"kuu" by Marcel Cabrera Salvat

M A R C E L C A B R E R A S A LVAT

“KUU”

A la meva mare. “...tot el que faig, ara més que mai, ho faig com a tu t’agradaria que ho haguès fet...”

“KUU” ÉS UN PROJECTE PERSONAL, REALITZAT DE MANERA INDEPENDENT. No ens importa la foto i encara menys ens importa un projecte fotogràfic. Ens importen les històries, i les miradas.Moltes vegades pensem en com haurien de ser les històries que, com a fotògrafs, volem albergar. I vam saber que no serien com aquests treballs que tantes vegades havíem vist i amb els quals vam créixer. Un mapa d’icones amb llocs exòtics de fons on passen coses horribles i la gent només és infeliç. Un món en blanc o negre, distant i distint del món que ens envolta. I és allà on entenguérem la necessitat d’una fotografia de proximitat i profunditat, una fotografia en la qual les històries contenen tots els matisos que composen aquest embolic de món en què vivim. Històries explicades amb fotos que vinculen, que inciten al pensament, a un pensament complex com la realitat, sense bons ni dolents, sense herois ni dolents. Així va ser com vaig decidir obrir aquesta finestra, com un lloc en el que mostrar diferents mirades, visions compromeses amb el que ens envolta, i en un exercici constant d’entendre i entendre-ens, d’explicar-nos a nosaltres mateixos sobretot. Volem començar a mirar a través de les esquerdes, dels forats, dels panys, amb un esperit obert i flexible, i enfortit per la llibertat dels formats d’aquesta era. Aquest és un espai obert a les més variades formes de construir el discurs visual i les seves possibilitats. Inquiet i inquietant. La meva és una invitació a pensar, a abandonar tòpics i a començar a dubtar.

INDEX

PRÒLEG

FOTOGRAFIES

INDEX DE FOTOGRAFIES

PRÒLEG Kuu. Buit. Res. És un concepte una mica ambigu per a l’enteniment a priori i, no obstant això, tots som capaços d’intuir inconscientment què és, perquè realment la nostra naturalesa ho sap. És el concepte de buit assegut per Miyamoto Musashi. El Buit reuneix els cinc elements bàsics de la natura. En ella resideix la força d’entendre’l com un Tot. En la Naturalesa i la Naturalitat. Estan en la nostra natura conceptes com l’Ésser, el Respirar, el pensar, el batec del cor i el no haver de recordar aquestes coses perquè, de forma natural e inconscient, per ser realitzades, són perfectes a nivell de l’ésser, com les idees de Plató o les idees transcendentals o priori de Kant. És natural que els teus pulmons condueixin l’aire. És natural que el planeta giri al voltant del Sol Jo crec que el Buit és aquest instant de perfecció a què tot ens aspira i així, tot el que es fa és perfecte en potència. És l’estació de l’any, el dia i la nit. La successió del temps i l’esdevenir de la història. La inspiració perfecta. L’atac definitiu. Senzillament natural. Simplement Buit. En aquest buits la nosta ànima és l’arma de tot ésser. És una projecció de nosaltres mateixos sobre el que fem i un reflex de com ens enfrontem a la vida en cadascun dels seus aspectes i reptes. Com donem per fet que no hi ha res més enllà de la nostra mort i que ho afrontem amb armes i valor. Tots passem per lluites internes per millorar i externes per créixer. Créixer en el Buit i en el camí que vam triar recórrer. Fred com l’acer temperat, el nostre parer ens portarà al buit. A aquest instant perfecte, al discerniment últim on les religions situen als seus déus. Així, el buit s’ha d’assolir en calma, com l’acer forjat després de la farga del foc. El camí recte que seguim fins a la naturalitat. Assumir com a pròpia la senda recta que ens mostra la vida, és a dir la lluita del dia a dia. Poder contemplar amb satisfacció que tot el que hem fet i pel que hem lluitat és naturalment perfecte o, si més no, immillorable. Que no necessitem meditar més del necessari. Que està assumit com a part de nosaltres i que està après en el fluir de la vida, com l’aigua en un riu. Que l’aire ens apropa al coneixement d’altres camins i que sabem assumir com a complements de nostre enteniment. Tot això completa la senda que forma les nostres vides i el nostre camí, la nostra opció. No entenc la vida com un pes arcaïtzant, sinó que, per contra, constitueix un privilegi únic que connecta el passat amb el present i amb el futur, és la petjada del fluir del temps a la vida. Valoro les tendències no racionalistes, la inclinació a l’intuïtiu i emocional, a evitar les idees complexes i a expressar els pensaments de manera senzilla i simbòlica. Aquesta preferència per la senzillesa i la síntesi ha marcat indeleblement la meva ideologia, les connexions cognitives s’estableixen, més que per deduccions lògiques, per relacions de caràcter afectiu i emocional. 18

PRÒLOGO Kuu. Vacío. Nada. Es un concepto algo vago para el entendimiento a priori y, sin embargo, todos somos capaces de intuir inconscientemente qué es, porque realmente nuestra naturaleza lo sabe. Es el concepto de Vacío sentado por Miyamoto Musashi. El Vacío reúne los cinco elementos básicos de la naturaleza. En ella reside la fuerza de entender el Vacío como un Todo. En la Naturaleza y la Naturalidad. Están en nuestra naturaleza conceptos como el Ser, el Respirar, el Pensar, el latido del corazón... por no tener que recordar estas cosas para que, de forma natural e inconsciente, sean realizadas, son perfectas a nivel del Ser, como las Ideas de Platón o las ideas trascendentales o a priori de Kant. Es natural que tus pulmones conduzcan el aire. Es natural que el planeta gire en torno al Sol. Yo creo que el Vacío es ese instante de perfección al que todo ente aspira y así, todo lo que se hace es perfecto en potencia por lo que de forma, basta. Es la estación del año, el día y la noche. La sucesión del tiempo y el devenir de la historia. La inspiración perfecta. El ataque definitivo. Sencillamente natural. Simplemente Vacío. En este vacios nuestra alma és el arma de todo ser. Es una proyección de nosotros mismos sobre lo que hacemos y un reflejo de cómo enfrentamos la vida en cada uno de sus aspectos y retos. Cómo damos por sentado que no hay nada más allá de nuestra muerte y que lo afrontamos con armas y valor. Todos pasamos por luchas internas para mejorar y externas para crecer. Crecer en el Vacío y en la Senda que elegimos recorrer. Frío como el acero templado, nuestro juicio nos llevará al Vacío. A ese instante perfecto, al discernimiento último donde las religiones sitúan a sus dioses. Así, el vacío debe alcanzarse en calma, como el acero forjado tras la fragua del fuego. El camino recto que seguimos hasta la naturalidad. Asumir como propia la senda recta que nos muestra la vida, es decir la lucha del día a día. Poder contemplar con satisfacción que todo lo que hemos hecho y por lo que hemos luchado es naturalmente perfecto o, cuando menos, inmejorable. Que no necesitamos meditar más de lo necesario. Que está asumido como parte de nosotros y que está aprendido en el fluir de la vida, como el agua en un río. Que el aire nos acerca al conocimiento de otros caminos y que sabemos asumirlos como complementos de nuestro entendimiento. Todo esto completa la senda que forma nuestras vidas y nuestro camino, nuestra opción. No entiendo la vida como un peso arcaizante, sino que, por el contrario, constituye un privilegio único que conecta el pasado con el presente y con el futuro, es la huella del fluir del tiempo en la vida. Valoro las tendencias no racionalistas, la inclinación a lo intuitivo y emocional, a evitar las ideas complejas y a expresar los pensamientos de modo sencillo y simbólico. Dicha preferencia por la sencillez y la síntesis ha marcado indeleblemente mi ideología, las conexiones cognitivas se establecen, más que por deducciones lógicas, por relaciones de carácter afectivo y emocional. 19

Per descomptat, el buit no és la categoria nihilista que implica el no res, ni i la negació de tota realitat, sinó que significa, estar buit, lliure de tota condició particular. El buit, segons s’entén aquí, és l’absolut, que, en no disposar d’una paraula positiva adequada, s’expressa de forma negativa. No és doncs, un acte d’anul·lació, sinó de despreniment, desinterès i, fonamentalment, un acte d’aïllament. És la purificació del pensament, els sentiments i la imaginació, no la seva aniquilació. Parlem aquí de l’expressió de la cultura de la quietud, de la pausa i lo suggerit. La visió tranquil·la i calmada del món com l’única manera d’arribar a comprendre’l. L’esperit i la quietud no pretenen elevar-se per sobre de l’existència, sinó més aviat introduir-se en les seves arrels. Quan l’obra d’art és eficaç, aquesta ens arrossega a l’origen primitiu de la vida, i allà ens veiem envaïts per la quietud, de la qual parteix tot lo vital. El buit és qui defineix els trets més característics de l’art i la cultura japonesa: el desequilibri, l’asimetria, la pobresa, la simplicitat, la solitud i tot un seguit d’idees afins. L’ideal de forma no existeix, sinó que es pretén deixar parlar al Buit, a la solitud, al inacabat, al imperfecte, al no res que ho conté en si tot. No busquem la forma vàlida en si, ni tampoc la culminació o harmonia de conjunt de la seva obra mestra, sinó que es busca alguna cosa sense forma, sense imatge, que conté en si totes les formes possibles. Del buit parteix el concepte de soledat, aïllament del món i de les belleses formals fins arribar al contacte amb una bellesa essencial. És la senzillesa rústica de les formes, la imperfecció arcaica que s’expressa amb la major síntesi de recursos, el suggerir la naturalesa de l’objecte, més enllà de la seva aparença exterior. Parlem de l’economia d’elements, on l’espectador té també una part activa, la de descobrir l’obra d’art complerta, on aquesta no està més que començada. És la despulla de lo superficial, lo fictici, lo decoratiu e innecessari. La simplicitat que permet descobrir l’essència última de la bellesa de l’objecte. La forma s’entén només com un mitjà per transmetre la bellesa interior, de manera que com més lleu sigui aquest mitjà, més pura apareixerà la bellesa. La bellesa resideix en el rústic, en el senzillament essencial, en la imperfecció i en el incomplet. La veritat es troba en totes les coses. En el vent, en els núvols, en la terra, les muntanyes, els rius, els animals... tots ells tenen en potència el poder de revelar la veritat. La naturalesa funciona com un tot orgànic, on cada element particular conté en si la pluralitat de l’univers. En aquest context, l’home no ha de pretendre subjugar la natura o viure en conflicte amb ella. Ell existeix o viu com a part de la natura. Per això, en l’art i en la vida el món natural i dels objectes ha experimentar en forma immediata, sense la necessitat d’intermediació de cap tipus. És essencial una prèvia empatia o compenetració íntima amb la vida que s’anhela expressar. L’artista procurarà posar-nos en contacte, no amb l’exterior de les coses que podem tocar, sinó amb l’esperit amagat en elles. 20

Desde luego, el vacío no es la categoría nihilista que implica la nada y la negación de toda realidad, sino que significa, estar vacío, libre de toda condición particular. El vacío, según se entiende aquí, es lo absoluto, que, al no disponer de una palabra positiva adecuada, se expresa de forma negativa. No es pues, un acto de anulación, sino de desprendimiento, desapego y, fundamentalmente, un acto de aislamiento. Es la purificación del pensamiento, los sentimientos y la imaginación, no su aniquilación. Hablamos aqui de la expresión de la cultura de la quietud, de la pausa y lo sugerido. La visión tranquila y calmada del mundo como el único modo de llegar a comprenderlo. El espíritu y la quietud no pretenden elevarse por encima de la existencia, sino más bien introducirse en sus “raíces”. Cuando la obra de arte es eficaz, esta nos arrastra al origen primitivo de la vida, y allí nos vemos invadidos por la quietud, de la que parte todo lo vital. El vacío es quien define los rasgos más característicos del arte y la cultura japonesa: el desequilibrio, la asimetría, la pobreza, la simplicidad, la soledad y toda una serie de ideas afines. El ideal de forma no existe, sino que se pretende dejar hablar al vacío, a la soledad, a lo inacabado, a lo imperfecto, a la nada que contiene en sí todo. No buscamos la forma válida en sí, ni tampoco la culminación o armonía de conjunto de su obra maestra, sino que se busca algo sin forma, sin imagen, que contenga en sí todas las formas posibles. Del vacío parte el concepto de soledad, aislamiento del mundo y de las bellezas formales hasta llegar al contacto con una belleza esencial. Es la sencillez rústica de las formas, la imperfección arcaica que se expresa con la mayor síntesis de recursos, el sugerir la naturaleza del objeto, más allá de su apariencia exterior. Hablamos de la economia de elementos, en donde el espectador tiene también una parte activa, la de descubrir lo que en la obra de arte, donde ella no está más que iniciada. Es el despojo de lo superficial, lo ficticio, lo decorativo e innecesario. La simplicidad que permite descubrir la esencia última de la belleza del objeto. La forma se entiende tan solo como un medio para transmitir la belleza interior, por lo que cuanto más leve sea este medio, más pura aparecerá la belleza. La belleza reside en lo rústico, en lo sencillamente esencial, en la imperfección y en lo incompleto. La verdad se encuentra en todas las cosas. En el viento, en las nubes, en la tierra, las montañas, los ríos, los animales…todos ellos tienen en potencia el poder de revelar la verdad. La naturaleza funciona como un todo orgánico, donde cada elemento particular contiene en sí la pluralidad del universo. En este contexto, el hombre no debe pretender subyugar a la naturaleza o vivir en conflicto con ella. Él existe o vive como parte de la naturaleza. Por ello, en el arte y en la vida el mundo natural y de los objetos debe experimentarse en forma inmediata, sin la necesidad de intermediación ninguna. Es esencial una previa empatía o compenetración íntima con la vida que se anhela expresar. El artista procurará ponernos en contacto, no con el exterior de las cosas que podemos tocar, sino con el espíritu escondido en ellas. 21

Perquè lo vacu es manifesti en la imatge ha de predominar la vacuïtat mateixa, i no una profusió de coses o colors. “La bellesa no està en la forma exterior, sinó en el significat que ella expressa”. Miyamoto Musashi. Al seu torn, definim la sobrietat de les línies estructurals i expressives de les construccions, l’austeritat de la decoració, el rústic de l’acabat, les distribucions asimètriques i aparentment imperfectes. Les edificacions es caracteritzen per la nitidesa i rotunditat de les formes, pel refinament i per la supressió del anodí i la valoració de lo petit en el decorat ascètic. Les obres es caracteritzen per la serenitat de les formes, la profusió de buits i grans espais, el dinamisme i fluïdesa en la delimitació de les aèries, i per la claredat de tota l’estructura, exposada sincerament a les mirades del visitant. L’obra parteix de la idea de l’espai com a eix generatriu de tot el projecte. La concepció de l’espai buit i de l’amplitud té més importància que un altre tipus de condicionament i, a la recerca d’aconseguir la major sobrietat espacial possible, es centra en la nuesa i el purisme dels elements constructius. L’home és part intrínseca de la naturalesa. Per això, l’espai en què habiti i circuli l’individu ha d’expressar la fusió entre l’àmbit humà i el natural, que, al capdavall, és el mateix. En aquest treball, mostro el meu gust per la senzillesa i les atmosferes místiques. El moviment de les línies compositives segueix sempre un camí serè, quiet, asimètric i imperfecte en ocasions, on abunden els buits, les llums, les ombres, els elements naturals, però escassegen els decorats profusos i accessoris, les complicacions formals o l’extravagància egocèntrica. L’essència última de les coses es revelen en formes simples i sòbriament expressades. Que difícil que ens resulta per a nosaltres, els occidentals entendre el “buidar”, però hi ha qui es pregunta de què estic parlant. Aquesta harmònica contrarietat, es veu reflectida en un tot, per exemple, el dia i la nit, el blanc i el negre, el bo i el dolent, però el que en principi podríem cometre l’error de creure que són oposats, no ho són. “El pi viu cent anys, el suau vent del matí només un dia. Però tots dos compleixen el seu destí”. Miyamoto Musashi. Aquesta és una constant del principi de disseny, es necessita forçar l’espectador a imaginar-se que més pot veure en la propera corba, o que és el que no pot veure darrere d’alguna cosa. Aquest tècnica, fa que “descobrir i trobar” siguin una de les sensacions més plaents que un home pugui tenir. 22

Para que lo vacuo se manifieste en la imagen debe predominar la vacuidad misma, y no una profusión de cosas o colores. “La belleza no está en la forma exterior, sino en el significado que ella expresa”. Miyamoto Musashi. A su vez, definimos la sobriedad de las líneas estructurales y expresivas de las construcciones, la austeridad de la decoración, lo rústico del acabado, las distribuciones asimétricas y aparentemente imperfectas. Las edificaciones se caracterizan por la nitidez y rotundidad de las formas, por el refinamiento y por la supresión de lo anodino y la valoración de lo pequeño en el decorado ascético. Las obras se caracterizan por la serenidad de las formas, la profusión de huecos y grandes espacios vacíos, el dinamismo y fluidez en la delimitación de las aéreas, y por la claridad de toda la estructura, expuesta sinceramente a las miradas del visitante. La obra parte de la idea del espacio como eje generatriz de todo el proyecto. La concepción del espacio vacío y de la amplitud tiene una importancia mayor que otro tipo de condicionamiento y, en busca de lograr la mayor sobriedad espacial posible, se centra en la desnudez y el purismo de los elementos constructivos. El hombre es parte intrínseca de la naturaleza. Por ello, el espacio en que habite y circule el individuo debe expresar la fusión entre el ámbito humano y el natural, que, a fin de cuentas, es el mismo. En este trabajo, muestro mi gusto por de la sencillez y de las atmosferas místicas. El movimiento de las líneas compositivas sigue siempre un camino sereno, quieto, asimétrico e imperfecto en ocasiones, donde abundan los huecos, las luces, las sombras, los elementos naturales, pero escasean los decorados profusos y accesorios, las complicaciones formales o la extravagancia egocéntrica. La esencia última de las cosas se develan en formas simples y sobriamente expresadas. Que difícil que no resulta para nosotros los occidentales entender el “vació”,pero hay quienes se preguntaran, de que estoy hablando. Esta armónica contrariedad, se ve reflejada en un todo, por ejemplo, el día y la noche, lo blanco y lo negro, lo bueno y lo malo, pero lo que en principio podríamos cometer el error de creer que son opuestos, no lo es tal. “El pino vive cien años, el suave viento de la mañana sólo un día. Pero ambos cumplen su destino”. Miyamoto Musashi. Esta es una constante del principio de diseño, se necesita forzar al espectador a imaginarse que más puede ver en la próxima curva, o que es lo que no puede ver detrás de algo. Este técnica, hace que “descubrir y encontrar” sean una de las sensaciones mas placenteras que un hombre pueda tener. 23

Hi predomina lo sensorial. Es revela el món per ser sentit i viscut directament, sense filtres que el puguin desvirtuar i, per tant, no es carreguen els accents en les premisses lògiques. És més una inclinació per lo intuïtiu i concret. Entrant de nou al terreny de les arts plàstiques, la crítica nord-americana Barbara Rose sostenia en el moment què la doctrinària abstracció postpictòrica emergia, que: “...en el procés d’autodefinició, una forma artística tendirà cap a l’eliminació de tots els elements que no corresponguin amb la seva naturalesa essencial. Segons aquest argument, el l’art visual serà desposseït de tot significat extravisual, ja sigui simbòlic o literari, i la pintura rebutjarà tot el que no sigui pictòric “. Barbara Rose. L’expressió del buit i el silenci, el fer visible el res, exigeix a l’artista un gran esforç, una gran capacitat per a la invenció conceptual. La subtilesa consistent a desviar la realitat prenent-s’ho al peu de la lletra. Això és el que hem desaprès de la modernitat: la força ve de la sostracció, que de l’absència neix la potència.... Tot té un principi i un final, poguem o no poguem veure-ho. Marcel Cabrera Salvat

Predomina lo sensorial. Se revela el mundo para ser sentido y vivido directamente, sin filtros que lo puedan desvirtuar y, por tanto, no se cargan los acentos en las premisas lógicas. Es más una inclinación por lo intuitivo y concreto. Entrando de nuevo al terreno de las artes plásticas, la crítica norteamericana Barbara Rose sostenía en el momento en que la realmente doctrinaria abstracción pospictórica emergía que: “...en el proceso de autodefinición, una forma artística tenderá hacia la eliminación de todos los elementos que no correspondan con su naturaleza esencial. Según este argumento, el el arte visual será despojado de todo significado extravisual, ya sea simbólico o literario, y la pintura rechazará todo lo que no sea pictórico”. Barbara Rose. La expresión del vacío y el silencio, el hacer visible la nada, exige al artista un gran esfuerzo, una gran capacidad para la invención conceptual. La sutileza consistente en desviar lo real tomándolo a la letra. Esto es lo que hemos desaprendido de la modernidad: Que la fuerza viene de la sustracción, que de la ausencia nace la potencia.... Todo tiene un principio y un final, podamos o no podamos verlo. Marcel Cabrera Salvat

“PENSEU AMB EL VENTRE” - “PENSAR CON EL VIENTRE”

“ETERNAMENT SALVAT” - “ETERNA MENTE SALVADO”

“EVIDÈNCIA” - “EVIDENCIA”

“ORGANITZACIÓ ESTRICTA” - “ORGANIZACIÓN ESTRICTA”

“EL PLE” - “EL PLENO”

“APRENDRE A VIURE” - “APRENDER A VIVIR”

“PARÒDIA DEL SUCCÉS” - “PARODIA DEL SUCESO”

“OBERT IL·LIMITAT” - “ABIERTO ILIMITADO”

“EXISTÈNCIES FRONTERERES” - “EXISTENCIAS FRONTERIZAS”

“REDEMPCIÓ” - “REDENCIÓN”

“LLEIS NATURALS” - “LEYES NATURALES”

“L’ERROR COM A NECESSITAT” - “EL ERROR COMO NECESIDAD”

“FUNCIÓ SIGNIFICA CONSUM” - “FUNCIÓN SIGNIFICA CONSUMO”

“INVENTIN LLIUREMENT” - “INVENTEN LIBREMENTE”

“SERIETAT” - “SERIEDAD”

“CONTRA L’ESTÈTICA” - “CONTRA LA ESTÉTICA”

“BUIDES” - “VACÍAS”

“IRRELLEVANTS AGITADES PEL DOBLE VENDAVAL” - “IRRELEVANTES AGITADAS POR DOBLE VENDAVAL”

“FERMAMENT” - “FIRMEMENTE”

“SUPERFÍCIES MÚLTIPLES” - “SUPERFICIES MÚLTIPLES”

“SABÍEM QUE L’AIRE ERA LLUM” - “SABÍAMOS QUE EL AIRE ERA LUZ”

“FUNCIONS LATENTS” - “FUNCIONES LATENTES”

“TOC DE CAMPANA DEL SILENCI“ - “TOQUE DE CAMPANA DEL SILENCIO“

“UNA COSA ALIENA” - “UNA COSA AJENA”

“UNA EXPLICACIÓ SOBRE LA BELLESA” - “UNA EXPLICACIÓN SOBRE LA BELLEZA”

“LLENGUATGE COMPLETAMENT ESTRANY” - “LENGUAJE COMPLETAMENTE EXTRAÑO”

“VIURE AL MARGE” - “VIVIR AL MARGEN”

“UNA LLUM MÉS CLARA” - “UNA LUZ MÁS CLARA”

“DE MANERA SENZILLA” - “DE MANERA SENCILLA”

“ESPAIADES, TÈNUES I LLUNYANES” - “ESPACIADAS, TENUES Y LEJANAS”

“PRIMITIVITZACIÓ” - “PRIMITIVIZACIÓN”

“EL COLOR APAREIX A L’ULL” - “EL COLOR APARECE EN EL OJO”

“OBRIR-SE PER SI MATEIX “ - “ABRIRSE POR SÍ MISMO”

“ON ES VA FORJAR” - “DONDE SE FORJÓ”

“EL SILENCI COM A SIGNIFICAT” - “EL SILENCIO COMO SIGNIFICADO”

“SERENA FELICITAT” - “SERENA FELICIDAD”

“MUDAR LA PELL” - “MUDAR LA PIEL”

“JO SÓC JO” - “YO SOY YO”

“COSES MATEIXES” - “COSAS MISMAS”

“FONT DE TOTA ESCLAVITUD” - “FUENTE DE TODA ESCLAVITUD”

“L’ART DEL VENTRE” - “EL ARTE DEL VIENTRE”

“PERDUDA ENTRE SI MATEIXA” - “PERDIDA ENTRE SÍ”

“UNA UNITAT SUBJECTIVA” - “UNA UNIDAD SUBJETIVA”

“PLAER DESLLIGAT DEL PROPI EGO” - “PLACER DESLIGADO DEL PROPIO EGO”

“HOME DISTRET” - “HOMBRE DISTRAÍDO”

“EL SO A L’ORELLA” - “EL SONIDO AL OÍDO”

“FERMAMENT ASSENTATS” - “FIRMEMENTE ASENTADOS”

“EMPIRISME RADICAL” - “EMPIRISMO RADICAL”

“DEFINITIVA LLUM” - “DEFINITIVA LUZ”

“SEMBLANÇA” - “SEMEJANZA”

“ALTES COTES DE LLIBERTAT” - “ALTAS COTAS DE LIBERTAD”

“APRENDRE A OBLIDAR-SE DE SI“ - “APRENDER A OLVIDARSE DE SÍ”

“LA ROSA ÉS, SENSE PERQUÈ” - “LA ROSA ES, SIN PORQUÉ”

“INSENSIBLE E INDIFERENT” - “INSENSIBLE E INDIFERENTE”

“RESSONÀNCIA” - “RESONANCIA”

“DÉU VA SER INVENTAT” - “DIOS FUE INVENTADO“

INDEX DE FOTOGRAFIES

“PENSEU AMB EL VENTRE” - ““PENSAR CON LA CABEZA” PAG. 31

“ETERNAMENT SALVAT” - “ETERNA MENTE SALVADO” PAG.32

“EVIDÈNCIA” - “EVIDENCIA” PAG. 33

“ORGANITZACIÓ ESTRICTA” - “ORGANIZACIÓN ESTRICTA” PAG.34

“EL PLE” - “EL PLENO” PAG. 35

“APRENDRE A VIURE” - “APRENDER A VIVIR” PAG. 36

“PARÒDIA DEL SUCCÉS” - “PARODIA DEL SUCESO” PAG. 37

“OBERT IL·LIMITAT” - “ABIERTO ILIMITADO” PAG. 38

“EXISTÈNCIES FRONTERERES” - “EXISTENCIAS FRONTERIZAS” PAG. 39

“REDEMPCIÓ” - “REDENCIÓN” PAG. 40

“LLEIS NATURALS” - “LEYES NATURALES” PAG. 41

“L’ERROR COM A NECESSITAT” - “EL ERROR COMO NECESIDAD” PAG. 42

“SERIETAT” - “SERIEDAD” PAG. 45

“CONTRA L’ESTÈTICA” - “CONTRA LA ESTÉTICA” PAG. 46

“FUNCIÓ SIGNIFICA CONSUM” - “FUNCIÓN SIGNIFICA CONSUMO” PAG. 43

“INVENTIN LLIUREMENT” - “INVENTEN LIBREMENTE” PAG. 44

“IRRELLEVANTS AGITADES PEL DOBLE VENDAVAL” - “IRRELEVANTES AGITADAS POR DOBLE VENDAVAL” PAG. 48

“FERMAMENT” - “FIRMEMENTE” PAG. 49

“SABÍEM QUE L’AIRE ERA LLUM” - “SABÍAMOS QUE EL AIRE ERA LUZ” PAG. 51

“FUNCIONS LATENTS” - “FUNCIONES LATENTES” PAG. 52

“TOC DE CAMPANA DEL SILENCI“ - “TOQUE DE CAMPANA DEL SILENCIO“ PAG. 53

“UNA COSA ALIENA” - “UNA COSA AJENA” PAG. 54

“UNA EXPLICACIÓ SOBRE LA BELLESA” - “UNA EXPLICACIÓN SOBRE LA BELLEZA” PAG. 55

“LLENGUATGE COMPLETAMENT ESTRANY” - “LENGUAJE COMPLETAMENTE EXTRAÑO” PAG. 56

“LES PREGUNTES SÓN INÚTILS” - “LAS PREGUNTAS SON INÚTILES” PAG. 57

“UNA LLUM MÉS CLARA” - “UNA LUZ MÁS CLARA” PAG. 58

“DE MANERA SENZILLA” - “DE MANERA SENCILLA” PAG. 59

“SUPERFÍCIES MÚLTIPLES” - “SUPERFICIES MÚLTIPLES” PAG. 50

“BUIDES” - “VACÍAS” PAG. 47

“ESPAIADES, TÈNUES I LLUNYANES” - “ESPACIADAS, TENUES Y LEJANAS” PAG. 60

“PRIMITIVITZACIÓ” - “PRIMITIVIZACIÓN” PAG. 61

“EL COLOR APAREIX A L’ULL” - “EL COLOR APARECE EN EL OJO” PAG. 62

“OBRIR-SE PER SI MATEIX “ - “ABRIRSE POR SÍ MISMO” PAG. 63

“ON ES VA FORJAR” - “DONDE SE FORJÓ” PAG. 64

“EL SILENCI COM A SIGNIFICAT” - “EL SILENCIO COMO SIGNIFICADO” PAG. 65

“SERENA FELICITAT” - “SERENA FELICIDAD” PAG. 66

“MUDAR LA PELL” - “MUDAR LA PIEL” PAG. 67

“JO SÓC JO” - “YO SOY YO” PAG. 68

“COSES MATEIXES” - “COSAS MISMAS” PAG. 69

“FONT DE TOTA ESCLAVITUD” - “FUENTE DE TODA ESCLAVITUD” PAG. 70

“L’ART DEL VENTRE” - “EL ARTE DEL VIENTRE” PAG. 71

“PERDUDA ENTRE SI MATEIXA” - “PERDIDA ENTRE SÍ” PAG. 72

“UNA UNITAT SUBJECTIVA” - “UNA UNIDAD SUBJETIVA” PAG. 73

“PLAER DESLLIGAT DEL PROPI EGO” - “PLACER DESLIGADO DEL PROPIO EGO” PAG. 74

“HOME DISTRET” - “HOMBRE DISTRAÍDO” PAG. 75

“EL SO A L’ORELLA” - “EL SONIDO AL OÍDO” PAG. 76

“FERMAMENT ASSENTATS” - “FIRMEMENTE ASENTADOS” PAG. 77

“EMPIRISME RADICAL” - “EMPIRISMO RADICAL” PAG. 78

“DEFINITIVA LLUM” - “DEFINITIVA LUZ” PAG. 79

“LA ROSA ÉS, SENSE PERQUÈ” - “LA ROSA ES, SIN PORQUÉ” PAG. 83

“SEMBLANÇA” - “SEMEJANZA” PAG. 80

“INSENSIBLE E INDIFERENT” - “INSENSIBLE E INDIFERENTE” PAG. 84

“ALTES COTES DE LLIBERTAT” - “ALTAS COTAS DE LIBERTAD” PAG.81

“APRENDRE A OBLIDAR-SE DE SI“ - “APRENDER A OLVIDARSE DE SÍ” PAG. 82

“RESSONÀNCIA” - “RESONANCIA” PAG. 85

“DÉU VA SER INVENTAT” - “DIOS FUE INVENTADO“ PAG. 86

copyright pròleg © 2013 per Marcel Cabrera Salvat copyright fotografies © 2013 per Marcel Cabrera Salvat Tots els drets reservats. Cap part d’aquest llibre pot ser reproduït de cap forma sense autorització escrita del publicador. ISBN 978-0-8111-4689-8 Manufacturat a Catalunya. 10 9 8 7 6

IDEA || MARCEL CABRERA SALVAT COORDINACIÓ || SERGI GRAU DISSENY GRÀFIC || MARCEL CABRERA SALVAT EDICIÓ || MARCEL CABRERA SALVAT REDACCIÓ || MARCEL CABRERA SALVAT TRADUCCIÓ I CORRECCIÓ || MARCEL CABRERA SALVAT IMPRESSIÓ || CÒPIALAB, C/ SÉNECA 5, 08006 BARCELONA

Plaça Anton Roig Compons, nº9, 1º CP 43830, Torredembarra, Tarragona, Espanya www.marcelcabrerasalvat.com marcelcabrerasalvat@gmail.com

MARCE L

CABRE RA E ADT

104

2 0 1 3

S A LVAT