Bellvitge, 50 anys "El bloc resisteix" by L'H on

11 D’OCTUBRE DEL 2015

més Periódico

BELLVITGE, 50 ANYS

el bloc re

MOLT espai. Tot i el seu aparent aspecte de rusc, Bellvitge compta amb àmplies zones verdes i parcs. Cada bloc està situat a 40 metres de distància de l’altre.

11 D’OCTUBRE DEL 2015

més Periódico

sisteix julio carbó

Cartell que es veia des de l’autovia els anys 70 i que es va convertir en una petita icona.

El barri de l’Hospitalet que es veu des de l’autovia de Castelldefels compleix mig segle, una efemèride que els seus 24.609 habitants han volgut aprofitar per trencar tòpics. Si el polígon va néixer en precari, avui ofereix un urbanisme amable, a mida del vianant. Sense una sola esquerda: ni en els blocs de formigó, ni en la robustesa del moviment veïnal.

PER OLGA MERINO

ui hagi conegut la perifèria, els barris d’al·luvió construïts durant el desarrollismo al voltant de Barcelona i la seva corona, guarda un paisatge idèntic a la memòria: solars, matolls, runes i, sobretot, el fang, aquell fang bíblic que s’acumulava als descampats quan plovia. L’escriptor Javier Pérez Andújar ho retrata amb mestria a Los príncipes valientes (Tusquets, 2007): «La calle es ahora un barrizal, un versículo del Génesis, donde la tierra espesa, mojada, va agarrándose a los talones de la gente, a las ruedas de los camiones, […] y de este modo vuelven todas las cosas a su origen cenagoso». Encara que Pérez Andújar es refereix en la novel·la a la seva infància setantera a Sant Adrià i el riu Besòs, l’aquarel·la en tons bruns que acoloreix podria valer per al Polígon Canyelles de l’època, Can Franquesa, a Santa Coloma, o bé Bellvitge. Perquè quan va néixer aquest districte de l’Hospitalet –les primeres famílies s’hi van assentar l’agost del 1965–, no hi havia res, excepte camps de cultiu, molt fèrtils, això sí. «A

Bellvitge només hi havia voreres al voltant dels blocs; la resta era fang i muntanyes de runa», explica Emili Salas, establert al barri des de fa 49 anys. Ni a l’Emili, tapisser jubilat, ni a l’Antònia, la seva dona, els agradava el lloc, però es casaven el mes de setembre del 66 i necessitaven un sostre on començar a remar la vida. A Sants, on s’havien criat, impossible adquirir-lo, així que van visitar el pis mostra de la immobiliària Ciudad Condal i s’hi van embarcar. El preu era assumible: segons la publicitat d’aquells anys, la vivenda costava 250.000 pessetes, de les quals 50.000 es pagaven com a entrada i la resta a terminis

S’havia d’edificar a tota màquina per allotjar els milers d’immigrants arribats a Catalunya entre 1950 i 1970

durant 20 anys, les lletres de llavors. El pis encara no tenia electricitat: «Vam haver de pujar fins al vuitè a peu i fer-nos llum de nit amb un quinqué durant la primeres setmanes».

Beneplàcit franquista L’empresa Cedisa, participada per Aiscondel en el 50%, va posar les formigoneres en marxa el 1964, amb la construcció del primer bloc al costat de l’ermita. Com tantes altres constructores d’aquell temps, comptava amb el beneplàcit de les autoritats franquistes perquè s’havia d’edificar a tota màquina per donar allotjament als milers d’immigrants arribats a Catalunya entre 1950 i 1970, mà d’obra destinada a la construcció i les fàbriques que vivia en precari, de rellogats amb mestressa i a les barraques de Can Pi i la Bomba. En aquell període, només l’Hospitalet va arribar a doblar la seva població, i va passar de 120.000 a 240.000 habitants. Els nous catalans més nombrosos: andalusos, extremenys, castellans i Passa a la pàgina següent

11 D’OCTUBRE DEL 2015

més Periódico

bellvitge, 50 anys

Veïns recullen firmes davant l’entrada de l’hospital en protesta per les retallades en sanitat. A la dreta, el mercat dels divendres que es desplega al costat del mercat municipal. JORDI COTRINA

Ve de la pàgina anterior lleonesos, per aquest ordre. Bellvitge es va construir en un tres i no res gràcies a la innovadora tecnologia del prefabricat (vegeu peça adjunta). En tot just una dècada, a una velocitat meteòrica, es van culminar 9.860 pisos repartits en 77 edificis. Però ¿amb quins serveis? Res. A la constructora li interessava el diner ràpid. Potser el polígon residencial més gran de Catalunya es va estrenar sense una llar d’infants, ni una sola escola, ni rastre d’ambulatori, ni un sistema òptim per a l’evacuació d’aigües residuals. «No va ser arribar i, com deien ells a la propaganda, veure que A Bellvitge hi ha vida. ¡I uns nassos! Hi havia vida perquè hi va haver uns veïns disposats a sortir per protestar per tot el que no els semblava bé», diu el veterà Emili Salas. El transport, més aviat la seva absència, constituïa un malson. L’Emili, que fa 30 anys que impulsa una colla sardanista al barri, s’aixecava a les sis del matí, però mai arribava puntual a la tapisseria del carrer d’Urgell. «Quan passava l’au-

«¿Nínxols? Em fan mal aquestes definicions. En realitat, són vivendes de 70 m2 que reben llum per dos costats i on tot ventila»

[Gràcies a la lluita veïnal] es van deixar de construir l’equivalent a 37 edificis, en una zona que avui acull els espais lliures més ben qualificats»

Sandra Bestraten

Emilio Hormias

Arquitecta CARLOS MONTAÑÉS

Arquitecte

11 D’OCTUBRE DEL 2015

més Periódico

JULIO CARBÓ

LES XIFRES

24.609 habitants té Bellvitge. 33.950 va ser el màxim històric de població el 1980.

15% de nouvinguts en l’última onada migratòria (en altres barris de l’Hospitalet voreja el 30%).

16% és la taxa d’atur. La mitjana de Catalunya és del 19,1% i la d’Espanya és del 22,7%.

90% de Bellvitge és espai públic. Disposa de 73 hectàrees, amb 135 vivendes per hectàrea.

tobús del Prat, ens tiràvem a terra perquè parés. I sí, parava, però no podíem pujar perquè ja venia ple a vessar de gent». El metro, la línia vermella, no va arribar a Bellvitge fins al 18 d’octubre de 1989. El primer mercat, l’abril de 1975. Al principi, hi havia un sol bar i escassíssimes botigues que cobraven preus abusius. A vegades, s’acostaven al veïnat camions-botiga. I com que les grues van conviure amb els horts durant molt de temps, els pobladors compraven «enciams, bledes, faves» als pagesos, segons recorda Roque Fernández, actual president de l’Associació de Veïns de Bellvitge i obrer jubilat de la Seat. Ell mateix s’havia d’escapar a fer la compra a la Zona Franca en una petita moto que tenia llavors.

Consistència reivindicativa Es dóna la circumstància que la immobiliària Ciudad Condal va incentivar les grans empreses perquè oferissin vivenda als seus treballadors, de manera que encara avui alguns blocs del polígon es coneixen com la Seda, el Butano o la Seat. També van arribar treballadors de la Pegaso,

«Quan passava el bus del Prat, ens tiràvem a terra perquè parés», recorda Emili, un veí «Sense el paper dels capellans obrers no hauríem pogut sobreviure», afirma Jaume Valls, actiu psuquero

Motor Ibérica o l’Olivetti... Obrers especialitzats amb experiència sindical. Aquest fet, en aparença banal, va donar al barri una consistència reivindicativa que no ha perdut. Si els obrers estaven al matí al piquet de la fàbrica per reclamar millors condicions de seguretat o salarials, a la tarda, a l’acabar el torn, tallaven la Gran Via per demanar un semàfor. «Pensi que la Seat era un laboratori polític amb partits de totes les tendències; estàvem en tots els merders», addueix Roque Fernández, a qui la militància li va costar l’acomiadament de l’empresa automobilística. Van ser temps molt durs; aquest obrer de Ponferrada només va aconseguir la readmissió amb l’amnistia decretada després de la mort de Franco. Avui perviu l’orgull de barri, d’un barri construït amb l’esforç de la classe treballadora i el suport dels cristians de base. «Sense el paper dels capellans obrers de llavors, a les reunions clandestines de la parròquia, no hauríem pogut sobreviure», reconeix Jaume Valls Piulats, que va treballar de paleta en la construcció de l’hospital de Bellvitge i

va ser un dels fundadors del PSUC a Lleida. El Jaume confessa que el director del Joan XXIII, el col·legi dels jesuïtes, que va començar a funcionar el 1968, li entregava diners per als presos. A ell, la lluita li va costar tortures i que el Tribunal d’Ordre Públic li embargués el pis.Temps de lluita; aconseguir el que es disfruta ara va costar llàgrimes de fang.

Mobilitzacions sonades Els veïns van reclamar equipaments i també van sortir al carrer després de les catastròfiques inundacions de 1971 i 1974, que van negar baixos i semisoterranis perquè, en realitat, Bellvitge s’estava construint sobre els aiguamolls de la Marina, en el territori deltaic del Llobregat amb les seves impredictibles crescudes. Encara que els tècnics havien previst un farciment que elevés diversos metres el nivell del sòl, sens dubte va resultar insuficient. Les mobilitzacions més sonades, però, van tenir lloc sota el lema No més blocs, una llarga reivinPassa a la pàgina següent

1.140 unitats productives, comerços i empreses, conviuen amb l’ús residencial.

90 entitats socials. El Club d’Esplai Bellvitge, un pioner, suma 45 anys d’activitat.

907 ingressats al dia a l’Hospital Universitari de Bellvitge, inaugurat el 1972.

11 D’OCTUBRE DEL 2015

més Periódico

bellvitge, 50 anys JORDI SOCÍAS

lluita i fang

L’ermita de Santa Maria de Bellvitge, del segle XIII (a la dreta), el punt zero que va donar origen al barri, va ser la capella d’una masia la primera propietària de la qual es deia Amalvacia (historiadors sostenen que es va deformar en Malvitlla i després va passar a Bellvitge), encara que una altra hipòtesi apunta que ‘bellvitge’ significa ‘bon viatge’, un desig molt adequat als que s’endinsaven en els terrenys pantanosos i insalubres que poblaven la zona. Les protestes veïnals (a dalt), el cine Lumière, que es va inaugurar envoltat de runa i polèmica el 1973 i en què es va estrenar ‘ET’ per a alegria general; els fangars en què es convertien carrers i solars els dies de pluja i la venda ambulant quan no hi havia botigues alimenten l’imaginari col·lectiu del barri de l’Hospitalet. FOTOS: fons privat mauricio martínez espaDa

Ve de la pàgina anterior dicació el punt culminant de la qual va coincidir entre el desembre de 1975 i el gener de 1976, just quan acabava de morir el dictador Francisco Franco. Els veïns tombaven les formigoneres i feien caure el que els paletes havien aixecat durant la jornada: no volien ni un gram més de formigó fins que el barri tingués prou serveis. Les dones, les mestresses de casa que coneixien millor que ningú les carències del barri, també hi eren.

Exposició del cinquantenari Els enfrontaments amb els grisos, la policia armada, eren el pa de cada dia. «Les porres no eren democràtiques, però ells també es van endur la seva part. Algun test va caure del balcó i també volaven pedres de les vies del tren», rememora Roque, de l’associació de veïns. Al final, van guanyar la batalla: les obres es van aturar. Si la previsió inicial era fer 12.800 pisos, gràcies a la lluita veïnal es van quedar en 9.860. «Es van deixar de construir 3.000 vivendes, l’equiva-

lent a 37 edificis, en una zona que avui acull els espais lliures més ben qualificats del barri», explica Emili Hormias, que juntament amb la seva companya, Sandra Bestraten, té instal·lat un despatx d’arquitectura al cor de Bellvitge. Els dos arquitectes, professors de la Universitat Politècnica de Catalunya, i l’historiador Manuel Domínguez, president del Centre d’Estudis de l’Hospitalet (CEL’H), són coautors del llibre Bellvitge 50 años. Historia de un barrio de L’Hospitalet i impulsors d’una exposició sobre el cinquantenari que es va exhibir durant l’estiu al Col·legi d’Arquitectes i que actualment es pot visitar a la biblioteca de la barriada (fins al 18 de desembre). Dues iniciatives que tenen com a principal objectiu donarli la volta al mitjó, desmuntar els estereotips associats a Bellvitge des del seu naixement. Potser gran part de la culpa la té la postal que s’entreveu des de l’autovia. Camí de l’aeroport o en ruta cap a Castelldefels, el polígon ofereix la típica imatge suburbial de barri de treballadors, semiamagat però a la vista, un conjunt de blocs de formigó desangelat, amb aquella pàtina d’extraradi soviètic que

«Les porres no eren democràtiques, però ells es van endur la seva part . Algun test va caure del balcó», diu un veí

No va millorar la mala fama del barri el rodatge de bona part de ‘Perros callejeros’, exponent del cine quinqui

tenen les ciutats dormitori. El mateix dominó proletari de la banlieue francesa. Aquells edificis atapeïts que solen qualificar-se de ruscos, barraquisme vertical o «nínxols per a obrers». «¿Nínxols? Em fan mal aquestes definicions perquè no s’ajusten a la veritat», replica l’arquitecta Sandra Bestraten. «En realitat, es tracta de vivendes d’uns 70 metres quadrats que reben llum per dos costats i on tot ventila. La construcció en altura (14 pisos comptant el semisoterrani) el que buscava era alliberar espai públic». I el 90% del sòl a Bellvitge ho és.

Altura a canvi d’espai Una passejada amb la parella d’arquitectes permet constatar que les característiques del barri vénen a confirmar les teories de l’urbanisme modern de Le Corbusier, que comprimides a una sola sentència es podrien resumir així: construïm edificis més alts per obtenir a canvi més espai lliure. I, en efecte, vam travessar un magnífic parc, places, i àmplies zones verdes amb arbres a vegades plantats pels mateixos veïns (nombrosos pollancres

del Canadà perquè era l’espècie que els sortia més barata). Cada bloc està separat a una distància de 40 metres de l’altre, cosa que ha donat lloc amb el temps a la creació de zones obertes que al barri es coneixen com a «pipes». La qualitat dels materials, el formigó, ha respost molt bé al pas del temps: ni un dany estructural. No se sent el soroll dels cotxes. L’eix de vianants que es forma entre la Rambla Marina i els carrers d’Europa i Amèrica constitueix un espai cívic continu de 800 metres de longitud. ¿Més idees preconcebudes? Bellvitge mai ha sigut una ciutat dormitori perquè entre torre i torre hi ha ni més ni menys que 1.140 punts del que els tècnics denominen «unitats productives»; és a dir, comerços, oficines, serveis. Tampoc és un barri conflictiu. Encara que els tòpics neixen del desconeixement, tenen l’obstinació viscosa d’aquell fang dels primers temps. ¿Bellvitge ha tingut mala fama? No va ajudar el rodatge al barri, a finals dels 70, de bona part de la pel·lícula Perros callejeros, de José Antonio de la Loma, un dels millors exponents del que es va conèixer com a cine quinqui. En l’es-

11 D’OCTUBRE DEL 2015

més Periódico

La pressa va dur qualitat

ncara que sembli un contrasentit, la pressa va portar qualitat. Interessava construir molt ràpid, per donar resposta a la demanda ingent de vivenda, de manera que el Pla Parcial de Bellvitge, que el 1956 preveia edificis de sis plantes, va doblar l’aposta en tot just un lustre fins a les 12 plantes, més dues d’ús comú. ¿Però com es podia emprendre l’obra? Els murs de totxo convencional no servien per edificar a tanta altura. En aquell moment va ser quan la immobiliària Ciudad Condal es va interessar per la patent de l’empresa francesa Estiot, a Dijon, que treballava amb un sistema llavors pioner a Espanya: els mòduls prefabricats. «S’elaboraven unes planxes de formigó armat de gran format, de 8 per 2,30 metres, i després es traslladaven amb una torre-grua, muntada al voltant dels blocs, que es desplaçava sobre rails de tren. D’aquesta manera, els edificis es construïen encaixant peces, com un mecano», explica l’arquitecta Sandra Bestraten. Les planxes no constituïen un sistema barat de construcció, pe-

rò sí molt ràpid. Es fabricaven, a més, a peu d’obra, en una factoria erigida expressament al costat de les edificacions, cosa que agilitzava encara més el procés, subratlla el seu company, el també arquitecte Emili Hormias. I en veritat que va ser ràpid. Els operaris, dirigits per l’enginyer Salvador Domínguez, aixecaven cada dia l’estructura d’entre quatre i vuit pisos. Contribuïa també a la celeritat un sistema d’encofrat que escalfava el ferro dins del formigó perquè forgés en tot just 24 hores. «Com que s’havia d’endurir molt de pressa, s’havia de posar més ciment, i al final això va redundar en obres de més qualitat», destaca Bestraten. A més, es va usar formigó per als murs estructurals. ¿Avantatges de la consistència en la vida domèstica? La insonorització de les vivendes, perquè la densitat del formigó impedeix que passi el soroll. ¿Inconvenients? No es poden fer regates. Els blocs han resistit bé el pas del temps: «No tenen ni una sola fissura i estructuralment estan perfectes», diu Bestraten. Potser l’única queixa que expressen els veïns es refereix als ascensors, que no s’aturen a cada pis. H

Unes planxes de formigó de patent francesa van agilitzar les obres

cena clímax del film, El Torete, al volant d’un Citroën Tiburón, envesteix un malfactor contra una tàpia, una vegada i una altra amb el morro del cotxe, fins a partir-li les cames... I al fons, l’inconfusible skyline dels blocs.

Arrencar la crosta Els referents literaris tampoc li han sigut propicis. A Los mares del sur, l’aventura de Pepe Carvalho que va obtenir el premi Planeta el 1979, Manuel Vázquez Montalbán retrata Bellvitge, desdibuixat sota el nom fictici de San Magín, com a suburbi dur on pul·lulen «muchachos con máscara de chulos de discoteca y músculos de condenados al paro». Tot i així, l’historiador Manuel Domínguez, responsable del CEL’H, la reivindica com a excel·lent novel· la perquè «tracta i analitza el barri amb respecte i realisme, alhora que l’eleva a l’estatus de paradís de puresa per a un burgès, tal com ho va ser Tahití per al pintor Gauguin i els europeus de finals del XIX». En realitat, els que han arrencat la crosta dels estereotips a aquest barri han sigut els seus habitants –24.609 en l’actualitat–, a través

de l’Associació de Veïns i de la comissió Bellvitge 50, que almenys fa quatre anys que està recopilant material per al llibre i l’exposició, així com organitzant diversos actes per a un any de celebracions. Ells es van inventar el lema Soy de Bellvitge / Sóc de Bellvitge per celebrar el mig segle. Així, amb orgull: és un barri d’on la gent no se’n va, per l’arrelament i per la inexistència de nova construcció de vivendes. A l’associació no li consta ni un sol cas de desnonament. En la maror de la crisi, hi han ajudat els avis, amb les seves bones pensions de les grans factories. Si els edificis no presenten cap fissura, tampoc la robustesa del moviment veïnal ha perdut força. Es van tancar durant 222 dies al CAP de la Rambla Marina quan van pretendre clausurar-lo, l’octubre del 2011, i tots els dimecres, al migdia, un grup de voluntaris recullen firmes davant l’hospital contra les retallades de la sanitat pública. «No ens han regalat res; totes les cotes de benestar que tenim les hem suat», addueix el portaveu veïnal Roque Fernández. Amb raó les defensen, doncs. Feliç aniversari, Bellvitge. H