PA R A D I G M A ( I ) Reflexions vers l’art contemporani
#3
Martí de la Malla Castillo 2n de Grau 4 - 4 - 2016
Història contemporània
Havent llegit el llibre “Altres mirades sobre l’art” trobo d’allò més encertada la proposta d’incitar-nos a escriure unes reflexions vers el tema tractat, en el meu cas l’art i el que l’envolta: la seva crítica, la seva història, la seva pedagogia, la seva finalitat... Aquest llibre és un valuós recull d’opinions i punts de vista d’algunes individualitats col·lectives, és a dir, artistes que, cadascú amb el seu discurs i interessos, conflueixen en una mateixa escola (en aquest cas, la Massana) tot intercanviant informació i experiències i fent de l’escola d’art una veritable àgora. Però, ja que aquest és un llibre que surt fruit de compartir en un àmbit acadèmic i docent, hi trobo a faltar opinions d’alumnes. Doncs, tal com menciona Jordi Canudas al diàleg sobre la pedagogia de l’art amb Isidre Manils, la riquesa d’una escola també resideix en que reuneix artistes de molt diverses edats i generacions. És una llàstima descuidar aquest detall quan es tracta d’un llibre tan original i alternatiu com aquest; sí, és cert que l’experiència és determinant, però també és necessari, en l’art, no rebutjar aquesta visió més inexperta, més “naïf”, si es vol, un criteri i una visió més fresca i, per què no, menys contaminada (i més, tenint en compte que a la portada del llibre apareix una pintura de Natàlia, de 3 anys i mig, que desconcerta al receptor doncs no s’espera llegir al revers dita autoria). És arribat a aquest punt que trobo, no només necessària si no interessant, aportar el meu modest punt de vista -sabent de la meva inexperiència i incipiència en aquest món- en tot aquest cúmul d’idees que s’agrupen en escola.
2
PA R A D I G M A ( I )
Reflexions vers l’art contemporani
Martí de la Malla Castillo
V E RS E L T ER M E ART Ja en terreny personal, l’art és, en primera instància, un mode d’anàlisi, d’observació, de debat, de qüestionar, de denunciar, etc. el context en que ha estat creat. Amb el temps sembla que esdevé una finestra oberta a presents passats, és a dir, un testimoni directe i subjectiu d’un context determinat que, amb el pas del temps, permet a les generacions futures copsar l’estil de vida, les preocupacions, els sentiments, els interessos... de les generacions que les han precedit. I és que, tal com deia V. Kandinsky “Tota obra d’art és filla del seu temps i moltes vegades mare dels nostres propis sentiments” (KANDINSKY, 1910). D’altra banda no em du enlloc pensar en obres d’art sense poder relacionar-les amb la crítica, la seva història o el seu mercat. Això em porta a que, per a concebre l’art, he de concebre per força un artista, un subjecte que el realitzi i el desenvolupi; em faig ressò de la cita de Duchamp que menciona R. Moulin (MOULIN, 1978) “Jo crec en l’artista, l’art és un miratge”. Antonio Ontañón i Ernesto Escobedo també fan èmfasi en aquest aspecte en el seu capítol sobre el treball humà. Lorenzeti, W. Morris, Beuys o Debord tracen una línia de reflexió sobre l’art com a ofici on alguns conclouen -els dos darrers concretament- en que l’”art és la pròpia vida”.
V E RS L A U T ILITAT DE L’ART Una de les primeres qüestions que em formulo entorn l’estudi i la pràctica de l’art és quina funció compleix en la nostra societat, quina utilitat té. Ja fa temps que veig la meva vida conduïda cap a tot aquest món enrevessat (que potser podríem dir-ne món artístic). Ja fa anys que em sento fascinat per la seva història –em considero una persona amb inquietuds, sensible i malauradament un pèl insegura-. Una persona que ja, de ben petit, estava en contacte amb els papers, el celo, la cola blanca... Personalment m’agrada definir la nostra generació d’artistes com la generació, si se’m permet, ”Art Attack”, en honor al programa televisiu que tant ens agradava a molts dels que ara som a la Massana. Fou per aquests motius pels que vaig optar per uns estudis clarament artístics, primer batxillerat i ara el grau universitari. Al fer-ho, resulta inevitable, reflexionar sobre si aquest camí té alguna aplicació segura, si en podré fer un ofici que em permeti viure o, si més no, si resulta “útil” per a una societat de valors econòmics, no de valors morals (tot el drama dels refugiats n’és un bon exemple). L’any passat em va arribar a les mans un bell llibre, un manifest, de Nuccio Ordine (ORDINE, 2013) que consistia en un recull de cites de grans filòsofs, artistes, il·lustrats... de totes les èpoques a les que Ordine afegia notes, aclariments, relacions, etc. Ordine posa de manifest que ens trobem en un món extremadament utilitarista, on tot el que existeix té raó de ser gràcies a la seva utilitat, la seva funció, sense la qual la seva existència seria anecdòtica, irrellevant. En definitiva, a tot cal trobarli una utilitat. Un dels seus capítols cabdals per a mi és quan desenvolupa la idea que deixa caure Gabriel García Màrquez a “Cien años de soledad”, en el conte dels peixets d’or del coronel Buendía; la història d’un coronel que es dedica a fondre monedes d’or per fer peixets que ven per monedes d’or que fondrà per fer peixets i així successivament convertint el seu capital en matèria per a treballar. Ordine va venir a Barcelona a donar una conferència al CCCB a principis d’any i fou allà on posà de manifest la seva particular visió del nostre ésser i del context que ens envolta. L’home es distingeix de la resta d’animals essencialment per una cosa, a nivell pràctic: som capaços de dedicar part del nostre temps a tasques aparentment inútils -és a dir, realitzem tasques per a més que cobrir les nostres necessitats bàsiques: menjar, guardar la vida, reproduir-nos,...- com anar al cinema, visitar un museu, 3
PA R A D I G M A ( I )
Reflexions vers l’art contemporani
Martí de la Malla Castillo
llegir un llibre, estudiar “llengües mortes” com el llatí o el grec, dibuixar, escoltar o fer música, etc. Tasques que poden resultar prescindibles, innecessàries i que, al mateix temps, són allò que ens fa ser humans: la cultura.
V E RS L’HER ÈNC IA AVANTGUAR D I STA Aquest text va dirigit a una assignatura de segon curs d’un grau universitari que va començar un dia que encara recordo, el 8 de febrer de 2016, és a dir, el dia que feia cent anys de la reinvenció del terme “DADA” per part de T. Tzara, tal com declara anys més tard Hans Arp. Ho recordo bé perquè em sentia emocionat, aquell dia la meva expectació sobre tot el que em podia passar era extrema, doncs havia llegit al llibre de Mario de Micheli dita declaració: “Declaro que Tristan Tzara encontró la palabra «dadá» el 8 de febrero de 1916 a las seis de la tarde. [...] Estoy convencido de que esta palabra no tiene ninguna importancia y que solo los imbéciles pueden interesarse por los datos. Lo que a nosotros nos interesaba es el espíritu dadaísta, y todos nosotros éramos dadaístas antes de la existencia del Dadaísmo” (DE MICHELI, 1966) . Em considero hereu de tota la revolució dadaista, una revolució que avui sembla estar donant encara molta brega, “La destrucció també es creació” deien; doncs ara aquestes paraules ja semblen pertànyer a altres temps, la destrucció de l’art, de Europa, de feixismes,... És obvi que Duchamp ha fet una importantíssima aportació al llegat artístic, ha permès obrir moltes vies i noves visions, assentant les bases de l’art que el precediria, especialment fins la dècada dels 70, amb els darrers estralls de la cultura pop (moviment també conegut com a segon dadaisme). Ara, cent anys desprès que tot comencés, sembla haver en l’art un intent d’apropament a les classes populars que, poc a poc, ha anat quedant al marge de la pràctica i el debat artístic. Les avantguardes han dut a una hipèrbola d’abstracció, conceptualisme i a una no-figuració allunyada dels interessos de la seva societat. Hem arribat a un punt d’elitisme de l’art on només l’entenen aquells que l’estudien o el practiquen. L’art urbà ha trencat amb aquesta dinàmica, un art vandàlic, de protesta, que acaba convertint el consum de pintures, cartells, tags, en un art quotidià, públic, que arriba a tothom, crític amb el sistema. Un art que s’escapa de la burocràcia, dels museus i galeries, qüestionant d’una manera pràctica l’exercici de la cultura fora del cub blanc. A més, l’art urbà ha aconseguit trencar moltes de les barreres psicològiques com les bandes urbanes, els estrats socials, la marginació... i ha sabut arribar a una nova generació jove, allunyada dels cercles de debat artístic, però, no obstant, en constant relació amb l’art i la cultura.
V E RS L A CR ÍTIC A DE L’ART I E L S E U ME RC AT Tal com s’explica al llibre al que vol fer referència aquest text, l’art d’avui és evidentment crític: en molts casos l’art és l’eina de comunicació que aprofiten els artistes per fer una crítica del nostre estil de vida, de la nostra societat. Durant segles d’exposicions en museus o salons oficials l’art emmudia per donar veu als crítics, que s’omplien la boca de qualificatius i comparacions, tot donant a la societat el criteri per poder valorar “adequadament” una obra (les classes més populars sovint en quedaven al marge i les més privilegiades necessitaven les “directrius” dels experts). D’altra banda, la crítica sempre ha estat una eina molt útil i necessària per guiar el mercat de l’art: l’obra més valorada i amb més bona crítica assolia un valor monetari major i, al mateix temps, el seu creador un major prestigi. 4
PA R A D I G M A ( I )
Reflexions vers l’art contemporani
Martí de la Malla Castillo
Aquest és un dels aspectes que sembla estar canviant avui en dia; fa poc llegia al diari una entrevista a Benjamin H. D. Buchloh –historiador d’art, co-escriptor del llibre i tractat “Arte desde 1900” (Ed. Akal)- on, a més de posar el crit al cel pels preus que poden arribar a assolir algunes obres, apunta que la crítica ha perdut avui tota la seva funció: “historiadores y críticos ya no tenemos ninguna influencia sobre el mercado” (EL PAÍS, 20-3-16). Aquí resideix, des dels meus ulls, el veritable perill: si els historiadors i la crítica de l’art no poden seguir el ritme de mercat i de producció artística contemporània, l’art caurà en desgràcia, quedarà amputat, sord, cec. L’art no pot existir sense la crítica doncs, sense ella, com es pot esperar el progrés i la millora? L’art va sempre acompanyat d’un discurs, i aquest discurs ha de ser susceptible a la crítica que, per molesta que sigui, sempre serà constructiva. També m’agradaria mencionar i opinar vers el terme “mercat de l’art”, no menys important a la crítica. Sovint caic en la pregunta de com pot ser que algunes obres, per conegudes que siguin, arribin a assolir aquests preus estratosfèrics? Com és possible que obres d’artistes morts i que, per tant, no se’n poden beneficiar, arribin a cotitzar-se en milions? L’art es cotitza (com les accions de borsa) i és considerat un valor d’inversió segur, actualment més que el totxo. Doncs bé, vivim en un món on tot el que fabrica l’home té, necessàriament, un valor econòmic. Probablement l’exemple més extrem i aclaridor és saber que s’està començant a acordar un preu per al CO2, a mode de sanció, per a les empreses més contaminants. La ministra d’ecologia francesa, Ségolène Royal, s’hi va mostrar a favor tot dient que “ens trobem davant d’un nou món, on els interessos de les empreses i el sistema financer convergeixen amb els interessos dels planeta”. Doncs bé, si, fins i tot el monòxid de carboni, o l’aigua sense anar més lluny, tenen el seu cost econòmic, com es pot esperar que la cultura, materialitzada per els mateixos humans que volen imposar un preu a tot, no tingui també la seva equivalència monetària? I més si parlem d’artistes coneguts com Warhool, Picasso, Nauman que, segons el rànquing d’artfacts.net (ARTFACTS, 2016), pàgina que publica Online, any rere any, els artistes més cotitzats, són els tres primers. En aquests casos l’art sembla haver-se convertit en una mera excusa per moure ingents quantitats de diners i, segons el meu parer, pot arribar a convertir-se en una falta de respecte vers l’autor.
V E RS L A BELLES A I EL GU ST El món d’occident encara avui viu sota la gran influència clàssica de la figura de Plató; la seva contribució a la història del pensament és molt extensa, però ara m’agradaria centrar-me en el que digué respecte al món físic i al món de les idees. Plató (PLATÓ, 380 aC) parlava de bellesa, un terme abstracte però clarament entès durant molts segles, com una harmonia formal, estèticament atractiva, etc. Durant segles l’art ha perseguit aquest ideal i, malauradament, no ha aconseguit anar més enllà de la figuració clàssica d’obres com “Venus de Milo” o “La banyista” d’Ingres –obra neoclàssica, moviment que mostra com els cànons de bellesa clàssics s’han arrelat a les societats que els han seguit-. Però Kant irromp i xoca radicalment amb aquest neoclassicisme instaurat al llarg del segle XVIII que vivia en aquest idealisme platònic, defensant “el gust”, doncs considera que la bellesa, com a idea, no existeix. Existeix la capacitat humana de veure bellesa convertint-la en un miratge (KANT, 1790). A partir d’aquí la recerca de la bellesa formal es va oblidant, arribant a obres purament conceptuals, on el gust resideix en el concepte. Al pensar en obres amb aquest caràcter em venen al cap “Una i tres cadires” de Joseph Kosuth, on la cadira no és bella, però sí que ho és el joc conceptual, o la performance “Shoot” de Cris Burden, on mantenir la mirada acaba sent tot un repte, purament mental/conceptual, que posa d’allò més tens a l’espectador. 5
PA R A D I G M A ( I )
Reflexions vers l’art contemporani
Martí de la Malla Castillo
Personalment no renuncio al terme bellesa, si no que, aquesta evolució del concepte, em du a pensar que bellesa i gust venen a ser el mateix, doncs al cap i a la fi, també podem definir aquest gust cap el conceptualisme com una forma més de bellesa, la bellesa d’allò conceptual. Així hi ha, per a mi, dues formes de bellesa: la bellesa formal i la conceptual, que no són incompatibles, sinó que, afortunadament, es poden complementar l’una amb l’altra per donar lloc a una experiència estètica més impactant/definida/transcendent/intensa... bella.
V E RS L’ART COM A R ELIGIÓ D ’ U N A S O C I E TAT L A I C A Des del meu humil punt de vista, veig en l’art un component religiós molt destacable: són nombroses les similituds entre aquests dos termes (art i religió) doncs ambdós tenen, per exemple, grans seus reconegudes (esglésies, catedrals, museus, galeries,...), importants personatges (apòstols, sants, artistes,...), relíquies preuades, mites i històries, etc. Però allò que probablement més en destaca, i que segueixen compartint ambdues paraules, és la devoció, la pràctica i la fe; m’explicaré: Devoció al venerar-ne les figures, els personatges,... Admirar-los. Pràctica a l’exercir, tant la religió com l’art; assistir a esdeveniments tot emocionant-se al fer-ho. I fe; fe en el concepte, en la hipòtesi, en el discurs, en la paraula, en les escriptures sagrades o en els manifests. Aquestes importants similituds sovint em fan qüestionar si és realment possible concebre una societat completament laica, sense mites, sense fe, sense èpiques figures que tothom pugui conèixer; naturalment, al plantejar aquesta hipòtesi, obro i amplio camps quan faig esmena a la “religió”, entenent per religió allò que conté fe, figures, relats, mites,... L’art d’avui encara en té molt de religiós: assistim als museus en silenci, passegem pausadament, sovint amb les mans rere l’espatlla, ens aturem davant els quadres, respectant sempre una distància,... Tot esdevé un ritual més. És concebible un art laic? En cert sentit, aquesta és la meva cerca: un art sense rituals, sense jerarquies; un art al que se’l pugui escopir, que es pugui trencar... No vull que el que jo faci en un futur sigui objecte de devoció, i menys encara -com encara avui passa - matèria d’examen. Vull arribar a tothom sense que m’hagin de buscar, vull que allò que faci generi respostes, que no quedi mort entre quatre parets d’una sala blanca impol·luta. Vull un art públic, on l’autoria no sigui el més rellevant; assequible per tothom, sense pastors ni sacerdots que guiïn al fidel pel bon camí. Ara, al concloure aquest episodi, em dona la sensació que art i religió han caminat plegades durant segles (prova d’això és que veritables icones religiosos han esdevingut també icones en la història de l’art: les pintures de Taüll, el cant gregorià, les catedrals gòtiques, la cúpula de Brunelleschi, la Pietat de Michelangelo...), i que ara, davant d’una societat cada vegada més laica, i fins i tot atea, el propi art i la seva història estan començant a funcionar com una nova religió; una religió sense dogmes, la qual cadascú interpreta i viu a la seva manera [si és que hi creu]. Carlos Bunga, a la seva darrera exposició a la Capella del MACBA, construí dins l’església una església de cartró. El seu estil pictòric i les seves instal·lacions, influenciat per la pintura matèria, combinava l’aspecte místic de l’experiència estètica davant l’obra amb la misticitat de la pròpia església d’una manera molt enginyosa.
6
PA R A D I G M A ( I )
Reflexions vers l’art contemporani
Martí de la Malla Castillo
V E RS E L S T R ES C AM INS Coincideixo amb l’opinió del meu actual professor a Altres mirades sobre l’art, on destaca l’obra de Shiner (SHINER, 2001), que introdueix una observació, als meus ulls essencial: la revolució burgesa porta a un mode de producció basat en el mercat i en el capital econòmic. Aquest context, agafat de la mà de la revolució industrial, va contribuir als fabricants d’objectes a escollir entre “tres camins”: disseny industrial, artesania i art. Aquest tarannà burgès encara sembla persistir avui, doncs ja a nivell personal, també m’he vist obligat a escollir entre aquestes tres opcions. Per sort hi ha artistes contemporanis que, veient aquesta realitat, han volgut treballar en una línia transgressora entre una disciplina i una altra: Ramón Guillén-Balmes i els seus “models d’ús”, com “Model per a Alyssa Dee Krauss” del 98, exposada al CCCB a “+ HUMANS”; o les joies/pròtesi de la jove Imme van der Haak, que bloquegen moviments; o Max Lamb i el seu treball de final de carrera, que utilitzava la sorra de la platja com a motlle per a fondre-hi una colada d’acer i obtenir un tamboret. Què coi és tot això? És art? És disseny? És artesania? Sembla haver una necessitat real per part nostre a poder definir concretament allò que se’ns presenta, necessitem saber què és cada cosa, en què es diferencien... Suposo que és aquesta aparent obligació a l’elecció d’una de les tres disciplines que sempre se’ns ha plantejat als que ens encaminàvem cap al terreny de la creació, la que va impulsar a Víctor Valentí (inventor del pla d’estudis universitaris que estic cursant) a portar a Barcelona una carrera que hibridés els tres camins per a convertir-lo en un ventall ampli de camins ben diversos. Pel que fa a mi, aquesta nova proposta acadèmica m’ha ofert uns estudis reglats i reconeguts ben experimentals i alternatius que, de moment, m’estan convertint en un personatge força polifacètic, capaç d’enfrontar-me a reptes prou diversos: de disseny d’espai, de gràfic, d’il·lustració, d’estètica, d’art,... Tornant al debat que ens ocupava, no puc pas donar per concluïda la reflexió; sigui com sigui, aquí segueixo estudiant, no pas per a arribar a cap conclusió sobre què és cada àmbit, sinó per a convertir les meves aficions en el meu ofici. Les obres esmentades fa un moment però, em duen a una conclusió ferma, al meus ulls; partint de que l’art és la invitació al debat, a la reflexió, a l’autocrítica, etc.; aquestes obres es podrien definir sense complicacions com a “art pur”, doncs qüestionen allò que pot passar desapercebut, en aquest cas els límits entre un camí o un altre. Em torna al cap “Una i tres cadires”, de Joseph Kosuth: un mateix concepte explicat de diferents maneres. Una altra resposta podria ser aquesta; concebre les tres disciplines com a representació d’un concepte major, inintel·ligible, abstracte... Potser aquest concepte seria “cultura”? No ho sé.
V E RS L’ART CONTEM POR ANI : ME TO D O LO G I A I AC TI VI S ME Beuys, i el seu art d’acció, sembra les llavors de les performances i instal·lacions, i amb elles, transformen la mirada vers totes les manifestacions artístiques. És molt probablement gràcies a la seva herència, a la que s’hi poden sumar accions com la d’Ives Klein amb el seu “Anthropometrie”, o el body-art nord americà, que va permetre a la Internacional Situacionista, amb el gran relat de G. Debord, posar de manifest que vivim en una societat de l’espectacle, on tot el que succeeix es mediatitza, es banalitza i s’observa des de la distància, de manera passiva (DEBORD, 1967). Aquí s’inicià una revolució clara, que malgrat fracassà a nivell polític, ha revolucionat la concepció de l’art, en tots els sentits: ens ha dut avui a no comprendre l’art com un resultat -sigui quin sigui el 7
PA R A D I G M A ( I )
Reflexions vers l’art contemporani
Martí de la Malla Castillo
seu mitjà o la seva tècnica- , sinó com tot un procés. Avui més que mai, la metodologia que l’artista ha seguit des de la idea fins a arribar a un receptor, és la pròpia obra. Em pregunto si ve d’aquí la gran importància que dóna la Massana a la metodologia de treball. Aquest aspecte és especialment visible en obres com la del chinès Ai Weiwei, que després de viatjar a l’illa de Lesbos (Grècia) i arreplegar centenars d’armilles salvavides abandonades pels refugiats, les va utilitzar per a cobrir completament les sis columnes neoclàssiques del Konzerthaus de Berlín (EL PAÍS, 13-2-16). Aquesta obra - no entrarem a debatre si es tracta d’una performances o una instal·lació-, no es pot entendre sense la metodologia que l’artista ha seguit, doncs evidentment forma part de l’obra d’una manera intrínseca. El mateix passa amb obres com la de Nut Brother, també xinès, que aspirà durant 100 dies l’aire de Pequín per a acabar fent un bloc massís de contaminació (Tele5, 6-12-15), o amb els videoclips de la banda nord-americana OKGO, que en molts casos -com en la cançó “This Too Shall Pass” -, resulten d’una gravació del propi procés. Fins i tot podríem referir-nos per a confirmar aquesta tendència, a alguna de les obres citades a l’entrevista amb Eulàlia Grau (com els seus primers treballs d’arxiu). Però en l’art d’avui, i responent a la primera pregunta que em formulava al començar a escriure aquest text, hi veig una clara voluntat de treballar partint de fets concrets, fets tangibles que aporten a l’artista una matèria prima carregada de simbologies i, amb el qual, es pot elaborar un bon discurs. Les obres mencionades en l’exemple anterior en són un bon exemple. El món cada vegada demana més de l’activisme de l’art, doncs hem deixat enrere moltes vagues, manifestacions i lluites sindicals que ens han lliurat un futur més digne a les nostres generacions. Avui semblen inútils aquests modes de protesta, doncs sembla que ja no hi ha la força col·lectiva que hi havia; sembla que la televisió ens ha endormiscat a tots. I el que encara és més greu, que només tindrem victòries a costa de barricades i violència als nostres carrers - com el que es va aconseguir al maig de 2014 amb les manifestacions per Can Vies, que després d’intentar desallotjar i tirar a terra l’edifici okupat, l’Ajuntament es veié empès a cedir i, a finals del mateix mes, els usuaris de l’espai i els veïns del barri ja s’estaven plantejant com recuperar-la-. Davant d’aquesta impotència, són ja molts els artistes que s’han començat a moure i a materialitzar un art de voluntats clarament activistes i polítiques, sovint amb l’esperança de que la pròpia obra sigui notícia, com ho podria ser una manifestació multitudinària, i així, fer arribar a milions de receptors -gràcies a les xarxes socials, a les plataformes web, als medis de comunicació, etc.- les seves crítiques, amb l’esperança de poder canviar alguna cosa.
8
PA R A D I G M A ( I )
Reflexions vers l’art contemporani
Martí de la Malla Castillo
B I B L I O G R A F I A i R E F E R È N C I E S : (per ordre d’aparició)
KANDINSKY, V. (1910) De lo espiritual en el arte, Paidós, 2011 MOULIN, R. (1978) De la valeur de l’art: recueli d’articles. Flammarion, París, 1995. ORDINE, N. (2013) La utilitat de l’inútil, Quaderns Crema, Barcelona, 2015 DE MICHELI, M. (1966) Las vanguardias del siglo XX. Alianza Editorial, 2016 EL PAÍS (2016) http://cultura.elpais.com/cultura/2016/03/18/ actualidad/1458314006_007665.html, consultat 20-03-2016 (format físic) ARTFACTS (2016) http://www.artfacts.net/es/artistas/top100.html, consultat el 24-03-2016 PLATÓ (380 a.C.) El banquete, Taurus, 2014 KANT, I (1790) Crítica del juicio. Espasa libros, 2006 SHINER, L (2001) La invención del arte: una historia cultural. Paidós, Barcelona 2010 DEBORD, G. (1967) La sociedad del espectáculo, Pre-textos, Valencia, 2005. EL PAÍS (2016) http://cultura.elpais.com/cultura/2016/02/13/ actualidad/1455372565_461933.html, consultat el 13-02-2016 (format físic) Tele5 (2015) http://www.telecinco.es/informativos/internacional/contaminacion-medio_ ambiente-aire-ladrillo-Nut_Brother-artista-China_2_2095305074.html consultat el 24-03-2016
9