6è D “Un conte sense nom” Ivett Albert i Caselles

96 “Un conte sense nom”

Ivett Albert i Caselles / 6è D

LLENGUA CATALANA_PROSA

Es tracta diferent a la gent només per la manera de ser, el color de la pell, a qui s’estima o perquè... I sabent tots això, per què no ens hem qüestionat mai quin és el sentit de la vida, o per què existeix la vida si és per tractar diferent la gent de com tractaries algú igual que tu? La pluja picava contra el vidre de les finestres de les cases mentre la meva esposa i jo ens acabàvem de reunir després de treballar. Com cada dia, anàvem cap a l’allotjament d’acollida. Avançàvem lentament explicant-nos tot el que havia passat a la feina. Ella m’havia explicat que el seu company de treball s’havia jubilat, i jo li estava explicant el meu dia en general. Anava mirant endavant quan estàvem arribant a l’allotjament d’acollida. Quan vam haver entrat ens disposàvem a anar cap al menjador per sopar alguna cosa i ens vam adonar que no hi havia ningú... La televisió estava engegada i el canal de les notícies posat. El presentador va anunciar que hi havia una colla de delinqüents que rondaven pels edificis de la zona fent-se passar per altres persones i que l’últim lloc on havien robat i subornat havia estat on nosaltres ens allotjàvem i, a sobre, també havien segrestat algú... La meva esposa i jo no ens ho podíem creure, estàvem al·lucinant!

De sobte vam sentir que queia alguna cosa de la cuina i ens vam acostar a la porta. Ens vam ajupir amb l’esperança que no ens vegessin les persones que hi havia a dins, intuint que eren els segrestadors. Vam veure que s’obria la porta grinyolant, tot fregant contra el terra. Nosaltres estàvem ajupits sota la barra del menjador mentre observàvem que uns rostres pàl·lids amb les galtes vermelles sortien de la cuina. De sobte vam sentir un crit esgarrifós que semblava d’una dona i que provenia de dins de la cuina. Intentàvem respirar de manera que no ens sentissin, però la meva dona estava tan alarmada que se li va escapar un crit. De sobte, els segrestadors la van sentir i van exclamar: –Qui rondi per aquí, que surti! –Ella va somicar, i va ser quan la van veure. Van tornar a cridar: –Vine ara mateix, noia! Vine! La meva dona se-

guia sense fer res, semblava que de tanta por no es podia moure. Els homes van treure una pistola, i van cridar per última vegada: –Vine ja! Si no, rebràs!

La meva dona es va aixecar i va avançar lentament cap a ells. Quan va haver arribat, els nois van dir si hi havia algú més amb ella, i ella va dir que no amb el cap. Ells van dir-li que tanqués els ulls, que s’ocuparien d’ella, però s’hi va negar, i va ser quan van cridar: –Fes-ho! Ella seguia sense tancar els ulls i li van fer l’últim avís: –O ho fas, o et disparem!

Però seguia sense fer-ho... Un minut després li van disparar. Just en aquell moment vaig sentir un buit en el meu cor i que em queia una llàgrima que em recorria tota la galta. M’havien pres qui més estimava!

Em vaig aixecar i vaig sortir corrents. Els delinqüents em van veure i em van començar a perseguir. Vaig sortir al carrer plorant desesperadament en direcció a algun lloc on ells no em vegessin, però just quan ells sortien per la porta va passar un cotxe de policia i, entenent la situació sense haver explicat res, es van posar a córrer darrere d’ells fins a atrapar-los. Els van portar a la comissaria i jo els vaig acompanyar per explicar el que havia passat.

Després d’hores d’espera i amb una profunda sensació d’angoixa al meu interior em van dir que no podia denunciar per l’únic fet que jo era una dona, homosexual i de color.