Aureli Puig Escoí

REGAR I PLOURE

AURELI PUIG ESCOÍ

l com a ell li hauria agradat seguim publicant el seu llegat en cobles i cançons de la nostra terra

Com a complement obligat, als nostres esforços de llaurar, adobar i plantar, hem de regar la terra, o siga mullar-la d’aigua, per a fer-la fèrtil i productiva; i si no ens és possible els nostres treballs seran inútils, i la collita se’ns anirà en orris. Es pot “regar a raig”, regar abocant a la terra l’aigua amb una galleda; o “regar a tesa o a manta”, regar aviant aigua als bancals. L’aigua de reg, provenia de rius, rierols, torrents, fonts, etc., i es conduïa per mig de “recs”, ja fets d’obra o teules, o cavats al terra. Però un dels sistemes de reg, més emprat, era el de pous. Per a l’extracció de l’aigua es feia ús de la sènia, màquina per a elevar aigua subterrània, composta d’una roda horitzontal, “rodet”, amb braços, moguda per una bèstia que volta, i amb la que engrana les dents d’una roda vertical, que en rodar mou una sèrie de catúfols disposats al llarg d’un rest o cadena sens fi, la part inferior de la qual va submergida dins l’aigua del pou on la màquina està instal·lada; els catúfols aboquen l’aigua dins d’una caixa de fusta, de baranes baixes pels costats i per davant i més ampla de boca que de sòl, que està col·locada davant la roda, dita “pastera”. La pastera descansa damunt dues pedres, i des d’aquesta per un canal exterior o subterrània, l’aigua va a parar al safareig o bé directament al camp que ha de regar.

Tret de les planúries de l’horta de València, i altres de similars, de menys volada, les terres destinades a reg, i plantades d’hortalisses o llegums, eren escasses i de petites dimensions, a la vora de rius, fonts o rierols; destinada la seva producció al consum local. La resta de les terres, la majoria, eren de secà, i el seu reg depenia de la pluja, tal parlarem en apartat posterior.

I sent temps d’anar a regar, sense més dilació, ens endinsarem en les cobles que hi són pròpies:

Ma mare m’envia a l’hort, a regar el melonar, jo li pegue una revolta i me’n vaig a festejar.1

Les folies, són folies, i les cançons, són cançons, melonera sense reg no pot criar bons melons.

Ai, la font de la Penya! si ella brollara, regaríem les hortes i la Mallada.2

Jo vaig vore a un gos regar, i a un gat que collie espigues; a una gallina trillar i a un cantador dir mentides.3

En l’alt de la Carrasqueta, una vella es va pixar, va regar un bancal d’horta i un altre tant de secà.4

Amollava tan gran xorro, lo piu d’una catalana; que el carreter que bevia, tot quan volia regava.5

Una vella més que vella, de vella no pot pixar; li se rebentà una arruga, i ha regat un melonar.6

Poquet a poquet, va l’aigua a Canet; i tan poquet anava, que mai regava.7

Canet és una de les partides rurals de Castelló.

LA PLUJA

De tots els elements que intervenen en el negoci agrícola, la pluja és la més determinant, puix sense ella, a terres de secà no es podria plantar, i plantes i sembrats es moririen. A més els cabals subterranis, com rius, corrents, rieres, pous i fonts, s’assecarien, per la falta d’aportació d’aigua, sent impossible així

mateix el conreu a terres d’horta de tot tipus de sembradura. Tan decisiva i necessària és la pluja, que sense ella la vida no seria possible.

Després d’aquest panorama que els hem exposat, ens ocuparem de la pluja en si, consistent en l’aigua que cau dels núvols, procedent de la condensació del vapor d’aigua de l’atmosfera. La pluja ens pot caure, en diverses intensitats i quantitats, d’aquesta mena trobem la “pluja de pastor”, pluja extremadament fina, de gotetes molt petites. “Pluja de sementer”, la que és profitosa per als sembrats. “Pluja menuda”, pluja suau de gotes petites. “Pluja batent”, pluja molt intensa, que cau en gran quantitat. Si la pluja és de poca intensitat, també es diu “plugim o roina”, i la terra resultant d’aquesta pluja, es diu “eixamorada”, és a dir terra humitejada parcialment o mig remullada, que no soluciona la sequera. Si la pluja cau amb moderada intensitat, i amb suficient durada, de manera que no corre pels camps i s’aprofita, tal la “pluja de sementer”, produeix en la terra un estat òptim anomenat “saó”, que la fa particularment apta per a sembrar i treballar-la. Però si la pluja cau amb forta intensitat, i en llarga durada, dit diluvi, la pluja no sols no és beneficiosa, sinó que inunda camps i destrossa, tot el que al pas de l’aigua s’interposa. Un altre estat derivat de la pluja, i més encara de la seva llarga durada, és la podridura de plantes, arbres i fruits.

La pagesia per a solucionar els problemes derivats de la pluja i de l’aigua, té al seu abast a l’arcàngel Sant Miquel, com a iniciador de les pluges, que faciliten la sembradura dels cereals d’hivern, i se li encomana per a què faci ploure amb mesura, i per a què guardi d’inundacions i dels estralls de l’aigua.

La falta de pluges, i la pèrdua de collites, ha estat una constant, al llarg del temps, però la més coneguda, ens la conta el celebrat prevere valencià de finals del segle XIX, en Joaquim Martí i Gadea. ELS ANYS DE LA SECA. “La més gran i duradora que hem conegut nosaltres, fou la dels anys 1848 i 1849, en els que no caigué quasi una gota d’aigua, esgotant-se els camps de tal manera en tot aquest regne, que s’assecaren moltes fonts i quasi tots els arbres, i els pocs que s’atreviren a sembrar no colliren res, perquè els blats no aplegaren a espigar, i per lo tant tampoc pogueren batre, i es quedaren les eres sense estrenar i més fam i més desventura no l’hem vist mai, sobretot en les terres de secà, i per això se’n anà quasi tota la gent dels pobles a Castella, a treballar en les carreteres i ferrocarrils, no quedant en ells més que el rector, l’alcalde, el secretari, el doctor, el barber i algú dels més benestants, els que passaren prou estrets en aqueix temps. Fou tan anomenada la tal “seca” i cridà tant l’atenció de tots, que fins tragueren romanços els cecs, donant-nos també ocasió a nosaltres per a què ara la traguem ací a relluir, com una antigalla de trista memòria, de la que recordem aquesta cobla:

Hem passat molta carpanta en l’any passat i en lo nou. !Que direm de l’any cinquanta, Mare de Déu, si no plou.

Per això el llaurador, i més el de secà, sempre està mirant el cel, esperant la pluja”. 8 I nosaltres amb el desig que plogui bé i amb mesura, els encolomem les cobles corresponents:

Benicolet és poblet de molt bona sembradura, si plou en maig o gener, tenen collita segura.9

Ja no serà gens estrany com no caiga una ruixà, que la collita d’enguany tinga més palla que gra.10

En les hortes de Casinos diuen que el blat s’afollat, la culpa la té l’oratge, que ha plogut i pedregat.11

NOTES:

1 Francesc Ribés. Cantares populares, en lengua valenciana, pàgina, 20. 2 M. Sanchis Guarner. Els pobles valencians, parlen els uns dels altres. Vol. 5, pàgina, 111. 3 Francesc Ribés. Cantares populares, en lengua valenciana, pàgina, 61. 4 Martí Gadea. Ensisám de totes herbes, pàgina, 43. 5 Martí Gadea. Ensisám de totes herbes, pàgina, 14. 6 Martí Gadea. Ensisám de totes herbes, pàgina, 114. 7 M. Sanchis Guarner. Els pobles valencians, parlen els uns dels altres. Vol. 2, pàgina, 164. 8 Martí Gadea. Tipos, Modismes y Còses Rares y Curioses de la tèrra del Gè. Segona part, pàgina, 341. 9 M. Sanchis Guarner. Els pobles valencians, parlen els uns dels altres. Vol. 5, pàgina, 190. 10 Martí Gadea. Ensisám de totes herbes, pàgina, 118. 11 M. Sanchis Guarner. Els pobles valencians parlen els uns dels altres. Vol. 5, pàgina, 27.