Anna Barceló Cucala

DE LA CAIXA TONTA AL CERVELL, PROBLEMES DE VEURE VIOLÈNCIA A LA TELEVISIÓ

670 homicidis, 15 violacions, 848 baralles, 419 afusellaments, 14 segrests, 32 preses de rehenes, 27 escenes de tortures, 13 intents d’estrangulament, 11 atracaments a mà armada, 11 escenes de guerra i 9 defenestracions. Aquesta és la quantitat de violència que consumia als anys 90 un jove europeu d’entre 8 i 14 anys a través de la televisió segons un estudi del diari francès Le Point. Actualment, segons indiquen diverses investigacions, aquestes dades s’han multiplicat. A les televisions europees s’emeten uns 40.000 homicidis anuals mentre que a l’Estat Espanyol veiem una mitjana de més de 1.000 escenes violentes per setmana. Amb aquests números només ens queda preguntar-nos, i molt seriosament, què consumeixen els nostres joves i quines influències té aquest exacerbat consum de violència gratuïta en el seu desenvolupament.

A dies d’ara, amb el boom de les series policíaques (CSI, NCIS, BONES, CASTLE, etc.) i d’altres de fantàstiques i de ficció (TRUE BLOOD, JUEGO DE TRONOS, etc.) la violència és la reina de les nostres pantalles. Menció a part tenen els videojocs. Els disquets amb els que juguen els adolescents per distraure’s no són per treballar l’intel·lecte i la imaginació cap a un bon fi, sinó que el que fan és cercar la millor estratègia per matar algú i com més sanguinàriament millor. També s’ha de subratllar que uns dels programes televisius més violents, com indica a Cómo nos venden la moto el periodista Ignacio Ramonet són els informatius, on dia rere dia se’ns mostren imatges d’accidents, catàstrofes naturals, guerres i actes, en definitiva, amb un alt contingut de violència sense escatimar en detalls, que en molts casos se salten les normes de regulació en protecció dels menors.

Totes aquestes imatges afecten greument els més petits, influenciant-los i determinantlos de per vida. En primer lloc, les imatges són (moltes vegades) d’una cruesa extrema i per altra banda, el fet de consumir imatges traumàtiques o influenciables a través de la televisió provoca que els xiquets, identifiquen aquesta violència com quelcom habitual, real i no ficcionat. Tot això té dues conseqüències: pot produir ansietat emocional i, en segon lloc, pot provocar violència psicològica ja que el nen s’habitua a la violència, la banalitza i es fa insensible als efectes que aquesta provoca. En la mateixa línia, el psicòleg infantil i juvenil, Samuel Lepastier explica que: “el fet de veure espectacles violents pot provocar ansietat o malsons als nens, però també, en un grau major i per mitjà d’accions enjogassades pot provocar imitació i passar a l’acte”.

ANNA BARCELÓ CUCALA

Els dibuixos animats contenen una gran quantitat d’imatges violentes

El mateix passa, com ja apuntàvem, amb els videojocs, molts d’ells basats en guerres reals i altres d’inventades. La gran majoria de videojocs i, sobretot, els més venuts tenen una cosa en comú: són violents. El guió sol ser fàcil i previsible: hi ha un personatge principal que ha de seguir un recorregut per a acabar arribant a un lloc concret i matar, al llarg del camí, a tants adversaris com puga. Matar, destruir, afusellar, desmembrar... Arribem així a la situació que a l’edat de 18 anys un jove europeu ja ha acabat amb una mitjana de 18.000 vides d’adversaris de la petita pantalla que només es diferencien del protagonista del joc pel fet que aquest és l’últim en disparar.

Segons afirmen els experts, el perill d’aquests petits (o grans) gestos violents de cara la pantalla de la televisió, és que a la llarga banalitzen l’agressivitat. És a dir, quantes més emissions violentes veuen els nens i joves, més acceptable els sembla la violència i fins i tot els produeix plaer. Hòstia què guapo!!- Exclamava un amic meu mentre veiem Looper, una pel·lícula americana del 2012 on la violència i la sanguinària són les protagonistes durant més de 100 minuts i el guió no va molt més enllà. Aquell dia jo vaig sortir del cinema mitja hora abans del final de la pel·lícula amb nàusees i el meu amic es va quedar extasiat i amb ganes de més.

Molts especialistes en psicologia i psiquiatria infantil argumenten que l’augment de violència i delinqüència en adolescents ve donada precisament per aquest motiu, perquè el fet de consumir violència des de petits acaba, com explica el psiquiatra infantil i d’adolescents Solum Donas, per fer-los acceptar gradualment la violència com a manera de resoldre problemes. Els joves que consumeixen altes dosis de violència a la televisió, afirma, poden tornar-se immunes a l’horror de la mateixa i, fins i tot imitar la violència que observen a la pantalla. Segons

el mateix doctor, els nens passen una mitjana de 3-4 hores veient la televisió, mitjà que pot ser una influència molt poderosa en el desenvolupament del sistema de valors, en la formació del caràcter i en la conducta. Davant d’això, els especialistes recomanen la reducció d’hores front la tele i un consum més responsable i controlat (en els més petits). L’alfabetització mediàtica o, el que és el mateix, l’educació en mitjans rep importància en aquest sentit per evitar que els nens construeixin la seva personalitat amb la influència de la violència que la caixa tonta s’entesta en oferir-nos cada dia i a totes hores.

En aquest sentit, és feina dels pares controlar els continguts televisius que consumeixen els més petits de la casa. Ajudar-los a diferenciar les escenes reals de les de ficció, denunciar la violència i mostrarlos el que està bé i el que està mal, convidar-los a reflexionar sobre els actes violents que s’emeten i invitar-los a sortir al carrer amb els amics, fer esport, practicar activitats creatives i lúdiques en el seu temps lliure en comptes de quedar-se quiets davant

Els més petits passen una mitjana de 3-4 hores al dia davant la televisió. Segons estudis de L.M. Marco, els programes que s’emeten en horaris de major audiència contenen al voltant de 5 escenes violentes per hora.

la televisió. Petites accions amb grans resultats que condueixen a una societat més serena, reflexiva, dialogant i, en definitiva, millor.