Revista de fiestas de la Comunitat Valenciana Número 23 • ESTIU • 2016 • PVP. 2,90€
Valencia: Los Bultos de Sant Vicent
Les Danses de Guadassuar
©Fotos: Cipriano Fornas
editorial
En la vida tot és festa.
Fulanito de tal, nosequé de La Traca
Qui canta en taula i menja en el llit no té el
fins i tot antropològic; des del seu origen -en l'àrea mediterrània quasi sempre pagana- fins al seu desenvolupament. No existeix festa sense devoció, perquè no existeix festa sense passió; conviu el millor de cada sentiment; des del bon menjar i millor beure fins a l'expressió mística de la fe. Com un mantell que tot ho engloba. Ja es diu que les millors expressions del ser cristià són les seues celebracions, des del baptisme al matrimoni, des de la primera comunió fins a fins i tot la extremaunció; per que l'home viu de la festa, i la festa és per tant l'expressió variada de sentiments i formes de viure, i formes de mirar, encara que cadascú ho veja de manera diferent i inclús discrepant. Doncs tot és festa, al cap i a la fi.
guindilla
panquemado
Els qui es arrogan el ser o no ser de la festa; els que s'insuflen de la desvergonya de creure que el que ells pensen es el correcte, i el que és pitjor, que lo que ells creuen és el que deuen creure els altres. Són gents que existeixen en molts àmbits de la vida i que pululan per ací santificant com a jutges...
CErvEra dEl MaEStrat. (Fotos a baix) Hem pujat al nord per a trobar-nos amb una festa de sentiments atàvics, i recuperada per un poble orgullós de les seues tradicions, les del drac i les Bèsties en la seua tercera edició, rememorant l'antiga llegenda del drac i la Xiqueta i tenint al foc, com no, de protagonista.
·
·
coneixement complit.
Si convenim que les festes formen part de la nostra millor tradició, procedent del vell món grecorromà que ens va portar a festejar com a manera de sentir qualsevol celebració o recordatori, haurem d'acceptar que cadascú té la seua manera de veure-les, les festes dic; encara que sempre hi haja gents que ens diguen com deuen vestir les falleres, com deuen caminar, com dirigir-se portant un ram de flors a la Mare de Déu i així en totes les poblaciones hi han de bacores..; i a l’altre extrem els qui per ser organitzadors pretenen fer mirar com ells, interpretant des de les seues iconogràfiques visions el que és o el que no és. La festa és, per contra, una expressió de goig; i té a més la seua millor expressió en l'etnològic i
elmirón
deimpacto
LA TRACA. © REVISTA DE FIESTAS DE LA COMUNITAT VALENCIANA •nº 23 • Julio 2016 • Director: Juan de Dios Leal • Dirección de Arte y Fotografía:
Cipriano Fornas • Redacción: Ivana Villar, Guillem Nicolás, Rubén Tapias, César Jara, Clara Marzá, Virgilio Leal, Pura Moret. Difusión: Clara
Navarro. Administración: Carmen Oliver • Edita: Publicacions Valencianes, S.L.• Apartado de Correos, 22 • 46182 Paterna-La Cañada · 96
«No deixes les sendes velles per les novelles»
Cipriano Fornas
132 33 75 • email: administracion@la-traca.es •ISSN: 1889-4534. Depósito legal: M-150112009
1
Alicante
Al calor de las Hogueras
GUILLEM NICOLร S Redacciรณn
CIPRIANO FORNAS Fotos
fogueresalicante
El fuego brilla en la noche más corta La ciudad de Alicante se convierte cada mes de junio en el epicentro de una de las fiestas más multitudinarias de toda la Comunitat Valenciana y que tiene en el fuego uno de sus elementos principales. La quema de las tradicionales «fogueres» sirve para dar la bienvenida al verano en una cita donde la pirotecnia, la música y la gastronomía juegan un papel destacado y atraen hasta la capital alicantina a miles de visitantes durante cinco días de infarto. 4
l
a costumbre de celebrar la llegada del solsticio de verano en torno a hogueras purificadoras es una tradición ancestral, especialmente arraigada en la costa mediterránea, y que en la ciudad de alicante se ha mantenido a lo largo de los siglos hasta convertirse en una de las principales citas festivas de toda la Comunitat valenciana. Su importancia de hecho ha ido creciendo hasta el punto de que las conocidas como «Fogueres de Sant Joan» se convirtieron a principios del siglo pasado en la fiesta oficial de la ciudad y hoy están consideradas como de Interés turístico Internacional. Y es que, a pesar de ser en sus orígenes una festividad agrícola ligada al solsticio de verano, la
tradición de las hogueras no tardó en llegar a la ciudad, y ya en el año 1822 hay constancia de la existencia de una fiesta cuya celebración, en aquella época, estaba incluso prohibida. El clamor popular, no obstante, consiguió mantener viva una tradición que poco a poco se fue asentando para, casi un siglo después, en 1928, ser bautizada con el actual nombre, en una edición que ya en ese año consiguió reunir en la ciudad hasta cien mil personas en torno a la quema de las hogueras. Poco a poco, la fiesta fue creciendo hasta lo que es en la actualidad, y por ejemplo en el año 1932, se instauraron las figuras de las máximas representantes de la fiesta, encarnadas en la “Bellea del Foc” y sus damas,
Gastronomía tradicional para una fecha mágica “Per Sant Joan Bacores, verdes o madres però segures”... Así reza un dicho tradicional valenciano que señala a las brevas -bacores en valenciano- como uno de los frutos que no faltan en las fiestas alicantinas. De hecho, este fruto de la higuera es uno de los alimentos de temporada que no faltan en las barracas de las comisiones, pues alcanza su punto óptimo de maduración en estas fechas. Otro de los platos estrella es la “coca de tonyina” un plato tradicional alicantino en el que sobre una masa a base harina aceite y huevo se presenta una receta a base de cebolla y atún de zorra, la parte de la ventresca más grasa y sabrosa que es habitual en los platos de la zona. Para beber, además de los vinos de la zona, no falta la “paloma” un combinado a base de anís seco y agua muy fría que sirve para refrescar el ánimo de los festeros en los días de más calor.
que se eligen cada año de entre todas las comisiones de la ciudad. Hoy en día, en estas fiestas conviven hasta 89 comisiones agrupadas en un total de ocho secciones, y con dos monumentos cada una, lo que supone llenar las calles de todos los barrios de la ciudad de arte y música. Pero además de estas comisiones, los alicantinos celebran su fiesta al aire libre, organizados en torno a las 56 “barracas” instaladas este año 2016 y que a base de la gastronomía más tradicional y
la música propia de estas fiestas hacen las delicias de los vecinos y visitantes que no dudan en sumarse a una celebración multitudinaria. Otro de los elementos principales de las “Fogueres” es la pirotecnia, que cada día desde principios de junio tiene su máxima expresión en la emblemática Plaza de los luceros, donde a las 14 horas se dispara la “mascletá”. Este año, aunque los cuatro fines de semana anteriores al inicio de la fiesta la pólvora ya se dejó sentir, los platos
*Un total de 89 comisiones y 56 barracas forman el grueso de una fiesta en la que música, pirotecnia y la gastronomía también cuentan
fuertes fueron del lunes 20 de junio al viernes 24, cuando la Pirotecnia Ferránde, la alicantina de Focs i artifici, la Pirotecnia Gironina, El Mediterráneo y Hermanos Ferrández, fueron respectivamente los encargados del disparo. Sin embargo, la cita con la pirotecnia no termina ahí, y cada año una espectacular «palmera» lanzada desde el castillo de la ciudad, marca el pistoletazo de salida para la quema de las hogueras la noche del día 24. los castillos de fuegos artifi-
ciales, además, ganan protagonismo en los días después de San Juan, se celebra el concurso de fuegos artificiales que cada noche del 25 al 29 de junio en la playa del Postiguet, llena de color la noche alicantina. Más allá de estos elementos principales, la oferta cultural en torno a la fiesta en forma de exposiciones, conciertos y actividades de todo tipo ha ido ganando protagonismo en los últimos años hasta completar cinco días de celebración que se viven por todo lo alto. 5
*Pedro Espadero y Sergio Gรณmez firmaron las hogueras del Ayuntameinto
6
Arte efímero en plena calle S
i bien la música, la gastronomía, la pirotécnica y los pasacalles y desfiles son parte esencial de la fiesta de las hogueras de alicante, sin duda el elemento más característico es el de los más de ciento cincuenta monumentos que se alzan en las calles con el único propósito de ser pasto de las llamas en la vigilia mágica de San Juan, que en la ciudad se celebra la noche del 24. Hasta ese momento, y desde el día 19, la fecha oficial para la “plantá”, los miembros de las comisiones y de las barracas, así como los vecinos y turistas, tienen cinco días para admirar el trabajo de los artistas alicantinos, que a pesar de las muchas dificultades, se esfuerzan cada año en levantar mejores hogueras. Este año, el galardón a la mejor «Foguera» fue para Manuel algarra y José Gallego, que se alzaron con el máximo premio por
su obra “Neo Mística” para la Hoguera de categoría Especial Sèneca autobusos. En esta categoría, la más espectacular, el segundo lugar fue para Florida Portazgo, y en tercer puesto quedó la Cerámica. En Primera Categoría, la hoguera vencedora resultó ser la de diputaciórenfe, por delante de Foguerer Carolinas y BaverEls antigons.
*La hoguera de SènecaAutobuses, obra de Manuel Algarra y José Gallego, resultó la vencedora en la Categoría Especial
Sin artistas alicantinos Si algo dejó claro este reparto de premios, al menos en las categorías más importantes y que gozan de un mayor presupuesto, es que los artistas alicantinos, en lo que a esta edición se refiere, han perdido fuerza con respecto a otros artistas de ciudades como valencia o Burriana especializados también en la construcción de las tradicionales fallas de la capital del túria. así, por ejemplo en Especial, solo dos de las hogueras plantadas tenían nombres de alicanti7
nos: la de “El circo del Cambio” de Jesús Grao para Hernan Cortés, y la de lorenzo Santana en Polígono de San Blas y que llevaba por lema “Orgullo de mi tierra”; todas las demás se encargaron a artistas falleros que coparon los primeros puestos. donde sí destacaron los artesanos alicantinos es en las categorías más bajas y en Infantil, donde las firmas más habituales en las hogueras se pudieron hacerse fuertes. Se trata de una situación que se ha ido agravando con los años y que desde el Gremio de artistas tratan de revertir acercando el trabajo de los artistas alicantinos a las comisiones fogueriles para que en el futuro confien en el buen hacer de los artistas de la ciudad en materia de hogueras. Un buen ejemplo pra ello es la Hoguera Oficial del 8
ayuntamiento, que por tercer año conspectivo montó el alicantino Pedro Espadero. la propuesta de Espadero fue elegida de entre cinco opciones diferentes para acabar dando forma a una hoguera de veinte metros de altura que bajo el lema ‘legado’, hacía un repaso de las diferentes fiestas de la provincia. Por su parte, la «foguera» infantil del ayuntamiento fue obra del también alicantino Sergio Gómez, que con el título “En un lugar de alicante” realizó una adaptación de El Quijote para los niños. donde sí parece que los alicantinos gozan de mayor éxito es fuera de sus fronteras, ya que en las pasadas Fallas de valencia sí cosecharon buenos resultados. El más destacado, el del propio Gómez, que consiguió el premio al Ninot Indultat y el octavo premio en Especial para Sueca-literato azorín.
Els Moros i Cristians d’Onil segons
Cipriano Fornas fotògraf
9
10
11
12
13
14
15
16
Los Bultos de Sant Vicent 17
losbultosdesanvicentevalencia
Tradición en estado puro
La devoción restaurada en su máximo esplendor rememora el bautismo de Sant Vicent El Colegio Notarial de Valencia alberga una muestra con 19 figuras representativas sobre “los Bultos” Corría el año 1596 cuando el notario valenciano José Benito de Medina dispuso que, en el interior de la Iglesia de San Esteban, había que hacer “un carafalet ab lo batisme del dit Gloriós Sant ab personas fets de bulto de Rector, Jurats, Comare y los demés personas que pareixerá ab llums, olors i tot lo demés que podrá convenir i que es dega fer a major solemnitat i devoció de dita festa”. Este es el origen de los llamados Bultos de San Esteban, “Bults de Sant Esteve” o también, popularmente conocidos y llamados, del bautizo de Sant Vicent Ferrer. 18
RUBEN TAPIAS Redacción
CIPRIANO FORNAS Fotos
V
icent Ferrer Miquel, considerado como el santo patrón principal de la Comunidad Valenciana y conocido como “Sant Vicent Ferrer” o “San Vicent el del ditet” por sus milagros realizados alzando su dedo índice, es una de las mayores representaciones y devociones cristianas en la ciudad de Valencia. Es, sin duda alguna, uno de los “valencianos más universales” que ha dado el Cap i Casal, además de ser conocido como un gran político, intelectual, teólogo con calificación “summa cum laude” y uno de los filósofos más influyentes de su época. Fray Andrés F. de Valdecebro, autor de una biografía del santo, ya escri-
bió en 1668 que “parece haber nacido con indultos de príncipe este Apóstol Valenciano”. Razón no le faltaba. Vicente Ferrer Miquel nació en la ciudad de Valencia el 23 de enero de 1350, en la que hoy es la Casa Natalicia de San Vicente Ferrer, con entradas en Carrer del Mar y Carrer del Pouet de Sant Vicent. Su bautizo, en la Iglesia de San Esteban, fue todo un acontecimiento por aquel entonces. Su vida fue un constante cúmulo de grandes anécdotas y milagros atribuidos, además de ser una gran persona influyente en todo el Reino de Valencia, con ejemplos como el del Compromiso
*El ilustre Colegio Notarial de Valencia custodia desde el año 1597 los Bultos
de Caspe, donde tuvo el honor de ser el encargado de elegir un nuevo rey tras la muerte sin sucesor de Martín el Humano. A su muerte, en el año 1419, el fervor y la devoción que sentía el Reino de Valencia por él, hizo que en el año 1455 fuese canonizado por el Papa Calixto III hasta
que, finalmente, en el año 1596 el notario valenciano José Benito de Medina dejó escrito que en el interior de la Iglesia de San Esteban había que hacer “un Carafalet ab lo batisme del dit Gloriós Sant ab personas fets de bulto de Rector, Jurats, Comare y los demés personas que pareixerá ab llums, olors i tot lo demés que podrá con19
*Las figuras se pueden visitar en grupos de pocas personas y explicaciones detalladas
20
venir i que es dega fer a major solemnitat i devoció de dita festa”. Este es el llamado origen de los antiguos Bultos de San Esteban “Bults de Sant Esteve”, conocidos popularmente también como los Bultos de Sant Vicent. Desde entonces, y al año siguiente en 1597, el ilustre Colegio Notarial de Valencia custodia los Bultos, asumiendo funciones de conservación, renovación y restauración. La tradición de antaño consistía en rendir devoción al bautismo de Sant Vicent Ferrer, donde se introducían los Bultos de Sant Vicent en la iglesia de San Esteban durante 9 días en los que se hacía una novena. Al llegar el 23 de enero se bautizaba un niño en representación de aquel acon-
tecimiento con la presencia de los Bultos como si fuera el mismo 23 de enero de 1350. La actual colección es obra de José Esteve y Bonet (Valencia, 1741 1802), un gran escultor valenciano que estudió en la Academia de Bellas Artes de San Carlos de Valencia. Remodeló los Bultos en el año 1788, aunque algunos de ellos son más antiguos. En el Colegio se tiene constancia de hasta 24 bultos, aunque en el presente encontremos un total de 19 personajes. A pesar de que fue a raíz de las palabras de José Benito de Medina en 1596 de la creación de los Bultos de Sant Esteve, quedando éstos custodiados por el Ilustre Colegio Notarial de Valencia al año siguiente,
*Destaca la figura de Mossèn en Perot de Pertusa, que fue el cura de San Esteban en el año que se bautizó a Sant Vicent Ferrer
ya existían evidencias de que a partir del siglo XV se erigieron bultos individuales que se emplearon en los altares levantados en honor de Sant Vicent Ferrer, aunque éstos se perdieron por ser figuras individuales y no pertenecientes a ninguna colección.
La primera noticia de los bultos, aparecida en el libro de Abelardo Palanca, la dio Felipe de Gaona en un libro manuscrito que se encuentra en la biblioteca de la Universidad y publicado por Acción Bibliográfica Valencia sobre las fiestas celebradas en 1599, don21
de se hace mención a “los Bultos” como fiesta antiquísima. En el proceso de restauración llevado a cabo recientemente con los 19 Bultos, Pedro Arrúe de Mora, pintor y escultor valenciano, ha restaurado el Niño San Vicente y la Comare, que es la que sostiene al niño representando la que estuvo a cargo de éste los primeros años. Abelardo A. Sastre ha sido el encargado de devolver el esplendor a las 17 figuras restantes, devolviéndoles las policromías sepultadas en anteriores restauraciones, donde se han descubierto capas ocultas hasta ahora desconocidas, y cuidando hasta el más mínimo detalle de la vestimenta, luciendo las esculturas magníficas galas como podría ser en antaño. De entre todas las figuras destaca Mossèn en Perot de Pertusa, que fue el cura de San Esteban en el año que se bautizó a Sant Vicent Ferrer. Está documentado que pa22
*La primera noticia de los bultos, aparecida en el libro de Abelardo Palanca, la dio Felipe de Gaona en un libro manuscrito
ra limpiarse los restos de aceite empleados en el bautismo de sus manos para santiguar, utilizo la tortada que lleva “En Guillem Ferrer”, padre de Sant Vicent y figura representada en los Bultos, quedando así pues “todos bautizados” con este acto. Era costumbre, por entonces, obsequiar al bautizante con una tortada que era compartida con el resto de invitados, y que podía, como en este caso, ser utilizada para que el cura se secara los dedos que habían tocado el Santo Oleo. Además del acompañamiento y figuras de Mossèn en Perot de Pertusa (un monaguillo, el sacristán y el Masip), podemos ver Bultos que no estaban presentes en el bautizo pero que fueron añadidos para agigantar la memoria del Patrón y la representación. Es el caso de los Virreyes de Valencia Don Fernando de Aragón y Doña Germana de Foix, acompañados de sus pajes, curiosamente y como ya ocurría en
otras ocasiones en el Reino de Valencia o con la realeza, de piel oscura. También están presentes personajes como Na Ramoneta De Encarroç i Vilaragut, Señora de Corbera y Madrina; Ramon de Oblites y Guillem Despigol, jurados; damas de la nobleza valenciana; y els Verguers, que eran quienes iniciaban el ceremonial de la comitiva del Bautizo, vestidos de gala para la ocasión. Sin duda, los Bultos de Sant Esteve, conocidos también como del bautizo de Sant Vicent, son una colección única en la ciudad de Valencia, pues no existen bultos algunos o conjunto de éstos representando a ningún otro santo, patrón o figura religiosa a excepción del Cristo de Sant Bult. En la reciente restauración impulsada desde el Colegio Notarial de Valencia, se ha recuperado el esplendor con el que gozaron antaño. 23
*Los trabajos realizados recientemente han permitido restituir la policromĂa original sepultada en las anteriores restauraciones
24
César Belda Casanova, Decano del Colegio Notarial de Valencia IVANA VILLAR Valencia
Las 19 figuras que ahora se muestran en la sede del Colegio Notarial de Valencia fueron creadas en el siglo XVI a iniciativa del notario valenciano José Benito de Medina, ahora usted ha impulsado su restauración. ¿Qué le motivó a ello? Entiendo que constituyen no sólo un patrimonio del Colegio Notarial sino un tesoro de todos los valencianos, que todos deben conocer y disfrutar. Creo que no estaríamos cumpliendo con nuestro deber de servir a la ciudadanía si aquellos elementos culturales que nos pertenecen no son compartidos.
«Somos un pueblo atento a cualquier aspecto de nuestra cultura» Desde 2008 y tras ser reelegido en 2012, César Cano es el Decano del Colegio Notarial de Valencia. Afirma que es el notariado tecnológicamente más avanzado del mundo, algo que no está reñido con la preservación de la tradición. Apasionado por el patrimonio valenciano, Belda presenta ahora orgulloso la restauración de los Bultos de San Vicente, una muestra creada con “mucho gusto” a la que se le han dedicado casi tres años de trabajo con el objetivo de compartirla con el público.
¿Cómo definiría su sentimiento hacia la tradición? El Colegio Notarial de Valencia data de 1236. Es una de las instituciones civiles más antiguas de nuestro Estado y desde luego fue el primer Colegio Notarial del Estado español. Ahora además, somos el notariado tecnológicamente más avanzado del mundo.
*«Se trata de un tesoro que debe apreciarse con paciencia y deleite»
“optativa” y no “obligatoria”? Evidentemente debe ser una obligación para cualquier persona que se precie de ser valenciano. ¿Cuánto tiempo se ha dedicado a la restauración de los Bultos de San Vicente? Ha durado un periodo de dos años y medio. ¿Qué nos podría decir de su inversión económica? Pues la verdad eso es algo que debe quedar para mi obligación de rendir cuentas a los notarios de nuestra Comunidad, que son los que lo han pagado.
Piensa usted que la apuesta por preservar el patrimonio es todavía una asignatura
Ahora la muestra luce en todo su esplendor en el Colegio Notarial de Valencia. ¿Cómo está siendo la acogida por parte del público? Progresiva. Tampoco hemos querido lanzarla como si se tratara de un parque temático. Hay que tener en cuenta que se trata de un tesoro, y como tal, debe ser apreciado con paciencia y con deleite. Por eso organizamos las visitas de pocas personas y con explicación detallada. Por otro lado, no puedo negar que nos ha sorprendido la fría respuesta que hemos recibido de la administración autonómica y local.
*«Los elementos culturales que nos pertenecen deben ser compartidos»
Usted como notario, ¿da fe que la visita vale la pena? Créame que sí. Agradecer el trabajo de Simeón Ribelles, que ha sido el notario que ha estado al frente de todo el proyecto y sin cuya intervención esta restauración no hubiera sido posible.
¿Cree que los valencianos son conocedores de su patrimonio e historia? Creo que sí. Y somos también un pueblo especialmente atento a cualquier aspecto de nuestra cultura. Pero es evidente que hay que seguir cuidándola.
25
GUILLEM NICOLร S Redacciรณ
CIPRIANO FORNAS 26
Fotos
XĂ tiva
Des del segle XIV celebrant el Corpus Christi
ecorpuschristixàtiva
El Corpus de Xàtiva recupera l’esplendor Les escoles i agrupacions de dansa participen en una de les processons més antigues de tota la Comunitat Valenciana La del Corpus Christi ha sigut, al llarg dels segles, una de les principals dates del calendari en molts municipis de tota la Comunitat. De motius no en falten, ja que des dels seus orígens, al segle XIV, la celebració del Corpus va recollir la tradició dels rituals lligats al cicles agraris, que van ser adoptats pel cristianisme en una processó única. Hui, ciutats com Xàtiva, han recuperat els elements principals d’una cita que incorpora algunes de les mostres més importants del seu patrimoni històric i cultural. 28
GUILLEM NICOLÀS Redacció
CIPRIANO FORNAS Fotos
X
Xàtiva és un d’aquells municipis valencians que poden donar mostra d’una rica tradició cultural forjada al llarg dels segles, una ciutat on la tradició i la modernitat es donen la mà per a deixar constància inequívoca del pas del temps. Sense dubte, una de les ocasions en què això passa és la celebració del Corpus Christi, una tradició que es remunta al segle XIV i que des de fa uns anys ha recuperat part de l’esplendor que en el seu dia va tindre. I és que esta festa, en la qual participaven els principals agents civils i religiosos de l’època, en-
cara es manté viva gràcies a la participació de bona part de la ciutat. La tradició ve de lluny i si bé la ciutat de València va ser primera en celebrar el Corpus l’any 1355, hi ha constància que a Xàtiva ja se celebrava, com a mínim, des de 1381. Després d’aquelles primeres edicions, la importància d’esta cita a la capital de la Costera va anar creixent i a la processó s’hi van sumar nous elements, representatius de la ciutat com els Nanos i els Gegants, la presència dels quals encara es manté. Però si la celebració del Corpus el segon dijous després de la Pentecosta,
va ser multitudinària a Xàtiva durant els segles XVII i XVIII, la seua plenitud va començar a perdre força a partir del XX, quan molts dels personatges bíblics i gremis que hi participaven van deixar d’aparéixer. La situació es va agreujar durant els anys de la República, i a poc a poc solament els huit Nanos i els huit Gegants de Xàtiva participaven del Corpus. Les coses, però, van canviar a partir dels anys 80, quan l’Ajuntament va encarregar uns nous caps per als Nanos, i l’Escola de Danses va recuperar també el seu ball tradicional. Quatre anys des-
prés va ser el torn dels huit Gegants, que van reduir el seu pes i van poder adoptar una nova dansa més animada. A poc a poc, i amb la implicació de part de la societat de la ciutat es van recuperar altres passos tradicionals, com el dels Cavallets i el dels Pastorets, i més tard es van incorporar també La Magrana, Els Arquets, El Paloteig, Els Llauradors o Els Turcs, interpretats cadascun per una de les escoles de la ciutat. A la processó s’hi van afegir també altres personatges bíblics que havien format part de la tradició anys enrere, i finalment es va recuperar l’any 1994 una
altra figura clau, la de la Moma, que també havia desaparegut.
*La celebració del Corpus data del segle XIV i s’ha mantingut viva fins als nostres dies
Actualment, el Corpus ja no se celebra dijous, sinó el diumenge següent, per tal d’afavorir l’assistència de públic. En la passada edició de 2016 es calcula que hi van participar prop de 200 persones entre les quals hi havia, a més dels escolars, membres de diferents associacions que s’han preocupat per recuperar altres elements del Corpus, com ara Els Cirialots o Els Altarets, així com nous passos i grups bíblics: l’Arca de l’Alicança, el Raimot, el Drac, el Rei David, o l’Agüelo Colomet, entre d’altres.
Amb tot, si la recuperació del Corpus de Xàtiva ha sigut possible, és gràcies a la tasca de l’Associació d’Amics del Corpus, que aporta tots els elements necessaris per a la processó; així com a la participació dels col·legis de la ciutat i de l’Escola de Danses, que s’encarreguen de mantenir vives les danses amb la implicació dels seus alumnes. No obstant això, queda encara feina per fer. Així ho afirma un dels responsables de la recuperació del Corpus, Sebastià Garrido, que insisteix en la necessitat d’implicar a les associacions i a l’Ajuntament en mantenir una tradició centenària. 29
Una processó que recull més de sis-cents anys d’història Més enllà de la vistositat de les danses, de les vestimentens, i dels diferents elements que participen en la processó del Corpus de Xàtiva, el manteniment d’esta celebració suposa també un retrobament amb els més de siscents anys d’història al llarg dels quals s’ha mantingut una tradició festiva que aglutina elements tant de la tradició popular com de la religiosa. De fet, el treball per a recuperar l’esplendor de la processó del Corpus, tant a Xàtiva com a d’altres ciutats, s’ha dut a terme a través de la investigació històrica com la realitzada a la capital de la Costera per Josep Sanchis, que l’any 99 va reunir en un llibre les principals evidències històriques de la celebració del Corpus a la ciutat. Així, per exemple, se sap que l’any 1753 una Ordre Municipal obligava els veïns a preparar els carrers de cara a la processó, en una de tantes mos30
El ball de la Moma: la virtut contra el pecat
tres de la importància d’esta la celebració: «Faig saber a tots els veïns d’aquesta ciutat […] amb motiu de la propera festivitat del Corpus que s’ha de celebrar en el dia de demà el que tots els residents de la volta de dita processó tinguen nets els carrers i adornats els balcons i finestres amb cortines i demés corresponents a funció tan solemne […]». Este és només un exemple de les moltes proves històriques trobades al voltant de la celebració del Corpus de Xàtiva, que han ajudat a recuperar alguns dels seus elements més característics i que, a pesar de les seues particularitats a Xàtiva, es van adoptar a partir de la processó celebrada a València. No obstant això, la posada al dia de la processó en els últims anys va fer necessari també recórrer als records d’aquells que du-
Més enllà dels huit Nanos i huit Gegants que són una de les característiques pròpies del Corpus de Xàtiva, sense dubte, la de la Moma és una de les figures que més admiració desperta entre els espectadors. I és que, a diferència d’altres processons com la de València, on la figura de la Moma és molt més solemne, a Xàtiva la seua dansa representa de forma clara un enfrontament constant entre la virtut i el pecat. En este cas, la recuperació d’esta figura per a la processó en els anys noranta va servir per atorgar una major teatralitat a la desfilada, segons explica el propi Sebastià Garrido.
*La celebració del Corpus ha incorporat al llarg dels anys elements representantius tant de la tradició popular com de la religiosa
En esta lluita constant al llarg del recorregut, la Moma, vestida de blanc, representa el bé, mentre que els Momos, de color roig, representen cadascun dels pecats, encapçalats per la Ira. La intenció d’este ball, en què participen els alumnes col·legi Gozalbes i l’Escola de Danses, era atorgar vistositat a un dels elements més identificats amb el Corpus, un objectiu que sense dubte, s’ha aconseguit.
*La comitiva realitza un total de dènou parades al llarg del recorregut en algunes de les places mÊs representatives de la ciutat
31
rant dècades van estar lligats a la seua celebració. Així ho explica Sebastià Garrido, una de les persones més implicades en esta tasca, que afirma que la memòria del dolçainer Joan Blasco, qui va participar en moltes de les processons celebrades en diferents municips, va permetre recuperar bona part de les tonades i dels balls tradicionals habituals a les processons. De fet, la música i les danses són una part fonamental del Corpus i contribueixen a fer d’esta una cita única. Estes melodies centenàries i senzilles eren interpretades per petits grups de tabal i dolçaina, una particularitat que animava als veïns a sumar-se a les celebracions. I és que, precisament, la implicació de la societat en esta festivitat era una de les seues particularitats, i encara hui des de l’organització animen als veïns a engalanar els carrers pels quals transcorre una comitiva que encara manté el trajecte original. En total, són dènou les parades obligatòries de la processó al llarg dels ‘carrers de volta’ en un recorregut que serveix també per a recordar la rellevància històrica de la ciutat de Xàtiva al llarg d’estos segles. 32
*Les danses i la música tradicional, amb tonades de tabal i dolçaina, és un dels elements característics de la processó del Corpus
33
Guadassuar Danses plenes de vida
34
lesdansesdeguadassuar
Sis dies de Danses pels carrers de Guadassuar La tradició, que va nàixer al selge XVII, s’ha celebrat ininterrompudament Les danses i els balls tradicionals són, sense dubte, una part important de la cultura popular valenciana. Un costum que ve de lluny i que permet celebrar, al ritme de la música, aquelles festes més senyalades del calendari. D’exemples n’hi ha molts, però un dels més singulars es troba a Guadassuar, on les seues danses, que tenen lloc l’última setmana d’agost, s’han celebrat initerrompudament durant segles, un fet que ha permés mantenir viu el seu esperit original.
GUILLEM NICOLÀS Redacció
CIPRIANO FORNAS Fotos
Cada mes d’agost la localitat de Guadassuar, a la Ribera Alta, acull una de les cites festives amb mes tradició de tota la Comunitat Valenciana. Es tracta de les anomenades Danses de Guadassuar, una festa declarada d’Interés Turístic Nacional i que s’ha guanyat el reconeixement per ser una de les poques celebracions del seu estil que s’han mantingut ininterrompudament des dels seus orígens. Es tracta d’una dansa col·lectiva en la qual tothom està convidat a participar i que té lloc en honor a Sant Roc durant sis nits consecutives, de dilluns a dissabte, en la última setmana del mes d’agost i cada dia en un carrer diferent de la localitat. Tot i que el seu funcionament és senzill, la festa compta amb el seu ritual propi que es repeteix cada jornada. Així, cada dia el primer acte és el del ‘passacarrer’, que reuneix als festers a la plaça del poble per a fer cap al carrer on 35
tindran lloc les danses. Després de sopar, sobre les 23 hores, la festa comença amb la tradicional ‘eixida’, en la qual els balladors arranquen des d’una casa sota l’atenta mirada dels clavaris de Sant Roc i els seus garrots, per tal de donar pas a les danses pròpiament dites. Abans però, és el moment del ‘Cap de Dansa’, encarnat en una personalitat diferent cada dia, que es dirigeix als veïns per tal d’animar-los a participar en les danses. Només després d’eixe moment comença la ‘dansà’, en la qual els balladors formen dues files, amb els homes a l’esquerra i les dones a la dreta, que seguint els passos marcats per la tradició, recorren el carrer des de fora cap a 36
dins primer, i després d’un breu descans, en el sentit contrari. L’últim acte és el ‘dansaret’, que dóna per tancada la jornada amb un ritme més animat. Cadascuna d’estes parts té la seua música tradicional, que s’ha tranmés al llarg dels segles de manera oral. Antigament, la música que acompanyava la dansà era de tabal i dolçaina, encara que actualment són les bandes de música les que acompanyen als balladors. Això sí, la lletra de les danses encara està ben present en el dia a dia dels guadassuarencs, que no obliden la coneguda estrofa: «A ballar les danses al carrer major, un plat de tomaques per al senyor retor...». Precisament este funcio-
* Les Danses de Guadassuar estan obertes a tot aquell qui vulga participar. Els passos són senzills i no calen vestits folklòrics.
nament senzill és el que ha permés que estes festes s’hagen celebrat sense excepcions des del seu origen, que es calcula en torn al segle XVII, un fet que els atorga la característica única de no haver sigut reelaborades, tal i com sí ha succeït en altres tradicions semblants. Així, si alguna cosa caracteritza a estes Danses de Guadassuar és que representen una tradició centenària que s’ha mantingut viva gràcies a la voluntat popular, ja que no són propietat de cap associació, ni institució, ni colla que puga marcar el seu destí. Precisament això ha fet que estos balls tradicionals s’hagen pogut adaptar amb facilitat al pas del temps i a les diferents modes, sense perdre la seua essència. El secret, segons afirmen els experts, està en l’anomenada ‘dansa plana’, un pas senzill que tots els balladors són capaços de seguir i que propicia la massiva participació. ‘Trages’ fets a mesura Una altra de les característiques pròpies d’estes Danses de Guadassuar i
Amics de les Danses: treballant per la festa Després de més de tres segles d’existència, les Danses de Guadassuar s’han convertit en una mostra vivent del patrimoni artístic i cultural que cal protegir. Precisament amb este objectiu va nàixer l’Associació Amics de les Danses de Guaduassuar, que en els últims anys s’ha dedicat a defensar i divulgar el caracter popular de la festa, així com les seues característiques pròpies. Un dels objectius de l’Associació és aconseguir que esta celebració, declarada d’Interés Turístic Nacional, siga també considrada com a Bé d’Interès Cultural, i per això van impulsar un expedient ara fa quatre anys i que actualment encara es troba en tràmit. que ha afavorit també la seua supervivència és el fet que no son necessaris cap tipus de vestits folklòrics per a participar. I és que, en les de Guadassuar, els balladors poden sumarse a la celebració posantse qualsevol cosa damunt. Adornaments de tot tipus, complements o vestimentes més o menys el·laborades serveixen per a donar
color a una tradició que es renova cada dia, ja que els participants canvien el seu vestuari a cada jornada. Lluny de considerar-se una disfressa, els balladors utilitzen un ‘trage’ fet per a l’ocasió, que la tradició marca que no pot ser comprat ni llogat. A mes, també els carrers triats s’engalanen amb els anomenats ‘paperets de danses’, que
També des de l’Ajuntament afirmen estar disposats a defensar una tradició molt arrelada a la localitat i de la qual els veïns se senten orgullosos. El regidor de Festes, Ferran Barberà va explicar a LA TRACA la seua intenció d’impulsar la participació activa en les danses i de mantenir en Guadassuar una tradició que està present també en diferents localitats de la comarca. 37
junt amb fanals i d’altres estris formen un sostre de colors sota el qual transcorren els balls. Un altre element singular que, sense dubte, fa de la de Guaduassuar una festa de gran vocació popular. A pesar de totes estes característiques peculiars, i segons explica Joan B. Boïls, una de les persones que més ha estudiat esta tradició, la importància cultural de les Danses de Guadassuar ha passat desapercebuda fins i tot als propis veïns, que les viuen amb molta normalitat. En els últims anys, no obstant, i gràcies també al treball incansable de l’Associació Amics de les Danses de Guadassuar, cada vegada més estudiosos han mostrat el seu interés per esta tradició centenària que s’ha traspassat de pares a fills.
*La festa és una mostra única de la tradició popular, que s’ha trasmés de generació en generació durant segles De fet, la memòria viva dels guadassuarencs ja ha servit perquè altres localitats pogueren recuperar les seues danses, seguint els passos d’este poble de la Ribera Alta.
L’Ajuntament de
Guadassuar
amb les seues festes 38
Vinaròs Carnaval multicolor
39
carnavalvinaròs
Tota la màgia dels carnestoltes a la vora del Mediterrani
Vinaròs: carnavals per a viure i sentir Música, color, alegria i molta festa. Aquesta és l’essència d’uns dels carnavals més singulars de la façana mediterrània i que cada any reuneix a Vinaròs milers de persones. I no és per a menys, ja que la capital del Baix Maestrat es vesteix de gala en una celebració que ja tenia lloc al segle XIX i que hui s’ha convertit fins i tot en un reclam turístic de primer ordre. L’ocasió bé val una visita al municipi per tal de conèixer en primera persona un carnaval que recull l’essència de la festa a ritme de samba i que compta amb una posada en escena que res té a envejar a d’altres ciutats del món.
40
GUILLEM NICOLÀS Redacció
CIPRIANO FORNAS Fotos
L
a del carnaval és, sense dubte, una de les celebracions que es viuen amb més entusiasme arreu del món. Ciutats com la de Rio de Janeiro a Brasil; Venècia a Itàlia; o Colònia a Alemanya, són només alguns exemples de llocs mundialment coneguts pels seus carnavals multitudinaris, que tot i tenir característiques ben diferents els uns dels altres, comparteixen l’essència d’una festa l’origen del qual podria remuntar-se a més de cinc mil anys arrere, segons alguns investiga-
dors. Més a prop, ciutats com Tenerife, Las Palmas, Cádiz, o la localitat murciana d’Águilas, celebren amb força una data que també està marcada en roig al calendari de moltes ciutats valencianes. I és que la Comunitat no es queda enrere en la celebració dels carnestoltes, que es viuen amb especial intensitat a llocs com Pego, Requena, Ayora, o Villar del Arzobispo, uns municipis que tenen també una forma pròpia d’entendre esta celebració. Però si hi ha un carnaval que destaque d’en41
tre tots els que se celebren als pobles valencians per la seua vistositat, eixe és el de Vinaròs, on cada any milers de persones s’hi donen cita, abans de l’arribada de la quaresma, en una festa centenària. I és que, tot i no haver dades exactes de les primeres celebracions a la ciutat, l’Arxiu Municipal conserva un document que prova la celebració d’un ball de màscares l’any 1871. La tradició sembla que es va mantenir durant les dècades següents, i també hi ha indicis que apunten a la seua continuitat fins a l’etapa de la segona república, en els anys 30, abans que esta festa fóra censurada durant el franquisme. La prohibició, que es va estendre a tot el país, no obstant, no va aconseguir posar fi a la tradició, que va ressorgir amb més força si cap amb l’arribada de la democràcia. Una edició clau per a l’esdevenir del Carnaval de 42
Vinaròs va ser la de 1983, quan es van formar les primeres comparses modernes, que van prendre els carrers en una explosió de color i alegria. Des d’aquell moment la celebració no ha fet més que créixer en popularitat i en assistència de públic fins a convertir-la en una de les festes més multitudinàries de tota la província i es calcula que, en esta edició de 2016, fins a 5.000 persones van participar en les principals desfilades, agrupades en torn a les 33 comparses que ara hi ha censades. La popularitat d’esta cita va portar a que en 2007 fóra declarada Festa d’Interés Autonòmic, una consideració que ja es queda curta i ha motivat que ara, el Carnaval de Vinaròs siga candidat a ser Festa d’Interés Turístic Nacional. En este creixement ha tingut molt a veure el treball constat de les comparses i de la Comissió Organitzadora del Carnaval (COC), que és la
*Les Reines són les autèntiques protagonistes dels Carnavals de Vinaròs amb vestits que poden arribar als cinc metres d’altura
que en els últims anys ha aconseguit (amb la col·laboració de l’Ajuntament) fer créixer una celebració que s’estén durant dos caps de setmana i que, cada vegada més, ofereix actes dissenyats per a tot tipus de públic.
Una ciutat bolcada en una celebració multitudinària
C
omparses, Reines, desfilades, sa majestat Carnestoltes, un recinte dissenyat per a la festa o fins i tot un himne propi per animar els participants... Tots estos elements, junt a molts altres, són els que fan del Carnaval de Vinaròs una de les festes més singulars del nostre territori i que atrauen fins ací als milers de visitants que arriben cada any disposats a viure en primera persona una festa difícil d’oblidar. I és que al més pur estil dels carnavals de Rio de Janeiro o de Tenerife, a Vinaròs les espectaculars vestimentes el·laborades per a l’ocasió són les vertaderes protagonistes d’una cita que gira en torn a les desenes d’agrupacions festives. El programa d’actes arranca, com marca la tradició, just abans del començament de la quaresma, quan els veïns donen la benvinguda al Rei Carnaval, la fi-
gura que encarna les ganes de viure la festa de tot un poble. Sa majestat arriba a la ciutat el primer divendres de festa, i dóna el tret de sortida als actes festius que eixe mateix dia ja inclouen la primera ‘Rua’ fins a inaugurar el recinte de les festes, després de la tradicional imposició de corbatins als estandarts de les comparses. La presentació de les Reines de dissabte, o alguns dels actes més simpàtics, com el concurs de mascotes disfressades incorporat fa pocs anys, o la gran batalla de farina, tanquen la programació d’este primer cap de setmana de Carnaval. Durant els següents dies, el Rei Carnestoltes visita els col·legis de Vinaròs i l’activitat no para amb el concurs de Karaoke o la ja tradicional Batalla de Confeti. Encara entre setmana, la Festa del Pijama s’ha convertit en una de
*Un total de 33 comparses participen en les cavalcades de dissabte i diumenge en les quals milers de persones desfilen al ritme de la música
Un reclam turístic de primer ordre, també en estiu Més enllà dels deu dies que dura el Carnaval de Vinaròs que tenen lloc durant l’hivern, la festa s’ha convertit en un atractiu turístic també durant els mesos de juliol i agost. I és que la COC organitza cada any tota una sèrie d’actes per a tots els públics i que estan pensats per tal que els turistes, que arriben a la ciutat a passar les seues vacances d’estiu, tinguen també l’oportunitat de participar en els carnestoltes. Este 2016, la COC no només ha duplicat el nombre d’activitats i n’ha instaurat de noves, com una carrera de pijames, sinó que a més portarà la festa més enllà de les fronteres de Vinaròs, en concret fins a Peníscola, en una iniciativa pionera que permetrà sumar esforços en matèria turística entre les dues ciutats. I és que la nova executiva de la COC, escollida també aquest 2016, amb el seu president Jordi Febrer al front, està disposada a treballar de valent amb la intenció de fer créixer una festa de gran arrelament social. Entre els seus objectius està el de millorar la imatge del Carnaval i ferlo més participatiu, per tal que es convertisca en un autèntic reclam turístic. De moment, amb el seu treball, ja han aconseguit despertar l’interés de nous patrocinadors que s’han decidit a apostar per una festa que, sense dubte, es l’autèntica ‘Reina’ d’entre els diferents carnavals que se celebren a la Comunitat.
les dates més assenyalades per als veïns, que viuen amb intensitat estos actes que ja apunten la proximitat dels dies grans de la festa, que arriben divendres amb la desfilada infantil i amb la Nit Boja del Carnaval. Dissabte i diumenge tenen lloc els actes més esperats, que trauen al carrer a milers de persones en la gran cavalcada de les 33 comparses del Carnaval que, al llarg d’un circuit tancat, mostren als assistents les impressionants vestimentes el·laborades amb cura. Els balls al ritme de la música, a més demostren el saber fer de les comparses i la seua passió per la festa. Les celebracions arriben a la seua fi dilluns, amb el velatori del Rei Carnestoltes, el seu posterior judici i el tradicional enterrament de la sardina, a ritme de dolçaina i tabal. 44
*El Carnaval de Vinaròs és una celebració molt arrelada a la ciutat que vibra durant els deu dies de festa
Amb tot, si bé el Carnaval de Vinaròs s’ha consolidat com una de les principals cites festives de tota la Comunitat per la seua vistositat i afluència de públic, l’objectiu del COC no és altre que el de continuar promocionant una festa que s’emmiralla en algunes de les principals celebracions de tot el món.
Cheste
El dĂa de la flor
45
eldiadelaflorcheste
Las flores toman la calle Cheste celebra su día grande sacando a relucir sus mejores galas en una cita que recuerda la larga tradición de un municipio singular El último domingo de sus fiestas, la localidad de Cheste se viste de gala para celebrar su particular Día de la Flor, una jornada en la que las mujeres aprovechan para sacar a relucir su tradicional traje de chestana, ataviadas con su sombrilla y su mantón. Así, al ritmo de la música, y a lo largo de los 600 metros de la calle Chiva, reparten los cientos de claveles que portan en cestos de mimbre, y que hacen las delicias de los vecinos y curiosos que se acercan a disfrutar de una jornada festiva llena de color. 46
GUILLEM NICOLÀS Redacción
CIPRIANO FORNAS Fotos
E
mplazado a medio camino entre la sierra de Chiva y la plana de Cuart, en la comarca de la Hoya de Buñol, Cheste es un municipio con una personalidad muy marcada, que vive sus tradiciones y fiestas con la pasión propia de un pueblo que tiene mucha historia que contar. Y no es para menos, pues la idiosincrasia característica de esta zona del interior de la provincia de Valencia conduce a sus gentes a vivir, a lo largo de los siglos, en una relación íntima con su entorno, marcado por el cultivo de la vid, por los olivos y algarrobos que abundan en su paisaje.
De hecho, los ciclos agrícolas parecen incluso haber determinado la celebración de los festejos locales, que tienen dos momentos clave al largo del año: el primero, en la semana siguiente a la Pascua de Resurrección, cuando tienen lugar las fiestas patronales en honor a Virgen de la Soledad Gloriosa de María; y el segundo, durante la segunda quincena de octubre, cuando el municipio muestra la devoción por su patrón, San Lucas Evangelista, en la conocida como fiesta de la Vendimia, que tiene lugar justo después de la cosecha anual. En estas dos celebraciones, la música de la banda local La Lira, la pi-
rotecnia, y los festejos taurinos con la tradicional ‘entrá de toros y caballos’, son los platos fuertes durante una semana repleta de actos entre los que hay paellas, disfraces y verbenas. Pero más allá de estas citas, si hay un día en que el municipio se viste con sus mejores galas, ese es el Día de la Flor, que tiene lugar siempre el último domingo de las celebraciones, y con el que se pone el punto y final a las fiestas. En esta jornada, en la que las flores son las auténticas protagonistas, los clavarios se visten con el tradicional traje de chestano para salir en pasacalle por la calle Chiva al ritmo de la música. Las mujeres portan canastas de mimbre repletas de claveles que reparten entre la multitud, en una muestra de afecto entre los vecinos y los visitantes que se acer-
can a disfrutar de una larga tradición que todavía sigue viva. Y es que, precisamente con el objetivo de preservar esta costumbre, cada año por el Día de la Flor, los clavarios, que organizan la fiesta, animan a todas las mujeres a sacar sus sombrillas y mantones que completan el vestido de chestana y que cada vez más se está tratando de recuperar. De hecho, esta jornada es una oportunidad única para lucir una indumentaria que si bien mantiene su carácter original, ha ido ganando en elegancia con el tiempo, y ahora incorpora pedrería, puntillas, encajes y calados, así como bordados extraordinarios de diseño y color. Una muestra de la personalidad única de un pueblo con un largo pasado que sigue fiel a sus tradiciones más arraigadas, y que toman forma en
una jornada llena de colorido.
*El Día de la Flor tiene lugar siempre en domingo y pone fin a las fiestas de la localidad
47
Xavier Rius, diputat de Cultura de la Diputació de València
«Hem de ser valents per a difondre les nostres tradicions» Les diferents manifestacions festives que se celebren al llarg de l’any als municipis valencians són una part essencial de la idiosincràcia d’un poble que mostra, en les seues festes, una forma pròpia d’entendre la vida. Més enllà de cites com els Moros i Cristians o les Falles, les diferents tradicions festives, algunes de les quals compten amb segles de història, s’han convertit en vertaders elements de cohesió social, que arriben a tots els pobles i comarques. Una marca d’identitat única que, des de les institucions, estan disposats a defensar i protegir. 48
La Comunitat Valenciana compta amb un bon nombre de tradicions culturals i festives íntimament lligades al territori. Pensa que els valencians tenim una especial predilecció per viure les festes al carrer? Més enllà dels tòpics, som un poble per naturalesa festiu. Les festes són manifestacions de goig i celebració. Moltes d’elles es vinculen a orígens religiosos, però també n’hi ha de paganes i de lligades a rituals ancestrals vinculats a la terra i a les èpoques de l’any. Hem estat terra de pas i d’acollida de molts pobles: grecs, fenicis, ibers, romans, àrabs, catalans, aragonesos, castellans… que ens han deixat un ric patrimoni cultural i, sobretot, un llegat valuós en la manera d’entendre la vida. Això, evidentment, es tradueix en moltes ma-
*«No hi ha cap manifestació cultural lliure de contaminacions, enteses com a aportacions en positiu»
nifestacions festives d’allò més peculiars, però no sóc jo qui ha de fer una anàlisi sociològica de la festa, que per a això tenim gent ben entesa. Totes estes tradicions són, junt amb la música, uns dels principals elements de la cultura pròpia. Quina importància pensa que tenen a l’hora de vertebrar i cohesionar la societat? Les bandes de música són una de les entitats que millor cohesionen el sentiment d’identitat del nostre poble, en això estem tots d’acord. I qualsevol festa de carrer, per menuda que siga, sempre ve adobada per la música de les nostres bandes. Per això, des de fa molt de temps la Diputació de València ha recolzat les bandes, promocionant el Certamen de Bandes o la compra d’ins-
truments. A més, enguany hem encetat un projecte pilot per a exportar la música de bandes a les televisions d’arreu del món. Estem gravant el primer programa audiovisual, amb so i imatge d’alta qualitat perquè en breu temps València siga coneguda també com la «Terra de la música». Des de Sant Antoni o les fires de Tots Sants fins a les celebracions d’estiu, el calendari valencià està ple de celebracions. Pensa que totes aquestes cites tradicionals s’han sabut vendre com un atractiu turístic de primer ordre? El concepte de «vendre» la festa no és del meu gust. Pense que la festa la fan en primer lloc els que hi són part activa, els festers i les festeres, que posen tota la il·lusió per compartir vivències, socialitzar i passar-ho bé. Les administracions simplement han de facilitar les coses per tal que muntar la festa no siga una tasca excessivament complicada, ni allunyada de la convivència de tots. Després, al meu entendre, quedaria ja en un segon pla el ressò i el potencial atractiu de les festes. No hi ha dubte que són un motor del turisme, i si això serveix per a activar l’economia, benvingut siga. Hi ha vida més enllà dels Moros i Cristians i les Falles? Creu que caldria donar a conéixer algunes celebracions que potser no són tan multitudinàries però es viuen amb la mateixa passió? Clar, encara que ja avance que l’Àrea de Cultura no s’ocupa directament de la difusió de les festes, això seria tasca més aviat de l’Àrea de Turisme. En tot cas, el que sí que fem és treballar per garantir que almenys els ajuntaments més menuts, aquells amb menys de 5.000 habitants, tinguen una aportació directa al manteniment de la festa. Enguany hem destinat 300.000 euros orien-
tats a aquestes poblacions, i som molt escrupolosos a respectar la seua autonomia a l’hora de muntar les seues festes. Nosaltres, per exemple, des del Museu de Prehistòria, hem inventat una festa nova: la Iberfesta d’Olocau, que és una manifestació ludicofestiva on es dóna a conéixer el patrimoni del jaciment iber del Puntal dels Llops. Després d’uns anys la festa aconsegueix involucrar a tot el poble, que es vesteix a la manera ibera i dedica tota l’atenció als visitants. Us la recomane per a l’any vinent. Algunes d’aquestes tradicions festives compten amb segles d’història. Creu que és necessari defensar-les front a d’altres celebracions més modernes? No veig per què haurien de ser incompatibles. El mestissatge és una qualitat que enriqueix el gènere humà i també la cultura. No hi ha cap manifestació cultural lliure de contaminacions, enteses com a aportacions en positiu. Insistisc, al meu entendre: diversitat, varietat, i obertura de mires. Nosaltres també exportem festes, com la Tomatina de Bunyol, que ja té ciutats que la volen copiar als Estats Units o al Japó. Enguany la Diputació també ha donat suport al Burning Man, que és una falla feta pels nostres artistes i que es muntarà al desert de Nevada. No hem de tenir por del que ens arriba de fora, sinó més aviat ser valents per llançar fora i difondre els nostres productes, les nostres tradicions i la nostra cultura. Així és el món globalitzat on vivim. Alguns municipis i ciutats estan fent esforços per a recuperar algunes tradicions que s’havien anat perdent amb el temps, com per exemple ‘la mocadorà’. Pensa que encara estem a temps de potenciar i mantenir aquests costums?
*«El paper de l’administració és el de tractar d’equilibrar el pes, per tal d’assegurar la riquesa i la diversitat cultural»
Sí, clar. Recuperar sense imposicions, amb imaginació i fent les propostes festives suficientment atractives per a les noves generacions. Les Falles i els Moros i Cristians són potser algunes de les celebracions més multitudinàries de les comarques valencianes. Creu que aquestes cites mantenen encara el seu component cultural i tradicional? Evidentment. Són manifestacions vives, molt vives, i això fa que les formes i les tendències de cada moment les facen variar. Però atenció, no cal ser puristes en extrem. Estic convençut que al País Valencià tindrem, d’ací 20 o 30 anys, Falles i Moros, però de segur que són festes ben diferents. La festa evoluciona, i això també és un valor interessant. Algunes de les tradicions valencianes suposen un patrimoni imma-
terial de primer ordre. Creu que durant massa temps se’ls ha girat l’esquena en favor de la cultura de masses? Torne a reincidir en la mateixa idea. La cultura de masses respon majoritàriament a paràmetres socioeconòmics sobre els quals és difícil influir. La cultura de masses no ha de ser necessàriament dolenta, però sí que té un punt discriminatori respecte a altres manifestacions més, diguem-ne, locals. Un exemple: quan es parla de música espanyola, tothom pensa en el flamenc, i molt pocs en la música celta, la jota, el cant de batre o la sardana. El paper de les administracions és just el de tractar d’equilibrar el pes, per tal d’assegurar la riquesa i la diversitat cultural. Aquest esforç ja s’està fent, amb l’objectiu de garantir el màxim nombre d’expressions de la cultura; per a mi aquest és el millor patrimoni al qual podem aspirar. 49