FA H R E N H E I T 4 5 1 i l’organització simbòlica de les ciutats
#7 #7
Martí de la Malla Castillo 3r de Grau 3 -11 - 2016
Teoria del context
Què passaria en un Estat on la lectura estigués prohibida? Aquest és el paradigma que planteja Ray Bradbury a Fahrenheit 451 (R. BRADBURY, 1954) Escrit als anys 50, l’acció es situa en un futur tecnològic, massa semblant al nostre present. S’atribueix al gènere de la ciència ficció i la història succeeix majoritàriament a una ciutat futurista. El llibre planteja una societat que exalta “la màquina” i aboleix el llibre. La trama es centra en un personatge, en Guy Montag, bomber de l’Estat encarregat de cremar els llibres clandestins (considerats la causa de la “discòrdia i el patiment”), doncs estan prohibits. Però tot canvia quan coneix a Clarisse, que el farà dubtar del seu paper, i acabarà enfrontant-se al seu context. Finalment, després d’una persecució intensa i trepidant, arriben al bosc, on troben un col·lectiu aïllat de l’Estat que viu sota una filosofia diferent, centrada en el foment de la cultura, ja no de la lectura, sinó del contingut d’aquesta. Aquí a cada persona del grup se li atribueix un llibre que ha de memoritzar. D’aquesta manera mantenen viu el llegat/patrimoni cultural de moltes generacions. Per tant, l’espai on es desenvolupa la trama és, per una banda, la ciutat — una megalòpolis, urbana, moderna i tecnològica — i, per l’altra, les seves afores, el bosc — natural, marginal, rural... —-. Aquests dos espais tant diferenciats semblen confrontar-se i, d’alguna manera, indueixen a l’espectador a l’elecció entre un entorn/context o un altre, en funció del seu posicionament. L’acció, majoritàriament, transcorre a la ciutat. Una ciutat de la qual no n’arribem a saber gaires detalls. Per aquest motiu, prefereixo parlar més d’un districte/barri o carrer com el del protagonista. La casa de Montag té jardí, i dos pisos. La imagino com una d’aquestes cases que es veuen a les pel·lícules americanes. Suposo que la resta són iguals. Arribats aquí, m’agrada introduir la definició de carrer que dóna Georges Perec al seu llibre “Especies de espacios”, on designa el carrer com “el alineamiento paralelo de dos sèries de immuebles” que ens serveixen per a ordenar i situar les coses i les persones (G. PEREC, 1974 p. 79). A Fahrenheit 451, es descriu com els carrers són amples, quasi autopistes on els cotxes circulen a 150km/h tot perseguint als peatons. No sembla haver-hi cultura de barri, de cooperació ni d’activisme. No hi ha mostres de resistència popular col·lectiva davant d’un Estat aparentment totalitari i anti-cultura. Al mateix llibre, Perec planteja la “mort del barri”, i certament sembla que, en l’actualitat, les ciutats estan vivint la seva pròpia “globalització” interna. A la meva ciutat, Barcelona, encara es mantenen certs nuclis veïnals força actius, com en el cas de Gràcia, Sant Andreu o Sarrià. No obstant, barris com l’Eixample o Sant Antoni, semblen ser víctimes d’una difícil desemparança de concepció de “barri”. Per altra banda, si atenem al molt “actual” Spatial Turn (D. MASSEY) i copsem la ciutat, no com un espai delimitat per unes fronteres, sinó com unes relacions i interrelacions entre persones que s’estableixen i que evolucionen, que canvien i que modelen l’espai, podríem descriure la ciu2
FA H R E N H E I T 4 5 1 i l’organització simbòlica de les ciutats
Martí de la Malla Castillo G. 3.2
tat de Fahrenheit com una ciutat freda, distant. La relació que es descriu a l’inici del llibre entre la dona del protagonista (Mildred) i la seva amiga/veïna , mostra una relació distant i protocolària. Una ciutat poc humana, una societat alienada per una tecnologia que ha arribat sense un debat i reflexió previ entorn el seu paper en les vides dels ciutadans, aïllant-los de tota relació social de confiança. La gent es posa uns mini-altaveus a les orelles per a sentir música, i tenen a casa televisors enormes com parets — una societat que viu de manera aliena a tot el que l’envolta, on tot s’exhibeix de manera “espectacular” mitjançant la tecnologia i el contingut audiovisual, i evidentment controlat per l’Estat —. Malgrat la imatge dels llibres cremant-se pot ser la més representativa del rebuig al llibre, i conseqüentment també al coneixement i a l’esperit crític, és segurament també la més condemnada, aquella imatge que tots tenim en la ment com a iconoclasta, totalitària/absolutista, en mala consideració i amb una clara connotació negativa No obstant, actualment s’està produint un fet que pot arribar a tenir les mateixes conseqüències i passar desapercebut als nostres ulls. Bradbury il·lustra una societat que viu en un permanent espectacle televisiu i mediàtic, on allò audiovisual sembla esdevenir el més “important de veure/centrar-hi l’atenció”. Bé, doncs avui en dia sembla que també s’ha iniciat un frec a frec entre el contingut audiovisual i la lectura. Probablement hi ha una pregunta definitiva: en què invertim més el temps: en la pantalla o en el llibre? Potser coincidireu amb mi si afirmo que, de moment, tot sembla indicar que la “guerra” la guanyarà la pantalla, la imatge en moviment i l’espectacle.1 Però no vull ser dogmàtic/absolutista (o blanc o negre). Segurament/espero que tampoc arribem a l’extrem de l’abolició de llibre. Cal considerar que la pantalla, internet i les xarxes, a més d’imatges, també promouen d’una manera o una altra, la lectura. Avui vivim en un món on tot sembla poder-se democratitzar i difondre amb molta facilitat, també les paraules (escrites). Per a mi, aquest llibre és quasi un llibre metafísic, susceptible a ser cremat, pròpiament. Qui sap si arribarà el dia en que, literalment, l’Estat li calarà foc. Sé que aquesta frase sembla radical i exagerada, però cal prendre consciència de que, més enllà de la ficció i les llegendes — com la història del Quixot, on hi ha un capítol en que els personatges cremen els llibres doncs els consideren la font de la bogeria del protagonista; o la mítica Biblioteca d’Alexandria — la història ens demostra com sovint la realitat supera la ficció: Florència amb Sivarola a finals del Renaixement , els Nazis al 1933, España al 1939, Xile al 1973... Probablement, el cas de la nit del 10 de maig del 1933 en que els estudiants nazis de més de 20 universitats alemanyes van organitzar la coneguda crema de llibres a Berlín i en altres ciutats alemanyes, que va aplegar milers d’espectadors als carrers i on hi van participar professors i membres de les SS, n’és el cas més conegut, i potser el més paradigmàtic. Arribat a aquí m’agradaria introduir un tema força polèmic i controvertit, analitzant com les 1 El context que vivim avui sembla confirmar la teoria de Guy Debord (G. DEBORD, 1967) que escrivia com la societat s’estava mediatitzant, alientant-se dels fets/successos al televisar-se i exhibir-se de manera espectacular esdevenint, en conseqüència, una ciutadania que viu els esdeveniments del seu entorn, fets que l’afecten i l’incumbeixen, de manera televisada, allunyada, com un mer espectacle.
3
FA H R E N H E I T 4 5 1 i l’organització simbòlica de les ciutats
Martí de la Malla Castillo G. 3.2
ciutats mostren/exalten/recorden la seva memòria col·lectiva. A Berlín, actualment es pot veure a la Bebelplatz (antiga Plaça de la Òpera, lloc dels fets, davant mateix de la universitat) un monument instal·lat l’any 1995 , concebut per Micha Ullmann2 i que consisteix en un forat a terra tapat per un vidre a través del qual es veu una sala blanca amb estanteries buides de llibres. Al costat, una placa en bronze amb la frase de Heinrich Heine3 l’any 1820 “Allò només fou el preludi, allà on es cremen llibres s’acaben cremant també a persones” (TV3, 10-5-2013)
▲ Monument de Micha Ullmann al 10 de maig de 1933
Aquest monument és un dels molts que hi ha a la ciutat condemnant el genocidi nazi. La ciutat de Berlín és una ciutat plena d’història i de monuments commemoratius. És per a mi el paradigma de com la ciutat (el seus nomenclàtors, els monuments i els edificis emblemàtics i històrics) actuen de manera activa en la memòria col·lectiva. Al cap i a la fi, a qui se li pot escapar, per exemple, l’antiga existència del Mur de Berlín quan, mentre hi passeges, et topes amb una línia al terra que divideix la ciutat al llarg de l’antiga muralla? O que el passat nazi succeí als mateixos llocs que tu ara trepitges (com el monument de la crema de llibres, o el de l’Holocaust al costat de la porta de Brandenburg i construït entre el 2003 i 2005).
I és que aquests monuments commemoratius són força recents. La majoria no tenen més de 20 anys. Potser és símptoma d’aquest aflorament de la consciència de la relació entre la ciutat i la memòria. Sembla que els temps en que les escultures públiques exaltaven als màxims dirigents socio-polítics està caducant a favor de monuments a fets històrics, a col·lectius, al progrés i a la in-conformitat/diferència. Al cap i a la fi, avui vivim en un món més conscient i culte, que coneix la seva història i la vol preservar. No vol caure en l’oblit. La pujada dels partits xenòfobs centro-europeus és una realitat. Davant d’aquest panorama, cal prendre consciència de la importància de l’educació, ja no en les aules, sinó al carrer; la ciutat és responsable de recordar als conciutadans que el terra que ara trepitgen ha estat testimoni de múltiples injustícies i actes indignes, que no s’haurien de repetir. La ciutat és un continent d’història. I és diferent llegir la història en un llibre que en una ciutat. Però, qui decideix quan, on i a qui van dirigits els monuments públics? Podríem dir que els “encarregats” esdevenen les alcaldies — òrgans de govern gestionats per partits polítics, amb uns ideals concrets—. Les alcaldies, a l’estar controlades per partits polítics, acaben desenvolupant una política d’exhibició i reafirmació dels seus símbols. D’aquesta manera, tenen el poder de narrar la història mitjançant les imatges i les escultures públiques, fent èmfasi en el que més els interessi. Un apoderament de la memòria col·lectiva per part de les institucions polítiques. Aquesta és la idea defensada per el meu professor Antonio Ontañón en un article a la revista de la ESHAB del dia 27 d’octubre del 2016, on anuncia que les ciutats s’organitzen simbòlicament per a transmetre un discurs de caire històric i honorífic als ciutadans. “A través de los sím2
Micha Ullman és un escultor i professor d’art israelià nascut l’any 1939.
3
Heinrich Heine fou un poeta i assagista alemany nascut l’any 1797.
4
FA H R E N H E I T 4 5 1 i l’organització simbòlica de les ciutats
Martí de la Malla Castillo G. 3.2
bolos urbanos las ciudades muestran lo que sus ciudadanos quieren recordar, qué es importante para ellos, qué valores son los predominantes, qué personas son motivo de ejemplo e imitación, qué hechos històricos son los que nutren su identidad, cómo es su visión del mundo y de si mismos.” (SITUACIONES.ES 27-10-2016). Per a fer-ho, la ciutat utilitza els seus estils arquitectònics, els dibuixos que traçen els seus carrers en el mapa, el seu nomenclàtor i, molt especialment, els seus monuments, monòlits i plaques commemoratives. Sembla coincidir amb aquesta postura entorn els monuments l’impulsor d’una nova eina interactiva de l’IEC, Albert Balcells, que consisteix en una nova web que permet saber quins són els fets i personatges més homenatjats a Catalunya. Balcells planteja en un article al diari Ara (S. MARIMON, 14-11-2015) com “des del s.XIX, les ciutats s’han anat poblant de monuments commemoratius que responen als valors que els poders locals han volgut transmetre en cada període, sovint en resposta a la iniciativa i a les propostes de la societat civil”. En el mateix article es destaca com, entre el 1880 i el 1918, el que més abunden són monuments dedicats a benefactors i mecenes; coincidint amb la Renaixença, apareix una primera “febre dels monuments”. Se’n construïren més d’una seixantena a tot Catalunya. Durant l’etapa franquista també es visqué un nou boom en la construcció de monuments. I no és d’estranyar: les dictadures comparteixen característiques, una de les quals és una permanent exaltació dels seus líders i la seva imatge, mitjançant el nomenclàtor i la instauració de monuments. Les ciutats i pobles s’ompliren d’imatges franquistes, sobretot durant la primera dècada de la dictadura. És curiós com, després, amb el final de la Segona Guerra Mundial, l’espectacularitat i ambientació falangista es reprimeix lleugerament4. Finalment, amb l’arribada de la democràcia, la majoria de símbols franquistes semblen haver desaparegut. Això sí, sembla que hi ha hagut un tercer boom espectacular en la instauració de monuments arreu de Catalunya, doncs entre el 1977 i el 2010 s’en van instal·lar 90. En el cas de Barcelona, des de l’arribada de la democràcia, l’Ajuntament ha estat governat únicament, i fins les últimes eleccions que les va guanyar Barcelona en Comú, pel partit del PSC. Per tant, podríem assegurar que l’organització simbòlica de la ciutat de Barcelona ha estat elaborada ininterrompudament per un únic partit. Tornant a l’article del 27-oct, A. Ontañón en cita algunes característiques — que personalment comparteixo—, com la instauració d’una nova imatge de la ciutat “esborrant” certs aspectes de la memòria col·lectiva, o el canvi de direcció en la simbologia de la ciutat a partir de la convocatòria dels J.J.O.O., o el reforç a l’espectacularització de la ciutat en decadència de la visió folklòrica i popular, tot abolint l’esperit crític de la simbologia, o per últim com utilitza la convocatòria de grans esdeveniments internacionals (els Jocs Olímpics, el Fòrum,..) com a excusa de transformació urbanística i, sovint, com a excusa legitimadora per a la gentrificació. Aquest paradigma sembla haver arribat a la fi amb l’aparició d’una nova formació política que ha aconseguit arribar a governar l’Ajuntament. L’emergència de Barcelona en Comú, i la seva cap de llista Ada Colau, semblen esdevenir la conseqüència d’un canvi de posicionament social, que potser sorgeix d’una reacció a la crisi econòmica (recordem-ho, amb l’explosió de la bombolla immobiliària) que encara avui semblem arrossegar. 4 En el cas del monument a la Victòria en temps de Franco (Pg. de Gràcia amb la Diagonal, actual “Plaça de Joan Carles I” s’elimina l’àliga “imperial” de dalt l’obelisc)
5
FA H R E N H E I T 4 5 1 i l’organització simbòlica de les ciutats
Martí de la Malla Castillo G. 3.2
Amb l’arribada d’un nou govern a l’Ajuntament més progressista i amb una forta vinculació a l’activisme al carrer, han sorgit noves iniciatives i noves propostes pel que fa als monuments de la ciutat — amb un recolzament notable d’ERC —5. En destacaria la polèmica que s’ha despertat entorn el monument a Colom, però també la proposta de canvi en el nomenclàtor de 12 carrers de la ciutat amb referències borbòniques (C. BLANCHAR, 21-9-2015). Aquestes propostes han rebut força atenció mediàtica, i han col·laborat a obrir el debat a la societat — tornant un debat podem dir que “institucional” on es posen en tensió els interessos partidistes, accessible a la ciutadania —. Ara bé, em qüestiono si la ciutadania pot decidir de manera activa quins són i com són els monuments de la seva ciutat (sembla que no). Al cap i a la fi, totes les decisions entorn el nomenclàtor i els monuments públics es volen prendre de manera unitària, com a partit polític, dins les institucions; no obstant costa molt arribar a un consens únic — malgrat dins un mateix partit es considerin/valorin posicionament semblant —, doncs la pregunta de “qui o què es mereix un monument?” s’acaba responent sempre de manera subjectiva, i malgrat un partit pot emparar una sola direcció política sense masses dissidències, a l’hora de reflexar aquests ideals al carrer la qüestió es complica i es torna més complex. Assumint aquestes observacions, per què costa tant convocar a la ciutadania a més consultes vinculants entorn l’organització simbòlica de la ciutat? Per què no donar a la ciutadania un apoderament d’un dret tant bàsic i tant col·lectiu com és el dret a la memòria històrica? Una de les últimes consultes ciutadanes (no vinculant) més recents entorn un polèmic monument fou la que es dugué a terme a Tortosa al maig d’aquest mateix any. 28.466 persones (residents de Tortosa majors de 16 anys) foren cridades a les urnes per a decidir el futur del monument franquista als morts del bàndol nacional a la Batalla de l’Ebre. Hi participà el 29,73% dels tortosins/es i es decidí, amb un 68% dels vots, que el monument devia seguir on és (R. ROYO, 28-5-2016). Què ha passat perquè una societat de tradició progressista i republicana, 80 anys després de la guerra, vulgui mantenir un monument en honor a “los caídos por España”? Evidentment, aquesta decisió no significa que el 68% de la població que va votar a favor de que es mantingués fos franquista. Als meus ulls, el que significa és que la majoria dels tortosins/es prefereixen tenir aquest monument al riu de la seva ciutat a canvi de que Tortosa mai oblidi el que va passar. I és que si s’eliminés aquest símbol — que tant sembla enfadar, sobretot a la gent gran, que ha de veure encara un monument que els recorda el triomf de la dictadura i la mort dels seus familiars —, quina espècie de ciutat ideal llegirien i viurien els seus fills? És important la presència d’aquest monument per a mantenir la història viva, viva en les ments dels ciutadans/es de Tortosa, i viva a les places, als carrers i també al riu. Com ja he dit, malgrat la polèmica i la curiositat mediàtica que ha despertat aquest cas, la consulta segueix sent no vinculant. Sembla ser perquè a l’Estat, al Govern, l’interessa que tots aquests debats s’acabin resolent entre quatre parets, en una institució sovint aliena a la gent. Al cap i a la fi, qui controla les decisions de la simbologia de la ciutat, té el poder d’escriure d’una manera “oficial” (amparada per a fer-ho des de la institució) la memòria col·lectiva de la ciutadania. És a dir, que l’organització simbòlica és, en conseqüència, una arma del poder per a escriure 5 Recordar, per exemple, una de les primeres polèmiques amb els símbols de la ciutat: en el primer plenari, la alcaldessa Ada Colau va ordenar la retirada del bust de Joan Carles I del Saló de Cent, al·legant que s’havia produït ja el relleu monàrquic. El succés fou molt comentat i es va interpretar a Madrid com una provocació.
6
FA H R E N H E I T 4 5 1 i l’organització simbòlica de les ciutats
Martí de la Malla Castillo G. 3.2
la història que la ciutadania recordarà en la seva memòria col·lectiva. Passejar pel Barri Gòtic i llegir les antigues rajoles amb “SALIDA” per als carros de cavalls; o les plaques franquistes de “Distrito: x Barrio: X” i el nom d’un carrer tradicionalment en català traduit al castellà... Tots aquests elements són testimonis del que la ciutat ha viscut: eliminar-los seria com esborrar certa part d’història que ha passat als mateixos carrers que avui trepitgem. I és que, cal considerar que, quan es parla de la reorganització simbòlica d’una ciutat, no implica una necessitat irrevocable d’eliminar tots els símbols anteriors, sinó sovint de re-interpretar-los. I no només passa amb els monuments o les plaques; també, per exemple, amb la pròpia trama urbana: Barcelona, a mitjans del s.XIX, es va enfrontar a una expansió més que notable. Una expansió tant en terreny com en progrés. Calia edificar un nou districte sencer i unir les vil· les de Gràcia, Sarrià, Horta, etc. amb el centre neuràlgic de la ciutat. Hi va haver múltiples propostes per al disseny urbanístic de l’Eixample. Un d’ells fou fet per el ja conegut en aquell moment Mies van der Rohe, que proposava l’eliminació de tot el casc antic. Imaginem què hauria passat si s’hagués escollit aquesta proposta: la ciutat hauria decidit esborrar el dibuix que ha anat definint la ciutat al llarg dels segles: des de l’època romana a la romàntica d’aquell moment. Barcelona té la peculiaritat que en el seu mapa es dibuixa la seva història i, esborrar-la literalment del mapa ,hauria estat una calamitat. I és que, és clar que, en aquell moment de l’enderrocament de les muralles i la creació d’uns carrers nous, amples i majestuosos, el casc antic era llegit com una indecència i una font de malalties, però amb el pas del temps la ciutadania ha anat modificant el seu discurs i la seva visió de l’antic nucli urbà, fins a acceptar la singularitat i la bellesa diferent del barri del Raval o de La Ribera. I és que per a mi, no tots els símbols s’han d’enderrocar, o treure de context, exhibint-los en museus (llocs per als quals no han estat concebuts) o guardant-los en magatzems. Cal considerar la possibilitat de canviar-ne la simbologia, de re-interpretar-ne el significat6. Una ciutat, per a mi, també demostra el seu progrés quan desestima l’abolició i la iconoclàstia històrica, a canvi d’una major i millor capacitat de funcionar com a testimoni viu de la història viscuda. L’experiment impulsat per l’Ajuntament de Barcelona en Comú al Born Centre de Cultura i Memòria, és paradigmàtic d’aquest canvi de tarannà. En un projecte que recull teatre, exposicions, xerrades, debats... anomenat Evocacions a la ruïna, s’ha programat l’exposició “Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà” que qüestiona fortament les figures al·legades dels artistes encarregats de fer-les, Josep Viladomat i Frederic Marès. Ambdós van treballar per a la República, posteriorment al servei de la dictadura i, finalment, foren reconeguts per la democràcia. L’exposició despertà la més dura crítica del sector més conservador de l’Ajuntament (CiU, PP, C’s). Fins i tot, s’arribà a dur a un plenari de la cambra la possibilitat de censar a Ricard Vinyes, responsable/comissari de l’exposició (una proposta de C’s, que no va prosseguir) (C. MEJÍAS, 2810-2016). Aquesta exposició serà recordada, molt especialment, per la instal·lació de dues de les tres escultures franquistes (la Victòria de Diagonal - Pg. de Gràcia i l’estàtua eqüestre de Franco del Castell de Monjuich, que des del 2013 es troba decapitada) a l’entrada de l’exposició del Born. El cert 6 Un bon exemple d’aquest tarannà és l’anterior cas descrit, el de Tortosa, doncs sembla que els ciutadans prefereixen aquesta opció.
7
FA H R E N H E I T 4 5 1 i l’organització simbòlica de les ciutats
Martí de la Malla Castillo G. 3.2
és que la re-col·locació de la imatge de Franco en l’espai públic va molestar, i molt, als ciutadans. La nit del cinquè dia de la inauguració, l’estàtua eqüestre fou derribada — els dies previs havia rebut pintura, li havien posat un cap de porc, una bandera de l’orgull gai, una nina inflable,...— i posteriorment retirada de l’exposició (A. L. CONGOSTRINA, 21-10-2016)
▲ Alguns dels aspectes que ha tingut l’escultura al llarg dels cinc dies
Personalment interpreto la polèmica exposició com una aposta per a la re-interpretació de la imatge pública. El fet és que, malgrat l’estàtua eqüestre era de la imatge de Franco, aquesta es troba ara decapitada. Com s’explica tant d’odi cap a un monument que, en les condicions que s’exhibia (decapitat) i el context que avui vivim (amb un clar rebuig cap a la dictadura) no pot adoptar un altre significat que no sigui la condemna al franquisme i a la dictadura? L’exposició em confirma que la ciutadania, la gent, està molt poc entrenada a llegir els monuments. El projecte d’Evocacions a la ruïna, que fou concebuda com una condemna als abusos policials, a la dictadura, a la guerra... ha acabat sent llegida com una provocació i una falta de sensibilitat. Una bona lectura dels esdeveniments que han succeït amb aquesta estàtua, duria a pensar que aquells qui la van tirar no eren protestants de Franco, sinó més aviat els seus seguidors. Aquesta gran contradicció suposa assumir com encara no estem preparats per a una lectura de la ciutat i la seva organització simbòlica d’una manera analítica i crítica. En qualsevol cas, la proposta del El Born CCM esdevé trencadora i, segons sembla, duu a la ciutat a representar-se a sí mateixa com a progressista, política i crítica amb el seu passat (més enllà que el Born sigui, avui en dia, l’epicentre de la memòria col·lectiva de l’episodi de la Guerra de Successió del 1714, amb tot el que avui significa/suposa). En conclusió, es podria dir que la ciutat de Barcelona està experimentant un canvi molt marcat en la seva organització simbòlica. Atenent a que aquesta organització ve determinada per la configuració de l’Ajuntament, es pot assegurar com el poder controla l’evolució de la memòria col·lectiva mitjançant la organització simbòlica de la ciutat.
8
FA H R E N H E I T 4 5 1 i l’organització simbòlica de les ciutats
Martí de la Malla Castillo G. 3.2
BIBLIOGRAFIA: •
Bradbury, R. (1954) Fahrenheit 451. 1a ed. Barcelona: Ehasa Editorial, 1986
•
Debord, Guy (1967) La socidad del espectáculo. 2a ed. Valencia: Editorial Pre-textos, 2015
•
Perec, G. (1974) Especies de espacios. 1ª ed. Barcelona: Ed. Montesinos, 2015
•
Massey, D. (2012) Un sentido global del lugar. 1ª ed. Bacelona: Icaria editorial, pp. 126129,156-163
ARTICLES: • Redacció TV3 (10-5-2013) Berlín commemora els 80 anys de la crema nazi de llibres. TV3324 [en línia]. URL: http://www.ccma.cat/324/berlin-commemora-els-80-anys-de-la-crema-nazi-de-llibres/ noticia/2113034/ [consultat el 28 d’octubre de 2016] • Blanchar, C. (21-9-2015) Colau replantejarà el nom de 12 carrers amb referències borbòniques. EL PAÍS [en línia]. URL: http://cat.elpais.com/cat/2015/09/21/catalunya/1442837208_895625.html [consultat el 25 d’octubre de 2016] • Royo, R. ( 28-5-2016) Tortosa vota mantenir el monument franquista i “reinterpretar-lo”. Diari ARA [en línia]. URL: http://www.ara.cat/societat/Tortosa-mantenir-reinterpretar-monument-franquista_0_1585041724.html [consultat el 19 d’octubre de 2016] • Mejías, C. ( 28-10-2016) Barcelona rechaza cesar al comisionado de la exposición de la estatua de Franco en el Born. La Vanguardia [en línia]. URL: http://www.lavanguardia.com/vida/20161028/411403070745/barcelona-rechaza-cesar-al-comisionado-de-la-exposicion-de-la-estatua-de-franco-en-el-born.html [consultat el 27 d’octubre de 2016] • L. Congostrina, A. ( 21-10-2016) Derrocada l’estàtua de Franco col·locada al Born de Barcelona. EL PAÍS Cat. [en línia]. URL: http://cat.elpais.com/cat/2016/10/20/catalunya/1476997072_508117.html [consultat el 29 d’octubre de 2016]
(en paper): •
MARIMON, S. (14-11-2015) L’”star system” dels monuments catalans. Diari ARA., p. 46. 9