Copyright © 2020 Julio Santos García & Patricia Pérez Redondo © Text: Julio Santos García, 2017 © Il·lustracions: Patricia Pérez Redondo, 2017 Traducció: Josep Arrandis García Correcció de textos: Enric Azlor, Victoria Calderón Maquetació i disseny: Julio Santos & Patricia Pérez Obra registrada a SafeCreative. Reservats tots els drets. Queda prohibida qualsevol forma de reproduc· ció, distribució, comunicació pública i transformació d’aquesta obra sense l’autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets esmentats pot constituir un delicte contra la propietat intel· lectual. Col·lecció: Les aventures de Txano i Òscar Títol: El drac de jade Número: 3 Primera edició: octubre, 2020 Xarpa Books ISBN: 978-84-121093-4-4 Dipòsit legal: LG-D-00953-2020 julioypatri@txanoyoscar.com www.txanoyoscar.com
El drac de jade Il·lustracions Text Patricia Pérez Julio Santos
Òscar Txano Hola! El meu nom és Txano i el d’aquí al costat és el meu germà Òscar. Som bessons i en la nostra primera aventura un estrany meteorit verd ens va convertir en telèpates.
Sònia Raül Ells són el Raül i la Sònia, els nostres superamics. Amb ells vivim gairebé totes les nostres aventures. Els quatre junts podem amb tot!
La més petita de la família és la nostra germana SaraLi. Ella va trobar la Maxi en una caixa de cartró al carrer i va convèncer la mare per portar-la a casa. El nostre petit amic es diu Flash i és un esquirol molt especial.
Sara-Li
Flash
Maxi El dels cabells vermells i la barbe· ta rara és el pare. Es diu Alejandro, però tots li diuen Àlex. Té una botiga d’antigui· tats a la ciutat.
Bàrbara
Àlex
La mare es diu Bàrbara i és traducto· ra. Quan està enfadada, el seu nom es queda curt.
En un monestir de les muntanyes de Wudang, un bell drac de jade feia segles que estava oblidat al fons d’un magatzem. Una terrible llegenda acompanyava la figura, però els qui van conèixer la seva història feia segles que havien desaparegut i ja ningú no la recordava.
Potser si algú ha· gués estat atent al magat· zem, hauria pogut sentir el plor del drac lamentant-se pel seu destí amarg. Però un dia la terra va tremolar a Wudang i quan els equips de rescat van arribar-hi, entre les restes del monestir van trobar el drac mira· culosament intacte. El destí li donava una altra oportuni· tat i el Txano i l’Òscar serien allà per ajudar-lo.
Buscant misteris
Ja havien passat més de dues setmanes des que vam inaugurar l’Àrea 51, que és com havíem anomenat el nostre centre d’operacions construït a la part alta de l’arbre del jardí. Era una senzilla cabana de fusta, però per a nosal· tres era un centre d’operacions com cal perquè tení· em fins i tot ordinador central: un portàtil que ens van regalar en la nostra anterior aventura i que con· nectàvem a internet aprofitant la wifi de casa. De mica en mica li anàvem afegint petits detalls que la feien més còmoda, i alguns veïns fins i tot ens havien donat mobles que pensaven llençar. Ja sabeu que la Sònia i el meu germà Òscar són uns friquis de la tecnologia i havien decidit emprar part dels diners de les recompenses que ens van do· nar per rescatar els gossos per instal·lar un sistema
9
d’alarma que s’activava si alguna cosa es movia al peu de l’arbre. Fins i tot havien col·locat dues minicàmeres de vigilància que ens permetien veure tot el jardí des de la pantalla del portàtil.
En realitat, no feien gaire falta perquè podíem veure el mateix traient el cap per la finestra, però a ells els feia il·lusió.
10
Fins i tot havíem preparat un ascensor cistella per a la Maxi, la nostra gosseta, que li agradava molt passar estones allà dalt. Quan hi volia pujar, es col·locava sota l’arbre i feia un parell de lladrucs. Llavors, nosaltres li baixàvem la cistella i la pujàvem estirant una corda. Ja sé que es podia comunicar telepàticament amb l’Òscar o amb mi per avisar-nos, però calia reconèi· xer que el sistema del lladruc era més efectiu perquè la Sònia i el Raül també se n’assabentaven. El Flash, el nostre esquirol, també passava el dia a l’Àrea 51, sobretot amb l’Òscar, però quan veia que estàvem massa embolicats amb alguna cosa, s’entre· tenia pujant i baixant de l’arbre o es posava a jugar amb la Maxi. La Sònia i l’Òscar van haver d’ajustar la sensibi· litat del sistema d’alarma perquè no saltés cada cop que el Flash se li acudia fer una passejada fins al jardí. Mentre ens estàvem allà dalt, uns cops fèiem coses plegats, però d’altres, cadascun de nosaltres es dedi· cava al que més li venia de gust. I aquell matí era un d’aquells dies en què cadas· cun de nosaltres estava fent les seves coses. La Sònia estava asseguda davant de l’ordinador lle· gint les últimes notícies del «City News» i buscant alguna cosa interessant en què poguéssim ficar el nas.
11
El Raül feia més d’una hora que estava practicant moviments amb una baralla de cartes per un nou truc de màgia que estava preparant. I l’Òscar i jo estàvem atrafegats construint un braç robot articulat amb les nostres peces de Lego Technic. —En aquesta ciutat no passa res! —va murmurar la Sònia després de mirar la web del diari una bona estona—. M’he llegit totes les notícies de l’última setmana i el més misteriós que he vist ha estat unes estranyes llums en una granja dels afores que al final eren del tractor del veí. Així no hi ha manera de re· soldre misteris. —Tranquil·la! —va dir el Raül sense deixar de moure les cartes entre les mans—. Tots els equips de superherois passen temporades sense feina. —Sí! I cada vegada que es queixen d’això, apa· reix un supermalvat que els pren les ganes de quei· xar-se —va dir l’Òscar sense aixecar el cap del nostre muntatge. En aquell moment l’alarma de moviment al jar· dí va començar a sonar. Seria el nostre supermalvat que, per fi, apareixia? Tots vam deixar el que estàvem fent i vam treure el cap per la finestra. Baaah! Era el microgos del veí. Tot i que de tant en tant feia caques al nostre jardí, no crec que arribés
12
a la categoria de supermalvat. Tots vam tornar a les nostres coses. Calia seguir esperant. —Home! Potser ens hem passat dient-nos «superherois», però almenys tenim l’Àrea 51 —vaig dir. —Però amb tenir un centre d’operacions no n’hi ha prou! —va respondre la Sònia aixecant el cap de l’ordinador.
13
—Bé, val més això que res. Que l’Spiderman havia d’apanyar-se amb el seu dormitori —va dir l’Òscar. —Per ser un equip de superherois, ens cal algú a qui ajudar o un misteri per resoldre, encara que sigui petitó —va dir la Sònia convençuda—. A aquest pas haurem de començar el col·legi i serem els superhe· rois amb més deures del món. —Apa, no exageris! —va dir increpant-la l’Òs· car mentre col·locava un dels motors de la nostra creació—. Encara ens queden més de dos mesos! Ja veuràs com trobarem un munt de misteris abans que acabin les vacances! —Ves per on, potser tindràs raó! —va dir la Sò· nia recolzant-se a la cadira sense apartar la vista de la pantalla—. He trobat una cosa que ens pot interessar! L’última frase va aconseguir captar la nostra aten· ció, i tots ens vam aplegar al voltant del portàtil mi· rant el titular que ens assenyalava: Successos estranys al museu de Twin City —He llegit la notícia completa i els guàrdies asse· guren que, des de fa uns dies, se senten sons estranys a les sales del museu.
14
—Sons estranys? Com els meus budells quan tinc gana? —va dir l’Òscar acariciant-se la panxa. —Els teus budells no són un misteri —va replicar la Sònia.
—Bé, no et pensis. Caldria investigar com és capaç de ficar-hi tots els espaguetis que es menja —va afegir el Raül simulant una panxota enorme amb les mans. —Va, que ens emboliquem! —va dir la Sònia re· prenent la notícia—. El tema és que quan s’hi acos· ten per investigar, no aconsegueixen trobar-hi res es· trany. Sembla que passa des que hi han col·locat els
15
objectes d’una exposició sobre art xinès que s’inau· gura demà. —Art xinès? —va preguntar l’Òscar posant cara d’haver-se empassat una llimona—. Crec que ja no sona tan interessant. —No siguis ruc! —li va recriminar la Sònia—. Segons l’article del diari, l’exposició inclou peces úniques, que no s’han exposat mai abans, i alguna de moltíssim valor. —Home! Has de reconèixer que anar a veure una exposició d’art xinès no sona pas a pla superdivertit —va dir el Raül mirant-la. En aquell moment va tornar a sonar l’alarma. Una altra vegada hi havia alguna cosa que es movia al peu de l’arbre. Si tornava a ser el gos del veí, sabria el que és bo. —Nooois, a dinaaar! —es va sentir la veu del pare. Ja era migdia? Bufff! Entre una cosa i l’altra, se’ns havia passat el matí. —Tinc un pla genial per a vosaltres! —ens va cri· dar des de baix mentre s’esperava—. Us he acon· seguit entrades per a una exposició d’art xinès que s’inaugura demà al museu de la ciutat. Et puc assegurar que ningú va saltar d’alegria, tot i que a la Sònia, com a mínim, se li va escapar un petit somriure.
16
La llegenda del drac (I) Els nostres amics es van quedar a dinar amb nosal· tres com acostumaven fer molts dies. Després d’una estona a taula, crec que el pare ja s’havia adonat que anar a veure l’exposició d’art xi· nès no era el que més ens venia de gust al món. Per si no ho he explicat abans, el pare té una bo· tiga d’antiguitats, i l’art oriental és una de les seves febleses tot i que ningú més a casa la comparteix. Ni tan sols la Sara-Li. I això que ella és xinesa. —Veig que no us ha entusiasmat gaire l’exposició —va dir mentre ja atacàvem el segon plat—. Però heu de tenir en compte que la majoria de les peces que s’hi exposen són d’una gran vàlua i algunes és la primera vegada que estan a la vista del públic. Malgrat la vista fixa als plats i el silenci, el pare no es donava per vençut. Calia reconèixer que hi posava ganes.
17
—Quan acabi l’exposició passaran molts anys fins que es puguin tornar a veure. És una ocasió única! —va dir tractant de transmetre’ns el seu entusiasme, tot i que la Sònia era l’única que li feia una mica de cas.
—Pare, no t’hi esforcis —va dir l’Òscar, que ja estava començant a cansar-se del tema—. Aques· tes entrades es moriran de velles abans que les fem servir. —Ei! Parla per tu, nano! —va dir la Sònia—. A mi em ve molt de gust veure aquesta mostra.
18
—Bé, d’acord! —va dir el pare fent que claudi· cava—. Llavors dono la seva entrada a la Sònia i les vostres me les emporto per regalar-les a algú... Semblava que havia acabat, però jo coneixia aquest to de veu i sabia que en duia alguna de cap. —Tot i que és una pena que no aneu a veure-la, perquè no podreu conèixer la llegenda que s’explica sobre un preciós drac de jade, que és la peça més valuosa de l’exposició. —Espera’t, espera’t —va dir l’Òscar—. Una lle· genda? Un drac? Haver començat per aquí. Això ja sona més bé. Pots explicar-nos-en més? —va pre· guntar fent-se l’encantador, com si ara fos el tema més interessant del món. —Vaja, vaja! Potser les entrades ja no es moren de velles, eh? —va ironitzar el pare—. Ui, que tard que se m’ha fet! —va dir clavant una mirada exagerada al rellotge—. Em sembla que el drac i la seva llegenda s’hauran d’esperar fins a la nit. Tot i que, no ho sé, potser llavors ja he regalat les entrades —va afegir amb una mica de mala llet mentre es posava dret. —No, no, espera’t! —el va tallar l’Òscar. El pare es va tornar a asseure de braços plegats fent-se l’interessant. —Bé! —va dir el meu germà deixant les mans so· bre la taula—. Potser abans he estat una mica...
19
—Esgotador? Setciències, potser? —va apuntar el pare sense deixar-lo acabar. —Anava a dir «repel·lent»... i em sap greu —va acabar la frase el meu germà—. Però no t’emportis les entrades, que potser fem un volt per allà, d’acord? —va afegir posant ullets de xai. —Ja sabia jo que al final us interessaria —va dir el pare aixecant-se—. Bé, ara me n’he d’anar de debò. Fins a la nit, nois. Les entrades les teniu a la nevera enganxades amb un imant —va afegir quan ja sortia per la porta. —Quin rotllo! Ens quedem sense saber de què va la cosa fins a la nit —va dir l’Òscar mentre atacava les seves natilles. —Podem buscar-ho a internet —va apuntar la Sònia—. Si és una llegenda tan interessant, segur que hi apareix. Després d’acabar les postres a tota velocitat i ajudar a desparar taula, els quatre ens en vam anar a l’Àrea 51 a buscar informació sobre el maleït drac. —Ja ho tenim! —va dir emocionada la Sònia al cap de pocs minuts. Ens vam acostar a la pantalla on es veia una web amb el títol de La llegenda del drac de jade i tots vam començar a llegir:
20
«En una època en què el lideratge de l’empera· dor Xuanzong estava en perill per les lluites internes, un jove capità de la guàrdia anomenat Long-Hao va aconseguir salvar la vida del monarca rebent a l’espatlla un dard enverinat que anava dirigit al cor del sobirà. El van atendre els metges personals de Xuanzong, però tot i que al final va aconseguir sobreviure, el verí era molt potent i li va deixar seqüeles a tot el cos. Després d’uns quants mesos de recuperació, va haver de renunciar a seguir sent soldat, ja que li era difícil moure’s. Com a premi per la seva acció coratjosa, l’em· perador li va oferir un gran palau al territori d’on
21
provenia i va posar davant d’ell dos cofres perquè en triés un. El monarca va obrir els cofres. Un estava ple de monedes d’or fins a dalt i l’altre contenia l’escultura d’un drac esculpit en jade. L’emperador sabia que el drac era molt bonic. El més bell que s’havia creat mai, i va ordenar a dos ser· vents que el traguessin de la caixa perquè Long-Hao el pogués admirar.
22
De seguida el jove capità va quedar captivat pels ulls negres del drac i no va poder apartar la mirada d’ell. Al pedestal on descansava hi havia una petita tau· la que deia: «No importa la grandària de la bellesa exterior. Només uns ulls tendres poden ensenyar-te la bellesa interior. I llavors els mil estels del drac t’il·luminaran.» El drac era increïblement bell i tenia alguna cosa especial. No obstant això, el cofre d’or suposava tanta ri· quesa que, si era ben administrada i repartida, podia fer que el seu poble no tingués mai necessitats. En un dels cofres tenia la felicitat del seu poble i en l’altre, la seva pròpia felicitat. Però Long-Hao no va poder suportar la idea de separar-se del drac i va rebutjar el cofre d’or. Quan el jove capità va tornar a la seva terra i va ocupar el seu palau, el primer que va fer va ser col· locar l’escultura en una habitació tancada amb clau, on només ell i les persones més properes a d’ell po· dien entrar-hi.
23
Cada dia passava hores davant del seu drac, ob· servant la meravellosa figura que de mica en mica li va robar el cor. Van passar els anys i Long-Hao es va anar tornant aspre i desconfiat i no deixava que ningú, ni tan sols la seva família, entrés a l’habitació per por que l’hi robessin. Una nit, un dels seus fills, que també estava ob· sessionat amb el drac des que el va veure per primera vegada, va aconseguir prendre la clau del coll al pare mentre dormia i va entrar a l’habitació prohibida per admirar-lo. La mala sort va voler que Long-Hao es despertés sobresaltat i s’adonés que no tenia la clau. Tement que li estiguessin robant el seu preuat tresor, va aga· far la seva espasa i va anar cap allà. Quan va arribar va veure la porta oberta i la silu· eta d’algú davant de la figura. Boig de ràbia i sense dir ni mitja paraula, va aixe· car l’espasa i va travessar el lladre, que va caure als seus peus moribund.»
24