© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats. Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.
38
DIVENDRES 4 DE SETEMBRE DEL 2015
Connexió a internet: http://www.elperiodico.cat
Coses de la vida
gran barcelona
La metamorfosi d’un sector cultural ÁLVARO MONGE
Àlex Nogueras i Rebeca Blanchard, dimecres, davant la seva seu a l’Hospitalet.
Dues galeries exploren l’Hospitalet com a Brooklyn barceloní de l’art Nogueras-Blanchard i Ana Mas Projects insuflen aire al pla municipal de crear un districte cultural CARLES COLS L’HOSPITALET DE LLOBREGAT
D
ues avantguardistes galeries d’art, NoguerasBlanchard i Ana Mas Projects, han decidit posar fi a la seva vida comercial en la ingrata Barcelona (la dels lloguers desorbitats, la de la banalització turística i la culturalment una mica sense nord) i renéixer a l’Hospitalet de Llobregat. Per a la segona ciutat de Catalunya, aquesta és una decisió molt oportuna, perquè l’ajuntament va posar en l’anterior mandat municipal les bases per convertir 25 cèntriques hectàrees en un districte cultural. Les dues galeries s’han instal·lat, juntes, a quatre passos d’aquella àrea en construcció, en un edifici industrial dels anys 70 del carrer d’Isaac Peral, que de tan lleig fins i tot resulta bonic. «Al seu dia vam ser dels que ens
vam creure l’eix cultural que les institucions públiques van prometre crear a Barcelona –explica Àlex Nogueras–, i durant un cert temps va funcionar bé». Nogueras i la seva sòcia Rebeca Blanchard van obrir el 2004 la seva galeria al carrer de Xuclà, a l’extrem nord, per tant, d’un eix que tenia la cúspide al Macba i que baixava a través del Raval fins al Centre d’Art Santa Mònica. L’erràtica política de les administracions, que van decapitar en ocasions gestors brillants, i, sobretot, l’exponencial encariment del metre quadrat de lloguer al cor de la ciutat han posat una part substancial de les galeries d’art en allò que els biòlegs evolucionistes defineixen com un coll d’ampolla demogràfic. La readaptació garanteix la supervivència. L’enemic, per exemple a la cruïlla més icònica del galerisme d’art barceloní, la confluència de la rambla
Les dues prestigioses firmes deixen la capital i es traslladen a un edifici industrial a Isaac Peral
L’ajuntament oferirà a la indústria cultural rebaixes fiscals de l’IBI i l’IAE 33 Quan l’Ajuntament de l’Hospi-
talet va fitxar Josep Ramoneda perquè analitzés les possibilitats de convertir aquesta ciutat en un pol de vida cultural hi havia la possibilitat que fos un brindis al sol. Qui va ser director de l’etapa més brillant del CCCB va entregar a mitjans del 2013 a l’alcaldessa Núria Marín el resultat del seu treball d’investigació. Ara, després de les eleccions municipals del mes de maig passat, el pla segueix vigent. «Volem aprovar dins d’aquest mandat una bateria de bonificacions fiscals, en l’IBI i en l’IAE, a les indústries culturals que s’instal·lin a la ciutat», assegura Marín.
33 El districte cultural que l’ajuntament pretén configurar en 25 hectàrees situades entre l’avinguda del Carrilet i el carrer de Santa Eulàlia haurà de superar, en alguns casos, obstacles administratius que semblen senzills de resoldre, però que requereixen alambinades negociacions amb administracions de rang superior. Un exemple perfecte és que legalment està prohibit a Catalunya que un artista utilitzi el seu taller com a lloc residència, cosa general a Berlín o Londres. Segons Marín, és necessari obrir alguna porta legal per esquivar aquesta trava, encara que sigui d’entrada amb una prova pilot.
de Catalunya amb el carrer del Consell de Cent, és el rendista,aquella espècie que apuja els lloguers al marge de les conseqüències de la seva decisió. Tenim el cas de la galeria Joan Prats, que va haver d’emigrar per la pujada del lloguer, i hi va reobrir una botiga de moda que també va haver de tancar perquè no li quadraven els comptes mensuals. GOT MIG PLE, MIG BUIT / Que dues notò-
ries galeries (Nogueras-Blanchard va fer parlar molt en l’última edició d’Arco amb el seu got d’aigua mig ple o mig buit de l’artista cubà Wilfredo Prieto) viatgin fins a l’Hospitalet és, vist d’aquesta manera, fins i tot un procés natural. Algunes galeries d’art barcelonines han buscat refugi al Poblenou i a Montjuïc, altres al carrer de Balmes, també a Trafalgar... L’Hospitalet, en aquesta mena de
© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats. Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.
DIVENDRES 4 DE SETEMBRE DEL 2015
39
LLL diàspora, és el Brooklyn local, el districte novaiorquès en què s’han instal·lat moltes galeries d’art, després de desdenyar el Lower East Side com a alternativa a Chelsea. Encara que el gruix principal de l’activitat es manté encara al tram central del carrer del Consell de Cent, aquest indiscutible procés de dispersió (sigui gran o petit, ja que la discussió no s’ha acabat) no és una bona notícia per a Barcelona, subratlla Blanchard, i posa com a prova del nou el revelador cas de Madrid. A la capital d’Espanya, una suma de factors han propiciat que fins a 15 galeries s’hagin concentrat en un racó del barri de Lavapiés, al carrer del Doctor Fourquet. Allò ha sigut un exitàs. Coordinen les seves agendes d’estrenes i, gràcies a la proximitat geogràfica del Centre d’Art Reina Sofia, aquell carreró és un referent internacional.
Consell de Cent segueix viu Tot i la marxa d’espais emblemàtics, la via segueix concentrant el nombre més gran de sales d’art de la ciutat H El turisme manté actius els negocis del sector a la zona
CARLOS MONTAÑÉS
L’ARQUITECTURA INFLUEIX / Des del punt
de vista de Nogueras, l’Hospitalet reuneix algunes condicions que no són evidents però que val molt la pena conèixer. Una d’important és sens dubte que ofereix espais que escassegen a Barcelona. Els baixos comercials de la capital tenen una característica comuna que de vegades passa desapercebuda: són de façana estreta i si ofereixen molts metres quadrats és en forma de túnel. Estan bé per a una botiga, per posar-hi un taulell a prop de l’entrada i al darrere tenir-hi un magatzem, però si es vol realment un espai per exposar-hi
A Madrid, l’èxit ha sigut ajuntar galeries en un mateix carrer. A Barcelona està en marxa una dispersió obra d’artistes contemporanis aquella arquitectura acaba sent un handicap. L’edifici del número 7 del carrer d’Isaac Peral és tot al contrari. Quedarà àmpliament demostrat a partir del pròxim dia 1 d’octubre, data prevista per a la inauguració de les dues sales, que s’ha fet coincidir amb el que serà la primera edició del Barcelona Gallery Weekend, un llarg cap de setmana ple d’activitats culturals en què participen fins a 20 galeries. El duo Nogueras-Blanchard, per exemple, exposarà aquells dies obra del serbi Mladen Stilinovic, un artista ja consolidat, un privilegi que li permet formular controvertides teories, com per exemple que el bon art només sorgeix si hi ha vagància pel mig. La consolidació de l’Hospitalet com una mena de Brooklyn cultural alternatiu, en resum, encara s’ha de veure. Però de moment, les dues noves galeries són a dos passos de la Tecla Sala i a un de la seu del col·lectiu Salamina, un espai de creació per a artistes que ha arrelat sòlidament a la ciutat. Amb tres potes una taula ja és estable. H
33 Inamovibles 8 Cati, Mariana i Lucas Draper, responsables de la Sala Dalmau situada a la confluència de passeig de Gràcia amb Consell de Cent. NATÀLIA FARRÉ BARCELONA
«Si això fos un desastre, ja hauríem tancat tots». Amb aquesta contundència responia ahir un galerista –que s’estima més mantenir l’anonimat, el negoci de l’art sempre ha estat molt discret– davant la pregunta de si el carrer del Consell de Cent ha deixat de ser l’eix galerístic de la ciutat. I la qüestió venia a tomb per la suposada diàspora que estan vivint les sales d’art històricament ancorades en aquesta zona per culpa dels prohibitius lloguers a què està arribant la via. Ningú nega la major: que se n’han anat quatre galeries emblemàtiques –Senda, Carles Taché, Joan Prats i Fidel Balaguer– i que això genera una sensació de final d’època, però sí que neguen que ho sigui realment: «La resta seguim aquí i Consell de Cent segueix sent el carrer amb més galeries de Barcelona», afirma Jordi Barnadas, responsable de la sala homònima. I la resta són 14 negocis dedicats a l’art entre el tros de via que va de Balmes a passeig de Gràcia. Si el focus s’amplia un parell de carrers més, arriben a la vintena. Per això la pregunta no agrada. «Sempre es pot pintar de color negre, però no crec que sigui ni bo ni
necessari ni cert», afirma Jordi Mayoral, de Mayoral Galeria d’Art. «Tenim present i tenim futur», clama Mariana Draper, de la Sala Dalmau. Gabriel Pinós, de Gothsland i president del gremi, va més lluny però sense donar noms (coses, una altra vegada, de la discreció): «L’interès dels galeristes pel nucli històric de Consell de Cent segueix sent explícit: molts responsables de sales allunyades del centre han visitat els locals alliberats per la Senda i la Taché amb la intenció de llogar-los». Que passi o no passi ho dirà el temps. De moment, on s’ubicava la primera s’hi anuncia una botiga de roba; el local de la segona galeria segueix buit.
Ni parlar-ne d’un trasllat Malgrat el suposat interès a ocupar aquests espais, hi ha una realitat bastant inqüestionable: «Aguantem, sobretot, els que tenim el local en propietat, si no, amb els actuals preus, és gairebé impossible continuar», apunta Barnadas. Fora que hi hagi acords beneficiosos entremig, com en el cas de l’Espai Carmen Galofré, una sala en procés d’obrir portes on hi va haver la històrica sala René Metrás, desapareguda el 2013 i una altra de les que es troben a faltar actualment. La responsable de la iniciativa és amiga
Els marxants reivindiquen que el cèntric carrer segueix sent l’eix galerístic de BCN
«Els clients que venien segueixen venint i seguiran venint», afirma Mariana Draper
de la família Metrás, així que posar el seu «gra de sorra» per «donar veu als artistes al carrer del Consell de Cent, històricament emblemàtic de les galeries» ha sigut una tasca relativament fàcil. Les rendes impossibles tenen molt a veure amb la marxa de les galeries, però el canvi de model de negoci també. «La sala tradicional amb mostra, catàleg i clients fixos ja no és vàlida, la tendència és un despatx, un telèfon i anar a fires. Per a això el lloc al carrer ja no és important», explica Barnadas. I les sales que s’han mudat tenen el seu negoci focalitzat en les fires. Model que no comparteix Barnadas: «A nosaltres ens funciona el turisme de nivell cultural, que suma el 60% de les nostres vendes». Així, que de marxar de Consell de Cent ni parlar-ne. De la mateixa opinió és Draper: «Tenim el passeig de Gràcia al costat i per a nosaltres el tema del turisme és important». Per a la galerista la marxa de les quatre sales no és un drama: «No ens ha afectat professionalment, tot i que sí que sap greu perquè com més galeries, més oferta. Però els clients que venien segueixen venint i seguiran venint», afirma. I com els seus col·legues respon amb un rotund «no» a un possible trasllat. Resisteixen. H
© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats. Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.
DIVENDRES 4 DE SETEMBRE DEL 2015
6
Editorials
Noms propis
L’opinió del diari s’expressa només als editorials. Els articles exposen postures personals.
El naufragi d’Europa
E
n la nostra innocència, els europeus de bona fe pensàvem que la crua imatge de desenes i més desenes de fèretres perfectament alineats en un hangar de l’illa de Lampedusa tocaria les consciències dels nostres governants. Han passat gairebé dos anys d’aquell naufragi. Des d’aleshores, desenes de persones han trobat la mort al Mediterrani i molts milers de refugiats de diverses guerres segueixen intentant arribar a Europa. L’absència d’una verdadera política europea comuna de migració està permetent que molts estats adoptin mesures amb els refugiats que intenten travessar les seves fronteres que són contràries als valors propis de la UE i al principi d’humanitat que ha de regir en casos de crisi com la que ens ocupa. ¿Una nova i tremenda imatge, la del petit Aylan mort en una platja turca, serà el revulsiu necessari per encarar d’una vega-
da des de la humanitat i la solidaritat el drama dels refugiats que s’apilonen a les fronteres europees? Ho hauria de ser. No obstant, cap Govern està a l’altura de les circumstàncies, amb una única excepció, el d’Angela Merkel, que també en aquesta qüestió demostra liderar Europa. La falta de resposta adequada i decent des de les institucions europees (no les miniquotes decidides la primavera passada) posa de manifest el canvi que s’està registrant a Europa. Si abans les tensions a la UE
Davant la incapacitat dels seus governs per actuar en la crisi dels refugiats, la ciutadania europea està prenent la iniciativa
Otto Pérez Molina President de Guatemala
giraven al voltant de l’eix esquerra-dreta o sobre més o menys integració, avui hi ha un nou eix, el que formen les elits d’una part i la ciutadania d’una altra. Davant la inoperància de Brussel·les en l’actual crisi, és la societat civil, la ciutadania, els ens locals, els que es mobilitzen davant les institucions i governs oferint ajuda en forma de menjar, mantes, creant xarxes d’acollida i refugi o rescatant més de mil persones al Mediterrani en un sol dia, com ha fet l’oenagé Metges sense Fronteres. En aquesta crisi, les elits polítiques –tant Brussel·les com els governs dels estats membres– demostren estar molt lluny del sentiment dels ciutadans a qui se suposa que han de representar. Les tensions que genera aquest nou eix són una pèssima notícia per a Europa. Si segueix així, el projecte europeu haurà naufragat en una crisi per a la qual ha demostrat fins ara estar incapacitada per posar-hi remei.
Els comptes d’Ensenyament
L
a consellera d’Ensenyament va presentar ahir les grans xifres del nou curs escolar, que s’obrirà a Catalunya el dia 14 i que comptarà amb el nombre més elevat d’alumnes matriculats fins avui: 1,56 milions d’alumnes, gairebé 13.000 més que l’any passat. Un creixement de la demanda com aquest comportarà un augment de 790 professors. La globalitat de les xifres no pot ocultar, no obstant, que el nombre de docents encara serà sensiblement inferior al de l’any
Animus iocandi
2011, que és quan es van aplicar les primeres retallades en el sector educatiu, amb uns efectes tan perversos que encara es deixen notar. En un moment en què el panorama econòmic general del país sembla anunciar millors temps, l’augment de les partides destinades a les beques de menjador o a les ajudes per a material escolar resulta inexcusable i només peca de certa timidesa en la seva dotació pressupostària. Més generositat en aquests capítols hauria atorgat un caràcter social més
EEEE
Que la màxima autoritat d’un país sigui el cap d’una xarxa corrupta és motiu més que suficient per a la dimissió. És el que ha passat amb Pérez Molina a conseqüència d’una investigació sobre les duanes guatemalenques. 3Pàg. 14
Mario Draghi President del BCE
EEEE
El dirigent ha hagut de calmar els mercats, inquiets per les turbulències financeres de la Xina. Draghi manté els estímuls al creixement i obre la porta a prolongar la compra d’actius més enllà del setembre del 2016. 3Pàg. 22
María Seguí gran als comptes i hauria ajudat les famílies més vulnerables, per a les quals les despeses escolars constitueixen una pesada motxilla difícil de suportar. Potser la proximitat de dates electorals va adornar d’un optimisme excessiu la presentació dels números de la consellera. Encara són molts els flancs oberts en un sistema educatiu que es mostra incapaç de frenar les elevades taxes d’abandonament escolar prematur. La situació derivada dels anys de crisi hauria requerit un entusiasme més gran en les inversions.
Directora general de Trànsit
EEEE
Encara que aquest estiu hi ha hagut un lleuger augment de morts a la carretera, Seguí no s’ha mossegat la llengua i ha recordat que segueix pendent una mesura clau com és reduir la velocitat permesa a les vies secundàries. 3Pàg. 30
Ferreres
À. Nogueras
R. Blanchard
Galeristes
EEEE
Aprofitant la decidida aposta de l’Hospitalet per convertir-se en un potent focus cultural, aquests dos prestigiosos galeristes han decidit deixar el centre de Barcelona i traslladar-se a un singular edifici de la ciutat veïna. 3Pàg. 38
Javier Ruiz Caldera Cineasta
EEEE
El jove realitzador barceloní l’ha tornat a encertar amb la seva quarta pel·lícula, Anacleto: agente secreto, que arriba avui als cines precedida d’expectació. El personatge creat per Manuel Vázquez Gallego ja té versió fílmica. 3Pàg. 56