Segunint el cam saliner: de Castelltallat a Cardona
Memòria i Paisatge a Sant Mateu de Bages Sant Mateu de Bages és un dels municipis amb més massa forestal de Catalunya, protagonitzada per boscos de pinassa, rouredes i, ja a terra més baixa, pinedes de pi blanc i conreus. És una trama rural viva on l’entorn, i en particular el bosc, i la cultura associada, és el principal actiu i significant de la població local.
Només així, eixamplant les mires, els arbres ens deixaran veure un bosc que és capaç d’explicar-nos gran part de la història forestal i contemporània de Catalunya. I només reconeixent-lo, des de totes bandes i tots junts, serem capaços d’aprofitar allò que generosament ens ofereix per retrobar el camí cap a un territori rural i un món més sostenible i just.
Cap dels colors del verd que veiem és gratuït, i cap és immutable. El paisatge, com una sèrie d’obres d’art, és a la mercè del treball, economia i pertorbacions pròpies de cada època. En aquest teler, les condicions naturals proposen, i la cultura disposa.
Memòria i Paisatge a Sant Mateu de Bages narra els grans canvis que els boscos i la cultura en general han patit al llarg del segle XX.
Conèixer què ha passat entre els boscos i la seva gent al llarg del segle XX és imprescindible per estimar-los i defensar-los.
2
La rel La rel de l’arbre no sap que jo li estimo les branques perquè fan ombra l’estiu i l’hivern, al foc, escalfen; perquè puc collir-hi flors i quan té fruita, menjar-ne. I no li prenc res de franc! Que quan està assedegada i els núvols passen de llarg, sóc l’amic que li dóna aigua. Joana Raspall (1913-2013) (De Versos amics. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998)
3
DE CASTELLTALLAT A CARDONA La ruta que presentem correspon a part del traçat bagenc del GR-3, que lliga la Catalunya Central amb el Prepirineu pallarès passant per Solsona i la zona de l’Urgell. Concretament, n’hem agafat la meitat del tram 9, prenent com a punt de partida la Casa Nova de Castelltallat, i fins al poble de Salo; des d’allà, continuem amb el
tram núm.10 fins a Cardona. Si es vol fer una versió reduïda del sender, es pot començar l’etapa des de Salo, poble que ofereix serveis d’allotjament i de restauració. Cal tenir en compte, sobretot, que no es tracta d’una ruta circular, és a dir, que haurem de trobar la manera de tornar al punt d’inici, en cas que hi haguem deixat un vehicle.
4
Durant el recorregut, que té una distància de 26,48 km i, per tant, una exigència física mitjana-alta, recorrerem diversos paisatges que conformen els pobles de Castelltallat i de Salo: des de les obagues de pinassa de la serra del Pal fins al bosc de ribera de la riera de Salo. Finalment, seguint el viarany, entroncarem amb
el Camí Saliner i arribarem al terme municipal de Cardona, que destaca, d’entrada, pel seu imponent castell, així com el Salí de Cardona, que havia acollit històricament la mina de sal més gran d’Europa, i que va tancar l’explotació el 1990.
Nucli de Castelltallat l’any 1960. Arxiu de l’exposició municipal “El verd després del negre.
5
CASTELLTALLAT I LA SEVA OBAGA Castelltallat és un poble del municipi de Sant Mateu de Bages, situat a uns 880 metres sobre el nivell del mar, a la serra del mateix nom, un 85% de la superfície del qual està ocupat per massa forestal. Si en la cara sud de la serra predominen les rouredes i alzinars, en la cara nord, l’obaga, per on discorre el camí, acull les zones més frescals i riques en pinassa de tot el municipi. Aquests boscos han estat sempre dominats per pinedes de pinassa (pinus nigra subsp salzamanii), intercalades amb alguns rodals de roures i alzines, i algun peu de pi roig. La qualitat d’aquests forests va ser un dels principals motius de la declaració de la Serra de Castelltallat com a Espai Natural Protegit (PEIN) el 1992. Es parlava de boscos madurs, un dels ecosistemes més complexos, rics i estables del país. D’aquests boscos, principalment se’n aprofitava la fusta, utilitzada per a la construcció, a partir dels anys 50 per fer posts per telefonia i llum i també per fabricar caixes de fruita i pasta de paper. Aquesta explotació va ser un veritable impuls per a moltes economies familiars: els ingressos que va generar, va permetre a moltes masies comprar el primer tractor i assumir d’altres despeses familiars importants.
6
La superfície forestal de Catalunya és una de les més importants d’Europa. El 80% dels boscos de Catalunya, i el 100% dels boscos de Sant Mateu de Bages, són de propietat privada. L’aprofitament forestal té un pes molt reduït en l’economia catalana (0,03% del PIB català segons dades del 2009 2) i ocupa directament menys de 2.000 persones. Paradoxalment, a Catalunya els boscos ocupen el 60% de la superfície, i a Castelltallat al llarg del segle XX han ocupat entre el 80 i el 90%. 2 El valor ocult de l’activitat agropecuària a Catalunya. Caracterització d’impactes i funcions territorials del sector agropecuari i càlcul d’externalitats. Fundació del Món Rural. Lleida, 2010
Pi de les tres branques de Valentines. Font: Butlletí de l’ADF Amics del Bosc Bages-Anoia. 1991
7
CLARET DELS CAVALLERS Pel camí, passarem pel llogaret de Claret dels Cavallers, originat al peu d’un turó sobre la riera de Coaner, on hi havia un castell ja mencionat al segle X. Les poques cases s’hi agrupen, a sota, al voltant de l’església de Sant Pere, dels segles XIII i XVIII, i que presenta una nau rectangular sense absis, amb campanar d’espadanya doble per a dues campanes. A sota, al centre de la façana, hi ha una petita finestra per on penetra la llum. Claret dels Cavallers. Any 1975. Font: Arxiu de l’exposició Matamargó
8
SALO
«Aixís que la riera d’Oratjol comença a anomenar-se tal, ja s’encaixona entre muntanyes i amb prou feines heu esment del llogaret que per darrera i definitiva vegada li ha batejat ses aigües.
Salo és un llogaret situat a l’extrem nord-est de Sant Mateu de Bages, municipi al qual pertany. Limita amb el Solsonès i amb el municipi de Navàs. Antigament era un territori defensat pel Castell de Salo o Salau, documentat de l’any 966. Més endavant incorpora el poble de Mejà, que havia disposat de parròquia pròpia.
Això vol dir que Oratjol roman a dalt d’un collet i que la riera s’esmuny als peus del tossal fent un gran revolt per a mirar-se el caseriu a pler, ara d’un costat, ara de l’altre.
Salo ha patit els efectes dels dos grans incendis forestals que ha patit la Catalunya central. Concretament, la zona sud-oest es va veure afectada pel foc del 1998, i la part més meridional (zona de Font-freda), pel del 1994 (tot i que en menor mesura).
Tan sols alguna que altra casa, i a canvi de robar-li l’aigua, s’ha arriscat a mantenir-se arran del rieral... La serradora, la botiga de Roquerols, la ferreria de la Creu i el molí. Totes les altres s’han encastellat dalt del turó com per a fer companyia a la iglésia i al fossar que es trobaven massa sols...
Les rieres de Vallmanya i Matamargó s’uneixen al pont de les Dues Aigües, formant la riera de Salo, que desemboca al riu Cardener a l’alçada de Valls de Torroella. La riera de Coaner també passa per Salo. L’escriptor gironí Eduard Girbal hi va passar temporades, al poble de Salo, on va exercir de mestre, i va immortalitzar tota la contrada al seu cicle novel·lístic L’agre de la terra.
El tossal ont Oratjol s’assenta està encarat a migdia, i, si us el miréssiu des de qualsevol de les altures que té per davant, us faria el mateix efecte que un d’aquells minúsculs poblets de casetes de cartró, muntats sobre un retall de paper de vidre, que en els pessebres de Nadal, tots, en la nostra infantesa, encimbellàvem tan amorosament damunt d’un tros d’escorça de surera.» GIRBAL I JAUME, Eduard. Oratjol de la Serra, 32¹ 9
10
Vista general de Salo. Primer terรง de segle XX Font: arxiu Eudald Herrero
11
BOSC I PAISATGE DE SALO El paisatge de Salo és divers i modelat per les rieres que delimiten serres i defineixen els diferents aprofitaments de l’economia rural. La més meridional limita amb la serra de Castelltallat i és abrupta, motiu que dificulta el treball del camp. A més a més, les fortes pendents de la zona d’obaga fan que el conreu hi sigui poc viable. D’aquesta manera, la gran majoria de terres de conreu, es troben a la zona de Mejà, ja a la solana. El bosc frondós de pinasses de l’obaga és considerat un bosc madur. A la solana, els boscos són principalment mixtos de pi blanc i pinassa. Pel que fa a les vores de la riera, la vegetació més abundant és la pròpia dels boscs de ribera.
«I ara, aquest petit món, posa’l, lector, en un país accidentat i feréstec; tot ell torrents i rases i muntanyes i més muntanyes. I cobreix aquestes d’immenses pinedes, i rouredes, i alzinars, i avets i teixos. I ales feixes esgraonades, allà ont el bosc s’ha tallat, posa-hi oliveres i arbres fruiters. I a les feixes més baixes, arran dels torrents o de les rieres, una mica d’hortet, fistonejat de canyes o atzavares... I tot això plegat, com enfonsat entre muntanyes encara més altes i silvoses, formant amfiteatre... I, al fons de tot, per un portell cap al nord-est, unes serres terroses, i després unes muntanyes morades, i al darrere altres de blaves, i, per últim, la serralada del Cadí, dentellejant el cel, ras i puríssim, amb ses cimes ungides de neu perennal...»
Antigament, abans de la fil·loxera, bona part dels racons del bosc de Salo eren ocupats per feixes de vinya. Barraques de pedra seca i parets de pedra al bosc ens delaten aquest passat. Fins ben entrat el segle XX, el bosc de pi blanc de Salo acollia una multiplicitat d’oficis relacionats amb l’explotació a tots nivells dels recursos que generava la forest: escorçaires, pegaires o carboners, més enllà de la pròpia explotació de la fusta, amb la presència de talladors, peladors, serradors i arrossegadors.
GIRBAL I JAUME, Eduard. Oratjol de la Serra, 40-41
12
El progressiu desenvolupament dels combustibles fòssils desplacen la llenya i el carbó vegetal, així com del tint sintètic, que fan decaure el consum d’escorces de pi. És per això que, progressivament, els oficis del bosc van en franca davallada, així com l’es-
tat de conservació del sotabosc, més brut -ja que tampoc no hi ha ramats-, i que esdevé més procliu a sofrir incendis forestals, com els de 1994 o 1998.
Salo. Primer terç del segle XX. Font: arxiu el Molí
13
CARDONA I EL SEU SALÍ Continuant amb el sender, arribem al terme del camí saliner que hem emprès, és a dir, la població de Cardona. Tot entrant a la vila, podrem divisar la Vall Salina de Cardona, una depressió del terreny amb forma d’el·lipsi allargassada amb una extensió de terreny de 1.800 m de llargària per 600 d’amplada i una superfície de 100 ha. Amb l’explotació de sal històricament més gran d’Europa, explotada des del neolític, la muntanya era coneguda ja en època romana: “una gran muntanya de sal pura que creix a mesura que se’n va extraient” (Aulus Gel·li, citant Cató, s.II d.c.). Al segle XVII, el clergue Pere Gil descrivia en aquests termes la importància de la població en el que és la primera geografia catalana moderna: “Y aixi com lo saler com esta dit se posa la mitg dela taula; ayxi ha volgut Deu nostre Senyor en mitg de Cathalunya posar las Montanyas de sal de Cardona”.
Des de Cardona, a part d’aquest camí saliner, en sortien una multiplicitat en totes direccions, atès que els pastors transhumants hi feien parada per proveir-se de la sal potàssica, de vital importància per als ramats que conduïen.
I és que les mines de sal de Cardona van suposar una font de riquesa i d’importància per a la població que va fer que la família Cardona fos la segona en importància del Principat de Catalunya, després de la família comtal-reial, i disposava d’una influència i d’un territori vastíssims.
14
La història de Salo novel·lada: Eduard Girbal Eduard Girbal i Jaume (Girona, 1881 – Barcelona, 1947), novel·lista. És considerat un important escriptor ruralista de principis del segle XX. Va destacar per la defensa dels costums de muntanya i del pairalisme.
Durant la darrera dècada, Edicions de 1984 ha posat en circulació la reedició d’aquestes tres novel·les: L’estrella amb cua (1919), Oratjol de la Serra (1919) i La tragèdia de cal Pere Llarg (1923).
El seu cicle novel·lístic L’agre de la terra, que havia de ser una tetralogia però que va acabar essent conformat per tres llibres, retrata les condicions de vida i l’entorn de Salo, literaturitzat amb el nom d’Oratjol de la Serra, i els pobles del rodal -Castelltallat, Sant Mateu, Palà de Torroella, Vallmanya i Matamargó-, que coneixia bé, ja que havia passat llargues temporades a Salo, on va ser mestre.
¹ GIRBAL, E: Oratjol de la Serra. Barcelona, Edicions de 1984, 2011. Totes les notes fan referència a aquesta edició.
15
accedeix al web del projecte:
Sant Mateu de Bages, novembre del 2016
Ajuntament de Sant Mateu de Bages