Butlletí Trimestral núm. 1 - desembre 2009
blats antics EL BLAT GROS
E
ntre les mostres de blats que cap allà la dècada dels 50 del segle passat va recollir el Manuel Gadea, n’hi havia de blat gros de Solsona. En el seu llibre Trigos Españoles ens diu que aquest blat era productiu però no era gaire bo per a fer pa. No és estrany perquè pertany a l’espècie Triticum turgidum, ben diferent del blat panif cable, com seria per exemple la xeixa, que és de l’espècie Triticum aestisvum. Del blat gros se’n deia, també, pisana. En aquells anys de la posguerra la pisana era el substitut de l’arròs en les cases que no es podien permetre de comprar-ne. Un cop pelat, o escairat, s’afegia a les escudelles o
es guisava com si d’arròs es tractés. Durant els hiverns de la posguerra es va menjar molt blat pelat. En el procés d’escairat el que es fa és eliminar l’embolcall extern del gra de blat, el segó. Tal com es feia de manera tradicional, la pell no s’eliminava mai del tot: quedava un blat una mica integral.
LA PELADORA DE PLEIXATS En l’època que el Manuel Gadea es va passejar pel Solsonès encara funcionaven la majoria de molins fariners que hi havia a totes les rases i rius. Per exemple, a la rasa de Matamargó trobem els molins de Fornells, Pleixats, i Torrescassana, alguns dels
quals van funcionar f ns als anys 70. En ells s’aprof tava el salt d’aigua per moldre farina, fer anar moles d’esmolar i també, en el cas del molí de Pleixats, per fer anar una peladora de gra. La peladora de Pleixats tenia capacitat per pelar tandes de 30 Kg de blat. La pisana s’havia de posar a estovar el dia abans. L’endemà s’escorria i es posava a la peladora. El moliner cobrava la feina en espècie. Es podia quedar entre un 2 i un 3% del producte f nal o a vegades ja hi havia una mesura establerta per sac. La mesura solia ser com una paella d’aram. A més dels mecanismes per fer voltar el corró, hi havia un rasclet de fusta que servia per redistribuir el gra.
Fotos de peces de la peladora i el molí de Pleixats
Roda hidràulica o rodet
Base de la peladora (amb torreta de decoració)
Corronet cònic
Anella que posada sobre la base retenia el gra.
Què saps de les varietats antigues de blats i altres cereals? Tens alguns papers que recullin rendiments, preus, comptes, ... referits al cultiu de cereals durant els anys 50-70? Potser en algun racó de casa guardes un ramet d’espigues velles? T’agrairíem que ens ho fessis saber.
En la varietat rau la seguretat
S
’estima que el 1800 la població d’Irlanda era de 4 milions de persones. El 1845 havia arribat als 8 milions. La clau d’aquest creixement està en l’arribada d’un nou cultiu: la patata. El clima d’Irlanda és massa fred i massa humit pel cultiu dels cereals. La patata es va adaptar ràpidament a aquesta climatologia i de seguida es va convertir en l’aliment bàsic dels seus habitants més pobres.
LA GRAN FAM IRLANDESA Però el 1845 una nova malaltia de la patata es va començar a observar a França. Un fong de nom Phytophthora infestans s’havia introduït de manera accidental a Europa procedent d’unes patates mexicanes. Les patates europees tenien l’origen a Sudamèrica, aquest nou fong els era desconegut i, per tant, hi tenien ben poca resistència. El míldiu de la patata es va escampar per Europa com la pla-
Foto: Joan Boada
ga que era, atiat per un f nal d’estiu fred i humit. Aquell mateix any arribava a Irlanda. Però l’any següent tothom va tornar a sembrar patates amb l’esperança que la malaltia passada fos un episodi aïllat. S’explica que un mossèn irlandès que va fer el viatge de Cork a Dublín es va felicitar perquè els camps de patates eren verds i ufanosos. Quan va fer el viatge de tornada, pocs dies després, les patateres estaven negres, putrefactes i enganxoses. S’havia perdut pràcticament tota la collita.
“
APROXIMADAMENT UN MILIÓ D’IRLANDESOS VAN MORIR DE FAM
”
Aquell hivern va ser inusualment dur. S’estima que aproximadament 1 milió d’irlandesos van morir de fam (un 12% de la població). Un milió i mig de persones més van haver d’immigrar (un 20% de la població).
COM ES VA RECUPERAR EL CULTIU DE LA PATATA La patata que es cultivava a Europa procedia tota de les primeres mostres que van introduir els espanyols, això li donava una base genètica força estreta, tenia poca variabilitat. Però tot hi així hi havia diferents varietats. El primer any d’arribada del mildiu totes les patateres procedents de patates sensibles al fong van morir, moltes ho eren i per això hi va haver la catàstrofe. El segon any van morir les que encara tenien poca resistència. Però en anys de cultius successius van anar quedant les que presentaven més resistència, de manera que es va poder recuperar el cultiu amb varietats força resistents.
LA CRISI DEL BLAT DE MORO Un altre fong, el Helminthosporium maydis, causant d’una malura de la fulla del blat de moro, va provocar que el 1970 un 15% de la collita de blat de moro nord-americana es perdés. Alguns estats del sud dels Estats Units van perdre el 50% de la collita. Podria haver estat molt més greu. El problema estava en que la majoria de camps on es produeix el blat de moro que es vendrà com a llavor es troben al sud dels Estats Units, de manera que el 1970 es va perdre part de la llavor produïda i bona part de la que es va arribar a collir estava infectada
pel fong o hi era susceptible. A la primavera del 1971 només es disposava de llavor “neta” per subministrar un 23% de la collita de blat de moro de la nació. La resta es va haver de sembrar amb llavor poc segura. Es van fer mil combinacions perquè ningú es quedés sense llavor, però estats sencers es van sembrar amb llavor dolenta. Va arribar a sorgir un mercat negre de llavor resistent.
“ ALGUNS ESTATS DEL
SUD DELS ESTATS UNITS VAN PERDRE EL 50% DE LA COLLITA
”
Es va estar de sort. El clima del 1971 va ser el factor clau que va evitar una catàstrofe cantada. La primavera va ser fresca i seca i al cinturó del blat de moro (la zona d’Estats Units on es produeix la major part del blat de moro) l’estiu va ser sec. La collita es va salvar.
COM ES VA SOLUCIONAR EL PROBLEMA Aquí sí que no ens hagués servit el mètode de la patata per a superar la crisi. Als pagesos no els quedava la solució de seleccionar les panotxes de les plantes no afectades per resembrar-les l’any vinent. La pràctica totalitat del blat de moro cultivat als Estats Units és híbrid. No es podia resembrar la llavor i obtenir-ne plantes semblants a la seva mare. De totes maneres per a la campanya del 1972 ja hi va haver llavor resistent suf cient. Des del 1965 se sabia de l’existència d’aquesta malaltia i què la provocava, també com es podia evitar. Calia, només, trobar una varietat de blat de moro resistent per a fer servir com a base de la fabricació d’híbrids. La varietat es va trobar entre els blats de moro africans.
L’espinac ES PODRIA REPETIR UNA FAM COM LA DEL 1946 A IRLANDA? Una fallida com la del blat de moro en països com Guatemala o Kenya, on la gent obté la meitat de les seves calories d’aquest cultiu, podria haver estat una catàstrofe. Però l’epidèmia del blat de moro del 1970-71 no va ser cap crisis per la majoria d’americans de l’època, encara que es va estar de sort i podria haver estat molt pitjor. De totes maneres l’episodi va fer saltar algunes alarmes. Ja el 1972 el Consell Nacional de Recerca dels Estats Units publicava un llibre titulat La vulnerabilitat genètica dels cultius més importants. En ell s’intentava respondre preguntes de l’estil: Com de seriosa podria haver estat la plaga del blat de moro? Com es que no es van adonar f ns tard del problema? Podrien patir un problema similar els altres cultius importants? La resposta que el llibre dóna a l’última pregunta és que sí: molts d’aquests cultius tenen una base genètica molt estreta, això vol dir que les varietats que es cultiven són molt homogènies i molt semblants entre elles, la qual cosa les fa vulnerables. Si una malaltia ataca una planta, pot atacar totes les altres. El llibre contribuiria a que els governs s’adonessin de la importància de salvaguardar la diversitat en els cultius. A partir d’aquesta data va ser normal parlar de recursos genètics (com es podria parlar de recursos miners) per referir-se a les diverses varietats de cada planta cultivada. Conservar aquests recursos es va convertir en objectiu dels governs i de la FAO. Els polítics van començar a utilitzar la paraula seguretat alimentària referint-se també als països del primer món. Molts d’aquests països van crear bancs de llavors.
L
’espinac (Spinacia oleracea) es cultiva a Europa com a mínim des del 1351, el seu origen es troba a l’Àsia Central. El vent n’efectua la pol·linització, encara que hi poden col·laborar alguns insectes. Per això no es pot fer llavor de dos menes d’espinacs diferents en un mateix hort. Els espinacs tenen les f ors femelles i les mascles en plantes diferents. Els mascles f oreixen uns 15 dies abans que les femelles. Per aconseguir que la varietat no s’empobreixi genèticament, a l’hora de fer llavor, convé mantenir com a mínim dos plantes mascle i quatre de femella. L’espinac s’espiga no tan per la calor (que també hi ajuda) com per la llargada del dia. Es comença a espigar quan el dia s’allarga més de 12 ó 14 hores, depenent de la varietat. Si les plantes estan atapeïdes també s’espiguen més de pressa. Entre 17 de març i 25 de setembre els dies tenen més de 12 hores de claror. L’espinac pot aguantar temperatures de f ns a -7º C, la temperatura òptima per germinar es troba entre els 10º i els 15º C i per créixer entre els 10º i els 18º C. La seva llavor es pot guardar 5 anys. A Sorribes sembrem els espinacs barrejats amb un enciam que es cabdella tot sol. Primer escampen la llavor d’espinac i després la d’enciam (o al revés). Sempre neix a clapes: hi ha zones on dominen els enciams i zones on dominen els espinacs. La sembra es fa en lluna vella d’agost. Guarden la pròpia llavor d’espinac i d’enciam de tota la vida. L’espinac de Sorribes té la llavor rodona i llisa i la fulla ovalada i sense f etxes. És un espinac d’hivern o de la fulla ampla. L’enciam té la llavor de color negre. Foto: Joan Boada La gent també ens ha parlat de l’espinac de fulla estreta (o d’estiu) que es sembrava més aviat a la primavera i de l’espinac bleder. No sabem de ningú que en faci o en tingui llavor però ens agradaria trobar-ne. Si saps d’algú que encara en fa t’agrairíem que ens ho fessis saber.
Una recepta: Espinacs amb arròs Ingredients: oli d’oliva o mantega, arròs, espinacs i sal Afegiu una mica d’oli d’oliva o mantega a una paella. Rossegeuhi l’arròs. Afegiu els espinacs nets i tallats però en cru. Per cada tassa d’arròs afegiu dues tasses d’aigua i sal al gust. Quan l’aigua bulli abaixeu el foc i tapeu la paella. Si convé afegiu aigua durant la cocció.
formigues, pugó i marietes
A
les formigues els encanta el sucre. Saben com obtenir-ne: criant pugó. El pugó segrega per l’anus una substància ensucrada i les formigues saben que premen l’abdomen del pugó poden provocar
la secreció. És per això que mantenen autèntiques granges del pugó. El traslladen d’una planta a l’altre, el protegeixen al seu niu durant l’hivern, el tornen a treure a la primavera, el protegeixen contra els seus depredadors. Les granges poden arribar a ser molt rendibles perquè el pugó femella és molt productiu. Per sort, a l’hort hi ha desenes d’altres animals depredadors del pugó. Les marietes són un d’ells, tan en el seu estat larval com quan
“quan ensulfatem matem el pugó i també els seus depredadors” són adultes són grans devoradores de pugó. Ara bé, si la primera reacció nostra davant l’aparició de pugó és la d’ensulfatar, el més provable és que tinguem un problema recurrent de pugó al nostre hort: matem el pugó i els seus depredadors. És millor procurar que no hi hagi excés de nitrogen al sòl (el nitrogen fa que les plantes siguin més tendres i gustoses pels pugons), controlar els nius de formigues i deixar fer. El creixement del pugó farà que creixin també la població dels seus depredadors. D’aquesta manera, amb un parell d’anys podem arribar a restablir l’equilibri a l’hort. Això no vol dir que deixem de tenir pugó. Vol dir, només, que el pugó apareixerà i infectarà un parell de plantes però no tindrà força per infectar les altres perquè les marietes, aranyes i demés depredadors, ben presents a l’hort, s’encarregaran de mantenir-lo a ratlla.
Si tens informació sobre alguns dels temes que hem tractat al butlletí o sobre altres plantes cultivades al Sud del Solsonès ens pots trucar als telèfons 660 528 582 (Marina) o 973 48 35 90 (Florinda) o enviar-nos un correu a l’adreça info@larada.net
Impulsat per les associacions:
un llibre
Dins del Projecte Actua II
Bernard Bertrand, Jean-Paul Collaert, Eric Petiot. Plantas para curar plantas. Para tratar sin química los problemas del huer to y el jardín. Ed.La Fertilidad de la Tierra. Estella, 2007
E
l llibre ens explica com preparar extractes vegetals d’ortiga, cua de cavall, donzell i altres plantes. Amb aquests extractes podem solucio nar molt dels problemes que ens afecten a l’hort. No només ens poden ajudar a curar les plantes malaltes sinó que po den actuar d’estimulants i reforçar les seves defenses naturals abans no siguin atacades. Com ja hem vist en el cas de la marieta i el pugó, es tracta de regular les plagues no d’erradicar-les. Darrera d’un paràsit hi ha tot un seguit de fauna que en viu, no convé eliminar-lo del tot si volem que aquesta fauna sigui present a l’hort quan es produeixi un nou atac.
Amb el suport de: