Llibret 2022: Roig/Blau

AC Falla Eduardo Merello 2022

SI ENS VOLS BUSCAR, COMENÇA PER ACÍ

Pirotècnia

A.C. Falla Eduardo Merello

Kilograms de pólvora

450 exemplars

Dipòsit Legal

V-217-2016

Coordinació pirotècnica

Francesc Arnau

Carcasses de llum i color

Enric Cuenca

«Coeteres i coeters»

Arnau Alcaide / Francesc Arnau / Moixama / Carles López / Antonio Laguna / Rafa Benito / Carmen Romo / Antonio Martín / Marc Vidal

Difusió il·limitada i en valencià issuu.com/lamerello

Disseny, maquetació i portada Yogur de Fresa

Permisos concedits

Este llibret participa en el Premis de les Lletres Falleres.

El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2022.

El

La

La

Notícies locables Arnau

Llistats interminables

Monuments

Representants

Publicitat

Pròleg Títol Tro d’avís Escrit per Francesc Arnau

Tronen sons de batalla, eres dels meus o eres el meu enemic, o blanc o negre, esquerres o dretes, del meu poble o foraster...Avui estem vivint un moment on sols es pot ser de dos bàndols, a favor o en contra, penses com jo o simplement no penses. Tal vegada, aquest «no pensar» siga el que ens porta a la situació que vivim en la nostra societat, on «no pensar» genera indiferència als problemes, on «no pensar» és tan barat energèticament com creure, clar i si juntem «no pensar «i creure... con la Iglesia hemos topao! Arriben els santurrons i les beates i ens diuen que o Cel o Infern, així que tot queda entre dos. Si continuem entre dos, no us oblideu de les partides de pilota a rojos o a blaus, ningú pot vestir de verd? No! A la pilota juguen blaus i rojos, com sempre! Rojos? Blaus? Què em dieu de la política? El Congreso de los Diputados amb seients blaus o rojos, i si de cas parlem del bipartidisme, que ara pareix que es trenca, però eres de la «derechita cobarde» o «socialcomunistabolivariano», encara que pots ser «español i mucho español» o «independentista» (lo de «rojo separatista» ja no està de moda, culpar a E.T.A. de tot és un gran clàssic que no falla). Sense continuar desvariant, crec que queda clar, que «no pensar» porta a males companyies, però clar triar la píndola roja o la blava per decidir si vols seguir a Matrix o conèixer la realitat ja és pensar.

Eduardo

Merello

Com si fóreu Neo, deixant el vostre destí en les mans de Morfeo, triant esquerra o dreta, bondat o maldat, Cel o Infern, Déu o Satanàs, moro o cristià, paella amb costella de porc o sense, fideuà de fideu fi o de fideu gros, catalanista o blavero, d’À Punt o de Canal 9, portenyo o romano, d’orxata líquida o granissada, de Tenis o Cerveró, de Falles o antifalles, ... sempre vos quedarà el llibret de Merello, un conat de compendi d’articles satírics que insistim en fer-vos «pensar» sobre el món que ens envolta, i on mirar el món amb el color roig o el color blau et pot fer pensar diferent, i on tractarem que us adoneu que la «puresa» de les idees no existeix, cegats per voler tenir la raó absoluta ens oblidem d’empatitzar amb els nostre veïnat, transformem les nostres idees en potencials conflictes, i tornant un clàssic del cinema, «no pensar» ens duu a la indiferència, la indiferència al desconeixement, el desconeixement a la por, la por a la ira i la ira al «lado oscuro». No us deixeu emportar pel costat fosc de la força, escolteu, llegiu, informeu-vos i gaudireu de vore el món de més de dos colors.

Títol Metacromolitografia: Apunts Històrics

Escrit per Moixama

Merello

2022

Des que l’home és home i la dona dona, que ens agrada col·leccionar coses. Això és aixina i això és de veres com si menjares peres i les cagares senceres. A este fenomen alguns també li diuen guardar trastos, síndrome de Diògenes, xico-com-vas-a-tirar-això?, ja ho arreplegaré demà, etc. És una dèria malaltissa que en els nostres temps s’ha refinat en forma de col·leccionisme, sobretot col·leccionisme de cromos. Esta fenomenologia preocupa enormement el món acadèmic i en concret el doctor Ídem Mac Adhoc de Cadis (Ohio) i la doctora Sue I. Generees.

Després d’anys de reflexió i acumulació malaltissa de dades i mostres cromolitogràfiques, estan a punt de publicar els resultats dels seus estudis en doble format: d’una banda, en una tesi doctoral titulada Florilegi cromolitogràfic acumulatiu de les tribus centrals valencianes al llarg de la història: la col·lecció més xupi, feta a la Universitat de Winconsin (Huelva); d’altra banda, i per a facilitar la difusió dels seus estudis entre les classes populars, han preparat una versió de la seua pròpia tesi en format de col·lecció de cromos, que pròximament i per temps limitat, publicarà la falla Eduardo Merello del Port de Sagunt. A mode de tast, alhora que primícia mundial i per bé que còpia il·legal, Moixama, associació cultural amb desànim de lucre, avesada en estos menesters, vos ofereix un resum i selecció dels cromos més destacats i destacables de la col·lecció dels doctors Ídem i Generees. Abans de començar, però, no voldríem deixar d’agrair la inestimable col·laboració que ha suposat la conducta delictiva de la doctora Sue I. Generees, que molt a desgrat del seu marit, el doctor Ídem Mac Adhoc, ens ha passat sotamà i com a primícia, la informació que seguidament vos oferim. La tempestuosa relació matrimonial entre estos dos doctors, donaria per a dos o tres articles més i una col·lecció sencera de cromos, però no és el moment d’anar-se’n en raons. Anem per feina!

1. PREHISTÒRIA

Dins la historiografia oficial europea, els inicis de la cromolitografia es daten en l’home de Cromanyó, si bé el professor Ídem indica que seria més correcte anomenar-lo home de Cromonyó, per la seua afició col·leccionista de cromos, en forma d’ossos, pedres i altres deixalles en les coves. A les nostres terres tenim diversos exemples d’este període de la humanitat, com la famosa col·lecció de litogravats de la cova de Parpalló (incompleta) o els llançaments que periòdicament es feien durant l’època de l’anomenat art llevantí.

2. IBERS

És d’esta època el costum d’iniciar les col·leccions en setembre, com bé indica el doctor Ídem Mac Adhoc. Encara que la seua col·lega i companya sentimental, per bé que antagonista visceral, la doctora Sue I. Generees, rebat este argument recordant que en aquella època setembre no era anomenat així, sinó «El mes de la recol·lecció». Tradicionalment s’ha interpretat açò com a recol·lecció dels fruits agrícoles, però afortunadament ara sabem que es referia a recomençar les col·leccions de cromos interrompudes durant l’estiu.

Són d’aquella època les primeres col·leccions de clauers, de les quals afortunadament encara tenim testimonis, com el famós Guerrer de Moixent. No deixa de ser cridanera una manera molt freqüent de fer cromos dels ibers, que van copiar de les cultures hel·lèniques i fenícies. La tècnica en qüestió consistia a fer grans recipients de terrissa cuita al forn, decorats de diverses formes, per a després asclar el recipient a pedrades, i així extraure’n fragments que més tard el col·leccionista buscaria àvidament per a recompondre el gerro. Açò explicaria, segons el doctor Ídem, dos fenòmens molt cridaners: per un costat el fet que no s’haja trobat cap gerra sencera d’aquella època; per l’altre, la gran quantitat de terrissaires deprimits que hi havia en aquella època, tal i com en deixà constància Plini el vell.

De l’època obscura que suposa l’Alta Edat Medieval, la doctora Sue I. Generees, ha aconseguit rescatar una interessantíssima col·lecció de cromos del reis gots. Esta col·lecció va estar molt de moda entre les famílies hispano-romanes que van viure sota el poder del visigots. Les últimes interpretacions ―en este punt la doctora Sue I. Generees i el seu company sentimental el doctor Ídem Mac Adhoc tornen a estar en desacord― afirmen que esta col·lecció seria utilitzada per a poder recordar la interminable llista d’esta tribu bàrbara. A mode de sistema mnemotècnic, els hispanoromans van atribuir punts i atributs diferents a tots i cadascun dels reis que eixien a la col·lecció. La falta de cap altre sistema d’entreteniment a l’època va fer que, ràpidament, la col·lecció fóra utilitzada per a fer mítiques batalles de cromos on els reis visigots és convertien en una mena de superherois amb poders. El doctor Ídem Mac Adhoc atribueix al Cromo de Leovigil el major valor dins la col·lecció, ja que dóna el màxim valor a la durabilitat. La doctora Sue I. Generees, per la seua banda, pensa que el major valor és del seu fill, Recared, pel superpoder de la conversió. El cromo més comú, raó per la qual els estudiosos li atribueixen el pitjor valor, és el de Roderic. Els cromos d’Atanaric i d’en Wamba, si fem cas del text conservat del XXXIIé Concili de Toledo, serien els més demandats.

4. GUERRA DE SUCCESSIÓ

De la insuportablement extensa llista de col·leccions de cromos de l’època del Despotisme Il·lustrat, la denominada pel doctor Ídem Mac Adhoc Cromos Versallescos, ens agradaria destacar la que va ser il·lustrada pel pintor italià Fino de la Sua Testa, també anomenat «Panini». Esta col·lecció, remarcable per la seua sensualitat i pels seus clarobscurs, va tindre un importantíssim predicament entre les corts europees de l’època. Tant és així, que les aspiracions de les corts europees a la corona hispànica no fou per les possessions americanes ni tonteries d’eixes:

fou perquè el poques-llums d’en Carles II posseïa l’únic cromo conegut de la nuesa insinuada d’en Lluis XIV (cromo a dia de hui desaparegut). La voluntat de la cort Francesa ―interessada en què el cromo no tinguera difusió― i l’austríaca ―desitjosa d’acabar la seua pròpia col·lecció i de ridiculitzar al seu adversari― van provocar el conflicte.

L’enorme afició de les classes nobles d’esta època queda demostrada per la gran quantitat de cromos trobats a les restes de la batalla d’Almansa. Hi ha fonts que testimonien com abans de la batalla, els nobles francesos, anglesos i austríacs van realitzar un memorable combat de cromos a la tenda del capità francés... El resultat d’esta partida determinà el de la batalla. Diuen fins i tot, que l’incendi de la ciutat de Xàtiva fou provocat per la crema de les col·leccions de cromos del noble Pere Malferit Bataller, que va preferir cremar-los a entregar-los als botiflers.

5. CARLISTES

La doctora Sue I. Generees, que encara que no ho diga té un fort puntet tradicionalista, ens demana ferventment que destaquem una «curiosa» col·lecció de cromos de les guerres carlines. Es tracta d’una col·lecció d’estampes de les boines dels generals carlistes més aguerrits. Esta extensíssima col·lecció abasta tant la primera Carlinada com les dos següents. Pel que es veu, era una manera habitual de pagar les dietes de desplaçament a la soldada carlina amb sobres de cromos d’esta col·lecció, a raó de tres cromos per sobre i cinc sobres cada quinzena. La dada més curiosa i que és comuna durant totes les Carlinades, és que la col·lecció anava renovant-se i ampliant-se constantment. Hi ha moltes teories al respecte. El doctor Ídem Mac Adhoc, però, s’entesta a repetir que el motiu principal era que la moda de l’època marcava que un general no podia repetir boina més d’una setmana seguida. Argumenta esta idea aportant dades tan curioses com la següent. El general Zumalacárregui era conegut en els ambients

castrenses per ser un apassionat de la moda militar. Arribà a ser un gran influencer en qüestió de boines, calcer i complements diversos. Fou el director i principal redactor d’un pamflet dedicat a la preservació de la gamma cromàtica tradicional de la boina carlina. A més, tenia una picabaralla amb un altre general carlista, Ramon Cabrera i Grinyó, El Tigre del Maestrat, per vore qui portava la boina més ampla.

El resultat de tot plegat és un extensíssim catàleg monotemàtic, monocromàtic, amb molt poques sorpreses, que va classificant les boines per mides, color pantone del roig, tipus de tela, any de fabricació i lloc. Segurament els afeccionats a les Carlinades esperaran delerosos la pròxima edició facsímil de la col·lecció completa, a cura de la doctora Sue I. Generees. Això sí, la resta de la població, ni se n’assabentarà ni en voldrà saber res.

6. CONTEMPORÀNIA

Finalment la doctora Sue I. Generees, ens ha passat de secret una col·lecció de cromos que diu que actualment són molt demandats als cercles de Podemos i a les reunions maçòniques dels dirigents de Compromís o Cromomís ―com ells és denominen en estes reunions. Es tracta d’una col·lecció de cromos dels polítics valencians imputats per corrupció, que va ampliant-se a mesura que més polítics passen a estar imputats per la justícia. Amb diferència, el cromo més demandat és el de Paco Camps. A Ontinyent, curiosament, és el de Jorge Rodríguez, però l’ajuntament l’ha fet desaparéixer. Cal afegir que es tracta d’una col·lecció de cromos que per la seua extensió té als seus col·leccionistes perplexos, ja que acumulen uns quants volums d’àlbums i encara no veuen la seua fi.

2022

Així doncs, finalitzem este fenomenal recorregut per la tesi doctoral-col·lecció de cromos dels doctors Ídem i Generees. Segons assegura el doctor Ídem esta és la metacol·lecció definitiva, mentre que la doctora Generees li resta importància i afirma que «està a mig fer». Segur que les discussions a ca dels Adhoc-Generees continuaran sent fecundes i acalorades, sobretot quan el doctor Ídem comprenga que la seua tesi doctoral ha estat difosa sense el seu consentiment i li han furtat els seus cromos més preats. Ànims!****************************************

Debats de casal

Títol Els conflictes

Il·lustració

Marc Vidal

Segons una de les dues parts (Kassallos): acetato blau

Segons l’altra de les dues parts (Gintonis): acetato roig

Segons el que realment són

Humor Títol Notícies incertes Escrit per Carles López Cerezuela

Eduardo

Merello

2022

L’Ofrena inclourà Mahoma i Buda

Finalment el Tribunal Constitucional ha sigut clar respecte a la demanda de col·lectius fallers musulmans i budistes: l’ofrena haurà d’incloure la diversitat religiosa del país.

L’Ofrena de Flors de les pròximes falles inclourà tres pedestals, tres suports per a flors i tres figures religioses on cada fallera i faller -que així ho desitge- podrà deixar el seu ram. Després d’anys de litigis entre el món faller i la Plataforma per la Diversitat Religiosa el Tribunal Constitucional ha fixat una posició i s’hauran de respectar totes les creences en els actes fallers.

La Junta Central Fallera haurà de reorganitzar l’ofrena de les pròximes falles amb tres figures religioses on anar deixant els rams: la Marededeú dels Desamparats, Buda i Mahoma. En cada pedestal la figura formada amb els rams serà diferent i respectuosa amb les creences de cada col·lectiu.

Segons la sentència del Tribunal Constitucional Espanya és un país no confesional però respecta la diversitat de creences. Per tant, el Constitucional espanyol creu que la petició de la Plataforma per la Diversitat Religiosa té sentit jurídic i obligarà les falles a la triple ofrena. Membres de la Junta Central han declarat a este llibret que acaten i compliran la sentència. Tanmateix -segons manifestenla sentència no obliga a que les tres ofrenes siguen en el mateix lloc i al mateix temps i ja pensen en la celebració de tres ofrenes diferents en llocs diferents però en un mateix horari obligant aixi a triar a membres de la mateixa falla a anar a llocs diferents.

La Plataforma per la Diversitat Religiosa ha manifestat la seua satisfacció per la sentència i espera que la Junta Central entenga el fons de la qüestió i no faça maniobres que puguen desvirtuar una «decisió històrica» segons han

Joaquin Corbalan P / Shutterstock.com

Un atac hacker fa oblidar les falles a milers de valencians.

El col·lectiu humanista Oblit reivindica l’acció.

Membres del col·lectiu contra el transhumanisme Oblit van atacar ahir el núvol connectat amb els xips d’ampliació de memòria de més de 150.000 valencians que ja havíem optat per instal·larse’l al seu cap. Oblit va entrar en la base de dades d’ampliació de memòria i va esborrar qualsevol referència a les falles amb un virus troià que actuà en pocs minuts.

El virus ha esborrat de la memòria ampliada la festa fallera de totes les persones amb el xip instal·lat de manera que ara desconeixen absolutament en què consisteixen les falles.

Oblit reivindica l’acció i lamenta la pèrdua de la memòria d’estes persones respecte a una festa tan important però reivindica la necessitat d’establir límits ètics a la implantació de pròtesi de memòria dins del cervell humà. Segons Oblit «l’ésser humà és bàsicament la seua experiència vital i la memòria ampliada podria generar una falsa existència cosa que afectaria decisivament a la pròpia identitat».

De moment, cap expert en tecnologia ha sabut trobar la manera de revertir a la memòria ampliada el coneixement sobre les falles. Es treballa amb un equip multidisciplinar que ha posat en marxa una experiència pionera de retrobament de la memòria real amb impactes olfactius, musicals i de sabor. L’equip ha aconseguit que algunes persones puguen retrobar part de la seua memòria amb l’olor a pòlvora, menjant paella i algunes notes

Eduardo

Merello

2022

Les comissions infantils hauran de vestir de manera neutra per a no determinar el gènere dels menors.

La Conselleria d’Igualtat ha emés una directiva per la qual les comissions hauran de vestir als menors d’una manera neutra si volen accedir a les subvencions festives i premis de la Generalitat.

Segons la nota de premsa facilitada per la Direcció Autonòmica d’Igualtat l’actual situació feia «patir» a aquelles persones que encara no havien definit el seu gènere per l’obligació d’haver de triar vestir-se de faller o de fallera.

La pròpia Direcció Autonòmica ha enviat algunes propostes de vestit de gènere neutre que inclouen la falda amb manta morellana i mocador al cap o bé el pantaló i banda amb monyos i peineta dalt. Qualsevol de les dues possibilitats serà considerada «inclusiva» sempre i quan tota la comissió infantil vaja vestida de la mateixa manera.

Les comissions falleres que opten pel vestit tradicional no podran optar a subvencions ni a premis de la Generalitat i la Direcció Autonòmica estudia la possibilitat d’establir sancions per l’incompliment.

La institució valenciana ha explicat que s’ha vist obligada davant l’allau de peticions en Twitter de persones trans que explicaven el seu patiment durant les falles de quan eren menuts en haver-se vist obligats a vestir d’una manera quan encara no havien definit el seu gènere.

Una d’eixes persones manifestava en Twitter com «era obligada a portar peineta i falda quan realment volia vestir-se de torrentí». La Junta Central afirma desconèixer casos de patiment i estudiarà un codi de vestimenta més inclusiu però descarta l’obligació de vestir tots igual perquè «el caos de vestuari forma part de la festa» ha declarat un portaveu autoritzat.***********************************

Un equip d’inspector decidirà si els ninots constitueixen delicte d’odi.

La nova Direció General de Correció Política crea un equip d’inspecció que podran cridar a la policia en cas de detectar indicis de delicte d’odi en algun ninot.

Un equip d’inspecció amb composició paritària segons l’escala d’opressió patriarcal repassarà cada ninot de cada falla abans de la plantà per comprovar si podria incòrrer en delicte d’odi. Les protestes del col·lectiu d’artistes fallers no han sigut escoltades per la Direcció General i hauran de tindre tots els monuments acabats en el mes d’Octubre per a poder examinar un per un tots els ninots de les falles.

Segons la nota de premsa facilitada per la Generalitat l’equip d’inspecció examinarà tant l’equilibri en la visió estereotipada del gènere, com la raça dels ninots i en cas que el ninot no tinga forma humana s’estudiarà si existeix especisme en el plantejament de la falla.

«No solament es tracta del sentit literal -continua la nota de premsa- sinó també tots els elements subjactents de rol social, alçada, presència en el cos o en les bases que reflecteixen una mirada opressora en moltes falles».

Cas de detectar indicis de delicte d’oci la inspecció de correcció política ho posarà en coneixement de la policia per a iniciar la investigació

Eduardo

Merello

2022

La cremà només podrà fer-se en el metavers.

La nova directiva de la Unió Europea no deixa opció: les falles hauran de cremar-se en el metavers.

La Directiva de la Unió Europea per a la sostenibilitat de les festes Populars canvia completament la fisonomia de la festa. La tradició de la cremà haurà de reformular-se en termes virtuals perquè la contaminació i l’emissió de gasos hivernacle de la nit de la cremà és ja «insostenible» per a la Unió Europea.

A partir de la publicació de la Directiva els països tenen tres mesos per a integrar-la dins del seu ordenament jurídic. L’única solució possible fins al moment sembla fer una cremà en el metavers dins d’una sala de projecció col·lectiva on es puga simular la temperatura i l’olor a fum.

Les falles no entenen una mesura que consideren «desproporcionada» ja que només és una vegada a l’any. A més, reflexionen sobre com afectarà la mesura als artistes, ja que si no es poden cremar els ninots i s’han de reciclar, molts dels ninots simplement aniran de falla en falla canviant la combinació i això suposa una catàstrofe econòmica per al gremi d’artistes. Mentrestant, propietaris de cines que havien tancat veuen ara com la necessitat de l’experiència social compartida amb cinc sentits podria ajudar-los a reobrir les seues sales ja que podrien fer-se diverses cremaes a l’any i mascletaes virtuals cada dissabte sense una despesa econòmica tan important i amb totes les mesures sanitàries ja que la careta del metavers és completament

Una intel·ligència artificial permet ja fer llibrets de falla sense intervenció humana.

Un equip d’investigació de la Universitat Politècnica de València ha aconseguit que la intel·ligència artificial aprenga a escriure llibrets tan bé com els autors humans o millor.

Un equip d’investigació en IA i festes populars ha presentat este matí un llibret íntegrament realitzat per un robot. Per als seus autors suposa un pas més en la integració de la intel·ligència artificial dins de la festa valenciana ja que fa temps que «els llibrets eren absolutament previsibiles i robotitizats».

Per al director de la investigació C. López «fa anys que quan llegies un llibret veies les mateixes idees, rimes i fins i tot faltes d’ortografia. Un dia ho vaig comentar amb un company investigador i em va dir que seria fàcil ensenyar un robot a fer-ho. Ens posarem a les mans i el resultat és Koent 1.0: el primer prototip de robot capaç d’escriure poesies a les falleres majors i descriure escena per escena una falla només incloent les fotos i els dibuixos».

Segons els seus creadors Koent 1.0 és el primer prototip amb funcions bàsiques com ara la poesia i la descripció d’escenes però esperen poder anar ampliant les seues potencionalitats per a poder incloure coses com articles de pseudolletraferits, enciclopèdies comarcals, estudis d’antropologia i fins i tot poder usar ortografies vintage de finals del segle XX.*********************************

El riure i el conyac contra el virus. Els antídots en la gran epidèmia de 1918

Escrit per Antonio Laguna Platero

Francesc A. Martínez Gallego Universitat de

2022

La por, des del principi, va ser el mitjà. Un mitjà per a imposar el domini d’un sector social sobre un altre, però també per a expandir i convertir en hegemònica una manera d’entendre la vida. La cultura de la por es va imposar per a explicar una societat d’herois i vilans, de superhomes intrèpids que feien del valor i la seva força els factors del seu èxit, i d’homes febles que recorrien a les seves habilitats intel·lectuals per a justificar la seva covardia. Els primers van passar a ser protagonistes de la història, exemples narrats per a la seva imitació i veneració. Els segons, excepte en comptades excepcions, van ser condemnats al silenci. La literatura medieval, des dels cantessis de gesta als llibres de cavalleries, va fomentar aquesta concepció cultural que l’eminent Mijaíl Bajtin va dir la «por oficial» (González, 2007:6). Això és, la forma en què es garantia un ordre social. Enfront d’aquesta por imposada en cada ciutat des del seu renaixement en el segle XI, els súbdits van recórrer al riure i la festa transgressora com a portes alliberadores de la seva vida oprimida. Això sí, sempre que la pressió no anés tan insuportable que desemboqués en motí o, en vocable dels historiadors francesos, en jacquerie. Aquesta por de subvertir l’ordre vigent fructifica, segons Thomas Hobbes en el seu Leviatan, en l’absolutisme, passant a ser, segons postula Nicolás Maquiavel, una de les condicions necessàries per al seu desenvolupament. Es podria dir, com a conseqüència, que por i poder es van convertir en inseparables, sent les dictadures més recents, verbigràcia la del general Francisco Franco, la seva quinta essència en combinar la por amb la fam i la repressió (Marco i Gómez, 2011; Cazorla, 2016).

La por, des de bé aviat per a l’Església, va ser el mitjà; abans ho havia estat per a faraons, sàtrapes, tirans i emperadors. Un mitjà per a erigir el seu domini social. La construcció d’un infern, com a destí en el més enllà per als pecadors, val dir, els infractors o insubmisos del més ençà, va obrar el miracle. Tan vast, que va caldre incrementar

l’infern amb un adossat amb finestres d’esperança, el purgatori (Le Goff, 1989). La por a la mort, consubstancial a la naturalesa humana, va ajudar lògicament a construir els edificis infernals. Tal com canta Jorge Manrique,

Buen caballero dejad el mundo engañoso y su halago; vuestro corazón de acero muestre su esfuerzo famoso en este trago

col·legim la causa última que permet afrontar l’arribat de la fi;

No se os haga tan amarga la batalla temerosa que esperáis, pues otra vida más larga de la fama gloriosa acá dejáis.

Conclusió, tingueu fe i por a déu, i la mort tan sols serà un breu trànsit al paradís. Un paradís representat en les grans religions com recompensa sense fi pels sacrificis reportats en la vida prèvia. Quan aquest simple esquema de vida va ser qüestionat, sobretot per la incoherència de qui el predicava, la por va tornar a ser el mitjà. Ara amb artefactes de tortura, execucions públiques i tota una parafernàlia creada per la Inquisició per a provocar l’avantsala de la por, això és, l’angoixa. El poder i la por continuaven donant-se la mà.

La por al càstig i a la mort ha estat i és un element bàsic en les estratègies de manipulació i domini ideològic. Anomenin-ho coerció. Viure sota el temor de déu, de l’amo, del patró, del senyor… comportarà tota una vida de resignació terrenal a canvi del fruit celestial. Quina millor fórmula caldria inventar perquè tots assumeixin la desigualtat social com un fet natural. Por que naturalitza. Entre altres raons, perquè sempre hi haurà alguna raó que provi les conseqüències de no fer-ho així. Prenent

Merello

2022

com a punt de partida la Bíblia i les seves plagues, escarments, condemnacions i tot el que li passava als desobedients dels dictats divins, les epidèmies també van ser interpretades en aquest mateix sentit. A l’espera de cadascuna de les successives ones de pesta, els ordes mendicants aprofitaven l’angoixa generalitzada per a demostrar la conseqüència de desobeir a déu i als seus agents en el negociat terrestre (Elías, 1989: 22). La calamitat com a manifestació de la provisió. Amenaces feroces que després es traduïen no sols en un major nombre de devots i creients, sinó en majors riqueses i béns de tota mena que els temorosos donaven a l’Església. La calamitat combatuda amb l’oració i transformada en or.

La por, quan la plaga de la pandèmia es produïa -i el va fer amb notable freqüència, tal com ens recorda Bertrán (2006) - va portar als nostres avantpassats a buscar refugi en les explicacions còsmiques o en les màgiques1. Les altres, les metgesses, ni els arribaven, ni els servien, ni molt menys els sanaven. La medicina científica va trigar a arribar i l’anterior era més vull que puc. I és que, des de ben d’hora, la por es va dividir segons el grau de riquesa de l’afectat. Mentre que els rics es contagiaven menys per les millors condicions higièniques dels seus habitatges, tenien a més la possibilitat de fugir al camp i entretenir-se amb contes i altres diversions, tal com ens narra Bocaccio en el seu cèlebre Decamerón. Per contra, als pobres solo els quedava l’església i els seus actes de penediment, el xerraire i els seus beuratges miraculosos, la descàrrega de l’angoixa en un boc expiatori -els pogroms contra els jueus van ser freqüents i les pestes van ser a vegades el seu esperó; unes altres ho va ser el predicador, a l’estil de l’infinitament antisemita Vicent Ferrero l’humor i les seves vies de fuita.

1. Fins i tot el nom que els italians donaren a la grip del segle XIV, el de Influenza coeli, significa la «influencia del cel» (Bertrán, 2006: 53).

Va succeir, amb major o menor variació d’aquests ingredients, des de la famosa epidèmia de pesta negra que va assolar més de mitjana Europa

Nº 1. Font: La Acción (Madrid) 28/5/1918

Nº 2. Font: El Imparcial (Madrid), 6/06/1918

Nº 3 Font: El Fígaro (Madrid), 25/09/1918

Nº 5. Font: El Fígaro, 18/10/1918

Nº 4 Font: Heraldo de Madrid, 02/10/1918

a meitat del segle XIV fins avui amb l’actual de la COVID 19. En aquella gran pandèmia de pesta bubònica de 1348 que va acabar amb el 20 per cent de la població espanyola, el clergat de la ciutat de Barcelona va convocar una rogació popular per a demanar a la provisió que posés fi al contagi, amb el resultat d’un increment d’afectats i un assalt a la població jueva de la ciutat a la qual es va acusar d’haver causat la ira divina. No va ser novetat. Sempre que hi havia epidèmia es buscava un culpable al qual responsabilitzar. En 1519, portats també del fanatisme religiós, dues persones acusades d’homosexualitat van ser cremades públicament a València per considerar-los origen del mal. Sodoma, Gomorra i el bacil (desconegut com a tal, actor com a càstig diví). En l’epidèmia de grip de 1918 es van convocar diversos actes religiosos, malgrat les recomanacions de les autoritats del moment demanant que s’abstinguessin. Laura Spinney (2018: 95) destaca el cas de Zamora, on el bisbe va organitzar una novena (això és, nou dies seguits) de pregàries en honor de Sant Roque, el sant patró de la pesta i la pestilència, «perquè el mal que havia sobrevingut als zamorans era degut als nostres pecats i ingratitud, per la qual cosa el braç venjador de la justícia eterna ha caigut sobre nosaltres». En realitat, aquest tipus de rogacions es van succeir per tot el territori nacional (Laguna, 2021: 56). Finalment, la identificació del mal amb el dimoni i la solució amb la submissió a déu també s’ha manifestat en la pandèmia del coronavirus que va esclatar en 2021. En la missa del Corpus Christi en la catedral de València, celebrada el 14 de juny de 2021, l’arquebisbe Antoni Cañizares exposava en la seva homilia que: «El dimoni existeix en plena pandèmia, intentant dur a terme recerques per a vacunes i per a curacions»; i que el resultat de la intervenció de Llucifer era «la dolorosíssima notícia que una de les vacunes es fabrica a base de cèl·lules de fetus avortats»2 . Com és lògic, tota la premsa es va fer ressò d’aquesta

afirmació pronunciada, no oblidem, per «un príncep de l’Església». I els fidels més devots també. El rector de la Universitat Catòlica de Múrcia, José Luis Mendoza, en el curs d’una intervenció pública, afirmava convençut que les forces del mal, servidors de l’anticrist (es referia a Bill Gates i George Soros) havien desencadenat l’epidèmia per a obligar al fet que ens poséssim una vacuna que contenia un xip de control mental3 .

L’EPIDÈMIA DE GRIP DE 1918

La dimensió de la por és una mesura sense equivalències. Tan sols a l’efecte de calibrar el seu potencial ens servim preferentment d’un resultat, el nombre de víctimes. En el cas que ens ocupa, la grip de 1918, l’impacte de la pandèmia en vides resulta, fins i tot avui dia, pràcticament impossible de certificar. A escala mundial, les xifres han evolucionat tant com recerques s’han dut a terme. Dels 5 o 10 milions inicials de víctimes assenyalats, hem passat a quantitats molt més elevades. Segons les últimes publicacions, la gran epidèmia de grip es va emportar per davant entre 50 i 100 milions de vides, «el major nombre de defuncions en el menor temps des que existeix el gènere humà» (Müller, 2020:8). Una mutació en el virus causant de la primera onada deslligada durant el mes de maig seria el determinant de la gran letalitat que es produiria entre setembre i desembre, superant el 2% en nombrosos països (Barry, 2004: 5; Márquez i Molina, 2010: 124).

A Espanya, si bé l’epidèmia es va iniciar al març de 1918, el major impacte demogràfic també va tenir lloc entre mediats de setembre i principis de desembre amb el resultat aproximat de prop de 250.000 morts (Echeverri, 1993: 189-232). En el cas de València, la xifra oficial que es registra en les sèries històriques de l’Institut Nacional d’Estadística és de 5.116 en 1918 i de 845 un any després. Però aquestes xifres reflecteixen majoritàriament morts certificats per metges, especialment a l’Hospital Provincial de la ciutat, quan la gran majoria

3. El Español, 16/06/2020

va morir en els seus domicilis i sense assistència mèdica. Molts dels metges titulars dels municipis o es van contagiar i no van poder exercir la seva funció, o van morir i no van ser substituïts. Nombrosos pobles com Anna, Alaquàs, Algar, Bellreguart, Dosaigües o Casinos van veure com l’únic metge que podia oferir-los alguna solució no sols emmalaltia, sinó que moria al poc temps, deixant-los sense cap assistència. A Sueca, el 25 de setembre de 1918, la premsa situava en 3.000 els atacats, inclosos 4 dels 11 metges de què disposava la població; a Pego, el mateix, amb 3.000 contagis i 3 dels 4 metges existents morts ja abans d’acabar setembre; a Xella o a Algemesí van haver de ser els propis metges locals els que enterressin als morts amb les seves pròpies mans després de la mort dels enterradors i el cúmul de cadàvers a les portes dels cementiris. Alguna cosa que també succeïa a la ciutat de València on, tan sols en el cementiri de Campanar, s’acumulaven retards de fins a tres dies a administrar les sepultures. El treball en les fusteries que fabricaven els taüts i en les funeràries va créixer fins a tal punt que els seus operaris es van declarar en vaga el 19 d’octubre. El diari El Poble, pocs dies després, denunciava l’ambició dels empresaris de pompes fúnebres en llogar per hores la corones als més pobres. Tot el que podia treia profit del drama, des dels funeraris als farmacèutics. Aquests últims van ser acusats d’especular amb la venda de quinina, únic remei receptat pels metges contra les altes febres. Però també la premsa que denunciava (i la que no), va incrementar els seus ingressos en multiplicar-se el nombre d’esqueles que s’inserien en les seves pàgines.

La gestió informativa d’una crisi de tal magnitud no sols va ser caòtica, sinó contraproduent. Avui, la comunicació de crisi és una especialitat reconeguda, encara que mal aplicada comunament. Llavors no era res. El govern de la nació, a través del seu ministre la Governació i aquest, a través

dels governadors civils, es van limitar en una primera etapa a intentar donar la imatge de normalitat, això és, d’una malaltia molt contagiosa però que aviat passaria, tal com havia succeït amb les grips anteriors. Els periòdics a penes anaven més enllà, limitant-se a preguntar a uns metges que tampoc tenien ni remota idea de la mena de virus al qual s’enfrontaven. La idea, en poques paraules, era no despertar la irracionalitat de les masses que feia poc havia descrit Gustave Lebon. Dels virus, no se sabia res o gairebé res.

La variant del virus que va aparèixer en la tardor d’aquell any de 1918 va tirar per terra tot aquest plantejament en provocar una segona ona amb una gran mortalitat. Ara, l’estratègia informativa del govern, limitant-se a donar les dades de contagiats o morts, anava acompanyada d’altres mesures que suscitaven tot tipus d’efectes psicològics i comentaris en la premsa: es van tancar els cinemes i teatres, es van suspendre les festes d’estiu en gairebé tots els pobles, es van tancar les escoles i universitats i fins se li va recomanar a l’Església que disminuís el nombre de celebracions religioses. L’estratègia de transmetre normalitat de la primera ona es va transformar en aquesta segona en un salvi’s qui pugui o que sigui el que déu vulgui. Es van contagiar o van morir des de reis a membres del govern, des de diputats a periodistes, des de personatges públics a persones anònimes. Sobretot, el virus matava als joves, situant-se el pic de major mortalitat en els 28 anys. La transmissió incontrolada de la malaltia va ser parella a la transmissió incontrolada d’un imaginari col·lectiu de por i desesperació davant l’amenaça invisible del virus. De fet, una de les conseqüències que detectem va ser la reivindicació en aquells moments de «una dictadura sanitària» que imposés ordre en el caos i en la incapacitat. Aquest dilema, a ulls de l’investigador estatunidenc Ryan Davis (2013: 79), apareix en el diari El Sol, especialment en els articles d’Ortega, i es relaciona amb l’arribada, poc temps després,

6 Font: La Traca, 11/10/1918

Nº 7. Font: La Traca, 31/10/1918

Nº 8 Font: La Traca, 11/10/1918

de la dictadura de Primo de Rivera El seu plantejament, realment interessant, és que la «dictadura sanitària» que diverses veus van reclamar per a superar el mal durant la pandèmia era un preludi de la dictadura militar que, amb un «cirurgià de ferro» al capdavant, havia d’extirpar els tumors de l’endarreriment dels espanyols (Davis, 2013: 82). Vaja, que era menys metàfora del que es pressuposa.

L’epidèmia es va anar diluint a mesura que la immunitat de ramat va tallar les cadenes de transmissió. Es va anar anant, com a vi: sense saber per què. Al febrer de 1919, la premsa a penes si recollia ja alguna notícia sobre aquesta. I quan ho feia era per a victorejar a la figura del metge, objecte d’homenatges i reconeixements en els mitjans i en les institucions. No faltava ingredient per a la idealització: pertanyents a classes socials superiors, se’ls presentava com a altruistes i bolcats amb els pacients més necessitats, això és, com a exemple de solidaritat; instruïts i coneixedors del mal -en teoria-, se’ls catalogava d’herois que no havien dubtat a exercir el seu treballat malgrat el risc; i, per l’elevat nombre de víctimes que la grip va causar entre ells, se’ls va titllar de màrtirs caiguts, seguint a l’argot militar«en acte de servei»4 . Més enllà d’aquest procés d’idealització de la figura del metge, el ben cert és que la medicina oficial a penes havia servit per a donar resposta al contagi i el seu desenllaç, tal com es dedueix de l’àmplia oferta de remeis que recull la publicitat en premsa, o de les controvèrsies que van mantenir els uns i els altres, amb desqualificatius i fins amb denúncies als tribunals.

HUMOR I CONYAC

Davant la política informativa del govern, sense més ordre ni concert que censurar continguts, el poble espanyol i, sobretot, el valencià va interpretar i va gestionar l’epidèmia des de les claus que ja citem més amunt. És el que s’ha anomenat la perspectiva

del pacient: uns reclamaran el perdó diví convençuts que el dimoni i el pecat estaven darrere de la plaga. Uns altres buscaran un boc expiatori sobre el qual descarregar la seva ira. I els més, sotmesos a la disjuntiva de morir de fam o de grip, van optar per l’humor i l’alleujament. Però tots van coincidir en la ineludible necessitat d’identificar al causant del mal amb un nom i, a continuació, amb una imatge. Des del principi que la por imaginada sempre és més angoixant que la por real i davant la impotència de la medicina per a identificar al causant de l’epidèmia, immediatament el poble va batejar amb diversos noms al virus. El més estès va ser el de «Soldat de Nàpols», per diverses raons: en primer lloc, perquè coincidia amb l’estrena d’una famosa obra musical, La cançó de l’oblit, la peça central del qual, es deia així, Soldat de Nàpols. Però també, perquè eren els soldats, les casernes i l’exèrcit en general on major volum de contagis es produïa. És el que porta la companyonia quarterera o, si es prefereix, amuntegada. Recordem que la globalització d’aquesta epidèmia, la primera que es va reproduir en pràcticament tots els continents a l’uníson, ho va ser perquè hi havia una guerra amb exèrcits de mig món contenent, i que van ser els soldats nord-americans els primers portadors de la grip. Finalment, la raó que aquest nom es generalitzés es va deure a la facilitat per a imaginar-ho i representar-ho en forma de caricatura. D’aquesta manera, encara que els metges i el govern no tinguessin ni idea de què era el que provocava el contagi i la mort, el poble ja havia exorcitzat les seves pors rient-se del virus per la seva forma de soldat arruïnat i cadavèric.

D’altra banda, és curiós destacar com la premsa, malgrat el desenvolupament que havia experimentat ja el fotoperiodisme després del desenvolupament de la I Guerra Mundial, en cap cas va considerar necessari publicar fotos d’afectats o finits per la pandèmia. Tan sols va oferir dibuixos o caricatures que mutaven la cara amenaçadora de la mort

per la de personatges perfectament identificables.

Les imatges que del virus transmeten els diaris entre l’esclat de la primera i segona ona ens mostren l’evolució experimentada. Si la imatge 1 utilitza l’epidèmia per a criticar els polítics que gaudeixen d’immunitat, i la imatge 2 ens ofereix una espècie d’insecte que no distingeix de classes socials, en les imatges 3, 4 i 5 ja està confirmada la personificació en el soldat que, al seu torn, representa també la mort. És a dir, l’humor de maig ha donat pas al lúgubre espectre d’octubre i el soldat cadavèric flama, assegut en el cementiri, a la gent a contagiar-se.

En aquesta primera etapa, València també va adoptar la denominació «Soldat de Nàpols», això sí, en clau d’humor. El mes de juny i en el saló Novetats de la ciutat, s’estrenava amb gran èxit el sainet tragicòmic en valencià titulat, El soldat de Nàpols, o l’enfermetat de moda, del prolífic Vicent Montesinos Palomares, que es va mantenir en cartell durant tot el mes. La identificació de l’epidèmia amb un nom va ser una constant al mig món. Un nom que, a més, complia la funció d’identificar a un possible culpable amb origen sempre forà. Així, els estatunidencs, francesos i anglesos, que havien estat focus difusors de la malaltia, van decidir que es tractava de la Grip Espanyola, fent recaure en aquest país tota responsabilitat. Espanya, al seu torn, va decidir que els responsables eren els migrants portuguesos que tornaven de França al seu país. A Polònia es va dir la Grip Bolxevic i al Brasil la Grip Alemanya. Normalment, s’assenyalava als més pobres per a convertir-los en culpables. A València, per exemple, s’acusava gitanos i persones sense domicili fix. Però a l’Argentina, tal com assenyala Spinney (2018: 114), es va posar en marxa un programa per a eliminar de les ciutats a les persones d’origen africà, al·legant que representaven un perill per a la salut d’altres ciutadans.

En el cas valencià, la força de la segona ona va generar una nova identificació del virus, en aquest

2022

cas amb el nom d’un insecte amb significat repulsiu, «la cucaracha». El setmanari més representatiu d’aquests sectors populars, La Traca, li dedicava el mes d’octubre un especial a «La Cucaracha» per a, entre altres coses, proclamar un missatge de tranquil·litat: «Sobretot, no hià qu’espardalisarse. La Cucaracha és un animal fastigós, però no mortifero». L’altre missatge nítid, entre acudit i acudit, té a veure amb el nom que la hi ha donat a l’estranger de «grip espanyola»:

«No, home, no! Eixa grippe veu del estrancher de Fransia, d’Anglaterra, d’Alemanya, del dimoni!  Però és estranchera,i els estranchers  són els que mos han infecsionat als españols».

Les imatges 6, 7 i 8 ens permeten comprovar la traducció valenciana de l’epidèmia i fins a la cobla composta per a l’ocasió per la Traca. Si bé, una altra cançó lligada en caminar de la cucaracha també va ser objecte de sàtira en la caricatura publicada per la Correspondència de València (imatge 9). En aquest cas, la cucaracha no podia caminar de tants cadàvers que hi havia al seu pas. Les caricatures del virus podien relaxar l’angoixa i fins a provocar alguna riallada. Però la major tranquil·litat va arribar de la mà dels anuncis que la premsa va oferir de manera reiterada. Els remeis; els productes miracle. Xerraires variats, metges de dubtosa formació o farmacèutics especuladors, es van anunciar amb major afany en aquests periòdics. I en tots ells es repetia la paraula depuració, de profund significat en l’imaginari social com a via per a la sanació, a més d’una altra que també tindrà gran impacte: «desinfecció». Des de la pasta de dents, passant pel Zotal, un dels desinfectants estrella del moment, fins a tota mena de begudes alcohòliques, la van incloure en els seus reclams. Si el mal entrava per la boca, segons s’havia informat per autoritats polítiques i científiques, llavors tota acció desinfectant de la mateixa era una manera d’evitar el contagi. I com que tothom sabia que l’alcohol era un poderós desinfectant, esbandir-se amb ell o beure-ho

Nº 9. Font: La Correspondencia de Valencia, 4/10/1918

Nº 10 Font: El Sol, 9/10/1918

Nº 11 Font: Las Provincias, 18/11/1918

Nº 12, Font: Diario de Valencia, 06/01/1920

Nº 13, Font: El Fígaro, 31/10/1918 a partir de la campanya de desinfecció promoguda per l’alcalde de Madrid a tots els espais públics

destil·lat va passar a ser la base de molts remeis que es van publicitar durant aquests mesos. Vins, conyacs, aiguardents i altres begudes menys conegudes van passar a convertir-se en una espècie de «antídots» contra la grip, idea i imatge que encara persisteix avui dia en molts llocs (imatges, 10 i 11). Els cellers d’Armero i Martínez, situades en el valencià carrer de Pascual i Genís, van passar de vendre vins i licors a anunciar-se amb l’ostentós títol de «Guerra a la Cucaracha» (imatge Núm. 12). Li va seguir la casa Cosmo, situada en la plaça Poeta Quintana, que s’anunciava dient: «Eminències mèdiques ho han assegurat: per a preservar-se de la malaltia regnant, no hi ha com l’ús dels exquisits vins i conyacs de Fills de Sebastián Argudo, de Jerez» (imatge 13).

I ho va completar el «Cognac El miner», el primer que associava mitjançant imatge l’èxit de la seva ingesta amb la derrota del virus.

L’èxit d’aquests productes, a més de la capacitat persuasiva del reclam, està en la necessitat d’una població que no troba en les farmàcies resposta positiva a les seves necessitats. D’aquí que recorrin a uns remeis, tan falsos com les promeses de curació que realitzaven. Uns productes que, en el millor dels casos, resultaven innocus, però que en uns altres resultaven tan nocius com la pròpia malaltia.

L’inspector provincial de Sanitat, després de rebre diverses denúncies de diferents metges, imposava a mitjan octubre una multa de 500 pessetes al fabricador i venedor d’un medicament perillós per a curar l’epidèmia regnant, denominat Pulmoral Grimal, més conegut per la «medicina de Acabacases», amb greus efectes secundaris sobre el pacient.

En resum, entre la fam, la grip i l’especulació, la vida dels valencians en aquell negre any de 1918 tan sols va tenir un antídot eficaç per a superar tants obstacles: el riure i, de tant en tant, una copa de conyac per a matar els virus. O això volien creure. És possible que brindessin per la salut.

BIBLIOGRAFIA CITADA

BARRY, John M (2004): The Gret Influenza. The Epic Story of the Deadliest Plague in History. New York, Penguin Group.

BERTRÁN MOYA, José Luis (2006): Historia de las epidemias en España y sus colonias (1348-1919). La Esfera de los Libros (versión digital).

CAZORLA SANCHEZ, Antonio (2016): Miedo y progreso: Los españoles de a pie bajo el franquismo, 1939-1975. Madrid, Alianza Editorial (versión digital).

DAVIS, Ryan A. (2013): The Spanish Flu: Narrative and Cultural Identity in Spain, 1918. New York: Palgrave Macmillan.

ECHEVERRI, Beatriz (1993): La Gripe Española: La pandemia de 1918-1919. Madrid, CIS.

- (2018): «En el centenario de la gripe española: un estado de la cuestión», en Revista de Demografía Histórica, I, Madrid, pp. 17-42

ELÍAS, Norbert (1989): La soledad de los moribundos. México DF, Fondo de Cultura Económica

GONZALEZ DURO, Enrique (2007): Biografía del miedo, Madrid, Debate

LAGUNA PLATERO, Antonio (2021): Los imaginarios de la gran epidemia de 1918. Miedo y desinformación. Valencia, Tirant lo Blanch.

LE GOFF, Jacques (1989): El nacimiento del purgatorio, Madrid, Taurus.

MARCO, Jorge y GÓMEZ, Gutmaro (2011): La obra del miedo: violencia y sociedad en la España franquista, 1936-1950, Barcelona, Península.

MÁRQUEZ MORFÍN, Lourdes y MOLINA DEL VILLAR, América: «El otoño de 1918: las repercusiones de la pandemia de gripe en la ciudad de México», Desacatos, núm. 32, enero-abril 2010, pp. 121-144.

MÜLLER, Mónica (2020): Pandemia: virus y miedo. Una historia desde la gripe española hasta el coronavirus Covid 19. Barcelona, Paidós.

SPINNEY, Laura (2018): El jinete pálido. 1918: la epidemia que cambió el mundo. Barcelona, Grupo Planeta.**************************************

Títol

Petalo: la ciència avanza per la nostra salut Escrit per Carmen Romo

2022

PETALO és un experiment de Física Mèdica en el qual busquem desenvolupar un escàner PET amb xenó líquid i sensors de silici.

Els escàners PET són aparells que ja s’utilitzen avui dia als hospitals: tenen forma d’anell i el pacient es col·loca en el centre, tombat en una llitera. Com el TAC o les radiografies, són tècniques no invasives que produeixen imatges tridimensionals del cos humà i serveixen per a diagnosticar i monitorar malalties o mal funcionaments de l’organisme. PET significa tomografia per emissió de positrons i mentre que el TAC produeix imatges morfològiques, del PET obtenim imatges funcionals, que revelen l’activitat metabòlica de l’organisme. Alguns dels usos més comuns d’aquesta tècnica són l’exploració de possibles metàstasis, l’estudi de malalties neurodegeneratives o l’estudi del flux sanguini. Aquesta tècnica sol combinar-se amb el TAC o la ressonància magnètica, de manera que proporcionen la imatge morfològica i metabòlica juntes.

El procés en un escàner PET és el següent: al pacient se li injecta una molècula de glucosa a la qual li s’ha afegit un element radioactiu com el fluor. La glucosa es distribueix per l’organisme acumulant-se en les zones de major activitat metabòlica, com són el cervell o teixits tumorals. Allí el fluor es desintegra, cosa que significa que emet

nucli

un positró per a mantenir-se energèticament estable. El positró és l’antipartícula de l’electró, és a dir, ambdues tenen les mateixes propietats físiques com la massa, l’espín, però càrrega contrària. Si l’electró té càrrega elèctrica negativa, el positró té càrrega positiva. Quan una partícula es troba amb la seva antipartícula, s’atreuen (per tenir càrregues contràries) i diem que s’aniquilen, és a dir, s’anul·len. Totes dues partícules desapareixen donant lloc a dos fotons (les partícules de la llum) que salin amb la mateixa direcció però sentits oposats i una energia determinada. Dins del pacient el positró emès pel fluor es troba amb un electró pròxim i produeixen els dos fotons contraris que per la seva alta energia travessen al pacient i són detectats en l’exterior.

Al voltant del pacient estan col·locats detectors de llum que recullen els fotons que arriben en coincidència (les parelles de fotons oposats). La línia que formen tots dos fotons és el que anomenem línia de resposta i mitjançant la detecció de milers i milers d’elles podem determinar d’on prové la desintegració del fluor i per tant, on està localitzat l’òrgan malalt i formar així la imatge. Els detectors que s’utilitzen actualment estan formats per dos elements acoblats: un cristall centellejador i un fotomultiplicador. Els cristalls centellejadors reben el fotó i mitjançant la multiplicació i la recollida de la seva llum (creant més fotons d’energia menor) són capaces de mesurar l’energia i la posició del fotó inicial. L’energia del fotó també és rellevant perquè quan els fotons són emesos tenen una energia de 511 keV (quilo electrovolts). Si quan són detectats aquesta energia és menor, significa que el fotó ha deixat part de la seva energia pel camí i el més probable és que la seva trajectòria hagi canviat, per la qual cosa rebutjaríem aquesta línia de resposta.

Pegat al cristall centellejador normalment es troba un tub fotomultiplicador que rep els fotons de menor energia generats en el centellejador, els transforma i multiplica en centenars

d’electrons mitjançant efecte fotoelèctric que es produeix en els díodes que té en el seu interior i dona lloc a un senyal elèctric que es pot monitorar i processar amb l’ordinador per a ajuntar posteriorment totes les línies, rebutjar les que no serveixin i aplicar algorismes per a reconstruir la imatge completa.

Una característica cada vegada més important en els escàners PET és el temps de vol (TOF), que es refereix a la precisió que podem aconseguir en mesurar el temps d’arribada dels fotons. Si podem conèixer amb molta precisió l’instant en què van arribar els fotons i la diferència entre ells, podrem reconstruir la posició del punt d’emissió considerablement millor, i per tant, obtenir una imatge menys sorollosa.

Els PETs actuals tenen diversos inconvenients, entre els quals es troba el seu elevat cost (al voltant de 500.000$). Per això, avui dia molts hospitals no disposen d’un PET a pesar que és una eina de gran ajuda en el diagnòstic de nombroses malalties com les que hem citat anteriorment. A més la resolució temporal (la precisió amb la qual es mesura el temps d’arribada dels fotons) encara és bastant baixa fins i tot per als PETs més moderns (al voltant de 300 pico-segons, que equival a) pel que les imatges obtingudes no tenen una nitidesa òptima.

PETALO és un experiment d’Imatge Mèdica que va sorgir en el context de la Física de Partícules, i més concretament en el camp de la Física de neutrins, com a aplicació de la tecnologia desenvolupada pel físic JJ Gomez Cadenes en l’experiment NEXT. A Cadenes se li va ocórrer que podia utilitzar el xenó com a mitjà de detecció en lloc dels cristalls centellejadors, i fotomultiplicadors de silici com a reemplaçament dels tubs fotomultiplicadors (tots dos elements clau en l’experiment de neutrins NEXT) i d’aquesta manera va iniciar l’experiment PETALO.

Els avantatges del xenó líquid com a mitjà de detecció són nombroses. Es tracta d’un gas noble amb una alta capacitat centellejadora. Quan li arriba un fotó d’alta energia com els generats

en l’anihilació positró-electró, produeix al seu torn al voltant de 37000 fotons de menor energia en un temps molt de menor que els cristalls centellejadors. Com més fotons de centellejo són generats, millor precisió es pot obtenir en l’energia i posició del fotó inicial. A més el xenó líquid té una doblegui component temporal, el valor inferior del qual és 2.2 nanosegons enfront dels 40 nanosegons del cristall centellejador més veloç. Això és un gran avantatge per a millorar el temps de vol del dispositiu, ja que permet detectar els fotons en un temps inferior. Com més aviat millor siguin detectats, més nítida serà la imatge i menys temps haurà d’estar el pacient dins de l’escàner. A més la densitat del xenó líquid és alta (3 g/cm³) i en ser líquid constitueix un mitjà continu i de resposta uniforme sense homogeneïtats ni salts bruscos que poden afectar la reconstrucció espacial. El xenó és líquid a baixes temperatures pel que requereix un sistema de criogenia que abast els -110 °C.

Un altre avantatge d’utilitzar xenó són les seves propietats Cherenkov. La llum Cherenkov és la radiació que s’emet quan la llum viatja en un altre mitjà (com el xenó) a una velocitat major que la velocitat de la llum en el buit. Utilitzar la llum Cherenkov per a TOF constitueix un plus degut a la rapidesa dels fotons. La major part d’aquesta radiació es produeix en el rang de l’ultraviolat visible i el xenó té l’avantatge de ser transparent tant a la llum ultraviolada com al blau, la qual cosa augmenta la captació de llum, i per tant, la taxa de detecció de coincidències.

Els fotomultiplicadors de silici (SiPM) són un tipus de sensor de llum semblant als tubs fotomultiplicadors en el seu alt guany i gran capacitat de detecció de fotons de baixa energia però a més funcionen a baix voltatge, són insensibles a camps magnètics (resulta fonamental si es vol combinar PET amb Ressonància Magnètica), una gran robustesa mecànica i excel·lent uniformitat de resposta. Els SiPMs tenen grandàries variables: normalment són quadrats i ronden els 3-10 mm de costat. Això permet

la gairebé total cobertura de l’àrea que envolta el xenó com a píxels reduint les zones mortes i augmentant la resolució espacial. El nivell de soroll dels SiPMs es redueix considerablement a temperatures baixes com la del xenó líquid.

La idea de PETALO és construir un escàner cilíndric de cos sencer farcit de xenó líquid i envoltat de SiPMs on s’introduirà el pacient tombat en una llitera.

No obstant això, el procés de desenvolupament d’un projecte d’aquesta envergadura és considerablement llarg i ple de petits passos en els quals es va avançant i dominant la tecnologia. D’aquesta manera anem entenent i millorant l’experiment a poc a poc sense desaprofitar els recursos econòmics i de mà d’obra dels quals disposem. En el cas de PETALO, tenim ja en el laboratori el prototip més senzill muntat i a punt de començar a prendre dades. Consisteix en una capseta d’alumini amb forma de cub que en el seu interior conté xenó líquid i té únicament dos plans de SiPMs. En el centre del sistema de col·locarà una font de fotons amb la mateixa energia que els que després sortiran del cos del pacient. Amb aquesta capseta busquem prendre les primeres mesures de temps i entendre com funciona tot el sistema de criogenia (el «frigorífic» que permet les baixes temperatures que necessita el xenó), gas i la presa de dades necessàries en PETALO.

Imatge: dibuix del tall transversal de l’escàner de cos sencer de PETALO

Imatge: disseny del criostat del primer prototip de PETALO amb la capseta en el seu interior

Imatge: capseta d’alumini amb la qual es prendran les primeres mesures de temps de PETALO

El criostat ha estat dissenyat pels enginyers per a permetre allotjar més endavant el detector següent (el primer anell complet que tindrà 30 cm de radi), de manera que pugui ser utilitzat al costat del sistema de gas en totes dues ocasions.

Avui dia (finals de gener de 2021) s’estan realitzant els tests en el sistema de gas amb argó i nitrogen líquid (comprovant que no hi hagi fugides per on pugui sortir el xenó i que tots els elements funcionen bé a baixes temperatures). En els pròxims mesos es posarà el xenó líquid, la font radioactiva i SiPMs de diferents companyies per a estudiar quins funcionen millor en el nostre experiment i prendre les primeres mesures comprovant que tot marxa segons l’esperat.

Això és només el principi, però és el primer cim d’una labor que va començar fa diversos anys on per a dur a terme aquest projecte han estat fonamentals les simulacions tant de la física com de totes les components mecàniques i electròniques del detector per a guiar el seu disseny i construcció, l’anàlisi d’aquestes simulacions i el treball d’un gran nombre de científics: físics, enginyers electrònics, mecànics, informàtics, tècnics de laboratori, etc. Gràcies a la unió de tots ells es fa possible tirar endavant un projecte tan bonic i amb tanta rellevància per a la nostra societat.*************************************

Títol Virus i Coronavius Escrit per Rafa Benito

2022

Si ens donaren un euro per cada vegada que hem sentit la paraula virus aquest últim any, segurament seríem tots rics. Però, què és un virus? Comencem per ahi..

Atesa la definició de la reial acadèmia espanyola de la llengua, un virus és: «Organisme d’estructura molt senzilla, compost de proteïnes i àcids nucleics, i capaç de reproduinomés en el si de cèl·lules vives específiques, utilitzant el seu metabolisme»

D’aquesta definició ja podem traure una conclusió molt important, i és que són organismes paràsits intracel·lulars obligats. És a dir, necessiten obligatòriament una cèl·lula per a viure.

Això ha fet que hi haja des de fa dècades un debat encara no resolt en la comunitat científica sobre si s’ha de considerar als virus com una forma de vida o simplement com a matèria orgànica que interactua amb els éssers vius.

Les semblances amb els éssers vius venen perquè contenen gens, es multipliquen, tenen estructura més o menys complexa i evolucionen per selecció natural.

D’altra banda, el que els separa és que necessiten les cèl·lules per a complir les seues funcions vitals que defineixen la vida com a metabolisme, homeòstasi , desenvolupament, reproducció, respondre a estímuls externs, etc.

Es podria dir que ,en tot cas els virus són els organismes que estarien en el límit de la vida, i per tant decidir si els virus estan vius o no, depén de la definició filosòfica que es vulga donar de Vida.

Els virus infecten a tota mena d’organismes: animals, plantes, fongs, protistos, bacteris. Fins i tot hi ha virus que infecten altres virus, els anomenats «virus caníbals».

Però infectar no és sinònim de malaltia; de fet la majoria de virus són indolents.

Quants tipus de virus diferent hi ha en la naturalesa?

La resposta a aquesta pregunta és impossible que deixe indiferent a ningú. S’estima que són 10 quintilions, és a dir 10^30, que vol dir un milió de cuatrilions!!!

És fàcil d’imaginar el difícil que ha de ser intentar classificar tal quantitat de virus diferents. Bàsicament consisteix a col·locar-los en un sistema taxonòmic similar als sistemes de classificació utilitzats per als éssers vius. Parlarem de tres tipus de virus nous, els quals ens han afectat als éssers humans.

Els coronavirus dels que anem a parlar, filogenèticament es classifiquen en el Domini de Ribovirus, Regne Orthornavirae, Família Coronaviridae, Gènere Betacoronavirus i Subgènere Sarbecovirus.

Per tant, quen parlem de «coronavirus», estem parlant de una familia de virus des del punt de vista de la taxonomia. El prefix «corona» ve dau per la forma que es veu en aquests virus quan es miren en un microscopi electrònic. Son virus amb una gran capacitat de replicació i que com a material genómic, en comptes d’ADN (com la majoria d’éssers vius) tenen una sola molècula d´ARN.

L’estructura bàsica es completa amb una coberta glucoproteíca, fonamental per a la supervivència i per a la capacitat infectiva d’aquests virus.

Tots els organismes, en el procés de còpia del matèria genètic (ja siga ADN o ARN) es produeixen errors. Això és perquè els enzims, les proteïnes que s’encarreguen d’aquest procés no són infal·libles i s’assumeix una taxa de mutació per a cada organisme i/o enzim. Aquestes mutacions podrien ser molt perilloses per a la supervivència; per això els organismes superiors tenim altres enzims preparats per a la detecció i correcció d’aquests errors, deixant així una taxa de mutació definitiva molt més baixa que la inicial. Els coronavirus a diferència de la majoria d’altres virus, són capaços també de reparar errors i per tant tindre una taxa de mutació inferior al que caldria esperar per ser virus «ARN»

CORONAVIRUS I PANDÈMIA

Els coronavirus es coneixen des de 1965. Seria difícil trobar a algú que no haja sigut infectat/infectada o haja tingut contacte per alguna de les espècies, ja que, entre altres coses, són la segona causa més freqüent de catarro comú després dels rinovirus.

Eduardo Merello

2022

Quan produeixen malaltia, es consideren zoonosi. És a dir malalties que es transmeten a partir d’un animal que actua com a hoste natural (en el qual no sol haver-hi expressió clínica rellevant), i a través d’un altre animal que funciona com a hoste intermedi passa a l’home.

Fins al 2002, el comportament en l’home d’aquests virus havia sigut benigne (exceptuant casos puntuals de malalts molt immunodeprimits) i la seua transcendència clínica molt poca.

Per això fins a aquest moment els esforços dirigits a investigar possibles tractaments o vacunes havien sigut limitats.

En el moment en què es va començar a notificar que hi havia una agrupació de casos de pneumònia de nova etiologia en una província de la Xina, ningú, incloent experts de qualsevol tipus, podia imaginar que estaríem hui dia com estem i, ni molt menys que hauríem viscut tot això d’aquests últims mesos.

La notícia tenia el seu interés, però no semblava molt diferent de la que havíem tingut uns anys arrere, també amb origen en la mateixa regió del món, d’on havien sorgit brots d’infecció respiratòria amb una etiologia diferent. Havíem tingut l’experiència de dues epidèmies recents de virus germans a l’actual SARS-CoV2.

El primer avís va vindre per part del SARS-CoV (en anglés: severe acute respiratory syndromcoronavirus, traduït com coronavirus de la síndrome respiratòria aguda greu). Aquest virus va sorgir en 2002 i va afectar 32 països. Per tant també va obtindre la qualificació oficial de pandèmia, amb un total d’unes 8000 persones diagnosticades i al voltant de 700 morts.

Va haver-hi un segon avís, aquesta vegada per part del MERSCoV (coronavirus de la síndrome respiratòria d’Orient Mitjà); també amb categoria de pandèmia ja que va afectar 27 països, amb solament 2500 diagnòstics i 800 morts. Malgrat aquests dos antecedents, les alarmes van tardar a saltar en la nostra comunitat científica més pròxima. Dos fets van contribuir a aquest fet.

El primer d’ells és que les aquestes dues pandèmies prèvies van tindre un comportament que es podria considerar com a «estacional». Van ser autolimitades en el temps, i es van resoldre

sense haver desenvolupat ni una teràpia específica ni una vacuna. El segon va ser que la taxa de mortalitat que s’anunciava després de les primeres dades que provenien de la Xina era de l’1% aproximadament i que afectava gent d’edat avançada i amb comorbiditats.

Per tant, al principi res ens feia pensar que el que se’ns venia damunt era molt diferent del que havíem viscut fins ara, i que per tant s’havien de prendre les mateixes mesures que s’havien pres en els dos casos anteriors sense més conseqüències.

L’única vertadera pandèmia que havíem viscut i patit fins llavors en el nostre entorn havia sigut en els anys 80 i 90 la de la SIDA, causada per un virus com el VIH. La qual, malgrat ser numèricament molt cridanera i amb una alta mortalitat en aqueixos primers anys, es va aconseguir controlar amb tractaments que no eliminen el virus, però que el mantenen a uns nivells en els quals la malaltia no es desenvolupa. L’erradicació real del virus vindria donada per l’eliminació de la infecció, fet que està a l´espera d’una futura vacuna.

SARS-CoV2

I com diu el refrany, a la tercera va ser la vençuda. Va ser a la fi del 2019 quan va aparéixer l’anomenat inicialment 2019nCoV (en anglés, 2019-novel coronavirus, «nou coronavirus de 2019»). La primera anàlisi comparativa d’aquest nou virus va determinar que el 2019nCov (que finalment va ser denominat SARS-CoV-2 per analogia amb el SARS-CoV), era «prou diferent» dels altres dos betacoronavirus de gravetat detectats en humans, el SARS-CoV i el MERS, per a ser considerat com una nova malaltia: la Covid-19. Per tant, per a aclarir termes, SARS-CoV-2 és el virus i la COVID-19 és la malaltia que provoca el virus. D’acord amb l’explicació de l’OMS, el nou nom de la malaltia es pren de les paraules «corona», «virus» i disease (malaltia en anglés), mentre que 19 representa l’any en què va sorgir (el brot es va informar l’OMS el 31 de desembre de 2019).

Els virus RNA solen ser molt simples des del punt de vista genètic i estructural. No obstant això, es pot dir que el SARS-CoV2 és un virus complex.

El genoma consisteix en una sola cadena d’ARN de sentit positiu. Això vol dir que el genoma ARN viral és idèntic al ARNm viral, i pot ser traduït immediatament en la cèl·lula hospedadora.

El seu proteoma està format per 15 proteïnes no estructurals i 4 proteïnes estructurals i que formen part de l’embolcall glucoprotéica. La naturalesa d’aquest embolcall és la responsable que el virus siga sensible als sabons, detergents i solucions alcohòliques que usem hui dia com a mesures higièniques per a previndre la seua transmissió.

De les 4 proteïnes estructurals nomenades, cal destacar la proteïna S o Spike, la qual li proporciona al virus les seues característiques fisiopatològiques i immunològiques més destacades.

És per tant una proteïna que té la capacitat de generar resposta immunològica humoral i cel·lular. Per això totes les vacunes, independentment de l’estratègia utilitzada (ARNm, molècules inactives, etc.) es basen en aquesta proteïna.

La proteïna S és també la responsable de l’entrada del virus en les nostres cèl·lules. I ho fa reconeixent una proteïna específica que funciona com a receptor en la membrana d’alguns tipus cel·lulars concrets. Es tracta de l’enzim ACE2 (enzim convertidor d’angiotensina 2) i és produïda per diversos teixits corporals com el pulmó, el sistema nerviós central i el renyó.

L’expressió d’aquest enzim receptor de membrana en alguns teixits concrets, és el que condiciona el tropisme del virus per certs òrgans.

La funció d´ACE2 és convertir l’angiotensina I en angiotensina II, incrementant-se així l’acció vasoconstrictora, participant així en la regulació de la pressió arterial i en l’equilibri dels electròlits.

Entrant una mica més detalladament en l’estructura de la proteïna S, és una regió concreta d’aquesta, l’anomenada RBD (receptor binding domain) la que interacciona directament amb ACE2. D’aquesta manera es produeix la fusió de totes dues membranes i l’entrada del virus dins de la cèl·lula.

2022

Com en tots els virus, existeix la possibilitat que es produïsquen noves variants del virus. Està per veure quals d’elles tindran alguna repercussió des del punt de vista de la infectivitat o de la clínica que provoquen. De fet, hui dia es coneixen més de 150 variants estructurals de la regió RBD.

Una vegada dins de la cèl·lula, el cicle del virus és com el d’un bon paràsit sofisticat, que utilitza la maquinària replicativa de la cèl·lula diana per a reproduir-se. Malgrat ser virus ARN, a diferència del VIH, no és un retrovirus i per tant no s’arriba a integrar en el genoma de la cèl·lula hoste.

És el seu genoma d’ARN positiu, el que serveix de motle com si fora un ARNm més de la cèl·lula perquè els ribosomes traduïsca les proteïnes del virus. Una vegada formades aquestes proteïnes, s’acoblen amb l’ARN genòmic formant una nova partícula vírica (anomenada virió), la qual sale de la cèl·lula per un mecanisme d’exocitosi. D’aquesta manera, aquesta partícula vírica ja està preparada per a infectar una nova cèl·lula que expresse en la seua superfície ACE2 i començar de nou el cicle.*************************************

Humor Títol Notícies locables Escrit per Arnau Alcaide

2022

Darío Moreno, alcalde de Sagunt: «bascos, heteros i etarres»

L’alcalde de Sagunt, Darío Moreno, també ha eixit a defensar el projecte de Ciutat Censuradora, tot reafirmant que esta joventut basca està «un poc flipadeta posant bombes», que «ja està bé de fer-se els masclets, mai millor dit, amb això dels explosius i el rotllo etarra». El del PSOE li recorda a Elías Taño que podrà tindre el col·lectiu LGTBIQ+ entre els seus amics, però que la propera vegada pregunte abans de pintar qui més pot estar-hi.

L’alcalde socialista ha recordat que projectes com els dels seu partit han revolucionat amb cors i no violència. Sobre les suspicàcies elevades al voltant de que els pobres joves s’han vist envoltats en un judici injust, com ha admés entrar a valorar el Tribunal de Drets Humans, i que en realitat no tenien res a vore amb el terrorisme, ha dit que la gent es creu que a Sagunt hi ha aquesta capacitat d’anàlisi, però que a les properes eleccions es presentarà encara amb més cors i menys contingut i tornarà a guanyar.********

Adaptació d’article d’opinió

Sagunt, ciutat censuradora

educadora

José Manuel Tarazona, regidor de Censura

José Manuel Tarazona Jurado

Viernes, 06 Mayo 2016 15:36, El Económico

Un dels nostres objectius polítics essencials és convertir Sagunt en una ciutat censuradora. Una ciutat amb un model ben definit que limite el coneixement, la divulgació i l’intercanvi d’experiències educatives i culturals a una expressió reprimida i submisa del jovent.

educadora. Una ciutat estimule el coneixement, la divulgació i l’intercanvi d’experiències educatives i culturals.

La música, la dansa, la cultura clàssica, el patrimoni, la literatura o els murals, totes les disciplines artístiques, són censurables en un projecte de ciutat que complemente la consideració de Sagunt com «Capital Valenciana de la censura» i l’objectiu a llarg termini de ser Patrimoni de la Censura. Volem potenciar l’estima pel nostre patrimoni censurat, per descomptat, però també volem que el patrimoni censurat siga un element que dinamitze la societat.

literatura...totes les disciplines artístiques són vàlides en un projecte ciutat que complemente la consideració de Sagunt com «Capital Valenciana de la Romanització»

Patrimoni de la Humanitat. Volem potenciar l’estima pel nostre patrimoni, per descomptat, siga un element que dinamitze la societat. La nostra intenció és buscar la implicació del món educatiu democratitzar els espais i sentir-nos orgullosos de la nostra ciutat. En este sentit, des de la regidoria d’Educació i Cultura volem posar el nostre empeny en què els ciutadans participen del fet que vivim en un entorn que, més enllà seu valor patrimonial, continga també un element actiu i dinàmic com a focus d’atracció d’iniciatives que afavorisquen la difusió de la cultura i l’educació.

La nostra intenció és buscar la implicació del món educatiu (alumnes, pares d’alumnes, professorat) i els ciutadans per censurar els espais culturals i poder gaudir-los en la privació, i sentir-nos orgullosos de la nostra ciutat on no hi caben els demés. En este sentit, des de la regidoria d’Educació i Cultura volem posar el nostre empeny en què els ciutadans participen del fet que vivim en un entorn que, més enllà del seu actual valor patrimonial censor, continga també un element actiu i dinàmic com a focus d’atracció d’iniciatives que afavorisquen la censura de la cultura i l’educació.

Precisament, Sagunt posa colofó al projecte censor amb una peça única: el mural mutilat d’Elías Taño a la Glorieta. A aquesta plaça dinamitzadora del poble, al davant de l’Ajuntament, és on política i administració local posen la senya d’identitat cultural, censurant l’art que prèviament havien encomanat, una gesta que situa Sagunt com a pionera del model educatiu de la censura. Des de Cultura ens congratulem del model i si es cola alguna cosa culturalment reivindicativa culturalment és culpa dels putos rojos d’Esquerra Unida i d’esta joventut etarra que vol passar de posar bombes a pintar.

iocundum amb un concert didàctic al Teatre Romà on intervenen 450 cantors i 80 músics d’arreu del País Valencià, organitzat per l’associació de professors de música de Secundària Proeso i la col·laboració de l’Ajuntament i la direcció general de Patrimoni Cultural de la conselleria d’Educació, Cultura i Esport de la Generalitat.

Cal dir també que en este projecte ha col·laborat el Cor Juvenil i Infantil d’Unió Musical Porteña i el Conservatori Professional de Música Joaquin Rodrigo, a més de la Lira Saguntina. Es tracta d’un pas endavant per a democratitzar i fer un bon ús dels nostres espais culturals com el Teatre Romà per a omplir-lo de cultura, educació i joventut dins d’un projecte global de ciutat educadora, com deia. En este cas, el concert és un recorregut didàctic des de l’època grega fins la contemporània a través de la música que posa en relleu les nostres arrels grecollatines i àrabs a través de la música. Continuarem treballant en este apassionant projecte per convertir Sagunt en una ciutat educadora.

Però política i administració no serien prou per a aquest projecte sense la tasca deshumanitzadora d’associacions civils plenes d’odi instrumentalitzades per la dreta, com fou la COVITE, que resulten per a Sagunt l’última autoritat en la matèria en qüestions artístiques i de llibertat d’expressió. Cal entendre que allà on la lògica política no hi arriba, la proposta desgavellada dels filofeixistes, relacionant un lema escrit en un mural amb terrorisme, pot resultar clau per al lideratge censurador de Sagunt. No en va són especialistes en marcar la moralitat social i què cal o no censurar en tots els temes, perquè tota protesta o baralla de bar pot ser terrorisme.

La iniciativa Ciutat Censuradora és un projecte dels anys 90 perquè els municipis enfonsen tot l’humanisme restant de la població i condemnen l’art a la irrellevància. Es tracta d’un pas endavant per a democratitzar i fer un bon ús dels nostres espais culturals com el mur del Mercat i així omplir-los de censura, educació repressiva i joventut acrítica dins d’un projecte global de ciutat censuradora.

«Les ciutats representades al Primer Congrés Internacional de Ciutats Educadores, celebrat a Barcelona el novembre de 1990, proposen recollir en una Carta els principis bàsics que han de conformar l’impuls educatiu de la ciutat, amb el convenciment que el desenvolupament dels seus habitants no es pot deixar a l’atzar».

«La ciutat serà educadora quan reconega, exerciti i desenvolupi, a més de les seves funcions tradicionals (econòmica, social, política i de prestació de serveis) una funció educadora, quan assumeixi la intencionalitat i responsabilitat l’objectiu de les quals sigui la formació, promoció i desenvolupament de tots els seus habitants, començant pels nens i els joves.

Les raons que justifiquen aquesta nova funció han de cercar-se, certament, en motivacions dordre social, econòmic i polític, així com, i sobretot, en motivacions dordre cultural i formatiu. És el gran repte del segle XXI: «invertir» en l’educació, en cada persona, de manera que aquesta sigui cada cop més capaç d’expressar, afirmar i desenvolupar el seu propi potencial humà, amb la singularitat: constructivitat, creativitat i responsabilitat. I sentir-se alhora membre d’una comunitat: capaç de diàleg, confrontació i solidaritat».*******************************

https://eleconomico.es/opinion/colaboradores/item/140517-laciutat-educadora-no-deixa-ning%C3%BA-enrere

Llistats interminables

Antonio Larrea López

Antonio Mateo

Bar Cervera

Carmen Devesa Herrero

Carmen Rubio

Gestoría Gramage

José Luis Peláez Ruiz

José Luis Rovira Morant

José María Luna Amores

Mª Teresa Calderón Pérez

Óptica Diseño

Restaurante El Faro

Vicente Santibáñez Arrés

Presidència

Adrián Luan García

Vicepresidència 1a

Enric Cuenca Teruel

Vicepresidència 2a

Enrique José Soriano Martínez

Vicepresidència 3ª

Carla Sánchez Cosín

Vicepresidència 4a

Fabri Córdoba Fernández

Vicepresidència 5a

Ismael Jabani Cortés

Vicepresidència 6a

Francisco Bonaque Valderas

Vicepresidència 7a

Álvaro Andrés Martínez

Secretaria General i incidències

Juan José Landete Vázquez

Secretaria General

Sergio Landete Expósito

Secretaria General. Responsable Covid.

Cristina Rodríguez Díaz

Responsable Covid

Laura Rodríguez Díaz

Secretaria d’actes

Laura Martínez Bronchú

Arixiu – Biblioteca. Subvencions

Mercedes Ferri Benito

Arixiu – Biblioteca

Miguel Ángel Navarro Rodríguez

Eduardo Merello

Delegació d’incidències

Begoña Expósito Martínez

Comptador

Antonio Esteban Valero

Tresoreria

Loles Zaballos García

Delegació de Socis, sòcies i loteria

Rafa Benito Calabuig

Antonio José Mateo Argente

Delegació Cultura i llibret

Francesc Arnau Navarro

Jorge Sánchez Cosín

María Andrés Martínez

Yolanda Benito Biosca

Delegació d’esports

Sonia Córdoba Arranz

Rafa Benito Alcázar

Delegació de festejos

Irene Blasco López

Laura Campoy Ordiñaga

Claudia González Montes

Irianna Sáez Porras

Sandra Jiménez Carrera

Ana García Gosp

Delegació d’activitats diverses

Rafi Arranz García

Francisca Gascó Felipe

Gregorio Sabirón Martín

Ana Sabirón Gascó

David Landete Expósito

Marta Torres Ramírez

Delegació de trànsti i transport

Andrés Alemany Ortiz

Delegació de casal

Inés López Ortega

Carlos Moyano Hernández

Jorge rodríguez Tapia

Robert Espinosa Ruiz

Juan Manuel Mateo Torrente

Elías Salvador Campos Calvo

Delegació d’infantils

Mara Cosín Munuera

Lola Cosín Munuera

Yolanda Alcaide Arnau

María José Castañy Sanmartín

Delegació de play-back

i comparsa

Esther Mantecón Román

Giovanna García Sáez

Alicia Felipe Domingo

Delegació play-back infantil

Violeta Serrano Garrido

Ana García Vizcaíno

Delegació publicitat

Sandra Ojeda Candelas

Yolanda Solsona Perelló

Delegació de manteniment

Amadeo Blasco de Fez

Giuseppe Mariani Marini

Pedro Andrés Micó

Tomas Olivert Ávila

Delegació de xarxes socials

David Gimeno Ferrandis

Belén Soriano Mérida

Delegació de trànsti i transport

Andrés Alemany Ortiz

Delegació de plantà i monument

Alberto Valera Casero

Ruth Landete Martínez

Rafi Arenas Chica

MASCLETS. COMISSIÓ MAJOR

Abraham Pérez González

Adrián Blasco Rebull

Adriana Blesa Mazón

Adriana Santarén Sáez

Aida Beltrán Prieto

Ainara Muñoz García

Ainhoa María Mula Roig

Ainoa Fernández Jerez

Aitor Condes Angulo

Alba De La Calle Gil

Alba Gilabert García

Alberto Blasco Rebull

Alberto Roda Borras

Alberto Rodríguez Badal

Alberto Valera Casero

Alejandro Cegarra Giménez

Alejandro Escolano Hernández

Alicia Felipe Domingo

Alicia González Ponce

Álvaro andes Martinez

Amadeo Blasco De Fez

Ana García Gosp

Ana García Vizcaíno

Ana Isabel Uviedo Molina

Ana María Martínez Sánchez

Ana María Rebull Rebull

Ana Sabirón Gascó

Andrea Blasco Sánchez

Andrea Díaz-Alejo León

Andrea Martínez Bronchú

Andrea Martínez Madrid

Andrés Alemany Ortiz

Andrés Rodríguez Valle

Ángel Gómez Mezquita

Ángel Rosario Martin

Antonio Díaz Noverques

Antonio Esteban Valero

Antonio Jose Mateo Argente

Antonio Ochando Tuset

Armando González Ponce

Aroa Sanz Hernández

Astrid Gómez Andrés

Aurora Arranz García

Azahara Sáez Porras

Begoña Biosca Mínguez

Begoña Candelo Estal

Begoña Expósito Martínez

Belén Soriano Mérida

Bernardo Jaime Gramaje Revert

Bianca Marco Rivera

Bienvenida Alcázar Sánchez

Borja Cenas Asensio

Carla Landete Campos

Carla Sánchez Cosín

Carlos Benito Alcázar

Carlos Moyano Hernández

Carlos Riera Peiró

Carolina Sancho Castillo

Cesar Martin Uviedo

Claudia González Montes

Cristina Palmero Molina

Cristina Rodríguez Díaz

Cristina Salvador Uviedo

Daniel Miguel Pico Jordán

Daniela Soler Alacreu

David Adoves Pardo

David Gimeno Ferrandis

David Landete Expósito

Deogracias Molina Labrador

Dolores Cosín Munera

Edith Santibáñez Muñoz

Elba Martín Cosín

Elena María García Martín

Elena Ramiro Rovira

Elías Salvador Campos Calvo

Elsa I. Hermoso Díaz

Emilia Arranz García

Enara Gómez Martin

Enric Cuenca Teruel

Enrique Jose Soriano Martínez

Esteban Acebrón Hernández

Estefanía Rubio Cruz

Esther Bosque Uviedo

Esther Mantecón Román

Eva Ruiz Ortiz

Fabri Córdoba Fernández

Filomena Rebull Rubio

Francesc Arnau Navarro

Francisca Díaz Amorós

Francisca Esquer Orellana

Francisca Gascó Felipe

Francisco Arévalo Lérida

Francisco Bonaque Valderas

Francisco Javier Viñas Arranz

Francisco Jose Hermosilla Romero

Gema Agustín Aucejo

Giovanna García Sáez

Giuseppe Mariani Marini

Gregorio Sabirón Martin

Helena Blasco Sánchez

Hugo López Flor

Ignacio Pérez Juan

Irene Blasco López

Irene Salcedo Ruiz

Irianna Sáez Porras

Iris García Martínez

Isis Gil Mellado

Ismael Jabani Cortes

Iván Codina Solsona

Iván López Villagrasa

Janire Pérez Belmonte

Javier Castro Guillen

Javier Martínez Muniesa

Jennifer Bejar Gómez

Jesús Javier Cristóbal Rubio

Jordi Soriano Martínez

Jorge Rodríguez Tapia

Jorge Sánchez Cosín

Jose Ángel Viñas Arranz

Jose Jerez Sánchez

Jose Luis Díaz Aranda

Jose Luis Sánchez Carrillo

Jose Manuel López García

Jose Manuel Moreno Moreno

Jose Vicente Bosque Moliner

Jose Vicente Bosque Uviedo

Juan Francisco Marco Escudero

Juan Jose Landete Vázquez

Juan Manuel Mateo Torrente

Juan Manuel Sánchez Mateo

Juan Salcedo García

Juana Martínez García

Juanita Ribera Oliva

Julián Uviedo Ferrer

Julio Landete Serrano

Laura Campoy Ordiñaga

Laura García Martínez

Laura Martínez Bronchú

Laura Rodríguez Díaz

Laura Roselló Baena

Lorena Sancho Navarro

Lucia Martínez Asunción

Luis Ramón Méndez Castany

Luis Salvador Mateos

Mª Amor Uviedo Molina

Mª Dolores Zaballos García

Mª Jesús Iserte Sánchez

Mª José Castañy Sanmartín

Mª Luz Martínez Martínez

Manuel Bonaque Valderas

Mara Cosín Munera

Mara Martín Cosín

María Alcantud Fernández-Yáñez

María Andrés Martínez

María Carmen Díaz Hermoso

María Inés López Ortega

María Jose Badía Aleixandre

María Mena Arranz

María Salcedo Ruiz

Mariano López Camarasa

Marta Arnau Rodríguez

Marta Blasco Gea

Marta Mérida Morillas

Marta Puentes Garrido

Marta Torres Ramírez

Mercedes Ferri Benito

Miguel Ángel Cano Manrique

Miguel Ángel Izquierdo Pérez

Miguel Ángel Navarro Rodríguez

Miguel Ángel Pallares Camarasa

Mireya Ruiz Ruiz

Mireya Sánchez Navarro

Myryam Isabel Cayuela Torres

Natalia Soria Briones

Noelia Blasco Llora

Noelia Marzo Ruiz

Nuria Genovés Carbonell

Omar Granell Martí

Oscar Blasco De Fez

Paola García Villar

Patricia Andreu Gómez

Patricia Bonaque López

Patricia Torres Gómez

Paula Gilabert García

Paula Mérida Morillas

Paula Sánchez Saz

Pedro Andrés Mico

Pedro Gargallo Ibáñez

Rafael Benito Alcázar

Rafael Benito Calabuig

Rafaela Arenas Chica

Rafaela Arranz García

Raquel Martín Genovés

Regula López González

Robert Espinosa Ruiz

Roberto Miralles Esparza

Rubén Córdoba Arranz

Rubén Rovira García

Ruth Ballesteros Luna

Ruth Landete Martínez

Sandra García Sáez

Sandra Jiménez Carrera

Sandra Jurado Cintas

Sandra Ojeda Candelas

Santiago Martínez Gómez

Sara López Hermoso

Sara Saavedra Carrasco

Sarai Gómez Andrés

Saray Hernández Quesada

Sergio Cano Badia

Sergio Landete Expósito

Sheila Ortiz Calvo

Sheila Pastor Hernández

Silvia Cambil Aspas

Silvia Serrano Garrido

Sonia Cayuela Torres

Sonia Córdoba Arranz

Sonia Ferri Cuenca

Tomas Olivert Folch

Tomas Vicente Olivert Ávila

Valle Briones Falla

Victoria Pérez Juan

Victoriano Ortega Heredia

Violeta Serrano Garrido

Ylenia Cañizares García

Yolanda Alcaide Arnau

Yolanda Benito Biosca

Yolanda Solsona Perelló

Yurena Rodríguez Montserrat

Zaira Bonaque López

Zaraida Mellado Muñoz

Adrián Hermosilla Marzo

Adriana Cristóbal Blesa

África Rodríguez Serrano

Aitana Del Rio Pastor

Aitana González Ruiz

Alex Rodríguez Serrano

Alma Morte Martínez

Ana Viñas Sáez

Ander Benito Sancho

Andrea Viñas Sáez

Aneliz Marco Ribera

Blanca Arévalo Torres

Carla Moreno Candelo

Carles Soriano Serrano

Carlos Hermosilla Marzo

Cesar González Ruiz

Diego Condes García

Einar Riera Mérida

Enzo Condes García

Hugo Mateo Sanz

Ian Catalán García

Iker López Pastor

Izan García Iserte

Laia Blasco Blasco

Laia Miralles Sánchez

Leire Artes Sáez

Leo Mariani Marini Agustín

Lucas Olivares Salcedo

Manel Soriano Serrano

Manuel Girona Salcedo

Mar Ferri Benito

Marcos Arévalo Torres

María Torrecillas Fernández

Marina Cuenca Rodríguez

Mario Izquierdo García

Mia Espinosa Castañy

Naia Izquierdo Palmero

Neset Gil Mellado

Olaia Granell Soria

Pablo Murciano Rodríguez

Paula Rovira Cayuela

Raquel Gargallo Alcaide

Roberto Miralles Sánchez

Sergio Acebrón Sancho

Soraya Acebrón Sancho

Unai Izquierdo Palmero

Vega Blasco Blasco

Vera Benito Sancho

Víctor López Hermoso

Xavi Izquierdo García

Yago Sales Gómez

Yashira Ortiz Calvo

Abraham Pérez González

Adrián Luna García

Aida Beltrán Prieto

Aida Navarro Redón

Ainhoa Fernández Jerez

Aitor Condes Angulo

Alba De La Calle Gil

Alberto Rodríguez

Alberto Valera Casero

Alejandro Cegarra

Alicia Felipe Domingo

Alicia González Ponce

Amadeo Blasco De Fez

Amparo Martínez

Amparo Rubio Rubio

Ana García Gosp

Ana García Vizcaíno

Ana Isabel Uviedo Molina

Ana Mª Sancho Gaspar

Ana Teruel

Andrea Blasco Sánchez

Andrea Díaz Aucejo

Andrea Ponferrada

Andrés Alemany Ortiz

Andrés Heredia Tovar

Ángel J. Blasco López

Ángel López Mariana

Ángel Montalbán

Ángel Rosario Martín

Antonia Amorós

Antonia Morcillo

Antonia Rico Reche

Antonio Díaz Noverques

Antonio Escobar Valverde

Antonio García Marín

Antonio Martín Valencia

Antonio Ochando Tuset

Antonio Pérez Martínez

Araceli Cintas Sesé

Araceli Uviedo Molina

Argimiro Pérez Martínez

Arrocería Cá Merche

Ascensión Felipe Pérez

Ascensión Gascó Felipe

Astrid Gómez Andrés

Asunción Balaguer Del Campo

Aurora Arranz García

Aurora Garrido

Azahara Sáez Porras

José Bruno

Begoña Biosca Mínguez

Begoña Expósito Martínez

Belén Soriano Mérida

Bernardo Gramage Revert

Bienvenida Alcázar Sánchez

Carla Moreno Candelo

Carlos Riera Peiró

Carlos Muñoz Torrente

Carmen Devesa

Carmen Esteve Martorell

Carmen Gómez Miguel

Carmen Izquierdo Ortín

Carolina Sancho

Celia Saavedra Gil

Celia Saavedra Gil

Concepción Ortiz Hervás

Conchín Moral Giménez

Consuelo Andreu Lledó

Consuelo Palacios

Consuelo Pérez Martín

Cristian Calcerrada Garcia

Cristina Palmero Molina

Daniela Benito Muñoz

Daniela Soler Alacreu

David Adobes Pardo

David Landete Alcázar

Diego Torres Revert

Dimas Molina Labrador

Dolores Cosín Munera

Dolores García Blasco

Edith Santibáñez Muñoz

Elena García Martí

Elena Ramiro Rovira

Elsa Hermoso Díaz

Emilia Gassó Gassó

Encarna Alacreu

Encarnación De Las Peñas

Encarnación Palmero González

Enric Cuenca Teruel

Enrique Herrero López

Enrique Soriano Torres

Esteban Mérida Biosca

Estefanía Luna Castelló

Esther De Haro

Esther Mantecón Román

Eugenio Ortín Lorente

Eva Ruiz Ortiz

Felipe Noguera Mejías

Félix Sanz Piedra

Francesc Arnau Navarro

Francisco Bonaque Valderas

Francisco Conesa Vivanco

Francisco González Simón

Francisco Hermosilla Romero

Francisco Iniesta

Francisco Moyano Giménez

Francisco Ortiz Gallart

Gerardo Alós Bono

Giovanna García Sáez

Gregorio Esteban Valero

Gregorio Sabirón Martínez

Giuseppe Mariani Marini

Horno Trigo Y Miel

Inés Gómez Juan

Irene Blasco López

Irene Salcedo Ruiz

Irianna Sáez Porras

Isabel Bixquert

Isabel Navarro Bixquert

Ismael Jabani Cortés

Iván Moya Ballesteros

Janire Pérez Belmonte

Jesús Javier Cristóbal Rubio

Jesús Manrique López

Jesús Segovia Beltrán

Jordi Soriano Martínez

Jorge Rodríguez Tapia

José A. Olmos García

José Alcaide López

José Bosque Moliner

José Cambil Sánchez

José Felipe Pérez

José Gil

José Javier Jurado Gassó

José López Benavent

José Luis Calero Martí

José Luis Díaz Arnada

José Manuel López García

José Viecente Bosque Uviedo

Josefina García Prior

Juan García Molinero

Juan M. Lacomba Benito

Juan Manuel Benedí Andreu

Juan Manuel Mateo Torrente

Juan Manuel Sánchez Mateo

Juan Ruiz Gázquez

Juan Salcedo García

Juan Salcedo Ruiz

Juana A. Caro Tristán

Juanita Rivera Oliva

Julia Valero Muñoz

Julián Moliner Azcona

Julián Uviedo Ferrer

Julio Farinós Castillo

Julio Landete Serrano

Laura Campoy Ordiñaga

Laura Clemente Del Molino

Laura García Santos

Laura Martínez Bronchú

Laura Rosselló Baena

Lidia Rodríguez

Lola García Lezcano

Lola Hernández Pérez

Lola López Romera

Lucas Casas López

Lucía Llorens Bronchú

Lucia Martínez Asunción

M Carmen Díaz Hermoso

Mª Amparo Lacomba Benito

Mª Angeles Montes Perea

Mª Angeles Pallarés Camarasa

Mª Angeles Soriano Peris

Mª Carmen Andrés Urquiza

Mª Carmen Briones Martínez

Mª Carmen Llamas

Mª Dolores Sampedro Soler

Mª Dolores Villalba

Mª Dolores Zaballos García

Mª Jesús Iserte Sánchez

Mª Luz Barriopedro

Mª Luz Zacarías Debón

Mª Teresa Martín Gutiérrez

Manuel López Burgos

Manuela Felipe Pérez

Mara Cosín Munera

María Dolores Tuset

María Felipe Pérez

María García Nieto

María Sesé Galindo

Mariano Sánchez Sánchez

Marisa Sanz

Marta Puentes Garrido

Marta Torres Ramírez

Maruja Huguet

Mercedes Castillo Valeriano

Mercedes Ferri Benito

Mercedes Hernández Ruiz

Merche Ortiz

Miguel Ángel Cano Manrique

Miguel Ángel Navarro Rodríguez

Miguel Estal Tortosa

Milagros Bureda Villalba

Mireya Ruiz Ruiz

Mirian Cayuela Torres

Nuria Genovés Carbonell

Omar Granell Martí

Omar Madrid Joli

Oscar Blasco De Fez

Paquita Esquer Orellana

Paquita García

Paquita Sánchez

Patricia Torres Gómez

Paula Pérez Simón

Pedro de Andrés Micó

Peluquería Belinda

Pepita Sanz Calza

Pilar Madrid Hernández

Pilar Pérez Benedí

Pilar Rodríguez

Pilar Tristán Ruiz

Primo Berzosa López

Provi Morillas García

Rafaela Arenas Chica

Rafi Arranz García

Raúl Benito Díaz

Régula López González

Roberto Espinosa

Roberto Miralles Esparza

Rosa Tello

Rosario Briones

Rosario Jara Hernández

Rosario Lorenzo Fernández

Rosita Alepuz

Rubén Rovira García

Ruth Ballesteros Luna

Sandra García Sáez

Sandra Giménez Carrera

Sarai Gómez Andrés

Saray Hernández Quesada

Sauce

Sheila Ortiz Calvo

Sheila Pastor Hernández

Silvia Serrano Garrido

Sonia Ferri Cuenca

Susana Benito Manzanares

Tomás Olivert Folch

Trinidad García Miñana

Urbano López García

Vicente Borrás Noguera

Vicente Cuenca Valiente

Vicente Gómez Tineo

Vicente Lara Brox

Vicente Moya

Victoria Muniesa Franco

Victoria Pérez Juan

Violeta Serrano Garrido

Yolanda Alcaide Arnau

Yolanda Benito Biosca

Yolanda Solsona Perelló

Yurena Rodríguez Montserrat

Eduardo

Merello

2022 Insignia de Fulles (30 Anys)

Iris García Martínez

Noelia Marzo Ruiz

José Luis Sánchez Carrillo

Silvia Serrano Garrido

Mª Amor Uviedo Molina

Insignia D’Or (20 Anys)

Sonia Córdoba Arranz

Elba Martin Cosín

María Mena Arranz

Yurena Rodríguez Montserrat

Yolanda Solsona Perelló

Insignia D’Argent (10 Anys)

Miguel Ángel Cano Manrique

Aitana Del Rio Pastor

Ismael Jabani Cortes

Mariano López Camarasa

Víctor López Hermoso

Paula Rovira Cayuela

Carolina Sancho Castillo

Aroa Sanz Hernández

Insignia de la Falla (Primer Any)

Paqui Díaz Amorós

José Luis Díaz Aranda

María Alcantud Fernández-Yáñez

Izan García Iserte

Alba Gilabert García

Paula Gilabert García

Manuel Girona Salcedo

Roberto Miralles Sánchez

Ainara Muñoz García

Ana Viñas Sáez

Bunyol D’Or i Diamants

Francisco José Hermosilla Romero

Noelia Marzo Ruiz

José Luis Sánchez Carrillo

Bunyol D’Or amb Fulles

De Llorer

Raquel Martin Genovés

Paula Mérida Morillas

María Salcedo Ruiz

Yolanda Solsona Perelló

Bunyol D’Or

Gema Agustín Aucejo

Bienvenida Alcázar Sánchez

Andrés Alemany Ortiz

Sonia Córdoba Arranz

Ainoa Fernández Jerez

Sandra García Sáez

Astrid Gomes Andrés

Claudia González Montes

Ismael Jabani Cortes

Mariano López Camarasa

Laura Martínez Bronchú

Sandra Ojeda Candelas

Sheila Pastor Hernández

Carolina Sancho Castillo

Adriana Santarén Sáez

Aroa Sanz Hernández

Bunyol D’Argent

Álvaro Andrés Martínez

Patricia Andreu Gómez

Francisco Arévalo Lérida

Marta Arnau Rodríguez

Ruth Ballesteros Luna

Aida Beltrán Prieto

Patricia Bonaque López

Myryam Isabel Cayuela Torres

Antonio Díaz Noverques

Laura García Martínez

Mara Martin Cosín

Sheila Ortiz Calvo

Mireya Ruiz Ruiz

Juan Manuel Sánchez Mateo

Enrique José Soriano Martínez

Bunyol de Coure

Adrián Blasco Rebull

Alberto Blasco Rebull

Elías Salvador Campos Calvo

Sara López Hermoso

Bianca Marco Rivera

Merello

Alta Distinció Al Mèrit Faller

Julián Uviedo Ferrer

Masclet D’Or i Diamants amb Fulles de Platí

Begoña Expósito Martínez

Miguel Ángel Navarro Rodríguez

Santiago Martínez Gómez

Masclet D’Or i Diamants

Julio Landete Serrano

Masclet D’Or amb Fulles de Llorer

Giuseppe Mariani Marini

Fabri Córdoba Fernández

Rafael Benito Alcázar

Jesús Javier Cristóbal Rubio

Jorge Rodríguez Tapia

Esther Bosque Uviedo

Irene Blasco López

Rafaela Arranz García

Rubén Rovira García

Sonia Ferri Cuenca

Masclet D’Or

Abraham Pérez González

Alba De La Calle Gil

David Landete Expósito

Giovanna García Sáez

Masclet D’Argent

Alberto Roda Borrás

Alejandro Cegarra Giménez

Alejandro Escolano Hernández

Belén Soriano Mérida

Enara Gómez Martin

Filomena Rebull Rubio

Iván Codina Solsona

María Mena Arranz

Robert Espinosa Ruiz

Masclet de Coure

Javier Castro Guillén

Isis Gil Mellado

Carla Landete Campos

Distintiu D’Or

Aitana Del Rio Pastor

Neset Gil Mellado

Víctor López Hermoso

Paula Rovira Cayuela

Yago Sales Gómez

Distintiu D’Argent

Soraya Acebrón Sancho

Mia Espinosa Castañy

Distintiu de Coure

Izan García Iserte

Manuel Girona Salcedo

Leo Mariani Marini Agustín

Ana Viñas Sáez

Merello

Masclet Infantil D’Or i Diamants amb Fulles de Platí

Carlos Hermosilla Marzo

Aitana González Ruiz

Masclet Infantil D’Or i Diamants

Héctor Mateo Sanz

Masclet Infantil D’Or amb Fulles de Llorer

Aitana Del Rio Pastor

Neset Gil Mellado

Paula Rovira Cayuela

Víctor López Hermoso

Masclet Infantil D’Or

Alma Morte Martínez

César González Ruiz

Vega Blasco Blasco

Masclet Infantil D’Argent

Adriana Cristóbal Blesa

Aneliz Marco Ribera

Einar Riera Mérida

Laia Miralles Sánchez

Mar Ferri Benito

Xavi Izquierdo García

Masclet Infantil de Coure

Ana Viñas Sáez

Leo Mariani Marini Agustín

Manuel Girona Salcedo

Artista Palacio i Serra

Lema «No hi ha mar que per bé no vinga»

Poeta Enric Cuenca

COS CENTRAL I REMAT

De Sanchis Cuartero direm amb un so ben alt i ben fort, i d’ell ací memòria farem d’un fill il·lustre del Port.

Un grandíssim compositor, un músic d’alta talla, un enyoradíssim director i gran amic d’esta falla.

El rei de l’aigua dessalada vol fotre al nostre municipi, fent pagar una milionada per poder tindre el servici.

Una dessaladora ens van fer pregonant moltes bondats, no sabem molt bé «pa» què i que damunt hem de pagar.

Un altre èxit de Madrid, un altre gol per l’esquadra: que se’n passen pel florí tota l’aigua dessalada.

Si pagaren dels seus diners les idees de «bombero», s’ho pensarien un poc més abans de fer el torero.

Família d’origen francés, ell, de naixement: italià. En Suïssa té a muntó de diners i podria fer-se musulmà…

De virus i juís està immune, recordat com un gran defraudador que de tot ha quedat impune gràcies a servils jutjadors.

És un bes que ha fet història el que volem ací plasmar, i dedicar-lo a la memòria a la gent que ens ha salvat.

A totes aquelles persones que han estat en tot moment, a les roïnes i les bones ajudant a tota la gent.

Una pandèmia mundial que avançà amb forta espenta però de front es xocà amb gent honrada i valenta.

Sanitaris i essencials, de tota classe i sectors, vos dediquem un bes molt gran de reconeixement i amor.

Els lladres de hui en dia no s’amaguen per a furtar, que sense molta alevosia del compte corrent t’ho trauran.

L’atraco està domiciliat per bandes que són corporacions, i cap govern els vol parar ni donar-nos solucions.

Maleïdes les companyies que ens lleveu el «pellejo», i pagueu les felonies del criminal Villarejo.

Suborneu als governants i feu portes giratòries, ¡ai del dia que els votants ho tiguen a les memòries!

ESCENA 1

ESCENA 2

Canvi climàtic innegable junt a obres que són un nyap, fan del nostre poble navegable quan cauen dos gotes i un llamp.

Com de Venència els canals es transformen els carrers, i a motor, rems o pedals els veïns es mouen per ells.

Tantes obres pregonades i tant gastat en col·lectors, per a patir les pantanades i traure cotxes a remolcador.

Per a eixir en la televisió encara que fent el borinot, necessitem més inundacions i l’aigua baixant de bot a bot.

Després tot seran preses quan res podrem solucionar: que s’ho miren ací empreses destructives i contaminants.

Que amb premis i publicitat tapeu la vostra vergonya, però ens esteu rematant amb el vostre verí i ronya.

ESCENA 4

Almardà ja no és Almardà que és una platja de pena, que des de Madrid han manat que vaja a Almenara l’arena.

Almardà ja no és Almardà per uns moniatos de Madrid, que des de la porta d’Alcalà manen què s’ha de fer ací.

Almardà ja no és Almardà sense platges, ni dunes ni arena, perquè Almenara ens ha guanyat a uns governants que fan pena.

Almardà ja no és Almardà i per a tocar-nos els «torrons», la rebatejaran com Aferlamà per obra i gràcia dels espigons.

ESCENA 5

Pedro vol tot el poder, per damunt de tot, governar, i el «prota» més guapo ser d’este Joc del Calamar.

Farà mil equilibrismes i passarà mil patiments, consentint els nacionalismes que el sostenen al govern.

A l’alcalde saguntí li passa cosa semblant, per aguantar al fortí en uns i altres va pactant.

És un xic afortunat perquè per oposició té una gran «escampà» de la dreta multicolor.

El museu industrial o la Nau, tot el monumental castell, fa anys que dormen en pau i ningú entén el desgavell.

El pantalà, el forn alt, acabar la Via verda… el patrimoni industrial els importa una merda.

També l’economia comarcal fa temps que està submergida, tant de centre comercial al comerç li lleva vida.

De la indústria, ni parlem, perquè sempre està amenaçada Bosal, Pilkington o Galmed… una història inacabada.

ESCENA 7

Per coherència i trellat prohibiren visites falleres, per ser perill molt gran, no com festes o carreres.

La Crida mai els encaixa i faran mil mandangues, però qui està en la caixa és el concurs de xarangues.

Un nou premi es vol donar, ja vorem si algú el guanya, a qui diga de veritat el pressupost de la falla.

L’humor i la sorna fallera descansen juntes al forat, on la crítica riallera no és vista pel jurat.

ESCENA 8

És intolerable i impúdic, ve d’antic i és vergonyós que el Malecó no siga públic per culpa d’uns mals gestors.

Ho direm de forma clara, ho direm al dret i al tort, escolta’ns bé, Govern d’Espanya que el Malecó és del Port!

Junt al Malecó, el pantalà que cau i es dona per vençut, només en la memòria quedarà el nostre patrimoni perdut.

No se sap quin és el gran misteri que frena el progrés de la platja, i del culpable en algun ministeri que no vol que el poble a més vaja.

ESCENA 9

Primer, motos a escape lliure després, tots anant en cotxet, i ara sembla que per a viure és precís portar un patinet.

Si ens paràrem a pensar en un fet massa lògic, voríem que el caminar és el més ecològic!

Ací, en la nostra ciutat és un fet de gran desfici, per ser gran caguerà allò que diuen carril bici.

El gasten els caminants, també el gasten els gossets, les bicis guais per ahí no van ja que et porten al no-res.

ESCENA 10

¿Qui viu en la Pinya de Galapagar?

¡Pablo Esponja!

Viu en un xalet i era de la PAH.

¡Pablo Esponja!

La cara més dura que pugues trobar.

¡Pablo Esponja!

Mansió amb criades i seguretat.

¡Pablo Esponja, Pablo Esponja…

Pablo Esponja dimitió!!!!*********************

Artista

Dani Barea

Lema «De valència i dolces»

Poeta

Enric Cuenca

COS CENTRAL: L´ EXALTACIÓ I L’OFRENA

Són les reines de l’alegria, de la festa, màxima expressió: ambaixadores de valenciania només són les Falleres Majors.

De la festa són les sultanes a qui es canten en valencià, i qui d’això no tiga ganes… que experimente en «llimonà».

El dia gran és el darrer, de mascletà, foc i cremà eixe dia també ofrenarem perquè així sempre serà.

No volem canvis destarifats i defensem les tradicions: El dia 19 és quan ofrenaran del Port les seues comissions.

NÚVOLS I SOL EN FALLES

Calor i pluja, fred i vent igual agost que siga març, quan eixim de nou al carrer l’oratge sempre fa el seu mal.

El destarifo total es remata amb el Consell Municipal Escolar, que diu que en falles no es tanca com si açò fóra Gibraltar.

Les falles formen part de la vida i del nostre sentir popular: doneu les vacances de seguida perquè ací som valencians.

PAS-DOBLE VALÈNCIA

Els pas-dobles valencians són la millor melodia, per a poder desfilar tant de nit com de dia.

Quan fem les desfilades cal ser molt respectuosos, i tocar boniques tonades de compositors molt honrosos.

Que per a fer més l’haca, disfressar-se i cridar, ja tenim la cavalcada on es poden esplaiar.

LA CRIDA

Quan sentim al vent la Crida s’alcen de goig tots els cors, perquè València torna a la vida per la senda de les flors.

És un crit incomparable que renova les il·lusions, les falles són imparables són la millor festa del món.

BUNYOLS I XOCOLATE

És el moment més dolç i d’alegria compartida, amb xocolate i bunyols ens reposem de seguida.

Si fer bona festa vols has de copiar als antics: fer xocolate i bunyols per berenar amb amics.

LA DOLÇAINA

Volem més Cant Valencià, més dolçaina i més tabalet, i més rondalles i dansà perquè aprenguen els xiquets.

En ràdio i televisió en l’escola i al carrer, que s’ensenye la tradició o la identitat perdrem.

Amb dolçaina i tabalet ho direm de forma plana: ¡no hi ha al món sencer música com la valenciana!

LA PLANTÀ

És la nit més màgica de l’any on els somnis prenen forma, és la gran nit de la plantà quan la festa al carrer torna.

Són dies de treballar, d’ajudar i d’embrutar-se, al faller de veritat poc el voràs mudar-se.

Alguns van com a pinzellets i es dediquen a passejar, però els autèntics fallers estan al carrer treballant.

LA CREMÀ

Per a plantar fan falta fallers, per a la música, les bandes, i per Sant Josep són els bombers els qui controlen les flames.

Encara que ningú ho veja per tornar a la normalitat, també estan els de la neteja i els cossos de seguretat.

Per a tindre unes falles bones cal que acaben amb la cremà, i gràcies a eixes persones les falles continuaran.

ELS PREMIS

És el dia més esperat i anem amb molta il·lusió, el millor premi volem guanyar per a la nostra comissió.

El que no té massa trellat els platons d’eixe dia, massa hores esperant per a fer la cortesia.

LA GERMANOR

Esta festa és alegria que naix directa del cor, i celebrem amb harmonia una molt gran germanor.

Com som dos festes d’encant molt prompte hem fet lliga, i direm ¡Visca Alacant! i a Nou Alipark llarga vida.

També ací farem memòria d’una germanor molt llarga que té molts anys d’història i és Cecina i la Targa.

LA PIROTÈCNICA

En Europa no s’enteren ni comprenen tal com som, i de la pólvora no veuen que som un poble de foc.

Que xiquetes i xiquets no entenen les directives, que per poder tirar coets són més i més restrictives.**

Representants

Estimats amics i amigues.

Per quint any, tinc l´inmens honor de ser jo, qui escriu estes paraules, de ser jo qui continua al front d´aquesta falla, d´aquesta família, que cada dia lluita per a que les falles tinguen el sue lloc en el nostre barri.

Hem viscut uns anys que han transformat la festa, que hem parat en sec per el be de tots i que hem estat a la espera de que la nova normalitat arribe per possar-nos de nou en marxa. Som i seren fort i tot es gracies a vosaltres.

La Covid- 19 ha crear un punt de inflexio, i tornem a mes força que mai.

Gracies per una falles en setembre, en els cuals hem demostrat que son capaços de fer festa, amb les mesures sanitaries per el be de tots. Gracies de tot cor.

Les falles són un motor per al nostre poble, som cultura, són festa, són tradició i son patrimoni de la humanitat. Poques festes mantenen tan viva la nostra cultura i forma de ser dels valencians.

Arriben els dies de festa, d´engalanar la nostra avinguda, de plantar la falla i fer sorollo amb els coets i la xaranga , de perfumar els carrers del nostre barri amb l´aroma de les flors de l´ofrena i de bunyols i xocolata, eixos dies són únics i màgics, són dies per a disfrutar tots en convivència.

Des de aquestes paraules, vull agrair als nostres socis, socis d´honor, anunciants, col·laboradors, i a totes eixes persones que de manera desinteressada, fan possible que EDUARDO MERELLO, continue mantenint viva la flama de la nostra tradició, pero sobretot vull agrair-vos el vostre suport en estos anys tan dificils.

Eduardo Merello 2022

Cal destacar, que una peça fonamental de la nostra falla, són els fallers i falleres, que es deixen l´anima i la pell, en fer que el nostre estàndard camine any rere any, vull aprofitar estes paraules, que animar a eixa gent a que continue ,a que no abandone, a que mai deixen de lluitar per Merello, per que sense elles del dia 14 no plantarien falla. Els jóvens són el que tenim que agafar el relleu i convide a tots ells, a donar eixe recolzament necessari per a continuar endavant.

M´agradaria aprofitar, per a donar les gràcies a la meua executiva, a totes les delegacions que fan possible que aquesta maquinària es pose en marxa, sou l’equip perfecte, gracies per estar sempre al meu costat.

Tan sols en queda dir, que les nostres volgudes falles ja toquen a la porta, el 2022 ja està ací, i des de aquesta humil Presidència, vos convide a tots a disfrutar junt a les nostres Falleres Majors, Marta i Ana i el nostre President Infantil, Hector, de la millor festa del món. Les portes del nostre casal , sempre estan obertes, vos esperem.

Vos desitge unes grans festes, en convivència, respecte i igualtat, sense violència, i respectant les nostres tradicions.

Per fi, hem tornat!! Benvolgut març te esperaven amb ganes!!

Bones falles 2022!!*******************************************

Gràcies per estar, gràcies per resistir, gràcies per animar, gràcies per persitir.

Gràcies per somiar, per recordar, per esperar, per sospirar, per pregar, per ajudar-nos a alçar, a treballar, a tornar, a tornar i a tornar!

Gràcies per la teua dolçor. gràcies pel teu caliu, gràcies pel teu amor pel teu esperit viu, pel teu cor faller… Gràcies, per sempre gràcies per donar-nos tant de voler.

Perquè hui tornem, i hui cantem, i amb els ulls ens abracem… I valorem, i estimem, i recordem i preguem, i junts de nou, somiem.

Ja estem ací Marta, Merello amb tu torna, la festa per fi retrona perquè a la seua reina exalta perquè no pot estar més alta per fallera i bona persona.

Ja hem tornat!

Les falles són al carrer! continua el teu regnat, amb tot el nostre voler perquè tornarem a plantar en honor de Sant Josep i tu, digna ens representaràs per sempre al món faller.*************************************

Hola, soc Héctor Mateo Sanz, president infantil de Eduardo Merello.

Un any mes vull dedicar aquestes paraules a tota la meua comisio, a tots els socis i veinat, per agrair el esforç que estéu fent en aquests moments tan dificils per a que la flama blava de Merello continúe.

Tots tením ganes de tornar a sentir el soroll dels cohets, l’olor a flors i pólvora, sentir la música i vore els monuments al carrer en Març.

Esperem enguany, disfrutar de la nostra Festa Josefina com mereixem.

Com tots el anys, vos convide a tots a passar per el nostre Casal, sentir-vos com a part d’aquesta familia i guadir de la festa.

Per últim vull donar un especial agraiment a Adrián, Marta, Ana i a la meua comisio, per fer que el meu somni continúe.

Visca Merello.

Viscan les falles.

Visca Valencia.*************************************

Amb els ulls mullats, mirant al cel plens de pena i d’enyorança, la teua comissió ben fidel t’ha donat una esperança.

Dels infantils, reina i sultana Merello diu: has de continuar, per ser gran fallera i valenciana en març tornaràs a regnar.

Volem tornar a mirar el sol i també mirar les estreles, i volem vore les sedes al vol passejades per dones belles.

I tu, Ana, sempre captivadora eres i seràs el nostre referent, de Merello eres l’ambaixadora admirada per tota la gent.

Amb prudència i precaució tornem de nou als carrers, posant sentiment i passió en cada acte faller.

Volem tornar a mirar el sol i també mirar les estreles, hui Merello mamprén el vol i tornen les tradicions velles.

La nostra història es reprén i mirem ja cap al futur, el pas de Merello no es deté perquè Ana, et tenim a tu.

Torna a alçar el cap ben alt i ompli d’alegria l’esperit, perquè Ana, per sempre seràs la nostra reina infantil!!!***********************************

Estimats amics i amigues, és per a mi tot un plaer poder tornar a dirigir-me a vosaltres des d’aquestes línies.

Els últims anys hem viscut moments difícils, què també ens ha afectat al món de les falles. La nostra festa es va paralitzar als carrers durant 18 mesos, en els què ens hem fet forts front a les adversitats. Per fi, en setembre de 2021 vàrem poder tornar a plantar els nostres monuments als carrers i traure la nostra indumentària, per a gaudir com sempre, d’unes falles atípiques però molt especials. I demostrant que les falles són més que una festa, són cultura, són sentiment i són germanor.

Esperem amb il·lusió aquest mes de Març, per a tornar a somniar i emocionar-nos junt als Fallers i falleres que formen aquesta comissió, per poder tornar a engalanar la nostra Avinguda. El treball de tots ells es imprescindible per a que tot estiga sempre perfecte i la nostra falla lluisca con es mereix.

Comença la nostra recta final i per això vull aprofitar per a convidar-vos a tot el veïnat, amics i amigues a viure les nostres falles junt a nosaltres, en un any especial, en el que conjuntament aconseguirem unes falles responsables.

Vos desitge de tot cor molta salut i unes bones falles 2022.**

Hola sóc Ana, la vostra Fallera Mayor Infantil. Gràcies per deixar-me finalizar el meu regnat amb les persones amb les que he compartit molts moments especials, Adrián, Marta i Héctor.

Tambè dir-vos que les falles es troben a la volta de la cantonada.

Per acabar, desitjar-vos unes bones festes Josefines. Un bes.*******************************************************

Estimats amics i amigues de la falla Eduardo Merello, un any més és un honor poder dirigir-me a tots i totes vosaltres com a president de la Foguera Nou Alipark.

Portem dos anys durs, d’incertesa, durant aquest temps hem ficat tota l’energia en la salut de tots i totes, però és moment de tornar a creure poc a poc, sempre des del màxim respecte i cautela.

Aquest 2022 s’inicia amb aire de somnis, amb l’esperança de gaudir de les nostres festes, però sobretot de viure junts el foc del nostre agermanament.

Eduardo Merello i Nou Alipark dues comissions amb una finalitat comuna. Sense dubte he d’agrair una vegada més al vostre president Adrián cada paraula de suport i recolzament durant tot aquest temps, així com a Héctor, el vostre gran president infantil, i cada gest d’estima dels i les integrants d’Eduardo Merello. Des de Nou Alipark us desitgem unes Falles 2022 plenes de grans moments i com no, quedeu convidats a participar, junt a la nostra comissió al nostre estimat mes de Juny. Salutacions.

Juan Alberto Morant Varón President de la Foguera Nou Alipark***************************