Corbacho i Cruz pugen al tren by L'H on

DISSABTE 6 DE DESEMBRE DEL 2014

Connexió a internet: http://www.elperiodico.cat

Primera fila

icult

Nova pel·lícula dels directors de ‘Tapes’ i ‘Covards’ FERRAN SENDRA

33Núria Gago, Ernesto Alterio, Lola Dueñas i Rubén Ochandiano, entre escena i escena del rodatge d’‘Incidències’, ahir a l’Estació de França.

Corbacho i Cruz

pugen al tren

FERRAN SENDRA

Els dos cineastes ultimen a BCN el rodatge d’‘Incidències’, una comèdia a bord d’un vagó incomunicat Carlos Areces, Ernesto Alterio, Lola Dueñas, Núria Gago i Toni Acosta formen part del repartiment ANNA ABELLA BARCELONA

esprés de quatre setmanes i mitja de rodatge tancats amb tot l’equip a l’inevitablement claustrofòbic interior d’un vagó de tren en un plató de l’Hospitalet, on transcorre la pràctica totalitat d’Incidències, el nou film que torna a unir en la direcció José

Corbacho i Juan Cruz després de Tapes (2005) i Covards (2008), l’elenc d’una dotzena d’actors d’aquesta, segons els cineastes, «esbojarrada, gamberra, transgressora i salvatge» comèdia coral, sembla relaxat mentre grava una de les primeres, i probablement una de les més tranquil· les, escenes del film, per fi, en un espai obert, l’Estació de França de

33José Corbacho i Juan Cruz, novament tàndem directiu, ahir.

Barcelona. En la ficció és la nit de Cap d’Any i els passatgers –ahir rodaven Lola Dueñas, Ernesto Alterio, Toni Acosta, Núria Gago, Rubén Ochandiano i Miki Esparbé– arriben a la cua que els portarà a bord d’un tren d’alta velocitat Barcelona-Madrid, sota l’atenta supervisió del conductor –Carlos Areces–, i d’una Rossy de Palma que, en una breu col·laboració especial, es vesteix d’estirada i empolainada treballadora ferroviària amb escalfadors que revisa els bitllets. «Un tren és com la vida mateixa. Hi pot passar de tot –explica Corbacho durant una pausa del rodatge–. I un tren que l’última nit de l’any es para enmig del no-res sense que sàpigues per què, on no hi ha cobertura de mòbil i estàs incomunicat, pot fer perdre a qualsevol primer la paciència i després les maneres i la bona educació. Perquè llavors arriben els nervis i se succeeixen les situacions extremes, paranoiques i divertides». «S’acaba l’alcohol, el menjar... una anècdota s’acaba convertint en una bola de neu. Teníem ganes de fer riure –s’hi suma Cruz, assegut al seu costat davant dels monitors en els quals visualitzen les preses–. Amb tot el que ens envolta avui dia necessitàvem una cosa més esbojarrada i descontrolada, alliberar-nos i treure’ns de dins el dimoni amb una comèdia en un to molt diferent de l’agredolç de Tapes i del drama de Covards». Però és una comèdia «des de la realitat», postil·la Corbacho. EL QUE ESTÀ OCULT / Corbacho i Cruz, han treballat, carregant-lo d’humor, amb el guió de Jaime Bartolomé, que va cridar l’atenció de la productora Filmax després de guanyar el premi Ciudad de Segovia. Els passatgers del tren són gent diversa que no es coneix entre si, de diferents classes socials i procedències geogràfiques. «Hi ha qui es pren les coses a la tremenda, altres amb ironia, hi ha qui intenta ser raonable... –continua Corbacho–. Però s’acaba veient que la gent no és el que sembla i que sempre amaga coses. Ho veiem diàriament a les notícies, un home amb vestit i corbata i un maletí que sembla respectable i que no ho és en absolut». ¿Algun corrupte en el passatge? Aquí sembla que entra Ernesto Alterio. «El meu paper és el d’un càrrec polític públic que arriba amb el seu assistent i no pots evitar pensar que es paga el bitllet amb diner públic. El seu ofici el força a mantenir una imatge políticament correcta però veus com això es trenca a mesura que van passant coses i que va amb un maletí... És de rabiosa actualitat». LA CORRUPCIÓ / «Cap pel·lícula es resisteix a ficar pinzellades de realitat –es llança Carlos Areces, que prepara amb Álex de la Iglesia un film amb i sobre el seu admirat Raphael–. Si fa 30 anys haguessin fet una pel·li sobre el que està passant avui a la societat, amb la reducció de serveis socials i tanta corrupció al partit que es-

espectacles

LLL

DISSABTE 6 DE DESEMBRE DEL 2014

ESTRENA AL TEATRE GOYA DAVID RUANO

FILMOGRAFIA

i dees JORDI

Puntí

TÀNDEM DIRECTIU

La calma d’Antonio López

C ‘TAPES’ (2005) J Aquesta història costumista i agredolça de vides creuades, rodada a l’Hospitalet, al voltant d’un bar de barri, l’amo del qual se separa de la dona, va ser el primer cop que José Corbacho i Juan Cruz afrontaven junts el rodatge d’un llargmetratge.

33 Duel interpretatiu 8 Josep Maria Pou, esquerra, i Andrés Herrera, en una imatge promocional de l’obra. ‘COVARDS’ (2008) J La denúncia de l’assetjament escolar va tornar a reunir en aquest drama Corbacho i Cruz darrere de la càmera. Els protagonistes són dos xavals de secundària, un és la víctima, l’altre veu que assetjar-lo el fa popular.

tà en el poder, no ens ho hauríem cregut. I a sobre ens volen fer sentir culpables dient que hem gastat més del que teníem i que som els responsables de la crisi quan som els que més hi hem perdut. Realment dubtes que hi hagi algun polític interessat només a millorar la forma de vida de la gent». EL COSTAT FOSC / A Incidències, la trama afecta de forma coral tots els personatges. «La vida sempre dóna oportunitats per treure el pitjor de tu i això els passa a ells en aquest tren», revela Cruz. «Deixem que aflori la cara B, la bèstia, el costat fosc que cada un porta a dins –afegeix misteriós Corbacho–. L’espectador es pot sentir identificat amb qualsevol dels personatges i plantejar-se què faria si a ell li passés el mateix». Encara que «el que és important és com reaccionen els personatges», els dos cineastes es van empassar un munt de pel·lícules que transcorren en un tren com El maquinista de la general, Els germans Marx a l’Oest, El puente de Casandra o Estranys en un tren. L’estrena d’Incidències, en què també participen Aida Folch, Roberto Lamo i, en un altre paper breu, Imanol Arias, està prevista per a l’últim trimestre del 2015. Queden tres dies de rodatge. S’haurà d’esperar per veure si tots els personatges del tren arriben a menjar-se el raïm. H

Músic sota sospita Josep Maria Pou interpreta a ‘Prendre partit’ el director d’orquestra Wilhelm Furtwängler, acusat de col·laborar amb els nazis MARTA CERVERA BARCELONA

Nombroses obres aborden el debat entre la independència de l’art enfront de la política. Ronald Harwood, guanyador d’un Oscar pel guió d’El pianista, aprofundeix en aquest etern debat a Prendre partit. Aquesta cèlebre obra ambientada a l’Alemanya de 1946, a partir d’avui al Teatre Goya, s’inspira en un cas real: el judici al director musical Wilhelm Furtwängler, director de la Filharmònica de Berlín. El controvertit mestre va ser acusat de col·laborar amb el nazisme. «No es va poder demostrar res contra ell en el judici però l’ombra del dubte va planar fins al final de la seva existència», va assenyalar ahir Josep Maria Pou, que a més d’interpretar el famós mestre dirigeix el muntatge. El seu oponent en escena és Andrés Herrera, actor que encarna Steve Arnold, responsable de l’exèrcit nord-americà encarregat d’interrogar-lo a ell i a altres per buscar proves de culpabilitat. «El text és una gran obra de fusteria teatral», comenta Pou, que espera atraure, també, el públic melòman ja que la música és una altra gran protagonista a Prendre partit. Arnold, un nord-americà de classe mitjana que abans d’entrar a l’exèrcit era inspector d’assegurances, no ha anat mai a un concert. Per mesu-

rar-se amb Furtwängler haurà d’entrar en el seu món i sentir obres de Beethoven, Wagner, Bruckner, discos que la seva enigmàtica secretària (Anna Alarcón) li proporcionarà. «Totes les obres que se senten en el muntatge són gravacions de Furtwängler amb la Filharmònica de Berlín», explica Pou. Dos testimonis interpretats, una dona que ha perdut el seu marit (Tamara Sachs) i un músic de l’orquestra (Pepo Blasco) i un jove tinent nord-americà jueu d’origen alemany

«Treballar amb Pou és com assistir cada dia a una classe magistral», diu Andrés Herrera (Sergi Torrecilla) completen el repartiment de l’obra. El de Furtwängler és l’únic personatge basat en un ésser real. «Era una persona ambigua, altiva, distant, un divo», explica Pou, que ha llegit diversos llibres sobre ell, ha escoltat la seva música i ha vist documentals per preparar el paper. Pou recorda que, malgrat relacionar-se amb l’elit nazi i ser el director d’orquestra favorit de Hilter, Furtwängler se les va empescar per evitar saludar amb el braç alçat. «També és conegut que

va ajudar diversos col·legues jueus a fugir del país», comenta Pou. «L’enfrontament del meu personatge amb Furtwängler és un tour de force meravellós», diu Andrés Herrera, que es va incorporar tard als assajos després de la renúncia al paper de Joel Joan. «He assajat i estudiat el text alhora. Ha sigut dur però ha valgut la pena», diu. «El meu personatge és meravellós i treballar amb Pou és com assistir a una classe magistral cada dia». Encara que Arnold no pot trobar les proves suficients, sí que posa en dubte la implicació moral d’un prestigiós músic que en lloc de deixar en evidència el poder va preferir la connivència amb ell. Furtwängler va estar al capdavant de la Filharmònica de Berlín entre 1922 i 1945. Durant una època la va simultaniejar amb el Festival de Bayreuth i la Staatsoper de Berlín. Després del procés de desnazificació el 1952 va tornar a agafar les regnes de la seva orquestra fins a la seva mort, el 1954. «Furtwängler va navegar sempre entre dues aigües», explica Pou, fascinat amb aquest músic considerat per molts com el millor director que ha existit. ¿És possible mantenir la independència artística i liderar l’orquestra que representa la joia de la corona cultural del nazisme? El públic decidirà i prendrà partit quan s’encenguin els llums al final de la funció. H

om un desafiament al ritme frenètic de les coses, aquests dies s’ha fet públic el retrat de la família reial espanyola que Antonio López ha trigat 20 anys a pintar. Va començar-lo el 1994, a partir d’una fotografia del 1992, i durant dues dècades l’ha anat retocant, dia sí dia no, fins que li han dit prou. Segur que ha dedicat centenars d’hores a refer detalls que l’ull no expert no notarà, però que per ell eren imprescindibles per poder avançar. I segur també que més d’un espectador, quan el vegi, dirà que és tan realista «que sembla una foto». A banda del preciosisme en l’estil, però, el que em fascina és que, quan treballava en el quadre, López vivia ancorat en el passat. Vivia 22 anys enrere, exactament en el moment fotogràfic en què es va fer la foto. Mentre pintava, podríem dir, López s’hi ha fet vell. Em pregunto si, durant aquests anys de creació, López ha refrenat més d’un cop l’impuls de canviar radicalment el quadre, d’envellir tam-

Quan pintava el quadro de la família reial, l’artista vivia ancorat en el passat bé els personatges. Quan la infanta Elena es va separar de Marichalar, per exemple, o quan tenien lloc els destrets judicials de la infanta Cristina i les relliscades de Joan Carles, ¿li van venir ganes d’afegir-hi algun detall, algun gest en els rostres --de sorpresa o de ràbia-- que anticipés el seu futur convuls? Objectivament cal suposar que no, esclar, però en el fons és l’espectador –els ulls que miren– qui té l’última paraula. Recordo quan Lucian Freud va presentar el retrat, molt més petit, que va fer de la reina Isabel d’Anglaterra, entre el 2000 i el 2001. La Reina va posar davant del pintor en dues sessions d’una hora i després ell va estar retocant el quadre durant més d’un any. Per Freud era un retrat fidelíssim, però la societat britànica més tradicional se li va tirar a sobre. Li van dir que era cruel, que l’havia pintat enfadada i amb aires d’home transvestit. No crec que sigui el cas d’Antonio López: el retrat de la família reial agradarà molt, el compararan amb Velázquez. Potser motivarà comentaris crítics sobre la família reial d’avui, però no la de 20 anys enrere, quan estaven de moda les faldilles amples i Espanya corria ingènua cap al desastre. H