Dossier de ruta "Anar a la Vinya"

Camp de vinya. Fons fotogrà fic d’Isidre Domènech

Dossier de la ruta

Anar a la vinya Una mirada retrospectiva a la vida i les feines al camp a Santa Margarida de Montbui

PRESENTACIÓ Anar a la vinya és una expressió molt arrelada entre els veïns i veïnes de Santa Margarida de Montbui.

Amb aquesta ruta volem recórrer alguns dels camins usats tradicionalment per anar a la vinya i, des d’ells, arribar a la Tossa, mentre descobrim i interpretem el paisatge agrari de Santa Margarida de Montbui, imaginant-nos com deurien ser les feines al camp i al mas uns segles enrere.

Un cop dalt del cim de la Tossa, podem gaudir d’unes belles panoràmiques i apreciar els canvis més significatius del paisatge, tant del medi rural i periurbà, com dels diferents nuclis urbans del municipi.

Aquest dossier ens ajuda a interpretar què vol dir anar a la vinya, i ho il·ustra amb algunes referències explicades a partir del record personal i l’imaginari col·lectiu dels veïns i veïnes de Santa Margarida de Montbui.

Itinerari de la ruta

DADES BÀSIQUES DE LA RUTA ANAR A LA VINYA Itinerari: circular Punt d’inici i final: nucli antic de Santa Margarida de Montbui Distància: 5 km Durada: 1,5 h - 2h Punts d’interès pels quals transcorre la ruta: 1. Recinte monumental de la Tossa, on hi podem veure el Castell, l’esgésia romànica de Santa Maria de la Tossa, la cisterna i el pou, i les tombes medievals. També hi trobem el Mirador del Salt de la Donzella.

2. Nucli antic de Santa Margarida de Montbui, amb la Casa Gran, Cal Guarro (on hi havia hagut el trull d’oli), l’Ateneu i altres edificis d’interès.

3. Camí de les Costes o de les Processons 4. Camí de la Serra 5. Camps de vinyes (oliveres, ametllers i cereals d’hivern) 6. Font del Bufó 7. Jaciment del Camp de la Torra

1. CONREUS I FEINES DEL CAMP Santa Margarida de Montbui és un municipi amb tradició agrícola, sobretot lligat a una economia de subsistència: una mica d'oliveres per fer oli, una mica de vinya per fer vi, una mica d'ordi per fer farina, una mica de bestiar per l'autoconsum de carn, etc.

L'activitat agrícola, ara mecanitzada i professionalitzada, encara perdura, així que es manté aquest paisatge rural conformat per camps de conreus. sortint del nucli antic, punt d’inici de la ruta, agafem el camí de les costes o o de les processons. seguint aquest camí, anem vorejat camps de cultiu: extensius de cereals d’hivern (blat i ordi), i també llenyosos (olivera, ametller i en un passat, vinya).

Paisatge agrícola de Santa Margarida de Montbui. Fons fotogràfic d’Isidre Domènech

Conreus i feines del camp: LA VINYA - L’OLIVERA - EL CEREAL

1.1. EL CONREU DE LA VINYA El conreu de la vinya fou una de les activitats econòmiques practicades al terme de Montbui al llarg dels segles XIX i XX, estenent-se fins a les zones més planeres i fins la falda de la muntanya de la Tossa.

També va estar molt lligat en llocs concrets, com les propietats de les masies de Ca l'Amigó o Cal Bisbal.

La major extensió de la vinya tingué lloc entre el 1850 i el 1878, per entrar en decadència a finals del segle XIX, a causa de l’extensió de la plaga de la fil·loxera.

Aquest és el punt d'inflexió en el conreu de la vinya a arreu del territori català. Amb tot, malgrat aquest dur embat, la vinya encara es recupera i es segueix conreant en alguns camps, tot i que en arribar a la dècada del 1940-1950, pràcticament totes les vinyes han estat ja arrancades i el conreu abandonat.

Al municipi tenim alguns testimonis del passat vitivinícola. Un d’ells, ja esmentat abans, el mas de Ca l’Amigó. La casa conserva bona part dels baixos destinats antigament a feines agrícoles, i una premsa de vi que ha estat recentment restaurada. En la part nord de la casa, en un espai a nivell de primer pis destinada al primer premsat del vi, es conserven dues grans tines quadrangulars revestides amb carreus envernissats, i actualment reutilitzades com a cisternes d'aigua. La seva capacitat és de 20.000 i 30.000 litres. Als baixos de la casa es conserven un conjunt de set bótes de vi. Aquest és l'únic conjunt localitzat en tot el terme municipal relacionat amb les feines vitícoles.

1.1.1.El maneig de la vinya Els veïns i veïnes del nucli antic i també de les masies encara conserven el record del treball a la vinya en aquesta primera meitat del segle XX. Així ens ho expliquen: “Fèiem vi, de vi fins avui n'hem fet. Primer es poden els ceps, ara a l'hivern es tallen els brots, en diem podar, i llavors allà al maig s'han d'ensofrar i esporgar, els ceps d'abans; els que fan ara, que els porten de Vilafranca, aquests no s'han d'esporgar gaire, i llavors al cap de quinze dies, s'han de treure tots els cavalls dels sarments, cada brot que té el sarment, cada borró d'aquells fa un brot, i els primers s'han de treure perquè no xuclin els raïms, i en acabat ensulfatar-los, i quan és allí al revés de setembre -primers d'octubre, s'han de collir i llavors els portàvem amb els carros a prop d'aquí casa, tenim una premsa, una trepitjadora, els aixafàvem i queien al cup. Al cap de vuit o deu dies trèiem el vi per sota i els posàvem a les bótes. I cremàvem el lluquet a les bótes perquè es conservés el vi. Però ara hi posen moltes coses al vi, no és tan natural com era llavors. A Cal Bisbal teníem una premsa i aquí a casa també. I llavors, al cap de quinze dies que havíem tret el vi, treies la brisa, la pellofa del raïm, l'havies de treure amb una corriola, fer pujar els coves, i aquella premsa obrir-la. I llavors teníem uns pilons, i aquests pilons, quan arribaven a dalt que hi ha una peca grossa. hi havia una barra llarga de ferro i l’havies de fer anar així, d'aquí cap allà, i llavors ho feia baixar, sortia el vi per baix, i quan era la meitat que ja no la podies fer baixar, llavors ja ho treies, i allò ho portàvem allà on hi ha l’ajuntament de Montbui, i allà hi havia l’esperit i ho fèiem servir per esperit. Però ara ho has de llençar, en fa d’anys que ho hem de llençar, primer la veníem als ramaders que ho donaven als bens, però ara ja no ho compra ningú, ara s’ha de llençar.

Paquita Oliva, veïna del Saió.

Una altra casa és la Casa Gran o Palau dels Comtes de Plasència, dins el nucli antic de Santa Margarida de Montbui. Originàriament fou la domus senyorial. Fou coneguda també com el Palau del Vins, degut a ser el centre d’una gran explotació vinícola que encara es constata avui en dia en observar, als baixos de l’edifici, d’una magnífica premsa datada l’any 1777 i les antigues instal·lacions destinades a cups i cellers.

Llaurant la vinya. Fons fotogràfic d’Isidre Domènech

Conreus i feines del camp: LA VINYA - L’OLIVERA - EL CEREAL

“També he de dir que aquí no hi havia gaire gra, abans era tot de vinya, el treball de la vinya és molt diferent, no és tan pesat, i a més tens més hores per fer les coses, perquè el cereal quan és l’hora de segar has de segar i per batre també. En canvi el que és el cep tens més temps per fer les coses tot i que hi ha molta feina, però són feines mes correlatives, que es fan més bé”. Jaume Marçal, veí del Coll del Guix.

“I si no plovia, als ceps passaven entremig d’una passada i l’altra de ceps, en dèiem un ball, amb una fanga, una cosa de tres pues, l’apretaves amb el peu i es clavava un pam i mig, i llavors hi tornaves a passar, que quedava la terra fora. I quedava com un solc alt així, tot això era buit, i aquí hi posaven els feixos de sarments, i si tenien fems, una mica de fems a sobre, i ho tapaven. I l’any sobre, aquells ceps de cada cantó, feien el doble de raïms que els altres. Això era per l’adob.

Ara ho fan amb màquines això, llavors s’havia de fer a cops, era l’hivern, aquí en aquesta casa d’aquí baix, hi havia un home que era solter i que era gran, i no feia res més en tot l’hivern, sempre feia això.

La fusta aquesta es podria, quedava com un fem, i això les arrels del cep ho xuclaven, i en xuclar-ho, feien molts raïms. El primer any ja es coneixia que es feia raïm. En canvi, ara ho fan amb adob, aquí casa havien vingut els pells agrícoles, i ens van dir: “Farem una provatura: cada cep, dos quilos de múnia”. I també ho vam haver d’ensulfatar molt, però ben bé el doble de raïms hi van haver. Munia és un adob que és com sucre doncs, blanc. I ens ho van portar ells i tot, per fer la provatura, vam fer potser 50 ceps. Però llavors, com que té tant d’adob, ho has d’ensulfatar molt més, perquè la fulla queda molt tendre la fulla. Ho ensulfatàvem amb sulfat de coure. L’adob era químic, era múnia, adob.

Això encara es fa servir per sembrar, dels anys 60 que va començar. Abans, perquè es pogués collir un any, hi plantaves veces, i l’any sobre. hi plantaves gra, les veces tenen més adob, i l’ert i les guixes tenen poca arrel que no xuclen com el gra.” Paquita Oliva, veïna del Saió.

1.1.2.L’obtenció del vi També expliquen que es feien el vi, i que el vi s’anava a vendre a les tavernes d’Igualada.

“El vi el veníem a tavernes, només hi havia tavernes.

Ara aquí casa ja l’ havíem de vendre a l’engròs, l'havíem de vendre amb cubes, però abans es venia a les tavernes i et venien a buscar-lo amb un carro i omplien uns bots que eren aquests tan grossos i fins mitges botes estaven enganxades i al capdamunt només hi havia el canto del coll, els omplien i els posaven al carro, i a casa seva els posaven amb una bóta i el venien a granel”. Paquita Oliva, veïna del Saió. “ I jo me'n recordo que el meu pare, com que tenia molts ceps, repartíem el vi aquí a Igualada, i baixàvem amb el carro. I me'n recordo que m'agradava veure els cotxes, perquè no n'hi havia enlloc, i m'agradava baixar i mirar a veure si passava algun cotxe. Coses de canalla.A casa vivíem de l'agricultura, no teníem cap entrada més. El que teníem més era ceps i ametller, potser ara som els que tenim menys ametllers, i també molta vinya, i teníem mossos treballant a casa i quatre jornalers. Que pujaven aquí a casa i aquesta gent es van anar jubilant i a mesura que es van anar jubilant no vam agafar ningú més sinó que vam anar arrencant els ametllers. El mitja de vida era aquest, el cep, que veníem el vi a Igualada i l’ametlla. En aquell temps valia més.

El vi el repartíem aquí a Igualada per les cases, el dissabte carregàvem el carro de garrafes i cap aquí i el repartíem per les cases, teníem un cavallet molt dòcil i a còpia dels dies ja sabia ben bé on s'havia de parar. El vi el premsàvem a casa, sempre s'ha fet allà, teníem les màquines per trepitjar-lo, els cups per la fermentació i les premses per premsar. Això a casa, dos cellers de bótes de vi.

Totes les cases tenien els seus cellers, les seves tines i es Expliquen que s’aprofitaven els residus orgà- collia molt de vi per tot arreu”. Jaume Marçal, veí del nics (humans dels pous morts, i animals proColl del Guix. cedents del rentat de les pells de les adoberies) com a adob natural per a la vinya, i també per a l’olivera.

“Venien els pagesos de l’entorn amb unes portadores de fusta i agafaven els residus, i això ho tiraven a les vinyes, que anava molt bé.(...) Es feia una pasta, que quan s’assecava, venien, ho treien i també es tirava al camp, com a adob. El riu feia llavors molta pudor de la pell.”

Antonio Fernandez, veí de Sant Maure.

Conreus i feines del camp: LA VINYA - L’OLIVERA - EL CEREAL

1.1.3.Les barraques de vinya Associat al conreu de la vinya, hi trobem les construccions populars de pedra seca que configuren el paisatge: bancals, marges, barraques, Tot i que el treball de la vinya havia tingut la seva importància al segle XIX, les barraques de vinya relacionades amb aquesta activitat no han sobreviscut o bé han sofert notables transformacions. Amb tot, destaquem dues barraques de vinya al municipi, la de la Mallola i la del Vinyeter, que ens testimonien aquest passat vitivinícola de Montbui. Sovint, a la coberta de la barraca, s’hi plantaven lliris.

Esquema d’una barraca tipus. Adaptació del dibuix de Josep M. Soler

En el nostre recorregut, passarem prop de la Barrraca del Vinyeter.

1.1.4. LA FASSINA, LOCAL DE FABRICACIÓ D’AIGUARDENT El vi també es feia servir per cremar; era l’aiguardent. Les fassines eren els locals on es bullia el vi en olles d’aram i es destil·lava. Més endavant, el procés de destil·lació va millorar i es va modernitzar i al segle XX les fassines van desaparéixer.

L’edifici de la Vinícola, on actualment hi ha l’Ajuntament, a Sant Maure, va acollir una de les empreses més importants del municipi al llarg de la seva primera meitat del segle XX, i durant algun temps va funcionar com a fassina.

L’edifici de La Vinicola fou inicialment una adoberia coneguda com Cal Munguet, dedicada a la producció de soles de sabata. Marià Munguet aixecà la indústria l’any 1903 i va funcionar fins l’any 1920, moment a partir del qual fou reconvertida en destil·leria.

Relacionat amb l’edifici, l’interior del recinte acull l’antiga caldera de vapor de la Vinícola que completa el conjunt. La fàbrica en realitat era coneguda pels veïns de Santa Margarida com la “Fassina del Canet”. La Vinícola era el nom que rebia la botiga que les propietaris tenien a Igualada.

A partir del 1980 l’empresa entrà en crisis i al 1988 fou adquirida per l’Ajuntament de Montbui.

Edifici de la Vinícola. Font: Mapa de patrimoni cultural de Santa Margarida de Montbui.

Conreus i feines del camp: - LA VINYA - L’OLIVERA - EL CEREAL

1.2. EL CONREU DE L’OLIVERA

Per collir les olives, es feia servir una canya o batolla per fer-les caure. O també es pentinaven les franques, des de dalt d’una escala triangular.

A les zones més planes del municipi, des de Sant Maure fins als peus de la Tossa, hi trobem camps d’oliveres.

Aquest tipus de conreu encara es manté fruit d’èpoques anteriors, i queda inclòs dins el concepte ampli de “la vinya” que té la població del municipi.

Al llarg d’aquest itinerari, passem pel costat de camps d’oliveres, moltes de les quals són de la varietat arbequina.

“Hi havia zones com tota aquesta zona de Montbui de sota la Tossa, que aquí lo que hi anava molt bé eren les oliveres, era una zona d'olivera”. Jaume Marçal, veí del Coll del Guix.

1.2.1. El maneig de l’olivera L’olivera no necessita un treball especial. es llaurava una o dues vegades al llarg de l’any amb l’arada, s’adobava al voltant de la soca i s’esporgava amb els podalls o falçons als mesos de febrer i març. El conreu no requeria gaire treball i la feina es concentrava en el moment de la collita i l’elaboració de l’oli.

Esporgant. Fons fotogràfic d’Isidre Domènech

Collint olives. Fons fotogràfic d’Isidre Domènech

1.2.2. L’ obtenció de l’oli Una part de la collita podia servir per menjar (les olives s’amanien amb aigua, sal, vinagre, llorer, plantes aromàtiques, com ens expliquen els veïns), però la major part es convertia en oli, i per a això, es necessitava un moli, tafona o trull.

Algunes cases en tenien un de propi: “I oliveres també en teníem, a Can Bisbal i aquí. No en fèiem molt, d’oli. A Can Bisbal més que pel gasto, a Can Bisbal el portaven primer a Montbui, però hi va haver algun any que se’l van premsar ells, en vida meva. I ho vam fer amb la premsa. Com que el meu pare es va morir quan jo era molt petita, va comprar un molí petit per aixafar les olives, i llavors quedava una pasta, i va comprar una cosa que en diuen esportins, i allò ho havies de lligar i ho feies passar per la premsa, i a sota era tot pla i a la vora feia un recalç així, i també quan tenies la premsa, que és alta així, plena, llavors posaves els pilons a sobre i quan hi havien tots els pilons, una alçada així de més grossos a més petits. I quan eren dalt, anaves fent d’un cantó cap a l’altre, i una vegada érem set, jo era més jove, bé, potser tenia disset o divuit anys quan vam fer això, tots a tibar allà, i sent de ferro, que era més doble que el canell, la vam torçar, perquè sortís més oli. Llavors aquell oli saltava per la premsa i van fer un forat per sota, i quan posaven aquesta pasta, posaven l’aigua bullint, i al ser ben calenta, llavors l’aigua sortia per sota perquè l’oli sempre queda per sobre, i anaven traient l’aigua i quedava l’oli”. Paquita Oliva, veïna del Saió.

Conreus i feines del camp: L’A VINYA - L’OLIVERA - EL CEREAL

Però el més habitual era que els pagesos portessin la collita al molí.

La casa del Cal Guarro, al nucli antic, comptà amb un important trull d’oli que estigué en actiu fins a la dècada del 1970.

“Al poble hi havia un molí, Cal Guarro, l’havia vist funcionar. Ara es porten al Sindicat d’Igualada”. Dia de la Natura.

“A Montbui anàvem a col·legi, i quan sortíem, anàvem allà al trull, i ens deixaven torrar pa, perquè tenien foc per l’aigua calenta, i torràvem pa allí, i com que tenien tant d’oli, ficàvem tot el pa dintre l’oli, i era bo, amb l’oli d aquella manera!”. Paquita Oliva, veïna del Saió.

de tirar adob l’any sobre, l’any que feies això, l’any sobre plantaves el gra i llavors no hi havies de tirar adob i també collies, però de plantar ara no en planta ningú, de guixes ni cigrons, ni ert ni veces, no en planten gaires, però abans se’n plantava molt d’això.

L’ert era pels bens, i les veces pels coloms. En canvi, ara pels coloms, naltres en tenim de coloms pel gasto, i els dono blat de moro i ranxo. Així s’avien més de pressa, això és més barat que no pas les veces, ara les veces com que no en planta ningú van molt cares.

I també van bé igual, però abans tenien la mania de que se’ls havia de donar les veces”. Paquita Oliva, veïna del Saió.

1.3.1. Batre a l’era Adobar, fangar i més endavant llaurar, aplanar, sembrar, birbar les males herbes, segar amb la falç i després amb la dalla, fer les garbes i lligar-les... i finalment, batre a l’era.

Aquest seria el cicle del conreu tradicional del cereal.

I així ens expliquen la sega i la batuda del cereal a l’era tal i com es feia abans de l’arribada de la maquinària moderna:

Trull d’oli. Font: wiquipèdia.

1.3. EL CONREU DEL CEREAL Totes les masies des d’antic han treballat la terra conreant diferents tipus de cereal com a matèria primera per a fer farina proveïdora d’hidrats de carboni.

A Montbui ens ho expliquen d’aquesta manera: De sembrar sempre s’ha sembrat igual: ordi, civada.

Potser de civada se’n feia més abans, potser pels animals, però ara se sembra més ordi i més blat que no se sembrava llavors.

I guixes i cigrons abans en sembràvem bastantes, veces també en plantàvem. I ara no se’n planten tantes, perquè ho plantàvem perquè, em plantar això, no havies

Amb el matxo que teníem, ha de ser ben pla, que no hi hagi pedres, i llavors les garbes que fèiem del gra, perquè abans primer s'havia de segar així, en acabat van sortir unes maquines de segar que anaven amb el matxo i feien unes gavelles, i aquelles gavelles les havies de lligar i posar-ne dues o tres en un munt, i aquell munt lligar-lo. I en acabat d'això en fèiem unes garberes, en posàvem potser una vintena o vint-i-cinc, en fèiem uns munts perquè si plovia no es mullessin i,en acabat, ho posàvem a l'era. Això de bon dematí ho havíem d'estendre tot a l'era. Llavors passaves amb el matxo, amb un corró (nosaltres encara en tenim aquí fora, d'aquests corrons). Aquest corró voltava, això feia caure el gra, i llavors com que ja feia més sol, en dèiem el trill, enganxaves el trill i anaves assegut sobre, i el matxo que anés voltant, anés voltant. I la palla quedava ben menuda. I llavors quan era menuda, llavors ja ho trèiem. Trèiem la palla amb una cosa que en dèiem uns diables, trèiem la palla sols la de sobre, i la tiràvem a la pallissa. O, si feies un paller, llavors amb uns tirassos, una cosa de fusta amb un mànec llarg, ho estirassàvem i en fèiem un munt i a la tarda que fa vent, amb unes forques, el ventava. I llavors ja l'ensacàvem i cap a casa. Jo ja n'estava tipa de fer-ho. Aquí de casada, i de soltera teníem una màquina que ventava, però el munt l'havies de fer igual (de soltera vol dir

Conreus i feines del camp: LA VINYA - L’OLIVERA - EL CEREAL

abans de venir aquí).

A casa meva, com que ja es collia més gra, doncs teníem un maquineta, la fèiem voltar així i ja saltava el granet, i llavors l'assecaves. Però, net, els primers anys de la guerra, el posàvem amb un munt, i llavors el veníem amb un, que es feia l'estraperlo que es deia, i ens deia, tireu-hi un parell de cabassos de terra, que llavors pesarà més. I llavors tiràvem un parell de cabassos de terra i llavors hi havia més gra, i tot passava”. Paquita Oliva, veïna del Saió.

La vida de pagès era molt dura, avui ja no, però abans era molt dura, perquè les passaven negres. Allavorens totes les feines es feien a mà, avui amb tots els tractors i l’aire condicionat és com si estiguessin al restaurant, però abans no, perquè anaves a segar i ho feies a mà. Jo ja tenia una màquina desgavelladora, i amb l’animal doncs segàvem ja amb màquina, després allò havies d’arreplegar-ho i lligar-ho i posar-ho a les garberes que fèiem i posteriorment posar-ho a batre a l’era. Tot això comportava un esforç bastant gran. El que és el batre a l’era, jo recordo que el dia que treien més, treien 18 sacs de gra, quan avui en dia 18 sacs de gra nets es fa en un bufar. I abans passaven tot el dia allà i només en treies 18 sacs. Jaume Marçal, veí del Coll del Guix.”

1.3.2. MOLINS FARINERS Els cereals s’havien de triturar per obtenir la farina, que permetia elaborar el pa i altres productes derivats.

Tot i haver-hi hagut una activitat agrícola basada en el conreu de cereals, a Montbui l’activitat farinera de mòlta dels cereals no ha estat molt destacable.

Podem anomenar els Molins de la Font Trobada, també coneguts com a Molins del Polvo o de Can Planell (el de Dalt i el de Baix), els quals funcionaven amb l’aigua que baixava pel Torrent Garrigosa i que s’acumulava en una resclosa. Actualment, els Molins de la Font Trobada tenen un ús turístic. Recomanem fer una visita a aqueest molins per conèixer el funcionament d’un antic molí fariner.

“El gall el matàvem el darrer dia de batre, com a festa, se’l menjaven a berenar rostit”. Paquita Oliva, veïna del Saió.

TEsquema d’un molí fariner . Font: J.Bolòs i J. Nuet, Els molins fariners a Catalunya).

Segant amb la falç. Fons fotogràfic d’Isidre Domènech

MAPA DE

LA RUTA

Conreus i feines del camp: LA VINYA - L’OLIVERA - EL CEREAL

1.4. CANVIS EN LES PRÀCTIQUES AGRÍCOLES 1.4.1. la modernització del camp

La modernització de la maquinària agrícola, juntament amb la introducció en l’ús dels adobs i fertilitzants de síntesi química, van comportar canvis substancials en les maneres de fer i la vida al camp català. Aquests canvis van portar associats un increment en els costos de l’activitat agrícola (costos associats a la compra d’adob, fertilitzant, gasoil, llavors, maquinària, etc.), que va comportar una necessitat de professsionalitzar l’ofici per tal de poder ser viables i competitius en el mercat. Així mateix, molts propietaris van optar per arrendar les seves terres i que aquestes fossin menades per pagesos professionals.

Els mateixos veïns i veïnes de Santa Margarida de Montbui ens expliquen com han vist i viscut aquests canvis.

“L’agricultura llavors hi havia més gent, perquè no hi havia la maquinària d’ara, i és clar,... Molta gent tenia un animal i tenien la feina de la terra, quatre bestioles i anaven vivint d’aquella manera, que era molt diferent d’ara, eh.

També hi havia molta vinya, més que no ara, que ara no n’hi ha gens, era el que dominava més. A mesura que s’ha fet vella la vinya i ha arribat la maquinària, han arrencat la vinya i ara se sembra bo i tot. Encara hi ha algun ametller, que no n’hi ha molt, i algun tros d’olivera (jo encara tinc un tros amb oliveres). Però de vinya no n’hi ha gens, eh, ja no n’hi ha.

El que es pot fer amb maquinària: tractors, sembrar, segar, ... La terra no s’ha perdut, tot el que es pot fer amb maquinària, però ara tot són cereals.

Ha canviat, amb la maquinària ha canviat tot. El que no es pot fer amb maquinària ara, malament rai.

Abans hi havia molts pagesos, i ara 2 o 3 propietaris porten tota la terra, ara tot es sembra... amb els tractors, i les màquines. És molt diferent. El que domina ara és el cereal, aquí dintre el poble, no n’hi ha cap de pagès! Són 2 o 3 propietaris i fan anar tota la terra!

Tenen tractors, i tenen cosetxadores! Ha canviat 100% El canvi ara és tot camps, perquè ara la gent ha marxat i un pagès amb un camp, com que té un tractor, pot fer anar molts camps, i els ceps porten molta feina

i els ametllers també perquè has de pujar dalt, els has d’esporgar, i això no en sap tothom. I la gent ho han arrencat, i les ametlles fa molts anys que van barato, naltros n’havíem plantat d’ametllers, que en teníem mil sis-cents, i ara potser n’hi ha vuit, ho hem fet tot camps”. Josep Vives, veí del nucli antic.

Ara n’hi ha que en tornen a plantar, d’oliveres, perquè l’oli s’ha pujat una mica. D’ametllers no en planten gaire, perquè no n’hi ha gaires, d’ametlles, perquè van molt barates, les ametlles. Potser fa set o vuit anys que tornen a plantar ametlles. Però l’olivera costa molt, de fer-se grossa. I la vinya, potser fa vint anys que cada cop se’n planta menys, la gent la va arrencant, jo ho relaciono amb l’aparició dels tractors i amb el no haver-hi gent. Perquè quan teníem vinya, jo m’havia quedat fins a les dues de la nit a premsar pel vi, i ara en canvi no s’hi quedaria ningú, perquè dóna molta feina. Has de treballar tot l’any els ceps. Però ara en planten d’una classe que no s’ha de fer, tens la feina quan els plantes perquè els emparren, però tot això no s’ha de fer, només s’ha de podar. Ara hi ha més maquinària.

Quan apareix el tractor, es treballa molt diferent el camp. El que es planta canvia, perquè de pagesos cada dia n’hi han menys. Els pocs que hi ha, tots són grans, de seixanta-cinc anys en amunt quasi. A pagès s’hi ha quedat molt poca gent, mira naltres mateix de tota la vida i anys de fer de pagès, i ara tenim 2 filles, l’una el seu home treballa a la banca, l’altra tenen botiga, o sigui que nosaltres, el gendre ja té 75 anys, o sigui que haurem de plegar.

El tractor naltres el tenim de quan es va casar la filla, deu fer 49 anys. No es fan tants calés om es feien abans, és que el govern ens ho fa molt diferent ara, dóna una ajuda a les hectàrees que tens, però el gra, si comptes entre el gasoli i les avaries i lo que val l’adob i la llavor, et surt si fa no fa, però el que et donen de la PAC que diuen, les ajudes aquestes, això és el que et va aguantant, per això dic que quasi no n’hi ha, de pagesos, i els pocs que hi ha, han de fer anar molta terra.. abans amb dos camps vivies. Ha canviat molt això”.

Paquita Oliva, veïna del Saió.

“I tampoc el jornal no costava lo que costa ara. Potser el costava 200 pessetes, amb 15 pessetes compraves un quilo de carn, també costava de fer cèntims però en aquell moment estava molt barato. Nosaltres veníem el vi, me’n recordo que quan el vam posar a un duro que eren cinc pessetes ja vam dir “coi, ja són 5 pessetes”. Ara tot s’ha apujat molt en relació al jornal i els gastos també, ara és tot molt car”. Jaume Marçal, veí del Coll del Guix.

2. LES MASIES Les primeres masies apareixen a la muntanya mitjana,i assoleixen la seva estructura típica a l’Alta Edat mitjana, època dels ‘senyors a cavall i vassalls a peu’.

La paraula mas es troba ja al s XII, i fa referència a la relació entre senyors i pagesos. Els masovers es coneixien com a ‘manents’ i ‘mas’ ve a significar el conjunt patrimonial format per la casa, els boscos i els camps.

Montbui és un municipi amb tendència a la població disseminada. La prova és la presència de diferents masies, que trobem repartides arreu del terme. el manteniment de l’activitat agrària i la proximitat amb igualada va contribuir a que aquests masies no s’abandonessin, tot i que algunes han sofert notables transformacions amb el pas dels anys.

A tall d’exemple, podem citar algunes de les masies més representatives: Cal Vilaseca, Ca l’Amigó, La Censada, Cal Vidal, Ca n’Alemany, la Casa Gran, i Cal Milà, i els nuclis del coll del guix i del saió. des de dalt la tossa, podem observar el paisatge agrari i identificar algunes de les masies de montbui

Masia a Montbui. Fons fotogràfic d’Isidre Domènech

2.1. CARACTERÍSTIQUES BÀSIQUES La masia és una casa aïllada orientada a Sol ixent o migdia, amb una era, vinya, feixes d’olivera, camps de cereal, hort i bassa o pou, boscos i algun prat per pastura del bestiar.

Tots aquests elements permetien una vida autònoma i quasi autosuficient de la pagesia fins ben entrat el segle XX. Durant el segle XV moltes masies es fortifiquen degut a atacs de bandolers.

pel femer… cada casa es produïa l’oli, el vi i el pa i algunes cases tenien també teuleries per a construir-se les teules, els maons o les rajoles.

Un element que mai hi podia faltar a la masia era l’aigua: la masia es construïa al costat d’un pou o font, o en un sòl que els permetés recollir l’aigua de la pluja en cisternes o basses.

En una masia típica hi solem trobar aquesta estructura: Baixos: estable dels animals de treball, una cort, rebost celler, pastador i escala principal.

Configura un cicle gairebé tancat on el rebuig d’una activitat s’aprofita en una altra.

Primera Planta: vivenda, orientada al Nord la Les triadures de verdures es converteixen en cuina o fogons amb el foc a terra. Orientada al aliment per l’aviram, la centra del foc en adob migdia la sala travessa la casa de davant a

Conreu i feines del cmap: la vinya - L’OLIVERA - EL CEREAL - LES MASIES - ELS CAMINS

darrere. Les portes de la sala anaven a la cuina, les habitacions, l’eixida (sempre a la part posterior de la façana principal). L’habitació més important és la què té alcovat. L’escala continua fins al segon pis per arribar a les golfes, zona d’emmagatzematge.

Entorn: Hort amb la bassa, a la zona nord a sol ixent hi ha els corrals de bestiar i aviram, i davant de la casa l’era.

Les parets de la masia del primer pis són fets de maons rebossats de guix o calç, i els sostres empostissats de lloses o de cobardes que van de biga en biga. Les parets principals i les mitgeres són de pedra, donant-li a la masia una gran capacitat d’aïllament tèrmic.

2.2. l’hort de la masia L’hort és l’espai de la masia que aporta bona part dels aliments: verdures, hortalisses, fruites, entre d’altres. L’hort sovint era reservat a la dona, venia a ser el mirall de les dones de la casa; de si eren polides, de si hi havia bon menjar...

Els habitants de les masies de Montbui ens expliquen els seus records sobre l’hort:

2.3. les relacions socials entre les masies La situació de dispersió i relatiu aïllament inherent a les masies es trencava amb l’establiment de trobades i altres esdeveniments socials. En tant que no hi havia cotxe, els desplaçaments obligatòriament s’havien de fer a peu, motiu pel qual aquest establiment de xarxa veïnal entre masies es començava ja a teixir en el mateix moment que s’iniciava el recorregut per arribar a l’acte festiu en qüestió.

“Entre masies la relació que tenien és que s’ajudaven sempre l’un a l’altre. En canvi, ara amb els cotxes, no s’ajuda a ningú, i tothom va a la seva. S’ajudaven si estaven malalts, anar-los a ajudar si havien de fer per la terra, mira, ajudar-se, per treballar... i quan ballaven, no s’anava mudat com ara. Quan van començar els meus germans, anaven a ballar amb una bata de col·legi i unes set betes que en deien abans, era la roba més bona que tenien.

I entre cases es visitaven, anant a mercat es veien, de més cap aquí si deien missa a Montbui, a vegades venien els d’aquí, ens trobàvem, anàvem tota la colla fins al trencall de la casa, i quan eres al trencall, marxaves cadascú a casa seva.”

“Aquesta gent, cada diumenge venien una colla a missa, venien a peu per un camí, els del Saió no tant, però “Les patates les plantàvem.. posàvem molts fems, que els del Coll del Guix, i els de Can Vilaseca... . Hi havia la terra fos ben coberta de fems, dels bens, llavors ho una senyora de Barcelona, que tenia la masia de Can llauraven, fèiem uns clots, i en aquell clot hi posaven Vilaseca, que arreplegava tot el jovent que podia d’allà una mica de bassa, els residus de les persones, en uns i al matí venien a missa matinal, i llavors anaven comdipòsits. Doncs ho portàvem al coll amb uns semalers que portàvem i com un cossiol de fusta, i ho portàvem, prar un tros de coca i menjaven una mica d’esmorzar i tornaven a marxar cap allà!. Aquell jovent venien n’hi tiràvem un rajet a cada clot, i llavors hi posàvem la patata a la vora, a la vora perquè no es cremés, per- a missa cada diumenge, i a vegades anaven 12 o 15, què allò és molt fort. I ho tapàvem de terra i en acabat, o hasta 20! i era la seva diversió, venien el diumenge aquí. Això era molt maco eh! Era el jovent quan havien nascut, les calçàvem, fèiem uns solcs que allà tampoc tenien gran cosa en diem, que quedem com un rec doncs. I llavors ho Buenu, allà també hi ha una ermita, allà al Saió... com podies regar dels safareigs. Només cultivàvem així la se diu? Hi ha una ermita allà al Saió. Ara també hi patata. fan missa cada mes, llavors també hi feien missa cada El demés fèiem primer el reg. Les mongetes, fèiem un 15 dies o segons el rector, ara hi van amb cotxe, però reg aquí i un aquí, i llavors posàvem les mongetes llavors hi havien d’anar a peu!”. Josep Vives, veí del aquí, i passaves amb l’aixada, la meitat de terra nucli antic. d’aquí i la meitat d’aquí, ho folgaves. Primer el reg el regàvem, perquè si els regues neixen de seguida, al cap “El lloc de reunió dels diumenges, era a les sales de de tres o quatre dies. I amb lo altre ho fèiem igualment, quedaven unes carenes i l’aigua passava per allí. ball, una era al Saió i l’altre era el propi del Coll del Guix, aquí ens reuníem cada setmana, hi havia un cafè, unes taules de joc, els avis jugaven a la brisca...

Conreu i feines del cmap: la vinya - L’OLIVERA - EL CEREAL - LES MASIES - - ELS CAMINS

i al costat hi havia la sala de ball perquè era on la joventut passàvem allí el diumenge. Tenia que ser aixis perquè abans no hi havia gaire transport, aquell que tenia una bicicleta ja feia prou i el medi de transport d’abans era el carro i els animals i els dissabtes cap a Igualada a comprar que no s hi podia anar cada dia perquè es lluny, i si algú tenia una bicicleta,.. i sinó a peu.

Els del Coll del Guix, un altre que es deia Cal Vilaseca, i l’altre era cal Milà. Quan ens reuníem el diumenge, ens reuníem aquests grups i fèiem un ball molt maco, ens ho passàvem molt bé. Com que no hi havia transport els diumenges quan a feien un aplec, hi navem a peu. el mig de Cal Guillo i nosaltres, estava al mig del Coll del Guix. La joventut s’ho passava molt bé. Jaume Marçal, veí del Coll del Guix.

2.4. els diumenges de ball En el marc de les relacions veïnals entre masies, i de l’organització d’actes socials, val la pena destacar els balls dels diumenges a la tarda, en què, amb la música d’una gramola, els veïns de les masies es trobaven i compartien aquests moments d’oci i esbarjo.

“La zona que comença per aquí baix que en diuen el Saió, que és un nucli de cases, i després un altre que es deia el Coll del Guix, un altre que es deia Cal Vilaseca, i l’altre era cal Milà. Quan ens reuníem el diumenge, ens reuníem aquests grups i fèiem un ball molt maco, ens ho passàvem molt bé. Com que no hi havia transport els diumenges quan a feien un aplec, hi anàvem a peu. Ens organitzàvem tota la joventut i ens en anàvemcaminant cap al cine, a ballar, cap a Tous. La sala era el mig de Cal Guillo i nosaltres, estava al mig del

Músics tocant. Fons fotogràfic d’Isidre Domènech

Coll del Guix. La joventut s’ho passava molt bé. Jaume Marçal,, veí del Coll del Guix.

“A missa anàvem algun dia. A jugar a pilota a casa, els amos de Cal Bisbal, el diumenge tenien un gramòfon, com una gramola amb un embut d’aquells tan grossos, i tocaven balls, i venien a ballar, i tocaven allà a l’entrada, i a la mitja part els grans donaven galetes, als grans galetes, i a la canalla, caramels. Això quan jo era més petita. I en acabat, quan van ser més grans, venien a ballar aquí, al Coll del Guix, això que està ensorrat. Amb un piano de maneta, i en acabat, també van comprar una gramola, també diu que havien ballat a aquesta casa d’aquí baix, a Cal Vilaseca. Eren els meus germans, la meva cunyada. A l’estiu, com que hi havia els amos, ho feien ells, i la resta de temps, havien ballat aquí, a Cal Vilaseca, una mica, a les eres, per passar l’estona. Jo tenia sis o set anys. Ballaven tangos, valsos, passos dobles. A casa, els amos tenien uns discos que eren jotes, i les minyones ballaven la jota. I llavors, un cop ballat, el jovent ja marxaven cap aquí, i els amos invitaven els masovers a sopar, els feien un sopar, un bon sopar, el que ara es menja de sopar de normal llavors era el menjar del rics”. Paquita Oliva, veïna del Saió.

2.5. el salpàs per les masies Segons Daniel González, historiador, en la seva publicació El salpàs de Santa Margarida de Montbui. Un document inèdit de Mn. Amadeu Amenós a la Revista d’Igualada, el salpàs era un ritual força comú entre la pagesia catalana fins a mitjan segle XX i molt estès per la geografia dels Països Catalans. S’acostumava a fer coincidir amb la Setmana Santa i consistia en la benedicció de les cases, del bestiar, dels estables i de les collites mitjançant sal i aigua beneïda. A Montbui quedava repartit en quatre jornades diferents: dilluns, dimarts i dimecres sants i el diumenge de Pasqua.

“Per setmana Santa anàvem a fer el salpàs per les masies i per Pasqua cantàvem les Caramelles i el dissabte anàvem a cantar per les masies a veure si ens donaven algo i era la Festa de Pasqua, la Pasqua florida, i anàvem a cantar per les masies i el diumenge es cantava aquí al poble, es feien les Caramelles ara ha canviat tot! Ni Caramelles no fan!”. Josep Vives, veí del nucli antic.

3. ELS CAMINS Al terme de Santa Margarida de Montbui hi ha una àmplia xarxa de camins, alguns d’ells utilitzats al llarg de la història. Amb l’arribada dels cotxes, els camins han deixat de tenir el seu ús tradicional per a transportar les mercaderies d’un lloc a un altre a cavall o amb matxos, o bé per anar a treballar, o per anar-hi en processó. actualment tenen un ús relacionat amb el lleure, l’oci i l’activitat esportiva, i estan senyalitzats per a poder-los fer a peu, en bicicleta, o en cotxe.

Recorrent els diferents senders, podem descobrir els indrets i racons més emblemàtics del municipi. la ruta proposada discorre per dos dels camins tradicionalment utilitzats pels veïns i veïnes per accedir a la tossa, un dels indrets més significats per la població local.

Caminants el Dia de la Natura. Font: L’Arada Creativitat Social

3.1. Camins de Montbui Aquí citem alguns dels camins més significatius per Santa Margarida de Montbui, dos dels quals formen part d’aquesta ruta, tot i que la xarxa viària és àmplia i distribuïda per tot el municipi.

3.1.1. El camí de les Costes, o de les Processons El Camí de les Costes, també anomenat de les processons, és el camí emprat tradicionalment per pujar a la Tossa des del nucli antic de Santa Margarida de Montbui, i enllaç amb altres camins, com poden ser els que vénen del barri de Sant Maure.

El nom de les Costes s’associa al darrer tram del camí, costerut, que mena fins al cim de la Tossa. L’altre nom que també té el camí, de les Processons, és degut a l’ús religiós que ha tingut aquest camí, ja que hi havia la tradició

Conreu i feines del cmap: la vinya - L’OLIVERA - EL CEREAL - LES MASIES - ELS CAMINS

de pujar al cim de la Tossa en processó en l’Aplec del Dia del Roser.

La gent del municipi ens explica els seus records entorn a l’Aplec del Roser: “A la Tossa cada any s’hi feia un aplec, el del Roser.

També per Santa Creu, que beneïen el terme i s’hi anava amb processó, llavors era un camí, no hi havia la carretera, era un camí de carro.. sempre hi hagut tirada per anar a la Tossa...”. Josep Vives, veí del nucli antic.

“I a la Tossa, quan es va començar a dalt la Tossa, el meu home, el de Cal Cardó, un mosso que tenim aquí casa i un que tenien ells, anaven a la vigília a netejar tota l’església i tot a dalt, i al vespre tiraven coets, uns quants petards, perquè es conegués que era el Roser.

I el diumenge al dematí havien de baixar a peu fins baix a Ca n’Alemany, a la carretera, que hi havia un caminet. Anar a buscar els instruments a peu, i pujar-los cap dalt, i a dalt tocaven, i llavors tornar-los a baixar cap baix, i a baix tenien el cotxe, i llavors tornaven a tocar aquí. Els llogaven els d’aquí. I llavors els havien de pagar els d’aquí, i quan a Montbui van veure que hi havia negoci, llavors van fer això que s’ho van quedar ells, el Patronat ho va fer vendre.

Els primers anys hi havia molta activitat. Mentre feien això, aquests pujaven els instruments per ballar, i els d’aquí el costat que tenien el bar, portaven els beures. I també ajudaven a pagar els musics perquè vinguessin cap aquí.

Això només es feia pel Roser, feien missa el Dia del Roser, el dia de Sant Isidro, i el dia de Santa Creu. I hi anava tota la gent d’aquí i algun de Montbui”. Paquita Oliva, veïna del Saió.

També s’hi anava en processó per a ocasions especials, com per exemple, quan van tornar a posar les campanes a dalt l’església de la Tossa: “Això és una missa que es va fer a l’esplanada del castell després de la guerra. Com que durant la guerra van treure la Mare de Déu, després van fer una espècie de processó i van tornar a pujar la Mare de Déu a peu cap a la Tossa. I a l’esplanada van fer una missa. La campana quan la van tornar a posar, és la campana del bon temps que diu que el so del meu metall escampi els núvols el mal temps i la tempesta, diu alguna cosa així”. Taller de reconeixement de fotos antigues amb els veïns.

El Camí de les Costes o de les Processons passa al costat d’una estació elèctrica.

Es tracta d’una estació elèctrica que va permetre fer arribar l’electricitat al municipi l’any 1909, essent Montbui un dels primers municipis de la comarca que va tenir electricitat.

3.1.2. El camí de la Serreta El nostre itinerari també passa per aquest camí. el de la Serreta. És un dels camins emprats tradicionalment per pujar o per tornar de la Tossa, i connecta també amb altres poblacions, per tant, també funcionava com a via de comunicació entre diferents nuclis de població.

Com a punts d’interès a destacar en el seu recorregut, el Camí de la Serreta passa prop del jaciment del Camp de la Torre, i de la Font del Bufó, respectivament, dos indrets que ens expliquen molt del terme montbuienc.

- Jaciment del Camp de la Torra: al camp anomenat la Torra, s’hi va descobrir un jaciment de restes d’una vila rural romana amb un sistema de calefacció per hipocaust.

- Font del Bufó: aquest indret natural va esdevenir un espai emblemàtic d’oci i esbarjo dels veïns i veïnes del municipi i també d’Igualada, que venien caminant fins a la font i hi passaven els diumenges.

3.1.3. El camí vell de La Llacuna El camí vell de la Llacuna, o de la Carretera a Valls, està senyalitzat com a GR- 172. Segons l’historiador Daniel González: “Aquesta via té un origen preromà i s’incloïa com a via de tercer ordre en la xarxa romana, per tant era important per als barons de Montbui controlar-ne el trànsit, és per aquest motiu que la domus montbuienca s’instal·là al nucli de Santa Coloma de Montbui controlant aquest pas tant important”.

Aquest camí segueix el curs del torrent de Garrigosa, als peus de la serra de Santa Mar-

Conreu i feines del cmap: la vinya - L’OLIVERA - EL CEREAL - LES MASIES - ELS CAMINS

garida i travessa el terme municipal en sentit nord-sud. Des del nucli de Montbui, el camí enllaça amb el camí cap a Igualada. Va esdevenir la principal via de connexió entre Igualada i el Penedès, passant per Santa Margarida de Montbui i la Llacuna. A l’alçada de la masia de Can Vidal es convertia en l’antiga carrerada ramadera de la Llacuna, utilitzada en les rutes de transhumància dels ramats vers al Penedès.

3.1.4. el camí del Saió a la Tossa Aquest camí era utilitzat tradicionalment pels veïns del Coll del Guix i del Saió per ascendir a la Tossa el dia de la festivitat del Roser i el dia de la Benedicció del Terme. Aquest camí s’uneix al Camí de la Serreta.

3.1.5. El camí cap a Igualada El camí cap a Igualada era el camí tradicional que emprava la gent del nucli de Santa Margarida de Montbui per arribar a Igualada. Actualment, però, aquest camí es troba parcialment perdut en el tram que passa per la zona dels Molins del Polvo i la Font Trobada.

Els veïns i veïnes del nucli antic ens expliquen els seus records personals respecte a aquest camí, ja sigui per a anar a treballar, o per anar a vendre els diumenges al mercat a Igualada: “Anàvem a vendre a la plaça d’Igualada, davant de l’Ajuntament. Posaven uns bancs, allí on hi ha aquella plaça, i la gent asseguts allí; i el cantó d’aquí que ara hi ha aquell bar, allí hi havia un tros que era rodó, i al ser rodó, hi havia uns trossos com d’aquí allà a la paret, que sortia a fora, i allà hi venien la carn. Cada carnisser tenia el seu tros, i els pagesos ho veníem més enllà en dos rengs de bancs, i seiem allà i passava la gent a comprar. Si tenies cols, si tenies enciams, si tenies tomàquets... jo hi via anat molt a vendre allà, les figues les veníem a dotzenes, jo les venia a dotzenes les figues, n’havia venut moltes, i al coll el portaves cap allí baix! de Can Bisbal hi havia una hora, i ho portaves amb la cistella cap a Igualada i aquí també, tan lluny que és Igualada, (es passava per la drecera) però

també s’havia d’anar a coll, si duies conills es venien a una particular, bé, passava la gent i t‘ho comprava Quan anava al mercat d’Igualada passava per Cal Rafeques, de Cal Bisbal fins a Cal Rafeques.

La drecera d’Igualada, hi havia un pont, aquest mateix, que per la guerra el van ensorrar, i llavors havíem de passar per allí, on ara hi ha l’ambulatori, a sota. I van fer com una mica de cosa per passar, i havíem de passar per allí fins que van fer el pont. En temps de la guerra van ensorrar dos arcs d’aquells, van ensorrar totes les “alcantarilles” de les carreteres perquè no poguessin passar. I quan passaven els tancs de la guerra, havien de passar pel camí vell.

Quan passàvem pel pont, passàvem per allí, però per la drecera, passàvem pel primer semàfor que hi ha baixant de Montbui, trencàvem per allí, travessàvem la riera, que hi havia una palanca, i llavors sortíem dalt a la placeta que en diuen Sant Joan, em penso.

Passàvem per aquest primer semàfor, per sota l’església de Sant Maure, que allí en dèiem a Cal Passanals, que allí hi havia tres casetes, que s’hi estava una gent molt pobra, i hi havia una font. Allí només hi havia tres casetes, i llavors travessàvem per baix, on ara hi ha aquell pont, hi havia una palanca. I llavors travessàvem pel carrer que ara passen els cotxes que s’han de parar, per allí que hi havia un hort molt gran que en deien l’hort de Sant Joan, i sortíem dalt vora la Plaça de la Creu, una palanca és una fusta ampla així, i havies de passar-hi per sobre, perquè no et mullessis, perquè baixava bastanta aigua”. Paquita Oliva, veïna del Saió.

“Les dones baixaven carregades amb cistelles de conills i ous cap a la plaça, que la plaça era on hi ha l’ajuntment ara i el que feien era que baixaven els pollastres a vendre i marxaven carregats d’arengades i bacallà, perquè amb els diners que feien de vendre el pollastre podien comprar altre genero per passar la setmana.

I men recordo de rues de dones que baixaven cap a Igualada a comprar i vendre i els dissabtes aprofitaven per aixo. El dissabte al mati anaven baixant i s’anaven reunint, es naven adossant les veïnes i baixaven cap a Igualada a peu perquè no hi havia res més, o això o amb carro, parlo del 46-48, per allà els 50”. Jaume Marçal, veí del Coll del Guix.

“I si hi haguessis vist aquesta carretera, el jovent i la gent que treballava, al dematí era una carrera feta! I anaven a treballar a peu! I prenien una mica de dinar i dinaven allà i fins ales 7 del vespre! I tenien 14 -15 anys eh! “. Josep Vives, veí del nucli antic.

AGRAÏMENTS Aquest dossier ha pogut ser possible gràcies a la participació de les persones entrevistades que han aportat el seu testimoni (Jaume Marçal, Paquita Oliva, Josep Vives, Daniel González, Marcel Mateu, Antonio Fernandez, Santiago Alamillo); a totes les persones que han participat activament en algun dels actes del projecte (tallers de fotos antigues, Dia de la Natura, i altres); a tots els veïns i veïnes que ens han facilitat material fotogràfic per il·lustrar aquest dossier; a la Fundació La Tossa; i a l’Ajuntament de Santa Margarida de Montbui.

FONTS CONSULTADES - Web de l’ajuntament de Santa Margarida de Montbui - Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/ - Blog d’Història de Montbui: https://historiamontbui.blogspot.com/ - Diccionari de l’Art i dels Oficis de la construcció - Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya - Mapa del patrimoni cultural de Santa Margarida de Montbui - Pla Especial de la Tossa - Eines i feines de pagès - Revista La Dovella

Camp d’ametllers. Fons fotogràfic d’Isidre Domènech

Promotors:

Equip tècnic:

Amb el finançament de: