008alimentacio

A L I M E N TAC I Ă“ Sobre la taula

#8

MartĂ­ de la Malla Castillo 3r de Grau 9 -12 - 2016

Teoria del context

El 22 d’octubre el MACBA inaugurava una exposició retrospectiva de l’obra del català Antoni Miralda, un artista multidisciplinar que treballa especialment el “menjar” com a objecte artístic, i el seu ritual, així com la cerimònia i l’espai públic. També destaca per ser co-fundador (junt amb Montse Guillén) del projecte Food-Cultura1. La mostra al MACBA inclou tots els projectes de Miralda realitzats als Estats Units, 15 treballs desenvolupats entre els anys 1972 i 1999. Alguns d’ells s’han reconstruït i altres estan representats per enregistraments i documents. El més popular potser és el Honeymoon project, on Miralda va imaginar el casament entre el monument a Colom a Barcelona i l’Estàtua de la Llibertat (materialitzat i dut a terme per/amb l’ajuda de nombroses escoles, col·lectius i institucions d’arreu del món). (Ribas Tur, 2016) Estats Units sembla el paradigma de la mala alimentació: la imatge americana estereotipada pels europeus, sembla contenir de manera intrínseca l’obesitat, el fast food, el consum excessiu de grasses saturades, sucres i colesterol. Si bé és cert que en la nostra cultura tenim una dieta més equilibrada, variada, on el producte fresc i de temporada s’ha tingut sempre en compte en la història gastronòmica, la dieta mediterrània sembla no estar exempta de polèmica pel que fa a la producció, processament i importació d’allò que mengem.

Em disposo a escriure unes reflexions entorn l’alimentació en l’actualitat. Per fer-ho, proposo desglossar el tema en diferents àmbits/punts/subtemes/conflictes, les fronteres dels quals es desdibuixen, i als que podríem afegir-ne molts més.

Abans però, deixin-me que ens situem en el context. Al meu parer, ens trobem, efectivament, davant d’un mercat econòmic global, regit pel capitalisme. Els béns privats, siguin de primera necessitat (com el menjar) o no, són mercantilitzats. Aquest és un autèntic perill, doncs si l’alimentació passa a regir-se com a objecte mercantil, assumeix totes les deficiències d’aquest sistema: problemes de sobreproducció (o de no saber col·locar-la tota al mercat), aposta per allò més barat renunciant a la qualitat (cosa que duu a ofegar econòmicament als productors agraris, que es poden veure obligats a generar un nou tipus de conreu), negació del canvi climàtic, precarietat salarial, campanyes de màrqueting,...

Aquest paradigma instaurat, sembla ser el motiu de tota una sèrie de mecanismes que no acaben de funcionar i de garanties dels drets humans que es veuen violades.

Sóc conscient que aquest “problema” l’ha d’arreglar, i només ho pot arreglar, l’Estat. Però seguim en aquest neoliberalisme estès que només fomenta les inversions privades per a l’enriqui1 Food Cultura: Projecte en desenvolupament que ha centrat la seva atenció entorn de l’estudi del menjar i les seves múltiples implicacions artístiques, socials i econòmiques en totes les cultures. [...] Reflexiona sobre com la memòria alimentària i les maneres alternatives de concebre la nostra relació amb el menjar, la naturalesa i l’entorn poden representar formes de resistència i supervivència que deixin espai per a la diferència i allò desconegut.

(Foodcultura, 2011)

2

A L I M E N TAC I Ó Sobre la taula

Martí de la Malla Castillo

ment (elogiant la creació de llocs de treball), també en el sector agroalimentari, sense tenir massa en compte si el model de producció és respectuós amb el medi ambient, el petit productor i la “salut” dels consumidors. D’altra banda, les portes giratòries de la política també repercuteixen en la qualitat de l’alimentació: a Catalunya i Aragó, per exemple, es produeix força aliment transgènic perquè els governs espanyols PP i PSOE han tingut i tenen vincles estrets amb la indústria biotecnològica. Tot sembla conseqüència doncs, de l’estreta relació entre les grans empreses i la política 2.

Esther Vivas3 alerta en un article de l’ARA (Toro, 2015) “Els aliments s’han convertit en una mercaderia i el model agroalimentari en un negoci controlat per les grans empreses. Si no pots pagar el preu del menjar, no menges.”

Aquestes paraules, m’enllacen amb el primer bloc que vull tractar: - FAM Vivas explica al seu llibre El negocio de la comida (Vivas, 2014) que al món es fabriquen aliments per a 12.000 M de persones (quasi el doble de les que habitem el planeta) mentre una de cada vuit passa gana. Així doncs, la fam al món no s’explica com una falta de menjar sinó que aquest no està ben repartit. “No tenim un problema de subproducció d’aliments, al contrari. El problema és d’accés al menjar.” (Toro, 2015) Sembla hipòcrita que podem permetre’ns el luxe de portar aliments de l’altra punta del món per consumir allò que volem i quan ho volem, i que no siguem capaços de fer accessible aquest aliment a qui l’està produint al lloc d’origen. El com comprem i consumim el menjar és potser un dels símptomes més visibles de que tot es mou per diners, però, de no ser per empreses especialitzades en alimentació, com seria possible la disponibilitat constant d’aliments per a tot un país, o tot el planeta?

Em sembla molt significatiu com l’Estat ha de garantir l’alimentació bàsica per a la població.

Una afirmació que sembla evident, però que cal ser conscients que no es compleix al cent per cent en tots els casos, ni tan sols a casa nostra.

Però si l’alimentació bàsica no està garantida per l’Estat a la població, el Poder tindrà poca legitimitat i serà susceptible de generar malestar i revoltes entre els ciutadans4. De fet, un estudi de New England Complex Systems Institute (NECSI) realitzat l’any 2011, establia una relació directa entre les revoltes amb la pujada dels preus dels aliments. (G. Luna, 2011) Un bon exemple n’és el cas de Mozambique que, al setembre del 2010, visqué una veritable revolta com a conseqüència de l’encariment dels producte bàsics, entre ells els cereals (i en conseqüència, el preu del pa, que es disparà més d’un 30%). El Mundo anunciava: El alza de los cereales y de otros artículos de primera necesidad y servicios básicos ha provocado, en los últimos dos días, violentas revueltas de manifestantes molestos que bloquean caminos y saquean tiendas. (EFE, 2010)

2

Paraules d’Esther Vivas a l’entrevista al Diari Ara (Toro, 2015)

3 Esther Vives: Es defineix com a periodista i investigadora en moviments socials i polítiques agrícoles i alimentàries.

4 El més trist és que, sovint, les revoltes no es desencadenen si es tracta d’una minoria, ja de per sí, molt castigada.

3

A L I M E N TAC I Ó Sobre la taula

Martí de la Malla Castillo

També les revoltes d’Egipte i Haití del 2008. Aquell any estigué marcat per un episodi de fam mundial com a conseqüència de l’encariment del blat. Una situació que l’any 2012 estigué a punt de repetir-se quan, aquell juliol, els preus mundials dels aliments pujaren un 6%. Xavier Vilà, portaveu d’Intermón-Oxfam d’aquell moment, assegurava en un article a l’ ARA com “Mil milions d’habitants del planeta ja són ara massa pobres per garantir-se el seus aliments, de manera que qualsevol punta sostinguda dels preus atraparà milions de persones més que ara simplement van tirant” (Mas, 2015). Oxfam Internacional denunciava com més del 80% de les exportacions de cereals provenen només de cinc països, controlades per quatre grans companyies. L’encariment del menjar passa factura als països menys autosuficients, que han de pagar més pel gra que han d’importar. Un dels països més afectats podria ser el Iemen (amb uns 10 milions de persones que passen gana), que importa més del 90% del gra que consumeix i, per tant, és més vulnerable a les pujades de preus.

En conclusió, podem observar com els aliments esdevenen mercaderies regides per l’economia i la borsa de valors. Els preus dels aliments són susceptibles a patir pujades de preus desmesurades que poden posar en risc la salut, i fins i tot la vida, de molta gent.

- POBRESA ALIMENTÀRIA Però la manca de falta d’aliment no és un fet exclusivament tercermundista. Fins i tot aquells països “capdavanters” es topen d’una manera o altra amb la pobresa alimentària. Guillem Tendero5 definia la “pobresa alimentària” com la situació a la que es veuen abocades les persones en risc d’exclusió social que no poden satisfer el seu dret a l’alimentació: [...] dret a tenir accés de manera digna i autònoma una alimentació suficient, nutritiva i culturalment adequada. (Bermejo, 2016).

El cert és que el percentatge de població amb risc d’exclusió social s’ha disparat des dels inicis de la crisi, igual que la taxa d’atur. És a dir, que avui són moltes més famílies les que tenen problemes per alimentar-se.

Malauradament, és un fet que ja no només afecta a la població adulta que ha de fer front a les despeses, sinó que repercuteix directament i molt especialment en els nens i nenes, víctimes d’aquesta economia de l’aliment.

▲ Dos gràfics de l’informe Ja volem el pa sencer (2016)

Aquest és el tema en el qual es centra un 30 minuts de TV3 titulat Un de cada quatre (Un de cada quatre, 2015). El títol fa referència a les alarmants xifres que asseguren que un de cada quatre nens és pobre al nostre país. Una pobresa que, ja des de petits, exclou i margina, impossibilitat la utòpica “igualtat”

5 Guillem Tendero és un ambientòleg i activista del moviment agroecològic. Junt amb Ariadna Pomar han publicat un informe sobre pobresa alimentària: Ja volem el pa sencer (2016). (Disponible en PDF a la xarxa)

4

A L I M E N TAC I Ó Sobre la taula

Martí de la Malla Castillo

entre tots els nens. A algú que neix en la pobresa, li resultarà especialment difícil sortir-ne. Avui, els menjadors escolars i les beques menjador són especialment valuoses, concretament per a aquelles famílies a les que els garanteix que el fill/la filla rebrà un plat equilibrat almenys un cop al dia. Tal com explica el documental, s’han trobat casos en que els infants pràcticament és l’únic àpat que fan.

La meva mare treballava fins fa poc a una escola pública (un CAEP6) d’un barri marginal de Barcelona (Can Clos). Sovint es trobava casos on les famílies no podien fer front a les minses despeses que la pública requereix: el servei de menjador, l’excursió, el material,... Si a “Un de cada quatre” es mostra la dificultat de les famílies de fer front, per exemple, a les despeses d’unes colònies, a l’escola de ma mare ja directament no se’n feien, doncs eren moltes les famílies en dita situació (i les sortides sempre eren gratuïtes). Al mateix documental també es menciona momentàniament com les persones amb risc d’exclusió social viuen majoritàriament en pisos de protecció oficial, estratègicament situats (la Marina de la Zona Franca, Nou Barris, el Carmel, Blocs Florida, la Mina...) i que reafirmen l’existència, encara avui, d’autèntics guetos socials en una ciutat capdavantera com Barcelona.

Probablement, però, el pitjor és que costa detectar aquests casos de pobresa alimentària.

Esdevé una tasca que, malauradament, sembla recaure exclusivament a les escoles. Em sembla demencial que la Generalitat no disposi de dades oficials del nombre de persones que pateixen aquesta pobresa alimentària — tal com explica Tendero al mateix article (Bermejo, 2016) —.

Tendero conclou a l’entrevista com la pobresa alimentària sembla ser inherent a dit capitalisme neoliberal i al sistema agroalimentari que promou. Al 2008, alerta, el risc de pobresa ja rondava el 20%. Sembla doncs un error estructural del sistema (i no únicament conseqüència de la crisi, que l’ha accentuat)

- ALIENACIÓ Deixant de banda l’aspecte econòmic de l’aliment d’avui, em sembla necessari analitzar el mode de producció i consum a les ciutats cosmopolites com Barcelona, on l’abastiment dels productes alimentaris es du a terme sobretot en supermercats i grans superfícies. Dits espais ens condueixen a una alienació permanent respecte els orígens del producte que mengem: sovint en desconeixem la procedència, com s’ha cultivat/criat, quin aliment ha rebut, si s’han utilitzat pesticides, si són transgènics,... Aquesta alienació es produeix tant en els productes frescs com, sobretot, en els processats.

Una il·lustració perfecte d’aquesta alienació són els nens. Com jo, els que hem nascut en aquestes ciutats, poca/gens relació teníem amb la gallina que ponia els ous, el xai que després ens menjàvem, el sembrat del blat, etc. Com ha d’entendre un nen petit que el tros de pollastre que et ve a la safata del supermercat, netejat i filetejat, prové d’una gallina criada i sacrificada amb la finalitat de ser el teu dinar? Com ha d’entendre que les pomes, les peres, les mandarines,... no neixen a les estanteries, sinó que maduren penjades de la tija d’un arbre?

6 A Barcelona, existeixen dos tipologies d’escola pública: CEIP (Centre d’Educació Infantil i Primària, que són la gran majoria) i CAEP (Centre d’Atenció Educativa Preferent). Aquests últims reben una mica més d’ajudes i finançament, i es comprenen com una institució escolar amb necessitats i atencions espacials.

5

A L I M E N TAC I Ó Sobre la taula

Martí de la Malla Castillo

Una bona solució podria semblar ser la iniciativa d’algunes escoles per tenir el seu propi hortet (que en la majoria de casos no els hi dóna per autoabastir-se ni molt menys), o una visita a la granja on se’ls ensenya la vida idíl·lica i quasi irreal (si tenim en compte que la major part d’aliments es processen en enormes naus on els animals s’amuntonen i se’ls maltracta, i les hortalisses es conceben en laboratoris i se les ruixa amb pesticides). Però aquesta educació, no els ensenya que aquesta alienació permanent del producte és d’allò més habitual, normal i “natural”? Al cap i a la fi, quina relació tindran amb el menjar que a l’hora de dinar se’ls hi servirà a l’escola?

D’altra banda, m’atreviria a dir, i em sembla adequat mencionar, que els escorxadors estan sacralitzats. Si bé encara resulta visible el procés de criança i engreixament del bestiar en algunes granges i el conreu de les verdures als horts, el ritual del sacrifici i el desglossament de l’animal es realitza en grans recintes opacs als que probablement la majoria de nosaltres mai podrem accedir. Podríem dir que és un procés “censurat” per l’Estat en el que podria ser el nostre imaginari col·lectiu.

Parlant amb un pastor del moianès, Joan Hom (2015), m’explica com el sacrifici del bestiar no es pot realitzar si no es fa en un lloc degudament autoritzat. El fet és que cada vegada més els escorxadors s’estan convertint en monopolis que asfixien al petit productor comprant el producte molt barat, i col·locant-lo ell al mercat a preus més alts.

Per tancar el tema, m’agradaria observar com aquesta alienació permanent podria també ser la causa d’aquesta mercantilització global. Consumim aliments d’arreu del món, i conseqüentment en sabem molt poc del seu mode de producció i el seu lloc d’origen. Sota quines pressions treballen els treballadors? Aquesta globalització també duu inevitablement a un transport global, constant i massiu. Per si ja fos poc, en termes d’ecologisme, a la contaminació de les aigües i aliments amb els pesticides, el tractat de fems i purins, els processos de desertificació, etc., cal sumar-li un xoc mediambiental brutal a l’hora de transportar els aliments: parlem de milers de tones de CO2 i gasos contaminants abocats a l’atmosfera. Alguna solució proposada passa per utilitzar biocombustible (biomassa), és a dir, plantar i conrear milers d’hectàrees per a saciar la set dels transports com vaixells o camions. Però és ètic destinar tanta producció, terrenys i esforços en produir aliment destinat als motors? D’altres recolzen el transport en tren,... 7

▲ Dos fotogrames de Unser täglich Brot

7

Una bona dosis de realitat és el documental “Unser täglich Brot” (el nostre pa de cada dia) de Nikolaus Geyrhalter (2005). Aquest documental, elaborat a base de preses llargues i fixes, mostra d’una manera crua, objectiva, una realitat que no veiem pràcticament mai: des del sacrifici, la neteja de la carn, la criança, el cultiu, l’ús de pesticides, la selecció i recol·lecció,... Realment pots apreciar com els aliments, i en especial els animals (amb els que s’estableix l’empatia), són tractats com a objectes, unes peces més de tota la cadena de producció. Tens la sensació que els mateixos treballadors obliden que treballen amb éssers vius. Potser és que, ells mateixos, són víctimes d’aquesta alienació, que sembla accentuar-se en el treball humà?

(Debord, 1967)

Aquí podria començar un debat, potser interminable, que prefereixo deixar per a una altra ocasió.

6

A L I M E N TAC I Ó Sobre la taula

Martí de la Malla Castillo

- TRANSGÈNICS I CREUAMENTS Un altre punt a analitzar, podria ser la pràctica de la transgènica. Un aliment transgènic és aquell aliment obtingut d’espècies a les quals s’ha afegit de manera artificial gens que no els són propis mitjançant tècniques de biotecnologia i enginyeria genètica.

Si ens centrem A casa nostra, tal com he citat a l’inici del text, a Catalunya i Aragó es produeix força aliment transgènic perquè els governs espanyols PP i PSOE han tingut i tenen vincles estrets amb la indústria biotecnològica. Conseqüència directa de la mercantilització de l’aliment.

Aquests aliments estan sent molt qüestionats doncs estan apareixent indicis de que podrien ser cancerígens. I és que, no cal oblidar que, quan parlem d’alimentació, estem parlant (a més d’empreses i multinacionals) de salut. Sembla irònic — o més aviat sospitós i preocupant —, doncs, que la gegantina empresa farmacèutica Bayer anunciés aquest setembre la compra de la multinacional Monsanto 8 per 66.000 milions de dòlars (la transacció econòmica més important de l’any). La farmacèutica es va interessar per comprar Monsanto el maig passat, com a pas estratègic de futur per créixer en el sector agroalimentari (Agències, 2016). Toquem de peus a terra: quin interès ha de tenir una empresa farmacèutica tan poderosa com la Bayer per comprar una de les grans empreses de la transgènica i pesticides? Probablement, lucrar-se monetàriament El màxim possible monopolitzant el sector. No obstant, em sembla intolerable: estem parlant de que ara és la mateixa empresa la que fabrica pesticides i transgènics, i la que fabrica les vacunes i pastilles que després ens han de curar. Dos i dos fan quatre: si pots fer emmalaltir la població comercialitzant un producte, i després comercialitzes el remei, tens un negoci rodó.

Un altre aspecte a considerar, seria (en el cas dels animals) el creuament de races naturals per a obtenir una nova raça híbrida més adient per a cada necessitat (maduren més ràpid, se n’obté més carn, necessiten menys espai/aliment,...). Aquest procés s’explica especialment bé a un Que Qui Com de TV3 on s’exemplifica amb el cas dels porcs. (Evolució, rere els passos de Darwin, 2015) En el camp de l’art, hi ha artistes que ja han començat a treballar amb la mutació genètica.

Un bon exemple, i pioner en aquest camp, és Eduardo Kac, que l’any 2000 va modificar genèticament un embrió d’un conill amb l’ADN d’una medusa per a fer-lo bioluminiscent. Així va néixer l’Alba, una conilla que brillava en la foscor, nascuda i concebuda com a obra d’art (tal com defensa Kac). “En el 2000 había mucho miedo, era un momento de incertidumbre y apocalipsis y costó entender a Alba. Me interesaba mucho el hecho de su existencia, pura y simplemente: un ser vivo y una obra de arte a la vez”. Aquesta proposta resulta força polèmica: és ètica? Però, al cap i a la fi, tal com planteja Klac, és la manera de traslladar un debat entorn com la ciència de la transgènica està canviant, ja no només la nostra alimentació, sinó la mateixa societat, al camp de l’art (utilitzant tècniques i mètodes científics). (Graell, 2012)

8 Monsanto Company: Multinacional estatunidenca cotitzada a la borsa, productora d’agroquímics i biotecnologia destinada a l’agricultura. És líder mundial en enginyeria genètica de llavors i en la producció d’herbicides (el més famós és el glifosat, comercialitzat sota la marca Roundup)

7

A L I M E N TAC I Ó Sobre la taula

Martí de la Malla Castillo

- ALTERNATIVA EXCLUSIVA Davant d’aquest — repeteixo — paradigma de la mercantilització de l’aliment en un sistema socioeconòmic capitalista, el consumidor sembla que mica en mica s’està posicionant, i aquells qui ho desitgen busquem l’alternativa: estic parlant de les dues opcions majúscules d’avui; Mercadona/Supermercats/grans superfícies o Producte de proximitat/Cooperativa/Ecològic. Fa poc sortí un Salvados (programa conduït per Jordi Évole de la cadena La Sexta) dedicat al “fenomen Mercadona” (Fenómeno Mercadona, 2016). En ell sortien nombrosos clients que mostraven veritable devoció al supermercat davant la càmera. I és cert. Aquesta cadena de supermercats ha conquistat les neveres de la majoria de llars espanyoles (mouen un 15% de l’economia alimentària del país, sent-ne la primera del rànquing). Ho han aconseguit mitjançant dràstiques mesures de reducció de costos (mantenint uns salaris dels treballadors dignes, guanyant-se la confiança dels clients), en molts casos, monopolitzant el sector i ofegant al productor.

Per contra, són potser cada vegada més les llars que volen saber què mengen. En els últims anys, s’han disparat el nombre de cooperatives alternatives i s’han popularitzat les “cistelles ecològiques”. El consumidor de ciutat sembla buscar un producte pròxim, natural, sense transgènics ni pesticides. Una necessitat que les cooperatives i els petits productors sembla que estan sabent suplir i aprofitar.

Però m’agradaria transmetre el meu estat d’alerta. Sota el meu punt de vista, aquesta nova “moda alimentària” podria estar impulsada per una agressiva campanya de màrqueting (probablement de manera no intencionada), conseqüència d’una mercantilització de la condició ecològica i presentada amb uns termes que fan més mal que bé: eco-, bio- , proximitat, cooperativa...

Noves vies de publicitat que ens estan duent a tractar aquest producte “natural” com un producte exclusiu. Exclusiu em sembla un terme excel·lent: per definició, aquest producte venut com a exclusiu, duu intrínsecament la exclusió d’una majoria (per esdevenir exclusiu). És a dir, que, pel que sembla, assumeix la incapacitat d’arribar a tothom i de poder esdevenir la nova font alimentària dels Estats. Sempre serà l’alternativa.

Aquests dos extrems, resulten un bon exemple de la dicotomia a la que ens veiem sotmesos.

Què escollim? Cooperatives o supermercats? Probablement mai arribarem a alimentar-nos exclusivament de productes ecològics. No és impossible, però requereix un canvi d’estil de vida massa radical que la majoria no semblem estar disposats a fer. Renunciar a moltes comoditats i a molts plaers (als que, no oblidem, molts no hi tenen accés) a canvi de què? de viure més temps?

Una altra opció, potser encara més radical, és assumir les deficiències d’aquest sistema i viure de les seves restes/deixalles/residus. Estic parlant del fenomen de l’espigar. Espigar és recollir el blat que ha quedat als camps després de segar-lo. No obstant, en el context contemporani, també ens podem referir a l’acte de recollir aquell aliment que algú ha descartat o llençat, al drapatge, a la recol·lecció. Per mala sort, aquesta opció, malgrat en alguns casos esdevé voluntària per qüestions ètiques, esdevé la única alternativa per a la supervivència d’aquelles persones que es troben en la precarietat, en la pobresa.

8

A L I M E N TAC I Ó Sobre la taula

Martí de la Malla Castillo

Em ve al cap Agnès Varda, que dirigí i enregistrà un documental l’any 2000 tractant aquest tema d’una manera vivencial i propera (Les glaneurs et la glaneus, 2000). Avui, es tiren tones i tones de menjar per no encaixar en els canons “estètics” de la “bellesa de les fruites i verdures”; també la sobreproducció. Davant d’això, molta gent s’alimenta d’aquell menjar que la indústria no vol: les fruites que queden penjant dels arbres, les que no tenen una forma convencional (i que per tant no es podran vendre), les que no es poden col·locar al mercat per falta de demanda/ sobreproducció,...

Ara sí. Per anar concloent aquestes reflexions, m’agradaria recuperar la retrospectiva d’Antoni Miralda amb la que iniciava aquest assaig. Una exposició construïda, literalment, amb aliment (plats d’arròs putrefactes, muntanyes de pa, de sal i de sucre, de panotxes de blat de moro, de xupitos d’alcohol, ofrenes...).

Potser, la primera reacció davant les seves peces pot ser de rebuig: cal desaprofitar esforços, recursos per a la producció d’aliments per a una exposició?

A mi m’agradaria pensar que sí, que és molt bona notícia que l’aliment entri per la porta gran del museu d’art contemporani d’una ciutat com Barcelona. Al cap i a la fi, agafar el menjar i el seu respectiu ritual com a subjecte artístic, obra el debat, i de manera inevitable, entorn la producció d’aliments i el seu consum. I per que sigui un debat honest, resulta indispensable que l’art també ho sigui: el pa ha de ser pa, i l’arròs ha de ser arròs.

Obrir el debat, educar una alimentació sana, coneixent-ne els orígens i rebutjant la hipocresia.

Prendre consciència del poder de les indústries, i també de les conseqüències de les nostres pròpies accions. A nivell Mundial, oblidar el neoliberalisme econòmic alimentari, i replantejar el model de producció del menjar. És tot el que puc suggerir per aconseguir un món més sostenible, una vida més sana, i una societat més desperta.

-

▲ Antoni Miralda presentant l’exposició a la Capella del MACBA (Fotografia: Diari ARA, 22/10/2016)

9

Martí de la Malla Castillo

A L I M E N TAC I Ó Sobre la taula

BIBLIOGRAFIA: •

DEBORD, G. (1967) La socidad del espectáculo. 2a ed. Valencia: Editorial Pre-textos, 2015

•

VIVAS, E. (2014) El negocio de la comida ¿Quién controla nuestra alimentación?. 1a ed. Barcelona: Icaria Editorial.

ARTICLES: Agència EFE (03/09/2010) El encarecimiento de alimentos básicos desencadena mortales revueltas en Mozambique. El Mundo [en línia].

URL: http://www.elmundo.es/mundodinero/2010/09/03/economia/1283503839.html [consultat l’1 de desembre de 2016] •

Agències (14/09/2016) Bayer compra el fabricant de transgènics Monsanto per 66.000 milions de dòlars. Diari ARA [en línia] URL: http://www.ara.cat/economia/Bayer-fabricant-transgenics-Monsanto-bilions_0_1650435113.htm [consultat el 5 de desembre de 2016] •

BERMEJO, E. (03/02/2016) “Amb els bancs d’aliments, se subvenciona de forma perversa la gran indústria alimentària”. La Directa [en línia] URL: https://directa.cat/amb-bancs-daliments-se-subvenciona-de-forma-perversa-gran-industria-alimentaria [consultat el 5 de desembre de 2016] •

G. LUNA, A. (23/10/2011) Un estudio relaciona las revueltas sociales con la subida del precio de los alimentos. El Confidencial [en línia].

URL: http://www.elconfidencial.com/mundo/2011-10-23/un-estudio-relaciona-las-revueltas-sociales-con-la-subida-del-precio-de-los-alimentos_254078/ [consultat l’1 de desembre de 2016] •

GRAELL, V. (17/01/2012) Conejos fluorescentes, ‘plantimales’ y demás iconos del arte transgénico. El Mundo [en línia] URL: http://www.elmundo.es/elmundo/2012/01/17/barcelona/1326824404.html [consultat el 3 de desembre de 2016] •

• MAS, C. (24/02/2015) Alerta mundial pel preu del blat. Diari ARA [en línia].

URL: http://www.ara.cat/premium/internacional/Alerta-mundial-pel-preu-blat_0_752924773. html [consultat el 4 de desembre de 2016] 10

Martí de la Malla Castillo

A L I M E N TAC I Ó Sobre la taula

• RIBAS TUR, A. (22/10/2016) Antoni Miralda, el conqueridor subversiu. Diari ARA [en línia].

URL: http://www.ara.cat/cultura/Antoni-Miralda-conqueridor-subversiu_0_1673232826.html [consultat el 29 de novembre de 2016] TORO, M. (24/02/2015) Esther Vivas: “L’obesitat i la gana són dues cares d’una mateixa moneda”. Diari ARA [en línia].

URL: http://www.ara.cat/societat/ESTHERVIVAS-Lobesitat-Son-mateixa-moneda_0_1309669024.html [consultat el 4 de desembre de 2016] •

WEB I INFORME: • Foodcultura.org. 2011. [en línia] [consultat el 3 de desembre de 2016].

URL: http://www.foodcultura.org/history-2/ Pomar, A. i Tendero, G. 2015, Ja volem el pa sencer. Respostes a la pobresa alimentària en clau de Sobirania Alimentària [en línia] [consultat el 4 de desembre de 2016] URL: http://xarxaconsum.net/mm/file/Ja%20volem%20el%20pa%20sencer.pdf •

M AT E R I A L A U D I O V I S U A L ( p e r o r d r e d ’ a p a r i c i ó ) : • Un de cada quatre (2015) [en línia]. Llauradó, E. i Díaz, V. dir. TV3, URL: http://www.tv3.cat/30minuts/reportatges/1946/Un-de-cada-quatre [consultat l’1 de desembre de 2016] • Evolució, rere els passos de Darwin (2015) [en línia]. Quèquicom prog. TV3, URL: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/quequicom/evolucio-rere-els-passos-de-darwin/video/5275011/ [consultat l’1 de desembre de 2016] • Unser täglich Brot (2005) [en línia]. N. Geyrhalter dir.

URL: https://vimeo.com/20240432 [consultat l’1 d’octubre de 2016] • Fenómeno Mercadona (2016) [en línia]. J. Évole dir. Salvados prog. La Sexta, URL: http://www. atresplayer.com/television/programas/salvados/temporada-12/capitulo-7-fenmeno-mercadona_2016112500677.html [consultat el 3 de desembre de 2016] • Les glaneurs et la glaneuse (2000) [en línia]. A. Varda dir. URL: http://www.veoh.com/watch/ v95795145sbRh97Ax [consultat l’1 d’octubre de 2016]

E N T R E V I S TA : •

HOM, J. (2015). Entrevistat per Martí de la Malla, comunicació personal, 30 de novembre.

11