2n d’ESO “La llegenda del joc d’escacs” Sara Drissi i Autet

122 “La llegenda del joc d’escacs” Sara Drissi i Autet / 2n d’ESO

LLENGUA CATALANA_1r PREMI

Conta la llegenda que en una província Índia anomenada Taligana hi governaven dos poderosos rajàs: Hitesh i Vikesh. Eren fills del mateix pare, i un cop aquest morí, tots els seus béns i terres es repartiren entre els dos hereus. Aquest parell es comportaven com gat i gos i no hi havia dia en què el sol es pongués sense que hi hagués hagut alguna trifulga. Es barallaven pel repartiment de terres, perquè cap d’ells respectava els seus límits.

Hitesh era un home baixet però corpulent, molt morè, lluïa una llarga cabellera negra i els seus ulls eren foscos i profunds, per això era conegut com a “Hitesh el Negre”. Era un amant d’aquest color, que el va establir com a símbol del regnat. Els seus terrenys destacaven per ser els més rics en mines de carbó. Estava casat amb la Sanghita, una dona de caràcter fort disposada al que fos per defensar el reialme.

Vikesh era tot el contrari del seu germà. Un home esvelt, molt pàl·lid, que havia nascut amb el rar fenomen de ser albí. La indumentària que duia sempre era de color clar i es coneixia com a “Vikesh el Blanc”, color que utilitzava per representar els seus dominis. La seva esposa era la Shivi, una modesta donzella molt atenta a la voluntat del seu marit. Els terrenys de Vikesh també eren molt coneguts per la qualitat amb la que s’elaborava el cotó, amb el que es feien teixits exportats arreu del món. Així doncs teníem aquests dos territoris tant oposats, un el blanc i l’altre el negre, que sempre aconseguien armar escàndol pel seu instint de rivalitat i brega.

Lluny d’aquestes terres, al límit del confí, nasqué un vailet al que anomenaren Yenene, que en hindú significa “bruixot indi”. Cresqué criat pels seus avis, grans coneixedors de la màgia i destres en els trucs i sortilegis de temps remots. Yenene aprengué d’ells i acabà essent un gran

bruixot del que els seus avis n’estaven orgullosos. En aquells temps, però, la màgia no era ben vista i per això Yenene havia d’ocultar el seu prodigiós poder. Poc després de la mort dels seus avis, es convertí en l’amo de l’objecte més preuat per la seva família: la vara màgica. Era una relíquia ancestral que s’heretava de pares a fills. Yenene tenia un cor bondadós i benvolent així que quan va assabentar-se de la terrible i infinita disputa dels dos germans volgué posar-hi algun remei per tal de protegir a tots els habitants que havien de suportar hostilitats constants.

El jove bruixot emprengué un llarg viatge fins a Taligana, i un cop allà veié que la situació era pitjor del que s’esperava. Fent camí cap al palau, sols veia un indret ple de camps incendiats, tot de barraques enderrocades i una multitud incessant de pagesos que demanaven almoina al primer que passés. - El meu ase! – cridava un –. No sé si l’he perdut o me l’han robat, però el cas és que sense ase no puc portar el gènere al mercat, i aquest vespre a casa tindran gana. - Tinc la criatura molt malalta – deia una altra –. Ajudeu-nos, si us plau!

Quan Yenene es presentà al majestuós palau d’un dels rajàs, s’adonà de que allò era un batibull. Hauria de tenir un bon sac de paciència, i és que una llarga fila de camperols acudia al sobirà amb les seves penes i misèries, encara que ell no realitzava cap mena d’esforç per socorre’ls. - A la meva néta li han sortit berrugues – exclamava una vella bugadera -. Si tinguéssiu un cataplasma especial que pogués... - Fora! – cridà el rajà -. Tant se me’n donen les berrugues de la teva néta! I així, de mica en mica, els dos rajàs anaven foragitant a la massa, ignorant a cada un dels pobres que suplicaven auxili.

Rere dues llargues esperes sentint totes les afliccions de la gent, Yenene aconseguí parlar amb els dos germans, per separat, demanant-los el motiu de les seves guerres i oferint-los possibles solucions per posa’ls-hi fi i fer de les seves terres un lloc on hi regnés la pau. Però cap dels dos no l’hi deixà l’aigua clara, sinó que simplement rebé un re-

124 guitzell d’insults dirigits a l’altre: que si és un neci, que actua com un beneit sense enteniment, que no té ni gota de seny... I al veure que cap dels governants tenia ganes de parar les discussions, ell prengué una determinació: els petrificaria. Aquell mateix vespre, ja hi tornava a haver un camp de batalla: a primera línia de foc hi havia un seguit de peons armats fins als talons, al darrere la cavalleria amb els seus animals a punt de lluitar i a la rere-guarda dos guerrers protegint al rajà i la seva esposa. Als extrems dels territoris s’hi alçaven les torres, enormes punts de defensa molt valorats i sovint refugi del rei.

Yenene, observant l’espectacle des de les altures podia distingir de manera molt evident a cada bàndol, i és que en el terreny de Hitesh i Sanghita tots vestien de negre, fins i tot cavalls, armadures i llances eren d’aquest color. Per l’altre cantó Vikesh i Shivi lluïen unes robes blanques i brillants, igual que els cavalls, les armes, i les cuirasses dels cavallers. El bruixot no s’ho pensà més, alçà la seva vareta i recitant l’encanteri va petrificar un per un Hitesh, Vikesh i els seus exèrcits. “Quiet i callat, ja no et bellugaràs pas, petrificat seràs!” Heus aquí doncs, quan els habitants de la contrada descobriren que per fi podrien viure en calma així que van trobar l’extensió de les estàtues blanques i negres lluitant, van decidir convertir les peces en un joc on les batalles fessin entretenir i no pas patir.