En defensa des mallorqu铆 Joan Font Rossell贸
1
Primera edició: març 2014 © 2014: Joan Font Roselló ISBN: xxx-xx-xxx-xxxx-x Depòsit legal: AB-248-2014 Editat per Fundació Jaume III de Mallorca Maquetat per: Mallorquina de Comunicación y Servicios, S.L. Camino Viejo de Bunyola, 37 Plta. 1 - Desp. 2 B-57.050.593 Il·lustracions: Tolo Riera Fullana Disseny coberta: Joan Antoni Emazabel Ripoll 2
Index 1. Quan intenten ridiculisar es mallorquí comparant-lo amb so manacorí, llosetí o pollencí…
7
2. Quan mos diuen que es mallorquí no té gramàtiques ni diccionaris…
13
3. Quan mos diuen que es mallorquí no té tradició literària…
15
4. Quan mos diuen ignorants perquè mos senten parlar de llengua mallorquina...
17
5. Quan mos diuen que no és necessari fomentar es mallorquí…
21
6. Quan mos diuen que es mallorquí parlat sobreviurà juntament amb so català estàndar utilisat per a registres formals…
25
7. Quan mos diuen que s’article salat té bona salut perquè tothom l’utilisa en es carrer...
27
8. Quan mos diuen que sa llengua que amenaça es mallorquí no és es català estàndar sinó es castellà...
31
9. Quan mos acusen de rompre s’unitat de sa llengua…
33
10. Quan mos diuen que s’única fórmula per fer un estàndar unitari és imposar un dialecte damunt ets altres…
35
11. Quan mos diuen que s’elecció des barceloní com a base de s’estàndar obeí a raons científiques…
37
12. Quan mos diuen que un estàndar no implica sentir-se part de sa mateixa comunitat…
39
13. Quan mos diuen que un estàndar només respon a criteris científics i racionals i en cap cas polítics…
41
14. Quan mos diuen que formalisar ses formes mallorquines és cosa d’ignorants que no han entès sa teoria des registres...
43
15. Quan mos diuen que si escrivim en mallorquí no mos entendran es catalans i valencians, que per això serveix s’estàndar…
45
16. Quan mos diuen que no hi ha cap idioma que s’escrigui tal com se xerra…
47
3
17. Quan mos diuen que s’article salat és impropi per a un escrit culte...
49
18. Quan mos diuen que s’IEC ha acceptat moltes paraules mallorquines que en principi no reconeixia…
51
19. Quan mos diuen que s’estàndar castellà tampoc respecta es seus dialectes (murcià, andalús, etc.)…
53
20. Quan mos diuen que es mallorquí no té cap base legal…
55
21. Quan mos diuen que s’Universitat de les Illes Balears és sa institució oficial consultiva per a tot lo que se refereix a sa llengua catalana…
57
22. Quan mos acusen de gonelles...
59
23. Quan se posen nerviosos en sentir que defensam sa solució valenciana...
61
4
PRÒLEG Aquest petit manual neix d’unes notes que vaig escriure per a s’equip de col·laboradors de xarxes socials de sa Fundació Jaume III de Mallorca quan estàvem a punt de donar-mos a conèixer. En principi, no les pensava fer tan llargues però poc a poc m’hi vaig anar engrescant (i engreixant) fins que vaig pensar que les podria reconvertir en un manual de combat per a tots aquells mallorquinistes i balearistes que, durant dècades, sense recursos i ben tots solets, han impedit que sa propaganda catalanista guanyàs sa partida de forma absoluta. D’aquí vull reconèixer sa feinada, adesiara mal vista, mai recompensada i objecte sovint de befa, de totes aquelles associacions i agrupacions cíviques que, d’ençà de sa Transició espanyola, han bregat i resistit per defensar ses formes genuïnes des parlars de Mallorca, Menorca i Eivissa, una brega quasi suïcida per evitar lo que pareixia inevitable: sa victòria incontestable de sa maquinària catalanista. Per moltes discrepàncies que puguin existir, crec que hem de tenir sempre present es seu testimoni, sense el qual no serien possibles petites obres com sa que teniu en ses mans. Es motiu d’aquestes notes, reconvertides, com deia, en manual, no era altre que dotar es públic mallorquí d’una sèrie d’arguments per combatre es mites catalanistes, molt sovint presentats com a ciència o tècnica filològica. Després de llegir aquest manual, es lector podrà comprovar (i, si no, serà culpa de s’autor) que no existeixen raons científiques o filològiques (o almanco no tan “científiques” com mos han fet creure) que emparin sa postergació de ses varietats lingüístiques balears, tan dignes (i tan correctes, normativament parlant) com ses pròpies de Catalunya. Encara que aquest argumentari ha estat concebut des d’una òptica mallorquina, qualsevol lector podrà comprovar com pràcticament tots ets arguments serveixen també per defensar es menorquí i s’eivissenc. Molts de catalans se demanen per què es mallorquins hem permès que sa secular llengua mallorquina quedàs rebaixada en es “registres informals i àmbits restringits”, com defensen ets estandarisadors enragés. 5
Sempre dic lo mateix, es problema ha estat més s’aversió cap a ses nostres formes per part des qui ja s’autoanomenen “catalans de Mallorca” que sa centralisació lingüística de s’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Basta recordar ses amenaces des col·legis i instituts de secundària a ses editorials de llibres de text perquè no adaptassin es manuals a ses modalitats insulars. O com fa poc un diputat des PSM gosava denunciar un cartell escrit en mallorquí, sa llengua que ell mateix xerra cada dia, per acte seguit anarse’n a Catalunya per participar a sa cadena humana de sa Via Catalana de s’onze de setembre. O com un professor des departament de filologia catalana de sa UIB, el senyor Gabriel Bibiloni, volia convèncer es mateixos catalans –que se’n feien creus– que sa platja de “Es Trenc” havia de dir-se sa platja de “El Trenc”1. Sense renunciar a anar més enllà en qualque aspecte puntual, s’ha de reconèixer que sa normativa actual dóna encara molt de marge de maniobra per poder dignificar es mallorquí. Una altra cosa és que no se vulgui fer i que compti amb sa resistència de s’establishment catalanista. Aquest manual, un petit tribut a sa meva llengua materna, dóna resposta a una vintena llarga de qüestions que sempre surten quan tocam sa controvertida qüestió lingüística i té sa pretensió d’oferir arguments an es mallorquins de bona voluntat perquè deixin de callar davant ses envestides des partidaris des català estàndar a ultrança. Esper que, amb sa seva ajuda, tothom qui vulgui se pugui sumar an es debat sense que el facin callar en nom de sa ciència. Que vos faci profit. S’autor.
Segons sa normativa de s’IEC, tant en registres formals com en registres informals, s’ús dets articles en es topònims s’ha d’ajustar a sa llengua que se xerra. N’hi ha que són més fabristes que en Fabra!
1
6
“La extraordinaria riqueza fonética y expresiva del habla popular mallorquina –que hoy está siendo sustituida por un catalán plano y racional–...”. Guy de Forestier, Queridos mallorquines (Ed. Olañeta, 1995)
“Porque la cuestión de fondo no es si hablamos o no catalán, sino si defendemos o no nuestras peculiaridades y modalidades insulares” Abel Matutes Juan, Debat des projecte d’Estatut de les Illes Balears (Congrés de Diputats, gener 1983)
7
8
1. Quan intenten ridiculisar es mallorquí comparant-lo amb so manacorí, llosetí o pollencí… Aquesta comparació, que fa només trenta anys mos hauria parescut insòlita, és un argument de reducció a s’absurd que darrerament sol emplear es catalanisme per desacreditar sa defensa des mallorquí i ses altres modalitats insulars. Ses petites diferències (fonètiques, bàsicament) que hi pugui haver entre es parlars des pobles de Mallorca no tenen res a veure amb ses diferències lèxiques i morfosintàctiques (per no dir res des modismes i frases fetes) que hi pot haver entre es català de Barcelona i es mallorquí. Aquest contraargument ridiculisador no té altra intenció que denigrar sa categoria lingüística des mallorquí, de sa mateixa manera que quan se’l compara amb s’andalús. Amb tots es respectes pes manacorí, llosetí o pollencí, ¿per què és un insult a s’intel·ligència comparar-los amb so mallorquí? a. fins fa quaranta anys, tothom a Mallorca entenia que xerrava mallorquí, no manacorí, llosetí o pollencí. b. almanco durant es segles XVI, XVII, XVIII i fins ben entrat es XIX, es mallorquins solien denominar sa seva llengua mallorquí amb tota naturalitat. Josep Massot i Muntaner, monjo benedictí resident a Monsterrat, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2012) i gens sospitós d’anticatalanisme, ho reconeix clarament2. Durant totes aquestes centúries, inclús abans3, es mallorquins denominen es seu idioma “mallorquí”, “llengua mallorquina”, “llemosí”, “llengua vernacla”,
Massot i Muntaner, Josep, Els mallorquins i la llengua autòctona, Barcelona, Curial, 1972, pp. 13-40. Massot i Muntaner reconeix que en es segle XV hi havia ja humanistes que xerraven de “vulgar materno e malorquí”, encara que n’hi havia d’altres que usaven d’altres denominacions com “pla català” o “llemosí” (ibid., p. 15).
2 3
9
“dialecto”, “llengua materna”, “llengua vulgar” (vulgari lengua en llatí) o “llenguatge balear” (Balearico eloquio en llatí). Així, a títol d’exemple, Gaspar Melchor de Jovellanos, reclòs en es Castell de Bellver, defensarà s’ensenyança en “lengua mallorquina” (1802). Només d’ençà de lo que se coneix com a Renaixença Catalana, que orbita entorn des Jocs Florals de Barcelona, se comença a parlar de “català” –un terme científic i de caire elitista– per referir-se a una llengua independent i comuna que també xerren valencians i balears, enmig de moltes controvèrsies4. c. es mateix Institut d’Estudis Catalans (IEC) reconeix es mallorquí com a subdialecte des balear, i aquest com a dialecte de sa llengua catalana. No reconeix en canvi es manacorí o es llosetí. Per tant, des des mateix moment que s’IEC xerra de subdialecte (i/o dialecte), reconeix característiques comunes substancials (morfosintàctiques, lèxiques...) en es parlar de tot Mallorca (i de ses Balears) que el configuren com un tot amb sentit, a la vegada que reconeix unes diferències substancials respecte d’altres dialectes com puguin esser es català central, es valencià o es rossellonès. d. si hi ha un cappare de sa doctrina catalanista a Mallorca aquest és Tomàs Forteza5 (1838-1898). Deixeble de Marià Aguiló, Forteza teorisa es catalanisme en uns termes que encara són vigents avui en dia i que mai més seran discutits pes seus seguidors: unitat de sa llengua, postergarció des dialectes i aposta per una llengua literària. Es seu deixeble més destacat serà mossèn Alcover, que se convertirà a ses seves
No entrarem aquí en debat sobre ets orígens des mallorquí, una qüestió tan apassionada com estèril. Només direm, a títol d’exemple, que es pare de sa Romanística Europea i de sa Gramàtica Comparada, Fiedrich C. Diez, dubtava que es català fos una llengua romànica independent de s’occità (1854). Dos anys després canviarà d’opinió. I quinze anys després, tornarà a canviar de parer. És indiscutible que, durant la Reinaxença Catalana i després, sa relació des català amb so llemosí era un tema candent. Tal com indica Massot i Muntaner, op. cit., a sa seva famosa Lletra de Convit (1901) que convidava a sa redacció d’un Diccionari de la Llengua Catalana, mossèn Alcover encara defensava sa relació entre es català i es provençal. Per comprovar que no era una qüestió irrellevant ni menor, encara a l’any 1934 Pompeu Fabra firmava, amb altres, un al·legat titulat Desviacions en els conceptes de llengua i pàtria on combatia ses teories occitanistes. 5 Forteza, Tomás, Observaciones generales sobre la lengua materna, Museo Balear, 1886. S’importància doctrinal de Forteza dins es moviment catalanista és reconeguda per Massot i Muntaner, op. cit., pp. 49-52. 4
10
tesis de s’unitat de sa llengua. Idò bé, es mateix Forteza començarà una gramàtica de ¡llengua mallorquina! l’any 1881, un projecte que serà premiat per s’Ajuntament de Palma. Aquesta gramàtica, inacabada i pòstuma, serà editada l’any 1915 com a Gramática de la Lengua Catalana. Un pic més se demostra, inclús entre es pares fundadors catalanistes, sa categoria lingüística des mallorquí com a denominació de sa nostra llengua6. e. a l’any 1926, el govern del general Primo de Rivera va crear per reial decret vuit noves cadires a sa Real Academia Española de la Lengua7 (RAE), dues per a sa llengua gallega, dues per as basc i quatre per as català. Entre aquestes quatre, dues correspongueren a Catalunya, una a València i una altra a Balears per defensar sa varietat mallorquinabalear. Francesc de Borja Moll conta que mossèn Alcover era es gran favorit per fer-se amb so setial balear però finalment qui l’ocupà fou Llorenç Riber8. Una vegada més veim com una institució com sa RAE reconeixia sa singularitat mallorquina. f. de fet, fins fa ben poc sa categoria des mallorquí-balear era indiscutible. Així, fins a l’any 1959 sa Reial Acadèmia Espanyola encara s’hi referia com a “lenguas diferenciadas y no dialectos”9.
Resulta molt curiosa sa manera com es catalanisme minimisa totes aqueixes evidències que demostren sa categoria històrica i lingüística des mallorquí. Segons ell, aquesta visió “parcial” de sa llengua s’explicaria perquè es mallorquins haurien perdut de vista sa seva vertadera identitat durant sa grisa època de sa Decadència i no haurien estat conscients de sa seva realitat lingüística fins que es poetes mallorquins de la Renaixença Catalana, encapçalats per Marià Aguiló, els obriren ets ulls, enlluernantlos amb sa resplandor de sa veritat. Fixau-vos en s’analogia amb ses ciències naturals (física, química) on es científic natural descobreix es secrets de l’Univers que romanien amagats i ocults per a tothom. Però més sorprenent encara és s’època en què aquests il·luminats veuen sa llum enmig de s’ignorància i s’incultura des poble, una època en què es considerats pares de la Reinaxença com Aribau encara xerraven de llemosí i on sa “comunitat científica” de llavonses, per dir-ho en termes actuals, encara tenia molts de dubtes que es català fos una llengua romànica independent de s’occità. 7 Que passava a ser Real Academia de las Lenguas Españolas en donar entrada an es gallec, es basc i es català. 8 Miracle, Josep, Pompeu Fabra, Barcelona, Delos-Aymà, 1968, pp. 539-540 9 Boletín de la Real Academia Española de Septiembre-Diciembre de 1959, acta de la sesión plenaria, tomo XXXIX, cuaderno CLVIII, p. 494 6
11
ŠSaruman2014
12
2. Quan mos diuen que es mallorquí no té gramàtiques ni diccionaris… Es fet que es mallorquí no tengui cap codificació normativa moderna, consensuada i respectada és una anormalitat que respon a interessos polítics i an es poc respecte que sa classe política balear ha demostrat cap an es poble mallorquí. Per poc que repassem s’història (que no comença amb sa gloriosa Reinaxença de ses lletres catalanes, per cert), veurem com es mallorquí sí ha tengut gramàtiques i diccionaris. Joan Fiol acabà una Gramática llatina des Semperi, traduïda en mallorquí l’any 1651. Es fransciscà observant Antoni Balaguer escrigué un Diccionario de los vocablos de la lengua mallorquina y su correspondencia en la española y latina, manuscrit que se conservava en es convent de Sant Francesc10. Antoni Oliver (1711-1787) escrigué un Vocabulario trilingüe, mallorquíncastellano-latín, manuscrit que se conserva a sa biblioteca de Montserrat11. S’agustí Joan Facund Sureda (1734-1796) escrigué un Diccionario mallorquín-castellano-latín, manuscrit que no s’arribà a publicar12. Ramon Fortuny (1739-1812) no acabà un Diccionario mallorquín-castellano13. Francesc Mayol tampoc conclogué es seu Diccionari mallorquí, castellà y llatí14. Josep de Tugores Zanglada (1767-1831), comte d’Aiamans, escrigué un Diccionari de la llengua mallorquina i una Ortografía mallorquí-castellà, obra inèdita15. Fra Antoni M. Servera publicà la Nueva Ortografía de la lengua mallorquina, explicada en español para su más fácil inteligencia i també presentà una Gramática de la lengua mallorquina a la Real Sociedad
Massot i Muntaner, Josep, op. cit., p. 18. Ibid., p. 19. Ibid., p. 18. 13 Ibid., p. 19. 14 Ibid., p. 19. 15 Bover, Joaquim M., Biblioteca de escritores baleares, 2 volums, Palma, 1868, tom II, p. 441. S’existència de molts d’aquests diccionaris i gramàtiques la devem an es testimoni de Bover. 16 Massot i Muntaner, Josep, op. cit., pp. 28-29. 10 11 12
13
. . . Porder echosdeaut or s 贸l opuedor epr oduci r el cont eni dopar ci al dees t el i br o