Aragí, la dona d’aigua Marta Romera Colomé Dibuixos: Mercè Canals
El sol es va sorprendre quan va veure que aquell matí l’Adelaida havia estat més matinera que ell. I, intrigat, va fer passar el seu primer raig per les escletxes de la persiana que ocultava la cuina del restaurant, per veure què es portava entre mans. —Aquestes són hores d’arribar? —va bordar l’Adelaida consultant el seu rellotge d’esfera fosforescent—. Havíem quedat que vindríeu a les 6 en punt. I són les 6 i 1 minut! No anem bé, no anem gens bé! La Laia es va despertar de cop en sentir els crits. Ja feia quatre dies que ella i en
5
6
Pol s’estaven a Cardona amb la tieta Adelaida i l’avi Vicenç mentre els seus pares eren fora, i ja s’havia acostumat al seu to de veu cridaner. Però els grunyits d’aquell matí eren excepcionals. —Va, lleva’t microbi! —va despertar en Pol, que dormia enfonsat sota els llençols de coets espacials i feia bombolles de saliva —. A la cuina hi ha enrenou! En Pol i la Laia van baixar les escales de puntetes, es van amagar rere la porta de la cuina i van observar atentament. La tieta estava al front d’un escamot de dos cambrers i un cuiner, drets i en postura d’alerta màxima. —Vosaltres us encarregareu dels esmorzars. I que no m’assabenti que hi ha una sola gota de cafè fora de lloc o una llesca de pa mal sucada! —escridassava l’Adelaida, armada amb una escumadora que movia enèrgicament. —I tu, bocafí —va avançar entre la fila de cadets fins a arribar davant el cuiner. Se’l
8
va mirar de cap a peus, amb un gest de menyspreu—, t’encarregaràs de la cuina. No em serveix que hagis estudiat a l’Escola Suprema de l’Armand Baldrià; aquí fem cuina casolana, i has d’omplir bé els plats! Ha quedat clar? —S-s-sí, senyora —va quequejar el pobre noi, que s’havia tret el barret de cuiner i l’amanyogava nerviosament. Llavors l’Adelaida va desplegar un plànol estratègic, on estaven marcades amb banderetes vermelles les taules del menjador. —Acosteu-vos: tu cobriràs les taules de la 1 a la 5. Tu de la 6 a la 10 —va fer assenyalant el mapa amb el dit—. Els atacareu amb l’especialitat de la casa: cargols amb salsa picant, recepta de l’àvia. Els agafarem per sorpresa! —Eeeeecs! —va murmurar en Pol, que estava intentant arribar al pot de galetes sense fer un bri de soroll. —Us deixaré al càrrec del «Rebost de l’Adelaida: la sal de Cardona» i en aquesta
missió no podeu fracassar! He parlat amb suficient claredat? —va arengar la tieta. —Sí —va xiuxiuejar el cuiner. —No et sento! —va bramar l’Adelaida. —Sí, senyora! —va esgargamellar-se el pobre cuineret. —Adelaida —va gosar interrompre l’avi Vicenç, que mirava l’escena muts i a la gàbia assegut en un racó—. L’excursió només durarà un dia. De debò creus que cal organitzar tota aquesta parafernàlia? —Tu no t’hi fiquis, avi. Me n’he d’assegurar que tot estigui perfecte mentre sóc fora. I quant a vosaltres —va cridar per sorpresa assenyalant la Laia i en Pol, enxampats infraganti amb el pot de galetes a les mans—, us vull esmorzats i canviats per a l’excursió en menys de quinze minuts. Arri! —A les ordres! —va cridar en Pol posantse dues galetes a la boca. Després de tretze minuts exactament estaven tots asseguts a la furgoneta amb les motxilles carregades d’aigua, entrepans i
9
10
fruita. I, acompanyats del sol, van conduir rumb al Gorg Negre de Gualba. —Ah! Que bé! Per fi podem respirar aire pur! Aaaatxiiim! —va exclamar l’Adelaida, que respirava amb tant d’ímpetu, que va xuclar una mosca pel nas que la va fer esternudar. —Escolteu —va fer notar de cop l’avi Vicenç mentre caminaven entre els castanyers, molt a prop del riu—: no ho sentiu? El bosc és ple d’éssers vius que ens acompanyen.
—Potser hi ha insectes marcians mutants i gegants! —es va il·lusionar en Pol arrossegant-se entre les fulles i mirant tot el que trobava amb la seva lupa. —No siguis burro –li va donar un bolet la Laia, que intentava orientar-se amb la brúixola vella de l’avi Vicenç. —No crec que hi hagi marcians al bosc, Pol, però el que sí que hi ha són esperits de la natura. I aquí, en aquest gorg, en podem trobar un —va assegurar l’avi misteriosament quan per fi van arribar a la riba del Gorg Negre. —Esperits de la natura? Què vols dir? —va preguntar la Laia amb un somriure, perquè ja ensumava flaire de llegenda. —L’avi es refereix a les dones d’aigua —va aclarir l’Adelaida, que s’havia arremangat els pantalons i s’estava traient les xiruques. Els dos nens la miraven com si s’hagués tornat boja—. Que no n’heu sentit a parlar? Jo no sé què us ensenyen els vostres pares! On anirem a parar!
11