Textos plató by La Banyera Voladora

la banyera voladora

Selecció de textos de

Plato

I. Metafísica: Dualisme. Teoria de les Idees

1). Sobre el dualisme de la realitat

Essent això així, cal admetre que existeix una primera realitat: el que té una forma immutable, el que de cap manera no neix ni pereix; el que mai no admet en si cap element vingut d'una altra banda, el que mai no es transforma en una altra cosa, el que no és perceptible ni per la vista ni per cap altre sentit, el que sols l'enteniment pot contemplar. Hi ha una segona realitat que porta el mateix nom: és semblant a la primera , però cau sota l'experiència dels sentits, és engendrada, sempre està en moviment, neix en un lloc determinat per a desaparèixer de seguida; és accessible a l'opinió unida a la sensació. Finalment existeix sempre un tercer gènere, el del lloc: no pot morir i brinda un indret a tots els objectes que neixen. Ell mateix no és perceptible més que gràcies a una espècie de raonament híbrid, que no va de cap manera acompanyat de la sensació; amb prou feines s'hi pot creure. Plató, Timeu 52 a-b

2). Sobre la realitat de les idees.

Sòcrates. -Ai, què bé parles! Però, ja que tu m’animes, em vaig a convertir el més possible en aquest home i intentaré preguntar-te. Perquè si tu li exposessis a ell aquest discurs que dius sobre les ocupacions belles, t’escoltaria i, en quant acabessis de parlar, no et preguntaria més que sobre allò bell, perquè té aquest costum, i et diria: Estranger d’Elis, digues-me, si us plau, els que són justos no ho són per la justícia? Tingues la bondat de respondre’m, Hípies. Hípies. − Respondré que és per la justícia. -I la justícia no és quelcom en si mateixa? − Sens dubte. pel bé?

− Igualment, no són savis els savis per la saviesa, i tot el que és bo, no ho és -Com podria ser d’una altra manera? -I són aquestes coses reals? No ho negaràs, sens dubte? − Sí, són reals. − I totes les coses belles, no són belles també per la bellesa? − Sí, per la bellesa. − Que és una cosa real. − Real sens dubte.

Plató; Hípies Major, 287cd.

3). De la relació entre les idees i les coses.

- Opines, segons dius, que hi ha unes idees que donen nom a les coses que participen d'elles, com ara són semblants les coses que participen de la semblança, grans les que participen de la grandària, belles i justes les que participen de la bellesa i de la justícia? - Exactament, digué Sòcrates. - Aleshores, de què participa cada cosa, de tota la idea, o bé d'una part? no hi pot haver, a més d'aquestes, alguna altra mena de participació? - Ja em diràs!, respongué. - Així, què opines? En totes i cadascuna de les coses hi ha la idea tota sencera, encara que aquesta és única, o què? - Quin impediment hi ha, Parmènides? digué Sòcrates - Així doncs, encara que és única i la mateixa, al mateix temps es trobarà tota sencera en moltes coses individuals, i d'aquesta manera pot trobar-se separada d'ella mateixa. - No, digué, és, si de cas, com ara el dia, que encara que és l'únic i el mateix, a la vegada és en molts llocs, i no està pas, ni de bon tros, separat d'ell mateix: doncs igualment cadascuna de les idees, tot i que és única, pot estar ella mateixa en totes les coses. Plató, Parmènides, 130 e -131 b

4). De la immutabilitat i intel·ligibilitat de les idees.

L'essència (ousía) en sí de l'ésser de la qual donàvem raó en preguntar i respondre, potser es troba sempre de la mateixa manera i en idèntica condició, o ara és d'una manera, adés d'una altra? L'igual en si, el bell en si, el que cada cosa és en si, tot allò que realment és, admet alguna vegada qualsevol mena de canvi? O el que són cadascuna d'aquestes realitats en si, que tenen una forma (eidos) única, es manté sempre idèntic i en les mateixes condicions, i mai ni enlloc ni de cap manera no accepta cap variació? -És necessari -va dir Cebes- que es mantinguin idèntiques i en les mateixes condicions, Sòcrates. -Què passa amb la multitud de coses belles, com per exemple persones o cavalls o vestits o qualsevol altre gènere de coses semblants, o de coses iguals, o de totes aquelles que són homònimes amb les d'abans? Potser es mantenen idèntiques, o, tot el contrari que aquelles, ni són iguals a si mateixes, ni unes a les altres ni, en una paraula, mai de cap manera idèntiques? -És com dius -va dir Cebes-, aquestes coses mai no es presenten de la mateixa manera. -No és cert que aquestes coses pots tocar-les i veure-les i captar-les amb els sentits, mentre que a les que es mantenen idèntiques no és possible captar-les mai amb cap altre mitjà, sinó amb el raonament de la intel·ligència, ja que tals entitats són invisibles i no són objectes de la mirada? -Dius completament veritat -va contestar. -Admetrem, doncs, si vols -va dir-, dues classes de realitat, l'una visible, l'altra invisible. Plató,Fedó, 78d-79a.

5). Sobre la bellesa i les coses belles.

− No obstant això, va dir Sòcrates, no dic res nou, res que no hagi dit en mil ocasions. Per explicar-te el mètode que he utilitzat en la recerca de les causes, torno primer al que tant he repetit. Així doncs dic que hi ha una bellesa en si i per si, un bé, una grandesa, i així tot el altres. Si em concedeixes l’existència d’aquestes coses, espero demostrar-te per mitjà d’elles per què l’ànima és immortal. − T’ho concedeixo, va dir Cebes, no podries acabar aviat la teva demostració. − Fixa’t bé en el que seguirà, i veu si no estàs d’acord amb mi. Em sembla que si hi ha alguna cosa bella, a més d’allò bell en si, només pot ser bella perquè participa en aquesta mateixa bellesa; i així totes les altres coses. Em concedeixes aquesta causa? —Sí, te la concedeixo. − Llavors, no comprenc totes aquestes altres causes sàvies. Si algú em diu que el que fa que una cosa sigui bella, és la vivacitat dels seus colors o la proporció de les seves parts, o qualsevol altra cosa semblant, deix de costat totes aquestes raons que no fan més que ofuscar-me, i responc sense cerimònia i sense art, i potser massa simplement, que res la fa bella sinó la presència o la comunicació d’aquesta bellesa en si, sigui quin sigui el mode com aquesta comunicació es produeixi. Perquè jo no afirmo res després d’això. Afirmo només que és per la bellesa que són belles totes les coses belles. Mentre em mantingui en aquest principi, no crec que pugui equivocar-me, i estic persuadit que puc respondre amb tota seguretat que les coses belles són belles per la presència de la bellesa. No et sembla així també? − Perfectament. − De la mateixa manera, no són grans les coses grans per la grandesa, i les petites no ho són per la petitesa? − Sí. Plató ; Fedó, l00a-c.

6). Sobre la intel·ligibilitat de les idees i la sensibilitat.

− Primer és necessari, vaig dir jo, que ens posem d’acord i us recordo el que ja s’ha dit tantes vegades. -I què és?, va preguntar. − Hi ha moltes coses belles, i moltes bones, i igualment altres l’existència del qual afirmem i que distingim pel llenguatge. − Sí, en efecte. − Afirmem també l’existència d’allò bell en si, del bé en si, i igualment, per a totes les coses que diem múltiples afirmem que a cadascuna correspon una idea que és única i que cridem la seva essència. − És veritat. − I diem de les coses múltiples que són objecte dels sentits, no de l’esperit, mentre que les idees són l’objecte de l’esperit, no dels sentits. − Perfectament. Plató; República, 507a-c.

7). Sobre la idea del Bé. − Quan els ulls es dirigeixen cap a objectes que no estan il·luminats per la llum del dia, sinó pels astres de la nit, troben dificultat a distingir-los, semblen fins a un cert punt afectes de ceguesa. − Així és. − En canvi, quan contemplen objectes il·luminats pel sol, els veuen distintament i manifesten la facultat de veure que estan dotats. − Sens dubte. − Comprèn que el mateix li passa a l’ànima. Quan dirigeix la seva mirada al que està il·luminat per la veritat i per l’ésser, ho comprèn i ho coneix, i mostra que està dotada d’intel·ligència. Però quan torna la seva mirada cap al que està barrejat de foscor. no té més que opinions, i pansa sense parar de la una a l’altra; sembla haver perdut la intel·ligència. − Així és. − Així doncs, tingues per cert que el que comunica als objectes coneguts la veritat. i a l’ànima la facultat de conèixer, és la idea del bé. Comprèn que aquesta idea és la causa de la ciència i de la veritat, en tant que entren en el coneixement. I per belles que siguin la ciència i la veritat, no t’equivocaràs si penses que la idea del ben és distinta d’elles i les supera en bellesa. En efecte. igual que en el món visible tenim raó en pensar que la llum i la vista tenen analogia amb el sol. i seria insensat dir que són el sol, també en el món intel·ligible hem de veure que la ciència v la veritat tenen analogia amb el bé. Però ens equivocaríem si prenguéssim a la una o l’altra pel bé mateix que és d’un valor gaire més elevat. − La seva bellesa, va dir. ha d’estar per sobre de tota expressió, perquè produeix la ciència i la veritat i és encara més bell que elles. − Reconeixeràs, segons crec, que el sol no sols fa visibles les coses visibles, sinó que a més a més els dóna la gènesi, el creixement i l’aliment, sense ser ell la gènesi. − Sí. − Igualment reconeixeràs que els objectes cognoscibles no sols tenen del bé el que els fa cognoscibles, sinó a més a més la seva existència i la seva essència, encara que el bé mateix no sigui essència, sinó quelcom que supera en molt l’essència en dignitat i a poder. Plató; República, 508c-509b.

8). Sobre la bellesa i les coses belles.

A mi em sembla que si existeix una cosa bella, a més del bell en si, no és bella per cap altra causa que pel fet que participa del bell en si (...). Així doncs, si algú em diu que una cosa qualsevol és bella, sigui pel seu color brillant, sigui pel seu aspecte (...), jo tinc la simple, senzilla i potser ingènua convicció que no la fa bella cap altra cosa que la presència o la comunitat en la bellesa en si (...) afirmo que és per la bellesa que totes les coses belles resulten belles. Plató: Fedó, 100c-e

9). Sobre la dialèctica.

– Si algú no és capaç de discernir amb la raó la idea de bé, distingint-la de totes les altres, ni de triomfar, com en una batalla, sobre totes les dificultats, esforçant-se per fonamentar les demostracions no en l’aparença sinó en l’essència de les coses per poder refutar al final totes les objeccions, ¿no diràs d’ell que no coneix el bé en si ni cap altra cosa bona, sinó que, fins i tot en el cas que assoleixi alguna imatge del bé, ho farà per mitjà de l’opinió, però no de la ciència? [...] – Sí, per Zeus! –va exclamar–. Diré tot això i amb totes les meves forces. – Aleshores, si algun dia has d’educar realment aquells fills que ara imagines criar i educar, no els permetràs, crec jo, que siguin governants de la comunitat i dirigeixin els assumptes més importants mentre estiguin privats de raó, com si fossin línies irracionals. – No, en efecte –digué. – ¿Els prescriuràs, doncs, que es dediquin particularment a aquella disciplina que els faci capaços de preguntar i respondre amb la més gran competència possible? – Els ho prescriuré –va dir–, completament d’acord amb tu. – ¿I no creus –vaig dir– que tenim la dialèctica en el lloc més alt dels nostres ensenyaments i que no hi ha res que pugui posar-se amb justícia per damunt d’ella, i que ella és com el cim de tot ensenyament? Plató; República, 534c

10). La caverna.

−Ara, vaig continuar, imagina’t la nostra natura, pel que es refereix a la ciència, i a la ignorància, mitjançant la següent escena. Imagina uns homes en una habitació subterrània en forma de caverna amb una gran obertura del costat de la llum. Es troben en ella des de la seva infància, subjectes per cadenes que els immobilitzen les cames i el coll, de tal manera que no poden ni canviar de lloc ni girar el cap, i no veuen més que el que està davant ells. La llum els ve d’un foc encès a una certa distància darrere ells sobre una eminència del terreny. Entre aquest foc i els presoners, hi ha un camí elevat, al llarg del qual has d’imaginar un petit mur semblant a les barreres que els il·lusionistes aixequen entre ells i els espectadors i per sobre de les quals mostren els seus prodigis. −Ja ho veig, va dir. −Pensa ara que al llarg d’aquest mur uns homes porten objectes de totes classes, figures d’homes i d’animals de fusta o de pedra, i de mil formes diferents, de manera que apareixen per sobre del mur. I naturalment entre els homes que passen, uns parlen i altres no diuen res. −És aquesta una estranya escena i uns estranys presoners, va dir. −S’assemblen a nosaltres, vaig respondre. Plató: República. (Selectivitat UIB 2007)

11). L'ascensió al món intel·ligible

Doncs aquest quadre, vaig fer jo, estimat Glaucó, cal aplicar-lo, tot ell, al que havíem dit abans, bo i comparant aquest àmbit que apareix a la vista amb l’habitacle de la presó, i la llum del foc d’allí amb el poder del sol; la pujada cap a dalt i la contemplació des d’allí dalt, si poses que és com l’ascensió de l’ànima cap a la regió intel·ligible no t’erraràs, almenys de com jo ho espero, ja que vols sentir-ho. Si s’escau que és vera aquesta meva opinió, déu ho sap, però a mi el que em sembla m’ho sembla així: en el món intel·ligible, l’última idea que es veu, i amb prou feines, és la del bé, i d’haver-la vista cal concloure que ella és arreu la causa de tot el recte i el bell, que ha parit, en el món que es veu, la llum i l’amo de la llum, que en el món intel·ligible és ella la mestressa que produeix la veritat i el coneixement, i que és ella que cal que vegi qui ha d’obrar assenyadament, privadament i pública. Plató, República (Selectivitat UIB 2008)

12). Sobre la idea del Bé con a idea suprema.

«Tota aquesta imatge, estimat Glaucó» —vaig dir-li—, «cal que l’enllacis amb el que hem dit abans, la regió que ens és revelada per la vista, l’has de comparar amb l’estança de la presó, la llum del foc que hi ha en ella amb la força del sol, i si ara poses la pujada i la contemplació de les coses de dalt com l’impuls de l’ànima cap a la regió de l’intel·ligible, no erraràs certament la meva expectació, ja que és aquesta la que vols sentir. El déu sap, com sigui, si eventualment respondrà a la veritat. El que, si més no jo, veig, ho veig així: al cim de tot el cognoscible, i encara amb un gran esforç, s’hi veu la idea del bé. Ara, quan ha estat vista, se la reconeix a l’acte com a causa de tot el que és bell i recte, per tal com genera en el visible la llum i el sol, del qual ella depèn, i en l’intel·ligible per tal com crea ella sola com a senyora, la veritat i l’enteniment.» Plató, República (Proves selectivitat UIB 2004)

II. Antropologia: Dualisme antropològic. L'ànima tripartita.

13). Sobre la immortalitat de l'ànima.

L’ànima és immortal, perquè allò que es mou a si mateix és immortal, mentre que allò que mou una altra cosa i és mogut per un altre té un punt final en el seu moviment i en la vida. Per tant, només allò que es mou a si mateix i no se separa de si mateix continua movent- se constantment i és, a més, l'origen i el principi de moviment de les altres coses que es mouen. Ara bé, el principi no és generat, perquè per força tot arriba a ser a partir d'un principi, però el principi mateix, com a principi, no arriba a ser a partir de cap altra cosa. D'altra banda, si no és generat, tampoc no serà mortal, perquè si el principi morís, ja no naixeria res, vist que tot ha de néixer d'un principi. Així, tot allò que es mou a si mateix és principi de moviment i no pot néixer ni morir; si no, el cel i tota generació caurien, s'aturarien i mai més no tindrien un principi a partir del qual poguessin tornar a ser.Un cop demostrada la immortalitat d'allò que es mou a si mateix, ja no tindrem inconvenient a admetre que l'essència de l'ànima consisteix justament en això. El cos, en efecte, que rep de fora el moviment, és inanimat; en canvi, allò que el duu a dins i el rep de si mateix és animat, perquè l'essència de l'ànima és això. Si això és cert, si allò que es mou a si mateix és l'ànima, per força haurà de ser no nascuda i immortal. Plató; Fedre, 245cde

14). De la immutabilitat i la immortalitat de l'ànima.

-Mira-t'ho ara des d'aquest altre punt de vista. Quan l'ànima i el cos estan plegats, la natura disposa que l'un serveixi com un esclau i sigui manat, i que l'altra mani i faci d'amo. Si parteixes d'aquesta relació, ¿quin dels dos creus més semblant al que és diví i quin al que és mortal? ¿O no et sembla que el diví naturalment té la capacitat de manar i dirigir, mentre el mortal la de d'ésser manat i servir com un esclau? -A mi, sí. -¿A quin dels dos s'assembla l'ànima? -Evidentment, Sòcrates, l'ànima s'assembla al que és diví i el cos al que és mortal. -Examina, ara, Cebes, féu ell, si de tot el que hem dit no ens en resulta aquesta conclusió: allò que més s'assembla al diví, a l'immortal, a l'intel·ligible, al que té una forma única i no es pot descompondre, al que és immutable i idèntic a ell mateix és l'ànima; en canvi, allò que més s'assembla a l'humà, al mortal, al que té forma múltiple i és inintel·ligible, al que pot descompondre’s i mai no resta idèntic a ell mateix és el cos. ¿Tenim, estimat Cebes, alguna altra raó que demostri que no és com diem?

Plató, Fedó, 79e-80c

15). De la relació de l'ànima amb el cos.

És, doncs, semblant l'ànima a certa força natural que manté units un carro i el seu auriga, sostinguts per ales. (...) En primer lloc, tractant-se de nosaltres, el conductor guia una parella de cavalls; després, dels cavalls, l'un és bell, bo i constituït d'elements de la mateixa índole, l'altre està constituït d'elements contraris i és ell mateix contrari. En conseqüència, en nosaltres és necessàriament dura i difícil la conducció. (...) Tota ànima (...) quan és perfecta i alada, vola per les altures i administra tot el món, en canvi, la que ha perdut les ales és arrossegada fins que s'apodera d'alguna cosa sòlida on s'estableix prenent un cos terrestre que sembla moure's a si mateix a causa de la força d'aquella, i aquest tot, ànima i cos units, es diu ésser vivent i té el sobrenom de mortal. (...) Considerem la causa de la pèrdua de les ales, i per la qual se li desprenen a l'ànima. És com el que segueix. La força de l'ala consisteix, naturalment, a portar cap amunt el pesat, elevant-se per on habita la raça dels déus.(...) Ara bé: el diví és bell, savi, bo, i tot el que és d'aquesta índole, és a dir, doncs, el que més alimenta i fa créixer les ales; en canvi, allò vergonyós, allò dolent, i totes les altres coses contràries a aquelles, les consumeix i les fa morir... Plató, Fedre, 246 d

16). El cos com a presó de l'ànima

-Vaig a explicar-vos-ho. Els filòsofs, en veure que la seva ànima està veritablement lligada i enganxada al cos, i forçada a considerar els objectes per mitjà del cos, com a través d'una presó fosca, i no per si mateixa, coneixen perfectament que la força d'aquest llaç corporal consisteix en les passions, que fan que l'ànima mateixa encadenada contribueixi a prémer la lligadura. Coneixen també que la filosofia, en apoderar-se de l'ànima en aquest estat, la consola dolçament i intenta deslligar-la, fent veure que els ulls del cos pateixen nombroses il·lusions, el mateix que les orelles i que tots els altres sentits; i l'adverteix que no ha de fer d'ells altre ús que aquell a què obliga la necessitat, i la aconsella que es tanqui i es reculli en si mateixa, que no cregui en un altre testimoni que en el seu propi, després d'haver examinat dins de si mateixa el que cada cosa és en la seva essència; ... Ara bé, el que ella examina pels sentits és sensible i visible, i el que veu per si mateixa és invisible i intel·ligible. L'ànima del veritable filòsof, persuadida que no s'ha d'oposar a la seva llibertat, renúncia, tant com li és possible, als plaers, als desitjos, a les tristeses, als temors, perquè sap que, després dels grans plaers, dels grans temors, de les extremes tristeses i dels extrems desitjos, no només experimenta els mals sensibles, que tothom coneix, com ara les malalties o la pèrdua de béns, sinó el més gran i íntim de tots els mals... Plató, Fedó, 60

16). De la puresa de l'ànima i la impuresa del cos.

Mentre tinguem cos i la nostra ànima estigui barrejada amb les seves misèries, no podrem tenir mai l’objecte del nostre desig d’una manera satisfactòria – i aquest objectiu, ho diem sense donar-hi més voltes, és la veritat. Efectivament, el cos ens produeix mil preocupacions per la necessitat que tenim de cuidar-lo i, si ens posem malalts sentim que ens torba la recerca de la felicitat. (...) I També per culpa seva no trobem temps per filosofar. (...) En canvi, està demostrat que, si alguna vegada hem de saber alguna cosa netament, caldrà que prescindim del cos i que considerem amb l’ànima en si mateixa les coses en si mateixes. Aleshores, obtindrem amb seguretat allò que de què afirmem estar enamorats: la saviesa. I això passarà quan hàgim mort, com el raonament mostra, però no mentre visquem. (...) I així, mentre visquem, la millor manera d’acostar-se el màxim possible al saber serà sens dubte evitar l’associació i el tracte amb el cos, tret d’un cas de força major, sense deixarnos contaminar per la seva naturalesa i conservant-nos nets del seu contacte fins a l’hora en què la divinitat decideixi alliberar-nos. I així, estant nets de la insensatesa del cos, assolint la puresa,serem admesos sens dubte en la companyia d’éssers semblants a nosaltres, i coneixerem nosaltres mateixos tot el que és pur; que en això consisteix, probablement, tot allò veritable. No ser pur i pretendre malgrat tot captar allò que és pur em temo que no ens és permès. Plató: Fedó, 66d

17). De la semblança de l'ànima amb les idees.

- ¿I no vam afegir que, per contra, quan (l’ànima) reflexiona tota sola amb si mateixa allà se'n va, al que és pur, existeix sempre, és immortal i sempre es presenta de la mateixa manera? I que, com si fos per afinitat, es retroba amb això sempre que queda tota sola amb si mateixa i li és possible (...)? (...) -Evident és, Sòcrates, que l'ànima s'assembla al diví i el cos al mortal. -Considera ara, Cebes -va prosseguir-, si de tot el que s'ha dit ens resulta que és al diví, immortal, intel·ligible, uniforme, indissoluble i que sempre es presenta en identitat amb si mateix i de la mateixa manera, al que més s'assembla l’ànima, i si, al contrari, és a allò humà, mortal, multiforme, inintel·ligible, dissoluble i que mai es presenta en identitat amb si mateix, a allò que, al seu torn, s'assembla més el cos. Podem dir contra això res més per demostrar que no és així? -No podem. - I llavors, què? Essent així les coses, no li correspon al cos el dissoldre’s promptament, i a l'ànima, per contra, ser completament indissoluble o aproximarse a aquest estat? Plató, Fedó, 79

18). El mite del carro alat.

19). Sobre la reencarnació i la purificació de l'ànima.

En totes aquestes classes d'homes, el que hagi portat una vida justa obté després, en recompensa, una vida millor, i el que hagi portat una vida injusta, una destinació pitjor, ja que al mateix punt d'on cada ànima ha partit no torna a arribar fins a deu mil anys, perquè no torna a tenir ales abans d'aquest temps, si no és l'ànima d'algun que hagi filosofat sincerament o estimat els joves amb filosofia. Plató, Fedre, 284

III). Epistemologia: La reminiscència. Els graus del coneixement.

20). Sobre el coneixement intel·ligible.

Imagina’t algú que, en mirar alçant el cap, observa en el sostre una varietat de colors. Segons el que defenses, hauríem de dir que hi veu amb la intel·ligència i no amb els ulls. Potser tu tens raó i sóc jo qui pensa d’una manera massa simple. Però no puc deixar de creure que l’única ciència que obliga l’ànima a mirar enlaire és la que té per objecte l’ésser i el que és invisible. […] Ens hem de servir de la imatge policromada del cel com a exemple per comprendre millor totes aquestes coses. Imaginem, per exemple, que ens trobéssim per atzar uns dibuixos extraordinaris meravellosament traçats per Dèdal o per qualsevol altre artista o pintor. És cert que qualsevol expert en geometria, en veure’ls, pensaria que eren una obra mestra ben difícil d’imitar, però trobaria ridícula la idea d’examinar-los acuradament per poder copsar en ells la veritable igualtat, o l’essència del que sigui ser doble, o de qualsevol altra proporció. Plató; República, 529-530

21). Sobre el vertader coneixement.

- Llavors, a qui anomenes tu veritables filòsofs? -Va preguntar. - Només -li vaig respondre- als que gaudeixen de contemplar la veritat. - És cert -va dir-, però, què vols donar a entendre amb això? - No resultaria fàcil -vaig respondre- fer-ho saber a un altre, però crec que tu arribaràs a mostrar d'acord amb mi en aquesta qüestió. (...) - Dic, en realitat -vaig contestar-, que els amants de les audicions i dels espectacles es complauen a degustar bones veus, colors i formes, i totes aquelles coses en les que entren aquests elements, però que la seva ment no és en canvi capaç de veure i abraçar la bellesa en si mateixa. - Així passa, sens dubte- va dir. - No són certament aviat escassos contemplativament al bell en si mateix?

els

homes

capaços

d'apropar-se

Plató, República V, 476

22). De la diferència entre ciència i opinió.

- El que pensa en les coses belles, però no en el bell en si mateix, i, d'altra banda, tampoc és capaç de seguir en la seva carrera a qui el porti fins al coneixement de la seva idea, aquest, et sembla que viu en un somni o despert? Fixa't bé. Quina altra cosa és el somni, sinó això mateix, és a dir, ja en somnis, ja despert, prendre l'ombra d'una cosa per la cosa mateixa, pensant en les relacions de semblança? - En efecte -va contestar-, jo diria, de qui això fes, que està somiant. - Llavors, aquell que, per contra, considera que hi ha alguna cosa bella en si mateixa i que pot arribar a contemplar, i fins i tot les coses que són participació de la bellesa, això sense pensar que les coses belles són el bell en si i al contrari , et sembla a tu que viu despert o com en un somni? - Molt despert- va replicar. - Per tant, direm justament que el pensament d'aquest darrer constitueix veritable ciència, i que el de l'altre, en canvi, és només mera opinió? - Indubtablement. Plató, República V, 476

23). Del coneixement com a reminiscència.

Essent l’ànima immortal, i havent nascut moltes vegades i havent vist tant la realitat d’ací com la de l’Hades i totes les coses, no hi ha res que no tingui après: i per tant no és estrany que també sobre la virtut i sobre les altres coses sigui capaç de recordar allò que evidentment ja sabia d’abans. Perquè essent, en efecte, tota la natura homogènia, i en havent-ho après tot l’ànima, res no impedeix que qui recorda una sola cosa ( i això els homes ho anomenen aprenentatge ) descobreixi ell mateix totes les altres, si és home valerós i no es cansa d’investigar. Perquè investigar i aprendre, per tant, no són cap altre cosa que reminiscència. Plató: Menó, 81ª

24). Del coneixement com a record.

Sovint, Sòcrates -va dir Cebes, prenent la paraula-, dius que aprendre no és, en el fons, altra cosa que recordar. Segons això, sens dubte és forçós que en un temps anterior hàgim après allò que ara recordem. Això no seria possible si la nostra ànima no existís en cap altre lloc abans d’arribar a existir en aquesta forma humana. De manera que també per això sembla que l’ànima és immortal. -Però Cebes -va replicar Simmies-, quines proves hi ha? Recorda-m’ho, perquè en aquest moment no me’n recordo. -Es demostra per un bonic argument: interrogats els individus, si es fa bé, ho diuen tot com realment és. No obstant això, si en ells no hi hagués ciència i conceptes correctes, no serien capaços de fer això. Plató, Fedó,72 e-73 b (Selectivitat UIB 2005)

25). De l'aparença i l'essència.

Aquell que no pugui distingir la idea del Bé amb la raó, tot separant-la de la resta, i no pugui travessar totes les dificultats com enmig d’una batalla, ni aplicar-se a aquesta recerca – no segons l’aparença, sinó segons l’essència – i tampoc fer la marxa per tots aquells llocs amb un raonament que no decaigui, no diràs que aquest home posseeix el coneixement del Bé en si ni de cap altra cosa bona; sinó que, si adquireix una imatge d’aquest, serà per l’opinió, no per la ciència; i que en la seva vida actual està somiant i dormint, i que baixarà a l’Hades abans de poder despertar aquí, per acabar dormint perfectament allí.

Plató: República

26). El símil de la línia.

–Ara agafa una línia tallada en dues parts desiguals que representaran l'espècie visible i la intel·ligible, i torna a tallar cada part en dues parts també desiguals; així obtindràs d'una banda la part clara i de l'altra la fosca de cada espècie. En una de les seccions de l'espècie sensible, hi posarem les imatges; anomeno imatges, en primer lloc, les ombres, i després les figures reflectides en l'aigua i en tota superfície llisa, compacta i brillant, ¿m'entens? –Sí. –En l'altra secció trobaràs els objectes dels quals provenen aquestes imatges, és a dir, els animals, les plantes, les coses naturals i les que fa l'home. –D'acord. –¿Potser voldràs admetre, doncs, que les dues parts d’aquesta divisió tenen diferents graus de veritat, i que la relació de la còpia a l’original és la mateixa que la de l'opinió al coneixement? –No hi tinc cap inconvenient. –Vegem ara com dividirem la part intel·ligible. En la primera, l'ànima fa servir, com a imatges, les coses que abans eren imitades. A més, procedirà a partir d'hipòtesis, no per pujar al principi, sinó per baixar a les conclusions. En l'altra part va de les hipòtesis cap al principi independent. Ara prescindirà de les imatges tot procedint únicament amb les idees considerades en elles mateixes. –Ara sí que no t'entenc, Sòcrates. –Ho entendràs millor tot d'una: ja saps que els geòmetres i els aritmètics suposen dues classes de números: els parells i els senars; les figures, tres classes d'angles, i així amb tota la resta, en les diferents branques de la ciència; donen per sabudes aquestes suposicions sense provar- les, ni a ells mateixos ni als altres; i així, partint d'aquestes hipòtesis, avancen de forma consistent fins a la conclusió que volien demostrar. –Ja ho veig.

–Sabràs també que fan servir figures visibles en els seus arguments, però no per pensar en elles, sinó en allò que representen. Per exemple, en tractar del quadrat i la diagonal, no tenen al cap el dibuix que han fet, sinó el quadrat en si. (...) Els geòmetres fan servir els dibuixos com a imatges de les veritables figures, que solament podem veure amb la ment. –Es cert. –Aquesta és, doncs, la primera classe dels objectes intel·ligibles. Per arribar- hi, l'ànima ha de fer servir hipòtesis (no per arribar a un primer principi, perquè no pot anar més enllà de les hipòtesis que ha fet), i emprant com a imatges els objectes sensibles, que, per comparació les seves ombres i reflexos són més clars. –Ja veig que et refereixes a la geometria i les ciències afins. –Sens dubte comprendràs ara la segona classe de coses intel·ligibles, a les quals la raó arriba amb el poder dialèctic, sense considerar les hipòtesis com a principis, sinó com a simples suposicions, és a dir, com a esglaons per elevar- se fins al primer principi independent de tota hipòtesi. Un cop haurà arribat en aquest principi, baixarà fins a la conclusió per una escala de deduccions sense interrupció, fent servir només idees pures, sense res de sensible, del començament al final. –T'entenc, Sòcrates, però no del tot. El tema és realment important, i pel que sembla, es tracta d'afirmar que és més clara la visió d'allò intel·ligible i del ser adquirida pel poder dialèctic que no pas la que proporcionen les arts. Aquestes per força han de servir- se d'hipòtesis considerant- les com a principis, i per bé que s'ha d'utilitzar la intel·ligència, no pas els sentits, si no arriben a un principi i sempre recolzen en hipòtesis, no arribaran de debò a l'intel·ligible - que sí necessita un principi. Crec que anomenes enteniment, però no pur coneixement, el discurs dels geòmetres i els altres científics, perquè poses l’enteniment entre l'opinió i el pur coneixement. –M'has entès del tot. Aplica ara a aquestes quatre classes d'objectes les quatre operacions diferents de l'ànima: a la primera, el coneixement pur; a la segona, l’enteniment; la creença, a la tercera, i la conjectura, a l'última. I concedeix a cadascuna d'aquestes formes de conèixer tanta evidència com els seus respectius objectes participen en la veritat, de manera proporcional. Plató, La República, VI (510a-511e)

27). L'argument dels iguals. - Veges ara, reprengué Sócrates, si això és com ho dic. ¿ Afirmem que hi ha allò que és igual, no vull dir un tros de fusta que un altre ni un roc igual que un altre ni res d’aquesta mena, sinó quelcom diferent de tot això, l’igual en si? ¿Sostenim que existeix o no? -Ho sostenim, per Zeus, féu Símmies, però ja és prou estrany! -Tenim la noció d’allò que és en ell mateix? -Ben cert, va respondre ell. -D’on traiem aquesta noció? No serà d’on dèiem ara? En veure iguals uns trossos de fusta, uns rocs, o d’altres coses; a partir d’elles ¿no ens ha vingut al pensament aquell “igual” distint d’elles? O no et sembla diferent? Considera-ho també així. ¿No passa que rocs iguals o trossos iguals de fusta, a vegades als uns semblen iguals i als altres, no? -Ben cert -Què, doncs? ¿Fora possible que els iguals mateixos (iguals en termes absoluts) et semblessin desiguals o la igualtat mateixa (en si) desigualtat? -De cap manera, Sócrates. -Perquè no són el mateix, féu ell, aquelles coses iguals i allò que és igual en si.(...) Estem d’acord, doncs, que en veure algú una cosa i pensar que allò que està mirant vol assemblar-se a una altre cosa, però li manca alguna cosa i no pot ésser igual (del tot), ans li és inferior, necessàriament el que així pensa ja havia d’haver aconseguit veure allò al qual diu que això s’assembla, i que li resulta inferior. -Necessàriament. (...) -Calia, doncs, que prèviament haguéssim conegut l’igual, abans d’aquell instant en què, en veure per primera vegada coses iguals, hem pensat que totes elles tendien a ésser com l’igual (en si ), però no hi arribaven.(...) -Així, doncs, abans de començar a veure, a sentir o a servir-nos dels altres sentits, calia que d’una manera o altra posseíssim la noció d’allò que és igual en si mateix, sabent què és, si hi havíem de referir les coses iguals objecte de les nostres sensacions i constatar que totes elles aspiren a assemblar-s’hi, però li són inferiors. Plató: Fedó 74ª-75e

28). Del coneixement com a record.

-Perquè el nostre argument, ara, no ateny pas més l’igual en si mateix, que el bell, el just, el bo i, com anava dient, tot el que marquem amb el segell de “allò que és” en ell mateix (...) de tal manera que ens cal haver adquirit les nocions de totes aquestes coses abans de néixer. (...) Però, si suposo que l’havíem adquirida abans de néixer, i en néixer la vam perdre i, finalment, aplicant els sentits a les coses, recuperem aquelles nocions que ja abans havíem tingut, allò que anomenem aprendre ¿no seria recuperar un coneixement ja familiar i, per tant, la paraula justa seria recordar? Plató: Fedó 74ª-75e

29). De la reminiscència.

I ocorre així que, sent l’ànima immortal, i havent nascut moltes vegades i havent vist tant les coses d’aquí com les coses de l’Hades i totes les coses, no hi ha res que no tingui après; amb la qual cosa no és estrany que també sobre la virtut i sobre les altres coses ella sigui capaç de recordar el que per descomptat ja sabia abans. Ja que sent, en efecte, la naturalesa sencera homogènia, i havent-ho après tot l’ànima, res no impedeix que qui recorda una sola cosa (i a això anomenen aprenentatge els homes), descobreixi ell mateix totes les altres, si és home valerós i no es cansa d’investigar. Perquè la investigació i l’aprenentatge, per tant, no són en absolut cap altra cosa que reminiscència. Plató, Menó

30). De la preexistència de l'ànima i les idees.

—Així doncs, Símmies —féu Sòcrates—, si, tal com hem repetit una vegada i una altra, existeix el bell, el bé i tota mena d’essència semblant, i a aquesta essència referim tot el que ens ve pels sentits; i si hem descobert que es tracta de quelcom que ja era abans en nosaltres i que hem de comparar les coses sensibles amb ella, ¿no és necessari que existeixi també la nostra ànima ja des d’abans del naixement, juntament amb aquestes essències? Si això no fos així, ¿no quedaria sense força l’argument que havíem considerat? Però si és així, ¿no hi ha la mateixa necessitat que tant aquestes essències com les nostres ànimes existeixin abans que nosaltres naixem, i que si no existeixen les unes tampoc no existiran les altres? Plató, Fedó

31). La geometria com una ciència del que sempre és.

—Per tant, és obvi que, si la geometria ens obliga a contemplar l’essència, convé que l’acceptem. I que, ben al contrari, no l’acceptem si no va més enllà de les coses que canvien. —Això està ben dit. —Doncs bé —vaig agregar—, no crec que cap dels experts en geometria, per poca pràctica que hi tingui, pugui dubtar que aquesta ciència tracta de coses que no es corresponen amb allò que diuen aquells que la practiquen. —Com? —va preguntar. —Diuen moltes coses que per força resulten ridícules, ja que parlen com si realment manipulessin els objectes i com si les seves paraules només tinguessin una finalitat pràctica, tot adornant el seu llenguatge amb termes com ara «quadrar», «perllongar» i «afegir». I, no obstant això, tota aquesta ciència es dirigeix fonamentalment al coneixement. —Sí, és ben cert —va dir. —No voldràs convenir també en el que vaig a dir-te ara? —En què? —Que aquesta és una ciència del coneixement de l’ésser, però no d’allò que està subjecte al canvi i a la mort. —Conforme en tot amb això —va dir—, doncs, sens dubte, la geometria és una ciència del que sempre és. —Per tant, benvolgut amic, conduirà l’ànima cap a la veritat i disposarà la ment del filòsof perquè elevi la seva mirada cap a dalt en lloc de dirigir-la a les coses de baix, que ara contemplem sense haver de fer-ho. Plató, La República, 526

32). De les coses belles fins a la bellesa.

Ni tampoc se li apareixerà aquesta bellesa en forma d'un rostre ni d'unes mans ni de qualsevol altra cosa de què participa un cos, ni com a raonament, ni com una ciència, ni com existent en una altra cosa, per exemple, en un ésser viu, a la terra, al cel o en algun altre, sinó la bellesa en si, que és sempre amb si mateixa específicament única, mentre que totes les altres coses participen d'ella d'una manera que el naixement i mort d'aquestes no li causa ni augment ni disminució, ni li passa absolutament res. Per tant, quan algú puja a partir de les coses d'aquest món mitjançant el recte amor dels joves i comença a albirar aquella bellesa, es pot dir que toca gairebé la fi. Doncs aquest és justament el recte mètode d'apropar-se les coses de l'amor o de ser conduït per un altre: començant per les coses belles d'aquí [d'aquest món] i servint-se d'elles com d'esglaons anar ascendint contínuament, sobre la base d'aquella bellesa , d'un sol a dos i de dos a tots els cossos bells i dels cossos bells a les belles normes de conducta, i de les normes de conducta als bells coneixements, i partint d'aquests acabar en aquell coneixement que és coneixement no d'una altra cosa sinó d'aquella bellesa absoluta, perquè conegui per fi el que és la Bellesa en si. Plató, Convit, 212 b

33). La vida contemplativa com a vida virtuosa.

En aquest període de la vida, estimat Sòcrates, més que en cap altre, li val la pena a l'home viure: quan contempla la Bellesa en si. Si mai arribes a veure-la, et semblarà que no és comparable ni amb l'or ni amb els vestits, ni amb els joves i adolescents bells, davant la seva presència ara et quedes extasiat i estàs disposat, tant tu com molts altres, per tal de poder veure l'estimat i estar sempre amb ell, a no menjar ni beure, si fos possible, sinó únicament a contemplar i estar en la seva companyia. Què hem de imaginar, doncs, si li fos possible a algun veure la bellesa en si, pura, neta, sense barreja i no infectada de carns humanes, ni de colors ni, en definitiva, de moltes altres foteses mortals, i pogués contemplar la divina Bellesa en si, específicament única? És que creus que és vana la vida d'un home que mira en aquesta direcció, que contempla aquesta bellesa amb la qual cosa cal contemplar-la i viu a la seva companyia? O no creus que només llavors, quan vegi la bellesa amb el que és visible, li serà possible engendrar, no ja imatges de virtut, en no estar en contacte amb una imatge, sinó virtuts veritables, ja que està en contacte amb la veritat ? I a qui ha engendrat i criat una virtut veritable, no creus que li és possible fer-se amic dels déus i arribar a ser, si algun altre home pot ser-ho, immortal també ell? Plató, Convit, 212 b

IV. Política: Doctrina del filòsof governant.

34). De la necessitat de que governin els savis. Vaig acabar per adquirir el convenciment que els Estats actuals estan, sense excepció, mal governats; en efecte, tot el que fa referència a la seva legislació no té remei, sense una extraordinària reforma, acompanyada, a més a més, de la sort per implantar-la. I em vaig veure obligat a reconèixer, a lloança de l’autèntica filosofia, que d’ella en depèn poder obtenir una visió perfecte i total del que és just, tant en el terreny polític com en el privat, i que el gènere humà no cessarà en els seus mals fins que aquells que són veritables i rectes filòsofs no ocupin els llocs públics, o bé aquells que exerceixen el poder en els Estats arribin, per un especial favor diví, a ser filòsofs en l’autèntic sentit de la paraula. Plató: Carta VII, 326a

35). El filòsof ha de governar.

Llevat que els filòsofs regnin en els Estats, o els que ara són anomenats reis i governants filosofin de manera genuïna i adequada, i que coincideixin en una mateixa persona el poder polític i la filosofia, i que es prohibeixi rigorosament que marxin separadament per cada un d'aquests camins les múltiples natures que actualment ho fan així, no hi haurà, estimat Glaucó, fi dels mals per als Estats ni tampoc, em sembla, per al gènere humà; tampoc abans d'això, no es produirà, en la mesura del possible, ni veurà la llum del sol, l'organització política que ara acabem de descriure verbalment. Plató, República (473 d-e) (Selectivitat UIB 2013)

36). El filòsof ha de governar fins i tot contra la seva voluntat.

— Com a fundadors de la ciutat —vaig dir jo—, hem d’obligar els homes de naturalesa privilegiada a dedicar-se al coneixement que hem definit com el més sublim, contemplant el bé en si mateix i elevant-se fins a ell per aquest camí aspre de què hem parlat; però després que hagin arribat a aquest punt i hagin contemplat el bé durant cert temps, guardem-nos de permetre’ls el que avui se’ls permet. — Què? — No consentirem que es quedin en aquesta regió superior —vaig dir—, negant-se a baixar de nou a la vora dels desgraciats captius, per prendre part en els seus treballs i en els seves cerimònies, tant si són de poca vàlua com de molta. — Però haurem de ser tan durs amb ells? —va preguntar—. Per què hem de condemnar-los a una vida miserable quan poden gaudir d’una vida més agradable? — Tornes, benvolgut amic —vaig dir—, a oblidar que la llei no ha de proposar-se per objecte la felicitat d’una determinada classe de ciutadans amb exclusió de les altres, sinó la felicitat de tot l’Estat; que, amb aquesta finalitat, unint en harmonia els interessos de tots els ciutadans, s’ha de procurar, per mitjà de la persuasió o de l’autoritat, que es donin els uns als altres tot el suport amb què poden servir la comunitat; i que, en formar amb cura ciutadans com aquests, no es pretén deixar-los lliures perquè facin de les seves facultats l’ús que els vingui de gust, sinó servir-se d’ells amb la finalitat de fortificar els llaços de l’Estat. Plató; República, 519

37). Sobre la justícia i la ciutat.

Bé -vaig dir jo-; tenim vistes tres coses de la ciutat segons sembla (temprança, valor i prudència), però ¿quina serà la qualitat restant per la qual la ciutat arriba a la seva virtut? És clar que la justícia. -És clar. (...) -Escolta, doncs -vaig advertir-... Allò que des del principi, quan fonamentàvem la ciutat, afirmàvem que calia observar en tota circumstància, això mateix o una forma d'això és al meu parer la justícia. I el que vam establir i repetim moltes vegades, si bé et recordes, és que cadascú ha d'atendre a una sola de les coses de la ciutat: a allò per al que la seva naturalesa estigui millor dotada. -En efecte, això dèiem. -I també de cert sentíem dir a molts i deixàvem nosaltres establert repetidament que el fer cada un allò que li pertoca i no multiplicar les seves activitats era la justícia. -Així de cert ho deixem establert. -Això, llavors, amic -vaig dir-, sembla que és en certa manera la justícia: el fer cada un allò seu. Plató. República, 517

38). Sobre la ciutat justa i feliç.

No fundem una ciutat amb mires que hi hagi una sola classe extraordinàriament feliç, sinó perquè volem que ho sigui al màxim tota la ciutat. I creiem que principalment en una ciutat així trobaríem la justícia, i, altrament, que en una ciutat de més mal viure trobaríem la injustícia; i, en haver-ho acceptat, podríem decidir el que fa tant temps que recerquem. Doncs ara formem d’acord amb la nostra opinió una ciutat feliç no posant diferències i fent feliços només uns quants, sinó fent feliç la nostra ciutat sencera. Plató: República, IV, 420 b-c (Selectivitat UIB 2012)

39). Sobre les classes socials i les parts de l'ànima.

Així, doncs —vaig dir—, hem arribat a port, amb molt d’esforç, i ens hem posat d’acord que les mateixes classes que hi ha a la ciutat estan també en l’ànima de cadascun, i en nombre igual. —Així és. —No és també necessari, doncs, que de la mateixa manera que era sàvia la ciutat, i pel mateix principi que ho era, així mateix, sigui savi també l’individu? —Per què no? —I que de la mateixa manera i pel mateix motiu que és valent l’individu, ho sigui també la ciutat, i que el mateix passi en tot el que fa referència a la virtut? —Així ha de ser per força. —I, per tant, Glaucó, direm que un home és just de la mateixa manera que dèiem que era justa la ciutat. —També això és totalment necessari. —Per altra banda, no hem oblidat que la ciutat era justa perquè cadascuna de les seves tres classes hi feia allò que li era propi.—No crec que ho hàgim oblidat.— Així, doncs, hem de tenir present que cadascun de nosaltres només serà just i farà allò que ha de fer, si cadascuna de les parts de la seva naturalesa fa allò que li és propi. Plató, La República, IV

40). De l'educació del filòsof governant.

– Si algú no és capaç de discernir amb la raó la idea de bé, distingint-la de totes les altres, ni de triomfar, com en una batalla, sobre totes les dificultats, esforçantse per fonamentar les demostracions no en l’aparença sinó en l’essència de les coses per poder refutar al final totes les objeccions, ¿no diràs d’ell que no coneix el bé en si ni cap altra cosa bona, sinó que, fins i tot en el cas que assoleixi alguna imatge del bé, ho farà per mitjà de l’opinió, però no de la ciència? [...] – Sí, per Zeus! –va exclamar–. Diré tot això i amb totes les meves forces. – Aleshores, si algun dia has d’educar realment aquells fills que ara imagines criar i educar, no els permetràs, crec jo, que siguin governants de la comunitat i dirigeixin els assumptes més importants mentre estiguin privats de raó, com si fossin línies irracionals. – No, en efecte –digué. – ¿Els prescriuràs, doncs, que es dediquin particularment a aquella disciplina que els faci capaços de preguntar i respondre amb la més gran competència possible? – Els ho prescriuré –va dir–, completament d’acord amb tu. – ¿I no creus –vaig dir– que tenim la dialèctica en el lloc més alt dels nostres ensenyaments i que no hi ha res que pugui posar-se amb justícia per damunt d’ella, i que ella és com el cim de tot ensenyament? Plató, La República, 534c

41). El filòsof ha de governar.

Però us hem engendrat nosaltres, per a vosaltres mateixos i per a la resta de la ciutat, en qualitat de caps i reis d’un eixam, mi"or i més completament educats que aquells i més capaços, per tant, de participar tant de la filosofia com de la política. Heu de baixar,doncs, un després d'un altre a la casa dels altres i acostumar-vos a veure-hi en la foscor. Una vegada acostumats, veureu infinitament millor que els d'allà i coneixereu el que és cada imatge i de què ho és, perquè haureu vist ja la veritat respecte al bell i al just i al bo. I així, la ciutat nostra i vostra viurà a la llum del dia, i no entre somnis, com viuen ara la major part d'e"es per obra de qui lluiten uns amb altres per vanes ombres i es disputen el comandament com si aquest fos algun bé. Però la veritat és, crec jo, la següent: la ciutat en la qual estiguin menys ansiosos per ser governants qui hagin de ser-ho, aquesta ha de ser forçosament la que visqui millor i amb menys dissensions que cap altra; ben al contrari de la que tingui uns governants que ho desitgin. (Plató, República, llibre VII)

42). Sobre les formes de govern.

- Quantes? (Quantes són les formes de govern?) -Cinc -vaig contestar-, ... -Digues quines són -va dir. -Afirmo -vaig dir- que una manera de govern és aquella a la qual ens hem referit, però que pot rebre dues denominacions; quan un home sol es distingeix entre els governants, es dirà monarquia, i quan són molts, aristocràcia. -Veritat és -va dir. -A això ho declaro com una sola espècie -vaig observar-, perquè, ja siguin molts, ja un de sol, ningú tocarà les lleis importants de la ciutat si s'atén a la criança i educació que hem referit. Plató. República, 445 d

V. Ètica: La idea del Bé.

43). De la injustícia com a desequilibri entre les parts de l'ànima.

La justícia, efectivament, no es limita a les accions externes dels homes, sinó que ordena el seu interior i no permet que cap part de l'ànima faci res que no li pertoca, i prohibeix que unes parts interfereixin en les funcions de les altres. Vol que l'home ordeni les funcions que li són pròpies, que sigui amo d'ell mateix i que estableixi un ordre i concòrdia entre les tres parts tot fent que hi hagi un acord perfecte entre elles, igual que entre els tres tons extrems de l'harmonia, l'octava, el baix i la quinta i els altres tons entremig. Un cop haurà lligat els elements que la componen a fi que de la unió resulti un tot ben ordenat, vol que l'home, tant si es dedica a acumular riquesa, a tenir cura del cos, a la vida pública o a la privada, anomeni just tot allò que crea i manté aquest bon ordre, i prudència, el saber que governa les accions; i que anomeni injust tot allò que destrueixi aquest ordre, i ignorància, l'opinió que governa aquest tipus d'accions. (...) Ara em sembla que hem d'examinar la injustícia. ¿Què més pot ser, sinó una sedició de les parts de l'ànima, que s'extralimiten entrant en el que no els incumbeix, usurpant atribucions que no els pertanyen; una sublevació de la part contra el tot que vol apoderar- se d'una autoritat que no li correspon, perquè per naturalesa ha d'obeir a allò que per naturalesa ha de manar? D'aquí, d'aquest desordre, d'aquest capgirament, neixen els excessos i la injustícia, la ignorància i la covardia:en un mot, els vicis. Plató;La República

44). Crítica a la democràcia.

–Imagina un home que hagués observat els moviments instintius i els apetits d'un animal gros i robust, el punt per on se li podrà aproximar i tocar- lo, quan i per què s'enfurisma o es calma, quina veu produeix en cada avinentesa, i quin to de veu de l'home l'amanseix o l'irrita; i que, havent après tot això amb temps i experiència, formés una ciència que volgués ensenyar, sense fer servir cap regla per discernir el que hi ha en aquests hàbits i apetits d'honorable, bo i just, del que és vergonyós, dolent i injust; conformant- se en els seus judicis amb l'instint de l'animal, anomenant bo tot allò que l'afalaga i li produeix plaer, i dolent, tot allò que l'irrita; i just i bell, tot allò que satisfà les necessitats de la naturalesa, sense fer cap altra distinció perquè no sap la diferència essencial que hi ha entre el que és bo en si i el que es bo relativament, diferència que no ha conegut mai ni es troba en condicions de fer- la conèixer als altres. ¿No et semblaria veritablement ridícul un mestre així?–Sí.–¿I no és aquesta, fil per randa, la imatge dels que fan consistir la saviesa en el fet de conèixer què desitja la multitud aplegada en les assemblees, què li agrada en pintura, en música, en política? Plató, La República. 493a.

45). De l'home just.

—[…] Un home serà just si observa el principi que hem exposat tantes vegades. —Així és. —I què? —li vaig dir—. Hi ha alguna cosa que enfosqueixi la nostra visió de la justícia i que faci que sembli diferent de la que se’ns ha revelat a la ciutat? —No ho crec —va dir. —Hi ha una manera —vaig observar— d’assegurar-nos-en completament, si és que encara hi ha algun dubte en la nostra ànima: n’hi haurà prou amb comparar-la amb certes nocions corrents. Per exemple, suposem que a la ciutat o a l’home que per naturalesa i criança s’hi assembla, se li confiés una certa quantitat de diners. Ens semblaria que aquest home se n’apropiaria? […] —No. —I, per tant, no estarà el nostre home ben lluny de cometre sacrilegis, robatoris o traïcions privades o públiques contra els amics o contra les ciutats? —Ben lluny. […] — I la causa de tot això no és que cada part de la seva naturalesa fa el que li toca, tant pel que fa a governar com pel que fa a obeir? Plató; La República, IV

46). Sobre la justícia a l'interior de l'home.

—Tractaràs, doncs, d’esbrinar si la justícia és una cosa diferent d’aquesta virtut que produeix tals homes i tals ciutats? —No, per Zeus —va dir. —Hem acomplert del tot, doncs, el nostre somni: aquell pressentiment que ens deia que, quan anéssim fundant la nostra ciutat, podríem, amb l’ajut d’algun déu, trobar un cert principi i imatge de la justícia. —Ben cert. —Teníem, efectivament, Glaucó, una certa semblança de la justícia, que, per això, ens ha estat de profit: el principi que qui per naturalesa és sabater ha de fer sabates i no una altra cosa, i qui és constructor, construccions, i així tots els altres. —Així sembla. —I en realitat la justícia sembla que és això, però no pel que fa a l’acció exterior de l’home, sinó a la interior sobre si mateix. Plató; La República, IV

47). Virtut com a bellesa i benestar de l'ànima.

-Les coses sanes produeixen salut, crec jo, les malaltisses, malaltia. -Sí. -I el fer coses justes no produeix justícia i l'obrar injustament injustícia? -Per força. -I el produir salut és disposar dels elements que hi ha al cos de manera que dominin o siguin dominats entre si d'acord amb la naturalesa, i el produir malaltia és fer que es manen o obeeixin els uns als altres contra natura. -Així és. -¿I el produir justícia -vaig dir- no és disposar els elements de l'ànima perquè dominin o siguin dominats entre si d'acord amb la naturalesa, i el produir injustícia, el fer que es manen o obeeixin els uns als altres contra natura? -Exactament -va replicar. -Així, doncs, segons es veu, la virtut serà una certa salut, bellesa i benestar de l'ànima, i el vici, malaltia, lletjor i flaquesa d'aquesta. -Així és. -¿I no és cert que les bones pràctiques porten a la consecució de la virtut i les vergonyoses a la del vici? -Per força. Plató; La República, 517

El mite de la caverna I ara deixa’m continuar amb una imatge amb la qual podrem comparar quina és la nostra condició pel que fa al nostre estat d’ignorància o coneixement. Imagina uns homes en un antre subterrani, com ara una cova amb l’entrada que s’obre vers la llum, encadenats des de la seva infància de cames i coll de manera que han de mirar sempre endavant, sense poder girar el cap a causa de les cadenes. Suposa que darrere d’ells, a certa distància i a certa altura, hi ha un foc que els fa llum i un camí entre aquest foc i els presoners. Imagina un mur que va seguint el camí de la banda dels presoners, com els envans que fan servir els titellaires per damunt del qual mostren els seus titelles. M’ho imagino, va dir. Ara observa com al llarg d’aquest camí hi ha uns homes que transporten tota mena d’objectes i estàtues, figures d’animals fetes de fusta, de pedra i diversos materials. Alguns parlen; d’altres passen sense dir res. Sí que és estranya la imatge, i sí que són estranys els presoners. Igual com nosaltres vaig contestar: només poden veure les seves pròpies ombres o les dels altres, que el foc projecta en el fons de la cova. És cert va dir; ¿com podrien veure res més que ombres, si no poden moure el cap? ¿I no és cert també que d’aquells objectes transportats d’aquella manera només podran veure’n les ombres? Sí va dir. I si poguessin parlar entre ells, ¿no creurien que estaven parlant de coses que en realitat es troben al seu darrere? Certament. Ara a més a més suposa que la presó reprodueixi com un eco les veus de l’altra banda: ¿no creurien amb tota seguretat que, quan un dels portadors parlés, la seva veu venia de les ombres que els passen per davant? Sens dubte, va contestar.  Literalment, a ells vaig dir la veritat no els semblaria res més que les ombres d’aquells objectes. Cert. I ara pensa què els passaria als presoners si algú els desfermava i els alliberava del seu error. Si de sobte n’obliguessin un a aixecar-se, a girar el cap i a caminar i mirar la flama, Primerament sentiria un dolor agut; l’enlluernament dificultaria la seva visió, i seria incapaç de percebre els objectes que projectaven les ombres.

Doncs ara imagina que just en aquest moment li diuen que tot el que veia abans era una il·lusió, i que és ara quan està més a prop de la realitat, que ara els seus ulls s’adrecen a una existència més real, i que té una visió més clara, ¿què creus que respondria, ell? Encara més, imagina que aquest guia li va ensenyant els objectes així que van passant i li demana que els identifiqui: ¿no se sentirà confús?, ¿no creurà que les ombres que abans veia eren més veritables que els objectes que ara li mostren?

Ben cert que sí. I si l’obliguen a mirar la flama directament, ¿no sentiran els seus ulls un dolor que li farà girar el cap i buscar refugi en les coses que abans podia veure, i que pensa que de debò són més clares que les coses que li mostren ara? És veritat va dir. Més encara: imagina que l’arrosseguen contra la seva voluntat cap amunt, per una pujada abrupta i escarpada, i no l’amollen fins que no el tenen a plena llum del sol: ¿no creus que sentirà dolor i irritació? Com més s’acosta a la llum, més enlluernats queden els seus ulls, i ja no és capaç de veure res de tot això que ara li diuen que és la realitat. Del tot incapaç va dir. S’haurà d’adaptar de mica en mica a la llum del món de dalt. El primer que podrà veure seran les ombres, després les imatges de gent i d’altres objectes, reflectides en l’aigua, i en acabat podrà mirar els objectes directament. Aleshores elevarà la vista i veurà la lluna i els astres i el cel estrellat. Doncs bé, ¿no és cert que veurà millor el cel i les estrelles de nits més que no el sol i la llum del sol de dia? Certament. Finalment serà capaç de veure el sol, no pas la seva imatge reflectida en l’aigua, sinó el sol mateix i en el seu propi lloc, no en un altre de diferent; i podrà contemplar-lo com és de debò. És cert. Aleshores anirà raonant que el sol és qui causa les estacions i els anys, i que és ell qui governa tot el que hi ha al món visible; i en certa manera és la causa de totes les coses que ell i els seus companys d’allà baix s’havien avesat a mirar. És clar va dir després de veure el sol començaria a raonar aquestes coses. I quan recordés la seva vella estança, i la saviesa que hi havia allà dins el cau i els seus companys presoners, ¿creus que no s’alegraria del canvi, i no planyeria en canvi la situació dels altres? I tant!

I si tinguessin l’hàbit d’atorgar honors als qui fossin més vius observant les ombres passatgeres i a distingir quines solien passar seguides les unes de les altres, o les que passaven juntes, i que per això era el més llest traient conclusions sobre el futur, ¿creus que el nostre alliberat valoraria aquests honors i glòries, o que envejaria qui els posseís?, ¿no diria, amb Homer, que “és millor ser el criat pobre d’un amo pobre”, i suportar qualsevol cosa abans que pensar com pensen ells i viure d’aquella manera? Sí va dir i crec que seria capaç de suportar qualsevol pena abans d’haver de creure aquelles falsedats i viure d’aquella manera tan miserable. Doncs ara imagina vaig dir que el tornem de sobte un altre cop a la seva antiga condició: ¿no és cert que quedaria del tot enfosquit? Segurament va dir. I si hi havia un concurs on ell hagués de competir sobre les ombres amb els presoners que no s’havien mogut del cau, mentre la seva visió encara és feble, i abans els seus ulls no s’haguessin avesat a la foscor (tingues en compte que tardaria força a recuperar l’hàbit de veure-hi allà dins), ¿no seria ridícula la seva posició? Els altres dirien que, havent pujat tan amunt, havia tornat sense ulls, i que era millor ni tan sols pensar de pujar; i si algú intentés de deslligar-ne un altre i guiar-lo a la llum de fora, ben segur que l’agafarien i el matarien. No en dubtis pas va dir. Doncs ara pots afegir aquesta al·legoria vaig dir a l’argument d’abans: la casa-presó és el món dels sentits; la llum del foc és el sol, i hauràs interpretat correctament la imatge que t’he explicat seguint els teus desitjos (ja no puc dir si bé o malament), si consideres la pujada a fora de la cova com l’ascensió de l’ànima fins el món intel·ligible, que és la meva pobra esperança. Però tan si és veritable com falsa, en opinió meva, en el món del coneixement la idea del bé es manifesta al final de tot, i es deixa veure només amb un gran esforç; i, un cop l’hem vista, també se’n desprèn que és l’autor universal de totes les coses belles i rectes, el pare de la llum i del déu de la llum en aquest món sensible, i la font immediata de la raó i la veritat en el món intel·ligible; i que aquest és el poder sobre el qual ha de fixar la seva mirada tot aquell que vulgui conduir-se racionalment tant en públic com en la vida privada. Hi estic d’acord va dir, en la mesura que puc entendre el que dius. Encara més vaig dir, no t’ha d’estranyar que els que accedeixen a aquesta visió beatífica es resisteixin a baixar novament als afers humans. Ja que les seves ànimes anhelaran per sempre món superior, i desitjaran romandre-hi sempre; desig molt natural, si ens hem de fiar de la nostra al·legoria. Plató;República, L VII, 521a-517c.

Textos extrets de les webs:

• • • • •

CREAIF, Recull de textos de Salvador Pomés. FILOSOFAR, web del professor Antonio Caballero Molina. Filoselectivitat, (web de la professora Lluna Pineda). FiloCosta, (web de filosofia de l'IES Costa i Llobera). UIB, (models d'exàmens de les proves PAAU).

Selecció i edició per a la banyera voladora. www.labanyeravoladora.com