La Veu Horta Nord núm 6

La Veu de l’Horta Nord La veu dels moviments socials de la comarca

Núm. 6 | Juny 2020

Cartell en defensa de l’horta als enderrocs del Forn de Barraca, Alboraia.

La defensa de l’Horta continua Un cas més de destrucció de l’Horta de València: el Forn de Barraca PÀGINA 5

Crònica dels 10 anys de l’Ateneu de Montcada

Projecte de suport mutu al poble de Massamagrell

L’Horta: Zona de Foc

40 anys d'homenatges a Vicent Andrés Estellés

PÀGINA 6

PÀGINA 7

PÀGINA 8

PÀGINA 12

2 | LA VEU DE L’HORTA NORD | Núm. 6 | Juny 2020

Torna l’Aplec de l’Horta Nord Quan i on serà?

Es celebrarà els dies 3, 4 i 5 d’abril a Burjassot i Godella.

Què és l’Aplec de l’Horta Nord?

L’Aplec de l’Horta Nord és una trobada d’un cap de setmana a l’any on col·lectius entitats i veïnes dels municipis ens ajuntem amb l’objectiu de conèixer-nos, compartir espais de cooperació i veïnatge, aprendre unes de les altres i construir horitzons comuns i consciència comarcal.

Quins son els nostres objectius?

Per a aconseguir canviar aquesta realitat i construir una comarca viva i amb un futur esperançador, hem plantejat aquests objectius i línies de treball: • Teixir relacions entre pobles i col•lectius de la comarca per a conéixer les seues realitats i problemàtiques.

• Conéixer el dia a dia del nord i el sud de l’Horta.

• Donar vida a la comarca, fomentant models de vida basats en la cooperació.

• Potenciar el comerç local i la defensa de l’Horta com a patrimoni i treball digne.

• Promocionar la llengua i les manifestacions culturals típiques de l’Horta.

• Lluitar contra l’avanç del feixisme i les manifestacions masclistes a la nostra comarca.

• Posar fre als pobles dormitoris i defensar alternatives de vida en comú.

• Qüestionar els models de producció i de treball imperants.

• Potenciar l’assemblearisme com a mode de funcionament per a arribar a solucions reals

Per què volem reprendre-ho?

L’Aplec de l’Horta Nord ja ha existit. Concretament, s’han celebrat 4 edicions amb anterioritat.

Però, per causes diverses, va deixar de fer-se.

Enguany torna amb la il·lusió de donar-li vida a la nostra comarca. L’Horta Nord ho necessita: pobles que ja no són pobles i s’han convertit en dormitori del Cap i Casal, municipis desconnectats de les realitats del seu entorn, un mercat globalitzat que penalitza el nostre comerç local, una horta oblidada i maltractada per l’especulació immobiliària, una llengua silenciada per la diglòssia i l’atac constant de les institucions, un feixisme que avança amb la complicitat dels mitjans de comunicació, un jovent adormit pel lleure de consum, el masclisme que condiciona les relacions entre nosaltres... En definitiva, l’Horta Nord emet un clam de necessitat d’alternativa. La nostra comarca requereix experiències col·lectives, de creixement comú i de retorn a les seues arrels. O ara o mai.

Per què hauries de participar?

Perquè un Aplec no és cosa d’unes quantes, perquè un Aplec és cosa de totes. Perquè els problemes de la comarca t’afecten també a tu. Perquè no s’és res si no s’és poble. Perquè per ser poble, cal fer poble. Perquè com deia el nostre poeta, l’escriptor de la nostra terra, Vicent Andrés Estellés:

“No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen. Baixa al carrer i participa. No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu.”

Com pots col·laborar?

I com fer-ho? Com col·laborar amb aquesta iniciativa plena de vida, tenint en compte les disponibilitats, les situacions, de cadascú?

Un primer pas és donar recolzament a aquest projecte, ja siga com a individu, ja siga com a col·lectiu (escola, institut, xicotet comerç, associació cultural, entitat política, banda musical, grup escolta, col·lectiu juvenil...).

Si vols participar, no només en la seua difusió, sinó també en la seua organització, no dubtes en contactar amb nosaltres a través de les nostres xarxes, o bé acudir directament a les nostres assemblees obertes.

Juny 2020 | Núm. 6 | LA VEU DE L’HORTA NORD | 3

COORDINADORA PEL VALENCIÀ HORTA NORD

El valencià, una llengua d'acollida

Trobades d'Escoles en Valencià de l'Horta Nord.

La llengua és el que ens identifica com a poble. A la nostra comarca, el valencià sempre ha estat la llengua d'acollida als nouvinguts.

Ara amb la globalització, les noves tecnologies i tants anys de prohibicions, cada dia és més difícil la seua normalització però, malgrat tot, amb la voluntat de tots i totes, valencians de naixement o nouvinguts, els que la utilitzem cada dia, fa i farà que perdure.

Els vint-i-tres anys de Trobades en valencià a la nostra comarca, són un clar exemple del que les escoles aconsegueixen amb un gran esforç i, tanmateix, per això,

Contacontes en valencià.

amb una gran satisfacció.

Els xiquets i les xiquetes de la nostra comarca, adquireixen i comparteixen als centres educatius, coneixements i vivències i molts d'ells i elles ho fan en la nostra llengua.

Conéixer la realitat que ens envolta, amb Trobades, Aplecs, xerrades... ens ajuda a normalitzar i continuar fent del valencià, una llengua d'acollida.

La situació actual de la nostra llengua no és gens bona, hi ha partits polítics prohibint-la o utilitzant-la per dividir a la població en benefici propi, mitjans de comunicació pràcticament in-

existents i administracions públiques sense massa interés fan que siga tan i tan necessari que parlem en valencià sempre i ho fem amb un somriure fent que la nostra llengua siga una llengua solidària, acollidora i igualitària. Tan sols així aconseguirem un País Valencià en el qual paga la pena viure.

El relat d'una alumna d'un centre de secundària de la nostra comarca, és una mostra del resultat del treball que fan els docents i les famílies en la normalització lingüística.

“Ana i Joan, els meus pares actuals, em van adoptar.

Ells dos són valencians de tota la vida, però en el viatge de casats van viatjar a la Xina i allí van conèixer a Xaoni, la directora del meu centre d’acollida i d’aquella casualitat dos anys més

tard jo ja vivia amb ells ací.

Al principi va ser una mica complicat ja que jo només sabia parlar xinès però ara ja se parlar molt bé el valencià. Com no parlàvem el mateix idioma començarem parlant per signes i alguna que altra paraula en anglès així com fer ús del traductor i així passarem prou de temps però al final no es feia tan complicat. Els meus pares han fet del valencià la llengua de la meua salvació, perquè abans de viure amb ells la meua vida no era gens bonica, diria jo que era complicada. Al centre érem més de 200 xiquets i no ens podien donar, evidentment, l’atenció digna d’un xiquet amb una infantesa bonica.

Però tot va canviar quan Ana i Joan em van adoptar, ells en poc de temps ja es guanyaren la meua confiança i en menys ja vaig sentir que estava plena d’amor. El valencià, al principi va ser complicat, era una altra llengua i jo només tenia 8 anys i això d’aprendre se’m feia una mida avorrit.

Però amb Ana va ser molt fàcil, ella es profe i

va afavorir el meu aprenentatge de la nova llengua. Amb paciència vaig aprendre a parlar i ara fins i tot a escriure.

Des que vaig arribar tots els valencians han sigut molt simpàtics amb mi, he observat, en aquests anys, que tots els valencians es comporten amb molt d’amor entre ells, dóna igual l’edat o el sexe, ells sempre són molt educats i respectuosos.

També he de dir que el valencià també afavoreix la meva opinió ja que crec que fa que les converses sonen més poètiques i més familiars.

Gràcies al valencià, d’alguna manera, he trobat l’afecte d’uns pares que ara donarien la vida per mi, gràcies al valencià sóc feliç, ell em va acollir de la millor manera, donant-me una meravellosa família. Em va fer conèixer cada racó de la meua ciutat i al poc de temps vaig fer grans i asombroses amistats.

Estime el valencià ja que s’ha convertit en la llengua de l’afecte per a mi i sense dubte és la meua llengua d’acollida.”

4 | LA VEU DE L’HORTA NORD | Núm. 6 | Juny 2020

Reflexions sobre la no-violència Pacifisme o alienació?

"Mare, si jo no lluite pel que pense, la vida no té cap sentit."

Guillem Agulló ARRAN VALÈNCIA

Amb aquesta frase, Guillem va resumir una forma de viure, la del militant revolucionari, la manera de viure d'una persona que ja està farta de veure com la classe treballadora és atacada diàriament sense donar cap mena de resposta. Va decidir ser part activa del que nosaltres, com a comunistes, anomenem lluita de classes i va cristal•litzar aquesta participació en la seua militància a Maulets i al moviment antifeixista.

Guillem, doncs, va haver de fer una reflexió que hem hagut de fer totes les militants d'organitzacions revolucionàries en algun punt de la nostra militància. Una reflexió nascuda de les acusacions no sols dels nostres enemics de classe sinó també dels que diuen ser companys de lluita però seuen a les mateixes cadires que els que ens oprimeixen. Aquesta reflexió és la següent: Per què la violència és roïna? I perquè ens acusen de violents?

Açò ens convida a reflexionar sobre per què la violència de l'opressor, la del capital en totes les seues formes (directa o indirecta, física o psicològica, sistemàtica o puntual...), cap a la classe treballadora no es veu com a violència i està normalitzada.

Avalots a Barcelona.

Manifestació en memòria de Guillem Agulló, Burjassot.

Però en canvi, la mínima mostra del que ells, la burgesia, denominen violència (la que exerceix el proletariat en qualsevol de les seues formes), és vista com un acte immoral i que mereix un càstig exemplar.

Com és que identifiquem que una persona tapada es violenta, però una persona amb escut, armilla antibales, pistola i porra no ho és?

Com és que cremar un contenidor és violència, però buidar-li un ull a una persona no ho és? Com podem pensar

que la violenta és la que ha hagut d'exiliar-se de la seua terra per una cançó, però l'especulador que ha deixat a famílies sense casa no ho és?

Fàcil, ells controlen l'aparell estatal en tots els sentits. Per aquesta raó són capaços d'inculcar el seu discurs, la seua moral i la seua legalitat a tota la societat. I és que existeixen dos morals, la seua, la burgesa, i la nostra, la proletària. Açò ho comprovem en la mateixa frase de Guillem, ja que mentre nosaltres promulguem la lluita diària i la participació activa del conflicte de classes, ells promouen la indiferència. Saben que, com deia Gramsci: "La indiferència és el pes mort de la història".

Amb açò, el que volem dir és que si ens identifiquem com a classe treballadora, si ens trobem a la part baixa de la societat, si ens reconeixem com a part dels obrers i llauradors, que som la majoria, hem de tindre clar que cal llevar-nos de damunt tota

classe de moral burgesa.

Cal desaprendre tot el que ens han ensenyat per edificar a dins nostre i en la societat una nova moral on el combat contra qualsevol forma del capital no es rebutge, on qui lluita al carrer dia a dia contra el feixisme no siga criminalitzat pels que es fan dir "d'esquerres". On capgirem la realitat actual i el violent siga l'especulador que et deixa fora de casa, l'empresari que et tira al carrer o el policia que trau un ull i no el que crema el contenidor a Plaça Urquinaona, el que expulsa als nazis dels nostres barris ni el que acaba amb el successor del règim franquista.

Amb el canvi de moral, hem de modificar els nostres referents. Com és possible que l'obrer que quasi no pot arribar a fi de mes tinga com a referent a l'empresari que l'explota?

Com és possible que encara ens creguem allò de l'ascensor social? No podem deixar que la classe obrera continue dedicant els seus esforços a pujar

en l'escala social en compte de destinar-los a eliminar el sistema de classes. És la nostra feina doncs, convertir en referents a antifeixistes com Guillem Agulló, Clara Zetkin o Marina Ginestà, a revolucionaris com Sankara, Argala o el Che. Canviem els discursos polítics de Rivera i Casado pels d'Oliver i la Pasionaria, que els països exemplars no siguen els Estats Units d’Amèrica o el Regne Unit, que siguen Cuba i el Kurdistan.

Recordem a aquelles que han sigut assassinades a mans de feixistes per ser part activa d'esta lluita. Per Guillem Agulló, per Miquel Grau, per Carlo Guiliani, per Carlos Palomino i per tantes altres construïm el poder popular a les comarques, organitzem-nos, seguim lluitant als carrers de l'Horta Nord braç a braç. Recordem-los que la nostra comarca no és seua, que la defensarem i que són ells els que ens han de tindre por.

Juny 2020 | Núm. 6 | LA VEU DE L’HORTA NORD | 5

De La Punta al Forn de Barraca: amor i lluita

COL·LECTIU FORN DE BARRACA

Què va ser el moviment del Forn de Barraca? Una concentració espontània de persones que van decidir acampar als voltants d’una alqueria de principis del segle XX per protestar contra l’ampliació de l’autovia V-21, obres que es van empassar dues edificacions històriques i uns 62.000 metres quadrats d’horta productiva en benefici d’un tercer carril per a cotxes. Ara bé, tot això ja ho sabeu, i si voleu més informació, podeu tirar d’hemeroteca perquè van ser molts els mitjans de comunicació que se’n van fer ressò del fet amb dades i informes d’expertes.

Per tant, ens agradaria revelar realment... Què va ser el moviment del Forn de Barraca? Hi ha coses que potser no s’han explicat o no s’han vist enmig

de les argumentacions teòriques -que bona falta fan, cal dir-ho-. Com les llavors que mai van néixer a eixe tros de terra hui soterrat -no mort, mai mortsota l’asfalt, que potser mai creixeran, que faran dormància indefinidament, que mai sabrem què serien de grans, si encisams o fenolls.

Doncs bé, digueu-nos ambicioses, però érem la continuació de totes les lluites de l’Horta. I si estàvem vinculades a una, sense pensar-ho ni planificar-ho, és a la de La Punta. No debades, el Mataren el verd de Carme Miquel se l’estava llegint alguna de les companyes durant l’acampada i pul•lulava de tant en tant per la sala d’estar del Forn de Barraca. Algunes afectades també s’havien unit en cor i/o cos present a la nova resistència i inclús van acostar-se per l’alqueria per donar-nos consells de lluita, però sobretot de cures i d’estimes, i per plorar amb nosaltres amb A Tornallom.

Destrucció del Forn de Barraca.

Samarretes del taller de serigrafia.

El Forn de Barraca va ser el punt de trobada de persones de diferents edats i procedències unides per l’amor a l’horta.

Més enllà de simbolismes, veiem un vincle fort amb la batalla ciutadana de La Punta, encara que res del que confessarem va ser premeditat. Ambdues han estat resistències feministes i molt marcades per les dones; són elles, nosaltres, les què vam decidir que s’havia de fer alguna cosa més que lamentar-se a casa per la destrossa de la V-21, que tocava tornar als temps de lluita. També som les que vam organitzar i participar en el gruix de les activitats, les que vam tindre la idea d’afegir música en viu a la nostra causa o les que vam avisar, ben d’hora, un fatídic 27 de setembre -dia de la vaga mundial pel clima-, que s’acomplien els pitjors presagis. Tot i això, tothom vam conformar la resistència imperfecta i utòpica del Forn de Barraca.

Com a La Punta, la solitud de les afectades va requerir la solidaritat de persones externes. A l’Horta Sud van arribar desenes de joves que no coneixia el veïnat -ni es coneixien entre elles- per

okupar les alqueries que havia buidat l’especulació; en setembre de 2019, el Forn de Barraca va ser el punt de trobada de persones de diferents edats i procedències unides per l’amor a l’horta i les ganes de no posar-s’ho fàcil als projectes fets a l’esquena dels interessos populars.

No ens coneixíem, o només a dos o tres, o potser ens sonaven les cares d’assemblees compartides... i poc més. Ara, quasi mig any després, podem dir que som companyes de lluita, però també de vida, encara que ens veiem molt menys del que ens deixen les obligacions. Ben bé podem jurar que viure, conviure i dormir amb rates saltant entre els sacs de dormir dóna per a moltes riallades i per a teixir moltes complicitats. I si aquest és el resultat de deu dies, imaginem que a les activistes de La Punta hui les uneix un sentiment similar, però molt més fort, amb les que van riure, plorar, enamorar-se, barallar-se, cantar i ballar.

Un nexe molt important també és la relació entre les nouvingudes i les antigues veïnes o, en aquest cas, propietàries. A l’Horta Sud han admés que al principi rebre un nou veïnat tan jove i amb pintes desmanegades va xocar amb la seua vida de sempre; a poc a poc, van anar guanyant-se la confiança mútuament i van acabar

Seguim. Ens veiem als carrers... i a l’horta. formant part de la gran família amb diferents cognoms que era La Punta. Al Forn de Barraca, tot i que només hem conegut a un dels propietaris, hem experimentat una evolució pareguda en un temps rècord: de les salutacions i ànims formals prompte vam passar a la cerveseta del dissabte solejat al migdia. Via WhatsApp vam descobrir que altres membres de la família procedents de mons molt diferents dels nostres, i que per respecte o dolor no s’havien atrevit a apropar-se a l’alqueria, ens aplaudien i agraïen de tot cor el que estàvem fent.

“Espere que aquest moviment tire endavant, ja que tota Alboraia pensem com vosaltres però ningú tenim els collons que teniu vosaltres per lluitar”, són paraules que ens va transmetre una membre de la família Barraca.

La senda de La Punta que ha inspirat la resistència del Forn de Barraca -sense ser-ne conscientsreflecteix que les lluites només es perden si no es fan. Totes acaben sent llavors i influències de futures valentes i perseguidores de consciències. Seguim. Ens veiem als carrers... i a l’horta.

6 | LA VEU DE L’HORTA NORD | Núm. 6 | Juny 2020

ATENEU DE MONTCADA

Enguany l’Ateneu de Montcada, el nostre col·lectiu, celebra el seu 10é aniversari. Aquest va nàixer de la necessitat d’un grup de gent que volia mantenir un espai de cultura alternativa al poble de Montcada després de la desintegració del Kol·lectiu Somnis.

Aquest nou col·lectiu seguia les mateixes línies del Kol·lectiu Somnis quant a anticapitalisme, antifeixisme i feminisme i pretenia tindre un espai propi i autogestionat.

La idea d’un nou col·lectiu reuní a gent que militava i a d’altres que tornaren arran d’aquesta decisió.

Actualment considerem que hi ha certes activitats anuals importants i molt marcades al nostre calendari.

Durant aquests 10 anys, la tasca de l’Ateneu s’ha centrat a fer xerrades relacionades amb les nostres línies ideològiques mencionades abans, en la projecció de documentals, l’organització de concentracions, d’activitats de carrer i de concerts solidaris, com també activitats per als més menuts, teatres, berenars, etc. La intenció del col·lectiu era -i és- la de facilitar un espai proper a grups i artistes emergents que servirà per a difondre la cultura popu-

Crònica dels 10 anys de l’Ateneu de Montcada lar de la nostra terra, reprendre activitats al poble que estaven desapareixent i introduir elements d’altres cultures.

Actualment considerem que hi ha certes activitats anuals importants i molt marcades al nostre calendari que ens agradaria mencionar. Al primer trimestre, l’assemblea de l’Ateneu organitza la Setmana de les Dones, amb la qual volem donar visibilitat a la història del feminisme, els seus corrents i la situació actual del moviment. La projecció del documental Les estisoradores de Benissa és un exemple d’activitat que hem realitzat durant aquestes jornades; un documental que explica quina és la història d’aquestes dones i que reivindica la faena invisible i sovint invisibilitzada assumida per les dones.

Per altra banda, també celebrem el Concert Solidari, amb el qual recaptem diners per a una associació que elegim entre aquelles que comparteixen els nostres valors. Aquest Concert Solidari es du a terme des de fa 8 anys i fins al moment hem col·laborat amb CEAR, BDSPV, ASPAU, DEBRA i OMV, entre d’altres. Pensem que aquesta activitat en concret és molt important perquè posa el focus en aspectes que no són tan visibles en el dia a dia de les

Creació del mural de la Setmana Antifeixista 2017.

ciutadanes del nostre poble i els hi apropem una realitat que potser els és desconeguda.

Una altra activitat assenyalada al nostre calendari és l’organització de la Setmana Antifeixista, que se celebra entre la segona i la tercera setmana de setembre. En aquestes jornades de caire antifeixista incloem xerrades formatives, projeccions de documentals que s’adiuen a la temàtica i la realització d’un mural antifeixista al nostre poble. A més, conclou amb un brindis per la mort del dictador Franco.

Aquestes jornades són una herència del ja mencionat Kol·lectiu Somnis i s’organitzen des de fa més de 20 anys. Des de l’Ateneu creiem que són un bon mitjà per a donar visibilitat a l’antifeixisme a Montcada.

L’última activitat assenyalada és el Xiringuito de festes. Durant les festes majors de Montcada, l’Ateneu munta un espai a l’avinguda Mediterrània on es fa una setmana d’activitats que permeten l’autogestió del col·lectiu, la visibilitat de la nostra lluita i el foment de la convivència amb la gent del poble. A més a més, intentem ser un punt de referència d’oci alternatiu, organitzant xerrades feministes, cercaviles, concerts, trivials, jam sessions, entre altres activitats.

Sopar de germanor al Xiringuito 2019.

Estarem presents i no cedirem malgrat les adversitats que se’ns presenten al camí.

Per a poder fer una bona explicació de la nostra situació actual, cal comentar la davallada que va suposar per a l’Ateneu el fet de perdre l’espai físic amb què comptàvem per a dur a terme les nostres activitats. Fa aproximadament quatre anys el suport al moviment assembleari es va veure reduït per part del poble de Montcada, tant en l’àmbit de militància com de participació en les propostes. És per això que, malgrat l’esforç de les persones que continuaven implicades en el projecte, es va decidir tancar el local de què disposava l’Ateneu perquè suposava una despesa inassumible.

A partir d’aquest moment, la poca afluència de gent a les activitats que ha anat organitzant l’Ateneu ha continuat fent-se cada vegada més notòria, la qual cosa evidencia que les nostres forces no són les mateixes que les que començaren el projecte ara fa deu anys.

No obstant això, nosaltres continuem creient que el nostre col·lectiu és necessari en un temps en què la ultradreta ha pres força arran de la impunitat que els concedeix l’Estat i les institucions. És per això que nosaltres no defallim, estarem presents i no cedirem malgrat les adversitats que se’ns presenten al camí, ja que totes les hem sabut superar en col·lectivitat.

Encara queda molta feina per fer, i per això nosaltres seguirem formantnos com a col·lectiu i com a persones, i seguirem oferint un servei al poble que l’aprope a la construcció d’un món millor.

Juny 2020 | Núm. 6 | LA VEU DE L’HORTA NORD | 7

ASSOCIACIÓ DE VEÏNES I VEÏNS DE MASSAMAGRELL

Una mica d’història En el nord de Tanzània, prop de la frontera amb Kenya, es troba Laetoli, un jaciment del Paleolític famós en el món científic per les petjades d'homínids que les cendres del volcà Sadiman han preservat del pas del temps.

El conjunt de petjades correspon a tres individus: un mascle, un altre que per la grandària s'identifica molt probablement amb una femella, i un tercer molt jove, de pocs anys d'edat. Totes caminen en la mateixa direcció, i les del tercer individu, el xiquet o xiqueta, se situen sobre les petjades dels adults.

Realitzant un xicotet exercici mental podem imaginar-los caminant cap a alguna destinació, potser a la recerca de menjar. El xiquet, o xiqueta, camina darrere, jugant a trepitjar sobre les petjades dels altres, eixos adults que vigilen l'entorn per a anticiparse a qualsevol perill. No parlen, la seua comunicació és bàsica així com les seues estructures de raonament, però per descomptat saben que a soles no duraran molt: per això caminen junts, es cuiden. Molt probablement formen part d'un grup encara major, i entre tots i totes han desenvolupat un model de convivència que, milions d'anys després, denominarem suport mutu.

Teixint xarxes Fem un salt temporal de més de tres milions de anys, fins a 2018. El capitalisme regeix la pràctica totalitat del planeta, i encara que és sovint analitzat com a mode de producció o com a sistema econòmic i social, s'infravalora el substrat ideològic que el sosté, el liberalisme, que ha convertit en hegemòniques les seues

Socarrel i L'AVV de Massamagrell encapçalen un projecte de suport mutu al poble

Primer Mercat Solidari, Massamagrell.

línies de pensament.

Les ments d'aqueixos individus els avantpassats remots dels quals van descobrir que la seua supervivència i progrés passava pel suport mutu, la comunitat, la solidaritat i el treball en equip, s'hagen infectades per les teories darwinistes que promulguen la competència desmesurada i la supremacia dels més forts, l’individualisme, la enganyosa meritocràcia que ignora que tots i totes no arribem a aquesta vida amb les mateixes condicions, idees totes elles amb les quals el sistema ens sotmet amb gran facilitat.

A Massamagrell naixen dos col·lectius paral·lelament, la Associació de Veïnes i Veïns i Socarrel. Tots dos tracten de plantar cara a aquesta tendència generalitzada, organitzant activitats reivindicatives,

solidàries, culturals, esportives, etc., molt diverses, però amb un nexe comú: crear teixit social, reforçar els llaços d'afecte i solidaritat entre iguals, recuperar el sentit de comunitat, qüestionar els models d'oci, producció i consum establits, empoderar a través de l'acció comunal.

En definitiva, recuperar el suport mutu com a eina de resistència i subversió.

El suport mutu El suport mutu, teoria evolucionista que subverteix el concepte, tamisat per la visió capitalista, de la supremacia dels més forts, posant de manifest que els més aptes en qüestions de supervivència i evolució no tenen per què ser els més forts ni els més individualistes, sinó els que millor s'adapten a l'entorn. I les espècies que millor s'adapten són aquelles que saben trobar en la solidaritat la millor arma per a assegurar el seu esdevenir.

Ja al principi del segle passat importants veus de la ciència s’adonaren de que el supremacisme no es norma a

la natura. Fins les colònies de rates, animal odiat per la majoria, s’organitzen per a donar menjar a tots els individus de la colònia, fins i tot als que no el poden abastar per ells mateixos per estar discapacitats, malalts o ferits.

Creiem els éssers humans que podem prescindir d'una eina tan efectiva per a altres espècies? Realment la utilitzem constantment, quasi sense adonarnos: quan cuinem per a altres, quan prestem un llibre, quan quedem per fer-se una cervesa i escoltar les penes d’algú estem fent suport mutu; els exemples es poden comptar per milers.

El Mercat Solidari Avancem una miqueta més encara fins a tardor de 2019. L'AVV i Socarrel posen en marxa una iniciativa solidària innovadora: el I Mercat Solidari de Massamagrell. La idea, si bé senzilla, és potent: muntar un mercat durant un cap de setmana sencer, venent articles de segona mà donats pels veïns i veïnes del poble, de manera que el recaptat

es transforme en xecs solidaris a entregar a famílies necessitades perquè els utilitzen en el comerç local.

Les principals diferències amb altres iniciatives solidàries són: • Les persones que reben l'ajuda tenen la capacitat de decidir com emprar-la.

• La quantia de les ajudes es reverteix íntegrament en el xicotet comerç local.

Si bé l'objectiu principal del projecte és, evidentment, l'ajuda en si mateixa, darrere d'aquesta iniciativa solidària subjau la idea de recuperar i posar de rellevància la qüestió que hem exposat al llarg d'aquest article: el suport mutu. Aqueixa persona que rep l'ajuda, si més no de forma subconscient, sap que darrere d'eixe xec està la voluntat solidària de les seues veïnes i veïns. Suport mutu en la seua màxima expressió.

En el moment de redactar aquest article el mercat ja s'ha celebrat, i l'alegria dels membres de l'AVV i Socarrel no pot ser major veient com tot el poble s'ha bolcat, tant en la fase de recollida d'articles com a l'hora d'adquirir-los en el mercat. La recaptació ha superat amb escreix les nostres expectatives.

Seguirem per aquesta línia, treballant per a crear un teixit social tan fort que res puga trencar-ho. Ens volen en soledat, ens tindran en comú.

8 | LA VEU DE L’HORTA NORD | Núm. 6 | Juny 2020

L’Horta: Zona de Foc COLLA DE DIMONIS MASSALFASSAR

DE

El 16 de gener de 1770, potser Agustí Monzó, aleshores rector de la parròquia de l’Assumpció de Foios, es queixava impotent al Llibre de Fàbrica de l’església: “...considerando y viendo que los clavarios de San Antonio Abad consumían las limosnas que recogían en excesivos fuegos y coetes en la vispara y día de la fiesta del santo; y asimismo atendiendo que en la iglesia quedan aún que hacer algunos retablos…”.

Aquests antics retrets, que segueixen protagonitzant avui algunes homilies patronals, ens alerten de les remotes arrels de l’afecció pirotècnica que caracteritza els nostres pobles.

Una afecció producte d’una cosmovisió que ha resistit impertèrrita els embats abolidors de la moderna mentalitat capitalista -desconcertada davant d’un fet tan torbadorament transgressor com posar en risc la pròpia integritat física com a forma de celebració- i que perviu poderosa en les festes, per esmentar-ne només unes poques, de Sant Roc al Puig i Burjassot ací amb les singulars pujà i rodà del sant acompanyades de brolls de foc-, de Sant Vicent a Museros, del Crist de la Fe a Paterna -la cordà més mediàtica tot i haver perdut la corda- o les de Sant Antoni a Rafelbunyol i Massalfassar, un dels pocs pobles on la cordà manté la fesomia que narraven els poetes costumistes de la Renaixença, com l’advocat Joan Espiau Bellveser (1853-1904) qui publicà a l’Almanaque Las Provincias un poema deliciosament descriptiu: “Així que les llums s’apaguen, / mentres los cobarts s’amaguen, / els valents al carrer ixen, / y no pocs

saliva traguen / per no dir que por patixen. / Quant dende cada galera, / com a dimonis encesos, / va caent una ringlera / de cuhets que, per lo espesos, / fan de tot una foguera”. També a Massalfassar es conserva un arcaic joc de cucanya pirotècnic, amb una denominació de ressonàncies inapel·lablement medievals, la sortija, diversió de cavallers de la qual, per raons òbvies, manllevà el nom: comparteixen la corda i l’anella on abans els cavallers havien d’introduir la llança i d’on ara penja la recompensa.

Amb tots aquests precedents, no ens hauria d’estranyar, doncs. que, quan a principi de la dècada de 1990 el correfoc començà a penetrar en terres valencianes, a l’Horta trobara la saó imprescindible per a implantar-se amb la força amb què ho féu.

Fins a cinc colles de diables s’han instituït en els pobles que reguen les quatre sèquies al nord del riu: la pionera fou la de Benimaclet i els Orriols (1991), fundada al si de l’Assemblea de Veïns i actualment en aparent estat d’hivernació, a la qual immediatament seguí Massalfassar (1991).

Després vindrien els Diables de l’Avern, d’Alboraia (1997), els Dimonis Socarrats de Campanar (2004), i la Colla de Dimonis de la Federació Interpenyes de Paterna (2008). El correfoc tenia una dimensió menys intimidatòria que cordaes i coetaes, permetia la presència d’un major nombre d’espectadors i generava una forta connexió amb l’imaginari col·lectiu, on el foc, els dimonis i el bestiari han tingut sempre una presència destacada. La proliferació d’aquest bestiari festiu ha sigut, justament, una de les grans aportacions del

correfoc: dracs com Pixaví de Benimaclet, Ovidi de Massalfassar, la Fera Ferotge d’Alboraia o el Drac dels Socarrats, les serps Sangonereta i Na Miquela de Massalfassar, tantes vegades replicades, o la resta del bestiari massalfassí: el bou embolat, lo Rat Penat i la gegantina Tartaruga, inspirada en la bèstia homònima amb què desfilava el gremi dels obrers de vila i que es va recuperar per a la Cavalcada de Foc de les Falles de València. Tots ells s’han afegit als bouets de

cordà, els emblemàtic artefactes pirotècnics que solen tancar la bacanal de llum i soroll i que fins llavors restava com a única recialla de la rica imatgeria festiva de la València foral.

També el descrivia Espiau en el poema citat: “Com a terme, ja se sap: / una traca en cuets borratjos / que cada tro du en lo pap, / y que deixa els caps tots catjos, / si encara queda algun cap. / Y avans d’ella un bou de foc / no ha de fer falta tampoc; / però com tot en Espanya, / també asò ha sufrit retoc, / y el

bou ja no és bou, és canya”.

L’any vinent s’acompliran trenta anys d’aquesta nova embranzida foguera i caldrà celebrar-ho com veritablement es mereix: posant en valor el fet que, malgrat les prohibicions històriques, les condemnes eclesiàstiques, les impugnacions il·lustrades, la persecució normativa, les assegurances impossibles, les mirades per damunt del muscle de la gent sensata i d’ordre, i els darrers intents dissuasius amb la faramalla burocràtica dels cursos CRE, l’Horta segueix sent, en plena postmodernitat neoliberal, una irreductible i joiosa zona de foc.

Colla de Dimonis de Massalfassar i Cordà de Sant Antoni a Massalfassar.

Juny 2020 | Núm. 6 | LA VEU DE L’HORTA NORD | 9

A l’Horta Nord... Sindicalisme per a què?

COORDINADORA OBRERA SINDICAL

Febrer de 2020.

Torna a pujar l’atur al País Valencià... i també a l’Horta Nord. Les xifres oficials presentades pel ministeri espanyol de treball (i refrendades pels membres del «Govern del Botànic») parlen de «la fi de la campanya nadalenca», el «temporal Glòria», la «precarietat», etc. Però ningú, o gairebé ningú, parla de xifres reals d’atur. Les de tots aquells companys i companyes (els nostres familiars i amics... quan no, nosaltres mateixa), que no arribem a treballar més d’una setmana seguida, que hem de treballar sense contracte o sense cobrar i/o cotitzar totes les hores que fem, que ens deixem la salut a casa atenent els nostres familiars... o cuidant i mantenint la família d’altres.

Misèria. Misèria a tot arreu.

Mentrestant, hem anat perdent drets i valors a pas accelerat... i no només perquè hi ha una «esquerra» i/o uns «sindicats» que «ens han venut» o que «ens han traït» al conjunt de les persones treballadores, a tota la classe treballadora.

Piquets de la Coordinador Obrera Sindical.

Però quina «classe treballadora»?... Amb la guerra cultural que tenim damunt nostre (mitjançant les televisions i les xarxes socials fonamentalment), quanta gent continua considerant-s’hi?...

I quants activistes socials (lluitadors pel dret a l’habitatge i els drets veïnals, per la terra i per la nostra llengua, feministes, independentistes, antifeixistes, pels drets de les persones migrants, ecologistes, llibertaris, etc., etc.), els hem escoltat dir... «això del sindicalisme ja no s’estila»? A uns quants, veritat?

I, dissortadament, totes i tots tenim almenys una cosa en comú... que necessitem treballar per viure-hi.

Concentració de la Coordinador Obrera Sindical.

Mentrestant, la reacció avança a marxes forçades per acabar de destruir fins a l’últim dret social i democràtic, fins a l’últim tret diferencial siga cultural, nacional, social o de gènere. El masclisme, el feixisme, el racisme, el negacionisme de tot (del canvi climàtic, de l’holocaust, de la unitat de la llengua, etc.), avança. I avancen en paral·lel mentre creix la por, la precarietat i la misèria.

A l’Horta Nord tenim en marxa tres projectes devastadors del nostre entorn natural, social i cultural... A Alboraia i a Benimaclet. Ens van destruir el Forn de Barraca. Ens volen destruir Benimaclet i tota València gràcies a l’accés

nord del Port. Mentrestant les agressions lingüístiques continuen.

Igual que les agressions masclistes. Els accidents laborals continuen creixent. Cada vegada és més difícil viure del camp (amb l’horta més productiva de tota Europa).

Veiem com molts dels «bouers», «matxirulos» i/o «racistes» són molt «valents» insultant joves antifeixistes, lluitadores feministes i/o ecologistes, treballadores migrants, etc., però acoten el cap davant qualsevol empresari o patró... fins el punt de ferlos de xivatos i mamporreros.

Quantes vegades hem vist com se’ns amenaça amb total impunitat simplement per exigir allò que és nostre als nostres llocs de treball?, i no només per part «d’empresaris canalles», sinó fins i tot per part de teòrics companys de feina.

Ara... quants i quantes de nosaltres hem pogut veure la cara d’un d’aquests canalles en veure’ns organitzades?, en guanyar un acomiadament?, en guanyar que se’ns respecten les mesures de seguretat o que ens paguen i/o cotitzen les hores que fem?... com diria aquell, «això sí que no té preu»!!

Davant de tot això... el sindicalisme per a què??!!, i quin sindicalisme??!

Doncs des de la COS defensem un sindicalisme que estiga o puga estar lligat a totes eixes lluites. Que ens puga servir de fil connector de tot allò que necessitem per viure dignament les 24 hores del dia, els 365 dies de l’any... fins a arribar a construir l’alliberament real i ple que totes i tots volem i necessitem.

I per a què?... Doncs perquè en l’assemblea, ens els piquets, fent front a un desnonament, fent de parella lingüística, defensant la igualtat real per a totes i tots, participant del grup de consum, plantant cara al feixisme i el racisme... construïm sindicat i construïm societat, una societat realment lliure.

Sense alliberats ni subvencions. Des de la nostra terra i amb totes les treballadores i treballadors del món.

Per aconseguir la igualtat per a viure i la diversitat per a conviure, que fa anys que podem veure en aquell mural preciós del Bassot, davant el Pouet de Burjassot.

10 | LA VEU DE L’HORTA NORD | Núm. 6 | Juny 2020

COORDINADORA PER LA PROTECCIÓ DE LES MOLES

Què és i on trobem Les Moles El paratge denominat Les Moles es troba en el terme municipal de Paterna i representa una gran àrea sense urbanitzar que alberga diverses zones d’alt interés per a l’esbarjo, compatible amb els objectius de conservació i millora de l’espai natural.

Per una banda trobem zones forestals, algunes d’elles, resultants de repoblació i altres catalogades com a sol forestal estratègic (PATFOR), zones de cultiu de secà amb garroferars, ametlers i oliveres, a més d’una zona de barranc. Per altra banda tenim una gran esplanada central amb clots i elevacions a les vores fruit de les maniobres militars.

Les Moles han estat emprades tradicionalment pels paterners i paterneres per a quantitat d’usos tradicionals: des de ser un lloc de reunió en festes assenyalades (Pasqua), d’esbargiment quotidià o fins i tot com a font de recursos per als veïns i veïnes (camps de cultius de secà, caça, llenya, herbes aromàtiques, etc.). Dins de la zona trobem, a més, valors patrimonials que justifiquen la seua protecció, com ara: refugis de pastors en pedra seca, restes de moles de molí (que donen el nom al paratge) trinxeres de la guerra civil, nius de metralladora, i inclús troballes arqueològiques encara per estudiar.

Camí Camí de de Les Les Moles.

Moles.

Paratge de Les Moles, Paterna.

Les Moles, un nou espai al Parc Natural del Túria Entre els valors naturals de la zona hem de destacar la singularitat del llit natural del barranc d’En Dolçà, únic tram no antropitzat conservat, que manté la seua vegetació de ribera i règim hidrològic natural, vital per a la recàrrega dels aqüífers de la zona.

Associat aquest barranc a una extensa zona forestal madura, amb espècies de flora i fauna característiques del bosc i sotabosc mediterrani, que a banda del valor actual que se’l suposa donen informació sobre la vegetació potencial que pot albergar en un futur tota la zona, tant de Les Moles com del Rabosar i el Pla del Pou. Altra singularitat d’aquesta zona forestal és la presència d’un dels punts geodèsics més alts del terme de Paterna. Punt des d’on es

pot observar la línia de costa, la Serra Calderona al nord, la de Corbella al sud i, fins i tot, els dies més clars, el Montgó.

Situació mediambiental actual de Les Moles El paratge es troba en l’actualitat parcialment afectat per l’activitat antròpica. La reducció, els darrers anys, de l’activitat humana sobre la Mola ha derivat en una certa evolució de sèries primerenques (praderies Allyso sedum, timonedes) a habitats de substitució (bardisses de ginebres, pinars laxes, etc.).

Entre d’altres especies hem volgut destacar aquelles més característiques del nostre ecosistema i que, a banda del seu valor natural intrínsec, cal potenciar com a part del nostre bagatge i que, d’una manera o altra, han conformat al llarg dels anys la nostra forma d’ésser. El desenvolupament d’un poble es troba estretament unit al seu entorn, als sues boscos, a la seua fauna i flora, marcant este medi natural les seues principals característiques culturals i antropològiques.

A més Les Moles tenen importants valors ambientals i paisatgístics i s’hi poden trobar una interessant diversitat biològica amb la presencia de múltiples espècies amb diferents graus de protecció.

Mussol a Les Moles.

Eriçó a Les Moles.

Vegetació En este reduït espai, tenim una bona mostra dels habitants més característics del Parc Natural del Túria. Entre els que cal destacar Bardises de ginebres, galeries i matolls riberencs termo-mediterranis, pinars mediterranis, praderies allyso sedum.

D’altra banda, també inclou zones amb paisatges agrícoles de secà (oliveres, garroferes, ametlers) mostra relictual del que històricament va ser el principal ús del sol al terme de Paterna. D’estos ambients cal destacar el Barranc de l’En Dolça que pertany a la sèrie edafohigròfila fluvio-alvear i rivular mediterrània: Rubus ulmifolius (esbarzer), Nerium oleander (baladre), Coriaria myrtifolia (tinter), Scirpus holoschoenus

(joncs), Celtis autralis (lledoner).

Fauna Sorprén la important diversitat de fauna, més encara tenint en compte la falta d’estudis amb suficient profunditat, en particular en invertebrats donat l’encariment dels estudis per la necessitat d’un gran nombre d’especialistes.

S’han identificat 7 espècies d’amfibis alguns d’ells protegits, com ara el Bufo bufo (Gripau comú), 20 espècies de rèptils, dels quals 5 estan en el llistat d’espècies d’especial protecció.

Destaca la important presència d’aus, que donada la seua major mobilitat s’han descrit més de 70 espècies, identificant-se unes 50 en els estudis més actualitzats.

Per aportar alguns exemples s’han avistat

Juny 2020 | Núm. 6 | LA VEU DE L’HORTA NORD | 11

Eriçó a Les Moles.

xoriguers, palputs, abellerols, pit-rojos i calandres.

Entre els mamífers també apareixen diverses espècies com la rabosa, la llebre, el teixó, mustèlids i en particular diverses espècies de rat penats com el de ferradura i el nòctul gros.

Senda multifuncional (comunicant els barris de Paterna entre si i amb Godella, San Antonio i Burjassot) En l’actualitat el paratge compta amb una senda que l’uneix amb el bosc de la Vallesa. A més, la zona de Les Moles compta amb una senda orbital que transita a la vora de la massa boscosa i es comunica amb els accessos de cadascun dels barris de Paterna i amb la senda que porta al bosc de la Vallesa. La zona ja és freqüentment utilitzada per Ciclistes, Gent que practica el Running i persones de les zones adjacents que passegen els gossos per l’àrea. La intervenció sobre la zona consistirà en la senyalització de la ruta amb els diferents indrets d’interés com ara el barranc, refugis, trinxeres,

Refugi a Les Moles.

etc. La ruta serà com un carril multifuncional sense obstacles que permetrà l’ús de l’espai per la major part de la ciutadania i comunicarà, també, amb la resta de zones d’esbarjo.

Pista de Bici-cross Actualment ja existeixen diferents itineraris utilitzats pels usuaris d’aquest tipus d’esport a la zona de Les Moles. Només s’actuarà per delimitar les rutes i senyalitzar-les.

En este sentit, Les Moles, faran la funció d’”Estació Intermodal” de la bicicleta, ja que és el punt d’enllaç entre el Parc Natural del Túria i l’Horta Nord amb bones comunicacions per tramvia i connectada amb l’anell ciclista i el carril bici de Godella.

Pista de carreres amb obstacles A dia de hui hi ha diversos recorreguts per Les Moles per a realitzar aquest tipus de carreres.

De fet durant dos anys consecutius es va realitzar l’Spartan Race pel paratge. La proposta inclou la senyalització d’aquest recorregut.

Zones de Pic-nic

Hi ha dos zones que en aquests moments acompleixen totes les característiques per a donar-li aquest tipus d’ús. Una és la pineda confrontant a Lloma Llarga i altra la pineda de la vesant oest de la Mola (actualment ja és usada amb aquesta finalitat).

Probablement s’habilitaran més zones de Pic-nic (una prop de cada barri confrontant) en un futur.

Zona de passeig de gossos Actualment tota l’àrea que es proposa incloure al PORN és utilitzada per gent que va a passejar als seus gossos. La zona més propera al casc urbà és la que major afluència de gossos presenta, per això serà destinada a aquest ús.

Zona d’escalada i tirolines Actualment existeixen uns terraplens a l’esplanada central de Les Moles que van ser originats en l’època en que el paratge era utilitzat per a fer pràctiques de tir amb tanc.

La proposta de la Coordinadora per la Protecció de Les Moles preveu aprofitar aquests terraplens de més de 5 metres d’alçada per construït un rocòdrom i diverses línies de tirolines.

Itinerari botànic El Parc Natural del Túria suposa un dels principals pulmons verds de València i la seua àrea metropolitana.

S’estructura al voltant del llit fluvial del Túria, travessant un paisatge ondulat, ple de turons i barrancs. La vegetació que desenvolupa en

Recorreguts per Les Moles.

este espai protegit està present a Les Moles.

Al paratge del RabosarLes Moles trobem una representació de gran part d’estos habitats. En la actualitat podem trobar tant pinedes de pi blanc, estrats arbustius amb la presència de la majoria d’espècies característiques del Parc Natural del Túria, els Barranc de l’en Dolça i Travessat amb formacions fluvio-alveolars, com també camps de cultiu de secà.

La preexistència d’estos habitats en el paratge facilitarà amb una intervenció reduïda de renaturalització el desenvolupament d’un sender botànic que acostarà els visitants a la vegetació del Parc.

Gran Bellotada per la Protecció de Les Moles.

Parc Natural de Les .

També s’afegiran alguns exemplars adults de pi rodeno (Pinus pinaster), alzina surera (Quercus suber) com també espècies de ribera com els xops, àlbers o salzes.

La localització en una zona propera a València i la seua àrea metropolitana suposa un important valor per la seua utilització com espai d’educació i sensibilització ambiental, facilitant l’apropament de famílies, escolars, turistes, i en general de la població interessada per la nostra natura. Descarregant, d’altra banda a les zones més sensibles del Parc Natural de la important pressió antròpica que pateix en la actualitat.

12 | LA VEU DE L’HORTA NORD | Núm. 6 | Juny 2020

ASSOCIACIÓ CULTURAL BASSOT

El passat mes de setembre es va celebrar a Burjassot una nova edició de les Nits Estellés, unes nits que se celebren al llarg del territori valencià (i també a Barcelona, Palma i Brussel·les) que serveixen per reivindicar la poesia i vida del poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés.

Enguany, com cada any, la celebració ha estat organitzada des del Bassot amb la col·laboració d'AVIVA i de la Coordinadora pel valencià Horta Nord. Però aquesta X Festa Estellés ha estat si pot ser molt més especial que en altres ocasions, ja que es tractava d'una efemèride: els quaranta anys del primer homenatge a Burjassot a Vicent Andrés Estellés.

L'any 1979 un grup de joves junt amb organitzacions locals com l'Associació de Veïns El Progrés van voler celebrar un homenatge al poeta del seu poble i reivindicar el seu llegat cultural en la seua llengua. En ple postfranquisme, amb amenaces de mort incloses, el grup de joves van aconseguir ferho realitat i el 30 de juny al pati de Les Sitges es va celebrar l'acte, un acte multitudinari on nombroses persones d'arreu de la comarca i del País es van reunir per gaudir dels poemes del poeta, per retre-li homenatge i per gaudir dels concerts i dels parlaments que s'havien organitzat.

Entre les actuacions van destacar les d'Ovidi Montllor, el grup de música El Carraixet... el cartell de l'acte el va dissenyar Josep Renau, el cartellista valencià i el món de la cultura i de la política es va fer present aquell dia. Didín Puig va ajudar a aconseguir els contactes amb els músics i l'artista Eduard Cortina va fer un bust del poeta que posteriorment rebria un atac feixista.

L'homenatge es va fer sense cap incidència i va suposar tota una festa so-

Nit Estellés 2019, Burjassot.

1979 - 2019: 40 anys d'homenatges a Vicent Andrés Estellés bre la importància de recuperar els referents silenciats durant la dictadura, la necessitat de crear espais on poder celebrar la nostra identitat pròpia.

Quaranta anys després el Bassot va voler retre homenatge a tota aquella gent que va fer l'acte l'any 1979. A la família i al poeta, per la seua col·laboració, però també a totes les persones individuals que van posar el seu gra de sorra per fer-lo possible. I es que quaranta anys després sembla que no hagen canviat massa coses: si l'any 1979 les institucions locals tan sols van posar una bombeta per a il·luminar tot el pati de Les Sitges i va ser incapaç d'assegurar la seguretat de l'acte, el passat mes de setembre la

Nit Estellés va rebre crítiques per part del partit ultra i feixista de VOX, amenaçant als assistents i intimidant-los amb gravacions de l'acte.

Ara que s'hauria de poder fer amb normalitat actes de record al millor poeta valencià del segle XX continua sent una molèstia per als grups d'extrema dreta que, lamentablement, es passegen amb total immunitat per les institucions locals i autonòmiques. Quaranta anys després d'aquell homenatge haurien d'haver estat suficients per a poder reivindicar la nostra llengua, la nostra cultura pròpia sense rebre amenaces, però sembla que encara

estem lluny del temps que enyorava ja Estellés.

Malgrat tot, com en aquell 30 de juny es va celebrar la Nit Estellés i es feu amb la tradicional passejada poètica a càrrec dels nets del poeta, Isabel i Vicent Anyó, amb un sopar, un recital popular i l'actuació de la cantautora GEM. Una nit on es va poder portar el famós bust -a Benimodo des de l'atac feixista del 1979- i que l'Ajuntament del poble de la Ribera va voler cedir per a la ruta, un moment molt emotiu van ser les paraules que es van pronunciar a l'actual Plaça de la Constitució, Plaça del País Valencià l'any 1979, davant del bust on es van dir els

Un homenatge, en definitiva, de memòria, de recordar que no sempre es van fer les coses malament i que sempre hi ha cabuda per a l'esperança.

Restitució del bust d’Estellés, Burjassot.

noms de tots els joves implicats en l'homenatge. I on com aquell any es va acabar amb la Muixeranga, aquesta vegada amb la colla Estrela Roja de Benimaclet.

En definitiva, el Bassot va voler recordar com fa quaranta anys un grup de joves es van autoorganitzar i celebrar un primer acte, una primera espurna que continua viva encara avui en dia.

Un homenatge, en definitiva, de memòria, de recordar que no sempre es van fer les coses malament i que sempre hi ha cabuda per a l'esperança, també ara amb l'auge de l'extrema dreta i del nacionalisme espanyol més ranci i caspós, amb la crisi econòmica que fueteja a les classes populars i un masclisme que mata i viola, un masclisme social i cultural que encara no ha desaparegut ni dels carrers ni dels tribunals. La situació és diferent a la que van viure aquell 30 de juny i amb l'esperança del moment pot ser tot semblava que estava per fer i que era possible, avui continua sent més necessari que mai retornar a eixa esperança, a eixa necessitat de lluita, de saber que les coses no s'aconsegueixen sense esforç, sense carrer. Per això la importància de la memòria, de saber-nos fills i filles de les renúncies de la transició però també de les formigues que van continuar fent camí, de les infatigables que no van renunciar mai als seus somnis.

Juny 2020 | Núm. 6 | LA VEU DE L’HORTA NORD | 13

ASSEMBLEA DE VEÏNS DE BENIMACLET – ESTRELA ROJA DE BENIMACLET

Dos noms associats a la terra, a la gent, al poble, a les festes, a les tradicions, a l’avantguarda, als costums, a propostes de futur,... Aquestes en són algunes de les definicions que molts ens han donat d’aquestes dues associacions germanes que treballen plegades per un estatus reivindicatiu des de la base associativa i en col·laboració amb altres persones i col·lectius amb els que compartim afinitats.

I aquestes afinitats tenen la seua plasmació en activitats concretes: presentacions de llibres, tallers i xerrades de temes

Si hi ha avui correfocs al País Valencià, és culpa de l’Assemblea de Veïns de Benimaclet.

Assemblea de Veïns de Benimaclet – Estrela Roja de Benimaclet Dos referents de coordinació, de lluites i d’esperances concrets, organització de festes per al poble com ara els carnestoltes, el Carnestoltes de Benimaclet n’és el més popular i el que ha mantingut una trajectòria reivindicativa des dels seus inicis essent un referent d’aquesta mena de festivitats. El Carnestoltes de Benimaclet i la seua proclamació d’independència en són tot un ritual de participació ciutadana compromesa i combativa.

Una festa que apostava per la participació i la reivindicació quan a altres els feia por aquesta mena d’activitats.

Disfresses, música de tabal i dolçaina, gaites, bandes de música, dimonis, correfocs, muixerangues, “moros i cristians”, danses, gegants, cants,... Una festivitat popular i ja tradicional on les institucions no tenen cabuda (ni falta que fa), malgrat el seu intent de controlar una festa que no controla el poder establert.

Estrela Roja i la Colla de Dimonis de Benimaclet.

No és això, doncs, Carnestoltes? La festa de Sant Joan amb la Flama del Canigó, una fita important per a la festivitat del solstici d’estiu. La vetllada de Sant Joan va nàixer amb la pròpia Assemblea. Junt amb el Carnestoltes, la Diada Nacional dels Països Catalans n’era, si no més, igual d’important. Tant és així que, “la autoridad competente” i tota la burocràcia colonitzadora espanyola ha tractat d’aniquilar.

A la seu de l’Assemblea ha vingut any rere any la Flama del Canigó. Des de l’Assemblea es passava (i es continua passant) la Flama de la Llengua. És punt de trobada per a persones i col·lectius que l’agafen i la passen a comarques de l’interior. L’Assemblea és el punt on en el seu viatge migratori la flama de la llengua va direcció al sud del país.

Tanta implicació va tindre l’Assemblea de Veïns de Benimaclet en l’organització dels Focs de Sant Joan, que l’any 2000 va ser l’entitat encarregada d’organitzar el Congrés de la Flama del Canigó, celebrant-se a la ciutat de València, concretament a les instal·lacions de la Universitat de València. Concerts, xerrades, presentacions, taller de fanalets, música, cercaviles, muixerangues, passejada fins la platja,... formen part d’un conjunt d’activitats al voltant de la flama de la llengua que es celebra cada 23 de juny. I moltes altres festes i activitats, així com la participació amb les nostres (nosaltres

Estrela Roja recrea, incorpora i obri un espai nou per a la música de tabal i dolçaina.

El moro Maclet i el Tirant, gegants de Benimaclet.

les nomenem instruments de lluita).

Els gegants de Benimaclet (el moro Maclet i el Tirant, a la que cal afegirhi darrerament la geganta Cleta), en són ja avui en dia la simbologia un poble (perdó Califat) de Benimaclet. Els dimonis de Benimaclet que, recordem, si hi ha avui correfocs al País Valencià, és culpa de l’Assemblea de Veïns de Benimaclet. Aquesta màxima, segurament discutida, no vol obviar el treball d’altres colles, si no posar en valor que l’Assemblea de Veïns de Benimaclet va jugar en l’evolució, el foment i l’expansió de les colles de Dimonis al País Valencià. Si bé es mira, abans dels anys 90 del segle XX, ni hi ha programació de correfocs a les festes dels nostres pobles i ciutats. Cap. És amb la creació de la Colla de Dimonis de Benimaclet (i els Orriols en els seus inicis) que el foment d’aquesta activitat es revifa i es fa popular. La Colla de Dimonis de Benimaclet va col·laborar activament en la creació de totes les colles de dimonis que començaven a nàixer a principis dels anys 90 del segle XX. I això, ens agrade o no, és un fet. I, com no, els tabals i les dolçaines: la Colla Estrela Roja de Benimaclet, colla que, recordem, no seria possible sense l’existència

de la Colla de Dimonis de Benimaclet i aquesta no seria possible sense l’Assemblea de Benimaclet. Per tant, Estrela Roja de Benimaclet, sempre ho he dit, es filla de l’Assemblea. Només afegir que sense aquesta colla de tabals i dolçaines, la banda sonora de la reivindicació, la lluita i la festa del nostre país durant els darrers 30 anys no haguera estat la mateixa. Estrela Roja posa música de tabals i dolçaines als correfocs mentre altres sols empraven instruments de percussió.

Estrela Roja recrea, incorpora i obri un espai nou per a la música de tabal i dolçaina.

Benimaclet Viu, les festes alternatives, la diada Estellés, les accions en defensa de l’horta, el Correllengua,... en el més intern de les activitats de Benimaclet, però també amb les magues de Gener, les distintes trobades de Gegants arreu del país, la multitud de actuacions musicals, el Cicle Cultural al voltant de la Dolçaina,...

I tot això des de finals dels anys 80 del segle XX. Ja som majors d’edat, però amb nova sabia que ens esperona a continuar amb objectius que mai caduquen com ara la solidaritat, la llibertat, la tolerància... i sempre des d’una perspectiva valenciana i amb l’ús de la nostra llengua catalana.

14 | LA VEU DE L’HORTA NORD | Núm. 6 | Juny 2020

LA VEU DEL POBLE

L'associació “La Veu del Poble” neix com solen néixer aquestes coses, de la bogeria d'una persona, en aquest cas Xuanet Carbonell.

Hi havia un canal en paterna que emetia per TDT on convidaven a unes companyes nostres a fer un programa setmanal “mujeres guerreras”, el presentador Ramiro ens va donar les pautes de com començar amb un mitjà de comunicació, i “pensat i fet”, de manera autodidàcta Xuanet va començar a investigar per internet com es feia, i va trobar la manera d'emetre per ràdio en la xarxa, i allí es va ficar ell, en un quart d la seva casa tot ple de cables, que clar, aquí apareix l'altra heroïna de la història, marta, la seva parella i presidenta de l'associació que ens va aguantar i ens aguanta el que no està escrit, quanta paciència.

A partir d'això va néixer radi Meliana (que és com es va dir en els seus inicis), va durar poc, la veritat, perquè aspiràvem a molt més, sobretot a donar-li veu als sense veu, sense més vam agafar un mòbil creguem un compte de Facebook i ens tirem al carrer per a retransmetre en directe les manifestacions, això va ser el nostre punt d'inflexió, aquí ens vam adonar que això ningú ho feia, la gent ens ho agraïa de cor, que transmetéssim

Nomenar a Ràdio Klara, que per a nosaltres són tot un referent.

en directe, comencem a fer-nos un nom, al principi gairebé ningú s'atrevia a parlar-nos, però amb el temps la gent ens va anar agafant confiança, i ara com ara, cada vegada que anem, ens reconeixen i accepten ser entrevistats, també cal dir que Xuanet té molta cara i li posa el micro des de Ximo Puig, passant per Mónica Oltra i

La Veu del Poble en un dels seus reportatges.

Formar part d’una utopia acabant per qui passava per allí.

Però clar, això havia de tenir una continuïtat, la gent ens ho deia, “innoveu” “això ningú ho ha fet” ens donaven les gràcies, i clar a nosaltres això ens omplia, havíem d'anar a més, fins al dia q un altre company el nostre Roberto, ens va dir, “la meva tia té un local en Massamagrell que no usa, si voleu li ho comente a veure”, que m'has dit, de seguida ens vam posar en marxa per a reformar el local i poder donar cobertura al que sortís, assumint les despeses de la nostra butxaca, càmeres, trípodes, internet, llum i altra, però hi ha alguna cosa que supera tot això la il·lusió. Hui dia podem dir que tenim una graella la majoria divendres i tots els dissabtes (tots treballem, i és l'únic buit que tenim), la veritat és que al principi la gent era poc inclinada a participar, no ens coneixien, però ara ja tenim un nom, encara que xicotet, i la gent s'anima a participar.

No podem viure de l'aire, llavors un altre company, Dani, ens va dir q el seu germà estava en un club d'handbol, en el Llevant Unió esportiva, Marni de 1a Nacional, i que si estàvem interessats a retransmetre els partits cada 2 diumenge, vam dir que sí i fins hui.

Un altre company, Cristóbal que estava amb nosaltres va tenir la genial idea de crear un diari digital que li va posar per nom “El Teu Portaveu” i ens va dir que si volíem fusionar els dos mitjans, com no, vam dir que si, al principi la línia editorial la portava ell, que ens deia que havia de ser obert a tots els partits, fins i tot a Vox, li vam dir que no, que aquests partits no tenien cabuda en la nostra associació, que ens diguen sectaris si volen, però a l'enemic ni aigua, total que Cristóbal al final el va deixar, vam agafar la línia editorial i hui dia, dins de les nostres possibilitats continua en marxa, per descomptat animem a la gent al fet que ens enviïn

Les coses s'aconsegueixen somiant, fins que el somni es faci realitat, perquè qualsevol nit pot sortir el sol. els seus articles, notes de premsa, comunicats etc.

I això és l'associació “La Veu del Poble” un grup de persones que ho dóna tot, perquè els que no tenen veu la tinguin, treball en equip, sense discussions (encara que soni estrany) perquè l'important és que la gent tingui el seu buit, també com no, nomenar a Ràdio Klara, que per a nosaltres són tot un referent, i tenim gent que ens dóna suport, ens faciliten contactes, realitzen programes nodrint-nos de contingut, José Montoro, que condueix un programa mensual, Oscar i el Jipy, també, Emília bru, i més que se sumessin estem segurs.

I per què volem participar en l’Aplec? Perquè molt senzill, perquè la unió fa la força i quants més siguem millor, sense sectarismes, suport mutu, esperem que no es quedi aquí, en una jornada, que això serveixi per a crear teixit social a la nostra comarca, que sigui un exemple per a les altres, i que això no tingui per què ser cada any, si no quan es vulgui realitzar qualsevol acció en algun poble, allà que acudim totes a donar suport, perquè si una protesta, manifestació, concentració som 4, ni ens miren, però quan som centenars o milers, la cosa ja canvia, tenim com a exemple el 15 M, el pànic que els va donar, aquest és l'exemple que devem que seguir, cadascuna amb la seva faceta, en la seva manera de veure la lluita, potser tot això és només una utopia, però les coses s'aconsegueixen somiant, fins que el somni es faci realitat, perquè qualsevol nit pot sortir el sol.

Juny 2020 | Núm. 6 | LA VEU DE L’HORTA NORD | 15

L’HORTA (L’HNA)

NORD

ANTIFEIXISTA

El col·lectiu L’Horta Nord Antifeixista (L’HNA) vam sorgir a febrer de l’any 2018 com resposta popular davant l’auge del feixisme a tot arreu, i també a la nostra comarca. Un grup de persones vam decidir unir-nos per fer front a qualsevol tipus d’agressió i propaganda racista, xenòfoba, masclista, lgtbqfòba o feixista, es a dir front a totes les manifestacions d’aquest feixisme que poc a poc s’instal•la en les nostres institucions, els nostres pobles i la nostra gent, entenent que l’organització al marge dels seus mecanismes es el millor camí per fer-los enrere.

Mitjançant assemblees periòdiques autogestionem xerrades, projeccions de documentals, concentracions, concerts i tota una mena d’actes que creguem ajuden a fer consciència antifeixista, i a augmentar la nostra formació i coneixement com a militants. Volem una comarca diversa i solidaria on totes siguem partícips de millorar els pobles on vivim, i on totes tinguen cabuda sense importar la seua procedència, sexe o orientació de gènere i sexual. A més, per poder arribar a tots els pobles i fer una feina més efectiva, creguem indispensable comptar amb altres col•lectius

Mural antifeixista a l'Horta Nord.

Record de les víctimes del feixisme, Guillem Agulló i l’aniversari de la seua mort de la nostra comarca, com els que ara formem el aplec.

Una de les ferides més marcades que totes les antifeixistes de la comarca compartim és l’assassinat del Guillem Agulló i Salvador, jove militant antifeixista i independentista de Maulets i S.H.A.R.P. Burjassot. Guillem va anar a Montanejos amb amics i amigues a gaudir de les pasqües i d’uns dies d’acampada, però la malaurada matinada del

Enganxina en memòria de Guillem Agulló.

11 d’abril de 1993 va sofrir una ganivetada al cor a mans de Pedro Cuevas que li va causar la mort.

A pesar que els assassins van increpar al Guillem i els seus amics amb crits de “Sieg Heil” i “Viva Espanya”, i que quan va caure mort van anar-se’n cantant el “Cara al Sol”, i que clarament era un crim polític, al judici es va negar tota implicació ideològica, i va quedar com una baralla entre joves. Durant aquest procés legal es van produir moltes irregularitats, i va originar molta polèmica, a més la premsa va encarregar-se de criminalitzar a la víctima i els col•lectius als que pertanyia, així com la seua ideologia. Finalment l’únic condemnat va ser Pedro Cuevas, a catorze anys de presó dels que sols va complir quatre per bon comportament, l’any 2007 es va presentar a les llistes del partit ultradretà Alianza Nacional per Xiva, i l’any 2013 va ser detingut en “l’Operació Pànzer” per pertànyer a una organització neonazi i possessió d’armes, però va ser absolt.

Després de l’assassinat de Guillem tant la seua família com amics i joves

antifeixistes van rebre amenaces com “Davide, tu seràs el pròxim”, que en aquest cas es van complir, el 4 de desembre del 1993 va ser assassinat a mans d’un desconegut al Kasal Popular David Àngel Ribalta, conegut com Davide, amic de Guillem i membre dels S.H.A.R.P., després d’haver aparegut als diaris com a membre de l’Assemblea Antifeixista i el Kasal Popular, i haver denunciat l’assassinat de Guillem públicament. Durant molts anys després, i fins actualment, els pares de Guillem continuen rebent amenaces, com pintades a la seua casa o trucades per telèfon.

Tots els aniversaris de la seua mort, l’11 d’abril de tots els anys des del 93, es fan concentracions i diversos homenatges com concerts al Guillem i la seua lluita. Aquest any per recordar-lo i mantindre viva la seua memòria es durà a terme una xerrada, la concentració i un posterior concert (vos recomanem romandre atentes a les xarxes!).

Per últim, volem convidar-vos a totes a sumarvos a la iniciativa de l’aplec

de l’horta nord, ja que després de tant de temps sense gaudir-lo creguem molt important recuperarlo. Tots els col•lectius i assemblees que el formem ens hem ajuntat amb molta il•lusió per tal de dur-lo a terme de nou l’any 2020, i podrem gaudir de xerrades, correfocs, torneig de pilota, concerts, dinars típics de la comarca, i altres activitats que segur ens faran reflexionar sobre el nostre futur i el dels nostres pobles. Necessitem tornar a la vida a molts dels pobles que s’han convertit en “dormitori”, donar valor a l’horta i la forma de viure que suposa, i repensar alternatives d’oci i sostenibles per a garantir el futur de la nostra comarca.

Pel Guillem, pel Davide, per Lucrècia, Susana o Mame, i per tantes altres víctimes del feixisme i la discriminació, perquè el millor homenatge sempre serà continuar la lluita, i mai deixarem que la nostra terra es plena del seu odi verinós, continuarem realitzant iniciatives que mantinguen viva la seua memòria i creen consciència i antifeixisme.

La lluita continua!

16 | LA VEU DE L’HORTA NORD | Núm. 6 | Juny 2020

Continuem la lluita antifeixista a Burjassot PLATAFORMA ANTIFEIXISTA DE BURJASSOT

“El feixisme avança sinó se’l combat” aquest és un dels lemes més encertats i vigents en el moviment antifeixista actual a casa nostra. Des de fa uns anys, el creixement de l’ultra dreta i el feixisme als nostres carrers i pobles és un fet inqüestionable, el major nombre de vots a partits d’extrema dreta, la irrupció amb força de l’espanyolisme junt amb els discursos d’odi són algunes de les seues cares visibles.

La Plataforma Antifeixista de Burjassot es va crear per donar resposta des d’un moviment social i de base al feixisme creixent en el nostre poble. La PAB és una assemblea composta per diferents associacions polítiques i culturals així com de persones que a títol individual van veure la necessitat d’autoorganitzar-se contra la xacra del feixisme. L’associació sempre ha tingut una clara vessant de denúncia així com de pedagogia i s’han organitzat des de jornades obertes on s’analitzaven els discursos de la nova extrema dreta fins a campionats de futbet i pintades de murals

Ens cal exercir memòria per no deixar que el feixisme avance impunement.

La Plataforma Antifeixista de Burjassot continua amb la seua activitat al poble antiracistes i en record del veí de Burjassot assassinat a mans del feixisme l’any 1993, Guillem Agulló.

Un dels actes més engrescadors va ser l’organitzat l’any 2018 per netejar les pintades racistes, homòfobes, sexistes i feixismes que assetjaven les parets i els murs del poble de Burjassot. Davant de la ineficàcia de les institucions, incapaces de no tolerar cap tipus de demostració d’aquest tipus en els nostres barris, l’assemblea va fer un recorregut pel poble i va anar tapant totes aquelles pintades que trenquen la convivència veïnal. Una experiència que va reunir a més de 40 persones i que va acabar amb un dinar de germanor on poder compartir taula i experiències.

Posteriorment es va fer un mural de caràcter antifeixista en la façana de la seu del Bassot, per dir que si les parets han de parlar ho han de fer des de valors antiracistes, antisexistes i anticlassistes, des de l’antifeixisme. Aquesta experiència junt amb les tantes altres esmentades reforcen la idea de la necessitat de la autoorganització veïnal per donar resposta als buits institucionals, buits dels que s’aprofiten els generadors d’odi i que penetren de mica en mica en la nostra societat, tan sols cal

Sopar de germanor a les Jornades Antifeixistes de 2018.

De poc va servir que l’any 2013 el poble de Burjassot, en ple municipal aprovara declarar-se poble antifeixista veure els resultats de VOX

en les passades eleccions municipals.

La Plataforma Antifeixista de Burjassot organitza també passes de documentals, xarrades i actes en memòria de Guillem Agulló perquè ens cal exercir memòria per no deixar que el feixisme avance impunement.

També ha celebrat actes per poder recaptar fons per fer front a les campanyes antirepressives del moviment, ja que l’estat usa la repressió als moviments socials per a mantenir l’statu quo.

Des de l’Associació s’han denunciat també els continuats atacs que ha rebut l’estàtua de Vicent Andrés Estellés així com els atacs a la ruta literària, entenem que Burjassot no pot tolerar que certa gent es dedique a menysprear i menystenir la cultura pròpia, agredint espais culturals que haurien de servir-

Parada a la Fira Alternativa d'Associacions.

nos de trobada. De poc va servir que l’any 2013 el poble de Burjassot, en ple municipal aprovara declarar-se poble antifeixista si no és capaç d’actuar contundentment contra aquests atacs que són representatius del tipus de ciutat que volen els feixistes: una ciutat sense cultura, sense diversitat. Per això mateix, la Plataforma considera que encara calen espais i experiències com les viscudes el passat 2018, experiències on la gent prenga partit i retorne la dignitat als murs dels seus barris.

Seguim i seguirem endavant, fins que calga, per fer de Burjassot un poble obert i solidari, feminista, anticlassista, antiracista, un poble on pague la pena viure i on tothom siga benvingut, un poble que mantinga les seues tradicions i la seua cultura pròpia però que entenga que la diversitat fa més gran i millor els seus barris. Un poble on el feixisme se’l combata des de tots els fronts possibles, des de les institucions, des dels mitjans de comunicació, des dels carrers, des

de les associacions culturals... En definitiva, la Plataforma Antifeixista de Burjassot es va comprometre a exigir una societat més digna, més inclusiva fent actes de tot tipus i donant la benvinguda a tots els projectes que celebren comarca, que celebren, per exemple, la necessitat de fer pobles vius, allunyats de la idea de ciutats dormitoris, pobles on la vida de les persones que l’habiten siga el seu eix principal i, per això mateix, també formem part i donem suport al projecte renascut de celebrar l’Aplec de l’Horta Nord, un espai que ens reuneix amb diverses associacions i organitzacions de la comarca per posar sobre la taula els problemes que compartim: el feixisme creixent, la falta d’oportunitats laborals, la falta d’inversió en cultura, la xacra del masclisme i de la ludopatia entre el nostre jovent... una sèrie de problemes que ens uneixen i que com al feixisme cal combatre’ls per a que no avancen i, en aquest cas, a través de la unió farem força.

Juny 2020 | Núm. 6 | LA VEU DE L’HORTA NORD | 17

SEPC VALÈNCIA

Actualment, els percentatges d’ús del valencià al sistema públic universitari valencià (SPUV) pateixen una forta heterogeneïtat quant a la seua distribució a les aules. Existeixen dinàmiques molt diferents que tenen fonaments en les diverses característiques de cada institució pel que fa a la situació territorial, l’antiguitat o els graus oferts, entre d’altres. A aquesta diversitat es suma una manca de voluntat -i per tant, de finançamentdel govern, tant en etapes anteriors com actualment, que ha impossibilitat la regulació lingüística en l’àmbit universitari. L’informe “El valencià en l’ensenyament” realitzat per l’STEPV el 2016 situa la UV en primera posició oferint un 36,2% de docència en valencià, seguida per l’UJI amb un 19,6% per al curs 2017-18. Per al mateix curs, tant a la UPV com a la UA les dades de docència en valencià eren considerablement baixes sent del 6,6% i 7,3% respectivament. En últim lloc, la UMH és la universitat amb el menor ús de la llengua pròpia, limitant-se a alguns cursos a través del centre d'idiomes.

En aquest panorama s’emmarquen les nombroses entitats que treballen en la defensa de la nostra llengua en l’ensenyament universitari com són Alacant pel Valencià, la Coordinadora VEU a la UV o el CULC a l’UJI. Trobem

La realitat, però, és que passats 36 anys de l’aprovació de la LUEV (Llei d’ús i ensenyament del valencià), la societat valenciana seguim patint una desigualtat lingüística.

On està la igualtat lingüística a l’ensenyament universitari?

Murals en defensa de l'ensenyament en català.

també diferents plataformes de voluntariats lingüístics que s’imparteixen en algunes de les universitats que són de gran ajuda en la difusió i foment de la nostra llengua. La tasca d’aquestes incansables defensores de la llengua ha estat fonamental per recordar els drets que tenim com a valencianoparlants.

La realitat, però, és que passats 36 anys de l’aprovació de la LUEV (Llei d’ús i ensenyament del valencià), la societat valenciana seguim patint una desigualtat lingüística. Aquesta llei no és una veritable llei

de normalització, resulta limitada, poc concreta i amb escasses obligacions establertes -no s’estableix cap deure per a l’ensenyament universitari- (Alfons Esteve i Francesc Esteve, 2019).

Enfront d’aquesta situació, al País Valencià ens calen polítiques lingüístiques homogènies amb cara i ulls per al SPUV -així com per la resta d’àmbits de la nostra vida que tinguen en compte les especificitats de cada territori tot marcant-se objectius concrets i terminis per assolir-los.

Exemple a seguir és la UV que gràcies al Pla d’Increment de la Docència en Valencià que va aprovar el 2012 experimenta una millora progressiva preveient l’arribada al 50% de docència en valencià per a l’any 2022. Resultaria efectiu que la resta d’universitats aprovaren una reglamentació similar a la de la UV, evidentment contemplant les particularitats que existeixen. Aquest fet es relaciona estretament amb la necessitat d’una nova llei d’igualtat lingüística al nostre territori en la

que es concreten uns mínims i unes obligacions a complir per situar el valencià al lloc on es mereix.

El valencià no sols és llengua oficial del nostre territori, sinó que és també la pròpia , la històrica , la que ens identifica com a poble. Estem reclamant una qüestió tan lògica i bàsica com la igualtat enfront de la llengua que ens ha sigut imposada. És aquest un dels deures que tenim com a poble, exigir unes condicions d’existència dignes per la nostra llengua.

18 | LA VEU DE L’HORTA NORD | Núm. 6 | Juny 2020

SOCARREL

- Jo crec que me la jugue…

- En serio, cabró? Jo aniria a assegurar, lo demés és emmerdar-se!

- Què sí collons, ja voràs! Neymar és un jugador de primers minuts, colarà el primer i es desunflarà… du passant-li això com dos partits seguits: contra el Depor marcà el primer, i contra els xotos igual… ja ho voràs!

- Bueno, té sentit lo que dius…

No és una conversa fictícia. Tampoc és part del guió del nou capítol de Black Mirror. Podria ser un intercanvi d’opinions futbolístiques entre Maldini i Manolo Lama (no es queda tan lluny), però tampoc ho és. És una conversa real, entre el meu col·lega i jo, sobre com apostàvem aquells dos euros que ens havien sobrat de la nit. El meu colega i jo, el jovent organitzat de Massamagrell. Nosaltres, los aliados (de fons sonen copets d’esquena). El meu col·lega i jo, els més antikapis - amb k, perquè sona més radical - de la zona. Sí, durant una temporada vam jugar (més endavant parlarem de la importància del llenguatge) a les màquines d’apostes esportives. Collons, per què no anàvem a fer-ho?

Si les nostres famílies als nadals (i desgraciadament, a altres èpoques de l’any també) perdien el cul i els diners en la loteria! Si no teníem res a fer als nostres pobles morts, gràcies

Casa d'apostes Codere.

a la divina intervenció dels nostres ajuntaments, tan preocupats pel jovent!

Aquells 2 euros, evidentment, vam perdre’ls.

No podria dir que es va convertir en rutina, però sí que és cert que vam apostar altres cops, tots amb idèntic resultats. I com nosaltres, moltíssims joves ho han fet en alguna ocasió. Per a la majoria, es queda com una rutina social , però què en diem de la resta? D’aquells joves que l’anècdota es converteix en l’infern que arruïnarà les seues vides? “No sé” diria la infanta Cristina.

“La pela és la pela”, diu l’Estat.

Segons María Hurtado, psicòloga clínica d’AGSPsicólogos de Madrid , 1 de cada 5 joves a Espanya és ludòpata. Sona fort, oi?

Fem aterrar les dades: de cada 5 col·legues vostres, d’eixos amb els que quedeu els caps de setmana per fer-vos una birreta o anar a sopar al kebab, 1 d’ells és addicte al joc. Ens adonem ara de la grandària del problema?

Nosaltres no ens vam adonar fins que les vam veure arribar als nostres pobles. Als nostres carrers, enfront de casa nostra. S’introdueixen en el nostre dia a dia, sense adonar-nos, fins que acabem assimilant que és un negoci normal , i el següent pas de l’assimilació és l’acceptació. Clar que totes les persones del col·lectiu teníem clar que allò no era aigua clara.

Però fins que no veus a ex-companys teus de classe , entrant allà a les 5 de la vesprada, i eixint a

El jovent alienat a la societat de consum: el negoci del joc les 10 de la nit, no et xoca, no sents com te trasbalsa aquesta situació. Maleïda societat de merda; no sentim la pluja fins que ens cala l’impermeable i ens deixa xops.

A Massamagrell (poble on Socarrel desenvolupa la major part de la seua activitat), ja en tenim 3 cases d’apostes. 2 d’elles situades en la mateixa avinguda, l’Avinguda València.

Zona tradicional de classes treballadores i a més a més, travessera per anar a l’escola i a l’institut del poble. No és casualitat, és la presa ideal del negoci del joc: el jovent i les classes populars. I nosaltres, no afirmem a la lleugera: les dades i la realitat estatal ho demostren.

- A Madrid, mentre a barris com la Latina, Usera i Vallecas - on es troben les rendes més baixes de la capital - augmentaven les cases d’apostes una mitjana de 16 locals per barri entre 2014 i 2017 (només en 3 anys!), a barris com Chamberí, Salamanca o Centro - amb les rendes més altes - es produïa l’efecte contrari: es tancaven d’1 a 2 locals dedicats al negoci del joc.

- La DOGJ (Direcció General d’Ordenació del Joc) va concloure al 2017

que més del 77% dels jugadors tenien un nivell socioeconòmic mitjà-baix o baix.

- El 30,9% dels jugadors són menors de 35 anys, i d’aquests un 80% viu en situació de precarietat. Aquesta xifra augmenta al 56% de jugadors entre 18 i 30 anys, si parlem del joc on-line.

- Al 2017, un informe de la DOGJ assegurava que el 36% dels ludòpates havien començat a apostar sent menors d’edat.

Així doncs, la simple presència d’aquests locals, suposa un atac frontal contra la societat, concretament contra el jovent i les classes populars.

Aquest atac no és aïllat.

S’afig a tota una estratègia d’oci dissenyat amb un objectiu clar: alienar la població a través del consum.

Parlem d’un lleure on consumir és l’acte prioritari, on esdevenim subjectes passius i individualitzats, allunyades d’experiències col·lectives on nosaltres siguem els partíceps.

Parlem de models d’oci que es veuen reflectits als nostres pobles: esdeveniments festius com discomòbils, on les drogues (tant blanes com dures) es converteixen en l’actor principal de la festa. Esdeveniments culturals com els bous al carrer, que aposten pel maltractament animal i es converteixen en l’única via d’oci als nostres carrers. Esdeveniments esportius que es basen en un paper passiu, d’espectador, mentre restringeixen horaris de poliesportius i defugeixen d’oferir un lleure sa i cooperatiu. Però la societat de consum no es queda només ahi: traspassa al nostre model relacional, cada cop més individualitzat,

fred i cossificador, allunyant-nos d’espais comuns d’aprenentatges.

Contra tota aquesta estratègia, ens trobem sovint a les nostres localitats amb ajuntaments (des del color blau fins al taronja), que o bé adopten posicions totalment reproductores d’aquest model d’oci, o bé assoleixen una posició de passivitat absoluta que només s’activa quan veuen que poden rascar alguns vots. El poder institucional, al cap i a la fi.

I sobre aquest poder institucional també va la problemàtica de les cases d’apostes. Nosaltres no anem a esperar a plens inacabables, grans declaracions… perquè per als problemes de les llebres, no necessitem solucions de tortugues. Per a nosaltres, té més legitimitat d’acció allò que decidisca una assemblea de joves del poble a allò que decidisca una regidora de joventut.

Es tracta doncs, de generar poder popular front al poder institucional. Perquè no ens enganyem, només amb una estratègia de sensibilització popular sobre la problemàtica, amb una consegüent mobilització permanent, àmplia i basada en la desobediència civil, aconseguirem expulsar les cases d’apostes dels nostres pobles. Si esperem l’arribada de legislacions magnífiques que ho solucionen tot, ho tenim molt fotut.

Des de Socarrel ho tenim clar: instruïm-nos, mobilitzem-nos, organitzemnos. I això també va de comarca, de fer Aplec. Traçar estratègies d’acció comuna, a través de la mobilització del conjunt i amb la desobediència civil com a ferramenta. Ens posem mans a l’obra o seguim fent-nos palles amb Fuster?

Juny 2020 | Núm. 6 | LA VEU DE L’HORTA NORD | 19

JOVES DE BENIMACLET

A Benimaclet

Conjunt de carrers i places, barri, districte o poblet d'alqueries, barraques i de cases que s'ha dit i se diu Benimaclet.

Carles Salvador.

Benimaclet, barri d'estudiants per excel·lència, fou poble autònom fins a l'any 1878, quan hagué de convertir-se en pedania de la capital del Túria per acumulació de deutes i falta de diners. L'any 1970 es va annexionar a la ciutat de València pel seu gran creixement.

Benimaclet ha sigut, és, i serà la casa de centenars de cançons, poesies i versos dedicades a un barri i a la seua gent.

A partir d'aquelles dates, Benimaclet és el barri corresponent al districte número 14 de la ciutat de València, però tot i ser obligat a convertir-se en barri, l'esperit de poble continua vigent als seus carrers. Un gran nombre d'associacions i grups veïnals donen vida al barri, omplint els seus carrers d'alegria, tant dels més menuts com dels més majors, ocupant les places amb lluites comunes i unint en cada parc als veïns i veïnes que formen la gran família del poble de Benimaclet.

Benimaclet ha sigut, és, i serà la casa de centenars de cançons, poesies i versos dedicades a un barri i a la seua gent. Carles Salvador mostrà en la poesia "A Benimaclet" la vista pròpia del barri en què tants anys va viure.

Grups de música com Obrint Pas i, temps després, el seu cantant Xavi Sarrià, Auxili o La Gossa

Sorda han vist el seu naixement al barri de Benimaclet i li han dedicat dolces cançons.

Joves de Benimaclet, com a associació juvenil formada per membres d'aquesta gran família, busquem fomentar en els nostres veïns i veïnes el sentiment de pertinença al barri, d'unió a cada carrer i plaça i, naturalment, la sensació de dia rere dia escriure la història del nostre especial barri. Per aquest motiu, volem que tant els veïns i veïnes nascudes al barri com aquells i aquelles que arriben noves, coneguen el seu barri.

Junts hem fet concerts, cafetes reivindicatives, cinema a l'aire lliure a la nostra estimada plaça, hem lluitat en contra d'un PAI que ens sembla injust, hem recorregut els carrers disfressats i hem passejat amb els nostres gegants.

Junts hem acudit a reunions per millorar el barri i junts ens hem ajudat els uns als altres per a crear un barri alegre i participatiu. Junts hem fet barri.

Junts som el barri. Per aquest motiu des de Joves de Benimaclet organitzarem una jornada per al barri, que amb l'ajuda de tots els col·lectius aconseguirem dur a terme.

El passat dissabte 22 de febrer, a la plaça de Benimaclet i al llarg de tot el matí, el veïnat va poder conèixer la història d'un barri que creix en veïns i veïnes. Un barri que busca el seu reconeixement i lluita per allò que veu just, un barri que cada any celebra les seues festes patronals, el carnestoltes, la festa Estellés i les falles entre altres. Un barri que fou poble i d'un barri que se sent poble. La jornada que celebràrem va ser una oportunitat ideal per conéixer els gegants que viuen entre nosaltres, per recórrer les taules dels distints col·lectius per fer tallers i sobretot, conéixer els seus veïns i veïnes.

Associació de Veïns i Veïnes, Nucli d'Estudiants

Carrer de Benicolet, Benimaclet.

Cartell del Festimaclet al solet 2.0.

de l'IES Francesc Ferrer i Guàrdia, AMPA del Pare Català, Del Ferrer i Guàrdia i del Carles Salvador, Assemblea de veïns i veïnes, Cuidem Benimaclet... Un gran nombre de col·lectius de Benimaclet s’uniren a Joves per mostrar aquesta història viva amb què el nostre

conjunt de cases i carrers anomenat Benimaclet compta, s’uniren per demostrar l'estima que tot un barri té per la seua gent, s’uniren per fer barri, s’uniren per ser poble, s’uniren per fer de Benimaclet un poble alegre, unit i combatiu.

Us esperem al Festimaclet de l’any que ve!

20 | LA VEU DE L’HORTA NORD | Núm. 6 | Juny 2020

BLOC AGERMANTS

D’ESTUDIANTS

La Universitat de València, tot i ser considerada la millor universitat del País Valencià i la quarta de l’Estat espanyol, segons el Ranking of World Universities, té moltes errades que caldria solucionar, com ara: el preu elevat de les taxes, les pràctiques precàries no remunerades, la manca de representació estudiantil o l’incompliment de les lleis i drets lingüístics.

Per tal de solucionar aquests problemes, l’acció estudiantil mitjançant el sindicalisme és fonamental, ja que aquesta promou les millores que s'han dut a terme durant les últimes dècades a la Universitat.

Nosaltres, el BEA (Bloc d'Estudiants Agermanats) som un sindicat que, junt a altres sindicats i associacions, hem posat la nostra llavor per tal de fer una universitat més pública, valenciana, democràtica, sostenible, feminista i in-

Tanmateix, insistim en que la participació estudiantil és imprescindible per aconseguir que la veu de l'estudiantat s'escolte.

El BEA, un sindicat d’estudiants per a estudiants clusiva. A continuació, explicarem els cinc pilars que defensem i que representen la nostra ideologia.

Amb aquests ens basem per proposar i aconseguir els canvis que volem.

- Volem una Universitat més PÚBLICA, perquè no acceptem que una persona no puga accedir a la universitat per motius econòmics. Demanem també la remuneració de les pràctiques i denunciem l’externalització de les empreses privades de les cafeteries i reprografies de la Universitat.

- Volem una Universitat més DEMOCRÀTICA, perquè l’estudiantat som el 80% de la comunitat universitària i tenim un 25% de representació al claustre i un 10% al Consell de Govern. És per això que demanem tenir una veu pròpia i de major pes als òrgans, perquè som majoria i s’han d’escoltar les nostres propostes per tal que s’apliquen.

- Volem una Universitat més FEMINISTA I INCLUSIVA, volem uns plans d’estudi amb major perspectiva de gènere i una major presència de dones tant al PDI com al PAS de la Universitat, d’acord amb el III Pla d’Igualtat. També denunciem tota mena d’agressions sexistes i LGTBfòbiques, tant dins com fora de la Universitat.

Pancarta conjunta demanant major representació estudiantil.

- Volem una Universitat més VALENCIANA, defensem una universitat més plurilingüe però que no deixe de banda la nostra llengua: el valencià. És per això que demanem un increment de la docència en valencià. De la mateixa manera, creiem que la seua aparició als postgraus és essencial.

- Volem una Universitat més SOSTENIBLE, que declare l'estat d’emergència climàtica i que prenga consciència i col·labore per a combatre el canvi climàtic, ja siga utilitzant un 100% d’energies renovables o amb l’ús de materials biodegradables i no contaminants. També fomentem l’ús del transport públic, i demanem una millora d’aquest.

Som un sindicat constantment actiu, amb ganes de treballar i il·lusionat amb les coses que fem.

Durant els darrers anys hem fet, amb el suport de l’estudiantat, diverses accions que han facilitat la vida a la Universitat, com ara la pressió per a aconseguir la reducció del preu de les taxes, fer que el 90% de l’energia utilitzada a la Universitat siga de fonts renovables, l’ampliació dels horaris de la biblioteca d’educació “Maria Moliner”, l’aparició de més contenidors, l’aprovació d’un protocol contra agressions masclistes o la introducció del paper reciclat a

les reprografies. Moltes de les accions que portem a terme les aconseguim gràcies a la pressió feta per l’estudiantat en conjunt, si no res no hauria sigut possible.

El passat 21 de novembre hi hagué eleccions de representació a la Universitat de València als òrgans de Claustre i Junta de Centre, les quals guanyàrem. Ens hem convertit en el sindicat més gran de la Universitat. Propostes com la implantació de papereres de diferents colors que permeten separar residus o els microones a les cafeteries ja s'estan duent a terme i s’aniran complint més durant els pròxims dos anys de legislatura que ens queden.

Tanmateix, insistim en què la participació estudiantil és imprescindible per aconseguir que la veu de l'estudiantat s'escolte. En les últimes eleccions, va participar un 13% de l'estudiantat, i si volem canvis, especialment de cara als

òrgans de govern, hem d'aconseguir que totes votem i participem. Per això mateix ens agradaria veure les urnes plenes a les properes eleccions de 2021 si volem canvis radicals.

Si ens voleu conéixer més o voleu participar amb nosaltres, podeu omplir el formulari que trobareu al nostre web beapv.info o podeu contactar-nos a les xarxes socials (Facebook: @beauniversitats; Twitter: @bea_UV; Instagram: @bea_pv_). També ens podeu trobar a les tauletes de l’Aplec de l’Horta Nord i a les activitats que fem a la Universitat durant tot el curs.

Els alts càrrecs han de veure que l’estudiantat tenim consciència i capacitat per fer les coses per nosaltres mateixes; per això,

ALÇA LA VEU I PARTICIPA!

Penó del Bloc d'Estudiants Agermanat.

Juny 2020 | Núm. 6 | LA VEU DE L’HORTA NORD | 21

COORDINADORA BURJASSOT

D’AMPES

DE

El vint-i-u de gener del 2012 es van produir les primeres manifestacions multitudinàries contra les retallades en educació dels governs neoliberals existents que en educació es van concretar amb la instauració de la LOMQE. Esperonades per l’oposició a aquest nou atac als drets i les llibertats, la comunitat educativa de Burjassot es va unir a aquesta nova lluita. Va ser en aquest moment quan es va crear la Coordinadora d’AMPES de Burjassot. Es va mamprendre altre cop l’esperit de reivindicació, que és un dels trets definitoris del nostre poble, i es va revifar la que existia anteriorment.

A Burjassot feia uns anys que les diverses lluites per la dignificació de l’escola pública, com ara les de les infraestructures, amb la denúncia del “robatori” que va significar la “desaparició” dels fons del BEI (Banc Europeu d’Inversions) destinats a la construcció del nou edifici escolar (quan ja estava tot enllestit) del CEIP Joan de Ribera, van fer que les AMPA s’alçaren en contra de tal desgavell i decidiren

Breu història d’una lluita per l’educació pública

Manifestació per l’educació pública, Burjassot.

anar plegades. I així, manifestació rere manifestació, concentració rere concentració, denúncia rere denúncia, i amb la participació conjunta de la comunitat educativa de tots els centres públics, es va anar consolidant aquesta nova plataforma que començà la seua singladura pels volts del 2012.

Així que, en una reunió entre les AMPA de la població per consensuar el

manifest contra les brutals retallades per dur al Consell Escolar Municipal (CEM) i, posteriorment al Ple de l’Ajuntament, es va decidir tornar a engegar amb força la Coordinadora. Calia actuar amb unitat i ser portaveu de la lluita contra els atacs a l’ensenyament públic al nostre poble. Les AMPA dels 4 CEIP i dels 3 IES públics de Burjassot ens vam unir de manera organitzada per

dur endavant aquesta lluita i continuem avui en dia.

Des de llavors les famílies, a través de les AMPA i la Coordinadora, i també connectades amb FAMPAValència, hem estat en tot moment mobilitzades al CEM, però no només en les institucions, ans també a peu de carrer i on calga, per defensar i lluitar per un sistema educatiu únicament públic, sense concertació, de qualitat, inclusiu,

coeducatiu, en valencià i que ensenye en valors a l’alumnat del nostre poble, del poble treballador. I així contribuir des del pilar fonamental que significa l’educació a capgirar aquest sistema social per a les persones i no pel capital.

Quan acabes de llegir La Veu de l'Horta Nord, difon-la, reutilitza-la i comparteix-la. Dóna-la al teu veí o a la teua veïna, al teu company o la teua companya de treball, a qui tu vulgues...

Passa La Veu!

Col·lectius que fan possible La Veu de l’Horta Nord Aplec de l'Horta Nord Arran València Assemblea de Veïns de Benimaclet Associació Cultural Bassot Associació de Veïnes i Veïns de Massamagrell Ateneu de Montcada Bloc d'Estudiants Agermanats Colla de Dimonis de Massalfassar Col·lectiu Forn de Barraca Coordinadora d'AMPES de Burjassot

Coordinadora Obrera Sindical Coordinadora pel Valencià - Horta Nord Coordinadora per la Protecció de Les Moles Estrela Roja de Benimaclet Joves de Benimaclet L'Horta Nord Antifeixista La Veu del Poble Plataforma Antifeixista de Burjassot SEPC València Socarrel

22 | LA VEU DE L’HORTA NORD | Núm. 6 | Juny 2020

Passatemps SOPA DE LLETRES

PAS A PAS

Troba els nou pobles de l’Horta Nord amagats en la nostra sopa de lletres!

Canvia una sola lletra a cada pas fins que es convertisca en l’última, totes les paraules intermèdies han de tindre significat, com en l’exemple: mar mal mel cel

T H L P D Z W V S Z D G R Q K

Q A K R A F E L B U N Y O L N

O L R S I W F X K V R R A J N

M M P M E A M Y G H I H H A M

J A E U H L A O C G N Q N E A

L S V B Ç B A L N X E T P U S

P S F B P O B Q K T I X A S S

U E S I C R L H A V C K G E A

U R N X S A J J O L V A O L L

Q A K C E I B Y B M M F D H F

R A D K O A L Y T V N M E A A

M A S S A M A G R E L L L D S

B U R J A S S O T I N U L M S

P D X L F Y X C V X I J A C A

K W K M L S H W G K H T D M R

CANÇONS

1. Set i dos fan nou. set nou 2. La neu pot arribar a ser gel. neu gel 3. Em fa mal el dit gros del peu. dit peu 4. Estem al dos mil vint. dos mil 5. Tinc un sac ple de creïlles. sac 6. Havíem quedat a les tres i ja són les cinc. tres 7. Li va caure al peu por no obrir l'ull. peu

ple cinc ull

MOTS ENCREUATS

Escolta la cançó “A vora del Carraixet” del grup Besugo i completa el buits:

A vora del Carraixet hi havia una _________ li dien la del "roget" Ai, llaurador de _______ a vora del Carraixet Encara que no eren _____ temps que eren durs dies de _____ per que no falte el forment Joano ______ i segava encara que no eren bons temps

Completa la graella amb les següents pistes: 1. Via verda que finalitza a Puçol.

2. Estructura romànica, Alboraia.

3. Pulmó verd, Rocafort.

4. Casa de la..., Alfara.

5. Palauet, Meliana.

6. Talaia, Puçol.

7. Monument, Burjassot.

8. Muntanya, El Puig.

9. Centre d'art, Godella.

Com sempre el mal del ponent entra i ______ aquesta terra.

Xiqueta meua amaga´t corrent si ve la "pava" entre la ______.

La ____ estessa s´airetja al vent banderes de la barraca.

A la ____ preguntà el soldaet; no estarà el "maqui" a la casa?

A vora del _______.

Podeu enviar les vostres solucions a les xarxes socials de l'Aplec de l'Horta Nord (Facebook, Instagram o aplecdelhortanord@gmail.com)