PA R A D I G M A ( I I ) Més reflexions vers l’art contemporani
#4
Martí de la Malla Castillo 2n de Grau 13 - 6 - 2016
Història contemporània
Al llarg del semestre, a classe han anat sortint temes molt diversos que engloben i contextualitzen l’art i el disseny, i com els concebem avui en dia. La proposta d’elaborar unes reflexions finals, m’incita a proposar el text aqui present com una segona part de La meva mirada, un modest assaig que sorgí després de llegir “Altres mirades sobre l’art” (Ed. Escola Massana, 2014), per a aquesta mateixa assignatura. Essent conscient de la meva evolució, de les meves contradiccions i de les meves mancances, una vegada més em proposo a materialitzar mitjançant el llenguatge escrit totes aquestes reflexions i controvèrsies que m’ha inspirat aquesta assignatura. Per a fer-ho, em recolzo en diversos articles del diari que he anat guardant al llarg d’aquests quatre mesos, entenent doncs que la assignatura transcendia pròpiament un horari, fent-me qüestionar aquest dualisme escola - vida. He agrupat els articles en grups temàtics corresponents a temes tractats a classe. Temes com la sexualitat, el paper de l’artista, el nou paradigma, l’ex-espectador, la crítica i el mercat de l’art,...
2
PA R A D I G M A ( I I )
Més reflexions vers l’art contemporani
Martí de la Malla Castillo
E L S TRES PAR ADIGM ES Sovint hem parlat a classe de com podem definir a grans trets l’evolució humana, incorporant la idea dels tres paradigmes. Un primer on la nostra espècie va passar de viure en grups nòmades a poblats sedentaris. Un segon paradigma arribat amb la revolució industrial i la revolució burgesa. Un tercer està arribant amb la revolució tecnològica/digital, un món global, dominat per la instantaneïtat i les imatges - o almenys aquesta és la meva sensació-. Malgrat aquesta distinció entre paradigmes - o el nom que se li vulgui donar - no té pas perquè ser exactament així, i personalment potser no diferenciaria directament aquests paradigmes tant pautats, és una manera clara i directa de distingir períodes evolutius i poder traçar una línia històrica. Certament tot el que vivim avui ho hem heretat: els coneixements, els costums, la cultura,... Algunes coses ens venen de molt lluny, d’altres són més recents. El que és comú en totes elles és que són pràctiques que ens venen donades, no les podem canviar -no podem canviar la història-. És lògic. Però el que no és tan lògic, i ens estem començant a donar compte, és que en els temps contemporanis en que vivim, tampoc podem modificar el nostre context; funciona d’una manera aliena a la nostra pròpia vida.
E L NO U PAR ADIGM A És després d’aquesta revolució burgesa, amb la posterior instauració capitalista, quan es comencen a assentar les bases per a un canvi de paradigma. Els avenços tecnològics de l’últim segle han revolucionat el nostre estil de vida: com ens comuniquem, com treballem, en què invertim el lleure,... La immediatesa ha suposat una nova concepció del temps i, en certa manera, ens ha dut a un món que es mou a una velocitat vertiginosa. La democratització de les imatges i de la informació que vivim avui mai s’havia experimentat abans: el paper d’Internet ha estat primordial. És gràcies a aquesta democratització i immediatesa que avui en dia podem saber més, i més ràpid. Potser -tant de bo- s’estan construint els fonaments d’una nova revolució, silenciosa i pacífica. En el seu moment es va arribar a utilitzar l’expressionisme abstracte nord-americà per a “lluitar” contra la URSS (EL PAÍS, 20 de febrer) durant la guerra freda: qui ens diu que no s’utilitzarà pròximament la cultura d’un país com arma de guerra? De fet això també passa actualment: l’ISIS i la seva iconoclàstia permanent, que els porta a destruir els tresors de l’antiga ciutat de Palmira, amb tot el ressò mediàtic i periodístic que ha tingut. O el mateix atemptat de Brussel·les d’aquest mateix any, que va suposar una vegada més una monotemàtica cadena de reportatges, especials televisius, que aconseguien precisament el que els terroristes esperaven: difondre el missatge del terror (EL PAÍS, 23 de març). Per altra banda, el fenòmen de la globalització ha dut a que les grans empreses hagin pogut expandirse i fer grans multinacionals internacionals. Empreses que han aconseguit enriquir-se arribant a xifres estratosfèriques, amb un capital superior al PIB d’alguns països.
Grans monopolis que poden anar diversificant el seu capital arreu del món jugant amb els països i la seva legislació talment com si fos un tauler de joc. Així doncs, cal qüestionar-se qui governa realment? 3
PA R A D I G M A ( I I )
Més reflexions vers l’art contemporani
Martí de la Malla Castillo
La democratització de la informació ha permès construir una societat més culta, més informada - també vers el seu context -. És en aquest nou paradigma on la nova classe mitja (proletariat) pot conèixer detalls del funcionament de l’Estat i del Sistema que abans no podia, fet possible per exemple que la societat s’assabenti de casos de corrupció i malversació de fons públics (EL PAíS, 16 de febrer). Aquest nou accés a la informació i al coneixement, ben segur tindrà alguna repercussió en els temps que arriben. Xarxes socials, xats instantanis, internet,.... Recursos i llenguatges molt recents als que fins els més conservadors s’estan havent d’adaptar per a sobreviure (EL PAÍS, 18 de març). Noves maneres de viure, compartir i comunicar-se a les que ens haurem d’ajustar i trobar un equilibri. Un equilibri que avui en dia sembla estar molt lluny de poder aconseguir-se.
L A SE X UALITAT EN L A VIDA I E N L’A RT A classe, hem parlat de la sexualitat: com al llarg de la història, el sexe s’ha convertit en una pràctica tabú i fins i tot pecaminosa reduint-la a la mera funció procreativa. A l’arribar als nostres dies però, en una societat cada vegada més laica, la sexualitat s’està començant a normalitzar, se’n parla, es viu amb naturalitat i s’educa -fins i tot a les escoles-. I en l’art? Recordo una explicació del meu antic professor d’Història de l’Art vers la concepció clàssica de l’anatomia i la figura humana: en la Civilització Grega, el cos humà, amb la seva bellesa, harmonia i perfecció, fou un tema recurrent. El cànon grec de bellesa concebia un membre sexual de menors dimensions, doncs es considerava que un home amb un gran sexe era més impur, pecaminós. En canvi, quan aquest era petit, es considerava a la persona més intel·lectual, més reflexiva, més intel·ligent fins i tot. Amb l’Art Bizantí, i amb l’arribada d’un món on la religió incidia en gairebé tota pràctica diària, el sexe esdevé un pecat i un tabú. El Renaixement sembla un moment de pausa. Es recupera el cànon clàssic de bellesa durant un breu període de temps, que finalment el Barroc ofega amb la seva foscor i el seu misticisme. El Romanticisme, acaba sobreposant els sentiments, l’amor pur i la puresa per sobre de la luxúria i el sexe indigne/impur. El segle XX, i en especial la seva segona meitat, va trencar radicalment amb el protocol burgès. Es van normalitzar conceptes, van desaparèixer tabús. La societat, com ja he dit cada vegada més laica, pot començar a viure per un mateix, també pel que fa a la sexualitat. El context adopta aquesta normalització. En l’art, la provocació de Miquel Àngel a la Capella Sixtina ha estat superada. Ara ens enfrontem a dilemes artístics entorn a la sexualitat com per exemple el que il·lustra l’article vers el video pornogràfic del Macba, una obra d’Andrea Fraser (EL PAÍS, 23 d’abril) que vol posar de manifest la barreja entre el món laboral, professional i el món de la sexualitat: 60 minuts de sexe amb un col·leccionista d’art. També desperta tota la controvèrsia que es crea envers els límits de l’art i la seva transgressió. Cal recordar també que aquest dilema sorgeix un any després de la polèmica obra amb la imatge del Rei en posició sexual que costà la dimissió de l’antic director del museu, Bartomeu Marí. Personalment em qüestiono, una vegada més, els límits entre la fusió de l’art i la vida, doncs al cap i a la fi, no hi ha pràctica més intima i més humana que l’acte sexual. Per altra banda, és cert que la sexualitat sovint pot anar lligada a un tracte de favor, a un interès (favoritisme, xantatge,...) Arribat a aquest punt, cal valorar també quin paper juga la sexualitat envers el masclisme i el domini natural de l’home vers la dona: potser és la llei natural del dèbil sotmès al més fort? Naturalment hi ha excepcions: poblats indígenes on les decisions les prenen les dones en grup, mentre els homes es dediquen a caçar i a produir. Però podríem dir que es tracta d’una minoria, i més tenint en compte l’estil de vida del primer món.
4
PA R A D I G M A ( I I )
Més reflexions vers l’art contemporani
Martí de la Malla Castillo
L A CRÍ TIC A I EL M ERC AT DE L’A RT Malgrat a “La meva mirada” ja vaig parlar breument sobre aquest delicat equilibri entre obra, crítica i mercat, veig la necessitat de tornar-ho a fer, si cal contradient-me. En el seu moment mencionava l’entrevista a H. D. Buchloh (EL PAÍS, 20 de març), i com anunciava els camins diferents que estan prenent la crítica vers el mercat de l’art, quedant el mercat lliure de qualsevol referència vers la qualitat, el valor o el simbolisme de l’obra. Fixem-nos ara en les cases de subhastes de referència: a un article al mateix diari, (EL PAÍS, 8 de maig) s’anuncia com el mercat de l’art comença a patir pèrdues a causa d’una disminució en les ventes d’art contemporani, mentre les grans firmes de l’últim segle segueixen acaparant el mercat. Per aquests, i per altres motius - també financers -, els beneficis d’una de les cases de subhastes de referència, Sotheby’s, van disminuir un 9% l’any 2014, i un 60% el 2015. En el cas de Christie’s, un 5% menys el mateix any. Davant d’aquestes xifres, a l’article David Kusin, expert en anàlisis econòmics del mercat de l’art, adverteix: “Christie’s y Sotheby’s creen que siguen en el mercado del arte, pero no es así, están operando en el mercado de los servicios financieros y, a menos que den cuenta de ello, serán los próximos en extinguirse”. No ens enganyem: cada vegada més, l’art s’està diversificant, i democratitzant: les ventes d’art contemporani, sobretot quan parlem d’art assequible per a la classe mitja, ja no es desenvolupen en terrenys elitistes, com les dues cases de les que hem parlat. La invenció d’Internet, les plataformes web i la tecnologia 2.0. també està revolucionant el camp del mercat de l’art i el seu mecenatge; ara és possible comprar art per Internet, contactar directament amb l’estudi de l’artista o encarregar projectes. També podem parlar del fenomen del Berkami, plataformes web mitjançant les quals pots ser mecenes de projectes culturals/artístics/socials que t’interessin. Aquest canvi de paradigma pel que fa al mercat i al consum d’art, ve acompanyat per naturalesa d’una transformació de la imatge de l’”artista”, i d’una prèvia diversificació dels 3 camins. Ja a classe, hem observat com s’arriba a posar preu a un producte segons si es tracta d’art, artesania o disseny. Per primera vegada em sembla clara la diferència entre una i l’altra, i em qüestiono si aquesta diversificació en tres matèries dels creadors d’objectes es deu al simple fet de que els mercats d’aquests objectes esdevenen necessàriament diferents els uns dels altres. Si bé sembla que el mercat monetari/financer/especulatiu és la dictadura del nostre estil de vida, és fàcil extrapolarho a la concepció que tenim dels objectes que ens envolten.
L’A RTI STA I L A S E VA IM ATGE L’artista acaba esdevenint un personatge. La persona treballa, el personatge ven. Aquesta frase pot sonar molt radical, però al cap i a la fi em resulta indiscutible. En certa manera, els medis de comunicació, la difusió, la popularitat,... acaben transformat a un treballador en un personatge. Suposo que resulta inevitable emmirallar-se en un mateix quan et converteixes en algú conegut i reconegut. Per això em resulta una bona solució acceptar aquesta doble personalitat, com a persona i com artista, des d’un inici: d’alguna manera, el Martí i el De la Malla són dues vessants d’una mateixa persona. La clau i la virtut serà saber quan utilitzar una o l’altra en funció de les necessitats que corresponguin (per exemple, ara em sincero i escric sota la meva persona, en Martí; però això que produeixo es vendrà com a producte de “De la Malla”, amb la seva línia gràfica, etc.). 5
PA R A D I G M A ( I I )
Més reflexions vers l’art contemporani
Martí de la Malla Castillo
Per altra banda, a classe hem parlat del “mite” de l’artista: un personatge pintoresc, sensible, poc sociable,... Aquesta imatge encara perdura des del Romanticisme. Vàrem veure la figura de Goya com artista romàntic paradigmàtic: la idea d’auto-encàrrec, la diferència entre el crear per encàrrec i per a “expressar-se”. Vam parlar de quina ha de ser la correcta relació entre un artista i el seu context. Personalment, coincideixo amb el meu professor quan exclama: “L’artista s’ha de mullar”. Quan es veuen coses que no estan bé, la solució primordial i necessària és anar a ajudar. Quan el problema es calma, o ja has fet tot el possible, ja resulta coherent pintar-ne un quadre, fer-ne una música, etc. Però no tot és blanc o negre: en aquest sentit, m’agradaria analitzar la figura d’un foto-periodista, que més enllà de la disputa que pugui haver entre si és o no és art les imatges que produeix, m’interessa aquest posicionament vers les desgràcies humanes. Un fotògraf, al fer una fotografia, està present en un espai i en un moment determinat. En aquest context poden estar passant moltes desgràcies, però el fotògraf romandrà allà, pendent del que ha de fer: la fotografia. Aquesta reflexió em ve al veure la fotografia de la portada de EL PAÍS del 20 d’abril d’aquest mateix any, que mostra com una refugiada síria arriba a les costes de Lesbos amb el seu fill en braços: a la seva mirada, un crit d’auxili i de ràbia vers una persona que, en comptes de saltar a rescatar-la, en fa una fotografia. Em fa qüestionar quin és el grau d’implicació d’aquell fotògraf, com també reflexionar sobre conceptes com alienació, descontextualització, la força de les imatges,... També cal considerar el grau d’implicació del procediment artístic que analitzem: potser a l’hora de materialitzar l’obra, l’artista ha tingut un contacte directe amb el problema que tracta, potser s’hi ha trobat cara a cara. Això ja és alguna cosa, doncs permet entrar de ple en un art activista, preocupat i conscienciat del paradigma en el que es troba. (EL PAÍS, 20 de març) A més a més, la difusió de les imatges i les obres permetran que tot aquest material creat in-situ viatgi i arribi a un públic ampli i divers; un material amb un missatge clar, de denúncia i de malestar amb les realitats que es viuen.
E X- E SPEC TADOR Amb l’arribada d’un nou paradigma, l’art i la cultura s’han revolucionat, i amb elles, la idea d’un espectador passiu està començant a ser oblidada. Avui en dia, comencem a concebre l’espectador com a part de l’obra. A classe veiérem l’obra de B. Nauman que juga amb aquesta idea a “Goig around the corner piece” l’any 70. Posa de manifest com n’és d’important la figura de l’espectador per a tancar el cercle comunicatiu, per a concebre l’obra acabada. Aquest curs s’ha inaugurat al Macba una exposició sobre l’herència del Punk. A la inauguració hi havia més gent que mai, al museu. Aquell mateix dia, una de les obres que més s’anunciava -Terratrèmol, de Tere Recarrens- va quedar completament destrossada, i no per un accident precisament. (EL PAÍS, 14 de maig) Els que hi érem sabem què va passar, i podem arribar a ser conscients de les errades i distorsions dels mitjans de comunicació: una voluntat destructiva es va apoderar de la sala i molts de nosaltres ens veiérem empesos a destrossar una obra que, ja en si mateixa, era una gran provocació: trencar plats, vidres i vaixelles sense tocar-les. Quina poca herència Punk!
6
PA R A D I G M A ( I I )
Més reflexions vers l’art contemporani
Martí de la Malla Castillo
La decisió fou dels espectadors. Fórem nosaltres qui decidirem que aquella obra no era completa, que necessitava de la nostra intervenció. El resultat: el Macba revolucionat, sí, però moderadament. Ni esbroncades, ni “càstigs”, ni queixes... Tot va seguir com estava. L’obra va quedar com els espectadors havíem volgut que fos. Cercle tancat. És clar que aquesta acció va ser duta a terme en un context molt especial, en una exposició que tractava de l’herència d’un moviment que suposà la ruptura amb el sistema establert. En aquesta exposició hi havia obres clarament provocadores, com la del col·lectiu DETEXT, que van realitzar una catifa amb casquets de bala de Guatemala, i amb una canica just al centre. Per cert, la canica al dia següent també havia desaparegut, quedant només una catifa de bales exposada al terra (i que per inèrcia la gent no gosava trepitjar). Així doncs, em qüestiono on comença i on acaba el límit de l’espectador: és el mateix un espectador passiu, contemplatiu, que un espectador actiu? Un espectador que intervé en l’obra, pot ser considerat autor de la mateixa? Per altra banda, la relació entre artistes/creadors/dissenyadors i els espectadors/usuaris també està canviant: són cada vegada més els festivals i trobades que posen en contacte a dits creadors d’objectes amb els seus receptors, amb un tracte proper, i que conviden a visitar estudis, a intercanviar informació professional, i/o a obrir portes (EL PAÍS, 8 de maig). Aquest posicionament es confronta amb la idea d’artista-geni romàntic, i a l’hora potencia aquesta visió dualista d’artista/artesà com a persona i com a marca.
BIBLIOGRAFIA i REFERÈNCIES: * * ARXIUS FÍSICS ADJUNTS AL TEXT ORIGINAL
7