Memòria i Cultura a Saldes by L'ARADA creativitat social

Memòria i cultura

A SALDES ~

Una aproximació a les formes de vida històriques del poble

Foto portada: Pags llaurant amb arada tirada per bous.

PERSONES ENTREVISTADES: Joan Marginet (Maçaners, 1926)

Isidre Masanas (Saldes, 1940)

Ramona Pons (Maçaners, 1928)

Josep Coma (Feners, 1951)

Jaume Tomàs (Saldes, 1939)

Secundino Guillemas (Maçaners, 1952)

Isidre Tomàs (Saldes, 1943)

Edició i coordinació: L’Arada, creativitat social en col·laboració amb l’Ajuntament de Saldes. Redacció: Oriol Valls, Dolors Pujols i Marina Vilaseca. Entrevistes i tallers: Dolors Pujols, Oriol Valls i Marina Vilaseca. Disseny: Muntsa Codina. Impressió: Gràfiques Oller, c.b.

Dipòsit legal: L 55-2017

Foto portada. Camí ral, sota cal Lluch. Anys 50. Arxiu: cal General.

La publicació que teniu entre mans és el resultat del projecte de procés participatiu «Memòria i Cultura a Saldes», el qual s’ha fet per tal de recollir, conservar i difondre les opinions i testimonis dels nuclis del municipi de Saldes (Maçaners, Saldes, Feners i l’Espà) en relació a la identitat i història del darrer segle. Aquest projecte, impulsat per l’Ajuntament de Saldes amb el suport de la Diputació de Barcelona, s’ha estès al llarg de la segona meitat de l’any 2016, i ha consistit en un seguit d’entrevistes realitzades a persones grans, que han viscut els canvis i, en alguns casos, n’han estat protagonistes, de les maneres de fer i de viure al poble. D’aquesta manera, des del mes de juny s’han realitzat diferents activitats de dinamització comunitària i participació, com són entrevistes a un total de set persones d’edat avançada, o un taller participatiu de mapeig que es va desenvolupar durant la Fira d’Artesans, a principis de novembre d’enguany.

Amb aquests materials, doncs, es pretén potenciar la identificació positiva amb l’entorn i el passat del municipi, així com l’elaboració d’un discurs basat en la participació activa de les persones que hi han estat vinculades i que pot servir de base per a la promoció comunitària. Aquest discurs té en compte la dimensió memorialística d’un context que ha canviat enormement, des d’un punt de vista natural, econòmic, social i cultural. Així doncs, en el procés s’ha fomentat la implicació veïnal en l’apropiació i construcció de la identitat i la memòria col·lectiva de tot el municipi. Esperem, doncs, que gaudiu d’aquesta publicació i que serveixi de pedra de toc per donar en valor la història i el patrimoni que ens han llegat les persones que ens han precedit.

Vista del Pedraforca des de cal MiĂ . Anys 60. Arxiu: cal General.

Lola Viladomat i Josep Maria Perarnau, finals dels anys 50. Arxiu: cal Ramonet.

LES FORMES DE VIDA A SALDES La vida a Saldes a principis del segle XX, com en la majoria de pobles i municipis de l’interior del país, girava entorn de l’economia de subsistència -el gasto-, basada en l’agricultura i la ramaderia. En el cas de Saldes, el pasturatge de muntanya -sobretot de vaques, però també d’ovelles- era l’activitat bàsica que, combinada amb el cultiu de cereals i llegums, assegurava l’alimentació de les famílies. Els excedents -sobretot de blat- eren venuts a mercats més grans, com ara Guardiola o Berga. Així mateix, l’explotació dels nombrosos boscos complementa l’estructura econòmica local. A més a més, Saldes, com altres municipis de l’Alt Berguedà, inicia una intensa explotació del carbó que s’allargarà durant tot el segle, i que tindrà l’auge i clímax durant el segon terç. Aquesta explotació minera és la causa que, per exemple, molts de serveis, com ara l’electricitat, arribin relativament d’hora en comparació a d’altres nuclis rurals de muntanya. Una altra de les

conseqüències serà la immigració de persones de procedències diverses, que provocaran un augment enorme de la població municipal. Més endavant, el tancament d’aquestes mines suposarà el despoblament intens i ràpid del territori.

La casa i el treball L’activitat econòmica basada en el cultiu de la terra girava entorn de la família com a unitat de producció, centrada en les diferents cases dels nuclis de Saldes. El mas o la masoveria posava en pla d’igualtat la convivència familiar i la producció econòmica. Una economia eminentment 6

de subsistència, basada en els productes generats per la mateixa casa i complementada per d’altres productes que s’havien d’obtenir a les botigues -oli, peix-, si bé no hi havia molta compra, per manca de diners. Això provocava una necessitat de jornals, que era a l’origen del desplaçament dels homes a d’altres comarques en època de sega, normalment el Bages o la Cerdanya, per llogar-se de segadors. Com en moltes zones de muntanya i properes a la frontera, molts dels habitants de Saldes també s’havien dedicat històricament al contraban. Una altra solució per als cabalers era l’emigració cap a nuclis urbans més grans; a finals del segle XIX, sobretot a Barcelona, ciutat amb un creixement molt incipient.

“Per segar allà a les 6 ja sorties, allà a quarts de nou et portaven l’esmorzar i el dinar. I si tenies una ombra bona una mica foties una mica de migdiada... ui allò era malparit....!!! Des de les sis del matí dale que te pego! Abans de les cossetxadores, abans, homes d’aquí feien colles de 3 o 5 ja ho sabien d’un any per l’altre i se’n anaven a segar per les cases... fins a Santpedor”. Jaume Tomàs “El bestiar (parlo de vaques) hi pugen el mes de juny i baixen el 8 o 9 de setembre, llavors hi pugen les ovelles (que n’hi ha molt poques) i aquestes baixen per Sant Miquel o així...” Isidre Masanas

“el meu avi, segurament que en la seva joventut i època de força es devia haver dedicat hasta al contraban, com la majoria de gent d’aquí”.

“Abans hi havia molt pocs excursionistes al Pedraforca. Jo havia pujat amb les ovelles fins a l’Enforcadura. Anda que no pujaven contentes! Les giraves aquí al capdamunt dels camps i les giraves que feia una gravera... hi ha gespa d’aquella que és molt arrapada a la grava i els hi agradava molt, passava un dia collonut. El dia bo el tenies l’endemà perquè les feies anar en un lloc que hi hagués aigua; aquella herba omplia molt i la meitat jeien.”

Isidre Masanas L’activitat principal, històricament, era l’agricultura i la ramaderia: els principals cultius eren el blat, la civada, el blat de moro i les patates, així com lleguminoses diverses: pèsols, mongetes, guixes, el pèsol negre... I encara, remolatxes i naps per als porcs. L’activitat ramadera era aquí essencial per l’aprofitament de les terres d’alta muntanya: el bestiar -vaques, ovelles- hi pasturava durant l’estiu i, a partir de l’Aplec de Gresolet, el 8 de setembre, ja tornava a baixar a les terres baixes, seguint els camins ramaders. El Secundino Guillemas recorda que el seu avi havia anat fins a Tarragona a acompanyar els ramats, l’hivern. Els encarregats d’aquestes tasques de pasturatge d’estiu eren els vailets i també la gent gran.

Jaume Tomàs Una altra font d’alimentació pròpia d’aquesta zona era la caça de tota mena d’animals boscans: el Secundino Guillemas explica que, si bé hi havia porcs senglars i cabirols, era estrany fer-ne caça perquè no eren tan abundants com en l’actualitat, i que les peces principals de caça eren els conills, llebres, esquirols i, com a ocells, les perdius. D’isard se n’havia caçat més que de cabirol i porc senglar, però tampoc n’hi havia en abundància.

“Llavors de jornals n’hi havia pocs i tots només vivien de la terra, gairebé com aquell qui diu.. I llavores només compraven el pa i l’oli eh? Perquè poca cosa més! Lo altre s’ho havien de collir de casa. A casa teníem una burra per fer la feina, i llaurar ho feien amb les vaques. I segar amb el volant (encara ho havia fet una mica). El meu pare havia anat de llogat per guanyar-se algun centimot.”

En aquesta societat, la divisió del treball per sexes era molt marcada: si els homes s’ocupaven d’aquestes tasques del camp, les dones s’ocupaven del i manteniment de la llar: la bugada, la costura i confecció de roba... Des de petites, a casa se’ls ensenyava de mica en mica tota aquesta sèrie de tasques, i en alguns casos les noies anaven a aprendre de costura amb modistes. Més

Josep Coma 7

endavant, amb l’extensió de l’escolarització, l’ensenyament de les labors de la llar es va instituir a l’escola, sobretot en l’època franquista. La bugada que es feia al riu o al safareig, amb sabons fets a casa, amb sèu, i utilitzant cendra per emblanquir la roba. D’altra banda, altres tasques de les dones comprenien el manteniment del bestiar de casa -gallines, porcs, conills- i de menar l’hort.

de l’escalfament de les llars, afegeix: “per escalfar-nos, un bon foc a terra i escalfàvem rajols o ampolles d’aigua calenta... això sí. No hi havia res més. Feia molt fred però com que ja hi estaves acostumat, aguantaves més.” Jaume Tomàs “El dia de la Candelera, el riu de Feners diu que va quedar pres, de cap a cap. Això perquè el meu pare, em deia que havien de trencar el gel per fer beure el bestiar al riu. Aquell any es veu que va fotre molt fred.”

“El sabó el fèiem amb sosa (ara ho fan amb fred nosaltres ho fèiem bullir) amb olis bruts i greix... Tot per fer sabó! Amb cendra també havíem rentat la roba blanca: fer bullir un perol d’aigua. Bugaders foradats per baix amb aigua calenta fins que sortia calenta. Ho tapaven i sobre la roba posaven un drap ple de cendra, que ja li deien el cendrer i anar tirant aigua per allà. I si un dia nevava aprofitàvem per cosir (s’havia de fer tota la roba).... les camises dels homes, calçotets... D’aprendre de cosir, hi vaig anar a Guardiola: durant la setmana estava allà.”

Josep Coma “Et rentaves el cap i sorties a fora, al cap d’una mica feies així i era tot cartró... els cabells glaçats... vam arribar a disbarats. Va començar potser el dia abans de la Candelera i llavors el dia 6 va ser un dia de febrer que se’t glaçava l’alè sortint... veies una vaca pasturant i tenia els candeleros aquí als bigotis... va ser molt fort. Fotia un fred molt foll”

Ramona Pons

Jaume Tomàs

“Feien una cosa que ens haurien d’haver ensenyat també a nosaltres, a les tardes: costura a les nenes: portaven un llençol, brodaven…” Isidre Masanas A l’hivern, amb el bestiar a casa i amb nevades freqüents, l’activitat no cessava, només canviava de lloc: el final de l’estiu i fins el principi de l’hivern era l’època de preparar les conserves de tota mena, de fer la matança del porc i de dedicar-se a l’elaboració de remeis, com ara l’oli d’avet. Els hiverns, llargs i durs, es vivien a la vora del foc a terra, que feia de cuina i era alhora l’únic punt de calor de la llar. La neu i les glaçades hi eren molt més freqüents, i algunes en particular perviuen en el record dels veïns, com ara la del dia de la Candelera de 1956. “Quan mataven el porc la costella, tastet i tot això ho rostien i quan ho tenien rostit ho posaven en ampolles i ho cobrien amb suc. Com que hi havia molta fredor a les cases, això aguantava. Però quan van posar més estufes i coses per estar més calent això ja no funcionava.” A propòsit

El bosc

Paral·lelament a l’obtenció de tota mena de productes del bosc com a part de les feines de l’any, l’explotació forestal dels boscs, la tala, suposava en si mateixa una activitat econòmica tot l’any i una font de jornals per als homes.

L’altra activitat fonamental de territoris com el de Saldes era l’aprofitament dels boscos. Normalment, l’hivern era l’època de fer feines al bosc. Des de l’aprofitament de resines per fer pega o els olis d’avet fins a les carboneres o, pròpiament, la llenya. L’existència d’una farga històrica a l’Espà generava una necessitat constant tant de llenya com de carbó i, per tant, molta gent obtenia guanys econòmics extres a partir de la producció de carbó vegetal o de carbó “de pedra”, ateses les floracions carboníferes arran de terra a la zona del Pedraforca, abans de la institució de la mineria pròpiament dita.

Una altra activitat que s’ha realitzat des de sempre al bosc ha estat la cerca de bolets. Sigui perquè se’n feien més, sigui perquè hi havia menys persones buscant-ne, més o menys tothom anava al bosc a la tardor a buscar llenegues, rovellons, fredolics i alguns, com el Secundino Guillemas, comenten que fins i tot trobaven tòfones sense gos. Aquests bolets, si no eren per al consum propi, moltes es vegades es venien a cal Xisquet, que els compraven. Les dones, per altra banda, també solien anar-hi a buscar herbes per fer-ne infusions i pegats com a remei. Tanmateix, la proximitat de Tuixén feia que les trementinaires fessin bastant d’acte de presència a Saldes, per vendre-hi trementina i altres productes, com l’oli d’avet o el de cop.

L’hivern també era l’època de fer les boïgues. Es tracta d’un procediment utilitzat de ben antic per a la creació de nous camps. S’agafava un terreny boscós i es tallava per complet. Tota la matèria vegetal que en resultava s’apilonava i s’encenia, de manera similar a una carbonera, i es cobria de gleves. De mica en mica, la combustió lenta consumia aquesta matèria, que servia d’adob per al camp. Normalment, els camps creats amb boïga tenien una producció superior als altres, de resultes d’aquest procés.

Padrina a l’era de cal Lluch, una de les cases importants del poble. Arxiu: cal General.

“El meu pare havia fet boïgues. Arrencaven el tros de terra, que feia temps que no havien sembrat, allavors ho fotien tot allà amb una pila, si hi havia brosta i hi havia argelagues i boixos, el que hi hagués! I ho colgaven tot de gleves i llavors fotien foc per baix. I allò anava coent coent coent fins que quedava tot cendra. I llavors si arrencaven un tros, l’any sobre o aquella primavera (si ho feien a l’hivern) ja ho sembraven de blat o feien patates o feien el que fos”

La mina Històricament, com hem comentat anteriorment, ja hi havia hagut alguna explotació marginal del carbó “de pedra”, com es coneixia aleshores, a la zona de l’Espà. La superficialitat de les vetes de carbó així ho permetia, i molta gent se’n servia per a l’ús domèstic principalment. Tot i així, l’obertura de les mines de carbó a tot l’Alt Berguedà i, concretament, a la zona de Saldes, va suposar un revulsiu per a l’economia local, que va viure un boom demogràfic a partir de la dècada de 1920 i fins als anys 1960, quan es van assolir els màxims demogràfics (vora el miler d’habitants).

Josep Coma “Netejar camins, com a Gresolet, i totes aquestes carreteres noves, cantarilles i murs... i hi havia una brigada casibé sempre desbrossant. Potser érem 16 o 17. Alguns treballaven amb els paletes i els d’altres desbrossant.”

Saldes va suposar un pol d’atracció, en un primer moment, per a jornalers dels pobles dels rodals, però també per gent que volia estalviar-se el servei militar a l’exèrcit i tenia l’oportunitat de realitzar-lo a la mina. I és que molta gent anava a la mina a fer el servei militar, que durava dos anys, segons recorda el Secundino Guillemas, i on també es cobrava un sou. Així, els joves eren prop de casa i s’estalviaven l’estada a l’exèrcit. A vegades, també es tractava de persones de classes benestants que pagava l’empresa per no treballar-hi, i que només acudien a la mina els dies de revista. Tot aquest moviment de gent va provocar un fenomen de rellogats en moltes de les cases del municipi. La gent els acollia i n’obtenia petits beneficis que apuntalaven les economies familiars.

Isidre Tomàs “El que passa és que aquí la terra és relativament pobra. Aquí el que donava més era la ganaderia. Perquè aquí els que han viscut més bé són els que han tingut pins. Aquí als anys 50 i pico-60 i fins als setanta, llavors la fusta valia calés, la pagaven”. Josep Coma “De trementina no en fèiem gaire, perquè sí que passaven les trementinaires però no es podia comprar gaire, perquè no hi havia quartos. Passaven les trementinaires de Tuixén. Llavors, la trementina, oli d’avet... tabac negre, que deien... Que aquestes trementinaires, ara ja no ho fan, tenien un sistema que tenien trementina de dos colors, molt bona i molt dolenta. Portaven dues llaunes... El resultat, tot era la mateixa trementina. El que passa és que la posaven en unces, i la bona te la posaven de cara al sol, que ragés i li toqués el sol. I llavors quedava més clara, més bona. I l’altra, a l’ombra. Però la trementina era la mateixa. Feien dos preus... Aquestes dones anaven tot l’hivern voltant on podien. Normalment anava una de vella, una de bastant gran, i una de jove, perquè n’aprengués. Anar preparant i voltar, i anaven on podien. De marxantes.”

“Inclús en venien dels Piteus. I aquests sí que els recordo, fa molts anys venien a fer la mili aquí. I tot això de casa meva, a dalt, eren habitacions. N’hi havia de molt grans… recordo una habitació que almenys n’hi dormien 5. eren tots miners. Aquesta gent treballaven a la mina, no hi havia els mitjans de transport que hi havia ara… pujaven el dilluns i tornaven a marxar el divendres a la tarda o el dissabte al matí. I molts marxaven el diumenge al matí, quan podien, perquè hi havia un relleu de nit i tornaven a pujar dilluns (era el relleu del boig, que en dèiem, el relleu de la nit). La majoria eren a d’altres llocs de la província. I tenien la família o bé a la Pobla

Joan Marginet

o a Berga…” Isidre Masanas El caràcter de la feina, i sobretot, els nombrosos accidents que van haver-hi a les mines del Pedraforca -sobretot el de la Mina Clara de 1944, a l’Espà, amb 34 víctimes mortals-, la gent que podia treballava en d’altres sectors. En general, els salaris a la mina no eren especialment alts. El Joan Marginet recorda que el seu jornal era de 6 ptes. diàries, quan va començar a treballar-hi com a noi dels encàrrecs, però que “els que cobraven més en cobraven 12, que tampoc no era cap jornal... Treballar en una mina, de categoria picadors, que és la categoria màxima de la mina, encarregats a part, en guanyaven 12.” “De la mina en recordem molts accidents. Aquell de l’Espà, [...] Se n’hi va matar trenta no sé quants, un altre a la Campos, 18 i un altre cop al Pedraforca, sis. Més que res era pel gas: hi havia una acumulació de gas que tocaves qualsevol cosa que xispegés ja explotava.”

“El 65 hi va haver explosió i en van morir 4, un d’ells el company de tota la vida… el Llorenç... Aquell noi era més gran que jo; vam comprar junts una moto per anar a treballar a Vallcebre… Sempre havíem sigut molt amics. I llavors la meva mare: només que puguis plega d’això de la mina…” Isidre Masanas També hi va haver un contingent molt important d’immigració espanyola després de la Guerra Civil, en algunes ocasions republicans que, per la seva significació política, van ser “desterrats” en una zona apartada durant el franquisme, o gent que va quedar-se allà durant la retirada. Això, i el creixement de la població de Saldes van provocar que es construís al poble un quarter de la Guàrdia Civil.

Miners celebrant un cale. Esquerra, Ramon Casadesús, centre, Joan Rotllan?, a la dreta amb una pala, Ramon Torres. Finals dels anys 1960.

Jaume Tomàs

Arxiu: cal General.

“Van fer un quartel, era l’any 57 o 58, aquí sota. I es van quedar aquí fins que els van treure, una mica abans de parar les mines. Hi havia hagut moltes baralles i punyalades: hi havia gent de tot, a les mines. Molts que eren refugiats: imagina’t circumstàncies d’aquesta gent, republicans: s’escapaven ells i venien aquí. I algun, sobretot de l’explosió de l’Espà del 44... Treballaven però molts no ho feien amb el seu nom propi, donaven un nom fals. Van morir 34 treballadors i molts no van saber qui eren perquè el nom que havien donat no era el seu. La gent venien a treballar aquí amb la il·lusió de marxar a França. Com podien passar la frontera si allà hi havia els alemanys aliats del Franco i els agafaven? Pos aquella gent fins 44-45 no van poder marxar. Es van estar aquí i feien la seva vida. [...] el Manolo, que va morir aquí de vell. Aquell havia sigut comissari dels carrabiners. Com que era bon home, quan van entrar els altres un li va dir: marxa, ves-te’n, que no et veiguem per aquí que quan faci 3 o 4 anys ja no ho sabrà ningú. Es va casar amb una dona d’aquí i aquí es va estar sempre.”

A partir dels anys 1970, tota l’economia berguedana, basada en el tèxtil i el carbó, entra en crisi, i entre aquestes, les mines de Saldes. És a partir d’aquest moment que comença un procés de despoblament que s’allargarà pràcticament fins ara. Tot i així, i a diferència de les mines de Fígols, a Saldes les explotacions duraran fins la primera dècada dels 2000, ateses les renovacions que s’havien fet a la mina. “Cap als anys 50-60 la gent va començar a marxar. Tothom anar marxant, llavors a les fàbriques devien guanyar més i que les mines eren molt fotudes llavors. Molta gent, totes les cases, van marxar per anar-se’n a treballar a les cases.” Ramona Pons

Grup d’obrers construint el carrer de Sant Martí. Any 1948. Autor: Gaietà Pedrals.

Isidre Masanas

Arxiu: Àmbit de recerques del Berguedà.

Transport i comunicacions A muntanya i a tot arreu, el transport històricament es feia bàsicament a peu i amb els matxos. Tant pel camí de Guardiola com pel camí de Berga transitaven les persones i les mercaderies amb què s’aprovisionaven els mercats. D’altres camins lligaven el municipi de Saldes amb Gósol i la Cerdanya, a través del Cadí, o amb Sant Llorenç de Morunys. Amb l’obertura de les mines, i per tal de baixar el carbó, es va muntar al llarg de la vall del Pedraforca un telefèric, que relligava les mines de l’Espà amb les de Vallcebre i l’estació del tren, a Guardiola, una obra titànica d’enginyeria: tots els pals que integraven el recorregut del telefèric es van fer pujar pel camí de pota íntegrament a lloms de matxos.

Posteriorment, la necessitat de transportar el carbó i la impossibilitat de fer-ho en tren -que era a Guardiola- va tenir com a conseqüència l’obertura de la carretera i l’accés a Saldes tant de camions com, després, del cotxe de línia. La manca de transport públic regular i vehicles privats feia que el viatge amb els camions del carbó fos també usual; la gent pagava una petita quantitat i el transportista els deixava a Guardiola. Des d’allà sortia el Carrilet, que enllaçava l’alta vall del Llobregat amb Manresa i Barcelona, ciutat fins a la qual hi havia 6 hores de trajecte. “A Berga, quan hi havia el padrí, marxaven dos o tres al matí anaven cap a Berga i a la tarda tornaven a venir cap a Saldes: a peu. Cap a Fígols i fins a Berga.” Jaume Tomàs

Francisco Cardona a la benedicció del tractor per Sant Cristòfol. Principis dels anys 70. Arxiu: cal Carinyena.

“El cotxe de línia, quan havíem d’anar avall, cap a Manresa o avall, havíem d’anar a peu allà al cruse, a Saldes, a Cal Xisquet. Fins allà pujava el cotxe de línia. Fins allà a Can Solé era un caminot de terra. D’allà en avall hi havia quitrà.”

Un altre dels primers vehicles que va arribar a Saldes també el va comprar l’Ajuntament i va ser el de l’enterramorts, segons ens diu la Ramona Pons: “Llavors també van comprar un cotxe per l’enterramorts, que abans els portaven als braços i amb un carro.”

Josep Coma “Anàvem amb camions hasta Guardiola, a sobre del carbó. No ho sé… oi es clar que ens embrutaven! Ens feien pagar! Els camions feien algun cèntim… dues o tres pessetes pagàvem em sembla! Després l’Antonio Navarro ho va posar a 5 pessetes i ja li dèiem el del duro. Al costat del camioner n’hi cabia dos, però si hi cabia més gent a sobre el carbó…”

Pel que fa a les comunicacions, el sistema de correus va ser bastant precari, ja que no necessàriament pujava diàriament, sinó que ho feia quan hi havia algú que anés a Guardiola. Isidre Masanas, de fet, va ser qui va començar a realitzar el servei de correu de manera regular, a partir del 1965. A part del servei de Correus, els altres serveis de comunicacions van anar arribant progressivament al municipi de Saldes, com ara el telèfon, en un primer moment, evidentment, públics.

Ramona Pons “De Guardiola a Plaça Espanya, a Barcelona, tardava 6 hores.”

“Aquí teníem problemes amb el correu. Hi havia un senyor de Berga que era l’agutzil i un dia va pujar un inspector de Berga perquè anava molt malament i la meva mare em va dir: perquè no agafes el correu tu? Total, que el vaig agafar. Al cap d’un any i pico vaig anar a fer oposicions a Barcelona, molt senzilles en aquella època per mi, perquè em van deixar examinar amb el llibre… però hi vaig entrar l’any 65 i en vaig plegar el 2003”.

Joan Marginet A partir dels anys 1960, l’arribada progressiva del transport mecanitzat va provocar diverses conseqüències immediates, com ara l’estancament poblacional previ a la davallada demogràfica: els treballadors podien anar i venir de la feina cada dia sense haver de residir a Saldes. D’altra banda, els tractors van suposar una revolució en les feines del camp. El Jaume Tomàs recorda que el primer tractor el va comprar l’Ajuntament, encapçalat per Martí Prat, el seu oncle.

Isidre Masanas

“El primer cotxe va ser un 600, de l’Esquerola. I un altre que tenia un Citroën 2 cavalls d’aquells que era de Cal Xixa, l’Eugenio. I ja et dic, a partir d’allà casibé tothom va anar comprant un cotxe.”

“De telèfon, no fa gaire anys que en tenim a casa, aquí al poble hi havia el bar i un telèfon públic i s’havia d’anar a trucar allà. I si algú trucava t’ho deien. Però bueno, això també va ser als anys 50, potser, el telèfon públic. Abans ni a Guardiola no n’hi havia...només s’enviaven telegrames”.

Josep Coma

Ramona Pons

“El primer tractor que hi va haver a Saldes el va comprar l’Ajuntament. Llavors aquí hi havia els comunals i els portava el mateix alcalde, però allò anava pels pagesos. [...] Llavors també va comprar una màquina de batre i coses d’aquestes i allò treballava pel poble.”

“El telèfon anava amb una centraleta, amb una maneta, i aquí hi havia 5 abonats. Teníem la línia compartida amb Vallcebre i Gósol. O sigui que quan parlava un no podia parlar l’altre. Si aquí algú demanava una conferència amb Barcelona, potser estava 3h o 4 per parlar... Aquí havien de trucar a Berga, llavors allà repartien allà on fos. I sempre et deien: “Ja t’avisarem”. Una vegada un va venir a trucar a Tuixén. Va estar 8h a pod-

Jaume Tomàs

er parlar amb Tuixén, que anant-hi a peu tenia temps d’anar i tornar, i encara reposar.”

des i més endavant, des de l’Espà, que és d’on encara surt en l’actualitat.

Joan Marginet

L’aigua i la llum Un dels aspectes que més ha canviat al llarg del segle XX és l’abastiment d’aigua a les llars i l’ús i abast de l’enllumenat. Tradicionalment, l’aigua s’anava a buscar a les fonts. A Saldes i a Maçaners n’hi havia algunes, però no destacaven pel seu cabal. La zona amb més recursos hídrics del municipi era al voltant de l’Espà. Pel que fa al bestiar, s’abeurava als torrents o en el cas de Feners, al riu de Feners. La presència de les mines va alterar el doll de les fonts, de manera que la gent va començar a buscar-ne de noves. Més endavant, però, es van dur a terme un seguit de canalitzacions, primer des de Sal-

“Per l’aigua hi havia una font que l’havies de repartir entre dos o tres. I quan havíem de rentar la roba hi havia una bassa per tots els veïns” Jaume Tomàs “La roba la rentàvem a la bassa o al torrent... no teníem pas aigua a casa. Aquí ho teníem bé per l’aigua però per beure l’havíem d’anar a buscar bastant lluny. Però pel bestiar la teníem a la bassa i a vora la carretera hi havia un pou, que a vegades n’hi havia i també l’aprofitàvem. Per beure una font que hi ha al Prat de la Quera, que és la que més tard vam posar a casa”. Ramona Pons “El poble va fer una tuberia a l’Ajuntament, camí

Inauguració de l’enllumenat públic. Accionant l’interruptor, l’alcalde, Ramon Camps, de cal Serrat. 1947. Autor: Gaietà Pedrals. Arxiu: Àmbit de recerques del Berguedà.

del refugi. I una font que li deien la font de l’Esquerrà, la va portar cap aquí. Però era pobra, i després encara se’n va fer més, total que res. Després van anar a l’Espà, que allà sí que és bona aquella aigua. Hi ha el torrent de Sant Andreu, em sembla que se’n deia -encara ara en surt moltíssima-. Ara el bestiar en gasta menys perquè ja la tenen a casa seva qui té bestiar. A Maçaners, no sé per quin motiu, en no cuidar la terra, n’estava ple i s’han perdut totes i també ve de l’Espà. És la mateixa que tenim aquí a Saldes. I ara sembla que això de l’aigua està resolt…”

pal de la llum. I van portar la llum (per les mines sobretot, per la Campos, que era de carbons de Berga) i la van posar aquí al poble. Jo em sembla que va venir amb un dels acord s que van fer quan els hi van deixar fer la mina (o per explotar el bosc de Gresolet, tampoc ho sé ben bé). Això era l’any 48 o 49.” Isidre Masanas “Abans de la llum, espelmes, teies i carburo... me’n recordo quan van posar la primera, una bombeta de 100: la meva àvia era sorda i la van posar al vespre. Quan ho va veure: ai ai!!! Què passa??? (riu). El que més el carburo.... Al costat del foc teníem una teiera. I coses que no fossin gaire delicades les cosíem allà. Llum... poqueta. I un fum....!”

Isidre Masanas La il·luminació de les cases abans de l’arribada de la llum elèctrica es feia a partir de les teies i sobretot, amb el llum de carbur o de butà. Tot i així, per causa de les mines, a Saldes la llum elèctrica va arribar relativament d’hora en comparació a d’altres nuclis rurals, a finals dels anys 1940.

Ramona Pons

Grup a Gresolet: De dreta a esquerra: Joan Casadesús, Lola Viladomat, Antoni Rafart, Ermínia Garcia, Rosa Mª Perarnau i dues noies.

“Allà, a vora la paret del cementiri hi havia un

Arxiu: cal General.

Els serveis

quedant pocs, pocs, em van fer anar a estudi a Saldes”.

En un municipi tan extens com el de Saldes, cada nucli tenia les seves pròpies botigues per a l’abastiment necessari, i en el cas dels nuclis més allunyats del poble de Saldes, com l’Espà, fins i tot s’arribava a Gósol en cas de necessitat (per exemple, pel forn de pa o la carnisseria). I encara en alguns casos, com el del sastre, es baixava del cantó de Valls.

Pel que fa al metge, en èpoques més reculades el municipi no disposava d’aquest servei i s’havia de baixar a Guardiola o Bagà per visitar-se o fer que el metge pugés.

“Per la roba anàvem moltes vegades a baix a Valls, hi havia un sastre. Anàvem a prendre la mida, a Cal Sastre de Valls. Hi anàvem a peu, passant per Can Blanc. Però això quan era petit, tenia 8 o 10 anys.” Josep Coma A més a més, en molts de casos eren els marxants que, amb el matxo o, més endavant, amb cotxe, es desplaçaven venent alguns productes, com ara l’oli o el pa: “Un feia de forner i tenia un cotxe i anava a repartir fins a Moripol, fins a Maçaners...”, ens explica el Jaume Tomàs. D’altres persones, com els llauners, vimeters o matalassers, també eren itinerants i feien parada a cada poble, en aquest cas oferint els seus serveis. El Secundino Guillemas també recorda haver comprat roba a marxants que passaven per Maçaners, de manera que no s’havia de baixar a Guardiola o Berga, altres grans punts d’abastiment. D’escola n’hi havia a cada nucli, però cap a finals dels 1950 va tancar l’escola de l’Espà, de manera que els nens i nenes d’aquest nucli i de Feners s’havien de desplaçar al poble de Saldes a estudi. A Maçaners, per contra, l’escola es va mantenir fins força més endavant. El Secundino recorda que, a la seva època escolar, en ple auge demogràfic, l’escola de Maçaners acollia una bona seixantena d’alumnes. “A l’Espà érem 14 o 15 o 20. Però esclar, hi havia totes les edats. Xics i grossos. Tots plegats, homes i dones. Ho fèiem tot en castellà. Teníem una dona de mestra. I quan vam anar

Josep Coma

“El metge el teníem a Bagà. Si emmalaltia algú, cap a Bagà, i venir a peu, llavors torna a anar a Guardiola a buscar les medicines. Anàvem a buscar el metge amb el ruc… com que era jove llavors pujava prou a peu també. Jo havia posat moltíssimes indiccions, tothom se les havia posat. Les compràvem a la farmàcia més a la vora, que era a Guardiola.” Ramona Pons Més endavant, però, l’arribada de la mina va propiciar l’establiment d’un dispensari al municipi: “llavors hi havia molta gent i s’havia de pagar una iguala. Em sembla que eren 10 o 11 peles. Cada família pagava un tant al mes. I llavors tenies metge les 24 hores. Ell vivia aquí, l’anaves a buscar a la nit i de seguida el tenies a casa. Abans en venia un de Bagà i ja tenia un cavall ell i venia sempre a cavall” Jaume Tomàs Amb el despoblament, els serveis s’han anat reduint i, en l’actualitat, el dispensari es distribueix entre els municipis de Saldes i Gósol. De llevadores, però, sí que n’hi havia una a cada nucli. A Saldes hi havia també servei d’enterramorts, del qual el Joan Marginet s’havia encarregat molts anys. Ell mateix explica que, en un primer moment, es portaven els cossos lligats amb un pal i a braços, i que posteriorment ja es va fer mitjançant un carro, i després, en cotxe: “Jo els havia vist, els primers que havia vist, els portaven lligats amb un pal. Estacats i a braços. El primer que vaig veure va ser un d’aquí a la baga, un de cal Carinyena, que estava deshabitada. I l’amo, vivia aquí, i el van avisar que li havia entrat un home a casa, un captaire. I l’amo de la casa va agafar l’escopeta, que era del some-

tent, i va anar i sense dir-li res ni res el va matar, li va fotre un tiro. Sense preguntar. Es va pensar que robava o no sé què. Després, quan van començar a fer la carretera, que ja hi havia el cementiri aquí nou, llavors van fer un carro tibat per un animal, que encara és sencer”.

Saldes, destacava l’Aplec de Gresolet, el 8 de setembre, que també marcava el moment de la davallada del bestiar de la muntanya. A l’Espà, per exemple, la Festa Major era per Sant Andreu, i consistia en una missa i un ball, i havia arribat a tenir una durada de més d’un dia, “parlo de fa 25-30 anys, en feien tres dies”, diu el Josep Coma, i “venia un acordionista de fora” o una orquestra. A Saldes, la Festa Major era el 26 d’agost i es feia ball, però segons el Jaume Tomàs, la festa més gran havia estat durant un temps per Santa Bàrbara i segons la Ramona, “a vegades hi havia hagut una orquestra a cada poble”. A Saldes, una altra festa destacada era la diada de la Mare de Déu del Castell, el 25 de març . A Maçaners, la Festa Major d’estiu, ens diu Secundino Guillemas, era el segon diumenge de setembre, abans que no la passessin al juliol. D’altra banda, el dia del patró, Sant Serni, el 29 de novembre, era la festa major d’hivern.

Joan Marginet

Festes, misses i aplecs Les festes del municipi de Saldes anaven lligades, com en tota la geografia catalana, amb la religió catòlica: cada parròquia feia la Festa Major el dia del seu patró i, a més, en el cas de

Aplec de Gresolet. Anys 50. Arxiu: cal General.

Aquestes festes consistien normalment en una missa major, en alguns casos cantada, que s’acompanyava d’una processó -important, per exemple, en el cas de la festa de Santa Bàrbara-. Acabats els actes religiosos, era l’hora de la música. Segons el pressupost, es podia fer concert al migdia, en acabar la missa, acompanyat de vermut, però el que sí que no faltava mai era el ball de tarda i el de nit -el sarau-, que normalment, i segons l’època de l’any, es feia al carrer o en una sala que pogués acollir l’esdeveniment. Fora del municipi, el jovent es desplaçava a peu a les festes majors dels pobles del rodal: segons si s’era d’un cantó o d’un altre, cap a Gósol, Josa i Tuixent o cap a Vallcebre i Fígols. Alguns fins i tot arribaven fins a Berga per la Patum. “A Berga hi anàvem per la Patum i ja ens hi quedàvem dos o tres dies. Allò de la Patum d’ara no és conegut. Quan hi érem nosaltres, estaves assentat allà a les escales. N’hi havia hagut un, que li deien el Cirera, que deia: em poso allà i quan les mosses van avall jo les empento amunt. Ara es fiquen allà a ballar tots plegats i saltar tothom. Abans hi havia els que feien la Patum i els altres allà a la vora, mirant.” Jaume Tomàs Per Pasqua, cada nucli feia les seves caramelles, que anaven casa per casa fent les cantades i recollint els ous o diners. La Ramona recorda que a Maçaners, per manca de ganes de la joventut, “un any eren els concos de Maçaners, que no en van voler fer el jovent. Eren els solters, que no s’havien casat mai! I no en van voler fer un any el jovent i ho van fer ells. Abans ho feien el jovent, com que n’hi havia tant! I llavors van agafar els rucs de taxistes i anar per totes les cases amb els rucs.” Una altra de les festes religioses assenyalades era el Corpus, que se celebrava el dijous a Saldes i el diumenge a Maçaners, amb la processó i els carrers enramats propis d’aquest temps.

de Saldes i Maçaners hi anaven en processó, També s’hi trobaven els dels municipis veïns, Gósol i Gisclareny, els quals no hi anaven en processó. A Gresolet, també s’hi anava el mes de maig, pel que es coneix com les Lletanies. “Amb pendons i cantant i separats els homes de les dones... Allà ens hi trobàvem amb els de Gisclareny i els de Saldes... llavores allà es dinava i el tornar... amb aquell sol! Llavors tothom anava a collir bastons... Jo no havia vist mai que es barallessin, però tots anaven a collir bastons. Això és com arreu: Sabadell i Terrassa i Reus també no sé amb qui...Els de Saldes no podien ballar amb les mosses de Gósol... Se les volien totes per ells!” Ramona Pons “Les Lletanies es feien el dilluns i el dissabte. El dilluns amb bandera, processó, sant Cristo, els escolans vestits d’escolanets com capellanets petits, jo n’havia fet molts anys i cap a Gresolet. Aquí hi ha una ermita que en diuen l’ermita del Castell. Quan s’arribava allà, es parava, es cantava i es resava un parenostre a la verge. Després es continuava i un tros més avall ja paràvem. Anàvem fent gresca fins a sota Gresolet, on ens tornàvem a organitzar i cantar, i entrar a Gresolet, saludar a la verge… Els de Saldes amb una processó i Maçaners l’altra, i Gisclareny i Gósol venien a la festa però sense processó. I era bo perquè els de Saldes es posaven en un puesto, els de Gisclareny en un altre..., Maçaners... i tots allà amb una plaça però cadascú amb els seus” Isidre Masanas

A part de les Festes Majors i les festes religioses, també es feien aplecs, sigui a les ermites, sigui a la muntanya, com ara l’aplec de Feners, per Sant Antoni, el 13 de juny, o el d’Ensija, per Sant Pere, el primer diumenge de juliol, on es feia una arrossada i ball amb la gent de Maçaners, Sant Corneli i Vallcebre, amb acordions. L’aplec més important del municipi de Saldes, però, era el de Gresolet, el 8 de setembre. Les parròquies 19

sivament més necessitats d’oci; aquest fet i el desenvolupament de nous entreteniments van anar creant a Saldes una oferta de lleure que es va mantenir mentre va haver-hi prou població. És el cas del ball setmanal que s’oferia a Maçaners, o del cinema de Saldes, que oferia, cada diumenge, tardes de pel·lícules, com recorda

El lleure Antigament, per les característiques de les feines del camp, sobretot del pasturatge, hi havia pocs moments per al lleure més enllà dels aplecs i Festes Majors. Als diversos nuclis de Saldes, més o menys sempre es van fer algun tipus de balls els diumenges, de primer amb música i dansa tradicional, ja que el cèlebre acordionista Totsquiets viva a Maçaners. Més endavant ja es van fer balls amb orquestrina. Com a curiositat, els primers anys de postguerra, el Joan Marginet recorda haver sentit la ràdio en català. Segons diu, molta gent de Saldes escoltava Ràdio Andorra, la qual, per proximitat geogràfica, se sentia bé, i on fins i tot sembla que hi va anar a tocar el Totsquiets, tot i que en aquest cas la cosa no va acabar del tot bé.

“Poc en teníem de temps lliure. I les nenes cosir, o brodar, o fer mitja… si se’n vol fer, sempre hi ha coses! El diumenge a la tarda sí que anàvem a donar el volt una estona, o a ballar…” Ramona Pons

Equip de futbol de Saldes al camp de Marcanut. Drets, d’esquerra a dreta: Manuel Vaquero, Joan Fontdevila, Francisco Vaquero (porter), Joan Riu, Joan Perarnau, Ramon Molina.

El desenvolupament de la mineria i l’augment de la població va fer que la gent que hi treballava i feia festa els caps de setmana tingués progres-

Ajupits, d’esquerra a dreta: Josep Mª Fontdevila, Andrés Ruiz, Ramon Prat, Isidre Masanas, ? Arxiu: cal Pasqual.

“El Totsquiets era un acordionista. Havia nascut a l’Aragó i l’havien portat a l’hospici perquè va caure i es va cremar bastant la vista. Sabia tocar molt bé l’acordió. I amb ell ballàvem. Tocava l’acordió i el piano però era un acordionista brillant. Era home de solfa, i que sabia fer anar els dits.” Isidre Masanas “Una vegada, el Totsquiets va fer un contracte per anar a tocar a Ràdio Andorra. I va anar a Andorra, i quan va ser a la porta no el van deixar entrar per l’aspecte. Li van dir que ell allà no hi podia entrar. Es veu que no es devia anomenar, però li van dir que “vostè aquí no pot entrar”. I llavors se’n va anar a les Escaldes, en un bar, i es va posar a tocar l’acordió i tot Andorra cap allà a escoltà’l. I l’emissora se’n van assabentar i el va anar a buscar. I ell els va dir que no, que ell allà no hi podia entrar i que no hi anava. Perquè ara no, però als anys 40-50, si passaves per aquests carrers d’aquí, a cada casa només senties Ràdio Andorra. Se sentia molt bé, posaven molta música bona i era en català.” Joan Marginet “A Cal Carinyena feien cine. Primer passaven les pel·lícules en una sala una mica més gran que un menjador, que era el cafè. I després van fer un local i tenien una màquina d’aquelles que és una cosa de museu. Amb aquelles cintes tant grosses i la màquina… I ho feien cada diumenge, pel·lícules d’aquella època: de l’oeste i de tot arreu...Però clar, de l’oeste aquí agradaven molt, la gent no volien gaires drames, que ja n’hi havia prou!. El cine va durar força anys.” Isidre Masanas

Guerra Civil L’esclat de la Guerra Civil va trasbalsar el funcionament de tot el país i, evidentment, també de Saldes i els seus nuclis de població. Els homes, obligats a anar al front a la batalla, en molts de casos van desertar i van amagar-se als boscos dels voltants per evitar d’anar a la contesa contra els feixistes alçats en armes. El coneixement del territori era el seu principal punt fort a l’hora d’evitar que fossin descoberts. Les famílies els ocultaven i els asseguraven la manutenció portant-los aliments o acollint-los quan no hi havia perill, a través de senyals. En aquell primer moment de guerra, els homes aprofitaven per continuar amb les feines del camp en la mesura que poguessin. “N’hi havia molts amagats aquí dalt al Pedraforca i veies que a la nit, si feia clar de lluna, baixaven, el segaven i l’endemà al matí ja estava tot segat. El segaven a la nit perquè de dia els veien.” Jaume Tomàs El fet, però, de ser un territori muntanyenc, sumat al cru hivern de 1938, va provocar que molts d’aquests emboscats, com el pare de l’Isidre Masanas, deixessin l’amagatall: “l’any 37 va nevar molt i es van entregar.” Els soldats, a part de pujar a cercar els emboscats, també s’encarregaven de requisar -segons com, saquejar- els pocs aliments que ja de per si aquesta economia de gasto generava. Moltes vegades s’amagaven els animals per por que fossin requisats per aquests soldats. Tot i la llunyania del terreny amb el front, el territori de Saldes i l’Alt Berguedà, amb molta producció carbonífera, no van estar exempts d’atacs de l’aviació feixista, tant de bombardeigs com de metralladores. Durant tot el conflicte, la informació del front arribava, però, amb comptagotes. Poques cases disposaven d’un aparell de ràdio des d’on informar-se de l’avanç de la guerra, només al molí de les Flors.

“Una vegada gairebé m’havien enganxat... Pujava de Guardiola a peu i van venir a bombardejar el collet de Guardiola, els nacionals. L’aviació... I van tirar 7 o 8 bombes en un camp. I jo pujava... potser havia fet 2 o 3 km. Amunt, a peu. Una altra vegada, sortint de col·legi, anaven 3 avions i van anar a metrallar una colla de treballadors a Vallcebre, que feien un camí. Els van tirar una ràfega de metralladora.” Joan Marginet “Vam passar molta por. Entraven els soldats per aquí a casa, s’emportaven el que volien i ningú deia res. Els homes estaven amagats. I només les dones i la canalla. I s’hi ficaven els soldats, si al rebost trobaven alguna cosa per menjar s’ho enduien.” Ramona Pons “No sé com ens en vam enterar que s’havia acabat la guerra. Al molí de les flors si que tenien radio (però allà es feien una mica de llum). Però aquí fins que no vam tenir llum poc n’havíem tingut de ràdio.”

Bitllet d’1 pesseta. Ajuntament de Saldes, 1937.

Ramona Pons

Arxiu: cal Marc.

A Saldes, com en molts d’altres municipis catalans, es va fer una emissió de paper moneda local que, evidentment, després del conflicte va quedar en paper mullat. Es van emetre bitllets d’1, 5 i 100 pessetes. Tanmateix, després de la guerra, la gent que havia conservat uns bitllets d’unes sèries determinades, anteriors al 18 de juliol de 1936, van poder bescanviar-los acabat el conflicte.

Postguerra La victòria dels feixistes l’1 d’abril de 1939 va encetar un nou període de penúria que es va notar especialment durant tota la dècada dels 40. L’aposta del primer franquisme per l’autarquia va suposar l’enfonsament absolut d’una economia ja devastada pels tres anys de guerra. A pagès, tanmateix, la pervivència d’aquesta economia de gasto va provocar que, si bé hi hagués misèria, la fam no fos tan dura com a les grans ciutats, on no hi havia manera d’obtenir aliments. Aquesta pobresa va provocar que molta gent es desplacés pel territori a la cerca d’aliments, com a captaires, que ; i també va suposar la instal·lació a Saldes, com hem dit més amunt, de miners asturians que havien estat fidels a la República.

“Havien fet pessetes, de 5 pessetes i de 100. Només valien aquí a Saldes... A Gósol en tenien unes altres, a Berga unes altres i... Allavors alguns que tenien un bitllet de sèrie, que no sé quines sèries era, i el banc els hi descanviava, i quan es va acabar la guerra, es van descanviar i valien molts cèntims. Quan es va acabar la guerra, els altres no valien res.” Joan Marginet

Durant aquesta primera època, per raó de l’autarquia, es va imposar el racionament d’aliments, 22

amb les tristament famoses cartilles de racionament. En alguns casos, des d’alguns de llocs del municipi s’havia d’anar fins a Sant Corneli, on feien la distribució dels queviures. Aquest control estricte i el racionament d’aliments es va veure compensat per la presència intensa de l’estraperlo i, a Saldes, com a moltes zones de muntanya situades a prop de la frontera amb França, del contraban. Tot i així, els moviments en aquestes zones eren molt controlades per la policia franquista, que expedia salconduits, que s’havien de renovar tot sovint, per poder-se desplaçar. “Nosaltres, de capritxos, no. Però haver passat gana tampoc. Menjar pa moreno, aquell que donaven que anàvem a buscar a Sant Corneli que era roig (no sé si era de blat de moro o era de serradures). Això sí, molt temps llavores vam anar amb la cartilla de racionament i ho havíem d’anar a buscar a Sant Corneli també. Cada mes agafar el ruquet i cap allà. El demès ens el venia una d’allà el pa, d’estraperlo. Contrabandistes també en passaven i d’aquí n’hi havia. Oi tant! Aquests del paquets d’estraperlo, molts. Una vegada al meu pare, la policia havia vingut a prendre-li un fardo. Doncs ell va anar darrere el camió i els va tornar a agafar tota la mercaderia! I van tornar, hasta a la nit van venir aquí a casa, que ja érem al llit, que si havíem vist algú amb un paquet.” Ramona Pons

Salconduït per circular per les zones frontereres. Any 1955. Arxiu: cal Marc.

“Això era zona fronterera i es necessitava un salvaconducto i cada mes havíem d’anar a Bagà caminant a renovar-lo.” Ramona Pons De la muntanya i a la muntanya anaven i venien també els maquis, molt presents a la zona del Berguedà durant aquest primer franquisme, que també s’acostaven a les cases amb ànim d’obtenir menjar de més o menys bon grat. En Joan Marginet, tot i no haver-hi tingut experiències directes, recorda que els maquis rondaven per la zona de Cerneres, vora Josa. La Ramona Pons, sense haver-ho viscut personalment, explica l’experiència d’uns veïns amb el cèlebre Marcel·lí Massana.

Cartilla de racionament. Any 1952. Arxiu: cal Marc. 23

“Van posar soldats a Saldes també, això ja després de la guerra, i anaven a empaitar maquis sempre. Me’n recordo d’aquells soldats, cap a Cerneres sortien molt, em sembla, els maquis. No sé si n’agafaven mai cap. i els d’aquesta casa d’aquí sobre, a les Costes, que tenien ovelles, ho deien que a vegades hi havia anat el Massana i li havien de donar un xai, se’l menjaven i ale, el devien fer a la brasa.”

Era un poble deshabitat. Hi havia 2 o 3 cases senceres, es van ficar allà i tenien.. si alguna vegada veien algun Guàrdia Civil que corregués per allà, el tenien clissat. En canvi, hi havien anat els militars i als militars no els deien res. Els tenien de cap d’esquila”. Joan Marginet

Ramona Pons “Els maquis tenien la central a Cerneres, sota el Cadí. I llavors la militar ho va fer ensorrar tot.

Fent girada a cal Pascual, Josep Masanas i darrera Manuel Blázquez. Arxiu: cal Pasqual.

“Demanaven si els podíem dar calés, però com que de calers ja no en teníem... Mira, si els atipàvem... a vegades se’n quedava algun a dormir per allà... això sí, acolliment sempre els en donàvem” Josep Coma

Pastors en transhumància. Any 1950. Arxiu: cal General.

Joan TomĂ s i Queralt Freixa de cal Susagna, enfilats al carro. Anys 50. Autor: J. Canalias. Arxiu: cal Xic.

Ajuntament de Saldes