VENTS I

Tempestes

Andreu BALENT

Una de les principals manifestacions fisíques de l’aire, element invisible, són els vents. El nostre corpus llegendari llegendari reté els que es distingeixen per llur potència, i, també per les contrarietats que poden causar als animals, als homes i als seus conreus. La Tramuntana és un vent sec i fred que quan, a la Cerdanya, es manifesta com a Rufaca porta núvols, —a vegades unes boires— i neu. La terrible Rufaca l’associen al mal temps de l’hivern. Al Capcie, el Carcanet que a vegades va més enllà del coll de la Quillana té també una mala reputació. Curiosament, el Ponent, a la Cerdanya, la Marinada o el Llevant, al Conflent, que porten unes pluges molt fortes i provoquen inundacions no apareixen en la nostra col·lecta del saber popular.

El català designa amb un nom comú, la paraula « rufaga » o « rufaca », la ratxa d’un vent molt fort que bufa durant una llarga estona, tot sovint acompanyat amb neu. El geògraf Pau Vila esmentava, el 1926, « les rufagues que venen del Querol » i publicava, fora de text, una fotografia suggestiva d’un camp de sègol les espigues del qual havien quedat clavades al sòl per la neu duta per una d’aquestes rufagues pròpies de la Cerdanya que havia fet estralls el 23 de juny de 1923. Remarquem l’ús que fa aquí de la paraula més corrent del català i no la seva variant pirinenca i més particularment cerdana.

En realitat, a la Cerdanya i al Capcir, aquest vent molt fort que fa arremolinar-se la neu densa i fina que duu o que va caiguent al seu pas també la designen, localment, en català, torb. Aquesta paraula, però, és un sinònim parcial de rufaca, denominació local de la rufaga. Aquesta, freda i forta, no va necessàriament acompanyada amb neu. Pot ser « seca » o dur amb ella uns ruixats molt forts.

Nogensmenys, si seguim les nostres observacions personals i després d’haver interrogat molta gent a la vall de Querol i a d’altres llocs de la Cerdanya (Puigcerdà, Oceja, Er), la rufaca designa un vent fort que bufa des del nord o del nordoest. Mai no designa un vent fort, fins i tot acompanyat amb neu, que bufa des d’una altra direcció. Amb aquest sentit, aquesta paraula és, localment, a la Cerdanya, un nom propi, Rufaca, en part sinònim de Tramuntana. Al Capcir, però, més aviat parlen de Carcanet.

Una obra col·lectiva precisa que « la rufaca sol venir del vessant nord i entra sovint des del vessant atlàntic pirinenc per la vall de Querol amb un vent molt fort i molt fred. Rufacada és un derivat de rufaca. Aquesta paraula designa una tempesta amb violentes ràfegues de vent i, tot sovint, pluja o neu : « Ja tenim la rufacada de Tots Sants ! » Però, sempre segons aquests autors, encara que, stricto sensu, la rufacada designa l’acció de la Rufaca, aquestes paraules tenen gairebé el mateix sentit. Les dues paraules van ser consignades per Joan Coromines. Aquest eminent lingüista indica que la paraula « rufaca » és influenciada pel llatí « rufus » que tradueix per « roig tèrbol », i, també, destaca la seva semblança amb « ràfega ». La seva alteració des del verb « arrufar », « arrufir » a Cerdanya, ell també la va esmentar. A més, remarca un fenomen de labialització que permet entendre el pas de « rufaga » a « rufaca ». Ell mateix va sentir « rufaca » a Cerdanya el 1932 amb el sentit que sabem de « vent borrascós », nogensmenys no assenyalant que bufa des del nord. Com a topònim, va trobar realitzant una enquesta oral de camp (1960), al límit entre els municipis de Taurinyà i Clarà i Villerac una « ruta de les rufaques » freqüentada pels qui « pugen al coll de la Creu » i que és « per tant un pas obert cap a la vall de Clarà que baixa del Canigó ». Coromines assenyala també aquesta paraula com a nom propi.

Constatem doncs que, a Cerdanya, la Rufaca bufa des del nord/nord-oest sobretot a la tardor i a l’hivern. És freda i lliga tot sovint amb pluja o neu. Bufa més aviat molt fort a la vall de Querol, però també a la d’Angostrina les orientacions topogràfiques de la qual afavoreixen i acceleren la circulació, canalitzant-la com si fossin canonades.

A Llívia, Manuel Anglada i Ferran ens dona la descripció de la « Rufaca de Sant Miquel ». Constatà, amb d’altres, que aqueix vent es manifestava amb força al voltant de Sant Miquel (29 de setembre), data de la baixada dels ramats transhumants des de les pastures estivals de l’alta muntanya fins les planes de terra baixa. Ens diu que : « la tardor tranquil·la s’ha estroncat sobtadament amb la rufaca de Sant Miquel (…). I, amb vint-i-cinc anys que sóc a Llívia mai no ha deixat de comparèixer (…). Baix adel Carlit, i, a la plana1, hi ha un fred que, prematur i inesperat, sol ser insupportable ».