Llibret Intern 2020

EL PATRIMONI IMMATERIAL VALENCIร

- Patrimoni nostre i de la humanitat -

Associaciรณ Cultural Falla el Portal 2020

EDITA: Associació Cultural Falla El Portal DIPÒSIT LEGAL: V-657-2004 TIRADA: 300 exemplars DIRECCIÓ I COORDINACIÓ: Josep Osca López DISSENY I MAQUETACIÓ: Anabel Calderón Martorell PORTADA: Joan Imprevist Fotografia IMPRESSIÓ: Digiprint

fallaelportal.blogspot.com

CORRECCIÓ DE TEXTOS: Josep Osca i López GESTIÓ PUBLICITÀRIA: Pio José Lledó I Ferrando Miquel Grau i Benedito FOTOGRAFIES: Associació Cultural Falla El Portal Joan Imprevist Jose Luis Sanchis i Quilis

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis per a la promoció de l’Ús del Valencià de la Regidoria de Promoció Lingüística de l’Excm. Ajuntament de Sueca.

El present llibret ha participat en la convocatòria del premi Climent Mata, una de les modalitats dels Premis de les Lletres Falleres organitzat per la Federació de Lletres Falleres.

L’AC Falla El Portal no s’identifica necessàriament amb les opinions dels articles d’aquest llibret.

Convé que descarregueu una aplicació per a llegir els codis QR.

COL·LABORACIONS LITERÀRIES: Isabel Adam i Morcillo Hèctor Càmara i Sempere Clara Colomer i Roig Immaculada Ortells i Rodenes Carmen Sancho de Rosa Jorge Vayà i Savalls AGRAÏMENTS Empreses col·laboradores Francisco Costa Toni Niclós i Segura Dolors Pérez i Martí Maria Planells i Pérez

Índex 5 Acta del nomenament dels nostres representants 6 Salutació del President 8 Vers a la Fallera Major 10 Monument Gran 12 Salutació del President Infantil 14 Vers a la Fallera Major Infantil 16 Monument Infantil 17 Junta Executiva 18 Comissió Adulta 19 Cort d’Honor Adulta 20 Comissió Infantil 21 Cort d’Honor Infantil 22 Nous Portalerets 23 Programa d’Actes 24 Entrevistant a... FM 2019 



28 Entrevistant a... FMI 2019 32 Entrevistant a... PI 2019 37 Imatges per al record 56 El Patrimoni Immaterial Valencià – Patrimoni nostre i de la humanitat –









                 

 

  



Acta Segons el Punt 5é de l’acta del dia 26 d’abril de 2019, diu així: Es presenten oficialment en la Reunió Ordinària els qui seran els nostres representants 2020.

FMI : xiqueta, Laia Tomás i Escrivá PI : xiquet, Carlos Roselló i Alarte FM : senyoreta, Irene Grau i Piqueres Tots tres foren ovacionats per la comissió amb un fortíssim aplaudiment, i seguidament, es va fer un brindis en el seu honor.

El Secretari

Pio José Lledó i Ferrando President 2020

Fallers i falleres, amics i amigues, veïns i veïnes de la Falla El Portal. Un any mes i ja són tres consecutius, tinc el plaer de dirigir-me a tots vosaltres com a President de l'Associació Cultural Falla El Portal. El que va començar com un somni, s'ha fet realitat i ha fet que aquests anys hi hagen passat volant. Sols en veure la cara de felicitat que fan les falleres i els fallers de la meua estimada comissió, em quede sense paraules per descriure la satisfacció que sent de la feina feta al llarg de l'exercici faller.

Què puc dir dels nostres representants 2020, Irene i Laia com a Falleres Majors i Carlos com a President Infantil? Són membres de la nostra comissió des de ben menuts i porte sang fallera des del seu naixement. De segur que lluiran amb molt d'orgull l'escut de la nostra comissió en tots els actes que els esperen aquest meravellós any.

Dels portalers i portaleres que puc dir? Quan es necessita ajuda per qualsevol cosasempre esteu a punt i n'estic segur que fareu gaudir als nostres representants del seu any com sols nosaltres ho sabem fer.

Als veïns i veïnes de la nostra barriada : no vos quedeu a la vostra casa veient-nos passar, baixeu a gaudir de la festa amb nosaltres al cau, gaudiu de la nostra xaranga i de les nostres festes. Les portes de la nostra segona casa estan obertes per aquell que vulga visitar-nos.

Vestir-nos de valencià i de valenciana, tremolar amb el so de les mascletades, emocionarnos a l'Ofrena i mirar amb orgull el nostre monument plantat a la nostra plaça, ens fa sentir especials, ens fa viure la festa des de dins i a més, ens fa sentir orgullosos de la nostra comissió, la millor, LA FALLA EL PORTAL. Per això, em sent orgullós de dir a qualsevol lloc que #SocPortaler.

Vos saluda cordialment, Pio Lledó i Ferrando

Irene

Grau i Piqueres Fallera Major 2020

Fallera des de menudeta amb un somni per realitzar que era poder algun dia a la teua falla representar Hui et trobes com en un núvol del qual encara no has baixat però despertat i obri els ulls que el teu viatge ja ha començat Eres la llum i els colors que els nostres carrers engalana quan et veiem desfilar vestida de valenciana Vas a viure un any màgic que en la vida oblidaràs i ja voràs com altres falles millors que aquestes no en viuràs Jorge Vayá

ESBÓS MONUMENT GRAN 2020 No creen llocs de treball LEMA : “En quin segle vivim?”

Hi han 4 solars perduts

i el polígon està abandonat

ARTISTA : David Clari i Chirivella

plens de brossa i deixalles

i per culpa de tot açò

AUTOR : Jorge Vayá i Savalls

i les ties s’ho passen en gran

molta gent jove ha emigrat

com si fóra nosaltres en falles No tenim cap centre d’oci

PRIMERA ESCENA - RELLOTGE DE PARET Ara en compte de banderetes

Hi ha que són xicotetes

per als suecans poder gaudir

pengem rellotges en els casals

que no fan por a una mala

i quan vols divertir-te una estona

per si t’encantes ballant

però hi ha que les veus galopar

has de pegar a fugir

i el detenen els municipals

i pareixen tigres de bengala La gent s’obliga a anar-se’n

Hi ha veïns que s’entretenen

No és qüestió d’ un troset de formatge

i sols és ciutat dormitori

mirant la tele o raonant,

i el que dic és ben cert

i l ambient dels seus carrers

i hi han enganxats al mòbil

hi ha samarra que en un bocao

és més trist que un cementeri.

i es passen la nit tocant

es fotrà una peça de camembert QUARTA ESCENA – SIGNES HOME I DONA

Primer a la Policia Local,

Té igual que passes per La Canal,

després a la Guàrdia Civil

Barri Indio com La Coronació

En aquests signes reivindiquem

dient que la gent d’eixa falla

pel carrer vas esquivant-les

que lluitem per la igualtat

està salvatge i serril

o se te n’entren pel pantaló

cosa que estem aconseguint a la nostra societat

Però com tenim permís

Les iaies més majors

tenim la consciència tranquil·la

caminen espaiet amuntó

I demostrar que una dona

i un remei si es posa nerviós,

però quan se’n veuen una de cara

pot fer qualsevol funció

és que es prenga una til·la

les veus córrer més que meló

tal vegada igual o millor que la pot fer un baró

Nosaltres que som més llestos

Si l’ ajuntament no posa solució

el rellotge em atrasat

açò acabarà malament

I ja està bé de discriminar

i aixina tenim excusa

perquè si no ho tallen prompte

a transsexuals, gais i lesbianes

per a quan ve l’ autoritat

acabaran elles en la gent

que no deixen de tindre sentiments ni de ser persones humanes

I gràcies a eixe truc

TERCERA ESCENA – DAMA D’ÈPOCA

que nosaltres hem aplicat

Aquesta dama ens demostra Sueca

I ho cridarem als 4 vents

hi ha voltes que la discomòbil

en l’època en què s’ha quedat,

perquè tota la gent ho sàpiga

a les 4 encara no ha parat.

mentre tot el món prospera

i al que tant li agrada criticar

aquest poble s’ha quedat estancat

que es clave la llengua on li càpiga

En Sueca ja fa temps

Per culpa de 4 polítics

Que estem al segle XXI

que no se’n veuen de gats

curtets de coneixement

i vivim en democràcia

perquè mira si hi ha rates

que no fan res pel poble

i que deixen de costat a eixa gent

que els tenien espantats

ni per atraure a la gent

no ens fa gens de gràcia

SEGONA ESCENA – GAT I FORMATGE

Carlos Roselló i Alarte

President Infantil 2020

Hola a tots!

Soc Carlos i aquest any tinc l’honor de ser el President Infantil de la nostra estimada comissió, la falla El Portal. Estic molt content de poder representar-la en els diferents actes que tindran lloc al llarg de l’any conjuntament amb el nostre President Pio i les nostres Falleres Majors Irene i Laia.

Espere amb moltes ganes l’arribada del mes de març per a poder-me vestir de faller i realitzar les cercaviles i actes en companyia de tots els fallers i falleres de la comissió, acompanyats per la nostra xaranga la qual s’encarregarà de fer-nos ballar amb la seua música i festa. És el mes de tirar coets, de sentir el soroll de les traques, notar l’olor de pólvora i passar els dies a la nostra segona casa, el nostre cau faller.

Aquest any seran unes falles de 20 i les gaudirem tots junts!!!

Vos saluda, Carlos Roselló i Alarte.

Laia Tomás i Escrivá Fallera Major Infantil 2020 Boniqueta i tendra fallereta i portalera de naixement la que ha somniat des de menudeta en què arribara aquest moment Per demostrar-li a la teua falla el que per ella realment sents i poder sentir-te aclamada entre alabances i “aplaudiments” Seràs en cada segon l’alegria d’aquesta falla i l’orgull i satisfacció de tota la nostra xicalla Que a tota la comissió infantil Tu la tens enamorà Per la teua simpatia I la teua dolça mirà Jorge Vayá

Junta 2019-2020 PRESIDENT : Pio José Lledó i Ferrando VICE-PRESIDENTS : Isabel Osca i López Óscar Tomás i Pérez Manola Sánchez i Bosch Josep Osca i López Ximo Vernia i Baldoví Juanjo López i Ortells SECRETARI : Jorge Vayá i Savalls VICE-SECRETÀRIA : Paula Nieves i Nieves DELEGATS D’ASSESORAMENT : Àngel Calzado i Sigüenza Paco López i Benadero

ESBÓS MONUMENT INFANTIL 2020

LEMA : “Portalers pel món”

ARTISTA : David Clari i Chirivella AUTOR : Jorge Vayá i Savalls Aquest any hem preparat un viatge virtual per a tots els menudets de la Falla El Portal Per a conéixer la fauna que tenim al nostre planeta i ha sigut una experiència interessant i boniqueta Els llocs que hem visitat en aquest fabulós viatge són la Selva Amazònica i tota l’Àfrica Salvatge Hem pogut veure cocodrils, hienes, lleons i panteres,

tigres, búfals i lleopards i moltíssimes altres feres Hi havia moltes mones que en nosaltres volien jugar i hem vist unes girafes més altes que un campanar El lleó és en la selva l’animal que més mana perquè com és fort i poderós fa el que li dóna la gana I no hi ha cap animal per allí al qual no tinga atemorit perquè quan es creua en algun li ataca sense pietat Però hem pogut gaudir moltíssim convivint amb la natura anant tots junts de safari i fent alguna travessura

DELEGATS DE TRESORERIA I COMPTABILITAT : Escarlata Fortea i Ferri Sari Pérez i Martí José Blas Tomás i Pérez

DELEGATS DEL LLIBRET : Anabel Calderón i Martorell Josep Osca i López DELEGATS D’ESPORTS : Sonia Ferrando i Llopis Yasmina Guarinos i Sánchez Nacho Viadel i Antón DELEGATS DE PLAYBACKS : Geno Castelló i Soriano Josep Osca i López DELEGATS DE SAINET : Joan Vicent Soriano i Torremocha DELEGATS DE REDS SOCIALS : Elena Villagrasa i Serra DELEGATS DE RAL•LI : Robert Guillem i Melero Vicent Moncho i García Juan Bautista Ortells i Montón

DELEGATS DE CUINA : Àngel Calzado i Sigüenza David Clari i Chirivella Pascual Ferrando i Climent Jordi Martínez i Gutiérrez Víctor Palacios i Martí Josevi Peiró i Matoses DELEGATS DE JUNTA LOCAL FALLERA : Manola Sánchez i Bosch Jorge Vayá i Savalls Julio Guarinos i Berenguer Alfredo Planells i Benedito DELEGATS DE CAU FALLER : Ximo Gómez i Moreno DELEGATS D’ACTIVITATS DIVERSES I Pepe Sapiña i Bravo FESTES : Pau Franco i Badenes Cristian Guarinos i Sánchez Ramón López i Oviedo Rogelio Sancho i Bolufer DELEGATS DE PROTOCOL, ESTATUT, REGLAMENT I ARXIU : Pilar Antón i Andrés Carmina Burguera i Pons Lucina González i Domínguez Finita Ortells i Pérez

Comissió 2020 PRESIDENT : Pio José Lledó i Ferrando

Josep Daniel Aguilar i Campins David Alabau i Carbó David Alabau i Rocher Josep Alarte i Rebull Roberto Aliaga i Heras Paco Almor i Mauro Miguel Angel Astillero i Pizcueta Joan Benedito i Baldoví Juan Burguera i Claver Àngel Calzado i Llopis Pablo Cantó i Chaqués Jose Manuel Caplliure i Piera Alvaro Catalá i Capellino Juanfran Chordá i Soler Emilio Dauden i López Josep Xavier Fernández i De Gracia Juan Antonio Ferrando i San Bartolomé Santiago Figueres i Sapiña Roberto Forquet i Doménech Pau Franco i Badenes Rafa Giménez i Tornero Joaquín Gómez i Moreno Miquel Grau i Benedito Josep Luis Grau i Campins Carles Grau i Piqueres Jose Manuel Gutiérrez i Gutiérrez Raúl Iborra i Cebolla Josep Daniel López i Martínez Francesc López i Ortells Juan Luis Martí i Molina Mario Matoses i Llopis

Antoni Montón i Tomás Joan Muñoz i Esteve Ignasi Navarro i Canet Paco Navarro i Cano Juan Antonio Navidad i París Gerard Ortells i Batalla Xavier Pedralva i Ortells Xavier Pérez i Fenoll Ivan Pina i García Saül Porcar i Olegario Jesús Ramírez i Rodelgo Sergi Ramírez i Vernia Vicent Redondo i Zamorano Ivan Ribera i Arnau Ivan Rodríguez i Planells Pedro Ramón Rodríguez i Colmán Julián Sáez i Vercher Marc Salvador i Pedralva Marcos Salvador i Roselló Donovan Sapiña i Guarinos Jesús Simó i Aliaga Vicent Solves i Laserna Iker Soriano i Colomer Daniel Talens i Beltrán Sergi Tomás i Pérez Victor Tomás i Torres Manolo Vázquez i Catalá Manolo Vázquez i Pons Vicent Carles Vercher i Lledó Ramón Viadel i Bayo

Cort major 2020 FALLERA MAJOR : Irene Grau i Piqueres

Tere Alapont i Molinero Maria Alarte i Ripoll Lorena Alonso i Campello Arantxa Barquero i Moreno Inmaculada Beltrán i March Sari Benedito i García Inmaculada Blanco i Sierra Vanesa Blasco i Llodrá Ylenia Boix i Sanfélix Eva Bolufer i Cuquerella Andrea Burguera i Brines Ana Burguera i Pons Marta Cabedo i Astruells Carla Calzado i Llopis Carmen Carlos i Vázquez Desireé Castañer i Ferrando Marian Castañer i Ferri Nuria Codes i Pedrós Cristina Colechá i Arce Lorena Colomer i Llopis Maria Cuenda i Dalmau Elizabeth Cuevas i Ferrando Carolina Cuevas i Peiró Patricia Escrivá i Sala Chavela Ferrando i Cuevas Laura Ferrando i Cuevas Érica Ferrando i León Almudena Ferrer i Calzado Tere García i Rostoll Gema García i Valdés Inmaculada Giner i Chisvert

Teresa Girbés i Atienza Lucia González i Llopis Sari González i Llopis Paula Grau i Girbés Maria Grau i Marqués Marta Grau i Marqués Judit Hernández i Ferrando Lina Maria Hernández i Hernández Carmina Ibáñez i Oltra Ana Julio i Bosch Jessica Llopis i Benedito Lorena Llopis i Martínez Verónica López i Martínez Gema López i Ortells Beatriz López i Ramírez Gema Machi i Ferrandis Ade Martí i Blasco Carmina Martí i Ventura Belén Martín i San Miguel Eva Martínez i Atanasio Dolores Martorell i Fecé Marta Medina i Sanjuan Vanesa Medina i Sanjuan Itziar Meliá i Piqueres Zaida Meliá i Piqueres Julia Montón i Martí Clara Muñoz i Asunción Alicia Navarro i Arnau Marta Navarro i Benedito Noemí Navarro i Benítez Núria Navarro i Girbés

Gema Olmos i López Patricia Ortíz i Llopis Irene Pasamontes i Alberola Paula Pedralva i García Silvia Pedralva i García Anabel Pedralva i Ortells Mónica Piqueres i Mateu Paloma Piqueres i Montón Maria Planells i Pérez Maria Pons i Barberá Mª Carmen Pons i Penadés Mª Jesús Pons i Penadés Irene Ramírez i Vernia Carla Redondo i Martorell Carmina Ripoll i Ferrer Laura Ripoll i Modesto Ana Rocher i Cerveró Dolores Rubio i Escrivá Tania Sáez i López Encarna Sancho i Budiel Candela Sánfelix i Garrigós Aitana Tomás i Escrivá Paula Torres i Romans Clara Vendrell i Fos Mª Carmen Vernia i Baldoví Andrea Vernia i Beltrán Lidia Vidal i Ferrando Mª José Villagrasa i Ribes Elena Villagrasa i Serra

Comissió Infantil 2020

Cort Infantil 2020

PRESIDENT INFANTIL : Carlos Roselló i Alarte

FALLERA MAJOR INFANTIL : Laia Tomás i Escrivá

Pep Alarte i Rebull Adrià Aliaga i Calzado Arnau Aliaga i Calzado Luca Almazán i Crespo Gerard Almor i Martí Ian Beltrán i Martí Eric Colechá i López Carles Corberá i Tomás Marc Cuenca i Alonso Pablo Dauden i Ortíz Alejandro Fernández i Martínez Asier Franco i Martín Maël Franco i Martín Eric Gómez i Codes Unai Gómez i Codes Alan Grau i Blasco Roger Guillem i Fortea Francesc López i Castanyer Josep López i Castanyer Iván Maestro i Planells David Méndez i Gómez

Rubén Méndez i Gómez Joan Moncho i Ibáñez Ferran Moreno i Piqueres Héctor Niclós i Navarro Ignacio Ortells i Blanco Daniel Salvador Ortells i Pasamontes Yael Palacios i López Pablo Pascual i Medina Arnau Porcar i Grau Diego Ramos i Serra Raúl Sáez i Romaguera Sergi Sáez i Romaguera Bruno Sales i Calvet Roger Sancho i Castañer Mateo Selva i Calderón Daniel Simó i Cuevas Diego Talens i Medina Josep Tomás i Carlos Ximo Vernia i Beltrán Didac Vives i Ortells

Valeria Aguilar i Olmos Asia Albacete i Viel Claudia Almazán i Villagrasa Daniela Almazán i Villagrasa Aida Almor i Martí Aitana Asolas i Colomer Mara Astillero i Burguera Alicia Bernardo i Navarro Mara Cabedo i Astruells Julia Cantó i Cuenda Carla Capellino i Benavent Martina Caplliure i Vendrell Rosa Chordá i Nin Gema Colechá i López Blanca Corberá i Tomás Aitana Dauden i Ortíz Laia Egea i Vendrell Ona Egea i Vendrell Júlia Fernández i Julio Aitana Ferrando i Muñoz Yaiza Figueres i Guarinos Mar Forquet i Torres Mireia Forquet i Torres Blanca Giménez i Sánchez Ylenia Gomar i Viel Ainhoa Grau i Blasco Eider Grau i Guarinos Emma Guarinos i Camilleri

Martina Llopis i Fernández Sara López i Castelló Vera López i Castelló Aina López i Martínez Lluna López i Martínez Inés López i Segura Silvia Martí i Fortea Gala Mas i Navarro Abril Matoses i Claros Vega Matoses i Claros Emma Muñoz i Llopis Iraida Muñoz i Llopis Sofia Peiró i Ferrando Marta Pina i García May Piqueres i Bastida Yulia Piqueres i Bastida Mireia Planells i Sancho Marta Ribera i Giner Laia Ribera i Giner Daniela Roselló i Alba Ares Rodríguez i Alapont Júlia Rodríguez i Alapont Aynara Sanfélix i Arlandis Judith Savalls i Rojo Amaia Tomás i Galve Martina Vila i Martorell Ariadna Vives i Ortells

Nous portalerets

PROGRAMA FALLES 2020 GENER

13 17:00h Festa de l’Estoreta Velleta JLF

23 20:00h Mostra de Playbacks

14 14:00h Dinar al cau

31 22:00h Mostra de Sainet

19:00h Concert Xaranga El Truc

FEBRER

21:15h Festa de la Mistela i l’Aladroc

1 21:00h Falleres d’Honor

22:00h Torradeta nocturna i discomòbil

2 12:00h Lliurament premis Playbacks JLF 14:00h Dinar al cau 18:00h Lliurament premis Esports i Jocs JLF 7 20:15h Presentació Llibret Intern 2020 8 12:00h Germanor amb Poble Vell 9 12:00h Crida 14:00h Dinar al cau 16 08:00h Ral·li Humorístic i Dia del Xiquet

Adrià Aliaga Calzado

Alicia Bernardo Navarro

Bruno Sales Calvet

14:00h Dinar al Cau 20 20:00h Gala Premis Sainet 22 12:00h XXXI Concurs de Paelles JLF 17:00h “Tardeo” al cau 23 11:00h Repartida de Llibrets 14:00h Dinar al cau 19:30h Lliurament de Bunyols de Brillants i Espigues d’Or JLF 29 19:00h Cavalcada del Ninot Adulta JLF MARÇ 1 18:00h Cavalcada del Ninot Infantil JLF 6 21:30h Albades JLF 7 09:00h Dia del Xiquet al cau

15 14:00 Dinar al cau 16:00h Entrega de Recompenses 23:00h V Festa Jove 16 08:00h Visita de Cortesia Saludable i Mascletada dels Sentits JLF 21:00h Sopar de l’FM i després ball 17 08:00h Despertada i esmorzar al cau 11:00h Visita a la Residència Sant Josep 14:00h Dinar al cau 18:00h Cercavila per la demarcació i missa 22:00h Sopar al cau i ball de disfresses 18 08:00h Despertada i esmorzar al cau 11:00h Visita a l’Asil d’Ancians i cercavila per la de marcació 14:00h Dinar al cau 18:00h Visita de Cortesia 22:00h Sopar al cau i ball 19 08:00 Despertada i esmorzar al cau 11:00h Ofrenes a Joan Fuster, Mestre Serrano i Bernat i Baldoví 14:00h Mascletada i dinar al cau

14:00h Dinar al cau

19:00h Ofrena a la Mare de Déu de Sales

19:30h Crida al Mareny de Barraquetes JLF

21:30h Cremà del Monument Infantil

8 11:00h Crida al Perelló JLF 14:00h Dinar al cau 16:00h Entrega de Brussonets 18:00h Berenar Infantil 9-13 14:00h Setmana Gastronòmica 10 17:00h Plantada del Monument 12 17:00h Plantada de l’Estoreta Velleta JLF

23:30h Cremà del Monument Gran NOTA : La comissió es reserva el dret a poder realitzar qualsevol canvi de dates i horaris.

ENTREVISTANT A...

SILVIA PEDRALVA I GARCÍA FALLERA MAJOR 2019

1. Tots sabem que vens d'una família fallera : qui et va animar perquè et presentares com a Fallera Major de la nostra comissió?

Els principals “culpables” foren els meus pares. En finalitzar el meu regnat com a Fallera Major Infantil de la nostra comissió l'any 2008 m'apuntaren de seguida a la llarga llista per ser Fallera Major.

2. Ja tingueres l'oportunitat de ser la màxima representant infantil l'any 2008. Quines diferències trobes entre ser FMI i FM? Són regnats molt diferents. Malgrat que el meu regnat infantil fou molt significatiu per compartir-lo amb la meua germana, sent Fallera Major m'he adonat de la importància de moments que, quan eres xiqueta, passes per alt. A més, hi ha molts més actes i es viu des d'un punt de vista diferent.

3. Perquè el 2019? Hi ha algun motiu especial a l'hora d'elegir aquest any i no altre?

La nostra idea – dels meus pares i meua – va ser que fórem seguides Marta i jo. Igual que com fórem Falleres Majors Infantils, ella em passaria la banda a mi. Però, decidirem endarrerir els regnats un any cadascuna per motius acadèmics, i així gaudir d'aquesta experiència millor.

4. Com t'esperaves aquesta experiència?

Aquesta experiència ha superat les meues expectatives : no m’ha

faltat de res, inclús ha fet que m'adone de moltes coses i sobretot, m’ha aportat moltíssimes coses bones. Com diria ma tia Anabel, ha sigut una vivència apoteòsica. L’he gaudit al màxim inclús més del que m’esperava i he intentat que tots els fallers i falleres de la meua comissió ho gaudiren amb mi.

5. Al llarg de tot el regnat hi ha moltíssims actes, quin de tots ells esperaves amb més il•lusió?

Tots els actes d’aquest any sigut importants, ja que he aprés alguna cosa en cada un d’ells. Si haguera pogut parar el temps, l'haguera detingut a la setmana de la presentació, quan la casa és plena d'amistats, familiars i fallers per veure els meus vestits de valenciana. No volia que s'acabara mai aquesta setmana tan intensa; és per això que l'acte més esperat per a qualsevol Fallera Major siga la presentació. Sobretot el moment on t'imposen la banda que t'acredita com a màxima representant de la teua comissió; és un moment emocionant.

6. Quina o quines persones han estat el teu major suport al llarg de tot aquest any?

La veritat és que no tinc prou paraules per a totes aquelles, ja que aquest any m’he sentit molt recolzada i m’he emportat moltes sorpreses.

Començaré pels meus pares, els quals han fet possible aquest somni. Sobretot ma mare, que ha estat pendent de tot en tot moment, des del principi fins al final, passant per cada prova i cada detall de qualsevol acte faller. Seguidament van les meues

ties, ja que han estat un suport indispensable. Ma tia Tere no ha dubtat en vindre a viure a Sueca per a viure-ho amb mi i que no em faltara de res. Si no podia estar en alguna prova dels vestits, ha estat present gràcies al facetime perquè la seua opinió comptava.

De ma tia Anabel, que vos podria dir? No s'ha separat del meu costat en tot l'any. Des d'anar a veure teles, totes les compres dels complements, les diferents proves, tots els actes i, sobretot, cada cercavila on sempre tenia algun “Visca la Fallera Major!” que sonava per damunt de la música de la xaranga.

Gràcies al meu tio Sento, que encara que no comparteix aquesta festa, ha estat present en els diferents actes i ens ha ajudat en tot moment. Al meu tio Marcos, que s'ha perdut alguns actes importants perquè estava treballant de valent juntament amb la colla del Ral•li per fer un vehicle espectacular que ens representara.

A les meues veïnes, gràcies per parar taula en cada eixida de casa, de recollir-ho tot i tindre-ho a punt per a la següent eixida, la vostra ajuda ha estat essencial en aquest somni. Gràcies a Menchu, per deixar-me el seu local i per tota l'atenció perquè no em faltara de res ni a mi ni a la comissió.

Per últim, però no menys important, gràcies a la meua germana Paula, la persona la qual s'ha encarregat que tot estiguera com jo volia, de no deixar-me en cap moment i en cap acte, gaudint igual o més que jo d'aquesta experiència. Com bé diu ella, ha reviscut el seu regnat com a Fallera Major.

7. De tota la indumentària que has vestit al llarg del teu regnat, amb quina peça o vestit et quedes?

No puc decidir-me sols per una peça o vestit perquè per a mi cada vestit té un significat diferent. El primer vestit – el del segle XIX – és per a mi el més bonic i el tinc gràcies a Mª Carmen Matoses,

la meua modista, ja que va ser qui va decidir definitivament als meus pares. Cada vegada que visitava a Mª Carmen per fer-me les diferents proves, no parava de repetir-me “ai, si ta iaia te veguera...”.

El segon vestit – el del segle XVIII – des del moment que vaig veure la tela sabia que era per a mi, perquè el trobe diferent de la resta. Però, del que més em costa parlar és del meu vestit a l'antiga. Em costa un poc parlar d'ell. Vaig crear una combinació inesperada a partir d'una tela de la meua iaia, sent el vestit més valuós per la càrrega sentimental de portar-la a sobre durant tot el meu regnat.

8. Amb dues paraules defineix als teus companys Aina, Yael i Pio. A Aina la definiria com una xiqueta afectuosa i nerviosa, s'ha convertit en la meua germana menuda i és increïble. Yael, el coet més xicotet, és un xiquet responsable i espontani i divertit a la vegada, mentre que Pio és una persona consentidora – en el bon sentit de la paraula – i molt detallista.

9. Resumeix el teu regnat amb un menjar, una olor i una cançó.

El meu any es resumeix amb el plat gastronòmic per excel•lència de les Falles : la paella. Aprofite per a agrair a tots els cuiners i cuineres de la nostra comissió la feina d'alimentar-nos cada dia, sou molt grans.

La pólvora és, sense dubte, l'olor que m'ha acompanyat al llarg del meu regnat i és un dels elements de la nostra gran festa.

El pasdoble “El Faller” ha estat la banda sonora de les meues falles, sobretot quan entonaven l'estrofa de “xiqueta meua...” a les

eixides de casa. La més especial fou el dia de la presentació, quan les Ràdios – les Falleres Majors 2019 – i ma tia Anabel l'entonaren a la porta de ma casa. Emocionant fou també quan els rodabars i els minirodabars em cantaren tots a una veu fent-me un corredor per passar pel mig, fent que s'unira la resta de la comissió.

10. T'agradaria repetir l'experiència de ser Fallera Major de la comissió? Et presentaries a Cort d'Honor o Fallera Major de Sueca? Inclús a presidenta de la comissió?

No, no repetiria com a Fallera Major perquè pense que aquesta experiència s'ha de viure una vegada a la vida. Abans tenia una imatge diferent de la Cort d'Honor de Sueca. On abans responia un “no” rotund, ara, que ho he vist de prop, dubte i pense “perquè no?”.

Depén de la situació, si sorgira, segurament formaria part.

Ara no em presentaria a presidenta de la comissió perquè pense que és un càrrec amb molta feina i responsabilitat i mai m'havia parat a pensar en aquesta opció. Sí que m'agradaria que una dona fos la presidenta de la meua falla, ja que mai hem tingut cap i nosaltres també estem preparades per a ocupar aquest càrrec com s'hi ha en vist en altres comissions suecanes.

11. Quin consell li donaries als representants del 2020, Irene, Laia i Carlos?

Sobretot que gaudisquen d'aquest somni, el qual és molt intens però curt. Obriu els ulls, quedeu-vos en cada detall, en cada moment, perquè al capdavall és allò que més perdura. Que no es queden sols amb els tres dies grans de març, ja que tots els actes previs són igual d'importants que la setmana fallera i que siguen ells mateixos sempre.

12. T'agradaria dedicar unes paraules?

Sí; sols tinc paraules d’agraïment. Gràcies al capdavant, el meu presi per entendre’m, escoltar-me i recolzar-me en tot moment, perquè com bé ens deien hem sigut cul de mal seient i ha estat pendent de cada detall en qualsevol moment. Pio eres de 10.

Gràcies a la meua família per tot aquest any, compartir-lo amb vosaltres ha sigut la millor experiència viscuda. A la meua colla, els Mojis, per haver estat al meu costat als actes que hem pogut compartir.

No m'oblide del meu suport fonamental, Aina i Yael, gràcies perquè amb vosaltres aquesta aventura ha sigut màgic. No haguera pogut tindre millor companyia; sense ells aquest somni complit no haguera sigut igual.

Per últim, donar les gràcies a tota la meua comissió per haver estat al meu costat, per haver gaudit amb mi aquest regnat. Estic orgullosa d’haver vist a la falla tan unida com aquest any i espere haver estat a l’altura d’aquest càrrec.

ENTREVISTANT A...

AINA LÓPEZ I MARTÍNEZ

FALLERA MAJOR INFANTIL 2019

1. A ta casa, tots havien sigut representants de la nostra comissió en diferents anys, pensaves que arribaries a ser la màxima representant infantil?

Sincerament, no. Esperava ser sols Fallera Major de la nostra comissió perquè no tenia lloc en la llista, ja que tots els anys estaven ja ocupats. Però per sort meua, el 2019 es va quedar lliure i em vaig trobar amb la sorpresa de ser la màxima representant infantil de la nit al dia. Com bé ha repetit ma mare al llarg de l’any, ha sigut un caos perquè, a més, tenia la comunió. Gràcies a ells ho he pogut tindre tot i fer realitat dues il•lusions el mateix any.

2. Després de veure l’any de regnat de la teua germana Lluna en un segon pla, com has viscut l’experiència en primera persona?

Millor que quan va ser ella!!! El 2016 molts dels actes els vaig viure des de dalt de la vorera, ja que no podia acompanyar a la meua germana d’altra forma. És molt diferent : enguany he estat en el seu lloc i tot es veu d’una forma diferent i supera a qualsevol somni que pugues tenir. S’ha de viure en primera persona per conéixer l’experiència.

3. Com ha sigut compartir un any tan emocionant i carregat d’experiències amb el teu cosí Yael?

Ha sigut una experiència inoblidable. No hi ha prou paraules per a descriure perquè ens hem divertit molt junts, encara que també hem renyit prou, ja que els dos som un poc punyeters... Però, al cap i a la fi, no canviaria mai al meu President Infantil!

4. Quin de tots els actes és el que més t’ha agradat? Quin era el que amb més ganes esperaves?

L’acte que més m’ha agradat fou la presentació perquè és l’inici del meu regnat com a màxima representant infantil de la meua comissió. És l’acte més important de qualsevol comissió i un dels més emocionants per a les falleres majors, que sempre estem nervioses. Encara que el tram final d’aquest ho vaig passar un poquet mal, fou un acte molt bonic.

He de dir que el que més esperava era la setmana de la presentació, quan ensenyem els vestits. Vaig gaudir moltíssim veient com la gent venia a veure-ho, però el que més m’agradava era quan, a boqueta de nit, entrava en l’habitació dels pares – on estaven exposats – i m’asseia a mirar-me la meua indumentària i tots els detalls i regals que em feia la meua gent; per a mi era tot un orgull veure-ho.

Malgrat que no forma part de cap acte ni estava escrit, tinc un moment molt especial amb Silvia, la meua Fallera Major, ja que el dia de la Festa Jove va vindre per mi per pujar dalt de la barra, on em va fer ballar i gaudir moltíssim amb el confeti.

5. Quina o quines persones han estat el teu major suport durant aquest any de regnat?

Sense dubte, els meus pares i germana. Però també han estat presents la meua iaia i els meus oncles Ernesto i Sales, els quals han estat des del primer acte fins a l’últim pendents de mi. Gràcies per tot.

6. Tots sabem que eres un coet, com han anat els nervis al llarg de tot l’any?

Uff... els meus nervis fatal! Però pitjors anaven els dels meus pares i la meua germana Lluna. Cada dia em renegaven i em repetien que per favor no caiguera malalta. Com sempre estava nerviosa, només feia que menjar llepolies i fer volantins per dins de casa.

També han estat molt pendent de mi els meus iaios i oncles, els quals estaven igual o més nerviosos que jo!

7. Ha sigut fàcil compaginar els diferents actes fallers amb els teus estudis i les activitats extraescolars?

La veritat : NO. Alguns dies assenyalats he faltat a classe per actes importants. Però el que més m’ha costat compaginar ha sigut la gimnasta. Els he portat a tots bojos, però al capdavall ho hem aconseguit!

8. De tota la indumentària que has vestit al llarg del teu regnat, amb quina peça o vestit et quedes?

A mi m’agraden tots els vestits que he lluït perquè els he escollit jo, però el més significatiu dels tres és el tercer, el de l’antiga. L’ha confeccionat la meua iaia i és un record del meu iaio, el qual no està present però l’he portat tot l’any amb mi.

9. Amb dues paraules defineix als teus companys Silvia, Yael i Pio. La meua Fallera Major Silvia és difícil definir-la sols amb dues paraules... és com una germana major; per mi és una persona atenta i divertida. El meu cosí Yael és molt afectuós i graciós, mentre que Pio és detallista i consentidor.

10. Resumeix el teu any amb un menjar, una olor i una cançó.

El menjar que resumeix el meu any és, per descomptat, la paella.

Aprofite per a agrair al nostre equip de cuina per preparar cada dia uns dinars tan bons. L’olor de la pólvora dels coets, les traques i les mascletades m’ha acompanyat i s’ha convertit en un element significatiu del meu regnat. La cançó que s’ha convertit en la banda sonora d’aquesta aventura és sense dubte la del “Mango relajado”, la qual em recorda als meus companys Sivia i Yael. Una altra que també ens ha marcat molt és la de “Un año”; cada cop

que l’escoltem ens ajuntem Silvia i jo per cantar-la.

11. T’agradaria repetir l’experiència sent Fallera Major de la comissió? T’agradaria presentar-te a Cort d’Honor – infantil o major – o Fallera Major – o infantil – de Sueca? És clar que m’agradaria ser Fallera Major de la comissió. I si alguna vegada arribe a ser-ho, tindria com a referent a Silvia.

Ser Fallera Major – o Infantil – de Sueca seria una experiència diferent, encara que és un càrrec amb molta responsabilitat. Si no eixira com a màxima representant, gaudiria també sent component de la Cort d’Honor.

12. T’agradaria dedicar unes paraules?

Clar que sí! Primer que res, als meus pares, els quals han fet possible aquest somni. A la meua germana per estar al meu costat en qualsevol moment i a la meua família per acompanyar-me en els diferents actes.

A Silvia, la meua companya d’aventura, per cuidar-me, fer-me costat i fer-me riure a tota hora. Res haguera sigut igual sense tu.

Al meu cosí Yael, gràcies per compartit amb mi tot, i als meus oncles Víctor i Vero per cuidar-me tant i estar pendents de nosaltres sempre.

I per últim, però no menys importants, als meus amics els rodabarets perquè m’han fet gaudir des del minut zero, i als rodabars per muntar sempre festa i que no ens faltara de res a mi i als meus pares. Gràcies.

ENTREVISTAN A...

bé m’agrada moltíssim el meu jupetí brodat per la tia Finín; en aquest em vaig triar el dibuix primer i després els colors que volia. He seguit la seua creació del minut zero i ha estat impressionant veure com des d’un teixit llis s’ha creat tot a poc a poc.

YAEL PALACIOS I LÓPEZ

Silvia, la meua Fallera Major, és una persona molt dolça i afectuosa, mentre que la meua cosina Aina és un terratrémol i té molt de caràcter. Pio, el que ens ha guiat en tots els actes durant l’any, és un home molt detallista i té un gran cor.

PRESIDENT INFANTIL 2019

9. Amb dues paraules defineix als teus companys Silvia, Aina i Pio.

10. Resumeix el teu any amb un menjar, una olor i una cançó.

El menjar és, sense dubte, la paella; les millors són les de Victoret, el meu pare. La pólvora és l’olor que m’ha acompanyat en cada eixida de casa quan la traca anunciava l’inici de la cercavila. Malgrat que sempre m’ha agradat el pasdoble “El Faller”, enguany altra cançó s’ha fet un lloc i es pot dir que és la cançó del meu any, “Smile”.

11. T’agradaria repetir l’experiència de ser President de la comissió?

3. Com ha sigut compartir un any tan esperat amb la teua cosina Aina?

Encara he de créixer i madurar molt com a persona i faller, ho veig molt llunyà, però de segur que quan arribe el moment voldré ser president de la meua comissió, com el meu tio Jose.

He tingut a la millor companya que es pot tenir en aquesta aventura, la meua cosina Aina. Hem passat moments molt divertits i hem gaudit junts de cada acte, però els dos som uns polvorins i també hem tingut estones que ens hem enfadat. Però de seguida ens oblidàvem!

12. T’agradaria dedicar unes paraules?

4. Quin de tots els actes és el que més t’ha agradat?

Quin d’ells era el més esperat?

Dos són els meus actes preferits. Per una banda està la presentació, perquè és el primer acte oficial com a President Infantil i comença a haure actes cada setmana. El segon acte és l’ofrena, fou molt emocionant veure com tota la comissió es va col·locar a cada part del carrer Mare de Déu fins a l’entrada al convent esperant la nostra entrada en l’església. Veure’ls a tots veient-me entrar a deixar les flors a la Verge mentre jo passava pel mig i escoltava els aplaudiments, fou un moment molt bonic i que guarde amb molta estima.

5. Quina o quines persones han estat el teu major suport durant aquest any?

Des del minut zero han estat els meus pares, els meus iaios i la resta de la família. També s’han convertit en una peça clau els representants que han compartit l’any amb mi : Pío, Silvia i Aina

1. Alguna vegada pensares que arribaries a ser President Infantil?

Des de ben menut volia ser-ho, però no tenia any confirmat. Aleshores em vaig fer la idea que ja no seria perquè no hi havia anys lliures. Fou una sorpresa per a mi quan els meus pares em digueren que ja tenia any per a representar a la meua volguda falla.

2. Sempre li preguntaves a la teua mare quan series president; que sentires en conéixer que finalment series el nostre representant infantil? És veritat, tots els anys, el mateix dia 19 de març, després de cremar els nostres monuments fallers, li feia la màgica pregunta a ma mare, però sempre quedava tot en l’aire perquè a la nostra comissió hi ha una llarga llista per a representar-nos com a Fallera Major, Fallera Major Infantil i President Infantil. Quan ja havia perdut l’esperança, un dia els meus pares s’assegueren amb mi i m’ho digueren. No m’ho creia! Em vaig emocionar tant que plorava d’alegria i felicitat.

Però no m’oblide de la meua comissió; sempre em deien guapo o tenien una paraula bonica o salutació per a mi. M’he sentit molt estimat.

6. T’ha agradat l’experiència o esperaves que fora d’altra forma?

M’agradat moltíssim, ha sigut una experiència molt bonica i emocionant. Encara que si no la vius en primera persona, no t’adones de la grandesa de la nostra festa, l’aventura ha sigut de deu i m’ha fet créixer com a faller.

7. Tots sabem que eres un coet, com has portat els nervis dels diferents actes?

Descontrolats, però sempre he intentat calmar-me per estar a l’altura i crec que ho he aconseguit, sóc molt de llàgrima fàcil i he plorat en molts actes – per no dir en tots –.

8. De tota la indumentària que has vestit al llarg de l’any, amb quina peça o vestit et quedes?

Els meus preferits són el vestit de torrentí, el qual ha estat confeccionat per les mans d’Eduardo Cervera, perquè m’ho vaig triar tot jo i m’encanta la combinació que crearem. Tam-

Clar! Vull donar els gràcies a tots, principalment als meus pares, Vero i Victoret, per fer realitat que jo fora President Infantil i no em faltara de res; als meus iaios i a tota la família per estar al meu costat gaudint amb mi l’experiència.

A tota la comissió de la Falla El Portal per acompanyar-me durant l’any i també a Pio, Silvia i Aina i les seues famílies perquè no haguera pogut tindre millors companys per a un any tan especial. Ah, que no se m’oblide, donar-li les gràcies a l’oratge – ha ha ha – per respectar la setmana fallera i deixar-nos gaudir de la nostra festa sense pluja ni mal temps.

EL PATRIMONI IMMATERIAL VALENCIÀ - Patrimoni nostre i de la humanitat Llibret Intern 2020 Associació Cultural Falla el Portal ÍNDEX Què entenem per Patrimoni Cultural Immaterial?

6 de setembre : l’Antevespra de la Mare de Déu 7 de setembre : la Vespra de la Mare de Déu 8 de setembre : Dia de la Mare de Déu “La Festa de la Mare de Déu de la Salut des de dins” per Clara Colomer Roig Els elements de les processons Els misteris i els martiris

Història i finalitat

Els personatges bíblics

El paper imprescindible de la UNESCO

Els balls

Com protegim el nostre Patrimoni Cultural Immaterial?

Els Volants

El Patrimoni Cultural Immaterial de la Comunitat Valenciana

La música

El Misteri d’Elx (2001) – Joia del patrimoni intangible – Orígens

Devoció feta Patrimoni : Protecció i Salvaguarda “Devoció feta Patrimoni” per Isabel Adam Morcillo

La consueta

Les Falles (2016) – El Fènix que renaix any rere any –

El text

Història i origen

La música

Els elements de la festa

Obra

La Junta Central Fallera – JCF – Primera jornada : La vespra Segona jornada : La festa

El teatre de la Festa L’escenari El Cel El cadafal Reconeixement i Salvaguarda “El Misteri d’Elx : primer bé valencià declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat” per Hèctor Càmara Sempere El Tribunal de les Aigües de la Vega de València (2009) – El fluir d’una tradició –

Les comissions falleres “Jo vaig ser Fallera Major Infantil de Sueca” per Imma Ortells Rodenes Els artistes fallers El monument faller La indumentària valenciana La música Els actes fallers La Crida L’exposició del Ninot

Un referent d’expressió cultural

La Cavalcada del Ninot

Orígens i recorregut històric

La mascletà

El Tribunal en l’imaginari col·lectiu

La plantà

Reconeixement i salvaguarda

L’Ofrena

La Festivitat de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí (2011) – Museu viu de la festa valenciana – Història de la festa La imatge Origen i instauració de la Festa : Miracles, Culte i Devoció Actes que conformen la festa 29 d’agost : El Novenari de la Mare de Déu

La Cremà Altres aspectes rellevants “La importància de la figura de la Fallera Major de València” per Carmen Sancho de Rosa El foc purificador : reconeixement i salvaguarda La riquesa cultural immaterial valenciana El futur del nostre patrimoni

El Patrimoni Immaterial Valencià – Patrimoni nostre i de la Humanitat –

“El Patrimoni Cultural Immaterial (PCI) és el cresol de la nostra diversitat cultural, i la seua conservació, una garantia de creativitat permanent” Convenció per a la salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial.

“El Patrimoni Immaterial Valencià” és el lema escollit per l’Associació Cultural Falla El Portal per al seu llibret intern 2020. La conservació i la recuperació del llegat patrimonial d’un poble, del poble valència, és una tasca que s’ha de realitzar de forma conjunta entre els diferents organismes públics autonòmics, estatals, europeus i mundials. Al llarg de l’últim segle, el concepte de Patrimoni Cultural s’ha anat transformant i ampliant : de considerar allò que és monumental, artístic i històric com a principals valors o trets per a la seua protecció, ara s’ha passat a tenir en compte altres característiques que determinen una concepció més amplia i actualitzada de la cultura, com les formes de vida, les pràctiques socials, els coneixements, les tècniques i mentalitats dels diversos individus i grups d’una comunitat.

Ja que la destinació i lloc de preservació d’aquests llocs és la mateixa ment, l’ésser humà és l’instrument per a la seua materialització, convertint a aquest tipus de patrimoni en una manifestació col·lectiva. El Patrimoni Cultural Immaterial passa oralment dins d’una comunitat i, mentre hi haja individus que porten la tradició, aquest és sempre més gran que el mateix coneixement o habilitats d’una persona. La relació entre patrimoni cultural i l’educació ha de ser de gran actualitat per poder emprar-se com a recurs educatiu. S’ha d’emprar totes les eines possibles per difondre el nostre ric patrimoni per sensibilitzar al poble del llegat que hem rebut. És per això, que parlem de les quatre joies valencianes que formen part del Patrimoni Immaterial de la UNESCO : el Misteri d’Elx, el Tribunal de les Aigües, la Festivitat de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí i les Falles. No només tractarem als quatre que han obtingut tan alta distinció, sinó que exaltarem també altres patrimonis immaterials com les Fogueres de Sant Joan d’Alacant, les Festes de la Magdalena, la pilota valenciana, els Miracles de Sant Vicent Ferrer o la paella, entre altres, amb la finalitat d’aportar el nostre granet de sorra a la complexa tasca de difusió i sensibilització del patrimoni cultural valencià.

QUÈ ENTENEM PER PATRIMONI CULTURAL IMMATERIAL? L’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura, o més conegut per la seua abreviatura internacional com UNESCO, és un organisme especialitzat de les Nacions Unides. Fou fundada el 16 de novembre de 1945 amb la finalitat d’orientar als pobles en una gestió més eficaç del seu propi desenvolupament, a través dels recursos naturals i els valors culturals, i amb la finalitat de modernitzar i fer progressar a les diferents nacions que componen el món, sense perdre en cap moment la identitat i la diversitat cultural.

Les diferents activitats culturals impulsades des d’aquesta organització busquen la salvaguarda del Patrimoni Cultural mitjançant l’estímul de la creació i la creativitat i la preservació de les entitats culturals i tradicions orals, així com la promoció dels llibres i de la lectura, defensant la lliure circulació d’informació i idees per qualsevol mitjà.

Serà la mateixa UNESCO qui definirà el Patrimoni Cultural Immaterial com “el conjunt de creacions basades en la tradició d’una comunitat cultural expressada per un grup”. Llengua, literatura, música i dansa, jocs i deports, tradicions culinàries, els rituals i la mitologia, coneixements i usos relacionats amb l’univers, els coneixements tècnics relacionats amb l’artesania i els espais culturals – entre altres – es troben entre les moltes formes de patrimoni immaterial. Com aquest patrimoni és vulnerable davant de diversos factors com globalització, la transformació social i la intolerància, la UNESCO encoratja a les comunitats a identificar-lo, documentar-lo, protegir-lo, promoure’l i revitalitzar-lo.

HISTÒRIA I FINALITAT Fou l’any 2001 quan el mateix organisme va decidir elaborar una llista d’elements del patrimoni immaterial cultural on es recollien diferents obres mestres del patrimoni oral i intangible. En les últimes dècades el concepte de Patrimoni Cultural s’ha obert més enllà de les definicions tradicionals de museus o monuments, ja que les senyes d’identitat de qualsevol comunitat transcendeixen sempre la materialitat.

El 17 d’octubre de 2003 es va celebrar la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial i es va marcar una definició d’aquest terme, el qual s’entén com “els usos, les representacions, expressions, els coneixements i les tècniques – juntament amb els instruments, objectes, artefactes i espais culturals que lis són inherents – que les comunitats, els grups i en altres casos els individus reconeguen com a part integrant del seu patrimoni cultural. Aquest patrimoni immaterial, que es transmet de generació en generació, és recreat constantment per les comunitats i grups en funció del seu entorn, la seua interacció amb la naturalesa i la seua història, infonent-los un sentiment d’identitat i continuïtat i contribuint així a promoure el respecte de la diversitat cultural i la creativitat humana”.

El Patrimoni Cultural Immaterial s’ha manifestat, particularment, en diferents àmbits que el fan únic com les tradicions i expressions orals – incloent l’idioma com a vehicle d’aquest –, arts de l’espectacle; usos socials, rituals i actes festius coneixements i usos relacionats amb la natura i l’univers i les tècniques artesanals tradicionals. La primera llista elaborada l’any 2001 comptava amb un total de 19 obres, entre les quals estava el Misteri d’Elx, la primera de les quatre representacions valencianes. Dos anys després, en 2003 s’afegiren 28 obres més, unint-se 43 més en 2005. Aquest programa va concloure el 2006, quan va entrar en vigor allò establer a la Convenció del 2003.

A la reunió celebrada a la ciutat d’Istambul el 5 de novembre de 2008 es va establir la creació de la Llista representativa del patrimoni cultural immaterial de la humanitat, la qual és hereva de la primera llista redactada l’any 2001. És una mena de programa que té com a objectiu principal garantir la visió més gran d’aquests tipus de patrimoni de les diferents cultures existents en el món i la consciència sobre la seua importància. Perquè un tresor entre a formar part d’aquest llistat, l’Estat que el proposa ha de reunir una sèrie de criteris perquè aquest patrimoni passe a formar part de la categoria impulsada per la Unesco. La inscripció d’un total de 429 elements ha sigut clau per cridar l’atenció del patrimoni cultural immaterial gràcies a la seua visibilitat.

EL PAPER IMPRESCINDIBLE DE LA UNESCO “Perquè les guerres naixen en la ment dels homes i de les dones, és en la ment dels homes i de les dones on han d’erigir-se els baluards de la pau” Constitució de l’Organització de la UNESCO, 1945.

Fou l’any 1942, mentre l’Europa del segle XX lliurava la batalla contra el feixisme, quan els governs dels països europeus i els seus aliats es reuniren al Regne Unit per a la Conferència de Ministres Aliats d’Educació – CAME –. Aquests països buscaven formes de reconstruir els seus sistemes educatius una vegada el conflicte bèl·lic finalitzara. Molt ràpidament, aquest projecte va créixer en dimensió i es va convertir en universal : per proposició pròpia de la CAME, es va convocar a la ciutat de Londres una Conferència de les Nacions Unides per a l’establiment d’una organització educativa i cultural entre l’1 i el 16 de novembre de 1945. Aquesta va reunir a representants de 44 països diferents, els quals decidiren crear una organització que encarnara la cultura de la pau. Aquesta devia consolidar la solidaritat intel·lectual i moral de la humanitat i, al fer-ho, evitar l’esclat d’altre conflicte armat mundial.

Aquest organisme especialitzat de les Nacions Unides tracta d’establir la pau mitjançant la cooperació internacional en diferents matèries com l’educació, la ciència i la cultura. No és contenta amb la construcció aules en les escoles de països devastats o publicar una sèrie de comunicats sobre avanços científics, sinó que presenta un objectiu molt més ambiciós : edificar la pau en la ment dels homes i de les dones mitjançant l’educació, la ciència, la cultura i la comunicació.

Desenvolupa la funció de laboratori d’idees i actua com un organisme normatiu per a forjar acords universals sobre les qüestions ètiques dels nostres temps. També acompleix la funció de centre d’intercanvi d’informació per a difondre i compartir dades i coneixements, i al mateix temps ofereix ajuda als seus estats membres – un total de 195 en 2019 – a fomentar les seues capacitats humanes i institucionals en diferents àmbits. A més, actua per a crear les condicions d’un diàleg autèntic basat en el respecte dels valors compartits per tots i la dignitat de cada civilització i cultura. Aquesta funció és primordial, sobretot enfront del terrorisme, que constitueix un atemptat contra la humanitat. Presenta una marcada vocació pacifista.

La cultura dóna moltes respostes als reptes que deuen enfrontar les societats d’avui en dia. Cal conscienciar-se sobre la relació entre cultura i desenvolupament per conéixer la importància fonamental del patrimoni cultural immaterial : les tradicions culturals vives, les expressions i els sistemes de coneixements que donen sentits a les comunitats, que expliquen el món i que li donen forma.

Perquè cap societat pot prosperar sense cultura i, sense aquesta, cap desenvolupament pot ser sostenible.

El patrimoni viu proporciona a les diferents comunitats que integren el món un sentiment d’identitat i de continuïtat : afavoreix la creativitat i el benestar social, contribueix a la gestió de l’entorn natural i social i genera ingressos econòmics. Nombrosos sabers tradicionals o autòctons estan integrats, o es poden integrar, en les polítiques sanitàries, l’educació o la gestió dels recursos naturals.

La finalitat d’aquest organisme – sobretot a partir de la conferència de 2003 – és la conservació d’aquest patrimoni tan fràgil, volent assegurar la seua viabilitat i l’optimització del seu potencial per al desenvolupament sostenible. Des de la UNESCO es brinda tot el seu suport en aquest àmbit als diferents estats membres mitjançant la promoció de la cooperació internacional per a la salvaguarda, establint marcs institucionals i professionals favorables a la preservació sostenible del nostre patrimoni viu.

La visió fundadora de la UNESCO va nàixer com una resposta a una guerra mundial – concretament la Segona, que va tenir lloc entre 1939 i 1945 – marcada fortament per la violència racista i antisemita. Més de set dècades després, el mandat d’aquest organisme és més pertinent que mai. Els atacs a la diversitat cultural, les noves formes d’intolerància, el rebuig dels fets científics i les amenaces a la llibertat d’expressió posen en risc la pau i els drets humans. És per això que la UNESCO reafirma les seues missions humanistes en l’educació, la ciència i la cultura.

COM PROTEGIM EL NOSTRE PATRIMONI CULTURAL IMMATERIAL? El Patrimoni Cultural Immaterial és un dels més característics béns culturals amb el que contem en el món. Està compost, principalment, per les manifestacions dels pobles com formes d’expressió cultural i per les activitats tradicionals com puguen ser cançons, obres escèniques o activitats de producció, entre altres. Malgrat ser una mica abstracte, és un tipus de patrimoni que sempre ha estat. Però és un patrimoni realment jove, ja que no fou objecte d’estudi fins a l’any 2003.

Però, tenint tants béns materials representants en diferents formes – edificis, jaciments arqueològics, obres d’art, jardins... –, perquè preocupar-se per allò que és immaterial si la resta de vestigis ja ens conten la història? Malgrat que hi ha certes activitats d’elaboració que deixen restes materials, hi ha determinades manifestacions culturals que no deixen petjades però necessiten també ser protegides. És per això que trobem el primer antecedent de protecció d’un Bé Immaterial va sorgir al Japó dels anys cinquanta del segle passat. El govern del país est-asiàtic va impulsar el títol de “Tresors nacionals vivents”, el qual s’atorgava a persones amb un cert coneixement o destresa que representara la cultura nacional japonesa.

Posteriorment fou la UNESCO qui es va convertir en una espècie de policia del Patrimoni en el món.

Destaca un dels seus documents més reconeguts internacionalment, anomenat oficialment “Convenció sobre la protecció del Patrimoni Mundial Cultural i Natural” i més coneguda per la Convenció de París, signada el 1972 i ratificada el 1992. En aquesta es va establir el criteri per a incloure als béns culturals immaterials en el Llistat del Patrimoni Mundial. Però en la pràctica, a penes va haure espai per a aquest tipus de béns. De fet, ni es mencionen de forma directa, sinó que es fa referència a ells com els béns que estan relacionats amb tradicions vives, idees o creences, treballs artístics de significació universal...

No serà fins a 1989 quan es faça el pas definitiu amb la convenció “Sobre la Salvaguarda de la cultura tradicional i popular”, definint-se per primera vegada aquest tipus de patrimoni de la següent forma : “El conjunt de creacions que emanen d’una comunitat cultural fonamentades en la tradició expressada per un grup [...] pel que fa a expressió de la seua identitat cultural i social [...].”

A més, es van establir les pautes a seguir per a protegir-lo i conservar-lo : identificació, documentació, introducció en els programes d’estudi i difusió.

El patrimoni col·lectiu s’ha anat expandint amb rapidesa, durant els últims cinquanta anys, a la part que les institucions, normatives, especialistes i publicacions es multiplicaven, convertint-se en un potent fetitxe meta cultural.

Els processos patrimonials i la dimensió homogènia del patrimoni s’han convertit en el centre del debat i han produït, cada cop més, una interessant bibliografia. Hui, el patrimoni ha estat desemmascarat com una mena de discurs autoritzat i com un constructe polític travessat per la reinvenció, el passat i la identitat.

El llistat del Patrimoni de la Humanitat a Espanya ha anat incrementant-se des del 2001 i actualment és el tercer país amb un major nombre de béns declarats Patrimoni de la Humanitat en el món, sols per darrere d’Itàlia i la Xina, els quals compten amb un total de 55 patrimonis. A data de 2019, 48 béns han sigut declarats a Espanya.

A més, l’estat espanyol atresora un total de 18 béns immaterials, convertint-lo en el país d’Europa amb un major nombre de béns declarats Patrimoni Cultural Immaterial, seguit de Croàcia, el qual té 17.

Dintre de les nostres fronteres, la Comunitat Valenciana és el territori autònom que més béns immaterials té declarats, amb un total de 4. Supera així als 2 que posseeix Catalunya, i l’únic bé immaterial que té Andalusia, Balears, Canàries i Múrcia. Estatalment, el patrimoni històric-artístic està regulat per la Llei 16/1985, del 25 de juny, del Patrimoni Històric Espanyo. Arran de la interposició d’un recurs d’inconstitucionalitat per part dels governs de Catalunya, Galícia i País Basc, el Tribunal Constitucional va determinar les competències entre l’administració de l’estat i les comunitats

autònomes en la sentència 17/1991. És així com cada territori comença a desenvolupar les seues pròpies legislacions.

Dintre de la nostra comunitat autònoma es va aprovar la Llei 4/1998, de l’11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià, en la qual s’establia la doctrina jurídica sobre el nostre patrimoni. La normativa recollia en la seua descripció, dins de l’àmplia definició de l’objecte, a l’article 1.3 que “formen part del patrimoni cultural valencià, en qualitat de béns immaterials del patrimoni etnològic, les creacions, coneixements i pràctiques de la cultura tradicional valenciana”. A més, s’establien dues figures per a protegir els nostres tresors culturals : els Béns d’Interés Cultural – BIC – i els Béns de Rellevància Local – RVL –.

La definició abans esmentada era genèrica i no establia categories diferenciades per al patrimoni immaterial – recordem que ho definia com a “béns immaterials del patrimoni etnològic” –, en consonància amb altres legislacions del moment en l’estat espanyol. La normativa, modificada cinc anys després per la Llei 7/2004 del 19 d’octubre, va reflectir els canvis produïts internacionalment en la concepció del patrimoni col·lectiu – la posada en marxa del Programa d’Obres Mestres del Patrimoni Oral i Intangible de la Humanitat en 1998, la declaració del Misteri d’Elx en 2001 com Obra Mestra i la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial del 2003 a París –, propiciant la modificació de la llei valenciana.

La modificació del 2004 marcava un gir en el preàmbul cap a la consideració del patrimoni immaterial. La finalitat d’aquesta, amb la variació de diferents punts, articles i definicions tenia la finalitat de reforçar el patrimoni immaterial, especificant més l’existència d’aquest en la societat valenciana.

Posteriorment, la Llei 5/2007 del 9 de febrer adaptava i modernitzava l’estructura de la llei amb tres objectius clars : establir criteris per als Plans Especials de Protecció dels BICs, assentar els criteris en els processos de restauració i completar la sistemàtica de l’Inventari General. Per primera vegada apareixia l’Espai Etnològic com una categoria dintre dels BIC. La modificació amb la Llei 10/2012 del 21 de desembre introduïa canvis en aspectes com les mesures fiscals, de gestió administrativa i financera i d’organització de la Generalitat. La darrera modificació, la Llei 9/2017 del 7 d’abril, passa a incloure la protecció de les construccions civils i militars de la Guerra Civil de la Comunitat Valenciana. Arran d’aquesta, es tindrà la consideració de Bé Immoble de Rellevància Local; amb aquesta denominació es deurà incloure en els respectius catàlegs de béns i espais protegits, el patrimoni històric i arqueològic de qualsevol àmbit de la Guerra Civil espanyola. A més, també tindran protecció els espais singulars rellevants i històrics de la nostra autonomia.

Com hem pogut observar, el corpus normatiu del patrimoni valencià s’ha anat adaptant a les transformacions experimentades en el constructe patrimonial. S’ha revisat conforme les pautes marcades per la UNESCO, les legislacions europees i estatals s’han adaptat als nous temps i a les redefinicions i modificacions de termes.

Malgrat les modificacions i l’ampli ventall de protecció que ofereix la llei valenciana, han existit o existeixen casos que han sortit a la palestra a causa de la gran controvèrsia que han protagonitzat pel conflicte derivat pels determinats interessos entre les parts i que, en la majoria d’aquests, no estan encaminats a la protecció del bé en qüestió. Alguns exemples són la Tabacalera, la Casa del Rellotger, el Col·legi d’Art Major de la Seda o el Cabanyal, el qual és el cas que més ressò social ha tingut.

La Comunitat Valenciana exerceix les seues competències protectores del patrimoni a través d’aquesta llei, en la qual queden establides dues figures per a protegir el nostre patrimoni cultural immaterial : els Béns d’Interés Cultural – BIC – i els Béns de Rellevància Local – BRL –. La Generalitat Valenciana és l’organisme que estableix les mesures encaminades a la protecció, investigació, conservació, difusió, foment i transmissió del Patrimoni Cultural Immaterial de tots els valencians i les valencianes.

EL PATRIMONI CULTURAL IMMATERIAL DE LA COMUNITAT VALENCIANA Si atenem a allò que està declarat en el territori valencià, podem observar com es dibuixen alguns dels trets característics d’aquesta autonomia. Com ja hem indicat, té quatre béns inscrits en la Llista de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, el qual empra cinc categories per a atorgar-li a un bé aquesta distinció : 1. L’element és Patrimoni Cultural Immaterial, tal com està definit en l’article 2 de la Convenció de 2003.

2. La inscripció de l’element contribuirà a donar a conéixer el Patrimoni Cultural Immaterial, a assolir que es prenga consciència de la seua importància i a propiciar el diàleg, posant així de manifest la diversitat cultural a escala mundial i donant testimoni de la creativitat humana.

3. S’elaboren mesures de salvaguarda que podrien protegir i promoure l’element.

4. La proposta d’inscripció de l’element s’ha presentat amb la participació més alta possible de la comunitat, el grup o, si és procedent, els individus interessats i amb el seu consentiment lliure, previ i informat.

5. L’element figura en un inventari del Patrimoni Cultural Immaterial present en el(s) territori(s) del(s) Estat(s) sol·licitant(s).

Existeix una dificultat a l’hora d’establir aquestes categories al patrimoni cultural per a classificar les seues pràctiques. Al llistat de la UNESCO, el 75% de béns reconeguts “la seua inclusió respon a més d’una categoria de les cinc que es proposen”. Els quatre béns valencians es troben ubicats en centres urbans de la comunitat com són València, Elx i Algemesí.

Any

Bé

2001 Misteri d’Elx

Ciutat i Província Elx (Alacant)

Àmbit Creences, rituals festius i altres pràctiques cerimonials

2009 Tribunal de les Aigües València (València) Coneixements tradiciode la Vega de València nals sobre activitats productives, processos i tècniques 2011

Festivitat de la Mare Algemesí de Déu de la Salut cia) d’Algemesí

2016 Les Falles

(Valèn- Creences, rituals festius i altres pràctiques cerimonials

València (València) Creences, rituals festius i altres pràctiques cerimonials

Taula 1. Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO en la Comunitat Valenciana.

Atendrem ara als Béns d’Interés Cultural Immaterial – BICI – declarats en l’autonomia valenciana.

Entre els diferents béns immaterials declarats, dos estan resolts per a tot el territori valencià per ser pràctiques que s’estenen per tot aquest, els quals són el Joc de la Pilota Valenciana i el patrimoni normatiu de la llengua o Normes de Castelló. En aquest sentit, i malgrat que la pràctica del toc de campanes també es troba extens arreu del territori, la declaració com a BICI es va resoldre mitjançant un únic decret que distingia el toc en dues esglésies de Castelló i en dues més de València.

Any

Bé

2014 La Pilota Valenciana

Decret

Àmbit

Decret 142/2014, del Representacions, 5 de setembre, del escenificacions, Consell, nº 7355 de jocs i esports tra08.09.2014 dicionals

2016 Les Normes de Castelló

Decret 189/2016, del Tradició oral i par16 de desembre, del ticularitats lingüísConsell, nº 7943 de tiques 23.12.2016

2018 La Tradició Musical Po- Decret 68/2018, del 25 M a n i f e s t a c i o n s pular Valenciana materi- de maig, del Consell, nº musicals i sonores alitzada per les Societats 5421 de 01.06.2018 Musicals de la Comunitat Valenciana Taula 2. Béns d’Interés Cultural Immaterial per a tot l’àmbit de la Comunitat Valenciana.

La resta de vint-i-nou béns immaterials BIC – sumant un total de trenta-sis amb els quatre patrimonis de la Humanitat i els tres béns comuns a tot el territori – es distribueix de la següent forma : la província d’Alacant té declarats un total de deu béns.

Any

Bé

Municipi i Comarca Alcoi (L’Alcoià)

2002 Betlem de Tirisiti 2011

Cavalcada Mags

dels

Reis Alcoi (L’Alcoià)

Àmbit Representacions, escenificacions, jocs i esports tradicionals Creences, rituals festius i altres pràctiques cerimonials

2014 Centre de Cultura Tradi- Elx (El Baix Vina- Coneixements tradicicional – Museu Escolar lopó) onals sobre activitats Agrícola de Puçol productives, processos i tècniques 2014 El Ritual del Pa Beneït

La Torre de les Maçanes (L’Alacantí)

2014 Les Fogueres de Sant Joan

Alacant (L’Alacan- Creences, rituals festí) tius i altres pràctiques cerimonials Elx (El Baix Vina- Creences, rituals feslopó) tius i altres pràctiques cerimonials Dénia (La Marina Coneixements tradiciAlta) onals sobre activitats productives, processos i tècniques

2017 Les Festes de la Vinguda de la Verge d’Elx 2018 L’Escaldà, el procediment de transformació del raïm moscatell en panses

Creences, rituals festius i altres pràctiques cerimonials

2018 Fira de Tots Sants

Cocentaina Comtat)

2018 Cabildo

Saix (L’Alt Vinalo- Formes de sociabilitat pó) col·lectiva i organitzacions Agost (L’Alacantí) Creences, rituals festius i altres pràctiques cerimonials

2019 Danses del Rei Moro

(El Creences, rituals festius i altres pràctiques cerimonials

Taula 3. Béns d’Interés Cultural Immaterial declarats en la província d’Alacant.

La província de Castelló té, per la seua part, huit béns immaterials declarats BIC. Dos d’aquests, com bé hem dit, són tocs de campana.

Any 2011

Bé

Municipi i CoÀmbit marca Entrada de Bous i Ca- Sogorb (L’Alt Creences, rituals fesvalls Palància) tius i altres pràctiques cerimonials

2012 La Santantonà de Forcall Forcall (Els Ports) Creences, rituals festius i altres pràctiques cerimonials 2012 Tamborada de la Trenca- L’Alcora (L’Alcala- Creences, rituals fesda d’Hora tén) tius i altres pràctiques cerimonials 2013 El Toc Manual de Cam- Sogorb panes en la Santa Esglé- Palància) sia Catedral Basílica de Santa Maria l’Assumpció de Sogorb

(L’Alt Tradició oral i particularitats lingüístiques

2013 El Toc Manual de Cam- Castelló de la Pla- Tradició oral i particulapanes en el Campanar na (La Plana Alta) ritats lingüístiques de la Vil·la de Castelló de la Plana 2016 Sexenni de Morella

Morella (Els Ports) Creences, rituals festius i altres pràctiques cerimonials

2016 Les peregrinacions per Culla (L’Alt Maes- Creences, rituals fesCamins del Penyagolosa trat) i Les Useres tius i altres pràctiques (L’Alcalatén) cerimonials 2017 Romeria de les Canyes

Castelló de la Pla- Creences, rituals fesna (La Plana Alta) tius i altres pràctiques cerimonials

Taula 4. Béns d’Interés Cultural Immaterial declarats a la província de Castelló.

Per últim, parlarem dels béns de la província de València, on hi ha declarats un total d’onze.

Any

Bé

Municipi i CoÀmbit marca 2010 Solemnitat del Corpus València (Valèn- Creences, rituals fesChristi cia) tius i altres pràctiques cerimonials 2012 Tamborada d’Alzira

Alzira (La Ribera Manifestacions Alta) cals i sonores

musi-

2013 El Toc Manual de Cam- València panes en la Santa Es- cia) glésia Catedral Basílica Metropolitana de Santa Maria de València

(Valèn- Representacions, escenificacions, jocs i esports tradicionals

2013 El Toc Manual de Cam- Albaida (La Vall Tradició oral i particulapanes en l’Església Par- d’Albaida) ritats lingüístiques roquial de l’Assumpció de la Nostra Senyora d’Albaida 2015 La Representació dels València Miracles o “Milacres” de cia) Sant Vicent Ferrer 2015 La Festa de les Falles

(Valèn- Representacions, escenificacions, jocs i esports tradicionals

Alzira (La Ribera Creences, rituals fesAlta), Gandia (La tius i altres pràctiques Safor), Sueca (La cerimonials Ribera Baixa), Torrent (L’Horta Oest) i Xàtiva (La Costera)

2016 Processó cívica del Nou València d’Octubre cia)

(Valèn- Representacions, escenificacions, jocs i esports tradicionals

2016 Activitats tradicionals de València l’Albufera cia)

(Valèn- Coneixements tradicionals sobre activitats productives, processos i tècniques

2018 Baixada del Crist i Entra- Ontinyent (La Vall Creences, rituals fesda de Moros i Cristians d’Albaida) tius i altres pràctiques d’Ontinyent cerimonials 2018 Les Danses de Guadas- Guadassuar suar Ribera Alta)

(La Manifestacions cals i sonores

musi-

2019 La Mojiganga de Titai- Titaigües (Els Ser- Creences, rituals fesgües rans) tius i altres pràctiques cerimonials Taula 5. Béns d’Interés Cultural Immaterial declarats en la província de València.

Abans de finalitzar, cal tindre consideració d’allò que va succeir amb els Festejos taurins tradicionals declarats BICI, amb la Llei 6/2015, del 2 d’abril, de Reconeixement, Protecció i Promoció de les Senyes d’Identitat del Poble Valencià – sense entrar en aquesta, aclarirem que ha sigut objecte d’enfrontament entre les diferents forces polítiques –. Aquesta Llei, en la seua Disposició addicional única, declarava “els festejos taurins tradicionals de la Comunitat Valenciana (els bous al carrer) com patrimoni cultural immaterial valencià”.

A través d’aquesta via, els bous al carrer sortejaven el procediment establert per a qualsevol expedient, usurpant així competències a la Direcció General de Patrimoni Cultural. La història es remunta tres anys enrere quan, en gener del 2012, es feia vigent la prohibició de les corregudes de bous a la comunitat autònoma de Catalunya. La resposta del govern valencià d’aquell moment – amb majoria del Partit Popular – no es va fer esperar i poc després es publicava al Butlletí Oficial

de l’Estat (BOE) el 14 de març de 2012 la “Resolució del 20 de febrer de 2012, de la Conselleria de Turisme, Cultura i Deport, per la qual incoa expedient de declaració de bé d’interés cultural immaterial, a favor dels espectacles taurins (les corregudes de bous) i els festejos taurins tradicionals (els bous al carrer) en tot l’àmbit territorial de la Comunitat Valenciana”. D’aquesta forma s’iniciava així el procediment per declarar-los BICI, seguint la normativa vigent que estableix la necessitat de dos informes favorables d’un total màxim de tres, de les institucions culturals que la llei valenciana de patrimoni estableix com consultives. L’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carlos i la Universitat de València presentaren els seus respectius informes pronunciant-se en contra d’aquesta declaració.

Malgrat que la comissió corresponent del Consell Valencià de Cultura es va negar també, manifestant-se a favor del silenci administratiu. Davant d’aquest resultat, la Generalitat va buscar per altres vies alternatives per assolir la declaració i secundar la posició mantinguda pel seu partit davant del succés català. Botant-se els diferents procediments legals per al procés va aprovar la declaració de BICI de forma unilateral, encara que aquesta va estar pocs mesos en vigència. En gener del 2016, el govern del Botànic – coalició formada pel Partit Socialista Valencià, Compromís i Unides Podem – va derogar la Llei sobre les Senyes d’Identitat del Poble Valencià, anul·lant-se de facto la declaració com a BICI dels festejos taurins.

El Misteri d’Elx El Misteri (2001)d’Elx (2001) – Joia del patrimoni – – Joiaintangible del patrimoni intangible –

Tenint present els processos de patrimonialització, aquests sempre comporten, per una banda, la jerarquització, classificació, selecció, prescripció, enumeració i categorització sobre allò que és digne o no de considerar-se; i d’altra, la intervenció de diferents agents que confereixen legitimitat, podent observar quins trets es dibuixen en l’activació de Béns d’Interés Cultural Immaterial i Béns de Rellevància Local Immaterial en la Comunitat Valenciana. Si atenem a la distribució dels béns, podem observar un clar desequilibri territorial. La llista de les declaratòries dels BICI i BRLI pareix no respondre a cap criteri especial, al·ludint més a qüestions polítiques i pràctiques. Per una part, l’interés per impulsar futures candidatures per al Llistat de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat o per qüestions d’urgència política de caràcter identitari (com els Bous al carrer, la Processó cívica del Nou d’Octubre o les Normes de Castelló). Per altra, a l’estructura centralista de les institucions i a la capacitat administrativa per a elevar l’expedient de declaració a la Direcció General de Patrimoni Cultural.

Cal destacar que no hi ha hagut cap estratègia respecte al Patrimoni Immaterial, excepte un interés polític puntual per activar alguns béns. Aquesta falta d’estratègia respon al seu torn, a la falta d’interés per aquest tipus de patrimoni davant al patrimoni material. Dins de les polítiques patrimonials segueix denominant una visió decimonònica – el concepte de patrimoni no és una cosa natural, sinó una construcció social que es va gestar al llarg de segle XIX –, donant més pes i valor al patrimoni artístic i històric.

Si prestem atenció als béns immaterials declarats, els criteris semblen respondre a la bellesa o a l’estètica de la seua factura i a l’espectacularitat de la seua posada en escena. Veient alguns dels nostres béns reconeguts com el Tribunal de les Aigües, el Toc Manual de Campanes o les Normes de Castelló, ens pot remetre una imatge clara d’allò que es percep com patrimoni immaterial vinculat a allò que és festiu i folklòric, seguint amb una continuïtat històrica oberta al segle XIX.

“Verge i Mare de Déu, on Vós vulgueu caminar us anirem a acompanyar”.

Extracte del cant del primer acte, La Vespra.

El Misteri d’Elx – també anomenat localment la Festa d’Elx – és un drama sacre-líric dividit en dos actes que recrea la mort, Assumpció i Coronació de la Verge Maria que se celebra, representa i viu en la Basílica de Santa Maria de la ciutat alacantina d’Elx els dies 14 i 15 d’agost. Aquesta teatralització portada a terme dintre d’un temple cristià és única en el món.

Es tracta d’una obra completament cantada que s’ha representat de forma ininterrompuda – amb excepcions per motius de força major – des de mitjans del segle XV, esquivant en moltes ocasions dificultats econòmiques, socials, polítiques i inclús religioses. És l’única obra en el seu gènere que ha estat representada sense interrupció fins a l’actualitat; superant fins i tot l’impediment que va suposar la prohibició de representar obres teatrals a l’interior per part del Concili de Trento (15451563), motiu que va emprar el bisbe d’Oriola de l’època per prohibir-lo. Fou el Papa Urbà VIII (1568-1644) qui va concedir l’any 1632, a través d’un rescripte pontifici, el permís per continuaramb aquesta representació. Tots i cadascun dels personatges són representats per homes; tractant de respectar-ne així l’origen litúrgic-medieval, el qual prohibia expressament l’aparició de dones en aquesta peça.

Fou el primer Patrimoni Cultural Immaterial valencià declarat per part de la UNESCO el 18 de maig de 2001. A més d’aquest reconeixement internacional, els valors artístics i tradicionals continguts en el Misteri i el seu caràcter únic i excepcional han sigut objecte d’altres distincions i reconeixements.

Una de les més destacades fou la declaració de Monument Nacional pel govern de la Segona República (1931-1936) l’any 1931.

ORÍGENS Malgrat els diferents estudis realitzats per descobrir quin és el seu origen, hui en dia l’antiguitat i el naixement del Misteri són incerts. No existeixen ni cites, ni referències, ni documents anteriors al segle XVI. Alguns autors daten l’obra de l’any 1261, quan la ciutat fou conquerida als àrabs per part del rei aragonés Jaume I, mentre que els primers vestigis documentals daten de 1523.

pertany al municipi de Santa Pola –. Aquesta arca presentava una inscripció que deia “Soc per a Elx” i en el seu interior estava la Imatge de la Patrona i la consueta de la seua festa. Segons conta la tradició, veïns i veïnes d’Elx, Alacant i Santa Pola es van disputar la pertinença de la troballa. Per esclarir el conflicte, els dirigents de les tres localitats van decidir carregar l’arca en una carreta tirada per bous, als quals els taparen els ulls i els col·locaren en l’encreuament de camins amb la finalitat de dirigir-se a una de les tres urbs i decidir el destí de la futura Patrona d’Elx. Aquests emprengueren el camí que portava a Elx. D’aquest fet no hi ha cap referència escrita fins al segle XVIII, concretament al manuscrit de 1705 titulat “Antiguitats i Glòries d’Elx” de Salvador Perpinyà, jurat del Consell d’Elx. Textos anteriors, com per exemple la Consueta de Soler i Chacón de 1625 no fan cap referència a aquesta disputa i posterior resolució. A més de la disputa amb el bisbe d’Oriola, a la primera meitat del segle XVIII tornen a existir roses entre l’autoritat civil i l’eclesiàstica per l’organització d’aquesta. El 1700 – a causa d’una qüestió d’exempció de taxes municipals al clergat – i en 1734 – per una pugna sobre el nomenament del Mestre de Capella – el conflicte va tenir una escalada de tensió alarmant, prevalent finalment els interessos del Consell, fonamentats en els costums i tradicions històriques conservades en la ciutat. Els últims anys del segle XVIII – amb la prohibició de l’escena de la “Judiada” a causa dels altercats que produïa – i en els primers del segle XIX – amb la supressió de la capella musical il·licitana –, el Misteri va entrar en un període de decadència artística. Aquesta es va accentuar a finals del segle, tant per l’escassejament de recursos econòmics i la inestabilitat de càrrecs municipals, com per la nul·la importància que concedien a la representació els mateixos il·licitans, incloent a les autoritats polítiques de l’època.

Una de les figures clau de la recuperació de la Festa fou el cronista i erudit local Pere Ibarra i Ruiz, qui s’encarregà de crear una campanya de promoció i conscienciació que va atraure el músic Óscar Esplá, figura també decisiva en la dècada de 1920. La feina d’aquestes dues personalitats va tenir el seu punt d’inflexió el 1931 quan el Govern central va concedir al Misteri d’Elx el títol de Monument Nacional. La tutela estatal va organitzar la seua vinculació amb la Junta Nacional de Música i Teatres Lírics – dirigida pel citat Esplá – mitjançant un primitiu Patronat local.

Si fem un breu recorregut a través de la documentació històrica de l’obra, podem observar com en els seus inicis va estar organitzada per algunes famílies de la xicoteta noblesa local com els Perpinyà o els Caro. La referència més antiga de la Festa coneguda fins ara està al testament d’Isabel Caro en 1523, on deixava fons per a continuar una “grandíssima festa i solemnitat” que els religiosos de la vil·la realitzaven en l’església de Santa Maria durant la festivitat de l’Assumpció de la Mare de Déu, en honor a una imatge de la Verge que la testadora posseïa en la seua casa i que, després de la seua mort, deuria passar a l’Ermita de Sant Sebastià. Hi ha notícies de l’existència en 1530 d’una Confraria de Nostra Senyora de l’Assumpció que, amb seu a l’ermita anteriorment nomenada, era l’encarregada de preparar la festivitat. Malgrat no tenir de vegades recursos econòmics suficients i de persones disposades a regir la Confraria, el Misteri d’Elx no ha desaparegut mai.

A la Consueta de 1625 – l’autoria de la qual s’atribueix a Gaspar Soler Chacón – es menciona entre les anotacions d’aquest text que, en l’any 1622 el poble va començar a escenificar dit text en honor de la Verge. Aquesta versió no té cap font contrastada que certifique aquesta afirmació. De les primeres representacions es tenen notícies en una acta del Consell de 1530, en la qual s’establia que l’Ajuntament es faria càrrec de les despeses de la representació al dispendi de les quals també contribuïen els membres de la Confraria de Nostra Senyora de l’Assumpció i d’altres almoines. A finals del segle XVI, la Festa d’Elx va estar a punt de desaparéixer per falta de recursos econòmics i l’any 1609, definitivament, el consistori de la localitat es fa càrrec de l’organització, establint una sèrie d’impostos sobre la venda de carns i el gra, entre altres, per poder sufragar cada any aquesta festa. Però, el punt d’inflexió en la continuïtat de la representació fou la promulgació per part de la Santa Seu de l’aprovació del Misteri d’Elx el 3 de febrer de 1632 en la ciutat italiana de Roma, sent el Papa Urbà VIII una de les figures clau en la salvaguarda d’aquest patrimoni.

Una altra versió existent sobre l’origen del Misteri és eminentment piadosa i està fortament lligada al miraculós fet de la Vinguda de la Verge esdevinguda, segons un sector en maig de 1266 i, segons altres, en desembre de 1370. Aquesta versió queda emmarcada en la tradició transmesa de pares a fills que, encara que manté un nucli fixe en el relat, ha anat incorporant detalls per a l’esclariment que la inquietud del mateix poble exigia. Aquest relat descriu la troballa que va tenir un guarda costes anomenat Francesc Cantó en una arca apareguda en la platja del Tamarit – la qual hui en dia

Llibret de l’obra revisat per Pedro Ibarra i Ruiz datat de 1929.

En finalitzar el conflicte bèl·lic desenvolupat entre juliol de 1936 i abril de 1939, s’organitzà en la mateixa ciutat la Junta Nacional Restauradora del Misteri d’Elx i els seus Temples, que tenia com a missió principal la reconstrucció de l’Església de Santa Maria – arrasada en febrer del 36 –, així com la posada en marxa de les representacions del Misteri suspeses durant la guerra. Finalitzades les obres restauradores, l’any 1948 aquesta Junta fou transformada en el Patronat Nacional del Misteri d’Elx i, a partir de l’aprovació de la Llei del Misteri d’Elx per les Corts Valencianes en desembre del 2005, en l’actual Patronat del Misteri d’Elx que s’encarrega d’organitzar actualment l’obra assumpcionista.

guió més antic conservat en l’Arxiu Municipal d’Elx; d’ell s’han realitzat dues edicions : una el 1941 per l’Institut d’Espanya i l’altra el 1986 per la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana.

L’última de les consuetes conegudes data de 1751, la qual és una còpia realitzada per Carlos Tàrrega i Caro del text de 1625. És per això que no conté la partitura de l’obra però si inclou alguns esdeveniments referents a la Festa d’Elx entre els segles XVI i XVIII.

Els estudis portats a terme des de finals del segle XX han pogut portar a terme revisions més exhaustives de la documentació existent, no sols en Elx, sinó també en altres poblacions. Anàlisi literaris, musicals i estudis teatrals, al marge dels aspectes tradicionals, han confluït que l’origen del Misteri d’Elx poden fixar-se en la segona meitat del segle XV. En aquesta època – i gràcies a l’estudi de l’obra il·licitana i del teatre medieval europeu – s’ha detectat un auge en el teatre de temàtica assumpcionista, convertint-se en un clar identificador del naixement de la Festa.

El text del Misteri d’Elx està escrit en valencià antic i llatí. Es considera un text breu pel costum de l’època i en aquest se li dóna major importància a la música i a l’escenografia que al mateix text.

Consta de 259 versos distribuïts en estrofes de diferents tipus, la majoria d’elles són octosíl·labs del tipus conegut com a noves rimades en seqüència “abab”. Conté també alguns versos decasíl·labs en quartetes amb rima “abab” o heptasíl·labs en rima “aabb” i “abab”.

LA CONSUETA La consueta és un llibre – generalment manuscrit – on es descrivien els actes litúrgics i tot el necessari per a la seua realització : textos, música, acotacions escèniques. A més de les intervencions i diàlegs dels diferents personatges, també incorpora les indicacions sobre la forma en com ha de ser representada. Les consuetes pertanyien a esglésies o corporacions parroquials. La més antiga de la qual es tenen referències exactes data de 1625 i s’atribueix la seua autoria a Soler i Chacón.

L’any 1639 es va escriure una nova copia en la qual es va incloure la música i fou editada parcialment per Javier Fuentes i Ponce l’any 1887 – l’original no s’ha trobat mai –.

EL TEXT

El desenvolupament dels esdeveniments que el text de l’obra descriu troben les seues arrels en la “Llegenda Àuria” del dominic Santiago de la Voràgine, escrit cap a la meitat del segle XIII. Aquest text, redactat en llatí, conté lectures sobre 180 sants i màrtirs a partir dels Evangelis i dels Apòcrifs; a més descriu de forma detallada les festes del calendari litúrgic dels Evangelis. Aquest text fou traduït al francés en algun convent del sud-est del país veí.

LA MÚSICA L’obra és totalment musical. Els seus orígens són diversos amb contingut medieval, renaixentista i barroc, encara que al llarg dels segles ha sofert profundes transformacions. Els cants que actualment coneguem són fonamentalment de l’època barroca.

Les diferents peces musicals que componen l’obra segons les consuetes de 1709 i 1726 són un total de 26, de les quals 10 són monòdiques – és a dir, cantades per una sola veu – i les restants 16 són polifòniques – cantades per més d’una veu –. Els cants del Misteri s’interpreten a cappella, amb l’excepció de l’Araceli que té un acompanyament de guitarra i d’arpa. Les melodies es repeteixen encara que amb versos diferents; algunes preexistents seguien la tècnica del contrafactum, és a dir, utilitzen música coneguda amb un text nou perquè el públic es familiaritze amb l’obra d’una forma més senzilla i ràpida.

Detall dels càntics i de la partitura.

Portada de la consueta destinada als Mestres de Capella.

La consueta original i oficial va quedar molt deteriorada en 1706 i, tres anys després, José Lozano i Ruiz, organista de Santa Maria, va fer una nova còpia per als Mestres de Capella. Aquesta és el

L’any 1924, el musicòleg i compositor Óscar Esplá i Triay (1886-1976) va restaurar la música i va introduir els preludis de l’orgue. A més, destacarem que, dels diferents estudis realitzats i per les notes marginals de la consueta de 1639, es pot afirmar la participació de tres autors. Antonio de Ribera, cantor de la Capella Pontifícia de Roma; un Ribera, tenor de la capella Imperial de Maximilià II d’Àustria i Bernardino de Ribera, mestre de capella en Múrcia. Un altre dels autors al qual se li atribueix la composició polifònica és Ginés Pérez de la Parra, qui fou mestre de capella de la Seu de València. Lluís Vich fou el primer mestre de capella del Misteri conegut entre els anys 1562 i 1594 i ho sabem pel seu contracte, el qual es conserva en l’arxiu de la Basílica de Santa Maria. A més, és autor del motet “Ans d’entrar en sepultura”.

Però, sense dubte, uns dels protagonistes essencials d’aquesta obra són els instruments musicals.

En els seus inicis, l’orgue era el protagonista principal malgrat que el seu us era esporàdic, però també estava acompanyat d’instruments de vent com per exemple cornetes, baixos, bombardins o sacabutxos i de corda com la guitarra i l’arpa. Cal destacar que els salaris dels músics i altres professionals encarregats de la música en directe estan documentats des de l’any 1637.

L’escenificació s’inicia amb l’arribada de la Verge a la porta major de l’església, moment en el qual sona l’orgue. El conjunt de xicotets cantors queden a prop de la porta, ja que primer entren el bisbe, el Portaestandart i els Electes, els quals es dirigeixen fins als seus corresponents seients al final del corredor, al costat del cadafal central. El xiquet que representa a la Mare de Déu, dirigint-se al seu seguici de Maries i Àngels, els demana ajuda per entonar el següent càntic :

Serà cap a mitjans del segle XIX, amb l’inici de la crisi del Misteri per falta de recursos econòmics, quan es reduirà significativament els instrumentistes i els cantors professionals, passant aleshores a ser substituïts per gent del poble. És en aquest moment quan el Misteri adquireix el seu major caràcter popular. A inicis del segle XX desapareixen els últims instruments de vent com el bombardí.

“Germanes mies, jo voldria

Hui en dia l’orgue és, juntament amb la guitarra i l’arpa, els únics instruments musicals que intervenen en el Misteri d’Elx. Amb la revisió de la partitura per part d’Esplá en la dècada de 1924 i la restauració de la “Judiada”, suposa la incorporació d’interludis d’orgue convertint als mateixos en fil conductor des de l’inici de l’obra, amb l’entrada en el temple de la Verge i el seu seguici, fins a la coronació i el final de la representació, sent l’orgue l’instrument indispensable en aquesta peça teatral.

puig tant me mostrau amar”.

Destacar que l’orgue actual, el qual està emplaçat a Sant Maria, fou posat en funcionament en 2006; fabricat per Grenzing, és de tipus mecànic i consta de tres teclats manuals, pedaler i 3023 tubs d’estany i fusta. A partir de l’any 1961, sols es toca la música composta per la revisió feta per Esplá.

OBRA L’obra del Misteri d’Elx consta de dos actes, els quals es representen en dos dies diferents des de fa més de cinc-cents anys. El primer acte és “La Vespra” i se celebra el 14 d’agost, mentre que el segon és “La Festa” i té lloc l’endemà, dia 15, el dia de la Patrona d’Elx, la Verge de l’Assumpció.

Ambdues representacions són públiques i s’inicien a les sis de la vesprada de cada dia. És la festa més antiga i solemne que l’Església celebra en honor de la Mare de Déu. Cal destacar que hi ha autors que ho denominen com un Transitus, és a dir, com una narració fantàstica, generalment anònima i popular, la qual està basada en el Misteri de l’Assumpció de la Verge. El drama il·licità pot ser anomenat tant Festa com Misteri, ja que el primer és el nom que apareix en tota la documentació relacionada amb el drama i és el que popularment s’empra a Elx, mentre que el segon és el subgènere al qual, des del punt de vista, pertany la “festa”. Al llarg dels segles XV i XVI emprar la paraula festa era l’expressió més comuna per fer referència a les representacions religioses de caràcter històric-sacre en la zona de llevant.

PRIMERA JORNADA : LA VESPRA A les sis de la vesprada del dia 14 d’agost, des dels voltants de l’ermita de Sant Sebastià, al costat de la Casa de la Festa, ix el festeig que condueix als cantors cap a la Basílica de Santa Maria, lloc de la representació. Aquest festeig està encapçalat pel Bisbe de l’església, el Portaestandard i els Electes seguits dels xiquets caracteritzats que representen a la Verge Maria, Maria Salomé, Maria Iacobea i sis àngels; després d’ells es troben els membres del Patronat del Misteri.

La Mare de Déu i el seu seguici l’acompanyen des de l’ermita fins a l’església. Tots aquests personatges estan interpretats per xiquets.

fer certa petició aquest dia : prec-vos no em vullau deixar El seguici li contesta amb altre vers per expressar tota la seua fidelitat a la Mare de Déu : “Verge i Mare de Déu, on Vós voldreu anar Vos irem a acompanyar”.

El seguici ara es dirigeix pel corredor cap al cadafal i, durant el trajecte, es deté diverses vegades per entonar càntics recreant el Viacrucis, la Passió de Crist en l’Hort de Getsemaní, en la Muntanya del Calvari i davant del Sant Sepulcre. Quan aquesta comitiva aplega al centre de l’església, la Mare de Déu s’agenolla sobre el tàlem allí disposat i torna a manifestar el seu desig de morir i retrobar-se amb el seu fill. Ho fa cantant : “Gran desig m’ha vengut al cor del meu car fill ple d’amor tan gran que no ho podria dir on, per remei, desig morir”.

En resposta a les pregàries de la Verge, s’obrin les portes del Cel amb l’acompanyament de l’orgue, el volteig de les campanes i el llançament de coets des de l’exterior del temple. Aleshores comença a descendir el núvol, escenificat per una magrana que es va obrint a mesura que descendeix i al seu interior hi ha un àngel, representat per un xiquet que porta a les seues mans una palma engalanada amb oripell. Aquest àngel anuncia a Maria que els seus desitjos seran complits entonant el següent càntic : “Lo vostre Fill que tant ameu e ab gran goig lo desitjau, Ell vos espera amb gran amor per ensalçar-vos en honor”.

Davant de les pregàries de la Verge, apareix la magrana que s’obri per deixar veure l’àngel que hi ha dins.

Quan la Magrana aplega al cadafal, els xiquets del seguici deslliguen les lligadures que subjecten a l’aparell al xiquet que fa d’Àngel. Seguidament, aquest personatge li fa entrega a la Verge de la palma que portava amb l’encàrrec de fer-la portar en el seu soterrament. La Verge, pensant en el seu destí, manifesta a l’Àngel el desig de veure per última vegada als Apòstols. Acabats aquests càntics, els xiquets tornen a fixar els lligams de l’Àngel i comença l’ascens de la magrana al cel amb càntics que confirmen les peticions de la Verge. En arribar la Magrana a les portes del Cel, aquestes s’obrin al so del volteig de les campanes, l’acompanyament de l’orgue i el llançament de coets. En tancar-se les portes, fa la seua aparició per la porta de l’església l’apòstol Sant Joan, qui porta en la seua mà esquerra un pergamí que simbolitza el seu propi evangeli. L’apòstol avança amb gestos d’estranyesa i, en arribar al cadafal, s’agenolla davant de la Verge i entona un cant de salutació, en el qual expressa la seua alegria per la trobada. La Verge li respon, fent-li saber la proximitat de la seua mort i el lliurament de la palma per part de l’Àngel, entonant alhora uns càntics tristos i molt sentits : “Oh Verge Reina imperial!

Mare del Rei Celestial!

Com nos deixeu ab gran dolor, sense ningún cap ni regidor”.

Capella, qui podrà dirigir els càntics corals discretament sense que el mateix públic s’adone del que està fent. Mentrestant, apareixen altres tres apòstols, els quals han accedit al temple per portes diferent com a símbol de la seua arribada des de llunyanes i diferents parts del món on predicaven, donant així una escena molt significativa denominada Ternari, en la qual entonen diversos càntics mentre avancen pel corredor : “Oh poder de l’Alt Imperi, Senyor de tots los creats!

Cert és aquest gran misteri!

Ser ací tots ajustats”.

Saluden a la Verge i a la resta d’apòstols ja presents, sent significativa l’absència de Sant Tomàs, el qual no apareixerà fins al final del segon acte. Tots junts entonen una salve en honor a la Mare de Déu, el qual és una barreja de valencià antic i de llatí : “Salve Regina, princesa, Mater Regis angelorum, Advocata pecatorum, Consolatrix aflictorum”.

Els apòstols, posats en peu, avancen realitzant reverències per grups de veus, tenors, barítons i baixos, a mesura que es desenvolupa el cant. Després, Sant Pere dirigeix altre cant a la Verge i, tant els xiquets del seguici com els apòstols es col·loquen al voltant del llit mortuori. La Verge, amb un ciri en la mà, entona un cant en el qual demana als presents ser soterrada en la Vall del Josafat : “Los meus cars fills, puix sou venguts i lo Senyor vos haja duts, mon cos vos siga acomanat lo soterreu en Josafat”.

Finalitzat aquest, cau la Verge Maria morta en el llit. Tots els actors presents en l’escena s’acosten al llit de la Verge en actitud d’ajudar-la, acció que s’aprofita perquè, sense que s’adone el públic, canviar al xiquet que interpreta a la Verge per la imatge que es venera en la mateixa basílica. Aquest moviment es realitza mitjançant una plataforma que emergeix del buit existent baix de l’entaulat del cadafal per una trapa. Aleshores la imatge jacent queda incorporada a l’escena; aquesta porta una mascara que mostra a la Verge amb els ulls tancats representant així la seua mort.

La Verge rep la palma engalanada amb oripell de l’àngel.

Finalitzat aquest i mirant la porta major, Sant Joan crida als seus companys apòstols. Mentre desgrana aquests càntics, Sant Pere inicia el seu apropament al cadafal amb iguals signes d’estranyesa que Sant Joan anteriorment; aquest porta en les seues mans les claus que obrin les portes del Cel. Aquest personatge, el qual té un caràcter sagrat, ha de ser representat forçosament per un sacerdot. En arribar al cadafal, saluda a la Verge davant del seu llit i després abraça a Sant Joan; dirigint-se a la Verge li canta : “Verge humil, flor d’honor, Mare del nostre Redemptor saluts, honor e salvament vos done Déu omnipotent”.

Mentre sona aquest càntic, pel corredor s’apropen altres sis apòstols, tots ells estranyats pel succés que estava ocorrent. Arribats al centre de l’escenari, saluden tots a la Verge i s’abracen amb els apòstols Pere i Joan. Assenyalem ací que un dels sis nouvinguts està interpretat pel Mestre de

L’Araceli fa acte de presència en el cadafal i fi del primer acte amb el trasllat de la Verge a l’ermita.

Els apòstols, portant ciris encesos, entonen un càntic fúnebre expressant l’esperança de la resurrecció de la Mare de Déu. En finalitzar aquest i entre suaus notes de l’orgue, s’obrin les portes del cel i descendeix un nou aparell aeri conegut com amb el nom d’Araceli o “Racelica”. En aquest, descendeixen cinc personatges representant àngels, dos d’ells toquen una guitarra i una arpa, altres dos àngels-xiquets porten dues guitarres d’una mida reduïda i, al centre, trobem l’Àngel Major, personatge representat per un retor, ja que igual que Sant Pere, és un personatge sagrat. En tancar-se les portes del Cel després del pas de l’Araceli, cau sobre l’escenari una pluja d’oripell i el cor angèlic entona un càntic en el qual s’anuncia a Maria la seua pròxima Assumpció : “Esposa e Mare de Déu

ans en tota pietat vos manam que ens la deixeu e si açó no fareu nosaltres cert vos direm que us manam en quant podem, per Adonai que ens la deixeu”.

a Nos, àngels seguireu, seureu en cadira real en lo regne celestial”.

En aplegar l’Araceli al cadafal mentre continuen els càntics, l’Àngel Major baixa i es dirigeix al llit mortuori on recull una xicoteta imatge de la Verge, significant la separació de l’ànima i el cos. Quan retorna a l’aparell amb la figura, s’inicia l’ascens repetint-se els mateixos càntics que s’escolten al descens. Quan aquesta estructura torna a entrar dins del Cel, sona l’orgue amb acords prolongats i majestuosos, repetint-se les salves amb coets a l’exterior del temple i el volteig de les campanes.

Tots els actors presents en el cadafal besen de forma respectuosa els peus de la imatge de la Verge i Sant Joan deixa la palma daurada que portava, creuada sobre la imatge d’aquesta, donant per finalitzat el primer acte del Misteri d’Elx. Seguidament tots abandonen l’escenari dirigint-se novament a l’ermita de Sant Sebastià.

SEGONA JORNADA : LA FESTA Igual que en el primer acte, el segon s’inicia amb el mateix ritual : des de l’ermita de Sant Sebastià ix el festeig cap a la porta major de la Basílica de Santa Maria. El Retor, el Portaestandard i els Electes s’encaminen pel corredor cap al cadafal on es troba la Verge jacent; seguidament li besen els peus en senyal de veneració i es dirigeixen als seus seients. Els Apòstols, presidits per Sant Pere, qui en aquest segon acte vesteix amb l’alba, estola i capa pluvial, apleguen al cadafal i repeteix la veneració anteriorment realitzada i conviden a les Maries i els Àngels del festeig perquè els acompanyen a soterrar a la Verge mitjançant el següent càntic : “A vosaltres venim pregar que ensems anem a soterrar la Mare de Déu Gloriós puix tan de bé ha fet per nos

Els jueus avancen pel passadís fins el cadafal.

Els Apòstols, precedits per Sant Pere i Sant Joan, ixen a detenir als jueus i protegir el cos de la Verge, però, l’elevat nombre del grup d’homes jueus fa retrocedir als sants cap al cadafal. Un d’ells aplega fins al cadafal amb la disposició d’emportar-se el cos de la Verge i, quan està a punt de tocar-lo, queda paralitzat miraculosament. En adonar-se’n, la resta de jueus s’agenollen i entonen un cant al seu déu Adonai per sol·licitar l’ajuda d’aquest, incrèduls d’allò que estava succeint. En finalitzar aquest, tres dels apòstols entonen càntics demanant el penediment dels jueus, els quals responen amb un cant demanant disculpes i sol·licitant ser batejats en la fe cristiana. En el moment en què Sant Pere els bateja amb la palma daurada, els jueus, ja reconvertits al catolicisme, queden lliures de la seua immobilitat i fan un càntic d’agraïment.

ab amor i alegria

Finalitzat aquest i de forma conjunta, els apòstols i els jueus inicien la cerimònia de soterrament al voltant del cadafal, portant el cos de la Verge baix del pal·li i entonant novament el salm 144. En finalitzar, tots els personatges, agenollats al voltant del llit canten el següent :

per amor del Redemptor

“Contemplant la tal figura

e de la Verge Maria”.

amb contricció i dolor

Aquests acceptem l’oferiment amb un càntic i, en acabar aquest, es dirigeixen tots al lloc on es troba la Verge per engalanar-la. Sant Pere agafa la palma de Sant Pere i li l’entreguen novament a Sant Joan amb el mateix ritual que quan la va entregar. Després d’intercanviar una sèrie de càntics, els diferents personatges comencen a preparar el soterrament mentre entonen el càntic 144 “In éxito Israel d’Egipto”. De sobte, apareixen dos homes que interpreten a dos jueus a l’inici del corredor.

Amb gestos d’estranyesa, avancen cap al cadafal adonant-se del ritual que rodejava el llit mortuori; tornen ràpidament sobre les seues petjades per avisar als seus companys d’aquest fet, els quals aixecaran les veus en forma de disconformitat interrompent així els càntics dels Apòstols i irrompen en el corredor amb la finalitat d’impedir el sepeli de la Verge amb els següents càntics :

de la Verge santa i pura

e anem tots

“No es nostra voluntat qu’esta dona soterreu

en servei del Creador”.

Finalitzat aquest, transporten a la Verge fins al sepulcre figurat en el centre del cadafal, Sant Pere passa amb l’encens i després es col·loca el cos amb summa delicadesa al sepulcre. En aquest moment es voltegen les campanes, el so de l’orgue i el tret de salves anunciant l’obertura de les portes del Cel per descendir l’Araceli, portant l’ànima de la Verge per unir-la amb el seu cos mentre canten : “Llevantau’s Reina excelent Mare de Déu omnipotent

veniu, sereu coronada

et in secula seculorum.

en la celestial morada”.

Amen”.

L’Araceli descendeix fins a penetrar totalment en el buit que simula el sepulcre al cadafal. Fora de la percepció del públic assistent, es canvia l’Àngel per la imatge de Nostra Senyora de l’Assumpció.

S’inicia de nou l’ascens mentre els àngels entonen de nou el càntic que interpretaren durant la baixada. L’Araceli es deté a meitat camí i en aquest moment entra l’apòstol Sant Tomàs que, afligit per no haver arribat a temps al moment del Trànsit, camina pel corredor fins a adonar-se que la Verge està ascendint als cels i aleshores li dedica un càntic de penediment i en concloure s’agenolla.

L’Araceli amb la imatge de la Verge desapareix acompanyat d’aclamacions per part del públic repetint-se el volteig, la música i les salves. Tancades un cop més les portes del Cel, els actors abandonen l’escena en dues files pel passadís tancant el festeig Sant Pere, Sant Joan i Sant Jaume, seguits pel Retor, Portaestandards i els Electes, dirigint-se de nou a l’Ermita de Sant Sebastià.

Seguidament, torna a sonar l’orgue anunciant l’apertura del Cel per on apareixen altre artefacte – amb una estructura similar a l’Araceli però amb unes dimensions menors – ocupant el centre el Pare Etern, tercer personatge que ha de ser interpretat invariablement per un retor. Als seus costats hi ha dos xiquets que simbolitzen els altres dos personatges que conformen la Santíssima Trinitat.

L’artefacte descendeix lentament mentre els seus ocupants canten : “Vos siau ben arribada a reinar eternament, on tantost, de continent, per nos sereu coronada”.

EL TEATRE DE LA FESTA El teatre on es representa la Festa d’Elx és la mateixa Basílica de Santa Maria d’Elx, gràcies a la butlla d’Urbà VIII de l’any 1632 en la qual s’autoritzava la representació teatral del Misteri dintre del temple religiós de forma perpètua. L’enclavament data de l’època musulmana, en aquesta es trobava una mesquita. Quan la ciutat fou conquerida i convertida a la fe cristiana per Jaume I l’any 1265, el rei aragonés va ordenar que la mesquita es transformara en un temple catòlic i fou consagrat pel bisbe de Barcelona Arnau de Gurb i dedicat a la Verge Maria.

L’any 1334 la primera mesquita fou demolida i en el seu lloc s’aixecà el primer temple catòlic concebut a aquest efecte. En 1492 fou novament enderrocat per aixecar-se un més gran, finalitzant les obres en 1556. A causa dels desperfectes esdevinguts entre 1672 i 1673, s’iniciaren noves obres d’adaptació i millora del temple que es finalitzaren quasi cent anys després, concretament l’any 1784. El llarg procés productiu del nou temple va sofrir la concurrència de diferents arquitectes i escultors que deixaren la seua petjada en l’edifici religiós. El 26 de maig de 1951, el Papa Pius XII eleva l’honor a Basílica menor a l’església de Santa Maria.

L’ESCENARI Per a portar a terme la representació, cada any es munta l’escenari on es desenvolupa l’acció i dues tribunes laterals, una per a les autoritats municipals i convidats a l’esquerre segons es mira a l’altar major – el muntatge d’aquesta tribuna està documentat des del segle XVI –. L’altra està reservada per als membres del Patronat i se situa al costat dret; la seua aparició data de principis del segle XX. El nombre de convidats de cada representació és de 175. L’aforament oficial de la Basílica és de 1038 espectadors, però en els dies 14 i 15 d’agost amb l’accés lliure, aquesta quantitat se sobrepassa. La posada en escena del Misteri d’Elx es porta a terme en un escenari complexe, format per dos plànols ben diferenciats : un vertical o aeri i altre horitzontal protagonitzat pel cadafal.

EL CEL

Apòstols i jueus celebren l’Assumpció de la Verge.

En finalitzar aquest càntic, el Pare Etern, qui porta una corona d’or, la deixa caure (nugada amb un cordó fi per no veure’l) sobre el cap de la Verge, coronant-la així en aquest instant. En coronar-la, es repeteix el volteig de les campanes, les salves amb coets, sona l’orgue en la seua màxima potència i els espectadors allí presents exterioritzen la majestuositat del moment aplaudint i cridant “Visca la Mare de Déu!” mentre del Cel sorgeix una espectacular pluja d’oripell. És aleshores quan la Santíssima Trinitat comença el seu ascens mentre Sant Tomàs, present al cadafal, saluda a la resta d’apòstols. Mentrestant, Sant Joan desfulla la palma daurada i accedeix a la zona on es troben les autoritats per fer entrega d’unes fulles a l’alcalde de la ciutat i al President del Patronat. Quan l’Araceli està a punt d’entrar de nou al Cel, apòstols i jueus reconvertits entonen el Gloria Patri : “Gloria Patri et Filio et Spiritui Sancto Sicut erat in principio et nunc et sempre

Aquest forma part de la tramoia; és l’escenari vertical o aeri. Aquest se situa en la cúpula, a la qual se li col·loca una lona a uns 25 metre del sol, amb un diàmetre de 13’5 metres i un pes de 110 kg.

Aquesta està pintada amb núvols i àngels que simbolitzen el cel i presenta una obertura situada de forma excèntrica, la vertical de la qual coincideix amb l’escenari horitzontal o cadafal. Aquesta obertura simbolitza les portes del Cel i disposa d’una sèrie de trapes que s’obrin i tanquen quan ha d’aparéixer o amagar-se alguns dels aparats aeris. Per sobre d’aquesta lona es col·loca una xarxa de seguretat per a protegir possibles caigudes de persones o coses. El seu ús està documentat des de 1902.

La lona simbolitzant el Cel oculta a la vista dels espectadors la plataforma que s’instal·la en el voladís des d’on treballen amb l’Araceli (600kg de pes), la Magrana (200kg) i la Coronació (300kg).

Aquesta estructura permet als tramoistes realitzar les diferents maniobres de descens i elevació dels aparats aeris que transporten als personatges celestes. Cal destacar que els torns estan fixats a una plataforma situada fora de la cúpula sobre el teulat de la mateixa Basílica.

Un dels elements claus dintre d’aquesta dramatització són l’ús dels tres artefactes, els quals tenen origen medieval. Aquests tres aparats són moguts a mà, mitjançant els torns abans mencionats i unes gruixudes maromes. Una vegada muntat aquest escenari, es despenja una maroma més llarga deixant-la suspensa diversos dies amb un pes de 300kg en el seu extrem perquè ella mateixa adquirisca la tensió necessària per no fer girar als aparells sobre si mateixa durant el seu ús.

EL CADAFAL Aquest escenari està compost per un entaulat de forma quadrada que s’instal·la elevat del sol per albergar els diferents mecanismes que permeten el canvi del xiquet que representa a la Verge per

la imatge de la Patrona en l’aparat de la Coronació. Sobre el cadafal té lloc la major part de la representació, ja que en ell s’escenifiquen els diferents actes i capítols de cada un dels dos actes de l’obra. Aquest està protegit per una balustrada de fusta de barrots salomònics.

Des del cadafal fins a la porta major de la Basílica, pel corredor central, discorre una rampa denominada andador per la qual accedeixen els actors des del carrer. En una zona eixamplada d’aquest, es col·loquen unes cadires destinades al Bisbe de la Basílica, Portaestendard i membres Electes del Patronat. Tant l’andador com el cadafal estan recoberts per sendes catifes decorades amb motius marians confeccionats per la Reial Fàbrica de Tapissos en 1959.

RECONEIXEMENT I SALVAGUARDA Molts han sigut els reconeixements oficials que les administracions i entitats nacionals i internacionals han atorgat al Misteri d’Elx com un element significatiu de la cultura sacra medieval i identitària d’un poble.

Podem considerar la butlla Papal d’Urbà VIII com el primer reconeixement a l’excepcionalitat d’aquesta obra, gràcies a la qual aquesta va poder continuar interpretant-se dintre del temple catòlic per sempre. Però, sense dubte, el reconeixement més destacat obtingut al llarg del segle XX fou el títol de Monument Nacional per part del govern republicà presidit per Niceto Alcalá Zamora (1877-1949) el 15 de setembre de l’any 1931 afirmant que : “La representació constitueix una de les festes populars de la més alta distinció artística que existeix actualment en el món i causa amb justícia, l’admiració i el respecte de quants artistes i erudits de totes parts – espanyols i estrangers – acudeixen a presenciar aquest acte únic”.

A finals dels setanta es va realitzar un documental titulat “El Misteri d’Elx en 1978”, dirigit per la danesa Gudie Lawaetz (1936-2013) i Michael Dodds. És el primer gran reportatge de les representacions del Misteri, el qual va contribuir a donar-li una notable projecció internacional. Tant Lawaetz, directora del film com la mateixa pel·lícula jugaren un paper fonamental en la declaració com a Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO en 2001. Va permetre que es coneguera aquesta festa en l’àmbit internacional, ja que fou projectada en nombroses cadenes d’Estats Units, Regne Unit, Alemanya o Irlanda i en festivals de diferent caràcter com a Venècia, Melbourne o Nancy.

Aquest procés va culminar amb la Llei 13/2005, del 22 de desembre, de la Generalitat Valenciana, on es fa referència al Misteri d’Elx i s’afirma que : “La present llei té com a objectiu adoptar les màximes mesures de protecció i promoció en favor de la Festa o Misteri d’Elx, Bé d’Interés Cultural, Tresor del Patrimoni Cultural i Senya d’Identitat del poble il·licità i de tots els valencians”.

No obstant això, cal tenir en compte que aquestes mesures no són suficients, ja que en ser Elx una ciutat amb un alt índex d’immigració, pot existir una xifra de desafecció de la població per la Festa.

Afortunadament, des de la Càtedra del Misteri de la Universitat Miguel Hernández d’Elx han sorgit projectes interessants encaminats a formar personal de col·legis i instituts perquè aquests, al seu torn, en totes les matèries de formació de xiquets i xiquetes i joves no sols de caràcter artístic, sinó també científic i tècnic puguen ajudar a inculcar el coneixement i els valors culturals del Misteri d’Elx.

Amb aquestes paraules Alcalá Zamora defensava l’atorgament d’aquest títol a la Festa d’Elx, convertint-se en tota una fita per al drama litúrgic i dintre de la mateixa consideració de monument. No serà fins a 1965 quan rebrà el títol de Festa d’Interés Turístic Nacional pel Ministeri d’Informació i Turisme i, posteriorment, rebrà el títol de Festa d’Interés Internacional l’any 1980. El reconeixement més gran arribaria l’any 2001, quan el 18 de maig d’aquell any se celebrava la cerimònia de proclamació i el nom d’Espanya s’escoltava – el Misteri d’Elx fou l’únic patrimoni presentat pel nostre país –, declarant així a la Festa com a Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat, el qual després es reformularia al títol de Patrimoni Cultural Immaterial. La UNESCO declarava el següent : “El Misteri és l’expressió més prominent de la identitat de la població d’Elx, que cada any viu la representació d’aquest tresor cultural de caràcter religiós com la seua principal festivitat cívica, en un ambient de tolerància i alegria. És gràcies als seus esforços al llarg dels segles que el Misteri d’Elx perdura hui en dia. Els il·licitans han mantingut, contra tota pressió la lletra, els gestos, les accions, els càntics i l’estructura tradicional de l’obra”.

El Misteri d’Elx La Festa

El Misteri d’Elx La Vespra

Cal destacar que la difusió del Misteri d’Elx va romandre als cercles intel·lectuals fins a la dècada de 1960; serà a partir d’aleshores quan comence a transcendir més enllà. Fou en aquest moment quan es comencen a realitzar gravacions d’una sèrie de discs per a la col·lecció de música antiga per part del segell discogràfic HISPAVOX, a més, RTVE va realitzar una retransmissió de les dues jornades, però sense molta més continuïtat a escala popular.

El Misteri d’Elx UNESCO

La danesa Gudie Lawaetz (1936-2013) parlant sobre el Misteri d’Elx, una de les seues grans passions.

El Misteri d’Elx: primer bé valencià declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat

Hèctor Càmara i Sempere Patronat del Misteri d’Elx

El 18 de maig de 2001, a la seu de la UNESCO a París, es van anunciar amb gran expectació els primers béns declarats Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Fins aquell moment només els monuments (temples, palaus, conjunts urbans, etc.) i els paisatges naturals podien adquirir l’estatus de ser reconeguts per l’organisme de l’ONU encarregat de la protecció cultural. Però feia anys que els experts i els tècnics reclamaven que hi haguera una llistat que tinguera en compte aquells elements immaterials de caràcter tradicional i de transmissió oral que atresoraven les diverses cultures arreu del món en perill de desaparèixer o de perdre l’essència. Finalment, un jurat presidit per l’escriptor Juan Goytisolo, va posar en marxa una categoria que en aquell moment estava restringida només a una proposta per estat membre. A les tres de la vesprada d’aquell dia les campanes de les esglésies d’Elx van començar a voltejar en toc de goig: el Misteri d’Elx havia sigut declarat Patrimoni de la Humanitat. Poques vegades s’ha vist una explosió d’alegria compartida tan gran.

Anys després ja vindrien les declaracions de la Festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, el Tribunal de les Aigües i les Falles. Certament, podem dir que el poble valencià és ric en tradicions i festes. Encara que conservem monuments d’una gran riquesa arquitectònica i artística, de la mateixa manera que la nostra diversitat natural és molt apreciable, amb paratges únics a Europa, excel·lim en allò que és més complicat de conservar: el patrimoni immaterial. Els últims cent anys han suposat una destrossa de tots aquells espais urbans i naturals que ens definien des de finals de l’edat mitjana. Les nostres poblacions han canviat la seua fisonomia en la carrera per formar part del desarrollismo més cruent, amb la falsa idea que destruir era un sinònim de modernitat i progrés.

No hem sabut valorar el que teníem al nostre voltant immersos en un autoodi cultural que depenia de la voluntat de reflectir-nos en unes altres cultures i en uns altres territoris que ben poc tenien a veure amb la nostra idiosincràsia i la nostra història. Hem redefinit la nostra geografia per l’aspiració d’atraure el visitant forà, que ens ha vist només com un espai per a l’esbargiment vacacional. I a pesar de la destrucció indiscriminada del que és visible i defineix el nostre espai vital, que ha canviat considerablement en poques dècades, som un poble capaç de mantindre viu tot un llegat tradicional ric, divers i antic. No debades, som el territori europeu amb més declaracions de la UNESCO en aquest sentit, amb quatre béns dins de la llista de Patrimonis Culturals Immaterials de la Humanitat, a la qual cosa cal afegir totes les festes que han sigut declarades BIC, màxima protecció institucional, per part de la Conselleria de Cultura.

El Misteri d’Elx –o com la coneixem a Elx, la Festa– és una peça dramàtica de tècnica medieval, amb alguna reelaboració escènica, musical i textual posterior que no li lleva ser, encara hui en dia, una oportunitat única per a acostar-se a la manera de fer teatre de fa cinc-cents anys, que s’ha conservat gràcies a la tossuderia d’un poble que, des de ben aviat, hi veié el símbol identitari que el cohesionava comunitàriament. Per aquest motiu, el 1609 el Consell Municipal accedí a fer-se’n càrrec de l’organització quan la Confraria de Nostra Senyora de l’Assumpció no va poder dedicar més esforços i la representació va estar a punt de desaparéixer; i el 1632 es va aconseguir ‒i a hores d’ara encara no sabem com‒ que el papa Urbà VIII emetera un rescripte pontifici que la protegia contra les ingerències del bisbat d’Oriola, que feia complir l’estipulació contrareformista de no fer actes teatrals dins de les esglésies.

Així i tot, amb l’arribada de l’estat liberal, de primer, i l’alternança política fruit de la restauració borbònica, després, la Festa va entrar en decadència. Gràcies als estudis que en van fer alguns intel·lectuals valencians i catalans de finals del segle XIX i començaments del XX (com ara Teodor Llorente o Felip Pedrell), algunes vegades fruit d’una visita anterior a Elx per a veure la representació, invitats per l’historiador local Pere Ibarra, es va denunciar l’estat en què es trobava la posada en escena i la música. Per aquest motiu, l’any 1924 es va crear a la ciutat una Junta Protectora de la Festa que va promoure tots els canvis necessaris perquè el Misteri d’Elx tornara a l’esplendor perduda. Pocs anys més tard, al setembre de 1931, i en part com a conseqüència de tot aquest procés, la representació va ser declarada Monument Nacional per part del govern de la II República, amb la qual cosa quedava emparada per l’Estat i se n’assegurava la continuïtat. Era la primera vegada que aquest títol protegia un bé immaterial a Espanya, fet que avançava moltes dècades el nomenament de la UNESCO. Si aquest acostament dels intel·lectuals a l’obra elxana fou una ajuda necessària perquè no es perdera l’essència teatral i musical tardomedieval, també va tindre una contrapartida. Amb l’observació i l’anàlisi que provenia dels estudis culturals, s’hi va introduir una visió estètica de la Festa que ha acabat imposant-se a la visió tradicional. Fins a aquells moments, la representació, després d’haver sigut assumida com a símbol identitari de la comunitat en els segles XVI i XVII, era considerada la festa major del poble d’Elx, la celebració en què es mostrava la seua idiosincràsia. Sense això, per posar-ne només un exemple, quan els governs municipals huitcentistes de tall liberal van llevar la capella professional de música, la població no hauria pres la decisió de fer-se’n càrrec, encara que fóra de manera amateur, per a evitar-ne la desaparició. Però, a partir d’aquesta valoració del drama per part dels intel·lectuals en el sentit de ser una peça de teatre única que pagava la pena conservar com una mena de relíquia, la població va començar, a poc a poc, a incorporar uns valors culturals en la seua vivència de la representació que s’oposava, quan no la substituïa, a la consideració festiva popular i tradicional.

En aquest sentit, amb la declaració del Misteri d’Elx com a Patrimoni Cultural Immateriual de la Humanitat al maig de 2001 no es distingia només una representació teatral tardomedieval cantada en valencià sobre l’Assumpció de la Mare de Déu, única pervivència de la dramatúrgia de l’edat mitjana a Europa, capaç de superar tots els entrebancs que la història li havia posat durant més de cinc-cents anys, sinó que es reconeixia el símbol identitari d’una població que durant segles havia fet tot el possible perquè perdurara. No debades, la UNESCO posava l’accent, evidentment no en el perill de desaparició –com si ocorria amb altres béns orals–, sinó en la substitució del caràcter festiu del Misteri d’Elx en un procés progressiu per a convertir-lo en un espectacle cultural i, en definitiva, turístic, allunyat com més va més de la celebració comunitària i festiva que ha permés que es mantinguera fins a l’actualitat.

Però, aquesta protecció del màxim organisme internacional en l’àmbit cultural ha servit de gaire?

La qüestió és molt complexa perquè caldria analitzar diversos aspectes, però sí que és cert que el reconeixement ha ajudat a protegir alguns aspectes materials i a alentir algunes derives organitzatives poc tradicionals, però la situació respecte de la vinculació amb la comunitat s’ha agreujat, ja que la declaració ha ajudat al fet que la Festa es projecte encara més en el món del turisme cultural i que els elxans i les elxanes la vegen com un element que s’acosta més a un quadre que cal exposar a l’admiració dels forans que d’una festa viva i popular. No sabem què ens deparen les pròximes dècades, potser la Festa esdevindrà finalment un fòssil de museu o potser el poble d’Elx s’adonarà que la pervivència de la representació, amb tota la riquesa tradicional que atresora i el context festiu que l’emmarca, i que l’ha convertit en el símbol viu d’una comunitat, depén exclusivament de continuar vivint-la com el referent identitari que sempre ha sigut. Però, no és una problemàtica que només afecte el Misteri d’Elx, sinó que és compartida per la resta de béns orals declarats Patrimoni de la Humanitat: cal decidir, a fi de comptes, si volem que continuen sent celebracions populars o decantar la balança cap als espectacles turístics. És en aquest repte on, de segur, més hem de col·laborar els diversos patrimonis immaterials valencians.

El Tribunal de les Aigües de la Vega de València (2009)

L’escriptor, periodista i polític valencià Vicent Blasco Ibáñez descrivia així en la seua obra La Barraca – una de les novel·les més significatives de la literatura de finals del segle XIX – el que hui en dia és considerada la institució de justícia més antiga d’Europa – i per tant, del món - : el Tribunal de les Aigües de la Vega de València.

– El fluir d’una tradició –

Portada de la novel•la “La Barraca” de Vicent Blasco Ibáñez.

Si algun dia vos trobeu passejant pel centre històric de la ciutat de València, no dubteu en arrimar-vos fins a la porta dels Apòstols de la catedral, ubicada a la plaça de la Reina. A les dotze tocades pel Micalet, s’inicia aquesta curiosa celebració que fins al moment ha atret l’interés de tota mena tipus de mirades. El Tribunal de les Aigües de València és el símbol resultant de la mil·lenària cultura de l’aigua atresorada amb molt d’afecte pels agricultors de l’Horta valenciana. Sent l’aigua un element tan essencial i clau per a l’estil de vida dels hortolans, no és d’estranyar que nasquera – més aviat que tard – un organisme que regulara i garantira el seu ús d’una forma pacífica.

UN REFERENT D’EXPRESSIÓ CULTURAL Qui s’aventure a presenciar aquest esdeveniment es trobarà amb reunió composta per hui representats o popularment coneguts com a síndics – és una persona triada per un grup o comunitat per representar-los i tenir cura dels seus interessos –, asseguts en cadires amb el nom de les comunitats de regants que conformen l’àrea de l’Horta més pròxima a la capital : la Séquia de Quart, la de Benàger i Faitanar, la de Tormos, la de Mislata, la de Mestalla, la de Favara, la de Rascanya i la de Rovella. Per rebre el títol de Síndic, el candidat ha de complir una sèrie de requisits com ser propietari de les terres a la vegada que pagés i cultivador directe d’aquestes i sobretot, agafar l’aigua de la séquia a la qual representa per tal de regar els seus terrenys de conreu.

A més a més, també farà acte de presència el President, el qual és escollit actualment per votació entre els huit síndics, el vicepresident i l’alguatzil del Tribunal, aquest últim encarregat de donar l’aigua i alçar les comportes o parades, el qual és fàcilment identificable per ser portador com insígnia d’un impropi arpó de llautó daurat de dues pues, emprat per a separar i arreplegar les taules de les regates de les séquies.

“Era dijous, i segons un costum que datava de cinc segles, el Tribunal de les Aigües anava a reunir-se en la porta dels Apòstols de la Catedral de València.

El rellotge de la torre anomenada el Micalet assenyalava poc més de les deu, i els hortolans ajuntant-se en rotllanes o prenien seient a les vores del bol de la font que adorna la plaça, formant al voltant del got una animada garlanda de mantes blaves i blanques, mocadors vermells i grocs i faldilles d’indiana de colors clars.”

Extracte de l’obra literària La Barraca (1898), de Vicent Blasco Ibáñez (1867-1928).

En obtenir l’autorització del President per iniciar el tribunal, l’alguatzil comença la sessió cridant a aquelles persones que han sigut denunciades pels guardes de cadascuna de les séquies amb la ja tradicional frase : Denunciats de la séquia de...!. Aleshores el denunciant, de forma personal, formula l’acusació davant dels síndics. A partir d’aquesta, el denunciat pot defendre’s i pot aportar proves i/o testimonis. El president del Tribunal com també els altres síndics poden realitzar totes les preguntes necessàries per a obtenir més informació del cas i, inclús, si fóra necessari, podria suspendre’s la sessió perquè els membres pogueren anar a veure els fets al lloc on s’han desenvolupat – sempre amb la presència dels interessats –. En el cas que l’infractor no es presentara, se li torna a citar dues vegades més – les dues primeres es realitzen de forma verbal per part del guarda, mentre que la tercera es presenta mitjançant papereta per part de l’alguatzil –. Si el denunciat no fa acte de presència en la tercera citació, el Tribunal dóna per admesa la denúncia realitzada en totes les seues parts i amb totes les conseqüències, sent jutjat i condemnat per rebel·lia.

Sense més tràmits i una vegada reunida tota la informació necessària per a resoldre el cas, el Tribunal delibera i dicta sentència, pronunciant el President en l’acte la tradicional fórmula “Aquest Tribunal l’absol...” o per contra “Aquest Tribunal el condemna a pena, costos, danys i perjudicis en arranjament a Ordenances...”. Els errors són inapel·lables i la sanció s’aplica segons les Ordenances de cada séquia.

valencianes. L’Horta valenciana és una autèntica construcció social que reflecteix les necessitats i els objectius tant de la societat que la va dissenyar en els seus remots orígens com de les múltiples formacions socials i contemporànies que la van succeir amb el temps fins a l’actualitat. Entre altres motius i raons, el nostre objectiu és divulgar l’existència i eficàcia mil·lenària que caracteritza des del seu inici a aquesta institució vinculada, ineludiblement, a la conservació de la nostra terra, l’horta, raó per la qual fou reconeguda amb el títol de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO en setembre de 2009.

ORÍGENS I RECORREGUT HISTÒRIC El primer que cal destacar del Tribunal de les Aigües de València és que és la institució de justícia més antiga existent a Europa i, per tant, del món. Probablement, en època romana ja existira alguna institució de caràcter semblant per donar ràpida solució als possibles problemes amb l’aigua, element clau del Tribunal. Però, en ser una institució de caràcter oral no podem trobar una acta fundacional o qualsevol document relacionat amb la creació d’aquesta que ens indique amb exactitud de l’any de sorgiment d’aquesta apreciada institució valenciana.

El punt de partida del Tribunal de les Aigües fou amb l’arribada dels àrabs a la península Ibèrica. A aquests els deguem el desenvolupament de gran part de l’actual sistema de regadiu sobretot durant l’època islàmica. Cal destacar que gran part de la xarxa hidràulica valenciana és hereva dels àrabs, els quals la crearen per canalitzar l’aigua del Túria per poder conrear les fèrtils terres dels voltats del cap i casal, València. S’ha de puntualitzar que part de la xarxa àrab fou construïda sobre les restes de les canalitzacions romanes, ja que s’ha constat l’existència de restes de la xarxa hidràulica romana sota les séquies actuals – un exemple són els Arquets de Manises –. Amb aquesta informació s’afirma que la canalització de l’aigua és anterior a l’arribada dels àrabs a la península l’any 711.

Mentre l’agutzil crida als denunciants de les diferents séquies, la gent s’arrima curiosa a veure què està passant.

Cal esmenar que tot el judici descrit anteriorment es realitza de forma oral en la llengua valenciana, la qual és la principal característica d’aquesta mil·lenària institució. No intervenen ni advocats ni procuradors : els regants se sotmeten al judici dels seus iguals, als quals reconeixen la seua experiència i coneixement de les normes de regadiu tradicionals i transmeses per la saviesa popular al llarg dels segles.

Llegint el Tractat de la distribució de les aigües del riu Túria i del Tribunal dels Sequiers de l’Horta de València (1831) escrit pel jurista, escriptor i polític Francesc Xavier Borrull i Vilanova (1745-1837), es desprén els pocs canvis que ha sofert la institució en els dos últims segles : “La manera de procedir no pot ser més breu i senzill. Comet en l’atemptat de traure a un altre el risc que li pertany, o executa altres excessos que si no es tallen per descomptat, poden causar irreparables perjudicis. Es presenta l’agreujat al Síndic, li dóna la queixa convenient, acudeix aquest sense pèrdua de temps al lloc, es certifica l’atemptat i sense detenció hi posa remei, prevenint als interessats que compareguen el dijous proper davant el Tribunal a exposar allò que els convinga. [...] i no sent el cas urgent, allò que sent algun perjudici acudeix al Guarda de la Séquia, el qual cita per a la primera audiència a qui diu haver-li-ho causat. Compareixen els dos en ella i sense valer-se de procuradors ni acompanyar-se de lletrats, ells mateixos proposen les raons amb les quals fonamenten la instància i la seua defensa. Si el demandat confessa, o tots dos porten testimonis, s’examinen i es decideix en continent al negoci. Si no els portes, es mana que ho executen per a l’audiència següent, i en elles es determinarà, procedent de pla i sense forma ni figura de judici ni escriure qualsevol cosa”.

El Tribunal de les Aigües de la Vega de València ha estat acomplint la funció per al qual fou creat, constituint-se amb el pas del temps un referent de la personalitat cultural dels valencians i de les

Sense tenir i/o existir documentació exacta del naixement d’El Tribunal, un grup d’investigadors va tenir en compte la celebració del mil·lenari l’any 1960, situant el naixement de la institució l’any 960. Serà aquest any quan, sota els califats d’Abd al-Rahman III (929-961) i el seu fill i successor, al-Hakam II (961-976), es fundarà el que avui coneguem com El Tribunal de les Aigües. Aquesta teoria fou defensada per Francesc Xavier Borrull davant de les Corts de Cadis l’any 1813 per salvar la institució d’una mort segura. Malgrat no tenir cap fonament històric sobre el naixement d’aquesta, Borrrull assegura la datació del natalici en l’any 960, ja que aquesta època fou un moment de pau i de prosperitat en la història d’Al-Andalús.

El mil·lenari d’El Tribunal fou impulsat pel jurista i escriptor valencià Vicent Giner i Boira (19101997); especialitzat en Dret d’Aigües, fou durant trenta anys assessor lletrat i advocat d’aquesta institució, convertint-se en un dels personatges clau d’El Tribunal de les Aigües en els anys centrals del segle XX. L’arxiu més antic existent es troba a l’arxiu del Regne de València i fa referència a una sentència sobre una discussió de l’aigua. Aquest document és un pergamí escrit en la llengua àrab i datat en l’any 1223, pocs anys de la conquesta per part del Rei En Jaume I de València. La resolució d’aquest text soluciona el problema amb l’aigua : En nom de Déu i Misericordiós.

Jo, Mahomath ben Abdalah Abenhar, faig saber i done fe a tot l’infrascrit actuat i ordenat per Abulhazen Abenfath Cadi, el major i ancià i discret i honrat i l’alfaquí Mahomath ben Habez, als quals el nostre senyor Déu conserve i prospere amb salut i salvació de virtut i augment.

Fem saber jo, Mahomath ben Abdalah Abenhar que havent-hi plet entre els serfs i senyors de les alcarries de Torox i de Carze de Monbetir, que Déu els guarde i els conserve. Aquest plet ha durat més de vint anys, trencat pels heretaments dels de l’alqueria de Carze pel repartiment d’aigua, la qual la prenien de la séquia gran i pública i nomenada i coneguda que és en la part de l’alquibla – és la direcció o orientació cap on cal fer la pregària islàmica – als hereus de l’alqueria de Torox de Monbetir de l’alquibla de llevant i ponent sobre el regadiu dels seus heretaments perquè el forat per on passa l’aigua, el qual és a prop de l’horta i heretat de l’alqueria d’Algar de Monbetir, s’havia desbaratat i trencat. Aquest plet es tracta amb l’ancià i honrat Arcadi. L’acompanyaren per veure que s’havia trencat i una vegada avaluaren la situació, s’afirmà la necessitat d’arreglar el desperfecte. Fou aleshores quan les alqueries de Torox tingueren una baralla amb els de Carze en presència d’Arcadi, el qual va pactar la

pau entre ambdós de la següent forma : es col·loque una roda amb un forat en mig d’aquesta perquè prenguen l’aigua dels llocs de Carze dues files i mitja i els de Torox, dues files i mitja de les nomenades.

D’aquest text es desprén molta informació valuosa : es presenten formes de regadiu del món àrab que després heretaran els cristians i que, en l’actualitat, continuen sent emprades. Per exemple, una d’aquestes formes és la de mesurar l’aigua : aquest procés es realitza mitjançant un forat en una pedra i, de forma natural, amb el pas del temps el diàmetre del forat varia o la pedra acaba per trencar-se, cosa que dóna pas a discussions entre els diferents regants de terres adjacents. Aquest problema es resol amb la renovació d’aquesta pedra. Cal comentar de forma anecdòtica que, tres segles més tard, sota el regnat del Rei Felip II (1556-1598) va haure un cas exacte a l’exposat anteriorment i per solucionar-lo, es va emprar aquest pergamí àrab per a resoldre el problema.

Amb la caiguda de la València àrab en mans de les tropes cristianes dirigides per Jaume I el conqueridor (1208-1276) l’any 1238 i amb el signament dels Furs de València – coneguts també com a Furs de la Ciutat i Regne de València o Furs valencians –; els quals foren una de les fonts de dret pròpies que s’aplicaren al territori de l’actual Comunitat Valenciana durant més de quatre segles, des que l’any 1261 el mateix Jaume I els va jurar i promulgar a la reunió de les Corts Valencianes fins a la batalla d’Almansa esdevinguda el 25 de març de 1707, abolint-se i imposant el Decret de Nova Planta. Els Furs foren les primeres lleis que valoraren El Tribunal de les Aigües respectant la seua jurisdicció i el seu poder, convertint-se així en una institució foral, garantint la continuïtat d’aquesta. Al llibre III, rúbrica XVI – De fervitut daygua –, fur XXXV dels Furs de València es nomenen les séquies de la Ciutat i del Regne de València i, a més a més, es posa a disposició del poble l’aigua perquè puguen regar o abastir-se’n. Tanmateix, al llibre IX, rúbrica XXXI – De cequiers – furs I i V, s’estableixen totes les possibles infraccions que poden arribar a cometre’s a les séquies i a l’aigua i de les consegüents penes que podrien exigir els sequiers als infractors.

El funcionament d’El Tribunal ha sigut ininterromput des del regnat de Jaume I (1238-1276), però no sempre ha estat emparat dintre de la legalitat i la seua subsistència ha perillat. De tota aquella legislació registrada als Furs, sols ens ha arribat a l’actualitat de forma intacta El Tribunal de les Aigües : la seua organització va impressionar tant al rei conqueridor que al fur XXXV confirmava tots aquells privilegis dels quals gaudien els regants en temps dels àrabs.

Malgrat no saber la data exacta de la fundació d’aquesta institució dedicada a l’aigua, sabem amb exactitud que la seua procedència és àrab perquè hi ha dos trets que afirmen el seu origen. El primer d’ells i més característic és reunir-se un dia determinat i una hora concreta a la porta de la Seu de València. Abans de la conquesta cristina, on actualment trobem la catedral catòlica, s’aixecava la mesquita major de la València àrab. Amb la conversió de la capital del Túria, la desaparició del temple de culte musulmà i la irrupció del catolicisme provocaren que tota aquella persona que no estigués batejada tenia l’entrada vetada al temple de culte cristià. Com encara romanien musulmans a la ciutat conreant la terra els quals tenien prohibida l’entrada al temple de signe catòlic, El Tribunal va decidir col·locar-se a les portes d’aquest per poder jutjar als possibles infractors àrabs.

El segon és reunir-se el dijous, ja que en el calendari religiós musulmà aquest dia és com si fos dissabte; l’hora estipulada d’inici, les 12 del migdia, prové que en la religió islàmica – altres religions també ho tenen així estipulat – el dia comença quan el sol està en el seu moment més alt.

entregats als quatre territoris que integraven la Corona d’Aragó, la qual va desaparéixer en perdre les seues lleis i passar a ser una part més de la Corona de Castella.

El 29 de juny de 1707 es va promulgar el Reial Decret signat al Palacio del Buen Retiro de Madrid per Felip V, suposant l’abrogació de tot el sistema organitzatiu del Regne de València, quedant els valencians i les valencianes regits per “justo derecho de conquista” per les lleis de Castella i a dependre’n funcionalment i organitzativament. Aquesta data marca la fi del conegut com a Regne de València, passant a ser únicament una província més dintre de les fronteres espanyoles.

El Decret de Nova Planta fou una sèrie d’ordres i decrets emanats del poder central amb l’única finalitat d’uniformar i castellanitzar València – a més de Barcelona, Mallorca i Aragó –. Les conseqüències i reaccions originades en els aspectes polítics, socioculturals i sociolingüístics no es feren esperar. El poble valencià, veient en perill la seua llibertat, va suplicar clemència i el perdó de la capital del Túria obtenint la repressió com a resposta. Tots els passos que va realitzar el nou monarca espanyol impedien el natural funcionament dels diferents òrgans tradicionals de govern i perseguir als dissidents : anar en contra dels mateixos Furs valencians però sense abolir-los, desmantellant-los pas a pas. Per a completar la desvalencianització del ja antic regne, l’idioma de Castella fou reemplaçant de forma gradual al propi – el valencià – en tots els actes de la vida quotidiana.

A partir d’aquesta guerra, el Tribunal de les Aigües viurà una època convulsa i que no conclourà fins a la caiguda del règim franquista en 1975. La desaparició de la Corona d’Aragó i els furs atorgats per Jaume I als quatre territoris que la conformaven, va suposar la pèrdua de tots els privilegis que tenia aquesta institució mil·lenària gràcies al rei conqueridor. Ens trobem en un dels moments més crítics de la llarga història d’aquest organisme, perquè foren abolits els sistemes judicial i polític valencià desapareixent així la base legal que emparava al tribunal de regants. No es coneix de forma exacta si va arribar a desaparéixer durant algun període de temps determinat, però els historiadors – de forma consensuada – afirmen que l’òrgan regulador de l’aigua va continuar amb la seua activitat i exercint la seua funció al llarg del segle XVIII. La seua existència queda confirmada per les noves ordenances firmades per part del tribunal de la séquia de Quart (1709), de Benàger i Faitanar (1740), de Mislata (1751), de Rascanya (1761) i de Mestalla (1771). La successiva renovació dels diferents textos legals fou impulsada per part de la monarquia borbònica amb la finalitat de controlar les diferents institucions locals existents i, sobretot, per l’interés que tenia el govern centralitzador de recuperar possibles drets reials que, amb el pas del temps, s’havien perdut sobre els béns i les rentes.

L’esclat del conflicte internacional anomenat Guerra de successió espanyola (1701-1713) va suposar un punt d’inflexió dintre del territori de l’actual estat espanyol. La carrera per ocupar el tron d’Espanya entre el duc Felip d’Anjou (1683-1746) i l’arxiduc Carles d’Àustria (1685-1740) va desencadenar una guerra civil dintre de les fronteres espanyoles entre borbònics, el principal suport del qual el trobaren a la Corona de Castella, i els austriacistes, majoritaris a la Corona d’Aragó, territori on es produïren els últims enfrontaments amb la capitulació de Barcelona el 1714 i la de Mallorca un any després davant les forces del Rei Felip V d’Espanya.

El 25 d’abril de 1707 va tenir lloc la coneguda Batalla d’Almansa, sortint victoriós el bàndol borbònic i donant inici a l’ofensiva definitiva cap a València, prenent Alcoi, Dénia i Saragossa al maig del mateix any; al juny va tenir lloc el setge i posterior incendi durant deu dies de la ciutat de Xàtiva.

Poques setmanes després, la ciutat de València es rendia sense oposar resistència. Malgrat que la victòria borbònica fou important en aquesta batalla, no fou definitiva per al final de la guerra. Amb la caiguda d’Aragó i València – i posteriorment de Barcelona i Mallorca –, el rei Borbó va abolir els furs

Els síndics de les diferents séquies i l’agutzil dintre del “corralet” després de finalitzar la sessió del dijous.

Al llarg del segle XVIII quan el tribunal passa de ser una institució d’època medieval a convertir-se en un tribunal modern : el Tribunal de les Aigües passa de ser una institució de sequiers a constituir-se com a un tribunal de síndics. No hi ha una data o un document que marque aquesta transformació; segurament fou un canvi gradual amb el pas dels decennis.

Amb el canvi de segle es viu un moment de pau relativa, la qual es va esvair amb l’esclat de la Guerra de la Independència (1808-1814), un conflicte bèl·lic dins del context de les guerres napoleòniques, que va enfrontar a les potències aliades d’Espanya, el Regne Unit i Portugal contra el Primer Imperi Francés, la pretensió del qual era instaurar en el tron espanyol a Josep Bonaparte, el germà de Napoleó, després de les abdicacions de Baiona. El rebuig per part del poble espanyol al rei francés imposat i el desgovern regnant dintre del país va suposar la creació de les Corts de Cadis, assemblea constituïda a setembre de 1810 amb la finalitat de consolidar un govern nacional.

La declaració de la Primera Constitució Espanyola el 19 de març de 1812 – també coneguda com a Constitució de Cadis i popularment com La Pepa – va estar en vigència fins a 1814 als territoris en les zones del país no envaïdes per les tropes napoleòniques. Aquesta té una gran importància històrica per ser la primera carta magna promulgada a Espanya, caracteritzada pel seu caràcter liberal, per l’afany en la defensa dels drets individuals i de recollir mesures regeneradores enfocades en millorar la societat del moment. Però, no reconeixia el funcionament del tribunal valencià, posant-lo, una vegada més, contra l’espasa i la paret. L’abolició no es va portar a terme de forma pràctica, ja que va continuar funcionant amb total normalitat; segurament fou fomentat per alguna decisió judicial de caràcter local.

Serà Xavier Francesc Borrull qui viatjarà fins a Cadis per presentar-se davant de les Corts per defensar la legalitat del Tribunal de les Aigües davant dels 149 diputats – quinze d’ells valencians – i per fer una posada en valor de la llarga història d’aquesta institució encarregada de la distribució correcta de l’aigua. Malgrat aquesta defensa, les corts no reconegueren ni salvaguardaren la continuïtat del Tribunal, el qual va continuar reunint-se a les 12 del mig dia de cada dijous. El 1819 es va fer pública la resolució per part de l’Audiència de València que reconeixia i defensava el funcionament tradicional del Tribunal de les Aigües, interpretant-ho com un clar desafiament a les lleis centralistes encunyades sota el retorn de Ferran VII.

impartint justícia de forma continuada.

Fou durant la Segona República quan el polític socialista Indalecio Pietro i Tuero (1883-1962), Ministre d’Obres Públiques, va signar el 5 d’abril de 1932 el decret que ratificava de forma clara i concisa els privilegis històrics de la nostra institució, els quals eren els que Jaume I li atorgava en els extints Furs de València. El fallit colp d’estat del 18 de juliol de 1936 i la posterior guerra civil que va viure Espanya no va afectar el transcurs natural del Tribunal, almenys fins que la guerra no va començar a sentir-se en les nostres terres. Probablement, l’arribada del bàndol sublevat a València el març de 1939 va alterar el funcionament habitual de la institució, recollint-se de les barbàries d’una guerra que tocava ja a la seua fi.

Amb l’establiment del règim totalitari personificat en la persona de Francisco Franco a partir de l’1 d’abril de 1939, s’inicia un genocidi lingüístic – denominat també lingüicidi – contra les llengües “regionals”, entre les quals es troba la nostra, el valencià. Les mesures coercitives contra els parlants d’aquestes llengües foren múltiples i diverses, però compartien una única comesa : l’oblit. És en aquesta època quan el valencià desapareix de forma dramàtica de la capital del Túria i perviu gràcies a la gent dels pobles, els quals continuen emprant-la. Però, la institució de regants no va deixar d’emprar el valencià com la seua llengua malgrat la repressió que aquesta va sofrir, igualment que aquelles festes i/o tradicions que exaltaren qualsevol nacionalisme territorial – amb excepcions, és clar –.

La nit del 13 al 14 d’octubre de 1957 és una data que quedarà gravada en la història de la institució i en la de la mateixa ciutat : la gran riuada. L’última inundació que va sofrir la capital del Túria arrasava 81 vides – malgrat que el poble valencià sempre ha elevat la xifra – i deixava la València dels anys cinquanta sumida en fang i destrucció. El riu Túria, bressol de vida i de destrucció, mare fèrtil per a les terres de l’Horta al llarg de tota la ribera des de la comarca del Camp de Túria fins al seu llit a la Mediterrània, colpejava València i la deixava plena de ferides, les quals hui en dia podem observar encara. Marxalenes, Natzaret i El Carme foren els barris més afectats i, en aquest últim, encara podem trobar marques d’aquell fatídic octubre.

Els anys centrals del segle XVIII han sigut una de les etapes més compromeses de la llarga història d’aquesta institució valenciana. La inestabilitat política de l’estat espanyol es traduirà en la promulgació de cinc constitucions – 1812, 1837, 1845, 1869 i 1876 –, una sèrie de guerres carlistes – entre 1833-1840, 1846-1849 i 1872-1876 – i diversos alçaments del mateix caràcter en 1855, 1860, 1869 i 1900, la revolució de La Gloriosa de 1868, la monarquia parlamentària de l’italià Amadeu de Savoia entre 1871 i 1873, la instauració de la Primera República entre 1873 i 1874 i la restauració borbònica el 1875 que culminarà amb el desastre de 1898. Els canvis polítics van sotmetre al Tribunal a una sèrie de canvis i vaivens de lleis, estatuts i constitucions als quals la institució valenciana havia de fer front i intentar adaptar-se.

Amb el pas del temps, l’existència del Tribunal supera els obstacles que havien sorgit al llarg dels anys i comença a acumular una sèrie d’ordres, decrets i lleis que ratifiquen el reconeixement cap aquesta institució, és a dir, legalitzant la seua existència. Alhora que aquest reconeixement per part dels diferents organismes polítics s’assolia, el Tribunal centra la mirada de personalitats d’altres països – tant europeus com de la resta del món – com per exemple el pintor, escultor i il·lustrador francés Paul Gustave Doré (1832-1883). Però no serà el primer que va descobrir la nostra institució mil·lenària, ja que des del segle XIII diferents documents – anònims o signats – de viatgers havien retratat el Tribunal com la cançó de gesta El Cantar de mio Cid, l’austríac Jerónimo Münzer (¿1437?-1508), els francesos Claude de Bronseval (s.XVI) i el Cardenal de Retz (1613-1679) i l’espanyol Antonio Ponz (1725-1792). Tots ells destacaren l’enclavament privilegiat de l’Horta de València i la necessitat de distribuir l’aigua d’una forma equitativa i consensuada, les quals regaven 17.000 hectàrees gràcies al complex sistema de séquies mare, les quals es ramificaven en sequies i sequiols. A més de quedar immortalitzada als diaris dels viatgers, el Tribunal de les Aigües està present en gravats, pintures, investigacions i novel·les.

Però, al Tribunal encara li faltava superar un dels segles més convulsos de la història de l’estat espanyol : el segle XX. Malgrat els canvis radicals que va sofrir Espanya des de l’època de la Restauració (1898-1923), la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), la Segona República (1931-1936) i l’esclat de la Guerra Civil (1936-1939) que va donar pas a la dictadura instaurada pel general Francisco Franco en 1939 i que va perdurar fins a 1975, la institució oral valenciana va continuar

Recull de premsa del diari “La Vanguardia” del 15 d’octubre de 1957.

Però, la ferida d’aquella “riuà” roman oberta amb la solució que adoptaren per protegir la ciutat de futurs desbordaments : el Plan Sur. Després d’estudiar-se tres solucions per part del govern autonòmic i de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, fou aquesta la que es va imposar a les altres dues – la Nord i la Centre – i es va aprovar per part del govern central al Consell de Ministres del 22 de juliol de 1958, després del cessament del II Marqués del Túria, Tomás Trénor i Azcárraga (18941981), com a alcalde de València després de la seua contundent protesta per la falta d’ajudes i de respostes de les autoritats estatals.

Malgrat que les Corts Espanyoles establiren les directrius financeres del projecte en la Llei 81 de 1961; les obres del nou llit del Túria no veieren la llum fins a 1965, inaugurant-se oficialment el 22 de desembre de 1969 finalitzant-se el 1973. El riu arribava fins a la ciutat de Quart de Poblet, des d’on es desviava abandonant el llit original i s’obria pas pel sud de València fins a trobar-se en el nou

punt de citació amb el Mediterrani. El projecte suposava la construcció d’un canal de 12 quilòmetres amb la consegüent expropiació i destrucció violenta d’un total de 280 hectàrees d’horta productiva, de cases i alqueries – com per exemple, La Torreta –, de patrimoni. De vida. El Túria, aquella font de vida d’on havia nascut la València romana, abandonava per sempre la ciutat i la Mediterrània per morir a l’assut del Repartiment, des d’on naix el nou llit.

Una immensa rasa és el resultat d’aquest mega projecte, la qual tenia la finalitat d’acollir el nou llit del Túria, però que realment mai ha aplegat a fer-ho, ja que el riu mor quilòmetres cap a dalt. L’obra faraònica va suposar un dur revés per a l’Horta Sud, convertint Faitanar, La Torre, el Forn d’Alcedo i Pinedo en una perifèria remota; a més de ferir – quasi – de mort els barris de Natzaret i La Punta.

Més de seixanta anys després de la seua construcció, el Plan Sur continua sent una ferida oberta.

Centenars d’anys foren engolits de forma literal. Ningú veu ja el passat. Ningú aconsegueix distingir que hi havia allí abans. La “riuà” – i la seua posterior solució – fou un succés històric que va obligar a replantejar els plans urbanístics de la ciutat. Moria la València del segle XX per donar pas a la del segle XXI.

als peus de la Catedral i la gent, forana o estrangera, s’arrima per veure aquesta joia del patrimoni immaterial valencià.

EL TRIBUNAL EN L’IMAGINARI COL·LECTIU A part de tot el cúmul de lleis i documents històrics, també existeixen una sèrie de testimonis artístics i literaris que han deixat constància d’aquest. L’aparició d’aquestes corroboren el caràcter de la institució com un símbol indiscutible de la cultura valenciana. Gràcies a la seua ubicació en una zona tan cèntrica i turística, ha atret les mirades dels mateixos valencians com d’aquells viatgers que visiten la capital del Túria. Ha sigut fotografiada, dibuixada, gravada i escrita per les diferents personalitats que s’han acostat al corralet que envolta als síndics i a l’agutzil i els separa de la resta d’espectadors. La seua imatge gràfica – la del Tribunal –, així com la del pare Túria, han sigut emprats per a il·lustrar els diferents treballs d’investigació, alguna novel·la o ressenya de viatge o també ha servit, inclús, per a ser imatge de portades, fons i monuments.

Serà una dècada difícil per al Tribunal de les Aigües, el qual fa front als múltiples desperfectes en la xarxa hidràulica valenciana després de la devastadora crescuda del Túria i, a més, veu de forma impassible com desapareix part de l’Horta Sud. La construcció del nou llit del riu va suposar un dur reves per a part de la xarxa hidràulica existent a la zona afectada, variant de forma significativa els traçats originals de les séquies de Favara, Rascanya i Rovella. Aquestes abandonaren els seus assuts originals i començaren a repartir aigua des del nou assut aixecat a Quart de Poblet.

La mort del dictador Francisco Franco el 20 de novembre de 1975 obri un nou capítol en la història de l’estat espanyol, liquidant trenta-sis anys de règim autoritari, donant pas al període anomenat Transició. Per enèsima vegada, el Tribunal de les Aigües ha de ser revisat dintre del nou marc legal que naixeria poc després : la Constitució de 1978. Aquesta recollia en el seu article 125 que “els ciutadans podran exercir l’acció popular i participar en l’Administració de Justícia mitjançant la institució del Jurat, en la forma i respecte a aquells processos penals que la llei determine, així com en els Tribunals consuetudinaris i tradicionals”. Tanmateix, la Llei Orgànica del Poder Judicial de 1985 recull en el seu article 19.3 que “té el caràcter de Tribunal consuetudinari i tradicional el Tribunal de les Aigües de la Vega valenciana”. La institució oral valenciana tornava a ser reconeguda i, sobretot, protegida.

La Vega de València i el seu regadiu té un caràcter d’excepcionalitat a Espanya; desgraciadament però, no per al manteniment d’un tribunal únic que funciona des de fa segles sota els principis d’oralitat, concentració i publicitat general, amb adequació i practicabilitat prèvies, sense les quals el seu funcionament seria impossible.

La llei màxima de 1978 establia que l’organització territorial seria un estat autonòmic, quedant recollit en l’article 2 on és “garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que l’integren i la solidaritat entre totes elles”. S’iniciava així la redacció de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, el qual va entrar en vigor l’1 de juliol de 1982 – reformat en 2006 –, recull en el seu article 36 el dret a “coadjuvar en l’organització dels Tribunals consuetudinaris i tradicionals, especialment en la del Tribunal de les Aigües de la Vega de València”.

Després d’enfrontar-se incomptables vegades a polítics i reis, lleis centralistes i a règims de qualsevol classe, al Tribunal de les Aigües li quedava encara una pedra en el camí : la desaparició de l’horta valenciana. El desenvolupament accelerat de l’àrea metropolitana de la capital del Túria ha anat minvant la superfície de l’horta per deixar pas a carreteres i blocs d’edificis. Aquesta angoixa s’ha prolongat fins a l’actualitat, tenint el punt d’inflexió el setembre de 2019 quan s’enderroca l’emblemàtic Forn de Barraca per l’ampliació de la V-21. A aquest factor cal sumar-li el progressiu abandonament per part del poble valencià de l’agricultura, la ferida oberta – ja comentada anteriorment – del Plan Sur i la problemàtica de l’aigua, la qual va culminar amb el Plan Hidrològic Nacional (PHN) que fou aprovat pel Congrés dels Diputats l’any 2005 envoltat d’una forta polèmica. Al desviament del riu Túria, s’ha de sumar l’assecament quasi total d’aquest i el poc cabdal en algunes de les seues séquies, com per exemple la de Mestalla. A l’inici del segle XXI, les denuncies i els seus pertanyent juís han disminuït d’una forma alarmant : d’unes vint els primers anys a tan sols dues a l’any actualment. A més, aquesta institució de caràcter oral s’ha distanciat de forma significativa del poble valencià pràcticament des del canvi de segle, confirmant-se per l’elevat grau de desconeixement d’un elevat nombre d’habitants de la mateixa ciutat de València. Malgrat que hui en dia és una ombra d’allò que fou, quan el Micalet toca les 12 del migdia de cada dijous, una nova sessió s’inicia

Gravat de l’artista Tomás Rocafort.

Tomás Rocafort i López (1786-1856) il·lustra en un gravat l’obra titulada “Discurs sobre la distribució de les aigües del Túria i del Tribunal de Sequiers” de l’escriptor Borrull i Vilanova. Destaca per ser una composició simple, ja que a un costat d’aquesta col·loca als síndics asseguts i el públic està enfront d’aquests, expectants i acompanyats per un vestuari massa elegant per ser gent del carrer; aquesta distribució dóna la sensació de ser poc realista. Trencat el hieratisme de l’obra, trobem la figura d’un gos. Aquest gravat encapçala un dels capítols del llibre de Borrull i no ha sofert cap modificació, convertint-se posteriorment en model de l’obra de Ferrándiz.

El famós pintor francés Paul Gustave Doré (1832-1883) va crear una il·lustració que acompanyava a altres de ciutats espanyoles per la revista Le Tour du Munde. D’aquesta destaca l’elevat nombre de personatges i l’expectació d’aquests davant de l’escena que cada dijous s’instal·la sota la porta gòtica de la Catedral de València, acompanyant al llarg dels segles les deliberacions i sentències d’aquest tribunal. Doré representa un espai més gran – i més desdibuixat – que en les obres de Rocafort i Ferrándiz.

L’obra de Bernardo Ferrándiz (1835-1885) és, segurament, la imatge més universal del Tribunal de les Aigües. Fou un dels pintors iniciadors de la pintura costumista de temàtica valenciana, començant una carrera a París l’any 1860. Fou gràcies a una beca de la Diputació de València quan va poder ampliar la seua formació al país francés. Durant la seua estada fou quan es va proposar realitzar aquesta obra, iniciant-se el 1863, completant-se amb una estança a València per prendre apunts al natural. Un any després, aquesta obra sofrirà la modificació del seu títol original per passar a nomenar-se “El Tribunal de les Aigües de València en 1800”, convertint-lo així en un quadre d’història. Fou exposat en l’Exposició Universal de Belles Arts de París de 1864 i adquirit per l’estat francés. El 1865 i com a forma de compensació, Ferrándiz realitzarà una rèplica per entregar-la a la Diputació de València en agraïment.

Quadre realitzat pel pintor Bernardo Ferrándiz.

Gravat de l’artista Paul Gustave Doré.

És una obra essencial pel seu caràcter : reflecteix una realitat present que ha estat lligada a la història de la ciutat de València i que, en l’època que fou pintada l’obra, es va convertir en un símbol de les llibertats forals perdudes – fent referència a l’abolició dels Furs de València pel Decret de Nova Planta de l’any 1707 –. Del treball de Ferrándiz destacarem la meticulositat amb la qual tracta els detalls d’aquest i el retrat que fa de la indumentària valenciana, constituint una font d’informació sobre la vida del poble valencià del segle XIX. Entre els personatges representats, alguns d’ells són persones properes al pintor : per exemple, va representar al seu pare com a president del Tribunal i a alguns dels seus professors de l’Acadèmia de Sant Carles com a síndics. A diferència d’altres obres que fan referència al Tribunal de les Aigües, Ferrándiz no vol centrar la mirada de l’espectador en un focus central, ja que elimina aquest de la composició i aconsegueix un major grau de naturalitat i d’espontaneïtat; juga amb les llums i les ombres alternant-les per accentuar el moviment dels diferents personatges representats. Destacar que aquesta obra s’ha emprat en altres suports com taulells ceràmics o alts relleus, entre altres.

No sols s’ha constat l’existència d’aquest òrgan jurídic per mitjà d’obres plàstiques. L’escriptor valencià Vicent Blasco Ibáñez (1867-1928) referencià a aquest en la seua novel·la “La Barraca”, publicada el 1898. L’autor relata en aquesta amb gran naturalitat les condicions de vida d’aquelles persones que es dedicaven a conrear la terra i tots els problemes que açò portava. Narra durant tot un any – des de la sembra fins a la collita – els problemes que ocasiona el treball de la terra, sortint la institució durant el transcurs d’aquest any. Amb la tornada de Blasco Ibáñez a València el 1921, visita al seu amic el pintor Josep Benlliure (1855-1937) amb la finalitat de convéncer-lo perquè il·lustre la seua obra, la qual anava a reeditar-se en una edició luxosa. Aquesta il·lustració està protagonitzada pel denunciat i l’acusador, els quals estan al centre de la composició mentre que la resta del tribunal està assegut davant de la porta dels Apòstols. Destacarem la presència dels típics “brussons” i de la indumentària pròpia dels agricultors i l’uniforme i/o elements emblemàtics dels síndics. Aquesta il·lustració guarda més relació amb la de Rocafort que amb la de Doré, ja que presenta uns traços més definits i trobem a ambdues la figura del gos.

Sense dubte, un element que s’ha convertit en un emblema d’aquesta institució mil·lenària és el ganxo, el qual és un fidel testimoni juntament amb les escultures dels apòstols de la porta gòtica de les deliberacions dels síndics. Aquest instrument, present en els pobles agricultors del Mediterrani, encara que semble una ferramenta inofensiva, la seua fisonomia serveix per a aixecar les comportes dels partidors perquè l’aigua córrega per la séquia, buscant aquells camps que ha de regar. A més, és l’instrument més eficaç per desfer els possibles taponaments de les séquies i, amb la seua punta, ajudava a parar la taula de fusta que al guarda se li escapava de vegades séquia avall – hui en dia ja no, perquè solen fer-se de formigó –. Durant les sessions, l’algutzir és el portador del ganxo.

Il•lustració de Josep Benlliure per a l’edició luxosa de l’obra “La Barraca”.

Detall del ganxo de l’agutzil.

A pocs metres de la porta gòtica on s’instal·la cada dijous aquest tribunal, podem trobar la Font de les Huit séquies del Túria. L’origen d’aquesta es remunta als anys quaranta del segle XX, ja que en un primer moment anava a instal·lar-se una font dedicada al canonge Liñán. Però, aquestes obres queden paralitzades fins a l’última reforma de la plaça de la Verge. Amb el nou projecte sobre la taula, es va decidir moure la font cap al carrer de Navellos per guanyar un espai diàfan idoni per a les celebracions que en aquesta plaça es portaven a terme. Aquest gran conjunt escultòric realitzat en bronze pertany a l’escultor llirià Manuel Silvestre Montesinos (1909-2014) – més conegut com a Silvestre d’Edeta – i fou inaugurada l’any 1976. Representa el funcionament del riu Túria i de les seues séquies abans de la riada de 1957. La font té una forma ovalada i està formada per un cos central i huit figures femenines. La figura principal representa a un home amb una barba llustrosa el qual està gitat sobre un mantell d’aigua amb les cames flexionades i la mà dreta aixecada.

En aquesta subjecta la cornucòpia d’Amaltea, l’interior d’aquest està replet de fruits de l’Horta de València, demostrant-se així la gran fertilitat de les nostres terres gràcies al sistema de regadiu.

La figura masculina simbolitza al riu Túria, té evocacions clàssiques i recorda a les figures que en l’Antiguitat personificaren al riu Nil i Tíber, però destaca la seua semblança amb el déu romà Neptú.

Al voltant d’aquest trobem huit pedestals sobre els quals s’aixequen huit dones joves, les quals porten un càntar del qual aboquen aigua. Les figures femenines estan completament nues i tocades amb el pentinat de valenciana; personifiquen les huit séquies majors del riu Túria : Quart, Benàger i Faitanar, Tormos, Mislata, Mestalla, Favara, Rascanya i Rovella. Un element que crida l’atenció és la diferent posició dels cànters de cadascuna de les llauradores. La de Quart, per exemple, el subjecta amb les dues mans mentre que la de Mislata el té situat als seus peus. Altres figures el subjecten a l’altura de la cintura, amb una o dues mans mentre que altres ho fan amb el coll.

Per últim destacarem l’aparició del Tribunal de les Aigües en un art efímer : les Falles. Segurament aquest haja estat retratat en moltes de les comissions existents, però farem referència a la plantada pel tàndem d’artistes multidisciplinaris conformat per José Luis Ceballos (1978) i Francisco Sanabria (1979). La falla municipal infantil de 2011, amb el lema “A la tribuna del Túria”, presenta al Tribunal d’una forma molt didàctica per acostar al públic infantil i juvenil a aquesta institució mil·lenària. Destaca el color blau, el color de l’aigua, en tot el monument i ens representen als personatges d’una forma molt fantàstica. La part frontal està composta per la sessió dels dijous i una gran figura del pare Túria, el qual es recolza en les arquivoltes de la porta gòtica de la Seu de València.

A la part de darrere trobem una sèrie de personatges i elements clau de la història valenciana, a més de les séquies representades amb huit figures femenines representades per tot el monument.

“Per jutjar qüestions del reg s’ha creat, fa ja huit segles, el Tribunal de les Aigües. D’aquest curiós tribunal es diu que va ser instituït per Al-Hakem-Al-Monstansir-Bilah, cap a l’any 920. [...] S’ha conservat fins als nostres dies a la seua forma primitiva i amb tota senzillesa oriental [...] la justícia més patriarcal que es puga imaginar : sense soldats ni guàrdies civils, sense uixers per tocar a les parets, sense advocats ni procuradors judicials per representar-les : els jutges o “síndics” són senzillament pagesos elegits pels pagesos”.

Falla Municipal Infantil 2011 amb el lema “A la tribuna del Túria” dels artistes fallers Ceballos i Sanabria.

RECONEIXEMENT I SALVAGUARDA La consideració que el Tribunal de les Aigües com a Patrimoni Cultural Immaterial és un fet innegable donats els diversos reconeixements que li han sigut atorgats. És destacable el document pel qual aquesta institució va quedar inscrita en la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO, durant la 4a sessió del Comité Intergovernamental de Salvaguarda del Patrimoni Immaterial celebrat entre el 28 de setembre i el 2 d’octubre de 2009 en la capital dels Emirats Àrabs Units, Abu Dhabi. En aquest, rep el reconeixement internacional, garantint la protecció de més de 3000 hectàrees d’horta a més d’atorgar-li un prestigi i difusió a escala mundial : “Una institució jurídica consuetudinària de gestió de l’aigua que es remunta a l’època d’Al-Andalús (segles IX-XIII). Els seus membres gaudeixen de gran autoritat i respecte, són elegits democràticament i resolen els litigis mitjançant un procediment oral caracteritzat per la seua celeritat, transparència i imparcialitat [...]; està integrat per huit síndics elegits que representen a nou comunitats de regants amb un total d’11.691 membres. A més de les seues funcions jurídiques, aquests tribunals exerceixen un important paper de símbols visible de les seues respectives comunitats, com ho demostren els rituals observats quan pronuncien els seus errors i la seua freqüent presència a la iconografia local. Així mateix, contribueixen a la cohesió de les comunitats regants, vetllen per la sinergia d’una sèrie d’oficis – com els guardes, inspectors, podadors, entre altres –, transmeten oralment coneixements emanats d’intercanvis culturals seculars i posseeixen un vocabulari especialitzat propi esquitxat de paraules d’origen àrab”.

Abans de ser proclamat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, al Tribunal se li va concedir el títol de Bé d’Interés Cultural – BIC – pel decret 73/2006 del 26 de maig per part del govern autonòmic. Aquest reconeixement aplegava gràcies als fonaments aportats pel mateix consell i mostrats a continuació : “El Tribunal de les Aigües constitueix, sense cap dubte, una de les manifestacions més representatives i valuoses de la cultura i les formes de vida tradicionals dels valencians, i gaudeix d’un ampli grau de reconeixement local, nacional i internacional pel qual, i de conformitat amb el que disposa l’article 45 de la Llei 4/1998 de l’11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià, es procedeix a la seua declaració com a Bé d’interés Cultural de caràcter Immaterial”.

Cal reflexionar, no obstant això, si tots aquests reconeixements i observacions són mètodes suficients per a conservar aquest patrimoni. Des del punt de vista de la conservació, no hi ha dubte que les manifestacions del patrimoni immaterial depenent de formes de vida basades en econòmics d’arrel preindustrial corren més riscos de desaparició que aquelles que estan basades en creences cíviques o religioses. El Tribunal de les Aigües és un clar exemple d’aquest segment de béns del patrimoni immaterial altament amenaçat. La falta de mitjans de salvaguarda i protecció adequats, l’impacte de l’urbanisme desmesurat, la contaminació de les aigües i els cultius i la disminució i envelliment de la població agrària formen un conjunt de factors perillosos que amenacen la supervivència d’aquesta institució. Fou aquesta la raó primordial per la qual s’iniciaren els tràmits per gestionar la candidatura com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat amb l’esperança i la finalitat que la protecció que ofereix tant la UNESCO com aquest reconeixement internacional reduïra el risc de desaparició de l’òrgan format pels síndics i creara un moviment de consciència cívica capaç d’apropar els valors dels paisatges culturals que manté el Tribunal de les Aigües de la Vega de València.

L’obertura de la mateixa pàgina web ha incrementat la participació del poble i s’ha aconseguit una difusió major gràcies a la facilitat de recercar hui en dia la informació que volem a la xarxa. Aquest suport alberga d’una forma sintètica i clara les dades necessàries per a concebre una idea general del que és la institució, a més d’aportar freqüentment notícies interessants de tot allò que tinga relació amb el Tribunal. Aquest mitjà ha sigut una ferramenta essencial a l’hora de crear tota aquesta investigació portada terme, de la qual s’espera que haja servit per a acostar un cop més l’existència i l’eficàcia mil·lenària d’aquesta institució, conscient del seu profund significat cultural i mediambiental i compromés amb el manteniment futur de la seua cultura i de la seua forma de vida, senya d’identitat de tot un poble, el poble valencià.

Vídeo El Tribunal de les Aigües

El Tribunal de les Aigües cas de la séquia de Rascanya

El Tribunal de les Aigües UNESCO

Per altra banda i no menys important, el Tribunal de les Aigües ha quedat referenciat en multitud de textos d’historiadors i viatgers que retraten amb paraules el paisatge agrari de l’horta. “[...] Camp valencià fertilíssim, ja que produeix immensa varietat de fruits...” de l’austríac Jerónimo Münzer, “[...] L’horta espessa i gran” del famós Poema del Mio Cid; “el més bell jardí del món” del cardenal francés Jean-François Paul de Gondi o “la naturalesa pareix haver repartit allí els seus dons a mans plenes” de l’historiador il·lustrat Antonio Ponz.

Remarcar especialment la detallada explicació que l’artista Gustave Doré ens va deixar – juntament amb el gravat comentat amb anterioritat –, durant el seu viatge per l’Espanya de 1862, on descriu la funcionalitat i composició de la cort dels sequiers, el seu origen i la seua pervivència al llarg dels segles :

Detall de les cadires dels síndics de Quart, Benàger i Faitanar, Tormos, Mislata, Mestalla, Favara, Rascanya i Rovella

La Festivitat de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí (2011) – Devoció feta patrimoni –

Quan les últimes llums del calorós mes d’agost donen pas al nové mes de l’any, setembre, la gent deixa la platja per regressar a casa seua. Al que nosaltres solem anomenar – de forma afectuosa – poble. A la comarca valenciana de La Ribera, un d’ells viu la festa gran, la seua festa. Aquella que mou a tot el poble. Aquella que atrau propis i forasters. Un poble. Una festa. Una cultura. Un sentiment. Una identitat. Les festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí.

De fundació islàmica com una alqueria, la ciutat d’Algemesí és un municipi situat a la plana litoral valenciana, al costat de la desembocadura del riu Magre en el Xúquer. En aquesta població es porta a terme cada setembre una sèrie d’actes per commemorar a la seua patrona, la Mare de Déu de la Salut.

Aquesta festivitat és tradició, cultura i música. La rapidesa dels bastonets, la delicadesa dels arquets, la majestuositat de la muixeranga i la força dels tabals i de les dolçaines juntament amb els icònics tornejants, les pastoretes, la carxofa i els volants creen un conjunt que ha sabut guanyar-se el reconeixement internacional pel seu caràcter excepcional.

HISTÒRIA DE LA FESTA El principal fonament de la festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí comença l’any 1247 amb la troballa de la Imatge i el seu miraculós – i posterior – retorn a la ciutat. Conta la tradició que aquell mateix any, un veí de la localitat va trobar una imatge de la Mare de Déu dintre de la soca d’una vella morera a la partida de Berca, la qual estava als afores de l’alqueria de l’Algemesí. L’home es va trobar amb la representació d’una figura humana, concretament d’una dona. En apropar-se, s’adonà que era una representació d’una Verge Maria. Aquesta estava asseguda sobre un banc de fusta, el xiquet Jesús descansava sobre la seua cuixa esquerra i que a la mà dreta agafava un lliri.

La capital de comarca en aquell moment – i en l’actualitat – era la vila d’Alzira, fins on es va traslladar aquesta imatge. Un total de tres vegades fou traslladada la imatge a Alzira, i de forma miraculosa, aquesta va retornar a la soca de la morera cada cop. Gràcies al retorn, la figura es va quedar a la petita alqueria. Els viatges miraculosos que va realitzar la imatge de l’actual Mare de Déu de la Salut fou el germen de la seua posterior veneració i festa.

LA IMATGE Com hem assenyalat abans, la imatge fou trobada l’any 1247. La troballa de la imatge de la Verge fou un més dintre del fenomen – molt freqüent – de les troballes de Verges antigues – entre elles, les conegudes com a verges negres – al llarg del segle XIII. La troballa de la Verge de la Salut d’Algemesí és el tercer a terres valencianes per darrere de la Verge de la Vallivana de Morella (1234) i la Verge del Puig (1237).

“El tronc buit d’una morera fon com el cofre diví on retrobà Algemesí vostra santa Imatge vera.

I el goig del poble menut s’estén per les alqueries...”

Gojos a la Mare de Déu de la Salut, celestial patrona d’Algemesí.

La Imatge de la Verge de la Salut responia a la tipologia de Verge sedent romànica, la qual bevia de la theotokos d’origen bizantí : entronitzada subjectant a Jesús, el qual estava en actitud de beneir i a més portava en una de les seues mans una esfera. Allò que més va sorprendre d’aquesta imatge fou la tosquedat de la representació i el marcat hieratisme present, característiques que aguditzaven la ximplesa dels trets d’aquesta. A més, la representació no tenia cap ornament ni decoració : estaria esculpida en fusta llisa, segurament de cedre. Aquest detall sembla confirmar que aquesta imatge era molt més antiga : experts han arribat a dir que datava de l’any 714 – dos anys abans del control total de la península per part dels àrabs – , o que feu realitzada sota el govern del Cid en 1094. Cap d’aquestes hipòtesis s’ha confirmat amb dades reals i s’afirma que la figura data del segle XIII. No serà fins a l’any 1568 quan aquesta responga a una advocació concreta, ja que fins aleshores s’anomenava simplement Mare de Déu o Verge dels Dolors. Fou en aquest any quan el poble decideix embellir la imatge amb ornaments i quan, els retors Miquel Curçà, Rafael Frasquet i Francesc Joan Dacir iniciaren un procés per canviar-li el nom. Sortiren tres noms, entre els quals estava el de Nostra Senyora de la Consolació, Nostra Senyora dels Àngels i Nostra Senyora de la Salut i davant de la falta de consens entre els tres, van decidir fer-ho a sorts, sortint aquest últim nom per a la imatge i quedant reflectit en la següent rima : Tres vegades va insistir mossén Frasquet, cabut; i tres vegades va sortir :

Mare de Déu de la Salut!

El poble, content, venerarà aquest nom, ja que era una advocació mariana antiga, els orígens de la qual es troben en la icona bizantina Salus Populi Romani venerada a Roma, i que ve recordada en la Letanía Lauretana : Salus Infirmorum, ora pro nobis!. Des d’aleshores l’advocació va anar prosperant i el 1703 s’instaura la festa a la Mare de Déu de la Salut els dies 7 i 8 de setembre com a festa major de la vil·la d’Algemesí.

L’esclat de la Guerra Civil en 1936 tindrà conseqüències devastadores per la imatge i per a la capella on aquesta residia. Malgrat que fou amagada pel rector local d’aquella època, els milicians la trobaren i la destruïren – juntament amb la capella –, reduint-la a cendres. Unes poques estelles de fusta de la imatge original es van poder salvar, conservant-se actualment en la imatge-reliquiari de la Verge en la Capella de la Troballa, al carrer Berca on, quasi set segles abans, s’aixecava la morera que fou el seu primer tron. Acabat el conflicte en 1939, es va decidir refer la imatge mitjançant velles fotografies i records personals dels veïns. La primera imatge resultant d’aquest procés fou de fang, resultant massa tosca, no guanyant-se l’afecte del retor Joan Belda Gómez.

Descartant aquesta peça, es va realitzar l’actual imatge, la qual és obra de l’escultor Felip Panach Ballester. L’artista va reproduir la figura original conservant la senzillesa d’aquesta : crida l’atenció per la seua serena i equilibrada expressivitat. Els repintaments i ornaments s’afegiren a la imatge original no estan reproduïts en aquesta : vesteix una senzilla túnica i mant obscur i porta la cabellera negra solta a l’espatlla. Això si, cal destacar que és molt menys morena del que ho fora l’original, però no ha privat que els veïns i les veïnes continuen anomenant-la afectuosament La Moreneta.

Tota la riquesa ha quedat en la corona – ja que està canònicament coronada –, en la qual es van enfilant les joies donades per les dones devotes. En el seu honor, moltes xiquetes d’Algemesí reben el nom de Salut o Maria Salut.

ORIGEN I INSTAURACIÓ DE LA FESTA : MIRACLES, CULTE I DEVOCIÓ El principal fonament d’aquesta festa és, com ja hem apuntat abans, la Troballa de la Imatge i el seu miraculós Retorn. Als llibres Festa a la Ribera : les Festes d’Algemesí (1983) i Bastint la Festa (1999) s’estableixen 4 etapes per part del seu autor, Josep Antoni Domingo i Borràs, principal estudiós de la matèria. Al primer proposava tres etapes cronològiques on sintetitzava la festa, però al segon llibre n’afegia una més.

• La primera etapa abasta des de 1247 fins a 1568. Comença amb la Troballa i posterior Retorn a la Vil·la el 1247, sols quatre anys després de la conquesta cristiana de l’alqueria originària, i finalitzaria amb l’advocació oficial de la Verge d’Algemesí com a Mare de Déu de la Salut el 1568 a proposta de Francesc Joan Dacir després d’una forta disputa amb Miquel Curçà i Rafael Frasquet, els quals tenien les seues pròpies idees sobre l’advocació de la figura. Tres voltes es va sortejar i tres voltes la Divina Providència va escollir finalment el títol de Nostra Senyora de la Salut.

• La segona s’estén des de 1568 fins a 1703. És la primera que ens ofereix proves documentals conegudes relatives a la celebració de les festes. Es tracta d’una cita del rector Miquel Belda que apareix en els seus Apunts històrics d’Algemesí (1908) en referència a unes partides de descàrrec sobre els costos de la festa de la Mare de Déu de la Salut anotades l’any 1610. Sembla que foren els veïns i les veïnes del carrer de Berca – on ja s’havia aixecat la primera de les tres Capelles de la Troballa, les quals s’ubicaren on estava la morera on es va trobar la imatge –, els qui començaren aquesta pràctica; tot i que probablement els actes de veneració a la Verge es celebraven des d’època medieval.

Al llarg dels següents anys s’hi van succeir una sèrie d’esdeveniments miraculosos que van tindre lloc al voltant de la figura de la Verge en consonància amb l’estil barroc que imperava en aquell moment. Fou aleshores quan la festa va començar a fer-se més popular fins al punt que, en un document datat de 1703 sobre les obres del campanar i els salaris dels campaners, es considere aquesta com una de les festes majors del poble.

• La tercera etapa comença en 1703 i finalitza el 1925. El següent document rellevant en l’estudi del procés de formació de la Festa com la coneguem hui en dia apareix en aquest període : l’acta de defunció de Josep Cabanes en 1712, conservat en l’Arxiu Parroquial de Sant Jaume. En aquesta acta apareix part del seu testament, en el qual llegava una dobla a Nostra Senyora de la Salut i, una volta morira la seua dona Maria Castelló, el que restava de la seua hisenda aniria destinada a la celebració d’una missa cantada i una processó en honor a la Verge. Aquests actes esdevindran després en l’actual Processó de la Vespra. El

document original el reprodueix Domingo i Borràs als seus llibres : “...celebrar perpètuament una missa cantada de Nostra Senyora de la Salut en el cap de la seua octava, ab diaca i subdiaca, ab vespres, sermó i processó, passant pel carrer del Molí a la Capella de Nostra Senyora de la Salut i, pel carrer de Berca, torne a l’església parroquial...”

Catorze anys més tard, trobarem el primer registre que dóna fe d’alguns dels components que encara romanen a l’actual processó. Es tracta de la narració del retor Blai Querol i Gassulla (1711-1746) sobre el trasllat de la capella de la Puríssima a l’església antiga o Capella de la Comunió al capítol nou de la Història de l’Aparició i Troballa de la Mare de Déu de la Salut (1847) : “...el dia 8 de setembre d’aquest any 1724 és el dia propi de la festivitat d’aquesta Sobirana Mare de la Salut; en el primer dia del qual es va solemnitzar aquesta festa amb un gran colp de música, molta part de la Metropolitana Església de València : predicà el sermó el Reverend Sr. En Félix Gastón, Retor de la Parroquial de Sant Bartolomé de la ciutat de València, concorrent moltes danses i focs de coets, castells i altres focs artificials; i a la vesprada es cantaren les Vespres amb música. Concloses aquestes, es va realitzar la processó general pels carrers de costum de la Vil·la, amb moltes llums, portant a aquesta Santíssima Imatge quatre retors vestits amb l’hàbit de cor i baix el pal·li, i arribant a l’Església portaren a aquesta Sobirana Senyora a la Capella de la Comunió al seu nou retaule. La col·locaren sobre el tron d’Àngels i sobre la tramoia que dalt es va dir, i cantant “Quae est ista...”, fou pujada al nínxol i es va deixar en el seu lloc sobre l’anomenat tron com està actualment”.

Es nomena ací ja el cant de les vespres, el sermó de la Missa major, els castells i focs artificials, les danses, el recorregut de la processó – hui coneguts com a carrers de volta – i els portadors de les andes, feina que retors en aquell moment i que, a partir del segle XX, faran els seglars vestits de voltants fins a la seua desaparició en 1940. Per altra banda, els llibres de Comptes de la Vila recull dades significatives com el pagament dels dolçainers des de 1733 – cosa que permet datar els balls –, o del pagament fet el 1739 a l’argenter valencià Antoni Reynot, artífex de la Creu Major de les processons.

No obstant això, la celebració del V Centenari de la Troballa el 1747 fou la que va estendre la popularitat i prestigi de la festa arreu de la comarca i més enllà, congregant a multituds que acudiren a Algemesí per venerar la Mare de Déu de la Salut. El retor Blai Querol i el seu nebot Josep Querol – ambdós nascuts a Morella – es bolcaren en l’organització de les celebracions, insuflant esperit i substància als festejos. Poc se sap de quins elements conformaven la festa en aquest moment, però és indubtable que un dels elements essencials era la Processó de la volta general. Aquesta estava composta de balls propis de la terra però alguns també de fora, amb personatges bíblics, grups i al·legories, possiblement precedents de les Sexennals de la Mare de Déu de Vallivana de Morella – per influència dels Querol – i del Corpus de València, aplicats a la simbologia de la Verge.

El prestigi i l’estima dels algemesinencs i algemesinenques cap a la Mare de Déu de la Salut en aquesta època és innegable. De fet, una plegaria a la Divina Providència de l’any 1756 per desfer-se d’una plaga de llagostes que havia envaït els terrenys del municipi, la imatge apareix mencionada com a Patrona de la Vil·la. Però aquest patronatge no serà reconegut de forma oficial per part de l’Ajuntament d’Algemesí fins a 1816. Al llarg del segle XIX des de l’òrgan municipal es va voler promoure la participació popular en la festa dotant a aquesta d’autoritat plena, competències i responsabilitats sobre les celebracions als mateixos festers.

Fins ara, en l’organització d’aquesta intervenen els huit barris que conformen el municipi per torn rotatori amb un dipositari designat per l’Ajuntament com a màxim responsable. El 1835 els huit barris quedaran reduïts a quatre – els dels carrers de la Capella, Santa Bàrbara, de València i de la Muntanya – i, a més, l’Ajuntament nomenarà als festers, qui al seu torn escolliran el dipositari per retre comptes davant del govern municipal. El 1843 es va establir que tots els veïns i les veïnes de la Vil·la podrien ser festers quan li corresponguera al seu barri organitzar les festes patronals.

El VI Centenari de la Troballa marca un punt d’inflexió en la preparació dels festejos. S’acorden cinc dies de festa - tres consagrats a la Mare de Déu, altre per les ànimes difuntes i l’últim dedicat al Crist de l’Angoixa –, i a continuació quinze dies de bous. Coincidint amb aquesta efímera celebració, l’Ajuntament edita la Vertadera història de l’Aparició i Troballa de l’antiquíssima imatge de Nostra Senyora d’Algemesí, començada pel retor Curçà al segle XVI i continuada per Pere Cerveró, i Blai i Josep Querol.

El 1880 s’estableix el calendari definitiu dels actes festius en tres dies. Aquesta resolució queda assenyalada al Llibre d’Actes de l’Ajuntament, on també es fa referència a l’existència d’un programa d’actes, conservant-se l’editat el 1892 on trobem una distribució cronològica de les festes exacta a la que hui en dia existeix. Altres esdeveniments documentats a finals del segle XIX són la restauració el 1891 de l’andana amb trets neogòtics i la restauració del camerino de la Mare de Déu l’any 1897. Amb l’inici del segle XX, una idea va prenent força entre la comunitat festera : la coronació canònica de la Patrona d’Algemesí. Aquest propòsit fou plasmat al llibre Algemesí a sa Patrona (1908) del retor Miquel Belda i Ferré, arrelant amb força als cors dels algemesinencs i algemesinenques i traduint-se en una sol·licitud formal de declaració de Patronatge l’any 1924. El tercer període finalitzarà el 1925 amb la declaració de la Mare de Déu de la Salut com a Patrona Canònica de la Vil·la d’Algemesí durant el papat de Pius XI, sent coronada el 25 d’abril del mateix any per part de l’arquebisbe de València Prudenci Melo i Alcalde. Així fou la resposta per part del Vaticà : “... i la seua Santedat, prèvia relació de l’infrascrit cardenal prefecte de la Sagrada Congregació de Ritus, i atenent a la recomanació i informes favorables del Senyor Arquebisbe de la Diòcesi, s’ha dignat benignament constituir i declarar Verge Maria sota el títol de la Salut, Celestial Patrona de la Vil·la d’Algemesí amb tots els privilegis litúrgics i l’ofici i missa corresponent a la Nativitat de la Verge Maria”.

L’última etapa s’enceta l’any 1925 i perdura fins a l’actualitat. Malgrat l’entusiasme i fervor per la Coronació de la Verge, s’inicia aleshores un període de decadència en la consideració popular de la Festa. Domingo i Borràs apunta cap a un menyspreu “de tot allò que era vell, bast i cansós – trivials confusions d’antic, popular i esforçat – originada en el temps de la Restauració per aquella burgesia modernitzadora que li donava el suport polític”. Un altre factor considerable d’aquesta desafecció fou l’aconfessionalitat oficial de la Segona República, la qual estava recollida a la Constitució de 1931. És aleshores quan la Festa es converteix en un element diferenciador entre les diferents classes socials. L’esclat i fi de la Guerra Civil (1936-1939) amb les persecucions, destruccions i altres formes de violència que es van portar a terme al llarg de tres anys no feren, sinó, agreujar la ràbia i la malevolència de la població d’Algemesí. La processó del setembre de 1939 es va convertir en la Festa d’uns, dels victoriosos, i no de tot un poble. Malgrat la celebració del VII Centenari de la Troballa el 1947, any declarat canònicament com Any del Jubileu, part de la població d’Algemesí continuava donant-li l’esquena a les festes de la seua patrona. La marcada visió mística i religiosa del Joan Belda i Gómez, retor d’Algemesí entre 1942 i 1974, fou el detonant per a la total indiferència del poble cap a la Festa, unint-se els constants enfrontaments entre l’Ajuntament, els festers i el clergat; allunyant-se del caràcter popular que sempre havia tingut la Festa de la Mare de Déu de la Salut.

Al desenvolupament socioeconòmic dels anys seixanta i setanta del segle passat es va unir una crisi d’identitat que va profunditzar encara més en la ferida oberta anys enrere en aquesta festa. El 1973 fou el punt d’inflexió en el procés de recuperació de la Festa : és l’any de la Crisi de la Muixeranga. La nit del 7 de setembre no hi havia muixeranguers per a eixir a la Processó de les Promeses. La Muixeranga no va eixir ni la Vespra i en la processó de matí, sent un crit agònic de la festa al poble. Fou aleshores quan el clergat va anar al col·legi dels Maristes per buscar a gent que eixirà l’endemà. En paraules de Tomàs Pla i Romaguera, “el mèrit d’eixe any no era com fer muixerangues. El mèrit era posar-se el vestit de muixeranguer en eixa època”. Pla fou una de les peces clau aquest 1973, ja que a més d’eixir amb la muixeranga, va retorn la música de la dolçaina a les processons. La gent del poble va interpretar aquest senyal com un crit d’enyorança i de dolor davant del futur més immediat : la desaparició. La rèplica fou clara : l’endemà al matí, Pla va reunir als membres de l’Associació dels Antics Alumnes Maristes per portar endavant els diferents actes que componien la Festa : la Processó de la Mare de Déu de la Salut va recuperar la seua Muixeranga gràcies a la voluntat d’un poble i el so d’una dolçaina. Aquella mateixa nit van representar per primera vegada les Lloances a la Mare de Déu i, un any després, es va crear l’Escola de Dolçainers i Tabalers per pal·liar la falta d’aquests al municipi.

Amb la caiguda del règim dictatorial a finals de 1975 i davant d’allò que havia succeït a les processons el 1973, els vells rancors s’anaren superant i, a poc a poc, gent nova anava entrant en la Festa, modernitzant-la amb pas lent però segur, fent-la més integradora i fomentant el compromís de tot l’espectre social d’aquesta. Polítics i clergats joves renovaren les institucions civils i eclesiàstiques, permetent la participació popular en els actes més importants de la Festa. L’any 1979, sota un ajuntament democràtic, i gràcies a les gestions

de l’aleshores regidor de Cultura Vicent Terol i Grau, la Festa va rebre el reconeixement i reclassificació de Festa d’Interés Cultural. Arran la crisi del 73, la Festa va viure un procés d’acceptació i de participació que va marcar la seua recuperació total : el 1980 es va doblar el nombre de bastonets i s’incorporà el grup femení per primer cop; el 1985 es van recuperar els Voltants com a portadors de l’andana, el 1988 la gran participació de xiquets va suposar la diferenciació dels balls de la Carxofa i els Arquets; també la Muixeranga i el Bolero augmentaren el seu volum i deu anys després, en 1998, es va crear La Nova Muixeranga, incorporant a les dones en les seues files. A finals del segle XIX i principis del XX, la Festa de la Mare de Déu de la Salut rep el reconeixement per part de les institucions autonòmiques i nacionals, sent declarada Festa d’Interés Turístic l’any 1977 – títol existent fins a 1987 –, Bé d’Interés Cultural l’any 2002 i Meravella Valenciana el 2008. Però el més important de tots i de caràcter internacional és el títol de Patrimoni Immaterial de la Humanitat l’any 2011 durant la VI sessió del Comité Intergovernamental celebrada entre el 22 i 29 de novembre a Bali, Indonèsia. Aquests reconeixements són la culminació d’una trajectòria cultural que abasta segles i segles d’història, generacions i generacions festeres, i que no fan sinó reiterar el que feia anys estava clar en els cors dels algemesinencs i algemesinenques.

ACTES QUE CONFORMEN LA FESTA A principis del nové mes de l’any, setembre, les societats rurals paganes celebraven l’última collita de l’any abans de l’arribada del fred de la tardor amb una sèrie de festes i ritus d’agraïment a la natura i la mare terra per haver-los donat els fruits amb què s’alimentarien durant el llarg hivern.

Aquestes celebracions perviuen hui en dia – adaptades a un context totalment diferent del d’aquella època – en moltes de les nostres festes actuals. Aquestes dintre del món catòlic es tradueixen en la Festa a la Mare de Déu. En el cas de la ciutat d’Algemesí, localitat eminentment agrària, les festes de la collita venien assenyalades pel cicle de l’arròs i la verema. Hui en dia, desposseïdes ja del seu caràcter rural, les festes de la Mare de Déu de la Salut i dels bous encara es continuen celebrant en funció de les feines de la sega. Malgrat que els actes més destacats tenen lloc els dies 6, 7 i 8 de setembre, els preparatius espirituals per honrar a la Verge de la Salut comencen el 29 d’agost amb el Novenari de la Mare de Déu. Ara descriurem com es desenvolupen els diferents actes que conformen aquesta i els elements més importants que constitueixen la Festa, que són a la fi manifestacions culturals – expressions orals, composicions musicals i danses – que han transcendit la seua essència fins a forjar la identitat cultural d’un poble : la del poble d’Algemesí.

29 D’AGOST. NOVENARI DE LA MARE DE DÉU Des de fa molts segles, totes les nits des del 29 d’agost fins al 6 de setembre se celebra el Novenari a la Capella de la Troballa, la tercera que es va aixecar allí on fou trobada la imatge de la Mare de Déu de la Salut l’any 1247. Tanta gent acudeix per formar part d’aquesta que els carrers que envolten la Placeta del Pou s’omplin de cadires d’homes i dones que s’acosten per escoltar la litúrgia. La gent jove i la xicalla veuen en aquest acte un preàmbul de les festes que ja es deixen sentir. S’ha perdut, no obstant això, el costum de celebrar la nit del 5 de setembre els Jocs Florals que el Club Universitari organitzava. Una vegada finalitzada la Novena, s’acostuma a sentir la música i balls en els carrers i places més cèntrics de la localitat.

6 DE SETEMBRE : ANTEVESPRA DE LA MARE DE DÉU La vesprada del 6 de setembre el so de les dolçaines recorre els carrers anunciant la imminent arribada de la Festa. Finalitzat l’acte anterior, un grup de xiquets i xiquetes escenifiquen els misteris i martiris davant de la Capella de la Troballa. Es tracta dels misteris d’Abraham i Isaac, el d’Adam i Eva, el de Santa Bàrbara, el de Sant Bernat i les germanetes i per últim, el de la Mare de Déu de la Salut. Amb un “Vitol a la Mare de Déu de la Salut!” s’acaba el novenari i s’inicia la serenata, que és el concert ofrenat a la Mare de Déu a la plaça Major.

A mitjanit i amb el volteig de les campanes de la parròquia de Sant Jaume, s’anuncia l’inici de la Nit del Retorn. Primer ressona la més menuda, la qual rep el nom de Xirivia i, a poc a poc, s’uneixen la resta fins a acabar amb les Maries, les campanes més grans. Aquest ressò de campanes commemora el trasllat a Alzira de la imatge original trobada en 1247; després d’un breu silenci, aquestes tornen a repicar però a la inversa fins a sonar “Xirivia”, evocant el posterior retorn de la figura divina al municipi d’Algemesí. És aleshores quan s’incorporen a la celebració totes les campanes de totes les parròquies i ermitoris de la localitat, recordant aquell episodi miraculós, repicant tota la nit fins que el sol anuncie la nova jornada.

7 DE SETEMBRE : VESPRA DE LA MARE DE DÉU El nou dia comença amb la música de les dolçaines de la cercavila i amb la Plega, record d’aquell antic costum on es demanava al veïnat collita i diners per finançar la Festa. Les activitats del matí finalitzen amb el cant de la Salve al cambril de la Capella de les Campanes i de la banda de música que recorre els carrers de la volta general. Els actes de la vesprada comencen amb el trasllat de la Mare de Déu, escoltada per festers i devots que canten el Virolai, des de la seua capella fins a l’altar major de Sant Jaume per al Cant de les Vespres Solemnes. De nou, les campanes fan acte de presència durant la cerimònia. L’anomenat repic de la Xirivia que sona a l’“Ave Maria” és un repic original de la Seu de València i és a Algemesí l’únic lloc de tota l’autonomia valenciana on encara perviu.

b. Tornejants c. Guió de la Mare de Déu d. Públic e. Festers 3. ANDANES DE LA MARE DE DÉU PORTADES PER ESTUDIANTS 4. PRESIDÈNCIES a. Clero o Doma b. Depositari, secretari i festers del barri organitzador c. Bandes de música 5. PROMESES 8 DE SETEMBRE : DIA DE LA MARE DE DÉU El clamoreig de les campanes de Sant Jaume protagonitzen de nou el començament dels festejos, en aquest cas del dia gran de la Festa. Dolçaines i tabals ressegueixen l’itinerari de la volta general des de la plaça Major convidant els veïns a unir-se a la Festa. Dues misses tenen lloc a la Capella de la Troballa i enfront de la imatge de la Verge en honor dels festers difunts i de tots els difunts que van participar en els balls.

El matí d’aquest dia està destinat a la segona de les processons : la Processoneta de Matí. Molt semblant a la processó de la vesprada anterior, en aquesta les andes són portades per militars algemesinencs i, a més, la Reina de les Festes i la seua Cort d’Honor vestides de llauradores s’uneixen a la Presidència. Abans de travessar el llindar de Sant Jaume, la imatge de la Verge és alçada de cara al poble alhora que tots els balls dansen al mateix ritme creant una fastuosa composició escenogràfica del barroc més virolat : la Muixeranga s’eleva en formació d’“Altar”, les varetes dels Tornejants vibren davant de l’andana alhora que les campanes repiquen i una traca precedeix a la solta de coloms. Tot el poble d’Algemesí està present i, entre víctors i aplaudiments, la Mare de Déu és col·locada a l’altar major per iniciar la missa major.

El ball de les llauradores a principis del segle XXI.

És aleshores quan comença la primera de les tres processons que conformen els actes festius, la Processó de les Promeses, al final de la qual desfilen els devots en acció de gràcies o, tradicionalment, aquelles dones que feren la promesa de participar. Comença a les deu de la nit a la porta de la parròquia de Sant Jaume fins a arribar a la Capella de la Troballa. Però abans, els ballarins ja han dansat davant de la porta de l’Ajuntament i enfront de la Creu Major. Aquests s’uneixen a la processó al so de les dolçaines tocant la tonada de l’Eixida de la Creu. Entra en escena el Guió de la Mare de Déu – una peça barroca d’argent repussat que emmarca una pintura de la Mare de Déu de la Salut realitzada per Francesc Calatayud i Llobell – ix als escalons, davant d’aquesta balla el grup de Tornejants, últims balladors de la processó. Seguidament, la melodia de l’himne de la ciutat anuncia l’eixida de l’andana de la Mare de Déu en direcció a la Capella de la Troballa, escortada per la corporació municipal i pels macers amb gramalles i amb les maces de plata de la vil·la, les quals daten de 1608- alhora que la Mare de Déu fa la seua entrada a la capella, tots els ballarins dansen, les campanes repiquen i es dispara una traca. La imatge de la Verge es col·loca al retaule de l’altar mentre sona el Virolai i se segueix amb la missa concelebrada. Els participants més devots resten la nit en peu vetllant la seua benvolguda Patrona, mentre que al teatre del Patronat sonen les Lloances a la Mare de Déu a càrrec del grup teatral del municipi.

L’ordre de desfilada d’aquesta Processó de les Promeses és la següent : 1. PRELIMINARS O PART PROFANA a. Misteris i martiris b. Muixeranga c. Bastonets d. Carxofa i Arquets e. Pastorets i pastoretes f. Bolero i/o Llauradores 2. PART CENTRAL O RELIGIOSA a. Creu Major

El moment de l’entrada de la Mare de Déu de la Salut en l’església és la viva representació d’un quadre barroc.

Al capvespre, tres voltes de campana adverteixen de l’inici de la Processó de Volta General. La plaça s’ompli de vistoses tonalitats i vestits d’altres èpoques. Gent de qualsevol edat es preparen entre un caòtic remolí de sons, colors i emocions per al moment de desfilar en honor de la seua Patrona.

L’inici de la processó queda marcada per la Muixeranga que, amb torxes enceses, fa evolucionar “Les Floretes” davant de l’Ajuntament i construeix “L’Alta” a la porta al so de la seua melodia pròpia.

No hi ha hora fixada d’entrada a l’església de Sant Jaume, moment que tot el poble d’Algemesí s’acomiada de la seua Patrona entre música, balls, repic de campanes i víctors fins a l’any següent en què la Nit del Retorn desperte de nou aquesta festa d’antiquíssima tradició.

“La Festa de la Mare de Déu de la Salut des de dins”

El dia 7 a les 10 de la nit comença la Processó de les Promeses, curta però intensa, ja que els balladors no estan massa cansats. De menuda recorde aquesta processó com la millor, ja que, al viure a un carrer de volta, els meus pares posaven una gran taula amb refrescs i menjar per a tot qui es volgués acostar a veure la processó des del nostre balcó. La Processoneta del Matí, l’única que es celebra durant el dia, acaba en la barroca imatge de l’Entrada que de segur tots conegueu: tots els balls, campanes i músiques sonant alhora mentre entren en 3 intents a la Mare de Déu, que mira al poble reunit a la plaça, dient que es queda ací per sempre. Per últim, la processó de Volta General, de més de set hores de duració, que congrega, una vegada més a tots els veïns i forasters, per admirar, per tercera vegada, tan singular festa.

Aquesta perspectiva vos l’he contat de quan era xicoteta i no participava en cap ball, però quan tenia tretze anys, la cosa va canviar, ja que després d’haver-me apuntat feia tres als bastonets – però ser la llista d’espera massa llarga i pensar que mai m’agafarien –, en vaig fer muixeranguera. I és que, si com a espectador la festa ja és viscuda amb intensitat, com a ballador ho és mil vegades més. Des del mig del carrer, quan fas pinya, quan estàs dalt de la muixeranga, pots veure les cares d’admiració de la gent, els aplaudiments i la simpatia que la festa desperta. Una de les coses que més curioses em resultava és que molta gent amb cases obri les seues portes, però no perquè vagen els amics o familiars, sinó perquè la gent dels balls puga descansar una estona. Com havia dit, tot el poble es bolca, d’una manera o altra, en la festa per excel·lència d’Algemesí.

Fa tres anys, després d’un decenni en llista d’espera, vaig rebre una cridà que em va fer sentir la persona més feliç del món: anaven a fer un nou grup de bastonetes i jo estava dins. Des de sempre havia sigut el meu ball preferit, i per fi el podria ballar. Va ser un any molt bonic, ensenyant-nos tots els balls (hi ha 23 músiques) i fent-me el vestit : que si la falda la vull així, que si a la capa vull el pou brodat, que si les plomes les vull d’aquest color o de l’altre, em faig dos bastons, o tres per si en trenque un?, i així mil preparatius més fins que va aplegar el dia 7, sonaren les notes de “l’U”, la cançó que obri les processons a aquest ball, i vaig començar a pegar a les meues companyes amb el bastó. Indescriptible.

Clara Colomer Roig Historiadora de l’Art Bastoneta

Actuació del grup femení dels Bastonets. Vestida de muixeranguera, la nostra col•laboradora Clara Colomer.

Podria estar hores i hores parlant sobre aquest tema, però m’avorriríeu, així que sols vos puc dir una cosa : intenteu vindre a veure la Festa en algun moment (encara que coincidisca amb la vostra Mare de Déu de Sales) perquè paga la pena. Poseu-vos en un carrer estret, pregunteu als veïns o balladors el que vulgueu, i sobretot, gaudiu!

Hi ha experiències que s’ha de viure de primera mà per a sentir-les realment com són. Un clar exemple és la Festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, la festa mare del meu poble.

I és que, si no la veus, i especialment la vius, com un algemesinenc i una algemesinenca, mai podràs sentir el mal físic i personal que sent un muixerangueret en caure des de dalt d’una torreta, o el d’una bastoneta quan es talla amb la planxa, l’aire que ve de les faldes de les llauradores quan la fan rodar o la simpatia amb la qual ballen les pastoretes i pastorets. Sols si t’endinses en els sentiments més profunds del poble, podràs sentir el major respecte del món en veure al patge dels Tornejants, o les llàgrimes als ulls i el nuc a la gola en veure passar solemne i majestuosa a la Mare de Déu de la Salut un any més al teu davant.

Igual he sigut massa intensa, però a la meua casa sempre s’ha viscut d’eixa manera aquesta festa.

Jo visc a un carrer de volta, just al costat de la Capella de la Troballa, lloc on, segons les escriptures, es va trobar a la Mare de Déu dins del tronc d’una morera l’any 1247. Allí, el dia 29 d’agost comença el novenari a la Verge, posen altaveus als carrers adjacents i la gent ix a la fresca amb la cadira i els convidats a sentir el rosari – o a fer una xerradeta –. Quan aquesta acaba, esperem fins a la nit del dia 6, coneguda com la Nit del Retorn, ja que fou la nit que, segons conta la història, la Mare de Déu va tornar per tercera i última volta d’Alzira, vil·la a la qual el llogaret d’Algemesí pertanyia. Una vegada acaba l’últim dia de novena, allí mateix, en un entaulat, els xiquets i les xiquetes del poble representen uns xicotets teatres, els Misteris i Martiris, representant passatges bíblics, vides de sants populars a la zona o el misteri de l’elecció del nom de Salut. Recorde amb molta estima eixa nit, ja que, una volta acabaven tiraven caramels, llançaven un globus al cel, i la meua veïna obria les portes per a tot aquell qui volguera amb orxata i aiguallimó ben refrescants. Al mateix temps, les campanes sonen manualment tota la nit, per a representar que ja s’acosta la festa.

Instantània del ball del grup masculí dels Bastonets.

Al fons, el campanar de l’església de Sant Jaume Apòstol.

Grup de bastonets en la dècada de 1960.

ELS ELEMENTS DE LES PROCESSONS En general, l’estructura de les tres processons està regida per les normes canòniques i és la mateixa. L’ordre, d’acord amb els criteris d’antiguitat i arrelament del poble, és el següent : ELS MISTERIS I MARTIRIS : Precedint als balls de la processó van els misteris i els martiris, els quals són breus peces teatrals que, interpretades per grups de xiquets i xiquetes del municipi, representen coneguts passatges bíblics i capítols de la història religiosa de la localitat i de la comarca. Documentats des de 1883, la seua existència es pressuposa molt anterior. En la dècada dels anys seixanta del segle passat es referen per relatar-los en valencià, sent un dels seus responsables el canonge de la catedral de València d’origen algemesinenc Vicent Castell i Maiques (1918-1998). Els cinc misteris i miracles són :  La temptació d’Adam i Eva.  El misteri d’Abraham i Isaac.  El martiri de Santa Bàrbara.  El martiri de Sant Bernat i les seues germanes.  El misteri de la Verge de la Salut.

ELS PERSONATGES BÍBLICS : la gran majoria d’ells han estat extrets de la processó del Corpus de València i es mostren ací amb la intencionalitat d’incidir en la genealogia de la Verge Maria. Hi ha referències documentades de la presència d’aquests en la processó des de l’any 1834, malgrat que la seua existència es pressuposa molt anterior. Igual que els misteris i els martiris, es referen per ser relatats en valencià. Els personatges que es representen de l’Antic Testament són :  Els principals patriarques : Noé (conegut com l’Agüelet Colomet), Abraham i el seu fill Isaac, Jacob i els seus dotze fills.  Els cabdills d’Israel : Moisés, amb les taules de la Llei i Josué, parant el sol amb una espasa.  La Terra Promesa : representada per La Parreta, un gran ram de raïm, el qual portaren els exploradors de Moisés.  Els Sacerdots : Aaron, el germà de Moisés.  Els levites : els quals estan representants portant l’Arca de l’Aliança.  El Canelobre dels sets braços.  Els turiferaris : els “incensadors” de l’Arca.  L’Arca de l’Aliança.  Els profetes majors : Isaïes, Jeremies, Ezequiel, Daniel i Samuel.  Els Reis d’Israel : Saül, Jessè, David i Salomó.  Figures Senyeres : o Matrones i Heroïnes : Maria (germana de Moisés), Rebeca (dona d’Isaac), Dèbora, Noemí, Rut, Judit i Ester. o Homes : Tobies i Job. o La Família de Jesucrist : Sant Zacaries, Santa Isabel i Sant Josep.

Els personatges representants del Nou Testament són :  Els Dotze Apòstols : Pere, amb les claus, Andreu, amb la creu aspada, Santiago el Major, vestit de peregrí amb la vieira, Joan, amb el calze, Felip, amb una gran creu, Bartolomé, amb una falç, Mateu, amb una dalla, Tomàs, amb una llança, Santiago el Menut, amb una gran rama, Simó, amb una serra, Maties, amb una palma i Judes Tadeu amb un bàcul.  Els quatre evangelistes : Sant Mateu, tenint per símbol l’àngel, Sant Marc, el lleó; Sant Lluc, el bou i Sant Joan, l’àguila.  Els Cirialots, els ancians de l’Apocalipsi de Sant Joan : malgrat que sols ixen desfilant deu, són vint-i-quatre.

A més, també es representen als patrons de la ciutat i de la Comunitat Valenciana, els quals són :  Sant Vicent Màrtir : primer màrtir valencià i patró de la capital. Apareix representat escultòricament en la façana de l’església, al costat de la porta.  Sant Vicent Ferrer : patró del Regne de València, representant també en el llenç del temple, al costat oposat de Vicent Màrtir.  Santiago el Major : peregrí, patró i cap de l’altar de l’església de l’antiga Confraria i Hospital. Presideix el frontó del temple.

 Sant Onofre : patró des de 1643 de l’antiga Vil·la i actual ciutat d’Algemesí, també en el frontó.  Mare de Déu de la Salut : patrona dels algemesinencs i algemesinenques.

ELS BALLS : En totes les processons es realitzen una sèrie de balls originaris del municipi, els quals són, per ordre de desfilada, els següents:

La muixeranga s’eleva davant de les mirades dels algemesinencs i algemesinenques.

Cartell anunciador de les Festes Majors d’Algemesí 2018.

 Les Muixerangues : conjunt de quadres artístics compostos per torres humanes i figures representatives; obrin una successió de balls que finalitzen just abans del Guió de la Verge. L’origen dels castellets de Catalunya es troben en aquesta localitat de la Ribera Alta com ho confirmen els documents més antics trobats sobre aquesta festa (segle XVIII) sobre les primeres aparicions de la muixeranga en les processons. Els balls tenen vàries etapes com per exemple El Ball, el Passeig o les Floretes, les torres humanes o pujades – les més característiques de les quals són El Pinet, L’Alta, La Torreta o La Figuereta, entre altres – i les figures plàstiques, les quals tenen un simbolisme marià i són molt complicades – com per exemple La Maria, L’Altar, La Grossa, Cinc en peu... –.  Els Bastonets : és un ball guerrer que apareix en molts pobles valencians com Morella, Peníscola o L’Alcúdia. La presència d’aquest a la localitat d’Algemesí data de 1839 i connecta a la festa amb les tradicions més ancestrals de la cultura valenciana. Al so del tabalet i de la dolçaina, els huit components del ball escenifiquen una lluita entre els bastonets i les planxetes. En 1980 es va incorporar un grup femení que balla amb els dos grups masculins.  La Carxofa : té el seu possible origen en la processó del Corpus de València, encara que està estesa per nombroses poblacions valencianes. Aquesta dansa és considerada tradicionalment com la dels teixidors, professió molt present a Algemesí durant el segle XVII. Rep aquest nom perquè un xiquet porta un pal que té en el seu final una espècie de carxofa que s’obri al final de la processó, eixint d’ella una paloma blanca.  Els Arquets : són una variant del ball de la Carxofa, ja que es van separar en 1988 a causa del gran nombre de xiquetes que desitjaven participar en el ball anterior. Es va decidir dotar a aquest ball d’un grup de ballarines propi juntament amb una nova vestimenta.  Les Pastoretes : els xiquets i xiquetes són els protagonistes d’aquest ball, el qual està documentat des de 1834 com una dansa d’iniciació molt present en multitud de pobles.  El Bolero o Llauradores : és el ball més modern de la processó, ja que apareix per primera vegada el 1906. És l’única dansa que no està acompanyada per la música

de la dolçaina i del tabalet; ho interpreta la secció d’instruments de vent de la banda.  Els Gegants : és un ball recuperant recentment, el qual únicament ix en la Processoneta del Matí. Els gegants són dues figures de diversos metres d’altura portats per una persona, els quals representen al rei En Jaume I d’Aragó i a la seua dona Na Violant d’Hongria, portant els Furs del Regne de València. El portador d’aquestes figures fa girar i ballar als gegants al so de la música de la dolçaina i del tabalet.  Els Tornejants : aquests són, juntament amb la Muixeranga, la dansa més emblemàtica de la Verge de la Salut. Aquest singular ball d’origen guerrer replet de continguts místics posa en evidència les destreses i habilitats d’un grup de cavallers vestits amb pulcres vestimentes roges que juguen amb la gravetat de les tosques percussions d’un tambor com únic acompanyament. Es tracta de l’únic ball dins de la processó entre la Creu Major i el Guió de la Verge Maria.

DEVOCIÓ FETA PATRIMONI : SALVAGUARDA I PROTECCIÓ La consideració de la Festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí com a Patrimoni Cultural Immaterial és un fet ja innegable donat els diversos reconeixements amb què ha sigut distingida. És significatiu el document pel qual aquesta festa va quedar inscrita en el Llistat Representatiu del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO; segons la Convenció per a la Salvaguarda de l’any 2003, s’entén com a tal : “Els usos, representacions, expressions, coneixements i tècniques – juntament amb els instruments, objectes, artefactes i espais culturals que els són inherents – que les comunitats, els grups i en alguns casos els individus reconeguen com a part integrant del seu patrimoni cultural. Aquest patrimoni cultural immaterial, que es transmet de generació en generació, és recreat constantment per les comunitats i grups en funció del seu entorn, la seua interacció amb la natura i la seua història, infonent-los un sentiment d’identitat i continuïtat i contribuint així a promoure el respecte de la diversitat cultural i la creativitat humana”.

Aquesta definició troba la seua expressió a través de diferents aspectes, segons consta en l’article 2.2 de la mateixa Convenció, dels quals la Festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí en compleix quatre dels cinc; l’únic aspecte que no assoleix és el referit als coneixements i usos relacionats amb la natura i l’univers.

La figura dels Tornejants és essencial dintre de la festivitat.

Les dones començaren a ballar aquest ball a partir de 1980, quan es creà un grup femení dels Bastonets.

ELS VOLANTS : són un grup d’homes i dones – antigament sols eren homes – que, amb una peculiar vestimenta de patges s’encarreguen d’acompanyar l’andana de la Verge de la Salut. Són una guàrdia d’honor o escolta de la imatge de la Patrona. Els primers documents afirmen que els retors portaven les andanes sota el pal·li. L’any 1843 quedaren nomenats tots els veïns i veïnes festers i aleshores es construïren nous fanals per aquests. L’increment de pes de les andanes va fer que incrementara el nombre de retors portant aquests, propiciant l’aparició dels volants, els quals acabaren substituint als retors l’any 1852 i la imatge va deixar d’eixir sota el pal·li.

LA MÚSICA : s’han conservat nombroses melodies tradicionals, ja que gràcies a la pervivència de les danses, era necessària la música de la dolçaina i del tabal. Entre les melodies més característiques està la cançó de la muixeranga, la qual ha sigut reivindicada per alguns sectors nacionalistes com l’himne valencià. Els balls dels Arquets i de la Carxofa comparteixen la mateixa melodia perquè tenen un origen comú : dividida en dues parts, en la primera d’aquestes es trena i en la segona es destrena.

El ball dels Pastorets compta amb quatre tocates de dolçaina, cadascuna d’aquestes amb la seua corresponent coreografia, sent la més característica La Marxa Reial. El dels Bastonets compta amb un total de díhuit, cadascuna amb la seua evolució diferent. S’executen La Corredora, Dos Quinze, Mambrú, La Gallega, El Paco, La Queta, L’U, Tres Colpets, L’Ampla, Defensa de Planxa, Set i Deneu, La Figuera, El Bolero i La de Planxa; conservant-se la música però no els balls de La Caseria, El Negrito i El Negret. El ball del Bolero és l’únic que no es balla amb l’acompanyament de la dolçaina i del tabal, substituint-ho per la secció de vent de la banda i l’acompanyament de les postisses dels ballarins. I, per últim, el ball dels Tornejants està sols acompanyat per un tambor. Aquesta dansa té tres quadres : El Patge, Les Floretes i La Fuga.

A més, la protecció del Patrimoni Immaterial té un caràcter molt diferent del que presenten els béns culturals físics i materials. Els béns immaterials no poden restaurar-se i/o conservar-se – ja que aquests conceptes s’apliquen per protegir els béns materials – perquè estan vius, actius i en continu canvi. Per aquesta raó la paraula més adequada és salvaguarda o, fins i tot, protecció. Cal tenir en compte que és la mateixa societat la primera responsable de la salvaguarda del seu patrimoni, ja que deu ser la gent que valora i estima la seua cultura qui s’esforce per protegir-la i lluitar perquè aquesta no es perda. En aquest sentit, la societat de la ciutat d’Algemesí és un pilar fonamental en la preservació de la festivitat de la Mare de Déu de la Salut, ja que són els mateixos veïns i veïnes els que mantenen un fort vincle amb aquesta al llarg de tot l’any. La motivació d’aquest vincle, quasi irrompible, i causa de la seua continuïtat deriva de la voluntat integradora compresa en el sí de la mateixa Festa, així com de la força de la tradició que ha teixit al llarg dels segles uns profunds llaços emocionals en els homes i les dones d’Algemesí.

La naturalesa canviant del patrimoni immaterial defineix així mateix els seus mètodes de protecció.

L’única forma de protegir aquests béns sense cos és documentar-los, estudiar la seua forma i, fins i tot, els seus canvis. Aquesta és una tasca fonamental per a la pervivència de moltes de les seues expressions. No es busca l’autenticitat, sinó la seua continuïtat històrica. La Festa de la Mare de Déu de la Salut no és una excepció : etno-antropòlegs, sociòlegs i historiadors l’han estudiat. També artistes, músics i poetes s’han vist encantats pel seu rerefons històric i místic. El motor bàsic per a la conservació del patrimoni cultural d’Algemesí fou la creació del Museu Valencià de la Festa l’any 2002, dedicat a la investigació i difusió de la història, balls, música i altres actes rituals. Aquest museu no funciona únicament en l’àmbit local sinó que organitza fires, fòrums i exposicions tant a València com a la resta del territori autonòmic i, inclòs, ha traspassat fronteres i arribant a ciutats com Milà, Kíev, Brussel·les, Buenos Aires o Moscou, entre altres.

La supervivència de gran part del patrimoni cultural d’Algemesí ha estat punt de referència per a la recuperació d’altres festivitats tradicionals valencianes. Els balls i les coreografies de la processó d’Algemesí han potenciat la recuperació de les processons del Corpus a València i Xàtiva, i en les festivitats anuals de ciutats com Alzira, Carcaixent, Sueca o l’Alcúdia. La força de la tradició i la participació social dels algemesinencs i algemesinenques és un dels mitjans fonamentals per a la preservació d’aquesta festa i del seu innegable valor social, cultural i antropològic.

Vídeo Festes de la Mare de Deu de la Salut

Vídeo entrada Mare de Déu de la Salut a l’església

Festes de la Mare de Déu de la Salut UNESCO

“Devoció feta patrimoni”

obrim les portes de bat a bat a visitants de tots els indrets, arribats de dins i fora de la nostra comunitat i, en els últims anys, també de països estrangers, arran la declaració per part de la UNESCO. Formar part del seguici processional en honor a la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí és un orgull màxim per a tot algemesinenc i algemesinenca. I és que des de ben menuts se’ns obrin els ulls amb la teatralitat dels Misteris i Martiris i veient les torres humanes que conformen les dues Muixerangues. Així mateix, en meravella la rapidesa dels pals i les planxes dels Bastonets, gaudim dels moviments i colors de la Carxofa i els Arquets, amb els menuts Pastorets i Pastoretes, amb l’elegància dels boleros de les Llauradores i amb la majestuositat dels guerrers Tornejats, que precedeixen a l’estendard de la Mare de Déu de la Salut i a la nostra benvolguda imatge.

Conformen tots tres desfilades perfectes, que s’inicien “la Vespra”, el 7 de setembre, amb el “Repic de la Xerevia” que marcarà que ja estem de festa. A la nit, la devoció ix al carrer amb la Processó de les Promeses, que recorre el camí entre la Basílica de Sant Jaume i la Capella de la Troballa de la Mare de Déu. El matí del 8 de Setembre desperta amb la Processoneta, la més breu e intensa, on es forma un veritable quadre barroc de llum i color, quan l’emoció i un sentiment indescriptible ens envaeixen en el moment que tots els balls dansem alhora, coincidint amb l’entrada de la Mare de Déu a la Basílica. La trilogia es completa amb la processó de Volta General, de més de 7 hores de durada, que recorrerà els carrers del centre històric de la ciutat fins que la imatge de la Mare de Déu torna a ser rebuda de matinada a la Basílica de Sant Jaume, on els algemesinencs i les algemesinenques la venerem durant tot l’any, al cambril de la Capella de la Comunió.

La nostra col•laboradora Isabel Adam mentre realitza el ball de les llauradores.

Serà en aquest precís instant, quan cantem el Virolai en honor a la nostra patrona, quan les meues castanyoles de llauradora queden guardades fins a l’any següent. Serà després d’haver dansat durant hores, de dedicar cadascun dels sis boleros i cada pas a la Mare de Déu, mentre he vist gaudir a tots els algemesinencs i algemesinenques i visitants que han omplit de gom a gom els carrers de la ciutat i ho faran cada 7 i 8 de Setembre. Serà quan Algemesí i tota la Comunitat Valenciana tornaran a ser patrimoni d’una festa i manifestació única al món, símbol màxim d’unió entre tradició, cultura i fe.

Isabel Adam i Morcillo Periodista de la redacció d’esports d’À Punt Media Fallera de la comissió Ideal Terrassa d’Algemesí i integrant del Ball de les Llauradores de la Festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí.

A les acaballes del mes d’agost, tot el poble d’Algemesí ja és sinònim de festa i tradició. S’obrin les portes de les cases dels carrers de volta de la processó, es trauen els millors cobertors per engalanar els seus balcons, s’endrecen els vestits de balladors i balladores i tornen a sonar les dolçaines, els tabals, les castanyoles i la música de vent pels carrers de la ciutat. Comencen els assajos dels balls, s’inicia la novena a la Mare de Déu de la Salut, la nostra patrona, i es descompten els dies perquè arriben els desitjats 7 i 8 de setembre, quan els algemesinencs i algemesinenques rememorem el moment en què la Mare de Déu de la Salut va aparéixer al tronc d’una morera a la partida de Berca.

Aquest fet d’origen medieval es remunta a l’any 1247 i, quasi huit segles després, el poble d’Algemesí continua celebrant com la imatge de la seua patrona va tornar fins en tres ocasions des d’Alzira. La tradició es manté ferma, ha sigut transmesa de pares a fills i el poble l’ha conservada fins a convertir-se en Festa d’Interés Turístic, Bé d’Interés Cultural i culminar amb la declaració com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO el 28 de novembre de l’any 2011.

Aquell dia el fortíssim repicar de les campanes de la basílica de Sant Jaume va despertar a tots els algemesinencs i algemesinenques anunciant la fita. L’organització internacional reconeixia com “durant la celebració, Algemesí es transforma en un museu viu de la tradició valenciana i mediterrània amb l’entramat social de fe i cultura que comprenen les celebracions litúrgiques, el paisatge sonor de les campanes i l’entorn monumental del segle XVII on es realitzen les desfilades processionals amb la participació de més de 1.400 figurants...”. Dins i fora de la processó, tot el poble ix al carrer per a gaudir la festa, els veïns que viuen fora no perden l’oportunitat de tornar a la ciutat i

Aquest ball ompli de color els carrers d’Algemesí durant la festa gran.

Les Falles (2016) – El Fènix que renaix any rere any –

Les Falles – o també conegudes com a Falles de Sant Josep – són la setmana de festa de la ciutat de València, durant les quals es planten i es cremen les falles o monuments fallers. No sols se celebren a la ciutat del Túria, ja que aquesta festa s’estén per més de noranta municipis, alguns d’ells a les comarques de Castelló i d’Alacant, com per exemple Borriana o Elda. La festa no té sentiment religiós malgrat la seua estreta relació amb Sant Josep.

Es caracteritzen perquè planten als carrers monuments, denominats falles, fets tradicionalment de fusta i cartó, malgrat que en l’actualitat el poliestirè ha desplaçat als elements tradicionals. Aquests han d’estar plantats abans del dia 16 de març de matí i es cremen quatre dies després, la nit del dia de Sant Josep, en l’acte de la Cremà. Es caracteritzen també per la presència de la música, personalitzada en les bandes o xarangues que envaeixen els carrers i pels coets en totes les seues formes i tipus – masclets, tro de bac, focs d’artifici... –. Moltes de les activitats es realitzen als casals o caus fallers, sent els seus membres els fallers i falleres, qui es vesteixen amb la vestimenta tradicional valenciana.

Són una de les manifestacions festives més esteses i concorregudes del territori valencià, tenint una gran tirada turística, rebent cada any gent de tot el món per veure els monuments fallers plantats als carrers, l’espectacle dels carrers il·luminats, les mascletades i els castells de focs d’artificis i l’acte més emblemàtic de la festa : la cremà dels més de mil cadafals plantats arreu de la Comunitat Valenciana.

HISTÒRIA I ORIGEN L’origen de la nostra festa és pagana i s’assembla molt a la festivitat de les Fogueres de Sant Joan, en el sentit que prové del costum llatí de fer fogueres per donar la benvinguda a una nova estació.

No obstant això, a la ciutat de València, aquesta tradició mil·lenària derivà en cremar els trastos vells al final de l’hivern, donant pas a la primavera. En el valencià medieval, la paraula falla - prové del llatí fac[u]la, diminutiu de fax, torxa – s’emprava per a denominar les torxes que es col·locaven en l’alt de les torres de vigilància.

Com tots sabem, el foc és un dels elements principal en la majoria de les festes valencianes. Als tallers, la llum la facilitaven els cresols, els fusters crearen una espècie de làmpada de peu feta de llistons de fusta per penjar els cresols : així va nàixer el parot. Aquest artefacte s’assembla molt a un canelobre. Amb l’aplegada de la primavera, el dia va allargant-se i, per tant, les hores de llum solar. És per això que els fusters es desfeien d’ells cremant-los juntament amb els retalls de fusta que s’havien emmagatzemat als mesos d’hivern. Adquiriren el costum de fer neteja dels seus tallers i cremar tot allò que ja no aprofitava als carrers i les places la vespra del seu patró Sant Josep, festa que ve celebrant-se des de l’any 1497.

“Xiqueta meua que del carrer eres l’ama, per culpa teua tinc el cor encés en flama.

No et separes del caliu del meu voler, reineta fallera, que si tu em deixes un ninot hauré de ser.

Hi ha una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep?

Per a la falla del teu carrer”.

Extracte del pasdoble El faller (1929, amb lletra el 1931) del compositor suecà Josep Serrano i Simeón (18731941) i amb lletra de l’escriptor i polític Maximilià Thous i Llorens (1900-1957).

El parot fou el germen dels posteriors ninots, els quals són l’essència del monument faller. Amb el pas del temps, la famosa arreplegada de trastos vells va fer que aquestes fogueres guanyaren dimensions i altura, sorgint de forma espontània el que actualment coneguem com a monument faller o popularment falla. Aquesta llegenda romàntica de l’origen de la festa contrasta amb la documentació conservada en el Gremi de Fusters, que no cita la construcció de falles en la seua vespra, sinó la festivitat religiosa del mateix dia 19 de març.

La festa de les Falles ha patit durant la seua llarga existència històrica diverses modificacions significatives que han marcat el seu esdevenir i la seua configuració actual. Iniciant-se amb els cadafals, els quals eren molt populars, que es feien des de mitjans del segle XVIII a les places i carrers dels barris històrics de la capital del Túria, convertint-se des d’aquest moment fins a l’any 1936 en la primera festa de la ciutat, superant a la festivitat del Corpus Christi i guanyant fama i reconeixement al llarg de tot el territori valencià.

Les primeres dades fiables que tenim sobre la celebració de la nostra festa és localitza al segle XVIII : el notari Carles Ros i Hebrera (1703-1773) va fer referència de l’existència de sis o set falles on hi havia figures en la València de 1751. Al llarg d’aquest segle es va consolidar el costum de la festa. Pocs anys després, el 1784 es va prohibir per part del consistori fer fogueres als carrers, fet que va provocar que aquestes es mogueren a l’encreuament de carrers o places on comencen a proliferar les falles monumentals en detriment de les simples fogueres. Aquesta prohibició va vindre motivada per protegir als edificis – molts d’ells tenien l’estructura de fusta i molts dels seus elements eren d’aquest material inflamable – de possibles incendis que arrasaren el centre urbà.

Entre 1800 i 1849 va aparéixer la primera crònica periodística sobre la festa fallera en l’extint diari

El Cid. Abans de 1850 les falles es cremaven la vespra del dia de Sant Josep i podíem trobar falles festes amb fustes i mobles vells i altres en forma de cadafal. La festa és veïnal i no gremial, i tenia una organització d’origen popular. A partir de 1851 i a causa de la censura burgesa, l’element satíric del monument havia de passar primer per mans de l’alcalde de la ciutat, el qual tenia en compte el criteri del bisbe i dels capitans generals a l’hora de censurar alguna crítica. Aquesta mesura es trencaria amb la Revolució de 1868 – també coneguda com La Gloriosa – i es va tornar a la llibertat total de crítica a les falles de 1869 i 1870. Entre els anys 1850 i 1870 les falles amb contingut crític representaven un 75% del total, mentre que les de contingut humorístic i apologètic rondava el 20%. En 1855 apareix el primer llibret de falla de la mà de l’escriptor i poeta suecà Josep Bernat i Baldoví (1809-1864), sent també l’iniciador del teatre popular valencià amb obres tan reconegudes com “El virgo de Vicenteta” (1845).

A la dècada de 1880 es va viure una època de repressió pels interessos dels sectors liberals i il· lustrats, tenint els anys més crítics entre 1885 i 1887. Fins a les últimes dècades del segle XIX, les falles solament eren un festeig, sent l’element més atractiu de les festes de Sant Josep que duraven en aquest moment dos dies. No tenien programa de festes fins a 1870; a partir d’aquest moment la festa comença a evolucionar i ser més ambiciosa adoptant un caràcter satíric i irònic, convertint els trastos vells en cadafals cada vegada més elaborats amb la participació dels famosos ninots.

Aquestes figures iròniques es dissenyaven i pintaven amb antelació, representant persones o fets de l’any anterior; la cremà d’aquests significava l’alliberament d’aquests fets criticats o poder acarnissar-se amb ells.

En 1886 i 1896 no es plantaren falles pel fort caràcter anticlerical i molt crític amb el govern local o nacional que adquiriren aquestes representacions. En la dècada de 1920 desapareixen les falles de trastos vells i apareix per primera vegada la figura de Regí Mas i Marí (1899-1968), considerat el pare del monument faller modern i el primer artista faller en passar a la història. En les darreries de segle XIX i principis del XX, l’alta burgesia valenciana va començar a vincular-se amb el món faller, llevant-li el monopoli als valencianistes i controlant-la en adonar-se de la capacitat política que aquesta tenia a favor seu, factor que es va consolidar amb l’època franquista.

Filomena Montoro i Marcela Cocley es convertiren en 1936, sense elles saber-ho, en les últimes Falleres Majors de València fins a l’any 1940. L’esclat de la Guerra Civil al juliol del mateix any va provocar que durant el conflicte no es plantaren falles, ni que el so de la mascletada retronara als carrers, ni que el so de la pólvora en to festiu i alegre fera acte de presència, deixant pas al soroll de les armes i la destrucció, a la mort a causa dels bombardeigs. La victòria del bàndol revoltat i l’inici de la dictadura en mans del general Franscisco Franco va fer que les Falles perderen gran part del seu sarcasme per la censura. Però, cal puntualitzar que eren de les poques expressions públiques que durant aquest període es pogueren portar a terme íntegrament en valencià. L’octubre de 1939 es crearà la Junta Central Fallera i s’instauraren moltes de les activitats religioses – com per exemple, l’ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats –, les quals foren en principi eren alienes – i quasi contradictòries amb la festa original – i que, hui en dia, són part consubstancial de la nostra festa.

Amb la reinstauració de la democràcia, les Falles tornen a tindre total llibertat i tornen a ser crítiques, obscenes i sarcàstiques sense la censura franquista. Malgrat aquesta llibertat, el món faller roman conservador, freqüentment sexista i emprant un valencià basat en les Normes del Puig durant quasi trenta anys. Amb el pas dels anys, les Falles han evolucionat i aglutinat nombrosos actes o iniciatives culturals, els quals han obert un nou horitzó en la nostra festa i l’han obert a altres sectors de la societat no fallers.

ELS ELEMENTS DE LA FESTA La festa de les Falles té multitud d’elements que conformen les festes per excel·lència de la comarca de València. Trobem un ampli ventall de sectors laborals que conformen elements tan destacats de la festa com la indumentària, la música o diferents actes com l’Ofrena i les mascletades.

LA JUNTA CENTRAL FALLERA – JCF – La Junta Central Fallera és l’organisme que regula i coordina la festa de les Falles en la ciutat de València, amb les comissions falleres i amb les Juntes de Districte. També coordina i col·labora amb les diferents Juntes Locals Falleres sorgides a imatge i semblança d’aquesta en les diverses poblacions arreu del territori valencià on se celebra aquesta festa, entre les quals podem trobar la nostra població, Sueca.

Aquest òrgan regulador fou creat l’octubre de 1939 amb la finalitat de substituir al Comité Central Faller, el qual datava de 1928 i que tenia la mateixa finalitat que l’actual JCF. Compta amb un president electiu i, des de 1944, també d’una presidència nata que depén de l’Ajuntament de València.

La seua seu es troba en l’edifici adjunt al Museu Faller, enfront de la Ciutat de les Arts i de les Ciències, al costat de l’església de Montolivet. Aquest organisme s’encarrega, entre altres, de portar a terme l’elecció de les Falleres Majors de València, d’elegir els millors monuments fallers de totes les categories i de l’Ofrena de Flors a la Verge Maria dels Desemparats.

LES COMISSIONS FALLERES Les comissions sorgiren de forma espontània i sense una normativa que les regulara. Segons l’escriptor i historiador valencià Francesc Almela i Vives (1903-1967) en tota comissió fallera estaven inclosos els propietaris de la cafeteria o bar situat més a prop del lloc on s’aixecava el monument – convertint-se així en el lloc de reunió de la resta de components de la comissió -; el propietari de la fusteria de la zona – qui actuava com a tècnic –, el sabater de la comissió – qui aportava suggeriments – i el propietari d’ultramarins o la colonial – que feia a les vegades de tresorer –. Aquesta visió no és un patró que s’haja repetit en totes les comissions que han existit, malgrat que si moltes d’elles s’han reunit i continuen fent-ho en un bar.

El Cau Faller és el lloc de reunió actual de cadascuna de les comissions, les quals durant tot l’exercici faller busquen fonts d’ingrés per poder pagar la festa i el seu monument. A més, normalment cada comissió consta també d’una comissió infantil i cort d’honor infantil, la qual està formada únicament per xiquets i xiquetes, que també plante el seu propi monument.

Malgrat que l’objectiu principal de les comissions és aixecar el monument en la seua demarcació per a les festes de Sant Josep, durant la resta de l’any en cada cau faller es realitzen actes festius, culturals i socials de tot tipis, que fan de les comissions falleres un dels principals eixos de la vida associativa i de l’entramat social de la ciutat de València i de la resta de municipis on aquesta festa té presència.

Aquestes associacions festives estan regides per un President o Presidenta elegit en votació per part dels membres de la comissió cada determinat període de temps – de forma anual, cada dos anys... –, qui, al seu torn, forma una Junta Directiva amb càrrecs que s’ocupen de diferents aspectes com el llibret, la cuina, la tresoreria, entre altres. A més del President o Presidenta, existeixen les figures de Fallera Major, Fallera Major Infantil i President Infantil, els quals representen a la seua comissió durant tot l’exercici faller en els diferents actes que tenen lloc. En algunes comissions existeixen les muses – tant en cort major i infantil – i en altres encara romanen les Belleses del Foc, de la Flor i del Casal, figures desaparegudes en la ciutat de Sueca des de mitjans dels anys huitanta del segle passat.

La figura de Fallera Major és la màxima representant d’una comissió fallera, durant els festejos i activitats que determinada comissió realitza durant l’any que dure el seu regnat, també exerceix de representant davant d’altres comissions falleres o altres esdeveniments als quals la comissió siga convidada. Existeix també el càrrec de Fallera Major Infantil, ostentat aquest per una xiqueta i que representa del mateix mode als xiquets i xiquetes de la comissió i cort d’honor infantil. Aquestes dues figures també poden representar a una ciutat, com per exemple, les Falleres Majors de Sueca, la qual tornà a tindre Fallera Major Infantil en les falles del 2019 després d’una absència d’aquesta durant trenta-dos anys.

“Jo vaig ser Fallera Major Infantil de Sueca”

ciutat, Sueca. La Junta Local Fallera, formada per dos membres de cada comissió, no tenia costum d’estar en companyia de les Falleres Majors de Sueca, però sí com sabem en un dia tan divertit com aquest, de tots és ben sabut, que com en els fallers i falleres de la teua falla en cap lloc. Aquest any va ser diferent i no sols ens divertirem sinó que la Junta al complet no se separà de nosaltres, almenys aqueixa era la meua percepció. En aquell moment m’adoní conter que el sentiment faller no pertany a una sola falla, sinó que és de tot el col·lectiu faller. Les rivalitats que de vegades es creen per diverses activitats, no han de deixar de ser això, meres ‘’rivalitats’’, per tindre un esperit de superació, esforç i treball. Qualitats que de vegades se’ns obliden que és la falla. Així que per a mi aquell moment va suposar un abans i un després com a fallera i dintre de la meua trajectòria en aquesta festa.

El que hui hagen recuperat després d’una absència de trenta-dos anys aquesta figura, crec que és molt important i significatiu, perquè no sols dona un any d’alegries sinó que et fa valorar com a fallera tot el que es fa per portar a terme una festa tan gran en tots els aspectes. I el més important, dóna l’oportunitat a una xiqueta suecana de conéixer tot l’entramat de la nostra festa des de menuda, tenint un càrrec destacat dintre del món fester.

Les falles són treball, esforç i sacrificis perquè durant tres dies gaudim al cau faller de rialles, amistats i bons dinars, com no. Però també són cultura, conéixer costums de la nostra terra i assegurar-nos que aquest Patrimoni Cultural tan gran no es perdrà mai. Inculcant a les pròximes generacions la tasca de continuar amb les Falles, la nostra festa, i millorant-la a ser possible.

Inmaculada Ortells Rodenes Professora al col·legi Unió Cristiana de Sueca Directora del grup de Teatre i Delegada de Cultural de la falla Verge de Sales Fallera Major Infantil de Sueca 1987

Després d’un any meravellós, sent Fallera Major Infantil de la meua falla, mai haguera pensat viure aquesta experiència, tan bonica i a la vegada tan diferent. El més faller que hi teníem a casa, mon pare, em proposà presentar-me com a Fallera Major Infantil de Sueca.

En aquell moment, l’elecció de les representants de la nostra població era mitjançant la votació d’un jurat i, malgrat que l’any anterior ja havia sigut una xiqueta de la meua comissió, mon pare li feia tanta il·lusió tornar a viure un any faller com el que acabaven de passar que no va tardar a animar-me perquè em presentara.

Quina fou la meua sorpresa en ser jo l’elegida, ja que l’estona que esperarem per saber qui era la nomenada, havia estat convencent a les altres qui seria l’afortunada i la resta seríem de la Cort d’Honor.

Avui l’elecció és mitjançant bolleta, i pense que és el més encertat, ja que és la sort la que elegís el nom de l’afortunada i totes les xiquetes que es presenten amb il·lusió tenen la mateixa oportunitat.

Crec que tenia l’edat perfecta, de vegades pense que són massa xicotetes i després no se’n recorden de molts moments. Recorde el dia de la meua presentació, ja que per a mi, crec que és juntament amb el dia de Sant Josep, el més bonic del regnat d’una Fallera Major; recorde el dia de l’Ofrena a la Mare de Déu de Sales, les visites realitzades a les falles del Perelló, on ens ho passarem molt bé, i sols dic Perelló perquè la del Mareny no existia encara.

Hui tenen molts actes on estar presents i un any ple d’emocions. Jo sols visití Cullera i Alzira, per a mi un descobriment veure de quina manera es vivien les falles en aquestes ciutats. Però el que no se m’oblidarà mai, va ser la ‘’Visita de Cortesia’’ com a màxima representant infantil de la meua

Les Falleres Majors de Sueca no sols visiten altres falles, que és el que jo feia, o participar en els actes oficials. Acudeixen a totes les activitats organitzades per la Junta Local, ja siguen esportives, de teatre, playbacks,...Però també representen a Sueca fora d’ella, acudint a presentacions de llibre, concursos literaris en valencià on poden assabentar-se del gran valor cultural d’aquesta festa, fins a on arriba i del que ens aporta com a persones, inculcant-nos una sèrie de valors des de ben menuts.

La recuperació de la figura de màxima representant infantil de Sueca és per a mi la continuació d’una festa que perdurarà en el temps, i els que hem format part d’aquesta xicoteta història de les falles suecanes, som això, una xicoteta part del que encara està per vindre.

ELS ARTISTES FALLERS

EL MONUMENT FALLER – O FALLA –

L’artista faller – o artesà faller – és l’ofici per excel·lència de la festa fallera i, com la mateixa festa, ha evolucionat molt ràpidament amb el pas de les dècades. L’origen d’aquesta està al voltant dels anys cinquanta i seixanta del segle XIX. Malgrat que encara no es podia parlar d’aquest terme perquè els seus protagonistes eren, sobretot, artesans d’oficis plàstics : fusters, imatgers, jogueters.

Per a aquests oficis tradicionals, fer falles era un complement, un hobby, a la seua activitat. Personalitats com Vicent Sena, José Olaria Marimón o l’ebenista Noguera foren pioners en aquesta professió. Des d’aquell moment fins ara ha evolucionat molt. A finals del segle XIX comencen a incorporar-se professionals del món de les Belles Arts, parlant-se a partir de 1910 d’autors de falla i institucionalitzant-se la figura de l’artista faller a partir de 1930.

Segons Almela i Vives, les falles són “efímers cadafals amb figures que naixen per ser cremats i s’aixequen en la ciutat de València per la festa de Sant Josep”. Solen tindre caràcter satíric sobre temes actuals. Les falles solen constar d’una figura o composició central de diversos metros d’altura, les més grans superen els 30 metres – “Albufera’s Cup. El desafío” en l’extinta comissió de Nou Campanar l’any 2007 és la més alta plantada amb un total de 33 metres –; rodejada de nombroses figures de cartó-pedra o suro blanc, sostingudes per una estructura interna de fusta. Estan acompanyades per cartells escrits en valencià explicant el significat de cada escenografia, sempre amb un sentit crític i satíric. Les falles es munten gràcies al sistema de sacabutx, el qual es basa en l’encaixament de dues peces complementàries, una caixa i una espiga, que s’usa per a fixar els ninots de grans dimensions i altres elements exteriors d’una falla a l’estructura interna del monument. Els monuments solen tenir remats, que són les peces que coronen o adornen la part superior del cadafal faller.

L’estructura de fusta subjecta tota la falla i s’amaga dintre dels ninots o peces més grans.

Detall del monument “Per la naturalesa” de l’artista Pere Baenas plantat en la demarcació de Convent de Jerusalem-Matemàtic Marçal l’any 2018.

L’artista faller última les peces per col•locar-les definitivament. Plantà 2019.

A partir dels anys setanta del segle passat, aquesta professió comença a expandir-se més enllà de fer falles i s’adapta a l’aparició de nous materials plàstics com el suro, o l’aplicació a aquest món de les impressores 3D. És a dir, es diversifica per afrontar diferents situacions econòmiques i socials.

Per a desenvolupar l’ofici d’artista faller es necessiten uns trets i habilitats específiques que no posseeixen totes les persones. Cal dominar diverses disciplines com l’escultura, la fusteria o la pintura i, a més, s’ha de tenir enginy i gràcia per fer que un monument faller alegre la vista a tots els curiosos que l’observen. Sueca és bressol d’artistes faller, un dels més destacats fou Pascual Carrasquer i Blasco (1926), pel taller del qual han passat altres com Ferran Roda i Martorell (1943), Andreu Martorell i Segovia (1948) Josep Andreu Ibor i Peiró (1955), Toni Gil i Tornero (1961), Josep Vicent Gutiérrez i Redondo (1965) i el seu fillol Pasqual “Pasky” Roda i Ferrando (1975). Altres artistes suecans reconeguts són Toni Llopis i Sisternes (1963), Joan Vicent Martí i Martínez (1959), Joan Baptista Pedrós i Beltrán (1949), Filibert Pons i Rubio (1965), David Clari i Chirivella (1967) o Francesc Vizcaíno i Palacios (1969); alguns d’ells ja retirats.

Com a complement a aquests cartells, algunes comissions realitzen el llibret de la sàtira, en el que s’explica mitjançant versos satírics el contingut del monument faller. Aquest gènere es va iniciar al segle XIX amb l’autor suecà Bernat i Baldoví i va experiment el seu màxim esplendor en les dècades de 1950 i 1960 gràcies a autors com Emili Panach i Ramos (1913-1983) i José Bea Izquierdo (1912-1984). Aquesta tradició ha aplegat a ser tan important que té la seua pròpia categoria en la secció de premis : cada any s’atorguen diferents guardons als llibrets segons categories i criteris, fent referència al disseny, informació que conté, originalitat... El llibret és denominat com “la falla de paper”, ja que és l’únic document gràfic i escrit de tot l’exercici faller.

Els artistes fallers dediquen tot un any per a realitzar els monuments que les diferents comissions contracten, impulsant la creació de treball. Actualment existeix una gran controvèrsia sobre la sostenibilitat de l’economia de l’artesà faller. El total de falles es classifiquen en categories ordenades per pressupost i, dintre de cadascuna d’aquestes, s’organitza un concurs on s’elegeix la millor falla de cada secció. Es valoren una sèrie de qualitats com la monumentalitat, el risc, la temàtica, el colorit, els acabats...

LA INDUMENTÀRIA VALENCIANA

LA MÚSICA

El vestit tradicional de la dona valenciana, el mal denominat vestit de fallera, posats que en realitat ja es vestia abans d’aparéixer les falles com a festa, té una llarga tradició en la història. Va nàixer en el segle XVI sent una vestimenta de treball de les llauradores valencianes, transformant-se amb el pas dels anys, derivant en una indumentària més elegant i sofisticada que s’emprava en ocasions especials. Es pot afirmar que l’actual vestit de fallera és una indumentària de festa que empraven les valencianes segles enrere. Entre les seues variants podem trobar el vestit del segle XVIII, el qual és més afrancesat; els de “coteta”, més propers als de l’horta – més coneguts com “de huertana” –; i el sorgit en el segle XIX, denominat de “farolet” per les seues mànegues amb forma de “fanal”, conegut popularment com “farol”. El pentinat pot ser un monyo o tres. En la part posterior del cap es porta un més gran, mentre que en la templa es porten dos més menuts, els coneguts com rodets. Els monyos s’agafen amb agulles passadores i s’adornen amb les pintes : la pinta per al monyo posterior i els “rascamonyos” per als rodets, inspirats en el vestuari de la Dama d’Elx de fa més de 2500 anys.

La música està intrínsecament vinculada a les falles, ja que és un element essencial en la nostra festa. Les comissions falleres contracten per a la festa a més de tres-centes bandes de música o xarangues per acompanyar-les en qualsevol dels actes fallers. Tradicionalment, la música que acompanya a la festa són els pasdobles tradicionals i populars, com “Paquito el xocolater”, “Amparito Roca”, “València” i “El faller”, encara que també amb el pas dels anys s’han introduït cançons més modernes i actuals. No sols s’escolten les bandes de música, sinó que també hi ha grups de música tradicional valenciana formada per dolçaines i tambors. A les nits també hi ha una presència important de la música, ja que se celebren les típiques revetlles amb orquestres i discomòbils, les quals esquitxen tots els barris de la ciutat.

ELS ACTES FALLERS Malgrat existir una gran varietat i multitud d’actes que es realitzen al llarg de tota la ciutat – bé siga València, bé siga qualsevol municipi on es celebre la festa –, existeixen alguns que són fixes, fonamentalment aquells que organitza la Junta Central Fallera – o si no n’hi ha, Junta Local Fallera en els municipis –, encara que també són importants molts que realitzen les mateixes comissions falleres com presentacions de llibrets, la Presentació de les Falleres Majors, Corts d’Honor i Comissions, entre altres.

Detall del pentinat tradicional femení.

Mentre que la vestimenta tradicional masculina és el vestit de saragüells, el qual apareix sota la denominació “sarawil” en textos musulmans andalusins del segle X. Aquest vestit es col·loca directament sobre el cos i sobre ell es pot col·locar o no altres peces de vestir. El teixit d’aquesta vestimenta és el llenç per als dies de treball, i en els festius es cobreix amb un segon calçó de llana o seda, conegut com a “negrilla”. Una altra de les vestimentes masculines tradicionals és el vestit de torrentí, el qual està caracteritzat per tindre un pantaló més cenyit a la cama i un jupetí, una espècie de “jaquetilla”. En el cap, l’home sol portar un mocador, una còfia o un casquet, aquests últims fets de ganxet, els quals és complementen amb diferents gorres i barrets, com la rodina, el cossiol o la muntera.

La Presentació és l’acte més important de qualsevol comissió. Presentació de l’AC Falla El Portal 2012.

LA CRIDA Aquest acte se celebra l’últim diumenge del mes de febrer. El col·lectiu faller es reuneix sota els peus de les portes de la ciutat de València, les Torres de Serrans, on la Fallera Major i la Fallera Major Infantil de la capital del Túria, abrigallades per les companyes de les seues respectives corts d’honor, realitzen una “cridà” a la iniciació dels festejos, a tots els valencians i valencianes i a tots els visitants que omplin els carrers de València els dies grans.

L’EXPOSICIÓ DEL NINOT Es tracta d’un acte faller amb quasi cinquanta anys. La primera exposició va tenir lloc l’any 1973 en la Llotja, sent inaugurada per l’alcalde de València, Vicent López i Rosat acompanyat per la Fallera Major d’aquell any Encarnación Folgado i Tárrega.

L’exposició està oberta al públic durant algunes setmanes en la Ciutat de les Arts i les Ciències – el seu emplaçament actual –, on es depositen prop de huit-cents ninots. Aquests es presenten amb la il·lusió de poder ser indultats i alliberar-se de la cremà, salvant-se el millor d’ells, anomenant-se Ninot Indultat – tant major com infantil –; tradició existent des de 1934. El resultat del veredicte depén d’una votació popular.

Les mascletades es componen, bàsicament, de material terrestre i d’un principi i final aeri. No obstant això, aquestes composicions varien segons el pirotècnic que la dispare. Els coets van units per metxes que estan embolicades en paper perquè aquestes vagen més ràpides. Segons la variació d’aquestes, els encreuaments en diverses files, així com la distància dels coets, aconsegueixen donar major o menor velocitat de disparament, el qual sol ser de màxima velocitat en el tram final obtenint el denominat terratrémol. També s’aconsegueixen diferents efectes de sonoritat i sensació fent que exploten en el sol o nugats a les cordes que subjecten les metxes.

LA PLANTÀ

Quan aquesta aplega a la seua fi, els mateixos fallers i falleres de cada comissió acudeixen a recollir-lo – els infantils la vesprada del 14 de març i els majors la vesprada següent –, després de descobrir-se el veredicte del jurat. Se sol anar en grup, amb música i fent festa pel carrer, animant a la ciutat i alabant a les màximes representants. El regrés a la falla es realitza amb el ninot a mà o amb algun vehicle manufacturat pels mateixos membres de la comissió. Aquest acte està present en el programa festiu de molts municipis on també se celebra la festa fallera.

Els dies 14 i 15 de març a la nit són els dies oficials de la plantà, la qual és l’acte d’erigir els monuments fallers, més coneguts pel nom genèric de falles. El dia 15 al matí es realitza la dels monuments infantils i entre els 15 i la matinada del 16 els monuments grans. Sempre deuen estar plantats a les 08:00 del matí del dia 16, moment en què es presenten els jurats per qualificar-les.

LA CAVALCADA DEL NINOT

Per elevar la part principal del monument, es realitzava per mitjà d’una colla de persones membres de la comissió, fent una plantà al tombe. Actualment, algunes comissions estan optant per retornar a aquest tipus de plantà per diferenciar-se de la resta. Des de mitjans dels anys noranta del segle passat i a causa de l’envergadura dels monuments – sobretot de la Secció Especial –, la plantà d’aquests pot començar el 10 de març i necessitar diferents grues per aixecar els seus elements principals i remats.

Es realitza un cap de setmana pròxim a l’inici de la setmana fallera o setmana gran. En ella, les diferents comissions exposen, en la seua cavalcada, un tema social, polític o esportiu normalment de caràcter local o regional satiritzant-lo. Les comparses, figures i carrosses de cadascuna de les falles critiquen aquest tema, com si es tractara d’una falla itinerant i amb ninots humanitzats. Després de desfilar pel centre de la ciutat o pel recorregut marcat, un jurat premia a la millor comissió fallera amb diferents premis com a la millor figura, a la millor composició final o a la millor comparsa.

Des de fa poc més de deu anys, els xiquets i xiquetes també tenen la seua pròpia Cavalcada del Ninot Infantil, la qual segueix les mateixes normes de realització que la dels majors.

LA MASCLETADA Aquest acte es realitza cada dia a les 14:00 hores, des de l’1 de març fins al dia 19, dia de Sant Josep. El nom de Mascletada prové d’un tipus de coet, el masclet. És un dels actes més valorats pels valencians i les valencianes, encara que també és l’acte menys entés pels visitants, ja que per entendre’l és necessari estar pròxims al lloc on té acte aquest, ja que no és qüestió de veure, sinó de sentir i escoltar, ja que produeixen sensacions similars a l’audició d’un concert, aconseguint que el soroll siga evolvent i, en qüestió d’escassos minuts (6-7) i arribant a superar els 120 decibels.

Tot el material pirotècnic apunt esperant que el rellotge marque els 14:00h.

Tradicionalment aquest acte es realitzava en un sols dia, augmentant la competitivitat de les comissions i acreixia l’emoció, ja que el monument, de no estar totalment plantat, era desqualificat. Moltes localitats no segueixen la data de la plantà de València : per exemple a Sueca comencen a muntar el monument sobre el dia 10 de març, mentre que altres localitats com Torís tenen la setmana fallera una setmana després del 19 de març.

L’OFRENA L’ofrena a la Verge dels Desemparats o, coneguda afectuosament com La Geperudeta, patrona de la ciutat de València i de la Comunitat Valenciana. Aquest acte es realitza al llarg de la vesprada i inici de la nit dels dies 17 i 18 de març. En un principi es realitzava únicament el dia 18, però a causa del gran nombre de comissions falleres existents a la ciutat de València es va ampliar a dos dies, avançant-se aquesta al dia anterior. En ella, cada fallera ofereix un ram de flors amb el que es confecciona un espectacular tapís de flors com un mant que cobreix el cos de la Verge, l’estructura de la qual és de fusta i permet anar entrellaçant els rams per formar impressionants dissenys. Açò, sumat als catorze metres d’altura de la Verge, dote a l’ofrena d’una gran vistositat i emoció. El mant es desmunta tres o quatre dies després del 19 de març. Les Falleres Majors de València i les seues respectives Corts d’Honor clausuren les ofrenes : la Infantil ho fa el dia 17 i la Major, el 18.

Les falleres desfilant al matí del 19 de març.

Per entendre l’ofrena actual, hem de mirar enrere cap a mitjans del segle passat. Fou una Fallera Major de la comissió Sant Vicent-Periodista Azzati qui va voler portar un ram a la Verge; l’any següent la mateixa comissió va voler tornar a fer-ho i en anys posteriors unes poques comissions falleres, per voluntat pròpia, entraren a la Basílica per oferir flors a la imatge de la Patrona. Any rere any, a l’acte anaren afegint-se comissions i més falleres i fallers que desfilaven davant de la Verge, arribant en l’actualitat a superar les 100.000 persones, repartits en dos dies, de més de vint hores d’ofrena en total. És un dels actes més esperats, tant pels fallers i les falleres, com pels valencians i valencianes.

ALTRES ASPECTES RELLEVANTS

LA CREMÀ

A més, la nostra festa es nodreix i mostra la feina no sols d’artistes fallers, fusters o pintors, també la dels indumentaristes, modistes, perruquers i perruqueres, maquilladors i maquilladores, floristes i moltes més professions de les que ens podem imaginar. Existeix un entramat econòmic i social que s’ha teixit al voltant de les falles, del qual naixen milers de llocs de treball. En les falles s’uneixen diversos aspectes que defineixen una cultura com són el foc, la música, la pólvora i el carrer.

També coneguda com la Nit de la Cremà, és l’acte de clausura de les festes falleres. Consisteix en la cremà dels monuments fallers plantats en els carrers de les diferents localitats festeres la nit del 19 de març. L’acte ve precedit per un castell de focs artificials, encés per la Fallera Major i President de la comissió. En primer lloc, al voltant de les deu de la nit, s’inicia la cremà del monument infantil. A partir de les dotze comença la cremà dels monuments grans. Aquest horari pot variar en altres localitats, però se segueix així a València. L’última falla infantil en cremar-se és la guanyadora del Primer Premi de la Secció especial, la qual es crema a les 22.30h. La falla infantil municipal es crema a les 23.00h. L’última falla en cremar-se és el Primer Premi de Secció Especial a les 00.30h, mentre que la falla municipal desapareix a l’una de la matinada.

Aquest acte, com la resta o altres aspectes rellevants de la nostra festa, no és igual en tots els municipis i té variants o detalls que sols es donen en determinades ciutats o pobles.

Les Falles no són una festa homogènia, ja que està repartida per la majoria de municipis de la comarca de València i està present també en alguns municipis alacantins i castellonencs. Molts dels actes que tenen lloc al cap i casal es reprodueixen en les localitats, però en temps i fórmules diferents, ja que no totes les ciutats tenen els mateixos recursos econòmics que València. Per exemple, mentre que algunes localitats fan l’ofrena el 17 o el 18, a Sueca la fem el dia 19. A més, els municipis solen fer l’ofrena al seu patró o patrona o a personalitats destacades. Existeixen un seguit d’actes que cada ciutat, comissió i/o districte realitza d’una forma determinada o que, potser, sols existisca en una determinada falla. Actes com la Penjada de Cartell, el Concurs de Paelles, de Ral·li, de Playbacks, l’Entrega de Bandes... no segueixen el mateix patró i varien molt, sent igual de vàlids en totes les seues formes i que no fan, sinó, que enriquir la festa de les Falles.

Les Falles són una festa plural i que sempre va lligada a l’actualitat amb les seues sàtires i crítiques.

Han sigut moltes les comissions i els monuments fallers que han reivindicat el paper de la dona dintre de la nostra societat i han mostrat el seu rebuig a la violència masclista, convertint-se en un vertader crit per trencar els sostres de vidre que encara existeixen en molts àmbits de la nostra societat. Emblemàtiques són ja la falla plantada en la demarcació de Sevilla-Dénia i Germanies amb el títol “Amb elles” de l’artista Rafael Martínez, remat del qual retratava a Rocio Gil, Fallera Major de València 2018; o la falla plantada per Manuel Algarra en la comissió Almirall Cadarso-Comte d’Altea amb el lema “Votes for Women”.

A més, la nostra festa està lligada a la gastronomia regional valenciana, una de les més destacades i buscades pels visitants. La paella, els bunyols i el xocolate són plats i postres que marquen la dieta dels valencians i valencianes durant els dies grans de la festa fallera.

L’impacte d’aquesta festivitat abasta molt més del que podem pensar i d’allò que marquen els números, ja que és molt difícil xifrar de forma concreta l’impacte econòmic – positiu i negatiu – que aquest deixa i la quantitat de visitants que omplin els carrers de València, atrets per aquesta explosió de color, sentiment i música.

A més del foc, la Cremà té altres protagonistes : els bombers.

Vídeo Les Falles

Amb la Cremà, el foc fa acte de presència i tanca l’exercici faller per donar pas al següent.

Les Falles Crida 2014

Les Falles UNESCO

“La importància de la figura de la Fallera Major de València” Carmen Sancho de Rosa Graduada en Dret a la Universitat de València i opositora a la Carrera Judicial i Fiscal Fallera Major de València 2014

Tot això des d’un punt de vista totalment objectiu. Però una vegada ho vius en primera persona, la figura cobra moltíssim més sentit del que tenia abans per a tu.

Ser Fallera Major de València és deixar de ser teua per a ser de tots. Ací resideix la clau per a mi. És aparcar les teues prioritats per a saber que la teua prioritat és donar el teu any pels fallers. I també, com sempre dic, és un màster de vida. Un any en què aprens moltíssimes coses i d’un gran valor. Aprens a valorar moltíssim més la festa, aprens l’esforç que suposa ser faller per a tots, aprens la particular idiosincràsia de la festa, ja que està present en tota la província però en cada punt amb les seues particularitats. I creixes molt més del que et podries imaginar. Per a mi ser Fallera Major de València és un regal, perquè encara que eres tu la que deixes la teua vida de costat, la recompensa és moltíssim més gran que tot això. La recompensa és l’afecte i l’admiració de tots, és sentir-te una més entre gent que era desconeguda per a tu; és que passen els anys i la gent continue volent-te i valorant-te. És curiós que de la figura Fallera Major de València no es parle mai en passat, perquè gràcies als fallers no es deixa de ser-ho mai. Ser Fallera Major de València és formar part de la història de la teua ciutat, perquè no hi ha orgull més gran.

En un moment en el qual es qüestiona la importància d’aquesta figura o sobre el paper que juga en el camp de la igualtat no es pot desconéixer el fet que la Fallera Major de València té veu. Té veu perquè transmet amb el seu somriure, amb la seua mirada i amb el tracte pròxim de tu a tu. Té veu perquè el sentit d’acudir a tants actes és permetre’t conéixer i conversar amb els fallers i falleres. Perquè ser Fallera Major de València és tindre veu de suport i afecte als altres, sense oblidar mai, que la Fallera Major de València ho és de tots i de cadascun dels fallers i falleres, un col·lectiu del qual es forma part sense cap mena de carnet. A pesar que cada any siga una dona la que ocupa aquest càrrec, l’essència és la mateixa i la fi també. Totes, dins de les seues possibilitats i les seues circumstàncies, aporten el millor de si mateixa per a donar-ho als altres.

Perquè ser Fallera Major de València és molt més que una imatge, és propagar la il·lusió que suposen les falles i la frase que vaig dir en la meua Crida : “val la pena ser fallers”.

El paper de la Fallera Major de València té una gran importància, i encara que des de fora, puga opinar-se una altra cosa, és un paper prou intens. És una pura representació a tots els nivells: ja que transcendeix dels marcs de la pura festa per a ser una figura emblemàtica a la ciutat.

Des del meu punt de vista, no entendré mai les crítiques ni les reivindicacions que la FMV ha de tindre un paper més actiu en la festa. Com FMV he presidit els actes més importants, he tingut veu en la Crida i en tots els llocs als quals he acudit, siga de manera pública o personalment. Perquè no pot identificar-se el tindre veu amb fer un discurs o manifestar opinions personals. No ha de confondre’s el paper de la dona en la societat amb el paper que juga la FMV en el món de les falles.

La transcendència de la Fallera Major de València a la ciutat de València, fins i tot a la província i Comunitat Valenciana, és innegable, si bé, molta gent forana es pregunta pel seu origen o per totes les coses que aquest càrrec comporta.

Encara que les cambres capten els moments de major exhibició pública, hi ha molt més enllà. Des del moment de la teua exaltació a la presentació a la qual acudeixes a donar el teu suport a la recentment nomenada fallera major, passant pels dies d’acompanyament de la festa dedicada a les falles en un asil. El dia en què menges en un casal i reps l’afecte dels fallers, el dia en què inaugures un recentment estrenat cau faller constatant l’esforç que ha suposat, el dia en què abrigalles a la falla que ha vist caure el seu monument o el dia que abraces a la Fallera Major de la falla guanyadora del primer premi de Secció Especial. Com deia abans, ser Fallera Major de València és viure durant un any el sentiment de totes les falles de València i voltants en primera persona com si foren la teua. És ser de tots.

La fallera Major de València és una institució de caràcter representatiu. Representa a un dels col·lectius més importants de la ciutat, el faller, gent que fa de la festa de les falles una manera de vida. Acudeix als actes en els quals se li requereix per a acompanyar als fallers i donar-los suport. És l’encarregada de donar el tret d’eixida a les falles, que se celebren al març. És un any en què la triada és el focus de tota l’atenció, interés, expectació, però sobretot, admiració. Les Falleres Majors de València encarnen tot això que com a falleres volem ser, el somriure que et fa tindre il·lusió i sobretot i el que més es veu, el fet de deixar un any de la teua vida per a dedicar-lo a representar a les falles.

A les dones que aspiren al càrrec, i a més, la que d’entre totes elles l’aconsegueix, són dones capaces, amb la seua formació i amb les seues idees, amb el seu estil de vida, i amb una vida més enllà de la figura a la qual representen. La FMV és una figura institucional, per la qual cosa exigeix, ser professional en el càrrec, que no és el mateix. Mai deixaré de reivindicar aqueix paper invisible de la FMV en l’època del “mitjà social”.

Tots aqueixos gestos que tenim de manera diària amb tots els fallers i als quals no se’ls dóna rellevància en aquesta mena de debats. Encara que sempre ens quedarà la satisfacció de saber que són xicotets records que marquen la vida de la persona que els rep.

El meu nom és Carmen Sancho de Rosa i sóc la Fallera Major de València de 2014.

EL FOC PURIFICADOR : RECONEIXEMENT I SALVAGUARDA La consideració de les Falles com a Patrimoni Cultural Immaterial ve degut a ser una expressió viva i popular del poble valencià; una festa d’origen popular que ha anat evolucionant, perfeccionant-se i adaptant-se a les vicissituds al llarg dels segles, sent una manifestació artística, satírica i cultural digna de menció. La nostra festa està vertebrada per tots els mecanismes de connexió entre festa i patrimoni, sent una clara expressió identitària dels valencians i valencianes.

El primer reconeixement de la nostra festa arribava en època democràtica, concretament l’any 1980, quan el BOE núm. 41 del 16 de febrer atorgava la categoria de Festa d’Interés Turístic Internacional. Aquesta distinció de caràcter honorífic fou tot un revulsiu per a la imatge de les Falles i va propiciar que el col·lectiu faller treballara de valent fins a assolir la màxima categoria per part de la UNESCO. Malgrat ser el primer títol aconseguit, no fou fins a l’any 2011 quan el mateix govern valencià inicia els tràmits per declarar BIC la festa fallera, més de trenta anys després. El Decret 44/2012, del 9 de març, del Consell, declarava Bé d’Interés Cultural Immaterial les Falles de València destacant el següent : “Les Falles són sentides com un patrimoni comú i propi del conjunt de la població, bé des del respecte i fidelitat a la secular tradició, bé pel sentiment valoratiu d’allò que les conceptua com un tresor cultural”.

Així naixia la carrera des de l’Ajuntament de València per aconseguir la declaració per part de la UNESCO, malgrat ser rebutjada en diverses ocasions. El món faller, en col·laboració amb les principals institucions públiques valencianes han desenvolupat durant tres anys abans de la seua declaració una intensa agenda per promocionar i donar suport a la candidatura de la festa popular valenciana, en la qual estan implicades milers de persones entre fallers, artistes i pirotècnics, entre altres. Però, el llarg camí es va iniciar l’any 2011, quan el Consistori del cap i casal va acordar iniciar els tràmits.

Fou durant l’onzena assemblea de la UNESCO celebrada entre el 28 de novembre i el 2 de desembre en Addis Abeba, la capital d’Etiòpia, quan es va fer públic el veredicte esperat : les Falles passaven a ser Patrimoni Immaterial de la Humanitat. La festa josefina complia les cinc condicions o criteris que estableix l’organisme internacional per rebre aquest reconeixement. Segons la UNESCO, la nominació : “Satisfà criteris com la seua compatibilitat amb els drets humans, l’obertura a qualsevol grup social, de qualsevol edat, professió i classe social, al mateix temps que permet una representació i participació de les dones en la planificació i la realització cada vegada més gran”.

A més, l’organisme internacional va reconéixer la importància de la crítica social personificada en els ninots i va definir la festa de la següent forma : “Erigida en la plaça del poble, a la falla se li cala foc al final de la festa, que va del 14 al 19 de març, per simbolitzar l’arribada de la primavera, la purificació i el rejoveniment de l’activitat social del poble valencià. Mentrestant, bandes de música desfilen pels carrers, menjades a l’aire lliure es porten a terme i els focs d’artifici fan acte de presència”.

Amb aquesta declaració, la festa fallera s’aixecava com el quart Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat valencià, convertint a la Comunitat Valenciana en l’única que atresora tants béns en aquesta categoria. Malgrat rebre el títol per part de l’organisme internacional, les Falles encara tenen diferents fronts oberts i veus que s’aixequen en contra d’aquestes. Els veïns i veïnes que no formen part són un dels principals sectors afectats i crítics, els quals citen les despertades i mascletades, a més dels talls de carrers que segresten des de l’1 de març fins al 20 fins i tot barris complets, com Ciutat Vella a València. A aquesta situació cal sumar els macro “botellons” i la quantitat de residus que la nostra festa, sent les veus més crítiques les que senyalen a les Falles com un focus de contaminació atmosfèrica, sonora i lumínica. La conciliació entre el sector no faller i el col·lectiu fester és una de les assignatures pendents, entre altres. A més, existeixen altres problemàtiques, com la precarietat en la professió de l’artesà faller.

Potser, dels quatre patrimonis, aquest és el que ha tingut una trajectòria més tranquil·la però que actualment té una convivència polèmica. També és el més massiu, sent aquest el factor determi-

nant per estar envoltat, any rere any, de crítiques negatives. Malgrat que el reconeixement ja està assegurat, la salvaguarda d’aquest – en aspectes concrets – encara està per aconseguir-se d’una forma plena. Amb el camí iniciat des de fa un parell d’anys, queda l’obstacle més complicat de solucionar : el consens entre totes les parts afectades. De segur que el treball dur entre les parts arriba a bon port i la nostra festa assoleix metes que, per ara, semblen llunyanes.

LA RIQUESA CULTURAL IMMATERIAL VALENCIANA A més del Misteri d’Elx, el Tribunal de les Aigües, la Festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí i les Falles, al territori valencià existeix una gran varietat i riquesa cultural que es representa en diferents festivitats, menjars, costums, esports i manifestacions artístiques. Les senyes d’identitat d’una comunitat no queden definides solament per allò que és material, sinó que també queden conformades pels usos, les representacions, expressions, coneixements i tècniques que aquestes comunitats, els grups i en alguns casos els individus reconeguen com una part integrant del seu patrimoni cultural.

Nosaltres, a continuació, destacarem una mostra variada d’alguns béns destacables que representen al nostre territori, la Comunitat Valenciana.

La dieta mediterrània A més dels quatre presentats anteriorment, podem afirmar que la Comunitat Valenciana compta amb un més : la dieta mediterrània. Fou el 16 de novembre de 2013 a la ciutat de Nairobi, a Kènia, on la UNESCO va inscriure a aquesta en la llista representativa, presentant la seua candidatura de forma conjunta per Espanya, Grècia, Itàlia i el Marroc.

La dieta mediterrània compren un conjunt de coneixements, competències pràctiques, rituals, tradicions i símbols relacionats amb els cultius i collites agrícoles, la pesca i la cria d’animals, i també amb la forma de conservar, transformar, cuinar, compartir i consumir els aliments. L’acte de menjar junts és un dels fonaments de la identitat i continuïtat culturals de les comunitats de la conca del Mediterrani – entre les quals trobem al poble valencià –. És un moment d’intercanvi social i comunicació, i també d’afirmació i renovació dels lligams que configuren la identitat de la família, el grup o la comunitat.

Aquest element del patrimoni cultural immaterial posa de relleu els valors d’hospitalitat, bona veïnatge, diàleg intercultural i creativitat, això com una manera de vida que es guia pel respecte de la diversitat. A més a més, exerceix un paper essencial de factor de cohesió social en els espais culturals, festejos i celebracions, en agrupar gent de totes les edats, condicions i classes socials.

També abasta altres àmbits com l’artesania i la fabricació de recipients per al transport, conservació i consum d’aliments com plats de ceràmica i gots.

Destaca el paper fonamental de les dones en la transmissió de les competències i coneixements relacionats amb la dieta mediterrània, salvaguardant les tècniques culinàries, respectant els ritmes estacionals, observant les festes del calendari i transmetent els valors d’aquest element del patrimoni cultural a les noves generacions. Els mercats locals d’aliments exerceixen el paper d’espais culturals i llocs de transmissió de la dieta en els quals la pràctica quotidiana d’intercanvis fomenta la concòrdia i el respecte mutu.

El Betlem de Tirisiti És un muntatge teatral amb titelles que es realitza en la ciutat alacantina d’Alcoi. Aquesta tradició betlemista alcoiana data del segle XIX i, en concret, la figura de Tirisiti data de l’any 1910. Es representa en Nadal, amb un format menut, mesclant elements populars alcoians – com el torero “Clásico” – amb altres del naixement de Jesús, l’arribada dels Reis Mags – la seua cavalcada és també BICI – o la celebració de les festes de Moros i Cristians, tan característics d’aquesta població.

Els titelles són del tipus anomenat “de peu i vareta”. Aquesta manipulació característica és un dels factors que aporten major interés el Betlem. Qui representa el principal personatge, parla amb una llengüeta metàl·lica en la boca, pel que quan apareix anomenat a Tereseta, el que realment se sent és Tirisiti, donant nom al personatge principal i a la representació. Durant anys es va representar en un barracó especialment habilitat, encara que des del 2006 ha passat al Teatre Principal, canvi que

va contribuir a quadruplicar l’assistència en deu anys.

L’origen d’aquest data del segle XIX, si bé a les dècades de 1870 i 1880 coexistiren a la ciutat tres betlems diferents, entre el qual es trobava aquest actual, portat per Josep Esteve Carbonell el Betlemero. Es muntaven a la plaça principal, però una ordre municipal va fer que acabaren abandonant-la, desplaçant-se a altres llocs o barris de la ciutat d’Alcoi. Per evitar la competència, Esteve va decidir modificar el guió perquè aquest guanyara originalitat, tenint la idea de fusionar els tres betlems existents, agafant elements dels tres predecessors, introduint en aquest moment referències a personatges coneguts alcoians i temes d’actualitat, sobre la base d’un guió que no va arribar mai a escriure’s. Malgrat viure una crisi durant la dècada de 1960 i desaparéixer entre 1961 i 1967, el punt d’inflexió va arribar el 1989 quan l’Ajuntament d’Alcoi es va fer càrrec del Betlem, encomanant la representació a la campanya alcoiana La Dependent, la qual li va donar l’estructura i guió que té en l’actualitat.

Aquest muntatge utilitza tant el valencià com el castellà, predominant el primer. Els diàlegs de la part costumista – és a dir, la segona part – són totalment en valencià, mentre que els de la part sacra són en castellà. El llenguatge és popular, amb refranys i dits populars, existint també diferents jocs de paraules. En les representacions se solen anomenar temes d’actualitat local o política, que Tirisiti comenta com de passada i sol cantar algun tema d’actualitat.

La Romeria de les Canyes Reprodueix any rere any la protecció penitencial que rememora el naixement de la ciutat de Castelló l’any 1252, després que el rei Jaume I concedira el 8 de setembre de 1521 el permís de trasllat per a la fundació de la nova ciutat de Castelló en la plana. La tradició emmarca aquell trasllat el tercer dissabte de Quaresma de 1521 i, encara que temps després es va traslladar la celebració al diumenge, són l’eix central de les Festes de la Magdalena, elevades al rang de festes majors de la ciutat en 1945.

La definició del decret BIC la defineix com una “commemoració històrica, anant en romeria fins on s’ubicava la població de Castelló abans del seu trasllat a la plana en 1525”, amb les seues diverses accepcions al llarg dels anys com un “ritus d’afirmació col·lectiva de la mateixa identitat” però és la comunitat la que li confereix el significat de “símbol de germanor, d’identitat i orgull de pertinència a la ciutat de Castelló, orgull de genealogia”.

Aquesta romeria s’ha realitzat de forma continuada, encara que amb certes interrupcions a causa de la falta de recursos econòmics, problemes amb l’església o guerres. Des de 1745 a 1749 no va haure romeries perquè l’ermita estava en runes i no hi havia diners per celebracions. En 1750 es va recuperar, però el seu sentit no era el mateix. La romeria adopta un sentit cívic i commemoratiu secular, convertint-se en una de les tradicions de la ciutat.

Al llarg del segle XX es consolida com una manifestació de la identitat pròpia de tot un poble, el de Castelló. A la dècada de 1940 comença a cristal·litzar l’afany per convertir la Magdalena en una festa gran. A partir de 1952 és quan comença a realitzar-se una vertadera romeria multitudinària, a més d’instaurar per als romers la cinta verda.

El ritual del Pa Beneït La Torre de les Maçanes compta entre les seues tradicions aquest ritual, supervivència d’ofrenes paganes que, amb el pas del temps, foren cristianitzades i ofrenades en honor a Sant Gregori, bisbe d’Òstia, el patronatge del qual en la població es remunta a l’any 1658. El Pa Beneit constitueix encara, a més d’allò que pròpiament el conforma o porta amb si mateixa el seu simbolisme o tradició religiosa, un majestuós ritual on la principal protagonista és la dona en el moment de la seua iniciació o consideració com tal. Dins de les festes de pans místics en Espanya, el ritual del Pa Beneit de la Torre de les Maçanes, té un lloc destacat, sent la més antiga tradició que atresora la província d’Alacant i una de les poques manifestacions que queden en el conjunt del territori espanyol d’aquells rituals medievals d’ofrenes de pans místics. És un exemple modèlic de supervivència, a través del temps i quasi sense mistificacions, d’un ritual agrari que, tenint les seues arrels en època prehistòrica, ha aplegat fins als nostres dies cristianitzat en certs aspectes formals. En el seu conjunt, és una de les més rares i escassa mostra de pervivència en les nostres terres d’un antic ritual agrari. Destaca la clara relació amb un ritual purificat a través de l’aigua, la mateixa ofrena – la base de la qual és el cereal – amb abundants paral·lels amb

la Grècia antiga, on apareix com ofrenes a divinitats i el consum del qual assegura la comunió dels homes amb la divinitat. També les donzelles, portadores de les ofrenes, corresponent-se amb tants altres grups de dones de l’antiguitat precristiana, la característica de la qual era la de la seua iniciació i, consegüentment, el seu pas a la consideració de dona a través de l’acte mateix de l’ofrena; el sentit del qual ha de ser doble : el de l’ofrena material i el d’elles mateixes que a través del seu acte són presentades davant de la societat. No s’ha d’oblidar la seua cristianització, ja que aquesta festa respon a un patró modèlic.

El Sexenni de Morella L’origen d’aquesta festa es remunta a 1672, quan la ciutat va sofrir una plaga de pesta que va assolar a la població morellana. La desesperació d’avant d’aquesta malaltia es va dirigir cap a la Verge de Vallivana, patrona de Morella i, segons conten les cròniques de l’època, les autoritats decidiren traslladar la imatge mariana des del seu santuari fins a la ciutat produint-se la recuperació dels malalts. En senyal d’agraïment i com a mostra de devoció, les autoritats civils i eclesiàstiques emetrien un vot, un any més tard, comprometent-se a realitzar unes grans festes a aquesta Verge cada sis anys. Des d’aleshores, aquest compromís ha estat complit de generació en generació i una multitudinària romeria es dirigeix a peu fins al Santuari, situat a vint-i-quatre kilòmetres de la ciutat de Morella, per traslladar la imatge de la Verge novament a la ciutat. L’arribada d’aquesta romeria és celebrada amb l’engalonament dels carrers principals i l’organització d’unes solemnes festes que es prolonguen nou dies, entre el 18 i 27 d’agost.

L’entrada de la Verge en la ciutat és una espectacular mostra d’emotivitat i d’històriques escenes.

La població ha estat un any treballant per a aquest moment en el qual queda proclamat un nou Novenari. Aquestes festes tenen un origen gremial, per tant, cada dia està organitzat per un sector laboral que aporta diferents signes culturals. I en la nit de la rebuda de la Verge de Vallivana, conflueixen tots els gremis, danses, quadres folklòrics i símbols de la ciutat.

A més d’aquestes, trobem un ric entramat de béns culturals repartits entre la província d’Alacant, Castelló i València, mostrant tradicions i elements culturals del nostre poble al llarg de molts segles i que han perdurat fins a l’actualitat. De segur que, de tots els altres que no estan mencionats ací però si amb anterioritat, algun d’ells es convertirà en un futur no molt llunyà en un nou Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

Seguidament parlarem de tres béns compartits a tot el territori valencià i que tenen una significació especial pel fet de realitzar-se per valencians, alacantins i castellonencs. Són trens béns culturals presents en la totalitat de la nostra autonomia i que es practiquen que es realitzen i configuren la idiosincràsia i identitat dels valencians i valencianes.

La pilota valenciana És el esport propi i específic del poble valencià que es practica des de temps immemorials en tot el territori de la Comunitat Valenciana, sent l’única regió d’Europa en la qual perdura la pràctica en la seua genuïna tradició. A més, al voltant del joc de la pilota valenciana conflueixen una sèrie d’aspectes culturals, socials, etnogràfics i lingüístics que constitueixen una mostra de la riquesa i diversitat de la nostra societat i de les seues tradicions. És un símbol de la identitat dels valencians i, com a tal, es va convertir en Bé d’Interés Cultural Immaterial el setembre de 2014.

La pràctica de jocs de pilota és una constant en bona part de les cultures antigues de tot el món.

L’origen de la pilota valenciana se situa clarament en l’antiguitat grecoromana. En diferents textos clàssics grecs es fa referència a la pràctica de jocs de pilota a mà amb diferents variants i el denominador comú de practicar-se en llocs específics habilitats a tal efecte, de forma individual o per equips, i amb un nombre màxim de bots de pilota.

Cal destacar el gran arrelament social del que gaudeix en el nostre territori amb més de 3.700 esportistes de pilota feredats, més de cent trenta instal·lacions en les quals es practiquen les diferents modalitats d’aquest deport, convertint-se en un dels esports valencians que millor vitalitat té. La pilota valenciana té un vocabulari propi, particular i peculiar; unes paraules i uns modismes característics i específics d’aquest àmbit, que han perdurat al llarg dels segles i que singularitzen i identifiquen tant al deport com a la llengua. Ha mantes el valencià com llengua pròpia en la seua activitat diària, preservant-lo i enriquint-lo, al mateix temps que moltes de les seues expressions i

paraules característiques s’incorporaven al llenguatge col·loquial. És significatiu que el predomini de les diferents modalitats del joc en les diferents comarques de la Comunitat Valenciana han contribuït indubtablement a preservar les varietats dialectals específiques de les diferents zones del territori valencià. La pilota valenciana ha sigut, per tant, al llarg de la història un factor essencial per a la preservació de l’ús de paraules i formes clàssiques oblidades en la parla actual i per al manteniment de la normalitat de l’ús de la llengua en l’àmbit quotidià.

Aquest joc està molt present a la nostra localitat i voltants, ja que Sueca compta amb un trinquet regentat Adrià Miguel i Mascarell (1974), jugador suecà que va iniciar la seua trajectòria el 1990, tenint aquesta continuïtat en el seu fill Hèctor. A més, destaquem la presència d’Eusebio Sanvenancio, gran piloter nascut al poble veí de Riola. Juga un paper fonamental en la difusió i salvaguarda d’aquest esport tradicional autòcton el Departament d’Educació Física de l’IES Joan Fuster, el qual compta amb una instal·lació denominada el poblet, on s’aglutinen quatre instal·lacions on s’aprén a jugar diferents modalitats de pilota valenciana.

que ha travessat fronteres i ha conquerit tots els paladars més exigents. Anys de tradició que hui en dia s’han convertit en tot un símbol de les nostres arrels i gastronomia. La paella ha iniciat el camí de convertir-se en Patrimoni de la Humanitat, perquè l’Ajuntament de València va constituir una comissió d’experts del sector turístic i gastronòmic de tota la comunitat el passat 2019. El primer pas per a sol·licitar el reconeixement de la UNESCO està en funció d’obtenir la Declaració de Bé d’Interés Cultural, atorgat per la Conselleria de Cultura. Una vegada obtinguda aquesta, es presentarà al Ministeri d’Educació, Cultural i Deport la proposta de candidatura a la llista de béns culturals registrats de les diferents comunitats per a presentar-ho a la UNESCO.

EL FUTUR DEL NOSTRE PATRIMONI Les Normes de Castelló També conegudes com les bases per a la unificació de l’ortografia valenciana, són un total de trenta-quatre regles ortogràfiques aprovades i ratificades per destacades entitats i personalitats del món cultural i polític de la Comunitat Valenciana, amb la idea d’adoptar “un sistema ortogràfic unitari” per al valencià.

De l’acord pres a Castelló de la Plana destacarem dos aspectes. El primer d’ells, que el model ortogràfic adoptat seguia l’emprat pels principals escriptors de la Renaixença valenciana, com ara Teodor Llorente Olivares, i també l’aprovat a Catalunya el 1913 per l’Institut d’Estudis Catalans i que també feien servir els mallorquins. El segon dels aspectes és l’elevat grau de conformitat amb què foren aprovades aquestes normes, atés que la pràctica totalitat d’escriptors i escriptores valencianes del moment, les més significatives entitats culturals, els principals periòdics i setmanaris... les van emprar sense qüestionar la seua validesa, perquè eren ben conscients que l’augment de l’ús del valencià propiciat pels nous aires de llibertat portada per la Segona República feia imprescindible aquest acord. Les Normes Ortogràfiques de Castelló van aparéixer publicades en les més prestigioses publicacions valencianes del moment. Cal destacar que han estat la base de la recuperació idiomàtica valenciana des de la seua aprovació.

La Tradició Musical Popular Valenciana materialitzada per les Societats Musicals de la Comunitat Valenciana València recull una llarga tradició musical en les seues bandes municipals i escoles de música que, al llarg dels anys, formen a més de 60.000 alumnes de les diferents poblacions valencianes. A més, juguen un paper important en conservar i potenciar el patrimoni valencià a través de les seues tradicions i festes populars com les Falles.

Les més de cinc-centes societats musicals que agrupa la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana (FSMCV), representen aproximadament la meitat de les existents en Espanya i reuneix a 40.000 músics i més de 200.000 socis. La declaració com a BICI coincidia en maig de 2018 amb la commemoració del cinquanta aniversari de la FSMCV, suposant un total reconeixement al treball d’unificació social i reforç de nostra identitat com a poble, tenint presència en el 95% dels municipis de més de cinc-cents habitants i una aportació al PIB regional d’uns 40 milions.

Però, farem referència a l’últim bé que compartim tots els valencians i valencianes : la paella. Per a nosaltres, és molt més que una recepta, és tot un ritual i una icona de la nostra cultura. És un plat

El Patrimoni Immaterial està viu, és a dir, ha recorregut un llarg camí per a poder ser, encara hui, celebrat, vivim o rememorat per diferents persones i grups. Es tracta de manifestacions socials, dinàmiques i processuals, i com a tal responen a pràctiques en continu canvi, protagonitzades per diferents individus i col·lectius. Aquestes manifestacions han sobreviscut fins als nostres dies perquè, gràcies al seu component cultural intern de naturalesa immaterial, han sigut capaços d’autoregular-se i generar mecanismes d’adaptació a entorns socials, econòmics, tecnològics i culturals, sempre canviants i imprevisibles. Com a conseqüència, la dificultat més gran per a la seua salvaguarda és la impossibilitat de tractar-lo de la mateixa forma que, des del segle XIX, es fa amb els béns materials. Allò que és immaterial no es pot protegir amb disposicions legals convencionals, perquè qualsevol pretensió conservadora impediria la seua autoregulació interna que caracteritzen el dinamisme i la vitalitat d’aquests tipus de patrimoni.

El PCI s’ha transmés, normalment, d’una generació a la següent per tradició oral. Aquesta característica el manté sempre sota el control dels grups coneixedors, transmissors i portadors dels sabers i destreses que es requereixen per portar a terme dita manifestació. Perquè aquest s’execute de forma adequada i complisca els codis interns marcats per la tradició, es requereix que els receptors hagen adquirit prèviament multitud de competències pràctiques. Moltes d’aquestes des de la infantesa : per exemple, l’habilitat per a saber emprar instruments, per a reconéixer i dotar de significat certs espais, per adequar-se al desenvolupament de les activitats en moments especials, per saber executar-les d’acord amb les prescripcions de la comunitat i en sincronia amb el col·lectiu amb el qual es comparteix... aquestes condicions obliguen que siga protegit pels seus legítims autors, hereus d’un complex conjunt de sabers i habilitats, quins, al mateix temps, ho transmetran de forma adequada.

La preservació del PCI es caracteritza per un esforç organitzat i continuat per part de determinats col·lectius locals; de vegades, amb la empremta de persones concretes i destacades de l’àmbit local. En tota la comunitat existeixen organitzacions específiques, formals o informals, responsables del seu manteniment i perpetuació. Generalment, aquestes organitzacions es regeixen amb criteris propis marcats per la tradició oral, en altres ocasions, per normes escrites. La característica assenyalada insta als plans de protecció i salvaguarda del Patrimoni Immaterial a no tractar d’intervenir directament en aquestes manifestacions culturals, sinó a dialogar amb els interlocutors que les fan possibles, respectant la seua provada i arrelada competència en dita missió de salvaguarda, així com les jerarquies internes amb les quals es regeixen.

El Patrimoni Cultural Immaterial es caracteritza per representar una memòria viva de la comunitat quan remet a un esdeveniment o coneixements considerats fonamentals de la seua història. El procés de rememoració no està fossilitzat, sinó exposat a seleccions i redefinicions a propòsit d’episodis del passat, que en el PCI són confirmades i revitalitzades per la comunitat en el present. Per tant, aquest tipus de Patrimoni es caracteritza per dependre dels acords, portats a terme per les persones portadores de la tradició, quins determinen que seguir recordant i que no.

El seu caràcter intangible no és un tret més, és la seua condició d’existència: per tant, quan la

manifestació o execució cultural cessa, pareix que no queda res, a excepció d’esperar una nova edició en la qual s’executen de nou les activitats i com a conseqüència afloren de nou les vivències col·lectives associades. De fet, en l’interregne existent entre els moments assignats per a la seua manifestació sols queden disponibles referents culturals de caràcter material – vestits, ferramentes, ornaments, llocs... – que romanen en un compàs d’espera fins al moment precís en el qual tornaran a cobrar vida mitjançant la dinamització que introdueixen els factors immaterials. Per tant, comparteix amb altres tipus de Patrimoni la dimensió material, amb la peculiaritat que aquesta dimensió roman viva sols gràcies a una característica específica : la voluntat i la intervenció activa i directa dels autors i portadors d’aquest.

El Patrimoni Cultural Immaterial està interconnectat amb la dimensió material de la cultura; està contextualitzat en un temps i un marc espacial, es desenvolupa i experimenta en un temps present, remet a la biografia individual i col·lectiva. Està imbricat en les formes de vida, no admet còpia; està ritualitzat, constitueix una experiència des de la perspectiva sensorial, té un efecte regenerador en l’ordre social. És vulnerable. És per això que som les persones qui tenim la capacitat i l’obligació de difondre el nostre patrimoni immaterial i conéixer-lo per poder defensar-lo i salvar-lo de l’oblit, o de la desaparició. Amb aquest llibret, la nostra pretensió ha sigut aportar un petit gra de sorra en la difusió de la gran riquesa cultural que tenim en el nostre territori autònom, amb festes de tota classe i caràcter, que omplin de color, música i sentiment les vides de milers i milers d’alacantins i alacantines, castellonencs i castellonenques i valencians i valencianes.