INSÍGNIA nº4 - juny 2023

7 DE JUNY, dia mundial pels drets del naixement i el part respectat

ASSISTÈNCIA EN VIATGE

AJUDA A DOMICILI

SERVEIS DENTALS

PROGRAMA

BENESTAR

I SERVEIS

DESPESES DE SEPELI

ASSISTÈNCIA

PEDAGÒGICA

SERVEIS MÈDICS A PREUS

CONCERTATS

SEGONA OPCIÓ MÈDICA

TELEASSISTÈNCIA

GENERALI PROTECCIÓ FAMILIAR

En el món de les assegurances hi ha un ventall enorme de productes. Podem assegurar coses tan tangibles com un cotxe, una casa, un comerç, camps, animals, etc. El que no és tangible és quan farem ús d’aquesta assegurança. I viceversa, podem assegurar coses intangibles com la vida, l’accident, la responsabilitat civil, o l’estalvi, on la finalitat és realitzar un somni o la previsió de futur. I, un altre concepte a tenir en compte, són les pòlisses d’ús, com poden ser les de salut, dentals, assistència jurídica, o assistència en viatge. Generali té una assegurança que engloba la part intangible, la part tangible i la part d’ús. En diem Protecció familiar i, com molt bé indica el nom, oferim una sèrie de garanties pensades en l’àmbit familiar. Familiarment, ens preocupen moltes coses, i aquí tenim una píndola excel·lent per la majoria dels nostres maldecaps a un cost molt baix, el que ens costaria fer un entrepà i una canya qualsevol cap de setmana. A Protecció Familiar tenim cobertures addicionals per mort, invalidesa, hospitalització, un “xec bebè” de fins a 500 € per a futures mares, i repatriació per a estrangers amb unes cobertures molt àmplies.

LA VOSTRA TRANQUIL·LITAT, LA NOSTRA PRIORITAT

Qualsevol persona que contracti aquesta assegurança hi té inclosa consulta mèdica i psicològica telefònica els 365 dies de l’any. En aquest àmbit, també tenim centres concertats per visites i proves mèdiques amb descomptes. Igualment, inclou una assegurança dental on hi ha la neteja bucal i altres serveis gratuïts i la resta amb descomptes. Protecció familiar inclou una assistència en viatge a escala mundial amb despeses mèdiques a l’estranger, diversos serveis de consulta i les despeses de defunció i sepeli, entre d’altres.

Jo personalment ho recomano perquè qualsevol de les garanties les podem utilitzar en qualsevol moment de les nostres vides.

M. Mercè Navés Sans Agent exclusiu d’assegurances i finances

ls jutges a Espanya castiguen menys les violacions si les comet la parella o l’exparella de la víctima, segons un estudi de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) que ha analitzat mil sentències publicades per audiències provincials entre 2015 i 2022 per delictes d’agressió sexual a dones adultes.

Sota el títol “How Criminal Is It to Rap a Partner According to the Justice System? Analysis of Sentences in Spain (20152022)”, l’estudi, del qual és autor principal el catedràtic de Dret Penal Josep Maria Tamarit Sumalla, s’ha publicat en la revista “European Journal on Criminal Policy and Research”.

Tamarit apunta que d’aquesta jurisprudència es deriva que les violacions per part de la parella o exparella “es condemnen menys, es castiguen menys i es reconeix una menor indemnització”.

ELS JUTGES CASTIGUEN MENYS LES VIOLACIONS SI LES COMET

LA PARELLA O L’EXPARELLA

“ Dels 964 casos de violació estudiats, un 37% havien estat comesos per la parella o exparella; un 17,6%, per algú conegut; un 22,7%, per un desconegut, i un 20,9%, per altres familiars de la víctima”

L’anàlisi revela que els magistrats van decidir condemnar a un 62% dels acusats de violació que eren parella o exparella de les víctimes, un percentatge que ascendeix 17 punts, fins al 79% de mitjana, en la resta de casos. Quant a la pena de presó de les sentències condemnatòries, va anar de 83,4 mesos de mitjana en els casos de relació íntima i de 95,1 mesos en els altres contextos. Això és, que de mitjana la durada de la condemna de presó va ser d’un any menys per a les parelles o exparelles.

Violacions dins de la parella

Sobre elements que poguessin afectar aquest resultat, Tamarit explica que cal tenir en compte que el treball dels magistrats no és senzill perquè, en els casos de violació dins de les relacions de parella, sovint hi ha escassetat de proves.

I, a més, “ la llei permet eximir a la víctima del deure de declarar ”

D’altra banda, respecte a les indemnitzacions, les parelles o exparelles van haver de pagar de mitjana prop de 12.600 euros. La resta, gairebé 17.800 euros. Igualment, sobre l’agreujant de parentiu que podria concórrer en molts dels casos, l’estudi apunta que els tribunals només van apreciar la circumstància en un 22% dels casos.

Segons Tamarit, aquesta concurrència evolucionarà arran de la popular llei del només sí és sí, aprovada l’octubre del 2022. “D’acord amb la reforma, ara els tribunals han d’agreujar la pena quan les violacions es produeixen dins de la parella, i probablement hi haurà un canvi”, assenyala el professor.

Segons l’última macroenquesta estatal de violència contra la dona, de 2019, un 7,5% de les espanyoles de més de 16 anys han estat violades per les seves parelles o exparelles.

El Tribunal Suprem va recalcar ara fa quatre anys que no existeix el “dèbit conjugal”, és a dir, que

font: https://efeminista.com/ jueces-violaciones-pareja/

Segons un estudi de la UOC que ha analitzat mil sentències d’audiències provincials espanyoles

“ la dona no està obligada a satisfer les necessitats sexuals del seu marit ”

QUÈ ÉS EL DISSENY HUMÀ

s una eina per a l’home i la dona d’avui, una guia per descobrir i valorar els potencials naturals, aprendre a prendre decisions i integrar els diferents aspectes de la teva vida, però sobretot a gaudir del que ets i millorar les relacions. Accessible i valuosa tant en el terreny personal com professional, experimentada i utilitzada actualment per terapeutes, empresaris, educadors, pares i mares... i, en especial, persones que van decidir estimar-se a si mateixes.

El Sistema de Disseny Humà no és un sistema de creences. Perquè la veritat que no és descoberta i provada per un mateix/a, és només una idea prestada.

El Sistema de Disseny Humà t’ajuda a conèixer-te. T’ofereix a través del mapa gràfic del teu disseny, una manera d’explorar tot allò que ets, la capacitat energètica del teu cos, el potencial de la teva ment, les teves pors i mecanismes de defensa, l’origen dels teus impulsos i ansietat, els interessos que mouen la teva voluntat, les habilitats o les dificultats per manejar el teu món emocional, el focus en la direcció del teu camí ..., i tot allò sobre el que en algun moment t’has qüestionat i desitjaries millorar.

Introducció al Sistema de Disseny Humà, segons el seu creador.

Benvinguts a aquesta introducció al Sistema de Disseny Humà. Em presento, soc Ra Uru Hu. Soc conscient que el vostre interès plana al voltant del què el disseny humà us pot oferir, saber si és realment útil per a vosaltres per millorar i enriquir la vostra experiència individual. Som una forma transitòria, “Homo sapiens in Transitus” (Homo sapiens en transició). El disseny humà és el coneixement de les mecàniques dels éssers de 9 centres. Des de 1987, hem estat despertant la nostra veritable naturalesa i el seu potencial extraordinari.

Com a nova i revolucionària aplicació, el Sistema de Disseny Humà és una síntesi del coneixement antic exotèric i esotèric integrat en un mapatge únic i revolucionari, el Mandala Rave i el cos gràfic individual de Rave. El Mandala és l’empremta matriu. Encara que basada en la roda astrològica amb el propòsit de rastrejar els planetes, hi ha 69,210 punts únics d’empremta al Mandala Rave. La roda interna del Mandala està dividida en les 12 constel·lacions astrològiques. La roda externa està dividida en 64 parts derivades del “I Ching” i els seus 64 hexagrames.

Aquesta construcció divideix la roda en potencials genètics. A Disseny Humà, l’empremta planetària està classificada segons una posició a les Portes. Cada posició dins de l’Arc de la porta esmentada té el seu valor. Cada porta té un arc de 56 minuts i 15 segons i pot ser dividit en Línies, Colors, Tons i Bases, cosa que dona lloc a 1.080 punts únics de valor. El Disseny Humà és veritablement la Ciència de la Diferenciació.

El Cos Gràfic de Rave transforma totes aquestes possibilitats a la màgia d’un Disseny Humà únic. El Cos Gràfic és veritablement nou: un extraordinari mapa per a la transformació individual, una síntesi. El Cos Gràfic està construït sobre centres d’energia/informació. Aquests centres estan arrelats al sistema Hindu-Brahmin de xacres que utilitzava el mestratge del principi forma a l’era de l’ésser de set centres.

Les connexions entre els Centres coneguts com a “Canals” provenen de la Sèfora cabalística i les portes que es troben a ambdós extrems dels Canals provenen de l’I Ching. Les Portes de l’I Ching són la clau – a través de les Portes qualsevol activació en qualsevol posició de la roda pot ser traduïda a una posició al Cos Gràfic. D’aquesta manera, els càlculs de Disseny Humà poden traduir les dades posicionals d’un individu en una configuració única de Cos Gràfic, és a dir, la teva Carta de Rave. El càlcul d’un disseny individual comença amb l’hora exacta de naixement, però a diferència del càlcul astrològic, un disseny individual està basat en dos càlculs.

El fet de ser de nou centres és una consciència binària. Al Rave de la Cosmologia, la totalitat, anomenada el Bivers, és la conseqüència / subproducte d’una tensió juxtaposada entre els Atòmics i la Matèria Fosca. Segons la cosmologia, al principi existien dos vidres de Matèria Fosca que es van trencar i van dispersar al Big Bang: el Yin/Yang expressat a través dels vidres de disseny i de personalitat.

L’aparició dels atòmics també va donar lloc als Neutrinos, les partícules més abundants. L’Oceà de Neutrinos, produït per totes les estrelles vives, és filtrat pels Cristalls de Consciència. Tot ésser viu està dotat de dos cristalls de consciència: el Cristall de Disseny, un aspecte del Yin original que transforma les

dades del neutrí en cos i vida – i el Cristall de la Personalitat, un aspecte del Yang original que transforma les dades del neutrí en el potencial de la consciència auto reflectant. Hi ha un tercer i crucial element en l’estructura de l’ésser de nou centres que manté unit tant al Bivers com a nosaltres, anomenat el Monopol Magnètic.

Al nostre Disseny aquests tres elements estan ubicats en punts específics del nostre cos. El Monopol Magnètic està assentat a l’estern i ens manté en la il·lusió de la nostra Separació brindant-nos la nostra direcció de per vida.

El Cristall de Disseny està assentat al crani i és la intel·ligència operant que manté el nostre cos. El Cristall de la Personalitat està assentat sobre el cuir cabellut i és la intel·ligència que reconeixem com “allò que pensem que som”. Per il·lustrar tot això, es pot associar el Cristall del Disseny al Vehicle (o cos), el Monopol Magnètic al Conductor i el Cristall de la Personalitat al Passatger. Un dels potencials més grans del Disseny Humà és el despertar de la consciència del passatger.

Els dos càlculs a la carta de Disseny Humà mostren l’empremta de cada Cristall per separat. A la Carta de Rave, es poden veure

Exempledegràficdeldisseny Humà d’AngelaMerkel

dues sèries de dades a banda i banda del Cos Gràfic. A la dreta hi ha les dades de la Personalitat en codi negre/codificats en negre i a l’esquerra les dades del disseny en codi vermell/codificats en vermell. Quan és concebut, el fetus rep un Cristall de Disseny manifestant la seva forma evolutiva, així com un Monopol Magnètic que conté la seva integritat, que és única i el seu destí.

Només quan el Vehicle està preparat, encarna el Cristall de la Personalitat. Aquest esdeveniment passa exactament a 88 graus del moviment del Sol abans del naixement o aproximadament tres mesos abans del naixement. A Disseny Humà els càlculs de l’hora de naixement quant a les posicions Sol/Terra i nodes lunars, Lluna i planetes configuren la base de dades de la Personalitat, el punt negre, “allò que pensem que som”. Calculant 88 graus del moviment del Sol enrere des de l’hora de naixement s’arriba a un punt que és la base presa per al segon càlcul de les posicions planetàries. Aquesta és la base de dades del disseny, vermell, cos, herència biogenètica, inconscient.

Quan els càlculs estan complets i les posicions de les empremtes estan indicades, es produeix al Mandala Rave la màgia d’un dis-

seny individual únic.

Les posicions a les Portes de la roda poden llavors estar transferides al gràfic. Això apareix il·lustrat amb colors a la meitat dels Canals. La base de dades cobra vida al Cos Gràfic del Rave que no és sinó un mapa. Imagina que cada centre és una comunitat i que aquestes comunitats estan connectades per carreteres i túnels. Les carreteres en negre representen allò que és conscient i els túnels en vermell allò que és inconscient. Quan els Centres són connectats entre si, quan les Portes a banda i banda del Canal són activades, es forma una Definició. Una Definició és allò que serà consistent i fiable al llarg de la vida.

El Disseny Humà és la Ciència de la Diferenciació. El cos gràfic pot presentar infinites possibilitats en la configuració. Hi ha quatre tipus de Definicions diferents: la simple, formant una connexió contínua; la doble, amb dues àrees de definició separades l’una de l’altra; la triple definició, amb tres àrees separades i la més infreqüent, la definició quàdruple amb quatre àrees separades. Finalment, hi ha les sense definició. El més important és que la Definició o la no Definició condueixen al cor del coneixement del Disseny Humà i al que per a tu en seria el valor, és a dir el Tipus. El Disseny Humà és coneixement mecànic. Les mecàniques revelen que som una consciència binària. El gràfic clarament indica que som una juxtaposició de dues sèries de dades. I aquí jau el dilema i el gran repte del sorgiment de ser de nou centres. Tots som objectes movent-nos mitjançant algun tipus de dualitat.

Els nostres ancestres de set centres estaven limitats a una consciència singular i només podien recolzar-se en la ment per prendre decisions. Amb el Disseny Humà transformes la teva vida prenent les decisions per tu mateix, cosa que no té res a veure amb la ment. El Tipus és qui revela l’Estratègia mecànica i l’Autoritat no derivada de la ment i de la seva profunda obertura al condicionament, sinó derivada del teu cos, del teu vehicle, de la teva consciència Disseny.

Aquest és el gran experiment que defineix el Disseny Humà. Experimenta amb la teva Estratègia i Autoritat. Allibereu la vostra ment per veure i descobrir la bellesa d’un propòsit únic. Tot comença amb el teu tipus.

La Humanitat està dividida en quatre tipus:

• Els Generadors són el tipus dominant sobre el planeta amb gairebé un 70% de la població mundial. Són la força vital del planeta. La seva Estratègia és reaccionar i a través d’aquesta trobar satisfacció i evitar la frustració. Tenen una aura oberta i envoltant i són aquí per conèixer-se a si mateixos.

• Els Projectors representen el 20% de la població. La seva Estratègia és esperar la invitació, tenir èxit i evitar l’amargor. Tenen una aura enfocada i absorbent i són aquí per entendre el proïsme.

• Els Manifestadors representen el 9% de la població. La seva Estratègia és informar abans d’actuar, trobar pau i evitar la ira. Tenen una aura tancada i repel·lent i són aquí per comprendre el seu impacte en els altres.

• Els Reflectors no tenen Definició i només representen l’1% de la població. La seva Estratègia és esperar un cicle complet de la lluna abans de prendre una decisió, sorprendre’s i evitar-ne la decepció. Tenen una aura resistent i de mostreig i són aquí per veure diferència. La qualitat i el potencial de la teva vida es basen en les decisions que prens i en les direccions a les quals et porten. Si mires una Carta Rave veuràs una evident dualitat entre allò que està activat i acolorit i allò que està en blanc i obert. Com a éssers humans estem governats per l’imperatiu genètic de ser atrets cap a allò que no som. Aquesta llei genètica necessària per mantenir saludable la reserva dels gens ens atrau cap al condicionament. Cada centre obert té una estratègia del no-ser que impacta directament la presa de decisions mentals. La majoria dels éssers humans tenen les ments condicionades per la seva obertura, cosa que distorsiona la seva presa de decisions. La teva Estratègia esquiva aquest risc bàsic.

A Disseny Humà, ja que som una consciència binària, estem dotats de dues Autoritats: l’Autoritat interna del Cos que determina la vida i l’Autoritat externa de la ment que expressa la consciència única. En ser condicionat conegut com a “No ser”, la ment expressa ambdues Autoritats, la interna i l’externa. Una ment absorbida a les maquinacions de la supervivència retindrà sempre alguna veritat en l’intent de controlar el seu futur. No som aquí per ser absorbits en una consciència de supervivència. La teva Estratègia alinea la teva vida amb la geometria correcta, elimina la resistència i ofereix a la teva Personalitat el gran repte de la consciència.

El pas més important és intentar experimentar per tu mateix.

Transforma la teva vida. Canvia la manera de prendre decisions. Experimentant aprendràs a honrar la teva Estratègia i Autoritat. És el camí cap a la diferenciació i el compliment del propòsit.

l segle XV, Cristine de Pizan comença a qüestionar-se el paper de la dona dins de la lògica estamental. Encara que no el reivindiqués de forma genèrica, sinó personal, es va convertir en una de les veus feministes més significatives de l’edat mitjana. A l'època actual, el recorregut del feminisme ha passat per diferents etapes i situacions en les quals les dones ens hem vist obligades a reivindicar una vegada i una altra la nostra capacitat de ser tan sols un ésser humà. I és que mirant endarrere, sembla increïble que al segle XXI encara estiguem parlant sobre aquest tema.

I és que molts cops, “entre bambolines”, escoltant o participant en converses, m’adono que moltíssimes persones (em dona igual si són dones o homes, i sí, utilitzo els dos gèneres, perquè si no fos així l’existència d’aquest article d’opinió o pensaments buidats al teclat, no seria necessari), pensen que el feminisme és un “modernisme” d’ara; un corrent “podemita” que s’ha posat de moda a fi de tocar els pinzells a sectors polítics més conservadors o ultraconservadors del panorama polític.

I no podem oblidar que en els inicis de les reivindicacions en les quals vam avançar més notablement a Espanya (amb la Segona República i el Partit Comunista a partir dels anys seixanta) són des d’una visió més progressista, el feminisme no hauria d’estar vinculat a cap color ni ideologia política. El feminisme és un estat, un estat que promou un dret d’igualtat perquè un dia, espero que no molt llunyà, s’estudiï en els llibres d’història. Sincerament, crec que quan la necessitat passa per les mans dels polítics, en molts moments es desvirtua i es fa servir com a camí i finalitat de l’objectiu d’aquest, destruint l’essència de la necessitat primària. I, sincerament, crec que és el que ha passat amb el moviment feminista a Espanya. S’ha convertit en un objectiu polític en comptes d’un objectiu social i humà per fer créixer un país cap a una reconversió equilibrada.

Discursos de “Ni una més”; “Teníem dues opcions: estar callades i morir, o parlar i morir, i decidim parlar”. Malala Yousafzai, “El que per als homes era considerat normal, en les dones es considerava una desviació”. Lisa Appignanesi, potents i plens de sentit, s’han adulterat en deixar-se com a una frase motivadora pròpia d’un m’agrada! d’Instagram. Això, entre d’altres, han fet que la societat actual es divideixi, aconseguint una visió per part dels sectors més radicals d’odi cap als

No pretenc que aquest text sigui una lliçó d’història, però crec que aquesta part de la història hauria d’estar ensenyant-se a l’escola des de ben petits perquè les desigualtats desapareguessin d’una vegada per totes. Que no només fossin xerrades ocasionalment en l’ESO, o en projectes d’empreses per tal de complir amb una normativa vigent. Crec que és una realitat imperiosa conèixer d’on venim per saber on anem. I, si us plau, abans de jutjar-me, llegeix-me. Gràcies.

homes, i viceversa. Per aquests motius, i per d’altres, crec que és molt important que ens eduquem en una visió més àmplia i real del que és i significa el feminisme. Per això, un dels primers passos és comprendre d’on venim, què ens ha dut fins aquí, i perquè tot aquest moviment, actualment, està dividit en d’altres, des de les més radicals a les més igualitàries. Per això, no podem oblidar d’on venim, ho torno a repetir, per poder saber quin és el destí d’arribada. Un destí on els homes s’estalviïn comentaris de l’estil: “les feministes d’abans sí que demanàvem coses rellevants com el dret al vot, i les d’ara el dret a mostrar els pits!!” No, no anem bé...

Les primeres indicacions feministes es van articular històricament en l'àmbit de la universalització del subjecte de coneixement durant el Cartesianisme. Descartes, proclamà que “Le bons sens” era extensiu a dones i homes com a membres de l'espècie humana. El saber tradicional quedava així deslegitimat, perquè no podia convalidar-se amb els valors de la nova regla d'evidència que ell va establir, “penso, perquè existeixo”. Per la seva banda, Poullain de la Barre afirmava que la ment no tenia sexe, i que els desenvolupaments anatòmics respecte al cervell demostraven la igualtat entre homes i dones

Llavors, que era tot el que ens havia conduït durant tant de temps en aquell estat de precarietat social i cultural? Per què hem estat durant tant de temps relegades de funcions polítiques i socials, i només hem estat poderoses o reines en el tron domèstic? Segons  Poullain de la Barre, la llei del més fort sempre ha estat del costat dels homes i aquesta ha estat per damunt de la raó. La desigualtat s'inicia amb l'extensió de la família primitiva, que és el que provoca la dependència de les dones i l'origen de la divisió sexual i funcional del treball. Encara que pugui estar en part d'acord, crec que hi ha raons de més pes que han fet que aquesta divisió de gèneres hagi provocat l'anul·lació per complet de la dona en el passat. I que en aquests moments, algunes congèneres tinguin una set de venjança pròpia dels éssers humans que han patit situacions en les quals han estat ultratjats, maltractats, torturats, anul·lats, etc. Però la venjança, la rancúnia o l'odi, mai és opció per a poder avançar. Mai és opció per construir una societat equilibrada i harmonitzada. Continuant passejant per la història del feminisme, trobem la visió empoderada i futurista de Mary Wollstonecraft amb el seu llibre “La vindicació dels drets de la dona”. En aquest va escriure-hi: "Es pot esperar que el dret diví dels marits, així com el dret

diví dels reis, pugui ser combatut sense perill en aquest segle de les llums [...] Que els homes, orgullosos del seu poder, deixin d'utilitzar els mateixos arguments que els reis tirànics [...]... Que no afirmin enganyosament que la dona ha de ser submisa perquè sempre ho ha estat". (Wollstonecraft, 1994. Pàg. 159 i 165).

Vull endinsar-me ara al que històricament ha suposat el paper de la dona, aquí a Espanya, perquè crec que molts dels malentesos que hi ha actualment en la joventut, l'adolescència, inclús en dones i homes d'edats pròximes a les meves, són causats pel desconeixement profund del concepte del feminisme. I és que no podem mirar al futur sense conèixer bé el nostre passat.

Fa segles que vivim desigualtats, rols imposats, por i submissió. De veus aplacades, i silencis cridats. Dones com Pizan, Wollstonecraft i Astell, entre d'altres, van ser algunes que durant el segle de les llums a Europa van alçar la veu, mentre que a Espanya s’instaurava una monarquia absolutista (s. XVIII). La veu surt d'un home, del monjo benedictí Benito Jeronimo Feijoo i la seva obra “Teatro crítico”. Es troba en el discurs XVI del primer volum, que es titula Defensa de les Dones, on ell reprèn la defensa feminista que s'anava desenvolupant des de l'antiguitat.

Tot això comporta una sèrie de controvèrsies en la societat del moment, potenciant la misogínia, amb el discurs de: “si la majoria pensa que les dones són inferiors, serà perquè és així”, i arribant a inventar la figura burgesa de "l'ama de casa". Amb el contrasentit d'impedir a les dones que governin en l'espai públic, però sí que ho facin en l'espai privat. L'opinió mundana i misògina del moment va vèncer a l'esperit de la veritat que definia Feijoo. I és en aquest punt de la història en el que crec que culturalment més mal se’ns ha fet. L'arrel patrística que portàvem arrossegant, més el concepte de la castedat que es va anant substituint durant el segle XVIII pel concepte de  recatament, han fet que perduri encara fins a l'actualitat. Sense que ens n'adonem, fem comentaris misògins de si una dona porta la faldilla massa curta, si va ensenyant la panxa... Encara sento a padrines no massa grans dir: “No ets gens recatada nena!” És més, la meva àvia m'ho deia moltíssimes vegades! I, siguem honestos, encara jutgem pel que veiem

I és que, mentre França s'obria al segle de les llums, amb la nova filosofia d'igualtat, llibertat i fraternitat, no podem oblidar que a Espanya se centralitzava tot en un poder monàrquic que ho volia controlar tot. Fins i tot els pensaments del poble. I crec que és des d’aquest moment que no entenem molt bé com ha evolucionat tot plegat. Però seguint amb aquesta evolució històrica, a la dona espanyola del segle XVIII se li havia imposat la funció del plaer i de l'alegria de viure; el seu lloc era la llar, on havia d'estar recloïa. I aquell era el seu lloc de treball.

En tot el seu discurs, Feijoo també ens parla de la igualtat en els enteniments i les aptituds de les dones per a les arts i les ciències. Però, com podreu deduir, també van ser atacats per la so-

cietat del moment. És cert que a la resta d'Europa la dona estava també en una fervent lluita per ser vista i escoltada Però crec que la situació sociopolítica que vivia Espanya, a diferència de França i Anglaterra, per exemple, feien que fos diferent. La religió catòlica condicionava la major part de la vida social i, en el cas de la dona, tot filtre passava per allí. D'ençà que  Pizan, reflexiona sobre ella mateixa, per dir-ho d'alguna manera, fins ara, hem volgut ser vistes, escoltades, valorades, etc. Però, en aquests moments, crec que ens estem desmarxant del nostre propòsit. Crec que estem fent el mateix que feien aquells homes burgesos misògins del segle XVIII, i ens estem convertint en autèntiques misàndries. I què estem arreglant així? És aquest el tipus d'igualtat que volem? Volem homes submisos? Volem homes que es quedin a casa cuidant dels nens per sentir-nos superiors? Per dir: “Ara em toca a mi!”. O volem homes que ens vegin com a iguals, que ens valorin, que ens entenguin, respectin, potenciïn, escoltin, i lluitin de la nostra mà? Per a mi, la igualtat no està en el fet que la meva parella renti els plats, planxi, o cuidi dels nens; això és un per descomptat! Hi ha valors molt més profunds que van més enllà que les tasques domèstiques o els rols de gènere. Des d'Insígnia, com associació que s'està constituint amb molta consciència i vol posar bases fermes, un dels projectes que volem i vull impulsar és l'Escola d'Igualtat Una escola on realment s'ensenyi a ser humà, on s'aprenguin els orígens, els perquès, els fets, les realitats. Una escola on s'ensenyi a connectar amb l'essència d'un mateix com a ésser humà, indistintament del gènere, el color o la realitat social. Una escola on la voluntat sigui caminar cap a un horitzó en comú, de la mà, en equilibri i en horitzontal

Montserrat Prim, infermera jubilada del cap de Torrefarrera

Prenent quelcom a la terrassa d’una cafeteria, una tarda de pluja a Torrefarrera, la Montse i jo vam començar a petar la xerrada com si dues amigues de tota la vida es trobessin després de molt temps sense veure’s.

Parlàvem sobre l’educació com a exemple de com les nostres filles i fills actuen amb el que veuen a casa, i com al final, per moltes lleis que s’imposin, es proclamin o sorgeixin noves, si no hi ha un canvi voluntari i intern, és impossible l’evolució cap a una societat més igualitària i menys patriarcal. Doncs crec que és l’única solució perquè els canvis socials siguin permanents en l’evolució i la igualtat de gènere.

i Marina, però jo en aquest aspecte he tingut molta sort amb la meva parella. Pot ser, perquè era fill d’uns pares ja grans, i ell era dels que ajudaven molt a casa. Tenien el típic bar que donaven cafès i dinars, i quan ell plegava al migdia de treballar ajudava a la seva mare. Era un negoci familiar, i en aquella època era impensable que es contractés algú de fora. Potser aquest fet va fer que en casar-nos ell fes de forma natural quelcom a casa. En canvi, veus? El meu pare sempre va fer “d’home”. Encara que a casa manava la mare, però el pare feia de senyor, i això d’aixecar-se de la taula amb tantes dones no quedava bé! [riures].

Típic de la cultura patriarcal de l’època, Montse.

Si Marina, però, en canvi, si la mare no estava bé, li duia l’esmorzar al llit, o a l’hivern que feia fred, també per tal que no s’aixequés tan aviat. No obstant això, la mare no tan sols treballava a casa, a l’època de fruita anava a aclarir, a collir i se’n pujava al banc i tot! (l’escala).

I Montse, això d’estudiar infermeria a la teva època no era tampoc l’habitual, no? Perquè vas ser infermera, oi?

Sí, jo feia batxillerat a Lleida i arran d’un comentari d’una amiga meva vaig decidir fer l’examen d’accés a infermera i el vaig aprovar...

I com es plantejaven els estudis en aquella època?

Doncs estudiaves i feies pràctiques a la vegada, afortunada-

ment, perquè ja estava una mica cansada de tant estudi! I així va ser. Vaig començar Infermeria l’any 1973 i el vaig acabar el 1976 i, aquell mateix estiu, vaig anar a treballar de substitució a la residència General Moscardó de Lleida (Arnau de Vilanova). Jo volia fer hospitalària, però no hi havia places, així que em van oferir una plaça d’infermera, que abans es deia practicant, a Seròs.

Practicant? És el mateix?

Si, és el mateix mes o menys, era l’Ajudant Tècnic Sanitari (ATS), però es deia practicant perquè abans la majoria eren homes. Més endavant vaig fer el Diplomat d´Infermeria.

Com vas viure aquells destins o càrrecs en els quals havies de treballar?

Vols que t’ho expliqui?

Ha, ha, ha, és clar!

Per poder anar a treballar a Seròs havia de buscar un habitatge perquè havia de viure al mateix lloc on tenia la plaça, i era obligat. A part, havia d’estar disponible les 24 h del dia els set dies de la setmana. Podien trucar-te a qualsevol hora. Fins que no vaig formar part d’una àrea bàsica, sempre he treballat en consultoris locals (municipals). Pensa que durant vint anys , fins als trenta i tants , que em vaig comprar el telèfon mòbil, havia d’estar penjada al telèfon de casa. Doncs, finalment a Seròs llogo una habitació que era, habitatge, i consultori alhora. El rebedor de la senyora era la sala d’espera, i la meva habitació, la consulta. Al cap d’un parell d’anys vaig llogar un pis i una de les habitacions la vaig habilitar de consulta, sense cap mena d’ajuda per part de les institucions, ni per la consulta ni pels materials.

Que em dius...

I a Torres de Segre vaig llogar un local que el vaig habilitar com a consultori, i jo vaig pagar les reformes i pagava el lloguer.

Estem parlant de l’any...

De l’any 1976 al 1983.

I tu de qui depenies?

De l’ICS i del Departament de Sanitat.

Així estàvem...

Sí, fins que vaig arribar a Rosselló l’any 1983. Allí sí que hi havia un consultori local.

Durant aquells anys vas patir algun tipus de discriminació?

Dona, pensa que en aquell temps als pobles el metge era una institució, amb algunes poblacions tenien casa i consultori

Una dona que és feliç quan veu al seu entorn feliç, que gaudeix de la natura, de la música, de llegir un bon llibre, de la seva família, d’estar amb els seus amics i que l’apassiona viatjar.

local , però els practicants i infermeres quasi mai. Jo no reclamava una casa, però sí una consulta almenys , com a filla de pagesos sempre havia vist, com als temporers se’ls hi buscava un allotjament per l’època de recollida i no entenia com a mi mai m’havien m’obligaven a residir al poble on treballava i no disposava ni de una consulta.

Quan vas arribar al consultori de Torrefarrera?

L’any 1993, però fins a l’any següent no vam tenir la casa acabada i, així i tot, em preguntaven: Encara no vens a viure aquí? Vivia a Rosselló a 2 km!

Tal com em comentes, la sanitat en aquella època era una esclavitud constant, vint-i-quatre hores set dies a la setmana, sempre al servei de l’usuari, no?

Si, fins a l’any 1983 que vaig arribar a Rosselló, que allí ja tenien una organització conjunta amb servei d’urgències de cap de setmana conjuntament amb Alpicat i Torrefarrera. Allí tenia dos caps de setmana lliures! Era una loteria! Però, de fet, això no era el més esclau. La baixa maternal en aquella època era de quaranta dies!

El que s’anomenava la quarantena, no?

Sí, i a més a més, m’havia de fer càrrec de buscar un substitut o substituta, presenta’l a l’alcalde, l’ICS i a Sanitat i fer-me’n responsable. Recordo una ocasió en què el substitut de la meva baixa maternal, en quinze dies va trucar directament a Sanitat per dir que no continuaria, que no aguantava més, i em truquen dient que en un termini de 48 hores m’havia de reincorporar al lloc de treball. Acabava de tenir al meu fill, em vaig enfonsar. Afortunadament, el meu marit parlant amb qui era Cap de Sanitat a Lleida ho va resoldre i vaig poder continuar amb la baixa. Crec que no som prou conscients del necessari que era avançar en els drets de la igualtat de gènere, oi?

Sí, però inclús els quatre mesos d’ara, no et pensis que són tants!

I llavors, què feies tu amb la nena o nen després dels quaranta dies?

Doncs havia de demanar ajuda a la meva mare fins que va poder i després de cangurs. I, és més, et diré que els meus fills s’han fet un tip de passejar darrere del cotxe amb pijama embolicats amb una manta per poder sortir a fer serveis d’urgència domiciliaris quan el Julián, el meu marit, no era a casa. Però sí, durant el primer any, sempre als matins, havia de tenir una dona a casa que es fes càrrec de la nena i del nen.

La gent no era conscient del que suposava tot això, suposo que ho veien normal, com a una obligació.

Però fixa’t en una cosa, al final nosaltres, les dones, per tal de tenir una igualtat hem d’invertir el doble que els homes. Invertim per ser mares, per la llar d’infants, pel cangur, les dones de suport domèstic, etc.

Representa que perquè el món es continuï poblant i nosaltres puguem ser independents i lliures d’escollir, les dones hem d’invertir en tot. I, sobretot, en energia emocional.

Jo de vegades em plantejo, si les dones hem adquirit de veritat la llibertat o a l’inrevés...

No ho sé, al final sempre s’ha de sacrificar alguna cosa. Però estic convençuda que de la majoria d’aquests paràmetres hauria de ferse’n càrrec el govern. Perquè si no, acabarem sent un país de vells. Tornant a l’època en què estaves laboralment activa, mai has viscut alguna situació d’assetjament laboral per part d’algun company?

Sí, un dia amb un metge substitut. Però ho vaig tallar de soca-rel. I mai més. Amb això he tingut molta sort. He treballat amb bons professionals i sempre hi ha hagut moltíssim respecte per ambdues parts.

Tu creus que hi ha un canvi cultural o generacional dels homes de la teva època amb els de la meva pel que fa al respecte cap a la dona?

Si, hi ha hagut un canvi de la figura del metge, ara és més un company i col·lega de feina. Es treballa d’igual a igual. Jo sempre he tingut molta sort.

“Jo sempre he tingut molta sort...” d’altres companyes no l’han tinguda?

No, jo sé d’alguna amiga, que també es va tallar el primer dia, però ho va portar més malament en l’àmbit personal. Pot ser pel meu caràcter o la meva manera de ser. T’explico un cas: una vegada una companya d’equip em diu que no volia atendre més a un senyor perquè li havia fet proposicions deshonestes. Llavors el director mèdic em truca perquè sabia que coneixia a tots dos i m’explica la situació. I jo li contesto: va home!, que dius!, que aquest senyor té vuitanta anys! I amb un diagnòstic que li afectava la seva salut mental en aquell moment. Tu li dius: vagi cap a casa que amb prou feines s’aguanta dempeus i aquí s’acaba tota la història! Què vull dir amb això? Doncs, que en la vida ens trobem en situacions que en algunes ocasions són pròpies de la comèdia espanyola dels anys seixanta de Paco Martínez Soria... I que quedi molt clar que no vull treure-li importància a tot el que està passant, ni de bon tros! En absolut! Soc dona, mare, esposa i ara àvia. I no li trec gens d’importància perquè crec que l’abús i l’assetjament és el pitjor que li pot passar a una dona i, entre nosaltres, ens hem de donar suport.

Dient això, t’has sentit jutjada per alguna altra dona? O qüestionada?

Sí, però sempre he estat de les que he tallat de pressa. Ha, ha, ha. M’han fet observacions del tipus: t’he vist amb un home prenent cafè ahir la tarda, eh? Ah sí? Si... cert, era el meu company de feina. O, recentment, abans de jubilar-me amb el

Raül, el metge del poble, anàvem a les Comes a esmorzar i un dia un conegut nostre, ens va veure i no em va dir res, però en anar a pagar a la barra el saludo i em fa el següent comentari: Hola fulanito! No t’havia vist! – Ah, jo sí, però com no estaves amb el teu home ...?

Continuant amb el món laboral... Quina ha estat la pitjor situació que has viscut aquests darrers anys?

La pandèmia, sens dubte. Pel sistema sanitari va ser molt dur i no estava preparat. Però el que no entenc és com no van tenir visió de futur, veient el que passava a la Xina i a Itàlia quan estaven tancats. I nosaltres, continuàvem igual. No es va fer res en aquell moment, ni previsió de material, continuàvem com si allò no anés amb nosaltres. A l’ICS no hi havia suficient material, les residències van patir el que no està escrit... va ser duríssim. I no era només la falta de material sinó que el govern va confiscar-ho tot.

Per què?

Segons ells, per controlar la gestió i la distribució. Hi havia molt desconeixement del tema, els sanitaris no portàvem mascaretes perquè no sabíem com es contagiava, no sabíem com actuar. Saps quants sanitaris van morir? Quanta gent jove, grans... Amb previsió no hauria passat.

Si tens raó. Jo quan vaig veure la rapidesa amb què van construir els hospitals a la Xina vaig pensar “tate, aquí hay tomate!”

Si, em vaig sentir molt impotent, quan ni amb diners podies comprar material per protegir-nos davant de la Covid , quan ni el trobava ni el servien. Però he de dir una cosa, aquí l’Ajuntament de Torrefarrera, es va portar de 10! En aquell moment, l’ajuntament ens va servir botelles d’hifroalchol, mascaretes, caixes de guants de totes les mides, alcohol, Epis, entre altres materials necessaris per la protecció davant de la Covid. A més a més, l’associació de dones, conjuntament amb el grup de Patchwork amb qui estic, van començar a tallar llençols i fer mascaretes de roba. Igual en van fer més de 3000! Una cadena improvisada de dones treballant per un bé comú, una fàbrica de muntatge precari a domicili, una tallava, l’altra cosia, l’altra posava les gomes, etc. I la Carme Giró ens les portava a la consulta i després les van començar a distribuir per la gent del poble. En aquells moments, en Jordi Latorre va demostrar la classe de ser humà que és, més enllà de ser l’alcalde d’un poble. I mai, mai, ens van demanar res a canvi, i pensa que tot això era competència de l’ICS, no de l’ajuntament, i Torrefarrera tenia de tot.

Només puc dir... Uau!

ODA A LES DONES QUE HAN ESTIMAT MASSA

per Marina P. Sullà

egurament totes i cada una de nosaltres hem viscut una situació en què “hem estimat massa i de manera desequilibrada”. En aquesta carta en poso un exemple, i brindo per un amor bidireccional i equilibrat.

“Em sento buida, sense forces, ni il·lusions. Apagada com una espelma pel corrent de la finestra... - No tinc sang - em dic a mi mateixa. - No em queda sang, amb prou feines puc obrir els ulls, i mira’t. Cada cop que et veig, em quedo amb una mica menys d’aire, cada cop que toques el meu cos tremola com la primera vegada. Potser, la darrera vegada serà l’última, potser no hi haurà una darrera vegada. Potser tot acaba i comença en el mateix instant cada cop que ens trobem. Oh amor meu immortal! Com anhelo els teus llavis, la teva mirada tendra i penetrant, i els teus pensaments divergents que busquen els meus.

Oh amor meu immortal! En quina de les mil vides podrem resoldre-ho tot bé? En quina no hi haurà pors, ni patiments? En quina serem lliures de ment per poder ser el que hem vingut a ser? Oh el meu amor immortal! D’aspecte anàrquic i bohemi, transgressor i insurgent, en quin moment? En quin instant? En quin ara?

Si som éssers que venim i repetim les nostres vides fins que aprenem... que hem d’aprendre els dos? Quina és la lliçó de vida que ens mostra? Potser he de ser valenta? Valenta per reconèixer que jo no soc el teu amor immortal. Que tan sols he sigut algú que ha passat per la teva vida sense pena ni glòria. Que el que sento per tu és fruit d’un dels meus egos i que no ets real? Sí, potser ja és hora que et solti, que passi pàgina, que et deixi marxar. Que t’alliberi del meu amor, que m’alliberi de tu, per poder tornar a respirar, a somriure, a brillar. Perquè el teu amor em mata, dolçament i lentament. Perquè els teus petons m’enverinen i els teus -”t’estimo amor”- boicotegen el meu cor. He d’alliberar-me de tu, d’aquest amor dolorós...

L’amor dolorós no és amor.

L’amor no és patiment, no és angoixa, l’amor és llibertat, sensualitat,

Segurament totes i cada una de nosaltres hem sentit en algun moment de la nostra vida un amor així. Però, realment, en podem dir amor d’això? En quins paràmetres hem construït les dones, sobretot de la meva generació (soc del 75), l’amor? Què és el que hem vist durant tota la nostra infantesa? Què és el que hem escoltat? Què és el que ens han ensenyat?.

Si som sinceres amb nosaltres mateixes, totes les pel·lícules del gènere comèdia romàntica, drama, o similars, que hem anat tragant durant anys han estat girant sobre un mateix eix (i no vull entrar en el que ha fet Disney, etc.). La dona s’enamora, l’home la fa patir, ella cada cop s’enamora més i, si la cosa surt bé, traga i són feliços per sempre. Les cançons, boleros, balades pop, etc, sempre ens deixaven un missatge de sofriment, desolació, cors trencats i sentiments de culpa. Com si mai ho féssim del tot bé. I sempre amb aquesta sensació d’esforçar-nos per tal que l’altre estigués content, i no fer res que entorpís la relació o ens abandonés a l’estil de l’última seqüència d’ “El que el vent s’endu-

capacitat d’entrega i confiança. I si no és bidireccional, no és amor... Assumir-ho, em costa, no puc esperar més temps, ja són gairebé quatre anys d’un amor dolorós i fluctuant. En què cada cop que tu i jo, hem estat junts, jo he deixat d’estimar-me, per tan sols estimar-te a tu. Ho tornaria a fer? Segurament, i segurament arribaria fins aquí, on soc ara.

No cal dir massa més, m’aparto, però no desaparec. Vibrem en capes diferents, en freqüències divergents, i només Déu sap quan ens trobarem els dos a aquesta.

Tan sols et desitjo el millor, que els teus somnis es compleixin, que tinguis tot allò que anheles a la vida. Només vull la teva felicitat, i que un cop trobada, la conservis tal tresor apreciat. Al final, res no et fa ser més feliç que tu mateix. I si ets tu mateix, seràs sempre feliç.

Oh amor meu immortal! La teva indiferència, el teu silenci em mata. M’ofega, m’entristeix l’ànima. I em sap greu, de veritat, però no m’ho puc permetre. No puc defallir, no per un amor unidireccional. I encara que sé que m’estimes, que quan estem junts som mil vegades més nosaltres. No soc suficient per a tu.

No pateixis amor meu, tu no em fas mal, soc jo i el meu amor els que pateixen. Tu ets qui ets, i estic enamorada del teu ser tal com és, tu no m’has fet mai mal, tan sols no has vibrat en mi.

Oh amor meu immortal! Necessito esborrar-te del meu cor, dels meus pensaments, dels meus somnis per a poder respirar! Necessito posar-me en “mode off” per poder continuar caminat per aquesta vida, i retroba’m. Vull no sentir, omplim altre cop d’il·lusions, alegries i esperances reals. Perquè ara mateix, soc buida, i aquesta buidor que sento, m’espanta.”

gué”, I era el normal. Si a sobre, mirem dins l’entorn familiar, veiem un entorn en què la dona organitzava la família i cuidava de tots. El pare normalment estava fora de casa i se l’honorava amb respecte i devoció.

Les dones tenim incorporat a l’ADN la sensació de no ser prou mereixedores de l’amor real. Aquell que no fa patir, equilibrat, que dona i rep. El que no castiga, ni humilia, ni sotmet. Sembla, que si no és així, no és amor. I és que, escoltant a les adolescents del meu entorn quan troben un noi que les escolta, valora, respecta i potencia, els hi falta quelcom. Necessiten el “malote!”, aquell que les castiga, les crida i els falta el respecte.

Les dones estimem massa de sèrie, venim amb el GPS incorporat de donar i repartir amor a aquells que més ho necessiten, sense entendre que només es pot donar allò que l’altre vol rebre. Si no, és com si llencessis a les escombraries directament tota aquella energia.

Quan entenem que perquè una relació sigui equilibrada tots dos han d’estar a la mateixa freqüència, normalment, han passat anys de

càstigs, relacions fallides i tòxiques. I torno sempre al meu discurs principal: pedagogia, sí. Si totes nosaltres féssim una mica més de pedagogia a les nostres filles i fills, potser això, ja no passaria.

Està clar que per a fer pedagogia hem de practicar en l’exemple, i fer una autocrítica severa i dura de nosaltres mateixes. I, de vegades, els resultats fan por. Perquè potser estem immerses en una d’aquestes relacions esmentades fa un moment, i la decisió a prendre seria fugir d’allí. Però, penseu realment l’input que esteu deixant a les vostres filles i fills, ser una bona mare i ser un bon pare comença per donar exemple, per tenir coherència en les paraules i els fets.

Si som valentes per posar en solfa en una cafeteria i sortir el 8-M al carrer, potser també ho hauríem de ser en el nostre dia a dia. I soc conscient que hi ha circumstàncies que ens porten a aguantar (economia, benestar, posicionament social, etc.) però recorda: “Ets dona, pots amb això i més”. I sempre ens tens aquí per ajudar-te