Punt de Mira setembre 2011

Número 32

Edició especial setembre 2011

3.000 exemplars

Reus-Camp

- Casal Despertaferro!: 20 anys construint espais de llibertat - La hipocresia de l'ajuntament de Reus pàg. 3 - Timocràcia - L'oci que ens crema pàg. 4

Països Catalans - Sobre la reforma de la constitució al Camp pàg. 5

- EIC inicia la campanya "Som Països Catalans" pàg. 6 - Sobre l'ensenyament en català pàg. 7

Societat

- Reflexió sobre la lluita contra el pariarcat pàg. 7 - Orgull juvenil -Desobediència civil pàg. 11

Internacional

- Un fantasma recorre mig orient pàg. 14

La unitat entre CAJEI i Maulets

Edició especial del Punt de Mira

Excel·lent apartat d'opinió

Un dels principals temes que ens han ocupat durant els últims mesos ha estat la confluència entre les assembles locals de Maulets i la CAJEI a Reus.

Aprofitem aquesta edició especial de la revista per fer públic el nostre compromís i convidar a tot el jovent independentista i socialista de la ciutat a participar en el nostre projecte.

Aprofitant que aquest mes de setembre es presenta força mogut amb el retorn a les classes, la Diada de Catalunya i la vaga general, des de Maulets i l'Assemblea de Joves de Reus hem decidit que era necessari treballar per treure una edició especial del Punt de Mira amb més pàgines i més seccions que ens permetés parlar, no només del que passa al nostre voltant, sinó de fer public el nostre compromís en unificar les dues assemblees.

En aquest apartat d’opinió, l’etnòleg Salvador Palomar, un militant de l’AJR (Marc Llauradó) i un militant de la CGT (Jordi Martí); ens donen la seva opinió sobre temes com l’importància de recuperar la memòria de figures històriques com Salvador Seguí, la forta repressió que pateix el nostre jovent i el moviment dels indignats.

pàgs. 8-9

Pàgs 12 i 13

2 Un any més, l'Esquerra Independentista sortim al carrer per l'Onze de Setembre. En part per commemorar una derrota que suposà la consolidació de la dominació borbònica sobre la nostra terra. Però sobretot, per reivindicar una lluita de més de 350 anys, una lluita més viva que mai, per la llibertat dels Països Catalans.

La que passa per posar els drets de la majoria per sobre dels interessos mesquins d'uns pocs. Defensem que la independència dels Països Catalans, i la seva transformació socialista són una possibilitat real. Però només un poble organitzat pot assolir els objectius pels quals lluita o als quals aspira.

Els estats espanyol i francès continuen negant el dret del nostre poble a decidir el nostre futur en llibertat: el dret a decidir com organitzem l'economia al servei dels interessos de la majoria i no d'una minoria poderosa; el dret a prioritzar drets que haurien de ser universals com el de l'accés a la sanitat, a l'educació, a l'habitatge i al treball; el dret de qualsevol persona, vingui d'on vingui, sigui com sigui, a viure lliurement i amb igualtat de condicions a qualsevol altre; el dret a viure en la nostra llengua al conjunt dels Països Catalans; el dret a construir una societat de persones crítiques i lliures, que desenvolupin relacions lliures lluny del patró patriarcal; el dret a relacionar-nos lliurement i solidària amb la resta de pobles del món; el nostre dret, en definitiva, a construir un futur sense ingerències ni imposicions de cap mena, en una terra sense explotats ni explotadors.

No és cert que no hi ha cap alternativa. És fals que l'única sortida a la crisi sigui retallar drets socials, guanyats per la classe treballadora i les classes populars amb anys de lluita. És mentida que el deute que les administracions públiques tenen només es pugui eixugar retallant amb despesa social mentre redueixen els ingressos provinents de les aportacions dels més poderosos.

Ho hem demostrat i ho seguirem demostrant amb la nostra pràctica. Ho hem demostrat sent al carrer en totes les lluites dels darrers anys, en defensa dels interessos populars, contra les retallades de tot tipus, socials i nacionals, que han castigat les classes populars dels Països Catalans. Participant en les vagues generals que contra la reforma laboral i contra la retallada de les pensions han tingut lloc durant el darrer curs polític. Defensant el nostre teixit productiu, la nostra indústria i la nostra agricultura en contra dels tancaments d'empreses i de la política agrària comunitària.

Lluitant contra els desnonaments (i en molts casos aturant-los) que castiguen els més perjudicats de l'especulació immobiliària i bancària. Defensant la sanitat pública contra els que volen tancar hospitals públics i CAPs per tal d'afavorir la privatització del sector. Defensant la unitat de la llengua i dels Països Catalans contra el tancament de mitjans de comunicació al País Valencià i a les Illes Balears i Pitiüses. Oposant-nos a la destrucció del territori producte d'un model econòmic i energètic especulatiu i depredador, que no dubta en insistir amb l'energia nuclear a la nostra terra, quan aquest any hem tingut més proves que mai que és sinònim de mort i de destrucció. Enfrontant-nos als racistes i als feixistes allà on aquests avancen amb el seu discurs d'odi i de divisió, tan funcional als interessos dels poderosos. Combatent la repressió de l'estat allà on s'ha produït, oposant-hi la solidaritat del nostre poble als lluitadors d'aquí i d'arreu. Avançant en la configuració d'una alternativa de lluita unitària per al jovent del nostre poble gràcies al procés de confluència entre la CAJEI i els Maulets. I ho hem demostrat també, presentant alternatives reals i concretes a cada vegada més pobles on, a través de la CUP, la veu de la unitat popular i de l'Esquerra Independentista té cada vegada més suport.

Tot aquest discurs en realitat vol amagar que s'està regalant diners, poder i possibilitats de negoci a bancs i a grans multinacionals. La factura l'hem de pagar les classes populars.

L'esquerra independentista creiem que hi ha una altra sortida a la crisi:

Ara és l'hora de continuar avançant, organitzant-nos, sortint al carrer, plantant cara i construint alternatives.

Avançant en el treball unitari de l'esquerra independentista i la configuració de la Unitat Popular arreu dels Països Catalans. Aquest és el nostre compromís, i et convidem a tu també a assumir-lo.

Avui, la dictadura dels mercats, la dictadura del capitalisme, és el principal obstacle que impedeix que puguem decidir el nostre futur en llibertat. És la lògica absurda i criminal d'aquest sistema econòmic la que provoca crisis com la que estem patint. La que fa que els dirigents europeus, espanyols, francesos i catalans estiguin impulsant mesures que afavoreixen els poderosos, i que van clarament en contra de la gran majoria, d'aquells i aquelles que hem de guanyar-nos la vida treballant o de qui ni tan sols té accés al treball.

Agenda 9 de setembre: 3a Marxa de torxes per la independència, a les 20:30h davant del Casal Despertaferro!

(C/ Martí Napolità 7, Reus).

9 de setembre: sopar popular i concert amb Les Absentes, Deskarats i PD Confluència, a les 22h al Pallol, Reus.

11 de setembre: ofrena floral a l'estàtua del Carrasclet, a Capçanes a les 12h.

11 de setembre: dinar popular a les 15h davant del Casal Despertaferro, inscripcions a la Taverna Despertaferro!

11 de setembre: Manifestació "Pels drets socials i nacionals, Independència i Socialisme, Països Catalans" 19:30h davant del Mercat Central de Reus.

12 de setembre: Concentració amb el lema “Per un país de tots, l'escola en català” davant dels Ajuntaments a les 19h, convocada per somescola.cat 16, 17 i 18 setembre: Barraques de Tarragona.

El Punt de Mira, la revista del jovent de l'Esquerra Independentista, pot sortir al carrer gràcies als Sobre el Punt de Mira Revista mensual editada per seus subscriptores, tant individuals com col·lectius, als i les protectores i als seus anunciants. l'Associació Juvenil i Cultural el Sutge de Reus i impresa Vull fer-me: per Indugraf Offset S.A. O Subscriptor/a (20€ a l'any) O Protector/a___________________ (indicar la quantitat) DL: T-235-2010 Nom_____________________________ Tlf. contacte _________________________________ ISSN: 2013-7281 (v. impresa) Adreça________________________________ Població _____________ C.P._________ 2013-729X (v. digital) Dades bancàries Contacte Titular____________________ C.C._________________________________ Firma_____________ Us prego que fins a nova ordre carregeu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us presentarà el Sutge en concepte de subscripció info@puntdemira.cat www.puntdemira.cat Envia aquesta butlleta al Casal Despertaferro! C/ Martí Napolità 7, 1r CP 43201 Reus

3 Casal Despertaferro: 20 anys construint espais de llibertat El Casal Despertaferro inaugura una nova seu, coincidint amb el seu vintè aniversari, consolidant-se com un projecte de referència a la ciutat, al servei de les entitats i col•lectius que treballen per a construir la llibertat del nostre poble i la justícia social.

Just quan compleix 20 anys d’edat, el Casal Despertaferro fa realitat un dels seus principals objectius com a entitat, la inauguració d’un casal que faci possible que l’Esquerra Independentista tingui un espai en condicions que possibiliti el seu progressiu creixement a la ciutat i, alhora, esdevingui un revulsiu per a iniciar nous projectes i noves iniciatives que reimpulsin el projecte social i polític en que treballem al dia a dia.

Però, l’acte d’inauguració del Casal –que es produí al mes de febrer passattampoc s’entendria, ni hagués pogut ser possible, sense 20 anys de feina al darrere. Una feina voluntària, que millor o pitjor feta, no ha cessat des de l’any 1991.

Com tampoc s’entendria, sense tenir en compte que el Casal no és només una entitat, sinó un espai viu on hi conflueixen centenars de persones i una desena de col·lectius, i que són les que donen sentit a aquest projecte.

Ja fa quasi quatre anys des de que s’acceptà el nou repte de construir un Casal. Des de llavors, s’ha patit molt per poderlo inaugurar.

I, un cop inaugurat, encara queda molt de patiment i molta feina a fer per acabar-lo d’adequar perquè pugui funcionar a ple rendiment i amortitzar la important despesa econòmica que ha representat.

Però, el que és clar, és que la seva posada en marxa obre un nou ventall d’oportunitats i recursos que tant el propi Casal –com a entitat dinamitzadora de l’espai-, com la resta d’entitats que hi participen, i no cal oblidarho, les entitats de la ciutat i la comarca, han de poder aprofitar per dinamitzar encara més el ric teixit associatiu, que entre tots i totes estem construint.

La conjuntura en la que es produeix la inauguració d’aquest nou Casal, posa de manifest que bufa bon vent i, que els principis en els quals s’inspira aquest projecte, estan en el centre de debat de la societat. Uns valors, que cada dia que passa, prenen més sentit que mai davant la impossibilitat del poder hegemònic i dominant de proposar una alternativa a la crisi, que no passi per retallar els nostres drets i serveis, i actuà segons els interessos de l’oligarquia.

En aquest sentit, hem observat com milers de persones –que fins fa poc continuaven resignats al sofà de casa- han sortit al carrer per plantar cara al sistema, tot i que, no quedi gaire clar quin és el camí que proposen. També hem vist, com la resposta a cadascun dels projectes del govern –sigui espanyol, catalanet o ganxet- no s’ha fet esperar, tot i que encara no ha estat suficient per aturar-los. Hem vist, com el projecte de la CUP entra en força a la ciutat, obtenint un regidor. I, en les properes setmanes, veurem com Maulets i l’AJR s’uneixen a Reus, i amb la CAJEI arreu dels Països Catalans, per consolidar una potent organització juvenil. És per això, que els projectes dels casals populars i/o independentistes, prenen més sentit que mai. Des del seu inici els casals han estat la porta d’entrada de la ciutadania crítica a l’organització i la mobilització. I, alhora, un altaveu per fer arribar el seu missatge a la ciutadania i on trobar simpaties i suports.

Per tant, els casals, també han estat l’espai on establir la seva base de treball. Han estat el pal de paller. L’espai des d’on reunir-se, debatre i impulsar plataformes, entitats i col·lectius.

L’espai on trobar els recursos necessaris per poder tirar endavant tots aquests projectes. El lloc on poder trobar persones amb major experiència que poguessin donar un cop de mà. I, alhora, on poder trobar noves fornades que aportessin noves idees i noves maneres de fer.

Però el més important de tot, és que si mirem el mapa de la nostra nació, veurem com en una població hi ha l’organització X, que a la del costat hi ha la X i la Y, que a la de més enllà, només hi ha la Z... però veurem que en totes i cadascuna d’elles, sempre hi ha un Casal que és l’espai a partir del qual es canalitzen tots aquests projectes. I, sobretot veurem, que fins i tot desapareixent el col·lectiu X, l’Y o el Z... el Casal sempre resta obert perquè aquest X, Y o Z pugui començar de nou.

La hipocresia de l'ajuntament de Reus El passat mes d’agost, més de 1.700 joves pelegrins van visitar la nostra ciutat abans de continuar el seu viatge cap a Madrid on un cop allí, veurien el papa. Per tal que aquests joves, vinguts de diferents punts d’Europa i Amèrica llatina, gaudissin d’una agradable estada a Reus, l’Ajuntament els va proporcionar tota mena d’ajudes: un Pavelló Olímpic on dormir, visites guiades en llocs com la Capsa Gaudí, el Museu d’Història o la Prioral de Sant Pere… De ben segur que si el propòsit de l’ajuntament era que tinguessin un bon record de la ciutat, ho van aconseguir; ara bé, ¿com en èpoques de grans retallades en serveis bàsics com l’educació i la sanitat l’ajuntament de Reus es permet el “luxe” de fer una despesa de més de 6.000 euros, segons fonts públiques, per la visita d’uns joves pelegrins? Tot i estar en una situació econòmicament i socialment difícil,

on moltes famílies pateixen greus conseqüències per culpa d’aquestes retallades, l’Ajuntament decideix donar grans ajudes a uns joves turistes que sense tantes facilitats haurien assolit igualment l’objectiu del seu viatge.

Passat un mes de la visita d’aquests joves als nostres carrers, el consistori reusenc ens torna a sorprendre al no només no organitzar cap acte popular en motiu de la Diada Nacional del nostre país, sinó que a més no ofereix cap ajuda al jovent que pretén organitzar-se i treballar per cobrir aquest buit que l’Ajuntament deix. En vista de la gran disponibilitat de l’Ajuntament per ajudar als joves pelegrins, la majoria estrangers de pas, el més normal seria que ara aquest ajudés el jovent de la seva ciutat a organitzar les activitats commemoratives d’un dia tan especial que de per si sol el consistori no vol organitzar.

Tots tenim clar que amb la crisi econòmica i les retallades les arques municipals no estan precisament bé per anar repartint diners, però això no és excusa per no ajudar a organitzar activitats. El divendres dia 9 de setembre s’organitzarà un concert en motiu de la Diada a la Plaça del Baluard que tindrà un cost d’uns 3.000 euros aproximadament ja que l’organització, Maulets i l’Assemblea de Joves de Reus, haurà de pagar els 300 euros del generador, els 1.500 euros dels grups de música, uns 800 més per l’equip de so i de llums i uns 500 euros en inversió a la barra. Segons l’Ajuntament, que sempre dirà que busca fomentar les activitats i les associacions, tota aquesta despesa l’hem de recuperar abans de les dues de la nit, moment en que segons el permís ha de parar la música... realment algú pensa que és viable recuperar tants diners?

4

Timocràcia Per David Vidal Caballé, regidor de la CUP a Reus Podríem dir que tot el nostre sistema conceptual esta construït en gran mesura sobre bases metafòriques. Encara que en l' actual discurs polític domina més l’eufemisme, l’exabrupte i la simplificació tendenciosa, les metàfores, especialment en temps de crisis, les metàfores nàutiques, segueixen sent molt socorregudes en la literatura política.

Sense anar més lluny el president Mas, rep de les mans del seu pare una roda de timó perquè la seva presència en el despatx presidencial sacralitzi la seva missió. Ometré qualsevol valoració estètica d’aquests fet alhora que me abstindré de calibrar la intensitat megalòmana d’aquest acte. Tampoc és aquest el lloc i el moment de discutir la idoneïtat del recurs metafòric vers un d’analític. La meva inquietud rau en la significació d’aquesta metàfora .

Tenim per començar una roda de timó, clàssica, com la d’aquells vaixells en els que traficava el besavi Mas, un estri que permet maniobrar el timó d’una nau. El membre de la tripulació assignat a aquesta tasca és el timoner. Però el timoner es un instrument animat que executa les ordres de navegació que transmeten els oficials i que imposa el capità o comandant: el nostramo. Segons la normativa de la OMI (Organització

Marítima Internacional) i el seu manual normatiu de frases normalitzades per a les comunicacions marítimes, totes les ordres donades al timó seran repetides pel timoner, i l’oficial de guàrdia s’assegurarà de que es compleixin correcta i immediatament. Quan existeixi el temor que el timoner estigui distret se li dirigirà la següent pregunta : Quin es el rumb? La resposta ha de ser ” El meu rumb es... graus". Al timoner li arriba l’ordre per exemple de tot a estribord, a la dreta, ell tindrà que repetir-ho per donar a entendre que ho ha entès sense error. Totes les ordres seran repetides en veu alta i l’oficial de guàrdia s’assegura que es compleixen correctament.

El timoner governa el timó i per tant la nau, però tal com se li mana.

La pregunta és: qui és el comandant, el capità, el nostramo?

Qui marca el rumb de la nau?

Perquè la metàfora de la nau és la nació, l’estat, la comunitat. El que maniobra el timó d’una nació no és un solitari llop de mar amb una barqueta, no és un patró de iot que exhibeix en els nàutics de luxe el seu bronzo rodejat de belles dones mig despullades sobre la coberta refrescant-se amb escumosos francesos.

En un sistema democràtic no hi ha Grans Timoners.

Però qui és nostramo? Aquí i ara em conformaria més per una definició més descriptiva que per una de nominal. Nostramo és aquell que té com a tret diferencial el que Michel Onfray ha denominat com a símptoma d’Hecatón. Aquest darrer, un filòsof del segle II ensenyava que entre la salvació d’un altre home i la defensa i conservació dels interessos propis, s’ha d’optar per aquesta última sense contemplacions.

Per exemple posava que si per desgràcia la nau en que viatgem fa aigües per excés de càrrega i hem d’escollir entre sacrificar una carga valuosa o un esclau, s’ha d’optar sense pensar-ho per llançar per la borda a l’esclau. Algú recordarà la impactant seqüència de la pel·lícula l’Amistat, on per falta de menjar per a tots anaven llençant esclaus encadenats uns amb els altres a les aigües de l’oceà. És a dir, Nostramo és aquell que practica l’economia com una activitat independent de la política i de l’ètica, de les preocupacions del ciutadà i de la humanitat, on tot individu es pensat com a un instrument animat que, quan s’escau, pot ser llençat per la borda perquè s’ofegui en el profund oceà de l ‘exclusió social. I el timoner, cap on mira?

Faig ús de l’anglès en la frase anterior degut a que les regles normatives de l’OMI són sempre en anglès. No puc deixar de recordar que el poble català té una llosa que encara ens fa patir més les ordres de Nostramo, la llosa que acompanyada dels timoners i capitans dels congrés, permetrà vendre el sector públic als mercats privats sense que els pobres mariners de costa hi puguin dir la seva. La llosa que no en té prou amb l’espoli econòmic que practica, la llosa que vol fer desaparèixer la llengua catalana de l’educació per aplanar encara més el camí als contractistes de la globalització cultural, la llosa que a dia d’avui encara ens vol obligar a construir la nau amb una pasta constitucional feta per manobres amb grans tics democràtics com Fraga o González, i que quan convé també fa ús de les grans lliçons del mestre ceramista Pujol i deixebles varis.

Sento veus al despatx presidencial: "What is your heading?.

My heading is hard a starboard.

L'oci que ens crema El temps lliure i l’oci es converteixen en la nostra via d’escapament i de desfogament.

Un espai de temps que en comptes de ser aprofitat per un oci del qual puguem obtindre algun profit com a persones, acaba passant a ésser un “temps mort” en el nostre excessiu ritme marcat setmanal.

Deixem de ser crítiques per esdevenir persones apolítiques desinteressades pel nostre entorn: no és cap secret que l’oferta d’oci juvenil que més abunda els caps de setmana són les discoteques i els pubs musicals, si no és el consumisme frenètic en centres comercials o l’apatia davant el televisor.

I és que gairebé sempre se’ns planteja un oci que implica necessàriament el consum: pagar per anar al cinema, a la discoteca, per fer esport, anar a un concert... Ja és gairebé impossible sortir sense diners perquè sortir vol dir consumir.

En la nostra societat de consum capitalista no existeixen alternatives reals i plausibles d’oci, i les poques ofertes comporten un cost econòmic obligatori que està fora de l’abast de les butxaques de les joves, que no podríem assumir sense posar-nos en mans del treball temporal i precari.

A Reus i com a joves militants, ens trobem que no tenim cap espai per realitzar activitats, ja siguin xerrades, concerts fet que resulta impossible per a col·lectius com el nostre els quals sobrevivim de l’autogestió i precisament quan els concerts serien una bona font d’ingressos per tal de poder realitzar moltes més activitats durant l’any. Tampoc tenim espais per fer difusió de qualsevol esdeveniment, ja que al no gaudir de cartelleres populars hem d’ésser multades per encartellar en llocs no autoritzats.

Quim Puigdemunt Militant de l’Assemblea de Joves de ReusCAJEI

5 Reforma de la Constitució. Context polític i situació actual Per Abel Guinovart, militant de la Candidatura per la Unitat Popular

L'any 1978 després d'un acord polític entre els dirigents del règim dictatorial i una part important de l'oposició al franquisme, i en un context d'agitació política, de renúncies per part dels grans partits de l'oposició i de pressions de l'estament militar, se sotmet a referèndum la Constitució Espanyola, fet que planteja a la ciutadania la disjuntiva de referendar-la o bé quedar-se en la situació dels anys de la dictadura.

El que acabà esdevenint la Carta Magna pretenia maquillar una realitat d'alta conflictivitat social presentant l'estat espanyol com un estat social i de dret, i s'establia un apartat de garanties constitucionals que eren les que havien d'assegurar els drets bàsics constitucionals, fet paradoxal ja que segons la constitució tothom té dret a l'habitatge o al treball però en canvi no apareix en l'apartat de garanties constitucional, i per tant acaba sent en realitat paper mullat.

En l'apartat d'organització territorial consagrava la unitat estatal, continuava l'obra d'esquarterament dels Països Catalans -impossibilitant la federació entre comunitats autònomes- i la ciutadania catalana quedava diluïda dintre del poble espanyol, que era a la fi el dipositari de la sobirania nacional.

L'exèrcit espanyol era l'encarregat de garantir la unitat territorial, fet insòlit en la tradició constitucional en altres estats. La pedra de toc d'aquest projecte d'arquitectura legal i polític era el Tribunal Constitucional, tribunal al marge del sistema legal i els jutges del qual eren designats pels grans partits espanyols (PSOE i AP-PP).

- Però no era tan difícil tocar la constitució?

- Només si ho demanen els bascos o els catalans La realitat és que al marge de disputes competencials entre l'estat i les comunitats autònomes del principat i la basca (principalment) aquest sistema es va poder imposar, ja que estava basat en la repressió del règim franquista havia imposat dècades enrera i la tasca bruta d’eliminar la dissidència ja estava feta, mancava massa crítica per oposar una alternativa viable al que va acabar esdevenint una continuació per altres mitjans del règim anterior.

Al marge de certes dissidències més o menys criminalitzades per l'estat, l’oligarquia va aconseguir imposar aquest marc com a font de pau social.

Tot aquest paisatge comença a esberlar-se durant la última legislatura d'Aznar, en la que allò que havia quedat subjacent durant anys comença a evidenciarse fruit del mode de governar autoritària per part de la dreta espanyolista, fet que es fa evident quan es comença a tramitar el tímid intent d'Ibarretxe amb el pla

que portà el seu nom o quan s'intentà imposar un transvasament per continuar la roda del creixement capitalista desmesurat -a través del qual es potencià per altra banda el conflicte entre territoris de l'estat-. El cop de gràcia fou la tramitació d'una simple reforma estatutària per part de la Generalitat del Principat en la que saltaren totes les alarmes per part dels estaments dirigents de l'estat i que provocà inclús una tramitació d'una carta pública d'oficials retirats que demanaven expressament la intervenció de l'exèrcit en cas d'aprovació de l'estatut que havia sigut aprovat per la Generalitat l'any 2006 en aplicació de la Constitució.

Però allò que es presentava durant dècades com un marc legal inqüestionable esdevé de cop i volta un instrument incapaç de cap defensa social per al conjunt de la ciutadania que veu amenaçada la seva educació, sanitat i serveis socials en un moment de dificultats i

d'endeutament generalitzat; la Constitució Espanyola queda profundament retocada per l'actual reforma pactada pel PP i pel PSOE, imposada per la UE i pel capital financer, encaminada a limitar el deute i el dèficit públic de les administracions públiques, o dit d'altra manera, disminuir el pressupost públic per tal de pagar el deute que hi ha contret amb la banca, fet que comporta de manera inevitable una pèrdua de nivell i qualitat de vida de la ciutadania a un ritme exponencial en un moment en què es fa difícil de preveure'n el final de la crisi. Des de moviments socials com els indignats han demanat la convocatòria d'un referèndum i institucions com la Generalitat del Principat han mostrat la disconformitat per unes mesures que a la pràctica comportaran la impossibilitat d'aplicar les competències que tenen transferides. És davant d'aquesta realitat que s'imposa una ruptura amb l'actual marc legal: des del carrer i des dels municipis el conjunt de les organitzacions que conformen l’Esquerra Independentista tenen l’oportunitat d’exercir d’agent dinamitzador per assolir el que ens pertoca com a poble i per poder trencar amb una herència que impossibilita l'aplicació de polítiques socialment justes, partint del treball conjunt amb moviments socials i ciutadans a peu de carrer en la línia de la Unitat Popular, el poble organitzat assolint i gestionant el poder.

6

L'EIC inicia la campanya Som Països Catalans

Tant les sentències per soterrar la immersió lingüística com les temptatives autonòmiques de suprimir l’ensenyament en valencià s'emmarquen en la tendència de l’Estat espanyol a assimilar culturalment la nació catalana.

Malauradament, però, han encés la lluita per l’ensenyament en català arreu de la nació.

La campanya “Som Països Catalans”, iniciada recentment pels diversos col·lectius organitzats que conformen l'Esquerra Independentista del Camp, es basa en una clara força de voluntat d'aquestes associacions per tal de potenciar la unitat dels Països Catalans i per socialitzar-ne el seu marc geogràfic i reivindicar així els seus trets nacionals propis; a més d'oferir un espai de participació a totes les persones i associacions que hi vulguin participar.

Aquesta idea es basa en la sèrie de trets culturals que comparteixen cada una de les regions que conformen els Països Catalans (l'actual C. A. de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i les Pitiüses, la Franja de Ponent, la Catalunya Nord i la zona murciana del Carxe), sostinguts per una mateixa llengua i tradició cultural i una història compartida i lligada entre els diversos territoris.

Aquestes regions ja posseeixen un lligam històric concret.

Pel que fa les Balears i el País Valencià, fou amb la conquesta cristiana de Jaume I i la posterior repoblació i adaptació de la població autòctona als nous senyors catalans el que portà a la catalanització d'aquests dos territoris. Si parlem de la Catalunya Nord, la territorialitat d'aquesta és ben marcada, ja que aquella zona formava part del Principat de Catalunya des de els seus inicis i fou en la Guerra dels Segadors del segle XVII quan el regne francès en prengué possessió.

Tot i que el conjunt territorial parteix d'un mateix origen, trobem una divisió entre les diverses zones en el fet que cada una d'aquestes s'organitzés de forma diferent, sense arribar a concretar-se mai una sola unitat territorial (política) que conformés el conjunt dels Països Catalans, encara que realment la població en el seu conjunt fos coneguda sempre com a ca-

Clamem per l’educació en català

talana, i no es separés aquesta entre els diversos regnes que conformaven el territori.

Aquesta forma organitzativa pròpia tingué durada fins l'arribada de la Guerra de Successió, on els territoris catalans s'oposaren al centralisme borbònic promulgat per Felip V i iniciaren la resistència (amb un gran ressò en les classes populars, veure els exemples dels maulets i els miquelets) fins a la desfeta final de Barcelona del 1714, que portà l'inici de la centralització borbònica espanyola, l'ocupació sobre el territori català i el genocidi cultural sobre el nostre territori amb persecucions i repressió que encara en trobem mostres avui en dia.

Si analitzem els Països Catalans amb una òptica més social i combativa veiem que les classes populars de cada zona (les que realment eren tractades de catalanes) mantingueren tot un conjunt de lluites contra les classes poderoses, ja fossin del propi territori o les que posteriorment vindrien de l'estat veí buscant l'eliminació d'aquesta identitat, fet que encara segueixen intentant però que mai han pogut aconseguir.

Els Països Catalans també són hereus d'aquestes lluites, que podent anar des de les primeres revoltes remences contra

els poderosos a la Catalunya Vella, la insubmissió dels moriscos a València, la lluita dels agermanats mallorquins contra les classes senyorials, les diverses lluites obreres del segle XIX o l'antifeixisme i antifranquisme de la Guerra Civil i la posterior dictadura, juntament amb l'activisme de la Transició democràtica per seguir combatent el nou estat de coses suposadament democràtic planejat i hereu de la situació anterior fins als nostres dies. És per tot això que els Països Catalans, a part de voler significar tot un conjunt territorial que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, representa també la voluntat d'un poble d'exercir el seu dret a l'autodeterminació de forma popular, allunyat això si de cap regionalisme i localisme que pugui dividir el conjunt de la nació (i per tant, sense acceptar cap tipus de reforma o estatut que solament ens doni autonomia com a nova forma de dominació).

L'Esquerra Independentista som els continuadors de les lluites passades i suportant el pes de la història del que significa. Lluitem pels per l'alliberament social i nacional dels Països Catalans, per tal de fer una construcció nacional més justa i pròpia del poble treballador català.

No ens ha de sorprendre que el TSJC, com a tribunal espanyol que és, inste el govern autonòmic principatí a obeir les sentències del Tribunal Suprem espanyol contra la immersió lingüística –al cap i a la fi, hi està subordinat–, en contra del consens a què ha arribat la comunitat educativa després de molts anys d’intensa lluita. El model d’immersió lingüística recull els principis de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (sic), que també se segueixen en altres nacions com el Quebec, ja que potencia l’aprenentatge de la llengua del país per tothom, sense distinció, amb la qual cosa s’aconsegueix tant l’aprenentatge de més llengües com la integració plena de les persones nouvingudes. Però res d’això no els importa als agents la finalitat dels quals és l’espanyolització de la nostra terra.

Mentrestant, veiem que, els que en alguns territoris defensen hipòcritament l’elecció de llengua en l’ensenyament per part dels pares, són els mateixos que defensen, allà on els interessa, la supressió de l’ensenyament en català.

En efecte, l’esborrany de decret de l’exconseller d’Educació valencià, Alejandro Font de Mora, a part de no seguir les pautes que ha establit una llei superior, com és la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, nega totalment l’elecció de llengua per part dels pares. No enganya ningú invocant un fals plurilingüisme: tothom sap que el 50% d’ensenyament en valencià que defensa el seu model (30% als escassos instituts que han decidit garantir un 30% en anglés) quedarà en no-res, ja que al País Valencià no s’exigeix la capacitació lingüística del professorat en el nostre propi idioma, i també cal tindre en compte que la Conselleria d’Educació sovint és la primera a incomplir els decrets que ella mateixa legisla,

7 com aquest decret si finalment la comunitat educativa en lluita no l’atura.

Tal com denuncia Escola Valenciana, l’infame Font de Mora, que presentà la seua proposta d’un sistema no avaluat amb cap criteri pedagògic, arribà fins al punt de no publicar els estudis que suggereixen que els estudiants de les línies en valencià obtenen els millors resultats en l’aprenentatge tant del català com de l’anglés i el castellà.

A aquest joc, també s’ha afanyat a apuntar-s’hi el govern illenc de Ramon Bauzá, qui, després d’omplir-se la boca durant la campanya electoral amb el dret dels pares a escollir la llengua dels fills –a fi de soterrar la immersió lingüística, per descomptat–, s’ha mostrat partidari del nou model valencià de Font de Mora, malgrat les demandes de l’Obra Cultural Balear perquè no utilitzara la política lingüística com a eina per a fer maniobres electoralistes. Amb la seua actitud autoritària, les seues ocurrències improvisades (com la de l’innecessari nou llibre d’estil del català de les Illes) i les seues ganes d’aparéixer en portada, el conseller illenc Bosch ens recorda el valencià Font de Mora, ridículament famós per la seua falsa promoció de l’ensenyament de la llengua xinesa en un moment de descrèdit personal per la seua proposta d’ensenyar Educació per a la Ciutadania en anglés a uns alumnes a qui no s’imparteix íntegrament en aquest idioma ni tan sols les mateixes classes de llengua anglesa.

En fi, els agents espanyolitzadors continuaran agredint la nostra llengua i la nostra cultura per tal d’impulsar batalletes electoralistes i d’anorrear-nos nacionalment. Malgrat que aquests polítics de vegades tracten de mostrar una aparent actitud conciliadora, com José Císcar (substitut de Font de Mora), qui, després de la contundent resposta social, ha obert la porta a la modificació del nou decret, les que volem arribar a la normalització lingüística hem de seguir lluitant, lluitant activament i construint un teixit social combatiu per un model realment plurilingüe i de qualitat, en què la totalitat dels estudiants adquirisquen la capacitat de desenvolupar-se socialment tant en català com en altres llengües, un model d’immersió lingüística per a totes, i no ens podem aturar fins a assolir aquest objectiu.

Fem pinya a favor del català, ara en l’educació!

Per Agnès Toda i Bonet, filòloga catalana

El català un cop més esdevé tema de debat, ara és la immersió lingüística que es posa en dubte i que trontolla sempre, és clar, a favor d’una llengua espanyola imperialista, hegemònica i prepotent. La resposta de la societat catalana ha de ser ferma, sense vacil·lacions, i si convé ha de passar per la desobediència civil; la societat catalana, això sí, en tota la seva magnitud, perquè no és només al Principat de Catalunya on cal reivindicar el català a l’escola, la situació dels altres territoris encara és més deplorable.

Malauradament més de 30 anys després de la mort del dictador encara se’ns fa evident que ho va deixar tot «atado y bien atado», que lluny de tirar endavant anem de recules, perquè hi ha qui malda perquè així sigui i, és clar, no ho oblidem, mal que pesi a molts, encara cueja l’esperit del Generalísimo, una bona prova n’és la pervivència de la reialesa espanyola que va nombrar ell mateix.

que se’ns va retallar per totes bandes, també des del punt de vista lingüístic; ara veiem perillar aquest model sense saber massa bé com sortir-nos-en més enllà de presentar recursos a qui no pretén que el català prosperi i de vindicar la desobediència civil davant la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per demostrar que aquesta decisió no és democràtica i que el poble català no l’acata.

Això ens mostra que hem d’estar sempre amatents, perquè s’aprofita qualsevol ocasió per fer-nos caure. I no només a l’estat espanyol, l’estat francès no es queda enrere; junts continuen obsessionats a destruir la nostra identitat com a poble. És gràcies a l’esforç de centenars de catalans i catalanes al llarg dels darrers 300 anys que avui és possible encara estar parlant amb i sobre la nostra llengua.

Sense aquest esforç i aquesta lluita no hauria estat possible.

Cal que continuem en la mateixa línia, sense defallir.

Hem de tenir en compte, però, que la situació de la nostra escola i la nostra llengua no comença i s’acaba al Principat; el nostre país, els nostres Països Catalans, abasten molt més enllà. No podem caure en l’error de creure’ns les fronteres que els estats espanyol i francès ens han imposat. Parlar de poble, de llengua i de cultura, implica tenir en compte tot el marc nacional.

Ara és el torn de qüestionar l’escola, tot i que la situació lingüística lamentable no se cenyeixi només en aquest àmbit; en molts altres, com el de la justícia, la situació del català flaqueja per totes bandes. Els estudis sociolingüístics més recents mostren que la situació del català dista molt de ser la desitjable, per la qual cosa és evident que cal donar-li més embranzida, no treure-li’n i incidir en la creació d’una societat dividida i guetitzada. Malgrat tot, al Principat de Catalunya, després d’aconseguir un model d’escola –amb el català com a llengua vehicular– que des del 1983 ha estat símbol de cohesió i normalització lingüística, però també després de perdre bous i esquelles en l’elaboració d’un Estatut

La situació, per tant, és molt més complexa i preocupant, tot i cenyir-nos només en l’àmbit de l’educació. A la Franja de Ponent, l’escola és exclusivament en castellà i les catalanes i els catalans que hi viuen veuen vulnerats tots els seus drets lingüístics com a catalanoparlants. Al País Valencià, Escola Valenciana en aquests moments també es troba en una situació de lluita contra el decret impulsat per Alejandro Font de Mora (PP) que pretén suprimir l’ensenyament en valencià.

A les illes Balears i Pitiüses, la situació no és millor, han de batallar per evitar que la presència del català a l’escola no retrocedeixi com pretén aconseguir el PP. Per acabar, els catalans i les catalanes que viuen sota l’administració francesa, a la Catalunya del Nord, tampoc tenen reconeguts els seus drets com a catalanoparlants, i més enllà dels esforços de la Bressola, la majoria de nord-catalans i nord-catalanes no tenen dret a poder accedir a uns estudis reglats en català.

Com veiem, doncs, la situació és greu, és molt greu, fa 300 anys que és greu. I s’ha demostrat històricament que només els catalans i les catalanes podem fer front a aquest intent de genocidi cultural. El problema no és ni lingüístic ni cultural, es tracta d’un problema polític; ¿com si no s’entén que tres famílies hagin causat aquest enrenou al Principat i que les desenes de milers de famílies que al País Valencià any rere any exigeixen l’ensenyament en valencià no se’n surtin? Al darrere hi ha la voluntat d’eliminar-nos com a poble i nosaltres hi hem de respondre amb un projecte polític ferm i contundent: el de la reconstrucció i l’alliberament nacional dels Països Catalans.

I aquest projecte cal que el fem units per visibilitzar que darrere de la llengua catalana hi ha un poble que batega i que camina, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, i que no es deixa ni es deixarà trepitjar.

8

El jovent reusenc un L’Assemblea de Joves de Reus neix a principis de l’any 2005 amb la voluntat de donar veu activa i eines per organitzar-se a les joves de la ciutat i la comarca. Sota les banderes de la independència i el socialisme comença a treballar, organitzant tota mena d’actes i fent lligams amb la resta de col·lectius alternatius de la ciutat.

S’engega un projecte juvenil actiu i participatiu, capaç d’organitzar-se localment per afrontar les problemàtiques diàries amb les quals es troben les joves de Reus i de tots els Països Catalans. El Pilar fonamental del treball és l’organització assembleària, l’autogestió i la coordinació amb altres organitzacions o moviments socials implicats en la mateixa lluita. És a partir del 2006 quan l’assemblea es consolida i fa el primer pas qualitatiu. A finals d’aquell any, arran de la preparació de la manifestació de la diada i de la feina feta durant l’any l’AJR entra a participar al Casal Despertaferro!, un projecte ambiciós i de llarg recorregut que els permet tindre eines per treballar i desenvolupar-se.

Amb aquest nou espai on tre-

ballar l’organització creix ràpidament i en els següents anys es duen a terme multitud d’actes i accions, campanyes, xerrades i agitació. A nivell regional treballen des de el seu inici amb la Coordinadora regional de l’esquerra independentista: l’Esquerra Independentista del Camp (EIC). Des de un treball conjunt i de classe participen activament de la Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa (CRTR) i de la Coordinadora de Barraques.

Pel que fa a nivell nacional lluiten des de Reus per la construcció d’uns Països Catalans lliures i socialistes integrats en el projecte català i unitari de la Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista (CAJEI).

Des del 2008 s’està treballant en el procés de confluència amb Maulets per dotar a l’Esquerra Independentista d’una organització juvenil, unida i més forta.

Aquest 11 de setembre és l’escenari ideal per mostrar a la societat reusenca el compromís que ambdues organitzacions han assumit per crear una nova organització que de ben segur prosperarà i serà un dels nuclis més forts del Camp

Com ja haureu pogut veure en els últims mesos, les dues organitzacions juvenils de l'Esquerra Independentista hem emprés un camí sense volta enrere per a confluir en una sola assemblea. Pels volts de l'any 2008 va començar a caminar aquest nou projecte d'unitat juvenil als Països Catalans, aquest procés a nivell nacional té data de finalització pels inicis de l'any vinent.

La Coordinadora d'Assemblees de Joves de l'Esquerra Independentista (CAJEI) i Maulets, el jovent independentista revolucionari veiem necessari aquest projecte i imprescindible per a la reestructuració del moviment de l'Esquerra Independentista, ja que per a avançar amb aquest projecte es necessària la unitat juvenil en una sola organització.

Són molts els obstacles polítics i socials que hem de vèncer, en forma de retallades socials, imposicions lingüístiques, atur, explotació laboral... I per afrontar a aquestes agressions de la patronal i dels estats espanyol i francès es necessari fer-ho des d'un front comú.

L'Esquerra Independentista estem en un punt àlgid, i probablement en el que ens trobem amb més suport popular des dels nostres inicis, ara fa més de 40 anys. Dia rere dia apareixen noves assemblees de la CAJEI o de Maulets arreu dels Països Catalans, s'obren nous casals i ateneus populars, el creixement de l'organització estudiantil al voltant del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans, i el que més hem vist aquests últims mesos, l'ascens de regidors de la CUP, que ha passat d'una vintena a més d'un centenar arreu del Principat.

Centrant-nos ja en el que afecta a la nostra ciutat, en vistes del procés de confluència a nivell nacional, hem considerat que seria important anticiparnos a aquest procés i unificar les dues assemblees el més aviat possible, però prenent-nos el temps necessari. Aquesta tasca ens ha costat molts esforços ja que hem hagut de posar en comú diferents formes de treball, per la qual cosa les dues assemblees hem cedit en alguns aspectes.

Un altre punt de coincidència entre els dos col·lectius, ha estat el fet de compartir militància en la majoria de coordinadores en les que ens trobem, una d'elles és l'Esquerra Independentista del Camp.

L'EIC com hem dit és una coordinadora que agrupa els diferents col·lectius de l'EI del Camp, una eina necessària per la unitat de lluita amb els i les companyes d'altres pobles i comarques. Anualment es fa una campanya conjunta com a EIC, i en la que es toquen diversos aspectes centrats en un tema principal. Vam començar l'any 2007 amb la campanya “Gent del Camp aturem l'ofensiva del ciment” denunciant les agressions al territori per part dels especuladors, i ens vam posar com a meta la defensa del territori. Vam seguir amb “300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència”, degut al 300 aniversari de l'entrada de les tropes borbòniques al país València i reclamant que tres segles ja són prous.

9

it per una terra lliure Hores i hores d’assemblees i treball han passat des del moment en que l’assemblea actual de Maulets es presentà en societat l’any 2005, i també són desenes els i les joves de Reus que en algun moment o altre han militat o col·laborat amb l’Esquerra Independentista.

Des dels seus inicis l’assemblea ha crescut en quantitat i qualitat a base de superar nous reptes, convertint-se finalment en una escola de formació política, però també, i més important, en una escola de formació de persones on els valors del treball en grup, la solidaritat, el debat i la responsabilitat són l’eix vertebrador del treball diari.

No podríem parlar de créixer i formar sense mencionar els principals reptes que em hagut d’afrontar i superar.

Treballar per publicar el Punt de Mira de forma mensual, cosa que s’ha anat fent amb algun que altre problema ocasional, així com haver fet evolucionar aquest projecte a base de debats i reflexions ens ha donat la constància en el treball.

La lluita contra l’especulació en el cas de la Sedera ens ensenyà a lluitar contra els En finalitzar aquesta engegàrem la campanya “Capitalisme és crisi”, en la que enfocàrem qui era el culpable d'aquesta crisi i vam remarcar la necessitat d'acabar amb el capitalisme i construir un model d'estat socialista ja que és la única sortida per salvar al món del caos en el que ens trobem actualment. Finalment, l'abril d'aquest any iniciàvem la campanya “Som Països Catalans” aprofitant que a nivell nacional hi havia la intenció d'engegar una campanya similar, i per reclamar així la totalitat de la nostra nació des de Fraga a Maó i des de Salses a Guardamar.

Com hem dit som dues organitzacions juvenils, i per tant la nostra tasca és doble, combativa i també formativa, és per això que creiem que uns dels pilars bàsics per a la construcció de la nova organització ha de ser la formació. I per aquest motiu en els últims mesos hem estat impulsant diversos debats de formació, sobre varis temes d'actualitat. També hem estat presents a la xarxa penjant diversos textos formatius de tendència marxista, molts dels quals trobem de vital importància per a la lluita del dia a dia.

La tasca unitària del jovent de l'Esquerra Independentista és també una aposta de futur, ja que com hem dit abans ens trobem en un punt de no retorn, pel qual ens hauríem de plantejar quines són les expectatives de futur de la nova organització.

Som conscients que tant sols estem al principi del nostre projecte polític i que no ens trobarem amb un camí de roses, per tant la tasca del jovent de l'EI és aglutinar als i les joves dels Països Catalans en una sola organització. Aquesta, emmarcada dins del conjunt global de l'EI, ha de ser capaç de conscienciar al jovent sobre la necessitat vital d'una ruptura amb els estats espanyol i francès i amb el seu sistema de dominació capitalista. Aquests estats ens han demostrat contínuament que no volen utilitzar una via democràtica ja que són constants les agressions que rebem contra el nostre país, com també la reducció de drets laborals i polítics.

Per entendre aquest context polític es necessari mirar uns anys enrere i saber com va avançar la suposada transició, un engany de la burgesia espanyola

poderosos i a denunciar els seus abusos en el dia a dia de Reus, ens ensenyà com, si nosaltres ens ho creiem, podem ser una peça política important en la vida pública.

La presència des de fa anys a Barraques ens ha dotat de paciència i habilitat per treballar en grup i aguantar la pressió i l’estrès de moltes hores de feina durant quatre dies. A més, que una companya de l’assemblea ostentés el càrrec de Presidenta durant la passada edició ens ha fet valorar i entendre la complexitat que suposa organitzar cada edició.

Tot i això, el valor que la majoria de companys de Maulets mencionarien com a més especial és la solidaritat, que aprenguérem a garrotades després del Ple de l’Ajuntament de Reus del 24 de juliol de l’any 2009, quan se’ns va fer fora a empentes i cops per treure una pancarta denunciant l’especulació i que finalitzà amb criminalitzacions i denúncies contra els 8 de Reus.

El futur és incert però el que tenim clar és que la unitat és un repte però ens encoratja el fet de saber que sols podrà dur benefici a Reus.

amb la complicitat de la gran majoria dels partits polítics per imposar el mandat dels successors del franquisme.

També trobem necessària la sortida immediata de la Unió Europea, una comunitat econòmica de marcada tendència neoliberal que no fa més que accelerar el retall de les condicions laborals dels i les treballadores. Recordem que la UE és una comunitat totalment mancada de sentit democràtic, ja que els grans dirigents d'aquesta són majoritàriament membres de la patronal dels diversos països membres, i evidentment no són elegits democràticament.

Davant d'aquests fets no ens donen més opció que trencar amb ells mitjançant una via revolucionària, ja que mai aconseguirem un canvi profund amb pactes o petites reformes. Aquest camí revolucionari tant sols té una sortida, i és la que la història ens ha demostrat com a única vàlida per poder viure lliurement i ser nosaltres mateixes qui decidim sobre les nostres vides, la construcció d'un estat català de caràcter socialista.

10 La lluita contra el patriarcat...: està interioritzada ? Reflexionem-hi!

Per Laia Carbó, militant de l’AJR Actualment, tant els moviments socials, com els partits institucionals es declaren contraris a la violència i a la discriminació envers les dones, ens ho presenten com un dels seus grans postulats; però, realment, es duu a la pràctica aquesta proclama teòrica?

Pel que fa el Govern ( ja sigui de dretes o ― les suposades― esquerres) i el seu feminisme institucional, malgrat que aquest creï lleis en defensa de la igualtat de les dones, podem veure fàcilment que és paper mullat en no fer-se palès a la vida real: moltes dones segueixen discriminades per raó de sexe en determinades feines, puix que se’n valoren les capacitats i qualitats associades al gènere imposat al néixer (recordem que vivim en un sistema sexe-gènere preestablert).

Les lleis d’igualtat creades per aquesta institució, no fan taula rasa de les estructures socials i econòmiques imperants, les quals perpetuen el patriarcat de manera subtil tapant els ‘’forats’’ que té el sistema actual. També aquest tipus de feminisme té grans mancances alhora d’analitzar, reconèixer i eradicar diferents situacions de violència de gènere a la vida quotidiana, partint de la base que no són considerades com a tals.

Aquest feminisme doncs, alimenta i perpetua la falsocràcia imperant i aquest estat de son en què la gent es troba, normalitzant actituds sexistes i fent creure que

molts rols, creences, estereotips,... venen donats per la lliure elecció de cada persona i que no venen condicionats per unes pautes apreses al llarg de la vida.

En un altre extrem, ens trobem la lluita contra el patriarcat que duen a terme diferents moviments socials, on aquesta va més a l’arrel del problema; però, es porta a terme la teoria a la pràctica? Desgraciadament, a petita escala. Els rols de gènere imposats fan que, en el fons, algunes persones no sentin la lluita contra el patriarcat com a pròpia, que es qualifiquin alguns temes com ximpleries i que, fins i tot, en facin burla en cercles d’intimitat que confereix aquella “camaraderia masculina”. És aquest un dels punts on s’ha d’atacar l’arrel del problema (socialització de gènere,...) per eradicar-lo completament.

La lluita antipatriarcal té una característica molt diferencial de la lluita nacional o de la de classe: el fet de fer una revolució personal, una introspecció per canviar la conducta i manera de pensar pròpies. Es tracta de ser una persona nova, lliure de condicionaments de cap tipus. Ara, totes i tots sabem que, quan es tracta de fer un canvi en una o un mateix, la cosa és força difícil, reconèixer els nostres errors mai és una feina fàcil i ràpida, per això, sovint, costa arrelar i ser conseqüent amb la lluita feminista o antipatriarcal.

S’ha de recordar que cap lluita d’alliberament no es podrà dur mai a terme mentre s’estigui oprimint una part de la societat.

Així, doncs, reflexionem sobre el nostre paper davant de la violència masclista, la pressió estètica, els estereotips sexuals, la família, els rols de gènere, el llenguatge sexista,etc. no

sols quan estem en l’àmbit de militància, sinó també en la nostra vida privada. Si no fem un canvi personal, mai no podrem fer un canvi global.

_______ 1- El llenguatge és l’eina principal de comunicació de les persones; així, doncs, si el llenguatge és sexista i fa invisible una part de la ciutadania, mai no hi podrà haver una veritable igualtat; ans al contrari, és una forma de perpetuar la invisibilitat que han patit històricament les dones, accentuada sobretot amb el naixement de la propietat privada i el conseqüent capitalisme.

11 Orgull Juvenil La Coordinadora d’Assemblees de l’Esquerra Independentista (CAJEI) vam engegar una campanya a nivell nacional anomenada “Orgull Juvenil”.

Aquesta campanya el que pretenia era,per una banda denunciar un poder adult que atacava a la joventut sense que aquesta pogués desenvolupar-se autònomamentfent així agafar una consciència per part dels i les joves d’aquesta opressió adulta que patia i per altra banda que aquesta s’autoorganitzés per atacar aquest poder adult i per tant, adquirir una autonomia pròpia i personal com a joves que som.

Així doncs, el poder adult seria la utilització per part de les persones adultes d’un poder superior cap a les persones més joves.

Tot i així, aquest poder adult no només s’ha d’entendre com el poder que s’exerceix a nivell més personal com ho podem observar en els centres d’educació, en les famílies patriarcals o en les mateixes relacions d’amistat, si no com el poder que va de la mà del capitalisme per tal de reproduir una força de treball que perpetuï aquest sistema.

Però aquests dos factors no es poden destriar ja que l’actual sistema educatiu esta al servei de l’estat com també ho estan les institucions familiars al servei del patriarcat.

Endinsant-nos en el sistema educatiu, és molt palpable la situació de dominació que hi ha per part de les institucions en aquest cas, encapçalades pels i les docents les quals només fan que transmetre i inculcar uns valors i unes creences dominades pel capitalisme per tal de servir a aquest tan sols amb un sentit bidireccional entre docent-alumne, situant-se així en una posició de poder i superioritat i sense que hi hagin espais per compartir coneixements ni per desenvolupar en l’alumnat una capacitat crítica d’autoraonament.

Quan els i les joves acabem l’etapa “formativa” i estem preparats segons el capitalisme per servir a l’estat sortim com a simples mercaderies que ens rifaran entre diferents empreses endinsant-nos dintre uns valors autodestructius de competivitat i individualisme.

També cal dir l’enorme opressió que patim les dones joves i encara més amb el poder adult reflectit sobretot en les estructures de dominació familiars en el fet d’educar a les joves segons l’estructura patriarcal d’obediència, en el fet de ser dòcils i no protestar i en una funció purament reproductiva factors que agreugen encara més la situació de la dona jove per tal d’agafar consciència pròpia i per tal d’autoorganitzar-se.

L’autoorganizació per tal d’agafar consciència sobre tal poder d’opressió tampoc és gens fàcil avui en dia ja que estem immersos de fa temps en un context polític i social on és molt difícil que els i les joves ens puguem emancipar personalment entenent l’emancipació personal com un pas previ per l’emancipació col·lectiva. La nova reformar laboral de jubilació fins als 65 anys afectarà directament als i a les joves fent així retraçar l’edat d’entrada al mercat laboral, afavorint el sorgiment d’una joventut sense poder-se emancipar laboral i personalment i amb un estancament profund.

A nivell formal no cal anar tan lluny per part nostra a l’hora de

poder observar aquests fenòmens de dominació cap als joves, doncs els mateixos moviments que s’anomenen revolucionaris tenen molt ben inculcades estructures de dominació adulta cap al jovent.

Així tampoc és una tasca gens fàcil per a nosaltres, els i les joves, de despendre’ns d’aquesta opressió en el punt de no deixarte avançar en el teu procés d’emancipació personal i col·lectiva, sense deixar saber-nos equivocar com a pas indispensable per aprendre i anar avançant, ficant l’exemple de l’edat més avançada com a factor indestriable de més experiència fent que el o la jove no la pugui desenvolupar i li sigui tallada.

N’estem farts i fartes de les típiques i tòpiques frases de “jo quan era jove pensava com tu, amb el temps ja aniràs canviant”, “nosaltres sabem del què parlem ja que l’edat ens ho ha demostrat”. Diem no al poder adult, a l’opressió que dia a dia patim i per això volem que se’ns faci respectar com a joves que som i com el futur que serem.

Desobediència civil La desobediència civil és un mètode de lluita política que consisteix en no acatar una llei que es veu injusta, perquè es considera que complir-la sols allarga una situació injusta.

Però, aquesta pràctica política també pot consistir en desobeir, en determinats moments, les autoritats quan pretenen aplicar lleis que són considerades injustes.

Les característiques d'aquest mètode són el seu caràcter civil, obert i públic i la voluntat conscient de desobeir. És oberta i pública perquè s'actua davant de tothom, i, per tant, sense secretisme ni clandestinitat, ni tampoc s'exclou a ningú de participar-hi. És una pràctica civil al no usar cap tipus d'arma i sempre es respecta els principis de l'acció pacífica. Finalment, la desobediència civil comporta una voluntat conscient de no acatar determinades lleis, i, en conseqüència de no defugir responsabilitats per aquesta actuació desobedient. Per això, no es pot tractar qui practica la desobediència civil com un delinqüent, ja que el delinqüent vol evitar que l'enxampin, per contra, el desobedient civil actua sense utilitzar cap tipus de subterfugis, ni

amagatalls, sent conscient que la seva actuació és perseguida pel règim establert.

Hi haurà gent que pensarà que en una democràcia no existeixen lleis injustes, que totes les decisions i lleis que es prenen en un parlament són justes, ja que la majoria del membres d'un parlament representa la majoria de la ciutadania. En aquest punt s’ha de fer un aclariment, ja que democràcia (que etimològicament significa “govern del poble”) no significa la imposició d'allò que vol la majoria d'una assemblea legislativa, ni tan sols significa imposar la voluntat d'una majoria de persones sobre una altra. La democràcia ha de basar-se en procediments que busquin el màxim debat social i la participació de tot el conjunt de la societat, per tal que aquest govern del poble no es redueixi a l'elecció cada 4 anys de diverses persones que facin i desfacin com ells vulguin.

Quan la democràcia es degrada i s'arriba a l'extrem de negar el debat i la participació social és lògic que aparegui la necessitat d'exercir la desobediència civil com a mecanisme de protesta contra la imposició de les lleis aprovades per aquests “representants”.

Per tot això, les accions de desobediència civil han de ser tingudes en compte ja que són una eina per avançar, per remoure consciències, en definitiva, un instrument per transformar el sistema partitocràtic actual de “votar cada 4 anys i callar” en una democràcia plena i absoluta. Hem d'entendre la desobediència civil com una eina al servei de la societat per millorar la democràcia, ja que el desobedient actua de forma pública, amb actitud cívica i amb voluntat de posar en evidència les lleis i situacions injustes que es desenvolupen en el nostre entorn. No es pot tractar la desobediència civil com un problema d'ordre públic, només es pot considerar com un conflicte polític.

Les solucions que busquin acabar amb aquesta pràctica política hauran d'anar enfocades a l'arrel i l'origen de les causes que empenyen a milers de persones a no acatar la decisió d'una (totpoderosa) Junta Electoral Central, o a desobeir a centenars d'agents dels Mossos d'Esquadra disposats a obrir-se pas amb pilotes de goma i porres.

12 Una mirada personal a això dels indignats Per Jordi Martí i Font Seria d'una completa inconsciència voler donar opinions tancades i definitives sobre què ha suposat el moviment dels indignats als Països Catalans quan aquest no ha estat ni un moviment únic i homogeni ni ha acabat ni sabem com evolucionarà. Tenim clar, però, que fins ara no ha deixat de sorprendre'ns, agradablement en el meu cas, malgrat tot. Seria també d'inconscients pensar que l'opinió que surti en aquest article és res més que la meva, sempre humil i subjecta a la possibilitat de canvis en funció de veure llums que abans no havia detectat o d'entendre coses que el meu escàs raonament racional i racionalista no havia arribat a capir.

El 15 de juny del 2011 és la data de naixement d'un moviment que sota el nom popular d'”indignats” (fent referència al llibre de Stéphane Hessel “Indigneuvos!”) ha suposat un revulsiu nou i engrescador per a totes les persones que des dels moviments socials entenem que cal canviar el món per tal de canviar la vida humana que portem damunt del planeta portem. No m'importa massa qui va convocar les manifestacions que es van fer aquell dia ni si hi havia que ja ho deia... El cert és que en pocs dies teníem les principals places de la majoria de ciutats de l'Estat espanyol plenes de gent que protestava contra l'actual estat de les coses com mai no havíem vist.

No eren els de sempre, i molts dels de sempre s'ho miraven amb estranyesa:com podia ser que una mobilització no convocada per ells hagués tingut tant de ressò? Les i els mobilitzats protestaven per moltes coses, a vegades confuses i fins i tot algun cop contraposades, però la seva protesta

alhora feia despertar simpaties importants. La protesta va créixer com creixen els rius, per adhesió de gotes d'aigua una a una, propaganditzada per alguns mitjans de comunicació i dimonitzada per altres, s'ampliava per l'afegiment de gent que es queixava de la situació de crisi generalitzada, de la política professionalitzada i corrupta que vivim en bona part dels casos, de la destrucció de tot allò públic, del no manteniment d'unes condicions de vida dignes per a la ciutadania.... Eren aquests temes i molts altres. Tants que una de les feines principals dels moviments que responien al nom d'”indignats”, segons els mitjans de comunicació tradicionals, era dotar-.se de reivindicacions concretes i determinades per no perdre's en el no-res.

No-res? Era no res acampar tal com s'ha fet aquests mesos enmig de centenars de ciutats i pobles saltant-se les diverses lleis de control social de baixa intensitat anomenades normatives de civisme i altres noms semblants? Era no-res dir que no tot i que a cada lloc amb paraules diferents? Era no-res aprendre a desobeir en col·lectivitat? Era no-res estendre la lluita reivindicativa per una societat millor entre gent que normalment no participava en cap moviment social? No, no era no-res. Era i és molt. Tant que ara que ja no tenim les places plenes de gent que hi dorm alguns no ens sabem avenir de com va ser de valenta i atrevida la gent que les va ocupar.

Com que aquest no és un article informatiu sinó purament d'opinió personal especulativa (sense beneficis afegits, és clar), entre totes les coses que han passat aquests mesos, en trio una que particularment em va semblar de punt i a banda, definidora. Parlo del blo-

queig del Parlament de Catalunya de forma pacífica (malgrat la manipulació informativa que ens ho va explicar i els Mossos que tan bé van fer la seva feina) per tal d'aturar el procés d'aprovació de la Llei Òmnibus.

Em pregunto qui, abans d'aquest moviment, s'hagués atrevit ni a plantejar el que allà va passar? Qui s'hagués atrevit a somiar que la destrucció dels serveis socials que el Parlament principatí aprovava es trobaria amb el refús de milers de persones que pacíficament bloquejaven els seus accessos? Qui s'hagués atrevit mai a somiar un acte tan gran i massiu de desobediència civil en aquest tros de país en l'actualitat? Ningú, sense cap mena de dubte. Només per això. Per aquest neguit que ens ha fet somiar en veu alta durant setmanes que és possible (sempre ho ha estat però cal recordar-ho sovint) dir que no (i que cadascú hi posi allò que rebutgi darrere d'aquest “no”) n'hi ha prou per valorar molt positivament els moviments que sota el nom d'”indignats” han recorregut les nostres places, les de la resta dels pobles de l'Estat espanyol i del món.

I tot ho hem de valorar positivament? És clar que no.

Serem acrítics davant del moviment? Doncs no i per no ser-ho trio dos espais en què calia i cal aprofundir tant en crítiques com en construccions positives.

D'una banda, el marcat caràcter de defensa del “present” que ha tingut fins ara el(s) moviment(s). Sembla clar que aquest passat immediat que era present no fa res és millor que el que ara tenim, i més que el que vindrà segons tots els indicatius. Ara bé, això ens el fa desitjable? Doncs no. No

érem en un bon lloc perquè veníem de l'explotació i la societat de classes i encara hi som, per tant, la mitificació del “present” com a única possibilitat reivindicativa i l'acriticisme que molts cops deixa entreveure el moviment plural és un error total segons el meu punt de vista. Però per ampliar horitzonts cal treball de formiga del segle XXI, que corren més que les del XX però no tant com altres animals del XXI. L'altre espai que cal criticar és l'espanyolisme implícit i en alguns casos explícit de moltes de les propostes i actituds dels “indignats”. Des de la negativa en un primer moment a incloure el dret d'autodeterminació entre les reivindicacions de l'Acampada de Barcelona (una negativa que va convertir-se en afirmació finalment gràcies a la tenacitat de molts dels participants) fins al mapa mental d'Espanya i algunes demandes inassumibles per a qualsevol persona que no cregui en un estat centralista, ja no dic ni confederal ni en la independència d'algunes de les nacions que el conformen. Aquest mapa mental incloïa, en molts casos, els tòpics nacionalistes espanyols més suats, com la defensa de la llengua espanyola com a “més vàlida”, o la demanda d'una circumscripció única a tot l'Estat (mostra de la penetració de l'organització i les idees de Rosa Díaz en molt diversos àmbits de la societat civil de l'Estat). I aquí em sembla convenient citar l'article del Roger Palà “La dreta independentista”, un clarivident anàlisi de la tendència dretanitzadora d'un cert independentisme que en els darrers anys s'ho ha menjat tot a nivell mediàtic i que per tant és l'únic que la gent no implica-

da en cap lluita social coneix. Palà diu que “Una de les claus per entendre aquest divorci (entre indignats i idees independentistes) és l'hegemonia ideològica en el sí de l'independentisme d'un nou sobiranisme de tall neoliberal.

Si durant els anys vuitanta per ser independentista havies de ser per força revolucionari, ara sembla que passa a l'inrevés: els independentistes –com a mínim, els que ostenten tribunes d'opinió als mitjans- han de ser partidaris de la doctrina liberal més ortodoxa: menys inversió pública, més mercat, més competitivitat i pocs impostos, no sigui cas que les multinacionals ens deixin penjats”. És dur d'admetre però passa i passarà cada cop més si no ho aturem. Aquest n'ha estat només un exemple tot i que molt aclaridor.

Si l'esquerra independentista no guanya la seva 'fitna' particular davant la dreta sobiranista (per dir-li d'alguna manera) els moviments socials i les idees d'esquerres avançades que des de fa anys i panys acompanyen l'alliberament nacional en aquest tros de món no hi participaran o acabaran patrimonitzades per petits grups molt polititzats però incapaços alhora d'estendre les revoltes que prediquen.

La revolta és possible, l'hem tingut davant del nas un cop més i ens hi hem embrutat totes i tot. L'esperem amb més ganes que mai, i la tindrem si sabem aprendre d'errors que mai haguéssim arribat a plantejar com a possibles abans del 15J. Quins són? Doncs definir-los i solucionar-los és una de les principals tasques que tenim davant.

13 Recordant Salvador Seguí Escrit per Salvador Palomar «A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és quan es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’estat espanyol per a batre els treballadors catalans.

Nosaltres, ho dic ací a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català.

I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola.

En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si algun dia es parles seriosament d’independitzar Catalunya de l’estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya serien els capitalistes de la lliga regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional.

Tanmateix, hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament.

Tan se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics quan són a

Barcelona, si pensen que es troben en perill els interessos particulars de la seva classe benestant; enfollits i a corre-cuita fan cap a Madrid per tal d’oferir els seus serveis a la Monarquia centralista, i més d’una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre. ¿És, per ventura, amb la col·laboració ministerial com es poden afermar les aspiracions de llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una monarquia centralista i enemiga de l’emancipació del pobles hispànics?

Sortosament la Catalunya vexada i injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix bé els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus veritables amics i defensors. Una Catalunya, alliberada de l’estat espanyol us asseguro, amics madrilenys, que fóra una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme, temen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars.

Per tant, és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista. I és que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, és a dir, els interessos del capitalisme, a tot interès o ideologia. Estic tan cert del que dic, que sense pecar d’exagerat, puc assegurarvos que si algun dia Catalunya conquereix la seva llibertat nacional, els primers, si no els únics, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga Regionalista, perquè a Catalunya com arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia.»

Les paraules són de Salvador Seguí i Rubinat, el Noi del Sucre, anarcosindicalista assassinat pels pistolers de la patronal catalana el 10 de març de 1923.

Corresponen al discurs que va fer el 1919 a l’Ateneu de Madrid, publicades a Salvador Seguí: escrits (edició a cura d’Isidre Molas. Barcelona: Edicions 62, 1975) i sovint esmentades com a exemple del seu posicionament ideològic.

En un moment en què el clam per la independència arrela en la societat catalana convé recordar a Seguí, ara que fa 125 anys del seu naixement, des d’una doble perspectiva. Per una banda com exercici de recuperació de la memòria històrica, sobretot quan des de l’autoanomenat independentisme transversal hi ha qui s’atreveix a reivindicar la Lliga o els seus precedents. O qui, sense esperit crític, enlaira a la categoria de màrtirs a patriotes torturadors d’obrers i repressors de vagues. Però també amb un sentit de present, perquè, avui com ahir, més enllà de discursos emocionals, els interessos de classe manen i les polítiques de la dreta retallen serveis bàsics a les classes populars catalanes.

El cas dels 4 joves encausats Per Marc Llauradó, llicenciat en Geografia i Militant de l’AJR La matinada del 20 de maig en plena campanya electoral la Guàrdia Urbana de Reus va aturar a 4 joves a un portal de la Riera Miró. Arraconant a aquests els identificaren i increparen a un d’ells per no dur a sobre el document nacional d’identitat amenaçant-lo d’endur-se'l a comissaria.

Posteriorment van procedir a la incautació de 3 bosses amb material de difusió antifeixista. La Guardia Urbana acusava als 4 joves de l’enganxada d’adhesius amb missatges contra el partit xenòfob Plataforma per Catalunya i a favor de la tolerància i la convivència amb les persones immigrants i amb la resta de la col·lectivitat.

Al cap de dos dies en l’esdevenir de les eleccions es veu reflectit el triomf de la dreta en tot el país i en concret del partit racista Plataforma per Catalunya, quedant-se a les portes d’entrar al propi ajuntament de Reus.

Al cap d’uns mesos entra el nou govern de coalició entre Convergència i Unió i el Partit Popular amb la nº1 d’aquest, Alicia Alegret, al capdavant de la Guàrdia Urbana de Reus. Així doncs ja en una nova legislatura és quan els 4 joves van rebre una notificació on se’ls imputava una sanció de 300 euros a cada un pels fets anteriorment esmentats, un total de 1.200€.

Van justificar la sanció contra els joves dient que enganxaven publicitat fora dels llocs autoritzats, quan els adhesius, evidentment no perseguien cap fi comercial. La sanció també es recolzava en la no sol·licitació de permís, quan segons l’ordenança municipal l’ajuntament autoritza indiscriminadament sempre que la publicitat no atempti contra la sensibilitat dels ciutadans i ciutadanes i contingui missatges denigrants. I no és això el que volien denunciar els 4 joves duent a terme la seva lluita?

Amb aquest article volem denunciar a l’ajuntament de Reus per ser còmplice del feixisme i animem a la gent a no caure en els tòpics i en les mentides que en temps de crisi utilitza el sistema imperant que no fa altra cosa que amagar les mancances del veritable culpable, el sistema capitalista.

14 Un fantasma recorre mig orient Una visió alternativa del conflicte libi escrita per Sergi Franch i Segarrès, un turista del Camp Un allau de protestes sacsegen des de finals del 2010 la geografia del sud i est de la mediterrània. Des del Sàhara fins a Síria.

De Bahréin al Iemen. Un esclat social fins ara desconegut se'ns mostra a les pantalles de les televisions mentre ens preguntem "perquè?". Allà on no passava res. Allà on Al·là posava pau, i la diplomàcia parlava d'interessants inversions. Allà ha petat tot, amb permís d'Al·là.

L'allau però ha tingut diferents intensitats i pretensions. A Líbia, possiblement la més tràgica: entre 10.000 i 15.000 morts en una revolució que va degenerar en una guerra civil, que avui s'esgota. Un enfrontament armat concentrat en tres fronts de guerra i que tenia com a objectiu la captura de Gadaffi per una banda i la defensa de l'estat per l'altra. Si al Marroc la modificació constitucional de Mohammed VI (aplaudida per Juan Carlos I) sembla que hagi canalitzat el malestar social cap al sossec i la conformitat –almenys, això ens fan pensar-, a Síria els manifestants s'han convertit en màrtirs exposats directament al foc de la policia imitant les més tràgiques manifestacions de la Plaça de Tahrir. A Líbia la contundència de la revolta ha capgirat 42 anys de govern de Gadaffi.

Muammar Al Gadaffi, qui va accedir al govern de Líbia mitjançant un cop d'estat promogut per la part més esquerranosa de l'exèrcit avui encara es troba amagat després d'haver promès "que moriria a Líbia". Una promesa que segurament complirà. La paranoia i l'histerisme es va deslligar el passat 17 de de febrer quan diferents joves van convocar a través del facebook una mobilització per respondre a l'empresonament d'un conegut advocat defensor de drets humans de Benghazi.

Una manifestació il·legal. El "Dia de la Ira" va esclatar amb la mateixa contundència com ho han fet els antics amics de la diplomàcia europea: amb trets i morts.

Trípoli, Misrata, Tobruk, Benghazi,... les principals ciutats de Líbia s'encengueren

amb la determinació dels joves que ja no entenen de llenguatges resignats. I van respondre, ocupant quarters i edificis oficials. Recollint armes i dignitat per afrontar exèrcit, funcionaris i policia.

Les poblacions que van poder aguantar la primera embestida del govern es van constituir en consells locals. Sobretot, a l'est del país, a la regió de la Cirenaica.

Darna, Tobruk i Baida van constituir consells locals de govern provisional.

Professors, ingeniers, metges i arquitectes juntament amb joves passaven a planificar la defensa de la revolta naixent organismes del no res. Mahdi Muhamad Ziu va carregar el seu cotxe de dinamita estavellant-lo contra els murs del poder de Gadaffi a Bengasi. Obrí l'escletxa per on van entrar la multitud dies més tard. Quan l'exèrcit es quedà sense municions.

Una explosió de suports van desplaçar-se cap a Benghazi amb armes i comandants dimitits. Entre ells, Ahmed Omar Bani, qui fins al febrer era coronel de les forces aèries.

Ell va passar al cantó de la revolta, com la majoria de militars de la regió de Tobruk.

Altres no van tenir tanta sort i en desobeir les ordres de bombardejar ciutats en revolta, van ser afusellats. "Hem pagat amb la sang dels nostres fills la nova Líbia". Així començava la seva roda de premsa.

I mentre avancen els fronts, un estat es refà amb voluntaris que escombren, civils que organitzen el trànsit quan cau l'electricitat dels semàfors, milicians preparen viatges per anar i tornar del front de Brega. Les exportacions de petroli han estat aturades excepte en comptades ciutats, i la gent es troba en atur. Ara, toca una revolució. Camioners panxacontents, ingeniers educats, tècnics abrasats de sol, tots a l'atur de la revolució. I esperen.

Abdulha és camioner i treballa per una multinacional petroliera. "Veus aquella dona d'allà? Cada dia des de fa sis mesos a les cinc de la tarda arriba amb l'escombra i la galleda. Escombra tota la plaça fins la matinada". Així es fan les coses a la nova Líbia.

Els professors han començat classes i els seus seminaris a la universitat mentre l'estat ha desaparegut. Els metges i infermers continuen atenent els ferits del front i malalts comuns. Perquè els fonaments del nou estat són les voluntats.

Diners embargats i reconeixements oficials que triguen a arribar. Al final però, la determinació és tossuda, i guanya.

Sis mesos després, un tastet de Victòria: els rebels han recuperat la capital que va ser massacrada el febrer. Al capdamunt de l'antic edifici dels jutjats, Ebraheem un arquitecte de 32 anys mira amb ulls plorosos la multitud impressionat que es concentra a la rebatejada Plaça de la Llibertat "havies estat mai a Líbia? Mai havia vist com en aquest temps com gent desconeguda s'atansa la ma i se saluda abraçant-se lluny de sospites. Saben que s'està fent història". Més o menys, així és una revolució.

15 Hem creat aquest espai per tal de donar rellevància a l’oci i l’entreteniment. Els passatemps, en aquest sentit aconsegueixen amenitzar aquesta edició especial, amb un toc d’humor, actualitat i sempre defensant unes idees.

Una mica d'humor

EL POBLE El poble és un vell tossut, és una noia que no té promès, és un petit comerciant amb descrèdit, és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.

El poble és una xafogosa tarda d'estiu és un parapet damunt la sorra, és la pluja fina de novembre.

El poble és quaranta anys d'enfilar-se per les bastides, és el petit desfici del diumenge a la tarda, és la família com a base de la societat futura, és el conjunt d'habitants, etc., etc.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç, és la meva veu i la vostra veu, és la meva petita mort i la vostra petita mort.

El poble és el conjunt del nostre esforç i de la nostra veu i de la nostra petita mort.

El poble és tu i tu i tu i tot d'altra gent que no coneixes, i els teus secrets i els secrets dels altres.

Troba la diferència

El poble és tothom, el poble és ningú.

El poble és tot: El principi i la fi, l'amor i l'odi, la veu i el silenci, la vida i la mort.

Miquel Martí i Pol

S o p a d e l l e t re s

Temàtica: Unitat juvenil Deu paraules

Sudoku Dificultat: Mitjana