Editorial Bambú és un segell d’Editorial Casals, SA © 2013, Marta Romera Colomé © 2013, Editorial Casals, SA Casp, 79 – 08013 Barcelona Tel.: 902 107 007 www.editorialbambu.com www.bambulector.com Disseny de la col·lecció: Miquel Puig Il·lustració de la coberta: Primera edició: setembre de 2013 ISBN: 978-84-8343-272-3 Dipòsit legal: B-14131-2012 Printed in Spain Imprès a Índice, SL Fluvià, 81-87 – 08019 Barcelona
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / / 93 272 04 45).
OPERACIÓ MIQUEL ÀNGEL Marta Romera
ZERO
L’
estrident melodia d’un telèfon va trencar el silenci de l’espartana habitació del pis franc que feien servir per treballar o per desaparèixer una temporada quan anaven mal dades. Estava situat en un suburbi de Florència i per llogar-lo havien fet servir documents d’identitat falsos. –Pronto –va respondre ràpidament l’Aldo, el cap de la banda, que ja esperava la trucada. –Tot a punt? –va fer la veu eixuta del client que l’havia contractat. Havien quedat mesos enrere en un cafè del barri de Santa Croce, i des de llavors només havien mantingut contacte telefònic. La sorpresa que li va causar veure qui era l’home que sol·licitava els seus serveis el va fer sentir insegur i, per primer cop en la seva llarga carrera, va tenir por de perdreho tot si l’operació sortia malament. Però la recança va durar un instant, el temps que va tardar l’home a obrir el seu caríssim maletí de pell i posar damunt la taula un xec en blanc.
7
8
–No confia en mi? –va preguntar l’Aldo, a la defensiva. La por el tornava a amenaçar i una ombra d’inseguretat planava sobre el seu estat d’ànim. No hi va haver resposta a l’altra banda de l’auricular. Només silenci i una lleu dringadissa, com de claus que entrexoquen. –Està tot preparat, aquesta tarda no fallarà res –va dir l’Aldo, i tot seguit va deixar anar un llarg sospir mentre tocava el feix de diners que tenia damunt la taula. El tacte dels diners li va retornar la confiança–. Com entrarem a la festa? –Li he aconseguit tres passis VIP de periodista, no tindran problemes d’accés; jo m’encarregaré de donar les ordres adequades. Trobaran les acreditacions al seu apartat de correus a partir de les nou del matí. Li repeteixo que ningú no ha de saber qui hi ha al darrere de tot. Si l’operació falla, jo desmentiré qualsevol relació amb vostè –va respondre l’home amb duresa. La dringadissa de claus es va accelerar. –Sí, ho sé, és part del tracte. Però no fallarem. –Recordi que Fanucci no ha de prendre mal; la que m’interessa és la noia, ja ho sap. Prou que ho sabia. La primera part de la feina era fàcil, i consistia a vigilar aquella noia de dia i de nit, seguir tots els seus passos i saber qui veia i què feia. No era una noia amb calés, ni tenia draps bruts per amagar; no entenia el per què d’aquella vigilància, i encara menys l’objectiu d’aquell parany. I el problema era que l’esquer innocent de la trampa era Giacomo Fanucci, l’home més ric de Florència. L’operació era perillosa, i si sortia malament tot el
pes de la justícia recauria sobre seu i res, ni tan sols els seus contactes més influents, podrien deslliurar-lo de la garjola. Aquella tarda s’engegava la segona part del pla, la més arriscada. Havien començat a suar-li les mans. Si no hagués estat pels diners... –Com s’ho farà, perquè la noia piqui l’ham? Com evitarà que s’hi barregi la policia? –va preguntar l’Aldo, nerviós. –No n’ha de fer res, vostè! –el va interrompre l’altre bruscament–. D’això me n’ocuparé jo personalment. Vostès continuïn vigilant la noia, no vull imprevistos. No ens comunicarem més fins demà de matinada. Esperi la meva trucada a les dues en punt. Aleshores li donaré les pròximes instruccions, que haurà de seguir al peu de la lletra. –I va penjar sense esperar resposta.– Senyoreta Corelli –va murmurar tot seguit mentre mirava la fotografia d’aquella noia que apareixia en tots els diaris. Lentament feia voltar entre els dits un clauer amb forma de flor de lis, que xocava amb una clau daurada–, espero que estigui preparada per a aquesta aventura.
9
FIRENZE
UNO
G
iulia Corelli intentava fer-se lloc a empentes entre els turistes que s’aglomeraven davant la porta d’entrada de la Galleria degli Uffizi i que embussaven totalment l’única via de sortida al carrer. Mentre lluitava a contracorrent amb visitants de diverses races i nacionalitats, va reconèixer el perfil d’un dels porters, que intentava, amb més bona fe que encert, organitzar aquella allau de persones. El porter duia la gorra de gairell, vestia una americana que amb prou feines li cordava per un botó a la panxa prominent i, amb un mocador, s’eixugava la suor que li regalimava pel front. –Buon giorno! –va cridar la Giulia posant-se de puntetes i alçant la veu per aconseguir fer-se sentir per damunt del brogit que es congriava al voltant del desemparat porter–. Veig que la teva dona et continua cuinant uns bons plats de gnocchi. –Mentre deia això assenyalava amb un dit la panxa de l’home d’edat avançada.– Com va tot, estimat Beppo?
15
16
–Buon giorno, Giulia! Bene, bene. Si no fos perquè cada dia arriben més turistes! Odio el mes d’agost! Jo ja sóc gran per a tant de tràfec. Scusi, scusi, signori! –va remugar en Beppo cridant l’atenció d’uns japonesos que volien passar sense reserva. –Tu per mi no seràs mai gran, caro Beppo –va confortar-lo la Giulia mentre observava enriolada els esforços del porter per posar ordre enmig del batibull. –Aduladora! Ah! I felicitats pel premi! Tots els diaris de Florència n’anaven plens! Vaig córrer a explicar-ho a la dona: Vittoria, li vaig dir, la Giulia ha guanyat un premi per la seva feina com a restauradora. La nostra piccola Giulietta és la millor d’Europa! Ecco, ja t’ho deia jo, que aquesta noia és una filla digna del seu pare. Ara podrà treballar on vulgui i deixar per fi aquell museu de pa sucat amb oli. No! Per aquí no, signori, aquesta porta és per als grups que van amb guia! –va informar en Beppo a una parella de joves francesos–. Mamma mia! I què, a quin gran museu treballaràs ara? No m’ho diguis, deixa-m’ho endevinar: t’han ofert treballar aquí! –va fer assenyalant amb el dit polze el magnífic museu del qual era porter des de feia més de trenta anys. –Doncs sí, Beppo, però em sap greu decebre’t. Acabo de refusar el càrrec de cap de restauració de la Galeria dels Uffizi. Hi col·laboraré amb restauracions puntuals, però ara com ara, em vull quedar al meu petit museu «de pa sucat amb oli». –Santa Madonna del Carmine, per què? És un dels museus més importants de Florència! Hi podries guanyar més diners i molt de prestigi! Signorina, per favore, que no veu
que aquesta entrada és per a la Galleria dell’Accademia? Questo són els Uffizi! –va avisar a una jove despistada que volia entrar tant si com no. –El meu pare es va mantenir fidel durant molts anys al Museu d’Art de les Dones. I jo penso fer el mateix. A més, al meu museu podré investigar i dur a terme els projectes que va encetar el pare. No busco prestigi ni diners, ja em coneixes. –Ets pastada al teu pare! Signora, per favore, ja els he dit que no poden passar sense reserva! Ai, quina colla de tossuts que esteu fets els Corelli! –Addio, Beppo –va fer la Giulia, rient. –Testardi come muli!1 –va exclamar el porter mentre li llançava un petó a l’aire. La Giulia va tornar el petó a en Beppo i li va somriure amb tendresa. El coneixia des que era una nena, quan recorria els passadissos de la Galeria dels Uffizi mentre el pare li ensenyava a distingir els estils, a reconèixer els artistes i a «escoltar la veu» dels quadres. «Les obres d’art tenen veu», li deia, mentre ella apropava l’orella a la tela. «Però no la sentiràs amb les orelles, sinó amb els ulls de la imaginació. Cada quadre té un missatge diferent per a cadascú; només cal que escoltis amb atenció el que et vol dir a tu.
17 1. Tossuts com mules!