Sarasuati n.2

v.2009.2

SÁRASUATĪ

E-REVISTA DE HUMANIDADES V.2009.2

_Bio:

Lucio Anneo Séneca por Pilar Mur Benjamin Franklin por Iván Matellanes _ Fundación Atapuerca: 30 Aniversario *FELICES* excavaciones por Mayte Duarte _ Estudios Norteamericanos: To begin the world anew por Iván Matellanes _ Estudios Hispánicos: El andaluz: ¿lengua criolla o dialecto castellano? por José María Pérez Sánchez _Literatura: La medicina a la València del s.XV a travès de l’Espill de Jaume Roig por Xavier Sierra

_ Second Life: Las Humanidades en Second Life por Iván Matellanes _Historia: Psicohistòria por Mayte Duarte _ Filosofia: Cinc cèntims -- Llenguatge naural vs. Llenguatge científic por Mayte Duarte _ Ciencias Políticas: La foto amb Obama va sortit moguda por Josep Viladot Creus

Pars magna bonitatis est velle fieri bonum . | http://www.sarasuati.com

Página 1

v.2009.2

Sárasuatī [eRevista trimestral de Humanidades] http://www.sarasuati.com

año 2009, número 02, ISSN 1989-564x

2009.

02

Párs magna bonitatis est velle fierī bonum.

Gran parte de la bondad consiste en querer ser bueno (Lucius Annaeus SENECA, Epistulae morales ad Lucilium, 34,3)

Iván Matellanes Fresnadillo (Ed.) Benicarló (CS), 2009

Página 2

v.2009.2

SÁRASUATĪ / Revista trimestral de Humanidades (Estudios Americanos, Historia…) - Número 02 (2009) - .- Benicarló (CS) [Benicarló] : Publicación digital en formato Adobe Acrobat Reader © (PDF), 2009- .—Dina4 ISSN 1989-564x Contenidos I. Biografías II. Fundación Atapuerca III. Estudios Norteamericanos IV. Estudios Hispánicos V. Literatura VI. Historia VII. Second Life VIII. Filosofia IX. Ciencias políticas

Editor IVÁN MATELLANES FRESNADILLO Colaboradores permanentes.

PILAR MUR, Diplomada en Ciencias Sociales y Magisterio (Biografías de humanistas) MAYTE DUARTE SEGUER (Fundación Atapuerca & Filosofía) JOSÉ MARÍA PÉREZ SÁNCHEZ, Licenciado en Filologías Inglesa e Hispánica (Estudios Hispánicos) IVÁN MATELLANES FRESNADILLO, licenciado en Filologia Inglesa y especialista en la enseñanza del inglés como lengua extranjera (Estudios Norteamericanos & Second Life) Colaboraciones.

Iván Matellanes Fresnadillo, licenciado en Filologia Inglesa y especialista en la enseñanza del inglés como lengua extranjera (Benjamin Franklin) MAYTE DUARTE SEGUER (Psicohistoria) XAVIER SIERRA, Dr. en Medicina y Licenciado en Humanidades (La medicina a la València del s.XV a travès de l’Espill de Jaume Roig) JOSEP VILADOT CREUS (La foto amb Obama va sortit moguda) Entidades de soporte.

Diseño y Maquetación.

MANUELA GARCÍA PIÑAS IVÁN MATELLANES FRESNADILLO

Cada uno de los artículos publicados en Sárasuatī está bajo la licencia de CREATIVE COMMONS Reconocimiento [Attribution] (Debe reconocer los créditos de la obra de la manera especificada por el autor o el licenciador, pero no de una manera que sugiera que tiene su apoyo o apoyan el uso que hace de su obra) No comercial [Noncommercial] (No puede utilizar esta obra para fines comerciales) Compartir bajo la misma licencia [Share alike] (Si altera o transforma esta obra, o genera una obra derivada, sólo puede distribuir la obra generada bajo una licencia idéntica a ésta). Así pues, el lector es libre de copiar, distribuir y comunicar públicamente la obra y hacer obras derivadas, siempre que siga los requisitos ya expuestos.

CREATIVE COMMONS: Català - Euskera - Galego - English Las opiniones de cada autor son personales y pueden ser o no las mismas que las del editor. La Revista no se hace responsable de la manera de pensar de cada uno, pues es a partir de esta libertad de expresión que la revista tiene sentido.

Página 3

v.2009.2

Contenīdos _ Bīo ___________________________________________________________________________ 5 Lucio Anneo Séneca (Pilar Mur) ___________________________________________________________________________ 5 Lucio A. Séneca nació en Corduba (Córdoba romana) en el año 4 a.C. y murió en Roma donde pasó la mayor parte de su vida (murió 65 d.C.). Era un hombre muy rico ya que provenía de una familia que pertenecía a la clase social de los equites (orden ecuestre), y también muy culto gracias a su padre, Séneca el Retórico, que trasladó a toda su familia a Roma para dar a sus tres hijos una mejor educación. Poco sabemos de su vida, no dejó nada escrito sobre sus propias experiencias.

Benjamin Franklin (Iván Matellanes) _________________________________________________________________________ 7 Hablar de Benjamin Franklin es adentrarse en uno de los periodos de la historia de EEUU más fascinantes. Este Leonardo del siglo XVIII acabo su larga vida como uno de los emblemas mas característicos de esta joven nación. De hecho, EEUU era, más que una nación, un sueño de pocos que gracias a gente como Benjamin Franklin se convirtió en realidad.

_ Fundácīón Atapuerca ___________________________________________________________ 10 30 Aniversario *FELICES* excavaciones (Mayte Duarte) _____________________________________________________ 10 Con motivo de la celebración de los 30 años de excavaciones en la Sierra, la Fundación Atapuerca y Editorial Everest han querido conmemorarlo con el libro “La sierra de Atapuerca. Un viaje a nuestros orígenes”, en el que el equipo investigador repasa los 30 años de dedicación y trabajo en Atapuerca.

_ Estudīos Norteamerīcanos _______________________________________________________ 12 To begin the world anew, de B. Bailyn. (Iván Matellanes) ____________________________________________________ 12 To begin the world anew; The Genius and ambiguities of the American founders es una breve y generica descripción sobre la época fundacional de los EEUU. Su autor, el ganador de un Pulitzer Bernard Bailyn, nos muestra desde un punto de vista multidisciplinario la época de la Declaración de la Independencia con sus personajes más importantes.

_ Edītoriál ______________________________________________________________________ 13 _ Estudīos Hispánicos _____________________________________________________________ 14 El andaluz: ¿lengua criolla o dialecto castellano?(José María Pérez Sánchez)___________________________________ 14 En la actualidad, pocos somos los académicos que aún nos atrevemos a exponer abiertamente las dudas sobre el andaluz como dialecto del castellano. La cuestión se me antoja de vital importancia, debido a que el andaluz presenta una estigmatización de inferioridad frente al castellano, obstaculizando una relación entre iguales.

_Literatura _____________________________________________________________________ 16 La medicina a la València del s.XV a travès de l’Espill de Jaume Roig (Xavier Sierra) _________________________ 16

_ Second Līfe ____________________________________________________________________ 40 Las Humanidades en Second Life.(Iván Matellanes) _________________________________________________________ 40 Slang 2009 – Bayeux Tapestry (video Conference) _______________________________________________________ 43 Slang2009 – La Democratización de la Creatividad y la Producción Cultural en los Mundos Virtuales. _______ 43 Slang2009 – An Introduction to Scripting (video conference) _____________________________________________ 44 Slang2009 – The Sloodle project (video conference). ____________________________________________________ 44 Slang2009 – The Classroom is Dead – Long Live the Classroom (v conference)_____________________________ 45 Slang2009 – The AVALON project (video conference) ___________________________________________________ 45

_Historia _______________________________________________________________________ 46 Psicohistòria (Mayte Duarte) ______________________________________________________________________________ 46 Davant de l’interés mostrat per reconeguts pensadors de casa nostra que em varen demanar, en llegir el meu currículum de desitjos acadèmics, què era la Psicohistòria i perquè m’interessava, vaig decidir fer una mirada retrospectiva actualitzant les dades de les que disposava. I aquest va ser el resultat.

_ Fīlosofīa ______________________________________________________________________ 47 Cinc cèntims (Mayte Duarte) _____________________________________________________________________________ 47 El dia dos d’abril, dijous, a les 5:00 pm al centre de suport de Barcelona és va dur a terme una Conferència a càrrec d’en Gonçal Mayos. La proposta d’en Gonçal era ajudar-nos a fer una correcta avaluació crítica de qüestions que, cada vegada més, exigeix necessàriament una anàlisi interdisciplinar i superar, per tant, la incomunicació, analitzant i criticant tòpics tradicionals.

Llenguatge naural vs. llenguatge científic (Mayte Duarte) __________________________________________________ 49 El llenguatge fa referència a quelcom diferent d’ell mateix. És un instrument per “descriure” el món que ens envolta. D’altra banda, les ciències també pretenen explicar aquest món, i per això fan ús d’aquest instrument.

_ Cīencias polīticas _______________________________________________________________ 49 La foto amb Obama va sortit moguda (Josep Viladot) _____________________________________________________ 49 En el pensament de Max Weber, l’home polític es l’home d’acció, el que delimita la ètica pròpia d’una determinada activitat, com comenta [2] La moral del hombre de acción es ciertamente la moral de la responsabilidad

Página 4

v.2009.2

“Si la sabiduría se me otorgase bajo esta condición, de mantenerla oculta y no divulgarla, la rechazaría: sin compañía no es grata la posesión de bien alguno”

Córcega donde vivió durante ocho años hasta que Agripina, la madre de Nerón, sobrina y quinta esposa de Claudio, le hizo llamar para convertirle en preceptor de su hijo, quien tenía entonces once años. Explica Suetonio, que tampoco muestra mucho aprecio por el filósofo, que Séneca le obligó a no leer a los “autores antiguos con objeto de que su discípulo fijara sólo en él su admiración” (Suetonio, Nerón, LII). También se dice que Agripina ayudó a Séneca para que accediese a la política, enseguida fue nombrado pretor (magistrado por debajo del Cónsul) y entró en el Senado, con una sola intención, ganar para su hijo el prestigio que el culto preceptor podía darle.

Lucio A. Séneca nació en Corduba (Córdoba romana) en el año 4 a.C. y murió en Roma donde pasó la mayor parte de su vida (murió 65 d.C.). Era un hombre muy rico ya que provenía de una familia que pertenecía a la clase social de los equites (orden ecuestre), y también muy culto gracias a su padre, Séneca el Retórico, que trasladó a toda su familia a Roma para dar a sus tres hijos una mejor educación.

Poco sabemos de su vida, no dejó nada escrito sobre sus propias experiencias. Sin embargo, conocemos los reproches que algunos pensadores le hicieron. Fue acusado de ser cómplice de los asesinatos cometidos durante el mandato de Claudio y de Nerón, entre ellos los de Mesalina, el propio Claudio, Agripina y Británico.

También se le reprochó su riqueza y su opulenta vida pública, contradictoria con la filosofía estoica que él defendía. A esta acusación, Séneca hábilmente se defendió contestando que no debía buscarse la riqueza pero tampoco rechazarse. El historiador Dión Casio (155229) le reprochó su silencio ante los crímenes de Nerón así como su codicia y usura. San Agustín(354-430), denunció la contradicción que hubo entre su doctrina y su vida y escribió: “Éste, al que la filosofía hizo libre (…) practicaba lo que reprendía, hacía lo que criticaba y adoraba cuanto censuraba” (La ciudad de Dios, VI, 10).

Educador y hombre de confianza de Nerón (emperador del 54 a 68), Séneca dirigió la política estatal en compañía de Burro, nombrado por Agripina prefecto del Pretorio. Séneca fue nombrado Cónsul Sufecto dos años más tarde. Con el paso del tiempo los poderosos y hábiles consejeros, Burro y Séneca vieron cómo Agripina poco a poco se hacía con el poder, queriendo incluso retirar a su hijo de la candidatura a emperador en favor del hijo de Claudio, Británico. Avisado Nerón, mandó envenenar a su adversario. Finalmente, también ordenó matar a su madre para frenar sus numerosas intrigas palaciegas. A raíz de los desmanes del emperador, Séneca dejó su cargo como consejero. Durante tres años, Séneca, se dedicó exclusivamente a la literatura y a la filosofía, entonces recibió de Nerón la orden de suicidarse. De nuevo los datos que tenemos sobre el motivo de su condena no son claros. Unos dicen que participó en el complot de Calpurnio Pisón para derrocar a Nerón. Otros historiadores opinan que no intervino pero que fue inculpado tras la tortura de alguno de los participantes. El resultado, fuese cual fuese la realidad, fue el siguiente: todos fueron ajusticiados y Séneca fue condenado a quitarse la vida por orden del emperador. Los historiadores coinciden en la forma de su muerte, Séneca se dio muerte con una estoica firmeza. Antes de quitarse la vida, escribió una carta de adiós, bebió cicuta y se cortó las venas mientras se bañaba en agua caliente.

Cuentan que su mujer Paulina también quiso seguirle, pero los soldados evitaron que se desangrase.

A pesar de las críticas personales, en su tiempo, Séneca destacó pronto por su oratoria y fue un famoso cuestor (magistrado), filósofo, escritor y político durante la vida de tres emperadores romanos, Calígula, Claudio y Nerón. En tiempos deCalígula (emperador del año 37 a 41), parece ser que Séneca estuvo a punto de perder la vida. Cuentan que el emperador, envidioso de su oratoria, o bien por su impertinencia, quiso acabar con él, pero la suerte estaba de su lado y alguien le convenció para que no lo hiciese puesto que su enfermedad, la tisis, pronto acabaría con él. En tiempos de Calígula, según el biógrafo Suetonio (70-140), Séneca era “el escritor en boga entonces”. Pero su suerte le abandonó cuando Claudio (emperador de 41 a 54), ya en el poder e instigado por su mujer Mesalina, decidió expatriarle acusándole de adulterio con Julia Livilla, una de las hermanas de Calígula. Séneca fue desterrado a

Pero antes de que esto ocurriese, Séneca había dejado escritas varias obras literarias, tragedias, sátiras, epístolas y diálogos, pero ha destacado sobre todo por su producción filosófica en la que exponía los preceptos de la filosofía estoica. Esta doctrina filosófica, nació en Atenas cuando Zenón de Citio (333-264 a.C.) fundó su escuela bajo un pórtico pintado (en griego Stóa poililé, de la palabra Stoa derivó estoicismo). La principal escuela filosófica en Roma desde el siglo II a.C., durante la época de la Roma Imperial se interesó principalmente por la ética. El estoicismo consideraba que la finalidad de la vida era obtener la felicidad gracias a la Virtud y esta se conseguía viviendo en conformidad con las leyes de la naturaleza. La premisa era adaptarse a las circunstancias de la vida y esto implicaba verse interesado por los problemas prácticos del día a día. Al mismo tiempo, aquellos hombres estoicos se alejaron de los problemas

_ Bīo Lucio Anneo Séneca

Página 5

v.2009.2

lógicos y físicos, y consecuentemente aumentó su interés por el espiritualismo que se concretó en un fuerte sentimiento religioso. En sus tratados el filósofo promulgaba el autoconocimiento y la liberación de pasiones y temores para no verse afectado por las desgracias. Séneca amenizaba la lectura de su obra combinando sus propuestas con ejemplos concretos, históricos o de su experiencia personal. Su éxito ha radicado en que las normas expuestas son válidas para todos, son universales e intemporales.

Entre su numerosa producción literaria destacó su tratado Sobre la brevedad de la vida. Aquí Séneca quiso explicar porqué se mostró contradictorio con su forma de vivir, ya que a pesar de defender el retraimiento del filósofo él no lo practicó hasta dejar la política. También destaca su explicación a cerca del tiempo vital, para unos tan corto y sin embargo para él tan largo. La vida, decía Séneca, se alarga cuando la filosofía ocupa la existencia humana, es sólo corta para quien no hace un uso correcto de ella: “el sabio escapa, sólo él, a las leyes del género humano y domina, como un dios, todos los períodos de la historia que están incluidos en su interior”.

EnSobre la constancia del sabio Séneca demostraba que el sabio, firme y sereno frente a la adversidad, era inmune a las desgracias. Escribió también Sobre la tranquilidad del espíritu, Sobre el ocio, y dos obras de poca extensión que también tuvieron mucho eco entre los posteriores pensadores, Sobre los beneficios y Sobre la clemencia, dedicado al joven emperador Nerón cuando cumplió los dieciocho años, era el principio de su mandato conocido como una época de moderación. El filósofo le exhortaba y elogiaba para que tratara de evitar la tiranía, argumentándole los beneficios de la ausencia de crueldad. Debía ante todo ganarse al pueblo romano gracias a la clemencia y a la benevolencia. Nerón ya se había desprendido de Británico y Séneca temía que se repitiesen los tiempos de Calígula y Claudio, y así ocurrió cuando unos años más tarde, Nerón olvidó los dictados morales de su preceptor. En su tratado Sobre la providencia, Séneca propone que la existencia del mal fortalece al hombre sabio y esto es así porque Dios quiere que éstos sean ejemplo para las demás personas. Es Séneca el primer estoico que se preocupa más profundamente por la idea de Dios y dice que el hombre, en contra de los preceptos estoicos que suponían que los sabios eran perfectos, es estructuralmente pecador porque si no pecase “no sería hombre”.

El humanismo de Séneca es indudable, a demás de toda su preocupación intelectual y su papel en la política, el filósofo de Corduba se opuso a la esclavitud y a las diferencias sociales, para él “todos los hombres eran completamente iguales”. El estoicismo de Séneca hablaba de la hermandad entre los hombres y de la necesidad de encaminar la moral humana para hacer el bien. Cuando Nerón culpó a los cristianos del incendio de Roma, el sacrificio de éstos lanzó a la fama al cristianismo.

Todo parece apuntar a que muchos de sus textos fueron utilizados más tarde por la moral cristiana. Séneca debe su fama al cristianismo antiguo que incluso dijo que el filósofo se había convertido al cristianismo. No existe

Página 6

prueba alguna sobre esta proposición. Fue a partir del emperador Marco Aurelio (121-180), cuando el estoicismo comenzó su ocaso y a finales del siglo III dejó de ser una corriente filosófica independiente. Séneca se convirtió en un referente para muchos pensadores y sobre todo para los Humanistas que le admiraron, no sólo por su estilo literario, sino ante todo por sus ideas. Erasmo de Rotterdam, por ejemplo, fue el primero en preparar una edición crítica de sus obras (1515). El humanista holandés aconsejaba leer “principalmente a Platón y a Séneca”.

Como hemos visto en estas dos primeras biografías, Cicerón y Séneca fueron un modelo a seguir para los literatos, filósofos y políticos obstinados en la conquista de la libertad y la dignidad humana. Ambos dedicaron su vida al estudio de los antiguos y sus obras han sido referentes para muchos pensadores. Pero, mientras que Cicerón propuso cómo mejorar la sociedad, Séneca se preocupó de mejorar la moral del ser humano.

Ambos murieron condenados por quienes ostentaban entonces el poder y cuando ya habían abandonado la política. Ambos hicieron lo que proponían los socráticos, estar al lado del que gobierna para iluminarles en sus decisiones y obrar bien, es verdad que no lo consiguieron pero no dejaron de intentarlo. Sus palabras resurgieron con fuerza durante el Renacimiento y se concretaron sus ideales durante la época moderna.

BIBLIOGRAFÍA Cultura Clásica.com > Literatura latina > Filosofía: La filosofía en Roma Suetonio, Los doce césares. Cayo Calígula y Nerón Claudio. Biblioteca de la Historia. Traducción: Jaime Arnal. Editorial Iberia, SARPE, Madrid, 1985.

Reale, Giovanni; Antiseri, Dario (1983) Historia del pensamiento filosófico y científico. Tomo I: Antigüedad y Edad Media. Traducción: Juan Andrés Iglesias, Herder Editorial, S.L. (1988), 3ª edición, 1ª impresión 2004.

Historia, National Geographic, núm. 25. Séneca, bajo la sombra de Nerón. RBA Revistas, S.A., Barcelona, 03/2006.

Espluga, Xavier; Miró, Mònica (febrer 2002). Llengua i Cultura llatines, Mòdul 2, Gèneres i tòpics de la literatura llatina. Fundació per la Universitat Oberta de Catalunya, Barcelona. Material realitzat per Eurecamedia, S.L. Montanelli, Indro (1994) Historia de Roma. Barcelona: Novoprint, S.A. De Bolsillo.

Sénèque, De la Clémence Traduit par Franck Lemonde.

Rivages poche / Petite Bibliothèque. Éditions Payot & Rivages, Paris, 2005.

- Lucio Anneo Séneca. por Pilar Mur (Diplomada en Magisterio, Ciencias Sociales), si el autor no afirma lo contrario, esta bajo la licencia Creative Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.

v.2009.2

Benjamin Franklin Hablar de Benjamin Franklin es adentrarse en uno de los periodos de la historia de EEUU mas fascinantes. Este Leonardo del siglo XVIII acabo su larga vida como uno de los emblemas mas característicos de esta joven nación.

De echo, EEUU era, mas que una nación, un sueño de pocos que gracias a gente como Benjamin Franklin se convirtió en realidad. En la época en la que vivió B. Franklin, EEUU no existían, sino que eran unas colonias que pertenecían al Imperio Británico, lo cual estaba muy presente en la mentalidad de la época. No hay que olvidarse que la mayoría de ciudadanos de las colonias americanas estaban muy orgullosos de ser ciudadanos ingleses. La razón por la que comenzaron las disputas entre las colonia y la madre patria fueron, de manera muy simplificada, por cuestionespolíticas y de poder: La imposición de tasas por parte del Parlamento británico para financiar las guerras del Imperio, el papel del Parlamento sobre quien tenía el último derecho a legislar [1] o el papel de ciudadanos de segunda que parecía ser asignado a los colonos … Tampoco hay que olvidarse que estamos hablando de la época de la ilustración, en la que una nueva mentalidad está haciéndose paso en Europa. Paradójicamente, fueron los propios ingleses los que comenzaron este cambio de mentalidad [2], al situar la figura del Rey a un segundo plano, bajo el control del Parlamento (elegido democráticamente entre los ciudadanos ingleses) [3].

La mente de este humanista era abierta y curiosa: tenemos ante nosotros a un científico, un escritor, un periodista, un editor, un intelectual, un lector ávido, un político y, sobretodo, a una persona que le encantaba estar rodeado de gente. Sus hallazgos científicos son aun reconocidos, pues fue la persona de su época que más sabia sobre electricidad. Enunció elPrincipio de Conservación de la electricidad, y tras su afirmación de que las nubes están cargadas de electricidad y los rayos son descargas eléctricas, apareció su invención más famosa: El pararrayos. No es de extrañar que una de las imágenes mas estereotipadas de su figura fuese la de un joven que, en un anoche de tormenta, estuviese jugando con su cometa. Su curiosidad sobre el mundo era tal que, ni en los múltiples viajes que hizo la dejaba descansar: estudios sobre las corrientes oceánicas, esquemas y dibujos sobre las proporciones y posibles mejoras de veleros (muy adelantados a su tiempo, como los dibujos de aeroplanos de Leonardo), etc. Su faceta de científico le gano el respeto de los grandes intelectuales ingleses de su época [4], además de tener la suerte de poderse codear con ellos en Londres y París.

Página 7

Lo realmente formidable era su faceta como persona.

B. Franklin podía haber sido uno de los ciudadanos más ricos de Pennsylvania. Sin embargo, cuando ya tuvo todo el dinero que necesitaba para vivir dejó el mundo de los negocios aparcado para dedicarse a su cara más pública. No solo fue uno de los primeros en potenciar la cultura a través de la creación de bibliotecas, sino que además fue el primero en crear un hospital público [5], la primera compañía de bomberos (como ente voluntario), e incluso una milicia voluntaria. Fue uno de los cabecillas en la formación del ejército del estado, sin la mas mínima ayuda por parte del gobierno (controlado por los pacifistas cuáqueros), en la defensa de un inminente ataque franco-indio. Su cara más personal también era famosa. Amigo de sus amigos, disfrutaba de la compañía de estos. Con todos aquellos que no podía verse, mantenía una férrea comunicación por carta. Gracias a la enorme cantidad de correo de su puño y letra que disponemos en la actualidad, podemos conocer al hombre joven e impetuoso que nadaba en el rio Thames, al amante maduro que exalta la belleza de su joven vecina francesa (obviamente, casada) o al comisionado reacio a seguir unas doctrinas que pensaba que eran incorrectas para los intereses de su país. Aún así, este hombre amante de la buena compañía, se dejaba conocer lo justo, sin dejar saber todo sobre él mismo. B. Franklin era una persona con mayor tendencia a escuchar que a hablar, aunque eso no implica que fuese tímido ni callado, sino más bien reacia hablar demasiado. Se podría decir que hablaba cuando tenía algo interesante que decir:

“If you would not be forgotten, as soon as you are dead and rotten, either write things worth reading, or do things worth the writing.”

Si no quieres perderte en el olvido tan pronto como estés muerto y corrompido, escribe cosas dignas de leerse, o haz cosas dignas de escribirse.

(BENJAMIN FRANKLIN)

Primero tenemos al Benjamin Franklin editor, que se escapó de los abusos de su hermano en Massachussets para comenzar una nueva vida en Philadephia (Pennsylvania) a los 17 años. Comenzando de la nada, uso sus conocimientos sobre imprenta que ya tenía para hacerse camino en el mundo periodístico. Tras varios años en Londres, donde perfeccionó su técnica, volvió a Philadelphia y, con apenas 24 años, ya regentó su primer periódico: The Pennsylvania Gazett. El papel de Benjamin Franklin en su periódico no era únicamente el de editor, sino que también era columnista. Su primera gran obra fue el famoso Almanaque del pobre Richard(Poor Richard’s Almanack) que se publicó anualmente desde 1732 hasta 1758 bajo el seudónimo de Pobre

v.2009.2

Richard (Richard Saunders). Este Best-seller fue muy popular en la época pre-revolucionaria, pues los colonos lo usaban para prepararse según las predicciones del tiempo, leer consejos sobre el cuidado del hogar, hacer rompecabezas, y otros tipos de diversiones. Sin embargo, lo que realmente destaca de esta publicación son sus numerosos juegos de palabras, con profundos tintes éticos que defendían una serie de virtudes universales (13), desde un punto de vista muy cínico: La Templanza, el silencio, el orden, la resolución, la frugalidad, el trabajo, la sinceridad, la justicia, la moderación, la limpieza, la serenidad, la castidad y la humildad. Muchos de estos aforismos aún hoy están vivos en el dialecto e imaginario colectivos de los EEUU y muestran la obsesión de una época por cultivar la virtud del individuo.

At the workingman’s house hunger looks in, but dares not enter.

El hambre espía por la puerta de la casa del hombre laborioso, pero no se atreve a entrar.

(BENJAMIN FRANKLIN)

El Benjamin Franklin que se fue a Londres como representante y agente del estado de Pennsylvania contra las políticas de la familia Penn era un personaje muy distinto al que pasara a la historia como firmante y hostigador de la Declaración de Independencia. Con casi 50 años, su nombre era uno de los más conocidos dentro de los ámbitos culturales de la época. Su acogida dentro de la sociedad londinense fue abierta y calurosa, pues era tratado como un igual. Sin embargo, tras los años que pasó en la madre patria, poco a poco fue dándose cuenta de que el papel de la mayoría de los colonos americanos era el de ciudadano de segunda. Desde Inglaterra, se veía a las colonias como meros centros de cultivo, cuya obligación era la de enviar grandes cantidades de materias primas (obviamente, a buen precio). Aunque, en general, Ben Franklin creo grandes amistades dentro de círculos muy poderosos, también fue muy criticado por numerosos políticos y periódicos que lo identificaba con los colonos rebeldes que no querían ayudar a pagar las deudas que ellos mismos habían creado con la guerra Franco-India.

Sea como fuera, su estancia en Londres durante esta época le mostró una realidad histórica: Que Inglaterra ya se había separado de EEUU antes de que ésta proclamase su independencia el 4 de Julio de 1776.

La actitud de la Casa de los Comunes fue la de someter completamente a una población y negarle sus derechos.

Imponer el poder del Parlamento sobre las legislaturas

Página 8

que durante siglos habían sido las responsable de gobernar el país, dar soluciones rápidas a los problemas que surgían y mantener relaciones de igual-a-igual con el Parlamento Británico. Pocos fueron los políticos británicos que vieron cómo las políticas totalitarias e Imperialistas de los sectores tories del Parlamento acabarían con una secesión no deseada por la mayoría de los colonos ingleses, pero necesaria al ver relegado su papel a ciudadanos de segunda. De entre esos pocos políticos, estaba el conocido William Pitt El viejo (Ex-primer ministro), que hará todo lo posible (desde la Casa de los Lords) para suavizar las tensiones que el ejército británico estaba creando en el Boston de 1770. Su admiración por Benjamin Franklin le llevó a invitarlo a varias sesiones parlamentarias en las que introdujo varias mociones para retirar las tropas del General Gage de Boston, para así suavizar animosidades y prevenir una sudden and fatal Catastrophe [6]. Sin embargo, el control ministerial de la cámara dejó esta moción en nada. Tras varios intentos más, siempre con la ayuda de William Pitt, y sus sucesivos fracasos en la cámara, Franklin decidió volver a su tierra con las ideas mucho más claras.

Benjamin Franklin tenía 69 años cuando su barco amarró en Filadelfia el 5 de Mayo de 1775. Este político sexagenario, curtido en todo tipo de batallas políticas, aun tenía mucho que hacer dentro de la historia. En un par de años, Franklin estará liderando, junto con muchos otros, el camino hacia la independencia de las colonias en el segundo congreso continental. Aunque se unió a la mayoría de congresistas que enviaron la famosa Olive branch petition (La última petición al Rey para que aceptase sus quejas), era consciente de que dicha petición iba a ser una pérdida de tiempo. Franklin, un político demasiado astuto, dedicó el tiempo de espera a la respuesta por parte del Rey para preparar a sus colegas congresistas para lo inevitable: La Independencia. En poco más de un año, Franklin estará en elcomité que redactará la famosa Declaración de Independencia, junto con su amigo-contrincante John Adams y el propio redactor de este documento: El joven Virginiano Thomas Jefferson. En poco más de año y medio, Franklin se convirtirá en el miembro principal de un comité secreto (promovido por el 2do congreso continental) de relaciones exteriores. En poco más de dos años, Franklin será el primer embajador norteamericano en París, donde pasará una segunda (o tercera) juventud. Sea como sea, este paso hacia la independencia fue más una necesidad (visto lo visto en Inglaterra y su política) que una determinación personal.Ben Franklin no era un revolucionario como John y Samuel Adams, Thomas Jefferson, John Hancock (famoso por ser el presidente del 2do congreso continental y el político que firmó la declaración de Independencia con la firma bien grande [7] ) … , sino más bien un estadista, que tras años analizando las relaciones Anglo-Americanas se dio cuenta de que la única solución posible era la de disolver dicha relación, fuese al precio que fuese.

v.2009.2

Mientras se libraba la guerra de Independencia en tierras Americanas, Benjamin Franklin se dedicó a lo que mejor sabia hacer: representar los intereses de un país y buscar ayuda internacional a su causa.París y Benjamin Franklin tuvieron una relación de amor que ayudó en la creación de la figura idealizada que tenemos hoy en día de él. A los 72 años, Benjamin Franklin se convirtió en la imagen pública del típico norteamericano en Europa y en la corte de Francia. Supo encajarperfectamente en la vida lujosa y trivial de la corte francesa. Se convirtió en el invitado de honor en numerosas fiestas, en las que aparecía vestido con ropas planas ypueblerinas. No solamente era uno de los invitados de honor, sino que además era uno de los instigadores de dichas fiestas, en las que los excesos (alimentarios, alcohólicos, sexuales …) era la norma. Se integró de tal manera a este nuevo estilo de vida, que desde muchos bandos fue duramente criticado (la relación de su compañero John Adams se deterioró a causa de esta estratégica). Sea como fuera, al convertirse en un personaje más de la corte, consiguió introducirse dentro de los pequeños círculos cercanos al Rey, lo que finalmente le ayudarán a crear el Tratado de París en 1783, con lo que aseguraba una alianza militar y económica entre Francia y EEUU. Este tratado fue, posiblemente, uno de los legados más costosos de su carrera. Nos encontramos ante un hombre de 77 años, con dolores constantes y problemas de salud muy serios, que con muy poca ayuda, ratificó el Tratado que llevaría a EEUU a ganar la guerra.

conocer y entender la realidad aun eran inmensas) no tenía fin, e incluso el día de su muerte aun estaba pensando en escribir una serie de artículos en contra de la esclavitud. ¡Una mente incansable!

Aun así, su papel dentro de la historia no iba a acabar ahí. Un Franklin ya muy mermado por la edad será elegido como representante del estado de Pennsylvania en la Convención de Filadelfia para reformar de los Artículos de Confederación (lo que con el tiempo se llamará la Convención Constitucional, pues se creará la Constitución de los EEUU). Hay que admitir que su papel en dicha convención fue muy circunstancial, pues sus intervenciones fueron escasas. Sin embargo, aunque la cantidad de intervenciones fueron pocas, la calidad fue mucha, pues Franklin solo intervenía en los momentos mas complejos. A los 81 años, fue el único padre fundador que firmó la Constitución, pues los demás estaban muertos o con obligaciones federales o estatales.

[5] Junto con el Dr. Thomas Bond

Benjamin Franklin era un pragmático. En una era de idealistas, su papel dentro de la historia americana será la de ese gran político que era capaz de convencer a sus oponentes y maniobrar en la sombra para conseguir su objetivo. Este camaleón político era capaz de adaptarse tanto a las clases pudientes de la high society londinense como a la aristocracia francesa y sus trivialidades. Los diferentes caminos hacia el objetivo es lo que convirtió a este personaje en una imagen pública y alabada alrededor del mundo, solo comparable con el primer presidente de los EEUU, George Washington. Su faceta política y científica es la que le convirtió en el Humanista más laureado de su época. Su sed de conocimiento (tenemos esbozos fascinantes de su último viaje desde Paris a EEUU, en 1785, donde vemos que sus ganas por

Página 9

Notas: [1] El papel de las legislatura coloniales y el famoso slogan No taxation Without Representation, que mostraba el descontento con el nuevo papel intervencionista del Parlamento, al cual se le criticaba por imponer impuestos a subditos que no disponian de representación parlamentaria.

[2] Afirmar que la Ilustración comenzó con la Guerra Civil Británica es más que osado. Sin embargo, sí que creo que muchas de los ideales de la ilustración fueron puestos en práctica, más o menos conscientemente, en el papel del Parlamento Largo Británico. La desmitificación de la figura del Rey, la importancia sobre el papel de la ciudadanía en los asuntos cotidianos (a través de sus representantes en el parlamento) fueron dos factores que, unidos con muchos otros (Declaración de Independencia de EEUU, Constitución de EEUU, Revolución Francesa …) fueron los que divulgaron los ideales ilustrados.

[3] Para una explicación más detallada sobre este tema, mirar mi artículo sobreLos inicios de la soberanía popular en las colonias norteamericanas, Sarasuati: vol.: 2009.01 [4] En 1756 fue elegido miembro de la prestigiosa Royal Society, y en 1772 de la Academia de las Ciencias de París.

[6] Morgan, E.S. (2003): pag. 215.

[7] Las razones por las que se explica porque J. Hancock firmó la Declaración de Independencia con una rúbrica tan grande (en comparación con los demás) son varias.

Primero, por ser el presidente. Segundo, por ser un comerciante vanidoso que quería que se viese bien su firma en tal documento. Tercero, y posiblemente la más cercana a la realidad, por su expreso deseo de que el Rey de Inglaterra leyese su firma sin problema alguno (se dice que Jorge III tenía problemas de vista, y su relación de odio con J. Hancock le había llevado a poner precio a su cabeza).

Bibliografía: - BENJAMIN FRANKLIN (BIOGRAFÍA): WIKIPEDIA.ORG. - MORGAN, E. S. (2003), BENJAMIN FRANKLIN. YALENB: YALE UNIVERSITY .

- Benjamin Franklin por Iván Matellanes (Licenciado en Filologia Inglesa), si el autor no afirma lo contrario, esta bajo la licencia Creative Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.

v.2009.2

_ Fundácīón Atapuerca 30 Aniversario *FELICES* excavaciones

Editorial Everest han querido conmemorarlo con el libro “La sierra de Atapuerca. Un viaje a nuestros orígenes”, en el que el equipo investigador repasa los 30 años de dedicación y trabajo en Atapuerca.

La presentación del libro tendrá lugar el próximo jueves 28 de mayo, en la Sala María Zambrano del Círculo de Bellas Artes (C/ Alcalá 42, Madrid), a las 12.00 h. Al acto acudirán los tres codirectores del proyecto Atapuerca y vicepresidentes de la Fundación Atapuerca Juan Luis Arsuaga Ferreras, José María Bermúdez de Castro Risueño y Eudald Carbonell Roura, además del presidente de Grupo Editorial Everest, José Antonio López.

- 30 ANIVERSARIO * FELICES * EXCAVACIONES por Mayte Duarte Seguer, si el autor no afirma lo contrario, esta bajo la licencia Creative Commons AttributionNoncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.

Autor: Francesc Cases Quirós Con motivo de la celebración de los 30 años de excavaciones en la Sierra, la Fundación Atapuerca y

Convenio de Colaboración: UNED Tudela y Fundación Atapuerca La UNED de Tudela y la Fundación Atapuerca firman un convenio de colaboración que  Permitirá que alumnos de Historia de la universidad realicen practicas en las excavaciones de los yacimientos prehistóricos de la Sierra de Atapuerca  En la firma del convenio, que tuvo lugar el lunes 18 de mayo, estuvieron presentes el Director General de la Fundación Atapuerca, Juan José Sánchez; el Director de la UNED de Tudela, Luis Fernández; y el Coordinador de Geografía e Historia de la UNED de Tudela, Javier Andreu TUDELA, 18 DE MAYO DE 2009 Mediante el convenio un máximo de dos alumnos de la Facultad de Geografía e Historia matriculados en la asignatura de Prehistoria o que, cursando la carrera ya la hayan superado, permitirá a los alumnos de la UNED realizar practicas de formación bajo la tutoría y supervisión del Equipo de Investigación de Atapuerca y la Fundación Atapuerca en las excavaciones arqueológicas que se realizan en verano en los yacimientos de la Sierra de Atapuerca y podrán obtener por ello, además, créditos de libre configuración.

Las prácticas tendrán una duración mínima de 120 horas, que son las equivalentes a dos semanas de excavación arqueológica realizando una actividad de ocho horas diarias.

La UNED de Tudela realizará una preselección de candidatos de los que, posteriormente, saldrá la selección definitiva que llevará a cabo la Fundación Atapuerca a través de su Vicepresidente y Codirector del Proyecto Atapuerca, José Mª Bermúdez de Castro.

Según el Director de la UNED de Tudela, “desde el 2005 la UNED de Tudela y el equipo de investigación de Atapuerca han mantenido una colaboración mediante programas formativos, cursos, conferencias, que queremos oficializar mediante la firma del convenio con la Fundación Atapuerca”. Para el Director, “la firma supone una oportunidad excepcional, enriquecedora y única en la vida para nuestros alumnos, ya que podrán conocer y trabajar junto a los mejores especialistas europeos y en uno de los yacimientos arqueológicos más importantes del mundo al mismo tiempo que complementan su formación académica”. Fernández fue más allá y propuso al Director de la Fundación “la posibilidad de crear un ‘Aula Atapuerca’ en la UNED de Tudela” Para el Director General de la Fundación Atapuerca, este convenio “significa dar un paso más en nuestro proceso de apoyo a los programas de investigación en colaboración con otros centros de formación y educación”. Este acuerdo representa para el Director General “una ampliación de colaboraciones para lograr uno de nuestros objetivos y aumentar el número de centros de formación e investigación con los que ya colabora la Fundación, tanto a nivel nacional como internacional”. Asimismo, “este acuerdo supone para nosotros una satisfacción y un avance para nuestra labor porque da continuidad a uno de los proyectos de investigación y formación más importantes del mundo, siendo así el Proyecto

Página 10

v.2009.2

Atapuerca un modelo y ejemplo de referencia” El convenio encuadra dentro los objetivos de la Fundación que es el de facilitar la interacción entre el equipo investigador y los agentes sociales para contribuir a que los yacimientos de la Sierra de Atapuerca tengan la protección científica y cultural que merecen.

Por su parte, el Coordinador de Geografía e Historia declaró que “la firma del convenio supone una rúbrica al compromiso de nuestra universidad con el fomento de la investigación”: Para Andreu, “un hubiera sido posible sin el éxito de las actividades previas sobre Atapuerca”. Andreu también valoró el “interés del alumnado y su gran respuesta a las actividades organizadas en Tudela”.

La relación de la UNED de Tudela con Atapuerca y la Fundación comenzó hace 4 años, y se ha plasmado en varias actividades de extensión universitaria. La primera de ellas fue la conferencia y visita al yacimiento “Viajar al pasado: Atapuerca”, que tuvo lugar en junio de 2005. Fue impartida por uno de los codirectores del Proyecto Atapuerca José Mª Bermúdez de Castro.

La segunda actividad fue el Curso de Verano “La Evolución Humana”, que tuvo lugar en junio de 2007 y que contó con la presencia, además del propio Bermúdez de Castro, de Eudald Carbonell y varios investigadores del CENIEH (entro Nacional de Investigación sobre la Evolución Humana).

Finalmente, con motivo de la conmemoración de nuestros Diez Años como Centro Asociado, el pasado 9 de diciembre Bermúdez de Castro volvió a la UNED de Tudela a hablar de los descubrimientos más recientes y el proyecto de investigación de Burgos.

Emilio Jesús Cepeda García Servicio de Prensa y Publicaciones UNED Tudela C/ Magallón 8 – 31500 – Tudela – NAVARRA – Tlf: 948 821535 – Fax: 948 402275 publicaciones@tudela.uned.es – www.unedtudela.es Patricia Martínez García Área de Comunicación y Prensa Fundación Atapuerca Ctra. Logroño 44 – 09198- Ibeas de Juarros – BURGOS Tlf: 947 257067- Fax: 947 257067 comunicación@fundacionatapuerca.es – www.fundacionatapuerca.es Comunicación y Prensa Fundación Atapuerca

El instituto cervantes y la fundación atapuerca refuerzan su colaboración EL INSTITUTO CERVANTES Y LA FUNDACIÓN ATAPUERCA Firmarán un convenio el próximo jueves en los yacimientos de la sierra burgalesa.

16 de junio de 2009 La directora del Instituto Cervantes, Carmen Caffarel, y el copresidente de la Fundación Atapuerca, José María Arribas Moral, firmarán el próximo jueves 18 de junio de 2009 un convenio de colaboración entre ambas entidades para la divulgación de las investigaciones científicas que se realizan en los yacimientos de la Sierra de Atapuerca (Burgos).

El acto se celebrará a las 11:30 horas en dichos yacimientos. Estarán presentes, entre otros, los vicepresidentes de la Fundación Atapuerca y codirectores del Proyecto Atapuerca Juan Luis Arsuaga Ferreras, José María Bermúdez de Castro Risueño y Eudald Carbonell, así como el director general de la Fundación Atapuerca, Juan José Sánchez.

Fundación Atapuerca

¿Te interesa poner publicidad?

Espacio reservado ivan@sarasuati.com

Página 11

v.2009.2

_ Estudīos Norteamerīcanos To begin the world anew, de B. Bailyn.

To begin the world anew; The Genius and ambiguities of the American founders es una breve y generica descripción sobre la época fundacional de los EEUU. Su autor, el ganador de un Pulitzer Bernard Bailyn, nos muestra desde un punto de vista multidisciplinario la época de la Declaración de la Independencia con sus personajes más importantes. Bailyn nos muestra el provincionalismo dominante en las colonias, que contrastaba de manera casi grotesca con la rica aristocracia británica. Este provincionalismo se nos muestra en una serie de retratos de la época, en la que vemos la simplicidad en la manera de vestir y posar ante el pintor. El provincialismo, claramente reflejado en el retrato de R. Sherman (Ilustración) es tambíen un icono que explotará B. Franklin en su larga estancia como negociador en Francia durante la guerra de la independencia. La imagen que tenemos del Benjamin Franklin de los 70 es un señor mayor, con sus gafas y un gorro de pieles.

Esta estilo tan populista, radicalmente diferente al estilo aristocrático que rodeaba una de las monarquias con más tradición y más poderosas de la época, fue usado de manera sublime por B. Franklin como icono publicitario.

Especial relevancia le da Bailyn a las ambigüedades que los padres fundadores mostraron en su comportamiento. Tenemos el ejemplo más claro en Thomas Jefferson, hombre al que se le atribuye la redacción de la Declaración de la Independencia (aunque fue enmendada y revisada por muchos otros políticos de la época, como J. Adams o B. Franklin). Bajo su más que conocida Sostenemos como evidentes por sí mismas dichas verdades: que todos los hombres son creados iguales; que son dotados por su

Página 12

Creador de ciertos derechos inalienables; que entre éstos están la Vida, la Libertad y la búsqueda de la Felicidad [1], tenemos a un político sureño (del estado de Virginia) que poseia esclavos. Su idealismo palpable en la redacción de varios de sus escritos más importantes contrastan de manera radical con su entereza a la hora de hacer política, a través de políticas economicas proteccionistas, criticas muy airadas hacia los periodicos y su manera de publicar falsos testimonios y politicas muy controvertidas de expansionismo (a través de la compra de la Luisiana a Napoleon) … Además, vemos como su faceta más pragmática sale a la luz cuando intenta atajar lo que el considera una de las maldiciones de su época: La pobreza. Así pues, el idealismo y el realismo se unen en muchas de las figuras más relevantes de los padres fundadores. Benjamin Franklin, en su periodo como embajador en Paris, representó el idealismo norteamericano, pero desde un punto muy personal. Se forjó una imagen de si mismo que cautivó a la aristocracia francesa. Su presencia era requerida en todas las grandes celebraciones, a las que nunca faltaba, y sus escarceos amarosos (hay que tener en cuenta que este politico estaba casado y tenia unos 70 años) fueron elno-va-más de los circulos más cerrados de la francia monárquica. Todos estos métodos, que fueron causa de grandes críticas por su contemporaneo J. Adams (el cual le tachó de corrupto y amoral), fueron necesarios para entrar en una corte muy cerrada. La curiosidad que rodeaba la persona de B. Franklin, no sólo como científico, sino también como personaje del corazón, le abrió las puertas que, de cualquier otra manera hubieran estado cerradas para un simple impresor de Filadelfia.

Los artículos Federalistas (Federalist Papers) son otro de los grandes temas en los que se centra el autor. Esta serie de artículos (85, para ser exáctos) fueron publicados por diferentes autores (Hamiltos, Madison y J. Jay) defendiendo la ratificación de la constitución de los EEUU. Estos artículos publicados en The Independent Journal y The New York Packet entre octubre de 1787 y agosto de 1788 fueron una reacción de los federalistas a las críticas que la nueva constitución estaba recibiendo por parte de los antifederalistas, sobre todo en el estado de Nueva York. Estamos hablando de la ratificación de la actual constitución, la cual tuvo grandes críticos (por ejemplo, T. Jefferson) al principio por la creación de un poder central y la figura de un presidente ejecutivo. Esta serie de artículos no solamente

v.2009.2

explican los complicados checks & balances [2] de la constitución, sino que muetran la consistencia del documento con los ideales revolucionarios que aparecen en la Declaración de la Independencia. Su peso en la interpretación de la constitución no se queda en la época de ratificación de la misma, sino que continua hasta la actualidad. En muchas ocasiones, diferentes artículos son usados por los jueces del Supremo para defender su postura en una decisión determinada. Así pues, estos documentos no son un fosil olvidado en la historia de america, sino que están vivos y aun hoy sirven como referente para muchas discusiones politicojudiciales.

Para finalizar, bailyn nos muestra las repercusiones que la Guerra de la Independencia y la posterior unión en la actual Estados Unidos significó para el mundo del momento. La nueva era del Enlightment sucumbió desde las colonias hasta los paises imperialistas. El nuevo sistema de gobierno, revolucionario y completamente novedoso, se tomó como base para muchos otros paises y muchas otras constituciones (tanto en Europa como en Sud América).

————Notas al Pie: [1] Declaración de la Independencia de los EEUU. [2] La constitución norteamericana tiene la particularidad de dar poderes compartidos. Por ejemplo, el presidente de los EEUU elige al miembro de la Corte Suprema (cuando hay una baja), pero este nombramiento tiene que estar ratificado por el Senado. Así pues, ambos órganos tiene que llegar a un acuerdo. Este tipo de repartición del poder es lo que se denomina checks & balances.

- To begin the world anew, de B. Bailyn. por Iván Matellanes (Licenciado en Filologia Inglesa), si el autor no afirma lo contrario, esta bajo la licencia Creative Commons AttributionNoncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.

_ Edītoriál Comenzamos este segundo número de Sárasuatī con uno de los humanistas más relevantes de occidente: Séneca.

Como bien emfatiza el dicho que encabeza esta revista, lo primero para conseguir algo es querer serlo. Mejorar es cuestión de practicar y hacer, algo que día a día se intenta desde nuestra parte para poder conseguir un producto final con la calidad que nuestras expectativas y la sociedad en la que vivimos demandan.

Por lo tranto, poco a poco este pequeño proyecto va cogiendo cuerpo. En este segundo número podemos dar la bienvenida a un nuevo colaborador, que se encargará de la sección de Estudios Hispánicos. José María Pérez Sánchez centrará sus artículos en el mundo hispánico y su cultura. Como introducción, comienza su colaboración con Sárasuatī con un artículo defendiendo un punto de vista muy personal: El papel del andaluz dentro del curpus lingüístico actual. Seguimos con las secciones habituales: Las biografias de humanistas célebres, artículos relacionados con la cultura norteamericana y varias colaboraciones filosóficas. No podemos olvidarnos de un excelente escrito del Dr. Xavier Sierra, galardonado con el premio Roel de l’Institut Mèdic Valencià en 2002, que analiza una de las obras más representativas de la literatura Catalana: L’Espill de Jaume Roig.

Sárasuatī se define como e-Revista de Humanidades, por lo que el papel de las nuevas tecnologías tiene un peso importante dentro de la línea general de esta publicación. Primero, en su formato, al actualizarse a través de la web y de su nueva dirección http://www.sarasuati.com. Segundo, gracias a este nuevo mundo digital denominado Second Life, a través del cual tenemos abierta una e-ventana a cientos de posibilidades. Desde Sárasuatī queremos dar a conocer este nuevo entorno 3D y su relación con las Humanidades y la educación. Así pues, este segundo número también inaugura una nueva sección relacionada con Second Life y su potencialidad dentro de los ámbitos académicos, intelectuales y sociales que nos repercuten más directamente. Para aquellos que quieran, disponemos de un grupo dentro de Second Life, con lo que solamente teneis que inscribiros gratuitamente in-world, buscando Sarasuati y uniéndote a nuestro grupo de amigos y colaboradores.

Ya sabeis que, para poder estar siempre al día, os aconsejo que os suscribáis a la revista a través de su RSS Feed en vuestro lector de Feeds (google Reader, Microsoft Outlook, My Yahoo! …) o recibir las actualizaciones directamente a tu correo electrónico.

Página 13

v.2009.2

_ Estudīos Hispánicos El andaluz: ¿lengua criolla o dialecto castellano?

En la actualidad, pocos somos los académicos (filólogo en mi caso) que aún nos atrevemos a exponer abiertamente las dudas sobre el andaluz como dialecto del castellano. La cuestión se me antoja de vital importancia, debido a que el andaluz presenta una estigmatización de inferioridad frente al castellano, obstaculizando una relación entre iguales. La opinión popular generalizada sobre el andaluz, aún hoy día, es que se trata de castellano mal hablado, en distintos grados y dependiente de múltiples variables, por tanto, dialecto procedente del castellano y no lengua propia de una comunidad. Los estereotipos andaluces (vago, inculto, etc.) no hacen más que reforzar la estigmatización proyectada a través de la lengua durante siglos. Y es que los factores paralingüísticos, por muy externos que sean a una lengua, llegan a convertirse en factores internos (historia, sociología, economía, etc.) [1] Es por ello que la actitud del hablante se plasma en la realización de su lengua en habla. Una actitud evidente del castellano sobre el andaluz, de la lengua de los vencedores en la reconquista. Por prestigio se aceptan como buenas las ideas de los vencedores, porque la victoria tiene prestigio.[2] […] Ahora bien, ese prestigio significa una aceptación lograda más por conveniencia que por imposición, aunque puedan darse una y otra forma sin ninguna clase de dramatismo. La conveniencia es utilitaria y no todos los hablantes tienen fidelidad hacia el instrumento que poseen.[3] Pero, ¿fidelidad a quién? ¿Al Reino de Castilla? ¿A Isabel II? ¿Aceptación por conveniencia? ¿De quién? […]

Los castellanos vencieron en su reconquista y sometieron a una aculturación a los habitantes de la zona reconquistada, que durante ocho siglos de presencia musulmana habían forjado un habla criolla (pues la lengua de los vencidos tiene que adaptarse a la vencedora) Esto lo hemos presenciado recientemente, en términos históricos, con la lengua de la única superpotencia actual en el mundo, el inglés, por ejemplo, cuando Estados Unidos se hizo con un tercio del territorio de Méjico anexionado tras la firma del Tratado de Guadalupe Hidalgo(1848), toda la zona habla ahora inglés. Antes se aprendía latín en época del imperio romano y trajo como consecuencia el desarrollo de las lenguas romances, análogamente, España como tal cuenta con 500 años de historia, los musulmanes estuvieron en Andalucía 8 siglos, ¿debemos pensar que

Página 14

su habla y su cultura no caló en la población cristiana de aquel contexto histórico?

Para crear un reino (estado) fuerte se debe consolidar una identidad lo más homogénea posible, con un factor común: la lengua. La España de la reconquista se cimentó sobre el castellano y la religión católica, de ahí que se ignore al andaluz como lengua criolla, que si bien es cierto que conserva un gran sustrato léxico castellano, presenta múltiples rasgos propios. Pidgin es la variedad lingüística que se crea a partir de dos o más lenguas con el fin de satisfacer necesidades inminentes de comunicación entre individuos que no poseen ninguna variedad en común (está pasando actualmente con el spanglish, ¿por qué negar que sucediera hace siglos con el latín (romances) y el árabe?) Las lenguas pidgin no tienen hablantes nativos, porque son soluciones sociales y, por ello, se caracterizan por normas de aceptabilidad.

Paso previo al nacimiento de toda lengua criolla.

Cuando el pidgin encuentra hablantes nativos, pasa a ser lengua Criolla, y ésta ya no es ninguna de las anteriores, sino un híbrido, otra cosa. La lengua Criolla se desarrolla, se enriquece, aumenta su complejidad morfosintáctica, desarrolla variedad léxica y sobre todo se convierte en variedad materna de una comunidad. Todos estos factores se dan en el andaluz: 1.

Se desarrolla: La prueba inequívoca de que el andaluz se ha desarrollado es la acumulación de particularidades que presenta en todos los aspectos de la lengua que no encuentran equivalente en castellano.

2.

Se enriquece: Toma un gran sustrato del léxico castellano, pero no rechaza influencias árabes.

(Aljamiada-mozárabe-castellana).

3.

Aumenta su complejidad morfo-sintáctica: El andaluz no elimina u omite nada, sino que por el contrario el andaluz se configura por un sistema de sustitución, no de eliminación en oposición al castellano. Hecho que los castellanoparlantes no captan por la complejidad de este comportamiento lingüístico, de ahí que, por ejemplo, cuando imitan el acento andaluz se limitan a no pronunciar las eses finales; pero Los pájaros pasa a ser loh páharo. La <s> de <los> no es omitida, sino suplida por una aspiración, y la segunda <s> no se hace necesaria porque cuando el sustantivo comienza por consonante, el plural del mismo queda indicado por medio de la propia aspiración, por tanto, la aspiración es a su vez rasgo fonético y también marcador morfológico desinencia plural. Lo mismo ocurre con loh tomate (los tomates), lah mano (las manos), lah palmera (las palmeras)… cuando el sustantivo empieza por vocal la <s> es pronunciada pero guarda su carga morfológica: los oho (los ojos).

v.2009.2

4.

Desarrolla variedad léxica y semántica: Independencia léxica con palabras que no encuentran correspondencia en castellano y uso de vocablos españoles con distinción de significado.

Además de la conservación de arcaísmos del castellano antiguo.

aljamía, con una base léxica esencialmente castellana, salpicada con otras voces léxicas del mozárabe, además de una fuerte aportación morfo-sintáctica igualmente castellana. Por todo ello, me sumo a la opinión expresada por David Hidalgo: Yo no hablo un mal castellano sino un perfecto andaluz.

5.

Se convierte en variedad materna de una comunidad: Es evidente que el andaluz es la lengua materna/vehicular en Andalucía.

No obstante, para finalizar, es muy reseñable que en la nueva era que se avecina, y ya hemos comenzado a experimentar desde la década de 1990, de una aldea global de comunicación y tecnología, el castellano y el andaluz se encuentran inmersos en un proceso de nivelación lingüística, y las fronteras entre ambos son cada vez más borrosas. A medida que las nuevas tecnologías irrumpen en la vida cotidiana, las distancias se acortan. Primero fue la radio, el teléfono, luego la televisión y ahora internet y teléfonos móviles de última generación (también, como no, con acceso a internet).

Antes salir, por ejemplo, de España para vivir en el extranjero suponía perder un contacto prolongado con tu cultura, tu lengua, etc. Hoy día es lo mismo vivir en Madrid que en Londres, en Sídney, Nueva York o Tokio.

Pues tu cultura, tu lengua y tu vida anterior están a sólo un click de ratón.

Otras consideraciones o “requisitos” para ser lengua en lugar de dialecto, según la mayoría de teorías lingüísticas, es poseer: ortografía (el dialecto se caracteriza por no ser escrito), gramática y literatura propias: 1.

Ortografía: Si bien es cierto que a día de hoy el andaluz no cuenta con una ortografía normativa del andaluz, conocemos varios intentos para reflejar sus rasgos, aunque no extensible a toda Andalucía debido a su variedad interna. Actualmente son varios los intentos para dotarse de una ortografía andaluza, como los diversas propuestas presentadas por la Hunta d’Ehkritoreh n’Andalú (Junta de Escritores en Andaluz).

2.

Gramática: A día de hoy el dialecto andaluz sigue sin poseer una gramática normativa distinta a la española. Sin embargo, a lo largo de la historia se han elaborado propuestas de gramática del andaluz, que nunca llegaron a aprobarse oficialmente. La última se elaboró durante la II República española, siendo presentada en las Cortes junto al Estatuto de Autonomía de Andalucía, pero debido al estallido de la de la Guerra Civil española en 1936 jamás llegó a aprobarse.

3.

Literatura: Algunas obras literarias históricas en andaluz son las siguientes: el sainete Los hijos del tío tronerade Antonio García Gutiérrez (parodia de El trovador del mismo autor); El esquilaor, parodia de El trovadorde Antonio García Gutiérrez; El libreto de el amor brujode Gregorio Martínez Sierra; El libreto de la vida brevede Carlos Fernández-Shaw; Los entremeses de los Hermanos Álvarez Quintero como Ganas de reír y ¿A qué venía yo?

Este artículo no tiene afán doctrinal, y por tanto no fue escrito creyéndose en posesión de la verdad, en él simplemente he señalado cuestiones que permiten pensar sobre el andaluz como lengua criolla aljamiadamozárabe-castellana en lugar de dialecto castellano, a través de cuestiones culturales, históricas, sociológicas y estableciendo paralelismos que fundamentan la duda.

Sobre los orígenes, muchas preguntas quedan abiertas o, al menos, encuentran respuestas ambiguas y parciales, dependiendo de la mano que escribe. Yo humildemente creo en el andaluz como hibridación lingüística, por tanto lengua propia de Andalucía, una lengua pidgin (antes de tener hablantes nativos y pasar a ser lengua criolla) que combina rasgos fonéticos, morfo-sintácticos de la

Página 15

Recomendaciones: -Gutierrez Forero, Tomás. En defensa de la lengua andaluza. Editorial Almuzara. 2006.

-El polémico dialecto andaluz, J. María de Mena en http://www.andalucia.cc/adarve/polemicodialecto.html -Sociedad para el estudio del andaluz en http://www.andalucia.cc/andalu/index1.html -Normas ortográfica para el andaluz enhttp://andalucia.cc/andalu/Ortografia.html -Blog de JM.Persanch en Andaluz Las aventuras del Semari enhttp://lasaventurasdelsemari.blogspot.com -Traductor gratuito castellano-adaluz online en http://oreneta.com/kalebeul/2008/06/16/traductorastellano-andaluz/ Notas: [1] ALVAR, MANUEL. MANUAL DE DIALECTOLOGÍA: EL ESPAÑOL DE ESPAÑA. P.14 [2] IBÍD. P.16 [3] IBÍD. P.16 [4] VER ALCALÁ VENCESLADA, A. VOCABULARIO ANDALUZ. (1933)

- El andaluz: ¿lengua criolla o dialecto castellano? por José María Pérez Sánchez (Licenciado en Filologías Inglesa e Hispánica),[persanch@sarasuati.com] (Web Personal: http://jmpersanch.webs.com) si el autor no afirma lo contrario, esta bajo la licencia Creative Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.

v.2009.2

ciutat. El 1434 el Consell de la Ciutat el va anomenar examinador de metges, càrrec que durava un any.

Jaume Roig va ocupar repetidament eixe càrrec, la darrera en 1477.

_Literatura La medicina a la València del s.XV a travès de l’Espill de Jaume Roig

Hi ha qui sostè que la vinguda de Jaume Roig a València obeí a un manament de la reina Maria, muller d’Alfons el Magnànim, que volia fer-lo el seu secretari i el seu metge particular. El que és cert és que assistí com a metge a la reina el 1457, trobant-se a Segorb d’una malaltia que altres metges havien considerat perillosíssima i a l’any següent, també a Segorb, d’una ferida causada per una caiguda.

L’any 1450 rep dels jurats l’administració de l’hospital d’en Clapés, i més endavant fou un dels administradors de l’hospital dels Ignoscents, folls e orats (que després fou Hospital General). Més tard, el 1456 és elegit conseller de la ciutat.

En rebre aquest darrer nomenament ja era probablement, vidu. Jaume Roig s’havia casat a poc d’arribar a València amb Isabel Pellicer, però l’últim document en que es parla d’ella està datat l’any 1455.

En un altre document de l’any 1456, ja no s’esmenta. És doncs en la seva època de viduïtat quan Jaume Roig escriu l’Spill o Llibre de les dones, a la vila de Callosa, en una propietat del seu nebot Baltasar Bou, on s’havia refugiat d’una epidèmia que flagel.lava la ciutat de València.

Introducció L’Spill o Espill, també conegut com a Llibre de les dones, o Llibre de consells és una obra de profundíssim realisme, que dibuixa una fantàstica visió de la societat de la València del s. XV. Encara que es considerà un llibre autobiogràfic, no és probable que ho sigui, tot i que Jaume Roig i incorporà diverses vivències personals, cosa que fan que la obra sigui un fidel testimoni del seu temps.

Jaume Roig fou metge i descendent d’una família de metges. Pere Roig i Jaume Roig, avi i pare del poeta també foren metges. Això dòna una especial dimensió als diversos comentaris mèdics continguts a l’Espill, que adquireixen una precisió i uns detalls que probablement, no foren consignats tan acuradament per un autor aliè a la professió mèdica. Per això hem cregut d’interés estudiar aquests aspectes de l’obra, tan abundosos i interessants.

De la biografia de Jaume Roig cal destacar que nasqué, probablement a començaments del s. XV, a la ciutat de València. Podem presumir que estudià medicina a Lleida, ja que era una important facultat de medicina d’aquell temps. Es probable que seguís després estudis de medicina a París. Aquestes hipòtesis es sustenten també per les descripcions que fa en el seu llibre d’ambdues ciutats, que demostra conèixer bé.

Roig tornà a València al voltant dels 32 anys.

Probablement, el pertànyer a una reputada família de metges va ajudar-lo en situar-se professionalment a la

Página 16

Al seu retorn a la capital, seguí visitant malalts i curant dels establiments benèfics. Vivia en una casa del carrer Cordellats, ben a prop d’on estarien la Llotja de la Seda i del Consolat de Mar, que encara no eren bastits. El que sí que era a prop era el Mercat, que anomena tantes voltes als seus escrits.

Un dia de primavera sortí de la ciutat amb uns amics.

Passat el poble de Benimàmet, Jaume Roig volgué descavalcar de la seva mula i es donà un gran cop al cap, i perdè el coneixement. Uns dies després, el 4 o 5 d’abril de 1478, moria a la seva casa de València.

L’Espill és una obra sobre les dones, misògin i immisericorde. Només dues dones es lliuren de les àcides diatribes de l’autor: la seva dona, Isabel Pellicer, i la Verge Maria. Escrit en un estil festiu i sarcàstic, amb un vers cantarí i divertit, alerta dels perills que comporta la relació amb les dones, amb una clara intenció moralitzant. La vivacitat de la obra ve donada, per una banda per el ritme frenètic de la mètrica (molt característica de l’autor i que ha estat anomenada codolada o noves rimades), l’amenitat de les anècdotes i per un marcat realisme que es fa palès en les acurades descripcions i en els detalls històrics i geogràfics, d’absoluta precisió, i que donen a l’obra una frescor i un colorisme poc habitual. El llibre està escrit en primera persona i molts dels detalls són vivències personals de l’autor, el que ha fet que fos considerat de vegades, com autobiogràfic. Alguns autors han considerat la obra de

v.2009.2

Roig com un precedent de la novel.la picaresca castellana, que tant es va prodigar al s. XVI. L’obra consta d’un poema introductori i de 4 llibres. Al prefaci l’autor explica el projecte de la seua obra i ens revela que la escriu, com ja hem dit, a la vall de Callosa.

El primer llibre tracta de la joventut de l’autor. Mort el seu pare, la mare pren un altre amant i expulsa al protagonista de casa seva. Ell, sense recursos, se’n va a Catalunya on es fa patge d’un bandoler. Al retornar a València, la seva mare el rebutja novament. El seu padrí, en canvi, li dona un cavall i així pot anar, per Tarragona, Barcelona i Montserrat, cap a França. Després d’una estada a París, torna per Gascunya i per Lleida a València. En tot el seu recorregut troba fets on les dones demostren el seu mal instint.

El segon llibre tracta dels matrimonis del protagonista.

Primer es casà amb una jove, comprant-li mobles nous, roba finíssima i joies cares. El matrimoni va ser una mena d’infern. Per fortuna, la xiqueta s’havia casat primer amb un altre, i se’n va anar a viure amb ell, pel que es pogué declarar la nul.litat del segon matrimoni. L’autor se’n va anar llavors a Sant Jaume de Galícia com pelegrí, deixant els seus béns a una beguina, amb la que pensava casar-se a la tornada, però no arribà a fer-ho en veure que no era una dona convenient. Es casà doncs, amb una vídua, que simulava embarassos i que acabà penjant-se. Finalment es va mullerar amb una monja novícia, que li va donar un fill que morí per malcurança de la mare, la qual va morir ofegada en un trull.

El tercer llibre tracta de l’aparició de Salomó a l’autor, que pensava per haver successió, casar-se amb una parenta. És un llibre erudit, on el rei bíblic el dissuadix d’aquesta idea, fent-li veure tots els defectes de les dones, llevat de la Mare de Déu.

En el quart llibre, molt breu, el protagonista renuncia definitivament a nous casaments, visita diversos monestirs catalans i valencians i s’instal.la a ciutat de València.

Intenta, però, desagreujar les dones lloant les virtuts de la que fou la seua muller, Isabel Pellicer, que, com sabem, fou l’esposa real de Jaume Roig. És una part contradictòria amb la resta de l’obra.

Pel nostre estudi hem consultat diverses edicions, a cura de Francesc Almela i Vives (1928) [1] , Marina Gustà (1984) [2] i Antònia Carré (1994) [3] . En la darrera versió, d’edició resumida, hi consta una numeració dels versos.

Sempre que citem versos continguts en la edició de Carré, hi adjuntem la numeració que en ella s’usa.

Infantesa L’Espill de Jaume Roig comença resumint la infantesa i adolescència de l’autor. Ja des d’el inici es fa esment de diverses dificultats, i ja hi trobem presents, entre d’altres penes, les ferides i les nafres, que devien ser freqüents en els infants d’aquell temps:

Página 17

“los mes de vint anys meus millors ab prous suos perills, treballs, nafres e talls ab mal passi” (I, 806-811)

Malalties de transmissió sexual Una de les primeres referències mèdiques del I llibre fa esment a una malaltia de la seva mare. L’autor no vol parlar-ne clarament, per no ofendre la memòria de la seva mare, i indica que va ser adquirida pel seu mal viure o per mala sort, però certament de forma injusta. Aquests detalls fan pensar en una malaltia de transmissió sexual, de les anomenades antigament malalties venèries, opinió que també apunta. Antònia Carré [3].

“Per llur mal viure o mala sort, cert, a gran tort, per alguns mals - no vull dir , he no.ls declare per ser ma mare –“ (I, 820-826) Tradicionalment, les malalties venèries foren amagades i considerades vergonyoses, el que dóna suport a eixa interpretació. En el temps de Jaume Roig no tenim encara evidències clares de que existís la sífilis a Europa. Molts historiadors de la medicina consideren que la sífilis arribà a Europa després del descobriment d’Amèrica [4] , si bé altres pressuposen que existia al Vell Món abans d’aquesta data [5]. El que sí és cert és que la lues no va eclosionar de forma massiva entre nosaltres fins l’epidèmia que aparegué a partir de 1496 [6] , dues dècades després de la mort de Jaume Roig Per cert, que un dels primers tractats mèdics sobre sífilis el va escriure el valencià Gaspar Torrella, que havia sigut metge del també valencià papa Borgia (o Borja) Alexandre VI. Va ser precisament el papa, i el seu fill natural Cèsar Borgia els que, interessats per la nova malaltia (possiblement per patir-la ells mateixos) van encarregar a Torrella que escriguès un tractat sobre la lues. Encara que Gaspar Torrella feia 10 anys que no exercia la medicina, ja que havia sigut nomenat bisbe de Santa Justa, a Sardenya, el 1497 va publicar el seu llibre que es convertí en un dels primers tractats del món sobre aquesta malaltia [7]. Només dues obres van ser escrites abans: les de l’alemany Grümpeck [8], i la de l’italià Leoniceno [9] . Poc després va aparèixer l’obra de l’espanyol López de Villalobos [10, 11].

El que sí hi havia en el temps de Jaume Roig eren d’altres malalties de transmissió sexual, com per exemple, els condilomes acuminats. Eixes excrecències verrucoses, que afecten generalment els genitals o la zona perianal, apareixen esmentats, per exemple en el “Regiment de Sanitat a Jaume II” d’Arnau de Vilanova, on s’efectua el

v.2009.2

diagnòstic diferencial entre condilomes anals i hemorroides, amb les indicacions terapèutiques que fan al cas [12]. Els condilomes o fics, són citats també en tractats clàssics del s. XIV com el llibre de cirurgia de Lanfranc, que era una referència habitual [13].

Una altra malaltia de transmissió sexual present a l’Edat Mitjana eren les uretritis. A mitjans del s. XIII i començament del s. XIV es va escampar per França i Anglaterra una epidèmia d’uretritis contagiosa, coneguda com “arsure” i que es caracteritzava per “una calor interna amb excoriació de la uretra”. Potser es refereix a aquesta malaltia Jaume Roig en el llibre III: “Si’t tens per dit fon foll delit ab jove, fresca muller te cresca e llong temps dure, io t’assegure d’estrangulada e d’ulcerada, molt prest sens triga ser ta vexiga de gran ardor; dolor cuissor en l’orinar; e tremolar cap, peus e braços ab cuitats passos; de poplexia e litargia ben tost morir”

Tuberculosi Seguint amb els versos de l’Espill, el protagonista ens relata que el seu pare va ser de jove, “hètich” que s’ha d’interpretar en el sentit de tuberculós. “jove, fon hètich.

En fi frenetich, axi mori “ (I, 827-829) La tuberculosi estava molt escampada a l’època, com a conseqüència de la malnutrició de les classes baixes (i també de la poc adient alimentació de les classes altes). Al llarg de l’Espill trobem diverses cites de malalts de tuberculosi, amb el nom de tísics o hètichs.

Afectava tant els pulmons, com els ossos (mal de Pott) i sovint, la pell. La forma òssia, que afecta un 5-7 % dels casos no tractats [16], és la més fàcilment comprovable paleopatològicament per examen dels ossos dels cementiris, i permet afirmar que la incidència de tuberculosi augmentà força a les ciutats. El seu increment es dóna de forma directament proporcional a la progressiva urbanització del del territori [17]. Els retaules gòtics ens han deixat nombroses mostres de coixos i de persones amb deformitats òssies, de les que probablement una bona part siguin imputables al mal de Pott.

El que és cert es la presència de malalties venèries a la Baixa Edat Mitjana, de les que es tenia la plena idea de contagiositat, encara abans de la teoria de contagi, que no va ser formulada formalment fins a Girolamo Fracastor, al s. XVI. Així Lanfranc, al seu tractat, aclareix que els fics: “apareixen després del contacte amb una dona impura” [14] També es pot constatar que la consciència del contagi de les malalties venèries existia clarament a l’època, pel fet de que la reina Joana I de Provença va instaurar unes normes pel control sanitari dels bordells de la ciutat d’Avinyó l’any 1347. Cada setmana un cirurgiàbarber i la patrona del bordell revisaven les dones, i si hi trobaven alguna amb símptomes sospitosos, la separaven. Probablement eixa normativa va ser el primer antecedent històric dels controls sanitaris a les prostitutes [15]. A la corona d’Aragó, la paraula contagione figura literalment escrita en una ordre que el rei Martí adreçà el 20 de novembre de 1401 a les autoritats de Girona perquè expulsessin i castiguessin els lenons o arcavots que – perseguits a València i també a altres ciutats de la Corona d’Aragó, com Saragossa o Barcelona, es refugiaven a aquella ciutat i estenien el mal contagiós que resulta del coit amb prostitutes.

Página 18

La forma més coneguda de tuberculosi cutània eren les escròfules (tuberculosi amb afectació dels ganglis cervicals), i es creia que els reis de França i d’Anglaterra tenien el poder de curar-les imposant les mans als malalts.

El ritual, que s’anomenà “toc reial”, aplegava gran nombre de malalts en lloc i dia determinats. Eduard I va tocar 1736 malalts entre els anys 1289-1290; 983 malalts entre 1299 i 1300; i 1219 durant 1303 i 1304. El rei imposava les mans als escrofulosos, dient “El rei et toca, Déu et cura” [18] . Al príncep de Viana, que era descendent per part de mare dels reis de França, se li atribuïa eixe poder, i durant la seua estada a Barcelona es concentrà als escrofulosos a la Catedral perquè els imposés les mans.

Referències d’aquesta pràctica apareixen també en algunes tragèdies de Shakespeare.

Finalment, el pare del protagonista es tornà frenetich, és a dir, va perdre la raó, tema sobre el que tornarem més tard.

Paludisme Després de mort el seu pare, la seva mare prengué nou company i expulsà al seu fill de casa, amb molt poques pertinences. Convertit en rodamón, caigué malalt al cap de poc temps. Encara que el text no aclara, de moment la naturalesa del mal, assenyala que cursava amb calfreds i probablement febre (la gran fretura). Per versos posteriors sabem que es tractava de paludisme, que devia ser molt comú a València en aquell temps, i de la que ni tan sols es lliuraven els reis [19]. Una carta del rei Martí l’Humà, fa referència a haver patit una febre quartana:

v.2009.2

“L’altre jorn, per no recordar dela molestia i anug del nostre accident dela guartana…” [20] La extraordinària freqüència de la febre quartana es constata en el llibre III de l’Espill, on es posa com un exemple de malaltia habitual: “Qui vol tenir e cosceir elles malsanes de ses quartanes o altre mal” El paludisme, com podem veure en el text de l’Espill, era considerada una malaltia greu: “La gran fretura prest m’atangue, e.m reprengue gran malaltia” (I, 912 – 915)

de xiquets. Impressionat per aquest fet, va exposar en un inspirat sermó la necessitat de crear un hospital on s’acolliren “tots els folls e ignoscents, de forma que no anàssen per la ciutat i no poguessin fer mal ni a ells se’ls poguès inferir…” [24]. Eixes paraules impressionaren a un escrivent anomenat Llorenç Salom, que va presentar la idea de crear l’hospital de folls i va aconseguir el vot de 10 ciutadans mercaders. Al cap d’un any el papa Luna, Benet XIII els atorgà una butlla i – poc després – el rei Martí els concedí un privilegi reial, per fundar l’Hospital d’Ignoscents, Folls e Orats, que fou el primer manicomi que hi haguè al món [25]. Jaume Roig va ser un dels seus administradors.

Malalties fingides. Patomímies.

Jaume Roig també descriu a les dones que fingeixen malalties, per tal de llevar-se tard o de restar al llit:

La família no es va volguer fer càrrec del tractament del malalt, ni volgueren acollir-lo a casa seua: “mare ne tia no m’acolliren, ni may bolliren ordi per mi” (I, 916 – 919) L’ús de l’ordi (Hordeum vulgare) era amb finalitats dietètiques, usat en general per tractar els malalts i donar-los forces per afrontar la malaltia. També podia ser usat amb finalitat medicinal, i era indicat sobre tot en transtorns gastro-intestinals infantils. No ens consta que fos particularment indicat en els processos febrils, però és possible que el narrador de l’Espill, encara jove, recordés les seves malalties de la infantesa i com havia sigut tractat anteriorment per la seva mare o la seva tia.

L’ordi figura en la farmacopea del “Llibre de les medecines particulars” de Ibn-Wafid. Del metge àrab IbnWafid al-Lahmi (999-1069) sabem que va viure i morir a Toledo [21]. El seu llibre segueix bàsicament les fonts de Al-Kindi, amb clares influències d’Hipòcrates, Dioscòrides, Galèn, Rhazès, Ishaq al Israeli i Avicenna, entre d’altres. El seu tractat, escrit originalment en àrab (va ser traduit a la nostra llengua a finals del s.XIV per un traductor anònim [22]. És molt probable que considerant alguns modismes usats en la traducció, el traductor fos un valencià [23].

Malalties psiquiàtriques.

Ja hem vist com, en els primers versos, el protagonista comenta que el seu pare va morir frenetich, és a dir, boig.

No és la única vegada que apareixen bojos o orats en el Llibre de les dones. En el llibre tercer, una dona no pot concebre, perquè “un orat la havia esglaiat”.

Els folls devien ser abundosos en els carrers de la València del s. XV. Fra Joan Gilabert Jofré, frare de l’Orde de la Mercè, va presenciar el 24 de febrer de 1409 mentre anava a la Catedral a predicar com un foll era burlat i maltractat pels carrers de València per un grup

Página 19

“los jorns feyners entre semmana may era sana; al llit s’estava; ella.s levava tocades deu” (II,2506-2513) L’abadessa, aconsella a la monja a fer-se la malalta, i li suggereix aparentar i imitar diverses malalties, arribant fins i tot a un incipient càncer de mama: “no prou hoyr, al cap dolor he baticor esmortiments, afollaments, mal de neulella, en la mamella no hulçerat mas començat cançer tenir” (II, 6032-6041) A continuació li dóna instruccions per alterar la orina, i fer que els metges, que generalment diagnosticaven per uroscòpia, s’equivoquessin: “’Molt pots fingir ab gentil art: secret, a part, met en l’orina cendra, farina, oli, calç, llet, algun ququet chich del forment” (II, 6042-6049) De tota manera, aquesta pràctica té els seus perills. Els metges vells i experts no es poden enganyar fàcilment. En canvi, es pot usar amb metges joves, sense prou experiència: Fes cautament metge sabut,

v.2009.2

practich, astut, vell, no la vega: Si la menega coneixeria, divulguaria ton artifici.

Metge novici, llanguotegat he ben paguat, te planyera he complaura: per son jovent no prou sabent s’enguanara publicara que tens grans mals” (II, 6050-6067)

“ix d’aquest fang on jaus mullat de sangs sullat, tinyes e ronya.

Tu sens vergonya en lo fangàs ple d’albaraç me par hi jagues ab altres plagues prou verinoses e doloroses e no les sents.”

Més endavant es citen les úlceres:

Finalment, si tot falla, es poden imitar els símptomes de la malaltia (patomímia), que van des de l’aplicació de substàncies càustiques (all, cantàrides, mostassa) per produïr butllofes a la pell, o produir-se petites erosions bucals per simular una hemoptisi: “Si tot te fall ffaxa.t hun all o porçelletes : ffan banbolletes ; tanbé mostalla lo cuyro talla, color altera; pebre ulçera, polvoritzat, sobreposat a hon se vulla; ab un’agulla te pots punxar lo paladar secretament: poras sovent ab sech tosir sanch escopir; de tisiguea o d’etiguea por mostraras” (II, 6073-6093)

“úlcera lleja e corrosiva de vida’t priva” Al llibre III es comenta que l’ús continuat de sabates estretes pot ocasionar callositats o ulls de poll: “sabata streta, qui par ben feta al mirador e fa dolor e ulls de poll al peu del foll” També hi trobem la cura miraculosa de la lepra de Naamán, extreta de l’antic Testament, que el profeta Eliseu curà recomanant set banys al riu Jordà. L’exègesi actual de la Bíblia creu que aquesta afecció de Naaman podria ser identificada amb la psoriasi.

“Com acordà duc Naaman, al riu te man llebrós, mesell, te faces bell, fent-hi set banys”

En canvi, l’advertida abadessa li recomana no fingir símptomes més clarament objectivables, com la febre: “ffebres tenir no.s pot cobrir, conexersia be tal falsia” (II, 6099-6102)

A l’Espill també es fa referència de que el protagonista es desposa amb una “muller barbuda” (II, 4234-4237; II, 4407-4411). Encara que alguns comentaristes, com Antònia Carré pensen que és en sentit figurat, i que cal entendre-ho com una dona madura, també es podria interpretar com un cas d’hirsutisme o hipertricosi. Roig acaba fent referència a la dita “Dona barbuda, de lluny se la saluda”.

Altres alteracions i patologies A l’Espill trobem també citades altres malalties o alteracions, com per exemple, la gota, podagra o poagra que es cita diverses voltes:

Malalties cutànies També trobem a l’Espill referències a algunes malalties cutànies. A la tercera part del llibre III, s’encoratja a sortit de la vall de calamitats del pecat i les passions humanes.

I que millor per simbolitzar això que algunes repulsives malalties de la pell?

Página 20

“be viu en pressa nunca li fall afany, treball, pena, dolors – lo puagros, flach corredor” (II, 5575-5581)

v.2009.2

La gota era ben coneguda des de temps antics, i ja la trobem citada a l’Antic Testament. S’han pogut trobar destruccions dels metatarsians amb presència de cristalls d’àcid úric en esquelets de període romà a Gloucester, Anglaterra , i en primitius cementiris cristians d’Egipte . De la seua presència a l’Edat mitjana en conservem diversos testimonis, essent denominada generalment poagra o podagra, ja que la forma més freqüent era l’atac dolorós del peu.

També es comenten els roncs, que avui relacionem amb certes alteracions otorinolaringològiques o amb alteracions del vel del paladar: “si s’adormia tantost roncava.

Molt m’enutjava cascuna nit” (II, 2374-2375) També es refereix enuresi nocturna, possiblement com a conseqüencia de transtorns urològics o psiquiàtrics: “Sovint al llit se orinava he freçejava (tant y sovint lo llit podrint)” (II, 2378-2379) L’Espill també cita malalties hepàtiques, apoplexies, taquicàrdies, així com els desmais, curats amb banys i amb els consells d’un metge: “ab bons conforts, he valent metge, son mal de fetge he batiments, esmortiments he la flaquea sino bravea tot l’als cura.” (II, 4663-4669) La icterícia es citada en el llibre III, com a càstig als avariciosos: “tens icterícia, per avarícia, groc tot lo cos” Finalment, en el llibre III, trobem una gran relació de diversos malalts, que imploren la curació a Jesucrist: “Ab fe sancera, sords, muts, llebrosos, secs, tremolosos, orbs així nats, tròpics inflats , tísics febrosos, los puagrosos, coxos, artètics, folls e frenètics subets, litàrgics, hètics, miràrquics, mentres visqué

e li plagué quants hi venien tots obtenien llus sanitats.”

Hi ha al llarg de l’obra cites de molts altres símptomes o malalties, però bastin els textos aportats a tall d’exemple.

Els hospitals medievals a València.

Al llibre I, el protagonista, malalt i desvalgut, es va dirigir a l’hospital de’n Clapers. Aquest hospital estava situat fora dels murs de la ciutat de València: “Tiri cami ffora.l portal ves l’espital d’en Clapes dit” (I, 920-924) L’hospital de’n Clapers era un dels petits hospitals de la ciutat de València. Havia sigut fundat en el segle XIV per Bernat de Clapers. Sabem que el propi Jaume Roig, en va ser l’administrador durant molts anys. La seua missió, tal com va disposar el seu fundador era l’assistència de malalts pobres i necessitats. Eixa era la principal missió dels hospitals medievals, que eren generalment finançats per institucions cíviques o eclesiàstiques.

A València hi havia diversos hospitals d’aquesta mena.

Molts d’ells havien sigut fundats ja en el segle XIII, després del Repartiment, com l’hospital de Sant Vicenç Màrtir, fundat pel mateix Jaume I; el de Sant Joan de Jerusalem, que pertanyia als cavallers de l’Orde de St. Joan; el de Sant Guillem, fundat per Guillem Escrivà; el de Sant Antoni, dedicat a malalts del “mal de Sant Antoni”, que probablement era l’ergotisme, i que estava a càrrec dels frares antonians; l’hospital dels folls; el de Santa Llúcia, també anomenat de la Reina perquè havia sigut fundat per Donya Constança, vídua del rei Pere III el Gran d’Aragó, i destinat a malalts, orfes, i expòsits.

Finalment, cal esmentar l’hospital de Sant Llàtzer, per leprosos, i que estava situat extramurs, en el camí de Sant Julià, que posteriorment fou anomenada carrer de Murviedre i després carrer de Sagunt, i que era un camí que seguia la famosa via Augusta, via romana que anava des de Roma a Cadis, passant separada del centre de la ciutat a l’altre ribera del Túria [27], com comentà Rodrigo Pertegás : “En la parte derecha del Turia, al norte de la ciudad, junto al camino a Cataluña, enclavada en la zona de extensas y feraces huertas y fincas de recreo de la época musulmana que se extendían desde la Zaidia y Marchalenes hasta el Real” [28] D’eixe hospital tenim notícia des de 1254, any en el que Arnau de Cardona deixà en testament a l’hospital un llegat de deu lliures valencianes.

Página 21

v.2009.2

Al segle XIV es van fundar cinc hospitals més, entre ells el ja anomenat hospital de’n Clapers, esmentat a l’Espill.

A més, cal mencionar el de Santa Maria dels Baquins, fundat per Ramon Guillem Català el 1333, per donar assistència als Homes de Penitència, que eren els germans terciaris de Sant Francesc; el de Capellans Pobres, degut a la Comfraria de la Mare de Déu de la Seu, el 1356; el de’n Conill, destinat als peregrins, i fundat per Pere Conill el 1397; i el de’n Bou, per socòrrer els pobres pescadors malalts, segons disposició de Pere Bou el 1399.

A partir de finals del s. XIV sorgeix una presa de consciència de la societat i dels poders públics que comencen a entendre la sanitat com una funció social. A més de la nova concepció pre-renaixentista de l’assistència sanitària, els petits hospitals de la ciutat van començar per aquesta època un procés unificador, causada per una banda per les dificultats financeres del municipi i d’altres institucions que destinaven partides pel seu manteniment. La tendència unificadora donaria lloc poc després, a la reabsorció de la majoria d’aquests hospitalets en un “Hospital General”, més gran, capacitat i amb més recursos econòmics i tècnics i que es plasma en el nou Hospital d’Ignoscents, Folls e Orats, que en absorbir els altres hospitals ja existents (La Reina, En Clapers, St. Llàtzer, St Vicenç, En Conill, En Bou, etc…) aviat passaria a denominar-se Hospital General. La concepció i creació d’aquest hospital i del seu suport és ja totalment burgesa i no hi participa el clergat ni la noblesa.

Un procés similar al de València es va produir coetàniament en altres ciutats de la Corona d’Aragó, com per exemple a Barcelona, on es va fundar l’hospital general de la Santa Creu, segons una butlla del papa Benet XIII datada el 1401, promulgant-se l’any 1417 les Ordinacions per les que es regiria l’hospital [29].

D’aquests documents resultà la unificació de diversos hospitals municipals i eclesiàstics, amb l’excepció de l’hospital de Santa Margarida o de Sant Llàtzer, que per ser dedicat als leprosos, es va mantenir independent per continuar assistint de forma separada els afectes de lepra, malaltia reputada en aquell temps com molt contagiosa.

L’hospitalització. Dieta dels hospitals.

Però tornem als petits hospitals desperdigats per les ciutats, i concretament, a l’hospital valencià de’n Clapers. És molt probable que el gran nombre de pacients i els escassos recursos destinats a la assistència condicionèssin considerablement les seves prestacions.

Els hospitals vivien de les seves rendes, que altrament eren desiguals d’un hospital a l’altre. En alguns dies senyalats hi havia qüestacions a diverses esglèsies, que solien fer alguns homes de les confraries vinculades a l’hospital, vestits amb caputxes amb els distintius dels hospitals ben visibles. Era tradicional destinar la captació

Página 22

del divendres sant per proveir de flassades i matalassos.

També s’acceptaven donacions en espècies: pa, sucre, verdures, robes…

Una bona part del seu pressupost es devia dedicar a les contínues obres de manteniment i ampliació o la considerable dispesa en dides, per alletar els nadons abandonats o amb problemes.

A més, cal tenir present la possible rapacitat o la corrupció d’algunes persones encarregades d’aquestes institucions, cosa que s’ha pogut documentar, per exemple, a l’hospital de Sta. Eulàlia del Camp de Barcelona, on l’administrador Bertomeu Descoll, jugador de daus, malgastà els diners de l’hospital, vengué les seues propietats i empenyorà els llençols, enfonsant la institució en la misèria [30]. Jaume Roig, que com a administrador de l’hospital d’en Clapers, devia conèixer aquesta situació, aprofita per fer el seu sarcàstic comentari: “Aquella nit la spitalera -ffalsa ronçeraella i sa mossa perçint e bossa ffins al coto del meu gipó me scorcollaren; puys no trobaren ni un diner sols, dix: Sense llançols huy dormireu, dema us n’ireu vos a captar; no pot bastar aquest spital, ni te cabal per mantenir ni llits fornir per a tants pobres; per fer les obres he tantes dides, no y basta.n vides. no portau taça ni carabaça, barça, cerro?

En un porro aygua beureu, ffoch, sal aureu, he sols l’estatje, pa, companatje vi, si n’voleu, que us ne çerqueu!” (I, 924-956) Com es pot veure, en tractar-se d’un malalt sense diners, l’hospital només es fa càrrec de l’estància mínima: estada en una sala acondicionada amb foc, sal i aigua, beguda en porró, per falta de posseir cap recipient propi.

En canvi declina la manutenció, massa costosa.

v.2009.2

En els hospitals es solia fer un sol victu (dinar) al dia, tots els malalts junts en la mateixa taula, i solia ser entre l’hora de tèrcia (9 del matí) i migdia La base de l’alimentació en els hospitals, i en general, de tota la població, era el pa. La ració de pa solia ser abundant (unes 18 unces, és a dir, a prop del mig quilo per persona). Per algunes pintures murals de la època sabem que el pa podia ser de dos tipus: un inflat amb llevat, gros i rodó com l’anomenat pa de pagès, i un altre de més cuit i tallat a trossos allargats – de tradició musulmana -, com si fos una coca [31].

El pa es complementava amb l’anomentat companatge, és a dir, el que acompanyava al pa: un tall de cansalada, formatge, peix salat, nous, olives… De vegades, la ració de pa i companatge era substituïda per una ració d’escudella o cuinat.

No faltava mai en la dieta habitual el vi, segons la tradició mediterrània. Això, com podem veure era també vàlid pels hospitals, i sovint s’atribuïen al vi virtuts curatives.

Per tal de garantir la seves virtuts, el vi, almenys en teoria, havia de ser fort i no aiguat. Solia distribuïr-se un mig litre per persona i dia, llevat del Dijous i el Divendres Sants, dies en que no s’en donava, o del Dissabte de Glòria, dia en que es repartia habitualment mitja ració.

De tota manera, l’hospitalera aclara al nostre malalt, carent de recursos, que caldrà que es busqui la forma de manutenció, ja que l’hospital no podia fer-se càrrec d’aquesta dispesa. En aquestos casos els malalts havien de recòrrer a la mendicitat, i per tant calia que anèssin a captar. Eren els pobres ostiatim, que anaven pidolant de porta en porta, per garantir la seva manutenció.

El narrador aclareix per fi que la malaltia patida era paludisme (febre terçana) i dona indicacions de la dieta que va poder fer com convalescent a l’hospital.

“A Deu plague que no m.tingue molt la terçana: una semmana hi mengi blets, cols e brots fets prou ansalada, may carn cuynada.

Sorti del llit e mig guarit, jo me.n parti” (I, 957-967)

a entendre com les dones després del part eren confortades amb brous de carn, volateria i ous [32], cosa que segurament també es feia en alguns casos de convalescència. Els dies d’abstinència, però, la carn era sempre substituïda per una ració de peix, formatge o ous.

No faltaren, però a l’Edat Mitjana, defensors de la dieta vegetariana, com féu el propi Arnau de Vilanova en el Tractatus de esu carnium on defensa la dieta estrictament vegetariana dels cartoixans [33]. Si bé hem d’entendre aquesta obra arnaldiana més com la defensa d’un sistema penitencial (la perpètua abstenció de menjar carn que fan els cartoixans) que com una dieta adient per a tothom.

Les verdures constituïen, de tota manera, un menjar econòmic i eren molt consumides en la Baixa Edat Mitjana. Com el mateix text ens aclareix les cols eren possiblement les verdures més habituals en la dieta. En un estudi de la dieta dels aliments repartits als pobres, segons els apunts del llibre de comptes d’un almoiner, destaquen les cols (278 dies a l’any) seguits dels espinacs (47 dies) i de les carabasses (2 dies) [34].

Podem comparar l’alimentació dels pobres de l’hospital amb la de la gent del carrer, que el mateix protagonista de l’Espill ens comenta que fa al final de la seua vida: tres dies en setmana, carn magra, tres dies més, peix, i els divendres, dia de dejuni penitencial, pa i aigua. De tota manera assenyala que quan no es troba bé (sic), pren pa i vi negre (trobem altra volta el poder sanador del vi): “Dijous, diumenge he dimarts menge carn sense greix, los tres jorns, peix l’u, aygua y pa.

Si no.m trop sa, Pa y vi vermell” (IV, 15799-15805)

Verins i somnífers

Probablement la dieta estrictament vegetariana era condicionada per la precària situació situació econòmica del protagonista de l’Espill, ja que generalment, els convalescents que s’ho podien permetre eren nodrits amb productes càrnics. Ens han arribat documents d’alguns hospitals d’aquell temps, pels que sabem que alguns dies es donava la quinta part d’una lliura carnicera de carn de corder, vedella o bou.

També podem veure en diversos retaules gòtics de la època en els que es representa escenes del naixement de la Mare de Déu, escenes molt realistes que ens dónen

Página 23

A la segona part del I llibre, el nostre protagonista arriba a Barcelona, i refereix haver presenciat la detenció de Na Forciana. Amb aquest nom al.ludeix a Sibil.la de Fortià, probablement empordanesa (el text aclareix que era catalana), que va ser primer l’amant del rei Pere III el Cerimoniós, casant-se amb ell el 1377, i convertint-se en la seva quarta i darrera muller. Enemistada amb els seus fillastres, Joan i Martí, que la consideraven ignorant i afavoridora de la enemistat dels infants amb el rei. A resultes de la guerra del rei contra el comte d’Empúries, l’infant Joan va culminar la ruptura amb son pare. Tement la revenja del seu fillastre, Sibil.la fugí, però va ser detinguda, acusada de lesa majestat i d’haver abandonat malalt, al seu marit, el rei, després d’intentar enverinar-lo i de perpetrar furts al palau:

v.2009.2

“Ab prou de mal he malaltia, llexat havia abandonat son senyor rey -propi maritmig mort al llit enmetzinat he fetillat seguons se deya“ (I, 1346-1357)

donant verí al rei fill seu” Roig també fa esment de l’ús de somnífers, com els que usa una burgesa parisina per fer dormir al seu marit i poder trobar-se amb Jaume Roig per una cita amorosa, però la dosi excessiva acabà produint la mort del marit:

També se l’acusava d’intentar enmetzinar contínuament els seus fillastres i la seva nora, intentant amb enganys que el rei els desheretés per traidors i així veure regnar els seus fills: “Altre tal feya a sos fillastres e mals empastres contra sa nora, hunt punt ne hora nunca sessant; lo Rey ginyant ab frau i enguan, major Johan - apres Rey fon – Marti, seguon, sos fills abdos com ha traydos deseretas; sols prosperas ella y els seus, ffent-los ereus de sos regnats” (I, 1358-1375)

“Ffeta l’ampresa, ordena presa aquella nit a son marit perque dormis.

Com ho sentis En la sabor, “beveu senyor -dix- l’ipocras.”

Com se.n calas una gran tassa -ell begue.n massalo fort dormir ffon tost morir” (I, 1541-1554) L’hipocràs esmentat en el text era una beguda cordial composta de vi, sucre, canyella, ametlles dolces i altres ingredients. Era sovint recomanada pels metges, i prenia el seu nom d’Hipòcrates. Quan el servei i els veïns descobreixen el cadàver, la dona intenta explicar, plorant, la mort sobtada del seu marit per un excés en el menjar i el beure, que li ha produït un atac d’apoplexia:

Després de la detenció, la reina va ser reclosa al castell de Montcada. Dos dels seus acompanyants, Berenguer d’Abella i Bartomeu Llunes foren executats el 1387, mentre que ella i el seu germà foren perdonats gràcies a l’intercessió del papa d’Avinyó Climent VII, de qui Sibil.la havia estat sempre partidària des de que s’havia obert el Cisma, si bé hagueren de renunciar a les donacions que el rei els havia atorgat, a canvi d’una renda anual. Sibil.la es recloí al convent de framenors de Barcelona, on morí el 1406 . La història de Sibil.la de Fortià, que relata Jaume Roig és una prova de la verosimilitud de tot el que ens testimonia l’Espill.

Al llibre III també es fa esment d’un altre enverinament històric, aquesta volta a Castella: “Cert bé tingué iniqua fúria e gran luxúria una en Castella reïna vella, mare del rei, cercant remei a sa calor, per foll amor d’un tagarí,

“molt sospirant dix, alt plorant: “D’un gras porçell e vi novell a molt tragat, e s’ofegat d’apoplexia” (I, 1571-1577) La majoria de veïns la creuen, i a més en la época no es disposa de proves toxicològiques que puguin demostrar l’enverinament: “No.s poch cobrir tant prest morir he fort desastre no llexas rastre de gran sospita” (I, 1593-1597) Malgrat tot, finalment, per la insistència d’un fill bord que tenia el difunt, la dona fou detinguda i condemnada pel Parlament a ser soterrada viva, amb el mort a sobre. I després, desenterrada, torturada i cremada públicament.

La menstruació Un dels aspectes sanitaris dels que podem trobar testimoni en la obra de Jaume Roig és el de la higiene personal. Tractant-se de l’anomenat Llibre de les dones, es lògic que la higiene menstrual i els aspectes relacionats amb la ginecologia o obstetrícia ocupin un lloc destacat.

Página 24

v.2009.2

al temple entrar no’ls és permès; en l’estiu més, per tant com puden” (III) Segueix el llibre III comentant la creença de que el drap usat com compresa menstrual mai més pot usar-se en un altre ús. Aquesta idea màgica de la sang menstrual, encara avui és molt extesa especialment en els medis rurals. A l’Espill es diu que les compreses no poden ser usades després per fer paper; si s’usa com penó d’una galera mai més es tè bon vent; no serveix per ser cremat; si s’usa com bena s’ulcera la ferida o s’hi fan cucs (al.lusió probable a una miasi) . Tampoc serveix per fer fum per espantar les abelles d’un rusc, perquè mata a la meitat de les abelles, ni es bo pels cucs de seda. El fuix menstrual també és usat per fer encanteris i ungüents de bruixes, amb tota mena de pràctiques satàniques.

La primera muller del protagonista, la donzella, presenta una notòria falta de higiene en el període menstrual, que Jaume Roig subratlla descarnadament, subratllant els aspectes olfactius i la manca d’higiene en l’aplicació de compreses: “ D’altre podia quan li venia son ordinari: sens pus penssar-i cames e cuxes, les calces fuxes, tot se n’omplia; drap si.s metia, ab tal olor he tal color com Deu se sap, llançava’l drap per los racons davall caxons, entre la palla” (II, 2383-2401)

També es fa esment que si una dona menstruant està present a la sala on un home que es fa una sagnia, la sang es coagula i ja no surt, i si són presents quan un metge cura una nafra, trigarà molt a guarir-se o el pacient s’infecta i es mor. Les dones que menstruen sequen els arbres si van pel bosc o maten les herbes que cullen. I si els sobra vi a la copa, s’ha de rentar bé, no sigui que algú en begui.

Finalment, i com a colofó d’aquest tabú menstrual, s’acaba dient que si el fluix menstrual toca els genitals a un home, pot succeir-li com a Alexandre (Magne) que segons Jaume Roig va contraure per aquesta causa una malaltia (que suggereix podria ser de transmissió sexual?) de la que va morir. El cert és que Alexandre Magne va morir en plena joventut, als 32 anys, i la seva lubricitat era legendària.

La infertilitat.

Potser per aquesta manca d’higiene, que devia ser bastant general a la època, i de la olor que d’ella es deriva, en el llibre III es fa esment de que en algunes cultures, com la jueva o en la grega, les dones estan exemptes d’anar a pregar al temple durant el període menstrual.

“No dura poc ser menstruoses, molt enutjoses lo quart del mes; per tant jamés les dones gregues monges o llegues ni les juïes, uit o nou dies mentres sang tenen no van ni vénen a Déu preger:

El Llibre de les dones fa nombroses referències a les dificultats per quedar-se embarassada, i assenyala que eixos casos poden constituir una autèntica obsessió, i que moltes dones estarien disposades a qualsevol cosa per tenir fills: “Per fills haver tot frau farien.

Enganarien lo pare llur” Quant a la infertilitat, hi trobem referència quan el protagonista pren una vídua de més de quaranta anys.

En el text s’assenyala que, a partir d’aquesta edat, disminueix la fertilitat, i ho compara a qui vol empeltar un vell cep: “E yo se be en que u perdia ell’anys havia quan m’enguani he la prengui,

Página 25

v.2009.2

quaranta y mes.

La que tal es ja poch concep com qui vell cep empeltar vol tart n’ha mallol” (II, 4474-4484) La dona, com que encara menstruava, esperava que encara podria concebre. La gravidesa no es produïa per manca o excès de pes, ni per cap malaltia,

estigués relacionat amb un tractat de ginecologia escrit pel jueu Sheshet Benvenist de Barcelona, a la segona meitat del s. XII. Per un document de 1387 sabem que s’autoritzà a diverses jueves a fer de metgesses. Algunes d’aquestes metgesses o llevadores tenien una formació bàsicament empírica i exercien generalment la obstetrícia i la ginecologia. Moltes eren musulmanes (mores madrines) o jueves que també, com veiem eren sol.licitades per efectuar tractaments d’infertilitat.

Un dels tractaments més usuals era fer banys medicinals a la dona que volia quedar-se embarassada.

D’ací es deriva probablement el nom de banyadores que apareix a la obra. La metgessa del llibre III de l’Espill recòrre a eixe mètode per tractar a tres pacients, però el seu mètode fou ineficaç i imprudent, ocasionant la mort de dues de les dones i l’embogiment de l’altra:

“No romania per ser molt grassa, ni magre massa, ni malaltia no la retia parir inhabil” (II, 4488-4493) Però com diu el protagonista, era desamable amb ell i deixava poques ocasions per la cohabitació. La dona, preocupada, recorregué a tota mena de recursos: metgesses que l’ajudessin a quedar embarassada (emprenyadores i banyadores), llevadores àrabs, endevines, apotecaris, herbolaris i fins i tot els que elaboraven la triaga: “Ella no dexa cercar metgesses, velles urqueses, emprenyadores , les banyadores , mores madrines , les endevines he potecaris, los erbolaris e triagues, hon que pogues remey trobar” (II, 4526-4537)

“A totes tres en bany les mès, medicinà e metzinà; mai no pariren.

Les dos moriren en l’endemà; ella restà set anys lligada, morint orada sense testar.” (III) La esterilitat també s’imputava com a causant de dolors paroxístics de matriu: “sino no hi fallen de mares mals paroxismals” (II, 6208-6210) D’altres vegades era l’home el que presentava impotència o es trobava incapacitat per la cohabitació, cosa que es descriu amb una subtil metàfora:

Tenim ací enumerat gran part del personal sanitari medieval. La obsessió de moltes dones per concebir fills torna a aparèixer en el llibre III, on una dona que no podia concebre perquè un orat l’havia esglaiat (¡?) es torna a demanar ajuda a una metgessa: “Recorregué a la metgessa; com a deessa cert la tenien les que hi venien”

“no pot l’agulla cosir qu’es roma” (II, 2770-2771) És a dir es compara una agulla roma, despuntada, amb la que no es pot cosir, amb un membre viril impotent.

Embarassos, parts i cesàries

A l’Edat Mitjana algunes dones exercien la medicina.

Més endavant, la medicina va ser exercida només per homes (recordem que les primeres dones que es llicenciaren en medicina en temps moderns ho van fer al darrer quart del s.XIX). Sabem que el 1332 hi hagué una cirurgiana reial anomenada Cahut, de València [36] , però van ser més freqüents les llevadores hebrees, de les que almenys cinc ho foren de la casa reial [37] . És possible que aquest predicament de les llevadores jueves

Página 26

A l’època no es tenien les idees massa clares sobre la reproducció. Si bé es coneixia que la durada de l’embaràs era de deu mesos lunars, s’admetia amb facilitat que la durada podia ser més, o menys, depenent de les influències astrals i d’altres circumstàncies. Fins i tot es creia en la possibilitat de la generació espontània, que no fou desmentida fins als treballs del florentí Francesco Redi (1626-1697), el 1668 [38] . Roig no creu en la generació espontània i se’n burla d’algunes històries que circulaven al respecte:

v.2009.2

“Una, banyada, en comú bany, tornant ab guany, dix s’emprenyà quant se banyà, cert sens marit e sens delit que ella sentís.

Abenroís, que hu descriví, algun matí ho somià.”

Les llevadores o madrines eren les encarregades de certificar que una dona estava embarassada. Això era útil per exemple en els casos de condemnes a mort, ja que la llei no permetia executar a dones gràvides, fins que no haguès nascut el nadó. A l’Espill es refereix el cas d’una dona que, cada vegada que l’anaven a executar, alegava que estava embarassada. Al final, quatre llevadores la van mirar i van declarar sota sagrament que la dona no estava embarassada:

Continua després mantenint que per que es produeixi l’embaràs cal primer un contacte fecundant amb un home:

“quatre madrines la remiraren he deposaren ab sagrament concordantment no ser prenyada” (II, 3470-3475)

“Ab cossiguelles o no sé com, mas no sens hom ni sens plaer, fills saben fer; ab natural o manual cert instrument forçadament se han de obrir ans del parir”

La dona va ser penjada, però en veure gran moviment al seu ventre, tement que estiguès realment gràvida, es va practicar la cesària, i es va veure que estava prenyada. Les llevadores, doncs, havien mentit.

Sembla ser que aquest episodi és en certa manera, autobiogràfic. Jaume Roig va haver de participar com a metge, en la realització d’una cesària d’un cas semblant, per manament judicial. Amb una certa amargura recorda la sensació que sens dubte va tenir en aquella ocasió davant de la doble mort (la mare i el fill) deguda a la falsa certificació de les llevadores:

També recull la història d’una morisca que, set anys després de tenir el marit absent, jurava que havia infantat un fill d’ell. Roig, incrèdul i burleta, ens ho relata aixina:

“Molts més parira sino morira!

Tanbe.s morí -dins- lo fadrí, sens batejar” (II, 33497-3501)

“Com Déu no hu vol, Si’s prenys d’un sol o d’altres mes al setèn mes e uit o nou, e si no’s mou de deu fins onze, si hu creus catorze e més encara, per çuna e xara dona morisca set anys s’arrisca restar prenyada, descompanyada del marit seu.

Vengut si’l veu, qu’es sua jura la criatura; dins ha dormit fins l’ha sentit.

Bon creure hu fa.”

Avortament La interrupció voluntària de l’embaràs estava expressament prohibida per la religió, i això tant als cristians com als jueus i musulmans, pel que l’avortament devia ser efectuat de forma discreta i dissimulada.

Malgrat això, l’Espill comenta força casos d’avortament, que no devia ser inusual en aquell temps.

La beguina del llibre II, per exemple, queda embarassada de bessons, i amb certes preses diabòliques, és a dir, preparats o substàncies avortives, es provocà l’interrupció de l’embaràs.

A continuació es comenta el conegut episodi de l’engendrament del rei Jaume I , fruit d’una sola relació sexual esporàdica entre els seus pares, Pere el Catòlic i Maria de Montpeller, tal com ve referit a la Crònica de Jaume I i es posa com exemple de que cal almenys un contacte fecundant per produir l’embaràs.

Página 27

“ella vilment se troba prenys poch mes o menys de huns tres meses; ab certes preses de diablures, dos criatures se feu sortir he abortir secretament” (II, 4132-4141)

v.2009.2

Per tal d’avortar, les dones prenyades recorrien a mètodes tals com apretar-se el cinturó, o bé a saltar i fer altres exercicis violents, o privar-se de menjar. Altre mètode era introduïr-se alguna peça llarga de metall, com per exemple una clau: “Més imprudents e necgligents, ben indiscretes, cinyen-se stretes, ballen a salts, fan los llits alts e grans tapins; e per bocins, si’ls miraran, s’afollaran si prest no’n mengen, e sino’s vengen de qui’s discorden, e si no morden al frare’l coll, anant en foll estropessant e molt usant amprar la clau (lo que bé’ls plau) sovint s’avorten.”

“Una sagrada monja prenyada superbiosa molt desitjosa que s’afollàs, féu curt lo pas, prengué bevenda de una tenda no prou fornida; errà la mida; enmetzinada morí sobtada sens dir ‘Jesús’.

No’n diga’m pus.”

Si l’embaràs no desitjat no es pot resoldre amb avortament, el fill pot morir-se en les primeres setmanes de vida, cosa que no devia ser difícil en aquells temps de mortalitat infantil elevada. La mare pot col.laborar, com maliciosament suggereix Roig , si nodreix malament al xiquet, o si el desatèn durant les malalties infantils, de les que l’Espill menciona especialment la pigota (verola) i la rosa .

Però no n’hi havia prou amb aquestes maniobres.

També calia dissimular. Els metges de l’època diagnosticaven l’embaràs (i molts processos patològics) per la uroscòpia, és a dir per la observació de la orina del pacient. Les dones que volien avortar, enganyaven al metge entregant-li la orina d’una veïna enlloc de la seva pròpia. També es prestaven a tota mena de pràctiques mèdiques que poguessin debilitar-les (purgues, sagnies..) per tal de afavorir l’avortament.

“Si lo que porten les vergonyoses e rabioses no’ls plau mostrar, per avortar cubertament, mas ferament, metges demanen e los enganen, mostren orina d’altre veïna, tots mals atorguen perquè les porguen, sagnies facen que hu arrabassen ballesta’ncollen perque s’afollen”

La verola, malaltia que era anomenada pigota en la València d’aquell temps, és una malaltia vírica força temible i molt extesa a l’època. De totes les malalties era la de mortalitat més elevada en èpoques en les que no hi havia epidèmia de pesta [39] . Fins el s. XVI va ser especialment una malaltia infantil, cosa que coincideix amb les consideracions de Jaume Roig. Es caracteritzava per un exantema successiu de pàpules, vesícules, pústules i crostes que deixaven cicatrius residuals. La major part de la població n’havia estat afecte, pel que era difícil trobar una persona que no presentés marques de verola a la pell. Tan difícil era, que aquest fet s’usava com a distinctiu quan es cercava un malfactor, assenyalant que no tenia marques de pigota a la cara.

La rosa, s’identifica amb la rubéola, encara que en aquell temps era encara confosa sovint amb el xarampió, i per aquesta causa és possible que Roig es referís a qualsevol de les dues. Si bé el metge àrab Rhazès havia efectuat el diagnòstic diferencial dels exantemes infantils [40] , la plena diferenciació no es produí fins el s.XVIII, per part de metges alemanys, pel que rebé el nom de xarampió alemany [41] . Sigui com sigui, les malalties exantemàtiques infantils representaven una important causa de mortalitat al s. XIV. Més greus són les acusacions que Jaume Roig fa de parricidi al que recorren algunes mares.

L’ocultació de l’embaràs – i de l’avortament – era un imperatiu especial en les religioses. A l’Espill es comenta la història d’una monja que, sabent-se embarassada, prengué una dosi excessiva d’abortiu, que resultà fatal:

Página 28

“Mas si’ls fa nosa lo fill qu’és nat e n’han mal grat, no’ls plau que vixca. d’ells fan perixca bollit, cremat, nu, soterrat.

Altres ofeguen, en mar los neguen,

v.2009.2

en pous e rius ne llancen vius sens batejar; d’ells fan menjar, tallats a trossos, a porcs e gosos malignament”

populars continua present la idea de que els angiomes dels fills és producte d’una enveja o d’un desig no satisfet de la mare durant l’embaràs. Per eixos motius , segons diu Roig “no serà cuita prou la llur sang.

De pare blanc hauran fill negre; de sa i alegre, de seny catòlic, fill malencònic e maníac; de hom fort fill flac, desfigurat, lleig, morfeat .

Per falliment de llur sement tant indigest, ixen de sest; fan-ne sens braç u gran cabàs d’ells capdins pits, hermafrodits altres sens ses, altres sens res, sens peus e mans; e dos germans abdós pegats, d’ells encegats nats sords e muts; d’ells paren bruts.”

Altres vegades, per dissimular el delicte, cerquen circumstàncies que puguin semblar fortuïtes, com deslligar el cordó umbilical per produïr la mort per dessagnament:

“Necligentment altres devoren e los açoren per malandreça; llur sang se vessa pel meliquet restar fluixet; troben-ho mort.”

Finalment, algunes recòrren a deixar-los sense cobrir, o a intoxicar-los amb medecines, o bé a abandonar-los a la porta de la Seu o als hospitals: “Altres molt fort esembolcant; altre enconant ab medecines, pus ver metzines; altres desvien, los quals envien secretament; e nuament als espitals, o als portals de la Seu posen” L’abandó dels nadons als hospitals era un fet bastant habitual. Tant, que al costat de la porta hi havia, de vegades un torn on dipositar-los amb discreció i garantia de que la institució se’n faria càrrec. Alguns convents i esglèsies tenien funcions similars. La gran quantitat d’expòsits i les dispeses que la seva criança amb dides generava, eren com ja hem vist una de les més importants partides que havien de suportar els hospitals.

Malformacions congènites L’Espill recull un mite molt extès adès i ara, sobre les malformacions infantils, i per les que s’imputa a les accions o predisposicions de la mare en el moment de la concepció les possibles malformacions dels seus fills. Per exemple, es cita el fet de no netejar-se després del contacte fecundant, o el mirar “pintures lletges”, o pensar en determinats animals. Encara ara, en les creences

Página 29

Si bé alguns dels casos exposats en aquest paràgraf només fan referència a trets del caràcter (malenconia, mania…) , d’altres són descripcions de malformacions congènites de diversa gravetat, entre les que podem reconèixer casos de focomèlia, hermafroditisme, acefàlia, agenèsia de diversos òrgans, bessons siamesos, ceguesa i sordomudesa congènita.

Lactància L’alletament també es tractat en l’Espill. Per altra banda, era un costum força generalitzat. Roig critica que moltes mares defugen la lactància natural per tal de conservar la bellesa dels seus pits, donant els seus fills a dides estranyes i compara aquesta actitud amb la del cucut, que posa els seus ous en els nius d’altres ocells: “més per deport e gallardia, per fidalguia, la més part d’elles, per llus mamelles servar gentils, tenen per vils mares que crien; sa carn avien,

v.2009.2

dides hi lloguen, sos fills alloguen com la cuquella (sos ous posa en nius estranys)”

Medicina Ramon Querol que cerquin dides pel seu fill [44].

A l’Espill també trobem el testimoni del canvi de dides, si les dides desatenen les seues obligacions o la llet no era prou bona: “Sovint revida mudar de dides: quantes parides de poch trobaren s’i remudaren.

Una dorm massa, l’altre llet grassa, blava, cerosa, he l’altr’ayguosa, altra cabruna” (II, 5214-5223) També es comenta com cal que sia l’alimentació de les dides per assegurar que tinguen llet abundant i de qualitat: “ab almorzars he berenas, turmes , resoles he lleteroles , fformatges freschs, moschats e grechs he forts fins vins que tots matins ffeya tastar, li feu guastar la bona llet” (II, 5233-5243) De tota manera, el nadó, sotmés a tants canvis de llet acaba per emmalaltir:

Ja hem vist, en parlar dels hospitals, que era habitual la pràctica de l’alletament per part de dides, a la que es dedicava una bona part del pressupost hospitalari.

Efectivament, les dides estaven pagades segons unes condicions estipulades. Els contractes de les dides estaven contemplats per la llei (ja en el Fur de Terol de 1177, Alfons II d’Aragó va dictar alguna disposició per evitar que les dides enganyessin les criatures que alletaven). Segons un Privilegi de València del 1321, una dida no podia tenir relacions carnals amb un home sota pena d’ésser passejats nus tots dos i flagel.lats. Fins a nosaltres han arribat exemples dels sal.laris que es pagaven a les dides, que variaven segons els llocs i la durada de l’alletament: sis lliures per nou mesos menys tres dies a Barcelona i cinc lliures per un any, més un vestit, una camisa i unes sabates, a Tremp [42] . Les dides que prestaven serveis a la casa reial sovint es beneficiaven de donacions de terres. La preocupació dels reis per la lactància dels seus fills es pot veure en documents com una carta en la que Pere el Cerimoniós parla de que “la llet de la nudriça de Barchínona era empedera” (causava restrenyiment) i que cal buscar una de nova [43] o una altra on Joan I demana al mestre en

Página 30

“Lo pobrellet pres-lo l’espasme, barretes , asme, alfereçia , epilençia he molt alforro ; torçe lo morro, ague bocatge he foch salvetge, nunca dormí.” (II, 5244-5253) La mare, espantada, intenta fer-li biberons i crida a llevadores que li donen mil remeis i ho atribueixen a les bruixes, però ningú se n’adona que l’han canviat de dida quaranta voltes: “De perguamí li feu mamella .

Ella y apella moltes madrines: mil medeçines meneschalies , he burleries; unten e faxen, sovint desfaxen, suor li tasten:

v.2009.2

ara salada, ades gelada; troben que bull; ffan-li per ull.

Res no profita.

Prenen sospita si u han fet bruxes: en pits e cuxes blavos trobaven” (II, 5254-5273)

“Si tots los fall, ¡quants ab cascall per fer dormir los fan morir o’ls fan dements!”

Finalment, el procès, iniciat amb tants canvis de dida i seguit amb els contradictoris consells d’uns i altres, acaba amb la mort del nadó. La mare desconsolada, acaba reconeixent que el xiquet ha mort per no haver practicat la lactància natural: “Diu: ‘mon fillet, si de ma llet yo natural he maternal l’agues nodrit, certes, podrit ell ja no fora’” (II, 5301-5307) Roig és del parer que els nadons s’assemblaran més a la dida que els alleta que als seus pares naturals, i que és per tant un gran perill confiar-los a dides amb defectes que podrien condicionar la manera de ser del nen en el futur: “Pijor fan dides mal comedides did’anbriaga lo txic ne plaga; e la bagassa, semblant atrassa; dida juïa pauruc lo cria; la poc sabent fa’l ignocent; qui no té llet, flac e magret, de fam lo mata, femta de rata, txintxes menjant, cristall portant o caramida, si d’altre dida qui la furtà menjant d’un pa la llet no cobren”

L’administració d’infusions de cascall als xiquets per afavorir la son, pràctica certament perillosa, ha estat molt comú al nostre país fins a temps ben recents. També és habitual en zones rurals posar cascalls a sota del coixí dels xiquets insomnes.

Com veiem, Jaume Roig era un decidit partidari de la lactància materna. Com a demostració plena d’aquesta afirmació, només cal veure com parla de la lactància de la Mare de Déu: “La humanal e paternal mare parida verge fon dida; verge tendrera, verge lletera, verge nodrí lo txic fadrí, petit fillet.

E ab la llet celestial e virginal pròpia d’ella, ab sa mamella de cel umplida, fins que cumplida hac la infantea, ab gran aptea e carament abundantment lo alletà” No hi ha cap dubte que és tota una apologia de la lactància materna.

La higiene. Els banys.

La manca d’higiene en el vestir, que no devia de ser rara al segle XV és obertament criticada a l’obra. Quan es casa amb una donzella descriu la seua manca d’higiene en el vestir, dient que no es treia la camisa fins que estava podrida, partida a trossos. En aquest cas la llençava al soterrani i es posava una nova, però sense haver-la mai rentada ni cosida.

La retirada de la llet era per una dida un evident perill d’acomiadament, i el mateix podia aplicar-se a la dida amb llet poc abundant. Per això algunes dides recorrien a fraus o enganys, com el de mullar els bolquers, per demostrar que els xiquets orinaven prou (senyal de que havien mamat suficient). També, per acallar els plors dels infants que es quedaven amb gana, els feien dormir donant-los a beure infusions de cascall (Papaver somniferum):

Página 31

“Mig any vestia una camisa de sa divisa gentil brodada tota clapada de roges flos; nunca del cos sino podrida troços partida la.s despullava;

v.2009.2

tal la llançava baix en la cova; mudava.s nova quada vestida, mas no cosida punt per ses mans” (II, 2402-2413)

és a dir, solien disposar de sales d’aigua freda (frigidarium), d’aigua tèbia o de vapor (tepidarium) i banyeres d’aigua calenta (caldarium). La funció dels banys no era només higiènica i terapèutica, sinò sobre tot social i festiva. En els vestuaris es podia cantar i ballar i es feien massatges, sobre catifes, com feien la muller i les veïnes del protagonista: “en lo palau de despullar vereu ballar, en bels tapits ahucs, salts, crits, ab ses veynes” (II, 2654-2659) Durant els banys era freqüent servir vi, menjars i pastissos, tal com es pot veure reflectit en algunes miniatures, entre les que destaca l’obra de Pietro da Eboli “De virtutis Balneorum puteolanis”, o en alguns “Llibres d’hores”, cosa que coincideix amb la descripció de l’Espill, on hi trobem tot el menú de volateria, feta en estofat o julep, i els ous, cuinats amb espècies com gingebre o pebre:

En diverses ocasions s’esmenten, a l’obra de Roig, els banys públics: “Sovint anava de nit al nou bany d’en Çanou o d’en Suau” (II, 2650-2653)

“perdius, gualynes, pollets petits, juleps, solsits, ous ab gingebre, los dus ab pebre” (II, 2660-2664) Els vins que hi apareixen son el vi grec, el claret i la malvasia, i tota mena de pastissos i confitures.

Sabem que els banys d’en Sanou, a València, eren a la parròquia de Sant Llorenç. Pel que diu l’Espill, devien haver-se acabat d’inaugurar en aquell temps. Quan fa als banys d’en Suau, eren probablement els que han arribat fins els nostres dies amb el nom de “Banys de l’Almirall” i que per cert, conserven algunes de les poques romanalles d’arquitectura musulmana a València.

Tal com ens refereix l’Espill, l’assistència als banys públics era una pràctica bastant habitual. A les cases privades, el bany era excepcional, fins i tot entre les classes altes. El rei Pere el Gran estava tan content de posseir una banyera romana de pòrfid (present del seu almirall Roger de Llúria, com a part del botí de les seves correries per la Mediterrània) que va disposar enterrar-se en ella, convertint-la així en la seua urna funerària, com es pot veure al monestir de Santes Creus.

Així que la gent freqüentava els banys públics, regits generalment per moriscos o jueus. De fet es conserven diversos establiments medievals d’aquestes característiques a la Corona d’Aragó. A part dels banys esmentats de València podem recordar els de Palma de Mallorca, Besalú, Girona i Barcelona [45]. També hi ha constància documental de que hi havia cases de banys a Montblanc [46 - 47], Caldes d’Estrac (documentats el 1309 [48], 1310 [49] i 1335 [50] ), Morvedre (1314 [51] ) i Tortosa (1315 [52] ). L’estructura i ús dels banys durant el periode medieval era similar a la de les termes romanes,

Página 32

El resultat dels banys era deixar la pell fina i olorosa. La dona del protagonista, en tornar dels banys li recrimina que ell és tan poc sensible que no sap reconèixer per la olor i el tacte de la seua pell que ella ve dels banys: “Si may guosava dir d’on venia, ’Com?’, responia ab gran furor, ‘en la color no u conexeu?

No merexeu Semblant tendror Ni tal olor Vos, en groser!’ ” (II, 2708-2717) A part dels usos esmentats, els banys eren usats, de vegades, amb finalitat terapèutica, com per exemple, els casos d’infertilitat, com veurem més endavant. D’altres vegades eren reputats els banys termals: el rei Joan I enviava als d’Arles un criat seu malalt [53] o l’any 1400, el rei Martí acudí als banys de la Garriga per intentar guarirse una febre quartana [54]. Quan la infanta Isabel es casà a València amb el comte d’Urgell, va anar a un bany abans del casament (1407) [55].

Segons Arnau de Vilanova, els adults s’haurien de banyar quatre vegades al mes, amb aigua dolça en la qual s’hagi posat camamilla (Matricaria camomilla) o

v.2009.2

malva (Malva sylvestris). La primera herba conforta els membres i treu la fatiga, mentre que la segona tempera la sequedat dels membres. El bany s’ha d’allargar fins que apareguin rugositats a la polpa dels dits. Després del bany convé una fricció amb oli d’ametlles dolces perquè els membres quedin hidratats. També recorda que rentar els peus conserva la vista i la oïda i que s’ha de fer sovint, fregant-los, abans de sopar. Aconsella banyar el cap almenys una vegada a la setmana, no tardant, però, més de vint dies.

L’envelliment Una de les finalitats dels banys – i dels cosmètics que allà s’administraven – era la de mantenir la pell en bones condicions i lluitar contra el procès d’envelliment. De fet, a l’Espill trobem una bona descripció de l’envelliment de la pell: “La vella fembra del cos no.s menbra: tendra la pancha ab plechs com mancha ab semblant pell com terçanell o chamelot , parra bossot buyt la mamella, put-li l’axella, cap alquenat , ffront estirat, no tendra dens: conta los bens no los seus anys.” (I, 1175-1189)

Els metges.

Un dels defectes que Jaume Roig retreu a les dones és que no miren per la salut dels seus marits i no segueixen el consell dels metges:

També tenim la pròpia descripció de l’autor, vell i malalt, en el prefaci: “en lo meu llit, prou envellit antic de dies per malalties molt afligit, vell, enllegit, per molts greus mals, ires i tals ja consumit”

“Mai lo consell del metge tenen; elles s’entenen;” * “metges demanen, mas del que manes mai ne fan res” En general, l’Espill parla dels metges amb respecte, no fent-los subjecte de les seves sàtires i ironies. No només es refereix a la seua funció diagnosticadora i guaridora, sinò també a la preventiva: “¿No’s dit al doble metge pus noble lo preservant que lo curant lo mal que veu?”

Per descriure finalment com alguns vells, malgrat el seu estat, encara cauen prendats dels encants de les dones i són víctima d’elles.

Página 33

Els metges, a l’època, eren laics (el papa Honori III prohibí explicitament als clergues exercir la medicina) . Es llicenciaven a les Universitats, on obtenien el títol de mestre en medicina. El títol de doctor es reservava, en principi, pels professors universitaris. Un cop llicenciat el metge, era lliure d’exercir el seu art on li semblava.

També apareixen els metges municipals, que tindran cura de les normes higièniques i de l’atenció dels malalts pobres i els càrrecs de metges reials, com Arnau de Vilanova. Com hem vist, el propi Jaume Roig havia

v.2009.2

almenys ocasionalment, atès a personatges de la casa reial. l’any 1461, sota el regnat de Joan II, s’institueix a València el càrrec de protometge, que posteriorment Ferran el Catòlic implantaria a la Corona de Castella.

Els metges vestien robes talars, és a dir: una túnica llarga fins els peus amb mantell o gramalla que penjava del coll o del muscle esquerre deixant lliure el braç dret, i amb una caputxa o bonet. Es dirigien a les farmàcies personalment, on indicaven els medicaments a donar senyalant-los amb la punta d’un bastó [56]. No és fins el Renaixement quan apareixen les primeres receptes escrites (del llatí “recipe”, rep). Durant l’Edat mitjana, doncs comença la separació formal entre metges i apotecaris. Metges i apotecaris solien vestir robes que distingien la seua professió (per evitar els intrusos que intentaven practicar la medicina extra-facultativa).

Els apotecaris també apareixen en la obra de Roig, i també són tractats de forma respectuosa, encara que una mica tentats per l’esperit de lucre, com l’apotecari dels banys del llibre II. La farmacia era, com la medicina, una de les arts majors més considerades, i les farmàcies, frequentades també pels metges, eren centres de investigació i de intercanvi d’informació científica.

Sabem que els apotecaris valencians havien d’èsser examinats per poder exercir, segons disposició d’Alfons el Benigne (1329) i de Martí l’Humà (1403). Els examens eren fets per dos metges examinadors i dos apotecaris. El 1411 es crea a valència la càtedra de “Cirogismes”, que fa oficials per primera volta a Espanya els estudis de Farmàcia. A més, els apotecaris valencians es distingiren sempre per la seua gran activitat, pel que a mitjans del s.XV demanaren a Maria d’Aragó constituir-se en Col.legi.

El 20 de març de1441, s’els concedí un Privilegi perquè ho fèssin, explicitant que “els majorals del Col.legi es renovèssin tots els anys el dia de Santa Maria Magdalena” 23. Aquesta santa fou també declarada, en 1443, patrona del Col.legi valencià d’apotecaris, i també hi figura en el segell oficial del Col.legi. La Farmàcia valenciana visquè en el segle XV una època d’esplendor, seguint moltes indicacions establertes per Arnau de Vilanova i enriquint-les amb la nova relació amb la farmàcia italiana.

A l’Espill, trobem una comparació de la ferida de Crist com la farmàcia que tot ho sana, que difícilment podria ser escrita per algú que no fos metge o apotecari,i que demostra l’alt concepte que té Roig de l’art de la Farmàcia, i on apareixen els prelats i dignitats eclesiàstiques com especiers o pimenters, és a dir, els ajudants de l’apotecari diví: “Ubert l’armari de deïtat, per pietat al nou sacrari antidotari novell donà, on ordenà set medecines

ab set divines, spirituals, no naturals propietats, ab calitats, ben divisades e graduades a quatre graus (tres per tres claus, quart per la llança, ab sa balança just tres pesades); ben dispensades les cantitats ab que els prelats sos ungüentaris e pimentaris fessen ungüents e fins piments preservatius e curatius, ratificants e conservants la sanitat, suavitat, beneita, noble, salut al poble” Els metges físics o mestres en medicina, menyspreaven exercir la cirurgia, que era considerat un art inferior, indigne d’un home d’estudis. Generalment, era practicada pels cirurgians. De cirurgians n’hi havia de dues classes. Els superiors havien estudiat als col.legis de cirurgia durant cinc anys, i per tant sabien llatí, com els metges, llengua en la que habitualment s’expressaven.

Per això eren anomenats cirurgians llatinistes o cirurgians d’hàbit llarg, doncs, com els metges, vestien robes talars, encara que sense gramalla. Hi havia uns altres cirurgians pràctics, cirurgians-barbers, que no parlaven llatí i als que es reservaven feines de meys importància. Com que no parlaven llatí, sinò que s’expressaven en llengua romanç, s’anomenaven cirurgians romancistes. També es distingien per portar robes curtes pel que també s’anomenaren cirurgians d’hàbit curt. Els cirurgians cumplien les indicacions del metge, com practicar una sagnia, aplicar clistiris o ungüents, aplicar ventoses o sangoneres, treure queixals o tractar fractures i luxacions.

A València el gremi de cirurgians fou fundat el 1310 [57]. A petició dels cirurgians barbers s’establí una lectura de cirurgia en 1462, per la que el Consell de la ciutat nomenà al físic mestre Lluís Dalmau [58].

Ja hem parlat també de les madrines o llevadores, que mereixen menys respecte a Jaume Roig, que les satiritza sovint (potser perquè són dones?) com ja hem vist en tractar dels tractaments d’infertilitat.

Finalment, altres personatges sanitaris que apareixen el l’Espill, com herbolaris o endivinadors, formen part del grup d’intrusos en la medicina oficial, que ja havia estat vilipendiat per la escola salernitana:

Página 34

v.2009.2

“Fingit se medicus, quivis idiota, profanus iudaeus, monachus, histrio, rasor, anus sicuti Alchemista Medicus fit aut Saponista aut balneator, falsarius aut oculista hic dum lucra quaerit, virtus in arte perit”

La monja, llavors, diu no tenir molèsties aquell dia, però, acosant-lo, el persegueix i l’abraça, i en l’intent es van caure per les escales. La monja es fèu un tall a la galta i així acabà tenint mal de veres.

Els metges no eren tampoc lliures de ser acosats per les dones. L’Espill relata algunes històries en les que unes monges intenten seduir a metges. Són anècdotes còmiques i eròtiques, que recorden les del Decameró de Bocaccio. Una de les històries fa referència a com una monja lasciva tracta a un jove metge, home polit i de renom. Quan el metge arriba, la monja, des del llit li diu que tè un gran mal, i que el metge la guarira, si vol. El metge, desorientat, pregunta a on te el mal: “Hon? – dix lo metge – es en lo fetge?” (II, 5815-5816) La monja contesta que no li vol dir i que el metge, per la seua formació, ja ho hauria de saber. “’Adivinau!

Tant hi penssau?

Be sou mal practich Mes que flematich ’” (II, 5823-5826) I hi afegeix, amb picardia “que no tindrà mai suc si no esberla i prem la taronja”. Davant de l’impassibilitat del metge, li diu, despectivament, que sembla ser com Josep l’egipci, i que ella es creia que era valencià, en una al.lusió a la castedat de Josep, que va renunciar a tenir contacte carnal amb la dona de Putifar, que se li oferia: “Vos Josef sou l’egipcia, valencia ffosseu cuydava”. (II, 5836-5839) Una altra monja consulta al mateix jove metge per un mal en el ventre, dient-li que li ha de mostrar l’orina. Ja ha sigut tractada per la llevadora, però ella no s’en fia del tractament: “mostrar-vos he un jorn l’orina ja la madrina m’a dat ventoses son enutjoses; pus no m’i fiu de vos confiu” (II, 5846-5852) Quan el metge va a la seua cambra ella es desfaixa i li mostra continuament els pits i els mugrons. Quan el metge veu la intenció de la monja, reclama anar per feina, i examinar l’orina: “Ell conexia be que volia; dix: ‘Espachem, qu’a fer avem; a-y orinal?’ ” (II, 5865-5869)

El diagnòstic: la uroscòpia En el seu llibre “De cautelis medicorum”, Arnau de Vilanova exposà la manera de fer el diagnòstic servint-se de l’observació del pols i de l’orina.

En comentar els casos d’avortament ja hem esmentat uns versos que feien referència a l’ observació de l’orina o uroscòpia: “metges demanen e los enganen, mostren orina d’altre veïna tots mals atorguen perquè les porguen, sagnies facen que hu arrabassen” Val la pena que tornem sobre ells per fer ací alguns comentaris amb relació amb la uroscòpia, les purgues i les sagnies.

La observació de les característiques organolèptiques de la orina era una de les poques exploracions (juntament amb la observació del aspecte del pacient i la qualitat del pols) en la que basaven el seu diagnòstic els metges medievals.

La orina era recollida en recipients de vidre, i examinada a la llum, observant detingudament el color, la densitat, la transparència i la presència de concrecions, sediments, turbolències i floculacions; posteriorment era examinat la seua olor i –fins i tot – el seu sabor, cosa que permetia, per exemple, el diagnòstic de possibles casos de diabetis. Els metges experts, mitjançant la uroscòpia podien deduir no només el diagnòstic del pacient, sinò també la seva edat i el seu sexe.

Per ser l’orina el resultat de la filtració dels quatre humors corporals (segons la teoria humoral: sang, bilis negra, bilis groga i flema) es considerava que expressava les alteracions patològiques de tot el cos. El seu color era degut a les qualitats primàries “actives” (fred i calor):

Página 35

v.2009.2

quanta més calor, més fosca era la orina. Es distingien fins a 20 graus diferents. De les qualitats primàries “pasives” (sequetat i humitat) depenia l’anomenada substància, el que hui diriem concentració. Quan més sec era l’humor, menys espessa (concentrada) era l’orina. Es podien distingir 5 graus de concentració. Una matèria morbosa, seca i calenta com la còlera, donava orina fosca i poc concentrada [59].

Seguint les normes de l’analogia, els metges relacionaven les quatre capes en les que es disposava la orina en un vas amb les quatre regions corporals: el circulus, o capa més alta, que donava informació sobre la patología del cap; la zona següent (superficies), al pit; la tercera (perforatio) corresponia a les vísceres abdominals i finalment, la capa inferior (fundus) als òrgans genitourinaris.

La uroscòpia era la exploració més important d’aquell temps i es va convertir gairebé en un símbol de la pràctica mèdica. En les “Ordinacions“ del rei Pere el Cerimoniós es disposava que cada matí dos metges devien examinar la orina del rei. El 1367, el mateix rei escrivia a Ramon de Peguera des de Saragossa: “…vostra letra havem rebuda per la qual nos havets fet saber que la Reyna companyera nostra no ha hauda la cessió tan fort com solia amb be però no esta sens febra e a ora de completa los metges nos son tenguts tan pagats de la seua orina com solien. Per que volem eus manam que encontinent sapiats ens façats saber si los metges son de opinió que la dita orina sia senyal pijor que no es millorament lo afflaquiment de la febra…” [60]

Medicaments i cosmètics Quan el nostre home pren una donzella en matrimoni, al començament del llibre segon, destaca entre les seves pertinences diversos cosmètics i “mig cofre amb la seua clau”. Més endavant sabrem que el cofre contenia diversos medicaments i més cosmètics, i que venia a ser un tipus de necesser. Moltes substàncies de les esmentades podien ser emprades tant com medicaments com amb finalitat cosmètica. Cal tenir en compte que, al s. XV, la cosmètica i la medicina anaven de la mà, i que per exemple els principals tractats de medicina tenien un o més capítols dedicats als cosmètics.

Entre les substàncies amb ús cosmètic o medicinal esmentades a l’Espill, hi trobem: Almesc. molla d’almesc. Secreció olorosa de sabor amargant, produïda pels fol.licles prepucials del gat mesquer o per les glàndules perianals de determinades gacel.les. És constituït per substàncies odoríferes, muscona, colesterol, greixos, ceres i albúmines. És emprat en medicina com antispasmòdic, estimulant difusiva i també en perfumeria. La substància pura encara s’usa avui en dia en cosmètica popular al Marroc i altres països.

Página 36

Aloes. L’àloe és una planta (Aloe barbadensis, Aloe vulgaris) amb virtuts farmacològiques conegudes des de temps antics (India, Egipte, Grècia clàssica…) De les seves fulles s’extreu el sèver, substància reïnosa i amargant, que també pot usar-se com medicament ja que té virtut catàrtica i estimulant. Abu Mansur recull el seu ús en el tractament de diverses malalties: neteja de flemes l’estòmac, el cap i les articulacions, elimina l’estasi sanguínia al fetge, i guareix les fístules i úlceres de l’anus i del penis. A més s’usava per a eliminar la bilis groga. Com que netejava el cap i el cervell d’humors nocius, es creia que exercia a més un efecte tonificant a sobre dels nervis oculars i augmentava l’agudesa visual. També s’havia emprat com a purgant a l’estrenyiment crònic. També s’usava a l’amenorrea i dispèpsia crònica [61]. Hui s’usa més l’espècie Aloe vera, que per ser originària d’Amèrica Central no podia usar-se a l’època de Jaume Roig, i que és molt usada actualment amb finalitat cosmètica. Els àloes apareixen en diverses farmacopees valencianes, com el “Llibre de les medecines particulars” i a la còpia valenciana del “Macer”, farmacopea del s.XV, basada en els textos de Dioscòrides i Plini .

Ambre. Substància de consistència cerosa, de color gris fosc i d’olor de mesc, que es troba en el tub digestiu dels catxalots i d’altres cetacis marins, que l’expel.leixen junt amb les substàncies fecals. També es pot trobar en masses de 15-20 quilos surant en els mars tropicals, com a resultat de l’acció gàstrica dels catxalots sobre els cefalòpodes, que són els components bàsics de la seva alimentació. L’ambre gris està compost bàsicament de colesterol i ambreïna (alcohol triterpènic tricíclic, de fòrmula C30H52O). S’usa per l’elaboració de perfums, com a fixador i com a tintura. També s’havia usat a l’Edat Mitjana com afrodisíac.

Benjuí. Es tracta d’un bàlsam aromàtic, tret per incissió de un arbre de l’Índia (Styrax benzoin). S’usa en cosmètics, medicaments i vernissos.

Ginebre. Es coneix com a ginebre o ginebró les baies d’un arbust perenne de les coníferes (Juniperus oxycedrus), que creix freqüentment en terrenys pedregosos. Tè propietats diürètiques, estomacals i estimulants. L’oli de ginebreda pot aplicar-se tòpicament en èczemes crònics i altres afeccions cutànies. També pot usar-se per l’elaboració de preparacions per la pell i el cabell destinades a disminuïr la seborrea. El ginebre és citat al “Llibre de les medecines particulars” Gingebre. Planta aromàtica de l’Índia (Zingiber officinale), estimulant i carminativa. És citat al “Llibre de les medecines particulars” d’Ibn Wafid.

Girofle. Citat al “Llibre de les medecines particulars” i a la còpia valenciana del “Macer”. (Espill, II, 2518-2521) Plantatge. Planta de les plantaginàcies (Plantago lanceolata) escampada arreu, rica en tanins i emprada en decuit , junt amb malva i cascalls, per combatre les inflamacions de les mucoses, principalment de la boca i gola i contra el mal de queixal. A l’Espill és usada per

v.2009.2

mitigar l’inflamació vulvar de la dona que es fingeix posseïda pel dimoni per dissimular el seu desvirgament : “Such de plantatge Crech la.n guarí” (Espill II, 3267-3268)

És citat com plantadge al “Llibre de les medecines particulars”, Plantatge a la còpia valenciana del “Macer”, i com Plantaginis a la “Officina Medicamentorum” farmacopea publicada al’any 1606 a València.

Ruda. Planta de les rutàcies (Ruta graveolens), que conté un oli essencial, citat al l’Espill. Era usat en les malalties dels ulls, i també com estomàquic i abortiu. Citat al “Llibre de les medecines particulars”, a la còpia valenciana del “Macer”, i també a la “Officina Medicamentorum”.

La primera esposa del protagonista de l’Espill usa sutge, terra de terrissa, i rovell d’ou com cosmètics de color per pintar-se la cara. (II, 2526- 2537). També usa perfums (II, 2546-2549)

La virtut terapèutica de les pedres Apart de la terapèutica d’origen vegetal -àmpliament utilitzada- i d’alguns remeis d’origen animal –no tan freqüents- s’usaren a l’època tractaments de substàncies minerals. De vegades, aquests tractaments eren incorporats a les diverses preparacions farmacèutiques (beuratges, ungüents, etc.) però altres vegades es creia que el contacte amb diverses pedres produïa un benefici per la salut. A l’Espill trobem exemples d’aquesta creencia màgica, i es cita la suposada virtut guaridora de safir, l’ús de perles i or fi per prevenir taquicàrdies, cristall de roca per garantir la lactància, i cresòlica pels còlics: “porten safir per llur guarir; per baticor, perles, fin or de vint-i-tres quirats, poc més; per lo ventrell, coral vermell; la llet si’ls fall porten cristall e per la còlica porten cresòlica” (III)

suposades propietats curatives de portar a sobre diverses pedres, i que eren anomenats “lapidaris”. El més famós dels lapidaris era el “Liber lapidum seu de gemmis” escrit al s.XI pel bisbe Marbod de Rennes, en el qual es descriu la propietat meravellosa, física, mèdica o endevinadora de seixanta pedres. Una bona part del llibre està tret de la “Història Natural” de Plini el Vell. Un altre dels lapidaris coneguts era “Les virtuts de les dotze pedres”, manuscrit que es conserva a la Biblioteca de la Ciutat de València.

Un altre llibre que dedicava una bona part a les propietats de les pedres era el “De propietatibus rerum” de Bartomeu l’Anglès o Bartomeu de Glanville, que visquè i escriví aquest llibre al s. XIII, rebent la influència dels franciscans d’Oxford. Aquest llibre fou demanat dues vegades pel rei Martí l’Humà i figurava a l’inventari de llibres del príncep de Viana.

A part les esmentades per Jaume Roig, coneixem d’altres pedres a les que la credulitat medieval, atribuïa poders guaridors. Una de les més reputades era la banya d’unicorn (possiblement banya de rinoceront), reputada contra les intoxicacions, en un temps en el que l’ús del verí era bastant corrent. Així es pot veure en una lletra que el primogènit del rei Pere el Cerimoniós escriví a la seua neboda, la Infanta de Sicília per fer-li arribar un tros del preuat remei: “Lo primogenit.

Cara neboda: sanxo maça, familiar vostre, nos ha pregat de part vostra ques trametessem duna Banya dunicorn que nos havem, la qual val contra verí, per la qual cosa, neboda cara, vosen trametem ./. tros dins la present, lo qual e la meytat delqual, ha aytal e axi gran virtut, com tota la romanent. “ [63] Joan I també tenia gran fe en la pedra beztar (bezoar, concreció litiàsica que es troba a l’estòmac d’alguns ungulats, constituïda per un nucli de pèls o fibres vegetals rodejat de precipitacions calcàries). Segons les idees de l’època permetia d’eliminar els verins de l’organisme degut a la seua acció diaforètica. El pacient enverinat devia ingerir-ho o, en el cas de mossegades verinoses, aplicar bezoar pulveritzat a sobre la ferida.

Com podem veure, Joan I la recomanà a la seva filla, la infanta Joana, Comtessa de Foix : “Lo Rey Daragó.

Molt cara filla; Mossen Jacme, scrivà, sen torna devès vós per lo qual vos trametem una pedra apellada betzar e una lengua de serp, que son bones a metzines e verí..”

[64]

Segons sostenia el farmacòleg àrab At-Tamimi, l’or exercia un efecte tranquil.litzant sobre els colèrics, que havien de contemplar-lo i donar-li voltes a les mans.

La creència màgica de la guarició pel contacte de pedres precioses o semiprecioses estava molt extesa a l’Edat mitjana. La trobem en molts textos mèdics, com en la obra de Santa Hildegarda de Bingen [62], per exemple.

També existien llibres específics on es comentava les

Página 37

L’ús de les pedres es podia completar amb encanteris i fetilleries o amb les influències astrològiques que tant de predicament tingueren en aquell temps, i que eren indestriables de moltes pràctiques mèdiques.

A voltes no n’hi havia prou de guarir una malaltia pel sol contacte amb la pedra, sinò que calia pulveritzar-la i beure-la en llimonades o altres preparacions:

v.2009.2

“Portant turqueses, caen bé steses, sanes se lleven, les pedres beven polvoritzades, e llimonades e restaurant, alquermes tant que no’ls profiten ans se n’enfiten.

ni vint psaltiris trenta cristiris, no us bastaran.

Deu vos coman” (II, 5770-5776)

Aixina, les llimadures d’or es bevien dissoltes en líquids per tractar les cardiopaties, la malenconia i l’epilèpsia [65]. Naturalment, la coneguda misogínia de Jaume Roig aprofita per destacar que les dones no paren mai esment en el cost d’aquests caríssims remeis: No stan pel cost, Sols vinga tost: Los marits paguen” Comentarem finalment que, a més de les pedres citades a l’Espill, es creia que el safir, era útil per les ferides intestinals i per l’equimosi de l’escleròtica (amb aquesta indicació va ser tractada la infanta Matha d’Armagnac); el diamant i el topazi estaven indicats per hepatopaties; les perles eren cordials; les maragdes afrodisíaques, etc..

A les pedres vermelles (robí, hematites, corall…) se les atribuïa el poder de tractar malalties hemorràgiques (hemoptisi, úlcera hemorràgica, hemorroides, transtorns menstruals…) A més dels ser usades com guaridores, diverses pedres eren emprades per foragitar el diable, fer avorrir o estimar, navegar sense perills, guanyar batalles…

La pedra més desitjada fou la pedra filosofal, que intentaren conseguir sense èxit alquimistes i metges, i que devia convertir en or tot alló que tocava.

La terapèutica: purgues, clistiris, sagnies i triaga.

A més d’els tractaments farmacològics esmentats, diverses actuacions terapèutiques estaven en boga a l’època. Purgues, clestiris i sagnia ajudaven a purificar el cos dels mals humors. La triaga era la suprema apel.lació en casos desesperats.

Les sagnies eren molt utilitzades.. La pràctica de la flebotomia, ja propugnada per Galèn, es va anar complicant, i s’incidia una vena o una altra depenent de l’òrgan al que es volguès beneficiar, a les influències astrològiques, etc. Era molt conegut l’homunculus de la sagnia, representació de les venes del cos humà que indicava quina era la seua relació amb els òrgans possiblement malalts.

Mitjançant la sagnia es perseguía buidar la sang de la matèria pecant, és a dir, la causant del procès patològic, separant aquesta matèria de l’òrgan malalt. Des de temps antics es diferenciava la revulsió, és a dir la secció de la vena en un punt del cos llunyà de l’òrgan malalt, generalment en el costat oposat del cos, de la derivació (usada menys sovint), o obertura d’una vena propera a l’òrgan afectat.

El malalt que devia ser sotmès a una sagnia era objecte d’una acurada i laboriosa preparació, i també d’un periode de repós després d’efectuada la intervenció del cirurgià. Moltes persones sanes es sotmetien també a sagnies, per prevenir la malaltia. De vegades, també s’embenaven els membres a sagnar, per evitar hemorràgies massa abundoses.

La sagnia podia ser efectuada a les venes i a les artèries (a l’Edat mitjana, les artèries s’anomenaven “venes pulsàtils”) de les mans, retroauriculars, a les venes del cap, a les del coll. Generalment, però es feien a la zona de flexió del colze (venes mitjana cefàlica i mitjana basílica). La sagnia del braç dret evaqüaria la sang del fetge i la del braç esquerre la de la melsa. Hi havia èpoques de l’any que la sagnia era més favorable (d’abril a juny), però alguns dies era inconvenient, per la influència de la lluna (dies 5, 15, 20, 25 i 30 de cada mes).

La quantitat de sang extreta era molt variable. Des de sagnies ínfimes, d’unes poques gotes de sang, fins a l’obertura de grans vasos amb una pèrdua sanguínia que posava al pacient a punt del col.lapse.

Les purgues eren un tractament habitual. La evaqüació del contingut intestinal, bé amb purgues o, menys sovint, amb vomitius era un recurs habitual per aquest tipus de malaltia. La elecció dels remeis evaqüants es feia en funció de la localització de la matèria pecant.

No sempre però, es practicava una flebotomia. De vegades, la sang s’extreia provocant epistaxis amb llancetes a les foses nasals, o aplicant sangoneres o ventoses. La pèrdua de sang que eixes tècniques provocaven es considerava suficient per la eliminació dels mals humors.

Per l’evaqüació també es recorria sovint als clistiris, clisters o enemes. A l’Espill, trobem citats els clisters, i fins i tot es citen com a penitència de confessió. Un confessor, esglaiat pels pecats d’una monja que l’intenta seduir, es declara incapaç d’albsoldre-la dient:

De la sagnia diu Arnau de Vilanova, en la seua obra “De flobothomia”:

“tanta dolor dels peccats vostres: mil paternostres

Página 38

“sincera la ment, enforteix la memòria, neteja la bufeta, asseca el cervell, escalfa la medul.la, obre la oïda, disminueix el llagrimeig, calma la fatiga, arregla l’estòmac, augmenta ço propi, expulsa ço estrany i allarga la vida”

v.2009.2

Jaume Roig cita les sagnies al seu llibre, com en aquest passatge que recomana dues sagnies per any per remei de concupiscència, i així mantenir-se allunyat de les dones: “usa lo bany; rep cascun any sagnies dues” Finalment, quan cap remei era capaç de solventar les malalties es recorria a la triaca magna o triaga. A les seves variants també es donaven noms ampul.losos, com la triaca d’Andròmac, o triaga de Nicandre. Era aquest una complexa fòrmula magistral galènica de una gran quantitat de components, sovint més de setanta. Un dels components essencials era la carn d’escurçó. Solia donar-se en casos desesperats, especialment en els enverinaments. De la triaga es deia que la inventara Andròmac, metge de Neró.

La complicació mateixa d’aquesta complexa fòrmula requeria, de vegades la participació d’apotecaris superespecialitzats (els anomenats triaguers) que apareixen citats en alguns passatges de l’Espill.

***

Conclusió Hem fet aquest periple mèdic de la mà de Jaume Roig i el seu Espill. Creiem que és un magnífic retaule que ens trasllada a la València del seu temps i ens permet, amb el seu fidel testimoni, conèixer com eren les malalties que afligien als valencians, com s’organitzava la pràctica de la medicina, com es feien els diagnòstics i els tractaments. Poques obres són al mateix temps tan gran exponent de mordacitat, diversió i realisme. Poques també, són tan marcadament misògines. Però sobre tot poquíssimes són les obres literàries escrites per un metge en fingida primera persona que reflecteixin tan bé la medicina i l’art d’observar la vida i la mort, la patologia i les passions, en una dissecció quasi anatòmica.

Bibliografia [1] ROIG J. LLIBRE DE LES DONES O SPILL. EDICIÓ A CÀRREC DE FRANCESC ALMELA I VIVES. ED. BARCINO. BARCELONA, 1928.

[2] ROIG J. ESPILL O LLIBRE DE LES DONES. EDICIÓ A CURA DE MARINA GUSTÀ. ED.62. BARCELONA, 1984 [3] ROIG J. ESPILL. VERSIÓ A CURA D’ANTÒNIA CARRÉ. ED. TEIDE. BARCELONA, 1994 [4] QUÉTEL C. HISTORY OF SYPHILIS. POLITY PRESS. OXFORD, 1990.

[5] ISLA CARANDE E. LA LEYENDA NEGRA Y EL MAL FRANCÉS. ED. ARES. MADRID, 1945.

[6] SIERRA X. HISTORIA DE LAS E.T.S. EN: VILATA JJ. ENFERMEDADES DE TRANSMISIÓN SEXUAL. JR PROUS. BARCELONA, 1993.

[7] TORRELLA G. TRACTATUS CUM CONSILIIS (CONTRA) PUDENDAGRA, SEU MORBUM GALLICUM. ROMA, 1497.

Página 39

[8] GRÜMPECK J. TRACTATUS DE PESTILENTIALE SCORRA SIVE MALA DE FRANTZOS, 1496 [9] LEONICENO N. DE MORBO GALLICO. MILÀ, 1497.

[10] LÓPEZ DE VILLALOBOS F. EL SUMARIO DE MEDICINA CON UN TRATADO SOBRE LAS PESTÍFERAS BUVAS. SALAMANCA, 1498 [11] SIERRA X. HOMENAJE A LÓPEZ DE VILLALOBOS. V CENTENARIO DEL TRATADO DE LAS PESTÍFERAS BUBAS (1498). ED. SANED. MADRID, 2000 [12] VILANOVA A. OBRES CATALANES (VOL II: ESCRITS MÈDICS). ED. BARCINO. BARCELONA, 1947.

[13] SIERRA X, GARCÍA PEREZ A. HISTORIA DE LA INFECCIÓN POR VPH: DE LOS FICUS AL VPH. DATOS PARA LA HISTORIA DE LOS CONDILOMAS ACUMINADOS. A: PALACIO V. I NFECCIÓN VPH EN EL ÁREA GENITAL. CLÍNICA, DIAGNÓSTICO Y TRATAMIENTO. 3M. MADRID, 2000.

[14] LANFRANC. PRACTICA SEU ARS COMPLETA CHIRURGIAE, TRACT 3, DOCT 2, CAP 11.

[15] FABRE D. TRAITÉ DES MALADIES VÉNÉRIENNES. ED. BAILLIÈRE. PARIS, 1848.

[16] STEINBOCK RT. PALEOPATHOLOGICAL DIAGNOSIS AND INTERPRETATION: BONE DISEASES IN ANCIENT HUMAN POPULATIONS. SPRINFIELD. ILLINOIS. 1976.

[17] VIOLÉ O’NEILL Y. DISEASES IN THE MIDDLE AGES. A: KIPPLE KF. THE CAMBRIDGE WORD HISTORY OF HUMAN DISEASES. CAMBRIDGE UNIVERSITY PRESS. CAMBRIDGE, 1993: 270-279 [18] SIERRA X. DERMIS Y CRONOS. ED. PLANETA. BARCELONA, 1995.

[19] ROCA JM. LA MEDICINA CATALANA AL TEMPS DEL REI MARTÍ.

FIDEL GIRÓ, IMPRESSOR. BARCELONA, 1919.

[20] ARXIU CORONA D’ARAGÓ: R.2,243, F.146G. [21] JAHN I, LÖTHER R, SENGLAUB K. HISTORIA DE LA BIOLOGÍA. ED. LABOR. BARCELONA, 1990.

[22] IBN-WAFID. LLIBRE DELES MEDECINES PARTICULARS. TRAD. CATALANA. MANUSCRIT. BIBLIOTECA CAPITULAR DE LA SEU DE SARAGOSSA, CÒDEX 3180.

[23] VERNIA P. LA FARMACOPEA VALENCIANA. BURRIANA, 1981 [24] CANTÓ I BLASCO F. FRAY JUAN GILABERT JOFRE. IMPR CASA BENEFICENCIA. VALENCIA, 1884.

[25] PESET. BOSQUEJO DE LA HISTORIA DE LA MEDICINA DE VALENCIA. ED. FERRER DE ORGA. VALENCIA, 1876.

[26] WELLS C. A PALEOPATHOLOGICAL RARITY SKELETON OF ROMAN DATE. MEDICAL HISTORY 1973, 17: 399-400.

[27] TERENCIO DE LAS AGUAS J. LA LEPRA. PASADO, PRESENTE Y FUTURO. GENERALITAT VALENCIANA. VALÈNCIA, 1999.

[28] PERTEGÁS R. HOSPITALES DE VALENCIA EN EL SIGLO XV. VALENCIA, 1927 [29] ROCA JM. ORDINACIONS DEL HOSPITAL GENERAL DE LA SANTA CREU DE BARCELONA (ANY MCCCXVII) COPIADES TEXTUALMENT DEL MANUSCRIT ORIGINAL I PROLOGADES PER JOSEPH Mª ROCA. FIDEL GIRÓ, IMPRESSOR. BARCELONA, 1920.

[30] BAUCELLS I REIG J. ELS MONESTIRS DEL BISBAT DE BARCELONA DURANT EL PONTIFICAT DE PONÇ DE GUALBA (1303-1334). II COL.LOQUI DEL MONAQUISME CATALÀ. POBLET, 6, 181-187, 1972.

[31] BERTRAN I ROIGÉ P. EL MENJADOR DE L’ALMOINA DE LA CATEDRAL DE LLEIDA. NOTES SOBRE L’ALIMENTACIÓ DELS POBRES LLEIDATANS EL 1338. I LERDA, 40, 89-122, 1979.

[32] PENDÀS M, PEDEMONTE L, PUY M, SIERRA X. LA VIDA QUOTIDIANA A L’EDAT MITJANA A TRAVÉS DE L’ART GÒTIC. ED. VICENS VIVES. BARCELONA, 2000.

[33] PANIAGUA JA. ABSTINENCIA DE CARNES Y MEDICINA (EL TRACTATUS DE ESU CARNIUM DE ARNAU DE VILANOVA). A: PANIAGUA JA. STUDIA ARNALDIANA. TRABAJOS EN TORNO A LA OBRA MÉDICA DE ARNAU DE VILANOVA, C.1240-1311. FUNDACIÓ URIACH. BARCELONA, 1994.

[34] BATLLE C. L’ASSISTÈNCIA ALS POBRES A LA BARCELONA MEDIEVAL. DALMAU, ED. BARCELONA, 1987.

[35] TASIS I MARCA R. PERE EL CERIMONIÓS I ELS SEUS FILLS. ED. TEIDE, BARCELONA 1957.

[36] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 486, F. 12 [37] CARDONER I PLANAS A. SEIS MUJERES HEBREAS PRACTICANDO LA MEDICINA EN EL REINO DE ARAGÓN. SEPHARAD. MADRID, 1949

v.2009.2

[38] REDI F. ESPERIENZE INTORNO ALLA GENERAZIONE DEGLI INSETTI. FIRENZE, 1668.

[39] CARMICHAEL AG. DISEASES OF THE RENAISSANCE AND EARLY MODERN EUROPE. A: KIPLE KF. THE CAMBRIDGE WORLD HISTORY OF HUMAN DISEASE. CAMBRIDGE UNIVERSITY PRESS. CAMBRIDGE, 1993.

[40] SIERRA X. HISTORIA DE LA DERMATOLOGÍA. MRA CREACIÓN Y REALIZACIÓN EDITORIAL. BARCELONA, 1994 [41] KIM-FARLEY RJ. RUBELLA. A: KIPLE KF. THE CAMBRIDGE WORLD HISTORY OF HUMAN DISEASE. CAMBRIDGE UNIVERSITY PRESS. CAMBRIDGE, 1993.

[42] CARDONER I PLANAS A. HISTÒRIA DE LA MEDICINA A LA CORONA D’ARAGÓ. ED. SCIENTIA. BARCELONA, 1973.

[43] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 1138, F.17 Vº, 22 JULIOL 1351 [44] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 1956, F.24 Vº, 25 FEBRER 1389 [45] MARTINELL C. LOS BAÑOS MEDIEVALES EN EL LEVANTE ESPAÑOL. 1944.

[46] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 201, F.53 Vº [47] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 217, F. 188 Vº [48] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 778, F. 89 [49] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 274, F. 37 [50] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 536, F. 62 [51] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 211, F. 183 Vº [52] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 211, F. 328 [53] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 1888, F. 24 Vº [54] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 2243, F. 99 Vº [55] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 4512.

[56] CASTIGLIONI A. HISTOIRE DE LA MÉDECINE. ED. PAYOT. PARIS, 1931

[57] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 207, F.204 Vº [58] VIVES I LIÈRN: LAS CASAS DE LOS ESTUDIOS EN VALENCIA. VDA. DE E. PASCUAL. VALÈNCIA, 1902.

[59] DIEPGEN P. HISTORIA DE LA MEDICINA. 2ª EDICIÓN. ED. LABOR. BARCELONA, 1932 [60] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 1126, F.27 Vº, 13 JUNY 1346 [61] CORACHAN M. DICCIONARI DE MEDICINA. SALVAT ED. BARCELONA, 1936.

[62] HILDEGARDA DE BINGEN. CAUSAE ET CURAE. LIBER COMPOSITAE MEDICINAE DE AEGRITUDINUM CAUSIS, SIGNIS ET CURIS. TRAD ALEMANYA DE J. BÜHLER, 1922.

[63] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 1657, F. 24 G. [64] ARXIU CORONA D’ARAGÓ. REG. 1968, F. 48 G. [65] SCHÖNFELD J. FARMACIA ISLÁMICA MEDIEVAL. EN: PÖTZSCH R. LA FARMACIA: IMPRESIONES HISTÓRICAS. ED. ROCHE, BASILEA, 1996.

- La medicina a la València del s.XV a travès de l’Espill de Jaume Roig por Xavier Sierra Valenti (Dr. en medicina y licenciado en Humanidades), si el autor no afirma lo contrario, esta bajo la licencia Creative Commons AttributionNoncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.

_ Second Līfe Las Humanidades en Second Life.

(SL) no es solamente un lugar donde conoces a gente, charlas y juegas. Además, es un lugar con un potencial infinito.

Siempre he afirmado que la televisión, aunque pocas veces, siempre puede enseñarte cosas nuevas y prácticas. A través de una conocida serie de televisióngringa (CSI New York S04E05 – Down the Rabbit Hole) conocí un nuevo fenómeno llamado Second Life.

En sí no dejó de llamarme la atención, pues esta segunda vidaera un mundo nuevo y digital en el que las distancias y las normas de la física ya no tenían lugar. Después, tras las conferencias de este año de las APAC, Gavin Dudeney (Dudeney Ge [SL]) nos mostró que Second Life

Página 40

Comencemos por el principio: ¿Qué es exactamente Second Life? SL es un mundo virtual (o metaverso) en 3D creado por Linden labs en 2003. Este mundo virtual está formado por una serie de islas (o simulaciones [SIM]) creadas por los propios residentes.

Obviamente, para crear una isla hay que comprar un terreno a Linden Labs, con lo que pueden usar ese terreno virtual con los fines más variados. Posiblemente, la cara más conocida de SL sea la comercial, pues muchas de las SIMs de este mundo te venden todo tipo de objetos, utilidades, ropa, etc. para ser usada en SL. Sin embargo, hay una gran cantidad de entidades o personas que, de manera altruista, crear su propia SIM con fines no comerciales, sino que culturales o educativos. Por ejemplo, podemos ver museos y obras artísticas, encontrar libros, acudir a presentaciones y / o conferencias, aprender idiomas de manera gratuita (aunque también hay escuelas privadas), visitar réplicas de edificios famosos … En resumen, este mundo virtual no se centra solamente en el ocio, sino que también en la educación y la cultura. Hay un gran número de universidades con sedes en SL (la mayoría estadounidenses, aunque alguna española podemos

v.2009.2

encontrar, como laUniversidad a distancia de Madrid), instituciones educativas que cooperan con todo tipo de investigadores, …

La pregunta que surge ahora es: ¿Cómo puedo entrar en SL? Muy fácil, sólo necesitas una conexión a internet, un ordenador medianamente bueno, y darte de alta en su web. Al darte de alta, tiene que elegir un nombre y apellido para tu avatar (que es la figura humanoide, o no, que te representará en este mundo y a través de la cual podrás interactuar ). El alta es gratuita, y si no quieres no tienes porque pagar ni un duro nunca.

Aunque en SL se puedan comprar cosas con dinero (tienen su propia moneda: Linden Dolars L$), hay un sinfín de cosas gratis (Freebies), como ropa, joyas, calzado, pieles, pelo, avatares … Una vez dado de alta, puedes configurar tu Avatar todo lo que quieras (ropa, piel, pelo, accesorios, puedes ser un animal, tener forma humanoide pero llevar alas o una cola de perro … Tu pones el límite) o dejarlo como está. Para aquellos que os veáis con ganas de lanzaros, os dejo aquí una serie de direcciones relacionadas con las Humanidades que me parece que pueden ser de vuestro agrado. ¡A volar! … ¡Teletransportaros!

_ Arte interactivo y arquitectura Locusolus: Esta SIM (formato corto de “simulación”, que quiere decir “lugar”) es una mezcla un poco loca de música, interacción, movimiento y arte. Aquellos que os guste las novedades y extravagancias, no os podéis perder esta pequeña SIM con decenas de obras interactivas que te mueven e involucran en las mismas.

Galeria de arquitectura reflexiva: Los experimentos e instalaciones en esta exhibición son un intento de crear una Arquitectura reflexiva, que sea fluida y dinámica como espera ser la propia comunidad. Los ocupantes pueden transcender su papel de observador pasivo, para convertirse en parte activa de la composición arquitectónica y musical. La arquitectura sabe de tu presencia, y reacciona ante la misma.

Greenies: Estos pequeños animalitos verdes han llegado a la tierra. Desde su minúscula perspectiva, nos muestran nuestro mundo desde un punto muy diferente. ¿Puedes imaginarte la sensación de ver el mundo como si midieras 5 centímetros? No pierdas la oportunidad de conocer esa sensación.

Además, hay multitud de recreaciones en 3D de lugares famosos del mundo real. En Paris 1900 podréis ver el Mouling Rouge, Les Champs Elysées, los Arcos del triunfo o la Torre Eiffel. En elChateau

Página 41

de Versailles podréis disfrutar de la recreación de dicho palacio. En Themiskyra podéis ver la recreación de un Templo Egipcio. En The Second Louvre Museum podéis ver la versión de Second Life de este importante museo.

No os perdáis la réplica en 3D (solo exteriormente) de Santa Maria del Fiore en la SIM de Florencia. Además, hay también otra réplica del Palacio Bechio y la Galería de los Uffizi con la exposición de algunas de sus obras.

_ Literatura interactiva.

Rachelville se nos presenta en forma de parque con pocos edificios y caminos que permitan al visitante la oportunidad de pasear. Centrada especialmente en recursos sobre la literatura infantil, que se encuentran dispersos en toda la isla.

El Infierno de Dante es otra muestra de que el mundo virtual de Second Life tiene muchos usos. Un modelo virtual los siete círculos del infierno de Dante, construido enteramente en bits. La SIM contiene apuntes de docentes y permite a los estudiantes, o a quién esté interesado, en profundizar en los siete círculos y extraer información del texto en formas que nunca antes se había intentado. Su web es http://web.eku.edu/flash/inferno/ Shakespeare es muy popular en la SL. Primero, podemos encontrar la SIM Foul Whisperings, Strange Matters: Shakespeare’s Macbeth in Second Life, fundada por la Literature Board del consejo de artes Australiana (con otros inversores privados), dedicada a la exploración y adaptación de la obra de Shakespeare Macbeth.

Además de la SIM, este proyecto está acompañado de una Wiki virtual de Macbeth, incluyendo una guía ilustrada sobre la isla, y materiales para profesores.

Además, está la Isla de Shakespeare (aun en fase de construcción), donde podemos ver una réplica del famoso teatro The Globe, (hay otra réplica en la isla sLiterary) El teatro de Blackfriars …

_ Historia.

La Renaissance Island fue creada en febrero de 2007 por un grupo de historiadores dedicados a descubrir cómo sería la vida durante la época de los Tudor. Esta SIM permite a los visitantes a interactuar y sentir cómo era la vida en aquellos tiempos.

Roma (SPQR) es una recreación de una Roma virtual. Aunque no intente ser una imagen calcada de a Roma Clásica, sí que puedes ver algunos de sus edificios

v.2009.2

más emblemáticos, como el Foro Romano, el Senado, Los baños Romanos, El templo de Zeus … SIM en inglés, con puntos de ayuda donde te explican dónde estás y la historia del edificio. Puedes conseguir más información en su blog (aunque parece que no loa actualicen con mucha frecuencia). Dentro de esta SIM, podemos encontrar el jardín de las humanidades, Con referencia a la Historia de los EEUU, podéis imaginaros que hay un gran número de SIMs. Por ejemplo, en la SIM Land of Lincoln, no solo podréis descubrir la arquitectura y la historia de la era de este presidente de los EEUU. Además, tenéis a vuestro alcance una colección de libros y autores de la época. En esta SIM, además, se ofertan ocasionalmente conferencias sobre A. Lincoln y su época. No os perdáis la réplica en 3D de la Casa Blanca en la era de el primer presidente Republicano. Obviamente, en Capitol Hill North podréis ver una réplica de la casa de Representantes de los EEUU. Además, hay actualizaciones del estado del congreso y un bonito paseo alrededor de este emblemático edificio.

No solo eso, el clásico Alamo tiene también su versión virtual. Pero no sólo de edificios vive Second Life, no os perdáis los muchos museos culturales y antropológicos que hay repartidos a lo largo de este basto mundo: Museo de la experiencia Afro-Americana, Museo Virtual de los nativos Americanos, Museo de la historia de la guerra…

_Filosofía El Museo de la filosofía es un paseo agradable por el estado de la naturaleza, desde Hobbes hasta Locke, pasando por Hume and Riusseau, se nos muestran las opiniones de estos pensadores sobre el tema de State of nature. Daros un agradable paseo por sus jardines, donde hay una serie de obras de arte preciosas.

Thothica es una comunidad donde las personas interesadas en las artes y las ciencias se reúnen, debaten, y colaboran. Thothica evoluciona y crece en respuesta a los intereses de sus miembros, quienes son los que originan debates, exposiciones, y proyectos sobre temas como la filosofía, la poesía, la psicología, la cultura, las matemáticas, la informática, la física, la educación … Su sede en Sl no se queda sola, pues también tiene una web muy completa en el Mundo Real.

Open Habitat es una SIM de nueva creación, en la que se ofertan conferencias públicas de manera regular sobre

Página 42

todo tipo de temas filosóficos. Esta SIM se centra sobretodo en temas científicos y filosóficos, así que no os perdáis las novedades que, poco a poco van surgiendo.

Además, dispone de una revista digital en su web con explicaciones sobre su proyecto y demás temas de interés.

P.D.: No me he podido aguantar.

Como bien comentaba, en la SIM OPEN HABITAT están aun en fase de construcción. Hoy, un poco de casualidad, he encontrado dentro de esta SIM un museo digital el cual une la música con la piscodelia. si quieres ver un vídeo musical de youtube y estar a la vez dentro de un Caleidoscopio gigante, con tu música a todo volumen y el vídeo en un sinfín de pantallas … este es tu museo.

Hacerme caso, vale la pena pasearse. Para aquellos interesados, os pego la SLurl de este museo (este link sólamente es válido si tienes instalado SL en tu ordenador.)

De momento no quiero agobiaros con demasiada información. Aquellos de vosotros que tengáis ganas de viajar y visitar estos lugares, ya tenéis sitios donde ir y lugares que descubrir. Próximamente, colgaré un artículo similar, pero con SIMs donde se pueden aprender idiomas (a veces de manera gratuita) y espacios de reunión para profesores de lengua (jejeje … la cabra tira al monte, ¿no creéis?). Para aquellos que se vean perdidos por estos mundos, puedo ayudarlos en lo que pueda. Sólo tienen que buscarme en Second Life ( a través de un IM, mi nombre en Second Life es Madhatter Wylder) y les facilitaré toda la ayuda que un novato puede dar.

———– - Wikipedia: Second Life.

- Internet Movie Data Base.

- Second Life in Education.

- Las Humanidades en Second Life por Iván Matellanes (Licenciado en Filologia Inglesa), si el autor no afirma lo contrario, esta bajo la licencia Creative Commons AttributionNoncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.

v.2009.2

Slang 2009 – Bayeux Tapestry (video Conference)

Slang2009 – La Democratización de la Creatividad y la Producción Cultural en los Mundos Virtuales (video Conference).

The Bayeux Tapestry, which is in fact an embroidery, is one of the most important Medieval items from the British history. It is not only a representation of the events leading up to the 1066 Norman invasion of England (historically, the last time that England was invaded), but also a beautiful artistic piece which represents the Medieval esthetics, since it was composed soon after these events took place. It disappeared from history until 1417, and then again until 1724. Personally, it should be considered one of the cultural and artistic wonders of the world.

The second video I’m going to publish was a presentation on the democratization of creativity and cultural production as a challange for regulation. Brent Renard also showed us some interesting features of his Opera Joven SIM and the different recreations of Jalisco (Mexico), such as some restaurants (With the possibility totaste mexican food), their cathedral or even their beach. It was a really nice presentation, though it had few assissteners (probably because the title of the conference was displayed in spanish, which could lead to the confussion that the conference was going to be held in spanish. For more information, vitsis http://www.operajoven.com

During the conference, we were brought to the SIM Teeslife, where a digital recreation of the Bayeux Tapestry is exposed. You see the digital Tapestry in about life size, so you can use the zoom to have a much larger view. The embroidery method used is known for its ability to create quite a relief effect, which is no more visible than on colour plates. However, it is a recreation which we hope will do a very good job of transporting you to Bayeux and from there back to the Norman Conquest, the lands of England and Normandy and that fateful day on the battlefield of Hastings which changed British history forever. There is also the possibility to listen to an audio guide to the Tapestry. You can listen to the explanations and follow the pictures of theBayeux Taestry. Don’t miss it!

ABSTRACT La producción cultural es algo que se lleva a cabo en todos lados constantemente, pero fenómenos como SL permiten que la gente además de crear, pueda dar a conocer a más gente su trabajo sin necesidad de depender de intermediarios como productores, editores o empresas. SL es una plataforma que propicia un entorno creativo, dado que su esencia es estar siendo creado permanentemente por los usuarios, y que los demás usuarios gocen de las creaciones de los demás. No obstante, este entorno pone en cuestion las formas de regulación que tienen las normas reales respecto a la protección de los contenidos.

P.D.: I’d like to thank Kattan Hurnung [Kate Boardman (RL) Medieval Historian turned slight geek from digitising manuscripts in the 1990s. Now Head of E-learning at a UK university, passionate about creating real (even if virtual) learning experiences for students.] for the conference and for the permission he gave me to publish it in Sarasuati. As always, unless Kattan Hurnung sais otherwise, the copyright of this video follows the general line of Sarasuati (CC 2.0 Attribution, non-commercial, Share Alike). Obviously, the author of the video is Kattan Hurnung, and I am only the person who encoded it.

P.D.: I’d like to thank Brent Renard [Marco Chavez (RL) is professor and researcher of cultural heritage and management of cultural institutions in the University of Barcelona. PhD Candidate in Cultural and Heritage Management in the University of Barcelona. Master in Cultural Management by the University of Barcelona. Master in Comparative Studies of Arts, Literature and Tought by the University Pompeu Fabra (Barcelona, Spain)] for the conference and for the permission he gave me to publish it in Sarasuati. As always, unless Brent Renard sais otherwise, the copyright of this video follows the general line of Sarasuati (CC 2.0 Attribution, non-commercial, Share Alike). Obviously, the author of the video is Brent Renard, and I am only the person who encoded it.

- Slang2009 – Bayeux Tapestry (video Conference) por Iván Matellanes (Licenciado en Filologia Inglesa), si el autor no afirma lo contrario, esta bajo la licencia Creative Commons AttributionNoncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.

- Slang2009 – La Democratización de la Creatividad y la Producción Cultural en los Mundos Virtuales por Iván Matellanes (Licenciado en Filologia Inglesa), si el autor no afirma lo contrario, esta bajo la licencia Creative Commons AttributionNoncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.

Página 43

v.2009.2

Slang2009 – An Introduction to Scripting (video conference)

Slang2009 – The Sloodle project (video conference).

Last Friday-Saturday (May, 8th & 9th) I attended to a conference about the role of the new technologies, and particularly the role of Second Life, in the Education.

It was a 24-hour marathon (I just was able to sleep for 4 hours) with more than 30 confenrence at the Edunation SIM in Second Life. I was able to attend to 10 conferences, which I recorded and now I am planning to publish here. I personally think that the conference was a success: There were many presentations with head figures and researchers of the role of new technologies in Education, there were a few workshops (I could only attend to Gavin’s Intro to Scripting … but I will post a small summary of Carolrb’s Making Audio Posters for Vocabulary Practice), there even were some external presentations of different issues (You will be able to see an exhibition of the Bayeux Tapestry). Thanks to Dudeney Ge, time to socialize and dance (some time to relax between conferences) was also possible, since he was the DJ (among many other things). Congratulation to all those who helped and managed to make that conference a real success and somethig I will surely repeat next year.

Sloodle is not just another tool related to Moodle, but an amazing set of oportunities to integrate moodle with Second Life. Even though I have not had time to test some of its tools, I can’t deny that they seem to me not just as practical ways to teach, but also funny tools to learn. Sloodle is not merely a bridge between 2D & 3D, but also a way in which students can interact with Second Life world, under the supervision of the teacher, and with the backup of the moodle page if any technical problem comes in the way of the learning process.

Furthermore, some of its tools can change a boring-to-the-bones activity into a game or a competition, thus creating a learning space much more appealing to the students (forr instance, the chair contesttool is a great example). Fire Centaur made 2 presentations on Sloodle and its different tools, and he personally adviced me to record the second one because thesetting was much more professional. I must admit that the presentation was great, the conference appealing and the tools you can see amazing (some of them, though, might not be that useful … but some others have thound potential uses!). Watch it and see which are the possibilities of these new tools …

I begin this series of videos with an Introduction to Scripting workshop fromDudeney Ge (Gavin Dudeney [RL]). He introduced in a very comprehensive way the history of scripting (do you know why most comands in scripting begin with LL… ?) and some very simple and some key notions about scripting. He also showed us his method of working (to make it easy to the resident to use and customize the script, by means of self-error checking devices, auto-update …) and we had a deep look at one of his scripts (a Notacard giver). It was a presentation from really-really beginers in the world of scripting.

P.D.: I’d like to thank Dudeney Ge [Gavin Dedeney (RL)] for the workshop and for the permission he gave me to publish it in Sarasuati. As always, unless Gavin sais otherwise, the copyright of this video follows the general line of Sarasuati (CC 2.0 Attribution, non-commercial, Share Alike). Obviously, the author of the video is Gavin, and I am only the person who encoded it.

- Slang2009 – An Introduction to Scripting (video conference) por Iván Matellanes (Licenciado en Filologia Inglesa), si el autor no afirma lo contrario, esta bajo la licenciaCreative Commons AttributionNoncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.

ABSTRACT of the CONFERENCE This demobnstration will show educators how they can use SLOODLE for classroom management – administering quizzes, assignment submittal, and some of SLOODLE 0.4’s new tools including: the Sloodle Presenter, the freemail blogger. If time permits, we will also discuss some of the newer experimental tools in development as well.

BIODATA Paul is a research assistant for the SLOODLE project, which is funded by Eduserve, and lead by Daniel Livingstone from the University of the West of Scotland.

For more information, go to their webpage (http://www.sloodle.org/) or to their inworld SIM. P.D.: I’d like to thank Fire Centaur for the conference and for the permission they gave me to publish it in Sarasuati. As always, unless any of them sais otherwise, the copyright of this video follows the general line of Sarasuati (CC 2.0 Attribution, noncommercial, Share Alike). Obviously, the authors of the video is Fire Centaur, and I am only the person who encoded it.

- Slang2009 – The Sloodle project (video conference) por Iván Matellanes (Licenciado en Filologia Inglesa), si el autor no afirma lo contrario, esta bajo la licencia Creative Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.

Página 44

v.2009.2

Slang2009 – The Classroom is Dead – Slang2009 – The AVALON project (video Long Live the Classroom (v conference) conference)

Given the potential for self directed language learning in a MUVE (Multi User Virtual Environment), what is the role of the classroom? This talk, illustrated by several years of experience in Languagelab, will look at:

    

The value of recreating the traditional classroom in a MUVE Different phases of classroom deconstruction over 18 months in Languagelab The role of the teacher / guide / instructor / facilitator in supporting semi-formal and informal learning in muves How student expectations of the above role can change according to what other learning activities they are participating in.

Guidelines for good practice

P.D.: I’d like to thank Head Teacher [Paul Sweeney (RL) was the Former Director of Education at Languagelab.com and e-learning Manager at the British Council, and now is an independent elearning consultant in the areas of e-English, e-content, m-content and virtual worlds for education] for the conference and for the permission he gave me to publish it in Sarasuati. As always, unless Head Teacher sais otherwise, the copyright of this video follows the general line of Sarasuati (CC 2.0 Attribution, noncommercial, Share Alike). Obviously, the author of the video is Head Teacher, and I am only the person who encoded it.

- Slang2009 – The Classroom is Dead – Long Live the Classroom (conference) porIván Matellanes (Licenciado en Filologia Inglesa), si el autor no afirma lo contrario, esta bajo la licencia Creative Commons AttributionNoncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.

In January 2009 the AVALON project was awarded EU funding within the Leonardo da Vinci, Transversal Program. 26 European partners in 8 European countries joined in a development project which will last 2 years. AVALON stands for Access to Virtual and Action Learning live ONline. The partners’ goal is to explore Second Life for scenario based language learning. A brief 10-min presentation about the latest development will lead into a discussion as to what scenario based learning really is and how a course for a ‘mobile worker’ could be designed. The idea about the mobile worker is, for example, that this person would like to live in a target country (for example Iceland) in order to work there. To prepare his departure he starts learning the target language and upon arrival he might be confronted with any of the following situations: 1. A medical emergency 2. Looking for a flat 3. Bureaucratic paperwork … apart from needing to go shopping, small talk in a pub and other human needs. For these situations, we will design a course in Icelandic and all ideas on how to do this are welcome.

For more information, visit their ning community at http://avalonproject.ning.com/ P.D.: I’d like to thank Gwared Morgwain, Baldric Commons, Yvonne Handrick & Gwen Gwasi for the conference and for the permission they gave me to publish it in Sarasuati. As always, unless any of them sais otherwise, the copyright of this video follows the general line of Sarasuati (CC 2.0 Attribution, noncommercial, Share Alike). Obviously, the authors of the video are Gwared Morgwain, Baldric Commons, Yvonne Handrick & Gwen Gwasi, and I am only the person who encoded it.

- Slang2009 – The AVALON project (video conference) por Iván Matellanes (Licenciado en Filologia Inglesa), si el autor no afirma lo contrario, esta bajo la licencia Creative Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.

You can visit SLanguages2009 official WebPage & download most of the archives used during the conferences. Check the archive page, http://www.slanguages.net/archive.php , for PPT presentations, videos …

Página 45

v.2009.2

psicològiques d’esdeveniments històrics. Combina l’anàlisi procedent de la psicoteràpia amb metodologies d’investigació de les ciències socials, per a la comprensió de l’origen emocional de les conductes socials i polítiques de grups i nacions, tant al passat com en el present.

_Historia

Hi ha tres àmbits relacionats amb la Psicohistòria:

Psicohistòria

1.

Davant de l’interés mostrat per reconeguts pensadors de casa nostra que em varen demanar, en llegir el meu currículum de desitjos acadèmics, què era la Psicohistòria i perquè m’interessava, vaig decidir fer una mirada retrospectiva actualitzant les dades de les que disposava. I aquest va ser el resultat.

La Psicohistòria va veure la llum de la mà d’Isaac Asimov al 1951 a la seva obra Fundació en l’àmbit de la literatura de la ciència ficció. Aquesta ciència combinava la història, la psicologia, l’estadística i les matemàtiques per calcular el comportament estadístic de grups macro gegants de persones inserint les dades obtingudes dins d’una matriu matemàtica. Fent servir l’analogia de que com en un gas, el moviment d’una sola molècula és molt difícil de predir, però si observem el gas a una escala visible, el seu comportament es pot predir amb prou exactitud. Així, l’evolució històrica i social de bilions de persones es pot preveure molt acuradament. Va basar la seva ciència en dos premisses:

 

Que la població a modelar fou prou gran.

Que havia de ser ignorant dels resultats de l’aplicació dels anàlisis psicohistòrics.

 

3.

Autors de referència: LLoyd deMause (Història e la Infància, 1982), Alice Miller (Por tu pròpio bien, 1980), Jacques Szaluta (Psycolohistory, 1999) o Henry W. Lawton (The Psychohistorian’s Handbook, 1989) entre d’altres. La Psicohistòria s’imparteix a algunes Universitats dins dels programes d’història o ciències socials o com l’estudi de postgrau, a Boston, Nova York, Nevada…

Per a més informació comsulteu la bibliografia recomanada:

       

Aquesta ciència es fa difícil d’aplicar donat la varietat de les accions humanes. Un sol individu pot trasbalsar completament un pla que no mouria mai la humanitat en bloc. Per a mi, assumida -i fins i tot- clofolla individualista, va ésser tot un repte. Què volia el gruix de la humanitat?

 

2.

Uniformitat: jo seria singular.

Acceptació: jo seria inconformista….una irresignable inconformista.

Ignorància: jo mai sabria prou.

Submissió: jo moriré dempeus…però lliure.

    

No cal seguir oi? Vaig voler acumular tot el coneixement de la humanitat per poder conèixer-la millor i vaig optar per l’antropologia, i el meu vici personal: la filosofia, l’ètica, el pensament…. Al 1958, Erik Erikson en el seu llibre El jove Luter, va fer servir per primer cop el terme Psicohistòria per denominar la disciplina que examina l’ impacte del caràcter de l’home a la història. Avui en dia es coneix com a Psicohistòria l’estudi de les motivacions

Página 46

Història de la infància, com s’educa als nens al llarg de la història, com es constitueixen les famílies, perquè a les societats modernes encara es nega la realitat del maltractament infantil…

Psicobiografia, cerca entendre a personatges històrics individualment, les seves influències i motivacions a la història.

Psicohistòria, de grups, l’objectiu de la qual és entendre les motivacions d’amplis grups de persones, incloent nacions i fets comuns.

http://www.asimovonline.com/asimov_home_page. html http://www.antipsiquiatria.org/Capitulo_Lloyd/Cap_ deMause.htm http://www.antipsiquiatria.org/espanol/AlicePinocho .html http://www.alice-miller.com/index_en.php deMause, Lloyd (1982); Foundations of Psychohistory; Creative Roots Pub deMause, Lloyd (2002); Emotional Life of Nations; Other Press Lawton, Henry W. (1989) ; The Psychohistorian’s Handbook; New York: Psychohistory Press, Loewenberg, Peter (2002); Decoding the Past: The Psychohistorical Approach; Transaction Pub; Szaluta, Jacques (1999); Psychohistory: Theory and Practice; Publisher: Peter Lang; Miller, Alice ;(2001). El drama del niño dotado.

Barcelona: TusQuets, págs. 15.

Capps, Donald ;(1995). The child’s song: the religious abuse of children. Louiseville, Kentucky: Westminister Knox Press, págs. 3-20.

Miller, Alice ;(2005). El cuerpo nunca miente.

Barcelona: TusQuets, págs. 37-41 & 48-50.

Miller, Alice ;(1985). Por tu propio bien. Barcelona: TusQuets, págs. 17-95.

- Psicohistòria por Mayte Duarte Seguer, si el autor no afirma lo contrario, esta bajo la licencia Creative Commons AttributionNoncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.

v.2009.2

_ Fīlosofīa



Cinc cèntims El dia dos d’abril, dijous, a les 5:00 pm al centre de suport de Barcelona és va dur a terme una Conferència a càrrec d’en GONÇAL MAYOS. La proposta d’en Gonçal era ajudar-nos a fer una correcta avaluació crítica de qüestions que, cada vegada més, exigeix necessàriament una anàlisi interdisciplinar i superar, per tant, la incomunicació, analitzant i criticant tòpics tradicionals.

Ens va definir tres perspectives diferents alhora d’analitzar el Pensament:







La versió clàssica, exemplaritzada mitjançant l’Eclesiastès (la part més nihilista de l’Antic Testament) Lo que fue eso será i lo que se hizo eso se hará, pues no hay nada nuevo bajo el sol….És el s’anomena “filosofia perenne” Les idees són universals i atemporals.

La versió il·lustrada, exemplaritzada amb la gran paradoxa il·lustrada: Gran defensa dels drets humans i les llibertats alhora que existeix l’esclavatge i la dona és inexistent com a individu i persona.

I la versió de la Història escondita, exemplaritzada amb Nietzsche: La història canvia constantment segons la reinterpretem. Tot pensador té una força retroactiva i per això la història és revisada una vegada i una altra. A més Nietzsche és lamenta de la mancança de Història pel que fa a conductes tant humanes com són la ira, l’enveja o la vergonya.

Pel que fa a l’hora de no incorre en tòpics ens va aconsellar en no caure en el parany dels següents síndromes:



La síndrome Fahrenheit 451: La superioritat del que té un coneixement que no té la majoria, creant-se així un cos tancat.



La síndrome de Pierre Menard escriptor d’ El Quixot de Jorge Luis Borges: Un súper erudit de l’obra comença a escriure’l seguint la mateixa lògica de l’autor, el resultat és una obra i dos autors.La síndrome Everhard, deixeble de Leibniz i contemporani de Kant al que va acusar de plagiar al seu mestre, aquí podem inserir que no existeix el moment zero, el pensament es composa de multituds de peces d’un trencaclosques immens, però només certes mirades són capaces d’unir determinades peces creant un sistema. Leibniz tenia diverses peces però va ser Kant qui va configurar el dibuix i no per això era un plagi, sinó que aquí emergeix la seva grandesa.

Página 47

La síndrome New Age o en paraules gràfiques de Gonçal: el redescobriment de la sopa d’all. No calen crec jo més comentaris. En els gurus d’avui en dia descobrim a Spinoza, estoics, Plató…

Bé, crec que això és més o menys el que va exposarse, però no descarto que hi hagin errors, omissions o males interpretacions, per tant convido a tots el que hi eren a afegir, corregir o modificar qualsevol dels punts anteriors i si més no a ampliar-los amb les seves opinions, evidentment començant pel Gonçal.

Les meves conclusions són moltes i variades, vaig gaudir participant i com ja sabeu em va saber a poc, i fent gala de la “meva capacitat de síntesi extrema” segons en nostre consultor, extreure el més destacat:



La importància de la mirada transversal, contextualitzada i empàtica (però sempre objectivament)



Que l’eslògan de la humanitat podria reduir-se a: Tothom col·labora però ningú comparteix, pel que fa a tots els àmbits des de el del Pensament fins als rols de gènere.



Que la dona no és que ho hagi dit mai res, senzillament no ha estat mai escoltada.



Que no existeix el moment zero, és com l’ou o la gallina.



Que ens hem d’adaptar als nous temps i les noves tecnologies, donat que les properes fonts historiogràfiques que no podrem passar per alt serà la xarxa d’Internet, que tenen un paper tant preeminent com el varen tenir els fulletons sorgits de la impremta de Gütemberg.



A les humanitats també cal innovar, i cal fer-se noves preguntes per cercar noves visions de la història.

A continuació us deixo la ressenya d’un dels llibres i autors que en Gonçal ens va recomanà, i sento no estendre’m més pel que fa Troia i l’esperit grec, a Olímpia de Gouges i la Revolució francesa, Hume, Hegel, Kant, …..

EDICIÓN Y SUBVERSIÓN – Robert Darnton Publicado por Scouser Acercarse a la historia política desde la historia cultural es una de las más interesantes vertientes que están teniendo lugar en los últimos años en la historiografía. Un enfoque distinto y novedoso que nos permite sentir con mayor cercanía el pasado que estudiamos, ya que se normalmente se basa en fuentes que todavía podemos admirar como lo hicieron en el tiempo que se estudia.

Libros como Un palacio para el rey o La fabricación de Luis XIV ofrecen estimulantes visiones de la historia política

v.2009.2

a través de elementos que durante mucho tiempo han pasado inadvertidos o ignorados: el palacio del Buen Retiro como símbolo del fracaso del reinado de Felipe IV o la pompa y la suntuosidad de la corte del rey Sol como elemento necesario de su programa político.

de sus aventuras sexuales. Así, donde antes la Ilustración ofrecía argumentos intelectuales, en los años inmediatamente anteriores a la Revolución se rebajaba a la crítica más burda. Eran el equivalente, para la época, del afortunadamente desaparecido Aquí hay tomate.

Dentro de esta novedosa categoría podemos insertar Edición y subversión, de Robert Darnton, quién tuvo la suerte de hallar la tierra prometida de cualquier historiador: un archivo bien surtido de documentación que había permanecido virgen a través del tiempo: el de la Société typographique de Neuchatel, pequeña ciudad suiza cercana a la frontera francesa. En los archivos de esta editorial encontró la correspondencia que mantuvo esta casa con diferentes escritores galos durante los años anteriores a la Revolución Francesa.

Los nombres de éstos no nos dicen nada hoy en día: Brissot, el abate Le Senne o Mauvelain son los casos que nos describe, a modo de prosopografía, de lo que debió ser un grupo tan numeroso como lo son ahora las jóvenes rubias americanas que viajan a Hollywood pensando en convertirse en estrellas: durante los reinados de Luis XV y Luis XVI, los jóvenes franceses y del resto de Europa marchaban a París con la intención de remover las conciencias como lo habían hecho anteriormente Voltaire o Rousseau. Habían crecido en provincias, donde leyeron a los grandes filósofos contemporáneos, los cuales se habían hecho con fama inmortal gracias a su ingenio y su pluma. Sin embargo, una vez en París, el ingenio que podrían haber demostrado en sus tierras de origen no tardaba en resultar inútil para salir adelante.

Estos aspirantes a filosófos terminaban rápidamente en la pobreza, marginados en Grub Street, donde sus ideas apenas eran escuchadas.

Analizando la carrera de estos personajes, dos son las conclusiones que se obtienen. Primero, y quizá más sugerente desde nuestro punto de vista, es que su carrera, junto al estudio de numerosas bibliotecas privadas del período, nos muestran que estas obras de escasa calidad y mucho escándalo estaban más presentes que la Ilustración más elevada y, a la postre, famosa. Si esto es así, sugiere Darnton la necesidad de revisar la historia triunfal que se transmite del Siglo de las Luces, que quizá pudo ser menos elevado de lo que imaginamos.

Estos personajes van a formar lo que Darnton denomina “baja literatura en la Ilustración tardía”. Frente a las obras de sus ídolos, las que estos escritores publicaran tienen un marcado carácter soez y difamatorio, un claro ejemplo del más bajo libelo: son los autores de los famosos libros y dibujos que denigran la figura de los reyes, la nobleza y el clero con, por ejemplo, las escenas sexuales que muestran la corrupción de las clases privilegiadas. Una muestra son Los fastos de Luis XV, que bajo la idea de ser una obra sobre la historia del reinado de este monarca, no era más que la descripción

Un efecto más directo tuvo la otra conclusión del libro: la erosión de la popularidad de la Monarquía que produjo la continua avalancha de estos panfletos (y su éxito). Reconoce el propio Darnton que resulta complicado conocer exactamente el daño que recibió por estas obras, pero es muy probable que la imparable pérdida de prestigio de la Monarquía francesa en su propio país en la década de 1780 les deba mucho, sobre todo si tenemos en cuenta lo apuntado en el párrafo anterior. El odio que se manifestó durante los años de la Revolución se corresponde más con la indignación que pueden provocar estos libelos que con la reflexión que suscitaban, por el contrario, los ensayos de los “hermanos mayores” de estos panfletistas.

http://www.hislibris.com/?p=578

- CINC CÈNTIMS por Mayte Duarte Seguer, si el autor no afirma lo contrario, esta bajo la licencia Creative Commons AttributionNoncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.

¿Te interesa poner publicidad?

Espacio reservado ivan@sarasuati.com

Página 48

v.2009.2

Llenguatge naural vs. llenguatge científic

Les premisses de Frege amb els seus arguments sintàctics i semàntics, la distinció entre noms i descripcions i la Teoria de conjunts de Russell, així com la visió de Winttgenstein de que no tan sols aprenem a fer servir el llenguatge, sinó també aprenem les convencions tàcites que el reigeixen (Tractatus, 4.002), van obrir les discussions més importants de la segona meitat del segle XX centrades majoritàriament en dos posicions prou diferenciades pel que fa a la relació entre els fets lingüístics i certs fets de tipus psicològic. Winttgenstein ho fa des de la noció de conducta expressiva. El contingut del llenguatge està determinat en la mida que ho estan els continguts de les nostres creences, intencions o desigs més bàsics. Quine parteix des d’un punt de vista conductista. La determinació del significat i el contingut del llenguatge no pot ser determinada per la conducta dels parlant. Revisant-ne a fons les relacions que s’estableixen entre semàntica i pragmàtica i que encara roman oberta.

El llenguatge fa referència a quelcom diferent d’ell mateix. És un instrument per “descriure” el món que ens envolta. D’altra banda, les ciències també pretenen explicar aquest món, i per això fan ús d’instruments, entre els que també es troba el llenguatge.

El llenguatge natural fa un ús més acrític dels significats, amb unes estructures poc definides en les que abunden les insuficiències, les reduccions i les ambigüitats, així com les polisèmies. Malgrat que tots els llenguatges humans són convencionals o artificials pel que fa referència a objectes que tan són realitats abstractes o no, conceptes com sentiments o estats anímics, quan hi reflexiono, trobo que el llenguatge ordinari és, efectivament, poc precís, ambigu i fins i tot pot donar peu a més d’una interpretació. En canvi el llenguatge científic recorda a l’hora d’acotar l’objecte a estudi amb la segona part del mètode socràtic (la maièutica).

L’obsessió que ha envaït a la filosofia en les ultimes dècades concentrant-se en la filosofia del llenguatge per a resoldre alguns dels problemes filosòfics molt generals ens ha portat a sentir la filosofia com quelcom molt llunyà i enrevessat, evidenciant que el llenguatge natural per la seva pròpia idiosincràsia és incapaç de ser objectiu alhora de parlar de sí mateix.

- Llenguatge naural vs. llenguatge científic por Mayte Duarte Seguer, si el autor no afirma lo contrario, esta bajo la licencia Creative Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.

_ Cīencias polīticas La foto amb Obama va sortit moguda

Página 49

Lo que anava a ser la gran noticia del dia, per qüestions de barroeria política van fer que els rumors sobre la crisi de Govern va cristal•litzar totes les noticies.

“La foto amb Obama va sortit moguda”. Perquè ? Els ciments trontollaven en una crisi de Govern, i Jose. L. Zapatero decideix encarar la crisi econòmica, no amb gestors sinó amb pesos passats de la política. El Gabinet es polititza, encara que pels nomenaments fets sembla que no hi ha “cantera”. No es tria els millors, ni no els més lleials políticament. El jovent no esta per la política?. O, potser no es aquesta la política que desitja ocupar, o, el poder que desitja tindre?, com diria J. M. Vallès. Penso que tenen que fer la cabriola de desenvolupar un programa polític de progrés, però en un marc econòmic retrògrad i de concentració de riquesa i poder de decisions econòmiques.

v.2009.2

En un temps de crisi com l’actual, ha arribat la crisi del jove polític com a vocació?. Com diu Josep Maria Vallès [1], cuando se interpreta el poder como un recurso, se tiende a percibirlo como una cosa que se tiene o se posee: , Por tanto, la cuestión importante en politica es cómo apoderarse del poder, si se acepta la redundancia. Es vol posseir aquesta mena poder? O bé encara queda el recurs de dir “sacrificar-se pel seu país”.

En el pensament de Max Weber, l’home polític es l’home d’acció, el que delimita la ètica pròpia d’una determinada activitat, com comenta [2] La moral del hombre de acción es ciertamente la moral de la responsabilidad, (….). Entrar en politica es participar en conflictos en los que se lucha por el poder, el poder de influir sobre el Estado y, a través de el sobre la colectividad.

Aquesta noció de Weber, de que la democràcia com a mecanisme òptim per a la selecció i legitimació dels líders politics es desenvolupada per J. Schumpeter, que fa una critica a la teoria clàssica de la democràcia que suposa que els governants actuen per a dur a terme la voluntat del poble, allò que alguns diuen “el benestar social”. Ell nega la possibilitat d’una voluntat general i del bé comú i considera que tots dos pilars de la teoria clàssica tenen els peus de fang. En la mesura que el benestar té diverses significacions per als diferents individus i grups, és necessària construir una concepció mes realista de la democràcia [3]. Donat que no hi han metodologies per esbrinar realment quina es la voluntat social del poble.

Respecte a la teoria clàssica, Schumpeter veu que l’afirmació de que el poble té una opinió definida i racional sobre tota qüestió singular i elegeix als seus representants per cuidar que aquesta opinió es posi en practica fa que proposi, al igual que Weber, la inversió de l’ordre per col•locar en segon lloc la decisió de les controvèrsies per l’electorat i, en primer lloc, l’elecció dels qui han d’efectuar la decisió, d’aquesta manera aporta la figura del caudillatge polític. En un regim democràtic, per a Schumpeter, la política es converteix inevitablement en una cursa on els líders tenen un paper prioritari. Schumpeter considera que, de fet “la voluntat popular” o necessitats d’un grup poden romandre latents durant dècades i només adquireixen significat polític quan son incorporades a un programa dins de la competència electoral d’un líder [4]. Encara que no ho reconeix explícitament, Shumpeter rescata la concepció weberiana del carisma i afirma que la capacitat per guanyar una posició de caudillatge polític està associada a un cert grau d’energia personal i també d’altres aptituds.

Mes recentment, Robert A. Dahl, parla de un govern de tutors [5], on exposa que caldria adoptar un procés jeràrquic, en el que determinats dirigents serien els que prenguessin les decisions. En el caso ideal, tal vez conformarian un pequeño grupo dotado de extraordinario conocimiento y virtud.

Página 50

Com ja podeu saber, Larry M. Bartels , a partir de l’actual crisi, ens parla de lademocràcia cruament desigual, en mans dels grups de pressió i, els lobbies empresarials, on ja la coincidència entre les preferències dels senadors americans i les preferències dels ciutadans estan ordenades segons els seus ingressos.

Lluny del concepte de Weber sobre l’estat com aproximació sociològica, per Bartels cal el retorn de l’Estat com aquest ideal que esta per la protecció dels ciutadans [6]. A mesura que la crisi financera i econòmica global es fa mes profunda i més greu, així com la falta d’aquell líder carismàtic, hem de pensar amb alguns topics , entre els quals hi ha el paper de l’Estat, i el seu intent d’arribar a aquesta maximització del benestar social, fet impensable fa pocs anys, o amb l’anterior legislatura.

Margaret Thatcher ja va llançar fa 30 anys els primer trets en l’atac contra l’Estat, i en aquells moments, politics, empresaris i economistes van apuntar el dit al Govern, que van considerar la font de gairebé tots els problemes que tenia l’economia. En aquelles dates, els votants tenien bones raons per donar suport als politics que prometien limitar el paper de la burocràcia governamental, i donar a les empreses mes llibertat per créixer. Darrera la demagògia, hi havia els interessos d’aquells que, mentre prometien que la marea en alça aixecaria totes les naus, estaven, en realitat, intereresats a donar més marge a les grans empreses. Alliberant-les així d’importants obligacions cap a la societat i desmantellant la xarxa de seguritat social, que protegia els treballadors britànics.

La globalització ha introduït una nova fase en l’assalt a l’Estat, aguditzant la competència en els mercats per a bens, serveis i mà d’obra. Els principis de monetarisme, de la irresponsabilitat amb la societat i amb el medi ambient, i de l’excés de consum i de guanys com a motors de la economia i de la societat van començar a considerar-se un estàndard internacional. De manera creixent, l’Estat va ser desallotjat de les esferes empresarials i financera, i es va quedar pràcticament sense poder de supervisió. Una darrera l’altre es van anar inflant les bombolles i, més tard o més d’hora van esclatar, convertint-se en una sola i enorme bombolla.

En el procés, petits grups de persones van crear fortunes fabuloses, mentre que el nivell de vida de la majoria va continuar estancat en el millor dels casos. El debilitament de l’Estat va permetre una gran onada de frau i corrupció financera, i de la influencia desproporcionada de maquinadors d’empreses, que s’han convertit en gegants burocràcies no governamentals, amb enormes fons i enorme influència política.

El setembre del 2008 va començar la fallida catastròfica de tota l’estructura. L’enfonsament està sepultant els estalvis de milers de persones sota la runa, fent caure així la producció a una taxa sense precedents, i deixant milions de persones sense feina. L’economia esta amenaçada. No obstant, sentim aquells que encara creuen en els poders màgics dels mercats sense regular.

v.2009.2

Però la gent no espera que aquets sectors aportin solucions. La gent espera que els líders electes actuïn, encara el desencís present respecte al lideratge. Però nomes hi ha una eina. Aquests líders han d’utilitzar l’eina de la intervenció governamental. El Govern no pot fer-ho tot per a tothom, però ha de protegir els ciutadans d’un país de l’atracament a mà armada de les financeres. En la passada cimera dels C-20, es va donar com a gran resultat la supressió del paradisos fiscals, però no era això, calia definir un nou paper per els governs i els organismes internacionals per tal de regular l’economia, construir economies menys militaritzades, que no es basin en l’excés de consum i de guanys, i harmonitzar el creixement amb les preocupacions morals i ambientals.

l’actual crisi, encara que el elector sempre votarà el partit que més el benefici, o això cregui. Com fa anys diem a casa nostra, tenim el cor a l’esquerra, però la cartera a la dreta.

Com altres economistes. davant la crisi actual, crec que es l’hora de recuperar a Keynes, tant allunyat del estatisme soviètic com del liberalisme tradicional, del primer concepte, Schumpeter considera que les teories de Marx son il•lògiques, obsoletes, científicament errònies i sense interès o aplicació en el món modern [7] , relegant a Marx a l’inframón del pensament econòmic i polític. Com diu a la seva Teoria General, en aquest text en el que marca unequilibri entre sector públic i sector privat és el principal responsable de la prosperitat, la coexistència de l’Estat i de sectors privats organitzats garanteixen el creixement econòmic, però alhora una utilització equilibrada dels recursos i els mitjans [8], ja que entre altres característiques, fins ara, es disposa de grans classes mitjanes, estabilitat social, progrés industrial i tècnic, i un sistema de benestar centrat en l’ensenyament, la sanitat i els serveis socials.

[8] Idem, “ Teoria General”, pag. 32.

Tenim que tornar a la creació de l’Estat del Benestar keynesià, tot un cicle positiu, tant a nivell econòmic, com social, científic, cultural i polític. Cal agafar, de nou, les seves idees per tornar a fer el cicle igualment esperançador. Seria terrible que aquest monstre fred de l’economia per l’economia [9] es desboqués de nou sense control, seria tant greu com si neguéssim els principis ètics que no consten en cap codi mercantil. Els electors voten politiques, no idees econòmiques més o menys afortunades, amb les arteries escleròtiques de .

Página 51

Notes: [1] Vallès ,J.M. “Ciencia politica”, pag.31 [2] Weber,Max, “el politica y el cientifico”,pag 34-36 [3] Schumpeter, J. “La Democràcia com a competència pel caudillatge”, pag. 322-324 [4] Schumpeter, J. Ibidem, pag.345-346 [5] Dahl,Robert, “La Democracia y sus críticos”., pag.103 [6] Basrtels,Larry.”La Democracia desigual”, Pag.284-287 [7] Keynes, .M. “Laissez-Faire and Comunism”, pag. 48 [9] Gorbatxov, Mikhail. Xarrada feta el 25 de Maig al New York Times Syndicate

BIBLIOGRAFIA: BARTELS, LARRY “LA DEMOCRACIA DESIGUAL”.PRINCETON UNIVERSITY-NEW JERSEY (2008) DAHL, ROBERT A. “LA DEMOCRACIA Y SUS CRITICOS”.

ED.PAIDOS,BARCELONA ( 1993) 2ª EDICIÓN. KEYNES JOHN MAYNARD. “ENSAYOS SOBRE INTERVENCIÓN Y LIBERALISMO”ED. ORBIS. BARCELONA(1985) KEYNES M.J. “TEORIA GENERAL”. ED. ORBIS, BARCELONA (1985) KEYNES,M.J. “ LAISSEZ FAIRE I COMUNISM”. ED. ORBIS, BARCELONA (1985) SCHUMPETER, JOSEPH A. “ CAPITALISMO, SOCIALISMO Y DEMOCRACIA” ED. ORBIS ( 1983) SCHUMPETER, JOSEPH A. “LA DEMOCRACIA COMO COMPETENCIA DEL CAUDILLAJE”. ED. ORBIS , BARCELONA (1985) VALLÈS, JOSEP M. “ CIENCIA POLITICA.UNA INTRODUCCIÓN”. ED, ARIEL, BARCELONA ( 2007) WEBER, MAX “EL POLITICO Y EL CIENTIFICO”, ED.ALIANZA, MADRID, (1975) (NOTA) ELS LLIBRES DE EDICIONES ORBIS S.A. FORMEN PART DEL A COL•LECCIÓ DE BIBLIOTECA D’ECONOMIA, QUE VA SORTIR A LA VENDA DURANT ELS ANYS 1983-1985.

- La foto amb Obama va sortit moguda por Josep Viladot Creus, si el autor no afirma lo contrario, esta bajo la licencia Creative Commons AttributionNoncommercial-Share Alike 3.0 Spain License.

v.2009.2

ÂżTe interesa poner publicidad?

Espacio reservado ivan@sarasuati.com

PĂĄgina 52