2n d’ESO “El porquet tenaç” Laia Mallarach i Urtós

“El porquet tenaç” Laia Mallarach i Urtós / 2n d’ESO

LLENGUA CATALANA_3r PREMI

Sempre s’ha dit que els porcs no volen, però qui ho diu que sigui impossible? Fa molts i molts anys hi havia un petit porquet que vivia en una granja al mig del bosc, amb el seu germà gran. Cada nit, just abans d’anar a dormir, li agradava parlar del seu gran somni : “Jo vull volar molt alt i sentir-me lliure i feliç”. El seu germà se’n burlava i el tenia per un ximplet. —No veus que no tens ales i no pots volar. Els porcs no han volat mai, i mai ho faran —li repetia nit rere nit .

Però el petit porquet continuava pensant que algun dia compliria el seu somni i li faria veure al seu germà que estava equivocat i que no es pot perdre mai l’esperança.

Així anaven passant els dies, i el petit porquet cada mati s’enfilava sobre unes bales de palla, tancava els ulls i feia un salt gegant, però mai trobava la manera d’aixecar el vol. Un dia el va veure el seu germà, i escridassant-lo li va dir : —Però que fas ruc, saltant així! Que no veus que enlloc de volar et faràs mal? T’he dit que no podràs volar mai, deixa-t’ho córrer! El porquet continuava pensant que ell ho aconseguiria, que si no es rendia, ho aconseguiria. Així que va decidir no fer cas al seu germà gran.

Aquella nit, el porquet va tenir un malson. Va somiar que es rendia i que abandonava la seva il·lusió, que poc a poc s’anava apagant i que la foscor s’apoderava d’ell. Quan es va despertar, estava tan espantat que va anar corrents a buscar a el seu germà, i li va explicar el malson que havia tingut. El seu germà, com sempre, se’n va riure i li va dir:

130 —Que no veus que fins i tot els somnis t’estan dient que paris, que no ho aconseguiràs mai? Abandona d’una vegada, que volar és impossible! El porquet, enfadat, va marxar i va decidir anar a caminar pel bosc. Ho feia sempre que el cap se li omplia de cabòries. Allà era on trobava pau i tranquil·litat, lluny del guirigall que sempre hi havia a la granja: els muuus de les vaques; els coc-cocs de les gallines; els beees dels xais... Tot d’una, mentre passejava, entre el murmuri de les tremoloses fulles dels arbres i les rialleres aigües del rierol, es va trobar una libèl·lula aturada sobre un tronc, que prenia el sol que s’escolava a través del frondós boscatge. Se la va mirar i li va dir : —Però què fas aquí parada? Aprofita que tens ales i vola! Al cap d’una estona, va veure un pardalet sobre una branca d’un faig, que semblava mig endormiscat. El porquet el va cridar i li va dir : —Però què fas aquí parat? Aprofita que tens ales i vola! Uns arbres més enllà, on el bosc s’aclaria i les muntanyes s’alçaven imponents, hi havia una majestuosa àguila. Se la va quedar mirant, amb cara entristida, i abans que pogués obrir boca, l’àguila li va dir: —On vas amb aquesta cara de pomes agres? Què et passa? —Doncs que jo vull volar! Però estic començant a pensar que mai podré complir el meu somni —li va contestar el porquet tot moix. —El que és impossible només tarda una mica més en arribar —li va respondre l’àguila.

El porquet va assentir amb el cap i va marxar. De camí cap a casa, dins la seva ment s’anava repetint aquella frase tan bonica: el que és impossible només tarda una mica més en arribar, el que és impossible només tarda una mica més en arribar...

Quan va arribar a casa, ja era hora d’anar a sopar. Va ser un àpat molt silenciós, ningú deia res. Estaven un germà a cada punta de la taula i no van creuar ni una mirada. Quan el porquet va acabar de sopar, es va aixecar de la taula i va dir: —El que és impossible només tarda una mica més en arribar. Després va marxar i no va tornar a dir res més al seu germà.

L’endemà al matí el porquet va anar a veure l’àguila i li va dir : —Àguila, necessito la teva ajuda! —I doncs, què vols? —va respondre l’àguila . —Vull que m’ajudis a volar—va dir el porquet tot content. —Fet! —li va respondre ella.

L’àguila i el porquet van anar pensant què podien fer, i tot d’una l’àguila va dir : —I si fem unes ales que s’assemblin a les meves. Així te les podràs posar i volaràs. —Ostres, quina bona idea! —va respondre el porquet tot emocionat.

Van anar a buscar fulles, branques, plomes... Es van dedicar en cos i ànima a construir unes ales gegants, durant tres dies i tres nits. Quan van acabar, se les van mirar bé, i van sentir com una sensació de satisfacció envaïa els seus cossos. L’àguila va mirar al porquet i li va dir : —L’èxit és la suma de petits esforços, repetits dia rere dia. El porquet va abraçar a l’àguila i la va mirar amb un somriure d’orella a orella. Llavors l’àguila i el porquet van començar a pujar la muntanya més alta de la contrada. Després d’unes quantes hores, van arribar al cim; el porquet es va col·locar les ales a l’esquena, a punt per enlairar-se. Però... de sobte, es va girar i va dir, amb veu tremolosa: —I si no surt bé? I si em faig mal? I si el meu germà tenia raó? L’àguila es va posar al seu costat i el va tranquil·litzar. — Pensa un desig, agafa’m fort i no miris avall. Sigues el vent!

I acte seguit, van fer un salt. El porquet va tancar els ulls, esperant que tot anés bé. L’àguila tot cridant li va dir : —Ho has aconseguit! Estàs volant!

El porquet va deixar anar la mà de l’àguila i va gaudir. No s’ho podia creure, ho havia aconseguit. Ara ja era feliç, no tornaria a dubtar mai d’ell mateix. Va mirar avall i va veure el seu germà. Després, va dir adeu i gràcies a l’àguila i va començar a descendir. Va aterrar al costat del seu germà gran, que se’l mirava bocabadat. Havia volat, això no era impossible? El porquet, tot orgullós, li va repetir al seu germà : —El que és impossible només tarda una mica més en arribar.