Benzina 56

3€

Espai

10

BENZINA David Centol i Lozano Editor centol@comunicacio21.com

R

Obrint Pas

14

Madame Melville

Indignats

18

Ricard Biel,5 Xavier Marcé,7 Daniel Condeminas,9 Vinyet Panyella,17 Pablo Ley,21 Projecte Margot,22

A bellugar-se,24 Teatre 2.0,26 Lluís Cabrera,27 Very Pomelo,28 Crítiques de música,30 El far del Rock: La iaia,31 Lolita Bosch,33 L’exemple de Joan Salvat-Papasseit,34 El color de les vocals: Marc Romera,36 Crema Catalana: Sebastià Jovani,37 Crítiques literàries,38 Crítiques de poesia,40 Avanç editorial: El viatge dels rodamons,42 Aparador llibres,43 Lluís Tolosa,45 Líquids sòlids i Totxos ingràvids,46 Omplir la mirada d’enginy i la pensa de so,48 Vinyeta,50 Editor: David Centol i Lozano Director editorial: Oriol Osan

93 593 93 39 redacciobenzina@comunicacio21.com subscripcions@comunicacio21.com

Columnistes: Ricard Biel, Lolita Bosch, Lluís Cabrera, Daniel Condeminas,

marqueting@comunicacio21.com

Pablo Ley, Xavier Marcé, Vinyet Panyella i Lluís Tolosa Col·laboradors: David Caño, Jordi Corominas, Patrícia Font, Carles Mercader, Ricard Mirabete, Eva Serra, Pepa Sobredo, Òscar Villalibre, Ester Xargay, Joan Yago i Tort Yscla Fotografia: David Campos, Eduardo Benito

Amb la col.laboració de:

Fotografia Portada: Pol Marzà Vinyeta: Aleix Saló

www.revistabenzina.cat Nº 56

Disseny gràfic: Marga Moreno Estudiant de disseny en pràctiques: Aïda Martínez Màrqueting: Eva Serra

DIPÒSIT LEGAL B-5052-2006 ISSN1885-8589

ebre correspondència s'està convertint en un petit malson.No hi ha feina i no paro de rebre peticions de col·laboració de poesia, literatura, art; fins i tot un lector em proposa obrir una secció de ciència i un altre d'ecologia (!)... Malauradament, la previsible resposta sempre és la mateixa i no deixa massa opcions a ampliar l'actual ventall de col·laboradors i redactors.

BENZINA és una revista amb molts pocs recursos que amb el pas del temps ha sabut gestionar-los al màxim de la seva capacitat. Llunyanes i superades queden ja les etapes de la grandeur irresponsable que tants disgustos ens va donar.

De totes les peticions, vull fer-me ressò particularment d'una. Es tracta d'un noia que es diu Paula i que està decidint si inicia o no estudis de Periodisme. És plenament conscient de la situació al sector perquè, segons m'explica, el seu pare pertany al gremi i continua actiu. Justament una de les coses que la motiva és la negativa del seu progenitor al fet que estudiï una professió que no passa pels seus millors moments... Maliciosament, faig un paral·lelisme amb aquelles èpoques on els pares s’estiraven dels cabells quan s’assabentaven que els seus fills volien ser... artistes. Com hem pogut arribar a aquesta situació els periodistes?

La Paula llegeix BENZINA perquè el seu pare la rep a la redacció i de tant en tant (quan no l’hi birlen) la porta a casa. Per a ella és un model de revista cultural cuidada on li agradaria treballar en un futur: "fer entrevistes a gent que admires, viatjar, anar al teatre i fer una ressenya...". Tot és tant romàntic que el correu em recorda, amb nostàlgia, allò que alguns comencem a oblidar: sí, perquè el periodisme és una de les professions més maques que pugui haver. I la Paula ho ha intuït. No vol pensar en l'atur ni en la precarietat; no vol atendre el consell del seu pare; no vol escoltar els malastrucs del gremi, els que potser (i m'incloc) ja venim de mil batalles no guanyades però tampoc del tot perdudes i que lluitem per no creuar la barrera de l'escepticisme i endinsar-nos dins la dolça i crua melodia dels cínics.

Paula, com el llibre d'Allende, podria ser un bon nom per una revista de cultura contemporània.

BENZINA_3

BENZINA_4

/// Opinió / Barra lliure

La (in)utilitat de la paraula

E

El dret, lluny de ser la prova evident de la superioritat de l’home en la seva civilitat, suposa tot el contrari: la prova del seu fracàs com a ésser suposadament superior de la resta d’animals.

La paraula com a instrument per al control és més sofisticada que els pixats o les ferums, però és precisament en això que rau el drama, el fracàs de l’home condicionat per la seva pròpia naturalesa.

[[

stic molt d’acord amb el tòpic que diu que parlant la gent s’entén. La persuasió, el rentat de cervell a còpia de repetició és efectiu i es fa amb la imatge i la paraula –en això consisteix la publicitat i la propaganda–, i l’amenaça també es pot fer mitjançant la paraula. Pots amenaçar només amb el gest, sense badar boca, ensenyant un ganivet; pots amenaçar simplement dient que trauràs el ganivet, o bé pots treure el ganivet i reforçar l’amenaça avisant la víctima que si no fa el que desitges prendrà mal –un reforç oral que, de fet, afebleix, resta credibilitat a l’amenaça.

Així les coses, la paraula només serveix com a instrument persuasiu o coactiu per a la comprensió entre el bitxo humà. Permeteu-me, però, que em centri en l’amenaça.

Els homes només entenen la paraula quan aquesta indica que van maldades. Prova d’això és la naturalesa coactiva de les lleis. Si enganyes a hisenda rebràs una multa, i si condueixes més de pressa del que dicta la llei, rebràs una multa. També hi ha lleis no escrites: si no estudies suspendràs, seràs el burro de la classe i el teu pare t’ho recordarà fent cara llarga –antigament hi afegia un mastegot.

Algun lector pot pensar que està bé –tret del mastegot, només faltaria– que sigui així, i jo, per descomptat, també ho crec. Però aquesta no és la qüestió. L’interessant és que la llei, que no és altra cosa que la coacció que l’home imposa a l’home com a amenaça disfressada de civilitat, no està pensada per als bens esgarriats, tal com el poder vol fer creure al populatxo per no ofendre’l i mantenir-lo enganyat, o sigui controlat –“al soci no se’l pot enganyar”, deia aquell tot enganyant el soci. No. La llei no existeix perquè s’adreci a unes lamentables excepcions, sinó perquè la immensa majoria dels mamífers humans reprimeixin la naturalesa que com a animals els pertoca. Els ossos impregnen els arbres de la seva ferum per marcar territori; els gossos deixen anar les miccions pertot. Per al mateix propòsit, els homes s’inventen lleis i estats. Per això em fan tant de riure els anarquistes. No entenen en absolut la naturalesa humana. A aquestes altures de la història només puc pensar d’ells dues coses: són altament cretins o ganduls patològics. No voldria generalitzar, però crec que sovint es tracta d’una barreja de les dues coses.

El dret, doncs, lluny de ser la prova evident de

[[

Ricard Biel la superioritat de l’home en la seva civilitat, suposa tot el contrari: la prova del seu fracàs com a ésser suposadament superior a la resta d’animals. La paraula com a instrument per al control és més sofisticada que els pixats o les ferums, però és precisament en això que rau el drama, el fracàs de l’home condicionat per la seva pròpia naturalesa: la sofisticació està al servei de la simple amenaça. La finalitat per a la qual s’empra la sofisticació coincideix exactament amb la finalitat que persegueix la resta de la fauna. Això sí, per ser justos val a dir que, en el cas de la subespècie anomenada Catalana, potser en el seu afany de superació és l’única del món realment avançada en considerar que no s’ha de rebaixar a això tan primari de legislar, i que ja ho farà el veí per ells. És sens dubte admirable, alhora que insòlit. Sobretot tenint en compte que ni tan sols, dins el marge competencial que li atorga la llei veïna, tal subespècie no es pren la molèstia de complir-la i, no tenint-ne prou, inventa noves lleis que després tampoc no complirà. Arrogància? Burla? El lector aixafaguitarres en dirà imbecil·litat o incompetència catalana. D’amargats, el món n’està ple.

Homes, lleis... L’home, a més de definir, dota de prestigi les paraules que li convenen. Així, la paraula llei pot sonar intimidant, però alhora té un curiós prestigi, tan tàcit com sovint erroni, que l’associa amb veritat absoluta i justícia. De la mateixa manera, la paraula homes té implícita una connotació positiva perquè, per començar, va adreçada al propi home, i naturalment aquest no està disposat a admetre un concepte negatiu de si mateix. Per això la paraula home s’associa amb civilització, seny, raó, progrés, i tots els adjectius tan buits com autocomplaents que calguin.

Per tot plegat, el paper de l’intel·lectual és el de mer jugador d’escacs. Deixant de banda que avui aquesta figura gairebé ha desaparegut, l’actuació de l’intel·lectual amb sort no va més enllà del seu sentit immanent, com dos escaquistes decoratius davant el taulell, concentrats en un joc genial però que no transcendeix més enllà de les caselles.

La raó a través de la paraula com a fonament d’autèntic progrés i justícia no té cabuda entre els homes. Recordeu cap al final del film Cinema Paradiso? El vell Alfredo (Philippe Noiret) diu: “no parlo perquè arriba un moment que no hi ha diferència entre parlar o callar ”. Doncs això.

Ricard Biel és escriptor

BENZINA_5

BENZINA_6

` /// Opinió / Imaginarium cultural

El que ja sabem de la cultura Xavier Marcé

E

stic donant una xerrada a un màster de gestió cultural i un alumne de fora de Catalunya em diu, amb sincera ingenuïtat, que a moltes productores de cinema d’altres llocs d’Espanya se’ls fa molt complicat venir a fer pel·lícules a Catalunya. El mateix alumne em pregunta després si no crec que el mercat català és massa petit per donar sortida a la gran quantitat de producció cultural del nostre país. Semblen dos qüestions diferents però en realitat tenen molt a veure.

Em ve al cap el darrer partit entre el Barça i el Madrid i la polèmica envers el locutor de TVE. Acceptem com una cosa plausible que TeleMadrid faci una retransmissió clarament madridista, que TV3 la faci indiscutiblement culé, però creiem que TVE hauria de ser imparcial. Hi ha quelcom de provincià en aquest plantejament o com a mínim alguna derivada que s’escapa de l’estètica nacional amb la que sovint afrontem certs debats sobre la cultura o altres realitats de la vida quotidiana. És possible tenir un model cultural autònom i autosuficient? o pel contrari hem d’interactuar amb l’Estat per esdevenir una realitat sostenible?

Sobre la doble moral d’una part del teixit econòmic, social i cultural català s’ha escrit molt; el problema és que la cultura sempre n’ha sortit perjudicada, en la mesura que s’ha convertit en una excusa fàcil per demostrar una catalanitat que a l’hora de fer negocis és inexistent. La novel·la El cau del conill de Cristian Segura, darrer premi Josep Pla, ironitza de manera molt divertida sobre tot plegat al voltant dels problemes empresarials d’un arquetípic burgès català.

Per a una notable part de la burgesia catalana la cultura ha estat un terreny reeixit per aparentar l’Estat que no tenim, sense patir les amenaces que suposaria l’Estat que no volem.

Així s’ha desplegat la cultura a Catalunya al llarg del segle XX, tancant poc a poc el cicle d’un modernisme inacabat, que les dictadures amenacen i retarden de manera insuportable. La pregunta que faig, en qualsevol cas, encara no ha trobat la seva resposta.

Quan la cultura es desenvolupava essencialment en el terreny dels imaginaris simbòlics, els seus públics eren escassos i notòriament cultivats i el predomini de l’activitat pública era aclaparador (bé sigui per la producció directa de continguts com pel finançament del que feien els agents privats), aquest escenari era plausible, estable i reconfortant. El moment de la màxima representació d’aquesta manera d’entendre la cultura és a finals dels 80 i primers anys dels 90 quan el país construeix i defineix el model de gestió dels grans equipaments culturals i elabora un programa de complicitats entre l’Administració i la burgesia local que incorpora i beneeix un nomenclàtor d’artistes els quals esdevenen la representació formal de la cultura catalana. Si repassem el llistat d’artistes que ens han representat arreu, les subvencions que s’han atorgat, les compres i els encàrrecs que han fet les Admi-

nistracions en els darrers vint anys, la repetició de noms és brutal.

Era un model que calcava l’esperit d’inicis del segle XX, sostenible únicament sobre la base del país que té els signes d’un Estat al que li preocupa poc la construcció d’un teixit productiu preparat per a la competència i sobretot per a l’exportació.

Catalunya ha volgut ser la fàbrica d’Espanya en matèria econòmica, però dissortadament va renunciar a ser-ho en matèria cultural. Potser els equilibris interns que exigien expressar la diferència sense posar en perill la generació de riquesa van trobar a la cultura un sector fràgil i còmplice que es va prestar ràpidament a un joc d’èxits immediats però d’evidents incerteses futures.

Els primers problemes apareixen quan Madrid decideix jugar, també, al terreny de la cultura, esclaten definitivament quan apareixen les tecnologies de la comunicació, la globalització s’abona als continguts de la cultura i el mercat cultural explota com un factor de negoci amb creixement exponencial, i ens rematen quan arriba la crisi i les baixades pressupostàries ens aboquen, sols, a un incert diàleg amb els mercats.

Com enfocar, doncs, els anys que vindran? Per a les empreses de Madrid esponsoritzar no és una qüestió de símbols sinó de màrqueting; avantatge que ens porten. Les empreses catalanes han perdut alguns anys tontejant amb un mercat local petit i amb limitat potencial d’expansió mentre deixaven escapar un mercat contextual que van tenir a tocar de la mà. El govern ha tingut tantes polítiques culturals com partits han conduït cultura (un diferent per legislatura).

Per quina raó una empresa cultural de fora ha de sentir cap mena d’incomoditat per venir a produir a Catalunya? I sobretot aquí, que som els més europeistes dels europeistes. Doncs perquè la cultura encara és presonera d’un esperit redemptor que prima la seva aportació explícita a la construcció d’un país (cosa que tanmateix n’és implícitament consubstancial) per sobre de la seva qualitat, competitivitat o capacitat per atraure i seduir tota mena de públics. Si se’m permet una afirmació majestàtica, diré que el principal problema de la cultura a Catalunya és que cada vegada que la mentem l’hem de definir, tot recordant el seu paper clau en la construcció de les identitats personals i sobretot col·lectives. És clar, ho sap tothom, per tant, podríem donar d’una punyetera vegada alguna cosa per suposada i resoldre els problemes que de veritat l’afecten?

Un estudiant de fora que ens mira amb benevolència (per això estudia aquí i no pas a Madrid o a París), em pregunta què coi ens passa. I te raó el llondro; alguna cosa no va bé quan ens costa tant aprendre que quan parlem de cinema, de teatre, de dansa, de videojocs, de televisió o de llibres estem parlant de productes que tenen una escala econòmica i que el seu funcionament mereix el mateix tracte que se li demana a qualsevol altre sector productiu.

La resta, el que afegeix de més a més, el que ens regala la cultura, el que ens fa diferents..., coi, no m’ho recordin, que ja ho sabem.

Xavier Marcé és economista cultural

BENZINA_7

BENZINA_8

/// Opinió / Diafragma obert

Propietat intel·lectual: per un gran acord català Daniel Condeminas

F

a ben poc, la Comissió Europea ha fet públic un ambiciós pla d’intervenció sobre els drets de propietat intel·lectual, amb el doble objectiu d’adaptar-los a l’entorn digital, i alhora garantir-ne una eficaç protecció. Aquest pla, de tres anys de durada, pretén tant facilitar les vies de consum legal a la ciutadania connectada a la xarxa, com protegir de forma unificada els interessos d’empreses i autors.

Això significa, entre d’altres qüestions, simplificar i garantir l’explotació econòmica d’aquests drets a nivell paneuropeu o multiterritorial, fet que implicarà canvis legislatius en tots els estats de la UE. Canvis que afectaran tota la cadena creativa i d’explotació d’aquests continguts: des de les corporacions de radiodifusió, als productors, passant pels mateixos autors, o col·lectius que tenen drets connexos als esmentats, com serien les actrius i actors.

No descobrirem res de nou si afirmem que el reconeixement d’aquests drets és una peça indispensable per garantir la viabilitat econòmica de les indústries culturals, els necessaris ingressos per al conjunt dels milions de professionals europeus implicats, siguin o no autors, i la seva contribució en els processos d’innovació, indispensables per què Europa pugui mantenir un alt nivell de competitivitat internacional. Però tampoc serem gaire originals si subratllem que, o el sistema de drets s’adapta al nou escenari o, sense canvis, corre el risc de desaparèixer. Per això cal deixar de veure el món d’internet com una amenaça, sinó com una oportunitat magnífica per al sector.

Qualificar-lo encara de repte és pensar en clau de segle XX. I no ens oblidem que, encara que la majoria de continguts audiovisuals estan protegits sota el paraigua de la propietat intel·lectual, hi ha un sector, cada cop més i més important, que pertany al territori dels drets de propietat industrial: els videojocs. Una indústria creativa que estarà immersa també en aquests canvis normatius paneuropeus, amb la diferència fonamental que aquest sector porta un clar avantatge pel que fa a la implementació de vies de negoci específiques per al www, i els nous dispositius personals que ofereixen una usabilitat d’oci a tota hora, en qualsevol lloc i circumstància.

De moment, només coneixem els principis bàsics d’aquest pla europeu, però si analitzem posicionaments recents d’altres institucions internacionals, com és el cas de l’Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual, podríem pronosticar algunes de les possibles característiques: L’impuls dels nous models de negoci en el terreny digital (pagaments per descàrrega o visionat/audició en directe, subscripcions, publicitat...) tot definint les regles d’ús dels continguts consumits per adaptar-les a cada circumstància d’explotació. Això és indispensable en el nostre cas més encara que en d’altres països europeus –per no deixar que el model resti en mans de dinàmiques comercials externes a Europa, amb el risc que ens monopolitzin sectors estratègics com la distribució i l’exhibició o emissió.

També el comprometre en aquest procés els intermediaris a la xarxa, els proveïdors de serveis de connexió telemàtica. Sense ells no es pot definir cap marc normatiu eficaç ni adaptable als continus canvis tecnològics. Parlem d’unes grans empreses que, a diferència d’altres estats europeus, en el cas de l’espanyol han aconseguit que la llui-

ta contra les descàrregues il·legals no afectés cap client del seu gran negoci: les connexions de banda ampla.

I finalment, el disseny d’un model normatiu més simple que l’actual, que tingui una gran capacitat d’assumir cada canvi d’escenari que es vagi produint. Una legislació molt més senzilla que permeti i impulsi– una eficaç concertació transversal entre administracions públiques i els representants de les indústries i els autors, per anar definint unes regles de joc transparents i equitatives en cada evolució que es presenti en el mercat del consum cultural.

I aquí què podem fer-hi mentrestant? Doncs més del que podria semblar. I apuntem tres línies de treball per als propers mesos que afecten altres col·lectius d’autors i empresaris o editors: bàsicament la música i el llibre. Tot assumint l’existència de factors diferencials molt importants, entre ells la música que té una potentíssima via d’explotació amb les actuacions amb directe hauríem de poder-nos posar d’acord en: Primer, què volem de la reforma de la llei de propietat intel·lectual estatal. La propera legislatura, o sigui molt properament, haurà d’implementar les directives que s’aprovin a Europa, fet que podria deixar la mateixa “Llei Sinde” en una normativa caducada en poc temps. De fet, les grans patronals de la televisió, la ràdio i les publicacions informatives ja han reclamat canvis, abans que aquesta polèmica normativa ni tan sols tingui el reglament aprovat. Amb l’experiència d’altres canvis legislatius precedents, seria una errònia estratègia esperar que s’engegui el procés polític per començar a moure’s; temes clau com la retribució per còpia privada, el canon digital– seran revisats de dalt a baix. Catalunya, amb el seu importantíssim pes en tots els àmbits de les indústries culturals, hauria de poder plantejar uns objectius unitaris a l’avançada. Unes línies bàsiques que condicionin el primer esborrany que elaborin els futurs responsables ministerials.

Segon, com aprofitem les competències de la Generalitat en aquest àmbit. L’actual Estatut ha conservat, aquí sense retallades, un article que atorga a l’administració catalana eines de protecció de la propietat intel·lectual, i la capacitat d’autoritzar entitats de gestió col·lectiva d’aquests drets. Una possibilitat que fa pocs mesos va ser apuntada pel Cercle de Cultura, en un dels seus primers documents.

I tercer, què fem en el terreny educatiu. Si en la passada legislatura la llei del cinema va acabar incorporant l’obligació de desplegar un programa formatiu a les escoles, que inclogui el respecte als drets de la propietat intel·lectual, toca ara materialitzar-lo. I aprofitar aquesta normativa, especialment destinada per als continguts audiovisuals, en benefici de tota la resta. Com afirmava fa poc la Motion Picture Association of America, “cal promoure el respecte dels drets d’autor ja a les primeres etapes escolars, i educar en la importància d’una ciutadania digitalment responsable”.

Són tres qüestions de màxim interès, que mereixerien l’atenció de les principals entitats, associacions i institucions vinculades. No seria cap mala cosa que ens plantegéssim impulsar un acord nacional en aquesta matèria. La cultura, els seus professionals i moltes empreses en podrien sortir beneficiades. I ara, més encara que en altres èpoques, seria enormement positiu per al país.

Daniel Condeminas és degà del CPAC

BENZINA_9

Obrint Pas La rebel·lia valenciana Per Ricard Mirabete. Fotografies de Pol Marzà per a BENZINA

Obrint Pas tornen a la càrrega amb el seu nou treball, un llibre-CD conceptual anomenat Coratge. Després de més de 15 anys de camí, 6 discos editats i gires inacabables, tornen als seus orígens: ska, reggae, hardcore i música tradicional de la riba valenciana.

Xavi Sarrià,

veu i

guitarra del grup de l’Horta, ens explica el nou treball.

C

om va anar la presen-tació del disc a Barcelona?

El concert va ser increïble.

Pura adrenalina. És impressionant tocar en un camp de futbol o un pavelló ple però també ho és en sales com l’Apolo perquè tens el públic molt a prop i pots palpar tota la seua energia.

Què destaqueu del concert?

No van deixar de cantar i ballar tota l’estona i això impacta molt. En concret van ser molt emotives cançons noves com “Al país de l’olivera” que van tocar només amb una guitarra acústica (amb en Borja Penalba) per exemple. Són moments molt especials.

heu integrat a la vostra música els darrers anys i a Coratge en concret?

Sempre hem intentat investigar, anar més enllà en la nostra proposta de barrejar ritmes anglosaxons d’arrel negra amb elements de la nostra cultura popular. Per això vam introduir a l’altre disc instruments de doble corda mediterranis com el llaüt o el buzuki.

Ara hem continuat en aquesta línia i ens hem atrevit amb la viola de roda. És un instrument molt característic que amb la seua sonoritat d’aires celtes li atorga un toc èpic molt particular a les cançons. En fi, cal renovar-se i atrevir-se a donar-li a la teua proposta musical una personalitat pròpia.

I amb els vostres companys de llavors, els Orxata Sound System, què és el que us uneix?

També vam gaudir molt amb ells, companys de batalles i aventures al País Valencià. El seu baixista toca amb nosaltres des de fa uns anys i tenim una relació molt estreta amb el grup. Fan música d’avantguarda i això sempre s’agraeix.

Què us aporta en la producció musical la intervenció de Kaki Arkarazo?

Ens ha aportat un punt de vista des de fora, que ha fet d’àrbitre entre la gent del grup.

Ens calia. L’altre disc el vam fer sols i va acabar sent una bogeria. Kaki ens ha aportat experiència, mestratge i racionalitat. Ens ha ajudat a trobar un so menys carregat, més fresc, més potent. A més, treballar amb algú a qui admires, de qui has estat fan tota la vida, sempre suposa una motivació afegida.

Heu eixamplat encara més la vostra música amb d’altres sonoritats i instruments. Què és el que us proporciona els instruments de corda, scratch i els altres instruments que

Per què el format de disc-llibre?

Volíem buscar un format diferent, que anara un poc més enllà, que tinguera un marc conceptual potent. La idea va sorgir quan

BENZINA_10

vam començar a escriure cançons retrospectives, que parlaven de la nostra història. A partir d’aquí vam pensar que estaria bé poder aprofundir en els temes d’aquestes cançons amb textos que les complementaren. Quan vam decidir-nos pel concepte “Coratge” vam veure clar que volíem fer un llibre-disc que girara entorn d’aquest concepte, no només pel que fa a la història del grup, sinó també pel que fa a la complicada situació actual. Un disc-llibre on es parlara del coratge que ens ha fet avançar en tots aquestes anys, a nosaltres i a totes les nostres generacions. Però també que parlara del mateix coratge que ens cal per abordar els dies que vivim. Quan vam tindre clar el concepte vam decidir que no escriuríem nosaltres sobre les cançons, sinó que convidaríem autors a qui admirem o amb qui hem compartit aventures, perquè ho feren. I ha estat fantàstic poder llegir textos de gent com Vicent Partal, Isabel-Clara Simó, Marc Granell, Eduardo Galeano, David Fernàndez o Pascual Serrano parlant dels temes de les lletres de les cançons.

Aquest Coratge dóna una visió polièdrica de la vostra música. És una mena de balanç de la vostra trajectòria musical i vital?

Sí. Com dic és una mena de mirada retrospectiva a tot allò que ha estat i és el grup. Les nostres vides sempre han estat

“

Ha estat fantàstic poder llegir textos de gent com Vicent Partal, Isabel-Clara Simó, Marc Granell, Eduardo Galeano, David Fernàndez o Pascual Serrano parlant dels temes de les lletres de les cançons.

”

Xavi Sarrià, en primer terme, destaca que la idea central del disc és la reivindicació del coratge, individual i col·lectiu, que ha permès resistir i avançar a moltes generacions en temps difícils.

Plomes f i nes

relacionades amb Obrint Pas perquè vam començar a tocar junts quan érem adolescents. Fent una mirada enrere, per tant, podem narrar moltes coses que ens han succeït a tota una generació de joves que vam créixer després de la mort de Franco.

Però també és una mirada cap al futur. És a dir, hem volgut mirar enrere per enfocar el demà. Creiem que és important fer balanç, mirar enrere i recrear eixe món referencial que ha marcat la nostra manera de ser: els nostres moviments, les nostres lluites, les nostres il·lusions, les nostres frustracions, la nostra València, els nostres Països Catalans.

De quins encerts sou conscients d’haver tingut durant la vostra trajectòria? Hi ha alguns aspectes musicals que creieu que heu d’aprofundir més en un futur?

Si estem orgullosos d’alguna cosa és d’haver fet sempre el que creiem que havíem de fer sense renunciar a les nostres idees. Amb una discogràfica independent, hem aconseguit trencar molts murs que semblaven infranquejables: fer-nos un lloc al panorama del nostre país cantant en català i amb elements de la nostra cultura popular i, alhora, trencar fronteres i oferir aquesta proposta al món. Tot i així, nosaltres sempre diem que estem començant, que ens queda tot per aprendre, que ens cal fer autocrítica en tot moment.

Què és el que més us ha impactat de l’experiència d’actuar a l’estranger, tant a Europa com a Sud-amèrica?

Sobretot ens ha marcat la possibilitat de conèixer realitats diferents a la nostra, de comprovar de primera mà com es veu el món des de punts de vista tan allunyats com Sud-amèrica i el Japó, del fet de poder tastar i aprendre de la increïble diversitat cultural BENZINA_12

del nostre planeta. D’altra banda, hem tingut la sort que la nostra música sempre ha estat molt ben acollida allà on hem anat.

Potser perquè porta incorporada un toc de personalitat pròpia. Molta gent ens veu tocar i diu “mira, ska i harcdore tradicional català”. Arreu on anem, s’aprecia molt que incorporem filtres de les nostres arrels culturals a uns estils que ja són globals.

Quina és la idea central del disc? La identitat nacional, cultural i social dels Països Catalans? L’actitud de lluita constant i de reivindicar el passat per construir el nostre futur nacional?

La idea central del disc és la reivindicació del coratge. El coratge que cadascú de nosaltres ha cercat per avançar individual i col·lectivament. I en aquest àmbit, el col·lectiu, el coratge és allò que ha permès resistir i avançar a moltes generacions en temps difícils.

Reggae, ska, rock, cançó... amb quins altres estils musicals connecteu la vostra música?

Sempre hem dit que toquem els estils que ens agraden. I amb aquesta premissa ens hem aventurat en ritmes com el hip hop, la cúmbia, la salsa, el hardcore etc. Això sí, sempre intentant imprimir una petjada pròpia. Per això no fem un ska o un regge o un hardcore pur.

Fem un ska o un reggae o un hardcore a l’estil d’Obrint Pas.

El nou dis c s’acomp anya d’un bre on ca extens llida c ançó es transfo capítol li rma en u terari sig n nat per diverses, 20 plom com es banda i in promeses, còmplic es de la spirades en c ada u noves ca na de les nçons de l disc. É Eduardo s així co Galeano m e ns dedica vident se una clarintència a l Ventura e “Preludi” ns explica , Feliu de qui és vida a “L la nostra a Vida Se nse Tu”, A Matamala ugust Gil reivindica la consciè c lasse i ncia de la solid aritat o “Barcelon brera a a” i Man ue com les a rrels al terr l Baixauli conta it ori, a la n tòria i pu ostra hislsacions v itals es po bar tan rà den retro pidament com es pe rden.

Crítica musical

Per Ricard Mirabete

OBRINT PAS. D’on naix el coratge arreu de les nostres terres i més enllà de les nostres fronteres (són constants les seves incursions per països europeus des de França al centre i nord d’Europa, a més d’actuacions puntuals a Cuba, Veneçuela o al Japó) la seva música pren un relleu que no s’adscriu únicament a la nostra realitat nacional. Coratge és el seu setè disc editat com els treballs anteriors per la discogràfica manresana Propaganda pel Fet! El disc inclou algunes de les seves millors composicions editades fins ara; per molts motius entre els quals hi ha el d’haver sabut enriquir el seu so sense sobrecarregar-lo –alguns temes recorden els propòsits del disc homònim del 2000, per exemple, però ara són molt més dinàmics– i transmetre un so molt més internacional i madur. Les connexions amb el treball de Fermin Muguruza es deixen veure gràcies a l’excel·lent intervenció del productor Kaki Arkarazo en aquest disc. Muguruza intervé en una de les cançons més properes a la seva visió musical: Perdut als carrers del món. El disc comença fort, amb cançons com ara Coratge, La vida sense tu –plenament els Obrint Pas de sempre– i Seguirem. Cal destacar la inclusió d’instruments de corda en aquest treball i el fet que les cançons creixin amb compassos de diferent potència sonora.

Clouen el disc dues composicions plenament valencianes, que compten amb la veu

de Mara Aranda: Al país de l’olivera i Jota dels valencians. Miquel Gironès i Xavi Sarrià s’han ocupat de la producció, juntament amb l’esmentat Kaki Arkarazo. Han sabut combinar la força del crit musical amb la paraula necessària i suau. En resum, qui vulgui tenir el bo i millor del que han sabut explicar musicalment els Obrint Pas tindran amb Coratge l’espai essencial que són ells i la nostra música amb vocació de llibertat.

“

Portada de l’últim disc

C

atorze capítols més un epíleg. Coratge és el llibre-disc dels Obrint Pas que inclou tant textos com cançons, bé, molts més textos que cançons, perquè les paraules cantades pel grup de l’Horta són espirals sonores que relliguen la paraula al vent, la força poètica a la lluita popular. Van editarlo el mes d’abril i ja el dia 28 del mateix mes van presentar-lo a Barcelona a la sala Apolo, amb la col·laboració dels seus amics Orxata Sound System. I van mostrar la seva força, la seva actitud escènica i vital, els seus nous temes que reblen el clau de la seva música extremament arrelada a la nostra terra i amb vocació d’internacionalitat. Les persones són les protagonistes de la nostra història, del nostre passat històric, del nostre futur nacional. I per això han convidat les plomes d’amics, escriptors, periodistes, assagistes i cantautors com ara Cesk Freixas, Feliu Ventura i Pau Alabajos, que han escrit la seva visió de les coses, sobre el grup i sobre la nostra identitat. La interpretació dels gairebé quinze anys de trajectòria musical dels Obrint Pas donen per a molt! Per aquesta raó el seu nou disc és un compendi del bo i millor que ofereix la seva fusió de sons i instruments tradicionals valencians –la dolçaina, sempre la dolçaina!- i dóna un nou impuls a una de les músiques possibles, i necessàries, per als Països Catalans. En aquestes setmanes de maig, de juny, en què el poble expressa amb la festa coratjosa i la lluita pacífica la seva veu, els Obrint Pas han tingut la feliç coincidència de mostrar-nos públicament el seu nou treball. Cançons d’alegria i combat, festa i germanor, reivindicació i solidaritat, defensa dels drets humans, socials i nacionals, antiracisme, antiimperialisme i llibertat. A Coratge hi trobem l’espai geogràfic de la terra valenciana, també de Les Illes i un homenatge explícit a Barcelona, passant del rock al reggae, de l’ska a la cançó mediterrània, el hardcore... Tot plegat és la seva proposta tant coneguda com compartida per tots.

Després de seguir demostrant en directe el seu llarg èxit i la seva gira inacabable per

Han tingut la feliç coincidència de mostrar-nos públicament el seu nou treball.

Cançons d'alegria i de combat, festa i germanor, reivindicació o solidaritat, defensa dels drets humans, socials i nacionals, antiracisme, antiimperialisme i llibertat.

” BENZINA_13

...

scola no s’adapta

ola fracassa, l’e a no educa, l’esc

1. L’escol

2. Fa te m p s qu e h i h a so ro ll , m

ol t so ro ll . Q u e el so ro ll en s aï ll a. C om tr av es sa r aq u es t so ro ll ?

he m fe t re s . s ha n es ta fa t i no en : ar cl o -h m ci . D ig ue is i és un no u ne go cr a st ue aq : ar cl 3. D ig ue m -h o

4. Hem

descobe

r t la pe r versió del lèxi c, i ens hem co nstituït

m . He n ó m uest q a n re e u e r ec at d x i e d em 5. H

en asse mblea.

Això no

més el primer pas.

em beir o s u a no j ò ix er a P . s tre osal v n ,e eure r c e at d deix

. més

tra. tra con s o n a l r uir r const e p s t a t fini ostres a n s e l r plica ó multi n i s r a sum volem 6. Ja no

INDIGNATS 7. Ja n

tra vos a 8. L

Hem . e l ab pec m i és gia è t a estr

9. Ens

sentim

o hi h a pact e poss

ible, n

o hi h a res a

negoc i a r.

lea. b m se n as e s no uirt i t ns i co s t pta ada n i n os e n r tir nve o c idit dec

afor tu nats pe

rquè en

s hem recone gut i h em pre s consc

iència.

Ens organitzem?

Per David Caño. Reportatge fotogràfic de Mireia Calafell

ARA TOCA ESTENDRE LA LLUITA I PRENDRE

LA PARAULA

S

i no ens deixeu somiar no us deixarem dormir. I després, els nostres somnis no caben a les vostres urnes. Poesia improvisada. Megàfons i assemblees múltiples que es complementen. I més versos que sobrevolen. El que està en crisi són les nostres vides.

No som cap mercaderia. L’art llueix estenent-se per tota la plaça. Sobre les escultures conegudes i mai no vistes. Dibuixant plànols de colors brillants i cartells informatius.

Imprimint octavetes amb fotografies simbòliques en blanc i negre. Duent el teatre al carrer. Com si aquesta vida que carreguem no fos prou de fantasia. També es debat si cal controlar l’hora de finalitzar els concerts no programats. Alguns artistes es queixen de la seva situació laboral. I jo penso si cal professionalitzar-nos i convertir-nos en allò que l’Ovidi Montllor en deia treballadors culturals. Reenfortir l’especialització i recaure a la gola profunda de les lleis del mercat. Perquè: Qui controla aquest mercat cultural que tots consumim. Qui decideix on recauen les subvencions. Qui marca les línies editorials dels llibres que es publiquen. Qui proposa el nou grup que farcirà el catàleg dels músics que ens han de dur el darrer guany. On està el límit dels continguts televisius. Qui visita els cementiris de l’art museístic. On es troba marcada l’X del límit del cinema experimental. Qui fa remoure la campaneta que mana el ramat al seient de l’opi acomodat. I que controlades venen a ser totes les ballarugues del Sónar, Primavera Sounds, Festes Fòrums i altres centrals del “sonido” o zones hermètiques. Ens volen ordenats, controlats, classificats. El treball assalariat garanteix una bona dosi de cansament i difumina les possibilitats dels encontres espontanis a qualsevol hora del dia (o de la nit). I llavors, a l’hora dels rebentats, se’ns ofereix la pauta del temps lliure dels vençuts. Oci a low cost. Tota la colla de bufaclatells i titellaires de sucre i mantega a fer riure el personal que paga la basura que li fan empassar en quantitats industrials. Així, ben comprimit, com un big mac d’escala planetària. La publicitat

BENZINA_16

emmetzinada. Les llistes dels més millors.

Els quaranta traficants. Tot per la pasta.

Mans enlaire. Jo sóc un producte, tu ets un producte, ell és un producte... Tots som susceptibles d’inspirar la nova campanya del darrer hit impersonal. Que visquin les tendències i les etiquetes. Les generacions i els productes diversificats. Benvinguts a l’aldea global. A la societat de l’espectacle unitari que diria Debord. I així estem, dient que els nostres somnis no caben a les seves urnes i que el que volem és reapropiar-nos de la nostra pròpia vida. Que no volem comissions culturals ni polítques. Que reneguem de la separació. Que tot s’interrelaciona i els poemes s’exalten i esclaten després de les reflexions més profundes. Més ideològiques.

Que hem decidit destruir l’art per potenciar la nostra creativitat quotidiana i així abolir tots els cànons. Que jo he vist molts poetes i músics a primera fila durant l’intent de desallotjament de la Plaça Catalunya. Que tothom cantava i ningú corejava el seu nom

malgrat tenir una bona banda i un excel·lent Myspace amb milers de visites. Que la xarxa està carregada de cinétracs exquisits que ens recorden al millor Marker. Que estem en contra dels referents i les lliçons dels experts conferenciants de les temàtiques mal apreses i avorrides. Que el més caduc de tot és aquest món virtual que s’entesten en mostrar-nos. Que la gratuïtat del micro obert on vaig assistir no podria pagar-la a preu de platea. Que això només és un inici. Que junts ho podem tot. Que hem perdut la por.

Que no he aconseguit que aquest tema sigui portada. Ja ho veieu, està tot fatal. Em falta espai. Però la revolució comença amb nosaltres mateixos. Cap veritat és veritable. El silenci és letal.

Ah! I no em vinguis amb més discursos precisos i ben apresos. Interpela’m.

Demostra’m el què fas. On vius. Com vius.

Qui ets?

Horaris: (Cada dia mentre duri) 19:00h. Comissions de treball 19:30h. Coordinació i preparació de l’Assemblea

21:00h. Cassolada General 22:30h. Assemblea General

Informació: www.acampadabcn.worldpress.com acampadabcn@yahoo.es

/// Opinió / Balconades

Barem i balanç poètic Vinyet Panyella

M

aig és un mes poèticament hiperactiu. Totes les novetats bibliogràfiques ja són on han de ser i els llibres de poesia que han sortit d’esquitllentes pels volts de Sant Jordi ja han pres posicions (momentànies) a les llibreries i a les columnes (escasses, això sí) que els dedica la crítica literària.

Proliferen arreu presentacions, recitals i lectures, taules rodones, jornades; s’embasten projectes nous; es refermen antigues complicitats, se’n renoven d’altres i se n’estableixen de noves.

La poesia viu i la vida continua més enllà dels bestsellers programats.

El Festival Internacional de Poesia de Barcelona és l’esdeveniment que des de fa tres dècades polaritza el maig poètic en un creixent activisme urbà que entre la programació oficial i la que s’hi afegeix trenca qualsevol propòsit d’aconseguir un raonable seguiment. Hi ha activitats per a tot i tothom en una setmana en la quAL sovint es desitja el do de la ubiqüitat i que, altrament, no ha aconseguit fixar la centralitat en la programació. Si els dos actes principals de Barcelona Poesia són la Nit de Poesia al Palau i la festa dels Jocs Florals, el primer gaudeix d’un tempo indiscutit mentre que, per contra, el segon no ha aconseguit ni la solemnitat festiva que hauria de caracteritzar-la ni el prestigi suficient, sembla, perquè ha de disputar el seu espai de temps en una banda horària farcida de programació alternativa. Les crítiques a la festa dels Jocs Florals que enguany han aflorat no són noves però sí que s’han fet més evidents –i, fins i tot, punyents– i resta el dubte, raonable, de pensar si de debò hi ha ganes d’impulsar i projectar vers el futur “el certamen poètic més antic d’occident”.

El conjunt d’esdeveniments poètics defineixen el barem i el balanç de la poesia de l’any. La Nit de Poesia al Palau és el mostrari del que la direcció del Festival considera la reivindicació de l’excel·lència i la varietat de l’espectre poètic. Les veus poètiques, que enguany han estat nou (Núria Martínez Vernis, Kirmen Uribe, Vicenç Altaió, Pamela Z, Valentí Puig, Kgaela oa Magogodi, Luis Alberto de Cuenca, Jerome Rothenberg i Arnaldo Antunes) es lliuren a un públic predisposat a l’acceptació dels valors amb què se’ls presenta. Un cop s’ha acabat l’espectacle tothom se’n mostra encantat en primera instància però, en segona, es detecta un excés de hightech i performance que ha arribat no sé si a decebre però sí a provocar una certa fatiga al públic entusiasta i predisposat.

D’això va el barem: quin tant per cent de variants estètiques i de déjà vu? Perquè la Nit de Poesia al Palau marca barem i tendència, la tria de noms és un difícil equilibri entre la nomenclatura emergent, la consolidada i la de procedència internacional i la combinatòria estableix precedents per a futures edicions. Altrament, s’hi troba a faltar algun criteri que faci possible veure a l’escenari del Palau els poetes gua-

nyadors dels Jocs Florals de la ciutat i del premi Carles Riba en tant que els més importants de rànquing actual i no fóra debades que d’altres hi tinguessin ocasional cabuda. Si no és a la Nit de Poesia al Palau, on s’han de mostrar i celebrar els premis de poesia més cobejats dels Països Catalans?

Ha estat David Castillo qui ha establert el Balanç de l’any poètic de 2010 que tradicionalment es llegia a la festa dels Jocs Florals i que enguany ha passat a formar part de l’Anuari poètic dels Jocs Florals de 2011 en base a uns pocs principis: el 2010 no ha estat any de grans novetats; els grans segells editorials han disminuït la producció poètica mentre que els independents mantenen qualitat, exigència i obertura a noves veus; excel·leixen les traduccions poètiques al català: François Villon/Andre Subirats, Thomas Bernhard/Ramon Farrés, Max Jacob/Enric Casasses, Mario Luzi/Lluís Servera, Bachmann/Anna Soler...; la continuïtat dels poetes de llarg recorregut: Carles Camps i Mundó (Premi Carles Riba 2009), Valentí Puig, Lluís Solà, Joan Margarit, Màrius Sampere, Joana Raspall, Marta Pessarrodona, Ricard Creus, Felip Cid, Susanna Rafart, Lluís Roda, Carles M. Sanuy, Miquel Bezares, Antoni Clapés... Castillo destaca el binomi d’autors joves i veus grans amb les obres de Joan Duran, Jaume C. Pons Alorda, Mireia Vidal-Conte, Mireia Calafell, Sílvia Bel i Irene Tarrés, entre altres, i tanca el seu balanç amb una mirada als clàssics antics i moderns, entre els que hi prolifera un inefable Maragall, el venerat Màrius Torres i una, per fi, definitivament recuperada Rosa Leveroni, entre altres. L’esforç de síntesi de Castillo, reblat amb una breu selecció de textos d’alguns d’aquests autors (Màrius Sampere, Carles Camps, Valentí Puig, Susanna Rafart, Mireia Calafell i Mireia Vidal-Conte, entre altres) i combinat amb el barem de la Nit de Poesia al Palau i amb el de la llista de tots els poetes que intervenen a la setmana de Barcelona Poesia atorga una visió bastant àmplia de la situació actual de la poesia catalana. Insisteixo en la importància del Balanç poètic i en la seva necessitat perquè és, crec, l’única valoració que més o menys periòdicament disposem de l’estat de la poesia ara i aquí. Fins arribar a l’únic balanç final possible: Eppur si mouve!

Mentrestant, invoco el Deogratias amb què Valentí Puig agraeix els grans dons de la vida –coincideixo amb ell, principament, en el dry martini, el jardí de la Vil·la Mèdici pintada per Velàzquez, una veu cantant Stormy weather– i amb ell, acabo: “Senyor, gràcies per atorgar-nos sentit del ridícul, per tanta paciència i per amagar-te rere un núvol esponjós cada vegada que oblidem la Teva Llei i gosam fer literatura.”

Vinyet Panyella és escriptora

BENZINA_17

No tot el que s’ha d’aprendre a la vida es pot ensenyar a l’institut Per Oriol Osan. Fotografies de David Campos per a BENZINA

BENZINA_18

Àngel Llàcer

dirigeix

Clara Segura

i

Carlos Cuevas

a

Madame Melville, una història d’amor i passió, tendra i trencadora, entre una professora i el seu alumne adolescent, ambientada en la vigília del maig francès. Al Teatre Borràs fins a finals de juliol.

A

Madame Melville, escrita per Richard Nelson (Chicago, 1950), en Carl, un home de 50 anys, reviu els seus 15 anys, quan vivia a París amb els seus pares i anava a escola. Ens trobem al 1966. Madame Claudie Melville és una professora de francès de 30 anys, que invita l’estudiant a casa seva per mirar pel·lícules, escoltar música i discutir sobre art. Sense pretendre-ho, el sedueix, i tots dos comencen una relació d’amor que no anirà enlloc però que els farà sentir vius. Quan retorna al pis quaranta anys més tard, en Carl comprova com les emocions d’aquella adolescència encara estan impreses a l’epidermis. “Quan penso en ella –recorda- o quan parlo d’ella, en un pensament, en un somni, sóc sempre un noi de quinze anys“.

L’obra es va estrenar a Londres l’any 2000, interpretada per Macaulay Culkin i Irene Jacob. L’any següent va arribar a Broadway, dirigida pel mateix autor i interpretada de nou per Culkin i Joely Richardson. En la producció barcelonina, Àngel Llàcer agafa la batuta i dirigeix Carlos Cuevas en el paper del jove estudiant, fet que representa el seu debut a l’escenari després d’haver crescut com a actor a la sèrie Ventdelplà, i la bèstia escènica anomenada Clara Segura, amb qui l’uneix una complicitat extrema després de vint anys d’amistat.

“Tenim molta confiança i ens podem demanar qualsevol cosa”, asseguren rient. És la quarta obra que feu junts. Àngel Llàcer: Sí. Han passat deu anys i han passat moltes coses! Cadascú ha fet la seva carrera i ens hem tornat a trobar... però tenim una il·lusió i un repte i és fer d’actors els dos.

Clara Segura: Una comèdia! [I se’l mira fixament]. O no. Bé, de tant en tant hi haurem d’afegir una broma...

I per aquesta ja vas pensar en ella. À: Sí, tot i que em va costar molt convèncerla!

C: Sí, li deia que sí, que volia treballar amb ell, ell com a director i jo com a actriu, i anàvem guardant les dates, però pel camí també li deia que si trobàvem una obra millor que aquesta, que la féssim. I he hagut de callar.

Ell ja m’ho deia: ‘callaràs la boca quan comencem a treballar’. I és cert. Madame Melville d’entrada té una lectura, o almenys la que vaig fer jo, em va costar una mica entrar-hi i ha sigut el seu gran treball d’anar desgranant el que he fet. Jo faig la broma que crec que ha millorat l’obra. À: Jo no ho crec. Tu no l’has millorada, l’obra ja era així. És una obra llegida. Si tu la llegeixes no passa res. La gran feina està en els actors. I l’obra mai es construeix per la situació sinó per la interpretació d’ells. On rau la grandesa d’aquest tipus de treball? En la interpretació i en el món interior de cada personatge. I ella ha descobert en els assajos tot un fons de personatge. La gent pot dir ‘és tan fort, perquè no passa res, però passen tantes coses!’. I aquest és el treball: que en una primera lectura no ho veus, però després dels assajos molt acurats, la història flota. El secret d’aquesta obra rau en la seva interpretació.

Per què dius que és una història d’amor trencadora i impossible? À: Per tres motius: un és per la diferència d’edat. Dos, pel moment en què passa (any 1966 a París) i tres, perquè ell és d’una família absolutament retrògrada i conservadora, i ella és una professora moderna, que se salta els cànons, els temaris, etc. I és aquesta atracció que senten l’un per l’altre. No crec que s’enamorin. No és una història d’amor, sinó de necessitat. Un li dóna a l’altre la clau per sentir-se viu. Ell li dóna a ella la tendresa, la puresa, la virginitat, i intenta que es tregui les motxilles que porta de la vida, que no li ha anat massa bé, i sentir-se estimada, i ell se sent atret pel seu saber, la seva manera de viure, i la seva capacitat de ser feliç...

Un amor platònic, doncs? À: No ho és. Ho era fins ara, però nosaltres parlem del moment en què l’amor platònic deixa de ser-ho.

Interessant binomi: un debutant (Carlos Cuevas) i una veterana com Clara Segura. À: Crec que el talent no té edat. El noi, en Carlos, té un talent infinit. És molt bo i sap escoltar molt. Només té 15 anys! Els 16 no els fa fins el desembre... A aquestes edats ets una esponja.

C:I té la no-consciència del talent. No és

conscient de les coses que sap fer sense saber-ho, i això amb els anys, canvia. Prens consciència d’allò que saps fer i d’allò que no.

Entens l’obra quan te n’adones de com és fascinant tenir 15 anys i de com ho és tenirne 37. Dos móns que s’atrauen i que alhora no s’entenen i que alhora es necessiten.

I és que li dobles l’edat.

C: Sí, això és molt fort! Això no m’havia passat mai! Un company d’escena teatral que és d’una altra generació! M’havia passat, però essent jo la petita. I hi ha frases de l’obra que jo les dic a la vida... i és que el món va molt ràpid! Fa tres dies li estàvem donant a en Carlos classes de com posar un vinil... és un món que no ha tractat. I a mi ja em va agafar de lluny, jo sóc de la generació casset! À: És una obra d’escoltar molt. Si no s’escolta, no funciona. És un joc entre dos. Si tires bé la pilota i la saps tornar, el joc és fantàstic.

Has fet, per tant, de professora d’ell, dins i fora l’escena. Un doble paper.

C: No és la meva vocació, però suposo que tots, inconscientment, li hem fet una mica de profe. Però no de ‘has de fer això o allò altre’, sinó ‘d’ostres, és que això és al·lucinant, tio, obre els ulls ...i ara que els tens tan oberts, deixa’t entrar’. Tots tenim aquesta cosa de cuidar-lo, sense que se n’adoni i ho noti massa, perquè té la pell molt fina. Tots tenim més o menys la mateixa edat, som de la mateixa quinta, som joves, perquè jo encara em considero jove [i riu]. En Carlos ha tingut molta sort d’entrar en un muntatge de tanta elaboració, que no sigui gran muntatge en què tu ets una peça més, i on no se’t dóna la importància actoral necessària perquè és més important el muntatge que la feina individual de cadascú... À: Una cosa que crec que li hem ensenyat i ell l’ha après és a estimar aquesta professió, l’elaboració. Perquè som artesans. I ell s’ha pres això com una artesania. Aquest noi porta el pes de l’obra. Ell la comença i ell l’acaba. I és ell qui explica què va passar, la responsabilitat que té és enorme.

Com heu enfocat el tema del sexe amb un menor a escena? À: Una cosa que ens feia molta por és que semblés que el personatge de la Clara abusava d’aquest nen: ‘sóc una tia que vull seduir

Aquest és el projecte més personal com a director d'Àngel Llàcer, i ha volgut comptar amb Clara Segura com a intèrpret.

aquest noi i a veure quines armes utilitzo’.

Això no m’interessa gens. El que sí que m’interessava era parlar de dues persones dèbils i vulnerables que s’uneixen. I un amor impossible que tingués aquesta diferència d’edat m’ajudava a explicar precisament que no fan això per crear una relació futura sinó perquè realment la seva vulnerabilitat els porta a unir-se. No es crearà mai un futur perquè aquesta relació no aniria enlloc. Crec que he volgut ensenyar dos personatges que en un determinat moment es trenquen, i és quan es trenquen que s’agafen l’un a l’altre per no caure a l’abisme. I aquesta unió els fa feliços.

C: I crec que hi ha una altra cosa en l’escriptura que trenca una mica aquesta idea del possible conflicte moral entre una dona més gran i un nen de quinze anys, que és el punt de vista que planteja l’autor. L’autor ho planteja com un record, i el record el planteja positiu. Tots, als quinze anys, hem fet coses que vistes ara diríem ‘hòstia, jo vaig fer això?!’, però, en canvi, el record és positiu.

Per tant, va ser una bona experiència i, per tant, no hi ha judici. Però sé que l’espectador en farà un. À: Quan l’obra comença ell ja té cinquanta i escaig anys. I diu que quan pensa en ella no sap veure’s d’una altra manera de quan tenia quinze anys, per això té aquesta aparença. I cada cop que surt a escena i recorda, sempre és positiu. Per tant, saps que aquella relació no li ha creat cap problema.

La Clara Segura entén Madame Melville?

C: M’ha costat molt. Molt. Jo tenia més prejudicis que l’Àngel i que tothom. À: Però jo crec que l’espectador s’oblida que el nen és un nen. Hi ha un moment en què quan tenen una relació l’única cosa que vols és que s’abracin. Hi ha un moment en què ja estàs acostumats a ells, que els veus feliços.

BENZINA_20

Esteu parlant de la manca d’efecte. À: Absolutament. La necessitat que tots tenim de l’efecte, i no parlo del sexual.

C: És que el sexe és anecdòtic, en aquesta funció! Primer, no es veu, es diu i prou. Ho explica d’una manera molt bonica, tal i com fa en Carlos, molt carinyosa. El sexe és el desvirgament d’ell i una necessitat d’ella, però no és la recerca final. Es fascinen, més que s’atrauen. À: Crec que més que una experiència sexual, el que tenen és una experiència íntima.

Ell ho diu: ‘no va ser fins quinze anys més tard que vaig entendre que potser el que ella necessitava és algú que respirés per poder abraçar-lo tota la nit’. El sexe existeix perquè la unió és tan forta que et despulles...

C: ... que t’abraces i se t’activen les coses, però en realitat és que no és el teu objectiu, perquè el que es confessen, subtilment, és que estan fascinats l’un de l’altre, a classe.

Ella és la professora que li agrada més, i ell el seu alumne preferit.

À: El noi li demana que li expliqui les coses, però diferent de com ho fa a classe. Té fam de coneixement, i una enorme sensibilitat.

C: Ella és una dona més intel·lectual... À: De totes maneres, crec que si hi ha alguna víctima, és ella, Madame Melville, i no pas el nen, que és qui potser la gent es pensa.

C: És una víctima perquè el món encara no ha canviat per poder-lo viure amb llibertat.

Madame Melville s’ambienta en vigílies del maig francès. Sembla que ni feta expressament en aquests temps d’indignats... À: Ella li encén una mica la flama...

C: ‘Pensa per tu mateix, desperta, el món està canviant, mira l’art, però no des del cap, sent les coses, i enfront de les coses has de ser valent’... és una mica el coratge de Joana d’Arc, el que ha de tenir a la vida... À: Ella li diu que potser ja no li toca fer les coses, però sí a ell...

C: Li passa el relleu... ella li obra els ulls, perquè s’emocioni, miri, es sorprengui, es frapi amb l’art, ella li parla de música, de literatura, de quadres... A qui no li hagués agradat tenir una nit, una conversa llarga, una sobretaula, amb Madame Melville?

Resoldre dubtes de l’adolescència que alguns encara no hem superat [i riu].

Què aporta aquesta història ja al segle XXI? À: Dóna ganes de viure, de sentir-se viu, malgrat la vulnerabilitat dels personatges.

L’espectador s’hi identificarà, i més enllà dels amors platònics, que tots hem viscut, sinó per les ganes de viure. Els personatges saben que acabaran malament, però tenen la valentia de crear un micromón i intentar ser feliços.

C: La valentia i el no-prejudici. No jutjar les coses: ‘què m’ha d’aportar a mi un nen de 15 anys?’, o el contrari, ‘una professora!’. Ep, tranquil, no passa res! I no parlo de sexe. La valentia, per exemple, d’anar a un museu i mirar un quadre amb els ulls tancats, a veure què passa. No és una obra obscura i difícil. À: L’espectador s’emocionarà, plorarà, però sortirà content i feliç. És d’aquelles obres que t’emportes a casa i la vas reflexionant.

Aquesta és la primera obra que Àngel Llàcer dirigeix que no és una comèdia, el seu projecte més personal com a director, després d’haver signat El somni d’una nit d’estiu, Ja en tinc 30! o La doble vida d’en John, entre d’altres, i musicals. “I ha estat un repte, perquè el to de comèdia ja el domino... Aquí, en canvi, he descobert el tempo: has d’avançarte a l’espectador. L’espectador no ha de tenir temps d’entendre, amb el cap, el que està veient. Si t’avances, l’espectador s’enganxa”, afirma.

, /// Opinió / La punta de l’iceberg

La perversitat de l’èxit C

L’èxit és puntual i les seves causes poden ser fruit del pur atzar. El mèrit no.

El mèrit és constant, i l’aconsegueix aquell que, a judici de la millor part de la comunitat, assoleix una qualitat especial pels seus esforços en benefici de tots.

El triomf és vanaglòria, que dura mentre dura... fins a la propera derrota.

[[

ompartir la teva vida amb la gent jove, que és el que fem tots els que ens dediquem a la pedagogia, t’exposa a veure’t reflectit en el mirall de Dorian Gray. Ets tu mateix –el seu reflex, la seva imatge– qui va envellint dia a dia. Ells romanen, en canvi, eternament joves. No te n’adones i ja han passat 30 anys des dels temps en què tu mateix seies a l’altra banda d’aquesta línia invisible, però infranquejable, que ara et separa d’ells i que és, al capdavall, el mirall del temps.

Tu, Dorian Gray, el retrat d’allò que esdevindrien si el temps passés per a ells.

Però no és d’aquest estrany abisme que ens separa, tan a prop i tan lluny, d’allò que vull parlar. Sinó dels ulls enlluernats que veig sovint en els seus rostres, encegats per una llum intensa que és la llum de l’èxit.

Futurs actors, futurs directors, futurs dramaturgs aspiren a aquest intangible que és l’èxit professional. L’èxit, quan el desitges, és com un d’aquells genis de les llànties meravelloses dels contes orientals: t’obren les portes d’un paradís llargament desitjat... que acabaràs perdent. Per què? Perquè no era encara el moment, no estaves preparat, no has sabut aprofitar l’ocasió. És la moral del conte. Què hi farem. Els orientals són així: els homes feliços no tenen camisa, els joves que se’n surten són prudents, els savis són ancians i es caven la pròpia fossa.

Per això em va sorprendre, mentre m’enfonsava en l’obra monumental de Víctor Hugo Els miserables –un autor que, ves a saber per què, tenia abandonat–, llegir les següents paraules: “L’èxit és una cosa força lletja. La seva falsa semblança amb el mèrit enganya els homes de tal manera que, per a la multitud, el triomf té gairebé el mateix rostre que la superioritat” M’entusiasma la forma com Víctor “Hugo evita la devaluada crítica moral tot dient que l’èxit és lleig:” no és dolent, ni arrogant, ni menyspreable. És lleig. I a més a més és vulgar (agrada al vulgus més cridaner). I és fals com el similor.

Crec que val la pena aturar-se a pensar al voltant del significat precís de les quatre paraules sobre les quals Víctor Hugo sustenta aquesta crítica contra l’èxit. Èxit en contraposició a mèrit, triomf en contraposició a superioritat. Són paraules que massa sovint fem servir per parlar d’una mateixa cosa. Però hi ha matisos i són importants. Si l’èxit és el resultat feliç d’una empresa o un esdeveniment, el mèrit és allò que fa digne de recompensa una persona. Si el triomf és l’honor màxim que, a la Roma antiga, era tributat al general vencedor, la superioritat és la preeminència i l’excel·lència respecte als altres. És a dir, l’èxit és puntual i les seves causes poden

[[

Pablo Ley ser fruit del pur atzar. El mèrit no. El mèrit és constant, i l’aconsegueix aquell que, a judici de la millor part de la comunitat, assoleix una qualitat especial pels seus esforços en benefici de tots. El triomf és vanaglòria, que dura mentre dura... fins la propera derrota, fins que el vulgus, un altre cop, es deixi guiar cap a un altre entusiasme (és la història de Roma i dels seus generals). La superioritat, en canvi, és visible només als ulls habituats a distingir-la i no va acompanyada necessàriament de cap distinció especial. És la condició natural de qui ha remuntat el vol fins a altures inabastables.

I ara torno a ser Dorian Gray, la fantasmagoria del temps que ha de venir. I em pregunto si Víctor Hugo tenia raó o, en el moment d’escriure Els miserables, era només un vell xaruc que començava a repapiejar des de la seva meritòria superioritat de barba blanca de patriarca de seixanta anys. ¿Realment ens confonem quan fiquem en el mateix sac paraules com èxit, mèrit, triomf i superioritat? ¿O més aviat es tracta de paraules que defineixen diferents edats? L’èxit i el triomf són paraules que parlen amb l’impuls indeturable de la joventut, són paraules que serveixen per parlar del caos de la fortuna. Què sap el jove soldat de per què s’ha guanyat una batalla? D’on ha sortit el talent per a escriure una primera obra excel·lent? D’on surt la força que fa gran un actor? Què és l’art sinó la condensació miraculosa d’alguna cosa que no sabem d’on ve dalt de l’escenari, en un quadre, sobre un paper?

El mèrit i la superioritat són, en canvi, valors a l’abast només de qui ha assolit, pas a pas, un reconeixement social. És el camí, duríssim, que s’obre després dels primers èxits de la joventut. És la muntanya altíssima que cadascú ha de continuar escalant, a quatre grapes si cal, fins a perdre les forces. Ja no serveix, aquí, la metàfora de l’àguila solitària que domina el cel. Potser sí que l’home de mèrit sigui tan afable i virtuós com imagina Víctor Hugo. Però potser la seva aparença sigui més aviat la del Übermensch, el superhome que Nietzsche va imaginar solitari, lluny de la multitud, emprenyat, enfollit, destructor de la religió i la moral del ramat. No parlem de política. Parlem d’art. Parlem de la follia destructora del vell Tadeusz Kantor, del vell Picasso, del vell Kurosawa i, per què no?, del vell Víctor Hugo... Ja no necessitaven l’elogi de la comunitat. Situats més enllà del bé i del mal.

Pablo Ley és dramaturg

BENZINA_21

Projecte Margot

Es tracta de resistir Per Joan Yago

La inventora de Nubila Wahlheim respira sobre los personajes de Sófocles.

El passat 25 de maig es va poder veure a la Mostra de Teatre de Barcelona v.2.0

La inventora de Nubila Wahlheim respira sobre los personajes de Sófocles, el nou espectacle amb el qual la companyia barcelonina

Projecte Margot continua reivindicant un teatre de creació i realment alternatiu.

Contra la supremacia de les sales grans, resistència i confiança en la pròpia feina.

Contra les retallades en cultura, nous formats d’espectacle i treball en xarxa.

BENZINA_22

C

ABARET LITERARIO Aquest projecte amb nom de dona format per tres exalumnes de l’Estudi de Txiqui Berraondo i Manuel Illo va néixer l’any 2008 amb Cabaret literario, un recital íntim i atmosfèric sobre textos de Borges, Cortázar, Pessoa, Murakami o Baricco entre d’altres.

Les distintes històries d’aquests autors –amb els estils distints i les distintes veus de cadascun– s’organitzen i col·laboren per tancar a l’espectador en una bombolla de sensacions i suggeriments, de paraula i proximitat. No hi passa res, i alhora hi esdevenen totes les històries. “Cadascuna de nosaltres –expliquen les actrius– va triar un text literari, entre totes hem treballat per buscar-ne les relacions, traçar-ne un fil conductor i construir l’espectacle”.

Després de més de dos anys de rodatge, Cabaret literario s’ha convertit en un cos viu i canviat: “És petit i fàcil de muntar, l’hem portat al Llantiol, El Colmado, El Arco de la Virgen, Freedonia, el Pastís, Inusual project i

molts altres espais alternatius de Barcelona.

Allà on va l’espectacle canvia, creix i s’adapta a l’espai de representació. Gràcies a això tenim alguna cosa semblant a un públic fidel.

Hi ha gent que ens ha vist tres o quatre vegades i torna.”

Un altre dels aspectes que fa interessant la proposta d’aquesta jove companyia és el que elles anomenen els Satèl·lits Margot, una xarxa canviant d’individus i col·lectius del món de la música, el teatre i l’audiovisual amb els que col·laboren activament per generar noves propostes i espais de coexistència. Per exemple, el passat 7 de maig Projecte Margot va presentar a l’espai RAI de Ciutat Vella el seu Cabaret literario junt amb un concert de la banda Ohmaligna; no com una nit de sessió doble sinó com una hibridació real dels dos espectacles per generar un producte nou i únic per a l’ocasió.

El proper Cabaret literario tindrà lloc el dia 8 de juliol en el marc del Festival Festus de Torelló, aquest cop hibridat amb la música del grup Persian Pelican.

LA INVENTORA DE NUBILA WAHLHEIM RESPIRA SOBRE LOS PERSONAJES DE SÓFOCLES El nou espectacle de Projecte Margot té, un cop més, la barreja com a punt de partida. Es tracta d’una adaptació lliure a partir de Monólogo necesario para la extinción de Nubila Wahlheim y extinción d’Angèlica Liddell i el clàssic de Sòfocles Filoctetes.

La inventora de Nubila Wahlheim es multiplica per dos (Laia Monforte i Lidia Casanovas) i reflexiona sobre la incapacitat de l’escriptura ideal, sobre el fracàs dels mediocres, sobre el seu propi fracàs. Es transforma a la vegada en Sòfocles, des d’on respira sobre els tres personatges principals de la seva tragèdia donant-los vida: Ulisses (Rocío Manzano), Neoptòlem (Begoña moral) i Filoctetes (Anna Tamayo). Els tres patiran com si fossin reals; empesos, frenats i comentats per les seves creadores, a la recerca de la superació dels seus propis fracassos. “És una barreja del que estàs inventant amb el que t’agradaria inventar”. Dos plans de realitat tenen lloc de forma simultània; el de l’arquer mitològic que lluita per conquerir la seva heroïcitat al peu de la muralla de Troia i el de la inventora que veu en la creació de la seva obra la única cura contra la mediocritat. Les pors, els dubtes i les frustracions d’aquesta inventora transcendeixen la seva realitat i afecten al comportament dels personatges que ella mateixa ha creat.

“Treballem amb la certesa que l’espectador no és ximple. Fem el nostre teatre pensant en un públic actiu que serà capaç d’extreure, connectar i entendre els distints elements de l’espectacle. No és una proposta senzilla, però estem fartes de veure propostes senzilles que no diuen res”.

Aquest segon espectacle és més llarg, complex i ambiciós que Cabaret literario, però ambdós comparteixen una important característica pel que fa al procés de creació: les dues peces han estat creades sense director. I com es fa això? “Hem aconseguit que el procés de creació no sigui la selva.

Treballem en col·lectiu i ens definim com a actrius creadores, però cadascuna té una tasca concreta i no tot s’hi val. Hem treballat anteriorment amb directors i és possible que hi tornem a treballar, però ara mateix funcionem bé així i ens sembla més interessant saber que totes aportem al mateix nivell.”

CREANT DES DE BAIX Projecte Margot ha patit canvis des de la seva creació, però s’afirma com a companyia sòlida i insisteix que ha vingut a quedar-se.

Des de la visibilitat reduïda del centre cívic i el cafè teatre, i sense el recolzament de cap gran escola o institució, aquest col·lectiu treballa incansablement i continua avançant;

de moment fins a la Mostra 2.0 i el Festus.

“Es tracta de resistir, tenir paciència i confiar en allò que fas. Després d’aquests anys de picar pedra i assajar espectacles sense ni tan sols saber si tindríem un lloc on estrenar-los, comencem a veure un camí i notem un salt qualitatiu en la nostra pròpia feina”. Els problemes, com sempre, vénen de la relació temps/diners. Són moltes hores dedicades a creació, producció i gira a les quals s’han de sumar les distintes feines alimentícies de cadascuna. Acaben, com elles diuen, fent el teatre a llengua fora. “El problema no ve només de les retallades, sinó de la manera que els diners es reparteixen. Tots sabem que hi ha sales, companyies i directors que continuen treballant amb grans pressupostos mentre que altres propostes es deixen morir sota el pretext de la crisi”.

Per altra banda, no dubten en reconèixer que la perifèria els ha donat, d’alguna manera, independència. Tenen els seus interessos i la reacció del públic com a únic criteri creatiu i no necessiten justificar-se davant de res ni ningú. Amb els seus pocs mitjans, són lliures per fer el que vulguin i volen seguirho sent.

En una Barcelona que intenta autoerigir-se capital mundial de la cultura contemporània, Projecte Margot troba a faltar una autèntica xarxa que coaguli iniciatives i espais de creació com ara Indisciplines o La Poderosa. Sense espais d’investigació, reflexió i coexistència les companyies petites ho tindran cada dia més dificil per créixer a nivell artístic i professional. “S’estan tancant i restringint espais com El Arco de la Virgen o el Big Bang Show, espais necessaris pel des-

Escena de Cabaret Literario.

envolupament artístic de la ciutat. A dia d’avui, el reducte cultural amb el qual ens sentim identificades és Teatron que és, paradoxalment, un espai virtual”.

A banda d’aquests dos espectacles, Projecte Margot ha investigat en el terreny de la perfomance amb la peça Indiferente; un qüestionament de la heteronormativitat del sistema i de la llibertat d’orientació sexual.

Conegueu la seva trajectòria, seguiu els seus treballs i acompanyeu-les en la seva resistència al web www.projectemargot.com.

L'actr

iu Lid ia Cas anova

s en u na esc ena

de Cab aret

Litera

rio.

BENZINA_23

A bellugar-se!

El Festival

Dies de Dansa

arriba enguany

a la vintena edició. Durant sis dies, ballarins de trenta companyies ocuparan edificis, carrers i places, en una màgica trobada entre la dansa, les persones i l’espai urbà. I totalment gratuït.

Q

ue l’art dóna llibertat a les persones ningú ho qüestiona. Per això, el proper mes de juliol, ballarins de 30 companyies de quinze països d’arreu del món envairan pacíficament, en una estimulant gimcana de més de 35 espectacles, espais públics de Barcelona, Sabadell i Sitges. És el Festival Internacional de Dansa Contemporània en Paisatges Urbans (Dies de Dansa-DDD), creat el 1992 i que actualment forma part de la programació del GREC, amb l’objectiu no només de difondre aquest gènere, sinó d’humanitzar les ciutats, redescobrir el patrimoni arquitectònic i crear nous circuits professionals.

“La dansa no és patrimoni dels artistes ni dels gestors culturals, sinó de la humanitat”, explica Juan Eduardo López, director de DDD des de la primera edició. Enguany, per celebrar el vintè aniversari, el festival dedica una part de la programació a fer una retrospectiva amb algunes de les millors companyies que han passat per la mostra. El balanç és molt positiu: “és una manifestació que ens sorprèn cada any, i ens crea alhora un compromís per estar a l’altura de l’edició de l’any anterior”, afegeix. “Artistes europeus i internacionals queden meravellats d’aquesta comunió. És un festival generós tant pels artistes com pel públic. Va néixer a Barcelona i ja s’ha exportat a 33 ciutats de quatre continents. Només ens falta Oceania! Molt pocs festivals tenen aquesta repercussió”.

Com a gran novetat del 2011, el Dies de Dansa proposa un recorregut virtual del festival a través de les noves tecnologies (codis QR) per tota Barcelona. El projecte, que s’ha realitzat en col·laboració amb la xarxa CQD – Ciutats Que Dansen, ofereix als visitants i habitants de la ciutat un recorregut emocional a través de 20 intervencions de dansa contemporània, d’un minut de durada, gravades a la manera de vídeo-dansa en diferents localitzacions emblemàtiques de la ciutat i que els espectadors podran veure a través dels seus smarthpones (IPhone, Android,...) i connexió a internet. Podran visualitzar-los a la pantalla del seu telèfon, llegint els codis QR instal·lats en vint espais diferents de la ciutat durant el mes de juny, previ a l’inici del festival.

Alguns dels artistes participants en el projecte han estat Sol Picó, La Intrusa Dansa - Damián Muñoz o Catherine Allard (IT Dansa). Els vídeos s’han gravat al Parc Güell, al MACBA, al CCCB, a la Fundació Miró o al Museu Picasso, i en altres racons especials, encara menys coneguts, configurant un recorregut turístic basat en la dansa. Es pot accedir a cada vídeo a través del codi QR especialment col·locat en el lloc de la gravació o a través del web www.dcode.cqd.info.

La dansa és el primer gènere artístic al qual ens acostem a la vida, assegura el director. El moviment ja el tenim al ventre de la mare.

DDD ha sabut explorar els canals de comunicació i transformar l’espai a través del moviment, alhora que reivindicar un espai públic que cada vegada ho és menys. Una bona manera que edificis, carrers i places de la ciutat cobrin vida i que es converteixin en el punt de trobada entre l’art i les persones. O. Osan.

El Festival DDD’11 tindrà lloc de l’1 al 6 de juliol

Per Oriol Osan

Teatre 2.0

Imatge de l’espectacle Nerón.

La

Mostra de Teatre de Barcelona

ja està en marxa.

En aquesta edició, com a gran novetat, el certamen s’allargarà fins al proper mes d’octubre quan, després de quatre fases eliminatòries, de les 40 companyies inicials només en quedin les finalistes... i la guanyadora. Una proposta on el

“

Conscients de l’actual crisi i de l’escassedat de recursos econòmics, creiem que les companyies necessiten més que mai un espai on mostrar la seva feina, i és per això que en aquesta edició volem donar l’oportunitat al màxim de propostes possibles”, explica Empar López, creadora i directora de la Mostra de Teatre de Barcelona, una més que notable plataforma de difusió artística, vigent des de 1996, per impulsar la carrera d’actors, autors i directors dins del panorama teatral del nostre país, i que enguany canvia de nom per potenciar la participació del públic.

4 FASES ELIMINATÒRIES A la marató d’aquest any es veuran 40 projectes en representacions d’un sol dia a la seu única de la Mostra, el Teatre del Raval, que competiran entre sí en quatre fases eliminatòries. La primera de totes durarà fins el proper 26 de juny. Passaran a la segona fase 20 companyies preseleccionades per les BENZINA_26

puntuacions del públic. Aquestes vint companyies actuaran per segona vegada del 23 d’agost al 14 de setembre, de les quals només passaran a la tercera fase, també per decisió popular, la meitat. Així, a la tercera fase, que es durà a terme del 29 de setembre al 9 d’octubre, només actuaran deu companyies. I a la quarta i última de totes, que tindrà lloc entre el 18 i el 22 d’octubre, seran cinc les propostes que competiran entre sí novament. Tres de les cinc companyies finalistes optaran a ser les guanyadores de la Mostra de Teatre de Barcelona v.2.0. A més, les obres premiades s’inclouran a la programació estable de Teatre del Raval per a la propera temporada.

La Mostra de Teatre ha servit, any rera any, per posar de manifest el gran moment del teatre de creació a Catalunya, fet que es veu reforçat pel volum de propostes –setanta que en aquesta ocasió han optat a ser seleccionades. “El fet que els quaranta espectacles participants només es representin un sol dia té com a objectiu donar cabuda a més companyies”, afegeix López.

Representació de No te cases con Roberto.

públic té un paper essencial.

/// Opinió / Guirigall

Un per un igual a un Lluís Cabrera

F

a uns dies vaig ser citat per un mag. Em va dir que el lloc ideal per veure’ns seria al Parc de la Ciutadella. Com que un és obedient, fins allà vaig anar perquè es dugués a terme la trobada. Encara que no ens coneixíem, no hi va haver dificultats a l’hora de saber qui era cadascú.

El mag em va explicar que en acabar la xerrameca desapareixeria davant dels meus nassos i jo llavors hauria d’agafar el relleu del que ell venia predicant d’un temps ençà.

Segons el misteriós personatge, quan pronunciés la fórmula matemàtica un per un igual a un, jo seria l’encarregat d’exercir aquest càlcul davant les persones que composen el que coneixem com el món de la cultura.

I així va ser, em vaig quedar més sol que un mussol en l’instant en què el mag va verbalitzar l’un per un igual a un.

Res a veure amb el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos. Tampoc el mag va tenir compassió de mi i no va voler aplicar-me un altre miracle, el d’aixeca’t i camina. Va ser tal el bot que em va produir observar com aquell home s’encongia fins a dissoldre’s, que el meu cul va quedar enganxat al banc on vam estar petant la xerrada.

Allà vaig romandre descompost fins que es va acostar una lloba per comunicar-me que un altre mag, el del zoològic, li havia aplicat l’operació matemàtica de l’un per un igual a un. Davant d’aquesta sentència, l’animal havia decidit buscar-se la vida fora del recinte, ja que en la coveta vivia amb la seva filla, però com que no era possible compartir, ella va decidir escapar, ser notícia, buscar l’èxit fora del seu hàbitat i així aconseguir contractes en quantes més ciutats millor.

En això estàvem la lloba i jo quan vam veure que venia cap a nosaltres un altre mag que acabava de sortir de les dependències del Parlament de Catalunya. Així va ser com, per art de màgia, vam passar a ser tres, aquest últim en qualitat del tercer en discòrdia, en comptes del de no hi ha dos sense tres. Quina notícia ens va portar el mag parlamentari: la cambra catalana havia acordat per unanimitat, a petició d’una Iniciativa Legislativa Popular que va presentar ni més ni menys que un milió de signatures, aprovar i dur a terme el resultat de multiplicar un per un. L’home va aprofitar per informar-nos que la ILP va ser gestada i promocionada pel mercat, el que tot ho pot i amb el que ningú pot.

D’una revolada la lloba se’n va i alhora el senyor Polític Mag em comunica que si vull tornar a ser lliure i que el meu cos es desprengui del banc, havia de comprometre’m a fer la feina que amb anterioritat ja m’havia encomanat el seu col·lega en campanya: ser el responsable de practicar l’operació de l’un per un igual a un entre els diferents àmbits que conformen la cultura

Se’m feia molt difícil haver de barallar-me amb la meva gent. El vertigen es va apoderar de mi, però entre quedar enganxat a un banc del parc de la Ciutadella o comprovar com el mag del Parlament pronunciava l’aixeca’t i camina, vaig optar per això últim.

Abans que el miracle s’acomplís vaig intentar argumentar que la cultura no era equiparable a l’esport, encara que aquest també fos cultura. Tot i ser conscient que una norma aprovada per la cambra que representa la voluntat sobirana del poble català, sota la pressió afegida d’una Iniciativa Legislativa Popular a instància del mercat, seria d’insensats exercir d’insubmís, vaig insistir davant el meu poderós interlocutor que en les diferents facetes de l’esport sí era factible identificar el número u i que per això pujava al podi. Tossut i complidor amb el mandat polític, el mag del Parlament em va dir que “o caixa o faixa”. Quina vida m’esperava si seguia en els meus tretze? Estar contínuament lligat a un banc amb una de les parts sagrades del meu cos enganxada a un robust tros de fusta?

Vaig optar per fer-li cas i em vaig llançar a predicar que en el món de la cultura no valia la suma, la resta ni la divisió. A la cultura a seques, la que els sacerdots beneeixen perquè no es contamini ni d’oci ni d’entreteniment, li convenia, tal i com el Parlament havia acordat, el compliment de la multiplicació de l’un per un. Por i pena em tenallaven davant feina tan ingrata. En un sector on des de sempre havia prevalgut la diversitat, el plural, l’obertura de mires i la llibertat, haver d’anar ara a la contra, em complicava massa l’existència.

Ingenu de mi. Gairebé sense esforç per part meva i sense oposició del sector cultural, la prèdica beneïda i màgica de l’un per un s’havia estès i acceptat fàcilment.

Quedaven a la trinxera els irreductibles, els radicals als quals només els interessa la confrontació en conptes d’estendre la mà, els que contínuament s’indignen reclamant llocs extensos i amplis i els que pensen que encara és possible donar unes quantes rebolcades a l’assumpció de normes consumides i consumades per la majoria.

Potser el miracle s’ha pogut dur a terme per la capacitat dels mags implicats en la tasca i la docilitat social per la qualels estats acomodaticis de l’ésser humà senten volença.

En un breu espai de temps en el qual em cito amb un mag, converso amb una lloba i un altre mag, i m’allibero d’un banc, la Catalunya de la cultura havia interioritzat sense dir ni piu el resultat de l’operació que multiplica un per un.

Cada franja ha pactat el seu podi i ha nomenat a un en cada branca artística, interpretativa o lligada a la creació.

No hi ha ni pot haver discussió, el buit disposa de cavitat limitada, només un o una, s’ha acabat la festa.

Lluís Cabrera és Fundador del Taller de Músics

BENZINA_27

Very Pomelo

Per Ricard Mirabete Fotografies de Maitena

La fresca textura de les aranges

Xarim Aresté (amb camisa blanca i jersei gris).

Amb el primer disc Fígaro , fígaro del 2010, els Very Pomelo van treure el cap i es van deixar portar cap a no se sap on. Era més que un punt de partida, i era una mostra del que desenvoluparien aquest any amb el sorprenent i contagiós Xurrac Asclat (Chesapik, 2011). Ja no són un grup que mescla rumba amb rockabilly, com se’ls va voler presentar; no ho són ni tampoc eren només això.

E

ns trobem una tarda a Barcelona amb el Xarim Aresté (Flix, 1983), ànima i compositor del grup, perquè ens expliqui què carai fan en el món de la música i com és que sonen tan desimbolts, innocents, incendiaris; tenen aquella estranya llibertat que ens deixa amb un pam de nas durant cada concert. Ells em responen: “fem com si no hagués passat res”, servint-se del títol de la primera cançó del Xurrac Asclat, el nou àlbum.

Després de publicar el vostre debut musical Fígaro, fígaro l’any passat, heu trigat molt poc a treure el nou disc. Teníeu molt material?

No és que tinguéssim molt material... bé, en teníem molt per fer el primer disc però ens costava molt donar cohesió a totes les canBENZINA_28

çons que teníem. Jo tenia set discos preparats i era difícil agafar unes cançons d’aquí i unes altres d’allà. Potser perquè no teníem el so i el coneixement que ara tenim sobre la nostra música era difícil decidir els temes del primer disc. Jo estava composant d’una manera malaltissa i, de sobte, em vaig trobar a l’abril passat amb tot un disc fet, que és aquest Xurrac Asclat i a l’octubre ens vam posar a enregistrar-lo a Flix.

Com va anar la tria de les cançons definitives del nou disc?

Hi havia unes trenta cançons i volia que a l’estudi les anéssim treballant ja que no hi havia problemes de temps. Vaig pensar que seria excessiu enregistrar-les totes i potser no seria tan fàcil escoltar el disc; m’hagués agradat a mi però potser a vosaltres no i, de fet, ja tindrem temps de fer discos triples... [somriu]

Amb la formació de sextet quant temps porteu?

Assajant ja portem des d’abans d’enregistrar el primer disc. Un dia vam muntar un concert especial amb amics nostres en el qual hi havia el Ricky Gil, el Pantanito, La Maika Makovski, el Marc Serrat, i aquell dia vam tocar amb un músic trompetista i un saxofonista, i el trompetista es va quedar a la banda. És molt bon músic i amb ell no necessitem una secció de vents. Li dóna un punt ibèric i li treu patxanguisme a la proposta i tampoc volem anar de grup de rock amb orquestra...

Ens agrada tocar amb la trompeta, dóna un toc gitano i molt més d’aquí.

I també té un punt de música de circ, o de cabaret...

El Pep –el trompetista– no crec que en sigui molt conscient ja que està molt ficat estudiant jazz i jazz... i es mou en la música dels anys cinquanta.

Al primer disc abusàveu una mica de la rumba?

La rumba ens va servir com a punt de partida. Al primer disc hi havia tres temes de rumba i no crec que fos abusiu l’ús d’aquest estil. Era un moment que la penya estava una mica saturada de rumba i tothom feia rumba... podia semblar això però no és així.

Nosaltres no volem fer només la música que ens agrada escoltar i ens prenem aquest estil

dor de la guitarra i com que estàvem tan lluny de qualsevol altre lloc vam estar enregistrant el disc amb un altre amplificador antic, que fa que al final soni d’aquella manera i no en un pla súper professional.

Intenteu corrompre o deformar els estils musicals?

No ens sentim imitant coses conegudes. A no ser que sigui una cosa preconcebuda com un homenatge concret; per exemple, al nou disc hi ha el tema Vainilla que és súper Rolling Stones i va ser premeditat que fos així. Em van dir si no fas un rocanrol ara no el faràs mai més i em van convèncer. Ens vam dir fem un rocanrol amb aquest rotllo...

Però en general estem intentant no repetir res, perquè em sembla avorridíssim. En el passat sí que he tingut grups que eren d’això o d’allò altre i sempre me’n cansava perquè podíem trobar grups millors de blues o de rockabilly. Amb els Pomelos de forma instintiva hem arribat al punt que l’únic que volem és ser nosaltres, i això costa un munt però és el que volem. No volem fer un blues de dotze compassos o un rockabilly corrent.

Les teves lletres del disc remeten a un període important de la teva vida?

Sí, eren moments difícils i vaig arribar a un punt vital bastant sec. No tenia massa vida social i vivia sobretot a la nit. Vaig aprofitar aquesta situació per escriure i composar, reflexionar i viure-ho tot a càmera lenta; d’aquesta manera, tot es va veient més clar i ara estic molt millor si penso en aquell temps.

En alguns temes hi ha força humor i també una crítica a la Catalunya conservadora.

Bé, algunes cançons com ara La nova cançó la gent s’ho ha pres com una sàtira però jo no la vaig composar amb aquesta intenció. De fet, Guillermina Motta la vaig descobrir fent aquesta cançó i em va fer molta gràcia. Jo volia fer una cançó amb trompetes i per recordar-me de la melodia vaig posar tots

“

“

El so del disc és molt fort, una mica brut, de garatge...

El primer disc va ser tocat en directe però en aquest no, només teníem un micro i tocàvem per parts. El que preteníem és que hi hagués sobretot textura. Passen moltes coses al mateix moment. Els instruments van dient coses alhora, són converses i parlem molt ràpid... [somriu] En els concerts i en els discos deixem lloc també a la improvisació i aquest és el nostre matís personal: no som tant de detalls sinó que busquem una textura, que tingui cos, que sigui un so intens. El que fa un dels músics es mescla amb el que fa l’altre i queda una pasta, com una tela, que no es pot tornar a reproduir.

Els membres del grup sou de llocs diferents?

Sí, sóc de Flix però fa molts anys que visc a Barcelona. Hi ha dos que són de Mallorca, un és argentí, un altre de Vic i l’altre que queda és de Barcelona.

aquests noms a la lletra. A mi ella –i la resta dels cantautors que esmento– m’agraden molt. Especialment la Guillermina, que és l’única vedette que hem tingut en català.

Els Very Pomelo assageu molt?

No assagem pas gaire. El bateria ara està vivint a Mallorca i llavors ens costa que ens veiem per tocar. Hem quedat per fer coros sovint però som molt dispersos, ens costa molt tenir un ritme de feina conjunt.

Nosaltres assagem als concerts, seguim allò d’assajar és de covards (somriu). A mi em costa assajar perquè és com cremar les cartes.

Tocar per mi és molt intens i tant és si estic davant de vint persones, de cent o de ningú, i quan torno a casa acabo molt cansat i penso que només hem assajat! A nosaltres no ens preocupa si als concerts ens podem equivocar perquè tenim clar el que volem dir en les cançons i no passa res si ens equivoquem perquè estem fent rocanrol.

Teniu relació amb altres grups de l’escena de Barcelona?

Estem en contacte amb grups que precisament no són de Barcelona. Els meus amics, a part de Pantanito amb qui he tocat, com ara Sanjosex, la Maika Makovski, Paul Fuster, Lagartija Nick, són els que més conec i alhora són els que més m’influencien.

Nosaltres no assagem, creiem que assajar és de covards

Portad a d dels V el Nou dis c ery Po melo.

com un ingredient més. No ens agrada que ens encasellin en res perquè creiem que les etiquetes no són justes, i estem lluitant constantment contra totes les etiquetes com ara grup de rumba o grup de quelcom.

El tercer disc sabeu per on anirà?

Tinc algunes idees però són massa boges... no vull dir res perquè pensava en posar-hi sopranos, cordes, i al final potser no podrem i acabaré tocant jo sol, ves a saber. Les meves maquetes i el resultat final de com queden els discos són molt diferents perquè quan gravem improviso jo i improvisen els altres també...

El Xurrac Asclat és força sorprenent, no és un disc lineal... És que una clau d’aquest disc i dels Pomelos és que ens deixem influenciar molt pels accidents, pel moment que vivim. Treballem d’una manera similar al Bob Dylan, que arriba a l’estudi, grava i “vosaltres feu el que vulgueu”. Per exemple, el primer dia de la gravació a Flix se’ns va trencar l’amplificaBENZINA_29

Crítiques de música CANÇÓ-ROCK. Guiu Cortés el 2008 es va rebatejar com El Niño de la Hipoteca després de l’experiència musical amb la seva banda The Singletons (Batiendo Records, 2007). Des d’aleshores recorre sales i bars d’arreu –sobretot de Barcelona- i ha actuat amb èxit en dues edicions del BarnaSants. Aquest és el seu segon disc en solitari, ja que es va donar a conèixer amb Que te vaya bien del 2009.

En aquest treball incorpora molta més canya guitarrera tot i que hi predomina la cançó amb estils com la rumba. Hi ha com sempre les lletres iròniques i amoroses que el caracteritzen. D’aquest tipus de cançons li agrada dir-ne cançons d’humor, i d’amor és clar. Alguns temes aconsegueixen desempallegar-se dels referents directes que té el cantautor barceloní, com ara en Pelotas pa’fuera, però en d’altres les semblances amb grups com els Estopa a Romeo y Julieta fan que a la seva proposta li manqui una mica de profunditat i originalitat. Cal destacar el vestit de les cançons, que compten amb una instrumentació que enriqueix les seves peces en origen de veu i guitarra només. Ens segueix oferint les seves històries urbanes sobre individus despistats i celebrem l’homenatge a Leo Messi a Se me suben los colores (La pulga). R.M. Mi novia de 2ºB EL NIÑO DE LA HIPOTECA Ndlhrecords

CANÇÓ FRANCESA. Després de l’èxit sorprenent del seu Je t’aime, Anna Roig i l’ombra de ton chien tornen per presentar una nova entrega de la seva peculiar proposta. El seu segon disc, titulat Bigoti Vermell, suposa l’assentament dels ingredients que van mostrar en el seu primer treball, cuinats amb la determinació i entusiasme del qui té coses a dir. Arranjaments senzills i instruments clàssics que resten en un segon pla per deixar el protagonisme a la veu cantant. La veu amb personalitat d’Anna Roig, projectada amb una teatralitat encertada i cert to cabareter. On a l’imaginari se’ns pobla de vermell, sabates cordades de tacó i mitges de reixeta. Tot plegat per parlar-nos d’històries. Explicar instantànies, recobertes de certa ironia, sobre temes que per molt universals que siguin, no deixen mai de tenir una òptica diferent per poder ser narrats. Dones que s’imaginen pintant bigotis vermells a fotografies d’exparelles, per donar un toc divertit al que voreja la tragèdia. O parelles que s’amaguen entre els camions per donar-se petons, com qui va d’excursió al camp. En definitiva, onze cançons que són petites històries. On l’acompanyament musical acompleix a la perfecció aquesta funció. I el resultat, malgrat pugui caure en certa reiteració, es presenta com una encertada proposta, més narrativa que melòdica. Ò.V. Bigoti vermell ANNA ROIG I L’OMBRA DE TON CHIEN Satélite K

POP. La Habitación Roja és un dels grups referent del pop independent fet a l’Estat espanyol, i una d’aquelles bandes que donen sentit al que es denomina com una escena. La seva trajectòria, la manera de conviure amb els seus semblants i la seva coherència d’anys permeten referir-se a ells amb aquests termes. Un bon exemple d’aquesta bona connivència amb la resta de l’escena i, especialment, amb els seus predecessors, és aquest Para tí (vol.2) que ha sortit publicat aquest maig. Un conjunt de nou peces triades amb l’encert a què ens tenen acostumats els valencians. Nou versions de grups de l’escena independent estatal dels 80’s i principis dels 90’s, essencialment. Bandes que han significat quelcom per LHR i pel seu so treballat a còpia d’anys. Homenatge que denota haver-se fet des del respecte i l’admiració, amb la tria d’artistes pobladors dels subterranis musicals d’antuvi. Tot plegat, un exercici de lloança que pren el relleu del Para tí (vol.1) que es va publicar al 2004 també amb Mushroom Pillow. En aquesta versió actualitzada trobem, en definitiva, el so més purista del pop i referencial a LHR. Amb temes notables com Disneylandia de Los Burros, o Quiromántico de Sr. Chinarro. I menció destacada per la personal versió de Que tinguem sort de Lluís Llach. Ò.V. Para tí (volumen 2) LA HABITACION ROJA Mushroom Pillow

Per Ricard Mirabete & Òscar Villalibre

POP ELECTRÒNIC. Guillamino es posa al centre de la pista de ball. Com Prince. Tot el disc ens va transportant al funk, al dance i, com no podia deixar de ser, a una electrònica que no deixa de mirar pel pop que ell es va fent a mida de cada disc. També hi ha aquest esperit negroide que té tota música ballable i el que hi predomina és el fang –és a dir, el funk escrit en català. Hi ha atmosferes i melodies que ens acosten de nou a les discoteques del final dels anys vuitanta: és totalment premeditat per part del músic barceloní. Són els anys de la seva preadolescència i aquests sempre marcaran a tot músic compositor. Els registres vocals de Guillamino estan adquirint una maduresa que hem de tenir en compte. Ens hem de deixar portar per la seva música esclatant en peces que combinen l’electrònica més arbitrària amb estàndards de ritmes clars i regulars. És un encert que ens ofereixi Fang fosc com a primer senzill de l’àlbum; també hagués estat celebrat amb efusió que triés Natura morta, menys comercial menys ballable en aparença però bella i intensa. Com Prince.

Guillamino no s’amaga i ens porta deu temes ben construïts en patrons de funk sota l’electrònica que ho abraça tot. La producció del disc ha sabut enregistrar la seva veu amb la transparència sonora adient. La cantant Bikimel li regala una cançó seva i hi posa també la seva veu: és l’últim tema del disc, Viratge. Pau Guillamet se serveix de la seva experiència en la composició de bandes sonores i en la recreació poètica en un nivell musical –recordem el disc amb el poeta Josep Pedrals, també editat a Bankrobber -per confegir un àlbum d’electrònica lluminosa i amb matisos harmònics força aconseguits. Un dels punts que podria tenir en compte Guillamino, és incorporar ritmes més ràpids en composicions posteriors. Help me, per exemple, és una de les millors composicions. Rep les excel·lents col·laboracions en la lletra i en la veu de Coco Solid i Violet que interpreten un rap impactant i equilibrat, inspirat. Amb aquest nou disc, Guillamino ens fa ballar i ens fa escoltar la seva música amb satisfacció, també asseguts al sofà. Té allò que tants músics d’arreu busquen: el swing negroide i càpsules musicals que ens sedueixen des de la primera audició. Aquest disc és tot un encert, un altre bon treball. R.M. Fang GUILLAMINO Bankrobber

SOUL. Arriba el tren. Una estranya sensació agradable t’envaeix el cos, començant a les oïdes i materialitzant-se als teus peus. A l’andana veus dones amb diademes i mitges melenes. Vestits de tres quarts de tall clàssic. Homes amb americanes de tres botons i entallada elegància. Sonen compassos de quatre per quatre. Saxos, trompetes i melodies vitalistes. Tornades ensucrades que la senzillesa no les fa embafadores. Un xiulet de comiat. El tren marxa i abandona l’estació, però el que sona és tronador, és clàssic i fresc al mateix temps. Són The Pepper Pots i el seu Train to your lover . El quart disc de la banda gironina, que no fa més que reafirmar totes les bondats aparegudes al seu predecessor Now! (Black Pepper, 2009). Fins i tot les amplifica. Les fa sonar amb contundència i estilisme perquè rebotin en pistes de ball de fusta. Perquè The Pepper Pots tenen una senzilla fórmula que saben aplicar amb la màxima diligència. Amables melodies, respecte pels ingredients tradicionals, una impecable secció de vents i tres càndides veus femenines. No han descobert res de nou, simplement executen a la perfecció allò que saben. És una llàstima que Berry Gordy es desprengués de la Tamla Motown, ja que si continués en actiu segurament el veuríem per Girona preguntant pel Black Pepper Studio. Train to your lover podria aparèixer al seu catàleg. L’aire a 60’s i als anys daurats del soul pot respirar-se intensament a temes majúsculs com I need to hold your hand o Let’s go to dance . Peces on se’ns apareixen irremeiablemnent Diana Ross i les seves Supremes o el mestre Otis Redding. Les joies més grans de la música negra se’ns presenten en petites reminiscències.

Seguim avançant i topem amb joies com It’s not easy i no podem més que recordar-nos de The Commodores i Lionel Richie apareixent al funeral de Michael Jackson. La cruesa del desamor i dels saxos ens descol·loca i enyorem el moviment sota els nostre peus. I ens endinsem a l’últim tall del disc. Llavors espetega tot. Una diabòlica línia de baix, un ritme primaveral. Gladden your soul . Sona a northern soul. Olora a pols de magnesi i joves fent piruetes impossibles. Només vols ballar i aplaudir aquest magnífic disc. Com diu la torna. Ò.V. Train to your lover THE PEPPER POTS Double Back Records

El Far del Rock

La iaia

DISCOGRAFIA : El meu vaixel (autoeditat) ENLLAÇOS www.laiaia.cat

L

a iaia és un projecte orgànic, canviant i dinàmic, que va prenent forma a l’òrbita d’Ernest Crusats (Vic, 1986), a partir de les seves inquietuds poètiques i musicals.

La senzillesa, la frescor i l’espontaneïtat que irradien en els seus directes, els va portar a guanyar el concurs VicSona del 2009.

Gràcies a aquest premi van poder enregistrar la seva primera maqueta, El meu vaixell.

Durant aquestes setmanes estan enregistrant a l’estudi discogràfic el seu disc compacte de debut, que sortirà editat per Música Global el setembre.

Per què esteu en el món de la música?

Tot parteix del plaer de tenir un instrument a prop i inventar. Després també hi ajuda el fet que les coses et vagin anant bé perquè si el propi món de la música no t’hi volgués probablament no hi seríem de la forma que hi som. De tota manera “el món de la música” és un concepte molt ambigu, perquè abans també podria considerar que hi era tot i que no fes ni concerts. En conclusió, perquè dóna molt sentit a la nostra vida.

Quin espai ocupeu en l’escena musical catalana?

Som un grup emergent que ha guanyat dos premis “guais” i que probablement té un cert

reconeixement per això. Però més enllà d’aquest aspecte, ens estem començant a ficar a l’escena; tampoc ens hem donat a conèixer del tot. Som el típic grup que podria ser algú, en condicional. Però ara estem enregistrant el primer disc i veurem com va. Ens agradaria aportar coses noves a l’escena, lletres, sonoritats, conceptes, etc. Aconseguir una experiència diferent de la música en català, suposo que això és el que vol tothom.

Enregistreu discos per fama, diners o fans?

Aixó del rockstar està una mica passat de moda, almenys per nosaltres. D’entrada enregistrem discos perque cal fer-ho, sense tenir un suport és com si no existissis.

Gravar ens agrada, i més si pots aconseguir sentir la música tal i com la vols sentir. Penso que les cançons no acaben d’estar mai fins que s’han gravat i també és important.

Gravar a part, forma part del procés creatiu i, per això, és interessant fer-ho perquè el treball a l’estudi acaba definint les cançons.

Enregistrar en si mateix ja és un art.

Recomaneu-nos tres músics o grups catalans Guillem Ramisa, Les oques grasses, Obeses.

Quina importància li doneu a les lletres de les cançons?

La música té la capacitat de canviar la lletra

i una lletra canvia el sentit de la música. Es tracta d’una combinació estètica que ha de ser el màxim d’interessant. Amb les lletres no tirem pas pel dret, sinó que hi reflexionem. Entendre-ho separadament se’m fa difícil. Seria com cuinar i no plantejar-se si el plat necessita sal o sucre. Tenen importància perquè fan que el que estiguis cantant tingui sentit per a tu. És molt desagradable cantar coses en les que no creus ni tu mateix.

A part, el fet de fer-ho en català té un punt de superació personal per nosaltres en el sentit que no estem acostumats a sentir la música que fem en català. No fem les lletres “per encàrrec” sinó que tenim ganes de dir coses que vinguin d’un estat d’ànim concret, intentar-ho viure de debò.

Què oferirà el vostre primer disc enregistrat?

En la mesura que poguem, mirarem de mostrar-nos tal i com som, i per tant d’oferir una personalitat concreta. Si aconseguim això haurem aconseguit també una experiència de la música diferent a les orelles de qui ho escolti. En general, es tracta de treballar sobre el concepte de la pròpia personalitat i la recerca artística que en un primer disc pensem que és un dels llocs cap a on s’ha d’anar.

Estaria molt bé que no deixés indiferent a qui ho escolti, que desperti alguna cosa especial seria un dels somnis d’aquest disc.

BENZINA_31

BENZINA_32

/// Opinió / Els nostres Déus

Germans de camp Lolita Bosch

E

l meu germà es confon. Som en un Barça–Madrid, el camp és ple a vessar i el meu germà és petit i es confon. I a la mitja part té aquella sensació de perdre’s que se sol tenir en els llocs plens de gent, agafa la mà d’un desconegut i diu: anem, pare? Jo no. Jo miro l’escena morta de riure. Però l’oblido. Oblido aquesta mitja part perquè no és gaire important. M’impressiona més el Barça–Madrid: el camp ple de gom a gom, el pare content, i el meu germà i jo junts a tribuna per primera vegada; avui que el meu oncle Àlex s’ha posat malalt i ens ha deixat el carnet.

M’impressionen, uf! encara molt més!, aquests llums tan grossos, els crits, i el camp, el camp, el camp. Això, ara, ho és tot. La mitja part no.

I el meu pare no m’hi fa pensar fins al cap de molts anys, un migdia que anem a dinar. I des d’aleshores explicarà aquell dia, per sempre més, com si la mitja part del Barça–Madrid hagués estat una altra cosa. I ho farà així des d’ara, en què deixa anar: -Recordes aquell dia que vareu conèixer el tiet Ramon, cuca?

-Quin tiet Ramon, pare?

-Sí, dona… –protesta.

I aleshores tant li fa el Barça–Madrid, tant li fan els llums immensos i el camp, el camp, el camp.

-El tiet Ramon, cuca! Que no recordes aquell dia que el meu germà Àlex es va posar malalt i ens va deixar el carnet perquè anéssim nosaltres tres al camp?

No l’hem pogut oblidar mai, el meu germà i jo, aquell dia. Va ser increïble: el camp ple a vessar, un Barça–Madrid gairebé de final de lliga, Schuster, Quini, Alexanko, Amador, Kubala...

-No pot ser que hagis oblidat el tiet Ramon! Quin greu que li sabria...

-Quin tiet Ramon? Pare, de què parles?

-Era diumenge a la tarda…

-Dissabte a la nit, pare, que estaven encesos els llums.

-I vam anar al camp a veure un partit contra l’Atlètic.

-El Madriiiiid…

-Au va, el Madrid! No em facis riure... Anàvem 3 a 2 a la mitja part i finalment vam quedar 4 a 2 contra l’Atlètic: l’At-lètic. Com vols que no sàpiga quin dia vaig conèixer el meu germanastre?

-Quin germanastre, pare!?

-El tiet Ramon, cuca! De debò que te n’has oblidat? No m’ho puc creure...

Ni jo.

-... mentre us vigilava a tu i al teu germà, vaig veure un home.

Però la veritat és vaig quedar tan parat que no vaig ser-hi a temps.

-A temps de què?

-De preguntar-li què estava passant.

-Què vols dir què estava passant?

-Doncs és que érem idèntics!

-Pare…

-No em puc creure que no ho recordis. Érem clavats! Dues gotes d’aigua. Tant, que el teu germà se’l va mirar i li va dir: pare, pensava que t’havies perdut!, i li va donar la mà. Però aleshores tots dos van alçar el cap i em van veure a mi, que m’acostava amb un ensurt al damunt que encara ara me’n recordo i em fa posar neguitós…

-Au va!

Però el meu pare no m’escolta: -Pobret, el teu germà: no entenia res! I el tiet Ramon tampoc.

Estava molt desconcertat. Bé, tant com jo, de fet, que em va venir al cap, de cop, aquell desconegut, el teu germà, el teu avi... Però va tenir una alegria…

-Una alegria, per què?

-De trobar-nos!

-I tu què vas fer?

-El que s’ha de fer en un cas així, cuca. No em preguntis res, vaig dir-li al tiet, que tu i jo ens semblem massa.

-I? -I ell es va posar a riure amb aquest mateix to de lloca que riem tota la família. Això va fer. Com hauria fet qualsevol de nosaltres. Va riure alegrement, va venir cap a mi amb el teu germà de la mà, i em va preguntar: deus beure wisqui tu també, oi?

-I com ho podia saber?

-Perquè els germans, aquestes coses, les saben…

-I què va passar?

-Última hora, res. Ja ho saps: són massa curtes les mitges parts.

Així que vam haver de brindar a corre-cuita i anar corrents cap a tribuna.

-Aquell senyor va…?

-El tiet Ramoooon.

-D’això... sí, el tiet Ramon va seure amb nosaltres?

-I on volies que anés?

-Que no tenia seient, ell?

-Que no tenia família?

I jo miro el pare amb els ulls esbatanats, però ell somriu, com si res, pensant en la mitja part d’aquell partit que no recorda.

-I com ens ho vam fer?

-Tu i el teu germà vareu seure junts al seient de l’oncle Àlex. I...

-I ningú no va protestar? Normalment a la gent no els agraden aquestes coses, a tribuna.

-No, cuca, aquell dia ningú no va dir res. I quan va acabar el partit el teu tiet i jo ens vam abraçar com si haguéssim anat plegats al futbol des de sempre. Dos germans ben avinguts, això és el que semblàvem.

-I que se n’ha fet del tiet Ramon?

-No ens vam tornar a trobar mai més. I jo a casa dels teus avis mai no en vaig parlar, és clar.

-I no hi penses?

-Ben mirat, saps què? Millor que demanem les postres, que ens acabarem posant tristos Lolita Bosch és escriptora

BENZINA_33

Avantguarda literària al segle XXI?:

L’exemple de Joan Salvat-Papasseit Per Jordi Corominas i Julián

“M’exalta el nou i m’enamora el vell” (J.V. Foix) Amb l’excusa de l’excel·lent i exhaustiva biografia que l’editorial Base ha publicat sobre Joan Salvat-Papasseit,escrita per Ferran Aisa i Mei Vidal, és un bon moment per recordar aquest extraordinari poeta més actual que mai.

S

om a una època de grans transformacions que van més enllà de l’esfera econòmica, tragèdia que a vegades sembla creada per a ocultar metamorfosis decisives per al nostre futur. Joan SalvatPapasseit visqué un temps on el món deixava el silenci i la pau del passat, vençut per un seguit d’innovacions tecnològiques que empetitiren l’univers i permeteren als humans creure’s invencibles just quan el segle XX començava a donar les seves primeres passes.

Un segle després donem la raó a Karl Marx: la Història es repeteix. Internet, la telefonia mòbil i els múltiples aparells que maten la privacitat i exalten els egos derrotats han alterat el panorama, i no només en el camp de la comunicació. De mica en mica sorgeixen nous llenguatges que a nivell literari es tradueixen en un veritable ventall de possibilitats. Ben aprofitades podrien donar el fruit d’una avantguarda que recordés a l’encetada pels nostres besavis, entusiastes que llegiren bé els recursos fins al punt de desafiar la tradició i fer entrar l’art a una dimensió desconeguda que després molts han volgut imitar.

I no és suficient. Sóc poeta, i observant BENZINA_34

el panorama espanyol em trobo amb pocs intents nobles i altres més desoladors. El remake mana i corrobora la feble originalitat al camp on tothom, mitjançant la reducció de l’escriptor a mediàtics focs d’artifici, vol fer creure als altres que ha trobat la pedra filosofal. Entre tanta banalitat, que fins i tot s’atreveix a plagiar versos de Ginsberg com a fals reclam generacional, sobresurten excepcions com Agustín Fernández Mallo, qui per la seva condició professional de físic té més capacitat per a mesclar propostes novedoses amb formes clàssiques com bé ha demostrat, i no deixa de ser significatiu, a la seva darrera obra, El hacedor (Remake) de Borges.

Ara tenim Xarxa, chat, Html, missatges abreviats, Techno, rap, iPod, iPhone, Google Earth, sèries televisives, americanismes, fragmentació, superheroïs, hikikimoris i un llarg etcètera. Molts literats nacionals abusen d’aquests temes i formats creient que així aconsegueixen un impacte definitiu. En realitat cometen un gran error consistent, ja ho digué Enrique Vila-Matas, en una entrevista recent, en menysprear l’acadèmia pensant que qualsevol novetat aplicada de manera extensiva genera un discurs trencador que no contempla entendre que per a crear quelcom inèdit primer hem d’alimen-

tar-nos del llegat deixat pels nostres antecessors.

Abans trens, bicicletes, tramvies, telèfon, telègraf, fox trot, psicoanàlisi, fotografia, avions, electricitat, cinema, submarins i un llarg etcètera. Els pares fundadors de la modernitat copsaren la revolució perquè havien entès els límits. Charles Baudelaire deixà caure el llorer al fang dels Camps Elisis just abans d’entrar a un bordell. Renunciava a la solemnitat poètica perquè sabia que un art incapaç de copsar la normalitat perd el contacte amb la realitat i cau al pou d’un elitisme amb massa melic i nul cos. Pablo Picasso y James Joyce trencaren la frontera amb convicció pionera donant a les seves criatures una dimensió personal on l’univers mental, l’afirmació del jo, volava més enllà d’una la simple recreació de la superfície.

I PAPASSEIT? PER QUÈ JOAN SALVAT-PAPASSEIT? El poeta avantguardista català és un exemple perfecte de com conjugar tradició i modernitat, quelcom necessari si la literatura vol evolucionar cap a confins desconeguts. La seva formació fou sens dubte anòmala. Entendreix imaginar l’home entusiasta quan no sabia llegir i patia volent desxifrar les lletres dels cartells de botigues bar-

“

El El poeta poeta avantguardista avanguadista català és un exemple perfecte de com conjugar tradició i modernitat, quelcom necessari si la literatura vol evolucionar cap a confins desconeguts

”

celonines. Ho aconseguí, i des d’aleshores la màgia no l’abandonà perquè ell volgué augmentar-la amb versos, crítica, edició i prosa.

La primera premissa que fa del nostre protagonista un mirall és el seu específic amor al carrer, escenari fonamental on hom podia trobar els darrers avenços i conviure amb històries eternes d’amor, mar i vida. El tret diferencial de Salvat-Papasseit és doble. D’una banda deixa enrera les temàtiques pròpies de la poesia catalana precedent. Per l’altra, conjuga amb naturalitat l’antic amb l’acceleració del present. Ho veiem de manera subtil a Encara el tram, on el proverbial motiu amorós es trasllada al tramvia, mitjà de transport que aleshores simbolitzava la modernitat. La via pública té més al·licients recents que van més enllà dels rails. El lèxic incorpora paraules estrangeres que esdevenen d’ús comú. El poeta les incorpora al seu vocabulari líric, i el mateix fa amb els invents que fan vibrar Barcelona. El paradigma és Marxa nupcial, genialitat amb clowns, mallots, Charlot i fins i tot llums de neó dibuixades que il·luminen la paraula Edison, digne d’entrar junt amb Chaplin a la glòria del cel.

El mateix poema podria ajudar-nos a introduir el segon punt que fa de SalvatPapasseit un referent de plena actualitat. La forma és important i durant el període de les

avantguardes, precedides a nivell poètic per Arthur Rimbaud, es creuà un llindar. El poeta de L’irradiador del port i les gavines begué de l’influencia futurista i cubista.

Practicà el collage, posà paraules en majúscula, adoptà el vers lliure, subratllà mots, emprà com ningú a la nostra terra el salt de falla, jugà amb el haiku i esdevingué un notable devot del cal·ligrama, entre els que destaquem ‘Les formigues’, ‘Romàntica’ i ‘Cal·ligrama 2’ d’El poema de la rosa als llavis. La seva aposta per formes transgressores arribà en part gràcies al treball de Salvat com a responsable de la llibreria de les Galeries Laietanes, on podia llegir les revistes avantguardistes de tota Europa i descobrir les proeses poètiques de Guillaume Apollinaire, Vladimir Maiakovski i Filippo Tommasso Marinetti.

El tercer aspecte modèlic de Papasseit es basa en una exaltació de l’amistat relacionada amb una insaciable voluntat d’aprenentatge. El bar del Centro, just enfront del Carrer Ferran, li donà bones oportunitats d’entaular conversa amb mons aliens a l’escriptura. De les cabareteres i toreros de la primera etapa evolucionà cap a tertúlies refinades amb noms prestigiosos d’altres disciplines com Rafael Barradas o Joaquim Torres-Garcia, pintors que de ben segur li

feren veure com la poesia podia ser un llenç en blanc a omplir sense pors ni prohibicions inconscients. El diàleg amb altres arts i la permanent connexió amb els seus semblants amplià la seva perspectiva cap a un infinit d’esguard dual que, i així ho demostrarà a la seva darrera etapa, no oblidava el passat, però tampoc li rendia homenatge.

El darrer particular sembla senzill. No ho és perquè llegim textos dels nostres contemporanis, almenys d’aquells que diuen ser més moderns que els moderns, i només trobem fredor sense passió. La mancança d’esperit crític pot deure’s a l’aburgesament de la societat, contenta amb el plat a la taula i el consum de tonteries. Papasseit provenia de la classe obrera i hagué de treballar el seu pervindre amb lluita, vocació i esforç. Des de ben petit manifestà un fort interès per assumptes polítics, i algunes de les seves poesies s’impregnen de l’ideal que estomaca les injustícies. Marxa Nupcial torna a ser un bon exponent amb el seu èpic escopiu a la closca pelada dels cretins, brillant i sintètic, majestuós en comparació amb el nostre 2011, on sembla quimèric criticar quan hauria de ser la norma. Segueixin a Joan Salvat- Papasseit, savi de mort prematura. Podeu rimar, però sigueu poetes. Poetes en majúscula, altius, valents, heroics i sobretot sincers.

BENZINA_35

El color de les vocals

Fotografia de Carles Mercader

Marc Romera, poeta: Més ràpides les ombres, que la veu de les mirades, que l’adéu, que les culleres...

BENZINA_36

Crema catalana

Per Tort Yscla

Sebastià Jovani Sebastià Jovani (Barcelona, setembre del 1977) es declara escriptor i activista en general. Ha publicat Los

libros del diablo (Llibres de l’Índex / Ediciones La Tempestad, 2006) i Emulsió de ferro (La Magrana, 2009). Dins d’obres col·lectives ha participat a Nueve

Fresquíssimos d’Espanya (Produccions escopeta, 2009), Matar en Barcelona De què va el teu últim llibre?

Possiblement de massa coses com per encaixar-les en la cotilla d’un qüestionari. És una novel·la d’anticipació sobre l’apocalipsi urbanístic i social, però també és una petita farsa filosòfica, tot i que també és una novel·la negra i al mateix temps un relat d’humorismes polítics i absurditats culturals.

Què aporta el teu llibre al lector? Què li ofereixes?

El que en principi pretén aportar tot llibre: la possibilitat d’una lectura i per tant la creació d’una realitat i d’un sentit. Difícilment puc concebre la novel·la com una recepta o una oferta. Tinc més o menys clar què hi he escrit, però no pas què hi trobarà cada lector.

Més aviat és aquest el que m’oferirà alguna cosa a mi: una interpretació.

Què t’ha portat a presentar-te públicament com a escriptor i a publicar els teus escrits?

No m’he presentat públicament com a escriptor. En tot cas he escrit coses i l’editorial ha considerat interessant publicar-les. És la maquinària editorial la que et transforma en un ésser públic amb denominació d’escriptor. Fins llavors, només ets algú atrapat en la diabòlica mania d’escriure, que diria Pla. Quin és el teu proper projecte? En quins de nous treballes?

Allunyar-me prudentment de l’escriptura sistemàtica durant un temps. Allò de que l’escriure et fa perdre el llegir i viceversa sovint és completament cert. En tot cas, endinsar-me en escriptures més lleus, en alguns casos estrictament privades i en d’altres prou volàtils com per a què només tinguin sentit expressades en públic i una sola vegada. Allò que en diuen recitals.

Sobre què no escriuries mai? Per què?

Crec que em resulta impossible imaginarme no escrivint sobre alguna cosa. Encara que sigui per dir que no penso escriure mai sobre això.

(Alpha Decay, 2009) i

Crims.cat (Alrevés, 2010). El seu últim llibre, Emet o la

revolta, ha vist la llum aquesta primavera, de la mà de La Magrana a la col·lecció La Negra.

Deixaràs llegir a la teva mare el llibre que acabes de publicar? Per què?

No li deixaré llegir. Li exigiré. La família no pot ser excusa per a que els seus membres no coneguin el que fan la resta.

Què vols aconseguir amb l’edició dels teus llibres? Fama o diners? És una broma, oi?

Ens pots dir quins són els tres escriptors/es que més t’agraden de la literatura catalana?

Entenc que em permeteu considerar que literatura catalana no ha de voler dir necessàriament llengua catalana. En aquest cas, doncs: Josep Pla, Eduardo Mendoza i Francisco Casavella.

BENZINA_37

` Crítica literaria El secret de Picasso Patrícia Font

Q

uan el director de cinema Robert Altman, a la glòria sia, va adaptar John Carver en pel·li molts vam ser els que vam comprar els volums d’aquells contes que no anaven especialment de res, basats en allò de captar el moment. Es podien llegir de seguida seguint aquella fluïdesa que fa que una cosa porti a l’altra. Es podien llegir, per tant, vora la piscina, a la platja, durant trajectes urbans i interurbans de metros i busos o durant els retards de Renfe (en qualsevol modalitat de trajecte). Però no era una lectura “fàcil” i el que semblava entenedor, en pensar-hi, s’espessia i en acabat resultava difícil de portar el llibre de contes al metro i acabàvem els trajectes escoltant música pels auriculars.

Amb El secret de Picasso parlem d’una escriptura que ha de ser “fàcil” de llegir. I quan diem “fàcil” ens referim a un altre “fàcil”. Ha de ser una lectura que atrapi, que entretingui, que sigui ràpida d’assimilar i que tingui una trama a prova del cervell més hiperactiu. La novel·la ho té. En aquest sentit és completament fàcil, té una trama que desperta l’interès del lector als primers paràgrafs. Té una estructura clàssica desenvolupada en tres parts combinada amb capítols breus que són el conducte ideal per desplegar un gènere, el thriller, que necessita dosificar la informació, jugar al fet i amagar i alimentar el lector amb adrenalina literària.

La novel·la té tot això. El protagonista és el detectiu periodista Leo Vidal, reincident per tercer cop en l’imaginari de Francesc Miralles, l’autor. La trama es basa en la recerca d’un quadre que Picasso va pintar a Horta de Sant Joan durant una estada del pintor. Leo rep l’encàrrec de trobar-lo de part d’un galerista milionari resident a Sitges.

L’imperatiu del gènere reclama falses pistes, morts i l’aportació sempre vital de personatges secundaris. Per tot això no és gens estrany que el llibre formi part de la col·lecció Èxits i que l’editorial responsable aposti per una narrativa de best-seller, allò de fàcil de llegir, que atrapi... no només escrita en català; també ambientada a Catalunya, protagonitzada per catalans i amb personatges reals històrics durant els anys que van viure a Catalunya. “Fàcil” en el cas d’El secret de Picasso és un adjectiu que ens resumeix l’excel·lència de la proposta i l’esforç artístic i editorial de posar la nostra llengua en ficcions que beuen dels plantejaments i la barreja de gèneres de Dan Brown (Àngels i dimonis, 2000), Arturo Pérez Reverte (El club Dumas, 1993) o Francisco Casavella (Todo lo que sé de los vampiros, 2008). No és per això que potser agafem, una estona només, els auriculars.

Volem més Leo a les històries de Leo. Allò que a l’empresa diuen valor afegit, aquí en direm sortir de l’armari literari. Volem de Leo més detalls, més misèries, més connexió. Més piruetes encara més difícils.

Coneixem la seva biografia. Cert. Però el volem a ell. Del personatge principal penjarà tota la novel·la i l’evolució de futurs lliuraments. Dels seus trets els detalls de l’acció i d’aquests el record permanent, més enllà de la correcció. Pensa, Leo, que has de competir amb adolescents hackers o amb àngels perduts a les prestatgeries principals de les nostres llibreries. Però no ens amoïna gens. Perquè hi ets. I cada dia sabrem més coses de tu; si t’agrada menjar bé com aquell altre col·lega teu o t’estimes més ser expert en ginebres o en la filmografia de James Bond.

BENZINA_38

Francesc Miralles Francesc Miralles (Barcelona, 1968), desertor professional d’estudis universitaris durant la joventut, ha treballat com a traductor, com a editor de llibres sobre psicologia i creixement personal i també com a redactor per a diferents publicacions (El País Semanal, Integral). Com a escriptor és autor d’obres per a públic juvenil i adult, de les quals destaca Amor en minúscula (2010). El 2007 va néixer Leo Vidal gràcies a El Quart Reich, rècord de vendes. El 2008 va sortir al carrer La Profecia 2013 com a segona història de Leo fins El secret de Picasso (2011). Podeu llegir com i quina carrera va acabar a www.francescmiralles.com Títol_El secret de Picasso Autor_Francesc Miralles Preu_18,50 euros: en e-book, 14,50 euros Editorial_Edicions 62 Pàgines_280

` Crítica literaria Adéu a la universitat Ricard Biel

U

n deliciós llibre en una deliciosa edició. El lector no pot fer més que deixar-se endur per les sucoses pàgines d’aquest assaig imprescindible del professor Jordi Llovet, que conseqüent amb la seva insaciable curiositat ens fa dubtar del gènere d’una eclèctica obra que, més enllà de destil·lar qualitat humana i amor per la docència, suposa una lliçó d’amor desbordant a la vida en la seva ànsia constant de saber a través de l’experiència vital, però també de la literatura o de la música, que de fet Llovet s’encarrega de dir-nos que formen part de la realitat, és a dir, del mateix fet de viure.

La implantació del Pla de Bolonya i les seves devastadores conseqüències per a les carreres d’humanitats suposa el pinyol del llibre i motiu per fer caure el lector en el desànim. Tanmateix, copsem un rerefons optimista en l’energia mateixa de la denúncia i el convenciment que l’ensulsiada actual de les humanitats no deixa de ser cíclica. L’home no pot deixar de ser home per més cants de sirena tecnològics i mercantilistes que l’obnubilin.

Llovet fa una reflexió de fons sobre la importància de la jerarquia ben entesa, aquella que emana des de la punta piramidal del respecte guanyat en la meritocràcia com a referent per uns deixebles avui en vies d’extinció i que han substituït mers acumuladors de crèdits, títols universitaris i màsters, amb l’objectiu d’aconseguir una feina com a especialistes en alguna inutilitat dins les professions neoliberals, que probablement tot just els permetrà sobreviure.

Adeú a la Universitat juga amb el doble sentit, d’una banda la prejubilació del professor el 2008, i de l’altra a l’ocàs de les humanitats, que han estat la causa del seu adéu universitari –oficial, si més no. Hi trobem passatges erudits, passatges sensuals des d’una exquisida òptica bisexual i d’altres d’anecdòtics de gran tendresa que esdevenen categoria –és entranyable l’episodi del paleta enamorat de la tieta de l’autor–, fi sentit de l’humor i, sobretot, una empatia inaudita en aquests temps, reflectida aquí pel profund respecte que el professor expressa pels seus alumnes.

En canvi, Llovet no està tan fi quan confon la part pel tot en les breus referències a la qüestió nacional. Curiosament, segons es desprèn de les seves tesis, a Catalunya no podem parlar d’identitat, o sigui de nació, atès que és terra de pas de moltes civilitzacions. Caldria preguntar-li, doncs, per què parlem una llengua concreta anomenada català, i si per exemple a Anglaterra no hi han passat romans, víkings i altres pobles, com arreu. I és que tot i les bones raons expressades dins el context, sembla que la sana dèria literària del professor fa que tanmateix barregi naps i cols en nom d’un sincer universalisme literari que peca, però, d’ingenuïtat inconscientment política en les conclusions, cosa de la qual el nacionalisme espanyol –o sigui els espanyols fins que es demostri el contrari– es congratulen. I per congratular-se, l’encert de citar al llibre les lúcides, contundents i visionàries opinions de Gustave Flaubert sobre les conseqüències de la revolució industrial: fals progrés, creació de feines absurdes i consegüent alienació i idiotització de l’individu.

Amb Adéu a la Universitat sentim el dolor d’aquesta veritat del títol.

Sort que sabem que només a través del saber podem experimentar el màxim plaer. Aquest llibre n’és bona prova.

Jordi Llovet Jordi Llovet (Barcelona, 1947), va ser professor d’Estètica a la UB i més tard professor de Crítica Literària a la mateixa universitat, fins a ser-ne catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada el 1997. Membre fundador i director de diverses institucions culturals catalanes en el camp de la filosofia i la literatura, ha exercit de crític de música clàssica a La Vanguardia i d’articulista a la versió en català de El País. Ha escrit diversos llibres, com l’assaig Por una estética egoísta. Esquizosemia (1978), o Teoría literaria y literatura comparada (2005). Ha traduït clàssics com Baudelaire i Kafka.

Títol_Adéu a la universitat Autor_Jordi Llovet Preu_21,00 euros Editorial_Galàxia Gutenberg Pàgines_380

BENZINA_39

Crítica de poesia Les dones imaginàries

L

Ricard Mirabete

a fascinació cap a una ciutat ens ve donada sovint per tot allò que intuïm darrere del seu rostre d’asfalt i de pedra. I cada ciutat és també el rostre de l’enigma que comanda els nostres ulls. Com una dona. Com l’espurna d’humanitat que caracteritza el gènere femení, ens avança Montserrat Altarriba en l’esplèndid i inesgotable pròleg del poemari. Carles Cervelló ha bastit vint-i-vuit poemes que duen el títol i el motiu poètic de vint-i-vuit noms femenins.

L’obra va ser guanyadora del Premi de Poesia Josep Fàbregas i Capell, Vila de Sallent 2010. Ens arriba editada de la mà de Témenos Edicions i amb l’afegit indispensable de les belles il·lustracions pictòriques de Josep Doménech Sánchez. Carles Cervelló ha confegit aquest poemari tenint ben presents Les ciutats invisibles d’Italo Calvino, que és l’obra d’on provenen els títols d’alguns poemes i que corresponen al nom d’algunes ciutats que Marco Polo descriu a Kublai Kan en el llibre de l’autor italià. Tot plegat esdevé un correlat objectiu que es desplega poèticament en l’escriptura depurada, de plena concentració lírica, del poeta barceloní.

Cervelló ens dibuixa el rostre i la tensió íntima i existencial subjacent en aquestes vint-i-vuit imatges literàries i reals del que podríem anomenar –i reivindicar– com L’etern femení.

Les dones a què al·ludeix el títol de llibre són imaginàries i no pas imaginades. La imaginació seria literatura en el cas que l’autor volgués descriure les protagonistes del poemari. Són imaginàries perquè són agents actius que configuren una personalitat, una potència humana, que creen un sentit vital, que imaginen i d’aquesta manera adquireixen una presència real dins la pell de tantes i tantes dones generadores de la seva essència. I els homes intuïm, pressentim i compartim alguna part del que són. L’autor ha sabut transformar i enriquir motius poètics de llarga tradició –i alhora actituds femenines– en retrats humans de dones que expliquen la seva vida per mitjà del gest i de la paraula. El poeta s’hi sent interpel·lat i alhora fascinat. Com amb una ciutat.

Hi trobarem totes les figures d’un joc d’escacs, com escriu Altarriba al pròleg: Totes dins el seu context, amb les seves limitacions, amb la seva reialesa, es mouen pels versos del poema aportant coneixement de la pròpia idiosincràcia. Hi ha Tamara, Zora, Dorotea i tantes i tantes dones que han sabut de l’amor.

Cadascuna és un enigma que es deixa veure i no capir del tot. Remarquem, per exemple, el poema Tamara, per tot allò que descobreix: Mai sabrem com ets realment. / Les mirades recorren el teu cos / (...) Els símbols s’esvaeixen, els marges / es confonen, tothom té la seguretat / de posseir una veritat que menteix. Amb aquest estil concís i alhora conclusiu, el poeta sap mantenir a la nostra ment la bellesa de l’enigma i l’estimació per allò que a penes es mostra.

BENZINA_40

Carles Cervelló Carles Cervelló (Barcelona, 1966) és Doctor en Filologia hispànica i treballa com a professor de secundària. Ha publicat dos llibres de poesia: Fragments de plenitud (Amalgama Edicions, 1997) i En veu alta (La Comarcal Edicions, 2006) que va merèixer el Premi Alella a Maria Oleart del 2005. És autor de l’obra de teatre per a infants Bruixes (Amalgama Edicions, 2000) que forma part de les lectures en els centres educatius. És també coautor de l’assaig Amb e d’educar. Diccionari no autoritzat de l’educació (Témenos Edicions, 2007) juntament amb Jordi Rincón i Germán Alemany.

Títol_Les dones imaginàries Autor_Carles Cervelló Español Editorial_Témenos Barcelona, 2011 Preu_12 euros Pàgines_59

Crítica de poesia Felix Orbe

E

Ricard Mirabete

ncara hi ha motius bíblics que ens pesen al damunt. I no és pas dolent. Encara la petjada de la història occidental –mítica i social– ens acara al present. I els elements bíblics d’aquest poemari (David i Goliat, Josué, Judes) adopten un nou matís, una nova forma, inserits en el món actual. Perquè el secret de revitalitzar actituds i accions està en la mirada –i la narració– d’allò que va configurant els nostres dies. La ciutat hi és molt present en l’obra poètica de Jordi Valls. I no només en aquest volum sinó al llarg de la seva trajectòria. Felix orbe és una bona síntesi de les motivacions líriques de l’autor ja que hi ha continuïtat de propòsits poètics. També en d’altres ocasions el rerefons bíblic era motiu de recerca per al poeta. Perquè dins de la cultura occidental, la Bíblia hi té un paper determinant, com a mínim en la concepció que tenim de la realitat. En Felix orbe –Feliç al món– Jordi Valls ha volgut explicar líricament episodis de la nostra quotidianitat compartida i de la seva vivència particular transmutada en matèria lírica. Se serveix d’un estil narratiu, que llisca per damunt dels versos per fer-nos-els passar ben endins amb el to de les converses pausades. El discurs verbal construeix una mena de relat poètic que ben sovint és una mena de paràbola de la quotidianitat. Per mitjà del realisme expositiu, els poemes contenen un seguit de versos que tenen tota la força sense fer ús de la violència lingüística. Per exemple, farem esment de belles troballes com ara La rutina té la força d’un cadàver o també El cos empeny l’ànima i no l’ànima el cos.

La poesia de Valls apel·la directament a la nostra consciència del ser en el món. La nostra peripècia vital està empeltada de les circumstàncies que comanden la nostra quotidianitat; tanmateix, la intenció principal que desprenen la major part dels poemes és la invitació a tenir coratge, a ser reflexius, a no deixar-nos sotmetre a l’autocomplaença esclava, sinó que sempre som a temps per fer-ho millor.

Com a individus, com a ciutadans. El seu constant rebuig a la violència de qualsevol tipus –social, personal, lingüísticatroba la seva forma essencial en els poemes que ens permetran gaudir de l’expressió lírica, però encara més, de l’oportunitat de reflexionar sobre un mateix i el seu paper en el món. Hi ha també exposada la seva poètica particular.

Destacarem el poema Art inútil, de la darrera part del poemari, perquè ens dóna la clau de com ens podem servir del realisme, quant a l’expressió, sense caure en el realisme com a falsa operació poètica: el poeta es dirigeix als “professionals” de la poesia que n’escriuen perquè com que a l’escola n’han après... Insisteixes tossut amb els versos elàstics, / i clarividents del realisme més solemne, / efervescent com el primer glop de cervesa / escrius poesia perquè saps que no existeix.

Jordi Valls Jordi Valls (Barcelona, 1970) està representat en diverses antologies i també ha obtingut diversos premis literaris, entre d’altres, el dels Jocs Florals de Barcelona el 2006. Darrerament, ha publicat Violència gratuïta (Edicions 62, 2006) i, juntament amb Lluís Calvo, Última oda a Barcelona (Editorial La Garúa, 2008). Felix orbe és el seu vuitè llibre de poesia que ha publicat. Aquesta obra té el seu desdoblament virtual a Internet (http://felixorbe.blogspot.com).

Títol_Felix Orbe Autor_Jordi Valls Editorial_Denes Valencia, 2010 Preu_12 euros Pàgines_77

BENZINA_41

Avancçeditorial ,

El viatge dels rodamons La volta al món en 14 mesos Mireia Puntí Autoeditat

U

n cop hem descarregat les motxilles a l’hotel sortim a passejar pels carrers de Bangalore, Índia. El primer que fem, sense pretendre-ho, és perdre’ns. A la que surts de les avingudes principals els carrers són laberíntics, la majoria d’ells no té cap placa que els identifiqui i si alguns en tenen està escrita en hindi, idioma que, de moment, no dominem. Després d’una bona estona de caminar sense rumb decidim agafar un rickshaw (motocicleta de tres rodes amb una cabina per transportar passatgers) perquè ens porti a l’hotel. Greu error! El rickshaw també es perd. Para en un carreró a preguntar a uns transeünts, que s’apropen disposats a ajudar-nos i a ells s’hi sumen tots els indis que casualment passen per allà, ben apinyats al voltant nostre mirant el mapa i cadascú dient-hi la seva, en ves a saber quin idioma, sobre quin és el millor camí per arribar al nostre hotel.

Jo em pregunto: “De tots els indis que s’han congregat al nostre voltant, ningú sap llegir un mapa?!!!” L’hotel està marcat amb una creu, només cal saber on ens trobem i anar seguint el mapa! De seguida notem que la gent s’apropa encuriosida per la nostra presència, per parlar una estona amb nosaltres, però no saben llegir mapes ni tenen sentit de l’orientació. Al final el rickshaw desisteix i ens deixa encara més lluny del que estàvem.

Agafem un segon rickshaw. Al principi fa BENZINA_42

veure que sap de què li parlem però aviat veiem que no. Para el motor i ens diu que ens sortirà car perquè estem a més de 20 quilòmetres de l’hotel. Au, va! Baixem del vehicle i agafem un tercer rickshaw. Tampoc en té ni idea. Ha de parar quatre vegades a preguntar als vianants.

Del que també ens adonem és que aquest bon home no parla ni entén l’anglès, per això demana ajut a la gent del carrer perquè ens faci de traductors entre nosaltres i ell. Uns diuen que hem d’anar cap aquí i els altres cap allà, però no es posen d’acord. I el més fascinant és que tothom ho afirma amb una seguretat aclaparadora. Ens comencem a impacientar, cada cop estem més perduts i el nostre primer dia a l’Índia està essent una mica dur, tenim la sensació que no ens podem fiar de ningú. Quan fem una parada més amb el rickshaw per preguntar per enèsima vegada a un vianant si coneix l’hotel, l’Ignasi veu el cartell d’un carrer.

Miracle! És el primer carrer que veiem que tingui placa, i escrita en l’alfabet llatí!

L’identifiquem al plànol, ja no estem lluny de l’hotel. Li diem al rickshaw que pari, que hi arribarem abans caminant.

A tot això són les quatre de la tarda i encara no hem dinat. Comprem quelcom per menjar en un supermercat i pugem a l’habitació de l’hotel. Estem alterats, cansats, desbordats, desconcertats pel sonar constant dels clàxons, tenim els ulls irritats per la contaminació, les mans brutes, la cara bruta, la roba bruta, fins i tot els mocs ens surten negres! No vull ni pensar com tenen els pulmons aquesta gent.

Per calmar-nos decidim prendre una dutxa relaxant. El recepcionista ens ha assegurat que tenim aigua calenta, però que abans d’utilitzar-la, l’hem d’avisar. Deu ser per encendre l’escalfador, penso jo. Un parell de minuts després d’avisar-lo que ens volem dutxar amb aigua calenta, entra a l’habitació un noi amb una galleda descolorida i una resistència elèctrica grossa com el braç.

Omple la galleda d’aigua, hi fica la resistència dins, la connecta al corrent elèctric i ens diu que tornarà en cinc minuts. La resistència es torna de color vermell incandescent fent un soroll inquietant. No li traiem l’ull de sobre, atònits per complet. Als cinc minuts torna el noi, fica la mà dins la galleda per comprovar que l’aigua està suficientment calenta, desendolla la resistència i ens desitja que tinguem un bon bany. Se’n va per on ha vingut amb la resistència a la mà, vigilant de no cremar-se i nosaltres ens quedem al mig de l’habitació amb cara d’idiotes. És clar, a recepció vam preguntar si l’hotel tenia aigua calenta, no si tenia aigua calenta corrent.

A la nit sortim a sopar. El trànsit ja no ens atabala tant. Sortegem perfectament els vehicles i ens esmunyim ràpidament entre rickshaws, bicicletes, motos, cotxes i autobusos. No tenim cap problema per trobar un restaurant que estigui bé. Ens atipem com lladres a base de fideus amb verdures i pa naan. La factura ens surt per poc més de dos euros. Crec que comencem a intuir la gràcia de l’Índia.

Aparador

Tot el soroll del món Vicenç Llorca Editorial Columna En Francesc i la Marta es coneixen en un viatge de vacances a la República Dominicana. Tots dos volten la quarantena, ell és un professor de literatura vidu, ella una empresària divorciada amb una nena de dotze anys. Amb clares afinitats entre si, en Francesc i la Marta s’atreveixen a començar una relació de parella en plenes vacances. Tots dos emprenen un recorregut per la República Dominicana i pel país veí, Haití. En aquest país compten com a guia amb una cooperant catalana, la Núria. Tot i la seva incipient relació amb la Marta, en Francesc també se sent atret per la Núria. De manera sobtada, tots tres hauran d’afrontar diferents adversitats, entre elles els estralls catastròfics de l’huracà Melinda i la complexitat de les relacions humanes.

Per què les lleones no els prefereixen rossos Xavier Duran / Editorial Columna Per què les lleones no trien, per aparellar-se, els lleons rossos? Com ajuden els botànics a resoldre crims? Revelen els nostres cabells a quines ciutats hem estat? Quin servei fa la PlayStation a la recerca de nous fàrmacs? Influeix la dieta de la mare en el sexe dels fills? Els divorcis perjudiquen el medi ambient?

Per què els gossos no poden participar a les calçotades? Es poden enviar aromes per Internet? Les respostes a aquestes preguntes no només revelen curiositats, sinó que permeten explicar la forma que tenen els científics de plantejar enigmes i de resoldre’ls i mostren com algunes preguntes aparentment innocents tenen conseqüències beneficioses i inesperades.

Per Eva Serra

La fabulosa història de la senyora Wang

Momssen

El mar

Jaume Puig

Gabriel Pernau / Editorial Meteora

Editorial A Contravent

Blai Bonet Club Editor

Darrere el nom de Wang Fenglian se n’amaga un altre de molt més proper, el d’una tarragonina que va fugir per amor a la Xina premaoista de la dècada de 1930 i va viure-hi prop de trenta anys, quan el gegant asiàtic es convulsionava entre invasions japoneses, guerres mundials i guerres civils, i el poble xinès creava les bases de la gran potència mundial que és actualment. Aquesta dona és un exemple de força de voluntat i d’instint de supervivència, i ha viscut una vida que és més de novel·la que la de molts personatges de ficció. Gabriel Pernau ens acosta el personatge amb la seva gran capacitat de narrar i el seu ampli coneixement de la societat i la història de la Xina, un país immens on la nostra protagonista va passar els millors anys de la seva vida.

Robert Momssen és un advocat que no creu en la justícia. Amoral, cínic, brutal, egòlatra, i cruel. Però també delirant i ingenu. El seu menyspreu pel món és proporcional a la seva passió per esdevenir escriptor. Momssen és un descendent directe d’Stendhal i farà el que calgui perquè el seu talent sigui reconegut.

Assassinat, corrupció, violació, segrest, i sexe, emplenen les pàgines d’aquesta novel·la àcida que desborda humor negre i ironia. Momssen té com a escenari el crim organitzat rus, el blanqueig de capitals, les mentides sobre el terrorisme islamista i la corrupció política. Però per sobre de tot hi plana la crua soledat de l’individu i la rialla inquietant de l’espectador de la seva pròpia farsa.

Reedició d’una obra singular que va provocar molt rebombori quan es va publicar per primera vegada l’any 1958. La història explica uns mesos de la vida de dos joves de dinou i vint anys afectats per tuberculosi, Manuel Tur i Andreu Ramallo, en un sanatori de l’illa de Mallorca. Són dos joves malalts, religiosos i carregats de sentiments de culpa, amb una relació entre si molt complexa.

La novel·la explora el seu passat, el seu present, la història de les persones que els envolten i tot plegat en el rerefons dels anys de la postguerra a Mallorca, on es va patir una ferotge repressió. Blai Bonet va començar a escriure El mar durant la seva estada al sanatori de Caubet, malalt de tuberculosi, tot i que no és una autobiografia.

Fotografiant racons de l’Aran

Cara i clatell

Sense Espanya

Elisenda Managuerra i Jordi Feliu Editorial Piolet

Editorial Fundació de Salut Mental CPB

Modest Ginjoan i Xavier Cuadras Editorial Pòrtic

Recull de fotografies que cobreix les rutes de senderisme de la Vall de Toran. Tal com afirmen els autors, les muntanyes escarpades han protegit aquest racó de món, ple de rius gelats i de boscos de fagedes i avets que semblen trets dels contes de fades. La soledat que s’hi fa present es trenca a vegades per la presència d’algun animal que irromp al pas. Els pobles romanen autèntics a tocar de la natura, a un pas de la frontera francesa. Totes les propostes de senderisme s’inicien a partir del refugi d’Honeria. Es tracta d’una magnífica i acurada edició, on preval la força de la imatge per transportar-nos a un univers de naturalesa verge i conèixer els camins que ens hi porten.

Aplega totes les obres dels participants al Premi a la Creativitat Artística que atorga cada any la Fundació amb la finalitat de descobrir nous talents del valorat outsider art. Amb el premi i l’edició del llibre, també es volen promoure les accions que lluiten contra l’estigma i fan avançar la sensibilitat social cap a un millor coneixement i comprensió de la problemàtica de la salut mental, l’abandonament de certes conviccions, prejudicis i falsos temors, i la promoció d’actituds solidàries d’acceptació i integració de la diversitat. L’edició del Premi d’enguany té com a títol Cara i clatell i els participants han fet un retrat de la cara i el clatell del professional que per a ells ha tingut un paper rellevant en el seu tractament.

La qüestió de la independència de Catalunya es troba a primera línia del debat polític popular. La decisió de separar-se d’Espanya és un projecte de dimensions colossals que obre molts interrogants. D’una banda, s’aconseguiria l’eliminació del dèficit fiscal, però de l’altra, la possibilitat d’un boicot comercial espanyol sobre les empreses catalanes genera inquietud entre els empresaris i treballadors catalans. Modest Guinjoan i Xavier Cuadras han fet un exercici d’economia aplicada, rigorós i divulgatiu, que porta llum a aquests i altres interrogants que obre la situació actual. Seria prou gran Catalunya per ser viable econòmicament? Quins precedents internacionals hi ha? S’obririen oportunitats de negoci?

BENZINA_43

BENZINA_44

/// Opinió / Entre copes

Venem el que volem

T

En els supermercats s’intenta satisfer les necessitats dels clients.

Però hi ha una llei que esta per sobre d’aquesta, i és que l’oferta determina la demanda.

Màrqueting invertit, si voleu. La demanda de molta gent és inconcreta, i l’oferta s’encarrega de concretar-la. O com diu el responsable d’un dels més grans supermercats del país: venen el que volem. Doncs hauríem de fer que vulguin vendre vins catalans.

[[

res de cada quatre vins comprats per al consum a la llar es compren en supermercats i hipermercats.

La botiga especialitzada té un gran competidor en les grans superfícies, que darrerament estan millorant la imatge de les seves seccions de vins i oferint als seus clients assessorament personalitzat, per semblar d’alguna manera una botiga especialitzada, amb moltes promocions, grans descomptes i la comoditat de comprar el vi mentre es fa la compra de la setmana.

A més, amb la crisi ha baixat el consum de vi als restaurants, fent ja insostenible la pràctica d’alguns restaurants de triplicar i quadruplicar el preu de les ampolles. L’altra dia vaig sopar en un restaurant de Barcelona on el Blanc Pescador estava a 19,50 euros en carta, quan el preu del supermercat és de 3,30 euros.

Entre la crisi i aquestes pràctiques, la compra de vins al supermercat segueix creixent, però amb uns preus mitjos de compra segurament sorprenents. Fins l’any passat, el preu mig que estàvem pagant rondava els 3 o 4 euros l’ampolla, molt lluny del preu mig als restaurants. Però aquest inici d’any ens ha sorprès amb l’oferta massiva de vins bastant per sota d’aquest preu.

De fet, Carrefour, Alcampo o Hipercor ja tenen molts vins al voltant dels 2 euros l’ampolla. Mercadona, per exemple, ja ocupa la meitat del seu lineal de vins dedicat als vins per sota dels 2 euros. I Lidl i Dia tenen bastants vins 1,50 euros i fins i tot del preu màgic de 0,99 euros l’ampolla.

En aquesta franja baixa de preus estan trobant sortida vins de Jumilla, Cariñena, Valdepeñas, València, Castilla-La Mancha i altres zones vinícoles de grans volums de producció. I aquesta franja s’ha tornat tant competida con la franja dels 5 o 6 euros, on podem trobar més de 100 marques només de Rioja, a banda de vins catalans, gallecs o de Ribera del Duero.

Precisament, la novetat més visible d’aquest any és que moltes marques de Ribera del Duero han deixat la franja preferent dels 9 als 14 euros, i han baixat vàries de les seves referències a la franja més competitiva –i més

[[

Lluís Tolosa competida– dels 5-6 euros, de forma s’han creat dues franges de preus altament densificades, amb pocs vins al mig i amb dificultats de posicionament.

Per sobre dels 6 euros, les vendes són purament anecdòtiques, i els supermercats estan fent tot el possible per aproximar aquests vins als consumidors. La primera mesura ha estat treure’ls d’aquells vitrines de vidre tancades i exposar-los en obert, a vegades amb un cep de seguretat. L’altra decisió ha estat ubicar-los en les mateixes prestatgeries que la resta de vins, res de mobles a banda i diferenciats, a veure si algú s’anima per contacte i agafa alguna ampolla. I finalment, han desaparegut gairebé tots els vins de 40 euros, i els vins cars exposats es mouen entre els 12 i els 25 euros, amb comptades excepcions.

Pel que fa als vins catalans, podríem dir que només quatre grups tenen una presència important en els supermercats: els grups Freixenet, Codorníu, Torres i Perelada, a banda d’altres casos puntuals. La nostra estructura de cellers és molt fragmentada, i ens fa difícil competir en volum i en preus en els supermercats. L’aposta per la qualitat dels vins catalans ens porta al canal de l’hostaleria i la botiga especialitzada. Però la situació de crisi i els nous hàbits de consum fan cada vegada més important el canal dels supermercats.

Els vins catalans es poden posicionar allà on considerin més convenient, però després de vàries converses amb responsables de diferents supermercats, he vist clar com funciona aquest canal de distribució. Els supermercats arriben a acords, sovint a acords molt estrictes, però un cop lligat un producte li donen visibilitat a aquests productes i el venen.

En els supermercats s’intenta satisfer les necessitats dels clients. Però hi ha una llei que està per sobre d’aquesta, i és que l’oferta determina la demanda. Màrqueting invertit, si voleu. La demanda de molta gent és inconcreta, i l’oferta s’encarrega de concretar-la. O com diu el responsable d’un dels més grans supermercats del país: venem el que volem.

Doncs hauríem de fer que vulguin vendre vins catalans.

Lluís Tolosa és sociòleg i escriptor BENZINA_45

Líquids sòlids i Totxos ingràvids

L’

artista barcelonina Gemma Nogueroles exposa en terra empordanesa, on distribueix els seus darrers treballs en tres espais. Així, presenta dues mostres individuals: Es ven, al Museu de la Mediterrània (a Torroella de Montgrí) i Líquids insòlits, a la galeria La Païssa d‘en Giset (a Albons); a les quals també suma l’exposició de la fotografia Cossos de textura, textura 2-Home, al Palau Solterra, guanyadora del Premi de Fotografia Fundació Vila Casas 2010 (també a Torroella) i que forma part de la col·lecció de la Fundació Vila Casas.

En aquestes exposicions, Nogueroles mostra paisatges urbans, plasmats en fotografies i instal·lacions en què l’artista sotmet la realitat de la instantània a tècniques artístiques i a conceptes estètics que indueixen a la reflexió.

A la sèrie de fotografies Líquids insòlits, el paisatge s’hi afirma, ben cromàticament, rere un vidre moll i regalimat. Passavolants, elements urbans, places i carrers, hi queden desenfocats, s’esvaeixen entre gotes, gairebé sòlides, que la mirada destil·la en primer pla; alquímia que transforma el realisme en abstracció. Amb aquestes obres, treballades des de l’interior d’aparadors que donen als carrers de diferents ciutats, Nogueroles demostra, un cop més, la seva traça i inventiva alhora d’aplicar procediments plàstics a la fotografia. A ella, li agrada dir que, quan prepara el vidre per a la fotografia, és com si pintés. Això fa que les obres gaudeixin d’una gran riquesa visual, amb colors, volums i textures, fruit d’un treball de BENZINA_46

Per Ester Xargay

Nàufrags de ciutat.

Fotografia: Gemma Nogueroles

Líquids insòlids.

Fotografía: Gemma Nogueroles

recerca que ella va elaborant amb líquids de consistències i transparències ben diverses.

Nogueroles exposa la fotografia sobre metacrilat, tot reproduint així la transparència del vidre originari, i, en alguna ocasió, també hi incorpora un petit llum real, al darrere, que accentua artificiosament la llum de la fotografia, bo i concedint-li un punt de fuga peculiar.

Nogueroles inclou a la mostra unes peces anteriors, també fotografies de paisatges urbans, a les quals insereix elements tridimensionals, com ara ampolles de vidre, l’ombra de les quals s’estén sobre l’asfalt, llambordes o rajoles dels carrers on s’han fotografiat. Tanmateix, hom observa que l’ampolla en realitat fa dues ombres, i així Nogueroles desplega un joc visual. Ella ha fotografiat prèviament l’ombra i l’ampolla i, posteriorment, elimina l’ampolla fotografiada, bo i deixant només l’ombra, i hi incorpora l’ampolla real que, amb la llum de la galeria, afegirà la seva nova ombra a la composició. El conjunt fa ballar el cap, en una imatge que suma, a la fotografia, la dimensió volumètrica i lumínica.

A la instal·lació Es ven, Nogueroles tracta conceptualment els paisatges, tot penetrant territoris sociopolítics tocats per l’especulació, condemnats per una economia insostenible i congelats en una reflexió que l’art de Nogueroles ens revela amb una pluja de totxos ingràvids que ocupen tot l’espai, l’ombra dels quals s’estampa a les parets sobre un seguit d’imatges, ben realistes, de construccions inacabades que s’erigeixen com a esquelets fanstasmagòrics.

Entre el seguit de fotografies projectades

en format vídeo, hom pot llegir fragments d’un text de Carles Checa: “(...) Ens havien fet creure que ho podíem comprar tot, i ara ens ho hem de vendre tot. Cauen fantasies i altres mentides, piràmides de felicitats hipotecades.

Assistim com a espectadors privilegiats, com a afectats i protagonistes a la caiguda imparable d’un temps, a la pluja incessant de totxos sobre els nostres caps. (...). Paraules prou eloqüents en un context ben referencial a la caiguda lliure de la crisi econòmica.

Ponts d’estiu i de tardor

Gemma Nogueroles

-Es VenFins el 27 de juny de

El Bisbe Estirat. Fotografía: Cyril Torres

2011 CAN QUINTANA-MUSEU DE LA MEDITERRÀNIA Carrer d’Ullà, 31 Torroella de Montgrí.

Gemma Nogueroles

-Cossos De TexturaMUSEU PALAU SOLTERRA

La instal·lació Es ven s’emmarca en un conjunt d’exposicions que conformen el cicle Ponts, coordinat per Eugeni Prieto amb la premissa d’establir nexos, intercanvis i col·laboracions entre el Museu de la Mediterrània i d’altres museus, fundacions, galeries o entitats culturals que comparteixen l’interès per l’art contemporani i per l’entorn geogràfic. Les mostres de Gemma Nogueroles configuren un pont de quatre peus entre el mateix Museu, la Fundació Vila Casas, la Galeria La Païssa d’en Giset i Vallgrassa, Centre Experimental de les Arts, del Parc Natural del Garraf.

Val a dir que totes les imatges que es projecten a Es ven, Nogueroles les ha recollides en el camí que duu del Centre d Art del Garraf al Museu de la Mediterrània.

Per aquests mesos d’estiu i d’entrada a la tardor, hom pot continuar seguint el cicle Ponts, amb les exposicions Tànger, L’aroma Dels Gessamins, de Joan Carles Roca-Sants, que presenta pintura, escultura, dibuix digital i vídeo, així com les diferents perspectives que, del referent geogràfic per exel·lència del paisatge torroellenc El Bisbe Estirat, reflecteixen els artistes Tano Pisano, Jordi Cané, Cyril Torres i Miquel Ros. El bell treball pictòric de Carme Sanglas, sempre tant ric, íntim i enigmàtic tancarà el cicle amb Pintures.

Carrer de l’Església, 10 Torroella de Montgrí.

Gemma Nogueroles

-Líquids InsòlitsFins el 30 de juny de 2011 LA PAÏSSA D’EN GISET Galeria d’art

Art al Set Albons (Baix Empordà).

El Bisbe Estirat.

Fotografía: Jordi Cané

Tànger, L’aroma Dels Gessamins.

Fotografia: Joan Carles Roca-Sants

BENZINA_47

Omplir la mirada d’enginy i la pensa de so Per Ester Xargay

H

i ha quelcom que es belluga a Sant Feliu de Guíxols!

Aquí sentireu com sonen els motors d’un arsenal d’idees, inquietuds i iniciatives culturals que condueixen, amb força i entusiasme, un grup de ganxons intrèpids –artistes, poetes i músics– que, plegats, corren amb el nom de Nuboläris, que encomana la velocitat i l’energia del mític corredor d’automòbils, Tazio Nuvolari.

Aquest bòlid Nuboläri ja fa un any que ha engegat l’EspaiK, on aquest estiu proposen dues mostres ben elogiables. I cal esmentar que també piloten Atònits, un cicle de concerts de tall experimental, obert a qui tingui interès a escoltar sonoritats agosarades i poc corrents, a la fresca del jardí de l’Antic Hospital.

El juliol, Els Luthiers Drapaires exposen els seus enginys audiovisuals, fruits d’un savi reciclatge de deixalles tecnològiques fet amb consciència crítica i ecologista, tal com ells mateixos argumenten: “volem fer una contribució a la sostenibilitat mediambiental proposant mètodes creatius de reutilització de les deixalles, afavorint la reducció de les dinàmiques de consum en temps de crisi, tot donant nova vida als trastos vells, i compartint els coneixements necessaris que permeten reparar i reciclar.” Així, amb molta traça i humor, transformen electrodomèstics vells –escàners, ràdios, teles, ferros, minipimers i tot d’artefactes– en instruments i autòmates musicals, amb els quals conformen l’Orquestra dels Luthiers Drapaires, que farà un concert bo i fent ús d’aquests instruments tan peculiars.

I a l’agost, No sents com rauquen les granotes?, una exposició de Josep M. Mestres BENZINA_48

L’orquestra dels Luthiers Drapaires. Perculator, de la sèrie d’instruments: “Els humans també són els meus amics.”

Quadreny a cura de Jaume Maymó i dels mateixos Nuboläris, que s’han esforçat a concebre una mostra de caire participatiu, en què la música hi sigui palpable i tothora escoltable, i amb la ferma intenció d’oferir la perspectiva més inèdita de l’obra d’aquest compositor compromès amb la recerca sonora i artística en els límits de la música i que, dels anys seixanta ençà, va atiant els conceptes estètics més contemporanis.

Es tracta, doncs, d’una retrospectiva de l’univers sonor i visual de Quadreny, que ells defineixen com a amena i pensada per sorprendre tant a entesos com a turistes despistats. Ells han volgut concentrar l’atenció en les partitures i en l’interès dels mètodes de composició d’aquest autor, amb l’afany que totes les peces exposades puguin ser escoltades i enteses mitjançant un seguit de reproductors d’mp3, cassettes i vídeos.

Són partitures que Quadreny prenya amb un bagatge conceptual que subverteix els codis musicals, composicions que amplien la mirada i la pensa, que empelten la música amb el llenguatge i el coneixement i per mà d’una disfressa visual que n’allibera el sentit bo i concedint-li totes les interpretacions possibles. Posem per cas, la peça Self-service, l’exposen amb un seguit d’instruments de joguina, amb els quals el visitant pot interpretar la partitura. I l’emblemàtica Tocatina s’exhibeix amb les respectives ampolles d’Anís del Mono que la caracteritzen, a fi de que l’espectador s’animi a interpretar-la, bo i seguint les indicacions de l’enginyós grafisme musical de Quadreny.

Així mateix, hom pot gaudir de partitures com Variacions essencials, Tres cànons a Galileu -amb l’efecte eco que propaguen els seus respectius magnetòfons-, o com l’excepcional

partitura circular Aronada, i també una peça més recent, Trànsit boreal. A més a més, s’han incorporat a la mostra partitures inèdites, fragments de sèries de música visual i un recull d’àlbums de fotografies que ens endinsen en l’entorn social d’aquest autor sempre obert a col·laborar amb altres autors, com ara el seu gran amic i referent, el poeta Joan Brossa, que li dedicà la frase que dóna el títol a la mostra, o els artistes Joan Miró i Antoni Tàpies, entre altres.

I si tot això descrit més amunt no és prou reclam per visitar Sant Feliu de Guíxols, els Nuboläris conviden a recórrer el territori ganxó amb Intemperis, a través d’un reguitzell d´instal·lacions i intervencions artístiques pels carrers d’aquesta vila tant estimada per Gaziel, que, com ell va escriure, té el passeig més bonic del món i a la qual va dedicar una oda: (...) I que n’ets de ben plantada / (...) entre l’aigua assolellada / i el recer del bosc ombriu. / Ai! Ciutat de Sant Feliu, / arran de la mar salada!

ELS LUTHIERS DRAPAIRES. Reciclatge creatiu de deixalles tecnològiques.Del 24 de juny al 24 de juliol. En el context de l’exposició, s’hi farà un concert de l’Orquestra dels Luthiers Drapaires.

NO SENTS COM RAUQUEN LES GRANOTES? Retrospectiva de Josep M. Mestres Quadreny del 30 de juliol al 30 d’agost. En el context de l’exposició, s’hi farà un concert, del Quartet Brossa, amb obres de MestresQuadreny i que s’inclou en el Festival Internacional de Música de la Porta Ferrada.

Espai K. Capella de l’Antic Hospital. c/ Hospital. Sant Feliu de Guíxols.

BENZINA_49

Tranquil, pernil

BENZINA_50

Per Aleix Sal贸