maig 2021 2ª quinzena núm. 61 "L'estació preferida del món és la primavera. Totes les coses semblen possibles el mes de maig” (Edwin Way Teale, naturalista, fotògraf i escriptor)
Possible privatització del Camí de Son Lluís
El Camí de Son Lluís, a Porreres, pot haver estat víctima d'una possible privatització, segons va denunciar l'Observatori Mediterrani d'Estructura Urbana i Territori. Parlam d'una via de comunicació de domini públic que ocupa 8.556 metres quadrats segons el Cadastre, que ja apareix tancada a les fotos de 2012 de l'Street View. El 2018 es comprovà que el camí seguia tancat. Segons Xisca Mora, batlessa de Porreres, en declaracions del 2018 «La tramitació parlamentària no ha millorat la Llei de Camins Públics, al contrari. Ja existien instruments jurídics, abans d'aquesta llei, perquè els Camins Públics que hagin pogut ser "usurpats" fossin recuperats per l'Administració competent».
autònoma o la província, els municipis i els particulars només poden ser titulars de camins.
L'apropiació dels camins públics és un espoli ocult La llei espanyola de vies pecuàries descriu aquests camins d’origen remot com “las rutas o itinerarios por donde discurre o ha venido discurriendo tradicionalmente el trànsito ganadero”. La seva titularitat és autonòmica. Falten encara els camins de ferradura, que integren el viari històric o la xarxa de camins rurals tradicionals. En l’àmbit jurídic, l’aspecte més rellevant des d’una òptica pràctica o ciutadana és la distinció entre camins públics i privats. En efecte, dins del nostre ordenament jurídic, similar al d’altres països de tradició romana, la necessitat imperiosa i indefugible que tothom té per circular només es pot satisfer a ple dret per mitjà dels camins públics i de les servituds públiques de pas que hi ha. Això és així perquè el Codi Civil espanyol reconeix el dret dels propietaris a tancar llurs finques, sens perjudici, però, dels camins públics que les travessen i a les quals no pertanyen. En conseqüència,
Tancar camins és il·legal? A Espanya no existeix una legislació específica de camins, i és per això que aquests es defineixen per exclusió respecte de les carreteres. Un fet que reflecteix a la perfecció l’oblit que pateixen els camins també a casa nostra. Segons la llei de carreteres, són camins les vies i els accessos als nuclis de població que integren la xarxa viària de titularitat municipal, les pistes forestals i els camins rurals. A més, els vials de propietat privada tenen sempre la consideració de camí. Per tant, la distinció entre camins i carreteres es basa en criteris funcionals i de titularitat. Mentre les carreteres pertanyen a l’Estat, la comunitat
no tenim un dret legal a circular per camí privat. Si podem transitar-hi sense gaire trava, és perquè al nostre país predomina una cultura de tolerància de pas. Aquesta actitud de tolerància no és un fenomen universal, sinó un costum que forma part de la nostra tradició cultural, però no està emparat legalment. La llibertat de circulació és un dret que consagra la Constitució espanyola. El camí públic pot romandre en desús, es pot haver emboscat, el poden haver llaurat, però jurídicament segueix existint. Per tant, l’abandó del camí públic no comporta necessàriament la pèrdua de la titularitat pública.