Memòria col·lectiva i territori a Montclar. Relats de vida al poble by L'ARADA creativitat social

MEMÒRIA COL·LECTIVA I TERRITORI A MONTCLAR Relats de vida al poble

— MEMÒRIA COL·LECTIVA I TERRITORI A MONTCLAR L

a present publicació és fruit d’un treball de recuperació de la memòria popular de Montclar iniciada per l’Ajuntament el 2017 amb el doble objectiu d’iniciar un procés participatiu en clau d’acció comunitària i recuperar la història social del poble al llarg del segle XX. D’aquesta manera, a través de tallers participatius i entrevistes personals d’històries de vida, s’ha construït un relat participat del passat del municipi per recuperar aquelles maneres de fer que hi van ser pròpies fins ben entrada la primera meitat del segle XX; quan els canvis socioeconòmics, accelerats per la mecanització del camp, van comportar un progressiu abandonament de les formes de vida tradicionals als entorns rurals. Aquelles maneres de fer que durant segles s’havien basat en la masia com a unitat familiar, productiva i habita-

cional. Un sistema de vida basat en l’autosuficiència on pràcticament el proveïment de tots els productes, alimentaris però també de tots els àmbits, es produïen al mateix mas. El treball recull també les formes de vida associades a les dones. Amb una voluntat de presa de consciència col·lectiva i visibilització, Montclar ha executat durant el 2018 el projecte «Dones Rurals de Montclar», amb l’objectiu d’afavorir una divulgació del paper de les dones doblement oblidades: pel seu paper de dones i pageses. En aquests projecte hi ha participat una vintena de persones, nou de les quals han sigut entrevistades i esdevenen les principals fonts d’informació del present recull.

— ÍNDEX Sobre la publicació que teniu a les mans....................................................................................................................................3 Aproximació a la vida de Montclar fins a final dels anys 6 .......................................................................................................10 Feines a pagès.......................................................... 7 El bosc..................................................................... 7 Els incendis............................................................. 7 Festes.......................................................................8 El comerç ................................................................8

Comunicacions .......................................................8 Els «forasters» de Barcelona: un projecte comunitari per rehabilitar el poble.........................................9 L’escola i els estudis.................................................9 Les condicions de vida i les feines de la llar............9

Els entrevistats.........................................................................................................................................................................10 La colònia...............................................................17 Cal Viladomat........................................................ 18 Escola.................................................................... 19 Barberia................................................................. 19

Vida social............................................................. 20 Transport............................................................... 20 Bàsquet...................................................................21 El canal del Cortès..................................................21

Dones rurals............................................................................................................................................................................. 35 El cos femení: pubertat, sexualitat i reproducció.. 36

Les feines femenines a pagès................................. 36 Tasques domèstiques............................................. 36 Oci......................................................................... 36

Indumentària..................................................... 36 Creences............................................................ 37

Persones entrevistades: Trinitat Bover Fígols, Montclar, 1934

Josep Puig Brichs, Sabaters, Montclar. 1932

Aurora Caballol Ginestà, Ratera (Prades de la Molsosa). En casar-se va anar a Sant Ponç, 1931

Ramon Solsona Ros, Els Plans de Sant Quintí, 1940 Josep Vilar Tristany, Casa El Vilar de Montclar 1952

Carme Costa Besa, Torregassa, 1931

Guillem Armora Marill, Santa Eulàlia de Vilapicina (Sant Andreu de Palomar, Barcelona), 1930

Lluís Jordana Vilamala, Cal Capsana, 1943 Maria Mayà Manubens, Cal Governador, Linya, 1927

Edició: L’Arada, Creativitat Social, SCCL. en col·laboració Ajuntament de Montclar

Coordinació, redacció, entrevistes, tallers i disseny de la publicació: L’Arada SCCL. Marta Viladés, Oriol Valls, Dolors Pujols, Muntsa Codina.

Correcció: Romà Giró Imatges: Família Solsona-Ribera, Lluís Capsana, Guillem Armora, Maria Mayà i Aurora Caballol. Dipòsit legal: L-1421-2018

Foto portada: Vida social a la plaça de Montclar. Foto de Guillem Armora Marill

— APROXIMACIÓ A LA VIDA DE MONTCLAR FINS A FINAL DELS ANYS 60

Montclar, en plena reconstrucció per part de veïns de Barcelona

EL BOSC

Fent batuda i el paller a Sant Ponç

FEINES A PAGÈS L’activitat agrícola i ramadera ha estat tradicionalment la base de la subsistència dels habitants de Montclar. El tipus d’economia és la masia, una unitat econòmica i de producció de proximitat i familiar. Una família que s’ha d’entendre en un sentit més ampli que el de la família nuclear: en molts casos el nombre d’habitants de la llar era d’unes deu persones, entre germans, tiets, nebots, avis i àvies... A més també hi podien conviure amb altres persones que no eren directament de la mateixa família, com per exemple, mossos, pastors o alguna altra persona que en èpoques de la guerra s’havia resguardat en alguna masia. A cada mas, cadascú desenvolupava una funció clara indispensable per al funcionament normal de les tasques productives. Per exemple, l’home s’encarregava de les tasques del cultiu i de tot el que feia referència al camp, llaurar, sembrar i segar. La tasca que feien les dones consistia en l’elaboració del menjar, l’hort, així com l’alimentació del bestiar, moltes vegades compartides amb els infants de la casa que també duien a terme feines auxiliars com ara la recol·lecció de cigrons i guixes o la recol·lecció d’herbes remeieres per fer olis o ungüents.

gran quantitat de cultius, un fet que s’explica en bona mesura pel sistema de vida autosuficient: el negoci familiar es convertia també en el principal proveïdor de l’alimentació. Amb tot, a Montclar el cultiu principal era el blat i l’ordi, i el segar i el batre de manera manual encara perviu en el record de molts dels habitants del municipi. La manera tradicional de conrear-los era a mà, sembrant amb una mula, i la sega es feia amb grans partides de segadors amb el volant. Finalment es garbellava el blat segat i es procedia a batre, cosa que es feia amb una mula a l‘era de les cases o a la plaça del poble. Les dones recorden la feinada que els suposaven també a elles les jornades de sega: havien de portar el menjar i el beure a tots els treballadors. La mecanització del camp va ajudar a millorar les condicions de treball de la major part dels pagesos. A més, el tractor va ser, en la majoria dels casos, el primer vehicle que tenien a moltes cases i que també s’utilitzava per al transport de persones.

A Montclar, com en la majoria de territoris rurals, hi havia antigament una

L’estiu, doncs, era temps de feina al camp. I a l’hivern la feina es concentrava, sobretot, al bosc. Durant els dos primers terços del segle XX els boscos albergaven desenes d’activitats en tota mena d’aprofitaments que generaven ocupació i permetien mantenir els boscos nets, amb baixa densitat. Des de totes les feines associades a la tala (que esdevenien una vertadera guardiola que permetia als propietaris afrontar aquelles despeses importants de la finca) fins a les carboneres. Fer pega o la recol·lecció de bolets i herbes remeieres eren algunes de les activitats complementàries del bosc i del qual se’n extreia beneficis tant econòmics com agroalimentaris.

ELS INCENDIS I parlar de boscos a Montclar en un recull de memòria col·lectiva no pot obviar el gran incendi forestal de 1994. Es recorda com una catàstrofe i tothom té ben gravat a la memòria on era aquella tarda de juliol en la qual les flames van arribar al poble. Ara, davant l’adversitat la construcció de xarxes com les ADFs o l’associació el Berguedà Verd fa ha permès reforçar les xarxes de suport i un major coneixement sobre com actuar davant un incendi de similar magnitud i característiques. Amb tot, diu la gent, els canvis en la gestió forestal actual tornen a deixar uns boscos abandonats i que es treballen ben poc -i gràcies als ajuts públics.

Grup de caramellaires de Montclar i Sant Pere

FESTES La festa més genuïna i destacable de Montclar és la Fira de Reis, molt esperada per tota la gent de la contrada. Es tracta d’una fira històrica, amb orígens ramaders, que es va convertir en un potent espai d’intercanvi principalment de bestiar, però també d’altres ramaderies. Avui el certamen segueix ben viu, si bé ha esdevingut multisectorial i està molt centrat en menjar, antiguitats i tota mena de curiositats que criden l’atenció per la seva singularitat. En origen, possiblement se celebrava a la plaça del poble, però es va anar desplaçant fins a ubicar-se al Pla de les Alzines, l’emplaçament actual. També se celebrava la Festa Major i Sant Sebastià... I, per Pasqua, les Caramelles, que esdevenien una de les principals trobades socials de l’època. A les camilleres, com són conegudes al territori, només hi cantaven els homes, els quals es desplaçaven per les masies del terme amb carros i mules i, un cop arribats els primers tractors, damunt dels remolcs. En un entorn de població majoritàriament disseminada com és Montclar, les misses del diumenge, més enllà

COMUNICACIONS de la funció estrictament litúrgica, esdevenien vertaders punts de trobada social: compartir experiències, i també tafaneries amb el veïnat.

EL COMERÇ El mercat de Montmajor era el més important i tothom hi podia anar a vendre els productes que produïa, si bé hi havia cases que es desplaçaven al de Casserres, els dijous. Es descriu com un mercat de negociants on cadascú podia anar a vendre el que produïa i negociar el preu del que portava. La venda d’ous i de bestiar petit en aquests espais acostumava a ser cosa de les dones, les quals s’hi desplaçaven amb els cistells ben carregats o bé amb el mateix carro. Allà s’aprofitava per fer les compres d’aquelles poques coses que es necessitaven. I també hi havia la venda ambulant: era habitual el pas de marxants com matalassers, cistellers o peixaters.

Les comunicacions han estat sempre un punt important en les vides dels montclarencs. Abans de la generalització dels vehicles particulars, el camí cap a Montmajor i Casserres (depèn de la zona del terme on estaven ubicades les cases) s’hi anava amb el cotxe de línia o bé amb tractor (quan van arribar els primers vehicles s’aprofitaven també per al transport de persones). Anar a mercat era un dels principals motius de desplaçament, però també per anar a visitar-se o a buscar el metge – la majoria en recorden el Barniol, de Casserres -. Abans però, caminar hores pels camins del poble era el més normal per a desplaçar-se i moure’s pel territori. Moltes vegades caminaven amb espardenyes i un cop arribaven a lloc es canviaven i es posaven les sabates, sobretot en dies de festes.

L’ESCOLA I ELS ESTUDIS ELS «FORASTERS» DE BARCELONA: UN PROJECTE COMUNITARI PER REHABILITAR EL POBLE Durant els anys seixanta va arribar al poble un grup de barcelonins vinculats a moviments excursionistes, que es van agrupar per comprar i reformar cases en runes i deshabitades: van reunir el finançament necessari i van crear la societat Montclar SA, per tal de formalitzar la compra i rehabilitació dels habitatges, que inicialment eren propietat d’aquesta societat. Aquestes famílies van recuperar el poble, ja que en aquell temps només hi quedava una parella vivint a la cinglera. La gent del territori inicialment ho va veure amb certa recança i dubtes. Les reformes a les masies deshabitades va permetre reconduir el nucli del poble i que aquest no acabés abandonat del tot.

Les escoles de Montclar eren ubicades a les Forques, uns metres abans de l’esplanada del Firal. Tot i això, alguns alumnes es desplaçaven fins a l’Espunyola o Montmajor. Dels estudis de Montclar, hom en relata les aventures amb els companys d’escola fins arribar-hi. Es tractava d’una escola mixta i les classes es feien matí i tarda, amb la qual cosa els que venien de lluny ja s’hi quedaven a dinar. L’escola rural era tot un element aglutinador i cohesionador social de la comunitat, però el sistema d’ensenyament franquista el va deixar en un segon pla: sovint exercien mestres sense cap mena de titulació oficial i cobraven menys que als centres de les grans ciutats. Amb tot això, i el fet que la majoria de mestres venien de fora i els calia adaptar-se a un poble petit com aquest, alguns entrevistats lamenten que els canviaven cada dos per tres. En anar-hi a peu els veïns s’anaven trobant al camí i es feia un bon grupet per arribar a classe. Després de la guerra va ser el mateix capellà del poble qui va donar classe. I, un cop tancada l’escola de Montclar, la majoria van anar a l’Espunyola. Majoritàriament els nens i les nenes anaven a l’escola fins als 11 o 12 anys, depenent del lloc on vivien i de l’època de l’any. També cal tenir en compte que en un sistema de vida autosuficient i de treball a la terra -i amb el bestiar-, les masies sovint requerien mans per treballar-la – sobretot en aquelles èpoques de més feina – amb la qual cosa els joves, encara en edat escolar, sovint s’havien de quedar a donar un cop de mà a casa -i els nivells d’absentisme escolar eren molt superiors als de l’escola dels nostres dies. Un cop finalitzats els estudis es podia continuar estudiant – alguns a Berga on ja s’hi quedaven interns – o bé anar a treballar. A les dones, però, els faltava completar els coneixements amb tècniques de costura: anar a aprendre de cosir formava part dels aprenentatges femenins de l’època. Moltes hi anaven amb una modista de Casserres.

LES CONDICIONS DE VIDA I LES FEINES DE LA LLAR La llum i l’aigua van anar arribant a totes les cases progressivament. Abans que arribés la llum elèctrica, el que es consumia eren els llums de carburo o les teies per encendre foc. Un cop va arribar la xarxa elèctrica les condicions de vida van canviar molt: no només pel fet de poder tenir enllumenat a les cases, sinó que s’obria la porta a un ampli ventall d’electrodomèstics que suposarien una gran comoditat en la quotidianitat de la gent. L’arribada de la xarxa d’abastament d’aigua també va ser un avenç molt important per a totes les cases. La majoria d’elles s’abastaven d’aigua del pou o d’una font propera, i fer la bugada era un vertader mal de cap si no hi havia una bassa o safareig a prop, sobretot a l’hivern, en què moltes recorden com havien de trencar el gel a la bassa. A l’hivern també era l’època en la qual es duia a terme la matança del porc, que assegurava l’aportació anual de proteïnes necessària. Depenent de la masia es matava un porc o dos i servia per autoconsum de tota la família. Els greixos dels aliments s’utilitzaven per a fer sabó. I abans de la generalització de la nevera, les diferents formes de conserva d’aliments havien d’assegurar el subministrament de viandes durant pràcticament tot l’any. D’aquesta manera, es feia conserva d’hortalisses- principalment tomàquet – o es guardava el porc en llard, entre moltes d’altres tècniques de conservació.

Grup de caramellaires de Montclar i Sant Pere

Excursió de gent de Montclar a Núria. Anys 30

Pastures a Montclar

Veíns de Montclar amb nouvinguts. A la foto, Guillem i Adelaida, Maria Mayà, Joan dels Racons, Asunción, Miquel Alsina de cal Jaumet

Tractor amb remolc

Família d’Els Plans de Sant Quintí. A la foto Lourdes Ros i Macià. Miquel Solsona Isanta, Concepció Solsona i Ros amb el seu fill Josep Maria Santasusagna als braços, Ramon Solsona i Ros, Pepito Santasusagna i Pere Carreres

Jaume i Joan Prat Angrill de Sant Ponç, amb Ramon Parcerisa

Maria Àngels Sala, amb el seu home i el seu germà Josep a la botiga-hostal de Montclar

Converses amb mossèn Sancristòfol

Visita de la Mare de Déu de Fàtima a Montclar. 1950

Fent arnes a Montclar

Aplec als Tossals, 1952

Maria Maya i Josep Sala a l’Hostal, poc després d’arribar a Montclar

â&#x20AC;&#x201D; ELS ENTREVISTATS

TRINITAT BOVER FÍGOLS MONTCLAR 1934 És nascuda a Montclar a Cal Salvat, i després van anar a viure a Cal Vilar. Filla d’un montclarenc i una espunyolenca, va passar la infància en un poble ja molt despoblat: com que no hi havia més cases, per Festa Major acollien el dinar.

LA INFÀNCIA I L’ESCOLA

FESTES

De la infància no recordo masses coses, érem masovers i vivíem a la casa de l’alcalde. Érem quatre, el meu pare, la meva mare, la meva germana i jo. De l’àvia me’n recordo una mica només.

Cantàvem caramelles, però només ho feien els homes, passaven per totes les cases i era molt bonic. No teníem res més per distreure’ns i ens semblava qui sap què!

A l’escola hi havia anat molt poc, teníem una mestra que ens feia copiar les seves lletres i quan el meu tiet Francisco ho va veure, em va dir: nena, si que arribaràs a bon ‘puestu’ perquè aquí hi tens faltes eh? Les faltes eren copiades de la mestra, em va dir; ja li pots dir a la mestra que fa faltes! Jo li vaig dir, no li diré pas! Anàvem tots junts nens i nenes, érem bastants perquè també venien de la part de Montmajor. Hi anàvem matí i tarda perquè el mestre que estava allà, tenia una casa per a ell. Recordo que cantàvem molt a l’escola! Però els mestres no duraven gaire, quan la coneixes una mica marxava i en venia una altra, una cosa molt trista. Això sí! Una vegada en va venir una que en sabia molt, havia estudiat de mestra i me’n recordo que vaig aprendre molt amb aquella noia. Hi vam anar fins els 14 anys.

JOVENTUT A aprendre de cosir hi vaig anar a Casserres. A mi de fet m’ha agradat molt sempre cosir, i ja feia les meves coses fixant-m’hi molt. A Cal Pons també hi havia anat amb les monges, pujava i baixava amb un autocar que portava treballadors. Com que treballava a la fàbrica i la meva germana també, ella em baixava el dinar i jo dinava quan havia arribat. Després de casar-me ja no m’hi van voler al cotxe per que ja podia baixar a peu. De Montclar vaig marxar quan tenia 18 anys, el meu marit era de Casserres i vam anar a viure allà tot i que jo volia anar a Berga, que m’agradava més i hi tenia més coses a aprendre.

Cada any en matàvem de porc. Per la Festa Major venia una orquestra a cantar allà a l’església i a casa meva, i com que no n’hi havia cap més de casa, feien el dinar. Hi venien les majordomes del capellà, com que també hi havien estat i se’n van anar a Sant Pere, encara venien. Si venia una colla que no tenia lloc per passar la nit també es quedava a dormir.

METGE El metge era el Barniol, de Casserres, però a casa només hi va venir una vegada que la meva mare es va trencar el genoll, la van portar a Manresa a operar-la i llavors per treure el guix va venir el metge.

SENSE XARXA D’AIGUA NI ELÈCTRICA No teníem llum, sempre anàvem amb llum de carbur, però de vegades tampoc anaven gaire bé perquè s’embussaven i s’apagaven i au, sempre havies de tenir la capsa de mistos a punt per tornar-lo a encendre. Aigua sí que en teníem, amb aquell dipòsit que hi havia ja en teníem prou nosaltres. A vegades a l’estiu s’assecava i l’havies d’anar a buscar a uns abeuradors que hi havia. Eren allà al camí mateix. La roba la rentàvem allà on hi ha el jardí, a sota la volta hi havia aigua per rentar. Quan era l’estiu la mare em deia que anéssim a la riera “que ho farem més net”. I com que feia calor doncs, ja l’esteníem allà i per quan la portàvem ja era seca. A la riera hi baixava aigua! Quin canvi! i quan la posàvem a estovar pesava molt, ·”jo hi havia anat moltes vegades!” Ara, rentar sempre ho havia fet la meva mare. El sabó de vegades se l’havia fet ella, però no massa.

L’INCENDI Ja me’n recordo d’aquell foc tant gros que hi va haver! Érem allà dalt! Un cop a Montclar, es va esverar molt! Els pins eren molt grossos i l’escalfor venia! Miràvem d’apagar-lo amb rames però era molt gran, va resseguir molt país. A la part baixa hi havia camps i el poble a dalt de la muntanya, allí no hi va arribar, però la gent va passar molta por!

LA GUERRA CIVIL

LA FEINA DEL CAMP Casa meva era a Montclar mateix però ben apartat del poble i hi fèiem de tot: blat, menjar per als conills, trepadella i pèsols, patates... era bastant gran, hi havia bastantes feixes. Les oliveres que hi havia no les cuidava ningú perquè hi havia feixonets. Una mica de feixa petita i una altra més avall, i aquells rocs petits perquè no marxés la terra. També hi havia magraners, el Sobrevies n’havia fet, però no valien res. Durant l’època de sega qui se’n cuidava més era la meva germana, els hi anava a portar el menjar i havia d’anar ben carregada. La batuda la feien a la plaça del poble, i anaven ventant: feia molta polseguera! Quedaves ben blanc! El meu pare tenia una fura per caçar, la teníem a casa i el pare em deia, no la toquis que et mossegarà eh! Sempre tornaven amb alguna cosa de caçar. Una vegada van arribar amb un porc senglar vell i la meva mare va dir, “ja te’l couràs tu!” Perquè feia una mala olor... a mi tampoc no m’agradava pas!

De la Guerra civil només me’n recordo que la meva mare estava molt enfadada perquè l’àvia no tenia por. Corrien soldats per allà i algun dia li van prendre alguna cosa. Un conill o no sé què... i va anar-hi allà i va dir, aquest conill el necessitem nosaltres per dinar, que no tenim res! I la meva mare es veu que deia: «però deixa’ls estar que et fotran un tiro!» El meu pare llavors era l’alcalde i no hi va anar a la guerra, més aviat ajudava a la gent a traspassar. Ho sé perquè ho explicava, només ensenyant una mica el carnet que devia tenir ja feia prou i travessaven cap a França. De les cartilles de racionament me’n recordo que em feien posar aquells tiquets que havies d’omplir, ho portaven a El Casó (cap a Montmajor). Ens tocava anar allà, no ens va faltar mai de res, ni pa ni res, teníem patates, gra i pèsols, de guixes també n’havíem menjat. A mi m’agradaven força. Però ben amanides, amb cansalada! Cigrons n’havíem fet a l’hort, per això que a l’hivern gairebé teníem una mica de tot i els dies de festa sempre mataven algun conill o algun pollastre.

«A l’escola hi anàvem tots junts, nens i nenes, érem bastants perquè també venien de la part de Montmajor. Hi anàvem matí i tarda perquè el mestre que estava allà, tenia una casa per a ell. Recordo que cantàvem molt a l’escola! Però els mestres no duraven gaire, quan la coneixes una mica marxava i en venia una altra».

AURORA CABALLOL GINESTÀ RATERA (PRADES DE LA MOLSOSA) 1931 En casar-se va anar a Sant Ponç Aurora Caballol va néixer el 1931 a Prades de la Molsosa, a la casa Ratera. De petita, amb deu anys es va traslladar a Can Codina i, en casar-se va anar a Sant Ponç, on recorda que ja hi va viure la comoditat del treball al camp amb tractors i “cossetxadores”

LA INFÀNCIA I LA GUERRA Érem els pares i vuit germans. Jo tenia dos germans més petits i la resta eren més grans. Llavors, el 1941 vam marxar cap a Montclar, a can Codina. De petita recordo que anàvem a estudi a la Molsosa, hi teníem una hora a peu, i ja hi anava amb cinc anys (com que hi havia els meus germans grans ja m’acompanyaven). Llavors quan va començar la guerra teníem un capellà a casa i ja ens feia l’estudi a casa. Ens va ensenyar molt, aquell senyor. Com que el teníem allà amagat, perquè no ho coneguessin, ens deien ‘Quan arribin els Guàrdies d’Assalt, sortiu tots’. I sortien els pares amb 7 o 8 canalles i aquells deien: ‘Aquí no hi ha pas ningú amagat, amb tanta canalla!’. No ho van mirar mai.

A casa sempre hi havia molta feina. Prou m’agradava anar a jugar amb els meus germans, però llavors em cridaven i au, a pelar patates o cosir mitjons! I quan tenia 10 anys ja vam pujar aquí, a Can Codina. Aquell primer any la mare es va quedar amb un o dos fills aquí dalt, perquè teníem ovelles i s’havien de guardar i el pare i els altres germans allà baix, perquè havien de segar. I jo, amb els meu 10 anys ja els feia el menjar... ara ni m’explico com ho feia, perquè en aquell temps s’havia de cuinar al foc a terra! I jo els feia escudella i els coïa el tall.

Quan vam ser a can Codina, a l’escola de primer vam anar mig any amb el capellà de Sant Pere de l’Esgleiola. Llavors, a la tardor, ja va venir una mestra a l’Espunyola i ja vam anar allà, tot el veïnat. I com que quedava lluny, nosaltres ens emportàvem el tall allà i a Cal Marçalet ens feien l’escudella i ens escalfaven el dinar, amb la fiambrera... ja tots dinàvem allà.

AUTOPROVEÏMENT I FEINES DE PAGÈS

LA ROBA: RENTAR I COSIR

Vivíem de pagès i mai havíem passat gana. Plantaven blat, ordi, civada, cigrons, guixes, erb i aquestes coses. Ho feien més els homes, però quan s’havia d’anar a collir hi anaven dones, canalla i tothom. Recordo que els pares s’emportaven una manta per posar-hi els més petits i au, des de bon matí, a collir. També teníem porcs, gallines conills... era el que es feia en aquells temps; i truges! Però llavors en aquell temps no hi havia el que hi ha ara: pinsos i tot això... per això es feien remolatxes, cols... i es feien bullir en una caldera. Allà a la Molsosa, d’hort en teníem, però lluny, a Cal Cardona. Agafàvem el ruc per anar-hi. I aquí dalt també teníem l’hort lluny, a una hora, a baix a la rasa.

Per la roba anàvem a rentar a baix a la rasa, els anys de secada. Perquè quan hi havia aigua a les basses, ja ho fèiem allà. I recordo un any que hi va haver molta secada, devia ser el 45. Tanta que es va acabar inclús aquella rasa i llavors anàvem allà baix a el Vilar, que hi ha uns bullidors d’aigua, que no s’hi acabava. Ja hi teníem una hora i mitja a peu i ja hi anàvem amb el carro. Per fer ben nets els llençols es feia amb cendra.

El pa, quan érem a Ratera, anàvem a buscar-lo a Vallmanya i quan vam ser aquí, a Montclar, a l’Espunyola. Portaven el blat i per tants quilos, tocava tant pa. Primer portaven el blat, i després la farina: per 100 quilos de farina, 100 quilos de pa. Ho portàvem a cal Pius, amb carro. L’oli anava a ració, però el venien a granel. Portàvem una garrafa de 3 o 4 litres: a la botiga ens l’omplien i ja en teníem per alguns dies. A comprar hi anàvem a Casserres, aprofitant que els dijous feien mercat i agafàvem el carro i cap allà. I si teníem ous, conills o pollastres, se n’anaven a vendre a mercat. Veies totes les dones allà, anar fent el negoci perquè ja hi havia gent que s’hi dedicava i passaves a veure quin te’n prometia més. Els conills els portaven en unes cistelles que ja en deien conilleres, anaven amb unes tapes i ja no s’escapaven. En temps de sega, primer es feia a volant, després van sortir aquelles màquines que en deien garbelladores, que deixava el blat a pilots. I llavors ja van sortir les lligadores i, finalment, les segadores-batedores. Jo em vaig casar amb 24 anys i llavors vaig anar a Sant Ponç, on ja tenien una màquina de ba-

tre. El 55 em vaig casar i el primer any que vam segar amb segadora-batedora va ser el 62. Jo vaig ajudar sempre els meus pares, perquè hi havia molta feina, no vaig anar a la fàbrica. En aquells temps es tenia truges i no era com ara amb els pinsos i tot això: es feien remolatxes i cols... s’anava a collir i es feia bullir en una caldera... això era cosa de dones. Ja hi havia feina, ja! I amb el bestiar, n’hi havia d’anar dos: un a guardar les vaques i l’altre, les ovelles. I, a vegades, si hi havia gaire feina, també m’hi havien fet anar.

ELS SERVEIS BÀSICS L’aigua corrent em sembla que va arribar per allà l’any 80. I per la llum, abans que arribés, anàvem amb llums de carburo i espelmes, i també havíem tingut uns llumets que hi posàvem petroli, i hi feien sortir un ble, que cremava. També feia fumera. I van venir aquesta gent de Montclar, vinguts de Barcelona. Que potser igualment s’haguera posat però quan van arribar s’hi van interessar i de primer van voler que en tinguéssim les cases de pagès. Devia ser a partir de l’any 63 o així. I pel que fa al telèfon, en vam tenir abans que la llum! Vam ser de les primeres cases que ens en van posar. Devia ser cap als anys 60. Un oncle nostre, el de les Forques, va insistir a l’amo de Cal Riera que el posés: «si poses el telèfon si un dia hi ha foc et poden telefonar per dir-t’ho, i sinó, no et poden dir res», li va dir.

A aprendre de cosir hi vaig anar a Casserres. Hi anava els matins, amb una modista, en bicicleta o bé a peu. I allà ja em van ensenyar com es tallava i ja feia peces de roba amb la meva mare. A casa devíem ser set o vuit homes i recordo que un any vaig fer dues camises per a cadascun...; eren 14 camises que aviat s’ha dit! La mare m’hi ajudava però igualment...

EL FESTEIG I LA VIDA SOCIAL

FESTES I LLEURE

Em vaig casar l’any 55, amb 24 anys. Ja ens coneixíem de tota la vida però no havíem anat mai junts. Jo no pensava que hagués de ser ell, i ell potser tampoc. En aquell temps ens coneixíem a les festes i això... Amb el meu home es pot dir que vam festejar molt temps i no vam festejar gaire perquè, en aquell temps, per la mili es pagava com si s’anés a la mina i no s’hi anava. Això a pagès s’havia fet molt. Ho feien veure. I llavors, es va descobrir. I llavors, al meu home i uns quants hasta els van ficar a la presó i tot perquè era clar per al govern, era una cosa molt falsa això. I llavors, fora de temps va haver d’anar a la mili, als 24 anys, i se n’hi va estar dos. Vet aquí que no vam festejar gaire... quan va tornar ja ens vam casar.

En aquella època se celebrava molt Sant Josep, es feia ball a cal Marsalet. I no sé com s'ho feien perquè era Quaresma i no es podia ballar! Hi anava jovent de tota la comarca: de Montclar, de l'Espunyola, de Montmajor... inclús d'Avià! Allà ens coneixíem molt jovent de tota la rodalia. Al meu temps a les Caramelles només hi anaven els nois. Les noies? Ui, no! Prou ens hagués agradat anar-hi. A vegades passaven per les cases i els hi portàvem menjar. Encara que fos de nit (perquè corrien de fosc i tot!). Ja sentíem el bombo i corrents a parar taula! Anaven amb animals, amb carro no. Llavors, sortia la noia a agafar la bandera, que la duia un abanderat, i a la mestressa la feia ballar el traginer. Era divertit, allò era maco. En les Caramelles, Montclar i Sant Pere, com que hi havia el mateix capellà, havien anat bastant junts. I hasta a les excursions, les havíem fet junts! Recordo que vam anar a Núria, encara en tinc un retrat. Llavors es llogava un cotxe i el jovent anàvem d'excursió. També havíem anat al mercat de Vic. A Patum hi anàvem però no la que fan ara: la nostra Patum era anar allà al Vall, passejar-nos amunt i avall, al circ... (en aquella època hi anava tothom, al circ).

«Per la roba anàvem a rentar a baix a la rasa, els anys de secada. Perquè quan hi havia aigua a les basses, ja ho fèiem allà. I recordo un any que hi va haver molta secada, devia ser el 45. Tanta que es va acabar inclús aquella rasa i llavors anàvem allà baix a el Vilar, que hi ha uns bullidors d’aigua, que no s’hi acabava»

CARME COSTA BESA LA TORREGASSA 1931 És nascuda a Torregassa i en ser la pubilla, «hi he crescut i m’hi he fet vella», diu. Recorda com abans gairebé tot sortida i es feia a casa: «al mercat, hi compràvem ben poca cosa». Res a veure amb els hàbits de compra d’avui, comenta.

A casa érem molta gent, jo vaig créixer amb 4 tiets, el pare, la mare i la meva germana. De records en tinc molts, tant de bons com dolents, però els que més van marcar la família van ser les dues morts dels tiets a la guerra: a la meva àvia l’havia vist més a plorar que a riure.

L’ESCOLA I EL JOCS DELS NENS A la canalla també ens afectava el patiment dels grans, però a mesura que vas creixent ho entens i les coses es van calmar. De canalla no vaig trobar a faltar res, amb un cordill i un pot que arrossegàvem per terra ja estàvem contents. Als vespres jugàvem a cartes amb els tiets i amb la meva germana. Al carrer també jugàvem, érem una colla de dues noies del corral de la meva edat. També anàvem a col·legi a Montclar amb els meus dos tiets que ens portàvem molt poca diferència a peu i tornàvem amb tota la colla. Després vam anar a l’Espunyola a l’escola, que ens feia classe el mossèn del poble.

LES FEINES A PAGÈS A casa érem molts, n’hi havia un que feia de forner, però els altres treballaven al bosc i quan es casaven anaven a treballar a altres llocs. De feina n’hi havia molta i era pesada perquè llavors no hi havia cap màquina i tot ho feien amb animals. Cultivaven una mica de tot, depenent de la temporada de l’any, patates, cigrons, bla de moro, etc, d’aquesta manera ja no s’havia d’anar a comprar. Es cultivava trepadella, que se’n feien naps i després es coïen a les calderes, d’això sempre se’n cuidaven les dones. Jo ja recordo que per segar de seguida van tenir una màquina que feien les garbes, dels voltants sí, tenia un tiet que era el cap de colla de segadors i quan una casa el demanaven doncs hi anaven la colla i segaven els voltants, uns 7 o 8 senyors. A les dones ens tenien ben negres, jo amb un mocador de farcell portava un pa d’aquells grossos i la mare feia el beure, que consistia amb pa i xocolata i una botella d’aiguardent. A les 10 tornaven a esmorzar i abans de dinar encar feien un beure. Feien 7 o 8 àpats al dia i les dones anàvem amunt i avall amb els càntirs perquè tinguessin l’aigua freda. A Avià

fan la festa del segar i el batre, i no hi he anat mai perquè em faria d’allò veure-ho, n’estàvem fins aquí dalt! Els meus tiets treballaven al bosc, quan un propietari es venia els pins llavors necessitava personal i ja sabien on tenien d’anar. No estaven mai parats i sempre tenien feina. Si passessin ara per aquí dalt, a la pista de can Codina, farien una bona aclarida de pins. Feien feixos i carbonet i ho venien. Matàvem 4 o 5 porcs durant l’any i així ja s’estalviaven de comprar-lo, si ara veiessin que anem a mercat i tornem carregats de fruita quedarien ben espantats. L’únic que compràvem a mercat era una mica de carn, però com que de nevera no n’hi havia, la posaven dins d’un cistell i la penjaven dins del pou perquè es conservés fresca.

REMEIS NATURALS

COMPRES I COMERÇ

LA LLUM I L’AIGUA

Herbes i antibiòtics no n’havíem sentit a parlar mai, aigua de timó, romaní, maria lluïsa per fer fregues i bé que en va! El romaní amb esperit de vi i una culleradeta de mentol i per les cames cansades sí que va bé! Oli de serp i d’escorpí sí que en fèiem! Matàvem una serp blanca, les verdes no les aprofitàvem, les salàvem, li trèiem la tripa i la penjàvem. Quan corria una epidèmia de grip la padrina en tirava un tros al caldo. L’oli de cop el fèiem amb l’herba de Sant Joan que es vermelleta i serveix per si et fas un cop.

Anàvem a comprar a Casserres, baixàvem a peu i a la tarda amb un burro i mes tard amb tractor i anàvem pujant així. Amb el tractor i una plataforma que van posar a darrera i portaven les cistelles i totes les coses i les dones de dalt del tractor i cap a mercat. La roba ens la fèiem a casa i les espardenyes de set vetes sí que les compràvem.

L’aigua la trèiem d’un pou, era bona i la fèiem servir per beure tot i que mai s’havia analitzat. A prop de la font de la Torregassa s’hi va fer un safareig i hi anàvem a rentar, primer amb unes masses i unes llosses grosses agenollades rentàvem la roba, ara ja deu estar perduda la font i el safareig. Aquí va arribar primer el telèfon que la llum fa 55 o 56 anys, la primera trucada que vam fer per telèfon va ser pel meu fill quan era petit i es va posar molt malalt. Vam tenir molta sort perquè vam poder avisar el metge de Berga! Al metge li donàvem alguna cosa, una llonganissa, ous i sempre marxava ben content. La llum la fèiem amb un molí de vent, carregava unes bateries, una ventada se’l va endur una vegada, llavors es va posar un motor. Abans d’això fèiem servir llums de carburo que encara conservem. A Berga hi anàvem molt dissabtes, agafàvem el cotxe a les 8 del matí, (el Fanguet) que empalmava amb el que venia de Solsona a Berga i tornava a les 4 de la tarda. Anàvem a comprar, a passejar, a la perruqueria o al cinema.

També teníem abelles i fèiem mel! El padrí feia les arnes, agafava una rodona i amb unes canyes anava passant i li quedaven ben maques i les acabava amb merda de vaca com si fes un morter i les empastifava i es quedava ben sec i fort.

De marxants sí que en passaven. Aquí en venia un cada quinze dies i ja li dèiem el ‘quinzedies’ que venia i ja sopava i dormia. Era de Balsareny i venia tovalloles. També venia el Serra de Casserres, un altre que venia bacallà amb una tartraneta i un ruquet, també passava el peixater, que venia cap aquí amb cotxe i tocava la botzina si necessitàvem alguna cosa. Pel pa sempre anàvem a Cal Forner -i ara ja no l’anem a buscar i el dissabte ens el porten- i el dijous el compràvem al mercat. A casa dúiem a moldre a un moliner a Casserres i llavors, més tard la portaven a Puig-Reig, a cal Caus.

PARRÒQUIA DE MONTCLAR Mentre hi va haver mossèn fèiem missa a Montclar, però llavors va quedar-se sense gent al passar la guerra i va traslladar a Sant Pere. Però tot d’una va arribar la flota de Barcelona, van comprar cases i no hagués fet falta que el mossèn hagués marxat. Anàvem a catequesi a Sant Pere, a vegades hi anàvem un dissabte o abans de la missa una hora abans perquè es fes la doctrina. La missa era a punta de sol, fins que el sol no sortia no començava la missa. Havia estat priora, de soltera i de casada. La feina de priora era portar flors els dies que hi havia una festa, si no en teníem anàvem per les cases que ens en donaven. Encara ara es fa això per Sant Sebastià i la Festa Major, quan diuen missa i surt la priora. També hi havien prior, tot i que no sortien tant.

RELACIONS Al meu home el vaig conèixer en un viatge a Berga amb un cotxe que li dèiem el “Rosendo”, i hi cabíem 7 o 8 persones; i anàvem ple i ell anava amb bicicleta, va tenir un rebenton i va carregar la bicicleta al cotxe fins a Avià. Ens vam asseure de costat i després ens vam anar veient algunes vegades, fins que un dia es va decidir. Si anàvem a cal Marçalet, el pare sempre pujava o ens acompanyava algú. Un dia va dir, alerta aquella canalla que he vist que es donaven la mà! Ens vam casar a 23 anys, érem del mateix any i ens portàvem 10 dies.

EL FOCS DEL 94 FESTES Sortíem tres o quatre vegades l’any. A cal Marçalet hi anàvem per Sant Josep i venia el pare sempre a acompanyar-nos, i allà a les 8 havíem de ser a casa. Si demanàvem per anar a un lloc i ens deien que no, ja no insistíem i ho trobàvem normal. Per Tots Sants tot el veïnat d’aquí anàvem a la roca de les Sitges i fèiem l’espinyada, un foc bon foc i ens ho passàvem molt bé quan fèiem les pinyes i en trèiem els pinyons. El meu pare disfrutava molt per Festa Major i poder estar amb tots els germans, com que no hi havia cotxe es quedava tota la família a dormir aquí per la fira dels reis. La fira hi havia bestiar, ara hi ha maquinària i coses per menjar. Abans venien els torronaires d’Agramunt i el padrí en comprava pel dia de Reis. Les camilleres eren molt solemnes però no van durar massa. Les assajava mossèn Jaume i passaven per les cases amb una panera i a les cases sempre tenien la taula parada per berenar un mica. Qui portava la bandera feia ballar la mestressa de la casa, em feien ballar a mi i a la mare. A Patum sí que hi anàvem! Però ha canviat molt, tothom s’estava a vigilar-la ara no hi ha ningú que s’estigui quiet i fa un respecte de boig! L’avi com que era de Valldan se la sentia molt! A vegades si estava fins les 3 de la nit a vigilar-la i s’emocionava!

Els focs sí que fan fer molta por! Aquí vam marxar i ens en vam anar a cap a casa de la meva filla i encara ens en vam anar a vigilar a can Codina! Feia esgarrifar perquè veiem que s’acostava aquí casa i Mare de Déu! Va agafar molt país. Una tieta nostra que anava amb cadira de rodes i vivia a Trullàs apagava el foc que li queia al llit amb el matamosques pobreta, la vam tenir a casa quatre anys i mig. Llavors com que hi havia foc a Montserrat tots els avions eren cap allà baix i bombers ben pocs! El primer dia no hi havia ningú i llavors el segon dia la cosa ja havia marxat de mare. Tothom va quedar sense telèfon i nosaltres encara en teníem i venien moltes cases a trucar aquí. Ara no hi ha feixos ni ramats, no hi ha res que netegi el bosc! El Govern s’hi hauria d’interessar, abans donava diners i ara ja no. La gent d’abans quan hi havia foc s’afanyaven i feien el tallat, feien dos focs, s’ajuntaven i s’apagaven.

«A les dones ens tenien ben negres, durant el temps de sega! Jo amb un mocador de farcell portava un pa d’aquells grossos i la mare feia el beure, que consistia amb pa i xocolata i una botella d’aiguardent. A les 10 tornaven a esmorzar i abans de dinar encara feien un beure. Feien 7 o 8 àpats al dia i les dones anàvem amunt i avall amb els càntirs perquè tinguessin l’aigua freda»

LLUÍS JORDANA VILAMALA CAL CAPÇANA 1943 Al Lluís Jordana se’l coneix com «el Capçana», nom de la casa on va néixer i on ha viscut pràcticament sempre. Havia treballat en tota mena d’oficis -23 anys a la gasolinera de l’Espunyola – i en els seu temps lliure feia invents, com ara fer llum amb el moviment d’un ruc.

Sóc nascut a cal Capçana, on vivíem jo i el meu pare i la mare. No tenia germans. De padrí en tenia però s’estava a Berga. Al llarg de la meva vida he fet de tot. Als set anys ja em van encolomar a guardar vaques, unes vaques de molt mal guardar en una casa veïna que hi havia a prop. I amb 9 anys ja les feia llaurar! Com que érem pobres de ben jove ja t’agafaven a treballar. Jo, de petit havia llaurat amb vaques, amb un ruc, amb una mula; em feien plantar blat de moro, sembrar... lo que s’escaigués, les feines de pagès, vaja. A l’estudi hi vaig anar 4 o 5 anys a l’Espunyola (fent una hora de camí), però en aquell temps, més que res t’ensenyaven doctrina. En aquella època tot només missa: en una setmana havia anat a confessar i combregar quatre vegades! I mira que de Capçana a Montmajor (on anàvem a missa) hi havia una hora d’anar i una hora de tornar.

TEMPS D’ESCASSETAT A cal Capsana hi ha unes quatre hec-

ENTRE DUES P ARRÒQUIES La casa és parròquia de Montmajor. M'explico: antigament era parròquia de Montclar perquè a Montmajor hi havia l'església a dalt, a Can Barri (on hi ha l'antiga torre de vigilància). Llavors va resultar que se'n va fer una de nova a baix, vora el poble de Montmajor. Llavors, tot el que era de Montclar de la riera cap enllà va passar a ser parròquia de Montmajor. Això devia ser per allà als anys 16 o 17. Jo aquesta església nova de sempre l'he vista però encara em recorda quan es va fer el campanar: quan es va posar la campana, els padrins van ser el Barri vell (que havia sigut jutge) i la iaia de la Llena. Tinc present que ens van donar molts confits aquell dia de la inauguració!

tàrees de terreny. En aquelles èpoques es feia de tot: es plantava una mica de blat de moro, es sembrava blat, remolatxes, patates. I recordo les nyàmeres, com un tubercle que abans més que res es donaven a les gallines, però nosaltres ens en menjàvem. És que quan tenia 2 o 3 anys heu de comptar que menjaven aglans: no hi havia pas res per menjar! S’havia acabat la guerra feia poc i, es clar, va fer uns anys una mica secs (parlo del 44 i el 45). Els aglans es plegaven, es pelaven, se’ls hi treia la closca i llavors es feien estovar amb bicarbonat i els coïen. Llavors, hi havia la ració, la cartilla de racionament. L’havien d’anar a buscar al Casó. El casoner que hi havia en aquell temps tenia molts poders a Montclar. I l’any 49 va fer molta secada! Durant quatre anys (fins el 52) gairebé no va ploure. I vam passar molta misèria... A casa hi havia un porc, una truja... i la mare tenia conills i gallines i has de pensar que el 52 va desaparèixer tot: es van morir perquè no hi havia pas aigua! Va quedar tot sec. Recordo

que per l’aigua teníem un ruc i el pare al matí a primera hora es llevava per anar-la a buscar en un bassal que hi havia a Montmajor. Però allà hi anava tot el poble i per això s’hi havia d’anar de bon matí, que llavors estava ple i es podia omplir la garrafa de 22 litres per portar-la a casa. En aquesta època, a més a més, ja s’havia acabat el racionament. I nosaltres vam tenir molta sort del forner que hi havia a Montmajor, que li dèiem el Miquel. Era molt bon home i ens va fiar el pa molt temps. Al pare l’aconsellava: “Pepet, estalvieu el que pugueu que jo ja no trobo farina, ja”, li deia. I aquell mateix 1952 vam anar a Serrateix a fer pregàries per demanar pluja. Allà hi van comparèixer totes les parròquies de la contrada. Imagina’t unes 200 persones per parròquia! No s’hi cabia pas, només hi entraven les dones, a dins l’església, i no hi cabien. Allà a les 12 del migdia queia un sol, espantós, un estiu molt sec i de molta calor. Quan va ser migdia hi havia foc a molts llocs (Artés, Solsona... arreu). I el capellà va dir: “els de Montclar i els de Montmajor heu de mirar de sortir i marxar perquè diu que hi ha foc a baix al Molinet”. I feia un vent! I quan vam ser allà a les Comes ja hi havia una fumera allà a sota que ens ofegàvem. Vam caminar a pas lleuger i alguna persona gran es mig desmaiava i el carregaven als animals... Tot abrandat de foc! Llavors, que que hi havia anta gent a pagès l’apagaven però ho feien a trencades, allò que avui en diuen tallafocs. I aquell foc el van apagar d’aquesta manera quan les flames eren per allà a Navàs.

EL CAMP ABANS DE LA MECANITZACIÓ Havia segat a volant i batut a potes. El que vaig avorrir, però, va ser la màquina de batre (molt pitjor que segar manualment!). Me'n vaig ben cansar, allò no s'aguantava, per la pols i per tot. Les màquines de batre eren la guerra, n'hi havia per matar a tothom! Molt mala feina: la pols i la ràbia del sol (perquè batíem al mes d'agost).... queia una lluna! I entre això, la pols i l'escalfor del tractor... allò era tot foc! I jo em van treure les glàndules i això no m'anava pas bé de fer-ho. Llavors el que més podia fer era portar sacs -anar pujant pisos perquè el gra es guardava a dalt les golfes-. Tu saps les tonelades que hi havien passat a la meva espatlla amb 17 o 18 anys? Se'm va blegar tot, les cames, l'espatlla...

CARBONERES AL BOSC Em vaig llogar una vegada amb un carboner, allà a sobre casa mateix. Recordo que, per fer-les, tallaven les alzines (a cop de destral, que això dels xerracs es va inventar molt més tard). Allò s'agafava i es posava el buscall més gros al mig. I au, anar fent com una garbera: vas voltant i anar posant els buscalls boi drets. I com més justos millor (al mig es deixava foradat). I quan ja havies fet, que tenies a txura (hechura: forma), allò s'havia de colgar de terra. I llavors això es feia amb una pala de fangar: estovaves la terra, i amb una pala anar-ne posant i anar-la apriant. I anar pujant fins a dalt fins que només quedava el forat de dalt. I llavors s'encenia. El foc sempre tenia tendència a marxar una hora més per un cantó o altre, amb la qual cosa cada 4 o 5 hores s'havia de passar per sobre la carbonera i amb l'aixada anar picant. Quan trobaves que un cantó ressonava o s'enfonsava hi havies de posar buscalls, perquè sinó allà s'hi cremava el carbó. I au, tornar-ho a tapar i fer els forats una mica més avall: s'havia de fer per maneres que el foc anés baixant fins que arribés a baix.

INVENTS PER FER LLUM

UNS QUANTS OFICIS

Per fer la llum de primer ho fèiem amb teies: anàvem al bosc a arrencar els pins que en fèiem, les trinxàvem i teníem una planxa vora les xemeneies on les posàvem enceses. I allò ja ens feia llum. L’inconvenient que tenia és perquè feia molt fum i molta bravada. Després vam comprar carbur, i també havíem tingut espelmes.

De feines m’havia llogat per fer de pagès: segar i allò que s’esqueia per allà a les cases, hi anava a jornal. Llavors vaig fer durant 10 anys campanyes de vigilància a la torre del foc de Montmajor, durant tres mesos cada estiu. Llavors me’n vaig anar a treballar en una gasolinera que hi havia a l’Espunyola, anant cap a Solsona. Hi vaig ser 23 anys. I entretant, arreglava ràdios i televisors i havia fet algunes instal·lacions com a electricista... I també m’havia estat 15 anys a Cal Parera al restaurant que van muntar l’Enric i la Maria. Allà hi feia de vigilant. I prou van venir vegades, a veure’m! Perquè no tenia por, jo. Quan m’entraven els hi demanava a veure què els hi faltava, si els podia ajudar amb alguna cosa... i ja s’escapaven!

Llavors, cap a l'any 75-76 va passar que els països que subministraven petroli a Espanya van deixar de fer-ho. Llavors la gent deia “que no hi haurà llum, que no hi haurà energia, no es podrà fer res...” I jo en aquell temps ja em barrinava el cap i els hi vaig dir “mireu, el petroli pot ser que s'acabi, no ho negaré, però la llum si volem, no s'acabarà pas”. Jo tinc la teoria que la llum és molt cara perquè els de les companyies elèctriques són una colla de maleducats. Perquè de llum se'n pot fer tanta! Llavors jo tenia un ruc i vaig dir: faré llum amb el ruc! Se'm en van fotre perquè van dir que estava bolat! Doncs vaig agafar un diferencial d'un camió i vaig muntar un bògit (fer energia amb bestiar que donava voltes, normalment es feia servir per bombar aigua). I amb aquell ruc voltant feia cremar una bombeta! I encara no n'hi va haver prou que se'm va acudir de muntar un televisor i fer-lo anar també amb l'animal. I després encara vaig fer una altra bestiesa: si el burro no l'arriaves no caminava, perquè són ganduls i no hi havia pas manera. Doncs tenia un fil a sobre l'esquena i a dalt a casa hi tenia un magneto: només el feia moure i l'enrampava amb un fil (era com això de les vaques), llavors el ruc ja tornava a tirar una estona! I recordo que va venir el Casòliba de Berga, aquell de les ràdios, perquè va saber que feia anar un televisor amb un ruc! I un dia va fer venir el Regió7 i em van retratar a mi i al ruc i a tot plegat!

Ja us dic que havia fet de tot, menys quedar bé!

«Vaig agafar un diferencial d’un camió i vaig muntar un bògit (fer energia amb bestiar que donava voltes, normalment es feia servir per bombar aigua). I amb aquell ruc voltant feia cremar una bombeta! I encara no n’hi va haver prou que se’m va acudir de muntar un televisor i fer-lo anar també amb l’animal»

MARIA MAYÀ MANUBENS CAL GOVERNADOR, LINYA 1927 Maria Mayà és filla de Linya (Navès). Eren nou germans en total. Va anar a estudi a Linya amb el capellà i després es van traslladar a cal Peirató (Vall d’Ora) quan tenia 6 anys. Amunt i avall: va seguir vuit o nou cases fins que va arribar a Montclar, l’any 74, on «vam començar a fer menjar perquè va arribar la gent de Barcelona».

Em vaig casar amb 22 anys i vaig anar a viure a l’Esclusa Nou, on hi havia el meu cunyat i la meva sogra, al cap d’un temps vam marxar a viure a una casa que en diuen el Soler de Gramoneda i que també és de la Vall d’Ora. Vaig tenir una filla que es va morir quan va fer un any. Vaig seguir unes vuit o nou cases fins que vaig arribar aquí, quan vaig fer 80 anys em van fer un quadre on sortien totes les cases. Vaig néixer a Cal Governador, després al Peiretó, d’allà a l'Esclusa, després al Soler de Gramoneda on vam estar cinc anys i vam marxar tres anys a la Solana. En acabat, ens en vam anar a una que en deien Esclusa Vell, al costat de l’Esclusa Nou. Hi vam estar tres anys. Després vam anar al Pujol de la Valldora on hi vam estar més anys, d’allà cap a Montclar i encara hi som. Llavors vam venir per fer una mica de servei a la gent perquè aquesta gent de Barcelona ho havia comprat i els interessava que hi hagués algú, aquí al poble. Fèiem una mica de menjar per ells, però no com ara, llavors no fèiem d'hostal... De veïns teníem un matrimoni sol, el Miquel i l’Assunción, també van baixar de la Valldora però ja feia anys.

L’ESCOLA L’escolarització la vaig fer amb una mestra de Barcelona que teníem d’acollida a casa: s’hi va estar en temps de guerra fins que es va acabar. Era una noia nova i jove. Hi anàvem unes hores amb les meves germanes. Després se’n devia tornar a Barcelona, una vegada la vam anar a veure. Llavors, després de la guerra, va marxar i anàvem a col·legi amb el capellà, ja no hi havia mestres. De col·legi n’hi havia, però hi havia gent refugiada allà. Per la guerra, la meva germana sí que anava a col·legi, però jo com que era més petita no hi havia anat. El col·legi era a la Valldora perquè és sufragània.

BESTIAR I FEINES DE PAGÈS En aquell temps ens feien cuidar el bestiar, a casa meva teníem porcs i conills i jo ajudava a la meva mare a buscar feixos de llenya per fer coure les calderes. La meva germana gran, cosia i feia més feines de casa. Jo ajudava a la meva mare amb les calderes i patia molt fred anant a recollir el menjar del camp. El que ens feien fer també era munyir les ovelles fent-nos llevar a les set del matí per poder fer formatges. Després esmorzàvem i llavors anàvem a guardar el ramat. El formatge el fèiem per casa i per vendre, anàvem a primera hora a vendre’l al mercat Montmajor. Hi anava tothom i venien el que podien, si tenies ous, formatge. Hi anàvem amb rucs, no teníem carro, el carro era per treballar al camp, però a Montmajor nosaltres hi anàvem amb els burros i amb les cargues. Tardàvem dues hores a anar i dues més per tornar-ne.

L’any 74 més o menys vam venir cap aquí, l’home era pagès i se’n va anar a treballar al bosc i feia carbó. La llenya l’agafaves d’allà on la trobaves no n’hi havia a tot arreu, si volies talar algun arbre havies de demanar permís, no te'ls deixaven tallar gaire els arbres. Les carboneres les feia ell, amb un pilot de llenya ben arreglada i quedava un foradet, ho tapaven i feies un foc i anava cremant en somort. Al bosc hi anàvem a buscar bolets i herbes per al constipat, collies flor d’argelaga perquè quan teníem febre fèiem servir la flor d’argelaga, hisop, romaní, timó... Amb les serps en feien caldo, només les blanques, les escorxàvem, li tiràvem aigua i les rentàvem ben netes. Recollíem el greix que porten dins i llavors al caldo. També fèiem oli de ginebra i bastant i el fèiem servir per fer fregues.

bé, hi havia el safareig i moltes fonts. Anàvem als vivers que anaven molt bé per rentar dretes. El sabó n’havíem fet amb les grasses que sobraven, cansalada, coses que havien sobrat, llavors ho posaves a la caldera i al foc, posàvem sosa i d’herbes potser hi havia gent que n’hi posaven, però jo no recordo que ho féssim. Ho feies bullir les hores que podies i quan estava fred, ja estava pres i ho tallaves per fer-ne les pastilles.

La pega la fèiem servir per curar al bestiar. Quan algun es trencava una cama agafaves un drap d’una peça gruixuda i ho feies escalfar. Agafaves un parell o tres de troncs per aguantar el drap, feies escalfar la pega i quan era ben desfeta ho lligaves tot per a que es quedés ties. I així es curava. N’havíem curat moltes d’ovelles amb això! Teníem porcs i els hi donàvem patates, pèsols, remolatxes, blat de moro.

LES FESTES La Festa Major de Vall d’Ora era al maig. Després deien el patró del poble i també feies festa. A la casa que vam anar el Soler de Gramoneda feien la festa per Sant Miquel i la festa de l’església i després a la tarda el ball i a la nit, ball. La música també la feien amb acordió i poca cosa més. Hi va haver un any que els vam tenir a casa i com que no hi estàvem acostumats perquè era el primer any que érem a aquella casa, el dia de Festa Major se’ns va omplir de gent, vam tenir els músics a sopar i jo amb criatures saps a què vam fer? Cap a matar conills. Matar d'allò, i vam fer unes cassolades de conill amb peres. Perquè hi havia un perer amb unes peres molt bones, allà a sobre. Llavors vam tenir veïnes que ens van ajudar i vam atipar tothom.

«La pega la fèiem servir per curar al bestiar. Quan algun es trencava una cama agafaves un drap d’una peça gruixuda i ho feies escalfar. Agafaves un parell o tres de troncs per aguantar el drap, feies escalfar la pega i quan era ben desfeta ho lligaves tot per a que es quedés tieso. I així es curava. N’havíem curat moltes d’ovelles amb això!»

De llum no en vam tenir fins que no vam venir a Montclar. Fèiem servir llums de carburo, teies o uns llumeners que hi posaves petroli de la manera que podies... Per rentar la roba ho havíem de fer a llom, allà a terra, a l’aigua venia quan plovia, teníem una bassa i sinó anaves allà al bosc on trobaves algun toll d’aigua o bé si hi havia una rasa, carregaves el ruc hi te’n anaves a rentar a una altra casa. Per beure fèiem servir el pou. Mentre jo vaig ser a la casa d’aigua n’hi va haver sempre, ho vam tenir

JOSEP PUIG BRICHS SABATERS, MONTCLAR 1932 Josep Puig Brichs és fill de Sabaters, la mateixa casa on ha viscut sempre. Recorda que abans hi havia molta gent i que hi cultivaven «una mica de tot i de tot poca cosa». Recorda ben bé com eren les feines del camp abans de la mecanització i l’arribada dels primers tractors.

INFANTESA

FEINES AL CAMP

Em van batejar el dia de Sant Pere, a l’església de Montclar. Quan era petit, a casa, hi havia molta gent:el pare, la mare, hi havia encara la padrina, i dues meves germanes. I després encara solíem tenir mosso. Jo sóc el germà del mig. La petita és la que viu a Gironella. N’havíem sigut quatre, però un es va morir, va passar alguna cosa. El pare era pagès, a cuidar la terra d’aquí i au. Primer van ser masovers, perquè van començar... l’ascendència d’aquí, de casa nostra, venen de més enllà de Solsona, del Noguer de Clarà.

Aquí a casa, es feia una mica de tot, i de tot poca cosa: la casa és xica i de terreny n’hi ha poc. Per exemple, deixaven camps de trepadella, perquè abono per tirar-hi tampoc n’hi havia. Llavors esperaven els voltants de Sant Isidro, tallaven la trepadella i després, ja hi plantaven blat de moro. Després, als volts de Tots Sants, el blat de moro es collia i encara s’hi sembrava i es plantava patates. Un parell de sacs de patates. Que si s’esqueia, en collies 30 o 40, el que fos. I blat també, era el que es feia més, i ordi, per donar menjar al bestiar. L’any que va passar la guerra, aquí dalt, al capdamunt del terme, hi ha un racó que hi van trobar que hi havien dormit soldats i el pare hi va trobar llenties. I el pare en va arreplegar potser una mostreta i llavors les va plantar, i encara n’hi va haver bastantes. Potser 3 quilos o 4, però per menjar, de sobres, n’hi va haver. La mare es dedicava als conills, gallines i a cuidar el bestiar... Solien tenir 4 o 5 truges, i llavors, a les vuit setmanes (godalls que deien) se’ls venien i se’n solien quedar 3 o 4 per engreixar. El pare, en pau descansi, deia: “Jo m’esti-

mo més matar-ne dos de més xics que no pas un de gros”. Ell tenia la mania que deia que era més aprofitador. Perquè a ell li agradava molt el cap i peus i coses així, i es clar... era més tendre. I ho solien fer així. També hi havia 5 o 6 vaques. Del treball del camp d’abans, sabeu què és un espigó? Les arreus, per llaurar amb amb les vaques, allò que hi ha una ala que tombava en un cantó i llavors, endavant, amb el jou, li posaves el jou al cap i tibaven. I l’espigó era el tros que ho ajuntava. I saps què et trobaves, llaurant amb aquelles vaques i tot això? Moltes hores no podien i havien de tibar; i a l’estiu, el que feien, amb la cua, s’escompixaven i fotre’t ben brut de pixades de les vaques. Després va venir allò de l’arreu de rodes, també, encara a baix n’hi ha una. Dues vaques i l’euga a davant. El tractor, per allà al 70 i pico... que em vaig comprar un tractorot vell. Als 50 no en corrien gaires, algun sí, molt pocs, encara. Oh, per segar, encara aquí hi ha una garbelladora, que en deien. Una màquina de segar... I la màquina de ventar.

L’ABASTAMENT EL COMERÇ I ELS D’AIGUA I DE LLUM SERVEIS Primer van fer portar l'aigua de la riera de cal Bisbe. Llavors, hi havia poca aigua i van pujar uns enginyers de Barcelona i van dir: “Aigua, si plou, n'hi ha molta més a la riera que no a la font. A la font, si hi surten 120.000 litres d'aigua cada dia, aquests hi surten, però no més. A la riera, dels 12 mesos de l'any, dels 9 que corren, n'hi ha molta més allà a baix”. I quan va ser aquí a dalt, tothom volia aigua i la van esgotar de seguida. Sempre hi havia problemes amb l'aigua. I ara deu fer 5 o 6 anys que van fer pujar la del pantano, i ara rai bé. Per anar a rentar la roba, ho fèiem en aquesta bassa, que encara hi és, i hi havia una mica de safareig. Però quan feia fred anaven a rentar en un toll d’aigua que a l’hivern, tot el voltant d’aquella font era gebrat i blanc i allà no n’hi havia gota: en deien les fonts calentes per això, perquè feia com un vapor a l’aire. I moltes cases de Montclar i de Montmajor hi anaven allà, a rentar. Per fer sabó, buscaven grassa, el suc del porc, perquè abans se’n menjava molt més, de llard. Però si en sobrava, algun que quedés una mica ranci, l’agafaven i el posaven en una caldera, hi posaven sosa, pega grega, que deien que feia espuma, ho feien bullir, i anar remenant 7 o 8 o 10 hores. Després, l’endemà, ho deixaven en una caldera gran, i l’endemà, quan s’havia refredat, s’havia pres i ja estava fet. I per a la llum, abans llums de carbur.

El dimecres, anàvem al mercat de Montmajor a comprar i vendre. Primer el portaven més la gent de la Vall d’Ora, que tots els “demés”. Tots els d’allà venien amb carro i tot. Aquí a Montmajor, tres botigues hi solia haver, una mica bones: hi havia la de cal Sastre, que hi havia un sastre que feia roba, més amuntet hi havia un cafè, i més amunt un altre cafè. I per l’altre cantó hi havia una altra botiga. A totes tres venien de tot. Fires? Molt poques. La del Firal del Reis, aquesta sí, aquesta cada any. I hi ha unes gentades... Aquesta fira va començar a Montclar, i va anar pujant, va anar pujant fins allà al firal dels Reis. Jo hi havia fet anar vaques, una vegada, o xais. En solíem comprar 100 ara al setembre. Aquest any no, perquè de rostoll no s’hi ha fet res, però de vegades s’hi feia un herbassar que baixava la tapa. També havíem anat a la Fira de Solsona, que hi solia comprar 30 o 40 xais i llavors, jo cap a “gordar” xais. I en comptes d’anar a Berga, havia d’anar a fira, a portar xais. La fira dels Reis era més petita. A Solsona en feien una cada mes. Llavors, durant la guerra, n'hi havia molts, d'aquests que portaven coses... N'hi havia un altre de Puig-reig que pujava, que deia que el seu ofici era fer cadires. Les cadires aquestes de boga... I passava i també venia espelmes, i arròs, prou portava tot de coses, a veure què podia fer. I duia un ruc per poder portar tot allò. Primer anava amb una bicicleta, amb un portabultos a davant, a la roda de davant, que sortia un bon tros més. I amb el manillar obert, li anava bé per empentar. I portava

roba, molta roba, el que portava més. Després ja va comprar un Citroën. De matalasser, també n'havia vingut un d'Avià, moltes vegades. I després hi havia un de Cardona, que aquell era siller. I venia aquí i t'ho arreglava. El metge aquí a Montmajor solíem tenir el de Casserres. I aquí a casa sempre n'havíem tingut un de Berga que li deien el Sala. Sempre parlaven del metge Sala, que descendia de sota Avià. I eren molt amics, i aquell metge era molt caçador i venia per aquí a caçar, i eren amics.

LES CAMILLERES I LES FESTES POPULARS A Montmajor hi havia anat a camilleres. Érem 30 o 40 els que hi anàvem i havíem de llogar tots els guarniments... Portaven tres animals: un per dur el paner, un altre per dur la bandera i l’altre per dur els ous. Només hi anàvem els homes. I llavors, al cap de quinze dies, doncs feien l’ouada, i llavors feien un dinar que no hi faltava de res. Aquí les festes les feien sempre per Pasqua, les processons... Festes grosses, aquí a Montclar, molt poques ja. Potser la festa més grossa que hi vaig fer va ser la primera comunió, que jo recordi. Després.... ja fa molt temps d'això. Quan jo vaig ser alcalde, va venir el bisbe que hi havia llavors a Solsona... Era un mestre religiós, que es coneixia amb aquests de Barcelona, que van comprar les cases d'aquí a dalt. Era un capellà, però un professor. I aquell va pujar aquí i van fer una bona festa.

L’ALCALDIA El 64 em sembla que vaig començar. El mateix any que em vaig casar em van fer alcalde. Abans n’hi havia un, però aquell altre el van fer baixar allà al Govern Civil i li van dir que no. Llavors m’hi van fer baixar na a mi, al cap de vuit dies. I allà al Govern Civil, un home que es deia Pedro López Quintana, un “avogat” que hi havia allà al Govern Civil, i em va dir: “D’avui en endavant tu ets l’alcalde de Montclar”. I jo que no ho volia ser, i em diu: “No t’hi posis malament, perquè com més malament t’ho agafaràs, més fotut quedaràs. Et trobaràs com el de Borredà” em va dir que li havien posat 50.000 peles de multa, en aquell temps, mig any de presó, i sortint de la presó, alcalde. I jo tant com vaig poder, vaig prou sortir-me’n.

«Per anar a rentar la roba, ho fèiem en aquesta bassa, que encara hi és, i hi havia una mica de safareig. Però quan feia fred anaven a rentar en un toll d’aigua que a l’hivern, tot el voltant d’aquella font era gebrat i blanc i allà no n’hi havia gota: en deien les fonts calentes per això, perquè feia com un vapor a l’aire. I moltes cases de Montclar i de Montmajor hi anaven allà, a rentar»

RAMON SOLSONA ROS ELS PLANS DE SANT QUINTÍ 1940 Ramon Solsona forma part de la tercera generació de masovers d’Els Plans de Sant Quintí, casa on va néixer i on encara viu, i se’n sent ben orgullós: destaca que és un emplaçament idoni. Enmig del pla, té impressionants vistes de 360 graus a la rodona. De ben jove li va tocar començar a guardar bestiar, iniciant-se d’aquesta manera a la pagesia, feina que ha fet tota la viada i que ara el seu fill continua.

Sóc fill dels Plans de Sant Quintí, on encara vivim. Aquí som masovers de tota la vida. Ja el meu pare i el meu avi hi eren. A casa érem els avis, els meus pares, dues germanes i jo. I quan vaig tenir set o vuit anys, cap a cuidar les vaques de pastura i un ramadet de cabres que teníem. L’estudi que vaig tenir va ser anar als matins amb el capellà del poble, uns quants anys. Ara, de lletra poca, però per comptar i fer números i escriure una mica em servia. Hi anàvem a Sant Pere de l’Esgleiola. Tot el poble i el voltant ho feien així: no hi havia pas cap mestre! Anàvem tots junts, nens i nenes en una classe. I com que anàvem amb el mossèn, gairebé ens ensenyava més parenostres i doctrina que no pas lletra.

AUTOSUFICIÈNCIA I FEINES DE PAGÈS Aquí vivíem de pagès, pel gasto. Ens veníem els vedells, i els cabrits i el gra que ens sobrava. Ja hi havia uns compradors als mercats: a Casserres (dijous) i a Montmajor (dimecres). El meu pare hi anava i també la mare. Ella portava una cistella amb uns quants conills i un parell de pollastres. I a Casserres mateix, amb els cèntims que feia amb aquell bestiar, comprava una ampolleta d’oli, una rajola de xocolata... i el meu pare comprava el pa i una mica de vi. El primer tractor que vam tenir a casa va ser un 717 John Dere. Primer llauràvem amb una euga, i unes arreus. Tot el dia darrere d’aquella euga, quan ho vam poder fer amb el tractor, carai, va ser diferent! Igual que a l’hora de segar: jo havia sigut a segar amb volant i batre a l’era amb els animals. Recordo que nosaltres anàvem a les cases veïnes i els veïns venien a la nostra, quan havíem de batre. Després van venir aquelles màquines que anaven amb

el tractor, amb una corretja que feia una polseguera... llavors van venir les segadores-batedores i ja està! aquelles màquines que anaven amb el tractor, amb una corretja que feia una polseguera... llavors van venir les cossetxadores i ja està! De l’hort se’n cuidaven principalment les dones. Teníem una horta en una casa veïna, a baix a la riera i regàvem d’allà mateix. Aquí, en canvi, trèiem aigua d’una bassa. A l’hivern, però, l’hort res: només teníem patates i cebes i all... Fèiem matança del porc i una olla de patates i un tall de cansalada i au, a dormir. I una amanida, si n’hi havia (més que res ceba). També podíem tenir bitxos i col confitada. De porcs, de fet, en matàvem dos: s’havia de mirar que arribés per la sega. I de cansalada un tallet xic per cadascun i prou. I si hi havia alguna botifarra era pels diumenges. S’aprofitava tot. I ben

bé que ens anava. És que va durar uns anys que ens donaven ració, en aquest poble (en plena postguerra). Llavors, el meu pare, el de baix a Sant Quintí (un altre masover veí) i el del Putxot ens ho daven al Casó. És on hi havia centre i aquell home ens donava oli, sucre, “xicolata” (però molt dolenta, era com serradures), i una mica de gra. Pel que fa al pa, nosaltres sempre n’havíem menjat de bo: el meu pare duia el blat a la farinera i llavors li daven farina i la duia al forner, a ca la Maria de Casserres: de cada 100 quilos de farina ens en daven 120 o 125 de pa. A casa sempre vam anar tips: a la finca teníem blat i ordi – i també fèiem algo de civada, per les cabres i xaiets. Abans no teníem els perills de fauna salvatge d’ara, els pagesos: de voltors no n’hi havia. En tota la meva joventut no ens havien molestat mai. I ara, se’ns mor una bèstia i se n’hi presenten vora 100! I si vedella una vaca que no es pot aixecar per qualsevol cosa, es mengen vaca i vedell amb poca estona. I, pel que fa als porcs fers, aquests d’ara no són pas els de llavors. Abans hi havia uns porcs fers que només se’n veia un cada molt: jo no n’havia vist mai cap en tota ma meva vida. Però eren secs, prims, llargs i fotien un morro llarg... eren com una guineu però més alts! Aquells eren senglars de veritat. Però ara aquests porcs que els han engegat, creuat i ens faran plegar de pagès! De cabirols tampoc n’havia vist i ara n’hi ha un a tocar de l’altre.

BOSCOS NETS

VIDA SOCIAL

Abans, del bosc, ja se'n vivia: l'amo que tenia un tros de bosc era ric. Miraven de fer una tallada cada dos o tres anys per anar traient cèntims. Era molt diferent abans, els boscos es treballaven. Jo havia vist a fer carboneres: en recordo els carboners: dos o tres homes, ben negres, emmascarats! Llavors no hi havia pas cap bomber. Amb una branca o una galleda o una màquina d'ensulfatar a l'esquena s'apagaven els focs. Però llavors com que hi havia bestiar a totes les cases no se'n posava pas, de foc. Jo recordo que de canalla anava a guardar les vaques i duia una caixa de mistos i, si hi havia una bardisseta xdiac, l'encenia per escalfar-me i el foc no seguia pas.

Els diumenges tocava anar a missa. No podíem anar a caçar ni enlloc si no havíem anat a missa, els nostres pares ens ho prohibien. I per l'amor de poder anar a caçar, que ens agradava molt, jo i tres o quatre més d'aquí dels veïns, ens llevàvem a les 4 i, au, a peu a la nit cap a Casserres. Hivern i estiu agafàvem el camí sense lot ni llum de cap mena.

Amb el foc del 94 van venir a fer-nos marxar, però jo i un pastor d'aquí al darrere no vam voler marxar. Va venir la guàrdia civil de Berga a treure la gent e les cases. Però jo amb el tractor i la cuba, com que tenia un pantà aquí a baix i era ple, anar mullant i ho vaig salvar tot (la meva finca i la d'allà baix, que encara no era meva).

HISTÒRIES DE LA GUERRA Per a guerra aquí hi havia tres tiets: el meu pare i dos germans solters. El pare se'n va anar a la guerra i a la nit es va escapar. I va tornar a venir a peu no sé de quin poble, i es va amagar tres anys a dins del bosc, aquí a Montclar mateix. A la nit les dones sortien i li duien el menjar allà on ja tenien tractat. La meva mare era d'aquesta finca d'aquí baix, que eren cinc o sis germans i per la guerra els en van matar dos.

Pel que fa a les festes, aquí en fèiem per Sant Pere, que era el nostre patró, el de l'Esglaiola. Llavors hi havia la festa de Sant Sebastià de Montclar i la fira dels Reis. Eren les tres que es feien aquí. I d'aplecs i festes a d'altres pobles anàvem a Sant Pere, a l'Espunyola, que també feien balls. Llavors més endavant vam anar a Cal Majoral, que feien ball un diumenge al mes a dalt a les golfes. I per anar a les festes majors del voltant ja es muntava tota una colla: l'un passava a buscar l'altre i ens divertíem més que no pas ara! I no acabàvem pas tard. Al poble de Montclar, però, poca vida social hi teníem: no hi anàvem a fer res, abans: no hi havia res, era tot ensorrat. Els últims que van marxar era l'alcalde, que se'n van anar a Casserres. Li deien el Pere Farines. Però llavors van sortir aquests de Barcelona i van començar de comprar alguns terrenys i els donaven per res.

Els diumenges tocava anar a missa. Els pares ens prohibien anar a caçar si no hi havíem anat. I per l’amor de poder anar a caçar ens llevàvem a les 4 i, au, a peu, de nit, ben fosc, cap a Casserres

JOSEP VILAR TRISTANY CASA EL VILAR DE MONTCLAR 1952 Josep Vilar ha viscut tota la vida a El Vilar de Montclar, casa centenària on sempre s’han dedicat a la pagesia. Allà hi va viure amb indignació els incendis del 94, un afer que va haver de gestionar tant sentimentalment com a nivell polític atès que va ser alcalde durant 36 anys.

Quan vaig néixer encara segur que hi havien les germanes del meu pare que encara no s’havien casat, 5 germans, els meus pares, els meus avis... unes 10 o 12 persones en total. Però llavors ja van anar marxant cadascú, cap a Casserres, l’altre Manresa, Navàs... El pare ja era fill d’aquí, encara conservem escriptures de l’any mil quatre-cents i tants. La mare era Tristany: venia del carlista, el general Tristany, d’Ardèvol. Sempre ens hem dedicat a pagès, però el meu avi era ferrer i s’havia estat a Montclar: ell feia de ferrer allà al poble mateix (encara hi ha la ferreria, una casa que es diu cal Rebolleda).

EL TREBALL AL CAMP A casa fèiem blat, ordi, blat de moro, mongetes... en aquell temps es feien moltes coses, no com ara que es fan poques coses. Bé, se'n fa molta però no tant variat. Amb l'incendi vam haver de tornar a renéixer, ens va canviar tot. Antigament d’oli n'hi havia hagut però principalment el que hi havia més aquí era vinya. Aquí dalt encara hi ha una tina, en una casa que tenim allà al darrere... Hi havia ceps vells que un dia em van venir aquells del Freixenet o el Codorniu no sé qui eren perquè al bosc encara en surten (després de l'incendi encara n'ha sortit) i mira que fa anys de la fil·loxera... i diu que ho aguanten tot. Això vol dir que era tot vinya això... Jo quan vaig néixer ja n'hi havia de tractor, a casa. Això que era tot ferro,

n'hi ha algun que està en exposició que gairebé ja són de museu. El primer model l'hi havien de fer foc dues hores allà per engegar. I me'n recordo aquí que venien a batre i es feia anar de nit i dia. Allò no parava.

ELS INCENDIS DEL 94

ELS ESTUDIS A col·legi hi anàvem a peu a les Forques. Ens emportàvem el dinar, agafàvem el matí caminant i ja ens trobàvem (hi ha 5km, una hora i pico). Però ens trobàvem veïns. Aquí a la casa de les Cots (que és a Viver i Serrateix, aquí al costat mateix) ens anàvem trobant i arribàvem a 15 o 20. Has de pensar que a estudi érem 30 o 40! Teníem una mestra que era de Mallorca. Ni cara al sol ni comèdies d’aquestes no ens les havien fet cantar mai aquí. Ni amb els hermanus tampoc. Hi havia coses que explicaven en castellà perquè estava escrit en castellà el llibre, però parlant, parlàvem sempre amb català, i mai ningú ens havia dit res. A col·legi ens quedàvem a dinar: portava la carmanyola i ens ho fèiem escalfar en una estufa. A l’hora de dinar dinàvem i a la tarda també portàvem una mica de berenar. Però berenàvem quan baixàvem. Hi vaig anar dels sis fins als 10 o 11 anys.

ELS DESPLAÇAMENTS Van comprar un jeep d’aquells de la guerra de Corea o no sé què, un jeep d’aquests. Va ser el primer cotxe que vam tenir a casa (abans teníem el tractor). Aquest tractor el fèiem servir per tot: per anar a comprar... una porta al darrere i anàvem a mercat a Casserres, a Montmajor.. Perquè amb els camins que hi havia, si no tenies un cotxe d’aquests que no tibés a quatre rodes no en sorties. Havies d’anar a mercat A Montmajor o a Casserres o on fos, i allà es feia el negoci entre pagesos. Ara ja fa temps que goita: a portar el gra vas a Montmajor o bé al Molí del Castell o Avià... i a l’engròs i ja està. Ara ja no es negocia ni es fa res... abans sí, però ara va al preu que va: si t’agrada bé i sinó també...

VIURE DEL BOSC Abans el bosc era el banc: abans de cremar-se – i a més com que la fusta valia diners- dèiem: goita, comprarem una cossetxadora, un tractor, un cotxe.,.. tallaves un tros i ja tenies diners. Amb els incendis si que ja ens van acabar. Però abans de l’incendi no havia baixat la fusta: havien pujat els gastos. Venia un rematant i tallava la fusta, llavors venien els treballadors, els quals se solien quedar aquí a dormir a la casa i tot, perquè a vegades tallaven durant un any quasi. Anaven un o dos picadors i un arrastrador i anar treballant. Molta fusta anava a les mines de Fígols i a les serradores (a les mines feien puntals, la petita la gastaven molta d'aquesta que no sabies què fer-ne i la més bona a les serradores). I els pals, tenien un valor molt alt: havien de vigilar que no se te'ls emportessin perquè llavors el pal valia molt. Jo havia vist aquí que feien carbó i com de les branques se’n feien feixos (això no ens ho pagaven pas, encara gràcies que s’ho emportessin: llavors el bosc quedava ben net). I de bolets, al bosc, se’n feia moltíssims... sobretot si sabies les llenegueres... a vegades en podies collir fins a 200 una darrera l’altra en una fila. I quan tallaven bosc ja dèiem que sobretot allà no traguessin res. I pebrassos, fredolics, rovellons i rossinyols...

Allò va ser terrible! Jo vaig ser alcalde del 79 fins fa tres anys. Ho recordo: sé que érem aquí. Havíem anar a buscar olles per la festa major (perquè les trenqués la canalla) i al arribar aquí allà a les 12 del matí un foc! Jo sé que el meu pare ja va marxar: teníem la cuba de l'ADF, i ja vam anar cap aquí al Pujol de Planès... El problema va ser quan vam haver acabat no vaig poder tornar cap a casa: aquí ja hi havia el foc, es va cremar tot cases, màquines... tot, tot cremat. Jo vaig voler carregar d'aigua allà a Montmajor, en un dipòsit que tenien. I aquesta estona el foc va venir a una velocitat impressionant. No van poder salvar els coberts, feines a salvar la casa. El 98 va ser fort però no va agafar tant. Aquí amb dues hores se’n va anar de Gargallà (que està a 7 km) amb línia recta, fins a Lluçà. A més saltava gairebé un quilòmetre o mig quilòmetre d’una banda a l’altra! Era impressionant! Llavors encara hi havia la guàrdia civil i els mossos començaven. I ens volien fer marxar però el pare va dir no, no! Tots aquí, la filla petita s’estava aquí a l’escala amb un gos.... que ningú va pensar amb ella! (tenia 4 o 5 anys llavors). Vaig arribar aquí i vaig veure que ells estaven bé vaig pensar mira, almenys estan tots bé encara que es cremés tot. Quan passava a Montmajor cap aquí es veia que semblava la fi del món. Vaig tornar ben espantat. I aquí també teníem gasoil, cobert, màquines, palla... tot junt. I ara ho tenim tot separat. I vam passar una setmana així: una setmana de foc! I aguantar. I llavors pujaven els polítics: barallar-te amb el Pujol i tot plegat perquè, clar, nosaltres no vam veure cap bomber. El primer que vaig veure va passar l’endemà allà a les 12. Eren tots a Montserrat. Que també cremava, i tots allà baix! I aquí fins l’endemà d’haver-se cremat casa meva a les 12 no vaig veure un camió de bombers. I amb l’ADF cadascú amb feina a casa seva.

L’AIGUA I LA LLUM LA GUERRA CIVIL I LA L’aigua la tenim de la xarxa però tot POLÍTICA el poble la té nostra: perquè teníem dos pantanets de la riera, però es clar, LOCAL allò no arribava per a tot el poble i van venir a fer prospeccions i van trobar aigua a 37 metres de fondària. Per tant, problemes d’aigua en aquesta casa no n’hi ha hagut mai. Ara si que en tindríem perquè la font ha deixat de rajar. Ara marxa tota però hi ha anys que... tiba 300.000 litres cada dia. La llum aquí va arribar (primer la fèiem amb bateries...) i després potser l’any 65 o així – pagant-la nosaltres amb Viver i Serrateix, Montmajor. Abans de llum aquí no en teníem, vam començar a fer-la amb un motor, una bateria. Carregàvem les bateries i això. Abans amb espelmes i llum de carburo, era lo que hi havia. I anar a dormir d’ora. De petit sé que ens tornàvem tontos per engegar-lo perquè costava molt d’engegar.

El meu pare va anar a la guerra durant quatre anys. Aquí com que mataven els amos va marxar cap Andorra i entrar cap al País Basc o no sé per on, amb els nacionals. Perquè aquí com que veien que mataven capellans... i mataven a tothom... El meu avi el van agafar i el van tancar, la iaia també. I no sé per què... perquè eren propietaris! Ell explicava moltes històries que havia vist, quan va venir llavors el van fer alcalde al cap d’uns anys. El pare va ser 10 o 12 anys l’alcalde i després 12 anys més ho va ser el Sabater, llavors ja me’n van fer a mi. Jo no ho volia pas ser que d’altra feina tenia...

LES GLAÇADES I L’HIVERN Durant la Candelera del 56, jo era molt petit però havia sentit a explicar que portaven un bot de vi i no sé què i els quedava glaçat. Perquè el vi li costa molt de glaçar-se si és bo. Diuen que aquí a casa, a dins de la cuina es glaçaven les galledes...Oh l'any 62 potser o no recordo ben be n'hi va haver una que també deu ni do. Vam arribar amb 20 sota zero! aquí eh? El gasoil, els tractors parats, tot parat, no anava res, tot glaçat!

«A col·legi hi anàvem a peu a les Forques. Ens emportàvem el dinar, agafàvem el matí caminant i ja ens trobàvem (hi ha 5 Km, una hora i pico). Però ens trobàvem veïns Aquí a la casa de les Cots (que és a Viver i Serrateix, aquí al costat mateix) ens anàvem trobant i arribàvem 15 o 20»

GUILLEM ARMORA MARILL SANTA EULÀLIA DE VILAPICINA (SANT ANDREU DE PALOMAR, BARCELONA) 1930 Guillem Armora forma part d’un grup d’amics que van optar per un projecte comunitari cercant la tranquil·litat fora de Barcelona. Vinculats al moviment excursionista, van aterrar en un nucli enrunat en una «autèntica aventura»: van refer les cases i hi van portar l’essència del dinamisme cultural que es vivia ja a les ciutats.

Sóc barceloní, d’un poblet que es diu Santa Eulàlia de Vilapicina. Ara en diuen Nou Barris, on abans hi havia el manicomi, i ara és un centre social enorme, per allà al carrer Pi i Molist... La família del meu pare ve de Flix, els Armora, i els Marills venen de Roses, i de Cotlliure, a la Catalunya Nord. Els pares, el meu pare i la meva mare ja havien nascut a Barcelona.

INFANTESA DURANT LA GUERRA I LA POSTGUERRA El meu pare es dedicava a fabricar ballestes d’automòbil. La meva mare era una dona de casa... L’home deia: «No, tu no has de treballar, jo et mantindré. Si un home no pot mantenir una dona, només faltaria...» I la meva mare sempre va ser una dona de casa, i això que jo era un sol fill. Mira, tinc molts records, devia ser el 37-38, que van haver-hi bombardejos a Barcelona, que aleshores els italians i els franquistes, els del Franco, però sobretot l’aviació italiana, van matxucar molt Barcelona. Aleshores, com que estàvem als afores, jo recordo perfectament uns reflectors, se sentia soroll d’avions i llavors veies com unes coses de llum que anaven fent jocs pel cel, i buscaven els avions pel cel... Allà a la vora teníem unes bateries antiaèries, a Horta, i des d’allà... sentíem el soroll, però no sabíem on era l’avió. Del 36 al 39 la vaig passar allà... Amb la mare.

Al meu pare els rojos el van enganxar perquè es deia que amagava capellans. El van portar a l’Uruguai. Va camelar 2 o 3 homes que vigilaven el barco i un dia a la nit tres van sortir i es van escapar. Llavors va fugir cap a França, van haver de dormir gairebé una setmana dins un cementiri: de dia dormien, treien els ossos dels nínxol i s’hi ficaven ells, i durant el dia, posaven la tapa a davant i a dintre. De nit sortien a fora i algú els portava menjar i quan clarejava tornaven a entrar altra vegada cap a dins. Van tenir la sort que ningú els va delatar. Llavors quan tot ja estava muntat, uns van anar-los a buscar i, a peu, van passar per Camprodon i van passar, sembla ser, a l’hivern, pel Puigmal. Després van salvar-lo, va tornar i llavors va venir quan van entrar les forces del general Franco victorioses, rodejades de capellans. Quan va arribar, el meu pare ja va tornar a casa i al cap de dos o tres mesos el van anar a buscar els del Franco per col·laboracionista amb els rojos. I el van fotre a la Model.

ARRIBADA A MONTCLAR Vaig arribar a Montclar fa 54 anys, el 1963. Sempre he sigut del Centre Excursionista de Catalunya i llavors ens reuníem al centre cada setmana. Era un lloc de reunió entre els amics: uns dies per explicar què havien fet el cap de setmana anterior i l’altra per programar el que faríem el cap de setmana següent. Una vegada un dels amics ens va ensenyar unes fotos, i dic: «coi, aquest poble, aquesta església, d’on és això?». Perquè a mi sempre m’ha agradat el romànic. Diu: «sí, un poble que es diu Montclar, allà sota la serra de Tossals». «Però hi ha gent?», i diu: «sí, un home i una dona. Però diu que aquest any marxen», perquè només hi ha escurçons i serps i runes. I diu que deien, fent broma «Aviam si venen i arreglen alguna casa. Llavors potser no marxaríem». Això el Miquel i la Sunció. Els vam anar a conèixer un dia per la puríssima, i ens van dir que parléssim amb el Vilar, l’alcalde, i ens van anar indicant els propietaris de les cases. Vam tornar al cap d’uns dies i vam parlar amb el Vilanès que, les coses com siguin, es va portar molt bé, encara que era del Movimiento. Ens va dir els preus, i en aquell moment vam pagar des de 2000 pessetes per una runa, sense teulades ni finestres ni res, quatre parets que van haver d'anar a terra, fins a 40.000 pessetes per la casa que era d'ell, de la plaça, que és aquí davant... can Ribolleda. Havíem buscat per Gisclareny, Castell de l’Areny, Gavarrós... Al final aquí Montclar només hi havia 2 o 3 km de mala carretera. I aleshores vam fer una societat que es deia «Montclar SA.» . Hi vam posar 5000 pessetes cadascun, vam recollir-ne 120.000 i vam començar a comprar cases. Vam tenir la sort de conèixer el Joan Cols, que li deien el Pedrera, i menys la primera casa, les Ànimes, a tocar de l’església que la va fer un paleta, la resta ho va fer tot ell: és el constructor de poble. I ens va ajudar molt!

LA FI DE LA COMUNA Cada any n’arreglàvem una o dues, les que podíem fer, i llavors vam establir un ús comunitari: per escollir la casa, tenien prioritat els qui venien més temps, després els que eren més família i... es feia una llista. La casa era de la societat i l’utillatge, cadascú tenia el seu. Allà mateix hi havia una nevera, que era l’única que hi havia al poble i només hi podia anar menjar de les criatures: papilles, llet, iogurts, coses d’aquestes perquè no es fes malbé.

SERVEIS BÀSICS L’aigua, la teníem en unes cisternes. Venia de la font d’aquí, però cada dos per tres s’assecava... Aleshores vam fer uns dipòsits i bueno, les persones que estaven aquí havien de fer entre 250 manxades per a cada persona per fer pujar l’aigua dels dipòsits. Després vam tenir sort quan una gent maquíssima ens va llogar l’aigua que estava a un quilòmetre amunt del riu de Montclar i llavors amb una canonada es feia baixar l’aigua per decantació fins aquí a la casa del Riu. La llum també va ser una aventura: no n’hi havia perquè la gent del poble no es posava d’acord, cadascú havia de pagar diferents imports i ningú voli apagar més que el veí. Quan nosaltres vam anara a FECSA ens volien fer fora dels embolics que hi havia hagut per portar la llum! Llavors vam fer una prova, vam demanar als veïns que diguessin quan en pagarien per portar la llum, sense tenir en compte el que pagava el veí de dalt o el del costat. Llavors jo recordo que nosaltres vam posar 600.000 pessetes perquè érem tantes famílies i encara que no teníem veïns. O sigui, sense comprar, tothom es va posar d’acord i vam tenir tots electricitat i fantàstic!

Quan ja vam tenir 8 o 10 cases fetes i 12 o 14 famílies teníem cases arreglades i en runes, aleshores vam valorar el preu de les cases i el de les runes. Ens les vam repartir com vam poder, al final tothom va anar pagant i vam liquidar la societat, però aleshores ens van dir que no podia ser SA, sinó que havien de ser sense ànim de lucre. Es clar, això no era cap societat, era una associació i ens vam fer «Amics de Montclar».

Que si són de l'Opus... Perquè en aquella època l'Opus ja funcionava... Que si són de Fuerza Nueva... Clar, vivien aquí 14 famílies que érem més de 100, amb canalla. Érem més que la gent del poble, encara que ningú estava empadronat aquí. Home, es clar, per la gent era una atracció. Perquè d'aquestes 14 famílies, del principi n'eren 7 o 8. Després, les altres van anar venint per amics d'amics... Jo si parlo de la gent del país, només puc donar les gràcies: sempre he entrat per les cases, a tot arreu he estat ben rebut, no... i qui dic jo, el Jaume Fité, el Joan Quadras era un cavaller, el Jordi Prat, el metge... eren grans persones.

L’AVENTURA DEL PROJECTE En aquell moment va ser una aventura. En vam fer un altre a Andorra, aquest grup de 12 o 13 o 14 cases, en llocs d'alta muntanya. Les cases estaven a 1920m d'alçada... Fins que la meva dona va dir prou. Si tu tornes a fer un altre tinglado d'aquests, jo em separo... I ja està. A la tercera temptativa ja es va acabar. L'experiència és bona. És clar, una aventura uneix. Quan fas una cosa en grup, la gràcia és el grup. El que lliga és el grup. El dia que el grup es baralla o es desmunta o no sé què... Tot això del “jo vull aquest terrosset, jo vull aquell”, ha vingut pels fills...I els horts... se n'han parcel·lat. 25 anys sense fer-hi res... Sempre he dit que els que venen als pobles, i a tot arreu, els que viuen en un lloc són els que han d’imposar una mica la llei, amb respecte als altres. Però té més valor un vot d’una persona que hi viu tot l’any que no jo, que hi vinc aquí, i hi estic tres mesos en tot l’any. I això, la gent aquesta de 25 a 60 anys... no ho veu tan clar. Sí, ningú diu que no, però veus que amb l’actitud... l’actitud va per una banda i el discurs per una altra. Ara la cosa ha canviat: de canalla ja no en corre. Han canviat els costums i la gent jove ja no ve, aquí. I com que no hi ha hagut aquesta il·lusió de començar aquest projecte amb els amics... s'ho han trobat fet. Aquí no s'havia pensat mai en diners. Compartíem la il·lusió, i el treballar... treballar en comú, perquè aquí pencaven tots, uns més que altres, sempre hi ha més espavilats, uns que mai se sap... tota la vida ha passat. De manobres ho fèiem tots. Ja n'hi havia alguns que s'escapaven, però aquests ja els deies: “Escolta tu, va!”

LES FESTES I LA CULTURA DEL POBLE El que vam voler va ser donar-li un aire cultural al poble... Aquí hi havien cantat els Setze Jutges. Aquí va ser on va cantar per primera vegada el Serrat, en públic. I la Guillermina Motta... O sigui, intentàvem... la Maria Aurèlia Capmany cada dos per tres... i llavors teníem també molt de costat amb els de Berga, amb la Farsa... Aquí es va fer la 'Primera Història d'Ester' es va estrenar aquí, en aquest poble... de l'Espriu.

ELS FOCS Va ser molt trist. Nosaltres, a mi em van trucar el dia següent, dient: «Escolta, es crema...» Clar, van fúmer fora la gent del poble, van quedar molt pocs. Vam venir, i va fer molta pena... Em van dir: «porta aigua» i vaig portar unes caixes d’aigua de beure, que la gent tenia set. Aquí hi havia el Josep, l’alcalde i una altra persona, no recordo qui. Demacrats, cansats, bruts, negres... I sentia les sirenes que corrien per baix, pel clot, amb un cotxe de bombers... I quan vam arribar aquí ja havia cremat. Això era tot negre. El 6 d’octubre, i havia passat el juliol. I vaig dir que ho faríem aquí, que era casa nostra, que era Catalunya. I la gent, amb aquella basarda... Tota la banda de Montmajor, excepte alguna clapa verda, tot negre.. fatal.

LES RELACIONS AMB LA GENT DEL POBLE Ara, jo, en general, et diré que així com de la gent de Barcelona, aquests que en diuen els forasters, ha quedat una mica de mal gust de boca, doncs estic més agraït amb la gent de les masies que no amb la gent de Barcelona. A sobre han sigut els meus amics i són els meus amics, els que queden. Perquè jo potser tinc més caràcter, no ho sé, m’avinc més amb la gent d’aquí que amb la gent de fora, de pagès... de pagès o d’on sigui. És que no paro d’enraonar, i m’agrada enraonar amb la gent del poble. M’ha agradat sempre, xerrar...

«Al principi això de la comuna era una cosa que no l’entenia, la gent: que si són de l’Opus, que si són de Fuerza Nueva... Clar cal tenir en compte que entre socis i fills érem més de 100 encara que no hi fóssim empadronats. I això és més que la gent del poble! (...) Jo si parlo de la gent del país només puc donar les gràcies: sempre he estat ben rebut»

— DONES RURALS de retribució econòmica sinó que valia per a la manutenció. A tot això cal afegir-hi els temes vinculats al que es coneixia com a «la por» o «la màgia». Les dones n’acostumaven a ser l’objectiu i algunes creuen que era cosa dels mateixos capellans, a voltes com a càstig per no haver pagat una missa de difunts.

Grup de doctrina, 1943

Més enllà dels estereotips que situen la dona rural reclosa a casa, les feines que ha desenvolupat se situen tant en l’esfera reproductiva com productiva, treballs en la majoria de casos no remunerats. Les dones a pagès eren «pals de paller», vertaderes referències per al seu entorn més immediat. Tant és així que a les cases sempre hi havia d’haver, almenys, una dona. I era freqüent que la filla (habitualment la gran si n’hi havia més d’una) es quedés a casa fins que l’hereu es casés. En aquest moment, una nova inquilina arribava al mas per fer-se càrrec de la casa, de l’hort, de la cura de la família i de les feines domèstiques. Cal tenir en compte que la dona pagesa, a més a més de cuidar-se dels fills i de l’entorn familiar, ha tingut cura de l’hort i del bestiar petit, ha ajudat en tasques agrícoles com arrencar males

herbes dels camps de blat, ha fet un pilot de pots de conserva, ha recol·lectat plantes i bolets per a l’autoconsum de casa i, si era necessari, per vendre’n, ha rentat la roba de tots els del mas (que habitualment noeren pas poc), ha fet i apedaçat roba, ha munyit el bestiar, ha portat els productes a vendre als mercats propers... I tot això de manera no remunerada i invisibiltizada. A més a més, cal sumar-hi la doble jornada d’aquelles dones que, a banda d’aquestes tasques, van començar a tenir un treball remunerat, principalment en fàbriques. Eren les anomenades «fabricantes» i acostumaven a fer el trajecte en grup. Abans de la industrialització en territoris propers, una de les poques sortides laborals que tenien les dones en entorns rurals era el de fer de minyones, és a dir, criades. Tot i això moltes vegades per fer aquesta feina no percebien cap tipus

A les trobades veïnals del projecte «Dones de Montclar», lluny de tabús i estigmes socials, les dones han parlat i identificat aquestes tasques que els hi eren pròpies i també han fet referència als tabús associats a la reproducció i al cos femení. Reproduïm aquí, de manera literal, algunes de les reflexions que es van compartir durant el taller.

37 Palmira de la Tàpia i Maria Mayà de l’Hostal

OCI LES FEINES FEMENINES A PAGÈS «El bestiar petit era cosa de dones, inclús preparar-los el menjar. I guardaven cabres, ovelles xais... també una feina que feien era portar la truja a cobrir amb el porc. Hi anàvem a peu (aquí hi havíem anat al Mas) i si havies de passar una riera amb aigua els treballs que hi tenies... La primera vegada costava molt, fer-li arribar, (hi anàvem amb un cistellonet d’aglans) però després ja es coneixia el camí i anava més de pressa ella que nosaltres».

«Abans no hi havia ni neveres ni congeladors, ni res. Ho havies de confitar i quan es feia la confitura era els únics dies que et deixaven atipar de tall. Aquells dies, carta blanca i la resta ben raccionat! La conserva la fèiem amb ampolles de xampany, no hi havia aquests pots d’ara».

TASQUES DOMÈSTIQUES «A l’hivern els homes al bosc a fer llenya i aquestes coses i les dones a cuinar. Mo em sabien pas de cuinar, els homes. Ni fer-se el llit, només se’l feien a la mili».

«Els diumenges els homes se’n anaven a jugar a cartes i les dones no hi podíem pas anar al bar! Jesús, ja ens hauria arriat el capellà».

«Les dones no podien anar a ballar soles, sinó hi tenies el germà hi venia la germana i sinó el pare: ja et venia algú o altre a aguantar l’espelma».

EL COS FEMENÍ: PUBERTAT, SEXUALITAT I REPRODUCCIÓ «Pots comptar, què ens explicaven, abans de casar-nos. Les monges potser era encara de les poques que t’explicaven alguna cosa, però no gaire, eh?»

«Jo havia nascut sota una col, em van dir. I no ho vèiem pas que la mare tenia panxa: ja es cuidaven d’anar ben ensacades, ho portaven d’amagat»

«Del període tampoc no en sabíem pas res. A mi m’ho va descobrir una minyona que teniem a casa meva, que venia a rentar. I la mare em va dir et donaré compreses que ara amb això t’hi trobaràs cada mes. I em va dir que sobretot no em deixés tocar per cap noi!»

«Quan tenies la regla no podies em-

butir, no et podies rentar el cap...»

«Quan havies tingut la criatura, no podies sortir de casa fins que anessis a missa perquè el dimoni et seguia. I llavors, a missa, sortia el mossèn a buscar-te allà a fora. Portaves el dimoni a dins, representava. I llavors, amb la mare, la criatura i la llevadora el mossèn feia una mica de benedicció – et treien el dimoni- i ja podies entrar».

INDUMENTÀRIA «Les padrines sempre anaven amb el mocador. I quan sel treien gairebé no es coneixien... Només se’l treien ben bé quan feia aquelles calorades».

«A missa sempre s’hi havia d’anar amb la «mantilla», i si te la deixaves no hi podies entrar, a l’església».

CREENCES «Deien que el divendres sant no es podia escombrar perquè sortien cuques. Encara hi ha gent que ho fan».

«Si havies d’anar a combregar no et podies pas rentar la cara al matí. Perquè déu me’n guard et toqués una gota d’aigua a la boca! Per anar a combregar no podies menjar ni beure res des de tres hores abans. Però combregar es va instituir després del sopar: doncs bé estaven tips, no?».

«El que en deien la màgia es donava si hi havia algun difunt i no li havien fet dir missa: ho feien els capellans perquè eren els que tenien els estudis, i feien por a la gent: amb una llumeta i coses així».

«Oh, i el de l’Espunyola, també: li van tallar un tros d’orella d’un tiro. I ja es va haver acabat la màgia! També, aquelles dones ben espantades cada nit... els hi feien una por, allà a sobre la font dels rocs».

«A qui li feien molta por era si una dona es qeudava vídua en una casa de pagès. Se li trencaven els plats i se li trencava tot.. No sé com ho feien, però sortien ben espantades. I tot això ho feia el capellà amb la màgia; feia ombres, anaves a dormir i senties que se’t trencaven els plats... Jo sé com ho devia fer... a través d’un llibre suposo... I això era si no feies dir missa (que s’havia de pagar) se’t posava la por».

«A Casserres, a Fonollet, quan sortien de treballar les dones de pagès tornaven a peu. I hi havia un llum a dalt del campanar i sempre els feia port. I aquell llum què deu ser... i un dia Pam! Li van fotre un tiro i l’endemà el capellà era a l’hospital que li havien tret un ull... A partir d’aquesta li va quedar mossèn Borni».

«Oh, és que la por era molt dolenta. No podies anar pels camins perquè a tot arreu et deien ha sortit la por. Ja pujaves espantat. No podies anar enlloc per aquells camins a tot arreu et deien que hi havia la por. I moltes vegades corrents, que passàvem!»