Punt de Mira setembre 2010

Número 26

Ed. especial Setembre 2010

3.000 exemplars

Reus-Camp

- L'11 de setembre: reflex de les lluites al Camp pàg. 3 - El projecte de la CUP pàg. 4

- La crisi global al Camp pàg. 5

Països Catalans

- A les aules et volen callar! pàg. 6 - Davant de la crisi: Vaga general pàg. 7 - L'independentisme de Mallorca, pioner en la lluita contra la tauromàquia espanyola pàg. 7

Internacional

- El canvi climàtic i els desastres naturals pàg. 12

- Sahara, l'assignatura pendent pàg. 12 - Cuba, l'illa que ens volen amagar pàg. 13

Entrevista

als portaveus de Maulets pàg. 16

Nova secció: Societat

Edició especial del Punt de Mira

En aquesta secció inèdita parlem d’allò que motiva dia rere dia el treball de Maulets, els punts ideològics que ens uneix i ens permet avançar cap a la revolució. Moltes vegades se’ns criminalitza perquè duem a terme accions de denuncia del sistema actual, no obstant, si llegiu i reflexioneu podreu veure que tenim en comú moltes més coses de les que us penseu.

Aprofitant que aquest mes de setembre es presenta força mogut amb el retorn a les classes, la Diada de Catalunya i la vaga general, des de Maulets hem decidit que era necessari treballar per treure una edició especial del Punt de Mira amb més pàgines i més seccions que ens permetés parlar, no només del que passa al nostre voltant, sinó de qui i que som Maulets, el jovent independentista revolucionari.

pàgs. 8-12

Excel·lent apartat d'opinió Pàgs 14 i 15

Monserat Furester, Toni Ruiz, Ezequiel Gort i Salvador Palomar ens escriuen per donar la seva opinió sobre els fets recents de la nostra ciutat i per treure els draps bruts de la normativa del foc.

2 L’estiu es va acabant, els dies s’escurcen, les nits s’allarguen, els arbres enfosqueixen i es queden nuus, poc a poc el paisatge va canviant, s’apropen temps de canvis, el paisatge mort per poder renéixer, tot canvia però tot segueix igual, les flors moren per renéixer iguals a la propera primavera.

Igual passa amb el nostre sistema polític autonòmic, en el darrer any el context en el que es movia s’ha vist fortament convuls arran de les consultes, la sentència estatutària i el sorgiment d’una sèrie de partits independentistes suposadament interclassistes. Tot això farà que les properes eleccions autonòmiques, que s’han de celebrar aquesta tardor, estiguin fortament marcades per l’augment de les forces independentistes, no obstant, sense saber-ne encara el resultat, passarà igual que amb el paisatge, tot canviarà per seguir igual. Potser entraran o sortiran unes noves sigles del Parlament, potser uns obtindran tants escons més i uns altres n’obtindran tants menys, malgrat tot, no haurem fet cap pas real vers la independència, ni tan sols per la del Principat.

Cal no oblidar que ja sigui una candidatura de Reagrupament, de Solidaritat Catalana o de qualsevol altra poti poti de sigles que algun nou messies del poble català es pugui treure de la màniga no deixarà de ser una candidatura disfressada d’interclassista que buscarà la creació d’un Estat català neoliberal on les lleis del mercat siguin les màximes governants. Des de Maulets reconeixem que entre la militància d’aquestes candidatures hi ha sincers independentistes que fa anys que treballen pels Països Catalans, tot i això, considerem que ara mateix estan treballant per un projecte que pretén construir castells de fum i que està orquestrat pels grans empresaris que no busquen el bé del país, sinó el benefici del seu compte corrent.

Un altre fet que també influirà en les eleccions, tot i que en menor mesura, serà la crisi. Diem que marcarà en menor mesura no per tenir menys importància, sinó perquè tots els partits que decidiran el debat polític presenten, a grans trets, les mateixes propostes per solucionar-la; entre bonics mots i adjectius diversos podrem llegir les següents idees: privatitzar els beneficis, socialitzar les pèrdues, augmentar el nombre d’aturats i reduir els drets socials i laborals de les classes populars. És a dir, perpetuar el sistema actual i amb ell, les seves crisis sistemàtiques.

Totes dues variables, la nacional i la social, tindran el seu dia fort durant aquest mes gràcies a la Diada i a la vaga general del 29. En aquestes dues jornades sortiran als grans mitjans de comunicació els partits liberals i reformistes i els seus sindicats llepa poltrones, CCOO i UGT, intenta’n penjar-se medalles per aconseguir un grapat de vots. Des de Maulets volem denunciar aquesta pràctica electoralista, aquell qui veritablement treballa per millorar la nostra societat és aquell qui treballa dia rere dia per assolir la reunificació dels Països Catalans i la millora de les condicions socials.

Davant d’aquesta situació el conjunt de l’Esquerra Independentista proposem un sistema de lluita que parteix d’un anàlisi complet de l’estructura de la societat.

Entenem que els enemics a batre són el patriarcat, el capitalisme i l’imperialisme estatal; i en base això treballem sense caure en els paranys que el propi sistema ha creat per evitar que les propostes transformadores triomfin.

A diferència de l’independentisme liberal sorgit recentment, nosaltres pensem que el principal mitja de lluita no són els escons d’un parlament, sinó el carrer, les aules, els llocs de treball... i en base això ens estructurem; la ideologia duta a la pràctica a través de la nostra estructuració a l’hora de treballar és el que ens diferencia més clarament de les candidatures suposadament transversals, nosaltres treballem per les classes populars des de les pròpies classes populars.

El fet que treballem des de la societat per revolucionarla fa que siguem un element a témer per l’Estat, i això fa que aquest es defensi a través de la repressió. Mostra d’aquesta l’hem tinguda en els darrers dies amb l’alliberament de la Laura Riera i amb l’acte de benvinguda, on la brutalitat policial i la criminalització del jovent han estat la tònica general. O també l’estem tenint mentre escrivim aquesta editorial i ens arriben notícies de la detenció d’un company del Maresme per lluitar per un ensenyament públic. A mesura que la crisi econòmica i política augmenta, i amb elles la lluita del poble, l’Estat i el sistema deixen més al descobert les seves contradiccions.

Agenda 07/09 Reunió preparatòria del Correllengua 2010 19h al Casal Despertaferro!

10/09 II Marxa de torxes per la independència 20:30h C/ Sant Elies 11/09 Homenatge al Carresclet 12:30h Capçanes 11/09 Dinar popular per finançar el nou casal Despertaferro!

14h C/ Martí Napolità 11/09 Manifestació CAP ESTATUT ENS FARÀ LLIURES 19.30h des del mercat central 11/09 Concert Rauxa i DJ OGT a les Peixateries Velles a les 22h Gratuït 17-18-19/09 Barraques Tarragona Activitats i concerts a partir de les 18h Gratuït 29/09 Vaga general, tots els treballadors hi esteu convocats

El Punt de Mira, la revista del jovent de l'Esquerra Independentista, pot sortir al carrer gràcies als Sobre el Punt de Mira Revista mensual editada per seus subscriptores, tant individuals com col·lectius, als i les protectores i als seus anunciants. l'Associació Juvenil i Cultural el Sutge de Reus i impresa Vull fer-me: per Indugraf Offset S.A. O Subscriptor/a (20€ a l'any) O Protector/a___________________ (indicar la quantitat) DL: T-235-2010 Nom_____________________________ Tlf. contacte _________________________________ ISSN: 2013-7281 (v. impresa) Adreça________________________________ Població _____________ C.P._________ 2013-729X (v. digital) Dades bancàries Contacte Titular____________________ C.C._________________________________ Firma_____________ Us prego que fins a nova ordre carregeu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us presentarà el Sutge en concepte de subscripció info@puntdemira.cat www.puntdemira.cat Envia aquesta butlleta al Casal Despertaferro! C/ Sant Elies 8, 1r CP 43201 Reus

3 El nou Casal Despertaferro! a punt per estrenar El nou Casal Despertaferro! està en fase de construcció en aquests moments i es preveu que en un període inferior a sis mesos ja estarà obert al públic. El passat 22 de Maig es va fer una visita guiada a la construcció, on l’arquitecte, l’aparellador, la constructora i la comissió tècnica de les obres van donar informació detallada pis per pis de com estaria distribuït. Finalment els assistents a l’acte van penjar una estelada al capdamunt de l’edifici.

Actualment, l’esquelet del bloc ja està enllestit, i fins i tot es pot observar el recobriment de les parets laterals i fontal, i interiorment, estan distribuïdes les instal·lacions d’aigua com les canonades, encara que no es puguin observar. A més hi han penjats uns plànols que indiquen l’estructura de les plantes.

L’edifici, situat al carrer Martí Napolità, constarà d’una planta baixa on es situarà un bar que serà la zona més comuna del Casal, un primer pis que serà principalment una sala d’actes, un segon pis destinat als diferents col·lectius que ja actualment utilitzen el Casal Despertaferro! i finalment un petit terrat.

El cost acumulat fins el moment és de més de 100.000 euros que s’ha embutxacat l’empresa de Construccions Vilella, i tot i que en un començament la data d’inauguració havia de ser l’onze de setembre, coincidint amb la diada nacional del principat de Catalunya no es preveu que es pugui inaugurar el Casal fins ben entrada la tardor.

Cal recordar que hi ha un sistema per ajudar econòmicament al Casal, aquest és el d’apadrinament de rajoles. Tothom que vulgui pot col·laborar comprant una rajola de cautxú reciclat. Aquestes tenen colors diferents en relació al seu preu de compra, el qual varia entre 20 i 200 euros i es poden adquirir a el web del Casal www.casaldespertaferro.cat/apadrinaments.

Finalment, esperem que amb el nou Casal Despertaferro! obrim portes a noves persones i entitats, i sobretot, puguem aconseguir una ciutadania reusenca molt més organitzada i conscienciada, tant política com socialment, amb el seu entorn proper.

L’11 de Setembre: reflex de les lluites al Camp Un any més, la gent del Camp torna a sortir al carrer per reivindicar l’alliberament i la reunificació dels Països Catalans i la necessitat de treballar per crear un sistema sense injustícies socials.

L’11 de Setembre, igual que el 25 d’Abril i el 9 d’Octubre al País Valencià, el 31 de desembre a Mallorca i el 7 de novembre a la Catalunya del Nord, són mostres evidents que tot i més de 300 anys d’intent d’aniquilació i genocidi cultural per part de l’estat espanyol i francès, continuem sent un poble viu.

Més enllà del debat de si el procés de construcció (o reconstrucció millor dit) nacional, està més arrelat en determinades comarques o en d’altres, el que sí que és clar és que el mínim comú denominador de totes aquestes diades és el reconeixement que el nostre poble s’estén de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

En aquest sentit, es posa de manifest que els departaments, les províncies, les comunitats autònomes... són fronteres artificials que esquarteren la nostra terra, responent a uns interessos clars i que es remunten segles enrere: esborrar el nostre poble del planeta.

Però, aquestes diades no deixen de ser números vermells (algunes no) marcats al nostre calendari.

On, realment es posa en evidència que el nostre poble continua ferm en la seva aspiració de recuperar els seus drets arrabassats els segles XVII i XVIII, és en el treball que durant la resta de dies de l’any, es duu a terme arreu del territori.

I, aquest treball, no sols passa per la defensa de la nostra llengua i cultura (lluita que si no fem nosaltres, no farà ningú per nosaltres), sinó també per la defensa del territori i el medi ambient; per la defensa dels drets civils i polítics de les persones nouvingudes; per la defensa dels drets dels i les treballadores; per la llibertat de les persones per escollir la seva orientació sexual; per la promoció de la participació de les persones en espais alliberats i/o autogestionats... en definitiva per la construcció d’un poder popular.

Aquest és el missatge que des de que l’any 2003, quan col·lectius de diferent caràcter de la vegueria del Camp recuperàrem la manifestació de l’11 de Setembre a les nostres comarques, volíem transmetre a la ciutadania. “Atrevimnos a somniar! Atrevim-nos a lluitar!”. Aquest era el lema. Un lema, que no parlava de la nostra llengua. Que no parlava de la nostra cultura. Que no parlava de la nostra terra. Un lema que, simplement, volia transmetre la idea que allò que alguns consideren una “utopia”, ja sigui la independència, ja sigui els Països Catalans... és possible si hi ha el compromís ferm de portar-ho a terme. I, des de llavors fins ara, ha quedat més que demostrat.

Qui considera avui en dia que la independència és una utopia?

Aquest mateix any, centenars de milers de persones han demostrat que no. Qui considera que els Països Catalans són una utopia? Des del 2003 fins ara, desenes de casals populars i centenars d’entitats i organitzacions han aparegut arreu de la nació per demostrar que l’únic subjecte polític existent, que l’únic territori que constitueix la nostra nació, s’estén de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Qui considera avui que la lluita en defensa del territori és una utopia? A les nostres comarques hi ha desenes de plataformes locals, que durant aquests anys, han aconseguit salvar la integritat del nostre territori davant els interessos especulatius d’empresaris que comptaven amb la complicitat dels polítics cacics de les nostres comarques. I, podríem continuar donant exemples.

Així doncs, la data de l’11 de Setembre a les nostres comarques, va molt més enllà de la reivindicació “folklòrica” i “identitària” de la catalanitat. Sinó que el que intenta ser, és una mostra de les lluites que al llarg de l’any es duen a terme als diferents racons de la nostra vegueria per construir un poble realment lliure i plantejar un model social, medioambiental, econòmic... en resum, un projecte global, que no es limita a les “molles” que els partits nacionalistes i regionalistes ens volen fer empassar, sinó que reclama el protagonisme del poble per construir un model de país que respongui als interessos de les classes populars.

4

La proposta de la CUP En les primeres eleccions municipals després de la mort de Franco, diferents sectors crítics amb la reforma i amb el rumb que prenia la nova «democràcia espanyola» es van aplegar en candidatures que defensaven un projecte de transformació social i en defensa dels drets polítics del nostre poble. Moltes d’aquestes prengueren el nom de Candidatura d’Unitat Popular.

La CUP neix del moviment sempre inconformista i lluitador de l’espai polític de l’Esquerra Independentista, la que mai ha claudicat a les solucions nacionals que li eren imposades al nostre poble per part dels estats espanyol, francès i per les administracions autonòmiques i departamentals en que està dividit el nostre país.

Els eixos bàsics de la Candidatura d’Unitat Popular són ben clars: la consecució d’un estat que representi la integritat dels Països Catalans, la lluita clara i definida en pro de transformacions en què la justícia social sigui el camí marcat i el treball bastit a partir de la lluita municipalista als ajuntaments en els quals s’evidenciï la participació ciutadana, fent recaure la gestió de la vida municipal en mans de la ciutadania, en comptes de ser un camp vetat als qui no són polítics professionals, com ocórrer a dia d’avui.

En aquest sentit volem remarcar tres exemples per il·lustrar l’aposta de la Candidatura d’Unitat Popular: A-Davant del procés estatutari endegat al principat per modificar les relacions entre l’estat espanyol i Catalunya les Candidatures d’Unitat Popular i totes les organitzacions aplegades a l’Esquerra Independen-

tista van valorar públicament que els estatuts són elements imbricats en el propi estat espanyol a fi d’impedir la llibertat del nostre poble i de perllongar l’esquarterament administratiu, polític i social dels Països Catalans.

B-En el marc del treball municipalista als ajuntaments, les CUP fan una aposta clara pels serveis públics de qualitat, enfront del model instaurat a Reus en el qual la gestió dels serveis muncipals resideix en empreses que han sigut privatitzades, amb el benefici particular que aquest fet comporta a partir de recursos que són de tots.

C-L’administració neix gràcies a la societat que la crea i la fa posible; per tant, ha de restar subjecta a mecanismes populars que en determinin el funcionament.

La Candidatura d’Unitat Popular és una eina més de participació per a tothom que des d’una voluntat integradora i democràtica ho vulgui. D’aquesta manera la CUP té voluntad d’esdevenir quelcom més que un altaveu de denúncia d’abusos per part de les autoritats, la Candidatura d’Unitat Popular té la vocació de ser un element més de participació ciutadana i un catalitzador de les aspira-

cions legítimes individuals i/o que sorgeixin del poble. En aquest sentit la CUP a Reus ha presentat preguntes al ple de l’Ajuntament de la mà de col·lectius que han volgut fer sentir la seva veu en la institució que ens hauria de representar a tots els reusencs i a totes les reusenques.

La modificació del Reglament de Participació Ciutadana a fi de democratitzar l’Ajuntament i obrir d’aquesta manera la vida política local al conjunt de tota la ciutdania també serà una de les properes demandes de la Candidatura d’Unitat Popular de Reus. És per aquest motiu a Reus el febrer del 2007, fruit de la confluència de persones de diversa procedència, ben aviat es conformà un grup que omplia un buit històric en l’àmbit electoral i polític a la nostra ciutat.

La CUP-Reus pretén portar polítiques independentistes i d’esquerres a l’Ajuntament i ser copartícep i col·laboradora en la participació popular de la que n’ haurien d’emanar les decissions que es prenen a l’Ajuntament.

El Camp no s’atura!

Aquests últims dies han passat fets d’interès a la nostra vegueria que des de la premsa oficial no se li ha volgut donar la rellevància que es mereix.

Per començar, en el darrer Ple Municipal celebrat a Maspujols, el grup municipal de CiU, que està al govern, va presentar una moció per declarar-se "exclòs moralment de la Constitució espanyola".

Aquesta moció va ser aprovada gràcies als vots favorables de tots els regidors del grup municipal de CiU i del PSC. Els regidors d'ERC -tercer i darrer partit amb representació al consistori- no van assistir al Ple, ja que es trobaven de vacances. Amb Maspujols, ja són dos els municipis del Camp que s'han declarat moralment exclosos de la Constitució, conjuntament amb el Pla de Santa Maria (l'Alt Camp).

En total són una seixantena de municipis al Principat els declarats exclosos moralment de la Constitució, número que dia rere dia continua augmentant. Cal recordar que la moció fou rebutjada a Valls i, no fou ni debatuda a Reus.

Mentrestant, a Solivella, a la Conca de Barberà, preparaven una consulta popular sobre la independència i la realitzaren el 29 d’agost. En total, ja són 9 els municipis d'aquesta comarca els que han realitzat la consulta. Aquesta consulta registrà un índex de participació del 46,88%.

Un 91,67% dels votants va dir sí a la pregunta.

A part d'aquesta consulta, ja hi ha tres poblacions del Camp que han confirmat la realització de la consulta en els propers mesos. Figuerola del Camp (Alt Camp) serà la primera al realitzarla el proper 26 de setembre.

Mentre, que el proper 17 d'octubre (data on ja han confirmat la realització de la consulta diferents municipis d'arreu del Principat), ho faran Tarragona i Vilallonga del Camp (el Tarragonès).

Però no tot poden ser bones noticies a la nostra vegueria, els Mossos d’Esquadra van identificar als participants del brindis per celebrar l’alliberament de Laura Riera convocat per La Gaianada a Torredembarra. Un fet insòlit en un acte polític a aquesta comarca. Tanmateix, l'acte es pogué desenvolupar sense més incidències.

Finalment, destacar la realització del 3r Aplec del Camp a Vilallonga del Camp, on es realitzaren tallers, dinars, tornejos de futbol i bitlles, cercaviles, concerts i també un altre brindis per Laura Riera.

5 La crisi global al Camp “Les crisis, encara que amortitzen, ens serveixen per tancar una època i inaugurar-ne una de nova” Eugenio Trías El Govern del PSOE fa uns mesos ens anunciava que el sou dels funcionaris baixarà un 5%, que les ajudes per recent nascuts s’acaben, el mateix per a les pensions,... Per altra banda les notícies del dissabte 22 de maig ens diuen obertament que «CajaSur rebrà 550 milions d'euros per evitar la fallida després de ser intervinguda pel Banc d'Espanya», i segueixen les barbaritats, la Ministra Salgado ens diu sense cap vergonya que «No queremos salvar a Grecia, queremos salvar al Euro».

Centrant-nos en el terreny que ens pertoca, el passat mes de febrer, la demarcació de Tarragona va registrar l'increment més important de l'atur al Principat de Catalunya, amb un total de 67.300 persones desocupades, essent els serveis i la indústria els sectors més castigats, segons dades del Ministeri de Treball. Segons les darreres dades del Servei d'Ocupació de Catalunya (SOC), en relació al mes anterior, el dels serveis és el sector amb més destrucció de llocs de treball, amb un increment de 7.953 persones en el conjunt del Principat de Catalunya, i la indústria se situa en segon lloc d'aquest rànquing de destrucció d'ocupació, amb una aportació de 1.296 persones més a l'atur. La construcción se situa en tercer lloc, amb un augment de l'atur de 1.197 persones. Per últim, l'agricultura aporta 560 persones més, amb una especial aportació de les comarques de la demarcació de Tarragona que contribueixen a aquest total amb 253 persones, poc menys del 50% del total.

Ara per ara, per sectors, el dels serveis absorbéixs 347.022 persones del total de persones desocupades; la indústria 108.285 persones; la construcció, 105.425 persones, i l'agricultura, 8.171.

Podem parlar amb qualsevol persona del nostre entorn, familiars, companys i companyes de feina, amics i amigues i ben possiblement arribarem a la mateixa conclusió: la situació està fatal.

Aquestes recents notícies no fan res més que confirmar el següent: el capitalisme no està en condicions de proposar cap sistema social, el seu centre de gravetat són els diners. De fet el nom de capitalisme ja ens ho diu, és un sistema pensat en i per al capital i no per i des de les persones. En temps d’expansió econòmica, el sistema econòmic, pot deixar anar cortines de fum oferint polítiques socials evidentment excloent al 80% de la població mundial que sobreviu fora d’Occident-; però en temps de constricció la seva naturalesa surt a la llum i es fa evident la seva incapacitat per pensar en les persones.

Però, companys i companyes, no n’hi ha prou en pensar això, cal la resposta. Què fem al respecte?

Quedar-nos de braços plegats a veure si baixa un sant i ens arregla els problemes?

Molts tenim problemes similars que covem en la intimitat de la nostra individualitat, si anéssim a buscar al veí o la veïna veuríem com tenen molts problemes similars als nostres. Cal que tendim llaços entre nosaltres i plantem cara col·lectivament a problemes col·lectius. No ens quedem en la derrota segura, en la individualització.

Demostracions de que el sistema no s’aguanta n’hi ha cabassos: hi ha un munt de cases buides treball que no feia falta fer- que s’han construït irracionalment mentre els joves vivim a casa els pares; més enllà de la propaganda buida, encara ningú ens ha explicat les causes de la crisi, la seva ciència econòmica és incapaç de donar-ne explicacions, encara no l’entenen!

A la Cimera de Copenaghe Xina i els EUA no van arribar a cap acord per tal d’evitar la tendència a la barbàrie ecològica, posant de manifest un altre cop la naturalesa del capitalisme: és més important la societat burgesa que la conciliació societat/natura.

Correllengua 2010 Un any més, s'acosta el Correllengua a la nostra ciutat. Aquesta és una campanya amb més de 15 edicions a les seves esquenes que busca defensar la llengua i la cultura pròpia dels Països Catalans i a la vegada homenatjar-les en tant que ens estructurador de la nació.

Els actes emmarcats en el Correllengua es repeteix any rere any arreu del país, organitzades des del poble i pel poble, és a dir, a cada vila les activitats les organitzen les seves entitats sense la intromissió de partits polítics o d’administracions. A més, si per quelcom s’ha caracteritzat des de sempre el Correllengua, és per la pluralitat de visions i d’opinions que aplega.

Tothom que estima la llengua i la cultura es benvingut a participar-hi, ningú hi sobra i tothom hi falta.

L’edició d’enguany es va iniciar el dissabte 3 de juliol amb un homenatge a Salvador Espriu al cementiri de Sinera, nom mític que l’escriptor donà en la seva visió mitificada a Arenys de Mar, i finalitzarà el 7 de novembre amb una manifestació a Perpinyà. Aquest any, però, tindrà un afegitó especial per culpa de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya i la lectura que aquest fa de la presència del català en l’ensenyament, la justícia i l’administració.

A Reus diverses entitats ja han format la comissió preparatòria del Correllengua, no obstant, per culpa de les vacances d’estiu moltes esplais i caus, entitats culturals, associacions d’immigrants i associacions de veïns que foren convidades a assistir-hi no ho pogueren fer. Tot i això, des de les entitats que estan organitzant actualment el Correllengua se les espera i se les convida a assistir a la reunió del 7 de setembre al Casal Despertaferro!.

A la nostra ciutat es treballa per realitzar activitats per tots els públics entre el 15, 16 i 17 d’octubre i destinar els beneficis que aquestes puguin generar a les entitats que treballin per la recuperació lingüística i cultural en la seva zona, en aquest sentit, alguns dels destinataris possibles que s’han dit són les escoles Bressola de la Catalunya del Nord o les entitats que realitzen la seva feina a la Franja de Ponent.

6 Benimaclet viu Des de fa anys el Partit Popular està duent a terme una ofensiva contra la cultura, la llengua i el territori al País Valencià que es materialitza en el tancament de centres escolars que imparteixen classes en valencià, desprestigi i insults vers els professors que usen la normativa vigent, arraconar el valencià de la vida pública i política, destrucció del territori amb macroprojectes urbanístics i megalòmans, assecament dels aqüífers i dels rius construint camps de golfs...

Benimaclet és avui en dia un barri però ara fa anys era un poble com un altre que fou absorbit per la ciutat de València l’any 1878 ja que la Diputació provincial es nega a ajudar-lo a pagar els seus deutes. Tot i això, fins l’any 1970 va ser pedania, entitat administrativa inferior al municipi, fet que hagi conservat fins als nostres dies la seva essència i vida de poble, fet que el fa molt acollidor. Fins al dia d’avui, pel que sembla, Benimaclet s’ha salvat, a grans trets, dels projectes especulatius fent que sigui un poble viu amb una tradició associativa molt gran i amb activitats i festes d’importància a la zona.

No obstant, l’atac a la cultura i a la llengua l’estan patint molt, i és per això, que en front de tots aquests fets les AMPA’s de les escoles de Benimaclet, l’Associació de Veïns de Benimaclet i el Centre Social Terra s’han ajuntat per crear la plataforma Benimaclet Viu. L’objectiu d’aquesta plataforma és la defensa de la cultura i la llengua, la protecció de l’entorn natural i reclamar la dignitat del barri a partir de la recuperació de la qualitat de vida, la modernitat i la sostenibilitat per tal de posar fi a la manca d’inversions i d’infraestructures.

A més a més, i anant al concret, un dels objectius principals és lluitar per una escola valenciana pública, democràtica i de qualitat al vell mig del barri. La primera acció de gran embargadora que dugueren a terme fou coordinar-se amb Escola Valenciana per tal d’organitzar la Trobada d’Escoles en Valencià, acte en que hi assistiren més de 25.000 persones entre estudiants, pares i professors.

A les aules et volen callat!

Breu balanç dels efectes de les reformes educatives de la darrera dècada sobre la participació estudiantil Els darrers anys arreu dels Països Catalans ha sorgit un interessant debat sobre les transformacions que s'esdevenen en el món de l'educació. Administracions, acadèmics, professors, estudiants, mares i pares... tothom ha dit la seva i des d'òptiques molt diverses. Tanmateix des d'una perspectiva d'esquerres la conclusió general gira sobre la idea de la privatització dels beneficis de l'ensenyament i la socialització dels seus costos per part dels qui la perceben. Àdhuc molts altres elements han estat subjecte de debat, però precisament el que permetia aquesta reflexió ha estat abordat amb escassa profunditat: la participació, i en especial la dels estudiants.

Ja feia dècades que les administracions públiques i les direccions dels centres d'ensenyament observaven a desgrat un fenomen que sempre se'ls havia revelat sorn, resultant esquiu a la introducció de qualsevol canvi que pogués perjudicar el seu estatus. Òbviament estem parlant del moviment estudiantil, que ja fos mitjançant la participació institucional o per via de la desobediència sempre se les havia empallegat per fer la guitza als governants de torn. Tanmateix aquesta vegada s'ha elaborat un complexa transformació de la vida estudiantil que de ben segur alterarà les pautes de la participació estudiantil.

Per exemple, el rol d'estudiant i les seves formes de participació han patit un trasbals a causa de la introducció de l'avaluació continuada.

L'increment de la càrrega lectiva, la dispersió horària i el comportament alienant que se'n desprenen compliquen la reunió i l'associació dels estudiants, limitant els seus canals de participació a iniciatives individuals. Una vegada posats els pals a les rodes a la organització col·lectiva el següent pas ha estat bastir uns espais de participació estudiantils basats en una lògica instrumental i clientelar.

Un dels desigs més anhelats de

rectors i governants ha estat la institucionalització del moviment estudiantil i el conseqüent apaivagament del seu caràcter intrínsecament dissident. D'aquesta manera tan a nivell de centre com a nivell autonòmic i estatal s'han creat uns ens de participació estudiantil, els anomenats Consells d'Estudiants (Val a dir que n’hi ha de molt diversos depenent del centre d’estudis), als quals s'ha atorgat un rol d'oficialitat amb l'objectiu de contrarestar la legitimitat que s'havia guanyat el moviment estudiantil pel seu caràcter assembleari i plural. Aquests consells estan formats per una figura d'incipient aparició: el delegat de grup a qui els companys s'han d'adreçar per comunicar els seus dubtes o queixes.

Així mateix el Consell d'Estudiants, o el que és el mateix el plenari de delegats de grup, també té un president que els representa davant d'organismes superiors o la direcció del centre.

La funció principal d'aquests òrgans seria l'aglutinació de les iniciatives i reivindicacions estudiantils, però sempre sota el control del centre o administració pública.

Els òrgans de representació de la comunitat educativa també han patit canvis significatius en forma de pèrdua de capacitat decisòria en favor d'òrgans col·legiats i unipersonals. Això ha restat bona part del marge de maniobra política de

la que gaudien els representants escollits democràticament, però afecta especialment els estudiants que veuen com s'ha depurat l'únic espai on podien incidir en el sistema de presa de decisions.

No obstant els queda pendent la qüestió de com mitigar l'essència de la praxi del moviment estudiantil: la desobediència civil, que s'escapa de l'esfera institucional i que sovint traspassa els límits de la legalitat. D'entrada, d'ençà d'un parell d'anys hem comprovat com la norma consuetudinària d'eludir l'entrada de la policia als centres d'ensenyament ha desaparegut per via dels fets consumats i les conseqüències que això ha comportat. A l'emsems hi ha sobre la taula diferents esborranys de codis de conducta acadèmica a fi d'imposar un règim de sancions (expulsions, privacions, escarn públic...) que serveixi per dissuadir els estudiants d'alterar l’orde establert.

El moviment estudiantil ha de fer una reflexió que possibiliti la seva pròpia supervivència. D'aquesta manera s'haurà d'empescar fórmules que permetin una participació estudiantil plena i efectiva, però sobretot té per davant el repte de replantejar múltiples qüestions que assegurin una acció col·lectiva, autònoma i combativa. Com vetlla el títol d'aquest article: a les aules et volen callat!

Les assembles d'estudiants són la única forma de representació real dels mateixos.

A la foto, una assemblea d'estudiants a la UAB

7 L’ independentisme de Mallorca, pioner en la lluita contra la tauromàquia espanyola Lemes com “La sang no és cap espectacle” o “Palma no assassina, ciutat antitaurina” han creat un moviment fort i ampli contra la tortura animal.

Accions de tot tipus han mobilitzat Mallorca, i seguirà sent així fins que no s’eradiqui del tot el maltractament animal i la imposició cultural que suposen les corregudes de bous.

Com moltes altres lluites contra les imposicions espanyoles, a Palma la batalla antitaurina també ha hagut de suportar la repressió, que ha provocat càrregues i desenes de persones ferides. De fet, a l’inici de la campanya, la policia va identificar als manifestants i va canviar de lloc la concentració, deixant sols un petit espai on manifestar-se per, posteriorment, usar les porres durant la protesta. L'any següent, les concentracions ja només es podien fer en zones prèviament encerclades i, de normal, acabaven en càrregues i amb ferits.

Malgrat aquests casos de repressió, la lluita antitaurina no s'ha aturat a Mallorca, i aquest any Maulets ha entrat al ple de l'ajuntament per adreçar-se als polítics, reivindicant amb una pancarta que Palma es declarí ciutat antitaurina.

A més, s’ha intentat que aquesta lluita no es centri només a Ciutat, sinó que s’estengui a altres municipis, com a Inca, on els col·lectius populars han protagonitzat cada any una jornada antitaurina el dia en què hi havia la correguda de bous. Finalment, l’any passat el col·lectiu independentista Gent Activa va aconseguir que Costitx es declarés el primer municipi antitaurí de Mallorca. Seguint aquest exemple, i després que al Principat s’hagi prohibit la tauromàquia, el moviment aposta per continuar lluitant per

aconseguir que l’illa es declari antitaurina, i perquè es prohibeixi aquest macabre espectacle.

S’assegura que es continuarà lluitant, en primer lloc, perquè la tauromàquia suposa una lenta i dolorosa mort per a l'animal. A més, recorden, “prèviament el bou es droga i es maltracta perquè surti a la plaça indefens, desorientat i estressat, amb dificultats respiratòries i visuals i amb una gran ansietat”, que fa que corri desesperat per la plaça. Una vegada allà, es troba indefens davant del torero i agonitza la seva mort sense poder enfrontar-s’hi. A més, aquesta tortura, malnomenada festa, és una macabra tradició, aliena a l’illa de Mallorca i que ha estat imposada culturalment per l'Estat espanyol”.

Davant la crisi: Vaga general Mes rere mes la qualitat de vida disminueix i els empresaris i els polítics continuen fent retallades socials, davant d’això, els sindicats convoquen a vaga general el 29 de setembre.

Tal com totes i tots sabeu, la crisi del capitalisme, generada per la falta de transparència i escrúpols de banquers, financers i grans patronals, amb el suport necessari dels governs que han consentit els seus excessos i la delinqüència financera, ha generat una crisi econòmica, social, ambiental i alimentària a nivell mundial, castigant especialment als estats de la perifèria europea, i de forma molt més dura al nostre país, amb taxes d’atur, pobresa, precarietat, etc., més elevades que la mitjana espanyola.

El FMI (Fons Monetari Internacional), força als estats membres de la UE, amb el consentiment dels seus governs, institucions, partits i sindicats majoritaris a aplicar plans d'ajustament estructural, és a dir, rebaixes socials i salarials, i l’augment dels interessos en els crèdits, dels impostos indirectes...

Exemple d’això fou la darrera retallada social que aprova el Govern espanyol amb la qual es retallaren sous de funcionaris, es congelaren les pensions i es reduí la inversió pública, davant d’això el FMI afirmà que el pla de retallades que ha d’aplicar el Govern espanyol, ha de ser encara més dur i afectar directament a les persones treballadores del sector privat i encara en major grau a les persones pensionistes. Aquest context d’agressions neoliberals s’ha traduït en

una precarització de la qualitat de vida, tal i com mostren les dades d’un 40% d’atur juvenil; 2,5 milions de persones han perdut la feina des del 2008; més d’1 milió d’aturats no perceben cap prestació i més de la meitat d’aquests sobreviu amb menys de 500 euros mensuals. 4 milions de persones tenen contractes temporals; dels 18,7 milions d’ocupats a l’Estat espanyol, 11 milions tenen una renda anual inferior als 9.000 euros.

Per altra banda, podem veure com els Bancs i Caixes més grans obtingueren 17.000 milions d’euros de beneficis nets durant el 2009 i les retribucions dels consellers i directius de les grans empreses creixeren un 19,1%.

Per tal de sortir d’aquesta situació de continua precarització i evitar

així un repartiment injust de la riquesa i el treball els sindicats proposen un canvi estructural en el sistema, sortint així d’un sistema basat en el diner i els guanys per començar a construir un sistema basat en el repartiment equitatiu de la riquesa i el treball, el socialisme. Tot i això, fins que aquest canvi necessari no sigui possible, els sindicats estan organitzant una vaga general pel 29 de setembre amb un seguit de propostes.

Aquestes es concreten en reduir la jornada laboral per redistribuir l’ocupació; disminuir l’edat de jubilació; impedir els Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO’s), eliminar les Empreses de Treball Temporal (ETT); rebutjar les privatitzacions dels serveis públics; eliminar els contractes temporals; augmentar

l’ocupació fixa; garantir un salari mínim de 1.200 euros i augmentar els impostos a les rendes més altes.

Aquesta vaga general, però, arriba amb retard per culpa dels sindicats majoritaris, CC.OO. i UGT. Actualment a l’Estat espanyol tots els sindicats revolucionaris han estat marginats pels mitjans de comunicació, fent desaparèixer així la seva tasca als ulls de milers de treballadors. Aquest fet fa quasi impossible convocar una vaga amb possibilitats d’èxit sense la participació d’aquests dos sindicats llepa poltrones que han preferit no protestar davant de la darrera retallada social que el Govern pseudo socialista espanyol va fer i sortir al carrer un cop aquesta ja ha estat consumada. El preu de la seva docilitat són els 15 milions d’euros concedits en les darreres subvencions.

Tot i saber que la retallada social ja ha estat aprovada i que els ànims després de l’estiu s’han apaivagat una mica, és necessari que els i les treballadores secundin la vaga general del proper 29 de setembre i que participin a les diverses mobilitzacions que s’aniran convocant els dies següents perquè més enllà d’aquesta crisi, quan el sistema econòmic s’hagi recuperat, vindran anys de neoliberalisme autènticament dur on els nostres drets laborals i socials seran retallats dia rere dia fins que la propera crisi sistemàtica els obligui a readaptar-se ideològicament.

8

Des de l’inici dels temps les persones ens hem organitzat en grups i hem lluitat amb d’altres grups per obtenir uns recursos limitats i així subsistir. Aquest fet ha fet que tinguem por als estrangers perquè són competidors en potència, cosa que ha dut a l’odi vers als diferents.

Amb els pas del temps i l’evolució de la societat aquesta por ha anat evolucionant prenent diverses formes, exemple més evident el trobem a l’edat mitjana, on al ser la religió, eix estructural de la vida, va fer que aquest odi el trobéssim en vers els “infidels”. Amb l’arribada de la revolució industrial i del capitalisme modern la religió deix pas al treball com a base central de la vida, és a dir, odiem aquell qui ens pot “robar” el treball.

Amb l’arribada de les grans potències i l’imperialisme sorgeixen pseudociències que busquen justificar el colonialisme centrant l’odi vers aquestes suposades races inferiors a les quals s’esclavitzen per tal d’obtenir-ne un benefici a un cost molt baix. El fet religiós i el fet físic han estructurat el racisme actual, cosa que trobem en la legislació i la política espanyola.

Durant anys la política migratòria a l'Estat espanyol ha consistit en dominar a qualsevol preu els fluxos migratoris, creant nromatives com la Llei d'Estrangeria. Més tard, però, al variar les necessitats que tenien els empresaris de mà d’obra barata, s’impulsà el Pla Àfrica, que ha significat un canvi d'estratègia ja que s’ha passat d'intentar impedir l'entrada als immigrants a impedir que aquests surtin dels seus propis

Segons la definició de l'Institut d'Estudis Catalabs, l'Internacionalisme és la solidaritat, col·laboració entre nacions o pobles, sobre la base d’uns interessos i objectius comuns Sovint se sent parlar de l’internacionalisme com a política de “solidaritat” entre els diferents països del món però, realment, l’internacionalisme és un moviment polític basats en els principis del moviment socialista. El fet internacionalista es basa en la definició que diversos ideòlegs socialistes feren del terme Ciutadà del món, condició social aplicable a tota persona pel sol fet de ser-ho.

En els darrers anys hem pogut veure com els “pijo-progres” s’han autodeclarat “Ciutadans del món” basant-se en les seves bones intencions al bus-

països. La idea és clara: que no vinguin a morir-se i crear-nos problemes en les nostres costes, que ho facin allà.

Considerem que el fet físic o religiós no separa les persones, ans el contrari, ens uneix el fet de ser de classe treballadora. Un treballador d’Argèlia està igual d’explotat que un treballador de Riudoms.

Per tot això pensem que es necessària la unitat entre treballadors amb plens drets i immigrants ja que aquesta situació només beneficia als caps, que s'asseguren la divisió entre els treballadors, el que contribueix una vegada més, en temps de crisi o salaris baixos, a culpar a l'immigrant d’uns mals dels quals no n’és responsable, sinó una víctima més com tots nosaltres.

car la igualtat sexual, religiosa i la sanitària i l’ensenyament universal; no obstant, no podem caure en el seu engany basat en un estudi esbiaixat de la realitat, ja que cal no oblidar que el seu anàlisi no té en compte les lluites de classe, el fets nacionals, la llengua auxiliar... És a dir, l’internacionalisme busca internacionalitzar el conflicte de classes arreu del món per tal d’assolir el socialisme global. La consigna “Treballadors del món, uniu-vos!” de Marx i Engels, resumeix el caràcter internacional de la lluita de classes.

En l’actualitat, en una Europa dels Estats, una Àfrica ja descolonitzada i, l’Àsia emergent; el creixement desmesurat del capitalisme actua irresponsable i injustament sobre els Estats més febles on s’estén un

creixent malestar social perquè grans multinacionals exploten fins a la seva fi els recursos naturals. I d’aquesta política econòmica globalitzadora sorgeix l’internacionalisme per tal de prendre l’alternativa, presentant una política de desenvolupament basada en la cooperació entre els pobles.

Si a l’actualitat el capitalisme es troba sota una globalització que afavoreix l’individualisme i la desmobilització; la política de l’internacionalisme s’estén com un braç de solidaritat entre les lluites de tots els pobles.

Maulets, conseqüents amb l’internacionalisme, disposem de les estructures necessàries per treballar per escampar el conflicte nacional i de classe arreu del món.

9

Com a independentistes moltes vegades des de sectors “pijo-progres” se’ns acusa de sols voler crear noves fronteres quan, segons ells, la tendència a nivell mundial és destruir fronteres i barreres.

Davant d’això, nosaltres ens veiem amb la necessitat de fer pedagogia i explicar que el nostre objectiu no és pas crear fronteres, sinó unir, com a iguals, tots els pobles del món respectant, això sempre, el fet diferencial de cada poble, és a dir, una federació de pobles del món sota un sistema socialista. No volem, però, que ara se’ns mal interpreti, no defensem, per exemple, una federació a l’espanyola, ja que mentre existeixi Espanya no ens podrem unir com a iguals.

El capitalisme ens empeny a l’abisme, és més, està llençant a l’abisme milions de persones que moren de fam, pateixen malalties o estan en condicions de misèria extrema, així com destrueix progressivament el planeta. Com més temps perviu aquest sistema caduc, més patim els i les treballadores i estem més a prop de grans catàstrofes ecològiques. És per tot això que és urgent la tasca d’acabar amb aquest sistema econòmic i aixecar-ne en el seu lloc un altre nou. Enfront d'això, Maulets apostem i lluitem pel Socialisme.

El Socialisme és posar el control del poder polític i econòmic en mans de la majoria treballadora, permetre racionalitzar la producció planificant i decidint col·lectivament les

A diferència de l’independentisme de dretes, que és i deix de ser independentista segons els prioritats del mercat, tot revolucionari real defensa el dret a decidir de tots els pobles del món, i a partir d’aquí, es declara independentista.

Per contra, el capital genera de forma natural l’imperialisme, entenent aquest en les seves múltiples formes: ocupació militar de pobles per part d’estats capitalistes, intromissió de multinacionals en la vida política d’estats econòmicament més pobres per tal de pressionar-los segons els seus interessos... amb els únic objectiu de produir on resulti més barat, vendre on sigui més car i homogeneïtzar culturalment el mercat per tal que un sol producte pugui ser venut al màxim número de clients possible.

prioritats, és a dir, una veritable democràcia participativa on la política, a les mans dels ciutadans, decideixi l’economia, i no pas al revés. Un sistema econòmic basat en la igualtat i respecte entre els pobles i la seva gent.

Els i les socialistes, tot i les difamacions constants, no neguem l’avenç que permet integrar les diferents economies –les aportacions de tots els treballadors/es- i els descobriments científico-tècnics en el marc d’un sistema econòmic mundial, no obstant, defensem que aquest ha d’estar sempre al servei de les necessitats de la població i volem que el progrés sempre vagi lligat al respecte al medi ambient.

Les societats i la tendència al desenvolupament de les forces producti-

Exemple clar d’això és el “menjar ràpid”, bona part dels seus ingredients es produeixen a Sud-amèrica, es venen als EUA i a la UE i homogeneïtza el mercat perquè moltes persones deixen de menjar els àpats propis de cada cultura davant de la comoditat de poder menjar en cinc minuts en una època on el temps és treball, és a dir, diners.

Cal afegir, que inclús un veritable estatnació pateix avui en dia d’una opressió nacional, l’intent per part del capital de destruir la seva cultura a través de l’homogeneïtzació mundial que es du a terme a través de la seva globalització econòmica. Dut a la pràctica això és transforma en que si reunifiquem i alliberament els Països Catalans, fins que no canviem de sistema continuarem culturalment i socialment oprimits.

ves (la humanitat, la naturalesa, la tècnica), al costat de la lluita de classes han estat i continuen essent el motor de la història. Nosaltres pensem que ben entrats al segle XXI els anàlisis polítics, socials i econòmics de K. Marx, F. Engels i V. Lenin (entre d'altres), tot i el pas de les dècades, continuen amb més vigència que mai. Ho podem observar cada dia analitzant el context permanent de crisi del sistema, els tancaments i els acomiadaments, les retallades salarials i dels serveis socials.

Enfront d’això, a Maulets no perdem el nord i considerem que la lluita de l'alliberament nacional ha d'anar sempre lligada a la de l'alliberament social. Per nosaltres és impossible concebre’n una sense l'altra.

10

“Quan la comunicació entre ambdós sexes neixi del respecte entre éssers lliures el feminisme ja no tindrà pas raó de ser” Des de fa “un parell de segles”, les persones ens hem començat a qüestionar el perquè les societats diferencien de tal manera homes i dones en referència a jerarquies i funcions. Començaren a utilitzar massivament la curiositat intel·lectual que, malgrat la resistència presentada per moltes portà nombrosos perquès pel que fa la condició de la dona: diferent, distant, submisa.

Actualment, englobades en un sistema de rols, continuem veient dia rere dia la projecció d’aquests des de les institucions fins els carrers. Traient les molles del pa podem analitzar tots i cada un dels elements que encara ara, precarit-

“Si tot el món consumís la mateixa quantitat d’energia que absorbeixen els països rics, necessitaríem quatre planetes més com la Terra per sobreviure. El problema és que els humans al contrari que les formigues, els tèrmits o les abelles, no funcionem com un superorganisme solidari.” Edward o. Wilson, biòleg.

Actualment, estem reduint la diversitat i ens trobem davant la sisena extinció. Això ens porta la idea del coll d'ampolla, -la superpoblació d'humans- ja que molts humans destrueixen gran part de l'entorn natural i tot allò que necessiten per viure.

També ho relacionem amb l'augment del consum per càpita, ja que les persones, a tot el món, estan augmentant la quantitat d'aliments i de productes que consumeixen.

L’increment de la població i un consum irracional porten l’eliminació del que es pot anomenar el capital natural del món.

Estats Units està al capdavant del consum irracional, estadísticament s’ha comprovat que cada ciutadà nord-americà consumeix el mateix que quaranta haitians pobres.

Estimem que per seguir el ritme de creixement Nord-americà necessitaríem quatre planetes com la Terra. Això ens planteja si mantenir o millorar la qualitat de vida, alhora que reduïm el consum. Aquest és el gran repte tecnològic i social a què s'enfronta la humanitat en l'actualitat.

Entenent que la possessió de béns no ens porta la felicitat, veiem necessari un canvi pel que fa als nostres sistemes de producció i consum.

Pensant a curt termini, els cientí-

zen les condicions femenines en pro un sistema que mica en mica ha capitalitzat fins el sistema de valors. És convenient i necessari dur a terme un anàlisi sobre la nova llei de l’avortament, sobre les mesures i la concepció que socialment existeixen per la prostitució, sobre la lluita de les LGTB... no obstant cal que abans de caminar col·lectivament duem a terme un recorregut individual per tal de ser coneixedores del què i el com ens afecta a totes el sistema patriarcal.

Podem identificar patrons de com ens relacionem entre nosaltres i, poques vegades ho fem de maneres rupturistes.

Les nostres armes per lligar habitualment no escapen el joc de seduccions estàndard. Fets com apropar-se molt al ballar sense consentiment, tocar l'al-

fics donen vint anys de vida amb el ritme actual a la Terra.

El sistema capitalista i els seus mètodes de producció ens ha dut a la situació actual, no obstant, la competència permanent per sobreviure ens ha portat a unes millores tecnològiques que ens permeten fer reversible una situació que sembla irreversible. Cal una reflexió a escala global que ens porti a un canvi de sistema que permeti un creixement sostenible que doni vida a la Terra per tal que les noves generacions la rebin amb millors condicions que no l’hem rebut nosaltres.

De tot el que sabem sobre l'evolució de la humanitat i de totes les criatures, és lògic esperar que, si com a éssers humans evolucionem en un hàbitat en particular, n’ adquirim una estima i, un respecte.

tre sense tenir-ne el permís, o fins i tot de coses com reiterades trucades i missatges al mòbil, presentar-se per sorpresa al portal de casa de l'altre sense permís, mirades agressives a la nova parella de la ex, etc.

El fet que siguin normals no fa que siguin tolerables ni acceptables. Alhora de corregir els rols, cal fer-ho tenint en compte que qui els comet no és un monstre; és senzillament una persona que ha estat educada d'una determinada manera,però és també una persona amb la capacitat de canviar.

Mentre hi hagi homes i dones hi haurà explotades i explotadors, però la responsabilitat de continuar sent homes o dones és només nostra.

11

Per tal de dur a terme totes les reivindicacions anteriors, Maulets, el jovent independentista revolucionari, treballem per aconseguir la ruptura amb el sistema i els estats opressors mitjançant la revolució social i nacional.

Entenem la revolució com el canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials així com de les estructures econòmiques de la societat capitalista. Segons el marxisme, les institucions o estructures d'una societat resisteixen el pas del temps mitjançant l'aplicació de successives reformes que, a la llarga, aguditzen les contradiccions del sistema. És en aquest moment quan es produeixen grans crisis i un augment de la consciència històrica i de clas-

se de les persones oprimides. Els i les revolucionaris ens oposem a les reformes que intenten fer perdurar la vida d'un sistema injust en estat terminal i que continuen oprimint-nos com a poble, com podrien ser les reformes laborals i estatutàries.

La revolució és, doncs, un procés, que es consolida a partir de la presa del poder polític per part del poble organitzat. Normalment, tot i que no sempre, sol implicar una certa violència, ja que la classe revolucionària es veu obligada a vèncer la resistència que oposa la classe fins aleshores dominant per tal de no perdre la seva situació de privilegi. És per això que amb un context determinat defensaríem aconseguir un sistema social i nacionalment

La nostra lluita contra el sistema ens ha de dur a la llarga a la seva destrucció per tal de crear-ne un que sigui socialment just, no obstant això, l’Estat buscarà per tots els mitjans sobreviure i perpetuar-se; és per això que s’utilitza la repressió, per evitar ser atacat. La repressió busca, en paraules senzilles, complicar la vida a les persones que actuen segons la seva ideologia revolucionària i criminalitzar-les per tal d’evitar que altres persones vulguin sumar-s’hi.

A més, en els casos dels Estats autodeclarats democràtics es necessari mencionar el fet que no es pot ser democràtic i a la vegada mantenir un sistema de forces repressives. Amb el pas dels anys i de les lluites el sistema ha vist que era necessari permetre la participació de part d’aquestes

just per tots els mitjans que estiguessin a les nostres mans.

Al llarg de la història dels Països Catalans s'han dut a terme molts moments revolucionaris, com per exemple les bullangues, el moviment remença, les experiències cantonalistes de diversos municipis del País Valencià, la Setmana Tràgica, la proclamació de l’Estat Català el 1934, entre d'altres. Des de Maulets com a un dels referents del jovent de l'esquerra independentista analitzem críticament tots aquests fets revolucionaris per tal d’aprendre’n i ens considerem els hereus d'aquests lluitadors i mantenim el seu mateix esperit per aconseguir una terra més justa, sense classes socials i amb un bon repartiment de la riquesa i el treball.

forces revolucionaries dins de l’Estat per tal de controlar-les i eliminar el seu component revolucionari, convertint-les així en forces reformistes.

Exemple d’això és el PSOE, partit marxista que l’any 1977 participa de les eleccions i fa el joc a l’Estat i l’any 1979 abandona les tesis marxistes i revolucionàries.

La repressió pot ser des d’una identificació fins a una execució i sempre té com a objectiu destruir la lluita mitjançant denúncies, multes, empresonament, tortura... el fet que hi hagi mètodes molts diversos de repressió es deu al nivell de lluita i de conflicte existent entre les classes populars i la classe dominant. Amb la repressió es busca aïllar, crear inseguretat i por a les persones per tal de desmobilitzar-es, aconseguint així menys opo-

sició cap al sistema existent.

Si ens alcem contra el sistema l’Estat buscarà per tots els mitjans jugar amb els nostres sentiments, amb les nostres pors i inseguretats, buscarà arrancar-nos i separar-nos de tot allò que estimem per tal de desmobilitzar-nos. Davant d’això, tots els companys de lluita, familiars i amics hem de tenir clar que en tot moment hem de donar suport a la persona represaliada per tal d’ajudar-la entre tots a recuperar-se del cop rebut. En cas de no fer-ho, no sols estarem deixant de banda una persona estimada sinó que estarem fent el joc a l’Estat, ja que el que aquest busca és aïllar la persona que lluita contra les injustícia per tal de millorar la nostra societat.

12 SAHARA, l’assignatura pendent “Per què s’anomena Front Polisari? A què obeeix el nom de Polisari?

La paraula Front no té cap interpretació especial. Ara bé, Polisari és un conjunt de significats: po vol dir popular; li significa alliberament; sa presenta Saguia el-Hamra i rio representa Rio de Oro, que són dues regions en les quals es divideix geogràficament el Sàhara Occidental” El 1884 comença la colonització espanyola sobre el Sàhara. El 1970, l’ONU insta Espanya perquè celebri un referèndum d’autodeterminació al Sàhara Occidental, d’acord amb el dret internacional. El maig de 1975, una comissió de l’ONU arriba al territori sahrauí i comprova sobre el terreny que el Frente Polisario és l’única força política dominant al territori i que la immensa majoria del poble desitja la independència.

El 30 d’octubre del mateix any el rei Hassan II organitza la Marxa Verda; les tropes marroquines emparades amb 350.000 civils marroquins creuen la frontera, envaeixen i ocupen el Sàhara. Mauritània, des del

sud, llança també el seu exèrcit per tal de repartir-se el territori del Sàhara Occidental.

El govern espanyol, sense capacitat de reacció i més preocupat pels afers interns, signa l’Acord Tripartit, mitjançant el qual cedeix l’administració i el territoris del Sàhara Occidental al Marroc i a Mauritània.

El 27 de febrer de 1976 -un dia abans que acabés la presència colonial d’Espanya al Sàhara- el Frente Polisario proclama a Bir-Lehlu el naixement de la RASD (República Àrab Sahrauí Democràtica). El poble sahrauí, a qui se li havia promès un referèndum d’autodeterminació inicia una guerra contra les potències inva-

sores. Bona part de la població civil s’ha d’exiliar al desert algerià per tal de fugir dels bombardeigs amb fòsfor i napalm i la repressió dels invasors.

El 1979 es signa la Pau amb Mauritània però continua la guerra amb el Marroc, que entre 1980 i 1987 construeix un mur de 2.700 km que divideix de nord a sud el Sàhara Occidental. La zona oest del mur és el Sàhara ocupat pel Marroc, mentre que la zona est són els anomenats “territoris alliberats” sota control del Frente Polisario.

El 1991 el Marroc i el Frente Polisario signen un alto al foc sota l’auspici de la ONU que estableix la Missió de la Nacions Unides per el Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO), que s’havia de celebrar el 1992 i que encara resta pendent de durse a terme.

Actualment i des de l’any 1976, prop de 200.000 sahrauís viuen organitzats en campaments de refugiats allà on res no creix, la «hammada», un desert inhòspit situat a la regió algeriana de Tindouf.

Les condicions de vida són extremes: temperatures superiors als 50 graus a l’estiu i baixíssimes durant les nits d'hivern; amb manca d’aigua i llum elèctrica. A tot això s’ha de sumar la manca d’alimentació creixent, vestit i, en definitiva, dels productes més bàsics. Un dels sectors més afectats per aquestes difícils condicions de vida són els infants, que en moltes ocasions no tenen cobertes les necessitats més bàsiques per al seu bon creixement i desenvolupament personal.

A tot això cal afegir el retall important de l’ajuda alimentària per part dels organismes internacionals (PAM, ACNUR) que agreuja la situació precària de la població dels campaments.

La situació política al Sàhara Occidental ocupat pel Marroc, amb la constant violació dels Drets Humans, l’explotació il·legal dels recursos econòmics sumat a la posició espanyola respecte del contenciós demana la implicació de la societat civil per tal d’exigir al nostre Govern i als Organismes Internacionals la via del REFERÈNDUM d’autodeterminació com a única solució al conflicte

El canvi climàtic i els desastres naturals Durant les últimes dècades s’han pogut copsar diferents efectes de l’anomenat “Canvi climàtic”, concepte que a tots ens sona però que sol ser mal interpretat o, fins i tot, negat El cas és que ens trobem en un període molt difícil pel planeta Terra, en el qual hi ha intervingut, des del primer moment, l’activitat industrial de l’espècie humana. Les emissions de gasos, bàsicament de CO2, que provoquen l’efecte hivernacle, augmenten cada vegada més, tot i els protocols que s’han aprovat arreu del món amb els quals es volia apaivagar aquest increment desorbitat.

Des de fa uns anys, la premsa ha incrementat l'espai reservat als desastres naturals i la gent es qüestiona diferents hipòtesis que expliquin les catàstrofes. La hipòtesi principal és doncs, el canvi climàtic.

Aquest fet es l’augment de la temperatura a causa de l’efecte hivernacle que provocaria el desglaç dels casquets polars, la mort i l’extinció d’espècies per manca d’aigua potable, la pèrdua de superfície habitable i de terres fèrtils a les zones temperades i la desertització de les zones tropicals. A més de l’alteració dels climes propis de cada zona i l’increment del risc, la freqüència i la intensitat de desastres naturals

com ara sequeres (el Niño), inundacions (Pakistan), pluges monsòniques (Xina), huracans (EUA), tornados, tempestes, terratrèmols... que provoquen milers de morts cada any.

Aquest canvi de temperatura es deu en bona mesura, a part de l’augment de l’expulsió de gasos a l’atmosfera, a la tala massiva de boscos i a l’augment d’incendis provocats entre d'altres successos. Tots aquests estan relacionats en major o menor mesura amb el sistema productiu capitalista, creat per absorbir les ànsies consumistes de la nostra societat.

Davant d’aquest problema els Estats des de fa anys es reuneixen per pactar protocols de col·laboració que permetin anar reduint la destrucció del territori. L’última cimera mundial d’aquestes característiques fou el passat mes de gener a Copenhaguen que acabà en fracàs al no assolir-se cap compromís vinculant. La tendència però, és que els països occidentals tendeixin a disminuir progressivament el seu número d’emissions mentre que els països del sud i de l’orient augmentin o progressivament s’estanquin.

No obstant, des d’occident s’ha criticat que estats com la Xina i la Índia hagin augmentat en els darrers anys el seu número d’emissions.

La crítica que des del poder dels EUA i de la UE es fa a la Xina o la Índia realment té poc d’ecologista i molt d’interessos econòmics, polítics i geoestratègics. La Xina i demés busquen millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans i per fer-ho necessiten emetre un gran número d’emissions per tal de desenvolupar, a la llarga, la tecnologia necessària que els permetí desenvolupar-se sense haver de contaminar tant. Per contra, ens trobem a la UE i als EUA plenament desenvolupats i reductors d’emissions de CO2, que sols busquen la forma d’impedir que la resta de països es desenvolupin tant com ells i es converteixin en enemics massa potents.

La solució al canvi climàtic no passa pas per un capitalisme verd, sinó per establir un sistema de producció sostenible. Cal tenir present, a més, que el tractament del canvi climàtic té poc d’ecològic i molt d’econòmic.

13 Cuba, l’illa que ens volen amagar Des de fa més de 50 anys aquesta petita illa viu un procés revolucionari de caire socialista i el perill que això suposa pel nostre status quo actual fa que diàriament se’ns vulgui fer creure que els seus habitants visquin en la misèria i la tirania.

L’Estat cubà es situa en una petita illa al mig del mar Carib, separat per uns quants quilòmetres de mar de les platges del sud dels EUA. Actualment, però, des dels mas media oficials ens fan creure dia rere dia que els cubans viuen en la màxima misèria.

Si mirem les estadístiques podem veure que l’acusació de pobresa és falsa, ja que l’alfabetització és mes elevada que a l’Estat espanyol, amb un 99’7%; la taxa de mortalitat infantil amb un 6% és més baixa que a la ciutat de Washington; l’esperança de vida és molt similar a la dels països rics: 75 anys els homes i 79 anys les dones. Aquestes xifres deixen clar que el país no té problemes de salut ni de cultura, ans el contrari, el 85,2% de la població en edat de treballar té un nivell d'educació mitjà-superior i el 30% són professionals tècnics, dels quals el 61,3% són dones.

Doncs, què passa a Cuba? Per saber-ho s’ha de fer un petit repàs per la història.

Ens situem a l’any 1959, la dictadura de Fulgencio Batista ha caigut gràcies a la Revolució Cubana, el poble agafà el poder i s’estableix un règim revolucionari.

Davant d’aquesta revolució i per protegir els seus interessos comercials, els EUA imposen un bloqueig econòmic, d’aliments i de medicaments a Cuba, empitjorant així greument la qualitat de vida dels cubans sols per mantenir el “terror comunista” lluny dels EUA. Per tal de rebre ajut de l’exterior i poder superar els mals que la dictadura havia deixat, Cuba busca el recolzament de la URSS per tal de recuperar-se econòmicament.

Aquesta situació es va anar mantenint fins a la caiguda de la URSS, moment en que l’economia cubana sofrí una crisi important que els EUA aprofitaren per agreujar més el bloqueig existent.

A dia d’avui l’ONU ha denunciat reiteradament aquest bloqueig injust i l’economia cubana s’ha pogut reactivar gràcies als tractats econòmics firmats amb Veneçuela en que s’acordà intercanviar petroli veneçolà per metges cubans.

Un cop fet aquest breu repàs històric i d’haver demostrat amb estadístiques reals la qualitat de vida existent a Cuba, toca desmentir l’altre acusació que reiteradament es fa, la de l’existència d’un sistema autoritari. El ciutadà cubà pot participar a partir dels 16 anys de les assemblees de barris, on s’escull quins representants seus es presentaran a les eleccions.

Els 609 candidats escollits després de les eleccions formaran l’Assemblea Nacional del Poder Popular, que és qui escull el president del govern per 5 anys i és qui aprova o no les lleis que el govern presenta.

Demostrada doncs l’existència d’una democràcia participativa, molt diferent de la democràcia representativa existent en els Estats liberals, per què des dels EUA i la UE es busca fer tan mala propaganda de Cuba? La resposta és senzilla, Cuba és un estat socialista que discrepa del regim capitalista imposat a nivell mundial i que denuncia les injustícies socials que aquest sistema produeix.

Cal no enganyar-nos, Cuba és un estat geoestratègicament poc important, és a dir, un enemic dèbil pel sistema. No obstant, el fet que estigui situat a unes desenes de quilòmetres de les costes dels EUA li dóna una importància cabdal a l’hora de denunciar les injustícies del sistema capitalista, i és per això que els EUA sempre que se’l pot atacar, ho fan des de tots els fronts possibles, ja sigui finançant grups terroristes dissidents, sobre dimensionant els balseros o dient que presos comuns són presos polítics.

En aquests moments però, el futur de Cuba és una interrogant.

La pressió dels EUA i de la UE augmenten contínuament aprofitant el fet que els líders de la revolució tenen ja una edat avançada, tot i això, la revolució iniciada per Veneçuela i les iniciatives progressistes que s’han iniciat en diversos punts de sud-amèrica donen noves esperances.

De Cubà cal aprendre experiències, però també cal saber-les analitzar i ser crític amb elles. La nostra societat està formada per éssers humans que cometen errors, però sols coneixent i estudiant la història evitarem caure en els mateixos errors ja comesos.

El conflicte basc Durant la darrera setmana d’agost tingué lloc, a Buenos Aires, el XVI Fòrum de Sao Paulo, punt de trobada més important d’organitzacions i partits polítics d’esquerra de l’Amèrica Llatina i del Carib.

Al llarg d’aquest Fòrum centenars de representacions polítiques d’Estats, sindicats i partits diferents compartiren debats i inquietuds sobre qüestions d’actualitat. Un dels debats que ens és més proper, al donar-se per culpa de l’Estat espanyol, fou la sol·licitud que s’adreça al president de l’Estat espanyol perquè alliberi a Arnaldo Otegi, líder de l’esquerra independentista basca empresonat per la seva activitat política.

El debat és d’actual vigència, i pensem que és prou interessant com per reflexionar-hi: Actualment hi ha 750 presos politics bascos, xifra històrica sols comparable amb la repressió política del franquisme de l’any 1969. La majoria d’aquests se’ls acusa de col·laboració amb banda armada, sovint, però, la base de l’acusació són declaracions extretes sota tortura tal i com denúncia públicament l’ONU: “el sistema legal permet que es doni la tortura i els maltractaments, particularment en dentinguts en règim d’incomunicació per activitats terroristes”. Per a més inri, l’Estat du a terme una política de dispersió, és a dir, enviar els presoners el més lluny possible d’Euskal Herria i així posar traves a les famílies a l’hora de visitar-los.

En els darrers anys, l’Estat Espanyol ha il·legalitzat i castigat amb la presó partits polítics amb representació electoral (negant la veu de milers de ciutadans), entitats culturals, associacions esportives, ràdios, pàgines web,… Un dels exemples de repressió que ha tingut més repercussió ha estat el cas del diari Egunkaria. L’Audiència Nacional n’acusà l’equip redactor de col·laboració amb banda armada i, després de tortures i cinc anys de presó es demostrà l’innocència dels acusats. És en aquest context de repressió sistemàtica per part dels estats ocupants que des de fa mesos l’Esquerra Abertzale ha posat les bases per resoldre pacífica i democràticament el conflicte, no obstant, sabent la força que l’independentisme basc té, els estats han optat per la repressió i la criminalització abans que permetre que un poble s’alliberi.

14 Tributs municipals, una proposta d'esquerres Escrit per Toni Ruiz, ecònom i antropòleg D’entrada algú dirà que això de fer política d’esquerres amb els tributs d’un municipi no té gaire corda. Que cal deixar la ideologia per una altra guerra, que els tributs, són per pagar el clavegueram, els fanals i el paviment i no té sentit parlar d’uns tributs municipals “d’esquerres”. Aquesta és una opinió molt estesa, i reconec que resulta molt més fàcil parlar de despesa municipal que de recaptació municipal. Malgrat tot, des de l’esquerra hauríem de fer un esforç per intentar concretar un model fiscal que pugui dir-se progressista, que constitueixi la primera línia de defensa contra les desigualtats i que pugui complementar-se de la millor forma possible amb les polítiques de redistribució que es portin a terme. I el municipi no hauria de quedar-ne al marge. Tanmateix, els impostos municipals tenen la caracteristica de resultar bastant solidaris, ja que graven elements que sempre són actors principals en el teatre de la desigualtat, tals com la propietat o l’especulació.

Primer que res intentarem fer una petita aproximació als tributs municipals.

Aquests es divideixen en tres categories: Les taxes, que són tributs que es recapten en contraprestació per algun servei directe prestat pel municipi. Un exemple de taxa és la d’escombraries.

El impostos en canvi, són tributs que es recapten sense una contraprestació directa per part del municipi. Els principals són L’Impost de Béns Immobles (IBI), L’impost sobre els vehicles de tracció mecànica, L’impost sobre l’increment de valor del terreny urbà (plusvàlua), l’Impost sobre Activitats Econòmiques (l’IAE) i l’Impost sobre Construccions (ICIO).

I en darrer terme hi tenim les Contribucions Especials, que són tributs que es recapten en contraprestació a una obra de caràcter municipal i de certa entitat que suposarà un un increment de valor per aquells immobles situats al voltant. Per tant s’hi obligarà a finançar part de l’obra municipal als titulars dels immobles afectes a la mateixa, qüestió bastant justa si s’hi aplica prou bé, no us sembla?

Per les seves característiques, allà on resulta més fàcil fer notar una visió d’esquerres és als impostos municipals. Potser el cas més representatiu sigui l’IBI. Com molts sabreu l’IBI grava la propietat, i altres drets reals, sobre un bé immoble del municipi, sigui rústic o urbà. Ja de per si l’IBI és un impost que, en gravar la propietat hauria d’estar ben vist des de l’esquerra. A més, tal i com indica l’Ordenança municipal sobre l’IBI, hi ha bonificacions (reduccions de la quota a pagar) amb un caràcter marcadament social, la bonificació per família nombrosa o per habitatge protegit en són exemples. Tanmateix és a l’apartat de les exempcions on destacaria una especialment sagnant. Hi ha immobles que estan exempts de pagar l’IBI, bàsicament aquells que són propietat d’institucions públiques. El problema i la vergonya és que a més estan exempts els béns propietat de l’Església Catòlica, i aquí no hi hauria d’haver cor d’esquerres que es resisteixi a considerar aquest fet un greuge important respecte a d’altres institucions, religioses o no. Per tant una proposició d’esquerres hauria de considerar establir l’IBI a totes les propietats de l’Església, o, si més no, a totes aquelles propietats que no fossin considerades d’interès cultural.

Respecte als altres impostos, el de vehicles de tracció mecànica, l’ICIO o la plusvàlua, poc es pot fer, ja que graven més els vehicles més potents, graven als promotors i constructors i graven els increments de valor del terreny quan un immoble es vén. Al cap i a la fi tot el que es podria fer seria incrementar el tipus impositiu pels qui van cremant asfalt amb el BMW X6 o estendre la plusvàlua als terrenys rústics i que paguin també els qui es vénen per una morterada de calés el tros de l’avi, siset a qui ningú de la família suportava i terra que ningú no volia treballar. Però només serien matissos, ja que aquests impostos en la seva filosofia són bastant solidaris. Només ens restaria continuar insistint en la justícia social d’aquests impostos.

Fins aquí els tributs municipals que coneixem. Però una visió d’esquerres podria considerar establir-ne d’altres, alguns que ja existeixen i d’altres fruit de la nostra imaginació i sentit de l’esquerra, com per exemple La tinença de gossos o la instal.lació d’antenes de telefonia mòvil. Des de l’esquerra, Pensem-hi tots.

El nou arxiu de Reus: una oportunitat "en els darrers anys l’interès per a l’estudi de la nostra història ha baixat" Escrit per Ezequiel Gort, arxiver municipal de Reus El proppassat 5 de juny es va inaugurar la nova seu dels arxius de Reus, és a dir, del Comarcal del Baix Camp i del Municipal de Reus.

Per donar un millor servei als usuaris ambdós arxius es troben ara en un mateix edifici, al carrer de Sant Antoni Maria Claret, 3.

Què és un arxiu? Per definició, és l’encarregat de la conservació, catalo-gació i difusió de la documentació generada per una institució, entitat o persones al llarg dels temps.

Els dos arxius reuneixen tota la documentació municipal de Reus que s’ha conservat, des del segle xii fins al xxi; documentació de la comarca, així com documentació notarial i judicial. Hi ha, encara, alguns documents més antics que la mateixa ciutat, dels segles x i xi.

En total, en aquest moment uns vuit quilòmetres lineals de documentació oberts a la consulta dels ciutadans, tant investigadors com usuaris que cerquen les dades necessàries per a qualsevol gestió administrativa, o els estudiants, universitaris o bé dels instituts, que cerquen materials per als treballs de curs. En tots els casos l’arxiu atèn la consulta, lliurement si es tracta de documentació històrica o bé d’acord amb la legislació vigent —per tal de protegir els drets de les persones— sí es tracta de documentació més recent. I si és el cas, assessora als usuaris en qüestions històriques, genealògiques (moltes persones cerquen notícies sobre els seus avantpassats) i d’altres, sempre dins el marc de la història local o comarcal.

La dècada de 1980 va ser un moment àlgid pel que fa als estudis d’història local. Se sortia dels temps de la dictadura i arreu, davant l’evidència del desconeixement de la pròpia història —i no només de la més recent— s’encetà un període ric en estudis. Ara, però, veiem com en els darrers anys l’interès per a l’estudi de la nostra història ha baixat.

Es fan pocs estudis d’investigació històrica i els arxius s’han vist poc concorreguts. És una excepció pel que fa als estudiants d’institut, que fan treballs de curs. En aquest cas la seva presència és de cada vegada més freqüent als arxius.

Avui, amb la concentració dels dos arxius en un sol espai i amb la millora de les facilitats i dels serveis que això comporta, és una bona oportunitat per a reprendre els estudis. I els treballs de curs que es fan, poden ser una bona motivació no només perquè els estudiants s’apropin a l’arxiu, sinó també perquè després continuin aquest camí.

Des de l’arxiu se’ls facilita l’accés, si cal se’ls guia en el de vegades complicat camí de la investigació i sempre se’ls anima a seguir. Des de l’arxiu també se segueix una tasca de divulgació històrica, tant dirigida al públic en general com als estudiants en concret. Cal concenciar-se de què encara ens falta molt per saber del nostre passat, tant del proper com del llunyà, i això en molt bona part només es pot fer des dels arxius, per mitjà de la documentació conservada de les diferents èpoques.

També cal recuperar i conservar la memòria recent i això és un treball de camp, entrevistant les persones grans, que malgrat s’avançat bastant en els darrers temps, resta encara molt per fer. I és urgent ferho. En aquest cas, l’arxiu, que recull en el possible aquests testimonis, sovint en forma de gravacions de veu o bé imatges, pot ajudar o assessorar aquells que es vulguin introduir en aquest camp de la investigació.

Us animo des d’aquí a conèixer el país i la seva història, i a treballar per millorar-ne el coneixement. El nou arxiu us facilitarà el camí.

15 Fer festa amb pirotècnia "en aquesta bugada hem perdut uns quants llençols, quant a la nostra capacitat com a poble per organitzar la festa" Escrit per Salvador Palomar, membre de Carrutxa La festa, a casa nostra, té en la pirotècnia un dels seus components fonamentals. La regulació de les celebracions festives amb criteris asèptics –i geogràficament llunyans– com a espectacles que s’han de realitzar en les condicions de màxima seguretat per a un públic, necessàriament passiu i observador d’unes exhibicions que realitzen professionals qualificadament preparats, podria significar senzillament no poder celebrar molts actes festius. El cas de la directiva europea 2007/23/CE sobre comercialització de productes pirotècnics és prou evident. El seu desenvolupament amenaçava directament moltes manifestacions festives de foc al Països Catalans.

En aquests mesos, l'Estat espanyol ha adaptat la normativa europea, elaborant un nou Reglamento de pirotecnia y cartuchería. Si més no, en teoria, les actuacions dels grups de foc s'han salvat. Els seguicis, professons i correfocs continuaran, adaptant-se a la nova normativa. Aquest reglament arribava després de diverses mobilitzacions –com la concentració a Berga, el 7 de febrer de 2009– i d'un llarg procés de negociació, pel que fa al Principat, entre les federacions de grups de foc –diables i bestiari–, les municipalistes –Associació i Federació de Municipis– i la Generalitat, amb el govern espanyol.

El balanç final és positiu –continuarem fent festes amb pirotècnia–, però en absolut satisfactori. Un cop més, la seguretat –argument suprem que, a la nostra societat, justifica qualsevol mesura de control, sinó qualsevol retall a les llibertats– posa en evidencia el desconeixement, sinó el menyspreu, per les pràctiques culturals del nostre país, arrelades en la tradició, però alhora plenament vigents i actuals com a expressió d'una manera de fer festa viva i participativa.

La situació s'ha complicat. En primer lloc, perquè caldrà que totes les poblacions on se celebren actuacions de grups de foc apareguin en un llistat, publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Els ajuntaments, per tant, hauran de demanar aquesta inscripció. En segon lloc, perquè caldrà que els participants en els grups de foc siguin reconeguts com a consumidors experts, fet que comporta un procés de formació i, sobretot, l'assumpció de responsabilitats per part dels caps de colla. El control sobre la venda, transport i emmagatzament dels productes pirotècnics, a càrrec de la guàrdia civil, s'accentua i la seva manipulació a petita escala –per preparar les actuacions– pot esdevenir molt problemàtica.

La celebració dels correfocs exigeix un seguit de documentació, que inclou el reconeixement de la festa, de la personalitat jurídica dels grups de foc, integrats per mebres reconeguts com a experts, amb justificació que compten amb la formació adequada, relació dels artificis pirotècnics a emprar, etc., i ha de ser comunicada a –o explícitament autoritzada per– la delegació del govern espanyol si en l'actuació es fan servir més de 50 quilos de matèria explosiva reglamentada. Per no continuar amb la participació de menors o la problemàtica que el reglamento comportarà a les manifestacions festives de participació individual, com algunes sortides tradicionals del ball de diables del Baix Camp. No s'entén perquè les cercaviles i correfocs seran més segurs l'any proper que enguany i, tot plegat, evidencia un cop més la voluntat de l'Estat de no renunciar a cap competència. També en aquesta bugada hem perdut uns quants llençols, quant a la nostra capacitat com a poble per organitzar la festa.

Sobretot quan la normativa pròpia –si més no, la del Principat– ha regulat amb prou eficàcia la celebració de cercaviles i correfocs en els últims anys. I cal recordar el total desamparament en què resten els grups de foc catalans dins l'Estat francès, amb la impossibilitat de desenvolupar-hi unes pràctiques que els identificaven amb el conjunt del país.

Certament, més enllà de les bones paraules dels responsables polítics, la pràctica acabarà condicionant –a partir de com s'interpretin jurídicament els problemes que puguin sorgir– el desenvolupament de les nostres festes de foc. La reacció del conjunt de la ciutadania serà clau i, per tant, cal aprofundir en la difusió de les pràctiques festives amb foc, el seu valor patrimonial, la seva història, però també –i sobretot– el seu valor social com a motor d'un potent associacionisme cultural i d'una manera de fer festa.

Ens cal treballar a partir de la situació present, implicar-hi els ajuntaments, assegurar la informació i la formació als membres dels grups de foc i seguir molt atents, no renunciant a la mobilització, perquè l'aplicació de la normativa no ofegui molts actes.

Ara, tot és possible Escrit per Montserrat Furester Adserà L’agost del 2009 es va publicar una carta al diari El Punt signada pel senyor Granell titulada “Polítics de Reus: quin jovent voleu?”. L’escrit es referia als fets ocorreguts en el ple de l’Ajuntament del dia 24 de juliol anterior on es votava el futur de l’edifici de la Sedera. Aquella carta deia:”...nois i noies que estudien i/o treballen, a més a més dediquen hores i maldecaps a pensar en com volen el seu futur i com contribuir al de la seva ciutat. Hi volen participar i ser escoltats. És això el què us fa por?

Preferiu el jovent de garrafó i de discoteca? Jo em sento orgullós d’aquest jovent. Tinguin o no tinguin raó en les seves reivindicacions... “.

Jo també estic orgullosa d’aquest jovent i subscrit la carta.

Però ara invertim-ne el títol i preguntem-nos : “Ciutadans de Reus: quins polítics voleu?” Segur que el primer que ens ve al cap és dir: ”Cap”. Però com diu en J.Fuster: ”La política, o la fas o te la fan”.

La societat i els partits polítics cada cop caminen en línies més paral·leles, la intersecció és difícil i així no anirem enlloc doncs els uns necessiten els altres i a l’inrevés.

Els partits han de fer un canvi radical, han d’abandonar les velles estructures i incorporar obertura i participació en el seu sí i en relació amb la societat que intenten representar.

La participació és una paraula que tots els partits usen però realment, n’hi ha algun que realment s’ho cregui? Per l’Ajuntament de Reus la participació és sinònim d’informar quan les coses ja estan decidides. Després apareixen projectes com els gratacel del passeig Nord (ARE) o els blocs de pisos de la Sedera o la conversió dels masos del Martí Verd en zona industrial... I aleshores el ciutadà, què pot fer?

Així doncs la participació no significa res per si sola, hauríem de parlar de Cultura de la Participació que té sentit en quant hores de feina parlant amb ciutadans, teixit associatiu, creient de debò en el valor del diàleg i el consens.

Però realment tenim polítics que hi creguin i, per tant, progressistes? Potser què una regidora d’un partit d’esquerres digui en un ple “no em tremolarà el pols quan hagi de signar en contra dels vuit joves inculpats pels fets del ple de la Sedera” ? O què un altre s’erigeixi com a única veritat possible? O potser què un regidor modeli la ciutat al seu gust sense consultar? O potser què Innova mani més que el propi govern de la ciutat? O potser què a l’ajuntament de Reus hi hagi gerents que cobrin quantitats astronòmiques quan hi ha treballadors del propi ajuntament que no cobren ni mil euros al mes? O potser què els regidors tinguin reservada i gratuïta la Llotja principal al teatre Fortuny? O tinguin targeta d’aparcament gratuïta? O no dominin les dues llengües oficials a Catalunya? O omplin el balcó de l’Ajuntament per la Festa Major amb la família? O coses ben simples com és que en una ciutat tan planera com la nostra no s’hi pugui circular tranquil·lament en bicicleta tal com es fa a Berlín, Barcelona...?etc...

Els representants d’esquerres han de ser humils, han de saber escoltar i col·laborar amb el poble, han de renunciar a privilegis, han de recuperar la il·lusió que comporta l’afany de canviar el món i que s’atreveixin a plantejar alguna esperança de millora d’una societat que segueix sent massa desigual i injusta.

El jovent que ben aviat ocuparà llocs de responsabilitat ha d’assumir els reptes que es presenten sense oblidar mai gràcies a qui hem aconseguit les llibertats que ara tenim, la nostra història, les persones que van deixar la vida per uns ideals que ara moltes vegades s’obliden i han de recordar sempre que assumir la veu del poble, servir al poble, no és fàcil però que és un dels honors més grans a que una persona pot aspirar.

Recorda que pots enviar els teus propis articles d'opinió entrant a www.puntdemira.cat o bé enviant un correu electrònic a info@puntdemira.cat

16 En aquesta edició especial del Punt de Mira, entrevistem a la Marina Sabater Miró i al Ramon Botet Vaca, portaveus de l’assemblea de Maulets, el jovent independentista revolucionari de Reus. En Ramon a militat a diverses assemblees de Maulets i al nucli del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) de la Universitat Rovira i Virgili mentre que la Marina fa alguns mesos que ha entrat a la nostra assemblea.

Ens podríeu explicar què és exactament Maulets?

Som una organització que agrupa joves d'arreu dels Països Catalans amb inquietuds polítiques i socials que no es veuen representats en l'escenari polític actual. Maulets sorgim de la necessitat del jovent d'organitzar-se per tal de dur a terme la seva tasca revolucionària.

Concretament, a la nostra ciutat som una vintena de joves militants a més d'una desena de col·laboradors.

En quines idees es base la tasca que Maulets vol dur a terme?

A Maulets s’hi apropa i s’hi organitza tot aquell jovent que busca l’emancipació de la classe treballadora dins d’uns Països Catalans lliures. Pensem que la societat ha de canviar de model estructural per passar dels interessos econòmics d’ara als interessos socials entenen així també un canvi en el model en defensa de la cultura i la llengua, el medi ambient, en defensa de les igualtats sexuals.

I això, com ho dueu a la pràctica?

Actualment organitzem campanyes treballant col·lectivament amb d’altres organitzacions per la reivindicació dels ideals esmentats anteriorment com ara el Correllengua, mobilitzacions a favor del repartiment equitatiu de la riquesa i el treball, accions per denunciar el consumisme de masses, actes a favor de la nostra cultura... Sabem que som joves i les nostres accions estan limitades per l'edat i l'experiència, tot i això, intentem actuar en la mesura que ens és possible per la defensa dels nostres eixos ideològics i temàtics.

Exemple d’això és el fet que el Síndic de Greuges declarés ara fa uns mesos l’Ajuntament de Reus “ens no col·laborador”. Pensem que es necessària una renovació política i dels polítics. Cal un nou sistema de política municipal més democràtic i participatiu que prioritzi els ciutadans abans que els interessos econòmics.

Com funciona aquesta organització?

Maulets és una organització que s’estructura a nivell nacional però que prioritza el treball a nivell local i comarcal, donant molta llibertat d’acció a cada assemblea per prioritzar la temàtica que consideri més important segons el seu context local. A l’hora de prendre decisions polítiques importants com organització nacional, es fan reunions on totes les assemblees han de dur la seva veu; és a dir, a tots els nivells Maulets és una organització assembleària.

A més, Maulets, és una de les dues organitzacions juvenils que hi ha actualment dins del Moviment Català d’Alliberament Nacional, moviment que lluita per la independència dels Països Catalans i per la revolució social des de diversos fronts. Aquests fronts els veiem representats amb la lluita a les aules, duta a terme pel Sin-

dicat d’Estudiants dels Països Catalans, o amb la lluita a les administracions, duta a terme per la Candidatura d’Unitat Popular.

Existeix algun forma de coordinació entre les diferents organitzacions de l’Esquerra Independentista?

Si, tan a nivell nacional com a nivell del Camp existeixen coordinadores. A nivell del Camp les assemblees, casals i col·lectius ens coordinem a través de l’Esquerra Independentista del Camp.

Com valoreu el panorama polític municipal?

Ja fa trenta anys que el govern municipal de Reus mostra un gran desig fervorós per la poltrona. El fet que des de la suposada transició cap a la democràcia hagi governat sempre el PSC i des de fa unes quantes legislatures el tripartit els inhabilita per realitzar una política transparent i democràtica.

I per acabar, quines van ser les vostres motivacions a l'hora d'entrar a Maulets?

M: Dia a dia es fa evident que la representació dels joves en aquesta societat cada vegada és més ínfima davant de les necessitats del sistema capitalista que precaritza tant com pot les possibilitats d’emancipació, d’estudi i de vida digne dels joves. Per altra banda veig com pel fet de ser dona se’m dóna un tracte diferent i volia formar-me per poder tenir una opinió crítica sobre la societat.

R: Des de xiquet vaig anar a un cau on em van ensenyar valors com la solidaritat, la justícia, el respecte entre les persones, l’estima vers la natura... això va fer que me n’adonés que al meu poble el creixement i l'especulació urbanística era un fet palpable; a poc a poc vaig adonar-me de que aquesta destrucció del medi era promoguda pels interessos de les grans empreses multinacionals. Davant d’aquesta evidència i del xoc que em suposà, vaig trobar una resposta lògica i natural organitzar-me amb el jovent del meu voltant per respondre a totes les agressions que dia a dia rebem pel sol fet de ser joves.

Actuar és fàcil, pensar és difícil; actuar segons es pensa encara és més difícil - Goethe