any, encara aixeca passions. Es recuperarà en un futur la pietat retirada? Per si de cas, BENZINA l’ofereix als seus lectors.

La Passió es representarà els dies 3, 10, 17, 22 i 30 d’abril i el dia 1 de maig al teatre La Passió d’Esparreguera.

Aquesta foto, que havia d’il·lustrar el cartell del 2006, mai va veure la llum. Es va descartar perquè “podia ofendre”.

Raimon Molins “El secret d’una sala és especialitzar-se” Per Oriol Osan.

Actor, músic, filòleg, director, professor i ara, a més, coordinador general de la

Sala Atrium,

l’últim teatre inaugurat a Barcelona, un espai de 60 localitats situat a la Dreta de l’Eixample. Aquest home orquestra aposta perquè cada espai creï la seva identitat i la seva marca. I tranquils, que hi ha públic per a tothom!

T

ot i els temps de crisi, és motiu de celebració comprovar com encara floreixen nous teatres. En la seva estrena, la Sala Atrium només programa propostes pròpies, però de cara a la temporada vinent convidaran companyies alienes a ocupar les seves butaques.

Atrium és un trípode de serveis.

Sí, que ens porta cap a un model de sostenibilitat del que hauria de ser el teatre avui en dia. Tres potes que se sustenten: un estudi de post-grau que tenim a Gràcia, que permet la reflexió sobre l’actor en els nostres temps; després hi ha una productora, que ens permet conciliar determinats somnis artístics i la realitat; i, finalment, la sala, que és el que hem pogut inaugurar. I les tres potes es retroalimenten, perquè una sala amb 60 espectadors no és sostenible econòmicament per si sola. No surten els números ni que estigui ple! L’objectiu no és perdre diners, tampoc guanyar-ne. Però sí que ens permet agafar un prestigi, a través de l’exhibició, des d’una manera d’entendre el teatre, i que això tingui una repercussió en l’estudi, que d’aquí sí que podem recollir diners immediats. I aquests diners, en lloc d’enriquir-nos, els podem revertir a la sala.

BENZINA_22

Aquest és el nou model empresarial? És el nou model empresarial dins del món occidental: una hibridació de serveis. No fas un únic servei, sinó que n’ofereixes de diferents que van lligats i un sustenta l’altre. I no te la jugues tot a una, sinó que crees una xarxa. Com un viver. Nosaltres hem pujat al carro de pensar que la hibridació és una possibilitat, i una possibilitat real. Perquè si depenguéssim únicament d’una sola cosa, dependríem exclusivament de subvencions.

La inauguració de la sala ha estat la culminació del projecte?

Sí. D’una idea que va començar fa vuit anys i s’ha anat fent lentament, que crec que és

com s’han de fer les coses, però no és el final del projecte. Aquesta sala que tenim és la d’ara i la real, i amb la qual treballem, però hi ha la idea d’una sala més gran, però a llarg termini. N’estem molt contents, de viure a casa nostra, de tenir un espai propi i omplir cada nit. Ara toca treballar molt bé, i anar creant una marca. I que aquest espai s’associï a una manera de treballar.

Quina marca vols crear?

La marca ens la condiciona molt l’espai mateix. L’espai ens obliga a fer un treball d’actor molt acurat. L’epicentre de la nostra tasca és l’actor, no ens movem per si són autors contemporanis, vius o morts, catalans

Aquest mes representeu Hamlet o les conseqüències de la pietat filial, del francouruguaià Jules Laforgue. El text parla de l’energia atòmica?

No, evidentment, però parla del perquè a vegades fem coses, incomprensiblement, que després tenen un preu elevadíssim en l’ambició de l’home occidental, que és materialista, i vol viure en un estat del benestar enorme.

A Atrium, com a petita sala, el públic està molt a prop dels actors.

I això també condiciona molt el treball i les propostes que fem, perquè l’espectador, al tenir una grada molt empinada, queda integrat en l’obra! Aquesta sala té una gran virtut i un gran problema: i és que tots els trucs es veuen. Tots. No pots venir aquí si no estàs treballant sobre una versemblança real dins d’aquesta realitat virtual que és el teatre. Si l’espectador veu els trucs, el seu imaginari desapareix i el rebutja. Ens agrada molt triar textos que suggereixin i no pas que alliçonin, que tinguin un valor poètic i cultural important. Creiem que el teatre és un espai molt poètic i no només realista. El nostre és un teatre d’autor, per com el fem.

Aquest vol ser el vostre segell? És el que desitgem, i hem fet la sala, des del primer dia, i amb els arquitectes, pensant-la per aquest tipus de treball. Hem fet un teatre molt cuidat i molt personalitzat.

Es parla de crisi però hi ha un degoteig constant de noves sales. És fantàstic! Però és obvi que un projecte així no neix d’un dia per l’altre. Penso que els actors, autors o directors, que som la gent que movem aquestes sales, ens hem pres seriosament el concepte d’emprenedor empresarial dins la cultura: si tu vols fer el teu camí i la teva aventura, no te la farà un altre, te l’has de fer tu i això vol dir haver de tocar tecles que no et són naturals. Sembla que els actors només poguem anar de llogats!

Però crec que la bona notícia, la real, és la gent que hi ha al darrera de l’obertura d’aquestes sales. És molt interessant, perquè això canvia molt les coses respecte al panora-

ma que hi havia fins ara, que acostumaven a ser gestors o gent col·locada. No hi havia la implicació de persones que havien començat des de zero, amb una idea artística al cap que volien desenvolupar. I el fet de tenir un espai on poder treballar de manera continuada és una riquesa que no tenen les altres sales, i això, millor o pitjor, ens farà madurar d’una altra manera.

Hi ha públic per tothom?

Crec que sí. Quan vam obrir la sala amb A porta tancada ens feia una por terrible, però alhora molta il·lusió. Quan presentava el projecte molta gent em deia que el teatre francès no està de moda, a més a més Sartre!, però la peça parla de l’home actual i de l’exitencialisme! I la veritat és que hem tingut un 95% d’ocupació les cinc setmanes que hi hem estat.

Amb la proliferació de sales el secret és especialitzar-se?

Penso que sí, sense cap mena de dubte. S’ha de crear una identitat. Fa molts anys que la gent no va a veure un teatre, sinó que va a un espectacle, ara aquí, ara allà... I nosaltres venim d’una generació diferent. Recordo abans, quan al Poliorama hi havia en Josep Maria Flotats, tu hi anaves i sabies que anaves a veure un tipus de teatre. I l’obra, en el fons, era relativament important. El que era important era l’equip, la manera, el punt de vista... I al Lliure de Gràcia passava exactament el mateix. Penso que hem d’assolir aquesta gran ambició que és que la gent vingui a Atrium, no a veure una obra concreta, sinó a cegues, perquè sabrà que la proposta estarà bé i li dirà alguna cosa. Crec que l’especialització és important, però no vol dir marginar. Serà el nostre punt de vista genuí.

I crec que a Barcelona hi ha públic per a Atrium, tenim el nostre target.

Hamlet-Laforgue, segona producció de la sala, es podrà veure fins el proper 1 de maig i descobreix el mite shakesperià amb una nova mirada incisiva, divertida i mordaç.

o castellans. Sinó per autors i textos que parlen del que passa a la societat occidental dels nostres dies, especialment la barcelonina, que és on estem ubicats i, per extensió, la societat europea. No discriminem autors, però sí que és obligat que parlin d’ara. Que si hi ha un problema al Japó o el debat de les nuclears, doncs ens veiem obligats a pensar en espectacles que parlin del qué està passant ara.

Fins i tot heu fet un decàleg de la companyia... És una declaració d’intencions, de què volem que passi en aquest espai i cap on volem anar. Però tampoc és inamobible, és amotllable.

El novè punt del decàleg diu que la cultura catalana serà la base interpretativa primera de la companyia, però resulta que les tres obres que heu programat a la temporada inaugural són estrangeres...

Treballarem amb l’imaginari que ens és propi, que és el català. No intentarem ser alemanys, ni portuguesos ni francesos o anglesos.

Treballarem per un públic català i treballarem amb el seu imaginari, els seus referents culturals. Per què renegar de determinades coses nostres, com si fóssim provincians?

Podem agafar un autor estranger però fer-lo treballar per un director català i fer-lo per la gent d’aquí. No hi renunciarem mai i no intentarem ser qui no som. Aquesta serà la nostra marca.

Cristina Sánchez

“

Hem fet un teatre molt cuidat i personalitzat

”

BENZINA_23

BENZINA_24

, /// Opinió / La punta de l’iceberg

La inacabable angoixa d’esperar Godot E

Abans que passés res, volia escriure de com llegir

Tot esperant Godot en clau històrica.

De com, sense la història, és impossible entendre aquesta obra que, per mi, sempre ha estat l’evidència, tal com volia Adorno, del que havia de ser la poesia després d’Auschwitz. Una poesia de la desolació, però no de la desesperança.

[[

scric quan encara les tragèdies desiguals de Líbia i del Japó provoquen en l’opinió pública una sensació terrible d’incertesa i d’angoixa. A Líbia, l’esperança d’un canvi en el món àrab desencadenat arrel dels fets de Tunísia i Egipte sembla, ara com ara, irremissiblement condemnada a un bany de sang a mans de les tropes mercenàries de Gadafi. Al Japó, el terratrèmol, el tsunami i, sobretot, la catàstrofe nuclear que hora a hora amenaça amb convertir-se en una tragèdia de proporcions incalculables, ha colpit les consciències de manera tan esfereïdora que tothom viu pendent d’un desenllaç inimaginable fa menys d’una setmana. Sembla que, un altre cop, s’ha tornat a trencar tota esperança d’un món capaç de progressar en pau i felicitat. De la guerra i les catàstrofes torna a ressorgir el paisatge erm que és el paisatge transitat per la desesperança de Vladimir i Estragó i l’espera interminable de Godot.

Era d’això, de Godot, del que jo volia parlar. Abans que passés res, el que jo volia era escriure sobre Beckett i sobre Tot esperant Godot. Volia comentar un parell de frases d’aquesta obra –sorgida lentament al llarg dels anys 40– que em semblaven especialment enigmàtiques. Aquelles on Vladimir, parlant de la situació desesperada en què es troben, diu: “Per què descoratjarse ara, és el que em dic. Hagués estat necessari pensar-s’ho fa una eternitat, cap el 1900... Agafats de la mà, haguéssim estat dels primers a llançar-nos des de la Torre Eiffel”.

Beckett juga a dir-nos i no dir-nos el que potser vol o no vol dir. Sempre fa igual, ens escamoteja el sentit.

Però, en aquest cas, va situar el seu públic -i em refereixo al públic de l’estrena a París el 1953- davant la certesa històrica d’una data i davant la metàfora cultural d’una torre massa carregada de sentit com per no intentar una interpretació. I un públic, cal no oblidarho, no és altra cosa que un cúmul de referents I cal no oblidar que, per aquest públic, després de les guerres napoleòniques i malgrat el reguitzell de revolucions, el segle XIX va ser, a Europa, el segle del progrés. El veritable canvi entre el XIX i el XX, els historiadors el situen el 1914, un canvi que es descrit meravellosament a la biografia de Stefan Zweig, El món d’ahir: un món d’optimisme i felicitat que va esvanir-se i del que no va quedar res. El que diu Vladimir, o el que crec que vol dir, és que, d’haver-se suïcidat el 1900, des del símbol obvi de la revolució industrial i el segle del progrés, s’haguessin estalviat els pitjors 50 anys de la història de la humanitat. És aquesta la tragèdia íntima dels personatges de Beckett: la colossal falli-

[[

Pablo Ley da d’una visió del món de la que no queden sinó els rastres de l’Acacacacadèmia i d’un Déu personal cuacuacuacuacua de barba blanca en el discurs frenètic, furiós, inacabable, caòtic de Lucky.

Per la generació de Samuel Beckett –que va néixer el 1906– el món va ser un caos ininterromput des de la primera infància. Les dates històriques (positivament catastròfiques) se succeeixen: 1914, 1917, 1918, 1922, 1929, 1933, 1936, 1939, 1942, 1945... són les dates majors de les dues Guerres Mundials, de la Revolució Russa, de la pujada al poder de Mussolini i Hitler, del Crack de Wall Street, de la nostra Guerra Civil (un petit moment d’esperança mundial), de la Solució Final i de les tragèdies militarment innecessàries d’Hiroshima i Nagasaki. Pels qui van viure aquells anys, aquesta història no és feta de titulars, sinó de vivències, de sentiments, de records, de dubtes ideològics, de frustracions... i sempre amb un punt d’esperança, segurament absurda, que és l’esperança d’esperar Godot.

Abans que passés res, volia escriure de com llegir Tot esperant Godot en clau històrica. De com, sense la història, és impossible entendre aquesta obra que, per mi, sempre ha estat l’evidència, tal com volia Adorno, del que havia de ser la poesia després d’Auschwitz.

Una poesia de la desolació, però no de la desesperança.

Una ètica per a un món devastat, sense Acacacacadèmies ni Déus personals cuacuacuacuacua.

Volia escriure sobre fins a quin punt hem oblidat que, parafrasejant Stefan Zweig, el món d’avui és arrelat en la desolació d’Auschwitz i d’Hiroshima, que la segona meitat del segle XX va ressorgir del terror d‘una guerra freda que era, cal no oblidar-ho, la possibilitat real d’una guerra nuclear. És per això que sempre he pensat que la cultura i l’art no haurien de permetre’s mai la frivolitat d’oblidar el món d’ahir, ni el d’abans d’ahir, perquè el passat sempre torna de la forma més inesperada.

Però tot això era abans que passés res. Abans que els avions de Gadafi bombardegessin la població civil de les zones revoltades de Líbia sense que la comunitat internacional hagi contribuit en res a què la veu del poble s’imposi a la dels dictadors. Abans que l’alarma nuclear al Japó permetés plantejar la possibilitat real d’una catàstrofe que no em vull ni imaginar. Ara m’aferro a l’espera de Godot, que és l’esperança dels que no creiem en les Acacacacadèmies ni en els Déus personals cuacuacuacuacua. La inacabable angoixa d’esperar Godot.

Pablo Ley és dramaturg

BENZINA_25

Ventre Blanc

No hi ha color Per David Caño

El cineasta Jordi Lara debuta amb una obra que ens parla de la infantesa perduda.

Fotogrames de la pel·lícula.

N

o puc evitar-ho. No vull refredar-ho. No puc contenir-me, perquè sé que no és possible equivocar-se; Ventre blanc és –serà– sense cap mena de dubte, la pel·lícula de l’any.

En el número 45 d’aquesta mateixa revista l’Albert Serra ens deia: “Qui digui que vol dedicar-se al cinema no em mereix cap respecte. Un ha de voler fer una pel·lícula concreta que no pot deixar de fer-se, que el món necessita”. I segurament l’escriptor, i ara cineasta, Jordi Lara (Vic, 1968) estarà d’acord.

Ventre Blanc és una pel·lícula que ens parla de la infantesa perduda; de la nostra BENZINA_26

història viscuda dins la tradició que ens embolcalla; de la ciutat perenne que muda constant i silenciosament; de la quotidianitat dels carrers habitats per tants personatges antològics, amb la tendresa de les seves relacions imprevisibles i la banalitat dels seus problemes que s’escriuen amb majúscula. Ventre blanc és una declaració d’amor. Un regal. Un exorcisme. I segurament, també una carta, una reivindicació, un carícia i la plena convicció de qui està cridat a viure perquè no sap, ni pot, fer res més.

REINVENTANT EL CINEMA En Jordi m’explica que a l’any 2005 va compondre una “mascarada” pels capgrossos de Vic –són tres personatges– ninots amb més

de 150 anys d’història - i que fou llavors quan entrà en contacte amb en Xevi Furri, l’Enric Andreu, en Manel Dot i en Xevi Blancafort (els tres portadors i el seu entrenador). “Em van fascinar. Em van ensenyar que hi ha altres maneres de ser feliç que no tenen res a veure amb tenir cotxe, nòvia, hipoteca i ser competitiu. Em vaig enamorar d’ells i els vaig escriure una història en clau de teràpia cinematogràfica”. És a dir, ells li explicaven els seus dubtes, problemes, interessos... i ell els escrivia una història fictícia, a voltes molt maquillada i altres no tant. Ficcionava la seva vida real i ho convertia en una tragicomèdia. Però, per acabar de quadrar el cercle, calia incloure la font d’inspiració. I és així, com els quatre

amics es van convertir en els protagonistes de Ventre blanc – i on pren sentit la cita inicial de l’article .

Igual que l’Albert Serra, en Jordi Lara ha decidit treballar amb actors no professionals. Però aquesta és l’única similitud entre amdós directors –bé, això i l’accent dels protagonistes que tanta curiositat desperta lluny de la normalitat de la Catalunya interior–.

Tots els diàlegs del film han estat guionitzats –aquí s’evidencia la petja de l’escriptor– però els personatges no resulten gens impostats.

“A partir de les converses amb cadascun d’ells vaig impregnar-me de la seva personalitat, de la seva manera de parlar i d’entendre la vida; per tant a l’hora d’escriure els diàlegs volia que fossin realment ells, que parlessin ells.” I aquí rau un dels encerts principals de la pel·lícula. Cinema real fet amb personatges reals: quin actor hauria sentit més endins aquesta història?

LA REALITAT SEMPRE SUPERA LA FICCIÓ Si algú s’hagués proposat realitzar una pel·lícula fusionant la cultura popular, l’amor i el desamor –de parella, fraternal–, la ciutat i la tradició, la religió i la infantesa, segurament no li hauria sortit un guió tan rodó com aquest. Però a diferència del que és habitual, i fugint del maleït full en blanc, en Jordi Lara no va buscar una història i els seus protagonistes, sinó que es va trobar amb una pel·lícula davant dels nassos, i això que no havia pagat entrada. La singularitat dels personatges i l’estètica dels capgrossos eren ben cinematogràfics, i encara calia afegir-hi la bellesa de la ciutat de Vic com a teló de fons. És així com ens trobem amb en Furri, que treballa de bidell al Bisbat de Vic, malgrat que va deixar de creure en Déu –secretament– arran de la mort d’un ésser estimat; l’Enric que es debat entre l’amor físic que li ofereix una dona madura i l’amor platònic, cavalleresc, cap a una noia que no ha vist mai però de la que ha sentit parlar. En Manel Dot que, com a meteoròleg aficionat, fa una campanya per denunciar la fugida de la boira de Vic i reivindicar-la (en realitat, és un clam interior contra el fet que el seu fill, després de quatre generacions, no vol continuar portant un dels capgrossos de la ciutat). I en Xevi, un tipus dur, que està enamorat de la seva mare –una antiga ballarina amb alzheimer.

JOC DE CONSTRASTOS A Ventre blanc la poètica, amb la seva metàfora imprescindible, hi té un lloc ben destacat. Podríem dir que aquesta és una història de perdedors, d’ànimes en pena que s’arrosseguen pels carrers de Vic cercant una esperança, un motiu que els retorni a la vida, una pista. Podríem dir que la resignació duu el Manel a la meteorologia. Que el xat de l’Enric Andreu és pura impotència, igual que el platonisme del seu desig amagat. Que en Xevi Blancafort es salva al transformar la seva frustració evident en un amor incondicional per la mare. O que el Xevi Furri és fruit de la desgràcia d’una pèrdua i de la seva incapacitat de superació.

Però tampoc no mentiríem, si diguéssim que Ventre blanc és una pel·lícula d’homes lliures, que no han sucumbit a les imposicions del sistema de consum –amb els seus vicis i desficis– i que llueixen la seva determinació invisible pels carrers nostrats d’una Vic que es beslluma en decadència. Llavors en Xevi Furri es converteix en l’amor fraternal, que manté encesa la flama del germà, en el devenir de la seva vida plàcida i reflexiva.

En Xevi Blancafort és la centella, el pal de paller, la passió d’una tradició que lluita per ser reconeguda. I en Manel, la saviesa d’allò que ja és antic, que se sap superat, però que es reivindica en el goig dels que encara hi creuen. I l’Enric seria el dubte de la convicció, el titubeig de la decisió, l’acció que se sap múltiple i que per això dialoga amb l’enèsima provatura.

El furt dels capgrossos només és una manera de reafirmar-se o de cridar l’atenció.

De mostrar la seva virtut però també d’evidenciar el més grotesc de la seva penitència.

POÈTICA DE LA IMATGE Ja ho hem dit, Ventre blanc regalima poesia – i no només perquè l’Enric Casasses hi és ben present– sinó perquè hi ha imatges que després de ser vistes ja no poden ser oblidades, que han estat condemnades a restar preses dins la memòria col·lectiva del cinema modern.

I em refereixo a les primera seqüència del film, amb el despertar del dia; als capgrossos que persegueixen la canalla pels carrers preciosos del centre del Vic més antic i que ens durà l’encontre d’en Furri amb la nena; però també a l’intent de fabricació de boira en plena plaça Major; o quan s’introdueix el Nen (capgròs més jove) a la

Si algú s’hagués proposat realitzar una pel·lícula fusionant la cultura popular, l’amor i el desamor –de parella, fraternal–, la ciutat i la tradició, la religió i la infantesa, segurament no li hauria sortit un guió tan rodó com aquest.

BENZINA_27

aquell “L’amor és dur una religió als ous”.

Pel que fa a la imatge, ja hem comentat que hi ha algunes seqüències memorables. Però, sobretot, el que cal destacar és la sinceritat i la convicció del plantejament i el resultat final.

Ventre blanc és una pel·lícula reivindicativa sense consignes. Una carta d’amor a la infantesa del director i la ciutat que el veié créixer. Amb els capgrossos necessaris que persegueixen la canalla perquè no poden retornar a la innocència perduda. Una teràpia per exorcitar fantasmes o per redescobrir l’origen. I la mostra que hi ha altres formes de vida possibles dins aquest món globalitzat i globalitzador.

La presència dels capgrossos –persona que duu una altra persona a dins– és deliciosa (a banda de ser una mostra d’estima necessària cap a la cultura popular). Ens permet reflexionar al voltant del que mostrem (o no podem dissimular) i el que amaguem. La trama de la boira també penso que té un valor simbòlic innegable i molt destacable. La boira és la ciutat de Vic, la

piscina en una mena de rebateig; o l’escena en què la Coia li realitza una fel·lació a l’Enric amb el Merma posat; o el final memorable retornant els capgrossos a l’escola mentre en Xevi Blancafort s’acomiada de la mare amb una dansa apoteòsica, sentida i brutal.

Algú potser dirà que la càmera no és precisa. Però a mi m’agrada pensar que la seva mirada és humana. És a dir, que s’apropa i s’allunya, que explora i s’espanta, que dubta i tremola, i que segurament també s’equivoca. Però així som totes i tots.

Imperfectes.

COM UN INICI De Ventre blanc cal destacar aquesta fusió entre la realitat i la ficció, que va un pas més enllà dels documentals creatius. Aquest partir de la vivència de quatre personatges que esdevindran protagonistes dels seus propis neguits ficcionats. Les actuacions resulten no professionals, properes, sentides. Hi destaquen alguns diàlegs com la conversa teològica entre en Furri i l’Enric que acaba amb

Notes

ecci de dir

ó

r, n la po nema só lítica. a del ci ecció po rr La pest co la un nisme i ar dins rt po l’oportu de u. asta ha nstructi co Tot cine i nt ta vale anarquis otisme vi pass b el sa mirar am t de ta ci S’ha de pa ca enguis lls i la No et pr dels ve infants. us. ió dels a que vi oc èp fascinac l’ t mereix riosamen lò que al t gaire se en es en el pr Captura t. l’instan superar de onistes s protag que inen el n adults só Em fasc uè rq l tot. blanc pe r-hi de ia Ventre nc nu re ntesa i dit no la infa han deci nts de nt-nos m emigra lent fe vo Tots so da r em la vi e vam se ens pass fant qu per l’in ment. nt perdonar ta ns traïm co i a qui

BENZINA_28

manera com havien viscut les seves gents. I és clar, si desapareix la boira desapareix una forma de vida, la ciutat i la gent. I en vindrà una altra, evidentment, però no serà la mateixa. El progrés? La nostàlgia? El debat.

I per acabar, només em resta comentar la música. En aquesta pel·lícula no hi ha un excés de banda sonora, però la que hi apareix és exquisida. I la presència dels músics complementa i enriqueix enormement el film alhora que el dota de cert onirisme molt recomanable.

Per tot això, entenc que Ventre blanc és un inici. I no només pel debut de Jordi Lara com a director, que intueixo que amb el temps esdevindrà imprescindible. Sinó, sobretot, per ser la precursora d’una nova manera d’entendre i de fer cinema.

I si a la intenció –al concepte– se li suma la qualitat argumental i una tècnica intencionada, espontània i efectiva, el resultat només pot ser l’excel·lència. L’excel·lència de Bubulina Films a través de la unió de Jordi Lara amb Jordi Crusats i Sergi Lladó.

Dades Produïda per Bubu lina Fi Geganter lms i Os a. És un ona a inicia Lara, am tiva de b el di Jordi re ct or de fo i editor to Jordi Cr grafia usats i i la di amb l’op recció erador tècnica de Serg i Lladó.

Protagon itzada per Enri Furriols c Andreu , Manel , Xevi Dot, Xe Isabel vi Blan Gorina, cafort, Pe p Si Laia Al mon, berch-Fr eixa i Dani To màs.

I també amb Gise la Figu Minovas, eras, Ir Coia Va ene lls, Ll Enric Ca uís Ubal sasses de, entre d’ altres.

Amb la particip ació dels Ernest Cr cantauto usats “L rs a iaia” Berengue i Paula r.

I la co l.labora ció de de Vic. moltes

entitats

/// Opinió / Seduccions

Estil Rodoreda Vicenç Llorca

M

ercè Rodoreda, com tots els grans escriptors universals, sabia perfectament que la grandesa en literatura implica la construcció del propi estil a través de l’obra. I, en aquest sentit, es posa en la línia central de la narrativa europea contemporània. Per això, cal tenir clar el paper de l’estil que, en la consciència de la novel·la contemporània, han adquirit autors tan influents en el segle XX com, per exemple, Flaubert, quan afirma en la seva correspondència amb Louise Colet: “La unitat, la unitat, tot és aquí: la bellesa del conjunt; d’això freturen tots els escriptors d’avui, tant els grans com els petits. Mil bells paràgrafs, però ni una sola obra. Comprimeix el teu estil, fes amb ell un teixit suau com la seda i fort com una cota de malla.”

Aconseguir, doncs, la unitat del conjunt per donar vida a una obra. I, per fer-ho, tenir plena consciència de l’estil, de manera que la seva comprensió adopti l’aspecte suau de la seda, sí, però també la fortalesa d’una cota de malla. Sovint he pensat en aquesta frase flaubertiana mentre llegia aquestes meravelloses mostres d’unitat, delicadesa i força que són La plaça del Diamant i Mirall trencat. Mentre assaboria l’aparent transparència d’un estil que duu finalment a la complexitat mateixa de la realitat i de l’ànima humana.

I, juntament amb aquesta consciència de la construcció d’un estil propi, Rodoreda aporta un altre combat inherent a la condició d’escriptor europeu del segle XX. Em refereixo a la resposta a la crisi que el gènere narratiu viu al tombant del segle XIX, quan el Realisme dóna pas a formes més subjectives i simbòliques d’entendre el quefer literari. En aquest sentit m’agradaria compartir amb el lector dues reflexions. En primer lloc, si la Rodoreda assumeix la consciència de l’estil com un tret inherent de la narrativa contemporània, un pas més el dóna l’assumpció del caràcter simbòlic del llenguatge. Rodoreda és una vertadera mestra en la utilització del símbol. Des del que podríem anomenar el “micro-símbol” –per exemple, tot el que envolta la vida dels coloms fins a aconseguir un vertader parrupeig coral fonamental en La plaça del Diamant–, fins al “macro-símbol” vital i col·lectiu de la mateixa plaça que dóna títol a la novel·la.

En segon lloc, hi ha la qüestió de la realitat. ¿Com respon Rodoreda a la pèrdua de la totalitat que havia cregut assolir la novel·la decimonònica, fins al punt de creure que podia substituir a la història, com succeeix en el cas de Balzac, o a esdevenir un laboratori, com en Zola? Rodoreda creu en el principi de versemblança tantes vegades citat d’Sthendal pel qual la novel·la és

un mirall que l’autor passeja al llarg d’un camí. Ara bé, aquesta realitat és ara complexa, relativa, perspectivista. Després del subjectivisme en filosofia i del relativisme en física, ja res no pot ser estable i purament computable. El punt de vista s’afegeix a la construcció del camí, i en Rodoreda significa, d’una banda, el sedàs de la vivència dels seus personatges i d’una altra, la idea de perspectiva. El mirall existeix, però és complex perquè no hi ha un sol tipus de mirall. Afirma la mateixa autora en el pròleg a Mirall trencat: “Una novel·la és un mirall. Què és un mirall?

L’aigua és un mirall. Narcís ho sabia. Ho sap la lluna i ho sap el salze. Tot el mar és un mirall. Ho sap el cel.

Els ulls són el mirall de l’ànima. I del món (...) Darrera del mirall hi ha el somni: tots voldríem atènyer el somni, que és la nostra més profunda realitat, sense trencar el mirall”.

Fixem-nos en aquesta darrera frase: aconseguir el somni que constitueix, diu, la nostra realitat més profunda. I, molta atenció, sense trencar el mirall. Ara bé, això és una utopia. El gran descobriment quan s’enfronta al relat de Mirall trencat és precisament la impossibilitat de comprendre la vida en un tot estable i continu, definitiu. Més aviat això pertany a l’esfera, per dir-ho en termes gaudinians, de la trencadissa, de la conjunció per juxtaposició, de la perspectiva de qui viu o contempla. Afirma la mateixa autora una mica més endavant del pròleg ja citat: “Però si la novel·la, creguem el que s’ha dit i s’ha repetit fins a la sacietat, és un mirall que l’autor passeja al llarg d’un camí, aquest mirall reflecteix la vida. Jo, en tot el que tenia escrit de la història d’una família, només en reflectia trossos. El meu mirall al llarg del camí era, doncs, un mirall trencat.”

Amb això, Rodoreda troba el seu propi curs com a escriptora. Dóna resposta artística a la concepció novel·lística contemporània, alhora que dibuixa les grans línies temàtiques del seu món. Un món en què esdevé fonamental la construcció d’un estil que fascina als nous lectors i traspassa tota mena de fronteres. I és que Rodoreda ens recorda que “Tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d’altres triguen molt, d’altres no el troben mai”. I, tanmateix, si podem parlar de Rodoreda com una vertadera pedra de toc de la nostra literatura recent és precisament per pertànyer a la mena d’escriptors que ha trobat el seu estil, un estil que semblava de seda però és fort com un cota de malla.

Vicenç Llorca és poeta i docent

BENZINA_29

Miquel Abras

(La Bisbal

d’Empordà,1977) ens atén poc abans d’anar a recollir el premi Enderrock a la millor cançó d’autor 2010 per L’últim

adéu. Encara recull els fruits del seu tercer treball, Temps de zel (2010), un disc sobre el desamor que completa una trilogia sobre les relacions personals, que comença amb Entre mil vidres

trencats (2006) i continua amb M’agrada sentir el que sents (2008). Aquest 2011 ha iniciat una gira acústica de format minimalista. A finals d’any se centrarà de ple en la preparació del seu quart treball. Amb tres discos a l’esquena, Miquel Abras ha arribat al moment crucial de la seva carrera. De perfil comercial, té presència a les ràdios i un públic consolidat, però ara vol fer un salt endavant. Treure’s etiquetes i arribar a més gent. I per aconseguir-ho, està disposat a arriscar-se.

Miquel Abras

“Vull explorar nous mons” Per Narcís Presas, Fotografia de Marta Pich.

P

arlem primer de l’estil. A vegades t’etiqueten com a cantant de pop-rock, a vegades cançó d’autor.

Com s’autodefiniria Miquel Abras?

Les influències són els U2, els Beatles, Police. Bandes de rock que han tingut en compte la part musical i les lletres per igual.

A base d’anar passant el temps m’he sentit més còmode amb l’etiqueta de cantautor perquè m’agrada més explicar coses interessants. La part musical també, però prestant molta atenció a les lletres perquè estem en un país que la gent entén el que diem, molt culte i que llegeix molt. Consumeix molta cultura. En un país com Catalunya no podem fer lletres banals, lletres que siguin simplement per posar lletra a la melodia.

BENZINA_30

Aquesta evolució explica la nova gira de format més intimista?

La gira és casualitat. He tingut la sort de trobar uns mànagers que controlen el tema.

Vam acabar la promoció del disc i la idea era fer bolos durant tres o quatre mesos. Però hem tingut èxit i ho farem tot l’any. Amb vistes a la crisi i que l’estiu els ajuntaments no posaran ni un duro per les actuacions musicals, aprofitarem i passarem també tot l’estiu fent concerts acústics. De cara a finals d’any la idea és preparar un nou disc.

La gent que ve als concerts acústics de petit format, què trobaran?

A la gent li agrada veure un artista com composa, amb la guitarra i la veu. La gent trobarà un cantant que té unes cançons i les interpreta igual com les ha composat, amb la

guitarra i la veu. Els concerts que el cantant està assegut amb la guitarra i no passa res a l’escenari sempre m’han semblat avorrits, i jo el que intento és cantar dret i tenir la mateixa energia que tindria en un elèctric a dalt l’escenari, imaginant-me que tinc una banda al darrere.

No ets un acabat d’arribar al panorama musical català. Vas pel tercer disc. I vas començar cantant en anglès i castellà. Com va anar això?

Tots tenim un passat i l’hem d’omplir. Quan començava a fer maquetes amb setze o disset anys les nostres influències eren grups que cantaven en anglès i vam començar amb un grup que cantava en anglès, mesclant reggae i pop. Vam començar a posar lletres sense gaire significat per omplir la música.

“

Fa uns anys enrere semblava que cantar en català era com ser un cumba tocant la guitarra acústica. I ara s'està demostrant que no, que es pot ser un gran músic i cantar en català.

”

Donàvem un 99 per cent d’importància a les melodies i gens a les lletres. Va passant el temps i ho vaig provar en castellà però tampoc em vaig sentir gaire còmode perquè el meu idioma és el català.

llors discos que s’han fet en català. Els primers tenien cançons molt fresques. Sóc més de Sopa. Després van venir els Umpah-Pah, que també. Són els que m’han marcat més.

Sau em vindria de lluny.

I fins avui...

Molta gent em diu: “cantant en català no et tanques moltes portes?” Avui dia pel fet de ser músic ja et tanques portes. Amb qualsevol cosa artística ja et tanques portes. Però mira els Manel, que estan al capdavant de les llistes a nivell espanyol i cantant en català. La qüestió és fer una cosa perquè t’agradi, perquè et sents còmode. La gent no és tonta i se n’adona quan un cantant no està còmode per exemple amb la llengua que canta. I jo em sentiria incòmode cantant en castellà.

A banda d’aquests dos grups, quins referents musicals tens?

D’aquí també hi ha en Lluís Llach i l’Adrià Puntí. Els U2, els Beatles... Grups que tothom coneix. Per desgràcia a mi sempre m’han agradat els grups que tothom coneix, que dius hòstia!, els he de veure en miniatura en un concert, que a mi també m’agradaria poder veure’ls en un concert minimalista!

Acabes de citar els Manel. Ara juntament amb Els Amics de les Arts, els Mishima, estan molt de moda. Com et situaries amb tot aquest moviment?

Jo em situo al mateix lloc on he estat sempre. Per sort o per desgràcia no m’ha passat cap boom d’aquests. M’ho miro com un espectador. Crec que el millor que podia passar per la música i la cultura en català són precisament grups que omplin el Palau de la Música. Feia molts anys que no passava, i que cada concert omplin les sales això és un avantatge per a tothom. Perquè aquest any hi ha els Mishima, però d’aquí a un any en sortiran uns altres...

T’hi sents pròxim?

El meu plantejament és completament diferent d’aquest estil musical. Ho respecto però no em sento gens identificat amb el que fan.

Jo sempre he fet pop-rock. No m’incloc dins d’aquest moviment però el trobo genial, de conya! Igual que tornin els Sopa i omplin el Sant Jordi. Tots els grups que omplien venien de fora, i nosaltres no. I ara sí, sempre va bé que els catalans ens anem donant ànims, que ens fem més forts. Ja convé. Que es vegi que això de ser músic i cantar en català no està tan malament. Fa uns anys enrere semblava que cantar en català era com ser un cumba tocant la guitarra acústica. I ara s’està demostrant que no, que es pot ser un gran músic i cantar en català.

Ja que els cites. Tu eres de Sau o de Sopa de Cabra?

Vaig començar escoltant Sopa de Cabra. El meu pare em va regalar la primera maqueta.

I a partir d’aquí, és clar.. Per a mi els últims tres discos de Sopa de Cabra són dels mi-

A les teves cançons parles sobretot de sentiments...

Cada disc parla del sentiment de l’amor i el desamor, però és diferent. Intento parlar de situacions que m’han passat a mi o a algun amic. Intento donar forma a les cançons però parlant de manera que arribi a qualsevol persona. De vegades sentim cançons d’amor molt boniques, molt de diccionari, però que llavors la gent del carrer no s’hi acaba identificant. A mi m’agrada que la melodia amb la lletra transmeti molt i arribi a la gent.

Segueixen una evolució els tres discos?

Han estat com una trilogia. Els tres discos que he fet fins ara parlen primer d’una relació quan la comences, segon quan està en el moment més àlgid i està més bé i tercer el trencament d’una relació. Sempre em diuen, hòstia tu sempre parles de l’amor. I jo dic, és el sentiment més important! Per amor es fan les guerres, per amor es fan moltes coses.

Amor a la terra, als fills.

I amb tres discos a l’esquena, ara què toca?

Ara m’he aturat i el quart disc vull parlar d’altres coses, vull fer un canvi, un salt. No he de treure la meva essència però vull fer alguna cosa més. Ara tinc ganes de fer un canvi de veritat. De parlar d’altres coses.

Intentar canviar, fins i tot musicalment. Fer un pas endavant. Però a la vegada que els fans que tinc no deixin de comprar els meus discos. És el més complicat.

Et fa respecte? És un risc. Si t’arrisques pot funcionar o la pots cagar. M’hauré d’arriscar. Ja veurem què faig però m’hauré d’arriscar. Estic en un punt que ja he tret tres discos i no em puc repetir. He d’arriscar-me. Vull fer un quart disc potent.

BENZINA_31

“

Sempre em diuen: 'hòstia, tu sempre parles de l'amor'. I jo dic, 'és el sentiment més important!

Per amor es fan les guerres, per amor es fan moltes coses.

BENZINA_32

”

Tens alguna cosa en ment?

No. Només sé que serà un disc molt positiu, però encara no sé cap a on tirar.

El fet que aquest tercer disc hagi estat de temes més pessimistes i tristos, ho tenies preconcebut per acabar la trilogia o ha estat conjuntural?

Tenia ganes en el tercer disc de parlar del desamor. Els dos primers només havia parlat de l’amor i en aquest tercer volia tocar temes més foscos. Els sentiments de l’enveja, el rancor. Sé que és un disc dur a l’hora d’escoltar. Sóc conscient, però, que la gent quan es lleva al matí vol cançons positives, i no negatives.

Avui als premis Enderrock han premiat la teva cançó L’últim adéu. Explica’ns de què va... És una cançó que quan la vaig composar al meu poble, La Bisbal, hi havia dues persones que tenien càncer. M’havien arribat veus, però no hi tenia contacte directe. Eren persones que coneixies de vista. T’expliquen històries paral·leles, veus com s’acomiaden de les seves famílies. Volia fer una cançó que parlés d’aquest comiat. És una cançó molt

dura. En els concert em trobo molta gent que li ha passat. No només una malaltia, també un accident. Els marca molt. És el que intento. La música t’ha de marcar, t’ha d’aportar alguna cosa. Quan escoltes una cançó i et quedes igual, vol dir que no funciona.

Tens alguna cançó teva preferida?

A totes els hi tinc estima, però L’últim adéu i Crida serien les dos que més gaudeixo als concerts.

Aquestes dues són molt conegudes. També ho és Contradiccions...

Va ser una cançó que vaig posar en un disc positiu i era potser l’única que parlava de desamor. Em va agradar la història d’una persona que quan està bojament enamorada d’algú i la persona el deixa de cop, tot el món trontolla una mica. Un sacseig emocional brutal. El fet que no saps el que està bé ni el que està malament.

Aquesta és una de les teves cançons que TV3 ha fet servir com a banda sonora de les seves sèries (Porca Misèria, El Cor de la Ciutat i més recentment Infidels) Tant de bo me n’agafin més! M’agradaria

que me n’agafessin una de fixa... Aquesta d’Infidels va estar sonant mes i mig dos mesos i es va notar molt. També és molt important la ràdio. Hi ha artistes que triomfen gràcies als directes o al boca orella. Jo estic aquí gràcies a les ràdios, i després gràcies al meu directe. He tingut sempre la gran sort d’entrar per la porta gran tan bon punt surt un single meu, que sona de seguida a la ràdio, i això és molt important.

Has estat també molt guardonat amb premis (Sona 9, Enderrock, Disc Català de l’Any de Ràdio 4) Què han suposat a la teva carrera?

El primer seria el de Carles Sabater. Vaig guanyar amb la cançó Fent camí i em van donar 2.000 euros. Gràcies a aquests diners vaig poder estar dos mesos tancat fent cançons. Em vaig presentar al Sona 9 i al guanyar em van fer el disc. El segon va petar bastant i va guanyar el premi de Ràdio 4 i el d’Enderrock. Dius, “Hòstia, amb aquest disc hem fet molta feina!”. Després toques altre cop de peus a terra i fas un altre disc, i veus que amb L’últim adéu guanyes un altre premi: “Collonut!” El més important és serhi.

Algun escenari on t’agradaria cantar?

Ara que està de moda, el Palau de la Música. Però sóc conscient de les coses.

M’he fotut moltes hòsties amb la música i cal saber a on pots arribar. Ara no podria omplir-lo i d’oportunitats com aquesta només en tens una a la vida. Però sí que de cara al quart disc seria un repte acabar la gira a un Palau de la Música o a un Auditori ple.

Aquest quart disc serà molt important per la teva carrera. Marcarà el seu esdevenir?

Hauria de ser-ho. M’he de posar les piles a fons. Canviar tot el que he anat fent durant aquests tres anys. Fer un gir per sortir de la rutina musical, que agrada molt a la gent que em segueix, però que també tinc ganes de fer coses noves i parlar d’altres coses.

Per acabar volia parlar del fenomen de La Bisbal. Com s’explica que un poble de poc més de 10.000 habitants hagi donat tants bons músics?

No hi ha cap explicació real. Tots tres –Sanjosex, Mazoni i Miquel Abras- som del 1977, som d’una època que no hi havia res a La Bisbal i teníem la gran sort que els nos-

tres pares tenien discos i guitarres a casa i podíem escoltar música bona. Amb nou anys anàvem a classe junts de guitarra espanyola. Vam crear un grup de nanos que assajava al local d’en Toni Molina. Però la raó d’això és que els nostres pares ja escoltaven bona música. El meu pare tenia tota la discografia de Pink Floyd i de Bob Marley.

Això hi fa molt, el fet que t’entri tant la música. I sobretot, el fet que teníem molta il·lusió. Recordo que ens vam fotre moltes hòsties. Muntàvem grups i no funcionaven, però sempre vam insistir molt. I fins que no vam tenir 26 anys no vam tenir un projecte seriós cadascú. Hi ha altres grups destacats de la Bisbal com els Gramophone Allstar.

Estilísticament sou diferents entre vosaltres...

La gràcia és que tots tres som del 77, que hem muntat grups junts i que cap no es trepitja amb l’altre. Un fa cançó d’autor (Sanjosex), l’altre rop-rock molt més modern marcant tendències amb sons (Mazoni) i jo entre els dos, un pop-rock potser més comercial i més rocker.

L’aportació de La Bisbal a aquesta etapa daurada de la música en català és notòria...

El primer que va treure disc va ser en Sanjosex. Després en Jaume (Mazoni), i jo vaig haver d’esperar una mica més a treure’l per coses del premi del Sona9. Al poble tothom els hi feia il·lusió. I jo deia: això estarà bé quan la situació estigui normalitzada i no sigui notícia que traiem nou disc. Això és el gran èxit. Ara traiem discos i la gent ho veu com a normal. El més important és tenir el teu públic consolidat.

I com és el públic de Miquel Abras?

Em trobo públic de totes les edats. Als concerts normalment un 60 o 70 per cent de la gent són noies. No és que em desagradi, però penses, “Què passa? Que els nois no s’enamoren?” Amb aquest nou disc també vull canviar les etiquetes, tot i que sempre me les he posat jo sol. La de “cantautor romàntic” la vam promoure amb la discogràfica, i aquí la vam cagar. Perquè si ja t’etiquetes tu mateix, hi ha llocs que ja no entraràs. I ara, després de fer tots aquests discos, vull canviar el xip. Sé que puc donar molt més. Vull fer coses noves. Explorar nous mons. Sorprendre a gent que no s’ho esperi. Sorprendre és difícil i primer m’he de sorprendre a mi mateix.

BENZINA_33

BENZINA_34

/// Opinió / Guirigall

Ajuntaments: Patronal del món de l’espectacle Lluís Cabrera

E

ls ajuntaments democràtics, enlluernats el 1979 després de les primeres eleccions municipals, un cop desaparegut el dictador, s’erigeixen en la patronal més important de l’espectacle i la cultura. Amb molt bona intenció, les corporacions municipals van potenciar que la ciutadania ocupés l’espai públic, un dret democràtic i una normalització cultural que, transcorreguts trenta-dos anys, potser hauríem de revisar.

Això vol dir que els ajuntaments han de desatendre la cultura? Un no rotund com a resposta, el que passa és que caldria fer una mirada a les entitats de tall tradicional i també a les que durant aquestes tres últimes dècades s’han consolidat a moltes poblacions i que avui formen un potent col.lectiu d’intermediació. Al municipi, per ser l’organisme públic de proximitat, de vegades se li carrega en excés amb responsabilitats que són pròpies d’altres àmbits: comarcal o nacional. Deixant constància d’aquest greuge, hem d’assenyalar que les corporacions locals gasten bona part del pressupost dedicat al terreny cultural i de l’espectacle, en la celebració de la festa major.

Potser hagi arribat l’hora de reflexionar sobre la confusió entre cultura, oci i entreteniment. Tres conceptes que es barregen en un garbuix divertit i atractiu per als que conformen el cartipàs municipal. Als que es mouen en l’àmbit de la cultura els agradaria que es potenciessin espais de petit i mitjà format, de vegades en mans de gestió privada, que amb ajuda institucional, podrien convertir-se en llocs on mostrar l’obra d’artistes joves i als creadors que emergeixen amb ímpetu. Aparadors permanents amb programació regular per donar a conèixer la diversitat cultural d’una societat en constant vaivé. Si des d’instàncies públiques no s’atén a propostes, de moment minoritàries, no apel·lem a que ho faci la dinàmica implacable del mercat. Corregir les deficiències de la llei de l’oferta i la demanda seria una bona injecció per als nous talents, que ho són en potència, però que no han tingut oportunitat de contrastar-ho.

A FALTA DE PAN BUENAS SON TORTAS En l’àmbit del que coneixem com a música moderna, jazz i popular es palpa la crisi, el treball escasseja. Tot i que aquesta percepció es comenta entre músics, també s’hauria d’acceptar el que el mateix sector reconeix: la manca de feina en els escenaris, queda salvada per la dedicació a la docència. Són molts els músics que es lliguen a un o diversos centres d’ensenyament musical per dedicar unes quantes hores setmanals a la pedagogia. A Catalunya aquests professionals disposen, bàsicament de dues vies per a treballar en aquest camp: les escoles de música de titularitat privada i les municipals de titularitat pública. Segons un estudi recent realitzat en aquest sector i sense distingir entre la titularitat dels centres, es confirma que gairebé sempre, la coincidència en el dia en rebre el

professor una oferta de concert, la preferència és l’escenari i no el compromís pedagògic. Per tant la realitat no ratifica la crisi de treball dels músics ja que no es produirien tan sovint situacions com la descrita. El que s’ha exposat contradiu la visió general i acceptada que el músic professional travessa per moments de perplexitat en el desenvolupament de les seves aspiracions laborals. Les escoles de música han assumit el segon lloc en la classificació. Primer el concert, segon l’exercitació de la docència. Alló ideal seria combinar amb equilibri les dues tasques sense perjudicar cap. És normal que els centres disposin d’un professor titular per matèria i d’un substitut per donar solució a les contrarietats expressades. Quan en el mateix dia coincideixen escenari i escola, la destinació procura que l’esdeveniment li passi a tots dos. Una situació que no s’acaba de comprendre si atenem i vam acordar que hi ha manca de demanda i que els músics no tenen el treball necessari per desenvolupar la seva professió amb dignitat. Arribats a aquest punt caldria afegir que per a la societat és molt sa que els músics també siguin pedagogs i que aquests no deixin els seus instruments a l’escola de música. Dues fonts per a una activitat: músic mestre o mestre músic.

DEFINICIONS SENSE CÀNON La societat actual que tot ho crema a ritme frenètic, on molts estan de tornada abans d‘haver anat i que la venda de fum es relaciona amb productes de la modernitat, l’art i el seu entorn no podia estar exempt dels axiomes assenyalats. És raonable que sorgeixin dubtes respecte a definicions com ara artista, creador o autor. Sembla que hi ha el dret adquirit, per una acció tan fútil com afiliar a l’àmbit de l’art, la creació o l’autoria, que el conjunt de la societat i per extensió les administracions públiques, tingui l’obligació d’assegurar la manutenció i potser algun excés. Gairebé mai es planteja la disjuntiva en termes diferents. Exemple: la relació entre el nombre de persones que paguen l’import de l’entrada per assistir a veure o escoltar les obres d’alguns genis incompresos i el caixet que cobren cada vegada que exposen el seu talent. Si la qüestió és que tenim dret a viure del nostre art, creació o autoria i forçosament s’ha de dependre en un percentatge alt de l’erari públic, hem de traslladar el debat a un altre camp, el de la supervivència. En aquesta tessitura hauria de ser el departament de treball l’encarregat de solucionar la vida dels artistes amb poca feina. No té lògica que aquesta càrrega econòmica recaigui sota la responsabilitat del negociat de cultura. L’art i la cultura estan devaluats per no disposar d’un cànon d’excel·lència. En ficar-ho tot al mateix sac, tot és el mateix.

Una dicotomia que ha de resoldre el consell nacional de la cultura i les arts, el far que ens il·luminarà i així aclarir les ombres que s’amaguen a les botigues del tot a cent.

Lluís Cabrera és fundador del Taller de Músics

BENZINA_35

Crítiques de música POP. Després de la seva trajectòria al capdavant dels Whiskyn’s, Joan Masdéu ens presenta el seu debut en solitari. Compta amb la col·laboració d’Àngel San iago i Tomeu Janer en la producció musical i com a músics de la seva banda. Els onze temes del disc van del pop acústic a d’altres variants musicals com ara el country i certs tocs de cabaret a Finals d’estiu. Totes les cançons són de Masdéu tret d’una en la qual n’és el coautor amb Àngel Santiago.

Aquest tema és el darrer del disc compacte i duu el títol d’Un sol déu.

Al llarg de l’àlbum hi ha una línia de so massa regular. Ens agradaria més pujades i baixades quant a intensitats rítmiques i harmòniques. És un pop-rock que parteix del rock britànic dels anys noranta del segle passat però cal remarcar que alguns temes es queden a mig camí, com ara Tot és fosc, que podria haver-ne estat un dels estendards del disc. En ocasions Masdéu s’aventura en el terreny de la cançó: a L’univers, per exemple. La força de Jornals de secà és un dels moments més inspirats del disc, amb arranjaments de sintetitzadors i guitarres efectives. És quan la proposta de Masdéu pren una nova volada lírica, a prop d’una orquestració i d’un so més original.

Casa murada JOAN MASDÉU Música Global

POP-ROCK. Hewel és una banda que té els seus orígens al Pla d’Urgell.

Mostren les seves armes amb un pop electrònic que pretén endinsar-se a les pistes de ball. Els apunts de rock i de funk-dance vesteixen moltes d’aquestes dotze cançons del disc compacte. És el seu primer llarga durada després d’haver enregistrat un EP en anglès el 2008 que duia el nom del grup com a títol. L’any següent editaren el single Culpa teua, que es va fer servir per a una campanya de TV3. Alguns temes prenen volada i sobresurten de la línia general del disc: Equilibri i Laberints són dues de les cançons amb més força. Les guitarres elèctriques donen més consistència al so que no pas els sintetitzadors que utilitzen en d’altres cançons. Tanmateix, el so és massa deutor del tecno dels anys vuitanta del segle passat quan usen l’electrònica. Incorporen bases de bateria i riffs de guitarra provinents del punk a Més ganes que tu, i això els fa destacar com a banda. Cal remarcar que la veu del seu cantant, Albert Escolà, no acaba de tenir prou riquesa de timbre i que els punts forts del grup són les guitarres i la bateria. La producció de Santi Garcia és satisfactòria i molt acurada.

Desig HEWEL Picap

ROCK. Aquest disc compacte és la reedició del llarga durada que Jordi Batiste va enregistrar el 1980. És doncs un disc que té trenta anys i que enguany s’ha tornat a posar al mercat discogràfic. Rocky Muntanyola és l’àlter ego que Batiste va utilitzar en aquella ocasió i en col·laboracions musicals d’aquells anys: recordem que d’aquesta manera es presentava com a cantant de l’Orquestra Plateria i també que durant un temps va substituir a Jaume Sisa en la gira de Nit de Sant Joan del 1981. Batiste és un músic i cantant de llarg recorregut que ha participat i impulsat nombrosos projectes musicals. Aquest disc compta amb set cançons que parteixen del pop i rock dels anys setanta. Inclou una versió del clàssic de Bob Dylan Like a rolling stone que aquí és Com una pedra del camí. La brillant adaptació al català del tema és de Ramon Folch i Camarasa i en la veu de Jordi Batiste és esplèndida. La petjada del mestre Dylan també hi és en les lletres urbanes i sentimentals de Batiste. Destaquem algunes de les cançons com ara Col·legi revisitat i Crystal Hotel en les quals el seu talent compositiu i interpretatiu encara sedueix als oients d’ara. És un pop sorneguer que explica històries urbanes i surrealistes a la línia de Sisa.

Rocky Muntanyola ROCKY MUNTANYOLA Picap

Per Ricard Mirabete

POP-ROCK. Tot un seguit de cançons que ens transporten a estats de rebel·lia i equilibri existencial. Atmosferes obsessives i guitarres alliberades. Els Dept firmen el seu sisè disc compacte en el qual deixen una mica a part la seva afecció per l’electrònica i compensen el so amb estructures més definides. En els temes més punks quant a la construcció de les composicions destaca el so més poderós de la banda manresana. A la cançó Ja no controlem podrien haver apostat més fort cap al trash-metal i aconseguir més densitat sonora. És probable que el grup es debati entre una sonoritat més pop i un rock més potent. En qualsevol cas, al llarg dels onze temes del disc hi trobem cançons de pop calmós amb d’altres més potents i dinàmics. Les lletres del disc ens endinsen cap al fons d’un mateix i cerquen la certesa d’actituds vitals clares i decidides. La denúncia a un món massa global a Karma deixa ben clara la seva vocació de grup amb coses a dir. Han aconseguit una producció musical molt cuidada. Els temes flueixen amb solidesa harmònica. David Rossell (Veu i guitarres) és el responsable de la producció. El disc es va enregistrar al seu Estudi Sibelius de Taradell. Hi van estar treballant durant dos mesos i el resultat és prou satisfactori. Amb una bona promoció aquest disc els farà ampliar el seu públic. Amb aquest disc hi inclouen un dvd del seu concert gravat en directe a la Sala Bikini el març de l’any passat. Després de dotze anys de trajectòria la seva proposta ha adquirit una marca pròpia de so. Tanmateix, la petjada musical dels U2 i els Coldplay és massa present en la seva música. Els voldríem més lliures i més a prop d’un rock més cru i fosc, ja que tenen prou talent per fer-ho molt bé.

Podem afirmar que Control és un pas en ferm en la seva trajectòria discogràfica; que demostra que la seva experiència actuant a Europa darrerament amb Marky Ramone els ha dotat de més força punk en les seves composicions.

Però no cal obviar que encara les cançons pop alentides els destorba el camí.

Hi ha espai per la no premeditació però ells ho volen tenir tot massa premeditat; els seus discos flueixen amb aires d’aventura però massa dirigida en el disseny de les cancons.

Control DEPT Música Global

FUNK-ROCK. Per fi un disc de funk en català i en condicions!

El trio de Solsona debuta amb aquesta bella col·lecció de 12 temes enregistrats amb cura i imaginació. Les cançons mostren amb claredat una plena intenció funk a l’hora d’acarar les composicions. El so beu de la música negra i d’un rock que ens fa pensar en els Red Hot Chili Peppers, a l’hora d’assumir el funk i riffs de guitarra potents. El so és directe i precís, ben executat i ben dissenyat en els directes de la banda. Aquest és un disc compacte que us farà escoltar-lo un cop rere l’altre i encara no saber del cert a què es deu l’addicció sonora que experimentareu. Potser la veu d’Eduard Corominas us recorda el fraseig del Calamaro? Les guitarres de l’Edgar Riu als Red Hot Chili Peppers? Aquestes referències les escrivim perquè aquells qui no els hagueu escoltat podreu saber per on van els temes de L’ofici del rellotger. I això no els fa cap mal. De fet, els juga a favor que la seva proposta ens sigui natural i efectiva per acostar-nos-hi. Adagio non troppo i Fent la mar són les dues peces purament funk i, a més, obren l’àlbum. I el món és trist tempteja el rythm’n blues i el hip hop... tenen la saviesa de moure’s bé per diferents estils musicals. Hi trobem el pop psicodèlic d’ Inventari, la modernitat negra i suau dels ritmes ballables i de groove d’ Afortunat. Per acabar el disc, reprenen el rock clàssic a Esperant sortir d’aquí i ens deixen un bon record a l’oïda. La combinació sonora de molts estils arriba a fer-nos escoltar les cançons sempre amb aquell punt de sorpresa i frescor. El disc l’han sabut estructurar amb encert, quant a composicions i ordre d’audició. La seva projecció com a grup està fora de qualsevol dubte. Tenen ofici i talent, els dos factors claus per les creacions musicals. En el seu espai musical no hi ha cap altra banda catalana actual. Estem ben envoltats de pop i folklore postmodern passat pel sedàs d’una banalitat transparent i delicada. De tots és ben sabut que el funk no ha estat mai un estil gaire transitat als Països Catalans. Potser ens calia els Despertadors Atòmics per poder escoltar funk en català i en condicions, com apuntàvem a l’inici de la ressenya. Potser ens cal veure’ls en directe i comprovar-ho. Uns quants ho farem.

L’ofici del rellotger DESPERTADORS ATOMICS Casafont Records

El Far del Rock

Bullitt DISCOGRAFIA : Squared Wheels (Hangthedj!, 2009) Love Or Die (Bcore Disc/Hangthedj!, 2010) BULLITT Bonet, Ferran - baix Calvet, Xavier - veu, guitarra Paz, Carles - guitarra Pla, Enric - bateria

E

ls Bullitt són una banda de Sant Feliu de Guíxols que practica un punk-hardcore realment explosiu. Amb el seu segon disc Love or die han sabut enregistrar deu temes que transpiren energia i emoció a parts iguals. El bateria del grup, Enric Pla, ens fa cinc cèntims de les motivacions i propòsits de la banda.

Per què esteu en el món de la música?

Perquè no sabem viure sense tocar encara que sigui al local d’assaig. Els quatre membres del grup vam començar en el món de la música molt joves i portem molts anys de la nostra vida tocant. Sembla que la cosa és addictiva.

Personalment vaig començar a tocar als 16 anys per culpa d’un grup de col·legues que venien amb mi a l’institut de Sant Feliu i tenien un grup que es deia No More Lies.

Des del primer moment vaig veure que tocar la bateria m’alliberava de moltes càrregues que tenia i suposava una espècie de teràpia.

En realitat, des d’aleshores no he parat mai de tocar, exceptuant quan ho vam deixar amb el primer grup que teníem en Xavier i jo: Airmail. Et puc dir que va ser l’any més llarg de la meva vida. Crec que als meus companys els passa tres quarts del mateix.

Quin espai ocupeu en l’escena musical catalana?

Depèn de com interpreta cadascú l’escena com a tal. Sempre hem estat conscients que la musica que fem (i la que més ens agrada) prové d’un circuit petit en tots els sentits. És a dir, sales petites, caixets petits, poc públic, etc. Però el públic d’aquest tipus de circuits sol ser molt més agraït en el sentit que el que valora és la musica en si. No es mira qui ets ni com vas vestit per dir si el grup val o no la pena. Podríem dir que és un públic honest.

A banda d’això, la música està lligada a la tendència d’avui. La realitat és que hi ha moltes bandes a Catalunya amb un nivell altíssim però, malauradament, no es coneixen perquè fan un tipus de música que no casa amb la tendència del moment.

Nosaltres mai hem sabut fer música de cara a la galeria. Ens dediquem a fer el que ens agrada, això sí, donant sempre el màxim de cadascú. El que passa es que ens surten temes molt inspirats en grups dels 90, que és quan vam créixer, i és una cosa que no volem ni podem evitar. On ens situa això dins de l’escena no en tinc ni idea, però intentem ser tan honestos com el públic que ens segueix.

Enregistreu discos per fama, diners o fans?

Tot el que fem ho fem per sexe o diners...

Bé, parlant seriosament, suposo que ho fem pel que et deia abans: no som capaços de deixar de tocar. En aquest sentit enregistrar el que fas al local és la conseqüència lògica a

totes les hores que ens hi passem. El primer disc el vam enregistrar perquè tots vam creure que havia arribat el moment i, al començament, penses en gravar per demostrar-te a tu mateix que allò que portes fent durant tant de temps al local pot arribar a sonar bé un cop enregistrat. Des d’aleshores hem tingut sort i tot ha vingut molt rodat.

Recomaneu-nos tres músics o grups catalans Vistalegre, que són companys de segell a Bcore i amics de Sant Feliu de tota la vida; els Biscuit que són de Vilanova i la Geltrú, i Hurrïcade, provinents de Cassà de la Selva.

Quina importància li doneu a les lletres de les cançons?

La veritat és que no fem servir l’escenari per desenvolupar o proclamar idees polítiques ni socials de cap tipus. El que més cuidem quan composem son les melodies, del contingut se n’encarrega en Xavier, i les lletres parlen de coses que li passen pel cap, ja sigui de la seva pròpia vida personal o de la del grup.

En quin projecte esteu treballant ara?

Tenim moltes coses pendents per fer. Estem preparant un nou videoclip i començant a provar temes nous al local gràcies a la inesgotable inspiració d’en Xavier i en Carlus.

BENZINA_37

BENZINA_38

/// Opinió / Els nostres Déus

El tren dels sioux Lolita Bosch

J

o sóc d’un poble pacífic on els adults no hi veuen les coses com són: els les amaguem. Perquè en veritat sóc d’un poble on els nens som indis invencibles que fem guàrdies perquè segueixi sent el lloc increïblement sagrat que ha estat sempre: La Nostra Infantesa. L’últim bastió de resistència índia contra els soldats de la cavalleria. Es diu Albons.

I és casa nostra.

I a la vora del meu poble d’Albons, hi passa un tren.

Al costat del tren hi ha una estació.

I a l’estació hi ha un cartell: Flaçà.

Allà és on s’atura el tren i els meus germans i jo fem la dansa del comiat, tots els caps de setmana d’abans, per protegir el poble encara que siguem fora. I hem de marxar a resoldre afers per evitar la guerra. Així: la de Flaçà és una estació en un revolt, inesperada, amb les vies gairebé arran de terra i un pas a desnivell estret i de color vermell. Oxidat, com el sol. Un pas que el meu germà travessava corrent.

Llavors s’ajup a l’andana on passaran els trens que van a Barcelona, posa una moneda de vint-i-cinc pessetes al damunt de la via i, tot tapant-se les orelles, gira cua, tanca els ulls fent força, s’allunya mentalment de tot i espera. O hauria de dir: esperava. Abans. Com si fos un indi apatxe en guerra contra els soldats d’infanteria americans. Bum, slik: se sentia quan passava el tren de rodalies que aleshores ens semblava d’alta velocitat. I bum, slik volia dir que la moneda s’aixafava, bum, i sortia disparada com un frisbi, slik. És a dir que avisàvem que marxàvem, bum, però que tornaríem aviat, slik. I significava també que el meu germà creuaria les vies en un Acte Apatxe i Temerari a recuperar el seu frisbi de vint-i-cinc pessetes, i que la meva germana Sioux seguiria amb atenció aquella estratègia miliar. I significava, finalment, que el nostre tren gairebé ja era aquí: a la nostra estació en forma de revolt.

No fallava. Sempre érem a temps d’armar-nos amb aquell frisbi afilat abans de marxar cap a la guerra. I set minuts més tard que passés el tren de mercaderies que nosaltres utilitzàvem per a construir armes, segons la precisió de la Infanteria dels Estats Units, pujàvem al nostre tren. Set minuts després d’haver advertit que tornaríem. Dos minuts escassos després d’haver afilat les nostres armes per avisar que si havíem de lluitar, lluitaríem. Que veníem d’un poble pacífic però que estàvem disposats a morir al seu defora per tal de conservar-lo intacte. Tres hores després de sortir de l’escola d’Albons, dinar a casa sense fer els deures perquè havíem d’afanyar-nos, pujar amb el meu Germà Apatxe i la meva Germana Sioux al cotxe de la mare, esperar vint quilòmetres xiuxiuejant conjuris en veu baixa, acomiadar-nos de la mare a les portes d’aquella estació inesperada i llençar un frisbi de vint-i-cinc pessetes contra els veloços trens de

mercaderies Bum, slik. Mort a la Infanteria! Esteu advertits.

Llavors la moneda de vint-i-cinc pessetes cremava, el meu germà la guardava a la seva capsa de tresors i nosaltres sortíem de Flaçà en un tren blau, molt blau, i groc tristesa.

Com si no volguéssim allunyar-nos del darrer bastió de resistència. Amb una lentitud impròpia de les guerres i un soroll constant i antic: txxaac, txxaac: com si al comboi li costés no perdre l’equilibri al damunt dels rails i nosaltres fóssim les fletxes d’un indi funàmbul i mandrós. I tot i així estàvem alerta. I alguns adults podien pensar que jugàvem a perseguir un tren de mercaderies que ens portava set minuts d’avantatge en el nostre viatge a Barcelona. Però nosaltres en una guerra mai no jugàvem: la nostra era una missió ritual.

Perquè els meus germans i jo teníem costums que, mentre esperàvem que arribés l’Enfrontament Valent i Definitiu Contra la Temuda i Armadíssima Infanteria dels Estats Units Que Voldrà Ocupar El Poble D’Albons i Normalitzar-nos (Ha! Com si això fos possible), sempre passaven igual.

Tot primer ens esclafàvem l’un a l’altre els dits: 1. mans creuades sense alçar els dits; 2. un, dos, tres; 3. un dit gros ha de tombar l’altre, provant d’imaginar com és caure del cavall en camp enemic. Autx. Llavors, les provisions: galetes salades Tuc embolicades en un plàstic groc amb lletres blaves: els mateixos colors dels trens lents amb soroll de funàmbul.

Txxaac, txxaac. Però molt més alegres! I gairebé al final: persecució salvatge d’una plataforma del comboi a l’altra, cantant una cançó inventada que a nosaltres ens sembla un sant i senya: Paras Amparo y Olé. Un conjur sense sentit fora del Fort Indi de Resistència. I finalment: L’intent de matar els guerrers: Un túnel fosc que espaiava el so del funàmbul: txxaaaac, txxaaaac. Com si volgués espantar-nos. Com si el ferro es pogués fondre com les monedes i nosaltres fóssim a punt de convertir-nos en un frisbi, un bumerang, una arma en les mans de l’enemic. Aquí: En un comboi lent i covard preparant-se per entrar en una estació de ferro anomenada França: la frontera. I ben bé just abans d’entrar-hi: un ròtol també blau i groc, com un reflex, que nosaltres tres esperàvem ansiosos cada divendres des de la plataforma del tren.

Hi deia “Barcelona Término”. Però nosaltres no ens deixàvem enganyar. I sabíem que tot i que estiguéssim entrant a la ciutat, estàvem en risc perquè tot volia dir més d’una cosa.

I allà on hi llegíem que arribàvem a l’estació final de la ciutat de Barcelona, nosaltres cridàvem: Barcelona Terminó.

Però molt, molt més lent. Perquè s’escoltés el nostre crit de guerra: Bar-ce-lo-na-ter-mi-nó. I aleshores baixàvem cautelosament i ens dispersàvem per la ciutat provant de reconèixer els nostres enemics. Oloràvem.

Lolita Bosch és escriptora

BENZINA_39

BENZINA_40

Crema catalana

Per Tort Yscla

Teresa Roig

De què va el teu últim llibre?

En Daniel- el protagonista- és un comptable i pare de família de cinquanta anys que viu aclaparat per la rutina. Un dilluns, esperant el metro per anar a la feina, tot el pes de la seva grisa existència li cau al damunt: ha tocat fons. Llavors, veu una noia especial a l’andana i, sense saber per què, la segueix.

Aparentment, en Daniel i ella no tenen res en comú, però junts passaran vint-i-quatre hores a la deriva per la ciutat, al marge de la resta del món. Un dia que els canviarà per sempre...

El primer dia de les nostres vides parla de la solitud, de l’equipatge que arrosseguem i la inèrcia de la vida moderna, que ens duu a viure sempre en el passat o en el futur i no en el present; però, sobretot, la novel·la parla de l’amor en un sentit molt ampli. Perquè no hi ha només un sol tipus d’amor i ningú estima de la mateixa manera a pares, fills, marits, mullers, amics, etc.

Crec que El primer dia (...) és un cub de Rubik, on a mida que segueixes als protagonistes en el seu periple, t’adones de la complexitat de l’ésser humà i, alhora, de la importància de les petites coses. Una mirada pot fer que algú que se sent invisible deixi de ser-ho; un gest tan subtil com un somriure canvia el nostre estat d’ànim i el de qui ens envolta; i ja no diguem les paraules: hola, gràcies, ho sento, t’estimo...

Què aporta el teu nou llibre al lector? Què li ofereixes?

Considero que el llibre ofereix al lector la possibilitat de creure en els finals feliços i en les segones oportunitats, sense deixar de tocar de peus a terra.

La vida real no és perfecte -la literatura, tampoc- però m’agradaria pensar que entre aquestes pàgines, un pot descobrir el seu

propi antídot per a la desesperació... Perquè, qui no ha tocat fons alguna vegada?

Teresa Roig (Igualada, 35 anys)

Què t’ha portat a presentar-te públicament com a escriptora i a publicar els teus escrits?

El desig de compartir amb els altres allò que em fa feliç. Sempre, des de ben menuda, havia volgut ser escriptora. Vaig començar amb els Jocs Florals a l’escola i ja no he parat! M’agrada donar veu a històries anònimes, de la vida quotidiana, que sovint passen desapercebudes, fer volar la imaginació, conèixer món, viure altres vides...

Quin és el teu proper projecte? En quins de nous treballes?

De cara a l’estiu sortirà a la llum la meva quarta novel·la: una divertida tragicomèdia al més pur estil Bridget Jones, ambientada a Barcelona i amb una protagonista que les passarà ben magres per trobar-se a sí mateixa... i ja no diguem a l’home ideal! A dia d’avui estic treballant un nou projecte, del que no puc desvetllar gran cosa, sols que serà un thriller carregat d’intriga i erotisme.

Sobre què no escriuries mai? Per què?

No hi ha cap tema en concret que consideri tabú o descarti. Sóc del parer que qualsevol història, si val la pena ser llegida, mereix ser escrita, sigui del gènere que sigui. Per altra banda, però, crec que és en el to on cal anar en compte, per no ser tendenciosos ni delectar-nos en segons quins fets o situacions que puguin ferir sensibilitats.

Deixaràs llegir a la teva mare el llibre que acabes de publicar? Per què?

I tant. Per una banda, perquè les meves novel·les són aptes per a tots els públics; i, per altra, perquè té part de mèrit en el que faig. Si per mi cada llibre és com un fill, per ella és com si fos un altre nét.

és escriptora.

El 2007 va publicar la seva primera novel·la, L’herència

de Horst, (Alisis / Ara Llibres), Premi Setè Cel. L’any següent, la mateixa editorial li va editar Pa amb

xocolata. Amb el seu tercer llibre, El primer

dia de les nostres vides (Proa, 2010), ha guanyat el Premi Roc Boronat.

Què vols aconseguir amb l’edició dels teus llibres? Fama o diners?

Arribar a compartir la meva feina amb el major nombre de lectors. No espero ni desitjo fer-me rica o famosa, sinó poder viure dignament del meu ofici, com si de qualsevol altre es tractés. I no m’importa si és escrivint contes, novel·les, articles o guions, mentre pugui escriure.

Ens pots dir quins són els tres escriptors/es que més t’agraden de la literatura catalana?

Mercè Rodoreda, Eduard Márquez i Emili Teixidor.

BENZINA_41

` Crítica literaria Una arcàdia feliç Patrícia Font

T

anmateix eixordadora. És la inquietud dels migdies d’estiu a la platja –sense construir- amb tot d’insectes que criden (?), torrats al sol, sota tones de llum. Potser aquesta primera reflexió només és comprensible per a les poblacions de més de mil habitants. El silenci humà d’aquests migdies comparat amb el parlar continu de les ciutats és l’intent nostre per resumir un instant d’emoció, allò que aquells que som de ciutat busquem quan sortim fora. I no ho trobem. La naturalesa somiada de la natura.

Aquell alleujament bucòlic. Però la natura no és innocent. És un lloc infernal. És “una celebració constant de l’assassinat” (W. Herzog, director de cinema), un camp de batalla.

Un referent bucòlic per parlar de la guerra civil? Una arcàdia feliç, premi de Narrativa Pare Colom 2010, ens situa al Mallorca a començament de la guerra. Ens mostra l’engranatge criminal falangista d’aquell juliol del 36 quan a Mallorca l’escriptor Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980) col·labora amb el Movimiento, que alhora vol executar tots aquells intel·lectuals autòctons que anys enrere van desprestigiar la seva novel·la Mort de dama (1931). D’entrada Una arcàdia feliç és una aproximació valenta de l’autor, Miquel López Crespí, a la guerra civil, una anàlisi sense complexos lluny del maniqueisme i de la visió compacte que tenim dels territoris de parla catalana davant el conflicte bèl·lic. La novel·la es construeix a partir del retrat - l’esmicolament- psicològic de Salvador Orlan, protagonista que encarna el pes de la biografia real de Llorenç Villalonga i de l’univers literari de l’escriptor, en especial, de Bearn o la sala de les nines (1961).

El retrat de Salvador se’ns presenta sobre tres eixos. Primer: la ràbia envers les crítiques dels companys escriptors “autors de poca volada”. Una endogàmia hermètica i servil. No es tracta d’un sentiment de venjança sinó d’un despit intel·lectual cap a allò que tant s’estima –la literatura- però que no és correspost pel professionalisme mediocre. Segon: la República, “el triomf democràtic de la vulgaritat i l’absurd” confrontat als anys previs, de tertúlies amb aires aristocràtics i amors de dones estrangeres. I tercer: el pas del temps que allunya la infantesa. Tot plegat davant un futur sense descendència que provoca l’obsessió de mirar enrere.

Mirar enrere la recerca del temps perdut. M.Proust. Referent de Llorenç Villalonga i que López Crespí sap utilitzar en la construcció de la narració, a través de quinze capítols i dues línies temporals de diferent mesura: una abasta la presència a Mallorca de l’escriptor G.Bernanos i la fugida amb l’esclat de la guerra. Una segona ens fa mirar la fugida d’Orlan/Villalonga a Bearn després que el Movimiento volgués utilitzar l’escriptor com a testimoni per executar els intel·lectuals republicans.

“El silenci més absolut és la nostra resposta en aquest dia que ja s’ha perdut en la fondària dels calendaris” Una arcàdia feliç té l’habilitat gairebé matemàtica de convertir la línia recta del temps en un cercle. Un cercle que de tant recorre’l provoca una força centrífuga i engolidora. López Crespí té el mèrit de saber empastifar aquell record bucòlic del passat, de saber embrutar la melangia típica del record amb el pes de la culpa, amb la sang de la guerra perquè al final, la naturalesa somianda dels records sigui, en essència, un malson i allò que es rememora sigui, en part, inexistent.

BENZINA_42

Miquel López Crespí Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel.lista, autor teatral, poeta i assagista. Fill d’un presoner republicà, López Crespí acaba de publicar Una arcàdia feliç com a primera part d’una trilogia centrada en els anys de la guerra civil a Mallorca. D’ençà del començament dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de poesia, teatre, memòries i narrativa, i ha rebut una vintena de distincions i premis literaris. Entre les seves obres, destaquen: Corambé: el dietari de George Sand (novel.la); Lletra de batalla (poesia); L’amagatall (novel.la); Breviari contra els servils: dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie (dietari poètic) o Els crepuscles més pàl.lids (novel.la).

Títol_Una arcàdia feliç Autora_Miquel López Crespí Preu_16 euros Editorial_Lleonard Muntaner Editor Pàgines_192

` Crítica literaria Novotsky Ricard Biel

E

l moviment constant i l’allunyament per a la descoberta del que és estàtic i proper resulta conceptualment interessant, però quan en primer lloc els elements d’aquest objectiu els protagonitza una persona i allò proper es troba dintre seu perquè és ell mateix; quan hi ha el moviment dels envitricolls de la seva exploració per descobrir la identitat d’un tercer com a mer mitjà per descobrir la pròpia identitat; i finalment, quan hi ha la distància física igualment metafòrica entre els diferents recorreguts dins les dues allunyades ciutats que el narrador protagonista de la història trepitja en un vaivé —parlava d’identitat: sabem el seu nom?—, la idea no és pot dir que sigui original però és sempre potencialment estimulant.

Tractant-se d’una primera novel·la, —ai, quina al·lèrgia té aquest crític a la parauleta opera prima— de Farrés, si més no publicada, és meritori el resultat global, i no només per les moltes virtuts literàries demostrades, sinó sobretot per l’honestedat del que, a manca encara d’ofici, s’ha abstingut de fer. Amb un llenguatge planer, sense riscos innecessaris conscient de les seves pròpies limitacions actuals, Farrés ha sabut estructurar una novel·la complexa per les esmentades característiques de moviment constant de resultes de la indagació de la trajectòria vital de l’avi del protagonista, el fals objectiu a mode de hitchcockià McGuffin, del qual el nét és inconscient. En canvi, grinyolen les descripcions de les accions a causa de l’excés innecessari del detall seqüencial, que carrega el text i fa que l’autor reflecteixi inseguretat en no dominar la resolució de les transicions. Val a dir, però, que en tot moment el lector copsa l’honesta voluntat que la descripció tingui l’estricta finalitat d’orientar-lo. En el mateix sentit d’excessos, també trobem passatges estèrils per a l’evolució de la novel·la, que s’hauria pogut resoldre amb unes quantes pàgines menys. I és que sovint menys acostuma a ser més, no endebades en literatura la dificultat rau a simplificar, o sigui a reduir, no a afegir.

Novotsky és la curiosa malaltia que pateix el noi narrador.

Irònicament, l’obliga a la passivitat ajagut al llit. I és irònic perquè, de fet, al llarg de la novel·la, tot i que de tant en tant el noi expressa el neguit de vèncer els embats de la malaltia, veiem que està en constant moviment, cosa que suposa una simbòlica i brillant paradoxa.

De manera que les vacil·lacions del personatge a causa d’una mare castradora i d’un germà també manipulador, es veuen reflectides tant en el seu pensament com en el desplaçament físic. I si bé sovint el personatge desespera per la seva indecisió, que allarga l’evolució dels fets a la manera conceptual —no pas estilística— de Henry James, el lector comprèn que la dilació és la conseqüència natural, i aquí emfasitzada, de la desorientació d’una víctima de la castració, en aquest cas materna. Una víctima que se’ns presenta per tant fràgil, però no mancada de lucidesa, ben al contrari: la lucidesa la fa justament més fràgil i genera tendresa, provocant en conseqüència l’empatia del lector. És interessant la quantitat de matisos en la psicologia del personatge, que fan que la novel·la no sigui d’una sola peça. Novotsky segueix la petja de la millor literatura.

Helder Farrés Helder Farrés (Barcelona, 1974), demostra que la crisi actual pot tenir aspectes positius. Escriure exigeix temps, entre altres coses, i l’atur en principi el facilita. Aquest és el seu cas, tot i que escrivint en català més li val trobar aviat una feina, cobrar una herència o jugar a la loteria –i sobretot guanyar-la– si vol continuar omplint l’estómac i poder continuar escrivint. Farrés té tres novel.les al calaix i un recull de relats també inèdits escrits abans de Novotsky, obra amb què va guanyar el Premi Just M. Casero 2010.

Títol_Novotsky Autor_Helder Farrés Preu_15,50 euros Editorial_Amsterdam Pàgines_142

BENZINA_43

Crítica de poesia Càrrega de color

D

Ricard Mirabete

e la quotidianitat en podem treure profit quan allò que s’esdevé ha estat passat pel sedàs de la consciència.

D’aquesta manera, si vivim arran de la consciència tot pot arribar a ser poètic. No es tracta de cridar l’atenció sinó d’escriure i provocar, realment. Els poemes de l’Anna Aguilar-Amat sempre han mantingut la tensió poètica entre el somriure irònic, o del tot sarcàstic, i la rialla dolçament melangiosa i benaurada. A Càrregues de color la poeta construeix un artefacte líric que s’inspira en la física i en els quarks per tal de mostrar-nos una realitat escrita, una metàfora viscuda. Per això, podem afirmar que el binomi vidaliteratura s’acompleix gràcies a la seva capacitat i experiència per generar allò tan antic –i poc transitat bellament- de la comunicació. Aquest és el propòsit de tots aquells poetes que vulguin compartir les seves paraules amb la col·laboració i complicitat dels lectors. O bé hauria de ser-ho? L’Anna ens ho explica i ho defensa.

L’obra es presenta amb el subtítol descriptiu de 36 poemes particulars i una carta cromàtica i assaja els diferents moviments situacionals d’encarar-se i immiscuir-se en la realitat i les seves vivències. Des de la pujada cap amunt de la primera part (Poemes pallassos / Amunt) a la darrera (Poemes de pau / Fons), en la qual la transmissió d’una certa valoració i explicitació de la felicitat clou el volum abans de la Carta cromàtica esmentada. Al llarg del trajecte líric hi ha poemes tristos, de viatges, de circumstàncies, dedicats, d’amor. Constantment, la poeta juga amb el llenguatge i augmenta les possibilitats expressives de cada paraula utilitzada, mitjançant la subversió i reconversió –sempre a l’alçadel sentit primer de cadascuna. El contrast amb descripcions literals de la realitat observada fa que les metàfores es lliguin les unes amb les altres en una mena de mar real.

Permet que el joc de contrastos faci que se subverteixi la realitat i alhora la metàfora, i no puguem saber del cert –tampoc en seria la intenció- què és la metàfora i què l’element real. Al poema Roma-amoR ens dóna una de les mostres del que se sol anomenar l’estil propi d’un autor o autora: escriu que Un imperi emergeix sobre les runes, / i és potser / amb l’esperança de tornar-lo més dolç: / les basíliques sobre els atris romans i / a sobre els aeroports amb els seus vols barats. I la gràcia poètica en l’autora és que tan és si és versemblant o no, afegeix ella mateixa al poema, sinó que és saber què cal i què no cal que calgui per relatar una sensació o bé un pensament. Els elements s’amunteguen amb el propòsit d’expressar la imatge d’aquella dolçor pretesa per Roma, com a entitat humana i com a ciutat imperial. Aguilar-Amat segueix delectant-nos amb el do de la comunicació que fa mantenir la seva essència lírica en 36 vols més, per gaudir-los.

BENZINA_44

Anna Aguilar-Amat Anna Aguilar-Amat (Barcelona, 1962) és llicenciada en Literatura i doctora en Lingüística, és professora titular al Departament de Traducció de la UAB on imparteix Terminologia Aplicada des del 1997. Ha rebut el Premi Carles Riba per Trànsit entre dos vols (Proa, 2001), l’Englantina d’Or dels Jocs Florals de Barcelona per Petrolier (Edicions de La Guerra, 2003), i el Premi Màrius Torres de Lleida per Música i escorbut (Edicions 62, 2002). El 2003 funda QUARKpoesia, que a més d’incloure un llistat extens de poetes és una plataforma de divulgació per a poetes nous i de llarg recorregut.

Títol_Càrrega de color Autora_Anna Aguilar-Amat Editorial_Meteora Palma, 2011 Preu_14 euros Pàgines_98

Crítica de poesia La dona que mirava la tele

E

Ricard Mirabete

ntre el semblar i el ser, entre el figurar i l’estar en el món. De la realitat retransmesa per la pantalla en sobresurt, desmesurada, la banalització d’una suposada vida real i en directe; fruit de llargues hores sotmesos a la pantalla grisa del televisor, neix aquest llarg i cabalós poema-riu de Dolors Miquel. És un poema únic que fluctua pels vessants de la dictadura de la imatge deformadora i del no-discurs propis del mitjà televisiu, massiu i alienant a parts iguals.

La poeta lleidatana ens proposa a nosaltres, lectors televidents, una mirada lúcida i reflexiva sobre els efectes nocius i narcotitzants que provoca en la nostra identitat i vida íntima una perllongada exposició a la pantalla mítica. Les imatges se succeeixen superposades, sense cap fil conductor –tret de la intenció perversa d’alguna “ment” arbitrària-, les notes d’actualitat i de desinformació global se serveixen d’una crònica del tot manipuladora, la intenció última dels emissors és la no-consciència, la no-racionalitat, la no-veritat: això és la televisió, i això és allò contra el que aquest Poema combat. Amb tota la ironia i el sarcasme, amb tota la intel·ligència i lucidesa escaient. La poeta elabora aquest artefacte líric que aprofundeix una reflexió crítica sobre l’entorn televisiu i alhora en fa la constatació pràctica de l’absurd i l’angoixa que incideixen en la nostra vida real.

Davant i després de la pantalla, els televidents acumulem unes grans dosis de deixalles existencials –l’anomenada teleporqueria i la que anomenarem teledesinformaciótransportades damunt nostre com una rèmora, com un escull, pel nostre desenvolupament afectiu, intel·lectual i vital. Hi trobarem grans versos i grans frases: hi ha versos –com en tots els llibres de poesia -veritat- que són frases magnífiques; i frases esplèndides que són versos susceptibles de ser retransmesos també –i és clar que sí!- per aquest mitjà audiovisual. Tanmateix la poesia no la deixen participar, òbviament, de la transmissió televisiva ja que és un discurs conscient, racional i real, i el que interessa és justament el contrari d’allò que la poesia i aquest llibre declama. Hi ha un seguit d’apunts reflexius sobre la realitat a què ens condueix la televisió: I sí, sí: la gent desitjava / publicitat en lloc de privacitat. Saber que la intimitat és / un concepte adquirit de no fa tant, / em torna menys valuosa la meva / mentre estic aquí, immòbil, / jugant a ser invisible, / jugant a amagar-me sota el metafòric llençol, / segura que no hi sóc, segura que ningú em trobarà, / ni tan sols jo. Perquè si ho fes, hauria de veure’m / i veure’s és l’enigma que no em resol / cap mirall del món. I una de les grans paradoxes que fa palesa aquesta obra és com allò que surt, figura o vomita la televisió és en realitat allò que no és, que és invisible i menys real que cadascú de nosaltres.

Dolors Miquel Dolors Miquel (Lleida, 1960) ha publicat onze llibres de poesia i ha merescut alguns premis de poesia com ara el de Cadaqués a Rosa Leveroni del 1989 i el de Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater amb Missa pagesa (Edicions 62, 2006). L’any passat va publicar una antologia de la poesia catalana medieval de referència amb el títol Cap home és visible (Edicions 62, 2010). Amb el llibre que avui comentem, Dolors Miquel ha aconseguit un format original de llibre de poesia amb la inclusió d’un Glossari que clou el volum. En aquest aspecte, reprèn el mestratge determinant de Miquel Bauçà.

Títol_La dona que mirava la tele Autora_Dolors Miquel Editorial_Empúries Barcelona, 2010 Preu_18 euros Pàgines_192

BENZINA_45

Avancçeditorial ,

Jocs d’infants Joaquim Carbó Editorial Proteus

P

RÒLEG Els diaris publiquen un informe de l’ONU en relació als milions d’éssers humans que neixen i viuen sense cap altra perspectiva que no sigui la misèria, la malaltia, el sofriment, l’explotació, la fam i, si hi ha sort, una mort com més ràpida millor. El 80 per cent dels 2.000 milions de menors de divuit anys, és a dir, 1.600 milions d’infants, noies i nois, rep maltractaments físics a casa, a l’escola o per part dels adults que els exploten. 3 milions de nenes pateixen alguna mutilació genital.

Cada any 53.000 menors moren assassinats. I, dels 225 milions que pateixen abusos sexuals, 2 milions acaben exercint la prostitució o participant en la pornografia. Dels 228 milions d’infants obligats a treballar, 126 milions ho fan en feines perilloses. Les guerres provoquen cada any dos milions d’infants morts, dotze milions de ferits i deixen un milió d’orfes, sis milions sense llar, deu milions amb traumes psicològics i setze milions més de desplaçats… Durant els deu minuts passats per transcriure aquestes dades, més d’un centenar d’infants ha deixat de respirar per falta d’una alimentació adequada. Merda!

LA NENA DE L’ARBRE La Rosita, que ara tot just té set anys, viu a Chibuto, a Moçambic. L’hem vist asseguda a terra, fent números, entre els altres companys de classe, tots negres com el carbó. Si fos possible que ara mateix es traslladés a casa nostra en avió, vaixell o, més probableBENZINA_46

ment, en una pastera, que s’hi instal·lés i que li poguéssim facilitar una plaça en una escola pública, no seria estrany que se sorprengués quan, un dia o altre, sentís que la mestra explica el conte d’aquell nen que va néixer sota una col, amb esclops i barretina.

Fins i tot cantaria allò del «Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret…!» I potser la història li semblaria màgica, meravellosa, sense ser conscient que ella sí que va arribar en aquest món d’una manera realment extraordinària. Quan les grans pluges van provocar la crescuda del riu Limpopo i només es van salvar els qui van poder pujar a les teulades, la seva mare, que estava de nou mesos, va tenir prou feina per enfilar-se a un arbre. I l’hauria parit tota sola si no arriba a ser pel metge que es va despenjar d’un helicòpter i la va ajudar a parir la Rosita entre les branques abans d’emportar-se mare i filla a bord.

LA CAMISA En algun dels moments del conflicte entre hutus i tutsis, un dels observadors aeris que sobrevolava el llac Victòria va fer constar que no menys de cinquanta mil cadàvers d’una i altra ètnia suraven a les aigües del llac Victòria. No gaire lluny d’aquest llac, uns anys després, en el curs d’un altre dels conflictes de mai no acabar entre un govern i els rebels d’un Front Revolucionari, aquests van passar a sang i foc un poblat que feia el ronsa a l’hora de pagar la contribució que els

imposaven en bestiar, homes i diners… El pare de l’Abu, però, va tenir sort. Si bé els enemics, quan el van atrapar dins de casa separant el gra de la palla se li van emportar la dona, a ell es van limitar a tallar-li els braços una mica més avall dels colzes. I encara en va tenir més, de sort, perquè tot i els seus xiscles i crits, el seu fill, que només tenia un any i a qui havien ben amagat, no es va despertar i els rebels se’n van anar sense saber que haurien pogut fer més mal. Ara l’Abu té set anys i l’afortunat del seu pare se’l mira entendrit quan, com cada cop que s’ha de posar una camisa, el seu fill no es fa pregar i li corda amb traça els botons d’un en un.

FER-SE DONA La nena té quatre anys i no li fa gens de vergonya treure’s l’única peça de roba que porta posada, talment una camisa de dormir, i quedar nua davant la vella que acaba de matar un dels dos pollastres que la nena i el pare han traginat dins un sac durant els dos dies llargs de camí que han fet des que van sortir de casa. Així que han arribat a la barraca de la vella, la nena no s’ha fet gens estranya amb les altres criatures, totes femelles, que també hi han acudit d’altres poblats de la comarca acompanyades pels seus pares.

Han jugat, han rigut i han escoltat un cec que explicava històries de l’antigor, quan en aquell mateix indret hi vivien serpents voladors i feixucs monstres que treien foc pels narius que feien tremolar de por.

Aparador

Per Eva Serra

La porta de la gàbia

Natura quasi morta

Carrer de Joan Ponç

Tot és possible

Ediício de Jordi Cortada i Quim Torra Editorial Acontravent

Carme Riera Edicions 62

Joan Brossa Edicions Poncianes

Antoni Pladevall Editorial Columna

És aplicable la decisió del Tribunal Internacional de Justícia sobre Kosovo a Catalunya? Fins a quin punt altres nacions poden optar per la via de la declaració unilateral d’independència?

Quines són, a partir d’ara, les condicions per exercir el dret a l’autodeterminació?

Aquestes són algunes de les preguntes que es planteja aquest llibre i que responen els professors Carles Boix (Universitat de Princeton) i Antoni Abat (Universitat de l’Estat de Nova York), i l’advocat August Gil Matamala. Inclou, a més, per primer cop, la traducció íntegra al català de la decisió del Tribunal Internacional de Justícia del 22 de juliol de 2010 sobre Kosovo, feta per Jordi Cortada.

La desaparició d’un alumne romanès de la Universitat Autònoma de Barcelona en plena vaga anti-Bolonya tan sols és la primera alarma que alguna cosa estranya passa al campus. De la nit al dia, Constantinu Iliescu s’ha literalment volatilitzat. Mossos d’Esquadra, professors i estudiants coordinaran esforços per trobar un rastre fiable, però aviat una nova desaparició desencadena un terrible malson. Com en un joc macabre, les víctimes i els sospitosos es multipliquen, posant a prova l’astúcia dels implicats. Res és el que sembla. La nova novel·la de Carme Riera atrapa des de la primera pàgina amb la seva intriga astuta i brillant i uns personatges propers i actuals amb dosis justes d’ironia i realitat.

Brossa i Ponç es van conèixer a Barcelona l’any 1946 i fins el 1953 van cultivar una relació professional i d’amistat molt fructífera. La febre creativa que els envaïa podia donar lloc a pintures i poemes amb una gran afinitat, on textos i paraules formaven un discurs coherent en què la línia divisòria entre l’un i l’altre gairebé no es distingia. Carrer de Joan Ponç és una antologia doble: d’una banda, recull els poemes i proses que Joan Brossa (19191998) va escriure sobre la figura de Joan Ponç i que el poeta va aplegar en una carpeta amb el seu nom, recentment trobada per la Fundació Joan Brossa. De l’altra, inclou les obres que Joan Ponç (1927-1984) va pintar inspirant-se en els textos de Brossa.

A través de les vivències i l’entorn particular de cadascun dels personatges vivim de prop la preparació de les consultes sobiranistes de la primera onada de referèndums celebrada a Catalunya. Es tracta d’un retrat vivencial de les consultes a partir de les anècdotes viscudes directament a Taradell, poble natal de l’autor. No vol ser una crònica periodística, ni tampoc una relació detallada ni notarial dels esdeveniments produïts sinó que és una narració en dos temps: per una part, es descriuen els tres mesos previs a la consulta i per l’altra, el present situa el lector en la jornada del referèndum i desgrana les impressions personals dels protagonistes davant la possibilitat de votar a favor o en contra de la independència.

Amor i guerra

La volta dels 25

Sol a Berlín

Veus del Sàhara

Núria Amat Editorial Planeta

Marc Serena La Magrana

Hans Fallada Edicions de 1984

Gerard Peris. Marta Palau i Joan Herranz / Editorial Cossetània

El vent de la història canvia la vida de la jove anarquista Valentina Mur. Després que el seu pare resulti mort el dia del cop d’estat contra el govern de la República, ella es veu impulsada a participar en la revolució que esclata a la capital catalana. Valentina suscita l’atracció del carismàtic jove comunista Ramon Mercader, qui per ordre del dictador soviètic Stalin assassinarà quatre anys més tard el conegut polític Trotski. Ella, però, s’enamora del cosí d’en Ramon, Artur Ramoneda, el primogènit d’una família d’industrials a qui coneix el dia de la detenció del jove com a presumpte simpatitzant de la insurrecció militar. Aquesta parella serà el centre d’una història apassionant en els anys de la guerra civil espanyola.

Un informàtic de Moçambic, una ‘popstar’ coreana, un emprenedor australià, un cowboy de Veneçuela, una arqueòloga de Cambodja... I tots de la mateixa edat.

Què tenen en comú? Què els preocupa?

Com viuen? Com afronten el futur?

Aquestes són les preguntes que el periodista Marc Serena s’ha plantejat durant un any en fer la volta al món i conviure amb 25 joves de la seva edat, 25 anys, de 25 països. Joves pobres, rics, amb estudis o sense, revolucionaris, conformistes, ocupats o desocupats, de grans metròpolis, de comunitats aïllades... perfils contrastats, rabiosament actuals, sorprenents i plens de matisos que ofereixen nous punts de vista del món, escrit en llenguatge amè, honest i concís.

Un gruixut expedient obert per la Gestapo de Berlín i tancat pel Tribunal Popular de la mateixa ciutat conté el destí dels Quangel, un matrimoni de mitjana edat que vivia al nord de la capital. Entre els anys 1940 i 1942, aquestes dues persones insignificants, sense recursos ni capacitats específiques, emprenen una lluita contra la monstruosa maquinària de l’estat nazi sense l’ajuda de ningú. I d’aquest desafiament n’esdevé una cosa grotesca: l’elefant se sent amenaçat pel ratolí, i un aparell sense parió es posa a treballar per atrapar-los. Escrita en només 24 dies i publicada el 1947, és la gran novel·la sobre la resistència antinazi a Alemanya. I ara, per fi, el lector català la pot llegir en la seva versió íntegra

Recopilació de tretze testimonis seleccionats d’entre el gran nombre d’entrevistes que els autors van realitzar als campaments de refugiats de Tinduf. Tretze històries de vida que, des de les seves circumstàncies personals, expliquen el que han estat les darreres dècades d’història del poble del Sàhara Occidental. Amb la seva narració polifònica, els testimonis comprenen diferents camps socials: metges, comandants de l’exèrcit, dones activistes, historiadors, polítics, guerrillers, presoners de guerra, pastors de camells, poetes… Ells mateixos són qui expliquen la seva història i comparteixen tant detalls tendres com colpidors per tal de conformar el gran mosaic de la història del poble sahrauí.

BENZINA_47

El color de les vocals

Fotografia de Carles Mercader

Tomàs Arias, poeta "i ser-hi feliç hauria estat, segur, una autèntica heroïcitat"

BENZINA_48

` /// Opinió / Amagat al matalas

Ficat el bòtox al cervell D

No hi ha situació contranatura més punyent que la del nen convertit en adult abans d’hora.

Parlem dels infants que remenen escombreries als abocadors de ciutats del tercer món, però també de les criatures privilegiades del primer món, ja no adultes, sinó senils abans d’hora.

[[

ir que vivim immersos en una contradicció permanent no és gens original. Tots ho sabem. I qui no ho té clar, ho intueix. Són contradiccions de tota mena, bàsicament de caire moral i ètic. Sense adonar-nos-en, anem rebaixant el nostre llindar de tolerància. I de tant en tant cal fer un crit d’alerta per obrir els ulls. Sobretot en àmbits delicats, com és ara l’educació dels infants i la seva preparació de cara al futur.

Que els pares transmeten als fills les seves dèries i obsessions és un fet. Per exemple, la competitivitat. Tots els nens són competitius, a partir dels cinc anys. I la societat també ho és. El que no ho és tant és que els pares portin l’esperit de competició fins a límits perillosos per al nen. Aquests dies ha aparegut a la premsa un nou cas de manipulació brutal paterna. Una mare britànica, de professió esteticién, ha dut a l’extrem del deliri patològic el desig, en principi no qüestionable, que els seus fills tinguin èxit el dia de demà. En aquest cas, l’esmentada mare, enduta per la voluntat de convertir en estrella de cinema o de televisió o del que sigui la seva filla de vuit anys, ha decidit començar a injectar-li bòtox. Sí, ho han llegit bé. La dona es diu Carry Britney i la nena, Campbell. Són de Birmingham i realitzen l’operació, ara per ara, cada tres mesos. La dona n’hi injecta al front, als llavis i al contorn dels ulls. Igualment, pur desvarieig, li fa la cera per depil·lar-la.

Recordem que la nena té vuit anys! Quins pèls li vol arrencar? I com que és una nena i es refia de sa mare, declara sense problema que cada nit passa un quant temps observant-se al mirall per veure si li ha sortit alguna arruga nova. I si és així, corre a demanar més injeccions. Perquè és el que la seva mama li ha dit.

D’entrada, sorprèn que aquesta notícia es doni a les pàgines de societat i no a les de successos. És on hauríem de llegir-la, més que res, com a complement de la informació principal, que ens assabentaria de l’ingrés a la presó de la mare o el seu internament en un establiment psiquiàtric. I de l’assumpció per part de l’administració, de

[[

Lluís-Anton Baulenas l’educació de la nena. Però no és així, és clar. Gairebé al contrari. T’ho venen com si fos una gràcia.

Només la confusió i la contradicció del món actuals poden dur a actuacions com aquesta. Però atenció, que més d’un que corri a exclamar-se després de llegir la notícia, potser hauria de fixar-se què és el que fa a casa seva. Hi ha accions no tan espectaculars, però igualment pernicioses, que passen més desapercebudes. Per exemple, l’exhibició en concursos televisius de totes aquestes criatures, vestides/ disfressades d’adults, que han de cantar i fer moneries per guanyar vés a saber què. Són petits monstruets àvids per competir i guanyar. O aquests pares que acompanyen els fills en la pràctica de l’esport i criden i esbronquen els àrbitres i es comporten de la pitjor manera davant els fills, que lògicament, ho absorbeixen, ni que sigui per por de contrariar el pare. Aquestes criatures, frustrades per la derrota, no entendran, a més a més, que els progenitors que tant els havien animat, semblin més afectats que ells mateixos pel fracàs. És una catàstrofe. I ni tan sols la certesa estadística que un percentatge infinitesimal d’intents d’aquesta mena acaba en èxit, els farà recular: Només es fixaran en els triomfs, per exemple, de les germanes Serena i Venus Williams en tennis, programades des de petites pel seu pare per ser campiones.

No hi ha situació contranatura més punyent que la del nen convertit en adult abans d’hora. Parlem dels infants que remenen escombreries als abocadors de ciutats del tercer món, però també de les criatures privilegiades del primer món, ja no adultes, sinó senils abans d’hora. Els veus vestits d’adult i amb posat adult i et fa la pena infinita del nen que pateix aquella malaltia que converteix els infants en vells.

Campbell Britney, explica que, a part de fer-se injectar bòtox, li agrada cantar i ballar les cançons de Lady Gaga. Com a tantes nenes de vuit anys del món. Li desitgem sort. I a la mare, que la tanquin. Com més aviat millor..

Lluís-Anton Baulenas és escriptor

BENZINA_50

/// Opinió / Entre copes

400 pessetes l’arrova Lluís Tolosa

L

es estadístiques sobre l’exportació dels vins catalans i espanyols sempre m’han sorprès. En les guies i en les revistes de vins, normalment, es parla de vins de 10, 20 o 30 euros l’ampolla. Però les nostres exportacions fins ara se situaven en 1,14 euros el litre, i les últimes dades de l’Observatori del Mercat del Vi mostren que hem tancat el 2010 amb un preu d’exportació d’1,09 euros el litre.

Perquè surti aquesta mitjana, vol dir que estem venent milions de litres a cèntims, i la tendència indica que aviat el preu mig caurà per sota de la frontera psicològica de l’euro. La bona notícia, per tant, és que estem exportant un 15,6% més de litres de vi. I la mala notícia és que els preus mitjos han caigut un 4,9% en el darrer any.

Per saber si pesen més les bones notícies o les males notícies, les estadístiques conclouen que el valor global de les exportacions ha pujat un 10%, de 1.745 a 1.920 milions d’euros en el darrer any, ja que l’increment en volum de litres és superior a la baixada del preu mig del litre.

Això de les estadístiques globals no s’entén del tot fins que no es baixa a la realitat, així que he volgut anar a veure personalment algun cas rellevant, per comprendre què esta passant realment.

Normalment visito cellers que tenen dipòsits d’acer inoxidable de 20.000, 30.000 o fins a 100.000 litres de vi. Però m’havien parlat d’una cooperativa d’Extremadura que té bastant dipòsits d’un milió de litres, i dos grans dipòsits de 3 milions de litres cada un. Quan vaig arribar vaig quedar realment impressionat.

Els dipòsits no són d’acer inoxidable, sinó de ferro. Vaig comptar almenys sis dipòsits d’un milió de litres cada un, i els dos dipòsits de 3 milions de litres van resultar tan grans com un edifici d’habitatges, potser de quatre o cinc plantes d’alçada. Vaig trigar una bona estona en enfilar-me dalt de tot, per una escala de ferro que girava al voltant d’aquell enorme dipòsit, fins que vaig poder contemplar des de dalt tot el poble de Villalba i un mar de vinyes que es perdia davant meu en l’horitzó, i també a la meva dreta, a la meva esquerra i darrera meu.

Marejat, vaig baixar a parlar amb l’encarregat. Em diu que només he vist el dipòsits que tenen a l’aire lliure, i amablement em convida a entrar a la nau d’elaboració, on tenen un impressionant laberint de dipòsits d’acer inoxidable. Es tracta d’una cooperativa de més de 500 agricultors, que per sobreviure s’ha associat amb 26 cooperatives més. Junts han creat Viña Oliva, que agrupa 8.300 agricultors de la zona, especialment dedicats a la producció de vi i oli d’oliva.

Pregunto per la cua de camions cisterna que entren al recinte, sis camions, almenys. I em diu que vindran uns 15 camions cisterna, i que faran diferents viatges cada un. Tots ells van al port de Sevilla, descarreguen i tornen a la cooperativa a carregar de nou. Ho han de fer ràpid, perquè el vaixell

ha de partir cap a Rússia amb una comanda de 3 milions de litres de vi.

No em puc resistir i pregunto pel preu de venda, i la resposta és que a “400 pessetes l’arrova”. L’arrova és una antiga mesura de pes utilitzada tradicionalment pels agricultors, i que varia lleugerament segons la zona. L’arrova catalana equival a 10,4 quilos, però a moltes regions espanyoles es correspon a 11,5 quilos, el pes aproximat d’una cistella de raïm i la quantitat justa per a obtenir una bota de vi. A efectes pràctics, l’arrova equival normalment a 16 litres de vi.

Si agafem la calculadora, el vaixell que se’n va cap a Rússia ha carregat a 0,15 euros el litre. Lògicament, sóc l’únic que es mira l’operació així. Per ells, és una venda de 75 milions de pessetes, o dit d’una altra manera, una venda de 450.000 euros. I això, tal com estan les coses, és fantàstic.

Potser ara s’entenen una mica millor les estadístiques globals d’exportació. Però encara haurem d’afinar una mica més.

Algú pensarà que es tracta de vi dolent i de baixa qualitat, però no és així. És un vi bastant correcte, i aquesta venda no està molt per sota de la mitjana habitual, que és de 0,31 euros el litre per al total de les exportacions de vi a granel. De fet, ja els agradaria que fos vinagre, ja que el preu del vinagre ha pujat un 12% el darrer any i s’està exportant a 0,70 euros el litre.

El problema, precisament, és que és vi. I de vi hi ha uns excedents enormes. La prova és que el vi embotellat i amb denominació d’origen, del qual presumim tant, l’estem exportant a 3,02 euros el litre, és a dir, a 2,26 euros l’ampolla. Ben poca cosa. Així que molts es plantegen si val la pena embotellar, etiquetar i multiplicar els costos de transport de les ampolles. O simplement és millor endollar la mànega al camió cisterna i tirar milles.

Ara bé, les estadístiques dels països compradors també són molt reveladores. És cert que Rússia ja és el quart comprador del món d’aquests vins, amb un increment del 37% de les seves compres. Però quin és realment el principal país del món comprador d’aquests vins? És França, que compra el 20% dels vins que venem a tot el món. I quin país ha incrementat un 54% la compra d’aquests vins en el darrer any?

Doncs, Itàlia. I Quin altra país està entre els principals compradors de vi a granel? Portugal.

I que tenen en comú aquests tres països? Doncs que són els grans productors de vi del món. Sembla que ells no tenen problemes d’excedents. Però de fet, cap d’ells compra els nostres vins embotellats i amb denominació d’origen. Compren massivament els nostres vins a granel.

Us posaré un exemple senzill. El nou Mateus Rosé, l’emblemàtic vi portuguès amb aquella ampolla tant característica, és el resultat d’una primera compra de dos milions de litres a València. Ells mateixos ho han explicat, i és d’agrair. Haurem de continuar atents a les estadístiques, perquè són realment divertides.

Luís Tolosa és sociòleg i escriptor

BENZINA_51

BENZINA_52

Rómulo Sans. “Peces 2”

Per Ester Xargay.

Excentricitat subversiva

É

s amb la lluita perquè la fotografia fos reconeguda com a art, tot portant-la fins i tot més enllà dels museus, que, al començament del segle XX, el pintor i fotògraf Edward Steichen esdevenia un pioner de la fotografia publicitària i de la fotografia de moda, en la qual se’l considera l’inventor del glamur. Les seves fotografies, realitzades amb plantejaments i processos innovadors, encara són a l’ordre del dia de la mà de múltiples seguidors que han anat potenciant i enriquint l’estètica en aquests àmbits.

La màgia que desprenen les fotografies de Rómulo Sans (Barcelona, 1968) és fruit d’aquesta singladura artística que desenvolupa l’ús de les tècniques i processos identificats amb la publicitat, la moda i el cinema. Així és com el fotògraf amaga les cartes, en una hàbil, laboriosa i efectiva construcció escenogràfica amanida amb humor i arguments inesperats, amb els quals sorprèn l’espectador i el captiva. En aquestes fotografies, tot hi és coreografiat en un pla fix, una idea seqüencial que les confereix dinamisme i moviment intern. És com si Rómulo dirigís una pel·lícula on actuen els

personatges que donen cos a la representació, els seus models, que, posem per cas, hom pot veure, en algunes de les fotografies de la mostra, posant dins una peixera o fins i tot dins la retadora d’una bugaderia.

Rómulo Sans, al final dels anys 80, va estudiar al Fashion Institute of Technology, a Nova York, on va obrir un estudi publicitari per a marques emergents. L’any 2001 se’n va a viure a L’Havana, on crea la revistacatàleg The H Magazine, període al qual pertanyen les fotografies que ara exposa a Barcelona. En aquestes obres elaborades en el context cubà, l’autor, amb un to vitalista, ironitzant i subversiu, que subliminalment s’acosta al llenguatge visual publicitari, hi desplega un alt voltatge d’excentricitat que s’abat amb força sobre una realitat social, que ell afirma reinterpretar al defora de tot discurs politic. Aquesta sèrie de fotografies col·lapsen literalment la mirada amb la utopia que l’artista ens branda amb grans dosis d’originalitat i d’energia.

Col·lapse, de Rómulo Sans. Fins l’11 d’abril de 2011.

Galeria Hartmann. C/ Sta. Teresa 8 baixos.

Barcelona.

Rómulo Sans. Connections.

BENZINA_53

Detall de l'acció de Milijana Babic, en el marc del Festival FEM_11.

L’art de l’acció a Girona

Per Ester Xargay.

E

nguany, a Girona s’han endegat diverses iniciatives a l’entorn de l’acció artística, un art que porta més d’un segle batallant contra qualsevol definició que l’encaselli, una lluita que concedeix a cada artista el poder de reinventar el concepte d’acció cada cop que en fa una. I així cauríem en múltiples excepcions en cadascuna de les constants que hi miréssim d’apuntar, ja que aquest gènere artístic és contínuament posat en qüestió en cada acció concreta. Defugir les etiquetes, negar-se a ser explicat i sobretot rebutjar a ultrança tota concepció d’espectacle fins a qüestionar l’espectador com a tal, ha provocat la controvèrsia sobre el paper de l’art, de l’artista i del consumidor d’art, amb la subversió del concepte tradicional d’obra. I igualment, amb aquests preceptes, l’art de l’acció ha comportat una reeixida reivindicació de l’efímer, simplement amb el cos i amb elements mínims, sense representar ni expressar, sense voluntarismes comunicatius; BENZINA_54

i d’aquesta manera ha anat desenvolupant tota una poètica del subjecte com a objecte de l’art.

Aquest art efímer, ben viu, ha suscitat sovint un debat sobre la seva materialització, amb l’exposició de les restes de l’acció, o en forma de documentació d’aquesta, com ara la fotografia o el vídeo que en queden testimonialment, per bé que també hi ha accions fetes especialment per ser gravades o fotografiades. Tota una reflexió que no exclou el fet que, com a realitat artística, s’hagi de poder arxivar i comentar; i justament aquesta és la tasca que es realitza des de Girona.

La confecció d’un ampli arxiu relacionat amb aquesta pràctica artística és el projecte de L’European Live Art Archive (ELAA), coordinat per la Càtedra d’Art i Cultura Contemporanis de la Universitat de Girona (dirigida per les professores Maria Josep Balsach i Imma Prieto), que, juntament amb l’artista Denys Blacker, treballa associada amb la Ruskin School of Drawing and Fine Art, University of Ofxord i el centre GlogauAIR, de Berlín. És el primer centre de

documentació i investigació de l’acció, o performance, d’abast europeu que es crea a l’Estat espanyol, i té l’objectiu de recollir informació sobre aquest art i documentar-lo per a la recerca i l’ensenyament.

Aquest projecte s’articula amb una programació mensual, al llarg d’un any, d‘accions i entrevistes videogràfiques que s’organitzen des de cada centre internacional, amb artistes històrics i representatius de cada lloc que han conreat aquest gènere. Pel que fa a la càtedra gironina -que també té la col·laboració de l’Associació Gresol i del Museu D’Art de Girona, on es realitzen les accions-, ja s’han fet entrevistes a diversos artistes pioners en l’art de l’acció, a l’Estat espanyol, com ara els reconeguts internacionalment Esther Ferrer i Juan Hidalgo. Aquests, juntament amb el músic Walter Marchetti, van formar el grup ZAJ, l’any 1964, a Madrid, arran de l’atmosfera alliberadora de Fluxus. Així ens ho explicava el mateix Juan Hidalgo fa uns anys en una entrevista que li vam fer Carles Hac Mor i jo mateixa: “Recordo sempre una

. a UdG A a l

ELA te d'

rojec del p tació

n

se a pre r a l

re r Fer Esthe

cosa que vaig aprendre a Londres, quan vam participar en unes trobades sensacionals, que es deien Simposi de la destrucció en l’art. Hi vam coincidir moltíssima gent que ens coneixíem a través de correspondència, fulletons, llibres i etcètera; érem els Fluxus.

Hi havia Yoko Ono, de qui vaig ser molt amic en aquella època, els vienesos Herman Nitsch i Gunter Brus, els japonesos i molts altres. I no ens preguntàvem pas de quin país o ciutat veníem, sinó de quina pràctica artística procedíem. I jo deia que de la música, i d’altres que de la poesia, o de la dansa, etcètera“. Esther Ferrer, amb la combativitat i energia que la caracteritzen, no va dubtar, en la seva intervenció a la Universitat de Girona, a atiar el fet paradoxal que suposa la tasca de documentació que “pot contradir, en certa manera, l’essència de l’efimeritat dels treballs de performance”.

Altres dels convidats són els històrics artístes conceptuals catalans Fina Miralles, que només va fer l’entrevista, i Carles Hac Mor, que va fer l’Acció didàctica, en la qual subrallava que “el llenguatge crea llenguatge: quan no volem dir res és quan diem més coses”. Hac Mor és un grafòman infatigable, que genera una escriptura que es reescriu d’acord amb les normes i els conceptes que ella mateixa va creant a fi de poder-los destruir, i talment anar negant fins i tot el propi pensament. Així és com reivindica el “nihilisme creatiu” que li és propi, i que, per això mateix, ell s’afirma com a antiartista i antipoeta, i sota aquesta divisa ha promogut innombrables actes amb l’acció com a protagonista.

I també hi ha participat Concha Jerez, que, a l’Estat espanyol, va iniciar el seu treball conceptual al començament dels

setanta, i que ha mantingut sempre el seu discurs crític amb els trets de la societat contemporània. Concha Jerez, amb l’acció Visita guiada, va transgredir la normalitat en provocar diferents situacions relacionades amb les obres del Museu d’Art de Girona, com ara simular, davant el Martiri de Santa Cristina, una connexió radiofònica en directe per relatar les dantesques escenes d’aquest retaule del segle XV, talment com si passessin en aquell mateix moment.

En aquest àmbit, proximament, també seran entrevistats altres grans artistes històrics de l’acció, com Isidoro Valcárcel Medina, Eva Lootz, Bartomeu Ferrando i Rosa Galindo, i sens dubte que escoltar llurs testimonis serà ben interessant. Tota la documentació recollida es podrà consultar a la pàgina de www.liveartarchive.eu, que ja és activa i que es coordina des de Girona.

TROBADES DE CORPOLOGIA L’associació Gresol Art, fundada per les artistes Denys Blacker i Anet van de Elzen, va néixer el 2002 amb l’afany d’organitzar esdeveniments relacionats amb l’art d’acció, de fundar una biblioteca i d’elaborar un arxiu d’art contemporani, tasca en la qual ara col·labora amb ELAA (European Live Art Archive) esmentat més amunt. Gresol Art també ha creat el FEM, un Festival Internacional de performance/art en viu, que consta de tota una programació d’accions, tallers i seminaris centrats a difondre l’obra de les dones artistes. El festival coincideix cada any amb el Dia International de la Dona i enguany han celebrat una ben reeixida vuitena edició. Aquest més d’abril, Gresol Art inaugura una nova iniciativa, el Grup de Treball de Corpologia, que treballa per fer visible la performance, i enceta una programació mensual d’encontres i accions a Girona, amb la idea de congregar i engrescar artistes i interessats en l’art d’acció i en qualsevol disciplina centrada en el cos i la presència, i amb el propòsit de mostrar llurs treballs i interactuar amb altres disciplines com el videoart, la filosofia o la poesia. A totes les trobades, s’hi convidarà una escriptora, o un escriptor, que en comentarà l’experiència, i el seu testimoni es penjarà al web de Gresol Art.

Cocha

Jerez

reali

tzant

La primera trobada de Corpologia serà el 12 d’abril als Jardins de la Mercè de Girona.

Els interessats a participar-hi es poden apuntar a info@gresolart.com www.gresolart.com www.liveartarchive.eu Fotografies d’Alícia Martínez / OffdeRecord.

l'acc

ió "V isi

ta gu iad

a" al Museu

D'art

de Gi ron

a.

BENZINA_55

El dit a la llaga d’una economia cega Per Ester Xargay.

Imatge del vídeo Gold Farmers del xinès Ge Jin.

B

òlit, Centre d’Art Contemporani de Girona, va demostrant amb força l’interès de les activitats que desenvolupa, bo i seguint els seus objectius de producció i exhibició de projectes artístics contemporanis, que exhibeix en dos espais: Bòlit-LaRambla i Bòlit-SantNicolau, tot esperant d’ocupar l’esplèndid edifici que li serà destinat. De la mà de Rosa Pera, directora d’aquest Centre, Bòlit respon a unes inquietuds que prioritzen un art vessat a provocar la reflexió i el qüestionament de les condicions del nostre entorn sociopolític.

I és en aquesta línia estètica sociològica que ha estat vertebrada la mostra que ara ens ocupa, amb una tria d’obres de sis artistes de països diversos, Pep Admetlla, Louidgi Beltrame, Ge Jin, Marisa González, Adrian Melis i María Ruido, que Rosa Pera ha aplegat, sota el títol: Temor i desig de ser devorats, extret de les reflexions clarividents de Pier Paolo Pasolini al seu text El Caos.

Contra El Terror.

L’exposició a Bòlit-SantNicolau comporta obres que corprenen i sacsegen literalment l’esperit, ja que situen l’espectador al vòrtex de les contradiccions de la decadència de sistemes enquistats. Posem per cas, les tres obres d’Adrian Melis (L’Havana, 1985), intel·ligents i valentes, amb una finíssima ironia que les fa peculiarment entranyables. S’hi qüestiona el sistema laboral comunista de la Cuba d’avui.

A tall d’exemple, assenyalem la seva videoacció Vigilia, on l’artista ens ensenya tot el procés de construcció d’una garita de BENZINA_56

vigilància. S’hi veu com ell mateix -sota la mirada del responsable de seguretat, que fa els ulls grossos- entra en una fusteria de l’Estat a robar-hi els materials que necessita.

I hom no sap, fins al final del vídeo, que Melis concep la garita especialment per al vigilant de la fusteria, que passava la nit al ras.

Cal destacar la mirada de Marisa González (Bilbao, 1945) a l‘hora de copsar un fenomen insòlit que respon a la realitat d’una mena d’esclavatge legitimat socialment. Amb la sèrie de fotografies Female open space invaders i el documental Ellas. Filipinas l’artista ens transporta a Hong Kong, on una multitud de dones filipines -totes treballadores en el servei domèstic- es reuneixen cada diumenge sota els grans edificis, mausoleus capitalistes ben emblemàtics, característics d’aquesta ciutat.

Totes treballen només per enviar els seus guanys a la família, i envaeixen completament el centre de la ciutat, on, aquest dia d’esbarjo, construeixen, amb capses de cartró, els seus efímers recintes d’intimitat, compartits segons afinitats entre elles. És llur gaudi únic, l’escletxa urbana que les permet de fer un dia de vida social.

També a Bòlit-SantNicolau es pot veure el singular vídeo Gunkanjima, de Louidgi Beltrame (Marsella, 1971), que ens duu a contemplar les fantasmagòriques despulles industrials de l’illa de Gunkanjima. La companyia Mitsubishi va comprar l’illa el 1890 i la va explotar durant gairebé 100 anys. Actualment, tal com mostren les imatges de Beltrame, només s’hi veuen una munió de restes de ferro i ciment, que denoten també el fet sorprenent que el 1959

l’illa, d’una mica més d’un km², va arribar a assolir una densitat de població d’unes cent mil persones.

Una altra obra que fa ballar el cap de l’espectador, per les paradoxes que suscita, és el documental Gold Farmes, del xinès Ge Jin (Xangai, 1976). Hom hi descobreix com uns nois xinesos passen de 10 a 12 hores diàries tancats en antigues granges i jugant, per Internet, a videojocs amb guanys virtuals, que per ells s‘han convertit en una autèntica activitat econòmica real, ja que hi inverteixen les hores que els occidentals no tenen, i per això mateix aquests, enganxats a aquests jocs, compren als nois, amb moneda real, els guanys virtuals.

Al Bòlit-LaRambla i a Dadespai se centren les obres que versen sobre la situació dels models i forces econòmiques en àmbits locals. Rosa Pera ens descriu, al text de l’exposició, com “les relacions entre indústria, memòria, teixit social, economia i sistemes polítics i socials, tot, en darrera instància, en transformació implacable sota la batuta de la globalització“. Responen a aquesta descripció el documental Ficciones anfibias, de María Ruido (Ourense, 1967), així com la ben interessant instal·lació participativa, que implica l’opinió ciutadana, que l’artista Pep Admetlla (Girona, 1962) ha concebut juntament amb l’equip interdisciplinari spaceGAP-architectureSTUDIO. Temor i desig de ser devorats. Fins el 25 d’abril de 2011 Bòlit-SantNicolau. Plaça de Santa Llúcia, 1.

Girona. Bòlit-LaRambla i Dadespai. Sala de la Rambla. Rambla de la Llibertat, 1. Girona

BENZINA_57

Tranquil, pernil

BENZINA_58

Per Aleix Sal贸