© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats. Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.
27 D’ABRIL DEL 2014
més Periódico
18
César García
El capital Dylan Un creatiu de l’Hospitalet ha rescatat una gravació del músic del 1966 per a l’espot d’un banc a canvi de la meitat del preu previst per l’agència PER JUAN FERNÁNDEZ
E
l 1966, Bob Dylan acabava de pu blicar Blonde on blonde, el seu se tè àlbum d’estu di, i passava per un dels moments més creatius i exitosos de la seva carrera. En la gira que aquell any el va portar per escenaris d’Europa i Austràlia, un bon dia el seu repre sentant el va gravar de manera es pontània mentre el cantautor i poe ta es dedicava a jugar amb els mis satges comercials que il·lustraven la façana d’una botiga de Londres: «Recollim, banyem, tallem el pèl i tornem el seu gos»; «cigarrets i tabac»; «es venen animals i ocells a comissió». En el vídeo, l’artista va for mant hilarants combinacions de paraules, totes ben absurdes, fins a acabar rient de les seves surreals ocurrències. Testimoni de la seva genialitat i particular sentit de l’humor, però sense més rellevància que la de ser una mera gravació casolana, l’in transcendent arxiu no forma part del material més valuós de l’univers documental dylanià, encara que Martin Scorsese va decidir inclou re’l a No direction home, la pel·lícula que va realitzar el 2005 sobre la vi da del bard de Minnesota. Quaran ta-vuit anys més tard, els 70 escassos segons que dura el clip s’han conver tit en una de les fites mediàtiques al nostre país arran d’una campanya publicitària que ha acabat donant peu a una animada polèmica sobre la relació que el músic manté amb les marques. Els camins de la publicitat són inescrutables. Tant com impredic tible ha estat la ruta que ha conduït l’idolatrat Bob Dylan fins a protago nitzar la campanya d’una entitat fi nancera a aquesta banda de l’Atlàn tic. Per celebrar els 15 anys que fa que és al mercat espanyol, el banc holandès ING Direct li va encarregar a Sra. Rushmore, l’agència amb què acostuma a treballar, un anunci que reivindiqués l’actitud trencadora de què acostuma a fer gala. Experts a idear espots lluny dels estils habituals –van ser seus anun cis tan originals com els de l’Atlètic de Madrid, Aquarius i Bocatta, en tre altres–, els creatius de l’agència es van posar a considerar noms de personalitats que poguessin identi ficar-se fàcilment amb els valors que volien associar a la marca. Dylan, es
L’ESPOT. La publicitat recull imatges de Dylan del 1966, que després Scorsese va incloure en el documental ‘No direction home’.
JOSÉ LUIS ROCA
EL CREATIU. César García, director de l’agència Sra. Rushmore, és l’autor de l’espot.
tendard de l’esperit inconformista i contestatari, apareixia en totes les llistes, ¿però qui trucava a la porta del mític trobador per proposar-li rodar un anunci?
La gènesi de la idea Va ser llavors quan a César García (l’Hospitalet, 1968), director gene ral creatiu de l’agència, se li va en cendre la bombeta que acabaria il· luminant tota aquesta història. De sobte va recordar la divertidíssima seqüència dylaniana que havia vist a la pel·lícula de Scorsese i es va plan tejar: ¿i si li demanem que ens la ce deixi per a l’anunci? Començava així el capítol més complex de la intrahistòria de l’espot. No per les negociacions amb el músic, que al final acabarien sent més senzilles del que es temien, si nó per la dificultat per localitzar-lo. «Dylan no és una persona a qui li puguis enviar un whatsap preguntantli: ‘¿Vols sortir en un anunci?’. Si el volíem convèncer, havíem de trobar la fórmula per explicar-li bé la nostra
© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats. Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.
27 D’ABRIL DEL 2014
més Periódico
19
Terry Richardson idea», explica García. Al final, després de quatre mesos de gestions, els responsables de l’agència van poder contactar amb el músic, li van enviar la petició i van creuar els dits. A priori, veure el creador de Blowin’ in the wind promocionant un banc no entra dins dels escenaris més fàcils d’imaginar pels que el coneixen bé, però a Sra. Rushmore tenien un parell d’arguments als quals aferrar-se amb esperança. «Prometíem ser fidels a la gravació original, ens limitaríem a difondre-la, sense manipularla. A més, la campanya reivindicava valors amb els quals Dylan sempre s’ha identificat. Sí, es tractava d’un banc, però no un banc com els altres», raona el publicista. Al final, van ser aquests dos motius els que, segons li van explicar des de l’entorn del músic, van acabar animant-lo a autoritzar l’ús de la seqüència i la cançó Like a rolling stone, que sona al final de l’espot.
«Li vam prometre ser fidels a la gravació original, sense manipular-la», explica el creatiu Lluny de passar desapercebuda, la campanya ha armat un important enrenou mediàtic. Així que es va començar a emetre, en plena Setmana Santa, van aflorar els primers comentaris. Segons ha comprovat l’entitat financera, la majoria dels missatges són positius però no han faltat els atacs d’indignació d’alguns ortodoxos dylanians que s’han sentit estafats. Més que de purisme, pequen de desconeixement, ja que no és la primera vegada que el cantautor presta la seva música o la seva imatge per vendre productes durant les pauses publicitàries. Sense anar gaire lluny, en l’última Super Bowl, la seva veu va ser la que va donar presència a l’anunci de Chrysler, en què deixava anar arengues patrioteres del tipus: «Quan un cotxe es fa aquí, inclou una peça que no es pot importar: l’orgull americà». Anteriorment, Dylan ja havia aparegut en espots de marques com Chevrolet, Google, Starbucks i el 2004 va arribar a desfilar en un anunci de la marca de cotilleria Victoria’s Secret amb la model Adriana Lima. ¿Potser el músic va curt de pressupost amb el que guanya en la seva interminable gira de concerts? Si s’ha de jutjar pel cas ING, no són els diners el que el mou. «Ens va demanar la meitat del que inicialment havíem previst», assegura César García. Es reserva la quantitat. H
LES VÍCTIMES . D’esquerra a dreta, Emma Appleton –la model que ha tuitejat el greuge–, Liskula Cohen, Rie Rasmussen i Jamie Peck (a sota).
El sàtir de la moda
Una model denuncia en un tuit les obscenes coaccions del fotògraf habitual de Lady Gaga i Rihanna, i ‘Vogue’ no el contractarà més
PER SERGIO SILVA
O
n cle Te rry». A i x í és com, segons la maniquí Jamie Peck, demana Terry Richardson que li diguin les models que retrata despullades. Però el sobrenom –i l’aspecte– no és l’únic element tèrbol que té el retratista de celebrities més cotitzat del planeta. Diumenge passat la model britànica Emma Appleton compartia a Twitter un missatge que –segons ella– li havia escrit el fotògraf. «Si puc follarte et fitxaré per a una sessió de fotos per a Vogue a Nova York». Tot i que Richardson–sobre qui pesen acusacions d’aquest tipus des del 2004– es va afanyar a negar l’autoria de l’escrit, la revista Vogue ja ha anunciat que no el tornarà a contractar. Aquesta ha estat la primera victòria per a The Model Allian ce, l’oenagé creada per models el 2010 per defensar-se d’aquesta mena d’abusos, i per a les més de 33.000 persones que han firmat la petició a Change.org que convida les grans marques com H&M i Mango «a boicotejar el depredador sexual Terry Richardson». «Em va demanar que li digués ‘oncle Terry’ i jo el vaig complaure», explica Jamie Peck sobre la se-
va primera visita a l’apartament de Richardson en una confessió pública a The Gloss. «La cosa rara va arribar la segona vegada. Li vaig dir que tenia la regla i que preferia deixar-me la roba interior posada, i ell em va demanar que em tragués el tampó. ‘¡M’encanten els tampons!’, va dir», explica la model, que va passar per l’estudi del fotògraf habitual de Kate Moss, Lady Gaga, Miley Cyrus i Rihanna amb 19 anys. El testimoni d’aquesta noia podria semblar anecdòtic si no fos per l’existència de Terryworld, un llibre on, a més de centenars d’instantànies de Richardson realitzant tota mena de pràctiques sexuals amb models que aparenten ser menors, se’l pot veure intentant treure amb les dents un tampó d’una vagina. ‘ONCLE TERRY’. El fotògraf presumeix del seu ‘sistema de treball’.
«Abans que me n’adonés, l’home [Richardson] estava despullat remenant la polla més gran que havia vist mai (d’acord, no n’havia vist gaires) sobre el meu cos nu. ‘¿Per què no em fas tu unes fotos a mi?’, va dir», explica la maniquí. La sessió va acabar –segons el testimoni de Peck– amb el fotògraf prometentli una sessió per a Miu Miu mentre ella li feia un treball manual que va acabar amb un dels ajudants de Richardson oferint-li una tovallola a la noia. Ella tenia 19 anys. Ell, 44. Amb el mateix final feliç va acabar la seva experiència Charlotte Walters, a qui –segons va explicar la model a Reddit. com–Richardson li va fer firmar un contracte de cessió de drets en blanc per fer un nu artístic que
va acabar amb el fotògraf ejaculant a la cara de la noia. «Em va dir que mantingués els ulls ben oberts i quan em va entrar això a l’ull, ell i el seu ajudant es van passar una eternitat fent-me fotos», va revelar Walters, que també va sucumbir als encants de Richardson als 19 anys i que, des d’aleshores, ha vist posar per a ell gent de la talla de Woody Allen, Oprah Winfrey i Barack Obama.
Nenes espantades «Moltes vegades començo dient-li a una noia ‘¿Vols fer un nu?’. I elles es posen en pla ‘No em vull treure la roba’. Així que jo els dic: ‘Em despullaré jo i tu faràs les fotos. Tu tens la càmera. Tu tens el fal·lus’», confessava el fotògraf a The Observer fa una dècada. «Agafa nenes joves i les manipula. Estan massa espantades per dir que no perquè l’agència va concertar el treball», va denunciar la també model Rie Rasmussen, que li va llegir la cartilla en una presentació a París el 2010. De moment, Vogue ha estat l’única que li ha parat els peus al «pervertit sagrat de la moda», com l’anomena Peck. I és que, com ell mateix va dir fa uns anys, el secret per triomfar en aquesta indústria «està en a qui l’hi mames. Els meus pantalons no tenen una bragueta aquí perquè sí», va dir fent broma l’oncle Terry. H