CONVERSA AMB VÍCTOR VALENTÍN
Martí de la Malla
TFG. TREBALL DE FI DE GRAU pensaments sobre l’educació de l’art Martí de la Malla Maig 2019 – Grau en Arts i Disseny Projecte tutoritzat per: David Armengol i Antonio Ortega ESCOLA MASSANA CENTRE D’ART I DISSENY
TFG. TREBALL DE FI DE GRAU pensaments sobre l'educació de l'art
CONVERSA AMB VÍCTOR VALENTÍN
Martí de la Malla
"La Universitat es tendeix a entendre com la casa dels sabers. Però abans que això, i de manera molt més important, crec que la universitat ha de ser la casa del no saber. El lloc on tot allò que no sabem i que no comprenem trobi un espai i un temps per relacionar-nos-hi de manera lliure i compartida."
Marina Garcés Ponència inaugural del curs 2018-2019 a la UPC
ÍNDEX
PREFACI Maig 2019
11
CONVERSA AMB VÍCTOR VALENTÍN Gener 2019
15
INQUIETUDS GENERALS I DIVERSES VERS EL GRAU DE L'ESCOLA Maig 2016
67
Fonts
71
PREFACI 05.2019
TFG. Martí de la Malla – 14 –
Aquesta és la primera paraula del meu treball de fi de grau, i l'inici del final de la meva carrera universitària. Ho veig a la pantalla de l'ordinador, i ho procuro assimilar. Aquest és un dels 74 treballs de fi de grau que es presenten aquest curs. Les 74 alumnes podríem haver escrit aquest treball; i cap dels 74 treballs seria igual al d'un altre. I és que no hi ha, ni hi haurà, una única perspectiva de tot el que explicaré. Res del que llegiran vostès és la realitat, sinó només un punt de vista, la meva perspectiva, la meva mirada. Ja de bon començament, no era capaç de pensar en un TFG que no fos, abans que res, un treball de fi de grau. Un espai on, a més de demostrar les competències adquirides i on poder desenvolupar un projecte a partir d'interessos personals, es preguntés sobre la naturalesa de la docència de l'art. Ja fa massa temps que em fascina la relació entre l'art contemporani i la forma d'estudiar-se, i de legitimar-se. La seva acadèmia. Què és? Qui la fa? Com pot existir una acadèmia de l'art en un context de superació de les avantguardes? Què s'hi ensenya? Què s'hi transmet? Però també era inevitable partir d'una perspectiva més personal, viscuda, intransferible. Com seria jo si no hagués estudiat aquest grau? Arribaria als llocs als que ara arribaré? A què hauria renunciat? I fer meves les paraules de l'adéu d'en Prieto de l'Escola, que eren, alhora, les paraules que havia sentit dir a un alumne: la Massana m'ha canviat la vida. I ho faig creient que dic la veritat. I que és el desencadenant de tot el treball. Perquè, si hi ha alguna conclusió veritable que destil·li aquest TFG, no és més que el convenciment de que ha valgut la pena, que no m'he equivocat, i que estic on he d'estar. I, mirant-me a mi, adonar-me de que m'he fet gran, que he reforçat la meva personalitat i, mica en mica, he anat definint els meus interessos.
institució (2016, p.25). Més aviat, vol ser un instrument d'anàlisi i de reflexió, tant per a alumnes, exalumnes, professors, coordinadors, com per personal no docent, famílies, amics... Massaneros. Massaneres. Un instrument per repensar la seva vivència amb l'Escola (o per repensar el grau).
C O N V E R S A A M B V Í C T O R VA L E N T Í N
Fins a tal punt que, en el meu cas, la pròpia matèria del treball que ara tenen a les mans és aquest cúmul de pensaments, neguits, preguntes i records. Ara que ja la visualitzo, m'agrada definir-la com una proposta de crítica institucional acadèmica, però sense anar contra la institució. Com diu Andrea Fraser, nosaltres som la
I crec que l'art és un context que permet aquesta mena d'enfocament i de temàtiques, precisament perquè és una disciplina que, dins la seva indefinició, accepta l'autocrítica i el "posar en dubte" com un dels seus puntals. I és aquesta la posició d'on parteix aquest treball. Amb tot, podríem dir que es tracta d'un treball endogàmic. No només perquè analitza el context d'on parteix el treball, sinó també perquè tots els coneixements aplicats, les cites, els referents, el bagatge, i l'aprenentatge que s'hi aplica ha estat gestat al mateix context. El més sorprenent de tot és, potser, que si aprovo aquesta assignatura, hauré acabat el grau. Hauré acabat Massana. TFG. Treball de fi de grau, és la motxilla plena de records, aprenentatges, mirades i preguntes que m'enduc d'aquesta etapa. Té com a desencadenant una conversa amb Víctor Valentín (primer coordinador del grau des de la seva creació fins el 2017), d'on deriven sis capítols, sis temes, desenvolupats utilitzant material de tota mena, heterogeni, que vol o que procura fer indissoluble teoria i pràctica.
Així doncs, siguin benvingudes, i no dubtin en escriure qualsevol observació a la llibreta, si ho creuen pertinent.
– 15 –
CONVERSA AMB VÍCTOR VALENTÍN 01.2019
TFG. Martí de la Malla
TEMPS:
Dv. 17.01.2019, 12:30h - 14:30h
ESPAI:
Escola Massana Plaça de la Gardunya, 9. 08001 Barcelona, Catalunya, Espanya. Sala de reunió 04 de la quarta planta.
Quarta planta – 18 –
VÍCTOR (46 anys) Coordinador del grau des dels seus inicis fins el curs 2017-18. De mirada sincera i afectuosa, amb un nas allargassat, un pèl aguilenc, i amb uns llavis prims, amagats sora un bigoti fosc. Té els cabells també foscos i despentinats, i una barba no molt densa. Duu una gavardina, un jersei de coll alt i unes sabates de pell. Sempre porta amb ell una bandolera, també de pell, plena de papers, suposo que de l'Escola. Té unes ulleres de pasta negres que utilitza per llegir i que, normalment, es posa amb una sola mà. De tant en tant, especialment quan pensa, es tira enrere els cabells que li arriben als ulls, acompanyant el gest amb una ganyota de concentració. En Víctor fa unes “S” especials; una mica xiulades.
MARTÍ (22 anys) Alumne del 4t curs —malgrat ser el seu cinquè any— del Grau en Arts i Disseny, està treballant en el seu treball de final de carrera. Ha demanat una reunió amb en Víctor perquè li expliqui quins son els orígens, l’evolució, el tarannà, el perfil... del grau. En Martí té uns llavis fins, un nas arromangat i unes celles arquejades. Els seus ulls de color mel, depenent de la llum, es tornen verds. Duu un pentinat extravagant que recorda una mica a un capellanet de Montserrat. A l’orella esquerra té dues arracades; dos aros de plata de diferents tamanys. Llueix una jaqueta marró amb un llaç groc a la solapa. Com sempre, tragina la motxilla negra on, en aquesta ocasió, hi porta una llibreta i un estoig. En Martí duu una ortodòncia transparent que li dificulta lleugerament la parla. Malgrat no han coincidit mai a classe, en Víctor i en Martí es coneixen de la Massana. Darrerament han tingut més contacte; sovint es troben a l'Escola Orlandai, on en Martí va estudiar i on ara és monitor dels fills d'en Víctor.
C O N V E R S A A M B V Í C T O R VA L E N T Í N
PERSONATGES:
– 19 –
TFG. Martí de la Malla – 20 –
VÍCTOR (coordinador) i MARTÍ (alumne) es troben a la porta de l’Escola. (VÍCTOR i MARTÍ porten des de que s'han trobat a l'entrada de la Massana discutint amb algun professor de l’Escola sobre l’exposició de Jaume Plensa al MACBA. Però ara ja han pujat a una de les sales de reunió del quart pis. Estan asseguts un davant de l'altre, separats per una taula tota blanca. L'espai és també blanc, força petit. Silenciós. Aprofitant una pausa de l'intens dabat que estaven tenint, MARTÍ demana a VÍCTOR de gravar la conversa. En VÍCTOR ho aprova, i en MARTÍ posa en marxa la gravadora. La conversa del Plensa s'allarga un parell de minuts més, fins que, aprofitant una altra pausa, en MARTÍ introdueix el tema a tractar i pel qual ha sol·licitat l'ajuda d'en VÍCTOR) MARTÍ: (Donant per acabada la conversa sobre l’exposició de Jaume Plensa) Aleshores, el grau, què? VÍCTOR: Què, què vols que t’expliqui del grau? MARTÍ: Com va néixer això. No sé si preguntar-te o que m’expliquis tu mateix, directament... VÍCTOR: Val. A veure; m’he de remuntar molt endarrere. No sé quin any, però és fàcil de buscar. Em sembla que la responsable d’ensenyament era la Marta Mata, una "tia" molt potent. Però, com sempre, la política no treballa des del coneixement concret sino des del coneixement transversal o horitzontal o en general. Aleshores va arribar a la conclusió de que tots aquells estudis que no eren reglats havien de desaparèixer. Estudis públics, eh? MARTÍ: (Sorprès) Això la Marta Mata? De debò?
MARTÍ: Com es deia aquest pla d’estudis? Perquè això és el que vas estudiar tu, en Dardanyà,... VÍCTOR: Sí. Això es deia... El títol oficial era... No ho recordo! Però és el Pla del 63 d’estudis d’Arts i Oficis. I aleshores t’especialitzaves. Jo em vaig especialitzar en disseny d’interiors i escultura, vaig fer dues carreres simultànies. I aleshores a l’escola hi havia un únic pla d’estudis amb moltes especialitats. Es podia estudiar escultura, pintura, joieria, tèxtil, disseny gràfic, il·lustració, disseny d’interiors, disseny industrial... i no me’n deixo cap. I llavors, tot això, des del Ministeri d’Educació es va decidir, o el Departament d’Educació de la Generalitat, això no sé, es va decidir què aquests estudis desapareixerien. També els oficials. I que allò s’havia d’equiparar amb Cicles Formatius; és a dir, uns estudis que eren superiors es van equiparar amb un estudis inferiors, de FP [Formació Professional]. MARTÍ: Perquè, què era superior o inferior: el títol en sí?
C O N V E R S A A M B V Í C T O R VA L E N T Í N
VÍCTOR: Sí. I mira que té coses molt guapes eh, la Marta Mata? Bé, crec recordar que era la Marta Mata; s’hauria de comprovar. I de fet, tinc pendent d’escriure-ho tot això. I aleshores va decidir que l’escola Massana, que és una escola de titularitat pública de l’Ajuntament de Barcelona (i que també hauríem de tirar enrere i observar tota la tradició que Barcelona ha tingut en l’ensenyament, que és preciós) va agafar aquest cas i va dir que el pla d’estudis que hi havia en aquell moment i que l’Escola Massana desenvolupava no es podia seguir desenvolupant. Havia de donar estudis oficials de cicles formatius i batxillerat artístic. L’Escola Massana ja saps que va néixer amb la voluntat de fer millor els oficis i la gent que podia estudiar era gent que estava vinculada a l’ofici i gent del barri. Va anar evolucionant fins a cobrir una sèrie d’oficis que la universitat no cobria i que no es podien estudiar en cap altre ensenyament superior. (Intentant fer memòria) Aleshores va arribar l’últim pla que li deien el pla del 63 però ho era del 60... no sé què. I que per poder tenir el títol oficial havies d’examinar-te a la llotja. I eren uns estudis que eren superiors però no eren universitaris.
– 21 –
TFG. Martí de la Malla – 22 –
VÍCTOR: Sí, perquè hi havia: Universitat, de 3 a 5 anys. FP, 2 anys. De la FP podies saltar a la Universitat quan acabaves, que era els mateixos anys que el batxillerat, o entrar al món laboral. I entre mig d’aquests dos sistemes, que era el sistema professional i el sistema universitari, entremig hi havia un estudis superiors vinculats als oficis, no? Que la universitat no contemplava. Excepte si feies Belles Arts, que se’n contemplava una part, però qui volia fer joieria o tèxtil o disseny industrial o d’interiors, o de gràfic, no tenia la seva cobertura ni a FP ni a la Universitat. I eren en principi 5 anys, i el pla nou [del 63] eren 4 anys, que és el que vaig estudiar jo. Era un any més que una diplomatura de la universitat, que eren 3 anys, un any menys que una llicenciatura, que eren 5 anys, però l’accés era de gent de 18 anys, és a dir, just quan acabaves el batxillerat entraves allà. Hi havia una “coletilla” amb que es permetia l’accés amb 16 anys. Però no entrava ningú amb 16 anys. Almenys a la meva època. Entràvem amb 18 anys. Gent amb selectivitat, eh? Com jo, que enlloc d’escollir fer universitat, escollíem fer això. (Pausa) Bé, Marta Mata crec que va ser, que va dir: eliminem aquest tipus d’estudis perquè amb el Batxillerat artístic i el nou mapa dels cicles formatius ja cobreix tot això. I és cert que als cicles formatius s’hi entra amb 18 anys, però són 2 anys; és a dir, es va passar d’un pla d’estudis de 4 anys a 2 anys. Si no, es tancava l’Escola, eh? (MARTÍ arqueja les celles) VÍCTOR: Si no eliminàvem el pla antic i assumíem fer cicles formatius i fer batxillerat artístic, l’Escola es tancava. I aleshores es va decidir fer cicles formatius i batxillerat artístic. Però l’Escola sempre s’havia caracteritzat per una llibertat a l’hora d’entendre els ensenyaments, i una responsabilitat docent quant als oficis, els dissenys i les arts. I aleshores es va buscar un paraigües universitari per poder desenvolupar aquests estudis que es consideraven universitaris, superiors, i intentar-lo mantenir. Aleshores l’Ajuntament, el propietari era l’IMEB, l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona, va acceptar conjuntament amb l’Autònoma, fer uns estudis de títol propi, experimentals, com a prova, del que més tard seria Bolonya,
MARTÍ: Bolonya, l’altre dia discutíem, perquè és el format actual o el que volen implantar? VÍCTOR: L’actual. MARTÍ: Val, és a dir que és el 4-2. VÍCTOR: No; ara t’explico. Aleshores nosaltres érem una prova pilot de l’Autònoma i, d’aquesta manera, l’Escola Massana va poder mantenir aquests estudis superiors compaginant-los amb cicles formatius i batxillerat.
C O N V E R S A A M B V Í C T O R VA L E N T Í N
perquè ja sonava Bolonya.
MARTÍ: O sigui, el Grau quan encara no era... VÍCTOR: (Assentint) No era Grau. MARTÍ: Val. VÍCTOR: Però era ja el que havia de ser el grau. MARTÍ: Aha. (Assenteix) I això era... VÍCTOR: Això era al 1999. O 98. Jo diria que el 99, que és quan vaig entrar jo com a docent. (Pausa) S’entén, no? La Massana feia una tipologia d’estudis molt pròpia, amb molta tradició i amb molt prestigi, de cop i volta se’ls elimina, se’ls obliga a impartir uns estudis reglats, reglats vol dir que et diuen tot el que has de fer... I la Massana, per no perdre la inèrcia de tots els anys pensant, (de lo públic, eh? Perquè sempre han estat els treballadors públics!) Pensar quin tipus d’estudis havien de ser, van trobar el paraigües de l’Autònoma que els va permetre desenvolupar un pla pilot, experimental, que es va dir Graduat (Remarcant l’última síl·laba AT) Universitari en Art i Disseny. Que eren 3 anys. (Pausa) Clar, això va ser com molt bèstia dins de l’Escola... MARTÍ: Art i Disseny o Arts i Disseny? VÍCTOR: Art i Disseny. O Arts i Disseny? Ara no ho recordo...
– 23 –
TFG. Martí de la Malla
MARTÍ: (Mig rient) És una liada! VÍCTOR: No ho recordo. Però ja t’ho diré perquè la S és interessant. Bé, quan això va succeir, pensa que l’Escola Massana s’estructurava per seccions, que responien a les disciplines o les especialitats de l’antic pla d’estudis. Les seccions són: seccions de disseny gràfic, seccions d’il·lustració, de disseny d’interiors, de disseny d’objecte, de textil, de... Totes les especialitats. MARTÍ: No eren poques. VÍCTOR: No, no, eren una animalada! Una secció és una trinxera; crec que en el pla antic cadascú tenia el seu alumnat. Aquí només es feia un pla d’estudis que, a mida que anaves avançant, t’anaves especialitzant i t’atrinxeraves en un àmbit. Jo sóc d’escultura. Jo sóc de pintura. I no es veien. MARTÍ: I això durava 4 anys, has dit?
– 24 –
VÍCTOR: Sí. I quan es va fer aquest pla pilot, del qual no vaig participar, que qui formava part de la seva configuració era... (Pensa) Romá Arranz, que va molt per l’Orlandai a vegades, i el Lluís Forteza, van fer la burrada, en bon sentit, d’intentar ubicar en un sol pla d’estudis totes aquestes singularitats. Clar, 3 anys... MARTÍ: No eren 4 anys? Eren 3? VÍCTOR: 3 anys, 3 anys; 90 persones a primer curs. Totes aquestes seccions havien de tenir la seva presència. (Bufa) Pff... Era una animalada. I aleshores es va començar a pensar en què era lo important; que era lo més transversal, què era la “I”. I encara s’està discutint què és la "I". I vam començar a crear famílies; aquí entren els departaments. Per exemple, la secció d’il·lustració i la de disseny gràfic es van unificar en el Departament de comunicació visual. La secció de joieria, la secció d’art tèxtil i la secció de ceràmica es van ajuntar i es va crear el Departament d’arts aplicades. MARTÍ: Però aquests departaments són de tota l’escola, no només del grau?
MARTÍ: O sigui, en realitat, quan esteu... Vertebrant un pla d’estudis esteu vertebrant tota l’Escola. VÍCTOR: Va néixer així. Ara no és així. Va néixer així. Aleshores es van posar molts interessos darrere en buscar què és “lo comú” en un pla únic, no? Perquè el títol era Graduat en Arts i Disseny, no? O en Art i Disseny. Això era complicat perquè cadascú volia lo seu. I aquí va aparèixer una trampa enorme, però una animalada brutal, i que impossibilitava qualsevol pla d’estudis; primer era comú i a segon ja t’especialitzaves. Segon i tercer tenia la seva especialització. I en el BOE [Boletín Oficial del Estado] surt tot el pla oficial desenvolupat que era insostenible. Perquè si feies ceràmica tenies un recorregut a partir de segon, totalment independent a la resta, i igual ceràmica només ho feia una persona, un alumne. I anava sol. En teoria, mai es va poder aplicar. Anava sol a l’assignatura d’història, de dibuix, de projectes, de taller... (MARTÍ assenteix amb el cap) No es van superar les seccions; s’entenia com "algo" comú, però cadascú volia el seu patrimoni. No es va fer un treball de què és lo comú. Aleshores en el BOE, i aquí ve la trampa, en el BOE sortia publicat un pla d’estudis per itineraris, però es va haver de fer una adaptació realista. I l’adaptació realista és similar a lo que esteu fent vosaltres. És a dir, com fer que sigui sostenible amb els alumnes que tenim. No tenim tants alumnes com per omplir totes les especialitats. I aleshores es va pensar, per fi, en què és lo comú. Quina és la diferència... Bé, no hi ha diferència entre un tipus de projectes o un altre; han d’aprendre a projectar. En els llenguatges sí que hi poden haver diferències, però es poden agrupar per famílies. La representació no és diferent. I aleshores es va començar a construir d’aquesta manera, amb molts matisos i molts canvis. S’anava canviant cada any. A partir d’aquí, el 2004 vaig entrar en joc. Se’m va demanar ser el cap d’àrea del que aleshores es deien tecnologies, que són els llenguatges, amb la idea d’anar pensant com hauria de ser el grau oficial, perquè ja sonava que s’implantaria Bolonya, i l’Autònoma volia que nosaltres en forméssim part. I això era un salt brutal, perquè per primera vegada permetia...
C O N V E R S A A M B V Í C T O R VA L E N T Í N
VÍCTOR: De tota l’escola.
– 25 –
TFG. Martí de la Malla
(MARTÍ esternuda) VÍCTOR: Salut! MARTÍ: Gràcies. VÍCTOR: Permetia a aquests estudis, ser estudis oficials. No només va entrar la Massana, eh? Va entrar Eina, Elisava, BAU, i després totes les privades que s’hi van sumar. Però nosaltres teníem l’encàrrec directe de l’Autònoma que ja que havíem desenvolupat el pla pilot. MARTÍ: Ah, és a dir que vau ser, també, la prova pilot del que després seria aquest fenomen que s’ha donat ara de que escoles independents s’afilien a les universitats? VÍCTOR: Aha (Assenteix). Aleshores aquí sí que en Ferran Signes, l’Ignasi Aballí, la Candela Reymundo, la Isabel Carballo i jo, vam començar a pensar com hauria de ser el grau a partir de la Massana a títol propi , de la Massana pla pilot, i del que seria el seu futur.
– 26 –
MARTÍ: L’Ignasi Abellí estava aquí? VÍCTOR: Sí..! MARTÍ: I què va passar? VÍCTOR: Home, l’Ignasi Avellí va arribar un moment en que va haver de decidir entre compaginar les coses, que era impossible, o es dedicava professionalment a l’art. I es va dedicar professionalment a l’art. Deu guanyar com un sou de professor, eh? perquè és el que parlàvem abans; no és un Jaume Plensa. Tot i que està molt més reconegut que Jaume Plensa. Però clar, ha rebutjat sempre un tipus d’art per la burgesia. Però “bueno”, va fent les seves cosetes. MARTÍ: El Ferran Signes és el de dibuix tècnic? VÍCTOR: Sí. MARTÍ: Ai..! M’estimo molt a aquell home. El vaig tenir a batxillerat. VÍCTOR: Sí, és molt bo. Ell era el director...
VÍCTOR: (Assenteix) D’aquest procés. No. Encara no. A mi em va demanar la Candela Reymundo, que era la coordinadora, que fes de cap d’àrea de tecnologia, juntament amb l’Ignasi Aballí i la Isabel Carballo. I els tres vam... No, i l’Hèctor Fernàndez, diria. Els quatre varem començar a pensar el Grau. I vam començar a pensar l’estructura. MARTÍ: Això ho pensàveu el 2004 per implantar-ho l’any...? VÍCTOR: Al 2011.
C O N V E R S A A M B V Í C T O R VA L E N T Í N
MARTÍ: Ell era el director?! De l’escola? Del pla d’estudis?
MARTÍ: Val. VÍCTOR: I aquí és on jo vaig entrar. Per això quan dic que he estat més de 14 anys dirigint aquest “cotarro”, hi estic des del principi. Aleshores a Europa s’estava discutint si 3+2 o 4+1. Europa ho va tenir clar ràpid, amb el 3+2. I Espanya, és una hipòtesis i es una intuïció, vam acabar fent 4+1 per una qüestió de privilegis dels treballadors. Tenien por de que al passar de 4 o 5 a 3 molta gent que treballava com a docent a la Universitat es quedés fora. I no parlo dels becaris ni dels... No, no, parlo de catedràtics i de... (Sense acabar la frase) I es va decidir que 4+1. I encara estem en 4+1. MARTÍ: I aleshores com ha quedat això? Quan es parla de Pla Bolonya... Però el Pla Bolonya és 3+2? VÍCTOR: El Pla Bolonya són un tipus d’estudis basats en competències, i en fer una cartera universal europea de competències i d’estudis. Es va fer com a símil de l’Euro; una moneda única d’intercanvi. És a dir: tu FPs, jo FPs. El que està clar és que, per arribar al doctorat, tots havíem de passar pel mateix, ja sigui amb un 3+2 o amb un 4+1. MARTÍ: La constant són 5 anys. VÍCTOR: Què passa? Que els nostres màsters, que es fan d’un i mig, la gent que ve de fora necessita més i la gent que estem aquí ens sobra. Però “bueno”; ara des de l’any passat es va preguntar quines escoles es
– 27 –
TFG. Martí de la Malla
volien sumar al 3+2. Han sigut poques. I a més a més, amb molt de conflicte, perquè tu imagina’t que Dret, la facultat X la oferta 3 anys i la facultat Y la oferta 4 anys. La gent anirà al de 3 anys perquè tindrà el mateix títol en menys temps. Aleshores hi ha molts conflictes per decidir quines han de ser de 3+2 i quines de 4+1. MARTÍ: I això ho decidien realment les facultats? VÍCTOR: Van començar les facultats, van veure que no, i ara és entre les universitats espanyoles, que s’estan discutint encara. Totes les d’arts es mantenen en 4. No n’hi ha hagut cap que hagi de dir... No n’hi ha hagut cap que siguin 3, però “bueno”, que si fossin 3 també es podria fer, eh? Nosaltres vam fer un estudi de 3 anys i un de 4. Bé, aleshores el primer que vam pensar quan vam configurar aquest pla d’estudis, era fer una anàlisi del graduat. Quan vam fer l’anàlisi del graduat, va haver-hi un canvi de govern. I és quan va entrar en Ferran Signes com a director.
– 28 –
MARTÍ: Per què era un desastre, o què? VÍCTOR: No, no. Tocava. Ja tocava. MARTÍ: I quan parles d’una anàlisi del grau, et refereixes a l’anàlisi del pla pilot? VÍCTOR: Sí MARTÍ: Que potser tenia... 6 anys? VÍCTOR: Sí. Va entrar el Ferran com a director, la Candela com a cap d’estudis i a mi em va demanar ser coordinador. I entre els tres vam fer una feinada brutal; però brutal. Entenent que el que estàvem proposant era una cosa que no podia ser; jo sempre ho he dit, eh? I no... No t’estic desvetllant res. I ho he dit a l’IMEB, que ens va ajudar moltíssim, ho he dit a l’Autònoma, i ho he dit aquí. Nosaltres havíem de passar un pla d’estudis que no seria factible fins d’aquí 10 anys. MARTÍ: Aquí?
MARTÍ: De desastre, o...? VÍCTOR: Eh... De conflictes. De conflictes. Hi havia gent que no... MARTÍ: Quan parles de gent, parles de professors... VÍCTOR: Professors. Que no creien en les zones comuns, sinó que creien molt en la disciplina, i la disciplina des de tots els seus aspectes; has de ser disciplinat, has d’aprendre l’ofici, i deixa’t d’històries. I veien que en el graduat es treballava molt més la part comuna, la I, el pensament, que no pas l’habilitat, no? I aleshores, renegava a l’aula, i demanava el seu pas a cicles formatius, que és molt més acotat. I molts professors, que no entenien o que no hi creien en aquest pla d’estudis transversal, se n’anaven. Feien dues coses: o boicotejaven l’aula, o se n’anaven a cicles que és un lloc més còmode, perquè únicament parles de la teva disciplina. MARTÍ: “Bueno”, és que hauríem de parlar també del claustre de l’Escola, no? Que jo, pel que he vist, tampoc és tan... “bueno”, és que també en l’art sol passar això , no? Que cadascú adopta una postura i a vegades, m’imagino que en llocs així amb tanta gent i amb tantes maneres d’entendre l’art i la seva pràctica, doncs, segurament solen xocar, no? VÍCTOR: No se sap discutir, en aquesta escola. Perquè et facis una idea, teníem una data per presentar el Pla Bolonya i vam fer un any més tard que les [escoles] privades perquè tot es va fer assembleari. Tot es va fer assembleari. MARTÍ: Està bé, no, això? VÍCTOR: Sí, està molt bé. Però hi havia gent que..., i ja entrem en tipologies de "governança". Jo sempre, el meu objectiu i el meu somni,
C O N V E R S A A M B V Í C T O R VA L E N T Í N
VÍCTOR: (Assenteix). Per com pensava la gent, com entenia la gent, el perfil de gent que teníem... I ara esteu fent el graduat que vam pensar aleshores. Però no es va poder fer fins ara. Els primers anys van ser com molt heavys.
– 29 –
TFG. Martí de la Malla – 30 –
ha estat governar des de la transversalitat, i la responsabilitat. És a dir; jo l’únic que faré serà lluitar amb les estructures mes elevades perquè encara entenen que necessiten un portaveu, una figura; però a partir de la vostra feina. I en aquesta escola hi ha molts privilegis. I hi ha gent que no fa res, i després opina. No participa i després opina. I això et fa anar molt lentament. I jo els hi he dit: veniu, treballem, i la cosa serà entre tots. No feu treballar a un i després tu dius si està bé o està malament. Per això dic que no se sap discutir. Perquè tu fes, fes, fes, que després ja diré si hi estic d’acord o no. I jo el que muntava eren reunions de treball, i moltes comissions. “Reunionitis”, li deien. Però era l’única manera. Jo no puc inventar-me de res un pla d’estudis. Necessito que hi treballem entre tots. I que discutim, perquè no portarà la meva firma, ni ho vull. És a dir, des de baix a dalt, no de dalt a baix. I no estan acostumats, primer: a que poden dir la seva, és a dir, és de baix a dalt! El que tu diguis ho portaré a l’Autònoma i es firmarà. No estan acostumats a això, estan més acostumats a dir: això és el que farem, fes-ho. I per altra banda, de dir: tu fes i ja et diré si ho trobo bé o malament, perquè jo en sé i tu no. I no. Ni jo sóc el teu esclau, ni tu ets el meu esclau. I això ha costat moltíssim. De fet, l’equip directiu del Ferran Signes i la Candela Reymundo va fracassar perquè el col·lectiu no estava preparat per aquesta idea de "governança". MARTÍ: Que va fracassar, què vol dir? VÍCTOR: Sí, que van dimitir. Van estar dos anys i van dimitir. Aleshores allà és on jo em vaig creuar i em vaig dir: "aviam", hi ha dues opcions: dimitir amb vosaltres o crear una figura al marge dels equips directius. Si aquest projecte és un projecte a llarg plaç, no pot estar supeditat a les governances polítiques de quatre anys. Aleshores a l’equip directiu nou que entrava, que era la Gemma Amat, jo els vaig proposar això. Jo tiraré endavant i seguiré liderant aquest projecte si estic al marge de qualsevol qüestió política de l’equip directiu. MARTÍ: És a dir, tu feies de coordinador del grau... VÍCTOR: I assumia tota la seva direcció.
VÍCTOR: N’hi havia dos: Miquel Donat i Isabel Carballo. MARTÍ: I l’equip directiu anterior al del Ferran ja era el del Prieto? VÍCTOR: No. Jo he estat a... L’anterior era el del Xema Vidal. Jo he estat amb el Xema Vidal, he estat amb el Ferran Signes, he estat amb la Gemma Amat i he estat amb el Xavi Capmany. És a dir que tot el projecte [de la creació del grau] era paral·lel a aquests [equips directius de l’escola]. I abans d’en Xema Vidal hi havia en Prieto. El Prieto és el que millor et pot explicar lo de la Marta Mata perquè ho va viure ell com a director.
C O N V E R S A A M B V Í C T O R VA L E N T Í N
MARTÍ: Qui era el cap d’estudis?
MARTÍ: Doncs mira que n’he parlat amb ell, i mai havia sortit el nom de la Marta Mata, crec. VÍCTOR: Doncs sí. Em sembla que hi havia una pancarta que posava “Marta Mata l’escola Massana”. MARTÍ: Doncs mira que la biblioteca de l’Escola Orlandai porta el nom de Marta Mata... (Riuen) VÍCTOR: Ja, ja... Si ja ho dic que és una tia que ha fet grandíssimes coses, i aquí, doncs “bueno”, les persones no tot ho fan bé ni sempre tenen raó. Però tinc pendent fer una reflexió sobre això, perquè alguna cosa va veure que jo he descobert, que potser estàvem d’acord. (Silenci) MARTÍ: A veure...? Vols desenvolupar això? VÍCTOR: Mmm... No. MARTÍ: No encara... (Riu) VÍCTOR: No, però té a veure amb privilegis, amb malentesos sobre què és una escola pública, quina és la responsabilitat docent, què és la docència, què és la docència avançada, l’experimentació, les ganes
– 31 –
TFG. Martí de la Malla
de tirar endavant, de re-visionar,... Jo quan era alumne pensava que l’escola era superguai. Quan vaig ser professor, vaig dir; hòstia, passen coses. I quan vaig ser coordinador vaig dir: hòstia puta, està ple de privilegis. La gent no és tan progressista com sembla. I suposo que la Marta Mata, i ja et dic que s’ha de desenvolupar, va veure, eh..., mamoneos aquí dins que igual no li van agradar. Però “bueno”, ho he de desenvolupar. Però el que és cert és que la Marta Mata va decidir que aquí no es feia això. (Els dos agafen aire)
– 32 –
VÍCTOR: Aleshores el grau va néixer de la voluntat del Ferran Signes, Candela Reimundo i Víctor Valentín d’entendre que les arts i el disseny tenen un territori comú, que és un compromís, i uns alumnes que tenen uns neguits, unes inquietuds i unes ganes de fer les coses, i sempre vam pensar que el grau havia de permetre la llibertat, més enllà de la disciplina. Ser indisciplinat i desobedient. Perquè un neguit et pot venir de qualsevol lloc, normalment ve del context, i es pot materialitzar amb el llenguatge que et doni la gana, o el més adient. Si només tens un llenguatge, el teu coneixement sempre estarà condicionat i no condicionat al neguit. Nosaltres creiem que un alumne del grau ha de ser capaç de decidir quin és el seu llenguatge. Si penjar unes banderes, o fer un vídeo, o fer un dibuix, o fer un text. I amb aquesta idea de la “I”, vam construir un grau...1 MARTÍ: I ja pensàveu en la I? Art I disseny... VÍCTOR: Oh, i tant, és el que t’he dit; quan nosaltres vam pensar el grau sabíem que no... que no seria entès per el col·lectiu de l’Escola i que trigaríem molt a entendre’ns. I encara ara hi ha molta gent que hi creu molt en la I i gent que és reticent a la I. Que creu més en la disciplina, en la idea d’ofici, en que les coses siguin boniques i en tenir habilitats manuals... I nosaltres considerem que les habilitats manuals venen adquirides, però si només hi ha habilitat manual [1] capítol 1. ARTS I DISSENY
MARTÍ: I fins quin punt creieu que la vostra mirada sobre l’art està inserida en aquest pla d’estudis? És a dir... Saps? VÍCTOR: Sí. Sí, sí, perfectament. Ara t’explico. (Pausa) Hi ha tres elements fonamentals que construeixen el grau: pensament, projectes i llenguatges. I tot junt; a més al 33%. El pensament és el que em mou, el que em neguiteja, el que em preocupa, no? I, el que li preocupa, el que li neguiteja, el que el mou. D’aquesta manera, des de la meva inquietud i la inquietud dels altres, podem veure que tenim ponts comuns. I un altre pot ser la Marina Garcés, que ve de l’àmbit de la filosofia, un altre pot ser un artista, un altre pot ser en David G. Torres, pot ser... Però que ens uneix el mateix neguit. Projectes està claríssim, no? És: com entenem nosaltres el procés creatiu, quins son els elements i els passos a seguir per a una bona construcció, un bon posicionament, que no té perquè ser 100% conceptual, eh? Quan dic projectes no vol dir únicament fer art conceptual, o que tot tingui concepte; no, no. És tenir consciència de que un projecte és un camí que s’ha de recórrer, i hem de ser conscients del camí recorregut i hem de ser propietaris del camí recorregut. Que la intuïció té cabuda però no és única. I llenguatges és la materialització. Amb què es materialitza. Nosaltres fem coses que han de ser visibles. Tot això és un. I això és l’ànima del grau. Aleshores, el que deies tu té ha veure amb llenguatges. Si pensem en els llenguatges pensem que es pot materialitzar: amb un vídeo, amb una foto, amb una pintura, amb un objecte, amb una peça de ceràmica, amb una peça tèxtil... Amb totes alhora... Aquí es quan agafa presència la teva idea. Aleshores, si nosaltres mirem el món del disseny d’objecte, per exemple, és molt ampli. Molt molt molt ampli. Si tracem totes aquestes línies, i tracem el món professional d’objecte, direm: tot el disseny d’objecte té cabuda aquí? [a Massana] No. Si esculls el disseny que va per la indústria, canvia tot això. Pot estar present, però canvia absolutament tot això. És impossible tenir cabuda a tot; si entenem que el disseny
C O N V E R S A A M B V Í C T O R VA L E N T Í N
acabes fent objectes sense... sense ànima. I l’ànima és el pensament. Potser estem equivocats, potser no. Però el pla d’estudis es va pensar partint d’aquesta idea.
– 33 –
TFG. Martí de la Malla
que nosaltres fem, ha de passar per la indústria, s’ha de minvar el pensament, i el llenguatge s’ha de fer, a part d’específic, més "gordo". Perquè té molt contingut de processos de fabricació d’un disseny, i el dissenyador té poca intervenció en els processos de...[fabricació] És el que li va passar a Elisava. Elisava va dir: no, no, nosaltres volem estar a la branca d’enginyeria, perquè nosaltres apostem pel disseny industrial, de la industria, de l’empresa, i la branca d’humanitats, que és la que tenim a Massana, no contempla alguns processos, tant tècnics com tecnològics. Val. Ella es va desmarcar; va ser l’única. I l’any passat la van fer fora. MARTÍ: A qui? VÍCTOR: A Elisava. MARTÍ: D'on? VÍCTOR: De la branca d’enginyeria. No va passar cap procés d’acreditació. Cap. Nosaltres els vam passar tots.
– 34 –
MARTÍ: A veure? Explica’m això... VÍCTOR: (Exaltat) Clar, això no surt a la premsa! La premsa de qui és? D’aquests! “Bueno”... (Recupera la calma) Elisava es va separar de la branca d’humanitats. Tota la resta pensem que el disseny és un procés mental que està molt més vinculat a les humanitats que a l'enginyeria de producció. Vale? Hi creiem tots. Olé. A França hi ha arquitectura més vinculada a l'enginyeria i d’altra més vinculada al pensament. Conviuen les dues. Aquí també. Però clar, els processos d’enginyeria són molt heavys. (S’ho repensa) No són molt heavys; són tan heavys com els de les humanitats, però són molt heavys en lo seu. Tu no et pots separar volent una cosa però utilitzant mecanismes d’humanitats. I no passaven els processos [d’acreditació]. Aleshores la van fer fora de la branca d’enginyeria, tu has d’estar a la branca d’humanitats. I ara està a la branca d’humanitats. I ha canviat el seu pla d’estudis per introduir el pensament. (Pausa) No, no, molt heavy. I aquest any és el primer any que està dins la branca d’humanitats. No sé com li va perquè jo ja m’he retirat de tot això, però...
VÍCTOR: No... Amb la gestió d’allà. MARTÍ: Perquè, feu molta xarxa amb escoles...? VÍCTOR: (Tallant) No. No volen. MARTÍ: No volen? VÍCTOR: No volen. S’ha intentat moltes vegades, escoles públiques i privades sense diferenciar, però la privada treu el cap, i si l'interessa continua i sinó no. I te la fot per darrera. Amb Bolonya vam fer moltes xerrades i, de fet, Eina i Massana havien de treure el mateix títol. I, a més a més, col·laborant. A l’Autònoma els hagués encantat. Eina no va voler. Mai.
C O N V E R S A A M B V Í C T O R VA L E N T Í N
MARTÍ: Tenies contacte amb el director?
MARTÍ: Quan parles d’Eina, la direcció? VÍCTOR: Sí, sí, la direcció; el patronat! El director, en aquell moment, que va ser-ho durant molts anys... I fixa’t que el que va fer Eina va ser eliminar l’art; tenia gran tradició d’art, Eina, i la va eliminar. I no van voler compartir estudis perquè per compartir estudis nosaltres havíem d’eliminar l’art, i únicament quedar-nos amb disseny. MARTÍ: Perquè volien fer disseny. VÍCTOR: Sí, sí... I que podria ser potent. Amb els nostres tallers, sempre es veuen com que, perquè és clar, nosaltres tenim tallers i ells tenen... (Amb ironia) la gent bona, no? La gent que pensa. “Bueno”. Eh.. Dins de l’Escola hi havia molta gent que ho pensava. I encara ara... MARTÍ: Que havíem de tirar cap al disseny? VÍCTOR: Que no pot haver-hi un grau en arts i disseny. MARTÍ: Que és massa ampli massa... VÍCTOR: Massa complexe. És impossible. No ens entendrem mai. Cosa que, a Europa, n’hi ha tres, quatre, i van pujant.
– 35 –
TFG. Martí de la Malla
MARTÍ: I és equiparable al grau, realment? O sigui, el mateix títol? VÍCTOR: Sí, sí. No les mateixes competències, però. Aleshores, el que et deia. Com des de disseny d’objecte no ho podem abarcar tot, quin és el disseny que podem abarcar? doncs, un disseny molt més vinculat al pensament. Que també genera indústria. No? Tu agafes en Diego Ramos, i “anda” que no treballa...! Però està molt més vinculat a uns processos de l’àmbit del disseny que a uns altres. MARTÍ: Han entrat nous professors potents en disseny, oi, últimament? VÍCTOR: Sí. És que no n’hi havia. MARTÍ: No n’hi havia...! I el Marc Ligos com apareix? VÍCTOR: Eh... (Riu) T’ho explico tot. MARTÍ: “bueno”, era alumne oi?
– 36 –
VÍCTOR: Meu. MARTÍ: Teu? Que brutal...! VÍCTOR: Sí.. A veure; acabo això. Aleshores, està clar que l’Escola Massana ha d’escollir una línia. Hi ha moltes línies. Hi ha pocs alumnes, i el pla d’estudis no ho pot contemplar tot, perquè el que vingui i digui: és que jo el que vull fer és aquarel·la i vull que m’ensenyis aquarel·la. Què vols, que t’ensenyi l’aquarel·la? Perquè tu vols aquarel·la? Decidim que hem de contemplar totes les tècniques? L’aquarel·la, el gouache, l’oli,... Mmm.. No té sentit. És insostenible. I el mateix passa amb el disseny gràfic, l’art,..i això fa que sembli que es genera acadèmia dintre de l’acadèmia. I no és així. És que tot l’art no té cabuda, però el protagonista en la història, i això fins que jo era coordinador era així, és l’alumne. L’alumne és el centre. És el que ha de marcar el seu aprenentatge. No és el professor que ensenya, és l’alumne que aprèn. Dintre el seu procés d’aprenentatge del qual és líder És l’alumne el que decideix on porta la seva creació. I això és fonamental. El que no ens servirà mai, i amb això hem tingut les
C O N V E R S A A M B V Í C T O R VA L E N T Í N
discussions, es que em diguin, com diuen aquí alguns professors, que un pintor no té perquè llegir, ni escriure, ni generar pensament. Bé, doncs que no vingui a la Universitat. Que se’n vagi a un altre lloc on se’l permeti pintar sense pensar, sense difondre, sense parlar, sense discutir. “La intuïció és molt important”; perdona, estem en un context; aquí no fem genis. No creiem en la genialitat, en el do diví. No. Ho sento molt. I des de la Universitat ens posem durs amb aquesta idea de que l’alumne s’ha de construir. No l’hem de construir; s’ha de construir. I no únicament des de la intuïció, perquè ens perdem moltíssimes coses, si únicament es construeix des de la intuïció. (Pausa) Aleshores; el Marc Ligos, com entra?... (El truquen al mòbil) Ai, Víctor... (Buscant el mòbil dins la cartera. El troba, i ja amb el mòbil a la mà) A veure la Núria... Mmm... Ara li contestaré. (Deixa el mòbil) MARTÍ: Tranqui, fes eh? Portem una bona estona... VÍCTOR: (Ressituant-se) "Aviam"; per cobrir totes les necessitats del grau a nivell docent, hi ha com dues potes importants. Una a nivell acadèmic, que ara ens demanen un percentatge de doctors, que és el.... (Amb esforç) el 60% del cos docent ha de ser doctor. 50%, 60%... Ara no recordo. Ostres, em rovello, eh? Un any sense pensarho... “Bueno”; hi ha uns criteris acadèmics, i necessitàvem doctors, i n’ha una altre que és idoneïtat. Idoneïtat quant a si un professor ha d’ensenyar vídeo, que sàpiga vídeo. No estem al batxillerat que mira, amb unes nocions, passem. No, no, estem a la Universitat i a la universitat hi ha d’haver idoneïtat. Una tercera que els uneix, que ha de creure en l’equip, en el treball de l’equip, i que ha de creure en la I. En la transdisciplinarietat. Que no interdisciplina, sinó transdisciplina, que no té res a veure. (Posa una veu diferent) No, jo, si en un projecte treballo amb diferents disciplines i monto un equip, “bueno”, això és interdisciplinar, no transdisciplinar. MARTÍ: Transdisciplinar què és? VÍCTOR: (Dibuixa una línia a l’aire amb un cop de canell) Fssht, transversal. Que tu no ets propietari del teu coneixement com a eina
– 37 –
TFG. Martí de la Malla – 38 –
singular i que et dóna valor, sinó que formes part d’un equip en el qual la veu pot venir d’on sigui. Aleshores amb això es van crear uns forats. Algú ha de donar classes, i no en tenim. I vam obrir unes llistes oficials al consorci, i es va apuntar tothom. No? I hi ha àmbits on no hi ha doctors: no hi podia haver doctors a tèxtil perquè no n’hi havia. Aleshores es presentaven molts per donar classes de tèxtil, i que no havien tocat una màquina de tèxtil ni havien treballat amb el tèxtil en la seva vida, però que eren doctors. No cobrien. Fora. Es presentaven doctors que tenien el perfil idoni, eren doctors, “dentro”. Així de senzill. Va ser tres mesos de feina brutal perquè era l’època de crisis i tothom volia donar classes; el Consorci va obrir unes llistes segons el nostre criteri i nosaltres vàrem fer la verema, vam anar a entrevistar, a agafar currículums i puntuar-los,... Una feinada molt gran. I allà va començar a entrar gent com en Marc Ligos, que en Marc Ligos com exalumne me’l vaig trobar i li vaig dir, ei, s’obriran llistes, apunta’t! I és clar, es van presentar quatre només per disseny d’objecte; dels quatre, dos eren dissenyadors. Ell i un altre. L’altre no podia donar classes perquè estava a la Llotja, que dius, perquè t’apuntes? I el Marc Ligos va entrar. Clar, el Marc Ligos no cobreix tot el món del disseny; cobreix una part del disseny, i és idoni pel tipus de disseny de la branca d’humanitats que nosaltres desenvolupem. Si s’hagués presentat un enginyer, per l’assignatura de disseny, igual podria entrar, segons el perfil, per segons quins processos de transformació de la matèria, però no com a dissenyador. I així va entrar molta gent: En David Gràcia també va entrar, en Marcel Pie... (Intentant recordar) qui més va entrar? “Bueno”, una sèrie de gent que faria possible aquest grau. Perquè si tu fas un grau on la I és important, has de tenir persones que puguin fer la I. (Pausa) Aleshores, va arribar un moment en que la Gemma Amat ja no continuava en el càrrec i faltava director. I tothom volia que jo fos director. “Bueno”, tothom no... (Riu) I jo, va ser com... no. Jo no puc ser director perquè no sóc funcionari, però fins i tot el Consorci estava disposat a canviar aquesta clàusula perquè jo fos director. I jo vaig dir, i segueixo pensant el mateix, que no podia ser director amb les persones que hi ha actualment en el claustre. Quan jo vegi que és factible aquesta "governança" realment
MARTÍ: Doncs, honestament, crec que has fet bé. Ara et toca estar amb els fills, que amb les hores que hauràs pringat... VÍCTOR: (Somriu) Sí. Jo ho tinc claríssim. Aleshores, amb el Marc Ligos, vam seure, perquè he treballat moltíssim amb en Marc, i amb l’Antonio Ortega... MARTÍ: L’Ortega..! Va aparèixer aquí també? O ell ja donava classes? VÍCTOR: Sempre ha estat. L’Ortega va aparèixer substituint l’Ignasi Aballí; també per llistes. I jo quan vaig conèixer l’Ortega vaig dir-li: ostres, m’has d’ajudar. Jo he estat molt sol en tot això. Tu imagina’t; portant el pes de tot, i sempre tenia gent en qui confiava molt, i que m’ajudava a entendre les complexitats. I l’Ortega també és un d’ells. Ah... Quan va arribar aquest buit de poder, que la Gemma Amat dimitia... no dimitia; ja acabava. I nosaltres no sabíem qui entraria a la direcció, amb en Marc Ligos vam dir: ostres, està a punt de tancar-se el grau. Segons qui entri a direcció, no entendrà lo del grau i haurem perdut tots aquests anys. Intentem muntar un equip directiu. En el qual jo no sigui director. Jo em comprometo a tancar, que ara t’explico, un trosset de res. Busquem un equip directiu amb aquesta idea; deixeu-me acabar la feina, i vosaltres repenseu l’Escola. Val. Vam estar buscant director, i aleshores vag contactar amb en Xavi Capmany, amb el qual érem molt amics. El Xavi Capmany havia deixat l’Escola Massana, en l’època de l’equip directiu d’en Ferran Signes, per anar a BAU; tenia una súper oferta a la BAU. Va deixar l’escola i se’n va anar a BAU. I al cap d’uns anys va tornar, i estava per l’Escola, amb molt silenci. I el Marc Ligos i jo li ho vam proposar. Mira, tenim una idea d’escola que és aquesta, i necessitem un director que ets tu. Deixeu-m’ho pensar, va dir. Va venir amb una proposta d’escola que s’assemblava molt a la que nosaltres pensàvem, i va presentar el programa d’equip de direcció. MARTÍ: Amb qui estàveu vosaltres dos? Com a coordinadors i...?
C O N V E R S A A M B V Í C T O R VA L E N T Í N
horitzontal, de responsabilitat compartida, no m’importarà sacrificar el meu temps, la meva vida, per poder dirigir l’Escola.
– 39 –
TFG. Martí de la Malla
No. VÍCTOR: No. Jo era el coordinador... MARTÍ: Tu eres el coordinador, i el Ligos no era el cap d’estudis? VÍCTOR: El Ligos va ser cap d’estudis circumstancial perquè, els darrers tres mesos del mandat de la Gemma Amat, la Isabel Carballo va dimitir. I la Gemma Amat em va dir: sigues tu cap d’estudis. I vaig dir: no! Jo sóc el director del grau..! I em va dir: doncs posa a algú. Jo: com que posi a algú? Jo et dic noms i li dius tu! Jo? MARTÍ: Vaja... No m’imaginava que fos tan... arbitrari. VÍCTOR: (Assenteix) Sí. MARTÍ: És molt arbitrari, no? VÍCTOR: Sí. Molt. L’estructura del grau no és gens arbitrària. Però els poders institucionals ho son. La Gemma Amat era molt directora.
– 40 –
MARTÍ: Ningú vol responsabilitats, no? VÍCTOR: Aquí hi ha una cosa que algun dia seuré amb el Consorci i en parlaré, que és que el funcionari no assumeix cap responsabilitat, i la responsabilitat l’assumeix l’interí. Tots. David Gràcia: interí. Marc Ligos: interí. Víctor Valentín: interí. Antonio Ortega: interí. MARTÍ: Tu ets interí!? (Sorprès) VÍCTOR: Sí. MARTÍ: Qui és funcionari? VÍCTOR: El Ferran Signes, Xavi Capmany... Professors que hagis tingut tu? el Prieto... MARTÍ: Que funcionaris vol dir que només treballen aquí. Tota la seva vida laboral és aquesta. VÍCTOR: I que és inamovible. Però en el grau, no tenen la plaça fixe. Però en el grau, no tenen plaça guanyada. La tenen a Batxillerat
MARTÍ: Per treballar al grau? VÍCTOR: Per treballar... S’aprovava l’acreditació, que és quan venen i diuen, i jo sabia perfectament què s’havia de fer per recuperar l’origen del grau i fer modificacions. Ho tenia claríssim. Però no vaig dir res, vaig muntar un equip per veure si arribaven a les mateixes conclusions que jo. I per separar-me una mica del Víctor, Víctor, Víctor, Víctor. Vaig muntar un equip que assumissin les mateixes responsabilitats que havia assumit jo. En ell estava la Núria F. Rius, l’Arnal Ballester, el David H. Falagán i l’Antonio Ortega. I l’encàrrec va ser molt clar: nens, jo faré el dia a dia. M’ocuparé de tot. Ho puc fer. Atendre els alumnes, atendre els professors, reunir-me amb l’Autònoma; tot. Vosaltres l’únic que heu de fer és fer una diagnosis del grau, detectar què ha fallat i, quan tingueu això, propostes de millora. Era l’únic del que s’havien d’encarregar. Simultàniament, un grup de 2n molt motivat, te’n recordes? MARTÍ: Nosaltres?! Ah, si? VÍCTOR: Ens veu reunir a la Sala d’actes. MARTÍ: Sí, això ho recordo...! VÍCTOR: Tots els punts que havíeu desenvolupat a allà... MARTÍ: ... eren 16 punts... VÍCTOR: ...eren exactament iguals als que havien arribat els caps, i exactament igual a aquell paper guardat meu. Exactament igual. Dic: ja està. No tenim més collons de dir: fem ús de la vostra responsabilitat de canviar-ho, i no canviar-ho. MARTÍ: Jo recordo que vas dir això a la reunió. És exactament a les mateixes conclusions a les que hem arribat nosaltres..! I recordo pensar: quins collons, a sobre que ho saben no hem vist cap
C O N V E R S A A M B V Í C T O R VA L E N T Í N
i cicles. Bé, doncs vam muntar equip directiu, i a mi mai m’havien permès escollir equip, i aleshores vaig dir: jo escullo equip. I vaig escollir un equip.
– 41 –
TFG. Martí de la Malla
moviment. Va ser llavors que ens vas explicar la metàfora de la mosca i la tortuga; ho recordo perfectament. VÍCTOR: (Somriu) És molt difícil canviar... MARTÍ: No, no, el que és molt difícil també és que detectem els mateixos problemes. Però “bueno”, ara ja sabem el diagnostic, l’any que ve toca canviar-ho? VÍCTOR: No. Aleshores; diagnosi, propostes de millora. Què hem de fer per millorar això. Eh... moltes discussions amb l’escola, moltíssimes discussions amb el professorat, i ho vam portar a l’Autònoma. I l’Autònoma va dir: molt bé, feu la proposta de canvi de la Memòria i, quan la tingueu, la portem a ANECA. MARTÍ: Que és l’ANECA? VÍCTOR: ANECA (Pensant-s’ho) és l’Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación.
– 42 –
(El VÍCTOR parla a poc a poc per donar temps al MARTÍ a escriure aquest nom a la seva llibreta) MARTÍ: ANECA. VÍCTOR: Que és amb el que vam passar l’acreditació. Aleshores a l’Autònoma vam presentar quatre documents: l’acreditació de l’ANECA, la vostra carta, l’informe dels caps i el meu informe. MARTÍ: La nostra carta vols dir el paper aquell amb els 16 punts?2 (VÍCTOR assenteix) A sí? (Il·lusionat) VÍCTOR: I el vostre informe. I vam dir: tot això està demanant una modificació de canvi. Ho hem parlat amb els equips docents i hi ha conflictes, però s’ha de solucionar. Què hem de fer? Diu: heu de modificar la Memòria, lliurar-la en aquestes dates, i aquest any ja podreu aplicar la modificació. Que és aquest any. Va presentar la modificació i vam fer el canvi de 1r, 2n i 3r; queda el 4t. [2] Veure la pàgina 69.
VÍCTOR: Uff... Moltes coses. MARTÍ: En essència? VÍCTOR: En essència... MARTÍ: ... prou de plafons? VÍCTOR: Clar. No té sentit, però això era de calaix que els plafons no... No tenien sentit. Eh... La carrera comença a 1r. És a dir, llenguatge que apareixia a 2n ja apareix a 1r. És un grau en art, disseny i pensament; estem a la branca d’humanitats. El pensament ha de tenir presència. A 1r, 2n 3r. Ha de tenir tanta presència com el Llenguatge i Projectes. Hi ha aprenentatges que són a llarg termini, i d’altres que són a curt termini. És a dir, apareixen assignatures anuals i semestrals. L’alumne és el centre; és el centre, és el que aprèn. No som nosaltres els que anem amb el que sabem, sinó que és l’alumne al qual el posem en situació d’aprendre. I hem de buscar mecanismes d’aprenentatge. I amb això, s’ha construït. I les grans modificacions han vingut, sobretot, per l’àrea de teoria. S’ha fet més gran. I també l’aparició dels tallers ja a 1r. A 1r ja es fan coses importants. I després anar polint i entenent què passa en cada una de les àries. I això ve per entendre i traçar ponts. Nosaltres ja fa dos anys que, des de l’assignatura de 1r, tracem ponts entre Projectes i Pensament. Hem de començar a traçar ponts; horitzontals i verticals. Horitzontals amb el curs i vertical amb diferents cursos. Que no son pensaments aïllats. Vull dir, el somni d’aquest pla, el que està darrera de tot aquest pla i no sé si ho veurem mai, és entendre que l’alumne té el seu lloc, que el seu lloc és aquell on entra a les 8 del matí i en surt a les 21 del vespre, i que els professors ens acostem allà, al seu lloc de treball, ja sigui individual o col·lectiu, eh? I proposem coses. Que no és l’alumne que va a classe d’història sinó que és la història la que s’aproxima al treball de l’alumne. (Pausa) Tot el pla d’estudis s’ha generat a partir d’aquí; d’aquesta idea de com pot ser útil, amb un únic projecte ja des de 1r, barrejar les assignatures de Projecte, d’Història, de Llenguatges, de
C O N V E R S A A M B V Í C T O R VA L E N T Í N
MARTÍ: Què ha canviat?
– 43 –
TFG. Martí de la Malla
Teoria, de Representació... Un “alumne brillant”, des de primer, pot relacionar tot això i fer un treball únic. Si la pròpia estructura no ho permet, hem fracassat. MARTÍ: Quan parles d’un treball únic, vols dir un únic projecte per a totes les assignatures? (VÍCTOR assenteix) Ostres, però alerta amb això, perquè a vegades... No trobes que hi ha gent que, bé, jo això ho he vist, que... VÍCTOR: Que fa trampes? MARTÍ: Sí. VÍCTOR: (Amb to despreocupat) M’és igual. Si tu vols regalar-te el teu aprenentatge, allà tu! Jo sóc responsable de que tu aprenguis... MARTÍ: És que a vegades penso que, veja’m, realment per vosaltres l’alumne és el centre, i és una cosa que es nota moltíssim, però jo no sé si l’alumne està a la alçada que exigeix el grau... No et passa a tu?
– 44 –
VÍCTOR: Jo només que surtin 10 de 100 alumnes que hagin entès la responsabilitat que té sobre ell i sobre l’altre, ja faré una societat millor. I l’objectiu és que sigui el 100%, i lluitaré per que sigui el 100%, Seria un fracàs si ningú ho fes; i jo sé, i a més a més amb l’assignatura de projectes de 1r hem aconseguit amb els anys sigui molt dura, i que la gent vegi que no és fàcil aprovar. MARTÍ: Sí, però també aquesta cosa que, ostres, al final tinc 5 assignatures però, com que només he d’entregar un treball a final de curs... em passo 3 mesos sense fer massa res. VÍCTOR: Fixa’t que l’”alumne brillant” desenvolupa un treball que es pot avaluar des de les diferents assignatures, i únicament la part que li toca a cada assignatura, i acaben fent un treball brutal, que tot té sentit. Clar, si un alumne tot el seu aprenentatge no el lidera ni l’entén de forma holística [com un tot], de què serveix? D’anar aprovant assignatures? Que l’alumne vol fer trampes? “Bueno”, si és prou bo com per fer trampes i que el profe no se n’adoni...? Però és molt difícil
MARTÍ: Jolin, Víctor, què guai... Ai... Hauràs de llegir el meu TFG...! VÍCTOR: "Ojalà"! (Somriu) MARTÍ: Lo del criteri també és un tema...3 VÍCTOR: Clar! (Somriu) Hi ha eines metodològiques.
C O N V E R S A A M B V Í C T O R VA L E N T Í N
fer un projecte en el qual el mateix projecte que vagis a llenguatges, l’avaluïs, vagis a projectes, l’avaluïs, vagis a teoria, l’avaluïs. Per això un punt fort d’aquest nou pla son els criteris d’avaluació. El docent ha de tenir molt clar què està avaluant, i l’alumne ha de tenir molt clar què se l’avalua.
MARTÍ: Tu talla’m, eh!, quan hagis de marxar, i seguim un altre dia, de veritat... VÍCTOR: (Nega amb el cap) Eines pedagògiques. L’Enric, l'Olga i jo fem servir una eina que li diem Stasi [basat en l’espionatge del bloc de l’Est], que és un document, on line, al qual anem apuntant l’aprenentatge de cada alumne, quan discutim de l’alumne ho creuem, i tenim notes de cada dia, de cada sessió. MARTÍ: I és una cosa que t’agradaria que es contagiés a altres assignatures? VÍCTOR: No. Jo ho explico però és una eina que tu l’has de veure útil, si no la veus útil acabarà sent algo burocràtic i absurd. A nosaltres ens és molt útil a l’hora de fer veure a l’alumne al llarg del procés, atendre a tothom, seure, discutir, que pugui veure la trajectòria... MARTÍ: Perquè sou 3 profes amb quants alumnes? VÍCTOR: 45 MARTÍ: 45 són 2 classes? VÍCTOR: De 3 classes n’ha passat a 2 de 45. I ens distribuïm la feina. MARTÍ: És a dir que hi ha 90 alumnes sempre. [3] capítol 2. DOCTRINA I AFECTE
– 45 –
TFG. Martí de la Malla – 46 –
VÍCTOR: Sí. (Pausa) Clar, si l’alumne és el centre ha d’aprendre, si no aprèn, no aprova. L’alumne “que té morro”, en assignatures que estan molt ben preparades, ben presentades, i amb un criteri d’avaluació molt clar no es pot fer trampa. Si a Llenguatges estan avaluant el que s’avalua a Projectes el problema és de Llenguatges, no de l’alumne. L’alumne l'intenta colar una cosa que ha fet amb mi, allà. De la mateixa manera que jo diré: “Això és un xurro, t’ha quedat fatal”, "aviam" per què t’ha quedat fatal. I aleshores entraré en “aviam" per què t’ha quedat fatal?”, a Llenguatges no han de passar una cosa que és un xurro. MARTÍ: Ja t’entenc; doncs potser sí... Estic content perquè em sento més fora que dins, i puc parlar amb més distància, però alhora veig que ja no tinc ni idea del que està passant. I em fa una mica de pena. I també se’m barreja amb la convicció de que el grau que s’està fent avui és millor que el que vaig fer jo. Que he estat a gust al grau, i jo n’estic molt content, però sí que és veritat que primer i segon van ser molt fluixos, crec. A tercer va començar la xixa. VÍCTOR: Per això vam dir: el grau comença a primer. A primer res de pusil·lànimes, i comencem a posar duresa. Clar, i estan l’Ester Jordana, l’Enric Farrés,... MARTÍ: Clar... De fet m’han explicat que els profes “guais” tendien a voler estar sempre als darrers cursos. VÍCTOR: Sí. MARTÍ: Que és una pena també, no? En fi... I què més? VÍCTOR: No, és que lo bo és que et passarà com a mi. El fet de passar l’experiència com a alumne, quan tu tornis, és igual el que estigui passant. Tens molt clar quin és l’esperit, i quina és la millor manera. Al final l’estructura és: anem a buscar una manera de fer que sigui sensible al canvi i que sigui sensible a l’essència. Crec que és lo fonamental. La resta són excuses. Si generem disciplina el que estem fent és una estructura rígida. És el que ha passat a molts llocs. Si tu dius: “No no, és que l’alumne no té ni idea, jo sé el que sé...”
MARTÍ: Uau...I amb això entrem de ple en una de les preguntes clau: on queda la professionalització en aquest grau? VÍCTOR: En vosaltres mateixos. I et puc fer un llistat de professions que han sorgit i que ni pensàvem. De fet allò més maco del TFG és veure que l’alumne està fent coses que nosaltres no li hem ensenyat. Que les ha aprés ell. Val; a partir d’aquí, em venen exalumnes dient “he montat això”, “he guanyat un premi de videojoc europeu” Hòstia! Has estudiat alguna cosa de videojoc? “No, no, amb el que he estudiat aquí...” Ahh.. ? Clar, no ens hauria de sorprendre. I l’àmbit professional és molt pervers perquè es creen com càmeres: la sociedad de... La sociedad del arte, la sociedad del ilustrador, la sociedad de... I és perillós perquè aquests cossos professionals el que fan és marcar com ha de ser.. Tu en formes part, tu no en formes part... I a la que comença a aparèixer gent híbrida, que de la mateixa manera que presenta un projecte a una convocatòria d’art te l’està presentant pel DHub [Disseny Hub Barcelona], sorprèn. El que sí que és cert, ens han arribat veus sobretot de l’àmbit de l’art que indiquen que l’escola té un perfil molt singular, i que està generant moltes sorpreses positives. [...] MARTÍ: I què passa amb el dibuix? No trobes que falta una base? VÍCTOR: No hi creiem en el dibuix. Bé, hi ha gent que hi creu, i a més a més està molt trista perquè creu que hem eliminat el dibuix.
C O N V E R S A A M B V Í C T O R VA L E N T Í N
és quan ho has fet malament, perquè és així, perquè és la manera correcta. I aquí és on realment es trenca la cosa, i te n’adones que estàs ensenyant una cosa que el món ha superat. I la Universitat no pot ser condescendent. En el sentit que: “què necessites? Indústria? Jo t’ho dono.” No, no. La Universitat ha d’estar un pas endavant; no ha de cobrir llocs de treball. Ho sento molt. I amb això toparé amb totes les estructures i amb els alumnes si cal. “Jo vinc aquí a buscar una feina”. No. La Universitat no et pot donar una feina. Et pot donar eines per destruir el sistema laboral, o repensar-lo, o crear-lo, o inventar-lo...
– 47 –
TFG. Martí de la Malla
MARTÍ: Jo sóc partidari d’aquesta idea. Hem eliminat el dibuix. A Dibuix Bàsic de segon ho vaig passar fatal. Però fatal de sortir plorant de classe, eh? Era com una forçada absoluta de, he de fer això perquè és el que m’estan demanant, encara que no hi cregui, d’agafar i fer un gargot i presentar-lo. N’has de fer 30? Doncs en faig 30. Has de treballar més? Però no va de treballar més això; és que no hi crec. VÍCTOR: Hem potenciat la representació i hem eliminat el dibuix, perquè el dibuix l’hem desplaçat a Llenguatges; representació graficoplàstica. La representació és fonamental, però no únicament amb el dibuix. No únicament amb el llapis. I hi ha moltes maneres de representar. I pots representar com a llenguatge o com a eina de comunicació. Hem reforçat aquesta idea i això és el que ha generat més conflicte, i encara estan dolguts i volen canviar-ho. MARTÍ: Qui està dolgut? VÍCTOR: Els de dibuix.
– 48 –
MARTÍ: És heavy. Pensar que fa un parell o tres d’anys aquesta idea tant simple sobre les eines i les capacitats de representació no la veia, i avui em sembli tan evident. Que el dibuix com a eina de representació potser ha quedat superada. VÍCTOR: O limitada. Abans només teníem el dibuix com a eina. Ara està ampliat; el dibuix dóna una cosa que no donen els suports informàtics, el vídeo o la foto. El cas de l’Automàtica és un exemple claríssim; no es treballa des de la nostàlgia. L’Automàtica va recuperar unes màquines d’impressió que la indústria havia deixat obsoletes perquè no li es rentable econòmicament. Avui les màquines d’impressió funcionen diferent, no ha fet una reproducció millorada de l’antiga. Aleshores la màquina antiga és una màquina que fa unes altres coses. Si tu saps conviure i demanar-li a cada cosa lo seu, has triomfat. Doncs és entendre que cada cosa té la seva finalitat, i cap d’elles és més important. I aquí el problema és que els de dibuix deien que el dibuix és important per tot. Concebien el dibuix quasi com un altre grau propi. I nosaltres dèiem; no, hem de parlar de
MARTÍ: Et podré demanar que m’ensenyis un.. d’esto de l’Stacy? (Ho pronuncia malament) Però sense omplir; només per veure... VÍCTOR: Un Staci? (Ben pronunciat) Sí... (Buscat dins la seva carpeta i en treu un plec de papers Din A3 plegat que, per columnes, recull el procés de treball de cada alumne)
C O N V E R S A A M B V Í C T O R VA L E N T Í N
representació i no de dibuix. I com a representació s’amplia. (Pausa) I a aquest grau el canvi més radical ha vingut per aquí; per entendre que la representació no és una àrea de coneixement, sinó que... això; pot estar dins de projectes, de llenguatges, de teoria,...
MARTÍ: Què són, com una llista de normes, o d’objectius? VÍCTOR: No, no. Això és una eina de classe. Nosaltres tenim molt clar quins són els objectius, quines són les competències, i quins son els aprenentatges. Això ho tenim claríssim i discutit. Els criteris d’avaluació de cada exercici. I els criteris d’avaluació és una avaluació continuada. Què hem d’avaluar el primer dia de classe i què hem d’avaluar l’últim dia de classe. I, per tenir control d’això, i memòria, fem... (Obre el DinA3 i el posa entre tots dos). Això. De cada alumne, anem posant el que anem parlant amb ell, i de tant en tant ens reunim [els professors] i fem anàlisi. MARTÍ: I aquest està com super... Només hi ha una sessió aquí, oi? VÍCTOR: Aquí hi ha... (Conta intentant recordar) Un, dos... Dues sessions. No, i després: què diu el Víctor. Ha parlat amb el Víctor. La pròxima sessió l’Helena ja no parla amb mi. (Miren el document amb atenció) I quines són les coses que han de millorar... Si hi ha un encàrrec directe meu cap a la persona... I això s’acaba omplint, i quan entrega el projecte discutim sobre tot això. Sobre el seu procés d’aprenentatge. És l’avaluació continua. MARTÍ: I aquí (Assenyalant el plec de papers) estan els 45 alumnes? És guai...
– 49 –
TFG. Martí de la Malla
VÍCTOR: Sí. Per exemple, avui tenen una presentació. I aquí omplirem... El que està subratllat és... MARTÍ: (Tallant-lo) M’imaginava més una fitxa on tu anaves marcant. VÍCTOR: No, perquè és aleshores quan la cosa es torna rígida. MARTÍ: Ja, però això també... Amb aquest seguiment suposo que deu ser difícil de sortir del “Va bé” o “Li falta...” VÍCTOR: No, no. Sobretot va bé, no tant per va de conya o no va de conya, que si va de conya ho posem. Sinó que, si jo et dic: has de fer això per adquirir això, aquí poso el compromís que hem adquirit tu i jo. MARTÍ: Vale. VÍCTOR: I si l’Enric et veu a tu...
– 50 –
MARTÍ: ...sabrà que tu li has dit que... VÍCTOR: ... que hi ha un compromís per evolucionar. I té sentit. Perquè si jo et demano “algo”, ha de tenir sentit. Si tu no li has vist el sentit al perquè ho has de fer, insistirem. MARTÍ: Ja... (VÍCTOR treu un altre document de l’assignatura de Projectes, on consta una llista força llarga de competències i dels resultats d’aprenentatge) VÍCTOR: Però això ve d’aquí; no? Dels criteris d’avaluació de cada exercici. I això ve de la Memòria; dels resultats d’aprenentatge, i del (Pensa) les competències que ha d’adquirir l’alumne. I això l’alumne ho sap, i és públic, i està a la web. És fonamental. MARTÍ: (Examinant el document) Això és la guia de l’assignatura? VÍCTOR: D’aquest exercici. L’alumne, tot i que sigui difícil, ha d’entendre que és comprensible. Que no és un criteri... tret de la màniga.
MARTÍ: Et reclamen... no? VÍCTOR: A tot arreu. (MARTÍ, veient que VÍCTOR torna a desar el mòbil, segueix amb les preguntes) MARTÍ: Després, tenia ganes de preguntar-te com creus que el Grau té en compte o... es relaciona amb... el tema dels cercles de reconeixement. Això és una mica Prieto, eh? Però... Per exemple. Et parlo de mi. Jo sóc una persona que, és veritat, sempre he tingut com molt bona relació amb els professors, perquè... “Bueno”. Sempre m’han inspirat molta confiança. N’hi ha que no, eh? Però “bueno” (Pensa) Mm... Al món acadèmic, una relació amb un professor... Diguem que pot ser positiu o negatiu, però a l’hora de professionalitzar-me, a mi em va molt bé tenir contacte amb professors d’art. Saps cap on vull tirar? VÍCTOR: Sí... MARTÍ: Alan Bowness, que és “l’inventor” dels quatre cercles de reconeixement, al primer cercle parla dels pars, per exemple. De que un artista, per arribar a l’èxit, necessita que ja en els seus inicis tingui un producte prou reconeixible, i hagi de formar part d’un grup on se’l reconegui. Clar, això sembla que és exactament el que succeeix aquí...4 VÍCTOR: I a tot arreu... A tot arreu, eh? Si tu vas al món de la il·lustració, també té els seus... “intrincolis” socials, que al final són els que donaran validesa al que fas. En l’art és molt més complexe, perquè a més a més és internacional. I lo que passa aquí és... peccata minuta. Tu has parlat molt amb el Prieto, però el problema que detecta el Prieto no és aquest. El problema amb els criteris de validació de l’art té a veure amb l’economia de l’art, i l’economia de l’art... MARTÍ: Se’ns escapa. [4] capítol 3. RECONEIXEMENT I ENDOGÀMIA
C O N V E R S A A M B V Í C T O R VA L E N T Í N
(El mòbil de VÍCTOR torna a vibrar)
– 51 –
TFG. Martí de la Malla
VÍCTOR: .... no passa a Barcelona. MARTÍ: Però més en concret, estem parlant de personatges com l’Ortega, l’Enric Farrés, el David G. Torres... el Tom Carr, igual... VÍCTOR: No. MARTÍ: No? VÍCTOR: No. La seva validació no portarà enlloc. Serà la teva feina. L’Enric Farrés, que és exalumne meu també, ha estat deu anys treballant. I la seva feina l’ha validat. I ara està a Madrid, està aquí, està exposant... a molts llocs. I això no treu l’amistat. Jo sóc molt amic de l’Enric i del David G. Torres i dins de l’art...
– 52 –
MARTÍ: Però no pensis en ells; pensa en els alumnes. En com d’útil els pot ser mantenir un contacte de tu a tu amb persones que, a més de treballar al que seria l’escola de l’art, es mantenen actius en la resta de... Circuits. O al món de l’escola mateix; perquè el Max i la Sira, que saps que son molt amics meus i que em cauen super bé, porten tants anys sent becaris de cultural, havent-hi més sol·licituds? VÍCTOR: Ni puta idea... Jo avui he vist a la Sira i m’he preguntat el mateix! (Somriu). I no és el mateix el Max que la Sira, però “bueno”... MARTÍ: Ja... Però a vegades passa que crees una afinitat amb un professor, que per tu potser és un contacte més pròxim però que, pels altres, crea un rebuig, saps? Aquesta mena de... Favoritismes. VÍCTOR: Sí. Sí, sí... Ja. MARTÍ: Però que són favoritismes naturals. A mi, quan m’envies un mail que li has enviat a 30 persones, i que no li has enviat a... 300, doncs... Si consideres que m’ho mereixo, i que ho puc fer, doncs no em sembla malament. VÍCTOR: Però jo sempre faré una discriminació. Sempre. Però no és una discriminació per afinitat, o per “colegueo”, sinó pel perfil. Perquè jo considero que ho poden fer bé. I sempre he fet el mateix,
MARTÍ: A on? VÍCTOR: A les enquestes. I no sé com desxifrar aquests favoritismes. Mai he sabut com desxifrar ni com detectar-ho. (Pausa) A mi mai m’ho han dit que tingui favoritismes. Igual no en tinc, o igual sí i no m’ho diuen, eh? MARTÍ: Depèn de qui t’ho hagi dit, és clar. VÍCTOR: Però sí que és reiterat. Per exemple, a Disseny de 3r és reiterat, a projectes de 2n, durant un temps, era reiterat, no? Aquest favoritisme... Que agraden més unes coses que altres... No sé; m’ha vingut del Jordi Canudas, a vegades, però no sé. No sé com treballarho ni com desxifrar aquests favoritismes. I no m’agradaria mai que s’entengués com a favoritisme això, premiar una manera de fer. Perquè aleshores estarem en contra d’aquesta idea que l’alumne és el centre.
C O N V E R S A A M B V Í C T O R VA L E N T Í N
eh? I no perquè els conec. Hi ha gent que poso a la llista i que ni conec. El que vaig fer l’any passat amb l’Institut [IES Miquel Tarradell], va ser una barreja amb tot el que havia detectat, a l’aula, que aquelles persones podrien fer. A vegades uns són... “Millors” que d’altres, a vegades m’equivoco, a vegades em deixo algú, però... No sempre són les mateixes persones ni té a veure amb una relació de “destaque” personal. No. A l’aula jo tinc la... la sort o la desgràcia, de detectar aquells que inclús no parlen. I el que validarà sempre és la bona feina. L’amiguisme no va enlloc. El que està clar és que el David G. Torres, per exemple, que és comissari, si ha de muntar una exposició, la muntarà amb allò que ell considera que és millor, no amb els seus amics. Perquè és un professional també... I s’hi juga el que posa! I si té més afinitat cap a un costat o cap a un altre, doncs agafarà al que tingui afinitat. No agafarà el que no tingui afinitat. A mi mai m’ha exposat el David G. Torres. Si jo volgués que m’exposés, jo sabria què fer per agradar-li. Aquí està la perversió. I no aquí, local. Aquí i a tot arreu. L’artista, si vol visibilitat, ha de respondre a allò que genera visibilitat. Però no és una qüestió de que ho marqui. És l’artista que cedeix, a fer-ho. I lo dels favoritismes, sí que hi ha certs favoritismes, perquè jo ho he llegit moltes vegades...
– 53 –
TFG. Martí de la Malla – 54 –
MARTÍ: Ja... VÍCTOR: Que no té res a veure amb que el Max i la Sira estiguin allà. A no ser que hi hagi una llista d’espera per ocupar el seu lloc... i que hi estiguin la Sira i el Max. Aleshores és responsabilitat del centre canviar-ho. Hòstia, si precisament ser becari és un procés d’aprenentatge i una ajuda. Ells ja en saben. Què més els hem d’ensenyar? MARTÍ: I també és curiosa la cosa aquesta de... Bé, precisament de com ens reconeixem entre nosaltres com a alumnes. Jo sé que si tinc un projecte amb determinada gent, segurament seran les persones que portaran la veu cantant. I és una cosa que passa de manera supernatural; no vull dir que es posin en mode dictatorial. El més fort és que som nosaltres mateixos els que identifiquem a aquestes persones amb un roll determinat, i amb unes dinàmiques de grup determinades. Perquè hi ha unes inèrcies... I les executem. I potser no és necessari que sempre hi hagi una veu cantant. Recordo com a cas concret, l’any passat, Comissariat [de 4t] amb el David G. Torres, que t’he de dir que em va costar molt. Doncs, el Vitor i Raquel, la Raquel... Bautista, la Raquel. VÍCTOR: Sí, sí. MARTÍ: Clar, és una tia que de seguida, no? Saps que és bona, que és molt llegida i tal i... Bé, era un projecte de tota la classe, que devíem ser uns 14, i de seguida ells dos va agafar una mica la batuta. Aleshores tot el que fèiem, i ens sortia de manera totalment automàtica, els hi demanàvem l’aprovació. I no sé si això ajuda o no. Perquè a vegades ja no és una cosa que depengui del professor sinó de nosaltres mateixos. Jo m’estic deixant com... supeditar, a vegades. I d’altres que al contrari; et notes en una situació de privilegi respecte la resta. Però... Hi ha vegades que potser també, com... No sé, eh? Però veus actituds que dius... Està volent passar per damunt de l’altre. Com de trepitjar. De lluir-se. I, en conjunt, genera molts rifi-rafes entre companys. I com a grup, el nostre grup, jo diria que estem poc cohesionats; que hi ha nuclis, però amb poc contacte entre ells.
MARTÍ: No és fàcil, a vegades, eh? Perquè a vegades la gent que és més capaç també té un major protagonisme, no? I suposo que és una cosa natural... VÍCTOR: Però és important; el motor de classe sempre és important. Sempre hi ha d’haver un motor de classe que hagi de ser estela, però ha d’ajudar. Si és motor de classe, trepitjant, malo. Si és motor de classe sense ajudar, malo. El motor de classe té una responsabilitat d’ajuda.
C O N V E R S A A M B V Í C T O R VA L E N T Í N
VÍCTOR: Bé; això és responsabilitat de l’equip docent detectar-ho i frenar-ho. Almenys seria l’objectiu.
MARTÍ: Quan parles de motor de classe, parles de gent que participa? Jo crec que els meus motos han estat els meus amics... Aquells amb qui comparteixes més estona, i amb qui et flipes més...5 VÍCTOR: També, evidentment... Pensava més, però, en els alumnes que van més ràpid. Nosaltres no podem frenar al que va ràpid. Seria un error. Ni oblidar al que va lent; seria més error encara. Hem de buscar la manera de que, tot això, ja que l’alumne és el centre i no se l’ha de frenar, tot això faci el clima d’aprenentatge de l’aula. I de la mateixa manera que a la primària, els que estan als últims cursos ajuden als primers, i això l’Orlandai ho fa molt bé, quan es barregen per cursos, a la classe també ha de passar. Si s’entén aquest motor com a competitivitat, es frena. Si s’entén com a lideratge negatiu, es frena. Si el de baix no entén que és una manera de fer, i que pot agafar aquest ritme, i el mira com a desig, malament. MARTÍ: O a vegades no amb desig, sinó amb recel. VÍCTOR: O amb recel, és igual. S’ha d’aconseguir que l’aula sigui lo més plural possible, i igualar velocitats. Velocitats no vull dir que el ràpid és bo, no? Perquè hi ha gent que té una forma de treballar ràpida, i d’altres més lenta, però el procés d’aprenentatge ha de ser equilibrat. S’ha de buscar aquest equilibri. Els bons han de tenir la [5] capítol 4. JERARQUIES INVERSES I COMUNITAT D'APRENENTATGE
– 55 –
TFG. Martí de la Malla
responsabilitat d’ajudar als dolents. Perquè hi ha bons i dolents, com a tot arreu. I d’on ve aquesta bondat? Jo, que vinc d’una família de profes, i ho he sentit tota la vida: “este alumno es bueno, este alumno no es bueno”. D’on ve que un alumne és bo o és dolent? Això també ho hem de preguntar, discutir, debatre. Què és bo o dolent? Està clar que si em preguntes a mi no et diré el que sap, ni un exàmen... Però et diré una altra cosa. Segueixo generant discriminació entre bons i dolents. MARTÍ: A mi se'm passen les ganes. Jo sóc una persona que participo... “Bueno”, que participava a les classes, i pensava: jolin, la gent que no participa m’està restant oportunitats d’aprendre... És com un gest quasi egoista.
– 56 –
VÍCTOR: No. Per a mi és molt egoista una persona que rep i no diu, sigui, eh.... (Pensa) No. directament; que rep i no diu. Perquè el que està de “florero”, no és persona. Ni rep ni diu. Per a mi, aquests són els dolents. Els “floreros” són els dolents. Els que no els interessa. Tot bé per un interès. No hi ha intel·ligents, tontos, o talents... No. És: hòstia, t’ho creus? Tens respecte pel company? Tens respecte pel professor? Tens respecte per la institució? Pels estudis? Pel diner públic? Per la institució? Tens respecte per tot? I li fots ganes. I les ganes fan que participis. I és molt altruista, però és que estem en una societat molt egoista. Hi ha gent... En serio, eh? Jo m’he trobat gent que calla per por a que el copin. Què és això? Què és copiar? Olé, si ens copiem. Hauries d’estar content, que et copien! MARTÍ: És curiós, no? Al final, tu has de presentar un treball i, vulguis que no, no pot ser un treball igual al d’un altre, no? amb el TFG mateix... VÍCTOR: No? Perquè no? Saps què faig jo a 1r? Els dic: Hòstia, esteu fent lo mateix, ajunteu-vos! Eliminem l’autoria! Perquè heu de fer dues coses diferents? Ajunteu-vos! MARTÍ: “Bueno”, però crec que hi ha una cosa més enllà... Per exemple, el llenguatge com a fenomen individual i singular,
VÍCTOR: Val. Eliminem-lo. I això no vol dir buscar l’estandarització. No hi ha cosa més patètica que anar a arquitectura, o a Eina, i que tots els projectes siguin.... (Fa uns sorolls extranys) Què? Que us han donat una pauta? Però lo contrari també; l’hiperindividualisme de la genialitat de “lo mio”, de “què mires?”... On anem?! (Pausa) I fem molts treballs en equip. No fem tutories individuals; fem una cosa que es diu tutories a cinc. Que jo callo, i els cinc parleu. I jo avaluo el que parleu. Es comparteix el coneixement, es comparteix l’aprenentatge... Per això, que el que no diu res perquè s’ho calla, i en canvi roba, és coneixement degenerat perquè per mi, el que no diu res i agafa idees sense aportar-ne de seves, és un acte de robatori, perquè no aporta res. Això és el que s’ha de detectar. I intentar motivar a aquell que ve i és un florero. Hòstia, per què ets un florero? Si pots fer el que et doni la gana! Què fas aquí? No tens cap obligació. Si és que no aprovaràs! Jo no et faré un examen en el que et puguis fer una xuleta! (MARTÍ dóna la raó. Pausa) Lo de l'examen... Hi ha professors que encara creuen en l’examen, eh? “L’examen com a filtre”. Quin sentit té preguntar unes coses als alumnes de les que tu ja en saps les respostes? El més maco de tot... MARTÍ: Com a filtre per què? Per entrar al grau? VÍCTOR: No, com a filtre... D’aprovar o no aprovar. És molt més còmode pel profe. Lo més còmode. Perquè a més a més, l´has contestat bé o no l’has contestat bé, però no hi ha discussió. I l’aprenentatge, si no hi ha discussió, hòstia, una cosa tan complexa com és aprendre, com que no hi ha discussió? És que avaluar és difícil! No ho simplifiquem. Tipo test; encara es fan exàmens tipo test. MARTÍ: Aquí?! VÍCTOR: No, aquí no. Al món. Encara es fan! MARTÍ: Però jo crec que en l’art no té cap mena de sentit.
C O N V E R S A A M B V Í C T O R VA L E N T Í N
identificable, reconeixible... i coses d’aquestes...
– 57 –
TFG. Martí de la Malla – 58 –
VÍCTOR: Ni en enginyeria. Ni en enginyeria, ja t’ho dic ara. (MARTÍ dubta, i ho fa notar a en VÍCTOR) No hi ha cap coneixement que es pugui desenvolupar mitjançant la memòria. Ja t’ho dic jo. Cap. Zero. MARTÍ: I pel que fa a la història de l’art, aquí com està? Encara es fa allò de fins a 2n, des del segle XIX... VÍCTOR: La història de l’art s’ha aconseguit que s’entengui com un procés de genealogia. M’explicaré; és molt important saber que no ens hem inventat la sopa d’all. Eliminar el pressentiment neolliberal de que tot és l'invent del moment, sinó que ve d’haver escoltat la frase, ni que sigui, d’aquest matí, i nosaltres el que fem és continuar. I tothom està continuant alguna cosa que ja està començada. I entendre com es pot estudiar això. Com podem fer un bon anàlisi genealògic d’allò que estem fent. Saber documentar-se, mirar enrere. Que això és anar més enllà del s.XIX? "Pos bueno”, doncs va més enllà del s.XIX. Que això vol dir quedar-se sempre en el romanticisme? Vale... Però tu has de ser capaç de saber tirar enrere. No és tant el coneixement... (Dubta) No voldria dir pedant. No és tant coneixement... de successos, no? “Sóc un crak del s.XIX”; i què? No en saps res de la prehistòria i no saps res de cap on anem. No ens interessa tant que tinguin coneixements sobre el que ha passat, sinó sobre la capacitat de, en un moment determinat, o sempre que requereixi, saber tirar enrere. I reconèixer que hi ha uns contexts determinats. Per exemple; l’urinari de Duchamp. El coneixes, no? MARTÍ: (Riu) Sí. VÍCTOR: De quin any és? MARTÍ: Mmm... que era; el 1916? O 17? VÍCTOR: 1917. Però és mentida. És el que els historiadors ens fan aprendre. MARTÍ: Aquí està! Almenys pel que jo he vist, és molt de moviments i de cercles de reconeixement. També cercles institucionals VÍCTOR: Oh, i tant! Jo he descobert, als anys 70...
VÍCTOR: ... esteu referenciats... MARTÍ: Sí però, al final també toquem amb el sostre de la visibilitat; és a dir els referents que jo coneixeré, els coneixeré perquè han entrat dins d’aquests cercles. No necessàriament seran els millors ni els primers. Saps?6 VÍCTOR: Si saps treballar els referents...
C O N V E R S A A M B V Í C T O R VA L E N T Í N
MARTÍ: I com vivim enganyats, perquè al final... Ens seguiu demanant referents...
MARTÍ: Sí. Bé, és que fins fa res no ho havia entès. Va ser parlant amb l’Ortega que va sortir el tema de les diferències entre referents i referències. Realment mai m’hi havia fixat. No es tracta de buscar treballs similars al teu per legitimar-te. VÍCTOR: Clar. L’alumne que... “Reggaeton”; vale. Per què? Què en vols treure del reggaeton? Jo segurament t’aportaré un referent que suma al reggaeton si has entès que... Uala, és veritat! Que és el mateix! (Pausa) I anem creixent, en referents. I si tu aportes reggaeton al públic i hi ha 40 persones, hi ha 40 maneres de percebre’l. És entendre que no som cromos. MARTÍ: Val. Vull dir que a mi m’hauria agradat molt estudiar a la Núria Peist, per exemple, a la Història de l’art VÍCTOR: Qui? MARTÍ: Qui? VÍCTOR: Qui és? MARTÍ: La Núria Peist? “Bueno”, és una "tia" que dóna classes a Historia de l’art , a la UB, i és sociòloga de l’art. Parla molt de com es construeix la història de l’art. Bé, en realitat la conec perquè fa una revisió de la teoria d’Alan Bowness, que és la teoria dels quatre cercles de reconeixement, i ella el resumeix a dos. Però per exemple, [6] capítol 5. VISIBILITAT I REFERENT
– 59 –
TFG. Martí de la Malla
l’altre dia mirava a You Tube una conferència seva al Museu Picasso, on explicava el recorregut de Picasso [recorregut de mercat] fins arribar a la seva gran retrospectiva al MoMa, que va suposar la seva... Canonització. Un procés de coordinació entre col·leccionistes, marxants i museus.
– 60 –
MARTÍ: Bé, també això, no? "Aviam" si la Universitat és l’últim nivell de validació de tot això [tots aquests artistes/totes aquestes pràctiques]? I per això em... em costaven molt les classes aquestes de.. referents. I apa, un powerpoint amb no se quants artistes, un darrera l’altre...
VÍCTOR: És molt senzill; tu li preguntes a gent de la teva edat, més grans o més petits, és igual, que estiguin fora de l’art, que et diguin tres pintors i et diran: Picasso, Miró i Dalí. Per què? Perquè no et parlen d’un Brossa? Quan és molt més potent el Brossa que el Dalí, per exemple? Té a veure amb tot això. Que agafes un llibre d’història de l’art, i hi haurà Miró, Dalí i Picasso. De la mateixa manera, hi ha els altres, eh? El Joseph Beuys, el no sé què... I què passa amb els outsiders, que n’hi ha un munt, que els vas descobrint i dius: ostres, aquest als 70 ja feia això? I com és que no ho he estudiat? I com és que Duchamp no s’estudia fins els anys 60-70? A la Universitat? Què ha passat?
VÍCTOR: Cromos. MARTÍ: Sí, cromos! total! Però “bueno”, és igual... I ja acabo eh, però el PEC [Projecte Educatiu del Centre] oi que l’estàveu refent? VÍCTOR: El... (Pensa) El Marc Ligos. MARTÍ: El Ligos és qui ho porta això? Perquè jo estic treballant amb el PEC que teníem; canvia molt? (Silenci) “bueno”, ja li preguntaré al Ligos... VÍCTOR: Jo no hi crec. No crec en cap procés que no hagi participat tot el col·lectiu. A mi m’ha arribat una normativa que ha estat elaborant el David Gràcia i en Marc Ligos que la tiraria a la paperera.
VÍCTOR: Tu has participat? MARTÍ: No. VÍCTOR: Jo tampoc. MARTÍ: Però jo no estic participant ni en la setmana intersemestral o sigui que.. VÍCTOR: “Bueno”, és igual. Ja m’entens. Es parla de l’alumnat sense que hi hagi participat. Es parla de com funcionen les sales de reunió quan encara no s’ha discutit com haurien de funcionar. Porto tot un any dient: ei, això ho hem de discutir! Com funcionen les sales de reunions? Doncs ja s’ha publicat. Ah, molt bé. "De arriba a abajo". Ho sento, no. I és el meu... Un és el meu cunyat i l’altre és un dels alumnes que més m’estimo. I jo... Potser tinc tan mala fama per això; perquè no callo res. Potser estic equivocat. Però és la meva idea. No vull les coses de dalt a baix. Les vull de baix a dalt. MARTÍ: Però és que la gent també n’ha de tenir ganes, no? VÍCTOR: Sí! És clar! Vale, si no té ganes es dirà: no s’ha fet. Però és que no s’ha fet una crida. Jo sempre he muntat un munt de reunions, he estat aquí més hores que ningú, precisament perquè convocava a gent. Perquè si no ho feia a casa! Per què estas tant aquí? que no tens casa? Sí, però és que no és una feina privada; és una feina pública la que estic fent. He d’estar aquí amb vosaltres! MARTÍ: I... VÍCTOR: I m’han respost sempre molt millor els alumnes que els profes, eh? Molt millor. Tu dius: ara és que no tinc ganes. Ostres, però és que heu treballat molt! No ens mereixem els alumnes que tenim. MARTÍ: Pff... I jo penso al revés; no sabem valorar la sort que tenim de que se’ns escolti tant. De veritat. VÍCTOR: Tu mires el 100%, però és que jo amb un 10% estic més que content.
C O N V E R S A A M B V Í C T O R VA L E N T Í N
MARTÍ: Ah, la Normativa del Centre, oi? També és nova...
– 61 –
TFG. Martí de la Malla
MARTÍ: Però tu, quantes escoles has vist que s’escolti tant, doncs això; que estàs a 2n i et preguntin que com t’agradaria que fos 4t. Ostres, fa por la pregunta; però és tan guai...! I és com... Segur que no tothom es sent interpel·lat. I em fa molta pena. VÍCTOR: Ni trobaràs cap escola que es replantegi els plans d’estudis cada any. Tots son inamovibles. Però “bueno”, això no treu que n’hi hagi que diuen que tot això és molt paternalista. I jo penso tot el contrari; no és què vols per dinar, nen. És anem a construir-ho entre tots. MARTÍ: I, ja per acabar, has llegit el TFG del Marc Ligos? VÍCTOR: Sí... És una sobrada. MARTÍ: Una sobrada... “Bueno”, a mi no és que... “Bueno”, m’interessa la introducció. Hi diu una cosa que, jo l’he vist defensar aquesta idea a classe, i em preguntava fins quin punt hi estaries d’acord.
– 62 –
VÍCTOR: "Aviam". MARTÍ: (Llegeix un paper que treu de la carpeta) Diu: “No pot ser que a l’any 2012 estudiants d’una escola d’art i disseny continuïn perdent el temps de classe rere classe discutint si un objecte és art o disseny, vol dir que alguna cosa falla, ha fallat i seguirà fallant.” Això és el que diu ell. I jo penso que potser el problema és un altre. El problema és que estem estudiant una cosa que no sabem definir. El problema no és que no sapiguem si un objecte concret és art o és disseny, sinó que no sabem amb una certesa absoluta què és l’art, i potser què és el disseny. (Pausa. Es miren, però en VÍCTOR no diu res) L’altre dia parlava amb una amiga que ha estat un any estudiant teatre a Argentina, “bueno” parlàvem d’un teatre molt concret, així més performatiu i vivencial, que té un nom que ara no recordo, però dèiem: l’important és que aquesta espècie de teatre té un nom. I per tant sabem el què hem d’investigar. I em pregunto si també aquí a Massana ens passa una mica això. VÍCTOR: No.
VÍCTOR: Se li diu Grau en Arts i Disseny. Si tu li preguntes què és l’art al Santiago Planelles et dirà una cosa, si li preguntes a la Begoña Egurbide et dirà una altra molt diferent, i si li preguntes a la Isabel Banal una altra molt diferent. O sigui que l’art, potser, no té una definició. Però si anem més enllà, i ens preguntem perquè en Santiago Planelles ens ha contestat això, hi ha una voluntat, també. Jo com a ceramista vull ser artista. Ah, vale. I si excavem una mica més enllà, veurem que: jo sóc artista perquè aquell em reconeix i em paga. Ah. Ai, però jo també! Ah. Però és diferent, la definició. Aleshores estem parlant de mercat. Quan algú parla de Disseny, això és art o disseny, depèn; si parlem de disseny et preguntaré on ho has comprat, i si es art et preguntaré on ho has vist. Però la Universitat no està per definir una cosa i l’altra, perquè potser no tenen definició, sinó que està per construir les coses, que siguin susceptibles “de”. És a dir, serà art o disseny segons on ho portis. MARTÍ: Però és que és una cosa tant de la nostra branca... On s’és vist això? Coneixes alguna altra facultat on passi això? VÍCTOR: (Ràpidament) Belles arts. MARTÍ: Bé, sí, és clar, Belles Arts... I a més, quin concepte...! Belles Arts! VÍCTOR: (Rient) "Bello Bello"... I a Elisava passa una cosa pitjor; tothom té clara la definició de disseny. I la resta, no és disseny. MARTÍ: Però sí que he notat com molta por per definir-ho; m’hauria agradat que la Isabel o qui fos m’hagués donat la seva visió, però crec que a vegades tenen por de mullar-se... (Remarca) Crec.
C O N V E R S A A M B V Í C T O R VA L E N T Í N
MARTÍ: Recordo perfectament que, a Metodologia de l’art de 2n, amb la Montse Romaní i la Isabel Banal, jo tenia com moltes inquietuds i moltes ganes de saber [definir] què és l’art. I els hi preguntava: però, què és l’art? I per què no parlem mai de com es cotitza una obra? I era com... No, Martí, aquesta no és la pregunta... Això ja ho tocarem més endavant... I és com: gent, estic estudiant una cosa que no sé què és!
– 63 –
TFG. Martí de la Malla
VÍCTOR: Hòstia, que cabrons...! MARTÍ: No sé... VÍCTOR: Jo, un alumne quan acaba el grau, i especialment amb els TFGs, no m’ho miro com des del prisma, si han fet art o si han fet disseny. Miro creacions que tenen una complexitat meravellosa, en molts casos, i que, hòstia, es pot generar pensament a partir de creacions. M’és igual si després el món laboral els ubica en un lloc o un altre. El vídeo de la Leila; Leila? Leily. el vídeo de la Leily. és meravellós! Què és; art, disseny... Me la rebufa! No m’ho treguis! Què és? MARTÍ: Però ara la Leily ha acabat la carrera i li agradaria treballar de lo seu. VÍCTOR: Què és lo seu?
– 64 –
MARTÍ: M’imagino que l’art... (Riu) Bé, a mi aquest tema de la professionalització m’espanta, perquè al final tots sortim d’aquí i ens espera un abisme... important.7 VÍCTOR: Per la por de l’abisme immediat...! Però et puc dir un munt de gent que ha treballat i que està treballant... MARTÍ: De cambrer VÍCTOR: No...! MARTÍ: També. VÍCTOR: També, però combinant! L'Eulàlia Garcia Valls que és la millor alumna que he tingut en la vida, no sé si la coneixes, netejava pisos quan va acabar. Per no deixar de fer lo seu! Va presentar amb Han Nefkens la primera edició, i l’han becat per estudiar a Holanda. La fundació l’ha becat a ella. La Núria Gómez Gabriel es va inventar lo de la Sala Kino. El Pol Ricard amb lo d’El cuarto del recreo... Es busquen la vida, i no paren. L’abisme fa por perquè és immediat. Julen Ussía, el coneixes? [7] capítol 6. ABISME I OPORTUNITAT
VÍCTOR: Aquest any entrarà de professor. MARTÍ: Ah, sí? VÍCTOR: Sí, perquè es van obrir unes llistes pel taller de ceràmica i només s’hi va presentar ell. I és un "puto crak" en lo seu. La Tania Cearreta; està a Londres, triomfant a saco, ha fet un màster i està a tope. La Madero, ha tornat a Mèxic amb lo seu. La... Com es deia... (Pensa) Ana Drucker, està fotent unes coses d’imatge i so brutals; està a tots els festivals. Va sortir fa dos anys.
C O N V E R S A A M B V Í C T O R VA L E N T Í N
MARTÍ: Al Julen, sí.
MARTÍ: Sí, sí... Emprenedoria en tenim... VÍCTOR: I a més a més no te n'adonaràs, i estaràs fent coses que dius.. Ostis! Si tu, i això sempre ho dic als alumnes de primer; si tu entres en aquesta escola pensant-te que acabaràs i entraràs a treballar per una empresa de disseny gràfic, t’has equivocat de lloc. Que pots fer-ho, eh? Hi ha gent que ho ha fet. Però no ets el que busca el que et contracta. El que et contracta buscarà un màquina. Estudia cicles, que aprendràs els programes i el que l’empresa necessita en aquest moment. MARTÍ: Ja... I no creus que aquí tenim molta tradició de l’art projectual? Paul Ardenne... Estètica relacional... VÍCTOR: No. Això és depèn del professor que tinguis, que té més afinitat amb unes vessants que unes altres, però qualsevol creació està lligada a un projecte. Això sí. MARTÍ: Ja, això ho entenc. Però precisament encara m’ho confirmes més. Jo crec que sí que hi ha una línia marcada en aquest sentit. El que no sé és si es deu: 1. A que els professors tenen més afinitat per aquesta mena de definicions, o 2. que per la precarietat de recursos materials físics i espais, l’art que han de desenvolupar els alumnes no pot ser... escultures de tres metres d’altura, sinó que atenent a les dificultats i les condicions, resulta més rentable realitzar “projectes artístics”.
– 65 –
TFG. Martí de la Malla
VÍCTOR: Val. T’entenc. No. Aquest és un debat que de fet també està fora de l’escola. Fixa’t que totes les convocatòries van lligades a un projecte; tu has de presentar un projecte del que faràs. Un projecte és tenir una previsió. I és cert, potser és un error. Jo crec cegament en que tota creació ha d’estar acompanyada d’un projecte, però no de la desmaterialització de per se. MARTÍ: O sigui, no del projecte com a peça en sí.
– 66 –
VÍCTOR: Clar, no, no. Això qui vulgui que ho demostri. No ho sé. A mi si em dius que vols fer una escultureta de trenta metres aquí a la Plaça de la Gardunya per fer-la més maca, et diré: això ja s’ha fet. Es va fer als anys 90. Va ser una política institucional per dignificar un barri, i es pensava que dignificar era posar escultures de gent famosa. I això no funciona. L’únic que fas és lo de sempre; "Ui, que bonica..." I hi ha casos a Barcelona que tela. Que tinguis respecte per allò que fas, no vol dir que haguem de fer sempre l’art relacional. Tu coneixes el que faig perquè us ho vaig presentar un cop. Se m’ha dit que sóc postsituacionista, artista relacional, conceptual... M’han dit de tot. Me la rebufa. A més a més, segueixo un circuit tant petit que no molesto. I jo mentre els meus col·legues de barri s’ho passin bé fentho, estic més que content. MARTÍ: Sí... Doncs Víctor, deixem-ho aquí! Abans de marxar, però, et puc fer una foto? (MARTÍ atura la gravadora. VÍCTOR accepta la proposta i MARTÍ fa la foto. Són les dos quarts de tres passades. Es despedeixen i surten per la porta de la sala de reunions).
C O N V E R S A A M B V Í C T O R VA L E N T Í N
– 67 –
INQUIETUDS GENERALS I DIVERSES VERS EL GRAU DE L'ESCOLA 05.2016
TFG. Martí de la Malla – 70 –
Octaveta amb els 16 punts feta pels alumnes de 2n del GAAD del curs 2015-16, i que vam portar a la reunió amb els responsables del grau a la sala d'actes de l'antiga escola el dia 6 de maig de 2016.
– 72 – TFG. Martí de la Malla
C O N V E R S A A M B V Í C T O R VA L E N T Í N – 73 –
Fonts (per ordre d'aparició): GARCÉS, M. Ponència inaugural del curs 2018-2019 a la UPC, a càrrec de la filòsofa Marina Garcés [en línia] A: Universitat Politècnica de Catalunya - UPC. YouTube, 21.11.2018 [consultat: 08.12.18] Disponible a: https://www.youtube.com/ watch?v=Wq992Z5VyXQ&t=38s FRASER, A. De la crítica institucional a la institución de la crítica. Ciudad de México: Siglo XXI, 2016. VALENTÍN, V. Conversa amb Víctor Valentín [conversa] Amb la participació i transcripció de: Martí de la Malla. 17.01.2019. Comunicació personal. Alumnes de 2n del curs 2015-2016 . Inquietuds generals i diverses en vers el grau de l'escola. 06.05.2016
Aquesta publicació és el punt de partida de TFG. pensaments sobre l’educació de l’art. Consisteix en la transcripció d’una conversa, un diàleg distès entre un alumne i un professor, que tracta sobre la creació, l’evolució i la satisfacció del Grau en Arts i Disseny, i que tingué lloc a l’Escola Massana de Barcelona el dia 17.01.2019.
ESCOLA MASSANA. CENTRE D’ART I DISSENY.